Friday, April 28, 2017

 

TRIST FINAL - art. Regió 7

TRIST FINAL.
Pels qui portem una llarga trajectòria política i hem viscut i conviscut amb alguns dels personatges que ara veiem entrar i sortir dels jutjats, les sensacions son difícils de descriure, però per a mi, es resumeixen en un” ben trist final”. Es un incomprensible i llastimós pas per aquesta vida, amb afany de diner i poder, sense pensar en les conseqüències que un dia podrien tenir les seves accions.
Ho dic a la vista dels , antigament poderosos Lluis Prenafeta, Macià Alavedra, i el propi Jordi Pujol. Veure’ls ara, vells i envellits per raons d’edat i acusacions diverses, em recorden els temps passats, en que un Lluís Prenafeta dominava amb mà de ferro tota l’estructura política i administrativa de la Generalitat, durant deu anys. Va ser Secretari General del Govern. Un càrrec que en països normals, i situacions normals, hauria de ser “tècnic – administratiu”, a l’ombra, aquí estava al sol, i amb un domini total i absolut de les grans i petites decisions del govern. La mà dreta del president Pujol, amb poder per sobre dels consellers, que no dubtava en fer-lo servir si algun d’ells s’atrevia a actuar sense el seu coneixement o consentiment. Era una altra època, molt específica i descriptiva de com es va crear una nova administració i de com funcionava.
El mateix podem dir d’un poderós Macià Alavedra, Conseller d’Economia i Finances, amb capacitat per actuar sobre tot el govern per raó d’un departament del qual tots en depenien, i que no dubtava a imposar decisions, grates o no tant, a tot l’entorn en que es movia. Poder que exercia sobre el govern i sobre el partit, en el qual era persona intocable per procedència històrica, i pes institucional. Algú haurà d’historiar tot aquest període per comprendre com funcionava la Generalitat i del perquè hem arribat on estem, sense necessitat d’imputar totes les culpes al govern de Madrid. Recurs fàcil dels nacionalistes quan se’ls recrimina mala gestió, mala administració i males pràctiques governamentals.
Del president Pujol, ja en parlarem un altre dia, amb més extensió i detall, però , a la vista de la trajectòria seguida per alguns dels seus principals homes de confiança, es pot deduir el cinisme en que ens donava lliçons de moral i ètica des de la tribuna del Parlament de Catalunya, cada dos tres. En aquells dies, en que els socialistes érem acusats de traïdors, sucursalistes, i altres afalacs semblants, escoltats dia sí i dia també, des de l’escó del Parlament, m’havia jurat fer tot el possible per investigar i descobrir els tripijocs que tots coneixíem però dels quals no podíem aportar documentació probatòria. En aquells temps ,pensàvem que tantes malifetes no tindrien càstig.
Doncs bé, a vegades hi ha justícia en el món. A vegades, l’atzar, la providència o l’excés de confiança fa caure del seu pedestal, els més agosarats protagonistes de la nostra històrica col·lectiva, i reben el càstig merescut. En Lluís Prenafeta està disposat a entregar prop de quinze milions d’euros per evitar la presó, confessant delictes i incompliments de deures tributaris, i Macià Alavedra, prop d’onze milions. Unes autèntiques fortunes pels simples mortals. Pel que fa Jordi Pujol, és tant llarga i enrevessada la situació judicial de tota la família que encara haurem d’esperar mesos o anys per veure el final. De totes maneres, el sol fet d’haver quedat desproveït de tot el seu protocol, de la seva aureola de “pare de la pàtria” i altres atributs, ja és un dels pitjors càstigs que li podia caure.

Però, en aquests personatges, es resumeix una manera d’entendre i viure la política i les relacions amb la societat del moment. També ens ha de portar a valorar i avaluar si realment val la pena trencar legalitats per ànsies d’acumular poder i riqueses, quan tot acaba amb un “ben trist final”. En aquells vells temps, d’actuacions prepotents, els hi desitjava tota mena de fracassos i penes. Ara, considero que paguen el preu d’aquelles males pràctiques i comportaments. El que ens queda per comprendre, és com el país va deixar-los actuar durant tant de temps, sense barreres ni controls.. 

 

REBENTAR EL PUS - art. Nació Digital Solsona


REBENTAR EL PUS – CONFIANÇA EN LA JUSTÍCIA.
Es evident el desànim de tot el país ,davant tants i tants casos de corrupció, i de tant alt nivell, però mirem-ho des de l’apartat positiu i congratulem-nos de rebentar tantes bosses de pus, com per deixar força netes, totes les institucions afectades. Si algú creia en l’intocabilitat de determinades persones i determinats sectors, ha quedat demostrat que ningú té butlla per actuar com li doni la gana. La justícia és molt lenta, excessivament lenta, però ens està donant lliçons d’una plena independència i contundència.
Segurament l’entrada de noves generacions, en l’àmbit judicial, i el cansament per tantes crítiques d’inoperància, lentitud i supeditació als governs de torn, ha mogut els aparells judicials a donar exemple d’objectivitat i efectivitat. Queden alguns racons per moure, i algunes actituds per canviar, però el cert és que , en general , el treball és eficient i digne d’elogi. Forma part de la neteja general ,que s’ha de dur a terme ,a tota una generació que havia pres la política com una forma d’enriquir-se, a costa de l’erari públic i de tots els ciutadans.
I cap institució ni cap territori ha estat lliure d’aquesta lacra social. Els nivells de moviment, impunitat i desgavell havien arribat a cotes inimaginables, com podem constatar, dia sí, dia també en els casos oberts, i en altres que es van obrint , tot sovint. Però, tots provenen d’una època, molt determinada i molt pròpia dels grans booms financers, motivats per una bombolla immobiliària de brutals dimensions, i d’uns governs de majories absolutes en CCAA i govern central. La suma de tot plegat, ha donat peu a les immenses fortunes i despropòsits que les han acompanyat.
Vull pensar, i crec que amb bons fonaments que determinats comportaments han marxat per no tornar. No solament per l’escarment que suposen aquestes accions judicials, amb les corresponents sentències, sinó per haver posat mesures de supervisió i control que abans no existien o no es feien servir. No em puc imaginar determinades operacions, sense les barreres dels supervisors de torn: siguin secretaris municipals, interventors o tècnics en els diferents àmbits d’actuació: arquitectes, enginyers, etc. Això pel que fa ajuntaments, però similars nivells professionals, existeixen en les conselleries de les CCAA, o en els ministeris del govern central.

Per tant, un cert cant optimista en pot sortir de tantes corrupcions, si estudiades, avaluades i castigades, porten noves maneres de fer i actuar que no permetin la seva repetició. Sempre hi ha hagut i sempre hi haurà accions fraudulentes, però ha d’haver-hi els mitjans per controlar-les i castigar-les. Aquí, durant anys, ha semblat impossible perseguir-les i portar-les davant la justícia. Doncs bé, cada dia podem veure entrades i sortides de jutjats, de persones que antigament es consideraven intocables. Es una bona via per reconciliar-se amb la Justícia, en majúscules, i desitjar rebentar el pus que encara quedi. Una nota positiva , en mig de tantes de negatives, va bé per iniciar el llarg cap de setmana que tenim a tocar. 

Thursday, April 27, 2017

 

DELS SOMRIURES, A LES MALES ARTS I AMENACES - art. Nació Digital Solsona

DELS SOMRIURES, A LESMALES ARTS I AMENACES.
En els inicis del moviment del procés independentista, es va garantir que aquest moviment estaria presidit pels somriures i les bones maneres. Així ho varen manifestar els responsables de l’ANC , d’Omnium i dels partits més implicats ( Convergència, en aquells moments), i ERC. Tots ells es varen conjurar a oferir un somriure a cada atac, a cada moviment en contra, a cada denúncia judicial...per part del govern central, o d’altres partits, contraris al procés.
Bé, doncs, pel que sembla , aquell compromís ha passat a la història, i des de fa mesos estem veient molt pocs somriures, i en canvi moltes accions i reaccions contra qualsevol crítica al procés, amb formes i maneres, ben poc complaents. Hem vist autèntiques baralles dialèctiques en el Parlament de Catalunya, criticant i posant paraules gruixudes a les intervencions dels portaveus dels partits no independentistes. Hem vist mobilitzacions crispades amb greus acusacions contra les actuacions judicials, derivades d’actes, considerats il·legals, per part del govern central, però també dels propis lletrats del Parlament de Catalunya.
Estem veient canvis en el Reglament del Parlament de Catalunya, per poder prendre decisions ,sense els preceptius tràmits que existien fins ara, retallant competències dels grups parlamentaris. I tot això es fa sense l’acord dels dos terços del Parlament com és preceptiu en casos de modificacions importants en el Reglament o en l’Estatut d’Autonomia. Estem veient limitacions a les intervencions dels grups parlamentaris, per part d’una presidenta del Parlament que segueix més les instruccions que li donen que no pas, el que hauria de permetre, si actués en nom de tots els membres de la Cambra.
I està a la reserva, tancada amb clau i forrellat, l’anomenada Llei de Transitorietat, per la qual els grups independentistes pretenen substituir la legalitat vigent, per una altra “catalana” que deixaria sense efecte els juraments i promeses de tots els càrrecs institucionals, i fins i tot dels funcionaris. Fins ara, el govern català havia manifestat que no es volia obligar a ningú, i que tot es farà per una via , no explicada , però indolora envers la legalitat. Però, avui mateix, acaba de fer-se pública una conferència donada pel diputat, Lluís Llach, a Sant Sadurní d’Anoia, en la qual deixava molt clar que pobre del funcionari que no acati la nova legalitat, emanada de la Llei de Transitorietat, perquè seria greument sancionat...especialment si es tractava de membres dels Mossos d’Esquadra...

