Tuesday, May 30, 2006

 
QUI NO VOL MILLORAR ?

Estem en un debat força absurd en aquestes alçades del tram final per la aprovació definitiva del nou Estatut. El PP no té cap mena de problema a l’hora de defensar el seu no ,simplement perquè estratègicament no li interessa una aposta per millorar i ampliar l’autogovern de Catalunya. La seva lluita és contra el govern central i molt especialment contra Rodríguez Zapatero. Ara li serveix l’ Estatut català com en un altre moment li servirà qualsevol altra cosa.
Situació diferent la de ERC, tot i que al final els vots negatius es barrejaran i ningú podrà saber quins son d’uns i quins son dels altres. El valor serà el mateix. Però els arguments que ara donen son sorprenents pel que tenen de contradicció interna i externa amb els seus propis criteris recents.
De fet tot governant persegueix millorar les condicions dels seus ciutadans .Aquest és un principi bàsic que presideix les accions i actuacions polítiques ,generació rere generació, sempre aspirant a que cada etapa suposi una millora respecte l’anterior. Si , a més , es pot fer algun salt millor que millor. I ara que es pot fer un autèntic salt en la capacitat d’autogovern, alguns s’entesten a dir que queda curt , que ara no toca. Que esperem a no sabem quina nova ocasió.
Per posar un exemple pràctic. Seria com si un treballador que ara cobra 1.500 euros ,es proposés aconseguir una millora sensible en el seu sou i per això demana un augment fins arribar als 2.000. Se li diu que 2.000, no, però que s’està disposat a millorar-li fins els 1.800.
Davant aquesta alternativa no semblaria pas el més lògic dir que no, quedar-se amb els 1.500 i esperar noves oportunitats fins aconseguir el propòsit buscat. Passin anys i panys, alguns busquen el greuge permanent i la negativa fàcil.
Altres consideren que en el marc actual, ple de perills i dificultats enormes, aconseguir un important augment en la capacitat d’autogovern, deixant clars els drets i deures, garantint les nostres especificitats en quan a llengua i cultura, i obtenint un sistema de finançament molt més ampli i just, és motiu més que suficient per un entusiasta, sí al nou Estatut.
I no com a fórmula de resignació o impotència per aconseguir més, sinó convençuts de que en el marc constitucional actual hem obtingut el màxim possible. I serà ben difícil en el futur trobar unes condicions millors que les presents per fer-ho viable.
Nosaltres estaríem d’acord en acceptar l’augment negociat. Si en l’exemple anterior uns prefereixen quedar-se amb els mil cinc-cents , uns altres entenem que els mil vuit-cents son un excel·lent pas per arribar algun dia als dos mil.
Estem a la recta final, i voler dividir el país en intransigents o febles ,està ja massa vist i aquí ens coneixem tots i tothom ha vist la trajectòria d’uns i altres. El que compten son els resultats i la coherència. El nou text, ha estat resultat ,com havia de ser i sempre ha estat,del pacte entre les institucions catalanes i les espanyoles. La modernització, actualització i ampliació de competències és evident i no es pot negar sinó es vol caure en el partidisme més sectari. Si se’ns proposa un text que millora les expectatives nostres, ens haurem de demanar qui no vol millorar-les ? Serà la primera vegada en la història contemporània que alguns van en contra de les aspiracions bàsiques de la gent.

Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC . Article per Regio7.

