Friday, July 27, 2018
DE QUAN ES VULGUI A QUAN ES PUGUI - art. Regió 7
DE QUAN ES VULGUI, A QUAN ES PUGUI.
El dissabte passat recordava, en aquestes mateixes
pàgines, els quaranta anys de vida del
PSC, enumerant, els partits que no hi havien arribat, i vaig estar a punt de
posar-hi el PDECAT, que estava en plena assemblea o congrés. Em vaig contenir,
per evitar donar per fet, una defunció que, a dia d’avui, no se sap ben bé, en
què ha quedat. Pel que sembla, no desapareix però s’immergeix en la Crida Nacionalla República , hiper
liderada per Puigdemont, actuant com acòlit el president per delegació, Quim
Torra.
El funcionament d’aquest nou partit – plataforma, és encara
una incògnita, si bé, els promotors – impulsors, pretenen ficar-hi tot el que
puguin, dintre de l’espai independentista. No sembla haver encantat ni fet
forat, en el principal partit, ERC, al qual totes les enquestes li auguren el
“sorpasso”, a nivell de generals i autonòmiques.
Però, bé, el temps ja posarà les coses en el seu lloc, com
passa sempre. Ja ens aclariran objectius, noves rutes, nous episodis èpics, i
nous lideratges, per a poder-nos aclarir en aquest mar de dubtes.
El que he trobat interessant dels debats, disputes i
reflexions, ha estat el document finalment aprovat, una mica pels pèls, de que
l’objectiu de “fer efectiva la república”, passa de voler-la fer “quan es
vulgui, a quan es pugui”. Es una petita diferència, que suposa tot un món de
distància. De fet, és un canvi radical respecte els hiperventilats que exigien
fer efectiva la república, ja, costi el que costi, peti qui peti. D’aquesta
radicalitat es passa, a recuperar els vells tics convergents, de prometre una
cosa, quan es pugui dur a terme...
I és que poc a poc, alguns comencen a constatar que la via
unilateral no té cap futur, i el guió plantejat, anys enrere, constantment
variat i modificat, no porta més que al fracàs rotund. No volen ni poden encara
reconèixer els greus errors comesos, ni demanar disculpes per haver enganyat, i
fet creure estructures d’estat inexistents, ni suports internacionals
inventats, però tot arribarà. Temps al temps.
De fet, aquesta modificació dona aire als més realistes, i
permet guanyar temps per encarar el futur immediat. Les primeres declaracions
han volgut deixar clar que seran molt més durs envers el govern central, com si
el recolzament a la moció de censura, hagués estat un error. Es evident que
contra el PP, alguns vivien millor i justificaven les seves accions, però ningú
podrà ignorar el canvi radical de posicions, per part del govern central, vers
la problemàtica de Catalunya.
Poc a poc, van caient velles acusacions que volien equiparar
uns i altres, com adversaris de Catalunya, sense ànims de voler dialogar,
pactar i acordar. Aquests dies en tenim proves més que concloents, en múltiples
reunions bilaterals. Seria un greu error situar-se en el costat equivocat i
sumar forces amb el PP, per anar contra les propostes del Govern Sánchez.
La política, és l’art del possible, i en aquests moments,
Catalunya torna a tenir la gran oportunitat de refer costures i acordar canvis
substancials en les relacions territorials. No sempre es pot fer el que es vol,
sinó el que es pot. Aquesta és una realitat humana i universal, per això em
quedo com a tema fonamental del darrer congrés o assemblea del PDECAT, el canvi
notable, de no fer el que es vulgui, sinó el que es pugui. I ja seran ells els
qui decideixin quina via a seguir, però difícilment pot néixer un nou partit o
plataforma, guiada des de fora, per persones que van a defensar més els seus
interessos que no pas els del país. I fugir no ha estat mai, la millor manera
d’encarar els problemes, ni sobretot, de resoldre’ls. Prefereixo sempre, els
que han estat valents i han encarat directament la responsabilitat dels seus
actes.
# posted by joan roma cunill @ 11:13 AM
Thursday, July 26, 2018
EL PRESIDENT NO TÉ QUI EL CONVIDI - art. Diari de Terrassa
EL PRESIDENT NO
TÉ QUI EL CONVIDI.
La setmana passada, en aquestes mateixes pàgines, exposava la total
dependència dels petits ajuntaments, de les subvencions procedents de les
administracions dites superiors: Diputació, Generalitat, Govern Central, i UE.
Difícil missió, perquè no queda bé, inaugurar obres, pagades per altres
administracions, i d’obres pròpies no n’hi ha. Aleshores, què fer ? Buscar,
obres de la UE que
puguin passar com de la
Generalitat , ni que sigui perquè els diners hi passen, uns
dies a la seva caixa. O perquè si son de la UE , son de tots, i si son de tots, les podem fer
passar com a “nostres “.
Però, tampoc n’hi ha moltes d’aquestes, de manera que el president té un
problema per a poder viatjar pel país, i sentir-se útil. Es més, els alcaldes
solen convidar el president per inaugurar una obra determinada, sí però , al
mateix temps per aprofitar l’ocasió i tractar altres temes pendents, o per
demanar nous ajuts. I ara, pocs temes pendents hi ha, i encara menys,
possibilitats d’ajuts, de manera que la immobilitat és obligatòria, a no ser
que vulguin anar a pronunciar pregons, en qualsevol barri de poble o ciutat.
Presidir l’entrega de trofeus de petanca, de puntes al coixí o de competicions
d’estibar la corda...
El panorama pot donar peu a comentaris frívols, però la realitat és molt
dura i preocupant. La paràlisis de l’obra constructora de la Generalitat és
pràcticament total, i en tots els àmbits i territoris, afegida a la paràlisis
de la majoria d’ajuntaments, que no han rebut cap subvenció , des de fa anys.
En tants anys de tenir el cap en el procés, no hi ha hagut temps per
dedicar-se a la vida quotidiana, ni a repensar el futur. Les obres programades,
anys enrere, van acumulant retards, i més retards, fins el punt que ja ningú es
creu la nova programació. Si diuen que el desdoblament de la C-16 ( Eix del Llobregat) de
Berga al Túnel del Cadí, està prevista per el 2017, i estem en el 2018, ja
podem imaginar que no el veurem fet fins d’aquí uns anys. Quants ? Ni ells
mateixos ho saben.
Poso aquest exemple, com en podria posar un centenar d’altres, relacionats
amb carreteres, depuradores, portades d’aigua, en alta, ampliacions escoles,
instituts, estacions busos, col·lectors, lleres de rius....i és que la gestió
dels afers públics, fa anys, no té cap prioritat per part del nostre govern.
Enfrascats en sortir del marc estatutari i constitucional, han deixat enrere
tot el que suposa administrar i resoldre problemes quotidians, de present o de
futur.
No els estranyi, doncs, que el president no tingui qui el convidi perquè no
hi ha obres per inaugurar, ni per posar la primera pedra, ni per impulsar a
curt termini. I he de dir que l’arrencada del nou govern no augura cap
espectacular canvi de tendència. Veiem una notable desconfiança entre uns
departaments i uns altres, falta de coordinació general, i absència d’un cap de
govern, entès com a tal, que no tingui el cap en un altre país, sinó en el seu
propi despatx, encara que sigui un despatx secundari del Palau de la Generalitat , perquè
el ex president no li deixa ocupar el que li correspondria.
Massa incerteses i massa poca serietat, al cap de tants anys de
provisionalitat, i absència de govern autèntic. I que no pateixi, si la
maquinària es posa en marxa, segur trobarà qui el convidi. El que esperem i
desitgem, és retornar a l’activitat frenètica del passat.
# posted by joan roma cunill @ 10:39 PM
Sunday, July 22, 2018
AD CALENDAS GRAECAS- art. Nació Digital Solsona
AD CALENDAS
GRAECAS.
Hem assistit , en viu i en directe, a una nova forma de fer política,
consistent en “teledirigir” un congrés des d’Alemanya, passant per un president
– adjunt, i un grapat de seguidors fidels, conscients que deuen el càrrec i el
sou, al primer, i no és pas qüestió de posar-los en perill, tot i que es puguin
interrogar sobre quin serà el final de tot plegat. Es troben en plena pendent
de bola de neu, i no hi ha temps, ni per pensar.
Per això, el PDECAT no tenia cap possibilitat de sobreviure als embats dels
presidencialistes. O s’està amb el president fugitiu, o s’està contra ell, i de
moment, és ell qui dicta el camí a seguir, encara que pocs el vegin clar, o
factible. Es igual, Puigdemont exerceix de president il·luminat i exigeix
obediència cega, no sigui cas que comenci a tombar candidatures municipals,
diputats provincials, presidents de diputacions, etc, etc. Tant senzill, tant
lamentable.
