Joan Roma

EL PSC, VOL CONÈIXER LA SITUACIÓ EXACTE DE DOS GRANS PROJECTES, PEL BERGUEDÀ. A la reunió de constitució del nou Consell Polític del PSC, a la comarca del Berguedà, del passat 20 de novembre, entre altres punts, s’acordà portar, de la mà del Diputat Cristòfol Gimeno, dues preguntes al Parlament de Catalunya. Aquest dimarts, dia 28 han entrat a Registre, amb la qual cosa esperem tenir resposta, a finals del mes de gener. La primera de les preguntes, dirigides al Consell Executiu de la Generalitat, fa referència al punt exacte en que es troba la redacció del projecte executiu de DESDOBLAMENT DE LA C-16 / E9, ENTRE BERGA I BAGÀ , TÚNEL DEL CADÍ. Portem 12 anys de la presentació d’un primer projecte de la mà del qui era en aquells moments, Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal. D’aleshores ençà, cada nou Conseller, ha proposat modificacions, canvis o alternatives, al primer, havent conclòs que el darrer consistia en un DESDOBLAMENT AMB APLICACIÓ DEL SISTEMA NEW JERSEY, i el compromís d’una immediata adjudicació i execució de les obres que haurien d’haver acabat, abans de l’any 2020. Sembla ser que tampoc aquest, s’ha considerat el projecte executiu definitiu, i la Conselleria n’estaria redactant un altre, que ningú sap ben bé en què consisteix. Com pot ser que una via essencial del país, un eix europeu, una via col·lapsada tots els caps de setmana de l’any, no tingui encara PROJECTE EXECUTIU DEFINITIU ? Com es justifiquen els anys de retard, en la seva adjudicació i execució ? De què va servir el pacte entre Ajuntaments – Consell Comarcal – Govern de la Generalitat ? Volem tenir informació oficial i puntual, de l’estat de redacció d’aquest tram, per a saber com el Govern, pretén resoldre els col·lapses i donar compliment als compromisos, reiteradament incomplerts, per part de la Generalitat. La segona de les preguntes, fa referència a les millores previstes en el projecte executiu, redactat, exposat i aprovat, 12 anys enrere, del tram de la C-26, entre BERGA – VILADA- BORREDÀ (LÍMIT PROVINCIAL AMB GIRONA). Aquesta és la carretera coneguda per Eix Intercomarcal o Pre-Pirinenc, perquè uneix les capitals de comarca . Olot – Ripoll – Berga – Solsona i més enllà. El compromís, posterior a la seva aprovació definitiva , consistia en la seva adjudicació i execució immediates. Porta, doncs, un mínim de 10 anys de retard, amb el greu inconvenient de que la previsió de noves obres, l’ha deixada sense el degut manteniment, convertint el ferm en un autèntic desastre, en la major part dels trams. Esperarem a tenir resposta, per a decidir properes accions i actuacions parlamentàries, juntament amb altres, a nivell municipal i comarcal, per a resoldre dos temes ,de vital importància per a la comarca del Berguedà. Berga, 29 de novembre de 2023. OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC A LA COMARCA DEL BERGUEDÀ:

CAIXERS BANCARIS MÒBILS. Després de perdre totes les oficines bancàries, en pobles de menys de dos mil habitants, la Generalitat anuncia que d’aquí un any, podrà oferir un servei de caixer bancari mòbil, a 503 pobles de Catalunya. Si espera gaire més, no sé si ja ens haurem acostumat a tota mena de tripijocs per resoldre el problema. Vull recordar, la indigna decisió, de tots els Bancs, de posar-se d’acord per suprimir totes les oficines bancàries, en municipis de menys de dos o tres mil habitants. La línia establerta, no marcava una xifra exacta, però, davant el dubte, millor tancar. I punt. La ciutadania passava a ser súbdita, no usuària. Pels qui érem alcaldes, en el moment del tancament, recordem els contactes i negociacions amb una enorme càrrega d’indignació. Primer, ens van enganyar, prometent serveis agrupats d’oficines, amb obertures, més espaiades. Si anys enrere, teníem servei els cinc dies de la setmana, havíem pactat tenir-ne tres, i fins i tot, havíem arribat a pactar-ne dos, com perquè el mateix equip de dues o tres persones, podessin atendre tres pobles, alhora. De res va servir, oferir espais propis, facilitar noves tecnologies, concentrar comptes municipals, en el Banc concret. Res de res, no se’ns va dir mai, però l’acord de no negociar l’havien pres, tots els Bancs implicats. Cap, se saltaria el pacte. Es així, com en pocs mesos, vam passar de tenir oficina bancària a no tenir-ne. I més greu encara, a suprimir també el servei de caixer automàtic. Un munt de pobles, concretament 503, sobre un total de 947 municipis de Catalunya, no tenim ni oficina bancària, ni caixer automàtic. Ara, cinc anys després, el Govern de la Generalitat treu a concurs per un import de 6,1 milions, la creació d’un servei itinerant de caixer bancari, que portaria diners, a 503 pobles. La previsió és que el nou servei entri en funcionament cap al segon semestre de l’any vinent. I per les informacions donades, consistiria en un vehicle, amb un o dos espais de caixer, per a poder-hi dur a terme les gestions habituals. Segons el nombre d’habitants, aquest vehicle vindrà un cop cada quinze dies. Es situarà a l’espai acordat amb l’ajuntament, i durant una, dues o tres hores, es podrà fer servir, per part dels ciutadans interessats. Hi ha detalls per aclarir, com el pagament o cobrament de comissions per utilitzar un caixer, que serà únic, amb servei per a tots els Bancs. La periodicitat concreta, i els horaris d’estada. Pot semblar una gran solució, però la cosa no és tant senzilla. Molta gent gran necessita ajuda per utilitzar un caixer, molta gent viu a pagès, en disseminat, que vol dir a quilòmetres del nucli urbà, amb els fills a la feina i sense vehicle, etc, etc. Es evident que millor un servei com aquest, que no tenir-ne cap, com passa ara. En aquests moments, hi ha tota mena de males solucions, com deixar la targeta a un familiar o amic de la família per treure diner a la capital, o algun botiguer que fa mig de banquer, en moments determinats, o apuntar despeses i pagar després. Viure a pagès, no ha estat mai fàcil, tampoc ara.

A GRANDES MALES, GRANDES REMEDIOS. Si alguien tenía alguna duda de hasta dónde pueden llegar PP i VOX, en sus ataques al gobierno progresista, puede ir haciéndose a la idea de que no hay, ni habrá límites. Todo vale, sea en España, sea en la UE. Tampoco tienen sentido del ridículo, con lo cual debemos prepararnos para incrementar nuestro consumo diario de tila, camomila y otras hierbas, con efectos relajantes o estomacales. Hemos visto y escuchado intervenciones que ya no solo demuestran desconocimiento de las normas de la UE, sino de las competencias nacionales. La UE, se organiza como un sistema confederal, con el objetivo de un día devenir en federación, pero mientras no lo sea, las políticas nacionales son sagradas. Son cuestiones internas, que nadie de la UE puede suspender o modificar. Esto, es de primer curso, los dirigentes del PP y VOX, deberían haber superado este nivel, para pasar al segundo. En fin, poco a poco, se darán cuenta de la realidad y con el tiempo rebajarán el programa caótico, de partidos en la oposición. Si no lo hacen, peor para ellos porque no tendrán ninguna opción de mejorar resultados electorales. A nadie le gusta ver a políticos nacionales, haciendo el ridículo en tierras, más o menos lejanas. Pero, volviendo a casa, queda claro que algo importante hay que llevar a cabo para ordenar el caos judicial. Hay que abrir puertas y ventanas, para airear todos los estamentos, relacionados con la Justicia. La mayoría de jueces, ejercen su labor de manera callada y eficiente, pero tienen algunos núcleos, impropios de una democracia plena. Ver y escuchar posicionamientos sobre propuestas del Gobierno antes de conocerlas, es impensable en cualquier otro país de nuestro entorno. Organizar concentraciones de protesta, o empeñarse en promover acusaciones sin base firme, produce inmensos daños al conjunto del poder judicial. Hay que animar a las jóvenes generaciones para que entren en la carrera judicial. Es necesario y urgente, pero todos sabemos que para conseguirlo hacen falta muchos esfuerzos y muchos años, y ahora mismo, se debería acelerar el proceso. No podemos estar unos años más con buena parte del Consejo General del Poder Judicial, caducado. Si confiamos en un cambio de opinión del PP, esperaremos en vano. ¿Qué hacer? Si en el pasado se habilitó un cuarto turno de acceso a la judicatura, por qué no repetirlo, en mayores proporciones. Facilitar la entrada de varios centenares de abogados, con algunos años de ejercicio, o de profesorado, permitiría airear un sector, demasiado cerrado y encerrado en sus ideas y prerrogativas. He escuchado intervenciones, por parte de algún alto magistrado que ponen los pelos de punta, cuando expresa opiniones que nunca, nunca, deberían exponerse en público. Mejor callados y trabajando, que convertirse en agitadores al servicio de ideas y posiciones que son claramente partidistas. Si hay separación de poderes, la hay para todos, sin excepción.

