Tuesday, April 29, 2014

 

L'ODI CREIX. VINDRAN NOVES AGRESSIONS


L’ODI CREIX. LES AGRESSIONS EN SERAN LA CONSEQÜÈNCIA.
Tant de bo m’equivoqui, però l’agressió al nostre Primer Secretari, Pere Navarro, no serà un cas aïllat. Al contrari, poc a poc anirem veient un increment de l’odi a tot l’espanyol, i a tot el que i al qui s’oposi a la “causa catalana”, que vol dir a tot el que sigui un obstacle a esdevenir independents.
De tant repetir que Catalunya és un oasis, alguns s’ho han acabat creient. I l’oasi català no existeix. O només existeix en el cervell d’algunes persones, però no en la realitat pura i dura.
Si el president Montilla va parlar de “desafecció” pocs anys enrere, ara hem d’anar més lluny i hem de parlar d’un clar distanciament, que alguns converteixen en “separació” i altres ja en “odi”a tot el que significa l’Estat espanyol. No és teoria, és la pràctica que podem veure a nivell de carrer.
L’atac a tot el que representa l’Estat és cada vegada més habitual i ja no per la força d’ignorar-lo, sinó d’actuar-hi en contra. No es vol la bandera espanyola, enlloc. Com tampoc el retrat del Rei, ni el sotmetiment als preceptes constitucionals, ni a res que provingui de les Corts Generals.
Tot el que ve de “Madrid”, és considerat sospitós, primer, i atacable o despreciable, després. En res ajuda l’estupidesa d’un PP , portat per un desig de mostrar superioritat, fermesa i despreci envers altres realitats territorials. L’anticatalanisme ven en molts indrets i el PP no té cap mena de vergonya d’utilitzar-lo habitualment. En aquests darrers dos anys s’ha fet més mal a la convivència entre territoris, que en els darrers 30. I qui sembra odi, recull més odi. I el que en un principi podia semblar rivalitat, falta de respecte o simplement enveja, ha derivat cap un odi visceral.
Tenim, doncs, un greu problema en el nostre país. A nivell de país i a nivell d’Estat. I els principals mitjans de comunicació no solament no posen pau, sinó que encenen encara més els ànims d’uns i altres. Mitjans públics i privats, en això no hi ha diferència. D’aquí l’enorme responsabilitat dels dos governs en aquesta escalada de despropòsits i violència verbal. I d’aquesta violència verbal, en derivarà violència física. Es evident.
Per això, és tant greu aquesta primera agressió física a una personalitat política de primer ordre. I encara més greu em semblen els comentaris de que Pere Navarro no hauria d’haver expressat l’acusació sobre la crispació de la vida catalana. Es el que deia abans, millor amagar la realitat que no exposar-la. De res serveix tapar els defectes i problemes, perquè al final sempre acaben sortint, i ho fan amb més virulència que mai.
Suposo que com tots els qui llegiu aquestes línies, hem vist discussions en bars i restaurants, sobre el conflicte català, amb paraules pujades de to. Segur que tots coneixem famílies que s’han separat i discutit pel mateix tema, trencant la convivència de molts anys. Segur que tots coneixem radicals capaços de trencar la cara a algú en un moment d’exaltació o indignació extrema.

En resum, segur que tots constatem una crispació ambiental que afecta la relació i comportament de les persones. I aquesta crispació pot provocar reaccions imprevisibles, a mesura que passi el temps i es constati com determinades promeses no es pensen complir, o no es poden dur a terme. Aquest és el gran interrogant de cara els propers mesos. Estem ja en el mes de maig, com qui diu, i no hi ha la més mínima seguretat de que el referèndum o consulta del 9 N es pugui dur a terme. Què pensa fer el president Mas ? Què pensa fer l’ANC ? Què pensen fer els partits polítics catalans ? Com reaccionarà la societat si els compromisos no es compleixen? Massa interrogants sense resposta, fruit d’una improvisació permanent i una falta de lideratge evident, tant a nivell català com espanyol. El primer gran problema que tenim és de mediocritat. Una enorme mediocritat que ens ha ficat en un camí sense sortida. I en situacions com aquestes, les reaccions de la gent son imprevisibles. Hem patit una agressió, tots hem de fer el possible per evitar-ne de noves, a qui sigui. Difícil repte, ja ho veurem.

 

CX TINDRÀ DESPATX A L'AJUNTAMENT DE BORREDÀ

CATALUNYA CAIXA DISPOSARÀ D’UN DESPATX A L’AJUNTAMENT DE BORREDÀ – TOTS ELS DILLUNS DE 10 A 1.




Ahir, dia 28 d’abril, la oficina de Catalunya Caixa a Borredà va tancar portes i ja no tornarà a obrir.

El servei que continuarà operatiu serà el del CAIXER AUTOMÀTIC, situat a pocs metres de la oficina, en el lloc de sempre

L’ajuntament de Borredà ha ofert a Catalunya Caixa un despatx, a la planta baixa de la Casa Consistorial, per tal de poder atendre les consultes, dubtes i gestions que la gent de Borredà els vulgui adreçar. El despatx està equipat amb un equip informàtic, impressora i disposa d’un telèfon fix.

Tothom qui vulgui podrà fer ús d’aquest servei, atès per un dels professionals de Catalunya Caixa, habitual de la oficina de Borredà , en els darrers anys.



Lamentem el tancament de la Oficina de CX. El considerem injust i no prou ben explicat a nivell econòmic i de servei.

L’Equip de govern de l’ajuntament de Borredà esperarà a conèixer el nou propietari de CX per poder demanar reunió al més alt nivell, amb la intenció de proposar la reobertura de la oficina, dos dies a la setmana com venia funcionant fins ara.

Considerem indispensable que el poble pugui tenir oficina oberta, vist el moviment bancari dels propis habitants i de tots els que hi venen com a segons residents, o de turisme. Oportunament donarem compte de les gestions dutes a terme i dels resultats obtinguts.

Borredà, 29 d’abril de 2014.

L’Alcalde- president. Joan Roma i Cunill


Saturday, April 26, 2014

 

