Wednesday, October 31, 2007

 
NO ANEM BÉ
En el funcionament d’un ajuntament i d’una ciutat, la serietat i la normalitat son essencials perquè tot vagi per bon camí. Malauradament no és el cas de Berga des de fa massa temps.
Molts pensàvem i aspiràvem a que , una vegada resolt judicialment el cas Isanta, la ciutat retrobaria la pau i tranquil·litat desitjada. Veure el nom de Berga, llargament unit a la tragèdia viscuda, és un malson per a tots.
Però, les eleccions municipals han portat nous motius per sortir per tot arreu amb titulars no gens positius per la ciutat, i de rebot per la comarca. D’entrada que cap partit disposi de majoria suficient per governar , no deixa de ser un entrebanc pel normal funcionament de l’ajuntament i farà perdre múltiples oportunitats en el futur proper. I sinó deixem passar uns mesos més i ho comprovarem.
Però la ciutadania així ho va voler , doncs, així s’ha de gestionar. Amb tot depèn del partit majoritari trobar una major o menor estabilitat i buscar socis més o menys estables, que ningú es confongui i cregui que no hi ha sortides sòlides a la actual situació. Simplement cal buscar-les i facilitar-les.
Tornant, però al principi, de titulars n’han sortit per motius tant diversos com els constants canvis de posició del Regidor del PP, la discussió sobre els símbols constitucionals, la renúncia del cap de protocol de l’ajuntament, la controvèrsia per una llicència d’obres, el llarg conflicte per les sancions per la aplicació de la ordenança cívica, la webcam de l’hospital de Berga, i ara l’atac al regidor socialista Dani Bullich.
Segurament me n’he deixat algun en el tinter, però deu n’hi do , per tants pocs mesos de nou executiu municipal. Es un mal presagi del que poden ser aquests quatre anys de mandat sinó es redreça la situació i es marquen uns camins clars i contundents en els principals temes. No es pot seguir per aquest camí perquè es perden molts esforços en temes que res tenen a veure amb les necessitats de la ciutat. I Berga es troba en un moment delicat , i el que menys necessita és inestabilitat i discussions inútils.
Pertoca a l’equip de govern, mostrar autoritat , idees clares i gestió eficaç. De moment s’han criticat força coses, se n’han anunciat moltes altres, però arriba el temps de les actuacions concretes. Dintre les properes setmanes s’han de decidir tots els projectes que es volen dur a terme al llarg de tot el mandat. Serà el moment de comprovar la claredat del projecte de l’equip de govern de CiU. I també de comprovar si compta amb suficient recolzament per tirar-lo endavant.
Els governs en minoria son un problema, a no ser que sàpiguen gestionar les acords puntuals o buscar acords estables. Ara, a l’ajuntament tothom es coneix i tothom sap les posicions de cadascú, li toca a CiU moure fitxa i decidir quins recolzaments li interessen per tirar endavant el projecte col·lectiu. I d’aquí a Nadal s’han de decidir els grans temes de tot el mandat. Serà interessant veure els moviments de cada grup, i sobretot s’ha d’intentar no donar més titulars com els abans descrits. Son mediàticament atractius, però ben negatius a nivell pràctic.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

Tuesday, October 30, 2007

 
CENTRALISME DELS PROBLEMES
Pels qui vivim a la Catalunya interior s'està complint aquell principi que sempre hem criticat de que només es parla dels problemes quan aquests afecten Barcelona. Durant anys i anys ens hem queixat del centralisme espanyol i un centralisme semblant l'hem traslladat a Catalunya, promogut per governs de CiU que tenien per prioritat intentar arrabassar l'alcaldia de Barcelona al PSC , i no s'aturaven davant de res per aconseguir-ho.
Les inversions no es planejaven en funció de les necessitats del país sinó del partit, o d'interessos econòmics i empresarials molt concrets que portaven , per exemple a fer el Túnel del Cadí, abans que la carretera per arribar-hi. Així podem veure clars desequilibris en molts indrets del país que no tenien explicació sinó era per influències, pressions o interessos molt específics creant disfuncions evidents ,entre unes comarques i unes altres.
Retrobar l'equilibri i la objectivitat no és fàcil després de tants d'anys d'inèrcies i obres ja realitzades, ni que sigui parcialment. Ara toca endreçar i ordenar. I sobretot planificar per passar davant dels problemes i no anar al darrere. Potser la llarga llista de problemes, ensurts i errors al voltant de les obres de l' AVE serviran per prendre nota de com no s'han de fer les coses. I cal aclarir que els traçats, les modalitats de treball i actuació no provenen de l'actual govern sinó d'un acord entre el Govern del PP i el de CiU, d'anys enrere. Que ningú es pensi que una obra d'aquest volum es decideix i posa en marxa en dos o tres anys. D'aquelles decisions, venen aquests problemes.
Però retornant a l'inici, i sortint dels titulars diaris de l' AVE, s'ha de tenir present que el govern de la Generalitat està dibuixant i actuant sobre un model molt diferent dels anteriors governs de CiU. Finalment s'atorga al país un projecte global de modernització en el seu conjunt. Un projecte que contempla la mobilitat, no únicament pensant en la connurbació de Barcelona sinó de tot el país, pensant ja en els vuit milions d'habitants que tindrem ben aviat.
I es projecta com un sistema compacte , amb espais a preservar i amb una mobilitat que aposta pel transport públic, el gran oblidat dels governs de CiU. I amb algunes obres d'una importància cabdal pel desenvolupament futur de Catalunya. Tenir una línia de ferrocarril transversal o veure desdoblat l' Eix Transversal suposarà una autèntica revolució per les nostres comarques i per a tot el país.
O pensar i decidir les inversions metropolitanes en funció de tot el conjunt de municipis, canvia radicalment el que es feia fins ara. Crear línies de metro lleuger, arribar fins a municipis llunyans amb rodalies, i conjuntar horaris i serveis entre RENFE i FGC suposa avançar en poc temps el que mai s'havia fet fins ara.
I pensar en els petits municipis, per relligar-los a la capital amb línies d'autobusos ,més amplies i constants. Amb millores a totes les carreteres, per poder-hi circular amb més seguretat. Ho estem veient amb un gran nombre d'actuacions a les vies de comunicació de la Catalunya Central i les que estan ja programades pels anys vinents. Aquesta és la realitat d'un govern que deixa el centralisme barceloní per actuar per tot arreu, però seguint un model de país en xarxa. Ens queden encara uns mesos per continuar parlant de la famosa arribada de l' AVE a Barcelona, però mentrestant van avançant els altres projectes que sense soroll es duen a terme per reequilibrar el país. I pels qui vivim en aquesta altra zona i volem un país més equilibrat , creiem que el govern va pel bon camí.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

