Joan Roma

EL CPI, DE BERGA. Fa just deu anys que es va crear el Centre de Protecció Internacional als refugiats, a Berga, per part de Creu Roja. Aquest centre es va situar físicament a la seu de l’Alberg de Joventut, mitjançant un conveni, pel qual en podia fer servir més de la meitat del seu conjunt. La creació vingué de la necessitat d’acollir els primers refugiats de Síria. Fou el conjunt de la UE la que va considerar urgent, repartir els prop de dos milions de persones que fugien d’aquell conflicte, i Creu Roja va habilitar diversos centres a nivell estatal, amb el de Berga, aquí a Catalunya. Res fou improvisat ni deixat a l’atzar. Al contrari, es va agrupar una colla de tècnics multidisciplinaris i al seu voltant un gran nombre de voluntaris, disposats a ajudar en tot el que fos menester. Tothom qui en forma part, hi aporta professionalitat, sí, però també una gran vocació de servei. La suma de tot plegat fa que l’empresa hagi estat un èxit. Ho puc dir amb ple coneixement del tema, perquè n’he format part, en tant que professor de llengua. Tots els qui han arribat han tingut accés a classes de català i castellà. Pel Centre, en aquests deu anys, hi han passat prop d’un miler de persones d’arreu del món, en conflicte. I puc assegurar que de guerres i conflictes n’hi ha a llocs poc coneguts o directament ignorats. Em permeto, per raons d’espai, només uns quants: Síria, Ucraïna, Afganistan, Azerbayan, Rússia, Mali, Senegal, Burkina Faso, Congo, Somàlia, Sudan, Costa de Marfil, Guinea Conakry, i molts altres, a més d’un bon nombre de països llatinoamericans. El Centre, des del primer dia, va fer un gran esforç d’integració a tots els nivells. La mateixa situació, a l’Alberg de Joventut, ho ha facilitat, com també, les anades i vingudes per la ciutat i per tota la comarca. L’acompanyament ha estat personalitzat, per a tots els que arribaven sols, o acompanyats de família. Han trobat acollida integral i ajuda per a documentació, formació i finalment treball i habitatge. El benefici ha estat mutu, perquè tots ells han trobat refugi i ajuda, i una vegada formats, han anat buscant feines que moltes empreses i particulars no trobaven qui les volgués fer. Hi ha immigrants treballant a cases de pagès, a explotacions ramaderes, però també a un bon nombre d’establiments hotelers i de restauració, en centres de dia, residències de la tercera edat, a l’hospital, o en servei domèstic i d’ajuda personal, a més dels qui estan treballant en un gran nombre d’empreses de la comarca i comarques veïnes. Altres, han anat més lluny, dintre de Catalunya o terres enllà. Mirant enrere, la feina feta ha estat espectacular, en qualitat i en quantitat. Es per aquest motiu que no volem donar per tancada aquesta etapa. Considero que la decisió és reversible i que Creu Roja pot repensar la proposta de tancament i si té menys places concertades amb el Ministeri, pot fer un aprimament en uns quants Centres, deixant el de Berga, perquè continuï la bona feina feta. Hi ha ànims, hi ha equip i hi ha voluntat de servei. Seria una llàstima deixar-ho perdre.

ISRAEL, CONTINUA L’EXTERMINI. Davant la passivitat mundial, ocupada i preocupada per altres escenaris de conflicte, sembla deixar per impossible, actuar contra Israel. Les noticies que provenen d’aquells territoris, sumen més i més crims, superant els que havíem vist fins ara. La darrera actuació ha vingut de la mà del Ministre de Seguretat Nacional, l’extremista – criminal, Ben-Gvir, proposant matar 30 o 40 palestins cada nit, per continuar fins el total extermini del poble palestí. A més, i ho diu sense embuts que ni tant sols els considera persones com per haver de compadir-se d’ells. Sí, sí, portem ja anys en que polítics i militars jueus han igualat i en alguns casos superat els pitjors criminals nazis. Ara mateix, portem setmanes en que unes poques famílies palestines, es troben envoltades de colons jueus que pretenen robar-los-hi les terres. Aquesta, és una altra guerra de la qual poca gent parla, perquè no la duen a terme, saldats uniformats sinó colons extremistes que veuen en el conflicte la gran ocasió per fer fora a famílies senceres, per així robar els seus terrenys i ampliar els propis. Algú, un dia posarà lletra i imatges a unes accions de la pitjor espècie. El govern israelià i els seus militars miren cap una altra banda quan grups de colons fortament armats, van de cacera a la recerca de pagesos i ramaders palestins, per dir-los que marxin i si no ho fan, els condemnen a mort. I no, no son amenaces sense més. Son autèntiques condemnes a mort perquè al cap d’hores o dies es presenten en el lloc i ho destrossen tot. Qui ens havia de dir, als qui vam patir pel sofriment del poble jueu, que un dia farien ells actes similars als del nazisme contra un poble indefens com el palestí. Al palestí, sí, però també a tots els qui es troben prop seu. Per a construir el Gran Israel tot s’hi val, siguin palestins, siguin libanesos o altres veïns. Les xifres van pujant. Han superat les 73.000 però molta gent no compta els centenars de milers de ferits, i lògicament la pèssima vida que porten els supervivents. Han de sobreviure enmig de cases enderrocades, sense serveis bàsics elementals, i sense saber si l’endemà pot ser pitjor que el dia que viuen. De tot el vist i patit, sorprèn el silenci de molts països, però també és indignant el silenci de les comunitats jueves arreu del món. Com poden estar callades quan el govern està cometent les pitjors atrocitats ? Com no surten a criticar i lluitar perquè s’aturi aquest genocidi? Com podran demanar comprensió i protecció, si amics i familiars seus, participen en aquests actes criminals ? Tot plegat tira per terra, anys, decennis de lluita i comprensió per les penalitats patides. No sé quan es podran perdonar, però costarà segles. I és que a diferència d’altres patiments, aquest es viu i es transmet, diàriament a tot el món i queda enregistrat pels segles dels segles. Ningú el podrà esborrar, i ha de servir per portar a tots els responsables davant la Justícia. Hi estem obligats.

SISTEMES DE RECOLLIDA SELECTIVA. Mirats i estudiats diferents sistemes de recollida selectiva, tant aquí a Catalunya com a França o Suïssa, països que visito tot sovint, em decanto clarament pel sistema de recollida en illes ecològiques. No veig futur en la recollida porta a porta, pel cost que suposa i pels inconvenients de tot tipus que comporta. El sistema d’illes ecològiques, a més, considero ha de ser d’horari lliure, tots els dies de la setmana. Al meu entendre i vistos els contenidors que tenim aquí a la comarca del Berguedà, els considero petits. Crec que hauria estat millor un volum força més gran que permetria no haver de buidar tant sovint, per així estalviar viatges. El sistema de claus d’accés, és prou eficient, però en pobles molt petits, crec que podrien ser de lliure accés. Penso en una quinzena de municipis de la comarca en que hi ha un parell o tres de dotzenes de famílies. No veig la necessitat d’obrir amb clau i tampoc el perill de que vinguin d’altres pobles a fer-los servir. Dit això, el gran repte de la recollida selectiva és aconseguir que tothom faci bé els deures a casa seva, de manera que quan van als contenidors, cada cosa vagi al lloc que li correspon. He vist massa poca conscienciació, en una part dels usuaris que creuen que tot és fàcil de triar, una vegada es porta a Berga. Aquí, sí ha d’haver-hi constants campanyes d’informació i conscienciació com per aconseguir que poc a poc, però sense pauses, la selecció es faci millor. De fet, quan hi has agafat la rutina és ben fàcil de complir. Per sort, la majoria de nosaltres tenim habitatges prou grans com per tenir un racó adequat per instal·lar les bosses de tria. I després de cada àpat és ben fàcil posar cada cosa al seu lloc, i a mitja setmana o al final, agafar-ho tot i portar-ho a l’illa que toqui. Donar compliment a la normativa és ben fàcil, però s’ha de fer bé. Aquí rau el secret d’una bona praxis i aquí sí seria oportú dues o tres vegades a l’any, tornar a fer alguna reunió per aclarir conceptes i remarcar que el secret perquè tot funcioni bé és que cadascú faci els deures a casa seva. Vistos els resultats, al cap d’uns mesos de la seva implantació, considero que al principi es va pecar de poca dotació de contenidors, la qual cosa va motivar imatges no desitjades de bosses fora de lloc, però el pas dels mesos, s’ha anat corregint amb la col·locació de més contenidors en els productes més utilitzats. Ara, recorrent alguns pobles de la comarca, es poden veure els canvis i es pot comprovar una millor proporció entre contenidors i població, permanent o transitòria. Queda per saber el compliment real i puntual de si a cada contenidor hi va el que pertoca o no. Aquest és un tema de gran importància perquè d’aquesta bona tria, en depèn el resultat final. I d’aquest resultat en depenen les futures taxes que pagarem tots plegats, és lògic fer una crida a la bona praxis. Ens interessa a tots.

