Joan Roma

IMPRUDÈNCIES, QUI LES HA DE PAGAR ? Un noi (25 /30 , 80/90 kg) decideix deixar bocabadades les seves amigues i es llença d’una vintena de metres a un gorg, amb el resultat d’haver de trucar el 112, i activar 2 helicòpters, un vehicle de bombers, un de Mossos i els efectius de l’ajuntament. Cost aproximat del rescat? Més de 20.000 euros. Una dona, mitjana edat, compra sabates de muntanya, i decideix estrenar-les al Pedraforca. Arribada a dalt, comprova li fan mal i no s’atreveix a baixar. Activa el 112 perquè enviïn un helicòpter. Cost aproximat, més de 7.000 euros. Uns nois fan l’aposta de llençar-se al mar, malgrat oneja la bandera vermella. Dos tenen greus dificultats per tornar, de manera que s’activa el servei d’emergències, per anar-los a salvar. Cost ? Quan val la vida d’un socorrista ? Uns altres, amb patinet, s’endinsen i el mar els porta lluny de la costa. Activat el salvament, els retornen a lloc. Cost aproximat, més de 10.000. Un aprenent de parapent, vol demostrar especials aptituds, i acaba perdut lluny enllà, on l’han d’anar a rescatar. Cost aproximat, més de 6.000. Per terra, mar i aire, veiem cada any centenars d’imprudències, algunes especialment estúpides que podien haver acabat en gran tragèdia. Els qui estan o hem estat al capdavant d’ajuntaments, en podríem fer un llibre sencer: sortides amb canalla, malgrat anuncis de fortes tempestes, campaments molt mal muntats, bivacs en llocs inundables.... esquiar fora pistes, escalades amb material de tercera mà, o sense experiència, ...baixades per torrents sense protecció adequada. No cal seguir. Durant anys, vam estar discutint i proposant que les imprudències s’havien de pagar. Al final, es va aprovar el Decret Legislatiu 3/2008 de 25 de juny, el qual estableix els costos a imputar per actuacions en cas de rescats. Fixa, 41,80 euros per unitat i hora pels Bombers. 54,25 euros per unitat i hora, per vehicles. I un import de 3.151,30 euros per unitat/hora per helicòpters. Doncs, bé a preguntes del diputat Cristòfol Gimeno(PSC), el Conseller d’Interior ha contestat que entre els anys 2015 i a dia d’avui, s’han obert 7 expedients. Sí, sí heu llegit bé. En 7 anys, 7 expedients, dels quals se n’han pagat 2, altres 4 estan en via executiva, i 1 es va estimar el recurs presentat, i es va suspendre. Increïble, però cert. El govern de la Generalitat no actua en compliment de les seves competències i funcions i llença un terrible missatge cap a la gent. Feu el que us doni la gana, quan i com us vingui de gust, que trucant al 112, us vindrem a rescatar, de forma gratuïta, encara que posem en perill la vida dels rescatadors. Pitjor, impossible. A dia d’avui, el 99 % de les imprudències, les paguem entre tots. No solament no imputem les despeses als imprudents, és que ni tant sols els castiguem. Poden tornar-ho a fer, l’endemà mateix. Això no pot ser. Ha d’haver-hi un canvi radical de forma immediata perquè molta gent, creuen tenir dret a fer el que els doni la gana, posant en perill vides dels equips de protecció i emergències, a banda de costar molts milions a les arques públiques. Sóc conscient que alguns expedients seran de llarg recorregut, però no pot haver-hi impunitat pels infractors de normatives clares i generals. No podem llençar missatges de despreocupació, i gratuïtat, a boletaires ocasionals, esquiadors imprudents, nedadors aprenents, o escaladors de cursos per Internet. Les persones han de ser conscients de les seves limitacions, del material que porten, de les condicions climatològiques, de l’entorn, etc. No és de rebut, com s’ha fet fins ara, la no persecució de les imprudències comeses. No les hem de pagar, els qui no les hem comès.

BORREDÀ, COMPRA UN EDIFICI HISTÒRIC – CAN FONT En el Ple Municipal Ordinari, celebrat el dilluns dia 20 de juny, es va aprovar per unanimitat la compra de Can Font ( també coneguda per Cal Royo, nom dels darrers propietaris). Aquesta és la casa més característica del nucli urbà de Borredà. Construïda al segle XIV, antic hostal, molt a prop de la Casa Consistorial i de l’Església parroquial, a peu de l’antic camí ral de Ripoll a Berga, servia com a lloc d’abeuratge i descans per a persones i animals. Fou peça fonamental per al naixement del nucli urbà, pròpiament dit. El poble, com a tal, té unes primeres referències l’any 834, en el marc del repoblament impulsat pel monestir de Ripoll. La casa, de grans dimensions, consta de planta baixa i dues plantes pis, amb un pou exterior que conserva tota l’estructura original, i que dona a una galeria que servia com assecador, on encara s’hi poden veure restes de pintures, de principis del segle passat. La planta baixa, conté un antic forn de pa, així com les antigues dependències de botiga, consultori mèdic, i llar d’infants. En total hi ha prop de 950 m2 construïts. Fa uns 30 anys que està abandonada. Les negociacions per la compra, han culminat amb un acord, per 130.000 euros, que l’ajuntament pagarà a càrrec a un crèdit de Caixa de Cooperació de la Diputació de Barcelona, a tornar en deu anys , a 0% d’interès. La compra ve motivada, en primer lloc, per salvar aquest rellevant edifici, amb entrada pel carrer Camí de Frontanyà, i per la Placeta, i alhora per aprofitar-lo, tenint en compte dimensions i bona situació. Pres l’acord de compra, en els propers dies, es procedirà a la signatura de l’escriptura de compra de l’edifici, el qual passarà a formar part del patrimoni municipal. A partir d’aquí, haurà de ser l’Equip de Govern, qui proposi el destí de cada espai, i s’encarregui de buscar ajuts, davant totes les administracions ,per a fer-ho possible. NOTA PERSONAL. Per a mi, en tant que Regidor de Govern de l’Ajuntament ( 1979 – 1991) i com Alcalde – President ( 1991 – 2019) aquesta compra té una rellevància especial. L’equip de govern que presidia, vam iniciar l’any 1996, la valoració dels terrenys i la casa, amb un informe de l’arquitecte municipal, Josep Vilaseca Potrony. Aquest informe de situació i valoració, era el primer pas per iniciar les negociacions per la compra de l’edifici. En aquells moments pensàvem en aquesta casa, per augmentar el patrimoni municipal, i així rehabilitar-la i destinar-la a diferents usos: a la planta baixa, a la part del pou, hi aniria el Consultori mèdic, en una altra part, la guarderia ( llar d’infants), i finalment l’escola de música. La resta de la casa, es volia destinar a pisos de lloguer a preu assequible per a famílies que es volguessin instal•lar en el poble, amb prioritat pels qui tinguessin fills en edat escolar. Les negociacions es van allargar més del previst, degut al interès d’algun altre particular, que després no va prosperar. Per part de l’ajuntament vam arribar a oferir 180.000,00 euros. Aquest va ser el topall que ens havíem fixat, amb la previsió d’aconseguir ajuts de la Diputació i la Generalitat. Tancada la negociació, en vam obrir una altra que va acabar amb bons resultats: la compra d’una part de la planta baixa del edifici que es començava a construir a la cantonada del carrer de Dalt, amb el del Camí de Frontanyà, on hi ha el Consultori mèdic municipal. Felicito l’equip de govern i amb ell a tot l’ajuntament per una compra històrica. Can Font, serà municipal. Ara s’han d’aconseguir ajuts per a rehabilitar-la i destinar-la al que es cregui oportú. Un molt bon final, preludi d’un nou principi per la casa més representativa del nostre poble. Joan Roma i Cunill.

JJOO 2030- IMPOSIBLE ACUERDO. Hay indignación. Mucha indignación por no haber llegado a un acuerdo de presentación de candidatura a los JJOO de invierno 2030, entre Cataluña – Aragón. Tanta culpa tiene un gobierno como otro, si bien en la recta final, han aparecido nubarrones que hay que despejar lo antes posible. Los que vivimos y trabajamos en alguno de los municipios de los Pirineos o pre- Pirineos veíamos en su celebración una gran oportunidad para encarar el futuro con otra perspectiva. Y no era solo pensando en inversiones destinadas a mejorar infraestructuras, equipamientos y servicios, sino a ponernos en el mapa mundial. Los JJOO duran lo que duran, pero si se organizan bien, su repercusión puede alargarse durante muchos años. Que centenares de millones de personas vean un territorio, sepan sobre su situación, cultura, gastronomía, deporte, ocio, etc., supone estar en cartera para millones de familias. Esto garantiza actividad para próximas décadas. He seguido la gestación y trabajo de los técnicos, y su resultado final. Todo encajaba, todo permitía pensar en un rápido acuerdo, para conformar candidatura y presentarla al COE. Por informaciones diversas, bien fundamentadas, esta candidatura tenía muchas posibilidades de vencer. Situada en Europa, en España y cumpliendo los parámetros de sostenibilidad, podía aspirar a competir y llegar a primer puesto. Pero no. A la falta de interés de ERC, se sumó una estrategia anti-catalana de Javier Lambán, con la vista puesta en las elecciones del año que viene. ERC corrigió en parte su apuesta, temiendo reacciones contrarias de las comarcas de montaña, se sumó al proyecto y parecía una firme defensora de la candidatura. Su reciente interés , contrastaba con el progresivo alejamiento de Lambán. Al final, el COE ha tenido que decidir. No hay acuerdo para 2030, se deja la puerta abierta para 2034. Esta vez solo con Cataluña o también con Andorra y otras subsedes que pueden estar en otros países como Sarajevo, Italia o Suiza. ¿Por qué Lambán ha torpedeado el proyecto? No se sabe muy bien. Para unos se debe a su anti catalanismo. Para otros, a su afán de capitalizar unos JJOO, cuando la previsión era compartirlos. Finalmente, algunos piensan se le ha ido de las manos la presión para incrementar las pruebas en Aragón, y se va con las manos vacías. El gobierno catalán ha pasado de no quererlos a pretender hacerlos en solitario. Todo muy forzado y poco creíble, pero la postura de Lambán ha ido a su favor, intentando vender que no los dejan organizar a Cataluña en solitario por aquello del anti-catalanismo ancestral, en Aragón y España en general. Todo muy cínico porque solo hay que recurrir a las hemerotecas para ver qué decía ERC sobre los JJOO. Los que sí han mantenido su postura son los representantes de Junts x Cat. Más cercanos a los municipios, tenían claro que eran positivos para el conjunto. Ahora se abren unas heridas y unas controversias para decidir si se espera a 2034 o se olvidan para siempre. Veremos. Lo que sí es comprobable y palpable en el territorio es el cabreo y la indignación por dejar perder unos JJOO que estaban al alcance de la mano. En cuanto a recuperar candidatura para 2034, primero hay que dejar pasar 2023, y sus resultados. Dependen cómo vayan, tendremos otra oportunidad. Hay que esperar, pero de momento suspenso rotundo a los dos gobiernos. Dicho esto se han abierto informaciones, rumores y acusaciones sobre ciertos movimientos del presidente del COE que necesitan ser aclaradas lo antes posible. Me reservo opinión y posicionamiento más concluyente cuando se sepan cosas que ahora están envueltas en rumores y filtraciones. Caso de ser ciertas, los que hemos dado opinión, tendremos que modificarla en algunos puntos importantes.

