Friday, February 16, 2018

 

EL MODEL BASC - art. Regió 7



EL MODEL BASC.
No deixo d’envejar, la manera de resoldre els problemes i reptes, en el País Basc, a diferència de l’embolic en el que estem ficats, aquí a Catalunya. Ara mateix, estan immersos en una proposta de modificació de l’Estatut, cosa que em recorda els primers temps del Tripartit, amb Pasqual Maragall, d’impulsor. Aquí teníem pressa, allà, no. Allà volen sospesar molt bé, les modificacions, els avenços, les possibilitats reals de millora, sense ficar-se en conflictes constitucionals, ni reptes impossibles de dur a terme.
Res a veure, en com varem fer les coses aquí, de com les estan fent, allà. Es cert, que la deriva independentista d’aquí, els serveix d’exemple de per on no convé anar. Però, la realitat és que han aconseguit un molt ampli consens en totes les propostes que han posat sobre la taula. Es més, confien en tancar la ponència, amb un document, capaç d’obtenir una majoria de més dels dos terços. Aviat, ho comprovarem.
A banda, però d’aquesta negociació, estan a l’espera de tractar amb el govern central, el possible recolzament a la proposta de pressupostos per aquest any. Ho volen fer, havent resolt el conflicte català, i d’aquí l’empeny que va posar el Lendakari, en fer de mediador, per aconseguir la convocatòria d’eleccions per part de Puigdemont, i evitar, així la posada en marxa del 155. No se’n va sortir, però l’intent demostra , fins a quin punt, son hàbils a l’hora de buscar sortides positives pels seus interessos.
I tot indica que si, finalment s’aconsegueix formar govern aquí, es desencallarà la negociació amb el PNV, i un nou pacte amb el PP, els pot aportar noves competències, o noves inversions, estratègiques, per continuar avançant en la modernització del territori i la implantació de noves activitats industrials.
A cada escull que troba el govern central, el PNV, i amb ell, els altres partits del País Basc, busquen com poden ajudar a resoldre el problema, i al mateix temps , pescar alguna millora puntual. Han deixat de banda qualsevol tipus de fugida endavant. L’objectiu ,és aconseguir el màxim sostre d’autonomia territorial, sense necessitat d’entrar en “terres ignotes”.
No sé si son imaginacions meves, o els desitjos que tinc, en veure resolt el conflicte nostre, però em fa l’efecte com si a nivell d’ERC, comencin a voler copiar el model basc. Un model que fa molt d’anys funciona, amb uns resultats excepcionalment bons. I no és només pel concert econòmic, i el tema del cupo, sinó per una estratègia intel·ligent, pensada a llarg termini, sense presses ni conflictes innecessaris.
El resultat, és a la vista de tothom, i d’altra manera aniríem aquí, a casa nostra, si haguéssim plantejat les coses amb un tarannà similar. En política, s’ha de saber administrar bé els temps, les ocasions, les conjuntures, i sempre hi ha un moment adequat per a plantejar temes que no haguessin estat possible, en altres circumstàncies. Ho hem vist, i ho hem dit, en el passat, quan el PSOE no tenia majoria absoluta, o quan el PP, tampoc la tenia. Aquells, varen ser moments clau, sense rèdits suficients. I un de ben recent, fou, a nivell d’investir Pedro Sánchez. Si els partits catalans, haguessin apostat per fer-lo president, el conflicte actual, no hagués tingut lloc.
De totes maneres, no vivim del passat, sinó del present. Potser va sent hora de copiar els passos, estratègies i full de ruta, del govern basc. Fem president/a, a qui ho pugui ser i en pugui exercir, i anem per feina, mirant de reüll cap al nord, on les coses els hi van immensament millor.


Thursday, February 15, 2018

 

DIBA 10 - GENE 2 - artl Diari de Terrassa

DIBA,10 – GENE, 2
No, no és el resultat de cap partit de futbol.  Pels no avesats a la nomenclatura institucional, quan diem Diba, volem dir Diputació de Barcelona, i quan ens referim a Gene, parlem de Generalitat de Catalunya. El resultat, l’he posat jo mateix, en funció de la utilitat d’una o altra institució de cara els ajuntaments, especialment , els més petits, com el que tinc l’honor de presidir.
He fet un seguiment exhaustiu de Diba, des del primer dia en que els ajuntaments varen entrar en l’etapa democràtica actual, a l’abril del 79, del segle passat, i puc afirmar que res seria igual, sense l’existència d’aquesta institució , pel que fa la modernització, millora i progrés dels 311 municipis de la província. Ho he pogut fer, perquè és tot el temps que porto de regidor, els dotze primers anys, i d’alcalde, la resta, fins ara. En total trenta-nou anys. Perquè ho dic ?
Perquè sempre comparo l’eficàcia de Diba, en comparació amb el feixuc funcionament de la Gene?. Doncs, per demostrar que quan es vol, es pot convertir una màquina antiga, en una peça moderna, de gran eficàcia i utilitat. Els primers anys, de la nova etapa democràtica, en mans del president Terradellas, per poc temps, seguit de Martí Jusmet, Antoni Dalmau, i sobretot de Manel Royes ( el president de més llarg recorregut), varen suposar la total transformació d’una vella institució, en un model d’administració al servei dels ajuntaments, i dels ciutadans, en general.
Sempre s’havia dit que els socialistes utilitzaven Diba, com a contrapès a la Gene, i CiU, frenava i posava tants pals a les rodes com podia, per evitar incrementar el seu poder. De fet, els presidents que seguiren als abans esmentats, Montilla, Corbacho i Fogué, seguiren les petjades dels seus predecessors, facilitant als ajuntaments unes ajudes tècniques, econòmiques , de col·laboració i participació que han estat fonamentals pel desenvolupament integral dels municipis. Sort d’aquest contrapès, sense el qual, els ajuntaments no haguessin assolit el grau d’excel·lència que tenen ara. De fet, només cal anar a les altres tres províncies, per a constatar l’enorme desequilibri en infraestructures, equipaments i serveis, de la de Barcelona, respecte les altres.
Dit això, vull aprofitar aquest espai, per replicar el que sempre s’havia criticat, en quan a contraposició política de Diba, respecte la Gene. Des de la Gene, es criticaven els plans i programes de Diba, als ajuntaments, per considerar feia competència deslleial. Diba no es sotmetia a les directrius de la Gene, i per tant, CiU ho considerava una mena de traïció. Santa traïció, dèiem tots els alcaldes, de tots els colors. Què passa ara, en que les dues institucions estan governades pels dos mateixos partits ? Doncs, que comencem a anar malament, i més malament anirem, si les coses es compliquen entre els dos socis de govern: PDECAT i ERC.
Perquè ho dic ? Doncs, perquè durant la llarga etapa socialista, Diba es dedicava a finançar totes les competències pròpies dels ajuntaments, innovant constantment, i buscant sempre com resoldre les necessitats més rellevants. Es cert que moltes vegades entrava en competència amb la Gene, que volia imposar els seus criteris i sotmetre-la a la seva voluntat. Per sort i per coherència dels dirigents, no ho va aconseguir, i d’aquí que tots els municipis es beneficiessin de centenars de milions d’euros.
El que passa ara, és que a falta de diner de la Gene, li toca a Diba, tapar forats. Si la Gene treu els ajuts a les escoles bressol, ha de sortir Diba, a posar-hi diner. El mateix ha de fer per escoles de música, per la modernització de polígons industrials, per algunes carreteres, per camins que haurien de ser mantinguts amb fons de la Gene, etc, etc. La Gene ha anat reduint tots els ajuts destinats als ajuntaments, fins a suprimir-ne alguns d’històrics, com el PUOSC ( pla únic d’obres i serveis de Catalunya).
En resum, ningú s’estranyi d’un resultat tant contundent com el que figura en el títol. Els qui estem al capdavant de la institució més propera al ciutadà, veiem la utilitat de cada administració i ens dol, no tenir a la Gene, un model de funcionament similar al de Diba, oimés quan va tenir la gran oportunitat de néixer, en molt millors condicions, del que li va tocar fer als primers governs de la Diputació. Aquí tenim dos models, ben diferents, fàcilment contrastables, de com es pot governar i ser útil al país. A més, a ningú, mai, se li ha ocorregut elegir un president de Diba, amb residència a l’estranger. Puc assegurar que sempre que m’ha fet falta, l’he pogut anar a visitar a l’actual Palau de la Generalitat, quan aquesta era la seva seu, o a Rambla Catalunya, on està ubicada ara.
Acabo. Tots havíem somiat en veure la mateixa eficàcia i disponibilitat, en un lloc i altre. Puc assegurar que no és així, i d’altra manera aniria el país, si s’hagués copiat el model.




