Friday, November 29, 2019
HEM FET EL CIM . 80 MM DE DEUTE - art. Regió 7
HEM FET EL CIM: 80 MM
DE DEUTE.
Estimat lector/a, en el temps de llegir aquest article,
Catalunya haurà augmentat el seu deute, en 10.000 euros . Hem fet el cim, hem assolit el deute més gran de la nostra
història que puja un import de 80.000.0000.0000 ( 80 MM) d’euros. Una xifra immensa, insòlita, conseqüència de
què ? Uns diran, culpa de Madrid. Altres diem, fruit de la mala gestió de molts
i molts anys, d’inversions i despesa incontrolada.
El naixement de l’autonomia catalana, va venir de la mà d’un
president Pujol, que va copiar les estructures de l’estat, amb una megalomania
molt pujada de to, sense parar en despeses ni volums. Allà un Consell de
Ministres, aquí un Consell Executiu. Allà presons, aquí centres penitenciaris.
Allà TVE, aquí TV3. Allà Forces de Seguretat, aquí Mossos d’Esquadra. Allà
Tribunal de Cuentas, aquí Sindicatura de Comptes. Allà Defensor del Pueblo,
aquí Sindicatura de Greuges. Allà Ministerio de Asuntos Exteriores, aquí
Conselleria d’Afers Exteriors. Allà cotxes oficials, aquí tants com allà. Per
raó d’espai no puc posar un centenar més d’exemples entre l’allà i l’aquí.
I res de contemplacions ni misèries. Si la gent ha de
cobrar, siguem generosos, amb els diners dels altres. Dades 2019, sou President
del Govern Central, 82.978,56 euros. Sou, President de la Generalitat,
152.861,54 euros. Sou d’un Ministre, 73.211,28 euros. Sou d’un Conseller,
115.234,92 euros. La resta de càrrecs, en els diferents nivells de
l’Administració, segueixen pautes similars, de manera que el volum de sous de
la Generalitat és immens, a més de desproporcionat, respecte altres
administracions.
Tampoc s’ha tingut en compte que Catalunya és un petit país.
Si allà tenen províncies, aquí també en tenim quatre, però hi hem afegit 42
comarques, i 7 regions o vegueries. Tot plegat, comporta prop de setanta
milions d’euros a l’any, per mantenir-les. Per raó d’espai, ja no enumero els
Consorcis, Organismes públics, Entitats, etc, que formen part de la
Generalitat, perquè la llista és inacabable.
Aleshores, perquè hem arribat als 80 M M de deute ? Doncs,
perquè estem en un país que no valora la gestió. Vull dir , la bona gestió. Es
va partir del principi que calia fer coses, una mica per tot arreu ( teoria de
l’esquitxada ) per tenir contents, una mica a tots. En comptes de prioritzar i
construir estructures de país, es va preferir anar fent pedaços, amb
sobrecostos enormes. L’Eix transversal ( C-25), va patir 13 inauguracions de
trams, durant prop de 20 anys, i cosa similar va passar amb l’Eix del Llobregat
o la C-17.
El mateix va passar en altres inversions ( escoles,
instituts, universitats, centres penitenciaris, comissaries, etc. ) Algú
pagarà. I sí, al final, estem amb 80 MM de deute, la qual cosa suposa pagar
3.000.000 d’euros cada dia, en interessos. Sí, estimat lector/a, heu llegit bé,
tres milions diaris en interessos, la qual cosa suposa un import similar al que
costa fer funcionar una Conselleria de la Generalitat ( més de mil milions a
l’any).
També és cert que hi ha hagut un dèficit de finançament, per
part de l’Estat. Son certes les deficients negociacions empreses per la
Generalitat amb el Govern Central, de manera que alguns serveis han estat
deficientment finançats: Sanitat, Ensenyament, Cultura, principalment, cosa que
s’ha de corregir, en el futur immediat. Però, queda clar que si en una casa, hi
entren dos mil euros, i en surten tres mil, la cosa no pot acabar bé. I així
estem. Tenim un enorme deute, que només es podrà eixugar, mitjançant un pacte a
llarg termini amb l’Estat. De fet, l’Estat ostenta un 76 % del deute de la
Generalitat, amb prop de 60 MM d’euros. Aquí, cal un acord, per a poder
retornar el deute amb terminis de vint o trenta anys. Abans, impossible.
Acabo. Resulta curiós com ningú volia parlar de xifres, ni
finançament, ni deute, en plena batalla del procés. I en canvi, és el principal
problema, per a qualsevol persona particular, o administració pública. Ningú
s’ha volgut responsabilitzar d’haver arribat fins aquí, passant dels 9.745
milions de deute , l’any 98, als 79.243 milions de principis d’aquest any. Però,
les xifres son les que son, i a dia d’avui, és el principal repte a resoldre.
Recordem-ho. I recordo que en el temps de llegir aquest article, el deute s’ha
incrementat en deu mil euros. En continuarem parlant, un altre dia.
# posted by joan roma cunill @ 11:12 PM
Thursday, November 28, 2019
COL.LAPSES DE PUJADA I DE BAIXADA - art. Diari de Terrassa
COL.LAPSES DE
PUJADA, I DE BAIXADA.
El nostre país, no s’ha distingit per tenir governs planificadors. Al
contrari, la improvisació ha estat norma habitual, a l’hora de prendre grans
decisions. I com tothom sap, quan s’improvisa, tot s’encareix i pot acabar de
la manera més insospitada. Es el que ha passat, o està passant a nombroses
infraestructures, arreu del país. No em ficaré, amb les de Barcelona i Àrea Metropolitana,
perquè seria entrar en un camp de mines, de mai acabar. Avui, em vull dedicar a
parlar d’una infraestructura, tant essencial, com l’Eix del Llobregat, antiga
C-1411, ara anomenada C-16, a nivell de Catalunya , i E9, a nivell de la Unió
Europea.
Aquesta carretera, era la típica via de connexió entre petits pobles, amb
les capitals de comarca, Manresa – Berga, fins acabar en un cul de sac, a Bagà.
La progressiva presència d’alts representants de la burgesia catalana, a la
Cerdanya, va motivar fortes pressions sobre la nova Generalitat, aconseguint
una vella aspiració de les comarques del Berguedà i la Cerdanya, de tenir una
via de connexió, entre elles , i d’aquí ,cap a França.
Així, va néixer el Túnel del Cadí. Un llarg túnel de 5.026 metres, fet per
unir les dues comarques, i iniciar un nou camí cap a França. Un bon exemple,
també, de començar la casa per la teulada, perquè el lògic hagués estat, primer
convertir la vella carretera, en una de nova, en forma d’autovia, i finalment
fer el Túnel. Però no, hi havia pressa per a poder arribar a la segona
residència, el més aviat possible, i l’ordre es va invertir.
No només això, es va fer una nova carretera, de dos carrils ( un de pujada
i un de baixada) en comptes de fer una autovia, de quatre carrils ( dos per
banda). Se li va donar el pompós nom d’Eix del Llobregat, però no era un Eix,
sinó una simple carretera. I quan el nou traçat va arribar a Berga, pujant de
Manresa, ja estava col·lapsat, amb més de 12.000 vehicles / dia. Solució ?
Doncs, desdoblar-lo i convertir-lo en autovia. Deu anys més d’obres, i ja tenim
autovia fins a Berga – capital. Què passa ara ?
Doncs, el que era previsible. Col·lapses constants, pràcticament tots els
caps de setmana de l’any, des de Berga, fins al Túnel del Cadí. Un tram de 21
quilòmetres que és protagonista de tots els informatius dels caps de setmana,
pels seus embussos habituals. Aquesta situació obliga a una nova improvisació,
com és la d’un desdoblament molt, molt car, que les finances de la Generalitat
no poden assumir, de manera que es busca un altre sistema, utilitzat a milers
de quilòmetres de distància, anomenat “Sistema New Jersey”. Es fan 3 carrils,
en comptes de 4, i per un sistema, similar a una cremallera, es posen 2 carrils
en servei de pujada, quan la majoria de vehicles, pugen, i es fa el mateix,
quan els vehicles baixen.
Amb aquest sistema, es pot desdoblar el tram final de l’Eix ,per 178
milions, en comptes dels 700 que costava el desdoblament en 4 carrils. Dit
això, tampoc es tenen aquests diners, i de moment es volen fer els primers 6
quilòmetres, de Berga a Cercs. Després, es continuarà cap amunt, fins culminar
el projecte definitiu. Hem vist passar 4 Consellers, en els darrers anys, i
cadascun es compromet a resoldre els col·lapses. De moment, anem gastant una
fortuna setmanal, posant i traient cons, en alguns trams , per evitar
incrementar els col·lapses.
En resum. Pels qui hem estat alcaldes, i hem gestionat infraestructures,
equipaments i serveis, sabem que la improvisació cotitza a l’alça i incrementa
preus i problemes de forma notable. Avui parlo d’aquesta gran infraestructura,
com exemple de mal govern, però en podria enumerar unes quantes més que han
patit similars actuacions. I, atenció, parlem d’un Eix europeu, que encara no
té, ni tants sols planejat, com unir el Túnel del Cadí amb el del Puymorens.
Devem necessitar 20 anys més ,per a fer-ho realitat. Així
anem.
# posted by joan roma cunill @ 11:12 PM
Wednesday, November 27, 2019
UN PARLAMENT DESACREDITAT - art. Endavant Digial
UN PARLAMENT
DESACREDITAT.
El pitjor que li pot passar a una institució és que esdevingui símbol
d’incapacitat, inutilitat, i irrellevància. Si a tot plegat, s’hi afegeix fer
el ridícul, en la majoria de les sessions que convoca, arribem a la conclusió
que Catalunya no mereix el Parlament que té.
Tampoc mereix el govern , presidit per Torra. De manera que tenim les dues
principals institucions del país, en situació de paràlisis, ajuntada amb
gesticulacions de voler plantar cara, al màxim òrgan de respecte d’un país: el
Tribunal Constitucional.
Tot el revés del que ha de ser un comportament de respecte, envers la
institució que vetlla pel correcte funcionament i interpretació de l’estat de
dret. Del compliment de les lleis vigents, garantia de present i futur d’un
estat democràtic.
Aquesta anomalia, produeix uns efectes devastadors sobre el funcionament
del govern, i amb ell, del país. Es dediquen més hores, a mirar de fer un pols
a les resolucions del TC que no pas a fer lleis o a modernitzar-les. De fet, en
prop de dos anys, el Parlament ha elaborat una sola llei, i no exerceix les
funcions de seguiment i control de l’acció de govern, perquè no n’hi ha.
La conseqüència és mortal per un sistema parlamentari, perquè li treu el
fonament de la seva existència. Si no hi ha acció de govern, no hi ha
supervisió i control, sinó hi ha activitat legislativa, no hi ha presentació d’alternatives, ni debat
sobre propostes presentades. Sinó hi ha pressupostos, no hi ha possibilitat
d’aprovar inversions, ni modificar projectes, ni presentar alternatives. El
silenci i la paràlisis s’imposen.
