Joan Roma

INSUFICIENTE REACCIÓN ANTE PP Y VOX. En política como en física, toda acción debe comportar la correspondiente reacción. Encuentro a faltar la debida reacción del PSOE, a los desmanes de PP y VOX, a título individual o colectivo. Me explico. De entrada, si se han cometido errores, hay que aceptarlos y corregirlos. Nada de contemporizar ni cargar culpas a otros. Hay que tener la casa, siempre limpia, por dentro y por fuera. Estas son las señas de identidad del socialismo. Lo conocido hasta ahora, en algunos ámbitos, no puede volver a pasar. Dejar el partido para ir al gobierno, no puede suponer dejarlo en manos inadecuadas. Luego, pasa lo que pasa, y no hay excusas. En muchos casos, es más importante un cargo de partido que uno institucional, por relevante que sea. Así pues, estoy convencido que se ha tomado nota, de cara el presente y el futuro, próximo o lejano. Dicho esto, encuentro a faltar una rápida y contundente reacción del partido en todos los frentes y en todos los territorios. Cuando se ejerce de oposición en ayuntamientos, consejos comarcales, diputaciones y CCAA, hay que cumplir objetivos, concretos e inmediatos. Para eso se tienen los cargos y los recursos correspondientes. Sé, por experiencia propia, el duro trabajo que supone, pedir, reclamar, exigir, consultar y transmitir lo que hace el equipo de gobierno, pero es lo que toca. A diferencia de los representantes socialistas, muchos de los cargos del PP y VOX, están en política para defender, ampliar y garantizar, intereses privados, muchos de los cuales les beneficiarán a ellos mismos, de forma directa o indirecta. Este es un principio elemental que vemos en la mayoría de cargos públicos, de la derecha y extrema derecha. Pues bien, solo hay que buscar e investigar las acciones y actuaciones que llevan a cabo en los servicios básicos que van desmantelando, para beneficiar a empresas particulares, muchas de ellas con entramados políticos, de los propios partidos. En los ámbitos de sanidad, educación y servicios sociales, encontraremos claras propuestas de privatización, para transferir recursos públicos, a empresas privadas. Con ello buscan y encuentran un doble beneficio. Por una parte engordan las cuentas privadas con dinero público, y por otra se quitan trabajo de encima. Muchos de los consejeros de estas CCAA, solo deben velar por desmantelar los servicios propios, para encomendarlos a los privados. A partir de aquí, poco trabajo, pocas complicaciones y si además se consiguen beneficios particulares de forma directa o contratando a amigos y familiares, mejor que mejor. Esto lo hemos visto en el pasado, pero lo estamos viendo, en vivo y en directo, en todas las CCAA, gobernadas por el PP – VOX. Es una constante porque forma parte de su ADN, y para esto se meten en política. No es nada nuevo ni excepcional. Así pues, el deber, el empeño de todos los diputados autonómicos del PSOE, y por supuesto del resto de representantes del ámbito progresista, deben dedicarse a la supervisión, control y denuncia de todo lo que huele a podrido. Y lo mismo hay que hacer en ayuntamientos, consejos comarcales, diputaciones, consorcios o mancomunidades. El principio de acción y actuación de PP-VOX es el mismo, en todas partes. Toca pues, actuar en consonancia. Y llevar a los plenos, el fruto del trabajo hecho, pero a continuación trasladar los actos ilegales, a los tribunales de Justicia. Estoy convencido que ahora mismo hay más de un centenar de casos que incumplen la legalidad. No lo digo yo, lo leo en diversos medios de comunicación, dignos de toda solvencia. Las privatizaciones de servicios públicos en Madrid, Galicia y otras CCAA, gobernadas por PP-VOX, copian el sistema y copian los beneficios mutuos. Es hora, de las grandes reacciones, para evitar estas acciones y al mismo tiempo justificar los cargos propios. En política no estamos para contemplaciones sino para cumplir las obligaciones. Cuanto antes se haga, menos daño podrán hacer a la legalidad.

LLIÇÓ POLÍTICA, A BERGA. Qui hagi ostentat algun càrrec institucional o fins i tot, tingut responsabilitats en una empresa privada, coneix la importància de disposar d’un pressupost, en temps i forma. Es essencial per aconseguir un funcionament àgil i eficient. Personalment, he elaborat 40 pressupostos al llarg dels 40 anys de responsabilitats municipals, en un ajuntament, aconseguint sempre, aprovar-los en el moment precís. Puc assegurar que dona una tranquil•litat i una eficàcia en la gestió que multiplica els seus efectes sobre el funcionament ordinari i sobretot les inversions. No passa així en multitud d’ajuntaments, consells comarcals, diputacions, CCAA o en el propi Govern central. Es una anomalia, a la qual no s’ha trobat sortida adient, tot i que en el cas municipal, es va implementar la via de la moció de confiança que salva, ni que sigui amb retard, l’aprovació dels pressupostos, si no es disposa de la majoria preceptiva. Es millor això que res, però no deixa de ser una via lenta i complicada. Perdoneu aquesta llarga introducció per exposar la situació de Berga. El Consistori de la capital està fragmentat en cinc grups i un no adscrit. La CUP té 6 membres, Junts 4, PSC 3, ERC 2, BEGI en tenia 2 , ara 1, ha anat a AC, i 1 no adscrit. El total de 17, fa que la majoria absoluta se situï en 9, que no té l’Equip de Govern ( CUP – ERC). Li’n falta 1, per a poder aprovar els pressupostos 2026. Com li ha faltat en els anteriors. Què fer ? Doncs, negociar, debatre, presentar propostes per intentar que algú s’afegeixi a l’Equip de Govern i li doni la majoria necessària. La bona pràctica pressupostària és la que presenta pressupostos a la tardor i aconsegueix aprovar-los i publicar-los abans d’acabar l’any, de manera que comença el nou exercici amb els deures fets. Així és com haurien de funcionar totes les institucions del país. Estem lluny, molt lluny d’aconseguir-ho. Tornem a Berga. No entro ara en la qüestionable gestió que ha fet l’equip de govern en aquests tres anys de mandat, però queda clar que un ajuntament necessita pressupost. No és un caprici ni un tema menor. Es l’aigua que rega tots els serveis municipals per al funcionament diari i per les inversions que han de permetre arreglar, millorar o construir infraestructures, equipaments i serveis. Tant fonamental és que s’han de sacrificar posicions ideològiques i personals si realment s’estima la ciutat, i es pensa en els seus habitants. Es el que acaba de fer el grup municipal socialista, per segona vegada, en aquest mandat( també ho va fer en 2019). Aportarà els seus tres vots, als de l’equip de govern per aprovar, per amplia majoria , els pressupostos d’aquest any. Celebro i felicito aquesta decisió perquè dona una lliçó política, al conjunt. Qui s’ha fet càrrec de la negociació, amb les lògiques contrapartides, ha estat el portaveu i proper cap de llista, Marc Ortega. Val la pena que altres, en altres llocs, en prenguin nota.

CAMPAMENTS A LA VISTA. Estem a juny, arriben els primers campaments. Aquest apunt, el teníem i el tenen, tots els alcaldes de municipis, acollidors de campaments infantils i juvenils. A Catalunya, hi ha una àmplia i llarga tradició en aquest àmbit que porta desenes de milers de nens i joves, cap a les comarques rurals del país. Des d’agrupaments escoltes, fins casals parroquials, passant per grups d’esplais o escoles, busquen llocs adequats per anar a parar tendes i gaudir d’activitats, en contacte directe amb la natura. Son experiències que transformaran la vida de tots els que hi participen. Toca, doncs, fer-ho en les degudes condicions. En els temps passats, l’arribada d’aquestes dates, eren motiu d’alegria i preocupació, alhora. Per què ? Doncs, perquè sabíem que tot l’estiu havíem d’estar atents a que tots els grups arribessin i es plantessin en els llocs previstos, amb el material necessari i amb les degudes mesures de seguretat. Fàcil de dir, complicat de resoldre, si els organitzadors no venien amb els deures fets. Cada any, teníem conflictes per fer complir les normes, quan alguns dels grups no tenien el material adequat o no estaven preparats per atendre els joves que portaven. Diferents accions i actuacions van motivar una major implicació de la Generalitat per posar ordre i concert, en aquestes activitats. La realitat d’avui dia és que alguns grups que creien poder organitzar un campament amb quatre coses, han comprovat que no és possible ni se’ls deixarà fer. Queden alguns pocs casos, però la majoria de pares i mares, apunten els fills en organitzacions ben formades i preparades amb prou seny i experiència com per anar a llocs habituals, degudament preparats i adaptats. Si abans no es podia improvisar, ara molt menys. El canvi climàtic ha complicat la vida i activitats que es poden fer a l’aire lliure, de manera que s’han de buscar espais protegits, adaptats per parar tendes, amb aigua potable per beure i per dutxar-se. També, on sigui fàcil de posar-hi els WC o servei similar. S’ha acabat, o està a punt de finalitzar, la instal•lació de campaments, en llocs nous o improvisats. Ja no es pot permetre. Tothom ha d’estar ben ubicat, ben senyalitzat, i ben comunicat com perquè qualsevol eventualitat pugui ser atesa, de manera ràpida i eficient. Fa anys, van quedar clares les distàncies a torrents, rius i rieres. Si algú en tenia algun dubte, fa pocs dies, van caure pluges que van superar els 180 litres, en poc més de 5 hores... I el perill d’incendis sempre està present, de manera que els campaments, fora dels boscos.... En resum, tornarem a veure fulards de tots colors, activitats de tota mena, anades i tornades al poble, a la recerca d’avituallament, però amb major atenció a l’entorn, per evitar perills possibles. Acabat l’estiu, hauran passat uns quants milers que guardaran per sempre, experiències en un món rural que acaben de descobrir. Serà més fàcil que anys després, lluitin per protegir-lo.

