Joan Roma

IMMIGRACIÓ, REALITAT FALSEJADA. Algunes de les grans xifres donades, a meitats de l’any passat, suposaven haver arribat als 8 milions, amb un 16,2 % d’estrangers, la procedència dels quals, es la més dispersa i diversa, mai tinguda. Agradi més o menys, aquesta és la nostra realitat, i res millor per afrontar-la que fer-ho, sense apriorismes , invencions ni falsedats. Em permeto donar el meu punt de vista, després de més de quaranta anys de càrrecs institucionals, com regidor, alcalde i diputat al Parlament, però sobretot, després de prop de vint-i-cinc anys com voluntari de Creu Roja. He compaginat, més ben dit, encara compagino diverses feines amb la de professor de català ( 15 anys) i ara de castellà ( 8 anys), a la comarca del Berguedà. Tres matins a la setmana, em permeten tenir contacte directe, amb un munt de persones, de les més variades procedències. Doncs bé, si algú vol fer planar algun tipus de conflictivitat sobre aquest col·lectiu, que se n’informi, primer, i després haurà de canviar radicalment d’opinió. En el Centre, on exerceixo de voluntari, tenim 54 residents, enviats pels organismes dependents del govern espanyol, en conveni amb les directrius de la UE. Va néixer en el moment de la crisi de Síria, i tot seguit va anar rebent persones d’arreu del món , on hi ha crisis de tota mena. Es habitual, tenir entre deu i quinze nacionalitats diferents. Lògicament, els més nombrosos provenen d’Ucraïna, però el mapa és molt ampli: Afganistan, Azerbayan, Geòrgia, Rússia, Senegal, Mali, Burkina Faso, Guinea Conakry, Somàlia, Congo, a més d’altres de Llatinoamèrica. Més de 600, han passat pel centre, en aquests vuit anys, amb estades que van d’uns pocs mesos a prop d’un any, en funció dels tràmits i gestions, previs a trobar feina i habitatge. A tots, se’ls imparteixen classes de castellà, que poden compaginar amb altres de català. En aquests més de vint anys, he pogut comprovar la constant de tots ells /elles: han vingut en condicions molt precàries, per tota mena de mitjans, i la immensa majoria, no tenen cap possibilitat ni voluntat de tornar als seus països. L’excepció és Ucraïna que toca esperar com evoluciona la guerra i el seu final. Dit això, qui vulgui barrejar immigració, per qüestions bèl·liques, polítiques, o de fam i misèria, amb la conflictivitat, que se n’oblidi, perquè si una cosa volen tots els vinguts, és passar desapercebuts, immersos en la preparació per integrar-se el millor possible. Una part, han demanat asil. Pocs el tindran, perquè Espanya és molt restrictiva en aquesta concessió, però, en funció de procedències i realitats, se’ls tramitarà i el rebran, si la petició està fonamentada. Casos com Ucraïna o Afganistan, son molt clars, però hi ha guerres en multitud de països, a les quals se’ls dona, el nom de conflictes bèl·lics. Això, complica la tramitació. Amb tot, hi ha una altra via d’integració, anomenada per “arrelament social”, en la qual trobar un contracte, i tenir l’expedient net i polit, és essencial, de manera que cap dels vinguts té cap intenció d’estroncar la seva vida futura, per haver comès el més mínim dels delictes. Tots miren cap endavant, pensant el que han deixat enrere, i sobretot a qui han deixat a casa seva. He vist immigrants, amb ajudes de 500 o 600 euros que n’envien 300 a casa, i aconsegueixen sobreviure amb la resta. Aquí tenen clar que els papers son fonamentals, i fan tot el necessari per aconseguir-los. Àvids de feina, segueixen els cursos d’idioma, amb la millor de les predisposicions per a poder anar a cursos de formació, i sortir al mercat de treball. Aquests, son els més fervents dels treballadors, disposats a treballar en els torns de nit, o de caps de setmana i festes, i en àmbits abandonats pels del país. Treballadors que han obtingut la titulació de soldadors, instal·ladors, manobres, jardiners, treballadors de plataformes d’alimentació, ajudants de cuina, ajudants de neteja, de residències de la tercera edat, o directament en treballs de ramaderia, etc. Magnífics treballadors, que son conscients de la immensa sort, de tenir feina i habitatge, guanyant uns diners que els permetran enviar una part a casa, per sostenir pares, avis, o a la pròpia dona i fills, amb esperança que un dia puguin venir aquí. El que ara veiem en aquests col·lectius, és ben poc diferent al que vam fer els catalans / espanyols, 50 o 60 anys enrere, quan ens vam repartir per tot el món. Vull recordar que els anys 60, teníem prop de 3 milions d’espanyols, en una desena de països, dels quals més de mig milió eren catalans. Jo mateix, en vaig ser un a Suïssa, on hi havia 300.000 espanyols, dels quals uns 20.000 procedíem de Catalunya. Arreu, ningú ens prenia per conflictius, ni ens assimilaven a la delinqüència. Aquí, doncs, siguem prudents i sobretot realistes. Necessitem 5 milions d’immigrants, arreu d’Espanya, en els propers anys, per a poder cobrir les places de treball indispensables. Siguem-ne conscients i no ens deixem emportar per discursos, i posicionaments, que no tenen cap altre ànim que falsejar la realitat, per a finalitats polítiques, clarament populistes. Tinguem-ho clar.

CATALUÑA: QUE UNAS ILEGALIDADES, NO OCULTEN OTRAS. Poco a poco, se van conociendo algunas de las interioridades de las acciones y actuaciones del gobierno de Mariano Rajoy, durante los años del proceso independentista catalán. Los que conocemos a Jorge Fernández Díaz, no nos sorprenden, algunas de las informaciones que van saliendo a la luz pública. Cuando se nombra a un “iluminado” para un puesto tan delicado, como el Ministerio del Interior, hemos de estar dispuestos a ver y escuchar cosas, muy poco edificantes. Pongo este adjetivo, para no usar otros, mucho más contundentes. Tampoco su sucesor, J.I Zoido, mejoró las actuaciones del Ministerio. Al contrario, tomó varias iniciativas que empeoraron, y mucho, la situación interna, en Cataluña. La decisión de enviar a Policía Nacional y Guardia Civil, en plena votación de la consulta independentista del 1-O de 2017, fue un desastre. Dio los argumentos y las imágenes que tanto anhelaban los partidos independentistas, para enviar a todo el mundo. El daño provocado fue inmenso y ha dado munición al independentismo, hasta nuestros días. Aquellas acciones y actuaciones, todavía pesan en la política actual, porque no se resolvieron ni se castigaron. Que ahora vaya saliendo en fascículos, en notas, en grabaciones o en filtraciones interesadas, por unos u otros, complican la resolución del problema, derivado de aquellos tiempos. Es más, hay un claro intento, por parte de los partidos independentistas de justificar todo lo llevado a cabo, en base a este “juego sucio” de los gobiernos de M. Rajoy. Y, hay que ser favorable a descubrir y penalizar todas las ilegalidades, llevadas a cabo, por supuestos servidores del Estado, pero sin permitir que unas ilegalidades, tapen otras, ejecutadas por los independentistas. Este riesgo, a día de hoy, es perfectamente posible porque hay gran interés, en llevarlo a cabo. El argumento es muy sencillo: “la pérfida España, con sus cloacas del Estado, actuaron contra los pobres independentistas que no tuvieron otra salida, que emprender todas las acciones posibles, para liberarse del yugo central “. No, no, no confundamos a los ciudadanos y pongamos cada cosa en su sitio. Hubo graves ilegalidades, por parte de algunos servidores del Estado y hubo gravísimas acciones del lado independentista. Por parte del Estado, sobretodo, hubo mediocridad, mala gestión e inutilidad. Ahora, también vamos viendo, presuntas graves acciones y actuaciones que deben ser investigadas y llevadas ante los tribunales. A todos, nos interesa separar el grano de la paja. Que paguen los responsables directos, para evitar una especie de juicio general, a la existencia y actuación del Estado, en su conjunto. Dicho esto, volvamos a Cataluña y su embate contra el estado de derecho. Aquí, hubo un claro intento, de romper con la democracia, instituyendo un régimen autoritario, con el nombramiento directo de todo un nuevo estamento judicial, y consecuentemente la vulneración del Estatuto de Autonomía y la Constitución. Quien estudie las sesiones del 6 y 7 de septiembre de 2017, verá la decisión de forzar el Reglamento del Parlamento de Cataluña, imponiendo con 72 diputados lo que solo podía llevar a cabo una mayoría de dos tercios (90 diputados). Y, ya puestos, cambiar las reglas de juego e imponer unas leyes de ruptura de la legalidad vigente, por otra, hecha a su medida, obviando y anulando los derechos del conjunto de los ciudadanos de Cataluña. La inmensa gravedad de los hechos de aquellas sesiones, no se puede borrar ni hacer olvidar por muchos hechos que aparezcan en el otro ámbito de la confrontación: el gobierno central. Es muy importante separar unos hechos de los otros porque todos son graves y no pueden justificar, ninguno. A esto me refiero cuando apelo a que nadie quiera tapar la gravedad de lo ocurrido en Cataluña, con otros hechos, llevados a cabo por la parte central. Esperemos acontecimientos y sobretodo, se haga con claridad, transparencia y contundencia.