En els 40 anys, de Parlament recuperat, mai s’havia donat una situació com
l’actual. El Parlament ha deixat de ser el centre de la política catalana, i ha
passat a ser un lloc de confrontació i baralles estèrils. S’hi duen a terme,
gestos de resistència, i controvèrsia, entre partits, i d’uns partits, contra
el TC. Res tant inútil, i tant contradictori, perquè no tenen cap possibilitat
de reeixir, i a més, no serveixen per a res més que acontentar uns pocs fanàtics
d’un procés fracassat.
En el que pocs pensen és en el cost al prestigi del país, i en la
inutilitat en que tenen a tot el personal, adscrit al Parlament. Tampoc s’hi
veu cap canvi , a la vista, de manera que la única via per sortir de la
situació, és mitjançant la convocatòria d’eleccions, confiant en que la gent,
finalment reaccionarà i elegirà persones i partits, capaços de retornar a la
vida parlamentària, i dedicar-se a resoldre els problemes dels ciutadans, i no
a crear-ne de nous.
Eleccions, ja. Deixem que el poble català parli, i decideixi la composició
del Parlament, com perquè pugui reaccionar, i reviure l’activitat que li és
pròpia. Això, també permetrà l’elecció d’un nou govern, amb un nou president
que es dediqui a l’acció de país, i no a simples gesticulacions.
# posted by joan roma cunill @ 12:34 AM
Monday, November 25, 2019
TOTS HEM TINGUT MALS PENSAMENTS - art. Nació Digital Solsona
TOTS HEM TINGUT
MALS PENSAMENTS.
No, no penso entrar en temes morals ni religiosos, sinó estrictament
polítics. M’explico. Els qui hem conegut el franquisme, i el que suposava de
vulneració diària i quotidiana dels drets personals i col·lectius, sentim una
extraordinària indignació, quan alguns volen comparar els nostres temps, amb
aquells vells i implacables temps.
Sentir parlar ara, de repressió, de manca de llibertat, de complots, de
clavegueres de l’estat, de supeditament de l’àmbit judicial al polític, de
forces d’ocupació, i una llarguíssima llista de despropòsits, entrats en el
vocabulari independentista, es comprova la total ignorància dels qui així
parlen i acusen.
Es evident que el sistema és millorable, però si estem en el dinovè lloc,
en l’Índex mundial de democràcia, en el qual només hi ha vint països , de
democràcia plena, és perquè hem merescut aquest lloc. I el mantenim, malgrat
totes les crítiques i atacs que rep el govern de torn, davant qualsevol decisió
que no agrada a uns o altres.
Si el poder judicial, estès sotmès al polític, no hauríem vist sentències
de tota mena, afectant als partits de govern de torn. Portem anys,
d’investigacions i causes obertes, contra significats càrrecs polítics, que
finalment han estat durament condemnats, sense que puguem establir cap mena de
vincle, com per suposar “tractes de favor” en els que han estat jutjats i condemnats.
Aquesta és la millor prova del nou, quan algú critica o acusa el poder judicial
de no fer la seva feina, o no fer-la amb la independència que li pertoca.
Però, el motiu del títol, ve a compte de pensar en el què dirien aquests
acusadors de manipulació de la Justícia, o de fer un mal ús de les forces de
seguretat, o de no atendre les exigències dels partits independentistes, si
arribessin al govern, els partits de dreta i extrema dreta.
En alguns moments, els mals pensaments, venen per imaginar el país,
governat per aquest tripartit: PP – Vox – C’s. Algú creu que el país aniria
millor, que les llibertats estarien més protegides ? Algú creu que les
aspiracions de major autonomia, ja no dic, d’independència podria ser assolida,
sota un govern com aquest ? Algú s’imagina el retrocés que suposaria el canvi
de lleis que ja donem per indefinides, si aquest imaginari govern, les canviés
? O és que no és imaginable ?
Es molt fàcil criticar, molt fàcil acusar, sense haver tingut ni conegut,
un autèntic règim dictatorial. El respecte per la llei, és fonamental en un
estat democràtic, i així ho hem vist per part del govern central, en mans de
Pedro Sánchez, o d’altres presidents socialistes. I és el que volem revalidar
en els propers dies, precisament per evitar una deriva cap a formes
d’intransigència i retorçament de les llibertats. Qui vulgui comparar, que ho
faci amb un mínim de coneixement.
Tenim a l’abast multitud d’exemples, de quan Espanya, i amb ella Catalunya
ha avançat en llibertat i en protecció als elements més fonamentals de la
nostra cultura, llengua i autonomia. Sí, molts hem tingut mals pensaments, de
desitjar que alguns tastessin les receptes de la dreta més dura i contundent,
més ignorant i més radical, contra qualsevol tipus de diferència i diversitat.
Però, hem deixat els mals pensaments, per passar d’immediat a batallar perquè
vells temps no tornin, i puguem continuar pel camí de la comprensió, el diàleg
i el pacte que és el que permet viure en llibertat i amb progrés. Pensem-hi una
mica tots plegats, i molt especialment els partits independentistes.
# posted by joan roma cunill @ 11:06 PM
Sunday, November 24, 2019
UNA PRIORITAT PENDENT - VIOLÈNCIA DE GÈNERE- art. blog personal
UNA PRIORITAT
PENDENT- VIOLÈNCIA DE GÈNERE.
Es dur, llevar-se cada dia amb noticies sobre violència de gènere, en
qualsevol poble o ciutat del nostre país, obligant-nos a pensar sobre el que
està passant, a la resta del món. Les xifres son tant enormes, i les
conseqüències tant greus, que s’han d’implementar accions, més eficients que
les que funcionen actualment. Fàcil de dir, complicat de resoldre.
I és que sabem el que coneixem, però no coneixem, ni de bon tros, un mínim
percentatge de la realitat. En pobles petits i mitjans, hi ha més possibilitats de saber la situació
real, de determinades persones, si bé té, com a contrapartida, més dificultats
de presentar denúncia, per tot un entorn que la fa més difícil.
Malgrat les xifres, s’han fet grans avenços, entre els quals, la de
conèixer les víctimes, i colpejar-nos les consciències, cada vegada que apareix
un nou cas, però això no és suficient, per descomptat. Però sí motiva,
l’exigència de buscar noves formules per denunciar, i posar, protecció. Les noves
tecnologies permeten ubicar els possibles agressors i actuar en cas de
vulneració de les ordres d’allunyament, però per a poder actuar, s’ha d’haver
denunciat, i haver actuat a temps.
Això vol dir que l’increment d’efectius judicials, i policials, han d’anar
en consonància a les necessitats, avançant-se sempre, a la realitat, perquè hi
ha molta violència oculta. Els pressupostos municipals, autonòmics i estatals,
han de contenir partides suficients per a disposar de suficients mitjans. No
ens podem permetre deixar a cap possible víctima sense la protecció deguda.
I, per a reduir el gran problema, toca emprendre canvis en profunditat, a
tots els nivells de la societat, començant per l’educació. Els nens i nenes,
els joves ( nois i noies) han de tenir molt clar, el comportament individual,
el respecte a l’altre, les línies vermelles que mai es poden trepitjar ni
traspassar, com perquè les noves generacions, tinguin un altre concepte del que
és la relació entre iguals.
Només educant i creixent en el respecte i la igualtat, aconseguirem sortir
de la situació que patim. Hem de tenir polítiques immediates, de salvaguarda i
protecció, al costat d’altres, a mitjà i llarg termini. I tenir clar que cada
dia de l’any, és un 25 de novembre, per pensar i actuar en el nostre entorn,
com per comprovar que no tenim a ningú en situació d’indefensió. I exigir als
nostres governs, en cada nivell , esforços complementaris per eradicar una
situació inacceptable, per al conjunt de la societat.
# posted by joan roma cunill @ 11:46 PM
Friday, November 22, 2019
ARA, ICETA PRESIDENT - art Regió 7
ARA, ICETA PRESIDENT.
La setmana passada, en aquestes mateixes pàgines, demanava “
i ara, què ?”. La resposta ja la tenim en forma de negociació i pacte, per a
conformar un govern de coalició, clarament progressista, mitjançant la suma del
partit socialista amb unides podemos, i altres partits, amb similars
prioritats. El resultat final, el veurem
d’aquí a pocs dies. I en podrem comprovar l’efectivitat, al llarg dels propers
quatre anys.
Després de l’ara què, toca parlar específicament de Catalunya
i el seu futur immediat. Portem prop de set anys, de manca total de govern
efectiu , al capdavant de la Generalitat, de manera que les oportunitats
perdudes, ja no tornaran, però podem entrar en una nova etapa, encara més
negativa que endarrereixi el país, fins a cotes, mai imaginades.
A banda dels milers d’empreses que varen marxar , a finals
de 2017, han deixat de venir-ne moltes més, i algunes de vital importància,
s’estan plantejant abandonar el territori, si la revolta i descontrol,
continua. Parlem d’empreses de primer ordre, la sortida de les quals suposaria
una sotragada immensa per l’economia catalana i els llocs de treball. Vist com
el president Torra, s’agafa els temes, res indica un canvi de rumb. Anem,
doncs, cap a la debacle sinó s’hi posa remei.
I quin és el remei ? A hores d’ara, només hi ha una sortida
ràpida i eficient: convocar noves eleccions per a elegir un nou Parlament, i de
rebot, un nou president i un nou govern. Es urgent, procedir a canvis
immediats, perquè el país ja no aguanta més. Son massa anys sense pressupost
adient, sense acció de govern, sense decisions estratègiques per afrontar els
nous reptes, només ocupats i preocupats per un procés, sense cap viabilitat.
Constatada aquesta inviabilitat, és hora de girar pàgina, i
anar a polítiques realistes i concretes. Reprendre les negociacions amb el
govern central, i posar en marxa tota la maquinària de la Generalitat,
llargament congelada. Hi ha un munt de temes, a l’espera de decisions.
Ara bé, per a posar en marxa aquest procés de represa
d’activitat i posta al dia, fa falta un govern preparat i eficient, presidit
per una persona molt coneixedora de la realitat catalana, espanyola i europea,
com per portar a terme una gestió exemplar. Del conjunt de càrrecs que ocupen
escó en el Parlament o cadira en el Consell Executiu, el més preparat i
eficient, és en Miquel Iceta. Ho ha demostrat al llarg de tota la seva
trajectòria, i ara és el millor moment per a poder normalitzar la vida del
nostre país.
Qui presideixi la Generalitat, tindrà una tasca enorme de
posar ordre en tota la seva estructura i funcions, i al mateix temps, tenir una
bona sintonia amb el govern central, com per pactar millores en el sistema de
finançament, i en els convenis que afecten infraestructures, equipaments i serveis.
Hi ha una immensa feina per fer, conseqüència de la paràlisis dels darrers
anys, però també de la manca de planificació dels executius anteriors, de
manera que s’ha d’atrapar el temps perdut, tant aviat com sigui possible.
El procés independentista, ha causat danys molt importants,
a nivell de convivència, però també en matèria de funcionament intern. Posar al
dia tot l’entramat malmès, requereix tenir un president preparat i amb
capacitat suficient com per coordinar administracions i apaivagar els danys
produïts, en tots els nivells. La preparació de Miquel Iceta, és indiscutible,
però també la capacitat per gestionar acords i pactes amb altres forces
polítiques, de manera que s’acabi el govern per una part del país, i es passi a
pensar i governar per al país sencer.