 
IL.LUSIÓ O ENCANTERI?
He hagut de llegir un parell de vegades l’article que, en part em dedica, en el darrer número, en Xavier Jounou, en tant que president de l’ executiva d’ ERC al Solsonès. I he hagut de mirar si realment és el mateix que presideix l’alcaldia de Solsona. Sembla ser que sí que en ell estan representades les dues ànimes , o més que suposadament té ERC.
Suposo que el devia escriure poques hores després d’assistir a la Conferència Nacional d’ERC i el fervor i la febre independentista li va pujar per unes hores fins extrems de deliri. Que un alcalde i dirigent d ‘ ERC titlli la Constitució Espanyola d’antidemocràtica deixa bocabadat, perquè precisament ell ha hagut de jurar aquesta mateixa Constitució per assumir el càrrec d’alcalde. I aquesta història de “per imperatiu legal” ja està massa suada per creure que s’exerceix un càrrec a banda de les lleis vigents.
Continuant amb els seus arguments, semblaria que qualsevol col·lectiu tindria el dret a decidir qualsevol cosa , independentment de les normes vigents. Home mirem alguns exemples portats més a prop, i per tant més fàcils de comprendre per la ciutadania de Solsona. Si els drets, tots els drets s’han de respectar, independentment de les lleis vigents, què els hi dirà a uns quants ciutadans de Solsona que decidissin deixar de pagar l’IBI ( contribució urbana) per considerar que és una imposició d’un govern que no considerin adient, legítim o volgut? No és l’IBI un impost , imposat pel govern central ? perquè l’aplica a Solsona?
Si es comet alguna infracció a Solsona , i el ciutadà infractor no reconeix les ordenances solsonines com a vàlides per ell, li acceptarà aquests arguments per deixar-lo sense càstig? No exerceix ell el dret d’autodeterminació i pròpia voluntat per decidir si accepta o no les regles que vostè li imposa en tant que alcalde ? I vostè no està obligat , en tant que alcalde de fer complir aquestes lleis? Pot triar entre fer o no fer complir la llei?
Miri, la teoria està molt bé quan s’està lluny del poder, o d’un càrrec institucional, però queda fatal quan s’ocupa un càrrec i s’utilitzen les eines legals per exercir-lo. Ja entenc que pertànyer a ERC és complicat i ,sovint, porta contradiccions evidents, com la de considerar-se independentista en un món global, en que la gent veu aquesta opció com molt allunyada dels seus pensaments i necessitats. Però imaginar-se un món inexistent i adversaris inventats, forma part d’un encanteri. I als polítics se’ns demana realisme, i pragmatisme, i les lleis ens exigeixen lleialtat.
M’encanta veure que li preocupen les meves reflexions, però parteixen d’una base tant senzilla com la de complir i fer complir les lleis vigents. I quan no m’agraden , lluitar per canviar-les, però mentrestant toca complir-les i que vostè faci una cridi a saltar-se-les o que consideri la Constitució espanyola com antidemocràtica ha de deixar perplex a molta gent. De totes maneres, cordialment continuaré amb les meves reflexions en veu alta i que cadascú jutgi qui és més coherent. I tinc tota la il.lusió del món per continuar lluitant per fer un món millor en que tothom respecti les idees dels altres i ningú hagi de cremar fotos ni d’uns ni d’altres.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC

Thursday, October 25, 2007

 
L’ALCALDE DE BORREDÀ ASSISTIRÀ ALS ACTES DE BEATIFICACIÓ A ROMA. UNA MONJA DOMINICA FILLA DE BORREDÀ , SERÀ BEATIFICADA.
Aquest cap de setmana , l’alcalde Joan Roma i Cunill, assistirà als 3 actes programats a Roma per la celebració de la beatificació de 498 persones, mortes durant la Guerra Civil.
Borredà hi té una monja dominica , Reginalda Picas Planas, que fou assassinada prop de Castellgalí , a l’edat de 41 anys, després d’exercir a Vic, Astúries i Manresa. ( es pot trobar un més extens relat de la seva vida al web de l’ajuntament : borreda.net , i anar al butlletí municipal de setembre en que s’hi dona una amplia descripció).
Els actes programats en motiu d’aquesta beatificació son . el dissabte a les 18.30 a Sant Pau Extramurs , cerimònia d’acollida. El diumenge dia 28 a les 10 Santa Missa amb la Cerimònia de Beatificació. Es farà a la Plaça Sant Pere del Vaticà , i serà oficiada pel Cardenal José Saraiva Martins. I el dilluns dia 29, a les 10 del magí, Missa d’ Acció de Gràcies a la Basílica de Sant Pere del Vaticà, presidida pel cardenal Tarsicio Bertone. Tot seguit hi haurà una audiència amb el Sant Pare Benet XVI.
Ja en el marc del municipi, hi ha previst organitzar un altre acte , el dia 6 de desembre a l’església parroquial, amb participació de membres destacats de la Congregació de les Dominiques, a la qual la , ja Beata Reginalda Picas , serà recordada.
L’alcalde . Joan Roma i Cunill.

