Joan Roma

PETICIÓ DE GRATUITAT PEL TÚNEL DEL CADÍ. Fa unes setmanes, em va sorprendre la petició feta pel president del Consell Comarcal del Ripollès, Joaquim Colomer, de demanar la gratuïtat del pas pel Túnel del Cadí, per a tota mena de vehicles procedents d’aquesta comarca. La meva sorpresa no va ser tant per la demanda com per fer-la 37 anys després de l’entrada en servei del Túnel. Deixo ja clar, d’entrada, que em semblaria perfectament adient que la Generalitat atengués aquesta petició. Aprofito per fer una mica d’història d’aquesta obra i de com varem aconseguir gratuïtat pels residents a les comarques del Berguedà, Cerdanya i Alt Urgell. Pels berguedans i lògicament pels cerdans, disposar d’un túnel de connexió era una molt vella reivindicació que es va fer realitat el 30 d’octubre de 1984. Per arribar a aquest objectiu la cursa va ser llarga i feixuga, en puc donar fe, perquè varem aplegar esforços polítics, socials, empresarials i econòmics per aconseguir l’acord de la Generalitat per emprendre una obra d’un cost de prop de catorze mil milions de pessetes. Vull ser també franc i realista, i exposar que sinó hagués estat per l’interès d’un parell de centenars de famílies de l’alta burgesia catalana, amb xalets a la Cerdanya, i amb un bon nombre d’alts càrrecs a la Generalitat, aquesta obra hagués arribat molts anys més tard. I és que si algú es mira el calendari d’obres del Túnel, i el compara amb la de la reforma de l’antiga C- 1411 ( Eix del Llobregat), ara C-16, es demostra que la casa es va començar per la teulada. Però, benvingut el Túnel ni que fos en aquestes condicions, i fent-lo un dels més cars de la UE. Tot sigui per trencar el cul-de-sac del Berguedà i la Cerdanya. Acabada l’obra, iniciàrem la llarga batalla per aconseguir reducció de preus, primer, i gratuïtat total després. Aquí, alcaldes, diputats, societat civil...varem remoure cel i terra, per assolir l’objectiu. Després d’uns anys de bonificacions, gaudim de la gratuïtat, de manera que les tarifes vigents: 9,67 euros, per vehicles categoria 1 ( motos), 12,00 euros, cat. 2 , 26,18 pels de cat. 3, i 31,40 pels de cat. 4, no ens afecten als residents en aquestes comarques. A dia d’avui, els beneficiaris d’aquesta gratuïtat son els residents a les comarques de l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Berguedà. Prèviament varem haver de fer front a tot un seguit de males pràctiques molt típiques del nostre país. La bonificació i posterior gratuïtat feia que nombrosos segons residents de les tres comarques s’empadronessin aquí, per no haver de pagar. Fins i tot n’hi havia que amb una cara dura immensa, passaven dos o tres vehicles amb la mateixa targeta bancària. La darrere modificació de documentació per a poder gaudir de la gratuïtat va expulsar del padró a centenars de persones , a cada comarca. Ara es demana certificat del padró, acompanyat de domicili fiscal, lloc de treball, etc. S’ha acabat l’abús de suposats domicilis habituals, quan eren temporals. A partir d’aquí, podem renovar per un període de tres anys, la targeta, fins i tot fent ús de les noves tecnologies. La batalla per la gratuïtat es fonamentava en l’intens tràfec de persones i activitats, d’una banda a l’altra, cosa que precisava evitar peatges. No fou gens senzill fer entendre l’interès mutu, primer de les dues comarques, i tot seguit de les tres ( Alt Urgell). Aquí, l’entesa entre tots els partits, representats en el Parlament de Catalunya fou clau per a arribar a l’acord final. Si ara toca reobrir el debat per a incloure una nova comarca, estic convençut que els partits , presents en el Parlament ho faran possible. Ara bé, dit això, és hora de plantejar-nos sinó seria raonable, 37 anys després de l’entrada en servei, si Catalunya ha de tenir peatges per anar d’un cantó a l’altre del propi país. Anys enrere es podia entendre la manca de finançament públic per dur a terme determinades grans obres, però ara, una vegada fetes, i amortitzades, el cost que tenen és el del manteniment, molt diferent del de construcció. Van sent hora de suprimir peatges, i aquest del Túnel és un dels més antics del país. Ja sé que , a vegades és millor, resoldre primer la petició feta, i després emprendre la gran batalla, però en aquest cas, no estaria malament plantejar les dues peticions alhora. El nou govern, tindrà la paraula.

¿CÓMO SE INVISTE A UN PRESIDENTE? – Segunda parte Los que tuvimos el honor de formar parte del Parlamento de Cataluña, asistimos atónitos, a un espectáculo, nunca visto ni nunca representado antes. De hecho, difícilmente encontraremos algo comparable, en cualquier otro parlamento del mundo mundial. Resulta que el partido ganador por el lado independentista, llega a un pacto de investidura y gobierno con los anti sistema de la CUP, antes que con los que han sido sus socios de gobierno en los últimos años. Este simple hecho ya demuestra la “habilidad” de los líderes de ERC, y los impedimentos de todo tipo que ponen los “segundos” de Junts x Cat, comandados a distancia desde Waterloo por Carles Puigdemont. Por primera vez, asistimos al fracaso de una investidura, no por falta de votos sino por estrategia “política”, muy difícil de explicar a alumnos de primero de ciencias políticas. Ya no digo a los de segundo o tercero. La situación es tan enrevesada, tan complicada que necesitaría varios folios para detallar los intríngulis del conflicto. De entrada, el principal problema es de resultado electoral. Para los de Junts x Cat, ERC no debería haber ganado. Esta victoria por la mínima (entre ellos dos) supone un problema porque no permite elegir a una presidenta – marioneta, en manos de Puigdemont. A falta de marioneta, se pretende establecer una especie de consejo de la república (pongo la palabra en minúscula) para supervisar y controlar la acción del gobierno, no sea que quieran tomar decisiones sin pedir permiso, antes. El problema está en que ERC no quiere depender de un consejo, en manos de los otros, de forma que da largas al tema e intenta forzar la investidura para tener un as en la manga. Los otros (Junts x Cat) no quieren facilitar las cosas, con lo cual, después del primer intento, buscan que el segundo sea lo más lejos posible. Tienen 2 meses para elegir presidente, o convocar otras elecciones. Pretenden apurar plazos, y así conseguir más poder en el gobierno y sujetarlo a través del consejo por la república. Esta situación ha provocado nervios en el mundo independentista, de modo que la ANC (asamblea nacional de Cataluña), ha propuesto modificar el consejo para que haya un mejor equilibrio entre las partes. Proponen 2 miembros por ERC, 2 por Junts x Cat, 1 por la CUP, 1 por Ómnium y 1 por la ANC. Es impensable que ERC acepte esta propuesta, pensando en que estaría en clara minoría, a no ser que impusieran los miembros de Ómnium i ANC, cosa imposible, diría yo. Lo grave del asunto y la propuesta, es pretender tutelar, por no decir algo más fuerte, la acción del gobierno a través de un grupo externo. Imaginemos el nuevo escenario. Tres partidos pactan el nuevo gobierno y el nuevo programa, si bien uno de los socios no entra (CUP), y además deja claro que votará a Pedro Aragonés como presidente pero exige modificaciones importantes en la propuesta de programa. Hay que tener en cuenta que las CUP son plurales. Es decir, hay varios grupos dentro con intereses e identidades muy diferentes. Seguimos. Ya con el nuevo presidente, se debe conformar el nuevo gobierno con personas de ambos partidos sin pactarlos. Cada uno quiere imponer al otro sus futuros consejeros. Nada de consensos ni encajes. Uno de los grandes problemas es el número de consejerías para cada uno, y su relevancia. Cuando hayan llegado a puerto, si es que llegan, deberán dar cuenta de sus actos, ante sus partidos, sus grupos parlamentarios, pero sobretodo ante el consejo de la república que hará de supervisor – controlador. Y no hay prisa. Que estemos en plena pandemia, con una crisis brutal, con cerca de dos millones de personas en situación grave o muy grave, no les preocupa especialmente. Tampoco la importante agenda externa, sobre proyectos y propuestas para obtener los fondos europeos. Nada es tan importante como la lucha interna, para someter al otro. Así estamos. A día de hoy, nadie en Cataluña puede hacer previsiones, ni a cortísimo plazo. Lo que sí es palpable y demostrable es el inmenso ridículo y la mediocridad de todos los supuestos líderes del independentismo catalán. Dentro y fuera de las fronteras.

UN NOU EMBAT. Proposen els cupaires una nova ració d’enfrontaments i trencaments de la legalitat, com a recepta principal per aquesta nova legislatura que acaba de començar. Res de negociacions ni taules de diàleg, el que convé és resistència i anar per lliure, sense fer cas a les lleis democràtiques que garanteixen la pau i convivència. Totes son fruit d’un Estat opressor al qual no s’ha de tenir en compte. Ho diu el portaveu de la CUP, després d’haver acceptat entrar a la Mesa del Parlament, cosa que havien dit, mai farien. Queda clar que han esborrat la paraula mai, per a introduir canvis notables en el seu futur immediat. Es fàcil fer crides a la desobediència, a plantar cara, a fer sacrificis per aconseguir alliberar-se del jou estatal, ...des de llocs molt ben remunerats i confortablement seguts en els escons del Parlament, del Congrés de Diputats i d’altres institucions democràtiques que tant menyspreen. Fins ara no hem vist aquesta rebel•lia a casa seva. Es a dir, en els llocs on governen o on estan a l’oposició, no s’han vist grans trencaments de la normalitat, excepcions feta d’algunes perfomances de baix nivell, que ja han passat a la història. En el seguiment que faig de les actuacions dels diferents partits en les institucions que governen, la CUP no surt com trencadora de normes. Al contrari, he vist que en molt poc de temps, s’han adaptat totalment al que fan la resta de partits, fins el punt que no és possible distingir si en un poble o ciutat governa la CUP, ERC o Junts x Cat. Prova fefaent de que s’han integrat en el sistema. Potser és per aquest motiu que algun dels grups que conformen les CUP han reclamat una sacsejada, ni que sigui només verbal per a demostrar que mantenen l’esperit combatiu i que son capaços de fer crides a la revolta. Fàcil de dir, complicat de complir. No veig per enlloc ganes de sortir del guió per emprendre camins cap al pedregar. Si volen tornar al passat, poden intentar-ho, però toparan una i altra vegada amb l’estat de dret. Es cert que ara tenen alguns aliats conjunturals en Junts x Cat, que volen posar ERC en situació incòmoda, però en el moment que ho creguin oportú canviaran de bàndol i els deixaran penjats. En fi, queda clar que aquesta legislatura serà curta, perquè hi ha massa distància i discrepàncies com per a conformar un govern mínimament operatiu, i plantejar un programa que compti amb prou fidelitat, com per a que duri. Així, doncs, toca resistir aquests embats verbals, a l’espera topin , de nou, amb la realitat. Una vegada fracassats, haurem de tornar a les urnes per a confiar en un canvi notable de resultats, i poder així recuperar el seny perdut. Si així ho volen, així ho tindran.

