Wednesday, February 28, 2018
TOT SIMBÒLIC, MENYS ELS DANYS - art. Nació Digital Solsona
TOT SIMBÒLIC,
MENYS ELS DANYS.
He perdut ja tota esperança de veure valentia, coherència, i assumpció de
responsabilitats, per part dels principals protagonistes del procés
independentista. A la vista de les declaracions i de com son rebudes per bona
part dels independentistes, tot s’accepta, sota el principi de que “tot s’hi
val per no anar a la presó, o per sortir-ne”. Es a dir, no importen les
mentides, dites a l’inici del procés, o al final. Tampoc les falsedats, les
mitges veritats, o les invencions, pures i dures. No hi ha autocrítica, ni
exigència de responsabilitats. Tots els seus autors, continuen batallant, sense
cap mena de vergonya, ni pensar en una digna retirada de la política, per
expiar els pecats comesos, ni que sigui, en una empresa privada.
Tant li fa que l’ex president, Artur Mas, digui que tot va ser simbòlic,
fins i tot que potser es va enganyar una mica, o es va exagerar, però bé, en
cap cas es pensava en dur a terme. Cosa semblant, ha dit l’ex consellera Neus
Munté, o Meritxell Borràs, i, com elles, altres representants de la primera
línia política ,de l’anterior govern de la Generalitat. De
Es tanta la inconsciència que cap d’ells accepta avaluar els danys
produïts. Dient que s’exageren els danys causats, queden ben tranquils. Ara bé,
veurem quan vagin caient sentències contundents, si continuen pensant el
mateix. No hi ha hagut víctimes, però els danys son brutalment elevats.
N’explico alguns, a tall d’exemple.
Fa pocs dies, vaig tenir ocasió de parlar amb un polític de primer nivell,
desplaçat a Brussel·les per intentar salvar l’EMA ( agència europea del
medicament, en anglès). Aquesta agència, ubicada a Gran Bretanya, n’ha de
marxar pel Brexit, i Barcelona tenia tots els números per acollir-la. Era la
favorita, sense cap rival. Doncs bé, el procés, la va deixar fora de combat, i
quan una delegació d’aquí es va desplaçar a Brussel·les per intentar salvar-la,
en cinc minuts van veure que no hi havia res a fer. L’argument: com voleu
acollir l’EMA, si centenars d’empreses marxen de Catalunya ?
El mateix MWC, instal·lat a Barcelona, va rumiant si li convé continuar
aquí, a la vista de la inestabilitat política i dels conflictes, interns i
externs que va contemplant, aquests dies. No hi ha cap seguretat.
Però, a nivell més petit, menys aparatós, anem veient, també en comarques
d’interior com empreses relativament petites, es troben amb problemes per
treure els seus productes, cap altres territoris. Algunes han canviat l’adreça
fiscal per aparèixer com situades en altres indrets, però en conec ja vàries,
que es plantegen marxar. Parlo d’empreses petites i mitjanes, de no més d’una
quinzena de treballadors, però molt importants per pobles petits o mitjans.
Doncs bé, poc a poc, l’idea de marxar va fent forat, a la vista d’un futur
massa incert, per les empreses que necessiten, sobretot seguretat i
estabilitat.
No hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure, o pitjor sord ,aquell que
no vol escoltar el què passa al seu entorn. La realitat sempre s’imposa, i el
cert és que hem perdut poder d’atracció i ens hem convertit en un territori poc
amable, poc atractiu per quedar-se o per implantar noves activitats.
I així estem. Hem passat del simbolisme dels protagonistes del procés , a
la realitat dels danys al país. I com deia fa ben pocs dies, en aquestes
mateixes pàgines, repasseu les vostres relacions familiars i compteu quantes
famílies trencades , quantes amistats perdudes, quants esdeveniments suspesos
per evitar mals majors...i sobretot, com de diferent és el país, a nivell de
relacions i respecte a les idees dels altres. Qui va engegar el procés, no
vinguin ara, a dir que era una broma, perquè els danys son immensos, i ben
reals.
# posted by joan roma cunill @ 11:04 PM
Monday, February 26, 2018
CARRERA DE DESPROPÒSITS - art. Nació Digital Solsona
CARRERA DE
DESPROPÒSITS.
En aquest món virtual, univers paral·lel, o dimensió desconeguda, en que ha
entrat una part del país, sembla existir una carrera de despropòsits, per veure
qui la fa més grossa, qui supera tot l’imaginable, qui inventa el que ningú ha
fet fins ara...el seny, l’educació, les bones formes, el compliment del
protocol...tot queda enrere, tot s’oblida o es menysprea, a favor “d’epater”
tothom, propi i estranys, i quan més lluny arribi, fronteres enllà, millor que
millor. Veiem-ne uns pocs exemples, per raó d’espai.
L’Ajuntament de Girona, considera no grata la família reial, i ha trobat
una bona excusa, per fer obres a l’auditori on s’entreguen els premis / beques
Princesa de Girona, destinats als joves. Tot un model de seny i oportunitat,
com es pot veure.
El mateix ajuntament, havia de córrer per ser un dels primers a canviar la
plaça de la Constitució per la de 1-O, no fos cas que algun altre se’ls
avancés.
Fa pocs dies, el president del Parlament, aprofità un gran acte solemne, en
el col·legi d’advocats per tractar la justícia d’injusta, amb presos polítics,
i mala interpretació de l’estat de dret. Bon moment , bon lloc, i bona
interpretació de la legalitat, per part de la segona autoritat del país.
El mateix President, en clara competència, amb l’Alcaldessa de Barcelona,
no varen anar a rebre al rei. Adéu bones formes, educació i compliment del
protocol institucional. Però, en canvi, van a sopar amb ell ¡¡¡¡ Qui els
entengui, ens ho expliqui.
Els municipis de Casserres i Puig-reig ( Berguedà), han volgut ser els
primers en anunciar la república catalana, i a l’entrada dels termes municipals
, ja hi ha els senyals corresponents. Pel que es veu, allà han vist, coses que
altres, no sabem veure.
Pel que fa l’expresident Puigdemont, necessitaríem un llibret,
considerablement gruixut, per detallar totes les propostes que li han sortit
del cap. Ja entenc que té tot el temps del món, especialment en un país, on el
mal temps és norma, i s’ha de quedar a casa, però n’hi ha per llogar-hi cadira.
Pretén ser president ,d’una mena de consell de notables, o de consell de la
república , a l’estranger, amb capacitat per a nomenar i destituir, el govern a
l’interior del país. No direu que falta imaginació, o que no hi ha inventiva, a
dojo. De fet, tampoc sabem qui paga les despeses de luxe que s’estan produint,
en terres llunyanes, però suposo que algun dia, algú ens ho explicarà.
I per estar tranquils, i saber que estem en bones mans, res millor que
seguir les suposades negociacions entre Junts x C, i ERC, per formar govern. Estan
tant d’acord amb tot, que cadascú va pel seu cantó, i Junts x C, presenta
documents en el Parlament, que l’altra part, ni sap ni coneix...i tanmateix
diuen que pensen tornar a governar junts.
Per acabar, res millor per preservar el MWC, de tot conflicte, que
organitzar manifestacions en llocs estratègics de la ciutat. Es una bona manera
de mostrar Barcelona com la ciutat acollidora i valedora de futurs congressos.
I això aquí a Catalunya, però si anem a Madrid, i contemplem els despropòsits
dels d’allà, podem veure un autèntic festival, per intentar superar l’altre.
Perdut el nord, qualsevol despropòsit és possible. Mentrestant, les grans
possibilitats d’impuls a l’economia queden seriosament mermades per culpa d’uns
autèntics irresponsables.
# posted by joan roma cunill @ 8:37 AM
Friday, February 23, 2018
UN NOU RELAT - art. Regió 7
UN NOU RELAT.
Estem passant d’un guió, destinat a assolir la independència, a un altre de
simplement, retornar al punt de sortida. Fem nostre el refrany castellà “quien
mucho abarca, poco aprieta”, i bona part del país, ja es donaria per satisfet,
si podés veure a casa, els empresonats, i es recuperés l’autogovern, amb les
mateixes competències que tenia, abans de l’aplicació del 155.
Perquè, doncs, es va emprendre una ruta inviable ? Perquè es va animar a
centenars de milers de persones, a assistir a tota mena d’esdeveniments, amb la
promesa que servirien per aconseguir els objectius proposats ? Es que hi ha
hagut algun fet excepcional, com per modificar les aspiracions inicials ? Algú
no havia previst el poder de l’estat de dret, i el d’un Estat, immers en una UE
que prou problemes té, com per recolzar-ne algun de nou ?
Hi ha multitud de preguntes, sense respostes clares, ni assumpció de
responsabilitats clares i concretes, per part dels principals protagonistes del
procés. Immersos en convocatòries de declaració, davant del Magistrat Pablo
Llarena, o ficats a estudiar solucions increïblement impossibles, per donar
sortida al conflicte obert, no es preocupen d’aclarir el perquè de tanta
disbauxa.
Tampoc hi ha hagut, ni sembla propera, una profunda autocrítica sobre el
moviment independentista. El que més m’ha sorprès, ha estat la facilitat i
rapidesa en que es va assumir la possibilitat d’assolir la independència, sense
tenir els elements bàsics i indispensables per un procés tant profund i
traumàtic, com aquest. Ningú nega, el caràcter provocador, prepotent i
indignant del govern central, que incendia tot el que toca, i ha estat
“fabricant d’independentistes” des dels anys del president Aznar, o més enrere,
i tot.
Però, un objectiu com aquest, requeria un guió, uns projectes, uns
objectius a curt, mitjà i llarg termini, uns lideratges molt concrets, una suma
d’esforços pensats pel present i futur, que res tenen a veure amb les presses i
constants improvisacions vistes, fins ara.
