Saturday, June 29, 2013

 

PROVOCACIONS CONSTANTS - art. Nació Solsona Digital






PROVOCACIONS CONSTANTS.

Segurament molts estarem d’acord en que amb un tracte radicalment diferent per part del que diem “Madrid”, respecte de Catalunya, el “problema català” seria molt diferent. La crispació creixent, prové dels efectes d’una crisis d’una duresa mai vista per la majoria dels ciutadans, del desconcert en que veuen moure’s als polítics, i la constant aparició de declaracions, acords i lleis que no tenen en compte les necessitats de la gent, en general, i les especificitats de Catalunya, en particular.

Es decebedor, per indignant que cada setmana tinguem algun motiu per sentir-nos incompresos o maltractats per un govern central que hauria de fer atenció especial en resoldre conflictes i no en crear-ne de nous.

De moment les coses no van per aquí. La insensatesa s’ha apoderat de bona part dels màxims responsables polítics del PP, i no tenen cap vergonya d’inventar-se un nou “idioma” per la Franja d’Aragò, llindant amb Lleida, o buscar la diferenciació del valencià respecte del català, o qualsevol altre tema que els faciliti algun titular de premsa.

També a nivell socialista hem tingut, i encara tenim alguna veu discordant, que ajuda a alimentar polèmiques estèrils; de totes maneres s’ha avançat força a nivell de fer entendre que amb determinats temes no s’hi pot jugar perquè creen diferències que poden esdevenir insalvables de cara el futur. Per tant, els protagonistes d’algunes declaracions inadequades, o directament inacceptables, solen ser de segon o tercer nivell. S’han d’evitar, fins i tot aquestes, però sempre queden algunes persones ressentides o que creuen posseir la veritat absoluta. L’important és que no ocupen llocs de primer nivell.

Tornant, però al principi, el preocupant és que la relació entre governs no sigui la normal i habitual entre forces polítiques que representen els seus ciutadans i que haurien d’estar condemnats a entendre’s.

Ara i aquí, les diferències semblen insalvables, però algú ha de posar seny i mirar d’arreglar els descosits perquè no esdevinguin estripades generals. Molts creuen que la relació ja no té solució.

Els socialistes creiem que la via per una entesa, ha de venir de la mà d’una “solució federal” que garanteixi els drets i deures mitjançant la reforma de la Constitució, on quedi establert la nova relació, per una via molt similar a la que té Alemanya, amb els seus Länder, i on Catalunya tingués un estatus similar al de Baviera.

El que queda clar és que no podem continuar en aquesta dinàmica actual, de constants sobresalts, falta d’entesa i provocacions habituals. Si algú creu que guanya adeptes amb aquests comportaments, se li ha de fer entendre que ha de plegar i dedicar-se a altres tasques. Els ciutadans tenen problemes com mai, i tots els esforços han d’anar destinats a resoldre’ls. Aquesta ha de ser la gran prioritat i urgència.

Joan Roma, President Consell FEd. XI del PSC


Thursday, June 27, 2013

 

PARTICIPAR O NO, AQUESTA ÉS LA QUESTIÓ




PARTICIPAR O NO , AQUESTA ÉS LA QUESTIÓ

No era fàcil la decisió de la Comissió Executiva del PSC a l’hora d’acordar si participar o no en la Comissió per la Transició Nacional. Es va decidir que no, i estic d’acord amb els arguments donats. Segur que no han agradat a alguns de dintre i a molts de fora, però quan més clars i contundents siguem ara, menys culpes tindrem en el futur de com deriva la cosa. I és evident que la cosa no va per bon camí.

D’entrada constatar que estar en una Comissió amb uns 50 membres,deixa el partit en una més que esquifida presència , totalment “tapada” per la gairebé totalitat d’entitats proclamadores de la independència per mitjans legals, o no. I aparta el Parlament del protagonisme que hauria de tenir.

I aquesta és la primera constatació preocupant pels qui considerem que la política ha de centrar-se en les institucions del país, i no treure-la cap a d’altres indrets. Sempre hem proclamat la rellevància del Parlament i així és en tots els països democràtics del món, perquè ara, i aquí hem de desviar el seu paper cap a d’altres organitzacions, entitats, i associacions ?

La segona constatació és que ningú té un full de ruta clar i definit. Anar a reunions per escoltar grans proclames i grans decisions de futur sense saber com portar-les a terme és una demostració d’haver perdut el nord, i guanyar temps, fent-lo perdre als participants. Es una autèntica “comèdia” sinó fos per la importància del tema que tractem.

A ningú se li escapa que la gent comença a veure clar que el pacte CiU – ERC no suposa cap garantia de fer el promès referèndum, ni aconseguir la independència. Cada dia que passa es veu més clara la desorientació del president Mas, a la recerca de temps per veure si arriba alguna sortida en el carreró on està ficat.

El PSC no pot ser una comparsa de tot aquest procés, i per tant, està justificada l’absència de tots els actes que no tinguin per objectiu la recerca d’un procediment legal per convocar un referèndum. I les convocatòries i reunions han de tenir el Parlament com escenari habitual, i els partits com actors principals.

Es evident que aquesta posició és incòmoda perquè sembla que qui no està al costat de la suposada majoria pel dret a decidir ( equivalent per la majoria , a ser independentistes) ja no és un bon català, però el temps dona o treu la raó, i ben aviat es veurà la feblesa d’aquesta posició. El president Mas ja no gosa anar a Madrid a negociar amb el president Rajoy , la convocatòria de referèndum, simplement li enviarà una carta, i ja està. Fora imatges, fora declaracions d’assumpció d’un fracàs. No deixa de ser una mostra clara de covardia.

Davant aquest panorama, què ha de fer el PSC ?. Insistir en els punts acordats, des de fa prop d’un any. Al final es comprovarà la realitat. No es podrà fer un referèndum il•legal, ni podrà haver-hi proclamació unilateral d’independència, ni altres moviments insinuats mesos enrere i que van sent abandonats pel propi Govern de CiU.

Siguem la veu del seny. Es el que toca a dia d’avui. Aguantar crítiques, suportar retrets, i escoltar acusacions, però sabent que dintre d’uns mesos la realitat s’imposarà. Aleshores haurem de recordar els nostres advertiments i sobretot treure el Pla B, que passarà a ser la única alternativa possible: la Solució Federal.

Joan Roma , President del Consell Fed.XI del PSC


Tuesday, June 25, 2013

 

DEBAT OBERT, DE BAT A BAT, art. Regió 7




DEBAT OBERT, DE BAT A BAT

Si les coses funcionen malament i per arreglar-les s’han de fer molts “sorgits”, millor fer un vestit nou. Es el que diria la gent experimentada i de seny. O és el que deien els nostres avantpassats, davant situacions com les que vivim actualment.

Queda clar que la UE, es troba en el punt àlgid de la crisis, i amb ella, Espanya i lògicament Catalunya. Aquí, per alguns pot semblar que la única via és la independència, i ja no volen escoltar cap altra possible solució, i allà, la única via és la de convertir l’actual confederació d’estats, en una federació, amb tots els òrgans que li son propis com per poder prendre decisions que afectin el conjunt, d’una manera ràpida i pràctica.