Però, aquest congrés portarà cua, perquè no tot es pot imposar ni tot es
pot exigir, sense esperar que la realitat posi les coses en el seu lloc. Els
impulsors del procés sobiranista es neguen a admetre el fracàs. No volen sortir
a dir a la gent que va ser enganyada, i que el unilateralisme no té cap
possibilitat de reeixir. Per tant, han de buscar excuses i revolts per
continuar la ficció, i fer veure que estem en una paradeta, per agafar un nou
impuls, abans el salt definitiu....que sigui en el buit, o contra les roques,
no ho expliquen.
Amb tot , heus aquí com per un estret marge de vots, s’ha tombat la
proposta de “fer efectiva la república de forma immediata”, pel text
guanyador:” fer efectiva la república el més aviat possible”. Què vol dir això, doncs, deixar-ho AD
CALENDAS GRAECAS, que és com els romans expressaven la llunyania en que un fet
succeís.
Poc a poc, amb dosis molt petites, la realitat es va imposant, i tenir a
Madrid un govern central, radicalment diferent al del PP, porta a molts
independentistes a tocar de peus a terra, i a preguntar-se si veritablement es
pot aconseguir la independència, en
AD CALENDAS
GRAECAS.
Hem assistit , en viu i en directe, a una nova forma de fer política,
consistent en “teledirigir” un congrés des d’Alemanya, passant per un president
– adjunt, i un grapat de seguidors fidels, conscients que deuen el càrrec i el
sou, al primer, i no és pas qüestió de posar-los en perill, tot i que es puguin
interrogar sobre quin serà el final de tot plegat. Es troben en plena pendent
de bola de neu, i no hi ha temps, ni per pensar.
Per això, el PDECAT no tenia cap possibilitat de sobreviure als embats dels
presidencialistes. O s’està amb el president fugitiu, o s’està contra ell, i de
moment, és ell qui dicta el camí a seguir, encara que pocs el vegin clar, o
factible. Es igual, Puigdemont exerceix de president il·luminat i exigeix
obediència cega, no sigui cas que comenci a tombar candidatures municipals,
diputats provincials, presidents de diputacions, etc, etc. Tant senzill, tant
lamentable.
Però, aquest congrés portarà cua, perquè no tot es pot imposar ni tot es
pot exigir, sense esperar que la realitat posi les coses en el seu lloc. Els
impulsors del procés sobiranista es neguen a admetre el fracàs. No volen sortir
a dir a la gent que va ser enganyada, i que el unilateralisme no té cap
possibilitat de reeixir. Per tant, han de buscar excuses i revolts per
continuar la ficció, i fer veure que estem en una paradeta, per agafar un nou
impuls, abans el salt definitiu....que sigui en el buit, o contra les roques,
no ho expliquen.
Amb tot , heus aquí com per un estret marge de vots, s’ha tombat la
proposta de “fer efectiva la república de forma immediata”, pel text
guanyador:” fer efectiva la república el més aviat possible”. Què vol dir això, doncs, deixar-ho AD
CALENDAS GRAECAS, que és com els romans expressaven la llunyania en que un fet
succeís.
Poc a poc, amb dosis molt petites, la realitat es va imposant, i tenir a
Madrid un govern central, radicalment diferent al del PP, porta a molts
independentistes a tocar de peus a terra, i a preguntar-se si veritablement es
pot aconseguir la independència, en contra de tot i de tots, començant pels
propis ciutadans de Catalunya, que com demostren les enquestes, poc a poc, van
admetent una solució negociada al conflicte que passi per una millora de
l’autogovern.
De fet, ERC ja ha avançat molt per aquest camí, i de les enquestes se’n
desprèn que la gent veu bé aquest canvi d’estratègia i objectius, oblidant vies
unilaterals, i vulneració de les lleis vigents. Dintre del PDECAT es mouen
diverses opcions, i no deixa de ser curiós i paradoxal que una llista
alternativa a la oficial, feta de pressa i corrents, amb gent sense cap
rellevància pública, hagin obtingut un 30 % dels vots dels congressistes. Es un
resultat, enorme que ha de portar a meditar als oficialistes, si estan fent bé,
les coses o estan en vies de provocar un trencament intern.
Qui t’ha vist CDC, i qui et veu ¡¡¡ . Desapareguda, reinventada, torna a
ser esborrada per fondre’s en un artefacte electoral que no ha causat cap
entusiasme ni cap novetat. Mateixos objectius, mateixos protagonistes, mateixos
vicis...simplement per a convertir-se en una joguina en mans del president
fugitiu. Esperem ell ens il·lumini sobre el terme AD CALENDAS GRAECAS, en
relació a fer efectiva la república. Estem cansats d’enganys , falsedats i
invents.contra de tot i de tots, començant pels
propis ciutadans de Catalunya, que com demostren les enquestes, poc a poc, van
admetent una solució negociada al conflicte que passi per una millora de
l’autogovern.
De fet, ERC ja ha avançat molt per aquest camí, i de les enquestes se’n
desprèn que la gent veu bé aquest canvi d’estratègia i objectius, oblidant vies
unilaterals, i vulneració de les lleis vigents. Dintre del PDECAT es mouen
diverses opcions, i no deixa de ser curiós i paradoxal que una llista
alternativa a la oficial, feta de pressa i corrents, amb gent sense cap
rellevància pública, hagin obtingut un 30 % dels vots dels congressistes. Es un
resultat, enorme que ha de portar a meditar als oficialistes, si estan fent bé,
les coses o estan en vies de provocar un trencament intern.
Qui t’ha vist CDC, i qui et veu ¡¡¡ . Desapareguda, reinventada, torna a
ser esborrada per fondre’s en un artefacte electoral que no ha causat cap
entusiasme ni cap novetat. Mateixos objectius, mateixos protagonistes, mateixos
vicis...simplement per a convertir-se en una joguina en mans del president
fugitiu. Esperem ell ens il·lumini sobre el terme AD CALENDAS GRAECAS, en
relació a fer efectiva la república. Estem cansats d’enganys , falsedats i
invents.
# posted by joan roma cunill @ 10:31 PM
Friday, July 20, 2018
40 ANYS EN ACTIU - art. Regió 7
40 ANYS EN ACTIU.
Aquest mes de juliol, el PSC ,compleix 40 anys. Tota una
vida, si la comparem amb el que ha passat a la resta de partits catalans. Es un
dels pocs que queden en actiu, després de veure com queien Convergència, Unió
Democràtica, el PSUC, Iniciativa per Catalunya, i alguns altres de molt menors,
que simplement varen durar un o dos mandats. Ja no els comptem.
El PSC, fou fruit de la confluència l’any 1978, de tres
forces polítiques: el PSC – Congrés, de Joan Reventós, el PSC – Reagrupament,
de Josep Pallach, i la Federació catalana del PSOE, de J. Ma Triginer. Tots els
seus components tenien clar que calia confluir en un Congrés d’unitat, si es
volia bastir un partit fort, capaç de ser alternativa de govern. I així va ser, i així s’ha arribat al moment
actual, no sense patir múltiples vicissituds , en temps de grans turbulències i
penalitats.
Però, el vaixell ha capejat els temporals i torna a navegar
amb un bon timoner, una bona tripulació , una bona brúixola, i una carta de
navegar molt ben detallada com per poder arribar a port. Si ho comparem amb els
altres vaixells, que navegaven al seu costat, o per mars propers, ha estat
capaç de surar, on els altres, s’han enfonsat.
I heus aquí que torna a tenir un protagonisme, molt per
damunt, de la seva representació parlamentària, precisament per la vàlua, no
solament del seu líder, Miquel Iceta, sinó per una àmplia representació
d’alcaldes, diputats i ministres que li donen el protagonisme perdut, anys
enrere.
No era gens fàcil navegar, enmig del procés independentista,
on no hi ha ponts que aguantin, ni diàlegs que s’escoltin. Uns i altres, no
volen mediadors, ni pactistes. Ho volen reduir tot a blanc o negre, bons o
dolents, i en aquest mar agitat, sobreviure tenia un gran mèrit. Precisament, per
haver aguantat els agitats mars, alguns mariners, i oficials, varen decidir
desertar i passar-se a l’altre bàndol, on era més plàcida la vida, i més
sucoses les recompenses.
Alguns dels desertors, ho varen fer amb càrrecs i bagatges
inclosos, sense cap mania de canviar de costat, amb la simple excusa de que
havien descobert l’anima independentista que portaven a dins, i que fins
aleshores no havien descobert. Altres, sense tants miraments, buscaven , ras i
curt, un nou càrrec, en qualsevol altre partit. Però, també, hi hagueren baixes
per un clar desconcert entre el passat i el present del partit, amb decisions
que no entenien ni compartien, i calladament marxaren a casa. Total respecte
per aquests darrers, i oblit, per a tots els altres.