Estic convençut que vist tot el que ha passat les darreres setmanes, son
moltes les persones que volen llei i ordre, i efectivitat en l’acció de govern.
Es hora de governar i deixar enrere, la gesticulació i la recerca de vies
impossibles.
# posted by joan roma cunill @ 10:48 PM
Thursday, November 21, 2019
LES PRIMERES NEUS - art. Diari de Terrassa
LES PRIMERES
NEUS.
Caigudes ja les primeres neus, en els indrets més elevats del país, les
aprofito per donar compte de la manca total de coordinació entre
administracions, per tal d’actuar de la manera més ràpida i eficient, per
resoldre els problemes que comporten.
Parlo de problemes de mobilitat,
per garantir la neteja i la circulació, en totes les vies afectades.
Tenim en el nostre petit país, carreteres de l’Estat, de la Generalitat, de
la Diputació i municipals. En aquest darrer cas, parlem més de camins rurals
asfaltats / pavimentats, que de carreteres , pròpiament dites, però vaja, fan
també aquesta funció. De fet, hi podríem afegir, les privades ( autopistes de
peatge i túnels) , a càrrec de les concessionàries corresponents.
Doncs bé, en un país ben organitzat i coordinat, s’haurien buscat convenis
entre les diverses administracions, per fer front, totes juntes, a les despeses
de neteja i manteniment de les vies afectades, per les nevades. Aquí, no.
Cadascuna va per la seva banda, donant una penosa imatge de descoordinació,
desconfiança mútua i costos elevats.
Per entendre’ns, i perquè tothom s’imagini la situació. Cau una nevada, a
les comarques pirinenques. Es posen en marxa les actuacions pròpies d’una
situació com aquesta, i les màquines llevaneus, van on els pertoca. Cadascuna,
on li mana qui la contracta. Lògic, però és que fan vint quilòmetres, d’un tram
de l’Estat, després aixequen pala, i se’n van a fer un altre tram, cinquanta
quilòmetres més enllà, tornen aixecar pala, per anar un tros més enllà, i així
successivament.
La gent veu neu a la seva carretera, veu passar una màquina amb la pala
alçada, i no entén perquè no es dedica a treure la neu per on passa. No, és que
per on passa, és de la Generalitat, o de la Diputació, o de l’Ajuntament, i per
tant no li toca fer-ho....En resum, tenim màquines d’una banda a l’altra, fent
quilòmetres amunt i avall, unes vegades traient neu, i altres simplement
desplaçant-se cap una altra carretera, perquè les que troba entre mig, no li
pertoquen.
No deixa de ser lamentable aquesta situació perquè té un cost molt més
elevat, i sobretot no s’aprofiten els recursos mecànics, i humans disponibles.
Si en comptes, d’aquesta situació, existissin convenis entre totes les
administracions, la feina seria molt més ràpida, i molt més barata. D’això, en
altres països, en diuen eficiència. Bona gestió. I no parlo solament de treure
neu, no. Durant tot l’hivern, s’ha de tirar potassa a les carreteres per
dissoldre el glaç, i evitar el greu perill que suposa. Això requereix disposar
de dipòsits de sal, en diferents indrets del territori, com per poder emplenar
els camions que la escampen per la carretera.
En aquest cas, es repeteixen les mateixes imatges que abans he descrit per
les màquines llevaneus. Passa un camió del servei estatal, després un de la
Generalitat, un tercer de la Diputació i un quart de l’ajuntament. En aquells
llocs, on es van encreuant carreteres de les diverses administracions, es fan
creus, de com, després de tants anys, no ha estat possible arribar a concentrar
esforços per a actuar de forma conjunta.
Arribats en aquest punt, hauríem també de reflexionar sobre la realitat de
la xarxa de carreteres del país. Té lògica, aquesta diversitat
d’administracions, sobre la xarxa de carreteres? No seria més normal, una xarxa
única ? Com en tants altres temes, estem tant ocupats, en perseguir somnis, que
no hem tingut temps d’ocupar-nos de coses més terrenals, del dia a dia. Només
portem quaranta anys d’autonomia, poc temps, per arribar a modificar una
organització més pròpia de principis del segle vint que no pas del primer quart
del vint-i-ú. Algun dia, algú hi pensarà.
# posted by joan roma cunill @ 11:07 PM
Wednesday, November 20, 2019
CARTA OBERTA A ORIOL JUNQUERAS- art. Endavant Digital
CARTA OBERTA A ORIOL JUNQUERAS.
Comprenc i comparteixo totalment, la renúncia de Miquel
Iceta, a venir-te a veure a Lladoners, perquè la teva invitació anava precedida
de retrets i acusacions, que res tenen a veure amb el partit socialista. Estàs, i esteu a la presó, per
decisions pròpies, derivades d’uns fets molt greus, pels quals vàreu ser
assessorats, avisats i denunciats. Cap de vosaltres, pot al·legar
ignorància, bona fe, o compliment de la legalitat vigent. Em consta de manera
fefaent, els assessoraments, dels lletrats del Parlament, així com dels de la
Generalitat, a part d’altres de caràcter privat. Tots els experts, coincidiren
en remarcar els efectes que tindria, sortir de la legalitat i emprendre el camí
de la subversió del Reglament del Parlament , de la Constitució i l’Estatut d’Autonomia
de Catalunya.
Es totalment fals, voler vendre que la sentència, prové del
fet d’haver posat urnes, el dia 1-O. En absolut. Es varen posar urnes el 9 – N,
i ningú va anar a la presó. Els impulsors varen ser inhabilitats per un cert
temps i varen pagar les sancions corresponents, però cap va entrar a presó .
Aleshores, perquè vosaltres sí ?.
La gran diferència, entre uns fets i uns altres, és que ,a
les sessions dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, vàreu decidir que amb 72
diputats, imposaríeu canvis i decisions que només es permeten, si es compta amb
els dos terços de la Cambra. El que suposa disposar de 90 diputats. Així ho vàrem
decidir, per unanimitat ,els diputats de les primeres legislatures, com a via
per evitar canvis importants, amb febles majories. Aquesta clàusula, és
habitual en tots els estats democràtics, del món.
Però, el més greu no fou, la vulneració del Reglament del
Parlament, per a aprovar i convocar un referèndum il·legal, el més greu vingué
tot seguit, aprovant unes Lleis , dites de desconnexió, que vulneraven greument
la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, i deixaven Catalunya, fora de les lleis
vigents. Es més, prescindien del més
mínim esperit democràtic, de respectar les majories i minories, aprovant-les en
lectura única, prohibint informes dels Lletrats i de la Comissió Jurídica
Assessora de Catalunya ( el nostre TC).
La gravetat s’incrementà, donant per fet, i explicant a la
gent, que , complert el tràmit del referèndum, dut a terme, sense complir amb
els mínims requisits obligatoris, s’implementaria la república catalana,
trencant amb Espanya i aplicant les lleis , il·legalment aprovades.
Tot això, surt de la bona fe, del coneixement de la
realitat, de les obligacions jurades al prendre possessió del càrrec de diputat
i vicepresident del govern , de complir i fer complir la legalitat vigent, i
s’endinsa en la més absoluta il·legalitat i inconsciència. I tots ,i cadascun
dels membres del govern, sabíeu la impossibilitat de dur a terme, les promeses
fetes. No havíeu preparat res, no teníeu cap recolzament internacional, no
teníeu ni tant sols el suport d’una majoria de catalans, i tanmateix es va
voler fer creure que era possible.
Per sort, us varen tremolar les cames, en el darrer moment,
us vàreu acovardir, o vàreu tenir uns instants de claredat com per suspendre la
declaració d’independència, i fugir uns, i quedar bloquejats , uns altres. Aquí
sí, li puc reconèixer la valentia, i la honestedat de quedar-se i retre comptes
de les seves accions, a diferència d’altres que varen fugir covardament.
Però, s’ha parat a pensar, on estaríem ara, si no haguessin
parat en el darrer moment ? Si s’hagués arriat la bandera espanyola i centenars
o milers de crèduls independentistes haguessin decidit passar a l’acció i
ocupar ports, aeroports, subdelegacions del govern central, Delegació del
govern, i posats a fer, Comissaria General de la Policia Nacional, Casernes de
la Guàrdia Civil, i per descomptat, la Capitania General de l’exèrcit a Catalunya
? A dia d’avui, tindríem dotzenes o
centenars de víctimes. O és que creu, que fets com aquests no s’haguessin
produït ?
Els fets greus del procés, no va ser posar urnes el dia 1-O.
En absolut. Els fets greus eren el que vostès pretenien, actuant al marge de la
Llei. Varen posar el país sencer, en un tris del desastre. I han actuat els
Jutges, no els partits, en la condemna. I desitjo la seva sortida de presó,
però qui ha actuat per aquesta via, no pot ostentar mai més càrrecs
institucionals. Una democràcia es defensa amb més democràcia, no trencant les
lleis que la protegeixen.
# posted by joan roma cunill @ 11:46 PM
Monday, November 18, 2019
EN DEMOCRÀCIA, LA GARANTIA ÉS LA LLEI. art. Endavant Digital
EN DEMOCRÀCIA, LA GARANTIA ÉS LA LLEI.
Tots els actes de desobediència que estem veient aquests dies, o els que
s’han dut a terme, en els darrers anys, haurien tingut sentit, en temps de la
dictadura, però, no ara, en plena democràcia.
En democràcia, la garantia és la llei. Els fonaments d’una democràcia se
sustenten en el compliment de les lleis vigents. Unes lleis que tenen plena
legitimitat perquè han estat aprovades pels òrgans competents, amb els quòrums
requerits, i complint els tràmits pertinents.
Poden agradar o no. Si no agraden, hi ha els mecanismes per modificar-les,
substituir-les i fins i tot anul·lar-les, però sempre complint els tràmits que
la pròpia llei estableix, i els de caràcter general, propis d’un sistema
parlamentari.
Què més fàcil que complir la llei ! Encara que una llei no agradi, res més
fàcil, que fer-la complir, i si es creu convenient, aclarir que no agrada però
se li donarà compliment, mentrestant estigui vigent, i es propiciarà la seva
modificació, tant bon punt es disposi de les condicions legals, per a fer-ho
possible.
El que mai es pot fer, és anar amb presses, o agafar dreceres, trencant la
legalitat vigent. Si algú ho fa, oimés si és un càrrec institucional, obra la
porta a que tothom ho vulgui copiar, en aquelles lleis que no li son del seu
grat. Resultat: el caos i la pèrdua dels fonaments de la democràcia.
Aquesta llarga introducció ve a tomb, de les declaracions escoltades, en
seu judicial, emeses pel president Torra, per justificar el no compliment de la
resolució de la Junta Electoral
Els edificis públics, son de tots i totes, i han de preservar aquest
caràcter plural i neutral, en matèria de simbologia. Tenim els símbols oficials
que tenim, i aquests son els que han de figurar en tots els llocs pertinents.
