Joan Roma

EN CATALUÑA ESTÁ LA SOLUCIÓN. A veces, el destino ofrece situaciones poco esperadas. Estamos ante una de ellas. Con un Congreso de 350 miembros, resulta que 7, pueden decidir a quién investir como presidente del Gobierno. Los 7 que conforman Junts x Cat, el partido de Puigdemont, huido de la Justicia, refugiado en Waterloo (Bélgica). ¿Qué decidirán? Tienen claro que nunca podrían decantarse por Núñez Feijóo. Las políticas del PP, hacia Cataluña, han sido demasiado nefastas, en todos los sentidos, como para apoyar a su candidato. Ahora bien, tampoco hay especiales simpatías por el PSOE, al que acusan de la aplicación del artículo 155, con motivo de todo lo acaecido en 2017. Además, siguen pidiendo dos imposibles: amnistía y referéndum de autodeterminación. Todos ellos y su entorno saben que su petición es imposible de mantener. Que nunca el PSOE podría conceder algo que tampoco está en sus manos. Para autorizar un referéndum, se debería modificar la Constitución, con los preceptivos dos tercios de las Cortes Generales. Imposible, absurdo e inviable, porque tampoco lo aceptaríamos los dos tercios de catalanes que hemos dicho claramente que no queremos aventuras, ni rupturas ni concesiones a una minoría de iluminados. Quiero remarcar este último punto, en el sentido de que nadie crea que ERC o Junts, puedan hablar en nombre de Cataluña. Aquí, vivimos 7,8 millones de ciudadanos, de los cuales una pequeña parte, nunca superior a un tercio, pueden considerarse independentistas, pero el resto, en absoluto. Es más, si nos atenemos a los últimos resultados, tanto de las municipales como de las generales, los independentistas no han llegado a un millón de votos. Es decir, han perdido más de 700.000 entre 2019 y ahora. Queda claro, pues, que ningún partido secesionista puede hablar en nombre del conjunto. Y nunca permitiríamos hacerlo, y menos llevarlo a cabo, los que no somos independentistas. Dicho esto, ¿qué puede suceder? Estamos en un cruce de caminos al que Junts no hubiera querido llegar. Ahora no puede contemporizar ni dejar en manos de otros, lo que tienen que decidir. Seguro hay ya presiones por todas partes, en un sentido u otro. Seguro hay posicionamientos internos que pueden provocar estallidos externos, en función de una decisión u otra. Y hay que recordar la compleja composición de Junts. Tiene una ejecutiva poco plural para representar todo el espectro político que ocupan. Sus decisiones han perjudicado enormemente la política de pactos post electorales, a nivel de las municipales. Han dejado representación institucional en muchos consejos comarcales, y en las diputaciones de Lérida, Tarragona y Barcelona. Esto pone al partido en dificultades económicas y de representación. Ahora, muchos alcaldes, por no decir todos, no entenderían ni aceptarían malograr la investidura de Pedro Sánchez, y mucho menos provocar nuevas elecciones. Unas nuevas elecciones que podrían recortarles, aún más su presencia en el Congreso y Senado. Me permito recordar que han perdido 1 diputado y se han quedado con un único senador. El difícil equilibrio entre la derecha y la izquierda, depende de los pocos votos de Junts. Hasta ahora Puigdemont ha dicho que no busca su solución, sino la de Cataluña. Grandes palabras para ocultar la realidad. Y la realidad es que los pocos fugitivos, tienen pánico a caer en manos de la Justicia. De aquí la búsqueda de soluciones particulares, revestidas de grandes apelaciones al país y a la nación. Al final, estoy convencido, llegarán a un acuerdo de sí, pero no, que permita la investidura. Lo contrario podría suponer la ruptura interna, o peor todavía, ir a nuevas elecciones, en las cuales los catalanes y con ellos, todos los españoles nos aseguraríamos de que Pedro Sánchez contase con suficiente representación como para no depender de unos pocos iluminados.

HEM TORNAT A DECIDIR ! Els independentistes que tenien per gran lema “volem decidir”, poden comprovar que una vegada més “hem tornat a decidir”, i el resultat ha estat clar i contundent. Em refereixo al d’aquestes comarques de la Catalunya Central. El PSC ha guanyat a les tres capitals: Manresa, Berga i fins i tot Solsona, per primera vegada a la història. Sense voler aclaparar amb xifres, el PSC ha superat el milió dos-cents mil vots, aconseguint 19 del 48 diputats, en joc. En el Senat, el resultat ha estat immens, amb 12 senadors sobre els 16 que estaven en joc. Només n’han quedat 3 per a ERC i 1 per a Junts. Tornant al Congrés, ERC perd 6 dels 13 diputats que tenia, i es queda amb 7, Junts en perd 1, i es queda amb 7. Pel que fa el PP passa de 2 a 6 i Vox, en treu 2. La CUP que en tenia 2, els perd. En conjunt, l’independentisme perd 9 dels diputats que tenia, i al voltant de set-cents mil vots. Una pèrdua, realment històrica. El segon lloc ha estat per a Sumar, la nova força política que ha substituït Podem,i ha obtingut un bon resultat, tant amb vots com en escons: 7 diputats. Es a dir, que la decisió a favor d’un canvi radical, a nivell català és dels que fan història per quan el PSC guanya en més municipis que la suma d’ERC i Junts. O, una altra dada important, que la suma de tots els vots independentistes no arriba a un milió, quan a les darreres havien sumat 1,6 milions. Vistos aquests resultats, seria un bon moment per a parar màquines, i reflexionar sobre el que ha passat en els darrers anys. Em refereixo a tot el moviment a l’entorn del procés independentista, que fins ara no ha reconegut ni els errors ni els perjudicis causats. Els catalans, en tant que espanyols, hem votat prop de cinquanta vegades en els darrers 45 anys, d’ençà la recuperació de la democràcia. Si mirem enrere podem veure els resultats obtinguts de les diferents conteses electorals i com queda de clar que no volem aventures ni ens sumem a propostes que no tenen cap recorregut real. Si algú tenia algun dubte, pot haver constatat com en els darrers 3 anys, els resultats han donat com a guanyador de les últimes eleccions al Parlament, al PSC. A les darreres municipals, de nou el mateix partit s’ha aixecat com guanyador, directe i ha afegit nous guanys, gràcies a les habilitats en els pactes. I finalment, en aquestes generals, el resultat encara ha estat més explícit i definitiu. Tot fa preveure similars resultats a les europees del mes de juny de l’any vinent, i probablement també a les del Parlament, quan ERC decideixi convocar-les. La lectura de resultats, fins ara ha estat poc realista. Es busquen excuses, justificacions i suposicions. Espero arribi el moment de l’autocrítica i la revisió de plantejaments, facilitant la investidura de Pedro Sánchez, i l’inici d’una nova era, que deixi enrere enganys i embats que no tenien cap possibilitat de reeixir.

UN NOU PAS ENDAVANT. El lema d’aquesta campanya, per part del partit socialista, ha estat “endavant”, com l’ Endavant es diu, l’òrgan oficial del partit, del qual en formo part, en tant que membre de l’equip de redacció. Aquesta paraula, resumeix la voluntat històrica, sempre actual, d’avançar en totes les matèries bàsiques per millorar les condicions de vida dels ciutadans i ciutadanes. El partit socialista ha estat clau en matèria de llibertats, individuals i col•lectives, en igualtat, en defensa dels més febles, en facilitar progressos, en totes les matèries i col•lectius...sincerament crec que la possibilitat de perdre aquests avenços, per a retrocedir, és el que ha motivat un canvi de tendència, que amb uns dies més, hagués estat encara més notable. Amb tot, els pronòstics han tornat a fallar, malgrat la suma de tota mena d’interessos,per aconseguir la victòria de la dreta i extrema dreta. Al final, tots els vots tenen el mateix valor. Simplement cal mobilitzar-se per evitar perdre, tot allò guanyat amb durs esforços. La reedició d’un nou govern progressista és possible i factible. Ho veurem en els propers dies o setmanes, no sense grans esforços i capacitat de diàleg i negociació. Ho seguirem, en viu i en directe, però permeteu-me centrar l’opinió a casa nostra. A Catalunya i a les nostres comarques, on els resultats han estat difícilment millorables. El PSC, aporta 19 diputats sobre 48. El segon millor resultat de la història, fent possible la millora de resultats del PSOE, i convertint els esforços destinats a superar les destrosses del procés, en vots, de consolidació d’aquesta via dialogada, amb incomprensibles atacs per totes bandes. No ho oblidem. Els independentistes, obtenen una dura derrota, amb pèrdues molts ostensibles per part d’ERC, i també dures, per part de Junts, que volen dissimular fent creure que ara son menys, però “més decisius”. En resum, queden a menys de la meitat del que tenien, i hauria de ser hora de replantejar principis i estratègies, d’un procés que va ser derrotat, i que una vegada hem “tornat a decidir”, ho hem proclamat amb uns resultats contundents. La sèrie de resultats, des de les passades eleccions al Parlament, han portat el PSC a guanyar totes: les de 2021, amb Salvador Illa, al front. Les passades municipals, amb uns esplèndids, resultats, encara millorats per negociacions i pactes, amb altres forces polítiques, i finalment aquestes generals, amb els segons millors resultats de la història. Queden les properes europees, de juny de l’any vinent, i tornarem a les del Parlament, en qualsevol moment. D’aquesta sèrie, se’n desprèn que cada decisió del poble català, deixa clara la voluntat de girar pàgina definitiva al procés, i tirar endavant una nova etapa, de progrés que aporti benestar i millores, en comptes d’enfrontaments i pèrdues individuals i col•lectives. Cansats dels embats inútils, de l’ús i abús de la inconsciència i els enganys, avancem cap una nova majoria, que aplegui forces progressistes, davant de les quals es situï Salvador Illa, com a proper president de la Generalitat. Acabem de fer un nou pas endavant, en aquest objectiu.

