Joan Roma

IMPRUDÈNCIES QUE PAGUEM TOTS. Fa molts anys que estic predicant en el desert, o almenys així ho sembla, a la vista dels resultats obtinguts. Ja en el Parlament vam tenir amplis i llargs debats sobre què calia fer quan les imprudències obligaven a enviar equips de rescat per resoldre les situacions creades. D’entrada, deixo clar el tema. Quan parlo d’imprudències, parlo d’això, no d’imprevistos, ni accidents ni fallades mecàniques o d’altres tipus que no es poden preveure. I, per descomptat, la primera reacció i decisió ha de ser salvar les persones en perill, però a continuació, estudiar i si cal, sancionar les accions dutes a terme, si han estat fruit de la improvisació, la imprudència o la prepotència. M’explico. Disposar de mòbil, i cobertura, suposadament universal, ha produït efectes catastròfics en moltes persones i col•lectius. En molts casos, davant qualsevol proposta d’activitat en qualsevol modalitat, es pensa més en el mòbil que en la preparació física o la disponibilitat del material adequat. Quan parlo d’imprudències em refereixo a qüestions com: anar a escalar i no agafar el material mínim adequat, de manera que en alguns casos hem vist cordes massa curtes, o clarament inadequades per a l’activitat que es volia fer. O portar sabates d’anar per casa, i tot de cop, decidir anar a pujar el Pedraforca o qualsevol de les muntanyes de Montserrat, o d’altres indrets. O per voler-se fer el valent de la colla, llençar-se des de dalt d’un gorg, i quedar mig ofegat. Les imprudències apareixen per tot arreu. En dic imprudències, però se’n poden dir, desmanecs, com llogar una llanxa i no posar-hi prou combustible. El personal de salvament marítim estar fart d’haver de remolcar llanxes per haver quedat parades, o simplement perquè han cregut que en deu minuts, podien aprendre a navegar. D’altres, van a bussejar al cap de tres o quatre sessions d’aprenentatge, i han de ser rescatats de llocs inversemblants. Per aire, hi ha qui s’atreveix amb paracaigudes, vols delta, planejadores , globus aerostàtics, etc, amb tota mena d’improvisacions que obliguen a activar el 112, davant qualsevol imprevist. En resum, Catalunya creix, la població augmenta i les imprudències dupliquen o tripliquen les d’anys anteriors, fins el punt de tenir bombers, mossos d’esquadra, metges, infermers, protecció civil, etc, permanentment activats per intervenir, a qualsevol hora, a qualsevol indret del país. Si les imprudències clares i manifestes, no es fan pagar, estem animant a incrementar-les, any rere any, fins a l’infinit. Al cap de l’any, haurem gastat milions, molts milions, per salvar imprudents i haurem posat en perill molts professionals que dedicats a aquestes feines, no poden dedicar-se a d’altres. L’any 2009, es van fixar uns preus per a cada membre activat. Un bomber, 41.80 euros/ hora. Un vehicle, 54,25/hora. Un helicòpter, 3.151,30/hora. Es evident que caldria actualitzar preus, i fixar els d’altres membres activats, com Mossos, Ambulàncies, personal mèdic, etc. I, ho sento, però no té res a veure que un boletaire s’hagi perdut, que un ciclista hagi caigut, o a un escalador se li hagi trencat la corda que un esquiador hagi sortit de pistes, una llanxa no porti combustible o un parapentista no porti l’equip adequat. Si no hi ha sancions, s’animen les imprudències, fins a l’infinit. Així estem.

MANTENIR LA CRISIS DE CEUTA COM ESTRATÈGIA. Si algú tenia algun dubte sobre la ètica del PP, té en la crisis de Ceuta, un exemple clar de fins on està disposat a arribar. Es més, ha decidit no tenir línies vermelles en cap de les seves accions i actuacions. Tot s’hi val contra Pedro Sánchez, i quan es diu tot, vol dir tot. Així, doncs, si a Ceuta cal entorpir gestions i tràmits, es fa. Si no es vol traslladar els menors no acompanyats, no es fa cap petició i es mantenen en les precàries situacions, encara que sigui perillós per a ells, i compliquin la vida a la ciutat. El mateix es fa amb la resta de persones a les quals no se’ls hi vol trobar cap espai per poder-los atendre i si cal es demana ajut al poder judicial perquè imposi més mesures o compliqui les que es duen a terme. El PP considera que la crisis desgasta el Govern, toca, doncs fer-la durar tant com calgui. Es evident que costa d’acceptar tanta maldat, tanta hipocresia i tanta manca de política d’Estat, però tenen pressa i consideren que tot el que espatllin o destrossin ara, ja ho arreglaran en el futur, el dia que governin. Es increïble trencar ponts, destrossar contactes diplomàtics i institucionals. Es molt fàcil destruir, el complicat és construir i tornar a la normalitat les relacions truncades. Però, en això el PP és mestre consumat. I la única estratègia que té és la de tombar tot el que es posi pel davant, sigui el que sigui. Afecti a qui afecti, i només cal veure els portaveus que fa servir per marcar posicions, tant en el Congrés de Diputats com en el Senat. Son persones que ni han tingut llocs de responsabilitat ni els podran tenir en el futur perquè no tenen la formació ni la capacitat per governar. I si el PP, va per aquest camí, no deixa de ser per evitar que VOX li prengui el lloc. Així és com ha de superar tot el que digui l’altre per no aparèixer com un partit tou i poc intransigent amb una idea d’Espanya. Hi ha qui creu que si algun dia arribés al govern, canviaria radicalment. Jo no ho crec perquè quan fas un vestit a mida, després no el pots modificar. Almenys no fàcilment ni ràpidament. Hem vist en els darrers anys com el PP es va confonent amb VOX, fins el punt que alguns temes els han convertit en emblemes propis. I el fet de governar junts en la majoria de CCAA, encara els porta a copiar més i millor les principals propostes. Totes elles retrògrades, xenòfobes i ultra dretanes. ¿Fins quan? Està per veure la durada d’aquest embat. La meva impressió és que estem en una onada ultradretana, que poc a poc, anirà donant pas al retorn a la normalitat. En algun moment, la radicalitat ha de topar amb la realitat i fer caure els extremismes. Serà el moment de recuperar vells ideals i afegir-ne d’altres procedents de les noves necessitats que porta el present. El programa socialdemòcrata s’ha de revisar, actualitzar i promoure de cara el futur immediat. La ciutadania ha de tenir una alternativa que realment sigui engrescadora i assumible.