CITES PRÈVIES, CITES IMPOSSIBLES. Si una mala cosa ens ha quedat de la pandèmia, és la necessitat de concertar cites prèvies, en un gran nombre de llocs i moments. A dia d’avui, no té cap justificació mantenir aquesta mesura, en la majoria de llocs on es manté l’obligació. Hi ha clars abusos que compliquen enormement la vida d’usuaris, consumidors i clients. Només cal fer algunes proves per a verificar aquesta situació. El primer gran problema és tenir contacte amb algú que t’atengui. Per aconseguir-ho, caldrà fer dues, tres, cinc o deu trucades. Perquè? Moltes vegades per col·lapse del sistema, o per disposar d’una o dues persones per atendre, tot i les desenes de trucades que es reben cada dia. O, simplement perquè el personal se n’ha cansat i ha decidit deixar despenjat l’aparell. Sigui quina sigui la causa, les conseqüències son greus i no veig cap solució adient, a l’horitzó. S’ha acordat així, i ningú s’atreveix a posar-hi remei. I, tanmateix s’ha de fer, i quan més aviat, millor. Té lògica quan es tracta d’establir visites concertades amb prou de temps com per fer les previsions oportunes: consultoris mèdics, hospitals, agències tècniques, etc, però no en la resta de casos. I el pitjor, son els extraordinaris filtres per evitar la presència d’usuaris o clients. Darrerament he fet algunes gestions per a d’altres persones, i la resposta és escandalosa, fins el punt d’haver d’amenaçar amb denúncies, queixes oficials, o mitjançant articles , per aconseguir ser atès. Increïble, però cert. I, no solament això, és que darrere moltes cites s’hi amaguen restriccions de tota mena per evitar atendre com cal. Poso algun exemple: en cites a bancs, no es poden fer diverses gestions seguides. No, no, cal una cita prèvia per a cadascun dels tràmits. No admeten disposar d’una atenció personalitzada, per resoldre en una sola visita diverses qüestions. S’ha acabat el servei plural. Ara, de gota en gota, fins esgotar el personal. Hi ha queixes però no solucions. Portem dos anys d’abusos clars, que han permès retallades brutals en personal i oficines. Parlo ara dels bancs, però hem d’afegir-hi tots aquells altres serveis dels quals abans gaudíem sense passar pels filtres de les cites prèvies. El retorn a la normalitat ha de ser possible i viable, però per això cal ser defensats per qui en té l’obligació. Per una banda les institucions: municipals, autonòmiques o central, i per altra, les associacions de consumidors, de defensa del client, etc. El que no és de rebut és passar hores buscant contacte i quan s’aconsegueix haver de seguir instruccions que ni tècnics en la matèria comprenen o poden seguir. Finalment, constatar com son ateses moltes de les persones, dona per protestar als més alts nivells. Hem d’exigir trencar aquest maleït cercle viciós, en el que estem arran la pandèmia. Ara, res ho justifica.

IMMIGRACIÓ, DE QUÈ PARLA AQUESTA GENT ? Res més perjudicial que fer cas d’opinions, propostes i decisions, de procedències mal informades, tergiversades o directament falsejades, per aconseguir finalitats polítiques de caire totalment populista. La ignorància és agosarada, la ignorància lligada a la mala fe, produeix efectes destructius. Arran la immersió de Junts, en el tema de la immigració, em poso les mans al cap quan escolto explicacions i descripcions del fenomen immigratori que res tenen a veure amb la realitat. Uns quants “savis” de Junts, s’han posat a parlar i pontificar sobre un tema molt delicat, que requereix profunds coneixements, abans d’emetre opinió, i sobretot decisió. He estat immigrant, durant set anys a Suïssa, quan Espanya tenia tres milions de ciutadans, repartits per una desena de països. D’aquests tres, aproximadament mig milió, érem catalans. Mai, en cap dels països de rebuda ( França, Alemanya, Suïssa, Gran Bretanya, Mèxic, Argentina, Xile...)se’ns va considerar persones conflictives i encara menys lligades a la delinqüència. Qui son aquests que ara i aquí, ho fan amb els immigrants que rebem ? De què parla aquesta gent? Com gosen fer planar dubtes i culpabilitats sobre col•lectius que han suat sang i llàgrimes per fugir dels seus països, per trobar pau i feina, aquí. Aviat farà vint-i-cinc anys que dedico una part del meu temps, a la immigració. Primer, uns quinze anys com professor voluntari de català, per a immigrants, en general. I ara, vuit anys més, com professor de castellà, en el Centre de Protecció Internacional de Berga. Sempre actuant sota mandat de la Creu Roja. He conegut i tractat no menys de sis o set-centes persones de les més diverses procedències: Síria, Ucraïna, Afganistan, Rússia, Geòrgia, Azerbayan, Senegal, Mali, Burkina Faso, Guinea Conakry, Congo, Kenia...puc assegurar que si una cosa tenen com prioritat és passar desapercebuts, aprofitar totes les oportunitats d’aprendre idiomes ( castellà i català), entrar en cursos de formació, per a tot seguit trobar feina i pis, i així poder enviar ajuda als qui van deixar a casa seva. La immensa majoria té clar que ja no podrà tornar, de manera que el gran objectiu és tenir papers, i fer vida activa i tranquil•la aquí. Vol dir formar-se i treballar en multitud de feines que els d’aquí no volen. Es així com es completen torns de nit, de caps de setmana i festes, amb immigrants que han obtingut titulacions de soldadors, manobres, netejadors, ajudants de cuina, de residències de gent gran, de cases de pagès, de jardineria, de granges.... Espanya i amb ella Catalunya, necessita cinc milions d’immigrants, per a poder cobrir les necessitats bàsiques de les indústries i serveis. Els qui han arribat i els que vindran, volen feina i tranquil•litat. I per tenir papers hi ha la via destinada als refugiats, una petita minoria, i la de l’arrelament social, que precisa de contracte i de tenir l’expedient net i polit. Posar en perill aquest futur és la darrera de les coses que farien. Ningú, vulgui barrejar immigració amb delinqüència perquè no ho aconseguirà. Es més, es farà mereixedor del més gran dels menyspreus pel mal que causen i perquè els qui vam marxar, els hi recordarem el deute que tenim amb els països receptors que ens van tractar amb respecte i honor. No permetrem que uns populistes sense escrúpols posin en perill la convivència i integració.

PER QUÈ NO S’HAN DRAGAT ELS EMBASSAMENTS ? Tots els governs han de saber actuar, en tot lloc i moment, per molt greus siguin les circumstàncies. A vegades, fins i tot, de temes negatius poden sortir-ne , resultats positius, o almenys aspectes que poden millorar els resultats, una vegada hagi passat l’emergència. Fa uns mesos, vaig advertir diversos organismes i institucions, de l’oportunitat que donava la sequera per a procedir a dragar tots els embassaments de Catalunya. Tenir gairebé la totalitat dels pantans en cotes moltes baixes, permetria treure centenars de milers de m3 de terres, graves i sorres, dels espais ,no ocupats per l’aigua. No parlo de dragar la totalitat d’un embassament, sinó de la part terrestre, a distància de la part que ocupa l’aigua amb els seus fangs. Una cosa és treure graves, sorra i terres, altra cosa és remoure el fang, amb tot el que suposa de turbulència a l’aigua i la necessitat d’utilitzar maquinària molt especialitzada. Segons les darreres dades de l’ACA ( Agència Catalana de l’Aigua), tenim la major part dels embassaments en una situació mai vista. Poso alguns exemples: La Baells un 21,27%, La Llosa del Cavall 17,24%, Sau 5,21 %, Susqueda 21,17%, Rialb 28,95%, Siurana 3,37%, Guiamets 5,31%, Riudecanyes 2,95%. Passo dues vegades cada dia, pel viaducte de La Baells, i puc veure la immensa superfície, no coberta per l’aigua , quan pujo cap a Guardiola o Bagà. Encara recordo l’aprofitament de terres, graves i sorra, feta vint o vint-i-cinc anys enrere, i em demano com és possible que l’actual Govern no hagi emprès una convocatòria general, per a extreure centenars de milers de m3, de tots i cadascun dels embassaments del país. Portem mesos en aquesta situació. Tants, com per a poder redactar les bases d’una convocatòria urgent, per a adjudicar l’extracció de tots aquests materials. Amb quin destí ? Doncs, son materials apreciats i necessaris per a les grans obres de construcció, per una banda, i pel fet de que treure aquests materials, permet encabir molta més aigua. No cal ser cap gran expert en la matèria per a saber que cada any, l’aigua aporta terra, grava i sorra, procedent de les muntanyes quan plou. Poc a poc, tots els embassaments ,van perdent una part de la seva cabuda, per fer lloc a totes aquestes aportacions, de manera que si ara mesuréssim l’aigua que pot embassar cada pantà de ben segur hi hauria una merma important, per culpa d’aquests materials. Així doncs, no acabo d’entendre com no s’ha aprofitat aquesta llarga sequera per fer deures, no solament d’anar a buscar més aigua, d’allà on sigui, sinó també de buidar els pantans de materials, perquè quan torni a ploure tinguin més espai per emmagatzemar-la. I com més tardi a ploure, més temps dona, per fer aquesta feina. En fi, governar, vol dir estar atent a tot el que repercuteix en el dia a dia, i a vegades, fer el que no estava previst. Dels contratemps, se n’ha de sortir amb la lliçó apresa de cara el futur. Portem molts anys en que el Govern no ha fet els deures en matèria de noves aportacions d’aigua. Ara, hi afegeixo un altre deure no fet, com el de netejar els embassaments per ampliar la seva capacitat.

