Joan Roma

POLÍTICA SIN CUARTEL. A la vista de las reacciones por la carta de Pedro Sánchez a la ciudadanía, se producen posicionamientos acordes con estrategias predeterminadas. Los partidos de derecha y extrema derecha, niegan sinceridad y humanidad al presidente, y consideran que todo es fruto de una estrategia planificada para aparecer como víctima. Con ello pretendería reactivar el partido y conseguir mejores resultados electorales en Cataluña y en las elecciones al Parlamento europeo. Similares argumentos dan los medios de comunicación, fieles seguidores de estos partidos, la mayoría de ellos, generosamente subvenciondos por ayuntamientos, diputaciones, y gobiernos autonómicos, en manos de PP y VOX. Es la mejor prueba de la polarización y la estrategia de ataque y derribo al gobierno de progreso, encabezado por Pedro Sánchez. De hecho, todo lo visto, todo lo que estamos viendo y todo lo que vendrá, es de manual. Es la guía para atacar, por tierra, mar y aire, a un gobierno y a unos partidos que le dan su apoyo. Todo vale, aunque no tenga veracidad ni relación con la acción de gobernar. Y cuando se han saltado las primeras líneas rojas, se pueden saltar todas las que vienen después. No hay límites, no hay fronteras, no hay piedad para nada ni para nadie. Hay que destruir al adversario cueste lo que cueste. Así estamos, así hemos llegado a lo que algunos pretenden sea el primer paso para descabezar al gobierno, y poder reclamar nuevas elecciones, confiando en que, ahora sí, puedan gobernar. No para mejorar e impulsar nuevas políticas de progreso, para la ciudadanía, no, no, sus objetivos son personales y para colectivos muy concretos y reducidos. Nada nuevo en el horizonte. Cuando han gobernado hemos visto cuáles eran sus prioridades y cómo se han deteriorado los servicios públicos, en beneficio de los privados. Solo hay que mirar las políticas de las CCAA gobernadas por ellos. Y cómo van apareciendo los primeros escándalos y aprovechamientos de los cargos, para intereses particulares. Y si esto es ya conocido y previsible, lo que más preocupa, es la existencia de un pequeño pero muy potente “poder judicial” en sintonía con los partidos de derecha y extrema derecha. Aquí tenemos la “revolución pendiente”. Difícil, complicada y pospuesta año tras año a la espera que las nuevas generaciones desistieran de sus objetivos. No se ha conseguido. Tenemos unos grupos que pretenden poner límites al poder legislativo, tutelar las acciones y decisiones del poder ejecutivo, y, en definitiva, convertirse en guías de lo que consideran “la correcta gobernanza del país”. Si alguien tenía alguna duda sobre la necesidad de que sean las Cortes Generales las que nombren a una parte de los miembros del CGPJ, se le desvanecen, a la vista del comportamiento de una parte del poder judicial. ¿Cómo irían las cosas si los propios jueces fuesen amos y señores de sus órganos y nombramientos? ¿Qué futuro nos esperaría si pudieran auto nombrarse o recabar apoyos unos a otros, para intercambios de cargos, ascensos y nombramientos, a los más altos cargos de la magistratura? Queda clara la necesidad de renovar el CGPJ, con las actuales reglas, y si hay que cambiarlas, mejor ampliar el poder de decisión del poder legislativo. Es la única vía para garantizar la independencia y los necesarios equilibrios en un órgano tan importante como éste. En cuanto a la carta de Pedro Sánchez, total comprensión y apoyo a su persona y a la de su esposa. Comprensión y derecho a expresar su humanidad. Que sea fuerte, decidido, audaz, no impide tenga sus emociones y sentimientos, y los exprese en la carta publicada y en los círculos más próximos. Son infames las declaraciones, comentarios y expresiones usadas por periodistas a sueldo de los impulsores de la estrategia del todo vale, como lo es el uso de medios de comunicación públicos para debatir y reprochar que un dirigente público pueda tener vida privada. Hemos sido muchos los que hemos sido atacados en nuestra esfera privada, para intentar acabar con nuestra vida política. Yo mismo lo padecí durante diez años. Sé lo que es el uso torticero de los tribunales, de las denuncias falsas, de las acusaciones sin fundamento o falseando pruebas. Es muy duro enfrentarse a estas situaciones. Precisamente porque he vivido y padecido múltiples ataques, comprendo perfectamente el estado de ánimo de Pedro Sánchez. Estamos todos consternados, pero nadie crea que desanimados o desarmados. En absoluto. Vamos a hacer la mejor de las campañas electorales en Cataluña y acto seguido en las elecciones al Parlamento europeo. Confiamos en la continuidad de Pedro Sánchez, con ánimos renovados y decididos a emprender el contra ataque, por tierra, mar y aire, para evitar lleguen al gobierno partidos como el PP y VOX que no han dudado en usar las peores artes, para conseguir en tribunales y prensa adepta , lo que no consiguieron en las urnas.

LA FRIVOLITAT COM PRINCIPI BÀSIC. Tot el que hem vist i escoltat a l’entorn del procés i post procés, es pot resumir en una sola paraula: frivolitat. Una immensa frivolitat. I permeteu- me que us digui que en política poques coses hi ha pitjors que qui la practiqui no consideri res seriós ni digne de ser estudiat, meditat i decidit. El noble art de la política consisteix, en dedicar esforços individuals al bé col·lectiu. Sense objectius nobles, de millora de la qualitat de vida, de resoldre problemes seculars, buscar noves vies de col·laboració i participació, millor dedicar-se a altres qüestions. Res més nefast i decebedor que veure com suposats polítics, van a la recerca del lluïment personal, o l’atac al contrari, per evitar deixar-li el camp lliure per les seves finalitats. De tot i més hem vist i viscut a Catalunya, en els pitjors anys de les nostres vides. Sí, n’hem tingut altres de dolents, però eren en temps de la dictadura , en els quals teníem clar que jugàvem en camp enemic. El que mai podíem sospitar és tenir l’enemic a casa. I durant els anys del procés, els demòcrates vam tenir l’enemic a casa. Persones que es deien representants del “poble català”, volien imposar-nos les seves lleis, les seves regles, contravenint tot el que havíem decidit i votat, en eleccions àmplies i lliures. Les seves raons es basaven en deliris, falsedats i enganys, per a construir un altre país, prèvia destrucció del de sempre. En converses, controvèrsies i debats, només vaig obtenir per resposta somnis de grandesa sense cap mena de base legal ni real. I quan se’ls parlava del dany produït i el venidor, la resposta era sempre d’una total frivolitat. Els era igual les conseqüències. I ara que ja les hem patit, encara volen mantenir el combat sense assumir cap responsabilitat ni cap condemna. Com infants mal criats volen sortir-se amb la seva. No pateixen pel demà perquè son de casa bona, amb bons sous, elevat patrimoni, i la majoria d’ells amb feina assegurada en diverses administracions, o en empreses dels seus familiars directes. No passen penúries. Poden demanar sacrificis als altres, puix que ells no en passaran. I poden sortir a qualsevol tribuna, en ajuntaments, Parlament, Congrés o Senat, fent grans proclames, sense pensar en el possible mal que puguin causar. Van a la seva, i els és igual que inflamin encara més la política nacional i estatal, o posin en perill pactes de progrés. El seu principi de com pitjor millor, els impel·leix a exagerar, fer teatre i mostrar-se amb gran prepotència. S’han inflamat per dintre, imaginant-se tot poderosos que poden fer i desfer, perquè tenen milers de seguidors que aplaudeixin tanta inconsciència i tanta frivolitat. No volen veure el mal causat ni l’immens territori devastat. La frivolitat els permet imaginar heroïcitat on només hi ha que covardia. Al capdavant del procés i post procés no hi ha hagut res més que una immensa inconsciència.

NI COL.LABORACIÓ NI COOPERACIÓ: SUPEDITACIÓ. Tinc molt clar que la millor escola per a polítics, son els ajuntaments. Entrar en política com regidor, després esdevenir alcalde i compaginar els càrrecs amb altres en algun consell comarcal o en una diputació, dona un aprenentatge i unes experiències que serviran per a càrrecs de major rellevància. De seguida es nota qui ha estat regidor o alcalde, quan vas a negociar temes amb directors generals, secretaris o consellers. Això a l’àmbit català, però el mateix passa a nivell de govern central. I no és només coneixement i experiència sinó respecte mutu, i treball de col•laboració i cooperació, no supeditació ni subordinació. Faig aquesta introducció per deixar clara la immensa distància que separa el govern de la Generalitat, en mans d’ERC, del que va ser normal i habitual en temps del Tripartit, amb els presidents Maragall i Montilla, amb executius on hi havia diversos consellers que abans havien estat alcaldes: Siurana, Valls, Tura, Nadal, etc. La relació era entre iguals, sense supeditacions ni subordinacions. Tots teníem clar el nostre paper, i no calia imposar decisions perquè l’afany de resoldre problemes era mutu. Les diferències amb els darrers governs, son abismals. No cal anar gaire lluny per exposar alguns exemples que em permetran visualitzar la crítica. Tenim sequera, amb greus afectacions a tots els sectors, fruit del canvi climàtic, per descomptat, però també conseqüència de no haver fet els deures quan tocava. No és just que el Govern, comenci la casa per la teulada i imposi restriccions a tots els ajuntaments, amb un reguitzell d’exigències i sancions si no es compleixen. Mal inici, mal final. Ara mateix, després de diversos canvis de normes, passa la responsabilitat als ajuntaments de decidir quines piscines es poden acollir a un sistema de “refugis climàtics” i quines no. Tema resolt. A poques setmanes de l’inici de l’estiu, imposar als ajuntaments la regulació de milers de piscines privades, és inacceptable. Vull recordar que dels 947 ajuntaments, 700 no tenen ni policia municipal ni cos de vigilants. Com creuen que poden fer front a una qüestió com aquesta ? Però, encara no estava eixuta la tinta que el Govern ordenava disposar d’un pla de lluita contra els incendis forestals, com mesos enrere havia ordenat la d’un pla contra la sequera. Totes aquestes ordres i obligacions no van acompanyades d’ajudes tècniques ni de personal, imaginant que tots els ajuntaments van sobrats de personal i mitjans tècnics. Una mostra clara que qui ens governa, més ben dit que qui ens ha governat no coneix prou bé el país i les seves institucions. Tampoc ha estat al capdavant d’un ajuntament, de manera que els considera subordinats a la seva acció. Així , hem anat de malament. No estranyi a ningú el desig de disposar d’un president que hagi estat alcalde, i tingui en la seva manera de fer i actuar, el sentit de la col•laboració i cooperació, per a sumar esforços, distribuir càrregues i facilitar solucions. Aquesta, és la feina que espera fer Salvador Illa al capdavant del Govern, si el proper dia 12 aconsegueix suficient representació. Tinc clar que el país hi sortirà guanyant.