Friday, May 26, 2006

 
EL BERGUEDÀ I L’ESTATUT

Es evident que quan es tracta de parlar del nou Estatut i els seus beneficis, es parla a nivell general i costa de individualitzar o territorialitzar els seus efectes. Però sempre va bé fer alguns exercicis de proximitat.
Amb l’actual i per tant vigent Estatut, la comarca ja ha pogut iniciar el redreçament de la seva economia. No encara al nivell que tots voldríem, però es nota per tot arreu un optimisme que permet encarar el futur amb bones perspectives.
El passat ja el coneixem i hem tingut sotragades prou importants com per haver estat pessimistes uns quans anys. Aquells anys en que perdíem població i la que es quedava estava envellida. Anys de tancaments i aïllament.
Ens en hem sortit raonablement bé, tot i que queda moltíssim per fer. Es en aquesta situació present que ens hem de demanar què ens aporta el nou Estatut. En què podem millorar? Quines eines complementàries tindrem per anar millor?
D’entrada sempre hem vist que apropar les decisions al territori ha facilitat les coses. El nou Estatut contempla descentralitzar i desconcentrar el poder de la Generalitat, ara concentrat a Barcelona –capital. Es a dir,acostarà el centre de decisions a la comarca.
Però, en el nou Estatut es preveuen competències i recursos per fer viable i possible un autèntic reequilibri territorial. Diguem clar, Catalunya no pot continuar creixent al voltant de Barcelona i la costa, deixant un amplíssim territori interior en condicions molt diverses i disperses. Volem que la vida rural s’acosti a la urbana pel que fa a dotació de serveis, equipaments i infraestructures.
També en comunicacions. Ja estem veient les actuacions que s’estan duent a terme o que tenim en marxa. Per dur a terme obres d’aquest volum cal una millora substancial del finançament de la Generalitat. El nou Estatut contempla aquesta millora interna, així com la externa que depèn del Govern Central.
De fet el nou Estatut no és un objectiu en sí mateix sinó un instrument per millorar la vida de tots els ciutadans i per tant també la dels berguedans. A dia d’avui tenim necessitat de posar al dia un bon nombre d’equipaments i serveis que han quedat insuficients. Podem parlar d’escoles, instituts, serveis i equipaments per la tercera edat, infraestructures esportives, juvenils, etc.
Fins ara amb els mitjans disponibles el ritme d’ inversió era inferior a les necessitats. Es a dir els problemes anaven per davant de les solucions. El nou Estatut aporta els mitjans legals i econòmics per canviar la situació.
En definitiva davant el dia 18 hi ha només dues decisions possibles: la d’avançar i posar en marxa el nou Estatut o la de quedar-se com estem ,que clarament és retrocedir perquè tots els altres continuen marxant.
Catalunya ha servit de model en moltes coses, però molt especialment en matèria d’autogovern. Tots els nous estatuts portaran l’empremta nostra i seria totalment sorprenent que aquí no ho veiéssim clar. L’avenç en l’autogovern és notable i és lògic apostar-hi. No fer-ho, vol dir acceptar quedar enrere i perdre moltes oportunitats per millorar les condicions de vida dels berguedans i amb ells la de tots els catalans.
No hi ha terme entremig. No es pot anar en contra d’un text que és clarament positiu i criticar-lo. Es el nou marc de convivència i treball per tota una generació. Es lògic que estiguem atents a no deixar perdre aquesta gran oportunitat. I si en un lloc ens fa falta precisament és en el Berguedà.

Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC. Article per setmanari Berguedà-R7

 
EL SOLSONÈS I L’ESTATUT

De tant parlar de l’ Estatut , en general, alguns poden demanar-se en què pot beneficiar directament als solsonins i solsonines.
Es lògic que un text fonamental com aquest estigui pensat globalment per donar sortida a les majors aspiracions d’autogovern de tots els catalans, però sempre és bo concretar en què afecta uns territoris determinats del nostre país.
D’entrada cal dir que l’actual i ,per tant, vigent Estatut ja ha servit per millorar sensiblement la vida de tots plegats. Deu n’hi do els canvis en positiu que hem viscut a la comarca. Només cal repassar les dinàmiques de 15 o 20 anys enrere per constatar que el futur no es veia amb gaire optimisme.
Es perdia població en tots els municipis de la comarca. Es perdien activitats i inversions. Les comunicacions eren pròpies del segle passat i els serveis i infraestructures esperaven temps millors.
El redreçament de la comarca s’ha produït i el Solsonès encara el futur amb optimisme i amb un impuls notable. S’ha frenat el despoblament i s’ha començat a guanyar població. El nombre d’activitats ha crescut notablement i la millora de totes les comunicacions permet assegurar que anirà en augment l’activitat econòmica i industrial, juntament amb un notable creixement del sector serveis.
Es a dir, les eines actualment vigents ja han donat uns bons resultats. Però tots sabem que aturar-se vol dir anar enrere. Quan un municipi o un país creu que ha arribat allà on volia i vol parar, malament perquè els altres no paren, continuen endavant i corres el perill de quedar enrere.
Es el que ara porta l’ Estatut. Ja no és hora de dir o discutir si volíem posar-hi això o allò. El nou Estatut ja el tenim aprovat a nivell institucional i ara ens toca a tots plegats dir si la feina feta ha estat positiva i la volem referendar o pel contrari la volem suspendre.
Tothom reconeix que el nou Estatut conté un augment notable d’autogovern. Es a dir podrem decidir aquí, organitzar i finançar nous equipaments, infraestructures i serveis destinats a millorar les condicions de vida de tots els catalans i catalanes i per tant de tots el solsonins. Al final això es traduirà en millores en equipaments per la gent gran, en sanitat, o en educació, però també en carreteres, medi ambient,etc.
De fet, és tant senzill com decidir si volem avançar o retrocedir. El nou Estatut permetrà majors inversions en les zones rurals. S’aposta per un major reequilibri territorial, i en part la organització en regions té com a prioritat descentralitzar i desconcentrar el poder barceloní per acostar-lo a les comarques. I les rurals serem les més beneficiades d’aquesta política.
Si en 26 anys del vigent Estatut s’ha fet el que s’ha fet, què no podrem millorar amb un Estatut més potent i ben finançat. Animo a tothom a llegir el text, sobretot en aquells apartats que més interessen a la gent, com son les competències, o els drets i deures que proclama i garantitza. Es una bona manera d’assegurar que ens afavoreix clarament.
I el Solsonès com tantes altres comarques de muntanya necessita una especial atenció per mantenir el ritme de creixement i evitar una descompensació territorial que ens perjudicaria. El nou Estatut conté les eines necessàries per fer-ho possible. I per aquest motiu i tants altres de caràcter més general, han de ser més que suficients per animar a tothom a donar-li suport.

