Tuesday, April 30, 2019
DIÀLEG, DESGASTAT I DESTRUIT - art. Endavant digital.
DIÀLEG, DESGASTAT I DESTRUIT
.
Convindria recomanar als
partits independentistes, l’estudi i repàs de l’etimologia de les paraules, per
evitar buidar-les de contingut, o fer-les servir en moments i llocs equivocats.
Sóc de lletres, i estic cansat, perdó , avorrit d’escoltar , dia sí, dia també,
la petició de diàleg al govern central, al partit socialista, a l’Estat, a la
Justícia, a les altres forces polítiques, als governs de la UE, o del món
mundial.
Semblen haver convertit el
mot “diàleg”en una clau d’entrada a un altre món, només visible i viable, per a
ells. Es hora de retornar a les paraules el seu veritable sentit. Si algú no el
sap que es compri un bon diccionari etimològic, i les vagi repassant a mesura
que vagin apareixent, però hem de deixar de perdre esforços i temps, en
propostes que no tenen cap fonament ni cap voluntat de ser posades en
pràctiques.
Perquè en diuen diàleg, de
la intransigència ? Perquè en diuen diàleg, de demanar trencar amb l’estat de
dret ? Perquè en diuen diàleg d’exigir vulnerar la Constitució i l’Estatut d’Autonomia
? Perquè en diuen diàleg de voler imposar el que la majoria del poble català ha
rebutjat ?.....Es hora d’exigir claredat, coherència i tallar en sec, propostes
inassolibles. No fer-ho és continuar en la ficció, en l’engany, en aparentar
autèntic diàleg, quan el que es pretén és imposició de condicions.
Hem passat les generals, i
ben aviat, haurem passat les municipals i europees. Serà el moment de parlar
clar i deixar l’ambigüitat pel passat. Es desastrós enganyar-se contínuament i
enganyar el país amb peticions que res tenen a veure amb el que realment es
pretén.
Si algú creu que diàleg vol
dir, posar com a condició per votar Pedro Sánchez, com a futur president del
govern , la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, va en direcció
contrària, no ha entès que mai, mai, s’autoritzarà una acció que vulneraria l’estat
de dret. Els partits independentistes, han de tenir clar que una petició,
condició, exigència o pressió per aquesta banda, té els segons comptats. El no,
és rotund, immediat i d’efectes indefinits.
I si per diàleg entenen
altres actuacions unilaterals, des de Catalunya, o exigits al govern central,
que posin en entredit el compliment de la Constitució o l’Estatut d’Autonomia,
tindran el mateix destí. Aleshores perquè enganyar ? L’engany, la mentida, sempre
acaba passant factura, perquè tard o d’hora la veritat surt.
I el que no ha fet ni farà
Pedro Sánchez serà moure’s de l’estricte compliment de la legalitat. Es tant
evident i tant lògic, que fa vergonya haver-ho de repetir. Per tant, vistos els
resultats, a Espanya i a Catalunya, si algú vol diàleg, ha de ser dintre del
marc que tots hem acceptat com a obligat: Constitució i Estatut. Anar per
altres camins, son camins sense sortida. El partit socialista, i amb ell, el
govern central, no hi entraran.
En resum, deixem de
desgastar la paraula diàleg, i quan es tingui clar què significa i cap on porta,
serà el moment de realment sentar-se i parlar de present i futur. I si deixen
passar aquesta gran oportunitat, de tenir a Madrid, un home dialogant,
comprensiu i amb voluntat de trobar un millor encaix de Catalunya dintre
Espanya, hauran perdut , una vegada més, la gran oportunitat històrica, que han
donat uns resultats, com els que tenim. En uns dies ho veurem.
# posted by joan roma cunill @ 11:26 PM
Sunday, April 28, 2019
CONTINGUT EL PERILL - art. Nació Digital Solsona
CONTINGUT EL
PERILL
Just a l’endemà
de les eleccions, el primer que hem de valorar és que s’ha contingut el perill
d’un pacte de dretes d’imprevisible futur, per a tot el país, i molt
especialment per a Catalunya, on els tres volien imposar unes condicions
inacceptables.
La segona
constatació, és que la molt alta participació ha permès uns molt bons resultats
al Partit Socialista, com per poder garantir la continuïtat de Pedro Sánchez en
la presidència del govern i estudiar quines son les formules per a disposar
d’una clara estabilitat. En aquest punt caldrà esperar unes setmanes, per a
veure per quina opció es decanta. Es lògic esperar els resultats de les
municipals , europees i autonòmiques en bona part d’Espanya, abans de prendre
una decisió en ferm.
La tercera
constatació, és la bona estratègia seguida per ERC, per aconseguir saltar per
damunt de Junts x Cat, i situar-se com a primera força política a Catalunya,
frec a frec amb el PSC. I aquesta és una altra de les grans constatacions de la
nit electoral. El retorn del PSC a la primera línia política amb un increment
de vot espectacular, situant-lo a prop d’un milió de vots, i passant de 7 a 12
diputats, a més de guanyar a la província de Barcelona. Un avenç rellevant en
un moment estratègic, a un mes de les municipals.
La quarta
constatació és superar el 75 % de participació , en unes generals. Una
participació històrica, encara que no sigui la més alta de la democràcia, sí és
la més elevada en el que portem de segle, després de multitud de conteses
electorals. Això, dona peu a un cert optimisme, en el sentit de que quan la
gent veu les “orelles al llop”, no espera que aparegui, sinó que fa els
possibles perquè no aconsegueixi botí.
Hi ha moltes
altres variables a estudiar i valorar, però , ara toca fer la digestió dels resultats
i esperar els posicionaments dels diferents partits, davant aquests resultats.
L’important és la garantia de continuïtat d’un govern progressista en el govern
central. Això és bo per Espanya, i especialment bo per a Catalunya. Aquí, s’ha
de veure la lectura que fan els partits independentistes dels resultats, i molt
especialment quina pot ser la deriva d’ERC, davant el futur immediat.
Sincerament, trobarem a faltar a Joan Tardà. Ara seria el gran moment per un
polític bregat i realista, amb uns resultats que podrien permetre bones
estratègies, per a aconseguir resultats viables. Tenir al capdavant del grup
parlamentari una persona com Rufian, omple d’incògnites, la futura trajectòria.
I en política s’ha vist moltes vegades que un millor resultat, no sempre
comporta millors beneficis....toca esperar.
Una darrera
lectura ràpida és sobre el futur de Junts x Cat. Estan satisfets per no haver
perdut tant com les enquestes predeien ¡¡¡ bé, qui no es consola és perquè no
vol, però si no trenquen el cordó umbilical amb Waterloo, poden anar de
victòria en victòria, fins a la derrota final, ...i s’hi estan acostant a
marxes forçades. Només cal veure el mapa català de resultats.
Ara i aquí, em
quedo, amb la “contenció del gran perill “ que suposava una possible suma de
les tres dretes, i la garantia de continuïtat d’un govern de progrés, sensible
a totes les qüestions socials, i amb ganes de normalitzar relacions amb
Catalunya. En els dos grans reptes, el PSC, hi tindrà un rellevant paper. Se
l’ha ben guanyat.
I disposar de
majoria absoluta en el Senat, és la segona dada més rellevant de la jornada. En
parlarem en un proper article.
# posted by joan roma cunill @ 11:44 PM
Friday, April 26, 2019
APOSTA SEGURA - art. Regió 7
APOSTA SEGURA
La setmana passada, amb el títol “imagina-ho”, proposava
pensar en com pot ser el nostre futur, a Catalunya i en el conjunt d’Espanya,
cas de sumar el tripartit de dretes, i formar govern. Si algú tenia algun
dubte, ha tingut uns dies més ,per a comprovar el grau de radicalisme, en
mesures retrògrades, plenes d’amenaces i populisme ranci.
Res està decidit. Al contrari, totes les enquestes mostren
un elevat nombre d’indecisos, que decidiran el seu vot, avui mateix, o fins i
tot demà, dia de la votació. Es el que en diuen “votant indecís”, o que valora
fins al darrer minut què li agrada, què li convé o a qui no vol tenir en el
govern. Sigui quina sigui la motivació, el cert és que les cartes encara
s’estan repartint.
Avui, el que pretenc és animar a fer una “aposta segura”, a
favor de la prudència i el seny. Tenim a les nostres mans, decidir quin futur
volem, en un moment especialment complicat, a nivell català, espanyol, europeu
i mundial. Ben poques vegades, havíem vist
un panorama tant complicat i alhora tant variable com el que estem vivint.
Massa inseguretats, massa improvisació i massa mediocritat, en molts centres de
decisió, i quan això passa, apostar per la estabilitat i el seny, és
especialment important.
Hem tingut, en els diferents governs del PP, una mala praxis
política, pròpia de persones que es creuen amos del país. Ha faltat respecte,
autoritat, i maneres democràtiques, fins el punt de convertir els centres de
poder, en una mena de “cortijos” on podien fer i desfer , segons els capricis
del moment. El resultat, el tenim a la vista, amb creixements enormes de les
desigualtats, a nivell general, i un conflicte Catalunya – Espanya, com feia
dècades no havíem vist.