EL PSC GUANYA I SUMA MÉS VOTS QUE ELS 3 PARTITS INDEPENDENTISTES. Els resultats d’aquestes generals venen a revalidar l’objectiu del PSC, de deixar clara la voluntat dels catalans de girar pàgina del procés. Es poden fer moltes lectures però el cert és que si l’any 2019, els independentistes van obtenir 1,6 milions de vots ( 42%), en aquestes s’han quedat per sota del milió. Concretament han sumat 920.000, un 27%. La pèrdua és estrepitosa, fins el punt que el PSC guanya en més municipis que ERC i Junts, sumats. El resultat final en nombre de diputats deixa clara la decisió dels catalans. El PSC guanya 19 diputats sobre 48. ERC en perd 6, Junts en perd 1, i la CUP perd els 2 que tenia. En total, doncs, 9 diputats menys. Però, atenció als resultats del Senat,del qual en parlem poc, però no deixa de ser important. En aquest cas, els resultats son demolidors per a la resta de partits. El PSC guanya 12 dels 16 en disputa. Es a dir, guanya tots els que podia guanyar. Se n’elegeixen 4 per província, però els votants només poden donar 3 vots, de manera que el PSC els ha obtingut tots, i només n’han quedat 3 per a ERC i 1 per a Junts. Voldria remarcar l’ordre dels partits, per vots obtinguts. Aquí tenim alguna sorpresa inesperada com que el PP n’ha obtingut més que ERC, tot i que en diputats ERC en té 1 més. L’ordre final queda així: PSC – Sumar – PP – ERC – Junts – VOX. Hi ha moltes altres xifres, percentatges i distribucions territorials, però les que dono, extretes de diferents mitjans de comunicació son suficients per avaluar i valorar la bona feina feta pel PSC, i lògicament, pel PSOE , els nostres cosins – germans, des de la fundació. La bona feina feta, l’esforç conjunt, i el lideratge atrevit i sense topall de Pedro Sánchez, ha fet possible uns resultats que permeten reeditar govern progressista. No en tinc cap dubte, tot i el munt de dificultats i reptes, per endavant. El pas dels dies, i l’estudi calmat de resultats, han de portar tots els partits a ser conscients del que ens hi juguem. Pel que fa els partits independentistes, han de constatar que el cicle de rauxa, ha de donar pas, a un cicle de seny. Escoltar durant la campanya, preus a demanar, boicots a la governabilitat, exigència de qüestions impossibles, podien alimentar el cervell d’il•luminats i fanàtics, però al final la realitat sempre s’acaba imposant. Ara, els toca reflexionar i meditar on son i perquè son on son. Els catalans estem farts d’enganys, embats inútils, enfrontaments , pèrdues d’empreses i competitivitat, i tenir per terra l’immens prestigi, guanyat amb llargs anys de lluites. Son les terceres eleccions seguides que el PSC guanya. Anem cap a les europees de juny, en les millors condicions, com per revalidar resultats i posar-nos en la millor posició, en la graella de sortida per a les del Parlament de Catalunya, on el gran objectiu de tenir bons resultats i tenir Salvador Illa de president, és més que factible. A tots ens toca, posar-hi l’esforç per aconseguir-ho.

SAP GREU, PERÒ NO HI HA ALTRA SOLUCIÓ. Pràcticament cada dia, a l’hora de marxar cap a la feina o de tornada a casa, em trobo amb algun o alguns exemplars de fauna salvatge. Els més habituals son els cabirols, després els senglars, sols o acompanyats, i tot seguit els cérvols. De manera menys habitual, alguna guilla, guineu, llebre o conill. Es el que té viure a pagès, en un entorn cobert de densos boscos, i poques cases habitades. Els antics prats i camps, s’han omplert d’arbres, i tot és un continu on creixen mates, arbustos i arbres, i on viu una molt diversa fauna que s’ha anat escampant i creixent, sense tenir depredadors naturals que la contingui. Quan l’equilibri es trenca, toca posar-hi remei amb mesures que a molts, segur no els agraden, però no hi ha altra solució: la caça selectiva. En els darrers dos anys ja s’ha ampliat el termini, i en alguns territoris es permeten fer batudes per rebaixar el nombre d’exemplars, de cada espècie. El que sorprèn és la capacitat de resistència i reproducció de moltes espècies, que abans es comptaven per centenars i ara per milers. També la lenta però constant pèrdua de por als humans, fins el punt d’acostar-se a cases habitades, per mirar de trobar-hi alguna cosa per portar a la boca. Aquesta falta de por, obliga a incrementar les mesures de protecció a camps i horts, amb tancats de dos o tres filats. Només així s’aconsegueix aturar-los, i un simple descuit o algun desperfecte pot donar peu a facilitar l’entrada d’uns quants exemplars i trobar destrossat i menjat, l’endemà al matí. A l’alçada que estem del problema, toca una àmplia reflexió sobre les actuacions futures, per protegir pagesos i propietaris contra aquestes plagues. Algunes mesures s’han pres, però no n’hi ha prou. A més, la proliferació de fauna salvatge, coincideix amb el descens de caçadors, molt envellits per falta de renovació. Son pocs els joves que entren a formar part d’alguna societat de caçadors, i això comporta envelliment i falta d’actuació en determinats territoris. Els desequilibris creixen i en algunes comarques les destrosses son més grans que en altres, fins el punt de que alguns pagesos es plantegen plegar. Com en tot, s’han de trobar incentius que facin més atractiva aquesta activitat, i fins i tot arribi a ser lucrativa, per via de la venda de carn a majoristes que la enviïn a l’estranger, alhora que es fomenti el seu consum, a casa nostra. En aquests moments, el consum és mínim, a diferència d’altres països, on des de fa molts anys, tenen el costum de tenir en el menú algun plat de carn de caça. Les noves estratègies i plans han de ser amplis i ràpids, perquè el problema és greu. Toca implicar totes les parts i trobar la solució més adient, que indefectiblement passa per reduir les poblacions i mantenir-les en un equilibri permanent. Es urgent.

LA APORTACIÓN CATALANA. Las expectativas creadas en Cataluña no han defraudado y el PSC ha vuelto a sus mejores tiempos con un resultado inapelable: 19 diputados sobre 48, en juego. Y no solo esto, ha ganado en las 4 provincias. Y a su victoria, añade la amplia derrota de los partidos independentistas que pierden 9 diputados. Sumar, también hace un magnífico resultado, con 7 diputados, los mismos que ERC i Junts, pero les gana por votos. Un segundo puesto, que deja lejos al PP con 6 i Vox, con solo 2. Es momento para reflexiones, debates y propuestas de acuerdos que permitan reeditar un nuevo gobierno progresista. Habrá problemas internos tanto en ERC, que pierde la mitad de su representación, como en Junts, que ocultan el resultado, con las expectativas de ser “más decisivos” que antes. Pueden alardear de ello, pero nadie duda de que poner en peligro la continuidad, podría comportarles la escisión interna. Así, pues, hechos los deberes y vistos los resultados generales, me centraré en los catalanes para exponer lo que representan de cara el futuro inmediato. Los socialistas hemos atravesado campos de minas, como nunca hubiéramos imaginado. Los años del proceso, han sido años muy duros, plagados de ataques, presiones, acusaciones, rupturas, por parte de las entidades independentistas: ANC y Ómnium, aliadas de los partidos rupturistas. En las elecciones al Parlamento, tuvimos ya una primera victoria con Salvador Illa, al frente. En las últimas municipales, volvimos a ganarlas, con amplitud, si bien, gracias a las políticas de pactos, todavía se mejoraron resultados. Y ahora, en las generales, se ha superado ampliamente el millón de votos, se ha ganado en las cuatro circunscripciones, y tema muy importante, se han obtenido resultados nunca vistos, en algunas capitales de comarca y en municipios medianos y pequeños, lo cual conlleva que el partido ya no solo esté en las grandes capitales, sino en todo el territorio, incluso en el más rural. Estos resultados eran esenciales, para poder emprender el camino a ganar las próximas europeas, y de aquí a las del Parlamento de Cataluña, previstas para 2025, aunque todo hace pensar en que se avanzaran a 2024. El actual partido en el gobierno, ERC ha sido derrotado, en la mayor parte de sus feudos tradicionales y sale muy debilitado, después de unas municipales que tampoco le han ido bien. En resumen, el PSC está en inmejorables condiciones para alcanzar su gran objetivo: ganar claramente las elecciones al Parlamento de Cataluña, y hacer realidad que Salvador Illa sea el próximo presidente de la Generalitat. La secuencia de elecciones, refuerza esta tesis, y los catalanes han demostrado, una vez más que están hartos del proceso, y de los partidos y entidades que lo llevaron a cabo, o todavía lo representan. Ahora se abren debates sobre su futuro. No lo tienen fácil porque una parte, deseaba una victoria de PP- VOX, para volver al victimismo histórico y reforzar sus cansadas bases, con nuevos embates contra la pérfida España que hace todo lo posible para ir contra Cataluña. Los resultados son claros y diáfanos. La mayoría de catalanes ha votado socialista, en primer lugar, y a Sumar, en segundo lugar. Los independentistas han perdido la mitad de sus fuerzas, y si no quieren entrar en crisis internas deberán actuar con la máxima responsabilidad. Nadie, entendería complicar la formación de una nueva mayoría progresista. Pronto veremos sus primeras impresiones y decisiones.

ERC, DEIXA LA COMARCA DEL BERGUEDÀ SENSE DIPUTAT PROVINCIAL. Per primera vegada, en els 44 anys de democràcia, la comarca del Berguedà no estarà representada, a la Diputació de Barcelona. En una decisió, ni explicada ni justificada, ERC ha decidit portar a la Diputació, l’alcaldessa de Lluçà, Glòria Colom Puigbó. Lluçà, pertany al Partit Judicial de Berga, però forma part de la comarca del Lluçanès, per la qual cosa, el Berguedà, no tindrà representació directa, en la principal institució provincial. No entenem aquesta decisió, perquè suposa deixar sense representació, una comarca de 31 municipis. Tampoc entenem com els alcaldes i regidors d’ERC, a la comarca, han acceptat o han participat en aquesta decisió. La qüestió és que s’ha trencat un acord, una norma interna de la comarca que sempre havia estat seguida i acceptada com a lògica i positiva. Lamentem aquesta decisió, i voldríem escoltar de veu d’ERC, quins son els arguments per haver trencat una continuïtat de 44 anys, i quina efectivitat tindrà una diputada, d’una altra comarca, actuant a la del Berguedà. Considerem aquesta decisió, com un mal precedent, i no ens consta hagi tingut bona acceptació per part dels alcaldes i regidors berguedans d’ERC. Tampoc el PSC, troba adient, una decisió tant important, com aquesta. Es molt important que totes les comarques estiguin representades, a cadascun dels òrgans institucionals, oimés si es tracta de territoris amb molts ajuntaments que precisen tenir contacte directe amb la institució de la qual depenen. Aquest és el cas del Berguedà, amb 31 municipis. I tots sabem que els ajuts directes i indirectes de la Diputació de Barcelona, son essencials pel funcionament de tots i cadascun dels ajuntaments de la província. D’aquí la importància de tenir-hi un representant directe.