Aquí, pot haver-hi una altra sortida, si és volguda o imposada per les circumstàncies. La de convertir Espanya en un autèntic estat federal. Ara no es ni carn ni peix, perquè la primera transició va deixar un munt de coses importants per resoldre. No era possible fer-ho en aquell moment, i hem d’entendre i valorar l’enorme avenç realitzat però , esgotat el material que dona la Constitució, cal anar cap una segona transició i rematar la feina, en tots els àmbits possibles.

Per fer-ho, s’ha d’obrir un debat, de bat a bat, i no tenir contemplacions en cap dels aspectes que no hagi funcionat fins ara. O que la seva modificació sigui essencial per equilibrar l’estat. Un estat ja de caràcter federal, amb tots els ets i uts, sense històries intermitges.

Per aconseguir-ho res tant fonamental, com que els protagonistes parlin clar, siguin valents i conseqüents. Sincerament és el que està fent Pere Navarro, des de fa uns mesos. Algunes veus malintencionades titllen les propostes com “estridents” o amb ganes d’aconseguir titulars de premsa,... la realitat, però és que ha aconseguit obrir debats fins ara considerats intocables. El darrer, just fa pocs dies, qüestionant el funcionament dels concerts basc, i navarrès. Fins ara, era tema tabú. Tots els experts consideren que aquests sistemes trenquen la solidaritat dels territoris de l’estat, i deixa dos territoris amb uns privilegis excepcionals.

No és estrany queda meravellat davant infraestructures, equipaments i serveis d’aquells territoris, respecte dels d’aquí, quan veiem en que col•laboren a la sostenibilitat del conjunt de l’estat. Si volem una nova realitat, hem de fer que tothom hi sigui amb els mateixos drets i deures.

Mesos abans, el mateix Pere Navarro havia encetat un altre tema tabú, com el de la possible abdicació del Rei, a favor del príncep. Son ja molts els qui considerarien oportú el relleu.

Però continuant amb el gran debat obert, la proposta essencial procedent del PSC és la campanya , sota el nom de “La solució federal” que suposa tenir un programa detallat i clar de què hauria de contenir la segona transició per culminar la feina de la primera. I això suposa la conversió de l’estat en un autèntic “estat federal”, amb una nova Constitució en la qual quedin clars els nivells de l’administració, es modifiqui el Senat, es clarifiquin competències, quedi regulat un sistema de finançament...Alguns poden veure aquesta proposta com “idealista”, altres “irreal”, però el cert és que està avançant, com autèntica alternativa a la del trencament. Si molts deien que no hi havia federalistes a l’altra cantó, ara son molts els qui consideren arribat el moment d’aplicar les receptes que tant bons resultats ha donat, i està donant en els països més avançats del món. Perquè no, aplicar-ho a casa nostra?

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà


Sunday, June 23, 2013

 

TRANSFUGUISME A BERGA




L’ASSEMBLEA DE MILITANTS DEL PSC AL BERGUEDÀ REBUTJA LA DECISIÓ DELS REGIDORS TRÀNSFUGUES.

Ahir, divendres dia 21 de juny a les 19 hores tingué lloc una Assemblea informativa de la Agrupació Socialista del Berguedà, en la qual el Primer Secretari, Nicolàs Viso va donar tota la informació disponible respecte la crisis oberta a Berga, per part dels fins ara Regidors del Grup Municipal Socialista : Erminia Altarriba, Ramon Camps Garcia i Jordi Parera ( el Regidor Daniel Sánchez) va renunciar al càrrec dies abans de la celebració del Ple Ordinari de l’Ajuntament, en el qual es va anunciar la marxa dels Regidors cap el grups de no adscrits.

El Primer Secretari, va iniciar la seva exposició remuntant els fets a una Assemblea celebrada dos anys enrere, per l’elecció dels Delegats al Congrés del PSC, la qual no va donar el resultat esperat per alguns dels components del grup de Berga.

Va continuar amb una detallada explicació de totes les activitats dutes a terme per l’Executiva de l’Agrupació, i va deixar clar que el dinamisme del partit a cada municipi depèn bàsicament del Grup Municipal, per la qual cosa l’acusació de poca activitat, feta pels trànsfugues no té cap base, per quan els hi corresponia a ells mateixos dinamitzar el partit a Berga – capital.

Els nivells organitzatius del PSC son molt clars i concrets. El nivell nacional, depèn de l’Executiva Nacional del PSC, del Consell Nacional i la resta d’òrgans establerts. Tot seguit ve la organització Federal ( en el cas del Berguedà, integrat a la Federació XI – Bages/Berguedà/ Solsonès). I finalment la Agrupació comarcal, coordinada per l’Executiva corresponent. I a partir d’aquí correspon als Grups Municipals convocar reunions, assemblees, debats...amb els militants i simpatitzants del municipi. Especialment important és reunir a tot el Grup Municipal per preparar els plens, comissions i els actes informatius interns i externs, sobretot el Butlletí Municipal “ Parlem-ne”.

Doncs bé, ahir es va poder constatar que la crítica feta pels trànsfugues a la Executiva Comarcal, era poc pertinent, a la vista de la responsabilitat que ells mateixos tenien en activar els militants i simpatitzants de Berga.

El Primer Secretari també va informar que ni el Manifest, llegit el dia 10 de maig, ni els suposats signants del mateix, no ha estat entregat a la organització del partit. A dia d’avui no es té cap constància del contingut exacte del Manifest, ni qui el recolzava. També va informar de que a data d’ahir, no s’havia rebut cap petició de baixa del partit, de manera que les declaracions fetes per part d’algun dels representants d’aquest grup, no podien ser contrastades per cap document.

Acabada l’exposició dels fets, i donada la informació disponible es va obrir un ampli i interessant debat amb els assistents, els quals varen exposar les seves opinions i varen lamentar la situació creada pels regidors del GMS.

Tots els presents varen lamentar la marxa, però molt especialment el fet de continuar en els càrrecs. En uns moments en que la ciutadania està especialment crítica amb els polítics, veure com uns càrrecs electes decideixen deixar el partit pel qual s’han presentat, i mantenir la presència a l’ajuntament és incompatible amb la ètica i els fonaments democràtics. Varen ser elegits sota unes sigles de partit, amb un programa electoral concret... què defensaran a partir d’ara ?

Finalitzat el debat, el Primer Secretari, Nicolàs Viso, va deixar clar que Berga tindria una nova candidatura del PSC a les eleccions municipals de 2015, i el partit es posava a treballar de forma immediata en mantenir la presència a la capital mitjançant el Butlletí Municipal “Parlem-ne”, i formalitzant un pla especial d’explicació de la situació a tots els militants i simpatitzants, i al mateix temps iniciar una campanya d’obertura i ampliació de la presència del PSC a Berga.

A l’Assemblea hi varen assistir el Primer Secretari de la Federació, Cristòfol Gimeno, i el Secretari d’Organització, Ramon Serra, els quals varen encoratjar els assistents a superar la situació creada pels regidors trànsfugues, i pensar en el futur. El partit a nivell nacional donarà tot el recolzament necessari per fer realitat la superació de la situació actual, i recuperar l’espai perdut.

Berga, 22 de juny de 2013.


Friday, June 21, 2013

 

VELLA GUÀRDIA , LLIÇONS I ACTUACIONS




VELLA GUÀRDIA , LLIÇONS I ACTUACIONS

Al cap de 35 anys de vida del PSC i en el PSC, som molts els qui estem ja curats d’espants i relativitzem moltes de les actuacions, lliçons i reaccions d’alguns dels nostres dirigents actuals, o del passat.

