Friday, March 30, 2018

 

NO ÉS HORA DE RETRETS - art. Regió 7


NO ÉS HORA DE RETRETS.
No és hora dels retrets, sinó del retorn a la normalitat, al país. En els darrers anys, s’han construït dos relats, diametralment oposats, respecte de cap on anar , i sobretot com anar-hi, fins arribar al dramàtic moment actual.
Els partits independentistes, varen creure poder tirar endavant, de forma unilateral, el camí cap a la independència, imaginant una via fàcil, lliure i sense entrebancs, especialment complicats. Es donava per fet, la paràlisis del govern central, la inacció dels tribunals, el recolzament de la comunitat europea i internacional, i no quedava cap altre obstacle que la voluntat popular. Una voluntat, interpretada com a clarament majoritària, encara que no disposés de la majoria social, ni de la representació dels dos terços del Parlament ( 90 diputats) indispensables per a poder modificar les normes vigents.
El guió construït, parlava de manifestacions, concentracions, mocions, ....com a base per aconseguir la independència. I considerava suficient, la força obtinguda, en les consultes del 9 N, 1-O, i eleccions al Parlament, com a element fonamental per tirar endavant, la decisió presa: independència unilateral, trencant amb l’Estat, i l’estat de dret, figures essencials de preservar, en un sistema democràtic.
Per l’altre costat, els constitucionalistes, dintre dels quals m’incloc , considerem lícites totes les idees, i tots els objectius, sempre i quan es defensin, per la via de l’estat de dret. Entenent per estat de dret, el conjunt de lleis i normes que regulen el funcionament del conjunt de l’Estat. No pot haver-hi democràcia, sense el compliment de les lleis vigents. Lleis que tots els càrrecs institucionals hem jurat complir i fer complir. Res més senzill, doncs, que acatar la legislació, agradi o no, fins no sigui canviada. I no és de rebut, veure com polítics que han jurat les normes fonamentals, es permeten convertir-se en perjurs, sota el criteri de pensar que només estan obligats a complir les lleis que els agraden, però no les que els desagraden.
En resum, d’aquests dos relats, n’ha sortit un país fortament dividit, enfrontat, i perdut en un laberint d’accions i reaccions de difícil sortida. Podem quedar-nos, en les discussions i retrets del perquè hem arribat fins aquí, o de com s’hauria d’haver actuat, anys enrere, o en temps de la Transició. El pas del temps és inexorable, i no en traurem res de la confrontació estèril. Ara, és hora de construir un nou relat, diferent dels dos que hem tingut, per trobar una nova via raonablement satisfactòria.
Hi ha hagut errors enormes, en el passat, respecte justes reivindicacions que no s’han tingut en compte. El comportament del govern central, ha estat lluny del que hauria hagut de tenir, envers les sensibilitats socials, culturals i històriques dels catalans, però no podem justificar aquests comportaments, amb la via empresa, de trencament de totes les normes vigents. El traspàs de la via política, a la via dels tribunals, ens ha portat al lloc on estem ara, amb greus repercussions personals, polítiques i socials. Per sortir-ne, millor no mirar al passat, per a construir un present diferent. Un present totalment respectuós amb la legalitat, començant per elegir president /a, formar govern, iniciar la legislatura en el Parlament, i construir ponts de diàleg, dintre de Catalunya i d’aquí, cap en fora.
Per fer-ho, arribats al punt on estem, res millor que un govern transversal. Un govern amb presència de partits independentistes i constitucionalistes, per a pactar un programa de govern pels propers quatre anys. Fugim de la provisionalitat, i posem les bases per normalitzar el país. Tardarem anys a aconseguir-ho, perquè hi ha ferides profundes i trencaments difícils de curar, però no queda altre remei que intentar-ho. No és hora de retrets, és hora de construir.


Thursday, March 29, 2018

 

PRIMERS CAMPAMENTS - art. Diari de Terrassa




PRIMERS CAMPAMENTS.
Quan volten pel poble ,els primers nens i nenes amb uniformes d’agrupaments escoltes, sabem que arriba Pasqua. I sí, tenim ja en el municipi, al voltant dels primers tres-cents joves que s’han instal·lat, en els camps preparats per acollir-los durant uns dies, com ve sent habitual, des de fa molts anys.
Saldes i Borredà, son els dos principals llocs de destí , per a molts agrupaments que busquen en el Berguedà, la natura i la tranquil·litat que no tenen, a les seves ciutats. Aquesta presència obliga els ajuntaments a estar preparats per si cal donar un cop de mà, en cas de necessitat. La immensa majoria ve preparada i organitzada, però de tant en tant tenim algun grup que cal avisar sobre els inclemències del temps, i no permetre improvisacions que ens portarien problemes, a tots plegats.
Aquests dies, les temperatures de nit, poden arribar perfectament als tres o quatre graus sota zero, de manera que dormir en tendes de campanya, es converteix en un art de bon material, i perfecte instal·lació. Si a tot plegat, hi afegim alguna tempesta, no és fàcil arribar mullats al poble, cas de fer alguna caminada des del campament.
Per aquest  motiu, sempre tenim a punt les escoles del poble, per si han d’acollir algun grup que no vingui prou preparat, o que es trobi amb algun imprevist de prou entitat, com per justificar l’acolliment. No solament ara per Pasqua, sinó a l’estiu, quan a finals de juny comencin arribar els campaments d’estiu, amb grups de tota mena, que s’aniran rellevant, a raó de cada desena o quinzena de dies.
Com Alcalde, sempre hem donat el màxim de facilitats per a poder venir al poble, perquè ho considero una doble bona inversió. En primer lloc, que el jovent de ciutat conegui la realitat dels petits pobles, és molt positiu, perquè els hi trenca algunes imatges que no coneixien o només coneixien per televisió. En segon lloc, perquè toquen natura cada dia, i aprenen a que pot ser amable i perillosa ,alhora. Poden trobar-se algun estiu, amb tempestes seques, plenes de llamps i trons, com mai havien vist ni somiat, o tempestes de pluja que obliguen a saber com s’han de col·locar les tendes per no quedar xops. També aprenen la prudència necessària, per no fer travesses d’un lloc a un altre, sense planificar i preparar bé el desplaçament, sota el perill de perdre’s o passar nits a l’aire lliure, amb temperatures que res tenen a veure amb les de la ciutat, d’on provenen.
En tercer lloc, hi ha la previsió de futur. Tot infant que ve al poble, segur hi tornarà al cap d’un temps ,curt o d’uns anys. Es una de les millors inversions perquè si cada any, passen pel poble uns dos mil infants, son dues mil veus que parlen del poble i el seu entorn, a parents i amics, que tindran interès en veure personalment, el poble on han estat.
I per evitar males pràctiques, ajuntaments, serveis de joventut del consell comarcal i Generalitat, ens posem d’acord per vigilar i inspeccionar els grups , garantir que tinguin els monitors adequats, i ben formats. En el passat, hem tingut algunes experiències de males pràctiques, en grups esporàdics, plens de bona voluntat, però mancats d’eficàcia, que ha motivat l’increment de vigilància i supervisió. I també, darrerament, s’han eliminat alguns llocs d’acampada que no eren els més adequats per acollir campaments, per la seva proximitat a torrents o rieres, o per no estar prou ben comunicats, cas d’haver d’acudir en casos d’emergència.
Així, doncs, arribats els primers campaments, hem entrat a la primavera, i ben aviat tindrem la segona tongada, amb l’arribada de l’estiu. Per a molts nens i nenes, la primera experiència de contacte directa amb la natura i la vida en un campament. Una bona experiència.





 

RECUPEREM LA SENYERA - art. el 9 Nou

RECUPEREM LA SENYERA.
Curiosa contradicció la que vivim i patim, en relació al nostre símbol més representatiu i estimat : la senyera. Prohibida durant la llarga nit del franquisme, amb dures batalles, per la seva recuperació i exhibició, penada amb dures penes de presó, mostrada amb orgull i solemnitat, una vegada recuperada la democràcia, l’apartem, l’amaguem o directament la substituïm per una altra que no representa  tot el poble català, sinó només a una de les parts: l’estelada en versió blava o vermella.
Quedarien parats, bocabadats i indignats, els nostres avantpassats, a la vista d’aquest menyspreu, envers el símbol que ens unia i ens representava. I molt més, aquells milers d’activistes i patriotes de la causa que aprofitaven qualsevol esdeveniment per a treure-la dels amagatalls per exhibir-la, amb greu perill , per a la seva integritat física  i professional.
Davant aquesta contradicció, algun dirigent independentista, em va explicar que retirarien les estelades, i recuperarien la senyera, una vegada assolida la independència. Havien decidit ???, aquesta estratègia, no sabem qui, d’una manera transitòria, provisional, durant el temps que durés el procés. Estranya estratègia i estranya decisió, la de substituir un símbol global , per un de particular, però el cert és que tenim el territori ple d’estelades, i buit de senyeres.
Arribats en el punt on estem, no sé si els protagonistes i impulsors d’aquesta mesura, creuen haver assolit els objectius buscats. El que sí considero lamentable, és haver arraconat i amagat el nostre símbol nacional, i seria hora de recuperar-lo per retornar-lo al lloc que li correspon.
En aquest llarg procés que hem viscut, hi ha hagut grans contradiccions amb el que sempre havia defensat el catalanisme polític, social i cultural. La decisió d’uns pocs, ha estat acceptada silenciosa i covardament per molts, amb considerables danys al patrimoni comú de tots els catalans.
S’ha caigut en la trampa , típica dels populismes, de qui no està amb mi, està en contra meva, i si els primers son els que reparteixen el carnet de bon o mal català, se’ls hi permeten accions que mai s’haguessin hagut de permetre.
Els edificis públics, els espais comuns, no han de ser patrimoni d’uns pocs, sinó de tots. Es per aquest motiu que hi ha reglamentat els símbols que poden estar-hi, amb el degut respecte per a tots ells. No és de rebut demanar respecte pels propis, i menystenir els dels altres, perquè no es pot construir res, des de la divisió i el sectarisme. Aquest ha estat un dels grans errors dels partits independentistes, volent imposar uns símbols, unes maneres, unes decisions i fins i tot un trencament de les regles de convivència, sota el criteri que els seus arguments havien de passar per damunt dels dels altres.
Així hem arribat on estem. Un país, exemple de progrés i qualitat de vida, ha perdut el prestigi guanyat al llarg de molts i molts anys, i ens hem ficat en un forat de difícil sortida. Alguns prepotents i il·luminats, es varen creure portadors de la veritat única i indiscutible que podien imposar, malgrat no disposar d’una majoria social que les recolzés, ni unes lleis que les sustentés. L’aventura no podia acabar bé, i el fracàs estava més que anunciat des del principi.

