Monday, October 31, 2022

 

UNIDOS POR EL ODIO - art. El Obrero digital

UNIDOS POR EL ODIO. El mayor daño, provocado por las entidades y partidos independentistas, con la inestimable ayuda de muchos medios de comunicación, públicos y privados, generosamente subvencionados, ha sido el odio, hacia todo lo español, sea real o ficticio. En este “todo”, realmente hay de todo: desde las corridas de toros, al flamenco, a ciertas costumbres, fiestas o celebraciones, hasta organismos e instituciones vitales, como el ejército, la guardia civil, la policía nacional, y prácticamente todo lo que lleve el adjetivo “nacional”, entendido por “estatal”. Es normal y corriente, en programas, debates, tertulias o celebraciones, equiparar lo que viene de España, con lo viejo, anticuado, carca, retro, poco democrático, anti europeo,… No tendría mayor importancia si estos programas tuvieran lugar en espacios privados, pagados con dinero particular, pero es indignante verlos en TV3 y Canal 324, de la televisión pública catalana, que pagamos con nuestro dinero, el de todos. Y, similar indignación, podemos tener cuando se llevan a cabo en medios de comunicación, altamente subvencionados por el gobierno catalán. Ahora mismo, se ha sumado a la lista, 8 TV, donde se han refugiado múltiples representantes de las entidades y partidos independentistas, en un pulso por ser más radicales y más anti españoles que TV3. Es evidente que entrar en los hogares, escuelas, bares y restaurantes, cada día, a todas horas, produce efectos dañinos sobre el conjunto de la población. Informar, introduciendo silencios, callando temas importantes, atribuyendo hechos no verificados, opinando sin bases sólidas, o mintiendo descaradamente, produce resultados evidentes, en contra del Gobierno central, o del conjunto de España. Así es como se cuestiona el papel de la Corona, del Ejército, del Tribunal Constitucional, i con él de toda la Administración de Justicia, hasta el punto que al final todo parece una conjunción de elementos para perjudicar Cataluña y los catalanes. Los auténticos catalanes, claro, no a los que se consideran catalanes/españoles. El grado de retorcimiento de hechos históricos, es similar al que utilizan para hechos contemporáneos, hasta cuestionar la legalidad de todos los procedimientos del Estado, en defensa de la legalidad. Pueden justificar todo lo llevado a cabo, como culminación de los derechos personales y nacionales, en contra de un Estado opresor y represor que ha inventado, cargos y delitos, simplemente para poder actuar contra inocentes defensores de la democracia, bien entendida. Llevamos años, muchos años, con este ambiente y esta conjunción de medios, en pro a deslegitimar a la Justicia, sí, pero también a todas las decisiones y actuaciones del Estado, en Cataluña. Para ellos, “su Cataluña”, es la de los dos millones de seguidores. Los restantes 5 millones, no cuentan. O son más un estorbo que una realidad, de forma que los dejan fuera de sus debates y decisiones. No hay que bajar la guardia, ni dejar hacer. Es muy importante plantar cara y luchar para cambiar esta realidad. Hay signos de agotamiento y hartazgo que hay que aprovechar para preparar el relevo y girar página. Aquí es donde entra en acción, el papel de Salvador Illa y el PSC. Es la solución a tanto delirio y mala fe, pero nadie piense en restañar heridas en unos pocos años. Tanto odio esparcido, necesitará una o dos generaciones para ser reparado.

Sunday, October 30, 2022

 

MIRALLS DEFORMADORS - art. Nació Digital Solsona

MIRALLS DEFORMADORS. No sé si recordareu alguna visita feta a algun parc d’atraccions, en el qual hi havia un passadís amb miralls deformadors. Tan aviat et podies veure gras com un cabàs, que prim com un fil, alt, baix, etc. Doncs bé, em dona tota la impressió que els partits i moviments independentistes estan ficats en un passadís, llarg, molt llarg, amb multitud d’aquests miralls, sobretot dels que engrandeixen les imatges. Ho dic perquè veuen ells , el que no veu ningú més. Almenys en un munt de temes que son fàcilment comprovables sobre el terreny, a no ser que pateixis aquests efectes deformadors. Per exemple, no accepten de cap manera el descens de participants ni defensors de la independència. Troben excuses, sempre i en tot lloc per justificar que si abans deien tenir 700, 800 o fins i tot un milió a les Diades, ara només en tinguin 150.000, generosament comptats. Tampoc volen veure la desaparició de llaços grocs, arreu del país. No sé, suposo que acostumats a veure’ls, creuen que hi continuen sent. En fi, seguim. Tampoc accepten la disminució dràstica d’estelades en edificis, ports i muntanyes. El mateix els hi passa pel que fa concentracions i celebracions de dates i fets històrics , amb ben pocs seguidors. Però els més convençuts, els més fanàtics, ho justifiquen en el mal temps, en que és un dia de festa, o que no s’ha informat prou a la gent. Si això passa, en el que podríem dir, imatgeria i moviment, del procés, molt més ampliat ho veiem a nivell judicial quan qualsevol informe d’alguna comissió d’algun organisme emet un dictamen, ni que sigui generosament subvencionat per la Generalitat, toquen les campanes i anuncien un prompte èxit internacional. En aquesta matèria hi ha uns quants periodistes i tertulians que veuen càstigs a Espanya, dia sí, dia també. Anuncien grans escàndols i grans sancions al Regne d’Espanya per la opressió i repressió que exerceix sobre els partits i moviments independentistes. No volen acceptar ni reflexionar sobre la situació internacional d’Espanya, que en res ha vist disminuït el seu prestigi i consideració. Però, per ells, això no és cert i poden repetir fins a l’extenuació que Espanya és un estat arbitrari, similar a d’altres autoritaris. I ja està, es queden tan amples. Que totes les agències de qualificació democràtica a nivell mundial, posin Espanya en el lloc 21, no els convenç. Vaja que ho ignoren plenament i no es creuen aquesta qualificació. I ja està. De fet, està més que comprovat que qui està abduït pel procés no escolta raons, ni es creu informes ni arguments perquè té el cervell concentrat en una sola cosa. La resta son invencions. Doncs bé, tard o d’hora toparan amb la realitat. De fet, centenars de milers de persones que el seu dia es van mobilitzar, impulsades per enganys i subterfugis, han tornat a casa i no tornaran a sortir. Es pot enganyar una vegada, a tota una generació, però ningú es pensi que ho pot tornar a fer. Es més, ben aviat provaran la seva medicina i veuran el canvi electoral que vaticinen moltes enquestes. Farts de mal govern, i invents , apostaran pel bon govern. Aviat ho veurem.

Friday, October 28, 2022

 

PERDUTS ELS JJOO, ARA UN PROCÉS PARTICIPATIU - art. Regió i Diari de Terrassa

PERDUTS ELS JJ00, ARA, UN PROCÉS PARTICIPATIU. Hi ha indignació, hi ha el convenciment de negociacions i propostes molt mal portades, com per haver fet fracassar la candidatura als JJOO d’Hivern 2030. No tot va ser culpa del president de l’Aragó que sí va tenir posicions poc raonables, però amb altres interlocutors al capdavant, son molts els qui creuen s’haurien salvat. Conscients d’aquesta mala maror, el Govern intenta vendre la idea de que tot el que podien haver aportat els JJOO pot venir per altres vies, i per això s’ha tret de la mànega un Procés participatiu sobre com ha de ser el Pirineu del segle XXI. Per això obra el procés a totes les comarques que haurien participat dels JJOO: Alt Pirineu i Aran, Berguedà, Ripollès i Solsonès. Ens volen entretenir un parell de mesos per demanar què voldríem tenir què ens fa falta, com voldrien que fossin les coses en aquest territori, etc. Per entendre’ns, una mena de carta als Reis, que després el Govern llegirà i decidirà què, com i quan dur-ho a terme. D’entrada ,la missió principal és tenir-nos entretinguts un parell de mesos, que s’allargaran dos o tres mesos més per a tenir les conclusions i debatre les vies per finançar-ho i fer-ho realitat, just a temps d’arribar a les municipals de maig de l’any vinent, amb tota la paperassa damunt la taula. Ningú podrà dir que en comptes dels JJOO, el Govern hi posa tot i més, per aconseguir el que aportaven els JJOO. Sincerament, no sé si ens prenen per nens petits, o per rucs integrals que ens agafem a qualsevol cosa, i en donem les gràcies. No han entès res del que suposava la celebració dels JJOO, en aquests territoris. Pretendre, venir ara, amb una proposta d’enquesta per demanar opinió, no toca. Es més, dona la sensació de voler tapar la mala consciència amb un simulacre de participació per atreure simpatia i evitar fracassos sonats, a les eleccions municipals de l’any vinent. Fracassos en ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Es tant evident la maniobra que causa indignació, afegida a la existent. Els defensors dels JJOO, els volíem per a resoldre un bon nombre de dèficits, sí, però sobretot per posar-nos a l’aparador mundial, i esdevenir un destí turístic, esportiu i de lleure per a molts i molts anys. Es evident que això comportava millores diverses en comunicacions, de tota mena, en infraestructures, equipaments i serveis, però també resoldre temes tan essencials com la mancança d’habitatges socials, en tota aquesta àrea. La construcció d’edificis olímpics permetia tirar a terra velles construccions i equipaments per a substituir-los per centenars d’habitatges, que servirien els dies de competició, i passarien a formar part de patrimoni municipal per a cobrir necessitats per a treballadors i estudiants, d’aquestes comarques. I com això tants altres equipaments, amb grans aprofitaments futurs, com ha passat amb el Canal Olímpic de La Seu d’Urgell. Es que algú pot considerar negativa la inversió feta a La Seu, en ocasió dels JJOO del 92 ? Doncs, similars projectes, hem perdut. No vulguin ara vendre’ns fum, quan podíem haver tingut ocasions de primer nivell.

