Friday, August 31, 2018

 

ALGÚ PENSA EN GOVERNAR ? - art. Regio 7




ALGÚ PENSA EN GOVERNAR ?
Tots els qui ostentem algun càrrec institucional, sabem la importància de formar equip i tenir un pla d’actuació, a curt, mitjà i llarg termini. La gestió diària, és tant fonamental, com la planificació, a més llarg termini, i tot plegat depèn de disposar d’un equip de persones, polítiques i tècniques, per dur a terme les decisions pertinents a cada lloc i moment.
Aquest, és un principi de primer de bàsica, que no cal ni discutir, de tant obvi com és. Es tant elemental que fa fredor veure com no s’aplica en el govern de la Generalitat. Ben aviat, farà un any de les eleccions al Parlament, i s’acaben de complir els primers cent dies del Govern Torra, per no dir del govern provisional, d’un president que se’n considera, per delegació d’un altre que no ho és...
Deixades ja aquestes excepcionalitats, mai imaginades ni aquí, ni en cap altre indret del món, el problema és que no tenim un autèntic govern, al capdavant de la Generalitat. Es a dir, després d’un ampli retard en la formació de govern, aquest es constitueix sense vocació d’equip, sinó de repartiment de poder entre dos partits ( Junts x Cat, i ERC), que funcionen com compartiments estancs, sense la deguda transversalitat ni fluïdesa, amb un comandament únic, del president.
El que veiem i constatem son accions individualitzades, departament per departament, sense una coordinació inter departamental, ni una presidència efectiva. Cadascú va per on millor li sembla, produint un desconcert , a nivell territorial i institucional, sense cap previsió de canvi, com per conjuntar les peces i fer que la maquinària funcioni , a nivell global.
Per entendre’ns, no tenim un autèntic govern, sinó un conjunt de conselleries, que van improvisant algunes accions i actuacions, sense quedar lligades per un pla de govern que indiqui quins son els objectius concrets.
En totes les democràcies, es donen els cent primers dies, com un termini de pau i treva, per donar temps al govern, a mostrar les seves prioritats i objectius. Aquí no es disposa de pla de govern, ni de pla concret, conselleria per conselleria. Es més, per evitar les diferències de criteris i de funcionament, que podien haver provocat fortes discussions en el Parlament, es pren la decisió de tancar el Parlament, fins a principis del mes d’octubre.
De fet, serà curiós assistir al debat de política general, en el ple extraordinari d’octubre, per saber si realment el govern disposa d’algun pla, en concret, o simplement es limita a passar el temps, a l’espera de la convocatòria de noves eleccions, com alguns diputats comenten, per a finals d’aquest mateix any.
Si això fos així, la provisionalitat en la que estem vivint ara, continuaria fins a finals d’any, amb la incertesa de si unes noves eleccions ajudarien a resoldre la situació actual. Per les enquestes, internes i externes, que van apareixent, no sembla haver-hi cap gran desplaçament de vot, com per fer previsions de canvis substancials.
Ara bé, que un país no tingui un govern efectiu, conjuntat, amb un bon pla de govern, amb objectius clars, suposa una anomalia política de primer ordre, i la pèrdua de grans oportunitats de present i futur. Cada dia, hi ha novetats per resoldre, i els temes no es poden deixar per a més endavant, perquè hi ha necessitats             que obliguen a decidir.
De moment, per gestions fetes, i per informacions rebudes, no disposem d’un govern efectiu. La improvisació i la provisionalitat son habituals, a l’espera de no se sap ben bé què. L’anomalia que suposa tenir un president , per delegació, que ha d’anar a Bèlgica a rebre ordres, i no actua com director dels departaments, fa del tot impossible el bon funcionament d’una estructura de govern. Algú hauria d’exigir acabar amb aquesta provisionalitat i pensar en governar. Portem sis anys d’anomalia política, amb uns danys molt elevats, com per allargar més aquesta situació. Algú pensa en els ciutadans ?



 

NO ENS EN SORTIM - art. Diari de Terrassa


NO ENS EN SORTIM.
Tanquem un nou estiu amb problemes, no resolts, a nivell de rigor en el funcionament d’alguns campaments d’estiu, ubicats en el nostre terme municipal, com tampoc se’n surten en altres municipis que n’acullen habitualment. Saldes i Borredà, son els municipis que més campaments acullen, i per tant, son els que més pateixen determinades “improvisacions”.
Des de fa anys, molts anys, venim reclamant més control i mà dura per part de la Secretaria General de Joventut, respecte l’organització de campaments d’estiu. Què volem dir ? Doncs que es tracta d’activitats amb nens, alguns ben petits, per la qual cosa es requereix un grau de coneixement i preparació, elevats, a més de fugir d’improvisacions o aventures , a la muntanya.
Per ser objectiu, he de dir que s’ha avançat molt, molt, en la bona direcció,  perquè era habitual, anys enrere veure campaments amb un grau d’improvisació increïble, a més de no portar el material adequat. Ara, això passa menys, però queda molta feina per fer. M’explico.
Hi ha grups que s’entesten a voler fer caminades entre pobles, o entre monuments o llocs emblemàtics, pensant que a tot arreu trobaran espais per passar el dia o la nit. Consideren que tot poble, poblet o nucli de cases, disposa d’un local social, una sala polivalent o un pavelló, en el qual podran passar la nit, preparar el sopar i l’esmorzar, i continuar ruta, fins el proper destí.
Els més ben organitzats, truquen abans a l’ajuntament, on els hi expliquem que no disposem de determinats equipaments, però que a més, segons les edats dels nens que porten, la caminada no és recomanable, o fins i tot, prohibitiva. La majoria fan cas, altres no, i ens els trobem , de cop i volta, en el poble. A falta de previsió, alguns arriben tard, i si el grup no és nombrós, passen la nit en el porxo de l’ajuntament, o en qualsevol altre indret que els pugui semblar adient.
A la muntanya, a la nit, és fàcil tenir temperatures per sota els deu graus, de manera que molts pateixen fred, oimés si han arribat molls, per alguna tempesta que han trobat pel camí. Aquest estiu hem tingut diversos casos, d’improvisacions, en grups que no havien preparat la ruta, ni els llocs d’estada.
Cosa diferent, és quan hi ha una gran tempesta, i aquest estiu n’hem tingut vàries de grans dimensions, amb un espectacular ball de llamps i trons. Amb pluges que han superat els 63 litres /m2, i calamarsa, per entremig. En casos com aquests, entrem en la via d’emergència i actuem en conseqüència, mobilitzant persones i vehicles, i acollint els campaments arrasats, col·locant nens i nenes, en llocs adequats.
A la primera quinzena d’agost, es va donar un d’aquests casos, amb un desplegament ràpid per acollir un total de 200 nens/nenes, amb els seus monitors respectius. Tots molls, tots xops, i alguns atemorits per una tempesta que mai havien vist, però afegint una aventura més a la seva curta vida. En aquests casos, omplim escoles, local de teatre, casal gent gran, alguna casa de pagès, i el que faci falta, però son casos excepcionals, per moments excepcionals.

El que s’ha de revisar, és el protocol de conducta, per evitar improvisacions , i revisió del material utilitzable, a més de reduir al mínim els desplaçaments i caminades, sobretot si aquestes han de passar per carreteres secundàries, molt estretes, plenes de revolts, i amb punts molt perillosos quan es creuen vehicles i persones, sobretot si aquestes no van prou ben senyalitzades, o pel seu cantó... No ens en sortim encara prou bé, com per poder estar tranquils tot l’estiu. Es un tema a tractar en la propera reunió d’alcaldes i Joventut.

Thursday, August 30, 2018

 

LA DOSIS DIÀRIA - art. Nació Digital Solsona


LA DOSIS DIÀRIA.
En un món, ple d’oportunitats per obtenir informació, sorprèn la falta d’objectivitat i honestedat , de la majoria de mitjans de comunicació públics, descaradament segrestats pels governs de torn, que han decidit convertir-los en mitjans propagandístics.
La gran aspiració de tenir la BBC com a model, ha passat a ser un somni, i els nostres mitjans ( espanyols i catalans) s’han situat en l’extrem contrari. Ara, el govern central ha posat com a gran prioritat impulsar un canvi profund, de la mà de Rosa Ma Mateo, a RTVE. Per fi, podrem tornar a mirar i escoltar un canal i una emissora, amb garanties de professionalitat i veracitat.
Aquí, a Catalunya, res de res. D’ençà el Tripartit, dels quaranta anys d’autogovern, els mitjans públics, han estat en mans d’autèntics professionals de la manipulació, prop de trenta anys. Tota una vida, com per enverinar, falsejar i manipular sentiments i emocions, a nivell intern i extern. No és estrany que la gran batalla, en aquest camp, comporti greus tensions entre Junts x Cat i ERC. Cadascú vol controlar l’aparell de propaganda principal de Catalunya, a més de fer-lo servir com a agència de col·locació d’amics i parents.
Durant l’aplicació del 155, si una cosa hagués estat rellevant, hauria estat la intervenció de la radio televisió catalanes. Es va considerar un pas no adient, per evitar tocar la part més sensible de d’independentisme. L’eina essencial de la seva implantació territorial i familiar. Aportar la dosis diària de parcialitat, subjectivitat, sectarisme i fanatisme, és fonamental per poder continuar la batalla. En el meu fur intern, només somiava, tenir un Iñaki Gabilondo, al capdavant de l’ens. O algú com ell, símbol de la honestedat, objectivitat i servei al país.
Fa més de quatre anys, vaig decidir no mirar ni escoltar, radio televisió de Catalunya, ni tampoc radio ni televisió d’Espanya. Tant parcials i sectàries, eren unes com les altres. Només , mitjançant el zàping hi entrava uns minuts, per comprovar el grau de resistència i persistència en la seva falta d’objectivitat, arribant a extrems increïbles. No puc entendre com determinats professionals poden continuar en els seus llocs de treball, a la vista de la seva transformació en simples transmissors de propaganda, en comptes d’informació, seria i objectiva.
Però, així estem, i no s’entendria l’amplificació de l’independentisme sense la feina feta per aquests mitjans de comunicació públics, i un grapat de privats, generosament subvencionats amb diner públic, que al cap i a la fi, és diner nostre, també dels que no ho som. Cada dia, a cada hora, dosis d’informació ben estudiada i modificada per justificar les accions del govern de torn. Es evident la importància d’aquest gota a gota, durant anys, com pluja fina que va penetrant en els cors i cervells de tots els qui la reben.