MERESCUDA DERROTA ? No diré que era un resultat ja esperat, però reconec que no m’ha sorprès. Parlo, lògicament dels resultats electorals d’Andalusia. Potser ha anat més enllà del previsible, però en cap cas, surt de l’esperable. Perquè ? Doncs, per la dinàmica d’uns partits i un territori, després de 40 anys de vida, gairebé monopolitzada per un PSOE que no ha fet la revolució interna necessària. Precisament aquesta sacsejada li pot anar molt bé, perquè suposa treure la pols a centenars d’agrupacions del partit, grups municipals, diputacions, etc. Es massa fàcil, massa còmode viure de renda. I allà s’ha viscut de renda durant molts i molts anys, sense adonar-se de la necessitat urgent de renovar idees, personal, estructures i estratègies. Molt bé, la feina no feta en aquests anys, s’haurà de fer ara. Es més, una majoria absoluta del PP permet fer una millor oposició. No hi ha excuses perquè uns no facin el que vulguin fer, i perquè els altres des de l’oposició no comencin a plantar cara i conformar una alternativa creïble i seriosa de cara a les properes eleccions. Es el que toca fer. Les properes seran les municipals de maig de 2023. Si son capaços de treure les vergonyes de les polítiques de dretes que el PP posarà en marxa, obtindran credibilitat i reforçaran el paper, primer per les municipals i més tard per les generals. I finalment, tornaran a les autonòmiques amb les piles carregades. No dic res que no sigui de manual, però a vegades les coses s’obliden i es volen buscar justificacions de mal perdedor. No, no, s’han perdut les eleccions per les dues causes tradicionals. Perquè els altres ho han sabut fer o explicar millor, i per inacció o incapacitat dels nostres. Així son les coses i quan més aviat es tingui clar, més aviat es podrà arreglar tot el que s’havia espatllat. Tants i tants anys de governs amb majories absolutes, porten immobilisme intern, i poca acció externa. Alguns ho veuen tot guanyat, i no es posen a treballar ni a canviar inèrcies. El partit, poc a poc, va esdevenint rutinari i avorrit. Avorrit en idees i propostes, incapaços de trencar el cercle i anar a la recerca d’accions valentes i innovadores. Se’ns ha vist com el partit del poder, de sempre. Era lògic provar-ne un altre que de fet no ha canviat gaire res. Continuïtat amb altres cares i altres maneres de fer. Ja n’hi ha hagut prou com per donar el tomb, però ara sí sortirà el PP més profund. Ara és quan cometran els errors dels que disposen de majories absolutes. I ara es quan el partit, ha de saber posicionar-se per plantar cara amb efectivitat i valentia. I ja està. Res de nou a l’horitzó. La democràcia és això: la alternança i en aquesta alternança rau la necessitat de recuperar la confiança perduda. A l’oposició toca fer un seguiment i control de l’acció de govern i alhora plantejar alternatives a les polítiques proposades. Doncs bé, aquesta és la feina que els espera. De si la fan bé o no, en depèn un nou tomb electoral d’aquí 4 anys. I punt. Ja anirem veient si es va per bon camí o apareix el derrotisme. Espero i desitjo que no, però ho veurem en el dia a dia. El poble no s’equivoca, s’equivoquen els partits i la seva gent.

LES MANS AL CAP . Cada vegada que apareix Laura Vilagrà a les pantalles de televisió, o en diaris i programes de radio, em poso les mans al cap i em pregunto com pot ser que ERC decidís convertir-la en una mena de mà dreta del president. En una persona clau, del Consell Executiu !!!No sóc l’únic perquè n’he parlat amb moltes altres persones del partit, i de fora, que havent-la coneguda, fem els mateixos comentaris. I similar reacció tenim quan veiem Teresa Jordà, o Joan Ignasi Elena. Parlo d’aquests tres perquè els he conegut de molt a prop, a nivell de fets, en tant que alcalde o alcaldesses, o amb càrrecs ostentats posteriorment. Laura Vilagrà va ser alcaldessa de Santpedor, delegada del Govern i gerent del Consell Comarcal del Bages. Puc donar fe que en cap d’aquests càrrecs va imprimir canvis ni innovacions en la política i la gestió com per fer un salt al Consell Executiu . Com és que el va fer ? Els entesos diuen que fou Oriol Junqueras qui va decidir aquesta promoció. El perquè, continua sent un misteri. El fet és que veure-la al capdavant dels preparatius per la candidatura dels JJOO d’hivern, o d’interlocutora amb Ministres del Govern central, o en altres esdeveniments causa una sorpresa immensa, i deixa clar el nivell que tenim a Catalunya, i molt especialment en els rengles d’ERC. Similar perplexitat causa Teresa Jordà, al capdavant de pagesos, ramaders, forestals, i a falta de no prou ocupacions, se li dona tot el relacionat amb les polítiques contra el canvi climàtic. No reprodueixo comentaris ni expressions de persones que tracten amb la seva Conselleria, perquè surten del que és políticament correcte. Tampoc a Ripoll, en tenen un bon record dels seus temps d’alcaldessa. De fet els resultats d’ERC, a les municipals deixen clares les simpaties per aquest partit. I segueixo amb en Joan Ignasi Elena, que ho fou de Vilanova i la Geltrú, molts anys enrere. Tants que se li havia perdut el rastre fins a veure’l ficat en els moviments independentistes a la recerca de la cadira perduda. I sí, pel que es veu ERC a falta de plantilla pròpia no té cap recança en reciclar antics càrrecs del partit socialista. També en aquest cas, el càrrec li va immensament gran. De per si, sempre el Departament d’Interior és un dels complicats. El fet de posar-hi persones de no prou alçada política i de gestió, empitjora resultats. Avui, he parlat d’aquests tres membres del Consell Executiu perquè els he tingut molt a prop i n’he pogut seguir una part important de la seva trajectòria. Faig aquests comentaris a nivell intern, no per publicar en cap mitjà d’informació, sinó pel meu blog. Son reflexions, afegides a d’altres, a nivell més general, per arribar a la conclusió que amb aquests materials no es pot fer un teixit de qualitat. O que és inviable, aconseguir bons resultats, si es juga a primera, amb jugadors de segona. El descens de Catalunya, del nostre Govern, a nivells mai imaginats d’ineficàcia, mala gestió, amb constants imatges i sensacions de ridícul, obliga a bastir el més aviat possible una alternativa que modifiqui de dalt a baix, la composició del Consell Executiu i amb ell de tota l’administració catalana. Es urgent.

INDEPENDÈNCIA: NOVA DATA. En el capítol 361, del procés independentista, s’ha procedit a l’elecció de nova presidenta de l’ANC ( Assemblea Nacional de Catalunya), en la persona de Dolors Feliu, que ha substituït Elisenda Paluzie, protagonista dels darrers anys. Permeteu-me, abans d’entrar en matèria, fer una breu reflexió sobre el model “democràtic” d’aquest moviment, per si algú no el coneix. Convoquen assemblea general, per elegir el nou/ president/a, amb el resultat de victòria per a Jordi Pesarrodona, per 2.306 vots, però per altres 48 vots, procedents del Secretariat, aquest senyor és apartat i se li dona la presidència a Dolors Feliu. Visca la democràcia .... orgànica !!! Manen més uns pocs que el conjunt. Va bé, saber-ho, per si volen traslladar aquest sistema, al conjunt del país. Dit això, és interessant llegir la primera de les entrevistes concedides per la nova presidenta. Us la recomano perquè és una prova fefaent de que la “il•luminació independentista “continua vigent en alguns dirigents. Fa uns anys es parlava del “momentum” per la independència, com el punt crític, per la desconnexió d’Espanya. Sembla ser que alguns el veien a tocar, encara que els altres el consideréssim un invent més de tants que hem vist. Pel que es veu, ha de venir un nou “punt crític”, anunciat per la nova presidenta, pel mes de febrer de 2025. Què passarà aquest any ? Doncs, que s’ha de votar per a les noves eleccions al Parlament, si abans Junts x Cat i ERC no s’han llençat els plats pel cap, i no han trencat el Govern. Si, malgrat totes les tensions, arriben a final de mandat, el febrer de 2025, amb les noves eleccions hi haurà la gran oportunitat. El moment de desconnectar, mitjançant un resultat esclatant de les forces independentistes, entre les quals pot figurar un tercer o quart partit, de la mà de l’ANC. Us heu perdut ? Si seguiu aquí, i seguiu el fil de les previsions de la nova presidenta, podreu comprovar com el grau “d’il•luminació “ és similar o ampliat, respecte de la anterior. Pel que es veu, els simples mortals no sabem veure tots els progressos fets per l’independentisme i com a tocar tenen la independència. Cap on ? Bé, això és el de menys. Si no ens volen a la UE, i ara Rússia no està disponible, potser algú posarà la mirada a Xina. I perquè no quedar al mig de tots, i convertir-se en un país, desconnectat de tot i de tothom ???? Bé, heus aquí, un nou exemple del que sempre m’ha produït sorpresa i curiositat. Com pot ser que persones , suposadament llegides, escrites, estudiades i viatjades, puguin imaginar que passin coses absolutament inimaginables, per increïbles. Com pot ser que oblidin l’existència de la realitat política, econòmica, fins i tot militar, per vendre elucubracions que cap persona seriosa pot comprar ??? Queda clar que sempre hi ha personatges i col•lectius, disposats a viure en un món paral•lel, fora de la realitat, i que es poden permetre donar una data concreta, per assolir l’objectiu, segurs que mentrestant continuaran vivint còmodament d’un sou de l’erari públic. I quan passada la data, els auguris no es compleixin, sempre seran a temps a posar-ne una altra, i una altra, ... fins a la fi dels temps. Amén.

IMPRUDÈNCIES, QUI LES HA DE PAGAR ? Un noi (25 /30 , 80/90 kg) decideix deixar bocabadades les seves amigues i es llença d’una vintena de metres a un gorg, amb el resultat d’haver de trucar el 112, i activar 2 helicòpters, un vehicle de bombers, un de Mossos i els efectius de l’ajuntament. Cost aproximat del rescat? Més de 20.000 euros. Una dona, mitjana edat, compra sabates de muntanya, i decideix estrenar-les al Pedraforca. Arribada a dalt, comprova li fan mal i no s’atreveix a baixar. Activa el 112 perquè enviïn un helicòpter. Cost aproximat, més de 7.000 euros. Uns nois fan l’aposta de llençar-se al mar, malgrat oneja la bandera vermella. Dos tenen greus dificultats per tornar, de manera que s’activa el servei d’emergències, per anar-los a salvar. Cost ? Quan val la vida d’un socorrista ? Uns altres, amb patinet, s’endinsen i el mar els porta lluny de la costa. Activat el salvament, els retornen a lloc. Cost aproximat, més de 10.000. Un aprenent de parapent, vol demostrar especials aptituds, i acaba perdut lluny enllà, on l’han d’anar a rescatar. Cost aproximat, més de 6.000. Per terra, mar i aire, veiem cada any centenars d’imprudències, algunes especialment estúpides que podien haver acabat en gran tragèdia. Els qui estan o hem estat al capdavant d’ajuntaments, en podríem fer un llibre sencer: sortides amb canalla, malgrat anuncis de fortes tempestes, campaments molt mal muntats, bivacs en llocs inundables.... esquiar fora pistes, escalades amb material de tercera mà, o sense experiència, ...baixades per torrents sense protecció adequada. No cal seguir. Durant anys, vam estar discutint i proposant que les imprudències s’havien de pagar. Al final, es va aprovar el Decret Legislatiu 3/2008 de 25 de juny, el qual estableix els costos a imputar per actuacions en cas de rescats. Fixa, 41,80 euros per unitat i hora pels Bombers. 54,25 euros per unitat i hora, per vehicles. I un import de 3.151,30 euros per unitat/hora per helicòpters. Doncs, bé a preguntes del diputat Cristòfol Gimeno(PSC), el Conseller d’Interior ha contestat que entre els anys 2015 i a dia d’avui, s’han obert 7 expedients. Sí, sí heu llegit bé. En 7 anys, 7 expedients, dels quals se n’han pagat 2, altres 4 estan en via executiva, i 1 es va estimar el recurs presentat, i es va suspendre. Increïble, però cert. El govern de la Generalitat no actua en compliment de les seves competències i funcions i llença un terrible missatge cap a la gent. Feu el que us doni la gana, quan i com us vingui de gust, que trucant al 112, us vindrem a rescatar, de forma gratuïta, encara que posem en perill la vida dels rescatadors. Pitjor, impossible. A dia d’avui, el 99 % de les imprudències, les paguem entre tots. No solament no imputem les despeses als imprudents, és que ni tant sols els castiguem. Poden tornar-ho a fer, l’endemà mateix. Això no pot ser. Ha d’haver-hi un canvi radical de forma immediata perquè molta gent, creuen tenir dret a fer el que els doni la gana, posant en perill vides dels equips de protecció i emergències, a banda de costar molts milions a les arques públiques. Sóc conscient que alguns expedients seran de llarg recorregut, però no pot haver-hi impunitat pels infractors de normatives clares i generals. No podem llençar missatges de despreocupació, i gratuïtat, a boletaires ocasionals, esquiadors imprudents, nedadors aprenents, o escaladors de cursos per Internet. Les persones han de ser conscients de les seves limitacions, del material que porten, de les condicions climatològiques, de l’entorn, etc. No és de rebut, com s’ha fet fins ara, la no persecució de les imprudències comeses. No les hem de pagar, els qui no les hem comès.