VIOLÈNCIA DE GÈNERE I TREBALL. Es molt dur, llevar-se, gairebé cada dia, amb una nova mort per violència de gènere. Anem, a una per setmana, en una sèrie començada , per uns el 1995, per altres el 2001 o 2003. En qualsevol dels casos, més d’un miler s’han comptat en aquest període de temps. Parlem de víctimes mortals, no comptem les desenes o dotzenes de milers que pateixen tota mena de vexacions i violències, encara que no acabin en mort. Es evident que s’han d’anar ampliant i planificant noves formules de prevenció i protecció, per tallar aquest degotall de víctimes, com per reduir-les al mínim, amb l’objectiu de que arribin a desaparèixer. No hi ha mesures màgiques ni immediates perquè els canvis culturals, el respecte per les diferències, l’acceptació de la finalització de relacions, o la simple voluntat de canviar de vida, son vistes com un atac al dret de propietat o de submissió, per part de la majoria de presents o futurs assassins. No hi ha una única mesura a emprendre, per prevenir i evitar, però si totes les dones podessin treballar, guanyar un sou, tenir uns ingressos propis, adquiririen una autonomia que ara no tenen. Ha de ser molt dur, molt humiliant, ser parella d’algú que et recordi que pots viure gràcies al seu sou i que marxar de casa, et pot suposar morir-te de gana. O fer-te xantatge amb els fills, fins el punt de posar-los com moneda de canvi, en el supòsit de decidir trencar la relació. Així, doncs, l’impuls a la feminització de tots els sectors i tots els treballs, és fonamental perquè totes les enquestes deixen clar que és molt més difícil trobar treball a una dona que no pas a un home, oimés si l’edat és alta o relativament alta. S’han d’implementar mesures per facilitar l’accés de les dones, a multitud de treballs que poden fer, independentment de l’edat que tinguin. I és que treballar, ja és un alliberament, si a més, es cobra un sou raonable, permet tenir una autonomia bàsica com per no haver de demanar almoina a la parella. I a més, es cotitza a la seguretat social, en una carrera contra rellotge per anar sumant anys com per arribar a l’objectiu de suficients anys cotitzats, per cobrar una pensió. Un molt elevat percentatge de dones, podrien donar el pas de marxar, si tinguessin un coixí salvador, en forma de lloc de treball estable. No poder-ho fer allarga l’agonia, i complica la separació, oimés si hi ha fills pel mig. La recerca i facilitació d’un lloc de treball hauria de ser la gran prioritat dels governs, per a afrontar els casos de separacions difícils o traumàtiques. I tots els ajuntaments de mitjanes dimensions haurien de disposar de diversos pisos d’acollida, pels seus empadronats, però també per alguns procedents de pobles molt petits on la continuïtat de vida es fa molt més difícil si la parella es queda en el poble. En molts dels casos, marxar, posar distància, i canviar de vida, son elements essencials per a recuperar l’autonomia perduda. Aquí només es pot tenir èxit si tots els nivells d’administració col•laboren i alhora potencien totes aquelles entitats, sense afany de lucre que s’han creat per a ajudar. La interrelació i treball conjunt poden fer possible reduir, primer i eliminar, després la pitjor xacra que pateix la nostra societat. I consti que s’està fent un gran treball per part de policies, serveis socials i entitats, però està vist que no és suficient. Cal anar molt més lluny.

DE VICTÒRIES I ALTRES ÈXITS. Els qui som afeccionats a la ciència ficció, tenim més fàcil d’entendre les persones i col•lectius que viuen en una altra dimensió. Poden instal•lar-se en una realitat paral•lela que poc o res té a veure amb la vida real. La de cada dia, en un lloc i moment precís. Aquesta és la sensació que em causen les entitats independentistes ( ANC i Omnium) així com els partits que es declaren seguidors del procés, tot i que cadascun va pel seu cantó i interpreta embats i mandats, a la seva peculiar manera. En escrits, entrevistes i mítings, es van repetint missatges de grans èxits obtinguts a l’estranger, per part de personatges, àmbits i sectors, suposadament molt influents que han acceptat els principis de l’independentisme i han dictaminat que res del que va impulsar, tenia cap vessant il•legal. Simple exercici dels drets democràtics, trepitjats i vulnerats pel govern central, fent ús i abús de la Justícia, trencant el principi de separació de poders. Quan se’ls demana si un sol país, una sola organització internacional, va reconèixer el suposat “mandat de l’1-O”, fugen cap explicacions recargolades sobre comitès i subcomitès, que no sabem ben bé a qui o a què corresponen, i ja està. El post procés es va omplint de nombrosos recolzaments, que es faran servir, quan arribi el “nou momentum”. En aquest univers paral•lel, queden pocs mitjans de comunicació seriosos que donin pàbul a tantes versions i tergiversacions. La gent se n’ha cansat, i ja no rendeix, insistir en embats, batalles i curses cap el no res. Queda encara un darrer reducte, en un dels mitjans de la CCMA ( Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) que manté obertes les portes a tot aquest sector. Es tracta del canal Més 324, conduit per Xavier Graset, on s’hi poden veure , cada dos per tres, tots els fugitius i els seus advocats, entrevistats per a qualsevol futilesa. També s’ha envoltat de tertulians, amics, parents i companys de viatge, amb unes poques excepcions per no quedar tant al descobert. Allà podem escoltar tota mena de diatribes contra el govern central, el poder judicial, i per descomptat tota mena de conxorxes, especulacions, persecucions, investigacions i resolucions que denoten la secular submissió de Catalunya, als interessos i voluntats d’Espanya. Pels qui vam deixar els canals de la “Corpo” vuit o deu anys enrere, tenim ocasió de fer zàping per veure com continuen les coses, i constatar la venda com a èxits, d’autèntiques rebolcades jurídiques i polítiques de l’independentisme. Allà, es pot tergiversar tot el que es mou, fins extrems grotescos, i fer els possibles per vendre una imatge d’Espanya, el més modificada possible, ni que sigui amb temes inventats. Durant mesos i anys, s’han ridiculitzat totes les decisions judicials, procedents del Tribunal Suprem o d’altres nivells, venent falta de preparació o coneixement de la realitat europea. Res del que feien era seriós, i en canvi, tot el que preparaven i duien a terme els fugitius, era digne d’elogi, puix expressava la més genuïna astúcia catalana. De tants èxits i tantes victòries, s’havien imaginat estar en una Catalunya, transportada als llimbs, desconnectada d’Espanya i oferint un exemple de com és i com s’està en un paradís imaginari. Qui serà el valent que ara els expliqui que en la Catalunya real, en l’Espanya de cada dia, en la UE vigent, les coses han anat diferent de com ells les havien imaginat i explicat ? Costarà fer-los sortir de la seva dimensió. !

QUI CONEIX EL , PREMI CATALUNYA ? Sóc partidari de que cada poble o ciutat tingui algun premi o honor a concedir a persones que s’hagin distingit en algun àmbit concret. Ja sabem que moltes coses s’han de fer, perquè toca fer-les, sense pensar si comportaran reconeixements o honors. Però, de cara a la ciutadania va bé fer-ho patent. Pot servir com estímul per a d’altres. Dic això, setmanes després d’haver-se concedit el Premi Catalunya, a l’economista Joseph E. Stiglitz, en un acte públic, com ve sent habitual des del llunyà 1989, en que es va crear per part del president Pujol. De fet, Jordi Pujol, es va caracteritzar per crear i multiplicar tota mena de reconeixements i honors fins arribar a una mena de col·lapse, de tants que existeixen. Diplomes, medalles, creus, títols, ...formen part de les accions i actuacions de cada Conselleria, de manera que al cap de l’any son centenars els reconeixements repartits. Per algú obsessionat en sortir als mitjans de comunicació, era una de les vies a emprar. Cada mes o cada dos mesos, una conselleria o altra, concedia els premis. Tothom sortia amb un diploma, una estatueta, una foto i una encaixada de mans, i cap a casa. Uns celebraven cent anys al capdavant d’un negoci, uns altres eren considerats mestres en el seu sector, i els de més enllà havien recuperat una recepta de cuina. Però, mancava un gran premi. Un premi amb ressò internacional. L’any 1989, va trobar la solució: Premi Catalunya, dotat amb 80.000 euros i una escultura d’Antoni Tàpies, amb el nom de “La clau i la lletra”. Bé, amb aquest import i aquesta escultura podia competir amb els grans premis internacionals i aparèixer com home d’estat. Per als primers premis es van buscar noms coneguts, i al final es va optar per Karl R. Popper, filòsof i sociòleg. El 1990 fou per a Abdus Salam, físic. El 1991 per a Jacques- Yves Cousteau. I ja en els darrers anys, Svetlana Alexievich, escriptora i periodista ( 2022) i Judith Butler, filòsofa (2021). A aquestes alçades de l’article suposo que la majoria dels estimats lectors / es, han descobert la relació de premiats, no pel seu nom i ofici, tots ells molt coneguts i reconeguts, sinó pel fet d’haver obtingut aquest premi concret. Què passa en aquest cas ? Que realment es premia qui ja ha obtingut nombrosos reconeixements, als més alts nivells, i tenir-ne un més, no suposa cap noticia especial. D’aquí que l’objectiu de fer aparèixer Catalunya, en el món mundial, dels països sense estat que tanmateix son capaços d’ omplir primeres pàgines, no s’ha donat ni es donarà. Es lògica l’alegria de tots els premiats davant un sucós premi, acompanyat d’invitació a Barcelona i sortir en diversos mitjans de comunicació de la capital, però vaja , alguns pensem que aquest import, juntament amb molts altres, podrien tenir millor destí. Quan un Govern ha de dedicar molta atenció i diner a l’auto propaganda no és bon símptoma de governar bé. La feina és diària i no ha d’esperar premis ni honors. Certament alguns han d’existir però concedits amb molta mesura i contenció. El premi Catalunya, va a buscar grans noms, per a sumar-n’hi un més. No hi veig cap avantatge concret, i més aviat hi trobo un cert provincianisme.