DOL PER LA MORT DE RAMON CAMPS I ROCA En el dia d’avui, 26 de juny, ha mort qui havia estat el nostre cap de llista a la ciutat de Berga, des de l’any 1987 fins el 2007. Precisament l’any 87, el PSC va obtenir dos regidors, amb ell de cap de llista, i es va fer un pacte amb qui va ser Alcalde, Agustí Ferrer ( independent). A continuació, vingueren anys d’oposició, una lleial però rigorosa i puntual tasca, molt meticulosa que obligava a una àmplia i constant dedicació. En els Plens municipals es comprovava el grau d’estudi i coneixement de tots els temes que s’hi tractaven. I la feina feta, va donar els seus fruits, amb uns bons resultats a les eleccions de 2003, que van permetre, mitjançant pacte amb ERC, assolir l’alcaldia de Berga. El mandat 2003- 2007 fou ric en feina i en bons resultats per a la ciutat. El 25 de novembre de 2025, La Patum va ser declarada Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. També s’aconseguí negociar i gestionar l’ampliació de l’Hospital Comarcal de Sant Bernabé, així com la construcció de la Llar Santa Maria de Queralt. Un altre projecte de gran rellevància fou la Inauguració dels Nous Jutjats, i la Primera Fase del Pla de Barris, entre altres accions i actuacions, menors en cost, però no en necessitat. Els resultats de 2007, no foren els esperats, i va donar per tancada la seva etapa dedicada al Consistori de Berga. Al cap d’un temps, diversos fets protagonitzats per un petit sector del partit, el va portar a allunyar-se i a deixar la política. A nivell de partit, fou militant de base, els primers anys i tot seguit va anar assumint diversos càrrecs interns de l’Agrupació Socialista del Berguedà, en uns moments en que havíem arribat als 250 militants i similar xifra de simpatitzants. Va ostentar el càrrec de Primer Secretari, i membre del Consell de la Federació XI del PSC ( Bages, Berguedà i Solsonès). També fou Conseller Nacional del partit, durant dos mandats. Si mirem enrere, hem de valorar la dedicació tinguda, i la bona feina feta. Aquells anys varen ser difícils, com ho han estat gairebé tots en una comarca com la del Berguedà. Els primers anys vam anar de la mà de Progrés del Berguedà i del PSC. Junts, vam ser capaços de confrontar idees i projectes amb qui era el nostre principal adversari : CiU. El resultat de tota aquella feina es pot veure a la ciutat de Berga, com es pot veure en tots i cadascun dels pobles de la comarca, on el partit hi va ser present, fos a l’oposició o en el Govern. Avui, és un dia trist per a tots els qui el vam conèixer i vam compartir feina i ideals. Les persones passen, però unes deixen més i millor petjada que altres. La petjada de Ramon Camps i Roca, fou profunda i clarament positiva. QUE EN PAU DESCANSI !!!!.

ESTELADES A SOLSONA. Curiós país el nostre, en que apareixen polèmiques, per qüestions que sorprenen pel que tenen de contràries, a la legalitat vigent. Pels qui no coneguin el cas, el descric molt resumidament. Una colla de ciutadans independentistes, es queixen, demanen empara i presenten denúncia contra altres persones pel fet de que treuen les banderes estelades que els primers han col·locat, en el pont d’entrada a Solsona i en algun altre indret públic. Sorprenen les dues accions, alhora. M’explico. Aquests ciutadans independentistes, tenen tot el dret de ser-ho i exercir els seus ideals, però respectant el dret de tothom a tenir l’espai públic, lliure de símbols partidistes. Es a dir, no oficials. Estic segur que no disposen de cap autorització oficial per a col·locar les banderes estelades en el pont d’entrada ni en cap altre espai públic. Perquè ho dic ? Perquè estic convençut que l’alcaldessa de Solsona no ha infringit la legalitat, autoritzant l’ús privatiu d’un espai públic. Estaria infringint la legalitat i alhora cometent un acte clar de prevaricació. La seva trajectòria avala el compliment de la legalitat, siguin quines siguin les seves preferències o posicionaments polítics personals. Si això és així, la col·locació de les estelades se situaria en el marc de la il·legalitat. Ningú pot col·locar símbols no oficials en espais públics, oimés si no disposa de cap autorització oficial. Quedi clara, doncs, la situació d’aquest tema. Tampoc és de rebut, l’actuació de persones, agrupades o no en entitats, o organitzacions contràries, actuant pel seu compte, retirant aquests símbols, sense seguir les vies oficials per aconseguir-ho. Si uns les instal·len sense permís, toca denunciar-ho i reclamar a l’ajuntament que les faci retirar, i en cas de no obeir, actuar en conseqüència. En democràcia, tothom ha de seguir les vies establertes per actuar, tant per col·locar símbols no oficials, com per fer-los treure. La via de l’acció directa, prescindint de la legalitat, no pot ser ignorada i menys acceptada per cap administració. Així, doncs, sorprèn la petició de perseguir i castigar una actuació, quan els denunciants no han complert amb la legalitat vigent. Ben poc pot fer l’alcaldessa per una banda, i els agents de l’autoritat per altra si qui demana empara, no ha seguit els procediments legals. Acabo. Els anys de procés han portat a actuacions com aquesta de Solsona, per haver fet creure que els independentistes tenien el dret, a imposar símbols partidistes, al conjunt dels catalans. I no, la democràcia, no és això. Tothom, ha de respectar, a tothom. I els símbols de tots, son de tots, però els partidistes son d’una minoria que els pot posar a casa seva, però no a casa dels altres. Tant senzill i alhora tant complicat per alguns, com això.

EL IR POR EL MUNDO DE FEIJÓO. Hay conocimientos que son indispensables para ejercer ciertas responsabilidades, públicas y/o privadas. Uno esencial, es el dominio de varios idiomas. Digo varios, muy especialmente cuando se trata de cargos públicos. Y digo dominio y no solo comprender porque en muchos temas, el dominio es indispensable para contestar o actuar, adecuadamente. Expongo esta cuestión en un momento en que los contactos, reuniones y foros, a nivel europeo y mundial son constantes, con temas y decisiones históricas. Nos parece lo más lógico y normal ver a todos los líderes mundiales compartir directamente opiniones y decisiones como si por arte de magia, todos tuvieran el don de usar el mismo idioma. Y este don en unos pocos les ha sido dado por el hecho de haber nacido en un país de habla inglesa, pero al resto este don, les ha venido impuesto. Y es que si durante muchos años, el español fue el idioma de relación política y diplomática, dio paso al francés y actualmente al inglés. Se quiera o no, el poder va ligado a un idioma o idiomas concretos, que sirven para relacionarse directamente o a través de traductores e intérpretes. Queda claro, pues, que quien quiera aspirar a determinados cargos, debería dominar el inglés si no lo tiene por nacimiento. Esto es así, desde hace ya muchos años. No es una necesidad aparecida en los últimos años sino del período de entre guerras. Todos los nacidos en este período, deberían haberse educado en el conocimiento de la lengua materna, y haber añadido, como mínimo, una o dos más. El saber no ocupa lugar, pero sí tiempo y esfuerzo, y todos los políticos de cierto nivel deberían ostentar en su currículum este conocimiento. Lo digo porque todos los miembros de la Casa Real, han dado ejemplo, de forma que son capaces de expresarse en tres o cuatro idiomas, de España y del extranjero. Buen ejemplo, gran facilidad para representar el país, a nivel mundial. Nada más gratificante para los ciudadanos de un país, que escuchar de boca de sus altos representantes, expresarse en el mismo idioma. Pues bien, cuando vemos con que naturalidad va por el mundo el presidente Sánchez, no podríamos ver semejante comportamiento con Núñez Feijóo. Es sorprendente saber que no habla inglés, con lo cual, debe llevar siempre un intérprete para relacionarse con los mismos mandatarios con los que trata Sánchez. Una pobre imagen, para un dirigente que tiene algunos años más, pero demuestra no haber tenido tiempo o haber comprendido la importancia de estudiar un idioma básico, en política. Y todo necesita esfuerzo pero tampoco es ninguna proeza su aprendizaje. En mis años jóvenes, y tengo ya algunos años encima, tuve claro que para “ir por el mundo” tenía que estudiar algunos idiomas esenciales. Si había empezado con el francés, aparte del castellano y el catalán, en privado, por estar prohibido, continué con el inglés y el ruso, al mismo tiempo. Y años después, añadí el alemán e italiano, por haber residido unos años en Suiza. País donde es normal y habitual hablar dos o tres propios, y siempre añadiendo el inglés. En resumen, déficits de oratoria y dificultades en las ideas, además de carencias en el liderazgo, Núñez Feijóo, tendría la dificultad añadida de no poderse relacionar directamente con los líderes mundiales. Mejor se dedique a otros menesteres. Ganaremos todos. Nota a pie de página: Causa perplejidad y vergüenza ajena que quien dice aspirar a la presidencia del Gobierno, no haya tenido en los últimos años, ni siquiera 120 o 130 horas para obtener un nivel A2, de inglés. Por lo menos podría presentarse y hablar un poco del tiempo, para disimular sus carencias idiomáticas, a la espera del inicio de cualquier sesión, en cualquier lugar del mundo. Esto da una idea del personaje. Ah, y nací en territorio rural y vivo donde nací, un pueblo de 500 habitantes, de la provincia de Barcelona.