A FAVOR DEL PLATER Pels qui no estiguin al cas de les reflexions, discussions i crítiques al Plater, exposo que amb aquest nom es coneix el Pla Territorial Sectorial d’Energies Renovables de Catalunya. Un nom llarg per nomenar un Pla pensat per atrapar el temps perdut. En el tema de la generació d’energia, mitjançant plaques solars i eòlica, Catalunya, va a la cua d’Espanya. Com en tantes altres coses, molts catalans s’omplen la boca del que caldria fer, però s’hi oposen quan algú es posa a la feina. Tenim molts exemples en matèries tant diverses com la millora de carreteres, camins, franges forestals, implantació de noves tecnologies, i un llarg etc. Pràcticament cada gran projecte, o no tant gran i per descomptat cada Pla, provoca l’aparició de moviments, plataformes o grups que s’hi oposaran. I en molts casos per no aparèixer com simples opositors, el que demanaran seran més estudis, més participació, més coordinació, ets, de manera que si se’ls fa cas, podem anar donant voltes a tots els temes, fins el segle que ve. Deixo clar que per descomptat s’han de seguir els passos que tot projecte o Pla comporta, però pretendre fer-lo adequat, per a tothom, és missió impossible, sobretot perquè hi ha gent que no és el que busca. El seu objectiu és paralitzar l’acció o actuació, res més ni res menys. Als governs toca, doncs, decidir què vol dir governar, sabent que sempre hi haurà qui posi pals a les rodes, però el bé comú ha de prevaler per damunt els interessos personals o partidistes. En el cas que ens ocupa, el Plater, es va fer una proposta de despatx, amb els seus pros i contres, i es va enviar a tots els ajuntaments de Catalunya, pel seu estudi i valoració. Reconec que abans d’enviar-lo s’haguessin pogut fer algunes reunions més, arreu del territori, però ja d’entrada es va deixar clar que hi havia les portes obertes per a reclamar la presència de tècnics i polítics per a la seva presentació i exposició. També, es va explicar que la proposta era ambiciosa i oberta a modificacions importants, si així es reclamava, amb els arguments corresponents. La proposta de màxims, permetia, d’entrada reduir en un 30 o 35% la proposta inicial, de manera que el mapa d’afectacions variava considerablement. Si a tot plegat, es buscaven alternatives a la proposta inicial, es podia arribar a un acord raonable per a les dues parts. Però, com he dit al principi, hi havia qui no volia entrar en aquest plantejament. Es buscaven arguments o simples excuses per tirar per terra el Pla. Es així com tot un seguit d’alcaldes, es varen mobilitzar, amb els arguments habituals de sempre. No ho volen reconèixer, però bàsicament l’oposició, és política més que territorial i encara menys mediambiental. Si el govern el proposa i ve de la mà del PSC, cal posar tots els entrebancs per fer-lo fracassar. Doncs bé, es varen organitzar reunions, redactar esmenes generalistes, i manifestos recollint signatures. Al final, diuen que hi ha hagut 12.000 signatures contràries al Pla, amb la qual cosa demanen sigui congelat o retirat. Ho sento però aposto per la continuïtat. Un bon gruix de les signatures son generals, destinades a fer fracassar el Pla. A Catalunya som més de 8 milions, de manera que si mirem opositors, el percentatge és ben petit. Tot és susceptible de ser millorat i el Plater, també, però l’objectiu és lloable. I no solament això, és necessari en un moment de crisis energètica i canvi climàtic. Endavant, doncs, amb les al·legacions i modificacions justificades, però mantenint el Plater. NOTA, A POSTERIORI. Redactat l’article, el Govern, ha decidit congelar el Pla, per evitar topades, conflictes i tota mena de recursos, a les portes de les eleccions municipals de l’any vinent. Personalment hagués preferit el manteniment del Pla, amb un gran esforç per acceptar al·legacions i alternatives, però hi havia qui el volia torpedinar, per raons polítiques. Es congela, i es deixa per a més endavant. Un entrebanc més, per a les renovables que alguns dels opositors diuen defensar. Millor no tenir aquests “defensors” !!!

EL ESFUERZO COMÚN TRAICIONADO. Llevamos muchos años discutiendo sobre la igualdad entre españoles y el derecho a tener iguales servicios básicos, independientemente de donde vivamos. Las diferencias, reales o supuestas entre los diferentes territorios dan vida a los conflictos sobre los diferentes sistemas de financiación que hay sobre la mesa. Es evidente que hay que garantizar unos servicios básicos y de calidad en todo el territorio español, pero para conseguirlo tienen que colaborar y participar de forma honesta y leal todas las administraciones: locales, autonómicas y estatal. Considero que se empezó razonablemente bien y a medida que pasa el tiempo, los deseos y voluntades se van torciendo hasta llegar a extremos nunca imaginados. Lo estamos viendo en los considerados servicios básicos: sanidad, educación y servicios sociales. Aquí, todos deberíamos estar de acuerdo en que hay unos mínimos intocables, vivan donde vivan los usuarios. Pues bien, desde hace años, esto no pasa. Es más, con el paso de los años las diferencias se van agrandando y alejando, en función de en qué Comunidad Autónoma se viva. Esto pasa por la decisión del PP, acompañado por VOX; en el camino de privatizar, cada vez con más ardor y frecuencia, estos servicios con el doble objetivo de quitarse de encima trabajo y problemas, y al mismo tiempo favorecer grandes empresas que obtienen unos fabulosos beneficios. Aquí ,es donde reside el gran problema y la gran diferencia entre CCAA gobernadas por la derecha y la ultra derecha, y las gobernadas por el PSOE en solitario o con pactos con partidos progresistas. El motivo de las diferencias entre unas y otras es bien sencillo de comprender. En unas, hay que repartir dividendos mientras que en las otras, no. Este pequeño detalle, supone introducir cambios fundamentales en las inversiones, dotaciones de medios humanos y técnicos, y ahorrar o no, en todo tipo de cuestiones. Es así como se van agrandando las diferencias entre unos territorios y otros, y como se tensionan todos estos servicios, hasta llegar o acercarse al colapso. Si miramos listas de espera en CCAA, gobernadas por el PP y VOX, la calidad de la sanidad pública se va deteriorando lo que conlleva dirigirse a la privada para ser atendido adecuadamente. Y no solo esto, hay servicios completos que son traspasados a la privada, sin ninguna explicación plausible. De esta manera la sanidad que debería ser pública, se va privatizando, al mismo tiempo que se modifican las condiciones de acceso. Supone una auténtica modificación y rebaja de atenciones, que comporta un deterioro constante en la calidad de vida de los pacientes. Ello provoca, en las familias que se lo pueden permitir, un trasvase hacia mutuas y hospitales privados. Todo lo que vemos en la sanidad se replica en educación y servicios sociales en estas CCAA. No hay límites a la hora de buscar y proponer privatizaciones. Barra libre para transferir recursos públicos a entidades privadas. Y si los usuarios se rebelan siempre hay el manido recurso a imputar al gobierno central, la falta de financiación. Da igual que hayan decidido rebajar impuestos a los ricos. Si no hay suficientes ingresos, la culpa siempre la tiene el Madrid político, ligado a Pedro Sánchez. Hasta ahora este guion lo hemos visto en Madrid, Extremadura, Castilla – León, Aragón, Andalucía, etc. El problema, es que a todo ello se han añadido otros servicios que no parecían esenciales y que se ha visto que sí lo eran. Me refiero a todos los servicios de prevención y extinción de incendios. En algunos medios de comunicación, en mi caso, en El País, he podido comprobar la pésima gestión en un área esencial para proteger el territorio. En todas las CCAA con gobiernos de PP- VOX, las inversiones en prevención y protección están bajo mínimos. Tan mínimos que se dan múltiples ejemplos de clara ilegalidad. Hemos escuchado bomberos con contratos fuera de normas, o carencias increíbles, en materia de equipos y vehículos. Falta total de labores de prevención, etc. Hasta tal punto han abandonado a los ciudadanos a su suerte que han dependido en todo y para todo de la UME (Unidad Militar de Emergencias). En todos los incendios de este verano los auténticos bomberos han sido los militares. Queda pues claro que las exigencias sobre nuevas fórmulas de financiación tienen por objetivo disponer de más fondos para transferir a empresas privadas. El PP – VOX promueven la privatización de todos los servicios, quedando como simples gestores del resto. Su objetivo no es gobernar, es traspasar responsabilidades a otros, y cuando no funcionen inventarse la responsabilidad del gobierno central. Muy simple y muy esquemático pero es lo que hay. Dejación de funciones públicas para que las ejerzan los privados. Así estamos.

UNA VARIADA , DIVERTIDA I PARTICIPADA FESTA MAJOR 2026. Conec molt bé el que significa organitzar, coordinar i participar de manera molt directa en la confecció del programa d’una Festa Major, i com de complicat és, trobar prou voluntaris com per poder arribar a tot arreu. Vaig ser coordinador de festes de Borredà, durant 32 anys, i per tant coordinador de la Comissió de Festes de la Festa Major, en uns moments en que no comptàvem, ni de lluny amb les infraestructures, equipaments i serveis que té el poble ara. Les carències les suplíem amb grans esforços de dedicació, físics i de reunions llargues, molt llargues, intercanviant propostes i opinions per tal d’aconseguir l’èxit perseguit. El nostre premi era veure tot el poble content i participatiu, intentant cada any trobar novetats que aportessin més gent amb ganes de passar-s’ho bé. I mirant enrere puc assegurar que els èxits foren generals i consecutius, durant molts i molts anys. No va ser fàcil el relleu, perquè no és fàcil trobar personal que vulgui passar al davant o que es vulguin comprometre durant 2,3,4 anys a fer-se càrrec de determinades activitats, però la roda ha seguit rodant i ara, sense una comissió com a tal, des d’ajuntament s’aconsegueixen prou col·laboracions i participacions com perquè les festes majors continuïn sent variades, divertides i molt participades. No vull fer cap llista concreta ni elogiar actes concrets per por de deixar-me’n algun, però aquest any m’he quedat en el poble , a diferència d’alguns anys anteriors,, en que aprofitava aquests dies per anar-me’n a voltar per altres indrets. El que he vist, m’ha fet recordar vells temps i alegrar-me de que tot i no tenir una comissió de festes, hi ha hagut decisions ben preses, ben organitzades, variades i molt participades en tots els moments i espais previstos. I que ningú es pensi que tot és fruit de l’atzar, de la bona sort o de la improvisació exitosa. No, no, perquè una festa major surti bé, ha d’haver-hi un llarg període de preparació i disposar de prou gent com per muntar i desmuntar un munt de coses. Tenir una bona brigada municipal, ajuda molt, però altres han de passar al davant i el resum final és que ha estat una magnífica festa major. Es evident que aniria molt bé disposar d’una comissió de festes, capaç de començar a treballar ara mateix, de cara l’any vinent. Les dates de la nostra Festa Major, son força complicades perquè n’hi ha un munt a tot el país. Si no es preveuen les coses molt aviat, i això vol dir en els propers dos o tres mesos, ja no es troben determinats conjunts o altres espectacles. Sé com de complex és trobar 8, 10 o 12 persones, millor d’edats diferents, capaces de posar-se d’acord en programar actes i activitats per a tothom. Cal fer un nou esforç, però sinó, la vida continua, i hem pogut comprovar com des de l’ajuntament, parlant i escoltant diversos col·lectius, s’organitza una festa major que podem mostrar com una de les millors de la comarca. Es així com des de la meva perspectiva d’antic coordinador de festes, felicito l’enorme esforç per a muntar una Festa Major, realment de primer nivell. Felicitats a tots els de primera línia i a tots els qui des d’altres llocs hi aporteu el vostre gra de sorra. El poble s’ho mereix !!!!

