Joan Roma

PEGASUS I LA LEGALITAT. Vagi per endavant, que tots els governs, han de complir amb la més estricta legalitat. Es el fonament de la democràcia, i això s’ha d’exigir a tots els governs, sigui quin sigui el nivell que ocupen. Em refereixo tant al primer nivell: ajuntaments, consells comarcals, diputacions, com en el segon : Comunitats Autònomes, o en el tercer: Govern central. Dit això, he esperat uns dies per informar-me i tenir més detalls sobre el sistema Pegasus, i la seva derivació cap a un suposat acte d’espionatge a varies dotzenes de persones, amb càrrecs institucionals, més o menys lligades al procés independentista. També n’hi ha en altres països, i ben bé no sabem ni coneixem les ramificacions, a nivell mundial. Com en altres supòsits, hi ha qui ha dictaminat, sense proves, l’autoria dels fets, imputant al Govern central aquestes actuacions. Per part del Govern central s’ha afirmat no haver vulnerat en cap moment la llei, cosa que hem de creure, si ningú aporta proves contràries. Del vist i escoltat aquests dies, s’ha de posar en dubte, la plena fiabilitat del sistema, la impenetrabilitat, la garantia de funcionament i reserva, d’aquest sistema, vist que sense immenses dificultats ha estat posat al descobert. Per tant, constatem una primera falsedat en el sistema. També s’ha dit que l’empresa, només ofereix el sistema a governs i organismes oficials. Tampoc ha quedat acreditat aquest aspecte, per part d’alguns tècnics i empreses. Com passa en tota empresa privada, el que vol , és negoci. Qui paga, mana, i al final ens podem emportar grans sorpreses respecte qui té aquest operatiu. A l’espera de més informació i conclusions, la qüestió ha estat portada als tribunals, aquí, i en altres països europeus. Molt bé, esperem resultats, i esperem conclusions de la Comissió creada en el Parlament europeu. Mentrestant esperem, seria bo recordar als partits i organitzacions independentistes que tant han posat el crit al cel, i han demanat dimissions, comissions d’investigació, i assumpció de responsabilitats als responsables, d’aquest suposat acte d’espionatge, que facin el mateix amb els seus actes. Es a dir, si tots els governs i partits han de sotmetre’s al rigor de la llei, fem-ho, també aquí a Catalunya. O és que els partits i organitzacions independentistes no han infringit la llei en diverses ocasions? Es que els dies 6 i 7 de setembre de 2017, no van vulnerar el Reglament del Parlament? Es que no van vulnerar l’Estatut de Catalunya i la Constitució espanyola? Es que no van usar diner públic per activitats privades i il•legals ? Es que no van organitzar una consulta il•legal el 9 N de 2014 ? I una altra el dia 1 d’octubre de 2017? Però més greu encara, i lligat a un tema tan sagrat com son les dades personals. On son les actes i les llistes de votants del 9 N, i de l’1 d’O ? Parlem de l’apropiació de dos milions de noms, cognoms, DNI, que van votar. S’ha vulnerat la confidencialitat, i estan en mans dels que ara fan tants escarafalls. Si hem de complir la Llei, això val per a tots. També pel Govern i els partits i organitzacions independentistes.

TRENCAR RELACIONS AMB L’ESTAT. La hiperactiva xerrameca, en funcions de presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs ens ha tornat a donar lliçons del que caldria fer, a hores d’ara: trencar relacions amb l’Estat. Aquesta és la meravellosa solució que veu, per resoldre de cop tots els problemes que té el país. Jo no sé on va rebre les primeres lliçons bàsiques de política, però devien ser molt, molt bàsiques, perquè no passa setmana que no engegui alguna sortida genial. I el seu coneixement de la realitat no va més enllà de la cantonada. Ho dic perquè qualsevol que l’escolti, pot pensar que això de “trencar amb l’Estat”, és com deixar d’anar a comprar a la botiga de sempre, o canviar de restaurant. No deu saber com funciona un Estat, ni com funcionen les institucions que el conformen, malgrat presideixi una cambra parlamentària. I això és el més preocupant. Com pot ser que una persona com ella, presideixi la nostra màxima institució ? Però bé, recomano a algú proper a ella, li ofereixi una petita lliçó molt bàsica, però molt pedagògica sobre el funcionament d’un país democràtic, i sobre la composició de Catalunya a nivell polític, però també social. Després d’aquesta primera lliçó de vint o trenta minuts, li’n pot oferir una segona sobre les dependències de la Generalitat, respecte España, a nivell econòmic, a banda de polític, és clar. Ho dic perquè si li expliquen que el Govern de la Generalitat, té un deute de 80.000 milions, i que aquest deute en un 70%, és amb el Govern central, veurà que “trencar, trencar” no és gaire fàcil. Però, si la lliçó continua, li explicaran que el Govern de la Generalitat, només pot pagar les nòmines, també la seva, perquè cada dia 25 de mes, el Govern central, transfereix a la Generalitat, el diner per poder-ho fer. Per entendre’ns i que li quedi clara la cosa. Sense les transferències mensuals, el Govern no podria pagar nòmines, ni un sol mes. Fet aquest primer avanç de situació, de primer de bàsica, algú altre li hauria de fer entendre que una presidenta de Parlament, està per coordinar la feina parlamentària, i que si vol fer de cap de l’oposició, millor canviï de càrrec. De tots els presidents i presidentes tingudes, cap ha ofert aquests tristos espectacles, pel que tenen de sortides de to, per una banda, i d’absoluta ignorància sobre relacions institucionals i de partit. Junts x Cat, té un gran problema perquè si no troben algú amb autoritat i sensatesa, acabaran en la irrellevància. Un partit no pot tenir 3, 4 , 5 veus, discrepants entre elles, i amb sortides de “bomber” a cada problema que apareix. Amb un afany de protagonisme malaltís com per llençar sense pensar qualsevol estirabot, quan més reflexió i seny es precisa. Ja s’ho faran, però si creuen que poden competir més amb la CUP que no pas amb ERC a nivell de governació del país, tenen segura la baixada i la pèrdua de representativitat a tots els nivells. I en un moment en que tots els partits preparen les eleccions municipals de l’any vinent, no crec faci cap favor a qui vulgui presentar-se per Junts x Cat. Confiem en que en pocs dies el TSJC, la cridi a judici, i veurem si allà, a la sala, té tantes ganes de xerrar com demostra cada dia, en altres àmbits.

UN ESTATUT PER ALS MICROPOBLES. En un article anterior, aquí mateix, vaig exposar què s’entén per “micropoble”. Son tots aquells que tenen menys de 2.000 habitants, i estan perdent població que son gairebé els 600 que tenim a Catalunya, sobre un total de 947. A Espanya, van preferir parlar de la “España vaciada”, aquí el nom de bateig ha estat el de “Micropobles”. En total, suposa tenir més de 4.000 municipis, sobre els 8.131 existents. Una realitat i altra van lligades i només s’hi trobarà sortida si es busquen solucions coordinades i genèriques. Haver estat 40 anys, en un d’aquests micropobles, em porta a fer un seguiment de les accions, destinada a buscar sortides. En aquests moments es treballa en la redacció del que ha de ser l’Estatut del Municipi Rural. Segueixo els tràmits i procuraré aportar-hi els meus coneixements i propostes, per aconseguir el millor resultat possible. Dit això, el tema és d’una complexitat i dificultat enormes. Ja vaig exposar que el primer tema a resoldre ha de ser que tots els ajuntaments disposin d’un secretari-interventor, amb suficient dedicació com per portar al dia, tota l’administració i gestió burocràtica – legal – comptable. Tot seguit, han de tenir els tècnics bàsics: arquitecte i enginyer, en situació de funcionaris. No ser-ho no permet emetre informes ni actuar davant altres administracions i davant els tribunals. Si l’escassedat de secretaris – interventors és enorme, la de tècnics ho és tant, o més. I és impensable tenir tècnics – funcionaris en petits pobles, sinó s’agrupen, tres o quatre. La solució ha de venir de les Diputacions o dels Consells Comarcals. Que en tinguin, tants com necessiti el territori que gestionen. Baixant cap altres professionals, ha d’haver-hi administratius/ves i auxiliars, que donin suport als secretaris- interventors i als tècnics, de manera que els pobles més petits n’han de tenir en plantilla o disposar de personal – funcionari procedent dels Consells Comarcals, per cobrir unes hores o algun dia a la setmana aquestes funcions. Penseu que a nivell de tot Espanya hi ha 1.319 municipis de menys de 100 habitants, sí , sí heu llegit bé, menys de cent. A Catalunya en tenim un centenar. Coberta la part administrativa – organitzativa – financera, tenim temes de molt difícil encaix en les normatives generals que regulen contractacions, compres i despeses. Degut als casos de corrupció en alguns ajuntaments, s’han anat modificant les lleis per a fer-ho més i més complicat. Lògic, però aquesta regulació ha portat derivades no desitjades en la majoria de pobles petits. Veiem – ne algunes. En els pobles, tots som parents de tots, i això comporta incompatibilitats en temes tant rellevants com no poder contractar serveis bàsics, per raons de parentiu. A la majoria de pobles hi ha un sol ferrer, llauner, fuster, taller, pica pedrer, una o dues empreses de construcció, un forner, una carnisseria, un bar, una botiga de queviures, ..... Si es produeix una avaria a l’aigua, calefacció, portes o finestres, en el vehicle municipal, a l’enllumenat, etc., no podrem avisar al tècnic de torn si és el pare d’una regidora, el sogre de l’alcalde, el cosí de la tinent d’alcalde, o el germà de la secretària. Entraríem en el cercle d’incompatibilitats. Si quan fem una festa, trobada, celebració qualsevol, volem comprar trenta quilos de carn, vint de botifarres , deu de llangonisseta, 20 quilos de pa, i 25 litres de vi i begudes pels infants, no ho podrem comprar a la carnisseria del poble , al forn de pa, al bar, o a la botiga de queviures perquè tots son parents de càrrecs municipals. Aleshores què fer ? O saltar-se la normativa, amb el perill d’acabar als jutjats, o trobar-se amb la negativa lògica del secretari – interventor, per infringir la llei. O anar a comprar fora del poble, amb la qual cosa l’ajuntament apareix com una institució contrària al poble. I amb derivacions molt negatives entre veïns i comerciants, que veuen l’ajuntament com un adversari, i no com qui vol promocionar i donar vida al poble. Aquests exemples, son similars als que surten davant obres més importants, com reparacions, manteniments i noves construccions, que ja no poden ser adjudicades amb ànims d’ajudar als del poble, sinó sota garanties de concursos oberts i universals. L’Alcalde i tot el Consistori es troba en situacions realment complicades i difícils d’explicar perquè hi ha qui ho entén i qui no ho vol entendre. Com modificar, com resoldre, la garantia d’evitar corrupcions, interessos personals o familiars, amb els interessos objectius d’un poble? Li hem donat moltes voltes i res és fàcil ni legalment possible. I tanmateix s’ha de trobar alguna sortida viable i segura, perquè sinó aviat ningú voldrà anar de candidat a un ajuntament, si n’ha de sortir perjudicada tota la família o tot el poble, en general. Ha d’haver-hi modificacions a les lleis generals, fetes per a tots els ajuntaments, que contemplin la realitat dels micropobles. Solucions com les de justificar que contractar gent del poble, fins determinats imports, suposa estalvis importants. Es evident que una reparació feta per un professional del poble pot ser la meitat o un terç del cost que tindrà si ha de venir un de la capital. O en celebracions, justificar que fins els cinc-cents o mil euros, les despeses es fan amb productes del poble, per raons pràctiques i d’estalvi financer. La realitat és complexa i molt variada, però obliga a trobar sortides imaginatives i genèriques per salvaguardar la pulcritud legal, alhora que es fa compatible amb el benefici del poble. Moltes son les situacions i molts els entrebancs. D’aquí que l’Estatut del Municipi Rural, ha de pensar en els grans objectius, però sense oblidar resoldre els petits – grans problemes.