QUINS ALCALDES TENIM ? Em refereixo als de la comarca del Berguedà. Em centro en aquesta, per una situació curiosa, mai imaginada ni mai vista. Se suposa que tots els alcaldes coneixen les seves responsabilitats i funcions. Tenim una Llei(LRBRL de 1985) que deixa clares les normes de funcionament dels ajuntaments. Doncs bé, un principi elemental i bàsic, és que els alcaldes tenen àmplies competències per ordenar i decidir el que creuen millor pel municipi que presideixen. Estem en un règim presidencialista, molt pràctic de cara a poder resoldre temes, des dels més insignificants fins els de màxim relleu. Qui tingui por a governar , a prendre decisions, millor es dediqui a altres feines. Dic això, davant l’oportunitat històrica que se’ns ha presentat a la comarca, amb el projecte de Central Hidroelèctrica reversible, aprofitant l’existència de l’embassament de La Baells. L’aposta per energies renovables, fa que sigui rendible construir un petit embassament a un centenar de metres d’altura, per tal d’aprofitar el desnivell per a generar electricitat, pujant l’aigua a la nit, amb tarifa baixa i produint energia de dia, amb tarifa alta. Parlem d’una inversió de 400 M, una de les més grans de la història de la comarca, en un sector estratègic, en un moment d’especial rellevància. Parlem d’una central d’una potència de 512 MW, i una capacitat d’emmagatzematge de 4,3 GWh. Construir-la, suposarà la creació de 500 llocs de treball directes i de 1.200 indirectes. I una vegada en funcionament, 30 llocs de treball permanents. El que suposa per la comarca hauria d’haver portat a un gran acord comarcal, d’ajuntaments-consell comarcal-teixit social i industrial. Es el que crec haguéssim aconseguit, anys enrere, els qui estàvem a primera línia. Doncs bé, ara i aquí, el projecte ha estat mal rebut, per una part dels ajuntaments i el propi consell comarcal. Increïble, però cert. Per què? Por a decidir, por a comprometre’s, por a un mínim de valentia per apostar per les energies renovables. I passen coses curioses, com que únicament Cercs, ha acceptat exercir les competències que li son pròpies a l’alcalde i al Consistori, i en canvi a La Nou i a Vilada, han convocat una consulta, que van dir seria vinculant, tot i saber que les competències son estatals ( RD 7/2026). Les negociacions de grans compensacions per als seus ciutadans es poden perdre si l’empresa decideix suprimir-les. Però, és que en una reunió i votació d’alcaldes, amb notables absències, vam veure votar en contra a alcaldes de la CUP, d’ERC i Junts, i altres abstenint-se, com Olvan que necessita l’energia de la Central per al Polígon industrial. Abstencions que sorprenen perquè semblaria que un projecte com aquest ni els va ni els ve. Sorprenent ! Davant de tanta inconsciència, toca demanar-nos, quins alcaldes tenim i quin futur ens espera si davant temes rellevants, o van en contra o s’abstenen. Qui vetlla pel futur ? En aquest cas, sort de la ferma decisió del govern central , Generalitat i els alcaldes favorables, entre els quals els del PSC ; però és preocupant no recolzar, majoritàriament, un projecte com aquest, ni aprofitar per treure’n el màxim profit. Incomprensible !

CAPACITATS LINGÜÍSTIQUES. De ben segur haureu sentit a dir que els nens son com esponges a l’hora d’aprendre idiomes. Certament ho podem comprovar en un munt d’escoles, des de l’etapa de cicle infantil, fins els darrers cursos de batxillerat. Amb la gran diversitat que tenim, sort hi ha d’aquesta facilitat per absorbir i dominar coneixements de llengües. Es clar que tampoc ningú pensi que és tant senzill com que l’aprenentatge es faci sense un gran esforç per part de mestres i professors. Coneguda la situació i la realitat, toca assumir l’ensenyament d’idiomes, sense connotacions que no siguin estrictament acadèmiques. Malament quan hi ha pressió i motivacions polítiques per exigir un aprenentatge concret, perquè ve seguit de menysteniment per un altre, o uns altres. Parlem clar, tant negatiu és insistir, exigir, pressionar per un ampli aprenentatge del català, si ha d’anar en detriment del castellà, com a l’inrevés. I aquí a Catalunya aquest fenomen es dona amb massa freqüència i intensitat. Els qui així actuen fan mal als dos idiomes, de manera que van contra l’objectiu que persegueixen. Voler fer creure que el català és el més important del món, i que es podrà anar per tot arreu, sense necessitat del castellà o de l’anglès, suposa viure en un món irreal i tancar portes i finestres, a objectius de present i futur. Igual de negatiu és aquell que menysprea el català, tot i viure aquí, perquè tots els idiomes del món son patrimoni de la humanitat, i no ens podem permetre que desapareguin. Cert que el català es troba en situació difícil. Portem anys de dubtes, males decisions i pitjors actuacions en determinats moments, en que ha aparegut com imposat, en detriment de tots els altres, i molt especialment del castellà. En aquestes guerres, el català té molt més a perdre que no pas el castellà, així que millor actuar sempre amb seny, respecte i intel•ligència. Factors que han mancat molt, a bona part dels dirigents polítics catalans, en els darrers decennis. Tornem al principi. Si és cert, i ho és, que totes les persones tenim aptituds per aprendre i parlar diversos idiomes, el que hem de fer és posar-ho a la pràctica, començant pels més petits, però allargant l’ensenyament fins on faci falta. D’entrada, respecte i preocupació, per a tots els idiomes. A continuació, facilitats per aprendre’ls, sota la perspectiva que no s’ha de ser cap fenomen per parlar-ne 3 o 4. Sí, sí, tres o quatre, estan a l’abast de la majoria de gent, encara que no sigui a nivells de domini. Per entendre’ns, ho podem fer amb nivell de B1 o B2, sense necessitat d’haver d’arribar a C1 o C2. A l’escola, a l’empresa, en hores lliures, la gent ha de tenir a l’abast immenses facilitats per anar a classes d’idiomes. I aquí, sí penso en un esforç especial, per a trobar nous espais per al català. Les constants onades de nou vinguts, necessiten trobar tota mena d’espais i horaris per entrar en l’idioma. No hem de tancar-los en escoles o acadèmies, fem-ho més fàcil i que tota mena d’entitats, el tinguin a l’abast per a poder-lo ensenyar. Amb naturalitat, sense imposicions ni exigències de terminis ni nivells. Simplement que primer l’entenguin i poc a poc perdin la por a parlar-lo, encara que sigui amb deficiències. Ja les corregiran i s’hi aniran trobant més còmodes. I repeteixo, que tothom s’atreveixi a pensar que pot parlar-ne tres o quatre, sense haver d’anar a la universitat, ni tenir especials dots intel•lectuals. I per descomptat, respecte per a tots, els d’aquí i els de fora. Em refereixo als idiomes. Cap és més que un altre, i tots son de tota la humanitat.