I diguem-ho també. Aquests mitjans, s’han omplert d’amics i parents, fidels als qui els han col·locat, convertint els estudis en un centre de fidelitats, degudament pagades. No en va hi ha 47 alts dirigents, amb sous més que generosos i més de 2.300 treballadors, per complir les funcions encomanades, doblant el nombre, de qualsevol televisió privada del país. Una de les grans prioritats, d’un nou govern, serà un canvi total de model, per trencar una etapa i obrir-ne una altra, radicalment diferent. Prou de dosis diàries, volem honestedat informativa. 

Monday, August 27, 2018

 

NO VULL DECIDIR ¡ - art. Nació Digital Solsona

NO VULL DECIDIR ¡
Encara recordo la perplexitat que em produïa de ben petit, quan en determinats jocs, o en altres àmbits, algú em preguntava, “ a qui estimes més , al teu pare o a la teva mare ?”.  Era una confrontació o un dilema inexistent, perquè mai m’hagués atrevit a triar. Davant aquesta tessitura, o no contestava, o els hi deia que a tots dos, sense cap preferència. I mira que eren ben diferents un de l’altre, dintre de les seves especificitats, com ho som , tots i cadascun de nosaltres mateixos.
Poso aquesta anècdota, que segur tots hem viscut, en els àmbits respectius, per reflexionar sobre els primers temps del procés sobiranista. Em considero espanyol, sense cap contradicció en sentir-me profundament català. He viscut la catalanitat com un dret, i alhora un deure, de conèixer, estimar i impulsar els nostres trets fonamentals. Vaig aprendre a escriure el català, de manera autodidacta, comprant llibres de gramàtica, i empollant-me totes les regles com per escriure’l en bones condicions. I no solament això, sinó que l’he ensenyat a d’altres catalans i en els darrers anys, a immigrants de tot el món, en tant que voluntari de Creu Roja.
En els meus temps joves, vaig aprendre a tocar la guitarra per acompanyar-me en recitals de cançó catalana, en terres llunyanes, a Suïssa i territoris propers, on treballava i estudiava. He llegit, escrit, escoltat i vist milers de documents, procedents de les més variades temàtiques i situacions, de manera que ningú pot dir que no he practicat la “catalanitat”, o he estat i sóc un catalanista convençut.
De fet la meva militància socialista, des de fa quaranta anys, és fruit d’haver trobat el partit adequat per defensar les idees i posicions, sense cap contradicció. Arribats en aquest punt, era lògic el trasbals que podia provocar que el nostre govern, ens volgués portar a triar. A fer ara, a la nostra edat, el que no vàrem fer, quan érem petits. El mal anomenat “dret a decidir”, de fet, era una exigència encoberta, de triar entre una realitat i una altra, com si fossin contradictòries o no podessin compaginar-se.
L’astúcia o la mala fe, per no dir el mal ús de les noves tecnologies, els mitjans de comunicació públics, i altres males arts, varen anar alimentant el desprestigi de tot l’espanyol, enaltint tot el català, inventant greuges quan fes falta, o creant història pròpia quan es necessitava. Es increïble el grau de tergiversació de la història, pròpia i de la aliena, com per vendre el que sigui. S’ha arribat a uns extrems de propaganda i falsedat, impròpies d’una democràcia. Tot per l’anomenat “dret a decidir”, quan en realitat el que s’exigia era el dret a trencar la convivència, l’estat de dret, i la realitat internacional. Els mitjans per aconseguir-ho es declaraven legítims, perquè servien als propòsits dels impulsors del trencament.
Hem arribat, però, a un punt en que les falsedats han aparegut, i s’han aclarit molts enganys, si bé tot s’embolcalla en una lluita contra “l’Estat opressor”, mantenint les falsedats, i buscant com continuar enganyant als més fanatitzats. De fet, en aquest procés, s’ha pogut comprovar com de fàcil és vendre fum, desprestigiar l’adversari, incentivar les més baixes passions, fomentar l’odi...per cridar a la mobilització i al trencament de la convivència i l’estat de dret. No hi ha barreres, no hi ha límits. Tot s’hi val, emmascarant grans paraules, sota objectius inexplicables. Tots els catalans, amb tots els espanyols, hem decidit el nostre destí en una trentena d’eleccions en els darrers quaranta anys. Ens hem comptat pel dret i pel revés, i som àmplia majoria els qui volem mantenir-nos fidels a la legalitat. No ens vulgueu fer triar perquè no hi ha contradicció ni impediment en poder ser alhora, catalans, espanyols, i per damunt de tot europeus, i ciutadans del món. Ja hem decidit, i ho hem fet, en múltiples ocasions.



Friday, August 24, 2018

 

EL NOSTRE TARTARÍN - art. Regió 7



EL NOSTRE TARTARÍN.
Cada país, cada nació, té alguns personatges entranyables que li han donat ressò, o els ha representat ,sigui en forma de paròdia, sigui en forma d’èpica o d’humor.  Dos exemples clars, han estat Joan Capri i Mary Santpere. N’hi podríem afegir algun més, a nivell real, o a nivell literari, però pel fet, aquests dos ,son prou representatius.
Sembla, però, que se’ns en afegeix un altre, mai imaginat ni mai escrit, a diferència del popular Tartarín de Tarascón, francès. Obra del genial Alphons Daudet. En el nostre cas, ben aviat hi podríem afegir, en Puigdemont de Waterloo.  Un personatge increïble per trajectòria passada, per espectacular present i per inimaginable futur.
Un ciutadà , esdevingut alcalde de Girona, elegit, contra tot pronòstic, president de la Generalitat, que organitza la seva substitució d’alcalde, amb una estratègia increïblement rebuscada i estrafolària, capaç de muntar i desmuntar una república, en qüestió de segons, i de convocar i desconvocar eleccions, en matèria d’hores, per, finalment,  fugir a l’estranger, sense acomiadar-se ni del seu vice president.
No content amb això, s’instal.la a Waterloo, on hi crea un espai republicà. Marxa a donar una conferència i queda atrapat a Alemanya, d’allà torna a Waterloo, on es proclama president de la república catalana, en tramitació permanent, a l’espera de fer-la efectiva, en un moment o altre. I mentrestant conforma el consell de la república, amb els nomenaments corresponents, a imatge i semblança de les corts celestials, o monàrquiques del segle dinou.
No digueu que no és una vida apassionant, amb unes imatges mai vistes ni imaginades, a nivell de Catalunya i terres enllà. Falten però, alguns detalls protocol·laris que millorarien l’impacte visual. Perquè no enviar una companyia de Miquelets, a Waterloo que formessin part de la vigilància i seguretat, amb una parella , a la porta principal per retre honors als visitants il·lustres , en especial al propi president ?. I posats a fer-ho bé, organitzar uns canvis de guàrdia, prou vistosos i imponents com per convertir-los en espectacle diari, a semblança dels que es fan en altres indrets del món.
A més, tot canvi de guàrdia, precisa d’una banda de música, que podria ser la dels propis Miquelets. Com a peça musical, no estaria malament , fer convocatòria per adaptar la sardana La Santa Espina, per acoblar-la a la solemnitat militar. La lletra és molt apropiada, i simplement caldria donar-li el toc militar.  No sé si tot aquest embalum seria del gust del barri on està ubicat el palau de la república, però se’ls hi podria demanar una mica de paciència i comprensió , de cara els propers mesos o anys, en que sigui necessària aquesta presència.
Queda pendent de resoldre l’aspecte econòmic del tema. He buscat i rebuscat explicacions sobre qui i com es paga tota aquesta festa. Ho sento, però no ho he trobat. No s’explica enlloc quin mecenes, quin grup de persones o d’entitats, es fan càrrec de totes aquestes despeses, cosa que contradiu la promesa feta de ser transparents, exemplars, novedosos...potser han optat per ser-ho menys, i fer servir les aportacions de grup parlamentari, a Junts x Cat, del Parlament de Catalunya, però , ai las, crec que contravindrien greument el Reglament , utilitzant fons parlamentaris, per a destins que no son els previstos.
Convindria algú estudiés el destí dels fons d’aquest Grup Parlamentari, per a veure si tenen l’ús previst o no. Cas de constatar desviaments il·legals, caldria actuar, en conseqüència, perquè no direu que no és increïble tot el que hem vist, tot el que estem veient, i tot el que se’ns diu pensen fer en els propers mesos o anys. No hem tingut cap escriptor, cap novel·lista, cap autor capaç d’imaginar una trajectòria com la de Puigdemont de Waterloo.  Quina novel·la hagués escrit l’Alphons Daudet, amb aquesta matèria prima ¡¡¡



Wednesday, August 22, 2018

 

ATENCIÓ, EL CME NO ÉS TV3 - art. Nació Digital Solsona



ATENCIÓ, EL CME NO ÉS TV3.

