Joan Roma: July 2020

Friday, July 31, 2020

NI 3.722 NI 300 - art. Regió 7

NI 3.722 NI 300. En l’edició de Regió 7, del divendres passat dia 24, a la portada, figurava el següent titular “ La Generalitat mediarà entre Església i particulars per aclarir 3.722 propietats”, i ja dintre, a les pàgines del Bages, trobàvem un titular, encara més impactant “ El Govern xifra en 3.722 les finques que l’Església hauria inscrit indegudament”. Per tancar els grans titulars, un altre no menys espectacular com que el Govern, pensa crear una oficina de mediació, suposadament, per a resoldre els conflictes , entre els imaginaris autèntics propietaris i l’Església. Simplement increïble. Que ERC s’hagi deixat entabanar , no m’estranya, perquè és un partit poc donat a estudiar detingudament els temes, abans de tractar-los, i obrar en conseqüència. En tenim múltiples exemples en el present, i molts més en el passat, però que un tema especialment delicat com aquest, es tracti amb una lleugeresa i una manca total de fonamentació i documentació, és sorprenent. I més sorprenent és que un tema de partit, passi a l’Executiu, en un moment com l’actual en que ja tothom pensa en mode eleccions. Precisament la proximitat electoral, hauria d’exigir major prudència i contrast , en informacions donades per persones “interessades” en el tema, a nivell personal o col•lectiu. Durant prop de trenta anys, he tingut relació directa en el tema, per raó de càrrecs polítics ( alcalde i diputat), de manera que conec molt bé com s’han fet les immatriculacions en el Bisbat de Vic. Podria parlar també, en part del de Solsona, però em centraré en el de Vic, un Bisbat realment molt extens i important. Conec molt bé, els professionals contractats pel Bisbat, i en especial, al principal, al qual se li va encarregar elaborar l’inventari dels bens eclesiàstics, en el conjunt de les parròquies del Bisbat. Una feina, enorme, extensa i intensa, que al cap de trenta anys , encara no ha culminat. Precisament pel que té de feina exhaustiva per a informar i documentar cadascun dels bens a inventariar, i si cal, immatricular. D’entrada dir, que no és cert que entre 1946 i 2015, els bisbats podessin immatricular qualsevol bé, amb la simple signatura del senyor bisbe. En absolut. Cada immatriculació venia recolzada per tot un expedient. Cada bé, té la seva carpeta, amb els antecedents històrics, la documentació existent, parroquial, municipal, fotos aèries, cadastre, plànols, croquis, documents privats o públics. Algunes propietats portaven mesos i en alguns casos anys, a poder- les tancar, per mor a ser exhaustius. I si repassem el llistat dels 3.722 bens immatriculats, veurem com de clares son les propietats. Se’n pot trobar potser alguna de discutible, però estic convençut que no arribaran ni a un 1 % del total, a no ser que algú posi en qüestió el dret de propietat, des dels temps dels Reis Catòlics. He pogut veure el treball, he pogut mirar fitxes, vaig comprar “els horts del rector”, per destinar-los a zona esportiva. Vaig mirar esglésies i capelles, i una finca destinada a la casa sacerdotal de Vic, donada per la darrera propietària, com era molt habitual, per part de famílies benestants, o no tant, o per rectors que morien sense família i deixaven els bens familiars a la parròquia o al Bisbat. I fins i tot, es preserva la distinció de si una propietat és de la parròquia, de la casa sacerdotal, o directament del bisbat. No entenc com ERC , i encara menys, membres del Consell Executiu, no varen demanar dia i hora al Vicari general, o directament al senyor Bisbe, per informar-se abans de fer afirmacions que suposen un desconeixement total de la realitat. Francament, veure actuacions, tant desafortunades i poc serioses com aquesta, posa en qüestió en quines mans està el nostre govern. Sincerament, és hora de canvis radicals.

# posted by joan roma cunill @ 10:32 PM

LA LLUNYANA SANITAT. En un temps tant especial i estrany com el de la pandèmia, semblaria obligat apropar la Sanitat a tots els ciutadans que per això la paguen. Doncs, no. Aquí a Catalunya, tenim diner per a gastar en multitud de temes secundaris, però no per mantenir la Sanitat, a peu del territori. Quatre mesos després de la declaració d’estat d’alarma, tenim 447 consultoris mèdics, tancats. De fet, pocs dies després de la declaració, l’ICS ( institut català de salut) va tancar 46 CAP’s ( centres d’atenció primària) i 462 consultoris mèdics, arreu del país. Lògicament, quan dic, arreu del país, ja podeu suposar que parlo de l’immens territori rural. La justificació venia motivada per la necessitat de concentrar tots els efectius, en les capitals de comarca, o a les grans ciutats, per atendre els contagiats. Així, preveien poder fer front, en millors condicions, a la pandèmia. Aquesta decisió va deixar sense personal tots els centres sanitaris, obligant a tots els usuaris a telefonar per demanar hora, per visites concertades, en els ambulatoris corresponents. En aquests, predominaven la restricció de visites, i per descomptat, les sortides a domicili, de manera que l’assistència sanitària, ha estat sota mínims des d’aquells temps. Suspès l’estat d’alarma, tot indicava retornar a la normalitat, ni que fos a una nova normalitat, en que els serveis i atenció en els consultoris mèdics, recuperés l’atenció anterior. Doncs, tampoc. A dia d’avui, 447 consultoris estan totalment tancats, o només oberts un matí a la setmana, per fer veure que s’atenen alguns usuaris. Es l’únic que han aconseguit dotzenes d’alcaldes, protestant contra aquest allunyament de la sanitat, dels seus conciutadans. Sota l’excusa de que la majoria de professionals han de poder fer vacances ara, per si tenim un rebrot el setembre o octubre, es mantenen tancats els centres sanitaris, malgrat en molts d’aquests pobles, hi hagi un augment molt notable d’habitants, per raons de la vinguda dels segons residents, o visitants en els establiments turístics. Fer veure que s’atén a la població, derivant el telèfon del consultori, cap a l’ambulatori, el qual queda col·lapsat cada dia, o enviant la infermera un matí a la setmana, per donar la sensació que s’ha atès la preocupació per la falta d’atenció, és prendre el pèl , a tots plegats. Dir que falten professionals, o que determinades especialitats ( pediatria, geriatria, ginecologia, psicologia...) no troben qui les ocupi, és prendre’ns per ignorants. Evidentment que molts professionals han marxat cap altres països, davant la precarietat laboral i la reducció de sou. Ara falten milers de metges i infermeres, en el conjunt del país, però si es posés la sanitat com a prioritat de l’acció del govern, segur molts retornarien. Es una qüestió de prioritats. I diner se’n té quan es vol, perquè es busca en altres despeses no prioritàries. El que no pot ser, i el que no podem tolerar és l’existència de ciutadans de segona, que pel fet de viure en el món rural, son considerats no prioritaris. El despoblament té diverses causes, una de les quals és la pèrdua de serveis essencials. Ara i aquí, estem perdent el més important de tots: el d’atenció primària. Al final, no veig altra via per fer-nos escoltar que anar a Barcelona a tallar les vies principals. Potser si durant uns dies, col·lapsem Barcelona, el govern es dignarà escoltar i resoldre una reivindicació tant elemental i justa, com recuperar l’atenció primària perduda. No volem ser ciutadans de segona.

# posted by joan roma cunill @ 6:11 AM

BORREDÀ OBTÉ 277.000 EUROS DE LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA. Aquesta setmana, la Diputació de Barcelona, ha aprovat el PLA GENERAL D’INVERSIONS, per l’actual mandat 2019 – 2023, en el qual hi figura una dotació de 277.485 euros, per l’Ajuntament de Borredà. En l’anterior mandat ( 2015 – 2019 ), l’Ajuntament va aconseguir 241.000 euros, per aquest concepte que aleshores portava per nom ( meses de concertació ). Així, doncs, l’import aprovat suposa un augment del 15% en la dotació anterior, donant aquest molt bon resultat. Es cert que en l’anterior mandat, a l’import aprovat, s’hi varen sumar altres 85.000 euros que varen permetre finançar la compra d’un nou vehicle per la brigada, la pista de pàdel, i les obres de condicionament del cementiri. L’ajuntament vol destinar aquests diners a la construcció d’un magatzem municipal, en els terrenys de la zona esportiva, cantonada carrer Barcelona. En aquest indret, l’anterior equip de govern, havia previst la construcció d’un magatzem municipal i al damunt, un parc infantil i per la gent gran. Amb aquest import, es fa possible la construcció d’un magatzem, prou gran i ben situat com per encabir-hi tot el material de la brigada, el de l’ADF, i del servei d’aigua. Posteriorment, en una segona fase, podrà demanar diner per a posar a la coberta el parc infantil, o un espai enjardinat, complementari als usos esportius de la zona. Aquest diner, és utilitzable de forma immediata, de manera que ara pertoca a l’ajuntament, iniciar els tràmits d’aprovació projecte, adjudicació i execució de les obres. Borredà, 30 de juliol de 2020

