Saturday, October 31, 2026
MITIFICAR EL PROCÉS - art. Regió 7
MITIFICAR EL PROCÉS.
En multitud d’ocasions, al llarg de la història, s’han volgut transformar els errors, les decisions i les actuacions desastroses, en èxits, victòries o derrotes dolces, culpa dels opositors, adversaris o enemics, segons conveniència del moment. Es el que alguns pretenen fer amb el procés. No volen acceptar ,de cap manera, la pura i dura realitat del que es perseguia i de la desastrosa gestió que se’n va fer. Costa de creure el que vam viure, perquè la quantitat i gravetat dels fets, eren inimaginables, des del punt de vista democràtic.
Després d’anys de treballs i votacions en el Parlament, en els quals vàrem establir les regles de joc, a nivell de Reglament i vàrem redactar i aprovar un nou Estatut d’Autonomia, no era previsible que uns anys després, una colla d’il•luminats vulneressin els fonaments d’una democràcia que tant ens havia costat assolir.
Escoltar justificacions sobre el trencament de l’estat de dret, d’imposar decisions sense les majories preceptives, de no donar veu al nostre òrgan assessor( Consell Consultiu) , de vulnerar el propi Reglament del Parlament, així com l’Estatut d’Autonomia i la Constitució espanyola, suposa tenir un concepte totalment erroni de la democràcia, i anar per les vies de l’autoritarisme, revestit de popularisme elemental.
Com sol passar quan les coses acaben malament, s’han de buscar culpes a fora. Mai es fan actes de contrició, ni reflexions sobre els immensos errors comesos, el principal dels quals era donar veu només a una petita part del poble català. Quan s’agafa la part pel tot, el resultat no pot ser altre que el desastre. I per molt que es vulgui vestir de victimisme, pels errors comesos per una altra part, mai pot justificar les culpes pròpies.
I certament hi hagueren desviacions i abusos per part del govern central, però els de la part independentista, els varen superar àmpliament, amb greu perill d’un conflicte intern, evitat per la covardia d’uns i la prudència d’altres. Els qui ara volen celebrar una derrota, son ben lliures de fer-ho, però no vulguin implicar-nos-hi als qui ens vàrem mantenir fidels a la legalitat. Per part dels impulsors, hi ha una autèntica batalla per imposar un relat, totalment modificat, inventat i adaptat a la recerca d’una èpica que no existí.
Per aquest motiu els qui vàrem patir amenaces, pressions i tota mena d’accions en contra nostra, pel simple fet de defensar la legalitat vigent, estem obligats a evitar construccions inexactes o edulcorades de la realitat. El procés es va fonamentar en enganys, vulneracions de la legalitat i maniobres per imposar uns objectius minoritaris, sobre una població molt superior que es va deixar de banda.
Contra aquesta mitificació s’ha de ser clar i rigorós. Res millor que deixar per escrit i ben documentat la realitat dels dotze o quinze anys que ha durat. En el meu cas, sigui pels anys de diputat i d’alcalde – president, he publicat prop de cinc-cents articles, en els quals es trobaran fets concrets i detallats sobre la realitat del procés. Qui el vulgui estudiar, comprovarà les raons per les quals no es pot mitificar el procés. Va ser un greu error, mal conduit, pitjor gestionat i mal acabat.
DINER PÚBLIC PER ATACAR ADVERSARIS - art. L'Endavant
DINER PÚBLIC PER ATACAR ADVERSARIS.
Estic recopilant xifres molt diverses i disperses per poder informar, en un proper article, sobre una autèntica mala praxis política, més pròpia de tàctiques i tècniques caciquils que no pas d’un funcionament democràtic. Em refereixo a les ajudes, subvencions o aportacions de les administracions, al sosteniment dels mitjans de comunicació, públics i /o privats.
Des dels inicis de la democràcia recuperada, es va plantejar la necessitat de sostenir els mitjans públics amb finançament públic. Lògic i indispensable per a poder garantir la seva supervivència i alhora garantir la seva objectivitat i imparcialitat. Aquest principi tant lloable, de seguida es va transformar en tensions i pressions per aconseguir fidelitat i tranquil•litat a l’hora de parlar del govern de torn.
Es més, poc a poc, ja no solament es demanava suavitat en les crítiques a l’acció de govern, sinó convertir la informació en propaganda. Si algú vol veure i comprovar aquesta trajectòria només ha d’anar a l’hemeroteca de TV3 i Cat radio, en temps de Jordi Pujol. Res es movia sense passar pel sedàs de presidència, al mateix temps que s’engreixaven plantilles amb personal propi del partit.
També fou un mestre a l’hora de les ajudes, subvencions i aportacions als mitjans privats per aconseguir submissió i fidelitat. Les xifres provinents dels pressupostos , van anar pujant fins esdevenir escandaloses. Ja en el seu temps foren motiu de grans crítiques i debats en el Parlament i en altres fòrums, però eren sempre la darrera partida a ser retallada.
Doncs bé, aquelles vies han persistit i fins i tot s’han incrementat de la mà d’ajuntaments, diputacions, CCAA i Govern central. En alguns casos son finançaments transparents i objectius, però cada vegada més hi ha un elevat grau d’opacitat i descontrol. I, en conjunt parlem de molts milions, molts. Només a tall d’exemple, en un recent debat a l’Assemblea de Madrid, el portaveu de Més Madrid, va xifrar en 160 M( cent seixanta milions), el volum destinat a mitjans de comunicació per part de la presidenta Díaz Ayuso, des de la seva arribada a la presidència de la comunitat.
Vaig haver d’escoltar tres vegades la xifra perquè és de dimensions mai imaginades, però és que parlava de 3 M per a Jiménez Losantos, de 2 M per a OK diario, etc. Es que s’ha de parar aquest malbaratament de recursos perquè tenen efectes desastrosos per una democràcia. Es compren voluntats, amb diner públic. Es creen mitjans amb diner públic, encarregats d’atacar els adversaris i inventar tota mena de mentides i falsedats per desprestigiar l’oposició i finalment es dediquen a fer propaganda a canvi dels favors rebuts.
Si a la Comunitat de Madrid parlem de 160 M en 7 anys, de quines xifres estarem parlant quan sumem les altres CCAA del PP – VOX, a més de diputacions i ajuntaments ? Això, no pot seguir. Es un escàndol majúscul i una desviació de diner públic que no es pot consentir. Una cosa és ajudar als mitjans de comunicació, per renovar maquinària, digitalitzar-los , millorar-los o facilitar la seva difusió, i una altra és la compra de voluntats. En aquesta via ja no es tracta de tenir periodistes professionals sinó simples difusors de continguts, sense cap garantia de veracitat ni credibilitat. Un perill més per a la democràcia si aquesta gent arribés al Govern Central.
Thursday, October 29, 2026
PERQUÈ NO COPIAR ELS FRANCESOS ? - art. Nació digital Solsona i Diari de Terrassa
PER QUÈ NO COPIAR ELS FRANCESOS?
No, no vull generalitzar, però sí copiar algunes coses que son realment envejables. Per exemple? Doncs, mireu, com berguedà que sóc, tinc accés gratuït al Túnel del Cadí, des del moment en que diversos alcaldes i diputats vam unir forces i ens en vàrem sortir, juntament amb la Cerdanya i l’Alt Urgell.
Aquesta gratuïtat em permet anar molt sovint cap a l’altra banda: Cerdanya i Alt Urgell, però lògicament, també cap a França. No vaig molt lluny, però conec bé un bon nombre de municipis. I voltar vol dir mirar, contemplar, gaudir del paisatge, la gastronomia, la llengua, els costums i tot el que suposa.
Doncs bé, sembla miraculós que passada la línia de frontera, desapareguin els guixots, grafits, amb totes les seves varietats. Murs nets, trens nets, edificis sense guixades ni vandalitzats. No tot és perfecte, però en aquest àmbit han aconseguit un èxit que ja m’agradaria poder-lo traslladar cap aquí.
Però bé, feta aquesta introducció, em volia referir a una magnífica idea, molt ben aplicada en totes les carreteres principals, autopistes incloses, i en carreteres secundàries, fins i tot les menys utilitzades: àrees de pic-nic, arreu del país. Francament, envejo aquesta iniciativa que no som capaços de copiar, i encara menys dur a bon port.
Pel que fa autopistes, és una joia saber que si et pares en una, en trobaràs una altra al cap de quinze o vint quilòmetres. Si una és gran i àmplia, pot ser que la següent encara ho sigui més, amb àmplies zones per la canalla, amb jocs , taules i en algunes, fins i tot dutxes per poder recuperar ànims i canviar vestimenta.
I si això hauria de ser obligatori en totes les autopistes, no menys grat és trobar àrees en les carreteres de muntanya. No han pas de ser grans i amb serveis inclosos. Simplement, una petita zona d’aparcament i al costat 3 o 4 taules amb bancs per poder parar i menjar. Lògicament, també uns contenidors per deixar cada cosa al seu lloc, i continuar camí.
I si es coneix una mica el territori, vas cap a vies realment poc transitades i trobaràs zones d’aparcament on deixar el vehicle i entrar en el bosc. I ja en el bosc, també hi pots trobar altres zones amb alguna barbacoa i unes taules per fer parada i fonda. Es lògic veure i trobar un munt de persones que aprofiten aquests equipaments per sortir de casa i anar a caminar, sigui el dia que sigui, a l’estiu o a l’hivern.