En fi, ha aparegut un nou cas, Lluís Llach, similar al de l’ex jutge Santi Vidal, en el qual alguns parlen més del compte, de com es voldria actuar, en cas d’incompliment de les ordres del govern de la Generalitat, situat fora de la legalitat, constitucional. Es a dir, hem passat dels somriures, a les males arts, i amenaces. Que ningú dubti, de properes i més sonores, sortides de to, degut al nerviosisme del promès referèndum unilateral, que ningú veu possible ni viable. No existeix cens electoral fiable, no hi ha acord sobre vot per correu, no hi ha cens dels catalans , fora del país ( uns 240.000 ), no hi ha acord amb ajuntaments, ni en matèria de locals, etc. Però és que tampoc hi ha Junta Electoral Central, ni juntes de zona, ni possibilitat de sorteig de membres de meses electorals ( 8.141 meses a tot Catalunya) que necessiten prop de 74.000 ciutadans, entre oficials i substituts...Bé, és important demanar el retorn als somriures, i procurar mantenir la calma, reclamant diàleg a les dues parts, per evitar mals majors. 

 

PEDRO SÁNCHEZ, UN MÍTING COM ELS D'ABANS- art. Blogesfera socialista

PEDRO SÁNCHEZ- MITING COM ELS D’ABANS.
Vaig assistir a l’acte de presentació de la candidatura de Pedro Sánchez a la Secretaria General del PSOE, dut a terme a l’aire lliure en un dels grans espais de l’antiga fàbrica Fabra i Coats de Sant Andreu, a Barcelona. L’acte, celebrat el dissabte passat ,dia 22 d’abril, va tenir tots els ingredients dels grans actes del passat. Un espai obert, entre dues grans naus d’una de les empreses més importants de la nostra història, un sol esplèndid, i una il·lusió col·lectiva de les que havíem perdut record. Unes 3.000 persones es varen anar aplegant, des d’una hora abans de l’inici de l’acte i quatre carpes, acollien diversos grups de militants recollint avals per Pedro Sánchez. De la importància de l’acte en donaven fe el gran nombre de mitjans de comunicació desplegats en aquest recinte, de manera que tothom era conscient de la rellevància d’aquest míting pel futur del partit.
I el míting – presentació, no va defraudar perquè des de la primera intervinent l’Anna, de les Terres de l’Ebre, en representació de la JSC, va establir un llistó molt alt, que es va encarregar d’apujar en Carles Ruiz, alcalde de Viladecans amb una intervenció mitinera de les de 30 anys enrere, seguit de l’esperada reflexió de Silvia Paneque, cap de llista de Girona, primera tinent d’alcalde, una de les persones amb més futur del partit, la qual va donar pas a Núria Parlón, amb una altra bona intervenció sobre el poder municipal, i a continuació vàrem recuperar Jordi Hereu. Els qui el coneixem, sabem la seva vàlua i ho va demostrar amb una oratòria vibrant i brillant. Un discurs ple d’orgull per la feina dels socialistes i per la reivindicació del passat ,per projectar-se cap al futur. Si tots els anteriors intervinents havien aconseguit arrencar aplaudiments constants, ell els va fer apujar a cotes com feia anys no havíem vist. I va ser ell el que va donar pas al candidat Pedro Sánchez.
Una intervenció tranquil.la, pausada, reflexiva, demostrant un bon coneixement de les aspiracions del PSC i de la majoria dels catalans per obtenir un respecte i reconeixement per part del Govern central, com per poder tancar una etapa de les més conflictives de la nostra història. Va reconèixer Catalunya com una nació, en un Estat, nació de nacions, però va reivindicar la importància dels militants a l’hora de referendar les grans decisions del partit, de cara el present i futur, i finalment es va reivindicar com hereu dels grans principis del socialisme democràtic. Tots dempeus vàrem tancar un acte, com els d’abans. Un acte que ens va fer retrocedir vint o trenta anys enrere, quan no havíem patit les destrosses dels darrers anys. Les ferides del maleït Comitè Federal, no s’han curat, i la gent no ha perdonat els seus autors. No s’entenen les maniobres prèvies de fer plegar la meitat de l’executiva federal, i encara menys, portar a terme una mena de cop d’estat intern per defenestrar un Secretari General, elegit per la militància. Si algú creia que el temps ho curaria, s’ha equivocat.
D’aquest acte i d’altres dels quals he tingut informació es dedueix un potent recolzament a Catalunya cap a Pedro Sánchez, motivat per raons tant diferents com el rebuig a les maneres en que varen actuar destacats dirigents del PSOE, en contra d’ell. Però també, pel desig de tenir un dirigent, diferent dels de sempre. Es a dir, una persona no procedent de l’entorn dels “barons del PSOE”, que dona una imatge de proximitat i naturalitat que no dona la Susana Díaz, Es vol un líder capaç de guanyar a nivell intern i extern, superant l’àmbit estricte del partit. I a Catalunya és vol algú que s’atreveixi a dir coses com acceptar les especificitats i aspiracions del país, per un nou encaix dintre d’Espanya. Però, pel vist en altres indrets de l’Estat, també allà ha quallat una figura de Pedro Sánchez, en batalla amb l’aparell del partit. Si algú creia que portar Zapatero a fer campanya a favor de Susana Díaz, era una bona idea, ben aviat es donarà compte del greu error. I el mateix passa amb el recolzament d’altres dirigents que la gent no accepta com referents, es diguin García Page, Lambán , etc.

S’està produint una mena de batalla entre l’aparell del partit i un candidat, de fora. I en els temps que corren, l’aparell té les de perdre. I més amb el record dels fets del Comité Federal, i de moltes altres decisions de la Gestora, que han anat clarament a beneficiar Susana Díaz i a perjudicar Pedro Sánchez. En aquesta desigual lluita, les bases, tenen clar a qui donar el vot. I si alguns pensaven que Andalúsia, València, Madrid....serien immensos blocs a favor d’una, poden començar a veure el seu error. A València hi havia cues per avalar a Pedro Sánchez el primer dia, i a Andalusia s’han format grans grups per recolzar la candidatura de Pedro Sánchez, com a mostra de no voler ser corretja de transmissió de Susana Díaz. D’aquest embat, ben aviat sabrem qui s’emporta la major confiança. En tot cas, i acabo, retrobar la confiança i la il·lusió formen part del primer indici de recuperació en el futur del socialisme. I a Sant Andreu, era visible en la cara de tots els assistents.

 

BORREDÀ - ENTREGAT EN DIPÒSIT L'ARXIU PERSONAL DE JOAN ROMA CUNILL

ACTE D’ENTREGA EN CONCEPTE DE DIPÒSIT DE L’ARXIU – JOAN ROMA I CUNILL- BORREDÀ
Avui, dilluns dia 24 d’abril a les 10 del matí, en Joan Roma i Cunill, ha fet entrega , en concepte de dipòsit del seu arxiu personal, el qual ha estat donat a l’Ajuntament de Borredà, però estarà en dipòsit a l’Arxiu Comarcal del Berguedà, per tal que sigui ordenat, conservat i es pugui consultar.
Aquest Arxiu consta d’aproximadament 12.000 documents, i va des de l’any 1972, fins aquest 2017.
Joan Roma, ha fet constar la satisfacció de poder entregar aquesta documentació, ordenada en bona part, fent una crida a que d’altres polítics, però també persones que han estat activitats en els àmbits culturals, esportius, etc, es plantegin la donació que permetrà a les generacions futures conèixer millor la seva història.
En el seu cas, ha expressat l’interès en que es tinguin documents de la gran història del país, però també de la petita història de cada poble, cada comarca, o cada àmbit. Sumats tots, es tindrà un bon coneixement de la història local i global.
Ha triat un mes d’abril per la significació que han tingut els mesos d’abril en la seva vida personal. Un mes d’abril de 1972 va emigrar a Berna( Suïssa ) per anar a treballar i estudiar. Un mes d’abril de 1979, retornà de Suïssa per ser cap de llista a les primeres eleccions municipals , en les quals va ser elegit Regidor de Borredà i un mes d’abril de 1991, va ser elegit Alcalde de Borredà, i avui, 24 d’abril de 2017, porta 38 anys a l’Ajuntament de Borredà, i juntament amb els 7 a Suïssa, vol dir que l’Arxiu donat suposa tota una trajectòria de 45 anys.
En resum, considera que donar tota aquesta documentació és un servei al poble i al país, perquè permetrà conèixer millor moltes de les actuacions dutes a terme en aquest llarg període.
A continuació s’ha signat l’entrada al registre de l’Arxiu, de tota la documentació, i l’arxiver Xavier Pedrals, ha agraït el gest de Joan Roma per ser el primer que el fa, a la comarca, i en vida, la qual cosa permetrà identificar millor la documentació i procurar tenir ben identificades totes les persones que apareixen en fotos, o en actes socials, culturals, polítics i institucionals.
Confia que aquesta primera donació, n’obri a d’altres, per aconseguir un Arxiu Comarcal ple de vida i documents de la nostra història.
Finalment, en Joan Roma, ha felicitat la bona tasca que duu a terme l’Arxiu Comarcal, i d’aquí la plena confiança en dipositar la documentació. Deixant clar que la documentació l’ha donat al poble de Borredà, en la figura de l’Ajuntament que és qui el representa, i es diposita a l’Arxiu com el lloc més indicat per la seva ordenació, preservació i consulta.
Berga, 24 d’abril de 2017.

