Thursday, January 25, 2007

 
INJUSTES OBLIGACIONS
Molta gent desconeix algunes de les obligacions que s’imposen als ajuntaments,siguin petits o grans, i que suposen costos força elevats. Veiem-ne alguns exemples.
Quan algun incívic abandona un gos o un gat, l’ajuntament corresponent li pertoca agafar-lo i posar-lo en unes dependències adients, fins a trobar el propietari, i sinó mantenir-lo fins que algú el vulgui adoptar.
El primer problema és saber qui és el propietari perquè, d’entrada ja no es compleix la llei que obliga a tenir-los identificats, mitjançant un xip, o inscrivint-los en el registre municipal d’animals domèstics. A dia d’avui , de ben segur que a la comarca del Solsonès son majoria els animals no identificats com cal, i com aquí en la majoria de comarques de Catalunya.
El cost d’aquest servei pot ser realment elevat i normalment els ajuntaments intenten que siguin les protectores d’animals les que se’n facin càrrec, però evidentment ajudant-les econòmicament perquè sinó no ho podran aguantar.
Un altre problema és quan algun altre incívic abandona algun vehicle per qualsevol lloc del territori. Aquí també els guardes rurals obren expedient i diuen a l’ajuntament corresponent que han trobat un vehicle i s’ha de retirar deseguida. Una altra despesa que va a càrrec de l’ajuntament sinó es pot trobar el propietari que l’ha abandonat i habitualment no es troba perquè es tracten de vehicles robats o que els hi ha tret les identificacions.
El mateix sistema de denúncia es segueix quan es troben deixalles abandonades en qualsevol riera, o indret forestal. De nou es comunica a l’ajuntament que li toca anar a retirar aquesta brutícia que ningú sap qui ha deixat.
Podríem seguir amb unes quantes obligacions més que recauen sobre les espatlles municipals i que al cap de l’any suposen diners i temps per culpa de gent que no té cap remordiment per comportar-se com autèntics incívics. Només cal veure com queden els boscos al final del temps de bolets per comprendre la gravetat de la situació.
Es evident que caldrà fer alguna cosa més que simplement queixar-se i lamentar aquests comportaments. Tota situació com la descrita ha de motivar un càstig contundent quan es troba els autors. I alguna actuació hauria de recaure sobre el govern de la Generalitat en comptes de sobre els petits ajuntaments que no tenen medis ni mitjans per solucionar-ho. Per exemple, la retirada de vehicles abandonats. O la recollida de animals perduts o també abandonats. Seria una bona manera d’ajudar als que tenen menys capacitat per resoldre situacions que normalment no provoquen els ciutadans propis. Sempre solen ser els de fora els que tenen aquests comportaments tant reprobables.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

 
POSAR UNS BONS FONAMENTS
El dissabte dia 20 varem proposar per unanimitat, la continuïtat de Ramon Camps, com a candidat a l’alcaldia de Berga, de cara les eleccions municipals del dia 27 de maig.
Ara fa una vintena d’anys que, juntament amb un parell d’altres militants socialistes, varem anar-lo a buscar per encapçalar la candidatura del PSC. Recordo perfectament aquella reunió i el treball que varem tenir per fer-lo decidir a iniciar una carrera que l’ha portat on està ara.
Soc dels que penso que la gent, per votar-la se l’ha de conéixer, i sobretot donar-li la ocasió de demostrar la seva vàlua. Sabíem que el Ramon Camps no era , el que ara es diu, un lider popular, sinó més aviat una persona seria, força introvertida i poc donada als espectacles de masses.
Per contra, era un pencaire, i una mica tot terreny, en el sentit de poder-se preparar per realitzar diferents funcions en un ajuntament. Teníem clar que anàvem a perdre i que ens costaria dos o tres mandats poder arribar a aspirar governar Berga. La composició social de la capital, i la sintonia entre el govern municipal de CiU i el govern de la Generalitat sempre juguen un paper important en els resultats.
Però , també teníem clar que el dia que arribessim a guanyar i ostentar la alcaldia , la gent valoraria la serietat, la eficàcia i la dedicació per damunt de la simpatia o altres virtuts ,potser més encantadores, però no tant importants pel funcionament d’un ajuntament que cada dia s’assembla més a una empresa, de mitjanes dimensions.
I aquí estem. A punt de tancar el primer mandat i amb propostes molt ambicioses per omplir el segon. S’han posat els fonaments per fer realitat els grans projectes que veuran la llum en els propers mesos i anys.
Els qui ja portem un grapat d’anys en un govern municipal sabem que tot gran projecte necessita un mínim de tres anys per fer-se realitat. El primer any és per l’estudi i planificació, el segon per la gestió d’ajudes, tràmits i adjudicació, i finalment el tercer,és el de la realització i finalització.
L’ajuntament té a punt diversos grans projectes que canviaran notablement la fesomia de la ciutat. Canvis tant importants com els que varen suposar,el seu dia, la creació del Passeig de la Pau, o el de la Indústria.
La rehabilitació de tot el casc antic amb una disponibilitat econòmica de 13 milions d’euros és espectacular, i en veurem els resultats ben aviat. Però tant o més gran que aquest serà la complerta urbanització de l’immens espai de la Rasa dels Molins. Un espai degradat i amb ben mala imatge per una capital , passarà a ser el rovell de l’ou de la ciutat.
I per acompanyar aquestes enormes inversions, n’hi haurà d’altres ja pactades com la gran ampliació de l’ Hospital, o l’edifici dels nous Jutjats al costat dels Mossos d’ Esquadra, a l’igual que un nou Intitut d’ ensenyament secundari.
Es evident que tenen raó els membres de la oposició quan diuen que alguns d’aquests projectes son vells. Efectivament d’alguns se’n parlava ja fa molts anys, però és ara quan s’han desencallat i han trobat el finançament per fer-los realitat.
A l’arribar aquí, és quan puc mostrar una doble satisfacció. Per una part perquè demostra que vint anys enrere varem encertar en l’elecció de candidat, i per una altra perquè com alcalde d’un poble petit de la comarca, tenim a la capital un alcalde que ens entén i aposta per exercir de capital. Bona part dels equipaments i serveis previstos per Berga tindran repercusió en la gent de la comarca que ve a la ciutat cada dia i demanar trobar-hi tot el que necessita. I és que ens necessitem mútuament.
Ara tanquem una etapa per obrir-ne una altra ben aviat. Es hora de passar balanç de les coses fetes. N’hi ha moltes, però cal tenir present la importància de posar uns bons fonaments per rematar la feina en el proper mandat. I és el que s’ha fet en aquests 4 anys que acabaran el dia 27 de maig.
I tant important com el balanç, és el programa de futur de cada partit. I el PSC acaba aquesta etapa amb una bona feina feta, com tot millorable, però havent-hi posat tota la dedicació i l’entusiasme possible. I amb un bon equip al darrere que ara s’ampliarà i reforçarà, per donar una nova embranzida a la acció de govern.
Per això que a ningú li estranyi la unanimitat socialista, i comprengui les controvèrsies i baralles de CiU. Son dos projectes radicalment diferents, el primer mirant el futur, el segon provinent del passat.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

