Joan Roma

LOS IMPUESTOS NO SON UNA LOTERÍA. Si el presidente de Andalucía hubiera ostentado algún cargo municipal, se tomaría la problemática de los impuestos de una forma mucho más seria y sensible. Todas las administraciones, todas, tienen insuficiencia de recursos. Nada sobra, siempre falta. Bajo este principio, decidir la supresión del impuesto al patrimonio, con la excusa de que se compensará con otros ingresos, es una tontería mayúscula, y supone, una vez más, tomarnos a los españoles por tontos. O por ignorantes, o las dos cosas a la vez. Si quería hacerlo, podía haber hablado de forma clara y contundente. El presidente de mi partido, va de candidato a presidente del Gobierno. Promete bajar impuestos, y para darle un poco de credibilidad nos ha pedido (ordenado / exigido) a los que gobernamos que lo pongamos en práctica, aunque nos perjudique seriamente. Ya lo recuperaremos, una vez pasadas las elecciones generales, ganemos o no. Así expuesto, el tema habría quedado claro. No hubiera hecho falta buscar justificaciones o hacer estúpidas llamadas al traslado de empresas y patrimonios de Cataluña, a Andalucía. En fin, que la demagogia y el populismo, siempre van de la mano. Se ha complicado la vida también, porque difícilmente podrá reclamar mejoras en la financiación autonómica, un Gobierno que puede prescindir alegremente de 126 millones. No es una cifra menor. Da para muchas infraestructuras, equipamientos y servicios. Si además la multiplicamos por los años en que dure esta supresión, llegaremos a la conclusión de que múltiples servicios no se podrán dar, por falta de financiación. Y el motivo, acatar las órdenes de Génova. No por interés de los ciudadanos andaluces. De hecho, solo un 2% saltarán de alegría por la decisión. Precisamente los más ricos a los que les ha tocado la lotería. Al resto que les den morcilla. Si no reciben los servicios, en la calidad y prontitud requerida que aguanten. Ante esta decisión, vendrán otras, de otras CCAA y de algunos ayuntamientos que intentarán quedar bien con el jefe, para así promocionarse, por si algún día el partido llega a cotas mayores de poder. Triste asunto, porque estamos en tiempos convulsos, con grandes interrogantes que requieren toda la moderación del mundo, y acopiar fuerzas para el futuro. Es así como la política económica – financiera debe tener rasgos muy, muy equilibrados y de solidaridad hacia los más desfavorecidos. En los próximos años habrá que destinar cantidades ingentes a mejorar la sanidad, los servicios sociales, la educación, las políticas de igualdad, de forma que la política impositiva debe ser lo más justa, equilibrada y compensatoria posible. Decisiones como la del presidente de Andalucía van en dirección contraria. Pues bien, hay que tener en cuenta esta decisión y otras que vendrán, allí o en otras partes para poner al día el sistema de financiación autonómica. Quien baja impuestos a los ricos, no puede pretender se le compense con las aportaciones de otras CCAA que son más rigurosas con los impuestos y los gastos. Ayudar al despilfarrador no puede entrar en las previsiones de financiación. Si le sobra dinero, si quiere ser amigo de los ricos, y no necesita compensar desequilibrios, no necesita mayores recursos públicos, procedentes de todos los españoles. Tengámoslo en cuenta, para reuniones y propuestas futuras.

LA REALITAT SEMPRE S’IMPOSA. Els incendis d’aquest estiu ens han retornat a la realitat de tenir un territori mal cuidat, ple d’urbanitzacions que no s’han posat al dia, amb un Govern que s’ha oblidat d’elles. He recuperat debats i xifres del temps del Tripartit, amb en Joaquim Nadal de Conseller de Política Territorial i Obres Públiques. Un ex alcalde que entomava els temes amb rapidesa i eficàcia, sense esperar que mals majors portessin més desgràcies a una situació, tant i tant complicada. A tall de recordatori de les dades que ens va donar al Grup Parlamentari, i que no han variat després d’una quinzena d’anys. Catalunya té amb números rodons, 2.300 urbanitzacions, de les quals 400 estan en terrenys no urbanitzables, per tant, il·legals del tot. D’aquestes un 70% es van construir abans de 1.975. Per províncies, Barcelona en té 1.142, Girona, 560, i Tarragona 550. Les restants, molt poques, a la de Lleida. Lògicament, si es van fer fora de la legalitat, no disposen de xarxa de sanejament, ni enllumenat públic ni carrers asfaltats. Disposen de xarxa molt, molt precària de subministrament d’aigua potable i subministrament elèctric, també força o molt precari. Si sumem totes les parcel·les implicades, parlem d’unes 330.00, de les quals la meitat estan edificades. Si el Tripartit hagués tingut una vida més llarga o els successors haguessin assumit la feina feta i els compromisos del Conseller Nadal, a hores d’ara la situació seria radicalment diferent. D’entrada es volia posar ordre en totes les il·legals. O es legalitzaven o es feien desaparèixer, però no hi pot haver habitatges habitats en situació totalment irregular. Presa la decisió de comú acord entre Generalitat i Ajuntaments, amb consultes als veïns, venia la segona part del pla: la seva posada al dia. D’entrada s’havia establert una primera aportació de 10 milions, en alguns projectes experimentals, per veure’n el resultat. En la línia en que va sorgir el Pla de Barris de les ciutats, per posar al dia barris degradats, mancats d’infraestructures, equipaments i serveis que tants bons resultats va donar. Evidentment que per a assumir el repte de posar al dia tot el món de les urbanitzacions les xifres a destinar-hi ha de ser igualment elevades. Aquells 10 milions eren per projectes – pilot, ara mateix, les xifres s’haurien de situar en uns 40 – 50 milions anuals, amb la vista posada en els propers 15 o 20 anys. Parlo de la Generalitat, a la qual hi hauríem de sumar-hi , Govern central, ajuntaments i particulars. Sigui com sigui, quan més es tardi, pitjor per a tots. Recentment l’alcaldessa de Castellbell i el Vilar, ho ha exposat en tant que afectada, per un gran nombre d’urbanitzacions. No podem esperar nous incendis ni que el temps resolgui el problema perquè tots sabem que el temps l’empitjora, de manera que un Govern responsable, recuperaria la documentació i els passos donats pel Tripartit, per posar en marxa el que s’havia parlat aleshores. I és urgent, no solament pels incendis, sinó perquè moltes dels habitatges, han passat de segona a primera residència amb tot el que suposa de manca de serveis bàsics, i els que tenen, molt precaris. Estem a les portes d’elaborar els pressupostos per l’any vinent, seria recomanable posar-hi una primera partida, que obrís pas a la solució del problema, en els propers anys.

ACCIÓ FORMATIVA, A SUÏSSA. Trobo realment interessant que Marta Rovira i Anna Gabriel, primer, i ara Jordi Cuixart hagin triat Suïssa com a refugi, perquè en tornaran clarament renovats, a nivell de coneixements i comportaments democràtics. Res millor que un bon professor o un país sencer, en matèria formativa. Vegem perquè. Suïssa es troba entre els primers països, en qualitat democràtica, a nivell mundial, de manera que les nostres fugitives i refugiat voluntari, trobaran en tot lloc i moment, persones, organitzacions i institucions preparades per explicar què s’entén per democràcia i comportaments democràtics. Per exemple, si parlen amb un alcalde, veuran com cap ajuntament en cap dels cantons suïssos se li ha acudit mai posar una bandera que no sigui oficial, en la seva casa consistorial. Tampoc mai se’ls ha ocorregut trencar el jurament fet de fidelitat a la Confederació Helvètica, ni mai han convocat cap referèndum ni consulta que no complís amb tots els requisits legals. Si parlen amb diputats o presidents de parlaments cantonals, veuran com el compliment de les lleis vigents és “marca de la casa”, d’ara i de sempre. Si en algun d’ells, se’ls hagués ocorregut organitzar un despropòsit com el de les sessions dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, el Govern Federal, l’endemà a les 7 del matí hauria dissolt la Cambra, i desmuntat tot l’acordat. De fet, actes semblants son impensables, a Suïssa. Però, seguim amb els contactes. Si parlen amb algun dels 7 ministres que componen el Govern Federal, veuran com és impensable sortir de la legalitat en la qual actuen i no permetrien que cap ajuntament, ni cap cantó, emprenguessin camins il•legals. I en matèria de referèndums, se n’han dut a terme, més de 600 de caràcter federal ( nacional) i uns quants milers a nivell cantonal i municipal, des de la implantació de la democràcia directa que regeix aquell país. Ni un dels celebrats, incomplia els preceptes legals, i ningú es pot imaginar la convocatòria d’un, de forma il•legal com van voler fer a Catalunya. En fi, que a nivell de protocol, serietat i rigor, no podien elegir millor país, de manera que quan tornin, si tornen, segur podran explicar als seus companys de partit o moviment, com funcionen les coses en un país democràtic. I en puc donar fe, en tant que dirigent de casals catalans quan anava a demanar permís per organitzar alguna festa o trobada de catalans. La senyera es podia posar en el quart pal de la universitat o pavelló on fèiem la trobada, sempre darrere de la suïssa, la cantonal i la municipal. I si volíem cantar o interpretar Els Segadors, ho havíem de fer, després d’escoltar el himne nacional suís...i així, en tot i per tot. Claredat, rigor i contundència absoluta en el cas d’incompliment. Qui cregui que el succeït a Catalunya, hagués pogut passar en un altre país europeu, és que no ha voltat gaire. Només pensar en situacions semblants a França, Alemanya, Àustria, ja n’hi ha prou per garantir uns efectes molt més ràpids i contundents. Així, doncs, la formació que estan rebent les dues fugitives, i el nou inquilí, tindran efectes molt beneficiosos per a les seves organitzacions. No en tinc cap mena de dubte. Temps al temps.

