Friday, January 29, 2021

 

MEDIOCRES I MENTIDERS - art. Regió 7

MEDIOCRES I MENTIDERS. La mediocritat i la mentida solen anar associades com a via per a justificació mútua. Portem una desena d’anys sotmesos a aquests dos paràmetres. Es hora, doncs, de posar-hi remei, i res millor que unes eleccions per a elegir un nou Parlament i que aquest faciliti la formació d’un nou govern eficient i diligent .A l’espera de resultats, voldria aclarir alguns conceptes, totalment falsejats pels partits independentistes. Si les eleccions es fan el 14 de febrer, és perquè ells mateixos han activitat la clàusula de l’Estatut d’Autonomia que així ho estableix. No culpin a ningú altre, sinó a ells mateixos d’ aquesta realitat. No van ser capaços d’elegir un nou president, doncs, l’Estatut marca què toca fer. Ja només faltaria incomplir, una vegada més els preceptes estatutaris !!! Si per raons de pandèmia, s’hagués considerat indispensable, un petit retard, ningú s’hi hagués oposat. Ara bé, suspendre unes eleccions i dir que es faran en una altra data, a mesos vista, sense cap garantia, és prendre el pèl al personal, i sortir de la legalitat de forma ostentosa. A més volent-les convocar un vicepresident, en funcions. Vaja despropòsit !!! I que ningú digui que ara és un tribunal qui diu dia i hora. En absolut. El tribunal només diu si la proposta és legal o no. Ni més ni menys. Tampoc culpin a un tribunal la inhabilitació del Conseller d’Exteriors, per qüestions relacionades amb les seves actuacions com alcalde d’Agramunt. Es certa la lentitud de la Justícia, en això estarem d’acord, però anant al tema, ell va reconèixer haver actuat conscientment en contra de la legalitat vigent. Es a dir, coneixia la il•legalitat de la consulta, i malgrat tot li va donar suport, va cridar a la desobediència, va fer campanya, va oferir locals, etc, etc. Clar si a un tribunal li diuen que s’ha comès una il•legalitat no pot fer res més que sentenciar. O no ? Perquè altres alcaldes, de moment, no han estat sentenciats? Molt senzill. Fins ara no n’he vist cap que reconegués els fets. Tots s’ho miraven de lluny, cap havia firmat cap Decret, sinó només papers sense validesa legal, dels locals no en sabien res, tampoc de les notificacions judicials.... en resum : valents en aquells temps, submisos totals, a dia d’avui. Aquesta és la tònica fins aquesta data. Ara bé si en surt algun que s’autoinculpa, té sentència segura. Només faltaria. Efecte Illa. El neguen però i tant que hi és. Hi ha autèntic pànic a les files independentistes, fins el punt de que algú comença a buscar noves ubicacions. I només cal veure la insistència en negar-li la capacitat de poder exercir el Ministeri i ser alhora candidat. El conec i no li veig cap problema per portar bé els dos càrrecs. Però, el curiós del cas és que tots els membres del Consell Executiu li demanen que plegui de Ministre, però cap d’ells plega de Conseller/a, ni tant sols el vicepresident en funcions de president. Home, si tots i totes son candidats, que tothom deixi el càrrec institucional i es dediqui a fer campanya, i prou. Perquè un ha de deixar el càrrec i els altres no ? Algú dirà, home, no es pot deixar el país sense govern. Bé, no tenim president i no passa res. Si en comptes de Consell Executiu, tenim Consell de Secretaris Generals, no crec que ho facin pitjor. En fi, interessants temps i reptes. L’hora de la veritat és ben a prop, i cada vegada veig més clares les ganes d’una gran majoria de recuperar el temps i les forces perdudes. Ara, amb Illa.

 

PROMESA PER SORTIR DEL PAS - OFICINA DELS MOSSOS A PRATS - art. La Rella del Lluçanès

PROMESA PER SORTIR DEL PAS. OFICINA DE MOSSOS. El nostre país està ple de promeses incomplertes perquè costa molt poc dir que sí. Altra cosa és complir-les. Podria enumerar un centenar de promeses fetes pel govern de la Generalitat, relacionades amb les comarques de la Catalunya Central que esperen compliment des de fa anys. Avui faig referència al compromís de l’anterior Conseller d’Interior Miquel Buch, d’instal•lar una “oficina de Mossos d’Esquadra “, a Prats. L’actual Conseller ja ha dit que no es podrà complir. Per a mi cap novetat, perquè estava convençut no es duria a terme. I no perquè tingui cap poder d’endevinalla sinó per coneixement de la situació interna del cos de Mossos d’Esquadra. Ara i aquí, totes les Comissaries del nostre entorn tenen carències greus en matèria de personal i vehicles. I per descomptat, econòmiques, perquè afecten tots i cadascun dels departaments de la Generalitat. Aleshores , perquè es va prometre ? Doncs, per sortir del pas. Quan es produeixen reiterats incidents en un territori determinat, i es fa difícil resoldre’ls, es busca una sortida “enginyosa” per guanyar temps i esperar que les circumstàncies canviïn com per no haver de complir. I així estem. Portem un grapat d’anys amb un govern de la Generalitat ocupat en altres coses abans que en resoldre les necessitats quotidianes. I els anys han anat passant i les plantilles del Cos dels Mossos d’Esquadra ( CME) s’han anat reduint per jubilacions , baixes i sortides, de manera que avui en dia, caldria de forma urgent incrementar-les en mil cinc-cents efectius. A banda del tema de personal, el parc de vehicles està molt envellit, amb la necessitat urgent de renovar-ne pràcticament la meitat. Tot plegat produeix insuficiències de personal en totes les comissaries, i en canvi un increment de treball com a conseqüència dels serveis derivats del control de mobilitat per la pandèmia. Es evident que amb aquest panorama pensar en una oficina de Mossos a Prats, és impensable. Però, a més hi ha una altra raó que no exposen i és més rellevant. No volen crear un greuge comparatiu amb altres territoris. Si un dia se’n posa una a Prats, hauran de dir que sí a d’altres indrets de tot Catalunya. Resultat: dir que no. El que queda és una nova promesa incomplerta que augmenta la desconfiança en les promeses del govern. La sumem a moltes d’altres.

Thursday, January 28, 2021

 

TENIM, EL QUE NO ENS MEREIXEM - art. Diari de Terrassa

TENIM , EL QUE NO ENS MEREIXEM. Un bon polític és aquell coneixedor de les seves aptituds i les seves limitacions, i en funció d’aquests paràmetres posa límits als seus objectius i ambicions. Afegiria, i es queda un grau per sota del que podria assolir, per treballar i actuar, amb comoditat i solvència. Tenir ambició i amplis objectius, és consubstancial en un polític. I no solament en un polític, en tota persona que busca un futur engrescador. Qui pretengui només sobreviure, no necessita ni una cosa ni una altra. En aquest cas, no es fiqui en política perquè espatllarà tot el que toqui. Però, ara mateix, tenim un gran nombre de personatges mediocres que s’han refugiat en la política per a sobreviure. I no amb petits sous, sinó amb els que corresponen a càrrecs de gran rellevància. Personatges de tercera, amb responsabilitats de primera. Resultat: un autèntic desastre, per a tots nosaltres. No estic en absolut d’acord en la dita que “cada poble té el que es mereix”. En absolut. Ara, tenim el que no ens mereixem. I contra aquesta dita i la resignació ens toca jugar a tots plegats per sortir del pou on estem ficats. Del contrari, el nostre futur personal i col•lectiu serà igual de mediocre i insegur. Hem passat d’una nació pròspera i amb un gran futur, a un territori secundari. Ens estan passant al davant, territoris que ens miraven des de lluny, i ja els tenim davant nostre. Des del moment en que es va decidir trencar amb la legalitat, i pretendre una fugida endavant, sense cap fonament sòlid, Catalunya va perdre el nord i la carta de navegar. Son deu anys de navegació erràtica, plena de fracassos, portats per inadequats mariners que ni saben interpretar les cartes de navegació ni disposen de brúixola . Quan això passa, uns pocs il•luminats creuen poder trencar el jurament fet, a l’accedir al càrrec de diputat al Parlament, vulnerar el Reglament segons el qual vàrem establir per unanimitat dels 135 membres, que només quan 90 es posessin d’acord per modificar-lo, es podria fer, i en canvi amb només 72 ho varen imposar. O quan van decidir trencar l’Estatut d’Autonomia i la Constitució, els dies 6 i 7 de setembre de 2017, van iniciar un camí impossible, de previsible final: la presó, uns, la vergonyosa fugida, uns altres. Transcorreguts tres anys, de desori, lluites internes i desgovern, ens calen eleccions com única sortida adequada per a conformar un Parlament de Catalunya, radicalment diferent al que tenim ara. A la vista de les candidatures elaborades per ERC i Junts x Cat, no solament no han aconseguit trencar amb el passat, sinó que han augmentat la seva mediocritat. No han estat capaços d’anar a buscar persones de prestigi reconegut, en els diferents àmbits, per a substituir els desgastats membres del govern. Al contrari, han mantingut llistes , en el cas d’ERC, o han fet un simulacre de primàries, en el cas de Junts x Cat, amb un resultat final que només es pot qualificar d’un autèntic desastre. Posen Puigdemont de cap de llista, per atreure vots, considerant Laura Borràs una figura secundària, i ni un ni altra, poden ser candidats a la presidència. Un per fugitiu, i l’altra, perquè d’aquí a poc temps quedarà inhabilitada, pels suposats delictes comesos. Si continuem la llista, diria que fa més por que goig. Fins aquí podíem arribar. No anem més enllà perquè tot el perdut, perdut està, i ara convé recuperar part del temps i les ocasions perdudes per minimitzar danys i posar-nos en la carrera de la recuperació de la mà, d’una bona sintonia amb el govern central, i amb ell de la UE, d’on vindran enormes ajuts econòmics que poden suposar el retorn a la normalitat perduda, si va acompanyada del retorn del seny. Francament, això només ho veig possible, en la persona de Salvador Illa.