Som a temps de recomposar els danys causats, acceptant els errors comesos, i refent els ponts trencats. I una bona manera de començar una nova etapa, seria recuperant els símbols que sempre ens han representat i pels quals sempre hem lluitat. Recuperem la senyera, posem-la en tots els espais públics i comuns, i qui cregui que vol continuar amb “la seva”, que la posi en els seus espais particulars. Respecte per les idees particulars, però compliment estricte de la llei de tots. Aquest és el principi fonamental que sustenta un país democràtic. 

Tuesday, March 27, 2018

 

LA INCONSCIÈNCIA DELS INCONSCIENTS - art. Blogesfera socialista



LA INCONSCIÈNCIA DELS INCONSCIENTS.
Per raons dels càrrecs actuals que ostento, i pels contactes que mantinc, per càrrecs anteriors, he pogut tenir accés a nombrosa informació sobre tot el relacionat amb el procés independentista, de manera que ningú s’estranyi de la duresa i contundència d’algunes de les meves afirmacions, en aquest o altres articles que publico, en diferents mitjans de comunicació de la Catalunya Central i territoris adjacents.
A ningú agrada veure persones a la presó, a ningú li agrada veure com persones fugides van sent detingudes, com tampoc a ningú agrada saber, com de contundents seran les actuacions futures , a nivell judicial, contra persones que ostenten o han ostentat càrrecs de representació política o funcionarial.
Perquè hem arribat en aquest punt ? Hi ha hagut un cúmul de circumstàncies, que han portat nombroses persones, amb importants càrrecs de govern, a exercir les seves funcions, amb ànims messiànics, pensant que representaven “el sentiment i desig del poble català” i que aquesta representació les alliberava dels juraments fets, respecte els deures de complir i fer complir els preceptes constitucionals i estatutaris.
Moguts per aquesta voluntat, creien poder fer el que tenien de fer, per assolir l’objectiu decidit: la independència de Catalunya, al cost que fos. Es podia trencar tot, es podia prescindir de tot, com tal s’arribés a l’objectiu perseguit. Sembla impossible, en persones amb prou coneixement de la realitat, o amb prou contactes externs com per arribar a aquestes conclusions, però el cert és que es va iniciar un camí cap al desastre, amb ben poques o nul·les opcions de reeixir.
I en aquest camí hi ha hagut de tot. Des de persones sinceres, honestes, voluntarioses, emportades per un sentiment de pertinença a un col·lectiu elegit per alliberar Catalunya del Madrid diabòlic, etern enemic dels catalans, fins a d’altres persones que simplement passaven per allà, i varen creure adient aprofitar la ocasió per treure’n uns bons beneficis, fossin a nivell de càrrecs ben remunerats, fossin mitjançant contractacions interessants o pensant en un futur proper, cas de sortir bé, l’experiment, estar ben situats per recollir beneficis.
De tot i més, hi ha hagut en aquest llarg procés. S’han dut a terme accions, increïbles, pel que tenen d’inconscients, agosarades o simplement impensables en un país democràtic. Varen menysprear el govern Rajoy, creguts que un president tant inepte i tant poc eficient, podia reaccionar de manera contundent. Varen menysprear el poder de l’Estat, però sobretot varen ignorar el que comporta trencar amb l’estat de dret, protegit pels alts funcionaris de l’Estat, i sobretot protegit per un poder judicial, inexorable en la persecució de delictes, relacionats en posar en perill l’existència del propi Estat que han jurat defensar.
Tanta ignorància, tanta il·luminació i tanta inconsciència, va produir moviments insensats que han donat peu a arribar a la situació actual. Conec bé, els avisos, advertències, consells... donats per juristes de prestigi provat, a tots els membres del govern català, als membres de la Mesa del Parlament, a alts càrrecs dels Mossos d’Esquadra, i a càrrecs rellevants dels partits independentistes. I no solament foren juristes de prestigi els avisadors, sinó altres polítics catalans , espanyols i d’altres nacionalitats que varen fer arribar la insensatesa de les accions que portaven a terme o que tenien previstes.
Atrevir-se a riure de les resolucions i advertiments del Tribunal Constitucional, contra decisions de la Mesa del Parlament o del Consell Executiu, és impropi de persones prudents. En alguns casos, varen rebre 7 ( set) resolucions del TC, contra actes que volien emprendre, i tanmateix les varen ignorar.
A tots ells, se’ls va avisar i advertir de les greus conseqüències que patirien si les portaven a terme. No varen fer cas a les advertències i ara pateixen o patiran l’acció implacable de la justìcia. No parlo de venjança, perquè, no estic d’acord en acusacions de dependència o sotmetiment dels jutges als dictats del govern, per cada un que pugui acceptar pressions, n’hi ha 99 que no les permetrien.
Tampoc em fico en si és correcte o no l’acusació de rebel·lió. A diferència de molts articulistes i opinadors, no sóc jurista ni pretenc donar lliçons de dret a ningú. Serà el tribunal, qui ho dictamini, i agradi o no el que resolgui, ho haurem d’acatar. Tant senzill com això. Però, acabo dient que sap greu la situació en la que es troben alguns dels protagonistes, però eren conscients del que feien, i tanmateix varen obviar i menystenir tots els informes, dictàmens, avisos, consells i perills en els que es ficaven. No poden al·legar desconeixement ni sorpresa, perquè era evident ,el final que els esperava.
I convindria tenir present els danys i perjudicis causats a centenars de milers de persones. De fet, a tot el país i a tot l’Estat. Som milers i milers els que hem vist trencades amistats de molts anys, els que han patit desavinences familiars, els que han perdut o perdran lloc de treball, ... algú pensa en tota aquesta gent ? Algú ha avaluat els greus danys a la convivència, en un país que era modèl.lic ? Algú creu que la inconsciència dels inconscients, no ha produït uns danys terribles, que tardaran molts anys a guarir ? Qui se’n fa responsable ? Ho hem de carregar tot a les espatlles de Madrid , o hi ha responsables amb noms i cognoms, aquí mateix.

Acabo. Puc assegurar com a militant socialista, que el PSC ha fet tot el possible per evitar trencaments i derivacions perilloses del procés. No hem estat nosaltres els impulsors del 155. El 155 es podia haver evitat amb la convocatòria d’eleccions anticipades, o simplement amb una actuació ,mínimament prudent dels partits de govern. Estem cansats ja de la sempiterna acusació dels partits independentistes, contra nosaltres, per imputar les conseqüències del que han fet ells. Que cadascú assumeixi els propis errors, i sobretot que eviti la seva repetició. 

Sunday, March 25, 2018

 

XOC DE TRENS ? - art. Nació Digital Solsona

XOC DE TRENS ?
En aquestes mateixes pàgines de Nació Digital, vaig exposar fa mesos, el perquè del fals concepte de “xoc de trens”, entre Catalunya i Espanya, en el marc del procés independentista. La desproporció de forces és tant enorme, que era impensable parlar d’un xoc de trens. Més aviat parlava d’un xoc ,entre un tràiler i un 600.
Quan parlo de forces, no em refereixo a forces de seguretat, ni militars, no. Em refereixo a les eines que dona a cadascú l’estat de dret, i al fet d’estar dintre de la UE, on determinades conductes i accions, queden fora de tota cobertura legal.
No hi havia cap possibilitat d’èxit en la fugida endavant , protagonitzada pels partits independentistes, degut a errors incomprensibles en els plantejaments i estratègies adoptades. Quan es repassen les accions i actuacions dutes a terme, s’arriba a la conclusió que varen ser dissenyades per somiadors, aventurers i polítics inexperts. Només així es poden entendre els canvis constants de guió, o la creença d’una realitat europea i internacional, totalment inexistents.
Varem ser molts els que avisàvem del mal camí emprès i de la impossibilitat d’arribar a port. Quan un vaixell perd la brúixola , té el timó espatllat, i el timoner no sap cap on anar, és impossible arribar al destí volgut. Doncs bé, estem en el pitjor dels escenaris. Acaben de detenir l’ex president Puigdemont a Alemanya, i tot fa pensar en la detenció de la resta d’ex membres de l’anterior govern, en els països on s’han refugiat.
El predicat xoc de trens, s’ha convertit en el xoc previsible, desproporcionat en quan a forces d’una banda i una altra. Les presses i les improvisacions, a més del mal càlcul de forces, han produït aquest resultat. I el pitjor fou, trencar amb l’estat de dret. Si algú vol fer un pols a algú altre, ha de procurar carregar-se de raons legals, per evitar caure en el descrèdit. En el nostre cas, els partits independentistes no van voler seguir els exemples escocès i quebequès, en el sentit de respectar la legalitat vigent.
Aquí, l’excusa de tenir un govern central poc dialogant, prepotent, i clarament centralista, va justificar trencar amb l’estat de dret. Greu error, perquè es van perdre moltes de les raons que donaven força al moviment. Totes les idees es poden defensar en democràcia, però sense voler-les imposar per vies no democràtiques. I aquí es varen voler imposar lleis, vulnerant les lleis fonamentals, contingudes en la Constitució i l’Estatut. 
Aquest va ser l’immens error dels partits independentistes, perquè els va fer sortir de les vies de la democràcia, per entrar en la il·legalitat i la imposició de normes, sense el degut aval de les urnes. Vull recordar que com a Diputat, vaig participar en el debat i votació del Reglament del Parlament, a més de l’actual Estatut. Per acord entre tots els grups parlamentaris, varem pactar que qualsevol modificació de les normes, hauria de comptar amb els dos terços de la Cambra Catalana. Es a dir, fan falta 90 diputats, per modificar les regles de joc, i no ho poden fer ni 72 diputats ni 70. Han de ser 90, perquè així ho varem establir tots els diputats del Parlament.

I els dies 6 i 7 de setembre de l’any passat, aquest acord català, sense cap intervenció de Madrid es va vulnerar. Greu error, perquè es va entrar en la il·legalitat , i d’aquí, cap a noves il·legalitats, tombades per resolucions del Tribunal Constitucional. La resta ho sabem: desobediència, prevaricació, malversació, possible sedició o rebel·lió. Una bola de neu, que en pocs mesos va créixer, sense ànims, valentia o seny per aturar-la, i retornar a la legalitat. Estem en un moment de gran fragilitat . Ara és quan la situació requereix l’esforç i la saviesa de persones valentes i prudents, que sàpiguen gestionar la crisis, com per portar-la a bon port. Ens cal elegir president/a, formar govern, i obrir una nova etapa, allunyats de les aventures i decidits a normalitzar el país. Per fer-ho, dosis immenses de seny aquí i allà. Tots anem en el mateix vaixell. 

