Joan Roma

EL FENOMEN DE LES AUTOCARAVANES. En dic fenomen perquè els mesos de confinament, i la por a les concentracions de gent, han motivat unes ganes immenses de viatjar i fer parada, en seguretat, que s’ha traduït en un esclat d’autocaravanes , arreu del país. I molt especialment en els pobles i comarques rurals. Es increïble com un fenomen pot multiplicar per cinc o per deu, l’ús d’una determinada eina, en aquest cas d’un vehicle, sigui llogat, sigui en propietat. La realitat és que mai havíem vist tantes autocaravanes en el món rural. I com en tot, el país no està preparat. Ni el país, ni els conductors, ni els que viatgem molt per carretera. Veiem, ni que sigui breument, els pros i contres d’aquest fenomen. En primer lloc, no és igual viatjar amb un vehicle qualsevol, que en una autocaravana. Ho dic pels conductors que queden meravellats de la maniobrabilitat i les tècniques de visió que han desenvolupat els fabricants d’aquests vehicles, però no és igual sortir i viatjar per l’àrea metropolitana i territoris similars que venir a la Catalunya rural, plena de carreteres construïdes fa cent anys, amb una estretor que obliga a conduir d’una manera molt diferent. La tensió i les dificultats per passar dos vehicles pot durar dotzenes de quilòmetres i unes quantes hores, amb tot el que significa de tensió i esgotament. No tenim les carreteres secundàries preparades pels canvis que s’estan produint. Les futures remodelacions han de passar per un eixamplament considerable, tant per fer viable el creuament de vehicles de grans dimensions, autocaravanes, camions, tràilers, com també per encabir-hi les multituds de ciclistes i motoristes que les fan servir. Un segon tema és disposar de prou àrees d’acollida, com per a facilitar el viatge als caravanistes. Aquesta és una feina que s’està duent a terme, a marxes forçades en molts pobles i ciutats del món rural. La Generalitat, via Consells Comarcals, ha habilitat unes ajudes destinades a crear àrees d’acollida on els caravanistes poden recarregar aigua, buidar aigües brutes i fer estada durant unes hores. En aquests moments hi ha prop de dues-centes àrees habilitades i previsiblement a finals d’aquest any, arribaran a les quatre-centes. Es una bona iniciativa, perquè fins i tot en petits pobles, es preveuen petites àrees per a dues o quatre autocaravanes, amb aquests serveis bàsics. El mapa d’àrees està disponible, com per saber on es troben i quins serveis donen. Aquesta estada, pot donar peu a comprar en aquests petits pobles i així donar vida comercial, a llocs que la necessiten. Es hora, però, de campanyes intenses i extenses sobre llocs per fer estada. Sovint la gent de ciutat ha perdut la connexió amb el món rural, i alguns pensen que on hi ha herba, es un bon lloc per aparcar i passar un parell o tres de dies, sense tenir clar que aquella herba està destinada al bestiar que hi pastura, o ficar-se en determinats llocs pot comportar situacions problemàtiques amb propietats privades de pagesos i ramaders. Tenim ja un bon nombre de conflictes oberts per aquestes situacions que s’han de poder evitar. Ha d’haver-hi també importants inversions en senyalització, a tot el món rural. Arreu del país tenim centenars de camins i pistes forestals, que només sabem en quina situació es troben els que vivim allà mateix. Cada entrada a camí, ha d’estar senyalitzat com per indicar si una autocaravana pot entrar-hi o no, perquè ficar-se segons on, és sinònim de no poder-ne sortir. I si a més es troben amb algun altre vehicle en direcció contrària, el problema pot esdevenir un conflicte greu. En resum, a dia d’avui, s’ha iniciat un canvi substancial en la manera de viatjar i moure’s pel país, sense haver previst les conseqüències. Aquesta és una tradició molt pròpia dels mediterranis, en que primer promocionem una cosa, i després planifiquem com resoldre els problemes que comporta. La via lògica seria la de començar la casa pels fonaments i no per la teulada, però això seria demanar massa. Tornant al tema, és evident que durant els propers anys, aquest fenomen serà viu i en creixement de manera que en pocs mesos s’han de tenir àrees de descans i recàrrega en gairebé tots els pobles rurals. Anem, un pèl lents, però és cert que s’hi treballa. Un segon tema, és advertir de les dificultats de circulació per determinades carreteres del país, que implica unes hores d’entrenament per part del conductor i que en cas de poca seguretat, millor anar per altres vies més amples. Un tercer tema, és evitar entrar en col·lisió amb el món rural, format per pagesos i ramaders, tenint en compte que cada finca disposa de filats elèctrics, camins particulars i zones de maniobra per a tractors i remolcs. I que els prats son prats, per a consum del bestiar i que herba trepitjada és herba malaguanyada pel consum. Un quart tema és el de demanar abans de ficar-se en segons quins paratges perquè no en podran sortir. Aquí ha d’haver-hi importants ajuts de les altres administracions com perquè els ajuntaments puguin posar senyalitzacions adequades, que informin dels camins i pistes forestals. Parlem de milers de vies que poden semblar atractives per endinsar-s’hi , sense saber que es poden convertir en un malson, de difícil solució. Queda, doncs, molt per fer, i cal fer-ho ràpid per evitar efectes no desitjats.

REPARAR DAÑOS CAUSADOS. He sido y soy ferviente partidario de la hoja de ruta marcada por el Presidente Sánchez, en relación a Cataluña. Creo sinceramente en la necesidad de gestos amplios y constantes para derribar los muros alzados por el independentismo. Nadie como los que vivimos y actuamos en zonas rurales, ha padecido los embates del proceso, con todo tipo de presiones, amenazas, directas o indirectas a propios y extraños. Han sido años muy duros, muy sacrificados, llenos de odio y denuncias. Pero, alguien tiene que dar el primer paso, y quien mejor lo puede hacer es el presidente del Gobierno, por cargo y por convicción. Las primeras muestras las hemos visto en los dos extremos. Tanto a nivel de derecha y extrema derecha, como a nivel del independentismo más radical. Todos han quedado encharcados por sus ataques a cualquier gesto de distensión y concordia. Dado el primer paso, toca seguir por el mismo camino. Reunión de los dos presidentes para departir sobre los retos de Cataluña y España. De forma conjunta y coordinada, como debe ser. Y luego, convocatoria de la mesa de diálogo, con un orden del día concreto y factible. Nada de engaños ni trucos, de cara a la galería. El reto es enorme y las dificultades inmensas porque la mediocridad impera en las filas independentistas. Este ha sido y es el principal de los problemas. Con otros líderes y otros cargos políticos, no se hubiera llegado nunca a los extremos en los que estuvimos y estamos. Si alguien revisa los principales hechos de los últimos 10 años, se da cuenta de hasta qué punto hemos estado en manos inexpertas. Impropias de cargos públicos. Pero, lo hecho, hecho está, y hay que iniciar una nueva etapa, dejando atrás una nueva demostración de impericia i falta de “seny”, similar a otras realizadas en otros momentos de nuestra historia contemporánea. Ahora hay que actuar con finura, si bien dejando claro que nada de lo ocurrido puede volver a suceder. Es impensable una repetición de la sesión del Parlament de los días 6 y 7 de septiembre de 2017. Tampoco es de recibo una nueva convocatoria unilateral para votar. Ni otras acciones institucionales que supongan romper con la legalidad catalana i/o española. A partir de aquí, recomponer puentes y facilitar salidas a demandas concretas y bien fundamentadas, como todo lo relacionado con mejoras en infraestructuras, equipamientos y servicios. Y por descontado, hay que ir a un nuevo sistema de financiación, con el cual se pueda cumplir el objetivo de la ordinalidad. Quien más aporte, más reciba, en proporción a su demografía y fiscalidad. De todas formas, tengamos claro que una auténtica distensión y normalización no llegará hasta pasados muchos años. Existe toda una generación de independentistas profundamente radicalizados que se opondrán a todos los gestos de aproximación, y son muchos los agraviados por el proceso a los que les costará muchísimo perdonar y normalizar relaciones, pero es evidente que el camino se hace al andar, y habrá que andar mucho para reconciliar posiciones. Se han roto muchas costuras, y sin cambiar algunos elementos clave, la recomposición será costosa y larga. Muy larga. Así están las cosas. Pero dicho lo dicho, los pasos dados van en la buena dirección.

