Tuesday, June 30, 2020
SENSE ESTALVIS - art. Endavant Digital
SENSE ESTALVIS.
Sorprèn enormement, escoltar comentaris, propostes i exigències del
president Torra, pel que suposen de desconeixement total , de la realitat
financera del govern que suposadament presideix. Quan algú presideix una
institució, se suposa que el primer que li preocupa és saber la situació
econòmica i financera que té. O no ?
Dic això, després d’escoltar una altra de les seves intervencions,
reclamant gastar diner i promovent l’endeutament, fins on calgui, per estimular
l’economia, i evitar la pèrdua de llocs de treball. Fàcil de dir, complicat de
complir. Precisament , per culpa de la mala gestió, el govern de la Generalitat
no té estalvis fets. No solament això, té un deute brutalment elevat que arriba
als vuitanta mil milions d’euros, amb un endeutament màxim que no dona per a
contractar , ni un sol crèdit més.
Hauria de saber que no es pot gastar el que no es té i ningú facilitarà
crèdit a algú que no el pugui tornar. Aquest principi tant elemental, és el
primer que aprenem els qui hem tingut un càrrec institucional. D’aquí la
importància cabdal de saber estalviar i tenir un sòlid control sobre
l’endeutament, per a quan vinguin mal dades.
Son molts els ajuntaments que han entès aquest principi, i han sabut
estalviar i rebaixar l’endeutament, per tenir maniobrabilitat en hores baixes.
Estic d’acord en que ara toca gastar. Gastar amb seny, amb austeritat, en tot
allò que volíem fer i esperàvem el moment adequat. Ara, ha arribat aquest
moment. Tant les institucions, com els particulars, han de sumar esforços per a
gastar en multitud d’aspectes que serveixin per a millorar les
infraestructures, equipaments i serveis, en el cas de les institucions, i en
bens personals, els particulars.
La suma de tota la despesa, pot facilitar la represa de l’activitat en tots
els àmbits i sectors. Així, doncs , benvinguda la despesa, si es disposen
d’estalvis per a cobrir-la. I aquest és el problema del govern de la
Generalitat. Sense estalvis, i sense accés al crèdit, depèn de la resta
d’institucions per aconseguir la represa econòmica.
Toca modificar les lleis de límit de la despesa, en el cas dels
ajuntaments, d’acord amb el govern central, per així activar un volum important
de recursos que els ajuntaments tenen en els bancs. Son aquestes les entitats
que millor han gestionat en els darrers anys. Pel que fa la Generalitat, només
pot endegar un pla de reestructuració , de tot el seu entramat per a reduir
despeses, de forma contundent. Sinó ho fa, no solament no pot participar en la
represa de l’activitat econòmica del país, sinó que l’entorpeix greument.
En aquests moments, totes les institucions del país, discuteixen i proposen
plans de rellançament de l’economia, fent ús de les eines que cadascuna té. No
estic ja en un càrrec institucional en actiu, però si hi fos, crec que la
millor via és, la mobilització de tots els recursos disponibles, tant de
romanents com de crèdits, per invertir en tota mena de millores públiques. Més
que facilitar diner, facilitar feina. Emprendre un munt d’actuacions, com
perquè diferents àmbits i sectors , puguin presentar ofertes i treballar. I,
acabada l’actuació, pagar immediatament. Si es té capacitat financera, es pot
fer.
I aquests plans d’actuació, degudament coordinats pels consells comarcals,
diputacions i altres organismes, poden tenir efectes multiplicatius. Sumant els
esforços de tots ells, es poden aplegar recursos molt importants, com perquè
totes les empreses i autònoms , tinguin la seva oportunitat. Si hi ha feina, hi
ha sortida. El que pertoca és mobilitzar els estalvis, i la capacitat
d’endeutament, per fer-ho realitat. I només ho poden fer, els qui han sabut
gestionar. En aquest apartat, el govern de la Generalitat no hi pot entrar,
perquè no disposa de cap capacitat inversora. Per això, convindria conèixer la
situació, abans de fer propostes ,sense cap viabilitat.
# posted by joan roma cunill @ 12:43 AM
Sunday, June 28, 2020
UN NOU PARTIT, A L'ESCENARI - art. Nació Digital Solsona
UN NOU PARTIT, A
L’ESCENARI.
Resulta interessant fer el seguiment dels passos previs per a constituir un
nou partit polític, en el panorama català. La situació crispada i encallada,
per la banda dels partits independentistes, fa preveure una nova etapa
d’impasse , si algú no trenca aquesta dinàmica. I això és el que pretén
resoldre el Partit Nacionalista de Catalunya ( PNC), fet a imatge i semblança
,del Partit Nacionalista Basc ( PNB).
De fet, resulta sorprenent no haver copiat i seguit l’estela d’aquest
partit, a la vista de l’enorme rendiment de la seva manera de ser i actuar.
Alguns han necessitat, el fracàs del “procés” i l’èxit de la via peneuvista,
per donar el pas. I, si no hi ha cap entrebanc especial, tindrem una nova
papereta de vot, a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
Es una bona noticia, és una interessant aposta. A dia d’avui, imaginar la
possibilitat d’esdevenir independents, pensant en la unilateralitat, o en
obtenir un vot més que els altres partits, o superar el cinquanta per cent, ni
que sigui per un sol vot, és viure fora de la realitat. En el marc d’Espanya,
amb la realitat catalana, tal com és, i amb una UE , cercant arreglar els seus
problemes per esdevenir un estat federal, qui cregui en la possibilitat d’una
independència, “forçada”, mostra un desconeixement total de la realitat
política, interna i externa.
Es el que creuen els promotors del nou partit. Persones amb un llarg currículum,
en diversos partits i institucions del país, com per poder plantejar una nova
via, molt diferent, de la dels partits independentistes. Una via catalanista
pròpia, destinada a obtenir el màxim d’autonomia, en el marc d’una Espanya
federal. De fet, el PNB, no s’ha llençat mai, en cap moment, a imitar la deriva
independentista, perquè no l’ha considerada viable, i ha anat per la via de
l’ampliació de l’autogovern. El resultat, el tenim ben a la vista. Li ha anat
molt bé.
Si allà ha funcionat, perquè no aquí ? Es el que creuen poder aconseguir,
si obtenen uns resultats prou importants com per condicionar el futur polític
de Catalunya. No podem dir que siguin somiadors, o poc avesats a les
dificultats perquè no és així. Tots els promotors tenen prou experiència de
govern i oposició, com per saber com s’han de fer les coses. Parlo de Jordi
Xuclà, Carles Campuzano, Marta Pascal, i molts altres noms que han estat en
destacats càrrecs institucionals.
No sabem quan seran les eleccions al Parlament, però de ben segur, abans de
finals d’any, a la vista de la segura inhabilitació de Quim Torra, per una
estupidesa mai imaginada d’un president ( posant i traient pancartes del balcó
del Palau de la Generalitat) desatenent
els requeriments de la Junta Electoral Central, pensant poder -se situar per
damunt de la llei. Mai s’haurà inhabilitat un president, per una estupidesa
tant gran com aquesta, però és el que tenim aquí.
Anar a unes eleccions amb un nou partit com el PNC, pot suposar el
fraccionament del vot independentista, cap a posicions més pragmàtiques i
realistes. Si això és així, el panorama futur canvia notablement i permet
imaginar composicions de Parlament i Govern, molt diferents als actuals. Tenir
en el govern central, una coalició clarament disposada a negociar i moure
posicions per modificar l’encaix de Catalunya dintre d’Espanya, suposa un
moment històric que cal aprofitar. En aquests mesos de nou govern central, hem
vist prou voluntat per moure fitxa i entendre que no es pot tornar a temps
passats, en que uns no escoltaven ni feien moviments d’acostament, i els
altres, evitaven presentar propostes, considerant que res hi havia a fer,
perquè el que pretenien era marxar, ni que fos sense comptar amb la majoria dels catalans. Una altra via és
possible, i serà interessant veure’n el desllorigador.
# posted by joan roma cunill @ 11:04 PM
Saturday, June 27, 2020
BORREDÀ, ACONSEGUEIX IMPORTANT SUBVENCIÓ DE LA DIPUTACIÓ
BORREDÀ,
CONSEGUEIX 54.836,44 EUROS, DE LA
DIPUTACIÓ .
En el Ple d’ahir, dijous 25 de juny, de la Diputació de Barcelona,
es va aprovar una de les línies del Pla de Xoc contra els efectes del
Coronavirus: EL PLA DE MILLORA I MANTENIMENT DE CAMINS RURALS, dotat amb 10
milions, en dues anualitats de 5 milions d’euros, cadascuna.
Aquest Pla, va destinat a municipis, petits i mitjans, i deixa les ciutats
fora, per entendre que no tenen ni les dificultats ni les necessitats d’un
poble rural. De 311 municipis que té la província de Barcelona, se n’han
beneficiat 264 municipis.
Borredà, ha obtingut una puntuació de 80 punts i ha quedat en el número 45
de les peticions, en base a un terme municipal de 43,64 km2 i una xarxa de 78
quilòmetres de camins rurals.
La subvenció concedida, suposa un import de 27.418,22 euros per a
l’anualitat 2020, i exactament el mateix import per a 2021.
Borredà, 26 de juny de 2020.
# posted by joan roma cunill @ 10:37 PM
REBREGAR LA LEGALITAT - art. blog personal
REBREGAR LA
LEGALITAT.
Hi ha partits que creuen poder – se apoderar de les institucions i fer-les
anar segons el seu gust i condicions. Es la prepotència dels que creuen poder
parlar en nom de tot el poble català o de tot un poble o ciutat, encara que només
en tinguin una petita representació. Ho veiem tot sovint, en multitud d’actes ,
a nivell de Generalitat de Catalunya, o en altres àmbits i espais, com ha estat
el cas darrerament, a la ciutat de Manresa.
Estem en un país democràtic, situat en el dinovè lloc, a nivell mundial,
perfectible com tota obra humana, però fonamentat en les lleis vigents, les
quals tots i totes hem de seguir, complir, i fer complir. Aquest és, el
fonament elemental i bàsic, de tota democràcia.
I res més fàcil que complir amb la legalitat. I si aquesta no agrada, moure
els fils per a modificar-la o canviar-la. El que no es pot fer, és
modificar-la, sense canviar-la.
