Wednesday, August 30, 2017

 

OSTRES... L'EXÈRCIT - art. Blogesfera socialista


OSTRES, .... L’EXÈRCIT.
No sé si els estimats lectors recordaran un anunci , d’anys enrere, de la casa “donuts” en el que apareixia un nen o nena, més preocupat per agafar el donut que no la cartera per anar a l’escola. I sortia una expressió com “ostres la cartera”. Aquesta imatge m’ha vingut al cap, a la vista de que en la Llei de Transitorietat ,  preparada des de fa mesos i mesos, no hi figura la creació de l’exèrcit català. Davant un petit oblit com aquest, ha hagut de sortir el President, dient “ostres l’exèrcit”, ...sí que en volem tenir.
Bé, com que aquesta Llei ,com la del simulacre de votació de l’1-O, no sabem quin recorregut tindrà, vull recopilar una mica les batalles que ha originat el tenir o no tenir exèrcit. D’entrada cal dir que la CUP no en vol, i suposo que per això no surt en la Llei de Transitorietat, però en canvi, l’antiga CiU, ara PDECAT, considera que un estat sense exèrcit no és estat. Per tant, toca tenir exèrcit.
Davant d’una controvèrsia com aquesta, ERC queda a l’aguait com en tants altres temes, i tant aviat diu que sí , com que no, o ja ho veurem. Dintre de l’ANC, hi ha hagut llargues i denses polèmiques, sense arribar a cap acord concret, i vistes les diferències han preferit tapar el tema i deixar-ho per a més endavant. Amb tot, hi ha documents, conferències i propostes concretes en que consideren indispensable contribuir a la defensa de la UE amb un exèrcit, perquè és impensable, voler continuar dintre de la UE i dintre de l’OTAN, sense aportar-hi personal i material.
Alguns, pretenien pagar, per ser defensats. Apa, ja està. Si hi ha conflictes que siguin els altres els que morin, nosaltres a viure. Com que això no acaba de rutllar, les propostes presentades copiaven un exèrcit similar al que té Bèlgica o Holanda, i pensaven en uns 30.000 efectius, amb un cost a l’entorn dels 3.000 milions anuals. Per descomptat, calia tenir exèrcit de terra, mar i aire, sense especificar on anirien les acadèmies militars, ni quants vaixells de guerra, ni avions tindria.
Arribats en aquest punt, constatem, per si algú no ho havia fet, que la improvisació arriba a extrems estratosfèrics. Portem 5 anys al darrere del procés independentista, i preparant lleis de desconnexió, i resulta que ara es donen compte de la falta d’un apartat, dedicat a la defensa ¡¡¡ extraordinari i veritablement exemple de desgavell total. Però , és que formar un exèrcit no és cosa de quatre dies ni quatre diners. D’aquí que es torni a donar una imatge d’incompetència absoluta.
No sóc independentista, en absolut, però em resulta sorprenent i indignant, veure cada dia com el govern, el nostre govern ( encara que no ens agradi) va de ridícul en ridícul, omplint pàgines increïblement desastroses. Que l’endemà de presentar una llei, suposadament estudiada, reflexionada, i corregida, per entesos en totes les matèries, provoqui la sortida del president, a corregir-la en un tema tant bàsic com tenir exèrcit, demostra l’immens desgavell de tot el procés. Ja només toca esperar que el més aviat possible es tanqui aquesta etapa i es convoquin eleccions al Parlament, per poder canviar tot el guió, i iniciar una etapa radicalment diferent.



Monday, August 28, 2017

 

EL PODER DE L'ODI - art, Nació Digital Solsona

EL PODER DE L’ODI.
Ens ha de preocupar, i molt, el foment i l’increment de l’odi, que es constata, en una part de la societat catalana, envers tot el que s’assimila a Espanya. En aquesta paraula, hi ha una nebulosa de conceptes, coses, tradicions, llengua, política... passat i present, que justificaria voler-ne marxar, en qualsevol moment i de qualsevol manera. No importa trinxar la democràcia, si la justificació és la “llibertat, d’un imaginari “poble oprimit”.
Vaig assistir a la manifestació de dissabte, en record a les víctimes dels atemptats a Barcelona i Cambrils, amb l’esperança de viure una comunió de pau, entre tots els assistents, i una demostració de falta de por, vers qui ens volen pertorbar la tranquil·litat, i les maneres de viure. Molts hi anàvem amb aquest esperit, però un sector important , hi anava amb altres intencions. Per aquests, l’important era poder fer onejar banderes partidistes, aliens a la petició de no portar banderes i fer un acte conjunt. No, ells hi anaven per atacar al “Borbó”, i al govern central, cridant, xiulant o mostrant pancartes que res tenien a veure amb la convocatòria de la manifestació.
Un mal lloc i un mal moment per a demostrar el seu rebuig a les polítiques del PP, o a la figura del Cap de l’Estat. No és estrany, que un cop més, la premsa internacional es faci creus de com una manifestació de solidaritat es pot convertir en un acte nacionalista / independentista. Per sort, érem més els qui, sí hi anàvem per demostrar la solidaritat amb les víctimes i la ferma decisió que ningú ens trencarà el nostre estil de vida.
Però, tornant al principi, hi ha nervis en el món independentista, a la vista de la manca de tremp i mobilització, per encarar el 1-O. Alguns creuen que la via per aixecar ànims i aconseguir una mobilització general, és per mitjà de la crispació i la provocació, pensant en una reacció “excessiva” del govern central, que permeti la dinàmica acció – reacció, que en el passat ha donat bons fruits.
En aquest joc diabòlic, el factor odi, és important. S’han fet accions molt rellevants en aquest foment de l’odi, amb ús i abús dels mitjans de comunicació públics de la Generalitat, i amb altres de privats, generosament subvencionats amb diner de tots els catalans. Repetir fins a la sacietat determinades consignes, acaba fent forat, i si a més alguns del PP , o d’altres partits, piquen l’ham, encara més.
Es el joc dels disbarats, però hi estem ficats, vulguem o no. De fa temps, però ara s’incrementa la pressió , per obligació del guió que no permet contemporitzar més. O caixa o faixa, i no importen els medis ni els mitjans. Tot val per atacar l’enemic, i l’enemic és interior i exterior. L’exterior sembla molt clar, amb uns partits i personatges concrets, però l’interior arriba a ser tot aquell que no combrega amb l’esperit independentista. Qui no està amb ells, està en contra, i ha de ser apartat i foragitat.

Doncs, bé, ara toca ser valent i coherent, i no acceptar les regles d’una minoria. Sí, repeteixo, una minoria. La majoria de catalans no som independentistes, com ho demostren els vots aconseguits pels partits constitucionalistes. I no es pot canviar el Reglament del Parlament, sense disposar dels dos terços dels parlamentaris, ni modificar les lleis sense aquest quòrum, i sempre d’acord amb els preceptes de la Constitució i del propi Estatut d’Autonomia. Així estem, i així ens mantindrem. Qui vulgui trencar amb la democràcia, que ho intenti, però no amb els nostres vots ni la nostra participació. 