POLÍTICA DES DE DALT D’UNA BRANCA. Que ningú dubti que en la política catalana, encara no ho hem vist tot. I ningú podrà negar mai que en matèria d’enginy y invents podem reclamar el primer lloc, a nivell mundial. No en va podem presentar avals tan insòlits com haver declarat la república durant vuit segons. O, després d’haver dut a terme dues consultes, que segons els promotors, eren definitives, ara es demana una tercera. O veure, perdó, tenir constància que un president fuig cap a Bèlgica en el maleter d’un cotxe, i tanmateix reclama se’l consideri agosarat i valent, en la defensa de la institució presidencial catalana... Poso punts suspensius perquè la llista d’elements singulars, insòlits o mai vistos, son infinits i no els hem acabat, no, no. Ara mateix, aquest ex president fugitiu de la Justícia, ha marxat del Palau a Waterloo per ocupar una altra casa, de similar rellevància, a quatre passes de Catalunya. Es troba de fet a casa, no en va repeteix constantment que està a Catalunya, bé a la Catalunya nord, sense trepitjar la Catalunya sud, no sigui topés sense voler amb algun policia nacional despistat, o encara pitjor amb un Guàrdia civil, de frontera. I què ens diu aquest personatge ? Doncs que la independència és “legal i vigent” perquè el Parlament no se n’ha desdit. Així, tal com ho transcric. Aquest element de la nostra història col·lectiva, encara no s’ha donat compte que tot el que es va fer, els dies 6 i 7 de setembre de 2017, va ser anul·lat pel Tribunal Constitucional. No s’ha aclarit si aquestes manifestacions les va fer després de prendre un cafè una mica carregat, en algun dels poble on s’ha refugiat, o des de dalt d’una branca, tot contemplant de lluny, la Catalunya sud. El cert però, és que les ha dit, i deu estar convençut que una vegada retornat a la casa que va deixar ( la de Girona), podrà reclamar, un cop retirat de la vida política activa, que la resta de polítics en actiu, posin en marxa el dispositiu perquè quedi clar que estem i vivim en un país republicà. Ja no som súbdits de ningú sinó totalment lliures per fer el que ens doni la gana. I si ell està retirat, deu ser perquè a les eleccions del 12 maig, la gent no el va recompensar amb la victòria. Bé, ja em perdonareu aquest escrit, amb un bon nombre de mots desenfadats però és que costa assumir dia sí, dia també que tenim un personatge, envoltat d’altres personatges que no son d’aquest món. Vull dir que en cap altre país, a no ser que mirem cap a l’Argentina, podríem trobar. Ni en els pitjors somnis podíem imaginar tanta inconsciència i frivolitat en qui va ostentar la presidència del país, i com el poden seguir un bon nombre de persones, suposadament llegides i viatjades que compren el relat, o fan veure que el compren com tal puguin estar al costat per veure si els cau algun regal, en forma de càrrecs de partit o institucionals. Impossible defensar postulats com els que exposen, increïble imatge de presentacions i mítings en que s’arrepleguen fanàtics que no tenen els peus a terra. Viuen una realitat paral·lela, més pròpia d’una altra dimensió que de la nostra.

HABITATGES BUITS, A MILERS. Trobo a faltar en fòrums, debats i propostes, sobre la problemàtica de l’habitatge, parlar més en detall i profunditat de com posar en el mercat centenars de milers d’habitatges buits, molts dels quals des de fa anys. Mirem algunes xifres i veurem perquè ho dic. Segons l’INE ( Institut Nacional d’Estadística), a Espanya hi ha 3,4 milions d’habitatges buits, la qual cosa suposa un 13,7%, sobre el total. D’aquests 1,9 milions es troben en ciutats de menys de 50.000 habitants. En aquesta xifra hi ha compresos els ubicats en pobles de totes les grandàries. Del conjunt d’habitatges buits, un 82% es troben en bon estat. Es a dir, podrien ser ocupats de forma immediata. Un 12%, el seu estat és deficient. Un 3% estan en mal estat, i un 1% es troben en estat ruïnós. Pel que fa Catalunya, d’un total de 3.915.127 habitatges, en tenim 418.612 de buits. Les seves condicions tenen els percentatges similars als exposat pel conjunt d’Espanya. A la vista d’aquestes xifres, semblaria que una acció prioritària de tots els governs hauria de ser facilitar la posada en el mercat del màxim d’habitatges buits, abans d’impulsar grans actuacions destinades a la construcció d’habitatge nou. En el cas dels buits, ja estan fets, i no té cap lògica iniciar noves construccions si anem deixant al darrere, milers i milers que no seran ocupats. Si busquem eficiència i rapidesa, res millor que legislar adequadament com perquè tothom qui tingui cases o pisos buits, els posin en el mercat. Sempre, mitjançant incentius de tota mena com perquè el resultat afavoreixi totes les parts. No sóc partidari d’imposar mesures coercitives, perquè les raons per tenir-los buits son molt diversos i complexos. Ara bé, davant l’extraordinària pressió dels lloguers, ajuntaments- Generalitat – Govern central, han d’acordar unes mesures que facilitin la reducció de pisos buits a la mínima expressió. Repeteixo les xifres, 3,4 milions, a nivell d’Espanya, 418.000 a nivell de Catalunya. I no son xifres d’un sol any, es van repetint, any rere any. Això demostra poca eficàcia a l’hora d’incentivar els propietaris a posar-los a lloguer. Donades aquestes dades, constatem l’existència d’un 12%, en estat deficient, un 3% en mal estat, i finalment un 1% en estat ruïnós. Deixem aquests darrers, i fixem-nos en els altres dos àmbits que en total sumen un 15%. Aquest hauria de ser un altre dels àmbits d’actuació, sigui facilitant crèdits a baix interès amb algun percentatge, a fons perdut, com per incentivar els propietaris a arreglar i posar el dia aquest parc d’habitatges. I una segona mesura de la qual ja n’he parlat en anteriors ocasions, és fomentar l’acció dels ajuntaments per esdevenir promotors d’habitatge de lloguer a preus assequibles. A cada poble, gran o petit, hi ha desenes de cases buides i en mal estat, si tots els ajuntaments podessin obtenir ajuts suficients per a la compra, i posterior adequació de les cases i pisos, facilitarien disposar de milers de pisos, de lloguer assequible, a nivell de Catalunya. Aquestes mesures tindrien la virtut de revitalitzar pobles, aconseguir atreure nous habitants i alhora facilitar la sortida de ciutats, sense habitatge de lloguer assequible. Amb resultats raonablement ràpids, a diferència de les grans promocions d’habitatge que precisen tres o quatre anys per fer-se realitat. I tampoc parlem de grans partides, l’important és iniciar-les i mantenir-les durant anys, fins reduir les existències d’habitatges buits, a la mínima expressió.