PEGASUS Y SUS DERIVADAS EN CATALUÑA. No hay mal que por bien no venga. Sabio proverbio que los partidos independentistas catalanes usan en todas sus modalidades. Llevan años buscando cualquier problema, conflicto, gesto, discurso, viaje, declaración, inversión, nombramiento, etc., del gobierno central, para justificar sus actuaciones en Cataluña. Muchos de ellos, seguro aplauden a rabiar, la noticia de un supuesto espionaje a unas sesenta personas del entorno independentista. De entrada, se presupone la autoría, por parte del Gobierno central. No puede haber otra explicación ni otra vía imaginable. La pérfida España, persigue a los partidos independentistas, por tierra, mar y aire, sin parar en legalidades ni medios. Es una nueva prueba de hasta dónde puede llegar un Estado opresor, en contra de las ansias de libertad del “pueblo catalán”. Vale. Los que aquí vivimos y actuamos en política, hemos visto decenas de veces, reacciones similares, comentarios calcados y amenazas parecidas. España, todo lo corrompe, Cataluña, modelo de resistencia y persistencia. La “crisis” va a durar unos días, y servirá para desviar otros asuntos más delicados del propio gobierno catalán. Dicho esto, sí hay que aclarar los hechos. Una cosa son todas las escuchas e intervenciones, hechas por vía judicial, y otra cosa son posibles actuaciones públicas o privadas, no amparadas por la legalidad. Ahora bien, la primera sorpresa, al menos para mí, ha sido averiguar que un sistema tan secreto, tan confidencial, tan excepcional, tan impenetrable, ha sido desvelado por técnicos de una Universidad. No sé si en prácticas o como examen de fin de curso, pero, de entrada, me parece poco serio que se quiera vender un sistema como imposible de detectar, y estemos hablando de cómo funciona y las prestaciones que da, en un debate público, a nivel mundial. El segundo tema, es la supuesta consideración de sistema, solo para gobiernos y agencias estatales. Bien, todos sabemos que cualquier empresa privada lo que quiere es vender y si vende, lo ofrece a quien lo pueda pagar, sea oficial o no. Así pues, esta supuesta restricción a gobiernos, se la cree quien quiera, pero me parece poco creíble. He escuchado varias explicaciones de expertos en la materia, y ninguno ha sido capaz de garantizar que los vendedores no puedan espiar, ni que no se pueda vender a clientes muy exclusivos, con tal paguen bien. Bien. Una vez conocida la lista de supuestos espiados, se han presentado ya todo tipo de denuncias, querellas y peticiones de investigación. Habrá que esperar resultados para ver qué o quién hay detrás de todo ello. Mientras tanto, no dar nada por supuesto. Personalmente si el Gobierno de España dice no estar detrás del tema, me lo creo. Y quien no se lo crea debe demostrar que miente. Tengamos, pues, paciencia y esperemos resultados de las acciones judiciales y de investigación. Quiero ahora aprovechar este escándalo para pasar cuentas a los partidos independentistas, para pedir explicaciones a sus comportamientos, en los últimos doce años. Dicen ellos estar indignados por una supuesta actuación ilegal del Gobierno central. Bien, veremos, pero ¿cómo justifican ellos, actuaciones semanales o mensuales de vulneración de leyes? Si todos debemos actuar según la ley, se supone que ellos también. ¿O no?. Si ello es así, hay que recordarles que vulneraron el Reglamento del Parlamento, en las sesiones del 6 y 7 de septiembre de 2017. Y no solo esto, vulneraron el Estatuto de Cataluña, y la Constitución española. Los mismos partidos, vulneran, todavía hoy, la normativa en cuestión de símbolos y banderas, en muchas casas consistoriales. Hay más, el Consejero de Interior no ha tramitado cerca de 2.775 expedientes de los Mossos de Esquadra, por acciones contra el orden público. También fueron ellos los que gastaron dinero público en organizar consultas ilegales. Podría alargar la lista un par de páginas más, para describir multitud de incumplimientos de la ley, llevadas a cabo por los partidos independentistas en los últimos años. Por todo ello, resulta paradójico su petición de responsabilidades a los otros, sin asumir las suyas. Y las suyas son ciertas y probadas, las de los otros, de momentos son “supuestas”. Así se cumple otro proverbio, muy apropiado para el tema tratado: VER LA PAJA EN OJO AJENO Y NO VER LA VIGA EN EL PROPIO. Seguiremos informando, esto va para largo.

CAUSES D’INEFICÀCIA. Pels qui venim del món del tèxtil tenim clar que amb materials de baixa qualitat no es poden fer teixits d’alt nivell. El mateix podríem dir en el món de la gastronomia o amb qualsevol altre, en que la base és fonamental, per aconseguir bons resultats finals. Si traslladem aquest principi al de la política, és evident que sense persones preparades i amb qualitats excepcionals, no podem aspirar a resultats esplendorosos. Quan miro la composició del Parlament de Catalunya i el del Govern de la Generalitat, em dono compte dels grans canvis experimentats en els darrers 10 o 15 anys. No m’entretindré especialment en el Parlament, perquè n’he parlat en anteriors ocasions, en aquestes mateixes pàgines, però tenir a la presidència una persona imputada per diversos delictes i a punt de ser portada a judici, és ja una novetat mai previst ni imaginada. Si a tot plegat li afegim un ego pujat de to, i unes formes impròpies d’una presidenta, no ens estranyi tot el que passa a la Cambra catalana. I si hi afegim la presència de nombrosos diputats i diputades que escalfen més l’escó que no pas treball fan, entendrem el perquè d’un funcionament tant poc ric i productiu com el que proporciona. I sí, el Parlament, és decebedor, però el més preocupant és la composició i funcionament del Consell Executiu, en el primer nivell, però també en els segons i tercers nivells, de manera que el conjunt fa feredat. Els resultats son els propis d’aquesta composició, com és lògic i previsible. Per raons de càrrecs institucionals, en un país petit com el nostre, ens coneixem tots. Veure com antigues alcaldesses de Ripoll i Santpedor ocupen Conselleries, no deixa de ser sorprenent perquè ni el seu pas pels ajuntaments ni posteriors ocupacions semblaven ser una base suficient per ocupar aquestes responsabilitats. Tampoc ens imaginàvem en Natius, el Joan Ignasi Elena, de Conseller. El seu pas per una altra alcaldia, la de Vilanova i la Geltrú no feia pressuposar un salt a l’Executiu, i menys de la mà d’ERC, després d’haver sortit del PSC a la recerca d’una nova ubicació. Parlo d’aquests tres perquè els he conegut personalment i he seguit les seves trajectòries municipals, com també he seguit la d’Ernest Maragall, canviat de partit, a la recerca de la poltrona perduda, o de Ferran Mascarell, i altres. El que vull dir amb tot això és que no es poden esperar grans resultats de persones poc brillants en anteriors càrrecs. Sóc gran partidari de l’escola municipal com a via per aspirar i passar a llocs de més alta responsabilitat, però sempre que els mèrits siguin merescuts. Si comparem ara amb anteriors moments, era lògic que alcaldes de Girona, Lleida, Manresa, Mollet, ...assolissin càrrecs de Consellers, o entressin en el segon nivell de govern, però eren polítics de primer nivell, abans i després, com van demostrar. Ara, tenim el que tenim perquè ni ERC ni Junts x Cat, tenen plantilles suficients ni brillants. Agafen el que poden i atrapen tots els cercadors de càrrecs, a falta de propis. El resultat, és la mediocritat present. No en saben més, no en podem treure més profit. Ningú s’estranyi de com va el país perquè és reflex de com va el Govern.