A L’ENVISTA DE LES MUNICIPALS. El temps passa volant i de l’abril del 79 fins ara, portem prop de 44 anys de democràcia municipal. Hem celebrat 11 eleccions consecutives, i anem ja per la número 12, el període més llarg de democràcia, de la nostra història. He de dir que he participat en totes, excepte la darrere, en que vaig decidir plegar. Hora de deixar pas a d’altres i que la cadena continuï. Arribats on som, convindria propiciar alguns canvis, en la llei electoral que les regula, per facilitar la participació, per una banda, i la governabilitat per l’altra. De fet, en aquests 44 anys, les modificacions han estat mínimes. Abans, no podien votar els ciutadans de la UE, ara sí. Abans, era obligatori posar 3 suplents, ara n’hi poden haver molts més, o cap. Abans, en les llistes de pobles de menys de 100 habitants s’elegia un sol candidat, ara se n’elegeixen 3. Abans per ser candidat havies d’estar empadronat en el poble, ara tothom es pot presentar a tot arreu. Etc. S’han fet múltiples reunions a nivell de partit, o de Governs ( central i autonòmic) a les quals he assistit per a discutir possibles canvis, però la disparitat de pensaments i interessos no els han portat a bon port. Ja no som a temps de canvis per les de maig de l’any vinent, però sí caldria iniciar nous debats per introduir canvis per les de 2027. Un canvi important, que la majoria d’alcaldes hem reclamat, ha estat el d’aconseguir estabilitat i no dependre de pactes estranys o contra natura per a assolir el govern. De fet, qui hagi estat en un govern, ha comprovat l’enorme importància de disposar d’una majoria suficient com per portar temes al ple, i tenir la garantia que siguin aprovats. En un món tant burocratitzat com el nostre, un mandat de quatre anys, passa com un instant. Alguns ho resumeixen en : primer any per entrar en matèria i conèixer els temes, el segon any per preparar projectes i tramitar-los, el tercer per gestionar-los, convocar-los i adjudicar-los i el quart per executar-los. Una mica exagerat, però no està lluny de la realitat. Qui cregui que en quatre anys, pot dur a terme una gestió clara i de pes, s’equivoca completament. Només amb vuit anys, es pot haver dut a terme una gestió “ amb empremta pròpia”. Penseu que si algun dels projectes comporta modificacions urbanístiques, cadascuna pot tardar entre dos i tres anys, com a mínim per ser resolta. Aneu comptant, doncs, els terminis “burocràtics” que res tenen a veure amb els polítics. Torno al principi. Qui disposa de majoria suficient, pot realment planificar i executar amb plenitud. Qui no la tingui, anirà donant voltes i perdent el temps, fins extrems desesperants. Aleshores, perquè no dotar els governs municipals d’estabilitat? Aquí és on hem arribat a una conclusió clara: s’ha de canviar el sistema electoral per un altre que doni a la candidatura guanyadora, la meitat més un dels regidors. I la resta es reparteixi entre la resta de candidatures. Per a fer-ho possible, es pot anar cap un sistema electoral majoritari, que acordi aquesta majoria. O cap un sistema de doble volta, a l’estil de França. Tard o d’hora, aquest canvi es farà, perquè no és just i és poc democràtic que petits grups amb un o dos regidors puguin imposar majories i alcaldies, contra natura, amb una permanent inestabilitat durant tot el mandat. Si prenem un ajuntament com una empresa de serveis als ciutadans, l’estabilitat és garantia d’eficàcia i bona gestió. Almenys, no hi haurà cap excusa ni impediment per a demostrar la capacitat de la candidatura guanyadora en fer funcionar tot l’aparell administratiu, tècnic i polític. Suposaria un canvi substancial respecte el que hem viscut fins ara. Espero i desitjo sigui un dels canvis previstos de cara a les eleccions de 2027. Un altre que he proposat, encara ben recentment, fa referència als petits municipis. Aquest seria més fàcil, perquè no suposa un canvi radical, i en canvi facilitaria la presentació de candidatures en els més petits. Pels qui no coneguin el repartiment de càrrecs, cal saber que en municipis de 1 a 100 habitants, s’elegeixen 3 regidors, i després ells, voten l’alcalde. Pels municipis de 101 a 250, n’elegeixen a 5 ( llistes obertes) però els votants tenen un màxim de 4 vots que poden donar a qualsevol dels candidats presentats. Els 5 més votats, seran els regidors, i ells votaran l’alcalde. De 250 a 1.000 habitants, s’elegeixen 7 regidors en llistes tancades. Es a dir, cada partit presenta la seva llista, i cada elector vota la que més li agrada. Al final , les candidatures es reparteixen els 7 regidors, en funció dels resultats. I el dia que es constitueix el Consistori voten el nou alcalde. Bé, em paro aquí, perquè després els municipis elegeixen 9, 11, 13, 15 ... regidors en funció dels habitants que tenen. El que he proposat és que la forquilla dels pobles de 101 a 250 s’ampliï fins els 500 habitants per facilitar la presentació de candidatures. Canvia molt, presentar una candidatura de 7, en llista tancada, que poder-ne presentar una de un, dos , tres, quatre o cinc candidats com passa amb les llistes obertes. En aquest cas, els electors en poden votar un, dos, tres o quatre, com a màxim, i els cinc més votats son els elegits. D’entre ells votaran el nou alcalde. I funcionaran amb un Consistori de cinc i no de set. Per experiència pròpia i pel que he comprovat, fins a 500 habitants és perfectament viable, governar amb cinc membres. Aquesta modificació obriria la participació en els pobles petits i suposaria un alleujament a l’hora de confeccionar llistes. I sinó pregunteu a la gent d’aquests pobles, si és fàcil o no trobar un mínim de set candidats com passa actualment. En resum que els sistemes electorals s’han d’adaptar als temps i propiciar els més pràctics i efectius. Es hora, de dur-ho a terme.

BIOGRAFIA JOAN ROMA I CUNILL Nascut a Borredà ( Berguedà), l’any 1950. Es llicenciat en Ciències de l’Educació, parla diversos idiomes. Residí 7 anys a Berna, Suïssa on compaginà treball i estudis, i on publicà 3 llibres d’ensenyament de l’espanyol per a estrangers, per a la xarxa d’acadèmies d’idiomes on treballava. Retornà de Suïssa per encapçalar una candidatura a les municipals de l’abril del 79. Elegit regidor, exercí diversos càrrecs municipals fins l’any 91, en que fou elegit Alcalde, amb majoria absoluta i revalidà el càrrec 7 mandats seguits, fins a la retirada, l’any 2019. A Suïssa fou co-president de Casa Nostra a la ciutat de Berna, associació de gent de parla catalana i articulista de la revista Plançó. I amb uns quants altres catalans, fundaren la Assemblea de Catalunya, a Suïssa. Ja a Catalunya, formà part de la Comissió de Festes de Borredà, durant prop de 35 anys. S’afilià al Partit dels Socialistes de Catalunya a l’octubre del 79. A principis de 1980 fou elegit Primer Secretari de la Agrupació Socialista del Berguedà i membre de la Executiva de la Federació XI ( Bages, Berguedà i Solsonès). Fou Diputat al Parlament, durant 4 legislatures. En una d’elles presidí la Comissió d’Agricultura del Parlament. Aquest càrrec el va compaginar amb el de Primer Secretari de la Fed. XI, i amb el de Conseller Nacional del PSC. Actualment és el President del Consell de Federació, i membre de les Executives de l’Agrupació del Berguedà i de la Federació XI. Participa en diverses organitzacions socials. En una d’elles ( Creu Roja) exerceix de professor de castellà pels refugiats acollits en el Centre Internacional, de Berga. Es articulista en nombroses publicacions en català i castellà. Ha volgut recuperar el rus, estudiat de jove, i per aquest motiu assisteix a la FUB – Manresa. Practica el ioga, i les seves grans afeccions son escriure, el cinema i la música. Actualment està preparant un quart llibre d’ensenyament del castellà, destinat als refugiats, acollits a Berga. Borredà, setembre de 2022.