RÚSSIA NO EN TÉ. Repassant, una vegada més , la presència catalana arreu del món, m’adono que el Govern de Catalunya, no té encara representació directa, en un dels països més poderosos del món : La Federació Russa. Com és possible que el Departament d’Acció Exterior, no hagi cobert aquesta plaça ? Com pot estar Catalunya sense representació en el país més gran del planeta, amb els seus 17.075.400 km2, 142 milions d’habitants, sent la tercera o quarta potencia mundial ? Increïble. Perdoneu la meva sorpresa i indignació, però mirem on tenim les nostres “ambaixades”, perdó les nostres Delegacions a l’Exterior. Les enumero per ordre d’importància i antiguitat. Delegació a l’Estat espanyol. A la UE. Al Regne Unit i Irlanda. A Alemanya. A EUA . A Itàlia. A Suïssa. A França. Als Balcans . Als Països Bàltics. A la Europa Central. Als Països Nòrdics. A Portugal. A l’Argentina. A Mèxic, i a Tunísia. Com podeu veure, no en tenim ni a la Federació Russa, ni tampoc a la República Popular Xina. Com pot aspirar Catalunya a esdevenir una peça important en la política mundial, sense representació en dues de les principals potències del planeta ?. M’ho he preguntat moltes vegades i fins i tot he demanat sense èxit, les memòries de les activitats de cadascuna de les Delegacions a l’Exterior. No existeixen. Almenys no consten a nivell de Parlament de Catalunya, ni tampoc en cap dels accessos a la Conselleria d’Acció Exterior. Així doncs, no sabem ben bé què fan ni a què dediquen els seus esforços els nostres ambaixadors. Perdó, delegats a l’exterior. La preocupació per no disposar de representació davant la Federació Russa, m’ha fet plantejar si demanar o no la meva reincorporació al servei actiu. Sóc pensionista, sí, i ara em dedico a treballs de voluntariat a Creu Roja i mantinc la meva activitat en el partit socialista, a més d’altres activitats de caire periodístic , social i cultural, però no valdria la pena, oferir els meus serveis per obrir “ambaixada a la Federació Russa” ? Ho dic perquè vaig estudiar rus, durant tres anys, en plena joventut i ara l’estic recuperant a la Universitat de Manresa. Les condicions que ofereix el govern català als nostres representants, son per pensar-s’ho dues o tres vegades. Mirem-les . Sou brut, 85.741 euros a l’any, més indemnitzacions en funció cost de la vida i altres circumstàncies. Es a dir, 6.124 euros, per 14 pagues any. O el que és el mateix, millor sou que el president del govern espanyol. Si tenim en compte el nivell de vida a la Federació Russa, puc afirmar que aquest és un sou de primeríssim nivell, com per poder figurar entre els més privilegiats de l’immens país. I si s’ha de tenir presència, cal buscar un lloc adient per a plantar-hi la senyera, o una estelada? Bé, en tot cas, el millor seria algun edifici no llunyà ni de la Delegació dels EUA ni de la UE, per allò de l’equidistància. A partir d’aquí, contractació de personal, i configuració d’organigrama i pla d’acció. Vista la manca de memòries de les altres delegacions, vol dir que et pots organitzar una mica com vols, de manera que podríem ocupar el temps fent alguns retalls de la premsa nacional i internacional per enviar a la seu central, a fi de tenir-los degudament informats del que passa en el nostre territori. I com fan tots els Casals Catalans, planificar un berenar mensual, amb els estudiants catalans , instal·lats a la Federació Russa. Segur n’hi tenim uns quants i per fer més colla, podem convidar als de la Comunitat Valenciana i les Illes, així instauraríem una comunitat dels Països Catalans, en terres llunyanes. I un sopar al mes, en un restaurant adient amb els empresaris i comercials, presents en aquesta potència. Sempre hi ha algun català fent negocis en terres llunyanes. Bé, doncs, animo els lectors a pensar en si és convenient o no, presentar candidatura a un càrrec d’aquesta magnitud. Vistos els currículums dels que tenim arreu del món, puc encaixar-hi. Ara bé, tinc un pecat original de difícil perdó. Sóc socialista d’ànima i de cor. Podria passar les proves d’accés amb aquests factors ? No ho crec, però reflexionem sobre com destinem un gran nombre de milions a fer el ruc, per aquests mons de Deu.

CAP AL QUART LLIBRE En els meus anys de professor a Suïssa, del 72 al 79, la xarxa d’acadèmies Inlingua em varen encarregar la redacció de 3 llibres d’ensenyament del castellà , per a tots els alumnes, a nivell mundial. En aquell moment tenien 250 escoles. Ara, han arribat a les 350. Durant 3 anys, vaig compatibilitzar les classes, amb la redacció del Primer Libro de Español, Practique el Español, y el Segundo Libro de Español. El primer i segon llibre, de 50 lliçons per a fer en tot un curs, i el Practique, de 30 lliçons , de lectures i exercicis, en concordança amb el Primer. Durant 20 anys varen ser els llibres de text per als alumnes de les acadèmies, en els cinc continents. Ara els faig servir per ensenyar als refugiats, acollits en el Centre de Protecció Internacional, de Creu Roja , a Berga. Però, la rapidesa en que han d’aprendre l’idioma fa que necessiti un llibre específic. Un llibre condensat, de manera que en 7 o 8 mesos, tinguin els coneixements bàsics com per a poder entendre i parlar , raonablement bé. Per això, fa uns mesos vaig començar el meu quart llibre, dedicat a l’ensenyament de l’espanyol / castellà. I és que l’experiència acumulada en aquests 7 anys de professor de refugiats, em fa pensar en un llibre més especialitzat i més atent a les particularitats dels alumnes que tinc. Al llarg de la meva vida he anat estudiant idiomes: francès, anglès, rus, alemany i italià. Ara recupero el rus, a la Universitat de Manresa perquè era el que tenia més rovellat. Va bé, saber uns quants idiomes, i conèixer les particularitats d’alguns altres, per a poder actuar millor a classe. Professors ,sense aquests coneixements, no entendrien les dificultats dels russos parlants, amb temes tant senzills com els articles, o amb els verbs ser i estar. I és que ells no tenen res de tot això. Per a ells, Jo soc el professor, es redueix a , Jo professor. A més tenen masculí, femení i neutre, de manera que per a ells no és fàcil reduir a dos. I ja no dic les particularitats del georgià, perquè no tenen gènere. Es a dir, no tenen ni masculí, ni femení ni neutre. I si entrem en alguns idiomes africans, la varietat i diversitat son enormes i a gran distàncies dels nostres. En resum, s’ha d’anar al gra, evitar problemes gramaticals, i facilitar al màxim l’aprenentatge, partint de totes aquestes particularitats. Pocs temps verbals, perquè molts d’ells tampoc tenen la nostra varietat, i així amb una gran simplificació i triatge de vocabulari essencial, s’aconsegueix aprofitar al màxim les classes i aconseguir entendre i parlar , en el temps previst. He redactat 17 lliçons d’un llibre que segurament en tindrà 25, o màxim 30. Una, per setmana. Les proves que estic fent en aquests nous cursos, m’han portat a modificar alguns continguts de les primeres lliçons per a fer-les més pràctiques. Espero en mig any, poder tenir acabat el llibre. De fet, son pàgines sense passar a llibre, perquè les dono fotocopiades i això permet fer els canvis oportuns. Si en algun moment considero que s’hauria de publicar ja ho faré, però de moment és molt pràctic l’ús de fotocòpies. El que tinc clar és el manteniment del mètode Berlitz, o mètode directe, per a ensenyar l’idioma. Es la millor via per un aprenentatge ràpid i eficient. La prova, son els resultats obtinguts.