Saturday, March 24, 2018

 

INSISTIR I PERSISTIR EN EL DESGAVELL, art- Regió 7



INSISTIR I PERSISTIR EN EL DESGAVELL.
Esgotats ja, tots els adjectius existents i imaginaris, respecte els tràmits per elegir president i poder formar govern, he decidit substituir l’article enviat anteriorment, per aquest . En l’anterior, llençat a la paperera, feia referència a la paràlisis del Parlament de Catalunya, i el dany que causa a tot el país i la seva gent, el no tenir govern, ni acció parlamentària.  Algun dia podrem valorar, en la justa mesura, els danys causats, però queda clar que son i seran immensos. Els més entestats i fanatitzats, no els volen reconèixer i traspassen les culpes al govern central, però la realitat és que mai ningú podia imaginar tantes bestieses, en tant poc de temps.
Escric aquestes ratlles, abans de saber com ha acabat la convocatòria de ple, i les vicissituds posteriors, a nivell polític i judicial. Es igual, perquè la nova iniciativa té tots els números per acabar fatal. Per a alguns, no ve d’aquí, enfonsar una mica més el prestigi de Catalunya, i amb ell, el d’Espanya. Creuen que com pitjor les coses vagin, millor per les seves aspiracions. De fet, tampoc ningú especifica quines son les aspiracions perquè tot el guió ha quedat destrossat. Encara no s’han donat compte que per molt que viatgin per l’estranger, per molt que vulguin fer creure que, a Espanya ,no existeix, l’estat de dret, no hi ha cap possibilitat d’implementar la república.
Així, doncs, ens hem de preguntar, cap on ens porta aquesta gent ? Tampoc sé ben bé, qui és aquesta gent ? Qui realment mana a nivell de Junts x Cat ? Qui a nivell d’ERC ? i qui a nivell de la CUP ? Com és possible que un parell de persones, noves en política, semblin portar el timó, sense carta de navegar ni brúixola, vistos els resultats. Com es pot presentar un candidat a president, sense haver-ho consensuat, amb els tres grups sencers ? I com es poden fer consultes, per part del President del Parlament, via telefònica, amb una convocatòria urgent, sense complir amb uns requisits mínims de protocol i normes establertes ?
Cada vegada tinc més clar, que si s’havia d’aplicar el 155, millor haver-ho fet el dia 8 de setembre, després de les pitjors sessions parlamentàries ,de la història de Catalunya. Unes sessions, només vistes en països llunyans, sense democràcia consolidada, exemple de falta de respecte a les lleis vigents. Ens haguéssim estalviat els dolorosos efectes del dia 1- O, amb una desproporcionada i estúpida actuació política i judicial, que tant d’arguments ha donat a una part dels independentistes. I també s’hagués evitat, arribar a la situació actual, amb persones empresonades i altres, a l’estranger.
Però, és que a banda de tot el vist, comprovem com es busca empitjorar la situació, amb constants desafiaments als jutges, tribunals, i a l’estat de dret. No compartir decisions judicials, és comprensible, jo tampoc comprenc algunes de les seves decisions, però no per això, hem de trencar amb la legalitat i emprendre vies totalment il·legals, a més d’il·lògiques . I creure que darrere de tota decisió judicial hi ha la mà del govern central, és desconèixer el funcionament de la justícia, per molt que la puguem criticar.
Precisament, quantes més decisions mal destres, políticament parlant, ha pres el govern central, més exigència de respecte a l’estat de dret, hauria d’haver-hi hagut a Catalunya. Doncs, no. Han volgut trinxar la legalitat, sotmetent el Parlament a decisions i actuacions mai vistes ni contemplades en el Reglament del que ens vàrem dotar els parlamentaris, anys enrere. Havíem jurat complir i fer complir els preceptes del seu contingut, i veiem com cada dia que passa, surt algú, justificant saltar-se’l o interpretant-lo al seu gust. Encara alguns protagonistes no han comprès, ni acceptat la derrota de la unilateralitat i la impossibilitat de continuar per les vies absurdes que han emprès. Una bona mostra de viure en una altra realitat, i una demostració clara que el poble català no els importa realment.



Thursday, March 22, 2018

 

ESCOLES RURALS, EN PERILL - art.Diari de Terrassa

ESCOLES RURALS, EN PERILL.
Actualment, hi ha prop de cent escoles, a Catalunya, en perill de desaparició per manca d’alumnes. Una escola, entra en perill de tancament, quan no supera els cinc alumnes inscrits. Això, demostra el grau d’envelliment i desertització d’una gran part del territori català, fins el punt d’esdevenir un dels grans problemes del país, encara que molts, ara tinguin en el cap, altres dèries, d’impossible solució i divaguin per l’estranger, a la recerca del poder perdut.
La crua realitat, és que de nou-cents quaranta-set municipis que té Catalunya, n’hi ha sis-cents que perden població, des de fa anys, i arribats a un cert punt de petitesa, la davallada es converteix en irreversible. Vol dir que per sota dels dos-cents o tres-cents habitants, recuperar forces, i recuperar habitants és molt, molt difícil, per no dir impossible.
Perquè hem arribat en aquest punt ? Era irremeiable aquest descens ? Com moltes coses en la vida, no hi ha gairebé res impossible. Ara bé, convé posar-hi els recursos i esforços necessaris per trencar aquesta tendència. A diferència del que s’ha fet en altres indrets, aquí, s’ha parlat molt de reequilibri territorial, de compensació entre territoris, de desenvolupament rural...però, la realitat , pura i dura, és la que és. La dinàmica segueix el seu curs, sense polítiques aturadores o compensadores.
Aquí, caldria haver fet, el que va fer Suïssa, en el seu moment, com també alguns altres països, amb tendències concentradores a les ciutats. Fomentar l’activitat rural, mitjançant compensacions, a tots els nivells i en tots els àmbits. No simplement, creant una Direcció General de Desenvolupament Rural, amb pocs recursos i poques atribucions, sinó amb una autèntica política global del govern i amb ell, de tots els departaments. Parlo de la Generalitat, com ho hauria d’haver fet, el govern central.
A tot Espanya, hi ha més de dos mil nuclis urbans, a punt de desaparèixer. Una situació crítica que aboca una bona part de l’interior del país, a la complerta desertització amb tot el que significa, d’abandonament de camps i conreus, falta de protecció del territori, modificacions de paisatges i altres mals, llargs d’enumerar.
La falta d’oportunitats, porta els joves a marxar, envelleix la població, molts serveis es van aprimant, fins a desaparèixer, i amb ells, la poca gent que queda, decideix marxar, o esperar el darrer adéu. En tots aquests pobles, l’escola, és el símbol de la resistència i la permanència. Un poble es defineix, per un ajuntament, una escola, un campanar...quan un d’aquests elements es perd, la pèrdua sol ser irreparable. No s’estranyi ningú dels grans esforços per superar les dificultats i mantenir els serveis bàsics. Als anteriors, hem d’afegir-hi el consultori mèdic, la farmàcia, alguna botiga, bar , restaurant...elements essencials d’activitat econòmica i social.
Fins fa dos anys, la Generalitat no va acceptar una demanda, de molts anys enrere, com fou la de poder posar un cicle infantil, dintre de les escoles rurals. Era una manera d’arrelar els més petits, en el poble, evitant haguessin de marxar, i quedar-se fora del poble. Ara, ho tenim, pagant, els ajuntaments, però els grans retards, produeixen grans danys, i costa remuntar el temps perdut. I si una cosa cal dir, és que les escoles rurals, tenen uns avantatges impossibles d’aconseguir en les de ciutat. Una educació personalitzada, propera, arrelada al poble i a la gent, sana i saludable, de manera que el resultat educatiu és esplèndid. Es hora d’atrapar el temps perdut i aconseguir salvar, quantes més escoles rurals millor, perquè son fonamentals per evitar la pèrdua de vida en el territori de l’interior del país. Pocs governs han cregut important el reequilibri territorial, ara en podem veure les conseqüències.






 

PARLAMENT PARAT - art. Blogesfera socialista


PARLAMENT PARAT.
Durant anys, els diputats varem batallar per convertir el Parlament, en el centre de la política catalana, amb esforços considerables, per evitar ser “tapats” per l’acció de govern. Els governs Pujol, no eren gens proclius, a venir a donar explicacions en el Parlament i encara menys, a ser supervisats i controlats, de manera que les tensions eren habituals, a l’hora d’exigir la primacia de la Cambra Catalana.
Malgrat aquestes dificultats, el Parlament va anar complint amb les seves obligacions, i amb els lògics alts i baixos, la seva feina era visible, i sobretot eficaç. Tots els governs, en un estat democràtic, han de ser supervisats i controlats per la oposició, i el lloc per fer-ho, és el Parlament.
Aquesta és una de les tasques. N’hi ha una altra, tant o més rellevant, com és la legislativa. La d’elaboració de lleis, modificació o reforma, per posar-les al dia. O simplement per fer-ne de noves, d’acord a les necessitats del temps que vivim.
Una de les anomalies, una més, de les que estem vivint, és la paràlisis del Parlament, a l’espera d’elegir president, formar govern i iniciar la tasca parlamentària. En prop de quaranta anys de democràcia recuperada, no s’havia donat mai la situació que patim. I dic patim, perquè és inquietant veure passar els dies, les setmanes i els mesos, sense una data concreta, per posar en marxa l’acció de govern.
No consola, en absolut, alguns exemples d’altres indrets on varen patir retards, tant o més perllongats. Mal d’uns, consol de tontos. Es més, allà continuaven tenint un govern, en funcions. Aquí, ni això. I tots sabem que governar obliga a prendre decisions petites o grans, tots els dies de l’any, i per molt que continuïn alguns alts càrrecs i funcionaris, no hi ha cap acció de govern, pròpiament dita. En tot cas, resolució de petits temes tècnics, i prou.
A tot el país, hi ha multitud de peticions que esperen resolucions de govern. De fet, moltes ja venen d’anys enrere, per culpa d’una gran inacció del darrer govern, més preocupat per mostrar la seva astúcia, en determinades accions , que no pas dedicació diària, a resoldre els temes quotidians.
Sovint em pregunto, tant malament anaven les coses, com per emprendre el camí del procés ? Eren certes les topades, les incomprensions, i perquè no, el menysteniment del govern central, envers moltes demandes catalanes, però abans d’iniciar una fugida cap a “terres ignotes”, calia buscar altres formules més viables i eficients. Ara mateix, es bo seguir el camí del País Valencià, per comprovar una altra manera de fer les coses. Serà interessant veure’n els resultats.

Però, tornant al que deia. No podem tenir el Parlament parat. I no es posarà en marxa que no tinguem govern constituït, i efectiu. El país està perdent unes oportunitats que no tornaran, i no es pot frustrar tot un poble, per les dificultats d’entesa entre dues o tres forces parlamentàries. El panorama sorgit de les eleccions, era força previsible, i ha donat prou representació com perquè es pugui formar govern. No s’entenen les dificultats ni l’entestament en voler fer propostes sense viabilitat. La política és l’art del possible, i no és de rebut, contemporitzar i pensar que el temps arreglarà les coses. Portem massa temps, sense govern, i amb el Parlament parat. Es hora de posar en marxa i deixar propostes d’unilateralitat que no son viables, per passar a governar , a fi de resoldre els problemes immediats dels ciutadans. 