ENYOREM LA SANITAT PERDUDA ! Les coses no es valoren en la seva justa mesura fins que es perden, o es comprova el seu deteriorament. Si aquesta “cosa” de la que parlem és la Sanitat, la qüestió passa a un primer pla, i suposa un atac frontal a l’estat de benestar, del qual n’estàvem legítimament orgullosos. Però, més que orgullosos, ens suposava una tranquil•litat i seguretat que hem perdut. I quan perdem un servei essencial és quan ens adonem de que res és segur ni etern sinó es lluita per a mantenir-lo. Estàvem tant segurs que ningú s’atreviria a tocar l’estat de benestar que vam abaixar la guàrdia i vam considerar uns retrocessos com a provisionals, a l’espera de recuperar el temps perdut en qüestió d’un o dos anys. No, no, d’aquelles dràstiques retallades del Govern Mas, justificades per la crisis de 2008, en som hereus i res les ha pal•liat ni revertit. Es més, han vingut per quedar-se si entre tots no som capaços de muntar estratègies coordinades per exigir modificacions pressupostàries i canvis en les prioritats del Govern, com per recuperar serveis perduts i adaptar-ne d’altres a les necessitats actuals. Faig un seguiment exhaustiu de les noticies i informacions, referides al servei sanitari a les comarques de la Catalunya Central. Des de les retallades de 2008, fins a dia d’avui, s’han buscat tota mena d’excuses per no recuperar els serveis perduts. Es més, ens volen enganyar amb suposats nous sistemes organitzatius, mitjançant els quals, es vol justificar la no disponibilitat de professionals mèdics. Es més, hi ha ordres concretes de la Conselleria perquè els professionals en actiu no donin informació de l’organització interna. Els mateixos alcaldes, desconeixen els serveis disponibles en els seus municipis. Si es demanen xifres concretes, es respon amb evasives, o amb explicacions de nous sistema d’atenció que , ras i curt, amaguen la carència de professionals en totes i cadascuna de les especialitats. I és que estem assistint a un autèntic desmantellament de la Sanitat pública, la qual cosa beneficia enormement la privada, perquè qui es pot permetre contractar serveis privats ho fa, a la vista de les restriccions i carències de la pública. On és l’estat del benestar pel qual tant hem lluitat i batallat ? Se’ns diu que no hi ha professionals, i en algunes especialitats, les carències son totals. El que no s’explica és el descens de partides en el pressupost de la Generalitat, per la Sanitat, i en canvi els enormes augments en altres Conselleries, per simples qüestions d’interès polític partidista. Ho sento, però tots els que hem governat, hem hagut de decidir entre el que ens agradaria fer, i el que calia fer. Governar, és decidir, i toca prioritzar, i no és de rebut veure com es gasten milions a dojo, en campanyes de propaganda, en nomenaments de càrrecs territorials, delegacions a l’estranger, despeses sumptuàries, i altres temes plenament secundaris, en detriment del que necessita la Sanitat. Tindrem professionals mèdics, infermeres, especialistes i bones instal•lacions si hi dediquem els recursos necessaris. Si es vol atendre uns serveis indispensables amb economies de saldo, es produirà el retrocés en qualitat i quantitat que patim. Exigim la Sanitat que necessitem, no almoines de simple supervivència.

RIQUESA I DIVERSITAT . Cada vegada més, els visitants busquen motius clars per anar a un lloc, en comptes d’un altre. Les xarxes socials i les facilitats que dona Internet posa a l’abast de tothom, què té cada territori, i com hi pot accedir. En qüestió de segons o minuts, es pot fer una idea de la riquesa i diversitat com per ser decisius a l’hora d’emprendre viatge o vacances. El Berguedà ha fet un llarg recorregut, ple d’alts i baixos, fins arribar a una posició, no encara ideal, però si suficientment atractiva com per convertir-se en un destí privilegiat per a milers de famílies. I remarco el terme “família” perquè és en aquest terme on hauríem d’esmerçar els majors esforços. Tenim un paisatge privilegiat, a una hora de l’àrea metropolitana, sense especials problemes per arribar-hi, a no ser pels taps de cap de setmana, quan es vol anar als pobles d’una part de l’Alt Berguedà. La culpa, son les cues per anar cap a la Cerdanya, amb un Eix del Llobregat que espera des de temps llunyans la seva reconversió en autovia, de Berga al Túnel. Però bé, tornant al que és la comarca, en general, disposem de curiositats molt atractives per les visites familiars, com la de veure i tocar animals en un lloc excepcional com és el Refugi Camadoca – ADEFFA (Sta. Ma. Merlès), o anar a visitar l’antiga mina de carbó a Sant Corneli (Cercs), o pujar a un autèntic tren a La Pobla i visitar els Jardins Artigas, i l’antiga cimentera Asland amb Museu del Transport inclòs ( Castellar de N’Hug). O perquè no veure una antiga mina de Petroli ( Guardiola de Berguedà), o anar a caminar per alguns dels santuaris que tenim, enmig d’una natura privilegiada, per la verdor i la diversitat. Falgars, Gresolet, Queralt, La Quar, Els Oms, Paller...gairebé un per municipi, cosa que permet recórrer l’Alt i el Baix Berguedà, i contemplar paisatges immensos, molt desconeguts per propis i visitants. Llocs accessibles, en família, i si es vol, adequats per un esmorzar a peu de roques o un berenar. I sí, la comarca ha anat avançant en oferir alternatives al cotxe amb dotzenes de camins senyalitzats, per recórrer el GR – 4, el Camí dels Bons Homes, o senders cap a naixement de rius i rieres, o cap espais naturals protegits. Totes les cases de turisme rural, es converteixen en oficines d’informació i promoció de la comarca. Al costat d’aquest impuls als caminadors, s’ha fet el destinat a ciclistes. Tenim carreteres i camins molt buscats pels amants d’aquest esport, que incrementa els seus practicants, cada any que passa. I és en aquests esports de natura, amb altres aquàtics, a La Baells, com la comarca es va donant a conèixer. No per sorolls i estridències, sinó per tranquil·litat i harmonia. Els temps presents i futurs, plantegen aquests reptes. Faríem bé d’aprofundir en aquestes apostes. Tenim encara molt camí per recórrer.

EL MANUEL ROYES, PRESIDENT . La setmana passada, en aquestes mateixes pàgines de DT, vaig llegir amb gran interès l’article d’opinió de Xavier Marcet, en tant que prologuista del llibre escrit per Jaume Valls, sobre la figura i trajectòria de Manuel Royes, Alcalde de Terrassa ( 1979 – 2002). S’hi fa referència a altres importants càrrecs ostentats. Avui, voldria detallar el seu pas per la Diputació de Barcelona, en un ampli espai que va de 1987 a 2003. Un total de quatre mandats. El Manuel Royes, president de Diba, va suposar un canvi radical en una institució poc coneguda, però fonamental pels 311 municipis de la província de Barcelona. Va arribar després de Josep Terradellas ( que la va presidir a la tornada de l’exili), seguit de Francesc Martí Jusmet i Antoni Dalmau. Presidir-la durant quatre mandats va ser providencial perquè era necessari: temps, esforç i matèria grisa, per transformar un enorme transatlàntic en un àgil creuer. Parlo a nivell administratiu- polític i de gestió. Per raons de càrrecs i edat, he conegut de primera mà, tota aquesta trajectòria, en la qual vaig poder treballar en alguns moments, colze a colze, amb tots aquests presidents, i molt especialment amb Manuel Royes, i el seu cercle més estret. D’entrada, la primera gran decisió, fou constituir un equip molt potent, preparat i eficient, amb l’objectiu de posar al dia una vella institució, i fer-la modèlica a nivell administratiu i de gestió. A diferència de l’estructura plantejada a la Generalitat, ell va tenir clar que havia d’aconseguir un funcionament auster, àgil i molt proper a les necessitats dels ajuntaments, que havien renascut, després de quaranta anys de dictadura, a l’abril del 79. Puc donar fe que vam trobar els ajuntaments buits, desmantellats i deixats de la mà de Déu, des de temps immemorials. Ens faltava personal preparat, tècnics en totes les matèries, assessorament legal, defensa jurídica, orientació en finances, tributs, impostos, en comptabilitat, en organització interna i externa....tot estava per fer, i els ajuntaments petits i mitjans, 250 dels 311 de la província, vam trobar a Diba ( Diputació de Barcelona), tot el que buscàvem. Per a nosaltres, Diba es va convertir, i encara ara ho és, en el nostre padrí per a totes les necessitats, fins i tot les més inesperades. Un petit equip de direcció, aplegat dintre d’un de més gran, va fer possible una transformació pausada, però constant, al llarg de tots els anys de mandat. Cada any hi havia novetats, cada any hi havia adaptacions i actualitzacions de programes i ajuts, com perquè tots els petits ajuntaments, resolguéssim els nostres problemes. Si mirem el mapa municipal de tot Catalunya, veurem com els ajuntaments de la província de Barcelona, estan molt més ben dotats d’infraestructures, equipaments i serveis, que els de les altres tres províncies. Alguns diuen que és només per la grandària de Diba. Sí, en part, però no del tot. Diba, va saber proposar uns primers PAM (Pla d’Actuació Municipal), seguits de PRAM ( Programa d’Actuació Municipal), de PCAL ( Pla de Cooperació Administració Local), etc. Cadascun aportava desenes de milions d’euros ( no parlo ara de pessetes per no haver de fer càlculs aproximatius), que va permetre posar al dia, crear i construir milers d’infraestructures, equipaments i serveis , arreu de la província. Sense Diba, tots corríem el perill de fracassar en la nostra gestió, perquè tothom esperava la democràcia per sortir de la grisor de la dictadura, però sense diner, difícilment hagués estat possible. I ho vam fer, perquè vam obtenir ajut econòmic per a grans obres, i molt important, vam tenir disponibilitat de tècnics, assessors i juristes, per vestir la nova administració. I tot es va fer amb transparència i una gran objectivitat. Tots els alcaldes ens considerem deutors de la Diba de la Transició i dels primers temps, com d’ara mateix. Per a nosaltres, Manuel Royes era el nostre President municipal. Tots li devem haver-nos escoltat i tenir prou flexibilitat i poder d’entesa de problemes que res tenien a veure amb els de ciutat. Això, en molts moments, s’ha trobat a faltar en altres administracions. Els petits problemes d’un ajuntament de poble, esdevenen grans problemes sinó es troba qui els entengui i qui els ajudi a solucionar. Cent mil euros en un petit poble, fan meravelles, en una ciutat no es veuen per enlloc. Doncs bé, vam aconseguir ser molt millor tractats els petits pobles que les grans ciutats, en una decisió de repartir, en relació inversament proporcional als habitants. I no, no és injust, és la única manera de trencar les diferències i apostar per la solidaritat i cooperació entre administracions. I que ningú pensi que només vull parlar de grans obres, si bé poder renovar xarxes d’aigua que tenien 30 o 40 anys, o de clavegueres, o fer una primera pista de tennis o poliesportiva... va ser fonamental. Com ho foren plans d’ajuts a cultura, festes, medi ambient, joventut, .... o tenir un Bibliobús que és una biblioteca ambulant, que va cada quinze dies a cada poble. En fi, pels terrassencs i terrassenques és lògic avaluar i reflexionar sobre el primer alcalde de la democràcia recuperada, però permeteu-me aquesta aportació, a un President que va retornar Diba a temps d’Enric Prat de la Riba, quan va ser capaç amb una eina, aparentment no de primer nivell, fer-ne una institució admirada i copiada arreu de la resta de diputacions d’Espanya. I com tota obra ben portada, la Diba d’avui, és hereva d’aquella Diba. Continua fent una feina de primer nivell fins el punt que tots els ajuntaments de la província la tenen com eina fonamental pel seu funcionament i desenvolupament. Una excel•lent feina, que mereix ser coneguda, copiada i portada cap altres institucions que no han fet el mateix cam