DECISIÓ ENCERTADA. A la vista de les reaccions d’uns i altres, ha estat un encert concedir l’indult. No és suficient per a restablir la normalitat, però era una peça fonamental per a obrir una nova etapa. Mai l’immobilisme porta solucions, de manera que s’han de buscar altres vies per facilitar acords raonables. Ara, s’obre una llarga i difícil etapa de diàleg i negociacions, en les quals tothom ha de tenir present el camp de maniobra de que disposa. En una democràcia, les regles de joc son clares i acotades per les lleis vigents. Es poden interpretar, però no rebregar ni sotmetre a estiraments impossibles. Les dues parts, ho han de tenir present. De totes maneres, és un bon moment per aprofitar els desitjos de buscar i trobar un nou encaix de Catalunya dintre d’Espanya. El president del govern , Pedro Sánchez i amb ell el partit socialista, té clar que convé facilitar un acord, i per a fer-ho possible vol dir obrir opcions que fins ara ha costat trobar. Crec que s’han fet els deures com per proposar canvis substancials en les relacions. Ara és el moment de formular-les i acordar-les. Sempre hi ha els incrèduls o els qui desitjarien el fracàs, però el cert és que s’estan donant passos rellevants que no havíem vist abans. I aquí pot haver-hi motius per a la crítica. En efecte, perquè haver esperat tant a reconèixer errors del passat, han motivat un allunyament del projecte de país. Però, el passat, passat està, i s’han de buscar noves relacions que impedeixin aquells errors. Des de fa mesos veiem no solament gestos sinó realitats d’inversions que haurien d’haver estat dutes a termes, en el seu moment. Però, rectificar és de savis i ni que sigui amb retard, s’està fent. Hi ha un munt de retrets, que s’han d’estudiar i destriar per a veure quins estan fonamentats i quins no. Sempre hi ha visions subjectives que volen modificar la realitat, però la realitat existeix i pot ser estudiada i revisada. També cal ser prudents a l’hora de parlar del país en el seu conjunt. El país és divers i plural, i no pot ser que uns parlin per tots, quan només representen una part. D’aquí ha vingut un enorme quantitat de retrets i posicionaments que han dividit la societat. Es bona i adequada la proposta de Salvador Illa de convocar una mesa de partits catalans, per a reparar danys i buscar sortides transversals que realment representin a tot el conjunt de la ciutadania. Aquest ha estat un dels problemes del procés, prenent la part pel tot. El cost ha estat molt elevat, en tots els àmbits i sectors. Tenim al davant la gran oportunitat de refer ponts, recosir ferides, i buscar solucions. Sense sortides del marc en el que estem, però anant al màxim de lluny possible. El moment es idoni perquè estem sortint d’una pandèmia que prou danys ha causat , com per ara buscar sortides conjuntes que permetin recuperar la primacia de Catalunya en molts àmbits i sectors.Hi ha qui diu que els gestos i decisions son interessades, per part del govern central, no hi estic d’acord, però ni que fos així, seria un greu error no aprofitar el moment històric per a fer avenços llargament reclamats.

GASTOS EN DEFENSA. El año próximo, la OTAN celebrará su reunión anual en España, un buen momento para recordar los deberes pendientes en relación a los gastos en defensa. Estamos muy lejos de la recomendación del 2 %. Concretamente estamos en un 1,17%. Solo tenemos Eslovenia, Bélgica y Luxemburgo detrás de nosotros. A la cabeza EEUU, con un 3,73%, Grecia un 2,68 %, Estonia un 2,33%, Gran Bretaña un 2,32%, Francia un 2,04%, Noruega i República Checa un 2%. Este tradicional retraso habrá que modificarlo de forma significativa, en los próximos años, si queremos estar a la altura de las circunstancias. No se puede pretender ser una potencia económica, sin participar de forma proporcional, a la defensa colectiva. Es curiosa la reticencia interna de España a hablar de los temas de defensa. Hay una mala conciencia colectiva, por todos los años del franquismo, en los cuales se equiparó ejército a dictadura. Todavía perdura este sentimiento, de aquí que todo lo que se refiere a temas militares produce controversias sin fin. Y son muchos los partidos que consideran dinero perdido todo el dedicado a los gastos de defensa. Creen poder estar en el concierto de las naciones sin participar en su defensa. Que sean otros los que nos defiendan. No se ha hecho un esfuerzo pedagógico para explicar que pertenecer a la UE conlleva participar en sus fuerzas armadas. Y no solo de forma testimonial, sino en proporción a la riqueza que se posea. De aquí el mandato del 2%. Y a este mandato hay que llegar lo antes posible, si se quiere participar en las decisiones importantes. Tenemos grandes debates, grandes polémicas, a la vista. Hay un enorme desconocimiento sobre la realidad de nuestras FFAA y los compromisos que conlleva formar parte de la OTAN y de participar en misiones internacionales de paz. A pesar de todo el prestigio de España es alto en todas las misiones en las que ha participado. Pero el material i la capacidad operativa está exhausta. Hay que dar un salto cuantitativo y cualitativo en poco tiempo para situarse en el lugar que corresponde. Actualmente España es la tercera potencia económica dentro de la UE. Es evidente que le corresponde mismo lugar a nivel de defensa. Si éste es el objetivo, hay que planificar aumentos considerables en los próximos años, para llegar al 2 % del PIB en gastos de defensa, y al mismo tiempo promover campañas en todos los niveles para conseguir suficientes profesionales para cumplir con su cometido. Objetivo nada fácil, porque todo depende de la popularidad y el encaje dentro de la sociedad. Y esto es evidente en una parte de España, pero no en el resto. Precisamente Cataluña se sitúa en una de las posiciones más alejadas por el sistemático rechazo del movimiento independentista a todo lo que lleve la palabra España en sus titulares. O la palabra militar como hemos podido comprobar incluso en tiempos de pandemia, cuando algunos ayuntamientos y la propia Generalitat ponían impedimentos a la intervención de la UME (unidad militar de emergencias). A pesar de todo, el tema está aquí y hay que hacerle frente con el máximo rigor y dedicación. Hay que poner a los ejércitos como generadores de empleo y dedicación a una misión tan loable como cualquier otra. Y con amplio y largo recorrido en cuanto a especialidades. Es impensable vuelva a suceder la prohibición de presentarse en Salones de Educación y Empleo como ha pasado en años anteriores. Creo que el excelente trabajo llevado a cabo por la UME obligará a cambiar conceptos por parte de algunos ayuntamientos presididos por personas de poca visión de estado. El reto lo tenemos ya. Hay que ampliar gastos y disponer de efectivos para asegurar sus funciones. Guste más o menos, la realidad siempre impone sus reglas. Los gastos en Defensa, forman parte de una de las prioridades de todo gobierno. Hay que atrapar el tiempo perdido.

REMODELACIÓ DE LES ADF. L’any 1986, després d’un any de grans incendis, la Generalitat va decidir tirar endavant el Programa FOC VERD. Consistia aquest programa, en impulsar la creació d’equips de prevenció i extinció d’incendis, que ajudessin els Bombers a combatre el foc. Així varen néixer les Agrupacions de Defensa Forestal ( ADF). Cadascuna agrupava 3,4,5 municipis. Elegien un nom, i presentaven tot un seguit de documentació per a donar-se d’alta, davant el Departament d’Agricultura. Es varen obrir línies d’ajuts per a comprar material indispensable des de vestimenta, cascos, llums, guants...., fins a vehicles autònoms ( jeeps, camions, autobombes) . També es varen posar elements indispensables per a lluitar contra el foc: dipòsits d’aigua, hidrants, basses.... Per la seva banda la Diputació de Barcelona, va posar en marxa un sistema de comunicacions, per poder parlar unes ADF amb altres, i sobretot va facilitar diners a cada ajuntament per a poder fer un bon manteniment dels camins rurals, indispensables per a poder arribar amb vehicles a prop del foc. Cada any, encara ara, cada ajuntament rep un important ajut per a arreglar uns quants camins de manera que cada 4 anys, els camins son reparats. Però, com en tot, arriba el moment de posar al dia les estructures i és el que es fa actualment. Algunes ADF havien quedat poc operatives, altres tenen els voluntaris poc preparats, o ja no son suficients per a sortir, de manera que s’està fent una revisió de tot el material disponible i s’estan fent cursos per a preparar a la gent. Ningú pot anar a lluitar contra un incendi sinó té el carnet corresponent i no està enquadrat en una ADF. Es lògic. Es un treball de risc, i tots estan emparats per una assegurança de la Generalitat. I ha de quedar clar que és un cos de voluntaris, per a col•laborar a les ordres dels professionals dels parcs de Bombers. He de dir que en tots aquests anys la feina feta ha estat magnífica perquè viuen i coneixen el seu entorn i perquè en moltes ocasions son els primers a arribar i poden començar a atacar el foc, a l’espera de l’arribada dels Bombers. En resum, era hora de posar-les al dia, i és el que ara s’està fent. D’aquell llunyà 1986, es va passar al 1999, amb una actualització i arribem al 2021 amb una modernització. Qui vulgui formar-ne part, li és fàcil. Es pot posar en contacte amb el seu ajuntament o amb la seva ADF. Podrà fer un molt bon servei al territori i la seva gent.