Joan Roma i Cunill

Tuesday, April 25, 2017

 

ESTRUCTURES D'ESTAT - art. El 9 Nou


ESTRUCTURES D’ESTAT.
En els inicis de la Generalitat recuperada, en els anys 80, es va perdre la gran oportunitat de forjar una nova administració, realment innovadora, reduïda, austera i altament competitiva, a imatge i semblança d’altres com Suïssa, Dinamarca, Suècia o Noruega. Per a mi, el model suís, és el millor, per les semblances en dimensions del territori, habitants, i particularitats. El conec molt bé, de primera mà, però en comptes de buscar aquest model “trencador”, amb el que estàvem acostumats a veure, el president Pujol, i amb ell CiU, va optar pel mimetisme amb el model “espanyol”, el “madrileny, centralista i decimonònic ”.
Es a dir, el model madrileny, va ser traslladat a la nova Generalitat, tant en concepte, com en estructura i funcionament. Allà on hi havia “ministerios”, aquí vàrem crear Conselleries, i si allà cadascun tenia el seu gran edifici, aquí també. Si allà tenien dotze o tretze, ministerios, aquí , igual nombre de conselleries. I a imatge i semblança, tot havia de ser gran, ostentós,... símbol d’importància i poder. Per tant, quan ara parlem de “crear estructures d’estat”, no diem res de nou, perquè el president Pujol, des del primer minut, va tenir clar que creava un nou estat, tot i ser una regió ( fent servir la nomenclatura europea).
I pagant un altre, res havia de parar l’ambició ni els ànims de grandesa. Les conselleries no es podien concentrar en un sol lloc, sinó , repartides per tota la capital. I a falta d’edificis cedits, o comprats, si calia es llogaven a preu d’or, con tal se’n podés disposar de manera ràpida i ostentosa. Només cal recordar el Palau de Mar, seu de la Conselleria de Benestar Social, amb un lloguer d’un milió de pessetes diàries, d’aquells temps ( sis mil euros/ dia).  No es va voler ni pensar un instant ,en aprofitar el tancament de grans casernes militars , en diferents indrets de Barcelona, per posar-hi totes les conselleries. Un estat no és una autonomia, i el seu poder s’ha via de veure en les seves seus. I en els immensos despatxos dels consellers, i amb les flotes de vehicles oficials, així com amb els gabinets de protocol, premsa, etc.
I un estat, ha de tenir les estructures que el defineixen, com una Televisió Nacional, immensa. Ara mateix té més de 2.300 treballadors (CCMA), i 47 alts directius, molt més gran que Mediaset ( 1.266 treballadors), Atresmedia ( 1.800), amb activitat a tot el conjunt de l’Estat. I es permetia tenir corresponsals a tot el món, equips mòbils, edificis, corresponsalies,...de manera semblant als grans mitjans de comunicació, europeus.
Altres estructures indispensables, eren un Arxiu Nacional, un Teatre Nacional, una Orquestra Nacional, Museus Nacionals, Monuments Nacionals...tot això, al mateix temps que es negociava la creació de la Policia Nacional de Catalunya, a la qual calia buscar un nom “fora del comú”. Es va trobar, en el cos dels Mossos d’Esquadra, ben curiosa contradicció, amb el naixement d’aquest cos, temps enrere. Però bé, el nom s’esqueia, i es va negociar de pressa i corrents amb Madrid, la retirada de la  Guardia Civil , per poder-hi posar els Mossos, en el seu lloc. I també es varen reclamar els centres penitenciaris que ningú més ha volgut, però aquí, sí, perquè volíem tenir-ho tot, encara que ens sortís molt car.
En resum, la improvisació, l’afany de grandesa, i el ego , varen comportar la creació d’una administració que podia haver estat modèlica, i en canvi es va iniciar amb mal peu,  sobretot per  uns ànims megalòmans que ens ha portat a xifres brutals d’endeutament. S’ha de tenir en compte que en els primers 23 anys de governs Pujol, el deute va arribar als 16.500 milions d’euros, en números rodons. Hauria estat molt més gran sinó fos per alguns forats, tapats en negociacions bilaterals ( conegudes per peix al cove) en que l’Estat central va acceptar fer aportacions extres excepcionals. Però, d’aquest import ,es va passar als 34.000 milions, al final dels governs del Tripartit ( presidents Maragall i Montilla), i finalment hem situat el deute en els 72.000 milions, en l’etapa d’Artur Mas, i en els 74.500 milions , a dia d’avui.
Sembla fàcil parlar d’aquestes xifres, però , en realitat signifiquen una situació de col·lapse total de les finances de la Generalitat, amb uns interessos anuals, brutalment elevats, cosa que impedeix una autèntica política econòmica, mínimament independent. A més, prop del 65% de l’endeutament està en mans de l’Estat, i no hi ha capacitat per contreure ni un sol crèdit amb cap entitat bancària. Tant sols en interessos, es paguen més de 3 milions d’euros cada dia. Sí, heu llegit bé, cada dia.
Finalitzo. Es cert que el finançament de Catalunya és deficient, però hi ha hagut un desgavell econòmic brutal en tot aquest període, amb fugides endavant ,impensables, en una administració prudent i responsable. Els errors més greus en matèria financera han estat les despeses en TV3/Catalunya Radio, centres penitenciaris, desplegament dels Mossos d’Esquadra, feta de pressa i corrents ,i molt mal negociada amb Madrid, i inversions en infraestructures, mal plantejades i mal executades. N’hi ha d’altres, però aquests s’emporten el 80% de les causes d’estar amb 74.500 milions d’euros de deute. I les culpes son d’aquí, en aquests casos. Un altre dia, parlarem de les culpes de Madrid, que n’hi ha, per descomptat, però quan es vol estirar molt més el braç que la màniga, el resultat és el que tenim. Una dependència total i absoluta, de les bestretes mensuals del govern central, i les aportacions del FLA ( fons de liquidesa autonòmic) que van sumant any, rere any, uns quants milers de milions més, al deute entre les dues administracions.



Friday, April 21, 2017

 

NO COMETRÉ PERJURI - art. Regió 7

NO COMETRÉ PERJURI.
En els meus quaranta anys de càrrecs institucionals, dec haver jurat fidelitat a la Constitució espanyola i a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, una vintena de vegades, en tant que regidor, alcalde, conseller comarcal i diputat al Parlament de Catalunya. No serà ara, al final de la meva vida política, quan renegui de la lluita durant el franquisme, a la recerca de la llibertat i  la democràcia, simplement perquè un President kumbaià, i un Vice – President, predicador, em diguin que canvien les regles de joc democràtiques per unes altres, sense cobertura legal, o amb subterfugis estranys.
Per respecte als milions de ciutadans, sotmesos a la tirania de la dictadura franquista, que varen / vàrem lluitar per aconseguir plasmar en la Constitució, tots aquells anhels pels quals tant havíem batallat, no es pot ara, tirar per terra tot l’aconseguit, i endinsar-nos en una insòlita i estrafolària aventura, cap un objectiu inabastable. Com tampoc és acceptable menysprear les més àmplies cotes d’autonomia , aconseguides per Catalunya, en els darrers segles, per seguir un incert camí cap una Itaca inexistent.
Hem vist ja massa improvisacions, contradiccions, vulneracions de la Constitució i del propi Estatut d’Autonomia, com per acceptar seguir una ruta equivocada i sense sortida. Hem vist, segrestada, amagada i substituïda l’ensenya nacional dels catalans, la senyera, per la qual tant vàrem lluitar, per posar-n’hi una altra que només representa a una part dels catalans. Hem vist, usar i abusar de la representació de tots els catalans, per part de càrrecs institucionals del govern i del Parlament de Catalunya, vulnerant la legalitat vigent, en contra dels juraments que havien prestat.
El poble de Catalunya s’ha expressat múltiples vegades, en les conteses electorals a les quals ha estat cridat, fossin, municipals, autonòmiques, generals o europees. Si hagués decidit un altre camí , diferent del que estem, ho hagués aconseguit, però els resultats son els que son, i així s’han de respectar. No pot ser que una part, pugui decidir modificar les regles de joc, i imposar variacions que només poden portar que al fracàs i a la frustració col·lectiva. Aquest és el final que ens espera, si el govern de la Generalitat s’entesta a trencar amb la legalitat vigent.
Per fer-ho, necessita imperiosament, la cobertura i participació dels nou-cents quaranta-set alcaldes i alcaldesses de Catalunya . En el meu cas, ho he dit en sessió plenària, i en multitud d’escrits, com aquest. Jo no cometré perjuri. Jo no trairé el jurament donat en el moment d’acceptar el càrrec institucional que ostento, pel qual em varen votar els ciutadans del meu municipi.
En democràcia, les lleis son sagrades , d’obligat acatament i fidelitat. A qui no li agradin, les pot criticar i impulsar la seva modificació, però mentrestant son les que regeixen el nostre funcionament, sense vel·leïtats d’interpretació ni aplicacions parcials o interessades. I precisament hem de ser els càrrecs polítics, els primers a complir i fer-les complir. Per això hem estat elegits, i qui no vulgui estar sota l’imperi de la llei, és que s’ha equivocat de càrrec o de país.

Es hora de prendre consciència del fracàs de la via empresa per uns partits i governants que han volgut fer creure en una sortida inventada, aprofitant la gran indignació d’un país que no ha estat ben tractat, especialment en els darrers anys. Ara bé, la indignació s’ha de canalitzar cap altres vies que no pas la de la independència, que no té viabilitat, i el millor camí és anar cap a noves eleccions al Parlament de Catalunya i tot seguit, promoure nous pactes per aconseguir un canvi de govern central, més dialogant i més obert a trobar l’adequat encaix que Catalunya necessita, en el marc d’una Espanya federal, dintre d’una Unió Europea, igualment federal.