Tornem a Manresa, a l’acte d’elecció de nou Alcalde. La Llei Reguladora de
les Bases de Règim Local, autèntica constitució municipal, deixa clar com i on
s’han de fer tots els actes del Consistori. Tots, han de tenir com a seu, la
Casa Consistorial. Tots. I només en casos molt excepcionals, es pot habilitar
un espai alternatiu, per raó de força major. I aquesta raó no pot ser, el desig
o el caprici d’anar a un altre lloc, perquè sigui més gran, estigui més ben
engalanat o tingui una terrassa per a fer-hi el vermut. La política i la
representació de la ciutat, és cosa més seriosa, i requereix l’estricte
compliment de la legalitat. Faltaria més.
La seu, el lloc, per a totes les grans ocasions, és la Sala de Plens o Sala
de Sessions. A Manresa, a Sant Jaume o a Deltebre. O és que ens podem imaginar
que cada candidat a Alcalde, li doni per elegir un lloc alternatiu ? Perquè no
un dia anar al Kursaal, un altre als Cinemes Bages Centre, a una carpa al
passeig del Riu, al pavelló del Congost, o a La Seu ? Així faríem de la Casa
Consistorial, un espai transitori i a gust del consumidor.
I que ningú tregui el tema de la pandèmia perquè estem en plena “nova
normalitat”, i si es va fer l’acte de renúncia de l’Alcalde Junyent a la Sala
de Plens, no fer el d’elecció d’Alcalde a la mateixa sala, ho considero , a
banda de contradictori, una clara desconsideració envers l’Alcalde sortint. Les
raons foren complir un caprici i ampliar l’aforament. Cap altre. Un precedent
que s’hauria d’haver evitat.
Algú ha de dir prou a rebregar la legalitat, per no dir, posar-la al seu
servei. El mateix passa en el tema de banderes, a la façana de la casa que
representa a tots els ciutadans del poble o ciutat. Posar-hi símbols no
oficials, suposa vulnerar la legalitat i convertir la màxima institució, en una
representació sectària i partidista. Si algú creu que hi pot posar un símbol
seu, perquè no posar-ne el d’un altre. Si algú creu que hi ha d’onejar la
bandera del Barça, perquè no una del Reial Madrid, de l’Espanyol o del Betis ?
Precisament les lleis vigents, exigeixen respecte i bon ús del que és de
tots. I la seu de tots i totes és l’Ajuntament, la Casa Consistorial. I qui
vulgui justificar el canvi, ho fa en base a partidismes i mostres clares de
prepotència, cosa que ens fa veure el greu error que seria donar el vot a un
partit que s’apropiaria de les institucions de tots. Mala cosa, ara que tenim
ben a prop l’ocasió d’enviar-lo a l’oposició, precisament per evitar actuacions
partidistes, en detriment de les oficials.
Va fer bé el grup municipal socialista, en defensar la legalitat vigent i
no acceptar convertir un acte institucional, en un acte de partit. Els
autèntics demòcrates son els que defensen la vigència de les lleis i el fidel
compliment del que estableixen, sense acceptar vulneracions que només obeeixen
a un concepte de prepotència i partidisme.
# posted by joan roma cunill @ 10:34 PM
Friday, June 26, 2020
AUSTERITAT, QUÈ ÉS AIXÒ ? - art. Regió 7
Ni en temps de vaques grasses, es pot obrir l’aixeta a despeses supèrflues.
Tots els governs, de totes les administracions ,han de tenir l’austeritat, en
el frontispici de la seva gestió. Aquesta no ha estat la norma, en el cas de la
Generalitat de Catalunya. Al contrari, el govern, ha estat malbaratador de
recursos, fent un ús discrecional de les despeses amb ben poc sentit de
l’austeritat. Veiem- ne alguns exemples.
La Generalitat, té 240 càrrecs que cobren més que el president del Govern
central. Si comparem sous , tots els de
la Generalitat superen els del Govern Central. President Generalitat,
153.235,00, president govern central, 82.978,00. Conseller/a, 115.517,00 ,
Ministre, 73.211,00.
Agafem ara, la Conselleria menys útil de la Generalitat, la d’Afers
Exteriors, any 2017, quan era encapçalada per Raül Romeva. Conseller (
109.663,00), Secretaris generals ( 84.919,56 ), Directors generals (
81.395,72). Informo de que aquesta Conselleria tenia 3 Secretaris generals, 8
Directors generals, i altres 6 alts càrrecs amb idèntic sou que el de director
general. Tot seguit, Cap de gabinet ( 74.379,38) i 12 altres càrrecs , el sou
més baix dels quals era (53.484,10). Finalment hi hem d’afegir els 17 Delegats
exteriors ( els ambaixadors catalans, a raó de 82.209,54).
Prenem ara, una altra Institució , totalment prescindible com és la
Sindicatura de Greuges. Sou Síndic ( 124.047,14), Adjunt ( 110.000,00), i 22
assessors amb sous superiors als de Ministre, i altre personal subordinat fins
arribar a un total de 72 persones. El cost de la Sindicatura puja 6,3 milions
d’euros.
Podem seguir per una altra Sindicatura, la de Comptes, amb 7 Síndics, amb
un sou de ( 115.525,00) , un d’ells Síndic Major amb ( 130.600,00). El cost
total és de 12 milions / any.
Finalment, per a no cansar, exposo algunes xifres de TV3. El canal de
televisió més car i més nombrós de tots els existents, a Espanya, amb 2.356
treballadors ( més que Tele5 i la Sexta, juntes ), i prop de mil més que
Andalusia, amb un milió més d’habitants. Aquí el director té un sou de (
144.477,00) , amb 24 alts càrrecs, i 130 comandaments mitjans. El promig de
sou, de tota la plantilla, surt a ( 49.200,00). El cost total supera els 300
milions / any.
Vistes aquestes xifres, a ningú li estranyi haver arribat als 80.000
milions de deute. D’aquí va sortir l’idea de “Madrid ens roba”, xifrant alguns,
en 16.000 milions, el dèficit fiscal. Ja ningú defensa aquesta xifra, a no ser
uns pocs fanàtics, que la mantenen sense cap informe que l’avali. De fet, varen
ser desacreditats per una personalitat, tant poc sospitosa de lleugeresa, com
Mas – Colell. Ell reduïa el deute fiscal, a l’entorn dels 2.400 milions, i l’ex
Secretari d’Economia, Albert Carreras, el fixava en 428 milions.
Sigui com sigui, és certa la necessitat de disposar d’un nou sistema de
finançament més ajustat a la realitat del moment. Ara bé, es perd legitimitat a
l’hora de reclamar més recursos quan els que es tenen, es fan servir amb una
enorme lleugeresa. El diner públic ha de ser gestionat amb un rigor extrem, i
no es pot demanar més diner amb una mà, i malbaratar-lo amb una altra.
L’actual estructura de la Generalitat està envellida i no respon a les
necessitats del segle vint-i-u. S’ha d’aprimar i modernitzar, reduint xifres i
fent-la més eficient. Aquest és el gran repte del futur immediat, i s’ha de dur
a terme amb una austeritat que fins ara, no ha existit.
# posted by joan roma cunill @ 10:26 PM
Thursday, June 25, 2020
ANÈCDOTA, O NO ? - art. Diari de Terrassa
ANÈCDOTA, O NO ?
Haver passat molts anys, en un càrrec municipal, comporta reaccions
immediates davant determinades conductes o situacions. Tancar l’aixeta d’alguna
font pública que ha quedat oberta, posar bé alguna tanca que ha caigut, avisar
d’algun semàfor espatllat o trencat, informar d’algun aparell en parc infantil
en situació perillosa, etc, etc. En fi, és el que em va passar pel cap, en la
darrera i primera visita, després del llarg confinament, a Terrassa, el dissabte passat, dia 20 de
juny.
Sóc visitant de la ciutat, un parell o tres de dies a l’any. Un dia, per
fer visita obligada al conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere, i
després de dinar, donar una volta pel centre.
Bé, en aquest cas, vaig anar directe al centre, fent ús de l’aparcament
subterrani de la Plaça Vella
Davant del dubte, vaig aprofitar la presència de tres policies municipals a
l’entrada de l’edifici per demanar el motiu de tenir les banderes a mig pal.
Varen quedar sorpresos, perquè em varen dir que feia un mes que hi estaven, en
record de les víctimes del Covid 19. Els vaig mostrar la meva estranyesa,
perquè el Decret 538/2020 de 26 de maig, establia el més llarg dol nacional de
la història contemporània, entre els dies 27 de maig i el 5 de juny. Però, el
dissabte passat era 20 de juny, de manera que Terrassa havia allargat el dol,
15 dies més ?
Els hi vaig fer el comentari, i varen dir que ho dirien al caporal. Aquesta,
és l’anècdota de la meva darrera visita a la ciutat, però no m’he pogut estar
de convertir-la en article, desplaçant-ne un altre que tenia preparat, perquè
no vull quedi en anècdota. La tercera ciutat de Catalunya, no pot tenir a la
seva carta de presentació, a la targeta de visita, en el edifici més
representatiu de la ciutat, un error com aquest.
El protocol d’una institució no és un simple paper sense importància. El
protocol esdevé essencial per a establir la relació entre administració i
administrats, per mostrar el respecte i la precedència, d’uns actes respecte
d’altres, o per transmetre símbols i valors, com en aquest cas del dol ,per a
les víctimes del Covid19.
Una ciutat important com Terrassa, no pot oblidar, o desentendre’s del que
té a la façana de la Casa Consistorial
I , a vegades, ho he observat en algun poble petit, on l’alcalde destina
unes poques hores a la feina institucional, i té un o dos treballadors a
l’ajuntament, amb prou feina com per ocupar-se de detalls de protocol, però una
gran ciutat, té recursos humans, especialitzats en fer el seguiment i
compliment de les ordres , publicades en els butlletins oficials. No es pot
permetre, no tenir-ne coneixement .
Bé, espero que a data d’avui, el tema estigui resolt, i pugui venir a la
propera visita al conjunt monumental, sense cap altre desig que el de gaudir
d’un espai esplèndid. No descarto trobar alguna paperera o algun altre element
desplaçat, fent una passejada pel magnífic Parc de Vallparadís, però l’acció
d’alguns pocs respectuosos amb el mobiliari urbà, és nota massa habitual ,en la
majoria de municipis del país.
Un altre dia parlaré del vandalisme i el poc respecte pel que és de tots.
També en aquest punt enyoro els meus anys a Suïssa, on aquestes accions son
molt, molt escadusseres. Ja m’agradaria arribar un dia, a esdevenir, tots
plegats vigilants i cuidadors del nostre paisatge, dels nostres carrers, places
i jardins. Aquí, encara no tenim ben arrelat el concepte del que és de tots, ho
hem de cuidar entre tots. Es un dels temes que toca infondre en els més petits,
per veure si les joves generacions, actuen amb millor comportament que algunes
que no el tenen.