ESTRUCTURAS ENVEJECIDAS. Si la primera vez que se crea una estructura no hay una visión muy innovadora, se corre el riesgo de que envejezca en un corto espacio de tiempo. Cuando hablo de estructuras me refiero a la distribución de competencias y organigramas para hacer funcionar, con la máxima eficacia posible, un determinado organismo o institución. ¿Por qué el Gobierno de España, tiene 23 Ministerios? ¿Son muchos, son pocos? ¿Por qué la Generalitat de Cataluña tiene 14 Conselleries / Departamentos? ¿Por qué los Ayuntamientos tienen 1, 3 , 5 , 7 , 9 , 11, 13…Concejalías? ¿Son muchas, son pocas? Si empezamos por el primer nivel de administración, el más próximo a la ciudadanía, vemos una composición municipal, derivada de la aplicación de la Ley d’Hondt, a los resultados. Garantiza una proporcionalidad, corregida, entre los resultados y su representación. Después de 43 años de funcionamiento, se han comprobado las virtudes y defectos del sistema. Sería bueno algún retoque para estabilizar gobiernos municipales, sin romper una cierta proporcionalidad. Muchos se inclinan por reforzar mayorías, de forma que quien gane, tenga la mitad más uno de los concejales. Esto permitiría una estabilidad que ahora no se da. No es justo que un solo concejal pueda modificar mayorías, rompiendo la voluntad popular. Otros se inclinan por el modelo francés de elecciones a dos vueltas, eliminando en la primera a todas las formaciones menores, y agrupando el resto, de forma que en la segunda las mayorías quedan claramente reforzadas. Ello evita mociones de censura, a lo largo y ancho del país, con todo lo que conlleva de crispación y malas prácticas. Lo que queda claro es que hay que modificar el sistema actual para conseguir mayor estabilidad y no dar a las minorías una fuerza que no les corresponde. En cuanto al número de concejales, francamente lo encuentro adecuado. Son suficientes para gestionar las competencias municipales, los que están en el gobierno, o ejercer la oposición, los que pierden los comicios. Si vamos a las CCAA, la composición de sus Parlamentos, podría reajustarse a números menos estridentes, en algunos casos. En tiempos de la República, el Parlamento catalán tenía 85 miembros. Ahora, tiene 135. Sí, es cierto que la población se ha multiplicado por tres, pero los nuevos sistemas de comunicación, permiten una relación mucho más rápida y eficiente que la de aquellos tiempos. Una reducción de escaños sería vista con buenos ojos, en el marco de una remodelación general de la administración. Aquí es donde también se podría cuestionar la existencia de 14 Departamentos, con todo el aparato político – administrativo que conllevan. Sinceramente hay que recortar estructuras, equipos y plantillas. No es de recibo los elevados porcentajes del presupuesto, dedicados al capítulo 1, el de personal. Y las nuevas tecnologías deben permitir agilizar trámites, y reducir estructuras. Lo que decimos para las CCAA, se podría aplicar al Gobierno central. ¿Realmente hacen falta 23 Ministerios? En absoluto. Y más cuando múltiples competencias se han traspasado a las CCAA. Entonces, ¿por qué se mantiene esta estructura? Simplemente por inercia. Por no entrar en un tema de gran complejidad que precisa tiempo y decisión. Como siempre, se deja para otro momento. Y así pasan los días, y los años. Lo cierto es que ya es urgente la recomposición de las administraciones para hacerlas, más próximas, más eficientes y mucho más austeras. Debería ser objetivo de la próxima legislatura.

MESTRES EN VICTIMISME. Ara que estem a finals de curs, no hi ha cap inconvenient en concedir nota “summa cum laude” en victimisme, al Govern de la Generalitat de Catalunya, i als dos partits que, per poc temps més, li donen suport. Governar, decidir, buscar alternatives, sumar esforços, coordinar-se amb altres administracions...son foteses. L’important per ERC i Junts x Cat, és buscar culpables, i si no es troben, s’inventen. A falta de realitzacions, bones son les acusacions cap el Govern central, sigui perquè l’any passat el nivell d’inversions va ser baix, o per actuacions judicials motivades per accions fora de la llei, o per retards en la B-40, o pels col·lapses a la AP-7, ....i posats a fer, per la calor que fa, i la manca de pluges. Molt malament va un govern, quan ho centra tot en acusar els altres de les ineptituds pròpies. Son excuses de mal pagador, i estem cansats de veure-les i patir-les al llarg dels governs de CiU, i ara, del mal avingut govern d’ERC i Junts x Cat. Tots els que governem o hem governat, hem hagut de lluitar contra les ineptituds d’altres administracions, i puc donar fe que al llarg dels meus 40 anys, en el govern d’un ajuntament, he vist, he patit i he hagut de batallar contra centenars d’ineficàcies del govern de la Generalitat. Ara bé, la solució no passava per plorar i mendicar per tots els racons del poble, o explicar el dolents que eren, sinó fer front a tanta deixadesa i inutilitat, i plantar cara. Plantar cara vol dir, en primer lloc, tenir ordre a casa pròpia. Es a dir, malament podem demanar als altres que funcionin bé, si a casa nostra funcionem malament. L’exemplaritat comença per casa, i és la millor arma per exigir el mateix als altres. En el cas de la Generalitat, anem al revés. La gestió, la mala gestió, és “marca de la casa”. En primer lloc per falta de preparació i formació del Primer i Segon nivell del Govern. En segon lloc per les lluites internes que paralitzen qualsevol acció de govern, per mínima i fàcil que pugui ser. Contínuament veiem declaracions contradictòries, o decisions sobre qualsevol tema territorial o sectorial que no s’ha pactat, i que envia cap els ciutadans o les altres administracions mesures impossibles de complir. La pèrdua de temps , esforços i diner, per culpa d’aquesta inutilitat és immensa. Puc enumerar tots i cadascun dels Departaments per donar fe de desajustos, incompliments, falsedats informatives, decisions errònies...Només 3 o 4 com exemples. Falta personal, de tota mena, en el sistema sanitari català. Crispació, desorientació i improvisacions constants en matèria educativa. Carències enormes i disfuncions constants, en matèria de serveis socials i assistencials. Desastrosa gestió en matèria de seguretat. Incompliments generalitzats per part del departament de territori. Inacció i congelació de tota mena de projectes lligats a la lluita contra el canvi climàtic. No segueixo per manca d’espai. Què dir d’un Govern que la principal dedicació és queixar-se, lamentar-se, plorar i criticar tot el que fa el govern central ? Què dir d’un Govern que es queixa de tot allò que ell mateix incompleix ? Altíssima nota en victimisme, suspens categòric en gestió i eficiència. Quan més aviat donin pas, al relleu, millor per a tots.

LA SANITAT A LA UCI. No passa setmana que no aparegui un nou municipi, una nova comarca, una nova regió en lluita per recuperar l’assistència sanitària perduda. Curiosament ja no es busca augmentar-la o millorar-la, sinó recuperar-la. Arrel les brutals retallades de 2008, la Sanitat ha deixat de ser la “joia de la corona” de Catalunya. Hem perdut milers de professionals, en aquest àmbit, de manera que la qualitat, rapidesa i efectivitat, ha deixat de ser “marca de la casa”. A la nova realitat s’hi ha arribat amb obscurantisme i covardia. No s’han donat explicacions ni s’ha acceptat la nova realitat, per part de les direccions regionals ni de la nacional. Contra queixes i reclamacions, excuses de tota mena, en comptes d’explicar la dura realitat. Es molt dur, veure calendaris de tractaments , a mesos vista. Es inacceptable retards constants en operacions, de les quals en depèn la qualitat de vida, dels afectats. Es indignant l’allargament de les llistes d’espera en totes i cadascuna de les especialitats. I, encara és més brutal, constatar que amb diner, resols terminis, tractaments i operacions, amb els mateixos professionals de la sanitat pública, anant a la privada. I, lògic, les mútues i empreses privades, estan fent l’agost, a compte de desenes de milers de persones que es poden permetre pagar quotes i factures, sense haver d’esperar torn. I més que creixeran sinó es reverteix la dinàmica actual. I com revertir-la si no hi ha voluntat de fer-ho ? Aquí sí, ha d’haver-hi un aplegament de voluntats, per demanar primer, la reversió de la situació, i cas de no fer-ho, enviar-los a casa. Es a dir, canvi de Govern. No hi ha via més segura i ràpida que aquesta. Mireu, se’ns diu que no hi ha professionals. Això no és cert. Cada any surten 7.000 nous llicenciats en medicina, a nivell d’Espanya, i 10.000 infermeres. Son xifres importants, suficients si es queden aquí. Ara bé, si davant les males condicions, prefereixen marxar, el dèficit està assegurat. I és el que passa des de fa uns quants anys. Toca, doncs, millorar les condicions de treball, en tots els seus aspectes: horaris, reforços, instal•lacions, cursos, sous....Si no comencem per aquí, ens gastarem fortunes en formar professionals...que seran aprofitats per altres països. Es la realitat d’avui dia. Aleshores ? Doncs, dedicar a la Sanitat els recursos necessaris. Es massa fàcil dir que no hi ha diner, perquè no és cert. Tot depèn de les prioritats del Govern. Si no se li exigeix prioritzar la Salut, és evident que gastarà en altres conceptes, molt allunyats de les prioritats d’un govern de progrés. Aquí es on tenim “la prova del cotó”. Mirem els pressupostos. Allà és on un Govern es retrata i demostra on té el cor. Algun titular de diari, com el que esteu llegint, ho va deixar clar: El pressupost de Sanitat per 2022, és inferior al gastat el 2020, i el 2021. Amb aquestes eines i dotacions, no es pot recuperar el temps perdut i encara menys, fer un salt endavant. Ens toca pensar i optar per un altre Govern, que reverteixi la situació actual. Ens hi juguem la vida i el futur.