La vida continua, i com en tot a la vida, hi ha moments
àlgids, i moments baixos, que s’han de saber superar degudament. El procés ha
causat danys immensos, danys que han afectat tant la vida pública com la
privada, i lògicament la vida dels partits. Haver de triar, en temes emocional
i sentimentalment vitals, es fa impossible, i es cau en dilemes de difícil
solució. No ha estat fàcil encarar els reptes i sortir-ne indemne. I queden
encara molts reptes per afrontar, però poc a poc, els ciutadans veuen la
coherència d’un partit que no actua per egoisme sinó per responsabilitat. I la
serietat, tard o d’hora té premi, com veurem ben aviat, a nivell electoral en
les eleccions municipals, europees, i autonòmiques, del maig de l’any vinent.
Arribats als 40 anys, toca mirar enrere per veure què s’ha
fet, però sobretot toca mirar endavant per agafar nou impuls, i preparar les
noves dècades que seguiran . Si el socialisme mundial ha superat els cent
quaranta anys de vida, és lògic continuar per un camí, on queda molt per fer. I
com hem pogut veure, ben pocs, han estat capaços d’arribar als 40.
# posted by joan roma cunill @ 11:22 PM
RIERA DE MERLÈS , UN PAS MÉS - art. La Rella
RIERA DE MERLÈS – UN PAS MÉS.
Els vuit ajuntaments, responsables de la preservació de la Riera de Merlès, des que
neix a Sant Jaume de Frontanyà, baixa cap a Les Llosses, Borredà, La Quar , Lluçà, Sta. Maria de
Merlès , Puig-reig i desemboca en el Llobregat a Gaià, fa anys ens varem
conjurar per anar avançant en la seva protecció i preservació. Un objectiu que
pot semblar, lògic i senzill, però que de fàcil no en té res.
Portem una quinzena d’anys de reunions, estudis, reflexions
i finalment accions per frenar la presencia massiva de persones, i per
aconseguir un comportament cívic, en un espai delicat com aquest. Molts ho
entenen i ens fan costat, però sempre hi ha un petit percentatge de gent que
consideren que tot el que és de tots, és seu, i si és seu, en fan el que volen.
Resultat: tones i més tones de deixalles, algunes amagades, altres ben al
descobert, ús de sabons, xampús, i altres productes, que barrejats amb l’aigua,
posen en perill la fauna i la flora de l’entorn...
I com sempre per culpa d’una part, s’ha de posar fre a tots.
L’equilibri és delicat i cada any, els alcaldes hem decidit, donar un pas més,
de comú acord amb especialistes del territori, i de la fauna i flora,
coordinats per l’Agència de Desenvolupament del Berguedà, amb l’ajut de la Diputació de Barcelona,
i la Generalitat
de Catalunya. Tots junts, per intentar tenir èxit, en els nostres objectius.
El pas donat aquest any, és rellevant, perquè finalment
tenim una Ordenança municipal igual en tot el traçat. Els vuit ajuntaments
l’hem aprovat i els vuit, l’estem aplicant amb l’ajut dels Mossos d’Esquadra i
Guardes Rurals. També s’ha posat en marxa una iniciativa nova i contundent, per
part del municipi de Les Llosses, el més afectat per l’efecte “rebot” de la
gent que va al Torrent de la
Cabana ( Campdevànol) que ha limitat a 500 persones /dia, l’accés
i que quan veuen que no hi poden accedir, busquen una alternativa propera com
és la nostra.
Per això, s’ha posat un servei de control d’accés i
limitació , en el trencant de la
C-26 , amb el camí de la Riera , cap el nord – Les Llosses / St. Jaume. El
vigilant porta al dia, totes les dades de gent que s’ha presentat allà. Serà
una magnífica eina per conèixer les incidències de cara l’any vinent.
I entre tots també ens hem ajuntat per netejar cada setmana
tot el traçat, uns donant feina al MAP del Ripollès i altres al Grup Horitzó
del Berguedà. També s’han reduït els espais d’aparcament, per reduir la
presència de persones i vehicles...i també s’han imposat sancions per
incompliment de la nova Ordenança vigent. En resum, anem en la bona direcció,
però queda encara molt per fer, i una de les prioritats passa per fer entendre
a molta gent, que han de buscar altres indrets, en comptes de venir en el
nostre, si volem continuï sent un espai protegit , que volem preservar per les
futures generacions.
Joan Roma, Alcalde de Borredà
# posted by joan roma cunill @ 11:20 PM
Thursday, July 19, 2018
VIURE DE SUBVENCIONS - art. Diari de Terrassa
VIURE DE
SUBVENCIONS.
Poca gent sap de què viuen els ajuntaments, i molt menys , els més petits.
La realitat és que amb els impostos i taxes dels veïns, es paguen les despeses
del dia a dia, i amb les aportacions de l’Estat, i la Generalitat, es fan
alguns coses extres. Ara bé, sense les subvencions de les administracions,
dites superiors, els ajuntaments petits no podrien fer res de res. Es a dir,
els ajuntaments petits sobreviuen gràcies a les subvencions. La dependència és
total.
El perquè d’aquesta dependència, rau en la organització del país, que no ha
volgut mai donar prou recursos als ajuntaments, per així poder-los tenir
controlats i condicionats. D’aquesta manera son les administracions superiors,
les que decideixin com i quan ajuden, imposant criteris i condicions que ben
poc tenen a veure amb l’autonomia municipal. Aquí surten les contradiccions,
entre les proclames d’independència, i el sotmetiment a les condicions dels que
donen els diners.
I per entendre fins a quin punt depenem de les altres administracions,
podem dir que no es pot fer cap inversió mitjana o gran, que no vingui subvencionada
per la Diputació de Barcelona, la Generalitat o algun pla d’ajudes estatal o de
la UE. Els ajuntaments de la província
de Barcelona , son uns privilegiats, respecte les altres tres províncies per
disposar d’una diputació potent, a diferència de les altres tres. La diferència és tant abismal, que de fet,
s’està creant un país a dues velocitats. M’explico.
Per culpa del procés independentista, la Generalitat, ha oblidat els
ajuntaments i s’ha dedicat a tasques de promoció i propaganda, en comptes de
fer front a les necessitats de govern. A més el brutal deute i endeutament que
pateix, ha esborrat del mapa les subvencions que concedia, de manera que , a
nivell municipal, la Generalitat és com si no existís. Plans d’ajuts de gran
rellevància en el passat com el PUOSC ( pla únic d’obres i serveis de
Catalunya) ha deixat d’existir, i subvencions per molts altres concepte, els hi
ha passat el mateix. Per tant, els ajuntaments petits, han quedat totalment en
mans de les Diputacions.
I els que estan a Barcelona, han comptat amb les subvencions de la
Diputació, però en les altres tres províncies, les subvencions son
insignificants. Abans la Generalitat podia exercir un paper corrector, ara, ni
això. I les diferències son brutals. Un ajuntament de semblant nombre
d’habitants, pot tenir tres o quatre vegades més ajudes si es troba a la
província de Barcelona que si està en una de les altres tres. Ni és just ni és
lògic, perquè cada quatre anys, les diferències es fan més i més grans.
Tampoc és just el sistema de subvencions perquè obliga a demanar-ne cada
any o cada quatre anys, en un sistema lent i massa dependent de qui governa les
institucions. No sempre els criteris de repartiment son objectius i
transparents, de manera que el clientelisme i partidisme, fa aparició , tot
sovint, quan al cap i a la fi, es juga amb diner públic, que és de tots. En
aquest camp de les subvencions convindria actuar de manera decidida en el futur
immediat per a garantir una major independència financera dels ajuntaments.
Ara toca improvisar i esperar si les peticions fetes, donen bon resultat o
no. O si els plans d’ajuts, coincideixen amb les necessitats del poble. No
deixa de ser el joc dels disbarats perquè a vegades et donen diner, per temes
que no en tens necessitat, i en canvi no
en trobes pel que realment necessitaries. Estem lluny d’aconseguir racionalitat
en el bon ús del diner públic, però el sistema de funcionament de les
administracions està basat en criteris de repartiment que troben greus
dificultats per ser modificats. Es un dels temes pendents, a tots els nivells.
Mentrestant, qui millor coneix el sistema, millor se n’aprofita. Ho puc ben
assegurar amb la llarga experiència adquirida.
# posted by joan roma cunill @ 10:52 PM
FINS QUAN SENYORS ...? - art. Blogesfera socialista
FINS QUAN SENYORS
...?
Si algú tenia algun dubte sobre en quines mans estem els catalans, ho pot
començar a comprovar. De fet, el que passa ara, és la crònica d’uns
esdeveniments anunciats, sis anys enrere, quan Artur Mas, va decidir emprendre
la ruta cap a “terres ignotes”. Ara, ja sabem què son les “terres ignotes”, i
les seves conseqüències.