CON MENTIRAS, MEDIAS VERDADES Y SIN COMPLEJOS. A la vista de cómo ha ido la precampaña y campaña electoral, estoy convencido que los principales asesores de Núñez Feijóo, le recomendaron lanzarse al ruedo sin complejos, sin miedos y haciendo uso de tantas mentiras y medias verdades como hicieran falta. Lo ha cumplido a rajatabla. No es fácil batallar contra una persona que pueda usar cualquier medio, cualquier dato, por muy irreal que sea, para contradecir o atacar hechos concretos. En España, las mentiras no son castigadas como sucede en otras latitudes. Esto produce efectos devastadores sobre la ciudadanía que al final, tiende a copiar, lo que hacen sus dirigentes. Todo lo contrario de otros países, sea por cultura, sea por sus raíces religiosas muy radicales a la hora de castigar determinados comportamientos. Lo pude comprobar en mis siete años de trabajo y estudios en Berna (Suiza). Allí, al igual que en Alemania, Austria, Suecia, Noruega…la mentira, la falsedad, la falta de transparencia en materia de impuestos, sueldos, etc., se castiga muy duramente. La ejemplaridad en las personas públicas, es de rigor, y cualquier fallo puede comportar la inmediata salida del escenario político. Sea por haber copiado parte de una tesis doctoral, por haber mentido sobre CV, estudios, títulos, o en declaraciones fiscales, la única salida, es la renuncia. Sea cual sea el puesto que se ocupe. En estos países, un debate como el del pasado día 10, habría sido imposible. Me refiero al contenido, y también a las formas. En estos países, las formas son esenciales, y nunca se puede cortar, atropellar o vulnerar el derecho a la palabra o réplica. No solo demuestra mala educación, demuestra no tener respeto al adversario. Y, entrando ya en contenidos, que un jefe de la oposición, aspirante a presidente pueda lanzar, dar y repetir datos falseados, explicar mentiras o expresar medias verdades, sería impensable. Vamos, directo al desastre. Allí la mentira tiene una penalización enorme, puesto que parten de la base de que quien miente una vez, puede mentir mil, con lo cual no puede ocupar ningún cargo público. Ya no de presidente, ni de conserje. Estamos lejos, muy lejos de dónde deberíamos. Tenemos nuestras virtudes, pero multitud de defectos, y no veo el camino para corregirlos. Tanto el PP y ya no digamos VOX, consideran del todo viable y plausible instalarse en la mentira o las medias verdades. Todo vale para llegar al objetivo. Y éste es el gran peligro. Imaginar estos dos partidos compartiendo gobierno en España. Si ya nos echamos las manos a la cabeza ante los primeros actos de gobierno en municipios y provincias, qué no será en las CCAA, y finalmente en el gobierno central si llegan a él. Espero y confío en que lo visto, lo escuchado y leído estos días produzcan la reacción necesaria para barrar el paso a unas formas y unos contenidos que nos harían retroceder 40 o 50 años. De todos nosotros depende no pase. Si en otros países se castigan estas formas, deberíamos importarlas aquí, y producir los mismos efectos. Hemos avanzado en muchos aspectos, toca hacerlo también en éste.

EN ELS CONSELLS, TOTES LES FORMULES SON POSSIBLES. Des de fa setmanes assistim a un cúmul de noticies sobre les negociacions i acords, en els Consells Comarcals. En tenim 42, la qual cosa suposa un amplíssim ventall de models i realitats. No hi ha normes, només interessos, molt diversos i molt territorials. El que és norma en uns, son excentricitats, en altres. En resum, caos total. Els CC han arribat a un punt en que tots els seus components es veuen en cor de fer funcionar qualsevol dels seus àmbits, sabedors que ningú els demanarà comptes, a nivell personal i de partit. Es el gran inconvenient d’una administració de segon nivell, allunyada dels ciutadans, que poca gent coneix, i encara menys gent, controla. D’aquí que els partits es puguin permetre fer experiments, impensables en altres nivells, com el dels ajuntaments. Aquí es poden fer pactes entre contraris, adversaris, per simpatia o antipatia, sense que ningú es posi vermell. Es una via també per alliberar algun sou d’algun ajuntament i així poder ampliar dedicacions a casa del president o d’algun vicepresident, i la resta, sempre podran obtenir algunes compensacions, indemnitzacions o ocupacions, de les quals no hauran de donar gaires explicacions. El resultat de la gestió ? Es irrellevant. Si algú fa més feina, perfecte, si no la fa, no passa res, i si es queda en un entre mig, ningú li retraurà. Hi és com si fos un voluntariat, un segon càrrec que es porta com es pot, i no es pot demanar més, si es compagina amb un altre de l’ajuntament. A més, ha de quedar clar que la feina en el CC, sempre passa per darrere de la de l’ajuntament. Es així, doncs, com iniciem una nova etapa dels CC, sense ànims de fer cap revolució administrativa ni de gestió. Tot ha d’anar com millor es pugui, però tot el que no es pugui fer, no es farà, sota justificacions diverses. No tenim prou finançament, no tenim prou personal, no tenim competències...es fa el que es pot, amb el que es té. I ja està. No estranyi a ningú, els pactes fets, ni el repartiment de cartipàs. En molts casos, les simpaties personals, l’encaix d’uns i altres, o les compensacions per càrrecs, no obtinguts en ajuntaments determinats, han portat a constituir els CC, amb les persones de segon nivell que no han obtingut els principals càrrecs, a casa seva. Aquí, gaudiran d’una pau excepcional. Poca feina i pocs maldecaps, perquè els poden graduar, en funció de la dedicació o la complexitat. No tenen la pressió de la gent, no tenen unes competències, clares i contundents, com per haver de complir en uns terminis determinats, de manera que moltes gestions i execucions, es poden allargar mesos, i fins i tot anys, sense que caigui la casa. Per tot plegat, no és gaire rellevant qui ostenta la presidència, o si la trossegen en dues o terceres parts. Tampoc és rellevant el nombre de conselleries, ni qui les presideix, perquè ningú les coneix ni ningú les supervisa i controla. Només en uns pocs casos, existeix un autèntic grup o grups a l’oposició, que fan la feina que els pertoca. Son excepcions. El més habitual és fer i deixar fer, fins acabar mandat. Quin resum se’n farà ? No haver fet cap gran error, ni haver provocat cap gran conflicte. Regeix el principi, de fer el menor soroll possible. Tot el contrari del que hauria de ser una administració àgil, eficient i competent. !

VOT ÚTIL VS VOT IRRELLEVANT. Regna tanta confusió i tanta rancúnia entre les entitats i els partits independentistes, que al final no son capaços ni d’explicar què volen anar a fer a Madrid, cas que obtinguin representació parlamentària. Precisament en unes eleccions clares i diàfanes sobre el que ens hi juguem, tots plegats, van ells, i s’endinsen en elucubracions de tota mena, fins el punt de considerar que tant els fa que puguin guanyar uns o altres. Prenen els ciutadans per desinformats o directament per analfabets, políticament parlant, amb aspiracions per l’opció de “quan pitjor, millor”. Es a dir, millor tenir allà un president i un govern totalment adversos, a les justes reivindicacions de Catalunya, per així poder dir que amb Espanya, no hi ha res a fer. Només hi ha una sortida possible: la independència. Aquesta cançoneta ja l’hem sentida tantes vegades que està desgastada i va estar a punt de portar-nos a l’enfrontament civil. Aquest costum, aquesta voluntat d’excloure de Catalunya a dues terceres parts, no permetrem que mai es dugui a terme. Mai. I qui digui que tant li fa tenir en el govern central, uns o altres, demostra no solament mala fe, sinó ganes de ficar-nos en un conflicte de resultats nefastos. Vista la impossibilitat de reconduir aquestes entitats i partits, cap a polítiques positives i de millora de les condicions globals, el que toca és fer una crida al vot útil. El vot que aposta clarament per una continuïtat de les polítiques progressistes, tant a nivell de llibertats, com a nivell de la vida quotidiana. No és teoria, és la pura realitat, que Espanya, ha enfrontat unes de les pitjors crisis a nivell mundial, amb una fermesa i eficàcia que ens han permès sobreviure en condicions molt millors que la majoria de països del nostre entorn. No solament dintre de la UE sinó fins i tot, en terres més llunyanes. Si mirem enrere, veurem tots els obstacles superats, i mirant endavant, constatarem que en queden encara molts per superar. Que governi Pedro Sánchez o Núñez Feijoo , suposa anar per vies radicalment diferents. A cada presentació, a cada entrevista del líder del PP, apareixen no solament ignoràncies immenses sobre temes rellevants, sinó propostes de retrocessos inacceptables. Si a les del PP hi sumem les procedents del seu soci segur: VOX, ja no podem parlar només de retrocessos sinó clarament d’involucions. Tirar enrere, vint, trenta o quaranta anys, en matèries que consideràvem guanyades i superades per sempre més. No, no, la garantia de no tornar enrere, només la tenim si decidim apostar pel vot més útil de tots, el del partit socialista. En aquest sí, podem confiar-hi, simplement perquè hem vist i comprovat els seus efectes , a nivell general i global. Estem superant, els efectes més perversos de la pandèmia i de la guerra, amb objectius clars d’aconseguir reduir diferències i millorar les condicions de tots plegats. I des de Catalunya, encara tenim més raons, per aquesta aposta. Feia anys, molts anys que no teníem un president tant decidit a resoldre conflictes i aconseguir normalitzar relacions. Queda molt per fer, però anem en la bona direcció. Per això, davant la irrellevància dels vots als partits independentistes, res millor que una aposta ferma i decidida pel vot més útil: el del partit socialista.

DOS GRANS ACTES ELECTORALS – RECTA FINAL, CAMPANYA GENERALS 2023 Dissabte 15 , a les 19 hores Manresa – Museu de l’Aigua i el Tèxtil ( antics dipòsits) Intervindran: Ferran Verdejo Anjo Valentí Raquel Sánchez Salvador Illa. -------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- Diumenge 16, a les 11 matí Barcelona – Palau Congressos de Montjuïc. Intervindran: Jaume Collboni Meritxell Batet Salvador Illa Pedro Sánchez. -------------------------------------------------------------------------------------------Actes oberts a militants, simpatitzants, i públic en general.

Increïble INEPTITUD !!! Avui, dijous 13 de juliol, he seguit en directe, la constitució de la nova corporació de la Diputació de Barcelona, la qual ha iniciat nou mandat, de la mà de la nova presidenta la socialista Lluïsa Moret, alcaldessa de St. Boi de Llobregat. Qui hagi seguit mínimament els passos de cada partit, per arribar fins aquí, s’haurà donat compte de les increïbles ineptituds, de Junts, en primer lloc, i d’ERC, tot seguit. No es comprèn com uns partits amb uns quants veterans, en diversos ajuntaments, poden haver jugat tant malament les cartes que els van donar els resultats del 28 de maig. L’art de la política conjuga resultats, amb capacitat de negociació amb altres forces polítiques quan la realitat hi obliga. Es el que ha fet el PSC en nombrosos ajuntaments, en primer lloc, i en consells comarcals i diputacions, a continuació. De lluny, és el partit que ha jugat millor les seves cartes. I, avui, s’ha comprovat, a la seu de la institució més cobejada, pel que té de volum d’ingressos, però també pel prestigi guanyat al llarg dels 44 anys de democràcia recuperada. Gairebé tots ells, sota presidències socialistes. Avui, hem sabut de negociacions mal portades, mal gestionades i pèssimament torpedinades, per Junts i ERC, fins el punt d’haver ofert, la presidència a la única diputada de Tot x Terrassa. O, haver fet propostes al PP, a canvi d’alguna de les vicepresidències. Increïble, però cert. I més que sabrem en els propers dies. Com és possible negociar tant malament ? Com es possible no arribar a acords per arrabassar al PSC, una presidència tant prestigiosa com aquesta ? Com pot ser que no es propiciés la repetició del pacte que ha permès un esplèndid funcionament en el darrer mandat ? Per què entestar-se a voler fer pactes, quan els socis necessaris, estan en guerra permanent ? Al final, s’ha imposat, una vegada més la serietat, la veterania, les bones condicions per arribar a pactes, sòlids i transparents, amb els Comuns, Tot x Terrassa, i dos diputats provincials ( Igualada i Torrelles de Foix). S’ha tancat el cercle i la nova DIBA, pot iniciar un nou mandat, segura que els 311 ajuntaments de la província, han aplaudit aquest resultat, siguin del partit que siguin. Tots saben de la bona gestió, el respecte i la transparència, que presideixen les accions i actuacions d’aquesta vital eina municipalista.