Tuesday, March 20, 2018

 

CONTINUA L'EMBOLIC, I EL DELIRI VIATGER- art. Nació Digital Solsona



CONTINUA L’EMBOLIC I EL DELIRI VIATGER.
Les necessitats del país, i la seva gent, han passat a ser coses secundàries, i l’important és anar embolicant la troca, i donar peu, a les ànsies turístiques dels fugitius, a l’estranger. Es increïble, el grau de despropòsits que es poden acumular amb tant poc de temps, i el grau d’insensatesa que demostren els capdavanters del principal partit independentista, Junts x Cat, en les persones d’Eduard Soler i Elsa Artadi. Cada dia que passa, demostren la total incapacitat per gestionar resultats, i portar la nau ,a port.
I en aquest deliri viatger, creuen sumar punts i trobar complicitats, en els països visitats, com si fossin portadors de la bona nova, o de noves formes d’entendre la política. No tenen ni idea de la fortalesa de la democràcia i de l’estat de dret que impera en aquests països, i de la sensació de ridícul espantós que produeixen, quan expliquen com varen dur a terme un cop d’estat civil, en el Parlament de Catalunya els dies 6 i 7 de setembre de l’any passat, o com de natural troben, carregar-se la Constitució i l’Estatut d’Autonomia.
Tampoc entenen, la qualificació de covardia, per la fugida a l’estranger, deixant mig govern , en el país, sotmès als tribunals i a penes de presó, quan ells gaudeixen dels privilegis d’una vida, envoltada de comoditats i luxe. I no son conscients de les conseqüències de la fugida, pels qui s’han quedat aquí, ni pel que representa per a ells, el futur. Un futur, sense retorn possible, amb greus problemes per a allargar la fugida, quan hagin de renovar carnet d’identitat i passaport, o quan algun jutge decideixi emprendre accions judicials, amb ordre de captura, ni que sigui pels temes menors.
Creuen que omplir un local amb un centenar de persones, fa tremolar les estructures de l’Estat espanyol, i el porten a uns nervis i tremolors, com mai havien sentit...Santa Innocència, com de fàcil és viure en una altra dimensió, i quants esforços han de fer, per fer veure que estan treballant per la causa.
Una causa, que comença a tenir esquerdes importants. Ho estem veient en les noves actituds d’Omnium, o amb les batusses internes a l’ANC. I més greu encara, amb les clares discrepàncies dintre de Junts x Cat, entre els fidels a Puigdemont, i els representants del PDECAT,  Com igual d’importants, son les diferències amb ERC, cansada de veure un espectacle diari, que els deixa en un paper d’actor secundari, de molt mal portar.
Es fa difícil fer pronòstics, però si dura gaire aquest espectacle, ERC i PDeCat, potser hauran de pensar en si no els convé arribar a algun acord amb el PSC i els Comuns, per conformar algun pacte i trencar la via morta en la que es troben ells, i amb ells, tot el país. L’ex Conseller d’Economia, Mas – Culell, bon coneixedor de la realitat del país, i especialment de la seva economia, ja ha deixat clar que les empreses i entitats que han marxat, no tornaran. Hi ha, doncs, uns danys definitius, però poden augmentar si no s’atura la bogeria política que vivim, protagonitzada per persones, mediocres que viuen una altra realitat.
I tenir com a prioritat fer mal a l’Estat, en comptes de pensar en el mal propi, ni en recuperar les institucions, és la millor manera de demostrar que quan més aviat prescindim d’aquests personatges, millor pel país. A veure si alguns valents, donen el pas, i aconseguim no fer més shows, ni demostracions d’estupidesa màxima, i retrobem el seny perdut.



Monday, March 19, 2018

 

COMARCA. RESULTATS DE MAL ADMINISTRAR - art. La Rella

COMARCA: RESULTATS DE MAL ADMINISTRAR.
Agraeixo l’article del Sr. Ambrós de Lluçà (La Rella num.438), comentant un de meu anterior, respecte el futur de la comarca del Lluçanès. Avança que no és polític, però vol opinar. Només faltaria. Es més, tot el contingut de l’escrit és cert, detallat i molt ben exposat. Felicitats, doncs, i espero poder-ne continuar parlant, en el futur.
El problema de constituir una nova comarca, a dia d’avui, ve donat per la por del govern ( veurem quan en tinguem un de nou, què vol fer) a generar una nova tanda de peticions que vagi trossejant el territori, fins a límits desconeguts, i insostenibles. M’explico.
Cada nova comarca, suposa haver-li de concedir un mínim de 600.000 euros per a poder funcionar. En tenim 42, i si s’obre l’aixeta, en poden sortir mitja dotzena més, la qual cosa fa molt problemàtic el seu finançament, en temps complicats. Però, també hi ha el problema, de la permanent inestabilitat en els territoris que es volen segregar, i això sempre espanta a qui governa. D’aquí que, alguns partits, es plantegin tirar enrere, i anar cap un nou mapa supramunicipal, basat en mancomunitats i no en consells comarcals, molt polititzats, i poc pràctics, perquè no hi tenen representació tots els municipis. Bé, veurem com evoluciona el tema.
Ara bé, tornant al Lluçanès, hi ha un problema afegit, perquè els resultats de la consulta va deixar un panorama complicat de gestionar. De 13 municipis, 5 es varen manifestar en contra, i en algun altre, el resultat va ser molt ajustat. No es pot forçar la integració de pobles, en una comarca, sinó volen. Vaja, malament podria funcionar la nova comarca, si es força la integració i els ajuntaments decideixen no participar-hi, ni fer aportacions econòmiques, ni anar a les reunions...
Aquí rau, un dels problemes, de cara a la constitució de la nova comarca. Curiosament, el Parlament, no va aprovar aquesta constitució , tot i tenir una àmplia majoria per fer-ho, els partits de govern. Què passarà en el futur ? No ho sé, perquè , per no tenir, encara no tenim govern, però costarà veure la seva aprovació, per les raons exposades. Per això, en el meu escrit animava a tirar endavant una via alternativa, més pràctica, com és una Mancomunitat de Municipis. De fet, el Consorci ja fa aquestes funcions. Seria, oficialitzar una nova realitat. Ara bé, com és lògic a qui pertoca és als lluçanesos ,decidir. Nosaltres, simplement opinem.

Joan Roma, alcalde de Borredà

Friday, March 16, 2018

 

PROCÉS MORT, CONFLICTE VIU - art. Regió 7


PROCÉS MORT, CONFLICTE VIU.
Fa pocs dies, Carles Puigdemont, es preguntava “pot un jutge, ignorar el vot de dos milions de catalans ?” Doncs, sí. Es més, fa una certa vergonya veure el populisme, i la demagògia, en que es mouen alguns independentistes, a l’hora d’ignorar la trajectòria que ha tingut el procés. I que un ex president, i ex alcalde, es faci aquesta pregunta, és que no ha entès, en absolut, els fonaments de la democràcia.
Precisament, en una democràcia, imperfecta potser, però consolidada, com la nostra, pertoca als jutges i als tribunals, vetllar pel compliment de la legalitat. Del que en diem, “estat de dret”, i els tribunals, no solament han de tenir en compte els vots de dos milions de catalans, sinó els drets, dels set milions i mig que vivim aquí. I amb nosaltres, els quaranta- sis milions d’espanyols que conformem Espanya, regits per la Constitució, votada i acceptada com a regla fonamental de convivència, i garantia dels drets i deures de tots els ciutadans.
Tant senzill com això. Precisament, el greu error dels promotors del procés independentista, fou ignorar els drets dels qui no pensaven com ells. En democràcia, es poden defensar totes les idees, també les de independència, però mai voler-les imposar, trepitjant els drets dels qui no la veuen possible, o simplement, no la desitgen. Les lleis es poden canviar, però no imposar. I els dies 6 i 7 de setembre de l’any passat, es varen voler imposar unes lleis que no tenien cobertura legal, dintre de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ni dintre de la Constitució. A més, és va voler fer, vulnerant el Reglament del Parlament. En democràcia, cap il·legalitat pot esdevenir fonament de dret.
El procés ha mort, però el conflicte és viu. La pretensió d’una separació unilateral de Catalunya respecte Espanya, va ser fruit d’una estratègia, desconeixedora de la força d’un estat. I no em refereixo de la força física, sinó de la legal, com s’ha pogut comprovar. Ara, alguns volen fer veure la desproporció de la reacció de l’Estat, però era més que previsible aquesta reacció, i les seves conseqüències. De fet, a tots els impulsors, se’ls havia explicat quines serien les conseqüències i el més que previsible resultat. Ara, tothom el pot veure. I sí, hi ha elements per la controvèrsia, com si hi ha hagut rebel·lió o simple sedició, però els delictes comesos son de tant gran embalum, com per acabar amb sentències contundents.
I aquí rau, el conflicte i la llarga trajectòria que viurem. En un moment, en que voldríem retornar, el més aviat possible a la normalitat, els partits independentistes van promovent accions , en la direcció oposada. Allargar la transitorietat, la dependència del 155, la paràlisis de tota l’administració , a l’espera de nous invents, portarà a viure aquesta etapa, com la més negativa de la història contemporània. I ben aviat, es produiran fets que incrementaran el conflicte i la controvèrsia. No menys d’una trentena de persones seran portades a judici, amb greus càrrecs, com per acabar amb sentències de presó. I moltes altres, rebran requeriments respecte d’accions dutes a terme, amb menys gravetat i intensitat, però amb sancions de diversa consideració. En aquest apartat penso en alcaldes, però també en un bon nombre de càrrecs de la Generalitat , que varen tenir comportaments, no ajustats a dret.
Estem, doncs, en un període d’alta tensió, que obligaria a actuar amb una gran prudència i serenitat, en comptes de forçar situacions de paràlisis del Parlament, i negativa a recuperar les institucions perdudes. O simplement congelades, a l’espera de l’aixecament del 155. No reconèixer els errors, ni veure que el procés va ser un engany, i no té recorregut, és la pitjor via per no recuperar la normalitat. El procés està mort, però el conflicte és viu, i més que ho serà si entre tots, no som capaços de recuperar les institucions i emprendre el llarg camí de la reconciliació en base al diàleg, la negociació i el pacte. I quan tot hagi acabat, i totes les sentències, hagin estat emeses, serà hora de pensar en una reconciliació que pugui passar per peticions d’indults, i reformes constitucionals per encabir justes reivindicacions, defensades i impulsades per les vies establertes, de l’estat de dret. Tardarem a veure-ho, però ho aconseguirem.