Per què no ho copiem ? Ho he demanat moltes vegades i sempre em remeten a intencions futures. De moment, aquí en tenim molt poques i no sempre degudament mantingudes i equipades. Però, no hem de defallir. S’ha d’insistir i perseverar, però si volem que la gent vagi al bosc, ho ha de poder fer en condicions adequades. Deixar el cotxe fora, i entrar sabent què es pot o no es pot fer.
I quan es vulgui fer parada i fonda, tenir llocs adequats, ben senyalitzats i ben portats. Un altre dia parlarem d’altres coses a copiar, però de moment aquesta em té meravellat, cada vegada que les faig servir.
Monday, October 26, 2026
LA DESASTROSA CAMPAÑA DEL PP - art. El Obrero digital
LA DESASTROSA CAMPAÑA DEL PP.
Lo he comentado en anteriores artículos. No comprendo la falta de coherencia y los continuos saltos de guion del PP, en sus ataques y réplicas al PSOE. Parece como si hubiera diversos asesores, técnicos y políticos, trabajando en salas separadas sin contacto entre todos ellos. Es que, sino no se comprenden los errores, fallos y contradicciones en muchos de sus candidatos, pero muy especialmente por parte de Núñez Feijóo.
Y como era esperable, los primeros pasos dados por los gobiernos de coalición PP-VOX, están proporcionando munición de máxima relevancia, a Pedro Sánchez. Ver como se reducen ayudas a colectivos en dificultades, o se cortan subvenciones a medios de comunicación insumisos, e incluso se llega a resucitar la censura, da para poder emprender una campaña con múltiples ejemplos de lo que podría pasar, caso de que PP y VOX llegasen a sumar para formar gobierno.
No es que se use la técnica del miedo al lobo, es que el lobo existe y muestra su ferocidad en todos los ayuntamientos y CCAA donde gobierna el PP. No hay que inventar nada ni hacer creer en teorías, es que la realidad supera lo imaginable. Y la realidad es tan cruda que amplios colectivos de votantes tienen que reflexionar mucho sobre su voto y convertirlo en el mejor remedio para evitar los daños posibles.
La expectativa sobre el resultado va cambiando a medida que avanza el calendario y se van conociendo más y más casos de malas prácticas, corrupción y otros desmanes protagonizados por cargos electos municipales y autonómicos. Desde hace años, sigo atentamente los casos que afectan al PP, a lo largo y ancho del país, y no pasa semana en que no salga alguno, en algún lugar, más o menos conocido.
Y claro, querer acusar al PSOE, de los más terribles casos, contrasta con la realidad pasada, pero también con la presente. Solo falta mirar los titulares de varios medios de comunicación serios para comprobar el grado de descontrol y falta de seriedad por parte del PP. Ante esta situación lo mejor sería callar, pero hay quien considera que la gente no tiene memoria o la tiene tan selectiva que solo lee los titulares propios y rechaza los contrarios.
Cierto que esto pasa en determinadas ocasiones, pero no siempre. Y produce auténtica indignación escuchar a Miguel Tellado o Ester Muñoz, acusando a diestro y siniestro sin aceptar ninguna responsabilidad propia. No sé, pero vuelvo al principio. He seguido y he participado en todas las elecciones generales, desde las primeras, y nunca había visto un cambio de tendencia tan fuerte y espectacular como en éstas.
Hay ganas de participar y hay ganas de parar lo que viene. Y se hace tan evidente el retroceso en todos los derechos que los resultados pueden ser mucho más abultados de los pronosticados por algunos medios de comunicación serios. No entro en valorar encuestas, hechas por encargo, con órdenes de modificar resultados, para que sean a gusto del consumidor que las paga.
Estoy convencido de la remontada, porque la estoy comprobando en mi día a día, en Cataluña, pero con información sobre otros territorios del Estado. Y unas elecciones siempre se ganan por méritos propios, pero también tiene gran relevancia, los errores de los contrarios. Ahora y aquí son inmensos los del PP, arrastrado por VOX. Tiempo al tiempo.
Saturday, October 24, 2026
NI AMAGAR LES SIGLES NI ELS CANDIDATS / Blogesfera
NI AMAGAR LES SIGLES NI ELS CANDIDATS.
Porto molts anys, molts, escrivint articles per a diversos mitjans de comunicació. He tingut sempre com a principi bàsic: “les opinions són lliures, les dades són sagrades”. Sempre he procurat informar-me per totes les vies possibles, sobre els temes que vull tractar i no posar mai, negre sobre blanc, coses que no hagi pogut comprovar o detallar. Es per aquest motiu que, a vegades, hi ha articles que han d’esperar dades que he demanat a organismes, institucions o particulars. L’objectiu és que em puguin discutir les opinions, però no, les dades que aporto.
Dic això, a la vista de l’article d’opinió publicat, avui dissabte, 24 d’octubre, pel columnista de Regió 7, Xavier Gual, amb el títol “amagar les sigles o el candidat”. No opino sobre el que diu del PSC de Berga i les elucubracions que en fa, perquè les trobo poc ajustades a la realitat. El que m’ha sorprès és el desconeixement o mala informació sobre el que fou Progrés del Berguedà. Ho exposa com una mena de voluntat d’amagar les sigles socialistes, per aconseguir no sé quins objectius....Si un tema es desconeix és ben fàcil informar-se per les múltiples vies que hi ha, a dia d’avui.
La creació de Progrés del Berguedà, fou per la via de la confluència de diverses candidatures independents progressistes que s’havien presentat a les primeres eleccions municipals, a l’abril de 1979. Al llarg dels dos o tres primers anys, un bon nombre d’alcaldes, van considerar important, coordinar les seves accions i actuacions, per a confrontar-les amb les candidatures de CiU, i alhora tenir representació pròpia, en el Consell Comarcal de muntanya.
Fou així com les alcaldies de Gironella, Bagà, La Pobla de Lillet, Guardiola de Berguedà, Sant Jaume de Frontanyà, Cercs, i altres candidatures amb representació pròpia, en el govern o a l’oposició van donar d’alta en el Ministeri de l’Interior: Progrés del Berguedà, amb NIF propi i amb plena i absoluta independència. Es va elegir una junta de govern, en la qual se’m va proposar pel càrrec de coordinador.
Durant anys la feina d’aquest partit fou intensa i extensa, podent parlar de tu a tu amb CiU que ostentava una majoria d’alcaldies, però que tenien clar que els grans temes havien de sortir de l’acord entre les dues forces polítiques.
Quan els principals promotors i impulsors van deixar càrrecs, es va acordar la seva dissolució. La vida del PSC, a Berga i comarca, s’havia anat ampliant i reforçant, fins el punt que va poder prendre el relleu en uns casos, i en altres, no. Es així de senzill i planer, sense necessitat d’inventar res ni fer elucubracions sobre el passat o el present de la candidatura de Berga. El cap de llista, Marc Ortega, ho ha ben exposat, i segur ha estat ben entès per la majoria de berguedans i berguedanes.
Friday, October 23, 2026
LLIÇONS DERIVADES DE LA LLEI DE MEMÒRIA DEMOCRÀTICA - art. L'Endavant
LLIÇONS DERIVADES DE LA LLEI DE MEMÒRIA DEMOCRÀTICA.
En el nostre país, a vegades, fem les coses massa tard, però millor tard que mai. I he de reconèixer que la Llei de Memòria Democràtica hauria d’haver vist la llum, molts anys enrere però la seva utilitat ha estat i és immensa.
Personalment em pensava haver llegit prou i haver parlat amb prou persones com per tenir un coneixement força aprofundit del que fou la guerra civil i les seves conseqüències. Doncs bé, he de reconèixer que arran l’aprovació de la llei i a l’empara d’aquesta, han aparegut multitud de fets i testimonis que han ampliat, i molt, els coneixements que en teníem.
Encara, ara, van apareixent fosses desconegudes, aparentment oblidades que mostren els horrors de la guerra i la postguerra. I passa, quan ja queden pocs testimonis vius d’aquell desastre. Cal continuar, tant de temps com faci falta, per a recuperar la memòria perduda. Es diner ben destinat perquè si perdem la memòria o la modifiquem, no tindrem la justa mesura de tot el que va passar.
I a vegades, no cal només pensar en els grans esdeveniments sinó en altres de més petits, més locals que estaven a punt de perdre’s. Aquí vull recordar periodistes professionals, però també altres a temps parcial i fins i tot persones inquietes que dediquen hores i dies a buscar en arxius municipals i particulars, imatges i explicacions a fets que han circulat pels pobles però que ningú ha volgut o pogut explicar detingudament.
També és encomiable la constància i insistència en treure alguns símbols que han resistit el pas del temps, algunes vegades protegits per col•lectius nostàlgics o directament defensors dels protagonistes de tanta repressió, molta d’ella descoberta, mitjançant la recerca en arxius, o amagada, en llocs llunyans.
En aquest apartat vull retre homenatge a TVE que ha buscat i rebuscat en els seus arxius, imatges de fets mai mostrats, i l’enorme esforç en elaborar documentals sobre un munt de monuments i obres franquistes, fetes amb la suor i sang de centenars de milers de republicans condemnats a dures penes.