La recepta per a recuperar la normalitat perduda, ha de ser
un govern eficient, suma de persones valuoses , de partit o independents, que
accepten destinar uns anys de la seva vida a millorar el país, i la qualitat de
vida de la seva gent. Si mirem el govern de Pedro Sánchez, hi veiem persones
d’una gran preparació tècnica, però alhora, d’una gran qualitat humana, pròpia
dels qui estan al servei del país i no al servei dels seus interessos.
Hem tastat només deu mesos, el que representa un govern
diferent, preparat , ple d’idees i propostes per a reformar les lleis, i
garantir un futur de progrés. Si en deu mesos, han capgirat un gran nombre de
sectors, què no podria fer en quatre anys ? Això és el que ens hem de demanar a
l’hora de decidir a qui votar. El país necessita estabilitat i un bon govern,
moderat, prudent, però alhora innovador per a trobar sortides a situacions
realment penoses i complicades, com son el problema de la vivenda, de l’atur
juvenil, del futur de les pensions, de la immigració, de reduir diferències
socials, protegir els més desvalguts, etc.
De cadascun de nosaltres depèn que la balança es decanti cap
un cantó o cap un altre. Veure les imatges i les propostes dels tres partits de
dretes, posa els pèls de punta, i garantiria un increment de les desigualtats i
de la conflictivitat. I si una cosa necessitem a hores d’ara, és tot el
contrari. Ho podem fer realitat, amb una aposta segura per la continuïtat d’un
equip i un programa ambiciós i alhora possibilista. Hi ha prou elements interns i externs, com
per situar-nos en els primers llocs de la UE, en matèria econòmica, qualitat de
vida, i futur de progrés. Estem en l’hora decisiva, en la qual el futur depèn
de nosaltres mateixos. Fem-ho realitat.
# posted by joan roma cunill @ 10:15 PM
Thursday, April 25, 2019
CAP POR AL 155 - art. Diari de Terrassa
CAP POR AL 155.
Tenim en els tres partits de dretes. PP, C’S i Vox, una mena d’espantadors
habituals , fent ús del “papus” de l’article 155, com si tots els problemes
entre Catalunya i Espanya tinguessin remei amb la seva aplicació. A més, de
forma immediata i il·limitada.
Perdoneu que us ho digui, però no em fa cap por el 155, com tampoc me’n va
fer quan es va aplicar. Es com si algú em volgués fer por, dient-me que em pot
caure una sanció contundent, de tràfic. Evident. Si fes el boig, anés a 150 o 160, parlant pel mòbil, i fent
esses, evidentment que m’aplicarien dos o tres articles contundents del codi de
circulació, només faltaria ¡ Per això, son les lleis, per a castigar els
comportaments anòmals.
I si faltés al pagament d’impostos o taxes, fes obres sense llicència o
espatllés algun mobiliari urbà, igualment se m’aplicaria la legislació vigent,
en aquest matèria. I en funció de la infracció o delicte, s’aplica un o altre
codi, fins arribar al penal, el més dur de tots, com és lògic.
Arribats aquí, no s’ha d’haver estudiat gaire per comprendre com funciona
un país democràtic. Per tant, cap por, a l’aplicació de la llei, si ens
comportem segons marca l’estat de dret. Es el que fem, la immensa majoria de
ciutadans. Només faltaria ¡
A què ve, doncs, aquesta insistència en voler aplicar el 155, de nou ? Quan
alguns partits veuen determinats comportaments, declaracions, conductes, usos
de símbols no oficials, proclamacions “urbi et orbe” del que voldrien
fer...però no fan, se’ls inflamen les glàndules patriotes, i els entren les
ganes de castigar, abans dels altres, pecar. Més ben dit, actuar.
Ara i aquí, es parla molt, però s’actua molt poc. La revolució no està
feta, per a les classes burgeses. Tant ERC com PDeCAT, sobre actuen molt, però
no travessen cap línia vermella, a la vista de com va anar l’anterior vegada,
de manera que no hi ha justificació per una nova aplicació del 155.
I no tinc cap dubte de que si es retornés a la via unilateral, l’aplicació
seria molt més ràpida que l’anterior. Lògic i normal, dintre de la normalitat
que suposa estar en un estat democràtic, situat en el lloc dinovè, en l’Index
de Qualitat Democràtica, a nivell mundial.
I mireu. L’actual govern, justifica no fer res o gairebé res, per culpa
d’haver aplicat el 155, que segons ells, va parar multitud de coses. No és
cert. En absolut. Es més, puc assegurar que l’aplicació del 155 va desencallar
moltes coses parades per l’anterior govern, com el pagament de deutes. En
poques setmanes, els ajuntaments varen cobrar, tots els deutes de la
Generalitat.
Es més, en la situació actual, de paràlisis de l’acció de govern, si , per
motius justificats, s’hagués d’aplicar de nou el 155, almenys aconseguiríem
tenir algú en el timó del govern, a qui poder demanar resoldre problemes i fer
treballar a l’administració. Almenys manaria algú, perquè ara, no mana ningú i
tot està parat.
En resum, mai ens ha de fer por l’aplicació dels elements que tenen les
lleis, perquè siguin complertes. Al contrari, tota llei ha de comportar les
accions pertinents, en cas d’incompliment. Aquesta és la base de la democràcia.
I qui no l’incompleix, que no pateixi, que no se li aplicarà cap sanció ni cap
coacció. La batalla entre partits de drets i partits independentistes, és la
típica batalla entre extrems que s’autoalimenten i es necessiten per justificar
la seva existència. Res més ni res menys, però fan un mal servei al país, i
d’aquí la necessitat de mantenir en el govern, gent sensata i prudent que en
comptes de posar combustible el foc, el que fan és tirar-hi aigua. Es el que
necessita el país en els propers anys.
# posted by joan roma cunill @ 8:07 AM
Wednesday, April 24, 2019
BORREDÀ - ES PRESENTEN 3 CANDIDATURES A LES MUNICIPALS DEL 26 DE MAIG
BORREDÀ – ES
PRESENTEN 3 CANDIDATURES A LES MUNICIPALS
El dia 26 de maig, tindran lloc les onzenes eleccions municipals, d’aquesta
etapa democràtica. El dilluns , a la nit, es va tancar el termini de
presentació de les candidatures, i a Borredà se n’han presentat 3. Aquí les
faig constar:
1.- TREBALLEM A , I PER BORREDÀ.
1.- Jesús Solanellas Altarriba
2.- Rosa Maria Soler Caparrós
3.- Ramon Nadeu Camprubí
4.- M. Assumpta Puig-Pey Sauri
5.- David Jubany Pujals
6.- Jordi Camprubí Puig
7.- Ian Prades Vilalta.
Suplents
1.- M. Núria Rota Sañas
2.- Anna Cunill Soler
3.- Isabel Sala Puig.
2.- VA DE POBLE – ACORD MUNICIPAL ( VdP – AM)
1.- Jaume Magrans Suñé
2.- Xavier Vázquez Garcia
3.- Manel Colomer Guillamon
4.- David Leon Comino
5.- Miriam Vázquez Abelló
6.- Glòria Salvans Ardanaz
7.- Pere Periago Ortiz
Suplents
1.- Conxita Vila Vallduvi
2.- Aleidis Rubió Huete
3.- TREBALLEM JUNTS PER BORREDÀ – ALTERNATIVA MUNICIPALISTA ( TJB – AMUNT)
1.- Isabel Escribano Roa
2.- Antoni Chueca Abanco
3.- Montserrat Rota Serra
4.- Xavier Puigcercós Picas
5.- Judit Sala Oliva
6.- Oscar Martínez Muñoz
7.- M. Assumpta Durán Ollere
Suplents
1.- Miquel Mendoza Heras
2.- Brigitte Hiltrud Thiel
3.- Ian Ruiz Tubau
4.- Adrià Casóliva Ricart.
# posted by joan roma cunill @ 2:52 AM
Monday, April 22, 2019
LA SETMANA DECISIVA - art. Nació Digital Solsona
LA SETMANA
DECISIVA.
Ben poques vegades, ens jugàvem tant, a una sola carta. Les eleccions de
diumenge vinent son d’aquelles que faran història perquè poden suposar tornar a
un llunyà passat o pel contrari encarar un prometedor futur.
Hem vist prou, en els darrers mesos, el que representen uns partits i uns
altres, com per a poder decidir amb claredat i sense dubtes. Queden lluny, els
atacs i controvèrsies sobre si el PSOE i el PP tenien punts en comú. No en
tenen, cap ni un, i menys amb l’actual lideratge del PP en la persona de
Casado, un dels més radicals dels que ha tingut en aquest partit.