Aquí ens coneixem tots i hem arribat a conclusions molt diferents de les que tindríem a l’inici de l’etapa democràtica, on imperaven els ideals, la generositat, l’autenticitat personal i col•lectiva, el despreniment general per tot el que significava el partit...

Alguns dels que ara volen donar lliçons, han deixat enrere aquella etapa, i estan en un altre món. Els que ja ens podem considerar com “històrics” podríem enumerar centenars de militants, vells militants, i altres de més nous, que varen deixar la pell, el cor, les forces...en pro dels ideals del partit, sense aspirar a càrrecs ni reconeixements públics, perquè simplement buscaven la felicitat dels altres, i el progrés del país.

Altres, però, varen veure en el partit la gran oportunitat per complir les seves aspiracions, legítimes, però ja no tant idealistes. I d’altres simplement eren oportunistes que no deixaven de donar lliçons a tort i a dret, mentrestant ells reclamaven un lloc en les institucions, per considerar essencials les seves idees.

En aquest darrer apartat hi podríem col•locar un bon nombre de personatges que, arribats als nivells més elevats del partit i les institucions, varen abandonar el vaixell per passar a qualsevol altre lloc i partit, per tal de poder continuar impartint doctrina, però sobretot mantenir l’estatus aconseguit. Si volem posar algun nom com exemple, podríem citar a Xavier Rubert de Ventós, un dels “grans”predicadors de l’ètica i la coherència, al qual varem poder veure a primera fila en la recepció d’Artur Mas a la Plaça Sant Jaume, tornant de Madrid, després del fracassat “pacte fiscal”.

Un altre exemple de manual, el tenim amb Jaume Sobrequés, impartidor de doctrina, que va córrer a aixoplugar-se a CiU per poder tenir un càrrec en consonància als seus títols.

I ja més cap aquí, el cas de Ferran Mascarell és de llibre bàsic de supervivència i poques manies. Un càrrec a canvi d’oblidar partit, ideals i trajectòria. I encara no ho hem vist tot.

Per tancar aquesta galeria de personatges, posem-hi el cas espectacular de l’Ernest Maragall, capaç no solament de sortir de mala manera del partit, sinó fins i tot crear un partit propi, dedicat a “xuclar”forces del nostre, utilitzant totes les estratègies, maniobres i actuacions possibles. La darrere mostra l’hem vist a Berga –capital, on 3 dels nostres regidors ( el 4rt va renunciar al càrrec) s’han convertit en trànsfugues, conservant el càrrec, emparats pel seu partit. El vell defensor de l’ètica, pot justificar-ho tot, pel bé del país...

Per desgràcia, aquesta petita mostra podria ser ampliada llargament, amb altres exemples a nivell d’ajuntaments, consells comarcals, diputacions,etc. Gent que aparentaven una cosa i realment n’eren una altra.

Aquests comportaments son els que han ajudat al descrèdit de la política, juntament amb els encara més greus lligats a la corrupció. No és estrany la desmoralització en bona part de la societat quan veuen aquests moviments i situacions.

Com abans deia, aquests exemples han fet mal, però no em preocupen especialment. Son tant clares les seves incongruències, que la gent al final les castiga.

El que ara i aquí em preocupen son altres situacions de gent més propera, amb importants càrrecs en el passat recent, i que no tenen cap mena de conflicte en impartir doctrina, criticar i desmarcar-se de la direcció del partit, i dels acords dels òrgans oficials.

Gent que fa ben poc reclamaven de nosaltres adhesions, votacions i comprensions envers les seves decisions, ara es permeten tirar per terra, l’estratègia del partit i els acords de la seva executiva.

Un cas ben clar d’aquesta mateixa setmana ha estat Antoni Castells, al qual varem aguantar les seves decisions, encertades o no, durant els anys de govern, amb votacions “a la búlgara” en el partit i el Parlament, i que ara lluny de sortir als mitjans de comunicació per explicar i justificar l’acció del tripartit, es permet criticar el partit, i descobrir el seu independentisme. No l’hem vist en cap acte de crítica a l’actual govern, ni en la defensa de les actuacions dels governs Maragall i Montilla. Com diputat d’aquells temps em sento realment ofès.

Però, en paràmetres similars aquesta setmana també hem pogut escoltar les crítiques a la direcció del Grup Parlamentari de qui el va presidir anys enrere, en Quim Nadal. No deixa de ser curiós criticar l’executiva de Pere Navarro quan en un any han avançat més en molts dels apartats desitjats que d’altres en vint anys de presència i actuació en els càrrecs més elevats.

I si volem afegir un altre dels casos, també de manual, podem parlar de la Montse Tura, experta en sortir als mitjans de comunicació per qualsevol tema que pugui posar en contradiccions el partit, i els seus antics dirigents.

A aquests darrers exemples podríem afegir-hi la presència en el Grup Parlamentari de 3 o 4 diputats, als quals no veiem la fidelitat ni sintonia amb la línia de la Comissió executiva del partit. Tinc clar que les componendes de voler donar presència en determinades institucions a representants de grups, cicles, moviments i colla d’amics, son fatals per la conjunció del Grup.

Alguns diran que el partit ha de ser obert, dialogant, comprensiu envers les diferents sensibilitats...sí, d’acord, però si al final aquestes persones no actuen sota el principi de la disciplina i la democràcia, poden ser letals pel conjunt. Si en qualsevol moment creuen que malgrat els acords de la direcció, la votació del Grup Parlamentari,etc, estan en possessió de la veritat absoluta, i trenquen el principi de democràcia, de ben poc serveix la teoria. I en alguns casos no tinc gens clar que no tornin a repetir l’experiència.

Al llarg dels 35 anys de vivències en el partit, he comprovat com molts “grans” personatges han espatllat la seva trajectòria per no saber jubilar-se a temps. Aquesta obsessió per deixar pas a d’altres, facilitar el relleu, en el partit i en les institucions em va portar a iniciar la retirada als 58 anys. En altres països i en altres circumstàncies aquesta és una edat “jove” però varem començar molt aviat i ara toca marxar més d’hora.

Es un altre servei al partit. Es deplorable veure i escoltar crítiques públiques a l’actual direcció per part de persones que han tingut grans responsabilitats de partit, de grup parlamentari i fins i tot de govern. Es increïble que alguns d’ells defensin ara l’independestisme, quan saben la impossibilitat de dur a terme el full de ruta d’ERC i CiU.

I som molts els qui ens agradaria escoltar-los dintre del partit, però som majoria els qui deplorem l’ús dels mitjans de comunicació per criticar a fora, el que mai han dit dintre del partit. O dient ara el que s’hauria de fer, quan ells mai varen tenir la valentia de dir i fer, quan ostentaven altes responsabilitats. I és d’una prepotència increïble dir el que hauria de fer Pere Navarro en tota mena de qüestions, sense tenir la informació de que disposa el Primer Secretari, o considerar que l’actual direcció no té prou capacitat per encarar els grans reptes. Francament, queda provat que a alguns la jubilació no els prova, o no s’han situat en el nou marc personal i col•lectiu.