CREDIBILITAT A LES COMARQUES GIRONINES



CREDIBILITAT GIRONINA.
Aquests dies hem assistit, en viu i en directe , a la darrera sessió de la crisis del PSC a Girona, en la persona de Quim Nadal.  En la seva carta de renúncia al càrrec de President de la Federació, dirigida al Primer Secretari , Juli Fernández ja es cura amb salut dient que alguns interpretaran o interpretarem que no era el moment adequat, a les portes d’unes eleccions europees convertides en més que un repte pels socialistes, però s’excusa dient que “mai és el moment oportú”... Francament, no crec en les casualitats, i menys coneixent-lo com l’he conegut al llarg de molts anys de treball conjunt a la FMC, en el partit o en el Grup Parlamentari.
I dir que la seva renúncia, no té relació amb la dels altres 9 membres de l’executiva, tampoc és creïble, de manera que la credibilitat d’ell i la dels altres components , està més que en la corda fluixa. Segurament els hi és igual, però no deixa de sorprendre que persones amb importants càrrecs institucionals, i de partit, els importi un rave el mal que puguin fer al partit en el qual militen.
Ho he dit mantes vegades i ho he comprovat en nombroses ocasions com persones que han tingut una gran rellevància pública, malmeten tot el seu historial a l’hora de passar a segon terme. Massa sovint, creuen tenir dret a un tractament especial, a continuar marcant el camí a seguir i no volen apartar-se per donar pas a noves generacions, a noves idees i formes d’actuar en política. I no parlo en raó de l’edat, sinó de les circumstàncies que ens ha tocat viure a tots plegats. Molts varem arribar molt aviat a la política i també hem hagut de deixar pas, més aviat del que és habitual en altres latituds, però la servitud és aquesta. Comprendre i acceptar quan ha arribat l’hora de deixar pas. I deixar l’egolatria a casa.
Em decep veure i escoltar declaracions grandiloqüents en mitjans de comunicació aliens a la causa socialista. Més ben dit, mitjans que busquen la més petita dissidència per exposar-la , ampliar-la i escampar-la com a mostra de la feblesa del PSC. I que aquesta mostra provingui de qui ha ostentat bona part dels càrrecs més importants del partit, i les institucions, provoca decepció i llàstima. No té credibilitat, ho sento. Com tampoc la veig en els altres companys de viatge de la federació gironina. En aquest moviment hi veig oportunisme, ganes de fer mal al partit, per després poder explicar que els mals resultats son culpa de la direcció nacional.
Puc entendre i acceptar el no compartir les decisions de la Direcció nacional, però sempre havíem expressat els desacords en els òrgans pertinents, i no al carrer o davant de mitjans de comunicació clarament hostils al partit. No he vist ni escoltat aquestes crítiques en el Consell Nacional, lloc on s’han de debatre i votar, i vull recordar que la Direcció Nacional va estar elegida pel Congrés, i el Primer Secretari en votació nominal i secreta. No és de rebut qüestionar-lo ara, i fer moviments , manifestos i actuacions totalment contraris al que ha estat la cultura del PSC.
Estic convençut de parlar per boca de molts militants i simpatitzants de les comarques gironines o del país en general, que la credibilitat la veiem en el Primer Secretari, Juli Fernández, i no en els membres que han abandonat l’executiva de federació, inclòs el seu president. He estat president d’una federació, i puc assegurar que la feina que es pot fer és immensa si hi ha dedicació, bona feina i ganes de tirar endavant. Si aquest no ha estat el cas de la federació gironina, potser no ha estat culpa ni del Primer Secretari, ni de la Direcció Nacional. I tots sabem que estem en el partit per voluntat pròpia i qui cregui que no representa els seus ideals, pot buscar-ne un altre que millor li escaigui. Animo el partit a les comarques gironines a continuar batallant per assolir els objectius que tots aspirem.



 

EL DIARI DE CASA, FA 35 ANYS- art. Regió 7

EL DIARI DE CASA, FA 35 ANYS.
L’aventura de crear Regió 7, ha complert 35 anys de vida. Tota una eternitat per un mitjà de comunicació “regional” , en uns moments en que pel camí molts hi han deixat l’existència, i molts altres s’han hagut d’ajuntar per compartir despeses i sobreviure amb moltes dificultats. Som molts els qui varem creure en el projecte i hi varem participar comprant accions, i ajudant des dels nostres espais respectius. Volíem un diari obert, plural, innovador i fidel al territori on naixia. Crec que ha complert els objectius, segueix viu i tot indica que amb bona salut. Poc més se li pot demanar.
I aquest aniversari pot servir per demanar-nos quins mitjans de comunicació té el país i quina és la pluralitat que els presideix. Pot semblar contradictori, però les noves tecnologies han ajudat a generalitzar la informació , a escampar-la i fer-la accessible, però en canvi no ha garantit la pluralitat. Almenys la pluralitat en els grans mitjans de comunicació s’ha anat reduint, per la agregació de projectes i lideratges, i per la crisis econòmica que n’ha fet desaparèixer o caure en mans no desitjades. I l’efecte d’objectivitat que hauria de presidir els mitjans públics, no es veu per enlloc. Al final cauen en mans dels governs respectius que els fan servir com elements bàsics de propaganda, més que d’informació.
Es lamentable, però la realitat és que ni TVE, ni TV3, o altres televisions autonòmiques son cap model de neutralitat i obertura a la crítica i la objectivitat. En absolut, s’han convertit en corretges de transmissió de les informacions que interessen als respectius governs, i perden la fiabilitat que haurien de tenir. I si això és greu, encara ho és més, l’existència d’altres mitjans de comunicació caracteritzats per uns atacs desaforats contra determinades idees, considerades progressistes o innovadores. Sigui per parlar de temes com el dret a l’avortament, a una vivenda digna, a una educació de qualitat o a la sanitat universal, per posar alguns exemples.
I en el tema català, la distorsió, la falsedat i la invenció esdevenen medis legítims per atacar qualsevol proposta, convertint-la en sacrilegi i burla sense límit. No és estrany la deformació del que aquí passa, vist des de molts indrets de l’estat. Si algú té paciència i un cert temps que repassi un parell de dies a la setmana la programació de diverses televisions públiques, per una banda, i privades per una altra, i comprovarà com de difícil és fer-nos entendre quan a l’altra banda hi ha qui no vol deixar explicar. O qui converteix cada programa en un debat a sang i fetge contra tot el que provingui del nostre país. I en aquest àmbit 13 TV, el canal de la Conferència Episcopal s’emporta el premi absolut.
No és estrany en aquest àmbit tant immens, patir la falta de pluralitat de la que parlo. La informació és poder, i el poder vol controlar tot el que s’emet. I tot el que va en contra del programa establert, és callat, deformat o ignorat. D’aquesta situació el PSC en pateix especialment les conseqüències, tant ara com en altres moments de la seva història. Ens faríem creus de saber les pressions, intromissions i ordres que es donen als directius dels mitjans de comunicació, fins l’extrem de canviar totalment la realitat de les coses.
En aquest món tant complicat i extrem, la supervivència de mitjans de comunicació amb una certa autonomia és fonamental.  Fonamental per la societat en general, i pels polítics en particular. Poder arribar a la ciutadania sense interferències i sense modificacions és essencial. A les pàgines de Regió 7 podem veure informació de tota mena, al costat d’opinions de tots colors. Ha esdevingut el diari de casa, capaç d’acostar-nos a tots els pobles i ciutats. La desconeixença era habitual anys enrere. Ara tots ens hem apropat i conegut. Res ens és aliè i tot ens implica i commou, en aquest territori de la Catalunya Central. Era un dels grans objectius del diari. Es un dels grans objectius assolit. Per molts anys.






Thursday, April 24, 2014

 

