Saturday, November 30, 2013

 

PRESSES PER COBRAR - art. Regió 7


PRESSES PER COBRAR.
Molt sovint els alcaldes de pobles petits rebem trucades realment sorprenents. No perquè vinguin dirigides a nosaltres, sinó simplement perquè, en ajuntaments petits, els alcaldes fem múltiples gestions, tràmits i funcions de tota mena, allunyades del que la gent pensa que fan els polítics.
I entre les funcions que fem, hi ha la burocràtica. Fer córrer papers, atendre trucades, gestionar documents, etc. O respondre a trucades procedents de la Generalitat, relacionades amb posar pressa a pagaments pendents. Fa ben pocs dies, vaig atendre un parell de trucades sorprenents.
A falta de feina millor, algun alt càrrec ha encomanat als seus funcionaris, perseguir els ajuntaments, per requerir-los a pagar deutes pendents. En el cas que tractem, un dels deutes pendents era de quaranta-quatre euros amb noranta-cinc cèntims ( sí heu llegit bé) 44,95 EUR, corresponents al pagament d’una taxa nova o inventada, per col·laborar al pagament de les “inspeccions d’aigua de consum humà” per part de la pròpia Generalitat. A petició meva vaig voler esbrinar perquè havíem de pagar per un servei d’inspecció que mai havíem hagut de pagar. El funcionari requeridor no en sabia res, ell només havia d’ocupar-se de demanar pagar el més aviat possible. Li vaig contestar que tant bon punt l’ajuntament rebés els cent-tretze mil euros que la Generalitat ens deu, abonaríem aquesta taxa. La pobra funcionària, va dir que era la resposta habitual de tots els ajuntaments on havia trucat, si bé alguns amb autèntica mala baba.
Després vaig voler esbrinar el perquè d’aquesta taxa, per un servei obligatori de la pròpia Generalitat, i la resposta fou sorprenent. Ens carreguen aquesta taxa, si bé no per totes les inspeccions sinó per cada tres o quatre, de manera que semblaria que ens fan una rebaixa o un “tres en uno”...increïble, un funcionament sota aquests criteris tant poc “administratius”.
La segona trucada fou similar a l’anterior, en aquest cas per reclamar el pagament d’un import de cinquanta-sis amb seixanta-quatre euros ( sí estem parlant de 56,64 EUR) per poder fer servir el CatCert. Es a dir per poder disposar d’un servei de certificat personal d’identificació i signatura electrònica de la secretària i l’alcalde.
Tot indica que aviat la Generalitat facturarà als ajuntaments, per poder posar el nom del poble en els sobres i papers d’impresos , o per cada correu que enviem a les Conselleries. Donem temps al temps.
I quan li demanes pel compliment de les obligacions de pagament de la Generalitat, el pobre funcionari, no sap què dir. Ell va repetint que li fan fer la ronda de trucades, demanant pressa pel pagament, però ja entén que posar pressa per cinquanta euros, quan te’n deuen més de cent mil, costa de digerir.

El que vull mostrar amb aquests dos exemples, és el grau de desànim existent entre els funcionaris de peu de la Generalitat. Es troben en situacions increïbles, desagradables, sense sentit, i queden sense arguments. Res pitjor que haver de treballar en aquestes condicions, i per això no és estrany que la maquinària burocràtica estigui desarborada. Hi ha buits notables en determinats departaments, per falta de personal, per desmotivació o per falta de directrius clares. Si abans ens queixàvem de la lentitud o l’excessiva burocràcia, ara lamentem la desorientació i la manca de decisió, afegides a una burocràcia ineficient. Sembla clar que el govern està per altres coses i no per garantir el funcionament del país. 

Wednesday, November 27, 2013

 

