Joan Roma

COOPERADORS NECESSARIS. S’ha parlat molt de les actuacions del procés, a nivell parlamentari, però poc a nivell municipal. I tanmateix convé exposar i valorar les greus complicitats de centenars d’alcaldes i regidors, en multitud d’actes clarament antidemocràtics. Ha de quedar clar, per a la història, que no només varen vulnerar la legalitat, els parlamentaris del 6 i 7 de setembre de 2017, en la vergonyosa sessió en la qual varen trencar el Reglament i amb ell, l’Estatut d’Autonomia i la Constitució, sinó també es varen cometre similars il•legalitats en molts ajuntaments, arreu del país. Alcaldes que convocaven plens per aprovar mocions totalment contràries a la legalitat. Alcaldes que no tenien cap vergonya en passejar les vares, pel Parlament, pel Palau de la Generalitat o fins i tot davant dels tribunals, pensant-se podien imposar a la majoria de catalans unes lleis inconstitucionals. Alcaldes que creaven una AMI amb diners públics, de forma totalment il•legal per a lluitar contra la democràcia. Alcaldes que signaven decrets, reals o ficticis, proclamant una república inexistent. I que no dubtaven en pagar del pressupost elements il•legals, a més de ridículs, com els que encara veiem en alguns indrets, dient que el municipi pertany a una inexistent república catalana. Ningú ha volgut parlar ni exposar les desenes de milions que ha costat tota aquesta disbauxa municipal, en forma de milers de plens, milers de desplaçaments, quotes , actes i activitats destinades a major glòria d’un moviment independentista que no tenia ni suport legal, ni justificació institucional. On és la crítica? On és el reconeixement dels errors comesos ? On és la restitució de totes les despeses produïdes, per part dels impulsors d’aquestes accions il•legals? No les hem vist per enlloc i tanmateix correspon retre comptes. Molts d’aquells entusiastes alcaldes i regidors, han desaparegut del mapa municipal, de forma callada i vergonyant. En comptes de comparèixer per a admetre els errors i reparar danys, han preferit desaparèixer i oblidar totes les actuacions dutes a terme. No volen reconèixer els greus danys produïts. No volen admetre el seu posicionament personal i institucional, en contra d’una part important dels seus conciutadans. Varen trair el jurament fet a l’hora d’accedir al càrrec, i varen creure que podien fer i decidir, sense atendre el principi fonamental de que el càrrec suposa complir la llei, i ser portaveu del conjunt del municipi, no d’una part. Queden per a la història imatges insòlites, de concentracions i manifestacions davant el poder legislatiu i fins i tot el judicial. Varen ignorar la divisió de poders, i es varen situar en una banda, en contra de l’altra, sabent que traïen el càrrec que ostentaven. Millor haver plegat, a la vista del fracàs del procés, però no, molts simplement s’han amagat, i han volgut oblidar i fer oblidar les seves accions. Ho sento, però la història obliga a ser conseqüents, i les imatges, actes de plens i moltes altres accions deixaran clar quin ha estat el comportament que varen tenir. Varen ser els cooperadors necessaris per un dels fets més greus de la nostra història col•lectiva.

TENIM EINES PER GOVERNAR- NOS ? Un dels principals arguments, sinó el més rellevant dels independentistes, és que Catalunya no té prou eines per a governar-se . Menyspreen l’Estatut, per considerar-lo, insuficient i retallat pel Constitucional, de manera que el consideren inservible. No estic gens d’acord amb aquesta apreciació, sobretot perquè si algú es llegeix el seu contingut podrà comprovar com hi ha un immens camp per córrer, especialment si es disposa de suficient finançament. I aquest és un altre dels arguments per voler trencar i marxar. El sistema de finançament és injust i insuficient. Ni un ni altre argument és suficient ni justificador de la fugida cap a un objectiu impossible : la independència. Es cert que la sentència del Tribunal Constitucional, va ser un despropòsit, pel moment i per la forma, però era més que previsible, vistos alguns continguts que tots els diputats sabíem no encaixaven dintre de la Constitució. En vaig ser, actor i espectador directe, en tant que diputat. Ara bé, el contingut global, és més que suficient per a augmentar l’autogovern de manera notable. En quan al finançament és cert que ha de ser modificat. Fins ara, s’han acceptat i signat les reformes fetes, amb queixes que s’han de tenir presents en la propera ocasió. De fet, tothom té molt clar que hem d’anar cap el que anomenem sistema ordinal, mitjançant el qual si Catalunya és la tercera en aportació hauria de ser la tercera en rebre de l’Estat ( ara és la onzena). Corregit el finançament, així com altres normes que han complicat el funcionament de les administracions, l’Estatut permet un ampli i fort autogovern. La qüestió és si es vol fer servir, o simplement es busquen excuses per anar per altres camins. He estat quaranta anys, gestionant i governant un municipi, a banda de participar en altres institucions com un consell comarcal, o implicat en una diputació. Tinc clar que les competències pròpies es poden ampliar i millorar sensiblement, si la gestió és eficient, i si l’economia està en bones mans. Si estudiem el contingut de la Llei de Bases de Règim Local ( la constitució dels ajuntaments) veurem que conté poques competències, però en canvi els ajuntaments n’han assumit moltíssimes més. Per què ? Per necessitat i per ambició de servir i ser útils. I ningú s’hi ha oposat, si les coses s’han fet bé. Des d’un ajuntament es pot ampliar i millorar la sanitat, l’educació, la salut, serveis socials, les polítiques d’habitatge, de joventut, esports, cultura, oci...i tanmateix no en tenen competències, o molt escasses. Podrien dir, i alguns alcaldes ho fan, que això no és competència seva sinó de la Generalitat o de l’Estat, i ja està. Però no, un bon alcalde, es fica allà on se’l necessita, i si disposa de mitjans, resoldrà el tema. Fa quaranta – dos anys que aquesta és la realitat del món municipal. Per què no ha actuat de manera similar el govern de la Generalitat ? Per aires de grandesa i una immensa mediocritat de la major part dels seus governs. Ha preferit caure en el victimisme, que arremangar-se i treballar de valent per resoldre les deficiències. Ha gastat molt, i molt malament. Ha estirat més el braç que la màniga fins arribar a un deute de vuitanta-mil milions d’euros i un endeutament màxim que no li permet cap marge maniobra. Arribats on estem, toca asseure’s amb el govern central i pactar el futur. Acordar una moratòria per pagar deutes, en primer lloc. Tot seguit exigir un nou sistema de finançament més equitatiu, i acordar unes inversions de l’Estat a Catalunya, proporcionals a les seves necessitats. A continuació, dedicar-se al bon govern, sota el principi de l’austeritat i la bona gestió. L’Estatut dona per un autogovern ampli i ambiciós. No es vulgui menysprear perquè no té raó de ser. Fins ara s’ha fet, i els resultats els tenim a la vista. Es hora de canviar i buscar altres models. El del País Basc, n’és un de ben proper.

BARCELONA COMO ANOMALIA POLÍTICA. Los errores se pagan; más, si se suman a otros de similares dimensiones. Tenemos en Cataluña una conjunción de realidades que se autoalimentan, y han provocado una auténtica caída en barrena de sus dos principales administraciones: la autonómica y la de la capital. De la autonómica he hablado en anteriores ocasiones en estas mismas páginas, Y más que hablaremos, a la vista de todas las barbaridades que estamos viendo. Hoy, quiero hablar de la realidad de la capital: Barcelona. Por su peso demográfico, económico, cultural, social…histórico. Nos habíamos acostumbrado a tener una capital modélica, innovadora, progresista, locomotora del país, y ejemplo para las grandes capitales del mundo entero. ¿Cómo se puede perder este liderazgo, en tan poco tiempo? ¿Qué ha pasado para descender a un segundo nivel? No tengo ninguna duda: la mediocridad de sus dirigentes, empezando por la alcaldesa Ada Colau. El factor humano es esencial en todos los proyectos, pero más en uno político. Después de años, muchos años de fuertes liderazgos, aparece una líder de un pequeño partido, que se hace con las riendas por crisis en los otros partidos, muy especialmente el socialista que había aportado casi todos los alcaldes. Con ella llega la improvisación debido a la falta de preparación de su equipo, y carencia de un modelo de ciudad. En pocos años, Barcelona pierde liderazgo y se sume en un auténtico caos organizativo y de modelo. Hemos podido comprobar, en vivo y en directo, cómo de difícil es subir y cómo de fácil es bajar. Hemos llegado al ecuador de este segundo mandato y todo indica la necesidad de dar paso a otro equipo que recoja los frutos del pasado para relanzar una nueva ciudad, capaz de encajar los profundos cambios que se han producido. Y girar página a lo vivido en estos dos mandatos. Hay que recomponer el modelo y adaptarlo a las nuevas realidades con decisión y dedicación. Todos queremos una capital fuerte y ambiciosa, capaz de competir con todas las grandes de la UE, e incluso más allá. Ciertamente lo deberá hacer sin la deseada sintonía que debería haber entre capital i nación, pero aun así Barcelona puede caminar sola. Lo ha hecho durante la mayor parte del trayecto democrático. Justo ahora es el momento de preparar el nuevo embate político que culminará a finales de mayo de 2023, fecha de las próximas elecciones municipales. Se presente o no Ada Colau, su persona y proyecto están amortizados. Toca reemplazarlo por otro que permita recuperar el prestigio perdido. Este será el gran reto del PSC. Me consta el inicio del trabajo para lograr el objetivo. Y con él, el del resto del país, para volver a ser el principal partido municipalista. De ello dependen las composiciones de los futuros consejos comarcales y diputaciones. El declive debe dar paso a la recuperación. Todos la necesitamos.