Què queda per saber? No sé si algú ho sap, però si mirem les publicacions que van sortint, queda clar que encara hi ha documents i vivències que no s’han investigat ni publicat. Durant anys hi va haver una mena de parèntesis, amb pocs resultats, que la preparació i aprovació de la llei va tornar impulsar amb una autèntica floració de novetats, de gran interès i profunditat.
Parlar de la llei en plena precampanya, dona peu a pensar què pot passar si els resultats portessin la dreta i extrema dreta al govern. Només escoltar les declaracions i veure els posicionaments, queda clar que tot quedaria aturat i cobert per un silenci, difícil de trencar. També en aquest tema ens hi juguem molt. Un motiu més per fer tot el possible per evitar que aquesta gent arribin a imposar el seu relat.
AJUDES AL TRANSPORT D'AIGUA - art. Nació Digital Solsona, Diari de Terrassa i Regió 7
AJUDES TRANSPORT D’AIGUA.
Fa pocs dies es va fer pública una llista de municipis que havien demanat ajuda per a pagar el transport d’aigua, en cisternes , durant el període que va de l’1 de gener de 2025, al 28 de febrer de 2026. En total, l’ACA, ha concedit 635.000 euros, a 48 ajuntaments. D’aquests, 19 a la província de Tarragona, 11 a la de Lleida, 10 a la de Girona i finalment 7 a la de Barcelona.
Es evident que quan un ajuntament necessita ajuda se li ha de concedir, però a les alçades que estem, també tothom ha de tenir clar que les captacions, xarxes i instal·lacions complementàries han de ser planificades i preparades per als temps presents, pensant molt en els que venen.
Ho dic perquè encara hi ha un gran nombre d’ajuntaments que disposen de captacions precàries, acompanyades de xarxes envellides i no prou preparades per a les necessitats d’avui dia. No solament a nivell de volums, sinó molt especialment de qualitat. Han quedat enrere els temps en que es podia improvisar. Ja no. Totes les entitats que subministren aigua de boca, han de tenir papers, instal·lacions i manteniment, posats al dia.
Hi ha continues inspeccions com per impedir subministraments inadequats, i el consum, malgrat les campanyes d’estalvi continua augmentant, de manera que les petites empreses, públiques o privades, s’han de plantejar el seu immediat futur.
Tinc clar que només l’agrupació de pobles, pot fer front a les necessitats en quantitat i qualitat de l’aigua de consum humà. La supervivència individual de les petites entitats o empreses de subministrament no tenen sentit, quan les exigències pugen, cada any que passa. També a nivell de captacions es fa molt difícil disposar de suficient quantitat quan el règim de pluges i sequeres s’alternen, sense possibilitat de compaginar-les. En aquests casos, només l’intercanvi de volums entre conques, pot fer possible un subministrament regular. A més, cal tenir en compte les fluctuacions de necessitats en municipis que poden tenir uns pocs habitants a l’hivern i multiplicar població a l’estiu, o l’inrevés segons siguin els seus àmbits i sectors d’activitat.
Aquestes fluctuacions només poden ser gestionades si es disposa de prou elements com per compensar uns consums amb altres, entre municipis, més o menys propers. I és evident que només entitats o empreses d’un determinat volum es poden fer càrrec d’aquests subministraments, si creixen en dimensió i ingressos.
Considero la via de les mancomunitats i els consorcis, la millor, per agrupar municipis amb les seves xarxes de subministrament. Han de poder disposar de suficients captacions com per donar servei al conjunt, intercanviant fluxos, segons necessitats. No és cap invent ni cap novetat perquè és el que s’ha anat fent amb multitud d’altres serveis. Qui no recorda tenir un abocador d’escombraries a cada poble ? O altres serveis que s’han anat agrupant en mancomunitats, consorcis o consells comarcals.
Doncs bé, a la vista d’aquests ajuts al transport d’aigua en cisternes, han de poder-se resoldre per la via de disposar d’instal·lacions i xarxes suficients. Poden quedar algunes, en cas d’avaries greus o emergències, però no com alternatives habituals. Cal recordar que hi ha qui no ha fet els deures en matèria de captació i subministrament.
Thursday, October 22, 2026
COMÍN VOL VENIR CAMINANT - art. Blogesfera
COMÍN, VOL VENIR CAMINANT.
El procés, va ser protagonitzat per un munt de persones i personatges de la més gran varietat, molts dels quals no havien tingut cap rellevància en la vida privada ni civil. Si de cas, aprofitant moments i amistats, es van saber situar en llocs estratègics, des d’on volien marcar els camins a seguir. La figura d’Antoni Comín, forma part d’aquest ampli col·lectiu, si bé la seva cursa cap a la notorietat, va començar uns anys abans. Ser fill del gran i respectat Alfonso Comín, li va permetre entrar i situar-se en alguns cercles de moviments socials i polítics, des dels quals saltar a la política.
Fou així com entrà en el moviment “Ciutadans pel Canvi”, plataforma de recolzament i impuls a la candidatura de Pasqual Maragall, a la presidència de la Generalitat. Aquella plataforma es va marcar unes dures incompatibilitats: només un mandat. L’objectiu, era facilitar el canvi a Catalunya. Una vegada aconseguit, tornarien a les seves activitats habituals. Però, ell esdevingut parlamentari, va considerar adient la seva continuïtat, de manera que va buscar una drecera, un revolt o si voleu un subterfugi, per seguir en el Parlament.La via escollida va ser afiliar-se al PSC, per així poder ser de nou candidat, fora ja de CpC. He de dir que la seva entrega, activitat i aportació no justificaven la seva continuïtat, en unes noves eleccions al Parlament. Entesa la situació, va saltar cap a ERC, i ja en aquest partit, fins i tot modificà els seus principis i assumí el càrrec de Conseller de Salut, temps més tard.
I és que en el nou partit es va sumar a l’ independentisme amb el fervor dels nous adeptes, i vistes com anaven les coses, millor acostar-se i posar-se a l’empara de Puigdemont. D’aquí al salt cap a Junts, hi havia un petit tram, que va saber passar, fins el punt d’anar de candidat a les Eleccions Europees de 2019, amb Carles Puigdemont. Va repetir el 2024, amb un resultat, radicalment diferent, ja amb el nom de Junts. Va perdre 575.160 vots. Es va quedar amb 443.275, però a més, no ha pogut prendre possessió del càrrec, puix no havia anat a la Junta Electoral Central, a jurar l’acatament a la Constitució.
Ha tingut altres càrrecs a l’ANC, també en el Consell de la República, etc, però sempre amb algunes actuacions més que discutibles. I fugitiu a Bèlgica amb Puigdemont i Puig, ara amb la Llei d’Amnistia ja plenament vigent, es disposa a tornar. I ho vol fer en olor de multituds, tot caminant. No ha aclarit si des de Bèlgica o uns centenars de metres per l’antiga frontera amb França. Em temo molt que serà aquesta segona petita passejada, punt i final d’una trajectòria que no deixa de ser una mostra de com singulars personatges, van intervenir en un procés independentista que no va acabar pitjor, per obra i gràcia de la covardia, per una banda i de la immensa prudència, per l’altra. La història va deixant clar el relat d’uns i altres. Per evitar lectures esbiaixades, he redactat no menys de cinc-cents articles, en aquests darrers quinze anys, en tant que diputat al parlament i alcalde- president. He considerat que és una bona via per evitar malentesos i mitificacions indegudes.
NOTA FINAL: Segurament haureu llegit que Comín, abans de venir a peu, ha anat aquest dijous a Madrid, a presentar-se davant la Junta Electoral Central, per recollir l’acta de Diputat al Parlament Europeu. El que alguns mitjans de comunicació no expliquen és que per recollir-la, ha hagut de jurar acatament a la Constitució espanyola. Un acte que havia assegurat no faria...
Tuesday, October 20, 2026
LA GRAN ESPIFIADA DE RUFIÁN - art. Blogesfera
LA GRAN ESPIFIADA DE RUFIAN.
Hi havia una enorme expectació a Catalunya, però molt més en el conjunt d’Espanya, per veure quin seria el paper de Gabriel Rufián, de cara a les eleccions generals del 29 N. Durant anys, el seu paper ha estat d’un autèntic ídol d’audiències, en els programes que participava i a nivell de les Xarxes que difonien trams de les seves intervencions, arreu del país, amb desenes de milers de visualitzacions.
De fet, aquesta difusió i aquesta entronització de la seva figura, tenia dues cares. La de facilitar i impulsar qualsevol projecte que volgués dur a terme, i la de dificultar segons quines maniobres, en funció de si potenciaven o perjudicaven, uns o altres. Tanta exposició mediàtica comporta perills evidents, però ell gaudia d’aquesta fama i aquesta idolatració, augmentant el seu ego, fins extrems poc prudents. Cadascuna de les seves intervencions suposava una actuació estel•lar, pròpia d’un actor de primer nivell, sabedor que totes les mirades estaven posades en ell, i ell no podia defraudar.
Això, requereix molta preparació, encara que en alguns moments pugui semblar improvisat. No, no, cap de les intervencions era improvisada sinó llargament pensada, preparada i executada. I es feien directament en castellà, sense fer ús pràcticament del català, per evitar distorsions o espais en blanc o deformats. Un actor, ha de compaginar paraula, veu, gesticulació, mirades, pauses i tons. S’ha de reconèixer que domina l’escena i plana per damunt del Congrés dels Diputats com un esperit contradictori, com un predicador o un messies davant apòstols, seguidors o deixebles, estiguin a l’hemicicle o seguint la intervenció per ràdio, televisió o XXSS.