 
EL PSC VOL DEIXAR CLARA LA SITUACIÓ DE PUIG-REIG
A la vista de l’anunci dels antics regidors, presentats en la candidatura del PSC, de presentar-se per ICV, constatem un nou engany als ciutadans de Puig-reig, per quan en el moment de ser apartats del partit, varen prometre presentar-se com independents.
El terme independent la gent l’entén com no lligat a cap partit, i aquest no serà el cas dels dos regidors. Han acordat presentar-se com independents, però sota un partit com és ICV. Evidentment son lliures de fer-ho, però ,millor deixar les coses clares des d’ara.
També hem de deixar clar el comportament d’ICV ,de presentar en una candidatura seva, regidors apartats pel PSC, i per tant ,en cas de treure representació municipal a les eleccions del 27 de maig, el PSC no es considerarà lligat al compromís de propiciar “pactes de progrés” amb aquesta candidatura.
Un possible pacte de progrès a Puig-reig es pot produir amb ERC, però no amb ICV, si acaben presentant els actuals regidors Dominguez i Picado. No per presentar-se sota unes sigles ,ja poden ser considerats com representants d’aquestes mateixes sigles.
Comprenem els problemes d’ICV per fer llistes a la comarca del Berguedà, però no serà amb iniciatives com la de Puig-reig com reforçaran el seu paper ni li donaran una especial credibilitat.
Pel que fa la candidatura del PSC, tal com varem prometre s’està elaborant amb candidats independents, en la seva major part, i amb aportacions de vàries persones que tot i no formar part de la candidatura han decidit participar-hi a nivell de programa electoral.
Fem una previsió de entre dues i tres setmanes, el temps per disposar de la major part de la candidatura i la elecció del cap de llista.
Precisament no hem volgut còrrer per aconseguir uns bons candidats, a nivell personal, però amb una clara representació territorial, en un municipi prou ampli i amb colònies que mereixen tenir-hi algun candidat per tal de elaborar un programa que contempli tota la varietat que té Puig-reig.
Per últim, davant diferents rumors sobre la presència de Anna Santasunna com a cap de llista, hem de manifestar que ella anirà a la llista com a persona valuosa, preparada i representativa del teixit social actiu de Puig-reig, però no en tant que candidata a alcaldessa, sinò en un altre lloc de la candidatura, així com el seu germà Ramon que sempre ha estat en totes les activitats i mobilitzacions a favor d’un millor tractament de les aspiracions del municipi de Puig-reig.
L’Anna és una de les militantes històriques de Puig-reig, però el Ramon és independent. NO ha estat mai afilitat a cap partit, però tots dos son fills del qui ha estat per nosaltres el referent socialista i sindical, en Ton Santasusanna, regidor a l’inici de la democràcia i activista sindical i social, del qual tots els socialistes n’estem molt orgullosos.
I per acabar, manifestar que en els darrers dos mesos ens hem entrevistat amb nombroses persones de Puig-reig, i totes elles han valorat positivament la posició del PSC i han cregut convenient fer foc nou a les llistes, amb un ànim de renovació general i d’obrir una nova etapa en el municipi.
Sincerament creiem que estem en aquest ànim i proposta. Una nova candidatura per un nou temps, amb voluntat de renovar un nou pacte de progrés amb un paper molt més destacat a l’ajuntament com a conseqüència d’uns millors resultats electorals del PSC.
Joan Roma i Cunill, Secretari Política Municipal del PSC – Berguedà.

 
MÉS RURAL I MENYS URBÀ
Cada partit és fruit de la seva història i el PSC sempre ha tingut un fort component urbà. Ara mateix prepara les eleccions municipals i ,com a fase preparatòria,convoca una convenció per primers de març, en la qual aprovarà el manifest municipal, una mena de document bàsic sobre el que es vol fer en el conjunt dels municipis catalans.
Es lògic que un partit que governa la major part de les ciutats catalanes posi un especial accent sobre els grans temes urbans, però ens pertoca als que vivim a pagès, o per parlar en termes territorials, en el món rural, decantar la balança cap els nostres territoris, i d’aquesta manera equilibrar el partit.
De fet, Catalunya té 942 municipis, dels quals prop de 600 son clarament rurals, motiu més que suficient per reclamar una especial atenció en tots els documents oficials i en les intencions dels partits i institucions.
Durant molts anys hem esperat l’arribada dels partits d’esquerres al govern de la Generalitat. Era el gran somni pels qui estem governant ajuntaments petits. Finalment tindríem les atencions i inversions necessàries per poder competir amb les realitats urbanes. Els governs de CiU s’omplien la boca de promeses i elogis cap el mon rural, però la realitat pura i dura és que han estat anys molt difícils per aquests territoris.
Les coses estan canviant, ho hem vist en els darrers tres anys amb canvis importants a diferents nivells, però cal anar sensiblement més lluny. Des del PSC s’hauria de ser capaç de llençar un autèntic manifest a favor del mon rural i equilibrar el pes dintre i fora del partit, vers la dualitat : rural – urbà.
Hi ha idees i propostes agosarades que convindria aprovar per fer realitat aquest vell somni dels qui viuen a pagès. Veiem-ne uns quants.
Plantejar un termini de cinc anys perquè totes les cases de pagès, habitades tot l’any, tinguin els serveis bàsics coberts. Es a dir, tinguin el camí fins a la carretera corresponent asfaltat o pavimentat. Disposin de connexió a la xarxa d’aigua municipal. Tinguin connexió a la xarxa de subministrament elèctric. Disposin de connexió telefònica adient i permanent. Tinguin cobertura adequada de telefonia mòbil i accés a la banda ampla rural d’Internet.
En matèria de serveis, disposin de ajuts al transport escolar i al menjador, de manera universal. I beques adients quan hagin de cursar estudis mitjans o superiors.
Igualment, exigir de les empreses audiovisuals una adequada cobertura en materia de radio i televisió, de totes les zones considerades rurals. No té cap lògica que algunes emissores de radio no puguin ser escoltades en un ampli territori, i que canals de televisió arribin amb unes qualitats inacceptables.
Per últim, també modificar barems d’usos i serveis d’atenció a les persones en totes les seves circumstàncies. No es pot demanar en el món rural xifres d’utilització habituals en les ciutats. En aquest apartat hi posarìem les dotacions en personal sanitari, en mestres, en monitors, en serveis socials, etc, que han de contemplar desplaçaments regulars i constants entre uns llocs i altres, i no poden tenir la “rendibilitat” de les àrees urbanes en nombre de beneficiaris.
Pel que fa als ajuntaments petits, permetre peticions per inversions amb el cent per cent subvencionat, podent-hi afegir els costos de redacció de projecte i direcció d’obres. També modificar normatives que rebaixin el grau de burocratització actual. No és igual disposar de un cert nombre de personal que dependre d’una única persona, o de dues com passa en el 50% dels municipis petits.
Estendre la via de convenis plurianuals per subvencionar activitats en els petits municipis, en comptes de la via de subvencions per convocatòries.
I, entre moltes altres peticions, resoldre la mancança de personal de secretaria – intervenció, mitjançant la funcionarització de personal administratiu amb provada experiència municipal.
Aquest canvi de mentalitat i prioritats s’ha començat a veure en alguns departaments, més que en altres, però ha de ser la norma habitual i general del govern. Només així facilitarem l’autèntic reequilibri territorial i una atenció al mon rural ,ampli i eficaç.
Des del Berguedà hem fet arribar al PSC diverses propostes en aquest sentit, amb la pretensió de portar el partit cap una posició més equilibrada entre el mon rural i el mon urbà. Serà una magnífica manera de fer més atractiu el manifest socialista de cara les eleccions municipals del 27 de maig i una manera d’atreure gent cap unes candidatures, segurs de que seran tinguts molt més en compte que en el passat.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