Encara més, m’ha sorprès veure centenars d’alcaldes, assumint objectius,
irrealitzables. Creure en el poder de l’AMI ( associació municipis per la
independència) com una gran eina independentista, imaginar que pujades i
baixades a Barcelona, amb vara o sense, podien accelerar el procés, o fins i
tot, assolir deliris de grandesa, com que un Consell d’Electes, podés
substituir el govern de la
Generalitat , m’ha deixat perplex. I és que alguns d’aquests
alcaldes son persones estudiades, llegides i viatjades, i no me’ls imaginava
signant decrets, més o menys oficials, convocant plens o debatent mocions que
trinxaven les lleis vigents, que tots hem jurat obeir , al prendre possessió
dels nostres càrrecs.
Però, tot això, és passat. El que importa, ara i aquí és el present. I en
aquest present, veiem un Parlament paralitzat, a l’espera de novetats ,de
l’estranger. No tenim govern, i mentrestant opera el 155, entrant en temes que
no haurien de ser objecte d’estudi ni planificació.
De moment, no tenim un nou relat. De fet, sí hi ha una lleugera tendència a
donar per acabat el procés, tal com alguns havien somiat i explicat, i es
reclama celeritat per recuperar el govern perdut. El govern d’anys enrere, amb
les competències, d’anys enrere. Ara, aquest és el desig de molts. No sabem si
d’una àmplia majoria, però sinó es vol anar a unes noves eleccions, no queda
cap altre remei que improvisar un nou relat, i retornar sis anys enrere. Millor
això ,que tenir tot el país en un llimbs d’incerteses i paràlisis, com mai
havíem tingut ni imaginat. I que els protagonistes de tot el viscut, donin pas,
a una nova generació ,dedicada a resoldre els problemes diaris i a pensar en un
altre futur.
# posted by joan roma cunill @ 11:06 PM
Thursday, February 22, 2018
BONA ELECCIÓ : SUÍSSA - art. Diari de Terrassa
BONA ELECCIÓ : SUÏSSA.
Em considero mig suís, per haver viscut, treballat i estudiat, 7 anys, a la
capital, Berna, durant els anys setanta. Allà em vaig formar política i
professionalment, parlant, i a la tornada vaig iniciar la meva carrera
política, a nivell municipal ,primer, i després nacional, procurant fer servir
,tot l’aprés en el país, més democràtic del món. I us puc assegurar que costa
molt, però molt, aplicar aquí, els principis que regeixen allà.
Aquesta introducció ve a tomb de la decisió d’Anna Gabriel ( una de les
principals figures de la CUP) de marxar d’aquí, per instal·lar-se allà, per
així no fer front als requeriments judicials, com a conseqüència de les seves
actuacions en el procés independentista.
Trobo sorprenent l’elecció de Suïssa ,per raons del seu pensament polític,
tant diametralment oposat al que regeix en aquell país i perquè li servirà per
entendre el funcionament de la democràcia, en el seu més ampli sentit.
Suïssa era una Confederació, transformada en Federació, amb la Constitució
del 1848, en la qual hi figura el sistema de democràcia directa, amb consultes
vinculants, per a multitud de temes, fora dels que suposin el trencament del
país. S’han dut a terme, poc més de 600 referèndums federals ( estatals), i
centenars d’altres, a nivell cantonal ( regional) i municipal.
Es el país més democràtic, i tolerant del món, amb les idees, però d’una
duresa i rapidesa increïbles, contra tot el que suposi l’incompliment de les
lleis vigents. Vaig ser dirigent dels Casals Catalans a Suïssa, anomenats Casa
Nostra, des dels quals vàrem organitzar Jocs Florals a l’exili, Festes Majors,
Trobades ,Conferències...i cada vegada que demanava permís, havia de signar un
document, prometent que al costat del pal de la senyera, hi hauria la bandera
municipal, la cantonal i la federal. I abans d’interpretar Els Segadors,
s’interpretaria l’himne suís. Per descomptat, que la policia municipal o
cantonal, comprovava el compliment del que havia signat. Ja no us explico les
conseqüències del seu incompliment.
Allà, és impensable, el no compliment de la normativa sobre símbols.
Imaginar estelades, en ajuntaments, parcs de bombers, escoles, etc, suposaria ,
al cap d’unes hores, la destitució del responsable ( alcalde, director,
gerent...), i duríssimes condemnes judicials.
Durant els meus anys d’estança , es va produir la separació de la regió del
Jura – francès, del Cantó de Berna, amb tensions i manifestacions, per alguns
resultats de municipis, contradictoris, amb les aspiracions d’alguns impulsors.
Us puc assegurar que una manifestació no autoritzada, era dissolta, al segon
avís de la policia. En vint minuts, les brigades anti avalots més ben equipades
que mai he vist, havien fet net, en places i carrers. I no actuaven seguint els
principis de les Germanetes de la caritat.
En aquell país, son majoritàries, les diferents versions del protestantisme,
luterans, calvinistes, o seguidors de Zwingli, qui fou realment l’introductor
de la reforma protestant a Suïssa, més auster i dur, fins i tot que els
anteriors. A diferència del catolicisme, en que pecar s’esborra amb una simple
confessió pública o privada, allà la mentida, la falsedat, l’incompliment de
normes cíviques o jurídiques, tenen un càstig immens. Aquest fet, fa impensable
tot el que hem vist i patit aquí, en els darrers anys. La contundència de les
lleis, i el rebuig de la ciutadania, impedeix saltar-se la legalitat o
incomplir els juraments fets, per part d’alcaldes, regidors o diputats.
Per tant, trobo una excel·lent elecció de país, per part de l’Anna Gabriel,
perquè allà veurà l’mmens poder de la democràcia, i la impossibilitat
d’actuar-hi en contra. Allà, davant els fets del 6 i 7 de setembre de l’any
passat, en que 72 diputats varen trencar amb la legalitat del Parlament i amb
l’Estatut d’Autonomia, i de pas, amb la Constitució, hagués tingut com a
resposta, el dia 8 , a les 10 del matí, la dissolució de la cambra, la
destitució del govern i la dels membres de la Mesa, que ho havien permès, per a
continuació posar-los a disposició dels tribunals corresponents.
De fet, molt diferent aniríem aquí, si tots els polítics, haguessin passat
una temporada en aquell país. Entendrien el poder dels juraments fets, el poder
de la democràcia, de les lleis, i dels protocols i normatives, en tots els
estaments del país. Veurien com d’àmplies son les llibertats, però com de
contundents les obligacions, i com de rigorós el respecte per la legalitat i l’estat de dret. Bona elecció, marxar a Suïssa.
Tant de bo creï escola.
# posted by joan roma cunill @ 11:02 PM
Wednesday, February 21, 2018
DONCS, PERQUÈ ESTEM COM ESTEM ? - art. Blogesfera socialista
DONCS, PERQUÈ ESTEM COM ESTEM ?
Si no fos per les declaracions de la cupaire, Mireia Boya, podríem pensar
que tot el vist i dut a terme, en els darrers 5 anys, ha estat fruit d’un
somni. Una mena de, mal son, que ningú s’explica per què ni com va passar. Es el
que es dedueix de les declaracions fetes davant del Magistrat Pablo Llarena, en
aquestes darreres setmanes, per part dels principals protagonistes del procés
independentista.
Res s’havia planificat, res s’havia previst, no hi havia cap comitè organitzador,
ni cap guió establert, com tampoc cap ànim de vulnerar la legalitat vigent...si
de cas, algunes ganes de veure què pensava la gent sobre la independència, o el
dret a decidir, però sense cap intenció real de dur-la a la pràctica. Eren
provatures, més de laboratori que no pas, reals intencions d’exercir l’autodeterminació.
Tot plegat, res seriós, com perque els impulsors hagin d’acabar davant la
justícia, i ser amenaçats amb greus condemnes. D’aquí l’estranyesa, en veure
com de seriosament s’ho han pres alguns jutges, o el mateix TC. No n’hi ha per
tant, si al cap i a la fi, tot està quiet i no hi ha hagut trencaments, a cap
nivell. Millor deixar-ho córrer i girar pàgina. Punt i final, anem per una altra cosa.
Així de senzill, així d’inconscient s’ha actuat, segons les informacions
que van apareixent en els mitjans de comunicació. Cap dels protagonistes,
accepta haver trencat la llei, ni haver-se saltat l’estat de dret ¡¡¡¡ Uns
perquè passaven per allà, altres perquè no hi estaven d’acord, altres perquè ho
varen dir, però no els varen fer cas,...el resultat, és que ningú es
responsabilitza de res. No hi ha valentia, no hi ha coherència, no hi ha
honestedat, a l’hora de defensar les idees, ni les accions dutes a terme. Tot s’imputa
a un altre, i tot s’ha fet, per obra i gràcia dels altres. Ningú assumeix
responsabilitats pròpies.
El procés ha mort, però el conflicte continua viu, i per molt de temps. Tanta
inconsciència, individual i col·lectiva, comportarà un llarg període de
conflictes profunds. Els jutges tenen a les mans, les proves d’accions il·legals
de la més alta gravetat, i actuaran en conseqüència. Això vol dir, imputacions
a desenes de persones, i penes molt elevades, tant d’inhabilitació, com de
presó. I no solament per als principals protagonistes del procés, sinó també
per actors secundaris, com molts dels alcaldes que varen implicar-se, fins
extrems incomprensibles.
Es incomprensible, estar on estem, sense un mínim d’autocrítica, sense
assumir el fracàs del procés, sense assumir les responsabilitats d’haver obert
la caixa del trons, i haver portat el país cap un enfrontament intern, de molt
difícil reparació. Jo mateix, com segur,
molts dels estimats lectors, he perdut unes quantes amistats, simplement per
haver-me mantingut fidel als meus ideals i als juraments que vaig fer, a l’assumir
el càrrec d’alcalde. Com abans ho havia fet, amb el de diputat. M’he mantingut
fidel als principis democràtics, però , amistats de molts anys enrere, ho han
considerat una traïció o una participació activa, en l’aplicació del 155. Han estat ells, no jo, els qui han trencat l’amistat.