Joan Roma i Cunill, diputat al Parlament pel PSC . Article per Regió 7 –solsonès.

Tuesday, May 23, 2006

 
AVANÇAR O RETROCEDIR

Tothom ha pogut veure en les darreres setmanes les posicions dels diferents partits respecte el tema del nou Estatut. No donaré ara una detallada llista de totes les millores del nou text respecte el que tenim ara, però recomano la lectura de les principals novetats a tots els lectors d’aquest article. Les podran veure en qualsevol mitjà de comunicació al llarg de la campanya pel referèndum.
El que voldria explicar és que només hi ha dues posicions possibles el dia 18. O el vot afirmatiu o el negatiu. La resta d’opcions, son legítimes, però no compten a efectes pràctics.
Defensar el nou Estatut és ben fàcil perquè suposa un important avenç respecte del que tenim ara. Es lògic que sigui així, després de vint-i-cinc anys de vigència i de tots els canvis viscuts en una de les etapes més fructíferes i pròsperes de Catalunya. Però sempre cal mirar endavant i procurar que les coses es puguin fer millor i més mitjans. Es el que preveu el nou text. Per una banda precisa i amplia multitud de competències que ja tenim, però que els nous temps obliguen a actualitzar i millorar. Per exemple, vint-i-cinc anys enrere Catalunya emigrava i ara acull un gran nombre d’immigrants. Es lògic que s’impliqui en els polítiques d’immigració al costat de l’ Estat. El mateix podríem dir de la política europea. Quan es va fer l’actual Estatut encara no formàvem part de la UE i ara ja som un membre de ple dret . Es lògic que puguem participar en les decisions que en afectin.
I així podríem anar enumerant un centenar de canvis,més o menys rellevants que permetran un augment clar del nostre autogovern i per tant una millor organització de la política catalana. El resultat ha de ser ,necessàriament, millores evidents per la vida dels ciutadans. I al cap i a la fi l’exercici de la política ha d’estar al servei dels ciutadans.
Es podria haver anat més lluny? El text sortit del Parlament el setembre de l’any passat era millor? Era possible fer-lo aprovar ,tal qual per les Corts Generals?.
Aquest és el tercer Estatut de l’era contemporània. Els dos anteriors van tenir una formulació i tramitació força complicada pels temps que corrien, però van donar bons resultats. Sobretot l’actual, perquè la vida de l’ anterior va ser curta i dramàtica. Però tots han tingut un ampli acord aquí, a Catalunya i una modificació a Madrid. Lògica i sensata.
El marc general en que ens movem és la Constitució i les modificacions fetes garanteixen estar dintre d’aquest marc. Voler estar a fora, implica anar al total fracàs perquè el PP pot portar-lo al Tribunal Constitucional i seria realment greu veure com allà es modifica un text substancialment o s’obliga a una nova redacció.
Els canvis pactats entre els partits catalans, excepte el PP i ERC, permet garantir un augment substancial de l’autogovern i alhora estar dintre de la legalitat. Podem estar,doncs,satisfets del resultat final.
I per tant, votar en contra, significa quedar-se com estem. En un moment en que tots avancen. Ja està aprovat el nou Estatut del País Valencià. Comença la tramitació del de Andalusia. I dintre de poc tindrem el d’ Aragó, les Illes, Galícia,etc. Es a dir, si nosaltres quedéssim com estem suposaria un greu retrocés respecte la resta d’ Espanya que sí augmentaran el seu autogovern. A més a més amb la paradoxa que tots ens han fet servir com a model. Han copiat bona part del nostre text per considerar-lo avançat i molt positiu. Quedaríem realment malament i perdríem el tren del futur amb un vot negatiu.
Es una llàstima la posició decidida per ERC després de multitud de canvis inesperats. Però l’error d’un partit no pot portar a confusió. Catalunya vol millorar l’autogovern i el nou Estatut li dona les eines per fer-ho. Votar no, clarament suposaria un retrocés i donaria peu a un ús totalment partidista del PP en contra de Catalunya i també en contra del govern de Rodríguez Zapatero que s’ha caracteritzat per promoure reformes molt progressistes que ens beneficien a tots.
Es molt el que ens juguem en el referèndum del dia 18 de juny. Es lògic demanar una alta participació com a demostració de maduresa democràtica i com a fórmula adequada per continuar reforçant la voluntat d’autogovern de Catalunya.

Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC. Article per La Rella.