 

D'AUTONOMIA A REPÚBLICA, I VICEVERSA - art. Blogesfera socialista



D’AUTONOMIA A REPÚBLICA ,I VICEVERSA.
Suposo, estimats lectors, que esteu tant cansats, esgotats, avorrits i indignats, com jo, de donar tantes i tantes voltes a la situació actual del nostre país. Entenent per país, Catalunya, però iguals sentiments tenim respecte d’Espanya, on son capaços de crear problemes, en tot lloc i moment. Estem en mig, de dues realitats, igual de tòxiques i igual de contràries ,a la més mínima prudència i consciència.
A mesura que anem coneixent les interioritats del procés, ens posem les mans al cap, de veure com es feien les coses i com s’anaven improvisant sobre la marxa, temes d’una especial sensibilitat i rellevància.  Constatem, igualment, la covardia, i inconsciència de la majoria de protagonistes del procés, capaços d’encapçalar grans manifestacions o d’anar a predicar la República per pobles i ciutats, per acabar declarant davant del Magistrat Pablo Llarena, que res del que deien o feien, anava seriosament ¡¡¡¡
I no parlo ja de protagonistes secundaris, sinó d’alguns dels més rellevants com poden ser l’ex jutge Santi Vidal, que demana reincorporar-se a la feina, o de Viver Pi- Sunyer, el gran factòtum jurídic, que ara apareix com un simple assessor secundari. Ells, seguits de la resta de càrrecs institucionals, rebaixen la seva participació ,a poc menys de gent que passava per allà i varen donar quatre consells, o varen explicar coses que ni sabien ni coneixien.
Penosa imatge i penosa sensació d’inconsciència col·lectiva, amb uns resultats brutalment negatius pel conjunt del país i de l’estat. No ho oblidem. I davant determinades informacions, degudament contrastades, em demano com era possible treballar junts, en el mateix govern, persones capaces d’emprendre la fugida cap a Bèlgica, sense informar-ne a la resta de companys de govern . Es el que hem sabut de Puigdemont, respecte de Jonqueras.
O , com és possible, no fer cap trucada a la família de Jonqueras, des de Bèlgica ? Qui pot entendre, que cada partit, d’un possible futur govern ,vagi totalment per lliure a l’hora de plantejar propostes, modificar lleis, o presentar candidat ? Com s’han de sentir els dos milions de votants independentistes, quan veuen els partits votats, que van perdent el temps en disquisicions incomprensibles, per a la majoria dels mortals ? Es que no es donen compte del mal institucional, econòmic i social que estan produint, amb tanta indecisió i amb tanta tensió?
Però, és que estem recorrent el camí invers al pretès, uns mesos enrere. De tant prometre la República, hem retrocedit als temps de la pre autonomia, i ara, el que busquem és recuperar l’autonomia, oblidant la República. De tant aspirar al tot, ara, ens hem d’acontentar amb el que teníem. I no solament això. Hem perdut credibilitat i poder d’exigència, davant el govern central i davant la resta de CCAA. El prestigi que havia tingut Catalunya, feia que en totes les reunions la seva veu fos escoltada i respectada. Es més, a cada nou pas que aconseguia donar Catalunya, immediatament era demanat per les altres autonomies.
Ara, hem quedat en una mena de racó de pensar, a l’espera de si ens posem d’acord per elegir president i formar govern, per a recuperar el temps perdut. En comptes d’anar de l’autonomia a la República, estem fent el camí invers. Que tothom faci un mínim d’autocrítica, per evitar repetir errors passats. Ja seria hora de tocar de peus a terra, i evitar nous episodis com els viscuts. I reitero el dit en anteriors escrits. No hi ha hagut víctimes , però sí, milions de perjudicats, amb uns danys terriblement elevats. Es hora del realisme i de pensar en el país i la seva gent.




Wednesday, February 14, 2018

 

BORREDÀ PORTA AL CONSELL D'ALCALDES, LA PROBLEMÀTICA DEL MAL SERVEI DE MOVISTAR.