 
UNA GRAN PLANTA, UNA GRAN INVERSIÓ – GÓSOL
Fa ja uns 12 anys del primer intent de l’empresa Cobega S.A, comercialitzadora de la marca Coca-Cola , d’implantar-se en el muncipi de Gósol (Berguedà) com a conseqüència d’haver considerat interessant el volum i qualitat d’un manantial d’aigua situat dintre de terrenys de propietat municipal i a poc més d’un kilòmetre i mig del casc urbà.
En aquell moment l’empresa va fer la perforació i estudi del brollador d’aigua situat a poca distància del torrent de Torrencenta . A la vista de la qualitat, quantitat i constància del brollador es va considerar que tenia interès comercial i es varen iniciar els tràmits davant del Departament d’Indústria, energia i mines per demanar-ne la concessió.
L’empresa Cobega va crear una filial, sota el nom de Roalba S.A per tal de gestionar tots els drets i preparar el projecte corresponent per tirar endavant la proposta d’implantar una planta embotelladora d’aigua de manantial.
Es va donar d’alta en el registre de patents, el nom de Aigua del Cadí, com a futur nom a posar a l’aigua de Gòsol.
En aquest punt governava Gòsol, una candidatura del PSC, formada per independents i encapçalada per l’ Alcalde, Josep Tomàs, el qual estava totalment a favor de la implantació de la planta en el municipi.
Es varen estudiar 5 indrets diferents com a possibles llocs per ubicar una planta embotelladora de grans dimensions, amb prop de 5.000 m2 de superficie construïda. La inversió es xifrava en prop de 100 milions d’euros i suposava la creació de 35 llocs de treball directes i uns 15 de indirectes.
El treball d’estudi de la qualitat del manantial, juntament amb les propostes de modificacions urbanístiques varen anar avançant, però varen topar amb el comportament de CiU a l’ajuntament i a fora, en el poble que varen fer tot el possible per entorpir el projecte i crear mal ambient en el poble, proclamant que l’empresa s’emportava l’aigua del poble i el farien malbé, arribant a presentar diverses denúncies i algun contenciós en contra de les decisions municipals.
Un petit poble com Gòsol, amb escassos 200 habitants és molt influenciable i fàcilment criticable, a més de poder fomentar les querelles familiars i lògicament les polítiques.
Tant es va enverinar la situació que el projecte es va haver d’aturar en diverses ocasions. Tot plegat va anar acompanyat d’altres atacs als regidors de la candidatura socialista, i de pressions sobre urbanisme per evitar aquesta instal.lació.
Fruit de tot plegat, l’empresa va decidir, congelar el projecte i anarse’n a fer unes inversions previstes a Canarias, primer i després a Andalusia. Posteriorment va retornar a Gòsol, per tornar a estudiar la viabilitat del projecte congelat i va reprendre l’interès i aposta per ell.
Mentrestant el clima polític s’havia anat enrarint, fins el punt de que els 3 regidors (d’un consistori de 5) socialistes havien decidit plegar, per creure que amb la seva dimissió facilitarien la execució del projecte. Finalment varem acordar que només plegaria l’alcalde, Josep Tomàs, per així donar pas al sisè canidat més votat que era un membre de CiU i d’aquesta manera CiU va retornar al govern de Gòsol, invertint els resultats de les eleccions municipals. Des d’aquest moment CiU tenia 3 regidors i el PSC,2.
El problema de la planta no va quedar resolt, perquè els 3 regidors de govern de CiU no es varen atrevir ni a facilitar la implantació de la planta ni varen agilitzar els tràmits. Més aviat tot el contrari, es varen dedicar a passar el temps i fer-lo perdre a tots plegats, fins el punt de que l’empresa Cobega, va tornar a congelar les seves intencions.
Finalment, fa poc més d’un any que l’empresa va tornar a estudiar el manantial i les seves possibilitats i va informar de les seves intencions de realitzar el projecte inicial, amb un volum i previsions majors. Es a dir, en aquets moments estem parlant d’una planta de major dimensions, una inversió al voltant dels 150 milions d’euros, uns 55 llocs de treball directes i uns 20 d’indirectes. També estaria d’acord en posar-se en un dels 3 indrets finalment proposats per l’anterior ajuntament del PSC i amb l’acord d’urbanisme de la Generalitat, més allunyat del nucli urbà i poc visible des del casc urbà.
Però, degut a totes les vicisituts dels darrers 10 anys demanen que sigui l’ajuntament qui passi al davant de totes les gestions . Es a dir, proposen que sigui l’ajuntament qui requalifiqui els terrenys ,a industrials, i qui realitzi el polígon industrial per ubicar-s’hi. Antigament varen fer la maqueta de la planta que l’ajuntament de CiU va plegar en un edifici i ara demanen que tot ho faci l’ajuntament, i l’empresa ja anirà aportant el finançament indispensable.
També demanen poder beneficiar-se dels ajuts com a zona de muntanya i com a zona MINER, en que es troba situada Gòsol. En definitiva, després d’haver negociat totes les condicions, no volen haver de tornar a marxar per falta de decisió de l’ajuntament o per nous impediments o dubtes surgits.
EL PSC ESTÀ ELABORANT LA NOVA CANDIDATURA DE GÒSOL AMB LA CLARA DECISIÓ DE FER POSSIBLE LA IMPLANTACIÓ DE LA PLANTA EMBOTELLADORA.
Vist tot el que ha passat, s’ha comprovat com malgrat haver deixat pas a CiU, els regidors han estat incapaços de gestionar adequadament el tema.
S’han perdut un grapat d’anys ( com a mínim 4 anys) per fer realitat aquesta inversió i ara estem a la recta final. Els antics acords i negociacions amb l’empresa son perfectametn vàlids a dia d’avui, i son enormement interessants pel poble de Gòsol, però també pels pobles veins de Saldes i Vallcebre.
De fet, en un any en que veurà tancada la mina de Carbons Pedraforca, el 31 de desembre, es podria veure una alternativa immensa en la planta embotelladora. Una indústria neta, i amb uns 75 llocs de treball en total. Això podria suposar per Gòsol recuperar una part dels habitants perduts, no haver de tancar l’escola i donar treball als pobles veins. A més de garantir uns importants ingressos per l’ajuntament i tenir fons per resoldre tots els problemes municipals.
Ja en el passat la candidatura del PSC va lluitar per captar aquesta empresa, ara ho posarà com a prioritat perquè no es perdi, a la vista de la inoperativitat de CiU que ha anat perdent el temps i fer-lo perdre a tothom. Ja no es pot divagar més i s’ha d’anar per feina. L’empresa està disposada a implantar-se però vol seguretat i que l’ajuntament passi al davant,juntament amb la obtenció d’importants ajuts. Nosaltres podem fer-ho i així ho posarem en el programa electoral del 27 de maig. I sincerament a la vista de tot el fet per CiU es comprova que no tenen capacitat, ni voluntat de fer-ho realitat. Nosaltres sí. I així ho prometem.
Joan Roma i Cunill, Sec. Pol. Municipal PSC- Berguedà.

Thursday, January 18, 2007

 
SANT LLORENÇ, COM EXEMPLE.