NO SABEN, NO CONTESTAN Para los no expertos en política catalana, les puede parecer raro que ante tanta insistencia en celebrar un nuevo referéndum, no exista ningún documento amplio y detallado sobre la post consulta. Es decir, si alguien pide una cosa concreta, debería explicar a los ciudadanos para qué la quiere. No basta con decir queremos celebrar un referéndum, para ganarlo y marchar de España. Vale, muy bien, pero los dos que organizaron, de forma unilateral, los partidos independentistas no sirvieron para nada. ¿Va a servir un tercero para algo positivo? Evidentemente que no, porque decir sí o no, a una decisión tan transcendental como la que proponen, debería estar sujeta a lo que prescribe la Constitución, y atención, también el Estatuto de Autonomía de Cataluña. Ya en un anterior artículo dejé claras las opiniones de dos eminentes juristas, uno a sueldo de la Generalitat, Joan Ridao, ex Secretario General de ERC, y otro, eminente Catedrático de Derecho Constitucional, Xavier Arbós, el cual dejaba claro que si algún día, alguien convocase un referéndum sobre el futuro de Cataluña, éste sería solo consultivo, y dirigido a todo el censo electoral español, no solo al catalán. Y el resultado no podría variar la situación actual, si previamente no se modificara el artículo 2 de la Constitución que establece la indivisibilidad de España. Llegados hasta aquí, los independentistas continúan insistiendo en que debe haber un referéndum, pero siguen sin saber ni contestar a preguntas clave que se hacen muchos catalanes, independentistas o no. ¿O es que no importa saber el destino provisional y final de la cuestión? Es decir, ¿adónde iría a parar una Cataluña independiente? Porque si alguien sale de un sitio, y quiere volver a entrar, debe pedir permiso, ¿o no?, y para hacerlo las normas de la UE, requieren la unanimidad de sus miembros. Así pues salir, ellos no lo ven cómo un problema, ahora bien, no explican cómo podrían ser miembros de la UE, si se requiere que nadie vote en contra. Algún iluminado lo soluciona, diciendo que para ellos, se modificarían los estatutos de la UE, y tema resuelto. Tampoco nadie ha estudiado ni ha puesto negro sobre blanco cómo resolver la enorme deuda de Cataluña con España, ni cómo crear un Banco central y disponer de moneda propia. Cómo convivir en un país de ocho millones de habitantes con más de la mitad con estrechos lazos familiares con el resto del Estado. Nada se dice sobre la necesaria creación de un ejército, cuando hay problemas para encontrar suficientes candidatos a Mossos de Escuadra, la policía catalana. En fin, podríamos llenar páginas y más páginas con todo lo que supondría romper relaciones, pero no hay peor ciego que el que no quiere ver. Podemos escuchar entrevistas y todo tipo de conferencias y apariciones públicas, en ninguna se despeja ningún gran tema. Todo es humo, y delirios de grandeza, vendidos a personas abducidas por unos cantos de sirena, que no quiere explicaciones ni detalles, simplemente compran todo lo que se vende, sin ningún espíritu crítico ni conocimiento de la realidad. Ahora mismo hay una gran batalla por el relato entre ERC y Junts que luchan por la segunda posición. Dan por perdida la primera, vistas todas las encuestas en las que aparece el candidato socialista, Salvador Illa como ganador. Dependerá mucho de quien quede segundo para tener perspectivas de conformar gobierno. De aquí la dura pelea entre unos y otros. En las entrevistas y primeros debates, se ve el interés de los independentistas por ocultar la composición real de la Cataluña de 2024, que poco tiene que ver con la Cataluña de ocho o diez años atrás. Si en aquel momento se pronunció un tercio del censo electoral, a favor de la independencia, ahora las cifras van hacia sólo un cuarto. Y es que en 2017, Cataluña tenía siete millones de habitantes y ahora tiene ocho. La cifra de independentistas no ha crecido, al contrario, han perdido una parte de los seguidores. La noche del 12 de mayo veremos en qué han quedado, pero nadie puede hablar en nombre de Cataluña, porque el territorio es muy amplio y diverso. Pretender celebrar un referéndum demuestra no tener un proyecto de futuro, mínimamente serio y ambicioso, y por ello se busca construir castillos en el aire. Es una huida hacia delante sin saber qué hay fuera. Y haber quedado totalmente desfasado y desconectado de la realidad del país. Ante tanta frivolidad e inconsciencia, Salvador Illa representa la voz de la sensatez y el buen gobierno. Todas las encuestas le dan como ganador porque son muchos los que nunca han votado socialista, pero lo harán en esta ocasión para volver al buen gobierno y salir del pozo en que nos han metido los independentistas. Demasiado tiempo hemos perdido, demasiado daño han causado.

CONTRA ELS MONO –TEMES. Si algú mira el seu entorn veurà que tot és molt complex. Hi ha multitud de qüestions entrelligades unes amb les altres, de manera que poques coses depenen d’un sol i únic factor. Dic això a la vista del mono- tema dels partits independentistes, una vegada la Llei d’amnistia va fent el seu curs. Ara, el futur va de referèndum. Una altra vegada, i ja seria la tercera. Perquè tornar a un mono- tema quan el país i la seva gent està confrontada a múltiples problemes i temes que necessiten ser resolts si volem aconseguir millors condicions de vida, de present i futur ? Doncs, a falta de solucions, prefereixen posar un únic tema sobre la taula. Creuen que amb aquesta proposta, tindran el recolzament de milions de catalans, sense tenir present la variada composició d’un país que ja ha arribat als vuit milions d’habitants. Però, puix que estan en un sol mono- tema, haurien de tenir una mica de respecte i ambició com per exposar el perquè del nou referèndum i què comportaria un o altre resultat. Per a ells, el sí a la independència el veuen evident, però no exposen ni un sol detall de les conseqüències que comportaria. No han elaborat ni gosat publicar un llibre amb els passos a seguir l’endemà d’un imaginari referèndum en que guanyés el sí. A què ve aquesta mandra d’explicar ? A què ve no voler mullar-se en cap ni un dels efectes que se’n derivarien ? Molt fàcil, una cosa és demanar un fet puntual, altra cosa és gestionar-lo i fer-lo realitat. No costa res posar fites i objectius imaginaris, el que costa és fer-los realitat. No estranyi a ningú no haver vist cap entrevista a cap dels dirigents independentistes, en la qual es tractessin temes reals, sobre una imaginària independència. Es normal aquesta por a explicar-se perquè a cada explicació apareixerien conflictes sectorials, territorials, socials, econòmics i polítics, que farien saltar pels aires, les decisions a prendre. Poso uns pocs exemples per escenificar el que vull dir. On quedaria o aniria Catalunya, en un imaginari post referèndum, amb resultat afirmatiu ? Vull dir si es quedaria a la UE, o hauria de sortir, amb la impossibilitat de retornar si no aconseguís l’acord per unanimitat de tots els Estats. Seria capaç de conformar un Banc Central, amb una moneda pròpia ? Aquest nou país, disposaria d’exèrcit ? I si n’ha de tenir, de quin volum seria ? On estarien ubicades les bases aèries, navals, terrestres ? Què passaria amb l’enorme deute acumulat ? En fi, se’m acudeixen una vintena més de preguntes, a les quals cap dels dirigents del procés, ni del post procés, ha donat resposta. Es una mostra més, o potser la més concloent de l’ús partidista del referèndum, com mono – tema per a tapar tots els altres. Posen sobre la taula una proposta que saben no pot complir el govern central, i que tampoc volem la immensa majoria dels catalans, perquè és rupturista, i divisòria. I, si en algun moment les coses estan complicades, a nivell intern i extern, és ara mateix. Qui cregui que pot tirar endavant una ruptura, obviant el que passa en el món, és que no té en compte la realitat. I si algú vol actuar fora de la realitat millor es dediqui al món del cinema o de la literatura. En el món de la política la primera cosa a tenir en compte és la pura i dura realitat.

NI DELIRIS NI ENGANYS, NOMÉS BON GOVERN. Si mirem enrere, cal preguntar-nos de què ha servit el procés ? Algú creia poder oblidar l’existència de dos terços dels catalans, per tirar endavant un embat condemnat al fracàs ? Algú s’imaginava poder assolir una independència, dintre de la UE, trencant les normes més elementals de la democràcia? En fi, podríem fer una dotzena més de preguntes que no tenen resposta. Ha quedat clar que tots els implicats en el procés, van actuar amb una enorme inconsciència, desconeixement de la realitat, i dosis immenses de falsedats i enganys. No volen reconèixer ni els enormes danys causats, ni el prestigi i respecte perduts. Però, el temps passat, el balanç de pèrdues, els mals governs tinguts, juntament amb el cansament per tantes accions inútils, fins arribar a cotes de ridícul mai vist, justifiquen el desig de girar pàgina i apostar per una nova etapa, radicalment diferent a la viscuda i patida. Ara i aquí, la gent vol una cosa tant senzilla com és, un bon govern. Es l’aposta personal de Salvador Illa, i del partit socialista. Ja en els anys del procés, el partit va resistir, va predir totes les calamitats que se’ derivarien, i va ser ferm en la defensa de la democràcia. Anys després, ha defensat les mesures per un retorn a la normalitat, sense venjances. Primer amb els indults i ara amb la llei de l’amnistia. Ha estat una aposta valenta i assenyada. Fets els deures de trobar una sortida per a tots els qui van impulsar una acció antidemocràtica, i per a tots els qui es van deixar portar per aquesta bogeria, ara toca, una etapa de seny i bon govern. Hi ha una immensa feina a fer, destinada a atrapar el temps perdut, i a posar l’administració de la Generalitat, en el camí de l’ eficiència. Al mateix temps s’han de refer els ponts trencats, amb el govern central, i amb les CCAA, per a tots plegats aconseguir relacions fluides, sinceres i col•laboradores. Ens hi va el bon govern, nostre i el col•lectiu. Recomano a tothom, llegir el programa electoral amb el que es presenta Salvador Illa. No hi veuran ni somnis impossibles, ni embats inútils, ni castells en el aire. Des de la primera línia fins la darrere, va destinat a marcar unes línies de treball intens, de planificació de grans infraestructures, equipaments i serveis, destinats a millorar les condicions de vida de tots els catalans i catalanes. No hi ha sectors oblidats ni àmbits deixats de banda. Es marquen les grans prioritats, que han estat els grans fracassos dels darrers governs de la Generalitat, des que van agafar el relleu al Tripartit. El país i les enquestes mostren les preocupacions de la gent: lluita contra la sequera, millora del sistema educatiu, del sistema sanitari, de les noves tecnologies, d’atrapar el retard en generació d’energies verdes, posar al dia els serveis destinats a la gent gran, .... La feina a fer és immensa i per això el programa és fruit d’anys de preparació i formulació. Ara s’aporta com el guió del proper govern de la Generalitat si el dia 12 els resultats del PSC, permeten formar govern. Es l’aposta clara per deixar els deliris i enganys i iniciar el bon govern.