En els països de llarga tradició democràtica, els grans partits, tenen
“sentit d’estat”. Es a dir, son diferents, son oposats , en determinades
polítiques, però conserven i preserven, el que ha de ser “permanent i sagrat”
com la garantia de bon funcionament de les grans institucions del país. La
renovació de càrrecs dels organismes fonamentals, els que donen precisament
garantia d’objectivitat i bon funcionament, lluny de partidismes i
sectarismes...
Aquí, no. Els partits de dretes, es creuen dipositaris de les essències de
la pàtria, les quals només estan en bones mans, si son les seves. Les dels
altres, no son segures, no son vàlides, i per tant, convé canviar-les per tots
els medis i mitjans. Es el que estem veient en aquesta llarga i ben poc
modèlica campanya, on prevalen les acusacions, falsedats i males pràctiques, en
una mena de carrera per veure qui la diu més grossa.
Fa por, fan por, els tres líders de dretes, quan reaccionen contra la
situació de Catalunya, amb una recepta tant simple, tant senzilla...com
ineficient, i a més, il·legal. Creure o prometre una aplicació immediata i
il·limitada de l’article 155, significa voler vulnerar l’actual legislació per
imposar una mesura, que a hores d’ara, no és possible aplicar. Volen enviar un
missatge a la resta d’Espanya, que a ells no els tremolarà la mà, que seran
inflexibles, durs, molt durs, en totes les mesures, pensant que donaran uns
resultats immediats i contundents....
Pobres de nosaltres, que gent com aquesta, arribés a sumar per a formar
govern....seria la garantia d’allargar el conflicte i , per descomptat,
incrementar-lo. Mai es pot aplicar una
cirurgia destralera a un tema delicat. Aquí cal la cirurgia fina, la ben
estudiada i ben aplicada, com per retornar a la circulació de propostes i
resolucions, que ajudin a rebaixar la inflamació, i finalment, a retrobar la
calma i normalitat.
Sincerament, crec que aquests mesos de govern de Pedro Sánchez, han servit
per veure que hi ha una altra manera de governar, i d’atendre les peticions de
Catalunya, sense improperis, enganys o falsedats. Hi ha la clara voluntat
d’emprendre un llarg camí de canvis i millores en tot allò que ha funcionat
malament, començant pel dret al respecte mutu. No es poden atendre peticions,
sota la permanent batalla d’acusacions i retrets, molts d’ells inventats.
El govern central, ha de complir els compromisos contrets, i resoldre
reclamacions històriques que fins ara ho s’han atès. Però, per això calen
negociacions i pactes, i estic convençut que si al final s’aconsegueix un
millor encaix de Catalunya, en el qual s’hagi resolt el dèficit de finançament,
i s’hagin blindat les competències en llengua i cultura, i es recuperi el
retard en inversions en infraestructures, equipaments i serveis, estarem a
punt, per a retornar a la normalitat. La voluntat del president Sánchez hi és,
i l’ha demostrada. Aixì, doncs, encarem la setmana decisiva en la qual s’ha
d’aconseguir un bon resultat com per a bastir un nou govern, amb garanties
d’estabilitat pels propers 4 anys. Ens hi juguem molt, perquè l’alternativa seria
desastrosa. Pensem-hi en els dies que ens queden per donar el pas, cap un vot
decisiu.
# posted by joan roma cunill @ 11:07 PM
Friday, April 19, 2019
IMAGINEM-HO- art. Regió 7
IMAGINEM-HO
Estem en un moment històric, en que les noticies d’un dia,
tapen les de l’anterior, en un frenètic ritme que no permet digerir,
reflexionar ni valorar el que està en joc.
I el que està en joc, és un futur esperançador, ple d’oportunitats per a
pacificar el conflicte català, i encarar el
país cap un futur de progrés, o pel contrari, endinsar-nos en un
conflicte, encara més gran, d’impredictible final.
En aquest maremàgnum de declaracions, propostes i amenaces,
convé imaginar els escenaris que es plantegen el 28 d’abril, a les eleccions
generals, i el 26 de maig, a les municipals i europees. Tres eleccions en un
mes, totes elles d’una rellevància, ben poques vegades, vista pel que tenen de
resolució de conflictes, o d’increment de les tensions, fins a situacions no
imaginades.
I avui, el que proposo és imaginar els escenaris. En un atac
de sinceritat Albert Rivera, líder de C’s, va pronunciar unes paraules ben
clarificadores “que recen los independentistas para que gane Pedro Sánchez...”,
la resta ens ho podem imaginar. O no, perquè hi ha propostes tant del PP, com
de C’s com de Vox que ens han de preocupar enormement.
Dir que si arriben al poder, el primer que faran serà
aplicar un 155 permanent, és una amenaça ben real, fonamentada en un
incompliment de la llei vigent. Mala cosa, quan uns partits creuen que poden
aplicar mesures il·legals, pel simple fet de que no els agrada com actuen els
partits independentistes. Agradar o no agradar és una cosa, una altra és
vulnerar la legalitat. Crec que ha quedat molt clar que qualsevol retorn a la
unilateralitat, provocarà l’aplicació de les mesures legals pertinents, però
mai de forma arbitrària, ni jurídicament no fonamentada.
Ara bé, molts no volen imaginar aquest escenari de
confrontació i vulneració de les lleis vigents, per part del tripartit de
dretes, però convé imaginar el que podria passar, perquè no estem parlant de
política – ficció, sinó d’un escenari possible sinó hi ha una reacció forta i
contundent, en direcció contrària.
Per aquests partits, aplicar un 155 permanent, vol dir no
només suspendre l’autogovern, sinó canviar regles de joc fonamentals, com el de
la immersió lingüística, la protecció a la cultura catalana, l’anul·lació o
intervenció total de TV3, la possible dissolució del Cos de Mossos d’Esquadra,
i moltes altres accions que van desgranant a mesura que puja la temperatura
electoral.
Per a ells, no hi ha límits, en les aplicacions de mesures
que considerin adients, per a lluitar contra la deriva independentista. I en
aquest àmbit ja han deixat clar també la recuperació de les competències en
matèria penitenciaria, així com altres, en el foment de les tradicions, etc.
En resum, imaginem el que podria passar si el tripartit de
dretes arriba a sumar com per a formar govern i posar en marxa un conjunt de
mesures, de cadascun d’ells, en una competició per a veure qui la diu o la
imposa de forma més contundent. Entrar
en aquest cercle de pressió – repressió és el pitjor que ens podria passar, en
un moment en que Catalunya necessita rebaixar tensions, buscar acords, i mirar
de recuperar el temps perdut, mitjançant l’aplicació de mesures realistes, i
acords per a reforçar l’autogovern. La setmana que ve, exposaré el programa
contrari al d’aquest tripartit de dretes. El programa que presenta i representa
Pedro Sánchez, una part del qual hem pogut veure en aquests deu mesos de
govern, i que ha començat a donar el seus fruits, malgrat haver perdut la gran
oportunitat d’allargar el termini , aprovant-li uns pressupostos molt
beneficiosos pel país. Ara, però imaginem , l’escenari de confrontació que
proposen les dretes. Només així sabrem el que ens juguem el dia 28 d’abril.
# posted by joan roma cunill @ 10:20 PM
Thursday, April 18, 2019
UNA TERCERA PLAGA - art. Diari de Terrassa
UNA TERCERA
PLAGA.
Uns diran per culpa del canvi climàtic, altres per la globalització ,
altres per la ineficàcia dels productes fito sanitaris...o per tot plegat, el
cert és que tenim una tercera plaga, vinguda dels països asiàtics. Temps
enrere, vaig parlar de la vespa asiàtica, de considerables dimensions, amb uns
nius realment espectaculars, i una voracitat immensa que posa en perill
l’existència de les nostres abelles.
Fa menys, vaig parlar de la processionària, més típicament nostre, però que
ha entrat en una altra dimensió per culpa d’uns hiverns benignes que faciliten
la seva proliferació. Estem en una avançada fase de creixement i extensió de la
plaga, amb greus danys sobre els animals, les persones, i especialment les
poblacions de pi.
Avui, però, vull parlar d’una tercera plaga, realment preocupant, perquè
ataca els boixos dels nostres boscos, especialment els que es troben per sota
de la cota de 1.000 metres. Pels estudis fets, es veu que l’any 2007, va entrar
a Alemanya, procedent de països asiàtics, la Cydalina Perspectalis, una
papallona que en fase d’eruga s’alimenta de les fulles del boix, fins l’extrem
que en poc temps pot deixar l’arbust, ferit de mort.
Aquesta eruga es va desplaçant, quan es converteix en papallona, i els
guardes rurals, fa pocs dies em van avisar que les tenim ja molt a prop del
poble. Què fer davant una situació com aquesta ? Es evident que només l’acció
conjunta de totes les administracions , amb propietaris de boscos, i altres
professionals, com els de jardineria, es podrà atacar aquesta invasió
utilitzant productes biològics que siguin eficients.
El remei està inventat, si bé, com vaig explicar en el cas de l’eruga
processionària, el cost és elevat, però no queda cap altra solució ,sinó volem
despoblar el territori d’uns arbustos tant importants com son els boixos.
