Joan Roma

PREOCUPACIÓ PER LES LLENGÜES. Es curiosa la gran preocupació que, de cop i volta, ha sorgit pel present i futur del català. Per què ara i no vuit o deu anys enrere? Molt senzill, perquè ara apareixen els resultats de l’enorme dany causat pel procés, a la llengua i cultura catalana. Es que algú dubtava que el procés no seria neutre? Es que tants despropòsits i tants atacs a la llengua, cultura, tradicions, organismes i institucions d’Espanya, no portaria conseqüències ? Doncs bé, ja les tenim. Va ser un immens error, per no posar paraules molt més gruixudes, convertir el català en l’arma del procés, proclamant als quatre vents que un dels objectius de la independència seria decretar el català com única llengua oficial i foragitar el castellà. Per a la majoria d’independentistes, una llengua mata l’altra, de manera que s’ha de morir matant. Aquest objectiu va anar acompanyat de múltiples accions i actuacions contra tot el que portés el nom d’Espanya o la podés representar en qualsevol dels seus àmbits i sectors. Menysteniment i menyspreu a la Guàrdia Civil, a la Policia Nacional, a l’Exèrcit, a la Monarquia, a totes i cadascuna de les expressions espanyoles, des del flamenc, als braus o setmanes santes i festes patronals. I per descomptat a la bandera i himne nacional. Contra tot s’havia de lluitar, perquè tot eren mostres de la pèrfida Espanya en la seva lluita contra la pobra Catalunya, sotmesa des de fa segles a les arbitrarietats, reals o inventades. S’havia de refusar fins i tot l’ajuda que podia provenir d’aquelles terres. Ho vam veure fins i tot negant l’ajuda de la UME ( Unitat Militar d’Emergències) durant la pandèmia. No es podia permetre l’ajuda de militars amb la bandera d’Espanya a l’uniforme. Només faltaria ! Com van reaccionar milions de catalans, de llengua materna castellana ? Es van sentir exclosos del procés i no només això, es van sentir amenaçats en el seu propi país, conscients de que si arribava a guanyar, haurien de marxar de casa o trencar vincles sagrats amb els seus familiars, avantpassats i amb la seva pròpia llengua, cultura i tradicions. Resultat?Tancar-se en els seus àmbits i sectors i plantar cara, primer amb la passivitat, després amb contra atacs, dient que si els independentistes plantejaven batalla amb la “seva” llengua, ells ho farien amb la “seva”. A veure qui tenia més poder i força per guanyar aquesta guerra. On som ? En un dels pitjors escenaris perquè els partits independentistes, ERC i Junts, parlen i només pensen, on posar i portar el català, cap enfora, en comptes de fer els deures “cap endins”. El català, ha perdut centenars de milers de parlants, lectors , oïdors i escoltadors de llengua, cultura i tradicions catalanes. El problema el tenim dins de casa, perquè no s’ha fet crítica ni auto crítica del dany causat, i mentrestant no es curin les ferides i es retorni a l’empatia i simpatia anterior al procés, el català no avançarà. La resistència continuarà, amb increment del desequilibri entre una llengua i una altra. Per això parlo del problema de les llengües, perquè o les fem amigues, o s’enfrontaran. Algú creu que anem per bon camí ?

L’ART DE NO DESTORBAR. La vida humana és molt complexa i fa difícil saber-se retirar de primera fila, i aprendre a ajudar, sense destorbar. Hi ha un munt d’exemples de vides espatllades per culpa de l’afany de notorietat i de no saber estar callat, deixant el protagonisme als nous actors. Darrerament hem vist i escoltat reflexions de Felipe González, Alfonso Guerra , Ramón Jáuregui i alguns altres, sobre la possibilitat d’elaborar una llei d’amnistia. Sense ni tant sols tenir cap text al davant, ja han pontificat que no seria constitucional. No tinc clar el tema perquè he vist i escoltat altres veus, que diuen el contrari. No en sóc partidari, però mai em posaré en contra d’una iniciativa del govern si porta la legitimitat institucional. Si hi ha dubtes, arribarà al TC, que emetrà el seu dictamen final i definitiu. A més, en pocs dies, hi ha hagut una allau d’opinions i reflexions, i he dir que una de les millors ha estat la donada per Nicolás Sartorius. Un veterà amb un cap clar i una prodigiosa capacitat pedagògica. I si per la banda socialista apareixen aquests vells referents, per la banda de la dreta tenen en J.M Aznar un supervisor i controlador de la veritat absoluta que no en deixa passar cap sense la seva resolució. I el que dicta, va a missa. No hi ha veus que gosin modificar les seves opinions i reflexions. Així estem, en un món cada vegada més polaritzat, en el qual les discrepàncies esdevenen anatemes. D’aquí la prudència en fer-les públiques perquè poden ser utilitzades pels adversaris com munició de primer nivell. Es trist veure com molts d’aquests antics dirigents no han sabut envellir, ocupant el seu temps en altres destins diferents dels que havien tingut. Molts d’ells podrien tenir una segona vida en activitats socials, de voluntariat extern o com assessors en entitats diverses. Allà, podrien ser útils, ocupar el temps disponible, sense entrar ni topar amb les anteriors dedicacions. I si realment han perdut confiança o fe en el partit, millor donar-se de baixa, sense fer soroll, deixant a les noves generacions la gestió de les noves polítiques, molt diferents a les que ells havien protagonitzat. El que és lamentable és voler continuar sent un referent del partit, i alhora buscar deficiències i errors per exposar-los al públic i en públic. Això, a banda de lamentable és inacceptable i s’entén la decisió de fer fora Nicolás Redondo, al cap de mesos i anys de deslleialtat. Saber envellir i saber seguir al servei de la societat, son virtuts que tots hauríem d’observar, per a millor vida de tots plegats. A la vista està que per a molts no és fàcil ni factible.

L’ART DE NO DESTORBAR. La vida humana és molt complexa i fa difícil saber-se retirar de primera fila, i aprendre a ajudar, sense destorbar. Hi ha un munt d’exemples de vides espatllades per culpa de l’afany de notorietat i de no saber estar callat, deixant el protagonisme als nous actors. Darrerament hem vist i escoltat reflexions de Felipe González, Alfonso Guerra , Ramón Jáuregui i alguns altres, sobre la possibilitat d’elaborar una llei d’amnistia. Sense ni tant sols tenir cap text al davant, ja han pontificat que no seria constitucional. No tinc clar el tema perquè he vist i escoltat altres veus, que diuen el contrari. No en sóc partidari, però mai em posaré en contra d’una iniciativa del govern si porta la legitimitat institucional. Si hi ha dubtes, arribarà al TC, que emetrà el seu dictamen final i definitiu. A més, en pocs dies, hi ha hagut una allau d’opinions i reflexions, i he dir que una de les millors ha estat la donada per Nicolás Sartorius. Un veterà amb un cap clar i una prodigiosa capacitat pedagògica. I si per la banda socialista apareixen aquests vells referents, per la banda de la dreta tenen en J.M Aznar un supervisor i controlador de la veritat absoluta que no en deixa passar cap sense la seva resolució. I el que dicta, va a missa. No hi ha veus que gosin modificar les seves opinions i reflexions. Així estem, en un món cada vegada més polaritzat, en el qual les discrepàncies esdevenen anatemes. D’aquí la prudència en fer-les públiques perquè poden ser utilitzades pels adversaris com munició de primer nivell. Es trist veure com molts d’aquests antics dirigents no han sabut envellir, ocupant el seu temps en altres destins diferents dels que havien tingut. Molts d’ells podrien tenir una segona vida en activitats socials, de voluntariat extern o com assessors en entitats diverses. Allà, podrien ser útils, ocupar el temps disponible, sense entrar ni topar amb les anteriors dedicacions. I si realment han perdut confiança o fe en el partit, millor donar-se de baixa, sense fer soroll, deixant a les noves generacions la gestió de les noves polítiques, molt diferents a les que ells havien protagonitzat. El que és lamentable és voler continuar sent un referent del partit, i alhora buscar deficiències i errors per exposar-los al públic i en públic. Això, a banda de lamentable és inacceptable i s’entén la decisió de fer fora Nicolás Redondo, al cap de mesos i anys de deslleialtat. Saber envellir i saber seguir al servei de la societat, son virtuts que tots hauríem d’observar, per a millor vida de tots plegats. A la vista està que per a molts no és fàcil ni factible.