COM HEM ARRIBAT FINS AQUÍ ? - art. El 9Nou



COM HEM ARRIBAT FINS AQUÍ ?
En un article anterior vaig donar quatre pinzellades de la situació econòmica de la Generalitat. Ara intentaré explicar com hem arribat fins aquí, sense caure en la temptació de resumir-ho amb un : “la culpa la té Madrid”. Podrem veure com hi hem arribat per mèrits propis, i en segon lloc per un deficient sistema de finançament, culpa de Madrid i culpa nostra.
L’evolució del deute dels darrers anys és el següent, comptats a 31 de desembre: 2006 – 14.873 milions d’euros, 2007 – 15.776, 2008 – 20.825 , 2009 – 25.402 , 2010 – 34.697, 2011 – 42.239, 2012 – 50.948. Es a dir, a dia d’avui, el deute de la Generalitat suposa el 26 % del PIB. Una xifra brutal, astronòmica, impossible de retornar sinó és pensant en un termini de 15 a 20 anys, amb un creixement clar de l’economia i canvis estructurals profunds en el funcionament de l’administració . El pressupost de la Generalitat se situa en els 30.000 Milions d’euros, incapaç de fer front, al funcionament ordinari i al pagament d’interessos. No hi ha marge de maniobra per a res, i la dependència de l’Estat és total i absoluta. Què hem fet per arribar fins aquí?
Tenim un pecat original, provinent de la recuperació de la Generalitat, i la posada en marxa del nou país, del nou govern. Podíem haver optat per un model o un altre, el cert és que el president Pujol va ser un hàbil polític, però un mal gestor. I és que en el nostre país, no es té especial estimació per la gestió, per la administració. Es prenen decisions sense calibrar els costos, ni el manteniment, ni el seu futur. En aquells primers temps ens calia en seny ordenador, com ho fou Prat de la Riba: auster, ben envoltat de persones sàvies i prudents, coordinador d’esforços i amb uns objectius clars...
No fou així, i el president Pujol, va voler convertir Catalunya en un estat, sense comptar ni amb els recursos econòmics, ni humans ni legals. Alguns poden considerar-ho un acte d’ambició, altres ho considerem un acte poc prudent i poc responsable que ens ha portat on ara estem.
El model d’estat, va ser copiat a imatge i semblança de l’Estat espanyol. Curiós, però cert. Ara que parlem de crear “estructures d’estat”, xoca en no tenir present tots els que va crear Pujol i que han comportat una sagnia impossible per una autonomia que no és estat. Jordi Pujol podia haver optat per triar, entre diversos models. Tenia a les mans total llibertat per iniciar una etapa sense imposicions del passat. Una administració nova per un nou temps. El model ideal hagués estat el suís. Veurem que en parlaré tot sovint , ara i més endavant, per tres motius clars. Suïssa és molt semblant a Catalunya en extensió, en nombre d’habitants, i per haver estat un país pobre, enriquit no solament gràcies al secret bancari sinó per haver apostat per noves tecnologies, indústries potents,  una austeritat general en totes les administracions, i una eficàcia provada a nivell públic i privat. També ho faig perquè hi vaig viure i treballar durant 7 anys i conec bé les seves estructures i funcionament.
Tornem, doncs, als inicis. Pujol no va voler copiar el model suís, amb només 7 ministeris, poca burocràcia i poca ostentació. Ell es volia equiparar a l’Estat, i per tant calia tenir 12 Conselleries /  Ministeris, un àrea de presidència potent, semblant a la presidència de l’Estat, un gran parc de vehicles oficials, protocol, etc, etc. 
Així va néixer un país /estat que en realitat era una regió, amb els recursos d’una regió. Però llençat a l’aventura de crear un estat va voler disposar d’una mena d’exèrcit, i a falta d’ell era indispensable tenir policia pròpia. Es va ressuscitar el cos dels Mossos d’Esquadra, amb ganes de copiar el model policial de la Policia Muntada del Canadà, o els Bobbies anglesos. I si un estat havia de tenir policia, també havia de tenir presons. I el finançament era secundari. Es va negociar de pressa i corrents amb Madrid, el pagament d’aquests cossos i equipaments. La compensació era el de menys, l’important era ser grans i potents.
I tot seguit calia disposar d’una televisió pròpia, no solament per l’idioma, també perquè cantés les excel·lències de l’acció de govern, i nasqué TV 3,i Catalunya Radio, no com mitjans de comunicació “regionals” sinó clarament estatals, amb corresponsals a tot el món, amb una legió de personal, entre els quals nombrosos amics i parents, ben pagats, que al final sumaven més que tot el personal d’Antena 3 i Telecinco, juntes.
I un estat havia de tenir altres instruments nacionals: Arxiu Nacional, Teatre Nacional amb la contractació de J. M Flotats a imatge i semblança de l’Academie Française ( no ens hi posem per poc), un Teatre Nacional de l’Opera anomenat Liceu, una Orquestra Nacional, Monuments Nacionals...
Durant més de 20 anys, la Generalitat es va convertir en un pou sense fons, actuant de nou ric, sota l’imperi d’un president omnipotent, que feia i desfeia en tot el territori i en tots els àmbits de la vida pública i privada.
Van ser els anys de l’esquitxada d’inversions arreu del país. No hi havia un seny ordenador que planifiqués el país i prioritzés les grans infraestructures i equipaments. Els projectes es feien per raons tant poc “nacionals” com l’interès d’un grup determinat de dirigents polítics, o d’un sector concret de la societat amb prou poder com per arribar a la presidència de la Generalitat. Així s’entén haver fet abans el Túnel del Cadí que no pas l’Eix Tranversal, o fer obres sense to  ni so, a multitud d’indrets de Catalunya pel simple fet de tenir algun “padrí “ a la Generalitat. Ho podem veure en centenars d’indrets, en forma d’obres sense lògica, sense possibilitats de ser mantingudes...
El finançament era el de menys, fins que s’acabaven els diners, i aleshores el president Pujol, aprofitava algun dels govern centrals sense majoria absoluta per fer valer els seus diputats a Madrid i així negociar algun pagament per “deute històric” o per posar al dia alguna de les transferències mal negociades... i tenir “peix en el cove” que li permetés continuar uns anys més.
L’arribada del Tripartit a la Generalitat hagués merescut simplement administrar millor i no fer grans coses, però no es podia demanar a un Pasqual Maragall, una actitud com aquesta. I menys en pacte amb altres dos partits que volien demostrar grans projectes i activitat frenètica. D’aquí a inventar noves fórmules de finançament carregant-les a les espatlles de les futures generacions hi havia un pas. Pas que es va donar. I se’n va donar un altre de més complicat: elaborar un nou Estatut. Fou un greu error, les conseqüències del qual paguem ara. El més adequat hagués estat batallar per un nou sistema de finançament, un pacte fiscal que aportés més diners i més garanties financeres pel futur.
Tots els alcaldes sabem que amb més diners, les competències son secundàries. Ja venen soles si es poden pagar.
Però bé, el resultat el tenim a la vista. L’augment del deute de la Generalitat és exponencial, en els darrers anys, amb el president Mas al capdavant. Venim d’un passat mal gestionat, mal administrat, i sense haver resolt els problemes originals. El resultat actual és fruit d’aquella mala gestió i fruit de no haver sabut ni volgut acordar noves fórmules amb l’Estat quan era possible. CiU va tenir diverses ocasions per pactar condicions radicalment diferents, en presidències de Felipe González, de J. Ma. Aznar i amb Zapatero. No les va utilitzar, per tant culpa nostra, i culpa d’un govern central poc dialogant i poc autonòmic, però les responsabilitats son compartides. No ho oblidem i sobretot siguem crítics quan alguns , ara volen vendre, una gestió que res tenia d’eficient ni austera.

Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà

Tuesday, November 26, 2013

 

ARTUR MAS, EL MILLOR PROMOTOR D'ERC






ARTUR MAS , EL MILLOR PROMOTOR D’ERC.

A la vista de com van les enquestes, tot indica que la gestió d’Artur Mas, afavoreix clarament les expectatives d’ERC. Si la precipitada convocatòria d’eleccions al Parlament , just fa un any, va significar una espectacular baixada de CiU, i de rebot una pujada d’ERC, semblaria que CiU hauria d’actuar d’una manera molt diferent per evitar passar a segon terme.

Per incapacitat i mediocritat res indica un canvi de rumb en el camí cap a “terres ignotes”. Artur Mas, a falta de saber què fer aquí, se’n va d’excursió a Israel i la India. Dos llocs clars de peregrinatge, per veure si li arriba la il•luminació que aquí no troba.

Mentrestant ja té qui li fa els deures i li diu per on ha d’anar. En aquest cas és l’ANC la que indica quan s’ha de fer el referèndum / consulta o com li vulguin dir, i quina ha de ser la pregunta.

Es a dir, tenim un govern paralitzat totalment, per falta de diner, i per tenir el cap en un sol lloc: el dret a decidir. I un president que ja no sap com sortir als mitjans de comunicació i encarrega una sortida a terres llunyanes per evitar preguntes incòmodes, o haver de dir , el que els altres volen que digui.

Una situació esperpèntica sinó fos tant greu la vida del país. Els qui tenim constants contacte amb l’administració de la Generalitat podem veure el grau de desànim i desorientació del personal , a nivell de tots els departaments. No tenen feina, no tenen directrius, no tenen el futur clar. Per tant, es troben en un estat vegetatiu a l’espera de millors temps.

I mentrestant tenim ERC predicant la bona nova de la consulta, i el recolzament exterior, vestit en suposicions que res tenen a veure amb la realitat. Ahir, varem poder escoltar Oriol Junqueras en el programa de Josep Cuní a 8TV i dona la impressió de viure en un altre món. Exposa, amb tota naturalitat els contradiccions del govern central sense veure les pròpies. En cap moment reconeix la complexitat del moment ni les greus conseqüències de tenir tot el país, en conflicte, sense resoldre cap dels problemes més urgents.