EL PSC, CONSTATA EL TOTAL FRACÀS DE LA OFICINA DE MEDIACIÓ AMB RELACIÓ ALS AFECTATS PER LES IMMATRICULACONS DE BÉNS DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA. Just fa dos anys, l’aleshores Vicepresident del Govern, Pere Aragonès, i la Consellera de Justícia, Esther Capella, van comparèixer a Sant Vicenç de Castellet per denunciar les immatriculacions de béns que l’Església Catòlica havia fet, entre els anys 1946 i 2015, considerades per ERC, com INDEGUDES. Ja en aquell moment el PSC, va sortir a criticar aquestes afirmacions, per considerar-les no ajustades a la realitat. I més quan des d’ERC es va acordar crear una Oficina de Mediació, entre els suposats propietaris dels béns i qui els havia usurpat , apropiat o fets seus : l’Església Catòlica. Volem recordar que a tota Espanya, l’Església Catòlica, va immatricular 34.961 bens, dels quals 3.722 es troben a Catalunya. Aquests bens es distribueixen: 1.855 son llocs de culte, altres 1.518 son terrenys i finalment 349 son edificis civils. A les comarques centrals, consten 951 bens immatriculats. La consideració, per part d’ERC, d’immatriculacions indegudes, aplegava propietats tan significatives com les Catedrals de Solsona, Girona, Barcelona, Tarragona, o les Basíliques de la Mercè, Santa Ma del Mar, Sta. Maria del Pi; passant pels Palaus Episcopals de Barcelona, La Seu d’Urgell, Solsona, Tarragona, o els Monestirs de Sant Llorenç de Morunys o St. Pere de Camprodon. Lògicament també apareixien cementiris, antigues esglésies, rectories, etc. Davant aquest posicionament públic d’ERC, com a partit, però molt especialment a nivell institucional, el PSC de la mà del diputat , Cristòfol Gimeno, va presentar peticions d’informació davant el Parlament de Catalunya, i per la resposta rebuda es desprèn un FRACÀS TOTAL D’AQUESTS POSICIONAMENTS I UNA DESPESA INÚTIL, QUE HEM PAGAT ENTRE TOTS. Si ERC acusava l’Església Catòlica de 3.722 immatriculacions indegudes a Catalunya, i obria una Oficina de Mediació se suposava un allau de reclamacions, i peticions d’ajuda per a recuperar els béns usurpats o apropiats. Quina és la realitat ? En un any i mig ( des de l’agost de 2020 al desembre de 2021), NOMÉS S’HAN PRESENTAT 15 PROCESSOS ( 13 de ciutadans i 2 d’ajuntaments). Dels 15, només 5 han aportat documentació. I d’aquests 5, en 2 casos l’Església desestima la reclamació. I s’espera resposta dels 3 restants. En resum, acusació no fonamentada d’ERC. Fracàs d’una Oficina, que en prop de dos anys, deu haver treballat quinze dies, amb un elevat cost per les arques públiques. I males pràctiques d’un partit de govern, que aprofita les institucions per fer política de partit. I a més, crea confusió i animadversió per unes actuacions contra les quals no ha aportat persones ni institucions afectades. Manresa, 20 de juny de 2022 OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC A LA FEDERACIÓ XI

NO ÉS AIXÒ, MICROPOBLES, NO ÉS AIXÒ !!! El que em temia, està passant. Es a dir, les reclamacions, exigències i objectius, certs i ben fonamentats de l’associació de municipis de menys de 2.000 habitants, coneguda per MICROPOBLES, les estan derivant cap a temes d’ordre administratiu i legal. El Govern de la Generalitat, conscient del poder que tenen 600 pobles agrupats, en comptes de tenir-hi enfrontaments, el que fa és prometre un Estatut i uns petits canvis per fer veure que resoldran les peticions, posades sobre la taula. No, no és això. Si s’accepten aquests retocs estètics, no es resoldrà cap problema de fons. Haurem xutat endavant, sense anar a porteria. Un simple toc d’atenció, sense resultats rellevants. I, tanmateix la força és immensa com per poder-los obtenir. El lobby de 600 municipis, és una força de primer ordre, que no s’hauria d’acontentar amb un Estatut de Micropoble, que també ha d’existir, però no és el més important. El que caldria es formular un conjunt potent, coherent, competencial, i legal, que obligui a canvis substancials en les relacions dels Micropobles, amb el Govern de la Generalitat, i amb el Govern Central. Exposo un llistat de qüestions que haurien de figurar en les negociacions amb els dos governs, algunes de les quals poden ser entomades i resoltes pels dos executius, i altres precisen de modificacions en diverses lleis, estatals i autonòmiques. Difícil i complex, sí, però factible i assumible per tota la “ España vaciada”, que es troba com nosaltres. Parlem d’aquí, pensant en tots. Sense ser un expert en determinades àrees, exposo el que segur tots i totes voldríem veure resolt: 1.- L’Estat, directament, o via Generalitat garantirà la dotació d’un/una secretari-interventor/a i un/una administratiu/va, a cada municipi , per hores i dies, en funció de les necessitats. Tots els municipis han de tenir cobertes les dues places. 2.- La Generalitat, directament o via Consells comarcals, garantirà la dotació d’un/una arquitecte i un/una enginyer/a, funcionaris, per a cada municipi, amb dedicació, segons necessitats. Tots els municipis han de tenir cobertes les dues places. 3.- El Govern central, modificarà amb caràcter d’urgència el sistema comptable dels Micropobles, disposant d’un sistema reduït i simplificat, per a tots aquells que no superin el milió d’euros ( en pressupost ordinari). Aquest sistema ha de suposar una reducció dràstica de tota la burocràcia, lligada a l’acció pressupostària. 4.- La Generalitat, d’acord amb els Consells Comarcals i els Micropobles, establiran un sistema de mancomunitat de serveis, en matèries que no poden ser objecte d’impuls individual: serveis socials, joventut, ensenyament, transport, gent gran, esports, lleure.. 5.- Govern Central, Generalitat, Diputacions, establiran ajuts amb aportacions properes al 100% , destinats a complementar serveis municipals. I en el cas d’ajuts a la contractació, modificaran determinats requisits, impossibles de complir en els MIcropobles. 6.- La Generalitat, d’acord amb els Micropobles, impulsarà projectes d’interconnexió de serveis bàsics, com el d’abastament d’aigua potable, per fer possible el seu manteniment i abastament. El mateix cal fer amb xarxes de fibra òptica, recollida selectiva, i altres. 7.- En matèria de seguretat, la Generalitat estudiarà la possible mancomunitat de servei de policia local, amb les capitals de comarca, per a oferir policia de proximitat a tots els municipis que no en disposen. 8.- La Generalitat, garantirà, cada any, un ajut mínim de 500 Eur/ha, destinat al manteniment i millora dels camins rurals, en els Micropobles. 9.- La Generalitat, garantirà el servei d’atenció sanitària, en els CAP’s i consultoris mèdics municipals, en funció del nombre d’habitants, distribució per edats, i del disseminat. 10.- La Generalitat, garantirà el servei d’educació, amb la dotació adequada de professionals i amb ajuts per al manteniment i/o creació del cicle infantil. Pot semblar un decàleg, però segur hi ha un gran nombre d’altres peticions a resoldre. El que crec és que si no es posen objectius, clars i concrets, anirem saltant de branca en branca sense arribar al tronc del problema. Hi ha multituds d’estructures i serveis que no funcionen, o ho fan al seu aire, sense tenir en compte les dificultats dels Micropobles. Estem just a un any de les eleccions municipals. Un moment clau per aconseguir resultats concrets i palpables. Si es deixa passar, en tornarem a parlar, però sense la pressió que suposa un termini tant concret i proper com el maig de 2023. Borredà, 7 de juny de 2022. Joan Roma i Cunill, Regidor de govern ( 1979 - 1991) . Alcalde ( 1991 – 2019).

EL PSC DEMANA AL GOVERN – COM POT SER QUE NO TINGUEM DESDOBLADA NI LA C-55 NI LA C- 16 ? De tots els incompliments, de tots els compromisos reiterats, una i altra vegada per cadascun dels Consellers de Política Territorial i Obres Públiques ( ara de Territori) , com pot ser que 10 , 12 , 15 anys després, ESTIGUIN PENDENTS D’EXECUTAR ??? A la C-55, parlem ja no solament de col•lapses, accidents constants, retencions, parlem de víctimes mortals. Tenim una de les vies més mortíferes de Catalunya, fins i tot de l’Estat. Com pot ser que el nostre Govern, sigui insensible a resoldre aquesta situació ? Fins quan haurem de tallar la carretera, haurem de recordar totes les persones que hi han deixat les vides, o han tingut greus conseqüències ??? Ja no volem recordar més incompliments, VOLEM SOLUCIONS. VOLEM DATES CONCRETS, PARTIDES DE PRESSUPOST I TERMINIS CONCRETS PER A RESOLDRE LA QÜESTIÓ. I si anem a la C-16, si ja hem superat en alguns moments dels 40.000 vehicles d’IMD, quan més hem d’esperar perquè quedi col•lapsada multitud de dies a l’any ???. No acceptem més victimisme del Govern, envers altres administracions. Volem que compleixi amb les seves obligacions i els seus compromisos. Estem cansats de promeses que han esdevingut mentides. VOLEM FETS, NO PARAULES BUIDES. El PSC, anuncia que si en els properes setmanes no hi ha anuncis clars i detallats per part del Govern per actuar en aquestes dues vies, emprendrem noves iniciatives parlamentaries i sobre el territori, per exigir el que la ciutadania es mereix. Manresa, 15 de juny de 2022. OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC A LA FEDERACIÓ XI.

GOVERNS EFICIENTS O INEFICIENTS ? Després de 40 anys de vida activa institucional, puc assegurar que estem molt lluny d’aconseguir qualificar un govern d’ eficient, per raó de territorialitat. Quan vaig entrar de Regidor de govern, a l’abril de 1979, en un petit ajuntament de la comarca del Berguedà, el meu somni era aconseguir l’eficiència en la governació i gestió que havia vist, en els meus 7 anys a Suïssa. Allà, des de fa molts anys, la gestió, la bona gestió i governança, és marca del país i la seva gent. Seriositat, honradesa, eficàcia, controls interns i externs, garanteixen uns resultats esplèndids, en els tres nivells de les administracions: ajuntaments, governs cantonals, govern nacional. Aquí, la realitat del moment feia feredat. Comprensible després de quaranta anys de dictadura, però precisament per aquest motiu, era d’esperar que aspiréssim a crear unes noves estructures, molt allunyades del que havíem tingut, o patit. Les reformes van anar arribant però massa poc a poc, i sense grans innovacions. En comptes d’anar a copiar estructures eficients, ens vam limitar a fer el que era més proper. Havíem estudiat Alemanya i la seva estructura federal, també França, molt centralista, i altres països, però al final , vam optar per una barreja entre els dos països, esmentats. L’Espanya de les autonomies, va absorbir bona part de l’atenció dels partits, i els recursos del país. Els ajuntaments vam quedar com els parents pobres, a l’espera de que arribés el nostre moment. Quaranta i tres anys, després, encara no ha arribat. S’ha anat improvisant, modificant i arreglant alguns temes, sense una visió global de conjunt, amb una aposta clara per ampliar competències i determinar finançament. Amb tot, son, de lluny els més eficients, si els comparem amb les CCAA i amb el mateix Govern Central. La gran decepció, que encara dura, és amb la ineficiència de la Generalitat. He seguit la seva trajectòria des del retorn del President Terradellas, fins el dia d’avui, i el gran somni de recuperar la gestió d’Enric Prat de la Riba, fa anys dorm en els llibres que la recullen. Alguns ho justifiquen per un finançament inadequat, injust, o com li vulguem dir. Altres, en les lleis que regulen les CCAA, i les seves relacions amb Madrid. Sí, sí, és cert que calen canvis notables, però si comparem aquesta situació amb la dels ajuntaments, aquests podrien dir el mateix, i tanmateix la transformació de pobles i ciutats, ha estat espectacular...malgrat tot. I repeteixo que es mouen amb precarietat de mitjans tècnics, humans, financers i competencials. Tornem al tema. Fa pocs dies, en aquestes mateixes pàgines, es formulaven crítiques dures i contundents als enormes retards per tancar la B-40. Certes, i recau en el Govern Central la responsabilitat. Com és que ha durat tant ? Com és que la Generalitat no ha exigit amb major fermesa el seu acabament ? Com és que partits indispensables, per la governança nacional, han estat incapaços de resoldre el tema ? Que cadascú entomi la seva part de culpa. En el meu cas, voldria traslladar aquesta crítica, a les accions del Govern de la Generalitat, amb uns pocs exemples, però molt representatius. A dia d’avui, l’Eix del Llobregat, dit C-16 i E-9, perquè es tracta d’un eix europeu, li falta un tram de 21 km, per desdoblar entre Berga – Túnel del Cadí. Alguns dies han arribat a circular-hi més de 40.000 vehicles, i tanmateix espera el desdoblament promès, jurat i assegurat, des de fa més de 12 anys. A dia d’avui no puc assegurar quan es convocaran les bases per la seva adjudicació. L’Eix Transversal ( C-25), va durar més de vint-i-cinc anys la seva execució. Va tenir 13 inauguracions de trams, i el Govern de la Generalitat, va negar-se a que el fes i el pagués el Govern central. El Polígon comarcal del Berguedà, de 100 ha, amb una primera fase de 50 Ha es va iniciar l’any 2007. A dia d’avui, no sabem quan es reprendran les obres, malgrat tenir diverses empreses que s’hi instal·larien. Parlem del Institut Català del Sol. El pantà de La Llosa del Cavall ( Solsonès) acabat el 1997, encara espera se li posi la maquinària pertinent com perquè produeixi energia elèctrica. Semblaria que un govern sensible al canvi climàtic aprofitaria fons d’energies netes, per a lluitar-hi. Podria afegir no menys d’una dotzena més de grans infraestructures, equipaments i serveis de total competència del Govern de la Generalitat, que no s’han fet, no s’han acabat o no han entrat en funcionament, després de 8, 10, 15 o 20 anys. Em demano com alguns podien prometre millor eficiència, amb la independència. Mai de la vida, i si algú té algun dubte, repassi l’agenda del nostre Govern i del nostre Parlament, fa feredat veure com malmeten les potencialitats que tenim i hem tingut.