# posted by joan roma cunill @ 6:08 AM

Wednesday, July 29, 2020

PERQUÈ LA DE VIC, SÍ, I LA DE TERRASSA, NO ? . art. blog

PERQUÈ LA DE VIC, SÍ; I LA DE TERRASSA, NO ? He visitat Terrassa en múltiples ocasions, però he de confessar que fins la setmana passada no havia tingut ocasió d’entrar i visitar la catedral del Sant Esperit . L’havia trobat tancada en algunes ocasions, i en altres, la visita estava destinada al conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere, realment excepcionals. Finalment, però, vaig poder fer la visita pendent, prèvia consulta a l’horari de misses, i ser un dia laborable, pel matí. Acompanyat de dues joves estudiants, vàrem entrar abans de la missa de dotze, amb la sort de topar amb una bona senyora, que s’oferí a fer de guia. Francament , el contrast entre la façana i l’exterior, amb l’interior és més que notable, amb una esplèndida nau, realment espectacular. Però, vaja, feta la visita i explicats detalls i anècdotes, em va quedar gravat algun comentari sobre la necessitat de reformes i manteniment en alguns elements claus de les cobertes, per evitat algun degoter , cap a l’interior. Tots sabem que un edifici d’aquesta complexitat i dimensions precisa d’inversions constants per tenir-lo posat al dia. Filtracions, humitats, petits despreniments, ruptures de canals, desguassos, etc, son elements essencials per a preservar l’exterior i l’interior. Em va venir a la memòria, una situació semblant, a la catedral de Sant Pere de Vic. A dia d’avui, s’estan duent a terme importants obres de millora de cobertes, i reparació de danys en algunes parts, de l’edifici, a més d’habilitar alguns espais per a activitats pròpies d’una catedral. Fa més d’un any de l’inici d’aquestes obres que culminaran, si tot va bé, a finals d’aquest. En total, 24 mesos d’obres intenses i extenses com per deixar l’edifici en perfectes condicions pels temps futurs. Dic això, per explicar com es financen les obres. Doncs bé, el Ministeri de Foment, va concedir una subvenció de 2.030.808 euros , en el marc de l’1% cultural, i dintre del pla de millora de les catedrals d’Espanya. Per als qui no coneguin què és el 1% cultural, em permeto una breu explicació. Per un llunyà acord , entre els Ministeris de Cultura i de Foment ( abans Obras Públicas), es reserva un 1% dels pressupostos de les grans obres, per destinar-lo a la preservació i millora del patrimoni cultural d’Espanya. Amb aquest diner, s’han protegit i restaurat, centenars de monuments, arreu del país. Bé, doncs, Vic, és una de les ciutats que ha estat afavorida per aquests recursos i ben aviat l’ajuntament en demanarà un altre, per una altra actuació. En aquest cas, de fet, qui el pot demanar és el Bisbat, si bé, és important anar de bracet amb l’ajuntament, per a mostrar l’interès de l’església, per una banda, i de la ciutat, per l’altra. Tot va lent, en el nostre país, però com en tot, quan més aviat t’hi poses, més aviat pots aconseguir l’objectiu que persegueixes. No en tinc ni idea de si la catedral, està en algun llistat de possibles ajudes, però sí tinc clar que esperar-les del govern de la Generalitat, és perdre el temps. He fet un seguiment de les actuacions de la Generalitat, en matèria de l’1% cultural, i puc assegurar que està molt lluny de complir els compromisos, cosa que sí fa el govern central. Es per aquest motiu que algunes ciutats, tot i fer grans expressions independentistes, corren a demanar ajuda a Madrid. En qualsevol cas, el patrimoni és important protegir-lo i salvar-lo , vinguin d’on vinguin les ajudes. La visita a la catedral, em va portar el record de gestions fetes, i aconseguides, en pro de restauracions del nostre patrimoni, i crec que seria bo de fer-les per aquest cas concret. Si és que no s’hagin fet, cosa que desconec. En qualsevol cas, l’edifici ho mereix.

# posted by joan roma cunill @ 12:18 AM

Sunday, July 26, 2020

ON SON ELS NOSTRES AMBAIXADORS ? - art. Nació Digital Solsona

ON SON ELS NOSTRES “AMBAIXADORS” ?

Per a qui no conegui el desplegament mundial de la diplomàcia catalana, em permeto fer-ne un breu resum. Al capdamunt, tenim el flamant nou Conseller ( ERC), Bernat Solé i Barril, fins fa poc, alcalde d’Agramunt, que va substituir Alfred Bosch, immers en un enrevessat assumpte intern, d’un alt càrrec del departament, acusat d’assetjament sexual. Les batalles internes dintre d’ERC, juntament amb les habituals, amb Junts x Cat, varen portar el president a demanar el relleu. Li va tocar a Bernat Solé, fer-se càrrec d’una conselleria que de fet porta el llarg títol de: Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència.

En el marc del que en diuen Acció Exterior, tenim 16 Delegacions a l’Exterior, nom que reben les “ambaixades catalanes”. Les enumero: Madrid, Unió Europea, Regne Unit amb Irlanda, Alemanya, EUA , Itàlia, Suïssa, França, Balcans, Països Bàltics, Europa Central, Països nòrdics, Portugal, Argentina, Mèxic i Tunísia. Queden alguns buits, però ens diuen que aniran obrint noves Delegacions, en funció de les disponibilitats pressupostàries i de trobar la persona indicada, per a cada país, en concret. Tenint en compte que hi ha 167 països, d’una certa rellevància, queda espai per cobrir.

He demanat en diverses ocasions, els informes de gestió i tràmits d’aquests ambaixadors i ambaixadores, sense èxit. Continuaré insistint, perquè tinc un especial interès en saber quina feina fan, i quins resultats obtenen, no en va tenen un sou raonablement elevat. Cadascun té assignat un sou de 82.209,54 euros. No queda clar, si a part hi ha dietes, indemnitzacions per assistències a reunions i festes, a més dels desplaçaments, dintre i fora del país on fan les seves funcions. Porto prop de tres anys, a la recerca de dades, informes i documentació concreta, i abans s’avorriran ells, que no jo, a l’hora d’insistir, via servei de documentació del Parlament, en tant que sóc ex diputat.

Però, anem al gra. En uns moments en que Regne Unit, França i Bèlgica, posen impediments als seus conciutadans per viatjar a Espanya, i molt concretament a Catalunya, no hem vist cap actuació ferma i contundent dels nostres “ambaixadors”. Es a dir, no tenim coneixement de cap reunió al més alt nivell, per a demanar comptes del perquè de mesures tant radicals, en ple estiu, sota el criteri de que alguns rebrots, aconsellen aquestes mesures.

Tampoc hem vist cap actuació, en la mateixa direcció , per part del president Torra. Com pot ser que no hagi emprès cap acció de protesta, ni hagi cridat a cap ambaixador d’aquests països per retre comptes d’aquestes mesures ? No serà que tenim ambaixadors de joguina ? Simples càrrecs per a parents i amics, per fer veure el que no som, ni tenim ? Algú ens podria explicar i detallar la feina feta, i la que tenen com objectiu ? Ens podem permetre despeses de més de mig milió d’euros, per cada delegació / ambaixada, a canvi de res ?

Podria allargar-me amb mitja dotzena més de preguntes, però en uns moments en que ERC i Junts x Cat, proclamen efectivitat i demostració de que sols, poden lluitar molt millor contra la pandèmia, que no pas depenent del govern central, estaria bé veure resultats. De moment, els que veiem son molt preocupants. El resum seria, d’incompetència, a tots els nivells. Si això passa a nivell intern , què passa a nivell extern ? La tant reivindicada “diplomàcia catalana” on està, què fa, on actua, amb quins resultats ? Esperem respostes clares i transparents. Sinó haurem d’entendre que tot forma part de foc d’encenalls. Ens ho podem permetre ?

# posted by joan roma cunill @ 11:51 PM

Friday, July 24, 2020

MANTENIR LA FICCIÓ - art. Regió 7

MANTENIR LA FICCIÓ.

Sé , per experiència pròpia que viure fora del país, et va allunyant de la realitat, per molt que tinguis relació amb gent d’aquí, llegeixis, miris , escoltis...al final, vas creant un univers entre els desitjos i la realitat. Es el que els està passant a tots els fugitius de la Justícia, visquin a Bèlgica o a Suïssa.

Aquest allunyament de la realitat quotidiana, fa que muntin espectacles, esdeveniments i propostes que poc tenen a veure amb el dia a dia que vivim, ara i aquí. Ho dic per les iniciatives endegades per l’ex president Puigdemont, més pròpies d’un il·luminat que no pas d’un polític en actiu. El desarrelament és evident, i topa amb la dura realitat.

Ara i aquí, estem en mig d’una de les pitjors crisis com mai hem hagut de gestionar , perquè es mantenen les incerteses sanitàries, i es fan presents les realitats econòmic – financeres. El conjunt , és brutalment negatiu, i obliga a unes dosis de realisme com mai haguéssim imaginat. Pretendre sortir-ne amb enfrontaments amb la legalitat, o buscant formules imaginatives que no tenen cap recorregut, suposa topar contra un mur de formigó, impossible de traspassar.

Sorprenen per fora de lloc, crides a la unilateralitat , a tornar al passat recent, o a crear nous partits, amb plantejaments irrealitzables. Els promotors d’aquests invents, creuen poder comptar amb multituds de simpatitzants, delerosos de tornar a provar el que ha estat un fracàs contundent. No sé si al final faran realitat un nou partit, un moviment de masses, o una sopa de sigles, però el resultat els desvetllarà dels seus somnis.

I per mantenir la ficció de que tothom està pendent d’ells, i els seus invents, res millor que posar objectius. Ara , l’objectiu és aconseguir , sumant els resultats de tots els partits, moviments o plataformes independentistes, arribar al 50% dels vots, més un. Creuen que amb un resultat com aquest, totes les portes se’ls obririen cap a la independència somiada.

Aquesta recerca constant d’objectius, quan uns fallen, em recorda objectius semblants d’altres col·lectius, en aquest cas religiosos , anunciant la fi del món, la vinguda d’un messies o esdeveniment semblant. Arribat el moment, i comprovat l’engany, se’n busca un altre per continuar batallant. Així estem aquí, amb el tema unilateralitat, dret a decidir, independència exprés, o ser els únics i genuïns representants del poble català.

Aviat farà tres anys, del pitjor moment de la nostra història contemporània, consistent en vulnerar el reglament del Parlament de Catalunya i el nostre Estatut. Es va dur a terme els dies 6 i 7 de setembre de 2017. En aquell moment, foren molts els qui varen anunciar la independència en un termini màxim de divuit mesos. Tres anys després, no veiem per enlloc, aquella promesa ni aquella visió, però tanmateix, alguns volen tornar enrere i refer el camí perdut.