ADAPTAR EQUIPAMENTS ESSENCIALS. Parlem molt del canvi climàtic, i a part de parlar-ne, toca actuar. I toca fer-ho de manera urgent perquè hi ha activitats que no es poden dur a terme, sense unes adequades instal·lacions. Ara i aquí, hi ha dos àmbits d’actuació preferencial i urgent: el sanitari i el educatiu. Es el que ha decidit el govern central, en la seva reunió del passat dimarts dia 9. Entre els punts tractats, hi ha dos decrets que considero rellevants com per fer-me’n ressò i compartir-lo amb tots els lectors. Es tracta d’una partida de 168 M per adequar climàticament edificis i equipaments, lligats a la Sanitat. I una altra de 200 M per edificis i equipaments de l’àmbit educatiu. Em sembla una mesura totalment adequada per poder treballar, viure i conviure amb unes temperatures que han vingut per quedar-se. No n’hi ha prou amb mesures, fins ara suficients, com cortines o algun ventilador. No, no, ja no és suficient ni adient perquè cal fer baixar i mantenir temperatures interiors, a nivells adequats, per als professionals i lògicament pels pacients, en un cas, i pels alumnes, en l’altre. Ara tocarà fer els deures a les CCAA, i si cal als ajuntaments. Molts d’aquests, ja fa anys que van aplicant mesures, sigui amb dotacions pròpies o amb ajuts procedents de diputacions i/o del Govern de la Generalitat. Això ha estat així, però ara cal imprimir un ritme més elevat. Tot va lent, i s’ha d’aprofitar l’estiu per a poder dur a terme algunes de les climatitzacions necessàries per a poder treballar de forma adequada a l’inici del nou curs. I de bon primer cal actuar a l’interior perquè és on més falta fa, però a continuació tocarà pensar en l’exterior. Hi ha molts patis d’escoles i instituts que son una gran plataforma de formigó que arriba a temperatures impossibles, a determinades hores del dia. No és fàcil trobar-hi solució però toca pensar, dissenyar i actuar en consonància. El que considero important son aquestes primeres aportacions del govern central, perquè denota la sensibilitat i la responsabilitat, en un tema que ja no pot esperar més. Aquesta mobilització de recursos, hauria de comportar similars decisions per part de tots els governs autonòmics, i alhora mobilitzar també altres aportacions de les diputacions i ajuntaments. Tenint, en compte, evidentment que els ajuntaments tenen recursos limitats, i només poden actuar si son ajudats per les administracions dites superiors. De tot plegat, el que n’ha de resultar és veure actuacions immediates en tots els edificis i equipaments d’aquests dos serveis essencials, com per tenir-los operatius, en pocs mesos. Per treballar be i ser ben atès, les condicions dels interiors i exteriors, han de ser les adequades. Doncs bé, el govern central, ha donat el pas. Toca fer-ho a la resta, pensant en ampliar actuacions, en llocs igualment indispensables com residències, centres de dia, equipaments socials, culturals i esportius. La feina és immensa i les necessitats financeres, determinants.

ELS JUTGES, ÉSSERS ESPECIALS ? Ja no dic sobrenaturals, simplement especials !!! Ho dic a la vista de les dures reaccions de tots ells, davant qualsevol crítica , sospita de parcialitat o simple error comés o buscat. Francament, no serien d’aquest món si fossin perfectes. No existeix cap persona, i encara menys cap col·lectiu, sense taca. Va en la condició humana, i ningú dubtarà que son tant humans com qualssevol de nosaltres. Només faltaria !!! Dic això, en un moment en que veiem coses curioses, dubtoses o directament indignants. Fa ben poc es va condemnar a tot un Fiscal General de l’Estat per suposades filtracions que ningú va determinar la seva procedència. Amb tot, va ser condemnat, en un dels judicis més vergonyants de la nostra història. Però veus aquí, que en tots o gairebé tots els sumaris es produeixen filtracions constants i immediates que ajuden o castiguen a un bàndol o altre segons conveniències del guió. Es increïble que es digui que un jutge fa la seva feina, quan dia sí, dia també se li escapen filtracions per totes bandes. Son realment filtracions ? Hi ha qui les té previstes i planificades ? Hi ha qui treu bons rendiments econòmics de totes elles ? I no passa res. Es a dir, el jutge instructor no pren cap mesura especial ni investiga qui del seu equip ha trencat la cadena de custodia i silenci. Simplement passa, i tothom espera que a pocs minuts de qualsevol actuació apareguin les primeres notes o impressions. Ho hem vist en tots els sumaris que afecten l’entorn de Pedro Sánchez i al PSOE. Surten les fotos de les joies de Zapatero, les llibretes de Leire Díez, contractes de lloguers, de compres, despeses, viatges, dinars, ...de tots els implicats, com si fos el més normal del món. A la vista d’aquestes filtracions tothom es va fent una idea del tema, encara que sigui en direcció contrària a la veritat. Les condemnes socials, passen molt per davant de les jurídiques i si et toca a tu, ho sento, mala sort. Ho havíem vist força vegades en el passat, però és que ara ho veiem gairebé cada dia o cada setmana. Si algú com el PP o VOX vol actuar contra persona o institució, ho pot fer de manera ràpida i segura. Només ha d’esperar que determinats jutges estiguin de guàrdia en algun lloc determinat, per entrar-hi denúncies, amb la seguretat que faran el seu efecte. Que al final acabin en res, és igual. Feina feta, mal produït. Per això, torno al principi. Es evident que en la carrera judicial hi ha similars proporcions de males praxis, com es produeixen en altres àmbits i col·lectius del país. Jo diria que fins i tot més, perquè se saben intocables. Malament quan un àmbit no està sotmès a vigilància, supervisió i controls estrictes. Els fons i les formes es van relaxant fins arribar a extrems inacceptables. Ara hi som. Les cúpules judicials saben que tenen el temps comptat. En pocs anys estaran tots jubilats, de manera que hi ha pressa. Toca fer grans esforços per mirar amb lupa tot el que arriba, i si convé accelerar terminis i exprimir interpretacions agosarades. Ningú s’atrevirà a esmenar-les. Tenim un problema des de fa molts anys, però ara és més greu perquè s’han descarat i veuen que el temps passa i no acaben de reeixir en les seves actuacions. Doncs bé, toca resistir, i deixar clar que mai, mai, es pot consentir que els jutges nomenin els jutges. Només faltaria. El canvi de cromos seria inacceptable. Estem a la recta final d’una actuació ben planificada i executada. Toca resistir, perquè el temps juga al nostre favor. Queden molts pocs anys per un canvi radical en les generacions de jutges. Les portes s’han obert i aviat entraran les noves generacions, influïdes però no sotmeses a les normes dels que ara dominen els llocs estratègics. I davant les crítiques, que s’aguantin perquè son de carn i óssos com tothom.

¿CÓMO INVENTAR SOSPECHAS? De momento, a la espera avance la investigación y sobre todo se aporten pruebas convincentes, en todo lo referente al caso “Leire Díez”, me pregunto ¿y si todo fuera un inmenso montaje? Un argumento con dosis de comedia, drama y vodevil. Un auténtico teatrillo muy propio de la política madrileña, con ínfulas de convertirlo en propio de una España, de opereta de bajo presupuesto. ¿Es que nadie ha conocido personajes como Leire? Todos los que hemos tenido cargos públicos, hemos recibido en nuestros despachos, caminando por la calle o en actos públicos, a personas que nos querían vender “ duros a cuatro pesetas”, aportando todo tipo de triquiñuelas para hacerlo posible. Digo esto, a la vista de las peticiones de declaración ante juzgados de diversos cargos del partido socialista y/o del Gobierno. A estas alturas hay quien quiere vender que toda reunión con alguien que posteriormente haya delinquido o haya intentado hacerlo, ha debido proponer acciones y actividades ilegales en aquella o aquellas reuniones. Para investigar y sobre todo para elaborar informes sobre hechos acaecidos años antes, hay que ponerse en lo habitual de aquellas fechas. Las cosas están cambiando y si quien investiga no lo tiene en cuenta, puede cometer el mayor de los ridículos. Y en los diferentes temas que se están investigando, he asistido a numerosos comentarios que suponían falta de información, documentación o alejamiento de la realidad por parte de agentes de la UCO y/o de la UDEF. Que se ponga bajo sospecha cualquier reunión de miembros del gobierno, de organismos del Estado o de responsables de fuerzas de seguridad, supone desconocer el normal funcionamiento de todos ellos. Es mucho más fácil de lo que se supone, llegar a altos cargos, con simples peticiones personales, colectivas o haciendo uso de amigos, familiares o contactos varios. Que de aquí se sospeche que la reunión haya tenido contenido, presuntamente delictivo, es propio de amantes de las conspiraciones o elaboradores de sospechas. Permítanme exponer que en muchas reuniones se explican proyectos, se proponen actuaciones, algunas más propias de iluminados que de personas serias, y al final, saludo y despedida, exponiendo que el tema se estudiará. Punto y final. Nada más y nada menos en centenares de ocasiones. Para mí, a la vista de lo leído y escuchado, todo el entramado del caso Leire, me parece más propio de una comedia de la Pantera rosa, o de Mortadelo y Filemón que de algo serio y real. Que PP, VOX y amigos colaterales, quieran agravar el tema y considerarlo un ataque al estado de derecho y un gran peligro para la democracia, es lógico, a la vista de sus nulos resultados en la guerra contra Pedro Sánchez, pero la realidad es la que es, y francamente me parece muy poco serio todo lo que se proponía llevar a cabo esta señora. Si no fuera por la crispación y el uso de los tribunales para intentar ganar lo que se perdió en las urnas, reiríamos todos de las astracanadas que llevaron a cabo o los objetivos que perseguían. Todo era un gran bluf que se vendía como solución cuando no tenía ni pies ni cabeza. Es más, nada de lo que pretendían les salió bien, lo cual demuestra hasta qué punto eran aficionados, a la búsqueda de ayudas y pagos para seguir medrando. Nada que ver con la Kitchen donde allí se jugaba con policías auténticos y con cargos públicos del más alto nivel, y ya entiendo que alguien del PP quiera desviar el tema, pero no hay punto de comparación y en algún momento se verá que esta intrigante no tenía capacidad ni mental ni política para llevar a cabo nada de lo que proponía. A lo largo de nuestra historia, podemos encontrar múltiples ejemplos de cómo hacerse importante con supuestos contactos, al más alto nivel, que luego quedaban en mentiras impropias de personas adultas. Francamente produce vergüenza ajena, todo lo que se relata en sus libretas, en escritos y declaraciones. No resulta sorprendente que todo lo proyectado terminara en agua de borrajas. Lógico. En fin, si no estuviéramos en esta vorágine del PP y VOX para tumbar al gobierno, nada de lo que se está filtrando tendría un mínimo de credibilidad. Hay que aparecer como indignados y estupefactos, aunque por detrás hay quien se está poniendo las manos en la cabeza, ante tantas estupideces. Esperemos unas semanas más para comprobar la falsedad de las acusaciones. Tiempo al tiempo.