Una amistat que no era tant forta com jo m’imaginava, quan l’han deixada per
una qüestió d’idees. Tinc la tranquil·litat de no haver estat jo el promotor
del trencament, sinó ells. Jo he mantingut la tolerància i el respecte, no
ells.
Però trencaments com aquests, i el de desenes de milers de famílies, son
una realitat. Com ho son els milers d’activitats que han marxat o pensen
marxar, a la vista de la greu situació que estem vivint. Qui repara els danys
causats ? Podem acceptar com a innocents les accions dutes a terme ? Es que no
s’imaginaven com acabaria tot plegat, quan ningú tenia res preparat, ni previst
ni lligat per a un endemà, de la ruptura ? Estem com estem, per l’acció
volgudament trencadora d’un gran nombre d’actors irresponsables que , malgrat
la covardia de no acceptar les seves responsabilitats, ens han portat a tots plegats
a una de les situacions més greus de la nostra història contemporània. Qui cregui
que pot continuar per aquest camí, viu en una altra realitat. I si algú s’imagina
poder dur a terme noves accions il·legals per seguir el corrent a un fugit de
la justícia, instal·lat a Bèlgica, sàpiga que no el seguirem.
# posted by joan roma cunill @ 8:37 AM
Tuesday, February 20, 2018
TRES DATES HISTÒRIQUES, PER NO REPETIR, A CATALUNYA - art. Nació Digital Solsona
TRES DATES HISTÒRIQUES, PER NO REPETIR, A CATALUNYA.
Els nacionalismes, necessiten dates històriques, moments èpics, lideratges
excepcionals, batalles desiguals,... i enemics, reals, o inventats, per a
poder-se implantar i impulsar, de cara el futur. I sinó es tenen, s’inventen.
Catalunya és un exemple clar, de manual, si observem la trajectòria del
moviment nacionalista, primer, i independentista, després. S’ha mitificat, fins
convertir-la en falsedat històrica, bona part de la guerra de Successió, per
voler donar explicacions “actuals”, a una realitat històrica, que res tenia a
veure amb la present.
Vaig tenir la sort de poder parlar del 1714, amb un gran historiador, com
era Ernest Lluch, tot i la seva especialitat ,en Economia. Tenia uns
coneixements enciclopèdics, de la nostra història, i precisament havia excel·lit
en els relacionats amb la guerra de Successió, produint gran nombre d’estudis i
escrits. Ell, i amb ell, altres historiadors, han exposat fredament i
objectivament, la situació política interna i externa, i els resultats que es
varen produir.
Però no vull anar tant enrere. Deixo el 1714, pels historiadors i per
altres moments. Avui , vull parlar de tres fets històrics, clarament negatius,
ocorreguts a Catalunya i protagonitzats, pels més alts dirigents. Tots tres,
expliquen els moments de rauxa, i les conseqüències que poden portar, el no ser
prou conscients de les decisions a prendre, en moments realment delicats.
El primer, fa referència als Fets de Prats de Molló, l’any 1926, en plena
Dictadura de Primo de Rivera, quan el qui havia estat coronel de l’exèrcit
espanyol, Francesc Macià proposa envair Espanya, amb dues columnes, amb la
confiança que aquesta invasió produiria un aixecament popular generalitzat. La
mala organització, l’existència d’espies, entre els pretesos invasors, i altres
improvisacions, varen motivar la seva detenció el dia 4 de novembre, empresonat
i posteriorment jutjat, amb una ordre d’expulsió cap a Bèlgica. Sí, senyors
meus, cap a Bèlgica. Després , esdevindria l’avi Macià, un dels presidents més
estimats, i mitificats de Catalunya.
El segon, fa referència als Fets del 6 d’octubre del 34, quan el president
Lluís Companys, declara “l’Estat català, dintre de la república federal
espanyola”. Aquesta proclamació, sí va produir víctimes. Concretament 46. 38 civils
i 8 militars, amb una dura repressió que afectà a més de tres mil persones, i l’empresonament,
i posterior presó de tot el govern, excepte un membre , el gran independentista
Dencàs que fugí amb uns quants acòlits seus, per les clavegueres .
El tercer, el tenim en els nostres dies. Les jornades del 6 i 7 de setembre
de 2017, han entrat en les pàgines negres de la nostra història, per haver-se produït
un autèntic cop d’estat civil en el Parlament de Catalunya, mitjançant el
trinxament del Reglament del Parlament, i la vulneració de l’Estatut d’Autonomia,
i de la Constitució, aprovant la Llei del Referèndum, i les anomenades, Lleis
de desconnexió. Totes elles, anul·lades pel TC. No contents amb aquestes
destrosses, el 29 d’octubre s’aprova una DUI ( declaració unilateral d’independència)
mitjançant la qual es diu que “Catalunya esdevé
un estat independent, en forma de República”. A continuació, el govern
central, activa l’art. 155, i entrem un l’etapa actual.
Què en podem extreure d’aquests tres fets històrics ? Què els uneix o què
els separa ? No, no vull fer cap tesis doctoral sobre ells, sinó simplement
extreure’n les conseqüències. Tots tres, varen ser greus errors polítics, de
dimensions històriques. Però, hi ha una cosa que les distingeix clarament.
Tant Francesc Macià, com Lluís Companys, i amb ells els seus adjunts, varen
assumir els errors, foren jutjats i foren condemnats. Varen explicar les
motivacions i els objectius perseguits, i ho varen fer personalment, sense
excuses ni subterfugis.
El tercer, és un fugitiu de la Justícia. Ni sortida al balcó del Palau de
la Generalitat, ni arriar bandera espanyola, ni posada en marxa de la imaginada
República. Fugat a Bèlgica, es diu exiliat, quan no ha vist ni parlat amb
autèntics exiliats. No hi ha èpica ni valentia, simple, fugida, i pretensió de
recuperar el càrrec presidencial, malgrat tot el mal fet, a tot un país i la
seva gent. No hi ha hagut, per sort víctimes, però sí milions de perjudicats,
amb uns danys terribles sobre la societat , l’economia i el prestigi , tant
costosament aconseguit. Comparem i jutgem. I exigim autocrítica, als qui n’han
estat protagonistes, directes o indirectes.
# posted by joan roma cunill @ 7:11 AM
Friday, February 16, 2018
EL MODEL BASC - art. Regió 7
EL MODEL BASC.
No deixo d’envejar, la manera de resoldre els problemes i reptes, en el
País Basc, a diferència de l’embolic en el que estem ficats, aquí a Catalunya.
Ara mateix, estan immersos en una proposta de modificació de l’Estatut, cosa
que em recorda els primers temps del Tripartit, amb Pasqual Maragall,
d’impulsor. Aquí teníem pressa, allà, no. Allà volen sospesar molt bé, les
modificacions, els avenços, les possibilitats reals de millora, sense ficar-se
en conflictes constitucionals, ni reptes impossibles de dur a terme.
Res a veure, en com varem fer les coses aquí, de com les estan fent, allà.
Es cert, que la deriva independentista d’aquí, els serveix d’exemple de per on
no convé anar. Però, la realitat és que han aconseguit un molt ampli consens en
totes les propostes que han posat sobre la taula. Es més, confien en tancar la
ponència, amb un document, capaç d’obtenir una majoria de més dels dos terços.
Aviat, ho comprovarem.
A banda, però d’aquesta negociació, estan a l’espera de tractar amb el govern
central, el possible recolzament a la proposta de pressupostos per aquest any.
Ho volen fer, havent resolt el conflicte català, i d’aquí l’empeny que va posar
el Lendakari, en fer de mediador, per aconseguir la convocatòria d’eleccions
per part de Puigdemont, i evitar, així la posada en marxa del 155. No se’n va
sortir, però l’intent demostra , fins a quin punt, son hàbils a l’hora de
buscar sortides positives pels seus interessos.
I tot indica que si, finalment s’aconsegueix formar govern aquí, es desencallarà
la negociació amb el PNV, i un nou pacte amb el PP, els pot aportar noves
competències, o noves inversions, estratègiques, per continuar avançant en la
modernització del territori i la implantació de noves activitats industrials.
A cada escull que troba el govern central, el PNV, i amb ell, els altres
partits del País Basc, busquen com poden ajudar a resoldre el problema, i al
mateix temps , pescar alguna millora puntual. Han deixat de banda qualsevol
tipus de fugida endavant. L’objectiu ,és aconseguir el màxim sostre d’autonomia
territorial, sense necessitat d’entrar en “terres ignotes”.
No sé si son imaginacions meves, o els desitjos que tinc, en veure resolt
el conflicte nostre, però em fa l’efecte com si a nivell d’ERC, comencin a
voler copiar el model basc. Un model que fa molt d’anys funciona, amb uns
resultats excepcionalment bons. I no és només pel concert econòmic, i el tema
del cupo, sinó per una estratègia intel·ligent, pensada a llarg termini, sense
presses ni conflictes innecessaris.
El resultat, és a la vista de tothom, i d’altra manera aniríem aquí, a casa
nostra, si haguéssim plantejat les coses amb un tarannà similar. En política,
s’ha de saber administrar bé els temps, les ocasions, les conjuntures, i sempre
hi ha un moment adequat per a plantejar temes que no haguessin estat possible,
en altres circumstàncies. Ho hem vist, i ho hem dit, en el passat, quan el PSOE
no tenia majoria absoluta, o quan el PP, tampoc la tenia. Aquells, varen ser
moments clau, sense rèdits suficients. I un de ben recent, fou, a nivell
d’investir Pedro Sánchez. Si els partits catalans, haguessin apostat per fer-lo
president, el conflicte actual, no hagués tingut lloc.
De totes maneres, no vivim del passat, sinó del present. Potser va sent
hora de copiar els passos, estratègies i full de ruta, del govern basc. Fem
president/a, a qui ho pugui ser i en pugui exercir, i anem per feina, mirant de
reüll cap al nord, on les coses els hi van immensament millor.