PROPOSTES PER A GARANTIR SUFICIENT AIGUA PELS PROPERS ANYS – BORREDÀ Si mirem enrere i ens traslladem a juliol de 1992, veurem el canvi enorme en el servei de subministrament d’aigua al poble de Borredà. Fins el 19 de juliol de 1992, el servei d’aigua estava en mans de la Companyia d’Aigües de Borredà, una mena d’empresa en que tots els qui es feien una casa, “compraven aigua”. De fet, se’ls donava un títol que els permetia disposar de 250 litres al dia, sense que això suposés cap garantia perquè ningú era capaç de garantir el subministrament. A principis del segle XX es va crear aquest servei privat, després que el poble ja no podés viure dels pous que moltes cases tenien. El creixement en cases i pisos, obligava a disposar d’un servei que no depengués dels pous particulars. Es així, com aprofitant l’experiència d’alguns homes que treballaven o havien treballat a les mines de carbó de la comarca, van decidir fer una “mina” per buscar aigua . Així va néixer la Font de les Mosqueres. Semblava abundant per aquells temps, però és una font realment pobre, molt pobre, a dia d’avui. Ja en aquells temps va fer falta buscar més aigua, i d’aquí que s’agafés la d’un petit torrent. Així va néixer la captació de Les Nou Fonts. Sumades totes dues, van donar per garantir l’aigua durant els primers 30 o 40 anys de vida del servei privat d’aigües, de Borredà. El poble creixia, i la gent gastava més aigua, de manera que es va decidir agafar aigua de la Riera Margansol, en un punt que permetés no haver de bombar. Es a dir, que posada una petita canonada de goma o plàstic, anés rodada cap a la canonada principal. Així va néixer la captació de Cabanes. Directament de la riera, amb un petit azud per fer una petita bassa. Aquesta captació era vital de cara els estius. Però, el poble continuava creixent, i la gent gastava més aigua, i l’ajuntament proposava nous equipaments i activitats, com una possible piscina municipal, a banda d’alguna primera casa de turisme rural. Sumada l’escassetat d’aigua i les necessitats de creixement , la Junta de la Cooperativa d’Aigües de Borredà ( darrer nom de l’empresa), va decidir el 19 de juliol de 1992, deixar el servei i donar-lo a l’Ajuntament. Simplement en un acte de portada de claus de les diferents instal·lacions i comunicant verbalment que des d’aquest dia, posaven en mans de l’Ajuntament la responsabilitat del subministrament d’aigua al poble. En aquells moments les necessitats del poble es podien avaluar en uns 70 o 80.000 litres al dia, els vuit o nou mesos de l’any, i en 110 o 120.000 litres /dia, en els mesos d’estiu. De seguida, es va comprovar que les 3 captacions, eren clarament insuficients per a garantir el subministrament d’aigua al poble, i feien impossible el creixement futur. Assumit el servei per l’Ajuntament es va iniciar una frenètica carrera per a buscar subvencions a tot arreu, centrades sobretot a l’ACA ( Generalitat) i a Diputació de Barcelona. Parlem dels anys 1992,93,94 i 95, en que es va renovar tota la xarxa en alta, i es van construir els dipòsits de Cal Gall ( 500 m3), Tennis ( 50 m3), i posteriorment el de Subirà 2, 125 m3 per portar aigua zona El Coll, i ja més tard el de Campalans ( 500 m3), el gran de Subirà 3 de 1.000 m3, i el darrer a Capdevila de 125 m3. En uns 12 anys, es va passar del vell dipòsit general de 300 m3, a un conjunt de 2,5 milions de litres. Des de 1992 fins a dia d’avui ( 2022), s’han invertit prop de 3 milions d’euros en el conjunt de la xarxa d’aigua. I el més important, es van buscar noves captacions. Algunes fallides però altres positives com el pou Cabanes 1 i Cabanes 2, que poden subministrar uns 10 o 12.000 litres/hora. També l’Ajuntament va legalitzar les captacions antigues, i les noves, amb una concessió global de 10 litres /segon. Les captacions es troben en territori del municipi de Les Llosses amb el qual sempre hem tingut una perfecta sintonia i entesa. Les dues fonts inicials es troben just en els límits dels dos municipis, però dintre T.M nostre. Arribats a 2022, constatem la falta de nova o noves captacions per a garantir les futures necessitats del poble. Sempre hem tingut clar que el poble ha d’avançar i no quedar frenat per culpa de la manca d’aigua. L’actual despesa d’aigua es pot avaluar en uns 110 – 120.000 litres/dia els 8 o 9 mesos de l’any, però amb un salt molt fort els dos mesos d’estiu ( juliol i agost) en que la despesa se situa en uns 250.000 litres/dia. Com es pot veure les captacions actuals no son suficients per aquesta demanda, sobretot si no hi ha un règim regular de pluges que abaixi el consum de reg, i de recàrrega d’aqüífers. Què es pot fer ??? En els darrers anys amb l’arquitecte municipal i amb converses amb algun enginyer , alguna empresa d’aigües i amb Diputació, s’havia estudiat la possibilitat de buscar un tercer pou. Es el que està programat per aquest any. Si el pou és positiu, perfecte, sempre i quan el volum garanteixi uns 5 o 6.000 litres/hora. Això permetria estabilitzar les captacions a les necessitats. Si fos negatiu, obligaria a buscar noves captacions. I aquí és on entren alguns estudis i avaluacions fetes. S’havia pensat en negociar amb Les Llosses la possibilitat de compartir captació de la Riera de Merlès, de manera que en els mesos d’estiu, podéssim captar aigua, traslladar-la cap un possible dipòsit entre el Castell de Palmerola i la Massaneta, i d’aquí , rodada cap a Subirà ( dipòsit general). Aquesta proposta té com aspectes negatius o complicats, que la Riera de Merlès no és gaire abundant, ni en aquesta part alta del seu recorregut. A més pertany a la comarca del Ripollès, província de Girona. Complicats tràmits i gestions. La segona proposta que s’havia estudiat és anar cap a Vilada. De fet, l’Ajuntament va acceptar una proposta de diversos propietaris del terme municipal de Vilada, per portar-los-hi aigua de Borredà ( zona de Les Eres de Guardiolans). Això va motivar converses i negociacions amb Vilada, cosa que pot facilitar un futur acord entre els dos municipis. Vilada, captava aigua de la zona de Castell de l’Areny ( Sant Romà de la Clusa) i posteriorment va perforar un pou , amb un cabal important, a la zona de l’antiga fàbrica de baix, cosa que els permet garantir el subministrament si bé amb un costós sistema de bombeig. De totes maneres, les bones relacions de veïnatge, el fet de compartir diversos serveis comuns, i les lògiques compensacions entre pobles, podria portar a negociar un acord per a compartir el pou de captació o sinó fos suficient, anar directament a captar aigua del pantà de La Baells, situat a escassa distància. Sigui del pou , sigui d’una captació directa, la portada cap a la zona que l’ajuntament abasteix del terme municipal de Vilada, no té especials complicacions tècniques. Sí, pot sortir car el bombeig, però parlem de dos mesos d’estiu, per cobrir les necessitats d’aquest pic de consum. La resta de l’any, es pot continuar funcionant amb les captacions actuals. En resum, a banda d’esperar el resultat de la propera perforació d’un nou pou a la zona de la Ribera, seria interessant presentar una petició d’ajut tècnic a la Diputació de Barcelona perquè una empresa solvent estudiés la proposta d’una captació en el terme municipal de Vilada. Si fos viable, del pou en servei, o sinó directament del pantà de La Baells. Aquesta seria una captació de garantia pel present i futur del poble de Borredà en qüestió de subministrament en els mesos de més necessitat: juliol i agost, a raó d’uns 2 o 3 litres per segon. Iniciar ara, una petició d’estudi, podria facilitar futures peticions d’ajuts per dur-la a terme, si se’n veu la necessitat. Borredà, juliol de 2022.