L’astúcia i l’estratègia anunciades, com a factors que havien de guanyar,
les males arts i la democràcia ,de baixa intensitat ,del govern central, ha
donat llum a tota mena d’artefactes , en un procés que passarà a la història
per les seves improvisacions, falsedats, presses, interpretacions, manca
d’autocrítica, ...i mediocritat extrema dels seus protagonistes, alguns d’ells
amb un ego, sortit de mare, que produeix i produirà molts més ridículs, a
nivell mundial.
Com ex diputat , durant quatre legislatures, en el Parlament de Catalunya,
sento una vergonya immensa davant les imatges, i les decisions de la Mesa , i del conjunt de la Cambra Catalana.
No es pot convocar Ple, sense haver aprovat prèviament , la Mesa del Parlament ,un ordre
del dia, amb tots els ets i uts. No es pot produir un empat, en una Mesa de 7
membres, amb la paradoxa que dos dels seus membres, del mateix grup
parlamentari, votin diferent. I encara menys, es pot suspendre un Ple, quan
tothom està ja convocat i present...els qui volien donar lliçons de democràcia
i d’autogovern, ens l’estan destrossant.
Fins quans senyors/ es, representants del poble català, faran servir el
Parlament com a lloc pel seu pim – pam – pum, personal o partidista ? El
prestigi de Catalunya, adquirit, al llarg de la seva història, i molt
especialment ,arran els primers dies de la Transició , està per terra. Estem reproduint
imatges i fets, esbombats per tota la premsa mundial, de forma similar a la de
cambres legislatives, de països del tercer món. Però, més greu encara, tenim un
govern que no governa, ocupat i preocupat en les lluites internes, en comptes
de voler atrapar el temps perdut. I recordem el calendari recent.
Eleccions el 21 de desembre de l’any passat. Constitució del nou govern, el
dia 2 de juny d’aquest any. Parlament inactiu durant mig any, per no disposar
de govern, i no poder exercir les competències que li atorga l’Estatut
d’Autonomia, i ara que té govern, no governa, conseqüentment el Parlament,
tampoc pot actuar segons li pertoca.
I ahir, després d’un Ple que no va ser-ho, esgotats per tanta lluita
estúpida i inútil, se’n van de vacances fins a finals de setembre o principis
d’octubre. No sé si el trencament d’ahir, entre els dos partits
independentistes, fou teatre o simple desgavell, per no saber cap on anar ni
cap on tirar, però el mal sobre les institucions d’autogovern és terrible. No
hi ha lideratge,ni en el govern , ni en el Parlament, de manera que estem
vegetant, sota la influència d’un personatge, fugitiu, ego cèntric, i carent de
sentit de país i d’estat, que s’ha cregut redemptor o il·luminat per conduir el
país cap objectius desconeguts.
I van, i el segueixen, com un nou messies , uns quants fidels que li deuen
el càrrec i sou, molt més importants que la resolució dels problemes dels
ciutadans de Catalunya. Fins quan senyors ....? No esperin gaire a tallar
d’arrel aquesta etapa, no sigui que prenguem tots mal.
# posted by joan roma cunill @ 1:15 AM
Tuesday, July 17, 2018
CRIDA NACIONAL, UN ALTRE INVENT - art. Nació Digital Solsona
CRIDA NACIONAL – UN ALTRE INVENT.
D’invent en invent, fins el desastre final. Aquest podria ser el títol d’un
llibre – ficció, sobre els experiments ,en l’antic espai convergent. Son tantes les coses que passen en pocs dies,
que ja no recordem, el passat més recent.
Qui recorda, Junts x Sí ? Qui sap ,quins eren els principals candidats de
Junts x Cat ? Qui sabria detallar la desaparició de CDC, per esdevenir el
PDECAT ? Algú pot aventurar si aquest darrer partit, sobreviurà a la
Conferència Nacional d’aquest cap de setmana ? Qui pot donar el nom del
president/a del PDECAT ? Sap algú el càrrec que ostenta Artur Mas ? On està
ubicat Carles Puigdemont? I Quim Torra ?
Quan un partit perd el nord, i deixa el timó en mans d’oportunistes,
acabats d’arribar, té per segur que no se’n sortirà. La creació de Convergència
Democràtica de Catalunya, fou un encert per quan aplegava un immens cercle, que
anava del centre, al centre – dreta, amb uns tocs de nacionalisme, no
extremista, molt còmode per a la majoria de la classe mitjana del país.
Durant pràcticament 30 anys, fou el centre de la política catalana, amb
grans oportunitats per condicionar la vida política espanyola, durant els
mandats de Felipe González, J. M. Aznar, i Rodríguez Zapatero. El seu paper
moderador, i pragmàtic, li permeté
sobreviure en mig de tempestes i maldats. L’afany oportunista de sortir del
cercle, per construir un relat independentista, que mai havia tingut, el va
portar cap a terres ignotes de les quals encara no ha sortit.
I tot fa pensar, que està a punt d’arribar, no a la Itaca somiada, sinó als
penya segats, on pot quedar destrossat , de per vida. I és que voler sobreviure,
posant en mans de gent inexperta, egocèntrica, i carent d’ideologia, el partit,
no fa més que avalar la pèrdua de la identitat i del caràcter de l’antic
partit. No s’entén com Artur Mas va posar en mans de Carles Puigdemont, el
futur de Convergència. Tampoc s’entén la barreja caòtica de partits, per
conformar Junts X Sí, i encara menys, presentar-se sota el nom de Junts x Cat, permetent
que Puigdemont decidís qui anava a les llistes del Parlament. Ara, el PDECAT
està en minoria, en una candidatura en que s’han conformat 3 grups, cada vegada
més allunyats, uns dels altres.
Per acabar de reblar el clau , Puigdemont, amb el seu acòlit, Quim Torra,
decideix aparcar el PDECAT, i llençar-se a crear un nou artefacte polític, sota
el nom de CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA. Sota aquest nom vol aplegar tota
mena de gent, a imatge i semblança de l’ANC i Omnium, per mirar de fer una opa
hostil a tot el marc independentista. En definitiva, voldria quedar sol, en la
representació del món independentista, obviant l’existència d’ERC, i fins i tot
de la CUP. Tothom a dintre, i qui no hi sigui, no tindrà part en el repartiment
del pastís que pensa obtenir en les eleccions municipals i europees, del maig
de l’any vinent.
El culte a la personalitat, la simplificació dels missatges, el fanatisme
ideològic, i l’estratègia de la confrontació, son les eines principals del nou “moviment”. Tot està inventat, i no fan res que no haguem
vist en altres moments i altres latituds. Necessiten l’enemic exterior, per
reivindicar la seva pròpia existència, i no els interessa el diàleg ni el
pacte, perquè perdrien la seva raó de ser. Un nou invent, per continuar vivint
del seu relat. No sembla haver trobat l’entusiasme ni la participació que
havien imaginat , i és que el país comença estar cansat de tants invents i
tantes confrontacions estèrils.
# posted by joan roma cunill @ 7:48 AM
Friday, July 13, 2018
UNA FLOR NO FA PRIMAVERA - art. regió 7
UNA FLOR NO FA PRIMAVERA.
Existeix una vella dita popular , “una flor no fa
primavera”, però pot indicar que s’acosta el temps de les llavors, perquè
surtin altres flors, i es produeixi un canvi de paisatge, de manera que on
abans hi havia pedregar, ara hi hagi verdor.
No és hora de llençar les campanes al volt i pensar que la
reunió dels dos presidents, del passat dilluns, suposa desencallar un grapat
d’anys de conflictes i desencontres, però tant pel fons com per les formes ,
les coses han canviat molt, i més que canviaran. Ja no solament a nivell de
relacions territorials, sinó a tots els nivells.
El nou govern central, imprimeix “aires nous” en tots els
temes, i si bé té una representació parlamentària precària, les iniciatives que
presenta son de difícil desaprovació, de manera que anirà duent a terme canvis
substancials, en temes realment de vital importància, com perquè la resta de
partits no s’atreveixin a votar-hi en contra.
Pel que fa Catalunya, tornem a trobar-nos, en un moment
històric, amb una presència parlamentària a Madrid, prou important com per
fer-la jugar de manera estratègica. Es va fer, en motiu de la moció de censura,
i ara convé anar-la aplicant en multitud d’altres temes, de manera que s’avanci
cap a objectius llargament perseguits. De fet, ara, toca actuar com ho han fet
els bascos, amb uns rendiments ben profitosos i evidents.
Ara bé, per aprofitar el moment històric, s’han d’abandonar
aspiracions que no tenen cap viabilitat ni cabuda en el règim parlamentari i
constitucional en el que ens trobem. Qui cregui que pot continuar amb el
procés, no ha entès que la via està tancada, fracassada i irreversible. Alguns,
varen creure en una feblesa i descomposició de l’Estat, que no existia, i
encara menys, en un recolzament extern, totalment inventat.