ADF, 40 ANYS DESPRÉS. A punt de complir 40 anys, les Agrupacions de Defensa Forestal ( ADF) van ser una bona resposta als grans incendis, a Catalunya, a finals dels 90. Passa sovint, que a “grans mals, grans remeis” i efectivament va ser un encert crear el programa Foc Verd, i l’aprovació de la llei 6/1988, en el Parlament de Catalunya. Des d’aleshores ençà, ha plogut molt, però també hi ha hagut grans incendis, cada vegada més estranys i paorosos que obliguen a extremar les precaucions i ampliar les mesures de seguretat de tots els qui intervenen en la lluita contra el foc. D’aquells primers anys en que la majoria d’ADF, es van equipar amb material i vehicles de segona mà, s’ha anat millorant la qualitat i la distribució dels seus mitjans per fer-los operatius, però sobretot més indicats per a les funcions que ara els toca fer. He estat quinze anys vice-president i vint de president de l’ADF Sobrepuny( núm 47). Ara n’hi ha 307, a tot Catalunya, que agrupen 675 municipis, i apleguen prop de 7.000 voluntaris. Es una bona base per a cobrir una àmplia superfície del territori català. Però, si durant molts anys, érem els primers en arribar i els primers en actuar, per raons de vida i treball, ara els nous mitjans del Cos de Bombers, estan canviant les coses. Quaranta anys son molts, a nivell de planimetria, telecomunicacions, mitjans tècnics, materials i humans. La distància és enorme, i si abans érem gairebé sempre els primers en arribar, ara el Cos de Bombers disposa d’eines molt eficients que van des dels drons de vigilància, a fotos satèl•lit, i mitjans aeris que en pocs minuts poden portar personal i llençar aigua, en qualsevol punt de la nostra geografia. La bona feina feta, no ens la treu ningú i segur que tots i cadascun dels voluntaris que en formem part podem donar una llista d’actuacions que van ser crucials per evitar que un petit foc es transformés en un gran incendi. Les inversions fetes han tingut una bona justificació. Ara bé, vol dir que ja no tenen utilitat ? En absolut, el seu present i futur son diferents, però no per això menys estratègics. En primer lloc, gràcies als ajuts de la Diputació de Barcelona, per una banda i a la Generalitat per l’altra , en coordinació amb els Ajuntaments, es garanteix l’accessibilitat arreu del país, per mitjà de centenars de camins rurals i pistes forestals. Es bo disposar de mitjans aeris, però sempre convé poder arribar per terra, a rematar la feina. I disposar d’aigua suficient i a peu d’incendi, és vital . D’aquí l’encert en augmentar la xarxa d’hidrants, i dipòsits d’aigua, i per descomptat ampliar la capacitat de les ADF per subministrar aigua a tots els qui intervenen. Queda marge, doncs, per a mantenir les ADF i adaptar-les a les necessitats del moment. Hem deixat enrere algunes intervencions immediates, per a complir més missions d’ajuda i acompanyament al Cos de Bombers. Aquesta coordinació i participació, és la més adient, sobretot en uns moments en que el canvi climàtic produeix efectes mai vistos ni imaginats. Després de 40 anys, queda molt per fer i toca animar a fer els relleus pertinents, per aconseguir continuïn sent útils, com fins ara.

RIPOLL: NO ÉS CRÍTICA, ÉS UN ERROR. A vegades, quedes sorprès per decisions que no veies venir i sobten per la poca reflexió dels implicats, a l’hora de dur-les a terme. Dic això, arran la contractació, per via d’urgència, de la filla de l’alcaldessa de Ripoll, Silvia Orriols, de la seva filla gran, com agent de la policia local. Vagi per endavant que no tinc cap dubte sobre la legalitat del procés i fins i tot de la imparcialitat dels membres del jurat. Conec personalment i professionalment al secretari de l’ajuntament i puc assegurar que és rigorós en el compliment de les obligacions del seu càrrec. Es diu que s’havien presentat 24 candidats per al lloc convocat, i que finalment foren 15 els presentats. La millor nota fou per a la filla de l’alcaldessa. M’ho crec plenament. El problema no el veig en aquest procediment ni en els resultats, tot i que el cap de la policia local, ha iniciat algunes accions contra l’alcaldessa, en base a diferències que demostren mala relació i males pràctiques. Mal rotllo, si hi afegim aquesta incorporació. En el títol deixo clar que més que una crítica a la contractació, la considero un error. Un greu error. Es perfectament comprensible que una jove vulgui estudiar i accedir a una professió tant digne i lloable com moltes altres. Tant de bo hi haguessin milers de vocacions entre els joves per entrar en els cossos i forces de seguretat, siguin municipals, autonòmiques o estatals. En fan falta, a tot arreu. El problema és que parlem d’entrar en un cos, on la teva mare exerceix d’alcaldessa. Vol dir que és la màxima responsable de les funcions de la policia local, per càrrec i perquè té assumides les funcions de seguretat. Serà un problema per a les dues. No cal ser un adiví per a pronosticar-ho. D’entrada, veiem conflicte entre l’alcaldessa i el cap de la policia local. Mala cosa. Per altra, ens podem imaginar que tenir a les seves ordres a la filla de l’alcaldessa no li farà cap gràcia i d’immediat es produirà una falta de confiança entre un i altre. Fatal per a poder treballar bé. En segon lloc, l’exposició mediàtica de l’alcaldessa, repercutirà en el treball de la seva filla perquè qualsevol error, qualsevol acció o actuació es podrà llegir amb ulls poc objectius. Alguns creuran que la filla segueix ordres de la mare, en comptes del seu cap natural, que és el cap de la policia o simplement el seu cap natural, sigui un agent veterà o un caporal. Tot això complica la vida normal i habitual d’un cos de policia, mancat d’efectius, i en època de molt moviment ciutadà. A tot plegat s’hi ajunta la proximitat de les eleccions municipals al maig de l’any vinent. La precampanya i campanya a Ripoll serà dura, i sense cap mena de dubte alguns ho aprofitaran per a complicar la vida de mare i filla, sigui amb raó o sense. I finalment hi ha molta gent que li tenen ganes a la mare pel que representa , per ser la cap visible d’un partit en expansió que merma les possibilitats d’altres. M’imagino males arts, provocacions i actuacions contra la mare, o contra la filla per aconseguir noticies d’àmbit local, nacional o estatal. Es per tot plegat que considero un error aquesta incorporació. Era ben fàcil presentar-se a convocatòries a Vic, Olot, o qualsevol altre ciutat i així donar sortida a la vocació sense veure’s immersa en mals rotllos que de ben segur apareixeran, més aviat que tard. No deixo de sorprendre’m de la decisió de la filla, i encara més de la mare. Si no hi veuen els perills, és que no han assumit prou, les conseqüències dels seus càrrecs.

BORREDÀ, MILLORA LA QUALITAT DE L’AIGUA. Inversió de 300.000 euros – ajut ACA. El poble de Borredà, s’abasteix d’aigua de 5 captacions, dues de les quals contenen un cert grau de sulfats. Al llarg dels anys, s’havien dut a terme diverses actuacions que van culminar fa 18 anys, en la instal•lació d’una planta potabilitzadora, a l’entrada del dipòsit general d’aigua. Amb tot ,el pas dels anys, i l’estudi de nous sistemes de tractament, va portar l’ajuntament a demanar un ajut a l’ACA ( Agència Catalana de l’Aigua), la qual va concedir una subvenció destinada a la substitució de la vella planta potabilitzadora, per una de nova de, més i millor, capacitat per al tractament i eliminació dels sulfats. A principis d’any, mitjançant concurs públic, es va adjudicar a l’empresa AILLAMENTS I INSTAL.LACIONS RIAL, S .L, per un import total de 300.063,42 euros, la implantació d’una E.T.A.P, D’ELIMINACIÓ DE SULFATS, amb les obres d’adequació corresponents. Aquestes obres, van culminar el mes passat, i després de les proves i ajustos pertinents, Borredà disposa d’un subministrament d’aigua de boca, de millor qualitat que mesos enrere. Aquesta inversió en qualitat, ve seguida d’altres, de les quals informarem puntualment que suposen renovació d’alguns trams de canonades, i substitució dels actuals comptadors manuals per altres de digitals, emmarcades en un pla d’actualització i modernització d’alguns punts de la xarxa que varen ser motiu de nova implantació, trenta anys enrere. Tant aquesta inversió de l’E.T.A.P com les posteriors que s’estan duent a terme son possibles, gràcies als ajuts que l’ACA ha posat a disposició dels Ajuntaments que han presentat petició, com ha estat el de Borredà. Borredà, 18 d’agost de 2026.

BERGA, MÉS ENLLÀ DE LA PATUM. Dec ser un dels pocs que he seguit, el dia a dia, de l’ajuntament de Berga, al llarg dels 47 anys de democràcia municipal. Es a dir, des del primer mandat, iniciat a l’abril de 1979, fins el dotzè, en el que estem. En aquesta llarga trajectòria, he de dir que he vist perdre multitud d’oportunitats que s’han traduït en tenir un municipi, en precàries condicions, respecte d’altres de dimensions similars. I, sóc conscient de les dificultats d’un municipi que ve a ser un poble gran o una ciutat petita. Cert que aquesta condició complica la gestió, oimés quan durant molts anys, l’ajuntament lligava el seu destí al de l’hospital Sant Bernabé. Autèntic hospital de caràcter comarcal que depenia i interferia en les finances municipals. Dit això, els recursos mai son suficients, però el secret de la bona gestió i administració consisteix en aprofitar els recursos externs, per a engreixar els interns, i així aconseguir dur a terme les principals transformacions, modificacions i construccions de les infraestructures, equipaments i serveis que calen a una petita ciutat com Berga, que alhora és capital de comarca. Ho sento, però dels dotze mandats que he supervisat, només en salvaria tres o, màxim, quatre. La resta, han estat més propis de la política de “qui dia passa, any empeny” que no pas d’una autèntica ambició per a transformar la ciutat. Ho dic amb coneixement de causa, que no trobarem cap altre poble gran o petita ciutat d’aquest volum que tingui tantes carències i mancances. No puc, per qüestions d’espai, enumerar no menys d’una cinquantena d’espais, situacions i condicions pendents, després de 47 anys de governs municipals. I és que no és de rebut no tenir cap pis de lloguer, quan n’hi ha 1.100 buits, la meitat dels quals, en situació d’abandonament. No tenir estació d’autobusos. Tenir en el bell mig de la ciutat, un immens forat com la Rasa dels Molins, sense haver-la urbanitzat i equipat. Un nucli antic, amb el carrer Major inclòs, vell i desatès, no es pot justificar pel cost que suposa, perquè hi ha hagut diverses ocasions perdudes. Un Santuari de Queralt, a l’espera, com sempre, de que algú se n’ocupi degudament. O veure amb estupefacció com un edifici per estrenar com és el CAT, amb un cost de 750.000 euros, encara no se li hagi trobat destí. Comprovar el progressiu deteriorament dels vells Jutjats, o tants i tants espais degradats i no aprofitats, d’antigues fàbriques i/o edificis. Res és fàcil ni immediat, però estar al front d’un ajuntament obliga a moure’s, a saber buscar i exigir equipaments i serveis. I puc dir, per experiència pròpia, que si es busquen, es troben. Es així com hem transformat pobles i ciutats. Només cal voltar una mica per a comprovar-ho. El contrast amb Berga, és cridaner. Queda clar que qui entri en el proper mandat, el juny de l’any vinent, ha de tenir un programa prou ampli i ambiciós com per tenir clar que cada any, ha de servir per atrapar dos o tres dels anys perduts. Serà així com, en vuit o deu anys, es podrà situar la ciutat, al lloc que li correspon.