# posted by joan roma cunill @ 11:11 PM
Thursday, February 15, 2018
DIBA 10 - GENE 2 - artl Diari de Terrassa
DIBA,10 – GENE, 2
No, no és el resultat de cap partit de futbol. Pels no avesats a la nomenclatura
institucional, quan diem Diba, volem dir Diputació de Barcelona, i quan ens
referim a Gene, parlem de Generalitat de Catalunya. El resultat, l’he posat jo
mateix, en funció de la utilitat d’una o altra institució de cara els
ajuntaments, especialment , els més petits, com el que tinc l’honor de
presidir.
He fet un seguiment exhaustiu de Diba, des del primer dia en que els
ajuntaments varen entrar en l’etapa democràtica actual, a l’abril del 79, del
segle passat, i puc afirmar que res seria igual, sense l’existència d’aquesta
institució , pel que fa la modernització, millora i progrés dels 311 municipis
de la província. Ho he pogut fer, perquè és tot el temps que porto de regidor,
els dotze primers anys, i d’alcalde, la resta, fins ara. En total trenta-nou
anys. Perquè ho dic ?
Perquè sempre comparo l’eficàcia de Diba, en comparació amb el feixuc
funcionament de la Gene?. Doncs, per demostrar que quan es vol, es pot
convertir una màquina antiga, en una peça moderna, de gran eficàcia i utilitat.
Els primers anys, de la nova etapa democràtica, en mans del president
Terradellas, per poc temps, seguit de Martí Jusmet, Antoni Dalmau, i sobretot
de Manel Royes ( el president de més llarg recorregut), varen suposar la total transformació
d’una vella institució, en un model d’administració al servei dels ajuntaments,
i dels ciutadans, en general.
Sempre s’havia dit que els socialistes utilitzaven Diba, com a contrapès a
la Gene, i CiU, frenava i posava tants pals a les rodes com podia, per evitar
incrementar el seu poder. De fet, els presidents que seguiren als abans
esmentats, Montilla, Corbacho i Fogué, seguiren les petjades dels seus
predecessors, facilitant als ajuntaments unes ajudes tècniques, econòmiques ,
de col·laboració i participació que han estat fonamentals pel desenvolupament
integral dels municipis. Sort d’aquest contrapès, sense el qual, els
ajuntaments no haguessin assolit el grau d’excel·lència que tenen ara. De fet,
només cal anar a les altres tres províncies, per a constatar l’enorme
desequilibri en infraestructures, equipaments i serveis, de la de Barcelona,
respecte les altres.
Dit això, vull aprofitar aquest espai, per replicar el que sempre s’havia
criticat, en quan a contraposició política de Diba, respecte la Gene. Des de la
Gene, es criticaven els plans i programes de Diba, als ajuntaments, per
considerar feia competència deslleial. Diba no es sotmetia a les directrius de
la Gene, i per tant, CiU ho considerava una mena de traïció. Santa traïció,
dèiem tots els alcaldes, de tots els colors. Què passa ara, en que les dues
institucions estan governades pels dos mateixos partits ? Doncs, que comencem a
anar malament, i més malament anirem, si les coses es
compliquen entre els dos socis de govern: PDECAT i ERC.
Perquè ho dic ? Doncs, perquè durant la llarga etapa socialista, Diba es
dedicava a finançar totes les competències pròpies dels ajuntaments, innovant
constantment, i buscant sempre com resoldre les necessitats més rellevants. Es
cert que moltes vegades entrava en competència amb la Gene, que volia imposar
els seus criteris i sotmetre-la a la seva voluntat. Per sort i per coherència
dels dirigents, no ho va aconseguir, i d’aquí que tots els municipis es
beneficiessin de centenars de milions d’euros.
El que passa ara, és que a falta de diner de la Gene, li toca a Diba, tapar
forats. Si la Gene treu els ajuts a les escoles bressol, ha de sortir Diba, a
posar-hi diner. El mateix ha de fer per escoles de música, per la modernització
de polígons industrials, per algunes carreteres, per camins que haurien de ser
mantinguts amb fons de la Gene, etc, etc. La Gene ha anat reduint tots els
ajuts destinats als ajuntaments, fins a suprimir-ne alguns d’històrics, com el
PUOSC ( pla únic d’obres i serveis de Catalunya).
En resum, ningú s’estranyi d’un resultat tant contundent com el que figura
en el títol. Els qui estem al capdavant de la institució més propera al
ciutadà, veiem la utilitat de cada administració i ens dol, no tenir a la Gene,
un model de funcionament similar al de Diba, oimés quan va tenir la gran
oportunitat de néixer, en molt millors condicions, del que li va tocar fer als
primers governs de la Diputació. Aquí tenim dos models, ben diferents,
fàcilment contrastables, de com es pot governar i ser útil al país. A més, a
ningú, mai, se li ha ocorregut elegir un president de Diba, amb residència a
l’estranger. Puc assegurar que sempre que m’ha fet falta, l’he pogut anar a
visitar a l’actual Palau de la Generalitat, quan aquesta era la seva seu, o a
Rambla Catalunya, on està ubicada ara.
Acabo. Tots havíem somiat en veure la mateixa eficàcia i disponibilitat, en
un lloc i altre. Puc assegurar que no és així, i d’altra manera aniria el país,
si s’hagués copiat el model.
# posted by joan roma cunill @ 11:10 PM
D'AUTONOMIA A REPÚBLICA, I VICEVERSA - art. Blogesfera socialista
D’AUTONOMIA A
REPÚBLICA ,I VICEVERSA.
Suposo, estimats lectors, que esteu tant cansats, esgotats, avorrits i
indignats, com jo, de donar tantes i tantes voltes a la situació actual del
nostre país. Entenent per país, Catalunya, però iguals sentiments tenim
respecte d’Espanya, on son capaços de crear problemes, en tot lloc i moment.
Estem en mig, de dues realitats, igual de tòxiques i igual de contràries ,a la
més mínima prudència i consciència.
A mesura que anem coneixent les interioritats del procés, ens posem les
mans al cap, de veure com es feien les coses i com s’anaven improvisant sobre
la marxa, temes d’una especial sensibilitat i rellevància. Constatem, igualment, la covardia, i
inconsciència de la majoria de protagonistes del procés, capaços d’encapçalar
grans manifestacions o d’anar a predicar la República per pobles i ciutats, per
acabar declarant davant del Magistrat Pablo Llarena, que res del que deien o
feien, anava seriosament ¡¡¡¡
I no parlo ja de protagonistes secundaris, sinó d’alguns dels més
rellevants com poden ser l’ex jutge Santi Vidal, que demana reincorporar-se a
la feina, o de Viver Pi- Sunyer, el gran factòtum jurídic, que ara apareix com
un simple assessor secundari. Ells, seguits de la resta de càrrecs
institucionals, rebaixen la seva participació ,a poc menys de gent que passava per allà i varen donar quatre consells, o varen explicar
coses que ni sabien ni coneixien.
Penosa imatge i penosa sensació d’inconsciència col·lectiva, amb uns
resultats brutalment negatius pel conjunt del país i de l’estat. No ho oblidem.
I davant determinades informacions, degudament contrastades, em demano com era
possible treballar junts, en el mateix govern, persones capaces d’emprendre la
fugida cap a Bèlgica, sense informar-ne a la resta de companys de govern . Es
el que hem sabut de Puigdemont, respecte de Jonqueras.
O , com és possible, no fer cap trucada a la família de Jonqueras, des de
Bèlgica ? Qui pot entendre, que cada partit, d’un possible futur govern ,vagi
totalment per lliure a l’hora de plantejar propostes, modificar lleis, o
presentar candidat ? Com s’han de sentir els dos milions de votants
independentistes, quan veuen els partits votats, que van perdent el temps en
disquisicions incomprensibles, per a la majoria dels mortals ? Es que no es
donen compte del mal institucional, econòmic i social que estan produint, amb
tanta indecisió i amb tanta tensió?
Però, és que estem recorrent el camí invers al pretès, uns mesos enrere. De
tant prometre la República, hem retrocedit als temps de la pre autonomia, i
ara, el que busquem és recuperar l’autonomia, oblidant la República. De tant
aspirar al tot, ara, ens hem d’acontentar amb el que teníem. I no solament
això. Hem perdut credibilitat i poder d’exigència, davant el govern central i
davant la resta de CCAA. El prestigi que havia tingut Catalunya, feia que en
totes les reunions la seva veu fos escoltada i respectada. Es més, a cada nou
pas que aconseguia donar Catalunya, immediatament era demanat per les altres
autonomies.
Ara, hem quedat en una mena de racó de pensar, a l’espera de si ens posem
d’acord per elegir president i formar govern, per a recuperar el temps perdut.
En comptes d’anar de l’autonomia a la República, estem fent el camí invers. Que
tothom faci un mínim d’autocrítica, per evitar repetir errors passats. Ja seria
hora de tocar de peus a terra, i evitar nous episodis com els viscuts. I
reitero el dit en anteriors escrits. No hi ha hagut víctimes , però sí, milions
de perjudicats, amb uns danys terriblement elevats. Es hora del realisme i de
pensar en el país i la seva gent.
# posted by joan roma cunill @ 1:27 AM
Wednesday, February 14, 2018
BORREDÀ PORTA AL CONSELL D'ALCALDES, LA PROBLEMÀTICA DEL MAL SERVEI DE MOVISTAR.
BORREDÀ, PORTA AL CONSELL D’ALCALDES, LA PROBLEMÀTICA DEL MAL SERVEI DE
TELEFÒNICA.
En el dia d’ahir, dimarts dia 13 de febrer, és va celebrar una nova sessió
del Consell d’Alcaldes del Berguedà, en el qual vaig intervenir, per a parlar
del mal servei de Telefònica, per culpa del deficient funcionament del
repetidor de Puigdon ( Alpens).