EL GOS DE TORÀ , I LA JUSTICIA - art. Nació Digital Solsona



EL GOS DE TORÀ, I LA JUSTICIA
Pels qui seguim l’evolució de temes relacionats amb la Llei de protecció dels animals, i la deriva judicial, tenim en el cas del gos de Torà, un exemple paradigmàtic. Resumeixo en poques paraules el tema pels qui no n’hagin tingut noticia.
En el municipi de Torà, voltava un gos abandonat que provocava problemes al veïnat, i davant el perill que representava una patrulla del SEPRONA ( servei protecció a la natura) de la Guàrdia Civil , el va poder atrapar i el va deixar lligat en un espai públic. Davant la falta de mitjans propis, l’ajuntament va decidir sacrificar-lo amb un tret d’escopeta, d’un regidor, suposadament acompanyat per l’alcaldessa. Aquest fet va motivar la presentació d’una denúncia per part d’una entitat ecologista, i es va iniciar el procediment judicial pertinent, amb una primera sentència que absolia els acusats. Els denunciants van presentar recurs i el trajecte judicial continua, deixant-ne fora l’alcaldessa...
Qui vulgui més detalls, els pot consultar en aquestes mateixes pàgines de Nació Digital que n’ha parlat en diverses ocasions. El que interessa de la noticia és treure’n les lliçons oportunes. Es evident que la praxis de l’ajuntament de Torà no fou la més adequada però dona pistes sobre els problemes en que es troben els ajuntaments de pobles petits, en relació als gossos abandonats.
Per llei, l’ajuntament té la obligació de capturar els gossos, i portar-los a la gossera municipal (que no existeix). Siguem clars. Molts pocs municipis es poden permetre disposar d’una gossera, perquè té un cost inassolible per un ajuntament petit o mitjà. El que solem fer és signar un conveni amb una entitat privada, per tal que faci la feina corresponent. Dit això, tampoc resulta gens fàcil resoldre el problema per quan el gos ha de ser traslladat a la gossera amb la qual tenim conveni que pot estar a 20, 30 o més quilòmetres de distància i el gos no pot ser transportat de qualsevol manera, oimés si és agressiu. D’aquí a prendre una decisió , no conforme a llei, hi ha un pas. El seu sacrifici.
En aquests moments de crisis, la problemàtica s’ha incrementat amb un abandonament de gossos més important que anys enrere, la qual cosa suposa un greu problema pels ajuntaments, però també per la gent en general, i els ramaders en particular. L’existència de gossos en estat salvatge suposa un perill. Han de buscar aliment i quan no el troben fàcilment, el busquen desesperadament, atacant ramats o altres animals domèstics.
Si abans de la nova llei, era fàcil emprendre batudes per sacrificar l’animal, ara no es poden fer, i atrapar un gos assalvatgit és molt complicat, i fins i tot perillós, de manera que no sempre les lleis aporten solucions raonables, com en aquest cas. Sóc partidari de reintroduir la possibilitat de poder sacrificar els gossos en estat salvatge, i els que estan dipositats en gosseres i transcorregut un temps prudencial no han trobat adoptador. Es a dir, tornar a l’anterior legislació que era més realista que l’actual.
Però, en el cas del gos de Torà, una altra reflexió a tenir present és que la via judicial, a més de lenta ( portem ja 2 anys) és extraordinàriament cara i la paguem entre tots. Estic convençut que els costos judicials superen els 12 o 15.000 euros, sumades totes les partides i conceptes. Es raonable, en una societat en crisis, una despesa com aquesta? Es raonable costejar milers de gossos i gats abandonats, durant anys i anys, en unes gosseres col·lapsades ? La justícia ha de ser justa i proporcionada, i crec que en aquest cas s’han superat les proporcions.



Wednesday, April 23, 2014

 

BORREDÀ - NOTICIA DONADA SENSE CONFIRMAR LA VERACITAT

NOTICIA DONADA SENSE CONFIRMAR LA VERACITAT – BORREDÀ.
El passat cap de setmana diverses persones em varen demanar si era certa la noticia apareguda en alguns mitjans de comunicació, referida a que l’ajuntament de Borredà, suposadament s’hauria pronunciat en contra de la participació, o la col.laboració en el referèndum o consulta, prevista pel 9 N.
No he escoltat ni llegit la notícia en concret, però encara avui un mitjà de comunicació comarcal m’ha trucat per fer-me una entrevista sobre aquest tema, estranyat per no tenir-ne constància. Ja li he aclarit que tot plegat era un invent, sortit de no sé on, i que ha motivat l’enviament d’escrits als Directors dels mitjans de comunicació que es varen fer ressò d’aquesta informació totalment falsa.
No entenc com un mitjà de comunicació, considerat seriós, pugui donar per bona una noticia sense confirmar-la amb qui correspon. Es més, la única resposta que hem donat sobre el tema, ha estat una carta a la Vicepresidenta del Govern, Sra. Joana Ortega, en resposta a la seva, i en la qual queda perfectament clar que l’ajuntament de Borredà “complirà les seves obligacions amb rigorós exercici de la legalitat vigent” com no pot ser d’altra manera.
A més aquest escrit es pot consultar en el meu bloc, i s’ ha penjat en les cartelleres del poble , de manera que és públic i no dona peu a cap mena d’interpretació en el sentit en que varen donar la informació els mitjans de comunicació esmentats.
Lamento el malentès o la mala intenció que tenia una informació falsa sobre el posicionament de l’ajuntament de Borredà, en aquest tema. Espero no es repeteixi un fet com aquest, tant fàcil de resoldre com és trucant a l’ajuntament directament.
Borredà, 23 d’abril de 2014.
L’Alcalde – President: Joan Roma i Cunill



Sunday, April 20, 2014

 

EL MODEL FRANCÈS- art. Regió 7

EL MODEL FRANCÉS.
Tots els grans partits, en un moment o altre de la seva llarga història, han tingut períodes de crisis d’identitat, de lideratge o d’encaix en la societat on estan immersos. Es llei de vida, i és impensable una permanent i complerta estabilitat, pels segles dels segles. Ni per decennis i decennis. Tota creació humana és susceptible de ser millorada, canviada i modificada, en funció de les necessitats. I així ha de ser.
Faig aquesta introducció per recordar i comparar la situació del PSF ( partit socialista francès) uns anys enrere amb la d’avui dia. Els gloriosos anys de Miterrand com president de govern, van donar pas, a una llarga i dura crisis que semblava havia d’emportar-se el partit, cap a la seva desaparició, o quedar amb una presència residual. Els forts lideratges son difícils de pair i contrarestar , fins que n’apareix un altre que fa oblidar l’anterior.
També aquí va passar una cosa semblant, a nivell de PSOE, amb el fort lideratge de Felipe González. Va costar trobar un bon substitut, com va costar trobar relleu a Joan Reventós, a nivell de PSC, a Catalunya. Però tot se supera i tot té continuïtat, quan el projecte és sòlid i existeix un espai per ocupar. Son molts els que valoren i pronostiquen el descens a les catacumbes al PSC, moguts per la situació present, però obliden que el projecte socialista té més de cent vint anys d’existència, i li’n queden molts més per endavant, de manera que tota crisis és conjuntural i per tant, temporal.
I res millor que comparar els temps actuals aquí, amb els viscuts pel PSF.  Avui tots els ulls estan posats en un projecte, i amb un lideratge nou, fresc, jove, innovador i molt combatiu, de la mà, d’un autèntic francès, d’arrels catalanes, en Manuel Valls, el nou Primer Ministre. Recomano llegir el seu discurs davant l’Assemblea Nacional, i el posterior, davant del Senat. De ben segur tindrem els ulls posats a França amb l’enveja de veure com és possible una altra manera de governar. Tothom accepta que els primers cent dies marquen tendència i mostren si es tenen les idees clares i els projectes ben definits. Tot indica que tenim un model a seguir, en un país capdavanter a nivell europeu i que marca l’agenda de tota la UE, juntament amb Alemanya. Important, doncs, també per nosaltres.
Algunes de les primeres mesures han tingut un bon acolliment. Passar dels trenta-quatre membres de l’anterior govern ( comptant ministres, viceministres i secretaris d’estat), a setze ministres ( vuit homes i vuit dones) i deu secretaris d’estat, ja és remar en la bona direcció. Però en un país tant regionalitzat, anunciar la reducció a la meitat de les vint-i-set regions ( vint-i-dues nacionals i cinc d’Ultramar, és una gosadia. I si hi afegim la supressió dels consells departamentals, ja suposa una revolució a nivell polític i burocràtic. França està molt trossejada territorialment. Per posar un exemple molt proper nostre: la regió del Languedoc – Roussillon, consta de cinc departaments, amb catorze districtes i mil cinc-cents quaranta-cinc municipis. Tots tenen clar que ha arribat l’hora de fusionar regions, suprimir consells departamentals, incrementar les relacions entre ciutats properes per compartir funcions, i clarificar les competències de les administracions locals.