MASSA FRONTS OBERTS. No queda clar si l’elecció de Pere Aragonés, com a candidat d’ERC, a les futures eleccions al Parlament és fruit del nerviosisme o d’una planificació derivada del llarg procés que patirà l’execució de la llei d’amnistia. Semblava clar un enfrontament entre Oriol Junqueras i Pere Aragonés, per la candidatura, però la inhabilitació de Junqueras, pot anar per llarg, de manera que toca resignar-se. Hi ha però una altra opinió sobre el tema, i és el possible avançament de les eleccions al Parlament, degut a imponderables que van apareixent, cada dia que passa, i que pot complicar, i molt, uns bons resultats a ERC. En els tres anys de Govern, no hi ha cap gran projecte, cap gran decisió que hagi marcat aquest període. Estem davant una acció de Govern, plana, poc substancial, i sobretot marcada per un gran nombre de fronts oberts, sense emprendre mesures adients i contundents per resoldre’ls. Si una cosa es demana a un govern és saber entomar els temes, i ser capaç de portar-hi l’adequada solució. No és el cas. Veiem-ne uns quants. El greu problema de la sequera no el podem imputar a l’acció de govern, però sí no haver estat atents a les derivades que comporta la crisi climàtica. Fa anys que veiem l’escassetat de pluges, tocava, doncs, emprendre mesures en totes direccions. I no solament les més urgents, sinó fent previsions a mitjà i llarg termini. Una nova dessaladora no s’improvisa ni es resol només amb diner, ha d’haver-hi un molt llarg procés que alguns situen entre els 6 i els 8 anys, fins a tenir-la, en funcionament. El dia 1 de febrer es posaran en funcionament les mesures previstes pel Govern. Seran molt dures i molt complicades de complir, perquè hi ha àmbits i sectors no prou estudiats ni programats com perquè no acabin en sancions. Penso ara en el món pagès i ramader, però n’hi ha d’altres. Aquesta prova de foc, posarà tot el país en tensió, i s’ha de veure com entoma el Govern, les conseqüències. Si la sequera és el principal maldecap, en tenim d’altres, derivats de l’informe Pisa, en matèria d’ensenyament. No hi ha una resposta clara i decidida per part del Govern, i s’ha traspassat el tema a una comissió d’experts, que dona més la impressió de voler guanyar temps que no pas resoldre el tema. En Sanitat, el país continua tenint 400 municipis petits, amb serveis mínims, tant mínims que en alguns casos, no arriben per manca de professionals . Ha esdevingut habitual tenir un matí o una tarda de servei mèdic, quan abans de la pandèmia , era de tres a la setmana. I si mirem serveis de pediatria, llevadora i altres, han quedat suprimits o traslladats a la capital de comarca. En grans obres d’infraestructura, equipaments i serveis, no hi ha cap canvi substancial , demostració de falta de capacitat de gestió i sobretot de decisió. Com es pot tenir en situació d’espera, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona ? Com es poden tenir sense data, nombroses obres en carreteres, col•lapsades cada setmana? Com pot ser que a finals de gener, no tinguem pressupost 2024 ? Massa fronts oberts, que poden portar a convocar eleccions, a la vista que les coses no solament no milloraran sinó poden empitjorar. Aviat ho sabrem.

LUCHA FRATRICIDA EN EL INDEPENDENTISMO. Los que nos mantuvimos fieles a las leyes vigentes, antes, durante y después del proceso, no nos sorprende la lucha fratricida entre ERC y Junts, con la CUP de espectador y Alianza Catalana, preparándose para entrar en el Parlamento, en cuanto se convoquen las próximas elecciones. Queda todavía por decidir qué hará la ANC (Asamblea Nacional de Cataluña). Según cómo evolucionen las cosas podría haber cinco partidos, disputándose el espacio independentista. Un espacio menguante que se reduce a cada nueva elección, hasta llegar a menos de un millón, en las pasadas elecciones generales. Es importante dar a conocer las cifras porque la impresión, a nivel general, es equívoca. Son muchos los españoles que imaginan unos partidos independentistas, potentes y muy bien posicionados para emprender nuevos embates contra la “pérfida España”. No, no, seamos realistas y pongamos las cosas en su sitio. Cataluña ha llegado a los 8 millones de habitantes, la cifra más alta de la historia. Su composición es muy variada y plural, con una presencia de un 16,2 % de extranjeros, procedentes de más de 120 países. Poco a poco se van integrando, y van entrando en las diversas fórmulas de participación política. Los procedentes de la UE, pueden votar en las municipales y las europeas. Y los que obtienen la nacionalidad, se convierten en ciudadanos con todos los derechos de acción y participación. La realidad catalana siempre ha sido plural, pero ahora, lo es más que nunca y por mucho que los independentistas quieran vender otra cosa, es inimaginable volver a los años del proceso. Y sí, van pidiendo un referéndum de autodeterminación para demostrar que están en lo de siempre, pero nadie se lo cree. Llegados aquí, quisiera hacer un alto en el camino, para imaginar qué habría pasado si el proceso hubiese tenido éxito. ¿Alguien se imagina dónde estaríamos? Salidos de España, fuera de la UE, y con unos dirigentes increíblemente torpes e indocumentados. Ya sé que estamos en historia ficción, pero hay que hacer pedagogía y explicar a la gente, que tenemos en el gobierno catalán y en el Parlamento de Cataluña, a los herederos directos de los que impulsaron el proceso. No son mejores ni mejor preparados. Esto me lleva a constatar la enorme mediocridad que impera y que produce respuestas infantiles a retos muy serios. Escuchar debates en el Congreso y el Senado, en los cuales los representantes de Junts y ERC, en vez de hablar del tema, se dedican a criticar al otro, es una muestra de su debilidad. No hay “sentido de Estado”, ni tan solo “vergüenza ajena”. Actúan para un reducido grupo de fieles, para justificar su presencia en Madrid. Habrá quien crea que su actividad en Cataluña cambia radicalmente. No, no, tampoco. Los debates en el Parlamento, son de similar altura con ataques furibundos contra cualquier iniciativa del gobierno. No hay posibilidad de entendimiento y nada predice pensar en cambios substanciales de relación, en los próximos meses o años. Por si esto no fuera poco, hay elementos en el horizonte que pueden empeorar la situación. En una pequeña ciudad de la provincia de Gerona, ganó las elecciones municipales, Alianza Catalana, con Silvia Orriols ( Ripoll) al frente. Una formación claramente situada en la extrema derecha, pero de raíz catalana. Junts entró en pánico. No solo por la pérdida de su alcaldía, sino por entender que este partido ha venido para quedarse. Y si al principio dijo que su objetivo era el mundo municipal, ha cambiado para dirigir su mirada hacia el Parlamento. Se da por segura su presencia en las próximas elecciones autonómicas, con propuestas que entrarán en colisión con las de Junts. Ganar algunos votos y tener presencia en el Parlamento puede suponer echar por tierra el objetivo de Junts, de ganar a ERC. Hay otro peligro de la mano de la ANC, que también plantea presentar candidatura, vista la incapacidad o la traición de Junts i ERC, de no atacar por tierra, mar y aire a Pedro Sánchez. Consideran que con su presencia en el Parlamento podrían imponer otra hoja de ruta que llevara realmente a la independencia. Ahora, tienen claro que tanto unos como otros se han situado en la autonomía. Como podemos ver, nadie piense en Cataluña como un territorio dominado por el independentismo. Tuvo un acceso de fiebre durante los años del proceso, con multitud de embates, promesas, y acciones ilegales, que han pasado a formar parte de nuestro pasado más penoso. Estamos en otra etapa, dedicada a los radicalismos extremos. Bien, pronto veremos dónde los pone el voto de los ciudadanos, y no tengo ninguna duda, en que retornará el “seny “perdido, para girar página y emprender el camino de los objetivos deseados. Siempre dentro de la Constitución, dentro de España y de la UE.

NOTES SOBRE L’ESTATUT DE MUNICIPIS RURALS. He fet una segona lectura a l’Avantprojecte de Llei de l’Estatut de Municipis Rurals, i reitero el que vaig dir, dies enrere, en motiu de la primera lectura. La música sona bé, però s’ha de posar lletra més detallada i concreta. Els 591 municipis que entren en la futura Llei, necessiten concrecions a temes molt rellevants per a la supervivència del món rural. En vaig posar algunes, en un article anterior, ara enumero unes quantes, per fer més visibles alguns dels grans problemes quotidians. Comencem pels més bàsics i elementals. Si és obligatori disposar d’un secretari – interventor, no pot ser que aquesta obligació, a dia d’avui, esdevingui un impossible per la manca de professionals. Ha d’haver-hi un acord entre Govern central i Generalitat, per a garantir la dotació d’aquesta figura en tots i cadascun dels ajuntaments de Catalunya, i molt especialment en els més petits. Aquests, ni que sigui un dia a la setmana, han de comptar amb un secretari - interventor, acompanyat d’un administratiu /tiva. Una altra dotació de personal indispensable per a poder dur a terme les tasques municipals, es que els consells comarcals o les diputacions, disposin d’arquitectes i enginyers, en tant que funcionaris, que un dia al mes, puguin prestar serveis a cadascun dels municipis que ho necessitin. Pel que fa comptabilitat municipal. Ha d’haver-hi un acord entre Govern Central i Generalitat, per tal que tots aquells ajuntaments que no superin el milió o milió i mig, de pressupost ordinari, s’acullin a un sistema abreujat i reduït d’elaboració, tramitació i execució. S’ha de modificar substancialment la realitat actual. En totes les convocatòries d’ajuts de la Generalitat, hi ha de figurar un apartat destinat als municipis rurals, en el qual es simplifiquin tràmits i gestions per a poder-hi accedir. En la majoria de convocatòries, ha de ser possible arribar fins el 95% de finançament de les accions i actuacions. En el món rural, el manteniment i millora de la xarxa de camins, és de vital importància. Tot i les millores dels darrers anys, pel que fa a concedir ajuts als Consells Comarcals, per a destinar-los als municipis de la seva comarca, el sistema hauria de ser modificat per un altre totalment transparent i efectiu. Ens els pressupostos de la Generalitat, hauria de figurar una partida, destinada a concedir un ajut a cada Ajuntament, a raó de 500 euros / km2 de terme municipal. Aquesta és una xifra orientativa, que pot ser modificada, en funció de les propostes i debats que es puguin produir, però resoldria la precarietat i incerteses actuals. En aquesta matèria com en altres, poder planificar a curt, mitjà i llarg termini és molt important. Considero que el paper dels consells comarcals hauria de ser modificat, a favor de la seva reconversió en Mancomunitats de serveis, destinades a agrupar i gestionar serveis municipals, de la manera més directa i eficient, saltant els límits comarcals que en molts casos, son artificials i poc adequats per a la prestació de molts serveis. En matèria de contractacions de serveis i petites inversions, cal modificar l’actual sistema, molt poc adequat per a la realitat de pobles petits, degut a la inexistència d’empreses disponibles. S’ha de buscar un nou sistema, més ràpid i eficient. Pel que fa urbanisme, s’han d’abreujar i modificar algunes tramitacions, especialment en sol no urbà, per tal de fer possible la realització de peticiones procedents de l’àmbit agrícola – ramader, i que ara no troben sortida. I, vista la problemàtica de l’habitatge, en el món rural, el Govern hauria de contemplar diverses convocatòries d’ajuts, destinats a l’adquisició de cases antigues, dintre i fora dels nuclis urbans, per tal de poder-les rehabilitar i destinar a lloguer social. Aquests ajuts, haurien de poder arribar al 100% de l’import d’adquisició, així com a cobrir la totalitat del cost de rehabilitació i adequació. Es possible que algunes d’aquests mesures, es consideri hagin d’anar fora de la Llei. En tot cas ni que sigui en el preàmbul, estaria bé formular-les com a propòsit per a dur-les a terme, de la manera que es consideri oportuna.