No podem trencar aquesta norma, sota el principi que s’està d’acord amb uns i
no amb altres. Es governa per a tots i totes, no per una part de la ciutadania.
I és que ningú està en una institució per obligació. Si algú no vol donar
compliment a les lleis vigents, perquè no li agraden, té una solució ben
senzilla i ràpida com és plegar i anar-se’n a casa. Ara bé, mentrestant
representi una institució, ha de complir amb les obligacions del càrrec.
Això, tant senzill i tant pràctic per a tothom, aquí no s’ha volgut
entendre. Bé, no s’ha volgut complir, i s’ha deixat de banda una part important
de la ciutadania, fora del marc legal, vulnerant els seus drets, de forma
fefaent i reiterada.
Puc assegurar que en molts països del nostre entorn, aquest incompliment
seria ràpidament corregit i sancionat. Aquí, arrosseguem anys d’incompliments,
amb alts i baixos, posades i retirades de tota mena de símbols, intentant
regirar les lleis, per no donar-hi compliment.
Això és greu ho faci qui ho faci, però que tot un president de la Generalitat , cregui
que està per damunt de la llei, és realment inimaginable, en una democràcia
consolidada com la nostra. Es hora de donar pas a una nova etapa, que deixi
enrere aquesta revolta continuada contra lleis vigents, i torni el imperi de la
llei. La democràcia és reforça amb més democràcia, mai trencant o incomplnt
lleis vigents. Eleccions, quan més aviat millor, perquè puguem canviar de
govern, i elegir un president que tingui clar com funciona la democràcia real,
no una d’inventada.
# posted by joan roma cunill @ 11:40 PM
Sunday, November 17, 2019
L'ESPORT FEMENÍ, COM A PUNTA DE LLANÇA - art. Nació Digital Solsona
L’ESPORT FEMENÍ,
COM A PUNTA DE LLANÇA.
He de reconèixer que no sóc cap gran seguidor de cap campionat, ni prova
esportiva, en cap dels múltiples esports existents, però no deixo d’informar-me
de com van les coses, en aquells més “populars”. I si s’escau , una bona dosis
de patinatge artístic, gimnàstica rítmica, o alguna altra, barreja d’art i
esport, em fa passar una bona estona davant la pantalla.
Aquests dies, però, estic seguint amb interès, la revolta de les jugadores
de futbol , per aconseguir unes mínimes condicions econòmiques i contractuals,
que els hi garanteixin una mínima estabilitat salarial. Pel que he vist, llegit
i escoltat, em semblen totalment raonables, i confio en un acord complert, en
els propers dies. De fet, ja no s’hauria d’haver arribat a fer una vaga, per
aconseguir uns drets, que jugadors masculins, tenen des de fa un munt d’anys.
I no parlem de grans xifres, no. Les peticions son modestes. Per aquí es
comença, i ja arribarà el dia en que, també el futbol femení mourà importants
contractes, similars als que reben els seus homòlegs, masculins. De fet, qui
menystenia l’interès dels partits femenins, va canviant d’idea, tant bon punt
els han començat a retransmetre pels grans canals de televisió, a hores
raonables, i no com abans que els oferien, de tant en tant, i en hores
intempestives.
Aquesta revolta de les jugadores de futbol, té un altre interès, perquè
suposa obrir noves reivindicacions cap esports d’equip, que malviuen, gràcies
al voluntarisme, de tot el col·lectiu. No és justa aquesta discriminació, com
tantes altres, en el món laboral, cultural, científic....D’aquí la importància
de mantenir el pols, i guanyar-lo. Cada guany, suposa, una nova oportunitat per
altres causes, igualment injustes.
A treball igual, sou igual. Aquest principi , tant elemental, està lluny de
complir-se, però considero que s’ha obert un ampli debat, a la societat, amb
altaveus posats en alguns mitjans de comunicació que ajuden a ampliar i fer
arribar el missatge, a tots els racons de la societat.
Després de tota una història de discriminacions, van fent camí, peticions
de regulació de les condicions de treball, d’horaris, de sous, de presència en
els llocs de direcció, amb alguns avenços, impensables, uns pocs anys enrere. Queda
molt per fer, però els canvis son imperables, perquè venen emparades per les
administracions, i pels partits, que volen donar exemple, i s’han atrevit a
introduir modificacions importants, per donar exemple.
Dit això, tots sabem el cost que té ser les primeres, en exigir canvis. Les
pressions i tensions que estan patint les jugadores de futbol, ens ha de portar
a animar-les a seguir, fins aconseguir els objectius proposats. Poso el meu gra
de sorra, per parlar d’aquest tema, i estendre’l, pels mitjans de comunicació,
com a mesura per pressionar als qui han de prendre l’acord, el prenguin, el més
aviat possible. La reivindicació és justa i raonable, quan més aviat
l’acceptin, més aviat tancarem el tema. Ànims, doncs, perquè sempre ha
d’haver-hi pioneres que obrin camins.
# posted by joan roma cunill @ 11:38 PM
Friday, November 15, 2019
Y ARA, QUÈ ?- art. REgió 7
I ARA, QUÈ ?
El diumenge passat, varem tornar a decidir. Ens varem tornar a comptar, a
nivell de Catalunya i a nivell de tot Espanya, i el resultat, ha estat força
enrevessat, difícil de gestionar, i complicat de governar, però és el que han
decidit el conjunt de ciutadans i ciutadanes. Pot agradar més o menys, però és
el que hi ha . Toca funcionar amb els resultats obtinguts, i estic segur que el
partit guanyador, el partit socialista, amb Pedro Sánchez, al capdavant, sabrà
sortir-se’n , raonablement bé. Ho veurem ben aviat.
Dit això, portem força dies, escoltant tota mena de reflexions, debats,
crítiques, propostes, i per descomptat auguris de com aniran les coses, d’ara
en endavant. Hi ha un gran nombre de tertulians “ a sou “ que diuen el que els hi fan dir, així com
articulistes que deixen l’objectivitat, a casa, per convertir-se en fidels seguidors
de la causa independentista, anunciant “la bona nova”, cada sis mesos. Així,
portem set anys, i no veig que “la causa”, hagi avançat gaire. Més aviat, tot el
contrari.
Com a simple nota numèrica, si en el referèndum del 1-O, agafat com a gran
referent, a nivell de resultats, els vots favorables varen arribar als dos
milions, en aquestes generals, la suma dels tres partits ( ERC, Junts x Cat,
CUP) han sumat un milió sis-cents quaranta- dos mil seixanta – tres. Es a dir,
uns quatre-cents mil vots, menys.
A nivell de representació parlamentària, pugen un diputat, fins els
vint-i-tres, però tampoc arriben ni superen la meitat de la representació a tot
Catalunya i es queden amb un 42,59 % dels vots emesos, lluny de la meitat que
havien volgut assolir. Es un bon resultat ? Sí, en efecte. Res a dir. Ara bé,
tindrà aquesta representació un paper rellevant, en les noves Corts Generals ?
Em temo que no. Es més, estic convençut que els set diputats del PNB, obtindran
un molt major rendiment, que aquests vint-i-tres d’aquí.
En política, el nombre és important, però molt més la estratègia i el bon
ús que es fa de la representació obtinguda. Ho he repetit mil vegades, la sana
enveja que em produeix el PNB, al llarg de la seva extensa trajectòria. Ha
sabut aprofitat, en cada moment, les millor opcions per situar-se en el millor
lloc, i negociar les millors condicions pel seu país, a diferència del que han
fet els partits independentistes, aquí. Ara, ho tornaran a fer, com podrem
veure en molts pocs dies.
Tampoc ha estat una mostra d’astúcia, la trajectòria enrevessada, plena de
contradiccions, estires i arronses dels partits independentistes, en matèria de
protestes per la sentència del TC. La pugna entre partits, els ha portat a una
cursa de mobilitzacions, concentracions, perfomances, i altres moviments, que
ni s’han entès ni han aportat cap solució, a la causa. Al contrari.
L’inflamació produïda, amb el llarg , intens i en algunes ocasions, violents
aldarulls, han produït uns efectes secundaris molt perjudicials, per a tots,
però molt especialment per la causa independentista.
L’espectacular creixement de Vox, s’explica, en bona part, per l’acolliment
de vots emprenyats, indignats, partidaris de la mà dura, contra el que han vist
i escoltat en tots els mitjans de comunicació. Aquesta enorme presència
parlamentària, complicarà la recerca de vies de normalització de la “causa
catalana”. Cada decisió, cada proposta, cada inversió, cada modificació de
lleis que continguin aspectes positius per a Catalunya, seran revisats i
torpedinats, a tots els nivells.
I tanmateix, la via passa, per reconèixer els errors comesos, per les dues
parts en conflicte, i la recerca de solucions. Tardarem anys a retrobar la
normalitat. Segurament un parell de generacions, si per les dues bandes hi ha
voluntat d’arribar-hi, però , de moment deixar el país en mans de persones
alienes al govern, és la manera segura de no aconseguir-ho. Quan un govern no
exerceix, hi ha d’altres que ocupen el seu lloc, i porten la revolta, cap a
objectius que semblen voler assolir el principi de “com pitjor, millor”.
Aquesta via, topa i toparà contra un mur infranquejable, que deixarà molt
maltret el país i la seva gent. I l’esgotament és visible, a tots els nivells.
Continuar uns anys més per aquesta via, produirà danys innecessaris,
frustracions immenses, i cap solució. La unilateralitat, no té cap possibilitat
de reeixir. I qui dubtava de la correlació de forces, pot tornar a comptar els
resultats obtinguts, el passat diumenge. Varem tornar-nos a comptar, varem
tornar a decidir.
# posted by joan roma cunill @ 11:12 PM
Thursday, November 14, 2019
TANTA ASTÚCIA, ESGOTA - art. Diari de Terrassa
TANTA ASTÚCIA,
ESGOTA .
Amb les primeres neus de l’hivern, caigudes a muntanyes molt properes a
casa, em comprometo a retornar als temes habituals d’aquesta secció: els del
món rural, dels petits ajuntaments, els de la Espanya vaciada, i tants
altres que son força desconeguts per a les persones que viuen i treballen, en
grans ciutats.
Abans, però, unes petites reflexions, sobre la situació actual de
Catalunya, una vegada hem tornat a decidir el nostre futur, en les eleccions
generals del diumenge passat. Hem votat, i ens hem comptat i recomptat,
dotzenes de vegades en aquests 43 anys de democràcia recuperada, i alguns no
volen entendre, que tant decidim el nostre futur, quan votem en unes
municipals, com en les autonòmiques, les generals o les europees.
I la realitat és tossuda. Som molts més els qui estem d’acord en continuar
dintre d’Espanya, dintre de la UE ,
sota el paraigües protector de l’OTAN i en el marc del sistema euro, que els
qui volen sortir de tot arreu. Si algú creia una altra cosa, pot mirar les
xifres i veurà, que fins i tot amb la revolta, provocada per la sentència del
TC, els partits independentistes no arriben al 50 % de la representació
parlamentària, i es queden en un 42,59 % dels vots, amb la pèrdua de prop de
quatre-cents mil vots, respecte el resultat del “referèndum o consulta del
1-O”.