Thursday, October 27, 2022

 

LIMITACIONS D'ACCÉS ALS BOSCOS - art. Diari de Terrassa i El 9 Nou

LIMITACIONS D’ACCÉS ALS BOSCOS. Amb aquest títol no vull fer referència a la Llei d’accés motoritzat al medi natural ( Llei 9/1995), sinó a una nova modalitat que està apareixent , arreu del país, motivada pel cansament, esgotament o “emprenyament” de la majoria de propietaris de boscos. Poc a poc, els propietaris han vist com son supervisats, controlats i sancionats, per múltiples accions i actuacions, encara que no en tinguin la responsabilitat directa. L’administració és molt rigorosa amb ells, però molt poc, a l’hora de protegir i castigar el mal ús de gent aliena. La llei abans esmentada, s’aplica poc. Ho podem veure amb multitud de BTT, motos, quads, vehicles de tota mena, a nivell individual o col·lectiu que volten per tot arreu, faci sol, faci pluja amb enormes desperfectes en molts dels camins i pistes forestals. A tot plegat s’hi afegeixen els incendis, amb explicacions que donen la sensació que al cap i a la fi, son responsabilitat dels propietaris per no tenir els boscos nets, o millor protegits. Ja amb el pap ple, i en plena temporada de bolets amb la invasió que comporta, constatem una reacció que es va estenent per totes les comarques de muntanya, i suposo anirà baixant fins arribar a la franja costanera. Puix la majoria de boscos son privats, els propietaris creuen poder-los tancar o protegir, com millor els sembli. Doncs bé, podem ja veure dotzenes per no dir centenars de camins i pistes forestals, tancades per rocs enormes que no deixen passar cap vehicle de quatre rodes, ni permeten aparcar al llarg de quilòmetres de vies rurals. Es una manera d’intentar evitar aparcaments indiscriminats, tancant passos de bestiar, entrades o sortides de finques, o impedint el pas cap a pistes forestals. La solució: rocs per tot arreu. Fileres infinites de rocs de considerables dimensions, a tocar dels camins i pistes, prou a prop uns dels altres com per no deixar-hi espai per un vehicle, per petit que sigui. Els primers rocs, els vaig veure fa un parell d’anys, però en pocs mesos he vist la imitació en multitud de finques en diverses comarques de la Catalunya rural. No cal dir que el boca orella circula, i sobretot el coneixement personal de la majoria de propietaris, facilita aquesta actuació. Aquesta realitat obligarà la Generalitat a prendre part. O deixa fer o hi pren part. A favor de qui???. Puc afirmar que a diferència de França i Suïssa que conec força bé, aquí no s’acaba d’entendre ni delimitar els drets i deures de particulars i propietaris. Hi ha un garbuix que al final, va en detriment de totes les parts, i la cosa no acabarà bé. Hi ha massa pressió sobre els boscos, una regulació dispersa, i sobretot una manca de planificació, vigilància i protecció. En aquests moments, centenars de milers de persones faran ús dels boscos, com si fossin propis. Entren, surten, tallen vailets, escampen deixalles, exploten riqueses alienes, sense compensacions ni reparacions dels danys produïts. Algú pot pensar que si hem arribat fins aquí, podem anar més enllà uns anys més. I no. Tot té uns límits, i aquests s’estan esgotant. Quan una propietat en comptes de donar beneficis, produeix pèrdues i molts maldecaps, apareixen reaccions que poden ser molt negatives, en forma de tancaments totals amb obstacles reals. Doneu voltes pel territoris i veureu l’increment notable de rètols indicant “propietat privada”, “camí particular”, “prohibit el pas”, etc. Mirar cap una altra banda com ha estat norma fins ara, ja no resol res. Tampoc ho feia abans però servia per passar uns anys més, a l’espera de prendre decisions valentes. Ha arribat el moment, a la vista de la situació. El govern, perduts els JJOO d’hivern 2030, ha iniciat un procés participatiu, segons el qual hauria de disposar d’un pla de gestió de les comarques de muntanya, prou ambiciós i ben dotat com per compensar les inversions que no es faran. Ho sento, però no m’ho crec. Crec més aviat una campanya propagandística per apagar la decepció o indignació existent. Toca prendre tot el món rural, com un territori massa legislat, però molt poc ordenat i compensat. S’ha de donar veu directa al territori, deixant que sigui ell mateix el qui es gestioni, i emprengui una acció que ha de passar per compensar el gaudi de la gent urbana, de boscos i medi natural que ara no té. Com més s’esperi més limitacions s’aniran posant als boscos, ni que sigui a cops de roc, com es fa ara.

 

D'ON VENIM CAP A ON ANEM ? - art. l'Endavant

TROBADA D’EXALCALDES I EXALCALDESSES – 17 / 10 / 22 D’on venim, cap on anem ? “Entra amb nosaltres a l’Ajuntament”, lema del partit a les primeres eleccions municipals, a l’abril de 1979. Potser seria adient “Torna amb nosaltres a l’Ajuntament”, com a lema de les de maig de l’any vinent. Entre mig, 44 anys de democràcia municipal. Mai, havíem tingut un espai tant ampli de llibertat i progrés. He fet 40 d’aquests 44 anys, en un petit ajuntament de 500 habitants, a la comarca del Berguedà ( Borredà), 12 com regidor de govern i 28 com alcalde. Puc assegurar que l’experiència ha estat única i irrepetible. Vam trobar l’ajuntament, despullat de tota utilitat. Era un simple espai, vell i atrotinat, de gestió de papers indispensables per la vida quotidiana: registre civil, i algun document propi, per temes molt excepcionals. Els serveis, en mans privades o simplement no existien. El primer pressupost va ser de poc més de 6.000 euros. Al cap de 40 anys, el vam deixar en poc més d’un milió. I aquí sí, podem dir que “tot estava per fer i tot era possible”, afegint-hi, gràcies a la Diputació de Barcelona i a la Generalitat de Catalunya, per aquest mateix ordre. Mirant enrere, sembla impossible haver gestionat uns quants milions d’euros, amb uns mitjans tècnics i administratius mínims. Però, així ha estat, de manera que en 40 anys vam recórrer un camí que a la majoria de països europeus van precisar 60 o més anys. El ritme frenètic que portàvem, i les ajudes aconseguides van permetre la renovació de totes les infraestructures, equipaments i serveis, alhora que en creàvem molts, a mesura que les necessitats apareixien. Els i les socialistes podem estar legítimament orgullosos de la feina feta, perquè hem demostrat dedicació, eficàcia, honestedat i una gran predisposició per la gestió. La bona gestió, indispensable per traduir esforç, en realitats. Però, en aquest mirar enrere, ens vam trobar un obstacle mai imaginat en un país democràtic: el procés independentista. Durant uns anys, en un Estat democràtic, vam ser perseguits per mantenir-nos fidels a la legalitat. Vam tenir i mantenir la bandera de la democràcia, i per aquest motiu vam ser amenaçats, pressionats, blasmats a nivell personal i polític, amb clars intents de fer-nos caure, puix érem considerats un obstacle per les entitats i partits independentistes. Els alcaldes/ alcaldesses, regidors i regidores, vam patir una persecució mai imaginada, que no ha tingut el reconeixement general, ni el càstig merescut. Les entitats i partits independentistes, han estat els nostres opressors i repressors, en un esforç coordinat que ha durat prop de deu anys. Diguem-ho, alt i clar, perquè ni ho han reconegut ni han demanat perdó. Ha estat un període molt dur, i això ens ha de portar a reclamar accions i actuacions perquè mai més es pugui reproduir. I la millor manera, és continuar l’esforç de presència a tot el territori, de manera que tinguem grups municipals, en el govern o a la oposició, en el major nombre de municipis del país. D’aquí que reclami un esforç especial per a cobrir l’immens territori de la Catalunya rural, amb uns 400 municipis de menys de mil habitants. Tornem a l’ajuntament, i fem que les noves generacions entenguin la importància d’implicar-se en la “cosa pública”. Els qui ho hem fet, hem demostrat que és un dels principals llocs per a transformar el país i la seva gent. Borredà, octubre de 2022 Joan Roma i Cunill

Wednesday, October 26, 2022

 