S’ha de veure quins seguidors es deixen tornar enganyar, però el temps, i la realitat, han anat fent el seu camí, i no veig cap moviment , mínimament important, com per imaginar un retorn al passat. Alguns oportunistes del passat, pretenen continuar vivint d’aquesta ficció, però els temps reclamen atenció a qüestions més importants i urgents. Si una cosa cal en aquest moment és elegir els millors, per a poder gestionar els temps futurs que seran enormement complicats. No és hora de ficció, sinó de dura realitat. I la realitat exigeix unes grans dosis de realisme per administrar la doble crisis, fent els possibles per no perdre un mínim de qualitat de vida, guanyada durant decennis d’esforç. En les imminents eleccions haurem de triar entre ficció i realitat. La ficció ja hem vist com ha acabat. Anem doncs, per la realitat.

# posted by joan roma cunill @ 11:28 PM

Thursday, July 23, 2020

UN FALS RELAT - art. Diari de Terrassa

UN FALS RELAT.

Aquests dies, hem vist sortir de la presó, en aplicació dels beneficis penitenciaris , als polítics presos. Han passat a tenir el tercer grau, una vegada acomplerta una part important de les penes, a les quals foren condemnats. Estem, en aquest tema, dintre de la més estricta legalitat.

Alguns col·lectius, han volgut organitzar actes de benvinguda, comprensibles a nivell personal i familiar, però gens acceptables quan s’han volgut convertir en actes de reparació de suposades injustícies o en crítiques contra una suposada manca de democràcia , a nivell d’Espanya.

No és la primera vegada, ni serà la darrere, en que aquests col·lectius pretenen vendre la imatge d’estar tots sotmesos a una mena de democràcia controlada, molt poc representativa i encara menys exemplar, per la qual cosa s’ha actuat fora dels “cànons democràtics”.

Em permeto recordar, i tothom ho pot comprovar, que Espanya figura en el lloc dinovè ( 19 ) en el Democracy Index , amb la qualificació de “democràcia plena”. En aquest primer apartat, només hi ha 20 països. En el segon apartat, figuren els països amb “democràcia imperfecta”. En el tercer “règims híbrids”, i en el quart “règims autoritaris”.

Es evident que com tota obra humana, el sistema és perfectible, i de fet, tots hauríem de procurar avançar uns llocs més, per apropar-nos al capdamunt on hi figuren països com Noruega, Islàndia,Suècia, Nova Zelanda, Finlàndia, Irlanda...però un dinovè lloc, entre els 167 països supervisats, controlats i avaluats, no deixa de ser un honor. Vist que darrere nostra hi tenim països tant rellevants com EUA ( 25), França ( 29 ), Bèlgica ( 31 ), aquests figuren com “democràcies imperfectes”.

Dit això, vull exposar alguns fets, dels quals se’n parla molt poc, per no dir gens. Mireu, he ostentat el càrrec de Diputat al Parlament de Catalunya, durant quatre legislatures consecutives ( de la III a la VII) , en les quals, entre altres temes s’aprovà el Reglament del Parlament. El Reglament, és l’eina bàsica i fonamental de funcionament de la màxima institució catalana, i era lògic buscar la unanimitat. I així va ser, per votació dels 135 membres del Parlament.

En aquest Reglament, com és habitual en totes les cambres democràtiques, s’establia que per modificar-lo, o per acordar grans temes estatutaris, s’hauria de comptar amb els dos terços de la Cambra. Es a dir, 90 diputats. Es lògic demanar una majoria reforçada, quan es tracta de fer modificacions rellevants, en les regles de joc. Aquí, a Alemanya , Suïssa o Austràlia, tots ells països federals.

Doncs, bé, els dies 6 i 7 de setembre de 2017, un conjunt de només 72 diputats, amb l’avinentesa de la presidenta de la Mesa del Parlament, van trencar les regles establertes en el Reglament i varen imposar, canvis substancials, en el funcionament del Parlament. Però, més greu encara, amb aquests 72 diputats, es varen atrevir a imposar la celebració d’un referèndum o consulta, per l’ 1-O, i per reblar el clau, aprovaren unes suposades Lleis de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República Catalana, el contingut de les quals, cas d’haver-les aplicat, ens hagués portat del dinovè lloc, de l’Index de Democràcia, a més enrere del 100, ja en el grup de “règims autoritaris”.

Aquests fets, els més greus en la nostra història contemporània, suposaven el trencament del Reglament del Parlament i la vulneració de l’Estatut d’Autonomia, i per descomptat, de la Constitució. En qualsevol altre dels països democràtics, una actuació com aquesta, hagués comportat la dissolució de la Cambra, el dia 8 , a les 8 del matí. Aquest hagués estat el moment legalment oportú per aplicar l’article 155 de la Constitució. Ens haguéssim estalviat tot el que vingué després, molt especialment, els immensos errors del govern central, el dia 1-O.

Però després, hi hagueren moltes altres decisions, fora del marc legal, dutes a terme pel govern de la Generalitat, incomprensibles i inacceptables , en un estat de dret. En una democràcia es pot discrepar i manifestar la voluntat de canvis profunds, però mai, trencar amb la legalitat. En una dictadura, sí, en una democràcia, mai. Alguns, volen vendre un relat de resistència i valentia, quan en realitat, fou una tupinada contra la legalitat vigent, la catalana i la espanyola.

# posted by joan roma cunill @ 11:03 PM

EMBRUTAR EL TERRITORI, ÉS ESTIMAR-LO ???- nota pel meu blog

EMBRUTAR EL TERRITORI, ÉS ESTIMAR-LO ???

La nit passada, pel que sembla, un parell o tres de persones es varen dedicar a fer pintades i guixades, en parets, senyals de tràfec, contenidors, al terra....de diferents municipis de la comarca i comarca veïna. Borredà, Sant Jaume, Les Llosses...tenen algunes mostres d’aquest vandalisme, fent ús d’esprais de color negre i vermell.

Els autors o autores, semblen voler protestar contra “vedats”, se suposa de caça, quan la seva existència ve de molts anys enrere. No he demanat informació concreta però el vedat de Sant Jaume, deu tenir com a mínim més de 20 anys i el de Les Llosses altres tants, a més del de Boatella ( Borredà) i moltes altres de l’entorn.

En fi, el que hem de lamentar és el cost de la neteja i la brutícia que suposa veure pintades i guixades en llocs públics, que han de ser netejats, pagant tots plegats, l’acció d’uns pocs. Per això, és oportuna la denúncia, davant els Mossos d’Esquadra, perquè tard o d’hora, es poden trobar les autors/es i fer-los-hi pagar el cost d’aquestes accions, amb sanció inclosa.

També hem de reflexionar sobre la contradicció de que alguns pretenguin protestar contra una determinada activitat, que ve regulada, supervisada i controlada per la Generalitat, des del primer moment, i que fins a dia d’avui no ha comportat cap mena d’efecte negatiu sobre el territori i la seva gent. Al contrari. I ho vulguin fer, embrutant el territori, amb guixades i pintades. Francament, una mala manera de que algú pugui tenir cap mena de simpatia per unes accions com aquestes.

Borredà, 23 de juliol de 2020

# posted by joan roma cunill @ 2:32 AM

Tuesday, July 21, 2020

TRÀNSFUGUES. PROBLEMA NO RESOLT - art. El 9 Nou

TRÀNSFUGUES. PROBLEMA NO RESOLT.

Arran la moció de censura a Roda de Ter, m’han vingut al cap, una desena de reunions, tingudes en els darrers vint anys, per tal d’aconseguir eliminar o minimitzar, els danys que els trànsfugues causen a la vida municipal, sigui el lloc que sigui.

Es evident que treure un alcalde /alcaldessa, per la via d’una moció de censura, suposa sempre, moviments estranys, tensions crescudes i una clara desestabilització de la governació d’un municipi.

Per evitar aquests efectes, els partits polítics, han mantingut reunions al més alt nivell, per a buscar sortides concretes i eficients. No ha estat fàcil, i com podem veure a dia d’avui, el problema no està resolt. Perquè ?

Doncs, perquè la legislació vigent, no permet anar més lluny del que suposaria treure la representació adquirida, en el moment de les eleccions. En un moment donat, alguns partits proposaven poder retirar l’acta de regidor, però també la de diputat o senador, a aquells càrrecs públics que haguessin trencat amb el partit, i n’haguessin marxat cap un altre.

Consultes fetes al més alt nivell, varen assumir que el Tribunal Constitucional no avalaria retirar el càrrec a un electe, per molt que hagi traït el partit pel qual es va presentar. Un minut després de prendre possessió del càrrec, l’electe passa a ser “propietari” del càrrec. No se’l pot fer fora, de cap manera, o no ser que sigui per sentència judicial, cas d’haver comès algun delicte que comporti inhabilitació. Sinó, només ell / ella mateix pot renunciar, i ser substituït.

Vista aquesta situació , a cada reunió, es portaven mesures per ser estudiades i poc a poc, es varen fer alguns progressos, relativament importants. Un dels més rellevants va ser el no permetre a un regidor/a, signar més d’una moció de censura per mandat. Tema important, per evitar sobresalts constants en municipis molt trossejats, en grups municipals.

Una altra mesura, fou que qui marxi d’un grup municipal, no en pugui formar un altre, mantenint els recursos i avantatges que van associats. Passa a ser un no adscrit. Una mena de racó pels qui han vulnerat els compromisos assumits a l’hora de presentar-se a les eleccions.

També s’acordà una altra mesura important que figurà en la llei electoral de 2015, que era que el vot d’un trànsfuga, valgués la meitat, que el d’un fidel als compromisos. Aquesta mesura fou invalidada pel Tribunal Constitucional ,l’any 2017, de manera que no podés figurar de cara a les darreres eleccions de 2019.

Tantes dificultats per eliminar les conseqüències del transfuguisme, va portar els partits a signar un pacte antitransfuguisme que no ha tingut els resultats desitjats. En aquest pacte, els partits es comprometien a no fer servir els vots de trànsfugues per assolir cap càrrec. De fet, aquesta seria la mesura més contundent. Si ningú acceptés beneficiar-se dels vots trànsfugues, aquests quedarien en el seu racó, sense cap incidència en la governació.