 
DIFICIL REEDICIÓ

Molt es parla de la sortida de ERC del Govern i alguns la veuen com injusta o desproporcionada. Res més lluny de la realitat i seria bo ajustar les crítiques a un mínim de coherència i esperit d’ autocrítica per part del propi partit cessat.
Tampoc té cap justificació el victimisme en que cauen, culpant el president Maragall de totes les desavinences governamentals i explicant, ara, les suposades “rebaixes” en el contingut de l’ Estatut.
I és que cada partit es guanya o perd la confiança dels electors al llarg dels anys ,en funció de com reacciona davant les adversitats. No pot sortir ara ERC despreciant el nou Estatut quan n’ha estat artífex fins el darrer moment. I no pot justificar que el protagonisme aconseguit per CiU, per maniobrar millor que ells, els porti cap a fer campanya pel no, més per qüestions estratègiques que de convenciment.
El futur dirà a qui creuen els electors. També es comprovarà la possibilitat de reeditar un nou pacte de govern entre els tres partits inicials en aquesta legislatura. Sóc dels que ho veuen molt difícil, per no dir impossible.
L’experiència d’aquests dos anys i mig ha estat complicada, per una banda i desoladora, per una altra. Hi ha hagut massa tacticisme i falta de maduresa política, a part de poca sensibilitat i lleialtat institucional. No es poden anunciar futurs consellers, sense respectar la autoritat presidencial. No es poden fer anuncis d’actuacions sectorials, sense la vista de conjunt del govern. No es poden fer amenaces o pressions públiques per decisions internes de l’ Executiu. Podríem seguir, però és que governar comporta una implicació i assumpció de responsabilitats compartides que algun partit no ha pogut o volgut assumir.
Trencar les grans expectatives creades pel tripartit tindrà conseqüències electorals. N’estic segur. D’aquí les dificultats per reeditar un tipus de govern similar. Han de canviar molts les coses per repetir-lo, ni que sigui sota paràmetres diferents.
Ara mateix i ni que sigui per un període curt de temps, la gent podrà veure els avantatges d’un govern més fort, compacte, cohesionat i conseqüent. Es farà molta més feina i més ben feta en uns pocs mesos que en tot un any anterior. Per preparació dels càrrecs nomenats, i per coincidència d’ objectius.
I anant al tema de l’ Estatut. Es evident que costa de creure alguns dels arguments que ara es donen sobre la posició del PSC o de CiU. Tornar a treure acusacions tant tronades com el suposat sucursalisme del PSC respecte el PSOE,o les pressions dels sectors econòmics sobre CiU, o el pronòstic d’ un futur govern socioconvergent , no fan més que demostrar la falta d’arguments en contra de l’ Estatut.
He llegit algunes opinions realment sorprenents sobre la posició actual de ERC, que res tenen a veure amb la trajectòria dels darrers dos anys i les declaracions dels seus dirigents de tant sols un mes enrere. També sorprenen els atacs al President del Govern o al posicionament de Pasqual Maragall en un tema que sempre ha dit que era prioritari de la seva acció de govern. Costa ara de dir i fer el contrari del pronosticat un temps enrere, però que no ens emboliquin a nosaltres ni a la majoria de catalans en situacions internes que res tenen a veure amb els interessos del país.
El dia 18 de juny només hi ha dues posicions possibles. Un vot favorable que significa un notable avenç en el sistema d’autogovern que tenim. O un vot negatiu que significa quedar congelats en la situació actual quan tots els altres avancen. No hi ha punt entremig. I ben difícil serà reeditar un pacte si un dels anteriors governants aposta per quedar enrere en comptes de tirar endavant.

Joan Roma i Cunill, diputat al Parlament pel PSC. Article per Regió 7.