Tota l’acció del partit està concentrada en aconseguir fer la consulta, sense explicar quins plans tenen per poder-la exercitar. Pel govern central és ben fàcil l’actuació, o més ben dit, la no actuació. No han de fer res més que mantenir la posició contrària a permetre actuacions il•legals. I podem estar ben segurs que ningú s’atrevirà a convocar una consulta, sense cobertura legal. Aleshores, com es surt d’aquesta situació ? La única via possible és anar cap unes eleccions plebiscitàries. Que serien plebiscitàries per alguns partits, però no per altres. I que de fet tampoc arreglarien res, perquè després de les eleccions, la situació seria la mateixa que abans, perquè una declaració unilateral d’independència per part del Parlament o del Govern, no tindria cap validesa legal ni seguiment internacional , de manera que tot continuaria de la mateixa manera.

En resum, Artur Mas, i el pinyol de Convergència, han d’estar realment preocupats per haver-se ficat en un pou sense sortida. De moment els únics beneficiats son ERC per una banda i C’s per l’altra. D’aquí l’interés en els actes que organitza el PSC al voltant del federalisme perquè és la única via per desencallar la situació . Quan tothom hagi donat voltes i més voltes a les altres alternatives, la única que permet resoldre el conflicte és la federal. Per veure’ho més clar haurem d’esperar prop d’un any. Per tant , paciència.




Monday, November 25, 2013

 

AGITACIÓ A L'HEMICICLE- art. Nació Digital Solsona



AGITACIÓ A L’HEMICICLE – EL PSC DEIXA CLARA LA SEVA POSICIÓ.
La gent està cansada de donar voltes a un sol tema, i el PSC no vol ser còmplice de parlar només d’una cosa i deixar els grans problemes dels ciutadans, sense alternatives ni respostes. Es hora de parlar dels problemes reals i quotidians i no amagar-los sota el conflicte Catalunya – Madrid.
La realitat és la que és, i encara que no agradi, el cert és que tot fa pensar en que ni l’any vinent ni l’altre, hi haurà consulta. No es pot enganyar a la gent, fent creure que dintre de pocs dies es decidirà la pregunta del referèndum i la data, i que el Govern començarà a preparar la seva celebració, amb acord o sense, amb l’Estat.
Es impensable la celebració d’un referèndum en contra de la legalitat. L’Estat té prou eines legals com per fer-la complir. I el president Mas, ha dit que no tirarà endavant cap iniciativa que no compti amb la corresponent autorització. Aleshores què hem de creure de tot el que ens expliquen? Per què fer creure que no hi ha cap impediment per dur-lo a terme?
Aquesta situació de permanent contradicció, de provocació entre un govern i un altre, de discrepàncies profundes entre Convergència amb Unió, i d’aquesta amb ERC, etc, feia del tot recomanable un pronunciament clar i contundent del PSC. I això és el que va aprovar el diumenge passat, el Consell Nacional del partit, l’òrgan màxim entre Congressos. Es va debatre què fer en els propers mesos o anys, en aquest tema, i va quedar clara la posició.
El PSC vol que el poble català es pugui pronunciar sobre el seu futur, en un referèndum legal i acordat, entre els dos governs. Mentrestant no donarà suport a cap nou enfrontament, o proposta que no tingui per fonament aquest acord. No acceptarà formar part d’un conjunt de partits que només busquin la confrontació, ni tinguin una ruta marcada i clara sobre els passos a donar. No volen participar en la gran confusió d’anunciar referèndums impossibles, perquè portaran a una gran frustració.
El PSC deixa clara la seva posició de partit federalista i demostra haver treballat intensament per arribar a un acord amb el PSOE per procedir a reformar la Constitució i trobar un encaix per Catalunya, en un Estat que defensi la plurinacionalitat, el plurilingüisme i la pluriculturalitat. I deixi clar en un nou sistema de finançament, uns límits a la solidaritat que no posin en perill la pròpia supervivència de les finances de la Generalitat. D’aquí la garantia de salvaguardar la ordinalitat en el repartiment dels fons estatals.
El debat tingut, ha aclarit qualsevol dubte, dintre i fora del partit. A partir d’ara el PSC mantindrà la seva posició, tant a Catalunya com a Madrid. Apostarà per un canvi de les regles de joc, en el moment de modificar la Constitució. Cosa possible quan el PSOE retorni al govern de l’estat. Mentrestant, amb el PP en el govern, veiem impossible arribar a quaselvol tipus d’acord, de manera que reclamem honestedat i claredat als partits sobiranistes. Prometre per l’any vinent un referèndum, consulta o qualsevol altre tipus de decisió, suposa un engany als ciutadans. Si CiU i ERC volen continuar per aquest camí, que hi vagin sols, i si troben acompanyants en ICV i la CUP, millor per ells, però en aquesta batalla de confusió, improvisació i imprevisió el PSC no hi serà.
Joan Roma i Cunill, President Consell Fed. XI del PSC



Saturday, November 23, 2013

 

PSC: CONSELLS,CRÍTIQUES,AFALACS - art. Regió 7




PSC: CONSELLS, CRÍTIQUES, AFALACS.

La celebració d’un Consell Nacional extraordinari el diumenge passat, ha comportat tota una setmana de consells, crítiques i afalacs, a la proposta aprovada pel PSC, en la majoria de mitjans de comunicació nacionals i estatals.

Debats portats per gent, sovint mal informada, unes vegades, o amb mala fe, en moltes altres. La qüestió era atacar el PSC, per falta de fermesa, o per posicions massa extremes, segons el color dels tertulians, comentaristes o periodistes.

La realitat és una altra. La Comissió Executiva, amb Pere Navarro al front, volia un debat ampli, obert, profund, dintre del màxim òrgan del partit, entre Congressos, amb una votació que deixés clar el mandat del partit, en un tema de la màxim rellevància com és el posicionament davant l’encaix territorial de Catalunya dintre Espanya, o la seva sortida, cap a “terres ignotes”.

El debat fou molt ampli, obert, plural, ple de recursos polítics, jurídics, històrics i sentimentals. Fou un dels més rellevants en aquests trenta-cinc anys d’història del PSC, i molt apropiat per acordar el camí a seguir, en els propers mesos i anys en un tema de la màxima importància. La convocatòria, era del tot convenient per deixar el tema debatut i aclarit. I així va ser. No solament pel resultat obtingut, sinó pel que es va dir , com es va dir i per qui es va dir.

Després he escoltat suposades intervencions que no varen tenir lloc, posicionaments inexistents o suposicions, directament inventades. Curiós tenir tantes interpretacions, per un sol acte.

La realitat és molt més senzilla. La immensa majoria del PSC constata la total desorientació del govern de la Generalitat, i amb ell d’ERC, respecte el procés sobiranista. La improvisació, l’enfrontament, les sortides de to, aquí i a Madrid, per part del Govern Rajoy, no van en la direcció d’aconseguir un acord entre els dos governs, per donar sortida a la justa aspiració del poble català, de poder manifestar la seva voluntat i trobar un millor encaix a nivell estatal.