Friday, August 25, 2017

 

MOSSOS, DE PRIMERA - art. Regió 7


MOSSOS, DE PRIMERA.
Un cos de seguretat, com qualsevol altre entitat, organisme o institució del país, ha de passar per una prova de foc, per comprovar-ne la seva preparació i vàlua. El Cos de Mossos d’Esquadra, l’ha passada amb nota alta, i ha entrat en una mena de primera divisió, en matèria de seguretat. Una bona notícia per a tots els ciutadans, i una de dolenta per a tots els delinqüents, especialment els procedents de l’àmbit terrorista.
Per motius d’espai no faré història dels llunyans temps de la seva fundació, sinó a partir de la refundació, establerta el 14/7/83, per Llei del Parlament 19/83. En els anys posteriors, varem discutir en el Parlament quin podia ser el model a copiar o a seguir. Els somnis eren ambiciosos, perquè anaven des de la Policia Muntada del Canadà, als Bobbis anglesos, passant per la Gendarmeria francesa o els Carabinieri italians, totes elles, policies de gran prestigi i arrelament ciutadà.
Finalment, s’acordà l’actual estructura i funcionament, iniciant a la comarca d’Osona, l’any 1994 el seu desplegament per Catalunya, en substitució del Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil, els quals es mantenien per determinades competències i funcions. El desplegament va culminar l’any 2008, a les Terres de l’Ebre, amb una dotació global de 14.200 efectius, en aquell moment. Actualment la plantilla se situa a l’entorn dels 17.000, insuficient per la varietat, diversitat i territori a cobrir, de manera que s’han convocat 500 noves places, enmig d’una certa controvèrsia que esperem quedi resolta, amb bona predisposició entre govern central i Generalitat.
Per raons de càrrec, és habitual despatxar amb el cap de Mossos de la comarca, i compartir informació amb Mossos de peu, o amb altres comandaments, d’àmbits específics. La proximitat existeix, és nota dominant i habitual, i l’ajuda mútua, permet resoldre positivament la majoria de casos oberts.  
Amb tot, la rutina diària, podia fer dubtar de la preparació per encarar reptes de més ampli abast, més propis de cossos especialitzats, que no pas d’una policia més genèrica i territorial. Doncs, bé, qui tingués dubtes, se’ls hi han esvaït a la vista de la rapidesa, eficàcia i control del dispositiu més ampli i crític des de la seva refundació. I dels seus resultats.
Hem pogut comparar i avaluar resultats entre altres grans atemptats, en altres grans ciutats europees, amb els d’aquí. A grans mals, grans remeis, i l’ús de la força queda més que justificada quan els atacants la utilitzen contra tot i contra tots, de forma indiscriminada. El resultat ha estat brutal, en tots els sentits, però l’eliminació física, ha permès reduir els danys, de forma rellevant. Ha de ser dur, per un agent,  haver de fer ús de la seva arma, però per això els hi hem atorgat llicència, i els hem preparat. Es la darrera opció, però , si cal, s’ha de fer servir.

Tot el país , i amb ell, tot el món, porta el drama en el cor i ens fem creus de com es poden fanatitzar persones, fins el punt de destruir per destruir. Però, el mal existeix, i convé tenir els cossos de seguretat preparats per prevenir, primer, i per actuar, si fa falta. El drama viscut, ha demostrat disposar d’un cos, major d’edat, ben preparat, ben desplegat i amb prou experiència com per actuar de manera ràpida, eficient i contundent. Felicitats per la bona feina realitzada i vista; i per tota aquella que no es veu, i permet que l’altre sigui visible. 

Wednesday, August 23, 2017

 

PER QUÈ ARA ? DEIXEM CARRERS I PLACES, EN PAU.


PER QUÈ ARA ? DEIXEM CARRERS I PLACES, EN PAU.
Es curiós, i moltes vegades, indignant, el procés de canvi de noms de carrers i places, en molts pobles i ciutats, després de tants anys de democràcia. Hi ha hagut temps més que suficient per plantejar canvis, en els 38 anys de democràcia municipal, iniciada a l’abril del 79. I com sol passar en el nostre país, la improvisació, el sectarisme i el papanatisme ,es barregen per donar pas a propostes esperpèntiques. L’exemple més recent el tenim a Sabadell, amb unes propostes de canvis que han donat la volta al món ,per estúpides i plenes d’ignorància i mala fe.
I és que demanar treure Antonio Machado, Quevedo, Góngora, Lope de Vega, Goya, i un grapat més, és francament digne d’aparèixer el llibre Guinness, en rècords d’estupidesa , per no posar-hi adjectius més gruixuts. I  a sobre, a alguns d’ells etiquetar-los com propers al “franquisme”, ja supera tot l’imaginable.
Però, no és un cas únic, i en molts pobles i ciutats, on han entrat en el govern, partits, agrupacions, col·lectius...nous, han volgut desautoritzar, les coses fetes, per anteriors governs municipals i deixar-hi la seva petjada personal. Una altra manera de fer-se veure, inventant criteris, fora de tota objectivitat. I si a cada mandat, s’han de posar en marxa propostes de canvis de noms, al final caldrà optar per alguna solució d’alguna ciutat americana de posar números als carrers, en comptes de noms. Trista iniciativa, perquè treu personalitat i història als pobles i ciutats.
En el meu cas, a Borredà, vàrem arribar a un acord de plantejar canvis, a finals de l’any 79, al cap de mig any de les primeres eleccions municipals. Els dos grups, a proposta del meu, vàrem pactar canvis lògics i fonamentats. Vàrem treure la placa metàl·lica que batejava la placeta de la rectoria, com a Plaza de los Caídos. Vàrem canviar el nom del carrer Rvd. Cándido Puig, pel de Carrer de la Font, que ja havia tingut. I quedava la placa de marbre, damunt de l’entrada de les antenes, a l’església, on hi figuraven 7 caídos por España. En aquest cas, la nostra proposta pretenia posar-hi els noms de tots els caiguts a la guerra civil, però després de més de mig any d’investigació, no em vaig veure capaç de tenir-los a tots. Hi havia més de 14 morts segurs, però després hi havia desapareguts, fugits, o sense cap noticia, del cantó republicà. La solució fou, treure la placa, i canviar-la per una en que figura “en record de tots els difunts del poble durant la guerra civil”. I ja està.
En el que hem estat tots d’acord, a nivell municipal, és en seguir el guió dels governs que ens han precedit, en el sentit de no batejar amb noms conflictius, cap dels carrers i places del poble. Tenim carrers dedicats a pobles i ciutats: Manresa ( carrer principal), Berga, Plaça Major, Placeta, Carrer de Dalt, Carrer de l’església, Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, o els tradicionals , com Carrer de Cal Gall, de la Creu, del Vinyal... o del Dr. Vilardell, en reconeixement d’un metge estimat i apreciat, tant el pare, com el fill. O una excepció. El Carrer General Manso, en record del guerriller i posterior militar , en lluita contra l’exèrcit francès, nascut a Cal Manso de Borredà , amb una llarga carrera civil i militar, fins a morir a Cornellà.
No és bo ni pràctic, entrar en polèmiques, moltes vegades artificials sobre noms posats en determinats moments de la història del municipi. Era lògic treure aquells que topaven amb els principis democràtics, però no, els que representen cultures, personalitats o col·lectius determinats, sense cap deriva negativa. I qüestionar constantment el passat no és la millor manera per respectar els nostres avantpassats, i la història col·lectiva. A més, hi ha multitud d’altres temes més importants que no pas aquest, que comporta discussions inútils i maldecaps afegits a tots els veïns , afectats pels canvis.



Tuesday, August 22, 2017

 