FRACTURA TERRITORIAL - art. L'Endavant

FRACTURA TERRITORIAL. Alguns poden pensar que la igualtat d’oportunitats és una realitat, es visqui on es visqui, es tinguin els ingressos que es tinguin perquè hi ha ajudes i discriminacions en positiu que compensen qualsevol desigualtat. Doncs, no. Ens equivocaríem si acceptéssim aquest principi d’igualtat d’oportunitats. Estem molt lluny tot i l’important camí recorregut, precisament en els períodes en que el partit socialista, ha estat en el govern. Si mirem els resultats de l’acció de govern, sota mandats socialista o sota mandats populars, a nivell d’Espanya, veurem canvis substancials en matèria de beques, ajuts al transport, compensacions per raó de desplaçament, ajuts per matrícules, etc. El mateix podríem dir en el cas de Catalunya, comparant polítiques del Tripartit, amb les de CiU, o ara mateix amb les d’ERC i Junts. I, tanmateix, aquest és un objectiu essencial, per a assolir la igualtat d’oportunitats. Mirar el territori i actuar en conseqüència. Posem, uns pocs exemples per fer-nos una idea del que volem dir. Un estudiant, de qualsevol de les 9 comarques de muntanya, o de les comarques properes, ha de fer un esforç enorme per a poder accedir a qualsevol de les universitats de la capital de província, o directament de la capital del país: Barcelona i entorn. No es tracta de la matriculació, igual per a tots i totes, sinó del que li ve al damunt. Si no està molt lluny, podrà compaginar viure a casa, amb el trasllat diari a la Universitat. S’haurà de llevar molt més d’hora, haurà de pagar els costos de transport i lògicament menjar fora de casa. Uns costos considerablement més elevats que els qui viuen a les capitals i entorn immediat. Ara bé, tots aquells que no tenen opció a trasllats diaris ( els d’una vintena de comarques), la única opció és buscar i trobar pis a la ciutat triada. Fàcil de dir, enormement difícil d’aconseguir. Es objectiu gairebé impossible trobar pisos de lloguer, en primer lloc, i en segon lloc, si es troben son a preus prohibitius. Son molts els estudiants que comparteixen pis entre 3 o 4, i paguen entre 300 i 450 euros al mes. I la situació, lluny de millorar, empitjora, a totes les ciutats universitàries del país. Tenim, doncs, una fractura territorial evident i greu, que obstaculitza l’accés a formació universitària, per part de milers d’estudiants d’arreu del país. Però, no voldríem limitar-nos a parlar de la universitat, perquè qualsevol altre formació de grau mitjà o superior, obliga a marxar de casa i buscar lloc en alguns dels centres del país. Parlem d’estudis musicals, de formació professional, d’estudis especialitzats, i altres, tots concentrats en les àrees metropolitanes. Quants veuen frenades les seves aspiracions per no poder fer front a aquestes despeses i inconvenients ? Hi ha alguns estudis fets, però no en tenim cap a mà que posi xifres concretes, de cada comarca concreta, i aquest és un altre dels elements a corregir. Des del Govern s’hauria de dur a terme, una enquesta exhaustiva del nombre d’alumnes que queden pel camí per culpa de la manca d’igualtat d’oportunitats. De la fractura territorial que suposa viure en algun dels 450 o 500 petits municipis, que no tenen transport públic adient per anar i tornar , de manera que estan obligats a llogar pis a la ciutat, amb totes les despeses que això suposa. En alguns països han fet grans esforços per construir residències universitàries, pisos per estudiants, amb formules atractives i enginyoses ( model Irlanda), o altres formules per facilitar l’accés als estudis mitjans i superiors, en qualsevol de les especialitats a estudiants residents lluny de les ciutats. Aquí estem lluny de resoldre la qüestió, però ha d’estar a l’agenda del Govern central i del PSC, per a quan accedeixi al Govern. Un i altre, han de sumar esforços i trobar vies de solució. El que no podem és mantenir la situació present. Ens hi va el compliment de l’objectiu d’igualtat d’oportunitats.

Tuesday, October 25, 2022

 

GOBERNAR SOLOS - art. El Obrero digital

GOBERNAR SOLOS. Gobernar para la mayoría del pueblo catalán. Este es el encargo que ha hecho el presidente Aragonés a su Consejo Ejecutivo. ¿Es que antes no tenía este objetivo? A veces hay frases que deberían ser meditadas, antes de pronunciarlas. Pero, vamos al grano. ¿Puede un Gobierno funcionar con un respaldo parlamentario del 24,4%? Recuerdo que el Parlamento de Cataluña está compuesto por 135 miembros y ERC, solo tiene 33. Es la primera vez que un Gobierno tiene tan bajo respaldo, y nada indica pueda sobrevivir, más allá de unos meses. La ruptura entre ERC y Junts, ha dejado en minoría todos los órganos de gobierno, empezando por la Mesa del Parlamento. De 7 miembros, hay 6 en activo, puesto que la presidencia está en suspenso (Laura Borrás). ERC, tiene 2 de 6, una clara minoría que complicará mucho la conformación del orden del día de todos los plenos. Similar problema tendrá en la Junta de Portavoces, donde ERC estará en total soledad. Y lo mismo sucederá en todas las mesas de las comisiones parlamentarias, donde las mayorías impondrán su ley, ante las propuestas o exigencias de ERC. Esta situación provocará pérdida constante de votaciones, por un lado, y modificaciones de propuestas o resoluciones, totalmente contrarias a la acción de gobierno. La tentación de gobernar desde la oposición, se hará realidad y pronostico que al final de los primeros 3 meses habrá no menos de 50 o 60 propuestas, resoluciones y acuerdos, acordados por la oposición, contrarias a las posiciones del Gobierno. ¿Qué hacer ante este panorama? Resignación y aceptación de las reglas del juego democrático. Pero, imposible de asumir, porque si no se cumplen las decisiones del Parlamento, éste entra en crisis, y si se cumplen, entra en crisis el Gobierno, por tener que aplicar un programa que no es el suyo. De momento, el interrogante se centra en los presupuestos para 2023, pero entre tanto, muchos otros temas entran en cuestión. Hay que saber que cada semana tienen lugar sesiones de dos, tres o más comisiones. En cada comisión van 8, 10, 15 puntos, en el orden del día. Si hace dos semanas todos los del gobierno tenían garantizado el voto favorable, a partir de hoy, ninguno lo tiene garantizado. Esto significa fracasos en todos los temas y sectores, de manera que todo lo procedente del gobierno queda en suspenso, o peor todavía, se modifica para obligar al gobierno a ejecutar políticas contrarias a su programa, con lo que supone de alteración del presupuesto de cada Consejería, y de la propia Presidencia. No sé, hasta qué punto ERC se ha creído capaz de gobernar en solitario, pero pronto va a comprobar que es imposible. Hay demasiada distancia hasta la mayoría absoluta, y demasiadas ansias de venganza en Junts, para tejer complicidades. Si a todo ello se añade la voluntad de no pactar nada con el partido ganador de las elecciones (PSC), el fracaso está servido. Bien pronto lo comprobaremos.

Monday, October 24, 2022

 

BERGA, A LA CUA - art. Nació Digital Solsona

BERGA, A LA CUA. Em costa criticar l’acció d’alcaldes i equips de govern perquè ,després de quaranta anys, en semblant situació, conec les dificultats i contrarietats que es troben pel camí. Amb tot, Berga, supera tot l’imaginable a nivell de desordre, desaprofitament d’oportunitats, incapacitat manifesta, i desastrosa gestió. No tinc cap problema ni cap dubte, en posar-la a la cua de les quaranta- dues capitals de comarca de Catalunya. Es un lloc al qual hi ha arribat per mèrits propis, i confio en que a les properes eleccions, posin la CUP i ERC, a la oposició, per emprendre “un llarg, molt llarg descans”. No goso dir, “etern” perquè no es mal interpreti, però millor no tornar-los a tenir, en el govern durant uns quants decennis. I és que estem a punt de tancar quaranta-quatre anys de democràcia municipal, i la ciutat, continua estancada, sense perspectives de resoldre dotzenes de deficiències en infraestructures, equipaments i serveis, que la resta de pobles i ciutats, vam resoldre deu, quinze, vint anys enrere. Estic cansat de veure un immens forat, amb una antiga farinera cremada, al bell mig del nucli urbà, impensable en cap altra ciutat del país. Un espai increïble, abandonat a la seva sort, sense haver aprofitat un gran projecte de Caixa Penedès, per culpa de les exigències i mala gestió d’un parell d’alcaldes. Però, és que no gaire lluny tenim un edifici dels sindicats que en qualsevol moment pot caure, i a la mateixa Plaça de l’Ajuntament hi tenim l’antic Ateneu que pot córrer la mateixa sort. O pitjor encara si algú okupa l’espai inferior, pot provocar danys enormes en un ampli espai de la ciutat. El nucli antic pot produir caigudes, en cadena, de cases abandonades i en estat més que precari. El Convent de Sant Francesc està molt poc aprofitat. Els antics Jutjats fa anys estan abandonats i cada any que passa, costarà més de reparar-los. L’edifici de CAT, a l’entrada centre, està com estava 8 anys enrere. No se li ha donat cap destí ni se sap què fer-hi. Ja no parlo del que falta, com la famosa i eterna estació de busos, perquè és un problema menor en comparació amb els anteriors i amb altres que haurien d’haver-se resolt, molts anys enrere. Aquí tant hi puc posar Queralt i tot el seu entorn, com el carrer Major, i altres carrers i places que no han tingut cap actuació en tots aquests anys. He de dir que l’entrada de la CUP en el govern, em va produir curiositat, primer, i sorpresa, després. Anys de crítiques i apel·lacions a emprendre grans projectes, suposava veure persones preparades i entregades a la gestió, amb dotzenes de voluntaris, per sumar esforços i fer de Berga, un model de “nova política, nous projectes”. Vuit anys després, el panorama és desolador. Una alcaldessa que volia fer un pols a l’Estat, i no a Espanya, sinó a l’estat de dret, infringint lleis electorals, va acabar plegant. I una tinent d’alcalde, que no “gaudia del càrrec” se’n va deu mesos abans, deixant el grup amb greus dificultats per cobrir la plaça... però el que compten son els resultats. I sento dir-ho, però estic cansat de veure la mateixa vella, atrotinada, mal gestionada i mal equipada ciutat. Quaranta-quatre anys després de les primeres municipals.