Tenia clar el seu moment estel•lar i en treia el màxim rendiment. Durant anys, els mitjans de comunicació progressistes el treien com model de claredat, valentia i confrontació contra les forces del mal, encarnades en el PP i VOX. Deia les veritats del barquer, fent ús i abús de tots els atacs i improperis que es poden fer servir en un àmbit públic. I ho feia en les grans ocasions del Congrés, però , per descomptat també en les menys grans però prou importants i rellevants en comissió, sobretot en les d’investigació. Han estat tantes les seves intervencions i tantes les seves lliçons que tothom esperava d’ell: valentia i decisió. Es a dir, deixar les paraules per passar als fets.
Tots els interessats en la política, esperàvem la reacció del seu partit, ERC i els moviments que seria capaç de fer per ajuntar forces i partits, i així, tots plegats plantar cara al gran perill d’una autèntica involució democràtica, de la mà del PP i VOX. El final ha estat pitjor de l’imaginat. Estàvem segurs que ERC no permetria ni facilitaria un acord global, però la valentia i decisió son per quan fan falta, fins i tot passant per damunt del partit. Però no, l’espifiada ha estat de campionat perquè si no podia ajuntar forces, era millor quedar reclòs a casa, i no pactar amb Podemos, complicant encara més, un acord a nivell estatal. No solament no hi ha hagut valentia sinó traïció. Predicar i exaltar la suma de forces, per a tot seguit, només anar amb una de minoritària, sorprèn i fa caure la imatge creada. Res serà igual, a nivell estatal, i si les trifulgues i batalles internes dintre del Grup Parlamentari eren habituals, encara ho seran més, amb els candidats que ha imposat el partit, mentrestant ell es dedicava a fer volar coloms. Tot una lliçó de com un ego massa gran, modifica una carrera política.
Sunday, October 18, 2026
ELBOICOT DEL PP, A LA VIVIENDA - art. El Obrero digital
EL BOICOT DEL PP, A LA VIVIENDA.
Resulta paradójico que el PP critique o quiera, ahora, resolver la crisis de la vivienda, cuando durante años ha hecho todo lo posible para que no tuvieran éxito las iniciativas, propuestas y leyes promovidas por el gobierno central.
Vuelvo a recordar la distribución de competencias, en ayuntamientos y CCAA, de forma que si estas dos administraciones deciden no actuar, cualquier ley estatal estará condenada al fracaso. O al menos a no dar los resultados previstos.
Me permito exponer ni que sea brevemente, la otra cara de la moneda: Cataluña. Aquí no solo se aprovechan todas las ayudas estatales y de la UE, sino se añaden otras de grandes dimensiones como para corregir la falta de inversión en los últimos veinte años.
En su toma de posesión del cargo de presidente, Salvador Illa, prometió 50.000 nuevas viviendas de aquí a 2030, con una primera dotación de 4.400 millones, pero el compromiso no se ha quedado aquí sino que ha impulsado la activación de todos los ayuntamientos catalanes, para resolver en pocos años esta carencia.
Y aquí radica el éxito de la “operación vivienda”. Desde el pueblo más pequeño, Sant Jaume de Frontanyà (23 habitantes) hasta la capital, Barcelona, cerca de 850 ayuntamientos (Cataluña tiene 947) están tramitando, gestionando, cediendo solares o construyéndolos, ellos mismos. La Generalitat ha pedido ceder solares para construir pisos destinados a alquiler asequible, pero es que cada ayuntamiento está haciendo sus deberes. Me explico.
Muchos ayuntamientos, tenían el piso del secretario, el del médico, los de los maestros, un antiguo cuartel de la Guardia Civil, viviendas para técnicos forestales, veterinarios, etc… que con los años habían cerrado y se estaban degradando sin que nadie se preocupase por su futuro. Pues bien, en todos los pueblos se ha activado la rehabilitación de estas viviendas, para ofrecerlas en alquiler asequible. Pero no solo eso, se ha activado la compra de casas viejas y abandonadas, para comprarlas con ayudas públicas, rehabilitarlas y ponerlas en el mercado del alquiler asequible.
¿De dónde obtienen la financiación? Tanto de fondos propios, como de las Diputaciones, especialmente de la de Barcelona, la más potente y activa, como de la Generalitat. En algunos casos, la subvención cubre la totalidad de la compra del inmueble y al año siguiente se pueden obtener nuevas ayudas para la rehabilitación. También hay disponibles “créditos de caja” a diez años, a interés 0 (cero).
También la Generalitat concede ayudas para la compra y rehabilitación, a ayuntamientos, pero también a particulares, sea con la Ley de Barrios, sea con otras normas similares. Y ahora mismo, se ha activado el Plan de Ayudas a pequeños municipios, con 400 millones, lo cual permitirá a pequeños pueblos obtener ayudas de medio millón, los de menos de 500 habitantes, hasta los dos millones los que superen los 2.000.
Alguien dirá que 650 ayuntamientos, pequeños y medianos, por muy activos en creación de vivienda que sean, no resolverán el déficit general. En efecto, no lo conseguirán pero han activado no solo la administración local, sino también a miles de propietarios que se han puesto las pilas. Hay decenas de miles de familias que tienen viviendas cerradas y abandonas a la espera de mejores tiempos o de resolver problemas internos. Ahora, los pueden resolver vendiendo el inmueble a su ayuntamiento o a la Generalitat.
A todo ello hay que sumar otras iniciativas interesantes y pragmáticas. Tenemos en Cataluña cerca de 32.000 locales comerciales vacíos. Esto pasa en toda España, fruto del cambio en la vida de las personas y las ciudades. ¿Por qué no reconvertir estos locales, en viviendas? ¿Por qué no llenar de vida barrios, con vida en las plantas bajas de muchos edificios? O ¿por qué no activar mecanismos, en grandes ciudades, para facilitar que despachos profesionales bajen de plantas principales o primeras, y liberen sus despachos para convertirse en viviendas?
Y ¿por qué hay que construir, como siempre se ha hecho, y no aprovechar las nuevas tecnologías para “fabricar” pisos? Pues sí, también hay una explosión de proyectos de edificios prefabricados que permiten en pocos meses, disponer de viviendas, en vez de esperar años.
En resumen, las acciones y actuaciones del PP, han sido de claro boicot a la promoción de vivienda pública. Y, ahora con las elecciones convocadas y todo el movimiento creado en torno a la vivienda, quiere salir explicando milongas que nadie se cree, simplemente porque todos tenemos ojos y oídos. Con la vivienda, sí se puede, si se quiere. En Cataluña, luchamos contra reloj pero cada día se ven resultados, visibles y palpables. Pues bien, es lo que no se ha hecho en ayuntamientos ni en CCAA gobernadas por el PP. Que todo el mundo tome nota antes de ir a votar.
Friday, October 16, 2026
L'OBJECTIU DE SÁNCHEZ ÉS GUANYAR - art. Regió 7
L’OBJECTIU DE SÁNCHEZ ÉS GUANYAR.
Veig en algunes tertúlies televisives , en altres de ràdio, i en articles d’opinió, com alguns comentaristes es deixen emportar per alguns resultats d’enquestes, fetes en moments molt determinats que contrasten amb les del CIS, i amb altres fetes més pausadament, amb menys intervencions “a la cuina” com per repartir escons, en funció de qui finança el mitjà de comunicació concret.
Estic elaborant un proper article amb dades concretes de les enormes xifres que reparteixen les institucions governades pel PP, a mitjans de comunicació, per tal de marcar línia editorial i fidelitat absoluta a les seves tesis. Tenim una llarga llista de mitjans que no tenen llibertat ni credibilitat professional perquè han convertit la seva feina en simple i pura propaganda. I no parlo només dels privats, és que hi ha un bon nombre de “públics” que s’han plegat a les exigències dels seus governs fins extrems autènticament penosos.
Si deixem de banda aquests mitjans i aquestes enquestes, queda clar que l’objectiu de Sánchez no és simplement “aguantar o resistir” sinó guanyar. Els qui el coneixen personalment de fa temps, destaquen d’ell , la resistència i alhora el creixement davant les adversitats. Es evident que té al davant un enorme repte, després d’haver patit nombrosos atacs a la seva persona i a tot el seu entorn. No trobarem cap altre cas tant flagrant d’ús i abús de totes les tàctiques i tècniques, per a fer caure a una persona. I no ho han aconseguit.
Al contrari, el van colpejar durament, en el moment d’encausar la seva dona, després de fer-ho amb el germà, però de rebot el van fer molt més dur i decidit per encarar aquest repte amb tota la força que acumula. I puc assegurar que en té molta, si algú ha seguit la seva trajectòria. En pocs dies veurem accions i reaccions que trencaran dinàmiques habituals en eleccions normals.
I és que aquestes eleccions son molt més que unes eleccions. Es tracta de demostrar fins a quin punt el valor del vot, pot canviar tendències, enquestes, més o menys manipulades, i propostes de futur. De la seva banda té una llarga llista de decisions valentes, clarament favorables a la gent més desvalguda. S’ha atrevit a plantar cara a les polítiques de Donald Trump, a les de Netanyahu i per descomptat ha estat al costat d’Ucraïna, per resistir davant Rússia. A fora, s’ha convertit en un referent, a nivell mundial.