Per raons que ara no venen al cas, tinc molt bona informació de les interioritats del Cos de Mossos d’Esquadra, i puc assegurar que la situació en la que es troba, és d’una gravetat absoluta. L’ús i abús d’una part del cos ,en els darrers anys,  per tasques i funcions que no li son pròpies, han produït el desmantellament d’algunes de les seccions, el desconcert en altres, i el desànim en gairebé totes, de manera que el CME, ha passat de jugar a primera divisió, a fer-ho a  segona, i si no s’hi posa remei de manera urgent, caurà a tercera. Tant greu és la cosa.
Mai, repeteixo mai, es pot polititzar un cos policial. Mai, es pot fer un ús partidista, d’un cos que ha de vetllar per la seguretat i l’estat de dret, del territori encomanat, amb una plena i sincera sintonia amb la resta de cossos de seguretat de l’Estat. Si en un tema s’ha de deixar treballar als tècnics i especialistes, en la matèria, és en la seguretat, cosa que s’ha volgut obviar, a Catalunya, de la mà d’uns consellers totalment inadequats per estar al front d’un departament, tant delicat com el d’Interior.
Ara mateix, tenir Miquel Buch, al capdavant, és un dels més grans errors que es podia cometre. Amb el seu historial, quedava clara la falta de preparació i la falta d’idoneïtat per fer aquesta funció, i el dia a dia, ens ho demostra clarament.
Demanar la integració en la Interpol, quan hi ha filtracions constants, decisions controvertides, actuacions fora de lloc, o voluntats inacceptables, ho fa del tot impossible. I és que es prenen decisions increïbles, en uns moments com els que estem vivint. Ordenar escorcollar, i requisar el material d’un grup d’activistes, en contra dels símbols grocs, amb la pretensió de portar-los davant la justícia i aplicar-los-hi els articles contra la seguretat ciutadana, és desconèixer l’existència de l’estat de dret, a més de fer un ridícul espantós.
Però, que a més, el material requisat sigui filtrat a mitjans de comunicació independentistes, demostra la falta total de control intern, i l’existència d’elements disposats a trencar el reglament intern, lligat a la confidencialitat i la protecció de les proves. Molt greu, tractant-se d’un cos de seguretat.
Falta personal, falta material, falten mesures de protecció i vigilància, falta estructurar seccions decapitades, ...falta posar seny en els nomenaments, ascensos i destins, evitant mesures sectàries o clarament de favoritisme polític, perquè provoca reaccions totalment contràries, per part dels comandaments afectats. I han sortit a la llum pública, desavinences i renúncies que demostren, fins a quin punt son desencertades les mesures aplicades.
En resum. Si en un lloc s’ha de retornar a la normalitat és en aquest Departament. I en cap cas, se’n pot fer un ús partidista i sectari com es duu a terme a TV 3. No és igual convertir un mitjà de comunicació públic en un mitjà de propaganda que fer-ho amb un cos de seguretat. Tot és greu, però en el segon, ens hi va la seguretat de tots els ciutadans. En l’altre, ens hi va la falta d’informació objectiva i professional. En parlaré un altre dia.

Ara i aquí, ens ha de preocupar, i molt, que el CME estigui en mans inadequades, amb ànim de voler-ne fer un ús partidista, en comptes de lluitar per recuperar el prestigi perdut, i donar les eines necessàries per a poder fer bé, la feina encomanada. 

Tuesday, August 21, 2018

 

VOLEM ACOLLIR, però ... art. El 9 Nou



VOLEM ACOLLIR, però ...
En diferents ocasions, en els darrers anys, s’han convocat manifestacions, sota el lema de “volem acollir”, en protesta per les imatges que tot sovint, veiem en els mitjans de comunicació, de persones abandonades a alta mar, oblidades per tothom, lligades a un destí incert que moltes vegades acaba tràgicament.
S’ha d’elogiar la sensibilitat, i la mobilització de recursos humans, tècnics i econòmics, per part de persones i entitats que volen participar en frenar aquesta allau i acollir als qui arriben a casa nostra.
Ara bé, el problema, una vegada aquí, és immens. La complexitat i les dificultats per acollir-los i integrar-los suposa trencar barreres psicològiques i mentals, per ells, però també per la gent d’aquí. M’explico.
Des de fa molts anys soc voluntari de Creu Roja, i com a tal, m’he dedicat a donar classes de català a immigrants, però des de fa dos anys, dono classes de castellà als refugiats, acollits a Berga. En aquests moments, estan a punt d’acabar el període d’integració , la tercera tanda dels acollits, sota els auspicis de la UE, que va repartir una quota entre els seus associats, pertocant a Espanya la xifra de disset mil. D’aquesta xifra, Espanya n’ha acollit uns dos mil, i ara n’arribarà un altre contingent d’uns set-cents que seran repartits, per tot el país, en funció de convenis amb diferents entitats i organismes.
El problema de la integració passa, en primer lloc, per aprendre la llengua, si venen de països no llatinoamericans. Actualment, n’arriben molts de Rússia, Geòrgia, Ucraïna, Iran, Congo, Costa d’Ivori, ....a tots ells se’ls ofereix aprendre el castellà, i el català. Però, a banda de l’idioma, toca refer, tota mena de documentació bàsica personal, i tot seguit professional., des de titulacions acadèmiques, a d’altres de tècniques com per poder demostrar els estudis i formacions que havien fet en els seus països d’origen.
Disposen d’un carnet de residència, que donarà pas a un de laboral, mitjançant el qual podran buscar feina i aconseguir contracte. Ara bé, en aquest punt s’entra en un cercle diabòlic. Busquen vivenda, però la falta de contracte, no permet avalar el lloguer amb una feina estable. Primer problema, al qual segueix un segon, motivat per les grans reticències de molts propietaris i immobiliàries a llogar a un refugiat, ni que porti un aval de l’entitat que li dona suport.
Aquí és on apareixen les grans contradiccions de país. Per una banda, demanem “volem acollir” i per altra, es posen tota mena de traves a llogar un pis. A dia d’avui, aquest és un dels grans problemes per resoldre, perquè si no es té pis, difícilment es pot buscar feina i establir-se en un lloc concret.
Cada refugiat té tota la província on se l’ha acollit per buscar vivenda i feina. Si en troba en una altra província ,cal demanar autorització per fer el canvi. Normalment no hi ha problemes per aconseguir l’autorització, però son tràmits que s’han de fer, i que s’afegeixen a molts d’altres, prou complicats, com disposar de targeta sanitària, buscar plaça a llars d’infants i escoles, pels fills que han vingut amb ells,  planificar visites mèdiques, amb els corresponents intèrprets per poder-se entendre metges i pacients,convalidar titulacions, carnets de conduir, ...
En resum, sota el lema “volem acollir” hi ha un munt de reptes que la majoria de persones desconeixen, i que entren en contradicció amb les dificultats i entrebancs de persones i institucions que no faciliten la integració per culpa de la falta de sensibilitat, o d’altres qüestions, menys confessables. Estem lluny de tenir un protocol simple, pràctic i eficient com per garantir que qui és acollit, el podrà seguir amb garanties d’una integració complerta i adient.



 

RETORN A SUISSA - art. Diari de Terrassa


RETORN A SUÍSSA.
Fa pocs dies he tornat de Suïssa, una mena de segona pàtria, després d’haver-hi viscut, treballat i estudiat, durant set anys a la capital, Berna.  Tinc per costum anar-hi de tant en tant, si bé ara feia prop de catorze anys de la darrera estada. He decidit atrapar el temps perdut, i repetir visita l’any vinent.
Perquè , torno a parlar d’aquest país ? Doncs, perquè hauria de ser el país model, a copiar, per part nostre, en comptes d’altres que ens cauen molt lluny, tant a nivell geogràfic com demogràfic. Anys enrere, Jordi Pujol, pretenia assemblar-nos a Suècia, Dinamarca, Lituània, Països Baixos, ...però mai, a Suïssa, quan realment crec que és el més envejable. D’un país pobre, cent anys enrere ,ha passat al quart més ric del món, però no és només per això, sinó per com s’organitza i com es respecten drets i deures.
Comparem algunes dades. Suïssa té 41.277 kms 2. Cataluña, en té 32.108.  Si fa no fa, no estan lluny l’una de l’altra, si tenim en compte els grans espais, no habitables, ocupats per altes muntanyes i llacs, de la primera. En habitants, 8,5 milions, per 7,5. Cap gran diferència.
Aquestes dues grans dades, amaguen però, una distància immensa en organització, coordinació institucional, programació i planificació del país. Tot i ser un país ric, impera l’austeritat, en tots els àmbits de l’acció personal i política. Res de grans parafernàlies ni despeses protocol·làries o de funcionament. Tant és així que només tenen set ministeris, amb pactes entre partits, com per compartir govern, durant anys i anys. I per torn rotatori, cada any, un dels ministres, exerceix de president/a del país. No direu que no és filar prim, a l’hora d’estalviar grans despeses.
Però, és en la coordinació, programació i planificació on l’enveja creix immensament. Bona coordinació entre Ajuntaments- Cantons i Estat, de manera que si hi aneu per primavera o estiu, us trobareu tot el país en obres, perquè aprofiten els mesos de bon temps, per dur a terme tot allò que porten planificant durant anys, entre totes elles.
Obres d’una gran qualitat i durabilitat, com per estar segurs que la climatologia respectarà cada obra, els anys previstos. Si han de ser vint, trenta o quaranta, estigueu segurs que els duraran. Estan acostumats a planificacions a mitjà i llarg termini, com a norma general, sense que les eleccions i canvis de govern, modifiquin els plans aprovats, amb criteris tècnics, més que polítics, de manera que les grans obres no son qüestionades ni canviades, per simples canvis de majories municipals, cantonals o estatals.
I els criteris de serietat i ordre, governen el país, de manera que no se’ls pot fer entendre, la deriva independentista d’aquí, trencant reglament del Parlament, vulnerant Estatut d’Autonomia i la pròpia Constitució. Allà tenen clar , les regles de joc, l’estat de dret, i els principis elementals de la democràcia com per reclamar canvis quan un col·lectiu ho demana, però sempre seguint el curs de la llei. Dintre de poc, sotmetran a referèndum el canvi d’avions de combat. Tenen sis models a triar, l’elecció serà tècnica, però qui acordarà el permís per fer la despesa seran els ciutadans, en vot directe.  Pot haver-hi gent en contra, però a ningú se li ocorreria modificar les regles de joc vigents.

En resum, recomano visita al país, i tant de bo se’l posés com a model a seguir, perquè s’evitarien decisions i posicionaments incomprensibles, com els que s’han dut a terme aquí. El país ocupa el desè lloc del món en qualitat democràtica. Espanya està en el dinovè. Es un bon lloc ,si veiem com EUA està en el 21, França en el 29 i Bèlgica en el 32, però queda molt per fer i canviar. Estudiem-los i copiem-los, en comptes de voler fer invents abocats al fracàs. 

