Joan Roma

QUATRE ANYS , EN BLANC.

Tots els ajuntaments, depenen, en bona part, de les transferències directes del govern central, i del de la Generalitat , en funció del nombres d’habitants, i d’altres factors que per raons d’espai, no detallaré.

De totes maneres, els més petits ( sis-cents a tot Catalunya), per a poder realment funcionar i fer coses, han de rebre subvencions d’altres administracions, perquè només amb els seus propis recursos, no poden afrontar obres, d’un cert volum. D’aquí la gran importància de les Diputacions, i de la Generalitat.

Fa temps, ja vaig parlar de la importància de les Diputacions. Avui, parlaré de la Generalitat, en uns moments en que la tenim parada, a l’espera de tenir govern operatiu. De fet, a efectes municipals, portem quatre en blanc. Es a dir, els efectes del procés independentista, s’han traduït en una complerta paràlisis de les subvencions que històricament es concedien a tots els ajuntaments, per a poder dur a terme inversions, en infraestructures, equipaments i serveis.

Precisament, era per mitjà del PUOSC ( pla únic d’obres i serveis de Catalunya) que es canalitzaven les peticions dels ajuntaments, per aconseguir subvencions, i poder realitzar tota mena d’obres , de vital importància pel municipi.

Cada quatre anys, presentàvem peticions, per a rebre subvencions i així poder executar inversions ,d’una gran diversitat. Sense aquesta eina, la majoria d’ajuntaments, han quedat totalment desvalguts i desemparats, a l’hora de poder afrontar obres majors. Perquè s’ha suprimit el PUOSC ? Doncs, per falta de finançament, degut a l’enorme deute que té la Generalitat. Bé, de fet, han tingut diners per altres temes, però , en canvi, han decidit deixar els ajuntaments, sense ajudes. Qüestió de prioritats.

La realitat, doncs, és que portem quatre anys en blanc, i no hi ha cap perspectiva que la situació canviï de forma immediata.

Es greu, el punt en que ens trobem, perquè tots sabem que infraestructures, equipaments i serveis tenen un determinat promig de vida, i moltes de les grans obres realitzades, en els primers anys de democràcia, han de ser remodelades, renovades o directament, substituïdes. I sense diner extern, els ajuntaments no hi poden fer front. Es parla molt dels danys polítics, per la falta de govern, però son pocs els que pensen en els danys estructurals, en el que suposa d’envelliment i desús, de multitud d’equipaments, arreu del país, als quals se’ls hi allarga la vida, sense cap previsió d’actuació.

I és que l’estructura administrativa de Catalunya, és molt deficient, en quan a capacitat municipal, per haver-la convertit, en depenent total d’altres administracions. Quan aquestes fallen, com ara, a nivell de Generalitat, els ajuntaments queden totalment desvalguts. I a la província de Barcelona, tenim la sort de tenir una Diputació potent, la qual ha mantingut els ajuts tradicionals, però qui vagi a les altres tres províncies veurà el grau de misèria que reben els seus ajuntaments, creant-se a Catalunya, una mena de doble nivell municipal, entre els de la província de Barcelona, i la de la resta del país.

Les diferències son tant abismals, com que un ajuntament de Barcelona, pot rebre quatre o cinc vegades més, que un de similar , situat a les altres províncies. I si per una cosa havia de servir la Generalitat, era per a equilibrar el país. Tampoc, en això s’hi han fixat, de manera que van a la seva, amb el cap en un altre lloc. Pel que sembla els ajuntaments , i el país, amb ells, poden esperar. 

MOCIÓ OBLIGADA.

La presentació d’una moció de censura, per part del principal partit de l’oposició, era obligada, després de l’enorme impacte que ha tingut la sentència de la Gurtel.

Estem en un país especial, en un moment especial, i no es pot continuar per aquest camí sense un cop contundent, per parar tanta disbauxa i despropòsits. No ens podem acostumar a tenir una quinzena o una vintena de grans casos judicials, a l’espera de veure a qui li ha tocat ser sentenciat, per la maleïda corrupció.

Ha d’haver-hi un moment en que tot el passat, quedi eixugat , mitjançant sentències fermes, dures i contundents, a més d’apartar de tots els càrrecs institucionals , als seus autors i fer-los tornar tot el que varen robar.  Es hora de càstigs exemplars i exemplificants, com per posar una barrera vermella de cara el futur.

El dany causat per tots aquests casos, és enorme. Es un dany a la política, en general, als polítics que ens hem dedicat o ens dediquem als afers públics, per vocació, per il·lusió de canviar el món, començant per casa nostra. Es indignant la generalització que molts volen imputar a tots els càrrecs polítics, quan son uns pocs els qui han traït la fidelitat a la honestedat i a la legalitat.

Precisament per deixar clar que hi ha una altra manera de fer política, una altra manera de gestionar i administrar, calia presentar una moció de censura. Hi ho havia de fer el PSOE, en tant que principal partit a l’oposició, però també com a via per deixar clar que si bé tots els partits han tingut problemes amb la corrupció, es totalment diferent haver tingut alguna poma podrida, a que tot el cistell estès podrit.

En el cas jutjat, i en altres en vies de judici, ha quedat demostrada la intencionalitat, des del primer moment, d’entrar en política per enriquir-se il·lícitament. Es varen presentar candidatures, es varen muntar estructures i es van construir amistats, amb la única intenció de treure’n benefici privat, a costa del diner públic. I que fos el principal partit del país, i la corrupció arribés a les màximes institucions, obligava a presentar la dimissió a tots els seus dirigents.

Es la norma en països de llarga tradició democràtica, i arrelada transparència i exemplaritat. Aquí, no. Aquí es volen trobar excuses per no involucrar els més alts responsables, sota criteris que ni un nen petit pot acceptar. Es tanta la hipocresia i la falta de valentia i coherència, que només una moció de censura permetia fer-ne escarni públic. Es molt difícil aconseguir la majoria necessària, però, el pas s’havia de donar. S’ha de poder explicar públicament, el rebuig a unes maneres de fer i actuar que no es poden repetir mai més, i s’ha d’exigir responsabilitats als qui ho varen permetre o hi varen participar.

I repeteixo. La condició humana, pot provocar algun cas aïllat de corrupció, però mai un partit pot amagar-lo, perdonar-lo, ni molt menys beneficiar-se’n. El PP mereix passar a l’oposició i pagar pels immensos errors comesos, i com a càstig de tants i tants casos de corrupció que han cobert una llarga etapa de la nostra vida col·lectiva. Es hora d’apartar-los, per a regenerar el país i mostrar que la corrupció passa factura i castiga realment a tots els implicats. No fer-ho seria facilitar la impunitat i la repetició de fets semblants. Mai més.

PAÍS CONVULSIONAT.

Preocupa  i molt, la xifra d’incidents menors, que poden anar pujant de to, fins esdevenir, incidents majors. A tots ens hauria de preocupar i ocupar, evitar que s’incrementin, i sobretot es converteixin en problema, o pitjor, en un conflicte. Ens hi acostem, perillosament.

Alguns poden donar poca importància, a ocupar una platja per posar-hi creus, o omplir de llaços grocs, places i carrers, o edificis públics...però, el cert és que la crispació va en augment, i arribarà el moment en que alguns diran prou, i el conflicte estarà servit. Així han començat nombrosos conflictes arreu del món. Petits incidents, petites discussions, han donat pas a posicionaments intransigents, que han anat pujant de to, fins esdevenir conflictes oberts.

Hem d’evitar que això arribi aquí. Ja hi ha un cert distanciament i separació , per raons polítiques, lligades al procés independentista. No ens adonem obertament, però poc a poc, no es parla de determinats temes en bars i restaurants, o es mira qui hi ha al voltant, abans de fer determinats comentaris. S’evita anar a determinades celebracions i festes, per no haver de tenir discussions conflictives, o es renuncia a activitats per no trobar-se amb persones contràries, a les creences pròpies.

La crisis de convivència existeix, encara que molts no la vulguin admetre. Ara bé, de tots nosaltres depèn el seu eixamplament, o el retorn a la normalitat. Un element essencial, és l’autocrítica. No s’ha fet, per cap de les dues bandes, entenent per una banda, la del govern central, i per l’altra, els partits independentistes, d’aquí. Els errors han estat immensos i han produït els resultats que ara tots veiem i patim.

La tàctica del president del Govern central de deixar podrir els problemes, mai podia donar bon resultat, i a la vista tenim que d’un 17 % d’independentistes, hem passat a un 47 %. Ho torno a dir, segurament la meitat d’aquests independentistes son més anti – PP, i anti – govern central que no pas, independentistes purs.  Hi ha tanta gent emprenyada amb els fons i les formes del Madrid polític que prefereixen “anar pel pedregar”, en comptes de lluitar per canviar de govern.

I d’errors n’han comès tots els governs centrals, també els del PSOE, per no haver entès prou bé les aspiracions dels catalans. Dit això, no accepto de cap manera, posar en el mateix nivell, el PP i el PSOE. En absolut, i ho veurem aquesta mateixa setmana en el debat de la moció de censura que ha presentat Pedro Sánchez, contra Mariano Rajoy. Els dos protagonistes, encarnen visions i accions del món , totalment diferents.