SIN SENTIDO DE ESTADO. Si una virtud deben tener todos los gobernantes, es “sentido de Estado”. De hecho, es lo mismo que pedimos a todos los concejales y alcaldes, cuando hablamos de “sentido de pueblo o ciudad”. Este “sentido” es el que permite poner por delante los temas realmente importantes, independientemente de las razones de partido. Los auténticos hombres y mujeres de Estado, no dudan en apoyar todas las decisiones y medidas que proponga el Gobierno si son de carácter urgente, por el bien general, o derivadas de preceptos constitucionales. Es imposible comprender la posición del PP en materia de renovación de los órganos judiciales. En ningún otro país de la UE o más allá, podríamos ver semejante vergüenza. Y lo más grave es que parecen tomar a todos los españoles por tontos. Repetir que están dispuestos a llegar a acuerdos, y al minuto siguiente, imponer sus condiciones, contrarias a las leyes vigentes, es para “cum laude” de la estupidez humana y política. En un primer momento, muchos creíamos que el cambio de Casado por Feijóo supondría, al menos en este tema, un revulsivo y permitiría llegar a un acuerdo como medida de propaganda. Pero no. Y no sé si era mejor con Casado que no ocultaba su permanente cólera contra todo y todos, o un Feijóo que impasiblemente puede mentir, sin mover un pelo. Deben pensar que los españoles no les van a castigar por estos incumplimientos. Yo no estaría tan seguro porque el cinismo y la mentira, además del incumplimiento de las leyes va socavando la confianza a un partido, incluso por parte de los menos politizados. Ver día, sí, día también al principal dirigente de la oposición mintiendo y repitiendo que por él no hay ningún problema, no se perdona fácilmente. A todo ello se añade su fragilidad como alternativa. Hizo bien el presidente del Gobierno en aceptar el reto de debatir en el Senado, porque del debate salimos con una doble convicción. La de tener un presidente activo y resolutivo, y la de un oponente que ni está preparado ni parece poderlo estar en los próximos meses. Y es que haber pasado años gobernando una comunidad autónoma, no es suficiente para tener la formación y preparación para gobernar un país. Todo en una región es diferente, porque en los grandes temas se depende del Estado, y poco hay que lidiar con los problemas internacionales. En cambio, al frente del Gobierno, cada día hay que tener en cuenta lo que pasa en el mundo, para decidir qué hacer en el propio. La enorme distancia de formación y preparación en uno y otro, la iremos constatando en los próximos meses, sobre todo en temas tan relevantes como las políticas energéticas, la lucha contra el cambio climático, los apoyos a Ucrania en la guerra que sostiene con Rusia, y en todo lo relacionado con las ayudas a los sectores más desfavorecidos. De momento, todo indica que los principales esfuerzos van destinados a conseguir apoyos de las grandes empresas y medios de comunicación. Controlar los medios parece la mejor estrategia para inculcar a los españoles su valía y la necesidad del cambio. Cada vez soy más escéptico del poder de los grandes medios de comunicación porque las nuevas tecnologías permiten vías de información muy diferentes, muy próximas a las nuevas generaciones. Y realmente sin sentido de Estado, nadie puede llegar a gobernar. O si lo hace, lo hará para un sector del país, nunca para su totalidad. Y sentido de Estado, se debe tener tanto cuando se gobierna como des de la oposición. Ahora y aquí, el PP está en otra onda, en otro mundo. En su mundo. No merece recompensa sino castigo.

PURA COMÈDIA. Intentar vendre com un “acte de valentia”, o un “pas valent”, la presentació de la cupaire Anna Gabriel davant el Tribunal Suprem a Madrid, costa de comprar. Ja sabem que els relats es poden ampliar i allargar, fins i tot edulcorar, però tots sabíem que l’Anna Gabriel havia marxat a Suïssa per decisió pròpia, sense cap ordre de detenció ni cap amenaça d’entrar a presó per les accions i actuacions dutes a terme, en els seus temps de diputada de la CUP. Al cap i a la fi era una simple diputada de peu, a l’oposició. Difícilment de les seves actuacions se’n podien derivar efectes greus contra l’estat de dret. En tot cas, com tots els altres, va cometre perjuri, va vulnerar el Reglament del Parlament i va votar lleis clarament anti constitucionals i anti estatutàries. Com la resta de diputats i diputades independentistes. Així, doncs, la suposada fugida cap a l’exili, va ser pura comèdia, com ho ha estat el seu retorn. Ho sento, però les coses s’han de dir com son i no com volen vendre-les els seus companys de viatge. Tots hem pogut veure una Anna Gabriel, sense serrell i amb uns quilos de més, que no semblava pas venir de cap “exili dolorós”. Al contrari, tot indica que s’hi troba molt bé, i l’ha adoptat com lloc de vida present i futura. Dit això, hem de rebatre una mentida més, de les moltes que ha portat el procés, i desmuntar tot l’entramat d’invencions i falsedats acumulades durant aquests anys. Resulta que Meritxell Serret, suposadament exiliada a Bèlgica, torna i exerceix de diputada en el Parlament, sense cap mena de problema, simplement perquè va decidir canviar d’advocat i sortir del cercle de suposats perseguits, per una Espanya opressora i repressora. Una altra, Anna Gabriel, amb un simple canvi d’advocat aconsegueix tornar, declarar durant 30 minuts, i retornar a la vida quotidiana, no sembla pas que la repressió l’hagi maltractada. Es més, podem dir, alt i clar que tot ha estat “pura comèdia”. No hi ha hagut exili ni persecució, i va marxar perquè va voler. Ha estat prop de 5 anys “fugida” per voluntat pròpia. Home, algú hauria d’obrir un ampli debat públic, i exigir aclariments a la CUP. No pot sortir gratuït l’engany a la gent ni les acusacions fetes, totalment inventades. Malament va un moviment que ni fa autocrítica ni explica les motivacions personals, dels seus principals capdavanters. Ells / elles que tant criticaven els partits “tradicionals” en poc temps han assumit i ampliat tot el que havien denostat. Pel que fa els independentistes, no sé si es donen compte o no ho volen veure, que els seus comportaments son molt, molt deplorables. Córrer tots a esperar i acompanyar l’Anna Gabriel davant el Tribunal Suprem, suposa formar part de la comèdia, i voler sortir a una foto que no és res més que un engany. Han estat anys, acusant a tort i a dret la Justícia espanyola de parcial i dedicada a la persecució de persones “sense causa”, i quan queda demostrat que si compareixen s’aplica la legislació vigent, aleshores no diuen res. Francament, tot el procés ha estat un enorme engany. A cinc anys vista, van caient suposades veritats que eren solemnes falsedats.

A PUNT PER AL RELLEU. Fora dels cercles més estrets de l’independentisme, es va obrint un immens espai que ja no vol més embats, ni perfomances, ni polsos a l’estat. Simple i planerament volen govern, bon govern. Que en el Parlament, en el Consell Executiu, en les visites al territori es parli del dia a dia, dels problemes reals de la gent i de com es poden solucionar. Els anys passats han estat desastrosos per Catalunya i la seva gent, perquè han suposat enfrontaments personals entre famílies, amics, associacions, entitats, clubs, fins el punt de trencar relacions que semblaven eternes. Però, és que el país ha vist perdre pes polític, econòmic, industrial, amb baixades de molts punts, respecte la situació precedent. Podem continuar per aquest camí, o girar pàgina, i anar per l’essencial: ocupar-se dels problemes de la gent per trobar-hi solució. Per aconseguir-ho falta la voluntat col•lectiva i un equip disposat a dur-ho a terme. La voluntat col•lectiva es veurà en les properes eleccions. Estic convençut de canvis substancials en els resultats com per iniciar aquesta nova etapa. I si és així, hi ha el relleu a punt. Un govern no pot funcionar amb dos socis barallats cada dia, a l’espera d’un tombar l’altre. El que fa falta és un equip ben format i preparat per assumir les responsabilitats, i aplicar un programa a curt, mitjà i llarg termini que suposi implantar el rigor, la renovació i la bona gestió. Aquest equip està a punt, procedent del Grup Parlamentari Socialista – Units per Avançar. Una trentena de diputats i diputades, prou formats i preparats per ocupar càrrecs de primer nivell, de manera conjunta amb un centenar més d’altres polítics, procedents del món municipal. A tots ells, s’hi poden sumar un altre centenar de noves incorporacions procedents de la societat civil, atrets per formar part d’una etapa valenta i engrescadora. Ho hem vist en el passat, i es fàcil de reproduir que quan la gent veu un equip potent, preparat, amb les idees clares i la voluntat disponible, hi ha persones que donen el pas i se sumen al projecte, ni que sigui rebaixant expectatives o condicions que tenen en l’empresa privada. Es un repte i un servei al país, participar durant uns anys, en els afers públics, per demostrar la pròpia vàlua i fer possible canvis de rumb i de funcionament, exemplars. Ara toca, anar per aquest camí. Sol passar que el moment oportú per un canvi en profunditat arriba després d’anys de mediocritat i crisis. Es el que hem passat i on estem ara, de manera que la gent mira cap altres futurs. I el futur més proper i ben preparat és el que representa Salvador Illa, com a president del principal grup parlamentari en el Parlament, però no solament per això. Es que el seu pas per un ajuntament, li dona un plus de coneixement, formació i preparació per assumir la presidència de la Generalitat. I aquests mesos d’activitat parlamentària i de partit, han suposat posar les bases per preparar un pla plurianual de govern a la Generalitat com per deixar enrere tots els elements negatius que tant han perjudicat el país. A l’espera de les properes eleccions, tota aquesta maquinària està en preparació, per assumir el relleu.