Friday, May 12, 2006

 
VELLA DAMA OFESA
El nou escenari en que estem immersos motiva novetats cada dia i coses que haurien de ser habituals i lògiques en política esdevenen crítiques d’excepcional duresa i estranyesa.
A tot el món democràtic, quan un partit trenca el pacte de govern amb altres partits, surt per pròpia voluntat del govern i passa a la oposició. Normal i lògic. Aquí volíem ser diferents. Estar al govern i a la oposició alhora, en el tema més transcendental del pacte de govern signat en el Saló del Tinell.
Però, prendre l’actitud de vella dama ofesa per fer-los fora del govern i amenaçar en fer campanya pel no, ja no amb la boca petita sinó amb la gran i posar greus interrogants sobre col·laboracions futures, és el més antipolític que es pot fer. Tots els partits depenen dels resultats electorals i seran els ciutadans els qui decideixin a qui premiar o castigar, i fer possible un govern o un altre.
Amb tot, el que preocupa és el grau d’ irresponsabilitat , en el tema de l’ Estatut, però també en molts d’altres.
Cada dia podem veure el comportament del PP a nivell de tot Espanya. Es un partit que voreja els límits de la democràcia. Queda clar que la ràbia per la pèrdua de les eleccions generals que consideraven guanyades, no la pairan mai. S’han llençat als atacs a tort i a dret i no els importa ni els fons ni les formes. En alguns moments fan autèntica por perquè molts d’ells serien capaços de justificar qualsevol decisió.
Davant aquesta panorama tant delicat i greu, semblaria que les forces polítiques catalanes haurien de ser conscients de la extraordinària valentia que ha tingut el President Zapatero , tirant endavant el nou Estatut i arribant a unes cotes d’autogovern que semblaven impossibles pocs anys enrere.
Es la primera vegada que tenim al costat la primera autoritat d’ Espanya ,en uns moments que el més pràctic i profitós per ell hagués estat congelar l’ Estatut i deixar-lo per millors temps.
Però, és que a més ,està encapçalant canvis legislatius i socials d’una extraordinària profunditat i generositat per les classes més desvalgudes. De fet està aplicant els principis més progressistes del socialisme.
Es increïble voler posar en perill tot això. L’ Estatut és important, però no menys que tots els canvis iniciats per l’equip Zapatero. D’aquí que ERC hauria de haver sabut calibrar el que ens juguem tots plegats. L’ Estatut va lligat a la situació catalana i a la espanyola. Sempre ha estat així. Els altres dos estatuts varen ser objecte de pactes i consens i mai a ningú se li hagués ocorregut votar-hi en contra. Però si difícils varen ser els dos anteriors, no ho ha estat menys aquest tercer. Veurem la rabiosa campanya del PP . De fet ja n’hem vist una bona part de coses del que son capaços de fer.
Ara, ERC està a la oposició perquè així ho ha volgut. En política, com en tot, s’ha de ser conseqüent. I la imatge que s’ha donat a la ciutadania està lluny , molt lluny de les lliçons de comportament i funcionament d’un partit. Governar obliga a canviar costums i maneres de fer. I s’ha de saber resistir les crítiques i pressions de l’exterior. Fins i tot de col·lectius del propi partit que no entenen algunes de les decisions del govern. O que poden estar-hi en contra per interessos, més o menys legítims, però que no son generals. I francament a les alçades que estem es pot fer campanya en contra de l’ Estatut, però és ben il·lògic quan se n’ha redactat una part, se n’ha consensuat una altra i s’ hi ha votat a favor amb més d’un 85% dels articles.
Sempre es pot dir que el que quedava era més important, però la trajectòria del partit no ho avala. Històricament serà la primera vegada que un partit implicat en la redacció d’ un Estatut hi voti en contra. Es una llàstima, però que no culpin a ningú més del que ha estat una decisió pròpia.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament - Article per Regió 7.

 
TRASBALS INESPERAT

El llarg procés de l’ Estatut ha tingut daltabaixos realment inesperats i ha acabat en un panorama no previst per cap dels seus protagonistes.
El nou text arribarà a totes les cases i seria bo la seva lectura per poder comprovar com es millora substancialment l’autogovern de Catalunya.
Aquest és el tercer Estatut i que ningú oblidi que els altres dos anteriors també van ser objecte de discussió i modificació a les Corts Generals. Es evident que el text redactat i aprovat a Catalunya contenia unes propostes molt més agosarades i àmplies que les aprovades definitivament, però entre dintre de la lògica de dues institucions que veuen i defensen les seves competències des de punts de vista diferents.
El cert és que el nou Estatut comporta una ampliació notable de competències, una milla substancial en el finançament i uns drets i deures clars i contundents, a més de la actualització de tots aquells temes que no podien ser objecte de previsió o acord l’any 80, amb l’ Estatut actual.
Es lògic, doncs, recolzar el nou text i totes les vicissituds viscudes dintre i fora del govern han de quedar en segon terme davant el moment històric de poder votar un nou Estatut el proper 18 de juny.
Ha estat una llàstima la posició de ERC en aquest tema, perquè ha passat de ser un redactor i defensor de l’ Estatut a decidir votar-hi en contra. En una negociació mai ningú obté tot el que demana i ERC ha votat a favor més del 85% dels articles. Hagués estat lògic el vot favorable.
I aquí han entrat tot un seguit de consideracions que res tenen a veure amb el text de l’ Estatut sinó més aviat amb tàctiques de partit. El protagonisme que ha tingut CiU en diferents moments de la negociació ha comportat una radicalització de ERC i qui ho paga és l’ Estatut.
A més, la posició de voler votar en contra ,tot i quedar-se en el govern era del tot impossible. En qualsevol país democràtic qui trenca un pacte de govern , surt del govern o se l’ aparta. Un govern sempre ha de propiciar una acció conjunta i coherent, i per descomptat a favor de les pròpies iniciatives governamentals. Seria impensable que dintre d’un govern uns decidissin una cosa i altres, el contrari.
Ara, el panorama s’ha aclarit, tot i que hem de lamentar les destrosses fetes. Pels qui hem estat anys i anys a la oposició, lluitant per canviar de govern , ens causa desolació les accions vistes en els darrers mesos. Es lògic que la ciutadania estigui indignada per comportaments ben poc exemplars per part d’alguns càrrecs institucionals.
Costarà tornar a guanyar credibilitat i confiança, però cal dir que el govern continua funcionant i s’estan prenent decisions de gran repercussió futura. En sentit positiu i visible.
La votació del nou Estatut significarà girar una pàgina a la nostra història i començar-ne una altra amb millors condicions. El que s’ha fet fins ara amb l’ Estatut actual ja ha estat realment espectacular. Només cal recordar com eren els nostres pobles i ciutats vint anys enrere i els canvis a millor que han tingut. Ara toca avançar en molts temes i per fer-ho res millorar que nous instruments. El nou Estatut en dona i permetrà aquesta millora general.
Ben negatiu seria rebutjar un Estatut ple de bones propostes perquè significaria continuar amb el que tenim, envellit pel temps i les noves realitats no contemplades vint-i-cinc anys enrere.
I només cal veure el comportament del PP a tots els nivells per comprovar que realment hem aconseguit un text ambiciós i potent. Es una mostra de la valentia del Govern Zapatero en una qüestió difícil i complicada, que podia haver decidit aparcar pel futur, i en canvi ha decidit pactar-la i consensuar-la fins aconseguir el millor Estatut que ha tingut Catalunya en la seva història contemporània. Es lògic, doncs, donar-li suport.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC -Article per La Rella.