En els pocs mesos que queden per les eleccions municipals assistim als lògics debats sobre candidats, primer, i sobre programes electorals ,després. Uns i altres son importants per cada poble en concret, perquè d’ells en depèn el futur immediat.
Ho he dit nombroses vegades i ara ho reitero que el futur d’un poble o ciutat pot ser radicalment diferent, en funció de l’equip de govern que governa l’ajuntament. I és que l’ajuntament pot incentivar o desmotivar iniciatives internes que facin anar el poble cap uns objectius o uns altres.
D’exemples en tenim a dotzenes a tot el país, i lògicament també en el Solsonès. Avui em referiré a un d’ells: Sant Llorenç de Morunys. Un municipi que conec bé des de fa molts anys i amb el qual he tingut ocasió de col·laborar en diferents èpoques des de l’inici de la democràcia municipal.
No pecaré de falta d’objectivitat si afirmo que dels 7 mandats democràtics, el més actiu i beneficiós pel poble ha estat aquest darrer, el que estem a punt de culminar en les eleccions municipals del 27 de maig. Tots els anteriors havien fet diverses actuacions , més o menys àmplies i profitoses, dotant el poble de infraestructures i serveis, com el de la residència que va ser el més espectacular en un poble petit com Sant Llorenç, però ha estat en aquests darrers quatre anys quan s’ha emprès un programa d’inversions en tots els dominis més indispensables.
El volum d’inversions, i amb ell de subvencions aconseguides de les diferents institucions ha estat el més espectacular i divers, perquè ha tocat totes i cadascuna de les possibilitats que ha tingut al davant. I tot plegat amb un equip administratiu diminut, molt per sota del que hauria de tenir un municipi amb aquesta activitat.
I és que s’ha hagut d’actuar en multitud de camps essencials que van des de l’escolar per garantir guarderia, a històric – cultural, completant la restauració del magnífic Monestir, al viari amb diverses pavimentacions i urbanitzacions , fins l’ esportiu amb unes piscines a l’aire lliure, però ja pensades per ser cobertes el dia de demà i així poder donar servei tot l’any a la gent del poble i els nombrosos segons residents i turistes en general que van a esquiar a Port del Comte.
L’equip de govern format per El Comú i ERC, ha estat ben avingut i altament eficaç, la millor manera perquè un ajuntament actuï eficientment. A dia d’avui, Sant Llorenç és un bon exemple del que un ajuntament actiu pot ser capaç de fer.
De fet, un dels principals mèrits de tot alcalde, és aprofitar les ocasions de dintre i de fora del poble per sumar esforços i aconseguir realitzar tot allò que creu necessari perquè el poble tingui un bon present i un prometedor futur. Puc donar fe, que el treball ha estat intens cap a dintre el poble i cap enfora, i una bona prova en son les obres de la carretera cap a Berga, en la seva primera fase i la redacció del projecte de la segona fase que ha de portar la nova carretera fins a Berga. Aquesta i la renovació total de la carretera de La Llosa son també resultats de gestions fetes ,ben resoltes i clarament positius per a tothom. I que ningú digui que ja estaven previstes perquè hem passat anys i panys sense que es fessin anteriorment.
En definitiva, he volgut posar Sant Llorenç com exemple del que es pot fer des d’un ajuntament, per animar a la gent a participar en les properes eleccions municipals. Tothom qui vulgui és a temps de col·laborar en una tasca tant engrescadora com la de transformar el poble i adequar-lo a les necessitats presents i futures. El 27 de maig s’elegiran els equips per dur-ho a terme. Si no s’hi participa ,després no ens en lamentem dels resultats.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

 
MASSA LLEIS

Després d’un grapat d’anys de diputat en el Parlament, he pogut comprovar com els diferents governs valoren la seva activitat parlamentària, en funció del nombre de lleis que han estat capaços de fer aprovar.
Aquesta tendència a valorar la feina pel nombre de lleis va acompanyar també el darrer govern i sembla que tindrà continuïtat en el recentment constituït. No hi vaig estar d’acord en el passat i no hi estaré en el futur. Crec que és un error.
La prioritat d’un govern no passa tant per les lleis que fa com per la capacitat de fer complir les que estan vigents. I en aquest tema ens trobem ,francament, en molt mala posició.
Cada nou Conseller del ram que sigui, ha volgut deixar la seva empremta en forma d’una nova legislació. En aquesta tasca hi ha destinat bona part dels esforços i atenció de tots els dirigents del Departament,i mentrestant han quedat desateses altres qüestions que podien haver donat fruits més positius pel conjunt del país.
Però el més greu és que molta legislació s’ha fet amb ànim de “épater”. Es a dir, de ser més avançada que cap altra, més innovadora, més agosarada o més trencadora. Diguem-li com vulguem. El problema és que una vegada aprovada cal fer-la complir. I aleshores venen els problemes i els conflictes. O més greu, les contradiccions i fins i tot , les injustícies.
Tenim molts exemples que podrien servir per explicar l’abans dit. Agafem-ne dos o tres de ben recents.
Des del dia 1 de gener ja no podem sacrificar els animals, dits domèstics, entenent per a tals, els gossos i gats. Això vol dir que saturarem les protectores d’animals i les instal·lacions municipals amb gossos i gats que hauran de viure-hi ,en gàbies de 3 o 4 m2 fins a la seva mort, o fins a la seva adopció. Si tenim en compte que cada any s’abandonen milers de gossos i gats , la dinàmica és impossible d’aguantar.
Com explicarem als ciutadans que estem obligats per llei a mantenir aquesta situació i que hi hem de dedicar milions d’euros al cap de l’any a tot Catalunya, en detriment d’altres inversions que podrien anar destinades a la millora de la situació de persones velles, joves o d’infants. Perquè al cap i a la fi, governar vol dir distribuir, prioritzar, decidir. I de diner no n’hi ha per a tot. Si una llei ens obliga en un sentit, vol dir que els diners no poden anar cap un altre lloc.
Una altra llei ben recent obliga, també els ajuntaments, a vetllar per evitar la contaminació lumínica. En un parell d’anys haurem de canviar milers i milers de punts de llum per reduir la contaminació del cel per la llum pública. Es desitjable aquesta solució si tinguéssim cobertes altres necessitats més bàsiques. Encara hi ha en el país incontables infraestructures essencials fetes un desastre: xarxes de clavegueram, de aigua, de llum,etc. Si fem allò ,no farem això.
La legislació sobre sorolls, és semblant al que abans s’ha dit, sense donar eines ni competències clares per fer-la complir. El mateix cal dir per tota la legislació mediambiental amb una multiplicació brutal de les tramitacions a realitzar de manera que quan se n’ha completat una ja es pot començar de nou.
I en moltes actuacions urbanístiques , i construccions de infraestructures i equipaments es requereixen múltiples informes de diferents departaments, de manera que la tramitació es converteix en un infern i amb el perill constant de que quan un informe s’ha fet caduqui abans de tenir el següent,etc.
En definitiva, la inflació de lleis ha estat una constant en el nostre país en els darrers vint anys i seria bo aturar-la i pensar en lleis més generals i molt fàcils de poder aplicar. I sobretot que cada una portés incorporades les mesures exactes perquè es puguin complir.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

Tuesday, January 16, 2007

 
EL FINAL DE CARBONS PEDRAFORCA.