LA CANDIDATURA DE LOS JJOO DE INVIERNO 2030, ESPERA CONSULTAS. Es difícil de explicar a quines no siguen , en vivo y en directo, las vicisitudes de la candidatura a los JJOO de invierno 2030. A la vista del resto de candidaturas, resulta que la nuestra, podría tener grandes opciones de ser la elegida, por no haberlos organizado nunca en España, y por el prestigio ganado en los JJOO de 1992, en Barcelona. Las otras candidaturas en liza, ya han organizado anteriormente unos JJOO de invierno, por lo cual el COI, se decantaría fácilmente por España, si la candidatura cumple todos los requisitos. Y claro, el primero es que técnicamente sea impecable, y políticamente no haya ningún conflicto que los pueda poner en peligro. Pues bien, aquí los técnicos han hecho su trabajo, y solo esperan que los políticos no lo echen por tierra. Y nada está garantizado porque en el Gobierno catalán se está más atento a las luchas internas que no a las realizaciones externas. De momento, se ha llegado a un acuerdo de formalizar una consulta el 24 de julio, a las comarcas más directamente implicadas en los JJOO, y por presiones diversas, el mismo día se consultará a otras tres comarcas, con otra pregunta y otras consecuencias. En fin, un despropósito más que nadie imaginaba, pero esto es lo que hay. Del proyecto técnico se deduce el reparto de pruebas y competiciones en diferentes estaciones de esquí de Cataluña y algunas de Aragón. El papel secundario de Aragón no ha agradado a su presidente, de manera que corremos el peligro de desmarque y que al final todas se concentren en Cataluña. Bueno, tampoco será así, porque por primera vez, el COI permite descentralizar las competiciones y buscar emplazamientos diversos, para evitar grandes dispendios en instalaciones de corto futuro. Es así como se piensa en Sarajevo, para alguna de las competiciones, y en los Alpes suizos o italianos para las que requieren de instalaciones muy especiales. Esta posibilidad facilita mucho la elaboración del plan técnico y por supuesto rebaja notablemente los costes de la organización. No hay dispendios temporales para instalaciones efímeras. Volviendo al principio, ahora el Gobierno catalán se prepara para las dos consultas, confiando en que la primera, la que dice será vinculante, salga adelante, y se pueda presentar la candidatura, con el territorio a favor. La segunda de las consultas, no tiene especial importancia, puesto que se pide si se acepta involucrarse en la organización, no en hacerla o no. En fin, las críticas han venido de todas partes, pero como el ritmo de conflictos es muy elevado, pronto se olvidan y se empieza a hablar de otros temas. Todo apunta a la presentación de la candidatura, y a esperar la decisión del COI. Si es positiva, habrá que poner en marcha todo el dispositivo para que sean un éxito. Por supuesto hay los detractores, cómo no. Unos por estar en contra de todo lo que signifique invertir en deportes de montaña y de nieve. Otros porque quieren dejar los Pirineos como son, permitan o no vivir a sus habitantes. Y otros, simplemente porque están contra todo lo que significa acontecimientos de primer nivel. Una de las justificaciones es la de daños ambientales por grandes obras, en lugares sensibles. A estos hay que responderles que la protección del medio ambiente puntuará especialmente a la hora de elegir la sede definitiva. En resumen. Después de varios años de dudas y recelos, los partidos que componen el Gobierno catalán parecen haber asumido la responsabilidad de presentar candidatura y hacer campaña a favor. Personalmente creo estamos ante una gran oportunidad de atraer la atención mundial hacia unos territorios que pueden convertirse durante muchos años en centro de práctica de deportes de nieve, sí, pero también de montaña, a lo largo de todo el año. Una fuente de riqueza para todos los que viven en unas comarcas de muy baja población. Para todos ellos, y territorios vecinos los JJOO de invierno, son una gran oportunidad y una justificación para mejorar infraestructuras, equipamientos y servicios que hace años esperan el momento. En pocos meses, saldremos de dudas.

NOTA PREMSA. EL PSC PRESENTARÀ UNA BATERIA DE PREGUNTES SOBRE EL DESPLEGAMENT DE LA FIBRA ÒPTICA, A LA COMARCA DEL BERGUEDÀ. El PSC, ha fet un seguiment exhaustiu al llarg dels darrers anys, sobre el desplegament de la xarxa de fibra òptica en el conjunt de Catalunya, i molt especialment a la comarca del Berguedà. Cal tenir en compte que la comarca ha tingut de forma reiterada, dificultats i problemes de cobertura de les noves tecnologies, quan precisament és una de les principals reivindicacions per a poder facilitar la implantació de noves activitats en municipis , sotmesos a despoblament. El Berguedà, amb 31 municipis, en té 26 en el moviment de MICROPOBLES, per tenir menys de 2.000 habitants i estar sotmesos a processos de despoblament i pèrdua d’activitat. En diferents reunions, i informes, el Govern de la Generalitat s’havia compromès a tenir desplegada la fibra òptica, en el conjunt de la comarca, per a finals de 2020. Aquest ha estat un nou incompliment d’una de les promeses de la Generalitat. Una més, però ara se’ns informa d’una nova inversió de 4 milions d’euros per a continuar el desplegament on havia quedat aturat, si bé, no es compromet a la total cobertura de la comarca. En totes les reunions, sempre s’havia acordat el desplegament, total i integral, dels 31 municipis, com no pot ser d’altra manera. Ara, hi ha informacions en les quals quedarien 12 municipis, fora d’aquest desplegament, sense data concreta de resoldre aquesta vital reivindicació. Es per aquest motiu, que el Diputat Cristòfol Gimeno, presentarà diverses iniciatives parlamentàries per a reclamar informació, primer, i actuacions clares i concretes, tot seguit, per a garantir que cap poble de la comarca, quedi sense connexió a fibra òptica. Manresa, 19 d’abril de 2022 OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC – A LA FEDERACIÓ XI.

UN DESPROPÒSIT MÉS, NO VE D’AQUÍ !!! Tenia un cert interès per veure la sortida de “bomber” que preparava la Generalitat , per sortir de l’embolic en que s’havia ficat, en relació a la consulta “vinculant” sobre els JJOO d’Hivern 2030. El pronòstic no ha fallat. Efectivament tenim un nou estirabot del nostre estimat Govern, que deixa a tothom bocabadat, emprenyat o simplement insòlit. He de dir que aquesta no era la sortida que preveia. Per tant, també a mi m’ha sorprès, pel que té de frivolitat i d’agafar-se temes seriosos amb la candidesa d’un infant o d’un adolescent mal criat. Segur que el “cercle pensant” de Presidència, deuen donar salts d’alegria, a la vista de la estupefacció causada. “Els hem sorprès”. “Ningú s’ho esperava”. “Hem triomfat”. I és que costa d’imaginar un Govern més inoperant i complicat com per embolicar-se , ell sol, amb problemes inexistents. De fet, qui ens miri de lluny no comprendrà res, i posarà uns quants ciris als seus deus com per esperar que tot acabi bé. Perquè com se li explica a algú de fora, que davant la gran oportunitat de ser elegits com a seu d’uns JJOO d’Hivern, no hi hagi consens de Govern ? Com pot ser que es decideixi la presentació de candidatura, als resultats d’una consulta que ningú demana ni ha exigit? Com pot ser que la consulta no es consulti a la capital de la candidatura ( Barcelona) ? Perquè la consulta es dirigeix només a una part dels Pirineus ( catalans), però no als aragonesos ? Com pot ser que després de decidir-ho, s’ampliï el territori de consulta a tres altres comarques ( Berguedà, Ripollès, Solsonès), si bé en unes condicions diferents a les primeres ? No, no, millor no intentem explicar-ho perquè no ens entendran. De fet, no ho entenem ni nosaltres mateixos, de manera que millor deixar-ho córrer i que facin el que vulguin. La qüestió és que posin al capdavant algú seriós amb plens poders com per organitzar la presentació de la candidatura, i posterior posada en marxa, si son concedits, al marge del Govern. Es la millor decisió que es pot prendre. No deixar que toquin res, perquè tot el que puguin tocar ho poden espatllar. I bé, ara m’agradaria que tothom fos conseqüent, començant per l’Alcalde de Berga ( CUP) que va prometre organitzar una consulta pròpia, no sabem si només a Berga – capital o a tota la comarca, si no érem consultats. Ja li he sentit dir que la consulta programada no li agrada, bé, doncs, espero actuï en conseqüència i en promogui una de pròpia. Tot tindria un aire encara més caòtic. Ja no ve d’aquí !!! Bé, doncs, gastarem més d’un milió, en les consultes, del 24 de juliol, data molt adient per decidir uns, si volen o no els JJOO, i uns altres per dir si els hi deixem un tros de comarca per venir a passejar i prendre vistes. Tot molt català del moment. Aquesta és la nostrada manera de veure i viure de la política post procés.

FINS QUAN “EN ACTIU” ? Fins que el cos i el cervell aguantin. Ho tinc clar des que vaig tenir ús de raó, i cada any que passa n’estic més convençut. Ara bé, a cada edat, li pertoca una determinada activitat. Voler fer un pols a la natura, no és la millor formula per sobreviure “en plenitud”. I per a mi, la plenitud consisteix en equilibrar cos i esperit, de manera que vagin de la mà. No pretendre excessos ni aparences que poden enganyar uns quants, però passen factura segura. Dic això, a la vista de l’anunci d’Ernest Maragall ( 1943) de presentar-se a les primàries d’ERC, per repetir d’alcaldable a l’Ajuntament de Barcelona. Pel que sembla té la benedicció de Pere Aragonès, i d’algun altre dirigent del partit, i si és així, difícilment apareixerà algun candidat alternatiu, amb possibilitats de passar al davant. En una primera llarga entrevista concedida a Nació Digital, creu tenir la confiança de l’actual partit on va ser acollit, després de la sortida amb cop de porta, del PSC. I no té cap mania a criticar de manera contundent al partit socialista, en una clara revenja, per no haver pogut continuar “en primera línia”, en tant que porta el cognom “Maragall”. Els qui l’hem conegut, li sabem les virtuts i sobretot les rancúnies i maneres de fer, ja s’ho farà ERC amb les seves decisions. De totes maneres, aquest pas endavant, em dona peu a reflexionar sobre la importància de saber-se retirar a temps. He vist tants mals exemples que personalment em temia no saber-ho fer. No ha estat el cas, i crec estar en llocs que encara faig molt més servei que no destorb. El dia que no sigui així, donaré un altre pas al costat. Torno al principi. Si qui no se sap retirar, no troba qui li faci entendre, pot suposar un greu problema, per la institució on hagi d’actuar. Qui no recorda aquelles imatges del Politburó Soviètic, ple d’homes d’edat més que avançada ? O les d’antics Tribunals de Justícia ? O de Jurats de fundacions? Etc. Es fa molt difícil imaginar la superació dels límits humans, en persones determinades, com per fer-los-hi confiança per ocupar elevats llocs institucionals. I què representa l’Alcaldia de Barcelona ? Algú pot pensar en unes poques hores al dia ? O portar-la des de casa o a estones perdudes ? Aleshores, si tots som conscients de les limitacions que imposa l’edat, a què ve aquesta repetició de candidatura ? No serà que no es disposa de cap alternativa ? O, pitjor encara, no serà que simplement es busca que el cognom Maragall, aporti vots que no vindrien sota altres cognoms, o per les sigles d’ERC ? Sigui quin sigui el motiu, és trist. No tinc cap simpatia per una persona crescuda a l’ombra del seu germà, però no ser conscient dels 79 anys que té, i els 80 que tindrà en plena campanya electoral, per intentar assolir el càrrec d’Alcalde per un mandat de 4 anys, em produeix tristesa, per una banda i una considerable indignació vers un partit que no té cap més objectiu que tapar les febleses amb un cognom històric. El del Pasqual, líder històric del PSC.