Però, som un país d’arrencada de cavall i parada de ruc, molt donats a grans proclames , però decidits a buscar justificacions per a cada cas concret. Qui perd l’alcaldia apel·la al pacte antitransfuguisme i qui se’n beneficia, ho justifica en bé del poble o ciutat, i culpa el partit perdedor de no haver fet prou per evitar el problema. La realitat, com hem pogut veure, a Osona i podem veure arreu del país, és que en poc més d’un any que portem de mandat, ja hi ha hagut prop d’un centenar de canvis, al capdavant dels Consistoris. Els partits expulsen els trànsfugues, però aquest fet no resol el problema. També hi ha una repulsa pública i popular, però no prou rellevant com per fer tirar enrere els promotors de la moció, pensant que el temps la farà oblidar.

Portem 41 anys de democràcia municipal, i s’ha de reconèixer el fracàs en la lluita contra el transfuguisme. S’ha reduït el problema, però no s’ha eliminat. Haurem d’esperar un cert temps, per veure nous canvis que permetin una major estabilitat en els governs municipals i evitin el transfuguisme. Però, també, altres que fomentin la governabilitat , mitjançant el reforç de les candidatures guanyadores. La inestabilitat és contrària al bon govern, i al cap i a la fi, un ajuntament és una empresa de serveis als ciutadans que ha de poder funcionar de la manera més eficient i ràpida possible. En tornarem a parlar.

# posted by joan roma cunill @ 10:14 PM

Monday, July 20, 2020

JO DESOBEEIXO, TU DESOBEEIXES,...art- Nació Digital Solsona

JO DESOBEEIXO, TU DESOBEEIXES ....

Ell desobeeix, i així, fins a acabar la conjugació, i arribar a la conclusió que tots desobeïm a qui i a que ens doni la gana. Hem fet el cim dels despropòsits, en un país que havia conegut i li havien reconegut el famós seny català. Hem dit adéu al seny, i ens hem instal·lat en la rauxa i el despropòsit. Anem per bon camí ?

Quan es té un president absolutament insòlit, incapaç de coordinar ni dirigir res, és lògic arribar al punt de desconcert total en que viu el país, i per descomptat la seva administració. Si, a més, aquest president, dia sí, dia també, fa crides a la desobediència , de les resolucions judicials, de les lleis vigents, és impensable que els ciutadans, obeeixin el que el seu govern acorda. Lògic.

Així estem, en ple rebrot de la pandèmia a casa nostra, amb un desgavell increïble a tots els nivells. Descoordinació dintre el propi Departament de Salut, descoordinació entre aquest i el de Presidència, i batalles internes i externes a tots els nivells, ens avoquen cap un escenari de greus conseqüències.

Les despeses immenses , motivades per la lluita contra la pandèmia, ajuntades amb una disminució brutal de l’activitat, comporten ingressos mínims i previsions nefastes de cara el futur immediat. Si a aquest escenari hi sumem, el deute vigent, arribem a una ràpida conclusió de fallida dels comptes de la Generalitat, de forma imminent.

La situació seria greu, si no fos, per la incapacitat total de fer-hi front amb un mínim de rapidesa i eficàcia. No tenim govern, pròpiament dit. Tenim uns consellers i conselleres, batallant per situar-se en el millor lloc possible, de cara a les properes eleccions al Parlament. I uns partits de govern que batallen per guanyar un a l’altre, i deixar per a després l’acció de governar.

A tot plegat s’hi afegeix la dependència de l’actual president, d’un il·luminat , instal·lat a Waterloo que en l’únic que pensa és en muntar algun nou artilugi que li permeti rebolcar ERC en benefici propi. El país és el de menys, el que importa és mantenir les prebendes d’estar a primera fila del govern.

Tot indica, eleccions per a principis del mes d’octubre, per evitar que la inhabilitació de Torra, comporti siguin els tribunals els que directament marquin el calendari. Portem doncs, deu anys de precarietat política i improvisació constant, afegida ara,a la incapacitat per fer front a uns rebrots que s’esperaven per setembre o octubre i que tenim ja al damunt, amb el greu perill de convertir-los en generalitzats.

Davant aquest panorama, és urgent, convocar eleccions, apartar tots aquests insensats del govern, i posar-los a l’ oposició. Toca elegir nous representants, en persones i partits de sensatesa provada. El país no resistirà per més temps, la situació caòtica actual. Anem a eleccions i triem bé. Ens hi juguem la vida nostra i la de les generacions futures. No pot demanar obediència ni respecte a les lleis, qui s’ha erigit en impulsor de la desobediència i vulneració de la legalitat. Recuperem el seny, foragitem la rauxa.

# posted by joan roma cunill @ 5:48 AM

Friday, July 17, 2020

DE REIS I PRESIDENTS - art. Regió 7

DE REIS I PRESIDENTS.

Portem un parell de setmanes amb uns quants articles d’articulistes de la casa ( Regió 7) i d’altres de convidats, fent- se creus de les noticies aparegudes sobre possibles comissions , rebudes pel rei emèrit Joan Carles I. Ja no parlo d’altres mitjans de comunicació, alguns dels quals dediquen dies i setmanes, amb previsió de continuïtat fins no sabem quan.

No es té encara prou informació ni detalls, però tot indica un comportament “indigne” per part d’ una persona de tant elevada representació. Sembla increïble com hi ha persones que poden perdre el nord, per culpa del maleït diner, i com poden perdre el prestigi i la honorabilitat guanyades al llarg de tota una vida.

Alguns dels articulistes aprofiten per “passar comptes” a la monarquia i fer-la dipositària de tots els mals d’Espanya i per descomptat de Catalunya. Van a buscar fets verídics, anècdotes incertes, i actuacions controvertides, per intentar demostrar els maleficis de la monarquia i la necessitat de girar pàgina.

També volen traspassar els presumptes danys causats, per ell personalment, al seu fill, l’actual rei, així com a la resta d’institucions de l’estat. Per aquests, tot el que té relació amb la Corona, és indigne i sotmès a sospites i maldats.

Evidentment que s’han d’aclarir els fets, i treure’n conseqüències. Ningú ha de tenir carta blanca per actuar fora de la llei, oimés si estava en el càrrec més elevat de tots. Ara bé, tampoc és de rebut ampliar el que seria un comportament personal, cap una responsabilitat col·lectiva, donant entendre que fill i família haurien conegut o participat en fets inacceptables.

D’aquí la necessitat de tenir més informació i reclamar transparència per evitar danys majors. Res pitjor que difuminar , tapar o emmascarar presumptes actes il·legals. Per tant, rapidesa i transparència son indispensables, així com modificació de lleis per encarar, el futur, amb les garanties pertinents.

Aprofito, però, aquesta greu situació per a recordar el “drama” propi. Ho dic per aquells que consideren Espanya com un país impossible, mal governat, ple de brutícia i comportaments indignes, vella i retardada, de la que se n’ha de marxar per a poder construir un país nou, exemplar, en tot i per tot.

Son aquells que no recorden i han plegat en el racó dels records, el comportament d’una mena de “pare de la pàtria”, en la persona de Jordi Pujol. Aquí , hem tingut un president durant 23 anys, impartint lliçons de moral, ètica i estètica des del faristol del Parlament de Catalunya, amb dures acusacions de mals catalans, a socialistes, i altra gent que gosava criticar la seva forma de governar.

Aquí, hem tingut més de trenta anys, tota una família, embrancada amb un partit, que va “saquejar” un país. Es parla de més de tres- cents milions, en tota mena d’accions i intervencions, conegudes, avalades o participades amb centenars d’empresaris, alcaldes, diputats i senadors. Aquí no parlem de rumors, ni presumpcions, aquí ja tenim sentències i fins i tot algunes persones a presó, però queda molt per saber i conèixer.

I parlem d’un president, però amb repercussions cap altres presidents que tenien un partit lligat a multitud d’operacions fraudulentes, de les quals tenim constància d’unes poques. Hem tingut una llarguíssima etapa , plena de greus comportaments, sense haver actuat com corresponia.

I sí, hem de rebutjar, conèixer i castigar els presumptes comportaments il·lícits del rei emèrit. Per descomptat, però qui vulgui donar lliçons, ara i aquí, que repassi la nostra història recent, en la qual trobarà actuacions mai imaginades i mai perdonables.

# posted by joan roma cunill @ 10:46 PM

Thursday, July 16, 2020

DIETA INEVITABLE - art. Diari de Terrassa

DIETA INEVITABLE.

Tot apunta a eleccions immediates, de cara setembre , o principis d’octubre. La roda ja no dona més voltes perquè la guerra interna, en el Consell Executiu, fa impossible prendre decisions, i la batalla entre PDEcat, Junts x Cat, la Crida, el Consell per la República, i altres artilugis obliga a no donar temps, per a més invents.

Així, doncs, res es fa, per interès del poble català, sinó pels interessos dels partits de govern, i molt especialment pels dels post convergents. Vagin com vagin les eleccions, tothom ha de tenir clar que hi ha una única via per sortir de la greu crisis en la que estem immersos: una dieta d’aprimament total.

Totes les administracions, han d’emprendre una dura reconversió, cap a models molt més operatius, més eficients i molt més austers. Ja no hi ha més excuses per no fer-ho. Es impossible mantenir les estructures actuals, perquè faran falta quantitats ingents de diner per a reactivar el país. I només el podrem reactivar si s’emprenen inversions, en tots els àmbits i sectors, com per donar feina a desenes de milers d’empreses de tot el país.

A nivell català, l’aprimament ha de ser especialment rigorós, perquè amb els anys, s’ha anat engreixant el nombre de departaments, organismes i entitats públiques fins arribar a extrems insostenibles. Si a tot plegat, li sumem l’enorme deute que arrossega, queda clar que només amb una dieta brutal, ens en sortirem.

I la dieta a aplicar, ha de venir de la mà d’algú molt coneixedor de les administracions, molt preparat i capaç de dur a terme una ingent tasca, per damunt de partits i interessos que no siguin estrictament els de país. Us avenço que només veig una persona amb aquestes qualitats per portar a bon terme, aquesta tasca: Miquel Iceta.