HA LLEGADO UN NUEVO CONTINGENTE. En pocos días, se han ocupado las plazas libres, en el Centro de Protección Internacional, en Berga (Barcelona). A día de hoy, tenemos 50 residentes, procedentes de una docena de países. Los recién llegados suponen el octavo contingente desde que se fundó el centro, seis años atrás, a iniciativa de Cruz Roja y el ayuntamiento de la capital de comarca. Todo hacía prever la llegada de refugiados de Ucrania, pero no, hay muy pocos de esta nacionalidad, la mayoría residen en Barcelona y su área metropolitana, o en las capitales de provincia. En Berga, donde ejerzo de profesor voluntario de castellano, la diversidad ha sido siempre “marca de la casa”. En la clase de principiantes, tengo una pareja de Afganistán, otra de Siria, una madre, hijo e hija de Rusia, un alumno de Georgia, tres de Burkina Faso, dos de Mali, uno de Marruecos, y uno de Mauritania. En la clase de nivel medio, una familia de cinco miembros de Siria, una alumna de Ucrania, uno de Somalia, uno de Mali y dos de Burkina Faso. Finalmente, en la clase de nivel superior, una pareja de Ucrania, otra de Azerbaiyán, un alumno de Afganistán y una de Georgia. Completado el cupo, todos los técnicos y personal del Centro se dedican a facilitar su estancia, y al mismo tiempo preparar papeles, organizar revisiones médicas, concertar visitas ayuntamiento, servicios jurídicos, etc. Tenemos unos seis o siete meses para conseguir su preparación y adaptación al país como para facilitarles volar solos, a través de trabajo, vivienda y documentación oficial. En este tiempo el aprendizaje del idioma es fundamental, pero también un oficio si no vienen con uno propio. Para los que creen que detraen puestos de trabajo a los españoles, nada mejor que comprobar la existencia de miles de puestos de trabajo que nadie quiere cubrir. Conocer las carencias en personal de las empresas de la comarca, la provincia y el territorio es fundamental para aconsejar seguir determinados estudios. Ellos llegan con hambre de trabajo, vivienda y vida tranquila. Muchos tienen, o tenían oficio propio, que deben renovar o adecuar a los de aquí. Otros, sobre todo los más jóvenes, no tenían ninguna ocupación fija, con lo cual la mejor salida es ir a cursos de formación. Hay una gran variedad: soldadura, pintura, carpintería, trabajos forestales, jardinería, mantenimiento industrial,… No es fácil romper barreras, pero cuando se consigue, los resultados son espléndidos porque ocupan puestos, poco atractivos para muchos trabajadores nacionales, y porque están dispuestos a hacer horas extras y a trabajar en horario nocturno o en fines de semana y fiestas. Cubren realmente unas necesidades básicas para la mayoría de empresas. Y cuando se van, no los despedimos con tristeza. Al contrario. Ellos y nosotros estamos contentos por haber cumplido la función para la que trabajamos: prepararlos para hacer vida libre y digna. La mayoría no volverá nunca más a su país de origen. Triste destino, pero gran éxito por haber podido huir de situaciones y condiciones inaceptables.

S’HA ACABAT EL BRÒQUIL !!! Amb aquesta sentència, cara seria i posat solemne, el diputat de la CUP Carles Riera va anunciar un canvi d’estratègia , respecte el Govern de la Generalitat, vist que no els hi fa cas ni els té en compte, per a res. No sé si la vida política, social i econòmica de Catalunya, es va parar, davant tan solemne anunciat, però més aviat he vist que ningú n’ha fet el més mínim cas. La CUP, o les CUP, ja ens tenen tan acostumats a buscar frases solemnes, posats estridents i resolucions sobtades, que res ens ve de nou. S’ha acabat el bròquil. Molt bé, serà qüestió de pensar en una altra verdura per continuar fent bullir l’olla. Es així, com la gent s’agafa tot el que prové d’aquest col·lectiu que podia haver resultat interessant i important, i que simplement ha esdevingut una anècdota, en la vida política dels catalans. Es més, han mostrat una incapacitat manifesta per a governar, de manera que poques lliçons poden donar a la resta de forces polítiques. Per qüestions territorials i d’assessorament a alcaldes i grups municipals, puc assegurar que allà on hi ha les CUP, hi ha moltes floritures, però poca realitat eficient. El paradigma de mal govern, el tenim a la seva “joia de la corona”: Berga. Qui n’hagi fet el seguiment dels 7 anys de govern, haurà pogut constatar una incapacitat manifesta per resoldre els problemes d’aquesta capital. Res de nou, res de sorprenent, innovador o eficient. Se segueix el principi de “tapar forats” a mesura que van apareixent, i van a remolc de tot el que passa. Així, doncs, tornant al principi, la decisió anunciada, no ha fet variar cap dels camins empresos per ERC o per Junts x Cat. Es més, crec sincerament que ho han agraït. Haver de discutir i arribar a acords amb un col·lectiu tan divers i dispers, produeix dificultats de funcionament intern, de manera que han donat l’excusa perfecte perquè el Govern vagi a la recerca dels Comuns, que sempre estan disposats a saltar-se els principis, a canvi d’alguna almoina. I ja està. Heus aquí que al cap d’un any de legislatura, es modifica el tripartit, canviant les CUP per els Comuns, i qui dia passa, any empeny. A vegades m’imagino l’escenari de debat de les CUP, amb grups i grupets que pretenen imposar els seus objectius i que al final, s’anul·len uns als altres, fins arribar a un acord de mínims que eviti el trencament. I no deixa de ser una llàstima perquè els seus vots, ben utilitzats podrien haver donat un bon rendiment. Tant en el Parlament de Catalunya com en el Congrés dels Diputats. Ho veiem amb petits grups parlamentaris com el de PNV o Bildu, que apareixen en totes les votacions ajustades, a canvi de contrapartides importants. Es la intel·ligent via d’actuar en política, oimés quan el Govern no disposa de majoria absoluta com per garantir la totalitat de les votacions. Així, doncs, el “s’ha acabat el bròquil” és un estirabot més que no donarà cap fruit concret. Continuarà mantenint les CUP en un racó del Parlament i de la política , i en uns pocs municipis del país. Aquesta és la força i representació que han aconseguit després de molts anys de batalles perdudes.

LLENGUA DE PART. En plena convulsió pel conflicte lingüístic a l’escola, i per les xifres d’ús del català, a la vida pública i privada, res pitjor que fer-ne “llengua de part”. Quan un col•lectiu, es vol fer seva una llengua, automàticament produeix un rebuig en aquells altres col•lectius que deixen de considerar-la seva ,o de tots. Aquesta acció – reacció és més que coneguda i vista en múltiples indrets del món. I és el que tenim aquí, des de fa molts anys, incrementat durant els anys de procés, en els quals els partits independentistes es van voler apropiar del país, la llengua, la cultura, i del present i futur. No estranyi a ningú veure l’enorme retrocés en el ús de la llengua i en el consum social, cultural, esportiu i d’oci, en català. Hem retrocedit molts anys, i més que ho farem, si no hi ha un canvi substancial en el respecte i acceptació de la realitat lingüística, que ara i aquí tenim. Si algú pretén actuar ara, com s’havia fet quaranta anys enrere, és que no ha mirat ni estadístiques ni sobretot la demografia i les seves conseqüències. Un país manté inalterable el seu àmbit territorial, però tot el que conté es mou constantment. Es variable i comporta canvis notables en la realitat quotidiana. Ignorar aquesta realitat, és el que motiva estúpides accions i reaccions, per part dels partits independentistes i algunes organitzacions i entitats que creuen estar al seu servei. El mal que fan és enorme,i sobretot, perdurable. Només hem de mirar les xifres per donar-nos compte que dels set milions i mig d’habitants que viuen i treballen a Catalunya,n’ hi ha un milió procedent de multitud de països , amb més d’un centenar de llengües, si bé algunes amb una major presència, respecte d’altres. Si continuem amb la demografia, veurem com per cada nou vingut, en una llar de parla catalana, en neixen dos, en llars de parla castellana, i dos o tres en llars de parla , ni catalana ni castellana. No tenir en compte que la realitat del país ha canviat enormement, porta a judicis, i sobretot decisions del Govern, totalment inadequades, per no dir temeràries. Entestar-se en un país monolingüe, porta a exigir, més que mai, la condició de bilingüe, o més enllà encara, monolingüe de castellà. Pretendre imposar un fet irreal, sobre un de real, es picar contra una paret. Anar cap al desastre. Estem en un país democràtic, on impera el principi d’un vot per persona. Si això és així, i les lleis les fan les persones, queda clar que qui defensa un sistema monolingüe té la cursa perduda. Però, a més perjudica radicalment la llengua que creu defensar, la qual deixa de ser vista com “amable”, per passar a ser “imposada”. I contra la imposició, la reacció de ni parlar-la i si cal ni estudiar-la. Algú creu que així anem cap un futur prometedor, respectuós i socialment estable ? En absolut. Els errors en llengua i cultura, han estat immensos, i lluny de corregir-los es pretén mantenir-los i fins i tot ampliar-los. Pobre llengua i cultura catalana, en mans d’aquests destralers !!! No solament ho tenen perdut a nivell judicial, és que ho tenen perdut a nivell social. Mireu-vos la demografia i si no hi enteneu, demaneu ajuda.

EL PSC VOL SABER QUAN ENS COSTEN LES IMPRUDÈNCIES, A TOTS ELS CATALANS. Just fa un mes, el Conseller d’Interior, en resposta a diverses iniciatives parlamentàries del Diputat Cristòfol Gimeno, del Grup Parlamentari Socialista – Units per Avançar, va informar que entre l’any 2015 i el 2021, s’havien aplicat 7 sancions, derivades de 7 expedients per imprudències. D’aquestes 7 sancions, 2 s’havien liquidat, 4 estaven en vies d’execució i 1 s’havia acceptat el recurs presentat. Si tenim en compte que cada any es cometen centenars d’imprudències, degut a males pràctiques, desconeixement del medi natural, ús de material defectuós, improvisacions, incompliment de normes, etc. De tot plegat, se’n deriva que centenars de rescats, van a càrrec de tots els catalans, amb un missatge molt negatiu, com és que tothom pot fer el que li vingui de gust, estigui preparat o no, disposi del material adient o no, que trucant al 112, s’activaran els equips de rescat, sense obrir expedients sancionadors ni ser castigats, per les imprudències comeses, malgrat hagin posat en perill la vida dels rescatadors. No estem d’acord amb aquesta política, contrària a la prudència, al respecte per la muntanya i els seus perills, al coneixement de les forces pròpies, i a la necessitat de disposar de vestimenta i equips adequats. Pertoca a totes i cadascuna de les persones que volen dur a terme alguna activitat, saber i conèixer les limitacions pròpies i les dels seus acompanyants, precisament per evitar haver d’activar protocols i serveis, que no solament costen diner, sinó poden posar en perill el personal de rescat. Per saber el cost que ens suposa a tots els catalans, s’ha presentat una nova iniciativa parlamentària, mitjançant la qual volem saber el cost dels rescats derivats de les pràctiques d’esports de muntanya i de la neu, cadascun dels anys entre 2015 i 2021. Manresa, 10 de juny de 2022 OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC A LA FEDERACIÓ XI.