UNA VOLTA PEL POBLE UN DIJOUS DE PASQUA. He arribat a les 6 de la tarda, d’una excursió al sud de França i he aprofitat per donar una volta pel poble. Un dia esplèndid per ser Setmana Santa. Molts anys ha estat tradició, el fred i la pluja, esperem duri uns quants dies més aquesta bonança. He començat la volta per les obres del nou magatzem, acabades ja les 3 parets, queda la de davant, i ja podran començar a cobrir. Impressiona veure tota l’obra des de dalt, i constatar l’espai disponible. Aviat caldrà pensar en com quedarà tota l’esplanada i com es connecta l’espai de la font, amb el de la coberta. Els detalls sempre son importants, i més quan la superfície és tan gran. Després, he constatat el nou interès pel tennis, amb un bon nombre de jugadors. Uns jugant i altres, esperant jugar. Em venen els records de quan alguns deien que no tindria èxit una pista de tennis a Borredà. Amb els lògics alts i baixos, la pista ha tingut i pel que veig té una clara justificació. I el pàdel té una requesta immensa. Quatre jugant, i altres quatre a punt de poder-ho fer. També aquí hi hagueren els detractors de la inversió. Perquè fer una pista de pàdel ? Doncs, per jugar-hi. He de dir que no he conegut cap dels que jugaven ni dels que esperaven. I gran èxit també de l’espai infantil, i per adults. Aquesta barreja és molt positiva perquè permet pares i fills fer exercici i joc en un mateix espai. He de reconèixer que la meva intenció era situar aquests jocs damunt la coberta del magatzem. Em feia una certa cosa retallar el camp de futbol, però ha quedat bé. Queda prou espai com per jugar i per anar amb bici o passejar, de manera que tot encaixa i permet una interrelació com la d’avui en que hi havia gent per tot arreu. I sí, també hi hagueren crítiques a un aparcament tant gran que no s’omplirà mai. Ple a vessar, i amb ocupacions cap a la zona de piscines i carrer Barcelona. Sort de tenir aquests espais perquè sinó tot quedaria col•lapsat. En fi, m’agrada donar de tant en tant una volta pel poble per recordar les obres fetes, les crítiques tingudes, les solucions trobades, les propostes aportades per altres persones....al final, tot es fa a fi de bé, però és important encertar el màxim de vegades possibles. I no ho vam tenir fàcil com quan vam decidir posar les escoles on son ara, i les piscines, i l’amfiteatre o la mateixa pista poliesportiva. Però bé, al final el temps dona o treu la raó. El que queda clar és la qualitat de les obres fetes, la durabilitat, i l’encert en la majoria de decisions preses. I queda clar també que el nou equip de govern sap decidir i emprendre actuacions plenes de coherència i bones pràctiques. Aquesta és una de les satisfaccions de veure el què s’ha fet , el que s’està fent i com s’està duent a terme. En temps complicats, no ho oblidem. Borredà, dijous 14 d’abril de 2022

MILLORA VIES COMUNICACIÓ. Una comarca de 31 municipis, amb múltiples carreteres secundàries, necessita una planificació per posar-les al dia, i fer-les transitables i segures, segons els paràmetres de l’any 2022 i no de cent anys enrere. Els que vivim en pobles petits no volem convertir les nostres carreteres en autovies, sinó simplement en carreteres amb uns quants revolts menys i amb suficient amplada com perquè ens puguem creuar amb camions, sense por d’anar a parar a la cuneta. Des de fa anys, els alcaldes i diputats hem anat reclamant atenció per la nostra comarca, explicant aquesta realitat. En alguns moments, se’ns ha fet cas, en molts altres encara esperem que les promeses fetes, es facin realitat. Ara mateix, se’ns ha promès acabar el tram de la carretera de Gironella- Prats- Vic. Falta el tram de Sagàs. Bé, és una bona noticia que permetrà evitar uns quants perills, en un lloc molt, molt estret. Pel que fa l’eix principal, l’Eix del Llobregat, silenci total. Portem un retard de més de 10 anys, i res indica sigui imminent el seu desdoblament en el tram Berga – Bagà / Túnel del Cadí. Es un eix europeu, però és que no podem tenir una carretera troncal, col·lapsada tots els caps de setmana. I no penso només en els que van a la Cerdanya, és que aquests col·lapses afecten tots els municipis de l’Alt Berguedà que queden pràcticament incomunicats. Uns dies per pujar, uns altres, per baixar. Hem insistit davant el Govern de la Generalitat, en l’exigència de complir les promeses fetes, en els darrers anys, per part de tots els Consellers del ram. Si amb 12.000 vehicles diaris, una via s’ha de desdoblar, per aquí hi ha dies que hi passen el doble o el triple. Es urgent. També toca ja procedir a la posada al dia de la C-26, la carretera que uneix les capitals de comarca de l’interior: Olot- Ripoll- Berga – Solsona. Aquesta via intercomarcal, ha de ser remodelada com per facilitar el trànsit de tota mena de vehicles. Ara està limitat el pas de grans vehicles, entre Ripoll i Berga, perquè cada dos per tres, es produïen accidents degut a la seva estretor i als múltiples revols que conté. I lògicament també cal millorar una altra carretera transversal. La que va de Guardiola a La Pobla de Lillet fins Campdevànol. Es massa estreta i plena de revolts. S’hi va fer una primera intervenció 12 anys enrere, però no ha tingut continuïtat. Ja és hora de reprendre el projecte i fer-lo realitat. En resum, el Berguedà, necessita l’eix troncal que la comunica cap al nord, perquè així facilitarem la comunicació vertical, i tot seguit s’ha de procedir a la millora de les transversals, sempre amb ànim de millora i posada al dia, per garantir la bona conducció i la seguretat. Hem portat aquests temes al Parlament i continuarem insistint, fins fer-ho realitat. No és per caprici, és per autèntica necessitat. Joan Roma i Cunill

EL NAIXEMENT D’UNA ADMINISTRACIÓ. Estava per posar “el naixement d’una nació”, però no, Catalunya és una nació des de fa centenars d’anys i, en canvi, la nostra administració va néixer els anys 80, del segle passat. Fa quatre dies, a nivell històric. D’aquí que l’hagi pogut veure néixer i créixer fins a dia d’avui. Soc molt crític, molt, del camí recorregut. Per a mi, el gran model d’administració moderna, austera i eficient, era i és la suïssa. Un país pobre un segle enrere, que va saber situar-se en el lloc adequat, i amb austeritat i esforç, va anar pujant esglaons fins arribar als primers llocs de qualitat de vida, a nivell mundial. Per grandària i habitants, som força semblants, si bé ella és una nació – Estat i nosaltres una nació, dintre d’un Estat autonòmic, amb àmplies i diverses competències que ben aprofitades ens haguessin pogut portar a lideratges de primer nivell. Però no, vam començar malament i hem acabat en desastre. Intentaré donar alguns apunts per exposar el que he vist, des d’una atalaia tant privilegiada com quaranta anys de vida municipal i quatre legislatures de diputat. El naixement va suposar uns inicis molt improvisats i caòtics per esdeveniments excepcionals, com el retorn del president Terradellas, primeres eleccions al Parlament, sorpresa en els resultats, i elecció de Jordi Pujol, com president de la nova Generalitat. Si agafem aquest moment, com el del inici real del naixement de l’administració actual, veurem els primers grans errors comesos. En comptes de fer cas a alguns prohoms savis i austers, Pujol va voler copiar l’estructura del Govern central. Res de petiteses ni austeritat, havia fet de banquer i volia disposar d’una gran estructura, amb grans edificis, molts cotxes oficials, protocol a dojo, i lògicament una policia pròpia que li rendís armes cada vegada que entrés i sortís de Palau. Tot havia de ser gran perquè ell pensava en gran. No tenia ningú al costat que li podés fer ombra ni frenar-lo en les immenses despeses que s’anaven a fer. Recordo les sàvies paraules d’alguns primers parlamentaris en que proposaven situar la presidència de la Generalitat, en el Palau ( on fins aleshores residia la Diputació de Barcelona), i la resta de Departaments , agrupar-los en un gran edifici. Era pràctic i auster, perquè estalviava moltíssim i feia molt pràctic treballar-hi pels de dintre i pels de fora. Però, no. Un país amb vocació d’Estat, no podia encabir-se en un sol edifici. I, efectivament, així no es va fer. En comptes de pensar en l’antiga caserna de Sant Andreu o en algun altre gran equipament barceloní, on hi cabia tota la Generalitat, es van començar a buscar “edificis nobles i amb història”, per cada Departament. Si a Madrid cada Ministeri té el seu edifici, aquí no podíem ser menys. I heus aquí que un Conseller tria un antic Banc, un altre, una antiga seu d’empresa, un altre una casa noble....fins a esgotar els grans edificis de Barcelona i haver d’anar a llogar el Palau de Mar, per a la Conselleria de Benestar Social, a raó d’un milió de pessetes diàries. I com que tot havia de ser gran i monumental, els despatxos principals competien i superaven els ministerials de Madrid. Faltaria més !!! I es cridava grans dissenyadors per a triar el mobiliari corresponent. I si després venia un altre Conseller i no li agradava, el canviava de dalt a baix, i punt. El primer gran error, doncs, fou copiar una estructura vella, antiga, pròpia del segle XIX, però no del XX, i no sota els principis d’austeritat sinó de grandesa, pròpia dels nous rics. Algú pagarà,i així va anar creixent la nova administració amb Secretaries Generals, Direccions Generals, amb Serveis Territorials escampats per la ciutat de Barcelona o zones properes. Una enorme estructura difícil de gestionar i fer funcionar en paràmetres de finals de segle XX i ja principis del XXI. El segon gran error fou la manca de planificació i programació de les grans obres de país. Se’n parlava però passaven al davant els compromisos amb alguns Alcaldes o poders territorials, no necessàriament polítics. La barreja de pressions polítiques i interessos particulars van impulsar grans obres per fer negoci: Autopistes de peatge, Túnel del Cadí, Túnels de Vallvidrera, etc. Passaven al davant els interessos a les necessitats. El tercer gran error fou la mediocritat dels lideratges. No es triaven els millors disponibles sinó els més fidels o els més propers, servissin o no. Res pitjor que posar a manar persones sense el nivell adequat. Si mirem els llistats de càrrecs, en salvarem un quinze o vint per cent, però no més. Abans i molt especialment ara, tenim lideratges de segon per no dir de tercer nivell. Greu error perquè tota l’estructura en surt perjudicada. I és clar quan no hi ha austeritat, ni lideratges potents, ni planificació rigorosa, les finances en surten perjudicades. El principi de qui vingui al darrere ja pagarà, ha portat a augments constants del deute i lògicament de l’endeutament fins arribar als vuitanta-tres mil milions d’euros cosa que suposa estar intervinguts, financerament parlant, i dependre de tot i per tot de les transferències del govern central. En resum, vam començar malament i hem acabat pitjor. Qui imaginés una independència, és que no sabia com estàvem. I si volem pensar en un futur seriós, toca provocar canvis substancials com per fer la feina que no s’ha fet en quaranta anys. Només ho podrà fer qui vingui de fora, i no estigui lligat als actuals partits de govern. Una immensa feina, a fer el més aviat possible.