ATRAPATS TOTS PER LA GESTICULACIÓ. Si la passada legislatura ja vam assistir a constants “cops de teatre” per a justificar el posicionament de cada partit, davant determinades lleis, és en aquesta quan la gesticulació forçada, exagerada o clarament fictícia guanya el relat. Totes les parts en fan un ús extrem, fins arribar a l’avorriment general. I ja no passa només en l’àmbit polític sinó s’ha estès en el judicial. Un poder que hauria de quedar al marge de l’espectacle polític, ha esdevingut peça fonamental, amb unes accions i actuacions que sobrepassen tot l’ imaginable. En el cas del PP i VOX, la motivació no és altra que la gran frustració per no governar, quan tots dos ja havien preparat els nomenaments per l’endemà de les eleccions generals. Era impensable no estar en el govern, i encara més que Pedro Sánchez fos capaç d’ajuntar totes les forces alternatives sota un mateix bloc. La investidura va suposar el tret de sortida de totes les accions i actuacions possibles i gairebé les inimaginàries contra el govern i els seus aliats. I la Llei d’amnistia va ser l’excusa ideal per a justificar-ho tot. I al “pim pam pum” s’hi van apuntar bona part de la judicatura, considerant que se’ls apartava del seu rol essencial: impartir justícia, i condemnar els delictes. Portar una Llei per a perdonar els presumptes delinqüents, abans de ser jutjats, va ser una declaració de guerra que van entomar com el pitjor atac a la independència judicial, en tota la història. I en tant que guerra, tot s’hi val, fins i tot les accions il·legals. La fi justifica els mitjans, i s’han dut a terme actuacions que algun dia seran degudament conegudes, exposades i espero, que castigades. En un estat de dret, mai, repeteixo mai, els jutges es poden convertir en actors polítics que vulguin determinar els camins pels quals ha d’anar el poder legislatiu. Com millor estan, és callats, i com millor actuen, és mitjançant els judicis i les seves sentències. Mai, interferint per aconseguir els seus objectius. I ara i aquí, els seus objectius son frustrar l’activitat legislativa, i impedir arribi a bon port, una llei controvertida, però destinada a resoldre un problema polític. Els agradi o no, havien d’estar atents a la tramitació, aprovació i publicació. Tot seguit, formular les preguntes o recursos que creguin convenients. I finalment, aplicar la Llei, en tots els seus termes. La gesticulació que han dut a terme, el teatre, barrejat amb drama i comèdia, no ha fet res més, que rebaixar la credibilitat i el respecte que tenia la Judicatura. Costarà anys, recuperar-la. En quan al PP, VOX per una banda i els partits independentistes per l’altra, han forçat tant les coses, han exagerat tant i s’han comportat tant desastrosament que tots plegats han quedat retratats com partits poc creïbles, poc seriosos i molt poc fiables a l’hora d’atorgar-los-hi la responsabilitat de governar. Millor deixar-los a l’oposició, a l’espera meditin sobre com s’ha d’estar en política, en comptes d’usar i abusar de l’exageració i les males formes.

MOSSOS ,EN ELS POBLES PETITS. Només cal viure en un poble petit, i voltar pel país, per donar-se compte de la problemàtica de la seguretat i compliment de les normes cíviques, més elementals, quan no es disposa de vigilants ni policies municipals. El problema és gran i greu , a més, de molt difícil solució. Mirem algunes xifres. Catalunya té 947 municipis dels quals, només 204 disposen de policia municipal. Uns pocs disposen d’un petit cos de vigilants, i la resta, prop de set-cents, depenen de tot i per tot, dels efectius que té el Cos de Mossos d’Esquadra (CME). Concretament 18.355, segons dades, de fa un any, que no cobreixen ni de bon tros les necessitats del territori. Sabem de la petició i la voluntat de continuar ampliant el CME fins els 21.000 efectius, però també la població ha passat ,dels set als vuit milions, en poc més de cinc anys. I el desplegament no resol la problemàtica dels petits pobles. Que una patrulla passi un o dos cops al dia, per un poble, no resol les múltiples necessitats que es deriven de l’aplicació de les ordenances fiscals, en un munt de temes. Qui hagi voltat per les passades festes de Pasqua, o vagi per pobles una mica coneguts, en caps de setmana, veurà un gran nombre d’incompliments de la seguretat viària, de les ordenances municipals, i de comportaments incívics, diversos. Disposar d’una patrulla dues o tres hores, de mitjana, a la setmana, no permet preservar, protegir ni sancionar les infraccions comeses. Què fer en aquestes circumstàncies? S’han d’introduir canvis profunds en la persecució de la delinqüència, en general, i de les infraccions de tota mena, en particular. Quan penso en els pobles petits, és fonamental poder sancionar l’incompliment de les ordenances, tan quan es tracta de multar a propietaris incívics de gossos, com quan s’estaciona el vehicle en llocs perillosos o on s’impedeix fer algun mercat o festa. Hi ha un munt de qüestions que trenquen l’harmonia d’un poble. Si els infractors creuen tenir impunitat, animen d’altres a seguir el mateix camí, fins convertir caps de setmana i festes, en un autèntic problema. Ara, quan això succeeix toca trucar a la Comissaria comarcal, i demanar la presència d’una patrulla. Hi ha poca disponibilitat i el temps d’arribada no és immediat, de manera que la infracció pot esdevenir conflictiva per a d’altres perjudicats. Toca implementar noves mesures, per descarregar de feina i presencialitat als Mossos, juntament amb la introducció de les noves tecnologies, que facilitin passar fotos i descripció de las propostes de sanció per part de l’alcalde o algun dels regidors. Amb aquestes dades, tramitar la sanció corresponent. Altres mesures, precisaran d’altres instruments, però tot el que sigui resoldre per la via ràpida determinades infraccions, alliberarien ajuntaments i Mossos de milers de desplaçaments al llarg de l’any. Tot i això, son inevitables noves convocatòries de Mossos per incrementar plantilla i així garantir presencialitat constant en tots els nuclis del país, però també rondes de vigilància per camins i vies locals, on viuen pagesos i ramaders. Tothom ha de tenir uns mínims de seguretat que encara no tenen.

LAS TRAMPAS DEL REFERENDUM. Los partidos independentistas vuelven a la carga con el tema del referéndum, consulta o “dar la voz al pueblo”, con trampas incluidas. De hecho, se contradicen ellos mismos cuando insisten en un tercer referéndum, puesto que organizaron una consulta el 9 de noviembre de 2014, otra el 1 de octubre de 2017, y de las dos, salieron resultados muy poco favorables para sus aspiraciones. A pesar de permitir votar a partir de los 16 años, y a pesar de lanzar grandes proclamas y ánimos para ir a votar, no más de dos millones lo hicieron. Son muchos, sí, pero hay que recordar que Cataluña tiene, ahora mismo, 8 millones de habitantes, con un censo electoral de cerca de 5,6 millones que si le añadimos la franja de 16 a 18 años, llega a los 6 millones. Queda claro, que tanto en la primera como en la segunda consulta, votó un tercio de los catalanes, con derecho a voto. Aclaro, un derecho a voto, concedido por los partidos independentistas, y las entidades a sus órdenes: ANC (Asamblea Nacional de Cataluña) y Ómnium cultural, una entidad supuestamente cultural, metida a competir como un sucedáneo de partido político. En las dos consultas se produjeron numerosas irregularidades, tanto de organización como de control de votación y cómputo de resultados. No fueron fiables, en ningún momento del proceso, y hay serias dudas sobre los resultados hechos públicos. De hecho, las actas de las mesas electorales, nunca han sido públicas. Y todo el material se encuentra en paradero desconocido. No se sabe si ha sido destruido o es guardado en algún lugar secreto. Sería muy interesante encontrarlo y poderlo estudiar porque veríamos mesas en que votaron más personas que los inscritos en el censo. En fin, esperemos que algún día, sea por filtraciones, sea por traiciones entre los propios organizadores, salgan a la luz documentos que prueben las manipulaciones de las votaciones y sus resultados. De todas formas, me he permitido esta introducción para entrar en el nuevo intento de celebrar otro referéndum. Sería el tercero, en un corto período de tiempo, si bien, esta vez quieren hacerlo de la mano del gobierno central. Es decir, supuestamente cumpliendo las reglas constitucionales. Hemos avanzado ya, por el camino de la legalidad. Ahora bien, ni en esta tercera ocasión pueden dejar de hacer trampas. El presidente Aragonés, necesitado de apariciones públicas, ha echado mano de una promesa, compromiso, embate al Estado, proponiendo la celebración de un referéndum, por la vía del artículo 92 de la Constitución. Este artículo, permite la celebración de consultas, consultivas, no imperativas, promovidas por el gobierno central. Pues bien, Aragonés propone que el gobierno central delegue esta competencia en la Generalitat, y ésta lo lleve a cabo. Y ya está, se vota, sale que sí, y Cataluña, se va. ¿Adónde? Esto es lo de menos. Para justificar las bondades de la propuesta y del procedimiento, encargó un informe a un grupo de expertos constitucionalistas, que le expusieron varias fórmulas, pero ninguna permitía una consulta definitoria y resolutiva. Así que propuso pasar el tema a Joan Ridao, Director del Instituto de Estudios de Autogobierno. Se da la casualidad, o no, que Ridao fue en el pasado, Secretario General de ERC. Tiene un sueldo de Conseller ( 120.000, 00) y trabaja con su equipo, en el Palacio Centelles, de Barcelona. Después de arduos estudios y reflexiones , considera factible y legal, que la Generalitat reciba la competencia del gobierno central, para organizar y celebrar un referéndum sobre la independencia, acogiéndose al contenido del artículo 92 de la Constitución. Curiosamente, o no, no especifica que este artículo conlleva que en la consulta participen todos los españoles, no solo los catalanes. Francamente, no hace falta estudiar tanto, para amputar un artículo de la Constitución. Pero, hay otra pega, a la consulta. Y es que el Tribunal Constitucional ya se pronunció sobre la legalidad o no de una consulta de este tipo, en tiempos de la propuesta del Lendakari Ibarretxe. El TC dijo que antes de llamar a consulta a los ciudadanos se debería modificar el artículo 2, que declara España como indivisible. Por lo tanto, sería ilógico pedir el voto para una acción imposible. En esta polémica ha intervenido el Catedrático Xabier Arbós, para mí, mucho más fiable que Joan Ridao, exponiendo que efectivamente si en algún momento alguien propusiera organizar una consulta o referéndum, sobre la partición de España, debería pronunciarse la totalidad de los españoles. Y sería un referéndum consultivo, no ejecutivo. Y deberían ser las Cortes Generales las que actuaran en consecuencia. Pero, tampoco lo podrían hacer si previamente no modificasen el artículo 2, por las vías que la propia Constitución determina. En resumen, que la propuesta de ERC, no tiene ninguna posibilidad ni consistencia. Es como si a alguien le proponen hacer una tortilla sin poder romper huevos. Primero hay que romper huevos, y a continuación se puede hacer la tortilla. Pues bien, olvidémonos del referéndum acordado, pactado y delegado por el gobierno central, porque ni con Sánchez ni con otro presidente se puede llevar a cabo. Quien quiera comparar el esfuerzo hecho para dar un paso más hacia la normalización de la vida en Cataluña, que supone la ley de amnistía, con otros ensueños y delirios, no irá ni a la esquina. Estamos en campaña electoral, y ERC necesita hacer gestos y aspavientos en su guerra con Junts. Es esto, y nada más que esto.