 

AMB BARRETINA O SENSE ? - art. Diari de Terrassa

AMB BARRETINA, O SENSE ?
Estic totalment en contra, de no permetre compatibilitzar el càrrec d’Alcalde, amb el de Diputat al Parlament o al Congrés de Diputats. Pel cas, és igual. M’explico. Qui ha d’elaborar lleis, és important conegui l’àmbit sobre el qual vol legislar, perquè del contrari, farà un pèssim favor, al sector i al país.
Personalment, vaig compatibilitzar els càrrecs, d’alcalde i diputat al Parlament, al llarg de quatre mandats, i deu n’hi do les bestieses que vaig evitar, molts d’elles en relació a activitats en el món rural, molt desconegut per a la majoria de parlamentaris.
Faig aquesta introducció, arran de diverses negatives, de les comissions d’urbanisme, de les províncies de Barcelona i Girona. Les que tinc més a prop i de les quals me n’assabento de moltes de les seves resolucions.
A falta de treball efectiu i constant, els grups parlamentaris del Parlament de Catalunya, s’entesten en retocar, modificar o elaborar noves lleis, sobre temes ja legislats. Això provoca una inflació legislativa, molt perjudicial, pel funcionament normal del país. Què vull dir ? doncs, que , en la majoria de països de llarga tradició democràtica, es fan lleis per durar quinze, vint o trenta anys. Es una bona manera d’ estabilitzar el funcionament del país.
Aquí, cada vuit o deu anys, es considera apropiat modificar les lleis més elementals, com és la d’urbanisme, precisament, la que hauria de tenir un més llarg recorregut, degut a la sensibilitat de les seves conseqüències. Aquesta permanent provisionalitat, produeix efectes molt negatius i crea una inseguretat, en totes les accions de particulars i administracions.
Si a tot plegat s’hi suma, el treball legislatiu de persones urbanes, amb nul coneixement de la problemàtica rural, surten lleis molt perjudicials per a tot el rere país. Així estem, i així critiquem l’existència d’una legislació pensada pels urbanites, en detriment del món rural. S’ha planificat Catalunya, com un sistema de grans ciutats a l’entorn de la gran capital, amb ramificacions costaneres cap al nord i cap al sud, i un immens territori interior, perquè faci les funcions de pati del darrere, o jardí interior.
S’ha declarat tot el sòl rústec, com a sol protegit / sagrat, en el qual no es pot fer res més que mantenir-lo i no tocar-lo. Acabo de tenir coneixement, de diverses negatives  de les comissions d’urbanisme a renovar cases de pagès, millorar alguns elements externs, o ampliar dependències annexes. La darrere llei d’urbanisme, acompanyada de decrets, i interpretacions restrictives, omple d’amargura la gent del territori,  fins el punt de fer impossible qualsevol tipus d’intervenció.
El legislador sembla buscar la paràlisis de tota intervenció, prohibint ampliacions, modificacions o modernitzacions de les estructures existents. I per descomptat, no permet cap nova edificació en la major part del país.  Pels qui vivim a pagès, la sensació és d’estar supeditats als gustos i desitjos de la gent de ciutat, la qual ha impulsat els diputats a legislar en aquest sentit. Gent que no pensa en les conseqüències de la desertització , per falta d’oportunitats i que deixarà el pati de darrere buit i mal cuidat. Al final, sembla que haguem de demanar de què volen que visquem i si hem de portar barretina, o no .
D’aquí la importància de tenir sempre en el Parlament, un raonable nombre de diputats, procedents del món rural, per tal que vetllin pel seu present i futur. Som els primers interessats a no malmetre el nostre entorn, ni desfigurar paisatges , ni masies ni altres construccions, però el que no admetem és la paralització de tota acció constructora, modernitzadora, o reformadora, perquè així s’ha decidit des de despatxos de ciutat. Al final, haurem de demanar si tenim dret a poder viure, en un territori , com a ciutadans de segona.




Tuesday, March 13, 2018

 

WATERLOO, CAPITAL DE LA CATALUNYA IMAGINÀRIA - art. Nació Digital Solsona




WATERLOO, CAPITAL DE LA CATALUNYA IMAGINÀRIA.
No voldria estar en el lloc dels diputats de Junts x Catalunya, i molt menys en els d’ERC, perquè viure cada dia, episodis d’èpica, astúcia, inventiva extrema, i imaginació desbordant, ha de ser esgotador. I si a tot plegat, has d’escoltar o llegir, novetats del procés independentista , de la mà de filtracions interessades, a determinats mitjans de comunicació, l’estrès ha de ser extrem.
Poc a poc, en dosis molt ben distribuïdes, ens anem assabentant de qui dirigia, o més ben dit, de qui improvisava les actuacions dels partits, cap a la consecució de la independència. La relació d’actes i esdeveniments, és més propi d’una novel·la còmica, sinó fos pels danys causats. Absolutament res, estava preparat ni previst, i tanmateix els protagonistes es varen llençar a un desafiament contra l’Estat, imaginant no sabem què, ni cap on.
Però, el que causa més estupor, és la constitució d’una mena de seu oficial, d’una Catalunya imaginària, la capital de la qual, s’ha establert a Waterloo. Si algú hagués buscat un lloc més indicat, no l’hagués trobat. L’indret, on Napoleó va patir la més gran derrota.
No sabem qui, ni com es paga la festa, però la seu de la república catalana a l’exterior, va elaborant un organigrama ,per constituir una mena de “cort republicana” per tal d’orientar les accions , des de l’exterior, cap a l’interior de Catalunya. Se suposa, subsidiari de Waterloo, el govern que es pugui formar a l’interior, cas de que finalment es pugui constituir, i tota decisió haurà de passar pel vist i plau de la “cort belga” no en va , aquesta s’ha atorgat el títol, de representat suprem ,del poble català.
Arribats a aquestes alçades de l’article, estimats lectors, no podreu dir que falta imaginació al poble català, o almenys a un reduït grup de personalitats que busquen la manera de viure, a costa de no sabem quins contribuents. Algú paga, i per alguna cosa, ho fa.
De fet, puc entendre la fidelitat dels elegits per Puigdemont per anar a la llista dels elegits, la de Junts x Catalunya, perquè han aconseguit un objectiu molt difícil d’assolir, com és la de cobrar per a no fer res. Qui no hauria somiat, tenir un sou d’uns 4.000 euros al mes, pagats pel Parlament de Catalunya, a diputats i diputades que no tenen cap reunió, cap comissió, cap plenari, cap responsabilitat concreta, ni cap obligació determinada, a l’espera de si algun dia, es posa en marxa la maquinària parlamentària.
Mentrestant, alguna excursió a Bèlgica, a retre pleitesia a qui els va atorgar la gràcia d’anar a la llista. Alguna caminadeta en alguna de les manifestacions, o anar a alguna emissora de radio o televisió per explicar contes per a no dormir. Poca cosa més, poca cosa menys. Tot un model de servei al país, posant com excusa que el 155 , no els dona cap altra sortida que aquesta.
Bé, doncs, res més extravagant que escoltar algunes de les excuses, pronòstics, recomanacions o plantejaments dels dirigents dels partits independentistes, per justificar l’immens ridícul que estant protagonitzant. Després d’aquests fets, caldrà exigir a totes les facultats de ciències polítiques, la inclusió d’una nova assignatura: la de Política imaginària, dita també, de la Dimensió desconeguda. Podrem oferir càtedres, a cobrir, per part dels protagonistes del procés. Se les mereixen.


Monday, March 12, 2018

 

ON SON ELS IMPULSORS DEL PROCÉS ? - art. Nació Digital Solsona




ON SON ELS IMPULSORS DEL PROCÈS?
Curiosament, han desaparegut de l’àmbit públic, alguns dels principals protagonistes de predicar sobre el procés independentista. Personatges coneguts, amb càrrecs institucionals, o en altres organismes, ben coneguts i àmpliament reforçats, en els mitjans de comunicació de la Generalitat i empreses afines. Fa dies, per no dir setmanes, no els hem vist per enlloc. Curiós, no ?
Em refereixo a Lluís Llach, el que més va voltar per tot el país, proclamant que tot estava a punt per a la independència. La seva popularitat com compositor i cantant, el feia especialment atractiu de cara a omplir , tota mena d’auditoris. També Germà Bel, antic militant socialista, ex diputat al Congrés, tertulià en nombrosos mitjans de comunicació, era el segon o tercer més reclamat. O en Santi Vidal, ex jutge, i ex senador per ERC que va haver de renunciar al càrrec per conferències, on se li inflava la boca amb suposades accions de govern, que després, va dir que eren inventades...
Tampoc veiem l’economista, Xavier Sala Martín, profeta en el camp econòmic, en el qual no hi veia especials problemes per a assolir la independència, tot i tenir setanta-cinc mil milions de deute. Com tampoc n’hi veia de cara a la continuïtat en la UE. No sé on para, però m’agradaria que algú li fes algunes preguntes, a dia d’avui.
No enumero molts altres personatges, de la política, la cultura o altres arts, que varen recórrer el país, anunciant que tot estava a punt per donar el pas. Tot estava sota control, tot estava previst, tot estava programat, de manera que no hi cabien dubtes ni desconcert.
Perquè no donen la cara ? Perquè no exposen que varen sortir a voltar pel país, sense tenir ni la més mínima idea del que estaven predicant. ? Política és pedagogia i sempre s’ha de donar la cara, i reconèixer els errors. Puc entendre, l’entusiasme, i fins i tot l’engany que ells mateixos varen patir, però , en alguns casos, no és possible acceptar fàcilment un engany. O cent enganys, perquè l’economia, les relacions internacionals, la realitat de la UE, la falta de connexions amb altres països, etc, era del domini públic, i no calia buscar-hi sorpreses, de darrere hora.
Si algú ha viatjat mínimament, i ha tingut contactes amb organismes internacionals, sap la situació global, i la impossibilitat de determinats moviments o decisions. En la majoria de casos no es pot pensar en la ignorància, sinó directament, en la mala fe. En l’engany, ras i curt. I dol, haver-ho de dir de persones que en el passat han estat símbols de la lluita per les llibertats. No parlo només dels que he enumerat, n’hi ha d’altres que han dut a terme accions, de les quals ara no en volen ni parlar.

I els constitucionalistes, els que hem decidit mantenir-nos fidels als juraments fets, i a les lleis acordades i votades, ens hem sentit maltractats i acusats de tota mena de traïcions. Es hora de reconèixer errors, i reparar-los. No calen grans explicacions públiques, simplement, acceptar-ho i evitar caure en les mateixes accions que tant de mal ens han fet a tots plegats. La gent està desconcertada, i preocupada, tot el que es faci per retrobar la tranquil·litat i la normalitat, serà benvingut. I el primer que cal fer, de forma urgent, és elegir president i formar govern. 