RIERA DE MERLÈS, UN ANY DESPRÉS. Aquest estiu, si la pandèmia ho permet, no es vol ser tant dràstic com l’any passat, i es permetria el bany, si bé restringit a les condicions lligades a un espai d’interès natural. Per evitar malentesos, convindria deixar clar que hi haurà vigilància diària i sancions per a totes les conductes inadequades, començant per l’aparcament. Ha de quedar clar que només podran anar a la Riera els qui puguin aparcar, en els llocs establerts, que son els degudament senyalitzats. Qui cregui que pot fer-ho en altres llocs, ha de rebre la sanció pertinent. Això vol dir que només un 20% dels antics o nous visitants tindran opció a quedar-s’hi. La resta ,millor no provar-ho i buscar altres llocs, sense aquestes restriccions. Alguns proposen constituir un organisme propi, per a gestionar aquest espai. No sóc partidari de crear noves entitats i organismes perquè suposen despeses de manteniment i noves burocràcies. Si de cas, amb un conveni entre els 3 consells comarcals i els 9 ajuntaments ha de ser suficient per a solucionar els problemes, concentrats sobretot en els 3 mesos d’estiu. I diguem-ho clar. Els espais d’interès natural, son competència de la Generalitat. Doncs bé, si va ser bona per declarar-los, ha de ser bona per mantenir-los. No s’hi val a imposar unes proteccions i encarregar els ajuntaments que les sufraguin. Ha de fer una aportació anual, com per a garantir la protecció. I en tots cas, els ajuntaments i consells comarcals s’encarregaran de gestionar-ho. Aquest és el camí, aquesta ha de ser la solució.

ERROR O DERIVA AUTORITÀRIA ? Portem un grapat d’anys amb comportaments molt poc democràtics, per part d’alguns partits. Sota l’excusa de l’independentisme s’hi amaga un intent clar de controlar la societat, i parlar en nom de tots, quan algú trenca aquest cercle. Ho hem vist múltiples vegades, fins a culminar els dies 6 i 7 de setembre de 2017, en que els partits independentistes van voler segrestar la voluntat del Parlament de Catalunya imposant la seva voluntat, per damunt de la de tots els catalans. Allò fou una clara demostració de voluntat autoritària . Tenim ara una altra demostració de la curiosa interpretació del sentit democràtic. El Parlament de Catalunya, cada legislatura elegeix 8 senadors, per a representar el país, davant el Senat. Aquesta elecció es fa en base els resultats de cada partit, utilitzant una formula de proporcionalitat. Doncs bé, ara, es vol modificar el sistema, per evitar que VOX tingui un dels senadors que li pertoquen , en funció dels resultats electorals obtinguts. Agradi o no, s’ha de complir la voluntat del poble català. O només quan agrada a uns ? Ser i actuar com demòcrata suposa complir i fer complir la llei vigent. No m’agrada VOX, no comparteixo cap dels seus principis ni arguments, però és un partit legal. Així ho ha decidit la justícia, i si ho és, se li han de respectar els seus drets. Que la majoria dels partits en el Parlament, acordessin no demanar els seus vots, no compartir reunions amb ells, o no permetre sortides de to, ni vulneracions de drets, em sembla perfecte. Ara bé, trencar la legalitat, per treure un dret que tenen, això no. Ni ara, ni mai. Si una democràcia no protegeix tots els elements que la composen, deixa de ser-ho i es converteix en una deriva autoritària. Aquesta decisió d’ERC, Junts x Cat, CUP i Comuns, s’emmarca clarament en una voluntat autoritària d’imposar una proposta, vulnerant la llei. Inacceptable. Impensable. Recurs immediat davant el Tribunal Constitucional per a preservar els drets d’un partit, que ha estat votat per un gran nombre de catalans. Com es pot actuar amb aquesta prepotència ? Com es pot vulnerar la legalitat ? Es que aquests partits son els dipositaris d’un concepte de democràcia exclusivista i a gust d’ells ? El tema és greu, molt greu, perquè suposa retrocedir a temps passats, i a convertir el Parlament en una eina d’una part del país. No de tot. S’ha d’actuar de forma ràpida i contundent per evitar mals majors. I és que al costat d’aquesta decisió se n’ha produït una altra, d’inconcebible en una cambra parlamentària. La Mesa ha rebutjat la tramitació de dues preguntes del Grup Socialista, per considerar-les no adequades, després de que els lletrats les donessin per bones. Es la primera vegada que la Mesa exerceix d’òrgan censor, i impedeix la tramitació de dues iniciatives parlamentàries. Inacceptable. Toca actuar de forma ferma i radical. Si la Mesa impedeix exercir l’activitat parlamentària, la Mesa ha de dimitir. Res de mitges tintes perquè aquestes dues actuacions, demostren un tarannà i una voluntat autoritària, que anirà a més. Contra la censura i l’autoritarisme, més democràcia.

SENSE PRESSA. No cal dir als tres partits independentistes que s’ho agafin amb calma, perquè està més que comprovat que no tenen cap pressa per formar govern, i continuar barallant-se. Han fet propòsit d’apurar terminis, i a fe que ho fan a consciència. I mentrestant, perquè la gent calla ? Perquè no hi ha cap revolta ni cap pressió especial ? Molt senzill. Tothom és conscient que la formació d’un nou govern no significarà cap canvi especial. Es a dir, ningú creu que el nou govern pugui millorar la situació present, de manera que per continuar igual, tant li fa tinguem nou o vell govern. Primera constatació. Segona constatació. Els fanàtics de l’independentisme no gosen enviar a fregir espàrrecs als seus partits, perquè son seus. Es a dir, son fills seus. Els han votat ells, i tanta culpa tenen ells com els seus representants. Per tant, a callar, si de cas expressar en privat el que els hi voldrien dir si els tinguessin a l’abast. He pogut escoltar converses i diatribes de destacats independentistes que farien envermellir a tots els dirigents. Però, això sí, en privat. En públic, res. Silenci. La mordassa dels cooperadors necessaris. I la resta ? La resta, ha desconnectat. Tenim dos milions, números rodons d’independentistes més o menys convençuts, que callen. I altres dos milions en situació de pobresa dura o extrema, que ja no confia en cap polític. Fan la seva vida, de supervivència pura i dura, al marge del país. Vull dir de les institucions del país, i ja no compten a cap efecte. El govern no pensa en ells, i ells no pensen en el govern. Han vist que els han deixat fora de tota esperança, i res esperen de qui encara fa volar coloms, construeix nous embats contra molins de vent, o proclama unilateralismes imaginaris. Tenim dues capes del país, sense contacte ni transversalitat, amb vides i mons paral•lels. I entremig, una tercera capa que creu en un altre país, diferent, capaç de sortir de l’impasse en que es troba. Un país que recuperi l’activitat, l’orgull, el bon fer, i busqui en les potencialitats de l’actual govern central, un nou encaix dintre d’Espanya i la UE. Capaç d’aprofitar els immensos recursos que vindran, per a remodelar infraestructures, equipaments i serveis, de manera que impulsem el país i la seva gent, cap un futur prometedor. Per això, uns tenen pressa, com Salvador Illa, i altres no en tenen cap. Els que no en tenen saben que res del que han promès té viabilitat. Aleshores , perquè córrer si al final no es podrà complir ? Toca esperar a veure si el destí, la sort, o algun imprevist obliga a canviar de rumb per a poder imputar a algú altre el que no s’ha pogut dur a terme. Els nacionalismes sempre busquen enemics exteriors i si no en tenen se’ls inventen. Portem anys en aquesta situació i arribats al punt de plena incapacitat, les baralles serveixen per traspassar culpes uns als altres. Així estem, així anem. Fins quan ? fins acostar-se a la data fatídica d’haver de fer noves eleccions. En aquell moment, pacte, govern, noves baralles, i d’aquí any i mig, noves eleccions. Tot sense presses.

