Friday, December 31, 2021

 

ENS PREOCUPEN LES LLENGÚES ? - art. El 9 Nou

ENS PREOCUPEN LES LLENGÜES ? Portem anys, més preocupats per batalles estèrils que no pas per valorar qui té raó. Ara mateix portem ja dies capficats per un nou conflicte per les llengües. En aquest cas, per una sentència del TS que avala una anterior del TSJC, que dictaminava un 25 % de castellà en l’ensenyament obligatori. Malament anem si hem de fer cas a sentències que ben poc coneixen sobre com s’ensenyen i com s’aprenen les llengües. I no diré mai que les sentències no s’han de complir com ha fet, el conseller d’ensenyament. Al contrari, s’han de complir però per les vies positives i no punitives. Què vull dir ? Doncs, que l’aprenentatge de les llengües no va de percentatges, sinó de mètodes, estratègies i bones pràctiques. Fa anys, molts anys, vaig impartir classes d’idiomes, a Suïssa, on fins i tot vaig escriure 3 llibres per l’ensenyament del castellà, a una xarxa de més de dues-centes acadèmies, a nivell mundial, o aquí, on he compaginat política amb treball de professor voluntari a Creu Roja, per ensenyar català o castellà a immigrants i refugiats. No son les hores, ni els percentatges el que fan aprendre bé una llengua, sinó el mètode, la dedicació, la immersió en el idioma que s’estudia. I res millor que l’ús del mètode immersiu per aprendre fins a dominar una llengua pròpia o estrangera. El que és indispensable que a banda del mètode adequat, el professorat estigui degudament preparat, cosa que no passa en el nostre país, en la majoria de casos. I heus aquí, que tothom parla de la sentència, el greuge, els atacs a la immersió, etc, però ningú avalua ni critica el grau de domini de les llengües. I quan parlo de llengües, tan em refereixo a la catalana, com la castellana i l’anglesa, totes tres bàsiques, elementals i d’obligat domini si volem prosperar i facilitar un ampli camp de sortides laborals als nostres joves. Estem lluny, molt lluny del domini del trilingüisme. Aleshores, a què venen aquests escarafalls per una sentència que no hauria de tenir traducció en l’àmbit educatiu ? Simples batalletes polítiques, oblidant el principal. I el principal, és que cada centre educatiu ha de modular el domini de les primeres dues llengües, en funció de la procedència dels seus alumnes, de manera que en uns llocs el català haurà de tenir una àmplia dedicació, i en altres haurà de ser el castellà. I en totes parts, l’anglès ha d’entrar amb força per equiparar coneixements a final dels estudis obligatoris, fins el punt de poder fer servir els tres, en igualtat de coneixements. No s’hi val a dir que es defensa en un idioma. Què vol dir ? que sap demanar un plat de patates, o una beguda ? No, no. Dominar els tres, vol dir ser capaç de treballar, viure i gaudir, en els tres per igual. Estem molt lluny d’aquest objectiu. I dominats els tres, toca i tenim temps per estudiar un quart, a triar entre els 4, 5 o 6, més interessants, en funció de què es vol fer, en el futur. O convertir l’idioma familiar en el quart. La nova realitat de Catalunya, no té res a veure, amb la que teníem 20 o 30 anys enrere, de manera que hi ha multitud de joves que parlen l’àrab , el rus, el romanès, el xinès, .....però no el dominen, a nivell de lectura i escriptura. Oferir un d’aquests idiomes com optatiu ha de formar part del currículum escolar. Que ningú pateixi per la capacitat dels nens i joves pel domini dels idiomes. No tindran cap trauma per estudiar i arribar a dominar 3 o 4 idiomes. Al contrari. Està més que estudiat i avaluat que l’ensenyament d’idiomes desperta el cervell i el millora per anar cap altres aprenentatges. Personalment, vaig començar amb el castellà, en temps de prohibició del català, tot i parlar-lo diàriament, però em vaig haver d’espavilar per dominar-lo, mitjançant l’esforç personal. Però tot seguit va venir el francès, i acabat el batxillerat em vaig voler obrir al món, buscant àmplies possibilitats, i vaig entrar en l’anglès i rus. Ja a Suïssa, hi vaig afegir l’alemany i italià, i ara, amb més temps lliure, em dedico a recuperar el rus que el tenia força rovellat. Així, doncs, sense cap excepcionalitat, tothom hauria de dominar-ne tres ( català, castellà, anglès) i un quart amb alt nivell, a triar entre uns quants disponibles. I no per la via dels percentatges sinó del mètode i mitjançant immersió, en cadascun. Això vol dir assignatures complertes en aquestes idiomes. Es la millor via. I fent ús d’aquesta via, els percentatges no compten perquè segur superaran els mínims establerts, per persones que saben molt de lleis, però poc de pedagogia.

Thursday, December 30, 2021

 

BERGA, CIUTAT A LA DERIVA - art. Blogesfera socialista

BERGA, CIUTAT A LA DERIVA. No ha tingut gaire sort Berga, amb les seves alcaldies i equips de govern. A diferència de la majoria de capitals de comarca, des de la recuperació de la democràcia municipal l’any 1979 fins a dia d’avui, s’han desaprofitat nombroses ocasions per donar un salt qualitatiu a la ciutat. Arreu del país, s’han aprofitat els bons anys d’ajuts de totes les administracions, dites superiors: Diputació de Barcelona, Generalitat de Catalunya, Govern Central i Unió Europea, per presentar projectes de tota mena i així, posar al dia la ciutat, en matèria d’infraestructures, equipaments i serveis. Només falta visitar les capitals del nostre entorn, per veure com Berga, ha quedat enrere i no ha trobat el camí adequat. Després de tants anys de desaprofitar ocasions, molts van pensar en un canvi radical al capdavant de l’Ajuntament, amb un govern de la CUP. Al cap de 6 anys i mig, no solament no hem millorat sinó que anem a la deriva. No hi ha un equip potent i preparat a la sala de màquines, sinó un govern de CUP – ERC que va en un vagó del tren, no a la màquina, i això es nota en el dia a dia, i encara més en la planificació i programació futura. Portem un enorme retard en la modernització i equipació de la ciutat. No es pot entendre una capital sense una estació de busos, però encara menys, amb un enorme espai com la Rasa dels Molins, incompatible amb un centre urbà, pràctic i atractiu. O un casc antic, en un estat deplorable, amb multitud d’edificis que amenacen ruïna. No s’ha sabut donar utilitat ni als vells Jutjats ni a l’edifici del CAT, a l’entrada centre de la ciutat. I si entrem en temes ja més delicats, incomprensibles situacions la del Santuari de Queralt, la de l’Hotel Berga Parc, o la paràlisis del Parc Natura, entre d’altres. No és fàcil governar una capital de les dimensions de Berga, massa petita per unes coses, massa gran per a d’altres, però precisament aquí rau l’interès en trobar el just equilibri per aprofitar el màxim la seva situació i condicions. Per una banda, l’ajuntament no ha sabut treure el màxim profit de la capitalitat, i per altra, la Generalitat no ha destinat a Berga, les inversions que pertocaria per a poder exercir d’autèntica capital del Berguedà. Aquestes carències s’han anat allargant i complicant al llarg dels anys fins arribar a dia d’avui, en que veiem una manca d’ordre i concert en l’acció municipal. Els problemes van per davant de les solucions, tema terrible per una administració. La gestió diària absorbeix totes les forces dels partits de govern, i no deixa espai per repensar la ciutat. Ni per repensar ni per actuar en uns nivells més elevats dels més quotidians. I fins i tot els més quotidians no son portats amb la rapidesa i eficàcia requerides. Hi ha queixes de la ciutadania, en nombrosos serveis i espais. Falta dedicació, falten mitjans humans i tècnics, per a fer funcionar l’aparell tècnic i administratiu de la ciutat, i sobretot falten connexions i gestions als més alts nivells per atreure ajuts i inversions per pal·liar les deficiències històriques i presents. Tenim un equip de govern a la deriva. Hem de començar a preparar el que ha de ser l’equip de govern alternatiu, per d’aquí un any i mig. En això, estem.

Wednesday, December 29, 2021

 

PICAR DE CAP CONTRA UNA PARET - art. Diari de Terrassa

PICAR DE CAP CONTRA UNA PARET. Què diríem d’algú que veiéssim picant de cap contra una paret ? Suposo que ningú pensaria que se sortiria amb la seva. Vull dir que amb el cap, la tombaria. Doncs, pel que sembla hi ha alguns membres de partits independentistes que creuen poder-ho fer, en el cas dels Tribunals. En diuen “Tribunals Espanyols”, sí, sí estem en Espanya i no sembla haver-hi cap canvi imminent en aquesta situació geogràfica. I és que som genis en la invenció de situacions i descripcions irreals. Ara, tot el que fa referència a judicis relacionats amb actuacions dutes a terme durant els anys del procés, es consideren pròpies de persecució i de venjança. I ja està, tots satisfets. Es igual que es tracti de vandalisme comès durant concentracions i manifestacions, que atacs contra Mossos d’Esquadra, o desobediència a resolucions judicials. Es fa un Totum revolutum, i ja està. I com que tot es considera impropi de ser jutjat, i encara menys sentenciat, s’ha de dir que no s’està d’acord amb les sentències i que no es compliran. Molt bé, aquí comencen els cops de cap contra la paret. I no una paret qualsevol. No es tracta d’un envà, sinó d’una paret mestre d’un parell de metres de gruix, amb uns fonaments a tota prova. Molt bé. Del dit al fet hi ha un abisme. Som espectaculars en la valentia verbal, però autèntics isards a l’hora de fugir, cas que vagin maldades. I ja es poden fer crítiques, concentracions i manifestacions que totes les sentències es compliran. Algú en té algun dubte ? Doncs bé, passats els primers moments de reacció en calent, poc a poc, els afectats van veient que tothom qui tenia al costat, es va apartant, apartant, fins quedar sols a l’escenari. Aleshores, replegar cua i anar cap on toqui anar. Així ho hem vist, així ha passat en totes i cadascuna de les sentències emeses en els darrers anys. I en portem centenars. No serà diferent en les que tenim damunt la taula. El camí a seguir sempre és el mateix. Primer dir que no, desprès, presentar recurs. Resolt el recurs, dir que no ens ha donat la raó perquè ens tenen mania, i presentem un altre recurs, i una vegada fet tot el circuit, pleguem veles i amb la cua entre cames, es compleix la sentència emesa. Mentrestant es donen lliçons a tort i a dret, de com de dolent és el Govern espanyol, com de dolents son els tribunals espanyols que diuen seguir les directrius del govern, ets, etc. Expressada tota la cantarella habitual, s’acaba el recorregut i tothom cap a casa, cap a la presó, o cap una altra feina perquè la persona sentenciada ha estat inhabilitada. Miro ara amb interès el que afecta el Parlament de Catalunya. Hi tenim uns quants imputats per diverses causes, entre les quals la presidenta. Fa i farà tots els numerets possibles per evitar que la primera sentència la faci fora de la presidència. Hem de recordar que és la millor pagada de l’Administració catalana, i això no es deixa perdre per una trista sentència. Ja està batallant per reclamar que només hagi de plegar quan hagi fet tot el recorregut possible. Es a dir, primera sentència, recurs, segona sentència, i recurs ni que sigui davant el Tribunal de la UE. Trista imatge de país, i sobretot d’institucions perquè es llença la idea de no creure en la Justícia i d’anar a salvar els mobles personals, i de partit. I sobretot perquè quan hi ha hagut delicte ha d’haver-hi judici i sentència. Aquest és el principi elemental d’un Estat democràtic. Voler interpretar la democràcia segons els interessos personals, es no tenir cap fonament democràtic.