 

AVAL PER A PEDRO SÁNCHEZ - art. nació digital solsona

AVAL PER A PEDRO SÁNCHEZ.
Just a l’inici de la campanya de les Primàries del PSOE per elegir Secretari General, faig pública la meva decisió d’avalar la candidatura de Pedro Sánchez. Ho faig per convicció de ser la millor opció, i per haver descartat les altres dues candidatures. La de Patxi López, per no considerar-lo capaç d’engrescar la militància pròpia i no tenir prou tirada popular com per esdevenir un bon candidat a la presidència del govern. Li reconec la preparació i vàlua personal, a més d’una valentia , més que demostrada, en els durs anys de terrorisme al País Basc. Només per això sol, forma part de la nostra història col·lectiva, però , ara i aquí, no el veig amb aquesta doble vessant de lideratge que els socialistes necessitem, a nivell intern i extern, per sortir de la crisis en la que estem ficats, des de fa uns quants anys.
Pel que fa Susana Díaz, no estic content de la seva trajectòria, com tampoc, en el fons i les formes que utilitza. Em dona la sensació de veure i escoltar, els missatges habituals en el partit, en els darrers decennis. Es a dir, la veig com la dirigent tradicional, amb els missatges tradicionals, i la trajectòria tradicional, en un dirigent del partit. I , ara i aquí, crec que necessitem trencar amb tot el que ha estat “tradicional” per entrar en uns nous àmbits molt més innovadors, flexibles, oberts i trencadors amb el passat. El passat, passat està, i ens en podem sentir orgullosos de la major part de les accions dels governs de Felipe i de Zapatero, però el futur necessita lideratges molt diferents. I Susana Díaz no dona la imatge de novetat. Es la continuïtat de l’establisment socialista, molt propi d’Andalusia, ampliat a d’altres territoris de l’Estat. Se’m fa difícil pensar en un aixecament d’ànims de la militància, i un lideratge electoral potent.
I precisament, el que no veig en els altres dos candidats, ho trobo en la figura de Pedro Sánchez. Un candidat que haurà après les lliçons del passat recent, com per no repetir alguns dels errors comesos. Li van faltar reflexos, l’endemà de les eleccions generals, per impulsar la seva candidatura a la presidència del govern, posant més contra la paret, a la resta de forces polítiques que li podien haver donat suport. Tampoc varen quedar clares algunes maniobres, a l’ombra, de les seves més properes persones de confiança, però ja sé que la crítica, és fàcil, a “ toro pasado”, i els temps i les circumstàncies foren especialment complicades.
El cert és que el seu retorn era desitjat i esperat. No solament per la militància sinó per a molts votants que el veuen com una persona propera, oberta, jove, i no contaminat per les maneres de fer tradicionals, en el partit i la política. També se’l veu més segur i més preparat, després de les experiències passades. S’ha forjat en múltiples experiències personals i col·lectives, gens agradables ni gens previsibles, i això marca la trajectòria d’un polític, de manera rellevant. Segurament li permetrà avaluar millor el panorama que té al davant.

En resum, el país i el partit, necessiten figures noves, transparents, obertes , no procedents de les “famílies tradicionals” que han manat sempre, de forma directa o indirecta. Aquesta és la imatge que dona Pedro Sánchez. Sé que si ell guanya ens compliquem tots la vida, i la del partit. Trencar les inèrcies, les previsions, les rutines i els equilibris interns del partit, suposarà un autèntic terratrèmol en la majoria de federacions del PSOE, però és el moment de fer-ho. Es més, considero imprescindible fer-ho, per tal de renovar a fons un partit anquilosat. Per això, és ben visible la preocupació i la mobilització de molts dirigents territorials, preocupats per una renovació que no volen. Doncs bé, ara és el moment. El socialisme espanyol, i amb ell el català, ha de sintonitzar amb les noves maneres de fer política, i amb noves formules par retrobar la confiança de la gent. Es el que representa Martin Schulz a Alemanya, i el que pot representar Pedro Sánchez a Espanya. Il·lusió i confiança en un món molt insegur. Per això tinc clar a qui donar el meu aval, i a qui votar a les Primàries. Després, caldrà preparar bé la segona part de la operació, en el Congrés del PSOE. D’això en parlarem en una propera ocasió. 

Thursday, April 20, 2017

 

BORREDÀ - PROPERES ACTUACIONS MUNICIPALS.



PROPERES ACTUACIONS – AJUNTAMENT DE BORREDÀ.

MILLORA SENYALITZACIÓ TURÍSTICA.
Dos dels atractius turístics més propers al nucli urbà, son el Gorg del Salt, i el Pont de Sant Joan i Camí dels Graus, doncs bé, dintre de pocs dies es procedirà a canviar els rètols indicadors, molt envellits pel pas del temps, i se n’hi posaran uns de nous, amb els colors propis de llocs d’interès, i amb pintura reflectant.
En el cas del Gorg del Salt, també es posaran 3 nous indicadors. Un a la sortida del poble pel Camí de la Roca, un altre a la zona d’aparcament de davant Cal Tisoi perquè el puguin veure els que van direcció a Ripoll, i finalment, un tercer es posarà en el camí de baixada cap al Gorg, per evitar els dubtes entre el Molí del Xic, i el Gorg del Salt.

ENLLUMENAT DEFINITIU APARCAMENT CEMENTIRI.
Durant les obres de reforma de l’entrada del poble, primer tram del carrer Manresa i carrer Queralt, es varen instal·lar un parell de focus, per il·luminar l’espai dels contenidors i zona aparcament cementiri.
Ara s’ha fet l’encàrrec d’una farola de 8 metres d’alçada, amb tres braços, i llums Led, per posar en aquest indret i tenir-lo degudament il·luminat. La farola permetrà tenir ben il·luminats els contenidors, el camí i l’aparcament, de manera que pugui fer servei tant al Restaurant Baix Pirineu, com els usuaris de la casa de turisme rural, El Querol Vell, i els qui vulguin fer servir el jardí de l’entrada, les nits d’estiu.

PREVISIÓ D’EXPOSICIÓ PÚBLICA- PROJECTE MODIFICAT EDAR.
Segons ens informa l’ACA, tot està preparat perquè el DOGC publiqui l’anunci d’exposició pública del projecte modificat de l’EDAR, el dia 21 d’aquest mes d’abril. A partir d’aquí, s’inicia el termini de presentació d’esmenes i al·legacions. Tancat el període es veurà qui n’ha presentat , per resoldre-les, i continuar la tramitació.
Hi ha una previsió inicial de començar les obres el 22 de maig, en els apartats que no son objecte d’aquesta tramitació com son els col·lectors. Oportunament informarem de les novetats en l’execució d’aquest projecte.

TERCERA FASE CANVI LLUMS TRADICIONALS PER LEDS.
S’ha acordat ja la compra de noves bombetes Led, per substituir totes les que ara porten les faroles amb braç. Concretem aquest canvi afecta a 26 punts de llums, situats bàsicament a la zona de sota La Parada i el Camí de la Roca.
En els propers dies es procedirà a fer el canvi, de manera que s’hi guanyaré en potència de llum, i en estalvi de diner, perquè el nou sistema en Led, suposa un important estalvi tant en energia com a nivell econòmic.

ACTUACIÓ CONTRA LA PLAGA DE FORMIGUES A LA ZONA NORD.
Fa dues setmanes, va tenir lloc a l’ajuntament, una reunió de propietaris afectats per una plaga de formigues, amb un tècnic de l’empresa NETAR, especialitzada en la lluita contra aquests insectes.
A resultes de la reunió es va acordar un conveni amb aquesta empresa perquè actuï en totes les cases afectades i en tot l’entorn, per evitar el creixement de nous nius. En el cas de l’ajuntament, també aprovarem un conveni per actuar en totes les zones enjardinades, així com a la zona esportiva, per garantir la no proliferació d’aquestes formigues.
Borredà, 17 d’abril de 2017.



 

HOMENATGE-RECORD A CARME CHACÓN - art. blogesfera socialista


HOMENATGE – RECORD A CARME CHACÓN .
Ahir, dimecres dia 19 d’abril, varem viure un d’aquells moments històrics que quedaran per sempre més en els nostres cors. De fet, l’acte portava per lema, CARME AL COR. Els organitzadors varen fer una compactació d’intervencions, en directe i en diferit, propis d’un autèntic rècord , en varietat, diversitat i temps. Tenir de presentador en Xavier Sardà, ja és garantia de solvència i seguretat.
Amb un local atapeït de militants, simpatitzants, càrrecs institucionals propis i de tots els partits polítics, el silenci imperava a cada intervenció que sortia en pantalla, o es feia des de la tribuna. I de tant en tant, calia eixugar les llàgrimes d’emoció, per tanta acumulació de records i vivències, en una sola persona, i en tant sols 46 anys de vida.
Avui, el dia després, què queda de la figura de Carme Chacón ? Queda, el record d’una persona sincera, valenta, molt treballadora, amb les idees molt clares, i amb ganes de transformar el món, des dels càrrecs que va ostentar. De fet, aquesta és l’ambició que ens porta a tots els qui ens dediquem honestament a la política. Ho farem amb millor o pitjor encert, però l’objectiu és clar. I en el cas de la Carme, els èxits aconseguits varen ser notables., i no solament per haver estat la primera dona Ministre de Defensa, sinó per molts altres fets, que no son tant visibles, però no menys rellevants. Això, és el que queda d’ella, i el que transcendeix la seva persona.
També queden reflexions de com una persona, si és tenaç i constant, pot arribar molt amunt, i ser capaç de canviar coses que semblaven intocables. I entre aquestes, ens queda la reflexió de com seria el PSOE si ella hagués assolit el càrrec de Secretària General, en el Congrés de Sevilla. Els pocs vots que li varen faltar, podien haver canviat la nostra història col·lectiva. La dels socialistes, però també, les de tot el país. Ella trencava motlles, trencava dinàmiques envellides, i conformismes massa estesos. No provenia de l’aparell del partit, i per tant, hagués impulsat canvis substancials en tots els àmbits.
I això, em porta a pensar en l’etapa que tenim oberta, ara mateix, amb unes noves Primàries, en les quals competeixen 3 candidats. Ahir, hi eren tots tres a retre homenatge a la Carme. I em demano si el paper de Pedro Sánchez no és similar al que tenia la Carme, anys enrere a Sevilla? No necessitem ara, una sacsejada en tot el partit, per encarar els reptes de futur ? No és urgent tenir un lideratge potent , a nivell intern, com a nivell extern ? Un lideratge que ens retorni la confiança en nosaltres i la doni a les joves generacions que veuen amb poca esperança el futur que els espera ?
La Carme, hagués estat una Secretària General, realment insòlita, diferent, innovadora i trencadora amb les dinàmiques tradicionals. Doncs bé, es va perdre aquella gran oportunitat, i ara seria lamentable cometre un error similar. Prefereixo afrontar els reptes i dificultats de canvis profunds, abans que continuar amb la normalitat habitual. Amb el terreny pla que molts volen, sobretot els qui ostenten càrrecs de partit des de fa molts anys, lligats a càrrecs institucionals.
Ara cal una sacsejada, i canvis rellevants, en els fons i les formes. Ahir, varem recordar com actuava la Carme davant els difícils reptes que va haver d’entomar. Un bon homenatge a ella, és seguir el seu camí, i si cal pujar muntanyes, fer-ho. El partit, el país, necessita renovació, valentia, honestedat i noves maneres d’entendre i fer política. En pocs dies, els militants ho podem fer possible, amb el nostre aval, i vot. En quan a la Carme, s’incorpora al panteó de referents indispensables del socialisme, català, espanyol, i mundial. Ahir, ho varem poder constatar.