CAMBIAR ALGUNAS REGLAS EN LAS ELECCIONES MUNICIPALES. Los retoques a la ley que regula las elecciones municipales han sido mínimas desde abril de 1979 que tuvieron lugar las primeras, de la etapa democrática. Cuarenta y cuatro años después, considero llegado el momento, de llevar a cabo algunos cambios notables, a la vista de cómo han funcionado hasta ahora. La más importante requiere un amplio consenso, pero cada vez se hace más evidente que debería gobernar, el partido más votado. Ello requeriría apostar por un sistema mayoritario, mediante el cual, la lista ganadora se llevara la mitad más uno, de los concejales, y repartir el resto, en función de los resultados de cada candidatura. Este sistema permitiría garantizar una total gobernabilidad, en todos los ayuntamientos, sin depender de pequeños grupos que con uno o dos concejales pueden imponer sus condiciones. No es lógico ni plenamente democrático, puesto que se vulnera la voluntad de la mayoría. También se evitarían casos esperpénticos de alcaldes con una pequeña minoría de apoyo, por conflicto entre el resto de grupos. Por experiencia propia, puedo afirmar que disponer de mayoría absoluta para gobernar permite aprovechar el tiempo y el dinero para transformar el municipio, con una rapidez y eficiencia, imposibles de ver, en un ayuntamiento con mayorías precarias. Si tenemos en cuenta que un ayuntamiento es lo más parecido a una empresa de servicios, no puede estar constantemente en discusión su programa y gestión. He asistido en los últimos años a multitud de reuniones y debates sobre cómo conseguir una mayor eficacia en la gestión y un principio básico es contar con un respaldo suficiente. Es decir, una mayoría que permita trasladar al pleno todo lo planificado, con garantías de que salga adelante. Para conseguirlo hay que cambiar las actuales reglas. Así pues, para las próximas elecciones municipales de 2027, sería deseable haber hechos los deberes y tener unas nuevas reglas que conformen el reparto de concejales en los consistorios, para hacerlos estables. Para ello hay dos vías: o la de un sistema mayoritario, o uno de doble vuelta, copiando el sistema electoral francés. Probablemente aquí sería más práctico el mayoritario puesto que en un mismo día tendrían lugar votación y reparto claro y contundente de los resultados. Otro cambio deseable sería el de reducir el número de concejales en los municipios de menor población. Ahora el sistema prevé el siguiente reparto: de 1 a 100, se eligen 3 concejales. De 101 a 250, se eligen a 5 en listas abiertas. De 251 a 1.000, se eligen a 7, ya en listas cerradas. De 1001 a 2000, se eligen a 9, etc. Visto el descenso de población en centenares de municipios, en todo el país, sería recomendable alargar el tramo de 101 a 500 habitantes, para que eligieran a 5 concejales en listas abiertas. Esto permitiría facilitar la presentación de candidaturas en un tramo de población que actualmente es mayoritario a nivel de España. El resto podría continuar como hasta ahora, si bien con la modificación de sistema, para facilitar que la candidatura ganadora, tenga siempre la mayoría absoluta para poder gobernar sin depender de pequeños grupos que impiden gobernar con rapidez y eficacia. Para que nadie piense en dejar a la oposición sin elementos de seguimiento y control, se pueden ampliar los sistemas para obtener información y documentación de la acción de gobierno. Estos cambios son necesarios y ahora ya urgentes para no ver de nuevo, pactos contra natura que modifican de hecho, los resultados electorales.

AMB PLANTILLES COMPLERTES, EL BERGUEDÀ TINDRIA BON SERVEI. UN TOTAL DE 144 PROFESSIONALS TENEN PLAÇA EN ELS 3 –EAP. LA PLANTILLA DE L’HOSPITAL CONSTA DE 317 PERSONES. ELS BERGUEDANS ES QUEIXEN MOLT, PERÒ DENUNCIEN POC. Arran les queixes generalitzades d’ajuntaments i veïns dels 31 municipis de la comarca del Berguedà, el diputat Cristòfol Gimeno, del grup Parlamentari Socialista – Units per Avançar, va presentar 5 iniciatives parlamentaries que han estat contestades pel Conseller de Salut, i que passem a detallar. 1.- Horaris i plantilles dels 3 Equips d’Atenció Primària ( EAP). En document adjunt figuren els horaris de cada municipi, així com el personal que compta. Els horaris son INSUFICIENTS, en la majoria de casos, però si les plantilles estesin cobertes, podrien donar un servei ADEQUAT. En total hi ha 144 places. El problema és que no hi son mai tots. Aquesta permanent inestabilitat obliga a substitucions constants, o a deixar sense cobrir moltes de les places per no trobar alternatives. Aquesta és la principal raó de la manca del servei previst. 2.- La plantilla de l’Hospital comarcal de Sant Bernabé, consta de 317 persones, segons document adjunt. Passa també problema similar al punt primer en que la plantilla prevista, no és la real i d’aquí determinades mancances, lligades a la problemàtica d’un petit hospital, allunyat dels grans centres hospitalaris. Cal fer un debat sobre el funcionament futur per a definir millor especialitats i tractaments. 3.- Les línies telefòniques, amb un total de 97, es poden considerar suficients, si els 29 agents, les atenguessin permanentment. Tornem als punts anteriors, segons els quals les xifres serien proporcionades a la població a atendre, però les constants mancances de personal, no les fan operatives en molts moments i dies. L’Hospital disposa de 30 canals de veu, suficients si sempre hi ha el personal necessari. 4.- Queixes i denúncies. El període atès va de gener 2021 fins el moment de recuperar la presencialitat en els centres. En l’àmbit d’atenció primària, hi va haver 13 queixes. En el hospitalari , 69 queixes i 10 reclamacions. Molt poques en relació a les queixes verbals que el propi partit socialista ha rebut, motiu pel qual va presentar les iniciatives parlamentàries. Fem una crida a ser conseqüents. Si no s’està d’acord amb els horaris, les dotacions de personal, o amb l’atenció prestada, s’ha de presentar queixa en uns casos, i denúncia en altres. Aquesta crida la fem extensible no només als veïns i veïnes de la comarca sinó també als 31 ajuntaments que han de vetllar perquè els seus ciutadans tinguin el servei degut. No es pot criticar, sense exercir el dret de queixa i denúncia. Pel que hem vist i hem rebut aquest estiu, i els mesos anteriors, les queixes formals haurien d’haver estat triplicades o quadruplicades. En resum. Vistes les respostes donades pel Conseller, ens comprometem a continuar fent el seguiment i control del servei de salut, a la comarca del Berguedà, i a informar-ne degudament a tota la població. Berga, 9 de setembre de 2022. OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC, A LA FEDERACIÓ XI