EL GOVERN, EXECUTA UN 62% DE LES INVERSIONS. Durant anys, tant ERC com Junts, han recriminat al Govern central la baixa execució de les inversions previstes en els pressupostos generals. Era una manera d’acusar al Govern central d’incompliment generalitzat dels compromisos contrets i de no generar confiança davant qualsevol proposta de pacte. Ara, acabem de conèixer, el grau d’execució de les inversions, previstes en els pressupostos de la Generalitat, per a 2023. Concretament, a finals de novembre, s’havia executat un 62%. Podem pressuposar, a falta d’aquesta dada, que pot haver arribat a un 65 o 66%, a finals d’any. Dos terços del total. No està malament, però estem lluny del 100%. Parlem dels pressupostos de la Generalitat, no del Govern Central. Què hem de dir davant aquesta xifra ? Que ERC hauria de reconèixer la falsedat de les seves acusacions i que és molt fàcil des de l’oposició criticar al govern, però que quan s’està en el govern les coses son molt més complicades. De moment, només hem escoltat, silenci. Cap autocrítica, cap explicació, cap renúncia ni destitució. De totes maneres, tinguem-ho en compte, quan comenci la campanya electoral. I és que governar és molt més complicat que estar a l’oposició. ERC ,està provant la seva medicina i porta molts mesos en que l’acció de governar topa amb múltiples entrebancs. Uns per incapacitat manifesta, altres, degut a la complexitat del sistema de convocatòries, adjudicacions i execucions. Mai, des dels inicis de l’etapa democràtica, havíem tingut tantes gestions i tràmits per a contractar infraestructures, equipaments i serveis. Aquesta complexitat, fruit d’una burocràcia exagerada, justificada per evitar possibles casos de corrupció, complica enormement el compliment dels compromisos pressupostaris. I això tant val per les inversions estatals, com autonòmiques o municipals. Tothom va amb retard, tothom es queixa dels mateixos problemes. D’aquí que sigui important donar a conèixer el grau d’execució de cada administració per tirar per terra les acusacions fetes. El Govern central, compleix, i va al ritme màxim que li permet la normativa vigent. Just és que ERC ho reconegui i deixi de criticar el que ella mateixa incompleix. No hi ha res tant clar i transparent com els números, i aquests indiquen falta d’agilitat i eficàcia. Dit això, ha d’haver-hi un pacte, al més alt nivell, per abreujar determinades gestions i tramitacions. A dia d’avui, podem dir que es necessita un any per a redactar, aprovar i publicar un projecte. Un altre any per a convocar, contractar i adjudicar la inversió. I un o dos anys per executar-la, sempre que no es tracti d’una obra de grans dimensions. Aquests passos es mengen tot un mandat o una legislatura, i qualsevol entrebanc la fa saltar , fora dels quatre anys. No és just ni eficient. S’ha de trobar la via per abreujar, mantenint les garanties de rigor i lluita contra la corrupció. Mentrestant, ningú vulgui buscar la palla a l’ull aliè, perquè veurà que té una biga en el propi.

VIGILÀNCIA I CIVISME, COSA DE TOTS. Potser per deformació professional, pels anys al capdavant d’un ajuntament o per haver viscut uns anys a Suïssa, o simplement per l’educació rebuda, procuro aportar el meu gra de sorra en matèria de vigilància i civisme, en tot lloc i moment. Evitar que algun gos empaiti ànecs a l’estany de Puigcerdà, o que no juguin amb el gel de l’estany, passejant pel damunt; tancar una aixeta oberta a la Rambla del Carme de Vic; posar dretes unes tanques caigudes, a la zona esportiva de Llívia; recollir un parell de llaunes de la Rambla de Terrassa, o avisar d’un cartell caigut a la catedral de La Seu d’Urgell, son coses que tots i cadascun de nosaltres podem fer, quan visitem pobles i ciutats. Tenim un problema greu en matèria d’incivisme, sobretot quan es transforma en vandalisme. Us faríeu creus de l’enorme cost que suposa per a tots i cadascun dels ajuntaments del país, però també per a tota mena d’activitats, empreses, i espais privats. En alguns ,hi ha simple indolència, pensant que un simple gest, no comporta cap alteració de la vida quotidiana. Ho veiem quan multitud de fumadors, llencen la burilla, en qualsevol lloc. O quan es llencen ampolles o llaunes. Algunes a terra directament, altres, deixades en espais públics com jardineres, bancs, jardins... Si això ja és preocupant perquè on n’hi ha una, n’apareixen vuit o deu, al cap d’hores, encara ho és més quan es pretenen no siguin vistes i es llencen darrere arbustos, monuments, o llocs semblants. I ja és un clàssic, altament preocupant, la proliferació de propietaris de gossos que no tenen assumides les obligacions que comporta. Ara, ja és obligatori, arreu del país portar els gossos lligats. Doncs bé, queda molt per fer, i sense la col·laboració i participació de tothom, no ens en sortirem. Toca avisar els propietaris, i toca exigir-los la neteja ,si el gos ha fet les seves necessitats majors. Aquest, és un dels grans reptes dels propers temps si volem conservar l’espai públic, com espai per a tots. No és fàcil aquesta actuació de ciutadà vigilant, perquè hi ha qui reacciona amablement i qui ho fa descaradament, però si cada dia es troben amb algú que els recorda la normativa, potser al final compliran o decidiran que tenir un gos, és més complicat del que semblava. Paraules majors, ja suposa l’enorme fenomen de les guixades, grafits i grans pintades en multitud d’indrets, començant per mitjans de transport públic, sobretot trens. Fan llàstima i ens costen una fortuna cada any. En aquest tema, i en els directament lligats al vandalisme, cal implantar càmeres de vigilància, i perseguir els seus autors, amb càstigs, proporcionals als danys causats. En el conjunt de Catalunya, parlem de molts milions d’euros a l’any, per a reparar els desperfectes, i recuperar la normalitat. Es lògic, paguin amb diners o amb obres socials, la neteja i reparació. De totes maneres, reitero la importància i la necessitat d’ajudar i col·laborar, en tot lloc i moment, de tots, arreu del país. Per molts policies i vigilants que es tinguin, no es pot ser a tot arreu. La suma de tots plegats, segur pot frenar, de manera important la protecció de l’entorn general.

IMMIGRACIÓ, REALITAT FALSEJADA. Algunes de les grans xifres donades, a meitats de l’any passat, suposaven haver arribat als 8 milions, amb un 16,2 % d’estrangers, la procedència dels quals, es la més dispersa i diversa, mai tinguda. Agradi més o menys, aquesta és la nostra realitat, i res millor per afrontar-la que fer-ho, sense apriorismes , invencions ni falsedats. Em permeto donar el meu punt de vista, després de més de quaranta anys de càrrecs institucionals, com regidor, alcalde i diputat al Parlament, però sobretot, després de prop de vint-i-cinc anys com voluntari de Creu Roja. He compaginat, més ben dit, encara compagino diverses feines amb la de professor de català ( 15 anys) i ara de castellà ( 8 anys), a la comarca del Berguedà. Tres matins a la setmana, em permeten tenir contacte directe, amb un munt de persones, de les més variades procedències. Doncs bé, si algú vol fer planar algun tipus de conflictivitat sobre aquest col•lectiu, que se n’informi, primer, i després haurà de canviar radicalment d’opinió. En el Centre, on exerceixo de voluntari, tenim 54 residents, enviats pels organismes dependents del govern espanyol, en conveni amb les directrius de la UE. Va néixer en el moment de la crisi de Síria, i tot seguit va anar rebent persones d’arreu del món , on hi ha crisis de tota mena. Es habitual, tenir entre deu i quinze nacionalitats diferents. Lògicament, els més nombrosos provenen d’Ucraïna, però el mapa és molt ampli: Afganistan, Azerbayan, Geòrgia, Rússia, Senegal, Mali, Burkina Faso, Guinea Conakry, Somàlia, Congo, a més d’altres de Llatinoamèrica. Més de 600, han passat pel centre, en aquests vuit anys, amb estades que van d’uns pocs mesos a prop d’un any, en funció dels tràmits i gestions, previs a trobar feina i habitatge. A tots, se’ls imparteixen classes de castellà, que poden compaginar amb altres de català. En aquests més de vint anys, he pogut comprovar la constant de tots ells /elles: han vingut en condicions molt precàries, per tota mena de mitjans, i la immensa majoria, no tenen cap possibilitat ni voluntat de tornar als seus països. L’excepció és Ucraïna que toca esperar com evoluciona la guerra i el seu final. Dit això, qui vulgui barrejar immigració, per qüestions bèl•liques, polítiques, o de fam i misèria, amb la conflictivitat, que se n’oblidi, perquè si una cosa volen tots els vinguts, és passar desapercebuts, immersos en la preparació per integrar-se el millor possible. Una part, han demanat asil. Pocs el tindran, perquè Espanya és molt restrictiva en aquesta concessió, però, en funció de procedències i realitats, se’ls tramitarà i el rebran, si la petició està fonamentada. Casos com Ucraïna o Afganistan, son molt clars, però hi ha guerres en multitud de països, a les quals se’ls dona, el nom de conflictes bèl•lics. Això, complica la tramitació. Amb tot, hi ha una altra via d’integració, anomenada per “arrelament social”, en la qual trobar un contracte, i tenir l’expedient net i polit, és essencial, de manera que cap dels vinguts té cap intenció d’estroncar la seva vida futura, per haver comès el més mínim dels delictes. Tots miren cap endavant, pensant el que han deixat enrere, i sobretot a qui han deixat a casa seva. He vist immigrants, amb ajudes de 500 o 600 euros que n’envien 300 a casa, i aconsegueixen sobreviure amb la resta. Aquí tenen clar que els papers son fonamentals, i fan tot el necessari per aconseguir-los. Àvids de feina, segueixen els cursos d’idioma, amb la millor de les predisposicions per a poder anar a cursos de formació, i sortir al mercat de treball. Aquests, son els més fervents dels treballadors, disposats a treballar en els torns de nit, o de caps de setmana i festes, i en àmbits abandonats pels del país. Treballadors que han obtingut la titulació de soldadors, instal•ladors, manobres, jardiners, treballadors de plataformes d’alimentació, ajudants de cuina, ajudants de neteja, de residències de la tercera edat, o directament en treballs de ramaderia, etc. Magnífics treballadors, que son conscients de la immensa sort, de tenir feina i habitatge, guanyant uns diners que els permetran enviar una part a casa, per sostenir pares, avis, o a la pròpia dona i fills, amb esperança que un dia puguin venir aquí. El que ara veiem en aquests col•lectius, és ben poc diferent al que vam fer els catalans / espanyols, 50 o 60 anys enrere, quan ens vam repartir per tot el món. Vull recordar que els anys 60, teníem prop de 3 milions d’espanyols, en una desena de països, dels quals més de mig milió eren catalans. Jo mateix, en vaig ser un a Suïssa, on hi havia 300.000 espanyols, dels quals uns 20.000 procedíem de Catalunya. Arreu, ningú ens prenia per conflictius, ni ens assimilaven a la delinqüència. Aquí, doncs, siguem prudents i sobretot realistes. Necessitem 5 milions d’immigrants, arreu d’Espanya, en els propers anys, per a poder cobrir les places de treball indispensables. Siguem-ne conscients i no ens deixem emportar per discursos, i posicionaments, que no tenen cap altre ànim que falsejar la realitat, per a finalitats polítiques, clarament populistes. Tinguem-ho clar.