Tuesday, December 28, 2021

 

OTRO CONFLICTO EN EL FRENTE CATALÁN - art. El Obrero digital

OTRO CONFLICTO EN EL FRENTE CATALÁN. El independentismo tiene que buscar combustible para continuar la lucha, contra todo lo que suponga ley y orden. No puede consentir la desmovilización porque en ello le va su supervivencia. Así pues, sea por sentencias judiciales, sea por conflictos individuales o colectivos, sale a mostrar su descontento. Y sale sin manías. Da igual sea por una cuestión de lengua, de bandera o de JJOO. Hay que protestar y punto. Ahora, el conflicto viene por la inmersión lingüística. Un término que se acuñó 40 años atrás para evitar una segregación por razón de lengua. Fue una buena decisión. Hubiera sido muy negativo separar a los niños en función de su lengua materna. Y, de hecho, el resultado ha sido positivo, si bien hay que poner al día el sistema, y con él, el objetivo ya no solo de que todos los jóvenes salgan de la escuela con el pleno dominio de los dos idiomas oficiales en Cataluña: el catalán y el castellano, sino también del inglés que ha llegado para ser una especie de tercera lengua materna. Si realmente queremos dar grandes oportunidades a todos nuestros jóvenes tenemos que adaptar el sistema a que salgan con las tres lenguas por igual. Y para logarlo nada mejor que la inmersión en cada una de estas lenguas. No se trata de dar un idioma, usando otro, no, no, el mejor método de aprendizaje es el método Berlitz o directo. Aprender una lengua en la propia lengua, yendo de lo conocido a lo desconocido. Pues bien, ahora y aquí, en Cataluña, el gran conflicto propiciado por los partidos independentistas es el de considerar la inmersión como el uso del catalán de forma universal. Es decir, como única lengua propia, en contra de lo que establece la Constitución y el Estatuto de Autonomía de Cataluña. Aquí, tenemos dos lenguas oficiales: catalán y castellano. Muy bien, pues actuemos en consecuencia. Y esto significa organizar el currículum escolar con el objetivo de que todos los alumnos terminen la escuela obligatoria con el pleno dominio de los dos idiomas, a los cuales añadimos el inglés por razón de realidad actual. Hace 40 años, la realidad era otra. Hay que adaptarse a cada época, y sería insensato dejar de lado el inglés cuando es esencial para multitud de opciones de trabajo. Y no solo tres idiomas, en todo el recorrido escolar hay tiempo para adquirir suficientes conocimientos de un cuarto idioma a escoger entre varios de gran interés y utilidad. Es más, la realidad actual, muestra multitud de alumnos procedentes de familias venidas de otros países que podrían encontrar en la escuela la vía para convertirse en su cuarto idioma, aunque no sea con el mismo nivel de conocimiento de los otros tres. En definitiva, en estos momentos hemos creado otro conflicto inútil, pero de gran poder destructivo, poniendo los idiomas como excusa. Nada peor que trasladar a cada escuela un problema con los idiomas propios. Al contrario, hay que actuar con gran amplitud de miras, proporcionando amplia autonomía a cada escuela para modular el grado de uso de un idioma u otro en función de la procedencia de los alumnos. En determinados territorios habrá que dar muchas más horas en castellano que en catalán por ser el catalán el predominante, o al revés, cuando sea el castellano. Y ya está. No hay que propiciar conflictos donde no los hay o no los ha habido. La cuestión es que al final del recorrido todos sean capaces de usar uno y otro en perfectas condiciones. Y a los dos, añadir el inglés como tercero, en igualdad de condiciones. No vale, creer que entender y poder decir cuatro cosas en inglés ya es suficiente para justificar su conocimiento. En absoluto. Una lengua se aprende con métodos apropiados y con plena inmersión. Esto requiere profesorado preparado y apto para estas enseñanzas. Esto es lo lógico y lo que habría que hacer. Otra cosa es lo que van a hacer desde el gobierno de la Generalitat que ve una oportunidad de abrir otro frente contra la legalidad vigente. El conflicto de Canet de Mar era fácil de resolver, a nivel interno y sin salir de la escuela. Pero no, han tenido que convertirlo en un conflicto y cada conflicto crea otro. Es fácil apagar un único fuego, pero muy complicado apagar muchos. Y aquí hay pirómanos, haciendo la competencia a otros pirómanos, residentes en Madrid o en otras partes de España que creen pueden convertir las escuelas en campos de batalla. Espero seamos a tiempo de organizar los corta fuegos oportunos y dejar a las escuelas sigan con los sistemas más adecuados a cada realidad territorial para llegar al destino final: pleno conocimiento y uso de los dos idiomas oficiales y del inglés.

Sunday, December 26, 2021

 

ERC CONTRA ELS JJOO D'HIVERN - art. Nació Digital Solsona

ERC CONTRA ELS JJOO D’HIVERN Estrany partit ERC, i estranya estratègia davant un gran nombre de projectes vitals per la Catalunya del present i futur. Amb el seu afany de voler quedar bé amb uns i altres, queda malament amb tothom perquè al darrere no hi ha cap posicionament creïble ni sostenible. Funcionen a dictat del dia a dia, sense ordre ni concert, i poden defensar un dia, el que criticaran l’endemà. Si ens fixem en un gran nombre d’institucions on hi son presents, veurem els canvis constants de posicionaments. Juntament amb la CUP, son sense cap mena de dubte, els menys adequats per governar. El seu lloc preferent és a l’oposició. I sinó, mirem ara mateix, com es posicionen respecte la presentació i defensa de la candidatura dels JJOO d’Hivern 2030. A nivell de govern diuen presentar la candidatura, però tot seguit, en ajuntaments, consells, diputacions s’hi oposen o s’abstenen !!!. Es pot abstenir algú en un tema tan clar i transparent com aquest ? Doncs, sí, i sense manies. I si cal, al·leguen no disposar de prou informació. I estan en el Govern !!! Vist tot el que hem vist, queda clara la necessitat de procedir a canvis importants en la composició d’ajuntaments, consells comarcals i diputacions, a les eleccions municipals de 2023. S’ha de recordar a tothom aquesta posició contrària, molt especialment en tots els municipis rurals del Prepirineu i Pirineus. La gent ha de saber i tenir clar que la seva oposició posa en perill la candidatura, i amb ella, la gran oportunitat de poder acaparar l’atenció de tot el món , a més d’atreure grans inversions per a posar al dia infraestructures, equipaments i serveis, en tots aquests territoris. No podem acceptar se’ns digui que el canvi climàtic no aconsella celebrar aquests JJOO, o que es faran destrosses en el territori quan precisament serà una candidatura especialment respectuosa amb el medi ambient. De fet, és una de les grans condicions per a poder ser nominada com a seu. I la proposta suposa repartir en diverses subseus les diferents proves, de manera que no es concentrin en un sol punt. Això era propi del passat. Ara, tothom és conscient del valor de la sostenibilitat i el medi ambient. I és una paradoxa que els grups municipals d’ERC diguin que no tenen informació quan el seu partit ostenta la presidència del Govern. Com pot ser això ? El que crec és que tenen por a qualsevol crítica, i més si ve de sectors amb els que han fet pactes poc clars. Penso en la CUP, però també amb els Comuns, que volen aparèixer com els abanderats del medi ambient, quan en pocs llocs el practiquen. Es fàcil criticar. Més difícil és aportar alternatives, i les comarques dels Pirineus tenen ganes i necessitat dels JJOO. Es una oportunitat històrica, i pot donar uns molts bons resultats, com per impulsar el futur durant molts i molts anys. I les excuses d’uns i altres son ben poc sòlides, per no dir penoses. Es hora , doncs, de fer-los mullar i que diguin a tot arreu que no els volen i que diguin quins son les seves alternatives. De moment ni les hem vist ni les hem sentit. Que les expliquin !!!

Friday, December 24, 2021

 

PREMIS, CREUS, MEDALLES I ALTRES DISTINCIONS - art. Regió 7

PREMIS, CREUS, MEDALLES, I ALTRES DISTINCIONS. El president Pujol tenia una mena d’obsessió personal per acaparar distincions, i al mateix temps fer-les servir per promocionar el Govern, donant la sensació de treballar molt, encara que la realitat fos una altra. Es així com va instituir un munt de premis, creus, medalles, plaques, ...cosa que fou copiada per altres membres del Govern, fent el propi, en els seus Departaments. Al final, tenim una inflació de distincions, que posa en perill el trobar algú que no hagi estat distingit, i tallar la roda. Si ara mateix demanés el nom dels darrers distingits pel Premi Internacional Catalunya, no sé si algun dels centenars o milers de lectors me’n sabria dir un. I té una dotació atractiva de 80.000 euros. No és poca cosa. Ah, i una reproducció d’una escultura d’Antoni Tàpies. El mateix joc podríem fer per saber qui té la Medalla d’Or de la Generalitat, o les abundants Creus de Sant Jordi, a títol individual o col•lectiu. Com que no tenen establert cap “numerus clausus”, depenent dels amics i padrins, es poden incrementar a gust dels partits de govern, tant com vulguin. I qui no té alguna Medalla o Placa Francesc Macià ? O la Medalla d’Honor del Parlament ? o algun dels Premis Nacionals, en qualsevol de les modalitats que es concedeixen ? I lògicament si Presidència, n’atorga, és lògic cada Departament faci el mateix, i així aparèixer en els mitjans de comunicació, afectes. Cada any, segons la temporada, i el calendari establert per no trepitjar-se uns als altres, es van fent les convocatòries per atorgar aquestes distincions. En funció de les amistats, i del moment, es van improvisant les resolucions. Cada gremi, sector, àmbit, grup d’amistats, parents i amics, es mouen per fer feliç a algú que li fa il•lusió tenir penjada a l’entrada de casa, una distinció determinada. Per què no fer feliç a la gent ? Doncs sí. També en aquest àmbit Catalunya, és diferent. Som generosos a l’hora de concedir distincions, i aconseguir uns moments de glòria per a l’atorgant, amb aparicions en alguns mitjans de comunicació. De fet, cada vegada menys, perquè quan el repartiment és tan gran i indiscriminat, molts ja no ho consideren notícia. I al pas que anem no sé si ho posarem en el CV , la distinció rebuda. El prestigi de la Generalitat cau en picat, i aviat molts consideraran un honor, haver dit que no, a rebre una distinció. Es el que té la devaluació del protocol. Animo els lectors a fer un exercici de memòria per a recordar alguns dels guardonats, amb qualsevol de les distincions abans esmentades, o d’altres, que premien els 50 anys de vida d’un establiment, o els cent anys d’un negoci. O multitud d’altres facetes, que els programadors d’activitats de les conselleries han anat inventant, amb el pas dels anys. La inventiva en aquest camp és immensa, l’únic que mancarà serà trobar tanta gent per guardonar, o el perill que molts no les acceptin. Ha passat en el passat, serà més habitual en el futur. Algun dia tocarà posar ordre, i de pas, estalviar una important partida del pressupost.