Wednesday, January 27, 2021

 

VIC I EL 1,5 % CULTURAL - art. El 9 Nou

VIC ,I EL 1,5 % CULTURAL. En els darrers anys, hem pogut veure a les pàgines d’El 9 Nou, noticies relacionades amb importants ajuts, procedents de l’1,5 % cultural, gestionats pel Ministeri de Foment, en coordinació amb el Ministeri de Cultura. Vic, ha estat una de les ciutats més beneficiades per aquests ajuts, amb un primer ajut l’any 2018, destinat a les obres de Restauració i millores a la Catedral, per un import de 2.030.808,54 euros. Aquest ajut cobreix la totalitat de l’obra en curs. Obra, ben visible del que ja s’ha fet, i del que s’està executant. Serà molt interessant veure el resultat final. Un segon ajut de fa poques setmanes, corresponent a l’exercici 2020, ha anat a l’Ajuntament. L’import puja 1.490.000 euros, destinat a la Restauració del sector Adoberies, en la part propietat de l’Ajuntament. Aquest import suposa el finançament del 71 % de l’obra. En aquest cas també serà de gran interès veure la primera actuació en un sector molt degradat, que necessitava d’una forta inversió sinó es volia deixar caure. A continuació , podríem tenir una tercera petició, si prospera la intenció de continuar la restauració de tot el conjunt de la catedral. En aquest cas, la petició podria anar destinada a la Restauració del claustre. Un àmbit molt valuós, on convé un profund treball de recuperació. Estic convençut de la seva aprovació, cas que es faci la petició, a la vista de la rellevància del conjunt arquitectònic. He fet aquesta introducció per enumerar el que ha vingut i el que pot venir, en matèria d’ajuts, procedents de l’1,5 % cultural. Però, ara m’agradaria explicar què és i d’on provenen aquests ajuts. Em permeto transcriure l’origen d’aquesta iniciativa. La Llei 16 / 1985 del Patrimoni Històric Espanyol, estableix en el seu article 68.1 el concepte del “ 1% cultural”. “ En el presupuesto de cada obra pública, financiada total o parcialmente por el Estado, se incluirá una partida equivalente al menos al 1 por 100 de los fondos que sean de aportación estatal con destino a financiar trabajos de conservación o enriquecimiento del Patrimonio Histórico Español o de fomento de la creatividad artística, con preferència en la propia obra o en su inmediato entorno”. Per un posterior acord entre el Ministeri de Foment i el Ministeri d’Educació , Cultura i Esports del 15 d’octubre de 2013, el percentatge per a les obres públiques va passar de l’1 al 1,5% actual. El volum d’aquest fons, queda doncs, lligat al volum de l’obra pública, en el conjunt del país. I tot i que inicialment es considerava que el destí havia de ser proper a les obres, actualment el concepte és molt més ampli i lliure, de manera que la concessió de les ajudes va més lligada a la importància i rellevància de les peticions que no pas a la proximitat. Les convocatòries, solen sortir cada any, i es resolen de manera conjunta entre els dos Ministeris ( Foment i Cultura). Animo els lectors a entrar en el web del Ministeri per a veure el destí dels fons, des de la seva creació fins a dia d’avui. Concretament s’han dut a terme 594 actuacions, al llarg i ample del país, en tota mena de monuments, conjunts artístics, emblemàtics o històrics. Ho podem veure en aquests de Vic, però n’hi ha un bon nombre en altres pobles i ciutats de Catalunya, molts d’ells salvats gràcies a aquesta clàusula, que també ha de ser norma en les obres públiques de la resta d’administracions. Tots sabem que si una cosa no ve imposada per llei, difícilment es duu a terme, i el ric i divers patrimoni cultural, necessita d’immensos fons per a ser preservat i recuperat. A Vic , en tenim algunes mostres ben clares.

Tuesday, January 26, 2021

 

IGNORANCIA I DESPRECIO AL EXILIO ESPAÑOL - art. El Obrero digital

IGNORANCIA Y DESPRECIO AL EXILIO ESPAÑOL. No puedo aceptar como “torpeza”, y aún menos como “ignorancia”, la comparación del exilio español, posterior a la guerra civil, con los fugitivos de la justicia, instalados en Bélgica y Suiza. Es más, considero que ante tamaña comparación Pablo Iglesias Turrión debería dimitir de todos sus cargos y funciones. Estamos ante un posicionamiento, del todo inaceptable. Indignante y sobre todo insultante para los centenares de miles de auténticos exiliados. ¿Cómo es posible que un dirigente de un partido, supuestamente de izquierdas pueda defender tamaña comparación? ¿Es que no ha conocido ni hablado, ni siquiera leído, los fundamentos del exilio? ¿A quién se le ocurre comparar a los expulsados, perseguidos y amenazados luchadores por la democracia i las libertades, durante la dictadura franquista, con un grupo de personas que en plena democracia, vulneraron las leyes fundamentales? No fue el único, también Jaume Asens, portavoz parlamentario le siguió en su razonamiento, intentando con ello congraciarse con los partidos independentistas, pensando, quizás sea la mejor estrategia para después poder pactar, si los números salen. Increíble posición, increíble traición a todo el exilio español. Por cuestión de edad, y por haber estado 7 años, en Suiza, entre los años 1972 – 79 , tuve ocasión de conocer y hablar con múltiples exiliados en Suiza, sí, pero también en Alemania, Francia, Inglaterra y allende los mares, en Latinoamérica, en reuniones y conferencias que trataban sobre la guerra y la posguerra. Era común a todos ellos, las grandes calamidades sufridas, durante años, en todos los niveles. Penurias económicas, laborales, de vivienda, de documentos, de miedo y persecución, hasta bastantes años después de la contienda civil. Solo con los años pudieron rehacer parcialmente sus vidas, renunciando la mayoría, a la posibilidad de volver a su país. Nada que ver, con el grupo de fugitivos que abandonaron a sus compañeros, para irse al extranjero y así intentar burlar a la justicia. Fugitivos con grandes ingresos, con viviendas de lujo, defendidos por abogados de grandes bufetes, que intentan justificar sus actuaciones bajo la excusa de representar al pueblo catalán. Soy catalán de nacimiento, y no quiero que nadie como ellos me representen, ni a mí ni a varios millones que luchamos por las libertades y la democracia. Tenemos un Estado democrático, situado en el puesto número 18, del Índice de Calidad Democrática, a nivel mundial. Los fugitivos, junto con los condenados, vulneraron gravemente las leyes democráticas, los días 6 y 7 de septiembre de 2017. Por ello y por decisiones posteriores fueron perseguidos y encarcelados, y finalmente juzgados y condenados. Los que permanecieron aquí, cumplen penas de prisión. En su día, el Gobierno decidirá si concede indulto o no, pero a los que se fugaron les espera la petición de extradición y su vuelta a España para rendir cuentas ante la Justicia. Estas son las razones por las cuales están en el extranjero, que nada tienen que ver con el exilio. En absoluto. Así, pues, Pablo Iglesias debe pedir disculpas, y prometer que nunca más hará comparaciones entre situaciones tan diferentes como éstas. Y, ahora que las ha hecho, por lo menos rendir homenaje a los auténticos exiliados, para que todos conozcan su realidad.

Monday, January 25, 2021

 

NERVIS ALTERATS - art. Nació Digital Solsona

NERVIS ALTERATS. L’entrada en el combat electoral de Salvador Illa, ha alterat els nervis d’ERC i molt especialment de Junts x Cat, que veuen com en poques setmanes el mapa electoral ha tingut canvis significatius, cosa que els posa a la defensiva. Les enquestes fetes deixen clar que allà on hi havia dos en joc, ara n’hi ha tres, i el tercer està avançant cap a primera posició, ajudat per la mala gestió dels dos partits de govern, per una banda, i pel desig de retrobar la normalitat perduda, per l’altra. Sincerament, m’esperava una reacció contundent d’ERC , a l’hora de confeccionar les llistes electorals, imaginant el fitxatge de vuit o deu cares de reconegut prestigi, en àmbits com economia i finances, sanitat, ensenyament, serveis socials, ...preparades per a prendre el relleu als actuals consellers/ es, a la vista de la mala gestió duta a terme. No ha estat així i s’ha optat per una continuïtat absoluta. Un tancament de files que denota la manca de cantera, per una banda, i la falta de contactes amb altres nivells de la societat, com empreses, universitats, entitats socials, culturals, ...per anar-hi a buscar candidats preparats i disposats a elevar el nivell de l’administració. O no en tenen o els hi han donat carabasses. El resultat és la repetició de candidatures d’una més que evident mediocritat. Per la banda de Junts x Cat, la situació encara és més desconcertant. Resulta que per a reforçar la figura de Laura Borràs, l’antic president, el fugitiu Puigdemont, es posa al seu davant, deixant clar que hi és per a millorar resultats, però sense ànims de presentar-se com a candidat a president. Ha deixat ja clar que no pensa tornar. El cas és que ni ell serà presidenciable, ni Laura Borràs ho podrà ser, perquè en qualsevol moment pot ser inhabilitada, per un conjunt de suposats delictes comesos. Ella diu que la persegueixen perquè li tenen mania, però res explica dels detallats presumptes delictes comesos. Més que mania persecutòria hi veig mania en fer justícia. A aquesta estranya situació dels dos primers de la candidatura de Junts x Cat, s’hi suma la perplexitat d’haver fet primàries, i després haver-les ignorat, posant els candidats i candidates a gust dels qui manen. Fins i tot, en contra dels resultats de les primàries. Sorprenent. I ningú ha dimitit. Increïble. Però, el més evident d’una candidatura feta d’aquesta estranya manera, suposa aplegar sota un mateix nom, a persones radicalment diferents, sense un programa comú ni un projecte de conjunt. Es deixa tot per a després de les eleccions. Una mena de compliment de la dita tant popular de “Déu els cria i ells s’ajunten”...i que sigui el que la providència decideixi. No estranyi a ningú la pèrdua de confiança d’amplis sectors de la societat, en dues candidatures tant poc engrescadores, precedides d’una pèssima gestió, i d’un gran nombre d’enganys que ens han portat on som ara. Davant aquesta tessitura, veure una personalitat serena, preparada i amb les idees clares per emprendre una altra via com proposa Salvador Illa, és lògic pensar en que pugui arribar al capdavant, en la propera contesa electoral.