LLENTISCLE, PINYES, BOLETS, BOIX GRÈVOL, LLENYA... La natura és molt generosa a l’hora de produir tota mena de productes que poden tenir múltiples destins. La varietat va en funció de l’alçada, el tipus de vegetació, el manteniment, l’existència de fauna, etc. Catalunya, té zones totalment urbanitzades, i un ampli rere país, cobert de vegetació. Fins i tot, ha augmentat, degut a l’abandonament de centenars de finques agrícoles que han estat ocupades per zones forestals, fins esdevenir un problema aquesta ocupació, cas d’incendis forestals. No troben zones intermèdies que parin el foc. Un altre dia en parlarem. Avui, em vull referir a un dels problemes que produeix la privacitat de la majoria de finques forestals. En altres països, molts dels boscos son municipals. No és el cas nostre, en que alguns ajuntaments tenen boscos comunals, però son una minoria, la resta pertanyen a famílies concretes, o a empreses que les han adquirit, per a explotar-les directament o dedicar-les a diferents activitats. De sempre, hi ha hagut tensions entre particulars i propietaris, per entendre moltes persones que quan van al bosc, consideren que tot el que troben pot ser arrencat, collit, recollit o trencat per emportar-se a casa. Arriben a una estranya i falsa conclusió que si es troben a l’aire lliure, en un espai no tancat, tot el que hi neix i creix, és de tots, i si és de tots, pot ser meu.... D’aquí, conflictes com els procedents de les temporades de bolets, o de pinyes de pinyons, boix grèvol ( protegit), o simplement anar a fer llenya, recollint branques caigudes, trossos d’arbres tallats, o simplement tallant-ne alguns per considerar que no necessiten permís. Els propietaris, cada vegada més cansats, d’aquests invasions reclamen mesures de contenció i de prohibició d’accés al bosc. Ara mateix, s’ha incrementat notablement la recollida del llentiscle, per motius curiosos que ningú m’ha sabut explicar amb claredat. Aquesta planta ( pistacia lentiscus) és un matoll que pot arribar a tenir una certa alçada si se’l deixa créixer sense grans interferències, se l’ utilitza en alguns casos per a confeccionar determinades corones funeràries, però també en molts rams ornamentals, perquè és d’un verd intens de llarga durada, fins i tot, una vegada tallat. Tenim, doncs, multitud de persones que van pel territori a la recerca de llentiscle, per a posar a casa, o per vendre a floristeries a preus irrisoris. Però és clar, en temps de pobresa i poques opcions de treballar en altres ocupacions, alguns es dediquen a aquesta recol•lecció, consistent en esporgar la planta i omplir furgoneta. De nou, el món rural, troba un altre motiu d’inquietud perquè veu com persones desconegudes entren en finques privades, com si estesin a casa seva. Això suposa trepitjar camps i prats, trencar vailets de protecció del bestiar, i lucrar-se amb productes que tenen el seu propi propietari. Un cas més, d’aprofitaments indeguts, de productes en terrenys particulars. Fets com aquests, fan avançar la idea de fer pagar per anar al bosc. Que vol dir, posar quotes per anar a la natura en general, puix que el noranta per cent, dels espais naturals, son de propietat privada. Aquí entrem en un debat que fa anys es va encetar i mai s’ha tancat. Com regulem l’accés a la natura ? Com fem compatible l’accés amb la seva protecció ? Com compensem la presència humana amb els danys que produeix ? Per alguns el bosc ha de ser de lliure accés, però si es recullen productes, de qui son ? Es just treure’n profit ? Tard o d’hora els conflictes s’han d’entomar, i alguna major regulació i control ha d’existir, sinó volem entre tots produir danys irreparables al que sent d’uns, beneficien a tots.

MOTOS, PER RUTES SECUNDÀRIES. Els qui vivim en pobles, relligats pel que en diem carreteres secundàries, encara que portin alguns noms pomposos com Eix Prepirinenc, Connexions transversals, i similars, tremolem quan arriba el bon temps. En qüestió de dies, el panorama circulatori canvia radicalment. Caps de setmana i festius, dona la sensació d’obrir la veda a tota mena de grups, clubs, associacions, amicals, ...de la moto en les més variades formes i potències. Les nostres carreteres es converteixen en el gran atractiu per venir a fer quilòmetres. Alguns de forma pausada, contemplant el paisatge, altres pretenent emular els grans campions del món ,en aquestes especialitats. El resultat, constants ensurts, pànic a conduir, i fiar a la sort acabar el trajecte sense accident. A final de temporada, quan els mitjans de comunicació ens resumeixen el nombre d’accidents, el nombre de víctimes mortals, i de ferits, considerem un miracle no haver-los duplicat o triplicat. Donaré només unes poques xifres, per saber de què parlem. Entre 2011 i 2019, el nombre de motoristes morts, a tot Espanya ,va superar la xifra de 2.000. La de ferits, supera en molt aquesta xifra. Catalunya és un dels territoris amb més practicants, de manera que també som la que aportem més víctimes . I més que n’aportarem sinó hi ha canvis significatius en algunes pràctiques molt poc prudents. Per raons de càrrecs institucionals i de partit, he estat i encara sóc usuari de carreteres de gran atractiu turístic i circulatori com la Carretera de La Pobla de Lillet a Campdevànol, la de Ripoll-Les Llosses- Berga- Solsona, Montesquiu – Alpens – Borredà – Berga, Berga- Sant Llorenç de Morunys, Guardiola – Saldes – Josa – Tuixén, Gironella- Prats, etc. Anar en cotxe per aquestes carreteres secundàries, caps de setmana i festius, suposa una atenció i tensió màximes, fins arribar a destí. Ens podem trobar colles de 4,5,8 o 10 motoristes , en qualsevol lloc i moment. Alguns son complidors de les normes i esperen trobar el lloc oportú per a passar, però n’hi ha pocs. Per això venen perquè tenim revolts a centenars i molts pocs trams rectes. Altres, son menys complidors i demostren tenir pressa per avançar. En aquest moment es produeixen els motius de perill. El primer passa com pot, el segon també, el tercer amb dificultats i els altres, o cometen alguna imprudència o corren el perill de quedar desenganxats dels primers. I el darrer o darrers suposen el gran perill, perquè solen ser els menys experimentats. Cada temporada he vist sobreviure miraculosament dotzenes de motoristes. Per mil•lèsimes de segon, per centímetres no han topat amb algun vehicle, en direcció contrària. Alguns m’han passat en trams inimaginables, altres en revolts, i a d’altres, procuro donar pas, tant bon punt trobo un tram adequat per aflacar marxa. De fet, aquesta és l’opció que procurem facilitar, tots els qui voltem molt en cotxe. Ara bé, toca conscienciar més i millor els enormes perills existents en les carreteres secundàries. L’estretor, l’existència de marges profunds, la manca de protecció en molts revolts, la manca de visibilitat ( aquí he de remarcar canvis notables a l’hora de treure vegetació propera a la carretera) , el pas de bestiar salvatge ( porcs senglars, cabirols, cérvols), treballs agrícoles – ramaders, ...suposen elements afegits a l’hora de conduir. Entenc les ganes de conduir per carreteres atractives, però la combinació que s’hi dona suposa un estat d’alerta i perill constants. Per als motoristes, i per la resta de conductors, però ells son els més vulnerables. Les xifres anuals en deixen constància palpable. Conclusió. No es pot circular per carreteres secundàries a velocitats inadequades, perquè el perill és real i constant. Una segona, és exigir amplades i condicions adequades per al pas de vehicles, i laterals per a ciclistes, si volem compaginar mobilitat sostenible i esport. Aquest és el present i futur que ens espera. Adaptem-nos-hi.

REGULARIZACIÓN DE LOS SIN PAPELES. Dentro de poco, cumpliré 20 años de servicio como voluntario de Cruz Roja, en Cataluña. Los primeros años como profesor de catalán para inmigrantes, y los últimos 7 como profesor de castellano para los refugiados, acogidos en el Centro de Protección Internacional, en Berga ( Barcelona). Esta larga experiencia me permite hablar de las múltiples contradicciones y dificultades para tramitar y conseguir los documentos precisos para poder residir y trabajar en España. Muchos de los que llegan a nuestro país, lo hacen perseguidos por múltiples circunstancias, existentes en los cerca de 100 países con poca o nula democracia. La lista es larga, puesto que en ella figuran países tan alejados y diferentes como: Rusia, Ucrania, Afganistán, Azerbaiyán, Senegal, Malí, Costa de Marfil, Gambia, Venezuela, etc, etc. Según el contingente, puedo tener en mis clases, hasta una docena de nacionalidades distintas. Y los motivos para huir pueden ser políticos, económicos, bélicos….por lo cual todos ellos piden la condición de refugiados, pero muy pocos la consiguen. No es fácil demostrar con papeles, la persecución sufrida, o los peligros de continuar en el país, así que muchos se quedan sin permiso de asilo, y deben probar suerte en una especie de segunda oportunidad: la del arraigo social. Esta modalidad es la que España tiene abierta para todos los residentes en el país que llevan 3 años y un día aquí. A partir de esta fecha pueden pedir permiso de residencia y trabajo aportando precontratos, para demostrar que tienen trabajo asegurado, como mínimo para un año. Además de otros documentos probatorios de su residencia y de no tener problemas penales ni aquí ni en su país de origen. Luego hay el conocimiento del idioma, i aquí es donde entran mis competencias. Pero los problemas de documentación son múltiples si su llegada se ha hecho sin ningún tipo de documentación, o muy escasa. O si en sus países tienen problemas para pedir certificado de penales. Habitualmente no es fácil tramitar la petición y aún menos conseguirla. Cada documento fallido complica más y más su situación hasta el punto de estar en un bucle. Si no tienen determinados documentos no pueden tramitar petición a Madrid y sin la documentación de Madrid no pueden tener trabajo. Y si no tienen trabajo no tienen contrato, con lo cual tampoco pueden alquilar un piso…. Así están centenares de miles de personas en nuestro país. Y sin embargo los necesitamos para múltiples trabajos que no quieren hacer los españoles. Doy fe de multitud de oportunidades que solo son aprovechadas por inmigrantes, dispuestos a trabajar y ganarse la vida, en el ámbito y sector que sea. Es más, muchas empresas deberían cerrar si no tuvieran trabajadores procedentes de la inmigración. Si esto es así, se debería modificar la ley de extranjería para facilitar documentación a miles de inmigrantes que no la pueden conseguir, por culpa de los problemas en sus países de origen. No podemos tener personas sin los papeles necesarios para poderse integrar. Ni es justo ni es práctico para nadie. Su regularización permitiría aflorar a miles, y así facilitar trabajo en sectores en dificultades. Bueno para ellos, bueno para el país. Y simplificar trámites, evitando burocracia y buscando solución a determinadas carencias de documentación. Estamos muy lejos de estos objetivos, de aquí la necesidad urgente de modificar las leyes vigentes.