REHABILITAR I LLOGAR, O VENDRE. Produeix perplexitat voltar per qualsevol poble o ciutat i contemplar desenes o centenars de cases i pisos buits. Molts d’ells abandonats de fa anys. Ja no és per la trista imatge que ofereixen, sinó per contrastar amb la necessitat urgent de disposar d’habitatges per a les noves generacions o per la gent que s’ha incorporat al nostre país. Si algú té algun conegut, familiar o amic a la recerca de pis, en qualsevol ciutat mitjana o gran, podrà comprovar la impossibilitat de trobar-ne algun, en condicions raonables de lloguer i d’habitabilitat. Hi ha qui davant la pressió ha posat a lloguer pisos que tenia mig abandonats. I sense invertir ni cinc, ha fixat preus escandalosos. En alguns casos, simplement comenta als inquilins que si volen viure millor que siguin ells els qui facin i paguin les millores... Fa anys que reclamo ma dura contra propietaris que tinguin cases o pisos buits i abandonats. No ens ho podem permetre, per aquest doble situació, d’emergència nacional i d’imatge general. Puc entendre la situació de moltes famílies que han heretat una casa o un pis en males condicions i no tenen diner per a la rehabilitació. Doncs bé, que venguin. I sinó troben comprador que vagin al seu ajuntament i li proposin la compra. Mirem algunes poques xifres per entendre la gravetat de la situació. Segons xifres de l’any 2023, tenim a tot Espanya, un global de 3,8 milions d’habitatges buits. Es a dir, un 14,4% de tots els existents. Es una xifra increïble i escandalosa, perquè si molts s’imaginen que estan en pobles petits, mig abandonats, s’equivoquen. Es donen xifres immenses, en la majoria de ciutats del país. Si mirem Catalunya, amb quatre números entendrem la situació. Tenim prop de 420.000 habitatges buits, que representen un 10,7% del total. Només agafant les quatre capitals veurem de què va la cosa. A Barcelona, hi ha un 9,3% d’habitatges buits, a Girona un 9,6%, a Lleida un 7,8% i a Tarragona un 12,3%. Com podem veure ja no és que tinguem cases o pisos buits en molts dels pobles del país, és que en grans ciutats, n’hi ha a milers. Què fer ? Queda clar que les accions dutes a terme fins ara han estat febles i poc efectives. S’ha d’anar molt més lluny, deixant clar a tots els propietaris que no poden tenir cases o pisos buits, pels segles dels segles. Si no les poden arreglar, les poden cedir perquè ho facin els ajuntaments o la Generalitat. Ara, pràcticament a tots els municipis tenen aquest opció. A canvi, podran rebre un lloguer. Si no volen aquesta opció, toca vendre, necessitin o no el diner que en puguin treure. El que no poden fer, és no fer res, com ha passat fins ara. Hi ha mesures que animo a fer servir, com son els recàrrecs progressius en el rebut de l’IBI. Si un propietari de casa buida, veu com cada any ha d’assumir un impost, més i més alt, potser arribarà a la conclusió que ha arribat el moment de vendre. A grans mals, grans remeis. La situació de manca d’habitatge ha arribat a extrems impossibles d’acceptar. Toca, doncs, disposar de més habitatges. I abans de fer-ne de nous, és molt més ràpid , efectiu i pràctic tornar a la vida, cases i pisos que fa anys l’han perduda.

EL PP, LAS PRISAS PERJUDICAN LAS OCASIONES. Hace unos meses veía inevitable la victoria del PP sobre el PSOE. Me refiero a un mejor resultado que el de 2023, lo cual unido a los resultados de VOX, permitirían finalmente la alternancia. Lógica y deseable por mucho que tarde, en todo Estado democrático. Pero, las prisas, los atropellos constantes, las intervenciones extemporáneas en el Congreso y aún más en el Senado, junto con las ansias de aparecer como inmaculados en el tema de la corrupción, a pesar de la inmensa cantidad de casos, pasados, presentes y futuros, pasarán factura en las próximas elecciones generales, sean cuando sean. Es más, pronostico mejores resultados para el PSOE, y mucho peores, para el PP. Esta es la impresión que me llevo de mis contactos y relaciones con personas de muy diferentes opiniones i votaciones. Se ha llegado a un auténtico hartazgo de escuchar todo tipo de acusaciones, insultos y mentiras entorno a cualquier tema del día o la semana. No hay orden ni concierto en las apariciones públicas de los portavoces del PP. Al final, da la impresión que cada uno hace la guerra por su lado sin nadie que reamente coordine y organice los mensajes que se envían a la ciudadanía. Y lo peor, se hace el ridículo, en la mayoría de temas que podrían dañar la credibilidad del gobierno y del presidente Sánchez. Se muestra tanto odio, tanta insistencia en las maldades de Pedro Sánchez, que nadie entiende que ante tanta maldad, no se haya presentado una moción de censura. Y que no se pueda ganar no impide que no se pueda presentar. Y que alguien se haya atrevido a negociarla con Junts, hace todavía más vergonzoso el relato. Pero es que no hay ningún hecho destacado que no haya supuesto ocasión perdida o todavía peor que no se haya vuelto en contra. En temas de corrupción, lanzar ataques, el mismo día que se termina el juicio a la Kitchen, o que vayan saliendo cada semana, escándalos municipales o autonómicos de alcaldes, consejeros o presidentes de CCAA, deja por los suelos cualquier proclama de ejemplaridad. Y lo peor para el PP es que a falta de pocos meses para las elecciones municipales y parciales en algunas CCAA, saldrán muchas más conductas inadecuadas o claramente corruptas. Pésimas cartas de presentación para las elecciones generales. Y no se entiende la repetición exhaustiva de las comparecencias en el Congreso. Pretender tumbar a Pedro Sánchez o a cualquiera de sus ministros, es tarea inútil. No solo esto, en todos los embates, pierden los representantes del PP. Pero, repiten y repiten, en una rueda sin final, creyendo que los suyos, toman las derrotas por victorias. No sé si tomar a los españoles o por lo menos a los votantes del PP por tontos, es una buena estrategia. Yo creo que no, pero sabios debe tener el partido para creer que se pueden repetir los errores, hasta convertirlos en aciertos. Si a todo lo visto y escuchado, le añadimos su comportamiento ante la crisis de Ceuta, podemos llegar a la conclusión que no tienen ningún camino marcado y que simplemente improvisan sobre la marcha. Esto, se ve y se escucha por todas partes y es el peor adjetivo que se puede dar a un partido que pretende llegar al gobierno. Con improvisación, mentiras y solo ataques al ejecutivo, no van a llegar a la Moncloa. Es más, producen el efecto contrario porque aburren a todos, próximos y lejanos. Y si faltaba algo para complicar la situación, aparece el escándalo de Madrid. Este, merece matrícula de honor, porque ni a los más espabilados podría habérseles ocurrido una chapuza como ésta. No solo la idea, es que la puesta en práctica ha sido increíblemente torpe, con cambios y modificaciones que la han empeorado en todos sus términos. Solo puede acabar mal, o muy mal. Para los que hemos llevado toda una vida al frente de una administración, nos llevamos las manos a la cabeza, ante tantas irregularidades, mentiras, contradicciones y actuaciones claramente fuera de la ley. El tema está ya en manos judiciales, pero a nivel político el recorrido es inmenso y extenso con resultado fatídico para Díaz Ayuso y de rebote algo tendrá que decir y hacer el PP, a nivel nacional. O ¿es que mirará para otro lado? Dicho lo dicho, la credibilidad del PP está por los suelos y si cree que con muchos ataques, a Pedro Sánchez, van a remediar sus males, están perdidos. La gente, acepta ataques si van acompañados de alternativas. Hasta ahora no hemos visto ninguna.

QUI DIRIA NO ? Quan ets alcalde somies en poder atreure alguna indústria potent, neta, innovadora i que encaixi en el paisatge, en el territori, i si a més afavoreix el medi ambient o la lluita contra el canvi climàtic, millor que millor. D’aquí el gran interès pel projecte d’una central hidroelèctrica reversible, a La Baells. Projecte de la mà de l’empresa Verbund i E.Storagy, a les quals s’hi ha afegit la Generalitat,. La seva implantació afecta als municipis de Cercs, La Nou i Vilada. Dono les grans xifres: 400 milions, d’inversió total del projecte. 12 M en impost de construccions (ICIO), 600.000 en impostos cada any i 400.000 de fons pel desenvolupament dels municipis. Durant la construcció: 500 llocs de treball directes , 1.200 indirectes, i 30 de permanents quan entri en servei. Però, atenció a les compensacions previstes per als 3 municipis: Cercs, La Nou i Vilada. Un 40% de descompte en la factura de la llum, a tots els empadronats, en aquests tres pobles. A més, 45 beques anuals de 3.000 euros per continuar estudis homologats, a raó de 30 a Cercs, 5 a La Nou, i 10 a Vilada. Un professor de reforç, 4 hores a la setmana, per a La Nou i Vilada, i ampliació oferta classes d’anglès, a Cercs. A més, suport tècnic i econòmic per al desmantellament de l’antiga central de Cercs. A Vilada, restauració de pisos per a convertir-los en pisos socials per al poble. Durant les obres, acolliran treballadors de la central. També a Vilada, instal•lació d’un heliport, millora de voreres/calçada del carrer Teodor Miralles, transport gratuït d’anada i tornada a Berga, i contractació d’un treballador familiar que acompanyi a les persones grans. A La Nou, asfaltatge dels carrers del nucli urbà, transport gratuït cada dia de la setmana, millora del sistema de captació de l’aigua del poble, i construcció d’un Mirador de La Baells. En els tres pobles, i en el conjunt de la comarca es proposa formació i cursos, per a preparar futurs treballadors de la Central. També hi haurà una borsa preferent de personal qualificat que tindrà prioritat per aconseguir un lloc de treball . I les empreses locals tindran preferència per abastir les necessitats de la Central. A grans trets, aquests son els beneficis i compensacions per la implantació d’un projecte realment estratègic per a la comarca i el país. D’aquí que hagi entrat per aquesta via, a nivell estatal (RD 7/2026). Francament, aquest hauria estat un dels projectes somiats quan era alcalde i per això el defenso, ara que no ho sóc. No puc entendre com tot un seguit d’alcaldes de la comarca, varen dir, no, o es van abstenir i l’increïble silenci del Consell Comarcal. Encara més difícil és entendre els 126 que varen votar no, a Vilada i els 72 que ho varen fer a La Nou. Tenint clar tots plegats, que el projecte tirarà endavant, per ser d’interès general, a nivell de Catalunya i Espanya, o potser per això no calia fer grans valoracions i debats? En fi, que cadascú valori i pensi què hauria fet davant una proposta com aquesta. Cercs, ho va tenir clar de bon principi. I si algú té algun dubte sobre com funciona una central com aquesta, té a la seva disposició un web per informar-se’n.