MANTENIR O SUPRIMIR ELS JUTJATS DE PAU ? Portem uns dies de reunions i mobilitzacions a l’entorn de la figura dels Jutjats de Pau, amb informacions i detalls que no sempre concorden amb la realitat. El motiu de parlar del tema és la tramitació en el Congrés de Diputats, del Projecte de Llei Orgànica d’Eficiència Organitzativa del Servei Públic de Justícia. A instàncies de la Consellera de Justícia de la Generalitat i de l’Associació Catalana de Jutges de Pau, es pretén introduir alguna esmena que permeti mantenir aquesta figura, almenys aquí a Catalunya, on els Jutjats de Pau tenen una llarga tradició , amb uns resultats clarament positius. Pels no avesats al tema, diré que de 947 municipis que té Catalunya, hi ha 898 Jutjats de Pau. Es a dir, en tots, excepte els que tenen Jutjats de Primera Instància i instrucció. Els Jutjats foren creats el 3 de novembre de 1855, i s’ocupen de tot el relacionat amb el Registre Civil ( creat el 1 de gener de 1871). Venen a ser una mena de delegacions del sistema judicial a cada municipi, i de fet el Jutge / Jutgessa, és la segona autoritat, després de l’Alcalde /Alcaldessa. El sistema d’elecció es regeix per una convocatòria , cada quatre anys, per demanar candidats al càrrec de Jutge de Pau i substitut. La convocatòria l’organitza l’ajuntament, el qual comprova que els candidats compleixen les condicions per ser-ho. Porta la proposta al Ple per aprovar els candidats a Jutge i substitut, i és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya qui els designa. Quedi clara, doncs, la dependència directa dels Jutjats, del TSJC. Per aquestes funcions els Jutges de pobles fins a 2.000 habitants, reben una indemnització de 90 euros al mes, i els secretaris d’ajuntaments, una de 581 euros / any, en pobles fins a 499 habitants i de 500 en endavant, la indemnització és de 864 euros/any. La Generalitat també fa una aportació anual per a col·laborar en les despeses que originen els Jutjats de Pau, als ajuntaments. Cal tenir present que els Jutjats estan habitualment a les Cases Consistorials, on disposen d’un despatx o sala, per tramitar la documentació lligada al Registre Civil. Llibres de naixements, defuncions, casaments. I des d’on reben i tramiten documents arribats de Jutjats que precisen ser coneguts i entregats a persones del poble. En tant que representants de la Justícia estan habilitats per a celebrar casaments, i diferents actes de mediació per faltes o petites infraccions. El seu mandat és de 4 anys, i al finalitzar es poden tornar a presentar tantes vegades com vulguin, i siguin proposats pel Ple i designats pel TSJC. Què dir davant la seva possible desaparició ? Com en altres qüestions, hi ha pros i contres. Es cert que el pas del temps i la introducció de les noves tecnologies ha variat molt la feina que fins ara tenien. L’administració electrònica, ha vingut per quedar-se, i es pot fer ja pràcticament tot per aquesta via, sense necessitat de la presencialitat del passat. Queden encara, qüestions com la d’oficiar casaments que té una gran importància i treu feina a l’Alcalde i ajuntament, en general. També té la seva utilitat per temes de mediació i resolució de petites faltes i infraccions, quan el Jutge, té suficient autoritat i sensibilitat. Ara bé, cal saber que aquesta figura és incompatible amb qualsevol altre càrrec polític i institucional. Què suposa això ? Doncs, que en pobles molt petits, cada vegada és més difícil trobar algú que ho vulgui ser. Posem xifres al tema. Tenim un centenar de pobles de menys de 100 habitants. Trobar un candidat a alcalde, i un a tinent d’alcalde, no és fàcil. Si hi afegim un candidat a jutge i a jutge substitut, encara ho és menys. El mateix podem dir per a pobles de menys de 500 o 1.000 habitants. Costa molt cobrir les places, i és obligatori cobrir-les, si existeix Jutjat de Pau. Aleshores què fer ? Soc partidari d’una doble realitat. Els ajuntaments que vulguin mantenir el Jutjat de Pau que ho demanin, i els que no, es suprimeixi. Al cap i a la fi, si es suprimeix no passa res d’especialment negatiu. Tota la tramitació de Registre Civil i documentació judicial, la portarà el secretari de l’ajuntament, o una administrativa habilitada. No hi haurà cap daltabaix d’un sistema a l’altre. O si es vol, agrupar Jutjats de Pau, a nivell comarcal, com perquè es faci càrrec de les gestions i tramitacions actuals, poble per poble. Entenc la defensa de la continuïtat en pobles grans, però aquesta figura ha perdut pes i atribucions, en els més petits. I si s’ha de posar una persona en un lloc més per força que no pas per vocació, no anem per bon camí. Ara i aquí, les vocacions han disminuït, i les funcions tradicionals i històriques també. Potser que acceptem canvis , en funció de la realitat present.

DIFÍCIL JUGAR A PRIMERA , AMB JUGADORS DE SEGONA. Per raons d’activitat política, al llarg de quaranta-tres anys, he conegut a la majoria de protagonistes, en ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Govern de la Generalitat , Govern Central, Parlament, Congrés i Senat. Es un gran avantatge per a resoldre temes i alhora per fer previsions de cap on aniran les coses, en funció de qui està al davant del tema en qüestió. No faré llista perquè seria llarga, amb el perill de deixar-me algú en el tinter, però he conegut i tractat amb un bon nombre de personatges de primer ordre, que tenien un cap molt ben moblat i alhora tenien aptituds per a la gestió pública, perquè molts d’ells, prèviament la havien tingut a la privada. De seguida es veu qui ha estat en una banda i altra, i qui només n’ha coneguda, una. Si comparem la composició humana, a les institucions, en els primers vint-i-cinc o trenta anys de la democràcia recuperada, amb ara, constatarem un lent, però progressiu descens de les aptituds i dedicacions. L’entusiasme dels primers anys, va donar pas, a una certa estabilització i d’aquí , poc a poc, a un descens de les virtuts i preparació dels principals càrrecs institucionals, i també tècnics. Aquest progressiu descens, té diverses causes, llargues d’explicar, però el desprestigi de la política, la manca de canvis en el sistema, l’entrada de persones sense contacte previ amb la realitat del carrer ni de les empreses, ha anat produint un cercle tancat que redueix les opcions a triar a l’hora de posar algú al capdavant de les institucions. Aquesta davallada, en la qualitat i preparació, la vam constatar de forma crua i visible, en tot el procés independentista, en el qual vam veure persones actuant amb una mediocritat, una prepotència, un desconeixement de la realitat interna i externa, que hagués estat impensable en persones de major preparació. Cap dels càrrecs institucionals d’anteriors mandats i legislatures, hagués emprés el camí elegit, i encara menys hagués trencat normes i lleis, imaginant sortir-ne indemne. El procés és la millor prova de la mediocritat dels dirigents disponibles. I d’aleshores ençà la mediocritat ha augmentat fins arribar a cotes mai imaginades. Si avui repassem els protagonistes de les nostres institucions, en salvarem un petit percentatge, però la resta no haurien d’estar en els llocs que ocupen. I si algú creu que es pot jugar a primera divisió amb jugadors de segona, s’equivoca. Ni és realista ni és factible, per això veiem tantes batalles inútils, tantes queixes sense sentit, tant victimisme i tan poques realitats. Quan algú es queixa del que té sense haver-li tret tot el suc, queda desacreditat, ara i aquí, el Govern de la Generalitat actua amb un infantilisme i una manca de professionalitat, realment preocupants. Toca, doncs, regenerar la vida política i per fer-ho cal anar a buscar jugadors de primera. Fàcil de dir, complicat d’aconseguir, però és el que toca fer. Em consta que en el Parlament hi ha qui es prepara per agafar el relleu i està aplegant al seu entorn, persones preparades i capacitades per recuperar el prestigi i eficàcia perduda.

EL PSC SORPRÈS PER LA RESPOSTA DEL GOVERN. NO HA FET RES, NI TÉ RES PREVIST PER CONTINUAR LA E-9, CAP AL TÚNEL DEL PIMORENT. Durant anys, molts anys, els partits polítics, ajuntaments, consell comarcal, i forces vives de la comarca del Berguedà, van lluitar per a fer possible el Túnel del Cadí, i amb ell convertir la vella i inadequada C-1411, en la C-16, primer, com a carretera millorada; i tot seguit com autovia. Queden pendents els 21 km entre Berga i Bagà ( Túnel del Cadí). Un compromís reiterat i tanmateix pendent, des de fa 12 anys. El PSC ha presentat diverses iniciatives parlamentàries per exigir al Govern, doni compliment a les promeses fetes. Recordem que en alguns moments, s’han superat els 40.000 vehicles d’ IMD. Ja en aquells primers anys de reivindicació i en anys posteriors, es va plantejar a tots i cadascun dels Consellers de Política Territorial i Obres Públiques, la necessitat de començar a estudiar i planificar, el tram Túnel del Cadí – Túnel del Pimorent. Totes les grans obres necessiten anys de planificació, oimés si afecten a dos països. En diverses reunions, en els darrers anys, s’havia donat a entendre que hi havia tècnics estudiant el tema. Que tardarien en tenir una proposta però s’hi estava treballant. No, no. Res de res. Precisament per a tenir constància de la realitat, i saber en quin punt es trobaven els estudis i la planificació de la interconnexió dels dos túnels, el Grup Parlamentari Socialista – Units per Avançar, de la mà del Diputat Cristòfol Gimeno, va presentar 3 preguntes parlamentàries, que han estat contestades, en el dia d’ahir, pel Conseller de Polítiques Digitals i Territori. En 3 ratlles contesta “ que la Conselleria no ha impulsat la redacció de cap estudi o projecte relatiu a l’enllaç entre el Túnel del Cadí i el Túnel del Pimorent”. Ja està, ras i curt, les promeses, compromisos i informacions donades per anteriors responsables del Govern de la Generalitat, eren fum. Ni res s’havia fet, ni res està previst de fer. Es a dir, l’Eix Europeu E-9, que enllaça Barcelona amb Orleans, i que en un futur tindrà continuïtat per arribar més lluny, no té ningú amb prou ambició ni prou visió de futur perquè sigui via europea de primera. Aquesta resposta portarà el PSC, a emprendre noves iniciatives parlamentàries per impulsar estudis, destinats a planificar aquesta interconnexió. Algú es pot imaginar un Eix Europeu, amb un tram inviable per al trànsit internacional ? Si aquest Govern no té prou ambició, hem d’avançar perquè n’arribi un altre que sí en tingui. Esperem que les institucions municipals, comarcals, socials i empresarials del Berguedà, prenguin nota d’aquesta situació i actuïn en conseqüència. Berguedà, 9 de juny de 2022. OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC A LA FEDERACIÓ XI.