Joan Roma, President del Consell Fed. XI del PSC


Tuesday, June 18, 2013

 

ELOGI D'UN ESCAMBELL - art. Regió 7 - A la memòria de Josep Badia Torras




ELOGI D’UN ESCAMBELL

Avui, dedico aquest article a un petit moble; un estri, aparentment poc rellevant, però que pot servir per arribar a llocs importants. Es un personal homenatge a un amic entranyable, que definia el seu pas per aquesta vida, com la d’un escambell. Parlo d’en Josep Badia i Torras, el nomenat “pare” Badia, per tots els qui ostentem militància socialista.

Tots el coneixíem, per aquest parentesc, en tant que pare de família nombrosa, i “pare” de dues generacions de militants socialistes. I per ell, la utilitat de servir “d’escambell” havia permès pujar una gran família, amb algunes pèrdues, en el transcurs de la llarga existència amb la seva muller, la Maria.

Home de pocs estudis, per raó de la guerra, tenia una immensa cultura i sabiduria, adquirides al llarg de tants anys d’activitat en nombrosos àmbits i col•lectius. Parlar amb ell, era aprendre i repassar els darrers setanta anys de la nostra vida col•lectiva, viscuda en primera persona, i al costat dels grans protagonistes de la història contemporània.

Tenim gent poc coneguda i reconeguda, en els nostres territoris i ell, era un d’aquests. No va voler mai acaparar protagonismes estèrils, era home de paraula, d’acords i consensos. Profundament cristià, obert i dialogant, va participar en nombroses activitats en aquests àmbits, i en el de la política, fins arribar a secretari general del Partit Carlí a Catalunya, en uns anys vitals per fer la Transició democràtica, de la qual en fou un dels protagonistes.

La seva trajectòria està plena de moviments importants, visites, campanyes, decisions històriques en uns temps essencials per la recuperació de la democràcia. Si la família no hagués estat el més important, podia haver ocupat llocs de primer ordre en les principals institucions de l’estat i del país. Va renunciar-hi per complir amb la funció “d’escambell” que s’havia atorgat.

Una dura i llarga vida al costat de la seva esposa, va fer possible pujar la nombrosa família i aconseguir estudis i sortides laborals per a tots els components, i ha pogut dir adéu al costat d’un estol de nets i besnéts, que el tenien pel seu patriarca. Envoltat de l’estimació de tots ha pogut dir adéu, veient complerts els seus desitjos: ni patir, ni fer patir l’entorn seu, no perdre la consciència, i deixar tots els deures fets. Tot s’ha acomplert com ell volia.

I en la tasca “d’escambell”ha facilitat que dues generacions de càrrecs polítics i institucionals aprenguéssim d’ell, i ens servís de referència. Estem orgullosos d’un polític com ell. Efectivament, i precisament ara, volem reivindicar el noble treball de persones que dediquen uns anys de la seva vida, a millorar la dels altres. D’una manera honesta, cordial, transparent, va actuar a l’ajuntament de Callús, en el govern o a la oposició, així mateix va actuar en el Partit Carlí, primer, i en el PSC, després, i en altres àmbits de la seva activitat pública o privada.

Els savis orientals diuen que una persona no mor mentrestant el seu record perdura. Doncs, bé, el record d’en Josep Badia, el “pare” Badia perdurarà durant molts anys en els cors de tots els qui l’hem conegut, i d’ell varem aprendre un comportament i uns sentiments front els desvalguts que son els que primen la nostra acció personal i política. Descansa en pau, Josep.

Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà.




 

UN MAGNÍFIC COMPANY ENS HA DEIXAT




UN MAGNÍFIC COMPANY ENS HA DEIXAT.

Aquesta matinada, el “pare” Badia, ens ha deixat. En Josep Badia i Torras, amb pràcticament 87 anys ens ha dit adéu havent acomplert tot el trajecte vital que s’havia marcat, en els seus anys joves.

Ell es definia com un ESCAMBELL. Es a dir, una persona poc rellevant, però que facilita que d’altres de més importants puguin arribar a un lloc més elevat. Casat amb Maria Pujol, varen tenir 9 fills, 6 dels quals son vius, i han aportat un munt de nets i besnéts, al Josep, al qual tots veien com l’autèntic patriarca.

No va poder estudiar, per la guerra civil, i els temps de penúries, però tenia una cultura i una sabiduria immenses, amb un llenguatge d’una riquesa difícil de trobar. Bon cristià, obert i dialogant, va actuar en els àmbits socials, on va conèixer la que seria la seva esposa, i junts varen pujar una família, tant nombrosa en temps tant difícils.

De totes maneres, el “pare” Badia, acabaria sent un dels protagonistes de la Transició política, per ostentar el càrrec de Secretari General del Partit Carlí a Catalunya, en uns moments en que aquesta força política tenia la seva rellevància. Amic personal del president Terradellas, va estar a punt de ser nomenat Conseller d’Agricultura del primer govern provisional de la Generalitat recuperada.

També podia haver acceptat el càrrec de Senador per designació reial, sinó fos perquè ell considerava coberta la seva etapa més política, i la família era l’essencial. No volia trencar el compromís de ser i actuar com un “escambell” per facilitar que tots els fills podessin estudiar i trobar sortides professionals adequades per a tots ells.

Tancada aquesta etapa, la seva aposta política el portà, per raó d’ideals, al PSC. I ja en el partit ha actuat com autèntic “pare” de dues generacions de càrrecs polítics i institucionals. Va presentar-se com a candidat a l’ajuntament de Callús ( Bages) on va néixer, on ha viscut i on ha dit ,adéu, ben a prop de cal Badia, la casa de pagès de la nissaga Badia.

Allà des del govern i des de l’oposició la seva feina ha estat entusiasta, eficient, plena d’acords i bons resultats. El seu pas per la Cambra Agrària, en tant que secretari, va facilitar que el local passés a mans de l’ajuntament i podés ser transformar en un centre polivalent, o va impulsar la creació dels horts comunitaris, sota del camp de futbol, i moltes altres actuacions, en tots els nivells.

I en el PSC, va estar en totes les executives de federació durant més de 20 anys, en el Consell Nacional, candidat al Parlament de Catalunya, etc. Però , el més important és que ha estat el referent durant tots aquests anys del com ha de ser un polític. Una persona honesta, treballadora, oberta, sensible als problemes dels altres, propiciadora d’acords i consensos, sempre disposada a col•laborar i exercir aquesta tasca “d’escambell”.

Avui, l’hem perdut, però ell ja estava preparat des de feia molt de temps per aquest adéu. Pregava per no patir, ni fer patir al seu entorn, mantenir la consciència fins el darrer moment, i deixar els deures fets. S’ha apagat tot dormint, i passa ja al patrimoni comú de tots els socialistes. El “pare”Badia ens ha traspassat l’enorme coneixement que tenia de tot el viscut en els darrers 70 anys, però sobretot ens ha donat exemple de com es pot viure i actuar, amb coherència amb els pensaments i ideals. Descansi en Pau.

Joan Roma, President del Consell de Fed.XI del PSC


Saturday, June 15, 2013

 

ADÉU, CAIXA MANRESA, ADÉU - art. Regió 7




ADÉU ,CAIXA MANRESA, ADÉU

No sé si a finals d’aquest mes, o en data molt propera , el “paquet” de Catalunya Caixa( on està integrat Caixa Manresa) serà adjudicat, integrat o venut a alguna altra entitat. De fet, ningú s’ha barallat per obtenir-ne el control, a un preu raonable, de manera que dona la impressió d’un “paquet” sense valor.