121 CLERGUES I 10 LAICS Si ens atenem a les creences dels partits independentistes, Catalunya ha tingut 121 “presidents clergues” i només 10 de laics. Aquest seria el resultat de l’invent fet per l’historiador Josep Ma. Solé i Sabaté, l’any 2003 quan va fer un fulletó per enciclopèdia catalana. En aquesta obra, va decidir anar a buscar els orígens de la Generalitat de Catalunya, en una entitat medieval, anomenada Diputació del General, que qualsevol historiador seriós mai prendria com origen real de l’actual Generalitat. Però, la teoria va fer fortuna perquè posava les arrels, centenars d’anys enrere. I això , sempre vesteix. El que ni ell ni la resta de seguidors exposen és que aquest fet suposaria haver tingut 121 “presidents” eclesiàstics. Un extraordinari rècord només superat per l’Estat Vaticà, en el qual tots els presidents han estat clergues. Aquí , de 131, serien 121. No es una mala proporció. I és que s’ha de ser conseqüent. Si s’accepta que el primer “president” fou Berenguer de Cruïlles, l’any 1359, s’ha d’explicar que aquest bon home era Bisbe de Girona. I si el darrer “president” fou Josep de Vilamala, l’any 1714, hem d’explicar que era monjo sagristà del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Entre ells, capellans, bisbes, canonges, monjos....tots clergues, cap laic. Què era la Diputació del General? Era una comissió temporal encarregada de recaptar tributs per al rei de torn. Estava formada per 6 membres, dos procedents de l’estament eclesiàstic, dos de l’estament militar i dos en representació reial. El poder de l’església en aquells temps feia que un dels seus membres actués com a coordinador de la comissió. Mai com a president. I les funcions, res tenen a veure, ni de lluny amb les de l’actual Generalitat. Agradi o no, la Generalitat actual, neix l’any 1931 de la mà de la Segona República Espanyola, amb Francesc Macià, de primer president, Lluís Companys de segon, Josep Irla i Josep Terradellas a l’exili, real i no inventat. Recuperada la democràcia, els segueixen Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont i Joaquim Torra. En total 10 de manera que estem a punt per a elegir el onzè, i no el 132 è. I és que la història és la que és, i no la que alguns volen que sigui. Portem anys d’invents i enganys, fent creure coses que mai han succeït o que han passat de manera molt diferent a com foren. Es hora de tocar de peus a terra, i una bona manera és començar per no inventar-nos una part de la nostra història. Es curiós el silenci i la complicitat de tanta gent en inventar i mantenir ficcions. En aquests anys de procés, hem sentit històries increïbles sobre determinats drets inexistents, suports internacionals inventats, recolzaments ficticis, pronunciaments d’organismes i entitats, falsament exposats...i així, fins a declarar sis segons, de república. Es hora de girar pàgina i no viure en la ficció. La realitat és prou dura com per no vestir-la amb més enganys. Necessitem un govern efectiu, amb polítiques efectives que resolguin els problemes reals. Ja no es pot viure per més temps en un món irreal, producte de la fantasia d’uns quants.

UN ANY DE COLL A l’espera de veure com acaba o com comença l’elecció del nou president de la Generalitat, ja podem dir que estem davant una legislatura ( la tretzena) que comença amb molt mal peu. No li dono més d’un any de coll, abans no implosioni. Si algú dubtava de la capacitat d’entesa entre ERC i Junts x Cat, ha pogut comprovar que és impossible. Ja ni tant sols dissimulen en públic. L’elecció de la presidenta del Parlament, Laura Borràs i el seu primer discurs, son una prova palpable de les distàncies entre partits, i de l’enfrontament personal entre els principals protagonistes. Per reblar el clau, el paper decisori de la CUP enrareix l’ambient, fins el punt de no poder assegurar la conformació d’un Consell Executiu, ni un autèntic programa de govern. En qualsevol moment poden impugnar noms i propostes, provocant crisis de govern, d’abast impredictible. Tot plegat indica una situació similar a la d’abans de les eleccions, però en un pitjor moment. El país està cansat, tensionat i durament castigat per la pandèmia. Han d’arribar importants ajuts de la UE que requereixen mobilització d’equips i projectes, amb celeritat i participació transversal. Amb un Executiu barallat o compartimentat, és impensable. I no oblidem que la nova presidenta del Parlament pot ser cridada a declarar davant el TSJC, en qualsevol moment. I quan se li obri judici, ha de renunciar al càrrec, cosa que succeirà en els propers mesos. Així, doncs, tenim un panorama realment complicat per no dir caòtic, en un dels moments més crítics de la nostra història recent. Què pot passar ? De forma immediata no es veu altra alternativa que la de formar govern, amb la única participació de membres d’ERC i Junts x Cat, sense personatges de renom perquè en les actuals circumstàncies ningú acceptarà assumir càrrecs d’alta responsabilitat , plens de dificultats i precarietats. Anem cap un nou Consell Executiu, compendi de mediocritat i resignació, arrossegat per uns partits que no volen assumir la realitat de les coses. Junts x Cat i la CUP, han conformat un duo radical, destinat a fer seguir ERC per camins similars als del passat. Continuen immersos en un món fictici, ple de frases fetes i valenties de paper, que només es trencarà quan topin amb la dura realitat. Per això caldrà una nova tanda de propostes fora de la legalitat com per obligar de nou a intervenir, per vies polítiques o judicials. Fins on està disposada ERC a seguir aquesta via , destinada a la derrota ? Ningú ho sap. Ni ells mateixos perquè en el passat llunyà i el més recent ERC s’ha deixat portar per pressions i rauxes que no han fet res més que agreujar la situació i portar-la a camins sense sortida. Potser és el destí que ens espera, per donar pas a un canvi radical de model, que comporti l’entrada en escena de Salvador Illa. Dono un any de coll per arribar en aquest punt. Veurem.

ENS TENEN MANIA. De fa molts anys, una part dels governants catalans i amb ells, una part de la societat, s’ha acostumat a viure del victimisme. Tenen una visió de l’Estat com si es tractés d’una bruixa maligna, encarregada de buscar, trobar i sinó inventar-se tota mena de paranys i accions contra la bona societat catalana, incapaç de fer res dolent. Si de cas alguns pecats venials, de poca importància que Madrid s’encarrega d’engreixar i penalitzar. Si això ha estat habitual en molts llargs períodes de la nostra història, s’ha incrementat exponencialment, durant els anys del procés. Qualsevol actuació portada als tribunals, s’entenia com una maniobra indigna que buscava perjudicar algun personatge català, algun partit, algun club, alguna entitat. No retrocediré segles enrere, per no fer llarg el serial, amb uns quants exemples de la història recent n’hi ha prou per entendre la situació actual. De maniobra indigna va titllar Jordi Pujol, la investigació sobre les seves actuacions a Banca Catalana, organitzant un moviment que buscava tapar qualsevol petició de responsabilitats. Després va continuar amb altres acusacions, quan algun tribunal s’atrevia a investigar causes d’algú de la família. Si em permeteu salts cap endavant i enrere, la mateixa acusació fa Laura Borràs, respecte les investigacions per haver concedir 260.000 euros, a un amic seu, trossejant l’import en 18 contractes directes, quan era presidenta de l’Institut de les Lletres Catalanes. L’acusació que fa als tribunals espanyol, és tant contundent com sorprenent: em tenen mania. Deu ser cosa també de mania el recent cas, conegut per Barçagate, a l’entorn de l’expresident blaugrana i part de la seva junta directiva. Per descomptat que en tot l’enrenou del procés, apareixen dotzenes d’acusacions contra l’actuació dels tribunals, sospitant que hi ha una mà, o diverses mans que polsen botons per activar causes, en funció dels interessos del govern de torn. Els més fidels, o els més fanatitzats mai veuen res d’estrany en que el 6 i 7 de setembre de 2017, els líders del procés, trenquessin el Reglament del Parlament, vulneressin l’Estatut i la Constitució. Per a ells son coses menors, que al final, tampoc varen sortir bé, de manera que millor oblidar-ho sense cap mena de retiment de comptes. I el mateix han de dir de les il•legalitats comeses pels representants independentistes a la Mesa del Parlament, o dels qui organitzaren una consulta il•legal. Tot es feia en interès del poble català, i tot el que es fa pel bé de la pàtria, no pot ser ni il•legal, ni delictiu. I sinó ho és, perquè carai s’hi ha de ficar la Justícia ? Derivat dels casos anteriors i de molts altres que per raó d’espai no es poden detallar, hi ha la convicció en el món independentista que “ens tenen mania”, i per això ens busquen les pessigolles i ens condemnen injustament. Som innocents idealistes, que si alguna cosa mal feta hem fet, és per millorar les condicions del nostre poble. En qualsevol altre indret del món això tindria recompensa i no càstig. Quan es viu en una altra dimensió, la veritat és la primera víctima.