Vaig explicar els prop de 12 anys de constants deficiències, i la multitud
de queixes, denúncies, peticions, entrevistes, exigències...a nivell de
particulars, i per descomptat a nivell municipal. En algunes ocasions, tot
sols, en altres ,acompanyats de l’Alcalde de Les Llosses i l’Alcaldessa
d’Alpens, municipis igualment afectats, a més a més del de Sant Jaume de
Frontanyà.
Les gestions han anat des de peticions directes a la Direcció de Telefònica
– Catalunya, com a nivell d’Espanya.
Igualment s’han fet arribar a les més altes instàncies de la Generalitat, amb
visites incloses a Barcelona, o vingudes d’alts càrrecs de la Conselleria que
tenia assumides les competències en Telecomunicacions, demanant fer
d’intermediaris, primer, i cas de no ser escoltats, exigint la imposició de
sancions contundents.
Altres gestions i tràmits institucionals, han anat encaminats a la
intervenció de la Sindicatura de Greuges, o de l’oficina de defensa del
consumidor de la Diputació de Barcelona, així com a la Direcció General de
Consum , de la Generalitat.
I per descomptat, periòdicament s’han enviat notes de premsa als mitjans de
comunicació perquè es fessin ressò del greu problema que suposa no tenir
cobertura de mòbil ( Movistar) ni d’Internet, en bona part del nucli urbà i del
terme municipal.
La intervenció i la petició d’ahir, davant el Consell d’Alcaldes, pretenia
fer partícips a tots els Alcaldes d’aquesta problemàtica, i demanar empara al
Consell Comarcal , per tal que assumeixi l’exigència de resolució dels
problemes a Telefònica, i si cal, ajuntar aquesta reivindicació a les dels
Consells Comarcals del Ripollès ( Les Llosses ) i del d’Osona ( Alpens), puix
que son 4 els municipis afectats.
En la seva resposta el president, David Font, es va comprometre a assumir
aquesta exigència, sumada a la d’alguns altres termes municipals, on també hi
ha problemes de cobertura.
Confiem en veure resolta una problemàtica que fa massa anys que dura, a la
qual no se li veu una solució definitiva, malgrat les promeses i alguns
actuacions fetes, sobre el terreny. En el que portem d’any, ja han estat 3 les
incidències greus, amb uns quants dies seguits de falta total de servei. No es
pot pagar per un servei que no es dona, o es dona precàriament.
Borredà, 14 de febrer de 2018
L’Alcalde – President, Joan Roma i Cunill
# posted by joan roma cunill @ 9:43 AM
AMICS DE BOULIMBOU - SENEGAL - L'AJUNTAMENT CONTINUA COL.LABORANT.
AMICS DE
BOULIMBOU, CONTINUA MILLORANT SERVEIS , AL
SENEGAL.
Des de fa una desena d’anys, l’Ajuntament de Borredà, col·labora amb la ONG
– AMICS DE BOULIMBOU, per tal de millorar les condicions de vida d’aquesta
regió del Senegal. Una regió de la qual
marxaven la majoria de joves, per falta d’oportunitats, i on ara hi poden
trobar escola, assistència mèdica, activitats diverses, i sobretot, feina,
gràcies al desenvolupament agrícola i ramader, aconseguit amb la recerca i
abastiment d’aigua potable.
Adjuntem foto de la placa commemorativa de la darrera actuació duta a
terme, en la qual l’Ajuntament hi ha fet una aportació de 1.000 euros. Fa just
una setmana es va inaugurar, i hi fou present Antoni Camprubí, fill de Borredà,
membre impulsor de la ONG.
Amb accions com aquesta, Borredà participa en el Fons Català de Cooperació,
per ajudar al desenvolupament de diferents països, arreu del món. Es la millor
manera d’evitar els drames constants que veiem dia rere dia, per culpa de
migracions , motivats per guerres, sí, però també per la falta d’oportunitats
en multitud de països, especialment d’Àfrica.
Es voluntat d’aquest Ajuntament, continuar participant en projectes
solidaris, en els quals es pot veure com en poc de temps, s’aconsegueixen
resultats ben palpables i reals, com els que mostren les fotos adjuntes.
Si es vol obtenir més informació d’aquesta ONG, es pot consultar al seu web,
i fer-se’n soci. Tota ajuda és benvinguda i té un bon destí garantit.
Borredà, 14 de febrer de 2018.
L’Alcalde – President, Joan Roma i Cunill
# posted by joan roma cunill @ 9:42 AM
HEROIS , SENSE ÈPICA - art. Nació Digital Solsona
HEROIS, SENSE
ÈPICA.
Costa, a la majoria d’independentistes, per no dir a tots, assumir la
gravetat de les accions dutes a terme, durant el procés, com per merèixer penes
de presó. Parlo dels protagonistes, dels impulsors, dels autèntics responsables
de prendre decisions, tant imprudents, com agosarades, pel que tenien de
trencament de la legalitat vigent. Del que, ras i curt, en diem “estat de
dret”.
El fet de no tenir víctimes, pot donar la sensació d’escassa gravetat, de
les accions dutes a terme, i d’aquí el rebuig i la consideració de “venjança”
de la resposta de l’Estat, en comptes de parlar de Justícia. En aquest debat
estem, des de fa uns mesos, sobretot arran de l’1-O, amb tot el que significà
de repte a l’estat de dret, i resposta, desproporcionada del govern central.
Una estúpida resposta, que va tornar a carregar piles, als partidaris de la
independència, com podem comprovar, cada dia que passa.
Ara bé, arribats en el punt en que estem, la reacció d’uns i altres ha
estat molt diferent, i així seran , també les conseqüències. Es fa estrany,
entronitzar Carles Puigdemont i el grupet d’ex consellers que l’acompanyen en
l’estada a Bèlgica, quan la resta del govern es va quedar aquí i ha enfrontat
les conseqüències de les seves accions. Les paraules no son innocents , i voler
vendre com exili, el que és una fugida de la justícia, no és de rebut. I encara
menys, voler-los comparar amb els autèntics exiliats de la guerra civil, o
d’altres causes, que res tenien a veure, amb la realitat actual.
En els meus anys a Suïssa, vaig conèixer autèntics exiliats. Parlo dels
anys 70, quan tots ells portaven molts anys fora d’Espanya, i havien sofert
tota mena de dificultats i penalitats, per haver lluitat per la democràcia, per
la República
autèntica, no per un pronunciament, fora de l’estat de dret. Cap d’ells havia
estat en hotels de quatre o cinc estrelles, ni havia pogut llogar un palau, com
a residència habitual.
Eren herois anònims, que mantenien la flama de la legalitat perduda, per
culpa d’un aixecament militar. No embrutem ni confonguem uns conceptes, amb uns
altres, de totalment diferents. Siguem fidels a la història, i no deixem
emportar-nos per campanyes amb molta èpica de paper, i poca de realitat.
Em sap greu veure persones empresonades, perquè sempre em porten a pensar
en les famílies i especialment en els fills petits, que alguns tenen, però no
veig en les resolucions judicials, aspectes de venjança, sinó d’aplicació de la
legalitat vigent. He conegut molts jutges, i moltes maneres de funcionar, i en ben
poques ocasions he vist actuacions, de dubtosa objectivitat i professionalitat.
I és que, a vegades, cal conèixer millor la realitat, com per poder jutjar
les conseqüències. Si llegim atentament les declaracions fetes davant el
Magistrat Llarena, comprovarem com de diferents son els comportaments públics,
del que han exposat davant d’ell. Cada dia que passa, constatem com aquells
herois, capaços de desobeir el TC, i altres estaments judicials, o estatals, es
contradiuen manifestant que en realitat tot eren aparences i actuacions de cara
a la galeria, més que accions clares, per dur a terme el guió del procés. La
realitat, però, ha deixat clars els immensos danys produïts, a nivell
institucional, primer, però a continuació a nivell econòmic i social, amb un
país clarament dividit, tensionat i crispat.
Poc a poc, anem veient uns herois sense èpica, amb ganes de quedar bé, i no
tenir més problemes dels que ja han tingut. Poc conscients de la gravetat dels
fets, i poc conscients de la deriva, a la que varen portar tot un país.
Segurament, ara , es donen compte de l’embalum que tot ha pres, i d’aquí,
alguns del profunds canvis que estem veient, per part dels antics protagonistes
o dels nous, que no volen acabar com els anteriors. I també, tots conscients,
de que la fugida i el comportament dels residents a Bèlgica, compliquen la vida
als qui varen tenir la valentia de quedar-se aquí. En això, sí hi ha
diferències clares i contundents. Per això, és incomprensible i impensable,
premiar als fugitius, amb càrrecs que ni es mereixen ni podrien complir.
# posted by joan roma cunill @ 12:21 AM
Monday, February 12, 2018
RICA EN PATRIMONI, POBRA EN DINER - art. El 9 Nou
RICA EN
PATRIMONI, POBRA EN DINER.
Conec bé la diòcesis de Vic, i com tantes altres, és rica en patrimoni,
però pobra, en diner. Hi ha gent que li costa entendre aquesta dicotomia, i els
sembla impossible que algú pugui posseir molt patrimoni, i en canvi, tingui poc
diner. Els que s’hi troben, ho saben prou bé, a nivell particular. Quantes
grans finques, amb masies immenses, poden semblar un tresor, i amb prou feines
en treuen per subsistir, i mantenir, amb un mínim d’actuacions, el patrimoni
heretat ?. Renovar la teulada, modernitzar alguns espais, evitar que les
construccions annexes caiguin, pot suposar haver de buscar ingressos de tot
arreu, i , sovint anar a crèdit, amb hipoteques, per molts i molts anys.