BORREDÀ, PORTA AL CONSELL D’ALCALDES, LA PROBLEMÀTICA DEL MAL SERVEI DE TELEFÒNICA.
En el dia d’ahir, dimarts dia 13 de febrer, és va celebrar una nova sessió del Consell d’Alcaldes del Berguedà, en el qual vaig intervenir, per a parlar del mal servei de Telefònica, per culpa del deficient funcionament del repetidor de Puigdon ( Alpens).
Vaig explicar els prop de 12 anys de constants deficiències, i la multitud de queixes, denúncies, peticions, entrevistes, exigències...a nivell de particulars, i per descomptat a nivell municipal. En algunes ocasions, tot sols, en altres ,acompanyats de l’Alcalde de Les Llosses i l’Alcaldessa d’Alpens, municipis igualment afectats, a més a més del de Sant Jaume de Frontanyà.
Les gestions han anat des de peticions directes a la Direcció de Telefònica – Catalunya, com a  nivell d’Espanya. Igualment s’han fet arribar a les més altes instàncies de la Generalitat, amb visites incloses a Barcelona, o vingudes d’alts càrrecs de la Conselleria que tenia assumides les competències en Telecomunicacions, demanant fer d’intermediaris, primer, i cas de no ser escoltats, exigint la imposició de sancions contundents.
Altres gestions i tràmits institucionals, han anat encaminats a la intervenció de la Sindicatura de Greuges, o de l’oficina de defensa del consumidor de la Diputació de Barcelona, així com a la Direcció General de Consum , de la Generalitat.
I per descomptat, periòdicament s’han enviat notes de premsa als mitjans de comunicació perquè es fessin ressò del greu problema que suposa no tenir cobertura de mòbil ( Movistar) ni d’Internet, en bona part del nucli urbà i del terme municipal.
La intervenció i la petició d’ahir, davant el Consell d’Alcaldes, pretenia fer partícips a tots els Alcaldes d’aquesta problemàtica, i demanar empara al Consell Comarcal , per tal que assumeixi l’exigència de resolució dels problemes a Telefònica, i si cal, ajuntar aquesta reivindicació a les dels Consells Comarcals del Ripollès ( Les Llosses ) i del d’Osona ( Alpens), puix que son 4 els municipis afectats.
En la seva resposta el president, David Font, es va comprometre a assumir aquesta exigència, sumada a la d’alguns altres termes municipals, on també hi ha problemes de cobertura.
Confiem en veure resolta una problemàtica que fa massa anys que dura, a la qual no se li veu una solució definitiva, malgrat les promeses i alguns actuacions fetes, sobre el terreny. En el que portem d’any, ja han estat 3 les incidències greus, amb uns quants dies seguits de falta total de servei. No es pot pagar per un servei que no es dona, o es dona precàriament.
Borredà, 14 de febrer de 2018
L’Alcalde – President, Joan Roma i Cunill



 

AMICS DE BOULIMBOU - SENEGAL - L'AJUNTAMENT CONTINUA COL.LABORANT.


AMICS DE BOULIMBOU, CONTINUA MILLORANT SERVEIS , AL  SENEGAL.
Des de fa una desena d’anys, l’Ajuntament de Borredà, col·labora amb la ONG – AMICS DE BOULIMBOU, per tal de millorar les condicions de vida d’aquesta regió del Senegal.  Una regió de la qual marxaven la majoria de joves, per falta d’oportunitats, i on ara hi poden trobar escola, assistència mèdica, activitats diverses, i sobretot, feina, gràcies al desenvolupament agrícola i ramader, aconseguit amb la recerca i abastiment d’aigua potable.
Adjuntem foto de la placa commemorativa de la darrera actuació duta a terme, en la qual l’Ajuntament hi ha fet una aportació de 1.000 euros. Fa just una setmana es va inaugurar, i hi fou present Antoni Camprubí, fill de Borredà, membre impulsor de la ONG.
Amb accions com aquesta, Borredà participa en el Fons Català de Cooperació, per ajudar al desenvolupament de diferents països, arreu del món. Es la millor manera d’evitar els drames constants que veiem dia rere dia, per culpa de migracions , motivats per guerres, sí, però també per la falta d’oportunitats en multitud de països, especialment d’Àfrica.
Es voluntat d’aquest Ajuntament, continuar participant en projectes solidaris, en els quals es pot veure com en poc de temps, s’aconsegueixen resultats ben palpables i reals, com els que mostren les fotos adjuntes.
Si es vol obtenir més informació d’aquesta ONG, es pot consultar al seu web, i fer-se’n soci. Tota ajuda és benvinguda i té un bon destí garantit.
Borredà, 14 de febrer de 2018.
L’Alcalde – President, Joan Roma i Cunill



 

HEROIS , SENSE ÈPICA - art. Nació Digital Solsona



HEROIS, SENSE ÈPICA.
Costa, a la majoria d’independentistes, per no dir a tots, assumir la gravetat de les accions dutes a terme, durant el procés, com per merèixer penes de presó. Parlo dels protagonistes, dels impulsors, dels autèntics responsables de prendre decisions, tant imprudents, com agosarades, pel que tenien de trencament de la legalitat vigent. Del que, ras i curt, en diem “estat de dret”.
El fet de no tenir víctimes, pot donar la sensació d’escassa gravetat, de les accions dutes a terme, i d’aquí el rebuig i la consideració de “venjança” de la resposta de l’Estat, en comptes de parlar de Justícia. En aquest debat estem, des de fa uns mesos, sobretot arran de l’1-O, amb tot el que significà de repte a l’estat de dret, i resposta, desproporcionada del govern central. Una estúpida resposta, que va tornar a carregar piles, als partidaris de la independència, com podem comprovar, cada dia que passa.
Ara bé, arribats en el punt en que estem, la reacció d’uns i altres ha estat molt diferent, i així seran , també les conseqüències. Es fa estrany, entronitzar Carles Puigdemont i el grupet d’ex consellers que l’acompanyen en l’estada a Bèlgica, quan la resta del govern es va quedar aquí i ha enfrontat les conseqüències de les seves accions. Les paraules no son innocents , i voler vendre com exili, el que és una fugida de la justícia, no és de rebut. I encara menys, voler-los comparar amb els autèntics exiliats de la guerra civil, o d’altres causes, que res tenien a veure, amb la realitat actual.
En els meus anys a Suïssa, vaig conèixer autèntics exiliats. Parlo dels anys 70, quan tots ells portaven molts anys fora d’Espanya, i havien sofert tota mena de dificultats i penalitats, per haver lluitat per la democràcia, per la República autèntica, no per un pronunciament, fora de l’estat de dret. Cap d’ells havia estat en hotels de quatre o cinc estrelles, ni havia pogut llogar un palau, com a residència habitual.
Eren herois anònims, que mantenien la flama de la legalitat perduda, per culpa d’un aixecament militar. No embrutem ni confonguem uns conceptes, amb uns altres, de totalment diferents. Siguem fidels a la història, i no deixem emportar-nos per campanyes amb molta èpica de paper, i poca de realitat.
Em sap greu veure persones empresonades, perquè sempre em porten a pensar en les famílies i especialment en els fills petits, que alguns tenen, però no veig en les resolucions judicials, aspectes de venjança, sinó d’aplicació de la legalitat vigent. He conegut molts jutges, i moltes maneres de funcionar, i en ben poques ocasions he vist actuacions, de dubtosa objectivitat i professionalitat.
I és que, a vegades, cal conèixer millor la realitat, com per poder jutjar les conseqüències. Si llegim atentament les declaracions fetes davant el Magistrat Llarena, comprovarem com de diferents son els comportaments públics, del que han exposat davant d’ell. Cada dia que passa, constatem com aquells herois, capaços de desobeir el TC, i altres estaments judicials, o estatals, es contradiuen manifestant que en realitat tot eren aparences i actuacions de cara a la galeria, més que accions clares, per dur a terme el guió del procés. La realitat, però, ha deixat clars els immensos danys produïts, a nivell institucional, primer, però a continuació a nivell econòmic i social, amb un país clarament dividit, tensionat i crispat.