Aquest final, a mi em dona la sensació d’una mena de robatori, perpetrat en silenci, rapidesa, i obscuritat. En ben poc temps hem passat a tenir una Caixa territorial, a tenir una Caixa “fantasma”, desapareguda en combat, sense explicacions, sense detalls sense justificacions plausibles que sigui comprensibles per la majoria de mortals.

Avui, Manresa, és menys capital. Si una capital és important i rellevant, és en funció dels serveis que dona, i del poder que ostenta. Caixa Manresa era la “nostra” per tots els municipis que l’havíem creat, sostingut o mantingut, i se li pressuposava un sentiment i sensibilitat territorial.

De fet, durant anys va lluitar per implantar-se en tots els pobles de la Catalunya Central i la majoria de càrrecs institucionals varem apostar per ella en tant que la consideràvem més oberta i propera a les nostres necessitats.

I durant anys va complir el seu paper, d’ajuda, comprensió i inversió en projectes del seu espai natural. El tracte era proper, i en cas de necessitat no costava arribar a dalt de tot per reclamar algun tracte especial o desencallar algun tema.

Les ànsies de grandària, i l’expansió cap a d’altres territoris ja va malmetre aquesta proximitat ,però encara tenia ofertes i ajudes interessants, i la Obra Social permetia justificar la nostra pertinença als seus òrgans de govern. Parlo dels ajuntaments de la zona d’influència.

Sense saber exactament com ni perquè, en pocs mesos, el mapa de les Caixes va patir unes sotragades increïbles i impensables arreu del país i de l’estat. De cop i volta, gairebé totes eren massa petites, massa poc rendibles, massa poc innovadores i ajuntar-les semblava, la decisió inevitable.

I la “nostra” passa a mans de Catalunya Caixa, en una mena de combat de tu a tu, que al final es converteix en una absorció, pura i dura. La solidesa aparent, resulta que es converteix en una feblesa contundent, i la semblança de Caixa dura i forta, de Catalunya Caixa, resulta només façana. Tot plegat, al final, acaba com el rosari de l’aurora. Un grup de caixes, sense cap atractiu ni valor especial, ofertes al millor postor i sense cap lligam territorial. En poc temps hem perdut bous i esquelles, sense que ningú s’hagi despentinat davant aquest final.

Quan cada dia escoltem crítiques als polítics, què hauríem de dir dels gestors de les caixes. De càrrecs amb sous esplèndids, recompenses addicionals, compensacions brutals, i jubilacions “reials”? Per un territori tenir una Caixa o un Banc, lligat a la gent i empreses de la zona, és fonamental. Què ha passat ? Com ens hem deixat enredar ? Qui ens pot explicar aquest desastre ? Qui paga les conseqüències ?

No estic d’acord en acceptar aquest final com una mena de fatalitat. El govern de la Generalitat hauria d’explicar-nos el perquè d’aquest resultat. I aquesta pèrdua, és greu pel nostre territori, però també pel conjunt del país.

Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà


Thursday, June 13, 2013

 

AQUESTA HA DE SER LA NOSTRA POSICIÓ




AQUESTA HA DE SER LA NOSTRA POSICIÓ

Ahir vaig veure la campanya endegada pel partit, sota el lema de Volem viure amb dignitat. Aquesta ha de ser la nostra prioritat i el nostre lema durant els proper mesos. Insistir en el problema de les persones, i en la urgència de les mesures a emprendre per evitar la greu situació de centenars de milers de ciutadans.

Tenim el magnífic exemple d’Andalusia amb el tema dels menjadors escolars. En temes com aquests és on es demostra la sensibilitat d’un partit o un altre. En un moment en que sembla que tots els partits actuen de la mateixa manera, que les retallades es fan indiscriminadament, sense alternatives ni altres solucions, és reconfortant veure com hi ha marge de maniobra per ajudar als més desvalguts.

Portem massa temps paralitzats per mesures constants i radicals, en contra de l’estat del benestar, i al final, la gent pot creure que tot és justificat, en raó de la crisis general. Sota el paraigües de la crisis s’hi apleguen mesures de tot tipus, amb una rapidesa i amplitud, sense control. Dona la sensació que res pot aturar les decisions d’un govern central amb majoria absoluta que no necessita cap mena de consens ni acords amb altres forces polítiques.

Per això és fonamental l’exemple d’Andalusia. Poder demostrar l’existència d’altres polítiques, d’altres decisions, d’altres sensibilitats, ajuda a creure en la política. Esperem veure noves mesures en aquesta direcció. Es la millor manera per deixar en evidència les mesures del govern central i la d’altres governs autonòmics.

I aquí a Catalunya, hem d’insistir en aquesta campanya iniciada perquè obliga a moure fitxa no solament a CiU sinó també a ERC que com a soci de govern, no pot al•legar que només està en el Parlament per impulsar el referèndum. Les necessitats urgents de la gent, s’han de resoldre per via d’urgència, no adreçant-les al futur, o cedint la responsabilitat a les organitzacions socials.

Ajudar, hem d’ajudar tots, però el govern ha de respondre a les seves obligacions. I en matèria de vivenda, menjar, i atenció social i sanitària, els mínims han d’estar coberts. Les ONG’s estan fent una magnífica feina però no poden substituir els governs. Toca, doncs, actuar a la Generalitat, i no descarregant les culpes a Madrid, sinó resolent els problemes des d’aquí.

Amb aquesta campanya el PSC se situa en el lloc que li correspon.




Wednesday, June 12, 2013

 

22 NOUS VOLUNTARIS - ADF SOBREPUNY - BORREDÀ




ADF SOBREPUNY BORREDÀ – 22 NOUS VOLUNTARIS



El passat mes de maig, l’alcalde va fer una crida a donar-se d’alta com a voluntari de l’ADF, a totes les persones en condicions d’actuar en cas d’incendi.

Fruit d’aquesta petició ha estat aconseguir 22 nous voluntaris / voluntàries que formaran part de l’Agrupació de Defensa Forestal “Sobrepuny” en el municipi de Borredà. La setmana vinent se’ls hi farà el carnet corresponent i tot seguit formalitzarem un curset per recordar els temes essencials.

De fet la major part d’ells ja han participat en l’extinció d’algun dels incendis ocorreguts en els darrers anys, però sempre va bé, posar al dia els coneixements, sobretot en matèria d’ús de vehicles i materials.

Dels 22 voluntaris, 17 accediran al carnet groc, amb capacitat per poder actuar a primera línia de foc, i els altres 5 disposaran del carnet verd, encarregats de les tasques d’intendència.

Com ja és habitual, el vehicle de l’ADF, ha passat l’ITV , està carregat amb els 2.000 litres d’aigua del dipòsit, i disposa de tot el material addicional, com per poder sortir en qualsevol moment. Sempre està disponible, i sempre està equipat.

En els propers dies es farà una nova prova de funcionament de les emissores, a nivell de poble, i entre pobles veïns. I d’aquests amb els equips mòbils que la Diputació de Barcelona posarà en funcionament a finals de mes. Aquests equips de vigilància estan permanentment en contacte amb els bombers, i en cas d’incident es posa en marxa tot el dispositiu.

Tornant al principi, en pocs dies els carnets dels voluntaris estaran disponibles i aprofitarem la convocatòria del curset, per fer entrega dels carnets al final del mateix.