PROMETRE ÉS GRATÜIT. Sempre vaig anar molt en compte a l’hora de prometre determinades infraestructures, obres i serveis, perquè en el nostre país, tot el que depèn d’altres administracions, acaba amb grans interrogants. No tenim el do de la planificació ni la programació, i som mestres de la improvisació. Això pot semblar simpàtic en obres de teatre, o en jocs infantils, però és catastròfic a nivell de gestió. Puc enumerar desenes de grans obres, amb previsions d’execució de 12 a 15 mesos, que al cap de 30 encara estan per finalitzar. Els encariments i els costos afegits, son immensos, de manera que la ineficàcia es paga. Dic això, a la vista de diferents grans i petites obres que es van prometre anys enrere i encara dormen el son dels justos. Començaré per la més significativa. La que coneixen la majoria dels lectors d’aquest mitjà perquè molts d’ells s’hi troben afectats. Parlo del desdoblament pendent de la C-16 o E-9: Eix del Llobregat, entre Berga i entrada Túnel del Cadí ( Bagà). Son uns vint quilòmetres que es col·lapsen tot els caps de setmana i festes de l’any. Parlem d’un eix europeu que hauria d’estar acabat fa més de cinc anys i encara ningú dona compte de quan es pensa licitar. Tampoc tenim informació puntual d’una altra carretera. En aquest cas d’un tram de la C-26, dit Eix prepirinenc , entre Berga i límit provincial ( Borredà). El projecte executiu es va redactar i aprovar fa 12 anys, amb el compromís de fer-lo realitat en els propers 5 anys. Doncs bé, tampoc aquí hi ha data de licitació i execució. He d’afegir que la previsió de la gran obra ha deixat fora les inversions petites com renovació del ferm o millores en la seguretat. I si continuem en altres vies de comunicació, també està pendent el darrer tram de la Carretera de Berga a Vic, per Prats. Fa deu anys es van acabar les obres, deixant pendent la variant de Sagàs. Fa dos anys, el conseller de torn va garantir que l’any següent les obres serien una realitat. Ni se sap perquè no es complir la promesa, ni quan la pensen complir. També hi ha altres promeses en el tinter, com la continuació de la millora de la C-26, entre Navès( Solsonès) i Avià ( Berguedà). També les obres eren imminents però no hi ha noticies des de fa mesos. No sembla hi hagi intenció d’actuar-hi en els propers mesos. I arribem a la famosa, sempiterna i sempre promesa estació de Busos de Berga. Tampoc aquí s’ha complert cap dels terminis donats. A banda de discutir el lloc triat, no hi ha cap previsió de licitació i execució de les obres. Berga té una estació tercermundista. Fa pena i vergonya que sigui la darrere de Catalunya. I vist com estan les coses poden tardar encara anys a substituir-la. Ja no parlo d’altres promeses de menor quantia, però un govern dona una imatge desastrosa quan no compleix cap de les grans promeses d’un territori. Es pot entendre problemes en una o dues obres, però no és de rebut veure com totes estan parades i sense data d’execució. M’agradaria que el Consell Comarcal, entomés la reivindicació i donés senyals de vida, exigint el compliment de totes les promeses. Estarem a l’espera.

I TANT QUE HI HAGUÉ MALVERSACIÓ ! En el relat dels partits i organitzacions independentistes, es fuig sempre de les acusacions de malversació i diuen que l’únic que s’havien proposat era dur a terme un referèndum d’autodeterminació, encara que fos il·legal. Per ells, donar veu al poble, amb permís o sense, no ha de tenir cap penalització. Es una mostra més de democràcia. Però, és que la democràcia es regeix per unes normes i regles d’obligat compliment. Cas contrari, deixa de ser-ho i es converteix en un ninot en mans de populismes, exaltats o il·luminats. De tot hi hagué en el moviment independentista, i a tots ens pertoca, exposar les nostres raons i vivències per a demostrar el contrari del que ells defensen. Una de les principals preocupacions, per evitar sancions penals, és dir i repetir sense parar, que en cap moment es va usar diner públic per a promoure i dur a terme el procés independentista, culminat dies després de la consulta de l’ 1-O, amb un estrepitós fracàs. Es poden dir moltes mentides i falsedats, però la realitat és la que és, i ningú la pot esborrar ni modificar. O és que no fou malversació la despesa en multitud de plens municipals, de consells comarcals i diputacions, per aprovar mocions clarament independentistes, contràries a l’Estatut d’Autonomia i a la Constitució ? No es destinaren, globalment, centenars de milers d’euros, en pagament d’indemnitzacions per assistència a plens ? Només uns pocs ajuntaments hi varen renunciar, la resta, no. No era malversació la compra d’estelades, llaços grocs, pancartes, cartells, o viatges amunt i avall, a càrrec dels pressupostos municipals, comarcals o de diputacions ? No era malversació el pagament de quotes a l’AMI ( Associació de Municipis per a la Independència) ? HI ha múltiples sentències que així ho determinen. O tampoc ho foren les despeses de les Delegacions a l’exterior, promocionant i explicant el procés? I els anuncis, informes i gestions de diversos departaments de la Generalitat ? I totes les despeses adherents a la consulta de l’1-O, amb l’obertura de 2.200 col·legis electorals el dia abans, per evitar el seu tancament ? Locals oberts, amb calefacció, llum, neteja, i reparació desperfectes, a càrrec dels ajuntaments corresponents ? I ja no diguem, les despeses del mateix dia 1-O, algunes de les quals desconeixem, però n’hi hagué una de molt, molt rellevant com la de mobilitzar tota la plantilla de Mossos d’Esquadra, i amb ella la de la Policia Nacional i Guàrdia Civil. Es evident que sense l’acte il·legal convocat pels partits i organitzacions independentistes, aquesta immensa despesa no hagués tingut lloc. Algú s’ha de fer responsable de destinar milions d’euros a despeses il·legals, sinó ,es premia la impunitat. Mala cosa en democràcia. Així, doncs, no cal fer-se el sorprès o acusar el Govern central de persecució i repressió. No, no, simplement s’aplica la llei i la llei és la base de la democràcia. I no oblidem que qui la va infringir foren els independentistes. No hem de pagar els que no ho som per allò que feren uns altres.

PARLAMENT EN HORES BAIXES. Malament anem quan la principal institució del país no exerceix les funciones que li son pròpies. L’època d’esplendor la podem situar en les primeres 5 o 6 legislatures, amb una forta càrrega emocional i de treball, per situar la institució en el primer pla de l’acció política. Estava tot per fer, i el treball legislatiu va ser molt intens i carregat de perspectiva històrica i voluntat de futur, però la continuïtat ha estat decebedora. A partir de les dues legislatures del Tripartit, el Parlament va patir un retrocés immens que s’ha anat ampliant fins arribar a dia d’avui. Era previsible baixar el ritme perquè quan s’han elaborat dotzenes de lleis bàsiques, hi ha menys iniciatives legislatives, i la principal feina consisteix en el seguiment i control de l’acció de govern. El problema és que l’autoritat del Parlament ha quedat tocada per un menysteniment del seu paper institucional. Si fem un seguiment de les iniciatives parlamentàries, veurem la poca serietat en qüestió de terminis, o de respostes a preguntes parlamentàries. O més greu, en el compliment de resolucions i acords que haurien de tenir la total garantia de ser duts a terme. Doncs, no. Es pot aconseguir presentar, debatre i votar, tot un seguit d’iniciatives, sense cap garantia de ser resoltes. El dany a la principal institució del país és enorme perquè s’envia un missatge cap a la ciutadania de que el Parlament no serveix per a res. O com a mínim per a res important. Fatal. Per raons d’espai no puc enumerar un gran nombre de preguntes per escrit, propostes de resolució, acords de comissions, i fins i tot, acords de Ple que esperen ser aplicats pel Govern, sense cap termini concret. Es més, en molts casos s’ha decidit no complir-los. Què fer ? Complicada resposta i complicada solució. La composició actual, fa difícil prendre acords per reactivar les comissions i fer més àgil i útil el Ple, però la principal decisió hauria de passar per exigir que tot el que s’acorda, es porti a terme. Sense exigències de compliment ni sancions, no es va enlloc. Ara, només arriben noticies del Parlament, quan es produeixen topades fortes entre els principals partits, més per temes ideològics que no pas de gestió o execució d’inversions. Això no és normal ni positiu per al conjunt del país. Hi ha un munt d’obres en marxa que precisen ser supervisades i controlades, i moltes resolucions que obliguen a redactar projectes o emprendre accions per resoldre-les. Si tots els consellers /es, haguessin de donar compte de la seva gestió, mitjançant compareixences en el Parlament, i fossin durament supervisats i controlats, segurament actuarien de manera molt diferent a com ho fan ara. En aquests moments, hi ha un cert menyspreu, pensant que no han de donar compte a ningú. Pertoca a la presidenta i al conjunt de la Mesa, canviar aquest estat de coses, per recuperar el prestigi perdut. No serà fàcil, perquè les dinàmiques comencen i s’estenen poc a poc, fins assolir graus inacceptables. Estem molt a prop d’arribar a aquest punt.