DISSABTE, CAP A BARCELONA - art. Nació Digital Solsona


DISSABTE, CAP A BARCELONA.
Hem viscut una setmana, amb fets i imatges que mai més s’esborraran de la nostra ment. La violència gratuïta, importada d’altres latituds, ens ha colpejat en el moment més inesperat, i en el lloc més emblemàtic del nostre país. Tots estem commoguts i afectats pel dolor causat, i per la incomprensió davant accions com aquesta, portades a terme per joves adolescents, amb total desconeixement dels familiars i amics més propers.
Per raons de veïnatge, conec Ripoll , tant o millor que Berga, i puc assegurar que l’impacte ha estat immens. Qui més, qui menys, en coneixia algun dels protagonistes, i especialment tots aquells que havien anat a escola o a l’institut amb ells. Des de professors , a companys de classe,  se’ls fa difícil imaginar com poden donar el pas de joves normals i corrents, a terroristes immisericordiosos envers nens, dones i homes, per complir una venjança inexplicable.
Costarà molt, retornar a una certa normalitat, a nivell de país i a nivell de municipis on la població magrebina té una presència notable. La desconfiança, produeix males pràctiques, i dificultarà la interrelació entre comunitats, tirant per terra molta de la feina feta, en els darrers anys.
Però, també ha d’haver-hi una major supervisió en el col·lectiu dels imams, per evitar el proselitisme cap accions violentes, o cap a radicalismes religiosos. Un porta a l’altre, i en països del nostre entorn, s’han dut a terme actuacions que convindria imitar i importar. Tots sabem que fomentar el fonamentalisme, porta al fanatisme, i en el marc del fanatisme és molt fàcil derivar cap accions contra els considerats adversaris, o directament enemics.
De tot el viscut, només queda el consol, de saber que l’atzar , per una banda, i la bona actuació policial, per l’altra, han fet possible uns danys molt menys quantiosos dels que hi podia haver hagut. De totes maneres, la lliçó, ha de motivar canvis importants en un bon nombre de costums, tradicions i hàbits, en pobles i ciutats.
I quan tot sembla haver passat, és hora de mostrar la fermesa en les nostres institucions i model de vida, i per això s’ha convocat manifestació per aquest dissabte dia 26, a les 6 de la tarda, en el Passeig de Gràcia, de Barcelona. Es un bon lloc i moment per mostrar la unitat, contra la barbàrie, i enviar cap enfora la imatge d’un poble, un país, un estat que no claudicarà mai.

Els impulsors, directes i indirectes, d’accions com les patides, aquests dies, han de tenir clar que contestarem de forma contundent i no ens sotmetrem a cap règim de por. No tenim por, ni volem , la tinguin altres ciutats i països del món. Per aquest motiu, tothom qui pugui, vagi a Barcelona i suma la seva presència a desenes de milers de persones que faran el mateix. I qui no pugui, ho pot fer, enviant missatges a les xarxes socials. Ens veiem a Barcelona, el dissabte, sense cap por a continuar lluitant per la vida i per la pau.

Friday, August 18, 2017

 

RUPTURA DEMOCRÀCIA - art. Regió 7

RUPTURA DEMOCRÀCIA.
No tot s’hi val, en política, oimés quan es posa en perill les regles democràtiques que vàrem aconseguir després de quaranta anys de dictadura. Tenir un mal govern central, no pot mai ser excusa ni justificació, a saltar-se la llei a un similar mal govern, aquí. Com Alcalde puc donar fe de similars males pràctiques en matèria de gestió, recentralització de competències municipals, intromissions en la política quotidiana, incompliment de compromisos assumits, restricció de l’autonomia municipal, i una llarga llista de greuges, que podria arribar als quaranta-cinc presentats pel govern de la Generalitat, al govern Central.
Quan els independentistes presenten el memorial de greuges, del govern central, envers Catalunya; similar memorial de greuges podríem presentar els Ajuntaments, envers el govern de la Generalitat, i tanmateix no considerem el trencament democràtic, com a via de sortida a una situació, injusta i inacceptable. El que ens toca fer, és aconseguir canviar, via eleccions , la  composició del Parlament i de rebot, la del govern , confiant en tenir-hi persones que respectin i apostin per la separació de poders dels diferents nivells d’administració. Un objectiu tant senzill com fer complir les Cartes Magnes, respectives.
Que ningú s’estranyi del paper que hem decidit tenir els constitucionalistes, en l’anomenat procés independentista. De cap manera podem participar en un procés de ruptura de la democràcia que tant va costar assolir. El memorial de greuges, entre governs; les estupideses fetes pel PP, en temps passats; les males formes, i els greuges comparatius, no poden justificar sortir del marc constitucional, per entrar en un marc impossible de justificar , a nivell intern i extern. Qui cregui poder complir aquest somni, o aquesta fugida cap a “terres ignotes”, desconeix el poder de l’estat de dret.
Un pols entre l’estat de dret, i la ruptura de la democràcia, no pot tenir cap altre resultat que una immensa frustració, produït pel fracàs de la iniciativa. Agradi o no, els moviments fets per una part del Parlament i pel conjunt del Govern, destrossen la major part dels arguments que diuen defensar. Trencar les regles del Parlament, aprovant modificacions que incompleixen el propi Reglament, és sortir de la legalitat i donar arguments als qui han motivat la indignació de bona part dels catalans. I tenir un Govern que se salta els preceptes continguts en el propi Estatut d’ Autonomia, demostra nul respecte per la Carta Magna que vàrem consensuar i aprovar a nivell intern de Parlament i extern, per Referèndum.  I una retallada del Tribunal Constitucional, no justifica la ruptura d’un sistema que hem jurat defensar i acatar tots els qui tenim càrrecs polítics o funcionarials.

Per últim, qui cregui que algun país democràtic pugui veure amb simpatia, un procés de ruptura de la democràcia, suposa desconèixer la realitat internacional. No hi ha ningú, en  sintonia amb uns moviments com els que es volen impulsar. Però, sobretot és a  nivell intern on més es constata la impossibilitat de que uns partits que no representen a la majoria dels catalans s’entestin en voler decidir per a tots, imposant les regles de joc, els àrbitres , la participació i les resolucions, en contra de tota lògica democràtica. Qui cregui que pot construir un nou estat, damunt els fonaments d’una ruptura de la democràcia, va molt equivocat. Es una via impossible. I per aquesta via ha donat tots els arguments i totes les justificacions perquè l’estat de dret actuï a tots els nivells i amb tota celeritat i contundència. I qui pensi en reaccions internacionals, en contra de l’aplicació de l’estat de dret, somia despert imaginant reaccions que no es produiran. Estem on estem, per culpa de lideratges mediocres i desconeixements de la realitat mundial, acompanyats de lectures internes molt errònies. De continuar per aquest camí, la realitat s’imposarà , acompanyada d’una immensa frustració. D’aquí la urgència de buscar sortides agosarades i immediates com proposen els socialistes. Seria hora de recolzar-les, per evitar quedar tancats en un carreró sense sortida.

 

BORREDÀ, AMB LES VÍCTIMES DEL TERRORISME.



BORREDÀ , AMB LES VICTIMES DEL TERRORISME.

Com Alcalde – President de l’Ajuntament de Borredà, he decretat 3 dies de dol oficial, i la col·locació de les banderes a mig pal, seguint les instruccions de  les institucions nacionals i estatals. 
De comú acord amb Borredà de Festa, la  Comissió organitzadora de la Festa Major, que comença avui , es llegirà un manifest de repulsa a les accions terroristes i de recolzament a les víctimes, i a continuació es farà un minut de silenci, a la Plaça Major.
Els actes de la Festa Major comencen, a les 7 de la tarda, doncs bé, uns minuts abans es farà aquest acte de reconeixement a les víctimes del terrorisme.
Convoco tothom a les 7 de la tarda , a la Plaça Major, per dur a terme aquest acte de repulsa, i de recolzament a les víctimes.
Borredà, 18 d’agost de 2017
L’Alcalde – President

Joan Roma i Cunill

Thursday, August 17, 2017

 