MOTORISTES I ACCIDENTALITAT. Torna a la palestra pública, l’augment de l’accidentalitat en motoristes, amb xifres que efectivament mereixen reflexió i debat. Segons les dades del Govern, en els darrers 10 anys han perdut la vida 480 motoristes, en el conjunt del territori català i prop de 3.300 han patit greus lesions. Poc més es pot afegir davant xifres tant contundents. El problema és que lluny de deixar-les enrere, es mantenen i fins i tot tendeixen a créixer. Perquè passa ? Els qui vivim en el món rural, connectats per vies secundàries, hem constatat un creixement notable del pas de motoristes. Sigui a nivell individual, sigui en colles més o menys nombroses. Les nostres carreteres tenen un especial atractiu per estar plenes de corbes, passar per paratges de gran bellesa natural i tenir unes dificultats que altres vies no tenen. Es així com amb l’inici del bon temps, es produeix una autèntica explosió de presència, en part en dies laborables, però immensa en els caps de setmana, en horaris que poden començar a primera hora del matí fins altes hores del vespre. Similar explosió de presència es produeix per part de ciclistes que busquen similars condicions que els motoristes, de manera que els que vivim en aquests territoris i anem amb vehicles de quatre rodes, patim un doble problema. Circular sota permanent pressió i una certa angoixa, per com podem compartir carreteres velles, estretes, amb ferms deficients, cunetes inadequades, amb ciclistes per una banda, i motoristes per altra. Aquesta suma d’usos fa molt perillosos els desplaçaments perquè la visibilitat és molt reduïda i existeixen pocs trams adequats per passar uns als altres. Sovint ens trobem envoltats de ciclistes i motoristes, amb dubtes de qui sobrepassa a qui, i sempre hi ha qui tira pel dret, posant en perill al conjunt. I com en tot a la vida, hi ha qui se salta les regles de joc i tira milles perquè té pressa per no anar enlloc, en concret. Després, potser pararà una bona estona a estirar les cames, sense ser conscient que ha posat en perill a altres conductors. També queda clar que hi ha qui té aptituds per anar amb moto i qui no en té. En general parlem de motos d’alta cilindrada, amb potències increïbles i pesos difícils de dominar en segons quines circumstàncies. Pot ser bonic i espectacular veure-les actuar en circuits, portades per professionals, però posades en carreteres secundàries, el domini es complica enormement. Es quan podem veure colles amb uns primers a tota velocitat, i uns darrers que per no quedar despenjats han de forçar màquina i cos, fent algunes temeritats per mantenir la marxa. I el perill està a qualsevol indret, per la circulació mixta que vivim, o pel pas de fauna salvatge, que amb gran abundància viu en aquests indrets. Tot barrejat fa entendre les xifres que he donat al principi. Per a rebaixar-les ha d’haver-hi diversos factors, entre els quals, anar més d’excursió que no pas a fer curses o demostracions inadequades. I, una part, potser s’han de replantejar si a determinades edats, no és hora de canviar d’esport o oci.

PROFESIONALITZAR LES ADF. Les Agrupacions de Defensa Forestal ( ADF) van néixer oficialment l’any 1986, de la mà del programa Foc Verd, promogut pel Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, de la Generalitat de Catalunya. Abans, hi havia alguns grups organitzats que de fet van servir com a model pels qui es van crear aquell any. D’aleshores ençà, la feina feta ha estat esplèndida i molt efectiva a l’hora d’actuar autònomament, en alguns casos, per qüestions de proximitat, i en tots els casos com a servei complementari dels Bombers, els autèntics professionals. La col·laboració mútua és la millor via per encarar la prevenció i l’extinció dels incendis. Actualment, hi ha prop de 300 ADF, que donen servei a 675 municipis, amb un conjunt global de 947.175 Has, associades. Els resultats de la seva existència ha quedat clara des del mateix any de la seva creació, fins el punt d’haver obtingut la Creu de Sant Jordi, l’any 2018. Amb tot, el pas dels anys i els canvis de tota mena en el món rural, fa plantejar alguns reptes sobre la seva efectivitat i continuïtat. He estat vint anys president i altres quinze vicepresident, de l’ADF Sobrepuny ( núm. 47) i ara ja com simple voluntari, constato les dificultats per portar tota la paperassa lligada a la seva activitat. De manera individual, costa tenir al dia, la documentació, els comptes, les peticions d’ajuda, la seva justificació, els vehicles, la maquinària, la relació amb les administracions, les obres de manteniment de camins o les adquisicions de material, etc. Cada vegada és més difícil trobar un voluntari amb prou capacitat i dedicació per portar en condicions tot aquest volum de feina. Normalment parlem d’ADF que agrupen diversos municipis, amb el que suposa d’intercanvi de peticions, de material , d’actuacions, etc. I cada any s’han de fer esforços per demanar ajudes, fer-les efectives i justificar-les , en fons i forma. En resum, toca formalitzar alguna contractació que permeti la professionalització de la secretaria – intervenció de totes les ADF. O bé, d’aquelles que no disposin de personal voluntari per a cobrir aquest lloc concret. Es que conec un cert nombre d’ADF, que haurien d’actualitzar estatuts, renovar juntes, millorar organització i manteniment, i portar els comptes de manera més eficient. Tot costa i tot comporta molta dedicació, i també responsabilitat. Cert també que determinat voluntariat costa més de trobar que anys enrere, de manera que considero s’hauria d’estudiar la via per a professionalitzar aquest càrrec i que fos agrupat, a vàries ADF. Es evident que no parlo d’una per una, sinó d’un professional que portés actes, peticions, justificacions i comptabilitat de vàries, al mateix temps. Crec seria una bona via per a facilitar l’entrada de nous socis i apartar de la presidència les feines més feixugues i burocràtiques. Ara, algunes federacions ja estan fent part d’aquesta feina, però crec necessari donar un pas més per a facilitar el funcionament. Entrem en una nova etapa, amb nous reptes que obliguen a dedicar-se en cos i ànima a la formació i manteniment dels equips. Que algú s’ocupés dels papers , de la burocràcia i la comptabilitat, crec facilitaria la feina de conjunt.