Tuesday, April 18, 2017

 

DONACIÓ ARXIU PERSONAL - JOAN ROMA, ALCALDE DE BORREDÀ

JOAN ROMA, OFICIALITZA LA DONACIÓ DEL SEU FONS DOCUMENTAL, A L’AJUNTAMENT DE BORREDÀ.
Ara fa un any, en una de les sessions de la Junta de Govern Local, va comunicar la intenció de fer donació del Fons Documental, al poble de Borredà, representat pel seu Ajuntament.
Ahir, dilluns dia 10 d’abril de 2017, va fer efectiva aquesta donació, mitjançant l’entrada a Registre del document que s’adjunta, en aquesta nota informativa.
En el moment de complir 38 anys de presència ininterrompuda en el Consistori de l’Ajuntament, i dels 45 anys, de l’inici de la seva estada de 7 anys a Berna ( Suïssa) , considera arribat el moment de donar aquest pas.
El Fons Documental Joan Roma i Cunill, consta d’uns 12.000 documents, que van des de les activitats dutes a terme a Suïssa, en tant que dirigent de Casa Nostra, a Berna ( Suïssa), i dels Casals catalans en aquell país, a altres pròpies del seu pas com Coordinador de la Comissió de Festes de Borredà, durant 30 anys, o les de Regidor i Alcalde, des de 1979, fins ara, afegint-hi tota l’etapa de militant i dirigent del PSC a nivell comarcal i regional, i finalment a la seva llarga etapa de Diputat al Parlament de Catalunya , durant 4 legislatures.
El motiu d’aquesta donació és ben senzill. Considera oportú fer donació d’aquest Fons Documental, en vida, per facilitar la seva preservació i ordenació, de cara el futur. I en tant que borredanès de naixement i vida, res millor que fer-ne donació al poble, i en la seva representació, l’Ajuntament.
Borredà, va veure destruir el seu arxiu històric durant la guerra civil. La insensatesa dels actes, lligats a la guerra, va portar a considerar “material bèl·lic “ el que era part fonamental de la nostra història col·lectiva, i només es varen salvar uns pocs lligalls, anteriors al 36. Solament es van salvar els llibres del Registre Civil.
La preservació de tota la documentació municipal, ha estat una de les prioritats dels governs municipals, des del 79 fins ara, i és lògic incrementar-la en aquella que pugui ser d’interès per a les generacions futures. Es per aquest motiu que faig entrega d’aquest Fons Documental, amb la petició de ser dipositat a l’Arxiu Comarcal del Berguedà, on tindrà espai adient, i facilitats per ser preservat , ordenat i consultat per qui li pugui interessar.
El trasllat de tota la documentació es farà després de festes, i serà degudament comunicat als mitjans de comunicació perquè en puguin obtenir les imatges corresponents.
Borredà, 11 d’abril de 2017.

Joan Roma i Cunill

 

BORREDÀ- JOAN ROMA, OFICIALITZA LA DONACIÓ DEL SEU ARXIU PERSONAL A L'AJUNTAMENT.

4. Donació de documents
JOAN ROMA I CUNILL, amb NIF 39297289 H, i amb domicili a carrer Vinyal, 24, 2n- 08619 Borredà, que actua en nom i representació pròpia.

MANIFESTA
Que és propietari d’un conjunt de documents que considera d’interès per a la col·lectivitat pel seu valor informatiu i cultural i que en vol afavorir la preservació i divulgació. .
Que per aquests motius desitja fer-ne donació, a títol gratuït, a favor de AJUNTAMENT DE BORREDÀ..
Que els documents constitueixen un conjunt de més de 12.000 documents, de molt diversa índole, dels anys 1972 al 2017, format per les activitats dutes a terme a Suïssa, en tant que co-president de Casa Nostra a Berna, també com a redactor de la revista Plançó ( òrgan dels casals catalans), i membre fundador de l’Assemblea de Catalunya a Suïssa, i iniciador d’un grup socialista, en aquell país. El fons documental comprèn també tota l’activitat duta a terme en tant que Regidor ( 1979- 1991) i com Alcalde ( 1991 - ...) de Borredà. Aplega també documentació en tant que militant del PSC, i dirigent a la comarca del Berguedà i a la Catalunya Central. Finalment, una part molt important del fons, està constituït per la documentació procedent de l’activitat en tant que Diputat al Parlament de Catalunya pel PSC, durant 4 legislatures.  En document annex s’incorpora una descripció breu dels documents esmentats.
Que aquesta donació i la seva plena validesa queden condicionades al compliment per part de AJUNTAMENT DE BORREDÀ, de les condicions següents:
a) Custodiar els documents a l’Arxiu, ARXIU COMARCAL DEL BERGUEDÀ, i assumir les despeses de conservació i, si escau, restauració.
b) Efectuar una descripció que en faciliti la identificació i localització.
c) Identificar el conjunt de documents amb el títol FONS DOCUMENTAL DE JOAN ROMA CUNILL-  BORREDÀ.
d) Fer constar la pertinença de cada un dels documents, segons consta en apartat c, en qualsevol acte de comunicació o ús.
e) Obrir els documents a la consulta pública.

Que en relació als drets de propietat intel·lectual dels quals n’és titular, vol autoritzar els actes de reproducció, distribució i comunicació pública, inclosa la posada a disposició per mitjà de la xarxa internet, que siguin necessaris per a les finalitats de servei públic pròpies de AJUNTAMENT DE BORREDÀ, o DEL PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA. Aquesta autorització no es limita temporalment ni territorialment.
NOTA DEL DONANT. El Fons documental es dona a l’Ajuntament de Borredà, si bé, considera que el millor lloc per a dipositar-lo, és l’Arxiu Comarcal del Berguedà, el qual disposa de les instal.lacions i mitjans adequats per a conservar-lo, protegir-lo i facilitar la seva consulta i divulgació.
Per aquests motius i amb aquestes condicions en aquest acte en fa lliurament a AJUNTAMENT DE BORREDÀ,  a  Borredà,  essent el dia 10 d’abril de 2017.

JOAN ROMA I CUNILL
Rebut per Montserrat Cabana i Sala, Secretària – Interventora, accidental de l’Ajuntament de Borredà.


Annex. Enumeració dels documents.
Documentació període a Suïssa.
Documentació , corresponent a fotocòpies dels llibres d’actes de l’Ajuntament de Borredà, des dels seus inicis fins a la implantació de les noves tecnologies.
Documentació municipal de Regidor i Alcalde de Borredà ( 1979 – 2017 )
Documentació Coordinador Comissió de Festes de Borredà ( 1979 – 2010)
Documentació activitat política com militants i dirigent del PSC.
Documentació etapa Diputat al Parlament de Catalunya – 4 legislatures.
Documentació com articulista, en diferents mitjans de comunicació.
Conjunt de fotos d’actes i activitats polítiques de partit, i institucionals.
Recull d’escrits i articles continguts en el meu bloc: joanromacunill.
NOTA.
Faig donació també de tota la documentació continguda en el meu bloc personal, a nom de Joan Roma Cunill, en el qual a data d’avui, consta de 2.396 entrades ( dues mil tres-centes noranta-sis ).
I la donació inclou totes les noves entrades que es produeixin des d’aquesta data, en endavant.
I perquè consti així ho signo a Borredà el dia 10 d’abril de 2017.

Joan Roma i Cunill

 

MOTOS I BICICLETES, AL LLUÇANÈS - art. La RElla


MOTOS I BICICLETES AL LLUÇANÈS.
Viatjo molt sovint per les carreteres del Lluçanès, no solament de pas cap a Vic, sinó també com a pas, cap un parell o tres de restaurants, on acostumo anar a dinar. Hem entrat ja a la primavera i amb el bon temps, apareixen colles de motociclistes i ciclistes per tot arreu.
Es lògic trobar-los per aquestes contrades, i les veïnes del Berguedà i Osona ,per l’incomptable nombre de revolts que tenen, i el que suposa per aquests conductors. Hem d’entendre l’avorriment que significa anar per carreteres amples i rectes, i comprensible vinguin cap aquí. Ara bé, també aquestes colles haurien d’entendre la necessitat d’estar vigilants i complir rigorosament les mesures de seguretat.
Parlo sobretot de les motos, perquè he tingut tants ensurts que quan veig el primer motociclista, procuro anar més a poc, i deixar-los passar a tots,  a la primera mitja recta que trobo. Ja sabem que els primers son els més experimentats i ràpids, i hem de partir més pels darrers i sobretot per l’últim que , tot sovint ha de fer grans esforços per no quedar despenjat. I amb els esforços i nervis, ve el perill imminent de l’accident.
En quan als ciclistes, com tot en la vida, n’hi ha de tota mena. Des dels que realment coneixen la carretera i procuren donar-te pas , de seguida que poden, a d’altres que venen de terres més llunyanes i consideren tenir prioritat absoluta, permetent-se fer la xerrada de dos en dos, o de tres en tres, que de tot hi ha a la vinya del Senyor.
Però, vaja, és vital no tenir pressa i entendre que fer esport, és bo i saludable, especialment pels ciclistes. Per tant, els conductors de vehicle ens toca ser pacients, educats, i prim mirats de cara a que ningú prengui mal.
Pel que fa a carreres de motos, sí hem avisat als Mossos d’Esquadra, perquè de tant en tant posin controls per evitar-les. Alguns dissabtes i diumenges matí, hem observat moviments de motos a velocitats increïbles, pensant que el poc trànsit els permet actuar com si fossin en un circuit. I no. Per agafar determinades velocitats, s’ha d’anar a d’altres indrets, sinó el resultat és ben evident: accident segur, que pot esdevenir fatal pel motorista, perquè és la part més feble de la carretera.