QUAN MADURARAN ? Francament, mai hagués imaginat tenir un president en actiu i un ex president, en situació de polítics, clarament immadurs. No els va bé cap altre adjectiu perquè dia sí, dia també, fan ostentació d’uns comportaments més propis d’infants, i d’infants mal criats, que no pas de persones madures. I si fins ara ja hem passat vergonya aliena, la cosa va de mal en pitjor. Com pot un president dir que va al Senat a “trolejar al PP”? Com pot anar a fer un sermó sobre la llei d’amnistia quan ja s’ha explicat, debatut i votat ? Es que anar al Senat per intentar provocar al PP, és propi d’un president ? Té alguna idea del que la gent considera un “home d’Estat” ? En tot cas, és tot el contrari del que ha fet fins ara. Pel que fa l’expresident Puigdemont, ja només faltava canviar de palau, per acostar-se a Espanya. Torna a donar mostres d’una valentia infinita, negant-se a tornar i decidint fer campanya, des de fora del país. Vaja, ni en els pitjors somnis, algú podia imaginar tants despropòsits junts. Puc entendre la necessitat de marcar terreny i mirar d’enviar missatges potents cap a l’electorat, però no parlem d’això. No sé qui son els responsables de campanya, però jo mai hagués recomanat els passos que fins ara han donat, un i altre. I cometen un greu error, ja no només de falta de serietat, sinó de limitació de l’espai electoral. Es dirigeixen només als seus. A l’àmbit independentista més radical i il·luminat, el qual li pot semblar adequat tot aquest teatre, però la resta no ho accepta ni ho comparteix. Més ben dit, sent vergonya i busca sortir d’aquest envolat, per girar pàgina i iniciar una nova etapa, lluny de futurs imaginaris, totalment fora de la realitat. Pensava que en precampanya i sobretot en campanya, els missatges es moderarien i buscarien, uns i altres, la transversalitat. Es a dir, el vot d’amplis sectors, exposant projectes i millores en tot el que afecta la vida quotidiana. La gent vol viure, vol treballar, vol tenir serveis ràpids i eficients. Si mirem les darreres enquestes veurem la lluita per la independència, en el lloc vintè. Els dinou que el precedeixen son coses tangibles, reals, de cada dia. No van per aquí les coses. La guerra interna, no els permet pensar en el país, i només pensen en clau de partit. Evitar que un passi davant de l’altre. Doncs bé, el meu pronòstic és molt dur, per a tots ells. El que escolto i parlo en el meu entorn més proper i llunyà, va pel camí de girar pàgina i escollir l’únic candidat que parla d’un futur de normalitat i progrés: Salvador Illa. Tot indica que les enquestes son poc generoses amb el sentiment de la gent, perquè encara hi ha un bon nombre de persones que no volen fer públiques les seves preferències, però ho veurem en els resultats. Les meves previsions, van cap un resultat contundent del PSC, com perquè quedi clar que s’encarrega a Salvador Illa, la conformació d’un govern, de progrés. Pel que queda de temps fins el 12 de maig, carreguem-nos de paciència, i deixem que vagin fent criaturades. La nit del 12, hauran de madurar de cop.

PRIORITATS COMARCA BERGUEDÀ – MANDAT 2024 – 2027. 1.- Garantir atenció mèdica – sanitària a tots els pobles, en similars condicions i horaris, a la prepandèmia. 2.- Facilitar a tots els ajuntaments petits ( menys de 2.500 habitants), servei de secretaría, administració, arquitecte i enginyer. 3.-Redacció d’un pla de millora de camins rurals, en el que figurin tots els pendents de ser condicionats, amb la previsió de tenir-los plenament transitables, abans de finalitzar mandat. El finançament anirà a càrrec de Generalitat i Consell Comarcal. 4.- Exigència, davant el Govern de la Generalitat, de tenir redactat, exposat i aprovat el projecte de DESDOBLAMENT DE LA C-16, EN EL TRAM BERGA – BAGÀ – Túnel del Cadí, abans de finalitzar 2024, per tal d’ adjudicar les obres, al llarg de 2025. 5.- Exigència, davant el Govern de la Generalitat, de tenir adjudicades les obres de millora dels trams de la C- 26: Navés – Avià – Berga ; i Berga- Vilada- Borredà, abans d’acabar mandat. 6.- Promoure un conveni entre Consell Comarcal – Govern de la Generalitat i Ajuntaments, per organitzar i finançar la vigilància dels espais naturals de la comarca. En cap cas, es demanarà als ajuntaments, una aportació que superi el 15% del cost total. 7.- El Consell Comarcal, redactarà i aprovarà un Pla d’Habitatge de lloguer assequible, dirigit a tots els pobles petits ( 2.500 h.), per tal que els ajuntaments disposin de finançament per a la compra de cases velles i deshabitades, i recursos per a la seva rehabilitació. 8.- El Consell Comarcal garantirà a tots els ajuntaments que ho demanin, suficients socorristes titulats, per a cobrir les necessitats, en els mesos d’estiu, 2024 – 2027. 9.- Resoldre, en el termini d’un any, el sistema de recollida de residus en els pobles, no acollits, al sistema del porta a porta. 10.- Necessitem una nova Agència de Desenvolupament del Berguedà que atengui les entitats pròpies de la comarca, i impulsi les més actives, lligades a la indústria, turisme i serveis. 11.- Creació d’un fons destinat a impulsar activitats esportives, culturals i de lleure, per a fomentar la interrelació dels joves de la comarca. 12.- Formalitzar, dintre d’aquest any 2024, que tots els tècnics i treballadors, dels serveis mancomunats, destinats als ajuntaments, siguin assumits pel Consell Comarcal. Berguedà, 12 de febrer de 2024

CONSELLERIA TERRITORI, RESPOSTA INSÒLITA. A la pregunta parlamentària del diputat, Cristòfol Gimeno ( PSC), 314-16960/13 sobre les previsions d’adjudicació i execució de les obres a la C-26, en el tram Berga- Vilada- Borredà, la consellera Ester Capella, dona resposta amb un brevíssim text que transcric: “ Actualment, el projecte per a les millores de la carretera C-26, entre Borredà i Berga està en fase de licitació per la seva redacció”. Vaig haver de llegir tres vegades el text per constatar que deia el que deia. Ho dic perquè el projecte de Condicionament del tram Berga- Vilada- Borredà (límit provincial), fou redactat, exposat, esmenat, aprovat i publicat, dotze anys enrere. Vol dir que ningú ha mirat en els calaixos ni els arxius de la Conselleria i son capaços de tornar a encarregar una nova redacció de projecte. Precisament aquell projecte va suposar el llarg procediment establert per llei, fins el punt d’haver marcat sobre el territori tots els terrenys afectats que des d’aleshores estan disponibles per a quan les obres es duguin a terme. El projecte s’inicia amb l’enllaç de la C-26, amb la C-16, a nivell de Berga, resseguint bona part del traçat actual, més enllà del viaducte de La Baells, i d’aquí continua fins arribar prop del nucli de Vilada, on marca un viaducte per evitar el pas pel nucli urbà. Segueix fins a prop de Borredà on una variant permet evitar l’actual traçat, per a continuar fins el límit provincial ( Les Llosses) – Girona. L’actual carretera se la coneix com la “pubilla de la Diputació” perquè fou la primera de les noves carreteres fetes per la Mancomunitat de Catalunya, sota el lideratge de Prat de la Riba. Ara és la C-26, després d’un intercanvi de trams amb la Generalitat, continuant la vella carretera, cap Alpens fins arribar a Montesquiu, en mans de la Diputació de Barcelona. La petició de condicionament, amb nou traçat, vingué motivada per l’estretor que té, des del viaducte de La Baells fins arribar a Ripoll. Precisament per les dificultats de circulació de grans vehicles es va demanar prohibir el pas, a la vista de que cada dos per tres, algun tràiler acabava encallat en algun punt o altre d’aquest recorregut. L’antiguitat de la via no només té en l’estretor un dels principals problemes, sinó també uns vorals inadequats i perillosos, revolts molt tancats, i ara mateix un ferm en pèssimes condicions degut a la no intervenció en manteniment, a l’espera de la gran obra a executar. Em consta, per part de l’alcalde, del compromís de la Conselleria en dur a terme una millora del ferm, dintre dels propers mesos. En resum, la proximitat de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, produeix presses i respostes poc estudiades i avaluades, tirant la pilota endavant, per a poder girar pàgina a un tema i guanyar temps. Però, hi ha qüestions que han de ser ben informades i documentades abans de donar resposta a un diputat, que sempre ha demostrat tenir els papers al dia. Espero, doncs, que comprovada l’existència del projecte executiu, se’l posi en llista d’espera per a dotar-lo de partida pressupostària i fer-lo realitat, el més aviat possible.