Monday, August 20, 2018

 

MANTENIR LA TENSIÓ - art. Nació Digital Solsona



MANTENIR LA TENSIÓ.
Per evitar , la desmobilització i l’ensopiment, el procés independentista ha de buscar vies per mantenir la tensió i la pressió sobre tots els elements que donen vida al procés. Siguin els propis, o els d’altres col·lectius. I quan apareixen actors externs, que donen motius per la queixa, la denúncia, o la crida a la resistència, son més que benvinguts perquè ajuden al manteniment de la tensió.
Tots els nacionalismes, necessiten enemics exteriors per a justificar-se i consolidar-se. Sense ells, no tindrien futur, de manera que, ara i aquí ,que apareguin grups organitzats, dedicats a treure simbologia independentista, és una excel·lent noticia, perquè va en aquesta direcció. Si a més, en algun d’ells, hi apareix algun membre d’un cos de seguretat estatal, millor que millor.
Hi ha pànic, a la desmotivació, i l’estiu és un moment molt delicat perquè la gent pensa més en fer vacances que no pas, en assistir a concentracions i mobilitzacions. Ho hem vist en nombrosos pobles i ciutats, amb menys d’un centenar d’assistents, en ciutats de desenes de milers d’habitants.
Aleshores, per no caure en la irrellevància, convé mantenir l’esperit reivindicador i batallador, organitzant “sopars grocs”, concentracions davant de presons, actes per la llibertat, concerts diversos, records per les dates mítiques del procés, presentació de llibres, etc, tot i cap, con tal permeti posar cartells, enviar correus i sortir en els mitjans de comunicació per demostrar la vivesa del procés, amb ganes d’arribar al setembre per a poder, iniciar les mobilitzacions de l’11 de setembre, i tot seguit de l’1- O.
Estem, doncs, en una mena de noria que va donant voltes, sense moure’s de lloc. Estem, on estàvem, anys enrere, sense haver avançat ni haver resolt cap dels reptes que els independentistes havien proposat assolir. Es més, hi ha una major dispersió d’objectius per no tenir al capdavant de l’Estat, un partit com el PP.
Hi ha por escènic, per no tenir clar com sortirà la mobilització de l’11 de setembre. No hi ha presses per omplir autocars, no hi ha allau de voluntaris per participar en la organització i no hi ha suficient demanda de places, com per imaginar una mobilització “històrica” a Barcelona.
Alguns creuen que és lògic en ple mes d’agost, però altres, noten falta d’entusiasme i de raons clares per persistir en uns tipus de mobilitzacions, més pròpies del passat que no pas del present. Van apareixent enquestes, que demostren ganes de trobar sortides pactades, fora de la pretensió d’independència que pocs la veuen factible. Els passos donats pel govern central, i el canvi notable de formes i fons, entre els dos governs, ajuden a veure que la situació actual, és radicalment diferent, de la de l’any passat.

Per això, alguns col·lectius volen imprimir majors cotes de mobilització, a nivell territorial, per augmentar les tensions i provocar reaccions que mantinguin el caliu del procés. Es el que es pot veure en determinats llocs, amb llaços, pintura, estelades, cartells i piulades a tort i a dret. Rebaixar la tensió, suposa donar temps, per pensar, i no és hora de pensar sinó d’actuar...però els resultats son els que son, i un bon nombre de persones es demanen si no va sent hora, de canviar d’estratègia i buscar acords que millorin l’autogovern, a imatge i semblança del que han aconseguit els bascos. El retorn del seny, seria la millor de les opcions.

Friday, August 17, 2018

 

QUALITAT DEMOCRÀTICA - art. Regió 7



QUALITAT DEMOCRÀTICA.

Des de fa mesos, per no dir anys, s’està qüestionant el grau de qualitat democràtica d’Espanya, en base a decisions d’un sol magistrat, o d’uns pocs tribunals, quan les decisions o sentències que emeten, no son del grat dels afectats, o del seu entorn.
Per raons que ara no venen al cas, he tingut relació amb tribunals, durant molts anys, i el grau de conformitat o disconformitat ha variat molt, en funció de múltiples paràmetres. Del que mai he dubtat, és de la independència judicial. Aquesta mania, de voler veure intromissions polítiques, en tota mena de decisions i resolucions, no té veracitat, o com a mínim, no la té, a nivell general.
Com en tot àmbit i sector, es pot donar algun cas concret, però mai es pot generalitzar perquè no és real. I no ho dic jo, sinó organismes internacionals que estudien, controlen i avaluen el grau de qualitat democràtica, existent, a cada país. Mirem el que diu, el principal òrgan d’avaluació de l’Index de Democràcia, corresponent a l’any passat, el 2017, per part de The Economist Intelligence Unit ( EIU).
Aquesta institució, és acceptada i respectada pel seu rigor i la seva independència, a nivell mundial. Doncs bé, l’ordre, en qualitat democràtica, dels dinou primers països és el següent.
1.- Noruega, 2.- Islàndia ,3.- Suècia, 4.- Nova Zelanda, 5.- Dinamarca, 6.- Irlanda, 7.- Canadà, 8.- Austràlia, 9.- Finlàndia, 10.- Suïssa, 11.- Països Baixos, 12.- Luxemburg, 13.- Alemanya, 14.- Regne Unit, 15.- Austria , 16.- Illa Maurici , 17.- Malta, 18.- Uruguay, 19.- Espanya.
Així, doncs, dels cent seixanta – set països avaluats, Espanya, ocupa el lloc dinovè. I tenim a EUA, en el 21, França, en el 29 i Bèlgica en el 32, per posar nom a llocs molt posteriors, al que tenim aquí.
Hem d’estar contents i satisfets, per aquesta situació ? Doncs, no. Sempre convé revisar i millorar condicions que no son prou satisfactòries, i ara i aquí, tenim en la lentitud judicial, un del problemes de la Justícia, però n’hi ha d’altres, a nivell de millorar la representació popular, amb canvis de lleis electorals que permetrien una més justa representació entre els vots aconseguits, i els diputats obtinguts, per posar un altre exemple, ben evident.
 Hi ha decisions que no compartim, d’estaments judicials ? per descomptat. Ara mateix, tenim d’enrevessada situació d’una part de l’anterior govern de la Generalitat, amb situacions ben diferents, uns dels altres. Es discutible l’acusació de rebel·lió ? sí, com altres imputacions i decisions preses, com la de mantenir-los en presó, fins a judici. Ara bé, no entendre, no compartir o no acceptar resolucions emeses, no ha de portar a desconfiar de la Justícia, i menys encara, a acusar-la de subjectiva, o sotmesa a decisions externes.
De fet, en pocs anys, hem vist com el propi partit de govern, ha estat investigat , jutjat i sentenciat, fins els més alts nivells. Si no imperés l’estat de dret, en tots els seus termes, el que ja hem vist, i el que està en curs, no hauria tingut lloc.
Per tant, tenim un bon índex de qualitat democràtica, constantment vigilat i avaluat per òrgans externs, que mantenen aquesta puntuació. No ens hem d’acontentar amb el lloc que ocupem, però tampoc menystenir-lo, o no acceptar-lo com a cert. S’han comès molts errors, però potser que acceptem tot allò positiu que la democràcia ha aportat, en aquests quaranta anys, de la seva recuperació. I si en un tema hem de ser especialment vigilants és en el compliment de la legalitat vigent. Alguns voldrien fer-se-la seva, interpretar-la com millor els hi sembli , i tirar pel dret. Doncs, no. Si ocupem el lloc dinovè és perquè ,ara i aquí, impera l’estat de dret.


Thursday, August 16, 2018

 

NOU ÈXIT VUITENA EDICIÓ - FORMATJAZZ - BORREDÀ 2018


NOU ÈXIT DE LA VUITENA EDICIÓ DEL FORMATJAZZ- BORREDÀ 2018.
El passat dimarts, dia 14 d’agost, a les 21 hores, a la Plaça Major, tingué lloc la vuitena edició del Formatjazz. Una compaginació d’un bon grup de jazz, amb la degustació, a la mitja part , de formatges procedents d’algun país o regió , triats pels organitzadors de l’esdeveniment.
En aquesta edició, els formatges procedien de la regió d’Extremadura, i varen ser molt ben valorats, per les prop de 400 persones que, prèviament havien fet la reserva, o dels que en el darrer moment es varen fer ,amb el tiquets restants.
A les 9 del vespre la Plaça Major oferia un ple absolut, amb 500 persones assentades i algunes, a peu dret, esperant l’inici, prèvia presentació de l’acte, per part de l’impulsor d’aquest esdeveniment, Antoni Chueca, el qual explicà el motiu de l’elecció del grup d’intèrprets i dels propis formatges.
Tot seguit, començà el concert, sota el títol de SWINGULARITY, amb els músics Yann De Pozzo, John Intrator i Charles Frechette, els quals varen oferir dues esplèndides parts, a la mitja part de les quals es quan es degusten els formatges.
Un any més, es va constatar el poder de convocatòria d’una original formula que compagina bon jazz, amb bons formatges, en el esplèndid marc de la Plaça Major, i com a preludi de la festa de la Patrona de Borredà, i de la imminent Festa Major.
Felicitats als impulsors, col·laboradors i participants, d’aquesta vuitena edició del Formatjazz, 2018.
Borredà, 16 d’agost de 2018.
L’Alcalde, Joan Roma i Cunill



 

MISSA NOCES D'OR , MN MELITÓN TUBAU - BORREDÀ


MISSA DE CELEBRACIÓ DELS 50 ANYS DE SACERDOCI , DE MELITON TUBAU.
En el dia d’ahir, 15 d’agost de 2018, festa de la Patrona de Borredà, la Mare de Déu de la Popa, tingué lloc, la Missa de celebració dels 50 anys de sacerdoci del fill de Borredà, Melitón Tubau, el qual passa a assolir la merescuda posició de jubilat.
En una església, amb una molt bona presència de persones del poble i de fora,  Mn. Melitón va celebrar la seva darrera Missa, com a rector de la Parròquia. Va acompanyar la celebració la Coral de Borredà, tot i estar de dol, per la pèrdua d’un familiar directe del seu director, però varen voler compartir un dia tant especial, malgrat aquesta dolorosa circumstància.
Es varen produir diferents moments emocionants, però va ser en el sermó, el punt culminant per l’explicació detallada de com un jove Melitón, decideix encaminar la seva vida cap al sacerdoci. Un sacerdoci arrelat a la terra, compromès, i estretament lligat a la classe obrera, i als més desvalguts.  De sempre, Mn Melitón ha estat un vers lliure, dintre de l’església catòlica. Ha actuat com millor ha cregut, i ho ha fet, tenint com a reptes, el compromís, la coherència i la valentia. I per descomptat, la feina, intensa i extensa en multitud d’aspectes.
Fins ara mateix, tenia 14 parròquies a les seves mans, i en el recordatori entregat, hi figura la llarga llista de parròquies en les quals ha servit. Totes elles guarden un excel·lent record de la seva tasca i el seu compromís.
En reconeixement a la seva dedicació, es varen recollir diners per a comprar diverses ofrenes que serviran pels oficis religiosos de la parròquia de Borredà. Ahir els va mostrar, i els va agrair. La seva intenció és establir-se a Berga, i de ben segur, podrà cobrir algun ofici, en alguna de les parròquies, quan així se li requereixi.
Al final, amb els cants de la Coral de Borredà, i el petó i salutació a la imatge de la Mare de Déu de la Popa, es tancà l’ofici, convidant els assistents a un piscolabis a l’entrada de l’església, i rebé un obsequi de l’ajuntament, amb el desig d’una llarga i saludable jubilació.

