Wednesday, May 31, 2017

 

UNILATERALITAT, NO - IMMOBILISME, TAMPOC - art. Nació Digital Solsona

UNILATERALITAT, NO – IMMOBILISME, TAMPOC.
Va costar 40 anys de dictadura,  tornar a la democràcia, i si un bé preuat tenim, és poder anar a les urnes, gairebé cada any. No maltractem la Constitució ni l’Estatut d’Autonomia perquè ens han garantit el major benestar i estabilitat, en tota la nostra història individual i col·lectiva. Tot és millorable, tot és modificable, i és lògic posar al dia lleis i reglaments que foren elaborats molts anys enrere, en situacions molt diferents de les actuals.
Però, tota llei incorpora el sistema de modificació, i no hi ha cap altra via que la prevista i acordada, en la pròpia llei. Voler fer dreceres o simplement, vulnerar – la, suposa trencar els fonaments bàsics de l’estat de dret.  I si es fa en una, es pot fer en totes, sobretot si es fa amb les fonamentals. I ara i aquí, es pretenen vulnerar les Cartes Magnes d’Espanya i de Catalunya. Tinguem-ho present.
Dit això, és certa l’existència d’un profund malestar, indignació i sentiment de maltractament individual i col·lectiu, del govern central envers Catalunya. No solament d’ara mateix, sinó al llarg de diverses etapes històriques, però ara, s’expressa amb més rotunditat que mai. El govern central ha comès errors greus, molt greus, en les relacions Catalunya – Espanya, traduïts en discriminacions, vulneracions d’acords i pactes, males pràctiques i sobretot males formes que han colpejat els sentiments més preuats.
Es lògica la indignació, és lògic el rebuig a unes formes i comportaments impropis d’un estat de dret, però la solució no és el trencament de relacions, ni l’incompliment de l’estat de dret, sinó l’exigència de respectar-lo i fer-lo complir en tot lloc i moment. No sempre les solucions venen amb la immediatesa volguda, però la democràcia té eines per donar compliment a la legalitat, ni que sigui amb un cert retard.
Doncs bé, ara toca RECUPERAR LA TERCERA VIA, que és la única raonable i viable, en el punt en que ens trobem.  El govern central ha apostat pel compliment estricte de la llei, i el de la Generalitat per la via unilateral. Arribats al punt final de desencontre, ha d’aparèixer una sortida negociada, que comporti una valenta aposta de modificació de la Constitució per oferir a Catalunya, una segona Transició. També a la resta de l’Estat, en la qual es modifiquin els articles que regulen l’estat de les autonomies, així com un nou sistema de finançament, amb la garantia d’ordinalitat ( qui més aporta, més rep) , i el blindatge de les competències en llengua, cultura i ensenyament.

En totes les enquestes apareix una majoria de catalans desitjosos de trobar un nou encaix per sortir del mal son en que estem. L’immobilisme ens ha portat on som ara. Toca doncs, manifestar-nos en contra de la unilateralitat i a favor d’una oferta d’acord ampli i intel·ligent. Aquesta és la sortida al conflicte, i no les que proposen uns des de Madrid i altres des d’aquí. I és hora de fer-ho, ja. Qui espera , desespera, i hem trencat ja tots els temps raonables. Mantenir l’immobilisme és el millor combustible pels unilateralistes. 

 

AVÍS IMPORTANT- FOGUERES REVETLLES - BORREDÀ 2017

AVÍS IMPORTANT – REVETLLES


RECORDEM A QUI VULGUI ORGANITZAR ALGUNA REVETLLA AMB FOGUERES, HA DE PRESENTAR LA SOL.LICITUT CORRESPONENT , A L’AJUNTAMENT, DIES ABANS,  PER PODER-LA TRAMITAR DAVANT ELS GUARDES RURALS.
Borredà 30 de maig de 2017.

L’Alcalde – President, Joan Roma i Cunill



Sunday, May 28, 2017

 

HONORS A L'EX ALCALDE LLUMÀ - art. Nació Digital Solsona



HONORS A L’EX ALCALDE RAMON LLUMÀ ?
La setmana passada, un dels punts de l’ordre del dia del Ple Municipal de Solsona, tractava sobre la proposta de concedir a l’ex alcalde Ramon LLumà, l’honor de posar el seu nom a la plaça de la biblioteca. Un lloc emblemàtic de la ciutat, ben a prop de la Casa Consistorial que tants anys va presidir.
En la votació, la representant del PSC, Yasmina Valderrama es va abstenir, cosa que li va retreure el portaveu del PDeCAT , Sr. Barbens. Doncs bé, avui aprofito aquest espai per felicitar el vot de la regidora, i expressar que jo hagués fet el mateix que ella, en un cas semblant. Vull fer constar que no vaig parlar amb ella ni abans ni després del ple, però comparteixo totalment la justificació del seu vot. Perquè ?
Vaig conèixer i tractar l’alcalde Llumà, durant tota la seva trajectòria,a l’ajuntament, com també els anys que varem coincidir en el Parlament de Catalunya, ell com a diputat per CiU i jo pel PSC. Es cert que la ciutat de Solsona va millorar substancialment durant els seus mandats, i la llarga estada a la Casa Consistorial va propiciar inversions rellevants a la ciutat. Ningú pot negar aquesta realitat, però quan es vol concedir un honor, s’han d’avaluar tots els elements del personatge. I puc assegurar que el seu comportament envers la oposició municipal, va ser clarament reprovable.
Per raons d’edat, ni la Yasmina ni el propi Barbens, en varen ser testimonis, però hi ha multitud de persones de la ciutat que podrien aportar multitud d’exemples d’un nefast tracte amb representants de Solsona, simplement perquè no eren del seu partit, del seu equip de govern.
El caràcter impetuós, imperatiu i poc donat a explicacions i encara menys a rebatre acusacions o retrets, dels regidors de la oposició, el portava a engegar a fregir espàrrecs als qui gosaven contradir les seves propostes, i les reaccions suposaven tota mena de traves a l’accés a informació i documentació municipal, a la qual tenien tot el dret. I fins i tot, el maltractament podia arribar a la sala de plens, on quedaven arraconats, sense ni una trista taula des d’on poder fer la seva feina amb la dignitat que el càrrec els hi concedia. Algun d’ells va optar per estar dret durant tot el ple , en senyal de protesta.
Qui dubti d’aquestes afirmacions pot anar a la hemeroteca dels diaris i revistes d’aquells anys i informar-se’n degudament. O més senzill encara, consultar amb alguns dels supervivents d’aquella època, tampoc tant llunyana.
Son també d’aquells temps els estirabots, per sortir a la premsa de tenir la bandera espanyola a la tintoreria com a justificació per no posar-la al balcó de l’ajuntament...en fi, hi ha a qui li agraden aquestes coses, i a qui no ho considerem seriós, però això son temes menors, en comparació amb el que he descrit més amunt.

Tot alcalde ha de tenir un comportament de rigor democràtic i respecte a les lleis i reglaments vigents. Es tracti de símbols, es tracti de respectar els fonaments de la democràcia, com és respectar i atendre als representants de la oposició. A ell la oposició li feia nosa, i com a nosa els tractava. N’hi ha prou amb aquesta realitat, per més que justificar el posicionament de la regidora Yasmina, en representació del PSC. I per cert, segur que els solsonins continuaran parlant de la plaça de la biblioteca, en els mesos i anys veniders. 