El boix és un arbust de creixement lent, el situat en boscos, diferent de
l’utilitzat en jardineria, el qual proporciona una fusta d’alta qualitat, molt
apreciada per fabricar objectes de regal, o peces artístiques, etc. Hi ha tota
una indústria d’artesania que té en el boix el seu producte bàsic, però té
moltes altres utilitats, sobretot pel que fa a preservar la diversitat dels
nostres boscos.
El que té de preocupant aquesta nova plaga, és l’anunci de que en vindran
més, fruit d’un canvi climàtic que facilita el desplaçament d’espècies que
abans no trobaven el clima adequat, i ara, sí. Aquesta atracció de noves
espècies ha de comportar un canvi d’ús dels boscos, i sobretot un aprofitament
diferent del que s’ha fet fins ara.
Ja no s’hi val a només esperar a que els arbres siguin grans per fer una
tallada, sinó que , cada any s’ha de treballar en els boscos per evitar
l’assentament d’espècies no originàries del territori, que puguin desplaçar les
autòctones, i complicar la seva supervivència.
I en aquesta lluita és fonamental comptar amb les espècies d’aquí que
s’alimenten d’aquests nou vinguts. En el cas que ens ocupa, tant positives
poden ser les sargantanes, com diferents ocells que les tenen com aliment
essencial.
La preocupació per aquesta tercera plaga és alta, perquè se suma a les
altres, i perquè anuncia l’arribada de noves espècies que no troben depredadors
naturals que les aturin. D’aquí la importància de comptar amb un servei oficial
que estudiï la situació, i proposi les
mesures oportunes per a fer-hi front. A tots ens hi va, la salut i diversitat
dels nostres boscos.
# posted by joan roma cunill @ 10:48 PM
Wednesday, April 17, 2019
QUÈ VOLEN ELS PARTITS INDEPENDENTISTES ? - art. Endavant Digital
QUÈ VOLEN ELS INDEPENDENTISTES ?
Arribats ja a mitja campanya, no acabo de veure què volen
fer els partits independentistes, a Madrid. Es més, si mantinguessin la decisió
de marxar d’Espanya, perquè presentar-se a unes eleccions generals ? Què hi van
a fer al Congrés dels Diputats i al Senat ?
Intento seguir els mítings, anuncis i debats, per conèixer
alguna proposta concreta, algun punt interessant, alguna novetat...però, no en
trobo. Únicament trobo incoherències, despropòsits i un gran nombre de contradiccions,
que dia sí, dia també, es van sumant i sobreposant les unes a les altres. Veiem
alguns exemples.
ERC, ens diu que , ara proposa, no un referèndum sinó dos.
Un sobre el dret a l’autodeterminació i un altre sobre Monarquia o República, a
tot Espanya ¡¡¡¡ Però, no deien que marxaven ? Si marxen, a què ve, demanar un
referèndum a tot Espanya sobre Monarquia o República ?? Si ells ja no hi seran
perquè ficar-se en temes que ja no son de la seva incumbència. Estaran en un
altre país, en un altre món....
Tampoc queda clar qui anirà a Madrid i qui es quedarà aquí.
Segons manifestacions fetes per Oriol Junqueras, si és elegit diputat i pot
prendre possessió del càrrec, deixarà el Parlament, per anar al Congrès de
Diputats ¡¡¡ Una mica sorprenent al meu entendre, perquè aleshores se suposa
abandona la idea de presidir la Generalitat ? Almenys mentrestant estigui a
Madrid, perquè a Catalunya només poden ser presidents, qui ostenta el càrrec de
diputat....
Em surt una altra pregunta de dubtosa resposta. Per a accedir
al càrrec de diputat al Congrés, s’ha de jurar la Constitució Espanyola. Ho
farà ? Farà servir alguna formula enginyosa, de si, però no...? I sinó li
accepten, per ambigua ? complirà aleshores el jurament fet....
I si els resultats donessin peu a la disjuntiva d’haver de
triar president, entre Pedro Sánchez, i Casado / Rivera / Abascal, a qui
preferiria votar ? Seria interessant conèixer ,en viu i en directe, resposta a
les múltiples preguntes que ens fem, sobre el futur d’ERC a Catalunya, i a Espanya.
Però si dificultats tenim per saber què farà ERC, molt més
complicat és, per saber que pretenen fer els hereus del PDeCat, Junts x Cat, o
seguidors de Puigdemont....ho sento, però el ritme que porten , en matèria de
canvi de nom, i de lideratges electorals, fa difícil seguir-ne el rastre.
En aquest cas, ens diuen que seran durs en la negociació de
les condicions, pensant en condicions econòmiques i en altres de sobiranisme
¡¡¡Sorprenent, perquè si també pensen marxar, com a única via de negociació,
perquè pensar en economia ? I a l’igual que en el cas d’ERC, que faran a l’hora
de jurar el càrrec, i a l’hora d’investir president ?
Francament, la campanya d’aquests partits, és d’aquelles en
que se’ls veu incòmodes, desorientats i ben poc disposats a sortir del cercle
reduït de crítiques pel judici, i per les suposades manques de llibertat...Cap
d’ells vol parlar d’acció de govern, perquè no n’hi ha. No hi ha novetats, no
hi ha actuacions ni propostes concretes, perquè vivim una permanent paràlisis,
combinada en una soterrada lluita entre els dos partits, que poc a poc va
sortint a la superfície. Estic convençut que la suma de partidaris de posar fi
a l’actual situació del país, juntament amb la confiança en un president de
govern que ha demostrat voluntat de resoldre el conflicte català, a més de
portar tot el país, per camins de progrés, motivarà uns resultats electorals
prou amplis i contundents, a Catalunya i Espanya, com per no haver de dependre,
en cap moment d’uns partits independentistes, que han perdut el nord fa temps i
no sembla el puguin retrobar a curt i mitjà termini.
# posted by joan roma cunill @ 12:29 AM
Monday, April 15, 2019
PERQUÈ CREAR UNA GUÀRDIA PRETORIANA ? - art. Nació Digital Solsona
PERQUÈ CREAR UNA GUÀRDIA PRETORIANA ?
En un país, en que alguns diuen que estem en una república,
altres que tenim dos presidents, altres que el Parlament pot fer el que li
sembli, ....i fins i tot, podem tenir un govern, sense pressupost per a 2019, a
la segona meitat d’abril, i funcionem amb un de prorrogat de 2017, és evident
que ja res pot sorprendre. Ni tant sols que el president per delegació, de
l’altre president fugit, hagi decidit crear una guàrdia pretoriana, amb Mossos-
Mossos, de plena confiança i no amb els que ara fan aquestes funcions !!!
Perquè crear una mena de guàrdia pretoriana ? Perquè es feia
,en temps dels romans ? Molt fàcil d’explicar i entendre. Es volia una força de
total i absoluta confiança, ben pagada i ben tractada, com perquè la fidelitat
fos total i absoluta, a qui els ordenava i pagava. Així de senzill i així de
pràctic. Han passat molts anys i ha plogut molt des d’aleshores, però sistemes
semblants han estat habituals en multitud de països i moments, si bé, no en
conec cap de recent, i menys en un país, suposadament democràtic.
Però bé. Estem a Catalunya, i aquí portem uns anys en que
tot és possible, tot és imaginable, fins i tot decisions com aquesta. I com
tots els projectes i propostes d’aquest original president que tenim, la cosa
va a més. Què vull dir ? Doncs, que fa uns mesos , es parlava d’un “cos
presidencial” de 75 efectius, que va passar a 152, en només tres mesos de
planificació, però que a dia d’avui, ja es pensa en 270 efectius.
He de dir que el cos, té un gran dèficit d’efectius. Ara
mateix necessitaria prop de 1.500 nous membres, per tenir la plantilla
adequada. I si no hi ha convocatòries immediates, les properes jubilacions no
es podran cobrir....però bé, si el president informal, decideix crear una “divisió
especial” qui li pot impedir ? Els seus socis de govern, ERC, ja han dit que no
hi estan d’acord i no la faran servir, però no s’han plantat, ni li han tret
del cap.
Perdoneu la llarga introducció, però per a qui no tenia
clara la noticia, he cregut que feia falta, exposar-la amb una certa extensió.
I repeteixo, perquè una “guàrdia pretoriana”, a dia d’avui ? Doncs, s’explica
per la desconfiança total entre els socis de govern, i amb el CME ( cos mossos
d’esquadra). Els “escoltes” dels presidents i ex presidents,
veuen i escolten moltes coses. Han de saber on vol anar el president, on
va, amb qui va, i de què parla, dintre del cotxe oficial amb un xofer i un
escolta, o fora , en qualsevol lloc del país ....aixó, pel que es veu, motiva
el president a no deixar-se acompanyar per qualsevol “escolta”, vol “escoltes”
de ferro forjat, d’absoluta i plena confiança, i si cal , fanatitzats com per
no donar comptes a ningú....