CAMPAMENTS D’ESTIU. Sempre he estat favorable a facilitar el contacte amb la natura per part de nens i joves de ciutat. Es una bona manera de descobrir un món, molt diferent del que tenen en el seu dia a dia. Durant anys, molts anys, per raons de càrrec municipal em va tocar fer front als reptes de ser un dels pobles més visitats de Catalunya, en matèria de campaments d’estiu. No és una feina fàcil, perquè al costat de magnífics organitzadors, n’hi ha altres que fien a la improvisació les activitats que han programat, encara que el temps o altres factors, facin recomanable canviar-les. Aquí, és on topàvem i on calia fer rectificar per evitar mals majors. Recordo els temps en que s’havia posat de moda, organitzar “exercicis de supervivència”, consistents en enviar la canalla al poble a buscar-se la vida, durant un o dos dies. Es a dir, demanar menjar i dormir, a canvi de feines diverses. Quan un any, vaig veure que alguns grups les programava amb canalla de 7 o 8 anys, vaig decidir la seva total prohibició. Des d’aleshores, tots els grups tenen clar que no es poden fer, però aquest any, ja sense cap responsabilitat municipal, m’han arribat informacions d’una nova modalitat: la d’un dia sense monitors. Es a dir que la canalla s’organitzi, com els sembli, i es facin ells mateixos el menjar i les activitats.....em preocupa aquesta nova modalitat. Però, el que em preocupa i ha estat motiu per enviar un informe al Govern, és que alguns grups, repeteixo, no tots, continuïn volent fer activitats, molt habituals anys enrere, però que el canvi climàtic, obliga a modificar-les. M’explico. Anys enrere, una de les activitats habituals de tots els grups era una sortida, excursió o marxa des del campament fins a algun poble veí. Alguns trucaven abans, altres es presentaven sense avisar, que necessitaven un lloc on sopar , passar la nit i esmorzar, abans de tornar al lloc de sortida. Aquest era un maldecap constant, perquè la majoria de monitors es pensaven que tots els pobles disposen de pavelló poliesportiu, sala polivalent o grans escoles, on poder acollir 30, 60 o 80 nens/joves. I, a vegades, podien arribar dues colles el mateix dia, doblant o triplicant la xifra. Ja en aquell moment es va demanar al Govern, una major supervisió i control, per evitar mals majors. Però, el tema no ha quedat resolt, i els temps, però sobretot el temps climàtic, obliga a fer canvis profunds, en determinades activitats. Alguns grups semblen no tenir-ho en compte. Aquest mateix estiu, hem tornat a veure colles de campaments, caminant d’un cantó a un altre, reclamant poder fer estada en el poble, com si els ajuntaments haguessin d’actuar d’hotelers improvisats. He vist caminades molt poc assenyades, sota temperatures de més de trenta graus. He vist colles no prou ben equipades com per passar la nit al ras, amb baixades de temperatures molt fortes, ni per aguantar tempestes de llamps i trons, acompanyades de forts vents. Aleshores, toca buscar un espai per passar la nit, amb la responsabilitat institucional que això comporta. Tinc clar que toca reforçar la supervisió i control de tots els grups que organitzen campaments d’estiu a l’aire lliure, com perquè disposin d’un espai adient, en cas de mal temps, i es limitin al màxim les sortides i desplaçaments a peu, atenent les noves condicions que porta el canvi climàtic. I deixin de pensar en els ajuntaments com solucionadors de les improvisacions, i fer-los servir com hotelers. En cas d’urgències i emergències, per descomptat han d’actuar, però no com personal al seu servei. Improvisacions i experiments, amb canalla, evitem-les !

GARANTIR LES REGLES DE JOC Les properes eleccions generals seran especialment rellevants pel que tindran de resistència i crida a garantir les regles de joc que han estat vigents des del principi de la recuperació de la democràcia. Molts de nosaltres creiem que passats els primers anys, i superats els primers grans obstacles, la resta era “baixada avall”. Es a dir, els alts i baixos de tota acció política, similar a la mateixa vida. Pujaven uns, baixaven uns altres i tothom acceptava l’alternança com llei de vida. Aquesta sensació de fortalesa i normalitat, va començar a mostrar esquerdes, vuit o deu anys enrere quan el PP, va tenir un molt mal perdre amb la moció de censura que va portar Pedro Sánchez a la presidència del govern. No tingueren altre remei que acceptar la derrota i donar pas a una nova realitat, referendada de nou a les darreres generals de 2023. Tanmateix, aquí sí hi ha un abans i un després, perquè la victòria que tenien a la punta dels dits, se’ls torna a escapar, i els surt l’ànima autoritària que porten a dins. L’han portada sempre, perquè es consideren els més preparats, els més patriòtics i els més representatius de l’autèntica realitat espanyola. Pedro Sánchez i els seus socis, més o menys estables, representen una mena d’okupes, sense legitimitat per ostentar tanta responsabilitat. Han de fer el que sigui, des d’on sigui, per desplaçar-los i enviar-los al racó de pensar, durant anys, molts anys. Si algú tenia algun dubte sobre aquesta realitat, només ha de repassar el que hem vist, escoltat i realitzat en els darrers vuit anys, però molt especialment els darrers tres. Tot s’hi val, tot és criticable i fins i tot atacable quan es tracta de fer caure el govern. Sí, sí, si abans era amb paraules, els darrers anys ha estat amb fets. I en aquest empeny tothom hi té el seu paper, imaginant que seran recompensats quan la caiguda es produeixi. Hem vist actuacions, abans inimaginables en el Congrés de Diputats, però encara més barroeres i impensables, en el Senat, gràcies a la majoria absoluta que ostenten. I ja sense manies, actuen en totes les CCAA on governen, boicotejant normes i lleis, sense cap respecte per l’estat de dret. Per a ells, l’estat de dret, està congelat a l’espera que tornin a governar. Aleshores tornaran a demanar als qui estiguin a l’oposició que respectin i compleixin tots els preceptes legals. La seva pressió no té límits polítics, però tampoc personals. Tot s’hi val, i com que tot s’hi val millor atacar les persones per mirar de fer-les caure i no haver de tardar tant, per la via electoral. I la via electoral la tindrem l’any vinent. Queda clar que ens hi juguem molt més que uns simples resultats. Ens hi juguem l’estat de dret, el respecte per la legalitat. En definitiva per la política, en majúscules. I tenen por que no els surti bé. Tanta pressió, tant joc brut, només s’entén si veuen que no aconsegueixen els objectius. Ja des d’ara toca resistir i recuperar el terreny perdut. Les accions i actuacions en totes les CCAA governades per PP-VOX, seran la gran prova de que no volem traslladar-les a nivell general. La victòria és perfectament possible.

UN PAÍS COMPLICAT. Quan miro la organització territorial de Catalunya, enyoro la que considero ideal per a un país petit, ple de muntanyes, com és Suïssa. De superfícies no molt diferents: 41.291 km2 per 32.114, nostra, amb similar població. 8,9 m; per 8,2, aquí. Bé, doncs, allà l’estructura federal permet tres nivells d’administració, clars, molt ben definits i estructurats com perquè la gestió sigui eficient, austera i molt propera al ciutadà. Hauria de ser el model a copiar, tot i que sóc conscient que hem perdut ganes i temps en aquests prop de 50 anys de democràcia recuperada. Aquí, en comptes d’anar a reduir administracions i organismes, ens vam llençar a crear-ne. No tant perquè fessin falta com per tenir contra pesos , a nivell polític. Es el que va passar amb la creació dels Consells Comarcals i posteriorment de les Vegueries. En un país tant petit, el garbuix de nivells, fa molt poc eficient el conjunt. Per a qui no els tingui en el cap, recordem com dividim, repartim o organitzem el país. D’entrada, tenim 947 municipis. Una xifra molt alta que va del més petit, Sant Jaume amb 25 habitants, al més gran, Barcelona amb prop de 2 milions. A continuació, venen 43 comarques, amb perfils, superfícies i demografia, molt, molt diversa. Més amunt, podem posar-hi les vegueries o regions, amb un total de 8. També molt diverses i disperses, a nivell de competències i organització. Ja a nivell estatal, perduren les 4 diputacions provincials que van arribar, per quedar-se, perquè son també circumscripcions electorals. I finalment el conjunt del país: Catalunya. Com podem veure dels simples, austers i pràctics tres nivells de Suïssa, passem als cinc d’aquí. Es evident que la nostra organització no només és molt més cara de mantenir, és que comporta la complicació dels tràmits i gestions, a nivell intern i extern. Cada pas que donem crea nous passos a fer, amb tot el que suposa d’encariment i alentiment dels resultats. Es possible simplificar el model ? Sí, però és impensable a curt i mitjà termini, per tant oblidem-nos-en. Tot el que sigui somiar truites és millor deixar-ho per altres temps. Ara i aquí el que toca fer és simplificar tràmits i gestions com per aconseguir que cap d’aquests nivells suposi un fre o una complicació afegida. Com ? Doncs, deixant clares les competències i no obligar a duplicacions innecessàries. L’existència de les noves tecnologies, interconnectades, unes a les altres, han de facilitar aquesta via d’eficiència. Fa anys, animo a transformar els consells comarcals en mancomunitats de serveis, i així fer-los més operatius, pràctics i participatius perquè hi serien representats tots els municipis de la comarca. No, com passa ara, que només hi ha una part. En fi, aquest seria un retoc. Els altres nivells han d’anar de la mà d’interconnectar tots els nivells, i simplificar tramitacions fins extrems mai vistos. El Govern va prometre revisar els 1.500 tràmits, documents, formularis, gestions que inunden el país, fins aconseguir uns pocs centenars que siguin realment operatius, pràctics i ràpids. El resultat, l’hauríem de tenir a les mans, d’aquí a dos o tres mesos. En tornarem a parlar.