Borredà, 16 d’agost de 2018.

 

BORREDÀ - EXPOSICIÓ MOMENTS - CASAL DE LA GENT GRAN.



EXPOSICIÓ MOMENTS – CASAL DE LA GENT GRAN – VISITA ALTAMENT RECOMANADA.
En el marc dels dies previs a la Festa Major, i dintre de la mateixa FM, Borredà de Festa, la comissió de festes, encarregada de la organització, ha programat una exposició , sota el títol de MOMENTS, consistent en imatges captades, durant múltiples esdeveniments i festes del poble, en els darrers anys.
Més d’un centenar d’imatges, molt ben presentades i exposades, mostren múltiples detalls de les festes del poble. La diversitat és total, i això fa de la visita, un repàs a festes tradicionals, esportives, culturals, d’oci, etc.
Tota la sala 1, del Casal de la Gent Gran està ocupada per aquesta exposició, la qual té una segona virtut, com és que qui estigui interessat en adquirir alguna de les fots exposades, ho pot fer a raó de 6 euros, cadascuna. Ingressos que aniran a parar als comptes de l’entitat, tots ells destinats al finançament de la Festa Major.
Felicitem la iniciativa de la Comissió de Festes, i recomanem tothom qui no l’hagi vista, d’anar-hi. De ben segur, en sortirà altament satisfet . Queden pocs dies, fins el diumenge dia 19, de les 18 a les 20 hores.
Borredà, 16 d’agost de 2018.
L’Alcalde – Joan Roma i Cunill



Wednesday, August 15, 2018

 

50 ANYS - ESBARTT DE BORREDÀ

                                 50 ANYS DE L’ESBART DE BORREDÀ
Aquest dimecres, dia 15 d’agost, Festa de la Mare de Déu de la Popa , Patrona de la Parròquia de Borredà,  es compliran 50 anys de la creació de l’ESBART DANSAIRE DE BORREDÀ.
Fou l’any 1968, quan la Sra. Carmen Fornells d’Andreu, amb la inestimable col.laboració i participació de la Sra. Rosa Ma. Rota ( Rosa Nadeu), fundà l’Esbart Dansaire, amb una colla de joves del poble.
Des d’aleshores, l’Esbart va tenir un camí ascendent, participant en les grans celebracions del poble, així com en altres indrets del país. Els intercanvis i els viatges foren constants, durant prop de vint anys. Després hi hagué un parèntesis, motivat per la falta d’efectius, fins fa 10 anys, en que la Sra. Anna Rubio, aconseguí recuperar l’esbart dels petits.
Actualment, qui coordina i organitza el taller de dansa, i la festa dels ballets de la Mare de Déu d’agost ( 15 d’agost) és la primera tinent d’Alcalde, Concepció Barniol, la qual aprofita cada esdeveniment per animar a nens i nenes a sumar-se a l’esbart.
Aquest dimecres, l’Esbart dels petits, oferiran diverses danses a la Plaça Major, a la sortida de la Missa Major, i tot seguit l’Esbart dels grans, ballarà el BALLET I CORRANDA DE BORREDÀ, el tradicional ball del poble, que acaba enlairant les parelles, en una imatge que ha quedat plasmada en l’escut oficial del municipi.
I per acabar l’Esbart Dansaire de Manresa, ens delectaran amb una part del seu repertori de danses, tal com han fet en els darrers anys, amb una esplèndida acceptació per part de tot el públic assistent, que omple, a vessar la Plaça Major.

Borredà, 13 d’agost de 2018.

Monday, August 13, 2018

 

PRO-RESTAURACIÓ ORGUE- CATEDRAL DE SOLSONA - art. Nació Digital Solsona



PRO – RESTAURACIÓ ORGUE – CATEDRAL DE SOLSONA.

En aquestes mateixes pàgines, he dit, en anteriors ocasions que sóc un “consumidor” habitual dels concerts de l’AIMS ( acadèmia internacional de música de Solsona), des la seva primera edició, i ja en porta 17.
Ahir, diumenge dia 12, vaig assistir a un de molt especial, pel fet de que el principal protagonista, era l’orgue de la catedral, el més important de Catalunya, en tant que orgue històric, i veritablement el concert va ser excepcional. Per l’intèrpret, i pel propi instrument, molt millor del que m’havia imaginat.
En totes les visites, fetes a la catedral, havia admirat l’orgue, pensant estava en plenitud de funcions i manteniment. La realitat, ahir ens la varen explicar, exposant la necessitat de procedir a una restauració a fons de l’instrument, per tal de posar-lo a dia, i donar-li vida, pels propers segles.
Es van prometre més detalls, de qüestions tècniques i econòmiques, pels dies de la Festa Major de Solsona. Bé, esperem aquest temps per saber-ne els detalls, però , d’entrada vull animar la gent de Solsona a tirar endavant la restauració. Quan es té un monument, sigui en forma d’edifici, sigui en forma d’instrument, necessitat de posar-lo al dia, millor no esperar, perquè moltes vegades, l’espera produeix danys més irreversibles que compliquen la restauració.
Segur serà car, perquè desmuntar-lo peça a peça, comprovar-ne l’estat, reproduir alguns detalls, i tornar-lo a muntar, és feina d’un especialista destacat, i tampoc n’hi duen haver-n’hi gaires a tot el món.
Ara bé, tenir un bon instrument, posat al dia, justifica organitzar més concerts, i donar-li vida, en moltes ocasions durant l’any, sigui en els oficis religiosos, sigui als amants de la música, per tant, caldria estudiar la viabilitat de la restauració, quan més aviat millor.
Dit això, animo als lectors d’aquest article, a consumir concerts de l’AIMS. Bé, de tota mena d’organitzacions, però els de l’AIMS tenen la virtut de conjuntar estudiants de música d’arreu del món, els quals en ben pocs dies, son capaços de preparar i oferir concerts de molt alt nivell, i de fer-ho en espais emblemàtics de la capital, o de municipis propers.
Iniciatives com aquesta, demostren que es poden fer grans coses, en municipis relativament petits, o molt petits. Sempre ens imaginem grans esdeveniments, només en grans ciutats, i en aquest cas, no és així. Durant els dies que dura l’Acadèmia, pots veure nois, noies, carregats amb els seus instruments per tota la ciutat, i es pot assistir a alguns dels programa d’assaig que son una joia , pels amants de la bona música.
En resum, queden encara uns pocs dies per aprofitar aquesta ocasió i col·laborar en el manteniment d’aquesta iniciativa. Les noves tecnologies ens permeten accedir al programa territorial, per saber, en quins llocs i hores s’ofereixen concerts. El darrer tindrà lloc el proper diumenge dia 19 , en el Teatre Comarcal de Solsona, a les 20 hores. Es una bona ocasió per escoltar un concert de primer nivell, i convertir- se en un consumidor de bona música, pels propers anys.




Friday, August 10, 2018

 

TXAPELA O BARRETINA ? - art. Regió 7


TXAPELA O BARRETINA ?
Permeteu-me fer servir dos símbols, molt característics,  per il·lustrar dos territoris, històrics, amb una rica cultura i llengua pròpies, convivint en un mateix Estat,  i tanmateix molt allunyats un de l’altre, en matèria política .
En el passat, l’excusa dels suposats “privilegis “bascos, provenia de la violència d’ETA, sota la qual ningú s’atrevia a introduir canvis en les relacions País Basc- Govern central, o si voleu entre País Basc i Espanya. Ja no retrocedeixo a temps de la República ni de la Dictadura, per evitar comparacions i descripcions, més intricades i discutibles. El que queda clar és que ,desapareguda la violència, el govern basc, és un model d’eficàcia i bon rendiment.
El perquè del seu bon funcionament, no s’explica només per raó d’un finançament “privilegiat”, sinó per moltes altres raons que intentaré resumir.
D’entrada, sempre han fugit d’objectius inassolibles. Quan aquí es parlava de trencar sostres constitucionals, fugides endavant, conflictes oberts, o internacionalització del “problema” català, ells anaven per feina, i eren conscients de que no trobarien mai cap recolzament extern, per trencar la unitat interna.
Quan el realisme s’imposa, mai es va per camins impossibles. Es el que han fet els bascos, sempre. Només varen tenir un parèntesis, en temps del lendakari Ibarretxe, que va voler sortir del guió, però comprovat el camí inviable, de seguida el varen apartar, i es varen apartar de repetir experiments inviables.
Presa aquesta sàvia decisió, els objectius eren clars. Perseguir en cada moment, el que fos viable i possible, aprofitant tots els recursos disponibles. Fos a nivell de Congrés , de Senat, o en qualsevol altre dels fòrums polítics, existents.
Un dels elements essencials del seu èxit polític, ha estat triar bé els seus protagonistes. Han fugit de la mediocritat, per anar a trobar, bons gestors, bons administradors , bons polítics amb estratègies ben definides i mantingudes al llarg dels anys. A dia d’avui, tothom sap la seva serietat i el que persegueixen. No viuen de somnis impossibles, ni d’estratègies condemnades al fracàs.
No critiquen ni consideren el seu Estatut, com una eina poc efectiva, al contrari, li treuen tot el suc possible, i ara, que en redacten un de nou, no pretenen fer-lo servir per justificar una inviable independència, sinó per aprofundir aspectes encara rellevants de l’autogovern. Causa enveja aquesta intel·ligència per maniobrar, tant en ocasions propícies, com en altres més complicades. Al final, la insistència i consistència dona els seus fruits, com no parem de veure en els darrers quaranta anys.
Perquè, aquí no s’ha seguit aquest model ? Hi ha hagut un element clau, en la mediocritat dels governs catalans, amb ben poques excepcions. S’ha preferit la política d’aparador, a la de la serietat i rigurositat. S’ha gastat, s’ha malgastat, en múltiples projectes, més per influència d’alguns sectors, que no pas per la necessitat pública. El diner públic no ha tingut el valor que se li ha donat al País Basc, cosa que podem veure en multitud d’obres mal plantejades, i pitjor executades.
I , inconscients de les relacions internacionals, i menyspreant el poder d’un Estat, emprenen una fugida endavant que només podia acabar en el més complert fracàs. Ja hi som, sense voler-ho reconèixer. Un altre greu error: viure fora de la realitat, promovent accions i actuacions que mai ningú hauria pensat ni imaginat, embolicant-se cada vegada més, sense saber sortir del laberint en el que s’han ficat.
Ho tenien ben fàcil. Copiar les estratègies basques, amb un avantatge, com és el de tenir major representació política, i major pes econòmic. Aquests elements, fets servir en els moments oportuns, podien haver donat un joc increïblement positiu a les aspiracions de major autogovern català. Ara mateix, estem en un moment històric. Ben aprofitat, el resultat pot ser esplèndid, però si es vol anar pel pedregar, el resultat és més que previsible. Estem en aquest dilema, aquí. Allà, no el tenen ni l’han volgut tenir mai. Per això, els hi va tant de bé.