 

PERILLS LLUNYANS ? - art. Diari de Terrassa

PERILLS LLUNYANS ? Tenir contacte diari amb realitats allunyades, permet constatar perills propers. Es el que em passa en la meva feina com professor voluntari de Creu Roja, en el Centre Internacional d’Acollida , a Berga ( Barcelona). Aquest Centre, amb 6 anys de vida, ha acollit centenars de refugiats procedents d’una multitud de països en conflicte. Ucraïna és un d’ells. I recentment, s’ha reprès l’acollida perquè lluny de millorar , les coses empitjoren de manera evident. Haver estat sota l’òrbita soviètica, amb la península de Crimea, considerada un símbol rus, ha estat un dels principals problemes. De fet, l’annexió de Crimea, va portar el món occidental a una crisis que encara perdura, malgrat molts pensin que el temps tot ho cura. No, no, la ferida sagna, i el pitjor és que Rússia no s’ha quedat quieta. Mentrestant nosaltres aquí anem discutint per futileses, i ens liem la manta al cap, a milers de quilòmetres es va coent una situació molt perillosa. Una de les més perilloses, en els darrers 20 o 30 anys. Rússia va acumulant tropes i material en les proximitats de la frontera ucrainiana, amb xifres més que preocupants perquè es parla d’efectius superiors als 100.000 soldats, amb tot l’aparell complementari que suposa. Aquesta escalada, és seguida i contestada per l’OTAN, amb moviments de vigilància i protecció per evitar un cas similar al de l’annexió de Crimea. S’han enviat missatges clars a Rússia de que no es permetrà cap acció contra Ucraïna. Però, qui es pot refiar de la Rússia de Putin ? Qui sap quins son els seus objectius ? Tenim, doncs, un problema, just a les portes de la UE. I ningú pensi, aquí a Espanya, que la llunyania evita la preocupació. En absolut, som i estem en la UE, i formem part de l’OTAN com eina de protecció de tots els Estats que conformen la nostra realitat. No es pot permetre cap nova agressió a un país fronterer, molt probablement futur soci nostre. Es un bon moment per avaluar i reflexionar sobre la proposta de Josep Borrell de crear una forca d’intervenció ràpida, com llavor del futur exèrcit de la UE. No queda altre remei que constituir un exèrcit propi per no haver de dependre en tot i per tot, del principal soci extern, els EUA. Torno al principi. No val a pensar només en la política interna, perquè a les portes tenim un greu problema extern. Els qui tenim aquesta visió, ens donem compte de la necessitat de fugir de petites batalles, per encarar la urgència de reforçar la UE, en tots els seus àmbits. I agradi o no , l’àmbit militar, és un d’ells. La Rússia de Putin, només s’atura quan veu el perill d’aprop i més potent que el seu. Toca fer-li veure la intocabilitat d’Ucraïna i retirar tropes per evitar incidents que puguin provocar situacions perilloses. Jugar amb foc, sempre és perillós i més en determinats espais fronterers. Si algú tenia algun dubte sobre la necessitat de reforçar la potència militar de la UE, ara en té un exemple paradigmàtic.

Thursday, December 23, 2021

 

BORREDÀ, UNA COMPRA HISTÒRICA - Nota pel meu blog

BORREDÀ – UNA COMPRA HISTÒRICA. En el Ple Ordinari, celebrat el passat dilluns dia 20, s’aprovà el pressupost municipal per a 2022. Un pressupost d’1.032.000 euros, amb importants despeses i inversions, per continuar la feina municipal. Vull destacar una partida de 135.000 euros, destinada a la compra de Can Font, o si voleu Cal Royo com s’ha conegut en els darrers anys. Nom del darrer propietari. No és una casa qualsevol, ni un edifici més del poble. No. Es tracta d’una de les imatges més representatives i més històriques del nucli urbà de Borredà. El nom original era Can Font, pel nom del seu primer propietari que figura en una de les llindes de pedra de l’interior. I és històrica perquè de fet fou de les primeres a ser construïda en el incipient nucli urbà que va néixer a principis del segle XVI. La casa porta la data de 1565 en una de les llindes exteriors, propera al característic pou, d’on s’abeuraven els animals de càrrega que feien el recorregut Ripoll – Berga. Serví d’hostal, forn de pa, centre social, combinat amb diversos habitatges. Més cap aquí, fins i tot acollí el consultori mèdic, i la guarderia infantil de la Carmeta. I en un petit espai, darrere el pou hi hagué una torneria d’artesania de boix. Abandonada des de fa una vintena d’anys, es va intentar la seva compra per a instal•lar-hi el nou Consultori mèdic. Les negociacions, no van arribar a bon port, i finalment el Consultori es va situar a escassos metres, en un nou edifici, en aquell moment en construcció. Com ex alcalde considero una decisió històrica aquesta compra. Es un edifici emblemàtic, situat en ple nucli antic, que mereix no solament ser salvat i restaurat, sinó també trobar-li un ús adequat. La seva restauració i adaptació tindrà un elevat cost, però s’han de trobar els ajuts pertinents per a donar-li nova vida. Sé també que disposar de partida és condició per a negociar la compra que ha de venir precedida de les degudes negociacions per a fixar el preu definitiu, i també per un element essencial com és l’autorització per part de la Generalitat. Tot plegat suposa dedicació, tràmits i negociacions diverses. Amb tot, estic convençut d’un feliç final com perquè aquest edifici passi a ser municipal, i a partir d’aquí es puguin buscar els ajuts indispensables per a posar-lo al dia, adaptat als objectius que se li vulgui donar. Aprofito, doncs, aquest espai per a felicitar la decisió presa per l’equip de govern de l’Ajuntament de Borredà, confiant en que les gestions i negociacions, en curs, arribin a bon port. Serà bo per l’edifici, serà una esplèndida imatge pel present i futur del poble. Borredà, desembre de 2021.

Tuesday, December 21, 2021

 

EL DESPRESTIGIO DEL PARLAMENT - art. El Obrero digital

EL DESPRESTIGIO DEL PARLAMENT. No voy a entrar en lo que sucede en el Congreso ni en el Senado. Me voy a centrar en el Parlamento de Cataluña, donde ostenté el cargo de diputado durante 4 legislaturas, una de las cuales como presidente de la comisión de agricultura. De todas formas, me permito una pequeña referencia de carácter general. Es urgente proceder a cambios substanciales en la forma de comportarse en las cámaras parlamentarias. En todas, en general, i más en algunas en particular. Bastante desprestigiada está la política como para añadirle gestos, discursos, vestimenta y mala educación. Los ciudadanos no merecen este comportamiento. Vuelvo a Cataluña y a su Parlamento. Desde 1980 hasta 2012, la vida parlamentaria transcurría por los cauces normales de toda Cámara legislativa. Reuniones, comisiones, plenos, discursos, presentaciones, etc. Todo normal, todo reglado y todo conforme a derecho. Fue a partir de esta fecha cuando el funcionamiento habitual empezó a sufrir cambios y modificaciones de facto, interpretando el Reglamento de forma parcial. Era el inicio del “proceso independentista” que culminaría con los hechos más graves, en todo el período democrático. La sesión del 6 y 7 de septiembre de 2017. Allí se vulneró todo. Reglamento, Constitución y Estatuto. Cuando algo tan grave sucede, y todavía años después no se ha reconocido ni pedido perdón, es que algo anómalo sucede en el conjunto de la sociedad. En efecto. Todavía hoy, cuatro años después no se ha llevado a cabo la necesaria reflexión y evaluación de errores. Hay miedo, por un lado, y fanatismo, por otro. La realidad, a día de hoy, es que los grupos parlamentarios viven en diferentes dimensiones. Los hay que persisten en creer posible la independencia, y otros que la dan por amortizada. La sociedad está cansada y todo indica que han girado página a la revuelta. Pueden aparecer esporádicos momentos de tensión y manifestación, pero muy lejos de lo vivido en los años álgidos del proceso. Ahora bien, las tensiones entre los partidos de gobierno (ERC i Junts x Cat) entre ellos y con su principal socio (CUP) motivan constantes enfrentamientos, en todas partes, pero muy especialmente en el Parlamento. Y es que cada uno quiere demostrar al otro ser más fiel y más intransigente con todo lo relacionado con la política general. En nada ayuda que la presidenta del Parlamento, Laura Borrás, se comporte como una auténtica hooligan, y no ahorre críticas a sus socios, al mismo tiempo que es capaz de tomar partido en todos los debates y tramitaciones parlamentarias. Es decir, con ella, se ha roto la tradicional imagen de neutralidad de la presidencia. Al contrario. Aprovecha todas las ocasiones para mostrar sus desacuerdos con ERC, y con otros grupos. Todas estas batallas han conseguido romper la imagen que tenía el Parlamento de Cataluña hasta llegar a la actualidad. El desprestigio es general y permanente.