Si això, és així, hauríem d’aparcar l’astúcia per dedicar-nos a la política
real i quotidiana, retornant poc a poc a la normalitat. Portem 7 anys, en que
el govern de la
Generalitat i el Parlament, han anat abandonant les seves
funcions i responsabilitats, per deixar-les en mans alienes. I quan un govern
abandona les seves funcions, altres les assumeixen, ni que sigui de manera
provisional i caòtica, com hem pogut veure, en els darrers mesos, i molt
especialment, les darreres setmanes.
Algú va dir que l’astúcia catalana, faria fàcil i factible, una
independència exprés, amb tot d’avantatges i cap inconvenient. S’agafava una
part , per el tot, oblidant que a Catalunya hi vivim set milions i mig de persones.
Deixaven una majoria, sense drets, i s’endinsaven per una unilateralitat
somiada, però impossible, aquí i arreu del món democràtic.
Tanta astúcia, ha provocat que persones alienes a la representació
institucional, assumissin el poder de convocar i desconvocar tota mena de
mobilitzacions, concentracions, accions pacífiques, unes, i gens pacífiques
altres, tallant carreteres, oblidant els drets a la lliure circulació i
provocant enormes pèrdues a un país, ja cansat i esgotat ,de tantes perfomances
inútils.
Tanta astúcia, fins i tot ha impulsat un perillós partit com Vox, cap a
resultats inimaginables, mesos enrere, el qual farà tots els possibles per a
torpedinar tot acord o pacte que es vulgui fer, a legítimes aspiracions de
Catalunya, en les seves relacions amb el govern central.
I no veurem cap mena d’astúcia, a l’hora de fer servir els resultats
electorals obtinguts, pels partits independentistes, en la conformació del
proper govern central, presidit per Pedro Sánchez. En canvi , veurem com un PNB
amb només 7 diputats, aconseguirà situar-se en un lloc privilegiat per obtenir
importants acords de millora pel seu país. Allà entenen l’astúcia, de manera
molt diferent, a com l’entenem aquí.
Aquí, 23 diputats, esdevindran irrellevants, perquè ja ningú confia ni
espera una responsable participació en els afers nacionals / estatals. S’ha
perdut el senderi, i cada partit batalla per la seva banda, a l’espera de
dirimir forces, en les properes eleccions al Parlament, on tornarem a decidir i
ens tornarem a comptar. Si algú no posa fre, a la deriva embogida en la qual
ens trobem, la pèrdua de pes, rellevància i qualitat democràtica que ens havia
caracteritzat, ens esperen temps especialment complicats, i gens favorables.
Hem perdut ja molt pel camí, però encara es pot perdre molt més. Tanta astúcia,
esgota, sobretot perquè és fullaraca per a consum intern. Mentrestant portem
set anys, sense govern efectiu.
# posted by joan roma cunill @ 11:02 PM
Wednesday, November 13, 2019
AUTOINCULPACIONS I TALLS FRONTERA - art. blogesfera socialista
AUTOINCULPACIONS
I TALLS FRONTERA.
Si algú tenia
algun dubte sobre el total desconcert en que es mouen les entitats
sobiranistes, i amb elles els partits independentistes, i les seves
confluències, en tenen unes mostres ben concloents, en les darreres mobilitzacions.
Bé, parlaré de dues, però n’hi podria afegir alguna altra, igual de desastrosa.
AUTOINCULPACIONS.
Qui va proposar i dissenyar aquesta acció, denota un total desconeixement de la
realitat judicial del nostre país, i sobretot de la feina que fan els Jutjats
de Primera Instància, els més propers als ciutadans.
Si agafem
qualsevol dels Jutjats de la Catalunya Central, a qui és dona feina, amb
aquestes autoinculpacions, és a les administratives que atenen el públic, en
general. Es a dir, a l’escaló més baix, i més carregat de feina, de tot el
Jutjat.
Els ha tocat a
elles, carregar amb més feina, en un acte de total i absoluta inutilitat. Què
passarà amb aquestes autoinculpacions ? Doncs bé, una vegada recollides, el
Jutge de torn, enviarà una providència al Tribunal Superior, demanant què toca
fer. Aquest li respondrà que no tenen cap validesa legal, i ja està. Punt
final. Sent optimistes, notificaran a tots els autoinculpats, que la seva
autoinculpació no serveix per a res, i adéu siau. Bé, a qui tocarà fer aquesta
darrera gestió ,serà a les mateixes administratives que varen registrar-les.
Així, doncs,
aquest acte de gran astúcia política, haurà servit per a incrementar la feina
de les administratives del registre, sense compensació de sou ni feina, per la
feina feta, i ja està. Ja tenim una altra mostra de com carregar de feina, a
persones que no tenen cap culpa del conflicte i que fins i tot, poden estar de
la banda dels independentistes. Però, això, no preocupa ni hi pensa cap dels
cervells del procés.
TALLS DE
FRONTERA. Una altra mostra de gran astúcia, anar per la banda francesa per
mirar de paralitzar La Jonquera, sense tenir present que, a França ,les coses
son molt diferents a les d’aquí, com hem pogut veure.
D’entrada, havien
assegurat 3 dies sencers de tall complert. No sé com ells compten els dies,
però avui que és dimecres, seria el tercer dia, i resulta que ahir, la frontera
ja estava totalment oberta. Es més, molts dels activistes es queixaven de la
poca assistència, i de la manca de previsió dels organitzadors, a la vista de
que les grues de la Gendarmeria, s’emportaven els cotxes amb dues grues, cap
una gran àrea. Per a recuperar-lo, toca pagar una sanció propera als 700 euros.
Què es pensaven ? Es que creien poden
tancar la frontera, sense intervencions dures i contundents ?
Però, a banda
d’aquesta imprevisió i improvisació, no se sap ben bé què pretenen perquè si
una cosa és impopular és tancar la gent, al mig d’una carretera. Vaig poder
veure i escoltar, en canals francesos, les opinions dels afectats, i puc
afirmar que de comprensió i solidaritat, res de res. Tot el contrari, fins el
punt de que molts camioners s’estaven organitzant per a fer la feina que no
havia fet la policia.
Al final, entre
mediadors, empentes i desorganització, els tres dies, es varen convertir en
dos, i dels dos, un a mitges. Resultat: un nou fracàs, demostració d’haver
perdut el nord . Així, estem.
# posted by joan roma cunill @ 6:30 AM
Tuesday, November 12, 2019
UNA ALTRA PÀGINA NEGRA, EN LA HISTÒRIA DEL PARLAMENT- nota pel blog socialista
UNA ALTRA PÀGINA NEGRA, EN LA HISTÒRIA DEL PARLAMENT.
El dia d’avui, dimarts 12 de novembre, el Parlament de Catalunya, ha
protagonitzat una altra sessió plena de despropòsits, incongruències i ridícul.
En un altre país, s’exigiria la dimissió del president, i es convocarien eleccions,
per sortir del marasme en que estan ficats els partits que donen suport al
govern. Un govern absent , incapaç de fer front ,a les necessitats del país.
Però, tornant a la sessió d’aquest matí, el primer que hem de dir, és la
contundent protesta de la portaveu del Govern, per haver-la convocat, sense
avisar al president de la Generalitat que és també diputat, i un altre dels
consellers ¡¡¡¡¡ Per entendre’ns, el president del Parlament, ha canviat l’horari
de la sessió que s’havia de fer a la tarda, per el matí. Aquest canvi, no ha
permès assistir a dos membres del Govern ( un d’ells, el propi President)
perquè tots els dimarts tenen Consell Executiu.
Sembla ser que la justificació venia d’intentar aprovar la Moció de la CUP,
demanant exercir el dret d’autodeterminació, abans que el TC no es manifestés
en contra. De fet, s’ha votat, pocs minuts abans o després de la comunicació
del TC , al Parlament. Veurem què passa si ha estat abans de la
votació...perquè el tema seria greu.
Però, vaja, si la situació ja era rocambolesca, dues hores després, ha
esdevingut esperpèntica, quan una Moció del PSC, ha estat aprovada, amb els
vots de PSC, C’s, PP, i ECP, la qual deia que EL PARLAMENT RENUNCIA A
INICIATIVES UNILATERALS O IL.LEGALS. Aquesta
Moció s’ha aprovat, per l’absència d’uns quants diputats independentistes,
entre els quals el president que estava en el Consell Executiu, i altres
voltant per altres llocs.
Pels qui hem estat diputats, veure aquests espectacles, dia sí, dia també,
en la màxima institució del país, ens fa ser molt exigents, en demanar
eleccions, per a poder fer fora a persones que no haurien d’ostentar el càrrec
de diputat/ da. El Parlament mai havia patit una etapa tant negativa com la
dels darrers anys. Es hora d’una complerta i profunda renovació.
# posted by joan roma cunill @ 9:06 AM
BORREDÀ, ELS PROJECTES ES VAN DUENT A TERME - art. blog personal
BORREDÀ – ELS PROJECTES ES VAN DUENT A TERME.
Satisfà veure el ritme en que es van duent a terme, un gran
nombre de projectes, deixats per l’anterior equip de govern, en diferents fases
de tramitació. El nou equip de govern, ha evitat endarreriments o modificacions
que retardessin les gestions i posessin en perill les subvencions aconseguides.
ENDERROC NÍNXOLS VELLS:
Obra ja acabada, que ha suposat enderrocar els vells
nínxols, construïts a banda i banda de la capella i que ja havien superat els
110 anys de vida. L’espai ha quedat ben endreçat i a més, s’ha fet el més
important i que no es veu, des de fora, com és la renovació del terra de
l’ossari , molt malmès pel pas del temps.
PASSATGE CAMP DE FUTBOL:
En fase molt avançada es troba aquesta obra de pavimentació
i reforç de murs, del passatge del camp de futbol i zona petanca. Això suposa
un canvi important en aquest espai, a
més de permetre l’accessibilitat a tots els equipaments.
RENOVACIÓ FERM CAMÍ COLL DEL BAS.
La connexió entre el nucli urbà de Borredà i el nucli urbà
del Coll del Bas, estava en deficients condicions, després dels anys
transcorreguts , d’ençà la darrera actuació. Un camí es pot anar reparant, però
al final, s’ha de fer una actuació important, com la que es va pactar amb el
Consell Comarcal. Aquest nou ferm, garanteix la bona connexió per a molts anys
més.
CONDICIONAMENT TRAM BORREDÀ – CAMÍ RURAL RIERA DE MERLÈS.
Entre l’Hostal Sant Cristòfol ( Sta. Maria de Merlès ) i
l’Hostalet ( Les Llosses), quedava un tram de 950 metres ( Borredà )
per arreglar. Es va aconseguir un ajut de la Generalitat per poder
arreglar aquest camí rural, per on hi passa un tràfec considerable, durant tot
l’any. Em consta que d’aquí a pocs dies, aquest tram quedarà adequadament
condicionat.
ENTRADA EN SERVEI NOVA TORRE VODAFONE.
El servei adequat de noves tecnologies és vital per un poble
petit i rural com el nostre, i les negociacions per a millorar-lo han estat
constants, al llarg de molts anys. Pel que m’han informat, la nova torre de
Vodafone, ha entrat ja en servei, amb una millora substancial de les
prestacions, i pel que sembla també Movistar ha millorat les seves prestacions.