Friday, May 26, 2017

 

UN PRIMER PAS - art REgió 7


UN PRIMER PAS.
L’aclaparadora victòria de Pedro Sánchez ha estat el primer pas, d’una llarga trajectòria, que ha de portar el partit socialista, de nou, al govern de l’estat, i de moltes altres institucions. Quedi clar, no per afany de poder, sinó com a via lògica, per transformar el món en que vivim.
Només des del govern, es poden aplicar receptes adequades per millorar les condicions dels més desfavorits, fugint de formules que han enriquit més als rics, i han empobrit les classes mitjanes i les més desfavorides.
El malestar de la majoria de militants socialistes, s’ha manifestat en forma de votació massiva el passat diumenge, com a via per sortir d’una situació que ningú volia. Estem cansats de veure els estralls de les polítiques del PP, i sobretot, la immensa i estesa pràctica corrupta, en multitud d’institucions del país.
Cal endreçar la casa, per emprendre una llarga, difícil i intensa batalla per recuperar la confiança perduda. Els darrers anys han estat un cúmul de despropòsits, pagats amb uns resultats desoladors, i d’aquí una clara indignació, per voler culpar un sol candidat, pels mals resultats, quan la culpa era col·lectiva.
La socialdemocràcia està en crisi arreu del món, i on encara resisteix, és aquí, també  a Portugal i confiem en que s’hi afegirà Alemanya, ben aviat. Som molts els que creiem no haver fet prou bé els deures de govern, en temes que han afectat la credibilitat d’un partit d’esquerres. Creiem s’ha estat poc rigorós amb els poderosos, facilitant operacions com el “Castor”, les autopistes, la crisis bancària, etc, en les quals les pèrdues han anat a càrrec de l’estat, que vol dir de tots els ciutadans, i en canvi, els guanys, a la butxaca dels poderosos.
S’han fet retallades brutals en serveis essencials, i no s’ha gestionat prou bé, l’erari públic. Tot plegat, ha comportat inestabilitat a les famílies, falta de futur a moltes empreses, i dificultats immenses per trobar feina als joves, i als d’edat més avançada. Amb aquests factors a la vista, durant anys, no es pot demanar continuïtat a les polítiques dutes a terme fins ara, i cal un revulsiu important. Per a molts militants socialistes, Susana Díaz, representava la continuïtat, i en canvi Pedro Sánchez la renovació, encara que fos trencant amb una part del passat.
Els referents, de cara el futur, ja no poden ser els històrics com Felipe González, Alfonso Guerra, José Bono, Rodríguez Ibarra... sinó nous líders d’altres països que emprenen vies inexplorades. I perquè no, promovent noves polítiques, innovadores i agosarades, per sortir de l’impasse en que ens trobem. No hi ha formules úniques ni miraculoses, de manera que cal improvisar i sobretot, innovar.

El passat dia 21 es va donar el primer pas, a molts altres que han de seguir. El següent, és garantir un Congrés profitós i sobretot pràctic, com per posar ordre a la casa, i emprendre el llarg camí de la remuntada. Serà llarg i dur, però és evident s’ha iniciat amb bon peu. Pertoca a tots , saber guanyar i saber perdre, i aplegar esforços per un objectiu en el que no sobra ningú. Si algú tenia algun dubte sobre la vitalitat d’un partit de més de cent vint anys de vida, se li va esvair , el diumenge passat. Queda encara molt per veure. 

Thursday, May 25, 2017

 

ULTIMÀTUM, A LA DESESPERADA - art. blogesfera socialista

ULTIMÀTUM , A LA DESESPERADA.
En política no hi ha res pitjor que fer el ridícul, i mostrar arrogància, quan tothom s’adona de la impossibilitat de complir les promeses donades. I de mostres de prepotència, arrogància, aventura, i sobretot improvisació immensa, el govern de la Generalitat n’és un mestre consumat.
Però, tot arriba a la seva fi, i en poques setmanes, es veurà el resultat de tanta inconsciència. Tornarem a passar a la història per un moviment mal portat, mal gestionat, mal plantejat, exemple de com uns polítics mediocres varen voler encapçalar un moviment d’indignats, cap un camí impossible i un objectiu inassolible.
I existien grans possibilitats d’ encaminar el moviment ,cap a reptes interessants i assolibles, si Catalunya hagués tingut el govern adequat. Hi ha bases fonamentades per a la queixa i la indignació ,per culpa d’un govern central , mediocre, i indiferent als desequilibris produïts per polítiques centralistes , per una banda, i insensibles a les diferències territorials. Es cert que estem mal governats, i això ha provocat perjudicis greus a Catalunya, en tant que locomotora de l’economia estatal.
Però, una cosa és la mala governança, i una altra convertir-se en “rebels “ i incomplidors de l’estat de dret. Contra el mal govern, hi ha l’exigència de millorar l’oposició, i ajuntar-se amb altres territoris per provocar canvis en la direcció desitjada. Fer creure que tot és etern i que tenim greuges des de fa 300 anys, magnificant les discrepàncies i no veient les complicitats, és d’una ceguera immensa.
Quan d’aquí 20 o 30 anys, es contempli l’etapa actual, ens farem creus dels passos donats, i el desconeixement total i absolut de la realitat pròpia , europea i mundial. Imaginar una independència a cops de manifestacions, declaracions o improperis, és picar ferro fred, i fer el ridícul més espantós. Tenim un president, vicepresident i conseller d’afers exteriors sense cap mena de contacte ni coneixement de la realitat mundial. O sinó, mestres en el cinisme, perquè és inimaginable que algú cregui que poden dur a terme un referèndum, a la brava, trencant el marc legal, i inventant-se un altre, de cop i volta.
I més greu encara. Imaginar que el país els seguirà, simplement perquè hi ha un sector d’indignats, disposats a trencar tot el que se’ls posi per davant.
I com que ja no saben com més omplir el temps, i com mantenir la fe, dels cada vegada menys nombrosos fidels a la causa, han d’anar inventant termes eufemístics. Ara estem en el ultimàtum dels ultimàtums. Ja han enviat carta a Madrid, esperant resposta, i sinó arriba desfermaran les forces independentistes, fent un referèndum unilateral, per lliure, sense comptar amb res del que es necessita per fer-ne un de mínimament creïble.

Es igual el cens electoral, no importa no disposar de juntes electorals, tant els fa no tenir conveni amb Correus pel vot per correu, no fan falta els vint mil funcionaris habituals, tampoc els preocupa la necessitat de disposar de setanta mil ciutadans per gestionar les vuit mil dues-centes urnes... i sabeu perquè no els preocupa ? doncs perquè saben que en les actuals circumstàncies el referèndum no es pot fer. Aleshores busquen alguna bestiesa per part del govern central, que és capaç de fer-la i així donar l’excusa final per dir que no poden fer el referèndum i han de convocar eleccions al Parlament, posant l’adjectiu d’extraordinàries, plebiscitàries,....i si algú té algun dubte sobre la mediocritat i la insensatesa dels promotors que torni a llegir l’esborrany de la llei de transitorietat. Un autèntic cúmul de insensateses jurídiques, algunes de les quals fan por si en algun moment, aquests arribessin a assolir els seus objectius. 

Tuesday, May 23, 2017

 