PULSO A LA JUSTICIA. Comprendo el cansancio que produce volver a tratar el tema de la lengua, o, mejor dicho, las lenguas en Cataluña, pero aún estamos en si acatamos la sentencia del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, o hacemos uso de la gran “astucia catalana” para sortearla. Sí, sí, así estamos, a estas alturas de la película. Para los no enterados del conflicto, lo resumo muy brevemente. Ante muchas quejas de padres de alumnos de ver que sus hijos no aprenden ni dominan las dos lenguas oficiales: catalán y castellano, presentaron múltiples denuncias en diversos Juzgados, para reclamar el cumplimiento de educar en las dos lenguas. Muchos años atrás, se acordó por consenso, educar vía inmersión lingüística. Veníamos de la larga dictadura, en la cual el catalán estaba prohibido. Era lógico recuperar el tiempo perdido y dedicar especial atención a la lengua materna de una gran parte de los alumnos de Cataluña. Eso, teniendo claro que todos debían terminar estudios con un pleno dominio de las dos lenguas oficiales. Todo ha ido relativamente bien, hasta que algunas personas, colectivos y finalmente partidos políticos, vieron en las lenguas, una vía de confrontación y aprovechamiento político. A partir de ese momento, la escuela se ha convertido en lugar de batalla y todo lo que se decide es puesto en cuestión, acabando en los tribunales. Los tribunales se encuentran con denuncias, complicadas de resolver, porque todo lo relacionado con la enseñanza es discutible y objeto de polémica. Al final, el TSJC decidió resolver, para evitar más discusiones, que el castellano debía tener un mínimo del 25% en el currículum escolar. Gran escándalo, proclamas al viento, concentraciones y manifestaciones por una resolución, inaceptable para una parte del espectro político catalán. Pasados muchos meses, llegamos al final del plazo dado por el TSJC. Y como siempre los deberes por hacer, por parte del Ejecutiva catalán. A la vista de las consecuencias que podía acarrear el incumplimiento, se decide redactar una nueva ley que deje claro el tema lingüístico. Con una nueva ley, es cierto que el TSJC, podría dar por resuelto el conflicto. Pero, una vez más, a los partidos independentistas no les va el acuerdo ni el consenso, y fuerzan algunos cambios, no acordados entre los partidos. Ya a las puertas del final de plazo, se sacan de la manga un Decreto que no habla de porcentajes de lengua, y deja a los claustros la aplicación de las normas que consideren oportunas. Peligroso precedente, y sobretodo grave error, si creen que el TSJC dará por cumplida la resolución. Con la nueva ley, era viable. Con el Decreto, no. Es más, parece como si el Gobierno catalán quisiera echar un pulso y proponer una solución al conflicto, a beneficio de parte, dejando fuera a la otra parte. Esto no será aceptado ni por los reclamantes ni por el TSJC, de forma que un nuevo conflicto está servido. La estúpida confrontación entre los partidos independentistas lleva al país al desastre. Y no solo porque no se gobierna, sino por actuaciones como esta en que pretende imponer una visión concreta a un Tribunal. Nos gusten o no, las sentencias se deben cumplir. Y en este caso la solución pasaba por una nueva ley, que aclare y proteja las dos lenguas oficiales: catalán y castellano, puesto que así lo establece la Constitución y el Estatuto de Autonomía. Y porque es de sentido común, dominar las dos, y para poder cumplir este objetivo, es lógico permitir a las direcciones de centros, establecer los programas y condiciones para alcanzarlos. En unas partes se deberá reforzar el catalán, en otras el castellano. Y no olvidemos que todos deberían terminar estudios con tres idiomas. El conflicto no va a terminar bien, porque la reacción del TSJC puede ser muy dura. Pueden tener la impresión de ser burlados y pretender saltarse la sentencia por la vía de la confusión o imposición de su modelo (el de los partidos independentistas). Lo veremos muy pronto, pero la estupidez nunca ha sido una virtud, para gobernar. Al contrario.

QUÈ FER AMB ELS GANDULS ? Des de fa anys, sembla no ser “políticament correcte” parlar de l’existència de ganduls, i tanmateix existeixen. Quants son ? Impossible d’endevinar perquè ni tenim estudis, ni enquestes, ni dades, mínimament fiables, però que n’ hi ha és més que evident. Segur que tots els estimats lectors/es, teniu alguns noms i imatges, ben presents tant si viviu a pobles com a ciutats. Lògicament, son més fàcils d’identificar en pobles perquè allà ens coneixem tots, però a ciutats, no deixa d’haver-hi determinats punts i llocs on es troben molts dels que ni busquen feina ni en volen trobar. Problema greu perquè la cosa no està com per a mantenir persones sense produir, i tanmateix voler viure del que produeixen els altres. Fa especial ràbia veure com van passant els anys, i veure els mateixos aturats, en el mateix lloc de sempre, despotricant de tot i de tots. Aquesta visió porta a preguntes tant evidents com, de què o de qui viuen ? Quan has gratat una mica, veus que encara hi ha pares que van mantenint els fills, pels segles dels segles, sense imposar condicions ni regles per deixar de viure de la parentela. Altres, han aconseguit alguna ajuda social, que van allargant i allargant, fins extrems insospitats. I altres, simplement viuen de petites coses, no sempre fàcils d’explicar ni interpretar. Aquesta existència, és pròpia de països poc ordenats, poc rigorosos, amb mandra per legislar de manera molt més contundent. Recordo els meus anys a Suïssa, en que qui no treballava era objecte d’un profund estudi de formació i capacitats com per buscar-li una feina adequada. Cas de no acceptar-la, havia de raonar els motius. Cas d’una segona renúncia, perdia els drets d’aturat i s’havia d’espavilar tot sol, per entendre que no estava realment interessat en treballar. Aquí, si no anem per un camí similar, acabarem malament. Segons les darreres dades d’atur de l’abril d’enguany tenim a Catalunya, 364.698 aturats. Espanya en té un total de 3.022.503. Les xifres son altes, i tanmateix hi ha nombrosos sectors que no troben personal. Què falla ? Falla la formació, en molts sectors, és cert, però en altres, fallen les ganes de treballar. Això no pot ser. Per antics càrrecs i nous contactes, conec un bon nombre d’empreses i oficis que no troben qui vulgui anar-hi a treballar. Oficis com conductors de camions, treballs forestals, manteniment de finques, soldadors, cambrers, ajudants de cuina, treball domèstic, treballadors familiars, ets, no troben peticionaris. I ja no diguem aquelles feines que obliguen a treballar els caps de setmana. En aquest cas, es fa pràcticament impossible, trobar candidats. S’ha de poder destriar els aturats reals, dels que figuren com aturats sense ànims de trobar feina. Aquests fan molt de mal als primers perquè donen la imatge de que tots son per igual. I no, no. Es dramàtica la situació de centenars de milers de persones a la recerca de feina, i no en troben. Precisament per no posar-los tots en el mateix sac, s’ha d’estudiar bé el perfil de cadascú, i fer saber a qui no cobreix un lloc de treball, perquè no vol, que perdrà les prestacions que rep. No podem mantenir ganduls, a costa de les nostres espatlles. Per una qüestió de seriositat i per una altra de sostenibilitat de tot el sistema d’ajudes i pensions. Tots hem de col•laborar en el seu sosteniment, i evitar se n’aprofitin. Estem lluny d’aquest objectiu. Molt lluny, perquè el nombre de ganduls es manté i no sé si, fins i tot, no creix. En qualsevol cas, és un mal exemple que hem d’eradicar. Pertoca a tots fer-ho possible, però començant per qui té la responsabilitat, que son els governs, en els diferents nivells d’administració. Estem molt lluny dels objectius.

ESPLÈNDID ACTE D’HOMENATGE A CARME CIRERA – VILADA Ahir, diumenge 5 de juny, va tenir lloc l’acte d’homenatge que l’entitat La Teia havia preparat, juntament amb l’Ajuntament de Vilada. Es va fer, en el LOCAL SOCIAL – CARME CIRERA, batejat amb el seu nom. El Local Social del poble, el que acull tots els actes, activitats, assajos, representacions de La Teia, sí, però també de tot el que es programa en el poble. Aquest era l’acte promès , el dia del seu funeral, en plena pandèmia. Ahir, tots els qui hi vam assistir i participar, en vam sortir més que satisfets. Va ser l’acte que es mereixia la Carme i la millor prova fou omplir el Local, amb unes 250 persones. Persones del poble, per descomptat, però també moltes altres vingudes d’altres indrets, per retre homenatge a una persona alegre, treballadora, sempre disposada a donar un cop de mà, a altres entitats, i com no podia ser d’altra manera, també a l’Ajuntament on va exercir molts anys de Regidora i d’Alcaldessa. Una de les primeres Alcaldesses de Catalunya. L’acte va seguir un guió “lògic”, el de presentar-la com la persona que era, i qui millor que els seus companys i companyes del Grup la Teia , per fer-ho. Cadascun va relatar les llargues experiències viscudes, amb franquesa i estimació. Després vam poder-la tornar a veure-la amb un ampli i complert audiovisual, des dels primers anys de vida, fins un massa d’hora final, als 63 anys. Però, en aquests anys la seva vida va ser llarga i intensa en activitats, de tota mena. Uns altres parlaments, van rememorar altres aspectes de la seva vida, i per part nostre, en Jordi Castillón com amic i ex regidor, ens la va recordar. Va tancar els parlaments, l’Alcalde de Vilada, amb una molt ben ponderada explicació de la trajectòria vital i institucional de la Carme. Unes cançons de Laura Luceño van acompanyar alguns moments de l’acte. I una vegada acabat la part prevista a l’interior del Local Social, vam sortir a fora, on es van enlairar 4 globus, en record de 4 membres del Grup La Teia, perduts en els darrers anys. I al costat del monument, a La Teia, un nou record ben viu, el PSC vam proposar i se’ns va acceptar plantar un CIRERER. Un arbre que ens la recordarà, que donarà fruits, i que servirà per homenatjar qui tant bé ha representat els socialisme tranquil, honest, participatiu, a peu de terra, a favor de tots i totes. El pica – pica final va servir per compartir amb tothom vells i nous records. Vam tornar a casa, satisfets d’haver participat a un acte de reconeixement, molt ben preparat, molt ben portat i molt en consonància amb el que ha estat la vida de la Carme Cirera. Ens en vam sentir legítimament orgullosos. Sempre la tindrem en el record. Vilada, 5 de juny de 2022.

DE 18 MESOS A 5 ANYS, I SEGUIM. En plena efervescència del procés, els principals protagonistes van anunciar dates concretes per a la “desconnexió”. Es a dir, per esdevenir “independents” de tot i de tots. Ningú sabia on aniríem a parar, però la independència estava a tocar. Tant a tocar que personatges com Gabriel Rufian, d’ERC, o altres com el cantautor Lluís Llach , l’economista Xavier Sala Martín, l’ex jutge Santi Vidal, i tants i tants altres, passant pel president de la Generalitat i els consellers del moment , van comunicar “urbi et orbi”, que en 18 mesos, “la cosa estava feta”. Bé, d’aquells solemnes anuncis, han passat 5 anys, és a dir, 60 mesos i continuem formant part d’Espanya. Es així, no ??? Es cert que en alguns municipis, els seus ajuntaments encara no han tret els indicadors que formen part de la “república catalana”, però vaja suposo que amb el temps, les lletres s’aniran esborrant o algú s’adonarà que és una mica ridícul anunciar un fet inexistent. Però no n’estiguem tant segurs, perquè a falta de realitats concretes, bones son les invencions i muntatges irreals. O és que el Consell per a la República, no ho és ??? La qüestió és que sempre tenim un grupet de personatges disposats a muntar un “xiringuito” i viure’n còmodament. Algun dia sabrem d’on surt el diner, però hi ha molt diner en tots aquests muntatges que ningú mai ha aclarit, per molta propaganda que facin de la necessitat de transparència ... dels altres. Això no va per a ells !!! M’agradaria tenir més temps, i unes quantes millors connexions per a dedicar-me a estudiar “Els diners del procés “. Es a dir, sento curiositat i necessitat de descobrir tot el que s’amaga darrere dels diners del procés. Tot ha estat ple de secrets i confidencialitats que no han permès saber qui o què finança milions de despeses anuals. Alguns advocats m’han donat xifres del possible cost de les defenses de tots els implicats en processos judicials. Parlem de milions, de molts milions que ningú ha explicat ni detallat d’on surten els pagaments. Tampoc sabem el cost de manteniment del Palau de Waterloo i tot l’engranatge que comporta. Sabem dels generosos sous que tots els fugitius tenen, sigui perquè son eurodiputats sigui perquè els seus partits els hi paguen, però cap d’ells ha vist rebaixat el sou, respecte del que tenia abans de fugir. Per tant, viuen bé, molt bé, però amb total opacitat respecte les despeses i qui les assumeix. Torno al principi. Què se n’ha fet de tots els “predicadors “ de la bona nova de la independència?? Com és que no surten a exposar i explicar a la gent, perquè els van enganyar o perquè foren enganyats. Tant greu és una cosa com una altra, però en qualsevol cas el moviment organitzat, mereix una explicació pel seu rotund fracàs. I sí, vam ser uns quants, no gaires en aquells moments, que vam dir que tot era un engany i que passarien els mesos i els anys, i res de l’anunciat es faria realitat. Ara, 60 mesos després, podem reiterar l’immens engany de tot el procés. Arribats aquí caldria passar comptes i ni oblidar ni perdonar a tots aquells que es van beneficiar del procés, i van portar el conflicte i la irrellevància a Catalunya, com mai havíem imaginat. Hem de preservar la memòria per evitar noves repeticions d’enganys, com els patits, en aquests anys.