# posted by joan roma cunill @ 10:49 PM
VIDA PLENA, MORT DIGNA- art. Endavant Digital
VIDA PLENA, MORT
DIGNA.
Un dels motius principals ,de formar part del partit socialista, és,
l’especial sensibilitat envers els més desfavorits de la societat. Sempre ,hi
ha col·lectius més proclius a no poder seguir el ritme del progrés, per
multitud de raons, i no precisament per motius genètics, com alguns volen fer
creure. Es just que els més afavorits, destinin una part de la seva riquesa i
condicions, a millorar la dels altres. Es el que anomenem: justícia social. El
gran objectiu de la socialdemocràcia, i del socialisme, en general.
Dic això, abans de comentar algunes reaccions, a la presentació de la Llei
per una mort digna, o ras i curt: Llei de l’eutanàsia. Un dels compromisos del
programa de govern del partit socialista, per aquesta legislatura. De fet,
aquesta llei ,va en consonància, amb moltes altres, aprovades i aplicades des
de fa anys, que ara ningú posaria en qüestió. O és que algú voldria tornar
enrere en matèria d’ horari i calendari laboral ? o en matèria de sanitat, per
a tothom ? o d’escolarització de tots els nens i nenes? o d’interrupció
voluntària de l’embaràs ?, i tantes i tantes altres ?
Només, algun partit reaccionari pot voler retornar al passat i treure drets,
que han esdevingut essencials, per a la nostra vida quotidiana. De fet, res és
per sempre, ni es pot creure que ningú pot posar en perill el benestar
aconseguit. Sinó lluitem per preservar-los i mantenir-los, podem arribar a
perdre’ls. D’aquí la necessitat de ser contundents en la seva defensa i no
permetre que determinats partits puguin arribar a governar. Ens hi va la nostra
qualitat de vida.
I puix que només tenim una vida, és lògic que vulguem una VIDA PLENA, i si
l’aconseguim, què més que també voler, una MORT DIGNA, que posi punt i final al
nostre pas per aquest món. Aquest és l’objectiu de la Llei per una Mort Digna,
iniciada pel govern central, amb una previsió de poder-la aprovar, cap a finals
d’aquest any, de manera que pugui entrar en vigència, a principis de l’any
vinent.
Dit això, han aparegut les veus habituals per anar-hi en contra, i com ja
era de suposar l’església catòlica ,o una part d’ella, s’ha convertit en el
“gran opositor”. Ara i aquí mateix, tenim en el bisbe de Solsona, una de les veus
més crítiques contra aquesta Llei per considerar que va en contra dels
preceptes cristians.
Vaig anar, un grapat d’anys, a escoles cristianes i ,sempre m’ha produït
indignació el predicament del valor del sofriment. Sembla que qui no sofreix no
té dret a anar al cel, i tota acció que porti a eliminar el sofriment estèril i
innecessari, sigui pecat. Respecto i respectem els creients, però enlloc està
escrit que el sofriment hagi de ser la via necessària per culminar una vida. Es
lògic i és humà, no voler patir quan la vida s’acaba i no hi ha remei possible.
La Llei en tramitació ,exposa les prevencions que es prenen per evitar
decisions precipitades, o preses per altres persones.
Contemplades les diferents opcions, deixem que la persona prengui la decisió
final. Deixem l’opció d’una mort digna, sense sofriment afegit, ni allargament
inútil. Volem ser amos de la nostra vida, amos del nostre final. I que ningú
ens digui què es bo o dolent per a nosaltres. Volem ser lliures fins al final,
per decidir el nostre final, si així ho decidim.
# posted by joan roma cunill @ 12:35 AM
Tuesday, June 23, 2020
AIGUA I MÓN RURAL - art. El 9 Nou
AIGUA I MÓN
RURAL.
Fa uns dies exposava, en aquestes mateixes pàgines, la vital importància del manteniment dels
camins rurals, per a garantir l’adequat accés als nuclis i cases de pagès,
habitades. Avui, vull parlar del tercer servei essencial ( de fet el primer,
després dels camins i les noves tecnologies).
En el nostre país, ha mancat la coordinació i planificació, en matèria de
subministrament d’aigua potable, de manera que cada poble, s’ha espavilat com
ha pogut, al llarg d’aquests 40 anys de democràcia recuperada. L’ideal hagués
estat una planificació territorial, creant serveis mancomunats, que s’ocupessin
de buscar i transportar l’aigua, a diversos municipis, alhora. Hagués facilitat
enormement disposar d’aigua, en quantitat i qualitat.
Lluny d’això, l’individualisme ha estat la nota preponderant, de manera que
s’han perforat milers de pous, per tot arreu, s’ha agafat aigua de manera
legal, al.legal, o directament il·legal, castigant els aqüífers, fins el punt
d’eixugar-los, i convertint el subministrament d’aigua en un autèntic maldecap,
per a totes les administracions.
Hem arribat a un punt de no retorn que obliga a fer ara, el que s’hagués
hagut de fer, anys enrere. Ara toca planificar, coordinar i sobretot cooperar
per resoldre un servei essencial, de futur molt complicat. De cara el futur
immediat, és impensable mantenir serveis individuals de subministrament
d’aigua. S’ha d’anar cap a mancomunitats, cada vegada més grans, si es vol
garantir la quantitat, i sobretot la qualitat. Les exigències presents, no fan
viable, l’individualisme. M’explico.
L’existència de captacions individuals, que abasteixen nuclis o pobles
sencers, estan en crisis perquè els milers de pous, han captat aigua d’uns
llocs , per eixugar -ne uns altres. El problema és greu, i es va fent més i més
greu per decisions que han incrementat el consum d’aigua potable. Ara mateix,
tot el bestiar estabulat ( que no està a l’aire lliure)ha de beure aigua de
consum humà. Això ha incrementat notablement el consum d’aigua, en petits
pobles, obligant a buscar noves fonts, o fer noves captacions per a garantir el
subministrament.
La irregularitat de les pluges i l’assecament d’aqüífers, ha motivat una
forta pressió sobre la Generalitat, de manera que ha hagut de modificar la seva
política d’embassaments, i permetre captacions que abans havia negat. Tots els
embassaments situats a les comarques d’Osona, Berguedà o Solsonès, havien estat
pensats i destinats, a dipòsits d’aigua per a Barcelona i àrea metropolitana.
Les captacions per a la mateixa comarca, estaven prohibides. Fa una desena
d’anys, es va trencar aquesta prohibició i a La Baells, es va permetre
subministrar a Berga, i a La Llosa del Cavall, a Solsona i una llarga llista de
municipis del Solsonès fins arribar al nord de la comarca de l’Anoia.
Altres necessitats, s’han afegit, a la complexitat de subministrament, com
l’existència de centenars de cases , destinades a turisme rural, i alguns
càmpings i activitats annexes, que estan obligats a disposar d’un aigua de
qualitat, que per ells mateixos no poden garantir ,de manera que tothom vol
connexió a les xarxes municipals, amb la greu problemàtica d’estendre la xarxa
per tot arreu , a quilòmetres de distància dels dipòsits reguladors. Això,
suposa complicacions afegides, per garantir la potabilitat, sinó s’instal·len
plantes potabilitzadores intermèdies, amb un sobrecost evident.
En resum, a dia d’avui, la problemàtica del servei de subministrament
d’aigua de boca, és una de les més complexes i urgents, fins el punt que toca
encarar el futur, amb una perspectiva plural que fins ara no ha tingut. Les
immenses inversions individuals, han de donar pas, a una reconversió cap a
xarxes col·lectives que permetin l’interconnexió de conques i territoris. No
queda altre remei, per a disposar d’aigua suficient, en quantitat i qualitat.
# posted by joan roma cunill @ 8:11 AM
Sunday, June 21, 2020
ANC, POCA MOBILITZACIÓ POCA REPRESENTACIÓ - art. Nació Digital Solsona
ANC – POCA
MOBILITZACIÓ, POCA PARTICIPACIÓ.
En el moment de votar, és quan apareixen els números reals de cada partit,
sindicat o organització social, a no ser que fins i tot, en aquest moment
estel·lar, es falsegin els resultats. El que sorprèn de l’Assemblea Nacional
Catalana ( ANC) és l’ immensa distància entre el nombre de socis que diu tenir,
i la minsa, participació en l’elecció del seu Secretariat Nacional.
Se suposa que en l’elecció del Secretariat Nacional, hi participarà la
gairebé totalitat del cens electoral, vista l’ importància que té la seva
composició ,per a decidir la política a seguir en els propers mesos i anys.
No ha estat aquest el cas en la votació de la setmana passada. Veiem les
xifres, fetes públiques, juntament amb els resultats, de cada candidat
presentat. L’ANC diu tenir 44.981 socis, dels quals només 8.876 varen exercir
el dret de vot ( un 19,73%), i d’aquests 6.078 varen votar per la continuïtat
d’Elisenda Paluzie. Un resultat que suposa tenir , tant sols, un 13,51% de la
representació del conjunt de socis.
En altres moments i altres latituds, algú amb aquest suport, no es
consideraria recolzat per a presidir una entitat. I menys quan des d’ella ,es
volen donar lliçons de democràcia i representativitat.
I no és aquesta l’ única sorpresa, sinó la no acceptació de diversos
candidats, per considerar-los no ajustats a les normes del moviment. He seguit
algunes de les controvèrsies, a l’entorn de candidats rebutjats, pel comitè
electoral, per considerar que son massa propers a un partit determinat, o per
no tenir prou independència personal o política.
En fi, que tot plegat, no dona l’imatge d’un moviment obert, plural,
transversal, independent i independentista. En absolut. Al final, s’han imposat
les estructures internes, aferrades a la continuïtat i al continuisme. Res de nou
a l’horitzó, del que ells critiquen dels partits tradicionals. L’afany de poder
i protagonisme, és similar per no dir, superior a molts altres, presents en el
país.
Hem d’esperar per veure quin serà el seu recorregut futur, però enguany, no
es preveu una Diada, mobilitzadora, ni actes molt especials, sigui per la
pandèmia, sigui pel cansament d’un moviment que veu com passen els mesos i els
anys, sense cap fet novedós que permeti albirar la reivindicada independència.
Serà interessant veure el seu posicionament, d’aquí a poc temps, de cara a
les properes eleccions al Parlament de Catalunya. El suposat terme mig que
volen ocupar, s’ha anat decantant cap els espais postconvergents, en detriment
d’ERC, potser per això algun dels candidats més propers, han estat rebutjats.