ADÉU, AL SETÈ CONTINGENT. La setmana passada va marxar el setè contingent de refugiats, acollits per Creu Roja, en el Centre de Protecció Internacional , ubicat a l’Alberg de Joventut de Berga. En pocs dies, com ja ve sent habitual, uns marxen cap a Barcelona, altres cap a Mataró, Terrassa, Hospitalet....o es queden a Berga. Ara , toca esperar els components del vuitè contingent. I mentrestant confies i esperes que a tots els hi vagi bé. No és fàcil trobar feina i pis, per aquest ordre, o a l’inrevés. Molts propietaris i immobiliàries exigeixen contractes indefinits, amb sous que tripliquin l’import dels lloguers, i això complica enormement la recerca i establiment, en qualsevol ciutat, del nostre país. Mirant enrere, n’han passat ja prop de 400 per aquest Centre, i el resultat ha estat clarament positiu. Complicat, però positiu. La majoria han trobat feina, i es van integrant , en un lloc definitiu per a la majoria d’ells. Son pocs, molt pocs, els que tenen alguna esperança de poder tornar al país d’origen. I és que si tenim en compte que segons totes les agències internacionals de supervisió i control del sistemes polítics, només en 23 països existeix democràcia plena, en queden prop de 150 amb democràcies imperfectes, o directament règims autoritaris. Les dues terceres parts de la humanitat viuen en règims no democràtics. Es dur comprovar l’existència de comportaments similars als que patíem aquí a Espanya, 50 o 60 anys enrere, en ple franquisme. I tanmateix aquesta és la realitat, de la majoria dels refugiats. Porto aquests set anys, al servei de Creu Roja, com a professor voluntari, de castellà. Anys abans, havia donat classes de català a immigrants , en general, i quan es va constituir el Centre de Protecció, em varen demanar ser-ho de castellà. Des d’aleshores, 3 matins per setmana els dedico a introduir l’idioma a tots aquells procedents de terres llunyanes, per aconseguir que en 7,8 o 9 mesos, es puguin defensar en el nostre idioma. Han passat per la meva aula, persones d’arreu del món no democràtic. Rússia, Ucraïna, Geòrgia, Afganistan, Azerbaijan, Senegal, Mali, Costa d’Ivori, Gàmbia, Somàlia, Marroc, .... L’objectiu consisteix en treballar de valent els tres matins a la setmana, per fer possible, un coneixement raonable de l’idioma parlat, i escrit, per aquest ordre, en mig any. Si l’estada s’allarga dos o tres mesos més, millor que millor, però en principi, toca concentrar esforços en el primer mig any. L’aprofitament és molt elevat perquè l’interès és total, i no cal explicar la importància de l’idioma per aconseguir feina i papers. I els papers és un dels grans reptes i de les grans dificultats perquè la burocràcia és excessiva. I a vegades contradictòria, perquè es demana tenir uns papers que si no es tenen no es poden demanar. Hi ha absurditats que clamen al cel, i reclamen canvis per evitar situacions injustes i incomprensibles. Al cap i a la fi, aquestes persones venen amb ganes de treballar, i adaptar-se a totes les circumstàncies, ocupant llocs de treball que no tenen peticionaris del país. Disposats a treballar caps de setmana, nits, i en sectors poc atractius, son indispensables per a la nostra economia. Mirant enrere, ja han passat set anys. El que va ser una primera actuació lligada a la guerra de Síria, s’ha convertit, en una actuació dirigida a tot el món en conflicte. I el món en conflicte necessita d’organitzacions potents, per a pal•liar els seus efectes. Aquesta és la feina que està fent Creu Roja, a nivell mundial, i la concreta al Centre de Protecció Internacional de Berga. Val la pena continuar.

SI NO GUANYO, NO JUGO. En un país com el nostre, no deixa de ser entendridor, els esforços dels partits independentistes per a traslladar-nos a la nostra més tendra infància. Temps en que alguns nens de casa bona, ben mimats, ens deixaven clar a l’hora del pati o en altres llocs de jocs: “ si no guanyo, no jugo”. Les coses clares, i la xocolata espessa. Quedaven clares les regles, amb dues opcions: engegar-los a fregir espàrrecs o caure en el seu xantatge. Segons fos el joc, el dia o les contrapartides, s’optava per una o altra solució. Doncs bé, heus aquí que estem en situació similar, molts anys després. Junts x Cat, jugava a guanyar i tot estava planificat, sota aquest principi. Son portadors de les essències de la pàtria i mantenidors dels vividors de Waterloo. Què més feia falta per a obtenir la confiança de la majoria del poble català ? Clatellada va. El poble català, posa en primer lloc al PSC de Salvador Illa, en segon lloc a ERC, i a ells, en tercer lloc. Sense cap mena de dubte una equivocació. Vaja, un pas en fals que no era previsible i que ara comporta haver de recomposar posicionaments i previsions. Solució: la rabieta dels nens mimats. A la rabieta, respon ERC amb una jugada mestre d’estratègia, pròpia de primer d’escola infantil. Pacta programa de govern amb el soci petit. La inestable i sempre sorprenent CUP que veu en el pacte una via, per entrar a la Mesa del Parlament, primer, i un camí per imposar propostes que sap seran impossibles de complir. Ja tenim el guirigall muntat. Respon Junts x Cat que és impensable pactar un govern si prèviament no es llença l’acord d’ERC – CUP, a la paperera i no se’n prepara un entre els dos grans. Dit entre nosaltres: tenen tota la raó del món, en aquesta exigència. Els professors de Ciències Polítiques de ben segur faran servir tots aquests passos per a exemplificar el que no s’ha de fer en política. I així estem. Si algú pensava que uns i altres feien comèdia, pot començar a veure que el vodevil va esdevenint drama, i pot acabar en tragèdia. Una tragèdia de farsa, és clar, però un desastre per als tres partits independentistes. En el punt on hem arribat, algú s’imagina com estaríem si Catalunya hagués esdevingut independent ? Pobres de nosaltres. Cap dels tres partits demostra la més mínima consciència de govern. Es van barallant, oblidant l’existència del poble català. Vull dir, el conjunt del poble català, on prop de dos milions de persones es troben en situació de pobresa, o pobresa extrema. Preocupa a algú aquesta situació ? No hauria d’haver estat immediat un acord de legislatura amb el corresponent programa de govern? No haurien d’haver aparcat objectius impossibles, per a combatre la pandèmia i recuperar les forces perdudes a nivell d’economia i finances? Doncs, no. No hi ha pressa per formar govern, ni hi ha preocupació per com sobreviu el poble català. Ells pensen en els seus, i els seus son els privilegiats. La resta no compta, o en tot cas, compta poc. Si han aguantat deu anys de desgavell en poden aguantar un parell més. La cosa no té més recorregut.