Estem en una altra etapa, sense deixar l’anterior, que
tornarà ben aviat, quan s’emprengui el judici contra els principals
responsables d’un procés independentista que alguns consideren no va trencar ni
produir delictes, com per ser empresonats i condemnats a presó. Millor seria
esperar tots el judici, sense presó preventiva, però l’estat de dret, ens
obliga a acceptar les resolucions judicials, encara que no les compartim. Ara
bé, de fets greus, se’n varen produir, i si en comptes de veure constantment
les imatges del 1-O, miréssim les dels dies 6 i 7 de setembre de l’any passat,
entendríem millor les acusacions contra els principals impulsors del procés.
Vulnerar el Reglament del Parlament, subvertir l’ordre
estatutari de Catalunya i de la Constitució espanyola, son fets d’una extrema
gravetat, i si no varen anar més lluny, fou per la intervenció del Tribunal
Constitucional, i per la impossibilitat de portar a terme tot el que els
promotors havien previst o implementat. Després ,s’hi varen afegir nous fets ,
però els dels dies 6 i 7, son especialment greus. Aleshores, la Justícia ha de
fer el seu curs, sense intervenció del govern, i cauran sentències que tornaran
a crispar l’ambient.
D’aquí a allà, toca als dos governs normalitzar al màxim el
país com per evitar recaure en nous desafiaments i unilateralitats. Per això és
tant important visualitzar les ganes de treballar amb eficàcia i rigor per
resoldre vells conflictes que s’havien deixat podrir en temps del PP. Retirar
contenciosos davant el TC, resoldre conflictes de competències, aclarir
conceptes de govern, millorar sistema de finançament, i sobretot respectar les
singularitats de Catalunya, son elements essencials per retrobar un nou esperit
de coordinació i col·laboració. Aquest mateix mes de juliol veurem avenços en
tots els temes, abans esmentats, com perquè tothom constati l’inici d’una etapa
radicalment diferent a les anteriors. Una flor no fa primavera, però moltes, sí
la anuncien.
# posted by joan roma cunill @ 11:05 PM
Thursday, July 12, 2018
DELEGATS I DELEGACIONS, PRESCINDIBLES - art. Diari de Terrassa
DELEGATS I
DELEGACIONS, PRESCINDIBLES.
Durant vint anys, vàrem estar discutint en el Parlament, sobre si calia o
no recuperar la vella divisió territorial ,de temps de la República, en 9
regions o vegueries, i les 38 comarques
de Pau Vila. La guerra civil no va permetre posar en marxa aquella
organització, i amb la democràcia recuperada, les coses es veien de manera molt
diferent, segons partits i territoris.
Amb tot, al final ,el país es va comarcalitzar, afegint 3 noves comarques a
les 38 inicials, i fa un parell d’anys, s’hi va sumar la del Moianès, fent el
total de 42 que ara tenim. El debat sobre la regionalització va ser molt més
llarg i dur, perquè tothom vol ser la capital d’alguna cosa. Les ciutats es
barallen per tenir conselleries, delegacions, ...o el que sigui. Això suposa
edificis, funcionaris, ...moviment, i per tant, el debat sobre la organització
territorial, esdevé una batalla sobre qui té més parents i amics que puguin
concedir el títol de capital.
Els experts proposaven una modificació simple de l’estructura provincial.
Les 4 províncies estan prou arrelades com perquè facin un bon servei, encara
que provinguin de temps , gens gloriosos, però com que aquí, tot el que ve de
Madrid, està mal fet, calia modificar l’estructura. Aleshores, el més prudent
hagués estat, passar de 4 províncies – regions, a 5. Simplement repartint la de
Barcelona, entre àrea metropolitana i la resta.
Però, no, De 5 vàrem passar a 7, per afegir, les Terres de l’Ebre, i les de
l’Alt Pirineu – Aran. Semblava que amb 7 ja ens quedaríem quiets, però no,
tampoc. El Penedès no estava bé, i aspirava a ser també regió, i ja està. Amb
prou padrins i pressions, heus aquí que ja en tenim 8. I no tingueu cap dubte
que en qualsevol moment, hi haurà algun nou moviment per a crear la
novena...temps al temps.
Ara bé, perquè aquesta llarga introducció ? Doncs per constatar que al
final aquesta organització no serveix. Com tantes altres coses, arriba trenta
anys tard. Tenia la seva lògica, organitzar el país, en 5 regions, però no en
8. I trenta anys enrere, però ara, amb les noves carreteres i noves
tecnologies, ens és igual on està el govern. Es més, com alcalde, prefereixo
anar directament a Barcelona que no pas, anar donant voltes entre Manresa, Vic,
i Barcelona.
Hem creat una estructura que no ha descentralitzat el país, ni ha
desconcentrat el govern, simplement l’ha repartit en petits trossos per
justificar l’existència de delegacions i delegats. Es una bona manera de
col·locar una dotzena de càrrecs institucionals a cada seu territorial, però el
servei que donen és totalment prescindible.
Es a dir, com alcalde, no passo mai per una delegació ni un delegat, me’n
vaig directament on hi ha el poder i el poder de decisió està , en tot i per tot, a Barcelona. Perquè
perdre el temps, entremig, si pots anar directament al gra ? La idea de
descentralitzar i desconcentrar el poder, era positiva, en els primers anys de
funcionament de la Generalitat recuperada, però , ara, el que pertoca és donar
més poder de decisió als ajuntaments, convertir els consells comarcals en
mancomunitats, i oblidar-nos de les vegueries o regions, perquè no son ni carn ni peix.
Un petit país com el nostre no ha de tenir tantes administracions i la
realitat és que les delegacions estan buides de poder. Fan tràmits
administratius, burocràtics, però cap Conselleria els hi delega poder real, de
manera que simplement vegeten, fan la viu viu, però costen un ronyó a tots
plegats. Es una cosa semblant al paper de les ambaixades catalanes que queden
molt bé sobre el paper, però que en realitat no tenen cap utilitat. Si anem
sumant diner i més diner, de tot el que muntem, sense necessitat, comprovarem
com el país gasta una fortuna en organismes prescindibles.
# posted by joan roma cunill @ 10:41 PM
CONFUSIÓ DE PAPERS - art. Blogesfera socialista
CONFUSIÓ DE
PAPERS.
El procés independentista ha provocat nombrosos danys a la convivència i ha
augmentat la confusió sobre el rol que cada càrrec, cada persona, ha de tenir ,
a nivell públic i privat. M’explico.
Tots els qui ostenten, millor dit, ostentem càrrecs públics, hem de tenir
molt clar que servim a la col·lectivitat i no a una part d’ella. Pertoca,
doncs, mantenir la neutralitat, la objectivitat i el respecte envers totes les
opcions. No és el que tenim en el país.
El procés, ha incrementat notablement, el que CiU havia iniciat, molts anys
enrere. La separació dels catalans, en bons i dolents. O si voleu, en autèntics
patriotes, i en altres coses. En aquestes altres coses, hi podem posar, els
espanyolistes, centralistes, xarnegos, mals catalans,... o constitucionalistes.
El nom és múltiple, però ja ens entenem.
Aquesta divisió o separació que durant anys, s’havia anar infiltrant en
bona part de la societat, ha trobat el millor caldo de cultiu, durant els anys
del procés, perquè la gent s’ha tret la careta, i ha cregut arribat el moment
de deixar-se de manies. Qui no estava amb el procés, hi estava en contra, i per
tant, era un adversari. Perdó, per a molts , molt més que un adversari.
Directament un enemic. D’aquí el trencament de milers i milers de famílies,
grups d’amics, col·lectius diversos, etc.
Ja no és possible, dir obertament el que penses, perquè pots caure en mans
de l’enemic i ser acusat de les pitjors coses. Però, com que s’ha de
visualitzar el poder d’uns, per sobre dels altres, s’ha impulsat una confusió
de rols, fins arribar a extrems realment perillosos. Alguns no ho volen
reconèixer , però s’estan imitant fets, molt representatius de passats
nefastos.
Que molts diputats, alcaldes, regidors, presidents de diferents organismes
i institucions, creguin normal, retirar la senyera, i substituir-la per una
estelada, és una mostra del que dic. Consideren que “el seu símbol” és el bo, i
per tant poden treure l’altre, que és el dels altres. Es igual que els altres
siguin majoria. Ho son perquè son dolents, i ja arribarà el dia en que hauran
marxat o seran vençuts...
Si això passa en Cases Consistorials, diputacions , consells comarcals,
etc, el mateix podem veure en casernes de bombers, hospitals, albergs,
delegacions diverses , etc. No volen acceptar ni entendre que totes aquestes
dependències, son de TOTS ELS CATALANS, i no d’una part. Per tant, hi ha
d’haver els símbols de tots. Doncs, no.
Hem vist, situacions encara més greus. Els funcionaris son servidors
públics, al servei de tots els ciutadans, per tant no poden portar, en el lloc
de treball , símbols partidistes. Tampoc es compleix la norma. Més greu encara.