RETIRAR AJUTS A LA NEU, UN NOU ERROR. En una mesura, pensada més per a la galeria, el Govern de la Generalitat ha anunciat la retirada d’uns ajuts, per un import total d’1,2 milions, a les estacions privades d’esquí. Diu que aquests diners aniran destinats a la construcció d’habitatges socials, en zones de muntanya. Els ajuts, ara suprimits, eren habituals des de fa anys, per incentivar les inversions en la innivació de les pistes. Segurament ,els qui han decidit aquesta supressió, no tenen ni idea de la repercussió dels esports de neu, en el territori on estan ubicades. La creació de llocs de treball directes i indirectes, la veurem en ben pocs dies, una vegada s’activi la temporada. Son molts milers de llocs de treball, que aporten riquesa a les pròpies estacions, però que l’escampen fins a molts quilòmetres de distància. Es un error, que han volgut compensar en dir que els desviaran cap a polítiques d’habitatge. Una altra justificació poc creïble com constatarem dintre de tres o quatre anys. El problema és que la retirada d’ajuts pot tenir conseqüències immediates si alguna de les estacions decideix no obrir. En aquest cas, el perjudici és immediat. En el cas dels habitatges, ho veurem d’aquí uns anys, si és que realment es duu a terme. Hi ha a l’interior del Govern català, forces contraposades, que malden per aparèixer com protectores d’un mal entès “naturalisme”, amb altres que aposten pel manteniment i creació de llocs de treball, a més d’apostar per l’esport. En aquesta decisió, hi ha molt de simplisme i molt de desconeixement de la realitat. Algun cap pensant, en un despatx de Barcelona, ha fet el gran esforç mental de considerar que puix el país pateix sequera, no es poden dedicar diners a la fabricació de neu, perquè esquilma les reserves d’aigua. No arriben a imaginar que la neu fabricada retorna al seu estat líquid, amb la pujada de temperatures. Es cert que es gasta energia, però no és menys cert, que totes les estacions d’esquí han dut a terme importants inversions per a disposar d’energia verda, per així estalviar diner i combustible. Abans de prendre determinades decisions convindria conèixer millor la situació i la repercussió que poden tenir. Ho poden fer consultant alcaldes, empresaris, sindicats, comerços, hostaleria, i sobretot mirant les xifres d’aturats, abans i després de la temporada. Son requisits mínims que se suposa ha de mirar qualsevol polític, en exercici de les seves funcions. Ho he exposat en altres articles, les males decisions entorn a la sequera, per culpa del desconeixement de la realitat d’una part important del país. Ara, em permeto considerar un greu error, voler vendre com “ecologista” una decisió, clarament populista. Es pretén presentar com progressista, suspendre ajudes a les estacions privades d’esquí, per destinar-les a polítiques d’habitatge, sense cap planificació ni concreció. Ho sento, fa massa temps que coneixem el funcionament del govern d’ERC, com per creure’ns les bones intencions. Més aviat hi veiem desconeixement i tòpics simplistes.

LA PART , PEL TOT. Una vegada més, hem vist com els dos partits independentistes, agafen la part pel tot. Tant sí com no, pretenen parlar “en nom del poble català”, quan senzillament només poden parlar en nom d’un 20% de Catalunya. Tornem a recordar que en les tres eleccions successives : Parlament, Municipals, Generals, entre tots dos no superen mai el milió i mig. Per ser més concrets i exactes, dono les xifres. Eleccions Parlament, 2021, ERC , 605.581; Junts, 570.539. Eleccions Municipals 2023, Junts, 554.115, ERC, 519.833. Eleccions Generals 2023, ERC, 462.883; Junts 392.634. Fins i tot podem veure que , en comptes de guanyar vots, en perden. I en les tres eleccions consecutives son àmpliament superats pel PSC. Davant aquestes xifres haurien de ser molt curosos a l’hora de plantejar propostes, criticar decisions i voler imposar objectius. Estan lluny, molt lluny de representar el conjunt del país, i només pactes interns, de gran consens, poden traslladar projectes i objectius, en nom de tots, o almenys d’una gran majoria de catalans i catalanes. Té raó Salvador Illa quan reclama una “taula de diàleg” a nivell català. Fa massa temps, cadascú va pel seu cantó, sense plantejar “temes de país”. I en tenim molts i molt importants. Es més, en el passat, ha quedat demostrada la força d’anar plegats, a la recerca de solucions als grans reptes. Ara mateix, parlem del traspàs de rodalies, d’un nou sistema de finançament autonòmic, del repartiment dels propers fons europeus, de millor organització i encaix de les onades d’immigració, de seguretat interna i externa, del català, cap endins i cap enfora, etc. Si algú tenia dubtes sobre la possibilitat de consensuar accions, a nivell estatal, li ha quedat clara la rivalitat entre ERC i Junts, fins el punt de convertir el debat d’investidura en una batalla partidista, per retreure’s les diferències, en viu i en directe. Queda fatal, exposar en públic, l’afany individual, de cada partit, en comptes del general de país. I no sembla que el temps pugui apaivagar aquesta rivalitat perquè ve donada per les diferències històriques, sumades, ara a la proximitat de les properes eleccions al Parlament, que molts situen al darrer trimestre de l’any vinent. Es a dir, a un any vista. Aquestes son les eleccions que , els dos partits, consideren decisives per determinar quin dels dos domina l’espai independentista, però no s’adonen que el país està conformat per vuit milions de catalans, dels quals un vint per cent son nou vinguts, procedents d’arreu del món. Cert que molts d’ells no podran votar, però cert també, que cada any se n’incorporen unes desenes de milers, pels efectes de nacionalitzacions o convenis de reciprocitat amb els països de procedència. En resum, un dels grans problemes, o jo diria un dels fraus , a nivell de representativitat, és agafar la part pel tot. No vull que aquests dos partits, parlin en nom meu, i encara menys que ho facin en nom de cinc milions, que mai els han votat. Només poden parlar en nom dels seus, i els seus queden reduïts a una cinquena part de la ciutadania catalana. Recordem-los-hi cada vegada que en tinguem ocasió, fins que toquin de peus al terra.

EL NOSTRE TARTARÍ. Cada país, cada poble, té el seu personatge real o fictici, que serveix per a ressaltar o ridiculitzar algunes de les seves peculiaritats . El més proper a nosaltres, a nivell geogràfic, i fins i tot humà, és Tartarí de Tarascó. Un personatge sorgit de la ploma d’Alphonse Daudet, amb el petit poble de Tarascó, com ubicació. Aquí, a casa nostra, després d’en Patufet, ha arribat l’hora d’entronitzar “ Puigdemont de Waterloo”. Per què no ? La barreja de realitat i fantasia, produeix efectes i imatges d’una gran emotivitat i singularitat. O no és singular un “pasteleru”, convertit en sorprenent alcalde de Girona, per a tot seguit, saltar al Parlament de Catalunya, i sense haver estat candidat a cap presidència se’l va a buscar per atorgar-li la màxima distinció institucional. I d’aquí, es converteix en guia i impulsor d’un procés que pretén independitzar Catalunya, sense saber cap on anar ni trobar un sol país, per petit que fos, que li prometés reconeixement i suport. Li era igual, l’important era tirar endavant, sense mirar cap on, ni qui el seguia. I a la vista de l’enrenou armat, decideix convocar eleccions abans no s’apliqui el 155, però uns quants crits a la Plaça Sant Jaume, el fan canviar d’opinió i decideix mantenir-se fidel al càrrec, amb ganes de plantar cara a l’Estat opressor. I no en té prou que es converteix en un fenomen mundial, quan proclama per 8 segons( o van ser 10 ?) la República catalana. Un embat, sense parangó, en els anals de la nostra història. Per això, ordena normalitat i continuïtat en els càrrecs a tots els consellers, i quan ningú s’ho espera ell se’n va corrents i de pressa amb nocturnitat, en el maleter d’un cotxe, fronteres enllà. I com republicà radical que és, demana empara al Rei Felip de Bèlgica i s’instal•la en un indret d’amplis ressons històrics, com és Waterloo. Allà, estableix la Casa Presidencial de la República de Catalunya. I allà mateix busca un bon càrrec, acompanyat d’un bon sou, per tal de sobreviure com republicà si bé vivint a cos de rei. I d’adjunt un Antoni Comín que encara no ha trobat ubicació definitiva després de passar per Ciutadans pel Canvi, PSC, ERC, i ara Junts – Puigdemont. L’altra acompanyant, Clara Ponsatí, ha desertat del trio que formaven i busca nova ubicació, per no perdre el gratificant sou de que disposa. I heus aquí com planta cara a la pèrfida Espanya, amb embats cada vegada més freqüents, i més sonats, en els quals demostra la seva valentia i coratge. Res el farà desistir. Infatigable, envoltat de fidels, i amb idees de bomber, va construint un relat que algú algun dia haurà de portar als escenaris , previ pas per les llibreries. Tenim en “ Puigdemont de Waterloo”, una figura inimaginable i irrepetible en la nostra història. Es el nostre Tartarí. Si no fos per les seves profundes arrels republicanes, se li podria concedir el títol de Duc de Waterloo. I res millor per plantar cara que exigir una amnistia, a benefici d’ell mateix, com a condició per la seva rendició. Una vida, que val tot un títol.