I a dintre, el repàs de la feina feta, mostra de què va el progressisme més atrevit, front a una dreta i extrema dreta que va exposant el que voldria fer si arriba a governar. Molt del que poden fer, ho veiem en ajuntaments i CCAA que governen de manera conjunta, però en aquests primers dies de precampanya ja deixen caure propostes que suposarien retrocessos importants en molts dels drets aconseguits. I amb ells queda clar que qui no pugui seguir s’haurà de quedar pel camí.
Per sort, encara tenim alguns mitjans honestos i creïbles de manera que la comparació entre les polítiques d’uns, i les dels altres, son clares. Amb Sánchez s’avança amb Feijóo i Abascal es retrocedeix. Toca decidir i triar.
A LA FELICITAT PER UN TREBALL - art. Blogesfera
A LA FELICITAT, PER UN TREBALL.
Treballar de professor voluntari de llengua, en un Centre de Refugiats (CPI- Berga) té les seves compensacions. En primer lloc, veure interès i progrés en tots i cadascun dels alumnes, sigui quina sigui la seva procedència, i el seu grau de cultura. N’he tingut un bon nombre d’analfabets i tanmateix l’aprofitament de les classes ha estat immens.
Passar del coneixement zero de llengua, a poder iniciar petites preguntes i respostes, al cap de tres o quatre mesos, els dona ànims per saber que van per bon camí. I poder mantenir petites converses, al cap de set o vuit mesos, els prepara per formar-se i sortir al mercat de treball. I aquí podem constatar l’enorme buit de candidats, a múltiples feines que ningú d’aquí vol fer.
Quan em pregunten a mi, i als responsables de formació i treball, els donem una llista d’opcions que sabem necessiten mà d’obra: soldadors, manobres, treballadors de magatzems, neteges de tota mena ( domèstiques / industrials), ajudants de centres de dia i residències gent gran, ajudants de cuina, etc.
Precisament en els darrers dies, una desena d’immigrants que havien seguit els cursos a l’escola Joviat de Manresa i a la d’hostaleria de Vic, han anat trobant feina, en diversos restaurants de la comarca del Berguedà i comarques veïnes. El fet de tenir aquests diplomes ha estat decisiu a l’hora de ser contractats.
I fa goig de veure aquests ja ex alumnes, contents i feliços, treballant a la cuina d’aquests restaurants. Anar-los a veure suposa una injecció d’alegria i de convenciment de la bona feina feta, per part d’ells mateixos i per part dels qui treballem en el Centre. Cada un d’ells té la seva història personal. Història, en la majoria de casos, molt dura a casa seva i molt llarga i difícil fins arribar aquí.
Hi ha solters, sí, però també de casats i amb fills que han deixat amb la dona o amb els seus pares. Han passat mesos, molts mesos, fins que han pogut complir el somni: un contracte de treball que vol dir un sou mensual, del qual n’extrauran tot el suc possible per enviar la resta a casa seva. Allà, el rebran com aigua de maig, i en faran meravelles. Cada euro d’aquí es multiplicarà per set o vuit allà i permetrà sobreviure amb grans millores, la vida quotidiana.
El resultat és esplèndid per a ells, però també pels qui els contracten. Extraordinari compliment d’horari, de treball i disponibilitat. La formació rebuda i l’afany d’aprendre, els fa ser molt apreciats, de manera que el benefici és mutu.
I sí, aquí es compleix la dita del “treball dona felicitat”. Amb contracte, poden ja trobar sinó un pis, sí, una habitació i iniciar una nova etapa de la seva vida , radicalment diferent a la que havien tingut fins aquest moment. Es la culminació del seu objectiu i també del nostre, dels qui hem col·laborat a fer-lo possible. Aquest, és el nostre premi.
Thursday, October 15, 2026
QUAN ELS CANDIDATS TENEN EL PARTIT EN CONTRA - art. L'Endavant
QUAN ELS CANDIDATS TENEN EL PARTIT EN CONTRA.
Es molt difícil guanyar unes eleccions quan et presentes per un partit que va en direcció contrària a la teva. En pobles petits o molt petits, el partit pot ser secundari. Compta més la persona que no pas la marca, però això no passa en el cas de pobles grans i encara menys en ciutats.
Ara tindrem les eleccions generals i els que temien barrejar-les amb les municipals poden estar tranquils. Es més, hi haurà prou de temps entre unes i altres com per assimilar els resultats d’unes i fer que sigui un reforç o una penalització per les altres. De totes maneres en portem ja moltes al damunt i s’ha comprovat que els automatismes no funcionen o son menors del que es pensava.
Dic això, a la vista d’un munt d’articles, notes de premsa, mocions en plens municipals, visites a obres o barris, per part dels alcaldes i/o dels qui ho volen ser, si els resultats de maig els hi van bé. Em miro aquestes accions i actuacions amb la fredor i llunyania que dona haver estat candidat en deu ocasions i haver-ne guanyat set, per majoria absoluta. Mai vaig voler vendre propostes que no estès segur de poder-les complir.
Tampoc em vaig dedicar a criticar els adversaris o l’herència rebuda perquè va amb el càrrec assumir la situació tal com està, i tirar endavant sense mil excuses. La gent no vol excuses, vol saber la veritat del moment i sobretot tenir clar què i com es volen fer les coses. Res més ni res menys. I sobretot veure que qui vol situar-se al davant, està format i convençut de la feina a fer.
Es per aquesta situació d’observador tranquil i foguejat que miro com es mouen els candidats de Junts, a les capitals de comarca del nostre entorn: Berga, Manresa, Solsona, La Seu, Igualada, Ripoll o Vic. Sincerament els auguro moltes dificultats per aconseguir bons resultats. Massa presses, massa gesticulacions i promeses, en un ambient poc propici per a les seves sigles. En aquest cas, considero que les imatges procedents del Congrés de Diputats i el Parlament de Catalunya, els van clarament a la contra.
I és que repeteixo, la influència del partit, en els resultats en pobles petits i molt petits, és poc rellevant, però sí ho és en els més grans, i especialment en les capitals de comarca que exerceixen un paper més destacat, entre candidatura i partit. Considero que en totes aquestes capitals, els candidats de Junts tindran moltes dificultats per “amagar” el partit i evitar els faci mal.
Si a tot plegat s’hi afegeix una excessiva gesticulació i un afany per tirar per terra tot el que han fet els altres, es situen més a prop de les CUP que no pas d’un partit centrat i central com havia estat Convergència. Aquesta llunyania que hem vist especialment en el Congrés i el Parlament, aportarà mals resultats als qui portin el nom de Junts i no hagin fet esforços per allunyar-se’n. Ho veurem primer, amb els resultats de les generals, preludi del que es pot repetir a les municipals. Temps al temps.
Wednesday, October 14, 2026
BOLETS TARDANS - art. Nació Digital Solsona i Diari Terrassa
BOLETS TARDANS.
Si a aquestes alçades encara hi ha qui dubta del canvi climàtic que vagi prenent nota de totes les coses “mai vistes”, arreu del territori. Realment, s’ha de prendre nota de tots els errors i totes les imprudències comeses durant decennis, perquè ara passen factura. Un altre dia en parlarem a bastament. Ara, toca fer-ho amb els bolets.
Els que vivim a pagès, sempre hem tingut una mena de calendari força precís i puntual respecte del que podíem trobar en els nostres boscos. Durant generacions la riquesa i varietat d’espècies, permetia anar a collir bolets (altres en diuen caçar, i altres buscar), per a consum propi o per anar a vendre a pobles més grans o a ciutats.
De bolets n’hi ha tot l’any o gairebé, si es coneixen i se sap on creixen. Els temps canvien i amb ells, molts grans boletaires han donat pas a d’altres no tant experts. L’increment de població i la gran propaganda feta, ha canviat la fesomia dels boletaires. D’uns pocs de cada poble, hem passat a centenars o milers procedents de les ciutats.
Queden molts pocs racons desconeguts, on poder collir bolets, fora de les mirades forasteres. Encara en queden, però cada any es van reduint, per culpa d’aquesta allau de visitants esporàdics, transformats en boletaires ocasionals que cullen tot el que troben i compliquen la vida a pagesos i ramaders, quan no tenen cura dels “vailets” i tanques de protecció de les finques.
Cada any, per aquestes dates, som molts els qui fem un resum de la situació. Avui ho faig notificant que el canvi climàtic, també ha arribat en aquest tema. Les llargues sequeres, seguides i simultànies amb setmanes de grans calors i poques pluges, fan imprevisible la temporada de bolets.
Hem passat de poder-la predir, a no saber què ens espera. A cada poble hi ha els tres o quatre experts als quals tothom consulta, però ja ni ells s’atreveixen a fer pronòstics. Tots ells han anat a buscar-ne i algun ha tornat amb 4 o 5, no quilos, sinó exemplars. Cosa mai vista, en molts i molts anys. Habitualment, a meitats de setembre ja estàvem en plena temporada. Aquest any, no, i caldrà esperar uns dies més per a comprovar si les darreres pluges, han fet la seva feina i donen els fruits esperats.