QUI ACORDI PROTEGIR, QUE SE N’ENCARREGUI ! Sóc un fervorós defensor del federalisme, per considerar-lo el millor sistema per a governar i administrar un territori. Es tracti d’un municipi, una regió o un estat. Com més propera és una administració, millor coneix i millor gestiona el que li pertoca. Faig aquesta introducció, per parlar d’un dels principals maldecaps dels ajuntaments que tenen en el seu terme municipal, algun espai protegit. Avui tractaré del PEIN ( Pla d’Espai d’Interès Natural) de la Riera de Merlès. Una riera que neix a Sant Jaume de Frontanyà ( Berguedà), passa per Les Llosses ( Ripollès), continua per Borredà, la Quar, Lluçà , Santa Maria de Merlès, Puig-reig, i acaba a Gaià ( Bages), on es troba amb el Llobregat. En total 8 municipis, 4 comarques, i amb una llargada de prop de 30 kms, només 6 foren declarades protegides. Totes elles, dintre del Terme Municipal de Borredà. Una primera declaració vingué de la mà de la Generalitat, l’any 1987, i finalment la van incloure en el Pla, aprovat l’any 1992. Perquè aquest tram, i no un altre, entra dintre dels misteris d’una administració poc donada a grans explicacions i detalls. El tema per comentar, és contrastar la facilitat en declarar protegit un territori, i l’enorme complexitat que suposa fer-ho efectiu. Els primers anys, es va deixar que les coses continuessin com sempre, però el boca orella va anar escampant la bellesa de l’espai i l’existència d’uns quants gorgs, de manera que en pocs anys, ens vam trobar amb col·lapses constants, en els camins d’accés, bloqueig dels camins a cases de pagès, i l’enorme perill que en cas d’incendi, quedessin atrapades centenars de persones. Si, sí, no exagero quan parlo de centenars, perquè en algun moment havíem arribat a comptar més de 300 vehicles en un tram d’uns 20 kms, amb una única via d’entrada i sortida. Era una trampa mortal, en cas d’incendi. Fou així com els alcaldes vam decidir actuar, a la vista de que la Generalitat no ho feia. Aquí, va començar un “via crucis” que perdura, vint anys després. Sense mecanismes, ni mitjans tècnics, econòmics i de personal, vam iniciar un recorregut ple de problemes i dificultats. He de dir que tots els ajuntaments van col·laborar i participar, entenent que la vigilància i protecció havia de ser de tot el recorregut i no només del tram, declarat protegit. No tenia cap lògica, protegir un vint per cent, i deixar la resta, al seu aire. El problema, és que tots els implicats son municipis petits, sense vigilants ni policies, i quan vam requerir ajuda de la Generalitat, va quedar clar que poca podia donar. Escassa dotació de Mossos d’Esquadra, tant a Berga com a Ripoll, i igual dotació de guardes rurals, de manera que la única sortida que quedava era contractar vigilància privada. Qui la pagava ? Fàcil d’endevinar: els ajuntaments. I qui havia d’assumir la neteja ? Els ajuntaments. En resum, un espai natural nacional, queda en mans de petits ajuntaments, la seva vigilància, protecció i neteja. Vam demanar ajuda, via Consell Comarcal del Berguedà, que va destinar un tècnic, durant uns anys, però altres ajudes son escasses, incertes o directament inexistents, de manera que cada primavera suposa reunir ajuntaments per tornar a parlar del tema. Considero que si un ajuntament declara una casa, un monument , un espai a protegir, és lògic se’n faci càrrec. Es de la seva competència directa. Després, ja buscarà ajudes externes on cregui convenient, però la decisió l’ha presa lliurement, sense imposicions. Si la Generalitat considera que un espai ha de ser protegit, pensant en el bé comú, en el conjunt del país, és lògic es faci càrrec de la seva protecció. Es que sinó , passa una responsabilitat a una altra administració que no sempre té disponibilitat per dur-la a terme. I podria exposar altres indrets, repartits per tota la geografia catalana, en els quals passa el mateix que a casa nostra. Tenir dos o tres mesos vigilats, camins municipals, camins particulars, evitar aparcaments indeguts, evitar acumulacions de persones, en llocs d’especial importància per la flora i fauna, treure tones de deixalles abandonades en els indrets més insospitats, atendre alguns conflictes que es produeixen....no és a la mà d’un grapat de pobles petits, que tenen molts altres temes a resoldre, oimés en els mesos d’estiu. La protecció d’un espai requereix planificació, ordenació, actuació global i conjunta, amb garanties de rebre els ajuts necessaris, en tot lloc i moment. No pot ser que un any tinguem informadors, un altre no ho sabem, i un tercer, no arribin a temps. No és acceptable que cada petit ajuntament hagi de fer front a uns milers d’euros per la vigilància i altres milers, per a la neteja. Es hora de que cada administració assumeixi les seves competències i funcions. I mentrestant no les pugui assumir, almenys que les encarregui formalment a un altre, i les pagui íntegrament. Al cap i a la fi, la protecció dels espais naturals d’interès nacional, és nacional, que vol dir de tots. I qui governa per a tots és el Govern de la Generalitat. O no és així ?

SI NO VOLEU QUE ENTREM, SORTIU VOSALTRES. Miracles, en política, els mínims !. Ho dic, a la vista d’un munt de decisions , preses per l’Ajuntament de Barcelona, consistents en limitar l’accés de vehicles fins extrems mai imaginats. Segurament, tots estarem d’acord, en limitar els viatges, i si cal fer-los, deixar el cotxe en algun aparcament i fer ús del transport públic. Molt bé. Però, molts, per no dir clarament, una majoria han o hem d’entrar a Barcelona, amb el vehicle propi perquè no tenim alternativa. O, com a mínim, no tenim una alternativa raonable que no ens faci perdre tot el dia per arribar a la capital. I si tot s’ha posat a la capital, no en tenim cap culpa. Aquí, s’ha criticat molt a Madrid, per la seva centralitat i el seu centralisme, però s’ha obviat que per centralisme, el barceloní. Hem creat comarques, ens hem inventat vegueries, hem recomanat descentralitzacions, però la realitat, pura i dura, és que tot rau a Barcelona capital. I no solament parlo a nivell polític, sinó cultural, hospitalari, museístic, ...Bé, les coses son com son, i no com alguns voldrien. I si això passa, s’ha de facilitar l’accés a tots aquests serveis, i sinó, treure’ls de la capital i portar-los cap a d’altres indrets, amb més facilitats d’accés. Perquè algun dels grans hospitals no pot sortir de Barcelona ? Els més vells, podrien trobar nous emplaçaments i alliberar terreny urbà. I perquè no treure departaments de la Generalitat ? O la seu de grans empreses ? Si mirem i estudiem la mobilitat dels que vivim fora de l’àrea metropolitana, veurem com les entrades a Barcelona son inevitables, en la major part de les vegades. Ens convoquen a la capital per a tota mena d’accions i activitats, a qualsevol hora del dia, amb una enorme complexitat de transport públic com per no poder-lo utilitzar pels qui venim de fora...aleshores?. Doncs, que ens trobem amb constants col•lapses i problemes, a més d’ enormes despeses en combustible i aparcament. Aquesta és la realitat, però hi ha qui no la vol veure o simplement, no en fa cas. No li importa. No ens estranyin, doncs, decisions com la d’escanyar la Via Augusta , per donar pas a nous carrils bici, o produir canvis en altres carrers i vies , indispensables per arribar als principals centres administratius, polítics, sanitaris o culturals. Sembla fet expressament que els de fora tinguem especials dificultats per anar a la capital a resoldre problemes o fer tota mena de gestions. Si no ens hi volen, que surtin ells, i programin la dispersió o concentració en altres llocs, dels principals centres del país. En fi, constatem, una vegada més la contradicció entre el discurs i la realitat. Moltes paraules i moltes propostes, però nul.la coordinació entre administracions per millorar la connectivitat i la mobilitat, en el conjunt del país, però molt especialment en el nucli dur, de la capital. Només canvis en els governs, permetrà trobar solucions, ni que sigui parcials. S’ha canviat ja el de Barcelona, confiem en replantejaments profunds d’alguns decisions preses. En quan a la Generalitat, haurem d’esperar a tenir-hi algú que realment posi ordre a nivell metropolità.

DE VICTÒRIA, EN VICTÒRIA, FINS ...? Fa una desena d’anys que vaig abandonar els mitjans de comunicació de la CCMA ( Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), per considerar-los eines de propaganda al servei del Govern i del procés independentista. Tant TV3 com Catalunya Radio, i canals paral•lels no es poden considerar mitjans d’informació i comunicació. Son simples eines de propaganda pròpia, i foment de l’allunyament i trencament amb tot el relacionat amb Espanya. Darrerament ,s’han fet retocs, a la vista de la desconnexió de milers de famílies, i a resultes del fracàs del procés. Queden però encara alguns elements, propis del passat, com relíquies que lluiten per sobreviure i mantenir el caliu del procés. El més significatiu és en el canal Més 324, l’espai conduit per Xavier Graset. Aquest espai aspira a ser el supervivent del procés, amb àmplies informacions amanides de tota mena de titulars, a favor de les tesis independentistes. Com a tertulians podem veure-hi una àmplia representació d’il•luminats i fanàtics, que viuen un segon procés, lluny de la realitat. De tant en tant, fent zàping m’hi arribo i comprovo el grau d’il•lusió inventada, molt propi de persones que viuen en una altra realitat. Es aquí, on s’entrevisten cada dos per tres, als fugitius de la Justícia i als seus advocats. I és aquí on tertulians diversos expliquen les seves batalletes, exposant tot el que van fer, sense detallar el que van deixar de fer. Es increïble el grau de fanatisme a l’hora d’exposar fets concrets. En tots hi veuen mans negres, poders ocults, maniobres estranyes, manies persecutòries, i elements diversos sempre al servei de la pèrfida Espanya, per a perjudicar a la benaurada Catalunya. Cada dia cal buscar algun element antiespanyol per a poder justificar l’existència pròpia, i en aquestes batalles, tot s’hi val. Es igual si és cert o no, si s’ha verificat la procedència o la pròpia essència. Puix és espanyol, no pot ser bo, ni tenir bons propòsits. I és clar, en matèria de procés i post procés, tot va de victòries contra el govern central i el seu braç executor: la Justícia. Tots els jutges, tots, estan a les ordres del malvat poder central i els seus principals partits: PSOE i PP. Son tots dos iguals, i per descomptat, com ells, tots els altres que els acompanyen. Per a ells, la pobra Laura Borrás, va ser castigada, sense cap culpa. Li tenien mania i se la van carregar. I com ella, tots els protagonistes del procés, però la Justícia externa triomfarà i demostrarà com de dolenta és la Justícia espanyola. Guanyen tants embats, que ja no porto el compte. Tenen clar que van de victòria en victòria, fins....el fracàs definitiu. No sé quan arribarà, però no hi ha pressa. Alguns es prenen amb nervis que tinguem uns quants fugitius a l’estranger. Ho sento, no és el meu cas. Que s’hi estiguin i no empipin per aquí. Ja només els queden 14 anys perquè els seus delictes prescriguin. Qui té pressa ? A més, si tot son victòries, perquè parar ? El resultat final, no el veurem en el Més 324, perquè no li dono més d’un any de vida. Al programa, és clar.