A EXCMA SRA. PRIMERA MINISTRA DE DINAMARCA Mette Frederiksen. Excma. Sra. He tenido que leer dos veces el convenio firmado entre su gobierno y el de Italia, sobre la inmigración, para creer que no era una información generada por fuerzas ocultas, utilizando la IA. Hace más de 26 años que compagino trabajo voluntario, como profesor de idiomas, en Cruz Roja- Berga( Barcelona) – España, con dedicación política en el Partido Socialista de Cataluña (PSC). He sido alcalde y diputado, durante muchos años. Mi sorpresa ha pasado a indignación cuando he visto mezclar inmigración con delincuencia de todo tipo. Por mis clases de idiomas han pasado más de 2.000 inmigrantes y no conozco ni un solo caso que alguno de ellos haya cometido algún delito, ni de okupación, ni de robo y aún menos actos más graves. Sí he conocido centenares de hombres y mujeres que habían salido de sus países por duras condiciones políticas, económicas y bélicas. La lista es larga, muy larga, y va de Siria, a Afganistán, pasando por Ucrania, Mali, Senegal, Burkina Faso, Guinea Conakry, Georgia, Costa de Marfil, etc. Nunca, nunca, habría imaginado que una persona perteneciente a un partido socialista o socialdemócrata, pudiera pensar y actuar como una representante de la extrema derecha, como Meloni. Hay que ser ignorante o mala persona para ligar inmigración a delincuencia. Espero y deseo que esta decisión le comporte desencuentros internos y externos como para retirar el convenio. Una persona con el cargo que usted ostenta, no puede representar a todo un país como Dinamarca. Saludos. 11 de agosto de 2026 Joan Roma i Cunill Ex Alcalde de Borredà y ex Diputado del PSC, en el Parlamento de Cataluña Voluntario Cruz Roja

EL PP, ENTRE LA IGNORANCIA Y EL DESCARO. Para los que llevamos muchos años en política, sea en ayuntamientos o en parlamentos autonómicos, estamos perplejos ante la actividad del gobierno de la Comunidad de Madrid, en muchos asuntos, pero especialmente en materia de prevención y extinción de incendios, por una parte, y en materia patrimonial por otra. Que una potente, al menos supuestamente, Comunidad Autónoma no tenga la organización, dotación de medios humanos, técnicos y materiales para hacerse cargo de la extinción de incendios en su territorio y tenga que pedir la activación del nivel 3, para así descargar toda la responsabilidad en “papá Estado”, sorprende y al mismo tiempo indigna. Con una presidenta, capaz de pontificar sobre todo lo divino y humano, queda claro que se dedica a todo, menos a lo prioritario. Vemos como traspasa buena parte de las competencias y servicios en Sanidad, cosa similar en Educación y ahora vemos que ni tan solo dispone de personal, formado y preparado para salvar el territorio de las llamas. Increíble dejadez de funciones que no se debería permitir si nos creemos que las Autonomías deben servir como gestores de importantes servicios públicos. Pues bien, quedará para la historia que una presidenta del PP, partido que se opuso a la creación de la UME (Unidad Militar de Emergencias), suplicó su activación para salvar la Comunidad. Que todo el mundo lo tenga en cuenta a la hora de volver a votar. Para pasearse y pelearse contra el Gobierno central, sirve, pero para lo prioritario, no. Dicho esto, paso a reflexionar sobre el vodevil, comedia o esperpento, que ha supuesto la compra del famoso ático, y su inmediata venta, cuando se ha conocido el tema. De entrada, muestro mi sorpresa y enfado por haberse conocido este hecho, de la mano de El País y no fruto de la obligatoria acción de supervisión y control del Grupo Parlamentario Socialista, en la Comunidad. Felicidades a los periodistas de El País, pero amonestación, a los diputados autonómicos, por no haber sido ellos los descubridores. Y es que si el PSOE tiene 27 diputados, y otros tantos Más Madrid, deberían mostrar mucha más actividad y contundencia en los resultados. Ejercer de oposición no es fácil. Eso, todos lo sabemos, pero con constancia y dedicación se pueden conseguir grandes resultados. Y cuando al frente de la Comunidad hay un personaje como Díaz Ayuso, es mucho más fácil, porque es dada a actuar con ignorancia y descaro. Se cree todopoderosa y la gestión se la suda, de manera que improvisa y en la improvisación se pueden encontrar auténticas joyas políticas. Lo digo porque éste fue mi trabajo durante años en el Parlamento de Cataluña, y no pasaba año en que no presentase tres o cuatro centenares de preguntas por escrito u orales, en los Plenos y Comisiones, además de interpelaciones y sus correspondientes mociones. Pero es que además se tiene acceso a los presupuestos, y a sus liquidaciones donde hay que buscar algo que emita dudas o conflictos. En resumen, no veo el resultado contundente que deberíamos tener del trabajo de 27 diputados, a plena dedicación. Con un adecuado reparto de funciones se puede fiscalizar toda la acción del Gobierno autonómico. Es que la actuación de compra y luego venta del ático, demuestra una fe ciega en la incomparecencia de la oposición. Solo se puede actuar con este desparpajo si se tiene la seguridad de que no activará ninguna investigación por parte de los grupos de oposición. Y en mi crítica al grupo socialista, va implícita la de Más Madrid. No vale que una vez conocido el tema, haya una carrera para ver quién es más contundente y riguroso en la réplica. Repito, me habría gustado conocer este escándalo de la mano del grupo socialista. Bien, reiterado el tema, lo que más me ha sorprendido es la ignorancia de la presidenta i lógicamente su descaro. Bueno, el descaro va con la persona, pero dar explicaciones como que se ha comprado y luego se vende para destinar los ingresos en dar ayudas a los damnificados por los incendios, es una afirmación que ni un estudiante de primer curso de Facultad se atrevería a dar. Es decir, cualquier cargo municipal o autonómico, sabe o debe saber que no se compra ni se vende al tuntún. Hay unas reglas que cumplir y no se pasa de unas a otras de cualquier forma o manera. En resumen, vemos en Madrid, un auténtico caos organizativo, acompañado de vulneraciones graves de la legalidad. Si esto es así, de entrada, considero se debería haber obligado a convocar Pleno extraordinario para debatir estos hechos, y a continuación llevar todo lo aprobado a los tribunales. Y lo digo por un doble motivo. Porque hay elementos claros de ilegalidad y para comprobar si los tribunales de Madrid, actúan con diligencia y rigor. Habrá que verlo.

ARRANCADA DE CAVALL... Les dites populars son molt sàvies i expressives. La que diu “arrancada de cavall, parada d’ase”, la considero molt adequada per a exposar l’embranzida d’Aliança Catalana, per a convertir-se en un partit de primera. De moment, estem veient una autèntica arrancada de cavall, que comença a defallir. La desfilada triomfal que la direcció del partit augurava, a l’hora de buscar i trobar candidats a caps de llista per a les eleccions municipals de maig de l’any vinent, mostra símptomes clars de cansament i desorientació. Els qui portem anys en política i hem treballat en el món municipal sabem com de difícil és confeccionar llistes, sobretot quan no disposes d’una sòlida estructura territorial. De moment, les promeses de presentar nous candidats, cada setmana, en diverses comarques no s’està produint. Vol dir que els primers èxits no garantien la continuïtat. Es més, el perfil dels candidats va canviant de manera que si al principi es buscaven uns perfils molt determinats per a poder-los encaixar amb els principis d’AC, ara ja es diu, ras i curt, que gairebé tothom pot ser acceptat. Greu error, perquè les bases fundacionals passen a segon terme i la prioritat consisteix en trobar algú que accepti anar al capdavant, sigui afí o no, al partit. Es més, no hi ha cap mania a impulsar el transfuguisme com a via per formar part de les noves candidatures. Mal exemple, males pràctiques perquè suposa fitxar personal, en comptes d’atreure persones, per raons ideològiques i de projecte. Qui traeix una vegada, ho pot fer cent vegades més. I en política, malament anem si s’hi va per interessos personals més que col•lectius. En resum, l’onada de candidatures s’ha frenat i veurem quin és el resultat final. Vistes les coses i els moviments, no descarto una situació semblant a la que hem vist en altres forces polítiques. Qui no recorda Ciutadans, amb els seus inicis i el seu final ? O altres moviments, com Podemos, les CUP, i altres. Si difícil és néixer, encara ho és més créixer i consolidar posicions. En el cas d’AC, no veig Silvia Orriols amb una gran capacitat de lideratge. Per la seva formació i trajectòria, però també per una decebedora gestió de l’Ajuntament de Ripoll. No ha suposat cap revolució ni cap gran canvi, respecte dels anteriors consistoris. Segurament millorarà resultats, més per errors dels altres, que no pas per mèrits propis, però no pot servir de model per altres municipis. I el seu ascens s’explica més per l’erràtica trajectòria de Junts que no pas per representar un gran revulsiu intern del panorama català. No s’entén massa el perquè de les accions i actuacions de Junts. Ja sabem que les enquestes no son la bíblia, però quan totes senyalen les mateixes carències és que alguna cosa greu passa, i si no son capaços de reaccionar a temps, aniran engreixant les files d’AC. Ara i aquí, aquest sembla el graner on van a buscar candidats. Mentrestant uns s’engreixen, els altres es van aprimant fins a veure els óssos. La sensació, almenys en aquest moment, és que l’arrancada s’ha fet, però no sembla poder mantenir els ritmes previstos. El temps ens ho dirà si es compleix la dita popular.