DISTREURE EL PERSONAL. Per a un govern poc eficient i diligent, li va molt bé situar els debats en temes ideològics o fantasiosos, per així estalviar crítiques i exigències. Els dies passen i amb ells els mesos i fins i tot els anys, i problemes de primer nivell queden aparcats, suspesos, o directament oblidats. En citaré alguns, per raons d’espai, però la llista és llarga i preocupant. Mireu, abans de la pandèmia, els pobles petits teníem uns serveis mèdics, raonables. No en dic excepcionals, però sí, raonablement organitzats com per atendre la població, a nivells satisfactoris. Des del meu lloc d’alcalde, ho tenia clar, a nivell municipal, però per raons de càrrec, podia veure el panorama a nivell comarcal i regional. Reclamàvem algun servei deficient, com pediatria i llevadora, però, en general estàvem força satisfets. Amb la pandèmia arribà el desastre. Ja no solament de les mesures excepcionals preses, sinó la malèfica voluntat del govern d’estalviar en recursos humans, materials i organitzatius. Alguns caps pensants de la Conselleria, juntament amb altres de Presidència de la Generalitat i el Departament de Finances, van considerar que l’experiència de la pandèmia podia servir per evitar i retallar visites presencials als consultoris municipals, als CAP’a i als ambulatoris, en general. Si la gent es va retenir, comprimir i esperar , per culpa de la pandèmia, podia també fer-ho fora d’ella. I és així com es van mantenir les cites prèvies durant més de tres anys. Encara ara, hi ha molts cops que s’avisa que sense cita, no és segur que sigui atès. I en molts llocs, per no dir, en la majoria , trobar línia telefònica esdevé impossible. Ja no sabem si per col•lapse de peticions o per autèntica mala fe. Durant aquests anys, s’han produït fets molt greus que ningú vol explicar en detall, ni dir com es poden revertir. Les males condicions econòmiques, i organitzatives han motivat la sortida de Catalunya, de milers de metges, de totes les especialitats. El mateix ha passat amb les infermeres, de manera que tenim unes plantilles totalment inadequades per a la població que han d’atendre. Preocupació del Govern ? Poca, perquè tenen a punt una llista d’excuses que creuen son suficients com perquè els usuaris ens les creguem. Primera: no hi ha metges ni infermeres, per tant no en podem posar, si no en tenim. Ja està, punt i final. Res de canvis estructurals com per revertir la situació, recuperant metges i infermeres amb millors condicions laborals. El que han fet en alguns casos facilitar la vinguda d’alguns professionals de terres llunyanes alguns dels quals amb greus dificultats per entendre i parlar un dels nostres idiomes. El que ens diuen és provisional, s’està convertint en definitiu. Servei de 3 i 4 dies a la setmana, s’ha convertit en un simple servei setmanal. Un dia, metge, un o dos dies infermera i si estem de sort un dia al mes pediatre i llevadora. Ja no parlo d’altres professionals que si els necessites els has de pagar de la teva butxaca. La situació és greu, molt greu, perquè en més de 450 municipis de Catalunya el servei mèdic és precari, amb perill de perdre’l. Conjunts de pobles han d’anar a un CAP, situat a desenes de quilòmetres, amb serveis mínims que no poden atendre més d’una o dues visites alhora. Estem abandonats sense previsió de canvi, en els propers mesos o anys. Alguns pobles hem començat a preparar-nos per una autèntica revolta. No es pot acceptar que un govern, amb un enorme pressupost, es gasti milions en futileses, desviï l’atenció cap altres horitzons, per tal de no haver de donar compte de la seva incompetència. La salut és el puntal de la societat del benestar. Aquest puntal està corcat, i abandonat, de manera que un les pilars bàsics, està fora de servei. En tenim altres també en mal estat, ja en parlarem en properes ocasions. Comencem pel primer que és el més rellevant.

LA RIQUEZA IDIOMÁTICA. La falta de información y formación sobre las lenguas, produce efectos contradictorios ante la decisión de la Mesa del Congreso de Diputados de permitir el uso de los idiomas cooficiales, en Galicia, País Vasco y Cataluña. A partir de ahora será habitual escuchar intervenciones en los tres idiomas, además del castellano, cosa que producirá reacciones sorprendentes en muchos oyentes, cuando comprueben el alto grado de comprensión del gallego y el catalán. Otra historia es el eusquera no procedente del latín. En este caso, la comprensión será nula, pero favorecerá el interés por conocerlo e incluso estudiarlo. Recuerdo los esfuerzos de Pascual Maragall, para explicar la facilidad de comprender y hablar varios idiomas, y la riqueza que esto supone para todo el país. Pues bien, ahora se hará pedagogía, en materia lingüística, demostrando que en un mismo país, se pueden hablar diferentes idiomas sin que nadie se vuelva loco. En el mundo existen alrededor de 7.000 idiomas, algunos de los cuales en peligro de extinción. Cada uno que perdemos, equivale a perder un monumento de primer orden, y nadie crea que su reducción va en la buena dirección. En absoluto. Hay que hacer todo lo posible para salvarlos. Cada uno, forma parte del patrimonio de la humanidad. Y es que las lenguas, son el fundamento de culturas, tradiciones, costumbres, que han sobrevivido al paso de los años y los siglos. Y no me canso de repetir que no nos complican la vida, en absoluto, simplemente hay que aprender a vivir y convivir con varios, al mismo tiempo. Y que nadie piense en la imposibilidad de hablar más de uno. Esto era típico de los viejos tiempos en que por interés de unas políticas dominantes, se lanzaba la idea de que un país, solo puede tener un solo idioma, como tiene una sola capital, un solo presidente…No, no existen países con varios idiomas y en las escuelas se enseñan varios al mismo tiempo, para facilitar convertir la población, en políglotas. Está más que comprobado que el estudio de idiomas agiliza la mente y desarrolla otras aptitudes, para el trabajo o los estudios. Y creo sinceramente que el uso de cuatro idiomas en el Congreso, abrirá muchas mentes, y permitirá, mejor comprensión de la complejidad y composición de España. También hará perder el miedo a la complejidad lingüística. Serán muchos los que con un poco de atención, podrán seguir sin pinganillo y sin leer subtítulos, algunas de las intervenciones en catalán y gallego. Y tendrán curiosidad, en el caso del eusquera, para comparar lo que escuchan con su traducción. Para los poco entusiastas de la variedad y diversidad, encontrarán pegas a su implementación. Si se quiere, se puede hablar de encarecer los servicios de interpretación y traducción y una cierta complejidad a la hora de moderar intervenciones, caso de no haber comprendido adecuadamente lo dicho o no encontrar un símil apropiado en otra lengua. Son pequeños detalles y pequeños problemas a los que siempre se encuentra solución. Solo hay que ver la complejidad lingüística en el Parlamento Europeo, o en otros parlamentos como en el de Suiza en que desde tiempos inmemoriales usan tres lenguas. En resumen. Hemos tardado muchos años en aceptar el plurilingüismo. Más vale tarde que nunca. Démosle la bienvenida y que nadie se asuste ni critique unos cambios que al fin y al cabo, acercan la primera institución del país, a la realidad del conjunto.

HABITATGE EN EL MÓN RURAL. El nostre país té paradoxes difícils d’assumir. Parlo, de l’existència de milers de cases i habitatges buits, en un ampli territori que té carències en aquest àmbit. S’ha posat de moda, almenys a nivell d’articles, comentaris i entrevistes, parlar de la España vaciada, en uns llocs i de micropobles, aquí. Arreu, un dels principals problemes és la manca d’habitatge de lloguer per aquelles persones que es voldrien traslladar de la ciutat al món rural. Els que vivim en aquest territori, podríem enumerar dotzenes de cases i habitatges buits, a cadascun dels nostres pobles. I com més petits, més percentatge hi ha de cases buides que es van deteriorant i que acabaran per caure, si no s’hi posa remei. Quin remei s’hi pot posar ? El més ràpid i eficient seria garantir als propietaris, poder posar a lloguer, amb total garantia de cobrament i manteniment de la casa, per part d’alguna entitat o agència pública. Molts propietaris tenen por de llogar pels problemes amb llogaters poc seriosos i responsables. Una altra via, molt més lenta, però de futur, seria la concessió als ajuntaments d’ajudes públiques, destinades a la compra de cases i habitatges vells i buits, per a rehabilitar-los i destinar-los a lloguer. Amb una política àgil i generosa, en pocs anys, es podrien recuperar milers de cases, amb un doble propòsit i finalitat. Renovar nuclis antics, evitar la seva pèrdua i alhora portar-hi vida. A tots els pobles hi ha cases en venda o que es vendrien si tinguessin un comprador fiable. En el cas d’ajuntaments, seria fàcil aconseguir la venda, per a tot seguit donar feina a constructors i els rams associats. I no parlem d’imports impossibles. De manera semblant a com la Generalitat treu la convocatòria de PUOSC ( pla únic d’obres i serveis de Catalunya), podria crear un Pla de Recuperació d’Habitatge Antic, amb una dotació anual a l’entorn dels 50 milions d’euros. Un pla plurianual d’aquestes característiques donaria fruits molt rellevants, al cap de molts pocs anys. Gastem enormes quantitats en coses ben poc útils, i en canvi, no tenim visions de futur, en temes com aquest, que permetrien beneficis immensos en diversos àmbits i sectors. Governar, vol dir administrar, decidir, prioritzar. Tenim un país altament desequilibrat, amb un cap enorme a Barcelona i àrea metropolitana, amb braços cap amunt i cap avall, però amb un interior buit. Tard o d’hora algú haurà de posar fi a un desequilibri tant brutal. Hem perdut molts anys en debats i reflexions, és hora de posar-se a la feina, i francament disposar d’una partida anual per a polítiques d’habitatge en el món rural, hauria de tenir la via oberta. De moment, res de res.