ELS AJUNTAMENTS: PROMOTORS D’HABITATGE. Cada temps, reclama solucions als problemes que arriben. I malament anirem, si no els volem reconèixer i no els resolem. He estat a primera línia d’un ajuntament petit, durant quaranta anys, i ara, ja en segona línia, continuo assessorant un bon nombre d’ajuntaments, procurant trobar solucions als temes que es van plantejant. Si en els primers anys de la democràcia recuperada, tots els esforços havien d’anar en recuperar el temps perdut durant la dictadura, en matèria d’infraestructures, equipaments i serveis, ara ens trobem amb problemes impensables en aquells primers temps. De 947 municipis que té Catalunya, en tenim 450 en regressió demogràfica. Es a dir que perden població, any rere any, fins posar-los en perill de desaparició. Molta gent de ciutat, no acaba de comprendre com de mal planificat i organitzat tenim el país, quan set milions viuen més o menys amuntegats en grans o mitjanes ciutats, i menys d’un milió estan escampats en aquests centenars de municipis, en molts dels quals ja no queden serveis considerats bàsics i elementals com escola, consultori mèdic, església en servei habitual, bars i botigues. En alguns, ja no podem parlar en plural, sinó en singular: bar, botiga. Portem quaranta anys d’actuar, en tots els camps imaginables, sense reflexionar gaire cap on anàvem i com creixíem. Si mirem les infraestructures viàries, el transport públic, els grans equipaments hospitalaris, universitaris, etc, veiem que s’han anat concentrant en els mateixos llocs, sense un esponjament ni una distribució que permetés un autèntic equilibri territorial. No el tenim, i al pas que anem, tampoc el tindrem perquè hi ha molts passos donats que son irreversibles. Ara bé, ens podem quedar de braços creuats , decidint que tot vagi seguint el seu camí, o ens posem a salvar el que sigui salvable. Puc assegurar que els que hem nascut i vivim en pobles rurals, no ens conformem amb la situació actual i volem plantar cara a polítiques que no frenen ni recuperen serveis perduts. En properes ocasions parlaré d’unes quantes eines a l’abast del Govern de la Generalitat i del Govern Central, que no s’han fet servir, o que han quedat obsoletes. Avui, em centraré en un problema greu, molt actual que obliga a canvis profunds en matèria urbanística, econòmica, i patrimonial. En bona part, per no dir en la majoria de pobles petits, hi ha problema d’habitatge, disponible , a preu raonable. Es un nou problema, greu i urgent, que ha de trobar solució sinó volem empitjorar la realitat i frenar possibles increments de la regressió. En aquests mateixos pobles pot haver-hi desenes o dotzenes de cases velles i atrotinades, abandonades, al costat d’altres espais, per llogar que han anat pujant preus per a segona residència o per pisos / cases turístiques amb preus inabastables per a persones que treballin en el poble o vulguin venir a fer-hi vida. Parlo de lloguers de set-cents, vuit-cents i nou-cents euros al mes, no solament en pobles d’alta muntanya, molt turístics, sinó d’altres de propers que s’han contaminat, a nivell de preus. Aquesta situació fa impossible que un metge, infermera, mestre, secretari ajuntament, administrativa, carter, farmacèutic, comercials, es puguin quedar en el poble, ni tampoc atreure futurs botiguers, fusters, pintors, llauners, treballadors per via telemàtica, etc, s’atreveixin a venir, davant imports tant desproporcionats. Per fer front a la demanda, no hi ha promotors, ni propietaris disposats a invertir en promocions noves, o en rehabilitacions, perquè no els son rendibles. I perquè estem en uns moments de molt poca iniciativa privada en aquest àmbit. Només ho poden fer els ajuntaments, en la doble vessant de resoldre aquesta carència i de conformar un patrimoni públic , en un camp que fins ara no era el seu. Aquest dilema no és nou perquè sempre els ajuntaments han hagut d’entrar en temes nous, si la necessitat ho requeria. Si mirem els serveis que teníem quaranta anys enrere, i mirem els existents a dia d’avui, no hi ha color. I sort que han entomat els reptes ! Ara, toca fer-ho en matèria d’habitatge, però no ho poden fer sols. Aquí sí que s’han de mobilitzar les Diputacions, la Generalitat, el Govern Central i per descomptat també la UE. Els ajuntaments han de poder obtenir ajuts a fons perdut, per a destinar a la compra de cases velles o pisos, per destinar-los a futurs lloguers socials. Ja no parlo només per a persones amb problemàtiques socials, sinó per resoldre el dèficit de lloguer, a preus raonables. A algú li podrà semblar que entren en competència amb el sector privat. Bé, quan el sector privat no resol la problemàtica generada, ha de ser el públic el que ho faci. I això vol dir que en els Plans de les Diputacions, en el PUOSC ( Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya) de la Generalitat, i amb fons de la Secretaria General de lluita contra la regressió demogràfica, i finalment amb fons de la UE, s’han de concedir ajuts per destinar a resoldre aquesta carència. De fet, la Diputació de Barcelona, ja té fons amb aquest destí, però hi hauria d’haver una coordinació i participació, de totes per aplegar volums que permetessin omplir de promocions tota la geografia dels pobles petits del país. Això tindria efectes beneficiosos per l’economia, i l’activitat en tot el territori, permetria ampliar el patrimoni municipal, obtenir ingressos per aquesta via, i sobretot resoldre una necessitat, urgent. No és hora de debats sinó d’implementació de recursos. De posar-se a la feina, i que aquest sigui el primer mandat en que els ajuntaments trobin suport suficient i adient.

CATALUÑA: SUBEN LOS SOCIALISTAS, BAJAN LOS INDEPENDENTISTAS. Por si alguien tenía alguna duda sobre la desinflamación del conflicto en Cataluña, la última encuesta del CEO catalán, llevada a cabo entre el 9 de octubre y el 7 de noviembre, sobre una población de 2.000 personas, muestra un fuerte ascenso del PSC, 39 a 45 escaños (ahora tiene 33), y considerable descenso de ERC, 29 a 34, y de Junts, 19 a 24. Lo más relevante es que la suma de los partidos independentistas, queda por debajo de la mayoría absoluta (68). Una mayoría, también apoya la Ley de amnistía y continúa el alejamiento de los más jóvenes, de las tesis del independentismo. De hecho, la encuesta afianza el crecimiento del PSC, partido ganador de las tres últimas elecciones: Parlamento 2021, Municipales 2023 y Generales 2023. El ciclo electoral culminará en junio 2024, con las elecciones europeas. Llegados aquí, y a la espera se confirmen estos resultados, algún día tocará hacer acto de reflexión, por parte de los partidos independentistas para preguntarse ¿ha valido la pena todo lo hecho? ¿Qué beneficios ha obtenido el país? ¿Era posible llevar a cabo los objetivos? Los no independentistas, hace años advertimos de la imposibilidad de llevar a cabo la ruptura, con el Estado. Pero, volviendo al principio, todo indica que las acciones llevadas a cabo para pacificar el conflicto, dan los frutos previstos. Los indultos, primero, la modificación de leyes, a continuación y ahora la Ley de amnistía, desarbolan el victimismo independentista. Es más, esta Ley parece hecha a medida de todos los implicados en el proceso, para poder salir indemnes de todo lo llevado a cabo. Demasiado interés personal, y muy poco interés general. Para muchos votantes y seguidores independentistas, la operación tiene mucho de rendición y de “sálvese quien pueda”. El resultado lo tenemos a la vista: desmovilización de los partidos, y sobre todo de sus votantes. Han perdido más de la mitad, en tan solo 3 años, y no han tocado suelo. Esta crisis de confianza, obligará a forzar propuestas, y aparecer como los más estrictos y exigentes, con el gobierno central. Las elecciones al Parlamento, deberían tener lugar a principios de 2025, pero todo indica que serán dentro del cuarto trimestre de 2024. Pasadas las fiestas de Año Nuevo, se dará el pistoletazo de inicio de la precampaña, con el objetivo de cambiar tendencias electorales, y conseguir situarse en primer lugar. Serán tiempos convulsos y de grandes conflictos internos, pero no creo se atrevan a poner en peligro la estabilidad del gobierno central. Así, pues, en contra de lo que muchos auguran creo que, una vez más, Pedro Sánchez podrá demostrar su maestría y habilidad en coordinar equipos y conseguir consensos. Tiene cuatro años por delante, y quien los ponga en peligro, puede recibir un castigo ejemplar. En Cataluña, estamos hartos de falsa épica y embates en el aire, como para permitir a los independentistas volver a las andadas. Ahora más que nunca deben demostrar que sirven para algo más que construir castillos en el aire.