Sunday, December 19, 2021

 

EL PSC, RECUPERA EL PROTAGONISME PERDUT - art. Nació Digital Solsona

EL PSC, RECUPERA EL PROTAGONISME PERDUT. Aquest cap de setmana, s’ha celebrat a Barcelona, un Congrés extraordinari per oficialitzar el relleu al capdavant del partit. De Miquel Iceta a Salvador Illa. Un relleu ordenat, ben planificat i degudament culminat. Pels no avesats a la terminologia política, cal saber que si en molts partits, es parla del Secretari General com el qui ostenta la màxima representació, en el cas del PSC, és el Primer Secretari, perquè altres càrrecs son Secretaris de cada àmbit o sector. Així, doncs, el més elevat de tots, és el Primer. Des d’avui, doncs, el màxim responsable del partit, és Salvador Illa. D’aquesta manera s’ajunten dos càrrecs en un. El de cap visible del partit, amb el de cap visible del Grup Parlamentari, i de candidat a la presidència de la Generalitat. Es tracta, del primer partit de Catalunya, en militants, sí, però també en vots i en representació parlamentària. Cal recordar la victòria socialista a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. I de fet, aquest era l’objectiu del Congrés. Oficialitzar aquesta realitat, però sobretot iniciar el camí cap a les eleccions municipals de maig de 2023, i preparar les properes eleccions al Parlament que poden ser en qualsevol moment. Sí, tothom té clar que les voldran fer després de les municipals, però no hi ha res segur, a la vista de les guerres internes entre ERC i Junts x Cat, i de tots ells amb la CUP. El primer gran embat serà a les municipals de 2023. Falta just un any i mig, un instant en política, perquè tot s’ha de preparar amb temps i constància. Hi haurà tres en joc, el PSC, ERC i Junts x Cat. Cadascú busca la màxima representació perquè d’aquests resultats en depenen dos altres nivells institucionals: els consells comarcals i les diputacions. En aquestes, el retorn al protagonisme del PSC es traduirà amb unes dues-centes llistes més que a les passades. La travessia del desert de la mà de Miquel Iceta, ha estat dura i molt llarga, però molta gent té ganes de retornar al bon govern, primer a nivell municipal, després a d’altres nivells. Després de dotze anys d’alts i baixos, els ciutadans demanen i volen seguretat, placidesa i eficiència. Si miren la trajectòria d’uns quants centenars de municipis, és lògic vulguin recuperar el temps perdut. I fetes aquestes, se suposa vindran les generals i tot seguit les del Parlament. Res és segur perquè la regularitat no és cosa catalana. Portem anys d’improvisació i alteració de normes, i no crec sigui temps de recuperar el passat. Més aviat veig una enorme inestabilitat que pot fer convocar eleccions en qualsevol moment. Quan aquest arribi, serà el gran moment. El moment de passar comptes i demostrar que les promeses fetes, els embats duts a terme, les batalles perdudes han de donar pas, a un govern estable i de progrés. Un govern de gent preparada, amb idees molt clares i eficàcia segura. Serà el moment del gran canvi. Així estan les coses, així ha anat un Congrés, esperat i desitjat per girar pàgina a una trajectòria molt complicada, per obrir-ne una altra de futur. Un futur radicalment diferent de tot el viscut en la darrera etapa. Estic convençut que la societat catalana li farà encara més confiança que a les darreres com per poder assumir el timó de la nau, recuperar brúixola i carta de navegar, i inflar les veles cap un nou progrés. Prou falta ens fa, a tots plegats.

Friday, December 17, 2021

 

COM A CASA, ENLLOC - art. Regió 7

COM A CASA, ENLLOC. Els qui hem passat una part de la nostra vida en algun altre país, repetim tot sovint, “com a casa, enlloc”. I en plenes festes entranyables, encara menys. Faig aquesta reflexió en uns moments en que encara hi ha qui considera adequat tot el que es va fer durant els anys de procés. No s’ha demanat perdó ni s’han reconegut els immensos errors comesos, amb greus i duradors efectes sobre la societat catalana, l’economia, el prestigi i el futur personal i col•lectiu. Hem passat anys de festes entranyables destrossades, i penosos efectes sobre tots i cadascun dels qui hem defensat la democràcia i les llibertats, autèntiques. No les inventades. I sí, tenim uns fugitius de la Justícia, establerts a Bèlgica ( Puigdemont, Ponsatí, Comín i Puig) i a Suïssa ( Rovira i Gabriel). Es impensable concedir el títol d’exiliats perquè l’exili no mereix aquests personatges. Els qui vam conèixer autèntics exiliats, res tenen a veure amb aquesta colla. Ni per motius, ni per condicions, i encara menys per situació. Vull recordar que els tres primers, tenen la condició d’eurodiputats, amb uns sous esplèndids, a més d’altres condicions que algun dia coneixerem quan la transparència que proclamen es faci realitat. Quedarem sorpresos, com ens va passar amb les despeses del procés. El quart, és diputat al Parlament a l’estranger. Una nova i curiosa situació, mai vista ni mai contemplada en el Reglament, mitjançant la qual, cobra de diputat sense complir cap de les obligacions del càrrec. Sorprenent, no ??? No a Catalunya. Som capaços d’això i més. Pel que fa les fugides a Suïssa, considero que l’Anna Gabriel, va aprofitar el “momentum” per canviar serrell i ubicar residència en el país helvètic. Si Mireia Boya va comparèixer amb la bossa de roba preparada per entrar a presó i la van enviar a casa, cosa similar haguessin fet amb Gabriel, que no havia tingut cap càrrec rellevant, i menys de govern. I no és la primera dona a presidir un sindicat suís. No, no. La primera fou la socialista Ruth Dreifuss, que presidí la USS ( amb un milió d’afiliats) als anys vuitanta. A continuació, fou la segona dona en el govern suís, i la primera dona presidenta ( 1999.) En fi, a Suïssa, poden acollir gent diversa, sota tres condicions bàsiques. La primera, disposar d’ingressos sanejats, per viure sense problemes. Vol dir, superar els tres mil euros al mes. La segona, complir fidelment les lleis suïsses. No moure’s ni un centímetre de la legalitat vigent. La tercera, és no fer cap actuació pública, de cap mena, que suposi incomoditat a les tradicionals i estretes relacions entre Suïssa i el Regne d’Espanya. Per això no heu vist ni veureu mai una concentració, una manifestació. Dintre de casa, facin el que vulguin , a fora, ni intentar-ho. A la primera, serien expulsades, l’endemà, a les 6 del matí ( allà comencen més d’hora que aquí). Uns i altres, de moment, tenen uns bons ingressos i bona defensa jurídica pagada pels seus partits o altres anònims col•laboradors. Fins quan a fora? Fins que vulguin tornar o fins que la Justícia europea canviï normes i els entregui a Espanya. Sinó, esperar els 20 anys de prescripció. Només en queden setze.

 

DEJEMOS LA HISTORIA EN PAZ - art. El Obrero digital

DEJEMOS LA HISTORIA EN PAZ. Siempre ha habido aficionados a cambiar la historia, pero, creo que nunca con tanto entusiasmo como ahora. No pasa día sin escuchar alguna genialidad sobre el descubrimiento de América, trasladando pensamientos y acciones, a nuestros días, empeñados muchos en pedir perdón por todo lo que hicieron de bien o de mal, según los opinadores, nuestros antepasados. Al final, alguien propondrá declarar Cristóbal Colón, persona no grata, por haber encontrado un nuevo continente. Y no nos tomemos a broma esta moda, porque, a veces las cosas pueden terminar mal. Lo estamos viendo a nivel de retirar esculturas y monumentos al descubridor, y con él a multitud de personajes que para bien o para mal, hicieron historia. Mi estancia turística en Méjico, me hizo constatar hasta qué punto puede haber interpretaciones erróneas, o claramente anti españolas por culpa de hechos acaecidos hace 500 años. El populismo y la demagogia tienen amplios campos por recorrer y será difícil recuperar relaciones perdidas. Si esto sucede cada vez que se acerca la fecha de conmemoración del descubrimiento, mucho más intenso y constante es todo lo relacionado con nuestra Transición. Después de años de exaltarla y ponerla como ejemplo para muchos otros países, ahora llegan los que sin haberla vivido ni conocido, la ponen contra las cuerdas, con furibundos ataques que demuestran hasta qué punto la ignoran. Hacer ejercicios de ucronía histórica puede ser interesante a nivel literario pero fuera de lugar cuando se trata de la acción política diaria. Por razones de edad, viví los años de la Transición, y la compartí desde cargos de muy bajo nivel, pero con pleno y total convencimiento de ir en la buena dirección. Si los que llegamos a cargos de concejal o alcalde, nos hubiéramos dedicado a revisar la historia personal y colectiva de nuestro municipio, habríamos destrozado centenares o millares de vidas, sin tiempo ni dedicación a recuperar el territorio perdido. Había que pasar página, y es lo que hicimos en pueblos y ciudades, enfrascados en demostrar que la democracia es el mejor de los sistemas para gobernar i ser gobernados. En 20 años, recorrimos tanto trayecto como otros países europeos en 40. Fue gracias a haber pactado la Transición que fue posible la reconstrucción física y psicológica de todos los destrozos producidos por el franquismo. Cuando miro atrás, después de 40 años de acción política en un municipio, y una parte de ellos compartiendo trabajo en el Parlamento de Cataluña, no cambiaría nada relevante a lo llevado a cabo. Y el daño de la guerra civil fue duro y amplio, como lo fue la inacabable posguerra y dictadura hasta llegar a abril del 79, con las primeras elecciones municipales democráticas. Es propio de grandes ignorantes menospreciar el inmenso esfuerzo en la Transición para cerrar heridas y abrir una nueva etapa en nuestra historia colectiva. ¿A qué viene querer impartir lecciones de vida e historia a los que vivimos y padecimos el franquismo? El esfuerzo hecho y los resultados obtenidos son la mejor prueba del acierto de una Transición acordada y pactada entre todos los protagonistas. Los “valientes” de ahora me hubiera gustado verlos en los duros años de dictadura. La “valentía de boca” la hemos visto en multitud de lugares y ocasiones. Son revolucionarios de salón, a la búsqueda de notoriedad, aunque sea demostrando su pleno desconocimiento de la realidad. Los que estuvimos y la vivimos podemos reivindicarla como ejemplar. Nadie ensucie la memoria de sus protagonistas, vivos o muertos. La historia debe siempre tener en cuenta la situación en cada momento, no llevarla arriba y abajo, a gusto del consumidor de turno.