I per fer la selecció, res millor que estudiar les
procedències de cada candidat, idees, fidelitat, compromís amb el procés...no,
si té cinturó negre de karate o agilitats increïbles. No. L’important és la
sintonia política, la fidelitat.... a canvi, unes condicions de treball
magnífiques. Un autèntic “xollo”. Es el que deia al principi. Qui estigui en
aquest grup, cobrarà més, tindrà horaris especialment bons ( es parla de
treballar 7 dies, a canvi de 7 dies de descans), poder compartir bons hotels i
restaurants, no anar d’uniforme, no haver de fer treballs de carrer, ben poc
agraïts com els agents normals... en definitiva, ser un privilegiat.
I bé. Ningú es posa les mans al cap, ni planteja la gravetat
de trinxar un cos de seguretat , ni donar explicacions de perquè es fa. Es
igual, un caprici, és un caprici, i ja n’hem dut a terme tants, que no ve d’un
més. Ara bé, acabo. El tema és molt greu, molt. Trenca la confiança en el CME,
crea un grup de privilegiats, que seran posats en qüestió, l’endemà que entri
un nou president. Qui pot confiar en els privilegiats d’un altre ???? Ho sento,
però quan un govern perd el nord, el fa perdre a tot un país. Aquest és el gran
problema.
# posted by joan roma cunill @ 11:38 PM
Friday, April 12, 2019
EL GRAN NYAP - art. Regió 7
EL GRAN NYAP.
El procés independentista ha estat font d’inspiració d’un
gran nombre d’autors, més o menys coneguts, més o menys reconeguts, de manera
que costa trobar algun autor de renom, que tregui un llibre amb prou
coneixement i objectivitat, com perquè serveixi de base fonamentada per treure
l’entrellat dels orígens, del moviment actual, i de les derivacions que pot
tenir, en el futur immediat o a mig termini. De fet, el moviment continu, amb
constants alts i baixos, fa molt difícil de predir, el resultat final.
Però bé, en aquestes mateixes pàgines, tot sovint dos o tres
articulistes, animen a llegir i a reflexionar sobre documents, llibres ,
informes i altres elements, fonamentats sobre el que és o ha estat el procés, i
ara em permeto recomanar-ne un que trenca de ple, amb tots els recomanats fins
ara. Es una visió àmplia, molt ben detallada i molt coneixedora de la realitat
com perquè sigui de lectura obligada, si es vol tenir una visió plural i
objectiva.
Es tracta del llibre, “Le labyrinthe catalan”, de
l’historiador i hispanista francès, Benoit Pellistrandi. Es un bon llibre per
regalar per Sant Jordi, a totes aquelles persones que miren el procés des d’un
sol angle, quan en té molts, i molt diversos. En la lectura d’una llarga
entrevista, aquí i a França, ha qualificat el procés, com “una gran chapuza”,
és a dir, com “un gran nyap”, pel que ha tingut d’improvisació, inconsciència i
desconeixement total de la realitat europea i mundial, en el precís moment en
que alguns líders mundials, estarien a la banda contrària de tot moviment
independentista, en un espai determinat de la UE.
Exposa un llarg nombre d’arguments, que hem escoltat en
altres moments, i per altres veus, però que suposen una sòlida base per a
conèixer les febleses d’un moviment que mai hauria haver de tingut lloc, tal i
com es va plantejar, i tal i com s’ha desenvolupat. Bé, qui tingui interès,
deixo el nom aquí, i tothom és lliure d’informar-se i documentar-se degudament,
si així ho vol fer.
Per la meva part, voldria afegir nous elements ,a la recerca
d’una sortida raonable a la crisis interna que patim. Parlo en primer lloc, de
la situació interna, perquè molts volen imputar el problema, entre Espanya –
Catalunya, a una situació externa, quan en realitat, el problema a resoldre, és
d’ordre intern.
Aquests dies, apareixen noves enquestes que fan més
interessant el resultat possible de les eleccions generals del 28 A . El resultat serà
important perquè estem entre la voluntat de negar la problemàtica catalana, i
les ganes de resoldre-la, amb temps i formes adequades. L’entrada del tripartit
de dretes, donaria peu a un rebrotament greu de la crisis interna, per una
banda, i l’amplitud de la fractura externa, complicant la resolució del
conflicte. Els partits de dreta no tenen cap vergonya de fer ús de la demagògia
més pura i dura, per tirar per terra qualsevol entesa, si algú creu que com
“pitjor millor”, va molt equivocat, perquè prou dany s’ha fet a la societat i a
l’economia catalana, com per continuar per aquest camí.
Les enquestes mostren un increment de vot als socialistes
com a via per a recuperar una veu prudent i de seny, capaç de negociar sortides
dialogades, a mig i llarg termini. El conflicte serà llarg, però amb les dretes
en el govern, es pot incrementar i eternitzar, i en canvi amb el partit
socialista, pot encarrilar-se cap una sortida pactada, i finalment votada.
Retornar a temps passats, amb vies unilaterals, no té cap
viabilitat, i si algú no ho ha entès, que llegeixi el llibre recomanat, o miri
altres esdeveniments ocorreguts, a nivell institucional i judicial. Les
eleccions generals suposen la gran oportunitat per a corregir els errors del
passat, i construir un nou futur. Després vindran les municipals i les
europees, en les quals es poden reforçar els partits partidaris del diàleg i el
pacte. Segur que unes influiran en les altres. Les enquestes van fent
pronòstics, però com sempre, qui decideix si son fiables o no, és el vot
personal de cada ciutadà/ na. Tots estem cansats de batalles inútils. Ja és
hora de construir els ponts per on han de circular els acords.
# posted by joan roma cunill @ 11:18 PM
Thursday, April 11, 2019
HUMOR NEGRE, O DRAMA ? - art. Diari de Terrassa
HUMOR NEGRE O
DRAMA ?
La meva decisió de plegar d’alcalde, el proper 15 de juny, va lligada a la
voluntat de deixar tancats el màxim d’expedients oberts, per facilitar la feina
a l’equip de govern que prengui el relleu. Comprensible i lògic, en el meu cas,
i en tots els d’altres alcaldes, en situació similar.
Doncs, bé, el que pot semblar fàcil, es converteix en una carrera
d’obstacles, quan en la resolució dels expedients, ha d’intervenir algun
departament o servei de la
Generalitat , cosa que passa, en la majoria de casos. D’on
provenen les dificultats ? Doncs, de la manca d’operativitat de tots els
departaments.
Ho he dit, en aquestes mateixes pàgines, en anteriors ocasions. Tenim un
govern formal, amb un president informal que no actua com a tal, i motiva que
no tinguem govern efectiu. Es més, son habituals les batalles internes, les
disfuncions , les crítiques i l’entorpiment del poc que es fa, entre uns i
altres, de manera que els alcaldes ens trobem en el bell mig, d’una situació
caòtica.
En una situació com aquesta, demanar activar algun expedient, perdut en la
paperassa digital, esdevé una qüestió gairebé impossible. Poso per cas, una
gestió de la setmana passada, a l’hora de criticar un retard en una resolució
determinada. Començo el dia, fent una excursió telefònica, per diversos serveis
del departament, fins a trobar el cap de serveis corresponent. Miracle. Però,
quan es mira la data d’entrada a registre, veu que prové de principis del mes
de gener....com que ens coneixem, em diu, home ¡¡¡¡ això és d’abans d’ahir...(
3 mesos, equivalen a un dia o dos....).
Resum. Vale, ho posarem per resoldre-ho la setmana vinent. Estem a la
setmana vinent, i confio en que arribi, sense tenir-ne cap garantia ni
seguretat. Si no hagués trucat, si no ens haguéssim conegut, probablement la
resolució tardaria uns mesos més a arribar. Hi ha muntanyes de resolucions,
informes, notificacions, etc, per resoldre, en tots els departaments, amb total
incompliment dels terminis legals establerts. Es igual, ara impera la llei de “veure
i esperar”. No comanda ningú la nau.
Pocs dies després, em vaig assabentar d’una altra iniciativa de la Generalitat , molt
pròpia de l’humor negre, o del drama ¡¡¡ Jutgeu vosaltres mateixos.
Es ben coneguda la ruïna financera de la Generalitat , fins el
punt de que les pagues extres de 2013 i 2014, es pagaran segons el barem
següent. Aquest 2019, es pagarà un 40% de la paga de 2013. El 2020, es pagarà
el restant 60%. El 2021, es pagarà el 55% de la
paga de 2014 i un 50% del complement de productivitat. El 2022, es
pagarà el restant 45 % i l’altra 50% del complement.
Vistes les xifres i les anualitats, algú ha estudiat les possibles
previsions de defunció d’un bon nombre de funcionaris i ex funcionaris
afectats, amb les dificultats que pot comportar liquidar deutes, i ha
considerat adient, demanar a cada beneficiari, indiqui qui té en el seu
testament, per a poder-s’hi dirigir, en el cas que ell /ella hagi passat a
“millor vida”, a l’hora de cobrar.