Conec bé en Miquel, com conec bé altres protagonistes de la política catalana, que ja han mostrat les seves carències. Només cal veure com s’ha governat la Generalitat els darrers deu anys, per comprendre que cap dels que estan en el Consell Executiu, son capaços de dur a terme la feina que ens espera. Qui estigui al capdavant, ha de ser capaç d’anar a buscar els millors, independentment del partit, l’entitat o l’organisme on estiguin ubicats. Només amb un Consell de notables, en cada especialitat, serà possible executar una dieta exemplar, en tots els àmbits i sectors.

Desmuntar entramats, dissoldre organismes, aprimar estructures, suprimir departaments, ajuntar direccions, reduir personal, i fer estalvis immensos en capítol 1 ( personal), per engruixir el capítol 6 ( inversions), son les prioritats que haurà d’assumir el nou govern. Ja no hi ha excuses ni retards injustificats, perquè el que ens ve al damunt, serà molt pesat, molt.

Els que ara hi son, han estat incapaços de fer-ho, i no tenen ni la preparació ni les mans lliures per dur-ho a terme. Hem estat en mans mediocres que han actuat mediocrement. El resultat el tenim a la vista, amb tota mena de vectors negatius. Es impensable continuar per aquest camí, i d’aquí que s’hagi de fer confiança en algú d’eficàcia provada. En un moment especial com el que vivim, s’han de trencar rigideses de partit, i buscar la persona més adequada. I no és que una sola persona pugui resoldre-ho tot, però en tots els moments històrics, tenir al davant la persona indicada, ha estat la solució per sortir de la crisis. El treball ha de ser col·lectiu, però comandat, coordinat i impulsat per algú que tingui les idees clares, la preparació necessària, i la llibertat de moviments com per fer el que calgui, agradi o no al partit, en el que milita, o en altres de propers. El moment ho exigeix, i l’embat no accepta demora. En poques setmanes tindrem a les mans el nostre destí. Serà el moment de prendre una opció històrica. No s’hi valen més contemplacions.

# posted by joan roma cunill @ 10:47 PM

Wednesday, July 15, 2020

RIERA DE MERLÈS, PRESENT I FUTUR - art. La RElla del LLuçanès

RIERA DE MERLÈS, PRESENT I FUTUR.

He viscut, en viu i en directe, tot el procés de preocupació, sensibilització i posta en marxa de mesures per intentar protegir un espai declarat , parcialment , Espai d’Interès Natural , en el marc dels plans , de tot Catalunya.

Aquests PEIN’s, varen néixer 25 anys enrere, amb molta ambició, però nul.la dedicació de mitjans econòmics , tècnics i humans com per fer-los viables. Costa molt poc, declarar protegit un espai, sobre el paper. Altra cosa és donar compliment a tot el que s’hi ha escrit. I aquest és el cas de la Riera de Merlès.

D’entrada, ja es va fer una cosa molt poc “normal”, com és declarar la protecció d’un tram, sense contemplar la totalitat. La Riera, neix a Sant Jaume de Frontanyà, sota els Rasos de Tubau, i travessa vuit termes municipals, fins desguassar en el riu Llobregat, en el T.M de Gaià. En total 47 quilòmetres, dels quals només, 10 estan realment protegits per llei. Aquesta anomalia ja va portar un munt de problemes perquè no és igual intervenir en un tram, que en la totalitat.

Però vaja, el que ens vàrem trobar durant uns anys, fou una allau de visitants i usuaris, absolutament descontrolats, que podien arribar en aquest temps d’estiu, a posar 600 tendes de campanya i altres tants vehicles. El perill que això suposava, en cas d’incendi, va portar a emprendre mesures contundents i a propiciar la instal·lació de diversos càmpings que permetessin acollir visitants i usuaris, de forma totalment adequada i controlada.

La crisis econòmica (2008), i la manca de mitjans, va motivar una segona onada d’usuaris, que motivà noves mesures, de forma conjunta entre ajuntaments, consell comarcal del Berguedà, Diputació de Barcelona, i en part, de la Generalitat. La protecció, passava per la restricció d’usuaris, i així s’ha anat fent en els darrers anys, amb importants despeses i esforços en senyalització, informació, vigilància i sancions.

Personalment, he estat sempre favorable a l’ús de la Riera, si bé amb clares restriccions. I aquest any, considero adequat haver anat més lluny, com a mesura de prevenció i protecció pel COVID 19. Ara bé, es fa difícil pensar en mantenir unes mesures tant contundents com aquesta de cara els anys futurs, pel cost que suposen i per alguns efectes negatius, sobre la gent i activitats que hi ha en el seu recorregut.

Com compatibilitzar, la protecció amb l’ús ? Per quotes de presència. Tècnics experimentats, haurien de calcular les xifres acceptables i limitar l’aforament, mitjançant l’ús de tècniques innovadores, i presència de vigilància sobre el terreny. Per descomptat, amb finançament de la Generalitat que és qui ha de supervisar i garantir els PEIN’s. Protecció i ús sostenible, han de ser viables i possibles. Es el que he defensat durant els meus anys de responsabilitats municipals.

Joan Roma i Cunill

Ex Alcalde de Borredà i ex diputat al Parlament.

# posted by joan roma cunill @ 9:23 AM

Monday, July 13, 2020

A CANVI DE QUÈ ? - art. Nació Digital Solsona

A CANVI DE QUÈ ?

Es lògica la desconfiança d’alguns països de la UE, respecte les mesures que es proposen, per sortir de la gran crisis en la que ens trobem, per culpa de la pandèmia. Els han batejat com “països frugals”, austers, poc donats a despeses sumptuàries, i encara menys, supèrflues.

Son països que veuen els del sud, com massa alegres, massa donats a festes i festetes, poca feina i molt sol i platja. No volen ser els pagadors d’aquesta manera de viure, i per això, plantegen moltes reticències i condicions, a l’hora de posar diner sobre la taula de cara a la reconstrucció.

Els més “frugals “ son Holanda, Dinamarca, Suècia, Noruega i Àustria. Algun altre, també fa el ronso, però els més aferrissats defensors de l’austeritat i la rigidesa pressupostària, son els cinc enumerats.

I aquests, juntament amb alguns altres, demanen contra prestacions dures. Molt dures. No volen donar diner a fons perdut, sinó crèdits. I en aquest moment, ni Espanya, Itàlia i alguns països de l’est, no estan en condicions d’endeutar-se encara més, ni haver de retornar diner. Volen, exigeixen, ajuts immediats, a fons perdut, en bona part, i crèdits tous, a continuació.

Crec que al final s’arribarà a una mena d’entesa intermèdia, aportant diner, a fons perdut, però a canvi de modificacions importants en la manera d’administrar el diner, en els països receptors de fons.

Així, doncs, diner a canvi de què ??? Ben aviat ho sabrem però agafem bé els matxos perquè la cosa serà dura, molt dura. Cada país haurà de presentar els deures, en un examen que serà rigorós. Temes com la revisió del sistema de pensions, l’aprimament de totes les administracions públiques: ajuntaments, CCAA, i central, sistema de drets laborals, serveis públics, etc, formaran part de les contra partides exigides.

Estem en condicions d’acceptar aquestes exigències ? No ens queda cap altre remei. O això o la intervenció. Espanya té un enorme deute, que li ha reduït el marge de maniobra, i la pandèmia l’ha augmentat fins a cotes insostenibles. D’aquí la necessitat de comptar de forma urgent, amb recursos molt elevats. Molt. Tot seguit, s’hauran d’aplicar les mesures adients per a fer front al deute i a l’endeutament en els propers anys, però ara mateix, sense una injecció immediata de diner , no tenim capacitat de fer front a les necessitats més peremptòries.

En poques setmanes veurem plantejaments mai somiats, sobre canvis profunds en multitud d’àmbits i sectors. Toca fer-ho, i en profunditat. No ens podem permetre la ineficàcia i la mala administració en bona part dels estaments de la política municipal, autonòmica i central. I és que a més tindrem la supervisió i control a de la UE. El diner anirà arribant a mesura que es vagin complint les contrapartides. Si en algun moment s’aturen, també s’aturarà el diner, que ningú en tingui cap dubte.

Els països “frugals” poden afluixar i pactar mesures més flexibles, però ningú pensi que se’ls podrà portar a l’hort. En absolut. Les contrapartides es compliran que ningú ho dubti. De fet, és el millor que ens pot passar, perquè ja és hora dels grans canvis , i de l’eficàcia i austeritat en tots els àmbits i sectors. De grat o a la força. L’important és que es dugui a terme.

# posted by joan roma cunill @ 5:41 AM

Sunday, July 12, 2020

BORREDÀ, REP 3 IMPORTANTS AJUTS DE LA GENERALITAT .

BORREDÀ, REP 3 AJUTS IMPORTANTS DE LA GENERALITAT.

La Generalitat ha aprovat el Pla Unic d’Obres i Serveis de Catalunya ( PUOSC) , destinat a subvencionar obres municipals, després de 6 anys de suspensió.

En aquest Pla, Borredà, va presentar 2 obres, i totes dues han obtingut importants subvencions.

La primera obra, consisteix en el Condicionament de la Plaça Major, i un tram del carrer Manresa. El que dona a la plaça. Aquesta obra, continuació de la del Carrer de la Font, puja un import de 336.490,07 euros.

La Generalitat ha aprovat un ajut de 250.000, per una banda i de 69.655, per altra. Això permetrà fer les obres de renovació de la xarxa d’aigua i la de clavegueram, i fer un nou paviment. La urgència ve donada pel fet de que les xarxes tenen prop de 60 anys i han superat de llarg el que es considera raonable.

La segona obra, consisteix en dur a terme la segona fase d’adequació dels espais a banda i banda de la capella del cementiri. L’any passat es varen enderrocar els vells nínxols, i ara toca transformar els espais alliberats en dos porxos, que permeti a la gent, protegir – se de les inclemències del temps, a més d’aprofitar per a restaurar algunes parts de la capella.

