Thursday, January 31, 2019
PRESENTACIÓ CAP DE LLISTA MANRESA - art. Blogesfera socialista
MERCÈ , MIQUEL , FELIP – UNA PRESENTACIÓ SINGULAR, A MANRESA.
Ahir, dimecres dia 30 de gener, a les 7 de la tarda, a la Sala de la Plana
de l’Om, vàrem gaudir de la presentació
de cap de llista a Manresa, en un ambient d’orgull i il·lusió, com feia temps no havíem conegut.
De fet, hem dut a terme ja unes quantes presentacions de candidats que
trenquen tòpics i mostren un canvi de tendència, respecte les anteriors
eleccions de 2015. Aquell, va ser un moment , especialment complicat. També ho
és ara, però en un altre sentit, perquè l’independentisme no està de pujada
sinó clarament de baixada. I més que ho estarà mesos a venir, quan les baralles
internes, facin el seu fet, i provoquin trencaments visibles i ostensibles.
Ara, toca fer el seguiment del judici, i les accions que se’n derivaran,
però posant per davant la prioritat de preparar les eleccions municipals i
europees del 26 de maig. Els ajuntaments son peces clau per a la millora de les
condicions de vida dels nostres conciutadans i en aquests darrers anys, han
quedat en un segon nivell. Se’ls ha apartat, per donar pas al procés, prometent
mons imaginaris , lluny de la realitat.
La gent, la majoria de la gent, està ja cansada de tantes dates
històriques, tantes accions i actuacions, a favor d’un procés que fa aigües per
tot arreu, i a canvi, patir un deteriorament notable en la qualitat dels
serveis essencials: Sanitat, Ensenyament, Benestar Social...
Es el que ahir es va posar de manifest en l’acte de presentació del
candidat a alcalde de Manresa, Felip González. L’encarregada d’obrir l’acte fou
Mercè Cardona, en tant que Regidora de Manresa i Secretària d’Organització de
la Fed. XI, a més de membre de l’executiva nacional del PSC. Oferí un breu
resum de la tasca d’oposició i de la importància de tenir un grup municipal viu
i actiu, en una ciutat com Manresa. Una bona presentació del que necessita una
capital per exercir de capital, cosa que no ha fet el govern actual. Ella donà
pas al Primer Secretari, Miquel Iceta.
I Miquel Iceta, exercí de Miquel Iceta. Una intervenció plena de saviesa i
coneixement de la realitat catalana, en el marc de la espanyola, europea i
mundial. En mitja hora, una persona amb el cap ben moblat com ell, fa entendre
i comprendre, les grans oportunitats que pot tenir el nostre país si sap
aprofitar el moment actual. Un president de govern com Sánchez, disposat a reparar
tot el dany causat pel PP s’ha d’aprofitar el màxim. I en aquest marc de
diàleg, vindrà la negociació, i finalment el pacte. Tardarem a veure-ho però ho
veurem. I va remarcar l’important paper que poden i han de jugar els
ajuntaments, en aquesta batalla per la normalitat, oimés si es tracta de grans
ciutats com Manresa.
Per a ell, Manresa, s’ha tornat conformista després d’haver tingut alcaldes
tant actius i innovadors com Joan Cornet, Jordi Valls i Josep Camprubí. Ara li
aniria ve una etapa de Felip González per a recuperar el temps perdut. En
resum, una conferència – míting del Miquel, no es troba mai llarga, mai.
I el Miquel va donar pas a un inspirat Felip González, que va voler
repassar algunes de les principals fites d’un petit grup municipal, format per
tres persones: Quim Garcia, Mercè Cardona i ell mateix. Un equip ben conjuntat
i molt actiu, capaç de controlar, l’acció de govern, presentar alternatives i
sumar forces quan l’acció ho requereix, perquè es tracta d’un projecte de
ciutat. Va treure un bon nombre d’exemples del treball dut a terme, com a
mostra de que el treball ben fet, rendeix i dona bons resultats. I d’aquí se’n
va anar cap al que ha de ser l’esperit i l’objectiu de la nova candidatura.
Sacsejar el conformisme de l’actual govern, per a convertir Manresa en una
ciutat – capital de la Catalunya interior, amb projectes innovadors que
estiguin en sintonia amb el que han fet altres grans ciutats del país. Va
anunciar la presentació del programa electoral, posant en el frontispici la
batalla pel serveis essencials de qualitat, començant pel transport públic, o
altres lligats a l’ensenyament i la gent gran.