A finals d’aquest any assistirem a un fet històric per a tots els berguedans, com és veure la fi d’una indústria potent i que ha generat riquesa durant molts anys: el carbó. Semblava no haver d’arribar mai aquest moment i ja el tenim aquí. I no ha estat fàcil arribar-hi , us ho puc ben assegurar. Hi ha hagut molts intents per fer-la tancar abans.
I és que l’empresa Carbons Pedraforca durant tota la seva història ha lluitat contra un gegant que li posava constants problemes de supervivència. N’he estat testimoni en els darrers vint-i-cinc anys.
Vint-i-cinc anys que semblen una eternitat per a tots els que han participat en aquesta aventura. De la vella mina de Saldes es passa a la nova actual, amb grans inversions i modernitzacions que la fan una de les més rendibles d’ Espanya. En qualsevol cas , una de les més competitives a nivell de extracció de tones de carbó x miner, i amb constants innovacions de material i mètodes d’extracció. Tant és així que moltes altres d’ Espanya copien els seus mètodes i sistemes.
Però tornant enrere reitero les greus dificultats de sempre per “col·locar” el seu carbó a la Tèrmica de Cercs. La majoria de mines de carbó del país eren propietat d’empreses d’activitat mixta. Es a dir, elèctriques i mineres. El fet de no estar dintre d’aquest model ha fet patir sempre Carbons Pedraforca.
I és que tenia un competidor molt ben situat a ben poca distància: Carbons de Berga, una empresa filial de FECSA que tenia garantida tota la producció anual. Tant carbó com extreia tenia la garantia de poder-lo col·locar a la Tèrmica, i només després entrava en acció el carbó de Carbons Pedraforca.
Era injust perquè de fet la Tèrmica es va construir “per consumir el carbó de la zona”, i el lògic hagués estat competir en igualtat de condicions. Però sempre FECSA afavoria descaradament la seva filial i perjudicava C. Pedraforca.
Recordo, com si fos ara, les llargues i acalorades discussions en el Ministeri d’ Indústria a Madrid, en reunions entre alts directius del Ministeri , amb les empreses C. de Berga i C.Pedraforca. Cada any les mateixes previsions optimistes i irreals de C. de Berga afirmant que extraurien sis-cents mil tones o fins i tot més, i que només la resta es podia concedir a C. Pedraforca.
En aquells temps la Tèrmica tenia autorització per funcionar unes 7.000 hores l’any i per tant el consum de carbó era molt elevat. El carbó que no podia col·locar C. Pedraforca a Cercs, l’ enviava a la Tèrmica de GESA a Mallorca. Camions amunt, camions avall, discussions sobre la qualitat , retards en el pagament per part de FECSA, magatzem de carbó a peu de mina per no haver-lo de pagar si es portava a la Tèrmica.
En fi, multitud d’estratègies per complicar la vida d’una empresa petita, sense un germà gran que la protegís. Els primers anys vaig acompanyar el Sr. Noguera (ex-alcalde de Berga) , soci i directiu de l’empresa ,vàries vegades a Madrid i vaig comprovar el grau de discriminació que patia l’empresa a l’hora de col·locar el seu carbó.
Incidències econòmiques varen portar un canvi de titulars de l’empresa i amb ella de la direcció econòmica i tècnica que quedà formada pel tàndem : Velasco – Bermúdez. Molt eficaç i eficient. Però amb els mateixos problemes d’interlocució amb la Tèrmica i sovint amb Madrid i la Generalitat.
No ha estat gens fàcil operar en aquestes condicions. Fins el darrer moment, i encara no hi estem les dificultats han estat constants i enormes. Haver de negociar en condicions d’inferioritat amb qui té a les mans el dret de consumir el carbó i pagar-lo ,no és gens fàcil. Fins fa poques setmanes n’he estat espectador i alhora actor directe, en tant que diputat al Parlament i portaveu d’ indústria del PSC.
Arriba al final de la seva vida una mina moderna, potent , capaç d’extreure dues-centes mil tones de carbó a l’any, i amb una generació de miners que han passat per les seves instal·lacions . A la Tèrmica li queden 20.000 hores de funcionament i després haurà de tancar. Tanquem una etapa de la nostra història i amb ella unes generacions de treballadors que han trobat en el carbó la seva subsistència i la de bona part de la comarca. El Berguedà seria molt diferent sense aquesta realitat. I en aquesta realitat i en la nostra història Carbons Pedraforca hi tindrà un paper rellevant.
Es hora de reconèixer el mèrit d’haver sabut invertir i lluitar en adverses condicions per fer-se un lloc en la mineria a tot Espanya i haver-ho fet amb l’eficàcia i esplendor en que ho han fet fins el darrer moment.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

 
DE QUÈ VIUEN ELS AJUNTAMENTS?

A ben pocs mesos de les eleccions municipals és bo informar els ciutadans d’unes quantes coses que els que hi som , en els ajuntaments, donem per entès que tothom sap i en canvi tothom ignora.
Es més, molta gent s’imagina coses que no tenen res a veure amb la realitat. Per exemple,molta gent es pensa que els secretaris dels ajuntaments no els paga cada poble sinó l’ Estat o la Generalitat. També molts es pensen que els ajuntaments no paguen la llum ( és a dir l’ enllumenat públic) o altres serveis que creuen gratuïts o compensacions de les empreses productores. En fi, en aquests i altres temes, el millor és dir les coses com realment son.
I de fet els pobles del Lluçanès, com els de tot Catalunya, viuen amb una clara precarietat econòmica. Evidentment , estic parlant dels ajuntaments.
En primer lloc cal saber que la principal font d’ingressos d’un ajuntament petit prové de l’ Estat. Tot i que sovint en parlem malament o el critiquem, la realitat pura i dura és que per cada habitant que tenim , Madrid ( govern central) ens aporta uns 140 euros per any ( unes 23.000 ptes.) mitjançant el Fons Nacional de Cooperació. Es a dir, que dels impostos que tots els espanyols paguem, una part es reparteixen entre tots els ajuntaments d’ Espanya, a raó d’aquest import. I aquest import no és fixa i igual per tots els municipis, depèn d’alguns factors com habitants, aules d’escoles, pressió fiscal del municipi,etc.
Però, en fi aquí es pot veure que tenir més o menys habitants és important de cara a obtenir més o menys diners de Madrid. I aquests diners arriben en quotes mensuals, de manera que permeten garantir uns ingressos fixes que arriben els darrers dies de cada mes.
El segon ingrés important prové del propi municipi, per medi del cobrament de l’IBI (impost de bens immobles) la antiga contribució urbana. Tots els propietaris de cases, dintre o fora del casc urbà paguen la contribució i aquest import es queda íntegrament en el poble. Abans no es cobrava gaire, però a dia d’avui amb l’increment de valor de les cases s’ha apujat notablement.
El tercer ingrés sol ser l’IVTM ( impost de vehicles de tracció mecànica), el que es diu l’impost de circulació. Aquest impost també es queda íntegrament en el poble i el fet de que hi hagi molts vehicles a cada poble, la quantitat sol ser força important.
I la resta d’ingressos ja son menors, però en un moment en que la construcció va a tot drap i la compra – venda, també, tenim dos impostos municipals que donen força diners. Un és el de les llicències d’obres. Si un municipi té una gran activitat, lògicament cada any rebrà molts diners dels constructors de cases. I per la compra – venda, també perquè cada venedor ha de pagar la plusvàlua a l’ajuntament ( un tant per cent establert).
En fi, a part de tot això hi ha altres ingressos com el Fons de Cooperació de la Generalitat que en temps de CiU era molt petit ( la majoria d’ajuntaments del Lluçanès rebia uns vint mil euros a l’any) però ara creix cada any molt fort i dintre de poc es convertirà en un fons important.
Per últim, per cada servei que es dona des de l’ajuntament hi ha el dret de cobrar el que costa . Per exemple , el manteniment del cementiri, el subministrament d’aigua, recollida escombraries, etc.
Es a dir, el que ingressa normalment un ajuntament per tot plegat és el que li permet pagar el funcionament dels serveis que dona al poble, inclosos els sous dels funcionaris (secretari, administratius, brigada d’obres,etc) però també telèfon, enllumenat públic, neteja, etc. I sumat i restat ben poca cosa queda per fer obres i altres actuacions. Al final totes les coses extres que es volen fer s’han d’aconseguir anant a buscar diner a la Diputació o a la Generalitat. I aquí rau el secret de cada poble, de cada ajuntament. Qui més fa és el més espavilat a l’hora d’aconseguir diners de tot arreu. Sense aquestes subvencions de fora els ajuntaments no podrien fer cap de les grans obres que han fet o pensen fer en el futur.
Amb tot , els temps canvien i poc a poc veiem algunes millores que fan ser optimista de cara el futur immediat. Des del PSC es comprometen a donar majors aportacions als ajuntaments, especialment els més petits i aconseguir que depenguin menys de les subvencions. D’aquesta manera governar un ajuntament serà més fàcil que no pas fins ara. La Generalitat descentralitzarà algunes competències i les acompanyarà dels diners necessaris perquè els ajuntaments les puguin dur a terme, en perfectes condicions. En resum, els temps que venen seran millors que els que hem passat.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

 
COM ACTUAR CONTRA LA ESPECULACIÓ.