ACA, RESTRICCIONS POC FONAMENTADES. Si una cosa ens indigna als alcaldes, és comprovar com es prenen decisions des d’un despatx a Barcelona, sense consultar els territoris afectats. Es un mal costum, habitual en els governs de la Generalitat, i ERC n’és un mestre consumat. Ara mateix, ens trobem amb una decisió de l’ACA, ampliant a 21 municipis de les comarques del Solsonès, Berguedà i Ripollès, les mesures sobre restricció del consum d’aigua. La setmana passada foren els alcaldes dels ajuntaments de Sant Llorenç de Morunys, La Coma i la Pedra i Guixers, els qui varen protestar per ser inclosos en aquesta mesura, però avui, em permeto afegir-hi la major part dels altres. M’explico. Es cert que tot el territori català està sotmès a una sequera extrema, i si hi ha sequera, és lògic prendre tota mena de mesures per a estalviar en el consum, i evitar gastar-ne en mals usos. Això, ho entén tothom, i molt especialment els alcaldes que tenen en el sistema de subministrament d’aigua de boca, el seu principal maldecap. Dit això, que ara a l’hivern, es prenguin decisions de consum en pobles que tenen la població sota mínims, sense segones residències, sense piscines, sense recs de parcs i jardins, sense usuaris en cases de turisme rural o en càmpings, sorprèn i més que sorprendre indigna perquè no s’han preocupat ni a comprovar si les captacions de que disposen aquests municipis garanteixen el subministrament habitual, normal i jo diria , fins i tot històric. Quedi clar d’entrada, que tots els ajuntaments, tots, encara que disposin de grans captacions, han de moderar consums, al màxim. I això , em consta que ho fan tots. Per responsabilitat, i per coherència amb els plantejaments mediambientals. Si això és així, es evident que els tres ajuntaments, abans esmentats no entenen una decisió de l’ACA, incongruent i ignorant, respecte la realitat. Però, permeteu-me donar altres noms de pobles, inclosos en la llista que sorprenen, tant o més. Què hi fan Bagà, Borredà, Castell de l’Areny, Castellar de N’Hug, Saldes o Sant Jaume de Frontanyà, per dir-ne alguns ? Algú els ha demanat si les captacions tradicionals i habituals, son suficients per a l’abastament de la població, en aquestes dates ? Parlem de pobles que a l’hivern es queden en xifres de població mínimes, i degut al fred i a la conscienciació, el consum d’aigua és mínim. Perquè imposar més mesures ? La gent no ho entén, i queda perplexa davant una ACA, que sembla no conèixer la realitat del país. Algú pot pensar que a Sant Jaume, amb una vintena d’habitants i un dipòsit d’un milió de litres, té problemes de subministrament ? O Castell de l’Areny, en situació similar ? O Borredà amb dos milions i mig de litres, en dipòsits ? O Bagà ? Que tot el país ha de ser cridat a l’ús responsable de l’aigua, és lògic, i en això estem tots els ajuntaments i ciutadans, però que es donin llistats de municipis, amb increment de restriccions, en ple hivern, suposa un desconeixement del país i la seva gent, que ens ha de preocupar perquè ve d’un organisme important del Govern de la Generalitat.

EDUCATS, INTEL.LIGENTS I EFICIENTS. Els dos partits, realment històrics, existents a Espanya, son el PSOE i el PNB. El primer, nascut el 2 de maig de 1879, ha assolit els 144 anys d’existència, amb una bona salut i un llarg camí per davant. El segon, va néixer el 31 de juliol de 1895. Té, doncs, 128 anys, a l’esquena. En tots dos, es nota aquest caràcter històric, marcat per tota mena de vicissituds, que han sabut superar amb bona nota, fins arribar a dia d’avui. Del PSOE, n’he parlat en nombroses ocasions, i més que en parlaré a la vista dels grans reptes que té al davant, i pel caràcter estratègic de la seva existència, ja no solament a Espanya, sinó a nivell europeu i mundial, no en va és un dels grans, entre els més grans. Avui, però vull destacar l’existència i pervivència del PNB, pel que té de singular i excepcional, a nivell nacional, estatal i europeu. Un partit curiós, per la seva estructura, per la disciplina, per l’encaix dintre de la societat basca i navarresa, i per com han sabut superar una tan llarga trajectòria, amb resultats excepcionalment bons. Ara mateix, ha tornat a donar una lliçó de com , amb una mínima representació de tant sols cinc diputats, pot negociar i arribar a acords de primer nivell, sense necessitat de comportaments infantils, ni amenaces o giragonses de guió, impropis de gent seriosa. Amb ells se sap que porten els deures fets, exposen peticions raonables, ben estudiades i possibles, en base a arguments sòlids i ben plantejats. Hi havia punts de l’Estatut de Guernica, per complir, doncs, han exigit el seu compliment. Res a dir, hi estan en el seu dret, puix es tracta d’una Llei Orgànica. Lògic es pugui acceptar la proposta i s’arribi a l’acord. I tot, portat amb educació, intel•ligència i eficiència. Marca de la casa. Sento sana enveja per aquesta manera de fer i actuar. S’hi pot estar més o menys d’acord amb els plantejaments, però els porten ben elaborats, ben fonamentats, i amb perspectiva històrica. Saben que res es resol en quatre dies, i que en determinats moments, cal esperar millors finestres d’oportunitat per aconseguir-ho. Saben esperar, i buscar el moment oportú, per resoldre deures pendents. I sí, van aconseguint ampliar i enfortir l’autogovern, fins el punt de convertir-se en punta de llança d’una estructura federal d’Espanya. No tenen raó els qui menystenen l’enorme procés de descentralització i desconcentració del poder central. Estem en un sistema autonòmic, molt proper al federal, amb autonomies que no volen assumir determinades competències, i altres que en reclamen, més i més. El sistema és prou flexible com per admetre aquestes diferències. Si un model haurien d’haver seguit, els partits independentistes catalans, és el del PNB. No se’ls veu ni mala educació, ni estirabots , ni posar eixelebrats, en cap dels càrrecs de representació parlamentària. Tenen clar el que volen, ho defensen amb bons plantejaments , no volen trencar l’ordre legal, i s’ajusten al seu marc estatutari. Fiables, intel•ligents i eficients. Ningú s’estranyi del funcionament intern i extern de les seves institucions.

PEDRO SÁNCHEZ, DE NOU PRESIDENT. Es important fer el seguiment d’un debat d’investidura perquè aporta el millor i el pitjor de cada partit, i molt especialment dels seus portaveus. Es la millor imatge del conjunt del país i la seva gent. Hem pogut veure un candidat a president, desgranant les seves propostes i justificant els acords, amb tots i cadascun dels partits que li han donat suport. I hem pogut veure un cap de l’oposició entestat en desacreditar la fortalesa de la democràcia, intentant deslegitimar la figura del presidenciable. Si algú tenia algun dubte sobre l’existència d’una alternativa, ha quedat clar que Núñez Feijoo s’ha escorat cap a la dreta, i ha trencat per molts i molts anys, qualsevol entesa amb PNB, i ja no diguem amb Junts. Ha quedat atrapat per VOX i ,forma i conforma, un duo que serà molt difícil de separar en un futur proper. El paper dels partits independentistes, ERC i Junts, ha estat el previsible, amb topades notables entre ells, per evidenciar la distància que els separa i que ja estan en la carrera per a les properes eleccions al Parlament que mola gent situa, cap al quart trimestre de l’any vinent. Interessant com sempre, la intervenció del PNB, també la de Bildu, i molt afectiva i efectiva la de Yolanda Díaz, en nom de Sumar. En resum, bona harmonia en els partits del pacte de govern, i pèssima intervenció de l’oposició, per part del PP perquè s’allunya del paper de “partit d’Estat”, i per VOX que clarament se situa fora de les normes més elementals del comportament democràtic. Esplèndida i entranyable la intervenció de Patxi López, sense cap mena de dubte, el millor orador de l’hemicicle. Un repàs a la història del partit i als objectius d’un govern progressista, en un moment en que la militància i els votants socialistes, necessitaven un pronunciament ferm i contundent, com el que ha fet. I sí, ja tenim nou president, i en breu tindrem un nou govern, per a iniciar una nova legislatura, complexa i diversa, però que estic segur sabrà conduir com ho ha fet en la que ara hem tancat. Vull recordar els auguris que havien donat als quatre anys anteriors, i tanmateix han estat plens de grans i profunds avenços. Estic convençut que també els veurem en el mandat que avui comença. I, al final es veurà la bondat i interès general de les propostes, molt especialment de la d’amnistia que ha de suposar girar pàgina a uns dels temps més convulsos de la vida a Catalunya. Aviat en serem testimonis directes.