EL PRESTIGIO PERDIDO. Durante la larga dictadura, Cataluña se organizó con un envidiable y envidiado sistema de lucha y resistencia, copiado en otros lugares de España e incluso de Europa. La unión, dentro de la diversidad, era respetada y promovida por todos y cada uno de los partidos y entidades agrupadas, en torno al objetivo común: recuperar las libertades perdidas. La creación de la Asamblea de Cataluña, bajo el lema “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”, supuso agrupar todos los esfuerzos en conseguir estos tres objetivos. En febrero de 1976, se organizó una de las grandes manifestaciones, para mostrar la fuerza y determinación de todos los colectivos. En aquellos primeros tiempos, seguidos por los de la Transición, y, finalmente la implantación de la democracia con todos sus derechos, las estrategias y decisiones de los partidos, pasaban por anteponer el bien común, al de cualquier interés partidista. La Transición, fue un modelo de prudencia y sensatez, consiguiendo en un corto lapso de tiempo, romper con las inercias del pasado y consolidar un Estado, plenamente democrático, hasta llegar a hoy en día. Todo es mejorable, pero, mirando atrás, lo hecho y conseguido, puede ser mostrado como ejemplo de cómo pasar de un régimen dictatorial, a uno democrático. Digo esto, en tanto que observador, pero también cooperador de las políticas a pie de calle, en base a actuar como concejal de gobierno, en un ayuntamiento de la provincia de Barcelona, posteriormente como alcalde, y durante cuatro legislaturas, compaginándolo con el cargo de diputado, en el Parlamento de Cataluña. Desde estos puestos se podía valorar y evaluar las políticas del gobierno central, primero, y acto seguido del gobierno de la Generalitat, constituido a partir de las elecciones de 1980. Con estos cargos, y una firme militancia en el partido socialista, fui propuesto para diversos viajes de contacto con otros partidos europeos. La Fundación Friedrich Ebert, ligada al SPD alemán, impulsaba estudios, contactos y reuniones entre representantes de diversos países que iniciaban su camino hacia la democracia. Recuerdo muy bien la atención y envidia que generábamos los españoles, a la vista de los pasos dados y las previsiones de futuro. Y los elogios eran generalizados, pero con especial incidencia hacia los representantes de Cataluña, por su seriedad, europeísmo y acción conjunta, para consolidar trayectoria. Años después, hice otros viajes, tuve otros encuentros, el respeto y admiración por los avances de Cataluña, eran unánimes. Ahora, a principios de 2024, miro atrás y no puedo dar crédito a todo lo visto, en los últimos diez o doce años. El gran prestigio acumulado durante años, se ha perdido hasta límites, nunca imaginados. Hemos pasado del respeto y prestigio a la más grande de las vergüenzas, en muy poco tiempo. Y todo indica que no hemos tocado fondo. Algunos días, me imagino, en tierras lejanas, dando explicaciones sobre nuestro modelo político, nuestros principales objetivos y los principales protagonistas. Tendría vergüenza ajena en explicar lo sucedido en Cataluña, durante los años del proceso, y ahora mismo dar cuenta de las estrategias de ERC y Junts, en Cataluña y en las Cortes generales. El proceso ya mostró la ignorancia e inconsciencia de todos y cada uno de los líderes, hasta el punto de desconocer las reglas más elementales de la diplomacia europea y mundial. Pero, no solo esto, han seguido insistiendo en propuestas y medidas que nadie puede entender quién las formula y cómo llegan a ser consideradas, hasta transformarlas en propuestas parlamentarias. Será muy difícil, recuperar el prestigio perdido. Increíblemente complicado porque no hay previsiones de reparación ni dentro de ERC, ni de Junts. ERC, ha modificado algunos de sus planteamientos, obligada por su posición de partido de gobierno. Al final, se han dado cuenta que inventar formulas u obviar leyes no conduce a ningún otro lugar que al desastre. Pero, Junts continúa en el monte. Seguir las órdenes de un iluminado, fugitivo de la Justicia, establecido en Bélgica desde hace seis años, produce auténticas aberraciones políticas. Es complicado esperar rectificaciones, pero espero que algunos alcaldes de Junts, decidan elevar su voz y exijan cambios profundos en la dirección. No se pueden permitir salir cada día con ocurrencias, cada vez más insensatas, y con formas impropias de representantes políticos. Para esto, mejor quedarse en casa que ir a las Cortes a hacer el más espantoso de los ridículos. No solo hemos perdido el respeto y prestigio, es que estamos en boca de todos, como ejemplo del caos y el esperpento.

JJOO D’HIVERN, POSPOSATS , NO DESCARTATS. El govern minoritari d’ERC, ha comunicat que vista la sequera que patim, descarta organitzar JJOO d’Hivern. No hi posa la paraula mai, però alguns ho han interpretat així. Bé, cada partit, és ben lliure de proposar, anunciar o descartar esdeveniments concrets, el que no pot és imposar-ho als altres. En els debats i negociacions per a la organització dels JJOO d’Hivern 2030, hi hagué molt de falta de convicció, de poques ganes de fer-los i de buscar excuses que permetessin descartar-los, passant la culpa a d’ altres. En aquest cas, al Govern d’Aragó que va complicar les coses més del compte. De totes maneres, amb més ganes i millor estratègia ,s’haguessin pogut aconseguir. Però bé, ara estem en una altra realitat, i és cert que el canvi climàtic existeix, però no per ser-hi s’han de descartat totes les possibilitats que encara tenim al nostre abast. Enlloc està escrit que no es pugui tenir prou neu natural i se’n pugui fer més d’artificial amb noves tècniques i menys consum d’energia, com per poder aspirar a celebrar-los en el 2034 o 2038. Alguns, volen veure només aspectes negatius en un esdeveniment esportiu de primera magnitud com aquest, però és que en té molts, molts de positius. Quedi clar d’entrada que les noves regles d’organització permeten descentralitzar-los com per no haver de fer grans construccions ni instal·lacions, per alguna de les competicions, com la dels salts olímpics. Es poden acordar subseus en altres països que ja en disposin com és el cas d’Austria o Suïssa. Per tant, ningú vulgui ara fer demagògia explicant que uns JJOO, han de suposar capgiraments de paisatges, carreteres i espais naturals. No, no, precisament les noves normes tenen molt en compte l’encaix dels espais de competició, en el territori on es celebrin. I s’ha d’explicar com de beneficioses poden ser les inversions en territoris d’alta muntanya, amb equipaments que poden servir al llarg de tot l’any. Sigui amb neu, sigui sense neu. I és que l’obtenció de la candidatura, permetria la construcció de centenars d’habitatges, repartits en un ampli territori, que després passarien a mans dels ajuntaments per poder-los oferir com habitatge de lloguer social, precisament un dels grans dèficits que ara pateixen totes les comarques i municipis del Pirineu i Prepirineu. El reequilibri territorial passa per portar inversions cap a les zones despoblades i uns JJOO, poden ser l’ocasió perfecte. Molts dels contraris només pensen en la disminució de la neu, però no entren en l’aprofitament de tot el territori per dur a terme altres activitats, lligades a la muntanya. Tenim centenars de quilòmetres de camins i pistes forestals que poden servir per esports de senderisme, muntanyisme, BTT, equitació...tot plegat amb un gran respecte per a la protecció i conservació del medi natural. Es molt fàcil donar consells sobre canvis de model i no aportar solucions concretes. La realitat és que el món rural es continua despoblant, a un ritme trepidant ,i si no hi ha accions i actuacions de gran nivell, tindrem centenars de pobles, en el límit de supervivència. Aquest no és el futur que volem, i d’aquí que continuarem batallant per fer possibles uns JJOO d’Hivern, sota les premisses que abans he exposat. Estic convençut que hi ha una gran quantitat d’habitants d’aquestes contrades que hi estan d’acord.