L’ARTICLE – SOM 5 MILIONS – SUPERA LES 10.000 ENTRADES AL BLOG. Des que el desembre de 2005 vaig crear el blog, amb el meu nom complert, hi he penjat 4.109 escrits, documents i articles. Poc a poc, hi ha un munt de persones que segueixen els meus escrits, amb més o menys intensitat .El que m’ha sorprès és el volum de visites, provocat per l’article SOM 5 MILIONS, de la setmana passada. En 5 dies, el blog ha superat les 10.000 lectures, amb una geografia realment mundial. Les noves tecnologies permeten tenir molta informació i detall sobre els “visitants”, amb explicacions sobre el sistema d’accés, però també la procedència. I resulta sorprenent veure lectors, en més d’una vintena de països, alguns tant llunyans com EUA, Indonèsia, Xina, Austràlia, o països nòrdics, per dir-ne alguns. Es difícil aventurar la personalitat de cada lector. M’imagino molts catalans, repartits per tot el món que disposen de mecanismes per a detectar documents, escrits i articles, en funció del títol, i així avisar-los per a procedir o no a la lectura. Sigui com sigui, resulta interessant i reconfortant saber de l’interès per temes determinats. Això ajuda a continuar escrivint sobre el tema, amb major extensió i profunditat. Precisament pel moment en que ens trobem, considero rellevant exposar xifres que molts no coneixen o no tenen en el cap. Estic cansat de veure i escoltar debats, on les tesis independentistes apareixen com majoritàries, i no ho son, ni ho han estat mai. Estic cansat d’escoltar el NOSALTRES ELS CATALANS de veu de polítics que tant sols representen un 8 o un 10 % dels votants. I veig molt poques rectificacions, per part de coordinadors de debats, dels abusos d’aquesta representació “robada”. Les coses serien molt diferents si a cada entrevista, a cada debat, a cada tertúlia, algú deixés les coses clares. Sempre, hi hauria d’haver algú que digués :”perdó vostè representa només a una petita part dels catalans, no parli en nom dels altres”. O, simplement tenir en el cap els resultats electorals, com per rebatre xifres inventades. Tenim un bon nombre de tertulians que van afirmant que un 80% dels catalans volen un referèndum. Han tret la xifra ,de suposades enquestes de part, en les quals demanen si tindrien inconvenient en participar en una consulta. Una altra trampa. Si algun dia es fa una consulta legal, sobre un text legal, avalat per les institucions corresponents, lògic ,hi hagi un 80% ,a favor de la participació. Ara bé, d’aquí a deduir que en cas d’una nova consulta il·legal, la majoria de catalans hi estaria a favor, és no solament fer trampa, sinó tornar a enganyar i falsejar opinions i voluntats. Cansats ja de tants jocs de xifres, trobo normal hi hagi persones interessades en saber d’on surten els CINC MILIONS. Més de 10.000 lectures. Esplèndid.

SOM 5 MILIONS ! Cadascú és ben lliure d’enganyar-se però no se’n sortirà si vol fer-ho al conjunt del país. De fet portem anys en que les entitats i partits independentistes han volgut fer creure en l’existència d’una majoria de catalans, partidaris de la independència. Això, no ha estat mai cert. Al contrari, si mirem les autèntiques i verídiques enquestes que donen els resultats electorals, veurem com en un país amb més de 5,5 milions de cens electoral, mai, repeteixo mai, els independentistes han superat els 2 milions de vots. El seu millor resultat fou a les eleccions al Parlament de 2015, en les quals amb un cens de 5.510.853 es van acostar als dos milions de vots, però ja a les de 2017, van baixar, i a les de 2021, es van quedar en només 1,4 milions. I si mirem les darreres municipals de 2023 o les generals, ni tant sols arriben a 1 milió. En concret, sumen un total de 920.000 vots. Aquesta és la realitat, sense fer cap joc de mans ni de xifres com fan molts d’ells en que a vegades barregen enquestes, amb consultes d’empreses d’opinió o amb dades de particulars. Les enquestes realment verídiques son les dels resultats electorals. I podem veure com a mesura va creixent la demografia, els resultats van clarament a la baixa. Precisament ,segons les darreres dades demogràfiques, en pocs mesos, Catalunya assolirà la xifra de 8 milions d’habitants. La més alta de la història. Si mirem la sèrie històrica de resultats electorals, en qualsevol dels seus àmbits, o fins i tot ens mirem, i ens creiem, els resultats de les consultes del 9 N, i de l’1-O, els vots independentistes mai han superat els 2 milions, i vistos els resultats obtinguts, les baixes per desànim o desacord, afegides a les baixes per raons vitals, conformen un volum, clarament per sota dels 2 milions. Així, doncs, queda clar que hi ha un volum de 5 milions de persones que no son independentistes. Una xifra de més del doble dels qui reclamen la independència. Aquesta és una dada que tothom ha de tenir en el cap, quan es discuteix o es proposen accions que només tenen en compte una part del país, clarament minoritària. I estem d’acord en respectar les minories, però suposo que ningú pretendrà que una minoria imposi la seva voluntat a una majoria. I en això estem. Els majoritaris a Catalunya, no volem ni aventures ni enganys. Volem continuar vivint, treballant i batallant per millorar les nostres condicions de vida, dintre d’una Espanya, immersa al capdavant d’una Unió Europea que vol fer-se més forta, i més lliure de les dependències externes. Ja hem vist on ens han portat les aventures d’uns quants eixelebrats que pretenien trencar el nostre país, imposar les seves idees i propostes, sense respectar la nostra existència. Ho diem alt i clar, no ho tornarem a permetre. Qui cregui que podrà repetir semblant embat, que s’ho tregui del cap, perquè som molts més i molt més decidits a parar qualsevol intent de repetir desastres com els viscuts. I si algú té algun dubte que revisi xifres i resultats. Veurà que al darrere de les grans paraules, no hi ha res més que falsedats. Som 5 milions, decidits a viure i conviure amb la nostra història i la nostra realitat política i econòmica. No permetrem noves aventures ni enganys.