 

SI QUEDA SENY..., EL 17, TOCA PENSAR EN LES VÍCTIMES - art. Nació Digital Solsona


SI QUEDA SENY...EL 17, TOCA PENSAR EN LES VÍCTIMES.
S’estan duent a terme, els preparatius per a la commemoració dels atemptats terroristes del 17 d’agost de 2017. Just fa un any, Catalunya patí el pitjor atemptat terrorista ,de caire yihadista, amb el resultat de 16 morts, entre els quals dos nens, un de 3 anys i l’altre de 7, i 152 ferits, sumats els de les Rambles de Barcelona i els de Cambrils. A aquestes xifres cal afegir-hi la mort de 8 dels terroristes, i 2 de ferits.
Aquests dies, es van repetint les imatges d’aquell dia, i es van coneixent detalls dels atemptats, protagonitzats per alguns joves de Ripoll, a les ordres d’un Imam, que com us podeu imaginar va suposar una sorpresa i un trasbals immens, en una petita ciutat en que tothom es coneix.
Però, el greu del cas, és que buscaven una mortaldat molt més elevada, pensant en llocs encara més concorreguts com la Sagrada Família, el Camp Nou, o altres escenaris de grans concentracions de persones. L’explosió de la fàbrica d’explosius en que havien convertit un xalet d’Alcanar, els va obligar a improvisar, i a atemptar per via d’atropellament, en comptes d’utilitzar explosius.
Es lògic, commemorar una tragèdia com aquesta, en el lloc dels fets, i fer-ho amb la ràbia continguda, però el cor serè . I és lògic comptar amb la presència de les més altes institucions de l’Estat i de Catalunya i les ciutats de Barcelona i Cambrils.
Preocupa, veure i sentir comentaris sobre qui hauria o no hi hauria de ser. Si en un tema queda clar el protocol a seguir, és en casos com aquest, en que tot el país, tot el món, es va sentir atacat i trasbalsat. El món ens va mirar, i el món ens tornarà a mirar. Si queda una mica de seny, és impensable buscar conflicte i confrontació per la presència del Rei, o de qualsevol altre membre del govern central, de la Generalitat, de l’estament judicial o de les forces de seguretat.
El dia 17, és un dia per pensar en les víctimes, per retre homenatge, i per reflexionar quan de mal poden fer, uns poques persones fanatitzades. I com de vigilants hem d’estar davant situacions i comportaments que considerem sospitosos. Per tant, confiem i esperem , ningú surti d’aquest guió.
I és que sempre hi ha algú que busca com trencar la convivència, com buscar el conflicte, on només hi ha d’haver consens, contra la violència. Cada dia van apareixent propostes, iniciatives, idees ...per trencar l’harmonia institucional. Es curiosa la derivació de l’enfrontament i el conflicte contra la casa reial, a falta d’un PP que semblava justificar-ho tot. Amb un govern central, radicalment diferent, alguns creuen que el millor és derivar la protesta contra el Rei.
Seria un greu error, i una afrenta a totes les víctimes , organitzar algun acte de protesta o de rebuig, a qualsevol dels càrrecs institucions presents, de l’Estat o de la Generalitat, de la Justícia o de les forces de seguretat. Aquest dia, s’ha de demostrar unitat i harmonia, contra l’enemic comú: el terrorisme.  Si queda seny...el dia 17, toca pensar només en les víctimes.



Wednesday, August 08, 2018

 

POSTALS SUISSES - art blogesfera socialista


POSTALS SUÍSSES.
Considero Suïssa, una mena de segona pàtria, per haver-hi viscut, treballat i estudiat, 7 anys. Un període llarg, però , sobretot molt intens , a nivell personal i professional. Allà m’hi vaig formar políticament, i vaig prendre consciència de les llibertats ( parlo dels anys 72 al 79 ), de la austeritat, del rigor i serietat en el treball, del valor de la planificació a curt, mig i llarg termini....i de moltes altres virtuts que han fet que un antic país, petit i pobre, esdevingués un país ric i exemplar, en multitud d’aspectes.
Tenia per costum, un ritme de visites, cada 3 o 4 anys, però la darrera s’ha perllongat gairebé 14 anys, per la qual cosa tenia unes ganes immenses de tornar-hi, cosa que he pogut fer, durant 7 dies, la setmana passada. Els records, i les impressions son intenses i continuen mostrant un país, que hauria de ser model , per a nosaltres els catalans, al mateix temps que per a tots espanyols, en tant que país tolerant, federal, pluricultural i plurilingüistic . Respectuós amb la diversitat i molt curós, a nivell medi ambiental. Modèlic també, a nivell pràctic.
Un país amb 26 Cantons, clarament i rabiosament federal, que atorga àmplies competències a cada Cantó, però que alhora guarda competències clares, ben definides i respectades, a nivell nacional. Gent pràctica, i tot i la riquesa, impera l’austeritat a tots els nivells. Quan consideren que trossejar competències els pot suposar major despesa o complicacions innecessàries, es posen d’acord per compartir-les. Poso exemples. A nivell turístic, el principal sector econòmic, juntament amb el bancari i el industrial, s’han posat d’acord per tenir una única senyalització a tot el país, de manera que pots anar de nord a sud, d’est a oest, seguint les mateixes indicacions i senyalitzacions.
Han promogut, de manera conjunta, centenars de rutes de BTT, per tot el país, en un autèntic esclat d’aquesta pràctica esportiva, i el mateix han fet amb altres modalitats com les de senderisme, escalada, o la pràctica de l’esquí, en qualsevol de les seves modalitats. La neteja, la practicabilitat dels espais, els serveis... son tant i tant ben estudiats que resulten el model a seguir.
Les ciutats, les han posat al servei dels ciutadans de peu, amb una clara prioritat del transport públic, i una clara restricció al vehicle privat, amb un increment espectacular de l’ús de la bicicleta, en tot lloc i moment. La gent es lleva d’hora, i plega a mitja tarda, en uns horaris molt més ben plantejats que els que tenim nosaltres, donant peu a tenir temps per a activitats complementàries lligades a la cultura o l’esport.
Son ja “marca de la casa”, la netedat, l’ordre, la puntualitat, i el respecte mutu, de manera que cadascú té clar el marc de convivència, i la resposta que rebrà , cas del seu incompliment. Regles clares, i bon coneixement dels drets i deures com per no tenir problemes en la vida quotidiana, personal o professional.
Tinc previst, repetir visita l’any vinent, però la recomano a tots els que no hi hagin anat. Es més, tant de bo, fos viable la organització d’estades, a nivell molt general, per part d’estudiants, tècnics i professionals diversos, per constatar com de pràctic i rigorós poden ser les empreses privades, i les administracions públiques, en la gestió d’un país. Copiar el que ja funciona és una bona manera d’estalviar experiments i aprofitar temps i recursos. Es el que he fet, jo mateix, en els càrrecs que he tingut. I a cada visita he tornat amb alguna idea nova que pot ser adaptada a Borredà, o en altres pobles i ciutats.
Acabo, amb una petita anècdota, per posar un granet sentimental, en aquesta ràpida descripció d’una estada, que es podria allargar pàgines i pàgines.
L’exposo. Una de les visites obligades a Berna, és el Rosengarten ( jardí de roses). Un antic cementiri reconvertit en parc urbà, en un espai privilegiat perquè s’hi pot veure tota la ciutat antiga. Allà ,hi ha unes 234 varietats de roses de tot el món, a més d’un parc infantil i un parc de gespa i arbres immensos. Doncs bé, passejant ,vaig veure una nena d’uns 6 o 7 anys, amb un nen, en la típica petita barca de fusta que es va balancejant. Tots dos, eren asiàtics, probablement japonesos o d’algun país proper. La nena plorava desconsoladament, i si una cosa no suporto es veure plorar a la gent, i menys a nens petits, de manera que m’hi vaig acostar per veure què li passava. El dubte era si parlar-hi en alemany o en anglès. Vaig fer un primer intent en alemany, però continuava plorant, i m’hi vaig dirigir en anglès. Aleshores em va contestar, en un molt bon anglès, que tenia por, molta por ¡¡¡¡ ???
Li vaig demanar si és que no li agradava balancejar-se en la barca, o volia canviar de cantó ????, però no. Em deia que tenia por, i aleshores em vaig dirigir al seu company de joc, i ell , també en un bon anglès, em va explicar que li feia por un altre nen del parc. Vaig mirar, i efectivament hi havia un nen, amb una pistola de joguina que es veu li havia anat a mostrar i li havia disparat...vaig fer venir el nen, i li vaig demanar perquè li havia fet por, i ell em va explicar, també en anglès que no tenia bales, que era de joguina, que no passava res per disparar-li... que no li volia fer por. Resum, li vaig demanar que no li tornés a fer, i ell ho va tenir clar. Va demanar disculpes i a la nena li vaig assegurar que jo em quedava allà per fer complir l’acord amb el nen. La nena va tornar a somriure, lliure ja de la por que li havia causat una simple joguina ... bèl·lica.
Perquè ho explico ? Per mostrar la facilitat d’introduir idiomes en les primeres edats. A Suïssa tenen 4 idiomes nacionals : alemany, francès, italià i el reto-romà. Dels 4 nacionals, 3 son oficials: alemany, francès i italià. El reto-romà, és nacional, però no oficial perquè només el parla un 1% del país. Però, això porta a que els nens comencin amb l’idioma propi, i de seguida n’hi posin un segon ( molts ara ja hi posen l’anglès) i tot seguit un tercer. I si continuen estudis, ja emprenen un quart, a triar entre 3 o 4 dels més grans ( espanyol, rus, xinés..) El resultat, està a la vista. Et pots entendre amb tothom, per poc que en parlis un o dos dels habituals.
Conclusió. Qui no hagi visitat Suïssa, que el posi a la llista, i compari. Bones vacances als qui en tingueu. 