CAMBIO DE PROTAGONISTAS. Si bien ninguno de los protagonistas del proceso independentista ha hecho acto de contrición ni pedido disculpas por todos los engaños y promesas inventadas, poco a poco se van retirando de primera línea para dejar paso a otros que poco o nada han tenido que ver con aquellos funestos años. Hace unos meses se retiró Jordi Cuixart de la presidencia de Ómnium, esta semana lo ha hecho Elisenda Paluzié, la presidenta de la Asamblea Nacional de Cataluña (ANC), uno y otro han ostentado los cargos en los momentos más relevantes del proceso, junto con Jordi Sánchez, procedente también de la ANC que pasó a desempeñar la Secretaría General de Junts x Cat, y que acaba de anunciar su “paso al lado”, en el próximo Congreso de este partido. Si a ellos tres, añadimos el retiro forzoso de todos los condenados e inhabilitados, veremos pocas caras viejas al frente de lo que queda del proceso. De hecho, solo en el Parlamento se mantienen algunos antiguos dirigentes, ejerciendo de simples diputados, más para sobrevivir que para liderar ninguna nueva batalla. A lo lejos, persisten en sus arengas, los fugitivos instalados en Bruselas, cada vez con menos predicamento y menos posibilidades de influir en el día a día del Gobierno catalán y de la sociedad, en general. No sé si el tiempo todo lo cura, pero es evidente que ejerce un poder de alejamiento y revisión de fuerzas para volver a las andadas. Solo hay que ver las últimas movilizaciones para darse cuenta del agotamiento de la fórmula reivindicativa, y el poco caso que la gente hace de los antiguos protagonistas. Se van quedando aislados y sin predicamento. El resultado, supone la desorientación de sus substitutos, y de todo el conjunto independentista. A día de hoy, no hay ninguna estrategia común ni objetivos claros de futuro. Estamos en la fase del “mientras tanto”. Y aquí sí hay diferencias entre los dos socios de gobierno. Los dos partidos se han intercambiado los papeles, de forma que ERC se ha convertido en el partido del “posibilismo”, posición similar a la de antes con CiU del “peix en el cove”, y en cambio Junts x Cat, quiere ser el partido rebelde, inconformista, reivindicativo radical, muy atento para atacar al otro, a cada paso que da. Esta curiosa andadura conjunta, hace imposible el arte de gobernar. Ni el de gestionar puesto que todo se critica, todo son rendiciones ante el gobierno opresor y vengativo, al que no hay que darle cuartel. Luego, cada uno interpreta sus movimientos, como mejor le parece, pero sí hemos llegado a una situación imposible de mantener. Cambiados los protagonistas del proceso, se deberían cambiar los del gobierno y el Parlamento, por mediocres y poco dedicados a la gestión e innovación. Unos y otros, ocupados en marcarse mutuamente, no tienen tiempo ni capacidad para llevar las riendas del gobierno. Hemos descendido varios puestos en la clasificación por CCAA, y nos hemos alejado de los puestos europeos. No veo ninguna expectativa de cambio, por lo menos hasta después de las elecciones municipales de mayo de 2023. Solo entonces veremos movimientos y cambios, en función de los resultados. Hasta entonces, todo tiende a moverse poco y a evitar éxitos ajenos. No hay nuevos líderes porque de momento no se necesitan.

ON ERA LA GENERALITAT ? De totes les negligències, imprevisions i actuacions inadequades, a les residències de persones grans, durant la pandèmia, en sobresurt una que fa esgarrifar per les dimensions i les actuacions dutes a terme. O per les no previsions fetes, i les actuacions inimaginables que s’hi van produir. Tots podem entendre les angoixes, dubtes, imprevisions i improvisacions de multitud de residències que no tenien ni informació, ni preparació per afrontar una pandèmia com la que hem patit, però altra cosa és el desordre, caos, maltractament i infradotació en material, medicaments i fins i tot aliments que apareixen en la investigació de Fiscalia, a la residència Ca N’Amell de Premià de Mar. Una residència que tenia 200 residents, dels quals 87 van morir, en unes condicions dantesques. Increïbles de creure i imaginar sinó fos pel rigor d’una investigació que cada dia depara novetats esgarrifoses. I ja no solament de manca de material per fer front a la pandèmia, sinó maltractaments generalitzats, confusió en medicacions, deficient alimentació, manca d’higiene.... una autèntica llista d’horrors, impensables en qualsevol lloc del nostre país. I no solament a causa de la pandèmia sinó amb comportaments i actuacions similars en pre- pandèmia. Arribats aquí, em demano, on era la Generalitat ? On eren els serveis de vigilància i control, obligats a supervisar cada determinat temps a totes les residències ? Com pot ser que ni algun familiar, ni l’ajuntament, i per descomptat, els serveis tècnics territorials de Benestar Social, no tinguessin coneixement d’aquesta situació ? Com pot ser que només després d’una mortaldat com l’exposada, la Generalitat actués, al mateix temps que ho va fer amb el conjunt de les residències, amb la prepandèmia ja molt avançada? I sí, s’ha d’investigar fins les darreres conseqüències aquesta i altres residències amb comportaments dubtosos ( deixant clar que la majoria van fer tot el que van poder i més per a protegir els residents), però toca portar el Govern de la Generalitat, davant Fiscalia, per no haver estat vigilant i inspeccionant tal com exigeix la normativa vigent. Pot/ podia passar algun episodi de descontrol en un curt termini, però les inspeccions han de ser constants i permanents, precisament per a corregir possibles males pràctiques. En aquest cas, no van funcionar, i el que s’explica és impropi d’un país civilitzat. Es tant increïble que costa de llegir totes les deficiències trobades . Aviat la Fiscalia arribarà a tancar la investigació i tocarà veure a qui imputa responsabilitats, però si ha de caure tot el pes de la llei sobre els responsables directes, no menys dur s’ha de ser contra tots els mecanismes i organismes que van fallar en les seves obligacions perquè mai més una cosa semblant es pugui repetir. Maltractar els més febles, sense cap possibilitat de defensa ni empara, ha de tenir un càstig exemplar.

LA SEGURETAT COM SERVEI BÀSIC. En aquestes mateixes pàgines d’ El 9 Nou, hem pogut veure diverses concentracions i manifestacions en uns quants pobles, reclamant millors i més eficients mesures de seguretat. Han reportat les d’aquestes comarques, però se n’han produït arreu del país. Què passa ? Com és possible que en uns pocs mesos o anys, la sensació d’inseguretat hagi augmentat notablement ? I no solament la sensació, sinó la pura realitat, amb nombrosos fets delictius, superiors als que patíem temps enrere? Alguns volen resumir-ho en que un petit increment, dona lloc a un augment exponencial de les sensacions. I no, no és això. Hi ha un clar increment de fets delictius, i en molts casos d’una gravetat, no habitual, en aquests territoris de l’interior de Catalunya. No sóc especialista en el tema. Simplement he estat quaranta anys en política directa i he tingut ocasió de parlar-ne , discutir-ne i avaluar-la amb experts dels Mossos, però també de la resta de cossos policials. I queda clar que tenim els delinqüents habituals nostres, i multitud d’importats , alguns dels quals autèntics experts en seguretat, en altres països. La suma d’uns i altres fa que determinats territoris siguin envaïts per aquests grups que actuen amb una professionalitat, mai vista anys enrere. Per fer-hi front, les nostres policies i aquí sempre parlaré en plural, han de millorar notablement els efectius, les tècniques i materials de que disposen. La seguretat ha de passar a ser un servei bàsic, similar al que pensem quan parlem de sanitat, ensenyament o serveis socials. De fet, és el primer servei que se suposa hem de tenir, per viure en pau i tranquil·litat. Sense aquest, tots els altres, passen a ser secundaris. Com en tot, si un Govern considera un servei com a bàsic, li ha de destinar els recursos i les prioritats que li pertoquen. S’estan donant alguns passos en aquesta direcció, però estem encara molt lluny d’on requereix la situació que vivim. Les dotacions en vigilants i policies municipals son escasses. Si no comencem per aquí, malament perquè en un poble mitjà o gran, tothom es coneix i el coneixement permet actuar preventivament sobre els problemes. Això requereix increment de plantilles i millora de tota mena d’instruments i instal·lacions. Els ajuntaments son molt refractaris a augmentar partides, perquè s’han de treure d’altres llocs. I les tensions pugen i al final, es deixa per a més endavant. I el mentrestant, complica les coses. Lògicament, aquesta realitat actual, obliga a incrementar les aportacions de l’Estat i la Generalitat, als ajuntaments, per aquest destí. Els ajuntaments no poden quedar sols perquè no tenen suficient capacitat per assumir aquest increment de despeses. Però, si no comencem per aquí , malament. No es pot fiar tot als Mossos, per actuar a tot arreu. O pensar que Guardia Civil i Policia Nacional, ja faran la contenció necessària perquè els sectors que tenen al càrrec, quedin desarticulats i no vinguin cap aquí. A banda dels grans i mitjans, queden tots els municipis sense vigilants ni policia municipal. Parlem de 600 sobre els 947 que té Catalunya. Aquí sí que pertoca als Mossos la plena responsabilitat, sense tenir ni les plantilles suficients ni els mitjans necessaris. Toca incrementar dotacions i entrar en el debat de si la primera implantació va ser adequada com per mantenir-la indefinidament. L’actual Departament ha fet declaracions i passos que semblen voler modificar-la. Passar de les Comissaris comarcals, a d’altres de territorials, en funció de població i necessitats. Axó suposa entrar en batalles polítiques importants , com serà la reclamació de comissaries per part de cada ajuntament afectat. No serà fàcil posar-ho en pràctica, però quan més aviat comencem, més aviat en disposarem.