Aviso, a la vista d’uns quants accidents recents que hem tingut en les carreteres que compartim els berguedans amb els lluçanesos. Sortir amb moto, perfecte, competir, no aquí. 

Saturday, April 15, 2017

 

MIL ANYS EN 25 MINUTS - art. Nació Digital Solsona


MIL ANYS, EN 25 MINUTS.
Si ens hem de creure la història , modificada, o directament inventada pels nacionalistes catalans, ja en temps del president Pujol; Catalunya hauria complert el mil·lenari ,fa una vintena d’anys. Ho dic, com introducció al comentari sobre la nova visita del President Puigdemont, als Estats Units d’Amèrica ( EUA).
Aquesta vegada el viatge estava emmarcat pel secretisme, total i absolut, seguint el guió d’algun agent o agència de seguretat, propera a Mortadelo i Filemón. El motiu era que ningú podés espatllar la visita concertada amb l’ex president Jimmy Carter, per poder-li explicar, en viu i en directe, els passos donats pel procés sobiranista, i el guió que volen seguir per a la desconnexió d’Espanya, mitjançant un Referèndum d’autodeterminació.
Ningú ens ha explicat el perquè d’aquesta visita, ni les sortides aportades, vista la gran repercussió que ha tingut en tots els mitjans de comunicació mundials. Però, anant més al detall, hem pogut saber que l’entrevista va durar exactament 25 minuts. Es a dir, que en 25’ calia resumir 1.000 anys d’història, i les vicissituds dels darrers anys per poder esdevenir independents d’Espanya, malgrat els partits impulsors no disposin d’una majoria de vots, ni dels dos terços de la Cambra catalana, indispensable per prendre grans decisions, ni donar compliment a la Constitució espanyola, etc, etc.
M’hagués agradat veure la cara de l’ex president, a la vista d’una explicació tant reduïda, tant complicada i especial, com la de carregar-se totes les lleis vigents, per endinsar-se cap a “terres ignotes” per intentar arribar a la Itaca somiada. No sabem la opinió del president Carter perquè no hi ha hagut comunicat oficial. Bé, ni oficial ni oficiós, i per tant, no tinc clar si ha valgut la pena la inversió feta en el viatge que hem pagat tots els catalans.
I parlant de pagar, tampoc estem segurs de no haver pagat per obtenir l’entrevista. Ho dic perquè en el passat el president Pujol en va pagar per fer-se la foto amb l’Alcalde de Nova York, i amb alguna altra figura destacada d’aquell país, com a via per aconseguir autobombo propi. Cal saber que una via de finançament de campanyes electorals és la de fotos instantànies amb personalitats polítiques, les quals entre reunió i reunió, perden 8 o 10 minuts per fer-se’n amb gent disposada a pagar uns milers de dòlars, per poder-la penjar al rebedor de casa, o en el Palau de la Generalitat.
No tenim constància de que s’hagi pagat per aquesta entrevista, però tampoc no en tenim cap seguretat del contrari. Ja m’imagino que no seria amb un taló de la Generalitat, però podria ser una donació a la Fundació de l’ex President, feta per alguna entitat o empresa propera.  En qualsevol cas, anem veient com el procés sobiranista té un guió internacional que provoca vergonya aliena. I és que coneixent el Conseller Romeva, i una de les seves mans dretes, Maria Badia, ex eurodiputada socialista, no ens estranya res. Bé han de justificar el seu sou, i qualsevol contacte familiar , d’amistat o de diari, pot motivar desplaçaments d’alts càrrecs del govern per anar a buscar aliats externs, ni que siguin congressistes que neguin el canvi climàtic, i puguin fer acudits , tant intel·ligents com el que foren els “pets dels dinosaures” els que varen provocar la seva extinció.
En fi, ànims i que no parin els viatges , a falta de feina de despatx, perquè els dies passen i en algun moment algú haurà de reconèixer que ja no es poden donar més voltes de nòria ni pedalar més en bicicleta estàtica. Veuran que tanta feina no porta enlloc. En tornarem a parlar d’aquí tres mesos.  Però vaja, fer un llarg viatge per explicar en 25 minuts la nostra història mil.lenària, i un procés sobiranista que ha donat més voltes que el rellotge de la catedral , té el seu mèrit.



 

MOLTS NO CONTINUARAN- art. Regió 7


MOLTS, NO CONTINUARAN.
Arribem a meitat de mandat dels Consistoris, elegits, l’any 2015, en les desenes eleccions municipals , recuperades l’abril de 1979. Trenta-vuit anys de democràcia municipal, amb etapes molt diferents unes de les altres. Sóc dels pocs que poden avaluar i valorar, en viu i en directe, el que han significat, i la situació en que es troben els ajuntaments, a dia d’avui.
L’alcalde de Solsona, David Rodríguez, ha estat el primer a anunciar la no repetició en el càrrec. Es un bon alcalde amb una excel·lent gestió, cosa que li permetria aspirar a una reelecció, més que probable. No ho farà, i com ell, molts altres. Jo diria que mai com ara hi haurà desercions, en totes les files municipals, de tots els partits. I les raons son fàcils d’entendre.
Els darrers cinc anys han estat molt difícils per als ajuntaments, atrapats entre canvis notables en les normatives municipals, procedents del govern central, i per la insolvència, inacció i ànim recentralitzador del propi govern de la Generalitat, que es queixa quan Madrid ho fa, però ell mateix, ho copia descaradament.
En la primera i segona etapa de la vida municipal, entre els anys vuitanta i dos mil, les dificultats eren múltiples, però hi havia bona voluntat i predisposició del govern central, i la Generalitat, a sumar esforços i a no complicar excessivament la vida quotidiana. Els ajuntaments rebien ajuts importants de les dues administracions, sense posar traves innecessàries al funcionament.
Els ajuntaments eren plats de segona taula, perquè les autonomies varen passar al davant, i mai hi havia temps ni diner, pels ajuntaments. Sempre es deia que ja arribaria el moment, però aquest moment, mai ha arribat. La precarietat ha estat la norma de la casa, i tots han sobreviscut com han pogut. Malgrat tot, el resultat ha estat espectacular, gràcies a la dedicació, bona gestió i austeritat de la majoria de Consistoris, excepte una petita minoria.
Amb l’arribada del PP al govern central, les regles de joc varen canviar, de forma sobtada i profunda, fins el punt de modificar el funcionament habitual i normal, dels ajuntaments i la relació entre tècnics, administratius i polítics. El govern central, ha volgut modificar l’essència dels ajuntaments per transformar-los en eines de gestió, i no de política. Voldria fossin una mena de gestories, encarregades de fer funcionar els serveis més elementals, sense entrar en altres competències, més ambicioses i impròpies.
Pel que fa el govern de la Generalitat, totalment arruïnat, ha suprimit les ajudes habituals, normals i redistributives cap als ajuntaments. Però, a més, els hi ha retirat nombroses competències, fins el punt de tractar-los com nens petits als quals s’ha de vigilar, controlar i supervisar, en tot lloc i moment.
Sense ajuts del govern central ni de la Generalitat, els ajuntaments només poden confiar en els recursos propis i en els de les diputacions. Els ajuntaments de les províncies de Girona, Lleida i Tarragona, malviuen amb unes molt petites ajudes de les seves diputacions, i veuen com els seus veïns de la província de Barcelona, son els únics amb accés a importants ajuts, gràcies a la potència i bona gestió de la diputació de Barcelona, després de trenta anys de presidències socialistes, i bona gestió de les que les han seguit.
La falta de finançament, unida a l’enrevessada tramitació administrativa, urbanística i econòmica, basada més en retre comptes a les administracions, dites superiors, que no pas dedicada als ciutadans, fa que molts hagin decidit tirar la tovallola i marxar cap a casa. Tenir càrrecs municipals només per gestionar, sense poder fer autèntica política redistributiva, de millora i ampliació de serveis als ciutadans, no val la pena. Seran molts, doncs, els que no continuaran, i serà difícil trobar relleu adequat.

Ni a Catalunya ni en el conjunt d’Espanya, s’ha cregut en un autèntic poder municipal, capaç d’actuar de forma coordinada amb les altres administracions. Les altres dues, han volgut sotmetre, subordinar i controlar l’acció dels ajuntaments. Davant aquesta realitat, molts han decidit emprendre la retirada, i no optar a la continuïtat. Fins i tot, els darrers arribats. Ben aviat ho anirem comprovant. 

Thursday, April 13, 2017

 

CARME CHACÓN, EN EL PANTEÓ DE SOCIALISTES IL.LUSTRES- art. Blogesfera socialista


EN EL PANTEÓ DE SOCIALISTES IL.LUSTRES.
El pas dels anys va deixant les petjades dels dirigents que hem tingut aquí, a casa nostra, i dels que ens han acompanyat a nivell estatal, europeu i mundial. Per decisió lògica i fundacional, els socialistes estem immersos en un moviment mundial, conscients de que cap transformació social, no triomfarà sinó té una ambició global.
La pèrdua de Carme Chacón m’ha transportat als primers anys de la democràcia recuperada, quan ella, just acabava de néixer. M’hi ha portat per recordar noms que com ella, formen part del nostre panteó col·lectiu. Un panteó ple de socialistes il·lustres, no pels càrrecs ( que també) sinó per les trajectòries.
En un moment com aquest toca recordar amb orgull, persones com Joan Reventós, un dels nostres pares fundadors, a Pep Jai, líder pagès, lluitador per les llibertats, Ernest Lluch, assassinat per ETA , quan ha caigut derrotada, Maria Aurèlia Campmany, una de les grans personalitats del segle passat, Marta Mata, educadora i pedagoga excepcional, ...i tants i tants, homes i dones, que han estat exemples d’honestedat, coherència i valentia. Amb ells i elles, estarà Carme Chacón.
I amb ells i elles compartiran futur, amb molts altres de països més llunyans, però igualment amb trajectòries exemplars, com Willy Brandt, Olof Palme o Salvador Allende. Pocs moviments polítics poden aportar tants personatges històrics, com el socialisme. I és en dies com aquests quan la resta de forces polítiques han de reconèixer la realitat palpable, de persones que han dedicat bona part de la seva vida a uns ideals, allunyats de l’interès particular, perquè tenien en el bé col.lectiu la seva il·lusió de vida.
I és en temps com els actuals, que convé recordar aquestes trajectòries, totalment oposades a les que han tingut personatges sotmesos a vies judicials , ben actuals, en aquests dies. Es vital que la ciutadania compari trajectòries i comprovi l’existència de dues realitats ben diferenciades, entre els qui estan en política per transformar la realitat, i el món, i els que hi son per enriquir-se . Aquests son una petita minoria que fan un mal immens, a la majoria.