Saturday, March 10, 2018

 

UN ANY MÉS, SENSE IGUALTAT -art. REgió 7




UN ANY MÉS, SENSE IGUALTAT.
Està bé tenir un dia a l’any, per a recordar qüestions pendents, i el de la igualtat home – dona, porta una eternitat, sense solució. Sembla ser que alguna cosa es mou, a nivell de drets, gràcies a les valentes denúncies de dones, sotmeses a vexacions sexuals. I com ve sent habitual, quan algun tema es desperta en el país més poderós del món, la repercussió arriba a molts altres indrets. A vegades, per bé, altres, per mal. En aquest cas, l’efecte és totalment positiu. Ja era hora.
Ara bé, en matèria laboral, les distàncies son abismals, tot i que semblaria molt més fàcil de resoldre. Simplement, complint les lleis vigents, de manera que qui no les compleixi, hauria de rebre la sanció corresponent, i en cas de reiteració, tancar-li l’establiment, la fàbrica, el comerç, o el que sigui.
Aquí, també alguna cosa es mou, en territoris llunyans, però dintre de la UE cosa que fa preveure que arribaran aquí de forma voluntària o obligatòria. A Alemanya, en empreses de tamany mitjà, queden obligades a donar informació sobre el nivell de sous home / dona, com perquè es pugui constatar el grau de compliment de la igualtat. I en llocs més llunyans, com Islàndia, la norma té una contundència total, en cas d’incompliment.
S’acosten, doncs, mesures indispensables per a arribar a la igualtat salarial, que , aquí només existeix en les administracions públiques. Un exemple a seguir, per part de les empreses privades, que van esperant a rebre garrotades, per imitar-les. Bé, ha arribat el moment, ni que sigui amb molts anys de retard, el moment de les garrotades, si no ho fan , a iniciativa pròpia.
Moltes, per no dir, la majoria d’accions violentes contra les dones, trobarien solució si tinguessin recursos econòmics suficients, com per fugir d’una llar on son maltractades. Una dona amb feina, ingressos suficients, i la deguda protecció legal, podria trencar una relació, amb la seguretat de poder refer la seva vida, i la dels fills, en un altre lloc, cosa que ara no passa en la immensa majoria dels casos.
Aprofitant la proximitat de la data del vuit de març, entitats i partits, fan o fem, reflexions al voltant dels passos aconseguits, i dels que tenim per endavant. Anem massa lents, en els avenços, i son massa tímids, com per estar-ne satisfets. Es hora, doncs, d’apretar l’accelerador i arribar a bon port, en el mínim d’anys possibles. Ja sabem que l’equiparació salarial no es pot resoldre en un any, però s’hauria de posar un termini curt, per arribar-hi. Parlo de no més de quatre o cinc anys, perquè hi ha hagut una eternitat per fer-ho, però vaja, la distància d’un vint-i-cinc per cent, de menys que ara cobren, de promig, és una distància immensa per resoldre-la en un sol any.
Posats, d’acord, en la qüestió, sindicats, partits i entitats, han d’exigir el seu compliment, i preveure sancions molt contundents, en cas d’incompliments. Considero essencial aquesta via, perquè tenir recursos suficients, és la millor via per a la independència personal.
I al mateix temps, majors recursos per a la protecció de dones en perill. No es pot consentir una víctima per setmana, com si fos inevitable. Les noves tecnologies s’han d’aplicar a favor de la víctima, i en contra del maltractador, de forma molt més eficient de la vista fins ara. En resum, aquest any, hem fet alguns passos, però continuem sense la igualtat perseguida. No podem estar gens satisfets de la lentitud ni dels escassos passos donats. Toca exigir mesures més ràpides i contundents.


Friday, March 09, 2018

 

PER CULPA D'UN MALEIT REPETIDOR - art. La Rella del Lluçanès


PER CULPA D’UN MALEÍT REPETIDOR.
En ple segle XXI, no deixa de ser curiós tenir el repetidor de Puigdon ( Alpens) , funcionant amb un generador de gasoli, produint-se talls constants de servei, quan el combustible s’esgota, quan el repetidor s’espatlla, quan algú hi va a remenar, o perquè plou massa, o fa massa vent...
La qüestió és que des dels inicis, uns dotze anys enrere, els pobles de Les Llosses, Alpens, Sant Jaume de Frontanyà i Borredà, tenim un servei que no serveix. Aquest repetidor de Telefònica / Movistar, dona cobertura ( quan en dona), als quatre termes municipals.
Els constants talls, ens han portat a presentar tota mena de queixes, a nivell individual i col·lectiu, davant l’empresa, però al mateix temps, davant la Generalitat, i tots els organismes implicats: Consum, Defensa del consumidor, Sindicatura de Greuges, Secretaria de Telecomunicacions, etc. El resultat a dia d’avui, és que en el que portem d’any, hem estat més dies, sense servei, que amb servei.
Estem, en plena nova campanya, de denúncia i reclamació per resoldre el problema de manera definitiva. No té cap lògica, tenir un repetidor sense subministrament elèctric, per línia convencional, però quan ho podien fer, d’acord amb propietaris propers, no varen voler, i ara, tot s’ha complicat.
El resultat és el que he dit. Constants talls de servei que poden durar dies i dies, sense saber ben bé perquè no funciona. A vegades, la comunicació de no funcionament, es converteix en un diàleg de sords, amb tons surrealistes, quan els hi dius que falla el repetidor de Puigdon, i no el troben, ni saben de la seva existència. Explicar on està ubicat, es converteix en un drama, i quan finalment el troben, la gran resposta és que ja ho comunicaran als tècnics corresponents ¡¡¡
Així, estem, des de fa anys. I aleshores diuen que hi ha igualtat de condicions de viure a ciutat o a pagès. Tenir o no tenir cobertura, no és un caprici, sinó una condició bàsica per a poder ser competitius. I si paguem per un servei, aquest servei s’ha de donar, en les condicions acordades ,oimés si cada mes la factura es paga. En aquesta nova campanya, hem demanat la implicació dels tres consells comarcals, als quals pertanyen els municipis afectats. Esperem i confiem, en una contundent actuació, perquè per un repetidor mal muntat, no es pot deixar sense servei a centenars de persones i activitats.

Joan Roma, Alcalde de Borredà

 

DIBA., PROTAGONISME PERDUT - art. Blogesfera socialista



DIBA, PROTAGONISME PERDUT.
He assistit , darrerament, a diverses reunions, relacionades amb la implantació de les noves tecnologies a nivell municipal, i en totes elles, hem trobat a faltar les iniciatives de la Diputació de Barcelona ( Diba). Iniciatives habituals, anys enrere, i que ara no veiem.
Pels qui no esteu en aquest món municipal, sapigueu que els canvis tecnològics operats, en els darrers anys, suposen un esforç immens per a tots els ajuntaments, i molt especialment, pels més petits. Perquè ? Doncs, per l’escassedat de personal, de que disposem, i per la manca de recursos, per tenir tot l’equipament i material indispensable.
De fet, estem en una autèntica revolució tecnològica, oberts a un camp immens d’innovació , com mai havíem pensat ni imaginat. Deixar enrere, el paper, i treballar només a nivell digital, suposa un repte increïble, i tanmateix, s’està duent a terme, si bé, amb un desgast personal i psicòleg immens.
Tots esperàvem, els que estem en la província de Barcelona, que Diba, continuaria jugant un per capdavanter, a nivell de Catalunya i de tot Espanya, com havia estat al llarg de tota la història, i molt especialment, arran la recuperació de la democràcia, l’any 79. Des d’aleshores, era sempre Diba, la que s’avançava als temes, i proporcionava casos experimentals, per estar preparats pel moment oportú.
Ara, no ha estat així. La supressió dels tràmits, en paper, la digitalització de tot el sistema, la creació de seus electròniques, signatures digitals, etc, etc, hauria d’haver portat Diba, a passar al davant, i facilitar les eines tècniques, i en formació de tots els ajuntaments de la província, i especialment als més petits. No ha estat així, i de fet, en totes les reunions a les quals he assistit, hem comentat aquesta absència.
L’actual Diba, sembla més preocupada a convertir-se en repartidora d’ajuts econòmics, decidits per alcaldes – diputats que governen ciutats, que no pas a ser capdavantera en matèria tecnològica. A falta de la seva presència, tothom s’espavila com tot, i van sorgint diferents sistemes i models, a cada municipi o cada comarca, en funció de si el Consell Comarcal entra en el tema, o no.
Es una llàstima, perquè al cap i a la fi, aquesta és una de les missions de les diputacions. La d’oferir assistència tècnica, formativa i jurídica als municipis de la seva circumscripció, i ara el repte de tots els ajuntaments és no quedar enrere. I és que no poden quedar enrere perquè qui hi quedi, queda fora del sistema, cosa impensable a nivell institucional. I no es pot deixar el personal municipal, a la seva sort, perquè la complexitat és molt gran i obliga a trobar compatibilitats entre serveis i institucions, sense les quals és impossible treballar.

Si algú tenia algun dubte, sobre l’eficàcia gestora – administradora de Diba, en els vells o nous temps, podem dir que els vells temps eren millors que no pas els nous, almenys en aquesta vessant concreta. Diba ha perdut el protagonisme que sempre havia tingut a nivell municipal .

Thursday, March 08, 2018

 