No em direu que una mesura com aquesta, no forma part de les millors
pàgines “d’humor negre” del país, o del drama en el que estem immersos. Deutes
del 2013 i 2014, que es preveuen liquidar a finals de 2022, sense tenir-ne cap
seguretat....però, és que funcionem amb el pressupost de 2017, prorrogat, en el
2018, i pendent de prorrogar en aquest 2019... havent, menystingut l’aprovació
dels pressupostos generals de l’estat, on hi havia una partida extra per
Catalunya de 2.200 milions, a banda d’altres inversions en infraestructures,
equipaments i serveis... algú ho entén ?
I així anem passant els dies, els mesos i els anys. Tenir un govern
inactiu, és pitjor que no tenir-ne, perquè tot queda congelat, a l’espera de no
sabem ben bé, què ? I els qui volem donar sortida a peticions d’inversió,
ampliacions d’activitats, resolucions de conflictes o modificacions puntuals de
temes diversos, ens movem en la foscor d’una administració inoperant, plena de
funcionaris desmotivats i indignats per una situació que ni ells han buscat ni
han desitjat. Mentrestant, augmenta el descrèdit en la política i l’autogovern.
Hem retrocedit un munt d’anys, i no veiem cap data propera, per a recuperar el
funcionament i l’exercici de les àmplies competències que ofereix l’Estatut
d’Autonomia. Alguns, en pro de la independència, estan a punt de tirar per
terra l’autogovern.
# posted by joan roma cunill @ 10:47 PM
Wednesday, April 10, 2019
ETICA, A CONVENIÈNCIA - art. Endavant digital
ÈTICA , A
CONVENIÈNCIA.
Aquesta setmana, s’ha fet oficial ,el que ja tots havíem previst: l’entrada
de la trànsfuga Rosa Argelaguet ( ex PSC) ,a la candidatura de l’alcalde de
Sallent, David Saldoni, PDeCAT.
Aquest és un cas, similar a uns quants altres que hem viscut, a les
comarques de la Catalunya Central, en els darrers anys. Una barreja d’ego,
manca d’ètica i estètica, i interessos personals, ni que sigui per via de la
remuneració que comporta ser regidora de govern.
Per a mi, personalment, i per a moltes persones que hem fet nostre, el lema
, “política és pedagogia” suposa la contradicció dels principis d’un polític. Si
algú ha de donar exemple de coherència, honestedat ideològica, i defensa de la
ètica, en tots els seus supòsits, som els polítics, sigui quin sigui el càrrec
que ostentem.
I per descomptat que les idees poden variar, que es pot estar en desacord
amb les decisions del partit, o amb actuacions concretes d’alguns dirigents,
però si formem part d’una organització, tots som corresponsables de la seva
acció i direcció.
Però, si , malgrat tot, s’arriba a la conclusió d’estar en el lloc
equivocat, el que pertoca és deixar el partit, i els càrrecs que sota les seves
sigles s’han obtingut. Es el principi de l’ètica que tots els militants i
càrrecs institucionals del partit, acceptem i signem, com a missatge
d’honestedat, envers els nostres votants, i a la ciutadania, en general.
Hem vist, situacions similars, anys enrere a Berga, on els tres regidors
del grup socialista, varen deixar el partit, mantenint els càrrecs i finalment,
anant a parar a ERC. Un d’ells, ara es presenta com a cap de llista, pensant
que la gent oblida de seguida, i no valoren els comportaments passats. Greu
error, perquè determinades decisions la gent no les accepta, i el tema del
transfuguisme ,és fortament penalitzat.
I és que estem ja cansats de rebre lliçons de persones que busquen la
manera de sortir del partit per a poder entrar en un altre, en dues fases. En
la primera, han de renegar del PSC, criticant la seva ideologia i comportament,
en un tema tant sensible i tant emocional com el sentiment de pertinença. Com
si el PSC no hagués tingut clar sempre, quines son les seves arrels, els seus
sentiments i la seva voluntat. Preservació de la seva identitat, dintre d’una
Espanya, diversa i plural. I tots plegats, en el marc d’una UE, federal.
Estem, doncs, davant un nou cas de transfuguisme, en dues fases, la segona
de les quals, consisteix en entrar en un altre partit, després d’haver
“blanquejat” l’antiga pertinença, en el grup de no adscrits, mantenint , això
sí, el càrrec obtingut sota les sigles socialistes. Allà cadascú amb la seva
consciència, però no es queixin de la desafecció o mala premsa que es dona a la
política, quan amb accions com aquesta, s’aferma la idea de que els principis
son per trencar-los, o per no complir-los. Es posar en pràctica, la “ètica de
conveniència”. Lamentable, però, per sort reduïda, a unes poques persones, que
mai haguessin hagut d’haver entrat en el partit socialista. Ara, en quedem
alliberats.
# posted by joan roma cunill @ 8:47 AM
Monday, April 08, 2019
DRET A UNA MORT DIGNA - art. Nació Digital Solsona
DRET A UNA MORT
DIGNA.
Massa sovint, ha de passar algun fet excepcional, per donar-nos compte que
hi ha urgències que no poden esperar. Qui espera , desespera, com hem pogut
veure aquests dies, amb el cas d’un matrimoni madrileny, ell de 70 anys, ella
de 61, amb prop de 30 anys, postrada al llit amb esclerosis múltiple...
La vida de tots dos, ha estat una autèntica cursa d’obstacles, amb un
final, ple de comprensió i estimació, davant la petició de l’esposa, de deixar
de sofrir. Qui no hauria fet el mateix, o no faria el mateix, en un cas
semblant ?
Aquest dolorós esdeveniment, ha remogut la consciència de tota la
ciutadania, fins el punt d’organitzar mobilitzacions espontànies, en diverses
ciutats d’Espanya, per dir, prou. Per demanar, per exigir, una immediata
legislació que permeti la mort digna. A alguns els remou la consciència la
paraula “eutanàsia “, doncs que la substitueixin per “mort digna”. O per ajudar a “ben morir”.
Hem de ser amos de la nostra vida, i de la nostra mort, quan la vida ja no
és vida digna, per insuportable. Res ens obliga a patir, i a fer patir, a tots
els del nostre entorn, i d’aquí la urgència en legislar per acabar amb l’actual
legislació, fruit d’altres temps i altres pensaments. Tot evoluciona, i també
la nostra consciència i concepte de llibertat. Es hora, de recuperar el temps
perdut, i resoldre aquesta qüestió, en ben pocs mesos.
Es moment també de recordar, els pals a les rodes posades pel PP i C’s,
davant la presentació d’un projecte de llei , per part del PSOE per a regular
aquest dret. Aquest projecte havia estat pensat i redactat, després de parlar
amb nombrosos professionals de la medicina, i d’entitats socials, lligades a
l’àmbit d’atenció a les persones amb greus dolències. Tothom pot opinar i
tothom pot tenir les seves creences, però ningú pot tenir el dret, a prohibir a
d’altres, el que ells han decidit, en un tema tant personal i tant
intransferible, com és la pròpia existència.
S’acosta l’hora de decidir qui volem que ens governi els propers 4 anys, i
cada dia anem veient casos i coses, que mostren la immensa diferència entre els
partits de dreta, i l’esquerra progressista. Sempre s’ha hagut d’arrencar amb
grans dificultats, el dret a decidir, en matèries com el divorci, anys enrere,
com després el d’interrupció de l’embaràs. Semblen drets aconseguits i
consolidats, per sempre. Res és per sempre, perquè no fa pas gaires setmanes,
encara hi havia alguns dirigents d’aquests partits que volien tirar enrere.
Ara, parlem d’un altre dret, no reconegut. Més ben dit, penat, per qui el
practica per molt que se li hagi demanat. No és just, no és acceptable. S’ha de
regular i deixar ben clares les condicions per poder-lo exercir. Aquest és un
dret que es va obrint pas, en diferents països, a un ritme massa lent, però
Espanya, s’hi ha d’afegir, precisament perquè hem estat capdavanters en molts
altres drets que han servit perquè siguin copiats per països veïns.
No podem esperar a un nou cas per actuar. Aquest hauria de ser el darrer, i
això depèn de tots nosaltres si fem confiança a qui es comprometi a regular-lo.
Que cada partit es mulli, i ho fixi en el seu programa. Serà la manera de
garantir una majoria suficient per fer-ho realitat.
# posted by joan roma cunill @ 10:52 PM
Friday, April 05, 2019
ELS ÚLTIMS DEL 79 - art. Regió 7
ELS ÚLTIMS DEL
79.
Quedem ja molts
pocs alcaldes i regidors, en actiu, procedents de les primeres eleccions
municipals de l’etapa democràtica, iniciada, el 3 d’abril de 1.979. Com a
màxim, un parell de dotzenes, dintre del total dels 947 municipis que té Catalunya
i dels 8.116 que té Espanya. Aquesta setmana, els que quedem, hem complert 40
anys d’aquella data històrica, si bé, la nostra feina començà el 19 d’abril,
amb l’elecció dels primers Consistoris democràtics, sorgits d’aquelles
eleccions.