LA REVOLTA DELS CAÇADORS. Una crisi més, un esglaó més en la distància entre el col•lectiu de caçadors i l’administració, representada per la Conselleria que ostenta Teresa Jordà. Cada crisi, deixa ferides que no han cicatritzat, quan arriba la propera. En resum, aquests dies els caçadors s’han plantat i costarà molt crear una relació fluïda, sincera i empàtica entre uns i altres. Els que vivim en un poble rural – forestal, hi podríem afegir “i de caça”, perquè és una de les activitats arrelades i vives, des de temps immemorials. Pel qui no conegui aquest món, li pot semblar que anar a caçar es redueix a agafar l’escopeta i sortir a matar tot animal viu que es mogui en els boscos propers. I ja està, feta la feina, es torna a casa, a l’espera del següent dia que toqui tornar a sortir. No, no, el món de la caça és enormement complex, ple de feines diverses, preparatius necessaris i una bona organització, com perquè tot surti bé. Abans de sortir, mesos abans, hi ha els preparatius d’estudi de la situació de la fauna, en el territori on s’opera. Manteniment i ensinistrament dels gossos que participaran, repàs a tot el material necessari, començant per les escopetes que tenen una regulació de les més estrictes, a nivell de la UE. Supervisió i control de les llicències, i molt especialment de les assegurances que han de cobrir degudament aquesta activitat. Però, a banda de tota la part d’intendència, hi ha la de disposar dels convenis i acords amb els propietaris de les finques forestals on s’anirà a caçar, converses amb el Departament per obtenir els permisos de caça, en funció de les espècies. No es va a caçar a tot el que es mou, sinó en base a xifres concretes que donen peu a disposar d’un determinat número de precintes per caçar isards, cabirols, cérvols...i ningú pensi que se’n pot fer un, més o menys. No, no, la regulació és estricte, el control i supervisió constants i rigoroses. Tots aquests passos previs, comporten altres dedicacions com la de supervisar i constatar l’equilibri d’espècies sobre el terreny. Una part de la feina la fan els agents rurals, però cada colla de caçadors, té entre mans deixar recuperar determinades espècies, per anys futurs, o fins i tot dedicar-se a criar per a repoblar. En resum, que res és tant senzill com apareix en molts dels articles que aquests dies es dediquen a explicar les tensions i diferències entre aquest col•lectiu i la Conselleria. Tensions que han portat a emprendre una vaga d’escopetes, des del dia 4 de setembre que comença la temporada, fins que s’arribi a un acord. Estic convençut que arribaran a un acord, però amb noves ferides que s’obriran en qualsevol moment. I això no permet treballar amb el rigor i la tranquil•litat que caldria. Falta empatia, falta comprensió per les dificultats d’una activitat que ha passat de lúdica a indispensable, en pocs anys. El despoblament massiu de la Catalunya rural – forestal, produeix un creixement exponencial de la fauna, fins esdevenir un problema i un perill. Es parla d’una població de 250.000 senglars, quan la xifra idònia se situa en els 70 – 80.000. Però, també en altres espècies el creixement ha estat enorme, fins el punt d’entrar en competició amb els pagesos i ramaders, per les destrosses que causen i pel perill de traspàs de malalties d’uns a altres. Entenc els caçadors quan parlen que per altres activitats esportives, de gran predicament : futbol, bàsquet, tennis, pàdel, ets, el Govern modifica lleis, canvia reglaments, adapta decisions, i en canvi per la caça no és capaç d’atendre-la com es mereix. Diu que els caçadors son importants, però no actua en conseqüència. Al contrari, cada any imposa noves condicions que compliquen la seva activitat. Ara mateix, el principal escull és la petició de que totes les colles informin telemàticament d’on faran les batudes. Perquè ??? Doncs perquè així la gent que va al bosc, sabrà on actuen els caçadors i s’evitaran incidents o accidents. Els caçadors, però, al•leguen que preveure les batudes, dies abans, és impossible perquè la fauna no és un element estàtic sinó en permanent moviment i tots sabem que dies abans preveuen anar a uns llocs, i el dia abans, conclouen que han de canviar de decisió. També al•leguen una evidència. Si els boscos son privats, i ells tenen permís dels propietaris, els únics que hi podrien anar, dret a llei, serien ells. Però, és clar, aquí topem amb el costum, o si voleu amb la idiosincràsia catalana, de que “ els boscos son de tots, i si son de tots, son meus, i en faig el que em sembla”. Es així com aviat tindrem centenars, milers de boletaires per tot arreu, compaginant aquesta activitat no regulada, amb la de la caça que sí està regulada, controlada i sancionada, durament. De fet, quan es fan batudes, les colles posen rètols a totes les entrades i sortides de camins, pistes forestals i carreteres, com perquè qui vagi al bosc sàpiga que s’hi està duent a terme una activitat que comporta perill . No és fàcil resoldre conflictes quan aquests han durat anys, molts anys, i no han trobat prou comprensió i dedicació com per resoldre’ls de comú acord. Ara bé, si necessitem caçadors per a posar equilibri a la fauna, si aquesta activitat genera importants moviments econòmics, si suposa una activitat d’esport i lleure per a milers de persones, si s’ocupen de manteniment i repoblament d’espècies, han de tenir una prioritat en l’accés al bosc, els dies de caça, fins el punt de limitar l’accés a d’altres persones i col•lectius. Governar és decidir. Cap problema es resol tot sol, i normalment les esperes son contràries a les solucions. I sí, al final com estava previst, s’ha arribat a un acord, perquè el Govern no es podia permetre tenir aquest conflicte obert, a 8 mesos de les eleccions municipals, però no ha convençut. En qualsevol moment apareixeran nous problemes que obriran nous conflictes. Això no és governar, sinó tapar forats.

LA UE (PROGRAMA REACT) HA APORTAT MÉS DEL TRIPLE DE FINANÇAMENT QUE LA GENERALITAT , AL DESPLEGAMENT DE LA FIBRA ÒPTICA, A CATALUNYA. Els diferents ritmes de desplegament de la fibra òptica a la comarca del Berguedà, va portar el PSC, a presentar diverses preguntes del perquè de l’incompliment de fer-la arribar a tots els municipis, durant l’exercici 2021. Estem a la segona meitat de 2022, i queda una dotzena de municipis pendents de desplegament, amb noves dates per a l’any vinent, o potser 2024, perquè el Conseller parla de l’actual legislatura, sense precisar l’any. De fet, en la resposta del Vicepresident del Govern / Conseller de Polítiques digitals i Territori, a petició del Diputat del Grup Socialista – Units per Avançar, Cristòfol Gimeno, exposa que a data d’avui, hi ha 14 municipis connectats, 5 obres en curs, 6 en estudi i 3 de planificats. Considerem contradictòries aquestes dades, amb altres d’anteriors, quan la planificació es donava per feta en els 31 municipis que conformen la comarca del Berguedà. Davant aquestes contradiccions, farem el seguiment per a comprovar que a finals d’aquest any, s’hagi procedit a l’adjudicació del desplegament en els 12 municipis restants, per a complir amb el termini màxim de 2023. La resposta al Diputat, també deixa clar el finançament principal, procedent de la UE, fins el punt de que hi posa 125 M d’euros, quan la Generalitat només n’hi ha aportat 40 M. Així, doncs, queda clar l’esforç inversor de la UE, per a facilitar l’arribada de la fibra òptica a tots els municipis del país, i molt especialment als situats en comarques rurals, totes elles necessitades de disposar d’eines essencials per fer front al despoblament. Seguirem de molt a prop, les properes adjudicacions, per fer realitat l’arribada a la resta de municipis de la comarca, l’any vinent( 2023) Manresa, 8 de setembre de 2022. OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC A LA FEDERACIÓ XI

UN NOU AMBAIXADOR, PERDÓ, DELEGAT. Un dia històric, per a Manresa, un dia històric per a Catalunya, i sobretot un dia històric per a Josep Vives i Portell, designat per la Conselleria d’Acció Exterior i Govern Obert, com a nou ambaixador, perdó, Delegat de Catalunya, al Con Sud de Llatinoamèrica. S’afegeix al exclusiu cercle de “diplomàtics sense carrera “que representen el Govern de Catalunya , arreu del món. Tindrà el gran honor de servir el nostre país a terres llunyanes, després de passar una rigorosa prova, en la qual ha hagut de demostrar els seus profunds coneixements de la llengua castellana, puix que és enviat a terres on aquesta parla és oficial i profusament parlada, al costat d’altres indígenes. Com a prova de la seva vàlua se li confia un extens territori. Res d’un sol país, no, no, en pot portar quatre i considerablement grans com podem veure: Argentina, 2,78 Milions de km2, amb 45 milions d’habitants. Xile, 756.102 km2 i 19 milions ha. Uruguai, 176.215 km2 i 3,5 milions ha, i finalment Paraguai, 406.756 km2 i 7 milions ha. Si comparem aquestes xifres amb les nostres: Catalunya, 32.108 km i 7,5 milions d’ha, i Espanya, amb 505.990 km2, i 47,5 milions d’ha, podem veure que tindrà poder sobre l’equivalent a unes quantes Espanyes, i multitud de Catalunyes. No sabem ben bé quin treball l’espera perquè és un misteri saber què fan i en que perden, perdó, dediquen el temps els nostres Delegats a l’Exterior. Ho he demanat mantes vegades a la Conselleria, sense èxit. També he demanat via Parlament de Catalunya, les memòries o informes sobre la feina de cada Delegat/da. No existeixen. Aquesta “no existència” no sé si es deguda a la confidencialitat del seu treball, o a que realment no fan res de profitós, i no hi ha res a explicar, cosa més que probable, a la vista dels resultats. Les condicions econòmiques dels nostres Delegats a l’Exterior son equivalents a les d’un Director General, de manera que el Sr. Vives, començarà la seva tasca amb un sou de 87.456 Euros, al qual podrà afegir-hi algunes dietes o despeses de representació, en funció de la immensa feina que l’espera. Lògicament caldrà veure si la seu és adient a tant territori i a tanta població a la qual servir, i en funció d’aquestes expectatives , buscar un lloc per la Delegació i el personal corresponent. Som un país curiós, amb un Govern esplèndid, per segons quines coses. Aparentar riquesa i magnificència, sempre ha estat “marca de la casa” i per això tenim 21 delegacions i toca obrir-ne algunes més. Es també un bon lloc per a col·locar-hi gent de confiança després de múltiples càrrecs, ex –càrrecs, candidatures i funcions com les que ha ostentat el nostre nou ambaixador, perdó, delegat. Que després diguem no disposar de diner per contractar professionals mèdics, infermeres o especialistes, son coses que passen. Cada país, cada govern, té les seves prioritats, i aquest ho demostra, cada dia que passa. No ho oblidem. Avui en tenim un exemple clar.