Poc a poc, anem veient uns herois sense èpica, amb ganes de quedar bé, i no tenir més problemes dels que ja han tingut. Poc conscients de la gravetat dels fets, i poc conscients de la deriva, a la que varen portar tot un país. Segurament, ara , es donen compte de l’embalum que tot ha pres, i d’aquí, alguns del profunds canvis que estem veient, per part dels antics protagonistes o dels nous, que no volen acabar com els anteriors. I també, tots conscients, de que la fugida i el comportament dels residents a Bèlgica, compliquen la vida als qui varen tenir la valentia de quedar-se aquí. En això, sí hi ha diferències clares i contundents. Per això, és incomprensible i impensable, premiar als fugitius, amb càrrecs que ni es mereixen ni podrien complir. 

Monday, February 12, 2018

 

RICA EN PATRIMONI, POBRA EN DINER - art. El 9 Nou



RICA EN PATRIMONI, POBRA EN DINER.
Conec bé la diòcesis de Vic, i com tantes altres, és rica en patrimoni, però pobra, en diner. Hi ha gent que li costa entendre aquesta dicotomia, i els sembla impossible que algú pugui posseir molt patrimoni, i en canvi, tingui poc diner. Els que s’hi troben, ho saben prou bé, a nivell particular. Quantes grans finques, amb masies immenses, poden semblar un tresor, i amb prou feines en treuen per subsistir, i mantenir, amb un mínim d’actuacions, el patrimoni heretat ?. Renovar la teulada, modernitzar alguns espais, evitar que les construccions annexes caiguin, pot suposar haver de buscar ingressos de tot arreu, i , sovint anar a crèdit, amb hipoteques, per molts i molts anys.
Cosa semblant passa a la diòcesis, amb centenars de propietats, que es van deteriorant amb el pas del temps, de les quals poc fruit econòmic en treu, com per reinvertir i posar-lo al dia. Farien falta milions d’euros, per adequar centenars d’esglésies parroquials, rectories, ermites, esglesioles, ...i altres propietats de diferents tipus i procedències. Em consten les reticències del Sr. Bisbe, de vendre propietats, provinents de donacions de fidels que les varen donar al Bisbat o a la Casa sacerdotal, o a d’altres congregacions o patronats eclesiàstics. Es lògica la reticència, però , sovint toca prendre decisions dràstiques ,davant els problemes presents.
He passat per diversos establiments religiosos, i tanmateix, no he esdevingut anticlerical. En absolut. De petit, vaig fer la ruta: seminari de Vic, salesians de Ripoll, la salle Manlleu. En uns vaig estar millor que en altres, però el patrimoni eclesiàstic, ha de ser preservat, protegit i traspassat a les futures generacions, en les millors condicions possibles. D’aquí diversos contactes, gestions i acords, entre l’ajuntament que presideixo i el Bisbat. Sempre ens hem entès, i sempre hem arribat a acords, positius per ambdues institucions.
Ara bé, l’envelliment progressiu de totes les propietats, obliga a despeses impossibles de fer-hi front, amb mitjans propis. Ho hem vist, amb La Seu de Manresa, on s’han hagut de mobilitzar recursos de totes les administracions, per emprendre una restauració en profunditat. O, ho veiem amb moltes altres esglésies parroquials, o en monuments repartits per tot el territori, que necessiten intervencions rellevants, si es vol evitar la seva desaparició.
Ja fa anys, varem trobar una via de participació entre ajuntaments i Bisbat, amb intervenció de la Diputació de Barcelona, per aconseguir posar diner públic, a canvi de convenis de cessió, per vint-i-cinc anys. Aquesta via, és interessant per quan permet i justifica posar diner públic, en una propietat privada, a canvi d’un ús obert a tota la ciutadania, per un període que es considera amortitzada la inversió. Així s’han salvat monuments de gran vàlua històrica i artística, a la Diòcesis de Vic, i de fet , en altres de la província de Barcelona.
Considero, però, arribat el moment de donar un pas més, i parlar de la possibilitat d’adquirir patrimoni, a canvi de noves inversions, en altres espais. Respectant les lògiques reticències del Bisbat, respecte de determinades propietats, n’hi ha que podrien ser adquirides pels ajuntaments, amb clàusules d’ús restringit, com per evitar mals usos d’edificis que han tingut un caràcter religiós. En primer lloc, n’hi ha que no suposarien grans problemes, com antigues rectories o locals parroquials. Altres, com esglésies, fora de servei religiós, son més delicades, però si van a parar a mans institucionals, es pot garantir un ús respectuós.
Aquesta via permetria traspassar patrimoni a ens municipals o supramunicipals, generant ingressos que podrien ser destinats a restaurar altre patrimoni , en actiu. En qualsevol cas, sóc partidari de l’entesa entre uns i altres, perquè mal servei faríem si entre uns i altres, deixéssim el patrimoni abandonat. Es massa important, i massa urgent, arribar a bons acords, com per perdre el temps en discussions bizantines.