En resum, vistes les xifres, alguna cosa falla. O hi ha molts socis
inactius, o hi ha molt poc interès per a participar. Els elegits, han de tenir
clar que ho han estat, per un baixíssim 19,73% del conjunt.
# posted by joan roma cunill @ 10:54 PM
Friday, June 19, 2020
BONA SORT, SANT FRUITÓS - art. Regió 7
BONA SORT, SANT
FRUITÓS.
El passat dimecres dia 17, va tenir lloc, el Ple extraordinari, per a
presentar, debatre i votar la Moció de censura , oficialitzada pels tres grups
municipals a l’oposició, en el ajuntament de Sant Fruitós de Bages. Una Moció, perfectament
legal i legítima, en aplicació del que estableix la Llei Reguladora de les
Bases de Règim Local, la constitució que regula el funcionament dels
ajuntaments. L’opció de presentar una Moció de censura, ve fonamentada, en
tenir la majoria suficient, i disposar d’una candidata alternativa, per ocupar
el lloc d’alcalde/essa.
Abans de continuar, i per als no coneixedors de la realitat de Sant
Fruitós, exposaré els resultats de les darreres eleccions municipals. Les del
26 de maig de l’any passat. En aquelles eleccions els resultats varen ser: Gent
fent poble, 1.831 vots, el 40,82% dels vots emesos. ERC, 926 vots, el 20,65 %.
Junts x Cat, 876 vots , el 19,53%, i el PSC, 783 vots , el 17,46 %. Així,
doncs, els protagonistes de la Moció de censura, sumen 2.585 vots,
corresponents a un 57,64 % dels vots emesos, a una distància de 754 vots dels
obtinguts per Gent fent poble i 16,82 punts percentuals, del fins ara alcalde.
Queda clar el rigorós compliment de la legalitat, i amb ella, la
legitimitat dels tres grups, per a conformar un nou equip de govern. Hagués
estat millor, aquest acord, l’endemà de les eleccions municipals ? Sens dubte.
Les mocions de censura sempre comporten un cert enrenou, però millor fer-la
ara, al cap d’un any, que no pas, més endavant. En aquest moment el nou equip
de govern té temps per a aplicar noves formes i sobretot, un nou programa de
govern pels tres anys que queden fins a la propera contesa electoral.
De fet, en el període de temps, entre la presentació de la Moció i la seva execució,
hem pogut veure els efectes d’un govern populista, que
creu tenir el suport i la representativitat de tot el poble, obviant que una
clara majoria, no el va recolzar. També hem pogut constatar la imatge d’un
alcalde que considera que “sense ell, vindrà el diluvi”. Per sort, ningú és
imprescindible, com ben aviat es podrà comprovar.
Sempre he considerat positiu, estimar el càrrec de regidor o d’alcalde,
però mai obsessionar-se en mantenir-lo. Tots els qui ostenten o hem ostentat
càrrecs rellevants, els hem de considerar provisionals, i hem d’estar preparats
per ser rellevats, o per traspassar-los amb la major naturalitat. Així és la
democràcia.
I això és el que ha passat a Sant Fruitós. No és cap acció excepcional ni
cap rebregament de la legalitat. S’ha complert escrupolosament amb el que
determina la llei. A partir d’aquí ve la part rellevant del canvi. Un nou equip
de govern, conformat per tres grups municipals, avalats per diverses reunions
per a conformar no solament un equip, sinó un programa per els propers tres
anys. Arriben a temps per a preparar peticions de subvencions a diferents
administracions, i per a governar i administrar de forma molt diferent a com
s’ha fet fins ara.
També tenen clara la responsabilitat que assumeixen i el seguiment que
tothom farà de la seva acció de govern. Ja hi ha qui vol buscar conflictes en
les diferents visions del panorama català. No han de ser cap obstacle pel bon
govern. S’acorda tot el que és bo per Sant Fruitós i es respecten les
sensibilitats per tot allò que fa referència a les ideologies i sensibilitats
externes. Hi ha un munt d’exemples de pactes semblants, en que la governació no
és destorbada per sorolls externs. Conec bé dos dels components del nou govern,
els dos representants del grup socialista, i estic convençut de que la
integració i compenetració amb els altres cinc, serà total i absoluta. Sant
Fruitós necessitava un canvi profund, i li ha arribat de la mà dels tres grups
municipals. El resultat, el començarem a veure ben aviat. Bona sort, Sant
Fruitós.
# posted by joan roma cunill @ 10:15 PM
Thursday, June 18, 2020
BANY A RIUS I RIERES, art. Diari de Terrassa
Si no teníem prou problemes , en temps de pandèmia, n’arriba un altre de
difícil solució. Com limitar, controlar i sancionar el bany ,a rius i rieres
del món rural ? Portem anys de conflicte per intentar regular el bany en espais
lliures. Fins ara, ho fèiem per evitar altes concentracions de persones, en rius
i rieres protegides, però la crisis econòmica, primer, i l’afany per anar a
llocs especials, lluny de la ciutat, després ,ha provocat aglomeracions, en
determinats indrets on hi ha gorgs,
suficientment grans com per servir de piscines a l’aire lliure.
Aquestes aglomeracions, produeixen greus danys sobre la fauna i la flora,
de la zona. A la fauna, perquè destorben la necessària tranquil·litat que ha de
tenir, i per l’ús de sabons, xampús, detergents, olis, etc, durant el bany, que
afecten l’ecosistema. A la flora, perquè s’hi arriba en cotxe, s’aparca allà on
es pot, es trepitgen plantes i flors, i es deixen escombraries a tot l’entorn.
El resultat global, és totalment negatiu.
Però, aquest estiu s’hi afegeix el perill de contagis, entre els que
participen en el bany i per la contaminació de les mateixes aigües, curs avall.
Els experts tenen clar que el bany en piscines i aigües tractades amb clor o
productes similars, produeixen un efecte desinfectant, però quan l’aigua és
natural, no. Així que, els ajuntaments es troben amb un greu dilema a l’hora de
prevenir i protegir. Com fer-ho si el noranta per cent dels municipis no
disposen de policia municipal ? Poden els Mossos d’Esquadra i Guardes rurals,
cobrir aquesta mancança? On anar, on actuar ?
Aquestes i moltes altres preguntes es fan uns 600 alcaldes, molt
especialment aquells que tenen en el seu terme municipal, rius i rieres,
especialment atractives per a banyistes. Està més que comprovat que sense una
vigilància intensa i unes sancions contundents, no hi ha remei. El nostre ,és
un país poc disciplinat i poc sensible a les crides a la prudència i a la
protecció del medi ambient. Deu n’hi do, el bon comportament en aquest temps de
pandèmia, però la gent té ganes de sortir i buscar espais lliures on fer el que
els doni la gana. I aquí, és on entrem els del món rural, en joc.
Un allau de visitants és el pitjor que pot succeir a l’entorn de rius i
rieres. En els darrers anys s’han anat controlant i restringint les visites,
però amb costos molt elevats, tant econòmics com de personal. Els ajuntaments
no poden fer front a la contractació de vigilants privats, i a serveis de
neteja i recollida d’escombraries. I la Generalitat no disposa de prou
personal, per a fer aquestes funcions. Aleshores, què fer ?
El que reclamen els ajuntaments, son campanyes informatives, deixant clares
les restriccions d’accés i sobretot d’ús, de rius i rieres. Avisar de les
mesures de vigilància, control i sancions que s’han posat en marxa, de manera
que ningú pugui dir que no ha estat informat. I a partir d’aquí, ja la setmana
vinent començar a patrullar pels llocs més habituals. Hi ha més d’un centenar
d’espais, amb una forta presència d’usuaris, en anys anteriors. Doncs bé, toca
començar per aquí i que tothom vegi, controls policials, constants.
Els que puguin colar-se , han de poder ser detectats i sancionats, com
perquè ells mateixos es converteixin en altaveus d’aquesta realitat. Les xarxes
socials son la millor eina per atreure visitants, i alhora per a fer-los desistir. I és que aquest any, a la necessitat de protegir la flora i la
fauna, s’hi afegeix la de les pròpies persones. S’ha de tenir en compte que en
alguns gorgs de dimensions mitjanes, s’hi ha concentrat, alguns anys, dos o
tres centenars de persones. Es evident que aquest any, no pot passar. Ara bé, o
s’ajuda als ajuntaments o no ens en sortirem.
# posted by joan roma cunill @ 10:46 PM
SUPERAT EL TERCER CURS DE RUS, AMB BONA NOTA.
SUPERAT EL TERCER
CURS DE RUS, AMB BONA NOTA, PUC
INSCRIURE’M PEL QUART.
Estrany curs a la Universitat de Manresa. Bé, de fet, estrany curs per a
tots els estudiants, sigui quin sigui el seu nivell, perquè vàrem haver de
deixar les aules, per a passar a estudiar de forma telemàtica, des de meitats
de març fins a final de curs. Exàmens i avaluacions, incloses.
Tinc clar que en matèria d’idiomes, no es poden substituir les classes
presencials, per les telemàtiques. No hi ha la proximitat, la immediatesa ,
l’intercanvi de preguntes i resolució de dubtes. Espero i desitjo que el proper
curs tingui la normalitat dels anteriors.
Dit això, he tancat el tercer, amb un 8 per nota, cosa que suposa una
lleugera millora respecte el 7,5 de l’any passat. Estic satisfet perquè suposa
anar per bon camí cap a la suficiència de l’idioma i poder acomplir un dels
meus desitjos de fa molts i molts anys.
Vaig estudiar el rus de ben jove, amb 19 anys ,durant 3 anys, en una classe
col·lectiva, que va acabar sent individual al cap de mig any. Després vaig
marxar cap a Suïssa i , a diferència dels altres idiomes apresos , francès i
anglès, allà vaig practicar poc el rus. En canvi, vaig aprendre l’italià i
l’alemany, de manera que parlava habitualment els 4 idiomes, cada dia, pel fet
de ser professor d’espanyol en una acadèmia d’idiomes amb prop de 40 professores
d’arreu del món. Dic professores, perquè en el recompte total, érem 4
professors i prop de 35 professores, natives dels idiomes que ensenyaven.
Ja en aquells anys, m’hagués agradat visitar Rússia, però estava prohibit.
Qui ho volia fer havia de demanar un visat a l’ambaixada de París, i corries el
risc de ser detingut a la tornada a Espanya, en uns moments en que aquí teníem
el dictador, i tot el que suposava d’acció anticomunista.