Tuesday, May 09, 2006

 
EL SISTEMA ASSEMBLEARI

Els constants canvis de posició de la Executiva de ERC a l’entorn de la votació en el referèndum de l’ Estatut, han fet aparèixer les contradiccions que té el sistema assembleari pel qual es regeix aquest partit, tot i que es va voler modificar en el darrer Congrés sense èxit.
Pràcticament tots els partits han estat assemblearis en algun moment de la seva història i tots han acabat abandonant un sistema que conté una bona dosi de perversitat en si mateix. Veiem-ne el perquè.
Alguns poden pensar que res millor que una assemblea perquè els militants i simpatitzants d’un partit puguin manifestar la seva opinió, i fins i tot decidir les actuacions del partit. En principi el procediment sembla impecable però conté uns problemes evidents que el fan inviable.
En primer lloc tenim un problema de representació. Es a dir, en una assemblea hi assisteix qui vol. I no es fixa un nombre determinat ni un percentatge concret perquè sigui considerada “representativa” del conjunt del partit. Es evident que no és igual que en un debat hi participin mil persones que cent. O que el percentatge sobre el global sigui d’un 70%, que un 50% o un 10%.
Per exemple, segons les informacions aparegudes en els mitjans de comunicació, en la dotzena d’ assemblees realitzades per ERC per discutir sobre la posició en el referèndum es diu que hi varen participar prop de 1.000 persones. Si ERC declara tenir al voltant dels 9.000 militants, resultaria que només un 12% del total varen participar en les assemblees esmentades, en les quals es va decidir un dels temes més essencials per Catalunya dels darrers 30 anys.
En aquest cas, crec que estarem tots d’acord que hi ha un problema de “representativitat”. Un 12% de la militància va decidir per tot el conjunt, puix que la Executiva Nacional va acabar canviant la seva decisió en base aquesta voluntat tant minoritària.
Però, és que a més hi ha altres problemes en el sistema assembleari. Pels qui portem uns quants anys en política hem pogut veure com en una assemblea hi pot haver-hi canvis radicals de posicions amb només 4 o 5 persones a la sala que actuïn de manera coordinada. La majoria de gent constitueix el que en diem “majoria silenciosa”, no vol enfrontar-se a d’altres ni entrar en batalles determinades. Aleshores 3 o 4 poden guanyar posicions simplement per cridar més, ser més contundents o aprofitar arguments demagògics, populistes o sentimentals del moment.
Tots sabem que prendre decisions “en calent” és un error. En els grans temes sempre és convenient dormir-hi un o dos dies. La reflexió i la prudència son bones companyes quan es tracta de discutir i decidir sobre temes importants.
Per això sorprèn , per una banda la rapidesa de ERC en convocar assemblees territorials i per una altra decidir-se per un sistema presencial, en comptes d’ utilitzar altres sistemes que podien donar lloc a una molt més elevada participació, i confidencialitat de la opinió dels militants, com una votació orientativa ,via urnes o correus electrònics o ordinaris. No és igual tenir la opinió d’un 12% que la d’un 50%.
El sistema assembleari té altres problemes com el de la impossibilitat de consultar-ho tot i en tot moment. Això fa inviable una acció de govern. Es a dir, en tot govern s’han de prendre decisions importants cada dia o cada setmana. Es impensable i impossible participar en un govern en que un dels socis hagi d’explicar i determinar la seva posició en funció de les decisions de les seves “bases”que majoritàriament ni coneixen els antecedents ni les conseqüències de les accions que han de prendre.
De fet, en la vida real i quotidiana de les institucions tenim ja exemples de com han de funcionar determinats òrgans de gestió i decisió. Ho podem veure en els ajuntaments. Seria impossible que per cada decisió s’hagués de convocar ple municipal. La normativa estableix quins assumptes han de ser tractats i aprovats per l’ òrgan suprem de l’ajuntament i quins altres ho poden ser per la Junta de Govern Local. Un òrgan àgil, petit i format només per membres de l’equip de govern. I finalment s’estableix tot allò que pot aprovar l’alcalde per ell mateix ,sense necessitat dels altres òrgans.
Aquesta composició i graduat de funcions permet una actuació ràpida i eficaç, tal com necessita una administració diària.
D’aquí que el manteniment del sistema assembleari per part de ERC ,converteix aquest partit en ingovernable. No pot negociar i acordar diàriament coses que poden ser impugnades i variades per unes suposades “bases” que es poden reunir i decidir el contrari del que s’ha pactat.
Un govern no pot funcionar amb aquestes limitacions i traves , en uns moments en que cal prendre decisions ràpides i fiables.
Però, si s’accepta el sistema, caldria acceptar-lo en totes les seves dimensions i conseqüències. Si una executiva pren un acord i “les bases” la tomben, semblaria lògic que la executiva renunciés als càrrecs, una vegada desautoritzada la seva posició. Res d’això s’ha decidit per part de la cúpula del partit.
Com també seria lògic que qui participa en un govern i entra en desacord profund amb els seus socis, imposi la seva voluntat, o en cas contrari surti del govern. Tampoc aquest és el cas. De manera que tota la teoria de ERC se’n va per terra. Política és pedagogia i no es pot estar a processó i repicant. A la gent els agrada la claredat i la valentia en les posicions de cada partit, però sobretot exigeix coherència i conseqüència. I portem ja massa temps en que ERC no mostra ni una cosa ni l’altra i el resultat és clarament negatiu per a tots i sobretot pel país.
Hem estat anys i anys treballant a tot arreu. Hem estat anys batallant per canviar de govern i aconseguir un govern progressista i d’esquerres. Ara que hi hem arribat és injust i desesperant que es tiri per terra tantes esperances i anhels. El nou Estatut és un magnífic text que permetrà una avenç notable en les aspiracions d’autogovern de Catalunya. Espatllar aquesta oportunitat passarà factura als qui s’hi oposaran . En aquest cas el PP i ERC.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament. Article per la revista Celsona.