Tuesday, August 07, 2018

 

LEGALS, SÍ - ÈTICS, NO . SOUS D'ESCÀNDOL - art. Nació Digital Solsona


LEGALS, SÍ -  ÈTICS, NO. SOUS D’ESCÀNDOL.
En política, no solament s’ha de saber sintonitzar amb el carrer, sinó donar exemple. No pot ser que en plena crisis laboral, econòmica i, per descomptat, política, se li acudeixi al president per delegació, Quim Torra, apujar-se el sou, un 5,2%, quan la majoria de treballadors , han perdut poder adquisitiu, o quan els funcionaris i treballadors d’administracions públiques, porten quatre anys amb el sou congelat, amb una puja de l’ 1%, l’any passat.
Com es pot actuar amb aquesta frivolitat ? Es que d’això també se’n donarà la culpa, a Madrid ? Està realment preocupat per les finances de la Generalitat ? Algú ha vist la realitat dels sous dels alts càrrecs del govern  català ? N’explico alguns, molt comprimits, per raó d’espai.
El President del govern espanyol, Pedro Sánchez, té un sou de 80.953 euros. El President, Quim Torra, se l’ha posat de 146.926 euros ( un 5,2 % més que el que tenia Puigdemont, l’any passat ). Es a dir, Quim Torra cobra un 81 % més que Pedro Sánchez.
Però, és que tenim 240 alts càrrecs, sí, dos-cents quaranta, que cobren més que el president del govern espanyol, de manera que es dona la paradoxa, per posar una paraula fluixa, que els Consellers catalans, cobren un 55 % més que els Ministres.
En total, en el govern català, hi figuren 413 alts càrrecs i directius d’entitats públiques. Un nombre realment exagerat pel que representa una administració de segon ordre, com és l’autonòmica, encara que tingui la pretensió de convertir-se en un estat.
Aquesta manera de proveir i pagar els càrrecs , fa molt de mal a la política, en general, perquè representa el menys noble i més oportunista de les maneres d’actuar. En molts aspectes, dona la impressió que els partits de govern, s’han convertit en unes entitats de col·locació, més que d’administració i gestió.
Posar per davant, amiguisme, familiaritat, sectarisme o partidisme, repercuteix en l’administració dels afers públics, com podem veure, en la majoria de departaments i organismes públics, on hi figuren persones totalment alienes i inexpertes pels temes que han de gestionar. Ningú s’estranyi de la mediocritat i la paràlisis de múltiples projectes, si al capdavant hi han col·locat persones sense idoneïtat.
Un altre aspecte que se’n deriva d’aquesta situació, és el desànim de tècnics i funcionaris, a les ordres de personal no qualificat, però que actua com els seus superiors, cobrant molt més que ells,  sense la preparació deguda.
En aquests moments, s’està treballant en el pressupost de l’any que ve. Tots sabem les greus dificultats per quadrar números, i la importància de ser auster en tots els capítols i partides. El pressupost de la Generalitat conté, un volem de deute i endeutament enormes ,com per ser especialment modèl.lic en la seva confecció. Doncs, no. El capítol d’alts càrrecs, demostra frivolitat i lluita per interès propi, abans que pel col·lectiu. Com es pot demanar austeritat, bona administració i gestió, als altres, quan les remuneracions personals, en queden fora ? Algú hauria d’explicar-ho i altres, haurien de demanar-ho on pertoca: en el Parlament. Ah, però està de vacances fins a l’octubre.



Sunday, August 05, 2018

 

EL PARLAMENT MÉS CAR DE LA HISTÒRIA - art. Regió 7



EL PARLAMENT MÉS CAR DE LA HISTÒRIA.
Tenia dubtes sobre el títol d’aquest article. Dubtava entre el que porta, o un altre com “el Parlament menys treballador de la història”. M’explico. S’acaba d’anunciar que degut als conflictes entre els grups parlamentaris que donen suport al govern, Junts x Cat, i ERC, el Parlament de Catalunya, tanca per vacances, fins a principis del mes d’octubre en que tindrà lloc el debat de política general, i quinze dies després reprendrà els plens ordinaris, en els quals la oposició podrà fer preguntes al president i consellers.  Tot això, sempre i quan no apareguin nous conflictes que portin el president a retallar unes quantes setmanes més, el funcionament de la cambra catalana. Ja no ve d’aquí.
Immensa vergonya aliena, i immens desconcert, pels qui hem ostentat el noble càrrec de diputat. Un càrrec que garantia el funcionament habitual i ordinari del Parlament, com a centre de la vida política del país, i com òrgan indispensable de seguiment i control de l’acció de govern. Pel que es veu, els nous temps, els nous partits, troben innecessari el Parlament, i no tenen cap mania de tancar portes, uns mesos més, convertint el Parlament de Catalunya, de la present legislatura, en el més car de la  història, o en el menys treballador.
I és que la cosa té bemolls, per no dir paraules més gruixudes. Vàrem tenir eleccions al Parlament, el 21 de desembre, i fins el 2 de juny no es va constituir el nou govern. Ja podem veure que això només ha passat en un o dos altres països, a nivell mundial. Però, el Parlament no va començar a treballar, a ple ritme, fins fa escasses cinc o sis setmanes, i esgotats per tant de treball, i barallats els grups independentistes, resolen , com a millor solució, tancar fins a l’octubre.  Francament, si comptem les hores, ja no els dies de treball autèntic, comprovarem com el cost del Parlament, supera qualsevol previsió feta, en qualsevol altre indret del món. Si hem de buscar rècords , millor obtenir-los en altres àmbits, diferents al que ara tractem.
Sobre el motiu del conflicte, millor no destinar-hi gaire energies, perquè també suposa un exercici d’incredulitat immensa. La diferència entre uns i altres, rau ,en si s’ha de tractar als sis diputats , suspesos per la seva situació processal, per igual, o s’ha de fer una excepció en el cas de l’ex president Puigdemont. ERC considera que tots han de tenir igual tracte i Junts x Cat, vol fer una excepció, en el cas de Puigdemont. Increïble baralla, i increïble resultat. A falta, d’acord, paralització del Parlament, i ja en tornarem a parlar després de vacances.
Mentrestant, centenars d’iniciatives parlamentàries, descansen en els prestatges a l’espera de la seva tramitació, moltes de les quals, se situen fora dels terminis legals establerts. Es a dir, centenars d’iniciatives incompleixen les normes del propi Parlament, al no ser respostes en els temps establerts, ni ser assumides pel govern. La paradoxa porta, a que el Parlament, incompleix les seves pròpies normes, i deixa els grups de la oposició, en situació d’indefensió i del compliment del seus deures.
Arribats en aquest punt, hem de constatar la preocupant degradació de la vida democràtica del país, assumint com a normal, una situació increïblement anòmala, i preocupant pel que té d’antidemocràtica . No es pot acceptar resignadament, que un conflicte entre dos grups parlamentaris, comporti la paralització del Parlament, deixant-lo sense funcionament, tres mesos més. Es que en el primer any, des de les eleccions, el Parlament només haurà funcionat tres mesos, escassos. I en aquest cas no vulguem donar les culpes a Madrid, ni a enemics externs, el conflicte és intern, i les culpes les han d’assumir els qui en tenen la responsabilitat. Com podem confiar en les nostres institucions, si en comptes de fer-les funcionar, el que fem és tancar-les ? I algú creu, que si existeix conflicte en el Parlament, aquest mateix conflicte no està viu, en el propi Consell Executiu ? Es a dir, en el govern de la Generalitat ? O és que algú ha vist algun programa de govern, o algun plantejament , de cara els propers mesos ? La crisis interna, demostra, la inactivitat externa. Evident. Per això no es vol que funcioni el Parlament.