Ara bé, és cert que s’han portat malament els afers de Catalunya, durant massa anys, i això ha anat produint un caliu que ha esdevingut foguera, quan les oportunitats ho han fet possible. Ara tenim el país i l’Estat convulsionats. Tot està potes enlaire per culpa de no haver assumit els problemes en el moment oportú. Entregar als jutges, la responsabilitat de recuperar l’estat de dret, havia de ser la darrera carta a jugar, i no la primera.

Dit això, toca reconèixer els errors comesos i posar-hi remei. Toca fer govern, i posar-se a gestionar el país, i la seva gent. De res serveix, fer quedar malament a l’altre, perquè tots dos han quedat prou malament com per no haver resolt res. Estem en un moment en que ningú escolta ningú, i tothom té la seva veritat, sense creure en la de l’altre. Acostem posicions i començarem a resoldre el conflicte.

IMPROVISAR UN GOVERN.

“De tot això , no en té la culpa Madrid”. Faig un primer advertiment, de que no tot el que passa a Catalunya, en té la culpa el govern central, per molt inepte, que sigui. Veiem-ne alguns trets, per fer-nos una idea del caos generat, per la posició intransigent, egòlatra i mediàtica de Carles Puigdemont, amb el silenci còmplice, de la resta de protagonistes, del post procés.

En comptes d’acceptar el fracàs del procés independentista, concebut, i endegat, cinc o sis anys, enrere, s’ha optat per continuar fent veure que es pot fer un pols a l’Estat, com a via per a camuflar els errors comesos.

Així, doncs, s’ha creat una realitat virtual, acceptada pels més propensos al procés, totalment allunyada de la realitat real. I les realitats virtuals, permeten imaginar, inventar i crear espais , sense cap altre criteri que alimentar els seguidors més acèrrims.

D’aquí que es pugui pensar en un país amb dos presidents. Perquè no ?. Sempre ha d’haver-hi un primer cas, o no ?. Doncs bé, tenim un president “legítim” a Berlín, a l’espera de veure si és extraditat o no, i una mena de conseller – delegat, o custodi del president a Catalunya, en la persona de Quim Torra, que accepta de bon gust, aquest paper.

Els primers passos, eren previsibles, destinats a retre pleitesia al president fugitiu, i a visitar els presos. El segon pas, el de formar govern , resulta ja més sorprenent per quan es permet vulnerar una recent llei catalana, que garanteix la paritat de gènere, en la composició dels òrgans de la Generalitat. De 14 membres del Consell Executiu, hi posa 3 dones ¡¡¡ Però no solament això, és que a les tres les situa en Conselleries, considerades “maries”, per la seva poca rellevància. Podríem dir que Elsa Artadi tindrà un plus de responsabilitat per figurar de portaveu, però la cartera de Empresa, mai ha estat rellevant. I les altres dues, es fan càrrec de Justícia i Agricultura, clarament de segon nivell.

Res a veure amb les grans conselleries, de Economia, Sanitat, Ensenyament, Governació, Interior, Política Territorial...Així, doncs, vulneració d’una llei catalana, i arraconament de les tres representants, en departaments poc rellevants.

Si mirem les altres cares, hi podem veure un vell supervivent d’anteriors executius, sota altres sigles, com Ernest Maragall, la major virtut del qual és ser germà del Pasqual. O la proposta de continuïtat de Toni Comin, el qual no volia ni sentir a parlar que el “seu” departament anés a parar en mans de Joan Ignasi Elena, per raons d’antigues batalles quan havien tingut en el partit socialista. A més, la carrera de Toni Comín, ha estat dura per mantenir la poltrona: primer a Ciutadans pel canvi, després a can PSC, d’aquí a MES, per passar a ERC, i finalment per estar al costat de Puigdemont...

Si la composició ja és prou complicada, el que és més difícil és veure com pot funcionar, a la vista de les batalles internes dintre de Junts x Cat, amb tres faccions clarament diferenciades i enfrontades. Una, amb una desena de diputats, fidels al PDECAT, una altra, fidel a Puigdemont, i una intermitja que tot i ser propera a Puigdemont, veu inviable l’actual guió, i voldria un govern operatiu.

En la llunyania es mou ERC, indignada per una situació, molt diferent a la que havia imaginat, però impotent per fer-hi front, per por a ser titllada de traïdora, a la causa. Barrejar tots aquests factors, àmbits i situacions, en un mateix govern, és construir un executiu, impossible de gestionar la realitat. Que ningú s’estranyi de les accions i perfomances del nou president perquè intenta guanyar temps, i mirar de fer quedar malament al govern central, com si això resolgués la seva papereta. A més, Quim Torra és inexpert és política i desconeix el funcionament d’una administració, com s’ha pogut comprovar a l’hora de proposar recuperar determinats organismes i institucions. No coneix la llei d’estabilitat pressupostària, ni les competències en matèria econòmica del govern central, ni la tutela que exerceix Hisenda, sobre les accions d’ajuntaments, consells comarcals, diputacions, i comunitats autònomes. No cal la continuïtat del 155, per no poder fer i actuar amb plena independència. Això ho sabem tots els alcaldes, però no sembla haver-ho assimilat ell, com tampoc la dependència per raó d’endeutament del FLA ( fons de liquiditat autonòmica). En resum, continuem dintre de la més absoluta improvisació, no solament de govern i estructura administrativa, sinó de programa que ningú coneix, ni ningú ha pactat. Ens esperen temps difícils amb aquests elements. Ah, i recordo que “de tot això, no en té la culpa Madrid”.

VOLUNTARIS ESPONTANIS.

Si comparem el grau de col·laboració i participació, en actes de solidaritat i voluntarietat, és cert que Espanya, se situa molt per davant ,de bona part d’altres països europeus. I si fem la comparació, entre la vida a ciutat, o en un poble, la balança s’inclina clarament per la gent de poble. Lògic, perquè una ciutat, dilueix la ciutadania en un territori molt dens, la majoria de la qual no es coneix. En canvi, en un poble ens coneixem tots, i no cal emprendre grans crides  a la mobilització, quan l’ocasió ho requereix.

Faig aquesta introducció, arran d’un luctuós accident, ocorregut a finals de la setmana passada, en el qual va morir una dona, que feia un tram del GR-4, entre els municipis de La Quar i Borredà. Un camí molt utilitzat per milers d’excursionistes, al llarg de l’any. En aquest cas, l’excursionista, una dona gran, però prou preparada i molt afeccionada a la muntanya, va agafar una drecera equivocada i va trobar la mort, al final d’un estret rocam, a peus de la riera Margansol.

Posats en alerta els serveis del 112, vingué un helicòpter, una ambulància, bombers, mossos d’esquadra...i un grapat de voluntaris espontanis del poble. La combinació de bombers i voluntaris va permetre localitzar el cos, i estudiar la manera d’arribar-hi, cosa gens fàcil, per haver de travessar una riera, crescuda per les pluges , en una zona boscosa, plena d’esbarzers i altres arbustos.

La proximitat al nucli urbà ens va permetre aplegar els elements necessaris per actuar amb celeritat i eficàcia. Elements particulars, sumats als municipals, sempre preparats per actuacions d’emergència: xerracs mecànics, destrals, cordes, cables, grup electrogen, camilla plegable, botes , guants, frontals...varen fer possible obrir camí i facilitar la feina del metge de l’helicòpter primer, i dels bombers, mossos i comitiva judicial, després. Quan els serveis especialitzats dels bombers, varen arribar, la feina estava feta.

L’endemà, la germana de la difunta, em va trucar per agrair l’actuació del poble, i fer petició de donar a conèixer aquest comportament, per agrair-lo públicament. Així ho faig, a banda d’haver fet arribar el seu escrit, a la mitja dotzena de voluntaris espontanis que varen participar en l’acció, i al poble, en general.

Es el que deia al principi. Estem en un país, amb un fort component solidari, i si es viu en un poble, aquest encara es fa més ostensible, perquè s’actua per instint , independentment de si el que necessita ajuda és del poble o no. Això no es pregunta, primer s’actua, i després es demana un mínim d’informació, per saber les causes de l’accident.

I en un poble de muntanya, s’ha d’estar preparat per actuar, de forma ràpida i eficient perquè els mitjans de rescat, sempre han de venir de fora, i no sempre poden arribar amb la rapidesa necessària. Per sort, l’ús d’helicòpters, va en augment, i l’ús de noves tecnologies permet arribar a indrets on era impensable, anys enrere. Amb tot, disposar de gent del propi territori, és fonamental quan es tracta de buscar persones perdudes, o fer rescats en indrets complicats.

I de cada experiència se’n treu alguna conclusió que pot servir per a futures actuacions, sigui  a nivell de material útil, sigui de maneres d’actuar, o per millorar el treball conjunt entre equips de rescat. En aquest apartat, he de dir que la millora ha estat constant i en la bona direcció, amb una molt bona coordinació entre tots els qui intervenen a una acció com la de la setmana passada. Formen part del passat, discussions sobre qui és competent en cada cas, i entre professionals, s’aprofiten els recursos materials i humans ,de la millor manera possible. L’important és l’eficàcia i rapidesa. 

RESPECTE, I ESPAIS PÚBLICS.