Wednesday, December 15, 2021

 

UNS JJOO PER COMPETIR I POSAR-NOS AL DIA - art. Diari de Terrassa

UNS JJOO, PER COMPETIR I POSAR-NOS AL DIA. Ara i aquí , només falta que aparegui un gran projecte perquè surti una colla d’integristes amb el no per bandera. No, a tot, ni que sigui sota el principi d’inventar-se realitzacions que ningú ha previst. La barreja d’opositors és curiosa i alliçonadora, de cara a futurs esdeveniments. S’han ajuntat cupaires, amb integristes del paisatge, profetes del futur sense neu, amb personatges com Kilian Jornet, que viu i paga impostos a Noruega, i gaudeix de la neu, però ens diu que nosaltres no ho podem fer, o Lluís Llach a la recerca de nous projectes on combatre després del rotund fracàs del procés. Ah, i l’ex president Torra que s’avorreix i vol sortir de tant en tant en algun mitjà de comunicació. I perquè mostrar-se en contra de la celebració dels JJOO d’Hivern, en els Pirineus catalans i aragonesos ? Doncs, per estar en contra de grans inversions en grans muntatges que suposadament destrossaran muntanyes i paisatges. O perquè d’aquí a 2030 ja no tindrem neu, i l’haurem de fabricar artificialment. O perquè només a uns pocs els interessen i son els qui es faran milionaris amb els diner de tots... Bé, la llista pot ser tan llarga com es vulgui perquè hi podríem afegir els que no volen destorbar el son als galls fers, o la plàcida vida dels isards d’alta muntanya. No, no faig broma, perquè tot i respectar els possibles crítics de bona fe, el que no s’aguanta son els invents sobre possibles danys medi ambientals, com si els favorables als JJOO fóssim gent, sense ànima ni estimació pel nostre territori. I és tot el contrari. Precisament perquè ens l’estimem, el volem viu i actiu. No desèrtic perquè la gent n’ha hagut de marxar per no trobar-hi oportunitats de vida. I ens indignem quan s’expliquen mitges veritats, o mentides directes. Precisament les bases per la presentació de candidatura a uns JJOO d’Hivern, passen per propostes mediambientalment potents, i clarament sostenibles. Han passat a la història els temps en que tot valia, per competir. Els temps de grans estructures, equipaments i serveis, sense tenir en compte on es posaven i com incidien sobre el paisatge. Això és el passat. Ara, guanyarà la seu ,el país capaç de presentar un projecte molt sostenible, integrador i repartidor de proves en diverses subseus, en comptes de concentrar-ho tot en un sol i únic gran espai. D’aquí l’interès i la voluntat de repartir les proves en els Pirineus, part catalana, part aragonesa, sense necessitat d’arrasar ni destruir espais per ubicar-hi instal·lacions efímeres. No. Es vol aprofitar tot l’existent, per adaptar-lo a les necessitats olímpiques. I sí, potser sí que anys a venir costarà més tenir gruixos de neu adequats, però mentrestant els tinguem, aprofitem-los. Si hem de prescindir de tot el que un dia desapareixerà o serà modificat, podríem tancar ports i aeroports , arreu del país. Traiem profit de tot el que tenim, i fem-ho mentrestant ho tinguem. Em sembla un principi ben elemental i adequat. I no ens agrada vinguin ara uns quants salva pàtries a dir-nos als d’alta muntanya què podem o no podem fer. Portem anys queixant-nos de l’abandonament que patim i de tenir infraestructures , equipaments i serveis, insuficients i envellits. Els JJOO, poden servir, millor dit, han de servir per posar-los al dia, i aconseguir unes millores que poden impulsar noves generacions a viure en aquests territoris. Així, doncs, qui vulgui manifestar-se en contra, que ho faci, però ens deixi tranquils a l’hora de tirar endavant el projecte. Es un projecte ambiciós, però alhora respectuós, amb el medi ambient i el paisatge. Som els primers interessats en no malmetre’l. I sí, volem serveixin de plataforma per donar-nos a conèixer millor i disposar d’equipaments i serveis, que fa molts anys somiem. Si el Govern ens vol consultar que ho faci, però s’aclareixi abans, de com i quan ho vol fer, perquè res pitjor que tenir al capdavant del país, uns aprenents de política que ni gosen ni saben decidir.

Monday, December 13, 2021

 

CAMBIOS URGENTES PARA GARANTIZAR LA SANIDAD PÚBLICA - art. El Obrero digital

CAMBIOS URGENTES PARA GARANTIZAR LA SANIDAD PÚBLICA. Llevo varios años haciendo un seguimiento de la sanidad pública, preocupado especialmente por los déficits en Cataluña, comunidad en la que resido. Y dentro de Cataluña, todavía es más preocupante la situación en todo el espacio del mundo rural. Hemos perdido en cantidad y calidad, y todo indica que estamos muy lejos de recuperarlas. Las cifras, a nivel general de país, dan titulares realmente impactantes. Veamos algunos. En la próxima década se jubilarán 90.000 profesionales. Hay 20.231 médicos con más de 65 años en activo, y 70.495 en la franja entre 55 y 65 años. Son muchos los profesionales que abandonan el país, hacia otros destinos más prósperos. Desde 2011, 31.149 médicos especialistas han solicitado certificado de idoneidad para poder salir de España a ejercer. Podría seguir con otros muchos titulares de diversos medios de comunicación especializados en el tema, como para demostrar que la situación es altamente preocupante. Y de momento no apreciamos cambios profundos ni vías adecuadas para hacer frente a esta problemática. En España hay 46 Facultades de Medicina, de las que salen 7.000 licenciados al año. A la vista de las cifras mencionadas, su número debería incrementarse notablemente. Y no es así. ¿Por qué no hay reacción a esta situación? No tengo otra explicación que la típica y tópica de nuestro país. Todo va lento, todo necesita de amplios y concienzudos estudios, antes de actuar. Muy bien, pero queda claro que, si esperamos un poco más, en el mientras tanto, nos quedaremos sin profesionales sanitarios. Y candidatos hay, más todavía, en medio de la pandemia que ha despertado vocaciones como podemos ver, en el número de estudiantes que piden ir a Medicina, pero no encuentran plaza. ¿Cómo es posible? Pues por la tardanza en la reacción. La nota de corte es muy, muy, alta con lo cual miles de estudiantes no encuentran plaza. Realmente injusto y anacrónico, si hacen falta. Formar un médico precisa de entre siete y diez años. Si ahora mismo ya tenemos déficit, qué pasará dentro de 8 o 10 años. O se actúa ahora mismo, o llegaremos tarde como de costumbre. Y en eso nos jugamos nuestra salud. No es poca cosa. Los expertos piden acciones en varias direcciones. La primera consiste en valorar más y mejor a nuestros profesionales, de manera que cortemos la sangría que supone su pérdida, por emigración hacia otros países. Una segunda, consiste en una especie de “operación retorno” para recuperar a algunos de los miles, emigrados. Una tercera supone bajar notas de corte y al mismo tiempo ampliar plazas en todas las Facultades, ni que sea de forma provisional, para los próximos años. Esto en lo que respecta a licenciados en Medicina, pero acciones similares hay que llevar a cabo a nivel de Enfermería, donde las cifras son parecidas a las de médicos. Es todo el sistema de Salud que padece los graves déficits. Entonces, hay que actuar en todo el conjunto. Volviendo a Cataluña, la preocupación es mayor porque no se ve ninguna reacción potente para resolver el problema. Ahora mismo podemos constatar como el presupuesto de la Generalitat aumenta un 17 % en los ingresos, y, sin embargo, el Departamento de Salud solo lo hace en un 4%. Todo indica que ya les parece bien a los partidos de gobierno el desvío de atención sanitaria, hacia las mutuas y sanidad privada. ERC se dice de izquierdas, pero realmente se encuentra muy cómoda en las políticas de derechas. Las consecuencias de esta desatención a la sanidad pública, se constata, sobre todo, en todo el mundo rural, donde disminuye la presencia de los profesionales de sanidad, hasta límites realmente insostenibles. Poco a poco va creciendo la indignación por ser considerados ciudadanos de tercera. La excusa de falta de profesionales va bien a CatSalut, para rebajar prestaciones. Pero ver como el gobierno catalán gasta mucho, en multitud de nimiedades, demuestra la falta de interés en resolver la problemática. Habrá que esperar a las elecciones municipales de 2023 para ver caer a muchos equipos de gobierno de los partidos independentistas para que se den cuenta de los costes políticos que ha supuesto esta racanería en la sanidad pública. No falta mucho para verlo.

Sunday, December 12, 2021

 

LLUIS LLACH, LA CAIGUDA D'UN MITE - article Nació Digital Solsona

LLUÍS LLACH, LA CAIGUDA D’UN MITE. Ningú podrà negar la valentia, el coratge, la lluita per les llibertats durant els complicats anys de la dictadura franquista, i les aportacions personals i artístiques en pro d’aquesta lluita. Ha estat un referent , al costat de molts altres ,i les seves cançons han marcat tota una època. No en va algunes es van convertir en autèntics cants de llibertat, i contra la repressió. També ho podem dir d’altres com en Raimon, Serrat, Pi de la Serra, Ma del Mar Bonet, ... El que sorprèn ,i em causa perplexitat i decepció, és assistir a la caiguda d’un mite, empès per un afany desmesurat de protagonisme mal entès, volent entrar en lluites contra un Estat democràtic, situat en el número 19, a nivell mundial, com a democràcia plena, i fer-ho amb eines similars a les fetes servir contra el franquisme. Veure’l ficat en primera línia del procés independentista, causa sorpresa i estupefacció. No per les seves idees independentistes, sinó per fer mal ús dels drets d’un Estat democràtic, per actuar-hi en contra. D’ell no es podrà dir que no hagi voltat món i no hagi vist com està la situació a dotzenes de països , en els cinc continents. Tampoc podrà dir que Espanya no sigui un país democràtic, perquè totes les agències de supervisió i control, la situen dintre dels 23 països amb democràcia plena, sobre 167. Aleshores, a què ve trobar-lo fent ús de la demagògia més tronada, anant a fer bolos per multitud de pobles i ciutats, explicant a la gent mentides contundents com la validesa del procés, la immediata declaració d’independència, l’alliberament nacional, el futur esplèndid que ens esperava.... i tants i tants altres enganys que durant més de tres anys, va anar predicant per terra, mar i aire. Com pot ser que cregués en semblants enganys ? Es que el van enganyar a ell, els capdavanters del procés ? O es que es va prestar a enganyar els altres ? Voldria saber la veritat perquè la seva fama i el seu passat, va ajudar a promoure el procés, i fer que molta gent se’l cregués. Se sent responsable de la situació on hem arribat ? Creu realment que el seu paper ha estat el correcte en un país com el nostre ? O s’ha perdut en els llimbs, o s’ha cregut un nou messies, que ha de mostrar el camí a un poble perdut, sotmès a una democràcia que ell no comparteix, i que volia trencar, vulnerant el que el poble català havia votat i elegit. I no es dona per al·ludit en la situació actual. Ell continua a les ordres dels mandamasos d’un procés fallit i fracassat però , a falta d’altra feina, deu pensar que li toca muntar un altre engany, en el paper de representant i impulsor del Consell per la República. O fins i tot convertir-se en la veu de no sabem qui, per anar contra els JJOO d’Hivern. Posats a fer, aviat el veurem anunciant qualsevol altre esdeveniment, cert o fals, per estrany que sigui, per considerar que el seu nom, mou multituds. Ja no. Es trist veure la caiguda d’un mite. Quedarà la seva immensa obra com un dels principals cantautors que hem tingut. Però, baixarà de nivell com escriptor de novel·les, i caurà en la mediocritat en el seu paper com polític. S’ha situat al mateix nivell que tants altres il·luminats, i enganyadors que volien vendre fum, fent creure era encens celestial.