VAQUES GRASSES, VAQUES FLAQUES- art. Diari de Terrassa

VAQUES GRASSES, VAQUES FLAQUES.
A diferència del somni del Faraó, interpretat per Josep, aquí, no hem tingut set anys de vaques grasses, seguides de set de vaques flaques, però va bé, com exemple, del que ha passat en el nostre país, per descriure com és que estem arruïnats. I malgrat tot, ens volíem independitzar, creient que algú vindria a abocar milers de milions, per tapar l’immens deute generat.
Ras i curt, Catalunya té setanta-cinc mil milions de deute, generat en aquests prop de quaranta anys d’autonomia. Pels independentistes, de pedra picada, tot és culpa de Madrid. Sempre cal buscar un enemic exterior, per donar-li les culpes, de tot el que s’ha fet. La realitat, però, és molt diferent, amb clars – obscurs, que expliquen com hem arribat fins aquí. Veiem-ho.
Els primers anys d’autonomia, parlo dels anys vuitanta i noranta, això va ser xauxa. Una vintena d’anys, d’autèntiques vaques grasses, en que la Generalitat obtenia noves competències, acompanyades de diner, que es gastava a mans plenes. Era el comportament d’un nou ric, generós amb tothom , sobretot amb els seus. Entenent per seus, tots els relacionats amb CiU, i el seu entorn.
Com Alcalde, quan baixava a munyir les vaques de Barcelona, Generalitat ( Gene) i Diputació ( Diba), podia pujar amb un grapat de subvencions, destinades als més variats projectes. A vegades, tenia una certa mala consciència, per haver plorat i reclamat tant, pensant que potser m’havia passat de rosca, però aquella abundància, portava a demanar i demanar, imaginant que la disponibilitat havia de durar per sempre.
Eren temps de vaques grasses, durant els quals, es varen repartir milions a dojo, molts d’ells, no sempre ben empleats. Podem veure multitud d’infraestructures, equipaments i serveis, en llocs ben curiosos, fruit de la megalomania d’alguns alcaldes, o  de les amistats i connexions de persones o col·lectius, amb el poder. Grups d’estiuejants podien aconseguir la construcció de pistes de tennis, pistes poliesportives, o altres equipaments, gràcies als parents i amics que tenien a la Gene. O obrir camins i pavimentar-los, ampliar pistes de neu, assumir serveis ,etc.
I les grans obres públiques, tenien unes curioses prioritats, amb decisions molt estranyes com fer primer el Túnel del Cadí, abans que millorar la carretera que hi portava, fent-la de dues vies, quant ja se sabia la necessitat de tenir-la de quatre...amb desviacions de pressupostos, increïblement elevades... en fi, la idea de “taca d’oli”, de fer obres a tot arreu, sense prioritats clares, fou norma ,durant tots els anys dels governs Pujol. Resultat final, setze mil milions d’euros de deute, quan va plegar.
Entrat el Tripartit, el millor hagués estat fer bondat un cert temps, per recuperar forces, però tres partits, en competència directa i amb fam de fer coses, després de vint-i-tres anys, era impensable. Resultat final, trenta i pico mil de milions de deute. Varen doblar el deute rebut. I finalment Artur Mas, el va tornar a doblar, fins arribar en el darrer mandat, als setanta- cinc mil milions actuals, la qual cosa genera no menys de tres milions diaris, en interessos. Sí, heu llegit bé, cada dia , tenim tres milions més de deute. D’aquí que ara estiguem, ja no en temps de vaques flaques, sinó esquelètiques. En aquests moments, la Gene, té diners per subsistir a dures feines, retallant brutalment totes les despeses , en tots els àmbits, començant pels més socials i indispensables. Culpa de qui ?
Es cert, el deficient finançament de la Gene, per part de Madrid, però caldria fer autocrítica de com s’ha gestionat i administrat, el país. Algú, es va inventar els imaginaris setze mil milions de dèficit en finançament, que Josep Borrell, molt més preparat i documentat, va rebaixar a uns tres mil. Cal retocar i renovar el sistema de finançament, per aconseguir que si Catalunya és la quarta en aportar, sigui també la quarta a rebre ( sistema d’ordinalitat), però he volgut donar una pinzellada, breu de necessitat, a la immensa disbauxa d’una vintena d’anys, en que la mala gestió fou norma de la casa.
I encara ara, en els darrers temps, hem pogut veure despeses increïbles, en deliris de grandesa, com obrir “ambaixades”, o donar generoses subvencions,  a mitjans de comunicació per a propaganda, en comptes de destinar-les a les coses prioritàries, socialment parlant. En economia, en política, l’austeritat en tot lloc i moment, ha de ser norma habitual i tradicional. Tot el contrari del que ha estat aquí.




 

ELS EFECTES DE LA INESTABILITAT - art. Nació Digital Solsona

ELS EFECTES DE LA INESTABILITAT.
Mai sabrem ,el cost que suposa la inestabilitat política, en les principals institucions del país, però les podem imaginar, com a molt elevades. Molt. De fet, en els països més avançats, democràticament parlant, eviten la inestabilitat, mitjançant formules diverses, començant per la de buscar pactes, a qualsevol preu, o gairebé. Ho acabem de veure a Alemanya, després de 5 mesos de les eleccions. Finalment, la Gran Coalició. I és que el país ,més poderós de la UE, no podia funcionar amb un govern en minoria, sotmès als vaivens dels altres partits.
Doncs bé, aquí no som capaços d’acostar posicions i sortir de la inestabilitat, en la qual estem immersos des de fa anys. Comencem per l’ajuntament de Barcelona, la gran capital, capdavantera durant decennis, per no dir segles, en matèria industrial, econòmica, cultural, en innovació i exportació, on un grupet d’11 regidors, han de regir un Consistori format per 41 membres. A qui se li acut pretendre governar, amb aquesta desproporció ? A cap altra gran capital, ho podeu mirar i estudiar. Barcelona, ha perdut el nord, i simplement viu del passat, es dedica a vegetar a l’espera de les eleccions de l’any que ve, però sense programa de ciutat ni pla de futur.
Si anem a la Generalitat, la inestabilitat es va establir, molts anys enrere, si bé és va incrementar a partir del dia en que Artur Mas, va voler levitar i somiar amb una majoria absoluta per prescindir de la dependència del PP. Gran negoci. Va passar de 62 diputats a 50, i d’aquí cap a la desaparició de CiU, i cap al desastre en el que estem immersos, ara. En aquest cas concret, la inestabilitat durant 6 anys seguits, i la falta de perspectiva clara de futur, ha produït uns danys terribles, a nivell directe, i a nivell indirecte, perquè ha afectat la credibilitat i prestigi de país. Aquí l’efecte Barcelona i l’efecte Generalitat, sumen a nivell de desprestigi, amb greus conseqüències de present i futur. Ja no és que haguem perdut l’EMA ( agència del medicament europeu) , és que centenars d’indústries han marxat o marxaran, i han frenat centenars d’altres.
I una inestabilitat semblant la tenim a nivell de govern central. El que faltava per a completar la piràmide institucional. Un PP ,sotmès cada dia, cada setmana, a casos de corrupció generalitzada, fa impossible tenir en el cap, el que cal fer. Afegit, tot plegat, a una composició més aviat mediocre de membres del govern, produeix efectes negatius, a tots els nivells. I passa quan Espanya podria jugar un paper de primer ordre a nivell de la UE, i a nivell mundial, gràcies a la bona sintonia existent amb Amèrica Llatina. A més, les males formes i la prepotència, el converteix en un adversari , en tots els àmbits i moments. Ja no només en relació a Catalunya, sinó en relació amb els altres partits, sectors, o col·lectius. El resultat, és passar el temps, i mirar si les coses s’arreglen soles, o si els adversaris es desanimen.
Poca gent és conscient de la rellevància de la estabilitat, de poder planificar, programar, i promoure accions a curt, mig i llarg termini. Aquest factor és fonamental per donar impuls a tot el país, no solament a les institucions, sinó a tot el teixit productiu. D’aquí el meu model ideal, el suís, on viuen amb estabilitat total ,des de fa més de cent anys. Allà, és normal planificar, a vint i trenta anys vista, amb plena coordinació dels tres nivells: municipal, cantonal, nacional.
Aquí, es pretén sobreviure, a tranques i barranques, com sigui, fins arribar a les eleccions, confiant en un resultat miraculós que garanteixi la continuïtat, a qualsevol preu. Sovint, és millor deixar passar la oportunitat de governar, abans que fer-ho, en condicions inadequades. Els equilibris i virgueries “per superar el moment”, son fatals. Ho veiem dia sí, dia també a Barcelona – capital, on es dona més importància a allargar un carril bici, que no pas a pensar en el futur del món de la vivenda, la circulació, l’ampliació de les rondes, o la potenciació del port i aeroport.  Si a tot plegat, hi afegim no tenir govern a la Generalitat i a tenir-un de precari a nivell central, ens podem imaginar com de diferent seria el moment present, si els tres nivells fossin estables i ben coordinats. Toca aconseguir-ho a les properes eleccions. Pensem-hi.



Tuesday, March 06, 2018

 

CARTA ALS PRESIDENTS CC- BERGUEDÀ, OSONA I RIPOLLÉS- TEMA MAL FUNCIONAMENT REPETIDOR PUIGDON.

ALS PRESIDENTS DELS CONSELLS COMARCALS
BERGUEDÀ, OSONA I RIPOLLÈS.
Benvolguts Srs. Presidents,
El Consistori de Borredà ( Berguedà), conformat pels Grups Municipals del PSC i la CUP, amb plena i total sintonia,
EXPOSEN
La greu situació que pateix el municipi de Borredà, en matèria de telecomunicacions, degut al pèssim funcionament del repetidor de Puigdon ( Alpens). De fet, aquest escrit, recolza igualment, la idèntica situació que pateixen els municipis de Sant Jaume de Frontanyà ( Berguedà ), Les Llosses ( Ripollès ) i Alpens ( Lluçanès – Osona ).
La situació és paradoxal, per quan aquest repetidor, fou un dels primers a instal·lar-se, però, en comptes de ser alimentat, mitjançant connexió directa a la xarxa de subministrament, és alimentat per un generador de gasoli.
Aquest fet, i el pèssim servei de manteniment de Telefònica / Movistar , produeix uns efectes inimaginables a les alçades del Segle XXI, com és que periòdicament quedem sense servei, per esgotament del combustible, per robatori, o que el generador s’espatlli, sigui robat, faci mal temps, etc,etc.
El resultat, des de la seva implantació, una dotzena d’anys enrere, és la de constants talls de servei que poden durar 2, 3 dies o 8, 10 , 15 dies. Davant les queixes i requeriments, silenci absolut, excuses insòlites, suposicions no contrastades, o qualsevol altra resposta, parlant amb persones llunyanes i sense cap coneixement del problema real.
A nivell d’Ajuntament de Borredà, però també a nivell individual, o col·lectiu de persones del poble, s’han dut a terme multitud de queixes, denúncies, entrevistes, visites a directius de Telefònica, alts càrrecs de la Generalitat, des de Consum, a Telecomunicacions, etc. El resultat, és que en el que portem d’aquest any 2018, hem tingut diversos talls de servei, de més d’una setmana de durada.
En una de les gestions fetes, directius de Telefònica / Movistar, ens varen informar de diverses actuacions per millorar la seguretat de les instal·lacions com el soterrament del dipòsit de gasoli, la millor protecció del generador, i tancament amb cadena del camí d’accés. Tot i això, hem tornat a les avaries llargues i incomprensibles.
No cal detallar, els greus perjudicis que causen aquests talls de servei, en uns municipis, plens de cases en disseminat, amb activitats de turisme, artesania, agricultura i ramaderia, que queden absolutament aïllades, i sense possibilitat d’enviar ni rebre peticions, comandes o altres serveis. Els perjudicis son enormes, i donen peu a una total inseguretat, respecte l’ús de les noves tecnologies.
Es per tot l’exposa’t que
SOL·LICITEM
De la presidència dels tres Consells Comarcals, una actuació conjunta, i al més alt nivell, prop de la Direcció de Telefònica / Movistar, donant un termini breu i definitiu Codi Validació: 69QZGPZYWKNLP9LA2776JLHNG | Verificació: http://borreda.eadministracio.cat/
Document signat electrònicament des de la plataforma esPublico Gestiona | Pàgina 1 de 2
Joan Roma Cunill (1 de 1)
ALCALDE
Data Signatura: 05/03/2018
HASH: 46e9357d6d400a0c85f40b71b913f555
per adaptar aquest repetidor a les normes de funcionament habituals, en instal·lacions d’aquest tipus.
Cas d’incompliment del compromís i termini acordat, emprendre les actuacions judicials pertinents, per a exigir, via tribunals, el compliment dels contractes signats, amb els usuaris que han de permetre un servei adequat i constant, deixant enrere aquesta llarga etapa d’incompliment generalitzat d’un servei bàsic.
A l’espera sigui atesa aquesta petició, ens acomiadem amb una cordial salutació.
Els Grups Municipals del PSC i la CUP, de l’Ajuntament de Borredà ( Berguedà).
NOTA FINAL: En el que portem d’any, hem tingut més dies sense servei que amb servei.
Data i signatura electrònica al marge del document.
Codi Validació: 69QZGPZYWKNLP9LA2776JLHNG | Verificació: http://borreda.eadministracio.cat/
Document signat electrònicament des de la plataforma esPublico Gestiona | Pàgina 2 de 2