Friday, October 21, 2022

 

EL TRIOMF DE LA FRIVOLITAT !!!- art. Regió 7

EL TRIOMF DE LA FRIVOLITAT !!! Si una paraula defineix tot el vist i seguit del procés independentista, aquesta és : frivolitat. Una frivolitat immensa, que no va acabar en drama, per ben poc. Va ajudar, l’enorme ineptitud i mediocritat de tots els protagonistes, fins el punt de superar tot l’imaginable. I si bé el procés ha acabat, la frivolitat continua ben viva, en els partits i moviments independentistes. Parlar encara de mandat de l’1-O, d’autodeterminació, amnistia, referèndum acordat, ets, suposa viure en una altra dimensió. La que fan servir unes desenes de milers d’il•luminats. Poc a poc, s’aniran reduint fins quedar en els óssos. Però, ara i aquí, la frivolitat ha produït uns nous efectes, difícilment imaginables, en un espai tan breu de temps. Incapaços d’acordar un pla comú, en un govern de coalició, la frivolitat de Junts ha competit amb la del president Aragonés, i plegats, han fet saltar els ploms. Adéu siau , amb cop de porta inclòs, recomposició del govern, de pressa i corrents, per donar la sensació de que aquí no passa res. El govern, “milhomes”, portarà la nau a port. El problema d’una situació com aquesta és que estem en democràcia, malgrat alguns la vulguin rebregar fins extrems insospitats. En qualsevol país, pretendre governar amb 33 diputats, sobre un total de 135, seria insòlit, i diria jo, una frivolitat. Ben aviat ho veurem. I és que no solament tenen 33, és que a més volen prescindir dels 33 del PSC; el primer partit del Parlament. Suposo que amb tantes crisis han oblidat, saber sumar. Ho dic perquè en una Cambra de 135, es necessita un mínim de 68 diputats per aprovar les propostes. Algú creu que Junts, donarà suport a les iniciatives del Govern, simplement perquè li cauen bé ??? Es que no han escoltat les declaracions de la direcció del grup parlamentari ? Els qui hem estat en el govern o a l’oposició en alguna de les institucions del país, sabem que no disposar de la majoria absoluta, equival a tenir una vida curta i infernal. Cada Ple, cada Comissió es convertirà en una batalla per contradir, modificar i substituir els textos del Govern, de manera que en pocs mesos hi haurà dotzenes, o centenars de resolucions, contràries a les seves posicions. L’ oposició pot imposar el ritme, les prioritats i les accions del Govern, perquè per això té la majoria suficient. Es el que veurem en els propers mesos. També en el cas dels pressupostos, eina fonamental per l’acció de govern. Si no son capaços d’aprovar-los haurien de plegar i convocar eleccions, perquè no es poden deixar perdre prop de 3.000 milions ,per afegir als pressupostos de l’any vinent. Però, tot i ser molt importants els pressupostos, hi haurà dotzenes d’altres qüestions que seran portades al Parlament pel seu debat i votació. També aquí veurem posicionaments molt contraris a la idiosincràsia de cada partit. L’oposició fa estranys companys de llit, i podrem veure votacions trufades de contradiccions, entre el que s’afirmava i defensava anys enrere, i el que s’aprova a dia d’avui. La frivolitat pot existir, però mai , persistir !!!

Tuesday, October 18, 2022

 

PERDUTS ELS JJOO D'HIVERN, ARA, UN PROCÉS PARTICIPATIU - Art. Diari Terrassa

PERDUTS ELS JJ00, ARA, UN PROCÉS PARTICIPATIU. Hi ha indignació, hi ha el convenciment de negociacions i propostes molt mal portades, com per haver fet fracassar la candidatura als JJOO d’Hivern 2030. No tot va ser culpa del president de l’Aragó que sí va tenir posicions poc raonables, però amb altres interlocutors al capdavant, son molts els qui creuen s’haurien salvat. Conscients d’aquesta mala maror, el Govern intenta vendre la idea de que tot el que podien haver aportat els JJOO pot venir per altres vies, i per això s’ha tret de la mànega un Procés participatiu sobre com ha de ser el Pirineu del segle XXI. Per això obra el procés a totes les comarques que haurien participat dels JJOO: Alt Pirineu i Aran, Berguedà, Ripollès i Solsonès. Ens volen entretenir un parell de mesos per demanar què voldríem tenir què ens fa falta, com voldrien que fossin les coses en aquest territori, etc. Per entendre’ns, una mena de carta als Reis, que després el Govern llegirà i decidirà què, com i quan dur-ho a terme. D’entrada ,la missió principal és tenir-nos entretinguts un parell de mesos, que s’allargaran dos o tres mesos més per a tenir les conclusions i debatre les vies per finançar-ho i fer-ho realitat, just a temps d’arribar a les municipals de maig de l’any vinent, amb tota la paperassa damunt la taula. Ningú podrà dir que en comptes dels JJOO, el Govern hi posa tot i més, per aconseguir el que aportaven els JJOO. Sincerament, no sé si ens prenen per nens petits, o per rucs integrals que ens agafem a qualsevol cosa, i en donem les gràcies. No han entès res del que suposava la celebració dels JJOO, en aquests territoris. Pretendre, venir ara, amb una proposta d’enquesta per demanar opinió, no toca. Es més, dona la sensació de voler tapar la mala consciència amb un simulacre de participació per atreure simpatia i evitar fracassos sonats, a les eleccions municipals de l’any vinent. Fracassos en ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Es tant evident la maniobra que causa indignació, afegida a la existent. Els defensors dels JJOO, els volíem per a resoldre un bon nombre de dèficits, sí, però sobretot per posar-nos a l’aparador mundial, i esdevenir un destí turístic, esportiu i de lleure per a molts i molts anys. Es evident que això comportava millores diverses en comunicacions, de tota mena, en infraestructures, equipaments i serveis, però també resoldre temes tan essencials com la mancança d’habitatges socials, en tota aquesta àrea. La construcció d’edificis olímpics permetia tirar a terra velles construccions i equipaments per a substituir-los per centenars d’habitatges, que servirien els dies de competició, i passarien a formar part de patrimoni municipal per a cobrir necessitats per a treballadors i estudiants, d’aquestes comarques. I com això tants altres equipaments, amb grans aprofitaments futurs, com ha passat amb el Canal Olímpic de La Seu d’Urgell. Es que algú pot considerar negativa la inversió feta a La Seu, en ocasió dels JJOO del 92 ? Doncs, similars projectes, hem perdut. No vulguin ara vendre’ns fum, quan podíem haver tingut ocasions de primer nivell.

Monday, October 17, 2022

 

REPUBLICANO, SIN PRISAS - art. El Obrero digital

REPUBLICANO, SIN PRISAS. En nuestras vidas privadas siempre tenemos objetivos a corto, mediano y largo plazo. Unos, sabemos los vamos a alcanzar, pero otros, no. O sí, si se dan una serie de circunstancias. Pues bien, a nivel político, pasa lo mismo. Hay que contemplar escenarios posibles y en función de necesidades y opciones, hacerlos realidad. Ahora y aquí, discutir sobre Monarquía o República, no parece lo más urgente, ni lo más primordial. Y, sobre todo, lo más factible. Si me preguntan por la opción preferida, contesto República, pero sin prisas. Sin ninguna prisa. Es más, no me preocupa en absoluto que esta opción no se haga realidad, mientras viva. La puedo dejar para generaciones futuras sin que por ello deje de estar bien conmigo mismo. He sido y soy ,práctico y pragmático. En un país como el nuestro, pensar en candidatos/as a presidente/a, con sus campañas, y sus conflictos me da una pereza enorme, y pienso en lo práctico que es tener un Jefe de Estado, permanente, inmutable por muchos, muchos años. Y por mucho que se ataque la figura de Juan Carlos I, no cambiaré de parecer. Lamento el estilo de vida y la falta de decoro y algunas actuaciones del rey emérito, pero no veo en el actual rey nada parecido. Estamos, pues, en buenas manos. En cuanto al coste de la Monarquía, es muy similar al que tendría una República, con lo cual este argumento no me sirve. Es más, guste o no, existe un interés y una imagen por todo lo que representa que moviliza centenares de miles de personas, en copiar sus modelos, actividades y destinos. Ha habido quien ha evaluado en miles de millones al año, todo lo que mueve la figura de la Monarquía. No será por esta vía la que ponga en cuestión su continuidad. En Cataluña, los independentistas se esfuerzan en presentar al Rey con todo el memorial de agravios posibles. Recuerdan los hechos de sus antepasados y marcan una continuidad como si nada hubiese cambiado en los últimos años, o siglos. Sin embargo, la realidad es muy diferente. En las visitas, siempre hay el grupo radical que les espera, pero cada vez con menos efectivos y menos apoyo. Cuando quieren poner un ejemplo de gran error, sacan el discurso del 3 de octubre de 2017, como prueba de un Rey que no está con su pueblo. Nada más lejos de la realidad, puesto que el discurso, posterior al 1 de octubre fue equilibrado y lógico, después de un embate contra el estado de derecho. Es cierto que hubo inmensos errores por parte del Gobierno Rajoy, empezando por la estupidez de mandar Guardia Civil y Policía Nacional a impedir la consulta en unos doscientos colegios electorales, pero este error, no puede tapar el cometido por los partidos independentistas, con el Gobierno catalán al frente, de vulnerar la Constitución y el Estatuto de Autonomía de Cataluña. Alguien al más alto nivel, debía decir que el Estado somos todos, y nadie puede pretender vulnerar las leyes fundamentales sin topar con el estado de derecho que tiene instrumentos para evitarlo. Olvidan también, lo que piensa la gente, en su casa. Una cosa es el partidismo independentista y el del Gobierno, y otra el posicionamiento de una gran mayoría de catalanes. Si miramos reacciones a la visita de los reyes, de hace 8 o 10 años, y las comparamos con las actuales, veremos el cambio operado. Ha descendido mucho el miedo a expresar ideas y preferencias. En unos meses o unos pocos años, habrá desaparecido. Mientras tanto, la figura de los Reyes se consolida y permite pensar en una larga trayectoria. No seré yo quien pida abreviarla. Republicano, sí, pero sin ninguna prisa.