DE NOU, LES COMARQUES. No m’atreveixo a posar nota als estires i arronses del nostre govern, en relació a la pandèmia, perquè la cosa és complicada i ningú té la solució fàcil i definitiva. Ara bé, en matèria de confinament, haurà aconseguit que molta gent conegui a quina comarca pertany, i l’acabi odiant. Tot alhora. La distribució, divisió o organització comarcal de Catalunya, és una de les grans desconegudes per a la majoria de gent. Més conegudes a la Catalunya rural perquè la capital exerceix de poble gran, que no pas a les ciutats en que tothom va a la seva i troba a cada lloc tots els serveis que necessita. Vist, però amb ulls moderns. Amb la realitat pura i dura, el dia a dia, és evident que no es pot treballar posant límits comarcals, perquè son molt poc pràctics i realistes. Catalunya és un país petit, i dividir-lo en 42 territoris, fa que molts d’ells siguin diminuts. I altres tenen molta gent a dintre però molt poc territori per contenir-los. Si aneu al Moianès, en 10 minuts escassos de cotxe, ja l’haureu travessat. Si aneu al Solsonès, donareu moltes voltes per pobles petits, petits, fins arribar a la capital, amb menys de 10.000 habitants. En tenim d’altres que no arriben als 5.000. En resum, les comarques foren dissenyades 90 anys enrere, amb uns paràmetres que res tenen a veure amb els d’avui dia. Poden servir, en alguns casos per a agrupar serveis de pobles petits i mitjans, i poca cosa més. Es a dir, el millor seria la seva reconversió en Mancomunitats de serveis, esborrant límits comarcals actuals perquè hi ha pobles que seria més lògic està en un altre lloc que no on està ara. Però l’aposta romàntica per coses del passat, produeix aquestes distorsions actuals. I com que no saben com retenir a la gent, posen les comarques com a solució, sense veure que més que solució, és un problema. Per això és queixa tothom. Les grans ciutats perquè les tanquen en uns territoris molt petits que fa que la gent s’acumuli en el poc espai que té. I en el mon rural, ens queixem perquè en comarques petites i capitals petites, no s’hi troben els serveis bàsics que busquem. Heus aquí que davant tantes crítiques, el govern vol treure la pols a una altra divisió que dorm el somni dels justos: les vegueries. Un altre invent que no ha funcionat ni funcionarà perquè torna a ser un estri del passat. Catalunya havia tingut 9 regions o vegueries en temps de la República, si bé no varen tenir temps de funcionar. Ara, en tenim 8, i son més sobre el paper que no pas sobre la realitat. Però, per eixamplar espais, s’està pensant en canviar els límits comarcals pels de vegueria ( regionals). Es evident que permetria una mobilitat més àmplia, però també amb alguns efectes paradoxals per a tots aquells municipis limítrofes, que tenen una gran relació entre ells, de forma habitual però que no la podrien tenir, perquè pertanyen a regions diferents. En fi, que és en casos com aquest, on es constata la falta de planificació dels governs de torn. Es fan coses per nostàlgia del passat més que no pas per necessitat del present i del futur. I així ens va. Anem perdent forces i posant coses en territoris que no funcionen perquè no tenen lògica. Al final, descobrirem les províncies. Es a dir, com que els independentistes no volen ni sentir a parlar de res que provingui de Madrid, les províncies s’han considerar maleïdes. Impròpies de Catalunya. S’haurien d’haver esborrat, oblidat i enterrat, però com que la realitat és més forta que els somnis o els invents, resulta que continuen existint. I segur que tots els que vivim aquí, sabem a quina província estem. Doncs bé, algú podria pensar que el límit provincial podria servir per a limitar la mobilitat en comptes dels límits de vegueria que ningú coneix. Seria un pecat ? seria un despropòsit ? Per alguns, sí, per altres , no. Un polític pràctic és el que resol els problemes sense manies historicistes, romàntiques o invents del passat. La qüestió és que la solució sigui entenedora i pràctica. Bé, com podem veure aquest no és el nostre cas. Aquí si podem complicar una mica més les coses, sempre ho fem. En això estem. Tornem estar confinats comarcalment, i pobles a cinc minuts un de l’altre, s’han de contemplar a la llunyania perquè tenen una línia invisible entre ells. Pobres Mossos que han d’haver reestudiat la geografia comarcal fins extrems mai imaginats. Ja m’imagino determinades converses quan es troben persones que no tenen ni idea d’on comença i on acaba la seva comarca.

ENSAYO PRÁCTICO DE ESTADO FEDERAL. Mis 7 años de trabajo y estudios en la capital de Suiza (Berna), entre los años 72 y 79, me dejaron resueltas las dudas sobre el mejor sistema de gobernanza. Sin lugar a dudas, el federal. Y si alguien necesita comprobarlo, váyase unos meses o años a Suiza, y volverá totalmente convencido. Suiza, pasó de un Estado confederal ( Confederación Helvética) , a uno federal, mediante la Constitución de 1848, renovada en 1878 y finalmente puesta al día en la vigente, la de 1999. Desde su formulación ha convocado más de 600 referéndums de carácter nacional, y centenares de cantonales y municipales. Lo llaman democracia directa. Muy bien, volvamos a España. Aquí, el Estado de las Autonomías tiene amplias bases federales que permitirían, con algunos retoques, completar esta vocación. Fue un acierto su formulación si bien tiene algunos defectos que convendría modificar para mejorar el grado de participación y cooperación, sobre todo en el aspecto de financiación. Suiza, tiene 3 niveles muy claros de descentralización y desconcentración de las administraciones. Ayuntamientos – Cantones – Gobierno Federal. Competencias claras, muy amplias, y financiación suficiente, para cada una, bajo el principio de la corresponsabilidad en los ingresos y gastos. Aquí tenemos estos niveles, pero con otros intermedios que provocan disfunciones y sobre todo hay confusión de competencias y muy poca corresponsabilidad fiscal. El resultado es muy perverso porque supone básicamente que el Estado recauda, y las Autonomías gastan. Los Ayuntamientos se encuentran emparedados entre uno y otras. Dejo para otro día, profundizar en la necesidad de modificar el actual reparto de funciones, pero tomando la pandemia como excusa, estamos asistiendo a un ensayo real y práctico de sistema federal. Nunca hasta ahora, en lo que llevamos de democracia recuperada, se habían convocado tantas reuniones de Presidentes, para discutir i acordar, medidas concretas. Y nunca como ahora había funcionado el Consejo Interterritorial de Consejeros de Salud. Nadie podrá alegar falta de comunicación ni participación. Es más, tanta participación y tanta cogobernanza han producido un cierto mareo en algunas CCAA, por las altas responsabilidades que han debido asumir. La cómoda situación anterior, de recibir ayuda, y al día siguiente criticarla, ha sido superada y cada cual ha debido decidir por sí mismo. De aquí la disparidad de opiniones y decisiones que hemos visto por parte de distintas CCAA, a pesar de estar gobernadas por políticos del mismo color. Ha valido la pena el esfuerzo desplegado por el Gobierno central porque ha puesto en práctica las esencias del federalismo. A partir de ahora nadie podrá dudar el significado de federalismo, porque habrá visto su plasmación sobre el terreno. Dicho esto, queda claro el largo camino a recorrer. Ha habido múltiples muestras de desconfianza, de impericia y por qué no decirlo de insolidaridad. Queda mucho por hacer pero la desgracia del virus, ha obligado a mover ficha, y ha puesto sobre la mesa, las grandes potencialidades del sistema federal. Hay que avanzar por este camino, implicando mejor a los Ayuntamientos para que no queden como comparsas, o administraciones de segunda división. Sin ellos, la mayoría de decisiones no habrían podido ser aplicadas. De todas formas, el balance es claramente positivo y sin duda será de gran importancia cara a futuras leyes orgánicas, dirigidas a la descentralización del Estado. El ensayo se ha hecho mayor y ha dejado claras las ventajas y las modificaciones a introducir. Así es como se avanza hacia un mejor futuro.

ABUSOS BANCARIS. Lluny son els dies en que hi havia autèntica competència entre les Caixes d’Estalvis i els Bancs, i entre tots ells. Ja hem oblidat els regals, les promocions, les facilitats per a obrir comptes o fer transferències, l’amabilitat en el tracte per evitar perdre clientela. Desaparegudes les Caixes, i molts dels Bancs, en un instant hem passat de clients a súbdits, al servei d’ells. El món al revés. Aviat haurem de donar les gràcies perquè ens guardin els diners i ens permetin fer operacions amb els nostres diners, que semblen més d’ells que nostres. I només faltava l’arribada de la pandèmia per a col•laborar en la tasca de foragitar-nos de les seves oficines i evitar anar-los a empipar. Ara, anar a una oficina, és més complicat que anar al metge. Tot s’ha de fer de lluny, el més lluny possible, i oblidar l’existència d’unes coses, dites oficines que pràcticament han desaparegut de la geografia, i només les tenen per ubicar-hi un poc personal, per fer veure que encara existeixen. La resta, via telemàtica. I si no en saps, aprèn –ne . Cursos accelerats per a poder operar, oblidant que el nostre país queda lluny de les noves tecnologies en moltes parts del país. Culpa nostra si vivim en un lloc perdut. Ells ja han fet el que calia, i no és culpa d’ells el que nosaltres no tinguem cobertura universal. I a partir d’aquí, ja ens deixaran fer algunes coses amb els nostres diners. Això sí, els favors es paguen i com a bons banquers ens faran pagar per tot i per a tot, no sigui que ens féssim rics a costa d’ells. Qualsevol moviment, qualsevol detall a introduir en els nostres comptes, tindran la seva bonificació....per a ells. A nosaltres ens imputaran comissions, generoses, contundents, de forma immediata unes, i de forma trimestral, semestral o anual, segons sigui el cas. La qüestió és marejar-nos en pagaments que anem fent, sense saber ben bé a què corresponen. Transferències , una comissió, targeta número 1, comissió 1, targeta número 2, comissió 2, manteniment de compte 1, comissió primera, manteniment de compte 2, comissió segona....i al final de l’any ens donem compte de que el gran beneficiari és sempre el banc. Ja sabíem que els bancs mai perdien, el que no teníem clar és que podien arribar a guanyar, fins i tot sense fer res. I res de protestar. Prou fan en tenir els nostres diners ben guardats. Si hi ha persones grans, amb problemes de maneig de les noves tecnologies, el que han de fer son cursos organitzats per ajuntaments o associacions de la gent gran. I si no que s’emporten la filla o alguna neta, al caixer automàtic per operar i resoldre els problemes que tinguin. Els caixers son intel•ligents, tant intel•ligents que no s’equivoquen mai, si de cas son els clients els que no els saben fer servir. I hauríem de donar les gràcies per tenir-los a l’abast, a l’aire lliure on no s’agafa cap virus, i on pots operar a la vista de tothom per a demostrar com d’espavilat ets, a l’hora de fer un examen com aquest. També és cert que pots passar vergonya i haver de demanar ajuda a algú que espera darrere teu, però cap problema, és una manera de col•laborar i participar en una acció solidària, de manera que al final del dia, hauràs fet una bona acció. Què més vols ? I no protesteu perquè la cosa pot millorar .... per a ells. Les poques centrals i sucursals, poden acabar desapareixent i tenir un banc virtual. Sense presència física enlloc, sense poder parlar directament amb ningú....tot arribarà. El camí és llarg i sempre saben on volen arribar. No ho dubteu.