MÉS MASCOTES, MENYS FILLS. No fan falta grans estudis ni grans enquestes per constatar un canvi radical en la tinença d’animals de companyia. Una simple volta per alguns pobles i ciutats, i veurem el què vull dir. A falta de dades reals fiables, en tenim d’oficioses que parlen d’una xifra entre 1,5 i 2 milions de mascotes, en el conjunt de Catalunya. Parlem de xifres de dos anys enrere, compaginant dades d’ajuntaments i Generalitat ( molt poc fiables ) i del Col•legi de veterinaris ( les més aproximades). Perquè dic poc fiables ? Doncs, perquè hi ha un incompliment generalitzat de la Llei catalana de Protecció dels animals, pel que fa el registre i identificació dels animals de companyia. La llei 22/2003 de 4 de juliol, obligava a tots els propietaris de gossos i gats, a donar-los d’alta a l’ajuntament respectiu i posar-los un xip, per , en cas de pèrdua, poder trobar el propietari. Les xifres que es donen de compliment de la normativa son inferiors al 60 %, en el cas dels gossos, i de menys del 40%, en el cas dels gats. Lluny molt lluny del que establia la llei, i res indica que millorem les dades, en un proper futur. A banda d’aquests dos grans grups, hi ha un nombrós col•lectiu d’altres animals que viuen i conviuen , sense control ni seguiment , per part de cap organisme o institució. Aquest estat de coses, a casa nostra, però en general a tot Espanya, va motivar la redacció i l’ aprovació de la Llei de Benestar Animal : 7/2023 de 28 de març. Aquesta llei deixa clar que un animal és un ésser amb sensibilitat pròpia que ha de ser cuidat i respectat, deixant clar que ha de tenir vida pròpia, en funció de les seves necessitats i característiques. La llei estableix un llarg nombre de mesures de protecció, però també d’identificació i registre. Precisament, algunes mesures establertes, suposen un gran maldecap pels ajuntaments perquè els delega la responsabilitat sobre gossos i gats abandonats, sense transferir els recursos econòmics per fer-ho viable. Em temo molt que alguns dels preceptes més innovadors, quedaran lluny del compliment. Però, torno al principi. Assistim a una autèntica explosió de peticions de compra de mascotes, en una mena de substitució de fills, per animals de companyia. De fet, ara i aquí, tenim ja moltes més mascotes que fills, en el conjunt del país. Ningú es sorprèn de veure animals en cotxets, o en motxilles , quan abans hi veiem infants. Son molts ja els bars i restaurants que permeten l’entrada de gossos, i cada vegada hi ha més hotels i cases de turisme rural que els admeten. Aquest increment de mascotes, ve acompanyat de tota mena d’equipaments i serveis, destinats al seu manteniment i atenció. Des de veterinaris, a clíniques, perruqueries, establiments de jocs i exercicis. Estem davant una autèntica revolució que ha vingut per quedar-se i per incrementar el nombre i la diversitat. D’aquí que la nova Llei estableixi formules per evitar capricis espontanis que portin a incrementar abandonaments i que tothom sigui conscient de la responsabilitat de la tinença. Si se n’ha de ser per un fill, ara també, se n’ha de ser per un animal de companyia.

INCAPACITADOS PARA GOBERNAR La primera virtud de un partido político ha de ser, dar confianza y ser fiable, en todo momento y lugar. Los grandes partidos tienen el reto de demostrarlo en los ayuntamientos, consejos comarcales, diputaciones, y por supuesto en los gobiernos autonómicos y, finalmente en el Gobierno central. De ello, dependen sus resultados electorales. Para según qué cosas la gente tiene poca memoria, pero para otras su memoria es histórica. Si han visto a un partido comportarse de forma poco seria, contradictoria o anárquica, costará mucho hacerle confianza. Hay imágenes y comportamientos que quedan en la retina y el cerebro, por decenas de años. Es lo que creo le pasará al PP, por su comportamiento en estos tiempos postelectorales. Tenían tan asumida la victoria que ver como se les va de las manos y se transfiere a Pedro Sánchez, ha provocado desconcierto primero, y situaciones caóticas, a continuación. Ir a unas elecciones generales, aceptando como socio a VOX, fue un grave error, pero seguir dependiendo de VOX en todas partes, aleja el PP de cualquier retorno al poder, en muchos años. Qué grave error, no condenar las movilizaciones violentas. Qué grave error no aceptar los resultados electorales, y los pactos entre otras fuerzas políticas. A esto se le llama democracia, y situarse en contra, significa romper con partidos que en el futuro ,pueden ser esenciales para conformar otras mayorías. Ahora y aquí, VOX produce miedo, pero este miedo se transmite al PP, por el hecho de no condenar la violencia ejercida y no cortar con un partido que le llevará al desastre. Unos meses más de gobierno conjunto en ayuntamientos y comunidades autónomas, supondrá contemplar en todas sus dimensiones las carencias, los abusos y las derivadas autoritarias en las instituciones en las que comparten gobierno. El PP quedará marcado como partido extremista, por largo tiempo. Es impensable obtener mayorías absolutas, con lo cual no podrá recurrir a ningún otro partido que no sea VOX, con lo cual quedará ligado a un círculo infernal, sin posibilidades de romperlo. Y, lo peor, es que van ocupando cargos, en el partido y en las instituciones, personas que aceptan esta situación. Les importa poco llegar o no al gobierno, de momento ocupan cargos, sin más objetivo que aguantar. No nos extrañe ver personajes absolutamente incapaces de cambiar de estrategia y ver más lejos. No piensan en el futuro, solo están en un presente inmediato que aceptan sin oponer resistencia. Todo lo visto y oído, en los últimos meses, conduce a descartar al PP como alternativa de gobierno, y como partido capaz de llegar a pactos de Estado. Imposible. Harán una oposición similar a la de la pasada legislatura, considerando al gobierno como ilegítimo y poniendo tantas trabas y obstáculos ,como sea posible ,para hacer fracasar todas las políticas del equipo de gobierno. No sirven a España. Se sirven de ella para sus luchas partidistas, confiando en derribar al gobierno para poder ir a nuevas elecciones. Y, pensando que, en éstas, podrán tener suficientes diputados como para gobernar, en solitario. No se dan cuenta que tenemos futuros gobiernos de coalición por muchos años, y no encontrarán a nadie más que a VOX, para ser alternativa. Han roto todos los puentes con partidos amigos, y todos huyen ante un PP escorado claramente en la derecha extrema. Malo para ellos, malo para el país, pero ha sido su elección, no culpen a otros de su ineptitud.

CAPRICIS, AMB DINER PÚBLIC, ELS MÍNIMS. Em considero mig suís, pels meus anys a la capital, Berna, però sobretot per l’admiració a la política i gestió pública. El rigor, la serietat i l’austeritat, son factors presents en tots i cadascun dels nivells de l’administració, de manera que la ciutadania està segura que els impostos que paguen, tenen un bon destí. I sinó, no tenen pèls a la llengua, ni manies a l’hora de fer rectificar decisions preses. Allà, capricis, pagats amb diner públic, son impensables. Perquè aquesta introducció ? Doncs, a la vista de les imatges sobre la visita del president Aragonés al Papa Francesc, a la ciutat del Vaticà, el passat 6 de novembre. Quin important tema havia de tractar el president amb el Papa? Cap ni un, pel que ha sortit en els mitjans de comunicació. En algun, hi surt la invitació perquè vingui pel mil·lenari de Montserrat. Bé, una invitació li pot portar algun Bisbe o Cardenal de pas per la ciutat. Ningú ens donarà compte del cost, ni de les gestions i tràmits, llargs i laboriosos per encaixar una visita en l’agenda papal. I és que no tinc cap dubte que s’ha tractat d’un caprici, barrejat amb la creença que una visita com aquesta ,permet sortir en els mitjans de comunicació, i aplegar la simpatia d’una part de l’electorat, per petit que sigui. Res més ni res menys. Ho sento, però cal expressar opinió i demanar evitar despeses com aquesta. Els presidents estan per gestionar i governar, no, per anar de visita turística, a terres més o menys llunyanes. Em recorden altres viatges fets, per anteriors presidents, per fer-se la foto amb algun mandatari mundial i així aparèixer com “home d’Estat”. No, no, el càrrec obliga a treballar i deixar pels capricis privats, aquests viatges. Hem fet una part del recorregut, a l’hora de ser austers, però queda molt camí per recórrer. Encara recordo, anys enrere, quan a cada moment hi havia piscolabis per la presentació d’un llibre, per rebre algun mandatari, més o menys llunyà, o per justificar algun esdeveniment concret. En alguna sala propera, hi havia un parament de taules, ben guarnides i ben equipades, preparades per rebre els convidats i oferir-los tota mena de degustacions, regades amb diversos vins o escumosos de qualitat. Al cap de l’any, la suma de totes aquestes celebracions suposaven imports quantiosos. La pandèmia ,es va emportar les darreres manifestacions d’aquesta manera de fer i actuar. Queden, però encara, altres vies que haurien de ser objecte d’estudi i eliminació. El diner públic ha de ser auster, sempre i en tot lloc. Ens pertoca a tots, fer-ho possible i exigir-ho.