ENS HEM AUTODETERMINAT MÉS DE 40 VEGADES. A falta d’altres arguments, per diferenciar-se de Junts, i poder ocupar alguns titulars dels mitjans de comunicació, Pere Aragonés, va insistint en la necessitat de que els catalans anem a les urnes, en un referèndum d’autodeterminació. Per a ell, és igual el que digui la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, o l’opinió de la immensa majoria dels catalans. A ERC i a Junts,els passa que només pensen en els seus i redueixen Catalunya, a una comunitat de dos milions. Els altres 6, queden a part perquè no han votat ni pensen votar partits independentistes, son “mals catalans” o “forasters” als quals no cal tenir en compte. Si estan d’acord amb la proposta, bé, i sinó, també. El que no explica, ni té en compte, és que si els catalans, tots i totes, haguéssim volgut demostrar no voler estar dintre d’Espanya i la UE, hauríem actuat en conseqüència. Hem exercit el dret d’autodeterminació més de 40 vegades, en els darrers 45 anys de democràcia. O és que no som lliures per decidir i votar, a totes i cadascuna de les eleccions que hem tingut? Si algú vol demostrar descontentament, o recolzament a unes propostes concretes, ho pot fer de forma directa o indirecta. Totes dues, son decisives. Si sumem les 15 eleccions generals, a les 13 al Parlament de Catalunya i a les 12 municipals, més les del Parlament Europeu, veurem que en totes i cadascuna haguéssim pogut donar el vot a algun dels partits independentistes, per així demostrar quina era la nostra voluntat. Amb el vot, queden clares les simpaties i voluntats. Doncs, bé, mai, els partits independentistes han arribat a la meitat del cens electoral. I no sols això, sinó que, poc a poc van baixant en vots, fins quedar-se en menys d’un milió. Torno a recordar que a Catalunya hi viuen 8 milions de persones, i el cens electoral supera els cinc milions. Bé, amb aquests resultats a la mà, se’ns dirà que en un referèndum la participació seria massiva, i superaria totes les expectatives, com per donar un tomb espectacular. Tampoc aquesta és la previsió, puix que els mateixos que van organitzar la consulta del 9 N, i la del 1-O, totes dues, segons ells decisives, no van superar els dos milions. Si sumem i restem, veurem que cinc milions, mai han votat partits independentistes, ni les dues consultes, convocades. Es més, si ens atenem al que van dir, els resultats de la de l’1-O, era definitiva. Ara, pel que es veu, tampoc ho va ser, i se n’ha de fer una tercera per veure si els va millor. Això d’anar proposant consultes, fins que surti el resultat que m’agradi, no és de rebut ni aquí ni a les Antilles. La immensa majoria de catalans no està pel tema, i menys en un moment en que cal impulsar i reforçar el paper de la UE, en la qual el paper d’Espanya, és fonamental. Hem perdut prop de dotze anys, amb embats verbals, trencaments de les lleis, conflictes interns i externs, pèrdua de potencial i retrocés, en gairebé tots els àmbits de l’activitat. Que ningú cregui que amb un 20% dels vots, es pot decidir per l’altre 80%.

PREPARAR EL RELLEU. Toca girar pàgina a dues dècades de sobresalts, sortides de to, enganys, promeses impossibles, i el més greu de tot, trencaments interns i externs, produïts per un procés independentista, fruit de l’imperi de la rauxa, una vegada perseguit i aniquilat el seny. Amb uns centenars d’activistes, ben organitzats i ben protegits per les elits polítiques, va ser suficient per posar el país, potes enlaire. Disposar del Govern de la Generalitat, de molts ajuntaments, la majoria de consells comarcals i algunes diputacions, va donar els recursos i el poder necessari per a revoltar centenars de milers de persones. Si hi afegim la disponibilitat total de TV3, Catalunya radio, i mitja dotzena més de publicacions digitals i en paper, generosament subvencionades amb diner públic, i aconseguir feblesa informativa i deficient reacció, en contra, de pràcticament la resta de mitjans de comunicació, es pot entendre la sensació de domini total de la situació, per part de les entitats i partits independentistes. Si mirem enrere, veurem i comprendrem els greus errors comesos. En primer lloc, per tot aquest món independentista que no tenia planificació clara ni full de ruta garantida. No podia guanyar, perquè estava ficat en “terres ignotes”, en un món desconegut per a tots ells. Però, també hi hagueren enormes errors de la part contrària, de la part que havia de vetllar pel compliment de les lleis vigents. El govern central, en mans del PP, va mostrar i demostrar la més grans de les inutilitats, a l’hora de prendre mesures, en temps i forma, com per no permetre sortir dels camins legals a un gran nombre de càrrecs institucionals. Mai s’hagués hagut d’arribar a les dates del 6 i 7 de setembre de 2017, amb les nefastes sessions en el Parlament de Catalunya. I, arribats en aquest punt, tocava aplicar l’article 155, el dia 8 a primera hora del matí. Es així com han d’actuar els governs democràtics, quan algú pretén vulnerar els seus principis bàsics. Però, tot això, ja és història. Els qui l’hem protagonitzada, per haver-la patida, la descrivim perquè ningú la canviï i vulgui vendre accions i actuacions, inventades o falsejades. Hem girat pàgines, i les poques que queden per girar, les girarem en els propers mesos. Mai més es poden repetir, fets semblants. I, ara toca preparar el relleu. I el relleu ha de venir de la mà dels qui més i millor van parar el cop: els socialistes. No vam ser els únics damnificats. No. Molts altres, d’altres partits, sectors i col•lectius, van patir de manera semblant, però el partit que millor aplega una àmplia majoria de canvi, és el PSC. I fa temps es prepara per al relleu. Un relleu, no solament de persones, sinó d’estructures, de funcionament, d’objectius. S’ha de fer tot el possible per atrapar el temps i esforços perduts, i per això cal una acció de govern àmplia, valenta, sostinguda en el temps, cap endins i cap enfora, com per recuperar el seny perdut, i portar noves formes i noves relacions amb la resta d’Espanya. Havíem estat el territori modèl.lic i desitjat. Hem de tornar-ho a ser.

QUALITAT PER DAVANT QUANTITAT. En els meus set anys a Berna, capital de Suïssa, vaig interioritzar un principi elemental que m’ha quedat per sempre i em va servir pels meus anys de regidor i alcalde: prioritzar la qualitat per davant la quantitat. Ho vaig posar en el frontispici de les meves actuacions, en tot lloc i moment. Dic això, a la vista de les darreres dades del padró, segons les quals Badalona passa al davant de Terrassa, com a tercera ciutat de Catalunya, per només 700 habitants. Bé, hi ha qui li dona importància i qui en passa totalment. Encara recordo, de petit, les batalles per considerar Barcelona més gran que Madrid. Ara, ja ningú s’hi fica perquè , per nombre d’habitants, fa temps que els ha doblat. La primera, 1.660.435; la segona, 3.339.931. Vist, però, amb ulls d’un mig suís, no hi ha cap motiu d’enveja. Parlo tant de les dues capitals, com de Badalona – Terrassa. El que compte, o hauria de comptar, és el nivell de qualitat de vida, en una ciutat o una altra. Es el que tenen clar a Suïssa. Berna és la capital, i en canvi té menys habitants que Zuric, Ginebra, Basilea o empata amb Lausana. Cap problema, al contrari, el que políticament juga, és la qualitat de vida i serveis. I cap candidat a alcalde/alcaldessa de Berna, se li ocorreria plantejar guanyar habitants per avançar alguna de les altres. En absolut, vaja que li faria perdre eleccions. El que impera és continuar les millores en infraestructures, equipaments i serveis. Tenir immenses piscines públiques, ben situades, i gratuïtes. O garantir que el riu Aare, continuï net i polit com per servir d’espai de bany i esports nàutics, en uns quants quilòmetres del seu recorregut, i que a banda i banda tingui camins per anar a passejar o fer esport. O disposar d’una flota de tramvies, troleibusos i busos, ecològics, amb periodicitats increïbles i puntualitat suïssa. O parcs i jardins, amb mobiliari urbà impecable... Vaja, que aquest model serà ben aviat copiat i replicat arreu del món. Abans, m’agradava, després de fer gestions i tràmits a Barcelona, anar a donar una volta per la ciutat. Ara, acabada la feina, tiro amunt a la recerca de pau i tranquil·litat . Hi ha excés de vehicles, incompliment de normes, com per ser atropellat per patins, bicis o altres estris, encara que vagis per la vorera o pel mig de les Rambles. I un excés de soroll, generalitzat arreu de la ciutat, i de les ciutats, en general. Aquests excessos van portant el desig de canvi de paradigmes, com per apostar per un altre tipus de vida. I això ,requereix un altre tipus de ciutat. També, ha de comportar altres tipus de finançament públic, deslligat del nombre d’habitants. Molts no ho saben, però una part de les transferències de l’Estat, a les autonomies i municipis, van lligades a la xifra d’habitants, i dels serveis que donen. D’aquí, l’interès d’alguns polítics en augmentar habitants, per augmentar ingressos, en un cercle que no acaba mai. S’ha de trencar aquesta dinàmica, per una altra, en que imperi la qualitat per davant la quantitat.