EN PANTALÓ CURT. Hi ha imatges que ens queden per sempre, com representatives d’un moment gloriós, dramàtic o simplement sorprenent, per no dir còmic o vergonyós. Avui, em quedo amb la que va oferir fa pocs dies la presidenta de la Comunitat de Madrid, quan es va presentar en el centre de comandament del gran incendi de Madrid – Avila, en pantaló curt i sabates esportives. Talment com si vingués d’alguna sessió de natació o de zumba. L’uniforme no fa el monjo, però estic convençut que cap dels qui em llegiu, homes o dones, no haguéssiu anat a un lloc de coordinació d’un immens incendi amb aquesta vestimenta. Agafo aquesta anècdota, per exposar la manera de fer i actuar d’aquesta presidenta, no molt diferent de com actuen altres presidents de CCAA, governades pel PP amb pacte amb VOX. Uns copien els altres i al final, tots s’amaguen sota les faldilles de “papà/mamà Estado”. Serveixin aquests estats d’emergència per a calibrar l’eficàcia en la gestió de la majoria de CCAA, molt especialment les governades per PP-VOX. Son valents a l’hora de criticar i posar pals a les rodes al Govern Central, però enormement covards a l’hora d’entomar les responsabilitats que els hi son pròpies. Creuen que amb grans discursos i desplegament de protocol, n’hi ha prou per ostentar els càrrecs de consellers o de president. No son conscients que la falta de formació, mata. Que les carències en personal, maquinària i organització pot destruir territoris sencers. Que la manca de planificació i previsió, pot suposar tirar enrere els esforços de vàries generacions. Tot això ho vam veure, amb la Dana de Valencia, però ho hem repetit en tots els incendis que assolen el país. Com també ho vàrem patir durant el període de la gran pandèmia. Les CCAA, en mans de PP-VOX, suposen un perill perquè es fonamenten en negacions de la realitat. Quan algú nega i renega de tots els estudis i informes de la comunitat científica, va directe cap al desastre més absolut, perquè dedica diners i esforços a coses que van en la direcció contrària. Els diners sempre son finits. Governar vol dir prioritzar. I en la priorització ha de quedar clar què es vol protegir, salvar o millorar, de cara al conjunt dels ciutadans. De moment el que veiem és que les coses secundàries passen a prioritàries, abandonant a la seva sort les autèntiques prioritats nacionals. I, precisament per aquesta via de populisme, quan arriben les emergències son incapaços d’entomar-les i han de demanar ajuda immediata a l’Estat. Ells son incapaços d’exercir les competències pròpies i no els cau la cara de vergonya de que siguin altres els qui resolguin els problemes seus. Aquesta falta de consciència, aquesta incapacitat de gestió, no els fa renunciar al càrrec, en absolut, simplement demanen ajuda perquè siguin altres els qui solucionin els problemes. De com ho facin és el seu problema, per això es poden permetre anar al lloc de comandament en pantaló curt i sabates esportives. Al cap i a la fi, han de ser els altres els que treballin i no ells.

JUBILACIÓ OCUPADA , EN POBLES PETITS. Que la demografia mostra un clar envelliment del país, és una evidència que tots veiem en el nostre entorn immediat o donant una volta pel territori. I encara queda més evident si vivim en un poble qualsevol del que en diem “el món rural”. També és una evidència l’allargament de la vida, si la comparem amb les dades de vint, trenta o quaranta anys enrere. Si abans era del tot excepcional arribar als 80, ara son molts els que passen dels 90 i fins i tot dels 100, una xifra màgica que abans ningú imaginava. Vista aquesta realitat és lògic remodelar equipaments i serveis per donar sortida a un munt de persones que no solament volen viure i sobreviure, sinó gaudir d’aquesta longevitat. Aquest és un dels reptes de totes les administracions, començant per la municipal, però implicada amb la Generalitat i el Govern Central. Els ajuntaments més actius, ja fa uns anys que han anat adaptant els espais de trobada per fer-los, més i més aptes, per dur a terme tota mena d’accions i activitats. I no solament per fer-hi trobades puntuals sinó per convertir-los en espais permanents. Per fer-ho possible i viable toca facilitar finançament específic, i alhora xarxes de serveis que puguin impulsar activitats a tots els pobles, per petits que siguin. Ja no s’hi val a reclamar un mínim de persones, sinó garantir la presència d’uns pocs. Es un dels grans reptes per lluitar contra la soledat no desitjada i alhora promoure activitats diverses com per atreure l’interès i la participació. Conec un bon nombre de pobles petits, entre els quals el mateix on visc , en els quals cada dia hi ha alguna activitat o altre, sigui a l’aire lliure, sigui en un lloc tancat, però molt adequat per a participar-hi. I la tria és immensa si realment hi ha persones amb càrrecs públics o voluntaris que se’n facin càrrec. I aquí és on volia arribar. Si abans la jubilació era una mena de final, ara és el principi d’una nova etapa que pot tenir una llarga i activa vida, si així s’ha decidit, i lògicament si la salut acompanya. Tant els ajuntaments com la Diputació de Barcelona, la Generalitat i alguns organismes privats, ofereixen tota mena de cursos, tallers, programes, plans, ets, destinats a la jubilació activa i/o ocupada. I és en la coordinació i participació públic – privada que trobem molts bons resultats. Tenir coordinadors d’esports, socials, d’oci i lleure, interconnectats uns amb els altres, entre diversos pobles, fins arribar a la comarca sencera, permet treure profit a tot el que s’organitza i alhora moure d’uns pobles a uns altres, els qui fan activitats concretes. Ara mateix penso en una llarga llista que va des de pràctiques de senderisme, esportives, gimnàstiques, de natació, de ioga, zumba... a d’altres com punta al coixí, ganxet, lectura, manualitats, teatre, cant, etc. Abans, buscàvem xifres àmplies de participació per a garantir la sostenibilitat de l’activitat, normalment lligada amb uns mínims obligatoris. Ara, ja no. Hem entès que en pobles petits, les xifres sempre seran necessàriament petites, però no per això s’han de deixar de fer. No. Ni que siguin tres o quatre, ja justifica el seu manteniment i existència. El que sí toca fer, i em consta que tothom està d’acord, és en augmentar les aportacions de les administracions dites superiors, com perquè els ajuntaments les puguin gestionar i impulsar. En això estem, i puc assegurar que amb molt bons resultats.

JUNTS, COPIA LA CUP. Qui hauria cregut veure un dia com Junts, assumeix els postulats de la CUP ? Doncs sí, qui segueixi les sessions del Parlament, haurà comprovat el mimetisme d’un partit de 35 diputats amb un altre de 4. El perquè, toca exposar-lo als protagonistes, em permeto donar algunes opinions al respecte. Quan un partit d’aquestes dimensions no disposa d’un autèntic president de grup, coneixedor de la política del dia a dia, en contacte amb la societat plural del país, i amb els seus principals col·lectius, perd el sentit de la realitat i es deixa portar per uns pocs membres, més interessats en preservar càrrecs que no pas emprendre accions valentes i agosarades. Tenir a l’estranger el líder del partit, suposa viure en un altre món. La realitat es perd i en comptes de facilitar acords i pactes, es prefereix la lluita contra tot i contra tots, com si hi hagués un afany de venjança per la situació, en comptes de buscar sortir d’aquest forat, per emprendre nous projectes i tenir noves perspectives. Escoltant la majoria d’intervencions de representants de Junts, costa diferenciar-les de les que fan els membres de la CUP. En totes podem escoltar com aquest Govern no fa res bé. Quan dic res, vull dir res, perquè ho remarquen a cada moment, exagerant decisions, modificant realitats, falsejant dades, tirant per terra tots els plans de manera que tots i cadascun dels membres del Govern queden simplificats i titllats d’irresponsables. Es tanta la ràbia que desprenen que ells mateixos s’autoalimenten amb intervencions que competeixen per reblar el clau. Si algú ha parlat d’ensenyament, el següent ho ha de fer amb sanitat, o mobilitat o seguretat, amb més ànim destructiu. Si un ha demanat la dimissió, el següent ha d’exigir la destitució, per a continuació reclamar la renúncia. Es una carrera de despropòsits per tirar per terra tota l’acció del Govern, fins i tot oblidant tots els anys en que ells mateixos van protagonitzar l’acció de governar, sense haver resolt els molts temes que l’actual Govern està resolent. No volen parlar de passat perquè el present el veuen desastrós i auguren un futur encara més catastròfic si l’actual Govern continua. Fins i tot es fan discursos precuinats sense tenir en compte el que hagi dit el conseller o consellera de torn. Si cal tombar-ho tot, no cal haver escoltat les intervencions. Es porten els deures ja fets, i es llegeixen amb tons durs i gestos inflamats. S’ha de posar dramatisme encara que al final tot acabi en comèdia. I és que posar sobre la taula un munt de temes que portaven anys, molts anys sense ser estudiats ni modificats, suposa emportar-se fortes crítiques i contundents respostes per part dels qui els estan solucionant. El que em demano és qui assumirà els resultats quan l’hora de la veritat arribi. I es que totes les enquestes, totes, les oficials i les de mitjans privats donen pèssims resultats a Junts. La darrera del CEO, deixa Junts a menys de la meitat de representació a Madrid. En concret de 7 passarien a 3. I pel que fa a Catalunya, de 35 diputats, quedarien en una vintena. Com és que no hi hagi una reacció interna davant aquest possible desastre? Doncs, perquè no hi ha autèntic lideratge i el partit s’ha convertit en diversos regnes de taifes. Els càrrecs lluiten per sobreviure sense que ningú lluiti per la supervivència col·lectiva. Trist espectacle, amb un fort component de ridícul. Costa seguir les intervencions sense tenir un sentiment de vergonya aliena.