L’acte va acabar amb un bon gust de boca per part de tots els assistents
que omplien la sala de la Plana de l’Om, i amb la sensació d’haver retornat a
uns temps en que cada acte, era una festa col·lectiva de reafirmació i
recolzament a les propostes del partit.
# posted by joan roma cunill @ 6:20 AM
Tuesday, January 29, 2019
CONFUSIÓ I DISCREPÀNCIES - art. Nació Digital Solsona
CONFUSIÓ I DISCREPÀNCIES.
Hem entrat en un període de confusió i discrepàncies, quan
més unió i acords, hi hauria d’haver. A punt de l’inici del judici als
principals protagonistes del procés independentista, apareixen esquerdes i
desacords a tots els nivells, i en totes les institucions. Sobretot en el camp
independentista, a banda dels existents, en el camp dels anomenats
constitucionalistes que ja sempre han estat separats, pel fons i les formes
d’encarar el repte separatista.
El que no era previsible, és l’enorme confusió, en el món
sobiranista, a tant poc de temps d’arribar a la data electoral del 26 de maig,
on s’elegiran els 947 Consistoris dels municipis de Catalunya i els
Eurodiputats al Parlament Europeu.
De fet, les grans esperances posades en aquest moviment, fa
aigües per tot arreu, perquè Puigdemont va assegurar que farien la constitució,
arribats a un milió d’associats, que haurien pagat deu euros per cap....però,
fons ben informades, diuen que no han assolit ni els primers cent mil, cosa que
mostra un clar fracàs d’aquesta opció. De fet, en l’assemblea de constitució
només hi varen participar 2.500 representants, molt lluny dels 4.500 que en el
mateix lloc havia reunit ERC un any enrere...
Però, on hi ha major confusió i discrepàncies és en la
candidatura a l’ajuntament de Barcelona, cap i casal de Catalunya, i per a
molts, tant o més important que la pròpia Generalitat. Aquí, ningú sap què
passarà en el camp de l’antiga CiU. Ens diuen que el cap de llista serà Joaquim
Forn, antic Regidor, antic Conseller d’Interior, empresonat a l’espera de
judici, amb una segona que podria ser Elsa Artadi, però que encara no està
decidit perquè busquen substitut pel seu càrrec a la Generalitat.. ..i de
fet, Ferran Mascarell antic Regidor del PSC, antic Conseller de CiU, actual
Delegat del Govern a Madrid, i aspirant etern a l’alcaldia, es vol presentar
per La Crida ,
si bé, el PDeCat voldria una sola llista, incloent-hi ERC.
En resum. El desgavell és enorme i incomprensible, a només 4
mesos de les eleccions. Mai havia passat, no tenir candidats designats, els principals
partits. De fet, uns el tenen de fa temps com el PSC amb Jaume Collboni, però
altres s’han permès trencar els resultats de les primàries i posar-n’hi altres,
a dit: ERC i PDeCat. Tot plegat indica la confusió en aquests partits, i els
moviments tàctics, per veure qui passa davant de l’altre.
Aquesta confusió afegeix, discrepàncies i divergències en el
govern de la Generalitat
sotmès a una total inoperativitat, quan més falta fa. Ni pressupostos, ni acció
política, ni guió. No cal dir que no anem per bon camí.
# posted by joan roma cunill @ 7:12 AM
Monday, January 28, 2019
SERVEIS ESSENCIALS, EN PERILL - art. El 9 Nou
SERVEIS
ESSENCIALS, EN PERILL.
Molts de nosaltres havíem cregut que les conquestes adquirides, després
d’anys de reivindicacions i lluites, havien arribat per quedar-se i res les
posaria en perill. Santa Innocència. Totes les conquestes, fins i tot les de
l’estat de benestar, poden ser objecte d’atacs, reduccions i supressions, en
funció de qui estigui al capdavant del govern, o dels governs.
Ressonàncies magnètiques , a un any vista. Visites al cardiòleg, a mig any.
Manca de pediatres en moltes àrees sanitàries. Escassetat de neuròlegs, a
nivell general. Fins i tot, manca greu d’anestesistes que obliguen a suspendre
operacions imminents, i un llarg etcètera, motivat per la fugida cap a terres
més generoses, de milers de metges de família i especialistes, han portat la
sanitat catalana a segona divisió. I sinó fem atenció, podem acabar, a tercera.