Encara hi ha qui nega l’evidència, o les evidències, en un progressiu deteriorament de la vida pública, i en el respecte per les idees, dels altres. Poc a poc, però de forma constant, els defensors del procés independentista s’han apropiat dels espais públics, i de la majoria d’organismes i institucions, transformant-les en els seus centres de reunió i decisió.

I ho han fet, totalment recolzats per servidors públics que han canviat el càrrec institucional pel d’agitadors. Han traït els juraments fets, de defensa de l’Estatut d’Autonomia i la Constitució, per passar a impulsar accions, totalment contràries a l’estat de dret. Han cregut que servint, a una part de la ciutadania, quedaven bé i no feia falta mantenir-se fidel als principis de representació de la totalitat de la ciutadania.

Es així, com el sector independentista s’ha anat envalentonant, guanyant, més i més espai, fins considerar que tot el que és de tots, ha passat a ser només seu. I si és seu ,pot fer el que li doni la gana. Des de omplir-os de llaços grocs, a posar estelades on bé els hi sembli, foragitant els símbols oficials, i convertint els particulars, en “nacionals”. Ja està. Consideren tenir la raó i la història al seu costat, i per tant, la justificació per dur a terme qualsevol acció que els hi vingui en gana.

Tenir al costat, alcaldes i regidors, i el propi govern de la Generalitat, alimenta aquest afany d’apropiació de tots els espais públics, així com de tots els símbols comuns, facilitant la imposició d’uns altres, no comuns ni oficials. Així estem, i així es va ampliant la falta de respecte per les idees i símbols comuns, que es veuen com “els dels altres”.... i si els dels altres, son considerats menyspreables, arribem a una difícil i perillosa situació.

Sovint, escoltem preguntes, sobre quin mal han fet els membres de l’anterior Consell Executiu, i perquè son perseguits i jutjats ? Doncs, precisament perquè varen oblidar els juraments fets i varen impulsar accions totalment contràries a l’estat de dret, subvertint l’ordre constitucional i estatutari. Greus acusacions, per fets molt greus que ens han portat a la situació actual, amb centenars de milers de famílies trencades, amistats perdudes, llocs de treball esvaïts, i una deriva d’enfrontament social , molt perillosa.

I, a falta de govern efectiu, amb alguns grups actius, en voler imposar les seves idees, espais i símbols, les diferències es poden traduir en controvèrsies, i  derivar en enfrontaments, cada vegada més oberts i contundents. Estem en el camí d’enfrontaments, pel respecte, o pel domini de l’espai públic, per uns o altres.

Hi ha qui creu que l’espai públic és seu, i pot fer-ne el que vol, i hi ha qui vol preservar l’espai públic com un espai comú , lliure de símbols, imposicions i faltes de respecte. No pot haver-hi terme mig, perquè els càrrecs institucionals hem de preservar el respecte, per a tot i per a tots, i no permetre la seva ocupació o destí, cap un determinat col·lectiu. S’està fent abús, amb clars comportaments de provocació, per a produir reaccions en contra, confiant vinguin avalades pel govern central, per així poder-lo culpar d’intransigent, abusiu o adjectius més gruixuts. No compten el mal que produeixen a nivell de trencament de la convivència interna.

Es hora de posar seny, i evitar danys irreversibles en matèria de convivència. S’han de parar accions , només destinades a provocar reaccions en contra, per a poder justificar noves accions, en una roda de mai parar. Fa falta, de forma urgent, la formació d’un govern efectiu que comenci a treballar i a actuar per posar llei i ordre, abans no prenguem mal tots plegats.

CONTINUA EL SERIAL.

No hi ha cap pressa,  ni cap ganes de governar. Si algú tenia algun dubte, pot anar comprovant com estem en plena campanya d’astúcia i inventiva, per anar perdent el temps, i fer-lo perdre a la resta dels mortals.

Perdut el nord, ningú sap ben bé, com posar una mica d’ordre, per a portar un mínim de coherència i normalitat al país. Es van fent propostes, no tant per formar govern, com per obligar el govern central a actuar. I com més actuï el govern central, més errors cometrà, de manera que els partits independentistes, creuen poder augmentar les seves possibilitats.

De quines possibilitats parlem ? Doncs, simplement de sobreviure uns dies més, a l’espera que algun fet imprevist, faci moure el panorama, en alguna direcció positiva. Tot és confús, i res és el que sembla. M’explico.

En aquests moments, formar govern és quadrar el cercle, perquè tots estan confrontats amb tots. Es a dir, no hi ha fil conductor entre els partits independentistes, que han arribat a un deteriorament de les relacions ,fins extrems inimaginables. La guerra dintre de Junts x Cat, és immensa, amb tres faccions , clarament definides. Una és la del PDECAT, que més o menys controla una desena de diputats, una altra, que domina Puigdemont, i finalment, una tercera que tot i ser propera a Puigdemont, veu els estralls de la crisis i la vergonya que produeix. Consideren necessari formar govern, i fer-ho amb persones “efectives”.

A l’altre costat, hi ha ERC, rabiosament enfrontada amb Puigdemont, indignada amb el candidat proposat, indignada amb la falta de claredat i lleialtat de l’altra part, i conscient de l’immens espectacle en que han transformat Catalunya. També , totalment conscient del dany que aquesta estratègia produeix en tots els empresonats, i els fugitius. Voldrien formar govern, i actuar, per retornar a la normalitat. Dit això, no s’atreveixen a plantar cara, en públic a Puigdemont, per por a ser tractats de traïdors.

Formar un govern , en aquestes circumstàncies, és demanar un miracle, i per això, mentrestant es van fent “perfomances”, per demostrar l’astúcia i la valentia, front l’enemic ( els famosos responsables del 155). Voler restituir en els seus antics càrrecs, a gent que està a la presó, o fugats a l’estranger, és jugar amb focs d’artifici. Es un moviment , més pensat per torpedinar les negociacions entre PP i PNB, que no pas per aconseguir fer-ho factible.

De fet, tota l’estratègia va més dirigida a fer quedar malament al govern central i al PP que no pas a portar pau i tranquil·litat a Catalunya.  Tenen pànic escènic, i no saben com explicar a la gent, el formar govern i gestionar al país. Després d’haver promès el paradís a la terra, a la seva gent, ara els hi ha de dir que tot era mentida, tot era fum, i toca tornar a la realitat. I la realitat, crua i dura, és governar amb les eines pròpies de l’Estatut, i quan te l’has carregat en múltiples ocasions com una eina inservible, com expliques ara, que pot ser útil per a resoldre els problemes de la gent ?

Aquest és el veritable problema. Ningú s’atreveix a sortir en públic, i proclamar la realitat. La pura i dura realitat de que tot el procés independentista es basava en invents, falsedats i mentides, que ens han portat a la situació present. Fins no surti algú a dir-ho , no es podrà tocar de peus a terra i iniciar una nova etapa. De moment no hi ha ningú amb prou credibilitat ni valentia per fer-ho, per tant, tenim encara uns mesos per endavant, d’inestabilitat i confrontació. El país, realment, els importa poc. Ells pensen en ells. No solament ara, és marca de la casa, des que Artur Mas va creure’s el paper  de redemptor. Així ens ha anat. 

MALES CARRETERES.

Si la setmana passada, parlava del problema dels camins, per als pobles rurals, avui parlaré d’un problema que li és molt proper, com son les males comunicacions, de la majoria de pobles , a nivell de carreteres. Tenim les anomenades “carreteres secundàries”, en similars condicions a com varen ser traçades i condicionades, cent o cent vint anys enrere. Una vegada més, la xarxa de vialitat, ha estat pensada per a les ciutats, però no , per als pobles.

No és estrany que tots els Rallys , curses automobilístiques, excursions de vehicles històrics, sortides de motos, BTT, etc, tinguin determinades carreteres com a vies “habituals i lògiques”, si precisament el que busquen son molts revolts, paisatges pintorescs, natura i poca gent com per no empipar, al llarg del camí. Cada any, donem un munt d’autoritzacions de pas, per la nostra carretera, una de les més utilitzades del país.

I la poso com exemple, de falta d’actualització , de les carreteres secundàries. Aquesta, la nostra, fou batejada com la “pubilla “ de Catalunya, perquè fou la primera que assumí la Mancomunitat de Prat de la Riba. I a fe, que varen fer una carretera esplèndida, amb un traçat ben estudiat, un sistema de desguassos, i ponts, molt ben treballats, amb pilones i proteccions laterals, en tots els trams perillosos, etc. I pel seu manteniment, cada vuit quilòmetres una caseta destinada a “peones camineros”, on hi vivia la família de l’encarregat de manteniment d’un tram de quatre quilòmetres per banda i banda, de la carretera, amb un treball diari de manteniment de cunetes i reparació del paviment i tancament perimetral.

Aquella magnífica obra, com totes les humanes, necessitava posar-la al dia, i adaptar-la als nous vehicles i a les noves condicions de circulació. Es evident que l’estretor, els revolts, el canvi en el sistema de manteniment, etc, la converteix en una via obsoleta, o com a mínim, poc adequada per a la circulació actual. Ara, un tram de l’antiga carretera pertany a la Generalitat, i un altre tram, a la Diputació de Barcelona. En un cas i un altre, no hi ha hagut inversions per a modificar traçat ni eixamplament, malgrat constants compromisos, reiteradament incomplerts, com el darrer que prové de principis dels anys 2.000.