ACTIVITATS EN EL TERRITORI. El canvi climàtic empeny a canvis importants en el que ha estat norma, fins ara, en matèria de consum de combustibles fòssils, de manera que en pocs mesos s’ha desfermat un autèntic allau de projectes d’aerogeneradors, hortes solars, ús de la biomassa, etc. Es un bon símptoma d’haver assumit els perills, i la urgència de promoure noves energies, a banda d’actuar amb molta més consciència mediambiental, de forma immediata. Dit això, apareixen entitats, plataformes, associacions, etc, en defensa del territori, contraris a aquestes instal•lacions. Què fer ? No podem per una banda impulsar noves energies, i per altra, impedir la seva instal•lació. En algun lloc han d’anar, si realment volem fer-les viables. Toca triar i seleccionar. Què vull dir ? Doncs, en primer lloc, defensar les noves energies, i en segon lloc, buscar els indrets més adequats, tenint present que sempre haurem de consentir en algun sacrifici paisatgístic i territorial, si les volem fer viables. La qüestió és de dimensions i idoneïtat. No és igual buscar emplaçament adequat per hortes solars d’unes poques hectàrees que pensar en altres de grans dimensions. El mateix podem dir per parcs d’aerogeneradors. Ara bé, trobats els indrets idonis, ha d’haver-hi consens territorial per a deixar-los instal•lar, i similar consens per a rebre’n els beneficis i distribuir-los pel territori afectat, com a compensació per acollir-les. Venen temps complicats en aquest àmbit. Son molts els projectes, i molts els territoris afectats, millor avançar-se i buscar els indrets més idonis que esperar a que els promotors els imposin.

TRANSPARÈNCIA I SEGURETAT. L’atac i les greus destrosses produïdes a la Comissaria dels Mossos a Vic, em varen portar prop de 30 anys enrere quan en el Parlament discutíem el model de policia catalana i el seu proper desplegament per tot el país, començant precisament per Vic. També em vingué la imatge del tall de la cinta inaugural per part de la Consellera Ma. Eugenia Cuenca i l’Alcalde, Pere Girbau, en un ja llunyà 1994. El model triat de desplegament i de comissaries volia donar la imatge de transparència i de proximitat, traduïda en uns edificis amb grans cristalleres, en contrast amb els vells edificis d’altres policies, fetes d’obra i ciment. La idea era transmetre transparència, amb vidrieres àmplies, i alhora seguretat per considerar que eren prou fortes i segures com per resistir l’atac d’algun exaltat puntual. Ni en aquell moment ni en temps molt més recents, ningú podia imaginar un atac directe, amb una violència inusitada, contra la Comissaria més emblemàtica dels Mossos, per raons històriques. Em consta el dolor i la preocupació de tot el Cos per uns fets tant greus i alhora tant inesperats, com els succeïts. I aquest atac suposarà un canvi important en la filosofia inicial del desplegament. No pot tornar a passar, en cap altre indret del país. Les noves tecnologies i formules de treball, han canviat radicalment el treball intern i extern, i les nombroses plantilles que tenien les comissaries, 15 o 20 anys enrere, han estat modificades sensiblement. Fins ara era impensable tenir dotacions de protecció del propi edifici. Es donava per descomptat que a ningú se li ocorreria atacar-les sense crides a concentracions prèvies, com per tenir temps a enviar-hi dotacions externes i preparades per a fer front a les amenaces. Ara, s’ha de revisar aquella filosofia i implantar canvis adients i suficients. I no serà fàcil perquè la situació de moltes de les comissaries, i l’espai exterior, fan complicades les solucions apropiades. Però, l’arquitectura s’ha d’adaptar a la seguretat, i em consta s’està treballant en aquest àmbit. Lògic. No es pot repetir un fet semblant posant en perill els agents de l’interior, i les persones que puguin estar fent-hi gestions, però no solament per això. En el seu interior hi ha elements bàsics de seguretat, tant en material com en documentació, i això ha de ser preservat de qualsevol destrossa o robatori. A més, per qüestions d’imatge nacional i internacional, no es poden repetir imatges d’assalt a una comissaria. Un edifici policial, com un de judicial o de qualsevol altre estament institucional ha de ser preservat, amb totes les garanties. I ara toca veure com s’aconsegueix aquesta protecció. Estem en temps complicats, en els quals el principi d’autoritat és qüestionat i vulnerat fins extrems mai imaginats. L’assalt a la comissaria ho demostra, però aquest fet s’emmarca en molts altres que suposen canvis profunds en les vies de protesta, fins el punt que la violència es justifica, per part d’alguns, en qualsevol lloc i moment. En poc temps veurem canvis notables en totes les comissaries. Ens sabrà greu prescindir d’alguns elements característics, però si un tema ha de passar per davant de tots, és que les persones en el seu interior se sentin segures, siguin agents o no. En un cas com aquest, no s’ha d’esperar un nou atac, sinó evitar-los arreu.

NINGÚ PER DAMUNT LA LLEI. M’hagués agradat veure a tots aquests entusiastes de trencar l’estat de dret, en temps de la dictadura franquista. Aleshores sí era un mèrit i una obligació combatre les lleis, entorpir la seva vigència, alterar la seva aplicació i tota mena d’activitats per a desmuntar l’entramat construït. Contra una dictadura tota resistència i disconformitat està justificada. Mai contra un estat de dret, en una democràcia plena. Ja entenc que molts dels que veuen i viuen l’actual democràcia no li donin l’ importància deguda, perquè és tot el que han conegut. Hi troben imperfeccions, lògiques en tota obra humana. També és comprensible , per desconeixement , la crítica al que en diuen el “règim del 78”. El de la Transició, en uns moments molt delicats, molt perillosos sinó s’arribava a consensos entre forces situades a molta distància , unes d’altres. Es molt diferent haver viscut, en persona, una altra realitat, a l’hora de criticar i reflexionar sobre l’actual. Però, el que no podem acceptar de cap manera, perquè sinó no estaríem en una democràcia plena, és que alguns pretenguin situar-se per damunt la llei. Va costar molt i queda molt recorregut per fer, per tenir una democràcia exemplar. Totes les agències de supervisió, control i puntuació dels sistemes de govern, a nivell mundial, situen Espanya dintre dels països amb democràcia plena. En tenim un màxim de 23, sobre un total de 167 països supervisats. Vol dir que una immensa majoria de la població mundial, està sota règim poc o gens democràtic. Precisament per millorar la qualitat, no es pot permetre que ningú se situï per damunt la llei. I aquí, a Catalunya, portem anys en que alguns volen donar lliçons sobre el seu concepte de democràcia, entenent que la poden aplicar quan i com els hi vingui de gust. S’atorguen a ells mateixos, el rol d’autèntics representants del poble català, i en nom seu, creuen poden canviar tot allò que considerin oportú. Així és com s’inventen un nou dret d’autodeterminació, una interpretació del Reglament del Parlament, de l’Estatut d’Autonomia, i considerar que la Constitució espanyola, no és ben bé la que ens representa i ens protegeix a tots. Segons per a què sí, segons per a què no. Son ells els qui ens diran quina part agafen i quina rebutgen. Com autèntics i genuïns intèrprets de totes les lleis, poden imposar, sota el criteri de fer-ho pel nostre bé, tots aquells canvis que els hi passin pel cap. No volen entendre que una democràcia plena, no permet aquesta usurpació de funcions ni interpretacions. Tampoc entenen la força del jurament fet, per ells, però també per tots els funcionaris encarregats de complir i fer complir els preceptes constitucionals. Pensen que els càrrecs que ostenten, son més decoratius que altra cosa, i per això poden obviar, o llençar a la paperera els seus dictàmens. I oh, sorpresa i indignació quan son portats davant els tribunals. No els volen reconèixer perquè l’autoritarisme està renyit amb el control i l’exigència de responsabilitats. S’han convertit en falsos demòcrates, necessitats de ser apartats de les seves funcions, per evitar majors danys a la democràcia de la qual gaudim. En això, estem.