ERC, UN PARTIT ,SENSE CAPACITAT DE REACCIÓ. La vàlua d’un partit es demostra en temps de crisis, i molt especialment en les distàncies curtes, quan toca prendre decisions, sobre el terreny, deixant clar el coneixement del tema i la credibilitat de la resposta. El pas d’ERC pels governs de la Generalitat, tant en les dues legislatures del Tripartit, com ara en solitari, després de trencar amb Junts, demostra la manca de plantilla pròpia i per tant la necessitat d’anar a buscar reforços externs. No sempre s’encerta en els fitxatges i no deixa de ser una mostra de feblesa, d’un partit que vol donar imatge d’arrelament i presència territorial extensa, quan en realitat és molt reduïda. El problema de no disposar de les persones adients, en llocs clau, suposa afrontar les crisis amb molt mal peu. Si fem un repàs a les mobilitzacions i crisis dels darrers anys, veurem en totes elles, mancances clares a l’hora d’entomar els temes i donar-hi solució. Podem parlar de sanitat, educació, sequera, pagesos, presons, i d’altres sectors. En tots els casos la resposta ha estat dubitativa, poc ferma, poc aclaridora respecte canvis i futur, de manera que ha quedat la imatge d’un partit de govern, amb por a decidir. I ja no només en el cas de les crisis sinó també en el camp de les propostes. No gosa posicionar-se sobre l’ampliació de l’aeroport d’El Prat, tampoc sobre la interconnexió de xarxes d’aigua, ni desencalla grans projectes de producció d’energia eòlica, o solar, ni sobre la culminació de la B-40, etc. Sembla com si la millor opció sigui posposar decisions a l’espera que resolguin els que venen al darrere. Tot el que un partit de govern no ha de fer. Tenim, doncs, un partit de govern més amb vocació d’oposició que no pas de govern. O en tot cas, de participació en un govern de coalició, en el qual les grans decisions corresponguin a un altre partit ,més majoritari. Per entendre’ns, té vocació d’acompanyament que no de lideratge. De fet aquesta és la imatge que dona el president Aragonés, quan exposa projectes que vol fer veure que son essencials de cara el futur immediat. Ho sento, però la credibilitat és clarament deficient. I és que el respecte i “l’autoritas” cadascú se la guanya, en funció del que decideix cada dia. Ara i aquí, ERC té un problema de credibilitat, també de preparació i formació dels principals dirigents, i molt especialment dels que ocupen càrrecs institucionals rellevants. Se’ls nota indecisió, inseguretat i sobretot manca d’efectivitat. Davant un problema, prefereixen esperar o buscar sortides provisionals, no resolutives. Ho sento, però un partit de govern, ha de ser resolutiu. La gent de seguida nota si qui té al davant està convençut o no, si coneix molt bé el tema o no, si és capaç de prendre decisions fortes i agosarades o no. En funció d’aquests paràmetres, es reacciona. Ara i aquí, queda clar que ERC pot ser soci, però no capdavanter.

LA SOLITUD EN EL MÓN RURAL. Quan parlo de solitud en el món rural, em refereixo a la solitud no volguda, no buscada ni desitjada. Es una nova realitat que està produint greus efectes sobre els qui la pateixen, normalment persones grans, moltes a títol individual. En els darrers anys, per informes de tècniques socials, regidors/ es d’afers socials, i àrees d’ajuntaments, consells comarcals i diputacions, dedicades a aquests sectors, es van coneixent les problemàtiques i les seves conseqüències. I és que la vida rural com l’havíem conegut, ha canviat radicalment, en no gaires anys. Molta gent de pagès ha vist desaparèixer “la gran família” que vivia en una mateixa casa. Era habitual trobar-hi tres generacions en estreta i complerta convivència. Això, és cosa del passat, i son moltes les cases de pagès que han quedat buides o mig buides, amb tot el que comporta pels qui encara hi viuen. Si repassem uns quants pobles a nivell de mostra, veurem com hi ha vuit, deu o dotze cases amb una sola persona. Sol ser gran i moltes sense facilitats de mobilitat o, en tot cas molt reduïda per dependre d’algun veí o d’algú del poble, per raó d’amistat o de familiaritat. Aquesta situació de dependència d’altres, suposa una limitació greu de contacte amb altres persones, i d’interactuar de forma habitual. La conseqüència és un progressiu tancament a casa, amb falta d’estímuls per sortir i tenir un mínim d’activitat social. Això, produeix efectes greus sobre la salut física i mental, que si no son tractats degudament, comportaran problemes immediats. I és que en pocs anys hem passat de les grans famílies, a famílies cada vegada més reduïdes. I de tenir una vida social mínima i contínua, a pràcticament anul•lar-la. Abans, tots els diumenges servien per anar a missa, com excusa religiosa, però alhora social, on tothom es trobava, informava i rebia novetats sobre l’entorn. Altres esdeveniments, motivats per batejos, primeres comunions, funerals, festes de la patrona o del poble, parròquia o nucli, permetien trencar l’aïllament i aportar nova vida, a la rutina diària. Si algú estava malalt venia el metge a casa, o la infermera, comadrona, o el veterinari pels problemes dels animals. Tot això, suposava contactes i novetats, que pràcticament s’han perdut, en un parell de decennis. Aquesta reducció dràstica de contacte social, alguns ajuntaments l’han suplert, mitjançant activitats destinades a la gent gran. S’han donat passos molt importants, amb ajuts de la Diputació de Barcelona, i de les associacions de la gent gran. Però no n’hi ha prou, perquè queda gent al marge, sigui per falta de transport, sigui per tancament personal. S’han d’implementar noves formules i destinar molts més recursos tècnics i humans per a trencar l’aïllament i foragitar casos de consum excessiu de medicaments, o caigudes en el alcoholisme. Aconseguir ni que sigui un taller , una trobada , una conversa setmanal, en grup, pot suposar un abans i un després en el trencament de l’aïllament i el retorn a una normalitat indispensable. Que no estiguem parlant de desenes de milers de casos, no vol dir que no tinguem un important repte a resoldre. Em consten estudis, enquestes i propostes de la Diputació de Barcelona per ampliar serveis destinats als pobles petits, i concretament a detectar i facilitar sortides adequades contra la solitud no volguda.

POR SUS OBRAS LOS CONOCERÉIS. Los pactos obligan a acercar posiciones y, en algunos casos, incluso a modificarlas en temas claves. Era previsible, cuando PP y VOX anunciaron sus primeros pactos municipales, y, a continuación los autonómicos. Lo que no era imaginable es lo que sucede realmente, a lo largo y ancho de la geografía española: una clara y total sumisión del PP, a los dictados de VOX, hasta el punto de no saber quién es quién. Prácticamente cada semana, van apareciendo cambios en la legislación autonómica, y en las ordenanzas municipales, que rompen con todo lo anterior, sobre todo si los anteriores gobernantes pertenecían al partido socialista. Pretenden borrar, modificar y reinterpretar el presente, y si hace falta, incluso el pasado, para que quede clara la inmensa distancia entre unos y otros. En los últimos días hemos asistido a la pretensión de sustituir la Ley de la Memoria Histórica, por una supuesta ley de concordia, mediante la cual se pretende equiparar a todas las víctimas de la guerra civil, ocultando todo lo relativo a la larga y cruenta dictadura franquista. Los primeros en dar el paso han sido los gobiernos de Aragón, Castilla – León y Comunidad Valenciana. Vendrán otros, sin ninguna duda. En ayuntamientos y diputaciones, hay otras operaciones en marcha, en una doble dirección: por un lado suprimir ayudas, a todo lo que aparezca como progresista, innovador, vanguardista, favorecedor de la integración o protección a ámbitos y sectores discriminados, muy especialmente a los relacionados con las políticas de igualdad y colectivos LGTBI; y por otro desplazar las ayudas hacia entidades y organizaciones próximas a sus postulados. Lo mismo ocurre en el ámbito de los medios de comunicación, y de todo tipo de entidades y organizaciones de carácter cívico – cultural. Desprotección, supresión de ayudas a unos, para favorecer a otros claramente contrarios. Justo estamos en el primer año de mandato, y los cambios han sido profundos y repercutirán en el inmediato futuro, poniendo en peligro multitud de entidades, fundaciones y organizaciones, de la sociedad civil. También ocurre en el ámbito educativo, estrechamente ligado al de la lengua, en aquellos territorios bilingües: Baleares, Comunidad Valenciana. De todo ello se deduce una situación muy simple: las reglas democráticas, el PP y VOX las acatan cuando no hay más remedio, pero ni las aceptan ni las comparten cuando están en el gobierno. Su concepción de la democracia es muy poco democrática. Se puede resumir en una expresión como “acepto y hago cumplir todo lo que me va bien, y favorece a los míos, y cambio todo lo que me molesta o entorpece mis objetivos”. No otra cosa significa la no renovación del CGPJ. En ningún otro país democrático se da o se ha dado una situación como la de incumplir un precepto constitucional, tan claro y diáfano como éste. Tener hilo directo con altos cargos de la Judicatura, para entorpecer, alargar o simplemente impedir la acción del poder legislativo es uno de los peores actos que puede llevar a cabo un partido, supuestamente democrático. Escuchar de boca de los principales responsables del PP, la justificación para no cumplir con la Constitución, sería hilarante si no fuera tan grave. Pero, no acaba aquí la batalla, como ya hemos visto en el uso del Senado no como cámara territorial o de segunda lectura, sino como ariete contra el Congreso. Increíble mal uso de una institución de primer orden, en la cual actúan como si fuera suyo. Ni siquiera disimulan. No hace falta, para ellos tener mayoría es tener las manos libres para actuar según les convenga. No tienen perspectiva histórica ni vergüenza pública. El mensaje que se envía a la sociedad civil es terrible porque muestra la supeditación de las instituciones a los intereses del partido. Y aquí sí coinciden totalmente, PP y VOX. Tan poco responsables y demócratas algún día pagarán por ello. Los votantes pueden ser benévolos con ciertos comportamientos, pero no pueden avalar actitudes y decisiones claramente anticonstitucionales. Veremos los próximos resultados electorales si reciben premio o castigo a su inaceptable quehacer político.