LA CUP ES DIVERTEIX - art. Blogesfera socialista

LA CUP ES DIVERTEIX.
Per raons òbvies ,em trobo molt lluny dels orígens i plantejaments de la CUP, però no deixa de ser interessant la seva presència en moltes de les institucions del país, estudiar la seva trajectòria vital, i veure la influència, segons estigui en el govern o a la oposició.  Com tot grup, de composició molt diversa, tant personal com territorial, no hauríem de parlar d’una CUP, sinó de moltes CUP’s.
D’entrada, hem d’admetre efectes beneficiosos en un bon nombre d’institucions pel que ha suposat de rigorós control d’accions passades, i exigència de responsabilitats ,en actuacions presents, en llocs on costums i tradicions, havien portat la gestió, a punts inacceptables de rutina i males pràctiques. En aquest sentit, benvinguts els supervisors i controladors, perquè han canviat els fons i les formes, en molts llocs on s’havien relaxat fins extrems inacceptables.
En altres llocs, han imperat més els gestos i sortides de to que han devaluat la bona feina que haurien pogut fer, però vaja, és difícil , per no dir impossible, homogeneïtzar o equiparar accions i actuacions polítiques, en unes candidatures que son tant diverses, com els seus noms indiquen.
A la Catalunya Central, tenim uns quants exemples del que dic, i en poc s’assemblen unes a les altres, amb resultats molt diversos, respecte el que havien promès dur a terme, en els seus programes electorals. Una excepció curiosa és Berga, amb un equip de govern , en minoria, i tanmateix està gestionant amb una eficàcia sorprenent. Això sí, han reconegut que el programa l’han guardat en un calaix i han hagut de fer front a una herència espectacularment complicada. Però, han emprès iniciatives que cap govern anterior s’havia atrevit a tocar, i el sol fet d’haver aconseguir traspassar a la Generalitat l’Hospital de Sant Bernabé, ja justifica tot un mandat. Bé, de Berga, en parlarem un altre dia.
He batejat aquest article com LA CUP ES DIVERTEIX, per l’espectacle que cada dia ens ofereix l’anomenat procés independentista, en el qual  la CUP ha agafat un protagonisme sorprenent, amb només 10 diputats. Em recorda vells temps en que estar a la oposició, en determinats llocs, permetia viure la política amb una tranquil·litat i una “diversió” considerable. La qüestió principal era trobar punts de controvèrsia, d’enfrontament, d’alternatives agosarades a qualsevol tema del govern de torn.
La pràctica política de la CUP em recorda aquells temps. Es permeten explicar confidencialitats del procés, escombrar càrrecs del govern , exigir canvis de calendari i de prioritats, sortir a la premsa quan menys se’ls espera, canviar portaveus, canviar guions i fulls de ruta...tot sigui per mostrar la indiferència davant el poder, o el menyspreu a la política “tradicional”. I posar contra les cordes, els càrrecs més importants del govern, del Parlament o de qualsevol altra institució nacional o estatal. Hi son per trencar motlles, i en son mestres consumats.
El que resulta penós és veure la reacció dels companys de viatge, tant els del PDECAT com els d’ERC. Aquests darrers més dedicats a amagar el cap sota l’ala, i esperar passi la tempesta que no pas sortir a la palestra com fan els antics convergents. De tot plegat, se’n dedueix una visió radicalment diferent del que pretenen uns i altres, fins el punt de dubtar seriosament que puguin arribar al 1-O, o més enllà. Per a molts ja va ser molt dur veure el pacte entre Junts x Sí, i la CUP, però és que per a molts altres, no entenen la supeditació a una candidatura que els porta dia sí, dia també, pel camí de l’amargura. Però, així portem ja més d’un any i mig, i mentres uns es diverteixen imposant les seves iniciatives, els altres pateixen intentant guanyar temps i confiar en que arribi el dia 1 –O, i es superi de la millor manera possible, sense saber què vol dir això. Uns tenen molt a perdre, i els altres, res. Si creien que els portarien al seu camp, era per un desconeixement total dels seus orígens i objectius.



Wednesday, August 16, 2017

 

PARTIT ARREGLAT - art. Blogesfera socialista

PARTIT  “ARREGLAT”.
Els partits independentistes volen organitzar, un simulacre de mobilització, el proper 1-O alterant clarament les regles de joc, fins arribar a una manipulació escandalosa del sistema tradicional de votació. En contra del que diuen, que volen una votació COM SEMPRE, el que veiem és una progressiva deriva cap a un simulacre COM MAI hem vist, ni tant sols el 9 N.
Perquè dic això ? Doncs, perquè en els darrers dies, les principals veus de l’independentisme s’afanyen a avançar que la participació no comptarà, a l’hora de decidir. Es a dir, els és igual si en el simulacre va a votar un 10, 20 o 30% dels votants possibles. S’avancen als pronòstics d’una molt baixa participació, per cansament o per desacord amb la via elegida, i es conformarien amb més sís que nos . Ja està. Si la immensa majoria de catalans es queden a casa, els és igual. L’ìmportant és que qui vagi a votar, digui que sí.
Repeteixo el ja dit , en aquestes mateixes pàgines, dies enrere. Estic convençut de que una votació a l’ús habitual, no tindrà lloc. En tot cas, pot haver-hi un simulacre de consulta en determinats moments i llocs , però sense comparació possible amb una votació a l’ús democràtic.
Però, tornant al principi. Hagués estat desitjable guardar les formes i procurar fer bé les coses ni que sigui per demostrar sensibilitat democràtica, i capacitat organitzativa. No és de rebut, rebregar el Reglament del Parlament, per poder fer i desfer, a gust dels independentistes, encara que aquests no suposin els dos terços de la Cambra Catalana, com és requerit. Tampoc és de rebut, parlar en nom de tots els catalans quan els dos partits independentistes representen un 47% dels votants, i la resta de partits tenen més vots.
I posats a criticar els fons i les formes de les modificacions proposades, l’àrbitre del simulacre de votació, no seria del poder judicial, sinó elegit pel propi govern o una part del Parlament, per tant no representaria la totalitat de les forces polítiques, sinó solament als independentistes. Mala cosa per vendre a nivell internacional, si queda clar que l’àrbitre està decantat per una opció concreta.
I els independentistes estan disposats a jugar el partit, sense la participació del contrari. Es una bona manera de “guanyar” el partit. Volen convocar partit, sense contrincant, amb l’àrbitre comprat i amb les regles de joc seves, sense acceptar les generals, i deixant que voti qui vulgui, sense imposar cap percentatge concret. Amb un 5 o 10 %, estarien disposats a tirar endavant el procés independentista.

Bé, poc a poc van apareixent contradiccions, interrogants, inquietuds i dubtes sobre si , en aquestes condicions, es pot organitzar un simulacre de votació pel 1-O. Els constitucionalistes tenim clar que no hi podem participar. Ara toca decidir-ho als independentistes. Estan atrapats per les seves promeses i compromisos, però la única maquinària electoral que s’ha de posar en marxa és la de les eleccions al Parlament de Catalunya. 

Tuesday, August 15, 2017

 

PETICIÓ SOBRE HORARIS - AIMS SOLSONA- art. Nació Digital Solsona


PETICIÓ SOBRE HORARIS, A L’AIMS DE SOLSONA.
AIMS ( Acadèmia Internacional de Música de Solsona). Una magnífica iniciativa musical , sorprenent per la qualitat, diversitat i territorialitat , amb una constància admirable que fa que celebri la seva l6 a edició. Aquest any, hi participen 72 alumnes d’arreu del món. Faig aquesta introducció pels qui no coneguin encara aquest projecte, animant-los a entrar en el seu web i participar-hi, assistint als concerts ,o finançant la iniciativa.
Sóc “usuari” habitual des de fa uns quants anys, i sento una sana enveja quan veig alumnes ben joves, capaços d’interpretar amb notable mestratge ,obres destacades dels principals compositors mundials.
La petita ciutat de Solsona es transforma aquests dies en constants anades i vingudes de joves estudiants que tant aviat van a assajar, com organitzen concerts a l’aire lliure, o en alguns llocs emblemàtics del municipi, i municipis veïns.
Tinc, en agenda, uns quants d’aquests concerts, a Solsona mateix, o en algun dels municipis propers. Amb tot, em permeto, de cara futures edicions ,obrir una reflexió sobre els horaris de determinats concerts. Per pròpia experiència sé, quan difícil és, programar a gust de tothom. Això és impossible, però no sé si el que exposaré pot servir per modificar alguns dels horaris actuals.
Pels qui venim de fora, els concerts a les 10 de la nit, son de molt difícil assistència. Siguin a Solsona, Cardona, Navès o Sant Llorenç, per posar alguns exemples. I fins i tot diria que pels propis habitants d’aquests municipis, no sé si els agradaria més avançar-los a hores més adients, com pot ser a les 6 o a la 7 de la tarda.
Venint de fora, és lògic, descartar alguns dels concerts perquè la tornada, en plena nit i amb carreteres estretes i plenes de revolts, no agrada a gaire ningú. No m’atreveixo a assegurar que l’avançament d’horari portaria molta més gent. Cada poble sap els costums dels seus habitants, però també és cert que els concerts es nodreixen de persones de molts altres indrets que busquem oportunitats com aquestes, per escoltar un bon concert, en llocs emblemàtics de la comarca.
Bé, apunto aquesta reflexió que ja m’he fet en anteriors ocasions, i que he tingut ocasió de comentar-la amb alguns altres assistents. Pels de fora, els horaris de tarda, son ideals. Ara bé, correspon als organitzadors, decidir si es poden fer canvis, o no.