El pressupost del projecte puja 56.970,43 euros, i la subvenció concedida per la Generalitat ha estat de 50.000 euros.

Ara pertoca a l’ajuntament, programar les tramitacions , adjudicacions i execucions, dintre dels propers anys, alternant-les amb altres que puguin ser subvencionades per la Diputació de Barcelona.

Borredà, 13 de juliol de 2020.

# posted by joan roma cunill @ 11:28 PM

DOBLE DISCRIMINACIÓ TERRITORIAL - art. El 9 NOu

DOBLE DISCRIMINACIÓ TERRITORIAL.

Darrerament, heu pogut llegir, en aquestes mateixes pàgines, alguns temes relacionats amb el món rural. Temes com les greus dificultats per a la millora i manteniment dels camins rurals, la problemàtica del subministrament d’aigua, o la carència de serveis, lligats a les noves tecnologies.

Avui, em referiré a la doble discriminació que pateixen els municipis rurals, en funció de les línies provincials. Segur, que és un tema només conegut pels alcaldes i regidors, i molt desconegut per la resta de ciutadans.

Estrany país el nostre, en que critica l’existència de les províncies, però en canvi fonamenta la major part de l’acció de govern....en les províncies. Paradoxes de la vida, molt propis dels nostres governants. Tant Junts x cat com ERC, rebutgen de totes totes l’existència de les províncies, però res han fet, per suprimir les diferències que provoquen. M’explico.

Les eleccions al Congrés i al Senat, tenen per base les províncies. Bé, aquí es pot dir que depenem de Madrid, i no es poden canviar. Però, és que les eleccions al Parlament de Catalunya, tenen per base....les províncies. I les Diputacions son provincials, i tenim carreteres provincials, i serveis provincials, i organismes provincials....

Però bé, vull parlar del que pot significar per un municipi, estar en una província o una altra, i el cas d’Osona i el Ripollès, va perfecte per exemplificar-ho. Ras i curt, puc assegurar que qualsevol municipi de la comarca d’Osona, obtindrà més del triple d’ajuts, per ser de la província de Barcelona que un de similar, de la comarca del Ripollès, per ser de la província de Girona. Es just ? Es lògic ? Es sostenible ? Ens podem fer moltes preguntes, però la realitat, és aquesta. Perquè ?

Doncs, perquè les comarques de la província de Barcelona, disposen dels ajuts de la Diputació de Barcelona, molt superiors als de la Diputació de Girona. Agafo un exemple de fa pocs dies. La Diputació de Barcelona, dintre d’un Pla de Xoc, per lluitar contra les conseqüències del COVID 19, va posar en marxa diversos àmbits d’ajuts, un dels quals de 10 milions, destinats al món rural, per a millora i manteniment de camins. Un dels grans maldecaps.

Pensant en el món rural, va decidir deixar fora les ciutats, de manera que de 311 municipis de la província, es va repartir entre 264, i de manera inversament proporcional a la població. Per entendre’ns com més petit el municipi, i més gran en territori, més diners rebia. Sant Jaume de Frontanyà amb només 30 habitants i 58 quilòmetres de camins rurals ha rebut 65.485,08 euros ( pràcticament la meitat del pressupost ordinari). El mateix s’ha fet, lògicament, en el cas dels municipis d’Osona.

D’aquí a poc temps, s’aprovaran altres ajuts, amb una distribució territorial, igualment favorable als municipis del món rural, en una política clara de redistribució i reequilibri territorial.

Però, què passa, al Ripollès ? i amb ella , a d’altres 29 comarques de Catalunya ( les que son de les províncies de Girona, Lleida i Tarragona) ? Doncs, que no tenen, ni de lluny, aquests recursos, produint-se una discriminació brutal que ja fa 40 anys que dura, de manera que si comparéssim el total d’ajuts rebuts per un municipi de Barcelona – província amb un de similar d’una altra província, pot haver-hi més d’un milió o milió i mig d’euros de diferència. Brutal, no ? Doncs, sí.

Per reblar el clau, la Generalitat, amb la seva mala gestió, ha arribat a un immens deute que no li permet finançar el PUOSC ( pla únic d’obres i serveis de Catalunya). Un pla d’ajuts, destinat als municipis de tot el país, que permetia, rebre finançament per a obres d’infraestructures, equipaments i serveis. Fa sis anys que es va suspendre per no tenir diner disponible. Aleshores, doble discriminació de tots els municipis , fora de la província de Barcelona, concretament 636. Tots aquests, han de mal viure amb molts menys recursos que els altres, malgrat estar en el mateix país. Curiós país el nostre, en que el govern de la Generalitat manté un sistema clarament discriminatori, sense fer res per compensar els desequilibris. Molts sermons i declaracions, però els dos partits que governen el país, son els que son, i si tenen diner per segons quins temes, n’haurien de tenir per a recuperar el PUOSC i facilitar recursos als ajuntaments, sobretot als més petits, com per poder fer front a les necessitats dels seus ciutadans. Aquesta és la situació, aquesta és la realitat.

# posted by joan roma cunill @ 2:16 PM

Friday, July 10, 2020

I LA SANITAT, COM QUEDA ? - art. Regió 7

I LA SANITAT, COM QUEDA ?

Governar és decidir, prioritzar. Mai hi ha diner per a tot, de manera que sempre, s’ha de triar, entre el que es considera bàsic i el que és prescindible, o en tot cas, no essencial. Ho dic ,en uns moments en que tots els governs, municipals, autonòmics i central, han hagut de “tirar la casa per la finestra” per a poder fer front a la pitjor crisis del segle.

Però, arriba l’hora de la veritat. La de fer front a les conseqüències econòmiques d’aquesta immensa despesa pública, i la destrossa de l’economia domèstica, industrial i de serveis. El futur immediat serà dur, molt dur, i s’estendrà al llarg d’uns quants anys.

Si això és així , encara és més evident i urgent, procedir a canvis dràstics, en totes les administracions, especialment en aquelles menys eficients, com la Generalitat de Catalunya. En anteriors escrits ja m’he referit al tema, mostrant despeses absolutament insòlites, i explicant perquè ha assolit un deute descomunal que arriba als 80.000 milions d’euros.

Amb aquest panorama, hi ha el perill de voler retallar en temes , financerament rellevants, però del tot essencials. Em refereixo a la sanitat pública. Per a mi, i estic segur que per a la majoria de lectors, les prioritats d’un govern, han de començar per la salut, continuar pels serveis socials, l’educació, treball i habitatge. Unes prioritats molt properes unes de les altres, però , mantenint aquest ordre.

Fa pocs dies, s’ha anunciat la contractació de 5.000 mestres, de cara el proper curs, degut a les mesures anti COVID 19. La inversió total en el sector educatiu seria de 370 milions, 234 dels quals, destinats a la contractació de nous professionals. Em sembla bé. Alguns diuen que serà suficient, altres ho posen en qüestió. No sóc expert en la matèria, de manera que espero esdeveniments, abans de pronunciar-me.

Però, el que em preocupa, ara i aquí, és l’oblit de mesures concretes, detallades i immediates, relacionades amb la Salut, la Sanitat. M’explico. De moment el que és preocupant, molt preocupant, és la voluntat de continuar mantenint el servei mèdic, en situació d’emergència. Es a dir, mantenir tancats CAP’s ( centres d’assistència primària), dispensaris i consultoris mèdics de pobles petits i mitjans, recomanant a tots els usuaris anar als ambulatoris de les capitals, prèvia petició de visita. També derivar les analítiques, cap als ambulatoris, deixant-les de fer en els propis municipis. Inacceptable, tot plegat. I més que inacceptable, indignant ¡¡¡

Ja tornem als temps de ciutadans de primera i de segona. Tot el món rural, està cansat de ser menystingut i deixat de banda, com si fos malbaratador de recursos i se li pugui aplicar mesures contundents , en retallades, des d’un despatx de ciutat. La Salut, la Sanitat, és i ha de ser prioritària, i no es poden acceptar mesures de confinament indefinit. La Generalitat té diner pel que vol i quan vol, no vulgui ara estalviar, quan malbarata per altres bandes.

Governar és prioritzar, si no té diner per a mantenir i incrementar serveis mèdics, que retalli d’altres indrets. Té a TV3, un bon lloc, on fer retallades contundents. Allà hi ha 2.356 treballadors. Pot perfectament reduir en mil, els llocs de treball i destinar els diners a crear mil noves places de professionals sanitaris. També té partides disponibles si estalvia en Exteriors, o en un centenar d’organismes, consorcis, i entitats, ben poc indispensables pel funcionament del país. No es pot consentir tenir centenars de centres mèdics, tancats, enviant la gent a fer quilòmetres, per una visita o una simple analítica. Si en Educació es mobilitzen 370 milions, xifra semblant s’ha de mobilitzar per a Salut / Sanitat. Sinó és així, que no diguin que tenim un govern progressista o preocupat pel benestar dels catalans i catalanes.

# posted by joan roma cunill @ 11:29 PM

Thursday, July 09, 2020

CAP A LA IRRELLEVÀNCIA - art. Diari de Terrassa

CAP A LA IRRELLEVÀNCIA.

S’ha de governar, mirant endavant, però amb alguna ullada cap enrere, de tant en tant, per comprovar si s’avança o es retrocedeix. He conegut equips de govern que treballaven molt, però avançaven poc, i a l’inrevés, alguns amb no gaire esforç, eren capaços de fer grans progressos.

En el cas català, els deu darrers anys, han estat molt poc profitosos. Absorbits en obtenir la independència, hem perdut la governació. Tot el que ha estat gestió i administració ha passat a un segon pla, i els esforços s’han perdut en baralles internes i cops d’efecte externs. Efectivitat molt baixa, i progrés mínim.

De fet, el dia que algú, amb el cap fred i els números clars, es dediqui a fer una valoració d’on estava Catalunya, deu o quinze anys enrere, i on es troba avui dia, demostrarà el greu retrocés tingut, i les grans oportunitats perdudes. Ras i curt, anem cap a la irrellevància.