NI OBLIT NI PERDÓ ! Faig un parèntesis en els meus temes habituals en aquesta secció del diari, per a exposar, sis anys després el que per a mi significà el procés. I perquè em proclamo a favor de: ni oblit ni perdó. Vaig ser un dels pocs alcaldes fidels a la legalitat, en el conjunt de la comarca del Berguedà. A pagès i a casa meva, un jurament és un compromís de per vida que no es trenca mai, oimés si no hi ha cap motiu que ho justifiqui. Estàvem, estem, en un país amb democràcia plena com exposen les agències internacionals de supervisió i control de la qualitat democràtica. A 2017 teníem una puntuació de 8,12 sobre 10 i ocupàvem el lloc 19 de 165 països supervisats. Res justificava trencar la legalitat i emprendre un camí, ja no cap a “terres ignotes” sinó directament cap el pedregar, amb gran risc d’enfrontament civil. Havia jurat fidelitat a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia, en tant que alcalde, com abans ho havia fet com Diputat al Parlament. Càrrec que em portà a votar per unanimitat el Reglament de funcionament, en el qual figura que no es podrà modificar, sense l’acord dels dos terços de la Cambra. Es a dir, de 90 diputats. Amb aquests compromisos contrets, tenia clara la meva aposta per la plena democràcia i la obligació de complir i fer complir la llei. He de dir que em vaig convertir en un obstacle, en un rebel a la causa independentista que calia fer caure. Delegats locals, comarcals i nacionals de l’ANC i Òmnium, i amb ells representants dels partits independentistes, no van dubtar en utilitzar tota mena de tàctiques i tècniques, fins i tot mafioses per aconseguir aquest objectiu. Alguns creien poder convertir-se en “comissaris polítics”, amb poder per assumir les funcions de fer i decidir, en el poble. Vaig haver de deixar clar que només exerceix el càrrec d’alcalde, qui ha estat elegit, i no eixelebrats o il•luminats que es creien “salvadors de la pàtria”. D’aquí sorgiren pressions, amenaces, aïllament personal i polític, vandalisme puntual, exigències inacceptables, propostes de torpedinar actes i festes, i ja no solament contra la meva persona, sinó també les del meu entorn, començant per altres membres de l’equip de govern, amb la finalitat de que quedés sol, i hagués de renunciar. Per motius d’espai no puc enumerar fets puntuals i genèrics, al llarg d’una desena d’anys que anaven “in crescendo” a mesura que s’acostava el setembre i octubre de 2017. Hi hagué por en moltes persones i moltes cases que no combregaven amb la revolta, i temps per a records passats, per part de gent que els havia viscut. Mai perdonaré la covardia i l’ús de l’anonimat o d’anar a buscar a fora, eixelebrats disposats a traspassar els límits de la llei. Però, no ho aconseguiren. La gent, malgrat tot, tenia clar què volia i què defensava i vaig ser votat i elegit per majoria absoluta set vegades seguides, fins el 2019, en que vaig decidir posar fi a una trajectòria de 40 anys, a l’ajuntament. Dotze de regidor de govern i vint-i-vuit d’alcalde. Com demòcrata, vaig complir i fer complir la llei. Amb dures feines i dures conseqüències, però no vaig caure en la covardia, el perjuri ni la vergonya de tants alcaldes i regidors que van trencar la sagrada paraula donada. No hi havia cap justificació ni cap possibilitat d’èxit de la revolta. Només uns eixelebrats, podien emprendre un camí cap a terres ignotes, sense tenir en compte la composició i voluntat de la majoria del poble català. Érem i som 7,8 milions, dels quals 5 milions, no han participat mai, en cap de les mobilitzacions ni actuacions dels independentistes. Voler imposar trencaments i vulneracions de la llei, era impossible. Els qui vàrem resistir, ho vàrem fer, per convicció democràtica. Vàrem vèncer, i no hem escoltat dels insurgents, ni petició de perdó, ni reconeixement dels gravíssims errors i desastres comesos. No tinc ni oblit ni perdó per a ells. Estic d’acord amb indultar-los, però pas previ pels tribunals de Justícia. I tinguin per segur que mai més els permetrem “tornar-ho a fer”. Som molts més i més forts com per impedir-ho.

UN RITUAL, CADA VEGADA MÉS LLUNYÀ. Ho han intentat però no se n’han sortit. Han volgut crispar, els moments previs a la Diada, per evitar la deserció, però la gent ja està cansada de tantes crides, tants embats, tantes batalles verbals, i tant pocs resultats palpables. El ja s’ho faran, ha esdevingut el nou crit per a centenars de milers d’ex independentistes. No cal anar gaire lluny per a constatar i comprovar xifres. Marxa de torxes a Berga, no arribaven al centenar de participants, i a la de Manresa, s’acostaven al mig miler. Pocs actes, en petits pobles i ciutats mitjanes, presidits per una certa rutina, d’un acte o uns actes, que s’han de fer, per no dir que no es fan. Res pitjor que la rutina per matar una tradició. I el gran esdeveniment, la gran manifestació, que any rere any serveix per a mostrar força i múscul, ha caigut a xifres molt poc espectaculars. Es cert que com en altres ocasions s’ha volgut multiplicar per sis o set, el nombre de participants, però ningú discuteix la professionalitat de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Ras i curt, 115.000 com a màxim. Per això resulta un contrasentit, l’abrandat discurs de la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, posada en la pell d’una revolucionària, a la qual se li nota el seu pas per un alt càrrec de l’administració, amb un bon sou, un despatx amb aire condicionat, estiu i hivern, i 37,5 hores setmanals. Costa creure que estem oprimits i mancats de llibertat, quan la resta de mortals fem el que ens dona la gana, i no ens en sentim. En fi, res pitjor que vendre un producte en el que poca gent hi creu. Però, així estem. Ara, tots els implicats en el procés, el que busquen es sortir-ne sense cap ferida. Vaja ni una sola esgarrinxada. Molt poc heroic però molt de casa nostra. Arrencades de cavall, i parades d’ase, amb tota mena d’actes i actuacions que havien de culminar amb un estat independent, en forma de república, i ha acabat com el rosari de l’aurora. Vist l’entusiasme per l’amnistia, haurem de començar a pensar en assumir-la, malgrat hi estiguem totalment en contra. Es penós pensar en tot el que s’ha fet, s’ha promès i s’ha trinxat, per arribar fins aquí. Dotze anys de trencaments de la legalitat, d’embats, de situacions properes a un enfrontament civil, i ara la solució passa per perdonar i oblidar, sense ni tant sols haver demanat perdó i haver reconegut l’enorme engany muntat. I fixeu-vos en les grans proclames a favor de la llengua i cultura catalana, en aquesta Diada. Tampoc en aquest camp volen acceptar que un dels principals motius de la desafecció dels castellà parlants, ha estat precisament la seva exclusió del país. Tant ANC com Òmnium, proclamaven la recerca de la independència per assolir la fita d’un sol país, un sol poble, una sola llengua: la catalana. Volien convertir el castellà en llengua estrangera, per foragitar-la del país, i convertir els seus parlants en persones alienes a la nova realitat. El dany causat ha estat immens perquè molts han deixat de veure el català com llengua amiga per convertir-la en llengua adversària. Fatal joc, que algun dia s’haurà de reparar, per evitar més fractures que van en contra de la llengua i provoquen enfrontaments a tots els nivells. Han estat uns ineptes, inconscients i ignorants. Ara hem de perdonar i oblidar. Si ho hem de fer, ho farem, però almenys se’ls exigeixi demanar perdó i oblidar noves unilateralitats. Si cal, reforçant les eines de protecció de la legalitat.

QUE NADIE HABLE “POR NOSOTROS”, LOS CATALANES. Solo en casos muy claros y concretos, un dirigente político, puede usar la primera persona del plural. He ostentado el cargo de alcalde, 28 años, y en representación del municipio, he reclamado, pedido y exigido multitud de cosas, que previamente habían sido aprobadas por el pleno municipal. En todas ellas, estaba justificado hablar en nombre de todo el pueblo. Podía usar el “nosotros” sin ningún problema. Ahora bien, cuando se trata de temas no consensuados, no representativos de toda la sociedad, no es pertinente, en absoluto, hablar en nombre de todos, puesto que la disparidad y diversidad son evidentes. En Cataluña, hemos tenido demasiadas personas que se han arrogado la representación de todos, cuando simplemente representaban una parte. Y en la mayoría de casos, una pequeña parte de la ciudadanía. Hace pocos días hemos tenido una demostración de lo que digo, en la comparecencia pública del ex presidente Puigdemont, fugitivo de la Justicia, con residencia temporal en Bélgica. En su sermón, usó y abusó del término “nosotros los catalanes” cuando en realidad puede otorgarse un máximo del 8% de los votos. Sí, sí, repito un “ocho por ciento”. Los números son fáciles de recordar. De 48 parlamentarios que se eligen en Cataluña, Junts obtuvo 7. Puigdemont, puede hablar en nombre de estos 7, de ninguno más. Y si quiere hacer referencia a los diputados independentistas, puede sumar los otros 7 de ERC. En total 14, sobre 48. Si se hacen la sumas y restas correspondientes, obtenemos una goleada inmensa a favor de los no independentistas: nada más y nada menos que 34 a 14. Esta es la representación en el Congreso de los diputados, pero si vamos al Senado, el resultado es de 12 a 4. En resumen, es totalmente inaceptable que un fugitivo de la Justicia, con ínfulas de líder del pueblo catalán, quiera hablar en nombre de todos nosotros. No, no, el partido ganador en las pasadas elecciones municipales y generales, fue el PSC. Y por respeto, nunca he oído hablar a Salvador Illa, en nombre de todo el pueblo catalán. Dicho esto, me gustaría hacer algunas otras observaciones a lo hablado y propuesto por este ex presidente, en su sermón de Bruselas. Propone una ley de amnistía que borre y olvide todo lo sucedido en los últimos doce años en Cataluña. Se refiere a los desmanes de la parte independentista. En ningún momento reconoció errores, ni transgresiones de las leyes vigentes, tanto catalanas, como españolas. No, no, todo lo organizado y llevado a cabo, fue una demostración de voluntad democrática, por lo tanto, ningún castigo puede conllevar, la vulneración de la Carta Magna, el Reglamento del Parlamento, y el Estatuto de Autonomía. Empezamos mal, porque además se permite otra licencia, típica de los independentistas. Si no aceptáis nuestras condiciones, lo volveremos a hacer. Se cree sus propias mentiras e invenciones, creyendo poder hacer un llamamiento a millones de personas, que le seguirán ciegamente a otra confrontación con el “estado de derecho”. Quienes viven en otra realidad, como él, creen realmente en su mesianismo y se imaginan al frente de grandes manifestaciones y concentraciones, para conseguir la liberación del subyugado “pueblo catalán”. Los que sentimos vergüenza ajena, ya hemos escuchado cientos de veces, estas proclamas y sermones. Viviendo en el extranjero no se ha dado cuenta que la gente, incluso la que se movilizó, en los años álgidos del proceso, está en otras historias. No quiere ser engañada otra vez. Pero para un iluminado, lo real es lo que él piensa o se imagina. Y no, la realidad es otra, y va creciendo en dirección contraria a la que él querría. Solo hay que mirar los números y la demografía actual y la previsión de futuro. En pocos meses, Cataluña tendrá 8 millones de habitantes. La mayor cifra de su historia. Pues bien, si miramos la serie histórica de resultados electorales, incluso cogiendo los datos de la consulta del 9 N, y el mal llamado referéndum del 1-O, en ningún caso, vemos resultados superiores a los 2 millones. Nunca el independentismo ha superado esta cifra. Tenemos pues, en la parte no independentista a 5 millones. Pero es que la diferencia se va agrandando con el tiempo, debido a la deserción, desencanto y desaparición por efectos de edad, de una parte, importante de los seguidores independentistas, lo cual explica los ínfimos resultados de las generales, en las que solo cosecharon 920.000 votos. Que nadie se crea que en el “nosotros los catalanes” estemos todos. Ni una mayoría, ni una parte importante. No, no, como mucho se quedan por debajo de un veinte por ciento, con tendencia a la baja. No soy partidario de la amnistía. Sí, a favor de los indultos. De los pasados y de los que puedan venir, después de resolver en los tribunales las causas pendientes. Y si al final, se va por la vía de la amnistía hay que exigir una petición de perdón y reconocimiento de la vulneración de la legalidad y un compromiso de no volverlo a hacer. Es lo mínimo que habría que poner como condiciones previas.