En quan al projecte, felicito de nou, els impulsors i mantenidors d’una iniciativa com aquesta perquè demostra, poder portar la cultura musical de primer nivell a l’interior del país, obrint-lo a tot el món. I permet gaudir d’una programació de concerts , durant 15 dies, com mai hauríem pogut somiar. Felicitats i llarga vida. 

Friday, August 11, 2017

 

POBRE PARLAMENT - art. Regió 7


POBRE PARLAMENT.
Si continua sent cert que una imatge val per mil paraules, puc assegurar que les imatges que surten del Parlament de Catalunya ,son la pitjor carta de presentació del nostre país. Pobre Parlament, qui t’ha vist i qui et veu ara. Vaig formar-ne part, durant les legislatures III, IV, V i VI, en les quals teníem clar que el nostre deure era representar la totalitat del país, i mantenir un diàleg govern – oposició, presidit pel respecte, la confrontació civilitzada, el treball intens i l’exemplaritat en tots els seus àmbits i apartats.
Arribat a la condició de pensionista, i havent deixat alguns dels càrrecs institucionals i de partit, volia aprofitar el major temps lliure, per anar tot sovint a les sessions del Parlament, acollint-me al dret a entrar i sortir , en tant que ex parlamentari. Ho he fet en dues ocasions i no penso repetir, tant va ser la decepció, perdó la indignació , pel que vaig veure i escoltar en les hores de presència a l’hemicicle.
Res a veure, en els temps passats, en quan a vestimenta. Ja sé que ara la moda és anar més informal, i no en uniforme, com anàvem tots, anys enrere, però d’aquí a aparèixer amb la indumentària d’una part dels parlamentaris, hi va un abisme. Només falten les bermudes i xancletes ( tot arribarà). No és el més important ,en una cambra legislativa, però m’imagino l’impacte que produeixen aquestes imatges transmeses per televisió a la resta del món. Un món en que a la UE, és norma, guardar les formes i prestància, com a reflex de l’alta instància que representa un Parlament.
Trencar, tant espectacularment la comparació del nostre Parlament amb el de França, Gran Bretanya, Alemanya, Suïssa, Àustria, Països Nòrdics, etc, suposa perdre simpaties i sintonia. Per entendre’ns, la imatge és més de l’exèrcit de Panxo Villa que no pas la d’una cambra legislativa, a l’ús occidental.
Però, el tema de la imatge no deixa de ser secundari, respecte del que passa a dintre. Mai havíem vist debats, presentació de resolucions, interpel·lacions...constantment interrompudes per tota mena de crits, aplaudiments, insults, i altres extravagàncies ,com sortides de l’hemicicle o negar-se a votar, que deixen perplex a qui voldria mostrar el Parlament, com exemple de país. Culpa d’uns i culpa de tots, i conseqüència d’una presidència que mai s’hauria d’haver posat en mans de qui la ostenta. Per incapacitat de presidir, i pel sectarisme que demostra en totes les seves actuacions, més destinades a afavorir a dos dels grups parlamentaris que a la totalitat.
Res a veure amb les presidències d’Heribert Barrera, Joaquim Xicoy, Joan Reventós o Joan Rigol. També, aquí queda clar el retrocés que ha tingut el país en matèria de lideratges, a l’igual passa, en la presidència de la Generalitat.
I per tancar la decepció, el poc treball parlamentari , tant a nivell de plenari com de comissions. Molt poc, molt deficient, i només encarat a la batalla política immediata, amb la vista posada en els mitjans de comunicació i en veure com se’n surten del procés i el simulacre de consulta.

I és aquí, on el Parlament pot acabar de sucumbir al poc prestigi que li queda. Els parlamentaris de les primeres legislatures varem redactar un Reglament, destinat a aconseguir el màxim consens, i a no fer modificacions improvisades o poc respectuoses amb les minories. D’aquí, l’exigència dels dos terços, per fer canvis importants. Els d’ara, es passen pel folre, Reglament, usos parlamentaris, sensibilitat democràtica...i imposen lectures úniques per a temes de gran rellevància, o s’autootorguen el dret a legislar en contra dels preceptes continguts en la Constitució que tots varen jurar, i de l’Estatut d’Autonomia que varem redactar i aprovar en aquesta mateixa Cambra. Si algú creu possible aquesta fugida de l’àmbit legislatiu i per tant, democràtic, és que no coneix els fonaments del parlamentarisme i el respecte a l’estat de dret. El pobre Parlament d’ara, ha de donar pas a un nou Parlament, fruit d’unes eleccions immediates. Única via per sortir de la situació que estem vivint. I si algú creu poder rebre simpaties internacionals, amb les imatges que enviem, en fora, és que viu en una altra dimensió. 

 

PREPARANT EL DIA 2-O - art. Nació Digital Solsona


PREPARANT EL 2 -0.
Tenim els independentistes preparant la Diada d’aquest any, com a preludi del 1-0, en que pretenen organitzar una votació, en les condicions DE SEMPRE, segons paraules del Vice President, Jonqueras, responsable màxim ,d’organitzar i coordinar tot el dispositiu. Ja en un anterior article vaig demostrar que COM SEMPRE, res de res, en tot cas serà COM MAI, però no voldria reiterar arguments per no avorrir el personal.
Als no independentistes ens interessa ,especialment, preparar el 2-0. El dia després del que pot significar una gran frustració i ràbia per no haver pogut dur a terme una votació com es ve prometent des de fa anys. En un moment com el present, i amb uns ànims com hi ha, el millor que podem fer tots plegats, és evitar parlar de victòria o derrota. Ens interessa trobar una sortida adient que permeti justificar tantes mobilitzacions, tantes actuacions i reclamacions com perquè es vegin resultats positius, palpables i segurs.
Pel que estem veient i escoltant, hi ha dues vies radicalment diferents d’encarar el 2-0, i fins i tot el propi 1-0. Per la part del PP sembla avançar la idea de plantejar propostes concretes l’endemà del fracàs de l’1-0. Sigui perquè el govern central hagi aconseguit fer fracassar la votació , sigui perquè hagi estat una repetició , mal portada, del 9 N. Aleshores el govern central, havent demostrar el poder l’Estat, estaria disposat a plantejar un nou sistema de finançament per Catalunya, millor que l’actual, i a garantir inversions en grans infraestructures i serveis, de cara els propers anys i a resoldre alguns dels temes descrits en el memorial de greuges que l’ex president Mas, va enviar a Madrid.
La segona via, és la proposada pel PSC, de forma conjunta amb el PSOE, mitjançant la qual, la setmana vinent es registrarà en el Congrés de Diputats, tot un conjunt de propostes encaminades a plantejar un pacte nacional – estatal, per Catalunya. Es la via continguda en la Declaració de Barcelona, acordada per les executives del PSC i del PSOE, on es contemplen modificacions legislatives immediates per donar resposta al memorial de greuges dels 45 punts, presentats pel Govern de la Generalitat, i alhora garantir la protecció de la llengua, cultura i ensenyament , en tant que trets bàsics dels catalans, i modificar el sistema de finançament per oficialitzar la ordinalitat. Es a dir, si Catalunya és la quarta en aportar, ha de ser la quarta a rebre. Sistema traslladat del funcionament alemany.
Els socialistes voldríem evitar les conseqüències de 1-0, i d’aquí la presentació immediata d’aquestes propostes, mai dutes a terme ni plantejades per cap altra força política , en el conjunt d’Espanya. No és una maniobra de distracció ni per guanyar temps, és una demostració clara i contundent del canvi significatiu del PSOE, en matèria territorial. D’aquí que a banda, de les propostes immediates, es plantegi la creació d’una Subcomissió en el Congrés per estudiar la modificació de la Constitució i encaixar-hi els canvis generals adequats, i els particulars per garantir l’encaix de Catalunya, que ara no té.
No és pura estratègia, sinó voluntat clara de resoldre un conflicte, promogut, allargat i complicat pels dos governs. Els dos s’autoalimenten i els dos son incapaços de trobar una sortida dialogada. Es lògica la recerca d’una sortida adient per part del principal partit de la oposició. I de fet, per a poder treballar millor aquesta via, el desitjable seria dissoldre el Parlament, convocar noves eleccions i deixar en mans del govern entrant, la conducció de la nova etapa. Els actuals dirigents del govern català, han anat tant lluny i han mostrat tant menyspreu per la legalitat vigent que difícilment poden encarar una nova etapa, amb un mínim de credibilitat. Canviem-los, votant, i obrim una nova etapa.