Sunday, February 11, 2018

 

SENSE GOVERN - art. Regió 7


SENSE GOVERN.
Estem immersos, en el pitjor dels escenaris imaginats, i lluny de canvis radicals, per a normalitzar la situació, es van buscant subterfugis, per intentar muntatges mai vistos, en cap altre país del món ,ni al llarg de tota la història. Els protagonistes, no semblen donar-se compte dels greus danys que produeix no tenir govern efectiu. M’explico.
Portem, gairebé cinc anys de governs provisionals, en el sentit que han posat per davant la dedicació al procés, en comptes de la tasca diària. Tenir una administració essencial, amb els principals caps, dedicats a d’altres coses, suposa un deteriorament brutal en la presa de decisions quotidianes. Qui cregui que els tècnics, poden fer funcionar una administració, s’equivoca , perquè cada dia cal prendre decisions “polítiques”, molt diferents, de les “tècniques”.
I el deteriorament de determinats àmbits de l’administració,  és més que preocupant. Per falta d’espai, parlaré de dos d’especialment crítics i rellevants:  Sanitat i Serveis Socials. Per raons del càrrec d’alcalde, faig un seguiment d’una desena de persones del poble i de fora, que pateixen diferents malalties, i veig amb estupor ,el via crucis de concertació de visites, analítiques, entrades i sortides d’hospital, anul·lacions d’intervencions quirúrgiques, aplaçaments de visites a especialistes, contradiccions entre centres hospitalaris....
Parlem, de sanitat, parlem de salut, parlem de l’aspecte principal d’una persona, d’una família, i de tot el seu entorn. Estem passant d’un àmbit elogiat i model d’eficàcia, en el passat , a una realitat completament diferent, a dia d’avui. Estem deteriorant el principal punt de l’estat del benestar. Paguem per un servei que no és el que mereixem. I estic convençut de que tots els estimats lectors, podrien aportar exemples, de situacions inacceptables, que viuen persones properes.
Si anem, a l’àmbit de Serveis Socials, el panorama és tant preocupant com l’anterior. Amb un afegit que l’empitjora, quan es tracta de persones grans, amb pocs recursos, i a vegades, amb poca família que li faci costat. Llistes d’espera immenses, per entrar en residències i centres de dia, amb poques places concertades, congelades des de fa anys, a l’espera de temps o decisions, millors.
En quan a la dependència, mesos i mesos d’espera per a aconseguir avaluacions, i mesos d’espera per a començar a cobrar les prestacions. Ni és just ni és acceptable.
La resignació, no pot ser la solució, i cal emprendre accions intenses per canviar el panorama. El primer, és tenir govern, i cadascú pot fer l’esforç de reclamar al partit que tingui més proper, l’exigència d’acabar amb una paràlisis que deteriora l’estat del país. No es pot somiar amb reptes inassolibles quan tenim el dia a dia, en situació crítica. I és que als dos àmbits, aquí exposats, n’hi podríem afegir uns quants altres d’importants, que no troben solució, simplement perquè no hi ha qui se n’ocupi.
Podria afegir-hi, la situació que es viu, a nivell municipal. Ho deixaré per un altre dia, però viure sense govern, produeix una pèrdua d’oportunitats, a nivell de creació de llocs de treball, immenses, precisament el bé més preuat, per a poder mantenir l’estat del benestar.
S’han fet unes eleccions, amb uns resultats concrets, toca als elegits, formar govern ,sense dilacions ni recerca d’objectius impossibles. La falta de govern passa factura negativa , cada dia que passa.



Friday, February 09, 2018

 

NINGÚ ESCOLTA NINGÚ - art. Blogesfera socialista



NINGÚ ESCOLTA NINGÚ.
Fa més d’un any, vaig comunicar a diferents mitjans de comunicació, la negativa a participar en debats, tertúlies o formats similars, que tinguessin per objecte parlar del procés, dels conflictes Catalunya – Espanya, o qüestions semblants. Les experiències tingudes, i les que he vist o veig constantment, en tots els mitjans de comunicació, suposen que “ningú escolta ningú”.
S’ha aixecat un mur infranquejable entre els partidaris de la independència, i la resta del món, siguin constitucionalistes, o no estiguin adscrits, a cap bloc concret.  La majoria d’independentistes viuen en un món paral·lel, en una altra realitat, i no volen tocar de peus a terra o reconèixer les immenses febleses, mentides i enganys dels protagonistes del procés.
I és que, fins i tot, en el cas d’aportar proves documentades, informacions fidedignes, resultats concrets...no n’hi ha prou. Amb un senzill “no m’ho crec”, “no és cert”, o “ho dieu perquè no accepteu els resultats”, n’hi ha prou per tancar qualsevol tema, i continuar entestats, en la seva posició.
Aquests dies, en aplicació del 155, s’estan descobrint tot un munt de qüestions que havien quedat en l’anonimat, o en la confidencialitat més absoluta. Des de generoses subvencions a empreses digitals, per emetre propaganda del procés, o d’altres temes, fins a càrrecs ben retribuïts, de forma directa o indirecta. Avui mateix, hem conegut que Jordi Sánchez, capdavanter de l’ANC, i ara diputat al Parlament, en presó preventiva, estava cobrant 8.000 euros al mes ( vuit mil) de la Fundació de la Pompeu Fabra.  Ell havia treballat en la Sindicatura de Greuges, al costat del Síndic, Rafel Ribó, però per incompatibilitat amb el càrrec de l’ANC, va renunciar. El que no sabíem és de què vivia. Ara, ja ho sabem.
Cosa similar vàrem descobrir fa poc temps, respecte de l’antic magistrat Santi Vidal, quan va haver de dimitir de Senador , per tot l’escàndol al voltant d’accions il·legals del govern, per tirar endavant el procés. Vàrem saber que a canvi de plegar, havia exigit una compensació de 3.500 euros nets al mes, a càrrec de la Fundació Josep Irla, d’ERC.
Pel que fa el gran factòtum del procés, l’antic magistrat Carles Viver Pi-Sunyer, sempre ha estat molt ben tractat i pagat, a càrrec a les arques públiques.
Altres informacions rebudes, fan referència a la designació de la germana de Pep Guardiola, com a Ambaixadora plenipotenciària de Catalunya a Dinamarca i països nòrdics. Ja cessada, pel 155. A l’igual que la ex regidora d’ERC a Cercs, que ostentava el càrrec d’Ambaixadora a Alemanya....
Amb tot ,però el 155 , no es va atrevir a intervenir els mitjans de comunicació de la Generalitat, i aquesta setmana mateix, han premiat Pilar Rahola, amb un programa propi a TV 3, i a Antoni Bassas, a retornar a Catalunya Radio. Els sous, han de ser de molt primer nivell, en correspondència als favors deguts, però ningú els coneix de cert. En els meus temps de Diputat, vaig intentar saber-los i no me’n vaig sortir. Tampoc, altres diputats. I el mateix em va passar amb les indemnitzacions als tertulians. Que ningú es pensi que els tertulians no cobren, santa innocència. Cobren i alguns per anar a TV3, a Catradio, i si convé al 33, RAC 1, i més...
En resum, i tornant al principi. La majoria d’independentistes son conscients de l’immens sidral en que estan ficats, però les ànsies d’enfrontar-se amb el govern central, i no voler reconèixer el fracàs, els porta a allargar un procés mort, però que deixa un conflicte ,molt viu. Davant aquesta situació, consideren que el millor és no escoltar a ningú i continuar el conflicte, pensant en nous errors que cometrà l’adversari. Ningú escolta ningú, per evitar escoltar-los i haver de reconèixer l’equivocació. Així estem, si bé, pel camí hem conegut interioritats del procés que algun dia, faran repensar els seus seguidors. Serà el moment adequat per a començar a curar ferides i recosir el teixit social.