Estem en una primavera molt plujosa i de moment no tenim risc d’incendi, de totes maneres, en funció del clima de les properes setmanes el risc pot ser més o menys intens. L’important és estar sempre preparat i disposar d’un bon nombre de voluntaris és primordial, com per poder actuar de forma immediata, a l’espera de l’arribada dels bombers.

Agraïm la bona resposta obtinguda, perquè demostra l’estimació pel medi natural i pel paisatge que tenim. A tots ens correspon defensar-lo i prevenir-lo de desastres, com son els incendis.

L’Alcalde, Joan Roma i Cunill


Tuesday, June 11, 2013

 

BON RESULTAT LIQUIDACIÓ 2012 - BORREDÀ




BORREDÀ TANCA L’EXERCICI 2012 AMB 30.000 EUROS DE SUPERÀVIT

Tancada la liquidació de l’exercici pressupostari 2012, el resultat és de 30.000,00 euros de superàvit. Un bon resultat que suposa una continuïtat de resultats positius, a la vista de que l’exercici 2010 es va tancar amb 5.000 euros positius, i el 2011 amb 8.000.

Aquesta bona gestió econòmica, s’ha aconseguit, malgrat els enormes retards en el pagament de les obligacions de la Generalitat que suposa un deute pendent de 92.000,00 euros.

Ahir mateix, l’alcalde va emprendre nous tràmits per aconseguir cobrar una de les subvencions contingudes en el PUOSC 2011. El resultat va ser incert, en el sentit de no poder aclarir aquest pagament, previst per dates properes, sense precisar.

De cara l’actual exercici, la contenció de la despesa es manté, en totes les partides i conceptes, per aconseguir un nou superàvit que permeti destinar-lo a noves inversions. De fet, de cara a finals d’aquest any està previst posar a la venda les parcel•les , propietat de l’ajuntament, procedents de la cessió del 10% d’aprofitament mitjà de la Unitat d’Actuació núm, 1 de Cal Gall.

En aquest cas, l’ajuntament disposa de 2 parcel•les, situades al final del carrer Vilada, amb vistes cap a Berga. Segurament en el ple de setembre aprovarem la convocatòria de concurs per adjudicar les dues parcel•les a la millor oferta que es presenti.

Els ingressos procedents d’aquesta venda, anirien destinats a completar el finançament d’algunes de les obres programades per l’any vinent: Condicionament d’un tram del Carrer Manresa i Carrer Queralt; per la Planta Potabilitzadora; Carrer de la Font o Magatzem municipal.

També ahir l’alcalde va fer altres gestions de cara a obtenir ajuts pel manteniment d’alguns dels equipaments, infraestructures i serveis del poble. En aquest cas, la Generalitat encara no ha aprovat el PUOSC 2013 – 2016, i caldrà esperar la seva aprovació per poder destinar els 18.700 euros previstos per aquest any, a una o diverses actuacions de manteniment.

En el proper butlletí municipal que es publiqui podrem donar compte del resultat d’aquestes gestions.

Joan Roma, alcalde de Borredà


Monday, June 10, 2013

 

UN SOL POBLE,UNA SOLA BANDERA: LA SENYERA? - art. El 9Nou


UN SOL POBLE , UNA SOLA BANDERA: LA SENYERA?

En el marc de la campanya pel dret a decidir, el referèndum, i la proposta d’independència, imaginem que convidem un alt càrrec institucional de qualsevol dels principals països de la UE: Alemanya, França, Regne Unit, ...per mostrar-li la realitat del país, explicar-li la situació i fer-li visitar el territori.

Com a primera mesura el portem a la Plaça Major de Vic, immensa , espectacular i molt representativa de la Catalunya secular. Aquest rellevant convidat, acostumat al respecte i claredat pels símbols en el seu país, quedarà bocabadat, sorprès i desorientat en veure que a la façana de la Casa Consistorial d’una gran capital, oneja només la bandera local. Cap altra. Però , en el balcó, hi ha penjada una altra bandera, desconeguda per ell: una bandera estelada blava ? I admirant la plaça, veurà en molts altres balcons, altres estelades blaves, junt amb altres estelades vermelles !!!

Segur que demanarà, on és la bandera oficial, la senyera ? On és la de l’estat ? On és la de la UE? Per ell, en el seu país, el respecte “reverencial”, secular, i oficial pels símbols legals, és d’obligat compliment tenir-los on els correspon. I si qualsevol persona viatja pels països esmentats, o per altres propers, mai veurà un tracte similar al d’aquí. Algú, s’imagina un edifici oficial francès, alemany, britànic, austríac, danès, suec... sense els símbols oficials ?

Si això passa a l’exterior, què no passarà a l’interior ? Continuant la visita d’aquest important càrrec institucional per l’interior d’aquesta o altres cases consistorials del país, constatarà un desgavell total en el compliment de les normes de protocol dels símbols: en matèria de banderes, de retrats del cap de l’estat, o del president de la Generalitat, o de la laïcitat del país.

Costarà de fer-li entendre la serietat d’un país en el qual molts càrrecs institucionals, consideren “acceptable” i justificable, l’incompliment de les lleis fonamentals de l’estat ( Constitució), del propi país ( Estatut) o del propi ajuntament ( Lleis de Règim Local).

Tampoc entendrà que si tots aquests càrrecs institucionals han jurat el compliment d’aquestes normes ( en el moment de prendre possessió del seu càrrec) puguin actuar en contra, sense renunciar al càrrec ni modificar les lleis jurades.

Li costarà d’entendre que si durant segles aquest poble, ha defensat i lluitat per tenir la senyera com a símbol nacional, ara la pugui arraconar i substituir-la per una altra amb una estelada blava o una de vermella. Tampoc sabrà si algú ja pensa en canviar l’himne nacional, i així completar la jugada.

El càrrec institucional, procedent del centre o del nord de la UE, països acostumats a complir amb les obligacions legals, i delerosos de tenir les eines bàsiques de funcionament , no entendrà com un país pot funcionar sense pressupost en ple mes de juny, o com un Govern pot tirar endavant, amb un pacte amb un altre partit, que no li dona suport per aprovar el pressupost, o que no té clares les vies essencials de funcionament, i que en plena crisis econòmica de dimensions brutals es dediquen a parlar de les essències, en comptes de les urgències.

Aquest convidat il•lustre, tornarà al seu país, amb una sensació estranya d’haver viscut en un altre món. D’haver viscut una experiència única i irrepetible, plena de contradiccions i males pràctiques en tots els àmbits de les administracions presents: un estat poc flexible, poc seriós i poc rigorós, ocupat en batalles internes, en comptes d’afrontar els grans reptes amb decisió i eficàcia. Un país com el nostre, ple de contradiccions, sense un govern estable, decidit i eficient, superendeutat i ficat en un embolic de difícil solució. I uns ajuntaments complicats, i molt heterogenis, on imperen realitats molt diverses, i tots ells amenaçats per les modificacions de les lleis que els regulen.

Francament, vist el que ha vist, aquest rellevant càrrec institucional difícilment tornarà al seu país amb un ànim obert i positiu sobre la nostra realitat. La carta de presentació que aportem no és la millor per trobar aliats en altres indrets. No és d’estranyar el silenci i la fredor envers les reivindicacions catalanes, a nivell europeu i mundial, si els deures no s’han fet, o s’han fet molt malament.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà ( Berguedà).