Saturday, December 11, 2021

 

EL PRINCIPI D'AUTORITAT, EN CRISI - art. Regió 7

EL PRINCIPI D’AUTORITAT, EN CRISIS. En temps de turbulències, tot està en crisis, oimés si qui ha de donar exemple es comporta de manera totalment inadequada. Com no hem de qüestionar el principi d’autoritat a Catalunya, si la majoria dels nostres principals càrrecs institucionals es comporten de manera totalment irresponsable ?. Sota quins arguments es poden criticar, i encara menys penalitzar, comportaments incívics, il•legals o directament delictius, quan hem vist Presidents i Consell Executiu ,vulnerant la Constitució i l’Estatut d’Autonomia. Diputats i diputades, trencant el jurament fet. Alcaldes i regidors, incomplint juraments, lleis i reglaments ? Es evident que recollim allò que hem sembrat. Ara i aquí, Catalunya s’ha convertit en un territori sense ordre ni concert, perquè l’exemplaritat ha desaparegut de les principals institucions. Tenim una presidenta del Parlament, imputada per diversos delictes. Posem en qüestió el paper de la policia catalana, en totes les seves actuacions, donant més credibilitat a qui trenca les normes que a qui les ha de defensar. Es busquen excuses i justificacions a nombrosos comportaments il•legals, sota el principi que s’han fet a la recerca de la independència. No es veu cap problema a canviar la bandera oficial, per altres de partits polítics, en qualsevol lloc i moment. Tot està justificat si és a fi de bé. Ens podem passar les normes pel folre si així ho considerem convenient. Si tot això i molt més, ha estat moneda corrent en els darrers anys, i encara avui dia, és habitual veure incompliments flagrants de les lleis vigents, perquè hauríem d’estranyar-nos que qualsevol persona cregui que pot enfonsar la porta d’un pis particular i entrar-hi a ocupar-lo ? Perquè no es poden apropiar de bens privats, o públics, col•lectius que van a la cerca d’espais d’oci i lleure ? Si el que és teu, és meu, en puc fer ús fins que em vingui de gust. Qui ho ha d’impedir ? Els Mossos d’Esquadra ? Que vinguin que ens divertirem una mica. I pobre d’ells que ens maltractin perquè els acusarem de força bruta, o de maltractaments reiterats. I pobres d’ells que vulguin tenir raó. Es la paraula seva contra la nostra, és lògic guanyi la nostra. Son representants d’una societat que no reconeixem com a nostra, i les seves lleis no ens afecten. I qui roba, ho fa per necessitat. Si altres trenquen la legalitat, perquè no ho poden fer ells? O tots, o ningú. Podria seguir amb multitud d’exemples de comportaments incívics, contra la seguretat, l’ordre i la llei. Els veiem cada dia, en pobles i ciutats. Hem creat una mena d’impunitat universal de molt difícil solució si qui ha de donar exemple, continua fent valer els seus principis, capricis o fanatismes. Qui sembra vents, recull tempestats. Així estem, així anem.

Thursday, December 09, 2021

 

ENS PREOCUPEN LES LLENGÜES O ELS RESULTATS ? - art. Diari de Terrassa

ENS PREOCUPEN LES LLENGÜES O ELS RESULTATS ? Portem anys, més preocupats per batalles estèrils que no pas per valorar qui té raó. Ara mateix portem ja dies capficats per un nou conflicte per les llengües. En aquest cas, per una sentència del TS que avala una anterior del TSJC, que dictaminava un 25 % de castellà en l’ensenyament obligatori. Malament anem si hem de fer cas a sentències que ben poc coneixen sobre com s’ensenyen i com s’aprenen les llengües. I no diré mai que les sentències no s’han de complir com ha fet, el conseller d’ensenyament. Al contrari, s’han de complir però per les vies positives i no punitives. Què vull dir ? Doncs, que l’aprenentatge de les llengües no va de percentatges, sinó de mètodes, estratègies i bones pràctiques. Fa anys, molts anys, vaig impartir classes d’idiomes, a Suïssa, on fins i tot vaig escriure 3 llibres per l’ensenyament del castellà, a una xarxa de més de dues-centes acadèmies, a nivell mundial, o aquí, on he compaginat política amb treball de professor voluntari a Creu Roja, per ensenyar català o castellà a immigrants i refugiats. No son les hores, ni els percentatges el que fan aprendre bé una llengua, sinó el mètode, la dedicació, la immersió en el idioma que s’estudia. I res millor que l’ús del mètode immersiu per aprendre fins a dominar una llengua pròpia o estrangera. El que és indispensable que a banda del mètode adequat, el professorat estigui degudament preparat, cosa que no passa en el nostre país, en la majoria de casos. I heus aquí, que tothom parla de la sentència, el greuge, els atacs a la immersió, etc, però ningú avalua ni critica el grau de domini de les llengües. I quan parlo de llengües, tan em refereixo a la catalana, com la castellana i l’anglesa, totes tres bàsiques, elementals i d’obligat domini si volem prosperar i facilitar un ampli camp de sortides laborals als nostres joves. Estem lluny, molt lluny del domini del trilingüisme. Aleshores, a què venen aquests escarafalls per una sentència que no hauria de tenir traducció en l’àmbit educatiu ? Simples batalletes polítiques, oblidant el principal. I el principal, és que cada centre educatiu ha de modular el domini de les primeres dues llengües, en funció de la procedència dels seus alumnes, de manera que en uns llocs el català haurà de tenir una àmplia dedicació, i en altres haurà de ser el castellà. I en totes parts, l’anglès ha d’entrar amb força per equiparar coneixements a final dels estudis obligatoris, fins el punt de poder fer servir els tres, en igualtat de coneixements. No s’hi val a dir que es defensa en un idioma. Què vol dir ? que sap demanar un plat de patates, o una beguda ? No, no. Dominar els tres, vol dir ser capaç de treballar, viure i gaudir, en els tres per igual. Estem molt lluny d’aquest objectiu. I dominats els tres, toca i tenim temps per estudiar un quart, a triar entre els 4, 5 o 6, més interessants, en funció de què es vol fer, en el futur. O convertir l’idioma familiar en el quart. La nova realitat de Catalunya, no té res a veure, amb la que teníem 20 o 30 anys enrere, de manera que hi ha multitud de joves que parlen l’àrab , el rus, el romanès, el xinès, .....però no el dominen, a nivell de lectura i escriptura. Oferir un d’aquests idiomes com optatiu ha de formar part del currículum escolar. Que ningú pateixi per la capacitat dels nens i joves pel domini dels idiomes. No tindran cap trauma per estudiar i arribar a dominar 3 o 4 idiomes. Al contrari. Està més que estudiat i avaluat que l’ensenyament d’idiomes desperta el cervell i el millora per anar cap altres aprenentatges. Personalment, vaig començar amb el castellà, en temps de prohibició del català, tot i parlar-lo diàriament, però em vaig haver d’espavilar per dominar-lo, mitjançant l’esforç personal. Però tot seguit va venir el francès, i acabat el batxillerat em vaig voler obrir al món, buscant àmplies possibilitats, i vaig entrar en l’anglès i rus. Ja a Suïssa, hi vaig afegir l’alemany i italià, i ara, amb més temps lliure, em dedico a recuperar el rus que el tenia força rovellat. Així, doncs, sense cap excepcionalitat, tothom hauria de dominar-ne tres ( català, castellà, anglès) i un quart amb alt nivell, a triar entre uns quants disponibles. I no per la via dels percentatges sinó del mètode i mitjançant immersió, en cadascun. Això vol dir assignatures complertes en aquestes idiomes. Es la millor via. I fent ús d’aquesta via, els percentatges no compten perquè segur superaran els mínims establerts, per persones que saben molt de lleis, però poc de pedagogia.

Tuesday, December 07, 2021

 

BERGA, PROPOSTA FALLIDA - art. Blogesfera socialista

BERGA, PROPOSTA FALLIDA. Com a berguedà de vida a la comarca, i com a berguedà de treball a Berga, constato unes ganes immenses ,d’una gran majoria de berguedans, per arribar a maig de 2023 i amb el seu vot, alliberar la capital, d’un govern , totalment fallit. He de dir que Berga, no ha estat especialment afavorida en els seus governs municipals, en aquests 42 anys de democràcia. El resultat està a la vista de tothom, amb múltiples carències en infraestructures, equipaments i serveis, que altres ciutats, han resolt 10, 15 o 20 anys enrere. Aquí, no. I algunes poden tardar encara un bon grapat d’anys. Però, si es podia entendre el desig de buscar novetats en un partit nou, trencador de normes, impulsiu i donat a buscar solucions a tot i per tot, el resultat ha estat desastrós. La CUP va aparèixer com un possible partit de govern, després de picar pedra a l’oposició i donar la sensació que disposaven de gent preparada, amb idees clares i suficient capacitat de gestió per portar Berga cap un futur, molt diferent del passat viscut. L’arrencada de cavall de 2015, l’endemà de les eleccions, va permetre contemplar algunes “perfomances” i algunes promeses que semblaven anar per bon camí, però les ganes de protagonisme i exaltació de ser diferents, va topar amb la realitat quotidiana. La ciutat no va viure cap revolució ni cap canvi substancial, en els quatre anys del primer mandat, molt empitjorat en els dos i mig, d’aquest segon. Berga es troba a la cua de les capitals de comarca de Catalunya. En tenim 42, i no n’hi ha cap altra, que tingui tants deures per fer. Què falla, o què ha fallat ? Una mica tot. Falta de lideratge clar, mediocritat d’equip, insuficient dedicació, poc aprofitament de l’estructura de la CUP a nivell català i espanyol, d’on podien haver obtingut importants ajuts, i falta de projecte de ciutat i de capitalitat. El pacte amb ERC, no solament no ha resolt cap d’aquestes deficiències, sinó que les ha ampliat. No han aportat més ni millor dedicació , ni ajuts de la Generalitat i Govern central, malgrat la posició especial que tenen. No fa estrany busquin ja nou candidat en la persona d’Adam Majó, ex cupaire, desplaçat a ERC , a la recerca de destins atractius, que m’imagino li passen factura ara, encarregant-li liderar la llista. No crec sigui el revulsiu que Berga, espera. Però, la situació de decepció i indignació per l’estat de la ciutat, ha de fer buscar candidats solvents als partits que es presentin a les eleccions de 2023. D’aquestes, ha de sortir un govern fort i eficient. S’han perdut massa anys com per sumar-hi uns quants més. I si els partits volen repetir, malament ho tindran els que hagin fracassat. M’imagino la CUP, presentant Ivan Sánchez, a falta de millor candidat. ERC, dona per feta la candidatura d’Adam Majó, sense que l’acompanyi cap virtut especial per confiar en millorar la feina del partit. Veurem què fa Junts, i algun altre, si s’amplia el ventall. Pel que fa el PSC, té clara l’aposta per Abel García. Sol en el Consistori ha demostrat tenir la força de tot un grup al darrere i pot ampliar clarament la representació com per esdevenir peça fonamental en la constitució i funcionament del nou govern municipal que Berga necessita. En poc temps, veurem i sabrem les peces de cada partit. El que ha quedat clara és la incapacitat de govern de CUP – ERC.