Es evident que un dels grans problemes actuals és el de la vivenda, i tot el que es mou al seu entorn. Se’n parla molt i es fan lleis que després no sempre tenen un desenvolupament eficaç. La realitat és que els preus de la vivenda, dels solars, i dels terrenys en general han pujat fins a cotes inimaginables uns anys enrere.
Els qui som alcaldes ja no ens atrevim a donar opinió sobre preus, perquè cada mes i cada any les xifres queden petites i son superades per noves ofertes que creiem impossibles.
Davant aquesta realitat el Govern Central, la Generalitat i altres governs autonòmics han redactat lleis que intenten frenar aquesta escalada. Ara mateix des del Departament de Medi Ambient i Habitatge se’ns anuncia una nova llei d’habitatge que pretén ordenar el sector i incentivar el lloguer i la construcció de vivenda protegida.
Pel que he vist de la llei i dels resultats passats, tot va massa lent i resultat massa burocràtic per ser eficaç. Pretendre expropiacions per vivendes buides o promoure vivendes socials directament o via ajuntaments, és interessant ,però igualment lent i complicat.
En canvi, considero de gran interès la iniciativa del Govern Basc en el sentit de penalitzar amb vuit euros diaris tots aquells propietaris de vivendes buides a les que no donen cap utilitat. Es a dir, si es podés tirar endavant una llei que permetés els ajuntaments o la Generalitat, aplicar un impost sobre la no ocupació d’una vivenda , a raó de xifres com l’abans esmentada, és evident que el panorama canviaria radicalment i de forma immediata.
Ho sabem per les xifres oficials, però també per la constatació diària de que en tots els pobles i ciutats hi ha nombrosos edificis tancats, buits , sense previsió de ser rehabilitats, renovats i posats a la venda o en lloguer i ,això, a part de ser un problema pels veïns i pel municipi en general, no deixa de repercutir en tots plegats perquè son edificis no aprofitats.
Igualment hi ha moltes persones que han decidit invertir, no en accions o dipòsits bancaris, sinó en totxos. Es a dir, comprant vivendes, que molt sovint no lloguen i que tenen tancades a la espera de una nova puja de preus i aconseguir, així ,millors plusvàlues que no pas mitjançant bans i caixes.
Els ajuntaments afectats, que son la majoria, han de tenir infraestructures i serveis per uns habitatges buits , en previsió que un dia s’ocupin. Tenen, per tant infrautilitzats els serveis municipals i això ho paga tothom.
D’aquí que si tira endavant la iniciativa del País Basc, em sembli una excel·lent via per resoldre la roda de la especulació. Qui mantindria un pis buit, si cada dia ha de pagar vuit euros ? I si es podés fer el mateix amb una parcel·la, un solar edificable o una finca abandonada? Es evident que amb una mesura com aquesta no calen grans lleis dedicades a l’habitatge. Atacar la butxaca dels especuladors és la millor manera per resoldre el problema. Aquesta mesura provocaria l’alliberament immediat de milers de vivendes a tot el país, sigui perquè les posen en règim de lloguer, sigui perquè decideixen posar-les a la venda. El resultat, seria immediat i clarament beneficiós. I el mateix passaria amb parcel·les i solars si tinguessin una penalització diària pel seu no ús, o un recàrrec en l’IBI que fos incrementat notablement cada any.
Sempre he cregut que no cal inventar el que ja està inventat. I si el País Basc han trobat la via legal per posar en marxa aquest sistema, recomanaria al govern català retirar la llei d’habitatge i canviar-la per aquella. Ens evitaríem molt problemes i seríem molt més ràpids i contundents. El que no pot continuar és l’increment brutal de preus de la vivenda i la quasi no existència d’un mercat de lloguer ampli. A grans problemes, grans solucions i pel que sembla en altres indrets ho han tingut clar a l’hora de legislar. Millor copiar que no pas voler inventar alguna altra cosa més complicada.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

Friday, January 12, 2007

 
MUSEUS I CULTURA

Les dificultats per mantenir obert el Museu del Ganivet em motiva algun comentari sobre el “consum” de cultura en el nostre país. Estem encara lluny de les xifres habituals en altres indrets pel que fa a visites de caire cultural i això provoca dificultats enormes per mantenir equipaments i serveis que tot i ser de gran interès no troben prou clientela per fer-les econòmicament rendibles. Es aleshores quan cal la participació de les administracions públiques per garantir la seva supervivència. En aquest sentit, estic plenament d’acord en que es pagui amb diner públic el fer visitable un museu que mostra la riquesa d’una part del passat solsoní.
Amb tot cal un profund debat sobre què és cultura i com fem possible el foment de l’interès de les noves generacions en tot allò que ha estat el nostre passat. Sinó tindrem museus una mica per tot arreu, però amb pocs visitants i poca vida cultural.
I és que no estem acostumats a començar la visita a una ciutat per algun dels seus museus. A l’inrevés del que fan molts turistes o visitants en altres països on fa goig veure petits museus plens de gent i activitat, començant per les escoles i la tercera edat.
Encara recordo un parell o tres de visites al Museu Diocesà, molts anys enrere ,en que gairebé feia por anar d’un lloc a l’altre perquè estava sol o pràcticament sol en tot el recinte museístic. I pensava com era possible tenir un Museu autènticament rellevant en molts aspectes amb un nombre de visitants baix en proporció a les riqueses que acumula en el seu interior.
Per sort el nombre de visitants ha crescut però continua estant molt per sota del que passaria en altres indrets. I si això passa en aquest cas, és evident que costa molt més d’apropar la gent cap altres museus de molta menys entitat i reconeixement. Amb tot ,una bona promoció general i una dinàmica habitual de visitar tot el que sigui visitable en una ciutat facilitaria tenir una vida útil i atractiva a tots els museus.
A Catalunya tenim pocs museus privats, deixant a part els eclesiàstics, i ja gairebé només poden mantenir-se aquells que depenen de les administracions públiques. Però els ajuntaments tenen massa pocs recursos per fer-se càrrec d’ells, de manera que s’ha de trobar una entesa entre els tres nivells d’administració per aconseguir la seva supervivència. I és que pràcticament tots els museus tenen un gran interès i mereix la pena la seva salvaguarda.
En aquest i altres temes, es troben a faltar programes de televisió , en hores raonables que els donin a conèixer. A dia d’avui el que no surt per televisió és com si no existís. I veure una part del que ofereix un museu pot atreure molta gent a contemplar tota la col·lecció. Si, a més, hi ha bons guies i bons mitjans audiovisuals per completar la feina, millor que millor.
Tota ciutat i molts pobles de llarga història s’hi juguen preservar el seu passat. I en el cas de Solsona, és evident que no es pot deixar perdre un ofici de prestigi i un llegat del passat com havia estat el de ganiveter. I el museu és una bona manera de evitar una pèrdua irreparable . De totes maneres cal tenir present que bona part dels museus de Catalunya tenen poc reconeixement i poca vida i això no és bo si volem pujar el nivell de cultura del país. D’aquí la necessitat , de moment , de sobreviure, però reclamant canvis estructurals per fer-los més vius i visitats.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