EL PROCÉS INDEPENDENTISTA, FICCIÓ O REALITAT ? - art. Nació Digital Solsona


EL PROCÉS INDEPENDENTISTA , FICCIÓ O REALITAT ?
Cada pas del procés independentista, sembla ,ha de ser el definitiu, però no, en queden molts més que encara ningú pot dir ni explicar, perquè no figuren en cap guió. Sobre la marxa s’improvisa el que alguns consideren convenient, de manera que el resultat és caòtic, incomprensible , més propi de la ficció, que de la realitat.
La realitat és que no hi ha cap garantia ni seguretat de dur a terme el referèndum. Més ben dit, no  hi ha cap possibilitat de que es dugui a terme, perquè, a diferència del 9 N en que l’Estat va mirar cap un altre costat, en un pacte confidencial que alguns neguen, però que realment va existir, aquesta vegada l’embat és tant fort que el govern central no es pot permetre un desafiament com aquest.
Aleshores, en què pensen Puigdemont i Junqueras quan reiteren que el referèndum tindrà lloc? Jo crec que repeteixen com un mantra, el que voldrien succeís, tot i ser conscients de que no es farà realitat. Creuen que repetint i reiterant el compromís, aquest es produirà, sense parar atenció a que no han fet els deures per poder-hi confiar.
Es parla molt de les urnes, però gens de temes molt més essencials per poder dur a terme el referèndum. Més important que les urnes és disposar del cens electoral, dels d’aquí i del cens electoral dels residents a l’estranger. Ni un ni l’altre és té. Com tampoc un conveni amb Correus per poder facilitar el vot per correu. Tampoc s’ha constituït cap Junta electoral, ni la central, ni les de zona. I la disponibilitat de locals electorals va lligada a l’autorització per part de directors que en tant que funcionaris, haurien de vulnerar la legalitat, i convertir-se en prevaricadors...i no oblidem els 20.000 funcionaris locals, autonòmics i centrals, necessaris, i els 74.000 ciutadans per cobrir les meses electorals, en tant que presidents o vocals, titulars o suplents...
De la conferència d’ahir a Madrid en surten titulars com que democràcia és posar urnes, sense més detalls. Es igual que compleixin la legalitat vigent o una d’inventada. Volen fer veure que son més demòcrates , per posar urnes, que qui no en posa per temes d’ordre legal. No sé si es creuen les seves pròpies mentides, però ben aviat veurem en que queden aquestes grans paraules, quan el dia de la veritat arribi.
Recomano la lectura de la anomenada Llei de Transitorietat que ha sortit publicada en el diari El País. Es una autèntica aberració jurídica – legal, amb propostes totalment contràries al funcionament democràtic de les institucions d'un país. Si és així com volen crear una República catalana, millor fer tot el possible perquè no es faci realitat. Aquests falsos demòcrates, volen amagar les ànsies de poder amb paraules com llibertat i independència, que res tenen a veure amb el que proposen, en els seus documents i actes.

Ens acostem a l’hora de la veritat, i cap dels elements bàsics per dur a terme un procés electoral, s’ha produït. Si algú creu que un referèndum queda convocat i organitzat amb un simple Decret, no ha entès res sobre procediments electorals democràtics. Els proposants viuen una ficció i nosaltres vivim una realitat. Ben aviat veurem qui té raó. 

Monday, May 22, 2017

 

SABER GUANYAR, SABER PERDRE- art. Nació Digital Solsona


SABER GUANYAR, SABER PERDRE.
En tota contesa electoral, és molt important veure les primeres reaccions dels guanyadors i dels  perdedors, per comprovar si el resultat compleix les expectatives posades.
Pels qui hem defensat la candidatura de Pedro Sánchez, la victòria d’ahir, compleix de llarg, les esperances dipositades en ell. Ens temíem una victòria ajustada, cosa que hagués donat peu a interpretacions diverses, i sobretot a plantejar el segon repte ( el 39 Congrés del PSOE) amb inquietuds afegides.
La distància entre ell i Susana Díaz, deixa clares les preferències dels militants i deixa clar que el Congrés ha de respectar la decisió votada. Per tant, des d’avui mateix, toca començar a preparar els grans reptes de futur, a discutir i aprovar el mes vinent a Madrid.
El perquè d’una votació tant massiva, i tant clara, s’explica per l’afany de participar en un tema tant rellevant com qui volem al capdavant del partit , en els propers anys, sabent que encarna una visió molt diferent d’Espanya, però també de les polítiques progressistes, respecte Susana Díaz.
Estem cansats de les mitges tintes, i de no ser prou contundents amb determinades polítiques, massa contemporitzadores amb els poderosos. Tinc clar que quan es governa no es pot anar tant lluny com voldríem, perquè la realitat imposa determinades condicions, però d’aquí a no ser prou exigent, hi ha un llarg camí.
Per entendre’ns. Si agafem el cas “Castor” i veiem com els diners perduts, els hem de pagar entre tots, en comptes d’anar a càrrec dels inversors, ens demanem quin tipus de política estem fent. El mateix podem dir d’inversions en autopistes, amb clàusules que garanteixen guanys segurs. Sinó s’hi arriba, els paga l’Estat, que som tots nosaltres...o en la crisis bancària, al final qui l’acaba pagant, tornem a ser nosaltres....
O estem en un sistema capitalista i liberal, o estem en una economia controlada per l’Estat, però això de guanyar sempre, tant si surt bé, com malament, ens ha fet un mal terrible. Cosa similar ha passat amb determinades formes de prendre decisions i amb alguns pecats de prepotència, impensable en els temps que corren.
Si a tot plegat hi afegim, una clara dicotomia entre la continuïtat i la ruptura, amb seny, de Pedro Sánchez, ha guanyat aquesta opció. Es cert que entrem en una etapa de grans incògnites, però val la pena. La continuïtat no és ni era viable, en la situació actual del país. Pertoca, doncs, promoure canvis substancials, en tots els ordres i això ho pot fer Pedro Sánchez, però no Susana Díaz. El resultat és claríssim.

I fixeu-vos que poso l’apartat català, aquí al final , perquè primer calia resoldre els reptes abans descrits, i una vegada assolits, tindrem un Secretari General, molt millor coneixedor de la realitat catalana, per proximitat personal ( té família aquí) i per obertura de ment, i no lligams amb el passat, factors indispensables per poder comprendre i actuar millor. Bé, doncs, el primer pas s’ha donat, ara cal continuar donant nous passos en la bona direcció. 

Friday, May 19, 2017

 

EL PSOE, EN UNA CRUÍLLA - art. Regió 7


EL PSOE, EN UNA CRUÏLLA.
Demà, diumenge dia 21 de maig, els socialistes exercirem, de nou , el dret a vot per a elegir qui volem de Secretari/a General. Tot i els defectes de les Primàries, el sistema ha vingut per quedar-se uns quants anys. I de defectes, en té perquè , conegut el guanyador o guanyadora, cal preparar el Congrés que l’ha de ratificar i que ha d’aprovar els documents essencials, pels propers anys, a més de la comissió executiva i altres òrgans de govern i control. Es a dir, si abans començàvem per baix, fins arribar a dalt, ara anem de dalt a baix. No és fàcil assumir canvis tant profunds, en tant poc de temps, però així ho varem decidir i així ho hem de gestionar.
La importància d’aquestes primàries queda palesa, en tots els mitjans de comunicació, i a les xarxes socials, des de fa mesos, i per descomptat a nivell intern de partit. Feia anys no  hi havia una contesa electoral tant intensa com la que estem vivint, i d’aquí, el desig de que tot acabi bé. Entenent per bé, que expressada la militància, s’acceptin plenament i serenament els resultats.
No estem massa acostumats encara a saber perdre, ni a saber guanyar. En tenim proves en tots els partits, i tots els moments, de manera que el que m’ocupa i preocupa és l’endemà de la votació. Fins ara, amb més o menys, diplomàcia, els resultats han estat ben gestionats i el partit ha reprès l’activitat, de la mà dels guanyadors, integrant amb major o menor fortuna, els contrincants. Sincerament desitjo passi el mateix, en aquesta ocasió.
De totes maneres, aquestes Primàries contenen elements complicats, i d’aquí que suposin una autèntica cruïlla pel PSOE. Un partit amb cent vint-i-vuit anys de vida, que n’ha vist de tots colors i que , una vegada més, sabrà superar els reptes de present i futur, però els dos candidats més avalats, suposen camins força diferents.
En les anteriors Primàries, em vaig decantar per Pedro Sánchez, i també ara l’he avalat, per creure que dona esperança , no solament als militants i simpatitzants, sinó a bona part de la societat espanyola que confia en un canvi generacional, d’estil, formes i maneres de governar. Estem cansats de veure, setmana sí, setmana també, escàndols del passat llunyà o del més recent, i hi ha ganes de girar pàgina i confiar en una nova generació, no esquitxada per cap actuació irregular. Ja  no dic, directament corrupció, fins i tot es volen maneres diferents i vies diferents de governar.
Reconec va cometre alguns errors greus, en la gestió del resultat de les eleccions generals, i de les posteriors, però confio hagi après dels errors i pugui emprendre una nova etapa, sense l’abric i les pressions de personatges del passat, que han deixat de ser referents pel futur.