EL RIDÍCUL PER BANDERA. Quan la ignorància o l’arrogància guanya la partida, el personatge deixa de comportar-se com un individu sensat i es converteix en un titella al servei de l’espectacle. Es el que els passa a uns quants diputats i diputades dels partits independentistes, a Madrid. I lògicament han de fer-se la competència uns als altres per veure qui és capaç de superar el llistó. La llista es va incrementant per allò de “fer mèrits” i aconseguir repetir escó, no sigui que hagin de buscar una altra feina, menys còmode, de la que tenen. Així és com veiem els espectacles del primer de la fila, de nom Gabriel Rufián que podia fer més “shows” quan tenia en Joan Tardà d’home seriós i ell de comparsa. Ara, de tant en tant, no li queda cap altre remei que fer una mica més de bondat. Copiant intervencions i estil, si bé amb alguns canvis de format, tenim a Míriam Nogueras de Junts x Cat, la qual ha de muntar algun despropòsit per fer-se veure i guanyar mèrits davant el personal, sobretot per evitar que ERC capti tots els mitjans de comunicació. No hi ha mai dos sense tres. Heus aquí que Albert Botran de la CUP també ha de fer mèrits i parlar en català, sempre que pugui, per així aconseguir uns segons de glòria, a Madrid. Sí, sí, aquesta és la valenta manera de fer-se un nom i una imatge. Parlar fins que li tallin la paraula. Quina valentia !!! I és clar, van sortint noves veus en aquest món de l’espectacle – parlamentari. Una de les més estridents és la Montserrat Bassa ( ERC) el mèrit principal de la qual és ser germana de la Dolors Bassa, ex consellera de treball. També ella es vol convertir en flagell contra tot i contra tots els qui representen l’Estat espanyol. Podríem ampliar la nòmina de cridaners, amb algunes veus del Senat, però és clar, allà no arriben tant lluny com els del Congrés perquè els mitjans de comunicació no dediquen gaire atenció. Bé, nomenats els protagonistes, què en pensem de les seves representacions ? Lògicament hi haurà sempre qui les defensi i qui cregui que fan un servei als seus partits. El que segur no fan és un servei al nostre país, al nostre poble, a Catalunya. Per fer “perfomances” i shows d’un cert nivell, s’ha de tenir una potent base formativa i cultural. No tothom és capaç d’atreure l’atenció i convertir una intervenció “agosarada” en intel·ligent ni atractiva. I és que sinó es té carisma i ofici, la intervenció acaba en ridícul. Ho sento però totes aquestes intervencions extemporànies i suposadament trencadores, son d’una inutilitat extrema i suposen un immens ridícul per qui les protagonitza. En pocs anys, hem malbaratat tot el cúmul de respecte i atenció que havien sabut vendre els antics representants dels partits catalans a Madrid. Com de lluny estem de Miquel Roca, Ernest Lluch, Duran i Lleida, .... Tots els qui ara parlen perden credibilitat i representativitat. Son personatges secundaris, sense interès per a ningú. Els seus atacs i paròdies, poden fer la gràcia de quatre fidels, però son menystinguts per la resta. No sé si algun dia es donaran compte del ridícul, però s’hauran guanyat a pols la irrellevància que han assolit.

EL PROBLEMA DELS RESCATS. No passa setmana que no tinguem noticia d’algun o alguns rescats en diferents indrets de Catalunya. En alguns, el tema queda resolt en unes poques hores, i poc personal, en altres, el desplegament és immens a nivell de personal i mitjans terrestres i aeris. El cost de cadascun, varia en funció del volum i el temps empleat, però les despeses son quantioses, en tots els casos. I el problema és que van creixent els casos i les complicacions. Es pot comprendre la pèrdua d’un boletaire desorientat, o un caminant que troba boira i es perd, però no és de rebut veure clares imprudències per ganes d’escalar muntanyes, baixar torrents o fer travesses impossibles, sense la preparació ni l’equip indispensable. Se n’ha parlat moltes vegades de la necessitat d’imposar sancions, però la realitat és que l’aplicació de la llei ha estat ridícula. Tots sabem les complicacions que comporta denunciar aquestes imprudències i la llarga tramitació judicial que porten, però no queda altre remei que tirar-les endavant. Del contrari, això és xauxa. Com a persona que viu al Berguedà, tinc constància dels rescats constants, en el Pedraforca. De fet, la gent de Saldes i pobles propers ja tenen assimilat veure cada setmana algun helicòpter que ve a buscar algun accidentat. Son molts els que pensen que hi poden pujar amb calçat esportiu per jugar a tennis, o d’anar per casa. O si fa sol, hi van amb samarreta, pensant que allà dalt el temps encara serà millor. O creuen que amb un petit esforç hi arribaran encara que no hagin fet esport en els darrers deu anys. El resultat el veiem, setmana sí, setmana també, una trucada al 112 per reclamar ajuda per una torçada de peu, la pèrdua d’una sabata, la rampa en una cama, o una caiguda tonta que ha espatllat el genoll. A partir d’aquí , ja sabem quin és el dispositiu a mobilitzar, i quin és el preu a pagar, comptat en milers d’euros. I si el Pedraforca és el lloc de més rescats de la comarca, hi ha altres indrets que van entrant en competició. Tothom vol anar a la muntanya, i se li ha perdut el respecte. No hi ha consciència dels canvis sobtats de temps i de temperatura com per haver de substituir el material, inicialment previst. Son molts els que no modifiquen res del que havien programat. Si havien decidit fer una activitat en un lloc concret, hi van, tant si fa bon temps , com no. Al final, qualsevol incident o accident és possible. Què toca fer ? Qualsevol cosa menys mirar cap un altre cantó com es fa ara. Com a país no ens podem permetre pagar milions de despeses cada any, per culpa de la imprudència d’uns quants. Però, més greu encara. No és de rebut posar en perill els serveis de salvament pel caprici d’uns quants d’explicar a amics i parents que han fet una travessa complicada o han volgut pujar una muntanya, per la qual no estaven preparats. La imposició de sancions ha de ser activada en tots els casos d’imprudència manifesta. I fer-ho encara que la tramitació duri anys. Només si tothom veu serietat i rigor en el Govern, agafarà por o se li activarà la prudència, per no fer coses per les quals no està preparat. No crec sigui demanar massa. De fet, és el que es va tractar, discutir i aprovar en el Parlament de Catalunya. I les lleis son per ser complides encara que siguin antipàtiques. Més ho és haver de sortir en pèssimes condicions a rescatar imprudents, en el mar o la muntanya. Fins i tot posant en perill la pròpia vida dels rescatadors. Tots hem vist imatges de mars en plena tempesta, amb gent practicant surf o nedant, tot i onejar la bandera vermella de perill. La imposició de sancions ha estat ridícula, en els anys d’existència de la llei. Quan dic ridícules vull dir que en 7 anys ( des de 2015 fins a dia d’avui) només s’han obert 7 expedients de sanció, de les quals només se n’han pagat 2 , altres 4 estan en vies d’execució i 1 ha estat anul•lada per acceptació del recurs presentat. Aquestes dades s’acaben de fer públiques, en resposta del Conseller d’Interior a unes preguntes del Diputat, Cristòfol Gimeno (PSC). Inacceptable gestió, perquè el missatge cap a la gent, és desastrós. Suposa dir que es pot fer qualsevol imprudència que trucant al 112 , es resoldrà, de forma gratuïta ni que sigui posant en perill la vida dels rescatadors. No pot ser, cal un canvi de govern, que posi seny i rigor en temes d’absoluta prioritat i que tenen uns costos milionaris que paguem entre tots.

A JAUME GIRÓ, CONSELLER D’ECONOMIA I HISENDA Hble. Sr. Conseller, He llegit i escoltat amb atenció les seves crítiques al dèficit inversor de l’Estat a Catalunya, pel que fa els darrers pressupostos generals. En efecte, hi ha un decalatge clar entre el que es proposa, el que s’aprova i finalment el que s’executa. Tot plegat, suposa més un dèficit de gestió, que de voluntat de discriminació. Ho dic, a la vista de la reacció i explicacions donades per la Ministra Raquel Sánchez. Per cert, la mateixa Ministra, ens assabenta de la no designació del representant d’ERC a la Comissió de seguiment de les inversions, cosa que deixa en molt mal lloc, l’Executiu del qual vostè forma part. Es en aquesta Comissió on s’han d’exposar i resoldre els problemes de retards i modificacions dels projectes plantejats. Tots els qui hem ostentat càrrecs institucionals, sabem de la importància d’estar connectats i disponibles per a resoldre gestions i tràmits inter- administracions. Si una administració ha acordat construir una escola, i no se li han cedit els terrenys, no la pot dur a terme. Pel que coneixem, la Generalitat, està molt lluny de ser una administració eficient i diligent. I precisament perquè no ho és, em permeto simplement recordar-li uns quants projectes que vostè com Conseller d’Economia i Finances, hauria de conèixer i resoldre els anys de retard en la seva execució. Vostè ha vist la palla, en el ull de l’Administració Central i no veu la biga, en el seu propi ull. Li poso només uns pocs exemples, de les desenes existents a tot Catalunya. Confio en que el Grup Parlamentari Socialista – Units per Avançar, prepari en els propers dies una Interpel·lació com perquè li surtin els colors a la cara i resta del cos. Uns exemples: 1.- La comarca del Berguedà espera des de fa 12 anys ( DOTZE) el desdoblament de la C-16 – E9, entre Berga i el Túnel del Cadí. Han passat 5 consellers, prometent la immediata adjudicació de les obres. 2.- Polígon Comarcal d’Olvan. Porta 10 anys ( DEU) d’obres parades, amb el compromís de continuar-les, cada any que passa. Serà aquest el darrer ??? 3.- Tenim a la comarca, encara 11 nuclis urbans, sense Estació Depuradora d’Aigües Residuals, i em permeto informar-lo que la comarca es troba a la part alta de la conca del Llobregat, cosa que obliga a prioritzar la depuració d’aigües brutes. 4.- Ens acaben d’informar d’un retard de 3 o 4 anys, pel Desplegament de la Fibra Òptica a 11 dels 31 municipis de la comarca. Nou incompliment del Govern, en un tema de vital importància. 5.- El Govern, ha desmantellat el Servei Bàsic de Salut, eliminant la meitat dels professionals que hi teníem destinats. No hi ha cap seguretat de recuperar el servei perdut, en els propers temps. 6.- Les comunicacions transversals: C-26 ( intercomarcal) , i la B-402 ( intercomarcal), porten anys de retard en les millores promeses pel Govern. Podem dir el mateix de la C-62, que té un retard de 10 anys ( DEU) per resoldre el tram de Sagàs. 7.- En restauració de monuments, els retards es compten en decennis, de manera que alguns no resistiran el pas del temps d’espera. Si vol rescatar-ne un, almenys comenci per Sant Pere de La Portella ( La Quar), però li’n quedaran una dotzena més. 8.- Pla de restauració Colònies industrials. Suposo es coneixedor de l’immens patrimoni arquitectònic i industrial present a la comarca, de manera que el compromís de dotar cada any d’un fons destinat al manteniment i recuperació de les Colònies, és de vital importància. Si es mira els seus pressupostos, veurà que no existeix aquest fons, des de fa anys. Com és que no ha posat partida ??? 9.- Estació Busos a Berga. La única capital de comarca de Catalunya ( en tenim 42), que encara no té Estació de Busos. Com és que el Govern, no ha resolt aquesta infraestructura bàsica en una capital i una comarca de 31 municipis ? 10.- Carències enormes en vies locals. Una comarca de 31 municipis i múltiples disseminats precisa d’una xarxa de camins locals, en adequades condicions. El Govern hi destina uns imports absolutament insuficients com per posar al dia aquesta xarxa bàsica de comunicacions. Podria allargar aquesta mena de Memorial de Greuges, i per descomptats fer l’extensible a les comarques veïnes i al conjunt de Catalunya. Espero que el Grup Parlamentari, ho faci en els propers dies, per tal que vostè pugui detallar el grau de compliment del passat, però sobretot del present i futur. Com de fàcil es retreure als altres el que vostè no compleix. Ara, feta la crítica, se li espera actuï en conseqüència i tot el aquí exposat i els centenars d’altres incompliments a nivell de país, quedin resolts en el mínim de temps possible. Aprofito l’avinentesa per a saludar-lo molt cordialment. Borredà, 1 de juny de 2022. Joan Roma i Cunill Alcalde – President Ajuntament de Borredà ( 1991 – 2019) Diputat al Parlament pel PSC, en 4 legislatures.