ARAGÓ I VALÈNCIA, LES GRANS BENEFICIADES. La decadència d’un territori té efectes de vasos comunicants, sobre els seus veïns. El que marxa d’un, se’n va cap el més proper. Es així com ha passat i està passant en el cas de Catalunya, respecte de l’Aragó i València. En els 10 anys de procés han acollit centenars d’empreses amb seu a Catalunya, que buscaven refugi en territoris més seriosos i segurs. I no solament empreses sinó milers de particulars que exigien a les seves entitats financeres, obrir “comptes mirall” en aquestes altres comunitats autònomes com a via per “resguardar-se de perills”. Catalunya és un país petit, on la immensa majoria té amics, parents o coneguts, arreu. Aquesta proximitat i petitesa permet tenir informació de moviments de tota mena, i només cal anar a la Franja per veure l’immens creixement que ha tingut, d’Aragó cap endins. Cada dia milers de vehicles van i venen, portant treballadors de la banda catalana, per anar a treballar a la banda aragonesa. El que diem de l’Aragó ho podem dir de València, amb un president, Ximo Puig que s’ha convertit en una mena de recepcionista d’empreses que volien marxar d’aquí, i cercaven un lloc proper i segur. L’han trobat. I no solament l’han trobat les que volien marxar, l’han trobat moltes que tenien previst aterrar a Catalunya, i han preferit fer-ho uns quilòmetres més enllà. Sense cap mena de dubte la Comunitat Valenciana és la gran beneficiada pel desastre del procés. Després, hi ha Madrid pel que té de centralitat i ostentació de capital, i tot seguit ve l’Aragó, de manera que si el desgavell català dura uns anys més, ens podran fer un monument, terres enllà. Els haurem traslladat riqueses com mai haguessin imaginat. I sí, a més, hi ha alguna joia de la corona, com la recent anunciada inversió de Volkswagen, a Sagunt on implantaran la gran fàbrica de bateries elèctriques que Catalunya hagués pogut acollir. Son 7.000 milions d’inversions, i 3.000 llocs de treball. Però si les xifres son enormes, no ho és menys el paper estratègic de tenir una indústria de primer nivell, a casa. Així, doncs, un dels grans resultats del procés, ha estat la pèrdua de milers d’empreses, i el no aterratge de moltes altres que veuen una gran inestabilitat a Catalunya, fruit d’un govern que en comptes de governar es dedica a barallar-se entre ells, a part de no tenir ni full de ruta ni objectius clars de cara el present i futur. No sé si hem tocat fons o no, però estem molt avall, i no ens podem resignar a continuar anant cap avall perquè arribarem a la plena irrellevància. Que encara alguns estiguin en batalles per la independència és tenir la vista posada en un altre món, i que algú cregui que podem aïllar-nos i fer veure que el món està pendent de nosaltres, és per enviar-los a meditar en algun convent llunyà, fins que els retorni la sensatesa. Toca ja preparar el que ha de ser el relleu. En primer lloc, toca apostar fort pels nous ajuntaments, consells comarcals i diputacions que sorgiran de les eleccions municipals de maig de 2023. I tot seguit, toca imprimir un gran moviment, per aconseguir que Salvador Illa esdevingui el proper president de la Generalitat. Només amb aquestes condicions, Catalunya pot donar el tomb i recuperar el seny perdut.

LES IMPROVISACIONS. MARCA DE LA CASA. Després de tot el patit i viscut en aquests anys de procés independentista, he repassat alguns episodis de la nostra història, cosa que recomano a tots els lectors d’aquest article. Veureu com la història no es repeteix, però té enormes similituds, en alguns moments. Us recomano especialment, la lectura d’Els fets de Prats de Molló, a la tardor de 1926, protagonitzats per un Francesc Macià de 67 anys, antic coronel de l’exèrcit espanyol. Allà hi veureu com es preparava una invasió a Espanya, amb un personal i uns mitjans que posa els pèls de punta, i que no podia acabar d’altra manera que tots detinguts, la majoria expulsats de França i ell enviat a Bèlgica ( curiós, no ???). Ah, i amb peticions d’ajuda prèvia ,a Rússia. Us sona ???. Una altra lectura obligada és la dels Fets del sis d’octubre de 1934, de la mà del president Lluís Companys, el qual decideix Proclamar l’Estat català, dintre la República Federal d’Espanya. Una decisió nefasta, improvisada i desastrosament portada a terme, cosa que podia haver acabat molt pitjor de com finalitzà. I cal recordar que hi hagueren 46 morts, 38 civils i 8 militars. Increïble improvisació, amb alguns fets que causen vergonya immensa com la fugida del Conseller de Governació ( Dencàs) , del Palau de la Generalitat per les clavegueres, i marxar cap a França. Us recorda alguna altra fugida ??? Es curiosa l’acumulació de fets, en un període no tan llarg de la nostra història, perquè d’aquí podem saltar cap el viatge a Ítaca del president Mas. En dèiem “terres ignotes”, i efectivament ningú sabia cap on anàvem ni amb què comptàvem. Era igual, pels il•luminats i aprofitats de torn, l’important era caminar, el de menys, cap on. I si pel camí calia trencar algunes lleis, es trencaven, i si s’havien de vulnerar cartes magnes i estatuts, es feia. L’objectiu ho mereixia. I aquí estem. Un bon nombre de caminants volen continuar un camí sense saber on porta, o sabent exactament que han perdut la carta de navegar, la brúixola, i els avituallaments, però han de seguir. No es poden rendir ni reconèixer el gran engany que han patit. Es més important lluitar contra l’Espanya opressora que no arribar a port. Si no hi arriben, ja hi arribaran altres, ni que sigui dintre de mig segle o d’un segle. Creuen formar part d’un col•lectiu que prepara el camí perquè altres el trobin ja a punt. Cap d’ells, vol mirar enrere. Cap d’ells vol reflexionar ni criticar els passos donats. Ningú vol reconèixer l’immens error comès i el cost que ha tingut per a tots nosaltres, siguem o no independentistes. Tots hi hem perdut enormement, perquè és el conjunt del país el qui ha perdut milers d’empreses, empobriment general, trencament de relacions familiars i d’amistats, pèrdua de prestigi i de posicions en el concert de les nacions i regions espanyoles i europees. Tot el que ha passat ha estat culpa de tots, uns per acció, altres per omissió o feblesa. Però, molt especialment pels impulsors d’un procés improvisat, separador i trencador de la societat civil, sense nord ni mínimament assentat en cap legislació pròpia ni forana. Hem afegit un nou episodi desastrós a la nostra història col•lectiva.

CAP ALTRA SORTIDA QUE LA DIMISSIÓ. En els meus quaranta- tres anys de vida política activa, he vist unes quantes accions i actuacions impensables en una democràcia plena, com la que gaudim. Sempre havia lluitat i aspirat a que Catalunya fos un mirall d’honestedat, eficàcia i compliment de la legalitat. Ho sento, però no ha pogut ser. Per raons d’espai no puc detallar els fets més greus ocorreguts, perquè en tenim uns quants. Algun, ja l’he exposat en aquestes mateixes pàgines del Diari de Terrassa, com la sessió dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, quan es produí el pitjor atemptat a la democràcia, per part dels diputats independentistes. Ja ho he explicat i ho recordaré, en motiu dels cinc anys, d’aquells fets. Avui, vull exposar uns fets que si es confirmen, han de suposar la immediata dimissió del Conseller d’Interior del Govern de la Generalitat, Joan Ignasi Elena García. O la seva destitució pel President, Aragonés. M’explico. Durant els anys de procés, hem assistit a un gran nombre de concentracions, mobilitzacions, talls de carreteres, perfomances diverses, etc. Com és preceptiu ,els cossos i forces de seguretat, aixecaven actes dels fets, per després estudiar quins eren els constitutius de faltes o delictes, per dirigir-los cap els òrgans pertinents, on els autors havien de retre comptes. En els darrers temps, han començat a circular comentaris, rumors, informacions i filtracions de canvis substancials, en la gestió i tramitació de les actes aixecades pels Mossos d’Esquadra, de manera que en molts casos, s’adoptava la decisió de declarar-los impunes. Es a dir, la Conselleria es convertia en jutge i part, frenant, congelant o anul·lant expedients , en funció de criteris partidistes, subjectius o d’interès polític. Ras i curt, s’aplicava una via de “impunitat selectiva” a favor de persones i/o col·lectius, en funció de les amistats, interessos personals o polítics. Aquestes sospites van portar al principal Grup Parlamentari a l’oposició, Socialistes – Units per Avançar, a presentar-se a la seu de la Conselleria per exigir estudiar i analitzar totes les actes aixecades pels Mossos, en els anys 2019, 2020 i 2021. Concretament van analitzar 2.775 actes, amb uns resultats increïblement insòlits, com és que de l’any 2019, només es trametessin 17 actes, i se’n resolguessin 15, i cap, l’any 2020. Què vol dir això ? Vol dir que les actes redactades per centenars o milers d’agents de l’autoritat, en les persones dels Mossos d’Esquadra, no han estat traduïdes a sancions ni delictes. Han quedat a les dependències d’Interior, sota ordres de no tramitar-se. Si això és així, estem davant d’un dels fets més greus en el que portem d’existència del Cos dels Mossos d’Esquadra. Estem davant d’una acció que trenca el principi de “tots som iguals davant la llei” i suposa no solament la vulneració de la llei, sinó deixar el CME en una situació d’indefensió i fins i tot burla de la seva acció policial. Tots ells es poden trobar en conflictes, atacs i vulneracions de la llei, sabedors de qui tenen al davant, poden estar segurs que no tindran sanció ni condemna. Estan protegits pels seus superiors en els càrrecs o pels qui governen la Conselleria. Es imaginable aquesta situació ? No solament imaginable, és el que es desprèn de les 2.775 actes analitzades, cosa que exigeix la compareixença ja no sé si del Conseller o del propi President de la Generalitat, i per descomptat, l’actuació urgent de Fiscalia, per determinar les corresponents investigacions dels fets estudiats i analitzats pel Grup Parlamentari Socialista- Units per Avançar. Coses com aquesta, no eren imaginables, anys enrere. Ara, ja res és impossible. El qüestionament de les normatives internes dels Mossos, de les seves eines de treball, de la repressió d’actes incívics, o directament delictius, els ha situat a l’ull de la tempesta. Toca de forma immediata i contundent, aclarir-ho tot i actuar en conseqüència.