DÈFICIT FISCAL I SOUS PÚBLICS. Els qui hem presidit alguna institució tenim clar, la necessitat d’aplicar un règim de sous raonables, d’acord amb la dedicació i eficàcia de cadascú, tot plegat, presidit sempre, per l’austeritat. Tant en els sous de polítics com dels funcionaris i treballadors laborals. Quan es gestiona diner públic, el rigor i el principi de proporcionalitat i austeritat son elementals. Dic això, a la vista del nou rebrot de queixes dels partits independentistes i amb ells del Govern de la Generalitat, pel que consideren un espoli fiscal. Es donen xifres sobre el suposat dèficit fiscal de Catalunya que no coincideixen amb altres donats anys enrere, o amb els que donen altres organismes i institucions. Hi podem veure diferències substancials. El que sí queda clar, és l’existència d’un desequilibri, entre el que es transfereix i el que es rep. Això, ningú ho nega, i pràcticament tothom és partidari d’anar cap un règim fiscal , similar al que impera a Alemanya, on s’aplica el principi d’ordinalitat . Si Catalunya és la tercera en aportacions hauria de mantenir aquest lloc, a l’hora de rebre transferències i inversions. Estic convençut que la nova formula de finançament contemplarà aquesta via, per ajustar distàncies, i evitar que estiguem en desena posició en recepció. Ara bé, no és de rebut queixar-se, fent-se el pobre i en canvi, mostrar una enorme lleugeresa i generositat a l’hora de posar-se sous públics, tant a nivell polític com funcionarial. Podem dir, alt i clar que Catalunya és el territori amb millors sous, millors prebendes i pitjor eficàcia administrativa. Parlo de l’estructura de la Generalitat, en tot el seu conjunt. Deixo fora els ajuntaments i diputacions, no, els consells comarcals que van per mal camí, copiant una part de les estructures de la Generalitat, en la seva pitjor versió. Hi ha alguna excepció, però molt poques, entre els quaranta – tres existents. Dels estudis fets, en els darrers anys, puc afirmar que en el conjunt de la Generalitat, hi ha prop de cinc-centes persones que superen els cent mil euros, de sou anual. Aquí hi podem trobar des del propi Consell Executiu, Sindicatura de Comptes, Sindicatura de Greuges, Oficina antifrau, Delegacions exteriors de Catalunya, Port , Parlament de Catalunya, CCMA ( Corporació Catalana Mitjans Audiovisuals), TV3, etc. Si baixem un graó, en trobarem molts d’altres, a un nivell entre els setanta-dos mil i els vuitanta-cinc mil, amb una barreja de delegats territorials, delegats del govern, directors generals, caps d’organismes, agències, consorcis, etc, de manera que al final veiem actuar l’administració de Catalunya, com si fos rica, i molt poc donada a l’austeritat, i encara menys a l’eficiència. I aquesta, és la conseqüència més greu de tot plegat. Falta rigor, falta control, falta ordenar l’estructura per fer-la ràpida i eficient. Podem parlar amb qualsevol àmbit i sector, i veurem les queixes, les mostres de desordre , retards i burocratització extrema, fins el punt de complicar la vida a pagesos, ramaders, caçadors, constructors, ajuntaments, industrials, o emprenedors. Estudiar i investigar els recorreguts administratius, deixa clara l’ absoluta necessitat d’una remodelació general, i una adequació de càrrecs i sous, que necessàriament haurà de dur a terme el proper president. Em consta que ja hi està treballant. Es una de les urgències, a Catalunya.

PITJOR QUE UNA GUERRA CONVENCIONAL. Costa posar adjectius a les guerres perquè estan molt lluny els dies en que hi havia algunes regles respectades: deixar treballar els equips de socors, protecció sota bandera de Creu Roja, hospitals, escoles, equips informatius, etc, quedaven fora de l’acció bèl•lica . La xifra d’excepcions s’ha anat escurçant fins arribar a la nul•litat. Ho havíem vist en guerres llunyanes com Vietnam, Iraq, Síria...i ho hem vist en les més recents d’ Ucraïna i ara a la d’Israel – Palestina, amb Hamás com actor principal. Estudiar i seguir les vicissituds del poble jueu és fascinant i alhora dramàtic perquè hi ha coses meravelloses al costat d’autèntiques barbaritats. Precisament per aquesta llarga i tortuosa trajectòria, molts, teníem una simpatia i empatia perquè trobés la terra promesa, amb pau i bona entesa amb els territoris veïns. Ara, estem tots trasbalsats, per les imatges i per les descripcions d’accions bèl•liques, al costat d’altres de simple i total destrucció d’un territori poblat per persones pobres i indefenses, fetes servir com escuts humans, en uns casos i com moneda de canvi, en altres. Destrucció generalitzada fins extrems mai vistos. Ens costa explicar el dret a la defensa quan en molts casos veiem reaccions de ràbia i venjança contra l’atac de Hamàs. Les víctimes ho son per la doble condició d’hostatges de Hamàs, i alhora habitants d’un territori sense cap autoritat ni organització que permeti posar llei i ordre. El caos s’ha apoderat d’un dels espais més densament poblats del món, sense possibilitats de sortir cap a països veïns que els vulguin acollir. Una ratonera infernal, de la qual hem d’exigir puguin sortir. De lluny, en el temps i l’espai, sempre havíem pensat que la lògica havia de portar a la creació de dos Estats, dues nacions, si no amigues, almenys veïnes amb prou interessos comuns com per fer vida amb una certa normalitat. El pas del temps, podia ajudar a acostar posicions fins arribar a compartir objectius de futur. Però, aquesta guerra tira per terra aquelles esperances i crea un odi intern i extern que pot durar generacions. L’odi sempre ha estat un arma de destrucció massiva perquè impedeix pensar i decidir racionalment. Governen les entranyes, no el cervell i encara menys el cor. I les desproporcions son immenses, amb un ús de la força per part d’Israel com mai havíem vist. Ja no és només el dret a la defensa, hi ha ràbia i venjança amb un potencial militar immens, degudament alimentat per altres països , molt especialment per EUA. Es hora de comprendre la necessitat d’enfortir la UE, per tenir poder dissuasiu , al costat del polític. Hem d’exigir un retorn a la pau, i , ara sí, donar compliment als acords de Nacions Unides, per aconseguir un Estat palestí amb garanties de futur. I, des de ja, parar la guerra i la destrucció. Haver patit en el passat, no pot justificar mai, fer patir en el present.

INCONSCIENTS FINS EL FINAL. Tenim a Catalunya, un elevat percentatge de polítics que no estan capacitats per ocupar els càrrecs que ostenten. Bona part del Consell Executiu i bona part de les direccions d’ERC i Junts, amb els seus diputats i diputades, no son conscients de les repercussions de les seves accions. Ja no parlo de la CUP perquè ho porta en els gens. Tota la deriva que va portar cap al procés, és el millor exemple de com uns eixelebrats es poden fer amos dels seus partits, i tirar per camins que cap persona amb un mínim de formació i seny, aniria. El mateix es pot dir de les entitats independentistes, que estan en una carrera per veure qui la diu i la fa més grossa. I no és estrany perquè la majoria son burgesos, amb bons sous, molts d’ells funcionaris amb la feina assegurada que es poden permetre cridar a la revolució, segurs de que a ells no els tocaran els privilegis de que gaudeixen. Es així com poden organitzar una revolució de saló, còmodament assentats en els seus domicilis, inconscients del patiment que puguin causar. I n’han causat molt de patiment i ens han fet avergonyir, com catalans, i com ciutadans del món. Només uns eixelebrats podien imaginar una deriva cap a sortir d’Espanya, sense ni tant sols parar-se a pensar, si això tenia un mínim de seguiment intern, en el propi país, i ja no diguem a nivell europeu i global. Van esborrar 5 milions de catalans, perquè els feien nosa per a les seves pretensions i es van endinsar cap a terres ignotes, per anar a palpentes cap al no res. I no n’han tingut prou amb aquells anys de bogeria, que encara ara, s’han permès unes negociacions per a votar la investidura de Pedro Sánchez, tancant ulls i orelles a tot el que han fomentat de rebuig a nivell intern i extern. Volen ser i actuar com inconscients fins el final. I ho volen fer, ni que sigui per anar contra el partit enemic que per uns és ERC i pels altres, Junts. Algú es pot imaginar com estaríem si no s’hagués aplicat l’article 155 de la Constitució ? Algú s’imagina com estaria governat el nostre país amb dos partits que s’odien a mort ? Hi ha alguna credibilitat en els principis que diuen defensar, uns i altres ? La majoria de militants socialistes hem donat un vot de confiança als nostres líders i a les nostres executives, conscients de la necessitat d’aconseguir una investidura, fonamental per evitar una possible repetició electoral que portés PP i VOX, al govern. No semblen donar-se compte els partits independentistes de la gravetat de la situació i de l’enorme compromís del partit socialista en resoldre el conflicte català. Estem veient el pitjor de la dreta i extrema dreta. No tenen cap respecte als principis democràtics d’acceptar la derrota i deixar fer a les institucions. Estem en un país democràtic i ells el volen rebregar fins on calgui, per tal de destruir l’adversari. Es en aquest marc en el qual es inacceptable la inconsciència dels partits independentistes de forçar les coses fins extrems incomprensibles. Ja no és rauxa, és inconsciència i afany de salvar-se ells mateixos. Se’ls en foten les grans proclames i els grans objectius, ells van a resoldre les seves coses, i mirar de situar-se en un bon lloc per intentar obtenir millors resultats a les properes eleccions al Parlament. Aquí tenim la millor mostra de que no poden reeixir i han de passar a l’oposició. Aquest és el premi a tanta bogeria i inconsciència.