LES INCIDÈNCIES A RODALIES HAN DE TENIR TERMINI . Entre 1972 i 1979 vaig viure, treballar i estudiar a Berna ( Suïssa). A la vista del que vaig veure i viure, em considero mig suís. Admiro la puntualitat, l’austeritat i l’eficàcia suïsses. Podria detallar un centenar de temes que van des de petites coses a grans esdeveniments, en els quals son mestres a imitar. Com regidor i alcalde, vaig copiar tot el que vaig poder, tot i que la dependència d’altres administracions feia impossible tenir èxit en alguns objectius, però la puntualitat ha estat norma, en totes les reunions, accions i activitats, fins el punt de donar un màxim d’un minut de tolerància. El mateix vaig aconseguir en atendre i respondre el noranta o noranta-cinc per cent de les peticions dels ciutadans. En fi, que tots podem col•laborar a fer que les coses funcionin si realment ens ho proposem. I puc afirmar que en els meus desplaçaments a Suïssa i per Suïssa les feia sempre en tren. Doncs, bé, en set anys, només en un cas, hi hagué un retard de 5 minuts, que fou explicat i justificat com si es tractés d’un pecat mortal. Faig aquesta introducció a la vista d’una nova incidència a Rodalies. Es igual de quina es tracta perquè en els darrers dies, he tingut coneixement de mitja dotzena. No pot ser. No es pot admetre una relació tant elevada i constant en diverses línies , llocs i moments. A diferència dels qui creuen que traspassar el servei a la Generalitat pot resoldre la situació, no hi crec. No per qüestions partidistes sinó pel meu llarg coneixement del funcionament de l’administració de la Generalitat i de tots els seus organismes. Podria fer un llibre de multitud de males pràctiques, deficients inversions, promeses incomplertes, alta burocratització, i amiguisme en grans empreses que poden anar des de TV3, a l’ACA, passant per Sindicatures o el Servei Exterior. Ara bé, la situació és inacceptable i insostenible. He demanat informació en els darrers temps a diversos càrrecs institucionals de l’Estat a Catalunya. Tots em diuen que les grans deficiències provenen d’una llarga parada d’inversions en modernització i manteniment, i que ara s’hi està fent front amb partides extraordinàries, que han de donar fruit en dos o tres anys. He de creure el que em diuen, per quan es tracta de persones serioses i ben informades, però a tot s’ha de posar terminis. I considero que tot i no ser favorable al traspàs a la Generalitat, caldria posar en algun document públic que si arribats a 2030, tota la xarxa de Rodalies no va com una seda, s’iniciaran els estudis, previs al traspàs. Qui s’hagi de posar les piles que se les posi, i si s’ha de treballar dissabtes i diumenges es faci com si s’han d’habilitar jornades de nit. Qui paga, ha de tenir el servei que es mereix i no és de rebut, la constant cantarella d’incidències, per causes molt diverses, que precisen de renovacions en profunditat de tota la xarxa vella. Diner, pel que em diuen, n’hi ha. Doncs, que es noti.

SALVEM ELS NOSTRES ! Veurem què passa amb la petició d’amnistia, però en sóc totalment contrari. Que ara, dotze anys després de l’inici del procés, i després de centenars d’actes i accions contra l’estat de dret, vinguin els partits independentistes a demanar esborrar el passat i perdonar als seus autors, és un despropòsit més, a tants altres patits i viscuts. A alguns els falla la memòria, o més ben dit, no volen tenir-ne, per evitar haver de repassar i constatar el dany causat. L’amnistia es podria plantejar si l’estat de dret de la Catalunya dels anys 2000, i amb ella, Espanya, no haguessin estat, nacions de democràcia plena. Però, ho érem i ho som, només falta mirar com ens avaluen les principals agències de control de la democràcia, a nivell mundial. Estàvem en el lloc 19, de 165 països supervisats, amb una nota del 8,12 sobre 10. Ara, aquesta nota ha baixat al 7,94 pel simple fet de la no renovació del Consell del Poder Judicial, cosa que ens ha perjudicat a l’hora de considerar que la separació de poders ha perdut en qualitat. Per aquest motiu hem passat del lloc 19 al 24. Un petit retrocés per culpa d’un PP, que no té sentit d’Estat, però que en cap cas, pot posar en dubte la fortalesa democràtica d’Espanya. Doncs bé, amb un Estat de democràcia plena, uns eixelebrats proposen trencar amb la democràcia i emprendre un camí cap a la insurrecció, vulnerant totes les lleis vigents. Contracten i paguen a preu d’or, uns quants il•luminats per a redactar noves lleis i noves regles de joc, trinxant el Reglament del Parlament on amb només 72 diputats pretenen posar-lo al seu servei, quan els diputats havíem acordat que no es podia moure ni una coma, si no hi havia 90 diputats a favor. I no solament això, imposen una consulta, sense cap garantia, per a referendar la vulneració de la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, i es llencen al buit sense tenir en compte que una immensa majoria del poble català, no els seguia. Torno a repetir que a Catalunya vivim 7,8 milions de persones, de les quals, 5 milions mai han participat en aquestes bogeries. El resultat tots el sabem i el coneixem, amb profunds danys a la convivència, a l’economia, a la llengua i cultura. S’ha d’esborrar tanta inconsciència ? Hem de deixar sense càstig a fanàtics que no van dubtar a posar en perill la convivència, i portar el país cap un enfrontament civil ? Ningú ha de fer front els costos i els danys causats? S’ha de premiar la immensa covardia de centenars d’il•luminats, convertits en salvadors de la pàtria ?. Ho sento, però seria un mal precedent fer-ho. Entenc la necessitat de passar pàgina, però millor la passem, després de passar per la Justícia. I una vegada exercida, em sembla adequat aplicar el dret a l’indult. Però, per aquest ordre, no a l’inversa. I, pobre imatge dels partits independentistes, més preocupats per uns quants dels seus, que no pas pel conjunt del país.