QUI GUARDA LA DOCUMENTACIÓ DEL 9 – N , I DE L’ 1-O ? En uns moments en que la Fiscalia reclama portar davant dels Tribunals als components de la Sindicatura Electoral , nomenada per a ser la màxima autoritat electoral el 1-O, em torna al cap, l’interès en saber qui i on es guarda la documentació de la consulta del 9 – N de 2014, i la de l’ 1-O de 2017. Es curiós el silenci sobre aquesta documentació. En un país ple d’historiadors professionals, i molts altres d’afeccionats, resulta que cap d’ells té el més mínim interès en conèixer de primera mà, on rau la documentació d’aquestes dues consultes. Curiós i estrany. Dic estrany, perquè el silenci de la majoria d’historiadors és total. En aquest i en molts altres temes que afecten les nostres institucions. Ningú surt a contradir ni a exigir veracitat a multitud d’invents, sobre el nostre passat i present. I tanmateix insisteixo. S’hauria de conèixer i protegir la documentació , produïda per les convocatòries de consultes, del 9 – N i de l’1-O. No deixen de ser testimonis del nostre passat més recent, i convé veure i contrastar les dades donades, amb les que realment figuraven en aquests documents. Si per precaució algú vol esperar dos o tres anys més, es pot comprendre, però els anys transcorreguts no permeten actuar contra cap dels protagonistes que no han estat investigats ni encausats. Ho dic perquè hi ha nombrosos interrogants respecte la participació i resultats del 9-N del 2014. En primer lloc mai ha quedat clar el cens electoral real perquè es va permetre votar als majors de 16 anys i també a determinats col•lectius d’estrangers. Al final es va donar el resultat de : 2.305.290 votants, amb una xifra del 37,02 % de participació. D’on sortia aquest percentatge ? Mai ha quedat clar. Majors incògnites apareixien en la consulta de l’1-O, per un munt de conflictes , com el de nomenament d’una Sindicatura electoral que va plegar al cap de pocs dies de ser nomenada. Així, doncs, la votació va tirar endavant sense cap Junta de control i supervisió. Les xifres que es varen donar, fixaven en 5.313.564 els possibles votants, dels quals : 2.286.217 varen exercir el vot. Amb un resultat de: 2.044.038 a favor del sí, 177.547 a favor del no, i 44.913 en blanc. La participació es va considerar havia estat del 43,03%. Les nombroses incidències d’abans i durant la votació, va motivar talls de cobertura, problemes d’accés al cens electoral, i finalment opció a que tothom podés votar on volgués, en una mena d’ús d’un cens universal, en tot el territori. Aquest fet va produir situacions sorprenents en tot un seguit de municipis, difícils d’explicar i comprovar com és que a Aguilar de Segarra ( Bages) amb un cens de 200, hi haguessin 388 vots. O a Albanyà ( Alt Empordà) cens 103, votants 123. Sta. Fe del Penedès cens 266, vots 292. Arsèguel ( Alt Urgell) cens 64, vots 74. Bellprat ( Anoia), cens 70 vots 86 , o Arbolí ( Baix Camp) cens 112, vots 226. Per posar alguns exemples. De ben segur en el futur hi haurà estudiants i professors que els interessarà treballar amb aquestes dades, i no voldria creure que han estat destruïdes. Agradi o no formen part de la nostra història col•lectiva i seria interessant algun estudi que entrés en matèria per dir-nos com van quadrar els números i si realment els resultats donats, concorden amb les actes de cada mesa electoral. Aquesta documentació ha d’estar en algun lloc, custodiada per algú. El curiós és que no he trobat cap referència en cap indret. Es un misteri la seva ubicació i en aquests temps en que alguns reclamen transparència en tot lloc i moment, estaria bé donessin exemple, posant totes les dades a disposició dels estudiosos, prenent les mesures adients, d’acord amb la normativa vigent. Potser ens emportaríem algunes sorpreses i alguns interrogants.

LA PARTE POR EL TODO. Un elemento básico de la democracia es el respeto a todas las sensibilidades, y con ello, el respeto a las minorías. España ha conseguido en estos años de democracia recuperada ir ascendiendo puestos en todas las agencias de supervisión y control de la calidad democrática a nivel mundial, hasta situarse entre los 23 países de democracia plena. Concretamente, en el Índice de Calidad Democrática del periódico The Economist, sin duda la de referencia a nivel mundial, ocupa el puesto 19, entre los 167 países estudiados. Este Índice tiene a Noruega como la de mejor calidad democrática, y termina con Corea del Norte como la peor. Pues bien, si España se encuentra en el puesto número 19, deberíamos hacer todo lo posible por avanzar unos puestos, pero sin permitir que nadie ponga en duda la calidad democrática de la que gozamos. Y es que las nuevas generaciones, que no han conocido la dictadura franquista y se dejan llevar por lecturas o expresiones verbales, frívolas, a menudo hacen referencia a la situación actual como carente de libertades y faltada de auténtica democracia. Muchos han puesto en duda los valores de la Transición y se permiten criticar o, peor aún, ignorar la larga lucha por la libertad. Si esto es cierto para el conjunto de España, mucho más lo es en Cataluña, donde los partidos independentistas pelean para ver quien es más antiestatal. Para ellos nada nuevo ni bueno puede venir de Madrid. Entendiendo Madrid como gobierno central – estado – monarquía. Este totum revolutum les une. Todo lo demás les separa, de forma que es muy complicado poner un mínimo de orden, como para componer un gobierno y con él, un programa. En esta lucha por aparecer más fiel a las esencias, más anti Madrid, se arrogan la representación del conjunto del “pueblo catalán”. Toman la parte por el todo, y desde hace años pueden dar carné de buen catalán, o buen demócrata, en función de sus parámetros. En muchas de las concentraciones y manifestaciones, podemos oír proclamas como “los catalanes no tenemos Rey”, “el pueblo catalán” no acepta este régimen. El “pueblo catalán exige la independencia, y así otras muchas variaciones. Incluso hace pocos días, unos ex consejeros del gobierno catalán, se permitieron dudar de las convicciones democráticas de los socialistas, a la vista de que defienden la actual monarquía. Se supone con ello que poden en duda la calidad democrática de cientos de millones de ciudadanos del mundo que tienen monarquías parlamentarias, como Gran Bretaña, Noruega, Suecia, Dinamarca, Bélgica, Países Bajos…y todos los de la Commonwealth que tienen por Jefe del Estado, a la Reina de Inglaterra. Estamos, pues, en Cataluña en una situación de confusión y de prepotencia de los independentistas que quieren apoderarse del sentimiento catalán y de sus instituciones para llevar a cabo su objetivo de romper con España y marchar hacia “tierras ignotas”. Ya nadie habla de la Itaca soñada, porque nadie sabe donde estaba ni cómo se iba. Ahora simplemente se intenta mantener el engaño en base a pretender hablar en nombre del colectivo, dejando atrás, precisamente a la mayoría de catalanes, que lo que queremos es girar página y recuperar el tiempo perdido. Tenemos un año complicado por delante. No creo puedan aguantar más las fuertes contradicciones internas y la falta de aliados externos. Ahora mismo la CUP pretende volver al pasado, proponiendo como gran objetivo un “nuevo embate” contra el Estado, obligando a los partidos independentistas a “salir de la zona de confort” en la que están instalados, sin reconocer ellos mismos la integración en el sistema. Llaman a la confrontación cómodamente sentados en sus bien retribuidos escaños. Así estamos.

PRESIDÈNCIA AL SERVEI DE LA CAUSA. El procés com a tal ha fracassat però queden encara un munt de supòsits i móns imaginaris en una part de la societat, i per descomptat, en els partits independentistes que allarguen el seu final. Viuen encara en el passat i del passat, pensant poder seguir un temps més en el món paral•lel construït, en els darrers anys. No sabem quan tardaran a donar-se compte del camí impossible emprès, però tard o d’hora ho hauran d’assumir. Mentrestant, veurem un bon nombre de plantejaments de cara a la galeria . Inflamats discursos i potents crides a la resistència i a la crítica contra tot el que vingui de l’Espanya imperial . Per a ells, res de bo pot provenir de Madrid, i tots els gestos, totes les propostes del govern central, contenen enganys i falsedats que solament ells son capaços de contenir i rebatre. Es l’èpica dels autèntics representants del poble català, sotmès des de fa molts segles al poder central. Bé, ja ho hem vist i escoltat centenars de vegades, i no cal repetir discursos de manual. Si algú tenia alguna esperança de canvi, ha pogut comprovar en la constitució del nou Parlament, sorgit de les eleccions del passat dia 14 de febrer que això continua on ho vàrem deixar. L’elecció de la presidenta i el discurs que va deixar anar, és una prova concloent de voler allargar la confrontació, per molt que sàpiguen que no porta enlloc. Ara bé, després d’escoltar el discurs, i sospesar fins a quin punt contenia barbaritats sobre com carregar-se preceptes sagrats de la democràcia ,se’m va ocórrer pensar en els objectius de la nova presidenta. Tothom sap que el que volia era ser presidenta de la Generalitat, i no pas del Parlament, però aquí pot fer servir el càrrec per a passar a la història d’altra manera a com li espera. A aquestes alçades de la vida suposo que tothom sap que Laura Borràs està imputada per diversos delictes. Concretament de malversació de cabals públics, frau a l’administració, prevaricació i falsedat documental, conseqüència d’haver concedit ,en 18 contractes menors, un total de 260.000 euros, a un amic seu, quan ostentava el càrrec de presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes. En qualsevol moment serà cridada a declarar davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i si se li obre judici oral, haurà de renunciar al càrrec, i esperar la segura sentència d’inhabilitació que suposadament li caurà. Un vergonyós final de carrera, en un moment en que volia aspirar a passar a la història. I efectivament hi passarà però per una poc gloriosa trajectòria. Què fer en aquestes circumstàncies ? Perquè no una sortida molt més èpica, molt més honorable?. Imposar des de la presidència del Parlament, tota mena d’accions i actuacions en el límit de la legalitat, i si convé, sortir-ne, de manera que sigui perseguida i imputada per desobediència, pel Tribunal Constitucional. Perquè no ? Si Carme Forcadell ho ha estat, perquè no ella ? Així seria objecte de judici en el TS, on podria aparèixer com la gran defensora del poble català, fer oblidar uns delictes, tapats per un de molt superior. El sacrifici per la causa. Una mena de martirologi que permetria passar a la història i guanyar-se un lloc en alguna entitat sobiranista fins a la jubilació. Imaginació ? Realitat possible? Esperem un temps i veurem.