MAZAZO AL INDEPENDENTISMO. A pesar de los reveses y fracasos obtenidos por las entidades y partidos independentistas, perviven muchos iluminados e hiperventilados que siguen creyendo en los objetivos del ilegal referéndum del 1-O de 2017. Su pretendida superioridad proviene de considerarse más astutos que nadie y mejor preparados para hacer frente a las acometidas del Estado, y su brazo ejecutor: el poder judicial. Se han burlado hasta la extenuación de todos los pasos dados por el Tribunal Supremo, y por todos y cada uno de sus miembros. Estaban convencidos de ganar todos los embates y todas las batallas, por los siglos de los siglos. Y llega el 5 de julio, y a primera hora de la mañana, resulta que el Tribunal de Justicia de la UE, suspende la inmunidad de tres de los fugitivos, refugiados en Bélgica: Puigdemont, Comin i Ponsatí. Habían vendido la piel del oso antes de cazarlo y se encontraron con una dura sentencia, muy amplia, detallada y contundente. Tanto que el recurso que puedan presentar no parece pueda modificar la que resolverá el TSJUE. La reacción ha sido histórica, por lo que tiene de mazazo al independentismo, a las puertas de las elecciones generales del 23 de julio. Toda la estrategia de Junts, se ha venido abajo, puesto que defienden plantar cara al Estado, y ejercer de oposición a todo y a todos. Les da igual, ofrecer sus votos a un lado u otro del espectro político, puesto que ellos solo piensan en Catalunya, en su bien y en su futuro¡!! Dicho esto, lo cierto es que todo el entramado se ha venido abajo y ya nadie pronostica cuál puede ser el futuro de los fugitivos. De entrada, diversos expertos han recomendado no salir de Bélgica, si se emiten nuevas euroórdenes. Bélgica es un país poco dado a colaborar con otros, a nivel judicial, y podría pasar que se tomen su tiempo antes de tomar alguna decisión. Pero, nada de esto ocurrirá si se van a Francia, Alemania o algún otro. A todo lo relatado, podemos añadir un hecho relevante como es la ruptura de relaciones entre los tres principales fugitivos. Clara Ponsatí se ha descolgado, con unas declaraciones, realmente sorprendentes, como ya hizo en su día, comentado que el independentismo “iba de farol”, que realmente no tenían en mente la desconexión de España, sino un simple pulso, para después sentarse a negociar, en mejores condiciones. Esta ex consejera de educación, procedente de Escocia, donde ejercía de profesora, fue una sorpresa para todos, y más sorpresa ha sido cuando la hemos ido conociendo. Tiene ansias de hablar y producir titulares, sin parar atención a su implicación en el movimiento y su inclusión en listas electorales. Al fin y al cabo, es eurodiputada por Junts porque se presentó por este partido. Cierto es que no milita en él, pero se le supone fiel a sus principios. Pues, no. Ella va por libre y cuando se le ocurre alguna idea, por extravagante, contradictoria e inadecuada, la suelta. Y, ya está. Deja boquiabiertos a propios y extraños y como ahora, en una situación realmente muy comprometida. Que los pocos que se fugaron, estén peleados entre sí, da munición a todos los partidos estatales. También, a los catalanes, que ven, en vivo y en directo como se pelean los máximos representantes del independentismo irredento. Volvemos al principio. Si alguien tenía alguna duda sobre la adecuada estrategia para desmontar el conflicto en Cataluña, puede comprobar que era la correcta. Nada ha hecho más daño a los más fanáticos que comprobar como el gobierno central, concedía indultos, bien estudiados y bien concedidos. Y cómo modificaba alguna ley para adecuarla a las de los países europeos. Precisamente estas modificaciones pueden allanar el camino para tramitar nuevas euroórdenes que permitan, el retorno a España de los fugitivos, para ser llevados ante la Justicia y conseguir que paguen por los delitos cometidos. Y después si el gobierno lo considera oportuno, pueden tramitarse nuevos indultos, pero siguiendo todo el camino que la propia justicia determina. En resumen, los que manifestaron sus dudas, e incluso formularon ataques al gobierno por su hoja de ruta, ahora deberían pedir perdón y aceptar que la estrategia era la adecuada.

LA FÓRMULA “PLA DE BARRIS” Veure l’explosió de violència i ràbia, en multitud de ciutats franceses, no s’entendria si no existissin barris, autènticament marginals. Les famoses “banlieues “, mancades de tota mena d’infraestructures, equipaments i serveis. N’he vist algunes, i francament no es comprèn aquesta existència sinó fos per uns anys de creixement embogit, on el capitalisme més dur, va fer de les seves, emparat pel poder central. Els metres quadrats eren sagrats i no hi havia lloc per a res que no fossin edificis immensos, uns al costat dels altres, sense espais per a res més. Amb les distàncies degudes i amb uns graus d’edificabilitat molt inferiors, teníem a Catalunya un bon nombre de barris vells, degradats i mancats de tota mena d’equipaments i serveis, considerats “bàsics” com per fer-hi vida individual i col·lectiva. Els governs Maragall i Montilla, tots dos alcaldes i amb nombrosos consellers/es, també provinents d’importants alcaldies, van estudiar el tema i van decidir tirar endavant un “pla de barris” consistent en dotar una important partida del pressupost per a destinar a tots aquells ajuntaments que presentessin projectes per a revitalitzar els barris més degradats. D’aquells plans, anuals i plurianuals, en van sorgir projectes autènticament modèl.lics. Desenes de milions d’euros van regar la superfície catalana, per a convertir guetos en barris , posats al dia. I no eren retocs, eren actuacions des dels fonaments fins a les teulades. Des de renovar infraestructures, a construir equipaments i serveis. Posar ascensors en centenars d’edificis, vells i decrèpits. Renovar façanes, o tirar a terra construccions per donar pas a jardins i places, o pistes de bàsquet o de petanca. Plantar arbres, posar bancs, instal·lar parcs infantils, organitzar recollida de selectiva, destinar equips de neteja i manteniment....tot plegat va permetre donar nova vida a multitud de barris, per evitar la marginalitat. I la feina no ha acabat. Hauria d’haver-hi noves convocatòries de plans, per acabar la feina iniciada, o per dur-la a terme en aquells on no van arribar. Tenir a la presidència un alcalde, facilita comprendre on estan els problemes i com trobar-hi solució. Segur que quan hi tinguem Salvador Illa, els ajuntaments hi sortiran guanyant. Però, tornant al principi, a França han de seguir aquest model si volen dignificar els seus barris i treure’ls de la marginalitat. No hi ha dignitat en viure amuntegats, sense infraestructures, equipaments i serveis, mínims i bàsics. Sense disposar d’eines perquè el jovent, per una banda i la gent gran per l’altra puguin viure i conviure amb tot allò que precisa la vida quotidiana. Han de tirar a terra milers d’edificis, per fer-hi entrar el sol, i convertir les concentracions de vells habitatges, en llocs posats al dia. Si d’aquesta explosió de ràbia i violència, en sortissin solucions, hauria valgut la pena, sinó en qualsevol altre moment es repetirà, amb major i pitjors resultats.

SOC DEL 155. En efecte, ho dic, més ben dit, ho escric: sóc del 155. Perquè ? Per a mi, un jurament és un compromís ferm i etern, amb els principis que regulen la vida democràtica de les institucions. Uns principis continguts en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i en la Constitució espanyola. Vaig jurar el càrrec d’alcalde, com abans ho havia fet amb el de regidor, o el de diputat al Parlament. En democràcia, no es pot trair aquest jurament. Hi ha molts que ho varen fer: des dels principals càrrecs del Govern de la Generalitat, passant per multitud de càrrecs subalterns, i centenars d’alcaldes i regidors. Allà ells, amb la seva consciència i honor. No fou el meu cas, i per això, vaig ser amenaçat, perseguit i vilipendiat per tots aquells que volien seguís el seu camí. Ni aleshores, ni ara. Quan encara hi ha qui reclama l’aplicació del suposat “mandat de l’1-O”, no s’adona de la composició real del nostre país, de la nostra nació. Molts creuen que haver aconseguit dos milions de vots, en una consulta il•legal, dona dret, dona peu a implementar els propòsits que alguns tenien de trencar amb Espanya, convertir-se en estat, i entrar en “terres ignotes”, sense saber ni cap on ni com sortir-ne. Tots aquests il•luminats no tenien en compte que activar el suposat mandat de l’1-O, comportava entrar en un “enfrontament civil”, amb la resta del país, de la nació. Si en un bàndol hi havia dos milions, a l’altra, els fidels als principis democràtics, érem quatre milions, i un milió més d’estrangers que tot i no tenir la nacionalitat espanyola, no s’haguessin posat mai del bàndol dels insurgents. Heus aquí, com a prop vam estar d’un enfrontament civil, entre qui promovia un trencament, sense cap preparació, suport ni convicció, i un immens volum de ciutadans, fidels a la democràcia, de cinc milions. Perquè, algú creu que els contraris a la independència haguéssim permès ser portats com xaiets al precipici ? Algú s’imagina passivitat total i absoluta, davant les bogeries d’uns quants il•luminats ? Algú pot comparar la covardia dels promotors del procés, tots ells fugitius, dispersats a la primera de canvi, sense ni una sola dimissió per l’aplicació del 155, entre els 114 alts càrrecs del Govern de la Generalitat? Algú s’imagina prendre decisions sobre un país de 7,8 milions de persones, amb el mandat de només 2 milions? Doncs, el gran perill que hi hagué en aquells tempestuosos dies del procés, era l’aixecament dels suposats espectadors, en contra de possibles fets consumats que podien haver destrossat les nostres vides i les de tots els catalans de dret o de fet. Es per això, que sóc del 155, perquè els pares de la pàtria, els redactors de la Constitució, van redactar un article que era inimaginable haver-lo de fer servir però que ha de figurar en totes les Cartes Magnes: què fer en el cas de que la vulguin destruir. L’aplicació ,va desmuntar escenaris de confrontació i va retornar l’estat de dret, al país. Sí considero, una aplicació massa tardana. El moment adequat, hagués estat el dia 8 de setembre a les 7 del matí. L’endemà de les inacceptables sessions en el Parlament. Ens haguéssim estalviat molts maldecaps i conflictes. Segur es tindrà en compte si generacions a venir, algú intenta similar embat. El 155, ens va salvar, d’un gran perill.