De gent ja en va venint perquè s’ha de sortir de la ciutat i si més no es fan excursions que serveixen per respirar aire fresc i voltar per valls i muntanyes. El problema vindrà si el clima continua revoltat i avança l’hivern o el fa tant estrany que no permet les floracions ni els creixements a l’hora.
L’economia, a l’entorn dels bolets, ha permès ingressos a moltes famílies durant molts anys. Ha mogut diner i alhora un producte molt apreciat en gastronomia amb tot el que comporta de moviments de clients, cap a zones rurals, que tenen durant dos o tres mesos una activitat essencial.
El canvi climàtic posa interrogants en aquest àmbit com en posa en tants altres. Toca, doncs, fer atenció i participar en tot el que el pugui apaivagar. Que ningú el negui perquè el veiem en tots i cadascun dels temes que afecten les nostres vides i activitats.
Sunday, October 11, 2026
MÁS QUE UNAS ELECCIONES - art. El Obrero digital
MÁS QUE UNAS ELECCIONES.
Produce cierto sonrojo escuchar algunos debates, en medios de comunicación, intentando destripar los motivos que han llevado Pedro Sánchez a convocar elecciones generales para el 29 de noviembre. Algunos tertulianos y opinadores se esfuerzan en remarcar que las da por perdidas y lo único que pretende es conseguir un “resultado digno” para pasar el testigo a quien venga después.
Algunas encuestas, hechas por encargo, de medios de comunicación, profusamente regados con ayudas públicas, de instituciones gobernadas por el PP, dan resultados a cual más espectacular. Prácticamente no serían necesarias las urnas porque el resultado está más que cantado. En fin, espero, próximamente, poder dar una lista de las ayudas públicas a medios privados que dejan clara la dependencia de unos con otros.
Ya en estos primeros compases de la precampaña se va viendo que no estamos ante unas elecciones al uso, sino ante unas excepcionales. Nos jugamos mucho más que una simple composición de Congreso y Senado. Nos jugamos ir por un camino de progreso o por otro de retroceso.
Por si alguien tenía dudas, ha podido escuchar desde suposiciones de pucherazo electoral, poniendo en duda la limpieza del voto por correo, hasta anunciar rupturas constitucionales y cambios de involución democrática. Precisamente quienes acusan y anuncian, han sido los peores ejemplos que hemos tenido en política.
Si en los primeros días vemos todos estos aspavientos y anuncios de terribles consecuencias, qué no nos queda por ver y escuchar en las próximas semanas. Es una buena muestra de la falta de confianza en encuestas y movimientos cercanos o derivados de PP y VOX. No se imaginan lo que les puede caer encima si persisten en sus pronósticos y se creen los agoreros pagados por ellos mismos.
Los que conocen muy de cerca a Pedro Sánchez, aseguran que es precisamente en los momentos más difíciles, complicados e inseguros cuando se crece y saca todo su ingenio y fuerza para hacerles frente. Vamos a ver una campaña, llena de sorpresas y anuncios inesperados. Se van a confrontar los dos modelos de forma clara y cruda. Tendremos la mejor ocasión para repasar todo lo ganado, y al mismo tiempo imaginar todo lo que se puede perder.
Hay quien asegura que el miedo a la derecha y extrema derecha ya no moviliza ni da el miedo que daba años atrás. Veremos, porque en esta campaña tanto intervendrán las posiciones de Pedro Sánchez, respecto a Donald Trump y Netanyahu, pero también de ayuda a Ucrania, en su lucha contra Rusia. Y si alguien cree que la política exterior no es importante, lo comprobará durante las campañas electorales de EEUU e Israel.
Volviendo a casa, es evidente que lo hecho en estos años, es mucho y se puede confrontar con todo lo que han impedido o han querido hacer fracasar por parte de PP y VOX. La memoria es frágil pero cada día hay y habrá motivos para recordar la importancia de los contenidos de los decretos, y la vital importancia de garantizar el estado de bienestar. Y es que se van escuchando voces y propuestas que lo quieren cambiar por otro mixto. Queda clara la voluntad de desmontar los servicios públicos para dar entrada a los privados….para los que se los puedan pagar.
Anuncios como éstos por parte del PP o de VOX, van a tener una gran incidencia. Por fin se van a contrastar lo que hemos ganado con lo que podemos perder. Lo ganado está en el lado de Sánchez, las pérdidas del lado de Feijóo. Hora de decidir y comprender el inmenso poder del voto personal, sea presencial o por correo. Puedo asegurar que siempre, siempre, ha sido impecable. Llevo cuarenta años en funciones de representante ante la Junta electoral de zona. Quien ponga dudas, miente o desconoce totalmente cómo funciona.
La partida ha empezado y quedarán muy claras las inmensas diferencias entre uno y otro modelo.
Friday, October 09, 2026
CAP ON VA JUNTS ? - art. Regió 7
CAP ON VA JUNTS ?
Es un misteri saber qui realment mana en el partit, i sobretot en el grup, en el Parlament de Catalunya i en el del Congrés dels Diputats. Deixo a part els ajuntaments, perquè queda clar que cadascun va pel seu cantó, sense un autèntic “centre de coordinació”.
Un partit amb el seu màxim dirigent fora del país, és una anomalia difícil de comprendre, però sobretot impossible de gestionar. Per moltes noves tecnologies i viatges que es puguin fer d’aquí cap allà, la realitat s’imposa i estar fora del país, comporta perdre el fil del dia a dia, d’aquí. Si a tot plegat s’afegeix la creació de grups i grupets de pressió i domini, entendrem millor que no hi hagi cap ordre intern que coordini els posicionaments i votacions.
Em consten les tensions i tibantors entre els diversos càrrecs institucionals, sobretot per part dels més mediàtics. Es prenen decisions que no queda clar qui les ha proposat i acordat, de manera que son molts els qui se n’assabenten quan ja son irreversibles. I és que sobretot en el cas del Congrés de Diputats, les intervencions i votacions tenen conseqüències. I aparèixer de forma habitual al costat del PP i VOX, costa de digerir per una part rellevant dels càrrecs municipals i de bona part dels parlamentaris.
La falta d’explicacions clares sobre els objectius de Junts, fa que en totes les enquestes vagi perdent posicions, fins arribar a cotes insostenibles. Es a dir, que posaran en dificultats la presència en les institucions, amb prou pes com perquè siguin útils. Vull recordar que en les darreres, de diversos mitjans de comunicació privats, però també en les públiques, passarien dels 35 diputats actuals a 16-17. I en el Congrés, passarien dels 7 actuals, a 2-3. A nivell de mapa municipal, les pèrdues també son molt sensibles.
Si amb totes aquestes alarmes no es modifica el rumb, qui es responsabilitza del camí agafat? Aquesta pregunta se la fan molts estudiosos i seguidors del partit, però no té una resposta concloent. L’existència de grups, comporta diversitat i conflictivitat a l’hora de prendre decisions. Aleshores, en un àmbit manen uns i en altres manen altres, amb un Puigdemont ensimismat i en baixa forma, incapaç d’assumir les funcions de lideratge. Tots sabem que quan no hi ha ordre, s’alimenta el desordre i es va cap un cert caos. Doncs, bé, Junts està en aquesta situació.
Només així s’entenen les intervencions de la portaveu en el Congrés Míriam Nogueras, dedicada a menystenir i menysprear tot el que vingui de fora, i vagi sumant els seus vots als del PP i VOX, en una fugida endavant que no porta enlloc. Però, és que aquesta manera de fer i actuar, es trasllada cap al Parlament de Catalunya, amb intervencions d’alguns portaveus que competeixen ja no amb PSC, ERC o els Comuns, sinó amb la CUP. Se situen per posicionaments i votacions clarament fora d’un centrisme o un nacionalisme ben entès, i se’n van cap a la irrellevància.
Si algú creia que la proximitat de les eleccions municipals els faria variar el rumb, anava equivocat. Volen cridar l’atenció i ho fan de la pitjor manera amb els pitjors resultats. Toca demanar-nos si algunes votacions no son pagament de favors a alguns fons? Qui es fa càrrec de les immenses despeses de Waterloo ? De moment, preguntes sense resposta.
CASA ABANDONADA: VENUDA O EXPROPIADA - art. L'Endavant
CASA ABANDONADA: VENUDA O EXPROPIADA.
Segons dades de 2023, hi havia a Espanya 3,8 milions d’habitatges buits, dels quals 418.612 es troben a Catalunya. Per raons d’espai, no poso tota la llista per CCAA, però en conjunt, significa que un 14,41% del parc d’habitatges, es troba buit. Es a dir, no té cap utilitat. Al contrari, es va degradant ell sol, i amb ell, el conjunt del poble o la ciutat.
També per raons d’espai, no exposo els múltiples motius perquè hi ha aquesta immensa xifra, però , és evident que alguna cosa immediata i radical cal fer per canviar aquest panorama. Molts posen l’accent en els lloguers, en les zones tensionades, en les mesures que cal emprendre per no deixar els centres de moltes ciutats, buits, etc. Sí, tot això ens ha d’ocupar i preocupar, però a mi em resulta sorprenent i indignant no posar fi, o almenys pal•liar de manera eficient, l’existència de construccions, sense cap utilitat pràctica, que a més a més perjudiquen a tothom.