Estem en ple dol per la pèrdua de la Carme, però aquesta pèrdua ha remogut les aigües de la política per mostrar la cara jove, alegre i tanmateix rigorosa d’una dona valenta, entregada i fidel a uns ideals. Per tot plegat, ha entrat ,per propi mèrit, en aquest ampli panteó de socialistes il·lustres, en el qual tots els militants i simpatitzants ens emmirallem. 

Monday, April 10, 2017

 

DOL PER CARME CHACÓN - art. Nació Digital Solsona



DOL PER CARME CHACÓN.
Ahir al vespre ens varem assabentar de la trista i terrible noticia de la mort de Carme Chacón. La meva primera imatge fou la de veure-la rebre els honors militars, com a primera dona Ministre de Defensa, en la història d’Espanya, i una autèntica novetat a nivell mundial, i a més , embarassada. Una imatge que quedarà, per sempre més, en la història dels avenços cap a les polítiques d’igualtat, home – dona.
La segona imatge i record fou cap el seu fill Miquel, de només 9 anys. Un nen al qual havia dedicat esforços immensos per compaginar la vida política amb la familiar. I un fill al qual ara, ja amb la política de primera línia, deixada enrere, pensava dedicar s- hi en cos i ànima.
La vida és així d’imprevisible i injusta. L’hem perduda a l’edat de 46 anys, quan tots creiem estar a la meitat de trajectòria.
Els meus records d’aquestes primeres hores, han anat cap els inicis de la coneixença, quan era Regidora de l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat, i veus una jove , molt preparada i entusiasta, compartint reunions amb altres regidors i alcaldes, a la seu del PSC , de la FMC o en altres fòrums municipals. Te l’imaginaves fent carrera, en base a la preparació, entusiasme i joventut, i efectivament, la seva trajectòria és impressionant.
Després varem compartir actes electorals, aquí a la Catalunya Central, i en altres indrets del país, però vull remarcar l’enorme disponibilitat i sensibilitat que tenia pels qui estàvem en zones rurals. Era conscient de la gran diferència de fer política en les ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona, o en altres ciutats de Catalunya, en superposició al que representava fer-la en zones rurals, de l’interior del país. Per això, sempre havia estat disponible per venir al nostre territori.
Havia donat instruccions al seu equip de campanya, o a la del partit, en general que posava de manera prioritària anar a llocs petits, i allunyats, per davant de les grans ciutats. No és habitual ni sovintejat prioritzar actes amb trenta o quaranta persones, en comptes de tenir-ne centenars al davant.
Tampoc era massa habitual la facilitat en que se la podia trobar i demanar informació i documentació sobre pressupostos de l’Estat, o altres informacions ministerials de temes que ens afectaven al Berguedà o al conjunt de la Federació XI ( Bages, Berguedà i Solsonès). Fins i tot de Ministre, tenia els canals oberts com per poder accedir, sense especials dificultats.
Es per això, els qui l’hem coneguda de manera directa i planera, avui la plorem especialment. Una cardiopatia congènita la feia estar vigilant, però mai acovardida, ni inactiva. Al contrari, procurava fer vida normal, conscient d’algunes limitacions en determinades activitats, però havia fet esport, i havia estat sempre molt activa a nivell físic , i per descomptat, molt entregada als ideals que havia mamat des de petita a casa seva.
Avui, plorem la seva mort, i tenim el cor oprimit pel futur del seu fill Miquel, que no tindrà la mare que tant estimava ,al seu costat. Però, com socialistes, avui mostrem al món una de les nostres militants més actives, compromeses, i exemplars. Coherent, i valenta en la defensa de les seves idees, posant sempre per davant, l’interès del país. Una dona d’Estat, que no es va doblegar davant de res ni de ningú. Que ens serveixi d’exemple la seva trajectòria i passi al nostre llegat, de persones il·lustres i representatives de com volem siguin els nostres dirigents.
Berguedà, 10 d’abril de 2017.



Friday, April 07, 2017

 

SOLUCIONS TRANSITÒRIES -art. Regió 7

SOLUCIONS TRANSITÒRIES.
Es ben constatable el gran nombre d’obres realitzades ,durant l’actual període democràtic, en matèria de carreteres , per part de totes les administracions, però les prioritats que es varen acordar ,no responien a un concepte clar de desenvolupament integral del país.
En molts casos, unes carreteres varen passar “davant” d’altres, per pressions o interessos de col·lectius determinats, o de consellers i alcaldes que es varen posar d’acord, o per altres causes menys explicables. També va imperar el principi de “l’esquitxada” d’inversions per tot arreu, en comptes, d’apretar fort en uns llocs determinats, per ser d’interès nacional.
Per entendre’ns. Fa trenta anys que pujo i baixo per l’Eix del Llobregat ( C-16 / E9 ) una via “europea” i sempre l’he vist en obres en un lloc o altre. Puc dir el mateix en altres casos de carreteres, començades i deixades sense acabar, sense saber ben bé perquè ( cas de la de Gironella – Prats – Vic), la de Guardiola- La Pobla- Campdevànol, la de Berga- Solsona, Berga- Ripoll...
I obligatòriament hem de parlar de la C-55, en el territori del Bages – sud, amb una pressió de trànsit brutal, en la qual s’hi ha fet nombroses actuacions parcials, però cap de global i definitiva, tot i ser reclamada des de fa molts d’anys per tota la població afectada.
Diuen els castellans que “quién mucho abarca, poco aprieta”, i és ben cert que en matèria de grans infraestructures, no es pot anar a pams, sinó aplicant grans recursos. S’han de concentrar les grans inversions en aquelles obres que deixaran resolta una problemàtica determinada, i sentint-ho molt, altres obres hauran d’esperar millors temps o el seu torn, per ser executades. Tots els qui estem en un govern, sabem que mai es pot fer tot, al mateix temps i en el mateix lloc. Les prioritats son elementals, i s’han de respectar, si volem posar ordre en el desenvolupament del país.
Dic això, a la vista de les grans despeses , en solucions transitòries, a problemes de prioritats no ateses. Cada cap de setmana podem veure com es col·loquen, es treuen i es tornen a col·locar línies de cons, en el tram Berga – Bagà, per intentar reduir els col·lapses constants en aquesta via. Però si anem a Ripoll, veurem com allà apliquen solucions similars en altres trams, per sortir del pas. I de ben segur deu haver-hi una llista considerablement elevada de punts del país, amb les mateixes actuacions.
Actuacions que requereixen equips de personal, material, vehicles i vigilància de Mossos d’Esquadra. Per uns pocs dies a l’any, el problema no seria important, però a dia d’avui, aquestes solucions transitòries, es fan indispensables , la major part de l’any. Ja no per anar a esquiar, sinó per cadascuna de les varietats d’esports, estacions o activitats anuals.

Aquesta transitorietat hauria de portar a desterrar de la gestió, les solucions transitòries, per anar a les definitives. Totes les grans obres del país, han tingut un sobrecost enorme per culpa de la manca de visió general, i han portat a despeses constants , com les que tenim ara, a l’espera de resoldre l’objectiu final, que de fet, era l’inicial. Una bona planificació ha de marcar les línies mestres de com actuar, i sobretot, fer-la complir. Fins ara, no ha estat així. 

Thursday, April 06, 2017

 

A FALTA DE RAONS, SOROLL- art. blogesfera socialista


A FALTA DE RAONS, SOROLL.
A diferència del que era habitual, anys enrere, a les sessions del Parlament, Congrés o Senat, ara, qui vol sortir als mitjans de comunicació no ha de tenir por ni al ridícul ni a  les males formes. Al  contrari. Qui més crida o més sovint, trenca les regles de joc, més atenció li presten, de manera que la cosa, va en augment.
ERC fa honor al seu passat, amb uns quants elements notables, com Tardà,i Rufian . Aquest darrer es va convertint en un mestre dels estirabots i les males maneres, com s’ha pogut veure ben recentment en la Comissió del Congrés, dedicada a estudiar les actuacions de l’ex Ministre, Fernández Díaz. Es penós veure les preguntes, els comentaris, les rèpliques i contra rèpliques, convertides en insults, o desafiaments inacceptables, en una seu institucional.
El mateix estil fan servir un bon nombre de representants polítics de Podemos, en una mena d’escalada per veure qui la diu més grossa. Es una via per ocupar espai en els mitjans de comunicació, i l’han anat perfeccionant fins extrems insuportables pels qui no combreguem amb aquestes maneres de fer i actuar.
I el preocupant és l’extensió del fenomen, cap ajuntaments, diputacions, parlaments autonòmics,...i mitjans de comunicació, en general. Només cal sintonitzar algun canal de tertúlies, o debats, per veure la impossibilitat de seguir-los. S’ha fet habitual, impedir parlar a la part contrària, fent ús d’interrupcions constants, elevacions de veu, fins extrems increïbles, i ostentació de formes mal educades, per intentar guanyar la partida.
Creuen tenir la raó els qui més criden, i no els qui més bons arguments presenten, de manera que s’imposen els prepotents per damunt dels prudents. Aquesta escalada no tindrà fàcil final, vist com van les coses, però s’ha de parar. Mal exemple donen als ciutadans , els encarregats de defensar-los. Toca reclamar una moderació de les formes, i retornar al debat, serè i tranquil. I per aconseguir-ho, res millor que apartar de la política aquests elements díscols i prepotents.