RESISTIR PER A PERSISTIR. Què hem fet els socialistes per a rebre atacs per totes bandes ? Doncs, molt senzill, defensar els pobres, front els rics i poderosos. Molt esquemàtic, però, la pura realitat. Es evident que sense les proteccions, normes, reglaments, controls i lleis, totes les accions i actuacions de la vida, estarien presidides per la llei del més fort, del més poderós. Per això va néixer el PSOE, un 2 de maig de 1879. Portem 147 anys de lluita, i no ens ha de venir de nou la campanya d’atacs i persecució per terra, mar i aire. Fem nosa. Som un obstacle per dominar i fer negocis immensos, en tot i per tot. Ara mateix, estem en lluita contra els grans tenidors pel tema de l’habitatge. Lògic, volen convertir aquesta necessitat, en una font d’or de la qual ragin beneficis immensos. El mateix fan, en les CCAA on governa la dreta i extrema dreta, en el tema de la sanitat. Lògic, és una altra necessitat essencial, a la qual es pot exprimir els guanys, els estalvis o l’endeutament de milions de persones. I si parlem de serveis socials, tornarem a veure com es redueixen les places públiques per donar més beneficis a les privades. Res de nou a l’horitzó perquè és la tàctica de sempre, per part de la dreta habitual, si bé ara, amb l’entrada d’un competidor encara més extrem, son capaços de donar una altra volta, per treure’n majors profits. Fa bé, Pedro Sánchez, en resistir. Resistir per a persistir en totes les polítiques que representen l’ADN socialista. No cal anar gaire enrere per constatar com tots els grans canvis en positiu, han vingut de la mà dels socialistes. Com també han arribat totes les mesures de protecció als més febles de la societat. En temps normals, res a dir a convocar eleccions, però no estem en temps normals. Estem en temps d’atacs , ja no polítics, sinó també personals per a fer caure els càrrecs més rellevants de l’Estat. Ja no únicament als polítics, és que hem vist com tot un Fiscal General, ha estat sentenciat, malgrat ser innocent. Es que és molt greu el que ha passat, però no s’han aturat aquí, han volgut destrossar la persona de Pedro Sánchez, no com president, sinó com espòs i germà. Qui ens havia de dir que arribarien a aquests extrems ? Doncs sí, tenen pressa perquè els temps de negocis no arriben i molts volen agafar dreceres per aconseguir els objectius previstos. I quins son ? Ja ho hem vist: negocis, canvis legislatius, retorn a temps passats, imposició de noves regles i normes, via lliure a la privatització de serveis bàsics, barreja d’interessos públics i privats... Els qui hagueu seguit el judici de la Kitchen, teniu algun dubte de que allò podria tornar a passar ? Heu vist arrepentiment ? Heu constatat vergonya o indignació? En absolut. Ho van fer i ho tornarien a fer si calgués. Qui pot evitar-ho ? Doncs, nosaltres que sí creiem en l’estat de dret i en posar límits a totes les accions i actuacions que no compleixin la legalitat. I la legalitat s’ha de defensar permanentment perquè si en algun moment aquesta gent arriba a disposar de les majories suficients, poden tirar per terra bona part del que hem construït. Sinó, mireu com fan anar el Senat. I no solament el Senat, utilitzen les CCAA que governen, com a contrapoders al Govern central, ni que sigui fins i tot perjudicant les seves pròpies posicions. Hi ha massa en joc com per tirar la tovallola i dir que no val la pena lluitar contra tants enemics. Ho sento, el derrotisme no forma part de l’ADN socialista. Després de 147 anys, en que hem sobreviscut a atacs de tota mena, toca continuar, fins que es donin compte que mai ens podran vèncer . I sí, estic convençut que l’any vinent podem recuperar algunes CCAA perdudes, així com quedar primers en la cursa municipal, i per descomptat, tenim a la mà, una nova victòria a les generals. Temps al temps.

QUANTA RÀBIA I MESQUINESA !. De tot el que hem vist i veiem cada setmana, en relació als casos de corrupció, es desprèn una immensa ràbia i mesquinesa. Contemplem i escoltem lliçons d’un José Ma Aznar que va mentir descaradament a tots els espanyols, en moments clau de la nostra historia. I que vol donar exemple de gestió quan ha tingut ministres del seu govern, ja no imputats, sinó a la presó. Es increïble el grau de cinisme d’un personatge que no podrà ser perdonat mai per la història en majúscules. Però, està envoltat de gent que li riu les gràcies i no li recorda res del seu passat, de manera que considera s’ha esborrat i n’ha sortit indemne. Té tants mitjans o pseudo mitjans al seu entorn que li transcriuen els sermons, que al final ell mateix se’ls creu. Si no fos perquè tenim memòria i sobre tot lluitem per la veracitat, que moltes coses de les que diu, hi hauria qui se les creuria. Dit això, és cert que tenim un problema a nivell de memòria i de mitjans de comunicació. Hi ha massa diner públic, i algun de privat, destinat a la creació i manteniment de mitjans que no tenen cap respecte per la veracitat del que diuen. Ara, davant cada suposada noticia s’ha de comprovar de quin mitjà ve, per agafar-la amb un mínim de serietat o directament esborrar-la per no creïble. Aquesta situació, produeix danys profunds en el conjunt de la societat perquè els qui no estan alerta reben crítiques o invents, sense cap fonament. Si repassem tot el que s’ha dit i escrit sobre la dona del president Sánchez o sobre el seu germà, podem comprovar la toxicitat, la ràbia i la mesquina dels qui en son autors. I no es queda el tema aquí, sinó que PP y VOX, els fan servir com a base pels seus atacs, per terra, mar i aire. Es igual d’on surt la noticia o és igual si es trosseja i es falseja. En fan ús immediat, conscients de que en poques hores o dies pot quedar desmentida. Es igual, els ha servit per un moment concret i mai, mai, demanaran excuses ni desmentiran les seves afirmacions. I lògicament, per a fer aquesta feina bruta es busquen personatges com Ester Muñoz o Miquel Tellado, o d’altres que han estat promocionats per la seva manca total d’escrúpols. No es busquen bons oradors ni persones amb grans fonaments jurídics i legals, no, no, simplement algú que s’atreveixi a pontificar les més grans mentides i falsedats. Algú que s’embruti, sense por a fer-ho. I en tots els grups parlamentaris hi ha algú disposat a fer aquesta feina bruta. Sempre son els més mediocres i els menys formats, perquè no tenen por al més gran dels ridículs ni creuen poder fer una carrera política seriosa. Aprofiten el moment oportú i es llancen a la piscina sense comprovar si hi ha aigua o no. Es igual, els han promocionat i els donen estones de radio i televisió. Suficient per a justificar els seus pobres egos. La història els oblidarà, perquè son simples pals al servei dels seus amos temporals. Ni tant sols es donen compte del trist servei que els han encomanat.

NO MIREM NOMÈS LES GRANS XIFRES. Els darrers pressupostos aprovats pel Govern de la Generalitat, foren els de 2023. Tres anys després, en tindrem uns de nous que pràcticament arriben als 50.000 M. Una xifra que mostra la potència d’autogovern del nostre país. Si algú tenia dubtes sobre la capacitat de governar i gestionar xifres tant immenses, ha d’acceptar que eren dubtes infundats. Davant un volum tant enorme és lògic mirar les xifres més cridaneres com les destinades a inversions ( 4.146 M), però deixeu-me triar-ne unes quantes que per a mi tenen una especial significació, a l’hora de proclamar que estem davant un dels pressupostos més progressistes de tots els temps. Em fixo amb la dotació per a construir 15 noves residències per a gent gran, i la creació de 1.000 noves places. Feia anys, molts anys de la congelació d’inversions en un sector sensible com aquest, però a més, nova concertació de places amb residències existents per a garantir la seva supervivència. Especial atenció a 463 M per a construir, ampliar i reformar hospitals i CAP’s, una altra de les eines essencials de l’estat del benestar, amb un increment de 5.911 places de personal sanitari i administratiu. O els 253 M per ajuts als menjadors escolars i al transport ( el doble del que hi havia en el de 2023). Com també un augment notable, fins els 314 M per ampliar, millorar i adaptar les escoles del país amb un augment de 4.162 mestres i la creació de 900 noves places d’escola bressol. Trobem 1.900 M per a polítiques d’habitatge, en una carrera frenètica per aconseguir posar al dia, les necessitats d’un àmbit realment fonamental en les polítiques ciutadanes. I una partida de 450 M, per a nous convenis de serveis socials amb els ajuntaments. No hi ha capítol ni àmbit que no trobi augments notables, no solament pel creixement del pressupost, sinó per les prioritats que el Govern, en sintonia amb ERC i Comuns, ha fixat per aquest 2026. Ha tardat a arribar, però l’espera ha valgut la pena per l’amplitud i els detalls que conté. Repeteixo: en tots els apartats que marca un Govern progressista. I si abans ens limitàvem a: sanitat, educació i serveis socials, ara s’hi ha afegit tots aquells que han aparegut en els darrers temps, fruit també de l’increment demogràfic de la població. Es així com les polítiques d’habitatge passen a prioritat, com també les de seguretat, amb l’objectiu d’augmentar la dotació de Mossos en 2.000 places, per poder arribar als 25.000, l’any 2030. I a tot plegat, cal sumar majors dotacions de personal, en aquells serveis que eren lents i col·lapsats com els destinats a dependència, tramitacions i gestions, lligades a serveis socials i atenció a la ciutadania. Hi haurà qui es quedarà en les grans xifres, les grans inversions. Son importants, però altres de més petites, permetran un increment notable de la qualitat de vida: la gran prioritat de tot Govern progressista.