 

TANCAR POBLES - art. Diari de Terrassa



TANCAR POBLES.
La situació de creixent despoblament, en bona part de les regions espanyoles, ha comportat crear una comissió en el Senat, per a estudiar possibles mesures , per fer-hi front, entenent que és un dels grans problemes del present, i lògicament del futur immediat.
Algú, podria pensar que això és lògic passi, en territoris allunyats, de les Castelles, Extremadura, o Andalusia, però pocs s’imaginen que també, aquí, a Catalunya aquest fenomen l’estem vivint en carn pròpia.
A nivell general d’Espanya, existeixen 2.000 nuclis de població, en perill de desaparició. Per entendre’ns, parlem de tancar pobles. De perdre cases, monuments, costums i tradicions, i amb tots ells, la custòdia del territori. Camps, horts i pastures convertides en territoris de vegetació diversa, destinades a la fauna més variada.
Aquí , a Catalunya, hi ha 600 municipis amb pèrdua constant de població en els darrers deu anys, 200 dels quals, es troben en el límit de la supervivència. Els micro pobles s’estan organitzant i coordinant per fer crides a prendre’n consciència. Cadascun, per ell sol, no té possibilitats de sortir-se’n i només si hi ha una consciència i voluntat col·lectives s’hi pot fer front.
Amb tot, les sortides no son gens fàcils, perquè la tendència a les grans concentracions, és una realitat des de fa molts anys, sense que cap govern hagi emprès grans accions per revertir la situació. De totes maneres, el fenomen és tant gran, que comença a preocupar l’existència d’immensos buits, dintre de cada regió.
L’actitud d’esperar i veure si el problema s’arregla sol, s’ha comprovat inútil, i només amb accions molt contundents, i globals, es pot aconseguir alguna reversió. A nivell europeu, es plantegen ajuts, per a fomentar noves incorporacions al món rural, mitjançant programes d’estimulació a l’activitat agrària i ramadera, així com a d’altres de caràcter artesanal. Van en la bona direcció, si bé, solen ser massa burocratitzades i lentes.
Els que vivim en el món rural, veiem el problema més d’a prop, perquè en som els més directament afectats. El que constatem és la falta de decisió dels governs, a l’hora de plantejar solucions a temes “històrics”, relacionats amb les comunicacions viàries, les tecnològiques, les d’equipaments i serveis, perquè sempre posen per davant el nombre d’usuaris, en comptes del territori.
Les grans empreses, sempre parlen de percentatges d’usuaris que atenen, sense especificar el territori que cobreixen, i quan se’ls parla de zones d’ombra, zones sense servei, apliquen el principi dels petits percentatges, en persones que suposen. I ja està.  Ja es donen per satisfets de dir que un noranta o noranta – cinc per cent, estan coberts, sense detallar que el cinc o deu per cent que no resulta beneficiat, pot cobrir centenars de quilòmetres quadrats.
I si això passa amb les grans empreses, tampoc els governs fomenten canvis en les seves inversions, en infraestructures, equipaments i serveis. Aleshores, la roda del desequilibri va rodant, i s’alimenta a si mateixa, amb trasllats de pobles cap a ciutats, en una tendència que va creixent i creixent, produint un progressiu envelliment de la població i un tancament d’activitat en les zones afectades. Així, doncs, toca parar, el tancament de pobles, fent viable la reversió de població, de les ciutats cap als municipis més propers, facilitant treball a domicili, i serveis al costat de casa. No és cap utopia, sinó una necessitat.


 

IMPOSSIBLE GOVERNAR - art. Nació Digital Solsona




IMPOSSIBLE GOVERNAR.
La situació interna de Junts x Cat, és tant precària, tant inestable que no permet fer cap previsió de cara les properes setmanes, i encara menys, mesos. Tenir un ex president a fora, fugitiu de la justícia espanyola, manant sobre un grup parlamentari, composat per persones tant diverses i distanciades, com els que provenien de l’antiga Convergència, amb altres ex socialistes, sumats als qui va posar Puigdemont, per amistat , afinitat o per a controlar als altres....fa que en realitat, hi hagi 3 grups, en un.
Això provoca constants friccions, incomprensions i decisions provisionals, sense un guió ni una visió de conjunt. I, només faltava veure un resultat com l’obtingut per Puigdemont en la darrera assemblea del PDECAT per augurar més tensions i desequilibris, en el futur immediat, com ja s’ha pogut veure a Madrid, en una de les votacions en el Congrés en que de 8 diputats, 4 no hi eren i 4 varen votar a favor de la proposta del govern...
Si la situació interna de Junts x Cat, produeix aquests efectes, efectes més greus provenen de les grans diferències d’estratègia i objectius entre aquest grup, i el d’ ERC. Estan en posicions tant diferenciades, que fins i tot han provocat la suspensió de sessions en el Parlament de Catalunya, en una de les decisions més vergonyants i increïbles de la seva història.
Tancar el Parlament, per culpa de discrepàncies entre dos grups parlamentaris, és demostrar que es fa el que es vol, quan es vol, sense cap respecte per la cambra que representa la voluntat de tots els catalans. El prestigi adquirit durant anys, per no dir segles, es perd cada dia que passa, en mans d’uns partits i un president, que no té cap mania a l’hora de prendre la pitjor de les decisions. Tancar la boca, els ulls i les orelles, als parlamentaris, i deixar-los sense l’autèntica missió que se’ls ha donat.
Però, torno al principi, per reiterar la falta de govern. De govern, en el sentit oficial i tècnic de la paraula. Un conjunt de consellers i conselleres, al capdavant de departaments , destinats a resoldre els problemes dels ciutadans i a impulsar accions de cara a garantir un futur de progrés pel poble català. Tots ells / elles, presidits i coordinats per un president.
Doncs, no. Formalment tenim un govern, però no compleix aquests requisits, pels motius que abans he esmentat. Si hi ha conflicte intern en un dels grups parlamentaris, és evident que no pot haver-hi sintonia dintre del Consell Executiu. Si, a més, hi afegim discrepàncies enormes entre les estratègies d’ERC i Junts x Cat, el resultat no pot ser una feina conjunta, sinó per departaments, tancats i barrats a la col·laboració i cooperació entre ells.
El resultat el veiem en el dia a dia, quan encara no existeix un autèntic pla o programa de govern, ni objectius clars en cada departament, ni previsions per desencallar o impulsar projectes de gran abast....en aquests moments, simplement estan coneixent el departament i mirant d’estudiar què poden fer, per quedar bé, o per no donar la sensació que estan desorientats, i sense objectius.
A més, la peça clau en tot govern, el president, realment no actua com a tal, perquè no va ser elegit per això ni està preparat per dur a terme aquest càrrec. Actua com a conseller – delegat, d’un ex president, disposat a fer el que calgui per caure bé, o per no trencar el compromís assumit, amb ell personalment, no amb el país. Per tant, això no durarà. D’aquí a pocs mesos, les tensions o el simple interès electoral, motivarà el trencament d’aquest fràgil equilibri, i anirem cap a noves eleccions. Haurem perdut un any més, però per a alguns, sembla que això no tingui cap importància. Estan en altres batalles diferents a les de garantir l’estabilitat, i la qualitat de vida dels ciutadans.


 

EMBAFATS DE GROC -art. el 9 Nou

EMBAFATS DE GROC.
Hi ha una dita catalana, molt utilitzada a pagès que diu “totes les masses, piquen”,  que crec és d’aplicació al moment actual, on alguns creuen que com més s’ocupi l’espai públic, més aviat s’aconseguiran els objectius perseguits. L’exageració, l’acumulació, l’expansió dels símbols grocs, per tot el territori, poden satisfer els seus autors, i fins i tot fer-los-hi creure que van en la bona direcció, a l’hora de pretendre estendre el conflicte i fer-lo arribar allà on ells pretenen, però la realitat, és una altra, totalment diferent. Almenys al meu entendre.
Què vull dir amb això ? Els espais públics, son de tots, i a tots pertoca respectar-los i fer-los “nostres”. I entenc per espais públics, no només els espais oberts, també els edificis, les infraestructures, equipaments i serveis. Entre tots, els hem pagat, entre tots els hem de preservar i protegir, i veure’ls “ocupats” per uns símbols d’una part, no és demostració ni de respecte ni de protecció. Ho podem veure a Vic, però, també en multitud d’altres pobles i ciutats, o del territori català, en el seu conjunt.
D’entrada, deixo clar el respecte per la protesta, i per la reivindicació, només faltaria, però el que avui pretenc discutir és sobre l’apropiació , pura i simple, de tots els espais públics, per convertir-los en espais , destinats al procés independentista. Sota aquesta excusa i justificació s’estan malmetent nombrosos indrets del país, que , en altres circumstàncies, mai s’hagués permès el seu mal ús. I aquí ja no parlo només del groc, sinó de la implantació d’estelades en llocs emblemàtics del país, sense cap mena de sensibilitat per la natura, el paisatge, la imatge col·lectiva.
La natura, la volem contemplar tal com és, sense afegitons que la malmetin, i no és de rebut implantar pals i banderes, a tots els cims, a tots els rocams, a tots els símbols, impedint la captació d’imatges “naturals” perquè son artificialitzades per aquests símbols. I els podem veure tapant arcs romànics, ponts antics, campanars, façanes i finestres d’il·lustres monuments, ...en una mena d’ostentació d’estar posseïts del poder per fer i posar el que es vulgui, allà on es vulgui. Sincerament, no és la millor manera de construir un nou país si això és el que es pretén o és pretenia.
I és que l’afany per veure qui posa més símbols, i en els llocs més inversemblants, arriba a embafar i a considerar necessari retornar al seny i a la normalitat. Qui cregui adient embolcallar la imatge de l’Abad Oliva, amb cintes grogues, o pintant de groc algun altre dels monuments de Vic, a banda d’escanyar amb cintes grogues, la majoria d’arbres del centre urbà,  no té present la propietat col·lectiva, ni el respecte pels ideals de tots, no només d’una part.
Però, és que ben aviat comprovaran, el que deia al principi: “totes les masses, piquen”, i comença haver-hi un embafament de símbols, i un desig de retorn a la normalitat , amb peticions de fer complir les ordenances municipals, per una banda, i les de protecció al medi natural, per altra, que tard o d’hora s’hauran de fer complir. Es més, en molts pobles i ciutats, es va demanant un canvi radical, en la vista grossa que s’ha fet, envers aquestes actituds d’usurpació dels espais públics, per passar a la seva restricció i limitació.
Es més, qui cregui que la proximitat a les eleccions municipals de maig de l’any vinent, farà incrementar la col·locació de símbols, creient pugui aportar vots a les seves candidatures, es poden trobar, en una influència a l’inrevés . Es a dir, que millorin resultats, aquelles candidatures que simplement es comprometin a retornar als temps passats, on els espais públics, eren respectats , preservats i protegits, com a propis de tots els ciutadans, i no només d’una part.
Es poden entendre, les ganes de criticar, reclamar i blasmar actuacions polítiques i judicials, però hi ha altres vies per fer-ho que les d’apoderar-se dels espais públics, convertint-los en espais particulars. La millor via per la protesta, és el respecte vers les opinions dels altres. Ara, sembla que alguns només vegin els seus símbols, com els autèntics, els únics, els que poden ocupar-ho tot, en tot moment. Estem més a prop d’un embafament col·lectiu que serà seguit del necessari , respecte col·lectiu per la diversitat i pluralitat, de tots.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?