DESPRÉS DELS INDULTS. Portem dies, per no dir setmanes, discutint sobre les veritables intencions dels independentistes, i la consulta de l’1 d’octubre. També, sobre com queda la resta d’inculpats per les derivades del procés, en les seves múltiples facetes. Tothom fa elucubracions, però el resultat només és un i ben evident. La Justícia continua el seu curs, amb lentitud però sense pauses. Tots els inculpats, seran jutjats. També els que varen fugir. Tard o d’hora tornaran, els faran tornar, o els extraditaran. Poden passar mesos o anys, però el seu destí és asseure’s davant el Tribunal Suprem per a retre comptes de les seves actuacions. No pot ser d’altra manera, si es vol que la justícia sigui global. D’altra manera seria injusta perquè premiaria la covardia dels qui varen abandonar els seus companys de viatge, i han fet us de tota mena de tripijocs per eludir l’acció de la justícia. No serà així, per molts anys que passin, a no ser que aconsegueixin pròrrogues continuades, en els propers vint anys. Veurem. Pel que fa la resta d’imputats, la Justícia no pot fer altra cosa que jutjar i sentenciar en funció de les actuacions dutes a terme. No és el mateix haver participat a tallar una frontera, que en accions vandàliques en alguna ciutat. No és el mateix un delicte comès per un civil de peu que un càrrec institucional. En resum, hem de criticar la lentitud, però hem de deixar actuar els tribunals perquè de fet actuen en funció de la legislació vigent. Es un simple compliment de l’estat de dret, en un país on impera una democràcia plena. I és que alguns volen posar en qüestió aquesta democràcia, comparant-la amb altres països, on els seus ciutadans ja voldrien gaudir de les condicions que imperen aquí. Quan tots els indicadors, totes les agències avaluadores, puntuen Espanya com a democràcia plena, no s’equivoquen. Es impensable l’error de totes elles, en un tema vital com aquest, sobretot quan a nivell mundial hi ha un màxim de 23 països amb aquesta qualificació. Sempre millorable, és clar. Tornant al principi. Una vegada resolts els indults el que toca és avaluar tot el període del procés, i decidir cap on es vol tirar. Alguns creuen possible aplicar la unilateralitat en l’acció de govern. Han d’entendre que aquesta via és impossible. No sé si qui la predica se la creu, però no té cap possibilitat de reeixir. Aleshores, què fer ? Comprendre, com ja va passar en anteriors ocasions, en el passat, que la via trencadora no porta enlloc i que no la vol una gran majoria del poble català, de manera que l’alternativa ha de passar per aconseguir un millor encaix en la realitat espanyola i europea. Estem en la UE per sempre més. Qui ho posi en qüestió, no viu la realitat. I si no es té en compte la realitat, el fracàs està assegurat. Així, doncs, després dels indults, toca retornar a la batalla per la normalitat institucional, amb l’objectiu de recuperar la primera posició que ostentava Catalunya, en la major part dels àmbits i sectors. Aquest és el gran repte de futur.

OCULTACIÓ DE PROVES. Si mirem els arguments dels partits independentistes veurem com fan sortir un munt de dades i dates, per a justificar les seves accions, però mai, mai, gosen mostrar els successos dels dies 6 i 7 de setembre de 2017. Curiós, no ? Doncs, sí. Per una raó molt senzilla. En les sessions dels dies 6 i de7 de setembre hi tenim les proves clares i contundents de la deriva autoritària, i d’haver trencat amb la democràcia representativa que imperava a Catalunya, i lògicament a tot Espanya. Si fóssim en un país exigent amb la veritat i la claredat, repassaríem la nostra història recent per a buscar-hi els orígens de la situació present. Però, no. Els protagonistes no volen enfrontar-se a la veritat. No volen veure el paper que varen representar, en la pitjor sessió del Parlament de Catalunya, autèntica vergonya per a tots els qui en formaven part, excepció feta dels qui estaven a l’oposició. Aquell dia, recordem-ho, va començar amb una autèntica traïció al jurament fet per tots els diputats i diputades. Un jurament que ens obligava a seguir fidelment els preceptes continguts en la Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. I per descomptat, a complir i fer complir les normes contingudes en el Reglament del Parlament, aprovat per unanimitat, uns anys abans. En cap debat, en cap programa de radio, televisió, entrevista en diaris, he vist reflectit el perjuri dels 72 diputats i diputades, que varen imposar un canvi de regles, i per tant un canvi de majories per a iniciar el camí cap el trencament de la via democràtica en el Parlament de Catalunya. I , tanmateix cal recordar, on comença el cop a la democràcia. En anteriors legislatures, havíem pactat els 135 diputats del Parlament, que per a qualsevol modificació del Reglament es necessitarien els dos terços de la Cambra. Es a dir, 90 diputats. Doncs bé, el matí del dia 6 de setembre, es trenca unilateralment aquell consens, per part de 72 diputats, i s’imposa un ordre del dia i unes regles que res tenien a veure amb les vigents. Vergonya, doncs, traïció clara a la democràcia parlamentària. Diguem-ho clar i català. A partir d’aquí, recordem la imposició de totes les propostes, i la negativa a atendre els drets dels partits a l’oposició com el de disposar de dictàmens jurídics, per a demostrar la il•legalitat de les propostes a votació, com tampoc es va acceptar demanar informes a la Comissió Jurídica Assessora, una mena de Comissió Constitucional Catalana. Imposició, per lectura única, de totes les propostes, sense dret a rèpliques ni a presentació d’esmenes ni recursos. Ras i curt, es va actuar com si el Parlament de Catalunya fos la Cambra d’una república bananera al servei d’uns grups, sense cap respecte pels fons i les formes democràtiques. No, no, no heu vist cap repetició d’aquelles sessions. TV3, no ha tingut temps de preparar un documental d’aquella vergonya. Els partits independentistes no perilla reclamin fer-ne publicitat. S’han ocultat les proves de la ignomínia comesa. Cal amagar-la amb altres imatges, no fos cas que els catalans es donessin compte de la traïció comesa.

LA MALEIDA BUROCRÀCIA. Un dels reptes més frustrants per un Alcalde és la lluita contra la burocràcia. La burocràcia inútil, la que no hem estat capaços de dominar ni reduir a la mínima expressió, de manera que torpedina multitud d’iniciatives i projectes, fins fer tirar la tovallola per impossibilitat de vèncer-la. Pels qui vàrem entrar en un ajuntament, l’abril del 79, vàrem constatar la manca de regles i normatives clares, de manera que anàvem improvisant a mesura que s’anaven presentant els temes i els problemes. Eren altres temps, impossibles de comparar amb els actuals. De totes maneres, les entitats locals, ajuntaments i diputacions, en pocs anys varen posar ordre en els seus organigrames i varen establir vies ràpides i eficients per a entomar i donar resposta als temes plantejats, pels ciutadans, o per altres administracions, en peu d’igualtat. Es fàcil de demostrar l’eficiència municipal, en comparació amb l’autonòmica i l’estatal. Ara bé, el naixement i creixement de les competències de la Generalitat, va introduir una nova administració que tots esperàvem seria model d’agilitat i modernitat, i no ho va ser perquè va copiar, amb tots els ets i uts, l’estructura i funcionament del Govern Central. Si només hagués copiat l’estructura, però hagués imposat un altre ritme i altres vies de resolució, el problema no hagués estat greu, el fet és que ho va copiar tot. I en algunes casos, a pitjor. M’explico. Quan un ajuntament ha de resoldre una petició, un tema d’estricte competència municipal, ho té relativament fàcil, si la tramitació segueix una via lineal. Es a dir, entra en el registre general, d’aquí va directament al servei corresponent, on s’estudia i es resol, enviant-lo a la signatura pertinent, amb comunicació immediata a la persona, empresa, o col·lectiu afectat. En molts casos, es pot aconseguir una rapidesa modèlica de 10, 15 o 20 dies. Si es tracta de temes més rellevants pot arribar als 30 dies, però en casos extrems. I només supera aquests terminis en uns pocs temes de gran complexitat i transversalitat. Ara bé, el frustrant d’un ajuntament és quan els tràmits a fer, comporten decisions que pertoquen a la Generalitat. En aquests casos, s’ha de dir a la persona, empresa o col·lectiu que no hi ha regles ni terminis garantits. El paper de la Generalitat, s’ha anat incrementant fins extrems inaudits, amb un entramat d’intervencions que no té aturador. En comptes de reduir, passos, els ha anat incrementant fins l’avorriment. Posem alguns exemples per a fer més comprensible la realitat actual. Ve un particular o un empresari a un ajuntament, i vol proposar transformar una casa de pagès en una de turisme rural, o vol instal·lar un càmping o alguna activitat turística, de lleure o esportiva, en zona rústega, se li ha de dir que no hi ha terminis ni garanties per un final positiu. Es més, se l’ha d’advertir que entra en un món desconegut que li farà gastar molts diners, molt temps, molts tràmits i que al final pot acabar en un no res. Per a qualsevol dels supòsits de l’anterior punt, se li demanaran un mínim de 6 o 7 informes de diferents departaments de la Generalitat. Cadascun, deslligat de l’altre, amb tota mena de normes i regles que el poden portar a un circuit de no retorn. D’entrada se li dirà que la tramitació pot durar entre dos i tres anys, si no surten problemes o conflictes inesperats. I pot haver-se de gastar un grapat de milers d’euros, en tota mena de documents tècnics, jurídics, mediambientals. Tota actuació en sòl no urbà, és considerada una actuació en “sol sagrat” que no depèn de l’ajuntament sinó de la Generalitat, amb diferències de criteri, fins i tot en funció de la demarcació territorial en la que es viu. Portar a terme un projecte, és una inversió de risc, per culpa d’una burocràcia embogida. Contrasta aquesta nostra realitat, amb la de territoris propers, en que han aconseguit una reducció brutal, que anima a portar-hi projectes, en comptes de fer-los aquí. He pogut contrastar i confirmar que a l’Aragó o a Comunitat Valenciana, projectes que aquí necessitarien entre dos i tres anys, allà es resolen en menys de mig any. No anem bé. Més ben dit, anem molt malament i no sembla haver-hi cap indicació que permeti garantir un canvi de normes. A dia d’avui, té més agilitat l’administració central que no pas la de la Generalitat. I a totes dues les avança de lluny la municipal. Cal actuar de valent sinó volem perdre oportunitats per culpa de la maleïda burocràcia.