Cosa semblant passa a la diòcesis, amb centenars de propietats, que es van
deteriorant amb el pas del temps, de les quals poc fruit econòmic en treu, com
per reinvertir i posar-lo al dia. Farien falta milions d’euros, per adequar
centenars d’esglésies parroquials, rectories, ermites, esglesioles, ...i altres
propietats de diferents tipus i procedències. Em consten les reticències del
Sr. Bisbe, de vendre propietats, provinents de donacions de fidels que les
varen donar al Bisbat o a la Casa
sacerdotal, o a d’altres congregacions o patronats eclesiàstics. Es lògica la
reticència, però , sovint toca prendre decisions dràstiques ,davant els
problemes presents.
He passat per diversos establiments religiosos, i tanmateix, no he
esdevingut anticlerical. En absolut. De petit, vaig fer la ruta: seminari de
Vic, salesians de Ripoll, la salle Manlleu. En uns vaig estar millor que en
altres, però el patrimoni eclesiàstic, ha de ser preservat, protegit i
traspassat a les futures generacions, en les millors condicions possibles.
D’aquí diversos contactes, gestions i acords, entre l’ajuntament que presideixo
i el Bisbat. Sempre ens hem entès, i sempre hem arribat a acords, positius per
ambdues institucions.
Ara bé, l’envelliment progressiu de totes les propietats, obliga a despeses
impossibles de fer-hi front, amb mitjans propis. Ho hem vist, amb La Seu de Manresa, on s’han hagut
de mobilitzar recursos de totes les administracions, per emprendre una
restauració en profunditat. O, ho veiem amb moltes altres esglésies
parroquials, o en monuments repartits per tot el territori, que necessiten
intervencions rellevants, si es vol evitar la seva desaparició.
Ja fa anys, varem trobar una via de participació entre ajuntaments i
Bisbat, amb intervenció de la
Diputació de Barcelona, per aconseguir posar diner públic, a
canvi de convenis de cessió, per vint-i-cinc anys. Aquesta via, és interessant
per quan permet i justifica posar diner públic, en una propietat privada, a
canvi d’un ús obert a tota la ciutadania, per un període que es considera
amortitzada la inversió. Així s’han salvat monuments de gran vàlua històrica i
artística, a la Diòcesis
de Vic, i de fet , en altres de la província de Barcelona.
Considero, però, arribat el moment de donar un pas més, i parlar de la
possibilitat d’adquirir patrimoni, a canvi de noves inversions, en altres
espais. Respectant les lògiques reticències del Bisbat, respecte de
determinades propietats, n’hi ha que podrien ser adquirides pels ajuntaments,
amb clàusules d’ús restringit, com per evitar mals usos d’edificis que han
tingut un caràcter religiós. En primer lloc, n’hi ha que no suposarien grans
problemes, com antigues rectories o locals parroquials. Altres, com esglésies,
fora de servei religiós, son més delicades, però si van a parar a mans
institucionals, es pot garantir un ús respectuós.
Aquesta via permetria traspassar patrimoni a ens municipals o
supramunicipals, generant ingressos que podrien ser destinats a restaurar altre
patrimoni , en actiu. En qualsevol cas, sóc partidari de l’entesa entre uns i
altres, perquè mal servei faríem si entre uns i altres, deixéssim el patrimoni
abandonat. Es massa important, i massa urgent, arribar a bons acords, com per
perdre el temps en discussions bizantines.
# posted by joan roma cunill @ 11:59 PM
Sunday, February 11, 2018
SENSE GOVERN - art. Regió 7
SENSE GOVERN.
Estem immersos, en el pitjor dels escenaris imaginats, i lluny de canvis
radicals, per a normalitzar la situació, es van buscant subterfugis, per
intentar muntatges mai vistos, en cap altre país del món ,ni al llarg de tota
la història. Els protagonistes, no semblen donar-se compte dels greus danys que
produeix no tenir govern efectiu. M’explico.
Portem, gairebé cinc anys de governs provisionals, en el sentit que han
posat per davant la dedicació al procés, en comptes de la tasca diària. Tenir
una administració essencial, amb els principals caps, dedicats a d’altres
coses, suposa un deteriorament brutal en la presa de decisions quotidianes. Qui
cregui que els tècnics, poden fer funcionar una administració, s’equivoca ,
perquè cada dia cal prendre decisions “polítiques”, molt diferents, de les
“tècniques”.
I el deteriorament de determinats àmbits de l’administració, és més que preocupant. Per falta d’espai,
parlaré de dos d’especialment crítics i rellevants: Sanitat i Serveis Socials. Per raons del
càrrec d’alcalde, faig un seguiment d’una desena de persones del poble i de
fora, que pateixen diferents malalties, i veig amb estupor ,el via crucis de
concertació de visites, analítiques, entrades i sortides d’hospital, anul·lacions
d’intervencions quirúrgiques, aplaçaments de visites a especialistes,
contradiccions entre centres hospitalaris....
Parlem, de sanitat, parlem de salut, parlem de l’aspecte principal d’una
persona, d’una família, i de tot el seu entorn. Estem passant d’un àmbit
elogiat i model d’eficàcia, en el passat , a una realitat completament
diferent, a dia d’avui. Estem deteriorant el principal punt de l’estat del
benestar. Paguem per un servei que no és el que mereixem. I estic convençut de
que tots els estimats lectors, podrien aportar exemples, de situacions
inacceptables, que viuen persones properes.
Si anem, a l’àmbit de Serveis Socials, el panorama és tant preocupant com
l’anterior. Amb un afegit que l’empitjora, quan es tracta de persones grans,
amb pocs recursos, i a vegades, amb poca família que li faci costat. Llistes
d’espera immenses, per entrar en residències i centres de dia, amb poques
places concertades, congelades des de fa anys, a l’espera de temps o decisions,
millors.
En quan a la dependència, mesos i mesos d’espera per a aconseguir
avaluacions, i mesos d’espera per a començar a cobrar les prestacions. Ni és
just ni és acceptable.
La resignació, no pot ser la solució, i cal emprendre accions intenses per
canviar el panorama. El primer, és tenir govern, i cadascú pot fer l’esforç de
reclamar al partit que tingui més proper, l’exigència d’acabar amb una
paràlisis que deteriora l’estat del país. No es pot somiar amb reptes inassolibles
quan tenim el dia a dia, en situació crítica. I és que als dos àmbits, aquí
exposats, n’hi podríem afegir uns quants altres d’importants, que no troben
solució, simplement perquè no hi ha qui se n’ocupi.
Podria afegir-hi, la situació que es viu, a nivell municipal. Ho deixaré
per un altre dia, però viure sense govern, produeix una pèrdua d’oportunitats,
a nivell de creació de llocs de treball, immenses, precisament el bé més
preuat, per a poder mantenir l’estat del benestar.
S’han fet unes eleccions, amb uns resultats concrets, toca als elegits,
formar govern ,sense dilacions ni recerca d’objectius impossibles. La falta de
govern passa factura negativa , cada dia que passa.
# posted by joan roma cunill @ 11:03 PM
Friday, February 09, 2018
NINGÚ ESCOLTA NINGÚ - art. Blogesfera socialista
NINGÚ ESCOLTA NINGÚ.
Fa més d’un any, vaig comunicar a diferents mitjans de
comunicació, la negativa a participar en debats, tertúlies o formats similars,
que tinguessin per objecte parlar del procés, dels conflictes Catalunya –
Espanya, o qüestions semblants. Les experiències tingudes, i les que he vist o
veig constantment, en tots els mitjans de comunicació, suposen que “ningú
escolta ningú”.
S’ha aixecat un mur infranquejable entre els partidaris de
la independència, i la resta del món, siguin constitucionalistes, o no estiguin
adscrits, a cap bloc concret. La majoria
d’independentistes viuen en un món paral·lel, en una altra realitat, i no volen
tocar de peus a terra o reconèixer les immenses febleses, mentides i enganys
dels protagonistes del procés.
I és que, fins i tot, en el cas d’aportar proves
documentades, informacions fidedignes, resultats concrets...no n’hi ha prou.
Amb un senzill “no m’ho crec”, “no és cert”, o “ho dieu perquè no accepteu els
resultats”, n’hi ha prou per tancar qualsevol tema, i continuar entestats, en
la seva posició.
Aquests dies, en aplicació del 155, s’estan descobrint tot
un munt de qüestions que havien quedat en l’anonimat, o en la confidencialitat
més absoluta. Des de generoses subvencions a empreses digitals, per emetre
propaganda del procés, o d’altres temes, fins a càrrecs ben retribuïts, de
forma directa o indirecta. Avui mateix, hem conegut que Jordi Sánchez,
capdavanter de l’ANC, i ara diputat al Parlament, en presó preventiva, estava
cobrant 8.000 euros al mes ( vuit mil) de la Fundació de la Pompeu Fabra. Ell havia treballat en la Sindicatura de
Greuges, al costat del Síndic, Rafel Ribó, però per incompatibilitat amb el
càrrec de l’ANC, va renunciar. El que no sabíem és de què vivia. Ara, ja ho
sabem.
Cosa similar vàrem descobrir fa poc temps, respecte de
l’antic magistrat Santi Vidal, quan va haver de dimitir de Senador , per tot
l’escàndol al voltant d’accions il·legals del govern, per tirar endavant el
procés. Vàrem saber que a canvi de plegar, havia exigit una compensació de
3.500 euros nets al mes, a càrrec de la Fundació Josep Irla, d’ERC.
Pel que fa el gran factòtum del procés, l’antic magistrat
Carles Viver Pi-Sunyer, sempre ha estat molt ben tractat i pagat, a càrrec a
les arques públiques.
Altres informacions rebudes, fan referència a la designació
de la germana de Pep Guardiola, com a Ambaixadora plenipotenciària de Catalunya
a Dinamarca i països nòrdics. Ja cessada, pel 155. A l’igual que la ex regidora
d’ERC a Cercs, que ostentava el càrrec d’Ambaixadora a Alemanya....