PISTA DE PÀDEL.
Un dels ajuts de finals de l’any passat, procedents de la Diputació de Barcelona,
anava destinat a la construcció d’una pista de pàdel, en un dels extrems del
camp de futbol. Sembla ser que en els propers dies, es procedirà a la
contractació de l’empresa corresponent, per a dur a terme aquesta obra.
RENOVACIÓ XARXA ROCATRENCADA – EL ROCAL.
Aquesta és una de les canonades més velles de fora del nucli
urbà, i provocava problemes tot sovint, de manera que era important poder-la
renovar. Em consta que abans de final d’any, l’obra estarà acabada.
# posted by joan roma cunill @ 7:49 AM
D'ENTRADA, AQUÍ NO - art. blog personal.
D’ENTRADA, AQUÍ NO.
Tenim a la comarca del Berguedà, una altra mostra clara, de
la reacció de determinada gent, davant una proposta que no sabem si pot ser
positiva o negativa. Es tracta, de la
reconversió de l’antiga Tèrmica de Cercs, en una incineradora de residus
inerts, per a eliminar-los ,tot transformar-los, en producció d’energia
elèctrica.
A diferència d’alguns portaveus de la immediatament
constituïda Plataforma En Contra, jo no sóc tècnic ni especialista en tema de
residus ni d’energia. Em sorprèn la immediata reconversió d’alguns portaveus,
en tècnics super especialitzats, explicant en tot detall, tot el que pot passar
si entra en funcionament una instal·lació com aquesta. Ho expliquen, sense ni
tant sols haver vist ni estudiat el projecte. D’això sent diu populisme o
vidència. O tot alhora.
Com que no sóc especialista, faig meva aquella dita tant
catalana, i tant oblidada com és “puix que parlen, escoltem què diuen “. Es a
dir, abans de pronunciar-se, voldria veure la presentació del projecte, el seu
estudi, per part de tècnics independents, i conèixer el pensament del govern de
la Generalitat, que és qui té les competències per autoritzar-lo o no.
I és que sorprèn molt que algun dels portaveus, i algun dels
polítics contraris al projecte, pertanyents a ERC, donin per fet que la
Generalitat pugui autoritzar una instal·lació que no compleixi amb les
normatives catalanes, espanyoles i europees.
Es a dir, o van per lliure o no tenen cap confiança en els representants
d’ERC, en el govern de la Generalitat. Curiós i sorprenent, no ?.
En el meu cas, proposo estudiar, valorar i deixar decidir a
la Generalitat, donant per segur que mai autoritzarà una instal·lació ,amb
deficiències o incompliments de la rigorosa normativa medi ambiental. Proposo també, estudiar projectes similars en
altres països, i és que només vull recordar que, en els meus set anys a Suïssa,
el barri del centre de la capital, Berna, escalfava calefacció i aigua, amb una
incineradora de residus.
Tornant a la comarca, vull recordar nombrosos pronunciaments
“d’aquí no”, en temes tant rellevants com : Abocador comarcal de Font Ollera (
situat en part a Cercs, en part a Berga). Vam estudiar no menys de mitja
dotzena d’altres indrets. A tots, era que no, fins que ens vam plantar i vam
decidir que ,aquí o enlloc. Podria enumerar molts altres no, com quan vam
intentar ubicar la planta de l’empresa Knauf ( ara a Guixers – Solsonès), o el
polígon comarcal d’Olvan ( que tampoc era de bon grat), la deixalleria comarcal
( situada al polígon de la Valldan), l’empresa Liven ( en el mateix polígon ),
la connexió del domini esquiable La Molina – Coll de Pal, el desdoblament de
l’Eix del Llobregat, les variants de l’Eix, i un llarg etc.
I deixo pel final, un altre no, que m’acompanyarà de per
vida pel que va suposar de perdre una empresa, estratègica i vital per l’Alt
Berguedà. Es tracta del no, a la Planta embotelladora d’aigua de Gósol. I sí,
se’n van sortir els contraris, amb un
adéu a una empresa, filial de la concessionària de la casa Coca- Cola
Espanya, que construïa una planta, en un lloc triat, minimitzant l’impacte
visual, plenament ecològica, ...el resultat hagués estat 55 llocs de treball
directes, i un munt de diner per l’ajuntament ( el poble), en IAE, IBI, i un
tant per m3 d’aigua envasada. Aquesta planta, hagués garantit la supervivència
dels tres pobles de la Vall del Pedraforca: Gósol, Saldes i Vallcebre, per a
molts i molts anys.
Una dels portaveus de la Plataforma, fins i tot ha
manifestat que en el Berguedà hi ha una taxa d’atur inferior al conjunt del país
i per tant, uns llocs de treball més o menys, no son tant importants. Es cert.
Es que no deu saber que en el desert, la taxa d’atur és 0 %. Vull només
recordar que els 31 municipis de la comarca, perden població, any rere any.
Tots ells. Es la primera vegada que passa, i posa en perill serveis bàsics com
escoles, consultoris mèdics, botigues, bars, restaurants... I vull que quedi
clar un tema. La qualitat del medi ambient, no és negociable ni compensatori.
Simplement el que defenso és estudiar, valorar i decidir, per aquest ordre,
confiant en que el nostre govern, complirà amb els seus deures.
# posted by joan roma cunill @ 7:47 AM
Monday, November 11, 2019
EL POBLE HA TORNAT A DECIDIR - art. Nació Digital Solsona
EL POBLE HA
TORNAT A DECIDIR.
Qui digui que no ens comptem, és que no ha repassat els més de 40 anys de
democràcia, en la qual portem prop de 40 eleccions, de tota mena: generals,
autonòmiques, municipals i europees. Pocs països poden aportar un currículum
tant intens i extens, en matèria de consultes als ciutadans i ciutadanes.
I, ahir, ho va tornar a fer per a elegir els representants al Congrés de
Diputats i al Senat. El resultat, és enrevessat, complicat i molt difícil de
gestionar, però, és en els moments complicats, quan els polítics, han de
mostrar la seva capacitat de diàleg, negociació i pacte. Això, és el que
esperem de tots els partits politics amb representació parlamentària. No tinc
cap dubte, de que Pedro Sánchez, en tant que cap de la candidatura guanyadora,
ho aconseguirà.
Amb tot, sí hem de reconèixer la molt mala noticia, de la força obtinguda
per Vox. Superar els 50 diputats, és i serà un fort maldecap per a totes les
futures negociacions i pactes, perquè les seves radicalitats, el portaran a
impedir acords, a portar-los al TC, ni que sigui amb ànim de torpedinar
tràmits, o a crispar tots els debats i negociacions. Escoltar determinades
propostes i anàlisis de la realitat, ens porta a molts, molts anys enrere, o
cap altres països on existeixen forces similars. Potser serà la vacuna que
necessita molta gent, que els ha votat, més per crispació i indignació , que no
pas per autèntic fervor o sintonia d’idees. Veurem.
Una altra desfeta espectacular és la de C’s, que m’ha deixat perplex pel
que tenia de previsible, sense que canviessin decisió ni guió, abans d’anar cap
al desastre. Algun dia sabrem, els motius pels quals, es varen entestar a no
pactar amb el PSOE, quan tenien una magnífica oportunitat per esdevenir partit bisagra, durant molt i molts anys. Jo pensava
que en el darrer moment hi hauria un canvi radical, i acceptarien un pacte de
govern, des de dins o des de fora. Tot, menys anar a noves eleccions, a rebre
un càstig contundent, com així ha estat. El futur ens donarà detalls.
I a Catalunya, resultats molt similars als anteriors, malgrat les intenses
i extenses mobilitzacions, en contra de la sentència. La realitat, és tossuda,
i una vegada més, comptats i recomptats, tornem a comprovar com el país se
situa en dues meitats, força semblants. Els partits independentistes, pugen un
diputat, però no superen el 50% d’escons, i es queden en un 42,59% dels vots,
amb prop de un milió sis-cents mil. La previsió que havien fet , alguns, de que
hi hauria una allau de nous votants independentistes, no s’ha produït, de
manera que ens quedem com estàvem, si fa no fa.
I això que la revolta catalana, sí ha incrementat notablement el vot cap a
Vox, també al PP, però molt especialment a Vox, que n’ha fet , causa principal
de la seva duresa en el missatge.
El poble ha tornat a parlar, i ara toca, interpretar i posar en marxa la
formació de nou govern. No és fàcil per a ningú, però en un mes, hauríem de
tenir el nou Executiu, a punt per entrar a treballar, en un marc molt
complicat, a nivell intern i extern. Ara, tocarà prendre decisions gens fàcils,
tant a Catalunya com a nivell d’altres indrets. Es pot criticar molt a Pedro
Sánchez, però si es volen acords i pactes, millor ell que cap altre. I tothom
tindrà l’alè de Vox en el clatell, amb dificultats afegides per millorar
condicions essencials com son un nou marc de finançament autonòmic, millores en
les inversions a Catalunya, i canvis en les relacions, no per caure bé, sinó
perquè son necessàries i justes. Ara, veurem qui i com es negocia, per
gestionar l’enrevessada situació que ha deixat la contesa electoral d’ahir.
Complicat i difícil, però apassionant.
# posted by joan roma cunill @ 1:10 AM
Friday, November 08, 2019
AUTOPISTA, PEATGES, MOBILITAT - art. Regió 7
AUTOPISTA, PEATGES, MOBILITAT.
Aquesta mateixa setmana, i en aquestes mateixes pàgines de
Regió 7, apareixien unes interessants xifres sobre l’import de les
compensacions de la
Generalitat a l’empresa concessionària , en aplicació del
conveni sobre descomptes, a determinats usuaris i condicions. Compensacions
d’un volum que és difícil d’entendre per als qui no estem avesats a tractar
aquests temes. En qualsevol cas, xifres molt, molt rellevants.
Això, em porta a recordar la permanent polèmica de la
concessió de l’autopista des del mateix moment de la seva aprovació i
aplicació. Durant anys, des del Parlament, Consell Comarcal, Ajuntaments i
altres organismes, s’ha intentat tenir clares les condicions, per tal
d’estudiar la possible reversió , per a convertir-la en autovia , lliure de
peatges, i així alliberar l’enorme tràfec que circula per la C-55 , en el tram sud.
Malgrat els esforços i temps dedicat, estem com estàvem deu
o quinze anys enrere. Es cert, amb algunes bonificacions, però sense haver
aconseguit els objectius proposats. I no serà, que no s’hagi complicat el tram
sud, perquè continuem tenint talls constants, per tota mena d’accidents i
incidents, que la fan perillosa i imprevisible. D’aquí, l’estranyesa d’haver
llegit que el sistema de funcionament es vulgui exportar cap altres territoris
??? Si algú no ens ho explica en tot detall, jo no ho entenc.