Davant aquesta situació, el PSC, reitera l’aposta per una Espanya federal, en la qual Catalunya trobi un adequat encaix, i es preservi el caràcter plurinacional, plurilingüístic, i pluricultural de l’Estat, i es garanteixi un finançament adequat a les competències i necessitats del país, respectant la ordinalitat a l’hora de rebre. El partit deixa clar que no aposta per la independència, com igualment deixa clara la voluntat de que el poble català pugui exercir , en referèndum , legal i acordat aquesta voluntat.

Aixó vol dir que el govern català i l’estatal, arribin a un acord per poder exercir aquest dret, fugint d’imposicions per una o altra banda, o per fugides endavant, sense cap cobertura legal. Per tant, el partit no vol seguir camins condemnats al fracàs com el proposat per alguns dels partits, en relació a demanar la cessió de competències en matèria de referèndums. En aquest cas, com en altres, es van improvisant propostes, sense cap mena de rigor. Es lògic que el PSC no vulgui seguir aquesta estratègia, i opti per aclarir definitivament el seu posicionament. Es el que el Consell Nacional va fer, amb una majoria del vuitanta-quatre per cent. Amb aquest mandat, Pere Navarro reforça la seva autoritat, i la de la Executiva que presideix, i se l’emplaça a complir i fer complir la proposta acordada. I a la vista del debat i la votació, el catalanisme està perfectament implicat en l’àmbit majoritari del partit, i en el minoritari podem veure-hi més afany de protagonisme que no pas discrepàncies de cap tipus.

Com sempre el temps donarà la raó a uns o altres, ja no dintre del PSC sinó a nivell de país. Estic convençut que l’aposta del PSC , per acordar amb el PSOE la modificació de la Constitució per aconseguir l’encaix desitjat, serà l’opció realista, a pocs mesos vista..

Joan Roma i Cunill, President Consell Fed. XI del PSC


Tuesday, November 19, 2013

 

CANALS DE SANG I FETGE - art. Regió 7




CANALS DE SANG I FETGE.

Estar degudament informat obliga veure i escoltar emissions de canals de televisió de difícil digestió, i el mateix passa amb emissores de radio o publicacions digitals i en paper.

Disposar d’un bon sistema de televisió per cable, en un petit municipi com Borredà, permet accedir a una seixantena de canals, entre els quals 13 TV, Intereconomia, Telemadrid, i algunes altres. Atendre una estona, cada setmana, algunes d’aquestes emissions ajuda a comprendre moltes de les coses que passen a Espanya, i de rebot a Catalunya, o a l’inrevés.

També explica les inversions fetes per determinades autonomies en mitjans de comunicació per controlar i proclamar les excel•lències del seu govern. En aquests casos, és impossible buscar objectivitat, imparcialitat o diversitat en cap dels seus programes o noticiaris. Son simples instruments de poder, al servei dels qui manen. Sense subterfugis, sense vergonya, sense manies. Si el canal 9 de València ha tancat és perquè ja no podien pagar-lo, una vegada arruïnada tota l’administració.

Tampoc TV 3 escapa al control del govern, i ha estat sempre un dels seus principals instruments de promoció i difusió de les excel•lències governamentals, si bé, amb unes certes dosis de major professionalitat, i qualitat, respecte d’altres del seu entorn immediat.

Ara bé, res té semblança als canals d’autèntic sang i fetge, representats per 13 TV , Intereconomia, i Telemadrid. No puc valorar-ne alguns altres, per no tenir-los en el comandament, per tant em limito a aquest trio.

Es increïble el grau de sectarisme i partidisme en aquests canals, i com poden convertir qualsevol noticia en un escàndol de proporcions immenses. Com poden modificar, transformar la realitat o emmascarar-la en els més rebuscats arguments. Com poden criticar i jutjar comportaments sense cap base fonamentada. Com poden qualificar o desqualificar posicionaments, sota paràmetres mai imaginats. I com poden enfrontar territoris, sense cap mena de supervisió , control ni moderació.

La imatge que poden donar de realitats com la catalana, pot ser diametralment oposada a l’existent. Poden fer d’un cas, causa general. Poden inventar-se perjudicis o actuacions que mai s’han donat, o només en rares ocasions. Poden impulsar campanyes fonamentades en el desconeixement, la mala fe, o l’odi, pur i dur. Tot per l’audiència, o tot pels interessos que defensen.

Es preocupant constatar l’existència d’aquests mitjans de comunicació perquè intoxiquen diàriament els espectadors amb noticies falsejades, modificades o extrapolades, de manera que fan creure en una realitat que no existeix. No ens ha d’estranyar que després veiem comportaments o posicionaments sobre propostes catalanes que han estat mal explicades, o inventades conscientment.

I que això ho facin empreses privades, ja és preocupant i greu, però que ho facin entitats públiques pagades amb diners dels contribuents, és indignant. Però, que la Conferència Episcopal sigui la propietària de 13 TV, és incomprensible. Misses al matí, i aquelarres al vespre, amb tota mena de tertulians barallant-se per qui la diu més grossa, és increïble. Que cadascú assumeixi les seves responsabilitats, però és totalment incongruent predicar la caritat cristiana, i tenir mitjans de comunicació que impulsen les més baixes passions, fomentant arreu un anticatalanisme visceral.


Monday, November 18, 2013

 

CONSELL NACIONAL- ES EL MÀXIM ORGAN DEL PSC ? ESTÀ LEGITIMAT ?


CONSELL NACIONAL – CLAREDAT , LLEIALTAT, DEMOCRÀCIA.

Vaig assistir al Consell Nacional, enmig d’una sensació de viure un moment històric, engrescador per una banda, decepcionant per altra. Varem escoltar intervencions de molt alt nivell polític, i profunditat democràtica, per una banda; i poca claredat, i excés d’afany protagonista, per altra. La qüestió ha quedat clara, però el problema no s’ha resolt perquè el sector “boig de protagonisme” no el vol entendre ni atendre. La crida a la fraternitat, a la lleialtat i al compliment democràtic dels acords, només va en una direcció i no en l’altra.

Només sortir del Consell, un enorme eixam de periodistes buscaven la opinió de Joan Ignasi Elena, el qual amb tot aplom va manifestar que ell mantenia les seves tesis i les mantindria en el Grup Parlamentari i allà on fos, desafiant clarament l’autoritat , ja no del Primer Secretari, sinó del principal òrgan del Partit, entre Congressos. Estic convençut de que Àngel Ros, seguirà el mateix camí. En unes declaracions ja se li va escapar la intenció d’anar per lliure. I suposo que els pocs seguidors que tenen, pensaran que aquesta és la via d’estar en un partit d’ampli espectre, obert, tolerant...