Thursday, February 08, 2018

 

A GARROTADES - art. Nació Digital Solsona


A GARROTADES .
Porto setmanes, per no dir mesos, amb una imatge constant que va i ve, en el meu cervell. Es tracta, d’un dels quadres més representatius de Goya, de la col·lecció de pintures negres, batejat com “duelo a garrotazos”. Sinó el teniu present , us recomano visualitzar-lo, perquè és molt representatiu de la situació de la batalla entre independentistes i govern central.  En faig una breu descripció. El quadre, mostra una baralla entre dos homes, a garrotades, enterrats a terra de cintura cap avall, de manera que només hi ha mobilitat de braços i tronc del cos. Vol dir que les garrotades son inevitables ,de donar, i rebre. Una imatge molt gràfica del mal geni i l’afany de causar dany al contrari, sigui quina sigui la seva posició i pensament.
Aquesta imatge, tant gràfica, me la faig meva, a l’hora de descriure l’enfrontament i l’ús de totes les martingales possibles, si bé , posant un garrot de fusta a la mà dels independentistes , i un de ferro, en la del govern central. El mal, és enorme per les dues parts, però un govern, en nom propi i de l’Estat que representa, té un poder i unes eines, immensament més danyines que les dels partits independentistes, oimés si aquests, van d’improvisació en improvisació, saltant d’un lloc a altre, enmig d’un caos total.
Es penosa la imatge global, de dos governs , protagonistes d’un serial impensable i impossible. Mai dels mais, s’hagués hagut d’arribar a la situació present i, per tant, culpes immenses al govern central, i a la increïble mediocritat de tots els seus membres. Però dit això, mai un altre govern pot contestar amb les mateixes formes. Pitjor encara, incrementant el grau de despropòsits i males arts, posant tot el país en una situació d’enfrontament intern, i extern.
A cada cop donat pel govern català, ha tingut una resposta similar del govern central, si bé, usant una major força i contundència. I mai, el govern català hauria d’haver donat arguments per una intervenció justificada, d’aplicació del 155. Les ferides son immenses en els dos bàndols, però , lluny de parar per a curar-les, l’empeny és continuar ,fins a l’extenuació d’un o altre. Arribat en aquest punt, recordo que he descrit ,un garrot de ferro en mans del govern central, i el mal no és el mateix, en una garrotada o altra.
Després de quinze o vint garrotades, donades i rebudes, hauria d’haver-hi el seny suficient com per constatar el dany comú, i arribar a un pacte de no agressió, i buscar noves formules d’entesa, que no poden ser altres, que el retorn a la legalitat vigent. La via de la unilateralitat ha mort, si bé, el conflicte continua viu. Ningú pot imaginar la continuïtat de la batalla perquè tot té un límit, i qui més fort és, més possibilitats d’anorrear l’altre té, tot i que també ell en sortirà molt malmès.
Es hora de posar fi als disbarats, i evitar anar més enllà en un ridícul estratosfèric, com el de voler tenir un govern a l’estranger i un altre aquí. O modificant lleis, a cada moment, i a conveniència d’una persona o d’un grup. Algú s’ha begut l’enteniment, però, no pot ser que se l’hagi begut tot un país o tot un Parlament. Resoldre els conflictes a garrotades, era propi de temps obscurs i passats. Ja va sent hora de llençar els garrots, elegir president i govern, i posar-se a curar ferides i tornar a una mínima normalitat.






Tuesday, February 06, 2018

 