BICAPITALITAT EN DISPUTA : MANRESA – VIC. Els de comarques , directament afectats per la situació de disputa per la capitalitat de la Catalunya Central, ens mirem plàcidament les batalletes entre les dues ciutats principals: Manresa i Vic. Sóc dels que penso que algun dia s’haurà de replantejar tota l’ordenació territorial de Catalunya i no veig gens clar el futur de les vegueries. Per raons econòmiques, tècniques i polítiques. Més tard en parlaré. Ara patim una nova febrada en les relacions entre les dues ciutats per evitar que una passi per damunt de l’altra. Es dona la circumstància de que ara Manresa té alcalde d’ERC ( Marc Aloy) i Vic ,de Junts x Cat ( Anna Erra) de manera que cadascú mou fitxes en el govern, per evitar desequilibris definitius. He d’aclarir que fins fa tres mesos , Manresa tenia alcalde de Junts x Cat ( Valentí Junyent), i no movia fitxa per evitar mals majors. La presentació, per part del Govern, del projecte de la futura seu de la Delegació del Govern a la Catalunya Central, en els antics Jutjats de Manresa, per un import de 12 milions d’euros, va obligar Vic a moure fitxa, de manera que ha aconseguit s’instal•li aquí la delegació regional del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Amb aquest moviment, la partida es troba en un 6 a 5 o 5,5 a favor de Manresa, però amb tant just resultat, res està decidit. La bicapitalitat és manté, si bé, l’alcalde de Manresa, ven com un fet incontestable la “claríssima” capitalitat de Manresa. El resultat el dono en base a les delegacions existents en una i altra capital. He de dir que fins no vaig plegar d’alcalde, em saltava sempre aquestes delegacions, i anava directament a Barcelona, a resoldre els temes. Abans i ara, la descentralització i desconcentració del poder de la Generalitat és més teòrica que real, i pocs alcaldes tenen ganes de perdre el temps, en gestions intermèdies. Dit això, caldrà esperar a veure què vol fer el nou govern, sorgit de les eleccions del passat 14 de febrer, però hi ha seriosos problemes per a fer efectiva l’organització territorial , en base a les comarques i les vegueries. Ja fa un parell de mesos vaig mostrar la meva incredulitat respecte la nova seu de Manresa. La Generalitat té un deute de prop de 80.000 milions d’euros, amb l’exigència de retorn de capital per 32.000M, en els propers 3 anys, cosa que fa impensable tirar endavant inversions no urgents. No veig la urgència de la nova seu. Però, és que el funcionament de les administracions, ha variat radicalment, respecte a com era 10, 20 o 30 anys enrere. En aquells anys, com a Diputat, discutíem necessitats immediates de descentralització i desconcentració del poder de la Generalitat, però ara tot ha canviat. Les noves tecnologies han vingut per quedar-se i ja res serà igual. Han de venir a Vic o anar a Manresa, alcaldes per resoldre temes de qualsevol departament ? Els ciutadans, han de fer el mateix presencialment, quan se’ls reclama, perdó se’ls exigeix, ho facin tot per via telemàtica ? Han d’estar els serveis centrals, en un lloc determinat ? Ha d’haver-hi un gran nombre de funcionaris de manera presencial en una seu concreta ? No entra en contradicció amb la política de teletreball, i reducció de personal presencial ? En aquests anys d’espera d’una autèntica descentralització, s’han produït canvis rellevants que la posen en qüestió. Tenim a Catalunya 947 municipis, 42 comarques i 8 vegueries. Podem afegir-hi les 4 Diputacions i les 4 Províncies, cadascuna amb les seves estructures internes i externes. Es evident que econòmicament és insostenible, amb les finances que disposem. Tècnicament no és justificable perquè les noves tecnologies permeten oblidar-se de seus fixes o col•locades en un lloc determinat del territori. Políticament, continuen sent atractives per donar mostres de poder territorial, a les capitals, però tan devaluades, tampoc suposen cap gran tresor. En resum, quan la política s’estabilitzi i governi Catalunya, un nou seny gestor, es replantejarà tota l’ordenació territorial, sota els principis d’eficàcia, austeritat i rapidesa. Ara, encara pensem com en el passat, sense tenir en compte que el present ja és el futur.

DEBATS SÍ, VOTACIONS LEGALS, TAMBÉ. Ja hi tornem a ser. Un exemple més de victimisme, barrejat amb informacions parcials, per no dir, directament falsejades. Parlo de l’actuació de Fiscalia contra els membres de la Mesa del Parlament, arran el debat, votació i acords sobre temes que no corresponen al Parlament, i que el Tribunal Constitucional i el Secretari General del Parlament, havien advertit sobre la seva il•legalitat. En el Parlament, hem pogut debatre sobre qualsevol tema, abans, ara i segur, en el futur. En sóc testimoni directe durant quatre legislatures. Ara bé, aquí, a Alemanya, Suïssa o Austràlia, totes les institucions tenen uns límits , no per als debats, sinó per les votacions i acords que se’n puguin derivar. Cada nivell institucional, té unes competències pròpies, sobre les quals pot debatre, votar i acordar. Si una institució pretén ocupar espais que no li son propis, entra en confrontació amb la legalitat. I si hi entra, hi ha un element bàsic, en les democràcies plenes, per posar les coses en el seu lloc, que es diu Justícia. I ja està. Tant senzill i tan pràctic com això. El que passa aquí, és que tothom vol fer de tot. Veiem Ajuntaments debatent en Ple, sobre guerres en el món, cultiu de transgènics, canvis en la Constitució, models econòmics a nivell mundial, futur de la monarquia, banderes, ...i un centenar més de temes. Poden perdre el temps en aquests temes, sabent però que les votacions i acords que puguin prendre no tindran cap validesa legal. Es més, poden ser denunciats i impugnats per qualsevol regidor o ciutadà. I la Justícia els hi donarà la raó. Hi ha sentències clares respecte què es pot i què no es pot portar a votació, en un Ajuntament. Cosa semblant passa, en un parlament autonòmic. Les seves competències son les que estableix el seu estatut d’autonomia, i no se les pot saltar perquè seria entrar en camps que no li son propis. Em sembla que cada nivell d’administració té prous problemes per resoldre, com per buscar-ne d’altres que no li corresponen. Es el que tenim sobre la taula aquests dies. Vull recordar que cada nivell d’administració té els seus assessors jurídics per dictaminar si el que es vol portar a Ple, correspon a les competències o no. Els ajuntaments tenen el secretari, i si convé, assessors externs per a confirmar o rectificar el primer dictamen. El mateix passa en el Parlament de Catalunya, on hi ha nombrosos Lletrats, grans experts en legislació pròpia i externa, com per dictaminar si un tema pot ser objecte de votació i acord. Pel que hem vist, sabut i comprovat, els lletrats del Parlament varen fer dictamen negatiu sobre les matèries que la Mesa ( perdó, una part de la Mesa) volien portar a votació i acord. Molt bé, tots els polítics ens podem passar pel folre aquests informes o dictàmens, però després no ens queixem de les conseqüències. Hem de tenir un mínim de coherència i acceptar els resultats de les nostres accions. Com Alcalde no em vaig saltar mai cap informe negatiu, ni de secretària, ni d’arquitecte ni d’enginyer. Ara bé, molts d’altres ho varen fer. No es queixin d’haver anat a parar als Tribunals. Així estem. El que aquí passa és que pocs càrrecs institucionals donen el valor just al que voten i acorden. Tenim centenars, per no dir milers, d’acords que dormen el somni dels justos o han anat a parar directament a la paperera. Però, si hi ha una denúncia o en aquest cas concret, un advertiment previ del Tribunal Constitucional, que ningú es queixi. Van actuar no per ànsies de llibertat i ampliació de la democràcia, sinó amb una insensatesa majúscula. Si tot valgués i tot podés anar a votació i acord, ens podríem trobar amb centenars d’acords absurds d’un Parlament que reclama tot allò que no té ni la més mínima possibilitat de modificar o fer complir. Una mica de seriositat i respecte per la legalitat és el que s’ha d’exigir a la nostra principal institució. De grat o amb la força de la llei.

EL FALS RELAT Pel que sé, a hores d’ara, crec que tots els polítics presos i algun de fugitiu, han escrit sengles llibres explicant perquè estan a la presó o perquè varen haver de fugir. En tots els casos el relat és un compendi de les més estranyes i inversemblants excuses i justificacions . Deuen creure que així redimiran els seus actes. I també, deu ser una bona manera d’intentar tenir uns ingressos en els seus comptes. Tot sigui per la pàtria i la bandera. El que m’ha deixat fascinat del procés ha estat l’enorme facilitat de molta gent per a creure tota mena d’invents i enganys. També per part de persones prou cultes com per saber que res del que es prometia podia arribar a bon port. Es una prova més que quan algú vol creure en una cosa, és capaç de desconnectar de la pura realitat, per anar cap una altra de totalment irreal. Així ha passat també a casa nostra. He seguit tot el procés, des de càrrecs en el partit socialista, i com alcalde. Llocs privilegiats per veure, seguir i patir les conseqüència del fals relat que els protagonistes del procés anaven enviant cap a la societat, i cap a tots els càrrecs institucionals. Puc assegurar que no ha estat gens fàcil mantenir-se fidel a la legalitat. L’existència d’una mena de bogeria col•lectiva, comporta enormes problemes de desgast personal , degut a l’ús de tota mena de pressions directes i indirectes per fer-te anar cap on volen que vagis. Menteixen vilment quan volen fer creure que tot es va fer amb ànim constructiu, sota principis d’ideals de llibertat i democràcia, i altres grans paraules. No tornin a enganyar. La realitat pura i dura és que o estaves amb ells o estaves contra ells. D’aquí els trencaments d’amistats personals, confrontació política amb propis i estranys, i tensions a cada reunió i ple per evitar caure en il•legalitats manifestes. Totes aquestes estratègies tenien per objectiu subvertir la legalitat, per imposar-ne una altra, mancada de legitimitat. Els impulsors volien convertir-se en els autèntics intèrprets de la democràcia, encara que per això haguessin de trencar amb ella, i anar cap a camins d’imposició , pura i dura. En el seu relat imperava la mentida i la falsedat. Volen passar per víctimes quan han estat aprenents de bruixots en el pitjor atac a la democràcia representativa a Catalunya. Ja poden escriure i editar llibres que la realitat no canviarà. Tot està escrit, tot està explicat, per les dues bandes del conflicte. Ells volen justificar-se, a nosaltres no ens cal. Hem estat fidels al jurament fet, no l’hem vulnerat ni l’hem pervertit. Hem patit, sí, però ha valgut la pena. Hem evitat se sortissin amb la seva. I no caurem en creure les seves mentides. Ni la que expliquin els membres de la Mesa del Parlament, dient que simplement varen invocar les ànsies de llibertat, o que en un Parlament s’ha de poder parlar de tot i votar el que sigui. Això és fals, aquí, i a qualsevol país democràtic. No tot s’hi val, ni tot pot ser objecte de votació, per convertir-lo en acords. Els límits de la democràcia estan continguts en les lleis vigents, i qui se les vulgui saltar, son falsos demòcrates, aprenents d’autoritarisme. El fals relat o els falsos relats que puguin escriure serviran de mostra de com es poden explicar falsedats per a intentar justificar els greus errors comesos. I poso la paraula error, per no dir-ne una de molt més gruixuda. Puc assegurar que he estat espectador, actor involuntari i defensor de la legalitat, en situacions molt dures, per culpa d’uns insensats que varen portar les institucions i al país a un abisme. Varem estar molt més a prop d’una confrontació general, del que molts s’imaginen. Ja poden anar escrivint llibres volent canviar la història. No podran. La veritat sempre , o gairebé sempre acaba triomfant. Aquí estem molts, per a explicar-la en tot detall. Si els protagonistes han estat jutjats i condemnats ho han estat en base a uns fets incontestables, de vulneració de la legalitat vigent. I ens hem de demanar perquè centenars d’alcaldes i regidors, varen incomplir els seus deures i no varen posar fre a una deriva que hauria pogut acabar molt malament. No han estat tots condemnats els qui varen festejar amb la subversió de la legalitat. Per sort molts ja no tenen càrrecs i els altres han vist la fortalesa de la democràcia. No ens vinguin amb falsos relats, ja som grandets per no creure en ells.