Sunday, October 16, 2022

 

SABER SUMAR - art. Nació Digital Solsona

SABER SUMAR !!! Una condició mínima de tot polític, és dominar les sumes. Es a dir, saber sumar, per a poder planificar, proposar i portar a votació, qualsevol tema, per insignificant que sigui. Pels qui no tinguin clars els números del Parlament, cal saber que tenim 135 diputats, de manera que la majoria absoluta, se situa en els 68. Si algú creu que amb 33 diputats es pot governar el país, és que s’ha begut l’enteniment, o simplement viu en un altre món, una altra realitat. Si, a més, es permet la frivolitat i la prepotència de dir que amb els 33 del PSC, no hi compta ni pensa anar-los a buscar, és que el nivell mental, ha sofert danys irreparables. I escoltar que amb qui volen tenir un tractament molt estret és amb els Comuns, és que no ha mirat l’hemicicle ni els ha comptat. En tenen 8, repeteixo vuit. No resolen res, perquè la suma de 33 i 8 és 41, molt, molt lluny dels 68 indispensables. Aleshores, perquè es parla de pressupostos, plans i programes de govern, si els números no donen ??? Imagino és per vendre la falsa idea de que seran tant bons governant, que ningú s’atrevirà a plantar cara, i encara menys a votar en contra. Santa Innocència !!! Recordem que Junts ha sortit del Govern, amb cop de porta inclosa, i amb declaracions d’una absoluta radicalitat. A mi, i em sembla que a molts, ens ha quedat clar que a partir d’ara a ERC , ni aigua. Si això, és així, no solament és impensable no recolzar els pressupostos, és que votaran en contra de gairebé tot el que es presenti, per part d’aquest partit. I en el seu camí d’oposició radical, es trobaran amb altres grups que tenen tantes ganes com ells de fer caure el Govern. Així que ERC es trobarà amb dotzenes, centenars d’acords parlamentaris, contraris a la seva posició i als seus plantejaments. Qui hagi estat en el govern o a l’oposició sap que sense majoria, la vida és un infern. El govern es pot veure obligat a canviar tot el que havia planificat i proposat, per substituir-ho per tot el que els altres grups hagin consensuat. L’oposició pot imposar una línia de govern, totalment oposada a la seva. Si se sap sumar, tot el que es porti al Parlament, a Ple o a Comissió, tindrà una vida agitada, curta, i probablement capgirada, fins el punt que pot entrar amb un redactat i pot sortir amb un altre, radicalment diferent. Sortir a la palestra amb ànims de gegant, ànsies de domini , i confiança en seguir governant com si res hagués canviat, indica el grau d’ignorància i mediocritat d’ERC. En tres mesos hauran caigut del pedestal i s’arrossegaran per la realitat que imposa el funcionament democràtic de les institucions. Cauran del cavall, tot esperant que el cop, els faci tornar a la realitat. Vist com son, no és gaire previsible .

Friday, October 14, 2022

 

EL MON ENS MIRA !!!- art. Regió 7

EL MÓN ENS MIRA !!! Al llarg del procés, alguns dirigents, exclamaven amb poc dissimulat orgull “el món ens mira”, que traduït volia dir “el món ens admira”. Es ben cert que no hi ha pitjor cec que el que no vol veure , ni pitjor sord que el que no vol escoltar. Els fanàtics, poden crear una realitat paral•lela , imaginant-la com si fos real. Es així com pensaven arribar a la independència com si es tractés d’omplir un formulari per la compra d’un vehicle, o per anar de vacances. Si algú ens ha mirat, ha quedat perplex, de tants i tants despropòsits, en tants pocs anys. Mirem-ne alguns. Es promet la independència en 18 mesos. Setanta mesos després, no sembla haver arribat. Es proclama una Declaració Unilateral d’Independència ( DUI) de 8 segons, de durada, la més breu i única del món. Es presenten, debaten i aproven centenars de Mocions, en centenars d’ajuntaments , consells comarcals i diputacions, amb promeses que de la seva aprovació en depèn la immediata independència. Totes a la paperera. Es prometen confrontacions i embats amb l’Estat, que el faran acceptar les condicions plantejades. Vaja que es rendirà i farà viable la independència. Cap on ??? Ningú ho sap ni ho ha estudiat. A dia d’avui no sembla haver aconseguit cap dels objectius perseguits. Aplicat l’article 155, s’havia promès plantar cara a l’Estat i fer-li la vida impossible. Doncs, bé, ni un sol dels 114 alts càrrecs, mantinguts en el càrrec , va dimitir ni es va oposar ,en solidaritat amb els cessats. Una mostra clara d’escassa valentia i aferrament al càrrec, per davant de qualsevol altra consideració. Tenim un ex president, ara president del Consell per la República, fugit amb nocturnitat i covardia a un país monàrquic, des d’on imparteix doctrina a un cercle reduït d’il•luminats. Tenim altres fugitius a Bèlgica, vivint a cos de rei, amb sous d’eurodiputats, o de diputat al Parlament, sense anar-hi mai. I dues fugitives a Suïssa, una de les quals volia canviar de vida, i va buscar l’excusa de la persecució que ningú perseguia. I teníem un govern, conformat per dos partits independentistes, que eren govern i oposició alhora. A veure, on s’ha vist semblant model !!! I l’embat a l’Estat, ha acabat amb un embat entre ells, amb sortida de Junts, a les braves i amb ànims de revenja. Uns i altres, en lluita pel poder. La gent se’ls en fot. Només ens queda per veure, com un partit, mancat de plantilla pròpia, s’atreveix a intentar governar amb 33 diputats, d’un total de 135, avisant que amb el primer partit ( PSC), no hi compta. Ningú dubti que veurem el mai vist ni imaginat, en cap país del món. La història posarà les coses en el seu lloc, i de ben segur situarà els anys del procés independentista, com un dels més negatius, estrafolaris i ridículs de la nostra història. El país i la seva gent no s’ho mereix, però , a vegades cal veure els efectes de la rauxa per demanar el retorn de l’imperi del seny. Ben aviat, es farà realitat.

 

EL POC ENTUSIASME DEL GOVERN AMB ELS JJOO D'HIVERN - art. Blogesfera socialista

EL POC ENTUSIASME DEL GOVERN AMB ELS JJOO. No cal repassar gaire l’hemeroteca per constatar el canvi profund d’ERC respecte la celebració dels JJOO d’hivern. D’unes reticències i crítiques genèriques, a passar al davant, no fos cas que la candidatura prosperés i els agafés amb el peu canviat. Per sort, per ells, el posicionament absurd i més aviat infantil del president de l’Aragó, va resoldre una situació poc còmode. I ara, volen fer veure que es posen al davant d’una nova petició, ja sense “socis” que els destorbin. Es sincera aquesta proposta ??? Ho sento, però la veig totalment artificial, i molt poc sincera. Perquè? Doncs, per les circumstàncies que envolten la no presentació de la candidatura conjunta, i el profund cabreig existent en amplis territoris del país, cosa que pot produir danys considerables, a les candidatures d’ERC , de cara les municipals de l’any vinent. No s’ha de sortir als mitjans de comunicació per veure la decepció, l’enuig per no dir el fort emprenyament existent a la Vall d’Aran, i a una desena de comarques de muntanya, de Lleida, a més de la Cerdanya, Berguedà i Ripollès. Ja poden posar excuses que una part del fracàs ha estat par la part catalana. Es certa la gran aportació feta pel president Lambán, però amb altres components en el govern, les distàncies s’haguessin escurçat fins arribar a un acord final. S’ha vist massa clarament, les poques ganes d’arribar a acords, i el donar per bona la no presentació de candidatura. I ara??? Es podia deixar abandonat el projecte o mirar de treure’n profit, ni que sigui amb un projecte escapçat i poc entusiasta. De fet, l’entusiasme, es fa difícil, veient en quines mans l’ha posat el Govern, però bé, es vol fer veure que res està perdut i que es pot recuperar per anys a venir. Perquè no el 2034, o el 2038 ??? He vist la reacció dels alcaldes més directament implicats en la possible candidatura, i la cara es reflex de la incredulitat i la falta d’empenta, del projecte. Evidentment que és possible presentar candidatura individual, buscant en altres països les infraestructures, equipaments i serveis que no tenim aquí, però falta base, entusiasme, veracitat. Res a veure amb les bases, posades pels JJOO del 92. Sí, van ser excepcionals i difícils de repetir, però com a mínim s’hauria de procurar un gruix de persones i territoris, entusiastes. Per entendre’ns, estaria molt més segur de l’èxit si el Govern català delegués en el Consell d’Aran , la preparació i fonamentació de la candidatura, que si la fa el propi Govern. Un gran projecte precisa d’una base sòlida, coneixedora de les potencialitats, i llençada a fer-lo possible. El Consell d’Aran, ho té, només falta se li donin les eines i competències per a demostrar-ho, i la resta de territoris el seguiríem amb més seguretat, garanties i entusiasme que si ho vol fer el Govern. No es vulgui enganyar, per sortir del pas, i evitar crítiques i renúncies d’alcaldes i regidors, que de forma callada però efectiva han decidit anar-se’n a casa. Fer veure que tot pot renéixer i res està perdut, no cola. Massa anys de promeses no complertes i massa anys de deixadesa a persones i territoris com per ara, voler entusiasmar amb simulacres de projecte, poc engrescadors.