Amb tot ,però el 155 , no es va atrevir a intervenir els
mitjans de comunicació de la Generalitat, i aquesta setmana mateix, han premiat
Pilar Rahola, amb un programa propi a TV 3, i a Antoni Bassas, a retornar a
Catalunya Radio. Els sous, han de ser de molt primer nivell, en correspondència
als favors deguts, però ningú els coneix de cert. En els meus temps de Diputat,
vaig intentar saber-los i no me’n vaig sortir. Tampoc, altres diputats. I el
mateix em va passar amb les indemnitzacions als tertulians. Que ningú es pensi
que els tertulians no cobren, santa innocència. Cobren i alguns per anar a TV3,
a Catradio, i si convé al 33, RAC 1, i més...
En resum, i tornant al principi. La majoria
d’independentistes son conscients de l’immens sidral en que estan ficats, però
les ànsies d’enfrontar-se amb el govern central, i no voler reconèixer el
fracàs, els porta a allargar un procés mort, però que deixa un conflicte ,molt viu. Davant aquesta situació, consideren que el millor
és no escoltar a ningú i continuar el conflicte, pensant en nous errors que
cometrà l’adversari. Ningú escolta ningú, per evitar escoltar-los i haver de
reconèixer l’equivocació. Així estem, si bé, pel camí hem conegut interioritats
del procés que algun dia, faran repensar els seus seguidors. Serà el moment
adequat per a començar a curar ferides i recosir el teixit social.
# posted by joan roma cunill @ 11:09 PM
Thursday, February 08, 2018
A GARROTADES - art. Nació Digital Solsona
A GARROTADES .
Porto setmanes,
per no dir mesos, amb una imatge constant que va i ve, en el meu cervell. Es
tracta, d’un dels quadres més representatius de Goya, de la col·lecció de
pintures negres, batejat com “duelo a garrotazos”. Sinó el teniu present , us
recomano visualitzar-lo, perquè és molt representatiu de la situació de la
batalla entre independentistes i govern central. En faig una breu descripció. El quadre,
mostra una baralla entre dos homes, a garrotades, enterrats a terra de cintura
cap avall, de manera que només hi ha mobilitat de braços i tronc del cos. Vol
dir que les garrotades son inevitables ,de donar, i rebre. Una imatge molt
gràfica del mal geni i l’afany de causar dany al contrari, sigui quina sigui la
seva posició i pensament.
Aquesta imatge,
tant gràfica, me la faig meva, a l’hora de descriure l’enfrontament i l’ús de
totes les martingales possibles, si bé , posant un garrot de fusta a la mà dels
independentistes , i un de ferro, en la del govern central. El mal, és enorme
per les dues parts, però un govern, en nom propi i de l’Estat que representa,
té un poder i unes eines, immensament més danyines que les dels partits
independentistes, oimés si aquests, van d’improvisació en improvisació, saltant
d’un lloc a altre, enmig d’un caos total.
Es penosa la
imatge global, de dos governs , protagonistes d’un serial impensable i
impossible. Mai dels mais, s’hagués hagut d’arribar a la situació present i,
per tant, culpes immenses al govern central, i a la increïble mediocritat de
tots els seus membres. Però dit això, mai un altre govern pot contestar amb les
mateixes formes. Pitjor encara, incrementant el grau de despropòsits i males
arts, posant tot el país en una situació d’enfrontament intern, i extern.
A cada cop donat
pel govern català, ha tingut una resposta similar del govern central, si bé,
usant una major força i contundència. I mai, el govern català hauria d’haver
donat arguments per una intervenció justificada, d’aplicació del 155. Les
ferides son immenses en els dos bàndols, però , lluny de parar per a curar-les,
l’empeny és continuar ,fins a l’extenuació d’un o altre. Arribat en aquest
punt, recordo que he descrit ,un garrot de ferro en mans del govern central, i
el mal no és el mateix, en una garrotada o altra.
Després de quinze
o vint garrotades, donades i rebudes, hauria d’haver-hi el seny suficient com
per constatar el dany comú, i arribar a un pacte de no agressió, i buscar noves
formules d’entesa, que no poden ser altres, que el retorn a la legalitat
vigent. La via de la unilateralitat ha mort, si bé, el conflicte continua viu.
Ningú pot imaginar la continuïtat de la batalla perquè tot té un límit, i qui
més fort és, més possibilitats d’anorrear l’altre té, tot i que també ell en
sortirà molt malmès.
Es hora de posar
fi als disbarats, i evitar anar més enllà en un ridícul estratosfèric, com el
de voler tenir un govern a l’estranger i un altre aquí. O modificant lleis, a
cada moment, i a conveniència d’una persona o d’un grup. Algú s’ha begut
l’enteniment, però, no pot ser que se l’hagi begut tot un país o tot un
Parlament. Resoldre els conflictes a garrotades, era propi de temps obscurs i
passats. Ja va sent hora de llençar els garrots, elegir president i govern, i
posar-se a curar ferides i tornar a una mínima normalitat.
# posted by joan roma cunill @ 6:36 AM
Tuesday, February 06, 2018
INVENTS, ELS MÍNIMS- art. Nació Digital Solsona
INVENTS, ELS
MÍNIMS.
Què diríeu, estimats lectors de Nació Digital Solsona, si el vostre
Alcalde, digués que se’n va a viure a Portugal, Gran Bretanya, Itàlia o
...Bèlgica, però tanmateix vol continuar fent d’Alcalde? Consideraríeu possible
aquest “mandat a distància “?. Votaríeu a algú que us plantegés aquesta
proposta, a les eleccions municipals ,de maig de l’any vinent ?
Sóc Alcalde des de fa molts anys, i francament no m’imagino exercint aquest
càrrec, des de terres llunyanes, per molt bona connexió telefònica i d’Internet
que tingués. Aquests dies de neu, vent i talls de subministrament elèctric,
serien difícils de resoldre, a centenars o milers de quilòmetres de distància,
per molt que treballessin els regidors de l’equip de govern, o els tècnics de l’ajuntament.
Doncs bé, una situació similar, és la que plantegen els representants de Junts
x Catalunya, entossudits a voler elegir Puigdemont, com president de la Generalitat.
El sol fet de que algú plantegi un escenari com aquest, ja hauria de passar a
la història dels despropòsits, però en el nostre país, l’astúcia, la imaginació
i els disbarats, son a l’ordre del dia, i encara no hi ha prou valentia, com
per plantar cara, i evitar més moviments èpics.
En política, com en la majoria d’altres àmbits, quants menys invents,
millor ,perquè gairebé està tot inventat. Es poden introduir novetats,
modificar conductes i actuacions, però trencar motllos, millor que no. Ara mateix,
estem fent un ridícul mundial, fent propostes que ningú es creuria, sinó es
fessin per escrit, amb cara seriosa i voluntat de ser traduïdes, a fets. Mai
ningú, en un país democràtic, ha plantejat una presidència des de l’estranger,
a càrrec d’un fugitiu de la justícia, que va voler convocar eleccions i es va
acovardir, en el darrer minut, o que just fa quatre dies, havia decidit llençar
la tovallola.
Tot plegat, és tant enrevessat, tant increïble, que posa tot el país, en el
focus mundial de les extravagàncies , enlloc, de la serietat. Seguir per aquest
camí, suposa allargar el conflicte intern, i augmentar el dissens extern. Tot
el contrari del que caldria fer per recuperar la normalitat i posar-se a
treballar en el que el país i la seva gent necessita. No tenim govern, però si
no es trenca aquesta dinàmica d’inventar escenaris impossibles, no en tindrem
mai. Bé, en tot cas, no en tindrem fins no sabem quan. Mentrestant, altres
territoris ens avancen i recullen el que nosaltres deixem perdre.
He posat, al principi, l’exemple municipal ,perquè sembla que la proposta d’un
Alcalde, a l’estranger és esperpèntica i implantejable, però no tant si es
tracta del president de la Generalitat. Suposo que tothom veu tant increïble
una cosa com l’altra. Son exemples similars, per a situacions, molt semblants.
Els polítics, han d’estar en contacte permanent amb la terra que governen i amb
els ciutadans que serveixen. A qui se li pot ocórrer governar amb un comandament
a distància ? No hem fet prou disbarats com per evitar més danys dels ja
produïts ? Es que tot un país, ha d’anar de bòlit, per un entestament d’una
sola persona ?
Prou d’invents i toquem de peus al terra. Les eleccions varen donar uns
resultats, i s’ha d’elegir president /a, entre aquells diputats no imputats en
cap causa. El país necessita quatre anys d’estabilitat i bon govern, i no nous
invents que el condueixen per camins impossibles. Ja n’hem vist massa, i
sobretot, evitem noves situacions inexplicables, com la que s’estan discutint,
aquests dies. No més invents.
# posted by joan roma cunill @ 7:59 AM
CONSELL ? CONSORCI ? MANCOMUNITAT ? - art. La Rella.
CONSELL ?, CONSORCI ?, MANCOMUNITAT ?
A la vista d’algun malentès, provocat pel meu darrer
article, aquí a La Rella
, sobre la decisió de l’ajuntament de Santa Maria de Merlès de deixar el
Consorci, vull aclarir què en penso de la situació actual i les previsions
futures del Lluçanès, com entitat pròpia.
Crec, va ser un error, no donar la gran batalla per
esdevenir comarca, trenta anys enrere, quan es varen proposar, debatre i
aprovar les Lleis d’Ordenació Territorial de Catalunya. Si , en temps de la República , se n’havien
proposat 38, i al final el Govern Pujol les va ampliar a 41, el Lluçanès podia
haver-hi entrat.
Un segon moment, va ser dos anys enrere, quan el Moianès, va
esdevenir la número 42, i el Lluçanès va quedar en els llimbs, on és ara. Sincerament,
considero altament improbable, l’ampliació de noves comarques, perquè n’hi ha
dues o tres més, en moviment, i no és de rebut, anar-les ampliant.