RECORDEM LES PAPELLONES DEL BOIX. En el nostre país és molt habitual no recordar-nos de les coses fins que tornen a passar. En aquests moments les papallones del boix estan en fase de larves i a no gaire tardar les tornarem a veure, afamades , atacant totes les mates de boix que trobin al seu pas. Es una plaga àmplia i molt destructiva com hem pogut constatar en amplis territoris de la UE des que varen arribar a Alemanya procedents d’Asia. A casa nostra, tenim ja una extensa zona delmada per la seva voracitat. Quan es despleguen poden aparèixer per desenes de milers, i en pocs dies assequen boixos de grans i petites dimensions. Es hora de coordinar-se per actuar de manera semblant o com s’ha fet contra la processionària. He de dir que els tractaments contra aquesta eruga son molt eficaços, si bé s’han d’anar aplicant cada cert temps. Ara mateix en algunes zones fumigades fa uns 4 o 5 anys comencen a aparèixer de nou. Però bé, tornant al boix, és important actuar ara, perquè sinó els boscos perdran una part de la seva diversitat. El boix és present a tots els nostres boscos, dona varietat, produeix riquesa, i facilita la vida a una nombrosa fauna. Toca fer-hi front, demanant a la Generalitat, prepari campanya de forma immediata i posi en marxa plans de tractaments plurianuals com per garantir la seva contenció i exterminació sinó a curt, almenys a mitjà termini. Si aneu pels boscos veureu com de destructives son.

FINAL DEL PRIMER ACTO. El pasado viernes día 12, tuvo lugar el primer acto, posterior a las elecciones autonómicas del 14 de febrero. Después de muchas dudas y tensiones entre ERC, Junts x Cat y la CUP, el pleno del Parlament eligió a los 7 miembros de la Mesa, con Laura Borràs (Junts x Cat), en la presidencia, Anna Caula (ERC) en la vicepresidencia primera y Eva Granados (PSC) en la vicepresidencia segunda. El PSC obtuvo también la primera secretaría, con Ferran Pedret, de manera que la presencia de dos pesos pesados del partido, garantiza la supervisión y control de la legalidad a lo largo de una compleja legislatura. La décimo tercera, para ser exactos. Y es que los nubarrones de complejidad están en la composición de esta Mesa, con algunas muestras claras, los días previos, a la constitución de la cámara catalana. No deja de ser curiosa la renuncia tardía del ex presidente Puigdemont a su acta de diputado, provocando la renuncia a recoger la suya de Josep Costa, ex vicepresidente primero del Parlament. Era uno de los nombres que circulaba como candidato a presidir la Mesa. Todo indica su desacuerdo y la decisión de romper con su grupo. Otra gran novedad, de consecuencias por descubrir, fue el retorno de la ex consejera de Agricultura, Meritxell Serret (ERC), huída a Bélgica, junto con el resto de imputados que allí residen. Su retorno en el más estricto secreto ha producido daños considerables en el resto de fugitivos, algunos de los cuales la han criticado abiertamente. Presentada ante el Tribunal Supremo, pudo recoger el acta de diputada y participar en la sesión parlamentaria. En los próximos días será llamada a declarar ante el Supremo. El que no pudo recoger el acta fue Lluís Puig, ex consejero de Cultura. La Mesa de edad, no permitió su voto delegado, cuestión que quedará para la primera sesión de la Mesa. Este será uno de los primeros conflictos, por cuanto el Reglamento no permite delegar el voto a un fugitivo de la Justicia. Veremos cómo se resuelve este caso. Seguramente pronto lo veremos en manos de los tribunales. Otro dato relevante de la sesión constitutiva fue la decisión de los dos partidos independentistas de inclinarse por la CUP en detrimento de ECP (En Comú Podem), que ha quedado fuera de la Mesa. Este hecho ha provocado el anuncio de su paso a la oposición, y no participar en el nuevo gobierno. Por último, y no tema menor, es la inestabilidad política segura, en este nuevo mandato. El grave error de poner en la presidencia a una persona imputada por diversos delitos, hace prever su próxima comparecencia ante el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, para dar cuenta de sus actuaciones al frente de la Institución de las Letras Catalanas. Mal asunto porque hay pruebas concluyentes de haber concedido 260.000 euros a un amigo suyo, mediante el reparto del importe, en 18 contratos menores. Nos podemos quedar sin presidenta en cuestión de pocos meses. Y bien, si todo ello no fuera poco, el arranque del nuevo Ejecutivo no parece fácil. Hay serios problemas para repartir cargos y aprobar plan de trabajo. La cuenta atrás ha comenzado y tienen dos semanas para presentar candidato a presidente. La candidatura está clara en la persona de Pere Aragonés (ERC) lo que ya no está nada clara es la composición en número y en áreas destinadas a cada partido. El fuerte desgaste de las que están en manos de Junts x Cat, hacen prever fuertes tensiones. Y por si fuera poco, aunque nadie hable de ello, es la dura realidad financiera de la Generalitat. Debe retornar 32.000 M en los próximos tres años. Con un presupuesto de 36.000 M, y una deuda total de 80.000 M, es imposible cumplir. Solo un acuerdo con el gobierno central para un retorno a largo plazo de la deuda, puede salir de esta situación. Así están las cosas, así empieza un mandato, sin objetivos claros, sin nuevos protagonistas, sin expectativas de romper con el pasado inmediato. Hay que hacerse a la idea de un recorrido corto de año o año y medio, para volver a las urnas o introducir cambios radicales en el Parlament y el Govern. Veremos.

CUP BERGA – FÒRMULA ESGOTADA. No ha tingut gaire sort Berga, en matèria d’equips de govern, en aquests 42 anys de democràcia municipal. Si fem un repàs a les capitals de comarca del nostre entorn, veurem com queda clarament en darrer lloc. Sóc visitant habitual, i seguidor de les vicissituds de capitals com: Manresa, Vic, Ripoll, Puigcerdà, La Seu d’Urgell, Solsona, Olot, Igualada, Vilafranca del Penedès, i alguna de més enllà. Per nivell d’infraestructures, equipaments, serveis i rehabilitació dels nuclis antics, Berga, se situa clarament a la cua. Ha mancat, un seny ordenador, de llarg recorregut, amb un potent equip de govern, com per a impulsar una acció conjunta de modernització de tota l’estructura urbana, i exercir de forma clara i potent de capital de comarca. Resulta demolidor contemplar la ciutat des de dalt el castell, o des de Queralt, per veure la manca d’un urbanisme ambiciosament ordenador, i d’una acció potent, a llarg termini per a transformar el nucli antic, en un nucli posat al dia. Tirar a terra múltiples cases velles, a punt de caure, per fer entrar el sol a la resta, i esponjar tot el barri emplaçant parcs, placetes i places d’aparcament, com per fer atractiu el retorn de vida permanent. Es impensable en una capital, espais com la Rasa dels Molins. Aquest immens espai, desaprofitat, és la viva imatge d’un desmanec increïble just en el centre de la ciutat. No tenir encara estació de busos, o no haver trobat destí adequat als antics Jutjats, situats en el rovell de l’ou de la ciutat, o no tenir prou aprofitat Sant Francesc, son mostres de manca de projectes i activitats, per no parlar d’un abandonat CAT, en l’entrada principal, des de la C-16. La relació de projectes i espais per ordenar superaria la dotzena. Alguns de grans dimensions a tocar de Sta. Eulàlia o de l’antiga caserna. Però, als grans projectes pendents, es troba a faltar l’ambició pel dia a dia. Si en algun moment s’havien posat les esperances en la fórmula CUP, considero que aquesta via està totalment esgotada. Puc comprendre l’anterior mandat, resultat d’un vot indignat, a la recerca d’una via nova, pendent d’explorar. Ara, però, al cap de 6 anys, ja no hi ha excuses per no haver donat uns resultats raonablement concloents. A dia d’avui, per si algú en tenia dubtes, la CUP es troba bé a l’oposició, però no en el govern. Berga és un cas paradigmàtic. Podien proclamar tot el que funcionava malament, tot el que s’hauria de fer...però, una vegada al capdavant del Consistori, els resultats son totalment decebedors. No crec que els berguedans vulguin allargar l’experiment. I és que Berga no és fàcil de governar, no per la seva gent sinó pels seus recursos. Reconec les dificultats però res és senzill sinó s’hi posa tot l’esforç i es busquen totes les complicitats. En aquest mandat i mig, la gran obra feta, o més ben dit , el gran objectiu aconseguit, ha estat el traspàs de l’Hospital Sant Bernabé a la Generalitat. Aquesta ha estat una gran fita que ha valgut la pena, tot i les mancances i improvisacions que han afectat a la Residència. Tema encara pendent de resoldre. Dit això, queda tant per fer, que la feina per als propers mandats és immensa, impròpia d’un ajuntament, després de 42 anys de vida democràtica recuperada. No han aprofitat l’exercici de capitalitat per a trobar ajudes a nivell de la UE, Govern central, Generalitat i Diputació de Barcelona. Els recursos obtinguts son de molt menor quantia als que haguessin pogut accedir amb una major i millor organització. Queda clar l’esgotament de la fórmula CUP i la necessitat d’iniciar el camí per a substituir-la per una que doni resposta a les ambicions i necessitats de Berga, com a ciutat i com a capital. Tenim dos anys per a fer-ho realitat. El PSC ho té com a prioritat.