IMPROVISACIÓN E IRREFLEXIÓN. Reaccionar en caliente, a cualquier reto, problema o embate, no es propio de un partido serio. Siempre hay que contar hasta cien o hasta mil o un millón, cuando se tiene algo importante entre manos. De lo contrario, puede quedar bien, ante los propios pero hacer un inmenso ridículo, ante los ciudadanos, en general. La respuesta, al inicio de la tramitación de la Ley de amnistía, ha sido de manual, tanto por parte del PP como de VOX. Nada de lindezas ni matices, toda la artillería, sin contemplaciones, creyendo que en democracia se puede ir tan lejos como uno quiera. Si hay que ilegalizar partidos, se propone. Si hay que limitar libertades, se pone negro sobre blanco. Si hay que ir hacia atrás como los cangrejos, ningún problema. Todo y más para demostrar que son los más aguerridos, los más patriotas, los más entregados a la causa de una nación, un Estado, sin fisuras ni diferencias que valgan. La Constitución es suya, y son ellos las que la interpretan. Proponen considerar delito su incumplimiento cuando ellos mismos la vulneran desde hace 5 años, con la no renovación del CGPJ. Estas y muchas más contradicciones, no hacen mella en sus pretensiones porque saben que hablan para los suyos, y los suyos se lo perdonan todo, y no buscan verdades ni ilegalidades. Solo las hay, en los partidos contrarios. Creen que su lucha contra la ley de amnistía les reportará grandes beneficios electorales, en Galicia, primero, después en País Vasco, y finalmente en las elecciones al Parlamento Europeo, del mes de junio. Está por ver, si se producen movimientos electorales. De momento, los que indican las encuestas publicadas, son mínimos, sobretodo en Euskadi y Cataluña. Veremos sus efectos en Galicia. Lo que sí constatamos en Cataluña, es un final de etapa. Los partidos independentistas acusan el cansancio de tantos años de inventar enemigos y hacer propuestas imposibles. Los jóvenes les han abandonado, y los sectores de mayor edad, están desanimados o directamente cabreados, como para no entrar en ningún otro embate a corto y medio plazo. De aquí, la contradicción del PP, en torno a la Ley de amnistía. Nadie pretendía que la apoyara, pero mejor dejarla pasar, con un perfil bajo. Ahora, tiene el gran reto de intentar hacerla fracasar en Congreso y Senado, y luego a nivel de las instancias de la UE. Por muy buenos letrados que tenga, no serán mejores que los que han redactado la Ley, de manera que asistiremos a grandes debates, de fondo y forma, pero difícilmente se encontrarán resquicios para hacerla fracasar. ¿Y luego qué? Es decir, si después de semanas y meses de controversia y anuncios de su ilegalidad e inconstitucionalidad, pasa todos los filtros y entra en vigor, el desastre será grande para el PP. Sabemos lo que pasa cuando se ponen todos los huevos en la misma cesta. No se entiende la línea programática de Núñez Feijoo en un tema que tarde o temprano deberá aceptar como irreversible y le permitirá volver a hablar con los independentistas. Cuanto más tarde en reconocer su legitimidad, peor lo tendrá para pensar en futuros acuerdos. Toda la batería de obstáculos, acusaciones y tramitaciones para frenar, servirán en el futuro para hacer más difícil, futuros pactos. Un partido político que quiere ser alternativa, no se puede dejar llevar por la improvisación y la irreflexión. Bien pronto se darán cuenta de los inmensos errores cometidos. Y más que vendrán, a la vista de quienes manejan la cúpula del PP.

SOBRE L’ESTATUT DE MUNICIPIS RURALS. He fet una primera lectura de l’Avantprojecte de Llei de l’Estatut de Municipals Rurals, en la versió del 20/XII/23. Un text ,clarament millorat, respecte del primer esborrany presentat. En aquest, es fa una descripció clara del que s’entén per “municipi rural”. Com a principal base és el nombre d’habitants, però no solament , per quan ha de ser un que estigui dintre d’una comarca, considerada rural. Per raons d’espai, agafo les principals xifres. L’avantprojecte, va destinat als municipis de fins a 2.000 habitants, i considera els de fins a 500, com “municipis rurals d’especial atenció”. Per emmarcar les xifres, en el conjunt de Catalunya, cal saber que d’un total de 947 municipis, en tenim 331 que no arriben als 500 habitants, i un total de 260, per sota dels 2.000. Es a dir, l’Avantprojecte, va dirigit a 591 municipis. Un enorme espai territorial, tot i que petit, en nombre d’habitants, tenint en compte que Catalunya, ja ha arribat als vuit milions. I aquesta, és la primera constatació i el primer repte a tenir en compte, a l’hora de plantejar solucions a l’enorme desequilibri territorial que ha anat creixent, any rere any, fins assolir la realitat actual: un immens cap, a l’àrea metropolitana de Barcelona, amb extremitats cap el nord i cap el sud, amb unes poques taques, a l’entorn de les capitals provincials. La resta, un enorme rerepaís, buit de gent i activitat directa. Redreçar aquest desequilibri, és molt complicat i delicat, perquè s’arriba tard i malament. Però, l’amuntegament de gent i activitat, en una petita part del país, ja veiem les dures conseqüències que comporta a nivell d’habitatge, mobilitat, efectes mediambientals, etc. Toca, doncs, entrar-hi per les bones o serà pitjor. Les grans conurbacions haurien de ser les principals interessades en descongestionar el territori i traslladar part de la seva activitat, per afavorir el desplaçament de gent, cap el medi rural. Dit això, tenim a les mans l’eina essencial ? la definitiva ? No. Però, també seria injust pretendre que una futura llei arregli polítiques i tendències de desenes d’anys de funcionament. No ha estat prioritat de cap dels governs de la Generalitat, impedir el creixement desorbitat de les àrees urbanes, com tampoc afavorir activitats en l’àmbit rural, per frenar el despoblament. Com en tantes altres coses, arribem tard, però de res serveix lamentar-ho, sinó ens posem a la feina per salvar tot el que sigui salvable. En l’Avantprojecte s’hi veu voluntat d’emprendre mesures per facilitar la vida en el món rural, començant per fer la vida més fàcil a les administracions que hi operen: municipis i consells comarcals. Si en un lloc son de vital importància aquestes dues institucions, és en el territori rural. S’enumeren algunes mesures, a l’hora de redactar noves lleis i normatives, en les quals hi hagi el segell “rural”. El mateix haurà de formar part de convocatòries d’ajuts i inversions, de totes les conselleries i del govern, en general. Les propostes sonen bé, ara ,haurem de veure els resultats. Amb tot, trobo a faltar compromisos més directes i concrets que alguns diran no han d’estar formulades en un Avantprojecte, però ajudarien a resoldre problemes presents. N’exposaré tres o quatre, a modus d’exemples. El Govern de la Generalitat, s’hauria de comprometre a que tots i cadascun d’aquests 591 municipis, disposin d’un secretari – interventor. Figura essencial i obligatòria per a poder funcionar un ajuntament. I en aquells més petits, garantir la seva presència un dia a la setmana, juntament amb un administratiu/ tiva. El mateix, caldria assegurar pel que fa un arquitecte i un enginyer, en tant que funcionaris, un dia al mes. Aquí, haurien d’entrar en joc el paper dels consells comarcals que al meu entendre s’haurien de convertir en Mancomunitats. Garantida l’estructura mínima de funcionament, s’hauria de modificar la burocràcia amb una proposta de simplificació contundent, començant pels pressupostos i tramitacions. Seguida d’altres mesures per a la contractació d’obres i serveis, per facilitar el funcionament quotidià. A partir d’aquí, es pot parlar de noves competències i facilitats en matèria urbanística i d’habitatge que tinguin en compte la realitat rural. I les que afectin el món pagès i ramader, força maltractat per decisions i polítiques , pensades i dirigides des de despatxos, en comptes des del territori. Amb alguns retocs i canvis, es pot anar en la bona direcció, si bé tenint present que serà qüestió d’anys i molts esforços, aconseguir frenar primer i reconduir, després, les tendències dels darrers anys.

ELS DISCURSOS DEL REI. Està vist que els partits independentistes, se senten obligats a fer grans crítiques i escarafalls als discursos del Rei, sigui el de cada Nadal, sigui el del 3 d’octubre de 2017. De fet, volen mostrar, en tot lloc i moment que ells no reconeixen la Monarquia, malgrat en formin part, els agradi o no, pel sol fet de prometre la Constitució. I és que sense prometre fidelitat a la Constitució, no podrien assolir els càrrecs de diputats, senadors, regidors, alcaldes, consellers comarcals, diputats provincials, etc. Si tant contraris hi son, haurien de ser conseqüents, i quedar al marge d’exercir la política, en cap de les institucions públiques del país. Aquesta, és una de tantes contradiccions a les que ens tenen acostumats els partits independentistes, fins i tot aquells que es consideren “fora del sistema” com la CUP. També ells, passen pel sedàs del jurament o promesa. Però bé, tornant al principi, què esperen que digui el Rei d’Espanya, en els seus discursos oficials ? El Rei, regna, no governa. Recordo bé el discurs del 3 d’octubre de 2017. Una mena d’anatema per als independentistes després de múltiples mostres de trencament de la legalitat vigent. Es cert, que l’enorme ineficàcia, per no posar-hi paraula més gruixuda, de l’actuació del Govern Rajoy, en la jornada de l’1-O, va produir efectes mai esperats ni desitjats, per altres forces polítiques, per molt contràries a la consulta que fossin. Mai, s’hagués hagut de donar ordre d’intervenir. Es un més, dels immensos errors d’un Govern que no sabia ni tenia clar com actuar. Va donar imatges i raons a uns partits que sense aquesta acció, no haguessin pogut fer servir el victimisme, fins extrems infinits. Però, el Rei, havia de sortir i deixar clar de quin cantó estava la legalitat, la democràcia. Eren milions els catalans, i amb ells, els espanyols que ho volien i ho esperaven. Lògic, no agradés als protagonistes de l’embat, com lògic és que no els agradi les constants referències, al valor de la Constitució, com ha fet en aquest darrer. Estem en un Estat, on impera la plena democràcia, ningú s’ha de sentir exclòs ni intimidat perquè el cap de l’Estat, defensi i proclami la seva validesa i actualitat. Nota curiosa: el darrer discurs del Rei, ha estat vist pel doble de catalans que el d’ Aragonés. I sempre, hi ha motius per defensar-la ni que sigui amb hipèrboles o frases ,amb contingut soterrat. Portem anys en que el PP, s’ha dit defensor de la Constitució i, en canvi, s’ha permès vulnerar-la en un dels grans apartats com és el de la Judicatura. Parlar de la vigència, comporta també, crides al seu compliment, i ni que sigui per via indirecta, tothom s’ha de donar per al•ludit. Confiem en que el darrer estirabot de Núñez Feijoo comporti complir i permetre la recuperació de la normalitat, pel que fa el CGPJ. Tindrem nous discursos i nous motius de polèmica, però el cert és que els anys passen, i la Monarquia parlamentària va fent els seus deures. Malgrat alguns auguris, els passos van en la bona direcció, i no deixa de ser curiós que els independentistes mostrin rebuig a la Monarquia, i en canvi ,s’hagin refugiat en un país monàrquic, com Bèlgica. En fi, estem ja acostumats a veure’ls fer i dir coses que res tenen a veure amb el que després, fan.