Avui també he escoltat les opinions de Quim Nadal, a la tertúlia de TV 3, un lloc en que pot pontificar sobre el camí que segueix el partit. Un mal camí segons ell. Ara que ja té el càrrec desitjat, deu creure que pot donar lliçons a tots els qui actuem dintre del partit amb claredat, lleialtat i profundes conviccions democràtiques. No sembla que el compliment dels acords, presos democràticament per qui té les competències, hagin de ser cap obstacle per “fer el que es vulgui”. Deuen pensar que van per una via de l’autopista, amb tots els vehicles en direcció contrària a la d’ells, i son ells els qui van per la via correcta...

En fi, la importància de l’acord d’ahir es pot veure reflectit en tots els mitjans de comunicació i per tant ressalta la rellevància del PSC. Qui cregui que som irrellevants, que miri la preocupació de la resta de partits catalans. Ni estem amb els centralistes, que no volen tocar res, ni amb els independentistes que volen trencar vincles, sense respectar la legalitat. Volem donar la oportunitat al poble català que expressi la seva voluntat, en un referèndum legal i acordat, sense artimanyes, sense provocacions ni moviments en fals, simplement per ganes de passar temps, i carregar-se de raons, suposadament mancades de legalitat democràtica, per l’altra banda. No podem estar en aquesta permanent indefinició estratègica.

Des d’ahir el partit té una posició clara i ferma, en el tema pel “dret a decidir” i els grups parlamentaris un mandat que han de complir. Qui se situï fora d’aquest marc, no pot continuar representant el PSC. Ha de quedar molt clara l’autoritat de la Comissió Executiva del Partit i del seu Primer Secretari. Ja no actuen per decisió pròpia sinó per encàrrec del principal òrgan del partit. Han de complir i fer complir els acords del màxim òrgan, i qui cregui que pot anar per lliure, i trencar els principis democràtics, que sigui conseqüent i se’n vagi cap un altre lloc. Que busqui un partit afí, o se’n vagi a casa sinó en troba cap.

Els militants del PSC no estem disposats a tenir alguns càrrecs institucionals, o orgànics que se situïn per damunt dels principis fonamentals del partit. Qui no hi cregui, qui no els vulgui seguir, ho té molt fàcil. Pot deixar el partit, però el que és impensable és tenir persones que no compleixin amb els preceptes democràtics.

Política és pedagogia i res pitjor que vulnerar els acords de la majoria, per interessos particulars, o visions sesgades de la realitat. I sobretot que cap dels discrepants ens vulgui donar lliçons de catalanisme, ni de democràcia. Som socialistes i catalanistes en un conjunt indestriable, i fidels seguidors dels preceptes democràtics, no solament amb paraules sinó amb fets, cosa que alguns d’ells no poden posar-se com a models.

El Consell Nacional d’ahir va aprovar la línia de la Direcció del Partit, i va reforçar la autoritat del Primer Secretari. La immensa majoria del partit compartim la proposta aprovada ahir, i ara exigim el seu seguiment i compliment. No volem interpretacions ni sortides de to que desfigurin la línia del partit, en un dels temes més rellevants del temps present.

Joan Roma, President del Consell de la FEd. XI del PSC


Friday, November 15, 2013

 

L'ESTRATÈGIA DE PARLAR SEMPRE DEL MATEIX I NO DEL QUE IMPORTA




L’ESTRATÈGIA DE PARLAR SEMPRE DEL MATEIX, I NO DEL QUE IMPORTA.

La gent està ja farta de sentir parlar sempre del mateix tema, per evitar parlar del que realment passa i preocupa al país. Ja sabem que aquesta és una estratègia tant antiga com la civilització, però no per això deixa de ser criticable.

Que cada dia, cada setmana, tinguem aquí i allà declaracions que s’alimenten unes a les altres, esgota a qualsevol. I si a més, ningú mostra cap alternativa a la greu situació econòmica de les finances de la Generalitat, encara es fa més pesat el moment present.

El que ens hem de preguntar és, fins quan, aquesta situació es podrà mantenir. Ara, començarem a debatre els pressupostos per l’any vinent. Serà un tràmit realment senzill de fer, perquè no hi ha cap marge de maniobra i per tant, serà un diàleg de sords entre CiU i ERC, i la resta de forces polítiques. El govern no pot acceptar res que pugui incrementar la despesa per falta de marge econòmic, per tant, assistirem a un debat totalment absurd.

Amb aquest panorama al davant, ja entenem que el govern busqui distreure el personal amb batalles a Madrid. De nou escoltarem retrets d’uns i altres per no aprovar la petició de traspàs de competència per poder convocar el referèndum. Però, el resultat serà d’un nou fracàs. I si CiU i ERC pretenen complir l’agenda, els queden pocs dies per posar-se d’acord en la pregunta que voldrien posar a referèndum i en la data.

Arribats a un possible acord, res haurà canviat, en la perspectiva de fracàs. A dia d’avui cap partit s’atreveix a assegurar la celebració del referèndum per la via de la il•legalitat . Es a dir, almenys CiU no veu factible situar-se fora de la legalitat. Aleshores, quan es donarà per vençuda. Es a dir, quan farà públic que ha arribat al final d’un carreró sense sortida, i tira la tovallola ? Els enganys, duren el que duren, i estem en un que deu n’hi do el temps que porta donant voltes pel país, però també té data de caducitat. I aquesta es pot situar a pocs mesos vista. Si això ho veiem molts, com és que encara n’hi ha que donen credibilitat al procés ? Per ignorància ? Per entestament ? Per interès ?...

La realitat és que la declaració de Duran i Lleida, de trobar-se “atrapat” es fa ben present. Efectivament estan “atrapats” en un laberint de mentides.

I el PSC ? Tampoc la seva situació és fàcil, però ha optat per sortir d’una certa ambigüitat que les hi podia fer passar molt malament. Es millor deixar clar, des d’ara que no vol anar cap a noves aventures. Millor sortir del bloc de la improvisació i fugida endavant, que no pas estar-hi a dintre i patir cada dia per decisions que no tenen recorregut. Portar al Congrés de Diputats la proposta de delegació de competències en matèria de convocatòria i celebració de referèndums, és perdre el temps, i això hagués suposat un nou enfrontament amb el PSOE. Trencar la disciplina de vot, una o dues vegades, ha estat inevitable, però situar-se en el trencament permanent, constant i habitual per fer seguidisme dels partits de govern, era suïcida . I és que després d’aquesta nova topada, en vindran d’altres, fins esgotar els procediments i els invents.

Acabada la ronda de despropòsits, ja només quedarà “la gran disbauxa”, les eleccions plebiscitàries. No sé si les arribarem a veure, però encara que vulguin anar per aquest camí, el gran fracàs està garantit. Abans, però veurem moltes altres incongruències en les quals el PSC no hi pot participar.

