Wednesday, May 13, 2020
DINAMITAR PONTS, LA LÒGICA D'ERC - art. Endavant Digital
DINAMITAR PONTS –
LA LÒGICA D’ERC.
Cada partit té una història i una
composició que explica la seva història. Pot semblar una descripció
enrevessada, però aviat l’entendreu. I si algú vol comprovar els arguments, res
millor que llegir la seva trajectòria, des de la fundació fins els nostres
dies.
La seva fundació fou força improvisada, arran la convocatòria
d’una Conferència d’Esquerres, entre els dies 17 i 19 de març de 1931. Tingué
Francesc Macià com a primer president, i des d’aleshores, la seva trajectòria
ha estat plena d’alts i baixos, moments sorprenents i moments deplorables,
fruit d’una constant i permanent inestabilitat dels seus òrgans de govern. De
fet, la seva composició inicial, contenia un gran nombre d’incongruències, que
entraven en contradicció amb ser d’esquerres, i fins i tot, en ser republicans.
Tot i la llarga trajectòria, hi ha el gran
parèntesis de la postguerra fins la recuperació de la democràcia, en que el
partit simplement va subsistir, amb ben poca notorietat, en comparació amb els
partits més potents, PSOE i PSUC.
Recuperada la democràcia, el partit
recuperà presència a les institucions, si bé, de manera molt minoritària, i de
seguida mostrà les incongruències, pròpies de la seva existència. Pacte amb
Jordi Pujol, i acceptació de càrrecs de president del Parlament i entrada en el
Govern. Eren els temps de Joan Hortalà, com a president que feia i desfeia com
li donava la gana.
Els anys posteriors, es caracteritzen per
aquesta permanent inestabilitat, pròpia d’un partit que practica el que jo en
diria “el canibalisme polític”, entès com la permanent lluita per menjar-se els
líders del partit. Es el problema d’un funcionament molt anàrquic i caòtic, en
el sentit de que tothom pot intervenir a tot arreu, i qualsevol decisió pot
entrar en crisis, l’endemà de la seva aprovació. Res és segur, res és fiable,
perquè el que avui interessa pot ser descartat l’endemà.
Només cal veure el reguitzell de
lideratges “cremats” en aquests 40 anys de democràcia recuperada, per donar-se
compte del que dic. I poden aparèixer personatges realment sorprenents, com
foren Angel Colom, Pilar Rahola, o ara, mateix Gabriel Rufián, cara estatal
d’ERC, en substitució de Joan Tardà. O fitxatges com Ernest Maragall, Alfred
Bosch, i altres, simplement interessats en ocupar càrrecs institucionals. En el
passat han quedat noms com Joan Puigcercós, Carod – Rovira, Joan
Ridao...menjats per assemblees anàrquiques que podien canviar de la nit al dia,
els principis del partit.
Arribats al punt en que estem, no és gens
estrany, veure com ERC passa del recolzament en l’elecció de Pedro Sánchez com
a president del Govern, a votar en contra d’una nova pròrroga a l’estat
d’alarma. Les raons son el de menys. Ni ells mateixos moltes vegades saben els
motius exactes del canvi de posicionament. Poden ser per no quedar malament,
amb una part de les bases. O per marcar diferències amb Junts x Cat, o per
preparar millor una campanya electoral. Es igual. El país, els ciutadans, son
secundaris. Si cal es pot defensar una cosa i la contrària, al mateix temps.
I així estem i així anem. Tenim dos
partits independentistes en el govern de Catalunya, sense cap visió d’Estat, ni
cap guió concret per a Catalunya ni per als seus ciutadans. Estan a l’espera de
les properes eleccions i qualsevol cosa que pugui posar en perill uns bons
resultats, serà esbandit i rebutjat. Aquesta ha estat la constant en la vida
d’ERC, i que ningú cregui en un possible canvi perquè mai l’ha dut a terme.
# posted by joan roma cunill @ 2:26 AM 