Alguns li critiquen canvis de posicions i de programa, però no és el meu cas, precisament per entendre que uns moments tant especials com els actuals, cal ser prou flexible com per modificar posicions i saber adaptar-se a les circumstàncies canviants de cada moment. Els socialistes hem estat protagonistes de molts dels principals canvis del nostre país. En podem estar orgullosos, però no es viu del passat, sinó dels objectius i reptes del futur, i veig un millor futur, pel partit, però també pel país en la seva figura que no pas en les dels altres dos candidats. En ben poc de temps, sabrem a qui li encarreguem el lideratge.

Thursday, May 18, 2017

 

CAOS EN EL PARLAMENT -art. Bogesfera socialista


CAOS EN EL PARLAMENT.
Tanquem una de les setmanes més caòtiques del Parlament de Catalunya, i en portem moltes, a l’esquena. De fet, en els meus 16 anys de diputat, el Parlament mai havia acumulat més de dues o tres escenes peculiars, votacions estranyes, o desgavells generalitzats, en tants pocs dies.
Ara, en una setmana, podem acumular-ne una dotzena, de manera que la Cambra Catalana va passant de “parlament de la senyoreta Pepis”, a una mena “d’exèrcit de Panxo Villa”, tant pel vestuari, com per les improvisacions, canvis d’ordre del dia, moviments interns i externs....i votacions finals.
La més esperpèntica d’aquesta setmana ha estat la introducció, per via d’urgència, d’un parell de propostes de resolució, sobre el Cas Palau, en el sentit de reclamar al govern de la Generalitat, l’exigència de responsabilitats a Convergència, si com sembla es va lucrar amb 6,6 milions d’euros.
Doncs, bé, després de fer-se públic que el Govern havia acordat per unanimitat no presentar aquesta reclamació, ERC va dir que ells no ho havien acordat....???? Carai, no deixa de ser estrany, curiós, i mai vist que un acord de govern pugui ser blanc o negre, segons qui l’expliqui.  Però, és que portat el tema a votació en el Parlament, Junts x Sí, es trenca en 3 trossos. ERC, vota a favor, els del PDECAT, s’abstenen, i 2 hi voten en contra. Un d’ells el nostre ex diputat, en el Congrés , Germà Bel, amb un ego que supera l’alçada del Canigó, i que ho va explicar dient que estava en contra d’uns i altres, en la interpretació de la cosa. Sort que anava de cap de llista per Tarragona, de Junts x Sí. Tot coherència com es pot veure.
I per sinó en tinguéssim prou, el PDCAT vota amb el PP, a Madrid en la convalidació del Decret sobre l’estiba dels ports, i tothom ho lliga a que el PP no es presentés a la reunió del Patronat del Palau de la Música i votés a favor de reclamar els diners, suposadament cobrats per CDC.
Com es pot veure, si ajuntem els fets del Parlament de Catalunya, Congrés de Diputats, i els dels Tribunals, arribem a la conclusió d’un desgavell general i generalitzat a tot el país i en tots els àmbits. Impossible tenir temps per governar i pensar en els problemes de la gent. No hi ha temps, ni ganes de fer-ho. Els protagonistes estan distrets en altres batalles, i no es pot fer cap previsió respecte de quan la cosa es normalitzarà.
Mentrestant, i a pocs dies vista, hi ha la famosa xerrada del President Puigdemont a Madrid, amb l’ultimàtum al govern central. O s’acorda el referèndum, o el convocarà unilateralment. A partir d’aquí, gairebé tothom s’ha fet a la idea de quina serà la seqüència dels fets. Anunci de la convocatòria, fins i tot convocatòria... i cap a casa, a convocar eleccions al Parlament de Catalunya, i esperar nous resultats.
Que ningú s’estranyi que amb un guió com aquest, la situació del Parlament sigui de caos total.



Wednesday, May 17, 2017

 

PROPER PAS, LA REQUISICIÓ D'URNES - art. Nació Digital Solsona

PROPER PAS : REQUISICIÓ D’URNES.
En aquest llarg, complicat i insuportable serial en que s’ha convertit el procés sobiranista, m’atreveixo a pronosticar un proper pas del govern central: la requisició de les urnes que ha encarregat la Generalitat. 
A aquestes alçades ,suposo que ja tothom coneix la convocatòria de concurs per subministrar urnes de metacrilat, i altres de cartró, per part del govern de la Generalitat, per un import total de 200.000 euros. Suposo que també tothom coneix la preparació d’una querella contra la Consellera de Governació, per aquesta convocatòria, sota l’acusació de prevaricació, i malversació de diner públic.
Doncs bé, m’atreveixo a predir els passos del govern central, en el sentit d’esperar a que les urnes estiguin adjudicades, i fins i tot , fabricades i a punt de carregar pel seu transport a algun magatzem, abans de ser entregades a no sabem qui, per fer-ne ús, en el referèndum d’autodeterminació, previst pel diumenge dia 1 d’octubre. Carregades ja en el transport corresponent, arribarà una ordre judicial per la qual seran requisades i tancades amb clau i forrellat, a l’espera de la resolució judicial corresponent.
Temps al temps, però molt em temo un final com aquest per les urnes , en plena batalla per veure qui va més enllà i qui talla més, cap aquí. De fet, sinó fos pel seriós tema en el que estem ficats, faria riure tenir urnes de sobres en tots els pobles, i batallar ara, per repartir-ne unes quantes més. Tindrem urnes suficients ,pels propers vint o trenta anys.
Similar destí poden tenir les paperetes i sobres de votació, a punt de ser adjudicats per un import superior als 800.000 euros. En aquest cas, s’ha demanat pressupostos, però no s’ha fet l’encàrrec , a l’espera de veure què passa amb el referèndum. Les urnes poden servir sempre, però no així les paperetes, de manera que es vol esperar fins el darrer moment per tirar-les endavant .
Com podeu veure, estem en ple joc dels disbarats, per veure qui va més lluny. No s’hi val a tirar la tovallola , abans d’hora, de manera que s’han d’anar donant passos, fins quedar totalment enredats en la troca de fils que s’han anat desplegant. Arribats al punt més àlgid, previ a la suspensió, es podrà dir que s’ha fet tot el possible, però no es pot anar més enllà. I, aleshores, serà el moment de dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions, que alguns diran plebiscitàries, i altres, normals com fins ara.
I aquell serà el moment d’esperar i veure si els ciutadans modifiquen la composició del Parlament i aposten per facilitar un govern de partits, predisposats a canviar de cicle, i buscar un acord de nou encaix de Catalunya, dintre d’Espanya. A l’espera d’aquell moment, hem de seguir les constants improvisacions dels guionistes del procés, i els moviments a la contra, del govern central. Atents, als propers passos.



 

RAIMON, EL CANTANT I EL CIUTADÀ - art. Nació Digital Solsona

RAIMON, EL CANTANT I EL CIUTADÀ.
Arribat als 76 anys, en Raimon, ha decidit oferir els darrers dotze recitals, en plena forma, en el Palau de la Música. Es el comiat d’una part molt rellevant, de la nostra història col·lectiva, perquè ell ha estat durant més de 50 anys un referent, com a músic, compositor, cantant, però també, com a ciutadà.
El vaig conèixer personalment fa 50 anys, quan una colla de sisè de batxillerat del Col·legi La Salle, Manlleu, el varem anar a contractar a Barcelona per fer un recital i mirar de tenir algun benefici pel viatge de fi de curs. L’acord suposava entregar el 60% dels ingressos per entrades i la resta, anava per a nosaltres. Com que érem menors d’edat, qui va signar, fou el Germà Xavier, autèntic valent, en aquells anys que corrien perquè ens va tocar agafar les partitures de les cançons que volia interpretar, per anar-les a segellar a la Policia, i així evitar problemes amb la censura.
Vaig seguir el recital entre bambolines, pendents de la policia , per si es produïa algun imprevist o no. Al final va acabar tot bé, i l’experiència va valer la pena. Però quins records aporten aquells primers anys de recitals ¡¡¡ I quin immens canvi, en només mig segle ¡¡¡
Però, el que avui vull remarcar, és el profund respecte que hem de tenir per persones com ell que s’han mantingut fidels a les seves idees, als seus objectius, i als seus reptes. Altres haguessin caigut en la temptació d’esdevenir més comercials, més propers al poder, més influents en determinats àmbits...a canvi de prebendes, i afalacs. Ell no. Ha viscut i sobreviscut amb la dignitat de sempre, amb austeritat, i dient les coses pel seu nom, agradessin o no.
Pels qui l’hem seguit des dels seus inicis, tenim la satisfacció del mèrit reconegut, finalment a casa seva. Durant anys i anys, va ser una mena d’apàtrida del País Valencià, però aquesta situació s’ha acabat i li han retut ,els merescuts reconeixements i honors per tota una trajectòria de resistència cultural i social.