EL ÚNICO” ÉXITO” DEL PROCÈS. Poco a poco se van conociendo todos los detalles de los preparativos, gastos, trayectoria y vicisitudes de los protagonistas del procès. Todo fueron engaños, suposiciones, improvisaciones, hasta extremos que bordean el ridículo más espantoso. Sobre todo, porque algunas acciones fueron llevadas a cabo por ex europarlamentarios que debían conocer mínimamente cómo funcionan los Estados. De todas formas, hoy quiero referirme al único “éxito” del procès que debe ser tenido en cuenta por lo que significa de daño general a las relaciones entre españoles. Hablo del odio a todo lo español. Para los independentistas más radicales, todo lo español debe ser ridiculizado, contrariado, desechado, ….En este ámbito sí ha habido avances preocupantes porque ha habido fallos garrafales por parte de dirigentes estatales, sobretodo en tiempos del PP. Ahora mismo, la recogida de firmas contra el indulto, por parte del PP, hace un daño tremendo a las relaciones entre todos los españoles porque es muy fácil de vender la idea de una recogida de firmas contra Cataluña. Así, en general. Lo mismo pasó cuando se recogieron firmas contra el Estatuto. Con acciones como ésta se dan argumentos a los que generalizan el comportamiento de unos pocos, con la de todos. Y de argumentos, los independentistas, los buscan y los encuentran ni que sea procedentes de siglos pasados. Además, si la historia no ayuda, se falsifica y ya está. Todo liga con lo que se quiere combatir. Todos los nacionalismos son supremacistas, y consideran a los otros como simples, atrasados, gandules, poco europeístas, etc. Es lo que vemos, días sí, día también en estos lares. Si además estas ideas tienen la ayuda de una televisión pública, repleta de independentistas, al final van calando en unos ámbitos que la tienen como suya y como única. La ridiculización de la España inventada, llega a extremos realmente increíbles. Se simplifica y se generalizan estereotipos propios de siglos atrás, o procedentes de literatura costumbrista, con expresiones claramente insultantes, impropias de personas leídas y viajadas. Pero, como en todos los fanatismos, el independentismo llega a limitar la capacidad de objetividad y estas simplificaciones al final tienen éxito. De aquí, la creencia de una Andalucía viviendo de las peonadas, subvenciones y del dinero que llega de regiones trabajadoras y ahorradoras. Lo que vale para Andalucía vale para Extremadura, las dos Castillas y si hace falta, añaden algunas regiones más. Todo lo suyo es trabajo y sacrificio, que va destinado a la buena vida del resto. Esta visión simplista, irreal, puede parecer ridícula, pero triunfa en muchos de estos círculos. De aquí constatar el daño real que ha causado en alejar el conocimiento y la realidad de una España que no existe. Solo en sus cabezas. Resulta interesante constatar el choque con la realidad cuando se producen viajes, visitas y estancias en otras regiones, y los fanáticos vuelven desarmados y tristes por haber encontrado una España, totalmente diferente a la imaginada. Nadie sabe el bien que hace el IMSERSO, en este proceso de encuentros con la realidad. Miles, decenas de miles de catalanes, contratan viajes por toda España, a pesar de las reticencias de muchos que comulgan con las ideas independentistas. Al final, los precios, el interés por estar unos días en Canarias, Andalucía, Galicia, Extremadura, pueden más que sus ideas, y a la vuelta, explican las maravillas de unas estancias, en lugares donde han sido muy bien acogidos, a pesar de ser catalanes, y los maravillosos paisajes, monumentos, gastronomía….y avances tecnológicos que han constatado. La realidad les impacta y descubren otra España, totalmente diferente a la que les han vendido. Y ya no digo si van a Madrid, centro de todos los males de España. Allí encuentran otra vida, otra realidad. Nada es como les parecía. La gente vive, deja vivir, y no están todo el día tramando contra Cataluña. ¡Qué decepción ¡ Pues sí, qué decepción tener que batallar contra el supremacismo de unos partidos independentistas que quieren demostrar la necesidad de marchar de España, para poder vivir en libertad y plenitud. A veces pienso que aparte del gran trabajo que supone el IMSERSO, se debería estudiar la creación de un plan Erasmus, dentro de España. Es decir, un sistema de becas para hacer cursos, másteres, o prácticas de un año en cualquier punto de España, moviendo a todos los estudiantes de un lugar a otro. Antes, la mili, favorecía el conocimiento de otras regiones y otras realidades, ahora lo deberían hacer los Institutos y las Universidades. No hay nada mejor para romper imágenes inventadas que conocer la realidad. Viajar, vivir y convivir con otras realidades permite acercar posiciones y desechar invenciones.

ELS IMMENSOS DANYS DEL PROCÉS. Hauran de passar 15 o 20 anys per a poder fer una valoració amplia, detallada i amb retrospectiva de tot el que ha significat el procés independentista per a Catalunya i la seva gent, per descomptat, però també pel conjunt d’Espanya, puix que els danys han estat immensos en totes direccions i tots els àmbits. Sembla impossible haver arribat on som, després d’anys de preparatius , promeses i moviments que no tenien cap possibilitat de reeixir. Es a dir, tot el fet, tot el promès, ha acabat en un rotund fracàs. Si això és així, toca demanar-nos, algú creia poder reeixir en aquest embat contra tot i contra tots ? Jo crec que la cosa va començar com una mena de joc a nivell intern de partits, tant dintre d’ERC com de CiU, sense previsions d’anar gaire lluny, però la cosa es va animant en un pols d’un contra l’altre. Va anar pujant de to, i es varen anar incorporant noves fites, nous objectius, sense més pretensió que “epater” al contrari, de manera que un dia es prometia una cosa, l’endemà una altra, i al final el pastís sencer. Amb molt poca consciència i menys preparació, els protagonistes s’endinsaren en un món de ficció, pensant que tenien tot el poble català al darrere, i que l’Estat espanyol, era una mena d’invent que ben poca cosa podia contra les seves actuacions. A més, quan el poder real, es veu molt llunyà i se’l considera inútil, no fa ni respecte i encara menys por. Així, doncs, l’efecte “bola de neu” es posà en marxa per anar creixent i creixent, de la mà de simpatitzants, primer, fanàtics després i molts oportunistes, sempre. Al final es va perdre el nord de les reclamacions fins a creure que ja podien volar sols i anar per lliure. En cap moment varen calibrar prou bé les responsabilitats que comportaven les actuacions en curs. Per declaracions posteriors es veu fins a quin punt, vivien en un mon de fantasia, inconscients de que en un estat de dret, les lleis s’han de complir i qui no ho fa, va a parar en mans dels tribunals. I no per acció del govern de torn, sinó per la pròpia estructura de l’estat de dret. Tampoc eren conscients de les repercussions de les seves accions en tots els racons del país. No volien assumir ni encara ho fan , del trencament de desenes de milers de famílies, amics, empreses, entitats, clubs, associacions... per culpa del procés. Els danys socials, han estat immensos i molts ja no podran ser reparats. Altres, potser ho seran dintre de una o dues generacions. Tampoc creien en altres repercussions amb immensos danys econòmics, industrials i financers, provocats per la diàspora de milers d’empreses cap altres territoris. La immensa majoria han marxat per a no tornar, per molt que un dia retorni el seny a casa nostra. Aquesta fugida ha repercutit no solament en el prestigi de Catalunya sinó en el seu PIB i en la seva ubicació com a principal motor d’Espanya. Hem perdut llocs, i en alguns casos ens hem situat en els darrers de les CCAA. Però, per si tot plegat no fos prou greu, la inestabilitat política ha fet fugir noves oportunitats d’inversió i atracció d’activitats. I aquests efectes han estat visibles i efectius a Catalunya, però també amb estralls a nivell de tot Espanya. Massa anys de baralles i conflictes, pel procés , primer i pel post procés, després. Ara mateix tenim el conflicte per les peticions d’indult, i després vindran els debats per a resoldre la situació dels fugitius. En resum, anys i anys de conflictes, d’enormes pèrdues en tots els àmbits i sectors, per culpa d’uns insensats que varen començar un joc, sense tenir ni idea de la realitat del món real. I ara els hem de resoldre la situació en que es troben, aferrats a voler fer creure que tot el dut a terme era a fi de bé. La història els anirà posant en el seu lloc com ja ha fet en tants i tants altres casos en que es volien vendre valors que eren simples afanys personals i de partit.