 
EXCESSIU VICTIMISME
Tant en aquestes pàgines com en moltes altres publicacions catalanes apareixen múltiples articles sobre casos, reals o inventats , de suposats maltractes envers la llengua, la cultura o els mitjans audiovisuals catalans. I els autors , serien sempre, perversos madrilenys , centralistes i espanyolistes, dedicats permanentment i des de fa segles a la persecució de la nostra identitat.
En fi, les coses solen ser més diverses, menys lineals i , sovint, molt més complexes, com per pensar en aquesta maldat intrínseca de tot el que prové de Madrid. Ni tant ni tant poc. A tot arreu hi ha intransigents, caps quadrats , radicals en uns temes o altres. En tenim aquí a Catalunya, i en tenen a Madrid. I sovint, s’autoalimenten mútuament. Actuen per acció – reacció. I els arguments d’uns , donen arguments als altres, i així es pot continuar pels segles dels segles.
I cada dia, setmana o mes en tenim exemples. Per alguns la Fira de Frankfurt ha estat un fracàs perquè volien una presència destacada de la cultura catalana, feta “en castellà”. Per altres, la cultura catalana que s’hi ha mostrat no ha estat a l’alçada del repte que suposava anar al major aparador del món. Sincerament crec que hi hem fet un bon paper, clarament millorable en alguns aspectes, sobretot pensant en la visió i maneres d’entendre la cultura i el món, per part dels alemanys, però el resultat ha estat positiu.
No cal, doncs, esquinçar més vestidures ni flagel·lar organitzadors o participants. S’ha fet un bon paper, deixem enrere discussions força infantils que només interessen uns pocs crítics recalcitrants, aquí a Catalunya o a Madrid.
I en aquestes posicions, d’uns i altres, abandonem l’idea de que hi ha el Govern espanyol, dedicat a fer la punyeta a uns o altres. Sincerament tenen millors feines que les de entrar en discussions tontes.
També en el cas de les emissions de TV3 al País Valencià alguns hi veuen la mà negre del govern Zapatero o posicions anticatalanes de l’antic Ministre Montilla o actual Ministre Clos. Res més senzill que una batalla política i una altra de mercat publicitari. La primera protagonitzada pel President Camps que no li fa cap gràcia tenir una TV3 de qualitat , veient-se a casa seva, i no deixar sol el seu Canal 9, infumable , política i qualitativament parlant. I un altre motiu és el de mercat publicitari, no és igual que TV3 tingui només el mercat català que hi afegeixi el valencià. Son 3 milions més de espectadors potencials. Vol dir molts més ingressos per publicitat. I les mans negres, aquí no son les del govern espanyol, son d’altres llocs. Per això ara es busca des de Madrid una solució difícil de refusar. La de la reciprocitat, que TV3 es pugui veure allà com Canal 9, aquí. Els contraris, ja buscaran altres arguments.
Podem desgranar altres fets de l’actualitat en que Catalunya apareix com a víctima i veurem com la realitat sol ser més complexa i no tant senzilla. Alguns gaudeixen utilitzant el victimisme com element essencial de lluita política, social i cultural. No ens fa cap bé als catalans perquè quan realment tenim raó per queixar-nos, aleshores es pensa que fem teatre. I motius de queixa en tenim alguns, però molts menys dels que alguns pretenen. I algunes de les velles reivindicacions estant tenint solució i altres la tindran properament, però que ningú es pensi que de cop i volta tot pot quedar resolt. A més alguns dels abanderats actuals de la reivindicació eren dòcils socis i companys de viatge, just pocs anys abans, dels mateixos intransigents de tot el que sona a català.

Tuesday, October 23, 2007

 
OBRA PÚBLICA I MOLÈSTIES
Aquests dies és obligat parlar del gran enrenou de les obres de l’ AVE , i tots els problemes que comporta per la mobilitat de les persones en un àrea tant densament poblada com és la Metropolitana de Barcelona. Però, en menor mesura qualsevol obra pública de dimensions mitjanes suposa un enorme maldecap per l’administració que l’ ha de dur a terme, de manera que ,sovint es van posposant per mandra, per por si s’acosten eleccions, o per abandonament ,si el qui està al capdavant decideix plegar del càrrec.
Situació radicalment diferent de la que vivíem vint o trenta anys enrere quan tot estava per fer i la gent s’acontentava amb qualsevol millora , ni que fos mínima, en els serveis o les infrastructures. El ritme de vida trepidant d’ara, la mobilitat constant , en el treball, en les escoles del fills, en el lleure, fa que qualsevol incident provoqui un terrabastall de modificacions que motivin greus conflictes en la vida quotidiana de desenes de milers de persones.
I tothom vol i reclama millores, però que es facin en dies i hores que no molestin a ningú. Cosa impossible. Qui treball les nits, voldria que les obres es fessin de dia i que treballa de dia que es fessin de nit, o en caps de setmana, o durant les seves vacances. I quan una administració contracta una empresa , molta gent pensa que l’empresa ha de funcionar com una seda. Un dels grans drames actuals de les administracions és la saturació de contractes , i la incapacitat de moltes empreses de fer front als compromisos contrets. Aleshores s’embarquen cap a subcontractacions d’empreses , moltes d’elles incapaces de fer front a les exigències previstes en els contractes i esdevenen, elles mateixes, una altra font de conflictes.
Ho veiem cada dia en molta obra pública ,amb operaris no prou qualificats que fan feines d’oficials i que no poden atendre degudament les obligacions de la feina. Això obliga a incrementar els controls, a modificar projectes, rectificar errors, i alentir els terminis fins extrems desesperants. I la gent no pot entendre com una administració no té les eines suficients ni prou àgils com per poder acomiadar una empresa i contractar-ne una altra. El que veu és que una obra promesa en sis mesos, dura un any i amb alguns nyaps inclosos.
I el que ha d’entendre aquest ciutadà és que el que li passa a ell, a la vida privada, li passa a les administracions, més agreujat per les tramitacions i la burocràcia indispensable.
Per tant ens hem d’acostumar que si volem determinades obres, hem d’acceptar les servituds que comporten , en molèsties, temps i diners . No es poden fer truites sense trencar ous, i en matèria d’obres tot requereix el seu temps i la seva planificació i quan es vol córrer massa o fer invents estranys, el resultat pot acabar sent un desastre.
El que sí s’ha d’exigir a cada administració és una detallada explicació del què vol fer, com ho farà i quan , previsiblement durarà. I explicar les molèsties que comportarà per a tots els afectats. També haurien d’existir mecanismes més àgils per castigar la mala feina feta, i evitar subcontractacions poc adients . I per descomptat , responsables directes de cada obra concreta, per poder demanar responsabilitats sobre cadascun dels temes que no vagin pel camí previst.
Estem en un país, amb grans obres per tot arreu, i amb algunes empreses que han agafat més obra de la que podien fer. Derivar aquest excés cap a d’altres empreses no suficientment preparades ni equipades, forma part del problema de qualitat , serietat i eficiència que veiem una mica per tot arreu.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