Però si les propostes a nivell territorial suposen un canvi radical en el que diem estructures d’estat, no ho son menys les previstes en el camp social, el de les empreses , o el de l’educació i investigació. Tot va encarat a recuperar la grandesa perduda o deixada pel camí, però tenint clar que l’eficiència ha de primar sobre tot el conjunt. Tindrem ocasió de parlar-ne en el futur, però he volgut treure aquest tema com a mostra de que el PSC aquí, i el PSOE a la resta de l’estat, estan disposats a encarar el futur amb decisió i valentia. El partit socialista és l’únic present en tots els països de la UE, i proposa Martin Schulz, per la presidència. Un altre exemple de lideratge a imitar, i ningú oblidi que els grans canvis en positiu han vingut de la mà dels partits d’esquerres, i molt especialment dels partits socialistes.

Wednesday, April 16, 2014

 

IMPROVISACIÓ PERMANENT I ALTRES REALITATS

IMPROVISACIÓ PERMANENT I ALTRES REALITATS.
Dintre d’uns mesos o uns anys, quan es reculli tot el material generat pel procés a decidir, els estudiosos es faran creus de com es va endegar un projecte amb tanta poca serietat, tanta improvisació, tantes incerteses i tanta mediocritat en el lideratge. S’ha de reconèixer que la “fugida endavant” demostra la total manca de criteri i sobretot la nul·la por al ridícul més espantós. Cada dia tenim mostres de com un govern és capaç de dir una cosa i la contrària, sense per això perdre la compostura. Tot s’hi val, i tot és possible, convençuts que els mitjans públics i privats a les seves odres els hi riuran les gràcies.
I la formació del Consell Assessor va ser prou ben triat com per tenir-hi gent capaç de posar per escrit les teories més extravagants, i les propostes més imaginatives i irrealitzables. Tot hi cap, i el portaveu del govern, Sr. Francesc Homs, les ven amb una gosadia mai vista en cap altre dirigent polític. El mateix és capaç de fer el provisional Sec. d’organització de CDC , Jordi Rull, i qualsevol altre dels habituals en els mitjans de comunicació. Tot està per fer i tot és possible en aquest viatge cap a la Itaca, somiada, situada en terres ignotes.
I l’ANC els segueix de molt a prop no sigui que en un moment donat es donin compte de que han perdut el guió i volen anar per camins més realistes. Tots ells defensen i estan convençuts de la celebració del referèndum el dia 9 N. Es igual el què passi amb el cens electoral, o no poder disposar de l’entramat electoral necessari( juntes electorals, sorteig de les meses electorals, locals, urnes, cabines,etc, etc, etc,). Encara hi ha temps, i com que tot s’improvisa, algú deu pensar que es poden fer urnes de cartró, i si convé posar-les a carrers i places, i si convé el cens electoral s’improvisa agafant el que hagi quedat de les eleccions europees. Ja no ve d’aquí, a l’hora de fer les coses.
Que les xifres s’inflin fins extrems impensables, és el de menys. Ara mateix, l’entitat Contrastant, amb Miquel Almirall al capdavant acaba de comptar les persones presents a la Via Catalana, i actes complementaris i deixa la xifra de participants per sota dels 700.000.  Es a dir, que res dels 2.000.000 que alguns de l’ANC havien donat, o els 1.600.000 que havien acceptat com a mal menor. No, màxim 700.000. Una xifra espectacular, sense cap mena de dubte, però que posa les coses també en el seu lloc concret. El mateix va passar amb la immensa manifestació de l’any 2012, en que els 1.500.000 es deixava en 800.000 participants que continua sent una xifra enorme, però hi ha persones interessades en multiplicar les xifres i aleshores cauen en la irrealitat. Segons aquest mateix comptador de participants, en el Passeig de Gràcia hi caben 200.000 persones com a màxim, i no 1.000.000 com a vegades s’ha donat. I és que quan s’improvisen les coses i es volen posar a nivell mundial, els números creixen i creixen fins esdevenir irreals. Anar per aquest camí és un greu error perquè treu serietat i legitimitat al projecte, sigui quin sigui.  Hem de reconèixer que les xifres de participants i l’entusiasme generat ha estat prou rellevant com perquè no se l’hagi de falsejar.

Però tornant als darrers esdeveniments, basats en si Catalunya quedaria fora o no de la UE, el despropòsit és tant gran que no era ni tant sols imaginable. Que tots els grans líders, els grans juristes es pronunciïn no és suficient com perquè el Consell Assessor modifiqui el seu dictamen. Ells han de fer la seva feina, i la seva feina ha d’anar lligada al que vol sentir CiU ( més ben dit CDC) i ERC, i ja està. Cada informe és un vestit fet a mida, i al final de la seva esgotadora feina tindrem uns quants documents que passaran a la història, pel seu irreal contingut. I com diuen els promotors si Espanya no deixa fer el referèndum demanaran empara a les forces internacionals. Deu meu, suposo que s’ho creuen, però és increïble dir-ho i sobretot pensar-ho. De totes maneres els mesos van passant i algun dia arribarem al 9N, o més ben dit a la data indispensable per convocar el referèndum, i aleshores veurem quina serà la realitat concreta i directa. Ningú podrà negar que estem vivint un moment mai imaginat, la història , en viu i en directa, amb uns canvis diaris que es van improvisant i que ningú domina ni controla. L’emoció és quotidiana si bé contrasta amb la situació del país, amb centenars de milers de persones que miren com parlem de tot, menys de les seves necessitats. Aquesta és la part dramàtica del procés que no podem obviar. Dintre de poc arribarà el moment de donar explicacions i topar amb la crua realitat.

Tuesday, April 15, 2014

 

BORREDÀ - RESPOSTA A LA VICEPRESIDENTA DEL GOVERN

GENERALITAT DE CATALUNYA
Vicepresidenta del Govern
                                                           Borredà, 7 d’abril de 2014.

Hble. Sra. Vicepresidenta,
Acuso rebut del seu escrit de data 26 de març en el qual se’m demana expressar el compromís i col·laboració amb el Departament de Governació i Relacions Institucionals, en la organització de la consulta, en els termes legalment establerts.
Li he de manifestar que com Alcalde-President de l’Ajuntament de Borredà, vaig assumir el càrrec, amb la promesa de complir i fer complir els preceptes continguts en la Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i donar compliment al que estableix la Llei de Bases de Règim Local.
He exercit el càrrec sota aquests principis bàsics, i aquest és el compromís que li expresso en relació a la convocatòria que pugui dur a terme la Generalitat de Catalunya. Com Alcalde, l’ajuntament de Borredà, complirà les seves obligacions amb rigorós exercici de la legalitat vigent.
Aprofito l’avinentesa per a saludar-la molt cordialment.
L’Alcalde – President


Joan Roma i Cunill



A LA HONORABLE SRA VICE PRESIDENTA DEL GOVERN DE LA GENERALITAT -  JOANA ORTEGA I ALEMANY.