INTEGRAL O DE LA SRTA. PEPIS ? Recordo els llargs i profunds debats en el Parlament de Catalunya, a l’entorn de la creació de la Policia de Catalunya i quins havien de ser els seus límits i objectius. Alguns volien copiar estructures i funcionament d’alguns dels cossos de més prestigi a nivell mundial, com son la Reial Policia Muntada del Canadà, o la Britànica, la Sueca...A banda d’aquest debat, el que sí quedava meridianament clar, és que volíem una Policia integral. I què vol dir això ? Vol dir, una policia amb tots els ets i uts. Capaç d’investigar, perseguir i detenir des del petit lladre, al més sofisticat dels defraudadors, o el pitjor dels criminals. Vol dir, ser policia judicial, policia antiavalots , policia antiterrorista... Per això ,sorprèn enormement la lleugeresa dels negociadors d’ERC amb la CUP, de voler posar límits o canviar objectius, al que és el pinyó , el nucli essencial, del Cos dels Mossos d’Esquadra (CME). Pretendre limitar la disponibilitat dels Mossos, en algunes decisions judicials, és desconèixer totalment, com funciona un estat de dret. Si el CME, és policia judicial, les resolucions no es discuteixen, s’acaten. Si un jutge resol que per dur a terme una determinada actuació, s’hi ha d’enviar agents de peu, seran aquests els actuants. Si preveu aldarulls o conflictes, resoldrà agents especialitzats , i seran aquests els actuants, sigui en casos de desnonaments, d’escorcolls, de precintes, etc. No va a gust del conseller de torn, acceptar o contradir la resolució judicial. Només faltaria. Per tant, digui el que digui el paper signat, continuaran sent els jutges els qui resolguin i el CME els que les executin. Si no es vol sigui així, es pot revertir la llei de creació del CME perquè de policia integral, passi a ser de la Srta. Pepis. Deixar de ser policia judicial, i donar pas a la Guardia Civil i a la Policia Nacional. També es pot decidir canviar porres i pistoles per pals de suro i esprais refrescants, per acompanyar passejos escolars, i sortides de la gent gran. I si algú creu que el polític de torn pot desobeir, ben aviat veurà com li cau una inhabilitació immediata que li permetrà canviar d’ofici i dedicar-se a la jardineria, a ensinistrar gossos o a pintar passos de vianants per a qualsevol empresa especialitzada. Després d’aquests anys de procés, alguns haurien d’haver après com funciona un estat de dret. No ho sembla, a la vista de declaracions i propostes contingudes en papers entre partits. Ara bé, els acords entre partits, poden quedar bé a nivell intern, però no tenen cap validesa externa. Les nacions es mouen per les lleis que les regulen. Ara i aquí, tenim una legislació concreta que determina les competències del CME. Si algú creu que l’ha de canviar, ho pot proposar, però mentrestant, la que compta és la vigent. I el seu incompliment comporta els càstigs corresponents. Semblaria d’obligat coneixement, per part dels partits signants, un tema tant elemental com és el de les competències, de les forces de seguretat en un estat de dret.

UNA PLAGA INESPERADA. Durant anys, molts anys, batallem per a controlar l’extensió de la “processionària del pi” ( La Theomatopoea pityocampa) que s’alimenta de les fulles del pi, fins deixar-lo convertit en un esquelet. No l’arriba a matar, però sí a afeblir-lo com per a rellentir el seu creixement i desenvolupament, a banda de suposar un greu perill per a persones i animals, afectats per al•lèrgies. Les diminutes pues que desprenen poden convertir un passeig pel bosc en un autèntic suplici per a totes les zones del cos, on hagin caigut. Les zones forestal afectades, han de ser tractades amb diversos mètodes, tots ells efectius si bé, quan l’extensió és molt gran, no queda altre remei que les fumigacions amb helicòpters o avionetes. El producte utilitzat actualment el Bacillus Thuringiensis, s’ha mostrat molt efectiu i selectiu, però exigeix aplicacions cada quatre o cinc anys, si volem mantenir a ratlla aquesta eruga. Ara mateix, s’han de fer previsions per a fumigar de nou, algunes zones de les comarques del Berguedà, Solsonès, Ripollès i d’Osona. Però, si no en teníem prou amb aquesta plaga, ens en ha arribat una altra de terres tant llunyanes com Asia, via un carregament arribat a Alemanya. En aquest cas, es tracta d’un insecte que ataca el boix. El seu nom ( Cydalima perspectalis), la qual en estat de larva s’alimenta de les fulles del boix fins deixar-lo sec. Pot tornar a rebrotar, però si l’atac continua en altres temporades, el pot arribar a matar. Les mates de boix son molt habituals en tots els nostres boscos, i poden arribar a tenir dimensions importants, amb el pas dels anys, convertint-se en un material valuós per a fer-lo servir com a element bàsic per a fabricar fitxes d’escacs, dames, culleres, o un llarg llistat d’elements de decoració. Doncs bé, en tant sols dos anys, aquesta eruga ha sembrat la desolació en tota la franja boscosa catalana que va de la frontera fins terres aragoneses. Aquest passat cap de setmana, he tingut ocasió de veure sobre el terreny, els efectes causats, molt d’aprop. De fet cada dia, anant d’un cantó a un altre en cotxe, ja podem veure multitud de boixos secs que indiquen l’enorme grau d’afectació, però veure’ls d’aprop fa un efecte encara més colpidor. I és que encara hi ha larves, embolcallades en uns fils de seda que teixeixen, abans d’abaixar cap al terra i convertir-se en papallona. Això passarà dintre de deu o quinze dies. A meitats de juny es produeix el primer vol de la generació d’adults, i en podrem veure a desenes de milers durant les nits. El fet de ser una nova plaga no tenim depredadors naturals que se’n alimentin, de manera que tenen una vida massa tranquil•la, la qual cosa els permet la reproducció i multiplicació. Des dels territoris afectats hem demanat actuacions generals, de manera semblant a com es fa en el cas de la processionària del pi, però tot i tenir algun producte biològic, per casos d’afectacions en petites superfícies com jardins particulars, no n’hi ha cap per a poder aplicar per via de fumigacions. I tanmateix, s’ha de treballar de forma intensa i extensa per a trobar remei. Es desolador viatjar o caminar pel bosc i veure com milers de mates de boix s’han assecat i han perdut totes les fulles, convertint-se en una mena d’esquelets sense vida. En la visita feta, hem comprovat la sortida de brots verds, però amb la por de que seran devorats de nou, tant bon punt les papallones dipositin els ous per a conformar una nova generació. Cal una actuació ràpida i contundent sinó volem perdre una part important de la riquesa del nostre paisatge. Es el que hem demanat, via Parlament de Catalunya, per tal que el nou govern, emprengui les accions necessàries per a frenar aquesta plaga de la qual no en teníem coneixement tant sols tres anys enrere. Es un dels perills de la globalització i del canvi climàtic, perquè s’ha adaptat al nostre territori amb una facilitat i rapidesa mai imaginada.