Entenc, doncs, la decisió de la Direcció del partit, de dir prou, i no acceptar anar per camins complicats, cap a terres ignotes. Que hi vagin ells, i siguin ells els qui ho hagin d’explicar als ciutadans.


Thursday, November 14, 2013

 

POSICIONAMENT DEL PSC - PREMI DE CULTURA POPULAR - BERGA




EL PSC AL BERGUEDÀ, LAMENTA LA RENÚNCIA DE JAUME FARGUELL, AL PREMI A LA CULTURA POPULAR.



El PSC a la comarca del Berguedà, lamenta els esdeveniments ocorreguts a l’entorn de la proposta, votació en ple, i posterior renuncia de Jaume Farguell, candidat proposat per un gran nombre d’entitats i associacions de la ciutat de Berga, al no trobar el desitjat consens que un premi com aquest havia comportat sempre.



Jaume Farguell, ha estat rival polític del PSC, en tant que membre de Convergència, alcalde de la ciutat, diputat al parlament, o president del Consell Comarcal, entre d’altres càrrecs, però la rivalitat política, mai ha estat un obstacle per arribar a acords i treballar plegats pel progrés de Berga, del Berguedà, i del país.



Durant els seus mandats, es varen aconseguir espais d’entesa en les institucions comarcals, així com en altres fòrums de debats, reflexions i actuacions, fos als inicis de la democràcia en la Mancomunitat del Berguedà, o posteriorment, en el Consell Comarcal, o en el Casal d’Europa.



Ara i aquí, però, no valorem el Jaume Farguell, polític, sinó la seva personalitat cultural. De la política està retirat, i no volem fer servir el passat, per valorar el present, ni volem actuar sota cap principi partidista. En un premi cultural, la pertinença a un partit, no ha de ser ni mèrit ni demèrit. D’aquí el nostre posicionament.



Jaume Farguell, al llarg de tota la seva trajectòria ha estat una persona especialment sensible al fet cultural, de Berga, de la comarca, i del país, en general. Preocupar-se per restauracions del patrimoni històric, com Sant Quirze de Pedret, és fer cultura, impulsar restauracions en altres municipis des del Consell Comarcal o com a diputat, és fer cultura, formar part d’Amics del Romànic, és fer cultura....



Jaume Farguell té una sòlida formació en història, filosofia, i música, entre d’altres. I aquests coneixements els ha posat al servei de Berga i els berguedans, en múltiples xerrades, conferències, presentacions, articles i publicacions, en general. Son igualment nombroses les exposicions promocionades per les institucions i organismes que ha presidit.



En tant que president del Casal d’Europa al Berguedà , ha portat el nom de Berga, de la comarca i de Catalunya, arreu del món, mitjançant agermanaments o intercanvis amb altres institucions de Suècia, Itàlia, Grècia, França, etc, etc. No en va ha estat el primer berguedà condecorat pel Rei de Suècia, pels mèrits obtinguts en la promoció i intercanvi cultural.



Es per aquestes, i per altres nombroses actuacions que varem considerar adient la proposta d’esdevenir Premi a la Cultura Popular de Berga, 2013. Honorar una persona especialment sensible a la cultura, i que al mateix temps fou el primer alcalde de la democràcia recuperada, ens semblava compatible i encertada.



Lamentem algunes de les interpretacions, retrets o excuses buscades per no donar suport a la seva candidatura. El PSC no s’hi sent reflectit, en absolut, i considera Jaume Farguell com persona mereixedora al Premi. Varem ser rivals, i podem continuar sent adversaris polítics, però mai sectaris a l’hora de reconèixer els mèrits dels altres, siguin del partit que siguin.



Berga, 11 d’octubre de 2013.



Executiva de l’Agrupació Socialista del Berguedà.


Tuesday, November 12, 2013

 

PALLASSOS SENSE FRONTERES - art. Nació Digital Solsona




PALLASSOS SENSE FRONTERES – 20 ANYS.

El diumenge passat tenia un dilema. Per una banda en el Kursaal de Manresa, es feia un espectacle solidari de celebració dels 20 anys de Pallassos sense fronteres, i per altra a l’Atlàntida de Vic hi havia un esplèndid concert de música clàssica.

En els temps que corren, millor aportar un gra de sorra a la solidaritat, i em vaig decidir per anar al Kursaal. La decisió va ser encertada, per quan varem gaudir d’un bon espectacle i varem fer una aportació indispensable pel futur d’aquesta entitat.

Al final de l’acte ens varem assabentar de la pèrdua de les ajudes públiques que rebia l’entitat. No es tractava d’una retallada, sinó d’una pèrdua, total i absoluta, per més d’un milió d’euros. Tota la programació prevista se n’ha anat en orris i en una situació així només hi ha dues alternatives: llençar la tovallola i plegar, o intentar trobar ajudes per altres camins. Aquesta ha estat la via elegida, i d’aquí l’espectacle, i d’aquí la venda de tota mena de “gadgets” en el vestíbul del teatre, i el repartiment de butlletes d’inscripció per ajudar a sobreviure.

Son temps difícils, en els quals moltes entitats, per no dir totes, es troben enfrontades a situacions com la que he descrit. La solidaritat té límits, i no es pot arribar a tot arreu. Toca, doncs, triar i decidir.

Les imatges que varen passar abans i després de l’espectacle eren contundents, pel que fa l’existència de l’entitat. Sempre pensem en la necessitat d’aportar recursos materials i ben poques vegades pensem en els recursos emocionals. Aportar somriures, fer oblidar mals tràngols, ajuntar poblacions enfrontades, barrejar grans i petits a l’entorn d’un espectacle té resultats clarament positius.

El resum de les activitats realitzades en aquests vint anys d’existència és espectacular i mereix poder continuar.

Es per aquest motiu que faig arribar aquesta crida a totes les persones que tenen prou capacitat econòmica com per afegir una nova quota a les que ja deuen tenir concertades. Es lògic prioritzar, i pensar primer en la supervivència, pura i dura, però tot seguit ens hem de preguntar la funció que compleixen persones altruistes que se’n van milers de quilòmetres enllà per eixugar els drames amb somriures. Varen començar per Bòsnia i han continuat per dotzenes d’altres indrets colpejats per conflictes i guerres. Camps de refugiats, barris derruïts, escoles provisionals... qualsevol lloc és adient per desplegar la màgia del somriure.

Aquest diumenge, a Manresa, varem poder veure alguns dels espectacles que porten pel món. Felicitats per aquest aniversari i que en puguin complir molts més. Pallassos sense fronteres, omple un buit de primer ordre. Qui en vulgui saber més, que vagi al seu web.


Friday, November 08, 2013

 

RUNAMS,XEMENEIES,CELS OBERTS... art. Regió 7




RUNAMS, XEMENEIES, CELS OBERTS...