Ningú pretén transformar carreteres secundàries en autovies, en absolut. Precisament considerem que les vies ràpides han de comunicar les grans ciutats o els grans centres de producció, però hi hauria d’haver un pla de vialitat per enllaçar els pobles, mitjançant carreteres “posades al dia”. Què volem dir ? Volem dir que al cap de cent o cent vint anys, és lògica la modificació d’una carretera com perquè l’amplada sigui adequada, que se suprimeixen molts dels revolts existents, millorant la visibilitat en alguns trams complicats. No demanem més que això, i no volem esperar vint o trenta anys més per a veureu-ho fet realitat.

Cada nou Conseller de Política Territorial, que ens ve a veure, al poble o a la comarca, treu el mapa secundari de carreteres i es compromet a executar-ne una part. En fi, portem quinze anys sense cap actuació important, i els canvis de consellers, son tant sovintejats que ja no sabem si un deixa els papers a l’altre. El que no agafa el següent, és el compromís de l’anterior, i així passen els anys, i marxen opcions de treball i negoci que depenen de les bones comunicacions.

A punt de començar una nova legislatura, considero oportú tornar-ne a parlar, amb el compromís de traslladar, via Parlament, aquestes peticions i exigir-ne el seu compliment. Ho faig cada tres o quatre anys, però com es pot veure, l’èxit és més aviat escàs. Hi ha poca sensibilitat envers el món rural, i  a més, aportem pocs vots. Difícil lluita, però no per això, ens donem per vençuts.

PERSISTIR EN ELS ERRORS.

El problema de crear mons i universos paral·lels, és que es perd el contacte amb la realitat, i tant aviat es fan declaracions , de cara a un univers determinat, quan en realitat , es pensava en un altre. El resultat, el caos més absolut.

Així estem, a dia d’avui, després d’unes eleccions que varen tornar a deixar clar que el volum d’independentistes ,és menor que el que no  ho son. I ens hem comptat ja tantes vegades que fer-ho de nou, suposaria tornar al principi. No val la pena, acceptem-ho com la realitat d’ara i aquí. Però no, una part dels independentistes, voldrien trencar aquesta tossuderia en els resultats, per altres que els hi anessin , millor. Què fer, doncs ? inventar-la. I ja està.

I per invents, que no quedi. El més inesperat, per extravagant, ha estat l’elecció – designació – unció , de Quim Torra, com a nou president de la Generalitat, si bé, supeditat a un altre “president”, amb residència a l’estranger, a l’espera de ser retornat , a Espanya. Aquest president fugit, voldria “regnar” sobre el govern de la Generalitat, tenint el president Torra, com a conseller – delegat. I perquè cada dia tingui clara aquesta delegació, res millor que prohibir-li, fer ús del despatx presidencial.

El nou president, entra en escena , de la pitjor manera que un polític pot aparèixer, en públic. Com un supramacista, racista i xenòfob. Puc donar fe, de la impactant informació donada per les principals cadenes , publiques i privades, franceses, alemanyes i angleses, que tot sovint, segueixo. Totes elles, s’han fet ressò dels escrits, comentaris i trajectòria política de Quim Torra, en uns països en que una persona, amb aquest passat, no podria ser elegit president de cap institució pública.

Com si la realitat política catalana no fos prou convulsa, s’hi acaba d’afegir un aspecte molt més negatiu, pel que té de canvi d’imatge, per a tot el país. Aquella Catalunya, tranquil.la, serena, confiada i joiosa, ha donat pas a un país crispat, tens, sense nord, ni objectius clars. Si una necessitat hi havia, era tornar a la normalitat. Doncs, no. Tornem a la provisionalitat, i a l’absència de guió.

El nou president va fer el debat d’investidura més anodí, més carent d’idees i propostes de la història del Parlament de Catalunya. Va demostrar un total desconeixement del funcionament de les administracions, i de les lleis que les regulen , com quan manifestava la voluntat de recuperar organismes tancats, liquidats. No coneix l’existència de les lleis d’estabilitat pressupostària, ni la dependència total de les finances de la Generalitat, respecte del FLA ( fons de liquiditat autonòmica). Ni de les normes per nomenar els càrrecs institucionals...

Així, doncs, hem entrat en una nova zona de turbulències, per obra i gràcia de Puigdemont que no es resigna a deixar l’escena política, ni els companys de viatge s’atreveixen a plantar-li cara. Molt propi del nostre país: quedar bé amb la vianda al plat. Ara bé, auguro una primera crisis de govern, per d’aquí no més d’un mes o mes i mig, quan els consellers d’ERC, es plantin davant de Quim Torra, i li diguin que ells manen a casa seva, i no volen que ningú més els hi digui què han fer .

Cosa semblant passarà amb algun altre dels Consellers de Junts x Cat, que tampoc voldrà caure en el joc dels disbarats de tenir dos presidents, per un sol país. I si un vol viure la República, a casa seva, li diran que molt bé, però que mentrestant, s’ha d’administrar l’autonomia pròpia, fent bondat ,a nivell de compliment de la legalitat.

Com es pot veure, hem entrat en el món de la fantasia més absoluta, en els deliris de grandesa i poder, confiant en que el pas del temps arregli els despropòsits implantats. El que hagués hagut de començar amb un reconeixement clar i explícit, del fracàs del procés independentista, per retornar a la via legal, s’ha convertit en un altre laberint d’excuses i moviments, per evitar la dura tasca d’explicar als independentistes que se’ls havia enganyat. Tardarem un temps més, a que alguns dels protagonistes reconeguin els errors, de moment, però, persisteixen en ells.

UN PAÍS, DOS PRESIDENTS.

Ningú podrà dir que no hi ha prou astúcia ni prou inventiva, en el nostre país, quan s’ha assolit el cim de les més grans perplexitats, a nivell mundial. Mireu de trobar algun altre país, que tingui dos presidents ¡¡¡ I no solament això, que l’anterior li hagi prohibit, al posterior ,fer ús del despatx presidencial, i que en la presa de possessió del càrrec, no s’hagi fet servir el sumptuós Saló Sant Jordi, del Palau de la Generalitat i s’hagin refugiat en un de petit, a tocar del pati dels tarongers.

I si el nou, no pot fer servir el despatx presidencial, també és lògic ,no se li imposi el medalló de president...faltaria més. Així, doncs, per a alguns tenim un president fugit que semblaria ostentar una mena de càrrec de “president honorari – efectiu per segons què “, i un conseller – delegat, a la nostra terra, en funcions d’executor dels mandats externs.

El món, ens observa amb una incredulitat insòlita, impossible d’explicar, com un país pot tenir dos presidents, i com estant en un Regne, un, representa una República inexistent, i l’altre està a punt d’ocupar la cadira ( que no la poltrona presidencial). A tot plegat s’hi suma, l’estupefacció per les mostres de supremacisme, racisme i xenofòbia , del recent president, tirant per terra el prestigi guanyat , a costa de molts anys de lluita antifranquista i pel retorn de les llibertats.

Avui , Catalunya ha baixat uns graons més en el seu desprestigi i està a punt d’arribar al segon soterrani, i amb pas ferm, ben aviat veurem com és capaç d’arribar al tercer. No en tinc cap dubte a la vista de la rapidesa en que van les coses, i com d’inventius son en els seus plantejaments i decisions, sense trobar ni un sol valent que gosi parar tanta bogeria.

Lluny de cercar la normalització del país, s’han llençat a allargar la provisionalitat, i l’enfrontament amb l’Estat, proclamant-se capaços de tornar a trencar amb l’estat de dret. No hi ha cap possibilitat d’èxit en aquesta fugida endavant, però posa el país, en un estat permanent de crisis interna, i tensionament de la societat, amb els danys directes i indirectes que tots coneixem.

Però, com en tot, una crisi curta, causa perjudicis greus, però permet recuperar-se , en un termini relativament curt. El que ara ens ve, és un allargament “sine die” de la crisis com perquè els danys siguin irreparables.

Pronostico una crisis interna del nou Executiu per d’aquí , tres o quatre setmanes. Es impensable que els consellers d’ERC, obeeixin ordres de dos presidents, ni acceptin allargar aquesta comèdia, més enllà de quinze dies. El show muntat, se l’han hagut d’empassar, però altra cosa serà quan s’ha de prendre el timó de la nau. Superats tots els límits, algú ha de posar un mínim de seny, ni que sigui per evitar la immensa vergonya per la qual tots passem. I si dubten de futures actuacions del govern central, respecte el compliment de les lleis, millor tinguin ben present que en pocs minuts, la maquinària es tornarà a posar en marxa. I si creuen que provocant més tensió i més giragonses, fan mal al PP, es poden trobar amb un govern de C’s que imposi una línia molt més dura i contundent. Si busquen aquesta via, que ens ho diguin, i almenys tothom sabrà el joc que juguen.

30 ANYS DE CONSELLS COMARCALS.

Enguany , els consells comarcals, compleixen trenta anys de vida. Es un bon moment, per fer balanç del que ha estat aquest llarg període i del futur que, presumptament els espera, si es vol que compleixin millor, les funcions d’ens supramunicipals.