 
L’ ASSEMBLEÍSME

En la fugida endavant que protagonitza ERC des de fa un temps i que pot aportar encara unes quantes estranyes novetats més, ha aparegut amb força l’elogi de l’ assembleísme. Es a dir, el sistema de prendre acords o polsar la opinió del partit mitjançant assemblees de militants o simpatitzants, o tots alhora.
A primera vista pot semblar un sistema vàlid i fins i tot més democràtic que altres, però la realitat és ben diferent si tenim en compte els resultats de la nostra història més recent. De fet la major part, per no dir tots, els partits d’esquerres han tingut en algun moment o altre un funcionament assembleari, però només ERC l’ha mantingut tot i els intents fracassats per modificar-lo.
I és que una assemblea pot ser fàcilment manipulable, o influenciada i conduïda cap a determinades posicions amb ben poques persones que tinguin una estratègia ben muntada. Es a dir, en una sala amb un centenar o dos centenars de persones, tant sols n‘hi hagi quatre o cinc disposades a utilitzar adequadament la seva oratòria, arguments més o menys demagògics, populistes o sensibles, pot aconseguir canvis substancials en les previsions inicials.
Fer assemblees de cop i volta, amb temes punyents, complicats o sensibles “en calent” i sense tenir tots els elements a la vista, pot produir decisions fatals pel funcionament i trajectòria del partit. De fet converteix el partit que així funciona en una caixa constant de sorpreses i contradiccions.
Però és que si, a més, les assemblees no estan ben regulades ni controlades en els seus participants, els resultats poden ser paradoxals.
De fet, per les informacions de premsa i altres mitjans de comunicació, hem sabut de que ERC va fer una dotzena de assemblees per tot el territori. En aquestes assemblees hi varen participar militants i alguns simpatitzants, sembla ser en peu d’igualtat. ERC declara tenir 9.000 militants, i en aquesta “consulta – debat- presa de posicionament” sobre la votació de l’ Estatut hi varen assistir al voltant de 1.000. Doncs bé, queda clar que amb només la participació d’un 12% de la seva militància, ERC en el sistema assembleari, ERC va decidir canviar el seu vot i llançar-se a la aventura.
No sembla pas gaire sòlida, la posició presa, en base al pronunciament en assemblees de només aquesta petita porció de representants. I en un tema tant important com aquest sembla estrany no haver exigit un percentatge de participació notablement superior o no haver fet servir un sistema de votació ampli i fàcil d’utilitzar per la major part de la militància.
Però bé cada partit és propietari del seu futur. El que no pot fer és donar lliçons i després no ser conseqüent. En qualsevol dels altres partits una desautorització de la executiva per part de “les bases” comportaria una renúncia als càrrecs . I un trencament d’un pacte de govern comporta la sortida del govern. Aquí ni una cosa ni l’altra. Es una d’aquelles paradoxes que ha sorprès tothom .
Pels qui portem ja un bon grapat d’anys en política no ens ve de nou aquest posicionament d’ ERC. Sovint, hem hagut d’escoltar lliçons ,argumentacions i acusacions per decisions preses pels nostres òrgans de partit, per part dels que ara decideixen el que fa uns pocs dies negaven. I no ens alegrem d’aquesta situació perquè ens perjudica seriosament a tots.
La ciutadania contempla bocabadada un espectacle mai vist . Si política és pedagogia no estem precisament en el bon camí. I s’està espatllant la gran esperança posada en un govern d’esquerres i de progrés que està fent una bona feina, però queda tapada per uns comportaments i decisions presidides per simple estratègia de partit.
Iniciarem la campanya per l’ Estatut i els socialistes explicarem els clars avantatges del nou text, demanant una alta participació i un entusiasta sí, però no podrem obviar que tindrem com ferms opositors al nou autogovern al PP i a ERC. Els resultats i la història passarà comptes.
Joan Roma i Cunill, diputat al Parlament pel PSC.