Monday, April 14, 2014

 

13 TV I LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL - Nació Digital Solsona

13 TV I LA CONFERENCIA EPISCOPAL.
Un dels grans problemes del debat Catalunya – Espanya, és l’existència de mitjans de comunicació molt poc propensos al diàleg, a la informació verídica i neutral, i al respecte per les opinions i decisions de totes les parts. La falta de pluralitat en el món de la informació fomenta el desconeixement, primer, i la permanent controvèrsia, després, de manera que l’espiral de crítica i atacs va creixent de forma indefinida, fins esdevenir insuportable. Un dels principals problemes en el debat actual, és la incomprensió, l’arrogància i en molts moments, el despreci pel debat català, vist amb ulls totalment deformats.
El que anomenem el Madrid (polític )lligat al PP , res a veure amb  els ciutadans de Madrid o de la resta d’Espanya, es permeten pontificar sobre qüestions que no coneixen, o que els hi arriben deformades per aquests periodistes, ficats a agents de la desinformació . Fan molt de mal perquè aixequen sospites, i infundis que queden com a certs, quan son invencions totals. Estic cansat de veure-ho i escoltar-ho en mitjans determinats.
Qui llegeixi La Razón, el Mundo, o miri Intereconomia (ara no visible a Catalunya), o 13 TV, s’emportarà una idea de Catalunya radicalment diferent de la realitat.  He llegit i escoltat coses tant inversemblants que semblaria que ningú podés creure-se-les. Error, sempre hi ha qui es creu tot el que surt o s’explica en determinats mitjans de comunicació i donen peu a emprendre accions que no tenen cap fonament verídic.
Però si això és cert fora de Catalunya, també aquí tenim una immensa falta de pluralitat. La crisis s’ha emportat moltes publicacions , i altres estan amenaçades i han d’emparar-se en el poder per aconseguir subsistir. Això vol dir no tenir les mans lliures per opinar i contradir als qui presideixen les institucions del país. I els mitjans públics de la Generalitat, aquí, i del govern central, allà , no es caracteritzen precisament per la seva objectivitat , de manera que les opcions  crítiques tenen moltes dificultats per arribar a la gent. D’aquí al pensament únic hi ha un curt camí.

Però, la raó del títol d’aquest escrit és que on es pot comprovar la parcialitat de les opinions, la falta de pluralitat, el descarat ús de qualsevol fet, per extreure’n conclusions fora de tot lloc, és en un canal amb un 51% propietat de la Conferència Episcopal. Parlem de 13 TV. I si mirem els fonaments de la seva creació hi trobem: “ Su programación se basa en la difusión de los valores y credo de la Iglesia Católica, y se centra en contenidos para todos los miembros de la familia. ...”. Recomano mirar-la cap al vespre, i escoltar alguna de les seves tertúlies, per comprovar quan diferent és la realitat. Estaria bé que el Sr. Bisbe de Solsona, manifestés la seva opinió respecte un mitjà de comunicació que planteja els temes amb una virulència increïble i exposa els temes de Catalunya amb una visió fora de tota realitat. El que necessitem ara i sempre és equanimitat, objectivitat i sobretot respecte per totes les opinions i posicions.

Sunday, April 13, 2014

 

35 ANYS, ESPECTACULARS - art. Regió 7

35 ANYS, ESPECTACULARS.
Estem en plena commemoració, que no celebració, dels trenta-cinc anys de democràcia municipal.  Les primeres eleccions foren el tres d’abril de mil nou-cents setanta-nou, i els elegits pels ciutadans vàrem prendre possessió del càrrec de Regidor, el dia dinou d’abril. En el mateix acte vàrem elegir el primer alcalde de la democràcia recuperada, iniciant el més llarg camí democràtic fins a dia d’avui, desitjant que, per sempre més, puguem gaudir d’aquesta normalitat, considerada en molts indrets, un autèntic privilegi.
Els alcaldes i regidors, no estem per celebracions quan tenim serioses amenaces contra les institucions que presidim. El govern central ha impulsat l’aprovació d’una llei ( LRSAL) que amputa una gran part de les competències i recursos dels ajuntaments. I la Generalitat no s’ha distingit per mesures favorables al funcionament dels ajuntaments ni ha acordat les degudes proteccions que haurien de tenir, en benefici dels ciutadans.
Uns per falta de visió municipal i desitjos de privatitzar la major part dels serveis municipals, legislen contra els ajuntaments; i els altres per evitar protagonisme i competència, estrangulen la seva capacitat d’actuació. El resultat és força similar, amb conseqüències clarament negatives pel conjunt de la ciutadania.
No era així en els primers anys de democràcia, amb un esclat d’entusiasme, treball, cooperació i col·laboració entre totes les institucions, donant lloc a una etapa espectacular de transformació de pobles i ciutats. Aquests trenta-cinc anys han suposat un salt enorme en la història dels municipis. Mai s’havia fet tant, en tant poc de temps, i amb recursos realment escassos. La imaginació, el treball constant, la suma d’esforços i la complicitat amb la societat, va produir canvis mai imaginats. I cada poble o ciutat es va impregnar dels objectius de l’equip de govern. Alcaldes forts, competents, entusiastes, coordinadors d’equips igualment potents varen aconseguir capgirar el present dels seus pobles i ciutats, per posar-los en el mapa com exemples de prosperitat. I bona part d’aquest impuls el donaren persones estretament lligades al PSC. Així nasqueren la Lleida d’Antoni Siurana, la Tarragona de Josep Ma. Recasens, la Girona de Joaquim Nadal, o la Barcelona de Narcís Serra, complementada per la immensa tasca de Pasqual Maragall, culminada amb els JJOO del 92, mitjançant els quals va situar Barcelona , entre les primeres ciutats del món, on encara s’hi manté, malgrat el clar descens d’activitat i innovació actuals. Però també la Manresa de Joan Cornet, Berga de Jaume Farguell o Solsona de Ramon LLumà.
El prestigi d’aquells anys ha donat pas a la malfiança actual degut a la desgraciada actuació d’uns pocs , però molt significatius alcaldes que han embrutat la trajectòria del poble o ciutat que presideixen. Pocs, però molt danyins, de manera que molta gent parla dels alcaldes com persones aferrats a una poltrona, amb grans sous i grans privilegis !!!! Falsa creença, falsa realitat perquè la immensa majoria dels alcaldes no cobrem res, com en el meu cas, o una indemnització de quaranta euros per sessió de Ple o de Junta de Govern. Malament qui es presenta amb ànim de cobrar per no treballar, o per lucrar-se fent mal ús del càrrec. Ni té futur ni en sortirà indemne,puix que tots hem incrementat la vigilància a tots els nivells i serà descobert i portat davant la justícia.
Hem cobert una llarga i molt profitosa etapa, i n’obrim una altra ,amb altres prioritats i altres instruments. L’etapa de la pedra i el ciment, dona pas a l’etapa de l’atenció a les persones i els serveis que necessiten, sobretot en uns moments d’emergència social. Som voluntaris al servei del nostre poble o ciutat, conscients de l’exemplaritat que hem de donar, i d’innovacions que hem d’incorporar. Ho acabem de veure a Barcelona ciutat, amb la realització de les primeres eleccions primàries. També en aquest cas el PSC ha obert camí, cap a noves fórmules de participació i transparència. Commemorem, doncs, aquests trenta-cinc anys, orgullosos del que hem fet entre tots, i conscients dels nous camins que hem d’emprendre per assolir els objectius marcats. Queda molt per fer, qui es vegi capaç que s’hi incorpori.
Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà



Friday, April 11, 2014

 

BORREDÀ - PLA D'OCUPACIÓ FINANÇAT PER LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA



BORREDÀ – PLA D’OCUPACIÓ FINANÇAT PER LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA.

Dies enrere varem informar de la concessió d’un ajut econòmic de la Diputació de Barcelona per destinar a la creació d’un Pla d’Ocupació.
Aquest Pla d’Ocupació permetrà la contractació de 9 persones, durant 3 mesos a mitja jornada, i tota la gestió , selecció, contractació i pagament s’ha delegat a la Agència de Desenvolupament Econòmic del Berguedà ( antic Consorci de Cercs).
Qui estigui interessat en veure les Bases de la Convocatòria, les trobarà a la web de l’ajuntament de Borredà ( borreda.net ) o a la web de la Agència.
En aquestes Bases figuren totes les condicions per poder accedir al Pla d’Ocupació, i com s’ha de fer la inscripció, que pot ser presencial o via electrònica.
Si algú té dificultats per accedir a la documentació pot venir a l’ajuntament, i li facilitarem una còpia en format paper. Igualment qui no tingui mitjans tècnics per enviar la petició, podem ajudar-lo , fent ús dels ordinadors del Centre Cívic.
Una vegada tancat el termini d’admissió de peticions, la Agència ja s’encarregarà de posar-se en contacte amb tots els peticionaris per acordar les entrevistes previstes en les Bases.
Com es podrà comprovar, les 9 persones a contractar no ho seran en un sol bloc, sinó en diferents terminis, per disposar de 2 persones cada tres mesos, fins al final que seran 3 les contractades.
Qualsevol dubte sobre el tema es pot aclarir davant l’Agència, per telèfon, o via electrònica.
Borredà, 11 d’abril de 2014.