Els consells comarcals, varen sorgir per una mena de barreja de nostàlgia, pel passat històric de la ordenació / divisió territorial de Pau Vila, en temps de la República, i per un desig de controlar territorialment Catalunya, per part del govern Pujol. La divisió proposada per Pau Vila, no va tenir temps de donar els seus fruits, però va deixar una petjada important, en bona part dels estudiosos dels temes territorials, de manera que va quedar com un anhel, a complir, quan fos possible.

I bé, el president Pujol, fa 30 anys, va considerar oportú recuperar la divisió de Catalunya en 38 comarques, però va voler posar la seva empremta, afegint-ne 3 més, fins arribar a les 41 aprovades pel Parlament de Catalunya. Es varen deixar fora, altres candidatures, com Moianès, Lluçanès, Alta Segarra, etc, per considerar que no estaven prou justificades. Perquè unes sí, i altres no, pertany al llimbs de l’especulació. No s’ha explicat, en detall, mai.

La creació dels consells, era una manera de contraposar el territori més rural, amb la majoria d’ajuntaments governats per CiU, a les ciutats, majoritàriament governades pel PSC. I per garantir el seu control, es va donar molta més representació per nombre de regidors, que no pas, per nombre de vots. Realment un sistema electoral molt poc representatiu de la realitat comarcal, però així és com varen néixer i així, han persistit , fins a dia d’avui.

Es varen proposar 19 consellers a totes les comarques amb menys de 50.000 habitants, i a partir d’aquí es feia un escalat fins els 39 que li varen atorgar al Barcelonès, amb més de dos milions d’habitants. Així doncs, el Ripollès té 19 consellers, i Osona, 33. El problema del sistema electoral ha suposat un greu inconvenient perquè qui elegeix els consellers no son els habitants de la comarca, sinó els partits, en funció dels resultats municipals, de manera  que molts municipis no tenen representació en el consell. El Ripollès té 19 municipis , per 19 consellers, però hi ha municipis amb dos o tres representants, i altres, amb cap. Si això passa al Ripollès, molt més acusat és el problema d’Osona, amb 50 municipis, per a 33 consellers.

Aquest fou un primer problema, per aconseguir un raonable bon funcionament dels consells. Un segon problema fou el finançament, totalment depenent del govern de torn, de la Generalitat, i finalment les competències, que son poques i poc representatives. HI ha un altre problema de naixement, com el de competències similars, per consells radicalment diferents. Imaginem la distància entre el del Ripollès i el del Barcelonès, per posar un exemple, o amb molts altres, d’altres indrets.

On estem ara ? Després de 30 anys, i de canvis substancials en la relació de forces, a nivell municipal i nacional, els consells més ben portats, han optat per constituir el Consell d’Alcaldes, amb un protagonisme creixent. Es lògic, perquè en aquest, sí hi son tots els municipis de la comarca, i aquí és on es poden proposar i pactar autèntics programes de govern. I de fet, els consells es van encaminant cap a la seva transformació en Mancomunitats de municipis, per tal de gestionar serveis que de manera individual no son possibles. Aquest és el futur que els espera.

I no tenen cap lògica consells comarcals de grans ciutats, perquè no tenen raó de ser. Els consells com a mancomunitats tenen un gran futur en les comarques de muntanya, i en les de l’interior del país, però no, en els territoris conformats per grans ciutats. Ho podem veure, en l’estat vegetatiu en que estan alguns, i en canvi, el dinamisme d’altres, que si actuen com autèntiques Mancomunitats.

Què cal fer , doncs ? Bé, ha arribat l’hora de modificar les Lleis d’Ordenació Territorial per adaptar-les a les necessitats actuals. Ara en tenim 42 ( fa dos anys s’hi va afegir el Moianès) i ens consten un mínim d’un milió d’euros cadascuna. El mapa de 42 comarques no té lògica, en el moment actual, i s’ha de procedir a la seva modificació. Hauria de ser un dels projectes ambiciosos del nou govern, si realment es vol ocupar dels problemes dels ciutadans, especialment dels situats en l’immens territori de l’interior del país. Al cap de 30 anys, ara toca.

ENTRE LA REALITAT I LA FICCIÓ.

Estem, en un dels moments més estranys, més inexplicables i més impossibles de predir, de la nostra història contemporània. Ni en un relat de ciència – ficció podrien aparèixer tants guions, entrelligats, amb moments de realitat, al costat d’altres, de totalment inventats. Impossible saber quan uns parlen de la realitat, o quan parlen de ficció, tant complicat és el panorama en que es mouen els principals protagonistes.

He escoltat amb atenció, les intervencions del candidat a president, a l’espera de ser oficialment designat, com a 131 president de la Generalitat. No n’he tret l’aigua clara, respecte si és conscient del càrrec que ha assumit, ni que sigui per delegació de Carles Puigdemont. De fet, aquesta insistència en un càrrec provisional, no deixa de ser inimaginable ,en cap altre país del món. Però que ,a més, no pugui fer servir el despatx de president, per deixar clar que n’hi ha un altre que el vigila o el supervisa des de Berlín, encara fa més surrealista la situació.

Amb tot, ara comença la legislatura que ens ha de demostrar si estem davant d’una presidència i un govern – titella, o es consoliden com un govern de ple dret. Sincerament crec que ERC no permetrà ser tractada com titella, en un Consell Executiu, en el qual ostenta la vice- presidència primera i altres cinc Conselleries. Per l’experiència viscuda, durant els Tripartits amb Maragall i Montilla, el gran problema de sempre, era l’anar per lliure.

Es a dir, considero impensable, que els consellers/es d’ERC , obeeixin ordres de Berlín , en comptes de les que surten de les reunions del Consell Executiu, a Barcelona. Puigdemont podrà  dir el que vulgui, als més estrets col·laboradors seus, però pot oblidar-se de fer creure als representants d’ERC. Ben aviat, ho veurem.

Dit això, ara toca esperar a formar govern , i veure quines persones assumeixen les diferents Conselleries, i amb quin programa comencen a prendre decisions. Queda molt bé, dir que faran República, però la realitat del dia a dia, és que formen part d’un govern autonomista, amb les competències i finances, pròpies d’una autonomia, i és amb aquestes eines com han de procedir a prendre decisions i a governar.

I a l’hora de governar, no hi ha dreceres, ni proclames que valguin, perquè l’única via son les decisions concretes, amb números concrets, sustentats en normatives vigents. Qui cregui que pot emprendre vies unilaterals, veurà de seguida que s’equivoca. Quan he escoltat que pensen recuperar el Diplocat, obliden que la llei d’estabilitat pressupostària, permet suspendre qualsevol iniciativa que comporti despesa, sinó va destinada a complir amb alguna de les competències vigents. Qui vulgui crear-ne de noves, haurà de comptar amb el vist i plau del govern central, tal com passa en tots els ajuntaments, consells comarcals, diputacions, i per descomptat, també amb govern autònoms.

Es d’hora encara per jutjar el nou president, i sobretot el nou govern , que encara no s’ha format. Les primeres impressions és d’un president que no coneix la realitat de l’administració que ha de presidir, ni del propi país. I té un total desconeixement del funcionament de les administracions, i del principi de subsidiarietat. Ben aviat, ho veurà, i aleshores serà interessant veure els grans canvis que li tocarà endegar per no caure en situacions similars a les de Puigdemont. Esperem uns trenta dies, i ho podrem comprovar.

ESPERAR I VEURE.

Prefereixo esperar i veure, abans de valorar la possible trajectòria del que sembla ser, serà el nostre proper President. Sovint, hem vist, en altres moments de la història, aquí i en altres indrets, que qui apareixia com un gran radical, ha estat capaç de modificar les previsions fetes, i encarar el país cap a objectius diferents, dels inicialment, previsibles.

Confio així sigui, perquè estem cansats de tants mesos, per no dir anys d’incerteses, guions presentats i modificats, al cap de poques hores o pocs dies. L’estabilitat sempre és indispensable, perquè un govern pugui actuar amb seguretat i previsió.

A més, la composició del nou govern , fa preveure una pluralitat d’opinions i posicions que no es podran decidir des de Berlín, per molt que Puigdemont cregui poder-ho fer. Els qui varem viure, en viu i en directe, el funcionament del Tripartit, en temps dels presidents Maragall i Montilla, sabem com de seus son els d’ERC, i les conselleries que els hi toquen, son prou rellevants com per haver de pactar i acordar fulls de ruta, de manera conjunta, sense imposicions externes.

Després d’aquests anys d’inestabilitat constant, és necessari trobar un llarg temps de calma i tranquil·litat. Ho necessita el govern, però sobretot ho necessiten els ciutadans que viuen amb constants ensurts, els anuncis d’un cantó o un altre.

Hem d’esperar el discurs del presidenciable, i estudiar el seu contingut. D’entrada, és impensable continuar el pols amb l’estat, perquè ha quedat demostrada la impossibilitat de sortir-se’n. La simple formació de govern, ja suposa recuperar totalment el control de les institucions, i posar-les de nou marxa, després d’aquests mesos de semi paralització. Es un primer pas, que esperem tots, perquè hi ha multitud de projectes, iniciatives i decisions que s’han de prendre, per reactivar l’administració de la Generalitat, primer, però també altres administracions que depenen d’ella.