Saturday, June 08, 2013

 

COL.LECTIUS FRÀGILS, EN PERILL - art. Regió 7




COL•LECTIUS FRÀGILS, EN PERILL.

Parlem molt de no franquejar “línies vermelles”, d’evitar “fractures socials”, de preservar serveis bàsics, però el cert és que cada dia apareixen motius de greu preocupació pel que fa el manteniment i protecció dels col•lectius més febles de la societat.

Per raons que ara no venen al cas, he tingut llargues converses i informacions sobre la situació de moltes residències de gent gran que travessen per dificultats insostenibles. Es a dir, en poques setmanes, per no dir dies, algunes s’han de plantejar tancar portes, a la vista de la impossibilitat d’aguantar un endeutament impossible.

Convenis amb la Generalitat que no es compleixen, o cobraments amb retards enormes, impedeixen poder planificar mínimament el funcionament de la residència. Retirada d’usuaris, tornats a casa per contribuir al sosteniment familiar, han deixat places lliures en un sector on la plena ocupació és vital per quadrar números a finals de mes.

Després d’anys en que la llista d’espera per entrar en moltes residències era habitual, la situació present era imprevisible dos o tres anys enrere. Aquesta situació complica la supervivència d’uns equipaments vitals per un país, i la qualitat de vida dels seus ciutadans.

Si un sector ha de tenir prioritat ha de ser el dels més febles, els més desvalguts, els qui més necessiten de la seguretat diària per viure tranquils. Aquest no és el cas, i només cal parlar amb els responsables d’aquests centres per comprovar la inquietud davant el futur, i les pressions que reben per restringir despeses en elements essencials, pels residents.

I situació semblant veiem en altres tipus d’equipaments i serveis destinats a col•lectius necessitats, com son els discapacitats. Supressió de tallers, d’ajuts per la integració d’aquests col•lectius en el món laboral, etc, fan retrocedir un grapat d’anys la immensa feina feta, en aquest camp per multitud d’entitats, associacions, ajuntaments...I no pot ser que tot recaigui en el voluntariat, o en campanyes de solidaritat que es duen a terme per tot arreu. No n’hi ha prou per garantir el futur, i no és just que les administracions retirin les ajudes compromeses.

Podem continuar l’enumeració d’altres col•lectius que veuen com serveis disponibles fins ara, van desapareixent: atenció a col•lectius en risc, drogodependents, ... als quals hem d’afegir els drames procedents de l’enorme taxa d’atur, que comporta problemes afegits a tots els anteriors.

A dia d’avui buscar una solució ràpida a tots aquests problemes, ha de tenir la màxima prioritat, i no altres batalles. Tots aquests equipaments i serveis destinats als col•lectius més vulnerables, no poden esperar millors temps, perquè necessiten atenció immediata. No és just haver lluitat tota una vida per ara trobar-se abandonats a la seva sort. No és qüestió de solidaritat, és una qüestió de drets, i de deures.

I benvingudes totes les campanyes, i totes les aportacions privades, però la garantia de supervivència ha de venir de la mà de les administracions públiques. I que cadascuna entomi la seva responsabilitat, sense excuses, sense traspassar-la a una altra. Aquests col•lectius no volen sentir retrets ni excuses, simplement volen solucions, perquè ja no poden esperar més.

Joan Roma i Cunill, President del Consell de Fed.XI del PSC


Wednesday, June 05, 2013

 

DIPUTACIÓ DE BARCELONA: QUI T'HA VIST I QUI ET VEU ARA:




DIPUTACIÓ DE BARCELONA : QUI T’HA VIST I QUI ET VEU ARA.

Pocs dies després de les primeres eleccions municipals de 1979 em vaig presentar com a nou regidor electe, a la seu de la Diputació de Barcelona, l’actual Palau de la Generalitat. De fet em vaig estrenar en el càrrec en aquesta primera visita que va causar estupefacció en la major part del funcionariat de la casa.

Recordo la meva entrada, i el recorregut fet per passadissos foscos, amb parets de pintura esgrogueïda, i despatxos força tètrics, plens de papers, molts d’elles amuntegats al terra....

Vaig demanar pels serveis relacionats amb els ajuntaments, i així vaig poder conèixer la Javiera, o la Matilde, dues “institucions” dintre de la Institució. La sorpresa inicial de veure un regidor nou, jove, sense experiència... va donar pas a una excel•lent explicació i atenció, continuada després durant els primers anys de democràcia, amb resultats esplèndids de cara el municipi de Borredà, en quan a resolució d’expedients i obtenció de subvencions.

Però bé, aquella vella institució, va donar pas a una renovada, moderna i eficient administració al servei dels ajuntaments i molt especialment dels més petits. De fet, durant els primers anys, els petits ajuntaments eren els “reis de la casa” fins que fou descoberta pels més grans, els quals varen voler “xuclar” recursos i no quedar relegats a simples espectadors.

Més endavant ,de la mà d’equips polítics ben consolidats, es va transformar tota la maquinària administrativa en un model d’eficàcia i servei als ajuntaments, esdevenint la Diputació més innovadora a nivell de tot Espanya. I els ajuntaments en foren els lògics beneficiàries durant tot aquest llarg període.

El seu funcionament sempre ha estat ben valorat i elogiat , per propis i estranys i ha aconseguit un consens institucional com cap altra administració ho ha aconseguit en el nostre país.

De tants anys en mans socialistes, ningú s’imaginava una altra manera de funcionar que la habitual, en tots aquests anys. En broma “amenaçàvem” els altres partits que procuressin sempre preservar la Diputació en aquell funcionament i en aquell equilibri polític.

Però el que semblava no podia passar, va ocórrer a les darreres eleccions municipals, en les quals per un sol diputat de diferència CiU va aconseguir superar el PSC i amb aquesta estreta diferència, canviar el present i futur de la “casa”.

Un primer pacte amb el PP va posar el govern en mans de CiU i del PP, i amb ells arribaren uns canvis, ni previstos, ni desitjats. De fet, molts esperàvem la continuïtat de l’estructura del govern per haver demostrat la seva eficàcia i rendibilitat. Però, qui entra en una administració li sembla que ha de canviar-la per deixar-hi la seva empremta, i els canvis varen ser profunds en l’estructura i poc meditats de cara el funcionament. De fet, ben aviat es va comprovar l’existència de disfuncions, i contradiccions que han comportat greus problemes de funcionament a tots els nivells.

Trencat el pacte amb el PP, més de cara la galeria, que no pas en la realitat, la Diputació ha emprès una segona etapa, amb altres canvis, igualment improvisats que en res han millorat la situació anterior. Els qui ens hi movem de manera habitual podem comprovar el grau de desorientació política, i la ineficàcia tècnica per raó de falta de coordinació i programació del govern.

Existeix un malestar i un desànim considerable en tots els nivells de l’administració i la immensa majoria “enyora” els vells temps. Es a dir, les etapes anteriors en que la Diputació sempre buscava noves fórmules de cooperació amb els ajuntaments i sempre “inventava” programes i serveis requerits pels municipis. Ara tot va de tard, i amb unes altres maneres. La falta de dedicació d’alguns diputats, l’organigrama complicat, les disfuncions entre convergència i unió, les relacions entre ells i el PP... fa que trobem a faltar les anteriors formes.