Cada partit  ha de fer els deures, i tots els qui presideixen òrgans de govern han d’exigir contenció , moderació i respecte a les idees dels altres. I en cas d’incompliment, penalitzar les intervencions de forma contundent, aplicant el Reglament. Tardarem a veure aquest canvi, però és indispensable. Les raons han de guanyar al soroll, i no a l’inrevés, com passa ara.

 

REUNIÓ ALCALDES DE LES LLOSSES I BORREDÀ AMB DELEGADA DEL GOVERN.

REUNIÓ ALCALDES DE LES LLOSSES I BORREDÀ, AMB LA DELEGADA DEL GOVERN.
Aquest matí de dijous dia 6 d’abril de 2017, ha tingut lloc ,a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Borredà, una reunió amb la Delegada del Govern a la Catalunya Central, Laura Vilagrà, per tal d’escoltar i debatre les darreres incidències , relacionades amb el mal servei de mòbil i Internet, per culpa del repetidor de Puigdon ( Alpens).
A les 11.45, la Delegada ha estat rebuda a l’Ajuntament de Borredà, on l’esperaven l’Alcalde de Les Llosses, David Serrat, l’Alcalde de Borredà, Joan Roma, i membres de l’equip de govern i de l’oposició del consistori.  Aquesta és la segona visita de la Delegada, al poble, en la primera de les quals ja se li va exposar la problemàtica del repetidor.
La Delegada ha explicat les gestions fetes ,davant de l’empresa Telefònica i els compromisos obtinguts. Els Alcaldes i regidores, han exposat els greus perjudicis que causen les constants avaries, alguna de les quals, com la de fa 10 dies va durar prop de 4 dies sencers. Conscients de la mala imatge i dels perjudicis que causa aquest repetidor, la companyia Telefònica, ha adquirit el compromís de dur a terme, en aquest mateix mes d’abril, tot un conjunt de millores en la protecció, seguretat i vigilància de les instal·lacions, amb diverses accions, que han estat valorades positivament pels representants municipals.
De totes maneres, també han expressat el desig d’aconseguir que l’empresa dugui a terme la connexió del repetidor a la xarxa elèctrica convencional, com a mesura realment definitiva. S’insistirà en el tema, tant per part de la Delegada, com per part dels ajuntaments afectats.
També s’ha acordat, mantenir un contacte permanent a dues bandes ( Ajuntaments – Delegació) per fer un seguiment de les obres i mesures compromeses, i tenir una nova reunió dintre de la primera quinzena de maig, si totes les accions no s’haguessin dut a terme. En aquell moment es decidiria si s’organitza una visita conjunta a la direcció de la companyia Telefònica, o se’ls demana venir al territori, a fer-la. Confiem en no haver-la de convocar.
En qualsevol cas, hi ha hagut plena sintonia en no deixar el tema, fins a tenir-lo degudament resolt. Telefònica, ha posat un interlocutor,  del qual tenim bones referències, amb ànims de poder resoldre la problemàtica. Sabrem si de totes aquestes gestions i tràmits, en surt la solució, d’aquí a ben poques setmanes. Ens hem emplaçat a comprovar-ho d’aquí a principis del mes de maig.
Borredà, 6 d’abril de 2017.

L’Alcalde – President, Joan Roma i Cunill

Wednesday, April 05, 2017

 

EL PROJECTE MODIFICAT DE L'EDAR - BORREDÀ.- ES POT CONSULTAR DES D'AVUI MATEIX.

ES POT CONSULTAR EL PROJECTE MODIFICAT DE L’EDAR – BORREDÀ
Des d’avui, dia 5 d’abril de 2017, tothom qui estigui interessat pot consultar el Projecte modificat de l’Estació Depuradora d’Aigües Residuals ( EDAR), entrant a l’adreça electrònica següent: http://borreda.eadministracio.cat .
Aquí estareu a la SEU ELECTRÒNICA. Cliqueu a Portal de la Transparència, i d’aquí aneu al punt 7. I concretament en l’apartat 7.4 corresponent a Obres Públiques i Infraestructures, hi trobareu el PROJECTE MODIFICAT DE L’EDAR.
Una altra via per accedir-hi és per la web municipal : borreda.net , en la qual hi ha un link que porta cap aquest Portal de la Transparència.
Salutacions cordials.
Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà

Borredà, 5 d’abril de 2017.

 

BORREDÀ - PETICIÓ A L'EMPRESA ALSINA GRAELLS.

ALSINA GRAELLS S. A
Passeig de la Pau, 2 – 4
08600 Berga.
                                                    Borredà, 5 d’abril de 2017.

Benvolguts senyors,
En Joan Roma i Cunill, Alcalde – President de l’Ajuntament de Borredà ( Berguedà) els
COMUNICA

La necessitat i urgència de modificar alguns costums, d’alguns dels conductors de Busos, que habitualment aparquen el vehicle, davant de la Parada oficial, a pocs metres de l’entrada principal al nucli urbà de Borredà, de manera que obstaculitzen el pas dels altres vehicles que entren o surten del poble.
No és igual, estacionar el Bus petit, davant la Parada, que els Busos de grans dimensions, els quals “tapen” una part de l’entrada i sortida del carrer principal, el carrer Manresa.
Son molts els conductors del poble que s’han queixat d’aquesta manera d’estacionar el Bus, per carregar o descarregar els passatgers. L’indret de la Parada és suficient ampli si el conductor posa una part del vehicle, en el Camí del Cementiri, i no tot just a La Parada. Podem resoldre el problema amb un parell de maniobres elementals, i tots hi guanyarem en comoditat i seguretat.
També, fem esment d’algun costum , d’algun dels conductors del Bus petit, d’estacionar-lo a la baixada del poble, a pocs metres de l’enllaç amb la C-26, direcció a Berga. Això obliga als conductors que surten del nucli urbà a entrar una mica en l’asfalt de la carretera, amb el conseqüent perill de xoc.
En resum, preguem indiquin als conductors que fan el servei Berga – Borredà – Berga, facin atenció a estacionar el Bus , de manera que deixi pas, als vehicles que entren i surten del nucli urbà.
A l’espera de que aquesta petició sigui atesa, de forma immediata, aprofito per a saludar-los molt cordialment.
L’Alcalde – President.
Joan Roma i Cunill

A LA DIRECCIÓ DE L’EMPRESA ALSA – A LA PROVINCIA DE BARCELONA.



Tuesday, April 04, 2017

 

XOC DE TRENS - art. Nació Digital Solsona


XOC DE TRENS, O JUGAR AL GAT I RATOLÍ ?
Per part dels impulsors del Procés sobiranista, i del govern català, s’ha volgut vendre la batalla amb el govern central, com un xoc de trens. Un xoc entre institucions de semblant pes i força, quan la realitat és tot el contrari. No hi ha pitjor error en política, que infravalorar l’adversari, i el govern català ho ha fet, múltiples vegades, per múltiples raons. Greu error.
D’entrada ,menystenir el poder d’un Estat, és desconèixer la realitat del seu poder. Si a més, hi afegim, vulnerar l’estat de dret, ja és sortir de la dimensió en la qual ens movem, per anar a parar a una dimensió irreal. Es el que veiem, tot sovint a Catalunya, en els darrers 5 anys.
Produeix vergonya aliena veure els immensos errors dels impulsors dels sobiranisme quan s’imaginen complicitats d’altres Estats, que no existeixen. O quan van predicant pel món, fent discursos en classes de 90 alumnes, visitant alguna empresa anònima, o parlant amb alguns periodistes de mitjans ben poc seguits.
El sobiranisme necessita vendre imatges, il·lusions o somnis, més propers a deliris que no pas a realitats tangibles, i per això s’esforça en fer viatges, declaracions i reunions, per anar repetint missatges que saben no portaran enlloc. I ja no sé si es creuen les seves pròpies mentides o simplement, viuen una altra realitat, però creuen que la consulta del 9N, es va poder fer perquè varen agafar el govern central, desprevingut, o a la inòpia, quan tots sabem que la consulta es va poder fer, perquè es va tolerar. Es va mirar cap un altre costat, seguint un guió acordat amb el govern central.
I precisament va ser el trencament d’un acord de no aprofitament polític de la consulta, el que ha provocat els esdeveniments posteriors. Creure’s més espavilat i més astut que altres, porta conseqüències contundents, com les produïdes en els judicis per desobediència. Tanta astúcia, ha comportat la inhabilitació de 4 dirigents destacats de Convergència. Si estan satisfets, allà ells.
I tornant al tema, queda clar que no hi haurà nova tolerància en el tema del Referèndum. El govern central ha decidit no permetre’l i qui cregui que es farà, viu en un somni. L’Estat disposa de prou elements de l’estat de dret com per garantir la no celebració. I qui no s’ho cregui, que esperi uns quants mesos més.
No hi ha xoc de trens, sinó més aviat un joc de gat i ratolí, en el qual l’Estat representa el gat, i el govern de la Generalitat , el ratolí. A cada pas, d’un, actua l’altre, i de moment no hi ha color, per molt que alguns vulguin veure el contrari. Creure’s més astut, obliga l’altra part a estudiar millor tots els moviments i anticipar-se. Es el que fa Madrid en aquests moments, i no veig cap sortida viable com perquè la Generalitat pugui saltar-se la llei.
Son evidents els danys conjunts d’aquesta situació. Com evident és que no hi haguéssim hagut d’arribar-hi mai, però hi som. Es una conseqüència de la mediocritat dels governants que tenim aquí i allà. Toca moure peça, i el lògic seria la mogués el govern central, amb una proposta àmplia, contundent i generosa, o si voleu intel·ligent. Però de moment no la veiem per enlloc, de manera que continuarem jugant al gat i ratolí, fins que un se’n cansi, i mogui la peça no volguda. O algú sigui més intel·ligent i convoqui eleccions per trencar el cercle en el que vivim i la ciutadania pugui decidir cap on vol anar, vista la paràlisis actual.



This page is powered by Blogger. Isn't yours?