A partir d’aquí, el Parlament es reactiva, i es pot convertir en el centre de la política si així ho vol el nou govern. En aquests mesos d’espera, s’han entrat en el registre, nombroses iniciatives parlamentàries, que el nou govern trobarà sobre la taula. No hi haurà ni els cent dies preceptius de treva, perquè tots els grups parlamentaris voldran atrapar el temps perdut.

I el nou govern arriba també en el moment just per a participar en àmbits més generals, precisament quan es planteja un nou sistema de finançament pel conjunt de les CCAA. Seria del tot negatiu no assistir, com va passar en la darrera reunió, perquè la necessitat de modificar el sistema de finançament és un dels temes prioritaris en aquest moment i de cara el futur proper. I és cert que Catalunya pateix un dèficit d’ingressos, com per demanar, aplicar el sistema d’ordinalitat, segons el qual qui més aporta, més ha de rebre, per a poder mantenir el ritme de creixement i no frenar-lo. En aquests moments, ha avançat molt aquesta proposta, i Catalunya pot trobar en altres territoris, un recolzament que abans no havia tingut.

En resum, si tot va com s’ha planificat en el darrer guió, tindrem govern en pocs dies, i podrem tancar una etapa, clarament negativa, per iniciar-ne un altre amb inquietuds i molt interrogants, però que necessita fer-li un mínim de confiança, abans de criticar-la. Aviat veurem per on encaren el futur immediat.

DRAMA – COMÈDIA – VODEVIL ?

Portem cinc anys, immersos en tots els papers d’un auca, en la qual tant aviat s’interpreten papers, més propis de comèdia o vodevil, que no pas de teatre seriós i profund, amb perill d’acabar en un drama col·lectiu. Hi estem ja, a tocar.

Qui juga amb foc, corre el perill de cremar-se i el que va començar com un joc personalista entre el govern central i el de la Generalitat, representats per M. Rajoy i Artur Mas, va anar derivant en un pols entre dos governs, per acabar en un pols a l’estat de dret, imaginant tenir la justificació per saltar-se les lleis, catalanes i espanyoles, sense més risc que el de tensionar l’ambient o jugar al gat i ratolí, obviant els perills d’una estratègia com aquesta.

En aquests anys, hem vist de tot. L’imaginable i l’inimaginable, a casa nostra, i a qualsevol altre país democràtic. S’ha fet comèdia amb coses tant serioses com el Reglament del Parlament, convocant-lo i desconvocant-lo com si es tractés d’un teatre de titelles, d’un barri qualsevol. S’han presentat projectes de llei , sense cap altre objectiu que veure qui les assumeix i qui no, o simplement per instar el govern central a portar-les davant del TC.

S’han aprovat resolucions, suspeses al cap de pocs minuts. S’han anunciat grans decisions, per a tot seguit, anul·lar-les, o dir que es deixaven per altra ocasió. S’ha entrat i sortit de països, institucions i organismes nacionals i internacionals, per entregar documents que no s’han entregat, o per presentar propostes que no s’han dut a terme, en un guió més propi d’un vodevil que no pas d’una acció de govern.

En aquest teatre permanent, en el que alguns estan ficats, no importa res el paper dels involuntaris espectadors que miren com pugen i baixen noms, com s’especula en si tornar o no a eleccions, en si convé o no convé provocar més danys al prestigi del nostre país, o si el més convenient és desacreditar la política estatal, en una mena de joc de “morir , matant”. Com més danys es produeixin a l’enemic ( Espanya), més i millor resultats obtindrem ¡¡¡¡ Si mentrestant, les institucions catalanes continuen sotmeses a les decisions directes de Madrid, no importa. Son danys col·laterals que els protagonistes consideren inevitables.

En aquest teatre imaginari, els fugitius han inventat un relat, que els convé mantenir per a no haver de donar comptes de la covardia d’una fugida, en comptes de plantar cara i assumir les responsabilitats, derivades de les accions dutes a terme. En el  guió , constantment modificat, hi fan constar la bona fe de les seves accions i la justificació de tot el que varen fer, perquè ho varen fer “ en nom del poble català”. Segons ells, tot el que ha vingut després, és una venjança pel seu atreviment, i no accepten cap mena de responsabilitat en el trencament de l’estat de dret, ni en la vulneració de les lleis vigents.

I lògicament, han de posar en el relat, que no existeix autèntica democràcia a Espanya, ni autèntica justícia, ni poden ser jutjats per fets que consideren no varen passar, ni vulneracions que no es varen dur a terme. En aquesta obra d’embolics, res és el que sembla, ni ningú és el que pretén ser. Es vol elegir president qui no pot ser-ho, i es vol governar sense ser-hi. Sinó fos perquè parlem del present i futur nostre, podríem pensar en una comèdia o un vodevil, el problema és que es tracta d’un drama , amb uns danys causats, d’infinites conseqüències a nivell personal, institucional, econòmic i social.

El prestigi guanyat, ha quedat destrossat en ben poc temps. L’obra representada en aquests darrers anys, no pot ser exportada a cap indret del món perquè no es digne de ser copiada, ni interpretada per altres actors, en altres indrets. No la poden entendre, perquè no s’ha produït encara cap obra ,en que s’hi barregi la comèdia, amb el vodevil, i el drama. Aquí s’ha aconseguit, però no hi ha ningú per riure les gràcies, i en canvi, hi som tots, per a patir les conseqüències del drama. I no sembla que cap dels protagonistes es donin per assabentats del paper que els pertoca interpretar. Si hem de repetir eleccions, que cadascú premiï o castigui els intèrprets d’aquesta obra, en la qual hi som tots ficats, en un lloc o altre.

DRET A UNA MORT DIGNA.

Durant anys, massa anys, hem parlat a nivell intern del partit socialista, i en molts altres fòrums ciutadans, sobre el “dret a una mort digna”, sense patiment innecessari, fent ús de la nostra llibertat. Sabem que és un tema delicat, en el qual intervenen motius personals, confessionals, professionals, ...però, la complexitat , no justifica la no resolució del problema.

Ara, just aquesta setmana, el Grup Parlamentari del PSOE en el Congrés de Diputats, ha entrat la Proposició de Llei Orgànica, per a formalitzar, com un dret de tots els ciutadans, a decidir sobre el seu propi final. Alguns en diran dret a l’eutanàsia, altres, dret a una mort digna o sense sofriment, o simplement dret a decidir sobre el final de la pròpia vida, quan determinades circumstàncies concorren, per exercir-lo.

La tramitació es fa per la via de Llei Orgànica, perquè es considera ha de ser un dret fonamental, emparat per una llei del màxim rang legislatiu, tal com succeeix amb altres lleis que han determinat canvis substancials en els drets dels ciutadans. Es una bona decisió, perquè determina sumar, a les lleis vigents, una de nova que es posa al mateix nivell que les altres.

Entrada en el registre, començarà la seva tramitació parlamentària, confiant en que els grups parlamentaris, facin les aportacions que creguin oportunes, però sobretot, prenguin consciència de la necessitat de regular, un dret, que segur comparteix la major part de la gent del país.

Qui no ha tingut, o no té familiars, parents o amics propers, en situació molt complicada, sense cap possibilitat de recuperació ? Qui pot consentir patiments innecessaris ? Qui pot ser insensible al dret a la pròpia mort, quan res es pot fer ? Perquè no regular degudament situacions en les que ara es troben molt facultatius, quan familiars propers, demanen acabar amb el sofriment ?

Es evident que el tema necessita d’una gran dosis de sensibilitat, coneixement, i prudència, però tots aquests elements s’han tingut en compte, per part de la comissió redactora de la Proposició de Llei. En aquesta iniciativa parlamentària hi ha participat un gran nombre de professionals i col·lectius, propers a la realitat que tracta, i han estat els polítics els qui han recollit les seves propostes, reflexions i realitats, com per traduir-les en un text molt ben estudiat i plantejat.

Hi ha poca legislació, a nivell de la UE. Els països més avançats en aquest tema son Suïssa i Holanda, tot i que altres estan elaborant legislacions similars, de manera que si Espanya, s’hi afegeix , ben aviat podrem veure com aquest dret avança i es reflecteix en la majoria de països. Sempre ha d’haver-hi algú que obri pas, cap a nous drets, i aquest és un que feia molts anys, demanava molta gent. Era lògic que els socialistes, en tant que promotors i impulsors de la major part d’avenços en matèria de drets dels ciutadans, també ho fes, en aquest àmbit.

En els propers dies, apareixeran parts del text, en els mitjans de comunicació i tothom qui vulgui pot entrar en el web del partit, per a consultar-lo. Es una bona iniciativa, esperada i desitjada, per bona part de la població, i ara toca veure el posicionament dels grups parlamentaris, per fer-la realitat, en el mínim de temps possible. 

EL PROBLEMA DELS CAMINS.

Si en una ciutat, un dels principals problemes, és mantenir els carrers en bon estat, en un poble de muntanya, el principal maldecap és el manteniment dels camins públics. S’entén per camí públic aquell que uneix diverses cases de pagès, o enllaça termes municipals, des de temps immemorials.