GOBIERNOS DE CARTÓN – PIEDRA. Asumir el gobierno de cualquiera de las administraciones que existen en España, supone un acto de responsabilidad del más alto nivel. I el nivel sube, a medida que suben las responsabilidades, ligadas a las competencias y al territorio. Nadie crea que con algunos técnicos buenos, los políticos pueden ser mediocres, porque el fracaso y el desastre serán seguros. Hemos tenido algunas muestras claras de lo que afirmo, si repasamos todo lo visto y sucedido en la Dana de Valencia, pero hay muchos otros ejemplos, entre los cuales, los más recientes ligados a los incendios forestales. Algunos políticos, pienso especialmente en los del PP y VOX, creen que pueden nombrar para cualquier cargo a cualquier persona, independientemente de cual sea su formación y experiencia. Al final del verano será momento de repasar acciones y actuaciones, pero de entrada hemos visto inmensas improvisaciones, increíbles carencias y dejadez extrema, en materia de planificación, ordenación del territorio y tareas de protección. En materia forestal, la previsión y actuación a medio y largo plazo, son esenciales para evitar grandes daños cuando llegan los incendios. Ningún territorio está preparado para los grandes incendios, pero algunos han hecho deberes que otros no han ni tan solo estudiado. En Cataluña, tuvimos un año fatídico, en 1987 que dio lugar a crear las Agrupaciones de Defensa Forestal (ADF). Actualmente hay 300 que agrupan 675 municipios (Cataluña tiene un total de 947) y disponen de cerca de 7.000 voluntarios encuadrados, formados y preparados para actuar. He sido veinte años presidente de una de ellas y otros quince vice-presidente. Pues bien, todas estas ADF disponen de material móvil, básicamente vehículos, todo-terreno, con depósitos de diferentes capacidades, equipados con autobombas, mangueras, etc. Todas las redes municipales de abastecimiento de agua tienen en unos puntos estratégicos, debidamente señalizados, hidrantes para poder abastecer de agua a la propia ADF y a los Bomberos. En lugares solitarios, sin conexión a red, se instalan depósitos de agua para poder cargar los helicópteros. Y, por supuesto, todos los vehículos disponen de emisora. Prescindimos de los móviles que no tienen cobertura garantizada, ni suficiente batería, para trabajar todo el día. Otro tema importante es la disponibilidad de planos, puestos al día, cada año y algo especialmente prioritario: mantenimiento de los caminos rurales y pistas forestales que nos permitan llegar a todos los rincones del término municipal o lo más cerca posible. Los voluntarios se encuadran en dos grupos, con sus correspondientes carnets. Nadie puede acudir a un fuego sin ir debidamente equipado e identificado, por razones básicas de seguridad pero también para poder estar cubierto por el seguro contratado. Todos deben llevar su casco, gafas, botas y uniforme ignífugo. Si somos los primeros en llegar, se empieza la actuación y en cuanto llegan los bomberos, nos ponemos a su disposición. Los voluntarios están conformados por personal municipal, payeses, propietarios forestales, cazadores y personas dispuestas a ayudar. Los que están en condiciones, con el carnet correspondiente, pueden ir a primera o segunda línea de fuego y el resto pueden colaborar en acciones y actuaciones de intendencia. Llegado el caso, se habilita el Centro Cívico, la Escuela o el Local polivalente, para preparar bocadillos, y bolsas de alimentos que otros voluntarios se encargarán de hacer llegar a los que actúan sobre el terreno. ¿Quién financia todas estas inversiones? Desde el principio, las ADF, han tenido la estrecha colaboración y participación de las diputaciones, muy especialmente de la de Barcelona. Cada año, dedica una partida al PVI (Plan de Vigilancia contra Incendios). Contrata vigilantes para supervisar el territorio, y entrega a cada ayuntamiento una partida para destinar al mantenimiento de caminos y pistas forestales, consideradas estratégicas. También da ayudas para la planimetría y emisoras. Por parte de la Generalitat, se dan ayudas para la compra y mantenimiento de vehículos. Por ejemplo, este año nuestra ADF ha recibido una subvención para adquirir 3 cubas- cisterna de 4.000 litros. Estas cubas, servirán para renovar las viejas que han sobrepasado los veinte años de servicio. Todos los pueblos tienen como mínimo una que es enganchada a alguno de los tractores disponibles. Y si hay algún camping, todos tienen una autobomba de 500 litros para actuar de forma inmediata, a la espera de los bomberos. Por último, los ayuntamientos también reciben ayudas para mantener las franjas perimetrales del núcleo urbano y otros núcleos existentes. Son franjas de 25 metros que hay que limpiar cada dos años para que realmente sean efectivas. En resumen, nada se improvisa, y nada es fácil para prevenir y si hace falta extinguir un incendio. Con la brevedad necesaria, he explicado un proceso de más de 40 años. Nada es infalible ni seguro pero sin prevención, el resultado es mucho más catastrófico. Y ante las cifras que he visto, en muchas de las CCAA gobernadas por PP – VOX, en relación a la disponibilidad de Bomberos, me permito dar las de la Generalitat (2024). Número total en Cataluña: 5.889, de los cuales 2.991 funcionarios, 2.069 voluntarios, 749 del ayuntamiento de Barcelona y 80 de Valle de Arán. Próximamente, está prevista nueva convocatoria para un nuevo contingente de bomberos. Apunte final. Lo que hemos visto y escuchado por parte de los máximos responsables de las CCAA, gobernadas por PP-VOX, son muchas excusas, mucha improvisación y poca concienciación sobre la potenciación de los recursos humanos, técnicos y materiales, para hacer frente a las consecuencias del cambio climático. No esperen que siempre sean otros los que les resuelvan sus carencias. Todos los gobiernos deben estar formados y preparados para ejercer las competencias que tienen. No nos merecemos gobiernos de la Srta. Pepis. Y menos en los tiempos que corren. Aprovecho para recordar los furibundos ataques del PP a la creación de la Unidad Militar de Emergencias (UME), una de las grandes decisiones del presidente Zapatero. Resulta paradójico que ahora sean los primeros en pedir su intervención e incluso poner en sus manos todo el operativo de extinción. Ver para creer.

PER FI, MAJORS D’EDAT ! Tinc sana enveja dels actuals alcaldes, a la vista de que finalment son tractats com majors d’edat. Sí, sí per a qui no estigui al cas de quina era la relació entre Ajuntaments i Govern de la Generalitat, li pot sonar estrany, però durant anys, molts anys, érem càrrecs institucionals sotmesos als designis, capricis i estratègies del Govern de torn, el qual imposava les condicions per a obtenir ajuts, subvencions, crèdits o plans de la Generalitat. Cal saber, pel que fa Ajuntaments petits ( 500 dels 947 que té Catalunya) que depenen de tot i per a tot, de les Diputacions i especialment de la Generalitat. Els recursos propis de cada Ajuntament donen per mantenir el poble i poca cosa més. Quan toca fer inversions, s’ha d’anar a buscar finançament a les entitats, dites superiors: Diputació, Generalitat, en alguns casos Govern Central i en projectes molt concrets, es pot arribar a la UE. Així, doncs, és fonamental tenir en els llocs de comandament, persones i partits que tinguin clares les necessitats del “món municipal” i respectin l’autonomia, sense imposar condicions sinó compartint idees i propostes. Puc assegurar que en els quaranta anys que vaig estar a la sala de màquines de l’Ajuntament, només durant els set anys del Tripartit, vaig poder tractar de tu a tu, les necessitats del poble que considerava importants. No el que el Govern de la Generalitat volia imposar. Els altres trenta-tres anys, tocava organitzar les peticions, en funció de les prioritats que posava el Govern. Només així es podia aspirar a obtenir ajuts del PUOSC, o altres ajuts procedents de l’ACA, Plans d’Esports, Camins, etc. Cada projecte, era posat en qüestió pel Govern, fins el punt d’obligar a fer canvis, en una mena d’imposició en la que saltava pels aires l’autonomia municipal. Els anys del Tripartit, van ser oxigen pels Ajuntaments perquè hi vàrem trobar comprensió i respecte per les nostres demandes. Si el que era prioritari era la xarxa d’aigua, s’acceptava, i si ho eren els carrers, zones verdes o altres, existia prou flexibilitat com per fer-ho possible. Després, es va tornar a la situació que havia imperat en els temps de CiU. Per això, ara, es respira un aire radicalment diferent. Amb un Govern ple d’exalcaldes i ex càrrecs municipals i amb un president que ha estat alcalde, la relació entre el món municipal i el de la Generalitat és de respecte, comprensió i coordinació. No d’imposició. Es fàcil la relació, sigui via Delegació del Govern, sigui directament amb directors generals i secretaris, i sense cap gran dificultat arribar al Conseller/a de torn. Tot amb naturalitat, sense excepcionalitats. Francament, ja era hora de ser tractats com majors d’edat. He de dir que en aquesta llarga trajectòria de supeditació a la Generalitat, sempre havíem trobat en la Diputació de Barcelona, el respecte, comprensió i coordinació, de manera que quan no trobàvem sintonia amb el Govern, acudíem a la Diputació per resoldre els problemes del moment. De fet, ara, el món local gaudeix de perfecte sintonia entre Diputacions- Govern de la Generalitat i fins i tot amb el Govern central. Ja era hora! Aquest model ha de ser permanent, perquè beneficia totes les parts.

QUAN EL RIDÍCUL ARRIBA ALS JUTJATS. Els qui vam conèixer i tractar el President Terradellas, recordem una de les seves sentències més exitoses: en política es poden cometre errors, però mai fer el ridícul. Doncs, bé, tenia molta raó i la mateixa sentència es pot aplicar a gairebé totes les professions. Ara mateix, penso en un dels àmbits més “sagrats” en un estat de dret: els tribunals. Tota la carrera judicial forma part del tercer poder, en un estat democràtic. Un poder essencial perquè garanteix el normal i legal funcionament de totes les institucions, i amb elles les persones a nivell individual i col•lectiu. El seu poder, ha de ser degudament exercit amb un escrupolós respecte a la presumpció d’innocència i a la reserva de les investigacions, per a no condemnar abans de sentenciar. Es diu que la Justícia ha de ser cega davant qualsevol qüestió, per evitar discriminacions i diferències amb uns o altres investigats. Bé, tot això, ho hem llegit, escoltat i repetit munts de vegades, davant situacions que no sempre hem entès. I si no ho enteníem temps enrere, ara mateix, estem desconcertats, desorientats per no dir directament indignats davant situacions que mostren clarament un decantament polític descarat, a favor d’uns i en detriment d’altres. I el ridícul, per no dir paraules més gruixudes, campa per tot arreu. Son a desenes els casos de jutges i magistrats, fins i tot sales senceres de tribunals que no tenen cap por al ridícul i inicien investigacions, amb tota mena d’informes i tràmits que son filtrats al cap de pocs minuts, sense que ningú intervingui per evitar-ho. Fan el ridícul ? Evidentment, perquè un jutge o magistrat incapaç de guardar i fer guardar silenci i confidencialitat, millor es dediqui a conrear tomàquets. Es va sentenciar tot un Fiscal General de l’Estat, per suposades filtracions d’ell o del seu entorn. Una sentència ridícula que faria riure sinó fos que va truncar la carrera d’un Fiscal innocent. Però, és que veiem instruccions de pa, sucat amb oli, que es deixen fer, sense que ningú intervingui. Hi ha un pacte de silenci i no intervenció, davant autèntiques bestieses processals. No ho dic jo, ho diuen multitud de juristes de prestigi amb aportació de proves. I el problema és que no fan només el ridícul un o dos, membres de la Judicatura. No, no, cada vegada hi ha més jutges i magistrats protagonistes de ridículs universals. No donaré la llista que s’ha d’anar ampliant cada setmana que passa, simplement els qui han portat els temes de la dona del president, mereixen ser estudiats a nivell mundial, pel ridícul que suposen la instrucció i mesures adoptades . I que s’imposin mesures cautelars com la retirada del passaport perquè no pugui fugir...és una astracanada difícil de superar. Però, sempre hi ha qui vol superar a l’anterior. I el substitut, del substitut, permet anar a Londres però no a Ankara, perquè aquí creu més fàcil fugir que allà. Francament, que cap nivell superior pari aquestes bestieses, dona la justa idea de la prepotència, i la intocabilitat amb la que actuen. No tenen cap mania a l’immens ridícul en que posen a la Justícia espanyola. Hora urgent de profunds canvis, per jubilar o substituir un parell de centenars de jutges i magistrats, indignes del càrrec que ostenten.