ÉS LA SENYERA, NOSTRA BANDERA ? Un dels fets més indignants del procés independentista, fou la substitució de la senyera per les estelades, blaves o vermelles. A qui se li podia ocórrer esborrar la senyera, dels nostres pobles i ciutats? Després d’anys, gairebé segles de lluitar pels nostres símbols, per la nostra identitat, venen uns fanàtics, i ens la volen arrabassar !!! Curiós, ni sota la dictadura, es va aconseguir, venen ells i creuen que se’n sortiran. Planten pals per tot arreu, dintre i fora de pobles i ciutats, els omplen d’estelades per fer creure que un nou país ha nascut, i obliden retre homenatge i preservar el principal símbol de la nostra identitat, juntament amb la llengua i el himne. Vaig esperar un temps per veure si també volien imposar un altre himne. No es van atrevir. Una cosa era imposar estelades a ajuntaments, amb alcaldes poc fidels al jurament fet, i a d’altres edificis, espais o a la natura, i altra cosa imposar un nou himne. No se n’han sortit perquè el que forma part de les nostres arrels, continua viu, i així continuarà mentrestant els qui creiem en la nostra identitat, no la veiem enfrontada ni confrontada amb altres. Som capaços d’estimar al pare i a la mare alhora, i amb la mateixa intensitat. Respectar el que és nostre, amb el que és de tots, i edificar una nova realitat, en el marc de la Unió Europea. Hem arribat a una nova Diada, deixant lluny, molt lluny, aquells actes en els quals érem capaços d’aplegar entitats i sensibilitats diverses. No volem se’ns digui quins sons els símbols del nostres país, perquè els sabem i els respectem. S’ha acabat voler-nos arrencar l’estimació per la senyera, per una altra de partit. I s’han acabat aquelles manifestacions en que els participants es comptaven de cinc en cinc, o multiplicats per set o vuit, fins el punt de posar seixanta mil persones al Passeig de la Pau de Berga. S’han acabat les mentides, i les consideracions d’una part del país, com si fos el tot. Som molts els qui mai vam combregar amb el procés. I ara, som molts més, els qui volem retornar al passat per celebrar una Diada de record a la nostra història, pensant en el lloc que volem ocupar a Espanya, a la UE, i amb ella, en el món. Hem travessat un llarg camí molt dolorós, ple d’exigències i imposicions que hem hagut de superar, fins a vèncer. I sí, hem tornat a vèncer, encara que alguns no ho vulguin reconèixer. Avui, a la Diada de 2022, la senyera torna a onejar orgullosa i victoriosa dels embats tinguts. Els qui la van voler amagar, han de ser conscients del seu fracàs. Seguim i seguirem fidels al nostre país, i no permetrem nous atacs a uns símbols i una història, fruit de la lluita de moltes generacions. Aquesta Diada suposa girar pàgina a uns fets i uns objectius fracassats. Iniciem la nova etapa, començant per reiterar la fidelitat a les nostres institucions. I deixant clar que Catalunya té en la senyera, la única bandera oficial.

HORA D’APROFITAR MILLOR L’AIGUA DE PLUJA. Per si algú tenia dubtes sobre el canvi climàtic, aquest estiu hem tingut una lliçó magistral de fins on pot arribar. Centenars de pobles han estat sotmesos a dures restriccions d’aigua de boca, i moltes activitats s’han vist limitades per la manca de pluja. Només calia veure cada dia el nivell de l’embassament de La Baells, per a constatar la situació. Ha arribat l’hora d’emprendre un bon nombre d’accions per a reduir el consum d’aigua, a nivell domèstic, industrial i agrícola – ramader. Ens hem d’unir tots per a aconseguir un objectiu que ens hi va la vida. S’haurà de pensar en edificis millor adaptats, amb aparells i dispositius que permetin gastar menys aigua, per una banda i per altra, recollir l’aigua de pluja, emmagatzemar-la , per destinar-la a usos diversos: reg, neteja, consum animal, etc. Avui, deixeu-me centrar en les cases amb jardí, o amb horts i conreus. Aconseguir que cada casa tingui un dipòsit propi, pot resoldre una part important de l’escassedat patida, en consums domèstics, d’aigua de boca. La setmana passada, parlava amb un parell de propietaris de cases que tenien previst instal·lar un dipòsit soterrat d’aigua, destinada al reg del jardí. Un parlava de 10.000 litres, l’altre de 15 o 20.000. Aquests volums els permetrien de no dependre de l’aigua de la xarxa municipal, i alhora retallarien la factura per consum. Dos bons resultats, sumats, a canvi d’una despesa petita en la compra i instal·lació dels dipòsits. L’ ajuntament vol donar exemple i ja té en marxa el projecte de situar-ne un de 20.000 litres sota el sorral, al costat dels vestidors de les piscines, a tocar de les escoles. Aquest dipòsit permetria regar la gespa, amb l’aigua de pluja. Una mesura adient, que pot servir per ser copiada per tots els propietaris de la zona residencial. Ja fa un parell d’anys vaig mirar empreses i preus. Hi ha una llista enorme d’empreses que ofereixen tota mena de dipòsits, amb una varietat de preus, en funció de si han d’anar a l’exterior o soterrats. També els materials son molt variats, de manera que no hi ha excusa per no optar per aquesta solució. Una solució, especialment rellevant en el cas de pagesos i ramaders. Si tots han de tenir dipòsits de purins, també és lògic tenir dipòsits d’aigua, en proporció a les necessitats de l’activitat. Millor pensar en gran que no quedar-se curt. D’aquesta manera deixaran de dependre de la xarxa pública, i reduiran de forma notable el rebut a pagar. A més, aquesta iniciativa pot ser ràpida, amb efectes immediats. Fàcil d’instal·lar i fàcil de tramitar. Consulta als serveis tècnics municipals per a saber si cal una petició i obtenció de llicència d’obres, i tot seguit, elecció del model més adequat. A partir d’aquí, amb unes hores, la decisió pot donar els resultats buscats. Pensem-hi ara, que tanquem l’estiu, com per tenir-ho resolt, de cara l’any vinent.

MOLT DÍFICIL COMPARTIR CARRETERA. Cada vegada que s’informa d’un accident greu, d’un ciclista o d’un motorista, penso en tots aquells que s’han evitat per mil·límetres, o per qüestió de sort, o la intervenció divina ( pels creients). No passa setmana que no hagi vist, hagi tingut un ensurt o hagi evitat mals majors, amb uns o altres, sobretot en els mesos d’estiu. Perquè? Doncs, per viure en un poble que té una carretera dita secundària, tot i que porta un títol ostentós (la C-26- intercomarcal). Sí, sí, uneix les capitals de comarca des de Olot- Ripoll- Berga- Solsona i més enllà. Tot i el títol, el traçat i l’amplada és de cent anys enrere, en tant que carretera “pubilla” de la Mancomunitat de Catalunya ( en el tram que més directament ens afecta). Una esplèndida carretera en aquells temps, una carretera secundària, amb un ferm malmès, plena de corbes i altes cunetes que la fan molt perillosa a l’hora de compartir trànsit de cotxes, ciclistes i motoristes, i en alguns casos amb persones que van a córrer. Els ciclistes i motoristes busquen carreteres com aquesta. Les corbes, el paisatge, l’estretor la fan interessant i variada, de manera que forma part d’aquell grup de carreteres ideals per aquests col·lectius. Però, és clar, hi ha altres vehicles, i la barreja de tots ells, produeix constants ensurts, força accidents, i la cosa va a més. Abans, en els llargs mesos d’hivern, només circulaven els vehicles dels pobles, en els seus trajectes cap a pobles o ciutats veïnes. Ara, no. Trobem ciclistes al llarg de tot l’any, degut a l’increment d’aquest esport per part de molts jubilats, i de persones que aprofiten el dia lliure per sortir a pedalar. Similar situació passa amb els motoristes, si bé en xifres molt menors. Ara bé, a la que comença el bon temps, hi ha un esclat de ciclistes que poden venir en petits grups de 3 o 4, o amb altres de 15 o 20. En un sol dia, poden passar 10, 15 o 20 colles. Cosa semblant passa amb els motoristes, la majoria dels quals van en colles. Imaginem, doncs, l’escenari. Carretera estreta, ferm dolent, corbes constants, i poquíssims trams de recta que mai sobrepassa els 200 metres. Posem-hi colles ciclistes, colles de motoristes, vehicles de tota mena, alguns dels quals agrícoles, i apa, intentem que tot vagi bé. Ho dic, sincerament que és un miracle no tenir més accidents. Què fer ? Extremar precaucions, per descomptat. Has de conduir tens, sense ni un segon de distracció, procurant anar molt, molt prop de la cuneta per deixar espai per altres vehicles o per motoristes que passen volant, els primers dels quals, molt sovint agafen una part del teu vial, i el darrer acaba la corba com pot. En matèria de ciclistes, paciència i només avançar en uns pocs llocs en que hi ha un curt tram dret. Amb tot, no passa setmana que no tinguem notícia o trobem algun accident en un lloc o altra. Les bandes protectores de la carretera son testimonis dels accidents que no hem vist però s’han produït. Ara bé, no és perllongable en el temps aquesta situació perquè empitjora, any rere any. Només es poden compaginar aquestes pràctiques si la carretera reuneix condicions, i això obliga a renovar-la i adequar-la a les necessitats del segle XXI. Ha de tenir l’amplada adequada, amb cuneta americana, bandes protectores, i espais laterals destinats als ciclistes. I lògicament un ferm en condicions. O anem cap aquí, o l’increment d’accidents serà exponencial. Tot té un límit i quan es vol sobrepassar, tothom en paga les conseqüències.