POR RESPONSABILIDAD. He dado mi voto favorable al pacto entre PSOE- Sumar con otros partidos, para lograr la investidura de Pedro Sánchez e iniciar así, una nueva legislatura de carácter progresista. El país lo necesita, ha valido la pena dar el paso. La decisión no ha sido fácil. En mis 45 años de vida política activa, éste ha sido uno de los momentos más complicados por todo lo vivido y padecido. He expuesto en centenares de artículos, lo difícil que fue mantenerme firme al frente de un ayuntamiento, cumpliendo y haciendo cumplir la legalidad vigente. Durante diez años estuvimos abandonados a nuestra suerte. Me refiero a los que como en mi caso, decidimos mantenernos fieles al juramento dado, y no permitir ninguna vulneración a la Constitución ni al Estatuto de Autonomía de Cataluña. Éramos renegados en terreno independentista, un obstáculo para culminar su objetivo. Todo valía para actuar contra nosotros. El Estado nos abandonó, y el Gobierno de la Generalitat estaba del lado de los insurrectos. Perdón, era el motor de la insurrección, con todo lo que supone de alteración de la legalidad y de sus órganos protectores, entre los cuales estaba la policía catalana. Nos encontramos a la intemperie, viendo cómo se tomaban decisiones contra todo lo establecido. Años después hemos comprobado el grado de improvisación, de inconsciencia, e irresponsabilidad de todos y cada uno de los líderes del proceso. Pero también de cobardía hasta el punto de ni siquiera aceptar la derrota y pedir perdón por todo lo hecho. Es tanta la mediocridad, y tanta la irresponsabilidad que no quieren reconocer los daños producidos ni la imposibilidad de llevar a cabo sus pretensiones. Hay que ser muy ignorante para creer que un territorio, perteneciente a un Estado, de la UE, puede marcharse sin más, porque a unos cuantos iluminados les ha dado por considerar que vivirían mejor, en otra parte. Da vergüenza explicar estos objetivos, en pleno siglo XXI, con una guerra en Ucrania y un terrible conflicto en Israel – Palestina. Y, sin embargo, creían poder hacerlo. Es más, todavía hay algunos grupos que consideran posible activar la DUI (Declaración Unilateral de Independencia) que supuestamente votó el Parlamento de Cataluña, después de la consulta ilegal del 1 de octubre de 2017. No les cabe imaginar que, la activen o no, da lo mismo, porque nadie les haría caso. Te puedes dar la independencia, a ti mismo, el problema reside en que otros te la acepten. En fin, que el problema para estos irredentos, no tiene solución. Van disminuyendo pero todavía hay grupos con influencia sobre determinados sectores que complican la gobernabilidad de Cataluña, y con ella, la de España. La concesión de los indultos desmanteló a varios sectores, ahora se pretende hacer lo mismo con la amnistía. Produce una inmensa vergüenza constatar que la principal ocupación y preocupación de estos antiguos líderes, va dirigida a “salvar el culo” de ellos mismos. Perdonen la expresión pero es la más clara y contundente para describir lo que está pasando. Es tanta la cobardía que no se atreven a entregarse y pasar por los tribunales para rendir cuentas de todo lo hecho. Antes que rendir cuentas, exigen modificaciones legales para conseguir volver a casa, y girar página. Si no fuera por la existencia de un PP, derechizado hasta extremos nunca imaginados, y por VOX, de muleta, se podría pensar en repetir elecciones y que pasara lo que el destino quisiera. Pero, solo ver y escuchar sus planteamientos, supone trasladarnos a los peores escenarios de nuestras vidas. Por responsabilidad hay que evitar un gobierno PP – VOX, y es por responsabilidad que he dado mi voto a la continuidad de un gobierno progresista. Si hay que aceptar una amnistía como mal menor, la aceptamos. Es así como unos iluminados – irresponsables podrán volver, pero nadie crea que podrán alentar y menos repetir lo hecho en 2017. Impensable, una mayoría de catalanes no los seguimos y no permitiríamos repetir otra vulneración de la legalidad.

NO, EN EL MEU NOM. Trobo a faltar, en la majoria de periodistes i tertulians independents, respecte per la realitat del país. Trobo a faltar claredat i contundència, davant afirmacions procedents de la banda independentista, quan afirma i reafirma que parlen en nom del poble català. Ni en els mitjans més seriosos trobo la veu de la veritat. Es deixa en el aire, el dubte de si realment és el país qui parla, o només una part del país. Es un greu error que critico des de fa anys, i que ha portat molts dels mals que hem patit, i encara patim. Si des del primer moment, els mitjans de comunicació més rellevants, haguessin qüestionat la representativitat dels partits independentistes, no haguessin tingut el recorregut que han tingut. Es una mostra clara de covardia i falta de conviccions. Sí, sí, em refereixo a tots els periodistes que no van fer front a les mentides i enganys, i van acceptar una representativitat que no els corresponia. Si haguessin obligat des del primer moment, a fer rectificar, i a exigir que parlessin en nom d’una part de Catalunya, les coses haguessin estat més clares. Ho torno a dir per aquells que no hagin llegit escrits anteriors. Catalunya ha assolit la xifra de 8 milions d’habitants. Els partits independentistes no han superat mai la xifra dels 2 milions de vots, així que queda clar que almenys 5 milions no es poden considerar independentistes. Al contrari, tots ells es poden posar del cantó constitucionalista, en les seves múltiples variants. No parlo d’enquestes, parlo de resultats electorals. I si volem parlar d’enquestes podem exposar els resultats de la darrera del CEO català, el qual deixa clar que el jovent ha abandonat totalment els principis del procés. Estan per altres batalles, per altres embats, destinats a la millora de les condicions personals. També en el conjunt de Catalunya, ha baixat enormement els favorables a la independència. Així, doncs, estem en una etapa radicalment diferent de la del procés. El procés, com a tal, va morir el 2017, i si algú encara parla d’activar la DUI, o de dur a terme el mandat de l’1-O, son simples paraules sense base, sense sentit. Més ben dit, son pròpies de persones que viuen en un altre món i es resisteixen a reconèixer la pura realitat. Son reductes interns a l’ANC, a Òmnium, i en algun altre grupuscle que s’entesten a mantenir una ficció. Però, precisament perquè son grupuscles, no se’ls pot donar una representativitat que no tenen . No poden parlar en el meu nom, ni en el de milions de catalans, que hem girat pàgina i hem aconseguit fer fracassar els intents de separació que pretenien. Si miressin amb els nostres ulls la realitat de Catalunya, la d’Espanya i amb ella la de la UE, veurien que el nostre encaix està ja assegurat i no hi ha cap possibilitat de fer-nos-en fora. Algun dia, se’n donaran compte.

BIOGRAFIA JOAN ROMA I CUNILL Nascut a Borredà ( Berguedà), l’any 1950. Es llicenciat en Ciències de l’Educació, parla diversos idiomes. Residí 7 anys a Berna, Suïssa on compaginà treball i estudis, i on publicà 3 llibres d’ensenyament de l’espanyol per a estrangers, per la xarxa d’acadèmies d’idiomes on treballava. Retornà de Suïssa per encapçalar una candidatura a les municipals de l’abril del 79. Elegit regidor, exercí diversos càrrecs municipals fins l’any 91, en que fou elegit Alcalde, amb majoria absoluta i revalidà el càrrec 7 mandats seguits, fins a la retirada, l’any 2019. A Suïssa fou co-president de Casa Nostra a la ciutat de Berna, associació de gent de parla catalana i articulista de la revista Plançó. I amb uns quants altres catalans, fundaren la Assemblea de Catalunya, a Suïssa. Ja a Catalunya, formà part de la Comissió de Festes de Borredà, durant prop de 35 anys. S’afilià al Partit dels Socialistes de Catalunya a l’octubre del 79. A principis de 1980 fou elegit Primer Secretari de la Agrupació Socialista del Berguedà i membre de la Executiva de la Federació XI ( Bages, Berguedà i Solsonès). Fou Diputat al Parlament, durant 4 legislatures. En una d’elles presidí la Comissió d’Agricultura del Parlament. Aquest càrrec el va compaginar amb el de Primer Secretari de la Fed. XI, i amb el de Conseller Nacional del PSC. Actualment és el President del Consell de Federació, i membre de les Executives de l’Agrupació del Berguedà i de la Federació XI. Participa en diverses organitzacions socials. En una d’elles ( Creu Roja) exerceix de professor de castellà pels refugiats acollits en el Centre Internacional, de Berga. Es articulista en nombroses publicacions en català i castellà. Practica el ioga, i les seves grans afeccions son escriure, el cinema i la música. Actualment està preparant un quart llibre d’ensenyament del castellà, destinat als refugiats, acollits a Berga. Borredà, novembre de 2023.