No poden mostrar afinitats ideològiques, ni sectàries, en el desenvolupament de
la seva activitat, i encara menys mostrar-les en públic. Aquí, grups de
funcionaris han sortit al carrer, davant les Conselleries a recolzar decisions
i actituds, dels polítics. Els han aplaudit , els han animat a continuar
vulnerant la legalitat.
I això, no només s’ha vist davant les Conselleries. Ha estat ben visible en
el propi Palau de la Generalitat, tant en els temps d’Artur Mas, com de Carles
Puigdemont, o de Quim Torra, ara mateix.
I el súmmum de trencament de l’esperit funcionarial, s’ha donat , fins i
tot en el Parlament de Catalunya. La seu on rau la sobirania del poble català.
Allà, colles de funcionaris aplaudien frenèticament una presidenta Forcadell
quan acabava de vulnerar el Reglament del Parlament, i havia vulnerat l’Estatut
d’Autonomia i la Constitució espanyola.
Aquesta confusió de rols / de papers, està causant uns danys terribles al
conjunt del país, perquè arriben a extrems increïbles i trenquen el principi de
neutralitat i objectivitat dels serveis públics, fins i tot arribant als Mossos
d’Esquadra, els quals han perdut bona part del prestigi guanyat, produint uns
danys interns, de dimensions colossals, com hem pogut comprovar els qui el
coneixem per dintre.
Tenim conflicte per anys, tot i els esforços del govern central per canviar
les actituds envers Catalunya. Es molt important la nova etapa, però al mateix
temps, s’ha d’aconseguir restituir el paper de cadascú, obligant tothom , a
complir les funcions, amb ple respecte a la legalitat. Sense donar aquest pas,
el conflicte no reeixirà .
# posted by joan roma cunill @ 2:56 AM
Wednesday, July 11, 2018
BORREDÀ ESTRENA NOU FULLETÓ TURÍSTIC
BORREDÀ ESTRENA NOU FULLETÓ TURÍSTIC.
Aquesta setmana, Borredà, reparteix el tercer fulletó
turístic, dels darrers 25 anys. L’anterior fulletó (2005) havia quedat una mica
obsolet, i l’equip de govern va considerar arribat el moment de dissenyar-ne un
de nou, adaptat a les noves tecnologies i a les noves demandes del moment
actual.
Es va contractar els serveis de Carme Sallés, en tant que
bona coneixedora del poble i la comarca, i autora ja d’altres publicacions, de
característiques similars.
L’equip de govern també va voler que aquest fulletó fos una
obra col.lectiva dels dos grups municipals, presents en el Consistori ( PSC i la CUP ) de manera que ha estat
entre tots com s’ha dut a terme aquesta eina important de promoció del poble.
L’ajuntament ha comptat amb un ajut de 2.000 euros ,
procedents del Catàleg de serveis de la Diputació de Barcelona, i la resta del cost ha
anat a càrrec de les arques municipals. S’han publicat 3.000 exemplars, que
aquests dies s’estan repartint a tots els establiments del poble i del terme
municipal, a més d’haver-se penjat al web municipal i haver-se enviat a
diferents organismes i institucions del país, pel seu coneixement i promoció.
El fulletó, està editat en quatre idiomes: català, castellà,
anglès i francès, porta un codi QR que remet al web municipal , on s’hi poden
trobar tota mena d’informacions del municipi, des de la seva història, festes,
comerços, bars , restaurants, o el calendari de festes. I per descomptat les
caminades i altres atractius que ofereix el municipi.
L’aparició del nou fulletó ha estat molt ben rebut perquè
suposa oferir les imatges dels principals motius per visitar el municipi, amb
un desplegable, fàcil, atractiu i molt pràctic.
Borredà, 10 de juliol de 2018.
L’Alcalde, Joan Roma i Cunill
# posted by joan roma cunill @ 8:40 AM
SUPERAT EL NIVELL 1, DE RUS - UNIVERSITAT DE MANRESA
SUPERAT SATISFACTÒRIAMENT EL NIVELL 1 ,DE RUS – UNIVERSITAT DE MANRESA
El mes passat, vaig superar amb bon resultat, l’examen del Nivell 1 de rus,
a la Universitat de Manresa, i avui m’he matriculat per al segon nivell.
Havia estudiat l’idioma, en els meus anys joves, quan sortia del
batxillerat amb un bon coneixement de francès, i vaig decidir emprendre els
estudis d’anglès i rus, alhora, pensant que el domini d’aquests dos idiomes,
afegits al francès, em podrien obrir multitud de portes professionals, en el
futur immediat.
La mort del pare, em va portar a independitzar-me econòmicament, i fer-ho
marxant a Berna – Suïssa per exercir de professor d’espanyol, practicar els
idiomes apresos, i afegir-hi l’alemany i el italià. Des d’allà també, vaig
cursar estudis per aconseguir el títol de Llicenciat en Ciències de l’Educació,
i al mateix temps redactar els 3 llibres d’aprenentatge de l’espanyol ,per al
conjunt de les Acadèmies d’idiomes, on exercia de professor.
Transcorreguts molts anys, sense haver pogut practicar el rus, tenia el desig
de recuperar-lo i finalment és el que estic fent, a la Universitat de Manresa. Els
altres idiomes els vaig practicant en un lloc o altre, en un moment o altre,
però curiosament, ara que torno a donar classes d’espanyol als refugiats de
Berga, tinc l’oportunitat de practicar el rus, amb persones vingudes d’aquell
país o d’altres en que el seu coneixement és habitual com en el cas d’Ucraïna,
Geòrgia i algun altre.
I bé, el proper mes de setembre, reprendrem els estudis, fins arribar al
punt de poder-lo tornar a parlar prou bé com per anar a passar uns dies en el
país.
Aquesta formació permet també estar ocupat intel·lectualment, tornant a
classe després de molts anys d’haver-les deixat , en tant que alumne. Una bona
manera d’ocupar una part del temps lliure.
Borredà, 11 de juliol de 2018.
# posted by joan roma cunill @ 7:54 AM
Tuesday, July 10, 2018
PROHIBIR PER PROTEGIR - art. el 9 Nou
PROHIBIR PER
PROTEGIR.
En el nostre país, estem molt lluny d’aconseguir compatibilitzar les crides
a la protecció amb l’exercici real d’aquesta protecció, es tracti de medi
natural, d’espècies de fauna o flora, o de multitud d’altres aspectes de la
vida quotidiana. Al final, arriba el moment de prendre decisions més
dràstiques, i arribar a la prohibició, amb les conseqüents mesures coercitives.
Es el que , al final, hem decidit fer els ajuntaments, responsables d’algun
tram de la Riera de Merlès. Aquesta, és una de les rieres més ben preservades
de Catalunya, amb interessants exemplars de fauna i flora, en perill
d’extinció, sinó la protegim de forma immediata i contundent.
Una riera que neix a Sant Jaume de Frontanyà ( Berguedà) baixa cap a Les
Llosses ( Ripollès), continua per Borredà, la Quar, Lluçà, Sta. Maria Merlès,
Puig-reig i conflueix amb el Llobregat, dintre del terme municipal de Gaià (
Bages). Quatre comarques, vuit municipis, amb algun tram, declarat zona PEIN (
espai interès natural), però no en altres trams...No és gens fàcil gestionar, i
posar-nos d’acord, en com protegir-la, i com posar en marxa mecanismes que han
de superar no solament comarques diferents, sinó, fins i tot províncies. Però,
el treball intens dels darrers anys, comença a donar els seus fruits.
Vull recordar que trenta anys enrere, aquesta riera va viure autèntiques
invasions de campistes, amb xifres esgarrifoses que feien tremolar, en el cas
d’algun incendi en aquesta zona. En determinats caps de setmana, havíem
comptabilitat 600 tendes, amb els seus corresponents vehicles, posats per
camps, prats, boscos, camins i caminets...impossible ordenar, impossible
protegir. Va ser el moment, en que vàrem iniciar accions per evitar danys
irreparables. Una d’elles fou facilitar la implantació de quatre càmpings ( 1,
a Les Llosses i a Santa Maria de Merlès, i 2, a Borredà).
Aquesta actuació, juntament amb un inici de supervisió i control, va
permetre eliminar les invasions anuals, i portar una certa tranquil·litat a tot
el territori, fins que la crisis econòmica d’aquests darrers anys, ha tornat a
obrir la caixa de trons, i portar multituds , al llarg d’una vintena de
quilòmetres, amb altes concentracions, en una part d’aquest tram. Les causes:
la crisis. Es més barat anar a una riera que pagar entrada en una piscina. La
organització de festes i celebracions, pensant que la natura és de tots i si és
de tots, és meva, i puc fer-hi el que em doni la gana...La limitació i control,
en altres parts del territori, com el Torrent de la Cabana, que arribats a la
xifra d’usuaris, en deixa molts sense lloc, i en busquen algun altre de més o
menys proper, etc.