Saturday, January 23, 2021

 

AQUÍ SERIA IMPENSABLE !!! - art. Regió 7

AQUÍ, SERIA IMPENSABLE !!! Catalunya, modèl.lica ??? Catalunya, exemple de respecte i tolerància ??? Catalunya, vacunada contra qualsevol tipus d’actuació “populista” ??? Podria allargar-me unes quantes línies més, formulant altres interrogants. De ben segur que tots els autèntics demòcrates hem sentit vergonya aliena i por, si també por, a que uns milers d’energúmens podessin posar en perill la democràcia de l’estat més poderós del món. Sinó la democràcia, sí, als seus representants, aplegats en el Capitoli, en un dels dies més rellevants de la seva història. Es va evitar el pitjor, però les imatges quedaran per a la història i obligaran a modificar aspectes rellevants del sistema electoral americà si no volen tenir nous qüestionaments de la netedat i transparència en temps futurs. Però, confiem en que prendran nota i sabran sortir-se’n bé. Dit això, parlant o escoltant catalans de diversa procedència, han exclamat que això mai podria passar a casa nostra. Impensable. Aquí, podem discrepar però mai arribar a situacions tant al límit com les vistes en els EUA. Aquesta és una prova més, de la curta memòria, de molts sectors catalans, ubicats a dia d’avui en els diversos partits independentistes. I no, no em vull referir a accions tant greus i ben recents d’encerclament del Parlament de Catalunya, o de tot el Parc de la Ciutadella, fins el punt de ser agredits diputats i diputades, i haver d’arribar alguns alts càrrecs en helicòpter. No. Vull parlar d’actuacions, molt més greus, més llunyanes en el temps, però no per això “oblidades”. Qui no recorda o no vol recordar, el 30 de maig de 1984, quan centenars d’energúmens, seguidors de CDC, amb alguns suposats “serveis d’ordre” amb braçalets identificatius al braç, van entrar violentament en el Parlament de Catalunya, a la caça de socialistes, en el moment àlgid de la crisi de Banca Catalana ? Sota crits de “mateu-los, mateu-los”, buscaven Raimon Obiols, President del Grup Parlamentari i Primer Secretari del PSC, que acompanyat de Romà Planas va haver de sortir, sota una pluja d’objectes contra ells, obligant el xofer a maniobres evasives per evitar trinxessin el cotxe amb ells a dintre. També fou perseguit Lluis Armet, portaveu del Grup, o Anna Balletbó que havia anat a la sessió, així com altres dirigents. I el propi cotxe oficial de l’Alcalde Pasqual Maragall fou atacat. Sí, sí hem tingut pàgines negres en la nostra història contemporània, de la mà de dirigents populistes que no varen dubtar en fer servir el càrrec per esquivar responsabilitats personals. Qui no recorda, el crit de Jordi Pujol contra “ la maniobra indigna “ del govern central, quan qui actuava era la fiscalia. Cap poble, cap nació està vacunada contra el populisme. Sempre s’ha d’estar alerta i sempre s’han de garantir els drets fonamentals i l’imperi de la llei, per evitar aprofitaments polítics, de situacions personals. Catalunya ho ha vist i patit, i ara mateix estem sota maniobres populistes de la mà dels partits independentistes. Es urgent, posar-hi fi, i retornar a l’imperi de la llei.

Wednesday, January 20, 2021

 

PERSISTIR EN L'ERROR - art. Diari de Terrassa

PERSISTIR EN L’ERROR. Son ja multitud els ajuntaments i consells comarcals que reclamen substituir els confinaments municipals, per comarcals. Ja en vaig fer referència en el primer dels confinaments i ho he reiterat en les altres ocasions. No sé si és perquè conec molt bé una desena de comarques de muntanya i tres centenars de municipis, per afirmar que es pot mantenir la seguretat sanitària, tot permetent desplaçaments a petites capitals, on la gent hi troba les coses de primera necessitat. No parlo d’anar al cinema ni a passejar, parlo de tenir el més essencial, a l’abast, com passa en qualsevol poble gran o ciutat. No volem ser ciutadans de segona, ni en temps de pandèmia. Mirem algunes xifres per tenir clar de què parlem. Catalunya té 947 municipis dels quals 337 tenen menys de 500 habitants. Els anomenem micropobles aquí, i en la España vaciada, els han arribat a anomenar “pobles moribunds”. I en tenim 256 altres de petits, però no tant petits, entre els 501 i els 2.000 habitants. En el primer grup, molts serveis essencials no existeixen, per manca de rendibilitat o per desídia de l’administració corresponent. Parlo de manca de caixers automàtics, farmàcies, botigues especialitzades, etc. En els segons hi ha més serveis, però en manquen alguns d’importants, de manera que el confinament indiscriminat per municipi, suposa no tenir accés a tot el que es necessita, sense afany de luxes o capricis. Com tenim les comarques ? De 42, en tenim un bon nombre amb molts pocs habitants. Tant pocs com els que pot haver-hi en un barri petit, de qualsevol ciutat mitjana o gran. Mirem-ne algunes. Alta Ribagorça, 3.825 habitants. Pallars Sobirà, 6.930. Priorat, 9.160. Vall d’Aran, 10.175. Terra Alta, 11.430. Pallars Jussà, 13.227. Solsonès, 13.513. Moianès, 13.919. Cerdanya, 18.525, Ripollès, 25.253 o Berguedà, 39.980, repartits en 31 municipis. Aquesta enorme dispersió de municipis petits, fa que la capital de comarca, exerceixi el paper de “donadora de serveis”, de manera que gairebé tothom té vehicle propi per a desplaçaments que en una ciutat es farien a peu, i a costat de casa. Es produeix, a més, el fenomen del bucle, mitjançant el qual es marxa dels petits pobles perquè no hi ha prou serveis, i com menys serveis hi ha, més gent marxa. Sinó trenquem aquesta dinàmica perversa el país s’anirà despoblant fins extrems mai imaginats. Estem en aquest camí per manca de planificació en profunditat per aconseguir el reequilibri territorial perdut. Bé, en tornarem a parlar, perquè s’ha obert una llum esperançadora amb el nomenament de Paco Boya ( fins aleshores Síndic d’Aran) com a Secretari d’Estat per al Reequilibri demogràfic i la reactivació del món rural. Es un dels millors experts que tenim, i ara disposarà d’importants fons econòmics, procedents de la UE. Però, tornant al tema que ens ocupa. Si un governant sap que confinar la gent d’un petit poble, els condemna a no poder accedir a cap servei essencial, semblaria lògic buscar sortides adients, garantint sempre el principi de la seguretat sanitària. Doncs, aquí no. Tots confinats, tot paralitzat i qui no pugui cobrir necessitats bàsiques que marxi cap un lloc on les trobi. Fantàstic. El seny l’hem deixat a casa dormint. Els que som, vivim i volem continuar vivint en el món rural exigim mesures intel•ligents i discriminatòries, a favor del conjunt. Substituir confinaments municipals per comarcals, en els territoris més despoblats de Catalunya, és de lògica total. Com que no ens hem sortit, confiem en unes poques setmanes disposar d’un nou govern que sí conegui el país. I sobretot atengui les necessitats de tots els ciutadans.