Arribats en aquest punt, tocaria fer nous plans de mobilitat
a tota la Catalunya Central
En resum, els diferents governs de la Generalitat han estat
més supeditats a les pressions i influències territorials, que no pas, a crear
un sistema lògic, eficaç i a llarg termini, en matèria de mobilitat. D’aquí les
situacions tant diferents, d’uns territoris respecte d’altres. Per entendre’ns,
un sistema com el que tenim a l’entorn de Manresa, no hagués estat acceptat , a
l’entorn de Vic. I com dic Vic, podria dir alguna altra capital que ha
aconseguit millores substancials, en el seu sistema de comunicacions viàries.
I és que la falta de planificació ha encarit, les actuacions
posteriors de manera notable. No és el mateix planificar una via com autovia,
des del principi, que programar-la com a via normal, i després haver-la de
desdoblar. Es el que varem veure en el cas de la C-16 , desdoblada a trams,
durant molts anys, o la C-25 ,
en tot el seu recorregut.
Ara mateix, els col·lapses a la C-16 , de Berga cap amunt, son
constants tots els caps de setmana de l’any. La solució, anunciada fa anys, ha
anat variant, fins arribar a la que diuen emprendran en els propers mesos, en
el tram Berga – Cercs, i després fins a Bagà, d’un carril reversible. Han
passat tres consellers, i de moment, encara no hem assistit a l’adjudicació de
les obres.
La situació actual, no permet ser optimistes respecte una
solució propera, en matèria de mobilitat per carretera. Les inversions son molt
elevades, i estem amb un govern que funciona amb pressupostos prorrogats de
2017. Per això, semblaria encara més normal i més obvi, buscar solucions
ràpides i eficients, com per estalviar determinades inversions, com la de
revertir concessions.
Les xifres, donades per aquest diari, deixen clara quina
hauria de ser la via de solució, però em temo molt que no hi haurà cap
iniciativa parlamentària, conjunta, que impulsi la resolució d’aquesta
anomalia. I de fet, els partits de govern, son els mateixos aquí que a la Generalitat , semblaria
més fàcil la solució. Estaria bé ens expliquessin les iniciatives que tenen
pensades, per fer-ho factible.
# posted by joan roma cunill @ 10:44 PM
Thursday, November 07, 2019
OPCIÓ 1 ? OPCIÓ 2 ? - art. Diari de Terrassa
OPCIÓ 1 ? OPCIÓ 2
?
Estem ja ,a poques hores de prendre una decisió que serà cabdal en les
nostres vides, en els propers anys. Qui
volem tenir en el govern central ?. Un president progressista, o un
conservador, tirant a dretà, pur i dur ? Opció 1, o opció 2 ?
Massa sovint es fa servir el mot “històric” per un tema determinat, però ,
aquesta vegada la cosa va de veres. I, sobretot pel que fa Catalunya. Aquí,
estem ficats en un desgavell total, produït per la manca d’un govern efectiu, i
d’un president que realment, serveixi i exerceixi, de manera que veiem
decisions ,procedents de Waterloo, al costat d’altres que surten de dues
entitats, suposadament no polítiques com son l’ANC i Omnium, amb ramals externs
que ningú sap qui domina ni qui controla.
El resultat és el caos més absolut, amb conseqüències molt greus a tots els
nivells. Si a un grup li ve de gust, no sap què fer, o s’ha empipat amb algú,
en concret, pot acordar talls de carreteres, de sis o set hores, tancar
accessos a polígons industrials, sabotejar línies fèrries, tancar universitats,
decidir vagues, fer acampades en els llocs més inversemblants, entrar en
ajuntaments, suspendre viatges....Tot l’imaginable, és possible, o simplement
ja ha passat.
La solució, no passa per allargar la incertesa i el caos, sinó concentrar
el vot, al màxim com perquè una força política pugui formar govern, i posar
llei i ordre, en tot aquest desgavell, i fer possible en un termini raonable,
el retorn a la normalitat.
I és en aquest retorn a la normalitat, on rau el moment històric que
suposen les eleccions d’aquest diumenge. Pensar, en un partit i un president
populista, radical , favorable a cops d’efecte i a decisions “en calent”, pot
suposar posar més llenya al foc, allargant la revolta fins extrems
insostenibles, per les dues bandes.
O, per contra, fer confiança en un partit i un president, prudent, sensat ,
disposat a proposar canvis profunds, en la relació Catalunya – Espanya, com
perquè tots els constitucionalistes, i bona part dels independentistes, hi
vegin una sortida raonable. En temps de revolta, la mà dura, no sempre és la
més eficient. Al contrari. Pot suposar un increment del desafiament i
l’arribada a punts de no retorn, com podria ser la pèrdua de l’autonomia.
Qui cregui que pot guanyar el pols a l’Estat, és que desconeix la
correlació de forces, i la realitat internacional. Per tant, millor posar-se al
dia, i oblidar vells somnis o enganys que ens han portat al desastre on ens
trobem.
Arribats, en aquest punt, el que hauríem de tenir com objectiu és millorar
la situació que teníem, abans del conflicte i fer els possibles per
aconseguir-ho. El model basc, ens hauria de servir com a guió, per anar pel bon
camí. I res pitjor suposaria el decantament cap a la via de “com pitjor,
millor” que propicien partits anti sistema, o alguns sectors dels partits
independentistes, que no saben ben bé cap on anar.
Si volem enquistar la situació, allargar-la i fer-nos mal , tots plegats,
la millor opció és la 2 , amb un PP, clarament dretà i sense manies a l’hora de
proposar mà dura, on convé mà esquerra i cervell serè.
Si, en canvi el que volem és un retorn a la normalitat, amb importants
modificacions de les relacions Catalunya – Espanya, la millor opció és la del
partit socialista. Aquesta és la garantia per una política sàvia i prudent, per
rebaixar tensions i buscar la sortida adient, tenint clar que la solució real,
costarà anys d’esforços, per les dues parts. I tot comença per garantir la
continuïtat del partit socialista i el president Sánchez, a Madrid. Més
endavant, ja exposarem, la necessitat de portar Miquel Iceta, a la presidència
de la Generalitat, com a complement i peça essencial, per arribar a la
desitjada normalitat. Es per això, que el vot de diumenge, és històric, de
totes , totes.
# posted by joan roma cunill @ 11:06 PM
QUI CALLA, ATORGA - art. Endvant Digital
QUI CALLA,
ATORGA.
Poc a poc, van
sortint veus arreu del país, mostrant la preocupació per les conseqüències de
la revolta, en sectors clau de l’activitat econòmica de Catalunya. El primer, i
més destacat, és el turisme, però , de fet, la repercussió s’estén a la
pràctica totalitat de l’economia. Res funciona a títol individual, i tot
repercuteix, en tot.
Talls de
carretera, en qualsevol indret, provoquen retards, pèrdues de temps i
competitivitat. Actes de vandalisme en estacions de busos, de trens o a les
vies, obliguen a canvis en els horaris, i a reparacions que, al final, paguem
entre tots. Ocupacions de places i carrers, modifiquen els costums i
recorreguts de les persones afectades. O ara mateix, les auto inculpacions,
presentades davant els Jutjats, suposen un increment de feina pels funcionaris,
i nous retards en les tramitacions habituals, de manera que ens tornem a
perjudicar a nosaltres mateixos.
Podria seguir amb
dotzenes d’altres exemples, de fins a quin punt, els impulsors de les accions,
no pensen en les conseqüències dels actes que promouen, perquè en la seva
pràctica totalitat no fan res més que perjudicar als ciutadans de Catalunya, a
nivell individual o col·lectiu, o tot alhora.
El que pretenc
remarcar, en aquesta ocasió, és el silenci de tots, o gairebé tots, dels que ara protesten, anys enrere. Què
pensaven que passaria ? No és ara, quan s’ha de protestar o recriminar les
accions que es duen a terme, sinó al principi de tot, quan alguns venien somnis
impossibles.
Si just al principi
de la deriva independentista, haguessin sortit veus autoritzades, demanant
explicacions sobre el camí emprès, segurament ara no estaríem en la situació
que ens trobem. Qui calla, atorga, i el silenci de molts sectors va
envalentonar els impulsors del procés, pensant que tenien al darrere, molta més
gent de la que realment tenien. La passivitat, dona peu, a falses
interpretacions i ara, es recull el que es va sembrar.
Posar les imatges
de Barcelona, arreu del món, significa perdre el poder d’atracció que va
guanyar amb els JJOO del 92. I sí, el turisme, és el més afectat, però han
marxat més de 4.000 empreses, i no sabem quantes han deixat de venir, però els
efectes negatius poden empitjorar molt més, si com és previsible es perd el
Mobile, i molts altres congressos de la més àmplia varietat.
Les inversions
van a terreny segur, i tot el que està passant, convida a no venir ,o com a
mínim a esperar. Així, doncs, tots aquests empresaris, callats durant anys, no
s’estranyin de les conseqüències que pateixen. I segur que molts d’ells son
votants dels partits que estan en el govern de Catalunya, aleshores perquè els
varen votar ? Es a ells a qui han d’adreçar les queixes i sobretot exigir
prenguin les decisions per un retorn a la normalitat. Es pot estar empipat i
indignat, però s’han de respectar les regles de convivència, cosa que no es fa,
en determinats llocs i moments. Que
tothom assumeixi les responsabilitats que li pertoquen i no les carregui sobre
qui no toca.
# posted by joan roma cunill @ 8:20 AM
Tuesday, November 05, 2019
DE CONSELLS A MANCOMUNITATS - art. El 9 Nou
DE CONSELLS A MANCOMUNITATS.
Els actuals Consells Comarcals, foren creats per la Llei 6
/87 del Parlament de Catalunya , en un context , radicalment diferent al
present, amb unes intencions de ser
contrapoder a les grans ciutats, governades pels socialistes, i com òrgan de
control del territori, a la resta del país. També, era una manera de col·locar
regidors, i opositors de pobles i ciutats, a la presidència o consells de
presidència, i així alliberar càrrecs, compatibilitzant treball institucional,
amb el de partit.
Varen néixer sense finançament propi, de manera que cada CC,
ha de viure de les subvencions que aconsegueix, i de les transferències que la
Generalitat tramet cada any, a raó d’un
mínim de 600.000 euros, als més petits i de més d’un milió o milió i mig , als
més grans. Aquesta precarietat de recursos, comporta equilibris de tota mena
per a poder arribar a finals d’any. Ja
en el debat en el Parlament, vàrem avisar de la poca efectivitat que tindrien,
i de la necessitat de plantejar-los més com a mancomunitats que no pas com
mini- parlaments. El temps, 32 anys després ,ens dona la raó. Crec
indispensable, quan tinguem un autèntic govern efectiu, canviar la llei, i
convertir els Consells, en Mancomunitats.
Les raons son evidents.
Si prenem els Consells Comarcals d’Osona i el Ripollès com
exemple, veurem que en el cas d’Osona, de 50 municipis que aplega, n’hi ha 26
que no tenen representació directa. Cal saber que el CC d’Osona, té 33
consellers comarcals. Doncs bé, Balenyà i Manlleu n’hi tenen 3, Vic, Taradell,
Roda, Torelló, i Prats en tenen 2 , cadascun, i queden fora municipis tant
rellevants com Masies de Voltregà, Gurb, Sant Hipòlit, St. Pere de Torelló,
Folgueroles , Seva, i vint més, fins arribar als 26 que no hi tenen ni un sol
representant.