No és habitual aquesta continuïtat i persistència en els ideals i lluites de sempre, ni en els durs anys de la dictadura, ni ara en que sembla estar tot en qüestió. Doncs bé, queda palesa l’existència de persones amb capacitat per ser coherents, senzills i tanmateix, brillants, com en Raimon. Val la pena continuar-lo escoltant, en cançons que no tenen caducitat. Per molts anys.

Friday, May 12, 2017

 

BRIGADA ANTICORRUPCIÓ - art. Regió 7

BRIGADA ANTICORRUPCIÓ.
A les primeries dels anys 90, mitja dotzena de diputats del Grup Socialista en el Parlament de Catalunya, cansats d’escoltar els sermons, reflexions i apel·lacions ,a la ètica i moral cristianes, per part del president Pujol, des de la tribuna del Parlament, i indignats per les acusacions de mals catalans, botiflers, sucursalistes, i altres adjectius, de la seva boca o dels seus imitadors i seguidors, del Consell Executiu i del Grup Parlamentari de CiU; ens vàrem constituir, a esquenes de la direcció del grup parlamentari Socialista i de la direcció del partit, en una mena de “brigada anticorrupció”, per cercar, aplegar i documentar el gran nombre d’irregularitats existents en l’acció de govern de CiU, amb el seu president al capdavant.
Aquell grup aplegava tot el territori català, fent-me càrrec jo mateix de la Catalunya Central, en el seu àmbit màxim ( Bages, Berguedà, Solsonès, Anoia, Osona i la Cerdanya). Volíem tirar per terra les acusacions en contra nostra, i sobretot desemmascarar el cinisme i l’acció de govern del “pare de la pàtria”. Teníem informacions fidedignes de les múltiples irregularitats en matèria de contractacions, execucions d’obres i justificacions, com per poder actuar en conseqüència i contundència, amb els ànims posats d’aportar els temes davant la Fiscalia, i així contribuir a netejar el país, i posar contra les cordes el govern de la Generalitat.
En mig any vàrem enumerar no menys d’un centenar de casos d’irregularitats greus en el conjunt de les quatre províncies, i d’altres fets, que en altres països haguessin constituït causa suficient per exigir les més altes responsabilitats, com que la dona del president, usava freqüentment de cotxes oficials de la Generalitat, tenia despatx a Palau i fins i tot concedia subvencions públiques quan era convidada a inaugurar alguna guarderia o altres equipaments, de manera que va ser “moda” durant un temps, convidar-la , amb la vista posada a demanar-li mig milió de pessetes d’aquells temps....
Amb tot, el gran problema no era conèixer les irregularitats i tripijocs de les grans empreses en connivència amb el govern, sinó documentar-les. El joc de repartir-se les obres, d’encarir-les, d’aconseguir i pagar favors...era de domini públic, però ningú ho reconeixeria públicament, i menys en uns jutjats. Qui parlava, deixava clar que en cas de problemes ,ell ni ens coneixia ni acceptaria haver parlat mai. Tant si eren beneficiaris, com si eren perjudicats, per aquesta manera d’actuar. Al cap de dos anys, cansats i decebuts, vàrem acordar la dissolució del grup, convençuts de la gran corrupció existent, però de la impossibilitat de demostrar-la amb documents , a tota prova. Crèiem inevitable la falta de càstig i la impunitat absoluta, a tota una generació de polítics i càrrecs institucionals, que directa o indirectament coneixien els fets, o hi participaven per fer-los possible.
Però heus aquí com la història fa un gir inesperat, i la prepotència, els egos, i l’atzar, obren la caixa dels trons i apareixen molts dels casos investigats, anys enrere, amb documents i xifres concretes. Queda molt per descobrir, molt, perquè ara apareix la “gran família”, però al seu costat hi havia consellers, secretaris i directors generals, càrrecs de partit, i multitud d’empresaris. Sense tots ells, la cosa no hagués estat possible, ni assolir les dimensions que havia agafat.

Per aquell grup de diputats, constituït en una mena de “brigada anticorrupció”, el que més ens va afectar va ser la impunitat en que es movia tothom, en aquells anys. La capa de protecció i anonimat, amb que uns i altres es cobrien les esquenes. Però, per damunt de tot, el que més ens va sorprendre i desanimar, fou la constatació que moltes de les grans obres en el territori, no es feien per “interès de país”, sinó per interès de part. Es a dir, per interessos de grups de pressió, famílies polítiques, sectors influents, o com li vulgueu dir. Vàrem constatar que moltes de les obres es decidien i planificaven, fora del Parlament i fora del Consell Executiu. No us estranyi l’aversió meva per tota la parafernàlia nacionalista, plena de soflames a la pàtria i atacs als seus “enemics”, quan l’enemic està dintre seu, i els bons i dolents, tenen els papers intercanviats.

 

BORREDÀ - CAMPANYA SUBSTITUCIÓ BANCS - ESGLÉSIA PARROQUIAL.


BORREDÀ – CAMPANYA SUBSTITUCIÓ BANCS- ESGLÉSIA PARROQUIAL.

El rector de la Parròquia de Santa Maria de Borredà, i d’unes quantes altres del Bisbat, com la de Ripoll,  Mn. Melitó Tubau, fill també del poble , ha iniciat una campanya de recollida de fons, per poder substituir els vells bancs de l’església, per altres de nous.
Els bancs actuals deuen haver superat àmpliament els cent anys de vida, i molts d’ells es troben en un estat deficient, sigui pels corcs, sigui per l’ús i el pas del temps, de manera que no compleixen els paràmetres de seguretat i comoditat que haurien de tenir.
Es per aquest motiu que s’ha proposat canviar-ne 20, per tenir la nau central de l’església, resolta; i en el futur, procedirà a canviar els dels laterals, si arriben els fons econòmics necessaris.
El cost de substitució dels bancs de la nau central, suposa una inversió de prop d’ 11.000 euros. Una part, els ha recollit amb donacions de particulars, i és intenció de l’Ajuntament de Borredà, de fer també una aportació , en tant que l’església no solament fa les funcions religioses, sinó també algunes de culturals del municipi.
Amb tot, fan falta noves aportacions per a poder complir aquest objectiu, amb la vista posada en la celebració de la Festa de la Patrona, el dia 15 d’agost.
Es per aquest motiu que animo tothom a fer alguna aportació, per afegir a les que ja s’han dut a terme, i així, entre tots, aconseguir renovar aquesta part essencial del mobiliari de l’església parroquial.
Qui vulgui col·laborar pot fer-ho, ingressant el donatiu al compte de la Parròquia de Borredà, en el compte: ES16 0182 8808 9702 0006 8680.
Aprofito per a saludar-vos molt cordialment.
Borredà, 12 de maig de 2017.