Tuesday, October 11, 2022

 

JJOO DE INVIERNO 2030, OCASIÓN PERDIDA - art. El Obrero digital

JJOO DE INVIERNO 2030: OCASIÓN PERDIDA. La mayoría de lectores se preguntarán a qué viene volver a hablar de los JJOO 2030, cuando el plazo de presentación de candidatura ha pasado y ya no hay nada que hacer. Lo hago porque el Gobierno catalán pretendía presentarlos, de nuevo, a título individual. Es decir, sólo en territorio catalán. Nadie se lo tomó en serio, y han decidido guardar la propuesta en un cajón, para tiempos mejores, o simplemente para poder decir que lo han intentado. Fracasado este intento, han entrado en otro proyecto, conscientes que todo el territorio “olímpico” está, más que indignado. Ahora, apelan a un PROCESO PARTICIPATIVO PARA EL PIRINEO. Curiosamente abierto a las comarcas “olímpicas”: Alt Pirineu, Aran, Berguedà, Ripollès i Solsonès. Durante dos meses, este proceso pretende conformar una especie de Plan Pirineo 2030, en el cual aparezcan todas las necesidades y retos a resolver. Pretenden sustituir los JJOO por este proceso participativo. Un proceso desangelado, poco creíble, claramente populista, y sin ninguna financiación concreta. Un brindis al sol, como tantos otros hemos tenido, a lo largo de los años. Pura propaganda, para intentar evitar los efectos negativos de la pérdida de los JJOO 2030. No entienden que una cosa, nada tiene que ver con la otra. Los JJOO de invierno, eran la gran apuesta de las comarcas pirenaicas para darse a conocer a todo el mundo. Un escaparate de pueblos, paisaje y actividades, no solo de nieve sino de montañismo, turismo rural, gastronomía, etc. Suponía la mejor apuesta para una o dos generaciones. Y sino se lo pregunten a los habitantes de La Seo de Urgel que participó en los JJOO 92, como sede de los deportes de aguas bravas, con su canal olímpico y circuito de competiciones en aguas bravas. Esta apuesta fue un éxito que se repite cada año con todo tipo de competiciones, entrenamientos y escuelas de canoa y remo. Si hay un antes y un después en La Seo de Urgel, lo mismo se pretendía en diversos municipios del territorio que querían acoger pruebas olímpicas de nieve. Y no únicamente para acoger instalaciones deportivas, sino otras complementarias, como centenares de pisos para los competidores, que después pasarían a los ayuntamientos, para resolver las carencias en vivienda que padecen todas estas comarcas. ¿Por qué el interés del Govern, en proponer un Plan 2030? Pues para paliar el enfado de varias docenas de municipios, lo cual puede comportar pérdidas considerables de listas municipales y retroceder, en todo el territorio. Son muchos los que creen que la negociación no estuvo en las manos debidas y que con otros interlocutores el reto habría llegado a buen puerto.

Sunday, October 09, 2022

 

I VOLIEN LA INDEPENDÈNCIA !!!- art. Nació Digital Solsona

I VOLIEN LA INDEPENDÈNCIA !!! Ho he dit i repetit, en múltiples llocs i ocasions que malament va un país, quan vol jugar a primera, amb jugadors de segona. Una de les nostres principals febleses és la mediocritat dels membres del Govern i dels partits que el conformen. Una bona prova és tot el procés independentista. No és el mateix tenir de Consellers, ex alcaldes de Girona, Lleida, Manresa i per descomptat de Barcelona que de Santpedor, Ripoll o Vilanova i la Geltrú. La preparació d’uns i altres, és necessàriament molt diferent i en els seus actes, es veu la distància sideral que els separa. Dic això, com a mostra de que amb uns dirigents com teníem en els anys del Tripartit, mai, repeteixo mai, s’haguessin dut a terme, les accions i actuacions que van protagonitzar els responsables del procés. Un mínim de coneixement intern i extern, era suficient per no emprendre aventures, condemnades al fracàs més rotund. Intern, perquè de set milions i mig d’habitants, encara que aconsegueixis tenir-ne dos milions a prop o molt a prop, en queden més de quatre o cinc, fora de joc. Amb aquesta relació cap líder, amb un mínim de sentit comú, gosaria emprendre un camí cap al pedregar. Era un fracàs més que anunciat, des del primer dia. Extern, perquè cap país del món, cap, donarà suport a uns destralers que pretenien declarar la independència sense tenir res a punt. Es més, sense cap finançament que els permetés sobreviure quinze dies, ni cap potència que els avalés, ni cap suport majoritari a nivell intern, ni cap figura internacional que podés recolzar aquesta via. En fi, uns autèntics desmanegats capaços de portar tot un país al desastre sense voler reconèixer la impossibilitat de l’embat. Érem molts els qui ho vam criticar, els qui ens hi vam oposar i els qui vam restar fidels a la legalitat. Ja vam avisar que anar darrere uns il·luminats acabaríem malament, però és que qui els coneixia una mica, es posava les mans al cap de pensar en que podien esdevenir “ministres” d’una república imaginària. Si algú tenia dubtes, ara té la realitat. Un any i mig de baralles constants, fins l’esclat final. Junts se’n va, i ho fa no solament amb un fort cop de porta, sinó amb ànims de torpedinar tota l’acció de govern. Se’ls en fot, Catalunya, la batalla és per ocupar espais de poder. Uns i altres!!! Volien la independència i s’estan carregant l’autogovern !!!. Si en deu anys de procés el país ha retrocedit en tots els àmbits, en un any i mig de Govern, s’han carregat la capacitat de governar. Ara només queda esperar les properes eleccions per enviar-los a casa per a molts, molts anys. El país necessita un relleu immediat que passi per posar al dia tot el que l’independentisme ha espatllat, i dediqui tots els esforços a pensar i resoldre els problemes de la gent. Ni més ni menys.

Friday, October 07, 2022

 

FELICITATS PER LA PATRONA- LA VERGE DEL PILAR - art. Regió 7

FELICITATS PER LA PATRONA: LA VERGE DEL PILAR. La proximitat de la Festa del Pilar, em porta records de quan a Catalunya ens comportàvem amb la seriositat que era “marca de la casa”. De quan els càrrecs institucionals complíem amb els nostres deures no solament a nivell de poble, sinó de comarca, i a nivell nacional. Temps en que assistíem a les jures de bandera, a la caserna militar de Berga, o a les festes patronals de la Guàrdia Civil, entre d’altres. He tingut sempre clar que un càrrec institucional ha de donar exemple i estar al costat de les institucions locals, nacionals i estatals. Es així, com sempre vaig formar part de les comitives d’autoritats que érem convidades a totes les celebracions i festes. Era una bona manera de compartir unes hores amb la resta de càrrecs de la comarca i alhora parlar de temes d’interès comú amb els hostes. Però, també aquí, el procés independentista va actuar, per tallar aquestes confraternitzacions amb qui consideraven “enemic”, portessin el nom de Guàrdia Civil o Policia Nacional. El partidisme, ajuntat amb el sectarisme i el populisme, comportava demanar, primer; exigir, després obediència als principis de la “república en marxa”: tallar tota relació amb les “forces d’ocupació “. Sí, sí, semblen temps llunyans i els tenim ben a prop. No parlem ni tant sols del segle passat, parlo de vuit o deu anys enrere, en que la majoria d’alcaldes, diputats, consellers comarcals, i altres càrrecs institucionals, van anar abandonant la seva presència en aquestes celebracions, en una mostra clara de covardia i insensatesa. El relat independentista necessita dividir la societat entre bons i dolents i, aquests son tots els que no combreguen amb els seus plantejaments. Donen el títol de dolents als qui serveixen el país complint amb el seu deure. Es un deure que ells no comparteixen perquè els independentistes en volien crear un de nou que només servia a ells, i deixava a la seva sort, a la resta del país. Ni que aquesta resta, fos majoritària. Ells son millors i cadascun val per tres o quatre dels altres. Així son les coses en el món del populisme i l’independentisme. I sí, una cosa que vaig veure i viure fou la profunda covardia de molts càrrecs institucionals que volien quedar bé amb uns, encara que abandonessin els altres. En poc temps, vam ser una petita minoria els qui vam preservar les relacions i l’esperit institucional, fins que vaig acabar sol. Sí, en els darrers anys de celebració de la Festa del Pilar, Patrona del Cos de la Guàrdia Civil, a la caserna de Berga, em va tocar parlar en nom de la societat civil de tota la comarca. Era la única autoritat present, al costat d’altres persones civils, que sí compartien la patrona però no ostentaven cap càrrec institucional. Es així com la Direcció General de la Guàrdia Civil va decidir no forçar més les coses i evitar mals rotllos i tensions en el que havia de ser una festa viva de reconeixement a una feina de servidors de l’ordre públic, a imatge i semblança de la feina que fan altres cossos com el de Policia Nacional, Mossos d’Esquadra o policies municipals. Suspesa o congelada la celebració, em permeto des d’aquesta tribuna, desitjar tota mena d’encerts i bona feina, al Cos de la Guàrdia Civil, en el dia de la seva patrona: la Verge del Pilar.