Per posar un exemple, el municipi de Borredà ( Berguedà) amb 43,6 km quadrats, té una trentena de camins públics, amb una longitud total de prop de 90 km. Poc o molt ? Son molts quilòmetres, situats en indrets força complicats d’arribar i amb circumstàncies difícils de resoldre. M’explico.

Abans, amb ajuntaments molt poc eficients i molt poc donats a resoldre els problemes dels ciutadans, havien de ser els propis pagesos els qui s’arreglessin els camins. Cada dos o tres mesos, es posaven d’acord, i dedicaven alguna jornada de cap de setmana, a posar-los al dia. Ara, si son públics, ens pertoca als ajuntaments mantenir-los com cal, i això està aviat dit, però costa molt de complir. I molt sovint, dona la sensació de fer i desfer, en una mena de roda sense final.

I és que els vells camins públics, abans servien per transitar-hi els veïns de sempre. Ara, amb pocs veïns, bàsicament serveixen per a molta altra gent que hi passa per anar a passejar, buscar bolets, fer travesses, curses de quads, proves de 4 x 4, o per anar a fer la costellada en qualsevol indret del territori.

El que pot semblar ,lògic i saludable, es va convertint en una immensa despesa per les magres finances municipals. Parlem de pobles petits, amb finances petites, amb petits ajuts d’altres administracions o simplement, sense cap ajut, com ara passa amb la Generalitat.  Arreglar bé un camí, té un cost raonablement elevat, perquè parlem de materials naturals, que s’han d’escampar, compactar, anivellar , tot adequant cunetes, perquè desguassin com cal.

Feta aquesta feina, una forta tempesta pot tirar per terra tota la feina feta, en una o dues hores. Similar destrossa pot produir el fet de passar-hi una dotzena de quads, en excursió alegre i feliç per aquest camí, sobretot si ha plogut dies abans i el terra està moll. No cal dir que el mateix passa amb altres vehicles tot terreny...

Així, doncs, arreglar un camí suposa una mena de dau de la sort, esperant no passi res del que he detallat, més amunt. Ara bé, en molts d’ells, situats en indrets especialment atractius o a prop de pobles grans i ciutats, és inevitable aquest trànsit, en augment, any rere any. Què demanem els alcaldes ? Que totes les administracions ajudin en el manteniment. No és just que uns els arreglin i els altres, els facin servir, sense compensar-los pel desgast o les destrosses que causen. No es tracta d’imposar peatges, sinó de posar-hi diner de tots.

A dia d’avui, el manteniment dels camins públics, ha esdevingut un dels nostres principals maldecaps, i per això el que pertoca és que govern central, Generalitat, i Diputacions facin aportacions anuals, destinades al seu manteniment. Cada ajuntament hauria de rebre un import, en proporció a les seves dimensions i als quilòmetres en camins que tingui. Es fàcil de tenir aquesta informació i fàcil de repartir. Fa molts anys que prediquem aquesta petició, i aquests dies ,en que plou com feia anys no havíem vist, ha fet encendre de nou les reclamacions perquè es posin els mitjans per garantir unes aportacions regulars i permanents. Es la única via per fer possible el compliment d’aquesta competència municipal. I és que tenim ben pocs camins, que només serveixin pels pagesos que hi viuen. L’habitual és l’ús constant per part de gent d’altres contrades. Si això és així, lògic que sigui entre tots que es conservin.

CANSATS I AVORRITS.

S’ha exprimit tant el suc del procés independentista, que ja no queda res per extreure. S’han dut a terme tants moments èpics, s’ha demostrat tanta astúcia, s’han vulnerat tants reglaments, lleis i normes, que ja no queda res més per fer. Bé, això creiem a dia d’avui, res indica que algú no s’inventi alguna nova acció , destinada a sorprendre el món mundial. I és que en matèria de despropòsits, hem trencat barreres i assolit els màxims guardons, en el llibre Guinness de les absurditats.

Es ben cert que costa molt, però molt, guanyar prestigi i ressò mundial, en positiu. Igual de cert és que en pocs dies o mesos, tot el guanyat, és pot perdre i caure en un profund pou de desprestigi i rebuig. Ja hi som. I com que mai les desgràcies arriben soles, podem dir, que la suma del caos a l’ajuntament de Barcelona, amb el de la Generalitat, converteixen la Marca Barcelona i la de Catalunya, en marques blanques.

Arribats en el punt on estem, hi ha qui s’ha donat compte dels danys produïts i intenta reparar-los, o com a mínim, no ampliar-los, i hi ha qui considera millor continuar la batalla contra la pèrfida Espanya, a l’espera de fer-li pagar el càstig imposat, als impulsors i protagonistes del procés.

Un sol home, és capaç d’imposar un guió a la resta de càrrecs institucionals, fent-los anar amunt i avall, en reunions que res resolen, però causen un dany terrible a l’antic prestigi del nostre país i les seves institucions. Un home, capaç de marcar l’agenda del propi president del Parlament de Catalunya, el qual ni tant sols és capaç de plantar cara i imposar una agenda i calendari propis.

Tenim 135 diputats i diputades, cobrant un sou, a canvi de tenir congelada l’agenda i el pla de treball.  Res poden fer, sense president ni govern, ni comissions legislatives . Tots, a l’espera de veure què diu l’oracle, instal·lat a Berlín, després de fer el mateix a Brussel·les. Aquesta estranya i esperpèntica situació motiva grans explicacions a la televisió del règim TV3, o a la seva radio, i dona aliment a les tertúlies de tots els mitjans de comunicació, amb al·lusions constants a la pèrdua del seny català, i a d’altres bromes que havíem deixat enrere, molts anys enrere.

Estem cansats i avorrits, d’aquesta nòria de procés, sense objectius, sense guió, sense programa ni protagonistes clars, de cara els propers mesos. Si el que pretenen és repetir eleccions, ho podran aconseguir, però no es queixin després, d’uns resultats que poden ser devastadors per les aspiracions del poble català, en el seu conjunt. Jugar amb foc, té els seus perills, i les tensions van pujant, amb incidents , progressivament més i més estesos, i més i més greus.

Queden pocs dies, per l’hora decisiva, la de la veritat, per a elegir president /a, i govern. Si, es deixa escapar, no vulguin posar les culpes en altres. Estem cansats de tant victimisme, enganys i falsedats. La culpa està en mans dels partits independentistes que varen guanyar, sumats, les eleccions. Pertoca a ells, complir amb el seu deure i deixar de dependre d’una sola persona per a assumir la responsabilitat que els votants els hi varen donar.

EL MODEL BASC.

Estem ,en plena demostració d’una nova lliçó magistral de política, per part del PNB i el Govern Basc. Amb només cinc diputats, d’un global de tres-cents cinquanta, son capaços de convertir-se en els protagonistes del debat dels pressupostos generals, i aconseguir, en una sola jugada , un increment de totes les pensions, i al mateix temps una nova aportació econòmica pel seu territori. Així, de simple, així d’intel·ligent.

Es cert que havien condicionat el seu vot, a l’aixecament del 155 a Catalunya, però a la vista de les tonteries dels partits independentistes i a la tossuderia en trinxar les oportunitats que han tingut, el PNB ha decidit no esperar més, i aprofitar la debilitat del PP, per apuntar-se nous èxits, als ja obtinguts en els darrers anys, per no dir, en els darrers decennis. I és que si haguéssim d’imitar a algú, aquest seria al País Basc, i no a d’altres indrets, molt lluny dels nostres, tant a nivell polític , com cultural.

Anteriorment, es creia que els avantatges del País Basc, procedien de la por a incrementar la tensió, produïda per l’activitat d’ETA. Aquesta era una excusa o justificació, de molts dirigents catalans, quan els hi posàvem la intel·ligència basca, com a model a seguir, en comptes de la política de “peix al cove”, seguida pels governs catalans, en temps de Jordi Pujol. CiU no volia acceptar, una altra manera de fer i actuar, per no caure en una mena de seguidisme, que no veien oportú de copiar. Digueu-ne estupidesa, digueu-ne ceguera política, però aquí hem anat pel pedregar, quan allà, han anat avançant amb pas segur i ferm.

Podria Catalunya obtenir un estatus millor, dintre Espanya ? Què hi ha de cert, en la discriminació que molts creuen patir ? Es cert que Catalunya ha patit i pateix, una certa discriminació, respecte el paper que hauria de jugar a nivell d’Espanya. Culpa nostra, culpa dels governs centrals. I ho poso en plural, per agrupar-hi tots els que ha tingut, d’ençà la recuperació de la democràcia. No vull anar més lluny ,perquè alguns ja volen parlar de segles passats, quan la realitat era totalment diferent ,a l’actual. No cal anar tant lluny per fer valoracions objectives.

Malgrat el que alguns partits defensen, la realitat és que la Transició va suposar un canvi radical, i unes oportunitats com mai havíem tingut. De fet, els primers anys, fins avançat el segon mil·lenni, les coses varen anar raonablement bé, però poc a poc, el distanciament entre la realitat catalana i la espanyola es va anar fent més i més gran. Es varen cometre grans errors, per les dues parts, i un d’ells fou motivat per entestar-se en fer un nou Estatut, sense haver esgotat l’anterior, ni haver centrat la batalla en aconseguir un millor sistema de finançament. Vaig ser protagonista directa d’aquest debat, en tant que diputat al Parlament.