SENSE MEMÒRIA NO HI HA HISTÒRIA. Fa unes setmanes, en motiu de la campanya al Parlament, vaig entrar en el nucli de Sant Jordi (Cercs), on em vaig trobar amb uns panells de grans dimensions, posats en una estructura metàl•lica, al costat de la plaça Primer Comte de Fígols Aquests panells , se suposa commemoraven els 50 anys de l’inici dels tràmits de trasllat del poble de Sant Salvador de la Vedella ( 1971), que anava a desaparèixer sota les aigües de l’embassament de La Baells, per tornar a néixer en un altre lloc, sota el nom de Sant Jordi. Tot el procés de negociació, finançament, projecció i execució, fou d’una gran complexitat, i foren moltes les persones i institucions que en varen prendre part. Aquests panells expliquen bona part d’aquesta història, si bé, obliden una segona part o si voleu els capítols finals. Aquest és el motiu d’aquest article. Sense memòria no hi ha història. I si la història l’expliquen uns, sense tenir en compte, a tots els seus protagonistes, aquesta esdevé parcial. I si és parcial, pot ser injusta, esbiaixada, o directament falsejada. Qui llegeixi el text, miri les fotos i arribi al final, pot pensar que tot el procés va seguir un fil conductor lineal, ple de dificultats, però superades i portades amb èxit fins el final. I el final, fou radicalment diferent a com algú s’imagina sinó té coneixement de la realitat. I la realitat, fou molt dura, molt difícil de superar, i enlloc apareixen els seus protagonistes. L’any 1983, la candidatura de Progrés del Berguedà ( PB) guanyà les eleccions municipals en el municipi de Cercs. La gran prioritat era conèixer en tot detall la situació real del PATRONATO LOCAL DE LA VIVIENDA DE SERCHS S L. L’empresa que s’havia creat per a procedir al trasllat de Sant Salvador, a Sant Jordi. Feta l’auditoria corresponent, el deute viu era de 223.000.000 de PTA, la qual cosa suposava tenir tot el poble hipotecat per Caixa de Manresa, que havia finançat tota l’operació. El deute viu suposava continuar pagant interessos, que per aquells anys estaven en un 8,10, o 12 %. I Caixa Manresa, exigia la liquidació de tot el deute, per aixecar l’hipoteca. Això impedia donar títols de propietat, autoritzar transmissions, etc. Per un petit municipi com Cercs, aquell deute era immens, impossible de fer-hi front. A més, el nucli estava incabat, amb la plaça coberta per cendres de la tèrmica, i algunes altres infraestructures, equipaments i serveis, pendents d’acabar. Aquesta fou l’herència rebuda, i fou gràcies a la immensa feina feta per Francisco Sola, primer tinent d’alcalde (q.e.p.d), i Lluís Puso, segon tinent d’alcalde (q.e.p.d), sota la presidència de l’alcalde Acensi Corominas, i altres regidors i membres de la candidatura, que després de 8 anys , i milers d’hores dedicades a estudiar, ordenar i planificar solucions, es va poder arribar a bon port. Parlo de milers d’hores, perquè així va ser. De forma desinteressada, amb jornades de 9 i 10 hores diàries, i amb dotzenes de reunions a tots els nivells. Primer amb la direcció de Caixa de Manresa, després a Diputació de Barcelona, Generalitat de Catalunya i Ministeris a Madrid, per aconseguir ajudes i acords, que permetessin alliberar els propietaris, el Patronato i l’Ajuntament d’aquesta situació. Enlloc he vist els noms ni una sola foto, dels protagonistes finals de la història. Sense memòria no hi ha història.

EL PRINCIPAL PROBLEMA. Es curiosa l’ocultació del principal problema del govern de la Generalitat. Parlo del deute. Segur que ben pocs lectors, en tenen els detalls, i en canvi, tothom hauria de tenir-los molt presents, perquè d’això en depèn es puguin atendre les necessitats bàsiques en matèria de salut, educació, seguretat, serveis socials, ... Dono unes dades que exemplifiquen el volum del problema. En els propers 3 anys, començant per aquest 2021, el govern de la Generalitat ha de retornar 32.000 M. Vol dir, 10.670 M, cada any. Si el pressupost de la Generalitat és de 36.000 M, suposa destinar prop d’un terç al retorn del deute. Ras i curt, és impossible complir aquest compromís. Què fer ? Només un pacte ampli i a llarg termini amb el govern central, pot evitar el col•lapse financer. Per entendre la situació crítica en la que ens trobem, hem de mirar la sèrie històrica de l’endeutament del govern de la Generalitat. Donaré unes quantes anualitats per no cansar més del compte. L’any 1994 , la Generalitat tenia un deute de 4.801 milions d’euros. El 2004, el deute havia pujat fins els 12.259 M. El 2010, la xifra pujava als 35.616M . En el 2015, estava en els 72.675, i ja en el 2019, el tenim en 79.054 M. Una xifra brutalment elevada, que hipoteca qualsevol plantejament de futur. Com és que hem arribat a aquesta situació ? Perquè som l’autonomia més endeutada ? Alguns diran que la culpa és per un mal finançament de les CCAA, especialment pel que fa Catalunya. En part cert, però no del tot. El problema principal ha vingut d’una gestió clarament deficient dels diversos governs de la Generalitat, en que ha estat norma, estirar més el braç que la màniga. Hem actuat com a nous rics, durant molts anys, pensant que ja cobriríem el deute en futures negociacions amb el govern central. En comptes de gestionar amb austeritat, s’ha optat per tirar endavant, pensant en rèdits polítics, en comptes de prudència financera. El resultat el tenim a la vista, fins el punt que el govern no pot anar a crèdits privats, perquè depèn en tot i per tot del govern central. Es més, el 72 % del deute, està en mans del govern central, de manera que la dependència financera és total. I amb aquestes xifres, encara hi havia alguns que pretenien llançar-se a batallar per la independència. Tot i el problema que això suposa, no deixa d’haver-hi un avantatge. Fora d’alguns crèdits amb entitats privades, d’imports no rellevants, una bona negociació amb el govern central pot permetre convertir el deute a curt termini, en un a llarg termini. Per entendre’ns. No és el mateix tenir 3 anys per a retornar 32.000 M que aconseguir terminis a 10, 15 o 20 anys. Aquí és on apareixen necessitats immediates d’acords amplis entre el govern de la Generalitat i el govern central. Es comprensible se’n parli poc d’aquest tema, a nivell polític, perquè als partits independentistes no els interessa exposar que estan lligats de mans i peus, al govern central. Però la realitat és aquesta. Sense acord, el deute és d’obligat retorn, i donar compliment a aquesta obligació comportaria una crisis de funcionament mai vista ni imaginada. Agradi o no, no queda altre remei que la negociació i el pacte. Tenir prop de 80.000 milions de deute, impedeix tot marge de maniobra, i encara que es negociï un nou sistema de finançament en els propers mesos, rebaixar el deute i l’endeutament precisa no menys de 10 o 15 anys, de bona gestió i austeritat franciscana. Toca, doncs, elegir. Negociació i pacte, o col•lapse financer, amb tot el que comporta. Aquesta és una situació que ben pocs posen sobre la taula. I no deixa de sorprendre que el principal problema de Catalunya, s’aparti de la vista, i no se’n parli degudament. La realitat és la que és i no la que alguns volen fer veure.

QUANTS PRESIDENTS HEM TINGUT ? Estranya pregunta de no fàcil resposta com podrem veure tot seguit. Per alguns, estem a punt d’elegir el 132è president de la Generalitat, per a d’altres, el proper president serà l’11è. Tenim, doncs, una discrepància de 121 presidents. Poca broma. D’on ve aquesta enorme discrepància ? L’any 2003, l’historiador Josep Ma. Solé i Sabaté va redactar un fulletó per enciclopèdia catalana en el qual anava a buscar els orígens de l’actual Generalitat, en el llunyà 1.359, amb Berenguer de Cruïlles com a primer “president”, seguit de 120 altres, fins arribar el 1.714 amb Josep de Vilamala, que seria el darrer. Per a ell, seria equiparable la Diputació del General, amb una mena d’embrió de l’actual Generalitat. Un salt molt agosarat i poc fonamentat a la vista de les competències i composició d’una i altra. M’explico. La Diputació del General, era una comissió temporal encarregada de recaptar els tributs per al rei de torn. La seva composició era de 6 membres: dos procedents de l’estament eclesiàstic, dos de l’estament militar i els altres dos en representació reial. La fortalesa de l’església en aquells temps feia que la coordinació de la comissió recaigués en un dels membres de l’estament eclesiàstic, tot i que mai la va presidir. El paper de “president” no existia, i la comissió tenia un rol molt determinat i supeditat a les funcions de recaptació. Tot i aquesta immensa distància temporal i alhora de funcions, la proposta va fer fortuna perquè portava les arrels de l’actual Generalitat, a més de 600 anys enrere, i tots els nacionalismes pretenen provenir de temps llunyans, més o menys mitificats. Catalunya no ha estat una excepció, de manera que en alguns documents, els presidents actuals, semblen ser la continuïtat d’aquells “històrics”. Així és com a Jordi Pujol se’l va considerar el president 126è, o al darrer, Quim Torra el 131è. Vindria ara, el 132è. He de dir que discrepo d’aquesta interpretació perquè si aquest fos el cas, ens trobaríem amb un fet insòlit en la nostra història i en la del nostre entorn, com seria que hauríem tingut 121 “presidents eclesiàstics”. Tots els de la sèrie històrica. I això, és difícil de mantenir, i no només per aquest motiu sinó perquè equiparar la Diputació del General amb la Generalitat actual, és més que un salt en el buit. Per als qui defensen la teoria dels 121 “presidents”, s’ha d’informar que el primer, Berenguer de Cruïlles, era Bisbe de Girona. I el darrer, Josep de Vilamala, era monjo sagristà del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Entre mig, tenim un canonge de la catedral de Barcelona, Miquel de Santjoan, o un abat de Sta Maria de Ripoll, Dalmau de Cartellà, etc. En resum, 121 clergues, en els seus diversos càrrecs: monjos, bisbes, abats, sagristans, etc. Per als historiadors més rigorosos i menys propensos a salts en el buit, la realitat és que la Generalitat va néixer l’any 1.931 de la mà de la Segona República Espanyola, sent Francesc Macià el primer president, seguit de Lluís Companys, i de Josep Irla i Josep Terradellas ( a l’exili), i ja amb la democràcia recuperada els seguiren Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont i Joaquim Torra, en el desè lloc. Ara, doncs, toca elegir l’11è president. Tenim aquí un nou motiu de debat i discussió que en algun moment s’ha de tancar, per evitar interpretacions poc rigoroses del passat i vetllar per la realitat històrica. Durant anys s’han fet trasllats de fets i accions, molt allunyades de la realitat. Es hora d’explicar les coses com varen ser i com son, per evitar interpretacions contradictòries. Ara i aquí ,en tenim una de ben evident.