LA DERIVA AUTORITARIA DEL PP. Parecía impensable pero la historia se repite. Volveremos a tener la foto de Colón por obra y gracia de una oportuna convocatoria que interesaba a los tres partidos de derechas. Nos hemos quedado sin centro y a este paso, ni derecha tendremos, solo extrema derecha. Otra vez Cataluña a la palestra, con todo el ritual. Recogida de firmas, presentación de mociones en ayuntamientos, diputaciones y parlamentos regionales, y grandes proclamas en todos los medios de comunicación. El motivo, la presunta concesión de indulto para los 12 encarcelados por los actos del procès. Puedo comprender la irritación e incluso la indignación de muchos españoles ante unas personas que no han pedido perdón, ni reconocen los graves delitos cometidos, pero nadie dude que la procesión va por dentro. No hay ninguna posibilidad de repetición, ni por activa ni por pasiva de los hechos cometidos. El estado de derecho ha mostrado su fortaleza y por mucho que repitan que “lo volverían a hacer”, no hay ningún peligro que el deseo se haga realidad. Es más, muchos interpretan que el “volverían a hacerlo” se refiere a organizar manifestaciones, concentraciones, presentación de mociones, etc., pero en ningún caso, la ruptura del sistema democrático, acaecida en las sesiones del 6 y 7 de septiembre de 2017. En aquellas sesiones se juntaron diversos factores, imposibles de repetir, en los próximos tiempos. Nunca se puede decir jamás, pero aquello es irrepetible. A nivel interno y por el convencimiento de que una repetición conllevaría la inmediata activación del artículo 155 de la Constitución. Para los que vivimos en Cataluña, y no somos independentistas, todos los hechos nos duelen gravemente, pero estamos convencidos de que el indulto favorece la vía para un desmantelamiento de las razones independentistas. Con el indulto el Estado muestra su fortaleza y al mismo tiempo produce contradicciones internas en el independentismo. Si esto es así, un partido que realmente quiera ser alternativa de gobierno debería consensuar esta medida con el gobierno de turno. Todos los partidos mayoritarios deben tener visión de Estado, y ayudar a tomar las grandes decisiones. Por desgracia, el PP desde hace muchos años ha dejado de ser un partido con visión de Estado. Sus presidentes tienen prisa para llegar arriba, y no les importa todo lo que puedan destrozar en su camino. Creo sinceramente que Pablo Casado no llegará nunca a presidente, precisamente por esta falta de visión de Estado. Tiene prisa, le importa bien poco lo que pueda destrozar con su posición y no duda en poner a unos contra otros. Ahora mismo, por mucho que quiera separar conceptos, la realidad es que el PP buscará firmas contra Cataluña. Sí, ya sé que es contra los indultos pero nadie es tan delicado como para separar una cosa de la otra. Al final lo que aparece en su conjunto es el PP contra Cataluña. Así se fomenta el odio y no la reconciliación. Tarde o temprano estos grandes errores producirán grandes derrotas. No solo en Cataluña donde el PP tiene una representación minúscula. También en otros territorios repercutirá esta campaña en negativo. Un partido de gobierno tiene que cuidar sus formas, y cada pocos años, dedicar esfuerzos en ir contra otros, no produce ningún efecto negativo. Se podía haber limitado a expresa su negativa, y parar aquí, pero no el miedo a Vox, les impulsa a ponerse al frente. Grave error porque demuestran su debilidad. Y creen que atacando con todo lo disponible, en todas partes les llevará a la victoria. Mal andan de estrategas y de conocimiento de la historia. Para llegar al gobierno hay que caminar por senderos positivos, no negativos. Al contrario del PP. Lo veremos muchos más años en la oposición.

EL NO A L’AMPLIACIÓ DE L’AERPORT I A L’HERMITAGE. No és la primera vegada que ho dic, i segur no serà la darrera, que el càrrec d’Alcaldessa li va massa gran a Ada Colau. Barcelona és molt més que la capital de Catalunya. Es una de les grans capitals de la Mediterrània , amb vocació de competir amb les grans capitals del món. Va camí de perdre aquesta capitalitat, i si es queda gaire temps més, segur que la perd. Tots sabem de la importància de qui presideix una institució perquè se li suposa el paper de motor i impulsor de les transformacions que necessita per a continuar al capdavant d’un gran projecte. Doncs bé, ara Ada Colau suposa un fre, un obstacle per al progrés de la ciutat. No vull entrar en un gran nombre de problemes i vicissituds que demostren titubeig i manca de seguretat a l’hora de posar solucions. Ho deixo per un altre dia. Avui em limitaré a exposar dos que em semblen vitals i paradoxals per una gran ciutat i el seu futur, que de fet és el nostre. Al cap i a la fi, tots som barcelonins, d’una manera o altra. Torno al tema. Vull parlar del no a l’ampliació de l’aeroport de Barcelona i el no al projecte del museu Hermitage. Fa pocs dies vaig tenir ocasió d’escoltar les explicacions del president d’AENA, Maurici Lucena, reclamant un vot afirmatiu a l’ampliació, per aprofitar el moment històric que tenim al davant. O ara, o no sabem quan. Cada poble i ciutat, ha tingut moments històrics que si els ha sabut aprofitar li han donat un impuls cap al futur. Doncs, ara, Barcelona, perdó Catalunya en té un al davant. Recolzar una proposta que suposa una inversió de 1.700 milions d’euros, i convertir l’aeroport en un hub internacional. El que sempre hem reclamat. Bé, ara que hi ha l’ocasió , ara hem de buscar-hi problemes. Increïble. Inexplicable. El segon tema fa referència al munt de problemes que ha posat i continua posant a la proposta de construcció d’una mena de sucursal del Museu de l’Hermitage a la bocana del port de Barcelona. Pels una mica llegits i viatjats no calen llargues explicacions de què és l’Hermitage i què representa. Es el primer, segon o tercer a nivell mundial. Dir no o posar pegues, no degudament justificades ni explicades, a una proposta com aquesta em sembla una penosa demostració d’incultura suprema. Tant un tema com l’altre, suposen tenir Barcelona en mans inadequades per no dir una cosa més grossa. I sí, hi ha un govern bipartit, en el qual el PSC fa el que pot, però lligat a una Alcaldessa que no té ni l’ambició ni el lideratge que hauria de tenir. Queden dos anys que se’ns faran eterns, perquè quan es deixa passar l’ocasió, mai se sap quan tornarà. I ara mateix, els dos temes son de vital importància. Algú hauria de mobilitzar la societat civil i treure-la de la paràlisis i l’ensimismament en que l’ha posada el procés, per a exigir resposta ràpida i afirmativa a les dues propostes. No és hora de titubeig i menys d’oposició. Es hora de decisions.

MALGRAT TOT, S’HA DE CONCEDIR. Suposo que ningú era tant optimista com per imaginar que el Tribunal Suprem avalaria la concessió de l’indult als 12 condemnats pel procés. No han fet res per a merèixer-lo , i tanmateix farà bé el govern central, a concedir-lo. A diferència d’ells, tenir visió d’Estat, és prendre decisions per molt impopulars que siguin. I aquesta ho serà, en bona part d’Espanya. També a Catalunya, encara que molts no ho gosin dir en públic. HI ha qui ha volgut justificar les seves accions amb una mena de pols a l’Estat centralista, opressor, repressor, a la recerca de les “llibertats perdudes”. La realitat és que varen protagonitzar una deriva autoritària contra l’estat de dret, trencant el més sagrat d’una democràcia: les lleis que la fan possible, es diguin Estatut o Constitució, o les dues alhora. Era imaginable continuar jugant amb les paraules i petits fets, més anecdòtics que reals, típics dels temps de Jordi Pujol i CiU. Mostrar grandesa històrica ni que sigui inventant-se 121 presidents. Promoure delegacions a l’estranger per fer veure que disposem d’ambaixades. Buscar fotos, ni que sigui pagant, amb alguns dirigents mundials. Anar pel món amb grans delegacions per fer veure la grandesa que no es té. Podria enumerar un llarg reguitzell de fets , vistos en els primers trenta anys de democràcia recuperada. El que no era previsible ni imaginable era saltar de l’escenari ,per a actuar a peu de terra, fent ús de tota mena d’estratagemes per endinsar-se en “terres ignotes” i sobretot en espais fora de la llei. Mai podíem imaginar una mena de “revolució burgesa” portada per estrategues de saló, prenent l’estat de dret per una mena de ninot inútil, i considerant tots els poders de l’Estat com figures amb nom, però sense capacitat de reacció. Tampoc era imaginable, oblidar-se del món exterior. O pitjor encara, fer-se’l seu, imaginant acceptacions internacionals, com a recompensa per haver-se alliberat del jonc opressor. Tot plegat, va fer un còctel inimaginable, begut per autèntics inconscients que no varen tenir cap mania de jugar amb la sort i el futur de tots plegats. La conjunció en els llocs més rellevants de persones de reconeguda mediocritat va fer la resta. Conec bé o molt bé, a tots els personatges de l’auca, i no m’ha sorprès el què i el com ho varen dur a terme. Sempre, en els moments rellevants de la història, la sort queda en mans del factor humà. De tenir uns o altres, en els llocs clau, depèn la sort o la desgràcia de la nació. I podem estar segurs que si en comptes d’aquests protagonistes, haguéssim tingut persones com Antoni Siurana, Quim Nadal, Jordi Valls, Mar Serna, Caterina Mieras, Josep Ma Rañé, Antoni Castells, Jordi William, Carme Figueras, i tants altres Consellers/es, mai, mai s’hagués trencat l’estat de dret. I una vegada fet, mai insistirien en aparentar valentia o voluntat de repetició. Tot el dut a terme, no solament pels membres del Govern, sinó també per nombrosos alcaldes, i altres càrrecs institucionals suposa una vergonya immensa. Malgrat tot, per sentit d’Estat, toca concedir els indults.