Anteriorment,
s’havien celebrat eleccions generals, molt importants, i molt decisives per
tancar una etapa i obrir-ne una altra, plena d’il·lusió i llibertat, però la
democràcia a peu de carrer, la del dia a dia, realment començà el 19 d’abril.
En ben pocs dies i setmanes, els nous ajuntaments obriren portes i finestres,
per fer-hi entrar una alenada d’aire fresc , després de 40 anys de dictadura.
Estem a punt de
celebrar les onzenes eleccions, i la majoria dels qui ens hem mantingut al
servei dels nostres pobles, deixem pas, a una nova generació. Es hora del
relleu volgut, decidit a les darreres eleccions o en els darrers mesos, cada
decisió és personal i intransferible, però marxem, els últims del 79. En pot
quedar algun d’escadusser, en algun municipi, però els nous temps, requereixen
nous protagonistes.
Marxem, satisfets
de la feina feta, i amb l’orgull d’haver protagonitzat una etapa històrica, del
nostre poble i del nostre país. La història d’un país, és la suma de la
història de tots i cadascun dels municipis que el conformen. Res seria com és,
sense la participació destacada dels ajuntaments, que han protagonitzat el
major canvi viscut, en els darrers cent o cent cinquanta anys.
Marxem, però,
cansats, esgotats per una darrera etapa , especialment dura i complicada per
culpa d’un procés independentista que ha modificat les maneres de viure i
treballar pels nostres pobles.
Vàrem entrar en
els ajuntaments per a treballar pels nostres pobles. El primer i més important
eren els projectes municipals, el benestar dels ciutadans, la cooperació amb
altres municipis, per a millorar infraestructures, equipaments i serveis. Res
ens distreia en aquesta pretensió d’atrapar el temps perdut, per culpa de 40
anys de dictadura, en que els ajuntaments no complien les seves funcions.
La pretensió de
convertir els ajuntaments en peces d’escacs, en el joc dels partits
independentistes, ha destrossat la majoria de programes electorals, impedint
tirar endavant projectes per culpa de batalles internes, mancances externes, i
tota mena d’entrebancs a l’hora de gestionar els afers públics.
S’ha volgut
convertir els plens, en petits parlaments, on presentar tota mena de mocions,
propostes i resolucions, fent creure que tindrien rellevància en la batalla
independentista. Ningú, ha volgut retre comptes ni explicar la pura i dura
realitat, d’haver enganyat, i haver malbaratat esforços, en pro d’un projecte
inviable per impossible.
Els qui vàrem
entrar en el 79, teníem clars els nostres objectius, i els hem mantingut,
malgrat tot i malgrat tots, però l’esforç dedicat, esgota, perquè , en comptes
de remar tots en la mateixa direcció, n’hi ha hagut que volien anar en direcció
contrària. Els danys produïts pel procés independentista, han estat immensos,
sobre tots els ajuntaments. I encara hi ha partits que volen continuar venent
l’ús dels ajuntaments, com a simples peces, d’un procés inacabat, inconclús,
per no haver acceptat el seu fracàs. Confio en que els nous equips entrin per a
recuperar l’esperit del 79, consistent en una plena dedicació a l’ajuntament i
als seus ciutadans, tenint clar que, a un ajuntament s`hi
va a servir, i no a servir-se’n.
# posted by joan roma cunill @ 10:12 AM
Thursday, April 04, 2019
LA CATALUNYA BUIDA - art. Diari de Terrassa
LA CATALUNYA
BUIDA.
Una gran manifestació ,va recórrer el centre de Madrid, el diumenge passat,
per fer sentir la veu i la reivindicació de la “ España vaciada “. Un terme un
pèl forçat o si voleu, poc escoltat, però que ja ha esdevingut norma, per a
explicar l’existència de milers de pobles, en perill de desaparició.
Des d’aquell ja llunyà, “Teruel existe”, ha plogut molt, i el problema ha
anat creixent fins el punt d’esdevenir un dels principals problemes del país.
Quan parlo de país, parlo d’Espanya i lògicament, en aquest concepte hi entra
Catalunya, agradi a alguns, o no. El problema el tenim tots plegats, i no
perquè conformem un sol país, un sol estat, sinó perquè aquí mateix ,podem
parlar de la “Cataluña
vaciada”, o Catalunya buida.
La imatge de despoblament, per a molts, eren pobles de Soria, Zamora,
Segovia, ... Teruel, Huesca...i tantes altres províncies, però sobta quan
portem aquest problema a Catalunya. Aquí, molta gent no s’imagina que amb
tantes ciutats grans, i set milions i mig d’habitants, puguem tenir territoris
molt poc habitats. Doncs sí. Tenim el mateix problema, i la mateixa situació
que províncies molt llunyanes .
Per posar algun exemple proper, puc explicar que a la comarca del Berguedà,
tenim 6 pobles de menys de 100 habitants. I d’aquests 6, Sant Jaume de
Frontanyà i Gisclareny, son els més petits de Catalunya, amb menys de 30
habitants. I si anem a la del Solsonès, en trobarem 12 de menys de 300
habitants, i si anem a unes quantes comarques de la província de Lleida, veurem
unes quantes dotzenes de pobles, en situació similar.
No tenim aquí, una situació diferent, de la dels nostres veïns més propers,
o més llunyans, resultat d’unes polítiques de concentració urbana, i deixadesa
del món rural, en general. No ha existit una política de país, capaç de portar
serveis essencials, a llocs amb poca gent. El principi que ha manat sempre, és
el d’afavorir la concentració, en detriment de la població. Tants caps, tants
barrets, pot servir per anar a votar, però no per a desenvolupar un país, de manera
harmònica i racional.
El resultat, és una Catalunya buida, que si es continua buidant, deixarà un
immens rere país sense població o amb una petita població envellida, que no
podrà fer front al manteniment adequat del territori. I un territori desequilibrat,
és un territori mala guanyat, del que no se li treu profit, i fàcilment
destructible per les inclemències del
temps o els incendis. Així estem, i d’aquí que ens haguem sumat a determinades
accions dels promotors de la “España vaciada” començant per a conscienciar els
governs de que ja no callarem, fins trobar solucions a les reivindicacions ,
llargament desateses.
De fet, hi ha uns primers símptomes en tots els partits, del poder que
poden tenir aquests territoris, si s’ajunten i promouen accions contundents. Es
evident que en temps electorals, alguns fan veure que els preocupa la situació,
per passar a oblidar-la d’aquí un parell de mesos, però altres, tenen clar que
aquest tema, ha vingut per quedar-se i per obligar a fer canvis importants en
les lleis futures. Un primer compromís, és tenir coberta tota Espanya , de
banda ampla, d’aquí a 2021. Hem escoltat promeses similars, anys enrere, sense
haver-se fet realitat. No n’hi ha prou amb promeses. Aquestes s’han de
reflectir en pressupostos, en obligacions, en imposicions a les grans empreses
de serveis, en innovacions en matèria d’impostos, en facilitats per a noves
implantacions agrícoles, ramaderes, forestals...
En fi, en seguirem parlant, en els propers mesos i anys, però he volgut
deixar clar que el clam escoltat a Madrid, és un clam , també català. A
vegades, ens creiem diferents, o més espavilats en no caure en greus errors,
quan aquí, hem seguit el mateix camí que tants altres indrets.
# posted by joan roma cunill @ 10:48 PM
DESOBEIR, COM A MÈRIT- art. Endavant digital
DESOBEIR ,COM A
MÈRIT.
En aquest món embogit en que ens ha tocat viure, assistim a situacions, mai
vistes ni mai imaginades, en un estat democràtic. Ara i aquí, hi ha una cursa,
dintre del món independentista per veure qui desobeeix, “més i millor”. Una
mena de concurs de despropòsits per fer mèrits, davant la concurrència.
I de fet, els grans guanyadors, no poden aportar cap currículum de
“desobedients” en temps del franquisme. Aleshores sí, tenia mèrit, i eren
dignes d’admiració els milers d’homes i dones que es jugaven vida i hisenda,
per dur a terme, coses tant senzilles com repartir documents històrics,
informar de la realitat quotidiana, mostrar la senyera, protegir els febles,
condemnar l’arbitrarietat, exigir drets, perseguir les injustícies....
En democràcia, la desobediència és incomprensible i hauria de ser durament
penada. No pot ser que un president cregui poder saltar-se la llei electoral,
contravenint resolucions de la Junta Electoral Central. O que un gran nombre
d’alcaldes, vulguin imitar-lo penjant i despenjant pancartes, situades a les
Cases Consistorials. Posant i treien retrats del Rei, posant i traient llaços,
o qualsevol altre símbol que els hi vingui en gana.