Wednesday, October 17, 2007

 
LES REGLES DE JOC DEMOCRÀTIC
En el darrer número de la revista hi ha diverses opinions sobre actuacions controvertides que han estat motiu d’accions judicials, policials, o polítiques. Tot és discutible i tot és opinable en el camp de la política, però quan s’infringeix la llei, qui ho fa ha d’estar disposat a enfrontar-se als tribunals. I els tribunals emeten sentències que poden agradar o no, però son d’obligat compliment. Es el joc democràtic i fins ara no n’hi ha cap altre de millor.
En el cas de la crema de fotos, a dia d’avui, és perseguible judicialment. Que no s’estranyi ningú, doncs, que els jutges actuïn. I si algú ho fa, simplement ha d’atendre’s a les conseqüències.
Pel que fa la proposta de consulta del Lehendakari basc, podem dir el mateix. No té capacitat legal per convocar-la ni per fer-la. Per tant se n’ha d’oblidar, o iniciar els tràmits per canviar les lleis. Es tant senzill com això i tant lògic, perquè només faltaria que qualsevol dirigent polític emprengués iniciatives que no li corresponen. El país acabaria en un caos total i absolut.
I les proclames al dret a decidir, sempre s’emmarquen dintre de lleis determinades i concretes. No és un dret universal que s’utilitza quan convé a uns o altres. El marc per cada decisió està totalment definit en cada llei sectorial. Els ajuntaments poden decidir en el marc de la Llei de Bases de Règim Local, els govern autònoms en el marc del seu Estatut i el govern central en el marc de la Constitució.
Uns i altres estan obligats a complir i fer complir les normes respectives, i tant il·legal seria fer la consulta per part d’Ibarretxe, sense tenir competències per fer-ho, com per part de Rodríguez Zapatero deixar-la fer, prohibint-ho la Constitució.
El que no s’entén sinó és en el marc de les batalles internes del PNV , la proposta Ibarretxe sabent que no té cap possibilitat de prosperar.
Però, tant allà com aquí a Catalunya, hi ha persones i partits que creuen poder actuar fora del marc constitucional. Es enganyar la gent i enganyar-se a ells mateixos, perquè no hi ha cap possibilitat de tirar endavant. I ho considero un frau perquè porta frustració i crispació a tot un seguit de col·lectius que de bona o mala fe, creuen en el camí marcat. I ni la consulta Ibarretxe ni la que proposa ERC pel 2014 es faran. Aquestes iniciatives no venen emparades per cap norma constitucional i per tant , en queden fora. I pretendre obviar aquesta situació és una garantia d’estavellar-se contra la realitat.
Els dirigents polítics i els partits han de fer propostes realistes i viables. No poden embrancar la seva gent ni el país cap a camins impossibles. I el que vol la gent dels seus governants és eficàcia, idees clares i honestedat en la gestió i en les propostes. La resta pot quedar davant un problema determinat ,però no deixen de ser fugides endavant que tard o d’hora passen factura. I tenim prou feina com per fer batalletes que no aporten solucions a cap dels problemes diaris i ordinaris de la gent.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC

Tuesday, October 16, 2007

 
LLEIS MÉS FLEXIBLES
En ben pocs dies hem assistit a la presentació de dues iniciatives de gran rellevància pel futur de l’accés a la vivenda, tant a nivell català com espanyol. Aquest problema s’ha convertit en un autèntic malson per a moltes persones i molt especialment pels joves. Era lògic que els dos governs emprenguessin actuacions contundents per mirar de solucionar aquesta necessitat.
Però com en tot, un problema general, no vol dir que sigui igual de greu o prioritari a tot arreu. Tenim un país molt divers amb concentracions molt diferents d’uns llocs a altres. I el problema de les lleis i normatives és que tendeixen a generalitzar-se ,sense possibilitat d’excepcions o de modulacions que serien i son necessàries, per no caure en despropòsits evidents. Veiem-ne alguns exemples.
La més recent llei d’urbanisme a Catalunya parteix d’uns plantejaments genèrics, molt adequats per una part del país, però no tant, per una altra part. Es a dir, en alguns indrets cal frenar, aturar o com a mínim, contenir la pressió urbanística, i en altres es pot permetre un cert creixement, especialment per la via de recuperació de velles construccions .
Aquesta mateixa llei , reforçada amb la de promoció de vivenda pública, comporta un model general similar. Es considera que falten vivendes de promoció pública a tot el país, en règim de venda i de lloguer, per tant obliga a fer promocions a tot arreu, fins i tot allà on no en fan falta. Per exemple en molts pobles petits, de manera que es troben amb unes condicions i obligacions que no son lògiques ni necessàries, en el seu cas particular. Cas que pot afectar a dos o tres-cents municipis petits de Catalunya. Què s’ha de fer en aquests casos? La llei dona una mala solució. Sinó es fan promocions públiques, s’han de dipositar els diners en un compte i esperar millors temps.
Es a dir, els ajuntaments que desenvolupen plans urbanístiques, per llei han de rebre ,dels promotors, terrenys que podran vendre, però no utilitzar els diners pel que vulguin sinó es per fer vivendes ,encara que no en facin falta. I la venda pot portar diners, però no suficients per fer promocions senceres o en nombre suficient per fer-les rendibles, aleshores la impossibilitat d’utilitzar aquests diners encara és més absurda.
De moment ,ningú aporta solucions. Es reconeix l’existència d’un problema, derivat d’una llei o lleis genèriques i globals, que no permeten particularitzar. Es l’etern problema de les generalitzacions i de no fixar particularitats en qüestions que les tenen. Els representants dels petits municipis hem d’exigir constantment que tinguem un tractament diferenciat de les ciutats, perquè sinó es creen situacions absurdes i injustes. En aquest i en molts altres temes.
No és igual exigir serveis , en un municipi gran que en un de petit. I tampoc es poden generalitzar necessitats de vivenda a tot el país quan en molts pobles sobren vivendes o la majoria les tenen en propietat , i a part de gaudir de la que viuen, en poden llogar altres, en el mateix edifici. Caldria fixar en aquestes grans lleis, algunes mesures destinades als petits municipis, que els deixessin fora d’algunes obligacions, quan aquestes siguin innecessàries. I el llistó dels dos mil habitants és força real com per separar el què és un municipi petit, d’un de mitjà o gran.
Al cap i a la fi, es demana al legislador afrontar amb realisme les necessitats del país, i malament es pot fer si es parteix de realitats diferents que volen ser tractades per igual. Amb aquesta diferenciació acostarem la política real a la realitat del país. Cosa sempre desitjable i amb resultats molt més eficaços.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC

 
L’ESGLÉSIA DE SALSELLES
Sota el títol de “Qui ha de protegir l’església de Salselles? “el Sr. Josep Corominas d’Olost feia unes consideracions en el darrer número de La Rella, que considero oportú aclarir en tant que alcalde del municipi al qual pertany: Borredà.
D’entrada cal saber que el municipi de Salselles fou independent, fins el 1898, en que demanà ser agregat al municipi de Borredà. Des d’aleshores el municipi de Borredà té una superfície de 43,6 km2,conseqüència d’haver-hi sumat els 19 km2 que tenia aquest municipi.
Efectivament, tant els municipis de Sant Martí d’ Albars com Lluçà tenien i tenen un especial interès i devoció a la Mare de Déu de Salselles, i és lògica la seva preocupació per com va quedar l’església uns 30 anys enrere quan l’abandonament del culte, motivà l’autorització del Bisbat de Vic, perquè la parròquia de Borredà s’emportés les teules per reforçar la teulada de l’església parroquial.
La resposta sobre qui ha de protegir l’església de Salselles, és la mateixa que per la de qualsevol altra església: el seu propietari. I el seu propietari és el Bisbat de Vic. I l’església no tenia cap mena de protecció especial perquè en aquells temps no existia l’inventari ni el catàleg de patrimoni . I perquè , en contradicció amb les afirmacions del Sr. Corominas, l’església no és romànica ni té cap vestigi romànic. L’edifici data de meitats del segle XVIII. Dit això , considero que fou equivocada la decisió de la Parròquia i el Bisbat. En descàrrec seu , es podria dir que per tot el país tenim exemples de com l’abandonament d’edificis, ha comportat que siguin altres els qui se n’aprofitin i s’emportin part del patrimoni. I sinó convido el Sr. Corominas que vagi al Monestir de La Portella i comprovi com pot acabar un conjunt monumental, aquest sí romànic, i amb riqueses immenses com tenia i que jo personalment havia vist, de petit.
Però tornant a Salselles, el puc informar que tant a petició de Lluçà com de Sant Martí, com per convicció i desig propi , he tractat el tema diverses vegades amb el Bisbat i els he fet arribar que si l’ajuntament de Borredà rebés la propietat de l’església i els terrenys annexes, emprendríem un procés de recuperació adient, com per poder donar una nova oportunitat a les restes que queden.
I precisament en un moment en que hem iniciat els tràmits per continuar preservant el ric patrimoni de Borredà. Ara sol·licitant la restauració del Pont de Roma, sobre la riera de Merlès, de manera similar com 4 anys enrere ho vàrem fer amb l’església romànica de Rotgers, cedida pel Bisbat ,a l’ajuntament per 25 anys. Però com en tot, de qui depèn la protecció, sempre és del propietari.
Joan Roma i Cunill, Alcalde – President de l’ Ajuntament de Borredà.

Thursday, October 11, 2007

 
LA DURA REALITAT
No sempre els alcaldes i equips de govern poden fer el que més els agradaria, sinó el que és més urgent i necessari. Ho acabem de veure amb el tall de subministrament d’aigua a Berga. I tots sabem que l’aigua és el servei més indispensable, tot i que no ens en adonem mentre en tenim.
I les obres a la xarxa de clavegueram o d’aigua, son poc agraïdes perquè no son vistosos ni solemnes a l’hora d’inaugurar. Per això han estat relegades en molts municipis a fer-les quan ja no queda cap altre remei. Greu error perquè els retards es paguen i els processos per renovar son llargs i amb costos molt elevats.
Ara mateix, la realitat a Berga s’imposa. Li agradi o no a l’equip de govern, haurà d’abandonar altres projectes i propostes per fer passar al davant les obres d’aigua. I ho haurà de fer ràpidament sinó vol perdre les grans oportunitats que donen Generalitat i Diputació per obtenir subvencions pels propers 4 o 5 anys.
I és que les prioritats en un poble o ciutat, no son fruit dels capricis dels governants del moment sinó de les necessitats diàries. I el primer que ha de fer un govern és vetllar perquè els serveis bàsics estiguin garantits. L’aigua n’és un, i per tant cal dedicar-hi tants esforços com siguin necessaris per tenir-lo adequadament tant en qualitat com en quantitat.
I en matèria d’aigua s’ha actuat d’una manera molt poc rigorosa durant molts anys. La Generalitat no ha fet el paper de coordinació i planificació que feia falta al nostre país. Cada poble o ciutat s’ha espabilitat com ha pogut i ha anat a buscar aigua a qualsevol indret , sense acords entre municipis que haguessin permès millorar resultats. Berga, n’és un exemple clar. Té diverses captacions escampades pel seu terme i terme veïns. Encara alguns podem recordar la vella idea de recuperar l’estany , en el municipi de Cercs, com a dipòsit per la ciutat. O altres propostes a Castellar del Riu, i finalment a l’embassament de La Baells, on s’ha decidit anar quan la Generalitat ha aixecat la prohibició de temps de CiU que considerava aquest pantà com a dipòsit exclusiu per l’àrea metropolitana de Barcelona.
Però, no només s’ha de pensar en noves captacions, sinó en el manteniment de la xarxa, a la qual històricament s’hi ha destinat poca atenció i recursos. Que ningú s’estranyi que es perdi la meitat de l’aigua que arriba . Pèrdues per tot arreu, i canonades en mal estat, difícils d’arreglar, porten aquests resultats.
Precisament els projectes com la llei de barris de la Generalitat permeten renovar tots els serveis i posar-los al dia, és una de les millors conseqüències d’una iniciativa que està esdevenint essencial per garantir la renovació de tot un sector d’una ciutat . Per això Berga hi va entrar.
Amb tot, els municipis amb greus problemes de subministrament, han de reconèixer que varen deixar escapar els millors anys de subvencions de la Generalitat. Durant una quinzena d’anys s’aconseguien fàcilment molts diners del govern català per destinar a millores de les infrastructures. Ara , és molt diferent. Ja no hi ha aquella alegria pressupostària i qui ha de fer el que no va executar quan tocava, ho passarà malament.
Tornant al principi, queda clar a Berga, que qui marca les prioritats no és tant qui governa sinó l’estat de la ciutat. I ara toca dedicar esforços i recursos a la xarxa d’aigua, i de ben segur a la de clavegueram, un altre dels serveis, sovint oblidats, i que poden provocar greus problemes sinó es troben en condicions.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

Tuesday, October 09, 2007

 
NOTICIES DE BORREDÀ

1.- El diumenge 14 d’ octubre una delegació d’unes 40 persones es desplaçaran al municipi de La Pobla de Lillet per participar en la trobada de Gent Gran dels pobles agrupats en l’ Àrea de Serveis Socials.
En aquesta trobada hi participaran els municipis de Bagà, La Pobla, Guardiola, Cercs, Vilada i Borredà i és el tercer any que se celebra de manera rotatòria. Organitza la trobada la Agrupació de Associacions de la Gent Gran d’aquests municipis, amb l’ajut de l’ Àrea de Benestar Social de la Diputació de Barcelona.