 

EL PSC, RECLAMA EL DESDOBLAMENT DE LA C-16, ENTRE BERGA I EL TÚNEL DEL CADÍ - NOTA PREMSA

EL PSC, CANSAT DE LES EXCUSES I ENGANYS DEL GOVERN, EN RELACIÓ AL DESDOBLAMENT DE LA C-16, ENTRE BERGA I TÚNEL DEL CADÍ ( BAGÀ). ELS COL.LAPSES DE TOTS ELS CAPS DE SETMANA I FESTES DE L’ANY, SUPOSEN PÈRDUES MILIONÀRIES, PERILLS GREUS I OBSTACLES PER LA MOBILITAT . 12 ANYS DESPRÉS, DEL PRIMER ANUNCI D’APROVACIÓ DEL PROJECTE EXECUTIU DE DESDOBLAMENT DE LA C-16, ENTRE BERGA I EL TÚNEL DEL CADÍ (BAGÀ), EL Grup Parlamentari Socialista – Units per Avançar de la mà del Diputat Cristòfol Gimeno, ha emprès una nova tanda de peticions via Parlament, per exigir dades concretes de l’estat del projecte, del perquè no s’ha procedit a l’execució del primer tram compromès: Berga – Cercs, i de quines son les previsions d’adjudicació i execució de la resta de tram. No volem més falses promeses, ni enganys, perquè la situació és molt greu. I ho és perquè ja no assistim a algun col·lapse a l’any. No. Els col·lapses son habituals en tots els caps de setmana i en festes, de manera que la circulació direcció nord, els divendres i dissabtes matí, es fa impossible pels qui van cap a la Cerdanya, però igualment per a tots els berguedans que viuen a l’Alt Berguedà. I el mateix els hi passa, els diumenges, quan han d’anar en direcció sud. Milers de vehicles competeixen per arribar a destí, amb el que suposa de tensions i nervis, amb perillosos avançaments a la mateixa carretera, o buscant “dreceres” que posen en perill les travesseres urbanes de Cal Rosal, Berga, Guardiola de Berguedà. I en algun cas, fent us de camins rurals a La Nou, Sant Jaume de Frontanyà, i altres. EL GOVERN CALLA. Davant aquesta situació, no veiem cap reacció del Govern, per sortir i donar explicacions del perquè de la paràlisis de tots els compromisos presos. Es per aquest motiu que el PSC , ha decidit fer de portaveu de tota la comarca del Berguedà, però també de tots els qui pateixen les conseqüències d’uns col·lapses que han esdevingut setmanals, i permanents al llarg de tot l’any. Exigim respostes, ràpides i clares. I tot seguit, volem actuacions, igual d’immediates per a resoldre, una de les situacions més greus i problemàtiques de la comarca i comarques veïnes. Berga, 7 d’octubre de 2022. OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC A LA FEDERACIÓ XI.

Thursday, October 06, 2022

 

A LES ENVISTES DE LES MUNICIPALS - art. Diari de Terrassa

A L’ENVISTA DE LES MUNICIPALS. El temps passa volant i de l’abril del 79 fins ara, portem prop de 44 anys de democràcia municipal. Hem celebrat 11 eleccions consecutives, i anem ja per la número 12, el període més llarg de democràcia, de la nostra història. He de dir que he participat en totes, excepte la darrere, en que vaig decidir plegar. Hora de deixar pas a d’altres i que la cadena continuï. Arribats on som, convindria propiciar alguns canvis, en la llei electoral que les regula, per facilitar la participació, per una banda, i la governabilitat per l’altra. De fet, en aquests 44 anys, les modificacions han estat mínimes. Abans, no podien votar els ciutadans de la UE, ara sí. Abans, era obligatori posar 3 suplents, ara n’hi poden haver molts més, o cap. Abans, en les llistes de pobles de menys de 100 habitants s’elegia un sol candidat, ara se n’elegeixen 3. Abans per ser candidat havies d’estar empadronat en el poble, ara tothom es pot presentar a tot arreu. Etc. S’han fet múltiples reunions a nivell de partit, o de Governs ( central i autonòmic) a les quals he assistit per a discutir possibles canvis, però la disparitat de pensaments i interessos no els han portat a bon port. Ja no som a temps de canvis per les de maig de l’any vinent, però sí caldria iniciar nous debats per introduir canvis per les de 2027. Un canvi important, que la majoria d’alcaldes hem reclamat, ha estat el d’aconseguir estabilitat i no dependre de pactes estranys o contra natura per a assolir el govern. De fet, qui hagi estat en un govern, ha comprovat l’enorme importància de disposar d’una majoria suficient com per portar temes al ple, i tenir la garantia que siguin aprovats. En un món tant burocratitzat com el nostre, un mandat de quatre anys, passa com un instant. Alguns ho resumeixen en : primer any per entrar en matèria i conèixer els temes, el segon any per preparar projectes i tramitar-los, el tercer per gestionar-los, convocar-los i adjudicar-los i el quart per executar-los. Una mica exagerat, però no està lluny de la realitat. Qui cregui que en quatre anys, pot dur a terme una gestió clara i de pes, s’equivoca completament. Només amb vuit anys, es pot haver dut a terme una gestió “ amb empremta pròpia”. Penseu que si algun dels projectes comporta modificacions urbanístiques, cadascuna pot tardar entre dos i tres anys, com a mínim per ser resolta. Aneu comptant, doncs, els terminis “burocràtics” que res tenen a veure amb els polítics. Torno al principi. Qui disposa de majoria suficient, pot realment planificar i executar amb plenitud. Qui no la tingui, anirà donant voltes i perdent el temps, fins extrems desesperants. Aleshores, perquè no dotar els governs municipals d’estabilitat? Aquí és on hem arribat a una conclusió clara: s’ha de canviar el sistema electoral per un altre que doni a la candidatura guanyadora, la meitat més un dels regidors. I la resta es reparteixi entre la resta de candidatures. Per a fer-ho possible, es pot anar cap un sistema electoral majoritari, que acordi aquesta majoria. O cap un sistema de doble volta, a l’estil de França. Tard o d’hora, aquest canvi es farà, perquè no és just i és poc democràtic que petits grups amb un o dos regidors puguin imposar majories i alcaldies, contra natura, amb una permanent inestabilitat durant tot el mandat. Si prenem un ajuntament com una empresa de serveis als ciutadans, l’estabilitat és garantia d’eficàcia i bona gestió. Almenys, no hi haurà cap excusa ni impediment per a demostrar la capacitat de la candidatura guanyadora en fer funcionar tot l’aparell administratiu, tècnic i polític. Suposaria un canvi substancial respecte el que hem viscut fins ara. Espero i desitjo sigui un dels canvis previstos de cara a les eleccions de 2027. Un altre que he proposat, encara ben recentment, fa referència als petits municipis. Aquest seria més fàcil, perquè no suposa un canvi radical, i en canvi facilitaria la presentació de candidatures en els més petits. Pels qui no coneguin el repartiment de càrrecs, cal saber que en municipis de 1 a 100 habitants, s’elegeixen 3 regidors, i després ells, voten l’alcalde. Pels municipis de 101 a 250, n’elegeixen a 5 ( llistes obertes) però els votants tenen un màxim de 4 vots que poden donar a qualsevol dels candidats presentats. Els 5 més votats, seran els regidors, i ells votaran l’alcalde. De 250 a 1.000 habitants, s’elegeixen 7 regidors en llistes tancades. Es a dir, cada partit presenta la seva llista, i cada elector vota la que més li agrada. Al final , les candidatures es reparteixen els 7 regidors, en funció dels resultats. I el dia que es constitueix el Consistori voten el nou alcalde. Bé, em paro aquí, perquè després els municipis elegeixen 9, 11, 13, 15 ... regidors en funció dels habitants que tenen. El que he proposat és que la forquilla dels pobles de 101 a 250 s’ampliï fins els 500 habitants per facilitar la presentació de candidatures. Canvia molt, presentar una candidatura de 7, en llista tancada, que poder-ne presentar una de un, dos , tres, quatre o cinc candidats com passa amb les llistes obertes. En aquest cas, els electors en poden votar un, dos, tres o quatre, com a màxim, i els cinc més votats son els elegits. D’entre ells votaran el nou alcalde. I funcionaran amb un Consistori de cinc i no de set. Per experiència pròpia i pel que he comprovat, fins a 500 habitants és perfectament viable, governar amb cinc membres. Aquesta modificació obriria la participació en els pobles petits i suposaria un alleujament a l’hora de confeccionar llistes. I sinó pregunteu a la gent d’aquests pobles, si és fàcil o no trobar un mínim de set candidats com passa actualment. En resum que els sistemes electorals s’han d’adaptar als temps i propiciar els més pràctics i efectius. Es hora, de dur-ho a terme.