Arribats en aquest punt, els ajuntaments, conscients de la fragilitat del
medi natural, podíem prendre dues decisions. La de donar-nos per vençuts o la
d’ajuntar-nos per evitar danys irreparables a un espai privilegiat. Aquesta és
la opció decidida i des de fa uns quants anys, anem prenent decisions, per a
regular estrictament l’ús de la zona. Cada any, hem emprés accions més i més
decidides i rigoroses, fins arribar a l’any actual, en que contemplem la
regulació de l’accés a alguns dels trams.
PROHIBIR PER PROTEGIR, és la única sortida per garantir la supervivència de
les espècies, algunes d’elles autòctones. He de dir que hem aconseguit millores
i avenços en la protecció però amb esforços i costos elevats, tant a nivell
d’inversions en senyalització, com en vigilància, neteja i protecció. Quedaríeu
bocabadats de veure el munt de deixalles que s’arriben a acumular i les
dificultats per treure-les quan alguns creuen que amargar-les és la millor
opció perquè desapareguin. De la vista, sí, però no de la natura. En aquests
moments, agrupats tots, coordinats per l’Agència de Desenvolupament del
Berguedà, i amb ajut dels Consells comarcals corresponents i de la Diputació de
Barcelona, emprenem una nova via per a la protecció de tot el curs de la riera,
des d’on neix fins on acaba. Ja tenim la mateixa Ordenança tots els ajuntaments
i ja es poden imposar sancions per males pràctiques. Es el que hem dit, prohibir
per protegir. Segur que tots ho veiem com la via inevitable.
# posted by joan roma cunill @ 11:19 PM
Monday, July 09, 2018
PERQUÈ S'AMAGUEN ELS DIES 6 I 7 ? - art. Nació Digital Solsona
PERQUÈ S’AMAGUEN
ELS DIES 6 I 7 ?
De ben segur, tots hem vist centenars de vegades, els fets de l’1-O,
exposats pels partits independentistes com una mostra de la falta d’autèntica
democràcia a Espanya. TV3 i alguns altres mitjans “addictes a la causa” tenen
ja desgastades les imatges, de tant repetir-les. De fet aquell dia, es va
demostrar l’autèntica ineficàcia del govern central, per una banda, i la
immensa estupidesa de la seva reacció, donant els millors arguments als partits
independentistes. Fins i tot, alguns han
fet córrer que la retirada de les forces de seguretat, fou motivada per una
petició directa d’Angela Merkel, a Mariano Rajoy. Res de res, la petició i exigència,
fou molt més propera i de casa, casa. Només faltaria que la presidenta
d’Alemanya hagués d’intervenir en afers interns d’un altre país.
Ara bé, fixeu-vos estimats lectors, com no haureu vist, ni una sola vegada
més, els fets dels dies 6 i 7 de setembre de l’any passat. Curiós, no ? Doncs,
no. Quan en un país com el nostre, hi ha gran domini dels mitjans de
comunicació per part del govern, s’amaguen informacions i imatges que puguin
trencar el relat inventat, deformat, o clarament falsejat. M’explico.
Els dies 6 i 7 de setembre, varen
suposar un autèntic cop mortal a la democràcia estatutària i constitucional. Un
cop que va ser aturat pel Tribunal Constitucional, però que d’haver reeixit, la
situació hagués esdevingut realment anti- democràtica. Per què ? Mireu, el
Parlament de Catalunya està conformat per cent trenta- cinc membres, repartits
en els diferents grups parlamentaris, en funció dels vots que han obtingut. El
nostre Parlament, com tots els altres, té el seu Reglament, que és una autèntica
Carta Magna, en la qual figuren les regles de joc, pel seu correcte
funcionament.
Va costar molt, arribar a consensuar un Reglament, ampli, rigorós, ponderat
i exhaustiu en tots els elements, perquè permeti un bon funcionament de la
Cambra Catalana. Però es va aconseguir, i és així com ha funcionat raonablement
bé, fins l’any passat. Què va passar els dies 6 i 7 de setembre ? doncs, que la
presidenta Forcadell i quatre membres més de la Mesa ( autèntic òrgan de govern
) varen acceptar que tres grups parlamentaris trenquessin el Reglament, i
vulneressin greument la nostra Carta Magna. La dels diputats i diputades.
Els diputats, havíem establert que per a qualsevol canvi en el Reglament,
es necessitessin noranta diputats ( dos terços de la Cambra). Lògica decisió
per evitar canvis , cada dos per tres, en funció de majories – minories ,
transitòries. Doncs bé, en aquells dies, amb només setanta-dos diputats, es
varen canviar les regles de joc, i es va decidir , de forma conscient i
premeditada, la vulneració del Reglament, i més greu encara, la subversió de
l’ordre estatutari i constitucional. Perquè ens entenguem, es va decidir
vulnerar de forma rellevant i profunda, els principis continguts en l’Estatut
d’Autonomia de Catalunya , i els de la Constitució Espanyola.
No va ser una decisió presa, en calent, amb ignorància de la llei i les
seves conseqüències, sinó preparada i duta a terme, amb clara prepotència i
menyspreu a la legalitat vigent. Es més, tots els protagonistes tenien informes
contundents dels lletrats del Parlament, de la Comissió Jurídica Assessora de
la Generalitat ( una mena de tribunal constitucional català), i advertits per
escrit pel Tribunal Constitucional , de no dur a terme aquelles votacions. Tot
va ser vulnerat, i així es va perpetrar el pitjor atac a la democràcia. Molts
no volen recordar ni que els hi recorden aquells dos dies d’ignomínia, perquè
mai podíem imaginar es produïssin fets com aquests, en la Cambra Catalana. No
us estranyi que s’amaguin les imatges, i sobretot els textos aprovats, perquè
suposen un trencament radical amb les normes més elementals de la democràcia ,
sota el nom de Lleis de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República.
I d’aquelles accions, se’n varen derivar les corresponents acusacions i
actuacions judicials, posteriorment, ampliades a d’altres actuacions
complementàries. Que alguns ara no les vulguin recordar, és una cosa, però que
allà s’inicià la fugida endavant, no hi ha cap dubte.
# posted by joan roma cunill @ 10:43 PM
Friday, July 06, 2018
EL QUADERN SUÍS DEL PRESIDENT - art. Regió 7
EL QUADERN SUÍS DEL PRESIDENT.
No entenc la mania d’alguns polítics, de posar un llibre al
mercat, sobretot si el llibre no aporta cap gran novetat ,a la humanitat.
Tampoc comprenc, d’on treuen el temps, perquè la feina diària semblaria haver
d’ocupar tot el temps disponible. I tampoc entenc qui els compra, perquè
francament, no els veig com a cap bona inversió, però vaja, anem al tema.
Resulta que el president , per delegació de l’altre ex
president, va passar divuit mesos a Suïssa, i ha volgut posar aquest país com
exemple, de tot el que ell defensa i vol fer, en contraposició a Espanya. Troba
multitud de virtuts en el país helvètic, i un munt d’inconvenients en la nostra
Espanya. Totalment d’acord, però , pel que escriu i ha explicat en les
conferències de presentació del llibre, el coneixement del país és clarament
insuficient, com per parlar-ne amb tanta lleugeresa. M’explico.
S’ha posat de peus a la galleda quan exposa l’enorme afecció
dels suïssos per les consultes o referèndums, imaginant que allà , res hagués
passat, per organitzar un referèndum d’autodeterminació ,com es va voler fer
aquí el dia 1 – O. Ai las, mal exemple, ha agafat. I és que , en efecte, la
democràcia directa ,regeix el dia a dia
de Suïssa, des de la seva creació, el dia 1 d’agost de 1291, quan sorgeix la
Confederació Helvètica.
De la Confederació es passa a una Federació d’Estats o
Cantons, mitjançant la Constitució de 1848, reformada el 1874 i amb una
tercera, ben recent, de 1999. Des d’aquella primera Constitució fins a dia d’avui,
s’han dut a terme prop de 600 referèndums / consultes, de caràcter federal /
nacional, i molts altres, a nivell cantonal i municipal. Aquest sistema de
consultes habituals i permanents als seus ciutadans, és únic en el món, i
constitueix l’ADN del país.
Ara bé, no tota iniciativa popular ( amb cent mil
signatures, n’hi ha prou), com tampoc una iniciativa parlamentària, pot ser
traduïda a referèndum. Hi ha temes que no poden ser objecte d’aquesta via, i
una ben clara i evident: NO EXISTEIX EL DRET A L’AUTODETERMINACIÓ. Es a dir, cap Cantó, pot impulsar un
referèndum / consulta amb aquest objectiu, de manera que el model posat pel
President Torra, és fals. A Suïssa no s’hagués pogut dur a terme un referèndum
, com el que s’havia promès aquí a Catalunya. I quan dic que allà no s’hagués
pogut fer, vull dir, que allà no s’hagués fet. Si algú coneix el rigor i la
serietat suïssa, en pot donar fe.