LA RÀBIA DE GABRIEL RUFIAN. Poques vegades he vist tanta rancúnia i odi, en una entrevista com la que vaig escoltar a RNE1, el passat dimarts dia 27 a les 9.30 matí. L’entrevistador feia les típiques entrevistes, preelectorals, als caps de llista de les eleccions generals. Aquest dia, tocava fer-la a Gabriel Rufián, en tant que cap de llista d’ERC. De seguida es va veure, pel to i el contingut, la ràbia i l’odi , acumulats en les darreres setmanes o mesos. Suposo que els resultats obtinguts, a nivell de Catalunya, i els personals, a Santa Coloma de Gramenet, li van fer sortir bilis pels quatre costats. No em centraré en els anàlisis a nivell d’Espanya, perquè les contradiccions han estat ressaltades per múltiples mitjans de comunicació. Voler imposar majors exigències a la possible reelecció de Pedro Sánchez, i alhora voler parar a VOX, no semblen gaire compatibles. En fi, allà ell i el seu partit. El que em va sobtar és la rancúnia, fins i tot l’odi, envers els resultats a Santa Coloma. Gosar dir que el PSOE ( mai va parlar del PSC) a Santa Coloma, guanya “manu militari”, o que és inacceptable que un partit com aquest pugui governar un municipi durant 32 anys, suposa transgredir totes els fronteres, de la decència política. Del respecte envers els ciutadans que lliurament voten el que els sembla millor. Com pot ser que un representant polític, pugui acusar un partit de guanyar les eleccions ???Com pot ser que acusi tota la ciutadania d’estar sotmesos a un dictat “manu militari” ??? Com pot voler fer política en una ciutat, a la qual menysprea ??? Bé, va dir que pensava exercir de regidor – portaveu del grup municipal, i que deixava clar que no volia cobrar de dos llocs. De fet, la llei no ho permet, de manera que s’ho podia estalviar. I així va acabar una entrevista que qui tingui ganes d’escoltar-la sencera, la pot recuperar. Veurà en quins termes s’expressa. No em sorprenen les reaccions d’un personatge que en altres latituds no hauria arribat a ostentar el càrrec de portaveu de grup parlamentari. Massa histriònic, amb l’ego pujat de to i amb unes formes ben poc modèliques en una cambra parlamentària. Veurem els resultats del 23 J, però crec que bona part de la rancúnia, li ve dels pronòstics que apareixen en els diversos mitjans de comunicació. En tots els pronòstics, ERC té una forta baixada, en vots i escons. Recordem que a les de 2019, va ser el partit guanyador ( molt a tocar del PSC) amb 13 escons i 869.934 vots. Les darreres enquestes donen una baixada molt forta, en vots i escons, com per passar de primer força a tercera. Mostrar aquestes formes, no crec li faci guanyar simpaties ni vots, però deixen clar el nerviosisme i el tipus de campanya que està disposat a emprendre. Aviat en veurem els resultats concrets.

LA DEVALUACIÓ DE LA FIGURA D’ALCALDE. En aquests temps de presses i poca dedicació a la reflexió, es fan acords amb una rapidesa mai vista, tirant per terra, principis que semblaven inamovibles. Sóc favorable a adaptar estructures, en funció de les necessitats, però no tot el que està establert, ha de ser remogut o canviat. Ara mateix, veig com la figura de l’alcalde, trenca tots els motlles i tot el que contenia, i passa a ser un motiu més de negociació, entre les parts. Ja no hi ha cap frontera ni entrebanc per repartir el càrrec, per mesos o anys, i entre dos o tres caps de llista. Ha caigut el paper d’ imprimir caràcter, coordinació i impuls, a l’equip de govern. Sembla com si qualsevol el pugui assumir, sense més complicacions. Veurem fins on arriba aquesta deformació de la figura d’alcalde, però pronostico que acabarà malament. Més ben dit, degradarà la qualitat i la coherència, de l’acció de govern. No en tinc cap dubte. Dono les meves raons. Un alcalde, ha de ser l’element essencial per a coordinar l’acció de govern. No tothom serveix per al càrrec perquè no tothom té “autoritas”. Es a dir, molts alcaldes, han arribat al càrrec, després de picar pedra, en associacions, entitats, clubs, partits polítics, etc, de manera que porten anys, habituats a treballar en equip. O millor encara, a coordinar o liderar equips. L’arribada a l’alcaldia, és una conseqüència d’aquesta trajectòria, i no per art de màgia o perquè en un moment donat, algú té un rampell per figurar o per manar. No, no, millor no pensar en manar, i sí, en coordinar i liderar. Aleshores, si en un ajuntament comença un alcalde, organitza l’equip, i coordina el pla de treball, imposa uns ritmes, unes prioritats, unes maneres de fer i actuar, en part personals i en part d’equip. Si l’alcalde està preparat i sap portar bé les coses, l’equip triomfarà. I quan dic, triomfarà, simplement vull dir que treballarà amb eficàcia i diligència. Es el que s’espera d’un equip de govern. Però, tot necessita el seu temps i els seus avenços i retrocessos, en funció de la realitat que troben, de manera que el primer mig any, es destina a l’encaix de l’equip, en el medi. En el medi territorial, sigui rústec o urbà, i en el medi burocràtic que obliga a fer les coses, no com voldríem sinó com ens exigeixen les normatives vigents, molt complicades, en general. Si el pacte de govern s’ha fet amb un o dos altres partits, i l’acord comprèn el canvi d’alcaldia, puc assegurar que l’eficàcia i diligència en surten greument perjudicades. No és un simple canvi de cadires, no, no, és un canvi de personalitat, de lideratge, de fons i formes que poden desmuntar els equips humans: polítics, tècnics i burocràtics, amb greus conseqüències finals. No en sóc partidari. En absolut, tot i que “la moda” ha vingut per quedar-se uns quants anys. S’han desmuntat moltes estructures, i aquesta és una més. S’ha tret el caràcter de permanència i lideratge que tenia el càrrec, i se’l considera un més, que pot ser allargat o escurçat en funció de les circumstàncies. I també se li ha tret la intensa dedicació i dependència, de manera que alguns creuen que no cal voler ser tant exigent i dedicat al càrrec, i que es pot actuar amb altres paràmetres, sense que l’ajuntament caigui. Bé, no sóc d’aquest parer, però donem-nos un parell o tres de mandats més, per a constatar quina de les opinions i funcions, és la més adequada.

NO SON ANÉCDOTAS. Los resultados electorales en municipios y CCAA, ha obligado a VOX a echar mano de la plantilla de simpatizantes, una vez agotados los militantes de primera línea. No es fácil organizar, programar y mandar un mensaje único a los medios de comunicación y a la ciudadanía, en general, cuando el grupo es pequeño. Deviene imposible cuando los grupos se multiplican y no tienen freno instalado. Es así, como asistimos a una explosión de caras y cargos, esparcidos por toda la geografía española, cada uno de los cuales ha pasado del anonimato a tener micrófonos, a pie de boca, día sí, día también. De aquí, a “largar” todo lo que le viene a la cabeza, hay un paso. Paso que han dado y darán en los próximos días y meses. Por lo visto y oído, tenemos que prepararnos para un cúmulo de improperios, ideas curiosas, propuestas imposibles, e iniciativas parlamentarias y municipales que toparán de forma contundente con la legalidad vigente. Pueden tener ideas, pensamientos y propuestas inimaginables, el problema llega cuando las quieran convertir en normativas de obligado cumplimiento. Aquí toparán, toparemos con un intento de vuelta al pasado, más lejano, más primitivo, más ilegal. Habrá que pensar en movilizaciones, concentraciones y peticiones de amparo ante la justicia ordinaria y extraordinaria. Vienen malos tiempos, mejor dicho, estamos en malos tiempos porque ya gobiernan en ayuntamientos y CCAA. Solo esperan dar el salto, al gobierno central, y tener las Cortes Generales a su servicio. Un desafío que algunos pueden tomar como pasajero o poco dañino. En absoluto, estamos ante un crucial momento histórico. Se hace difícil imaginar retroceder 20, 30 o 40 años, en cuestiones sociales y de libertades, pero ésta es la realidad. Asistir a declaraciones, hechas con el mayor desparpajo, sobre temas “sagrados” para los demócratas, pone los pelos de punta. Personajes, hasta ahora anónimos, han sido elevados a cargos principales, empezando con presidencias de parlamentos autónomos, o consejerías regionales. Tienen a su servicio, letrados, técnicos, administrativos que deberán fijar en cada momento los límites de sus competencias, para asegurar no traspasar la legalidad. De hecho, habrá batallas constantes por superar la legalidad y reinterpretarla, a favor de sus ideas. El reto de mantener todo lo ganado hasta ahora deviene primordial. Y, ahora, hablamos de estadios secundarios o niveles intermedios, el problema se convertiría en grave conflicto nacional, si llegasen al núcleo duro de la democracia: el gobierno central y las Cortes Generales. Tener el uno, y mayoría suficiente en el otro, abriría una etapa de conflictos inacabables. Su objetivo es controlar, dominar, todas las instituciones. Hacérselas suyas para cambiar los fundamentos que han regido nuestras vidas, desde el final de la dictadura. Deberíamos luchar para no perder derechos, y ya no, para ampliarlos. El mundo al revés. Hay quien no quiere ver ni escuchar lo que puede venir, pero la política del avestruz no sirve. Solo tenemos a mano una gran respuesta, efectiva e inmediata: el voto. Un voto más meditado que nunca, a favor de impedir el retroceso y garantizar la continuidad de las políticas progresistas. Ya no solo es importante para nosotros mismos, también lo es para el futuro de la UE. Desde hace meses asistimos a múltiples embates para no legislar sobre temas que la ultra derecha considera inventados: desde el cambio climático, a políticas de protección del medio ambiento o la naturaleza. Y por supuesto todo lo que significa avances en las libertades individuales y colectivas. Que España esté en un lado u otro, es muy relevante, para frenar esta deriva. De aquí que nos esforcemos todos para animar a los abstencionistas, y vayamos todos a depositar uno de los votos más importante de nuestra vida. Nada está hecho ni decidido. Tenemos la llave de nuestro futuro. Usémosla en beneficio propio y colectivo. Si alguien tiene alguna duda, le animo a leer algunos de los pactos firmados entre el PP i VOX. Le quedará claro de qué va el desafío.