Curiositats de la vida, vaig saber que tots els estudiants de rus, a partir
del segon curs, érem fitxats per la policia , sospitosos de poder esdevenir un
dia, simpatitzants comunistes. Se suposava a partir del segon curs, ja podíem
traduir i introduir idees subversives. En fi, les dictadures embogeixen fins
extrems insospitats.
De fet, aquest any volia anar uns dies a Rússia, a una doble visita, de les
ciutats de Moscou i Sant Petersburg. Queda clar que hauré d’esperar a l’any
vinent si hem superat la pandèmia que ens afecta globalment. De moment, superat
el tercer, puc anar preparant i repassant el material per a inscriure’m al
quart.
Borredà, 18 de juny de 2020.
# posted by joan roma cunill @ 9:07 AM
Wednesday, June 17, 2020
CAMINS I MÓN RURAL - art. El 9 Nou
CAMINS I MÓN
RURAL.
En els darrers anys, parlem molt de la manca de noves tecnologies en el món
rural, i poc dels camins d’accés a nuclis rurals i cases de pagès. Tant
important hauria de ser una cosa com l’altra, si realment volem mantenir la
gent en el territori, i volem en vinguin de la ciutat.
La pandèmia ha demostrat, per si algú ho dubtava que les ciutats son molt
més vulnerables que no pas els pobles. A similars ingressos familiars, la vida
rural, és molt més saludable que no pas la urbana. Saludable i rica en vida i
continguts, perquè pot sumar avantatges i reduir inconvenients.
Tornant al títol. Mirem algunes xifres de superfícies de termes municipals,
de les comarques del Ripollès i Osona amb el Lluçanès. Les Llosses, 114 km2.
Camprodon , 103,4 . Oristà, 68,88. Vilanova de Sau, 58,9 . Lluçà, 53,54 . Gurb,
51,6 . Podria enumerar uns quants municipis més de grans dimensions, i en
general, poca població. Què suposa això, a nivell de comunicacions ?
Doncs bé, si sumem només aquests 6 municipis, obtindrem més de 200
quilòmetres de camins rurals, indispensables per a poder circular i
comunicar-se els nuclis i cases de pagès habitades. Aquest és un dels grans
reptes i grans problemes de tots els ajuntaments, situats en el que anomenem
“món rural”. Un immens territori interior de Catalunya que aplega prop de 600
municipis dels 947 que té el país.
Si els ajuntaments es limitessin a complir amb les competències que els
atorga la Llei Reguladora
Fer i mantenir transitable un camí, és molt fàcil de dir, i molt complicat
de complir. Perquè ? Doncs per l’enorme cost que suposa, per unes arques
municipals, incapaces de fer front a les despeses que representa. I és
desmoralitzador arreglar un camí i veure’l destrossat al cap de vuit, deu o
quinze dies, si cau algun ruixat fort. O per causes tant estúpides com que,
mullat el terra, hi passi una dotzena de quads, o tot terrenys, a tot drap per
gaudir de les velocitats, en un camí de terra. I sinó és de terra, i s’ha
asfaltat o pavimentat, poden aparèixer alguns grans camions que treuen fusta d’
algun indret i destrossen les millores fetes, en un parell o tres de
dies...podria seguir, amb altres exemples .
El resultat, és una pressió enorme sobre tots els ajuntaments per a
mantenir en bones condicions, els camins del seu terme municipal. Què es pot
fer ? Què caldria fer ? A la província de Barcelona, som uns privilegiats en el
sentit que des de fa més de vint anys, la Diputació de Barcelona destina uns diners al
manteniment de camins vitals per anar a apagar incendis, de manera que cada
any, d’acord amb les ADF’s, es reben uns diners per a fer el manteniment. Ara
bé, en queden molts, fora d’aquest pla, i aquests van a càrrec de l’ajuntament
o dels propietaris.
I la majoria de propietaris, encara que els camins siguin particulars,
demanen ajut per a mantenir-los perquè en molts casos son utilitzats per gent
aliena.
En resum, el problema dels camins ha esdevingut uns dels més constants i
difícils, per tots els equips de govern municipal. Què caldria fer ? No veig cap
altra solució que insistir, fins aconseguir, una aportació anual del govern de la Generalitat , destinada
al manteniment dels camins rurals. Si volem mantenir la gent en el territori i
volem en vingui de nova, per a repoblar-lo, han de tenir garantit un accés
raonable a casa seva. En diferents fòrums municipals, vaig proposar una
aportació anual de 500 euros per km 2 de terme municipal. Només amb una
aportació anual, fixa i indiscutible a nivell territorial, es pot resoldre
aquesta problemàtica. No hi veig altra solució perquè els fons que rebem de la Generalitat o de
l’Estat, via Generalitat no cobreixen, ni de lluny, aquest servei. Toca
posar-lo a part. I cal fer-ho sense esperar perquè el món rural es va
despoblant i si esperem gaire més, ja no caldrà. Un altre dia parlaré de les
xarxes de subministrament d’aigua, en el món rural. També aquí cadascú ha fet
el que ha pogut en comptes d’agrupar-se, en grans mancomunitats. De moment,
però , pensem en els camins.
# posted by joan roma cunill @ 12:37 AM
Tuesday, June 16, 2020
UNA FERIDA EN EL PAISATGE - art. La Rella del Lluçanès
UNA FERIDA EN EL
PAISATGE.
Acabat el llarg confinament, tenia ganes de fer una visita al Santuari de
Lurdes de Prats, com tinc per costum, des de fa una vintena d’anys. La pau i
tranquil·litat que s’hi respira, i l’esplèndid paisatge que s’hi divisa, fa del
lloc, un espai ideal per a posar en ordre les idees i programar les activitats
de les properes setmanes. Per cert,
felicitats de nou, a l’associació de dones i homes que en fan el manteniment.
Fa goig, tots els dies de l’any.
Continuant cap a Vic, vaig trobar una “ferida en el paisatge”, en un lloc
que no m’esperava. A peu de carretera, en el terme municipal de Sant Marti
d’Albars, vaig veure una esplanada i unes obres en curs, suposadament per edificar
una benzinera. Els dipòsits soterrats i algun altre element, així m’ho varen
fer suposar. Posteriorment, he llegit en algun mitjà de comunicació que
efectivament es tracta d’una benzinera amb alguns altres serveis annexes.
Lamento aquesta elecció, perquè la considero negativa i sobretot, no
adequada a les necessitats dels conductors. En els meus anys de diputat, vaig
batallar per aquesta carretera, per aconseguir fos una carretera adequada per a
comunicar les dues o tres comarques ( Berguedà – Lluçanès – Osona). Encara ara,
he recordat als companys del Parlament, que tenim pendent la variant de Sagàs,
per tancar el cercle.
Dit això, és cert que en totes les carreteres, ha d’haver-hi algun punt per
a omplir el dipòsit del cotxe. Recordo la reclamació que vaig fer , en el cas
de l’Eix Tranversal ( C- 25), i la satisfacció de veure una doble benzinera a
Sant Pere Sallavinera. Però, aquell cas,
res té a veure amb l’actual, perquè el tram Gironella – Prats – Vic, és curt.
Tenim benzinera a Gironella, en tenim a Prats, i en tenim a Vic. Cap problema,
doncs, per a viatjar sense por de quedar amb el dipòsit buit.
No entenc massa, els criteris empresarials, que han motivat aquesta elecció
i el possible benefici que en poden treure de posar-hi altres serveis, com un
magatzem – supermercat i un bar. No tinc gens clar si el volum de trànsit,
actual i el previsible, poden justificar aquesta inversió, però bé, això és
cosa dels promotors. El que m’ha sorprès és l’autorització de la Generalitat,
perquè vull deixar clar que la responsabilitat total d’aquesta selecció i
permís, és de la Generalitat.
Per a qui no ho sàpiga, quan parlem de terreny rústec ( és a dir no urbà)
les competències son totes de la Generalitat. Per una obra com aquesta fan
falta vuit, informes, de diferents departaments de la Generalitat, a més d’un
de l’ajuntament, però els que son decisius son els de la Generalitat. I el més
decisiu de tots, és el de la Comissió d’Urbanisme, que ha de decidir si permet,
en sòl rústec , construir unes instal·lacions com aquestes. N’hi ha d’altres d’importants, però la
Conselleria de Territori i Sostenibilitat, s’emporta la principal
responsabilitat perquè té urbanisme i paisatge, dintre seu.
Pertoca, doncs, a la Generalitat, justificar aquesta autorització. He de
dir que lamento la decisió perquè no la trobo necessària ni convenient. El
paisatge és, i en el futur encara més, un valor molt preuat. El Lluçanès té un
paisatge esplèndid. Com per poder-ne viure en el futur si les coses es fan bé,
en uns moments en que s’han destrossat centenars de milers d’hectàrees en
altres zones del país, edificant per tot arreu, sense prou espais per a
respirar com tenim aquí. Tenim una “ferida en el paisatge” difícil d’encaixar i
difícil de curar. M’agradaria saber els arguments per haver concedit aquesta
autorització quan per altres instal·lacions i serveis, la Generalitat és
altament rigorosa.
Joan Roma i Cunill
Ex diputat i ex alcalde de Borredà
# posted by joan roma cunill @ 12:26 AM
Monday, June 15, 2020
INGRÉS MÍNIM VITAL - art. Nació Digital Solsona
INGRÉS MÍNIM
VITAL.
L’impacte de la crisis econòmic – financera del 2008, va produir danys
considerables en l’economia familiar, de tot el país, i just quan s’albirava la
sortida del túnel, apareix una pandèmia, d’àmbit global que remata les
destrosses produïdes, de manera que el futur apareixia ple d’incertesa i
pobresa.
Deixar la gent a la seva sort, suposava abandonar el deure del governant de
vetllar per la seguretat i benestar dels ciutadans. Un govern progressista no
podia mirar cap una altra banda, o creure que el destí resoldria la situació.
Impossible. Hi ha massa col·lectius, sense recursos i sense possibilitats de
trobar feina a curt termini, oimés quan el problema de la vivenda és molt
accentuat en totes les grans ciutats del país.
Així, doncs, calia buscar una sortida ràpida i eficient, per a garantir un
mínim vital que allunyi la pobresa i permeti, sortir del forat, poc a poc. La
sortida s’ha trobat, en forma d’ Ingrés Mínim Vital ( IMV). Una mesura
immediata, com perquè totes les persones i col·lectius afectats per la crisis,
puguin rebre, aquest mateix mes de juny, el primer ingrés. Una mesura que suposa l’aportació de 3.000
milions a l’any, a un conjunt de 850.000 llars familiars i un total de 2,3
milions de persones.