UN MEDIOCRE, AMB INFULES DE LÍDER HISTÒRIC . Qui hagi seguit la trajectòria de Carles Puigdemont, es posa les mans al cap, al veure’l ocupant diversos càrrecs institucionals. Ja va ser una sorpresa que arribés a alcalde de Girona, perquè ni estava format ni preparat. Als resultats de la seva gestió em remeto. Només fa falta parlar amb uns quants coneixedors de la realitat gironina per tenir-ne consciència. Però, el que sí ja va ser el súmmum, és anar-lo a buscar per esdevenir president de la Generalitat. Algun dia sabrem amb detall, com es va produir aquesta recerca per part d’Artur Mas, a la vista de la negativa de la CUP a la seva investidura. No sabem si la solució Puigdemont, era per sortir del pas, uns quants mesos, o alguna maniobra estranya d’algun personatge a l’ombra. Bé, sigui com sigui, hem pogut veure’n els resultats. Queda clar que una persona, per maldestra que sigui, poc formada i poc preparada, pot arribar a la presidència de la Generalitat. De fet, tenim en un altre president amb similars conclusions. Quim Torra podia haver estat un bon comercial de Ratafia, però mai, president. I ho va ser. Alguna cosa hem de retocar a Catalunya per evitar nous errors, com els comesos. Però, torno al principi. Per aquelles ironies del destí, una persona que comet tants errors, i alguns tant deplorables com espantar-se per quatre crits a la Plaça Sant Jaume, i canviar de decisió respecte una convocatòria electoral. O fugir en el maleter d’un cotxe, per refugiar-se a Bèlgica, deixant companys i amics, a l’estacada, suposa una covardia inaudita, en qui se suposa ha d’estar en el timó de la nau, fins el darrer moment. I ja refugiat, a Bèlgica, busca empara com candidat al Parlament Europeu, per aconseguir un bon sou, en primer lloc, i després una mica de notorietat per cuidar l’enorme ego que l’acompanya. I va saltant de projecte en projecte, inventant-se Consell de la República, Assemblees de notables, i altres extravagàncies, fins que alguns dels presents, li volen demanar comptes. Aleshores, ras i curt, talla els crítics, i desmunta el xiringuito. Ell vol súbdits, no ciutadans que es creguin amb el dret a opinar i plantar cara. Bé, el destí encara li obrirà noves portes a poder sortir en els mitjans de comunicació, i heus aquí com tot i perdent centenars de milers de vots, a les eleccions municipals i a les generals, es troba que un partit que no és el seu, però hi mana com si fos seu, ha de decidir a qui investir com a president del Govern d’Espanya. Magnífica ocasió per a convertir-se en un “referent històric”. Com un nen amb sabates noves, crida tothom a Brussel•les, i exposa “urbi et orbe” les seves condicions. Bé, ja no son ben bé les seves perquè ha rebaixat condicions, i més que ho farà, a la vista de com van les coses a nivell espanyol. Creu poder tirar per terra Constitució, Estatut d’Autonomia, i renéixer amb exigències com les d’una amnistia, pensant en ell mateix, i uns quants amics i parents. Després, ja anirà pensant en altres brillants propostes, sortides d’un cap genial com el seu. I ja està. Heus aquí com un autèntic mediocre, amb un grau de covardia, difícil de trobar en altres moments històrics, pretén decidir com i amb qui, s’ha de governar Espanya. El problema no és ell, el problema és com alcaldes, regidors i diputats de Junts, son portats com titelles per tots els escenaris d’aquesta funció més pròpia de comèdia – vodevil, sinó fos perquè hi ha en joc temes seriosos com la governança de Catalunya i Espanya. El dia que ens estudiïn, veuran les disfuncions i les ridiculeses immenses d’una etapa de la nostra història , presidida per tota mena de personatges estrafolaris, amb ínfules de líders històrics. Una etapa en que es creu que el país està conformat per només 2 milions, oblidant que Catalunya està a punt d’arribar als 8 milions. Res a veure, un amb l’altre. Aviat se’n donaran compte.

INDEPENDÈNCIA ? QUINA INDEPENDÈNCIA ? La cançó de la independència comença a cansar pel que té de contingut buit i angelical. Tot seria meravellós i paradisíac si Catalunya fos independent. Molt bé, se suposa que algú té en el cap la resposta a mitja dotzena de preguntes que tots els catalans ens fem, o ens hem fet en algun moment. Curiosament no hi ha cap llibre, cap gran informe ni document extens, elaborat per una colla d’eminents juristes, politòlegs, economistes, esportistes, diplomàtics...que exposin solucions a tots els interrogants. Sense cap gran exercici de consulta i debat, em permeto demanar resposta seriosa a uns quants d’aquests interrogants. El primer que se m’acut, és com decidir la independència, si en qualsevol consulta, no hi participa la part contrària. Es el que ha passat en les dues organitzades. Ni en el 9 N, ni en la de l’1-O, no es va arribar ni a un 43% del cens electoral. Es que en un país de prop de 8 milions, algú creu que es permetrà que només 2 milions, acordin el seu futur ? Deixant de banda el primer gran tema, ser independent, vol dir sortir de la UE. Algú s’imagina un present i futur, fora de l’orbita europea ? Podria existir una Catalunya independent, sense pertànyer a cap entitat superior ? Algú ha llegit o estudiat que per entrar a la UE, es necessita l’aval dels 27 Estats membres ? Ja posats a demanar, quina seria la moneda ? Algú creu que es pot tenir una moneda concreta sense disposar d’un Banc Central que la avali ? Es fàcil crear un Banc Central, si d’entrada es té un deute enorme amb l’Estat d’on s’ha volgut sortir, com és el cas de Catalunya amb més de 83.000 milions de deute ? Aquesta Catalunya independent, es prepararia per tenir exèrcit propi ? Alguns il•luminats del procés fa pocs dies treien unes xifres concretes de l’exèrcit que caldria tenir per tal de formar part del “concert de nacions”. Parlaven de xifres entre 20.500 i 24.000 efectius, pensant en terra, mar i aire. Si ara ja costa trobar candidats a Mosso d’Esquadra, es veu factible trobar candidats per aquest exèrcit ?En esports, tots els clubs, entitats, associacions de totes les categories, on competirien? Algú ha llegit o estudiat els reglaments de les Federacions esportives pel que fa la concessió de llicències i competicions ? Es limitarien al territori català o anirien cap altres continents ? I en pensions ? Els milions de pensionistes que cobren de l’Estat espanyol, quedarien automàticament coberts per la hisenda catalana ? Algú creu que les continuarien pagant, tot i tenir l’immens deute que s’esmenta en un apartat anterior ?Algú ha pensat, llegit o conversat amb alguns alts dirigents del món mundial, per demanar si en el concert actual de les nacions, hi ha la més mínima escletxa per trencar un dels Estats de la UE ? Algú ha reflexionat sobre la composició de Catalunya ? Han vist i estudiat les dinàmiques de creixement demogràfic i les relacions internes i externes ? Per què els nostres independentistes ja no parlen ni de Quebec ni d’Escòcia ? No eren els seus referents ? Podria exposar unes quantes desenes de preguntes més, però a la vista de la preparació, formació i coneixement del món mundial, dels dirigents independentistes, no val la pena perdre més el temps.