L’Alcalde – Joan Roma i Cunill

Tuesday, April 08, 2014

 

REFERMAR POSICIÓ DEL PSC

REFERMAR POSICIÓ DEL PSC.
Un debat llarg, intens, i amb profunditat diversa en funció dels oradors  i dels partits als quals representaven. Vaig trobar poc encertat el plantejament dels representants del Parlament de Catalunya, que podien haver preparat les intervencions amb un millor fil conductor, per aprofitar el limitat temps de que disposaven i poder complementar el discurs de cadascun. Suposo que les opinions seran molt diverses i contradictòries, en un tema que ja ho és de per si mateix.
Suposo que com tots els militants, em preocupava el to i el contingut del discurs que faria Rubalcaba. Queda clar que té un cap privilegiat i és capaç de fer un discurs contundent, creïble i amb continguts de gran alçada. D’autèntic home d’estat, i ahir ho va demostrar a bastament, tant en la primera intervenció, com en la segona, plena d’arguments i sinceritat. Plena també de reconeixement cap el PSC al  qual va defensar i recolzar en nombroses ocasions, deixant clar el que tots ens juguem en aquest tema.
No pretenc fer una crònica del ple perquè es pot llegir i escoltar en tots els mitjans de comunicació. Per mi el que importa és constatar si la nostra posició es manté després del debat. I crec sincerament que una altra via és possible, més ben dit, és recomanable i indispensable. La aposta per la modificació de la Constitució ha de fer camí i aconseguir l’encaix adequat de Catalunya dintre Espanya, i tots plegats dintre de la UE, a la vegada convertida en els Estats Units d’Europa. I la primera gran ocasió que se’ns presenta son les eleccions europees del 25 de maig. Un bon resultat del partit a Catalunya i Espanya, pot suposar un canvi de tendència i animar els catalans a apostar per la via que recolzem.
Es decebedor veure la falta de pluralitat en els mitjans de comunicació. Cada dia podem constatar-ho en la majoria de mitjans, on imperen tertúlies sense representació de la diversitat del país, i noticiaris on apareixen posicionaments totalment sesgats de determinades forces polítiques. Aquest bombardeig constant i permanent fa el seu efecte i produeix la sensació de discurs únic, davant un tema de gran complexitat i sensibilitat.
Tornant a casa nostra, considero que el PSC ha fet una magnífica tasca de preparació del debat, i ens hem vist representats en les intervencions de Pérez Rubalcaba. Les visites a Catalunya, les entrevistes amb Pere Navarro, l’acció constant dels diputats dintre del Grup Parlamentari Socialista, han donat els seus fruits i ha aconseguit trencar la imatge d’un PSOE jacobí, nacionalista espanyol, i poc comprensiu envers les justes reclamacions de Catalunya. Ahir em vaig sentir còmode amb el seu discurs, i sobretot es va situar molt per damunt de les intervencions de la majoria , per no dir tots, els intervinents.

Ens queda molt per fer, en un any especialment complicat per tothom. Ha d’imperar el respecte per totes les posicions, però hem de fer un immens esforç per refermar la nostra posició i proclamar que la solució federal, és la millor i única possible. Espero i confio en que en aquest camí no tornem a trobar gent interessada a espatllar el projecte. Es massa important el que hi ha en joc, i estar al costat de l’executiva, és fonamental per reforçar el missatge i mostrar la nostra convicció. Felicito tots els qui han fet possible el resultat d’ahir, i la cursa continua.

 

ESCOLES RURALS EN PERILL- art. Setmanari Regió 7

ESCOLES EN PERILL.
En aquestes mateixes pàgines de Regió 7 va aparèixer, fa uns dies, un estudi sobre la situació de diverses escoles rurals, i el seu incert futur, a la vista del descens generalitzat d’alumnes. De fet, totes les escoles de municipis mitjans o petits es troben en perill, degut a la pèrdua d’habitants, per culpa de la crisis, i una dinàmica poc afavoridora de la vida en el món rural. I a la comarca del Berguedà, pràcticament tots els municipis son rurals, excepte els tres o quatre de majors dimensions, en padró.
Estem, doncs, davant una situació preocupant i de molt difícil solució, no solament a la nostra comarca, sinó arreu del país. El que passa aquí, passa, arreu i la reflexió s’ha de fer a nivell de país. Deixar perdre serveis considerats essencials comportarà un més ràpid i ampli despoblament de centenars de municipis i un major desequilibri entre món rural i ciutat, i entre territori de l’interior i franja costanera, de manera que Catalunya serà menys equilibrada i menys sostenible.
Quan parlem de temes generals i globals, no val pensar en solucions parcials o per sortir del pas. S’ha de pensar en termes globals, i amb solucions a llarg termini, per posar-hi els recursos necessaris i obtenir bons resultats. Es ara i aquí que hem de repensar decisions preses anys enrere, sota criteris i objectius que no sempre han donat els resultats perseguits. Posem alguns exemples per ajudar a comprendre la situació a la que hem arribat.
Segur que som molts els qui considerem un error haver modificat el model escolar, de manera que els nens vagin a l’Institut massa aviat. La continuïtat dels alumnes a les escoles de primària fins els catorze anys resoldria un dels problemes actuals. I no ho dic per salvar les escoles en perill sinó amb prou base pedagògica com per assegurar que l’ensenyament en el mateix poble pot ser tant o millor que en els Instituts. Arrelar els nens fins els catorze anys té clars avantatges pels propis nens, pels pares i mestres, i pel conjunt del país que no ha de fer front a pagament de transport escolar i menjador a uns quants milers d’alumnes.
I per l’inici a l’escola, si les exigències fossin més suaus, seria més fàcil plantejar l’existència de llars d’infants a les mateixes escoles de primària, amb la qual cosa evitaríem la pèrdua de futurs alumnes. Si a tot plegat hi suméssim la simplificació de tràmits, burocràcia i altres impediments per un bon funcionament de les escoles en zones rurals, el resultat podria ser clarament positiu pel futur de l’ensenyament en la primera etapa de la vida dels alumnes.
També una clara aposta per un nou model permetria demostrar com de bo és mantenir els alumnes en el mateix poble, facilitant una millor i més llarga integració en les activitats de les entitats, fomentant la vida familiar, tot evitant desplaçaments i esgotaments per horaris i transport a unes edats molt poc adients.
Pel que fa la qualitat de l’ensenyament en una escola rural, o en una d’urbana, tinc clar que no és rellevant la diferència. Ni a favor ni en contra, i si en alguna cosa es pot diferenciar seria en una major atenció personalitzada, afavorida per grups petits, i un major contacte amb la natura i l’entorn, importants de cara el creixement i coneixement futur. L’escola rural i el seu futur és cosa de tots, i a tots ens ha de preocupar la seva continuïtat. Calen reformes en profunditat , consensuades amb la comunitat educativa, pares i mares, i administracions competents, sense esperar que la dinàmica actual esdevingui irreversible.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà

Monday, April 07, 2014

 

ABSÈNCIES INEXPLICABLES

ABSÈNCIES INEXPLICABLES.
Tot el procés anomenat “pel dret a decidir” està ple de despropòsits i situacions increïbles, de manera que algú que tingui temps, hauria de convertir-ho en un llibre, ara que se n’escriuen tants sobre el tema en qüestió. Seria una bona ocasió per meditar sobre tot el trajecte i veure qui escriu realment aquesta història i cap a quin final anem.
Demà, dimarts dia 8 d’abril tindrà lloc el tant esperat i anunciat debat en el Congrés de Diputats sobre la petició de traspàs de competències a la Generalitat per poder dur a terme el referèndum del 9 de novembre. Aquest debat hauria d’haver portat a intervenir al màxim representant del govern català, en la persona del president Mas. Ningú entén que no sigui ell qui es dirigeixi a la cambra espanyola per fer la petició , acordada en el Parlament de Catalunya.  Aquesta absència és incomprensible i dona la clara sensació de covardia , en uns moments en que la gent reclama valentia, claredat i transparència a tots els polítics. Una mala decisió, i una pèssima imatge a nivell català i espanyol. I si no intervenir ja és inexplicable, no ser ni a l’hemicicle, encara ho empitjora.
I el mateix cal dia del principal soci de govern, i al mateix temps d’oposició ( cosa mai vista en política). Oriol Junqueras no serà qui defensi el posicionament d’ERC, sinó Marta Rovira la segona del partit. Un altre error incomprensible, a nivell català i espanyol. Que les dues principals figures en l’impuls a la independència estiguin absentes, diu molt poc de la valentia i coratge d’aquests dos polítics.
El debat en el Congrés de Diputats és un dels moments estel·lars en la reivindicació de la consulta a Catalunya i era indispensable la presència i actuació dels dos principals líders d’aquest combat: Artur Mas i Oriol Junqueras. Ni l’un , ni l’altre. Com poden agafar-se amb serietat aquest procés la resta de grups parlamentaris, si han de batallar contra actors secundaris? Quina imatge transmet Catalunya, de cara en dintre, però també de cara enfora quan s’amaguen els líders d’un dels majors polsos a l’Estat ?
Aquest fet, s’afegeix a molts d’altres que demostren una permanent improvisació d’actuacions en el camí pel dret a decidir. En tenim molts d’exemples, com la mateixa carta de la Vicepresidenta del Govern, demanant com pensem col·laborar els alcaldes en aquest procés. Què creu que hem de fer sinó complir amb la més estricta de les legalitats ? Es que creu que un càrrec institucional es pot situar al marge de la Llei?

Ara queda per veure i escoltar les intervencions de demà, dels representants de CiU, ERC, i ICV, i les intervencions de la resta de partits. Tot indica que , en aquest cas, les intervencions seran al més alt nivell. Si és així, encara quedarà més en evidència la pèssima estratègia dels partits catalans defensors de la petició de traspàs de competència. Anar-hi amb segons de fila suposa cometre un error increïble d’imatge, de solidesa del projecte i de falta de valentia política. No es pot entendre com en tant poc de temps es poden cometre tants greus errors. Que ningú s’estranyi de les ziga-zagues del procés i dels pronòstics de molt incert final que tothom li pot fer. La mediocritat es transmet i llueix en tots i cadascun dels passos donats fins ara, i de cara el futur.

Sunday, April 06, 2014

 

LA PERSISTENT POBRESA - art. Regió 7



LA PERSISTENT POBRESA.
Que s’acostin eleccions no justifica enviar missatges de suposats “brots verds”, ni represa de l’activitat, o altres eufòries, dites de cara a la galeria. La situació és greu i res indica que no s’allargui molt més temps de l’inicialment previst. De fet, els qui tenim càrrecs institucionals, a l’igual que les entitats socials, ens estem preparant per una llarga travessia de lluita contra la pobresa.
Una pobresa no prou assumida ni combatuda pel govern central, sota el comandament del PP, ni pel govern de la Generalitat, en mans de CiU, en pacte més o menys estable amb ERC. Semblaria que el fet diferencial català hauria de permetre enfocaments diferents del govern central, i una major sensibilitat envers els més necessitats. Aquesta major sensibilitat no la veiem per enlloc, al contrari, patim unes brutals retallades que precisament afecten els sectors més desvalguts de la societat. I els dos partits de govern no han proposat cap modificació espectacular per aguantar el cop.
Es més, paradoxalment hem vist com el PSC ha sortit en ajuda de CiU per garantir l’èxit d’un projecte de país, com és BCN World. Increïble acord i increïble crítica d’ERC, soci del govern que no solament no el recolza en un projecte tant potent, sinó que el critica obertament, sense es produeixi cap trencament de pacte. Ens podrà agradar més o menys aquest projecte, però , ara i aquí comporta milers de llocs de treball, en la seva posta en marxa, i milers de llocs de treball, en el futur.
I en temps de crisis extrema, i pobresa immensa, no es pot deixar escapar cap gran oportunitat per crear llocs de treball i ajudar el país a sortir del carreró on està ficat. I és que amb algunes xifres refrescarem la memòria de la situació que vivim. Tenim vuit-cents mil aturats, dels quals tres-cents mil ja no tenen cap mena d’ajut. Han esgotat totes les prestacions, s’han menjat els estalvis i no tenen cap previsió d’aconseguir una ocupació en els propers mesos o anys. Una situació explosiva sinó fos per l’estructura familiar que garanteix un mínim de supervivència, entre unes generacions i unes altres.
Però és que en cinc anys, s’ha duplicat la pobresa energètica, passant del 5,3% al 12,7%, segons les darreres dades existents. La població amb rendes baixes ha passat del 11% al 16,1%, en aquests cinc anys, i un 11,6% dels catalans no poden pagar la hipoteca, amb el que això comporta de desnonaments.

Hem vist i revist imatges de recerca d’aliments en contenidors propers a les grans superfícies i hem vist com persones de classe mitjana, s’han empobrit fins extrems d’haver de recórrer a les entitats socials per sobreviure. I això ho veiem no solament en les grans ciutats, sinó que la pobresa extrema ha arribat als pobles mitjans i petits. Estem, doncs, en una situació d’emergència que requereix mesures d’emergència i no bones paraules o contemporitzacions. El govern de la Generalitat ha de sortir de la seva paràlisis per encarar el present amb alternatives dures i contundents, contra el frau fiscal, contra les retallades indiscriminades, i encarar canvis estructurals en profunditat. A grans mals, grans remeis, i no es pot parar l’acció de govern a l’espera de la solució miraculosa , posada en mans del dret a decidir. L’acord entre CiU i ERC no ha resolt cap dels grans problemes del país. Es hora de proposar altres alternatives, perquè la travessia de la pobresa ve de lluny i li queda molt camí per recórrer. 