Monday, December 06, 2021

 

1.103 CANDIDATS PER A 142 PLACES - art. Nació Digital Solsona

1.103 CANDIDATS PER A 142 PLACES. Des de fa dies em dedico a estudiar tota mena de xifres i situacions relacionades amb el món de la Medicina. Tenim un immens dèficit de professionals, i toca prendre valentes i ràpides mesures, de cara els propers anys. Hi ha 47 Facultats de Medicina a tot Espanya, de les quals en surten 7.000 llicenciats en Medicina. Molts? Pocs? A dia d’avui hem de dir que son molt pocs, perquè molts marxen a d’altres països, cansats que les condicions d’aquí no siguin especialment atractives. Així, doncs, patim escassetat de llicenciats, arreu d’Espanya, però encara més a Catalunya. Aleshores què fer ?. Hi ha diferents accions a emprendre. Una és millorar les condicions aquí perquè en marxin menys, a continuació facilitar el retorn de tots els que es pugui, i finalment preparar el país, per produir-ne més. Es a dir, augmentar el nombre de places a totes les Facultats, i molt especialment a les catalanes. I no veig es vagi per aquest camí. Fa pocs dies han sortit les dades referides a la Facultat de Medicina de la Universitat Vic – Manresa. Resulta que per cursar el primer curs s’han presentat 1.103 candidats per només 142 places. La nota de tall ha estat de 12,390 sobre 14. Una nota molt alta. Sí, ja està bé que per entrar a Medicina es demani una nota alta, però no podem posar una barrera tan alta quan ens fan falta milers de nous professionals en els propers anys. I tinc clar que no sempre la nota suposa tenir els millors professionals. Compta, i molt, la vocació, la constància, les ganes d’aprendre al llarg de tota la vida. Perquè no s’amplien places ? Ja sé que costa crear i programar noves aules, amb tot el que suposa de contractació de professorat, però no queda altre remei sinó volem quedar-nos sense servei d’aquí a poc temps. L’envelliment dels actuals professionals portarà en els propers 10 anys, a perdre prop d’un 30% dels que exerceixen en l’actualitat. Qui els substituirà ? Hi ha preocupació i ha d’haver-hi pressa per resoldre el panorama. Tots sabem que qui entra a primer curs, necessitarà un mínim de 7 anys per començar a exercir, i uns quants més per esdevenir especialista. No val a badar i perdre més temps, en discussions filosòfiques. O s’amplien les actuals Facultats, o se’n creen de noves, però queda clar que al ritme actual no es poden cobrir les necessitats. Així estem. I d’aquí que no entengui la parsimònia i la falta de reacció del Govern de la Generalitat. Per crear noves fornades de professionals i per posar majors partides, en els pressupostos de la Generalitat. Si per l’any vinent, els ingressos creixen en un 17 % , no pot ser que la Sanitat només creixi en un 4 %. Venim de temps molt durs i molt poc generosos amb la Sanitat, no pot ser continuar la mateixa tendència. Les xifres del titular son rellevants: 1.103 candidats per només 142 places. Aquí, a la Catalunya Central. Pel que he pogut veure, xifres semblants s’han donat en altres territoris. No pot ser que milers de candidats quedin fora del sistema, perquè els necessitem. Així, doncs, més places i si cal abaixar la nota de tall, fem-ho. Es hora d’aplicar mesures adients, a les mancances existents.

Sunday, December 05, 2021

 

BORREDÀ - LA MAJOR ESTUPIDESA EN 40 ANYS - Escrit per a blog personal

LA MAJOR ESTUPIDESA EN 40 ANYS. Es evident que participar en el govern municipal, durant 12 anys, i ser-ne el principal protagonista durant 28 anys més, dona per explicar centenars de fets i anècdotes que algun dia em dedicaré a anar explicant. Quan penso en els meus primers anys a l’ajuntament, a l’abril de 1979 i els comparo amb els d’ara, sembla haver passat de l’Antiguitat a l’Edat Moderna, en un sant i amén. No ha estat fàcil governar un poble, i no perquè Borredà sigui més complicat que cap altre, en absolut, sinó perquè partíem d’una situació molt envellida, i pràcticament tot estava per fer. Algun dia ja recorrerem aquest període per informar-ne a les joves generacions que no poden saber el camí recorregut. Ara, però, em volia tornar a referir a la major estupidesa viscuda i patida en el poble, en aquests 40 anys. Quan hi penso em faig creus de com algunes persones poden entrar en batalles i conflictes, per simples ganes de contrariar i fer fracassar projectes, per venjança, ràbia o enveja. O per tot plegat. Es una història de 20 anys de propostes, tràmits , gestions i decisions sobre el creixement urbanístic que necessitava el poble. Si volíem apostar pel progrés del municipi, havíem d’aconseguir planificar un canvi important en la fesomia del nucli urbà. Era un gran desafiament i el vam portar amb dedicació i decisió, Hi vam destinar centenars de dies, i milers d’hores a fer-lo realitat. Així va néixer la ZONA NORD. Batejada així perquè suposava ampliar en 4,5 hectàrees el nucli urbá de Borredà, per aquesta part. Molt complicat, llarg i costós emprendre aquesta iniciativa, però, va arribar a bon port, després de múltiples reunions amb els propietaris dels terrenys, amb la Comissió d’Urbanisme de Barcelona i lògicament amb tots els membres del Consistori. Vam aconseguir desenvolupar aquesta zona amb diner de Diputació , Generalitat i Ajuntament, i amb els dels compradors de parcel•les i no dels propietaris, algun dels quals no disposava de fons econòmics per poder-hi participar. Precisament sempre vam tenir en compte les possibilitats dels propietaris per a facilitar la seva participació en el desenvolupament urbanístic. Vam fer múltiples reunions, vam entregar documents, plànols, propostes i al final l’acord va ser per unanimitat, i referendat per escrit, amb les signatures pertinents. Així és com es van anar venent totes les parcel•les amb un import que anava destinat al propietari del terreny i un segon import de 9.300 euros, a l’ajuntament, com a pagament d’una part del cost que havia costat la urbanització de tota la zona. Malgrat tots els acords i signatures, la defunció d’un dels propietaris, va produir un fet inesperat i sorprenent. El propietari tenia 3 filles i un fill. Una de les filles va respectar els acords signats, però les altres dues, no. Van decidir no acceptar els acords i no vendre la parcel.la que els havia pertocat a cadascuna, ni tampoc aportar els 9.300 euros dels costos d’urbanització. Aquesta negativa, va produir uns efectes inesperats, que es van intentar resoldre mitjançant reunions directes o mitjançant advocats, però no es va resoldre la negativa, de manera que vam acabar en els tribunals, per via d’un contenciós – administratiu. El resultat fou favorable a les dues germanes, per considerar que l’ajuntament no havia dut a terme la urbanització, per quotes urbanístiques, sinó per la via de fer pagar a cada parcel.la per igual. Vull aclarir que si no es va fer per aquesta via, fou precisament per evitar que alguns dels propietaris haguessin d’avançar diners que no tenien, de manera que per haver donat majors facilitats, dues persones es negaven a pagar els imports pactats amb el seu pare. Així han anat passant els anys, amb la particularitat que les que es van negar a pagar, han resultat doblement perjudicades. En primer lloc, aquelles parcel•les 15 anys enrere s’haguessin pogut vendre per 60, 70 o 80.000 euros. Hi havia qui estava disposat a pagar aquests imports. Doncs, bé, ja vaig deixar clar des del primer moment, que no permetria mai la venda sense abans haver pagat els costos d’urbanització. Mai ho permetré, si cal anant a tribunals, i acusar les dues propietàries, d’enriquiment il•lícit. Però, és que l’ajuntament tenia i té la paella pel mànec. Aquestes dues germanes, es devien pensar que tot els aniria a favor i s’estalviarien de pagar el que tothom ha pagat. Però no. No van tenir en compte una situació ben clara i senzilla d’entendre. Elles son propietàries de dues parcel•les, situades al carrer Lleida. Molt bé. Però aquestes dues parcel•les no tenen connexió a la xarxa de clavegueram que és de l’ajuntament i la van pagar entre tots els altres propietaris. A més tampoc tenen connexió a la xarxa d’aigua, ni disposen de vorera que està per fer. En resum, tenen dos terrenys, amb deficiències d’urbanització puix no tenen els principals serveis bàsics. D’acord ? Molt bé, qui vulgui comprar-les, ha de demanar la situació legal de les dues parcel•les, i ha de quedar clar pels possibles compradors que son parcel•les sense serveis essencials. Cas de voler-los tenir, algú els ha de demanar a l’ajuntament. Aquí és on entro com a element clau per evitar la compra – venda. De fet, hi ha hagut persones interessades en la compra, que s’han retirat a la vista del conflicte existent, i no penso desistir fins no hagin pagat els 9.300 euros que havien de pagar, però ara, reclamo interessos de demora. No és igual pagar ara aquest import que haver-lo pagar 10 o 15 anys enrere. I dic que n’han sortit perjudicades doblement, perquè a banda de no poder vendre, en aquests anys, els preus han baixat enormement. Aquestes parcel•les, en aquests moments difícilment trobaran comprador per la meitat de preu que oferien 10 o 15 anys enrere. En resum, per no pagar en el seu moment, no poden vendre i quan puguin vendre hauran de pagar, i vendre a un preu molt inferior al que tenien anys enrere. Final de la primera part. En resum: les dues protagonistes surten greument perjudicades, per no haver volgut acceptar l’acord, signat per tots els propietaris, entre els quals el seu pare. SEGONA PART- UNITAT D’ACTUACIÓ NÚM. 1 – CAL GALL. Quan l’ajuntament va veure la rapidesa en que s’havien venut les parcel•les de la Zona Nord, va decidir fer unes noves Normes Urbanístiques ( NNSS), amb dues noves ampliacions de terrenys per poder edificar : La U.A – 1 ( Call Gall), i la U.A – 2 ( Camí de la Roca). La del Camí de la Roca, els terrenys eren tots de propietat dels Germans Cirera, de manera que ells mateixos van urbanitzar –los, sota les condicions que havia posat l’ajuntament, fent la cessió del 10% que marcava la llei, a banda de les zones verdes, corresponents. Tot va anar bé, cap problema, entre les dues parts. Pel que fa la de Cal Gall, on hi havia diversos propietaris, vam pensar que es posarien d’acord per urbanitzar ells mateixos els terrenys. Era el més pràctic, ràpid i barat. Doncs, no. De manera totalment sorprenent i inesperada, es va produir un empat entre propietaris, i l’ajuntament va haver de fer les obres, per culpa d’aquest empat. I és que la llei estableix que si hi ha una majoria de propietaris que volen fer-se ells les obres, ho poden fer, però si no es posen d’acord, ha de ser l’ajuntament qui les faci, i els passi factura a tots ells. En aquest cas, ens tornem a trobar a les dues germanes de l’anterior serial, que en representació del propietari dels terrenys ( el seu germà), impedeixen l’acord global, ajuntades amb un matrimoni de Granollers que tenia una part. Heus aquí que el que es podia haver fet en mig any, per un import raonable i posar a la venda les parcel•les en el millor moment, es tira tot per terra i s’obliga a l’ajuntament a fer unes obres que aniran molts més lentes, costaran molt més, i faran perdre el moment adequat per la venda. Però no contentes amb tot això, a cada pas que donava l’ajuntament, presentaven tota mena d’escrits per anul•lar les decisions. Quan no se’ls donava la raó, presentaven un contenciós – administratiu per mirar de guanyar en els tribunals el que havien perdut a l’ajuntament. De fet, ho varen impugnar tot, ho varen portat tot als tribunals, i tot es va allargar molt més del previst. I lògicament tot es va encarir molt més, de manera que les previsions inicials van quedar totalment superades. De totes maneres, l’ajuntament, a la vista de l’experiència del primer serial ( zona nord) es va curar en salut, i va dur a terme totes les actuacions amb un rigor absolut. Com alcalde no vaig intervenir en cap actuació tècnica, per evitar algú podés pensar en que havia volgut beneficiar o perjudicar algú. En absolut. Total i absoluta confiança en els tècnics. Però, sempre hi ha qui creu o veu decisions sospitoses , allà on només hi ha aplicació de la normativa vigent. En qualsevol cas, les dues germanes van decidir anar presentant contenciosos, per mirar de tombar les actuacions que s’havien acordat. I bé, al cap dels anys, els tribunals han anat donant la raó a l’ajuntament, en tot i per tot, fins arribar al moment present, en que tot ha estat resolt. L’ajuntament surt d’aquest llarg conflicte amb la satisfacció d’haver guanyat totes les actuacions dutes a terme. I així estem. Ara toca tancar números, comptar tots els costos i repartir-los entre tots els propietaris. L’ajuntament va fer les obres, ha rebut les cessions previstes, i els propietaris de terrenys han rebut les parcel•les que els corresponien, dues de les quals queden per l’ajuntament, que les podrà vendre, quan ho consideri oportú. Les litigants, han perdut les batalles fetes, han pagat les iniciatives judicials, i ara hauran de pagar la part que els pertoca de costos d’urbanització. Tots han perdut perquè les obres han durat molt més, han costat moltíssim més, i han perdut uns bons anys per vendre. Es el conflicte més estúpid i increïble que he tingut, perquè han perdut pels quatre costats. I no solament elles sinó la resta de propietaris. No es pot entendre aquest comportament si no és des d’un punt de vista psicològic. El de voler anar en contra meva, sense parar atenció a tot el que es podia perdre pel camí, i que de rebot els més grans perjudicats fossin elles, o el seu germà. Ara, l’ajuntament ha de procedir a la liquidació de comptes. Ha de calcular què queda pendent a cada propietari, i reclamar-li el pagament final. Si algú no el fa efectiu en el termini establert, se li imposa un recàrrec del 20%, i si finalitzat no l’ha liquidat, s’inicien els tràmits d’expropiació de bens, per l’import pendent. De tota aquesta tramitació s’encarrega l’Organisme de Gestió Tributària de la Diputació de Barcelona ( Contribucions). Així, doncs, es tancarà un llarg i penós conflicte , incomprensible per qui se’l miri des de fora. Per la meva part, en vaig poder parlar en vida del pare – propietari, que m’explicava algunes tensions viscudes, i més tard, en vaig poder parlar amb la mare, a la qual li vaig exposar les incomprensibles traves que posaven dues de les seves filles. Sap greu aquest final, no per l’ajuntament, sinó pels perjudicats sense cap culpa. Persones que han seguit i assistit a un llarg procediment, sense entendre com es podia anar contra acords i decisions que perjudicaven al conjunt. Puc assegurar que en cap moment ha estat culpa de l’ajuntament no haver arribat a un acord amb les litigants. Al contrari, però dos no es posen d’acord si una part no el vol. I si algú podia pensar en que l’ajuntament no havia donat tots els passos de forma correcta, ha pogut comprovar com els tribunals han posat les coses en el seu lloc. Ha quedat clar que l’ajuntament ha fet les coses bé. Ho diuen les sentències. Borredà, desembre de 2021.