INEXORABLE PÈRDUA DE PAGESOS I RAMADERS. Les recents eleccions per determinar la representació sindical, en el món pagès i ramader, han constatat un fet que els qui vivim en el món rural, veiem any rere any. La inexorable pèrdua d’activitat agrària i ramadera, a tot el país. Si en les anteriors ( 2016) , hi havia un cens de prop de 26.000, en aquestes s’havia baixat fins els 20.609. Una xifra baixíssima, indicadora de la manca de polítiques potents, en defensa del món rural. Tots som conscients que la industrialització del país, amb el trasllat d’activitat del camp a la ciutat, comportaria la pèrdua de moltes explotacions agràries i ramaderes, però en algun moment aquest èxode havia d’aturar-se. Doncs, no, encara no hem tocat terra. El tancament d’explotacions agràries es continua produint, i ens hauria de preocupar molt, visquem on visquem. I és que si repassem multitud de municipis, el meu mateix, podem veure com cent anys enrere hi havia 180 explotacions agrícola – ramaderes i ara n’han quedat una desena escassa. Aquest immens canvi el podem aplicar a qualsevol dels 600 municipis de la Catalunya rural. I no s’ha parat. Pot encara empitjorar perquè moltes cases de pagès no tenen relleu, ni dintre ni fora de la família, la qual cosa produirà nous tancaments, deixant milers d’hectàrees sense vigilància ni explotació. Pot haver-hi qui cregui que no és mala cosa tenir un país, desert de gent, però bonic de veure i passejar. Ple de natura i fauna que campa com vol per allà on vol. La cosa no és tant bucòlica, ni tant senzilla perquè està més que comprovat que la manca de vigilància i vida , produeix desequilibris impossibles de corregir, al cap d’uns anys. Tenir explotacions vives, vol dir, mantenir milers de quilòmetres de camins i pistes forestals, actives. Transitables en cas d’incendi i aprofitables per a d’altres activitats properes al món rural, com rutes a peu, BTT, a cavall, etc. Vol dir aprofitar boscos i terres, en un món cada vegada més poblat, en el qual no podem aspirar a que tot ens vingui de fora. Es malbaratar recursos el no aprofitar el que tenim aquí mateix. I no crear milers de llocs de treball en un sector que els podria absorbir, amb tot el que suposaria. Suposa també empobrir i desertitzar immensos espais del país, fins el punt de posar en perill l’existència de centenars de petits pobles que ni tant sols serviran per segones residències si queden sense serveis bàsics essencials. Això ja està passant, i més que passarà sinó s’hi posa remei a curt termini. Quan es tanca escola, es redueix presència en el consultori mèdic, tanquen botigues i els pocs restaurants, el que queda només dona per anar-hi dos o tres dies, de tant en tant. La gent de ciutat necessita quelcom més que silenci i paisatge. Ens trobem en una cruïlla vital per frenar la desertització del territori. Des de la UE s’han establert importants ajuts per a aplicar en el món rural, a fi d’aconseguir frenar el despoblament i impulsar polítiques d’atracció d’activitats viables. Fàcil de dir, complicat d’aconseguir. Es més fàcil tancar una activitat que reobrir-la. Ara bé, si no hi ha conscienciació del que ens hi juguem, no hi haurà remei. En primer lloc, tothom ha de tenir clar que ni és bo ni és sa tenir un país superpoblat a l’entorn de l’àrea metropolitana de Barcelona i franja costanera, i un ampli desert humà, a la resta del país. Si el pati de darrere està descuidat, sense vigilància i sense aprofitament raonable, el desequilibri continuarà i tots en patirem les conseqüències. Confio molt més en el govern central que no pas en el nostre perquè francament ha estat incapaç d’establir programes pràctics per redreçar tendències. A més, té tantes coses per batallar uns amb els altres que no disposa de temps per a les coses importants. Correspondrà al govern central, amb importants ajuts de la UE, proposar grans projectes per a capgirar la situació. S’han anunciat 10.000 M d’euros en els propers tres anys, per destinar a lluitar contra la regressió demogràfica. Es el moment de posar-s’hi seriosament. Si no a les properes eleccions agràries, constatarem una nova pèrdua d’activitats. Al ritme que portem, el sector primari pot passar a ser clarament residual. Cap país sensat del món s’ho pot permetre. Aquí, de moment ,el nostre govern no sembla estar preocupat.

FRIVOLITAT PRESIDENCIAL Si algú m’hagués dit que vindrien dies en que sentiria vergonya del Parlament de Catalunya, l’hagués tractat d’autèntic beneit. Pels qui hem ostentat la dignitat de representants del poble català, a la màxima institució del país, qualsevol taca en el seu funcionament ens produeix una tristesa i indignació immenses. I ara, el grau de desprestigi, ha arribat a cotes mai imaginades en els pitjors auguris i somnis. Veure a la presidència del Parlament, a una persona imputada en diversos delictes, a punt de ser cridada a judici oral, amb més que probable sentència d’inhabilitació, proposant modificació de reglament per no haver de plegar, fins no tenir sentència ferma i així allargar la seva agonia política, ostentant el segon càrrec institucional del país, és per “cum laude” en frivolitat i inconsciència polítiques. Per part d’ella i pels tres partits que li donen suport: ERC, Junts x Cat i CUP. Si haver-la proposat i elegit, ja demostra haver perdut el nord, més greu és el recorregut que pensa portar, sabent que faci el que faci, el seu final polític és imminent. Res pitjor que tenir en una alta institució algú que ni la respecta ni la considera peça fonamental pel bon funcionament del país. El càrrec es converteix en una eina d’interès personal, al seu servei, en primer i darrer lloc. Mal començament tenim, que augura, pitjor final. Per si no en tinguéssim prou amb aquests precedents, aquest tripartit anuncia retorns al passat que no volen admetre com ja fracassats i impossibles de repetir. Ho poden intentar en les fases més prèvies però no podran passar d’anuncis i excessos verbals. En cap cas, es permetrà vulnerar de nou ni el Reglament del Parlament, ni molt menys l’Estatut d’Autonomia, i la Constitució. Els intents hi seran, no en tinc cap dubte, ara bé, la presència a la Mesa del Parlament de la Vicepresidenta segona, Eva Granados, i del Secretari primer, Ferran Pedret, son garantia d’exigència democràtica. Qualsevol intent de trencar l’estat de dret, comportarà la immediata posada en marxa dels elements de contenció. Ara bé, ens podem permetre, en la pitjor crisis sanitària, econòmica i social, dels darrers decennis , dedicar més temps a batalles internes que a resoldre els problemes dels ciutadans de Catalunya ? La resposta, és no, però quan els tres partits de govern viuen en una altra realitat, la dels ciutadans passa a ser secundària. No veuen el perill d’esclat social, si no s’afronta la crisis amb la màxima urgència i eficàcia. Per això encara és més greu i sensible la frivolitat de la presidenta del Parlament. Una persona capaç d’obviar les lleis vigents, capaç de posar la institució al seu servei, capaç de portar a l’enfrontament, en comptes de curar ferides i facilitar acords. Els errors es paguen i els errors greus es paguen doblement. Tenim el Parlament en les pitjors mans imaginables. Tots en pagarem les conseqüències.

LAS OTRAS PLAGAS. En plena epidemia del COVID 19 puede parecer frívolo hablar de otras epidemias, en forma de plagas, que afectan amplios territorios de nuestro país. Me refiero a los efectos de la oruga procesionaria i a la del boj. Desde tiempos inmemoriales, amplios territorios del país, sufren las consecuencias de la oruga procesionaria (Thaumetopoea pityocampa) del pino. Esta oruga tiene un curioso ciclo de nacimiento, conversión en larva, y finalmente en mariposa, con sus característicos nidos de seda en las copas de los pinos. Otra de sus características es la de largas hileras de orugas a la búsqueda de un lugar idóneo para enterrarse y esperar a salir para devenir mariposa. De aquí su nombre de “procesionaria” porque parecen procesiones sus desplazamientos. El daño que ocasionan es terrible, por varios motivos. En primer lugar, a nivel de daño a los pinos que las acogen. Muchas veces podemos ver varios nidos en un mismo árbol del cual se abastecen para alimentarse, comiendo las púas, hasta dejar al pino exhausto. No lo llegan a matar, pero sí dejarlo en pésimas condiciones. Daños arbóreos aparte, su presencia causa grandes molestias a los paseantes por bosques infectados, debido a los millones de púas que las orugas desprenden, y que flotan en el ambiente. Estos daños se transmiten igualmente al ganado y animales salvajes o domésticos que usan este territorio. Ahora mismo, debido a las elevadas temperaturas, se está produciendo el descenso de los nidos, al suelo. Podemos ver millones de orugas ir de un lado a otro, para conformar una especie de bola y enterrarse a unos 15 o 20 centímetros del suelo, a la espera de convertirse en mariposas. Una vez completado el ciclo, vuelven a poner huevos, y vuelta a empezar. Hay varios métodos para conseguir su erradicación, pero el más rápido y eficiente es un producto biológico que se expande por fumigación desde avionetas o helicópteros. Para garantizar el tratamiento hay que repetirlo cada cuatro o cinco años. De lo contrario, vuelven a las andadas. Y por si no teníamos pocos problemas con esta primitiva plaga, ha llegado otra, vía Alemania, procedente de los países asiáticos. La oruga del boj. Llegó con un cargamento de esta madera, y en unos pocos años ha poblado buena parte de la UE. Ahora mismo se encuentra en estado de oruga, pero en dos o tres meses eclosionará y tendremos decenas de miles de mariposas del boj, hambrientas a la búsqueda de comida. En un par de años han acabado con miles de estos arbustos, en una amplia zona de Cataluña. Supone un problema grave porque reduce la diversidad vegetal de los bosques, y motiva la desaparición del boj, una madera ornamental de primera clase, muy utilizada por los artesanos para fabricar toda clase de elementos decorativos. A diferencia de la procesionaria, todavía no se ha actuado con grandes medios para fumigar y conseguir su erradicación. Este será el año decisivo para pedir a las administraciones públicas, suficientes recursos técnicos y humanos para su eliminación. El cambio climático y el tránsito de todo tipo de materiales, facilita la expansión de animales, propios de otros países que aquí encuentran las condiciones ideales para quedarse. No hay depredadores naturales, con lo cual solo mediante productos biológicos adecuados se las puede frenar, primero, y erradicar después. En eso estamos.