Tuesday, January 19, 2021

 

GRANDES COMPAÑÍAS, GRANDES DEFICIENCIAS - art. El Obrero digital

GRANDES COMPAÑÍAS, GRANDES DEFICIENCIAS. Una vez más, por si alguien tenía alguna duda, muchos pueblos pequeños, y también algunos barrios de ciudades han padecido cortes de suministro eléctrico durante unas horas o unos días. Una nueva demostración del “pasotismo” de las grandes compañías respecto a sus clientes. Sus justificaciones se podrían repetir hasta la saciedad por lo poco explícitas y poco transparentes. El resumen: no podemos competir contra las grandes catástrofes. Ya está, todo resuelto. Cuando no es la nieve, es el frío, sino el viento, o las fuertes lluvias, o los calores del verano. El resultado, nula fiabilidad de la cualidad eléctrica. ¿Los motivos? Si se habla con algún técnico subcontratado, para reparar líneas y restablecer el servicio, explica las bajas inversiones en mantenimiento y renovación de líneas y equipamientos. Todo parece indicar la intención de vender los activos a alguna otra empresa, y mientras tanto ahorrar lo máximo en mantenimiento. Resultado, el que hemos visto y comprobado a lo largo y ancho del país. Y no pasa nada. Todas las administraciones se quejan, pero no actúan. Al menos no actúan con la contundencia requerida como para cambiar de política de forma inmediata. Los clientes hemos pasado a ser considerados súbditos a los que se puede maltratar sin piedad. Los recibos se deben pagar, aunque sea a cambio de un pésimo y caro mal servicio. Esta es la realidad. Y similares deficiencias encontramos en diversas empresas de telecomunicaciones, cuando se ofrece un servicio “universal” y resulta que en este “universo” no figura una parte de la geografía española. Para tener garantizado el servicio de móvil, en una zona determinada, primero hay que preguntar a los residentes cuál es el que tiene servicio más amplio. Y contratar éste, de lo contrario puedes tener un móvil como objeto de lujo porque no lo podrás utilizar. Y para quejas y reclamaciones la ruta es increíblemente compleja por no decir imposible. No existen ya teléfonos de atención, para evitar tener que dar explicaciones concretas. Te ponen un correo electrónico con ninguna seguridad de que alguien con mando lo atienda, y puedes esperar horas y días sin tener respuesta. O peor todavía, si al final llegas a tener algún teléfono de atención puedes hablar con no se sabe quién, situado donde no se sabe dónde, que mira desde donde llamas por alguna pantalla, situada a miles de quilómetros de la avería. Aún recuerdo un día haciendo una reclamación por fallos en la línea fija telefónica, en que al otro lado del teléfono, con voz nítidamente latinoamericana, me preguntaban si el nombre de mi municipio correspondía a algún barrio, o algún núcleo de alguna ciudad, porque no tenía ni idea de desde donde llamaba. En fin, tenemos unas grandes empresas, con grandes facturaciones y elevados precios, dando servicios de tercera. Es un tema eterno que el gobierno central debe afrontar para exigir que son ellos los que están a nuestro servicio y no al revés. Ahora los clientes somos tratados como súbditos a los que se puede cobrar sin ningún compromiso real de calidad y seguridad. El mundo al revés.

Monday, January 18, 2021

 

NANCY PILOSI , UNA DONA VALENTA - art. Nació Digital Solsona

NANCY PELOSI, UNA DONA VALENTA. Si tots hem passat vergonya aliena i fins i tot por, al llarg de tot el mandat de Donald Trump, també hem vist com en el país més poderós del món, hi havia persones valentes , capaces d’enfrontar-se a un president tant insòlit i menyspreable. Sense cap mena de dubte la figura més destacada en posar fre, denunciar irregularitats i exigir fermesa democràtica, ha estat Nancy Pelosi, la Presidenta de la Cambra de Representants dels EUA. El càrrec més important, després del president i el vicepresident. No és estrany aquest protagonisme i aquesta valentia en una dona que ha trencat motlles en tots els càrrecs que ha ostentat, des del llunyà 1987, en que fou elegida Congressista. Des d’aleshores ençà ha anat repetint victòria rere victòria, en representació del Partit Demòcrata, fins esdevenir la primera dona que presideix la Cambra de Representants, i ja no una, sinó dues vegades. Per raons del càrrec, pel prestigi guanyat, i per demòcrata, el posicionament de Nancy Pelosi en múltiples casos, ha estat determinant, a l’hora d’exposar els abusos del president Trump, i la necessitat de parar-li els peus, en diversos moments claus de la presidència. Però, ara mateix s’ha convertit en la més fèrria defensora de promoure un segon impeachment contra el president, a la vista de la gravíssima actuació dels seus seguidors, envaint el Capitoli , posant en perill tots els seus representants. Per molt poderosa que sigui la seva imatge, no ha de ser gens fàcil, passar al capdavant d’una actuació històrica com aquesta. Només quan es tenen fèrries idees democràtiques, i s’és conscient del càrrec que s’ostenta, es pot tirar endavant una actuació tant excepcional . Però, per raons democràtiques i històriques, cal fer-ho. El prestigi dels EUA ha quedat molt malmès per les imatges que han corregut per tot el món, i que mai ningú hauria imaginat. I encara menys, amb el suport del president sortint. I la tragèdia podia haver estat immensa, en un país armat fins a les dents, si els invasors del Capitoli haguessin anat molt més armats. Increïble situació i immensa improvisació, en les mesures de seguretat, en el país que es vanta de disposar dels més avançats enginys tecnològics de supervisió i vigilància d’accions il•legals. En moments tant greus i tant desesperants per a tots els demòcrates dels EUA i d’arreu del món, ens sentim reconfortats quan lluny de l’acovardiment, apareixen veus potents i valentes, que es planten i exigeixen responsabilitats, als instigadors, al més alt nivell. Nancy Pelosi ho ha tornat a fer, i conseqüent amb els seus ideals, ha impulsat la petició d’impeachment, per aconseguir que un personatge tant nefast com Donald Trump, quedi apartat de la política activa per a sempre més. Es un honor i un goig tenir una persona valenta com ella, al capdavant de la principal institució del país.

Saturday, January 16, 2021

 

AJUTS O ALMOINES ? - art. Regió 7

AJUTS O ALMOINES ? Tots som conscients de les grans dificultats per a gestionar el temps de pandèmia que ens ha tocat viure, però això no justifica les constants improvisacions, i encara menys, les inacceptables condicions de determinades decisions. No entraré en temes tècnics, més propis d’experts, sinó en el d’ajuts als sectors més afectats per les decisions del govern central, o de l’autonòmic. Cada nivell ha d’assumir les seves competències i les seves responsabilitats. I en aquest cas la cogovernança ha de ser real i efectiva. Si una administració pren una decisió, ha de ser conscient de les afectacions que produeix sobre el teixit social i productiu. I en conseqüència ha de posar els mitjans per fer-la efectiva. En el cas que tractem, parlem d’una crisis sanitària, que obliga a tancaments generals, molt perjudicials, a nivell econòmic. Doncs bé, pertoca a tota la societat, compensar pèrdues per evitar greuges i tancaments. Els governs representen a tota la societat, a ells pertoca mobilitzar recursos per a compensar econòmicament els sectors afectats. I ho han de fer amb ajuts clars, concrets i en proporció a les pèrdues. No amb almoines. No he vist mesures similars a alguns països del nostre entorn, en els quals han agafat les declaracions d’activitat de l’any passat o dels darrers dos anys, per a compensar els tancaments, amb un 75% del facturat . Aquesta és la via més adequada i compromesa per evitar greuges comparatius entre sectors, i alhora evitar ensorraments definitius, al llarg i ample del territori. No és just ni comprensible, les constants alteracions de les decisions, fins el punt que ningú pot fer cap mena de previsió. Sí, és certa la variabilitat de les previsions, però si es prenen decisions, econòmicament perjudicials per determinats àmbits, aquests han de ser compensats en proporció. No amb almoines. El cost serà elevat, segur, i l’haurem de pagar entre tots, tard o d’hora, evident, però almenys evitarem la desesperació de moltíssima gent que veuen com una part del país manté l’activitat, mentrestant, una altra se li prohibeix. Es injust. Governar, és decidir, però també és pedagogia, i no he vist prou decisions i determinacions que facin entendre al conjunt de la societat que el sacrifici es reparteix entre tots, i afecta a tots. També als situats en els llocs de màxima responsabilitat. Ara i aquí, ningú pot parlar de baixar impostos ni retallar determinades partides, sinó com desplacem despeses no imprescindibles per ajudar als sectors més afectats per les decisions polítiques. Hem de fer possible, la seguretat sanitària, amb el manteniment dels sectors productius, fins a superar la crisis. Això no es resol amb almoines sinó amb ajuts en proporció als sacrificis exigits.

Friday, January 15, 2021

 