Aquest IMV suposa garantir un ingrés de 461,50 euros al mes, a persones
adultes, soles, fins 1.015 euros, quan es tracti de famílies de 5 membres. En
el cas de famílies monoparentals, es fixa l’ingrés entre els 700 i els 977
euros al mes, en funció del nombre de fills que tinguin.
Hi ha més detalls d’aquest IMV, però el que vull remarcar és l’absoluta
necessitat d’una mesura com aquesta en uns moments de gran crisis i gran
incertesa, de cara el futur immediat. La pandèmia ha obligat a fer grans
inversions que hauran de ser finançades amb aportacions especials de la UE, i
amb crèdits i recursos interns de l’Estat. Les xifres son enormes i implicaran
repercussions importants, en els propers anys.
Dit això, tots hem de reflexionar sobre les mesures que cada país ha
emprès, en funció de qui està al capdavant del govern. Es en moments com
aquests, quan es veuen les polítiques de dretes i les d’esquerres. Els uns,
consideren que cadascú s’ha d’espavilar com pugui, i qui no pugui seguir, que
es quedi pel camí. I els altres, acorden ajudar els més desfavorits,
precisament perquè no es quedin pel camí. Un ajut com aquest ( IMV) permetrà
agafar alè i tenir temps per a superar la crisis i buscar o emprendre nous
reptes laborals o empresarials.
Qui dubtava de les polítiques de progrés, té una bona prova de la seva
preservació i continuïtat. La gent d’esquerres pot mostrar un legítim orgull,
davant les mesures aprovades, perquè d’aquí a pocs dies, permetran superar les
greus dificultats a 2,3 milions de persones, que tindran un ingrés mínim vital.
# posted by joan roma cunill @ 6:51 AM
Sunday, June 14, 2020
CONGRÉS FED XI - BON ROTLLO I ÀNIMS RENOVATS.
CONGRÉS FED. XI
DEL PSC – BON ROTLLO I ÀNIMS RENOVATS.
Ahir, diumenge dia 14 de juny, de les 9 del matí a les 2 de la tarda, va
tenir lloc el Xè Congrés de la Federació XI
Sóc de Lletres i les noves tecnologies em produeixen una certa urticària,
perquè sempre pot fallar alguna cosa. Tenir interconnectats a prop de 80
persones, i que la meitat puguin intervenir, a més de votar, i que tot surti
rodó, és per diploma d’honor. Per tant, el dono de tot gust, tant als serveis
centrals del partit a Barcelona, com a la Mesa del Congrés, al personal del partit a
Manresa, i a la Executiva
sortint, que s’encarregà de preparar i gestionar la nova modalitat, així com a
tots els ponents, dels documents presentats, esmenats i aprovats per unanimitat
o per àmplies majories properes a la unanimitat.
Puc assegurar que mai, mai, hi havia hagut tanta intensitat, tanta
varietat, tants elements nous, controvertits i en alguns casos inimaginables,
entre un congrés i un altre. Aquests darrers 4 anys, equivalen, a prop d’una
vintena, pel que han tingut d’elements tòxics, atacs constants i infundats
contra militants, simpatitzants, i molt especialment contra els nostres
regidors/ es, alcaldes / alcaldesses, i membres de les direccions del partit,
en general. I hem acabat el mandat, amb una pandèmia de proporcions mundials.
Ja no podíem esperar res pitjor. I tanmateix ens en hem sortit de tot, i si Déu
vol, en uns mesos més, deixarem enrere la pandèmia, amb una gestió molt
complicada, però molt ben gestionada, per un govern de progrés, i amb un
català, al capdavant de Sanitat. Qui ens ho havia de dir ¡¡¡
I tornant a casa, disposem ja de nova executiva, encapçalada de nou per
Cristòfol Gimeno , molt ben acompanyat per una dotzena més de membres, que
assumeixen les àrees indispensables per dur a terme una ambiciosa gestió, pels
propers anys.
En el congrés, no solament es va aprovar la gestió de l’anterior mandat,
sinó que s’aprovà una nova Ponència marc, una d’Organització, i Resolucions a
l’entorn de la pandèmia i de les infraestructures de la Catalunya Central.
I per remarcar la importància del congrés, res millor que l’obrís el nostre
Secretari d’Organització i Ministre de Sanitat, Salvador Illa, o que ens oferís
una bona diagnosis de situació l’Eva Granados, portaveu del Grup Parlamentari,
a meitat de la jornada i ens tanqués el congrés el primer Secretari del PSC,
Miquel Iceta, amb la seva visió del moment present, i urgències futures. Prèvia
a aquesta intervenció, el reelegit primer Secretari , Cristòfol Gimeno, agraí
la confiança dipositada i donà ànims per encarar el futur immediat, ple de
reptes, però també d’oportunitats.
I així, tancàrem el Congrés. El Xè, en 40 anys, amb una salut de ferro, que
garanteix la continuïtat del projecte, amb renovats ànims per a millorar-lo
àmpliament. Aviat tindrem ocasió de comprovar-ho en les propers eleccions al
Parlament de Catalunya i començant, passat l’estiu, preparant les propers
eleccions municipals de 2023.
Sinceres felicitats a la Mesa
del Congrés i a tots els ponents, participants i organitzadors. Ha estat un
èxit.
Berguedà, 15 de juny de 2020
Joan Roma i Cunill, President del Consell de Federació.
# posted by joan roma cunill @ 11:51 PM
Friday, June 12, 2020
RECUPERAR LA SENYERA - art. Regió 7
RECUPERAR LA
SENYERA.
Estic convençut que cap dels que varen participar en la llarga lluita
antifranquista, hagués mai imaginat que la recuperació de la senyera, fos una
de les batalles , en plena democràcia. Milers, centenars de milers de catalans
i catalanes, foren perseguits i condemnats, per recuperar les senyes
d’identitat de la nació catalana, durant els quaranta anys de dictadura. I un
dels símbols més entranyables, la senyera, portà molts patriotes, a condemnes
de presó.
Era / és incomprensible, assistir al menyspreu per la nostra bandera
oficial, per part d’alcaldes / alcaldesses, regidors/es, i tants altres càrrecs
institucionals que en el moment de fer el jurament per accedir al càrrec, ho
varen fer, acatant les lleis vigents, entre les quals es troben la Constitució
espanyola, per descomptat, però amb ella, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i
la Llei Reguladora de les Bases de Règim Local, autèntica constitució
municipal.
En els darrers anys, hem assistit a un autèntic arraconament de la senyera,
fins el punt d’haver desaparegut de molts ajuntaments i edificis públics,
substituïda per banderes de partit, que en cap cas, representen la totalitat
del poble català. Aquesta presència de símbols no oficials en edificis públics,
ha donat peu a centenars de denúncies , públiques i privades, amb centenars de
tràmits policials i judicials, que en res ha beneficiat el respecte i el
compliment de la legalitat, com ha de ser norma permanent de qualsevol
mandatari públic.
Resolucions, sentències diverses, i interpretacions sesgades per part de
diferents organismes i institucions, han portat un cert caos, a l’hora de
deixar clar quin era el marc estricte vigent. Ha hagut de ser una sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Canàries, recorreguda per l’Advocacia de
l’Estat, davant la Sala Tercera del Tribunal Suprem, la que ha motivat una
sentència que marca jurisprudència, i deixa clar el marc sobre l’ús de banderes
i altres símbols no oficials, en els edificis públics. Es prohibeixen tots els
que no son oficials. Sentència lògica i habitual ,en tots els estats de la UE.
El conflicte de Canàries, provenia d’ un acord de l’Ajuntament de Sta. Cruz
de Tenerife, per exhibir la bandera de set estrelles verdes, com una
alternativa ,a la oficial de Canàries. La sentència deixa clar que ni que un
Consistori voti a favor d’un determinat símbol o bandera, no dona dret al seu
ús, per quan un acord municipal, mai pot invalidar una llei superior que
defensa els drets de tots els ciutadans, i no d’una part. En aquest cas,
l’acord és nul de ple dret i queda invalidat per l’existència d’una legislació
general que obliga a totes les parts.
S’estableix així, un principi tant elemental i democràtic, com que les
institucions han de vetllar per la objectivitat i neutralitat de tots els
símbols que representen a la institució. I que cap votació té caràcter imperatiu per a
un alcalde / alcaldessa, si surt d’aquest marc normatiu.
Segur sortiran d’immediat veus i juristes de circumstàncies, negant els
fonaments de dret d’aquesta sentència, però la realitat és que crea
jurisprudència, i que a partir d’ara, qualsevol càrrec municipal que interpreti
al seu gust, la legislació, s’haurà d’atenir a les conseqüències. Els tribunals
ordinaris tenen una sentència clara i podran actuar, de forma homogènia en tot
el territori.
Aquesta sentència és ja pública i publicada, de manera que qui la ignori
s’exposa als efectes pertinents. Habitualment , en forma de sanció econòmica i
penes d’inhabilitació. Que cadascú en prengui consciència, i que la legalitat
retorni allà on no es compleix, de manera que la senyera retorni al lloc que li
correspon. No deixa de ser paradoxal, el retorn de la
senyera, de la mà d’un tribunal del Regne d’Espanya.
# posted by joan roma cunill @ 11:10 PM
Thursday, June 11, 2020
GOVERN I OPOSICIÓ, ALHORA - art Dairi de Terrassa
GOVERN I
OPOSICIÓ, ALHORA.
Guardo encara mals records, del temps del Tripartit, format per PSC – ERC –
ICV, pel que tenia de competició entre partits, alhora de presentar propostes i
fer-les aprovar pel Consell Executiu de la Generalitat. Només
Ens trobem, ara, en una situació semblant si bé, de la mà d’un bipartit,
format per Junts x Cat i ERC, en minoria en el Parlament, amb un president
absolutament incapaç de presidir un Executiu, que tant aviat respon a decisions
preses a Waterloo, com a decisions d’un dels partits, desconnectat de l’altre.
Al final, el caos està servit.
Tenim dos exemples, ben recents, i en pocs dies n’arribarà un tercer. Anem
d’un en un. De la mà d’ERC es varen negociar els pressupostos per aquest any
2020, després de dos anys infructuosos, de manera que hem estat funcionant amb
els de 2017, prorrogats. Era del tot impossible, una pròrroga més. I fins i tot
ara, amb els nous pressupostos, s’ha de procedir d’immediat a modificacions
rellevants, per a poder-hi encabir una part de les despeses fetes, en la lluita
contra el Covid 19. Però, anem al tema. Necessitats de nous ingressos, s’han
retocat un munt de taxes, quotes i impostos, un dels quals de gran repercussió
per a tots els propietaris d’immobles.