Les comarques de la Catalunya Central, com altres, en altres indrets, han conviscut durant anys i anys, amb les servituds que comporten determinades activitats mineres, industrials, energètiques ...

Els qui hem nascut, crescut i habitem en determinats pobles, sabem que una part de la riquesa prové d’extreure minerals de la terra. I aquesta activitat comporta impactes sobre el paisatge, i en alguns casos sobre la pròpia salut.

En períodes de gran necessitat i escassetat havia de triar entre sobreviure o marxar cap altres indrets, i això no sempre era possible. Per tant, moltes empreses no tenien pressa per modificar els seus sistemes de treball, conscients de que la gent les acceptava com a mal menor. Tampoc hi havia els coneixements ni la sensibilitat d’avui dia, i determinats efectes secundaris només es varen conèixer molts anys després.

En el territori de la Catalunya Central, podem veure les muntanyes de runams, procedents de les extraccions de potassa. Més amunt, les xemeneies de la Central Tèrmica de Cercs, i encara més amunt, les antigues mines a cel obert per extreure el carbó. També veurem les antigues explotacions per fabricar ciment, guix,etc.I més avall tenim les colònies industrials, amb els seus canals, salts d’aigua,etc. Totes elles han deixat petjades d’un passat miner, industrial o energètic, tolerades i acceptades pels habitants de la zona perquè donaven feina, i permetien la supervivència, en anys realment molt complicats.

També hi tenim embassaments, construïts com dipòsits de reserva d’aigua per l’àrea metropolitana de Barcelona. No varen ser tant ben acollits com els anteriors ,perquè l’aigua no era pel territori que els acollia sinó per altres. Rectificar aquesta política ha suposat eliminar un greuge territorial i veure’ls com part del paisatge. D’obligada presència per la utilitat que donen.

Una altra cosa és quan volen posar a casa nostra, equipaments que no volen en altres indrets. Les revoltes pel pla d’abocadors, va ser la més contundent, però també ho hem vist en temes de centres penitenciaris, magatzems de residus, o a l’hora de voler reomplir les galeries de les mines de potassa amb residus industrials...

Ara tenim sobre la taula, un tema molt delicat. L’explotació de la potassa té unes servituds diverses, en forma de muntanyes de runams, salinització d’aqüífers , desguàs de sal per un col•lector, no prou ben instal•lat, o ràpidament desgastat, etc, però és la principal font de treball de la Catalunya Central. Ni de lluny això pot justificar tot el que passa, però em consta una altra sensibilitat, una altra manera d’entendre l’explotació diferent de la habitual vint o trenta anys enrere.

Tenim una realitat històrica de les explotacions mineres. La que tots veiem i coneixem, però hi ha una perspectiva futura molt diferent. Conec bé, el passat i el present, per haver-hi dedicat moltes actuacions en els anys de diputat, i el futur el segueixo per diferents vies. Tot porta cap a canvis substancials, en la concentració de l’explotació de potassa i la sensibilitat medi ambiental. Donem un vot de confiança a la empresa explotadora , adaptem la legislació al moment present, i facilitem temps i mitjans per minimitzar l’impacta de l’explotació. Si a Cardona els antics runams, donen feina i han trobat altres utilitats, de ben segur passarà el mateix a Sallent o a Súria.

Es possible l’equilibri entre l’explotació , i la protecció medi ambiental. No vulguem ara arreglar en quatre dies el que s’ha espatllat en cinquanta anys. Posem-nos-hi i fem viable la continuïtat del principal recurs que tenim.




Wednesday, November 06, 2013

 

IMPROVISACIONS PERMANENTS




IMPROVISACIONS PERMANENTS

Porto 34 anys a l’ajuntament de Borredà, primer com Regidor i després com Alcalde, i per raó dels càrrecs he tingut constants contactes amb les altres administracions: Diputació de Barcelona, Generalitat de Catalunya i Govern central, al llarg de tots aquests anys, i sincerament mai hauria imaginat arribar al grau d’improvisació en que ens trobem immersos.

Treballar en les actuals circumstàncies és molt difícil, molt decebedor i molt frustrant. Sempre he volgut planificar a mig i llarg termini, i ara en prou feines ho puc fer a curt termini. Res és segur, res és previst ni previsible. Res pitjor per una administració que moure’s en aquests termes. Quants esforços, quantes energies perdudes preparant propostes que després no tindran sortida.

Si el govern Mas justificava no haver fet pressupost nou per aquest 2013, en base a diversos factors desconeguts, els ajuntaments haurem de fer els de l’any vinent, sense cap garantia de compliment. La Generalitat deu prop de 2.000 milions d’euros als ajuntaments i res fa preveure que els pugui pagar properament. Es més, els anuncis de transferències per finals de setembre, d’una part dels deutes s’han esfumat i ja estem a novembre, i no tenim cap garantia de cobrar-los a breu termini.

Si el tema econòmic, és realment greu, no ho és menys tenir l’amenaça de canvis substancials en la governació local. Hem pogut veure, els canvis proposats des de Madrid. Canvis enormement lesius pels ajuntaments, impropis d’un estat modern i descentralitzat. Tornem a l’etapa pre-democràtica, i posem en perill conquestes difícilment obtingudes, sense cap més raó que un suposat estalvi de diner que ningú ha quantificat ni detallat degudament.

Però, ahir mateix se’ns anunciava que la pretesa competència pròpia de la Generalitat en matèria de governs locals, no és tal, i els canvis de Madrid afectarien per igual als ajuntaments catalans. Com és possible que la vicepresidenta del Govern, digués el contrari pocs mesos enrere. I com és possible que el Govern i el Parlament vagin a pas de tortuga a l’hora de legislar en aquesta matèria ? De fet , ja la passada legislatura s’hi estava treballant i ara parlen de que potser a meitats de l’any vinent podran aprovar els canvis previstos.

En un moment en que la seguretat jurídica, la garantia de continuïtat son elements essencials pel bon govern, és quan es pensa trasbalsar el funcionament del nivell d’administració que millor funciona, per portar-lo cap a terres ignotes, mai tant ben dit.

Els ajuntaments estan fent una feina immensa, amb pocs recursos, son els més propers als ciutadans, i son els més ben preparats per adaptar-se a les noves circumstàncies, com pot ser que vulguin posar-los en perill ?

Costa anar a treballar cada dia, perquè pot arribar qualsevol carta, qualsevol normativa que qüestioni la feina feta durant anys. Temes que en altres països duren anys, aquí els canviem cada dos per tres. Ho veiem en matèria urbanística, econòmica, medi ambiental, en activitats, etc, etc. I el mai vist, impera el principi de la malfiança en la gestió municipal. L’existència de mala praxis en alguns casos, o corrupció en altres, no pot fer planar la desconfiança a nivell general.