I un altre exemple que trenca els esquemes del president,
per delegació, és l’exigència de participació de tots els suïssos en el que es
considera matèria de tots. Poso un exemple. L’any 1978, el territori del Jura (
majoria de parla francesa) es va voler independitzar del Cantó de Berna(
majoria parla alemanya). Ho va poder fer , seguint estrictament la legalitat
vigent, però qui va decidir concedir la independència, per a poder esdevenir el
26è Cantó de Suïssa, fou tot el poble suís, en referèndum federal / nacional.
En cap cas, s’hagués permès, la votació en el sol territori que es volia
independitzar.
En resum. Per parlar d’un país, no n’hi ha prou amb divuit
mesos, de vida més o menys intensa. En el meu cas, hi vaig passar set anys, i
en porto quaranta seguint la seva història, amb constants visites, i contactes
al més alt nivell, com per saber i sentir el pols del país, al qual considero
com una segona pàtria. I ja m’agradaria copiéssim multitud de les seves
virtuts, perquè mai s’haguessin dut a terme accions i actuacions com les que
hem vist en els darrers anys aquí. Allà la mentida i
falsedat és castigada durament, i l’educació i les males maneres, son
rebutjades per tothom. Imatges com les de la delegació catalana a Washington, o
les dels dies 6 i 7 de setembre de l’any passat en el Parlament de Catalunya,
mai s’haguessin pogut produir en un país seriós i rigorós com el suís. Per tant, president, millor
tornar-hi uns quants anys més. Li
servirien per governar millor el nostre.
# posted by joan roma cunill @ 11:02 PM
Thursday, July 05, 2018
TORNEN ELS CAMPAMENTS - art. Diari de Terrassa
TORNEN ELS
CAMPAMENTS.
Si és estiu, tenim campaments, per tot arreu. Aquesta, és una realitat des
de fa molts i molts anys. El Berguedà, és terra d’acollida de campaments, com a
comarca de muntanya, no massa llunyana de l’àrea metropolitana, i amb prou
varietat de paisatge com perquè sigui una de les favorites per a dotzenes i
dotzenes d’agrupaments escoltes, i altres grups de característiques similars.
En el municipi, devem tenir una dotzena de grups, amb uns tres-cents nens i
nenes, que es van rellevant cada vuit o deu dies, segons sigui la organització
amb la que fan estada. En total, passaran pel municipi, entre dos mil i dos mil
cinc-cents, en els dos mesos i escaig, d’estiu. Això requereix estar sempre
alerta per evitar males pràctiques, o estar preparat per si algun grup
necessita ajuda.
Ens ha costat anys, molts anys, d’avisos, queixes, denúncies i reclamacions
davant la Generalitat per exigir el màxim de rigor, als grups que venen a la
muntanya. En el passat, havíem tingut experiències realment desastroses que no
volem tornin a passar. He de dir que estem en molt millors condicions, tot i
algun ensurt, de tant en tant. La immensa majoria de grups venen preparats i
assabentats de les condicions del país, però encara n’hi ha alguns que pequen
de prepotència i es pensen que la natura sempre és bona i acollidora.
No fa pas més de quatre dies, vaig haver de recordar a un parell de grups
que fer determinades “caminades”, a determinades hores del dia, és impensable
per segons quines edats. I encara menys, passar la nit “al ras”, o fent
“bivac” ,perquè algunes nits podem estar
per sota dels deu graus, segon on. També hem de dir, sovint, que no disposem de
llocs adients per acollir grups nombrosos, per passar la nit. Això ,estranya a
molts grups procedents de grans ciutats, els quals no s’imaginen petits pobles
on no hi ha cap pavelló poliesportiu, ni
sala polivalent, ni cosa semblant.
A l’estiu, sempre tenim a punt l’edifici de les escoles, per acollir algun
grup , en perill. S’entén, per causa major, que tot i estar ben acampats, poden
trobar-se amb una tempesta d’aigua, llamps i trons, com mai havien
vist...aleshores toca donar refugi i ajuda, fins retrobar la normalitat. Si hi
ha més d’un grup, podem habilitar el local de teatre...i poca cosa més, perquè
aquesta és la realitat dels petits pobles.
Dit això, la normalitat sol ser la realitat, no exempta d’algun ensurt quan
apareix algun grup inesperat o el cel , sembla caure sobre la terra. Queda
encara tota una feina de conscienciació per fer, però, la professionalització
d’una part dels monitors, i l’encaix de la majoria dintre d’organitzacions
juvenils de llarga trajectòria, ens treu als alcaldes, unes responsabilitats
feixugues d’atendre, en determinats moments. I de fet, entre tots, fem possible
el contacte amb la natura, viva i autèntica, a milers de nens i nenes que només
solen veure els nostres territoris per televisió.
Una vegada aquí, es donen compte de l’existència d’una altra manera de
viure, d’uns altres paisatges, d’una fauna i flora com mai havien vist, i de
com tot plegat conforma un país , molt diferent al del seu dia a dia. Tornats a
casa, esperaran l’any vinent per a reclamar repetir l’experiència, així, any
rere any, fins que ells, un dia ens portin els seus fills...en una roda de
llarga trajectòria i existència.
# posted by joan roma cunill @ 10:39 PM
Monday, July 02, 2018
CONTRADICTÒRIA POSICIÓ - art. Nació Digital Solsona
CONTRADICTÒRIA
POSICIÓ.
No entenc als
protagonistes del procés independentista. Durant anys ens havien venut que la
seva estratègia i voluntat era marxar d’Espanya, per les bones o les males.
Creaven república, preparaven tot per “construir estructures d’estat,
finançament d’estat, relacions exteriors, i fins i tot un exèrcit català”. Tot,
per conformar un nou estat que estaria dintre de la UE, de forma automàtica
perquè consideraven impensable una UE sense Catalunya. Tot estava lligat i
preparat, per trencar el cordó umbilical, i caminar sols, lluny de l’estat
opressor.
Així ho
expressaven personatges rellevants del procés. En primer lloc tots els membres
del Consell Executiu amb Carles Puigdemont al front, però tot seguit, els
principals diputats i impulsors, recorrien el país, portant la bona nova, de la
imminent independència, preparada amb pèls i senyals, pels intel·lectuals del
procés. Qui no recorda el reguitzell de conferències de Lluís Llach, Germà Bel,
Xavier Sala Martín, Santiago Vidal, i mig centenar més de càrrecs
institucionals, de partit, periodistes, etc ?.
També hem de
recordar els papers del procés, en els quals es transmetien les previsions per
ocupar ports i aeroports, centres neuràlgics, organismes rellevants, etc, en el
que havia de ser una proclamació i una acció immediata per posar en marxa el
nou país. Tot estava escrit, tot estava planificat i fins i tot, tot estava
dit.
Però, ara ens
trobem amb una contradictòria posició. Cap dels dirigents, assumeix les
propostes, i els discursos fets, un any enrere. Ja no diem , dos o tres anys,
enrere. Es a dir, o abans mentien, o menteixen , ara. Qui vulgui pot recórrer a
les hemeroteques de diaris, revistes, ràdios o televisions, i a tot arreu
trobarà referències sobre els objectius perseguits, i les mesures que es
prenien, per assolir-los. Com pot ser no reconèixer ara, el que es pretenia
fer, aleshores ? Perquè no tenir la valentia d’assumir les responsabilitats
pròpies, fent front a les conseqüències que se’n puguin derivar.
Queda fatal, veure
com tothom s’escapoleix dels temes, i vol fer veure que tot eren paraules i més
paraules, sense la voluntat de portar-les a la pràctica. Sembla com si els dies
6 i 7 de setembre de l’any passat, no haguessin existit, o com tampoc haguessin
existits despeses, decisions i implementacions d’accions, destinades a desobeir
el tribunal constitucional, o els propis òrgans del Parlament i de la
Generalitat, com és la Comissió Jurídica Assessora.
Estem, en una
batalla per un relat imaginari. Es a dir, els tribunals entenen com a delictes
les accions i decisions preses, amb ànim de subvertir l’ordre constitucional.
En canvi els dirigents i impulsors, defensen la innocència de les accions
empreses, perquè no tenien l’ànim de trencar ni vulnerar la legalitat vigent.
Francament sorprenent i contradictori, perquè no era això el que ens havien dit
i redit, durant mesos per no dir anys ?. Sempre havia quedat clar,
l’incompliment de les normes vigents, si no permetien emprendre la via
decidida. O no era això? Haurem de prendre com a principal testimoni de la
veritat real de les coses, a l’ex consellera Clara Ponsatí ?. Curiós testimoni,
per a uns i altres. Parlo dels independentistes i dels constitucionalistes. Serà
un testimoniatge, digne de ser escoltat. Veurem en que queda, el que realment
es volia fer, i que realment es va fer.
# posted by joan roma cunill @ 6:01 AM