INVENTS, ELS MÍNIMS- art. Nació Digital Solsona


INVENTS, ELS MÍNIMS.
Què diríeu, estimats lectors de Nació Digital Solsona, si el vostre Alcalde, digués que se’n va a viure a Portugal, Gran Bretanya, Itàlia o ...Bèlgica, però tanmateix vol continuar fent d’Alcalde? Consideraríeu possible aquest “mandat a distància “?. Votaríeu a algú que us plantegés aquesta proposta, a les eleccions municipals ,de maig de l’any vinent ?
Sóc Alcalde des de fa molts anys, i francament no m’imagino exercint aquest càrrec, des de terres llunyanes, per molt bona connexió telefònica i d’Internet que tingués. Aquests dies de neu, vent i talls de subministrament elèctric, serien difícils de resoldre, a centenars o milers de quilòmetres de distància, per molt que treballessin els regidors de l’equip de govern, o els tècnics de l’ajuntament.
Doncs bé, una situació similar, és la que plantegen els representants de Junts x Catalunya, entossudits a voler elegir Puigdemont, com president de la Generalitat. El sol fet de que algú plantegi un escenari com aquest, ja hauria de passar a la història dels despropòsits, però en el nostre país, l’astúcia, la imaginació i els disbarats, son a l’ordre del dia, i encara no hi ha prou valentia, com per plantar cara, i evitar més moviments èpics.
En política, com en la majoria d’altres àmbits, quants menys invents, millor ,perquè gairebé està tot inventat. Es poden introduir novetats, modificar conductes i actuacions, però trencar motllos, millor que no. Ara mateix, estem fent un ridícul mundial, fent propostes que ningú es creuria, sinó es fessin per escrit, amb cara seriosa i voluntat de ser traduïdes, a fets. Mai ningú, en un país democràtic, ha plantejat una presidència des de l’estranger, a càrrec d’un fugitiu de la justícia, que va voler convocar eleccions i es va acovardir, en el darrer minut, o que just fa quatre dies, havia decidit llençar la tovallola.
Tot plegat, és tant enrevessat, tant increïble, que posa tot el país, en el focus mundial de les extravagàncies , enlloc, de la serietat. Seguir per aquest camí, suposa allargar el conflicte intern, i augmentar el dissens extern. Tot el contrari del que caldria fer per recuperar la normalitat i posar-se a treballar en el que el país i la seva gent necessita. No tenim govern, però si no es trenca aquesta dinàmica d’inventar escenaris impossibles, no en tindrem mai. Bé, en tot cas, no en tindrem fins no sabem quan. Mentrestant, altres territoris ens avancen i recullen el que nosaltres deixem perdre.
He posat, al principi, l’exemple municipal ,perquè sembla que la proposta d’un Alcalde, a l’estranger és esperpèntica i implantejable, però no tant si es tracta del president de la Generalitat. Suposo que tothom veu tant increïble una cosa com l’altra. Son exemples similars, per a situacions, molt semblants. Els polítics, han d’estar en contacte permanent amb la terra que governen i amb els ciutadans que serveixen. A qui se li pot ocórrer governar amb un comandament a distància ? No hem fet prou disbarats com per evitar més danys dels ja produïts ? Es que tot un país, ha d’anar de bòlit, per un entestament d’una sola persona ?
Prou d’invents i toquem de peus al terra. Les eleccions varen donar uns resultats, i s’ha d’elegir president /a, entre aquells diputats no imputats en cap causa. El país necessita quatre anys d’estabilitat i bon govern, i no nous invents que el condueixen per camins impossibles. Ja n’hem vist massa, i sobretot, evitem noves situacions inexplicables, com la que s’estan discutint, aquests dies. No més invents.




 

CONSELL ? CONSORCI ? MANCOMUNITAT ? - art. La Rella.



CONSELL ?, CONSORCI ?, MANCOMUNITAT ?
A la vista d’algun malentès, provocat pel meu darrer article, aquí a La Rella , sobre la decisió de l’ajuntament de Santa Maria de Merlès de deixar el Consorci, vull aclarir què en penso de la situació actual i les previsions futures del Lluçanès, com entitat pròpia.
Crec, va ser un error, no donar la gran batalla per esdevenir comarca, trenta anys enrere, quan es varen proposar, debatre i aprovar les Lleis d’Ordenació Territorial de Catalunya. Si , en temps de la República, se n’havien proposat 38, i al final el Govern Pujol les va ampliar a 41, el Lluçanès podia haver-hi entrat.
Un segon moment, va ser dos anys enrere, quan el Moianès, va esdevenir la número 42, i el Lluçanès va quedar en els llimbs, on és ara. Sincerament, considero altament improbable, l’ampliació de noves comarques, perquè n’hi ha dues o tres més, en moviment, i no és de rebut, anar-les ampliant.
Què crec s’hauria de fer? A no tardar, caldrà emprendre una retirada del mapa comarcal, per anar cap un nou mapa de Mancomunitats de municipis. Que els ajuntaments s’agrupin, en funció de les necessitats, per donar serveis als seus ciutadans, siguin de la mateixa o diferent comarca. Es la solució a millorar serveis i estalviar diner.
En quan al Consorci del Lluçanès, considero va ser una bona iniciativa. Ha donat, i dona un bon servei, en tant que funciona com una Mancomunitat. I de fet, aquest hauria de ser el seu futur, el d’actuar com una Mancomunitat , àmplia, potent i donadora de serveis a tots els ajuntaments, amb una previsió de potenciació de totes les seves àrees, ben dotades, financerament.
Per tant, cap reticència , respecte la seva existència, al contrari, és la justificació clara de la realitat comarcal i de la necessitat de compartir serveis, en un àrea formada per petits municipis. I el nom no fa la cosa. Estem ficats en el debat de consell comarcal, consorci o mancomunitat. Sincerament, un petit país com el nostre, no pot anar trossejant el territori, creant consells comarcals, com si fossin petits parlaments, perquè no son prou eficients, com ho poden ser les mancomunitats. Ben aviat, veurem aquest debat en el proper mandat del Parlament. Això, espero.

Joan Roma, Alcalde de Borredà

Friday, February 02, 2018

 