SENYORS, ÉS LA GESTIÓ - art. Diari de Terrassa

SENYORS, ÉS LA GESTIÓ. El nostre, és un país molt donat a donar ordres però no a complir-les, i encara menys a gestionar-les. Tothom es veu capaç de posar-se al capdavant d’una institució, d’un organisme o d’una entitat, però pocs estan realment preparats per la part de gestió / administració que suposa el càrrec. Encara recordo en els meus temps de diputat alguns debats amb diputats d’altres partits a l’entorn de qui valia o no, pel càrrec que ostentava. Per a molts, si el líder et proposava per un càrrec s’havia de dir que sí, perquè no es pot deixar passar l’oportunitat. I si no s’està preparat, no passa res, perquè ja n’aprendràs , amb més o menys temps. No era partidari d’aquesta via, abans, però encara menys, ara. Un càrrec de primer o segon nivell requereix un cúmul de preparació i aptitud que pocs tenen. Si algú que no les té accedeix al càrrec, durant un temps indeterminat, la inseguretat guiarà els seus passos, i potser que aquestes limitacions siguin per sempre, de manera que la governança d’aquell àmbit estarà en males mans, amb un inevitable resultat negatiu. Si per contra qui hi ha accedit està format i preparat, segur que portarà la nau a bon port. Doncs bé, per assumir una responsabilitat en el món de l’administració s’ha de disposar de preparació política, i tècnica. No necessàriament dominar la tècnica, però almenys ser conscient dels principis elementals. Del contrari es demanarà als tècnics, objectius inassolibles. D’aquí ve la gran importància de l’escola municipal abans d’assumir càrrecs de més rellevància. Un ajuntament és la millor escola política perquè permet, o millor dit, obliga a tenir en compte aspectes polítics al costat dels tècnics, i de gestió o administració. Es més, en molts casos les decisions que prens, les has de gestionar tu mateix, de manera que no hi ha excuses si no acaben bé. A la majoria de països europeus, és habitual veure ministres i presidents de govern que han estat regidors o alcaldes dels seus municipis. Es més, en alguns casos fins i tot mantenen el càrrec municipal al costat del regional o nacional. Si convé disposen d’un company de consistori per a assumir funcions especials, per alliberar d’una part de les seves obligacions a qui comparteix altes responsabilitats de govern. També és habitual , terres enllà, disposar d’eficients gestors – administradors públics per a executar les decisions preses pels òrgans polítics, de manera que la gestió cau en mans eficients i solvents. A Catalunya no hi ha hagut cap interès en nomenar persones molt preparades per als càrrecs polítics, i encara menys per a designar bons gestors / administradors , a les ordres dels primers. Si sumem escassa preparació política i deficient capacitat gestora, el resultat ha de ser necessàriament ineficient, o directament desastrós. He de dir també, en honor a la veritat, que el descens en aptituds ha augmentat amb el pas dels anys, i en aquests moments estan passant coses impensables anys enrere. I quan falten els elements essencials, s’opta per la improvisació, la recerca d’excuses diverses, la responsabilitat externa, i la justificació interna. Tot, menys reconèixer la falta de preparació i el deure de donar pas a algú més adequat. No sabem conjugar el verb dimitir ni renunciar, i la resposta sol ser la de mantenir posicions, peti qui peti, fins i tot en moments tant delicats, com els d’una pandèmia. Ningú s’estranyi la pèrdua de confiança de la majoria de catalans en el govern, perquè hi veu tantes mancances i disfuncions que ja el dona per amortitzat. Més ben dit, ja desitja el seu relleu per a poder confiar en algú capaç de compaginar política i gestió.

Thursday, January 14, 2021

 

AYUDAS MUNICIPALES EN TIEMPOS DE PANDEMIA - art. El Obrero digital

AYUDAS MUNICIPALES EN TIEMPOS DE PANDEMIA. En el anterior artículo describí las dificultades financieras de los ayuntamientos y la necesidad de disponer de un nuevo sistema de financiación que ponga fin a la “eterna” precariedad que padecen, 42 años después de las primeras elecciones democráticas. Hoy quisiera hacer referencia a la programación de ayudas públicas a empresas privadas, a pesar de la precariedad financiera. Es comprensible la preocupación y el deseo de ayudar, a la vista del peligro de desaparición de múltiples actividades privadas, pero de poco pueden servir pequeñas ayudas cuando el problema es de grandes dimensiones. Personalmente soy más favorable a condonar o suprimir determinadas tasas municipales, durante dos o tres años, que a conceder ayudas económicas que de poco sirven a las empresas, y en cambio producen serios problemas a las arcas municipales. Si para algo debería servir tener bajo control informático las declaraciones de renta de las empresas, sería para conceder ayudas en función de lo declarado el año anterior. En algunos países de nuestro entorno, a los sectores más afectados por la parálisis de sus actividades, se las ha compensado con hasta un 75% de lo facturado, en el ejercicio pasado. Con esto quiero decir que el principio de participación en la solución al problema debería seguir el principio de mayor responsabilidad. Si es el gobierno central el que decreta la paralización de actividades, le corresponde a él, movilizar los recursos económicos necesarios para compensar pérdidas. Si el promotor es el gobierno autonómico, debe ser él el que proporcione las ayudas. En todo caso, no corresponde a la administración municipal, resolver estos problemas, por cuanto no tiene ninguna competencia en este ámbito. Y querer participar, es un error, porque supone asumir unos costes que corresponden a otros niveles, y hay que avanzar en la corresponsabilidad, a todos los niveles, sin entrometerse unos con otros. Además, hay que ser muy escrupuloso con el dinero público, y algunas ayudas municipales no lo han sido. Es más, algunas han sido claramente populistas. Pongo algunos ejemplos. Dar vales de compra a todas las familias de un municipio, supone darlos tanto a grandes fortunas como a las más humildes. ¿Es justo? ¿Es equitativo? O dar ayudas económicas a todos los establecimientos y actividades, de forma lineal i indiscriminada, ¿tiene lógica cuando algunos han incrementado facturación por haber tenido menor competencia? Podría seguir con otros ejemplos de ayuntamientos de diversos colores políticos, más preocupados en hacer propaganda que en solucionar realmente los estragos de la pandemia. El dinero público siempre ha de ser administrado con suma cautela y objetividad, procurando destinarlo a los sectores más desfavorecidos, y teniendo siempre como principal destino el cumplimiento de las competencias, estrictamente municipales. Querer competir con otros niveles, no tiene ninguna justificación. De esta pandemia hay que extraer muchas lecciones de futuro y ésta debería ser una de ellas.

Wednesday, January 13, 2021

 

VERGONYA I POR - art. Blogesfera socialista

VERGONYA I POR. Que la democràcia més gran del món, que no vol dir la millor, hagi passat per moments mai imaginats, suposa un seriós avís per a tots els que juguen amb foc, fent ús d’un populisme sense límits. De fet, els Estats Units d’Amèrica ( EUA), es troba en el lloc 25 de l’Index de Qualitat Democràtica elaborat per The Economist. Molt lluny del primer, Noruega, i d’Espanya ( 18). De ben segur, al final de l’etapa de presidència de Donald Trump, l’Estat més poderós del món hauria de saltar, com a mínim , deu o dotze llocs enrere. I és que durant els 4 anys de mandat hem vist, sentit i comprovat el mal ús que un president pot fer de les seves prerrogatives quan s’hi barregen interessos personals, amb els públics, i amb altres que denoten una personalitat anòmala. Hem sentit vergonya aliena, en multitud d’ocasions, i perquè no dir-ho, també por. Por, per tenir al capdamunt del país més poderós, una persona inestable, irascible, mentidera, capaç de trencar qualsevol acord, per simples interessos personals o per una barreja d’infantilisme o venjança. Un president tot poderós, cap suprem de l’exèrcit més potent, capaç d’incitar a d’altres a la guerra o a accions que poden desencadenar reaccions de conseqüències imprevisibles. Els 4 anys de mandat se’ns han fet molt llargs. Molt. I com tota personalitat anòmala, els darrers moments poden ser especialment perillosos. Ho hem vist en unes imatges que han recorregut tot el món i han deixat sense paraules, els demòcrates del país i de fora. Un assalt a l’autèntica catedral de la democràcia dels EUA: El Capitoli, en plena sessió constitutiva. Increïble per l’acció i increïble per la imprevisió d’un país que compta amb els cossos d’intel•ligència , suposadament més potents. Uns moments de pànic , en un país amb milions d’armes, que fan possible un assalt sense haver previst un desplegament espectacular de mesures de seguretat, per evitar el que va passar, que al final podia haver estat catastròfic. El prestigi ha caigut per terra i ha mostrat un gegant amb peus de fang, en un moment i lloc clau en la història del país. El mandat de Trump, els dubtes sobre la netedat dels processos electorals, del recompte en els col•legis electorals, del sistema de delegació de vots, la dispersió dels sistemes de votació, i un bon nombre d’altres elements substancials en una democràcia han quedat destrossats, i posats en qüestió. La primera potència, ha de reflexionar seriosament i emprendre canvis profunds com perquè mai més es pugui repetir el que s’ha produït en un dels períodes més nefasts de la seva història contemporània. Ho necessiten ells, però també de nosaltres, per la interdependència que tenim.

Tuesday, January 12, 2021

 