EL DERECHO A RECORDAR, EL DEBER DE NO OLVIDAR. Para quien no siga la política catalana en todos sus aspectos y detalles, le es imposible captar todo lo que ha pasado en los últimos doce años. Los años del proceso independentista. Es una etapa clara de apropiación de símbolos, historia, leyes e instituciones. Deberán pasar todavía unos años para tener la radiografía completa de todo lo sucedido, que ha sido mucho y muy grave. Hoy no pretendo poner al día a muchos lectores que no han hecho este seguimiento, pero sí aclarar con total objetividad, uno de los hechos más graves de la historia contemporánea. Los hechos de los días 6 y 7 de septiembre de 2017. Antes, una aclaración. El Parlamento de Cataluña se compone de 135 miembros, y es gobernado por la Mesa del Parlament, compuesta de 7 miembros, procedentes de los partidos, en función de su representación. Se rige por un Reglamento, elaborado, debatido y votado, por unanimidad, años antes de 2017, en el cual se establece que cualquier modificación, deberá ser propuesta y votada por un mínimo de los dos tercios de la Cámara: es decir 90 diputados. Pues bien, la mañana del día 6 de septiembre, 72 diputados del Grupo Parlamentario, Junts x sí, (todos independentistas) decidieron cometer perjurio (romper el juramento hecho de acatar la Constitución española y el Estatuto de Autonomía de Cataluña) y emprendieron el camino hacia la sustitución de un orden constitucional, por otro que no lo era. Modificaron el orden del día de la sesión, e impusieron el suyo, sin aceptar recursos de los grupos de la oposición a los cuales mantuvieron callados y secuestrados en sus derechos y deberes durante los dos días que duró la sesión parlamentaria. Los independentistas tenían por portavoz a Marta Rovira (ERC), y la Mesa estaba presidida por Carme Forcadell, totalmente incapaz de poner orden y actuar como presidenta de todos. Era constantemente presionada y dirigida por Lluís Corominas, miembro de la Mesa (Junts x sí). La doble sesión de los días 6 y 7 constituye la mayor vergüenza en la historia del Parlamento de Cataluña, del presente y del histórico. Nunca, nunca, se habían producido tantas vulneraciones al Reglamento, a la Constitución y al Estatuto como en estos días. Para acallar a la oposición se decidió tramitar las nuevas leyes, en lectura única, sin aceptar enmiendas ni alegaciones, sin permitir informes de los Letrados del Parlament, ni poder pedir un dictamen al Consejo de Garantías Estatutarias, una especie de Tribunal Constitucional catalán. Meses después este Consejo, dictaminó la completa ilegalidad de los acuerdos y de las sesiones de los dos días. Los independentistas, pretendían aprobar unas leyes, supuestamente sustitutorias de las vigentes para iniciar el camino a la independencia. Decían que iban de una legalidad a otra, sin romper nada. Increíble falsedad, increíble ignorancia pretender vulnerar la Constitución, para construir otra supuesta legalidad republicana. Sí, sí, esto que parece ciencia ficción se dio y ocurrió en el Parlamento catalán. Han pasado 5 años, cinco, y curiosamente en ningún momento se han vuelto a ver las imágenes de estos dos días. TV3, ha pasado centenares de veces, imágenes de la intervención de policía y guardia civil, el día 1 de octubre, pero ni una sola vez ha reproducido las de los días 6 y 7 de septiembre. Son imágenes de obligada reproducción para que todo el mundo vea la imposición del nuevo orden, la denegación de los derechos de los grupos de oposición, la vulneración de los juramentos hechos, y la ruptura con la Constitución y el Estatuto. El fondo y las formas son típicas del peor populismo, apropiándose del Parlamento hasta las últimas consecuencias. Una inmensa vergüenza que ahora nadie quiere asumir. Nadie recuerda aquellos días, nadie ha pedido perdón ni ha hecho una profunda reflexión de cómo fue posible tamaño ataque al estado de derecho, sin que se produjeran castigos ejemplares. Con un gobierno central, más firme y seguro, se debería haber aplicado el artículo 155 de la Constitución, la mañana del día 8 de septiembre. Se hizo más tarde, después de otros hechos, igualmente graves, pero todo lo que se retrasa, se convierte en un problema mayor. Finalmente, cuando se aplicó, volvieron las aguas a su cauce, iniciando Cataluña una nueva etapa, con fuertes heridas internas y externas que todavía hoy perduran. He pedido reiteradamente la repetición de las jornadas, para que todos los que no las vieron, las puedan contemplar. Se darán cuenta de hasta qué punto se rompió la legalidad, y de la firmeza y valentía de la oposición, intentando parar el mayor ataque a la legalidad, por parte de unos independentistas que pretendían adueñarse del país. Es por todo ello, que cada año, por estas fechas tenemos el derecho a recordar y el deber de no olvidar. Nunca más puede volver a suceder.

EL DRET DE RECORDAR, EL DEURE DE NO OBLIDAR. En unes dates com aquestes faig una crida, o si voleu una exigència a tots els mitjans de comunicació i molt especialment a TV3, a emetre en horari de màxima audiència, la repetició de les jornades del 6 i 7 de setembre de 2017. Tots els autèntics demòcrates tenim el dret de recordar i el deure de no oblidar els pitjors esdeveniments de la nostra història contemporània. Aquells dies, 72 fanàtics, aplegats en la candidatura de Junts x Sí, van decidir trencar el més sagrat en democràcia: el reglament, les lleis vigents i els drets i deures de tots els diputats, representants del poble català. Va començar el dia, amb un perjuri. El de no complir les obligacions que comporta haver jurat fidelitat a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i a la Constitució espanyola. Qui trenca un jurament , en pot trencar cent. Va continuar amb la vulneració del Reglament. Un Reglament fruit d’anys de negociacions i pactes entre els 135 diputats de la Cambra Catalana que el vam votar per unanimitat. Doncs bé, el dia 6 es decideix la seva vulneració, deixant els grups de la oposició sense drets. Els 72 van decidir que allà manaven ells, i que els altres no comptaven. Se’ls va negar la veu, se’ls va negar la presentació d’esmenes, es va decidir tirar endavant lleis clarament il•legals, en lectura única, de pressa i corrents, no fos cas que algú s’acovardís o entressin en funcionament les eines de protecció de la legalitat, a nivell estatal. Es van veure i viure escenes absolutament inoblidables com la incapacitat de la presidenta Carme Forcadell de comportar-se com presidenta de tots. Dominada des de la Mesa per Lluís Corominas, i des de l’hemicicle per la portaveu Marta Rovira. Un i altre li deien què havia de fer, com havia d’actuar, començant per fer callar a tots els de la oposició. Denegant informes demanats als Lletrats del Parlament, cosa a que tenien dret, per demostrar la il•legalitat de les propostes i l’aplicació de normes de debat inexistents. També es denegà la petició d’un informe al Consell de Garanties Estatutàries ( el nostre Tribunal Constitucional) que mesos més tard va dictaminar que tots els acords presos, vulneraven el Reglament, la Constitució i el Estatut. Es va votar, contradient i tapant la boca a la oposició. Hi havia pressa, hi havia una ràbia encegada per tirar per terra tot el que havíem construït durant anys, d’ençà l’any 1980 en que recuperàrem el nostre Parlament. El de tots. Aquells 72, encegats il•luminats, pretenien tombar la democràcia amb l’excusa d’imposar unes lleis que eren les seves. Mai, mai en la història de Catalunya s’havia vist ni viscut uns fets tant vergonyosos ni tant greus com per posar en perill la pròpia democràcia. I aquells mateixos van posar-se les mans al cap, quan el Govern central, va decidir sortir a protegir-la, aplicant l’article 155 de la Constitució. L’Estat va aplicar la legalitat, ells se la havien passat pel folre. Tenim dret, a reviure aquelles sessions. Volem que tothom vegi el comportament i els objectius que perseguien. Han passat 5 anys, i ni una sola vegada s’han mostrat les imatges. Perquè ? Qui té por a mostrar-les ? Els joves i els que no les van veure, tenen dret a saber en quines mans va estar el Parlament durant 2 dies.