VALLHONESTA, COM EXEMPLE - art. Regió 7


VALLHONESTA, COM EXEMPLE.
Res és ,com era, uns anys enrere. Oblidem temps passats, en que colles de voluntaris, anaven a arreglar ermites, antics molins, velles construccions, castells en runes, restes medievals, ponts o qualsevol altre element arquitectònic, situat en els llocs més insospitats, de la nostra geografia. Això forma part del passat, i ja no és possible, traslladar-ho als temps presents.
He seguit amb interès, la informació apareguda, en aquestes pàgines de Regió 7, dels dies 26 i 27 de gener, relativa a una denúncia contra un santvicentí, per haver actuat a l’antic hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, situat dintre el Parc Natural de Sant Llorenç. Una denúncia, a instàncies de la Diputació de Barcelona, ens gestor del Parc, executada pel servei de protecció del patrimoni, dels Mossos d’Esquadra.
El diari expressa la sorpresa, i fins i tot una certa indignació, de molts excursionistes, i gent del territori ,per obrir un expedient contra un jubilat, que des de fa temps dedicava temps i esforços, a reparar l’antic hostal, per evitar el seu complert enrunament. Es comprensible, mostrar la sorpresa, com és comprensible deplorar la pèrdua, de molt del patrimoni arquitectònic que tenim , escampat per tot arreu. Però, la legalitat vigent, ha canviat totalment ,les vies per actuar sobre el territori. I en aquest tema, els alcaldes tenim una responsabilitat cabdal. M’explico.
Les vigents lleis d’urbanisme, consideren el sòl rústec, com una mena de sol sagrat, en el qual les llicències es concedeixen, previ  estudis, informes, dictàmens, i altres consideracions, com si es tractés del recinte de la Sagrada Família. A més, s’encarrega als alcaldes, la missió de supervisar, controlar i expedientar ,qualsevol actuació sobre el territori que no disposi de totes les preceptives llicències. No hi ha excusa per no fer-ho, tant si es tracta d’un municipi de quatre pams quadrats, com d’un, de quaranta-quatre quilòmetres quadrats com és el meu cas. Es igual, si es té policia municipal , o vigilants, com si no se’n té ( el que passa en sis-cents municipis). La llei ho exigeix, agradi o no , ho hem de complir, sota amenaça de cometre un delicte contra la ordenació del territori, amb efectes penals.
El cas que ens ocupa, suposa en primer lloc , que l’alcalde del terme municipal, ha de vigilar si es fa alguna obra d’enrunament, construcció o restauració, en qualsevol indret. Si aquest és el cas, li toca obrir expedient i actuar en conseqüència. A partir d’aquí,. haurà de demanar responsabilitats al propietari de la finca, per tramitar l’expedient, que pot arribar als tribunals, segons sigui el cas.
En resum, tot i ser lamentable el cas, les conseqüències de no haver actuat, podien tenir costos molt elevats, per a totes les parts implicades, si , per exemple s’hagués produït un accident per part del jubilat. En aquest cas, els Mossos haurien obert un expedient, demanat la llicència, cas de no tenir-ne, l’ajuntament hauria d’haver exposat els motius pels quals no hauria exercit la tasca de control i vigilància...el mateix, li hauria passat a la Diputació de Barcelona, en tant que ens gestor del Parc, així com als seus tècnics, i finalment al propietari de la finca, on hi ha ubicat l’antic hostal.
Tots ells, haurien estat imputats per un suposat delicte contra la ordenació territorial, per part de la Generalitat, amb uns tràmits molt concrets, i unes possibles sentències, molt concretes i contundents, que haurien de ser assumides a càrrec al patrimoni personal, i no de les arques públiques. El motiu: no haver exercit adequadament les funcions de vigilància , control i supervisió de les activitats, en el territori. Així és com funcionen ara les coses, i qui cregui que pot fer-ho diferent, s’equivoca. I, una vegada més, ens han posat als alcaldes com a garants de que res es mogui en el territori, sense la preceptiva llicència. Una obligació molt complicada de complir, sense tenir un mínim d’eines, per fer-la possible. Així, anem.




 

ESPANYOLS, ACOLLIDORS I DE BON ROTLLO - art. Nació Digital Solsona


ESPANYOLS, ACOLLIDORS, I DE BON ROTLLO.
En pocs dies, he tingut ocasió de parlar amb uns quants beneficiaris dels viatges de l’Inserso, una vegada retornats a casa, de viatges per diferents punts d’Espanya. Tots ells, sense excepció ,s’han mostrat entusiasmats per la grandesa i monumentalitat de la majoria de ciutats visitades: Toledo, Segovia, Avila, Salamanca, Càceres, Trujillo, Córdoba...Las Palmas, etc, i alhora encantats i sorpresos, per la bona acollida tinguda !!!! Molts estaven convençuts de trobar mal humor, mals rotllos i retrets, envers una gent que venia de Catalunya. Res de res, excepte una bona dosis d’incredulitat, i ignorància, pel que passa aquí.
Amb la majoria que he parlat , son gent viatgera, que ja porta uns quants Inserso’s al damunt i per tant, poden comparar aquest any, amb altres d’anteriors. En aquests casos, sí confirmen una major presència de banderes espanyoles ,en llocs públics i privats, com a mostra “d’espanyolitat”, però sense més problemes. En alguns casos, feta una mica de confiança amb altres comensals, o propietaris de bars o restaurants, els hi han demanat pels motius de voler marxar, o perquè alguns maltracten l’idea d’Espanya. Fets els aclariments o precisions oportunes, el bon rotllo continua i l’estança esdevé un plaer.
Es curiós, com es venen algunes imatges, d’aquí  i de fora, per part dels partidaris o contraris del procés independentista. Es vol reduir tot, a un estereotip que serveix per acostar o allunyar la resta d’Espanya ,de Catalunya, en funció dels interessos de cada part. De fet, molts dels que esperaven uns espanyols, malcarats, crítics amb Catalunya, poc acollidors..., queden bocabadats quan la realitat és tota la contrària. Gent normal, gent acollidora, gent treballadora que acull amb entusiasme els visitants d’altres territoris, amb ganes de quedar bé i que tornin quan més aviat millor.
I és que mirant determinats canals de televisió, llegint determinats diaris o escoltant segons quines ràdios, es vol aprofundir la divisió , mitjançant la reducció d’un país,  a una caricatura. Espanya és un país molt gran, amb multitud de cultures, paisatges, tradicions, monuments...com per consumir tota una vida de viatges. I això que és tant evident, tant natural, tant elemental, ara es vol convertir en una imatge única, poc grata i poc acollidora. Es volen buscar raons per marxar-ne i res millor que l’enemistat i l’agravi, per fer-ho possible.
Son molts els que volen confondre Espanya, amb el Govern Central. Volen fer veure la figura de Mariano Rajoy, com l’espanyol mitjà – representatiu del conjunt. O la prepotent Soraya, com la mestressa que vol dominar i imposar les seves raons. O els ministres Zoido i Dastis que tant de mal han fet contra el procés. O els membres del TC, i els Jutges responsables dels procediments contra els protagonistes del procés....a tots els volen confondre amb el paisatge del país. Son gent culpable del mal moment actual, i pertoca convertir-los en enemics. No es vol fer autocrítica, de tot el que s’ha fet malament aquí. Tot és culpa dels altres, i per tant, quan més aviat trenquem, millor per a tots.

Aquesta fugida endavant, i aquestes actituds fan molt de mal a tota la societat catalana i espanyola. He trobat catalans que han decidit trencar sentimentalment amb Espanya, a títol particular, dient que ja no pensaven anar mai més a visitar cap lloc. Fan culpable, un territori i la seva gent, de les desventures protagonitzades per uns polítics que varen fer creure en la possibilitat d’una independència, enganyant a tothom. I lluny de reconèixer les mentides i falsedats, les volen imputar a la part contrària.  De tots els fracassos d’aquí, en son responsables, els polítics d’allà. Perdó, no només els polítics, sinó tota la gent. Aquest missatge, i aquest enverinament de les relacions va fent el seu camí, i l’hauríem d’aturar, quan més aviat millor. Per això, viatjar, és la millor medicina. Veure la realitat, tastar-la, sentir-la i viure-la. Qui ho fa, ja no pot ser enganyat tant fàcilment. 

This page is powered by Blogger. Isn't yours?