Es tracta de l’impost de successions. L’acord entre ERC i Catalunya en Comú
Podem, fa que a partir d’ara , les transmissions patrimonials tindran un
augment molt notable, proper a un 20 %. Parlem de les herències, de pares a
fills, o entre altres familiars o empreses, de manera que les seves
repercussions seran amplies i extenses. Evidentment, la proposta estava inclosa
dintre del pacte de pressupostos, i ha provocat un rebombori de grans dimensions,
fins el punt de fer sortir David Bonvehi, president del PEDEcat, a dir que no
hi estava d’acord, i que el seu partit, el canviaria, tant aviat com podés.
Sorprenent ¡¡¡ Increïble ¡¡¡ Junts x Cat, mostra el seu total desacord, amb un
dels continguts dels pressupostos 2020, que varen aprovar, recentment en el
Parlament.
Anem pel segon exemple. El passat dia 29 d’abril, es va aprovar la Llei 5 /2020 , de mesures
fiscals, financeres i administratives, mitjançant la qual es modifiquen
centenars d’aspectes d’altres lleis, molt especialment en els apartats de
taxes, quotes i impostos. Els seus efectes els veurem ben aviat, en un munt de
temes, però ja ha donat peu a una important revolta de les societats de
caçadors de Catalunya, fins el punt d’amenaçar amb una vaga, i mobilitzacions
generalitzades.
Aquesta revolta ha motivat el posicionament en contra de Junts x Cat,
desmarcant-se del contingut de la
Llei , promoguda per ERC. Tant se n’ha desmarcat que impulsa
l’aprovació de Mocions en contra, en Ajuntaments , Consells Comarcals, i
Diputacions. Un nou exemple de govern i oposició, alhora. Queda clar que la Llei es va aprovar en el
Parlament, de la mà dels dos partits.
I ben aviat vindrà una tercera batalla per la creació de l’Agència del
Patrimoni Natural i la
Biodiversitat , promoguda per Junts x Cat i altres partits.
Ara és ERC qui s’està desmarcant d’una Proposició de Llei que ja s’hauria
d’estar debatent en el Parlament i que s’ha retardat pels senyals d’allunyament
d’ERC. Què passa ? Doncs, que molts Ajuntaments, així com societats de
propietaris forestals, rematants de fusta i altres col·lectius medi ambientals,
mostren el seu desacord amb el text redactat. Uns per massa intervencionista,
altres, per massa poc, o per no haver-ho consensuat amb el territori. El cert
és que ERC té por a perdre aliats en el món rural, imprescindibles per a poder
avançar i consolidar posicions.
Com podem veure, la imprevisió, la manca de fidelitat, el triomf dels
interessos de partit, per damunt dels de país, és nota habitual en les
estratègies de Junts x Cat, i ERC, de manera que pretenen un impossible com és
estar en el govern i a l’ oposició, alhora. Una cosa mai vista, però habitual
en el nostre país. Tot plegat acompanyat d’un president que no té cap autoritat
ni cap incidència en el govern. Hi és, però no es nota. El seu paper a la
història, serà lamentable.
# posted by joan roma cunill @ 10:59 PM
Wednesday, June 10, 2020
LA XOCOLATA DEL LLORO - art. El 9 Nou
LA XOCOLATA DEL
LLORO.
Estic segur que la majoria de lectors i
lectores, haureu escoltat múltiples vegades, aquesta expressió de boca de
polítics, de tota mena d’institucions. Se’n fa molt ús, per a expressar una
petita despesa, que no modifica substancialment, el cost global d’una acció o
actuació. Per entendre’ns, si un ajuntament, organitza un dinar de celebració ,
amb trenta comensals, i algú insisteix en afegir-ne un més, algú podrà dir que
el cost d’un més, és “la xocolata del lloro”. Afecta poc, al resultat final.
Ara bé, una única “xocolata del lloro”,
afecta poc, però cent, afecten força i mil, esdevenen un greu problema. L’art
de governar i gestionar, consisteix en eliminar el màxim de “xocolates del
lloro”, com exemple d’austeritat, i per evitar mals majors.
Els qui son o hem estat alcaldes, sabem de
què parlem. Gestionar bé, vol dir, estar atents a ingressar el màxim, i gastar
el mínim. Tot dintre de la prudència i el principi de bon govern. Ser molt
rigorós en el control de mòbils, i factures telefòniques, en controlar l’encesa
i apagada de l’enllumenat públic ( uns pocs minuts al dia, es converteixen en
moltes hores, al cap de l’any), control de les calefaccions, combustible dels
vehicles municipals, ús d’impressores i fotocopiadores, consum d’aigua i
electricitat de cada local públic, etc. Al final de l’any, son milers d’euros
en un poble petit, desenes de milers en un poble gran i milions en una ciutat.
Aquesta supervisió i control de la despesa
pública, es més fàcil en municipis petits, i es va fent, més i més difícil, com
més gran és l’administració. Però, si qui està al capdavant, no té clara
l’austeritat i control, els comptes generals esdevenen un drama de molt
previsible final. Es el que ha passat, en el cas del govern de la Generalitat,
i avui em permeto donar alguns exemples del perquè hem arribat a un immens
deute de 80.000 milions d’euros. Ho faig també, pel cansament d’escoltar que
tot prové del mal finançament de l’Estat. Es cert que s’ha de revisar el
sistema de finançament i a Catalunya li correspon una millora, però si no
impera l’austeritat i bon govern, els nous recursos només serviran per a gastar
més, sense moderació.
Els exemples son el millor recurs per a
explicar el que vull dir. Mireu, durant molts anys, de fet, des de la
recuperació de la Generalitat, s’ha gestionat amb poca austeritat, i amb aires
de “nous rics”. El millor exemple és que tots els sous dels alts càrrecs de la
Generalitat, son superiors als del govern central, començant pels dels
presidents. President de la Generalitat ( 146.926,00), President Govern Central
( 80.953,00 ). Consellers de la Generalitat ( 110.759,00) Ministres Govern
Central ( 71.424,00).
Agafem ara, la Conselleria menys útil de
la Generalitat, la d’Afers Exteriors, any 2017, quan era encapçalada per Raül
Romeva. Conseller ( 109.663,00), Secretaris generals ( 84.919,56 ), Directors
generals ( 81.395,72). Informo de que aquesta Conselleria tenia 3 Secretaris
generals, 8 Directors generals, i altres 6 alts càrrecs amb idèntic sou que el de
director general. Tot seguit, Cap de gabinet ( 74.379,38) i 12 altres càrrecs ,
el sou més baix dels quals era (53.484,10). Finalment hi hem d’afegir els 17
Delegats exteriors ( els ambaixadors catalans, a raó de 82.209,54).
Prenem ara, una altra Institució ,
totalment prescindible com és la Sindicatura de Greuges. Sou Síndic (
124.047,14), Adjunt ( 110.000,00), i 22 assessors amb sous superiors als de
Ministre, i altre personal subordinat fins arribar a un total de 72 persones.
El cost de la Sindicatura puja 6,3 milions d’euros.
Podem seguir per una altra Sindicatura, la
de Comptes, amb 7 Síndics, amb un sou de ( 115.525,00) , un d’ells Síndic Major
amb ( 130.600,00). El cost total és de 12 milions / any.
Finalment, per a no cansar, exposo algunes
xifres de TV3. El canal de televisió més car i més nombrós de tots els
existents, a Espanya, amb 2.356 treballadors ( més que Tele5 i la Sexta, juntes
), i prop de mil més que Andalusia, amb un milió més d’habitants. Aquí el
director té un sou de ( 144.477,00) , amb 14 alts càrrecs, i 130 comandaments
mitjans. El promig de sou, de tota la plantilla, surt a ( 49.200,00). El cost
total supera els 300 milions / any.
He posat alguns exemples per evitar parlar
per parlar. Res millor que exposar la realitat per fer entendre que estem
lluny, molt lluny, del que hauria de ser una administració austera i eficient.
No tenim ni una cosa ni l’altra. La Generalitat disposa de prop de 200.000
funcionaris. Molts o pocs ? Depèn, en tot cas, molt mal distribuïts. Falten
metges, mestres, treballadors socials, ...i sobren buròcrates. M’indigna
escoltar quan debatem sobre racionalitat en la despesa, que un Delegat a
l’exterior, més, o menys, és la “xocolata del lloro”. Doncs, no. Pel que cobra
podríem tenir tres mestres, i si hi afegim el cost de tota la Delegació,
podríem tenir-ne vuit o deu. I el mateix podríem dir, pel cas de metges, o
altres treballadors indispensables.
L’art de presidir i gestionar una
administració és posar prioritats a l’acció de govern. Sempre s’ha de triar, perquè
mai hi ha diner per a tot. Aleshores, cal decidir què és indispensable i que és
superflu. Aquesta tria fa molts anys que el govern de la Generalitat no l’ha
dut a terme. S’ha anat fent gran i més gran, i ningú s’ha atrevit a parar i
retallar, recompondre i reestructurar. Ara toca fer-ho sinó volem acabar molt
malament. Tenim 80.000 milions de deute, i la roda no dona per a més. Sí,
necessitem un nou sistema de finançament, però no resoldrà res, sinó es
procedeix a una complerta reestructuració sota el principi de l’austeritat i el
bon govern. Ara i aquí , podeu veure que no hi som.
# posted by joan roma cunill @ 12:02 AM
Tuesday, June 09, 2020
POLÍTICA IRRESPIRABLE - art. Endavant Digital
POLÍTICA
IRRESPIRABLE.
Quanta més comprensió i col·laboració hi hauria d’haver entre govern i
oposició, més dura és la batalla per a destrossar-ho tot. No hi ha cap
lideratge sòlid, i encara menys constructiu, en cap dels partits d’oposició, de
manera que a falta d’alternatives, bona és la critica a tot i contra tots.
Així estem, des de l’endemà de les eleccions generals, amb la vista posada,
per part de la dreta més ferotge, en desestabilitzar el govern i anar a noves
eleccions. Potser creuen que la seva posició serà premiada amb uns millors
resultats. Impensable ¡¡¡ perquè en temps de crisis el que la gent valora , és
la capacitat per resoldre problemes, no per crear-ne.
Dit això, permeteu-me us proposi un exercici d’imaginació, molt adient, a
la vista dels debats i confrontacions diàries, entre govern i oposició.