Resumint, hem passat de ser el territori més avançat , més europeista, més obert i més envejat, en els anys 80, a un territori, altament conflictiu, enrevessat, endeutat, ensimismat i poc efectiu, 40 anys més tard.

D’ostentar una doble capitalitat econòmica i cultural, amb Madrid, hem perdut una i altra. De tenir un lloc privilegiat en el concert europeu, capaç de parlar dels quatre motors de la UE, amb altres regions punteres, hem passat a la irrellevància total. No apareixem en cap lloc destacat, en cap dels àmbits territorials ni sectorials.

Perdem posicions, a nivell econòmic, financer i industrial. La sortida de Nissan, empitjora la situació, però no és més que un graó més, de l’escala de descens com a potència industrial. Vindran altres tancaments i altres fugides, perquè la inestabilitat i el conflicte, son el pitjor escenari per als inversors.

El diner és poruc, covard, i ningú es planteja invertir en indrets on la batalla guanya a la tranquil·litat. Si mirem al nostre entorn, veurem competidors que aprofiten la davallada catalana, per a fer grans progressos. La Comunitat Valenciana, és el millor exemple, però també ho podem veure a les Illes, i a Aragó.

I per descomptat, Madrid. Les capitals dels estats, sempre xuclen inversions i aterratges d’activitats, però precisament el conflicte català, ho ha facilitat i impulsat, de manera que empreses que s’haguessin instal·lat a Catalunya, han decidit fer-ho allà. Lògic.

I també hem vist com grans empreses de capital català, poc a poc, han passat a ser controlades, parcial o totalment per capital estranger. Tot plegat fa, que el pes de Catalunya, en el conjunt d’Espanya, hagi baixat, i lògicament també, el prestigi , a nivell europeu.

Podem continuar per aquest camí ? Evidentment que sí. Ara bé, ens interessa ? En absolut. Almenys pels qui volem una Catalunya forta, a nivell d’Espanya i de la UE, considerem arribat el moment de dir prou a tanta mediocritat, i exigir un canvi radical per atrapar el temps perdut i tirar per altres camins. Es el que s’ha de proposar en les properes eleccions al Parlament. Deixar enrere aquesta llarga etapa, i retornar al bon govern. Hem perdut molt, però més podem perdre si continuem de manera semblant, en el futur immediat.

Els partits de govern volen fer oblidar els milers d’empreses fugides cap altres territoris, fent creure que varen ser simples decisions preses precipitadament, i que algun dia ja tornaran. De moment, ben poques ho han fet, i uns quants milers, es queden on son, oimés quan veuen que per aquí, alguns no han pres nota dels motius pels quals varen marxar. Tampoc es vol pensar en les que hem perdut. Mai ho sabrem del cert, però l’Agència Europea del Medicament, es va perdre, i com ella segur que altres, potser no tant importants, però de mica en mica s’omple la pica, i poc a poc, anem buidant el got. Venen temps molt complicats, molt. Més que mai convé seguretat i seriositat en l’acció de govern, de manera que les activitats i inversions vegin un camí planer per fer vida. Si algú creu que pot tornar a temps passats, viu en un altre món. No hi ha cap possibilitat de trencar la legalitat i emprendre el camí cap un pedregar. Som una gran majoria els que no ho volem.

# posted by joan roma cunill @ 11:02 PM

LLIÇONS D'ÈTICA, O SIMPLE AFANY DE PODER EN EL CC DEL BERGUEDÀ ?

LLIÇONS D’ÈTICA , O SIMPLE AFANY DE PODER , EN EL CC DEL BERGUEDÀ ?

Sentir proclames a l’ètica, per part d’ERC a la comarca del Berguedà, sona a autèntic cinisme quan tenim no gaire lluny, el trencament del pacte anti transfuguisme, a la ciutat de Berga, on van acollir 3 trànsfugues , procedents del PSC .

Els 3 regidors, elegits en la candidatura del PSC a la ciutat de Berga, varen trencar el seu compromís amb el partit, i sobretot amb els votants de Berga, per simples interessos personals. No hi hagué cap altra motivació que la personal, perquè si haguessin entrat en contradicció amb el partit, la solució era ben fàcil i ètica, renunciar al càrrec i anar-se’n a casa. No quedar-se amb el càrrec i anar a un altre partit.

Pel que fa la CUP, tampoc han seguit fidelment els seus principis ètics, en un cas ben recent, com el de demanar un comportament exemplar als ciutadans, i vulnerar-lo una de les seves representants.

Si creuen millor marxar del Consell que admetre com a legítims representants de les candidatures independents, a la Sra Canal i al Sr. Llamas, son ben lliures de fer-ho. Només a ells els correspon aquesta decisió.

En quan a les candidatures independents, tots son lliures i tots poden opinar, però s’ha de recordar que a la Junta Electoral de Zona, hi varen entrar les propostes de Patrocini Canal i Josep Llamas. Aquests dos representants, ho son, mentrestant no hi hagi cap renúncia per part d’ells, i això fins a final de mandat.

En el cas de renúncia, haurien de ser les candidatures independents agrupades, per a obtenir representació comarcal, les que s’haurien de tornar a pronunciar. Mentres aquest supòsit no es doni, no hi ha cap alternativa. I vull recordar que en aquest cas no es pot parlar de transfuguisme perquè no hi hagué cap compromís preelectoral, per part de les candidatures. Ni a nivell municipal, ni a nivell comarcal.

La representació s’obtingué per simple agrupació post electoral. I queda clar que la suma de les candidatures independents, es decanta clarament a favor dels dos representants que foren presentats davant la Junta Electoral de Zona. Sinó hi estaven d’acord, haguessin hagut de dir-ho en aquell moment. No un any després.

Per últim. Considero molt positiva la trajectòria de l’actual equip de govern del Consell Comarcal del Berguedà, pel que té de plural, eficaç i en defensa de l’interès general de la comarca, i no en interès de partits concrets.

Joan Roma i Cunill, ex Conseller Comarcal pel PSC.

# posted by joan roma cunill @ 5:04 AM

Tuesday, July 07, 2020

AQUÍ,NO. ALLÀ, TAMPOC - art. Nació Digital Solsona

AQUÍ, NO. ALLÀ, TAMPOC.

El dijous passat, el Consell d’Alcaldes del Solsonès, es va mostrar contrari a la possibilitat d’instal·lar un parc eòlic a la Serra de Pinós. Prèviament, el representant de l’Ajuntament de Pinós, havia exposat la proposta presentada per l’empresa Eòlica Alta Anoia, mostrant un clar escepticisme respecte de la voluntat real de dur a terme aquest projecte. Pel que va explicar, l’empresa Endesa, ja havia fet un intent semblant l’any 2006. La proposta consisteix en 11 generadors, de 150 metres d’alçada, cadascun, amb una potència global de 49,5 megawats.

A part de l’escepticisme mostrat, deixà la decisió en una possible consulta popular als habitants del municipi com ja s’havia fet, en el cas anterior. I fins i tot s’havia modificat el POUM per a posar el màxim de dificultats a qualsevol nou intent. En resum. Es volen posar tots els impediments possibles, com perquè un projecte com aquest, se’n vagi a un altre lloc.

Estem de nou, amb la reacció típica, de reclamar per una banda grans progressos en mesures medi ambientals i d’ús dels recursos naturals i ecològics, però no, a casa meva. No en el meu pati ni en el meu entorn. Aneu a un altre lloc. On ? Allà on sigui, però aquí no, perquè tenim un territori bonic, venen molts turistes, tenim cases de turisme rural, seria una llàstima veure aerogeneradors per damunt dels pins....

Tenim el país ple de contradiccions com aquesta. I a cada nova implantació d’alguna instal·lació o equipament necessari i destinat a millorar el medi ambient, apareixen els defensors a ultrança del paisatge, o de les aus que volten per allà, de la flora i fauna , o de qualsevol altra cosa, que serveixi per a justificar la negativa. La seva negativa, sense pensar en el conjunt del país, i del món.

He viscut en primera persona una cosa semblant, quan l’ACA va decidir la implantació de la Depuradora d’Aigües Residuals (EDAR), en el poble. Tothom la volia, però ningú la volia veure. Miracles com aquests, encara no son habituals, de manera que al final va anar, on era lògic que anés. Lògic i possible, perquè és clar, alguns proposaven portar-la quilòmetres avall, on segur que altres tampoc l’haurien volgut.....

Tornant al tema, un govern seriós, ha d’emprendre plans d’aprofitament dels recursos naturals per deixar enrere energies contaminants, i incrementar l’ús d’energies renovables. De fet, la legislació vigent permet autoritzar determinades implantacions, amb acord o sense de l’ajuntament corresponent. Es el que en diem, interès general, força major, o principi d’autoritat. Si tothom diu que no, algú ha de decidir què interessa al conjunt del país.

Personalment he anat a visitar diferents parcs eòlics, en espais esplèndids. I els he vist abans i després, i lògicament el paisatge canvia però no se’l destrueix ni es malmet com ho farien segons quines edificacions o instal·lacions. He estat a Navarra, a Aragó, a diferents regions franceses, i els aerogeneradors, des de fa anys s’han integrat en el paisatge, en el sentit que els veiem , però no els considerem negatius, perquè ens fan veure la seva utilitat.

Una utilitat que va a benefici del propi territori si se sap negociar com cal amb els promotors, i a benefici del conjunt del país, perquè cada generador permet estalviar desenes de milers de litres de combustibles fòssils, carbó o energia nuclear. A la vida sempre hem de triar, i no es pot tenir tot, sense modificar res. Val la pena acollir, abans no s’hagi d’optar per imposar.

# posted by joan roma cunill @ 10:40 PM

Monday, July 06, 2020

CATALANS A MADRID - art. Regió 7

CATALANS A MADRID.