COMARCA O MANCOMUNITAT ? Vistos els resultats de la consulta feta, i la manca de consens per esdevenir comarca, sincerament recomano anar per la via de conformar una Mancomunitat de municipis. A dia d’avui Catalunya no es planteja ampliar les comarques ni tocar la divisió territorial. Hi ha tants problemes i de tal magnitud que cap partit obrirà aquest meló. Hi ha temes que es poden dur a terme en un moment donat, i si es deixa passar, ja no tornen o ho fan al cap de molts anys. Crear la comarca del Lluçanès és un d’aquests. Si una cosa tocaria fer, seria anul•lar les vegueries i reconvertir els consells comarcals en mancomunitats, superant els límits comarcals. Tard o d’hora, això es farà realitat. Perquè no anar a la Generalitat i negociar aparcar la creació de comarca, a canvi d’un fort impuls jurídic i econòmic a conformar una Mancomunitat de Serveis ? De fet suposaria reconvertir el Consorci en Mancomunitat, per a crear i mantenir tots aquells serveis que els pobles petits no poden tenir individualment. Hem de tenir clar que ja no son viables els serveis municipals, un per un. O s’agrupen o tenen els dies comptats. I n’hi ha que son obligatoris, de manera que només si s’agrupen es poden mantenir i millorar. Serveis com subministrament d’aigua potable, manteniment de camins rurals, recollida deixalles i selectiva, manteniment enllumenats públics, cementiris, jardineria pública, deixalleries, xarxes de clavegueram, escoles infantils, etc. Agrupats seran viables, individualment son impossibles. S’ha de triar i ara és un bon moment per a començar-ho a embastar i rematar-ho en el proper mandat.

ARRIBA EL VUITÈ CONTINGENT Aquests dies, poc a poc, a diferència dels anteriors contingents, estan arribant els nous refugiats acollits al Centre de Protecció Internacional, situat a l’Alberg de Joventut de Berga, gestionat per Creu Roja amb conveni amb l’Ajuntament de Berga, i recolzat per la resta d’ajuntaments de la comarca. Estem ja en el vuitè any, d’una molt bona feina feta, amb els ànims posats en continuar-la fent tants anys com faci falta. I és que la geografia dels refugiats és intensa i extensa. Ara mateix el gruix els nou vinguts prové d’Àfrica: Mali, Senegal, Mauritània, Ghana... La meva feina com a voluntari de Creu Roja, consisteix en fer de professor de castellà, 3 matins a la setmana. Anys abans, havia donat classes de català a immigrants, en general, però l’entrada en servei d’aquest Centre, va motivar el meu canvi d’idioma d’ensenyament. Es un repte professional i cívic, fer tots els possibles perquè en 7 o 8 mesos, aquests refugiats siguin capaços d’espavilar-se per treballar i viure amb un castellà raonablement adequat. He de dir que la voluntat que hi posen ho fa viable, i la millor prova son els resultats obtinguts en aquests vuit anys de funcionament. Es interessant tenir al davant procedències tant diverses, amb idiomes materns dels quals mai havia sentit a parlar: el wòlof, lingala, batak, twi, mandinga, fula, baule..... Alguns han après els idiomes de les antigues nacions colonials, francès o anglès, però molts només tenen el seu, de manera que el castellà esdevé l’idioma comú, entre ells. A tots se’ls hi dona també l’opció de poder aprendre el català, a altres dies i hores. L’objectiu és facilitar la seva integració el millor possible, mentrestant preparen els papers per a demanar l’acolliment en el país. D’aquí que el Centre, sigui pluridisciplinari amb personal especialitzat com per a poder fer front a multitud de gestions i accions destinades a resoldre els problemes burocràtics, mèdics, etc. No és fàcil aquest servei transversal que cal fer, perquè els tràmits a fer son immensos. I el desconeixement de la realitat catalana i espanyola és lògica, sobretot pels qui venen de terres tant llunyanes. En altres contingents hem tingut procedències més properes com Ucraïna, Geòrgia, Rússia , Afganistan, Síria, ...en aquests casos la distància entre una cultura i una altra no son tant distants. Però bé, toca assumir els reptes amb optimisme i amb suficient dedicació com per a assolir els objectius marcats. Ensenyar l’idioma bàsic, per a fer vida i treball aquí. I ho faig pel sistema après molts anys enrere quan vaig anar a donar classes a Suïssa, on vaig escriure 3 llibres d’ensenyament del castellà, que ara faig servir amb els nous alumnes. Coses de la vida que mai m’hagués imaginat. En qualsevol cas, treballar en un Centre com aquest et dona una altra visió de la vida, a nivell mundial i et fa replantejar moltes de les coses que vivim aquí. Seria bo que molts, molts, tinguessin contacte amb aquesta altra realitat per veure la situació del món, i el nostre encaix en aquesta realitat.

INVENTOS NACIONALISTAS. Tardaremos en volver a la realidad. Cuando alguien monta una ficción, debe buscar raíces lejanas para justificar el presente. Es lo que hicieron algunos historiadores a la hora de proponer la fecha de nacimiento de la Generalitat de Cataluña. No se les ocurrió otra cosa que equiparar la Diputación del General del Principado de Cataluña, a la actual Generalitat. El parecido es semejante al de una pera a un huevo, pero bien promocionada la propuesta, ha hecho fortuna, hasta el punto de que la mayoría de medios de comunicación, han proclamado al President Pere Aragonés como el 132, de la Generalitat. De hecho, el nuevo presidente es el undécimo (11º). Los anteriores 121 nada tienen que ver con la presidencia de una institución como la Generalitat de Cataluña. De hecho, si la misma aplicación se hiciera en otros casos, tendríamos multitud de presidentes en el olvido. Veamos porqué. A mediados del siglo XIV, se constituyeron las Diputaciones Generales, de varios territorios, para gestionar un tributo “General “, destinado al sostenimiento de la Corona. Así, pues, nacieron al mismo tiempo la Diputación General del Reino de Aragón, la Diputación General del Reino de Valencia, y la Diputación General del Principado de Cataluña. Estas diputaciones tenían seis representantes, procedentes del brazo militar, el brazo real i el eclesiástico. Y fue éste, el encargado de coordinar las actuaciones para recaudar el tributo. Nadie presidía, ni disponía de competencias en otros ámbitos, por lo cual, su función era muy limitada y concreta, por períodos de tres años. El coordinador, siempre eclesiástico, se limitaba a coordinar, no a presidir. A pesar de todo, la insistencia de este pequeño grupo, apoyado por la Generalitat, decidió proclamar a Berenguer de Cruïlles, Obispo de Gerona, como el primer presidente. A partir de aquí encontramos, monjes, abades, priores, vicarios, …como supuestos presidentes de la Generalitat medieval. Y así llegamos hasta nuestros días en que después de 121 eclesiásticos, llega Francesc Maciá, como primer presidente laico. Le sigue Lluís Companys, hasta Pere Aragonés en el puesto 132. Todos contentos, todos satisfechos. La historia pasa a ser invención y los nacionalistas consiguen imponer su relato. Si miramos a nuestros vecinos históricos y territoriales, comprobamos que ninguno se ha atrevido a seguir esta invención. Es más Aragón, ha recuperado el nombre de Diputación General de Aragón, pero con 13 presidentes, siendo el actual, Javier Lambán el décimo tercero (13 º) y no el 130, 140 o 150. Lo mismo ocurre en el antiguo Reino de Valencia, ahora, Generalitat Valenciana, con 8 presidentes, siendo Ximo Puig, el octavo (8º). Tampoco aquí tienen 120, ni 130 o 140. Han estudiado bien los orígenes y han tenido claro que en materia de historia es mejor no inventar nada. La seriedad por encima de todo. Volviendo a Cataluña, el lío todavía sería mayor si se reconocieran algunos nuevos presidentes encontrados recientemente y que obligarían a rectificar la lista. Resulta que han aparecido dos, Pere Vicenç, y Bernat Bussot que podrían reclamar los puestos 5º y 6º. El Govern ha decidido no tocar la lista para no liar más el tema. Y es que en el siglo XIX, durante las guerras carlinas, hubo dos nombramientos que tampoco han sido reconocidos como válidos, los de los generales Savall y Tristany. Y ya puestos a exigir veracidad, incluso debería figurar Mariano Rajoy, por los meses en que ejerció las funciones de President, en aplicación del artículo 155 de la Constitución. Pues bien, a pesar de todo lo dicho y expuesto, sigue en pie la inventada lista de supuestos presidentes de la Generalitat, en la cual, nadie lo dice, pero así es que de los 132, un total de 121 fueron miembros activos de la iglesia católica. Un hecho inédito en la historia mundial, excepción hecha del Estado Vaticano.