EL EMBROLLO CATALÁN Si alguien creía en un retorno al “seny catalán”, puede estar seguro que ello no sucederá a corto plazo. Seguramente habremos de esperar próximas crisis para hacerlo realidad. Voy a exponer algunos de los próximos problemas y conflictos que viviremos justo al inicio de la legislatura que empezará el viernes día 12, fecha prevista para la constitución del Parlament surgido de las elecciones del 14 F. De entrada, como aperitivo, al día D, tenemos algún interrogante relevante. En las listas de ERC y Junts x Cat, había un ex conceller y una ex concellera, fugitivos de la Justicia, además del ex presidente Puigdemont. Lluis Puig, ex consejero de Cultura ( Junts x Cat) y Meritxell Serret, ex consejera de Agricultura ( ERC), quieren optar al cargo de diputados, siendo fugitivos, con residencia en Bélgica. Han presentado su documentación telemáticamente, pero el Reglamento no contempla acceder al cargo de forma telemática. Y menos, pensar en ejercerlo sin pisar suelo catalán. Del ex presidente Puigdemont no se sabe, a ciencia cierta, qué piensa hacer. De momento no ha renunciado ni ha comunicado si quiere tomar posesión. Recuerdo que el día 12, es este próximo viernes. Veremos. Hay tiempo para hacerlo pero si no lo comunica con suficiente antelación, Josep Costa, que sería quien accedería al cargo, no podría hacerlo en esta sesión constitutiva, con lo cual tampoco podría ser presentado como candidato a un puesto en la Mesa. Seguimos. Por cosas del destino, la Mesa de edad, estará constituida por Ernest Maragall como presidente (78 años) ex socialista, en las filas de ERC, y por dos vocales, uno PSC, otro Vox (los dos más jóvenes). Así pues, tres componentes de la Mesa, de tres partidos diferentes. Caso de discrepancias, el conflicto está asegurado. El primer tema a debatir y decidir, si no ha sido resuelto antes, es qué hacer con las actas de los tres fugitivos. ¿Se pueden conceder? ¿No se puede? En mis tiempos de Diputado (durante 4 legislaturas) nunca habíamos tenido ningún problema semejante, y bajo los principios del Reglamento vigente tampoco debería haber ninguna duda, pero este Parlament no se parece en nada al de mis tiempos. ¿Y si los dos partidos piden conceder el acta? ¿Qué hará la Mesa? ¿Qué dirán los Letrados? No es un tema irrelevante empezar Legislatura con los 135 diputados o con 3 de menos. Así que el inicio puede ser altamente complicado. A partir de ahí, hay que elegir a los 7 componentes de la Mesa. Presidente, vice presidentes, y secretarios. El sistema es un poco enrevesado de explicar, excepto para el cargo de presidente, que debe tener el máximo apoyo para ocupar el cargo. A día de hoy, tampoco se sabe quién será. No hay acuerdo entre los dos partidos independentistas, y sale la CUP diciendo que se postula para el cargo. Increíble. Un partido anti sistema, en la Mesa del Parlament!!! Por parte del PSC, se propone a Eva Granados, y ECP (Podemos) a uno de sus diputados. Una vez constituido el Parlament, empieza la cuenta atrás para presentar candidato a Presidente de la Generalitat. Otro conflicto a la vista, debido a los constantes ataques entre los dos partidos independentistas que no han aflojado ni después de las elecciones. Al contrario, aparecen más y más desencuentros en temas tan vitales como los referidos a los Mossos y la seguridad. El hecho de que Laura Borrás la candidata a presidenta, a nivel electoral, esté a punto de ser llamada a declarar por unos presuntos delitos, cometidos cuando era presidenta de un organismo catalán, complican si cabe su ubicación en el Parlament o en el Ejecutivo. A pesar de todo, Salvador Illa, el ganador socialista de las elecciones insiste en su voluntad de presentarse al cargo de presidente. No dispone de suficientes apoyos, pero no hay que descartar algún conflicto más grave entre independentistas como para abrir escenarios no previstos, a día de hoy. Lo dejamos aquí, porque son tantos y tan graves los conflictos e incógnitas que solo el día a día los irá despejando. Continuaremos informando.

NO, A TOT. Recordo haver vist, fa anys, aquest contundent crit, en una guixada en un pont d’autopista, em va fer gràcia i ara el faig servir pel tema d’avui. Des de fa molts anys faig un seguiment de les principals notícies , referides a les comarques de la Catalunya central. Entenent per central, cinc o sis comarques, a l’entorn del Bages. En conjunt, prop d’uns dos-cents municipis. Avui, em vull referir a les contradiccions entre les crides a l’impuls de les energies netes, i els entrebancs que se’ls hi posen a nivell territorial. Arran l’anunci del govern central de promoure i facilitar la implantació d’instal•lacions per a generar electricitat, no menys d’una quinzena de propostes han estat motiu de rebuig, per part dels territoris on s’han d’ubicar. Parlo tant de propostes d’aerogeneradors, com de plaques solars. En el primer cas, a cada nou emplaçament li surt alguna plataforma disposada a oposar-s’hi. Els motius son variats , però molt semblants en els arguments inicials: massa alts, massa grans, grans negocis privats, pocs llocs de treball, impacte visual, massa junts, massa a prop, .... Si anem a les instal•lacions de plaques solars, el problema és molt similar, fins el punt de creure que si no és en base a un pla nacional, no serà possible cap implantació amb un mínim de rendibilitat econòmica. I sinó tenen rendibilitat, és impensable tirar-les endavant. En aquest segon cas, el nombre de projectes ha estat elevat. Alguns, clarament desproporcionats, és cert. Penso ara mateix amb un per la comarca d’Osona que era inimaginable per la seva grandària. Ara bé, molts d’altres, de superfície molt raonable, han estat rebutjats, sense ni tant sols donar temps a ser estudiats. No, a tot i a tots. Aquesta és la benvinguda que li espera a qualsevol projecte de generació d’energia. I tanmateix be hem de poder treure profit de la riquesa en vent i sol que tenim en determinats municipis d’aquestes comarques. I ja no em fico en altres territoris que no conec tant bé. No és seriós reclamar al govern de torn, polítiques innovadores en el camp energètic, i al mateix temps participar en fer-les fracassar. Si volem respectar el medi ambient, hem de facilitar la implantació d’energies netes, i si hem de fer un petit sacrifici, en matèria de territori i paisatge, es fa. No podem dir a tot que no, i demanar la implantació en altres indrets. Hem de ser col•laboradors i cooperadors si volem avançar en aquest camp. De moment, la solució la veig llunyana, però haurà de fer-se realitat, si volem complir amb les limitacions d’emissions a l’atmosfera, i contra l’escalfament global. Toca ser menys taxatius i buscar els indrets més adequats. El no a tot, no resolt res, i ho complica tot.

RES SERÀ IGUAL Costarà fer-se a la idea, però poc a poc, els partits independentistes comprovaran que ja res serà igual a abans de les eleccions del passat dia 14 de febrer. Pels resultats, sí, però també perquè es va tancar una etapa que ja no tornarà. Son diversos els factors que juguen en aquest canvi d’etapa. Un, la victòria del PSC que ha tornat per a quedar-se. Ho veurem a les properes eleccions municipals de 2023. Es molt diferent encarar unes municipals amb una presència mínima a les institucions, o amb una d’important. Estic convençut que tornarem a veure els socialistes en les grans alcaldies que havien tingut: Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Terrassa,... Hi ha un segon aspecte rellevant en el canvi d’etapa, i és la seguretat de que no es repetiran fets com els del 6 i 7 de setembre de 2017, en el Parlament de Catalunya, per dues raons. Una, la dels partits que les varen protagonitzar. Han comprès la gravetat dels fets, encara que no l’hagin volgut reconèixer. Va ser el més gran atemptat a la democràcia, en tota la nostra història contemporània. Però, també perquè han vist les dures conseqüències que han comportat. Podria afegir un tercer element bàsic, i és que la temença a fer ús de l’article 155 que existia, ja no hi és. Si en algun altre moment s’ha d’activar es tornarà a fer, molt abans del que es va fer. Sóc dels convençuts que d’haver-lo aplicat el 8 de setembre, ens haguéssim estalviat un munt de conflictes i problemes. Un altre argument és la constatació que un Estat democràtic, és molt més fort del que alguns havien pensat. I d’acord amb aquesta ignorància, han vist que trencar l’estat de dret, suposa activar tots els mecanismes legals que se’n deriven. La candidesa, per no dir ignorància suprema d’alguns polítics presos, a l’hora de reconèixer que no s’havien imaginat la fortalesa de l’Estat, és per emmarcar en totes les seus dels partits independentistes. Què es pensaven ? Tot el procés i post procés ha servit per veure on està el món democràtic. Gairebé fa vergonya dir-ho, però els protagonistes de la fugida endavant, creien que això de trencar la legalitat, dir adéu a un Estat, per crear-ne un altre, era cosa fàcil d’aconseguir. Una altra mostra d’ignorància sublima. Ara han descobert l’existència de la Comissió de Venècia, les condicions per convocar un referèndum, el posicionament dels òrgans de la UE respecte posicions secessionistes, etc, etc. En resum, han descobert el mon real. Aquest mon real, suposa el total rebuig a accions unilaterals, a trencaments de Constitucions, a DUI’s, a referèndums / consultes de tot tipus, sinó compten amb l’acord del govern de torn. En fi, que al final de recorregut , han vist que res del que havien pronosticat, promès o imaginat era possible. En aquest descobriment de la realitat, sembla haver-ho entès més, ERC que no pas Junts x Cat, i ja no diguem les CUP que viuen en un altre món. Però, torno al principi. Res serà igual perquè ja ningú podrà al•legar ignorància, per una banda, ni li serà fàcil enganyar, per una altra. Toca aterrar i jugar amb les regles de joc que ens hem donat. Poden agradar més o menys, però Espanya és una democràcia plena, amb millores pendents en alguns àmbits, però molt per davant de la immensa majoria de països del món. No en va està situada en els 23 països més democràtics del món. Alguns ho havien oblidat o no ho volien reconèixer. Ara ja ho saben.