LA INCREIBLE INMADUREZ INDEPENDENTISTA. Para los catalanes de “seny” se hace largo, muy largo este período, a la espera de las próximas elecciones al Parlamento de Cataluña, en las que esperamos un vuelco electoral para que, por fin, la seriedad y buena gestión, entren en el gobierno de la Generalitat. Mirando atrás, creemos lo visto, porque lo hemos vivido, pero nunca jamás habríamos imaginado tantas tonterías juntas. Y más que tonterías, frivolidades, ilegalidades, rupturas de la democracia, hasta el punto de entrar en peligro, de enfrentamiento civil. Todavía es pronto para evaluar y valorar los daños causados, pero un simple repaso mental, los considera enormes y duraderos. Como observador y al mismo tiempo víctima de los excesos independentistas, me pregunto cómo fue posible engañar a tanta gente, tanto tiempo. Nada de lo que se proponían podía ser llevado a cabo, porque ignoraban la realidad. La ignorancia es atrevida, pero vivir fuera de la realidad, es inviable. Pues bien, en Cataluña, hemos vivido en otra dimensión durante doce años. Los que ha durado un proceso, iniciado por Artur Mas y acabado con Puigdemont, fugitivo, viviendo a cuerpo de rey en Waterloo. Otra broma del destino. En fin, otro día dedicaré algunos artículos a detallar decenas de acciones y actuaciones de los independentistas, que harán reír y llorar al mismo tiempo, de tan estrafalarias y carentes de un mínimo de conocimiento de la realidad mundial. Hoy, quisiera enumerar algunos de los pasos dados, en este inicio de legislatura. De entrada, expongo que, a cada elección general, la precede un debate sobre si hay que presentarse a elecciones o no. Lógico. Si los partidos independentistas, quieren salir de España, ¿para qué ir a Madrid? Incluso la anticapitalista CUP (candidaturas de unidad popular) se lo preguntaba, pero al final se presentaba, bajo el principio tan terrenal, de “el euro es el euro” y quien no toca dinero, nada puede hacer. Esta vez, la CUP ni tan solo ha obtenido representación. O sea que de dos que tenían, ahora, ni uno. Un buen premio a su táctica de perder y hacer perder el tiempo al resto de los grupos parlamentarios. En cuanto a ERC y Junts, han perdido centenares de miles de votos, pero con la suerte de que sus parlamentarios son relevantes para la elección de Mesa, primero, y de la investidura, después. De discutir si se presentaban o no, han pasado a “vender caros sus votos”. Todo muy profesional y profundamente patriótico, como pueden ver. Debido a la profunda distancia entre los dos partidos y al deseo de uno, de liquidar al otro, las negociaciones han de ser muy, muy, delicadas y llevadas con un secretismo absoluto. A cada avance de uno, debe corresponder, otro paso para el otro. Política infantil, llevada a las Cortes Generales. Obtenido el primer botín, con la elección de la Mesa, están preparando el segundo para la investidura. Pero atentos, primero hay que formar los grupos parlamentarios, y estos diputados, tan aguerridos y contrarios a todo lo que venga de los partidos españoles, aceptan diputados prestados para poder tener grupo parlamentario. ¡Cuánta hipocresía, cuánta displicencia! Gracias a 2 diputados de Sumar, ERC tiene grupo. Y gracias a 4 diputados del PSC, Junts también lo tiene. Más dinero, más y mejor representación en las Cámaras, y más personal adjunto, al Grupo. Como se puede comprobar son personas de profundos sentimientos y fidelidad a sus principios, hasta que llegan otros. Y llegamos a las negociaciones para la investidura. Los dos partidos tienen todavía algunos antiguos cargos, imputados por diversos delitos cometidos, con motivo del proceso. Ninguno de ellos quiere rendir cuentas ante la Justicia, empezando por el propio Puigdemont. ¿Solución? Pedir amnistía para todos, y así girar página y olvidar los delitos cometidos. ¿Hay algo más cobarde? En vez de negociar avances en competencias, en financiación, en leyes concretas u otros aspectos de las relaciones entre el gobierno central y el autonómico, lo reducen todo a “salvar a los suyos”. Dejar sin castigo todo lo acontecido durante años, para salir impolutos de la escena. Triste propuesta, triste destino, para un proceso que pretendía llevar Cataluña, al paraíso terrenal. Algunas personas creían que, con el fichaje de un par de intelectuales, en las personas del periodista F. Marc Álvaro y Joan Queralt, ERC, ganaría en solidez y seriedad. No, no, ERC continua con la misma inmadurez de siempre. Y Junts, está abducida por un ex presidente, situado en el limbo, incapaces de tener vida propia. Al final, tendremos investidura de Pedro Sánchez, no tengo ninguna duda, con pactos puntuales, con los partidos independentistas. El botín será en forma de amnistía adaptada a los requisitos constitucionales, y retornarán convencidos de haber conseguido un gran éxito sin darse cuenta de la profunda inutilidad de todo el proceso.

LA NUL.LA PLANIFICACIÓ DE L’AIGUA. Per si algú no ho té present, portem 44 anys de democràcia municipal i altres tants de govern de la Generalitat. Em limito a aquestes dues administracions tot i que també cal tenir present les àmplies competències del Govern central, en els primers anys de la democràcia recuperada. Parlo de les competències en matèria d’aigua, en uns moments en que es comproven les greus deficiències i carències, en bona part del país. D’aquests 44 anys, n’he gestionat – administrat 40, en tant que regidor de govern i alcalde d’un petit municipi de la comarca del Berguedà. I he ostentat el càrrec de diputat al Parlament, durant 4 legislatures, temps més que suficient per a fer afirmacions com la del títol de l’article. A Catalunya, li ha mancat un “seny ordenador” com havia estat Prat de la Riba, i ha deixat que les coses anessin pel seu compte. Que cadascú resolgués les necessitats que tenia, com millor podés, i fou així com en un país amb 947 municipis, va anar creant, buscant i subministrant aigua, als seus veïns, ni que fos en base a perforacions a tort i a dret, fins el punt d’agafar aigua de pobles veïns o punxant corrents d’aigua que abastien zones llunyanes. El país, els ajuntaments i els particulars, han gastat centenars de milions en tota mena de captacions, dipòsits, xarxes en alta, en baixa, sense cap planificació de territori ni de país. Tenim milers de quilòmetres de xarxes, que passats els anys, tenen deficiències en múltiples llocs, produint pèrdues, que alguns experts situen en un 20% del volum transportat. Parlo aquí, de xarxes en alta, pel que fa les de baixa, les pèrdues poden ser més altes, en multitud de nuclis urbans que no han estat renovades. El més greu, però, és la manca d’interconnexió entre municipis, i comarques. Una bona planificació hagués permès portar aigua de zones abundants, cap a d’altres de més pobres. O aprofitar millor els embassaments, dels quals no podíem anar a buscar aigua, fins fa ben poc, perquè era sagrada. El seu destí era Barcelona i àrea metropolitana. O sigui teníem el Pantà de La Baells, en plena comarca, però no podíem anar-hi a buscar aigua. Era un dipòsit per Barcelona i entorn. Hem fet batalles com aquesta darrere durant anys, molts anys, sense cap comprensió per part dels responsables de la gestió de l’aigua. I en comptes de facilitar i impulsar les mancomunitats de serveis, s’han limitat a controlar determinats aspectes, oblidant els més importants. Tots els ajuntaments hem tingut en l’ACA , no un cooperador, sinó un controlador, molt burocratitzat, i molt poc empàtic amb els problemes dels pobles. Quan veig els milions llençats, en transport d’aigua, em pregunto com és que no s’han destinat a interconnexions de conques, a fomentar la creació de mancomunitats de municipis, a renovar xarxes , a modernitzar potabilitzadores...Estem com estàvem vint o trenta anys enrere, quan damunt la taula de l’ACA i del Govern, hi hauria d’haver un mapa d’aprofitament de les aigües, per donar resposta a les necessitats actuals i futures. Estem molt lluny de veure resultats amb “visió de país”. Toca procedir al relleu, per un nou Govern que ho tingui com prioritat.

OMNIUM: EL DANY CAUSAT. Abans dels inicis del procés independentista, tenia una franca simpatia vers una entitat preocupada i destinada a protegir, impulsar i escampar la llengua i cultura catalana, a nivell intern i extern. L’entrada en política, de la mà de l’ANC, reconvertint els seus principis pels de sumar-se a totes les accions i actuacions contra els qui defensàvem la legalitat democràtica, em va fer canviar radicalment, fins el punt d’equiparar Òmnium i ANC, en una mateixa entitat. Delegats locals i comarcals, van considerar que havien de participar en tota mena d’actes, destinats a la promoció de la independència, fossin de caràcter legal o no, fossin respectuosos o no vers els qui no pensaven el mateix. Es així, com una entitat cultural, es converteix en una entitat política, fent ús de mètodes i sistemes que l’han marcat per a sempre. Per a mi, mai més podré col•laborar amb una entitat que ha trencat els drets dels qui defensem els principis democràtics. Trobar socis, delegats i membres destacats, exigint posicionaments contraris al jurament fet, per part d’alcaldes i regidors, em va semblar increïble i alhora clarament perjudicial per als principis que diuen defensar. Som 5 milions els catalans i catalanes que no hem participat, ni actuat en pro de la independència de Catalunya. No hem volgut trencar el jurament fet. No hem volgut enganyar el poble català amb promeses i objectius que mai podien reeixir. Com podia una entitat que deia lluitar per a la llengua i cultura catalana, voler imposar una sola llengua, a milions de catalans que en tenen una altra com a pròpia i materna ? Com es pot protegir una llengua si es vol fer callar, una altra ? On és el principi de respecte, per la diversitat lingüística i cultural ? Catalunya, és un país, una nació amb un sol poble, i dues llengües pròpies. Es que volen trencar aquesta realitat per imposar-ne una altra, de minoritària, sense respectar la de tots i totes? El dany causat és enorme, perquè els qui veien amb simpatia la duplicitat de llengües, la importància d’estudiar-les, promoure-les, i parlar-les, han deixat de fer-ho. Som molts, centenars de milers que consumim menys cultura catalana, perquè l’han volgut imposar, o simplement l’han posat del costat de la independència. Totes les imposicions van en direcció contrària al que es pretén. Ara i aquí, una part important del país, s’ha situat a l’altra banda de la barrera. I a l’altra banda hi ha una majoria que supera àmpliament la estrictament catalana. D’aquí l’enorme dany causat, i si no s’adonen dels greus errors comesos, i demanen perdó, no recuperaran la confiança ni la sintonia amb els qui son de vital importància per a la supervivència del català, com a llengua i cultura. Que mirin les dades, i que reflexionin sobre els darrers dotze anys. Veuran l’enorme retrocés de la llengua i cultura. Si no son capaços de lligar caps, i veure la relació, millor es dediquin a funcions menys rellevants que els de la llengua i cultura.