COMPROMISOS PER QUATRE ANYS - art. El 9 Nou

COMPROMISOS PER QUATRE ANYS. Per raons de càrrecs ostentats, em fixo molt, en determinats fets que apareixen esporàdicament en els mitjans de comunicació. Preciso, ja no esporàdicament, sinó habitualment. Em refereixo a les renúncies a càrrecs d’elecció directe com son els de regidors o indirectes com Alcaldes, Consellers comarcals, i alguns altres, en altres organismes locals, comarcals o nacionals. Animo els lectors a repassar uns quants exemplars d’El 9 Nou per veure quants càrrecs municipals i comarcals han plegat en aquest any i mig, a les comarques del Ripollès i Osona. D’ençà les darreres eleccions municipals del 26 de maig de 2019, puc afirmar que pràcticament en cada exemplar, apareix alguna renúncia o altra, fins el punt de poder comptar més de dues- centes renúncies, en el conjunt d’aquest territori, la qual cosa suposa més d’un miler a nivell de tot Catalunya. Sense cap mena de dubte és el mandat amb més renúncies, des del llunyà 1979 quan es dugueren a terme les primeres eleccions municipals de la democràcia recuperada. Vull precisar que quan parlo de renúncies, hi sumo las dels càrrecs en exercici, a les de candidats a les llistes que no accepten entrar i fan córrer la candidatura, cap altres llocs. Perquè aquest enorme increment ? Per un feble compromís amb la candidatura, i per descomptat, amb el municipi. Tots els candidats, ho som, per un període de quatre anys, i abans de signar cap compromís convé haver meditat el que significa un període de 4 anys al servei d’una causa. Es evident que el resultat electoral pot no ser grat, i de pensar estar en el govern, toca estar a l’oposició, però el compromís hauria de ser el mateix fins a finalitzar el termini establert. No cal dir que això no compta quan apareixen circumstàncies personals o fins i tot professionals de gran relleu, que modifiquen les perspectives i planificacions fetes, però aquest no és el cas de la major part de renúncies. En molts dels casos que he pogut comprovar, la renúncia ve donada per no voler assumir la feina i complicacions que porta tot càrrec públic. Sincerament això s’ha d’haver valorat abans de presentar-se perquè sinó es fa un frau a la confiança i a la serietat que ha d’imperar en un càrrec públic. I és que per a qui no hagi estat en un ajuntament o un consell comarcal, una renúncia pot suposar un maldecap considerable per a la resta que es queden. I no parlo d’un simple maldecap personal, sinó un canvi en l’estructura política i organitzativa de la institució d’on es plega. Tots sabem la importància del treball en equip. L’endemà de les eleccions toca formar govern, distribuir les feines, conformar un equip ben conjuntat com perquè no hi hagi disfuncions ni mal funcionaments. Aquesta primera etapa sol durar un parell o tres de mesos, com a mínim. Si al cap de mig any o un any, quan la maquinària va rodada plega algú, obliga a remodelar la resta, amb tot el que suposa de nous canvis i nous aprenentatges. Es perd un temps valuós i no sempre qui entra encaixa amb els que ja hi son. Aquest és un altre problema. Això, pel que fa als equips de govern, però cosa semblant passa a l’oposició si bé, no comporta iguals problemes perquè el funcionament de la maquinària municipal està en mans del govern. Ara bé, la democràcia es fonamenta en el debat govern – oposició i si quan algú ha après tot el funcionament, ha tractat i preparat una determinada estratègia i diàleg entre uns i altres, plega, també aquí es produeix un daltabaix en el funcionament quotidià, de manera que s’ha de reprendre de nou, tota la trajectòria duta a terme. Qualsevol càrrec, de govern o d’oposició, comporta estudiar, informar-se, veure, comprovar, una enorme quantitat d’elements d’una institució, molt similar a una empresa de serveis. Tot aquest bagatge s’aprèn en uns quants mesos, i és en aquest moment quan es pot fer una bona i profitosa feina, tant en una banda com en una altra de la institució. Plegar, suposa trencar aquesta dinàmica , i dedicar temps i esforços a preparar una altra persona. Es un clar retrocés, en la feina, i un complicat exercici per encaixar la nova o noves peces. A partir de meitats de l’any vinent, els partits començaran a pensar en les properes eleccions de 2023. Poden semblar llunyanes, però el temps passa volant, i si la feina es vol fer bé, es necessita dedicació i esforços. Qui tingui ganes de compromís i de treballar pel seu poble, puc assegurar que el millor lloc, és des de l’ajuntament. Però, el compromís ha de ser per quatre anys, i amb cos i ànima. Del contrari serà un número més, de tants i tants que s’hi varen presentar sense tenir clar el compromís que suposava.

Monday, January 11, 2021

 

LA GENERALITAT HA DE TORNAR 32.000 M, EN TRES ANYS - art. Nació Digital Solsona

LA GENERALITAT HA DE TORNAR 32.000 M, EN 3 ANYS. Quan veig promeses del govern de la Generalitat, relacionades amb inversions per als propers anys no puc evitar qualificar-les totes, de promeses al vent, castells en el aire, o, directament, enganys d’escàndol . M’explico. Per a qui no hagi seguit d’aprop el deute i l’endeutament de la Generalitat, pot pensar que si promet una cosa, és que la pot complir. Doncs, no. Amb governs normals, seriosos i transparents, sí, però amb qui es dedica a marejar la perdiu i evitar parlar de temes seriosos, no. Mireu. Unes poques xifres per veure on estem. L’any 1994, la Generalitat tenia un deute de 4.801 M, equivalent a un 6% del PIB. L’any 2000, el deute era de 10.177 M, un 8,30 % del PIB. L’any 2010 el deute s’enfilà a 35.616 M, que suposava un 17.70% del PIB. L’any 2015 s’havia més que doblat, fins els 72.675 M, que era un 35,60 % del PIB. A finals del 2019, el deute era de 79.054 M, és a dir, un 33,40% del PIB, i finalment en el tercer trimestre de 2020, el deute era de 78.292 M, corresponent a un 35,90% del PIB. La gran curiositat, a més, del tema, és que el 80% aproximadament del deute, és amb l’Estat. En números concrets parlem de 62.376 M, que la Generalitat deu al govern central. I entre aquest deute i el dels bancs, la Generalitat ha d’amortitzar 32.000 M, en els propers 3 anys. Son xifres enormes, impossibles d’assumir, vistes les carències i mala gestió del nostre govern. El govern tampoc pot refinançar el deute sinó és amb el propi govern central, de manera que depèn de tot i per tot, de les negociacions i acords a que puguin arribar les dues parts, per a fraccionar les amortitzacions a mitjà o llarg termini. Aquesta és una dependència de la qual ningú parla ni vol parlar. I en canvi és un fet fonamental per evitar demagògies barates de promoure la independència, sent totalment dependent. Ja entenc que als partits independentistes no els interessa debatre sobre aquest tema perquè és una mostra clara de mala gestió. I no es tapen els números amb l’excusa d’un deficient finançament, perquè similar sistema, el tenen la majoria de CCAA, i per descomptat tots els ajuntaments, i ni de lluny han arribat a les cotes de la Generalitat. Amb aquestes xifres a la mà, i les deficients estructures i organització del govern, queda clara la absoluta necessitat de procedir a un canvi en profunditat. A nivell polític, a nivell d’organigrama i a nivell de gestió. Ara i aquí convé aprofitar les eleccions al Parlament del 14 de febrer per a modificar, de manera notable, la composició del Parlament, per posar en mans d’altres partits, el futur del país. Es necessita un nou lideratge, acompanyat d’un equip de primera fila, per a administrar Catalunya, amb paràmetres radicalment diferents dels darrers anys. S’ha d’estalviar per una banda, millorar finançament per altra, i gestionar amb alta eficàcia, tot el conjunt. Només així, aconseguirem alliberar-nos d’un deute que ens ofega, i recuperar les energies perdudes.

Saturday, January 09, 2021

 

NINGÚ HA RECLAMAT LES CATEDRALS - art. Regió 7

NINGÚ HA RECLAMAT LES CATEDRALS. A meitats del mes de juliol, amb un gran desplegament d’alts càrrecs de la Generalitat, pertanyents a ERC, es va presentar un document, considerant totes les immatriculacions fetes per l’Església Catòlica, des de 1946, com indegudes, és a dir no ajustades a dret. Fins i tot varen anunciar la creació d’una Oficina de Mediació per a fer de pont entre els “legítims propietaris” i l’església. En resum, donaven per segur un allau de reclamacions que mereixien ser canalitzades pel govern de la Generalitat. He fet un estudi i un seguiment del tema, i puc anunciar “urbi et orbi” que no ha sortit ningú a reclamar les propietats de les catedrals de Barcelona, Tarragona, Girona, Solsona, Terrassa, com tampoc de les Basíliques de Santa Maria del Mar, Santa Maria del Pi, o la de la Mercè. El mateix ha passat amb els Palaus episcopals, de Barcelona, La Seu d’Urgell, Solsona, Arquebisbat de Tarragona. No vull avorrir el lector/a, amb la resta fins arribar a les 3.722 propietats objecte de qüestionament de propietat, per part d’ERC. I ningú dimiteix. Mirem bé la cosa. Tot un Vice president del Govern, acompanyat de la Consellera de Justícia, es planten a la Catalunya Central, i afirmen solemnement que consideren l’Església Catòlica usurpadora de 3.722 propietats, a Catalunya. Donen per suposat que a nivell de tot Espanya n’hi hauria desenes de milers més, però bé, aquesta és una altra història. Ens quedem a casa nostra. Com pot ser que membres destacats del Govern de la Generalitat puguin fer afirmacions com aquestes, sense un mínim d’estudi, seriositat i rigor en una acusació tant greu ?. I no solament això, posin personal a disposició dels possibles afectats per fer de negociadors amb la “usurpadora” per a resoldre els conflictes que de ben segur es produiran, i ja està. Creuen haver complert amb el seu deure. Si com ara tothom pot comprovar, sis mesos més tard, es veu que tot fou un gran muntatge, un gran engany, una sortida de to impensable en un govern, mínimament seriós, algú hauria de retre comptes i presentar la dimissió. No ens podem permetre que un govern faci el ridícul i mal gasti el diner de tots d’aquesta manera. Ara i aquí tot és silenci entorn aquesta història. He fet gestions davant la Generalitat, i ningú vol donar explicacions ni detalls sobre el tema. He pogut esbrinar que no hi ha cap expedient obert per reclamació de propietats, i menys de monuments de primer ordre com els que he exposat a l’inici de l’escrit, però és que ni tant sols d’altres de molt menors. La cosa no pot quedar com una anècdota perquè no ho és. No surto en defensa de l’Església, prou poder té com per fer-ho per ella mateixa, surto com un simple ciutadà que no vol que membres del govern es dediquin a enganyar i falsejar la realitat, i ho facin amb el diner de tots nosaltres, però sobretot també per evitar el ridícul en el qual un govern seriós no hauria de caure. Doncs bé, en aquest cas hi ha caigut de quatre potes, i algú hauria de presentar la dimissió. Se l’ha ben merescuda.