Thursday, January 11, 2007

 
superfície total del recinte és de uns 820 m2.Breu historial del cementiri de Borredà .
El cementiri de Borredà va ser construït l’any 1890 a iniciatives de l’església parroquial , en uns terrenys situats en la finca de El Carol , propietat de la família Vilardell. La superfície total del recinte és de uns 820 m2.
La primera fase d’utilització fou a banda i banda de una petita capella situada en l’extrem oest del perímetre.
A dia d’avui el cementiri té 243 nínxols i 4 sepultures . Es a dir un total de 247 titulars de drets funeraris, i queden lliures només 4 nínxols.
Precisament la ocupació quasi total dels nínxols va portar l’any 2004 a signar un conveni de cessió del cementiri parroquial a l’ ajuntament de Borredà, amb el vist i plau del Bisbat de Vic, del qual depèn la parròquia. En aquell moment quedaven lliures 6 nínxols i el recinte no podia ser ampliat sense grans inversions degut a la proximitat a la carretera C-26 i tenir un espai molt limitat d’ampliació per la banda est (entrada) i impossible per la oest. Només quedava via d’ampliació per la banda nord, tot i no ser propietat de la parròquia ni de l’ajuntament.
Es va fer via conveni, perquè com ha estat habitual en moltes propietats de l’església el cementiri no s’havia escripturat mai. L’ajuntament va aprovar per Ple municipal aquest traspàs de titularitat.
Tot seguit, l’ajuntament va iniciar negociacions amb el propietari dels terrenys annexos per la seva compra i al mateix temps aprofitar per comprar el jardí de l’entrada del poble que estaven en règim de lloguer a la família propietària de la finca de El Carol. En resum l’ajuntament arribà a un acord de compra d’uns 3.000 m2 per un import de 45.000 euros.
La compra es va fer i es va pagar amb una subvenció de 45.000 euros de la Diputació de Barcelona en el marc del pla de subvencions Xarxa Barcelona Municipis de Qualitat.
Ja propietaris de tota la zona i amb els terrenys que ja estaven qualificats com d’equipaments en el planejament urbanístic vigent, es va encarregar a l’arquitecte municipal la redacció del projecte d’ampliació. Es va planificar una ampliació igual de gran que tot el cementiri vell, es a dir aproximadament 900 m2, inclosa una nova entrada vàlida pels dos àmbits ( el vell cementiri i el nou).
El projecte total tenia un import de 360.000 euros i es va demanar una subvenció a la Generalitat , via PUOSC per un import de 220.000 euros. També es va demanar un crèdit a la Diputació de Barcelona per un import de 42.000 euros i la resta anava a càrrec de l’ Ajuntament, i de la concessió dels nínxols nous .
Es varen adjudicar les obres a Excavacions Cabanas de Puig-reig que va ser la única empresa que es va presentar a la convocatòria.
Les obres s’han acabat amb la jardineria inclosa el passat mes de desembre. A dia d’avui el cementiri nou té 42 nínxols i 24 columbaris ( nínxols petits per posar urnes funeràries). S’ha aprofitat també per portar-hi una bona xarxa d’aigua, la antiga era molt precària i s’ha construït un gran magatzem per tenir-hi les eines i materials propis d’un cementiri.
Les dimensions del cementiri s’han fet pensant en les necessitats del poble de cara els propers 80 o 100 anys, de manera similar a com ho varen planificar els nostres avantpassats. Cal explicar que com Alcalde he prohibit fer servir de nou els nínxols més antics ,situats a banda i banda de la capella per estar en condicions força precàries i no tenir seguretat de que nous enterraments no puguin provocar problemes de estabilitat en aquests dos conjunts.
Aquest fet , juntament amb el gran creixement que té el poble, degut a la vinguda de moltes famílies que no tenen nínxols en propietat fa del tot necessària una planificació a llarg termini, sobretot en equipaments com és un cementiri que no pot ser improvisat en cap cas. També s’ha de tenir en compte que les majors dimensions dels fèretres obliga a tenir nínxols més grans del que era fins ara habitual. De manera que el nou cementiri s’adequa a les normatives actuals.
Per últim cal dir que a la vista de vàries peticions tingudes les darreres setmanes l’ajuntament estudia la possibilitat de permetre sepultures ( a terra) , en el cementiri nou perquè l’espai ho permetria. Ara recollim dades tècniques i ordenances d’altres municipis per prendre una decisió al respecte.
Finalment com Alcalde manifesto que el resultat final és esplèndid. Tenim un conjunt de cementiri format pel vell i el nou que s’uneixen en una entrada comuna i amb accessibilitat garantida per a tothom. S’han tret les velles escales i s’han reemplaçat per rampes, i la jardineria fa conjunt amb el tot. Per tant el resultat és el desitjat.

NOTES COMPLEMENTÀRIES:
Crítiques de la oposició de CiU. Cal saber que l’ajuntament està compost per 5 regidors del PSC i 2 de CiU.
1a. L’ Ajuntament no és propietari del cementiri perquè no es varen fer escriptures. Ja s’ha explicat que es va fer una donació per conveni signat entre el rector de la Parròquia amb el vist i plau del Bisbat i per l’ Alcalde. Es va aprovar per Ple Municipal i consta en l’inventari del patrimoni municipal que varem aprovar el passat dia 18 de desembre.
Si no estava escripturat per la Parròquia no es podia fer per escriptura pública i no té cap altra problema ni rellevància aquesta crítica perquè properament l’ajuntament farà la immatriculació del cementiri vell. Cal dir que el nou ja està sobre terreny municipal escripturat.
2a. S’ha fet un cementiri nou exageradament gran. Ja s’ha dit que un ajuntament previsor és aquell que fa les coses pensant en el futur. I un cementiri no s’improvisa i cal planificar-lo per 80 o 100 anys . De fet sempre he dit que hem fet el que varen fer els nostres besavis. Ells varen fer un cementiri per molts anys i els hi hem d’agrair. Nosaltres hem fet el mateix. CiU diu que aleshores hi havia molta més gent a Borredà i calia fer-lo molt gran. Es cert que n’hi havia més que ara. En el 1890 Borredà tenir uns 850 habitants i ara som 570, però CiU ignora que en aquells temps el poble tenia altres cementiris actius : Rotgers, Sant Esteve, Salsellas.
3a. Massa murs . Ho varen dir sense esperar que els murs fossin mig enterrats amb terres i sense esperar que dintre d’un mes es plantin uns quants arbres entre el mur exterior i el interior del cementiri.
4rt. Suposat incompliment de distàncies a carretera. Precisament és fàcil de rebatre aquesta crítica perquè la ampliació segueix exactament la línia perimetral del cementiri vell i la ampliació del cementiri nou es fa a la banda oposada a la carretera. Precisament per això es va fer per aquesta banda. Les altres eren impossibles.
5e`. Critica al projecte global. Cal dir que l’arquitecte municipal Josep Vilaseca va proposar dos projectes diferents. L’ Alcalde va convocar una assemblea del poble en el Centre Cívic per presentar-los i votar quin dels dos la gent preferia . he de dir que per unanimitat es va decidir l’actual solució. També s’ha de dir que no hi havia cap dels 2 regidors de CiU com tampoc varen venir el dia de portes obertes.
6è. Cost massa elevat. L’ajuntament de Borredà sempre hem volgut fer les obres de gran qualitat i de llarga durada. Es el que hem fet aquí. Tot està fet pensant en que duri i sigui agradable de veure i pràctic per fer servir. El cost és totalment raonable i assumible per l’ajuntament, gràcies a les aportacions que abans hem dit de la Generalitat, la Diputació i pels ingressos que tindrem per la concessió de nínxols i sepultures si al final en fem.
Resum final. Les crítiques de CiU es caracteritzen per estar fora de lloc i poc raonades i raonables en el seu conjunt. La gent del poble ha quedat molt satisfeta del resultat i ara a més tenim espai per aparcar davant mateix del cementiri cosa que abans no es podia fer.
En definitiva el temps ens ha donat la raó com en tantes altres coses que ha criticat CiU en el moment de començar_les.
Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà.