 

BORREDÀ - CANCEL.LACIÓ MOSTRA DE FORMATGES DEL 9 I 10 SETEMBRE



Borredà, 07.08.17

MOSTRA DE FORMATGES ARTESANS DE BORREDÀ 2017

Per motius aliens a l’organització, hem acordat cancel.lar la mostra que teniem prevista fer els propers dies 09 i 10 de setembre d’enguany.


Salutacions cordials,


L’organització

Thursday, August 10, 2017

 

BORREDÀ - ESCRIT DE QUEIXA AL DEFENSOR DEL CLIENTE DEL BBVA.

BANCO BILBAO VIZCAYA
Sr. Rafael García – Valdecasas
Defensor del Cliente
Madrid.
                                                  Borredà , 10 de agosto de 2017.

Distinguido Sr. Defensor del Cliente,
D. Joan Roma i Cunill, Alcalde – Presidente del Ayuntamiento de Borredà ( Barcelona)
EXPONE
La pérdida hace dos años de la única oficina de Catalunya Caixa ( ahora BBVA) en un municipio de 500 habitantes permanentes, a los que hay que sumar más de 3.000, en pleno verano, por la existencia de 3 cámpings, varias casas de turismo rural, y múltiples visitantes de segunda residencia o turistas de paso.
Si el cierre de la oficina se hizo de malas maneras, ahora nos encontramos con problemas constantes con el Cajero Automático, situado en Calle Església, 4, bajos.
Hoy mismo, después de varios avisos , por parte de clientes y por mí personalmente , a través de la oficina principal de CX en Berga ( paseo de la Paz), el Cajero no funciona. Pero es que lleva una SEMANA averiado, sin ninguna explicación, sin ninguna reparación.
Estamos en pleno mes de agosto, cuando su uso es de vital importancia. Esta avería supone graves problemas de liquidez para todas las personas del pueblo y para todos los visitantes. No hace falta decir que no hay alternativas. La oficina de CX era la única del municipio, y este cajero es el único.
Por todo lo expuesto le
SOLICITA
su inmediata actuación para conseguir algo tan elemental y obligado como dar servicio a los clientes de su entidad bancaria.
A la espera de la urgente reparación del Cajero y su puesta en servicio, le mando un cordial saludo.
El Alcalde- Presidente
Joan Roma i Cunill

AL DEFENSOR DEL CLIENTE DEL BBVA – MADRID.



Tuesday, August 08, 2017

 

CARRERA DE DESPROPÒSITS - art. Nació Digital Solsona


CARRERA DE DESPROPÒSITS.
La dura carrera per demostrar qui és més agosarat, més desvergonyit, més contundent, en demostrar la fe en la independència , obliga a una batalla diària entre consellers i diputats de l’antiga Convergència , amb els d’ERC i la CUP.
La darrera mostra la tenim en el Conseller Rull, dient que no pensen acatar cap resolució del Tribunal Constitucional, perquè considera el Parlament de Catalunya, legitimat per aprovar qualsevol llei, i el “dret d’excepció” permet, fer la resta. La resta vol dir, fer el que es vulgui quan es vulgui, passant per damunt del Reglament del Parlament, de les lleis “espanyoles” i si convé ,de les del món mundial.
Davant d’aquests arguments, qualsevol persona d’esperit democràtic, no té res a fer. Impera el fanatisme i el despreci a l’estat de dret, sota el principi de “si t’agrada bé, i sinó, també”. Han posat la roda en marxa i no hi ha qui l’aturi. Pensen ells. Altra cosa serà, el resultat d’aquesta fugida endavant, d’aquí a un mes ,o mes i mig.
Vistes com estan les coses, em dona la sensació que els independentistes estan dintre d’una bombolla, creguts que tothom pensa i actua com ells. Han lluitat tant, han explicat tantes coses, han fet tants discursos i tants viatges pel país que no poden imaginar el cansament de la gent, ni l’esgotament de molts dels arguments per voler trencar amb la legalitat i suspendre els més elementals drets democràtics.
Consideren arribat el moment culminant, el moment tant esperat que és impensable tirar enrere, frenar o contemplar altres alternatives. La jugada està feta, i ja no té retorn, pensen ells. I aquest pensament els porta a imaginar una rebel·lió popular contra qui gosi posar ordre al desgavell legislatiu que volen emprendre. No es poden imaginar el qüestionament dels passos donats, i encara menys, dels camins decidits per assolir la votació del 1-0. Poc importa estigui tot per fer, i res sigui mínimament, segur. Confien en el poder del poble, i el poble sabrà resoldre els problemes que puguin sorgir. I ja està. Qui no es conforma, és perquè no vol.
Ara bé, aquesta carrera de despropòsits, és la pitjor via per animar la gent a participar. Hi ha indignació envers el Madrid polític, envers el president Rajoy, envers múltiples persones del PP o d’altres partits que no han entès el malestar de la majoria de catalans, però d’aquí a acceptar el trencament de l’estat de dret, hi ha un abisme. Els catalans son, som, profundament demòcrates, i ens agrada fer les coses bé. No compartim molts dels arguments ni actuacions dels partits independentistes per no respectar les lleis vigents. No n’hi ha prou en dir que estem indignats, o que ens han maltractat, per justificar el trencament de la legalitat vigent.
No es pot justificar la creació d’una altra realitat legal, fent del Parlament de Catalunya, una Cambra parlamentària d’un país independent, de cop i volta, sense el compliment de cap dels requisits exigits en el dret internacional. Es per això que s’equivoquen els independentistes si creuen tenir al darrere a totes les persones que confien en fer-la realitat. No de qualsevol manera. No per qualsevol via, ni qualsevol preu.

I pobres de nosaltres si , de cop i volta, els actuals partits ens haguessin de governar. Les tibantors, i batalles fratricides dintre de Junts pel Sí, i dintre del propi govern de la Generalitat, son de prou  entitat com per recomanar la convocatòria de noves eleccions, i la retirada d’alguns dels protagonistes d’aquesta via , sense sortida. 