Pertoca a cada partit, elegir bé els seus representants, a les màximes institucions de l’Estat, perquè d’ells i elles, depèn l’èxit o el fracàs de les aspiracions, del conjunt del territori català. Estem en l’Estat de les autonomies, molt proper a la realitat d’un Estat federal, encara que alguns ho vulguin negar. Si mirem, estatuts, finançament i competències, hi ha eines suficients com per administrar i gestionar la major part d’infraestructures, equipaments i serveis. Prat de la Riba, amb aquestes eines, hagués fet meravelles ¡¡¡

Ens ha de preocupar a tots, la progressiva devaluació dels nostres representants, a les institucions estatals. Si comparem les presències, en les primeres legislatures, respecte les d’ara, la distància és enorme. Enorme i preocupant, pel que té de feblesa, i en alguns moments, de ridiculesa, un adjectiu que mai s’hauria de donar en política. Almenys en política seriosa.

Recordem alguns dels noms dels primers temps, en les persones de Narcís Serra, ministre de defensa i vicepresident del govern, autèntic renovador de l’exèrcit i impulsor d’una presència forta en el Madrid polític. I amb ell, Ernest Lluch, ministre de Sanitat, impulsor de la universalitat de la salut pública. O Jordi Solé Tura, un dels pares de la Constitució, a més de ministre de cultura. Continuem per Joan Clos, alcalde de Barcelona, sí, però després ministre d’indústria, com ho havia estat Joan Majó , o la doble presència de Josep Borrell, en els primers governs socialistes, i més recentment. Afegim-hi Carme Chacón, al front del ministeri de defensa, i ara mateix, Meritxell Batet, abans ministre, i ara presidenta del Congrés de Diputats, el tercer càrrec institucional a nivell estatal. Per acabar, pel cantó socialista, la presència de Salvador Illa, en un ministeri de sanitat, empetitit pel traspàs de competències a les autonomies que ha estat capaç d’afrontar amb rigor i capacitat, la pitjor pandèmia en molts decennis.

Si la nòmina ha estat i és nombrosa per la banda socialista, per raó de participar en els governs centrals, no limitem aquesta presència a aquest partit, i mirem per la banda de la dreta. Hem tingut representants en els governs del PP, a personalitats com Josep Piqué, en el ministeri d’exteriors, o Anna Birulés, Eduard Punset, i Federico Mayor Zaragoza en altres ministeris, així com ben recentment a Dolors Montserrat. Poso noms del màxim nivell, però a tots aquests caldria sumar-hi el de càrrecs inferiors, però molt rellevants com Secretaris d’Estat, o Directors Generals.

I a nivell de partits, a l’oposició, queda lluny la presència d’un dels pares de la Constitució, com Miquel Roca Junyent, o personalitats com Duran Lleida, Sánchez Llibre, així com Joan Tardà, per la banda d’ERC. O ara mateix, Pepe Álvarez, en tant que secretari general de la UGT. D’aquells noms , d’aquelles presències, hem passat a representants de tercer nivell, incapaços d’esdevenir rellevants, perquè ni tenen la preparació ni l’astúcia per saber gestionar la força que ostenten. Es deixen emportar per batalletes infantils, en comptes de participar de ple i de valent, a fer valer els seus vots , a canvi de contrapartides importants per a Catalunya.

Tant ERC com Junts x Cat, i abans CiU , han deixat escapar moments històrics, per a obtenir cessions rellevants, al mateix temps que col·laboraven a la governació general. Una mostra crua d’incapacitat política, han estat els seus posicionaments en les votacions a l’entorn de la pandèmia. En aquest tema i en molts altres, hem pogut veure com han estat de valuosos i fructífers, els 6 vots del PNB, en comparació amb els 8 de Junts x Cat, o els 13 d’ERC. Es evident la devaluació de la representació catalana a Madrid. S’ha passat de primera a tercera.

# posted by joan roma cunill @ 1:59 AM

Thursday, July 02, 2020

DESTERRAR EL JOC BRUT - art. Diari de Terrassa

DESTERRAR EL JOC BRUT.

No hi ha res pitjor en política que entrar en el joc brut. Quan algú l’ha de fer servir, és persona morta, políticament parlant. Significa que ha esgotat els arguments tècnics i polítics, i no li queda res més que els personals, inventats o tergiversats. Mala cosa perquè deixarà de banda les feines fonamentals, per a perdre el temps, en les supèrflues, en detriment del poble, ciutat o país.

Dic això, a la vista de les polèmiques, que segueixo pel Diari de Terrassa, i que em traslladen a episodis que he viscut personalment, o he conegut en altres llocs i altres circumstàncies. He rebutjat sempre aquestes pràctiques que mai he fet servir en els meus quaranta anys de vida política activa, però que he patit, via anònims, rumors, xafarderies, denúncies sobre fets inventats, acusacions , etc.

Les males arts, son molt pròpies del nostre país, i dels països del sud de la UE, potser per un caràcter massa temperamental, o per una cultura , clarament deficitària , respecte el comportament cívic, que s’ha de tenir, tant en la vida privada com en la pública. Però, és en la pública on la seriositat i el rigor, han d’imperar.

Política és pedagogia, i els càrrecs públics, han de donar exemple de civisme, en tots els seus actes. I per a mi, civisme, vol dir un comportament ètic i estètic, en tot i per tot. Ara mateix, veig un panorama realment molt crispat a la tercera ciutat del país. No parlem d’un petit poble, perdut a la muntanya, del qual poca gent recorda el nom, sinó d’un escenari de primer nivell.

Aquest trencament de relacions, aquesta crispació, augura un mandat molt tens i clarament negatiu , per a la ciutat. La pandèmia ha posat a tota la societat en una situació molt vulnerable, tensa, i preocupada pel futur. Es lògic demanar resposta a les administracions, i en primer lloc, a la més propera: la municipal. Si aquesta es troba en una batalla frontal, és evident que no emprendrà les mesures, amb l’ambició, dedicació i participació, de tots els grups del Consistori.

I si un tema és essencial per encarar el futur, és aplegar esforços i pactar programes i inversions. Ara és l’hora de les administracions, en tots els seus nivells. Hem vist, les decisions al més alt nivell, procedents de la UE. També tenim presents les acordades pel govern central, i esperem veure les de la Generalitat, ben aviat sinó anem a eleccions de forma immediata. Finalment toca aprovar les municipals, les més properes i que poden ser les més efectives, perquè es fan amb un coneixement proper que no tenen les altres.

Si el govern municipal, esgota esforços en batalles amb el principal grup de l’oposició, és evident que no centrarà la seva acció en el que toca, sinó en altres coses. Vistes algunes acusacions, sense garanties de veracitat, i altres , sobre qüestions personals, dona la sensació que algú s’ha plantejat saltar- se les línies vermelles, de l’acció política. Si és així, que pleguin veles, i retornin al punt de sortida. Continuar per aquest camí es va al desastre, per part de qui l’ha emprès, i suposarà greus inconvenients a la feina col·lectiva.

El joc brut, a banda d’espatllar la convivència, té efecte “bola de neu”, en el sentit de créixer i ampliar el radi d’acció, de manera que el que comença per esquitxar a uns pocs, acaba esquitxant- ho tot. Aleshores només queda la solució de noves eleccions, o fer plegar alguns dels impulsors de les accions. Noves eleccions en un ajuntament, no es poden convocar. S’ha d’esperar a quan toquin, i cal recordar que just hem arribat al primer any de mandat. En queden tres. I tres es poden fer eterns si algú no para la deriva en la que ens trobem.

Sóc de fora, però conec Terrassa de fa molts anys, i conec a bona part dels protagonistes del passat i a uns pocs del present. El que puc dir és que la ciutat ha estat model per a un parell de generacions de polítics municipals, i ara, lamentem la pèrdua de model, i la deriva cap a actuacions que mai s’havien donat. Els que conec d’ara, em mereixen tot el respecte i tota la credibilitat, com per estar segur de la seva integritat i seriositat. Convindria mirar enrere, i retornar a la via que sempre ha funcionat, la de fer una ciutat modèl.lica, en el fons i les formes.

# posted by joan roma cunill @ 10:43 PM

Wednesday, July 01, 2020

INCONSCIÈNCIA JUVENIL I DESPREOCUPACIÓ DELS PARES

Ahir, dimarts 30 de juny, a les 7 del vespre vaig passar ,de tornada a casa, pel viaducte de l’embassament de La Baells.

Per sorpresa meva, vaig trobar a mig viaducte, a banda i banda , una colla de 7 o 8 joves, d’uns 14/ 15/ 16 anys, amb banyador, uns amb xancletes , altres simplement descalsos, passant d’una banda a l’altra, amb total despreocupació per la prohibició i pel perill que suposa estar en un lloc tant inimaginable.

Asseguts en les tanques de protecció, o entre aquestes i les baranes del viaducte, feien petar la xerrada tot divertir-se , sense ser conscients del perill que corrien tots plegats.

Vaig parar un instant per advertir-los de la prohibició i del perill greu que corrien, aconseguint que anessin cap a l’espai d’aparcament, a la banda dreta, en direcció a Vilada.

Allà els hi vaig explicar la prohibició de caminar pel viaducte o anar d’una banda a l’altra, en un espai reservat pels vehicles i en un viaducte sense pas pels vianants. Es del tot impossible caminar pels laterals perquè l’espai entre la barana del viaducte i les proteccions pels vehicles hi queden uns 10 o 15 centímetres.

El preocupant del cas, és la inconsciència d’uns joves, sí, però la despreocupació d’uns pares, que no vigilen aquests comportaments o que no pensen en el perill. Una suposada mare, feia viatges amb alguns dels joves, no sé si per portar-los cap a Berga, o cap a altres vehicles, però en cap moment va aparèixer per saber què passava.

Per reblar el clau, una parella de joves, en cotxe, aprofitaven l’espai d’aparcament per fer accelerades i derrapatges, com a diversió. Vaja, uns comportaments que precisen garantir la vigilància, per part dels Mossos d’Esquadra, sinó volem tenir algun ensurt realment greu, en els propers dies.

Borredà, 1 de juliol de 2020.

# posted by joan roma cunill @ 12:08 AM

Joan Roma