L’Alcalde, Joan Roma i Cunill

Thursday, May 11, 2017

 

EL PARLAMENT A LA DERIVA, art. Blogesfera socialista

EL PARLAMENT, A LA DERIVA.
Es trist constatar, com es pot destruir, en poc temps, el que tant d’anys va costar de recuperar. Em refereixo al Parlament de Catalunya, la màxima institució del país, i òrgan de representació de tots els catalans.
Vaig tenir l’honor de formar-ne part durant 4 legislatures, i durant tots aquells anys, la relació entre els grups parlamentaris va ser de total respecte i sotmetiment al propi Reglament del Parlament, i lògicament a les lleis , derivades de l’Estatut d’Autonomia, i de la Constitució espanyola. Per això, l’hemicicle del Parlament està presidit per les dues banderes: la catalana i la espanyola.
Aquell funcionament exemplar, ha donat pas, en els darrers anys a un qüestionament de la legalitat vigent, impensable en una Cambra Parlamentària. Si en un lloc, la legalitat vigent és sagrada, és precisament en els Parlaments. No és aquest el cas, i estem veient decisions absolutament increïbles des del punt de vista democràtic. I si una figura era emblemàtica a Catalunya, i per descomptat, en l’hemicicle, era qui la presidia.
Doncs bé, aquell respecte, aquella autoritat, s’ha perdut amb la nova presidenta Forcadell. Mai hagués hagut d’assumir el càrrec i mai se li hagués hagut de proposar. Ni està preparada, ni té assumit el rol de presidenta de tots, com cal a un càrrec com aquest. Fa vergonya veure el partidisme i sectarisme amb que actua a l’hora de regular els debats, i com interpreta el seu paper, lluny del que s’espera de la segona autoritat del país. Si Heribert Barrera, Coll i Alentorn, Joaquim Xicoy o Joan Reventós, aixequessin el cap, moririen de vergonya, al veure com s’utilitza el càrrec que tant honorablement varen portar.
Però és que la deriva que està prenent el Parlament, és d’una gravetat absoluta. Creure que una majoria pot trencar les lleis vigents, sense , ni tant sols atendre la normativa vigent, és imposar canvis, de manera totalment fraudulenta, i per tant, trencant amb els principis de la democràcia representativa. Per entendre’ns, el propi Reglament del Parlament regula els canvis que es poden fer, i com es poden dur a terme. Pels grans canvis, cal una majoria de dos terços i no una majoria simple o absoluta.
El mateix exigeix l’Estatut d’Autonomia, de manera que ni el referèndum, ni les lleis de desconnexió, o altres propostes de les que parlen els partits de govern, no hi tenen cabuda perquè ni disposen dels dos terços de la cambra catalana, i per sinó fos prou greu, trencarien la legalitat estatal que està per damunt de l’autonòmica.
I amb gran cinisme actua la presidenta i una part de la mesa del Parlament, quan diuen que el Tribunal Constitucional limita la llibertat i la democràcia, imposant de què es pot , o no parlar en el Parlament. No és cert. El que va deixar clar el TC és que es pot parlar de tot, però no es poden posar a votació propostes contràries a la Constitució o a l’Estatut d’Autonomia. El mateix precepte que regeix pels qui som alcaldes, i presidim els plens municipals. Podem parlar de tot, però posar a votació propostes contràries a la legalitat, no. O si ho fem, ens hem d’atendre a les conseqüències d’ordre jurídic i penal. Tant senzill i tant universal, on hi ha democràcia.
Per acabar, ja només faltava impedir la compareixença de persones concretes a la comissió d’investigació de l’ex jutge, Santi Vidal. Quin escàndol, i quin pèssim precedent s’ha produït aquesta setmana, per part dels partits de govern i la CUP. Amagar, impedir les explicacions, no aportar documents, oblidar la transparència, son propis d’altres temps i altres latituds. Ja no. Ho tenim aquí mateix. El Parlament ha perdut el rol de controlador, supervisor i impulsor de l’acció legislativa, i s’ha situat a les ordres de 2 grups parlamentaris, i en contra d’altres 4. Un fet gravíssim, sumat a tots els altres descrits més amunt, i a molts d’altres que per raó d’espai no he pogut enumerar. Com ex diputat al Parlament, lamento la pèrdua de representació institucional, de tots els catalans.



 

DUES REALITATS - art. Nació Digital Solsona

DUES REALITATS.
A la vista del que està passant aquests dies a Catalunya, dona la clara impressió d’un país amb dues realitats ben diferenciades. La dels seguidors del procés sobiranista, creguts i confiats en que tindran èxit en la seva aventura, i la de la resta del país que s’ho mira amb un gran escepticisme i ben poca convicció.
Ho dic a la vista de les manifestacions contra el processament dels membres de la Mesa del Parlament, imputats per donar curs a votacions, contràries a l’obediència als preceptes constitucionals, protegits pel Tribunal Constitucional. Com abans ho havien fet, en defensa de les actuacions pel 9 N que els imputats havien organitzat, malgrat la prohibició del TC.
En unes i altres manifestacions, s’hi veuen les persones de sempre, però en quantitats menys nombroses. Es a dir, es nota el cansament i esgotament del procés, davant les accions continuades dels tribunals de justícia, a causa de les denúncies del govern central. Son molts els que encara es mobilitzen perquè no sigui dit que han tirat la tovallola, abans d’hora.
I és que va creixent el nombre d’escèptics respecte la possibilitat real ,d’aconseguir la independència, per via d’un referèndum unilateral. Son pocs els que creuen possible, dur-lo a terme en contra de les forces de l’Estat. I va avançant la idea d’unes noves eleccions, quan a finals d’estiu, es comprovi la impossibilitat de la consulta independentista.
Perquè doncs, insisteix el govern dient que el referèndum es farà ? Perquè no els queda cap altre remei, lluny com estan de canviar de posició, per culpa de la fugida endavant , iniciada cinc anys enrere. Dona tota la impressió d’anunciar els passos que emprendran com perquè la gent convençuda, vegi que van forts, però al mateix temps la van preparant per poder anunciar, dintre de dos o tres mesos, la noticia final: ho hem intentat tot, però ja heu vist que no ens hem pogut sortir. L’Estat, és massa fort per poder-lo guanyar....i convocatòria d’eleccions normals al Parlament, que alguns diran plebiscitàries, amb el president Puigdemont, agafant la pensió d’ex president i marxant a viure bé, en algun poble de la província de Girona.

El que vingui després ho veurem a finals d’any. Pot haver-hi un autèntic canvi de relacions entre partits si com tot indica, hi ha un ensorrament de l’antiga Convergència, un bon resultat d’ERC, però sense possibilitat de reeditar un nou govern entre ells dos. Qualsevol nova incorporació pot exigir canvis radicals en els futurs projectes de país, i acceptar la maltractada tercera via, recuperant el PSC, el protagonisme perdut. Per els més convençuts i acèrrims defensors del procés, no pot haver-hi rendició ni replantejament d’objectius, però si algú creu que el 9N es va fer, a esquenes de l’Estat, que posi els peus a terra,  i no es porti a engany. El 9N es va poder celebrar per un acord de mirar cap un altre costat i no fer ús de la prohibició, però un fet semblant, amb forma de referèndum, no es repetirà. Ben aviat ho comprovarem.

 

LA GENT, MOR O MARXA. art. La Rella del LLuçanès

LA GENT ,MOR O MARXA.
Hem entrat en el gran debat que hauríem d’haver iniciat 30 anys enrere. Com sempre, aquí estem més preocupats i ocupats en temes essencialistes, i d’impossible assoliment ( cas del procés ) que no pas en els grans problemes quotidians.
Aquesta setmana han aparegut noves informacions sobre la davallada de serveis en pobles petits, i pel que fa Catalunya, hi ha 456 municipis que no tenen cap oficina bancària. Ho sabeu prou bé tots els que viviu aquí, en el Lluçanès, però el mateix ens passa a les comarques veïnes i a les més allunyades.
Si tenim present que a Catalunya hi ha 947 municipis, queda clar que la meitat s’han abandonat al seu destí, en un tema tant vital com tenir una oficina a cada poble, sinó oberta cada dia, almenys un o dos dies a la setmana. Doncs, no, tots els bancs s’han posat d’acord per anar a les ciutats i que els de poble, s’espavilin, com puguin. Volen grans beneficis, i a tot arreu, res de mantenir oficines de baix rendiment.
Per què ha de servir un govern ? Doncs, per regular i coordinar el funcionament de tot el que garanteix la supervivència del seu territori. Si tanquen bancs, si no arriben les noves tecnologies, si redueixen serveis mèdics, de benestar social, d’ensenyament, de transports, etc, etc, és evident que els pobles estan condemnats a la pèrdua d’habitants ,i progressivament van cap a la desaparició.