Hagués estat més fàcil i pràctic, en aquells moments, jugar la carta de millorar el finançament , exigint el sistema d’ordinalitat, segons el qual qui més aporta, més rep. I, seguint el model basc, ho haguéssim pogut aconseguir, gràcies al pes dels nostres vots i diputats. Catalunya té quaranta – set diputats, per un global de tres-centes cinquanta. Si el PNB amb cinc, fa meravelles, amb quaranta- set es poden fer canvis substancials, aprofitant els governs en minoria que va tenir Felipe González, J. M Aznar, Rodríguez Zapatero i ara M. Rajoy. Es dir, hi ha hagut no menys de quatre o cinc moments històrics, en els quals Catalunya hauria pogut jugar les seves cartes, de la millor manera possible, sense encetar una via impossible, com la de la independència. No ho ha fet el País Basc, conscients de la seva impossibilitat. Han estat realistes, i pragmàtics. El resultat el veiem dia sí, dia també, i res millor que passar uns dies allà per constatar la salut de les seves finances, infraestructures, equipaments i serveis.

No estaria malament, en un moment històric , on estem ara, debatent si convé emprendre un nou pols, per tornar a perdre, o decidir copiar un model que ha donat uns resultats esplèndids, sense trencar amb la legalitat. Millor copiar que voler inventar mons impossibles , per inviables.

MARXAR A SUÏSSA.

Em sorprenen , encara ara, les grans improvisacions dels protagonistes del procés independentista. Ho he dit ,en un escrit anterior, sota el títol “ineluctable final”, i em permeto ara ampliar-lo amb alguns altres detalls, pels desconeixedors de la realitat europea. O en tot cas, d’una part de la realitat europea ,i concretament de Suïssa, una mena de segona pàtria meva, per raó dels anys viscuts i treballs, de les amistats fetes, i de constants viatges de records i posada al dia.

Fugir a Suïssa, vol dir, anar a una mena de país – capital de les llibertats, individuals i col·lectives, alhora que del capitalisme, més ben organitzat del món. Es cert, tot el que es diu de democràcia directa, protecció de les llibertats, capital de Creu Roja, seu d’oficines de les Nacions Unides, de la UNESCO i de molts altres organismes. Com igual de cert és l’amplíssim dispositiu per donar veu i vot a tots els seus conciutadans , a nivell local, cantonal i nacional, mitjançant el sistema de referèndum.

Sent tot això cert, igual de cert, és el rigor i càstig, envers els incompliments de les lleis vigents, en qualsevol de les matèries imaginables. A Suïssa , és impensable que algú pretengui vulnerar la Constitució, incomplir lleis cantonals, o municipals. El càstig és immediat i contundent. Per això, per a ells, és incomprensible la lleugeresa en que es tracten les accions dutes a terme, durant l’anomenat procés independentista. No tinc cap dubte ,respecte la decisió de no concedir l’estatus d’asilades polítiques a Marta Rovira i Anna Gabriel. Ho veurem aviat.

Volia, però, també explicar el rigor sobre qui entra, com entra i sobretot com es queda a Suïssa, tota persona que ha passat la frontera. Ho dic, per les noticies aparegudes sobre els problemes d’Anna Gabriel, per trobar feina, i les peticions de recollida de fons destinades a ella, una de les quals es farà aquest cap de setmana, a Sallent.

A Suïssa, a banda de qui té la nacionalitat, hi ha tres categories clares. Els residents, amb targeta de residència, avalada per un bon gruix d’ingressos, o dipòsits bancaris, que s’hi poden estar tant temps com vulguin.  Els turistes, i els treballadors, provisionals o indefinits. A nivell de turista, qui entra i s’hi vol estar un temps indeterminat, ha de poder justificar uns ingressos generosos i per temps indefinit. Almenys per tot el temps que duri la seva estada. I viure a Suïssa requereix disposar d’una xifra elevada mensual, no inferior als tres mil euros, pel cap baix.

Pel que fa treballadors, la via és a la inversa de casa nostra. Allà, primer has de tenir feina, mitjançant un contracte oficial, i tot seguit podràs obtenir la targeta de residència, pel temps que duri el contracte. NI un dia més ni un de menys. Si Anna Gabriel, pensava entrar de turista, i buscar feina, anava errada, com la realitat li ha demostrat. Pensar que podia anar a la Universitat de Ginebra o Lausana, perquè parla francès, i ja està. Ha pogut veure que la cosa no va per aquí. Allà trien qui volen contractar i segueixen un guió establert , molt rigorós. Qualsevol altra via per accedir a un lloc de treball, no té recorregut possible, a no ser que s’entri en vies no oficials, molt poc recomanades ,en un país tant ordenat i organitzat, com aquell.

En resum. Si algú tenia algun dubte sobre la improvisació, els constants canvis de guió i de relat, en té una prova en la fugida d’una part dels protagonistes del procés. Tots seran retornats , i tots compareixeran davant el tribunal suprem, amb la previsió de sentències més dures, per haver-hi afegit la fugida, als delictes dels quals se’ls acusa. Incomprensible, però real, com hem pogut veure en tants altres temes, lligats al procés.

CATALUNYA RURAL VS CATALUNYA URBANA.

Estimats lectors. Els que viviu en una gran ciutat, o en ciutats més petites, envoltats de gent, vehicles, soroll,... penseu en els petits pobles, com llocs idíl.lics ,sense especials problemes ni preocupacions, veient passar els dies amb una calma i tranquil·litat, realment envejables. Alguna cosa de veritat hi ha en aquesta visió, però voldria exposar, la gran inquietud que impera, en bona part, d’aquesta Catalunya rural, confrontada amb la urbana.

Al llarg dels anys, penso en els darrers quaranta, per no ficar-me en èpoques passades, fora del marc democràtic, ha imperat el poder de les ciutats. Es aquí ,on s’ha forjat la nova Catalunya, en una competició sana i contundent, per veure quina es posicionava millor en el camp de la indústria, noves tecnologies, turisme, etc. Han estat les ciutats, les que han aportat diputats i diputades, cap al Parlament , el Congrés de Diputats, i cap altres centres de decisió, amb els ànims posats, en potenciar-les de cara el futur.

Les legislacions, en qualsevol matèria i àmbit, han tingut com a centre d’atenció, les ciutats. Tot el que necessitaven i volien, havia de convertir-se en accions legislatives per fer-ho realitat, de la manera més ràpida i fàcil, possible. Així és com hem vist créixer i créixer, i continuar creixent els centres urbans, sense reflexionar ni pensar, en si aquest creixement era equilibrat i sostenible. Tothom estava atrafegat en ampliar espais, construir nous barris, nous polígons industrials, noves perifèries...no hi havia temps per pensar en el país, en conjunt.

Es evident que no pertoca als alcaldes, pensar en el conjunt del país, però si tampoc hi pensa el govern , encarregat de fer-ho, és lògic acabar com estem ara. I com estem ara ? Doncs, hem construït un país, totalment desequilibrat. Estem en un sistema de grans ciutats, atapeïdes, col·lapsades, concentrades en un cap immens, al voltant de Barcelona, amb unes extremitats cap amunt i avall, seguint la costa.

Ningú havia pensat en un altre tipus de creixement, més harmònic, més extens que intens, més equilibrat com per tenir amplis pulmons i vies d’esponjament. A dia d’avui, veiem unes grans ciutats, moltes de les quals continuen creixent, en detriment d’un immens espai interior que va decreixent , any rere any, fins el punt de posar en perill de supervivència, un amplíssim territori .

En unes poques xifres ho veurem molt clar. Si de 947 municipis que té Catalunya, n’hi ha 600 que perden població, ja queda clar que les coses no van bé. Però, no solament es produeix aquesta pèrdua, és que molts d’ells han entrat en un camí de no retorn. Es a dir, la pèrdua és constant des de fa vuit o deu anys, i l’increment de pèrdua s’accelera, amb el pas dels anys, sense cap previsió d’aturar aquest fenomen. Per posar un exemple proper, els 31 municipis de la comarca del Berguedà, perden població, tots ells. I si anem al Ripollès , al Solsonès, o en altres comarques de muntanya , veurem passa el mateix.

Tots els grans desequilibris son dolents, per al conjunt, i els governs d’aquí, com també els centrals, no han dut a terme, autèntiques polítiques de reequilibri territorial. Som a temps de revertir la situació ? Es complicat, i necessita temps, però alguns països propers se n’han sortit prou bé com per copiar-los. França, Suïssa, Àustria...ho han fet, perquè no aquí ? Els qui vivim en aquest immens territori rural, en ple despoblament, fa temps ho estem reclamant i que ningú dubti que si arribem a tenir govern, d’aquí uns dies , serà una de les primeres exigències que li farem arribar. I no pensant, en nosaltres mateixos, sinó en el conjunt del país. Deixar continuar l’actual tendència és un dels pitjors errors que podríem cometre, i ja prou anys s’han deixat passar com per no fer res, com per no exigir canvis radicals.