Els qui son o hem estat alcaldes, hem conviscut amb aquest problema durant anys. La problemàtica és complicada i en alguns casos sembla irresoluble, degut a conflictes personals o familiars que impedeixen trobar-hi solució. Però, és evident que alguna via ràpida i pràctica s’ha de trobar si per una banda falta habitatge i per una altra en tenim en decadència, sense cap ús concret, sinó és el de continuar el deteriorament fins arribar a caure, amb tot el que això suposa i comporta.
Ja hem vist i comprovat com un cas concret i realment indignant a Madrid, ha produït el detonant per aconseguir aprovar mesures valentes, progressistes i pràctiques. Ha costat, però finalment s’ha visualitzat la immensa diferència entre que en el govern central hi hagi un partit o partits progressistes o de dretes i extrema dreta, com a l’Ajuntament i la Comunitat Autònoma.
Si un cas concret, entre milers, ha motivat desencallar un tema punyent, benvingut sigui i intentem anar més lluny, per aconseguir desencallar la situació de milions d’habitatges buits que podrien ajudar, molt significativament, a resoldre la carència d’habitatge, a nivell general d’Espanya i particular, en molts pobles i ciutats.
Hauria de ser factible que davant la constatació d’abandonament de cases senceres o habitatges, es podés advertir al propietari de l’exigència de rehabilitar-los o vendre’ls. Si transcorregut un temps determinat, no hi hagués cap reacció ni resolució, es podessin iniciar tràmits per a la seva expropiació. Sempre amb empara legal i tràmits degudament regulats i supervisats.
Però, l’actual situació no pot continuar. Es indignant i insostenible tenir prop de quatre milions d’habitatges buits a tot Espanya, amb més de quatre-cents mil a Catalunya. Que tothom es posi les piles, uns per rehabilitar o vendre i altres per comprar, preferiblement les administracions, per ampliar el parc immobiliari destinat a lloguer assequible. Es necessari i urgent.
9 ANYS DESPRÉS - art. Blogesfera
9 ANYS DESPRÉS.
En el recent Debat de política general, no podien faltar referències als temps del procés, i específicament al mal anomenat Referèndum o Consulta de l’1 d’octubre. Hem pogut constatar com encara hi ha qui no vol acceptar la realitat d’aquell moment i les conseqüències que va comportar vulnerar l’estat de dret, i amb ell l’Estatut d’Autonomia i per descomptat la Constitució espanyola.
Encara hi ha partits que volen competir uns amb els altres per mantenir posicionaments que pertanyen a un passat, fracassat i oblidat, per molt que el vulguin conservar viu i actiu. No ho és i no ho serà en molts i molts anys, per molt que intentin ressuscitar aquells vells temps. En la vida dels pobles, hi ha moments d’exaltació i pèrdua de la realitat. Catalunya ha tingut diversos moments com els del procés i mai n’ha sortit ben parada. Tampoc en aquest cas com podem veure a dia d’avui, 9 anys després del dia clau.
Sobta escoltar el portaveu d’ERC i a d’altres de l’hemicicle, competint per veure qui la diu més grossa i qui mostra més entusiasme per impulsar nous reptes i nous polsos al propi poble català i al conjunt dels espanyols. Son conscients, suposo, que parlen per parlar perquè res indica una repetició de fets com els vistos i patits durant una desena d’anys, en els quals els defensors de la legalitat vam ser sotmesos a tota mena d’acusacions i atacs.
Dic sobta que encara vulguin mostrar aquell 1-O, com una mena d’exemple de mobilització i participació quan la realitat va ser molt diferent. Ni va ser una mobilització general ni els suposats resultats, degudament retocats, podien donar aquesta imatge. Si en un país amb sis milions de persones censades, no va a votar ni tant sols la meitat, i només suposadament voten menys de dos milions , ningú parli de resultat històric, concloent i decisiu, oimés si s’ha fet sense un mínim de garanties de supervisió i control.
Han passat 9 anys i ningú s’ha atrevit a aportar documentació d’aquella data. Vull dir que ningú ha presentat les actes d’aquella votació, i no les presentaran perquè es veurien retocs importants, en moltes d’elles, per tal de donar unes xifres diferents de les reals.
Però, tot això és passat. El present el podem veure a peu del carrer comprovant els inútils esforços de la ANC i també d’Òmnium, per a reviure el moviment, sense que s’aconsegueixi aplegar un mínim de persones. Cert que hi ha i haurà moviments de protesta i indignació davant provocacions, errors o males praxis per culpa de persones o membres de les forces de seguretat que actuïn de manera inadequada, davant símbols o mobilitzacions de grups i grupets del món independentista.
En reprendre i exigir comportaments adequats ens hi trobaran, però mai en voler saltar-se l’estat de dret. Estem en una democràcia, i el principi de compliment de la legalitat vigent, és sagrat. Així, doncs, qui intenti trencar-la, toparà de nou amb el pes de la llei. I ningú vulgui parlar en nom de tots, perquè la realitat és diversa i plural, i per això es fan les eleccions.
Wednesday, October 07, 2026
PENSIONISTA QUE NO JUBILAT - art. Nació Digital Solsona i Diari de Terrassa
PENSIONISTA, QUE NO JUBILAT.
No m’agrada posar jubilat en cap enquesta, ni en cap resposta, a petició d’activitat. Si de cas, jubilat d’unes activitats, per fer-ne d’altres amb similar entusiasme i dedicació a la que tenia, abans de fer-ho.
No m’imagino una vida contemplativa, ni sedentària, i encara menys poc activa a nivell extern. De fet, si mirem en el nostre entorn, som centenars de milers els pensionistes que continuem actius, en multitud d’àmbits i sectors. Es una bona decisió i una bona manera d’allargar la vida i alhora continuar fent aportacions en un munt de llocs.
I és que gràcies a la voluntat de continuar sent útils, hi ha milers d’entitats, clubs, associacions, organitzacions, etc, que es mantenen, per obra i gràcia, d’aquests pensionistes que no accepten el títol de jubilats. I el treball i dedicació tenen especial mèrit quan s’ocupen i preocupen d’altres persones, moltes vegades d’edats avançades que no poden ser actives com elles.
Per raons d’antics càrrecs i ajudes diverses a noves generacions, conec un munt de pensionistes que mantenen activitats per a ells mateixos i per a moltes altres persones del seu entorn. Qui no organitza partides de petanca, ho fa de treballs manuals, de punta al coixí, de ganxet, de lectura en grup, de caminades properes o excursions llunyanes, d’ajuda en menjadors per a la gent gran o en centres de dia, residències, o centres cívics.
La llista d’activitats en qualsevol poble, per petit que sigui, és immensa, gràcies a tots aquests pensionistes actius, i als ajuntaments, ajudats per les diputacions i la Generalitat, per trobar tallers, cursos, conferències, mostres, exposicions....
Si miro els missatges del meu ajuntament, hi veig no menys de dues o tres activitats cada setmana, afegides a d’altres de l’associació de la gent gran o d’algun altre col·lectiu. Son activitats fonamentals per a trencar amb la soledat no volguda per una banda i per altra, facilitar activitats noves que superen la rutina i fomenten el descobriment d’altres realitats.
Mai havíem tingut tantes facilitats per ser actius. Els ajuntaments, així, en general, han fet una molt bona feina d’habilitar locals, centres i espais adients per acollir un munt d’actes i alhora fer possible que els pensionistes actius puguin desenvolupar les seves accions.
Queda clar que per a poder continuar s’han de mantenir els ajuts de tota mena per a la compra de material, per facilitar viatges d’intercanvi, per organitzar trobades a tots els nivells, i per inventar noves formules de col·laboració que deixin enrere la burocràcia i les traves innecessàries. I és que cada vegada som més, i moltes de les activitats només son viables si els qui les organitzen ho fan amb caràcter de voluntarietat.
Els recursos sempre son limitats, i s’ha de saber treure el màxim de suc, amb les eines que tenim, especialment en pobles petits. Es aquí on son fonamentals les ajudes de les Diputacions i per descomptat de la Generalitat. Mirant enrere, puc afirmar, que estem en bones mans.
Sunday, October 04, 2026
UNA GRAN OCASIÓN PERDIDA POR EL PP. OTRA MÁS - art. El Obrero digital
UNA GRAN OCASIÓN PERDIDA, DEL PP. OTRA MÁS.
Hace meses, incluso años, que somos muchos los que repetimos que nada está decidido en materia electoral y que, a la vista de la velocidad en que transcurre la política en nuestro país, incluso las encuestas no reflejan la auténtica realidad del momento en que se elaboran.
Y es que se mezclan acciones y actuaciones que rompen con las anteriores, abriendo nuevos escenarios y nuevas perspectivas que tumban las que se creía definitivas. Aquí y ahora queda claro que la verdadera encuesta, fiable y segura, será la de la noche electoral, sea cuando sea. Y si alguien cree que las opciones de Pedro Sánchez de repetir, es ciencia ficción, las podrá contrastar con los resultados de las próximas encuestas en las que se midan los efectos de los decretos sobre vivienda, aunque hayan decaído por una nueva conjunción PP-VOX-Junts.
Luego, vendrán nuevos acontecimientos que modificarán éstos, pero que supondrán dejar meridianamente claras las diferencias entre un ejecutivo progresista, respecto a uno conservador o ultra conservador. Es increíble el grado de autoexclusión del PP de todo tipo de decisiones que afecten a una mayoría de españoles.