Fa temps vaig donar la xifra de que prop de 500 municipis, perden població, sigui per defuncions , sigui per trasllat cap altres municipis més grans. És una dada molt preocupant, i obliga a emprendre canvis en profunditat. En primer lloc, frenant qualsevol tancament de servei, considerat bàsic, i després invertint de manera inversament proporcional als habitants. Es a dir, quants menys habitants, més inversió, per millorar les seves condicions de vida, i així frenar el despoblament i fer-los més atractius per anar-hi a viure. No és somiar, en països com Suïssa, Àustria i algunes parts de França ho estan fent, amb bons resultats. Toca fer-ho aquí, sinó volem un immens territori interior de Catalunya, ple de pobles, buits. 

Friday, May 05, 2017

 

EUSKADI - art. Regió 7

EUSKADI
He visitat Euskadi una desena de vegades, a nivell particular, en delegacions d’alcaldes, o en grups de diputats, per veure, en directe, el funcionament de les seves institucions nacionals, o com fan funcionar infraestructures, equipaments i serveis municipals, o provincials. A més, he llegit multitud d’informacions i noticies, que han complementat i completat el meu coneixement d’aquest territori, tant especial i tant excepcional.
El resultat, és una sana enveja, per com tenen el país, de ben dotat i equipat, i de com han sabut aprofitar totes les ocasions, per resoldre problemes de gran complexitat i dificultat. I si ho havíem vist ,quan encara imperava el drama del terrorisme, molt més espectacular és ara, en temps de pau i tranquil·litat.
Molts ho atribueixen , ras i curt, sense detalls, al seu sistema fiscal, clarament favorable a disposar d’un bon finançament, però això no explica el grau de consens i bon funcionament de les institucions basques. No n’hi ha prou amb el concert basc,  per explicar una taxa d’atur molt més baixa, o un nivell d’infraestructures, equipaments i serveis, com el que tenen, sinó fos per una eficàcia administrativa, sensiblement millor que la que tenim a Catalunya o en altres indrets de l’Estat. O la de la pròpia administració central.
En tots aquests anys de democràcia recuperada, el grau d’entesa entre municipis, diputacions forals i govern autonòmic, ha estat molt més intens i extens que el nostre. La gestió, la bona gestió , ha estat impulsada i incentivada en tots els àmbits i sectors del país, i molt especialment en les seves institucions. El nombre de mancomunitats, consorcis i organismes supramunicipals, dona compte de l’interès per la austeritat burocràtica, i l’eficiència organitzativa.
Perquè dedico aquest escrit a Euskadi ? Es el meu propòsit fer propaganda d’un altre territori, especial i excepcional comparable, a Catalunya ? No, el meu propòsit és deixar constància de com podria ser Catalunya, si en matèria de gestió i administració, hagués seguit els passos del País Basc. Molts ja no ho recorden, o no ho volen recordar, però Catalunya durant el franquisme i els anys de la Transició era el territori envejat . El territori que marcava la pauta en matèria de progrés, de llibertats, però també d’innovació i europeisme. Un autèntic avançat al qual la resta de l’Estat volia seguir i copiar.
Aquest paper d’avançat, d’innovador, de bon gestor i administrador, ens l’ha pres Euskadi.  Fixeu-vos quants pocs escàndols venen d’allà. Fixeu-vos quant de bé han sabut aprofitar la seva representació parlamentària a Madrid, i quantes vegades les hem desaprofitat a Catalunya. Ara mateix, el govern basc, està format per un pacte PNB – PSE, i tanmateix està negociant un ambiciós i profitós pacte amb el PP, a nivell estatal, per aprovar els pressupostos generals per aquest 2017. No s’han embrancat en cap “procés” impossible perquè son pràctics i realistes. Han tingut presidents diversos, però, prou relligats al país i al partit, com per no caure en “aventures” inassolibles.

Es cert que tenen un envejable sistema financer, però aquí, a Catalunya hi ha hagut prou oportunitats per millorar el sistema, tant en temps de governs en minoria del PSOE com del PP, i no es va saber gestionar prou bé. Però, no tot es resol amb diner, sinó amb una manera radicalment diferent de gestionar i governar, en la qual els bascos han excel·lit, i aquí , no. Un dels motius, a la vista dels contactes que he tingut en aquesta llarga trajectòria, rau sobretot en la preparació dels càrrecs institucionals i tècnics, molt preparats i molt professionalitzats, i molt allunyats de somnis de grandesa o d’objectius inassolibles. Sana enveja , especialment en aquests moments. 

 

EL CINISME DE PODEMOS - art. Nació Digital Solsona

EL CINISME DE PODEMOS.
He de reconèixer la gran decepció causada per PODEMOS, en quan considerava seria capaç de promoure noves formes i noves prioritats en la política dels vells partits, i així, impulsar canvis profunds en la manera de governar.  M’ha passat el mateix en el cas de les CUP, més atents a atreure l’atenció dels mitjans de comunicació, que no pas, en canviar realment les formes de governar.
Es cert que els dos moviments o els dos grups, han aconseguit promoure alguns debats interessants sobre abusos institucionals i de partit, en matèria de protocol, despeses innecessàries, ajudes públiques, control d’interessos, etc, però s’han quedat a la perifèria del que s’esperava d’ells, i d’aquí la decepció en la major part dels seus seguidors. Dubto puguin aconseguir remuntar aquesta decepció i emprendre una nova etapa, amb il·lusió i empenta.
I és que per ser actius i eficients en impulsar canvis substancials, s’ha de treballar molt, i molt bé. Del contrari ,tot queda en superficialitats i discursos bonics, sense base sòlida. Va quedar bé dir que estaven contra les “castes”, o ara contra les “trames”, però alguns d’ells ja formen part de la casta i la trama, perquè s’han acomodat a viure dels càrrecs institucionals, i la comoditat que proporcionen els sous i les prerrogatives, inherents al càrrec.
Ser i actuar com revolucionaris, requereix, en primer lloc i bon coneixement de la societat i les seves estructures de poder i govern. I tot seguit una estratègia per denunciar els privilegis i males pràctiques i ser capaç de mantenir la batalla fins a les darreres conseqüències. Això costa molt, és molt dur, i requereix una coherència personal i política a tota prova. Podem afirmar que en el cas de PODEMOS, el seu ímpetu inicial ha donat pas a una teatralització de les seves accions per camuflar la poca feina de despatx i de carrer.
S’han acostumat a “èpater”, com a norma de conducta, pensant que això fa perdonar la falta d’efectivitat concreta de la seva presència parlamentària. Si ara repassem les accions parlamentàries, veurem com no n’hi ha cap de destacada. Cap de trencadora ni que hagi suposat un canvi substancial de cara el present o futur del país. Son focs d’encenalls, i focs d’artifici que queden bé de cara a la parròquia d’incondicionals però no de cara el poble, en general.
El darrer acte, típic del que dic, és l’anunci de la presentació d’una moció de censura, en el Congrés de Diputats, sense cap preparació prèvia ni cap diàleg amb la resta de grups parlamentaris. És un despropòsit típic d’un grup a la deriva, i a la recerca d’omplir pàgines de diaris, i fer que es parli d’ells, ni que sigui en broma, sarcasme o esperpent. Malament quan un partit és objecte de pena, o de vergonya aliena. Vol dir que ha perdut el nord, i que al capdavant hi ha una persona embogida per l’afany de protagonisme.