¿HABLAMOS DE PORCENTAJES O DE DOMINIO LINGÜÍSTICO? Todavía dura la polémica por una nueva sentencia del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, fijando el porcentaje de un 25% para el castellano, en el currículum escolar. Para algunos, ésta es una intromisión en las competencias de Cataluña, para otros el porcentaje es bajo, para unos terceros es alto. En vez de llegar a un acuerdo de toda la comunidad educativa, el Consejero de turno, muy poco dado a la reflexión, análisis i consensos, promete una nueva norma para dentro de un año, aproximadamente. Mientras tanto, los impulsores de la sentencia, piden se aplique de forma inmediata. Esta polémica, sumada a otras, ligadas al inicio del curso y a múltiples otros temas, ha provocado manifestaciones, huelgas y todo tipo de actos de protesta, si bien muy minoritarios. Maestros, padres y alumnos están hartos de conflictos estériles, y luchas partidistas entre los propios partidos independentistas, de forma que la cuestión principal queda arrinconada hasta nuevo orden. Un gobierno previsor, habría resuelto el conflicto muchos años atrás. Mejor dicho, no habría habido conflicto porque se podía haber evitado con unas medidas dirigidas al dominio lingüístico, lejos de porcentajes y otras historias. El principio elemental en materia de idiomas, es cubrir el objetivo de que todos los alumnos al terminar la etapa obligatoria, deberían dominar no ya una lengua, sino tres. Hablo de Cataluña. Y, hablando de aquí, la inmersión lingüística en catalán y castellano es perfectamente válida, con flexibilidad y adaptación a cada territorio. En la mayoría de zonas rurales, el catalán es predominante con lo cual habrá que dedicar más horas al castellano para ponerlo en igualdad de condiciones al catalán, y así ir perfeccionando los dos, al mismo tiempo. Y trabajando los dos, al unísono, introduciremos el tercero: el inglés, nuevo para todos. Un buen reparto de los tiempos y las asignaturas permitirán trabajar con los dos primeros, y añadir el tercero en el momento oportuno, de forma que al terminar, se dominen los tres. A qué viene hablar de un 25%, o un 30 o 40? Depende el momento y las circunstancias. Pero queda claro que para dominar un idioma hay que usarlo, de forma integral, en alguna de las asignaturas. Solo así se llega a dominar. Dejémonos pues, de trocear tiempos y conocimientos, para llegar al objetivo requerido. Tres idiomas básicos, indispensables para moverse por el mundo, y pensar en un cuarto para iniciarlo y tener conocimientos suficientes para uso básico. Si después interesa ya se podrá ampliar y llegar a dominar. Dejémonos de porcentajes y vayamos a los objetivos. Estamos muy lejos de conseguirlos y no será con manifestaciones y críticas como los alcanzaremos. Para encarar esta nueva etapa, se ha producido un amplio consenso en el Parlamento de Cataluña, entre los grupos del PSC, ERC, Junts x Cat i Comuns, los cuales suman un 80% del hemiciclo. Recién firmado el acuerdo, por culpa de unos tuits, de varios “iluminados” de Junts x Cat, este grupo ha entrado en crisis, pero no parece poner en peligro el acuerdo final. Hay que esperar unos pocos días para ver aprobada la modificación de la Ley de Política Lingüística y dejar atrás otro penoso episodio entorno a la lengua, o lenguas, en las escuelas.

ELS JJOO D’HIVERN, VAN FENT CAMÍ. Lluny del soroll polític i mediàtic, una colla d’experts ha preparat el projecte tècnic dels JJOO d’Hivern 2030. Caldria que els opositors estudiessin la proposta, i sobretot escoltessin les veus més rellevants, sobre la gran oportunitat que poden suposar. Personalment, no en tinc cap mena de dubte. I la feina feta, distribueix les competicions previstes, en escenaris catalans i aragonesos, i per aquelles més necessitades de grans instal·lacions, miren cap enfora i veuen en Sarajevo una bona candidata, així com algunes altres instal·lacions en els Alps italians o suïssos. Aquesta proposta de multiseus és una de les grans novetats que permet el Comitè Olímpic Internacional, per evitar grans despeses i grans instal·lacions que després no tinguin una llarga vida esportiva. El passat 25 de març, vaig tenir l’oportunitat de seguir bona part de la Jornada sobre els JJOO, organitzada per la Fundació Campalans, en la qual hi varen participar les veus més destacades de l’olimpisme català i espanyol. Al llarg de tot un dia, practicants d’esports d’hivern, entrenadors, tècnics, dirigents de federacions i al capdavant de tot el president del Comitè Olímpic Espanyol, van deixar clar no solament l’ interès per un esdeveniment com aquest a nivell esportiu, sinó per atreure els ulls de centenars de milions de persones d’arreu del món. Aquesta és una gran oportunitat per rellançar els esports de muntanya i de neu, millorar infraestructures, equipaments i serveis, i amb ells, complementar multitud de temes que han anat quedant enrere, a les comarques dels Pirineus. Es més, tots tenim clar que l’esdeveniment ha de ser un model de sostenibilitat i bones pràctiques, perquè la proposta puntua molt especialment aquesta posició, de manera que no tenen raó els opositors que més semblen dedicats a dir a tot que no, que a participar per vetllar perquè res pugui alterar aquest objectiu. Al final de l’acte d’aquella jornada, el Ministre de Cultura i Esports, Miquel Iceta, va deixar clara la gran oportunitat, i les bones perspectives de la candidatura, si es porta bé a nivell tècnic, s’aconsegueix sumar esforços i acordar consensos, i tenir l’ambició de fer les coses tant bé, com es van fer a Barcelona – 92. Si es fa així, hi ha grans possibilitats d’èxit. Ho hem d’aprofitar. Pel que fa la consulta, som molts els qui no la considerem necessària. Els governs, governen, i en l’art de governar hi ha el de prendre decisions i impulsar projectes. Veiem dubtes, improvisacions i poca destresa en el Govern de la Generalitat, a més a més de poca coordinació. Veurem quina és la decisió final, i sobre quins territoris, però aquí son els ajuntaments amb els seus alcaldes al davant, els qui han de veure-ho clar i aportar esforços i recolzament. No tinc cap dubte sobre la confiança en el meu alcalde, i a dotzenes d’alcaldes, dels territoris més directament implicats. A Barcelona – 92, no es va fer cap consulta, i ara aquí, tampoc es preveu fer-la a Barcelona, quan és peça fonamental del projecte. El Govern, o més ben dit, una part del Govern s’ha liat i no sap ben bé, com sortir-se’n. Els JJOO, mereixen més i millors impulsors.

IMPUNITAT SELECTIVA. La democràcia se sustenta per l’acció de governar, per una banda, i la de tenir supervisió, control i alternativa, procedent de l’oposició, per l’altra. Una sense l’altra, la convertirien en una democràcia imperfecta o defectuosa. Es el que hem comprovat fa ben pocs dies, en un tema d’una enorme rellevància i gravetat, en matèria de seguretat, a Catalunya. El Grup Parlamentari Socialista – Units per Avançar, exercint el paper de principal partit de l’oposició va posar sobre la taula, la sospita de que a la Conselleria d’Interior del Govern de la Generalitat es produïen irregularitats greus, relacionades amb la tramitació d’actes dels Mossos d’Esquadra, corresponents a accions i actuacions de persones , a nivell individual o col•lectiu, de manera que es frenaven, congelaven o s’anul•laven expedients, en funció de criteris partidistes, subjectius o d’interès polític. A fi de comprovar si les sospites, i algunes filtracions podien ser certes, es van presentar a la seu de la Conselleria, representants del Grup Parlamentari, a fi d’estudiar una per una les actes aixecades per diferents serveis dels Mossos d’Esquadra. Al llarg de cinc visites realitzades, els representants del GPS-Units per Avançar, van analitzar 2.775 actes, corresponents als anys 2019,2020 i 2021, constatant resultats increïblement baixos de tramitacions d’actes, com que l’any 2019, només se’n fessin 17, i se’n resolguessin 15, o cap l’any 2020. De totes les actes estudiades, se’n desprèn que centenars d’elles, cada any, no van ser tramitades i lògicament no traslladades cap els serveis sancionadors, ni cap els tribunals en aquelles més greus. Ras i curt, la Conselleria es va convertir en jutge i part, decidint concedir impunitat selectiva, a milers d’accions i actuacions contra l’ordre públic. Arribats en aquest punt, estimat lector/a, li demano especial atenció a rellegir el que he escrit, perquè el tema és d’una gravetat extraordinària. Es a dir, centenars o milers d’agents de l’autoritat, en exercici de les seves atribucions, i complint el deure que se’ls hi ha conferit, han aixecat acta de les accions, i actuacions dutes a terme per persones a nivell individual o col•lectiu, en les quals s’ha atacat als propis Mossos d’Esquadra, o a bens i serveis públics o privats, i en comptes de traslladar aquestes actes, a expedients sancionadors, o als tribunals, en el cas de les accions més greus, s’han retingut a la Conselleria, seguint ordres que no sabem ben bé qui ha donat, però que suposen infringir la llei, de forma clara i contundent. Parlo d’actes de 3 anys, cosa que fa sospitar n’hi puguin haver d’anys anteriors, i que afectarien els consellers d’aquest període. Si tot es confirma, ens trobem davant d’un dels més greus atemptats a la llei i a l’autoritat, tirant per terra el principi de que “tots som iguals davant la llei” i hauria portat al Conseller d’Interior del Govern de la Generalitat, no solament a incomplir les seves funcions, sinó a delinquir directament. La crisis de govern és evident, i mereix una reacció immediata, al més alt nivell. Estaríem davant actes d’impunitat selectiva, concedida des del propi Govern. Impensable en democràcia.