Imaginem-nos el PP, en el govern, recolzat o en coalició amb Vox. Imaginem
Pablo Casado, de president, amb ministres tant entranyables com García Egea , a
Interior, Cayetana Alvarez de Toledo, a Justícia, i Díaz Ayuso, de ministra –
portaveu. Podríem ampliar la imaginació, posant Santiago Abascal de Director
General de la Policia o de la Guardia Civil, o millor encara, de ministre de
defensa. Podríem allargar la llista, amb algunes altres figures, ben conegudes
per la seva comprensió de l’estat de les autonomies, i les llibertats.
Sí, ara és imaginació, però un altre dia, podria ser realitat. Quan escolto
determinades intervencions en el Congrés o en el Senat, i ja no dic, per part
del president Torra o alguns dels seus consellers/es, la frivolitat és desbordant.
Frivolitat, al costat d’inconsciència, per atacar o votar en contra de
qualsevol iniciativa, sota el principi de que tot el que ve de Madrid, és digne
de ser rebutjat.
No es volen fer comparacions, ni extreure conseqüències, de les posicions
adoptades. Es poden fer discursos totalment destructius, sense imaginar un
canvi d’escenari, mitjançant el qual no hi hagués un partit profundament
democràtic al capdavant del govern, sinó un de profundament dretà, contrari a
la descentralització, i entusiasta d’ostentar i fer servir el poder per tot el
que creuen justificat.
Ara, aquests opositors, juguen amb foc, perquè saben que el govern
socialista ,mai trencarà les regles de joc democràtic, ni mai tirarà enrere
mesures progressistes , durament obtingudes. Però , aquest és un joc perillós.
Portar fins el límit les posicions d’oposició i ser deslleial amb els acords
pactats, o amb les regles de joc vigents, pot acabar malament, si al final, hi
ha uns resultats inesperats.
De fet, tothom té clar que els grans i inesperats resultats de Vox, son en
bona part mèrit de la confrontació dels partits independentistes, amb el govern
central i amb els propis partits catalans. Algú pot pensar, en el marc de com
pitjor, millor, que la duresa de l’extrema dreta fa guanyar vots a
l’independentisme. En algun moment pot ser que sí, però a la llarga, el
resultat pot ser demolidor.
Si en algun moment, els dos partits de dreta extrema ( PP i Vox)
aconsegueixen prou poder, poden impedir avenços en l’autogovern. De fet, ja ara
mateix la seva influència és decisiva, a l’hora de no permetre la renovació
d’òrgans essencials pel bon funcionament de l’estat de dret. No és intel·ligent
ni prudent, sumar forces per fer la política irrespirable. Al final, els
provocadors, sucumbeixen a les seves pròpies provocacions.
# posted by joan roma cunill @ 6:08 AM
Sunday, June 07, 2020
SERVIDORS PÚBLICS - art. Nació Digital Solsona
Trobo molt encertat el premi , Princesa d’Astúries de la Concòrdia , als
sanitaris de tot Espanya per l’immens esforç i dedicació, en la lluita contra
la pandèmia. Es en moments com aquests quan es veu la preparació i eficàcia
d’un servei tant essencial, com el sanitari. I és un bon moment també per a
valorar la sanitat que tenim i la que hauríem de tenir, a més de comparar amb
la que havíem tingut. D’aquestes reflexions i constatacions n’ha de sortir una
visió clara de les inversions en salut que han de tenir totes les
administracions públiques.
Aquesta pandèmia també ha aflorat organismes i institucions que estaven
aquí, però no eren especialment visibles. Em refereixo a les Forces Armades, en
tant que forces de pau i suport a les necessitats i urgències de tots els
ciutadans. Per a molts, la visió que tenien d’un exèrcit armat, tancat en
casernes , ports i aeroports militars, ha variat cap un munt d’efectius,
perfectament preparats per a tasques civils.
El mateix podem dir del cos de bombers, siguin locals, autonòmics o
estatals. La seva intervenció ha estat no per apagar focs reals, sinó els focs
de la pandèmia. I amb ells, a totes les policies municipals i autonòmiques, a
més de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Tothom dona per suposada la seva
entrega i dedicació, però en una crisis com aquesta, toca posar-hi molt més que
no pas la simple dedicació.
Arribats en aquest punt, voldria esmentar col·lectius, no tant visibles o
no tant nomenats, a l’hora dels agraïments, com son els de neteges, en general.
Què seria de tota la infraestructura contra la pandèmia sinó hi hagués un munt
d’homes i moltes més dones, fent neteja de tot, a qualsevol hora del dia i de
la nit, en dies laborables o festius ? A més, parlem de persones amb baixes
retribucions, a les qual convé tenir en compte, a l’hora de fer canvis
substancials en tot l’entramat sanitari del país. Elles i ells, també han de
tenir el seu lloc.
I no voldria acabar aquesta exposició de servidors públics, sense parlar
del món municipal. Ha estat molt injustament ignorat, el paper de tots els
càrrecs municipals, essencials perquè les decisions que prenen les
administracions, dites superiors: autonòmiques i estatals, es compleixin i
tinguin l’èxit esperat.
Molta gent creu que això va amb el càrrec o amb el sou. Molts ignoren que
la majoria de càrrecs municipals, de pobles petits i mitjans no cobren res, per
la feina que fan. I la feina pot ser immensa i complicada. En aquests casos,
sense vocació de servei, no hi ha eficàcia. El coneixement del municipi i la
seva gent, esdevé fonamental a l’hora de no oblidar ningú. Tenir a tothom
localitzat, saber la situació econòmica, de salut, de vivenda, familiar...de
tots i cadascun dels habitants, és essencial per a poder intervenir en cas de
necessitat.
Així, doncs, d’aquesta pandèmia en sortirem amb canvis profunds, a nivell
intern i extern. Ja no ens imaginarem intocables ni suficientment savis com per
parar qualsevol adversitat. Hem de ser més humils i més previsors, de cara
futures sacsejades, d’aquesta mateixa pandèmia o d’altres que puguin venir. I
participar en tot el que puguem per a estar preparats. Ser voluntari
d’organitzacions lligades a la lluita contra epidèmies, pobresa o injustícies,
és una bona via per a participar en pal·liar els seus efectes. Ho hem pogut
veure i comprovar-ho. Tinguem-ho present.
# posted by joan roma cunill @ 11:22 PM
Friday, June 05, 2020
PROMOURE INSENSATESES - art. Regió 7
Sempre he considerat que el pas per un
ajuntament, i molt especialment, pel càrrec d’alcalde/alcaldessa, forneix unes
experiències i unes maneres de fer que milloren clarament l’actuació en altres
càrrecs institucionals o empresarials.
Hi ha però, excepcions. Crec que aquest és el cas de la Consellera de
Presidència i Portaveu del Govern de la Generalitat, Meritxell Budó.
Ho dic, a la vista de les declaracions
llegides en aquestes pàgines de Regió 7, en relació a la falta de socorristes,
per a piscines i platges. Faig una breu descripció del problema. A Catalunya
tenim un dèficit de 3.000 places de socorrista, en bona part per culpa d’ un
canvi en la normativa de la Generalitat, mitjançant el qual fa tres anys, va
considerar que per exercir aquesta funció , els candidats havien de cursar un títol
professional de dos anys.
Fins aleshores, la via habitual per
esdevenir socorrista aquàtic, era seguir uns cursos de caps de setmana,
organitzats per Creu Roja o per la Federació Catalana de Natació, amb prou intensitat
i professionalitat com per a garantir la seguretat en les piscines de tot el
país. El canvi de normativa, va trencar aquesta via d’accés, i ha motivat una
enorme escassetat de professionals, fins el punt d’esdevenir impossible, la
contractació pels mesos d’estiu.
Algunes empreses del sector, han importat
socorristes d’Amèrica del Sud, d’altres CCAA i d’altres països, però continuen
faltant, centenars de professionals. Tant greu és la qüestió que hi ha
ajuntaments que no han pogut obrir piscines per no tenir socorristes
disponibles. I el mateix han hagut de fer alguns hotels, càmpings, i altres
establiments turístics. En aquests
moments, ningú es vol arriscar a tenir piscines a l’aire lliure, sense disposar
de socorrista, i en el cas de les públiques, la seva presència, és obligatòria.
Vist el problema, i les queixes
d’ajuntaments i establiments privats, no se li acut a la Consellera altra
sortida, que la de mirar cap una altra banda, i prometre que no hi haurà inspeccions, fins el 30 de setembre.
Es a dir, farem vista grossa a les il·legalitats, i els inspectors de la
Generalitat faran vacances, de manera que podeu posar persones sense la
titulació requerida, a piscines i platges. Senyor meu, això ho diu una
Consellera de Presidència, de la Generalitat de Catalunya. I no és la primera
vegada, perquè l’any passat ja varen proposar el mateix.
A quin alcalde / alcaldessa se li pot
ocórrer obrir les piscines municipals, sense professionals titulats ? A cap.
Vaja, a cap que tingui prou sensatesa, com per saber que s’hi juga el físic i
quelcom més. Sense modificar la normativa, ningú es pot saltar la llei. Cap
funcionari, signarà ni autoritzarà la contractació de professionals no
titulats. Es impossible. Seria una insensatesa total, perquè davant qualsevol incident,
i ja no dic accident, seran els tribunals els qui dictaminin. I puc assegurar
que cap mirarà cap una altra banda.
Què caldria fer ? Ho he dit i repetit
dotzenes de vegades, que va ser un greu error, la modificació de la normativa
de socorristes. No és igual fer de socorrista en una piscina de 200 o 250 m2 de
làmina d’aigua, que en una piscina olímpica. I encara menys fer de socorrista
de platja. Aleshores, tornem als cursos de socorrista aquàtic, en dues
categories. Una, senzilla, per a piscines de lleure i turisme ( de menys de 300
m2 de làmines, sumades la gran i la petita de xapoteig) i una segona categoria
per les piscines olímpiques i les platges, i aquí, si es vol, que sigui
mitjançant un cicle formatiu. Amb aquesta variació, salvaríem la manca de
socorristes a tot Catalunya, i faríem possible que estudiants i joves en
pràctiques, podessin obtenir uns diners, fent de socorristes en piscines de
lleure i turisme. El que no es pot fer és promoure la insensatesa de no cobrir
les places amb professionals titulats. Això suposa fer equilibrisme i jugar amb
el trapezi , sense xarxa. I mai, mai, un membre d’un govern, pot incentivar
l’incompliment de la legalitat.
# posted by joan roma cunill @ 11:02 PM