De fet, no s’entén com després d’una sortida de cavall, hi ha una parada de ruc. Vull dir que el moviment va sortir amb força i amb unes grans expectatives i resultats, que han donat pas a una pèrdua de confiança i a creure que estan en política més per promoure “shows” i gestionar l’ego del seu líder, que no pas a solucionar els problemes dels ciutadans. El cinisme de voler imputar al PSOE les culpes perquè la seva moció de censura no prosperi és impropi d’un polític madur. Així no aniran enlloc, i poc a poc aniran caient en la irrellevància absoluta. Una mostra més que conformar un moviment o un nou partit és molt més complex i complicat del que alguns havien cregut. La decepció és la nota dominant, sobretot pensant en el gran paper que haurien pogut tenir, si un any enrere haguessin facilitat la presidència de Pedro Sánchez i la conformació d’un pacte de govern. Ara no poden reclamar el que ells varen negar, en aquell moment.

Wednesday, May 03, 2017

 

INTERNACIONALITZAR EL PROCÈS - art. Blogesfera socialista

INTERNACIONALITZAR EL PROCÉS.
Alguns dels principals defensors del procés independentista, confien en la internacionalització, per arribar a la Itaca somiada. I a falta de resultats concrets, res millor que viatjar. Així surten a les notícies i donen una aparença de relacions, “urbi et orbe”.
El que passa és que qui prepara aquests viatges no sé si son de l’equip propi o del contrari perquè deu n’hi do el ridícul aconseguit, fins ara. Però, tant el president com el vice-president son valents, i no temen ni el ridícul, ni la pèrdua de temps, a la vista de la poca feina que tenen per aquestes contrades. El mateix li passa al nostre Conseller / Ministre d’ Exteriors, anant d’un cantó a l’altre, sense saber ben bé què fa, ni què busca.
Repassem breument alguns dels viatges realitzats en les darreres setmanes. En primer lloc, pel president com correspon. Se’n va anar a fer les Amèriques, començant per una universitat de tant prestigi com Harvard, on , a falta de professors i catedràtics, va fer una xerrada a uns quants alumnes. I ja està. No, perdó, després fou entrevistat en un canal de televisió en espanyol, per justificar un viatge tant llarg.
I just pocs dies després de tornar, li diuen que l’ex president Carter, està disposat a concedir-li 25 minuts de xerrada, sense fotos, ni cap compromís sobre referèndum, ni cosa que se li assembli. La rebuda, és com a mostra d’agraïment a la concessió del Premi Catalunya, de dos anys enrere. I ja està. Un nou llarg viatge per 25 minuts de conversa.
Sense viatge, el president va rebre dos congressistes nord americans al Palau de la Generalitat. Una mica curiosos i excepcionals, dit sigui de pas, amb un comportament força típic de turistes més que de polítics, en visita oficial.
I ara, tenim al vice president, de nou fent les Amèriques, aquesta vegada per veure l’alcalde de Miami, entre d’altres contactes.  Aquest cas, és més esperpèntic que els anteriors per quan s’ha trobat amb un acompanyant inesperat, com és el cònsol general d’Espanya , el qual s’ha invitat a la reunió. De fet, em costa entendre la rellevància d’un alcalde dels Estats Units, amb el procés sobiranista, però com que entendre el guió del procés, és cosa de pocs, no gosaré demanar per quin motiu es va agendar aquesta reunió.
I mentrestant els dos principals càrrecs del govern surten de visita, allà on poden o on els deixen, han d’anul·lar una visita al Marroc perquè no tenien qui els rebés. Bé suposo que algun alcalde o empresari, hi estava disposat a canvi d’un bon dinar, però no altres càrrecs una mica més importants.
I com és habitual , en casos com aquests, sempre poden sortir imitadors que volen portar el procés als llocs més inversemblants. I heus aquí com un grup d’independentistes troben en el president Maduro de Venezuela, , un ferm “defensor” de la causa, fent-se una foto amb una estelada. Si el procés ha d’avançar o tenir defensors a nivell mundial, com aquest, millor ens ho fem mirar.

No continuo perquè es fa difícil entendre com poden creure en una mínima utilitat aquests viatges, i com no es donen compte del gran ridícul que representen. També el gran cost que, aviat podrem veure, de la mà dels grups de la oposició que han demanat els imports. En fi, si algú creu que qualsevol d’aquests viatges ha tingut algun efecte positiu, que ens ho expliqui perquè no n’hi veiem cap. Es més, és una clara demostració de la soledat, la mediocritat i la falta d’un mínim d’amor propi, en l’exercici de la política. No conec cap cas semblant, ni aquí ni en altres latituds, però veig que no se’n donen compte. Haurem d’esperar a setembre perquè ens diguin si hi ha hagut contactes secrets, que han capgirat la situació mundial, per encabir-hi el procés. 

 

ÚS I ABÚS ACTIVITATS A LES ESGLÉSIES - art. Nació Digital Solsona


ÚS I ABÚS D’ACTES A LES ESGLÈSIES – BISBAT DE SOLSONA.
El Bisbe de Solsona, acaba d’anunciar un Reglament d’usos de les esglésies i capelles de la seva diòcesis, per posar ordre a la situació actual, en que no hi ha una regulació concreta, i tot depèn del rector de torn. Rector que, a vegades porta un grapat de parròquies, amb multitud d’esglésies i capelles, que no sempre pot supervisar ni controlar. Ara mateix, penso en un rector que porta 14 parròquies, ell sol. Bé, en aquest cas, es tracta del bisbat de Vic, però pel cas, bé a ser el mateix.
A diferència d’algunes reaccions poc respectuoses, aparegudes en aquestes pàgines de Nació Digital Solsona, crec que és lògic tenir un Reglament i ordenar una mica, la situació actual. Dit això, sí demanaria una mica d’amplitud de mires, al Sr. Bisbe pensant en un gran nombre de petits municipis, en els quals el paper de l’edifici de l’església és fonamental per poder dur a terme determinades activitats culturals. Sempre, amb el degut respecte, al destí religiós que té el monument, en primer i principal rol.
En el meu cas, visc en un municipi del Bisbat de Vic, tot i que envoltat de municipis del Bisbat de Solsona. Curiosament en el passat, Borredà va formar part de Solsona, però els nostres avantpassats, per raons que desconec, varen exigir i aconseguir retornar al de Vic. En fi, tornant al tema, convindria un Reglament , no solament en una diòcesis, sinó en el conjunt de les de Catalunya, perquè sinó es donaran casos de greuges comparatius, en pocs quilòmetres de distància. I mai és bo saber que un acte es pot fer a Borredà, i no a Vilada o Sant Jaume de Frontanyà, situats a  7 ó 9 quilòmetres, per posar un exemple concret.
Estic d’acord en que en alguns casos s’ha estirat tant la corda, del concepte actes culturals, que el necessari respecte a un edifici religiós ha perdut la seva vigència. Altra cosa és si aquest edifici ha estat descatalogat com “religiós”.  Aleshores, amb un simple rètol a l’exterior deixaria clar que allà s’hi duen a terme, activitats diferents a les culturals, o més enllà de les culturals, pel fet de no tenir culte religiós. Quan més clares son les coses, millor per a tots, i s’eviten malentesos, entre organitzadors i usuaris.

Dit això, és de vital importància poder mantenir activitats culturals, amb ment oberta, en esglésies i capelles. I quan dic , ment oberta, em refereixo no solament a cant coral, sinó també concerts de música clàssica o contemporània, recitals de cançó, lectures de poemes...i perquè no , actuacions d’esbarts dansaires, o sardanes quan la pluja impedeix fer-les a l’exterior. Molts aplecs, acullen una sola activitat a l’any, i només es pot donar utilitat a l’edifici, la resta de l’any, si s’hi poden dur a terme, algunes altres activitats, clarament culturals. En això, estic d'acord, en no estirar-les com un xiclet i ampliar-les fins a l’infinit. En tot cas, benvingut el reglament, si va en aquesta direcció. 

This page is powered by Blogger. Isn't yours?