PP y VOX: INICIO DE ETAPA. Soy de los que piensan que los pactos de PP y VOX en Extremadura, Aragón y Castilla - León van a deparar amplios y rotundos titulares, en los próximos días y semanas, como para advertirnos a todos de lo que son capaces de llevar a cabo. De momento, estamos en los prolegómenos, pero tienen que demostrar sus principios con algunas actuaciones de renombre. El lema “prioridad nacional” se explica de diferente manera, en uno u otro lugar, en función del público presente. Pronto tendrán que aclarar, detallar y sobretodo actuar conforme a este principio. De momento, avanzan algunas ideas como pedir garantías de arraigo, en base a los años de residencia: 10 años para comprar una vivienda de protección oficial, y de 5 años para pedir un piso de alquiler asequible. Vendrán otras propuestas que demostrarán hasta qué punto querrán discriminar a unos colectivos, de otros. Será entonces cuando empiecen a aparecer complicaciones y contradicciones, de difícil gestión y resolución. Porque si se quiere seguir al pie de la letra las normas acordadas, qué pasará con familias mixtas. Me refiero a las decenas, perdón, centenares de miles de familias, formadas por españoles nacidos aquí, con ciudadanos de otras nacionalidades. Ante esta realidad, qué pesará más, ¿el nacional o el extranjero? En un hospital, quién pasará primero, ¿el de mayor gravedad o el nacional? ¿Quién decidirá el orden, quién obedecerá las órdenes? De hecho ¿quién se atreverá a dar citas, en función de la nacionalidad de cada peticionario? Ante las informaciones y declaraciones hechas por representantes del PP y otros de VOX, de entrada, no dicen ni interpretan lo mismo, unos y otros. En resumen, hay que esperar los preceptivos cien días para poder hacer un primer balance de lo dicho, y sobre todo, lo hecho. Hay docenas de preguntas, de momento, sin respuesta. Y una cosa es ponerlo por escrito y otra muy distinta aplicarla sobre el terreno. Queda claro que cualquier discriminación comportará la consiguiente denuncia judicial. Y ante resoluciones judiciales, veremos si alguien del PP o de VOX, se atreven a no cumplirlas. Pronto se darán cuenta del inmenso error cometido a la hora de “vender” un eslogan para sus votantes. Una cosa es prometer acciones en positivo, y otra muy distinta supone vulnerar el principio de igualdad. Y para cumplir con el eslogan es indispensable beneficiar a unos, en detrimento de otros. Imposible llevar a cabo esta propuesta sin prevaricar. Es decir, incumplir la ley, a sabiendas de su incumplimiento. Y en el concepto de prevaricación, caben todos los funcionarios públicos, desde los secretarios municipales, hasta los administrativos, y por supuesto todos los cargos públicos, de todas las administraciones. Cuesta muy poco lanzar conceptos y propuestas al aire. Otra cosa es ponerlas en práctica y aquí no vale impartir órdenes porque todo funcionario puede, mejor dicho, debe desobedecer decisiones que vayan contra el estado de derecho. De aquí el interés en ver desarrollar este concepto en estas tres CCAA, y ver cómo lo negocian en la cuarta en disputa: Andalucía. Hay quien afirma que las cosas irán por otro camino, por la gran diferencia de resultados. No tienen razón, porque tanto da necesitar a dos como a diez, si el minoritario no cede en sus pretensiones y nada indica que VOX vaya a modificar sus exigencias. Al contrario, después del tiempo transcurrido, todavía tiene más incentivos en demostrar su absoluto dominio de la negociación. El PP, no se puede permitir ir a nuevas elecciones y es quien más se juega, así que el tiempo no juega a su favor. Dentro de unos días o unas pocas semanas lo constataremos. Tiempo al tiempo.

UN GAMBIÀ FELIÇ. Un matí qualsevol d’aquest mes, he sortit a donar una volta pel carrer Major de Berga, i al bell mig de la passejada m’he trobat amb un antic alumne del Centre de Protecció Internacional de Refugiats, on dono classes d’idioma, en tant que voluntari de Creu Roja. Un home feliç, acompanyat de la seva dona que m’ha presentat, explicant que també té a Berga els dos fills, comuns. Una altra història d’èxit, perquè com tants d’altres, va arribar aquí, després de múltiples peripècies i dificultats, però al cap d’uns mesos va aconseguir papers, i una feina en una empresa de senyalització viària. L’obtenció de papers per la via d’arrelament social, va tenir èxit, i ara, uns anys després ha pogut complir el somni: portar la família, i viure tots, en un pis al centre de Berga, enviar els fills a l’escola, a fi de preparar-los per a oficis de futur. Aquesta és una de les alegries amb les que em trobo tot sovint, sigui voltant per Berga, sigui perquè passen pel Centre de Protecció, a buscar algun paper o simplement per saludar als qui vam col•laborar en el seu aterratge. I és que en aquest llarg periple com professor de català, primer, i ara de castellà, han passat més de 1.600 persones, per les classes. Costa recordar noms i nacionalitats, però sempre n’hi ha algun que ha deixat més forta petjada. I no calen noms ni nacionalitats per fer una xerrada i comprovar l’encert en col•laborar a l’arrelament d’aquestes persones a casa nostra. Ara mateix, tinc alumnes de Sudan, un país amb greus convulsions, de manera similar a Mali i altres països de l’entorn. Es evident que els desitges tot el millor quan després de mesos, comencen a sortir del Centre perquè han trobat feina i habitatge. Ens diem adéu, amb la satisfacció de la feina feta, i amb la confiança de que el futur els serà propici. Cada any, en passen unes desenes per donar compte de com els hi va a la vida, i ens expliquen les d’altres amics i companys. Puc assegurar que la immensa majoria treballa, es guanya la vida i aconsegueix enviar diners a casa. El gran objectiu es compleix i els qui estan casats i amb fills, esperen el moment per a tramitar l’agrupament familiar, el gran somni. I és que hi ha pares, però també mares, que han vingut, deixant amb els avis, els seus fills. Ha de ser dur, molt dur, una separació que en molts casos es compta per anys. Quan això es produeix com en el cas d’aquest gambià, l’únic que pretén és viure en pau i tranquil•litat, treballant com el millor, conscient de la gran sort que ha tingut. Com ell, centenars de milers. I pocs dies després, uns altres acollits i formats com ajudants de cuina, a Manresa i a Vic, van marxant del Centre, una vegada trobada feina en restaurants d’aquestes comarques. Aquest, és el nou paisatge que anem veient en molts llocs, símbol de la seva necessitat i encert per formar-se i ocupar llocs que no son volguts per ciutadans, nascuts aquí. Aquesta és la pura realitat, i no se’n vulgui inventar una altra, per oposar-s’hi.

SENTENCIAR ABANS DE JUTJAR. Em poso a la pell de la dona del president Sánchez, a la del seu germà o ara mateix a la de Rodríguez Zapatero. Pel que fa la dona i el germà, portem dos anys de constants informacions, suposades revelacions, invents i falsedats, al més alt nivell, fins i tot s’han fet servir per atacar al president i al partit des de les més altes instàncies polítiques i per descomptat mediàtiques. En què quedaran? No ho sabem però s’ha fet molt de mal, i ja és irreparable. Que arribin a judici i del judici en surti una exculpació, gairebé ja no té rellevància perquè els dubtes, els interrogants, molts ja les han resolt, amb sentències dures i contundents. Es increïble com es va poder sentenciar a un Fiscal General, per suposades filtracions que ell no havia fet, i ara veiem filtracions de tota mena, sense que ningú persegueixi els autors. I queda per veure què passarà en el cas Zapatero. El dany causat és immens perquè hi ha un munt de suposats indicis i interrogants, barrejats amb afirmacions, registres i fotos obtingudes dels registres que han estat publicades en un munt de mitjans de comunicació, quan se suposa que corresponen a la intimitat dels seus propietaris. Com pot ser que ningú vetlli per fer complir la llei ? Es que la vida personal no ha de quedar protegida, en tot moment ? Mireu, la meva experiència, amb tota la distància que suposen els càrrecs que he ostentat, indica que ha d’haver-hi canvis notables en l’exercici de la Justícia en el nostre país. La meva primera compareixença davant un tribunal de Justícia, fou davant el de Primera Instància de Berga, acusat per un malalt mental, ben identificat i documentat, que m’acusava d’haver sortit de l’ajuntament amb un punxó, per ratllar-li el cotxe que tenia aparcat a la Plaça Major. Com a prova aportava una foto, en fosc, de l’entrada de l’ajuntament on no s’hi veia res més que la porta i l’entrada. Ell, aquí, hi veia la meva persona, i en base aquesta documentació, vaig haver d’anar a declarar i demostrar la innocència, simplement dient que no ho havia fet, que ni tant sols quedava clar el dia i hora, en que suposadament havia comés aquella acció.... Doncs bé, com pot ser que un jutge pugui actuar amb proves com aquesta ? Després vingueren altres denúncies i altres compareixences davant els Tribunals amb esperpèntiques acusacions. També es van filtrar dades i es van fer suposicions. Hi havia qui volia guanyar en els tribunals el que havia perdut a les urnes, i res millor que buscar algun desequilibrat per fer part de la feina bruta. Hi ha coses que han de canviar i tenim en la Justícia, moltes coses que no funcionen bé. I algunes que funcionen molt malament, perquè fan mal, obeint a interessos polítiques i que al final no tenen càstig. Quants casos han tingut recorreguts falsejats ? Molts, massa i massa negatius per als qui els han patit. Es urgent modificar estructures i sobretot airejar els llocs més destacats, perquè hi ha càrrecs que no mereixen estar on estan. I no hi ha reacció interna, de manera que s’ha d’actuar externament, modificant estructures. Es urgent.