Què crec s’hauria de fer? A no tardar, caldrà emprendre una
retirada del mapa comarcal, per anar cap un nou mapa de Mancomunitats de
municipis. Que els ajuntaments s’agrupin, en funció de les necessitats, per
donar serveis als seus ciutadans, siguin de la mateixa o diferent comarca. Es
la solució a millorar serveis i estalviar diner.
En quan al Consorci del Lluçanès, considero va ser una bona
iniciativa. Ha donat, i dona un bon servei, en tant que funciona com una
Mancomunitat. I de fet, aquest hauria de ser el seu futur, el d’actuar com una
Mancomunitat , àmplia, potent i donadora de serveis a tots els ajuntaments, amb
una previsió de potenciació de totes les seves àrees, ben dotades,
financerament.
Per tant, cap reticència , respecte la seva existència, al
contrari, és la justificació clara de la realitat comarcal i de la necessitat
de compartir serveis, en un àrea formada per petits municipis. I el nom no fa
la cosa. Estem ficats en el debat de consell comarcal, consorci o mancomunitat.
Sincerament, un petit país com el nostre, no pot anar trossejant el territori,
creant consells comarcals, com si fossin petits parlaments, perquè no son prou
eficients, com ho poden ser les mancomunitats. Ben aviat, veurem aquest debat
en el proper mandat del Parlament. Això, espero.
Joan Roma, Alcalde de Borredà
# posted by joan roma cunill @ 7:05 AM
Friday, February 02, 2018
VALLHONESTA, COM EXEMPLE - art. Regió 7
VALLHONESTA, COM EXEMPLE.
Res és ,com era, uns anys enrere. Oblidem temps passats, en
que colles de voluntaris, anaven a arreglar ermites, antics molins, velles
construccions, castells en runes, restes medievals, ponts o qualsevol altre
element arquitectònic, situat en els llocs més insospitats, de la nostra
geografia. Això forma part del passat, i ja no és possible, traslladar-ho als
temps presents.
He seguit amb interès, la informació apareguda, en aquestes
pàgines de Regió 7, dels dies 26 i 27 de gener, relativa a una denúncia contra
un santvicentí, per haver actuat a l’antic hostal de Sant Jaume de Vallhonesta,
situat dintre el Parc Natural de Sant Llorenç. Una denúncia, a instàncies de la
Diputació de Barcelona, ens gestor del Parc, executada pel servei de protecció
del patrimoni, dels Mossos d’Esquadra.
El diari expressa la sorpresa, i fins i tot una certa
indignació, de molts excursionistes, i gent del territori ,per obrir un
expedient contra un jubilat, que des de fa temps dedicava temps i esforços, a
reparar l’antic hostal, per evitar el seu complert enrunament. Es comprensible,
mostrar la sorpresa, com és comprensible deplorar la pèrdua, de molt del
patrimoni arquitectònic que tenim , escampat per tot arreu. Però, la legalitat
vigent, ha canviat totalment ,les vies per actuar sobre el territori. I en
aquest tema, els alcaldes tenim una responsabilitat cabdal. M’explico.
Les vigents lleis d’urbanisme, consideren el sòl rústec, com
una mena de sol sagrat, en el qual les llicències es concedeixen, previ estudis, informes, dictàmens, i altres
consideracions, com si es tractés del recinte de la Sagrada Família. A més,
s’encarrega als alcaldes, la missió de supervisar, controlar i expedientar
,qualsevol actuació sobre el territori que no disposi de totes les preceptives
llicències. No hi ha excusa per no fer-ho, tant si es tracta d’un municipi de
quatre pams quadrats, com d’un, de quaranta-quatre quilòmetres quadrats com és
el meu cas. Es igual, si es té policia municipal , o vigilants, com si no se’n
té ( el que passa en sis-cents municipis). La llei ho exigeix, agradi o no , ho
hem de complir, sota amenaça de cometre un delicte contra la ordenació del
territori, amb efectes penals.
El cas que ens ocupa, suposa en primer lloc , que l’alcalde
del terme municipal, ha de vigilar si es fa alguna obra d’enrunament,
construcció o restauració, en qualsevol indret. Si aquest és el cas, li toca
obrir expedient i actuar en conseqüència. A partir d’aquí,. haurà de demanar
responsabilitats al propietari de la finca, per tramitar l’expedient, que pot
arribar als tribunals, segons sigui el cas.
En resum, tot i ser lamentable el cas, les conseqüències de
no haver actuat, podien tenir costos molt elevats, per a
totes les parts implicades, si , per exemple s’hagués produït un accident per
part del jubilat. En aquest cas, els Mossos haurien obert un expedient, demanat
la llicència, cas de no tenir-ne, l’ajuntament hauria d’haver exposat els
motius pels quals no hauria exercit la tasca de control i vigilància...el mateix,
li hauria passat a la Diputació de Barcelona, en tant que ens gestor del Parc,
així com als seus tècnics, i finalment al propietari de la finca, on hi ha
ubicat l’antic hostal.
Tots ells, haurien estat imputats per un suposat delicte
contra la ordenació territorial, per part de la Generalitat, amb uns tràmits
molt concrets, i unes possibles sentències, molt concretes i contundents, que
haurien de ser assumides a càrrec al patrimoni personal, i no de les arques
públiques. El motiu: no haver exercit adequadament les funcions de vigilància ,
control i supervisió de les activitats, en el territori. Així és com funcionen
ara les coses, i qui cregui que pot fer-ho diferent, s’equivoca. I, una vegada
més, ens han posat als alcaldes com a garants de que res es mogui en el
territori, sense la preceptiva llicència. Una obligació molt complicada de
complir, sense tenir un mínim d’eines, per fer-la possible. Així, anem.
# posted by joan roma cunill @ 11:23 PM
ESPANYOLS, ACOLLIDORS I DE BON ROTLLO - art. Nació Digital Solsona
ESPANYOLS,
ACOLLIDORS, I DE BON ROTLLO.
En pocs dies, he tingut ocasió de parlar amb uns quants beneficiaris dels
viatges de l’Inserso, una vegada retornats a casa, de viatges per diferents
punts d’Espanya. Tots ells, sense excepció ,s’han mostrat entusiasmats per la
grandesa i monumentalitat de la majoria de ciutats visitades: Toledo, Segovia,
Avila, Salamanca, Càceres, Trujillo, Córdoba...Las Palmas, etc, i alhora
encantats i sorpresos, per la bona acollida tinguda !!!! Molts estaven
convençuts de trobar mal humor, mals rotllos i retrets, envers una gent que
venia de Catalunya. Res de res, excepte una bona dosis d’incredulitat, i
ignorància, pel que passa aquí.
Amb la majoria que he parlat , son gent viatgera, que ja porta uns quants
Inserso’s al damunt i per tant, poden comparar aquest any, amb altres
d’anteriors. En aquests casos, sí confirmen una major presència de banderes
espanyoles ,en llocs públics i privats, com a mostra “d’espanyolitat”, però
sense més problemes. En alguns casos, feta una mica de confiança amb altres
comensals, o propietaris de bars o restaurants, els hi han demanat pels motius
de voler marxar, o perquè alguns maltracten l’idea
d’Espanya. Fets els aclariments o precisions oportunes, el bon rotllo continua
i l’estança esdevé un plaer.
Es curiós, com es venen algunes imatges, d’aquí i de fora, per part dels partidaris o
contraris del procés independentista. Es vol reduir tot, a un estereotip que
serveix per acostar o allunyar la resta d’Espanya ,de Catalunya, en funció dels
interessos de cada part. De fet, molts dels que esperaven uns espanyols,
malcarats, crítics amb Catalunya, poc acollidors..., queden bocabadats quan la
realitat és tota la contrària. Gent normal, gent acollidora, gent treballadora
que acull amb entusiasme els visitants d’altres territoris, amb ganes de quedar
bé i que tornin quan més aviat millor.
I és que mirant determinats canals de televisió, llegint determinats diaris
o escoltant segons quines ràdios, es vol aprofundir la divisió , mitjançant la
reducció d’un país, a una caricatura.
Espanya és un país molt gran, amb multitud de cultures, paisatges, tradicions,
monuments...com per consumir tota una vida de viatges. I això que és tant
evident, tant natural, tant elemental, ara es vol convertir en una imatge
única, poc grata i poc acollidora. Es volen buscar raons per marxar-ne i res
millor que l’enemistat i l’agravi, per fer-ho possible.
Son molts els que volen confondre Espanya, amb el Govern Central. Volen fer
veure la figura de Mariano Rajoy, com l’espanyol mitjà – representatiu del
conjunt. O la prepotent Soraya, com la mestressa que vol dominar i imposar les
seves raons. O els ministres Zoido i Dastis que tant de mal han fet contra el
procés. O els membres del TC, i els Jutges responsables dels procediments
contra els protagonistes del procés....a tots els volen confondre amb el
paisatge del país. Son gent culpable del mal moment actual, i pertoca
convertir-los en enemics. No es vol fer autocrítica, de tot el que s’ha fet
malament aquí. Tot és culpa dels altres, i per tant, quan més aviat trenquem,
millor per a tots.
Aquesta fugida endavant, i aquestes actituds fan molt de mal a tota la
societat catalana i espanyola. He trobat catalans que han decidit trencar
sentimentalment amb Espanya, a títol particular, dient que ja no pensaven anar
mai més a visitar cap lloc. Fan culpable, un territori i la seva gent, de les
desventures protagonitzades per uns polítics que varen fer creure en la possibilitat
d’una independència, enganyant a tothom. I lluny de reconèixer les mentides i
falsedats, les volen imputar a la part contrària. De tots els fracassos d’aquí, en son
responsables, els polítics d’allà. Perdó, no només els polítics, sinó tota la
gent. Aquest missatge, i aquest enverinament de les relacions va fent el seu
camí, i l’hauríem d’aturar, quan més aviat millor. Per això, viatjar, és la
millor medicina. Veure la realitat, tastar-la, sentir-la i viure-la. Qui ho fa,
ja no pot ser enganyat tant fàcilment.
# posted by joan roma cunill @ 12:55 AM