Friday, January 08, 2021

 

ESTRUCTURES D'ALTRES TEMPS - art. Diari de Terrassa

ESTRUCTURES D’ALTRES TEMPS. No parlo d’arquitectura ni d’enginyeria, sinó d’administracions. La distribució dels governs en mandats de 4 anys, se’n diguin legislatures ( cas del govern central i els autonòmics) o mandats ( cas dels ajuntaments, consells comarcals i diputacions) son poc eficients per a emprendre grans canvis estructurals. Oimés quan la gestió i tramitació va a pas de tortuga, en uns moments en que haurien de funcionar com llebres, empaitades per gossos famolencs. Ho sé per experiència pròpia que un mandat de quatre anys suposa un instant, a nivell administratiu. Qui cregui que en un mandat es poden dur a terme grans projectes i modificacions urbanístiques, econòmiques, d’habitatge, etc, és que no ha viscut ni conegut la realitat. La realitat és que en el temps d’un mandat, només el darrer és realment efectiu, perquè els tres anteriors consisteixen en aterrar, preparar i gestionar, per a finalment, en el quart any, executar. Aquesta lentitud i burocràcia extrema, impedeix modificar les estructures heretades, de manera que els canvis es deixen “ per a més endavant”, per a quan hi hagi temps i dedicació suficient. Així, doncs, tenim un Estat, un país, i uns municipis, a l’espera de posar les estructures al dia. Millor dit, per afrontar el futur amb garantia i eficàcia. Mentrestant es mantenen com s’han trobat, amb petits retocs o modificacions de darrere hora, per superar algun problema puntual, però cap replantejament global. Perquè aquesta llarga introducció ? Per haver constatat les grans disfuncions, entre ministeris, entre departaments o entre serveis, segons sigui l’administració de la qual parlem. Aquestes disfuncions suposen pèrdues de temps enormes, mala distribució de recursos, i per descomptat, ineficiència general de tot l’entramat. Es cert que molts ajuntaments, han anat posant al dia les seves estructures, començant pels més petits, perquè també és molt més fàcil. En funció de l’alcalde / alcaldessa i del seu equip, han dedicat temps i esforços a posar-se al dia, o han tingut diversos mandats amb majories suficients com per no ser destorbats. Ara bé, l’administració central i les autonòmiques, estan molt lluny de l’eficiència. Molt. Si mirem el govern central el veurem distribuït en 22 Ministeris i 30 Secretaries d’Estat. Molt complicat com perquè tot pugui encaixar i funcionar amb celeritat i eficàcia. Si mirem la Generalitat de Catalunya, podem dir el mateix perquè en un territori molt més petit, el govern disposa de 13 Departaments / Conselleries. Similar problema tenen per anar tots a una, i no parlo a nivell polític, sinó tècnic i de gestió. Com tot en la vida, arriba un moment en que o et poses al dia, o fracasses totalment. Si parléssim d’una empresa privada, diria, tanques el negoci. En aquest cas, no es pot tancar, però sí arribar a la insostenibilitat. Jo diria que ens hi acostem a passos agegantats. Toca emprendre canvis substancials, en la reducció i modificació d’unes estructures pensades per altres temps. Son pròpies de cent anys enrere. Totalment impròpies dels temps actuals . Què fer ? Doncs, aturar un moment la maquinària, i reordenar espais i estructures. No ens podem permetre trossejar i parcel•lar les infraestructures , equipaments i serveis quan estan totalment interrelacionades. S’han de reduir ministeris, departaments i regidories, apostant fort per gerents i tècnics, transversals, als quals se’ls deleguin les funcions de gestió, deixant pels polítics les eines de direcció i decisió. Austeritat generalitzada en tot lloc i moment, i selecció dels més preparats i eficients, per a cada graó de l’administració. També el polític, en uns moments en que tenim al capdavant de molts llocs, càrrecs de tercera, en funcions de primera. Tenim pendent aquesta “revolució” des de fa una vintena d’anys. Ja no es pot esperar més.

Thursday, January 07, 2021

 

LA FINANCIACIÓN MUNICIPAL - art. El Obrero digital

LA FINANCIACIÓN MUNICIPAL. En los 42 años de democracia municipal no ha habido tiempo para resolver el problema de la financiación municipal. Siempre se ha dejado para más adelante, una vez resuelta la de les CCAA, que tampoco ha encontrado solución. Pero, por lo menos, en este caso las revisiones se han llevado a cabo, ni que sea con años de retraso, como pasa ahora mismo. Espero y confío en un “ahora sí” por parte del Gobierno Central, a lo largo de esta legislatura. Y es que los ayuntamientos no pueden operar sin un sistema de financiación más acorde con las competencias que han asumido. Y las que han asumido son muchas más de las que figuran en la Ley de Bases de Régimen Local. Los tiempos cambian y las necesidades también. Y los ayuntamientos se han encontrado con multitud de problemas que solo ellos pueden resolver porque son los que mejor los conocen. En el nuevo sistema, se debería tener en cuenta no solo la población, sino la extensión, y todos los servicios creados a lo largo de estos 42 años de democracia municipal. En estos momentos muchos de los servicios creados no tienen ninguna financiación extra. Se pagan con los ingresos generales del ayuntamiento, haciendo ejercicios malabares para llegar a final de ejercicio. Además, la financiación vigente, ha quedado totalmente desfasada en relación a servicios esenciales que cuestan mucho más de lo que se compensa. Pongo algún ejemplo para aclarar conceptos. Mantener una escuela pública, tiene un coste muy superior al que se previó años atrás. Lo mismo cabe decir para el Consultorio médico o CAP (centro de asistencia pública), aunque se haya firmado convenio con Generalitat (en el caso de Catalunya). Siempre hay un déficit que debe cubrir el ayuntamiento. Crítica similar se debe hacer al mantenimiento de los Juzgados de Paz, o a las colaboraciones con el INE, etc. En resumen, cada servicio que presta un ayuntamiento resulta perjudicial, a nivel económico. Si se pudiera elegir, entre prestar o renunciar al servicio, todos renunciarían. No sale a cuenta colaborar ni participar en la gobernación del país, porque se da más de lo que se recibe. Esto, además de injusto, es insostenible. El Estado, por un lado, y las CCAA, por otro, deben concertar un nuevo sistema de financiación con los municipios de forma que reciban justa compensación por las competencias y servicios que prestan. También debe quedar claro que no se pueden crear nuevas competencias ni servicios sin que vayan acompañados de la debida compensación. No parcial, sino total. Pongo otro ejemplo. Si una CCAA aprueba una ley de protección de los animales, y traslada determinadas funciones a los ayuntamientos, éstos deben recibir todo el importe necesario para poderla cumplir. Esto ahora no sucede. Tampoco disponen de la necesaria financiación para mantener unos servicios sociales, en tiempos convulsos. Ni para vivienda social. Ni inserción laboral. Ni políticas juveniles. Podría alargar esta lista con otras urgencias que han ido apareciendo a lo largo de los años hasta dejar exhaustas las arcas municipales. Es hora de revertir la situación, dejando más claras las competencias entre los distintos niveles de las administraciones, y acto seguido proponer un sistema adecuado a las necesidades actuales. La gestión de los ayuntamientos ha sido razonablemente buena, y prueba de ello lo hemos visto en los remanentes existentes, pero el próximo futuro precisa cambios importantes para poder hacer política, no solo gestión. Y sí , hay que negociar un nuevo sistema de financiación para las CCAA, pero al mismo tiempo hay que proponer el nuevo sistema para las administraciones locales. Esta vez, una debe ir de la mano de la otra, para no quedar en un segundo término como ha pasado hasta ahora. La puesta al día ya no puede esperar más.

Monday, January 04, 2021

 

IRRESPONSABILITAT O INEPTITUD ? - art. Nació Digital Solsona

IRRESPONSABILITAT O INEPTITUD ? Sóc conscient de l’enorme complexitat i dificultat per a fer front a la pandèmia,però precisament aquests factors obliguen a ser molt previsors i curosos en tot el que afecta el combat contra el virus. I destinar-hi tots els recursos tècnics, econòmics i humans per a sortir-ne victoriosos. Exposo uns fets, que no em vaig creure de bon primer, per considerar-los impensables, en el moment en el que estem. El dissabte al vespre , vaig rebre una informació segons la qual la Generalitat només hauria fet servir 6.000 dosis de vacuna, de les 60.000 que disposa. Vaig pensar que es tractava d’una “fake news”, fins que ahir, diumenge dia 3 de gener, vaig poder comprovar la veracitat de la notícia. I efectivament. Fins a dia d’ahir, només s’havien administrat 6.093 dosis, malgrat tenir-ne 60.000 en reserva. Les raons exposades per una responsable secundària de la Generalitat, era que “havien pecat d’optimisme” respecte el ritme de vacunacions que podien fer, perquè faltaven infermeres, faltava material de conservació de les dosis, no hi havia prou desplegament territorial, i alguna mancança més... La meva cara reflectia perplexitat, primer, i una enorme indignació, tot seguit. Com pot ser que davant la pitjor crisis sanitària del darrer segle, no s’hagi mobilitzat tot el personal disponible, contractant a tort i a dret, aquí o a fora, allargant jornades laborals, treballant dissabtes i diumenges ? Alguns experts han afirmat que si es va a l’actual ritme, es tardaran tres anys a vacunar a tothom. Evident. La mateixa responsable, anunciava, com si la cosa quedés resolta, que vacunaran a partir d’ara els 7 dies de la setmana. Ara bé, ni paraula sobre increment de plantilles, vacunacions diàries, col•lectius prioritaris, ordre territorial, etc. Sincerament no entenc com es pot ser tant irresponsable o tant inepte, o les dues coses alhora. Tothom esperava la vacuna amb delit, i quan la tenim aquí, no hi ha pressa per a fer-la servir !!!! Increïble. I més quan els contagis avancen arreu del país, amb la temença d’haver de decretar un nou confinament, a la vista del possible col•lapse dels hospitals. Aquest desgavell no pot continuar perquè ens hi juguem la vida. Ja no l’economia i tot el que comporta. A més, no es pot al•legar mancança de disponibilitat econòmica perquè des del govern central s’han distribuït fons importants, a cada Comunitat Autònoma, per a destinar-los a incrementar els equips sanitaris, de manera que els deures s’haurien d’haver fet, al seu degut temps. La realitat, però, és la que tenim a dia d’avui. El govern de la Generalitat no pot complir el ritme de vacunacions que es va acordar entre totes les CCAA, de manera que la planificació feta sobre el paper, va ser un engany. Un nou engany, a afegir a tants d’altres que hem tingut en els darrers anys, però en aquest cas, té l’agreujant de tractar-se d’un tema de sanitat pública. Ho sento, però en un tema com aquest, si el govern central, al final ha d’assumir la competència que ho faci. Fem passar per davant la urgència, davant tanta incompetència.