Tuesday, May 02, 2006

 
COMPLICAT PANORAMA

La decisió presa per ERC respecte la seva posició en el referèndum de l’ Estatut ha acabat de complicar un panorama que ja ho era prou. En aquest cas s’ha tornat a produir el principi de com pitjor,millor. Almenys per alguns que s’agafen la política en termes de competició i de desmarcatge de tot i de tots.
Però, el tema és greu perquè s’estan posant en qüestió tots els principis que han regit la política d’ençà la democràcia recuperada. I tots aquells que imperen en els països de llarga tradició parlamentària.
Es a dir, hi ha un grapat de principis i situacions que no requereixen cap especial pronunciament perquè han estat acceptats per tothom com a regles de funcionament i lògica democràtica.
Veiem-ne els principals. Tot partit de govern ha de donar suport a les iniciatives del propi govern, i li ha de procurar la majoria suficient per tirar-les endavant.
Qualsevol discrepància en el si del govern s’ha de resoldre internament , trobar-hi solució i garantir la seva estabilitat i continuïtat.
Els acords de pacte de govern son d’obligat compliment i suposen la fulla de ruta per tot el temps que duri el propi govern. En aquest cas ,és el Pacte del Tinell.
Si un partit decideix unilateralment no complir amb un dels acords essencials de govern, trenca el pacte.
Si es trenca un pacte de govern, ha d’haver-hi una recomposició per tirar endavant fins l’arribada de les eleccions corresponents.
Podríem donar dos o tres més principis bàsics de funcionament de tot govern de coalició i veuríem que la raonabilitat és evident.
I s’han complert a nivell general en els ajuntaments. I seria lògic el seu compliment a la Generalitat. Si en un ajuntament ,un partit de govern no vota a favor ,en el ple de les ordenances, o en el de pressupostos, se situa fora automàticament. Per pròpia voluntat o per decisió de la resta de components del govern municipal.
Ara i aquí, res de tot això es preveu l’endemà del referèndum de l’ Estatut. Però és que hi ha decisions que son impensables per un partit de govern. Es a dir, mai un partit de govern pot demanar el vot nul, ni el negatiu. Encara menys l’abstenció . Per principi, governar vol dir decidir. I defensar una proposta obliga a votar-hi a favor. I és inimaginable confiar que el resultat serà favorable perquè des de la oposició s’hi votarà a favor.
Què diríem d’un equip de govern municipal en que una part voti en contra del pressupost, o s’abstingui o el declari nul, argumentant que ja s’aprovarà gràcies als vots de la oposició.
Es un greu precedent i un error històric de dimensions difícils de pronosticar però que durarà anys , la posició decidida per ERC. Un partit no pot actuar com ho fan els extraparlamentaris. En un tema essencial ,no pot sortir amb posicions divergents ,sumant vots nuls a d’altres provinents de les situacions més esperpèntiques i antidemocràtiques.
No és fàcil governar, però si una cosa vol la gent son respostes clares. Qui governa, decideix. I si s’està amb uns, s’hi està a les verdes i a les madures. Si en un tema essencial es discrepa, s’hi vota en contra i es passa a la oposició. La coherència en política ha de ser norma prioritària.
L’ Estatut ha provocat un llarg debat sobre què volem els catalans i com ens organitzem, dintre de la realitat espanyola. El resultat el tenim ja a les mans. La proposta que votarem el dia 18 de juny és francament bona. Hi hem dir sí o no. Altres opcions son realment sorprenents,sobretot provinent d’un partit en el govern.
I tanquem el més aviat aquest tema perquè ja només faltava la proposta d’ allargar dues hores l’horari de votació per donar-se compte que el famós seny català deu estar de vacances .
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?