FER TRUITA SENSE TRENCAR OUS. ERC, després de mesos d’estudis, debats , reflexions i consultes a grans experts en matèria constitucional, ha descobert de la mà de l’ex Secretari General d’ERC, i ara director de l’Institut d’Estudis d’Autogovern, Joan Ridao, que es pot celebrar un referèndum, en el marc de la Constitució. Gran descoberta, ja dita i repetida, en una desena d’ocasions ,en el passat. Què té de nou la proposta ? En principi res, si bé amaga unes quantes informacions de vital rellevància. Ho sento, però en matèria constitucional, em fio molt més del Catedràtic Xavier Arbós que no pas de Joan Ridao. I és que els arguments donats per aquest expert, deixen meridianament clara la situació. Recorda l’expert que si es pretén convocar un referèndum, a l’empara de l’article 92 de la Constitució, els cridats a votar serien tots els espanyols, no només els catalans. Primer tema rellevant. El referèndum seria consultiu no decisiu ni imperatiu. Segon tema rellevant. Però, n’hi ha un altre de definitiu: l’article 2 de la Constitució ,deixa clar que Espanya és un estat indivisible. Es a dir, no dona cap potestat a ningú per a la segregació ni independència, de manera que si es volgués fer un referèndum sobre la independència, primer s’hauria de modificar l’article 2. I modificar l’article 2, activaria tots els mecanismes establerts en la Constitució. Vol dir, pronunciament del Congrés amb els dos terços preceptius, igual condició pel Senat, etc. De fet, cosa que també amaga l’informe del Director de l’IEA, el TC ja es va pronunciar sobre la qüestió en el cas Ibarretxe. En aquell moment, va resoldre que si algú vol emprendre el camí cap a la independència, primer ha de modificar la condició d’indivisibilitat que estableix la Constitució. Evident. Si algú vol fer una truita, i la condició és no poder trencar ous, veureu que la condició és de vital rellevància, com per no poder cuinar una truita. Doncs bé, sortint d’aquest símil quotidià, si anem a un tema tant vital com la modificació de la Carta Magna, veureu que l’exposició del professor Arbós, és impecable. Per a més lleugeresa, ERC proposa la celebració d’un referèndum, sense ni tant sols exigir quotes de participació ni de resultats. Es igual. Que voti qui vulgui i si la gent es queda a casa, pitjor per a ells. La proposta tiraria endavant encara que fos amb un 20 o 30% dels votants. Això ja és , fins i tot , sortir dels paràmetres mínims per actuar dintre d’una democràcia. Arreu del món es fixen unes condicions mínimes com perquè una consulta pugui ser considerada seria o un frau. Per últim, no deixa de ser curiós que ara ERC, proposi una iniciativa que precisa d’una petició a les Corts Generals, una delegació de competències a la Generalitat, i en algun moment la signatura del Rei. En fi, les campanyes electorals obliguen a treure noticies, fins i tot per tapar-ne d’altres, però haurien de tenir una base molt millor fonamentada que la que han fet servir per aquest tema del referèndum.

NO HO TORNARAN A FER. En el garbuix de les negociacions, pressions, i tensions entre els partits independentistes i les entitats subordinades, es veu la batalla pel relat. Sempre ,han tingut més en compte les aparences, la imatge, que el propi fons del tema. Molts embats, moltes declaracions solemnes, molta xerrameca, però al final, el gran fracàs. Doncs bé, ara, amb unes noves eleccions a tocar, es veuen obligats a incrementar els grans anuncis i mantenir-se ferms en els objectius. Toca explicar que la llei d’amnistia era una reparació “obligada” per l’Estat, per tots els danys i penalitats sofertes. No hi havia motius de persecució de delictes perquè simplement havien volgut ampliar les llibertats donant noves veus als partidaris de la independència. Així, doncs, reconegut l’error, i reparat el dany, poden tornar enrere i agafar embranzida per “tornar-ho a fer”. Bé, tothom és ben lliure de somiar, fer trampes al solitari, llençar brindis al sol i fins i tot intentar tornar “portar a l’hort” un bon nombre de catalans i catalanes. Dit això, puc assegurar que “no ho tornaran a fer”. No hi ha cap possibilitat de tornar a trencar les lleis fonamentals i repetir la jugada. Pels qui no hagin entès ben bé de què va la jugada de l’amnistia, és una mesura de perdó, única i irrepetible, almenys per un període de molts, molts anys. I segurament per temes que serien molt diferents als viscuts i patits. Les lleis vigents, a dia d’avui, castigarien amb duresa qualsevol intent de vulnerar les lleis fonamentals, sigui en el Parlament de Catalunya, sigui en qualsevol dels ajuntaments, consells comarcals o diputacions. S’ha acabat jugar amb foc i pretendre sortir-ne indemne. Es més, a diferència de 2017 en que la feblesa del govern Rajoy no sabia ben bé com actuar, ara ,qui estigui al capdavant del govern central, sigui socialista sigui d’un altre partit o coalicions de partits, no esperarà ni un dia en activar l’article 155, per garantir el funcionament de la democràcia, en totes les institucions de Catalunya, i per descomptat, de qualsevol altre indret d’Espanya. Això, va de democràcia i suposo que els partits independentistes han comprovat aquests dies i aquestes setmanes que a Madrid no es juga amb segons quines coses. Han trobat comprensió i ganes de resoldre la problemàtica per part del PSOE i altres partits, al voltant del pacte de govern, però no s’equivoquin, un partit de govern, ha de garantir els drets i deures de tots i cadascun dels ciutadans del país. I no es tolerarà una nova vulneració d’aquests drets, contra els qui es mantenen fidels als preceptes constitucionals. En el 2017, una suma de factors, va fer creure que els partidaris de la independència que sumaven com a màxim un terç de la població de Catalunya, podien imposar-la sobre els dos terços que no la volíem, per negativa i impossible. El retard del govern Rajoy en deixar clares les coses va retardar la solució, però això no tornarà a passar. La reacció serà immediata, amb efectes ràpids i contundents contra qui hagi vulnerat els preceptes democràtics. Suposo que a les alçades en les que estem, tothom ho té clar, encara que alguns llencin proclames que ni ells mateixos es creuen. No ho tornaran a fer !

JUNTS, UN PARTIT, CAÒTIC I MESIÀNIC. Si algú aspirava, confiava o desitjava veure Junts, com un germà bessó de Convergència, ha pogut comprovar, que la cosa va per un altre cantó. Tant aviat li veiem reaccions de “peix al cove”, com posicionaments que fins i tot depassen a la CUP. Poden votar en contra del que sigui, amb qualsevol argument, per molt esperpèntic que aparegui. No hi ha direcció, no hi ha guió establert, simplement es deixen anar, com si algú llencés els daus, i s’actués en funció d’aquest resultat. La pròpia estructura jo és tot un poema. Tenir de presidenta una delinqüent, jutjada i sentenciada, i lògicament inhabilitada per a càrrecs institucionals, ja és de campionat, però tot seguit tenir tres o quatre càrrecs que poden fer de portaveus, en diferents llocs i moments, ajuda a complicar la cosa, i pensar més en una estructura caòtica que en una tradicional. Tan aviat veiem Jordi Turull, exercint de secretari general- president- portaveu, com Laura Borrás, dient la seva. Al costat d’aquests dos alts càrrecs, trobem Albert Batet pontificant en el Parlament de Catalunya, amb fortes crítiques i posicionaments en contra de tot el que pugui proposar el fins ara govern Aragonés. Al costat, al davant, al darrere de tots ells, també apareix Josep Rius, amb àmplies competències per a exposar posicions i decisions del Grup Parlamentari o el propi partit. En fi, que Junts és un batibull, a nivell de partit i parlamentari, amb una altra vida a nivell municipal. No semblen el mateix partit. Tot un seguit d’alcaldes/ alcaldesses van fent vida pròpia a cada ajuntament, pactant amb qui més els convé, sense cap seguiment ni lògica respecte del que es tracta i es vota en seu parlamentària. I a tot plegat, hi ha un altre grupet, dits “exiliats” que de fet son simples fugitius que viuen a cos de rei, a Bèlgica. Son ferms republicans, aplegats en un país monàrquic, per a demostrar que poden viure i conviure amb idees totalment contradictòries. I heus aquí que els tres eurodiputats que eren, es van partir ja fa temps, de manera que ara Puigdemont i Comín van per una banda, i Ponsatí per una altra. Entremig queda Lluis Puig, que va vivint còmodament, amb sou de diputat a l’estranger. Aquest garbuix que si s’ha d’explicar a algú de fora del país, és com exposar el sistema organitzatiu de les formigues vermelles, suposa que tothom va per allà on vol, i fa el que li sembla, excepte quan parla el gran Puigdemont. Es el “bruixot” de la tribu que estableix doctrina. No té el poder de la infal·libilitat que se li suposa al Papa de Roma, però se li acosta, de manera que quan ell parla, pontifica. Els adeptes, han bastit un relat heroic del seu passat, en el qual ningú parla de la fugida en el maleter d’un cotxe, deixant abandonats els seus companys de Consell Executiu, i amb ells a tot el poble català, en el pitjor exemple de covardia, d’un president de la Generalitat de Catalunya. Volen fer veure que s’hi va veure obligat per les circumstàncies i per a preservar el immens llegat de la seva persona. En fi, un partit , sense parangó en el món mundial.