Estic elaborant els pressupostos per l’any vinent, i encara no sé quan cobrarem els 97.000 euros que ens deu la Generalitat. Un import gran per un poble petit. I encara no sabem si s’aprovarà el PUOSC, ni quins altres recursos vindran del Govern Central, ni de la Generalitat, ni de la Diputació. Governar és administrar, planificar, prioritzar... tot menys improvisar. Aquí estem en la improvisació permanent. Posem-nos les piles, però queda clar que tots hi sortim perdent, i només canviant els governs podrem anar per altres camins.

Joan Roma i Cunill , alcalde de Borredà.


Monday, November 04, 2013

 

NO ARRIBA EL RELLEU DE TRADEMA - art. Nació Digital Solsona




NO ARRIBA EL RELLEU DE TRADEMA

En plena crisis de Tradema, el Conseller Felip Puig va assegurar que tenia una empresa alternativa, bona i consistent, de manera que podria absorbir la pràctica totalitat dels llocs de treball perduts.

La nova empresa havia d’entrar en funcionament al cap de pocs mesos del tancament de Tradema. Arribats a l’estiu va indicar que uns problemes de finançament endarrerien la operació però quedarien resolts en un breu termini de temps.

Estem ja entrant en el mes de novembre i no tenim noves noticies de l’empresa ni dels problemes de finançament que si l’empresa era rendible i creïble els podia haver resol el mateix govern de la Generalitat, mitjançant ajuts directes, o crèdits de l’Institut Català de Finances. No entenem , doncs, els motius d’aquest silenci que no fa presagiar res de bo.

En una petita ciutat com Solsona, el pes de Tradema era molt gran. De fet, la importància de l’empresa ho era també a nivell de comarca, i és lògica la preocupació de veure com van passant els mesos, i res de nou arriba. El subsidi d’atur dels ex-treballadors de l’empresa es va esgotant, i els nervis comencen a aflorar, sense explicacions plausibles per part del Conseller Puig.

No s’entén un anunci tant precipitat sense tenir el tema lligat. Ja no sabem si el Conseller va actuar de manera precipitada, irreflexiva o premeditada, per tancar boques i evitar mobilitzacions. En uns temps en que la gent qüestiona la serietat de molts polítics, l’experiència amb Felip Puig no és garantia de solvència.

En qualsevol cas, estic convençut de que l’alcalde de Solsona exigirà explicacions en breu, i podrem conèixer què hi havia darrera la promesa del Conseller. De fet les instal•lacions de Tradema son immenses, molt ben ubicades i aptes per acollir un bon nombre d’activitats industrials, lligades o no, al món forestal. De fet el compromís era de continuar treballant amb productes forestals, lligats a la biomassa. Em va estranyar el gran nombre de llocs de treball previstos perquè més aviat la xifra sol ser reduïda, però tot depèn dels productes a transformar.

El món de les energies alternatives és molt ampli i plural. Estaria bé que una activitat d’aquest àmbit s’instal•lés a Solsona, on ja hi radica el CTFC. Era i encara és l’esperança dels ex- treballadors de Tradema i de moltes altres persones que busquen feina.

Transcorregut un temps més que prudencial des de la darrera informació del Conseller, toca reclamar detalls de l’empresa, saber si realment les dificultats eren només de caire financer, i confirmar si la implantació és segura o no. No es pot deixar passar el temps esperant un relleu perquè finalment no arribi. La sensació de presa de pèl, pot portar a una gran frustració i a un nou descrèdit del govern de la Generalitat. Quedem a l’espera.




Saturday, November 02, 2013

 

BANC D'ALIMENTS - art. Regió 7




BANC D’ALIMENTS

De petit veia amb orgull com brigades de voluntaris del poble anaven a “fer llenya” per repartir a les persones soles del poble, amb pocs recursos, malaltes o simplement massa grans per poder-hi anar elles mateixes. Així, garantien escalfor durant els llargs hiverns, en una zona de muntanya.

Altres persones es preocupaven per atendre-les en altres necessitats, en cas de malalties, o temporades difícils, proporcionant roba, pa, o donant productes dels horts familiars. Eren temps complicats, que semblava no havien de tornar.

Han passat molts anys, i no em podia imaginar reviure algunes imatges d’aquells temps, en els moments actuals. I menys en un poble petit, on la majoria de persones tenen vivenda pròpia, horts i sovint, algun pis llogat a tercers.

També en aquests indrets ha arribat la crisis i també aquí ha estat necessari impulsar un Banc d’aliments.

Es evident que no hi ha un problema de les dimensions de grans ciutats, però no deixa d’existir un cert nombre de famílies o persones soles que precisen d’ajuda, en temes essencials com és el menjar.

L’avantatge d’un poble petit és que ens coneixem tots, i podem acudir en ajut de manera immediata i eficaç. Aquest coneixement també permet ajudar a qui realment necessita ajuda i evitar casos inadequats. Aquest doble coneixement afavoreix la solidaritat de la gent. Res indigna tant com imaginar que els esforços que fa la gent, vagin destinats a persones que no els mereixin. D’aquí l’extrem rigor en que cal procedir en la recollida i repartiment dels aliments donats.

En aquests temps de crisis extrema, els ajuntaments han d’organitzar la solidaritat amb un grau enorme de transparència, rigorositat i coneixement de l’entorn. Per això, en el cas que tractem no es dona diner. Si cal cobrir alguna despesa indispensable i urgent, es fa de manera directa pel propi ajuntament o per mitjà de la treballadora social que és qui gestiona i justifica l’ajut a concedir.

Una difícil feina la de les treballadores socials que han d’encarar problemes molt complicats, en un ambient enrarit i ple d’obstacles. Una feina que obliga a combinar sensibilitat amb rigor, generositat amb contundència quan algú vol enganyar, i a la recerca de mitjans econòmics, materials i humans en tots els casos.

De totes maneres ha de quedar clar per a tothom que la gestió és austera i contundent. S’ajuda a qui ho necessita, sense distincions, però sota un estricte control. Anar de bars, refusar feina, o jugar amb màquines escurabutxaques, son elements fonamentals per restringir o no concedir ajudes. La presència d’infants, en una llar, comporta actuacions especials, no solament a nivell de menjar sinó també d’equipament escolar, i d’activitats. I cap ajuda és permanent. Totes son supervisades, controlades i renovades en funció de les novetats que puguin sorgir.

Aquesta immensa feina que fan els ajuntaments, amb ajuda de les Diputacions, està en perill. Sembla impossible, però els canvis que proposa el Govern central en matèria de competències municipals, preveuen treure de l’àmbit municipal els temes socials. Increïble, però cert. Veurem què passa a Catalunya quan CiU i ERC acordin les modificacions a la llei catalana, però res més greu que allunyar del poble, la competència en serveis socials quan l’experiència demostra que ningú millor que nosaltres per assistir a qui ho necessita. I només cal veure com s’actua cada dia, per comprovar-ho.






This page is powered by Blogger. Isn't yours?