DOBLE FIL O CINTA, PERQUÈ NO ? Pels qui tenim alguna mascota a casa, o per totes aquelles persones que es dediquen a feines, relacionades amb animals, no cal donar explicacions sobre el grau d’astúcia i intel•ligència per buscar aliments o sortir-se amb la seva, quan pretenen dur a terme alguna acció, permesa o no. Precisament aquestes accions, a la recerca de millors pastures, o d’anar a llocs no permesos, motiva multitud d’escapades de bestiar, en llocs especialment perillosos, per a conductors de tota mena de vehicles. En amplis territoris del país tenim bestiar, en explotacions extensives. Es a dir, a l’aire lliure, i no tancats en granges o locals especials. Vaques amb els seus vedells, cavalls i eugues amb els seus poltres, xais i cabres, no sempre a l’aire lliure, però sí durant bona part del dia. Tot aquest bestiar queda tancat en finques, més o menys grans, protegides pel sistema, conegut per un “vailet elèctric”. Un simple fil, connectat a una bateria que va donant impulsos elèctrics, de manera que quan un animal el toca, s’emporta una petita descàrrega i el fa tornar enrere. Han passat ja els temps en que “el vailet” era un dels fills del pagès, que pasturava el ramat, de primera hora del matí, a darrere hora del vespre. Tot es va innovant, i aquest és un bon sistema, com ja n’apareixen d’altres amb xip incorporat que permeten saber on està cada animal, de dia i de nit. Un dels problemes que tenim, en multitud de carreteres de l’àmbit rural, és el gran nombre d’accidents ,motivats per sortides d’animals d’aquests recintes tancats amb vailet, quan només hi ha un sol fil elèctric. Cas de trencar-se, per causes fortuïtes o perquè alguns caminants, no fan prou atenció i el trenquen, les conseqüències poden ser greus perquè els animals poden sortir, i anar d’un lloc a l’altre, pel bell mig de qualsevol de les carreteres. Un autèntic perill, que cada any, produeix accidents, més o menys greus. Passa també que els vedells, amb la seva baixa estatura, poden passar per sota el fil, a la recerca de millors pastures, pocs metres més enllà. I fins i tot, les mares de qualsevol ramat, son capaces de fer autèntics exercicis per a arrossegar-se i evitar la descàrrega del vailet. En resum, que la millor manera, és protegir més el perímetre i fer impossible les sortides. Son molts ja els pagesos i ramaders que van substituint el fil per una cinta que pot portar corrent elèctrica. Molt més visible per als animals i les persones. El proper pas ,hauria de ser doble cinta de tancament perimetral de totes les finques que donin a carreteres, sigui quina sigui, la seva categoria. Evitaríem maldecaps als propietaris, però sobretot seria un gran remei a les sortides de bestiar, i als accidents que provoquen. Ara bé, no seria just fer-los pagar el cost d’una instal•lació com aquesta ,per culpa de tenir una via circulatòria en els seus límits. Si es posa com obligació, s’ha de compensar el cost. Tots hi sortiríem guanyant, i és lògic es pagui entre tots. Parlem de milers de quilòmetres, a tot el país, però valdria la pena. Tenir una doble protecció, amb cinta, amb uns bons pals de suport, de colors clars per a facilitar la visibilitat, aniria bé per a tothom. I sí, una primera inversió tindria els seus costos, però el sol fet d’evitar un bon nombre d’accidents ,ja mereix aquesta destinació pressupostària. Obligació sí, però subvencionada.

ALGÚ S’HO HAVIA CREGUT ? En aquesta carrera interminable de despropòsits d’ERC i Junts, està agafant la davantera Junts, intentant arribar primera, a la meta. Crec, sincerament que ho aconseguirà, tot i que ERC els hi posarà molt difícil. Dic això, després d’escoltar de veu de Míriam Nogueras, portaveu de Junts, greus acusacions contra alguns jutges, amb noms i cognoms. Encara no s’ha adonat que sortir a l’hemicicle i parlar en nom d’un partit polític ,requereix, no només posar-hi cara, sinó sobretot cervell. Molt de cervell que vol dir coneixement de les normes i regles en que es fonamenta un Estat democràtic. Si realment té proves de comportament falsari, prevaricador, i d’actuacions contràries a la fidelitat a la llei, per part de persones concretes, jutges o no, el seu deure, és presentar denúncia davant els tribunals. Tenim un bon nombre de sentències contra membres de l’estament judicial que van trair el jurament fet. Però, si aquest fet, ha estat prou rellevant i greu com per obligar a intervenir el Ministre de Justícia, per posar ordre i seny, els dos partits independentistes, continuen la seva creuada amb una iniciativa que demostra el nul coneixement de les regles i normes del Congrés de Diputats i del Senat, i de qualsevol cambra parlamentària, nacional o estatal. Pretendre obrir comissions d’investigació, per a estudiar i investigar procediments judicials, duts a terme, en els darrers anys, suposa un dels més grans disbarats escoltats mai en seu parlamentària. En un Estat , amb democràcia plena, és impensable cridar a declarar a membres de l’estament judicial i amenaçar-los de que cas de no atendre les compareixences poden ser imputats penalment. Ho sento, però com diputat durant quatre legislatures, no puc donar crèdit a tanta ignorància, prepotència, però sobretot, nul sentit del ridícul. Quedava clar que l’estament judicial, per unanimitat, acordaria que cap membre compareixerà davant cap comissió d’investigació del Congrés ni del Senat. I que es guardin molt de llençar amenaces o invocar causes penals, perquè les coses poden anar a l’inrevés. Arribats aquí, em demano, qui assessora aquesta gent ? Es a dir, d’on treuen que alegrament poden proposar comissions d’investigació, sobre actuacions judicials, imaginant que se’ls pot convocar i fer comparèixer com si fossin paletes o fusters ? Es que no tenen clara la separació de poders, la confidencialitat de les actuacions, el secret que empara les deliberacions, prèvies a les resolucions ? Es que creuen que cas de comparèixer, podrien fer un centenar de preguntes , sense obtenir cap resposta, de cap d’ells. Estem superant totes les cotes de mediocritat, ignorància, i ridícul extrem, cosa que hauria de portar a fer plegar de la política a un bon centenar de càrrecs de partit i institucionals, per veure si amb una nova fornada, es podés recuperar un mínim de seny i professionalitat. Estic segur que tots els catalans ho agrairíem sincerament.

PAMPLONA, UNO DE LOS PEORES PLENOS VISTOS. A los incrédulos sobre el fondo y las formas de la derecha y derecha extrema, les recomiendo visionar el pleno de la moción de censura, del pasado 28 de diciembre, en el cual los partidos, hasta el momento en la oposición, unieron sus fuerzas para desplazar a la alcaldesa Cristina Ibarrola (UPN), por el cabeza de lista de EH Bildu, Joseba Asiron. Desde el preciso momento que se conoció el pacto, Pamplona vivió días de tensión extrema, intentando UPN y PP, provocar miedo y deserción, entre los firmantes, poniendo los focos, especialmente contra los representantes de PSN – PSOE. Contra este partido, y contra el presidente Pedro Sánchez, fueron todos los ataques y acusaciones. El Pleno, fue el escenario perfecto, para demostrar le prepotencia, la rabia y el odio contra todos los que habían osado presentar la moción, y el discurso de la alcaldesa censurada, previo a la votación, fue uno de los más duros, infames y llenos de odio que he escuchado en mi vida. Si alguien tenía alguna duda sobre la conveniencia de enviarla a la oposición, se le borraba de inmediato. Una moción de censura, siempre resulta amarga, rompedora de mandato, difícil de gestionar, pero a los políticos se nos pide ejemplaridad y ser pedagógicos en nuestras acciones y actuaciones. Es, en momentos como estos, cuando hay que demostrarlo. Puedo jurar que lo visto en Pamplona fue todo lo contrario. La peor visión de la política y de un cargo municipal. La Sra. Ibarrola por su gestión y falta de apoyo, mereció censura. Debía haberla aceptado y acatado con dignidad y respeto. Nada de esto. Su discurso puede servir para enmarcarlo, en las facultades de ciencias políticas y sociales, como modelo de mala perdedora, incapaz de aceptar las reglas elementales de la democracia. La alternancia en el poder, no tiene que ser un drama, ni convertirla en un acto vengativo. Si se quiere servir al municipio por el que ha sido elegido, tan importante es estar en el gobierno como en la oposición. Aquí reside la grandeza de un político. Saber estar en política, en el lugar que le ha correspondido. Y si en un primer momento se está en el gobierno, toca gobernar y si por cuestiones de cambios de mayorías, hay que pasar a la oposición, hay que hacerlo preservando fondo y formas. La retahíla de acusaciones, improperios, insultos, mofas a todo lo que representa el socialismo, estaba fuera de lugar. Pero, lo visto y escuchado, servirá, no solo para demostrar a los pamploneses, la clase de persona que es Cristina Ibarrola, sino como actúa ella y su partido cuando pierde. Y lo mismo sabrá, respecto al PP. Ahora se abre una nueva etapa en la que los partidos coaligados deberá demostrar con hechos que tenían razón, en la presentación de la moción de censura. Tendrán una férrea oposición, desde el primer día, pero, en muchos casos, les puede ayudar a la hora plantear retos y conseguir objetivos. El resultado final lo veremos dentro de tres años, cuando los pamploneses vuelvan a las urnas.