CIVISME VS VANDALISME. En pocs dies, hem pogut veure dos casos extrems de vandalisme, a dues capitals de comarca, ben properes a nosaltres. A La Seu d’Urgell, la matinada del 23 de març, van cremar 4 contenidors, situats en el centre de la ciutat. I, a Igualada, el dia 26, van tallar 17 arbres del Parc Valldaura , repetició de fets semblants, el desembre de l’any passat. Agafo només aquests dos fets per exposar la urgent necessitat d’impulsar campanyes de civisme com per aconseguir la mobilització de tothom per a vigilar, protegir i denunciar qualsevol atac al que son els nostres elements essencials de vida. Si algú té interès en saber el cost de reposició de tots els elements danyats o destruïts es posarà les mans al cap, perquè en el conjunt de Catalunya, parlem de milions, de molts milions d’euros. I ja no és solament el diner llençat, és l’enrenou que provoca aquest vandalisme en el funcionament dels serveis essencials. Parlem de contenidors, com podríem parlar de papereres, fonts, bancs, senyalitzacions, vehicles públics, trens, etc. Uns destruïts, altres pintats o retocats com per obligar a netejar-los per recuperar el bon servei. D’entre totes les dificultats per mantenir i preservar el paisatge urbà, el vandalisme és un dels elements més negatius. Es més, la previsió d’atacs, obliga a planificar i programar determinades actuacions de manera molt diferent a com podrien ser, per culpa d’aquests atemptats als bens comuns. Hem tractat el tema en moltes reunions d’alcaldes, de tècnics, de policies, i la solució és molt complicada. En alguns llocs, pot haver-hi càmeres de vigilància, però en pobles petits i mitjans no és gens fàcil garantir una adequada vigilància. Vull recordar que prop de 500 municipis no tenen cos de vigilants ni de policia municipal. Però, tampoc en els que en tenen, poden garantir la no actuació dels vàndals. Es una qüestió cívic – cultural, lligada a la consideració de pertinença. Es a dir, tothom ha de fer-se seu, el patrimoni públic. Tant seu, com per defensar-lo contra els qui el volen malmetre. Si realment hi ha voluntat clara i contundent, molts autors de destrosses podrien ser identificats. Sempre hi ha algun veí despert, i que passeja el gos, va o torna de la feina, com per observar moviments sospitosos i avisar a la policia local o als Mossos. Una vegada identificats els autors, se’ls ha de fer pagar la totalitat de les destrosses, amb sanció afegida. No pot passar que es doni per impossible la persecució del delicte o que es cregui no val la pena la reparació de danys, per petits que siguin. Tot és qüestió d’exemple i escarment, de manera que si es tracta de menors, hauran de ser els pares els qui reparin els danys, i si son majors d’edat, hauran de ser ells els qui ho facin. Hem d’arribar al punt de : tolerància zero, perquè del contrari el missatge cap a la societat és desastrós. O no es reparen els danys, i deixem espais públics, destrossats, o els reparem, una vegada i una altra, llençant diners que podrien anar a altres necessitats. Vigilància col•lectiva, preservació del patrimoni públic com si fos nostre, i actuació contundent contra els autors, amb obligació de reparar tots els danys causats, i els seus derivats. Això tant en petits pobles com en grans ciutats. Aquest ha de ser un objectiu de país.

INFANTILISMO INDEPENDENTISTA. Uno de los grandes consejos y principios seguidos por el Presidente Terradellas, fue que en política, se podían hacer muchas cosas, pero nunca el ridículo. Si ahora estuviera entre nosotros, añadiría algunos otros consejos y preceptos como el de no insultar ,ni mentir, ir adecuadamente vestido (uno de sus grandes principios) y comportarse como persona adulta, siempre y en todo lugar, dejando para los niños, el infantilismo. No es más que infantilismo, puro y duro, lo que vemos cada día en la lucha entre los partidos, grupos y grupúsculos independentistas. Produce una inmensa vergüenza ajena ver cómo reacciona uno, a la acción del otro. Si uno dice que ha tenido una reunión con mensajeros del PSOE, contesta inmediatamente el otro, que también ha hablado con ellos. Si uno en Ginebra, el otro en Madrid. Si uno pide “una financiación singular”, el otro asegura que le ha copiado la fórmula. Si uno reclama un referéndum, el otro asegura que ya está preparando otro. Y a los dos principales se van añadiendo otros que quieren su puesto al sol: Alianza catalana, con la alcaldesa de Ripoll (Gerona), o Clara Ponsatí, ex consejera y actual eurodiputada que ha roto relaciones con Puigdemont i Comín, por considerarlos “vendidos” al autonomismo, por sus negociaciones con el PSOE y el Gobierno central. Todos estos partidos a los que se suma la ANC (Asamblea Nacional de Cataluña) y Ómnium, una entidad, supuestamente cultural, pero que en realidad actúa como partido, coparticipan en toda esta batalla por el nuevo relato independentista. A la vista del rotundo fracaso obtenido, ahora pretenden vender que han aprendido del pasado, han comprobado la extrema cerrazón de España, para entender sus reivindicaciones, y ante la persecución y represión del Estado, en su conjunto, tomarán las medidas oportunas para que la próxima vez salga bien el embate. ¿De qué embate hablan? Es un embate confuso y difuso, pero que a grandes trazos consiste en organizar un nuevo referéndum, para salir de España, y obtener la tan ansiada libertad. ¿Hacia dónde? Da igual, mejor no dar más explicaciones para no hacer más el ridículo. Aquí nadie ha explicado si querrían permanecer en la UE, o ir a otra dimensión donde no fuera necesario tener ejército, ni moneda propia, ni vecinos molestos ni la miseria humana. Con los inmensos ingresos propios, fruto del trabajo y el sudor de todos los independentistas, sobraría dinero para cubrir de servicios, buenos servicios a todos los ciudadanos de esta nueva Cataluña, no en vano cifran en 20 o 25.000 millones el expolio fiscal de la pérfida España. Con tanto dinero podrían vivir a “cuerpo de rey”, en una especie de Arcadia feliz. Sí sí, ya sé que cuesta leer e imaginar que semejantes discursos puedan ser escuchados y creídos por una parte de la población, pero hay unos ámbitos tan absorbidos por ideas simplistas, nacionalistas y anti españolistas que compran el relato. Cierto es que entre el “momentum” de 2017 y el día de hoy, han perdido más de la mitad de los adeptos. Se puede engañar y falsear la realidad una o dos veces, pero no siempre. De todas formas, todavía quedan algunos rescoldos de aquellas hogueras del 2017, y el 12 de mayo veremos en qué han quedado. Soy de los que piensan que las actuales encuestas esconden muchas opiniones que no se quieren dar a nadie. Muchos de los engañados se resisten a reconocer su error, y mienten ante las preguntas que se les hacen. Estoy convencido que muchos de ellos, o no irán a votar a sus antiguos partidos, o les castigarán buscando partidos serios, a la búsqueda de la normalidad perdida. La lucha entre los principales partidos independentistas seguirá hasta el final, pero ni uno ni otro mantendrán, ni siquiera la representación actual. Estoy convencido que el voto útil a favor de la normalización irá a Salvador Illa, cansados todos, de haber perdido 12 años, en un proceso de lo más inútil y destructivo, para Cataluña y por derivación para España. En este desplazamiento de voto, habrá tenido mucho que ver, el infantilismo cotidiano, habitual e insensato de los partidos independentistas, debidamente acompañados de las dos entidades, antes señaladas. Puedo asegurar que hay auténticas ganas de terminar con esta etapa, girar página y dar la palabra a un gobierno que realmente se ocupe de las cosas serias, con la seriedad de los adultos, dejando a los niños que disfruten de su infancia. Y recordando que en Cataluña vivimos 8 millones de personas, y no uno, o uno y medio que sigue consignas independentistas. Que nadie tome la parte por el todo. Lo hicieron los independentistas en 2017, ahora no se repetirá.

TERMÒMETRE ELECTORAL. Va bé tenir enquestes perquè mostren la situació dels partits, en un moment donat. Tots els experts estan d’acord en que ja res no és com era, anys enrere. La fidelitat al mateix partit durant anys, és cosa d’un petit percentatge. La resta, va decidint en funció del que veu, sent o li sembla, fins el punt de que una part important, es decanta per un partit o altre durant la campanya electoral, o just en els darrers dies. Una altra via per auscultar el panorama és parlar amb molta gent, especialment amb aquells que saps han votat altres opcions polítiques. Si es mantenen o no fidels, i les raons que donen és una bona manera de saber cap on aniran els trets. A dia d’avui he de dir que hi ha un decantament clar cap al partit socialista, no solament per raó dels darrers cicles electorals, en que ha quedat primer ( Parlament, Municipals, Generals) sinó pels resultats de les enquestes, tan estatals com nacionals. Hi ha però, una altra manera de captar el termòmetre electoral, i és la de veure com antics votants, simpatitzants i fins i tot militants, s’acosten per manifestar apropament, després d’anys d’allunyament i/o ruptura. En aquest cas, cal destriar el canvi de bona fe, del d’interès per estar al costat del previsible guanyador. Si una cosa no suporto és la hipocresia i la falsedat, i no son pocs els que sempre volen estar, a costat del guanyador. Es evident que cal fer atenció a tot aquest món d’interessos, però el que sí demostra és l’olfacte per detectar per on van les coses. Hi ha un cansament generalitzat per tants anys de procés, amb enganys i falsedats que han esgotat el personal, i son molts, molts els que volen tornar a la realitat del dia a dia. Veure com el Govern s’ocupa i preocupa perquè els serveis essencials funcionin com cal. Que tot vagi puntual, que se simplifiquin tràmits, que es pugui atendre la gent de forma presencial, que es cobri de la Generalitat quan toqui...en resum, que el país funcioni en la seva globalitat. No estranyi ningú el primer gran compromís de Salvador Illa: que els serveis funcionin. En un altre lloc, podria semblar una innocentada. Aquí, no. Portem anys en que no tenim prou professionals a la sanitat, ni prou mestres, ni prou rapidesa en les tramitacions i gestions, ni pagaments puntuals, ni prou seguretat , ni prou mesures per la lluita contra la sequera, ni prou habitatges de lloguer assequible, etc. Es evident que capgirar la situació no es pot fer en un o dos anys, però si es té l’adequada planificació, cada any pot suposar un avenç en la bona direcció, fins aconseguir, en un o dos mandats, arribar al punt d’eficiència volgut. Tot és posar-s’hi i posar al capdavant dels departaments , gent preparada i formada. El partit socialista la té perquè l’ha anat preparant en aquests anys d’oposició. I el termòmetre electoral al que feia referència al principi, marca un grau important de confiança en el candidat a president, el seu equip i el seu partit. D’aquí la confiança en repetir la victòria electoral de les passades eleccions, però amb un més elevat grau de res