Thursday, April 03, 2014

 

UN PAÍS AMB MASSA DESIGUALTATS - art. Nació Digital

UN PAÍS AMB MASSA DESIGUALTATS.
Durant molts anys, una de les grans prioritats dels partits era aconseguir un equilibri territorial que evités la desertització del món rural, i frenés l’excessiu creixement de l’àrea metropolitana i tota la franja costanera. Aquest objectiu no s’ha assolit, al contrari, estem veient com la majoria de pobles continuen perdent població ,amb el perill d’esdevenir insostenibles.
La comarca del Berguedà és un bon exemple del que diem. Dels 31 municipis del que està composta, 28 perden població, si ens atenem a les xifres dels darrers 3 anys( fins i tot la capital, Berga) que en guanyava de la comarca i de la immigració.
El mateix podem dir del Solsonès, una altra comarca paradigmàtica del món rural, en la qual les xifres de població van a la baixa, amb una lleugera contenció de la capital, tenint present que tots estan per sota dels 1.000 habitants, excepte Solsona.
Podríem posar molts altres exemples, simplement per demostrar la inexistència de polítiques equilibradores del territori. Se n’ha parlat, hem fet debats, hem tingut decrets d’ajudes que no han servit per assolir aquests objectius. I és que reequilibrar el territori ha de ser cosa de tot el govern, no només de dues o tres conselleries concretes.
Quan una escola rural ha de tancar, és tot un poble que en pateix les conseqüències. El mateix passa quan es retallen serveis mèdics, o es tanca la única oficina bancària, o la farmàcia, o un forn de pa, estanc, bar, etc. Cada servei essencial públic o privat que tanca, acosta més el poble cap a la irrellevància, i la soledat. D’aquí que la principal missió d’un govern és fer viable la vida en el món rural a tot un conjunt d’activitats fonamentals per la seva pervivència. Tenir i mantenir els serveis públics, però al mateix temps millorar les condicions de vida, per tal que la gent no es trobi isolada i sense garanties de ser atesa, en cas de necessitat, és vital per aconseguir la continuïtat en el territori.
I per si el repte d’evitar el gran desequilibri no fos prou important, en tenim d’altres que s’afegeixen a l’actual despoblament, com la manca d’equipaments i infraestructures bàsiques per garantir un nivell de vida, equiparable entre món rural i ciutat.
Constatades les desigualtats, basades en la situació geogràfica dels ciutadans, en tenim d’altres procedents de la situació de crisis generalitzada amb un creixement del percentatge de ciutadans colpejats per la pobresa, arribant a extrems de dures dificultats. En pocs anys tots els paràmetres s’estan incrementant fins arribar a sostres mai imaginats. Veiem – ne uns quants. En 5 anys s’ha duplicat la pobresa energètica, passant d’u8n 5,3% a un 12,7%. La població amb rendes baixes ha passat d’un 11% a un 16,1 %. I la xifra d’aturats ha arribat a les 800.000 persones, amb prop de 300.000 que no reben cap tipus d’ajut. Podríem continuar amb altres xifres igualment contundents, que demostren el país amb profundes desigualtats, en el que vivim. Aquest hauria de ser el principal objectiu del govern a l’hora de plantejar reformes i actuacions, i no dedicar-se a un únic i singular tema, amb un full de ruta que va improvisant sobre la marxa.



Tuesday, April 01, 2014

 

VIOLENTAR EL PARLAMENT- art. Nació Digital Solsona



VIOLENTAR EL PARLAMENT
Catalunya es vol posar, sovint, com exemple davant el món i en canvi permetem i tolerem accions impensables en qualsevol altre país de llarga tradició democràtica. Una de molt rellevant, és no manifestar-se davant el Parlament i molt menys, impedir l’accés als representants de la voluntat popular.
Aquests dies s’està jutjant als autors de l’encerclament del Parc de la Ciutadella, i als protagonistes de fets molt greus, com son l’exercici de la violència contra diputats, consellers, i el propi president de la Generalitat i la presidenta del Parlament. Violència verbal, i en alguns casos , física, com hem pogut veure en els mitjans de comunicació.
Els qui hem viatjat una mica, hem llegit força i ens hem informat molt sobre costums, tradicions i funcionament de les institucions en altres països, haurem constatat com la gent es manifesta davant les seus governamentals, però no davant els Parlaments. La diferència no és petita, per quan la política l’exerceixen els governs, però en els Parlaments és on rau la sobirania del poble, on hi treballen els representants elegits, i per tant no poden ser objecte de pressions, i encara menys d’agressions. Si un lloc és “sagrat”en la terminologia democràtica és el Parlament.
Aquí, res ho és. Es pot insultar, escopir, pintar la roba, o impedir l’entrada a la seu de la sobirania popular, i no passa res. Que el president del govern i la presidenta del Parlament hagin d’accedir a l’edifici, en helicòpter, pot semblar “normal”puix que hi ha gent decidida a no permetre l’activitat normal i habitual de les institucions del país.
Ens convé a tots i totes, fer un exercici ampli de reflexió i estudi sobre què es pot fer i què no, en matèria de mobilitzacions. No podem admetre que tot s’hi val, perquè no és ni raonable i admissible. Tenim exemples i models per seguir i imitar que mostren el correcte camí per compaginar mostres de rebuig i respecte a l’autoritat del país i els seus ciutadans.
Repeteixo que no veurem imatges com les d’aquells dies, en cap altre país i si volem donar exemple, hem de començar per respectar les regles de joc democràtiques com es fa arreu del món. Les expressions de protesta i rebuig han de buscar els llocs adequats, i en el cas de la Generalitat, s’han de fer a la Plaça Sant Jaume, però no en el Parc de la Ciutadella, davant del Parlament. Cada cosa en el seu lloc, i en el seu moment.

Estem en temps difícils, i continuarem vivint moments complicats. Ha de ser possible protestar, tot respectant els principis essencials de la democràcia, rebutjant sempre l’ús de la violència, en les seves diverses variants. Qualsevol tipus de violència, treu legitimitat a la protesta i desacredita els promotors de la mobilització. Saber compaginar la mobilització amb el respecte, no és fàcil, però és la millor via per garantir resultats. 

 

BORREDÀ- CX TANCA LA OFICINA EL 28 D'ABRIL





CATALUNYA CAIXA AVANÇA EL TANCAMENT DE LA OFICINA DE BORREDÀ, AL 28 D’ABRIL.
La setmana passada, l’ajuntament de Borredà va ser informat de la decisió de Catalunya Caixa, d’avançar el tancament de la seva oficina , al 28 d’aquest mes d’abril.
En reunió tinguda a l’ajuntament, el passat dijous dia 27, se’ns va informar de la nova data, sense cap possibilitat de ser modificada. Se’ns va reiterar la decisió de mantenir el Caixer automàtic i la voluntat d’oferir el millor servei als usuaris de Borredà, reforçant el personal de la oficina de CX situada, al Passeig de la Indústria de Berga, on hi haurà un dels professionals habituals a la oficina de Borredà.
En aquesta reunió també es va acordar la cessió, per part de l’ajuntament, d’un despatx a la planta baixa de la Casa Consistorial, on tots els dilluns de 10 a 13 hores , CX atendrà a les persones que tinguin algun dubte o hagin de fer algun tràmit financer.
L’ajuntament de Borredà, facilitarà al màxim els tràmits i operacions que els usuaris del poble hagin de fer davant CX, per tal de compensar la pèrdua d’aquest servei directe, en el mateix poble.
L’ajuntament de Borredà, es solidaritza amb el personal de CX, i molt especialment amb els professionals que ha tingut i té a la oficina de Borredà, entenent que res tenen a veure amb una decisió presa des de les més altes instàncies, fora de la pròpia entitat, intervinguda per l’Estat.
Dit això, lamentem profundament que el desastre en la gestió de les entitats financeres, Caixa Manresa i Caixa Catalunya, hagi comportat un prejudici al nostre poble, a pobles veins, i al conjunt del país, de manera que haguem perdut dues entitats territorials, fusionades en Catalunya Caixa, la qual tampoc ha pogut sobreviure. No sabem en quines mans anirà a parar CX, però continuarem insistint perquè l’entitat compradora o qualsevol altre, es plantegi tornar al nostre municipi, per poder garantir de manera directa un servei essencial pels nostres conciutadans.
Borredà, 31 de març de 2014.
L’ Alcalde – President


Joan Roma i Cunill



This page is powered by Blogger. Isn't yours?