En el cas del Ripollès, de 19 municipis que aplega, té 19
consellers comarcals. Doncs bé, Ripoll hi té 4 representants, Ribes,
Campdevànol, i Sant Joan, 2, i queden fora 6 municipis: Molló, Ogassa, Planoles,
Vallfogona, Gombrèn i Vilallonga. Perquè passa ? Doncs, perquè el sistema
electoral reparteix la representació entre els partits polítics, a raó dels
regidors que treuen i els vots. Un sistema complicat i poc proporcional. Un
nyap més, complicat d’explicar i justificar.
Però anem al tema. Per donar utilitat als CC, s’han de
dedicar a cobrir les necessitats dels municipis, especialment dels més petits
que tenen menys recursos, menys personal i menys possibilitats de cobrir
infraestructures, equipaments i serveis, per ells mateixos. De fet, en els
darrers anys, la majoria de CC han encaminat la seva feina cap aquesta via, que
de fet, és la de convertir-se en Mancomunitats de Serveis. Ara bé, com que
falten molts municipis, a l’hora de decidir, s’ha hagut de crear i potenciar el
Consell d’Alcaldes, de la comarca, fòrum on realment hi son tots, i entre tots
poden acordar si un tema el tiren endavant o no. Perquè, ha de quedar clar que
l’autonomia municipal, permet paralitzar qualsevol tema, si es vol imposar des
del CC, de manera que l’acord ha de ser voluntari i consensuat.
Aleshores, si això és així, no seria més pràctic, més
eficient i més ràpid, canviar de sistema, suprimir els CC i crear Mancomunitats
? Mancomunitats que podessin rebre finançament dels pressupostos de la
Generalitat, de l’Estat, i per descomptat ajuts de les Diputacions, i de la UE,
a part de la participació de tots els ajuntaments mancomunats. A més , caldria
trencar els actuals límits comarcals, perquè quan es tracta de Mancomunitats, el
que importa és la proximitat i eficiència. Si municipis d’una altra comarca, o
altres comarques, tenen més fàcil mancomunar-se per rebre serveis de recollida
escombraries, subministrament d’aigua, vigilància municipal, serveis socials,
educatius, esportius, etc, perquè no ?
En resum, la organització territorial, ha de tenir per
objectiu la resolució de temes bàsics, de la manera més pràctica i eficient.
Sense cap mena de dubte, les Mancomunitats son l’eina adequada. I les
Mancomunitats haurien d’estar presidides per un alcalde, amb veu i vot, de tots
els municipis mancomunats, amb un vot ponderat, en funció de la població, que
també es prendria com a base de la participació econòmica, com ja ve sent
habitual, en aquelles que funcionen. Quan una cosa no funciona, s’ha de canviar
per una altra de més eficient. Aquest és el cas, i quan més aviat es dugui a
terme , millor per a tots. No té cap lògica tenir 42 mini parlaments, quan el que calen son
Mancomunitats. No necessàriament
coincidents amb els límits comarcals. L’eficència en l’administració pública,
ha de ser tant o més important que en l’activitat privada.
# posted by joan roma cunill @ 6:14 AM
Monday, November 04, 2019
A LES NOSTRES MANS, EL NOSTRE DESTÍ - art Nació Digital Solsona
A LES NOSTRES
MANS, EL NOSTRE DESTÍ.
Es habitual parlar d’eleccions històriques, en moments en que era dubtós
fer servir aquest adjectiu, però aquesta vegada, no. Tenim una situació tant
enrevessada a nivell d’Espanya, i molt especialment a Catalunya, que l’adjectiu
és ajustat.
Molts catalans, s’han sentit menystinguts, o clarament maltractats, en els
darrers anys, o fins i tot en etapes anteriors, i han fet créixer els partits
independentistes com una via per aixoplugar-se en ells, per així mostrar el seu
descontentament i indignació.
Comprensible, però , en un moment o altre, el seny ha de prevaler per
damunt de la rauxa. I ara, és el moment decisiu.
Som molts els que considerem arribat el moment de trobar un nou encaix de
Catalunya, dintre d’Espanya, i això no passa per marxar-ne, perquè ni ho veiem
possible ni ho veiem positiu, per quan quedaríem fora de la UE , fora del paraigües
protector de l’OTAN i fora del sistema euro. Impensable, per impossible, a
nivell intern, i extern.
Aleshores, què fer ? Buscar un nou equilibri de forces com per fer viable,
l’aplicació del sistema federal, en els seus àmbits més sensibles per als
catalans: garantir un nou sistema de finançament, més equilibrat i més just,
aplicant el principi d’ordinalitat ( si som els quarts en aportacions, siguem
els quarts en retorn), el blindatge de la llengua, la cultura i l’ensenyament,
per evitar situacions com les viscudes, en els darrers anys, en que algun
ministre, volia canviar les regles de joc.
Hi ha camp per córrer, i hi ha voluntat de fer-ho, per part del partit
socialista, tant a nivell espanyol com català. Queden uns pocs dies per
reflexionar sobre si el nostre vot ha de ser de rauxa, o de seny. De nosaltres
depèn, el resultat final, i cada vot compta per fer possible , una realitat o
una altra.
Queden dies també, per imaginar un resultat o un altre. Imaginar en quina
situació estaríem si al capdavant del govern central, hi haguessin els tres
partits de dretes i ultradreta, amb ànims de passar o rebentar, o en canvi, fer
confiança a un partit progressista com és el partit socialista, que el que
busca és retornar a la normalitat d’una relació entre institucions, per sumar
esforços i no torpedinar-los.
Puc assegurar que per part del president Sánchez, hi ha la clara voluntat
de buscar les vies de diàleg perdudes, i encarar el futur, cap a relacions
obertes i de consens. De fet, ha demostrat tenir la valentia i la voluntat de
fer-ho, quan ha posat dos catalans en el tercer i quart lloc més rellevants, a
nivell d’Estat. Mai, Catalunya havia tingut la presidència del Congrés i la del
Senat, alhora. Ni un altre català en el Ministeri d’Exteriors, ni....moltes
altres decisions com la de desencallar infraestructures, equipaments i serveis,
en diferents punts del país.
En aquests pocs dies, hem de tenir clar que la via cap a la independència,
no tenia cap viabilitat, ni serveix per a res més que per a perjudicar el país,
les accions i actuacions , en contra de la sentència. La separació de poders,
és el fonament d’un estat democràtic, i és un element essencial a preservar.
Dit això, el dia 10 podem obrir una etapa, radicalment diferent, amb grans
esperances de futur, si el vot va cap a qui més desitja aquesta via de diàleg i
progrés. El dia 10 tenim el nostre destí, en el nostre vot. Sí, és un dia
històric, de veritat.
# posted by joan roma cunill @ 12:53 AM
Friday, November 01, 2019
PLENS, MOCIONS I ALTRES REUNIONS - art REgió 7
PLENS, MOCIONS I
ALTRES REUNIONS.
Ha calculat algú,
l’enorme cost que ha tingut el procés pels ajuntaments, consells comarcals,
diputacions i altres administracions ? No he vist en cap mitjà de comunicació
ni en cap butlletí oficial, la repercussió del procés, en un tema tant
elemental, com la convocatòria de plens extraordinaris per a presentar, debatre
i votar, tota mena de mocions i propostes de resolució, al llarg dels més de
set anys que dura la cosa.
Els no ficats en
matèria , es poden demanar, a què ve barrejar, plens – mocions i altres
reunions, amb el cost del procés ? Doncs, molt fàcil. En el nostre país, ve
sent habitual, convertir els plens dels ajuntaments, consells comarcals i
diputacions, en una mena de mini parlaments, on els regidors, consellers i
diputats provincials, volen emular els seus companys de partit, situats en el
Parlament de Catalunya o en el Congrés de Diputats, i es dediquen a presentar
peticions de plens extraordinaris per a poder debatre, tot el que els ve de
gust, tinguin o no relació amb la institució que representen.
De fet, si es
vol, tot té relació amb tot. I alguns partits, troben especial gust a voler
parlar de coses terrenals o celestials, vinguin o no, a compte. I sol ser
habitual en molts ajuntaments, dedicar pocs minuts als temes del municipi, i
hores, a temes de fora. Així, es comprèn el mal funcionament de la majoria
d’aquests ajuntaments, consells comarcals o diputacions.
En fi, anem al
gra. Quan un grup municipal, disposa de suficient representació, pot presentar
una Moció ( proposta de debat i votació sobre un tema determinat) , a debatre i
votar en un ple ordinari o extraordinari. En moltes ocasions, es demana un Ple
extraordinari per donar més relleu i més urgència al tema a tractar.
A Catalunya,
tenim 947 ajuntaments, amb un total de 947 alcaldes/alcaldesses, i 9.132
regidors /es. Tenim 42 consells comarcals, amb un total de 1.048 consellers/es
comarcals, i finalment 4 diputacions amb 130 diputats/des provincials. No
exposo alguns altres organismes, consells, mancomunitats, agències, etc, per no
marejar amb més xifres. Però, tornem al tema. A gairebé la totalitat de les
institucions, està establerta una indemnització per assistència a plens, per a
tots els membres que no tenen dedicació parcial o exclusiva, a la institució.
Aquesta indemnització s’aprova en el ple del cartipàs, just a l’inici de cada
mandat, i pot ser molt diferent d’un municipi a un altre. Des dels vint,
trenta, cinquanta, cent, dos-cents o quatre-cents euros per sessió, a imports,
fins i tot més elevats, en els grans ajuntaments o en diputacions.
Quan pot costar
cada ple, en el conjunt de Catalunya, per a presentar, debatre i votar,
qualsevol tema relacionat amb el procés ? Opció 1. Suposem que la meitat dels
càrrecs tenen dedicació parcial o complerta, i no cobren per ple. I prenem la
opció més baixa, de 50 euros per ple, el resultat és de 844.350 euros, en el
conjunt del país ( ajuntaments, consells comarcals i diputacions, no comptem
altres organismes i entitats que també s’haurien de comptar). Tenint en compte que s’han celebrat un mínim
de tres plens extraordinaris per any, i que portem set anys de procés, l’import
global seria de 5.910.450 euros. Opció
2. Molt més realista seria comptar una indemnització de 100 euros per ple ( de
promig a nivell de tot Catalunya), amb la qual cosa, l’import total seria de
11.820.900 euros.
Una xifra enorme,
a la qual caldria sumar-hi tot el cost que suposa a nivell administratiu, de
convocatòries, actes, trameses a altres administracions, desplaçaments,
reunions, etc, per les quals també s’apliquen indemnitzacions, dietes o altres
tipus de remuneracions. I el més sorprenent, o més desolador, és que no
serveixen per a res. Al final, tot el debatut i votat, va a parar als arxius
corresponents, per a estudi de futurs historiadors, però en res canvia la
dinàmica, ni les accions, de les administracions competents que es regeixen per
les competències pròpies. Si algú mira enrere, veurà la realitat d’aquestes
afirmacions.
# posted by joan roma cunill @ 11:33 PM