Monday, October 03, 2022

 

TODOS LOS IDIOMAS SON PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD - art. El Obrero digital

TODOS LOS IDIOMAS SON PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD. Resulta sorprendente, a estas alturas de la historia, haya quien quiera discutir la importancia de ser políglota y pretenda hacer batallas para ver qué idioma pasa delante de otro u otros. Soy de lengua materna catalana, y me defiendo bien en media docena de idiomas. Puedo considerarme bilingüe: catalán, castellano. Casi trilingüe, con el francés. A más distancia viene el inglés, el alemán, italiano y ruso. Pues bien, en vez de las batallas por el catalán – castellano en las escuelas de Cataluña, deberíamos tener especial preocupación para que el conocimiento y uso de las dos, llegue a ser por igual, cosa que no pasa en estos momentos. Solo hay que tener algunos contactos con jóvenes para ver las dificultades en el dominio de uno u otro. En vez de teorizar, sería interesante reunir a media docena de jóvenes, de una u otra lengua materna, para comprobar en media hora de conversación cuál es el nivel de dominio hablado y escrito. Hecha esta comprobación sería más fácil, llegar a la conclusión que hay que modificar currículums, en función del territorio y composición social, para reforzar uno u otro, hasta llegar al dominio completo de las dos. Y, todo seguido, hacer lo mismo con el inglés. Debemos llegar al trilingüismo, lo antes posible. Y solo es cuestión de voluntad y medios. Nadie diga que los alumnos no pueden alcanzar este objetivo. En mi segunda patria, Suiza, es habitual poder hablar en 3 o 4 idiomas. El país tiene 4 idiomas nacionales, de los cuales 3 son oficiales: alemán, francés e italiano. Y uno, reto romano, es nacional pero no oficial porque es hablado solo por un 5% de los suizos. Muy bien, pues, es normal estudiar y dominar los 3 oficiales, además del inglés que es indispensable. Si ellos lo han conseguido, no veo porque en España no podemos hacer lo mismo, o algo parecido. Un tema fundamental. Para estudiar y dominar un idioma hay que apreciarlo, amarlo, no imponerlo. Todo lo contrario de lo que pretenden los partidos independentistas catalanes. Se quejan por el descenso del estudio y uso del catalán. Les diría, lógico. Si unos partidos pretenden apropiarse de la historia, cultura e idioma, los que no son seguidores, lo consideran impuesto, y rehúsan estudiarlo y hablarlo. Es así como ha descendido el uso habitual del catalán y no se recuperará mientras haya quien quiera ser su propietario. Antes del proceso independentista, el idioma era simpático, atractivo para usarlo y para favorecer la plena integración en pueblos y ciudades, con un uso muy generalizado. En cuanto se quiso imponer, la gente se resistió y se alejó. Se le asimiló al proceso y a la imposición de ideas y propuestas muy alejadas de los objetivos personales y colectivos. Y así estamos. La escuela se ha convertido en un problema, con diferencias de criterio sobre el uso de las lenguas oficiales, con la pretensión de imponer el catalán, al castellano. Todo ello comporta llevar los conflictos ante los tribunales y convertir las lenguas en un problema. Nada peor para alcanzar el objetivo. En este tema como con muchos otros, espero la llegada del partido socialista al Gobierno, para poner orden y alcanzar un consenso para dejar claro el uso de los dos idiomas, y conseguir implantar en similares condiciones al tercero. En el mundo hay 7.100 idiomas. Hagamos todo lo necesario para que en Cataluña se hablen 3 como mínimo, y haya facilidades para añadir algún otro. Cuantos más idiomas se dominen, mayores facilidades para encontrar trabajo, aquí o fuera. No vayamos en dirección contraria como hasta ahora.

 

ELS COL.LAPSES A LA C-16 - art. Nació Digital Solsona

ELS COL.LAPSES A LA C-16. El tram Berga – Túnel del Cadí, s’ha convertit en una crònica setmanal de col•lapses, amb efectes molt negatius i perillosos per les actituds i decisions de molts conductors que pretenen agafar dreceres , amb els conseqüents perills que comporten. Ja no és novetat parlar de 18 quilòmetres de cua. No ho és en cap estació de l’any, perquè el fluix de vehicles s’ha anat homogeneïtzant fins esdevenir similar, estiu – hivern, primavera- tardor. Uns col•lapses que suposen greus problemes de mobilitat pels berguedans que viuen a l’Alt Berguedà, puix que les cues els impedeixen poder circular lliurement cap amunt o cap avall, en la seva vida quotidiana. Però, el pas lent, suposa per a molts conductors una temptació per emprendre fugides endavant que moltes vegades, acaben molt malament. De pujada, son molts els qui decideixen entrar per Cal Rosal, anar cap a Berga, travessar la ciutat el més aviat possible, per carrers poc coneguts, buscant arribar a l’antiga carretera i d’allà fins al terme municipal de Cercs. Si tot surt bé, avancen uns quilòmetres, sotmesos a preses i competicions amb altres conductors. Després si cal faran el mateix a Guardiola de Berguedà, convertit el tram de carrer, en una carretera a la recerca de sortir al Barri de Tarradellas i d’aquí cap al Túnel. De baixada, es fan altres circuits com la d’anar a La Nou i d’aquí per un camí rural, cap a buscar la C- 26 , en el terme municipal de Vilada, a pocs quilòmetres de l’enllaç amb la C- 16 ,a Berga. A vegades molts més quilòmetres , per petits avanços que comporten nervis , tensions i perills afegits. No es pot tolerar més aquesta situació perquè estem davant d’una de les promeses més llargament incomplertes del Govern de la Generalitat. Recordo molt bé, totes les reunions fetes, amb cadascun dels Consellers de Política Territorial i Obres Públiques, i de les modificacions en el projecte inicial, per a fer-lo més econòmic. La majoria d’alcaldes, vam acceptar aquestes modificacions, a canvi de celeritat. Sento dir-ho, però ens van enganyar. Han passat ja dotze anys d’aquelles promeses i no s’ha mogut res per resoldre un dels col•lapses més vells i constants del país. He de dir que vista aquesta inoperància, el grup Parlamentari Socialista – Units per Avançar ha portat de nou al Parlament, el requeriment de la informació i documentació sobre el projecte executiu de desdoblament. No pot ser que passin els anys i ningú doni explicacions, ni justificacions als immensos retards, però és que a dia d’avui, ja no sabem si son retards o son decisions d’incomplir els compromisos, sense termini definit. Cal esperar que altres grups parlamentaris s’afegeixin per reclamar el que els berguedans vam negociar i pactar, i que el Govern ha incomplert. Som els primers perjudicats, però amb nosaltres, hi ha tots els milers d’usuaris que setmana rere setmana es troben atrapats en una via fonamental del país, que recordem-ho és, alhora una via europea.

Saturday, October 01, 2022

 

UN IMMENS ERROR - art. Regió 7 i Diari de Terrassa

UN IMMENS ERROR. En la història dels pobles, hi ha determinades dates que suposen un cúmul d’errors, per totes les parts implicades, fins esdevenir un exemple del que mai més hauria de succeir. Això és el que va passar el 1 d’octubre de 2017. Un dia nefast perquè tots els protagonistes van cometre errors, com mai havíem imaginat, i que podia haver acabat molt malament, si en el transcurs del dia no haguessin intervingut persones, molt concretes i determinades, que van imposar seny, on molts l’havien perdut. Emportats per una ceguera i un afany de protagonisme, ja vistos i comprovats en els increïbles dies , 6 i 7 de setembre, en el Parlament de Catalunya, es convoca un referèndum/ consulta/ enquesta, en contra de la legislació vigent i sense uns mínims tècnics ni humans per fer-la homologable, a nivell intern i extern. Es vol fer un pols a l’Estat, però no solament a l’Estat, sinó a l’estat de dret que és el que garanteix la democràcia, en la qual estem integrats. Es pot criticar, es pot demanar un major rigor a les institucions, però mai saltar-se-les , emparant-se en criteris subjectius, d’una part del país. I és així com vam poder veure despropòsits immensos, com voler dur a terme una consulta sense una base de dades rigorosa, ni un cens fiable, ni juntes electorals per supervisar i controlar el desenvolupament de les votacions, ni apoderats o interventors de partits o representants de la societat civil, ni una autoritat central, amb constants incidents telemàtics que no permetien garantir el vot únic i personal, etc. Despropòsits com veure actuar alguns Mossos d’Esquadra com informadors de les meses electorals per avisar si venien guàrdies civils o policies nacionals, o demanar a les meses, no marxar a dinar, deixant els locals buits, perquè no tindrien excusa per no requisar les urnes. I el immens despropòsit de voler parar la votació fent sortir guàrdies i policies cap a dos centenars de col•legis electorals. Només persones amb molt poc sentit polític i de la oportunitat podien donar una ordre semblant. Precisament era el que demanaven, i esperaven els partits independentistes. Imatges que han usat i abusat durant els cinc anys que portem des d’aquella nefasta data. I pitjor hagués acabat sinó fos per algunes intervencions puntuals, al més alt nivell, per exigir el retorn a les casernes. El mal estava fet, però haver continuat les intervencions i haver-les estès cap a més territoris, hauria estat molt pitjor. Al final, uns van creure que havien guanyat el pols, i tenien un mandat clar sobre què fer en el futur immediat, i altres, creien haver fet el que s’esperava d’ells. Després de cinc anys, crec sincerament que tots hi van perdre. Millor dit, tots en vam sortir perdedors perquè d’aquell nefast dia, en van venir altres d’ igualment negatius, com hem pogut constatar en aquest període. Cincs anys després, hi ha qui demana un altre referèndum/consulta. Seria el tercer després del 9 – N i el 1-O. No arribarà. S’han de llegir bé els resultats i la composició interna del país, a més de tenir presents les regles d’una democràcia consolidada com la nostra. Fora de la llei només hi ha aventures i enganys. Si algú creu que de l’ 1-O en va sortir algun resultat positiu, viu en una altra realitat. Així ens ha anat !!

This page is powered by Blogger. Isn't yours?