Friday, December 03, 2021

 

DEIXEU LES LLENGÜES EN PAU ! - art. Regió 7

DEIXEU LES LLENGÜES EN PAU ! Ja hi tornem a ser ! Una altra tempesta en un got d’aigua, per una sentència del Tribunal Suprem, ratificant la obligatorietat d’un ús del 25% del castellà, a les escoles. Esquinçament de vestidures, crides a la desobediència, crítiques a tort i a dret...vaja, res de nou, a l’horitzó. Es igual que experts juristes diguin que la resolució s’ha pres en base a l’anterior llei d’educació i no tindrà cap traducció en el moment actual. Es igual. Toca fer veure que estem indignats i punt. En comptes de fer escarafalls per una sentència, el que toca fer, és avaluar si l’aprenentatge de llengües està ben resolt, en l’actual marc normatiu, però sobretot, a la realitat. Jo crec que no. Més ben dit, puc assegurar que no, a la vista de nombrosos escrits i múltiples intervencions escoltades a ràdio i televisió, per part d’alumnes de diferents edats. No parlo de xarxes socials, perquè en aquest cas, totes les llengües queden totalment destrossades. Parlo de cartes, escrits, articles, en mitjans de comunicació i entrevistes en aquests mateixos mitjans. Els idiomes queden destrossats. Es tracti del català, del castellà i ja no diguem de l’anglès. Aleshores, el que toca fer és garantir un ple domini, almenys, de tres idiomes: català, castellà i anglès. Per aconseguir-ho res millor que la immersió lingüística en aquests tres idiomes. Això vol dir deixar percentatges i anar al pràctic. Per dominar un idioma s’ha de poder fer servir en extensió i intensitat, totals. Es a dir, fer-lo servir en una assignatura, de dalt a baix. Això requereix disposar de professorat degudament preparat, i si pot ser nadiu, millor que millor. A final de batxillerat, el resultat ha de ser el triliingüisme, en plenitud. D’aquí que oblidem sentències i anem a concretar. En funció dels territoris, les escoles han d’apretar més un idioma que un altre. No pel territori, sinó per la procedència dels alumnes i les seves famílies. Dit això que una o dues assignatures es facin completament en castellà, ha de ser vist com un avantatge. Una aposta pel domini d’una de les llengües més parlades en el món. Pel que fa el català, similar concreció, amb dues o tres assignatures, en funció dels coneixements i edat. I finalment una o dues, en anglès, per aconseguir el ple domini d’aquesta tercera llengua, autèntic idioma universal. I fets aquests deures, encara ens quedaran forces i temps per entrar en una quarta llengua, a triar entre unes quantes: francès, alemany, italià, rus, xinès. Per què no ? Si l’ensenyament està ben distribuït, amb mètodes adequats i personalitzats, no és res de l’altre món, fer servir 4 llengües. Així doncs, deixem-nos de batalles estèrils, i anem al gra. Posem les normatives en ordre i que ningú faci crides a una desobediència, quan després ningú voldrà assumir-ne les conseqüències. Ja sabem de què va això. Personalment, he anat assolint l’estudi i ús de diverses llengües, fins arribar a la mitja dotzena, i no considero sigui cap cas excepcional. Molt menys ho ha de ser tenir-ne quatre com a bàsiques.

Thursday, December 02, 2021

 

TRAM MOLT PERILLÓS A LA C-26, ENTRE VILADA I BORREDÀ - NP mitjans comunicació

TRAM MOLT PERILLÓS A LA C-26 , ENTRE VILADA I BORREDÀ . Tothom té l’obligació d’avisar a qui correspongui, sobre els perills que pugui veure en una via de circulació, oimés si ostenta el càrrec d’Alcalde. Es el que vaig fer, tres anys i mig enrere, en tant que Alcalde de Borredà. El meu pas diari per la C-26, en el tram Borredà – Berga, em va fer veure el perill que suposen un gran nombre d’arbres, a molt poca distància del ferm de la carretera, molts dels quals s’han anat inclinant cap a la carretera, amb el perill imminent que una ventada, pluja o acumulació de neu, ho empitjori. Vaig adreçar l’avís a la Direcció General de Carreteres, i se’m va dir que procedirien a la inspecció i actuació en el mínim de temps possible. Tres anys després, sense haver fet cap actuació vaig trametre l’escrit que adjunto, en data 10 de juny de 2021, i se’m contestà, en l’escrit adjunt que feta la inspecció i comprovada la veracitat de la queixa, s’actuaria en conseqüència. Lògicament el pas del temps, ha anat empitjorant la situació de manera que hi ha el perill de caiguda d’arbres, arrossegant terres annexes i en alguns casos fent caure uns murs de pedra que son realment històrics, resultat de les antigues proteccions en els marges. He complert amb les meves obligacions i no he vist cap resultat. Faig públiques aquestes actuacions, avisant de que si mentrestant es produeix algun incident o accident, portaré a Fiscalia, els escrits tramesos al Govern de la Generalitat. Borredà, 1 de desembre de 2021. Joan Roma i Cunill Ex Alcalde – President de l’Ajuntament de Borredà Ex Diputat al Parlament pel PSC.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?