LA PERVIVÈNCIA DE LES COMARQUES. A vegades, fets inesperats ens fan adonar de temes que no havíem tingut en compte. Avui tractaré de les comarques com podria haver agafat el de les regions sanitàries, o qualsevol altra divisió territorial. En els 43 anys que portem de democràcia hem parat poca atenció a construir un país lògic i equilibrat. Han prevalgut més les emocions i sentiments, a les consideracions tècniques i econòmiques. Amb 947 municipis, Catalunya, és un país molt trossejat i poc eficient, territorialment parlant. L’enorme quantitat de municipis amb pocs habitants, feia recomanable una aposta clara per les mancomunitats de municipis per a resoldre els problemes de serveis essencials: subministrament d’aigua potable, recollida escombraries, neteja viària, manteniment sistemes d’enllumenat, vigilància municipal, brigades d’obres, etc. No es va optar per aquesta solució, i en canvi, es varen voler recuperar les comarques “històriques” que havia proposat el geògraf Pau Vila, en temps de la República i que per culpa de la guerra civil varen tenir un vida molt, molt curta. Però, com en altres temes, la qüestió es va mitificar i heus aquí que de seguida es va entrar en el Parlament una proposta per la seva recuperació. En bona lògica, el millor hagués estat reconsiderar tota la feina feta, 45 anys enrere. Però, no, simplement per qüestions que no venen al cas, es va passar de les 38 comarques plantejades per Pau Vila ,a 41. Son les que tenim ara, amb l’afegitó d’una més ( el Moianès). Total 42. Un país petit, repartit en 42 territoris, suposa tenir comarques molt petites, en superfície. Altra cosa és la densitat d’habitants. Si algú tenia dubtes sobre els límits comarcals, ha pogut comprovar com de petits son, en els confinaments territorials. I també com d’il•lògics, vistos a dia d’avui. En el seu temps, s’havia plantejat un territori en funció del temps que tardava una tartana d’un poble en arribar a la capital de comarca. Ara aquest mateix trajecte, el pot fer un vehicle en 10 o 15 minuts. Així, doncs, a l’estretor del confinament municipal, l’ha seguit el comarcal, tots dos molt, molt limitats en matèria de desplaçaments. Tant limitats com que les relacions constants entre pobles limítrofes, s’han vist truncats perquè pertanyien a comarques diferents. Seria com no poder anar a l’altra banda del carrer, perquè pertany a una altra comarca. La pandèmia ha descobert aquestes divisions territorials a persones que no hi havien pensat mai. I és que tothom té clar a quina província pertany, però ben pocs saben a quina comarca. I encara menys quins son els límits concrets. Per això molta gent s’ha queixat d’aquestes incongruències i limitacions, i això obliga a repensar la funció de les divisions territorials. Sinó son útils, millor suprimir-les. Passada la pandèmia serà el moment de plantejar el tema perquè està pendent de solució des de fa molts anys. Sinó volem suprimir municipis, per la via de l’agregació, hem de suprimir comarques i substituir-les per mancomunitats de municipis. Mancomunitats lògiques i pràctiques per donar més i millors serveis als municipis agrupats. Suprimir les regions o vegueries, perquè ni en aquests temps de pandèmia han servit per a activar-les( en tenim 8 ) . Ningú les coneix ni les utilitza, de manera que son prescindibles. I deixem les províncies, que tothom coneix com a divisions territorials pels serveis de l’Estat. En els temps que venen, l’aposta per l’austeritat serà indispensable, i amb ella l’agilitat i l’eficiència. Toca, doncs, reformular el funcionament de les administracions, en base al que ens ha ensenyat la batalla contra la pandèmia.

EL COMPLICADO PANORAMA CATALÁN. Nunca antes el hemiciclo catalán había tenido 8 grupos parlamentarios. Los resultados de las pasadas elecciones del 14 de febrero han dejado un panorama difícil, muy complicado de gestionar. Pero, es lo que hay y con ello hay que trabajar. De entrada, el principal problema son las pésimas relaciones entre los dos principales partidos independentistas: ERC y Junts x Cat. Ni después de conocido el resultado se han normalizado, y todo hacer prever que no hay solución a sus distintas miradas sobre el futuro. Los desencuentros continuarán e incluso auguro que se incrementarán a medida que avance la legislatura. Doy por sentado un pacto entre ellos, por simple pereza y miedo a pensar en otras alternativas. Tienen miedo a la crítica y a las presiones ambientales. La mediocridad de sus líderes, no permite imaginar nada diferente a lo que está escrito. Se da por sentada una crisis a no más de un año vista. Pero como todo puede empeorar, ahora mismo, estamos en un escenario imprevisto por inimaginable, meses atrás. Las CUP, están en pleno debate sobre si entrar o no en el ejecutivo. Hasta ahora nunca han querido formar parte de un gobierno porque allí hay que tomar decisiones, y aceptar las críticas e incluso el trabajo interno, y esto no va con ellos. Pero, hay un grupo que apuesta por una salida todavía más impensable como la de exigir la presidencia del Parlamento, a cambio de su apoyo a la investidura del nuevo presidente. Aquí sí hay un terremoto en ciernes, puesto que se daba por descontada la presidencia para Junts x Cat, en contrapartida a lo que ha sido esta legislatura. Presidencia de la Generalitat para Junts, presidencia Parlamento para ERC. Vale, pues, ahora sale un tercero en discordia, nada menos que de las CUP y pide se estudie su petición. Perdón, exige se planteen esta propuesta. No me imagino ni por un momento esta opción. Vamos, ni yo, ni creo que ningún otro grupo parlamentario porque sería inimaginable un miembro de una formación anti sistema, presidir una institución como el Parlamento. Pero, el tema está sobre la mesa y como de costumbre las CUP se encierran a deliberar. Lo que salga nadie lo puede imaginar ni aún menos prever. Salga lo que salga, si se propusiera poner el segundo cargo institucional en manos de un anti sistema podría saltar toda posibilidad de pacto entre los dos partidos, e incluso retornar a la situación anterior a las elecciones. Imposibilidad de pacto, imposibilidad de formar gobierno, nuevas elecciones. Escenario, para algunos inimaginable, pero no descartable a la vista de los nulos avances conseguidos en estos días post electorales. En un país normal, los pactos esenciales estarían acordados, a falta de discutir otros detalles. Aquí no. Estamos como el día siguiente, pero más enredados. Y cada día que pasa se va en direcciones opuestas. La composición de Junts x Cat, su dependencia de Waterloo, la situación de Laura Borrás, imputada por diversos delitos , a punto de ser llamada a juicio, complica todavía más los pactos y distribución de carteras. El resultado: parálisis negociadora, y constantes conflictos internos, entre los dos partidos, sin visos de solución. Si a todo ello le añadimos la dependencia de las CUP, el panorama es más que incierto y complicado. Seguiremos informando. Cualquier pronóstico es aventurado.

HA DE MANTENIR DIBA ,L’INSTITUT DEL TEATRE ? A la vista de l’immens dany produït per totes les accions relacionades amb suposades pràctiques inadequades, abusives, inacceptables..., denunciades per alumnes de l’Institut del Teatre, així com suposicions de que determinades pràctiques s’haurien produït en altres temps, toca demanar-nos: ha de mantenir Diba, l’Institut del Teatre ? Segur que molts diran que cal esperar el resultat de les investigacions obertes, per prendre consciència de tot el que ha estat denunciat. Però, declaracions fetes per Joel Joan i Clara Segura, en el sentit de que eren coneixedors i fins i tot havien patit pràctiques abusives, en els seus temps, i surten ara, per afirmar-ho, se’m revolta tot el cos, com per dir-los-hi, i perquè no ho havíeu denunciat ? Perquè ara, i no quan tocava ? Sincerament, considero que Diba, hauria de debatre si ha de mantenir un Organisme Autònom com aquest, en el punt que estem. Ja sé que la història i el llegat és molt rellevant, però un organisme com aquest, és més lògic en mans de la Generalitat que no pas de la Diputació. Trobo a faltar recolzaments de la feina feta, de la importància de la institució, de la bona feina feta, de la necessitat de comptar amb eines com aquesta....i sí, investigar i penalitzar tot el que s’hagi fet malament, però és que ara i aquí, només veiem crítiques i males pràctiques. No apareixen els centenars de beneficiaris de la institució. Es hora de plantejar el futur de l’Institut del Teatre. La Diputació de Barcelona ha tingut històricament multitud de centres, organismes, entitats, museus, etc, procedents dels temps de la Mancomunitat de Catalunya. Alguns son ja elements del passat, altres varen ser transmesos a d’altres institucions. No s’ha de plantejar, a dia d’avui, si no cal fer el mateix amb l’ Institut del Teatre ? Poques veus han sortit en la seva defensa, que no vol dir, no reclamar depuració de totes les responsabilitats que pertoqui depurar. A vegades, en moments decisius , convé valorar si val la pena continuar amb l’esforç que se li ha dedicat. Aquest és un d’aquests moments.

MOSSOS AMB ESCOMBRES ? Si un tema ha de quedar fora de la lluita política, és el de la seguretat. En aquest àmbit no s’hi valen demagògies, ni solucions miraculoses, perquè no n’hi ha. Es la primera lliçó que ha d’aprendre un polític, sigui del partit que sigui. Tot el contrari del que estem veient aquests dies a casa nostra. Precisament, en un moment tant delicat com el present, no toca ni qüestionar el model policial, i encara menys discutir i proposar en públic mesures “per quedar bé “davant uns quants, deixant a la majoria desemparats, i al Cos de Mossos d’Esquadra (CME) al peu dels cavalls. Quin immens error i quina demostració de manca total de lideratge i visió política !!! El primer que hagués hagut de fer el president en funcions, és anar a veure els Mossos ferits, recolzar el Cos, i fer una crida a la llei i ordre, deixant clar que mai claudicarem davant els violents. Es de primer de bàsica, per un governant, en un país ostentosament democràtic, recolzar les forces de seguretat, en moments tant delicats com aquests .Doncs, no. Aquí, tard i malament. Els esdeveniments em porten trenta anys enrere quan discutíem, en el Parlament, el model de CME que volíem. Uns somiaven amb els Bobbies anglesos, altres amb la Reial Policia Muntada del Canadà, altres amb alguns models nòrdics. Al final, tenim el Cos que tenim, amb una valoració raonablement bona. D’ençà l’entrada en servei de la primera Comissaria del CME a Vic, l’any 94, fins ara, el balanç és clarament positiu. Sempre millorable com tota obra humana, però pel que fa desplegament, professionalització i especialització, ha assolit un alt nivell, equiparable a qualsevol altre dels principals països de la UE. Si això és així, el que toca fer és tancar files, i animar a continuar al servei del poble, precisament en els moments durs que estem vivint. Sortir en defensa del cos, no de manera acrítica, sinó simplement per raons d’eficàcia i objectivitat. Comprometre’s a cobrir places vacants, amb la convocatòria immediata d’una nova promoció, adequació dels edificis per garantir-ne la seguretat ( evitar casos com el de Vic ) i millora de material indispensable. I plantar cara a infantilismes de manual. Tots hem vist l’extraordinària violència, ja no únicament material, sinó personal, contra els Mossos. Hem vist les destrosses a la Comissaria de Vic, sense ni tant sols motivacions prèvies. Directes contra l’edifici, directes contra els agents, amb ús de tota mena d’artefactes, que poden causar la mort, en un moment donat. Plantejar “en calent ”, canvis d’estratègia, suspensions d’actuacions, i d’ús de determinat material, és senzillament impropi de càrrecs de govern. Si pels anti sistema, però no de qui governa o vol fer-ho. Sortir a qüestionar les BRIMO ( brigades mòbils) o altres elements essencials ( ARRO) per rebre informació i poder actuar amb rapidesa i eficàcia, és voler desmantellar les estructures bàsiques per contenir la violència extrema que en alguns moments es pot donar. I ara hi estem totalment immersos. Que ningú cregui que podem donar escombres als Mossos perquè facin la seva feina. La seguretat és un dels elements bàsics de convivència i democràcia. Alguns semblen ignorar-ho.