Sunday, January 03, 2021

 

QÚESTIÓ D'IDIOMES - art. El 9 Nou

QUESTIÓ D’IDIOMES. Per enèsima vegada, una nova sentència del TSJC ha posat sobre la taula el debat sobre el percentatge de matèries, que han de ser donades en castellà ( un 25 %), per a poder garantir l’assoliment del bilingüisme a Catalunya. Malament anem si hem de recórrer als tribunals per a garantir el domini dels idiomes, siguin els materns o els estrangers. I aquesta és la crítica que em permeto tractar en aquest escrit. Quan per una porta entren els interessos partidistes per un idioma , per una altra porta surt l’efectivitat lingüística. I en aquesta qüestió han de prevaler els interessos idiomàtics, els culturals i els professionals. Oblidem-nos dels altres, perquè impediran veure la realitat. I quina és la realitat ? Ras i curt. En el món es calcula l’existència d’uns 7.097 idiomes, entenent per tal, tots aquells que com a mínim son parlats per 100.000 persones. N’hi ha entre 150 i 200 que només el parlen un milió , i en tenim prop del 43% , és a dir, uns 2.580 que es troben en vies d’extinció. Si prenem com a base d’informació l’edició de 2018, de l’entitat Ethnologues, podem ordenar els idiomes per ordre d’importància, tenint en compte les persones que els tenen com a primera llengua, o com a segona. En aquest rànquing, tindríem els següents: 1.- El xinés mandarí, 2.- Anglès, 3.- Hindi, 4.- Espanyol, 5.- Francès, 6.- Àrab ,7.- Bengalí, 8.- Rus 9.- Portuguès, 10.- Indonesi. A partir d’aquí, venen el Urdú, Alemany, Japonès, Panyava, Javanès,etc. Per a qualsevol persona sensible i culta, tots els idiomes son importants, tots son dignes de ser preservats i transmesos a les generacions futures . Perdre un idioma equival a perdre un monument de primer ordre, i tanmateix cada any, se’n perden més d’un centenar. Sí, sí, el món s’està empobrint ràpidament a nivell lingüístic. Tornem a casa nostra. En comptes de discutir sobre percentatges, el que toca fer, és avaluar com acaben estudis els nois i noies a nivell idiomàtic. I és evident que per dominar un idioma, s’ha de poder-lo estudiar com a matèria independent, però tot seguit, introduir-lo com idioma escrit i parlat, en altres matèries. I no és el mateix tenir al davant alumnes amb llengua materna catalana que castellana, de manera que s’ha de deixar en mans d’escoles i instituts la modulació de pràctica i us com per arribar al final amb el ple domini dels dos, sense oblidar la importància d’un tercer. L’objectiu final ha de ser un trilingüisme perfecte, i a ser possible, la introducció d’una quarta llengua, a triar entre diverses opcions. Els qui hem estudiat idiomes, o hem exercit de professors, sabem la facilitat per introduir-los en les edats més tendres, i progressivament anar-los ampliant, en funció dels interessos i necessitats dels alumnes. Tenim el gran avantatge de poder garantir el coneixement i pràctica del català ( situat en el 88 è lloc), i el castellà ( en el 4rt lloc mundial). Afegir l’anglès ( en el segon lloc), suposa poder anar pel món amb un bagatge de primer ordre. Però, perquè no un quart idioma a triar ( francès , en el 5è lloc), alemany ( en el 12 è), rus ( en el 8è) i ara mateix el xinés mandarí ( en el 1er) . Les xifres son espectaculars perquè si el català és parlat per uns 9 milions, el castellà ho és per 460 milions que el tenen per primera llengua, i si hi sumem els que el tenen per segona arribem als 534 M ( oficial en 20 països) . O l’anglès amb 379 M, i en conjunt 1.132 M ( oficial en 59 països), el francès amb 77 M i un total de 280 M ( oficial en 29 països).... Arribats en aquest punt no cal dir la importància de dominar ( no dic xampurrejar ) idiomes, és vital per al desenvolupament personal i l’obertura cap a sortides professionals i culturals immenses, aquí o fora d’aquí. Personalment parlo mitja dotzena d’idiomes que vaig anar aprenent en les diverses etapes de la vida, i ara mateix recupero el rus que havia estudiat de molt jove, i tenia rovellat. No fixem percentatges, sinó domini real , i posem els mitjans per arribar-hi. Això vol dir buscar els períodes oportuns, tenir mestres i professors preparats per una tasca gens fàcil com és la d’ensenyar un idioma sí, però després treballar amb ell. Solament així es pot sortir amb el domini escrit i parlat. Puc assegurar que estem molt lluny, molt, de poder afirmar que els alumnes surten amb un perfecte trilinguïsme, i encara menys amb un quart idioma. Toca, doncs, emprendre un llarg i costós camí, oblidant batalles partidistes en un tema que el que vol és seny , constància i bones pràctiques.

Saturday, January 02, 2021

 

REVOLUCIONARIS DE SALÓ - art. Regió 7

REVOLUCIONARIS DE LUXE Sentir per una banda la crida de Puigdemont a “desbordar l’Estat”, i per una altra a Laura Borràs, a “implementar l’1-O”, amb tota mena de mobilitzacions i ús de les institucions per assolir la independència, produeix una insòlita imatge. La de revolucionaris de luxe, a la recerca de mobilitzar immenses gentades enfervorides per aquestes proclames. Però, heus aquí que en un petit país com el nostre tothom es coneix i tothom sap de quin peu calça. I és que al llarg de la història hem conegut “revoltes de Palau”, “revolucions de vellut”, i moltes altres modalitats, però es fa difícil pronosticar l’èxit d’una candidatura conformada per gent benestant , amb sous superiors als cinc mil euros mensuals, que criden a la mobilització sense oferir cap garantia a canvi. Es més, dona tota la sensació que s’ha conformat una candidatura, amb l’objectiu bàsic i fonamental de garantir-se un escó al Parlament. En els meus temps de diputat, pensàvem molt poc en el sou, i molt en la feina que ens esperava. Ara corren altres aires, i pel que es veu hi ha un bon nombre de persones que busquen un sou segur, poca feina, en un Parlament mig desmantellat. I se suposa que en aquestes circumstàncies fins i tot poden aspirar a compaginar aquest sou, amb altres ingressos procedents de participar en programes i tertúlies de TV3, Cat radio, i altres. En aquests llocs podran demostrar el profund patriotisme i convertir-se en ferotges adversaris, perdó enemics, de tots aquells esgarriats que no combreguem amb les seves idees. Ells son els autèntics defensors del país, i per això el seu sacrifici ha de tenir justa recompensa. Així estem, així anem. Es increïble el grau de cinisme i desconeixement del patiment de la majoria de gent, per culpa d’un llarg procés que ha destruït economia i convivència, al qual s’hi ha afegit una pandèmia, que obliga a canviar tots els plans del passat. I no parlo d’una deriva independentista que no tenia cap opció de prosperar, sinó d’uns projectes que han de ser substituïts per una autèntica “revolució” política – administrativa. A la vista de les primeres reaccions a la presentació de les llistes d’ERC i Junts x Cat, crec que estem a l’inici d’un canvi radical de tendència. M’explico. La realitat és tant dura, i les dificultats tant profundes que molta gent troba impertinents i fora de lloc, les crides a continuar una lluita que només ha portat que desgràcies i pèrdues generalitzades. Veure, ara, com uns pocs privilegiats criden a perseverar en els mateixos errors, suposa una frivolitat inacceptable. Tots els fugitius de la Justícia gaudeixen d’un benestar material com pocs tenen en el país. I els empresonats, mantenen privilegis econòmics de similars dimensions, de manera que no poden exigir als maltractats ciutadans els segueixen per camins totalment inviables. I sí, tots voldríem tancar aquest nefast període, però no se’ns vulgui imputar als qui vàrem defensar les llibertats i la democràcia com a culpables de la seva situació. Foren ells qui varen perpetrar un atac sense precedents a la democràcia. Que ningú vulgui invertir els termes.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?