 
EL NOTARI, OBLIDAT
No és estrany que molta gent desconfiï d’alguns polítics quan veuen canvis sobtats només a les poques setmanes de prometre una cosa i comprovar com diuen la contrària, una vegada passades les eleccions.
Ara mateix acabem de sentir que CiU es planteja la possibilitat de pactar amb el PSOE o amb el PP si, en les eleccions generals properes, cap d’ells té majoria absoluta per governar.
Les ganes de Unió per entrar en el govern central son de sobres conegudes per tothom i no ha de ser motiu d’escàndol. Però ,fins ara, semblava que Convergència guardaria les formes i no donaria peu a creure en un canvi radical respecte les seves relacions amb el PP i mantindria la idea de no participar en cap govern on ells hi fossin.
Doncs bé, les promeses i contundents declaracions sobre la impossibilitat de treballar junts amb el PP ja s’han deixat de banda i el Notari no tornarà a tenir feina. Artur Mas ho ha dit clarament que si es donen les circumstàncies adequades res impedirà que CiU pugui pactar amb el PP i fins i tot governar junts. Va bé saber-ho , sobretot en els delicats moments pels quals travessa el país. I si en algun moment de la història el PP ha fet por, ara l’està superant.
I no es comprèn el posicionament de CiU en uns moments com aquests, donant la sensació que es posen en una equidistància respecte el PSOE i el PP, volent donar a entendre que tant els fa anar amb uns com amb els altres. Si una cosa la gent té clara és que la distància entre uns i altres és infinita. En tots els nivells i circumstàncies.
CiU sembla haver oblidat el compromís del PP de rebaixar l’ Estatut. No ja abans de la seva aprovació sinó fins i tot ara que està vigent. No solament l’han portat al Constitucional sinó que tenen el compromís de laminar-lo en tot el que puguin. I no és igual tenir el PP a la oposició que en el govern.
Però , és d’insensats pensar que podrien moderar un PP que en la Llei de Memòria Històrica defensa idees i propostes preconstitucionals i fan tremolar a qualsevol demòcrata convençut. O un PP que encara parla de conxorxes estranyes en l’atemptat de Madrid i veu mans ocultes que els feren perdre unes eleccions que consideraven guanyades.
O un PP ple d’ escàndols per corrupció en nombrosos indrets d’ Espanya i que mira cap un altre indret quan se l’acusa de falta de rigor i contundència contra aquests comportaments.
Dir ara que es plantegen una possible col.laboració amb aquesta gent ,just a pocs dies del gran debat sobre el terrorisme d’ ETA , és incomprensible sinó és que la desesperació pels espais de poder perduts els fa perdre el mon real de vista. Serà difícil fer-ho entendre als seus militants , però molt més al conjunt de la ciutadania catalana.
Un partit no pot canviar de posició , en temes essencials, d’un dia per l’altre. La gent exigeix serietat i convicció, a més de coherència. I estranya , en uns dels moments més delicats de la història contemporània que prenguin un posicionament tant poc seriós i explicat com aquest.
Tots sabem, per pròpia experiència ,que passar a la oposició és dur. I que resistir i preparar una nova etapa encara ho és més , però saltar d’un lloc a l’altre ,sense xarxa i sense paracaigudes, és garantia d’acabar malament. I amb les eleccions municipals a la vista no crec que a bona part d’alcaldes i regidors de CiU els faci cap gràcia veure com el seu partit s’acosta al PP i dona per fet que pot haver-hi una col.laboració i pacte a nivell estatal. Ja poden explicar-ho que ningú ho entendrà, sobretot després del numeret del Notari.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

Tuesday, January 09, 2007

 
EL CONSELL COMARCAL HAURIA DE DONAR A LA CIUTAT DE BERGA LA SEVA PART DEL CASTELL.

La Presidenta del Consell Comarcal ja ens té acostumats a no ser previsora ni gran planificadora a l’hora de governar. Una mostra més la tenim en el Castell de Berga, seu oficial del Consell Comarcal durant anys i ara abandonat i en estat de desaparició imminent.
En els darrers anys he seguit el procés de decisions de l’ Equip de Govern del Consell Comarcal que s’ha caracteritzat per la improvisació permanent i la falta de previsió futura, en aquest i altres temes.
Pel que fa concretament a la propietat del Castell, cal precisar que el Consell és propietari d’una part de les instal·lacions. Precisament les que havien acollit la piscina i vestidors, a més de bona part de la muralla i les edificacions adossades a l’interior que tenien una superfície útil de més de 400 m2, repartits en diferents nivells.
L’equip de govern de CiU en el Consell va decidir tirar a terra totes aquestes edificacions , suposant que tot seguit podrien tirar endavant una reconstrucció ,seguint un projecte que no contemplava les característiques històriques i arquitectòniques de Berga i el seu entorn. Tampoc tenia cap base fonamentada per creure que alguna administració pagaria aquesta inversió.
El resultat , a dia d’avui, és que bona part dels edificis propietats del Consell s’han tirat a terra i cap administració està disposada a donar diners per una futura reconstrucció. Però el més greu és que el Departament de Cultura de la Generalitat no veu de cap manera viable una nova construcció que modifiqui l’estètica actual del Castell. Es a dir, un monument històric com aquest no pot ser objecte de qualsevol intervenció i encara menys d’una que vulgui introduir edificis nous sobre una construcció antiga.
En una darrera consulta feta fa uns tres mesos se’m va comunicar que per part de Cultura no es donaria permís per una reconstrucció d’edificis .
Així, doncs, tenim una propietat inutilitzada a efectes de funcionament del Consell Comarcal i una propietat d’impossible o molt complicada rehabilitació , a la vista dels estudis fets pel Departament de Cultura.
En resum, el Consell ha gastat diners per tirar a terra uns edificis i ara ni té diners per arreglar-ho, ni per mantenir-ho ni per donar-li un mínim d’utilitat. I tampoc en trobarà d’altres administracions per executar un projecte que no trobarà el seu vist i plau.
Davant tantes evidències només se m’ocurreix que el millor seria que el Consell Comarcal donés a la ciutat de Berga la propietat que ostenta i que l’ajuntament faci el que cregui oportú. En el benentès que l’ajuntament probablement només podrà recuperar el contorn de la muralla i fer-ne el manteniment per tal de garantir la imatge sobre Berga que dona el castell, sense poder recuperar els vells espais que tenia, perquè han estat derrocats.
En fi aquí acaba la història d’una adquisició feta sota la presidència de Jaume Farguell, i previsiblement desapareguda sota la presidència de Montserrat Ribera. I millor fer-ne donació a la ciutat de Berga que anar mantenint una propietat ,sense vetllar per la seva protecció i conservació.
Joan Roma i Cunill, ex- conseller comarcal del PSC.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?