Espanya, i molt especialment Catalunya, ha esdevingut una mena de territori
“fora la llei”, quan aquesta no m’agrada. La lenta però gradual pèrdua de
respecte i autoritat, per a tot el que porta l’adjectiu “estatal”, és moneda
corrent, en el món sobiranista, i no es veu cap reacció ràpida i contundent per
parar aquest fenomen. I quan una acció no es para a temps, té tendència a
fer-se més i més gran. Així, estem.
Si algú mirés cada racó, de cada institució, comprovaria un ampli
incompliment de la legislació vigent en multitud d’àmbits. I no li passa res. O
ben poca cosa, que encara és pitjor, perquè l’anima a continuar per a fer més
mèrits, davant dels seus.
I és que , aquí hi ha por a aplicar les sancions corresponents, de forma
ràpida i contundent. Parlo d’aplicar la llei, no de reaccions personals,
venjatives o arbitràries. No, Simplement aplicar la llei, tal com fan altres
països europeus. Us animo a que mireu les sancions que s’aplicarien a França,
en situacions similars. O a Alemanya, Àustria, Suïssa, Suècia, Noruega....on
els símbols nacionals son protegits, fins extrems exagerats . I ja no diem les
resolucions judicials. Bé, doncs, ara i aquí, és hora d’esdevenir “europeus” en
aquests temes, i si s’ha de respondre de forma immediata i contundent, res
millor que una sanció econòmica, acompanyada d’una inhabilitació fulminant. En
un estat de dret, la llei s’ha de complir, i sinó, ha d’haver-hi la resposta
corresponent. Estem en un estat democràtic, dinovè en qualitat democràtica, a
nivell mundial. Actuem en conseqüència !!!!
# posted by joan roma cunill @ 1:29 AM
Tuesday, April 02, 2019
DIGNITAT I RESPECTE PELS EDIFICIS I LES INSTITUCIONS- art. Nació Digital Solsona
DIGNITAT I
RESPECTE PELS SÍMBOLS I LES INSTITUCIONS.
Vaig viure i conviure durant 7 anys, amb el que haurien de ser les normes
bàsiques de dignitat i respecte, per a tots els símbols i institucions, com a
garantia de viure en autèntica llibertat, en una autèntica democràcia. Així, ho
vaig aprendre a Suïssa, i així ho he practicat al llarg dels meus 40 anys
d’activitat política, a les nostres terres. No s’estranyi ningú que consideri
aquell país com una mena de segona pàtria. D’altra manera aniríem, si copiéssim
les seves normes i les seves institucions.
Perquè faig aquesta introducció ? Doncs, per l’enorme menyspreu que molts
ciutadans, polítics i càrrecs institucionals, mostren envers els símbols, els
edificis, i les institucions, en general. Un autèntic demòcrata ha de respectar
tota la simbologia, per molt contrària a les seves creences que sigui. I aquí
tant, puc parlar de la simbologia religiosa, com de la política o
institucional. Avui, però, em centraré en aquesta darrera. La institucional.
Els qui ostentem càrrecs institucionals, hem de tenir molt clar el jurament
fet, de complir i fer complir, els preceptes continguts en la Constitució
espanyola i en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. I en aquestes magnes lleis,
hi va inclòs, el compliment de les normes sobre símbols. La normativa vigent,
deixa molt clar quins son els símbols oficials, en forma de banderes, retrats,o
altra simbologia, lligada a cada administració concreta.
No s’hi val a complir una part, i deixar l’altra , cosa que fan molts dels
nostres càrrecs institucionals, siguin alcaldes, consellers/es, o el propi
president de la Generalitat o del Parlament. La norma és general, i d’obligat
compliment per a tots / totes.
Reclamar dignitat i respecte, és preservar el caràcter universal de les
institucions. Si sóc alcalde, ho sóc de tots els habitants del municipi, siguin
independentistes, constitucionalistes, o indiferents. El mateix cal dir pel
president de la Generalitat, del Parlament, o de qualsevol altra institució
catalana o espanyola.
Aquest principi tant senzill, i alhora tant elemental, ha estat trepitjat,
menystingut i vulnerat en múltiples ocasions i llocs, en els darrers anys. I si
ho fan els càrrecs institucionals, què no faran determinats ciutadans. Creuen
tenir barra lliure, i poder situar en llocs de tots, el que son d’uns pocs. Ho
veiem amb la simbologia independentista, cobrint i maltractant espais
comunitaris, o més greu, ho veiem per part d’alcaldes que creuen tenir el dret,
a fer el que els doni la gana, creient que poden imposar el seu criteri, per
damunt del de la majoria o de la totalitat dels seus ciutadans.
La guerra de pancartes, en període electoral, és una mostra d’aquest
menyspreu per la llei, i més greu encara, per la institució que presideixen.
Amb actes com aquests, la institució queda desprestigiada, i contamina la dignitat
i respecte, envers ella. Posar i treure
pancartes, en un insensat pols a la Junta Electoral Central, hauria de produir,
d’immediat, la inhabilitació de qui així actua. O provocar la vergonya
col·lectiva, com ha passat a Sant Fruitós de Bages, amb cartells de Fairy, a la
façana de l’ajuntament o a Port de la Seva, amb una altra estupidesa, han de
ser respostes d’immediat, de forma contundent.
Els polítics hem de donar exemple, no promoure accions contra la dignitat
i el respecte, de les institucions que presidim.
# posted by joan roma cunill @ 1:29 AM
Monday, April 01, 2019
BORREDÀ, LLOC IDEAL PER AL TURISME FAMILIAR - art. revista TASTA
BORREDÀ,
LLOC IDEAL PER AL TURISME FAMILIAR.
Aprofito aquesta edició de Tasta, per acomiadar-me com
Alcalde de Borredà, després de 28 anys en el càrrec ,i 12 com a Regidor de
govern. Les primeres eleccions municipals, varen tenir lloc el 3 d’abril de 1979,
i som ja molts pocs ,els qui hem estat en un ajuntament, durant tot aquest
període de 40 anys.
Un període vital per a canviar la fesomia, les
infraestructures, equipaments i serveis dels nostres pobles i ciutats. Son molt
pocs els municipis que no han aprofitat bé, aquesta llarga etapa, molt
fructífera durant més de trenta anys, i més complicada , en els darrers.
Mirant el poble on he exercit el càrrec, la transformació ha
estat immensa, mèrit de tots els qui hem format part dels diferents equips de govern,
i de la oposició ; però també, hem participat directament de la transformació
de la comarca del Berguedà. Una comarca que vivia del tèxtil i el carbó, i que
en aquesta etapa, ha vist com anaven caient les indústries, i s’havia de buscar
alternatives adients.
Quaranta anys enrere, ni Borredà ni el Berguedà es
plantejaven cap iniciativa mínimament important, en el sector turístic, perquè
es vivia d’esquena a Barcelona i d’esquena a un sector que crèiem només era
viable a la costa, tocant el mar. Sense mar, semblava impossible apostar pel
turisme.
Ara, Borredà disposa de 3 grans càmpings, 4 cases de turisme rural, i diversos
apartaments turístics, a més d’altres instal·lacions com zones d’acampada, casa
de colònies, espais d’oci i d’esports de muntanya...i si mirem en el nostre
entorn, els canvis han estat igualment rellevants. I no és que apostem pel
monocultiu del turisme. Hi ha vida més enllà d’aquest sector. Altres sectors
son vitals, com l’agricultura i ramaderia, si volem preservar el nostre paisatge,
o els productes artesanals, en multiplicitat d’espais i varietats. I com no,
indústries com la forestal, o la tèxtil de qualitat, etc.
Però, mirant enrere, recordo la recuperació de la
Mancomunitat del Berguedà, després la creació del Consell Comarcal de Muntanya,
a continuació el Consell Comarcal actual...i entre mig, el Consorci de Cercs (
CFI), l’Agència de Desenvolupament, el
programa Leader...la llista és llarga i les inversions nombroses, sense les
quals, la majoria de grans realitzacions comarcals no haguessin estat
possibles.
El camí recorregut ha estat llarg i ple d’obstacles, però el
resultat ha estat raonablement positiu, en diversos aspectes. En primer lloc,
la millora de tots els pobles de la comarca. Es una millora evident, en tots i
cadascun d’ells. Alguns han sobre sortit més que altres, però ,no en tenim cap,
en situació deficient. En segon lloc, hem aconseguit fugir de l’individualisme
ferotge que imperava anys enrere, per passar a la col·laboració i participació,
de tots, a tot arreu. Aquí havíem d’arribar, i aquí estem.
D’ara endavant, els qui ens rellevin, han de fer el seu
camí. Hi ha moltes coses començades, i moltes altres per iniciar. A l’hora de
girar pàgina, m’emporto la satisfacció de la feina feta, i la bona entesa que
hem tingut en els grans projectes. Queda molt per fer, animo a continuar la
feina a tots els qui entraran en els ajuntaments, el proper 15 de juny. Bona
feina i Bona sort.
# posted by joan roma cunill @ 11:41 AM