Qui t’ha vist i qui et veu ara. Sembla impossible desmuntar en tant de poc temps una estructura tant consolidada com la que tenia la Diputació. Però, aquesta és una mostra clara de quan difícil és crear, i quan fàcil és desmuntar. Tots els qui tenim relació amb aquesta institució estem esperant les properes eleccions municipals per redreçar la situació i retornar als temps anteriors. De nosaltres depèn aconseguir-ho i això requereix iniciar els preparatius per les municipals de 2015, i obtenir uns resultats clarament millors dels darrers. Només així podrem plantar cara als desafiaments de l’estat i la Generalitat en matèria municipal, i recuperar una institució vital pels municipis com és la Diputació de Barcelona.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà ( Berguedà)


Monday, June 03, 2013

 

FESTA DE LA ROSA DE LA FEDERACIÓ XI




AHIR , FESTA DE LA ROSA, FEDERACIÓ XI – A SANT JOAN VILATORRADA.

Com ja és habitual, a principis de juny, la Federació XI ( Bages, Berguedà i Solsonès) celebra la Festa de la Rosa, en algun dels municipis del territori. Aquest any, el poble elegit fou Sant Joan de Vilatorrada, el segon més gran ,després de Manresa, a nivell de comarca del Bages.

L’elecció va venir motivada pel desig de potenciar la nova executiva de l’Agrupació Socialista, encapçalada per la primera secretària, Elia Tortolero, i per iniciar el gran repte de recuperar un govern municipal, en mans socialistes durant la major part de l’etapa democràtica.

La festa va tenir lloc en el Centre Cívic de Cal Gallifa, una antiga fàbrica tèxtil reconvertida en un gran centre polivalent, on es duen a terme la major de les activitats culturals, socials i de lleure de Sant Joan.

L’acte va comptar amb la presència del Primer Secretari del PSC, Pere Navarro, i amb la nombrosa participació d’alcaldes, regidors i militants de tot el territori de la Federació.

Pere Navarro, va ser rebut per la nova executiva de Sant Joan, i tot seguit va atendre els mitjans de comunicació, delerosos de conèixer el posicionament del partit en els nombrosos fronts oberts a nivell català i espanyol. A continuació va mantenir una reunió amb membres de les AMPA’s de Sant Joan, i a les 2 s’inicià el dinar.

Al final, varen tenir lloc els parlaments, començant pel de la Primera Secretària, Elia Tortolero, la qual va agrair l’elecció de Sant Joan per celebrar la Festa de la Rosa. En el seu parlament, va deixar clara la voluntat de tirar endavant el projecte socialista, en un municipi on el partit havia impulsat grans projectes, i on el relleu s’ha dut a terme mirant cap el futur i no cap al passat.

El seu parlament va donar pas, al del Primer Secretari de la Federació XI , Cristòfol Gimeno, exposant les dificultat del passat, però amb clares esperances de futur, no només a Sant Joan sinó en el conjunt del territori.

I per últim, Pere Navarro va cloure l’acte amb un discurs , resum dels que ha fet en els darrers dies, reclamant prioritària atenció als problemes diaris, prioritaris i urgents de la gent del país. Un discurs, ampli, ben elaborat i engrescador de cara a deixar les dificultats del passat, per obrir una nova etapa, vital pel partit, però molt especialment pel país.

Les tres intervencions varen ser interrompudes diverses vegades amb forts aplaudiments pels presents i es va poder copsar entre tots els assistents, la bona sintonia i ambient, existents en el partit i la satisfacció per veure com un equip jove i competent s’havia fet càrrec d’una agrupació tant important com la de Sant Joan.

El diumenge dia 23 de juny, tindrà lloc la Festa de la Rosa del Berguedà, en el municipi de Bagà. Aquesta és la festa més antiga del PSC a tot Catalunya, i és el resultat d’haver ajuntat la dels companys de Bagà, amb la de tots els de la comarca. Una bona celebració en el principal municipi on governa el partit, sota el lideratge de Nicolàs Viso, alcalde i alhora Primer Secretari comarcal.

Joan Roma, President del Consell Fed. XI del PSC


Sunday, June 02, 2013

 

BUSCAR NOVES OPORTUNITATS A FORA - art. Regió 7




BUSCAR OPORTUNITATS A FORA.

Després d’anys de bonança, ni que fos, molt artificial com podem veure a dia d’avui, semblava impossible reprendre el debat sobre la emigració cap a d’altres països, de manera semblant a la que va portar més de tres milions d’espanyols, arreu del món, els anys seixanta i setanta.

Molts ja han oblidat aquella sortida massiva de treballadors a la recerca de feina a qualsevol lloc on n’hi hagués. La majoria van optar per països europeus, però prop d’un mil.lió salparen cap Amèrica, escampant-se per nombrosos països del nord i del sud.

L’actual crisis planteja una nova onada d’emigració, molt diferent d’aquella, però de semblants dimensions si les coses no s’arreglen mínimament aquí, i s’obren adequadament en altres indrets.

A diferència, d’aleshores en que la majoria d’emigrants no tenien estudis ni carreres universitàries , ara molts dels que han de marxar, ho han de fer amb una sòlida formació, deixant el país cap a destins, més o menys llunyans, i amb grans dubtes respecte la tornada.

Aquella emigració, era temporal, per desig propi i per decisió dels països d’acollida, els quals volien els beneficis d’una mà d’obra barata, jove i provisional, mentrestant es construïen les grans infraestructures i equipaments del país. El contracte habitual era per nou o deu mesos; i a l’hivern, tots cap a casa, fins passades festes. Al cap de deu anys, podien aspirar a aconseguir un contracte indefinit.

Moltes coses han canviat des d’aquells temps, una vegada retornats la majoria dels emigrants. De país emissor, ens varem convertir , en receptor, i aquí varem poder veure algunes de les discriminacions i tractes viscuts pels nostres conciutadans en altres terres. I ara quan la feina falta, molts es pregunten sinó hauríem de promoure el retorn dels nou vinguts. Recordem, el passat, per no repetir aquells errors. Qui viu i treballa aquí, ha de tenir els mateixos drets i deures que qualsevol altre ciutadà.

Dit això, son molts els qui opinen sobre l’emigració sense haver-la viscut, o sense tenir-la present molt d’a prop.

Es bo poder sortir per millorar formació, per treballar un temps i veure altres realitats i altres vides, conèixer món... però , després, poder tornar a casa. Puc assegurar que com a casa enlloc, si aquí es tenen unes condicions mínimes de subsistència, com son un treball i sou dignes, vivenda, serveis bàsics coberts....

El conflicte actual és veure com molts marxen sense cap garantia de poder tornar. La crisis no està sota control, i si abans els que marxaven ho feien per després tornar, tenint una casa nova, un cotxe, un comerç, etc, ara la majoria marxa per sobreviure, sense plans concrets pel retorn. I molts dels que marxen, faran falta aquí dintre de pocs anys, però ja amb una vida feta, fora, difícilment es pot pensar en el retorn. Haurem pagat la formació de milers de professionals que donaran servei a d’altres països i haurem de preparar noves fornades, per cobrir les places necessàries.

Tampoc en aquest àmbit tant rellevant, s’han fet les previsions oportunes. Ni s’ha organitzat la sortida escalonada , gradual i ordenada, ni s’ha pensat en el retorn dels que marxen. Que ningú trobi estrany que tothom busqui oportunitats fora, sinó en troba aquí.

Joan Roma i Cunill, President del Consell Fed.XI del PSC






This page is powered by Blogger. Isn't yours?