2.- El diumenge dia 28 d’octubre , una delegació de persones del poble tornaran visita al municipi de Dosrius a la comarca del Maresme, en el marc de la campanya TENS MOLT PER VEURE de l’ Àrea de Serveis Socials de la Diputació de Barcelona.
La passada primavera 50 persones d’aquest municipi varen visitar Borredà i ara toca tornar la visita. Un autocar portarà tots els interessats cap aquest municipi del Maresme, on esmorzaran visitaran el poble, i finalment dinaran plegats, en un lloc típic del poble.

3.- L’ajuntament de Borredà participarà econòmicament en un projecte de recuperació d’unes petxines autòctones de la Riera de Merlès i també per salvaguardar una espècie de cranc de riu que ha sobreviscut en alguns rierols de l’entorn.
El projecte ha estat redactat i proposat per la Associació de defensa i estudi de la fauna i flora autòctona , que té la seu a la casa de Camadoca en el municipi de Santa Maria de Merlès. Tindrà també el suport de l’ ACA, com a projecte innovador i molt indicat per preservar espècies en vies d’extinció.

 
I ARA ,VENEN ELS REBUTS DE L’AIGUA
En els darrers 15 dies han estat diverses les persones de Santa Maria de Merlès que s’han posat en contacte amb mi per tractar dels contractes de subministrament d’aigua. En primer lloc per queixar-se d’uns contractes que no especifiquen gaire res, i després per unes condicions que no acaben de comprendre i d’acceptar, per les poques explicacions i detalls que se’ls han donat.
El que comença malament, difícilment acaba bé, i sempre he mantingut que el projecte global de l’aigua a la Vall de Merlès va estar mal planificat i d’un cost enormement elevat. Ara, els rebuts em donaran la raó perquè els diners invertits, s’han de recuperar i la repercussió a cada rebut serà molt alta durant molts anys. Veiem-ne alguns exemples.
D’entrada, cal dir que el principal responsable de la situació ha estat l’ ACA(Agència Catalana de l’ Aigua), en les diferents etapes i amb diferents responsables, al llarg dels darrers 10 anys. Dit això, els ajuntaments podien optar per una gestió municipal o cedir-la a una empresa. Van optar per la privatització, per medi de Sorea, empresa especialitzada en aquest tema, però que com tota empresa ha de fer-hi negoci. I si avancen diners, els han de recuperar amb els interessos corresponents. Que ningú s’estranyi, doncs, dels preus de l’aigua i les condicions aprovades.
Una mostra del que dic, es pot veure en l’article 21 del Reglament de la Mancomunitat d’Aigües de la Vall de Merlès que transcric íntegrament. Sota el títol PRIORITAT DE SUBMINISTRAMENT. “L’objectiu prioritari del subministrament d’aigua és satisfer les necessitats domiciliàries dels habitatges de la població urbana. Els subministraments d’aigua per a usos agrícoles – ramaders, industrials, comercials i de rec, es donaran en l’ únic cas que les necessitats de l’abastament ho permetin.
Quan el servei ho exigeixi, prèvia conformitat de la Mancomunitat , el prestador podrà en qualsevol moment disminuir, i fins i tot suspendre , el servei per a usos agrícoles – ramaders, industrials, comercial so de rec sense que per aió es contregui obligació alguna d’indemnització, donat que aquests subministraments queden en tot subordinats a les exigències del consum domèstic.
El prestador del servei quedarà exonerat de responsabilitat civil per falta de subministrament quan aquesta afecti a processos agrícoles, ramaders, industrials , comercials i altres de naturalesa anàloga, inclosos els sanitaris, on aquest sigui bàsic per a la seva funció, que per les seves especials característiques deuran proveir-se de mitjans de reserva”.
Fins aquí un dels articles en que queda clara, la decisió de prioritzar l’aigua d’ús domèstic (cosa lògica), però s’han passat una mica a l’hora de desprotegir la resta d’usuaris.
Però, ara arribaran els rebuts i els contractes d’alta al servei. D’entrada cal explicar que tot i tractar-se d’una Mancomunitat, algunes condicions son diferents d’un municipi a un altre. Per exemple, a nivell de MÍNIMS DE CONSUM. Sagàs, Gaià, Sant Maria de Merlès tenen un mínim establert de 20 m3 al mes per usuari. En canvi, Sant Feliu i Oristà en tenen 10 m3, i Prats 8. Aquests mínims tenen la seva importància perquè la Generalitat castiga enormement el consum.
Es a dir, l’ACA imposa a cada rebut un cànon . Un impost sobre el consum que després es destina a la construcció i manteniment de les depuradores d’aigües residuals, i a la construcció de noves obres per garantir l’aigua a tot el país. La Generalitat considera que el mínim de consum per vivenda és de 6 m3 al mes. Es a dir, 200 litres diaris per una família de 3 o 4 membres. Sobre aquest consum s’aplica un cànon mínim de 0,2292 euros per m3. Aquest és el primer tram de l’impost, que contempla el consum dels 18 m3 per trimestre. Pels que es passen , i fins els 30 m3 el trimestre pagaran aquest mateix impost. Però , ja en el segon tram( entre 31 m3 i 54 m3 de consum trimestral) l’impost s’apuja a 0,4851 euros. I finalment el tercer tram ( per consums superiors als 54 m3 al trimestre) l’impost és de 1,2128 euros el m3. Un càstig enorme al consum.
La primera sorpresa, doncs, és veure uns mínims tant elevats en 3 dels municipis, els quals tindran una penalització , però sobretot els qui ho pagaran molt car seran els pagesos i ramaders, perquè les obres i instal·lacions es varen pensar per consum de boca i no per usos agrícoles – ramaders. Fa 3 o 4 anys que ho estic repetint.
En quan als imports per m3, sí que tots els municipis han fixat els mateixos preus. Es posa el m3 a 70 cèntims, i els m3 que passin del mínim en 3 pobles : Sagàs, Gaià i Santa Maria , el posen a 77 cèntims, però Prats, el fixa a 92 cèntims, quan va del mínim fins al doble del mínim, i a 1,22 quan passa més del doble del mínim. Sant Feliu i Oristà, castiguen fortament l’excés del mínim perquè el posen a 1,4951 euros el m3.
En resum, que no s’estranyi ningú de la forta apujada del rebut de l’aigua perquè les grans obres fetes passen factura ara, i durant molts anys. El que té poca lògica és tenir condicions diferents per un mateix servei, quan tots els municipis estan integrats en una mateixa Mancomunitat. I hauria estat bé, en pobles petits, tenir una especial atenció a realitats de pagesos que ara tindran greus problemes per disposar d’aigua, en condicions raonables. En tenim pocs, i sinó els cuidem, quedarem sense. Mala cosa pel país i pel territori.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