Monday, August 07, 2017

 

LA SENSIBILITAT PELS ANIMALS- art. Nació Digital Solsona



LA SENSIBILITAT PELS ANIMALS.
Estem assistint, a una autèntica revolució, a favor dels drets dels animals, i qui no ho vulgui veure és que no segueix les noticies , en multitud de mitjans de comunicació, en les quals els animals hi tenen un protagonisme evident.
Figuren , en primer lloc, les reaccions que provoquen els maltractaments en les múltiples i variades, variants. La darrera, la tenim en una “tradició”valenciana de fer concursos d’esforç d’arrossegament, per part de cavalls. Aquest concurs consisteix en posar càrregues enormes, que els cavalls han de portar d’un indret a l’altre, per demostrar la seva força. Com en tot concurs, hi ha bones i males maneres, i entre les males hi figuren tota mena de cops, per fer tirar endavant, el cavall.
A les Illes, han decidit prohibir les Corrides tradicionals, per altres espectacles sense la mort de l’animal, ni l’ús de banderilles i picadors. La nova llei ha estat recorregut davant el Constitucional i veurem quina decisió pren el Tribunal.
Podria enumerar una dotzena més de decisions recents, en ordre a prohibir determinades “tradicions”, impròpies d’aquests temps i de la major sensibilitat, envers el sofriment, sigui en persones o en animals.
Anem en la bona direcció però convé, assegurar primer, els avenços aconseguits abans de tirar endavant noves normatives de molt difícil compliment. M’explico. En el conjunt d’Espanya, l’any passat es varen abandonar 137.000 animals domèstics, entenent per a tals, només gossos i gats. Concretament es varen comptabilitzar 104.501 gossos, i 33.330 gats. Una xifra enorme, a la qual hi hauríem de sumar desenes de milers més, si hi afegíssim altres animals “domèstics” no considerats com a tal per la llei vigent.
La immensa majoria no portaven xip, de manera que era impossible saber qui els havia abandonat, o si s’havien escapat. Aquí, tenim un primer repte a resoldre, abans d’emprendre noves actuacions legislatives. Ordenem el que tenim, sensibilitzem a la gent, i sancionem les conductes delictives. Aquesta ha de ser la prioritat.
I mentrestant, avancem en la protecció, repartint les responsabilitats entre les diferents administracions, començant per la pròpia societat per mitjà de les entitats i associacions animalistes, recolzades en potents campanyes publicitàries i d’educació, a tots els nivells. I una de les més essencials és no provocar el rebuig a la presència dels animals en el carrer, portant-los lligats, amb morrió si així ho requereix la raça del gos, i recollint els excrements, en tot lloc i moment.
No exagero si afirmo que aquest és un dels principals problemes a resoldre, a la vista de l’increment enorme de gossos , en pobles i ciutats. Si volem que tothom apreciï i encaixi la convivència, no ha d’haver-hi comportaments incívics. De moment, estem lluny de fer-ho realitat. Comencem per aquí.



Friday, August 04, 2017

 

INDIGNATS, SÍ. INSUBMISOS, NO- art. regió 7


INDIGNATS, SÍ. INSUBMISOS, NO.
Crec, poder parlar en nom de moltíssima gent, indignada pel comportament del govern central, i en especial del seu president; i alhora, de tanta o més gent, igualment indignada per com actua el govern de la Generalitat, i una part del Parlament de Catalunya.
Hi ha una indignació general, en tot el país, que es tradueix en una crispació a nivell individual i col·lectiu, visible en multitud d’actes de la vida quotidiana. La incertesa respecte del futur, crea sensació d’inseguretat i vulnerabilitat, sobretot en els sectors més febles de la societat. I quan aquesta sensació s’allarga durant anys, el resultat és imprevisible.
Des dels sectors independentistes es destaquen tots els errors, totes les decisions, tots els moviments del govern central, amplificant, fins a la exageració, qualsevol actuació. I el mateix es fa des de l’altra banda, en una dinàmica que s’autoalimenta, sense aparença de final raonable. Uns i altres, només contemplen, la victòria o la derrota del contrari.
Però, la indignació per la indignació, no porta enlloc. I menys si la solució única i unilateral ,alguns creuen que passa per la independència, a les braves, trencant el sagrat principi de l’estat de dret, i el principi de jerarquia legal.
Tots estem indignats, amb motius més o menys fonamentats. També els alcaldes i els ajuntaments, en general, tenim motius més que sobrats per estar indignats, tant amb el govern central com amb el govern de la Generalitat.
Els ajuntaments porten molts anys de menyspreu institucional per part de les administracions , dites superiors: Generalitat i Govern Central. Estan deficientment finançats, se’ls supervisa i controla com nens petits, se’ls retalla l’autonomia econòmica, la urbanística, la de serveis, la de competències en serveis socials, educació, cultura, ...en un clar incompliment de les lleis vigents. I d’aquestes accions, tant culpables son, uns com els altres.
Ara bé, aquest injust tracte, que va en detriment clar de la qualitat de vida dels nostres conciutadans, no ens ha dut a saltar-nos les lleis i trencar l’estat de dret que tants d’anys, esforços i sacrificis va comportar. Es lògic estar indignat, però això no justificar convertir-se en insubmís. En absolut.
Contra la indignació hi ha un únic remei: resoldre les causes del mal govern. I per fer-ho, una gran solució: elegir millor els partits i governants a qui fem confiança per resoldre els conflictes plantejats. Estic pensant tant, en la situació catalana, com en la espanyola. En els dos territoris, cal procedir a canvis substancials per a poder resoldre la situació que patim.
Ara bé, anar par la via de la insubmissió, dona els millors arguments a l’altra part, per actuar com ho està fent. No pot un Parlament autonòmic trencar les pròpies regles que té, per sortir de l’estat dret, i creure que pot saltar-se la jerarquia legal, de les Corts Generals i del Tribunal Constitucional. Si ho fes ara, algú altre ho podria repetir en el futur, creant una inseguretat jurídica, totalment contrària al principi del dret i de la jerarquia legal.
Es per aquest motiu que els constitucionalistes avalem la continuïtat de l’estat de dret. No és més demòcrata qui més vegades vota, sinó qui ho fa amb totes les garanties democràtiques, contemplades, tant en la Constitució com en l’Estatut d’Autonomia. Per tant, indignats, sí, però insubmisos, no.



 

DOS ANYS DESPRÉS DE LA CONSULTA -art. La Rella

DOS ANYS DESPRÉS DE LA CONSULTA.
Han passat ja més de dos anys de la consulta feta en tots els municipis del Lluçanès i no hi ha cap garantia d’obtenir el títol de comarca. Perquè no tira endavant ? Perquè ha quedat immersa en un munt de tràmits, excuses, reunions, propostes...i altres conceptes, per evitar la declaració de comarca ? Doncs, molt fàcil. No hi ha cap ganes per part de l’antiga Convergència, ara PDECAT, en fer-la realitat. Es cert que amb 5 municipis, on va guanyar el NO, tampoc és fàcil tirar-la endavant, però hi ha altres raons menys confessables per no donar el títol comarcal.
I és que vista l’experiència del Moianès, es demana el PDECAT, perquè donar una nova comarca a ERC ? La realitat és que qui governa la capital, governa la comarca, i en els dos casos es tracta d’ERC, de manera que no crec prosperi la oficialització del Lluçanès, en l’actual legislatura del Parlament. Legislatura que pot acabar, en qualsevol moment, en els propers dies o setmanes. I si anem cap una nova legislatura, els parlamentaris poden decidir començar tot el procés de nou.
També hi ha un nou motiu per frenar l’aspiració comarcal. Nous territoris reclamen esdevenir comarca. Ara mateix un grup de promotors volen impulsar el Montserratí. Un territori a l’entorn de Montserrat amb pobles del Bages sud, i del nord del Baix Llobregat. En fi, qui té imaginació, pot inventar-se tants territoris com vulgui. I dies enrere ja vaig dir que la zona de Calaf ha quedat desvinculada de la seva comarca, l’Anoia, i no li tocarà cap més remei que buscar-se la vida, a fora. Es a dir, proposar l’Alta Segarra…
Cada nova proposta, complica la vida al Lluçanès, i dona més arguments als qui voldrien suprimir-les totes. Recordo que una comarca ens costa un mínim de 1 milió d’euros a tots els catalans. Aquest és un promig, entre les més petites ( que reben 600.000 euros) i les més grans que s’acosten o superen els dos milions.
Agradi o no, toca reflexionar sobre el model territorial que s’ha creat a Catalunya. No és realista ni sostenible, sobretot en un moment en que les noves tecnologies permeten intercanvi d’informació, documentació i serveis, amb una rapidesa mai vista. No es pot pensar en ordenar el territori amb criteris del segle passat, quan la vida moderna ens porta cap altres horitzons. Ara bé, el que critico és la por a governar de l’actual govern de la Generalitat. Per no dir que no, o explicar el seu model, prefereix fer perdre el temps a tothom i confiar en que toqui la campana, de final de legislatura i pugui passar-li el mort( perdó, la resolució) a qui vingui al darrere. Així estem. Que ningú esperi cap decisió en els propers mesos.

Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà ( Berguedà).

 

AGITAR L'AMBIENT, AGITAR LA GENT - art. Blogesfera socialista

AGITAR L’AMBIENT, AGITAR LA GENT.
Entrats, en el que se suposa és la recta final, prèvia al simulacre del dia 1-0, els partits independentistes necessiten agitar l’ambient, i amb ell, a la gent, si volen obtenir un resultat mínimament millor que el 9 N.
De moment, hi ha massa calma i tranquil·litat, en comparació amb els mesos previs al 9 N ,quan l’ambient bullia d’interès i ganes de participar. S’han obert les inscripcions per anar a la mobilització de la Diada, i pel que he pogut saber d’alguns dels punts, la norma és de calma total. Es cert que estem a principis d’agost, temps poc adient per pensar en la Diada i en fer plans tant avançats.
De totes maneres, no tothom se’n va de vacances i podrem assistir a les constants diatribes entre membres del govern de la Generalitat, amb els del govern central, i viceversa.
Pel que fa el 1-0, tot sembla indicar que s’assemblarà més a una repetició del 9N que no pas a una votació, de caràcter universal, com pretenen els independentistes. No deixa de ser curiosa la manca total de programació, per part de la Generalitat, quan volen que el 1-0 sigui una còpia exacta de qualsevol dia de votació . Jonqueras ha repetit, fins a la sacietat, que aquell dia tot serà, com sempre. Bé, doncs, a aquestes alçades no veig que res s’assembli a com sempre, havíem hagut d’actuar.
Tanmateix , la necessitat de quedar bé, obliga els independentistes a moure fitxa i a mirar d’encrespar els ànims del govern central. Saben que la calma i tranquil·litat els va a la contra, i necessiten agitar l’ambient, per agitar a la gent. Si no hi ha mobilització, no  hi ha participació, i no s’ho poden permetre. El problema és com fer agitació sense caure en la provocació , ni trencar els límits de la legalitat, per fina que sigui.
Així estem, a dos mesos del gran repte. No acabo de veure possible, un tipus de participació semblant a la del 9N, perquè no hi ha la planificació ni les previsions que hi havia en aquell moment. Es a dir, ni s’han demanat locals, ni s’han preparat voluntaris, ni es disposa del cens, ni del material indispensable, ni de tot allò mínimament essencial per poder votar. No ho entenc, ni em puc imaginar, de cop i volta, resoldre tots aquests interrogants en uns pocs dies del mes de setembre.
Què pensen fer, aleshores ? No sé si ho saben ells mateixos, però semblen esperar la reacció del govern central, per actuar. Ara bé, la simple acció – reacció no resol la problemàtica de com organitzar el simulacre, de manera que alguna altra cosa han de fer. I molt em temo que a la vista de les accions judicials empreses, per part del govern central, decideixin canviar de guió, i anar cap una DUI ( Declaració Unilateral d’Independència) en comptes de la votació. Ho justificarien dient que la força de l’Estat ha impedit donar la veu al poble....
Com podem veure, cada dia que passa, és menys clar de com es durà a terme el simulacre, però de moment toca agitar l’ambient, per agitar la gent, i evitar la desmobilització creixent que va apareixent, degut al cansament, als constants canvis de guió, a les improvisacions i a les diferències entre partits. En aquest ambient, el que ens toca demanar als constitucionalistes, és no caure en l’agitació i simplement esperar el triomf de l’estat de dret, fent un ús prudent de les eines que es tenen, alhora que es preparen accions pel 2-0 com les que anuncien PSOE i PSC, a nivell parlamentari. Si algú en té algun dubte, pot entrar en el web del partit socialista i veure les iniciatives parlamentàries preparades per entrar en el Registre del Congrés de Diputats, tant bon punt reprengui l’activitat. Aquesta és la via de sortida a la complexa situació que vivim.



Tuesday, August 01, 2017

 

RESPONSABILITATS COMPARTIDES - art. Nació Digital Solsona



RESPONSABILITATS COMPARTIDES.
El llarg i tortuós camí del procés independentista, deixa , cada dia, noticies increïbles, pel que tenen de desconeixement de la realitat, i sobretot de la legalitat vigent. No entenc com un president i un vice president poden ignorar , de manera tant flagrant, com funcionen les institucions del país, i les responsabilitats de cada membre del govern, sigui polític o funcionari.
Vaig quedar bocabadat, davant l’afirmació del vice president Jonqueras, demanant ( perdó, exigint) que a partir d’ara el Tribunal Constitucional, i els Tribunals ordinaris, només demanin responsabilitats a ell, o a ells ( Consell Executiu) , i deixin en pau als funcionaris ????
Sorprenent, increïble, que un ex alcalde, pugui fer afirmacions com aquesta. Qui es creu què és ? Com pot fer creure que un polític pot decidir i actuar, sense el concurs dels funcionaris pertinents ? On s’ha vist que un polític tingui mans lliures per fer i desfer, sense la supervisió, control i vist i plau del funcionari de torn ? Precisament si per una cosa serveixen els funcionaris és per a garantir que les decisions polítiques tinguin cobertura legal. Tant difícil és entendre aquesta funció ? Es que d’alcalde, feia i desfeia a la seva voluntat sense funcionaris?
Davant de declaracions com aquestes, jo no sé si és que ens prenen per ignorants, per rucs totals, o és que viuen una altra realitat i la volen imposar a la resta de mortals. Ja entenc que estiguin preocupats per les actuacions del govern central, en matèria judicial, anant contra polítics i funcionaris que no acatin els preceptes constitucionals, però intentar treure uns per evita’ls-hi problemes, és pensar amb els peus.
Cap dels qui tenim càrrecs institucionals podem actuar sense la supervisió i control del funcionari de torn. Es lògic i és un dels fonaments de l’estat de dret. D’aquí la gran importància del cos de funcionaris municipals, autonòmics o estatals. Tots ells han jurat fidelitat a la Constitució quan accedeixen al càrrec, i tots ells han de garantir actuar sota aquest principi elemental. Qui el trenqui, serà portat davant els tribunals, i rebrà la sentència que li correspongui a la gravetat de l’acció comesa, per acció o omissió. No hi ha excuses, no hi ha revolts ni dreceres. Aquí i en qualsevol lloc del món democràtic.
Doncs bé, el Sr. Jonqueras pretén actuar, deixant els funcionaris al marge. Ho sento, però això qui hagi fet primer de bàsica, en política, sap que no és possible. I fa vergonya haver-ho de recordar.
Cap Alcalde pot ordenar un pagament sense el vist i plau del secretari, de l’interventor i del tresorer. Cap acte legal, pot tirar endavant, sense informe, dictamen o resolució motivada , del funcionari corresponent....i si això passa en els ajuntaments, igual trajecte segueixen les actuacions a nivell de govern autonòmic i govern central, de manera que els funcionaris son elements essencials i indiscutibles de la funció pública. I d’aquí la seva  rellevància en el procés independentista en que alguns polítics volen saltar-se la legalitat vigent. Sense funcionaris. Impossible, i amb els funcionaris, encara menys, perquè exigiran el compliment de la legalitat.

En resum, en aquest tema, com en tots els altres, la responsabilitat de l’acció de govern és sempre compartida, entre polítics i funcionaris. I ni que un vice president ho vulgui canviar, no pot ni podrà. Tant evident, tant sabut per tothom que fa vergonya haver-ho de recordar. De fet, com tantes altres coses, però quan es canvia el guió cada dia, alguns perden la noció del temps i de la realitat. 

This page is powered by Blogger. Isn't yours?