SENSE MARGE DE MANIOBRA. Pels qui hagin fet un seguiment dels dos debats d’investidura fallits, haurà comprovat que es parla de tot, menys de l’important. El candidat Pere Aragonès, munta un escenari, en el qual no informa del que té més rellevància en una casa particular, i per descomptat, en un govern. La situació de les finances. I per molt que vulgui obviar-ho, el tema és essencial. Sense resoldre´l tot es converteix en foc d’encenalls. I és que les finances de la Generalitat estan en situació crítica. Tant crítica com que sense un immediat acord amb el govern central, no podria aguantar ni un mes més. Perquè ? Mireu, des de fa molts anys, el govern de la Generalitat gasta més del que ingressa. Es el que diem que allarga més el braç que la màniga i ha arribat al límit del que podia aguantar. Ha arribat als 80.000 milions de deute, amb un endeutament màxim que no li permet contractar ni un sol euro, en cap entitat privada, de manera que depèn de tot i per tot del govern central. Però, hi ha més. En tres anys ( 2021,22 i 23 ) ha de tornar 32.000 milions d’euros, en concepte d’amortitzacions. Encara que volgués no podria perquè és impossible quan es tenen 36.000 milions de pressupost. Aleshores ? La única solució és parlar-ne en la primera reunió de la Mesa de Diàleg, Espanya – Catalunya, i no aixecar-se fins aquest tema no estigui resolt. Així, doncs, Pere Aragonès sap que pot predicar molt i proclamar ànsies d’independència, però a dia d’avui la dependència de la Generalitat, respecte el govern central , és total. Dic més, si el govern central, retardés ni que fos 15 dies les transferències mensuals, la Generalitat no podria pagar les nòmines dels 200.000 funcionaris i treballadors que té. Algú s’imagina l’impacte polític i social de no pagar nòmines el dia previst ? Ningú s’ho imagina però és més que possible. D’aquí la insistència d’ERC en voler-se asseure perquè porta la cartera d’Economia i Finances, i sap que sense un primer acord de refinançament del deute, el govern de la Generalitat saltaria pels aires. Hem assistit , doncs, a uns debats “falsejats” per la realitat. Tothom ha parlat del que li ha donat la gana, sense posar el dit a la ferida, confiant en que algú trobarà solució. Però la solució només pot venir de negociacions llargues i difícils, en les quals es parli de tot, però especialment de finances. Resolta la part més essencial, tocarà parlar de la resta de temes, tenint molt present que tot diàleg, tota conversa, té uns límits molt ben delimitats en les lleis vigents. Ningú s’imagini que una de les parts pot fer propostes fora de la legalitat, pensant que l’altra part, la pot acceptar.. El marge de maniobra és estret, però prou important com per aprofitar-lo. Veurem.

LES QUOTES A L’AMI, IL.LEGALS. En una recent sentència de la setmana passada, relacionada amb l’Ajuntament de Seva ( Osona), el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, referma la seva posició de considerar il•legals totes les quotes que diversos Ajuntaments, paguen per formar part de l’Associació de Municipis per a la Independència ( AMI). En aquest cas concret, imposa el pagament de 1.500 euros en concepte de costes, i li exigeix la recuperació de totes les quotes pagades a l’AMI. Ja l’any passat hi hagué una sentència similar que afectava l’Ajuntament de Girona, amb uns imports proporcionals a la seva grandària, cosa que obligava a recuperar prop de 49.000 euros, transferits a l’AMI, en els darrers anys. Des d’aleshores ençà hi ha hagut més de 70 sentències similars i em consta que prop de 82 estan pendents de resolució. El que aquestes sentències i les properes poden produir, és un col•lapse de l’AMI que s’ha gastat els diners cobrats, de manera que molts ajuntaments es poden trobar amb la impossibilitat de recuperar les quotes pagades. I si aquest fet es produeix, quina opció quedarà ? Entenc jo que vist el contingut de les resolucions del TSJC en que considera que els objectius de l’AMI no corresponen a les competències pròpies dels ajuntaments, en el supòsit de no poder recuperar les quotes pagades, hauran de ser els càrrecs politics que les varen aprovar els qui aportin de la seva butxaca els pagaments fets. Estem davant d’un cas clar de vulneració de la legalitat vigent. Si els qui varen aprovar el pagament de quota coneixien la seva il•legalitat, és lògic retornin a l’ajuntament els pagaments fets. Cas contrari l’ajuntament tindria una pèrdua no justificada, per un servei que no han tingut ni podien contractar. Em sembla plenament lògic el raonament del TSJC, el qual s’emmarca en el rigor que tots els ajuntaments han de seguir a l’hora de decidir el destí del diner públic. Es més, correspon als grups d’oposició vetllar per a que els pagaments fets, es recuperin. En les propers setmanes i mesos es produiran noves sentències en base a les primeres que han creat jurisprudència, de manera que en poc de temps l’AMI s’haurà de plantejar la seva desaparició, o si de cas viure de quotes particulars, però no de diner públic. Aquesta és la lògica de tota organització que vol viure del diner de tots, per fer unes funcions que només corresponen a una minoria. La Justícia ha posat les coses en el seu lloc, una vegada més. Després, vindran altres actuacions judicials lligades a la presència de simbologia partidista, en espais municipals. També en aquest àmbit ha quedat clara la il•legalitat de la presència de pancartes i símbols no oficials, de manera que si algun ajuntament encara no se n’ha assabentat pot ser que ho faci quan rebi el corresponent requeriment de sanció. Aquí que ningú busqui persecucions estranyes ni actuacions arbitràries. Tots els càrrecs institucionals saben que les institucions son de tots, i no d’una part. Qui no vulgui complir amb la legalitat ho té ben fàcil. Se’n pot anar a casa, i donar pas a d’altres.

CONSUM DE CULTURA CATALANA ,EN DESCENS. En els darrers temps han aparegut diversos estudis i informes sobre un preocupant descens de l’ús de la llengua catalana, així com la desaparició d’entitats, associacions, clubs i altres instruments, al servei del català. No em refereixo als temps de pandèmia sinó d’abans, i com a fenomen progressiu que posa la llengua en una difícil situació. Sense triomfalisme ni catastrofisme, hem de reconèixer la problemàtica de la cultura catalana, en els darrers anys i molt especialment en els anys del procés. Tots els qui hem dedicat uns anys a l’ensenyament d’idiomes, sabem que l’interès i la simpatia, son essencials per a l’aprenentatge d’una llengua, i sobretot pel seu ús quotidià. Res pitjor que les imposicions o la prepotència per fer-la menys atractiva. I si això és cert pels nascuts aquí, molt més ho és pels vinguts de fora. Precisament la baixa natalitat, i l’increment notable de nous vinguts, han de fer reflexionar sobre els millors instruments per a fer-la quotidiana, en l’ús, sí, però també en el consum de totes les seves activitats. I aquí, tinc clar que hem retrocedit en els anys del procés. En dono algunes proves, a nivell personal, però també col•lectiu. Des de sempre he estat consumidor de cultura catalana, en les seves grans diversitats: compra i lectura de llibres en català, assistència a múltiples concerts de cançó catalana, de música tradicional i popular, cinema, concerts de corals, dansa popular, trobades castelleres, geganteres, festes populars....I en els llocs institucionals que he ocupat, o en comissions de festes, on he participat, sempre hi ha hagut un especial interès en programar actes representatius de la cultura catalana, des de sardanes, a ballets , espectacles infantils, o grups musicals, de tota mena. He de reconèixer que els anys de procés, han suposat un clar descens d’aquest consum. Perquè ? Els motius son diversos però n’exposaré alguns, que he compartit amb altres persones del meu entorn, molts dels quals han reaccionat de manera similar, fins el punt que tots plegats suposem un percentatge del descens al que abans em referia. Per exemple, i com a reacció radical, he deixat de consumir tots els mitjans de comunicació relacionats amb la CCMA ( Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). Es a dir, TV3, Catalunya radio, i les branques secundàries. La conversió d’aquests mitjans en altaveus del procés, els han portat a esdevenir propaganda més que informació. Fa més de 5 anys que els he abandonat totalment. Però, aquesta decisió s’ha afegit a d’altres provocades per un abús de “representació del poble català”, en múltiples facetes, de manera que al final, s’han convertit en antipàtiques o directament rebutjables. Poso uns exemples. Si has decidit anar a un concert qualsevol, i abans o durant el concert et trobes amb algun dirigent que considera adient o necessari fer un sermó sobre el procés, tens dues opcions: quedar-te i escoltar resignadament el sermó, o aixecar-te i marxar. La primera vegada l’aguantes, la segona , no. Al final optes per no anar-hi per evitar haver-te d’aixecar i dir en veu alta que has anat a escoltar un concert, no un sermó. Això ha passat i encara passa en concerts de corals, de músiques diverses, obres de teatre, de dansa, trobades castelleres, geganteres...Solució, seguir la dita popular “si no vols pols no vagis a l’era”. Canvia costums i consumeix altres productes. Ara bé, algú ha de ser conscient que si ja no érem molts els consumidors, cada un que es perd, és un retrocés notable. Ningú es pot fer propietari dels sentiments ni del destí del poble català. Aquest és un projecte col•lectiu en un país de democràcia plena. Alguns ho varen oblidar i varen voler imposar un altre destí. Pel camí hem perdut un gran nombre d’oportunitats i de simpaties que han foragitat moltes persones que miraven la llengua i la cultura amb empatia i ara les veuen amb altres ulls. A vegades hi ha moviments cap endavant, que impliquen retrocessos evidents. Aquest és un d’ells.