DONAR VIDA, A ANTICS LOCALS COMERCIALS. Segons diverses agències catalanes, es calcula en 30.000 els locals comercials buits, en el conjunt de Catalunya. Aquest fenomen és present en tots els municipis, des dels més petits fins els més grans. En aquesta llista veiem alguns municipis com Reus, Lleida i Santa Coloma, que apareixen com especialment destacats. Les mateixes agències que donen aquestes xifres, exposen que amb no gaires despeses, uns 10.000 podrien transformar-se en habitatges de forma immediata. Aleshores, em pregunto, perquè no es fa especial atenció a aquesta actuació ? Ho dic perquè s’emmarca en una de les prioritats de país, com és aconseguir habitatge, i alhora rehabilitar espais, moltes vegades degradats pel pas del temps. Anar a passejar per pobles i ciutats, suposa contemplar la vida perduda, en ben pocs anys. Repassar la llista de comerços que hi havia 10, 20 o 30 anys enrere, és constatar el pas dels anys en un gran nombre de professions i activitats. També en els canvis de demografia en els pobles i en la majoria de barris de les grans ciutats. Es així com carrers i places han perdut activitat i es converteixen en espais buits de vida. Si a tot plegat hi afegim abandonament, la imatge és trista o directament desoladora. No hem d’esperar canvis que de moment almenys son inimaginables, i anem directament a buscar solucions pràctiques i ràpides. D’entrada, toca proposar canvis urbanístics, per facilitar el pas de local comercials, a habitatges, i si poden ser de lloguer assequible, millor que millor. En la majoria de casos aquesta modificació serà factible, en altres, serà més difícil en funció de les característiques de cada local. Cert que n’hi haurà que la seva adaptació serà difícil per raons d’espai o de ventilació i accessibilitat, però seran els mínims. La majoria es troba en llocs de fàcil accés, i les noves tècniques existents poden compensar determinades condicions com per fer-les factibles. En qualsevol cas, veig encara poques iniciatives valentes i actives com per iniciar aquests canvis, quan son més ràpids i menys costosos que altres. I és que aprofitar edificis existents, ha de ser la gran prioritat, abans que fer-ne de nous. I aconseguir canvis de vida en carrers i places, amb molts locals tancats, suposa aportar-hi nova vida, a les plantes baixes i aprofitar els serveis existents. Amb aquestes xifres a la mà, queda clar que deu mil nous habitatges poden fer-se realitat de forma immediata i amb poca inversió, i la resta fins a trenta mil, son factibles amb els deguts canvis urbanístics i la mobilització de finançament per fer-ho realitat. En aquest àmbit, els ajuntaments tenen molt a dir i fer. Alguns, ja s’hi han ficat de ple. Toca animar a la resta.

EL PP, AL CASO DE TODO. Quien crea que todo lo que pasa en los últimos años es fruto de la casualidad, de las malas artes, de las acciones y actuaciones de unos pocos desalmados y no pocos aprovechados, deberá reflexionar si es casual o razonable que al PP le caigan instrumentos para su campaña de desgaste al gobierno y con él al PSOE, cada quince o veinte días. Es más, alguien muy servicial, propone y consigue hacer coincidir juicios tan dispares como la Kitchen y Koldo, para intentar tapar uno con el otro. Se quieren equiparar cuando la Kitchen supone el más grave atentado al estado de derecho, muy lejos de lo que suponen las granujadas del caso Koldo. Hay un relato claro en los movimientos de una pequeña parte de la cúpula judicial. Pequeña pero estratégicamente situada que hace y deshace como mejor le conviene, administrando casos y tiempos, con una maestría infinita a la hora de contraprogramar las acciones del Ejecutivo y las Cortes Generales. Pocas cosas son casuales en la vida política, y menos en la judicial, de manera que cada uno saque sus conclusiones. Lo que sí vemos es una clara prepotencia en las acciones y actuaciones de estas primeras figuras de la Justicia, sabedores que son intocables, aunque se equivoquen. Nada pasa, nada se exige, a pesar de que al final todo quede en suposiciones, invenciones o denuncias interesadas. Es evidente que tenemos un problema, sobre todo porque estamos asistiendo a una batería de acciones, en un momento muy concreto de la vida política, con ánimos de modificarla bajo apariencia de imparcialidad y objetividad. Sí, sí, soy consciente de la gravedad de estas opiniones, pero no puedo evitarlas. Suceden cosas que en otros países de nuestro entorno serían inconcebibles, como que un juez se dedique a cuestionar la legalidad de la actividad laboral de la esposa del presidente del gobierno, con suposiciones y falsedades. Pero es que produce estupor e indignación que actuaciones policiales, demandadas por un juez, se reproduzcan al cabo de pocos minutos, en ciertos medios de comunicación. El tema de las joyas encontradas en el despacho del ex presidente Zapatero, es un ejemplo claro de hasta qué punto cualquier documento, objeto o artículo personal puede aparecer en público sin que nadie sea sancionado por ello. Y en seguida surge una pregunta evidente. ¿Alguien cree que estas filtraciones, indiscreciones o desviaciones en la investigación, no son motivo de mercadeo? Me refiero a un tema tan sencillo como ¿alguien las vende? ¿Alguien obtiene rédito personal o político por no mantener en secreto lo que debería ser confidencial? Es que hace bien poco, todo un Fiscal General del Estado, fue sentenciado por una supuesta filtración que nos quedó claro al 90% de los españoles que no hizo. ¿Cómo es posible que el PP tenga información privilegiada sobre los pasos a dar por parte de la UCO? ¿A nadie preocupa el profundo deterioro de la confianza en la Justicia, en mayúsculas? Es evidente que la Justicia debe investigar todo lo que tenga indicios de ilegalidad, pero cuando decimos todos, nos referimos a todos, independientemente de las personas, empresas o partidos a los que pueda afectar. Así es como debería ser, pero ante algunos casos de especial relevancia, no vemos que actúe de forma similar. Hay casos que han avanzado a paso ligero, y otros van con retraso de años. No vemos sanciones ni intervenciones al más alto nivel, ante casos de jueces y magistrados que no cumplen con sus obligaciones o que incluso se convierten en estridentes ejemplos de cómo no ha de actuar un representante judicial. De los últimos casos aparecidos, habrá que esperar resultados concretos. Mantengo intacta mi confianza en el ex presidente Zapatero. Comprendo el gran interés del PP en atacarle y hacerle aparecer como una persona totalmente alejada de la imagen que tiene, pero ya veremos en qué queda, después de sus explicaciones. En cuanto al caso Leire Díez, francamente me parece todo muy chusco. Todos los que hemos estado en puestos de responsabilidad, hemos asistido a intentos de personas de muy distinto pelaje, intentar medrar para obtener beneficios personales. Éste me parece uno de estos casos. Imaginar a esta pizpireta persona organizando contactos, estrategias y acciones de protección y distracción, ante jueces, fiscales, policías,…me parece una broma de mal gusto. Todo esto me recuerda un caso lejano en el tiempo, en que la policía investigaba, en Cataluña, un supuesto grupo armado, creador del “ejército de liberación”, con destacados nombres de la política de primera fila, ostentando cargos que iban de teniente a capitán, unos, y de comandantes a coroneles, otros. Se buscaba a los supuestos generales, y al final se encontró a un pobre funcionario que en sus horas libres, se ocupaba de forjar un “ejército” imaginario, poniendo nombres muy conocidos, muchos de ellos con cargos públicos, a sus unidades y batallones de papel. Francamente, haber dejado en manos de un mediocre, las riendas del partido, produce estos resultados. Queda claro que cuando se va al gobierno, el partido debe quedar en manos de personas muy, muy, comprometidas con los ideales, y que acepten trabajar a la sombra, sin las mieles de la gestión pública. Es evidente que hubo fallos garrafales en la confianza dada a los secretarios de organización. Sirva para no repetir nunca más un fallo similar.