DE VISITA, AL MONESTIR DE ST JOAN DE LES ABADESSES. Des de fa anys, aprofito els mesos d’estiu per anar a visitar monuments, llocs o espais, d’una llista mental que es va ampliant en funció de diverses variables. Ser pensionista, però tanmateix actiu en treballs voluntaris múltiples, obliga compaginar viatges amb la feina compromesa. Tenia a la llista, des de feia anys, el desig d’una visita guiada al Monestir de Sant Joan de les Abadesses. L’havia visitat en un parell d’ocasions anteriors, però tot sol, amb un simple repàs a la Viquipèdia. Un monument declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) mereix una visita pausada, ben explicada i ben detallada. Finalment, he vist acomplert el meu desig, en la visita feta el passat dissabte 24 de juny. A més, el dia del meu sant. La visita començà a les 11.30, prèvia inscripció i pagament de l’entrada (7.80 E) per un jubilat. Ens vam agrupar una colla d’una desena de persones, per seguir i escoltar les explicacions del guia: Víctor (Alt Ter ). A peu de carrer, un repàs de la nostra història més antiga, cosa que permet fer-nos una idea del perquè i el com neix un monestir, destinat a monges, en el llunyà any 887, i que sigui Emma, la filla dels comtes de Barcelona: Guifré i Guinedilda, la primera de les abadesses. Sobta trobar en un poble, un Monestir de les dimensions, riquesa i varietat d’estils, com aquest. Realment aconsello als qui no l’hagueu visitat, a fer-ho i sobretot de la mà d’un guia perquè us descobreixi una part important de la nostra història, resumida en una hora i mitja. En aquest temps, ens farem a l’idea de la vida monàstica en el primer monestir per a monges, des del 887 fins el 945. I , després que continués com monestir de monjos, uns quants segles més. No reproduiré ara i aquí, les llargues i detallades explicacions de la vida interna i externa, però val la pena seguir la vida dels territoris, del voltant, les guerres i canvis de bàndol, propis de terres de conquesta, i les dependències i intromissions de família, bisbes i Papes, en un Monestir, ben dotat com per superar les dificultats de cada moment. El que més impressiona és passar d’unes dependències a unes altres i comprovar l’enorme treball arquitectònic, fruit d’anys de construcció, o de reconstrucció quan el terratrèmol de 1428. Tots els que vivim en aquesta comarca i comarques veïnes hem pogut constatar els danys produïts, en múltiples monuments. Alguns ja no es varen recuperar, altres, per sort, van reviure amb alguns canvis notables, en funció dels donants i promotors. Obligada visita, amb acurada explicació, a l’ Absis central amb un Davallament , tallat el 1250 autèntic conjunt de primer ordre, a nivell nacional i internacional. Una mostra pràcticament única d’art romànic, amb un grapat d’anècdotes sobre la seva existència i supervivència. I cal anar aixecant el cap per comprovar l’enormitat de la construcció, amb preguntes de com era possible costejar unes obres com aquestes. Per cert, unes obres, malmeses i tanmateix restaurades pels grans arquitectes catalans del segle passat, que hi van esmerçar recursos i tècniques com per deixar-lo en les magnífiques condicions en que el podem veure. Després de tot el recorregut, acabes satisfet de la decisió presa, amb ganes d’animar coneguts, amics, companys, i gent en general a que aprofitin les visites guiades per aprendre, mirar i admirar un dels monuments de primer ordre del país. Fa anys, vaig fer una ruta de romànic aragonès, després una per la Vall d’Aran, i ara la faig per aquí, i m’ha estat molt grat veure que el guiatge professional , es correspon amb la qualitat del monument. Felicitats !!!

NOTES DE CANSAMENT LEGISLATIU DE LA LOREG. La LOREG, es la Ley Orgánica del Régimen Electoral General, aprovada el 19 de juny de 1985. Una bona llei que ha donat seguretat i estabilitat a tots els processos electorals, des d’aquelles dates, fins a dia d’avui. La millor prova, és que a punt d’arribar a la cinquantena d’eleccions, de caràcter general: locals, autonòmiques, generals, europees, en cap ni una s’ha dubtat de la netedat, transparència i fiabilitat del procés i dels resultats. Molt pocs països en el món, poden dir el mateix. Al llarg de tots aquests anys s’han introduït alguns canvis, per adaptar-la als nous temps i a les noves realitats. Poso algun exemple concret. En els primers anys, els candidats municipals, havien d’estar empadronats en el municipi on es presentaven. De seguida es va veure que posar aquesta condició anava en contra d’una realitat de vivències i convivències, plurimunicipals. Ara, tothom es pot presentar a tot arreu, hi estigui o no empadronat, visqui aquí o a mil quilòmetres de distància. També, es va facilitar ser candidats i votar, a tots els ciutadans de la UE. Una bona manera de sentir-nos tots, membres d’una gran comunitat política, social i econòmica. Un dia ,arribarem a esdevenir, els Estats Units d’Europa. Altres canvis, afectaven la presentació de candidatures. On abans era obligatori presentar tres suplents, en tots els casos, ara se’n pot prescindir, o arribar a un màxim de deu. Ara, hi tenim els percentatges homes / dones, per augmentar la pluralitat de gènere. Bé, i altres que no venen al cas. La qüestió és que tancades les municipals i ja convocades les generals, ha d’haver-hi una pausa, per a emprendre algunes modificacions, derivades de la realitat del país i la seva gent. No es poden allargar temes quan s’imposen canvis que convé atendre. N’exposaré alguns. A cada convocatòria d’elecció, es constitueixen les Juntes Electorals de Zona (JEZ) amb personal de Justícia, presidides sempre per un Jutge/Jutgessa. Va ser una bona decisió, però l’escassedat de personal, i l’acumulació de feina, ha de comportar una decisió de reforçar plantilles, de forma provisional, en les eleccions municipals, amb personal ( proposo jo) procedent de la capital. Parlem d’un reforç d’un mes i mig. Toca modificar la selecció de membres de les meses electorals, en tots aquells municipis de petites dimensions. Penso clarament en els de menys de 100 habitants, però ho allargaria fins els de 250 . A dia d’avui, no tenen prou personal per formar la mesa. Recordo que cada mesa precisa de 3 titulars i 6 suplents. Si deixem fora els majors de 65 anys, els candidats de les llistes que no poden estar a la mesa, al jutge de pau i substitut, i a l’alcalde i regidors, no queda gent per seleccionar. O es permet que hi vagin persones de pobles veïns, o l’ajuntament de la capital o consell comarcal, hi envien personal propi. Aquest tema, és urgent. També caldria modificar els trams de població, per elegir Consistori, i en primer lloc aclarir que tots els de menys de 100 habitants, n’han d’elegir 3, i no fer excepcions com passa ara que alguns continuen amb el vell sistema d’elegir només 1 ( president del Consell Obert). No pot haver-hi dos sistemes, per un mateix tram. Pel que fa el tram de 101 a 250, funciona com a llistes obertes, de 5 membres. Es un bon sistema, que considero hauria de servir també pels pobles de 251 a 500 habitants. En tots aquests petits, és complicat conformar candidatures de 7 persones. En canvi, seria molt més fàcil, si les llistes fossin de 5. I sincerament, es pot governar un petit poble amb 5, en comptes de 7. La resta de trams considero que funcionen bé, no caldria tocar-los. Un altre canvi, de caràcter general, i molt complicat de resoldre, és el del vot per correu. Molt s’ha dit i escrit, i hem vist males pràctiques que convé eliminar. Ara bé, en diverses reunions n’hem parlat i encara no s’ha trobat la solució pràctica i definitiva. Pràctica perquè pugui facilitar a gent malalta, el poder votar. Alguns diuen, que tothom vagi a Correus amb el carnet a la mà, i els qui no poden moure’s? Es pot cridar un Notari per delegar el vot, sí, però millor algun altre sistema. I encara no hi ha plenes garanties amb els sistemes telemàtics. S’ha de continuar buscant una adequada solució. També cal resoldre un tema complicat i delicat, que és obrir a la participació, ciutadans de països que no tenen conveni de reciprocitat. Ja he dit que tots els de la UE poden ser candidats i votants, però han de demanar constar en el cens. Això, hauria de ser automàtic. Primer punt. I tot seguit, obrir la participació a altres nacionalitats que portin un mínim de 5 anys, vivint aquí de forma regularitzada. Per exemple. En fi, la LOREG és una vella llei que gaudeix de bona salut, però li convé un pas per l’hospital per fer alguns retocs. En el futur, s’haurà de plantejar el vot electrònic, però , ara i aquí, això encara no és viable . De moment ,amb els que he exposat ja millorarien alguns aspectes que ara compliquen els processos electorals. Segur n’hi ha algun altre que puc haver oblidat. Porto més de quaranta anys participant en eleccions i la fatiga legislativa, es comença a notar en uns quants elements que convé posar al dia. Esperem ho facin, en els propers mesos.

DEIXAR PASSAR GRANS OPORTUNITATS. Una de les feines dels alcaldes, és la de buscar oportunitats per a promocionar i “vendre” el municipi a nivell global, oimés si es tracta d’una capital, com és el cas de Girona. N’he fet un seguiment des del llunyà abril del 79, amb les primeres eleccions municipals, fins ara i em va sorprendre ( és un dir) tots els menyspreus, desinterès i nul.la col•laboració amb la Fundació Princesa d’Astúries i de Girona, presidida per la princesa Leonor, en aquests darrers anys. Em sembla inconcebible, haver hagut de celebrar quatre edicions, fora de Girona i de la província i enguany fer-ho a Caldes de Malavella (felicitats per aquest municipi). S’estigui o no d’acord amb la monarquia, les institucions estan per acceptar la legalitat vigent i fer-ho amb la cortesia, respecte i interès comú, envers els ciutadans. Seríem molts, moltíssims, els qui hauríem batallat per a portar una Fundació com aquesta a casa nostra. Només hem de veure el que suposen els premis Princesa d’Astúries, per Oviedo, per fer-se una idea del que Girona deixa perdre. En fi, enguany estava convençut d’assistir a un canvi d’actitud i escenari de la mà de Sílvia Paneque com Alcaldessa de Girona. Haurem d’esperar, però arribarà el dia en que des de l’ajuntament s’actuarà amb respecte, interès i en pro de la promoció global de la ciutat. Salutacions cordials. Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà ( 1991 – 2019)