Lo hemos visto anteriormente con votaciones en contra de mejoras laborales, salariales, educativas o medio ambientales. Da igual, en conjunto el PP, siempre mirando de reojo a VOX ha sido capaz de saltarse toda visión de Estado, para seguir con su política partidista, sectaria, presidida por los ataques a Pedro Sánchez, incluso a nivel personal.
Es evidente que los estrategas del partido socialista se frotan las manos ante tantos errores y tanta incompetencia. Tienen la campaña asegurada ,simplemente con coleccionar cortes de voz y muestras de resultados de votaciones – clave por parte del PP. En dos o tres minutos se puede retratar un partido, opuesto a todo tipo de medidas, a favor de las clases más necesitadas, para, acto seguido favorecer a las más pudientes.
Y en este relato tanto ayuda Núñez Feijóo, como Isabel Díaz Ayuso y los principales barones populares, todos ellos rehenes de VOX. Si alguien pretendía enmascarar programas y opciones, ya no le será posible. Las diferencias entre un bloque y otro son abismales, imposibles de justificar y que darán, otra vez, opciones de ganar al principal partido progresista del país, con Pedro Sánchez a la cabeza.
Y lo afirmo después del debate, discusión y votación de los decretos sobre vivienda, que han movilizado a todo el país. En unos lugares de forma más visible que en otros pero en todos los hogares se discute y se valora lo que han hecho unos, y han impedido otros. En este tema no valen medias tintas. O se está en un lado, o se está en el otro, pero la valentía del gobierno y de sus compañeros de viaje ha sido contundente.
Algunos se preguntan si las medidas eran las adecuadas y eficientes, otros porqué no se llevaron antes. Incluso hay los que “olvidan” el gran número de iniciativas, propuestas y decisiones llevadas a cabo en estos años de gobierno socialista, en multitud de temas relacionados con la vivienda.
En esta ocasión, de nuevo Junts, ha sumado y ha hecho decaer los decretos propuestos, después de largas negociaciones en los que ellos mismos habían participado. ¿Cuál es el motivo de su cambio de voto? Algún día tendremos las pruebas concretas, ahora solo podemos especular en lo que circula por el país, y es la estrecha relación con algunos fondos opacos que muy posiblemente hacen posible la ostentosa vida, en Waterloo. Esta alineación va a tener graves consecuencias para el futuro de Junts. De hecho ya se está viendo en las deserciones de muchos cargos municipales y más que vendrán por cada nueva actuación judicial, en el ámbito de la vivienda.
Por lo que respecta al PP, sus ataques a los movilizados, han sido tan radicales que también va a tener consecuencias. Ha mostrado y demostrado de qué lado se sitúa en un tema tan sensible como éste. Tiempo al tiempo.
Friday, October 02, 2026
IMPRUDÈNCIES QUE PAGUEM TOTS - art. Regió 7
IMPRUDÈNCIES QUE PAGUEM TOTS.
Fa molts anys que estic predicant en el desert, o almenys així ho sembla, a la vista dels resultats obtinguts. Ja en el Parlament vam tenir amplis i llargs debats sobre què calia fer quan les imprudències obligaven a enviar equips de rescat per resoldre les situacions creades. D’entrada, deixo clar el tema. Quan parlo d’imprudències, parlo d’això, no d’imprevistos, ni accidents ni fallades mecàniques o d’altres tipus que no es poden preveure. I, per descomptat, la primera reacció i decisió ha de ser salvar les persones en perill, però a continuació, estudiar i si cal, sancionar les accions dutes a terme, si han estat fruit de la improvisació, la imprudència o la prepotència. M’explico.
Disposar de mòbil, i cobertura, suposadament universal, ha produït efectes catastròfics en moltes persones i col•lectius. En molts casos, davant qualsevol proposta d’activitat en qualsevol modalitat, es pensa més en el mòbil que en la preparació física o la disponibilitat del material adequat. Quan parlo d’imprudències em refereixo a qüestions com: anar a escalar i no agafar el material mínim adequat, de manera que en alguns casos hem vist cordes massa curtes, o clarament inadequades per a l’activitat que es volia fer. O portar sabates d’anar per casa, i tot de cop, decidir anar a pujar el Pedraforca o qualsevol de les muntanyes de Montserrat, o d’altres indrets. O per voler-se fer el valent de la colla, llençar-se des de dalt d’un gorg, i quedar mig ofegat.
Les imprudències apareixen per tot arreu. En dic imprudències, però se’n poden dir, desmanecs, com llogar una llanxa i no posar-hi prou combustible. El personal de salvament marítim estar fart d’haver de remolcar llanxes per haver quedat parades, o simplement perquè han cregut que en deu minuts, podien aprendre a navegar. D’altres, van a bussejar al cap de tres o quatre sessions d’aprenentatge, i han de ser rescatats de llocs inversemblants. Per aire, hi ha qui s’atreveix amb paracaigudes, vols delta, planejadores , globus aerostàtics, etc, amb tota mena d’improvisacions que obliguen a activar el 112, davant qualsevol imprevist. En resum, Catalunya creix, la població augmenta i les imprudències dupliquen o tripliquen les d’anys anteriors, fins el punt de tenir bombers, mossos d’esquadra, metges, infermers, protecció civil, etc, permanentment activats per intervenir, a qualsevol hora, a qualsevol indret del país.
Si les imprudències clares i manifestes, no es fan pagar, estem animant a incrementar-les, any rere any, fins a l’infinit. Al cap de l’any, haurem gastat milions, molts milions, per salvar imprudents i haurem posat en perill molts professionals que dedicats a aquestes feines, no poden dedicar-se a d’altres. L’any 2009, es van fixar uns preus per a cada membre activat. Un bomber, 41.80 euros/ hora. Un vehicle, 54,25/hora. Un helicòpter, 3.151,30/hora. Es evident que caldria actualitzar preus, i fixar els d’altres membres activats, com Mossos, Ambulàncies, personal mèdic, etc.
I, ho sento, però no té res a veure que un boletaire s’hagi perdut, que un ciclista hagi caigut, o a un escalador se li hagi trencat la corda que un esquiador hagi sortit de pistes, una llanxa no porti combustible o un parapentista no porti l’equip adequat. Si no hi ha sancions, s’animen les imprudències, fins a l’infinit. Així estem.
MANTENIR LA CRISIS DE CEUTA COM ESTRATÈGIA - art. L'Endavant
MANTENIR LA CRISIS DE CEUTA COM ESTRATÈGIA.
Si algú tenia algun dubte sobre la ètica del PP, té en la crisis de Ceuta, un exemple clar de fins on està disposat a arribar. Es més, ha decidit no tenir línies vermelles en cap de les seves accions i actuacions. Tot s’hi val contra Pedro Sánchez, i quan es diu tot, vol dir tot.
Així, doncs, si a Ceuta cal entorpir gestions i tràmits, es fa. Si no es vol traslladar els menors no acompanyats, no es fa cap petició i es mantenen en les precàries situacions, encara que sigui perillós per a ells, i compliquin la vida a la ciutat.
El mateix es fa amb la resta de persones a les quals no se’ls hi vol trobar cap espai per poder-los atendre i si cal es demana ajut al poder judicial perquè imposi més mesures o compliqui les que es duen a terme. El PP considera que la crisis desgasta el Govern, toca, doncs fer-la durar tant com calgui.
Es evident que costa d’acceptar tanta maldat, tanta hipocresia i tanta manca de política d’Estat, però tenen pressa i consideren que tot el que espatllin o destrossin ara, ja ho arreglaran en el futur, el dia que governin. Es increïble trencar ponts, destrossar contactes diplomàtics i institucionals. Es molt fàcil destruir, el complicat és construir i tornar a la normalitat les relacions truncades.
Però, en això el PP és mestre consumat. I la única estratègia que té és la de tombar tot el que es posi pel davant, sigui el que sigui. Afecti a qui afecti, i només cal veure els portaveus que fa servir per marcar posicions, tant en el Congrés de Diputats com en el Senat. Son persones que ni han tingut llocs de responsabilitat ni els podran tenir en el futur perquè no tenen la formació ni la capacitat per governar.
I si el PP, va per aquest camí, no deixa de ser per evitar que VOX li prengui el lloc. Així és com ha de superar tot el que digui l’altre per no aparèixer com un partit tou i poc intransigent amb una idea d’Espanya. Hi ha qui creu que si algun dia arribés al govern, canviaria radicalment. Jo no ho crec perquè quan fas un vestit a mida, després no el pots modificar. Almenys no fàcilment ni ràpidament.
Hem vist en els darrers anys com el PP es va confonent amb VOX, fins el punt que alguns temes els han convertit en emblemes propis. I el fet de governar junts en la majoria de CCAA, encara els porta a copiar més i millor les principals propostes. Totes elles retrògrades, xenòfobes i ultra dretanes. ¿Fins quan? Està per veure la durada d’aquest embat.
La meva impressió és que estem en una onada ultradretana, que poc a poc, anirà donant pas al retorn a la normalitat. En algun moment, la radicalitat ha de topar amb la realitat i fer caure els extremismes. Serà el moment de recuperar vells ideals i afegir-ne d’altres procedents de les noves necessitats que porta el present. El programa socialdemòcrata s’ha de revisar, actualitzar i promoure de cara el futur immediat. La ciutadania ha de tenir una alternativa que realment sigui engrescadora i assumible.