Monday, March 05, 2018

 

VALORACIÓ CURTA I MESQUINA - art. El 9 Nou


VALORACIÓ CURTA I MESQUINA.
En el nostre país, hi ha hagut un munt de persones i personatges , entrats en política, als quals ha costat molt sortir-ne i sobretot fer-ho, sense mirar gaire el passat. Estem on estem, degut al gran nombre de mediocritats que varen estar o encara estan en política, sense estar preparats,  ni tenir prou bagatge per ocupar càrrecs de responsabilitat . Ho he dit mantes vegades, que molts d’ells , a la vida privada no haguessin passat de contramestres de fàbriques mitjanes, i en canvi, varen assumir responsabilitats per les quals no estaven preparats. Així, estem, tant aquí a Catalunya, com a nivell d’Espanya. El que n’hem dit i encara en diem, classe política ,no ha estat a l’alçada ,dels reptes ni de les circumstàncies.
Perquè, aquesta introducció ? M’ha vingut al cap després de llegir l’article del passat dia 16/2/18, en aquestes pàgines del 9Nou, de la mà d’Enric Castellnou, exdiputat del Parlament per CDC. Sota el títol de “...o m’has de menester”, buscava la manera de menysprear el pacte entre el PSC i Units per Avançar i deixava clara la mala baba ,contra Ramon Espadaler, antic company d’escó en el Parlament. Es curiosa aquesta fixació d’ara, però la vàrem viure i patir, en temps de CiU, quan els pactes entre els dos partits de govern, grinyolaven constantment i es dedicaven floretes, amb una mala llet considerable. Pel que sembla, aquest antic diputat, manté la fidelitat a aquells vells temps. Allà ell.
El que vull aprofitar del seu escrit, és mostrar com de curta i mesquina és la seva valoració respecte el pacte PSC – Units per Avançar. El PSC compleix, aquest any, 40 anys de vida. Son molts, son pocs ? Depèn. Però en els temps que corren dona la impressió d’una eternitat. En aquest temps, hem vist desaparèixer el partit del Sr. Castellnou ( Convergència), enterrada en un munt de corrupció i males pràctiques. I no és descartable, un nou funeral del partit substitut, el PDECAT, segons com vagin els propers temps. També , en aquest temps ha desaparegut, Unió. Fa anys, va deixar d'existir el PSUC, i ja no veiem per enlloc ICV. Deu n’hi do, en només 40 anys.
Però, és cert ,que el PSC ha passat la crisis dels 40 que tant afecta a moltes persones, i com no, també pot afectar els partits. En aquest cas, els anys, els mals resultats, el procés independentista, i alguns aprofitats que han saltat de partit, per salvar la poltrona, han produït una crisis de la qual costa sortir-ne, quan els temps son tant convulsos. La realitat és que se n’està sortint, poc a poc, però de forma segura. Ara bé, per aixecar el vol hi ha moments clau, en els quals cal prendre decisions valentes, trencadores amb determinades posicions del passat. I així es va decidir, fa uns mesos, en motiu de les eleccions al Parlament del 21 D.
Es va creure necessari ampliar el cercle , el nucli , amb aportacions d’àmbits propers, com son els de centre – dreta, i centre – esquerra. D’aquí el pacte amb Units per Avançar, i propers pactes i acords amb antics dirigents i grups d’esquerres, descontents del funcionament de Podem, a Catalunya. El Sr. Castellnou, creu irrisoris els resultats. Home, el partit socialista va ampliar amb vuitanta mil, els vots obtinguts en les anteriors eleccions al Parlament. Mèrit d’Units per Avançar, mèrit de Miquel Iceta, transvasament de vots de Catalunya en Comú – Podem o de nous electors ?...una mica de tot, amb pèrdues i guanys molt transversals.
Vaig ser i sóc partidari d’aquesta ampliació de pactes, cap a forces properes, carregades de seny i honestedat. El Sr. Castellnou, fa referència als meus elogis ,dedicats al Sr. Espadaler. No son d’ara, per interessos electorals, son de sempre, com ho varen ser cap a d’altres diputats i ex consellers que varen saber fer honor al càrrec i no varen caure en la prepotència de molts d’altres. Els que hem estat o encara estem en política, valorem molt el saber estar, i el saber comportar-se amb respecte i atenció, envers els adversaris. Vàrem compartir alguns anys, de Parlament, i vostè era un ,dels poc propensos als pactes i acords. Com altres, molt reacis a acceptar culpes i reconèixer errors. Bé , suposo que el pas dels anys, li ha quedat demostrat que totes les acusacions que havíem fet, durant anys, respecte les males pràctiques dintre dels governs Pujol, han quedat manifestes. I el seu partit ja no existeix, perquè serà ?
La bona política és aquella que agrupa bones persones, preparades, i disposades a treballar pel bé comú. Aquesta és la nostra prioritat i si cal eixamplar els marges , per encabir-hi persones i àmbits propers, encantats de fer-ho. Units per Avançar, és un bon soci, i ben aviat en tindrem altres de nous, procedents d’espais de les esquerres. Tots plegats, volem aconseguir fer possible sortir del forat on ens han ficat persones i personatges que busquen més recompensar el seu ego personal, o altres interessos, que no pas resoldre els reptes de país. En això no ens hi trobaran. I per cert, encantat de la polèmica creada.



Saturday, March 03, 2018

 

EREM UN PAÍS SERIÓS -art. Regió 7



EREM UN PAÍS SERIÓS.
No retrocediré pas més de cinquanta o seixanta anys, per fer un breu repàs ,del que ha estat la nostra història col·lectiva, per mostrar el prestigi i respecte que havíem obtingut, en la lluita contra el franquisme, en la lluita per les llibertats individuals i col·lectives , per l’europeisme i tot el que significava de modernització, innovació, aposta per la industrialització, investigació, estudis avançats, etc.
Durant molts anys, érem el territori més envejat i respectat d’Espanya, model a seguir per la resta de regions, en el seu trànsit de la dictadura , a la democràcia, i l’entrada en la nova etapa constitucional, no en va, les ànsies d’autogovern es varen encomanar a la resta de territoris de l’Estat. Tota proposta que sorgia d’aquí, era immediatament estudiada i reclamada per la resta, com a via per a millorar, les seves pròpies condicions.
I així vàrem anar avançant, amb alts i baixos, però incrementant cada pocs anys, el volum d’autogovern ,fins assolir les màximes competències, en tota la història contemporània. Ho feia el país, i ho feia, especialment Barcelona, símbol d’innovació i progrés arreu del món, com es va poder veure, en motiu dels JJOO del 92, en que es convertí en l’aparador de tot Catalunya, i amb ella, de tot Espanya.
Encara ara, la ciutat viu d’aquell èxit, malgrat el pèssim govern dels darrers anys, que està destrossant aquella esplèndida imatge. També el país, ha caigut en una dinàmica, plena d’errors, confrontacions i reptes mal portats, que han enfonsat el prestigi del passat recent. Ja ningú es pot imaginar, Catalunya, en el marc dels quatre motors d’Europa ( Rhone – Alpes ( França) – Baden – Wurtemberg ( Alemanya) – Lombardia ( Itàlia) – Catalunya (Espanya). A alguns els va semblar que no n’hi havia prou en ser una Autonomia, amb competències molt semblants a un estat alemany. No, no n’hi havia prou i calia iniciar una fugida endavant, amb deliris de grandesa i una mà al davant i una altra al darrere.
Uns pocs il·luminats, varen considerar prou feble l’estat de dret, així com l’Estat espanyol, com per poder-hi fer front, amb possibilitats d’èxit. Si calia enganyar a la gent, fer-li creure realitats inexistents, contactes internacionals inventats, formules financeres falsejades, ...és podia fer. Es més, era perdonable, perquè es feia a fi de bé. I la fi , justifica els mitjans, i heus aquí com s’empren el camí cap a la subversió de l’estat de dret, i dels principis constitucionals. I la subversió de l’ordre constitucional, és una forma fina, de dir que es va promoure un cop d’estat civil, dut a terme, els dies 6 i 7 de setembre de l’any passat.
Aquelles imatges, varen donar la volta al món, i varen trinxar la imatge de la Catalunya moderna, innovadora, democràtica, mirall del respecte a la legalitat. Després varen sortir altres imatges, sí, igualment negatives, però aquelles destrossaven tot el que s’havia construït l’endemà de deixar la dictadura enrere. I, ara els protagonistes, tornen a mentir, explicant relats que res tenen a veure amb la realitat. Es contradiuen entre ells, o tenen la covardia de fugir per no haver de retre comptes davant la justícia i davant els ciutadans.
I encara hi ha qui ens vol donar lliçons als socialistes sobre humanitarisme, per l’acostament de presos, quan es va avisar, es va advertir, es va exigir el compliment de l’estat de dret, de la democràcia, i el respecte a les lleis catalanes, sense cap efecte. Quan alguns d’ells varen rebre, set requisitòries del TC, sense fer-ne cas, o quan es varen infringir les més elementals regles de la legalitat catalana, a més de l’espanyola . I ens ho demanen persones que han ostentat càrrecs institucionals i no dubten en voler tornar enganyar a la gent, promovent un indecent postureig, de dir que es pot resoldre la seva situació , mitjançant plens municipals , aprovació de mocions, o posant llaços per tot arreu. Es que creuen que els jutges modificaran les seves resolucions, per aquestes accions ? Es que creuen realment el que diuen ? Algú s’imagina variacions en les decisions ja preses, o en les que es prendran en el futur ?
Estem cansats ja de demagògia, i postureig de tot un seguit de persones que volen fer creure son dipositàries de la veritat i la justícia, i no dubten en qualificar els altres, d’allò que ells no tenen. Érem un país seriós, i en un país seriós, s’ha de deixar que les institucions funcionin, es respecti l’estat de dret, i tothom acati l’ordre constitucional del que ens hem dotat. Es el que estem fent, i continuarem fent, en honor als juraments fets, i a les lleis vigents que tots estem obligats a complir i fer complir.


This page is powered by Blogger. Isn't yours?