ALTRES TEMES, ALTRES OBJECTIUS. Des de fa molts anys, col•laboro setmanalment en aquest diari, com ho faig també en altres mitjans del país, i a nivell estatal. La producció és de cinc articles setmanals en els quals exposo tota mena de temes, lligats a vivències o propostes que em trobo en la meva activitat quotidiana. L’ irrupció del procés en la meva vida, i la de tots nosaltres, va suposar exposar les vivències d’un alcalde i dirigent polític, primer en un poble petit, i després a nivell comarcal, regional i nacional. Des del primer dia vaig tenir clar que havia de mantenir-me fidel al jurament fet. En democràcia no hi pot haver dubtes sobre el camí a emprendre. Només n’hi ha un: complir i fer complir la legalitat vigent. Es així com vaig entomar el repte i com vaig patir nombrosos embats, per part dels qui els feia nosa. Durant una desena d’anys he anat desgranant accions i actuacions pròpies o d’altres forces polítiques, deixant clares les posicions i contradiccions. Alguns poden considerar excessiva duresa en algunes crítiques i plantejaments, altres les poden trobar no prou encertades, però he procurat sempre mantenir-me fidel a la realitat vista i viscuda. Com totes les posicions a la vida, hi ha qui les elogia i qui les critica. Lògic, però la militància de quaranta-cinc anys, en la mateixa força política, comporta defensar i justificar els seus posicionaments. Hi ha articles destinats al públic, en general, i d’altres, pensats i dedicats a militants i simpatitzants que busquen en algun mitjà de comunicació, explicacions o sintonia amb els seus propis pensaments i/o patiments. He trobat persones que me’ls han criticat, lògic, però molta més m’ha felicitat i agraït la constància en els plantejaments i l’exposició de situacions que no trobaven en altres mitjans de comunicació. Quedi clar, ara i per sempre, que he gaudit de plena i total llibertat per expressar les meves opinions en aquestes pàgines de R7, a l’igual que en la resta de mitjans en els quals escric. No pot ser d’altra manera, però aquí rau també la importància de disposar d’un mitjà com aquest, per a poder arribar a totes les cases, a tots els ciutadans. Després de tants anys de tocar multitud de temes, però molts dedicats al procés , les seves arrels i les seves conseqüències, considero arribat el moment de diversificar continguts. El passat ha estat dur, molt dur, i ara es proposa amnistiar els responsables d’aquest passat. No vaig entendre com alguns pensaven reeixir en un objectiu impossible, però el passat, passat està, i els indults van mostrar el camí cap a la normalització del país. Es el que s’espera d’aquesta proposta d’amnistia. Tot sigui a fi de bé, i puguem girar pàgina i emprendre una nova etapa, amb altres propostes i altres objectius que tinguin com a fita la millora de la qualitat de vida de tots els catalans i catalanes, en el marc global d’Espanya i la UE. Es en aquest context, en que he decidit parlar d’altres temes i altres objectius, sense obviar que si en algun moment he de precisar o tocar algun tema concret del passat, ho pugui tornar a fer. He donat el meu vot favorable, a l’acord per a la renovació d’un nou govern progressista, com abans l’havia donat pels indults. Hora d’obrir una nova etapa, després d’haver defensat la democràcia, en tots els àmbits de la vida personal i política.

TOT EL PROCÉS FOU NOMÉS UN MALSON? A l’espera de si hi ha pacte d’investidura o si la guerra entre ERC – Junts, la fa descarrilar, es van escoltant crítiques, propostes i apostes per aconseguir l’objectiu final. Per a uns, ha de ser una investidura, amb contingut i recorregut, com perquè tingui garanties de millorar la vida de tots els espanyols, entre els quals ens trobem els catalans. Per a d’altres, és una simple batalla per a situar-se en millors condicions, de cara a les properes eleccions al Parlament, que uns situen per a finals de l’any vinent. En aquesta batalla, ja no entre adversaris, sinó enemics acèrrims, tot val, tot pot ser objecte d’exigència per arribar a un acord, o per fer descarrilar les negociacions. El més recent, el més sorprenent és el proposat per ERC, a la recerca de notorietat. Se’ls nota tant el pànic a passar desapercebuts que el grupet d’estrategs que tenen, han posat sobre la taula una proposta mai imaginada ni pensada: que tot el lligat a l’1-O, fou legal, normal, democràtic i sense màcula. Algú podria dir, si tot el passat fou immaculat, no existiren vulneracions de la legalitat, ni destrosses, ni actes vandàlics, ni talls de fronteres, ni ocupacions d’aeroport, ni malversació de fons, ni amenaces...perquè demanar amnistia, si ja tenim la solució ideal i definitiva: l’oblit total. Tot el procés fou un simple malson. Pels afeccionats al cinema, ens hem d’imaginar l’arribada a Catalunya, d’uns quants centenars “homes de negre” que van passant per pobles i ciutats, casa per casa, per fer-nos mirar un dispositiu electrònic de darrera generació, mitjançant el qual una vegada escoltat el “clic” el nostre cervell oblida tot el vist i viscut. Carai, amb els d’ERC, això sí és un mètode innovador en la política catalana ! I és que donant voltes i més voltes a les peticions per votar a favor de la investidura, s’han adonat que Junts els hi ha pres la joguina de l’amnistia. La més preuada, la que ha donat més enrenou i ha omplert més pagines i minuts en els telediaris. Buscant i rebuscant, han trobat en el traspàs de Rodalies i en les millores al finançament, joguines alternatives, però no valen prou com per compensar la joguina gran. Què fer ? Doncs, pilota endavant i ser més agosarats que ningú. Fer desaparèixer totes les accions i actuacions del procés ! Els qui vam ser amenaçats, perseguits, maltractats, ho vam somiar. Els trencaments de les lleis del Parlament, de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, foren pròpies d’un simple simulacre, sense cap voluntat de fer-les reals. I les destrosses, mobilitzacions , vandalisme, talls de carreteres, fronteres, pistes de l’aeroport, despeses particulars, pagades amb diner públic, i una llarguíssima llista d’irregularitats i il·legalitats, no tingueren lloc. Per a ells parlar d’amnistia, és exagerat, perquè es van imaginar coses que no eren com van ser, sinó fruit de simples “perfomances” destinades a veure la reacció dels opositors. Esborrar el passat ! Aquesta és la darrera proposta que s’ha posat sobre la taula. No sé què hi diran ja no els jutges, sinó què hi direm tots els qui vam defensar la democràcia en contra dels qui la volien destruir o posar del seu costat. Puc assegurar que va ser real, molt real.

PRECARIETAT A LES ESCOLES RURALS. Quan parlo de precarietat, em refereixo al futur que els espera a moltes escoles, amb xifres d’alumnes, cada vegada més petites. El Departament posa en cinc, la xifra mínima per a mantenir una escola oberta. Pot semblar fàcil superar-la, i tanmateix tenim un centenar de pobles fent equilibris, any rere any. Abans, la imatge dels pobles era: un campanar, un ajuntament, una escola, un bar , una botiga, una oficina bancària i una de correus. Elements mínims per a conformar una comunitat civil, amb vida pròpia. Fa temps van perdre l’oficina bancària, la de correus, obre quinze o vint minuts al dia, i comencen a trontollar bar i botiga. Queda l’escola com emblema de vida. Tots els ajuntaments fan mans i mànegues per a preservar-la, amb notables esforços i innovacions. Fa ja molts anys, es van crear les ZER ( zona escolar rural), com a via per col•laborar dues, tres o quatre escoles properes, per agrupar alumnes, segons activitats, i disposar de mestres especialistes. Han donat un bon resultat. Però, el problema més recent provenia de poder captar els més menuts quan els pares anaven a la feina. Doncs bé, es van crear cicles infantils, en espais escolars amb ben pocs usuaris, però era una aposta de futur. Els primers temps, les despeses d’adequació i instal•lació van anar a càrrec dels ajuntaments, així com el sou de les monitores. Primer la Diputació, i després la Generalitat, s’han fet càrrec d’una part dels costos. Amb tot, la regressió demogràfica va fent el seu curs, i molts pobles van perdent alumnes, fins acostar-se a les xifres crítiques. Aquí es quan apareixen campanyes de captació de noves famílies, amb fills, en edat escolar per a incrementar les xifres i evitar el tancament. L’escassedat d’habitatge, complica l’encaix d’aquests nou vinguts, d’aquí que molts ajuntaments es plantegin la compra i adequació de cases, per oferir en règim de lloguer raonable. Poc més es pot fer per salvar una escola. En general, la qualitat i l’ambient son privilegiats perquè els esforços en millora i dotació de mitjans, han anat a càrrec d’ajuntaments, conscients de la importància de l’educació, i perquè es troben en plena natura amb tot el que suposa de cara a organitzar activitats a l’exterior sense ser destorbats per res ni per ningú. Dit això, repeteixo el que he dit al principi. Catalunya té un centenar d’escoles en situació precària. Son moltes i molt repartides per les quatre províncies. S’ha de fer el possible perquè mantinguin activitat.