Monday, October 08, 2007

 
VALENTIA O INCONSCIÈNCIA ?
Portem uns mesos realment sorprenents a nivell de debats, conflictes i estratègies que comporten anar de sobresalt en sobresalt, sense una justificació clara al darrere. Sembla produir-se aquella dita popular de qui no té feina el gat pentina. Tot i que hi hauria millors ocupacions que no pas les que son motiu d’aquest article.
La primera tracta del desafiament, fugida endavant, o estratègia interna de partit , protagonitzada pel lendakari Ibarretxe de convocar una consulta popular a Euskadi sense ni tant sols ell, tenir clar què vol consultar, com i a qui. Però sobretot sabent que no té cap base legal per fer-ho. I malament quan un polític de primera fila s’embranca per camins impossibles.
I les primeres preguntes adients. Com és possible que algú , suposadament coneixedor de les lleis , pot tirar pel dret? Pot imaginar-se que li permetran una acció il·legal ? Què faria ell si institucions del seu propi país actuessin al marge de la llei? Com pot justificar desequilibrar la vida política, econòmica i social del seu propi país, per emprendre una iniciativa que ni comparteix el seu propi partit al complert?
Pel que sembla, ha pogut més l’interès personal de voler repetir com a candidat, que no pas l’interès de Euskadi i de l’Estat. Perquè es tracta d’un tema realment d’ Estat, que ens afecta a tots. Ho podem veure ja amb les reaccions del principal partit de la oposició, el PP al qual se li fa un favor enorme, llençant aquest repte a pocs mesos de les eleccions generals. Sembla produir-se aquell desig de quan més pitjor , millor, que tant agrada a determinats col·lectius favorables a trinxar la bonança econòmica que vivim i la estabilitat política de la que gaudim.
Es evident que aquest repte, desafiament o inconsciència té un curt recorregut. La consulta no es farà, perquè no té competències per fer-la ni l’ Estat de dret, pot permetre-ho. Punt i final al tema. Perquè, doncs, aquest acte d’inconsciència ? Perquè alguns creuen poder jugar amb foc i que altres ja l’apagaran. I així es pot jugar, amb els símbols , amb les lleis, amb els sentiments, etc, sense donar-se compte del mal que fan al conjunt de la societat, sobretot quan es tracta de persones de referència per col·lectius importants.
I afegeixen gasolina al foc, constantment. I tenen per valentia el que és pura inconsciència. Alguns creuen que posant en qüestió tot l’ordre constitucional que tant bé ens ha anat fins ara, avancen cap a objectius millors. No expliquen ni detallen quins son aquests objectius i perquè haurien de ser millors que els que tenim ara, i que tants bons resultats han donat. Simplement cal canviar-los ni que sigui perquè porten ja massa temps en vigència. Autèntica bogeria, perquè suposa desequilibrar el consens en temes fonamentals. I jugar amb foc, mai ha portat bons resultats.
La novetat d’aquests temps és que alguns partits seriosos, o tinguts per seriosos, en el passat ,cauen en temptacions de justificar alguns d’aquests comportaments o no considerar-los prou greus . La proposta de consulta pel 2014 a Catalunya, forma part d’aquestes iniciatives poc rigorosos, abocades al fracàs i més pròpies d’estratègies internes de partit que de visió del país. I quan es governa s’ha de fugir d’iniciatives inviables o confuses. La gent vol claredat i sobretot serietat.
I el pati està massa revolucionat, sense cap justificació clara. I en aquest mercat, veiem un posicionament sorprenent de CiU amb la tossuderia per part de Convergència de crear no sabem ben bé què amb la casa comuna del nacionalisme , i uns canvis de cara a les altures que son els de sempre, amb no gaire bones records de govern o d’actuacions parlamentàries, que expliquen les pors de Unió ,davant tots aquests canvis.
Davant tant de soroll ,accions i actuacions inconscients, s’agraeix la tranquil·litat i serenitat d’alguns altres partits de govern. I no diguem valentia al que és pura inconsciència.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

Thursday, October 04, 2007

 
RECUPERAR LA PORTELLA
Pels qui coneixem bé tot el conjunt monumental de La Portella, rebem amb un cert gust agre – dolç la notícia d’una nova inversió de la Generalitat , per recuperar aquest antic monestir. Gust agre perquè 30 anys enrere la part del Monestir estava dempeus i sencer, amb un magnífic claustre de doble planta i amb nombrosos elements arquitectònics en el seu interior. I encara pels anys 70 , des de Borredà, anàvem a celebrar alguna missa utilitzant tots els ornaments que estaven dipositats a la rectoria del Monestir.
El Monestir estava sencer i servint la planta baixa del claustre ,de quadra de vaques. El descobriment de la teulada i altres actuacions incontrolades varen suposar la mort, en ben poc temps, d’aquest magnífic conjunt. També l’església va patir robatoris, i actes vandàlics, fins deixar-la totalment despullada del seu contingut.
I el tercer edifici, el més recent , tampoc va resistir el pas del temps i del vandalisme, amb un resultat que està a la vista de tothom.
Sempre costa més recuperar que preservar, i ara ho estem veient en aquest monument. S’han fet vàries actuacions , disperses en el temps, i amb resultats contradictoris. Vaig visitar el conjunt fa unes tres setmanes i queda molt per fer, i algunes coses s’haurien d’haver fet d’una altra manera, entre elles una profunda investigació arqueològica. Però bé, com a mínim la nova injecció de diners del Departament de Cultura de la Generalitat permetrà continuar les obres i deixar-les en disposició de ser visitades.
Quedarà encara molt per fer, perquè les actuacions es duran a terme en el Monestir , i la resta d’edificis necessiten altres intervencions. Però bé, aquesta aportació de la Generalitat és preludi d’altres i significa una voluntat clara de continuïtat i final feliç.
Però perquè el final sigui realment el desitjat, a part de les obres de restauració i recuperació de l’arquitectura, fa falta pensar en fer-lo visitable i tenir-lo sota vigilància permanent. Tots sabem els perills de monuments grans, i allunyats de llocs habitats. Es indispensable habilitar una vivenda permanent, sobre o al costat del magatzem. Seria el lloc més adient i amb vista sobre tot el conjunt. Allà ha d’haver-hi sempre algú per vigilar i per guiar els visitants.
Aquesta hauria de ser una de les prioritats de la Generalitat. I no és fàcil trobar la persona o persones adients, però la millora dels camins ha fet més accessible residir-hi i visitar-lo, i el que té fàcil accés, és bo per una banda i perillós per altra. Però el que queda clar és que continuar invertint en obres, comporta disposar d’una permanent vigilància .
En fi, pels qui hem batallat durant anys per recuperar l’antic esplendor, veiem algun dels fruits d’aquest treball, en el qual hi han col·laborat i participat nombroses entitats i persones a nivell individual o col·lectiu. Ara comencem a veure els resultats.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC

Wednesday, October 03, 2007

 
LA VISITA DEL PRESIDENT
Resulta curiosa la insistència del president del Consell Comarcal i algun altre càrrec de CiU, d’exigir la presència del President de la Generalitat a la seu del Consell. L’acusen de partidisme per no anar-hi i obliden els anys i anys d’actuacions partidistes, sectàries i totalment inacceptables d’alts càrrecs dels Governs de CiU, envers els ajuntaments i altres institucions no governades per ells.
La visita del President de la Generalitat s’emmarca en un programa de contactes amb totes les capitals de comarca de Catalunya i amb els seus alcaldes. Com ex-alcalde de Cornellà i ex-President de la Diputació de Barcelona, dona una especial rellevància als alcaldes, perquè els socialistes, des de sempre hem considerat els ajuntaments com a parts integrants de la Generalitat de Catalunya. Entenent per Generalitat el conjunt d’institucions que governen els catalans.
I agradi o no a CiU, els Consells Comarcals son organismes de segon grau. Es a dir, els ciutadans no elegeixen directament els càrrecs comarcals, sinó els partits. I és lògic que el President de la Generalitat atorgui una major rellevància als càrrecs directes que no pas als indirectes. Es tant senzill com això i tant lògic com explico.
Però, a més es pot comprovar que el guió de la visita és el que està fent en totes les visites i per tant no hi ha cap excepció al Solsonès. I no es pot dir que en aquesta comarca s’ha de fer una excepció perquè el Consell Comarcal és més bonic que en una altra. Un President ha d’actuar per igual a tot arreu i això és el que fa el President Montilla a diferència del que feia el President Pujol i altres Consellers de CiU.
I l’important és la visita, i tot el que comporta que el President escolti les necessitats de la comarca. I conec bé el President i la manera de fer i actuar i puc assegurar que tot i que parla poc, escolta molt i té una bona memòria a l’hora de prendre nota i exigir solucions a les peticions que se li fan.
Per tant, aquesta visita és una bona oportunitat per plantejar els grans temes pendents. I es pot veure com l’actual govern, en ben poc temps, ha vingut a la comarca per prendre el pols als grans temes i també per organitzar-hi reunions que mai havien tingut lloc, com la darrera a Sant Llorenç de Morunys, per part del Consell General de Muntanya.
Es una bona manera de demostrar un canvi notable de prioritats i apropament al mon rural . No només per les visites i reunions sinó sobretot per les subvencions a plans especials destinats a municipis de menys de 2.000 habitants. Amb aquest govern s’han incrementat notablement els ajuts a aquesta franja de municipis que son grans en extensió, però petits en població, de manera que tenen pressupostos molt escassos per fer front a les seves necessitats. En aquest camp , sí el President pot aportar una bona colla de actuacions fetes, i d’altres programades pel futur immediat.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC

Tuesday, October 02, 2007

 
RESTAURACIONS PACTADES
La comarca del Solsonès, com tantes altres, conté un enorme volum de monuments mereixedors de ser preservats i restaurats. Fins ara , s’ha fet ben poca cosa per planificar una restauració global, i puntual de tots i cadascun dels que mereixen ser salvats del pas del temps.
I el temps passa inexorablement i poc a poc, va deixant “víctimes” pel camí. L’església catòlica és la principal propietària de monuments històrics, i no té capacitat econòmica ni tècnica per actuar en tots ells. Cal, doncs, un pacte entre institucions per garantir la seva preservació, a canvi d’un ús “civil” que justifiqui els diners públics que s’hi esmercin.
Però no només de monuments eclesiàstics viu la cultura solsonina, en el seu més ampli terme. En aquestes pàgines del Celsona, tot sovint veiem aparèixer altres tipus de monuments, alguns de gran antiguitat que son objecte de descobriment o d’investigació, sense tenir assegurat el seu futur, quan deixin de ser una novetat. I precisament en aquest moment és quan corrin perill de desaparició. Excavacions començades, i no continuades o no prou protegides, es poden convertir en objecte de destrosses per sempre més. Convé, doncs, endegar plans globals i pactats entre tots.
I no solament al Solsonès. De fet a nivell general de Catalunya, fins ara les actuacions en el patrimoni han estat molt caòtiques , individualistes i poc planificades. Fa molts anys que em dedico a predicar i cridar l’atenció sobre monuments en perill per tota la Catalunya Central que és el territori que més conec. I he tingut alguns èxits puntuals , via Diputació de Barcelona o Generalitat, però estem lluny de disposar d’una eina essencial per actuar amb criteris històrics i objectius.
Es a dir, considero que a nivell de cada comarca , hauria d’existir un inventari complert, de tot el patrimoni mereixedor de ser salvat i restaurat. I tot seguit, pactar entre institucions i organismes afectats, unes prioritats clares per actuar-hi d’una manera professional. I , en funció de la riquesa, urgència i diversitat, dedicar-hi tants diners com faci falta perquè en un temps raonable tot el pla quedi executat. Serien diners ben invertits, i amb una rendibilitat clara de cara el futur, tant a nivell cultural, com històric o turístic.
La gent cada vegada es mou més per interessos culturals, i tant important és tenir la catedral en perfectes condicions, com disposar d’un museu excel·lent per contingut i exposició, o un santuari del Miracle ,digne de ser visitat . Però, a la comarca hi ha obres “civils” d’admirable arquitectura , com poden ser un centenar de cases de pagès , i construccions auxiliars que mereixen ser preservades de cara el futur. També aquí s’hi hauria d’invertir i ajudar els propietaris a la seva restauració. I tenir el conjunt de la comarca en perfecte estat de visita és la millor postal per atreure gent a tots els racons. El problema fins ara ha estat la falta de coordinació entre institucions i organismes, a part de no dedicar a aquestes feines els percentatges que per llei , hi estan obligats. Però queda clar que si tothom ho demana i la comarca presiona , al final s’aconsegueix.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?