Cosa semblant ha passat a Ensenyament, amb supressió de multitud de places
a primària i secundària, amb increment d’alumnes per aula, i deixant per anys a
venir la construcció de noves escoles i instituts.
Si entrem en la immensa i problemàtica àrea de Serveis Socials, el panorama
és molt més greu per quan estem tractant amb persones de necessitats múltiples
i molt diverses. L’envelliment general de la població, juntament amb un
progressiu empobriment de les llars, produeixen situacions molt complicades de
resoldre, a nivell particular, i encara més a nivell públic quan , sovint, han
de ser els ajuntaments, els solucionadors de les mancances.
Cosa semblant passa, en un altre àmbit estratègic del país, com és la manca
d’efectius en el Cos dels Mossos d’Esquadra, o dels Bombers. Van passant els
anys, les plantilles es van envellint, igual que el material, i les
convocatòries es van posposant a l’espera de millors temps. Mentrestant el
govern de la Generalitat ,
ocupat en altres coses, no té temps ni disponibilitat per encarar el principal
problema, com és el de recuperar l’estat del benestar, compensant les enormes
retallades iniciades pel president Artur Mas. Retallades que en alguns casos
varen suposar disminucions d’un 30 % en les partides pressupostàries.
L’excusa fàcil sempre ha estat el mal finançament de Catalunya. Es cert que
hi ha hagut un insuficient finançament, com també l’han tingut els ajuntaments,
i tanmateix hem aconseguit prioritzar els temes, i preservar els serveis
municipals, compensant en molts casos, serveis de la Generalitat per
considerar-los vitals pels nostres ciutadans.
Un deficient finançament, obliga encara més a gestionar bé, i evitar
despeses inútils. I d’aquestes ,el govern de la Generalitat n’ha
tingut i en té, a centenars. El resultat de tants anys de mala gestió ha
aconseguit portar el deute de la
Generalitat a una cota mai imaginada, com son 78.500 milions
d’euros. Un 60 % del deute està en mans del govern central, i la resta en
entitats financeres, generant tot plegat més de 3 milions cada dia, en
interessos.
Arribats en aquest punt, és evident que la situació financera, ha de ser la
principal preocupació i ocupació del govern català, aparcant o deixant de
banda, somnis de grandesa o batalles perdudes, per anar al gra, i aconseguir
redreçar la situació. Una primera mesura seria apostar per aprovar els
pressupostos generals de l’estat, per aconseguir uns ingressos extres, que
permetrien millorar infraestructures, equipaments i serveis. I tot seguit,
aprovar uns pressupostos propis, amb pactes amb partits de casa, que busquen
recuperar l’estat del benestar, en comptes de fugides endavant que no porten
enlloc més que al fracàs i la frustració.
Continuar amb l’atonia actual, és portar tots els serveis essencials a una
vida vegetativa, de simple supervivència, sense millores ni increments, cosa
que empitjora dia a dia, pel lògic envelliment dels professionals i dels
materials. Ho veiem a Sanitat amb els retards, i la impossibilitat d’atendre la
gent com caldria. Ho veiem en Ensenyament, amb el deteriorament de serveis. I
tant mossos com bombers ja han exposat la manca d’efectius i materials adients,
per fer bé la seva feina....teníem un país de primera, que ha baixat a segona,
amb perill de passar a tercera. Res està guanyat per sempre. Cal batallar per
recuperar-ho.
# posted by joan roma cunill @ 10:53 PM
Friday, January 25, 2019
DEMOCRACIA PLENA - art. Regió 7
DEMOCRÀCIA PLENA.
Estem en uns moments plens d’incerteses i creences en complots i actuacions injustes
o venjatives ,contra els principals protagonistes del procés independentista,
de manera que alguns ja donen per segur les sentències, i treuen tota credibilitat,
a l’acció de la Justícia. No volen reconèixer cap acció ni actuació delictiva,
per part dels impulsors del procés, esborrant o ignorant, els fets del 6 i 7 de
setembre de 2017, així com altres vulneracions de l’estat de dret, i dels preceptes continguts
en la Constitució i l’Estat d’Autonomia.
Els partits independentistes, han creat un món paral·lel, en
el qual regeix el principi de si una llei, una constitució o un estatut no
t’agrada, pots fer el que et vingui de gust, sense per això caure en cap acció
il·legal, i encara menys, delictiva. La democràcia, per aquests partits, es
converteix en una paraula feta servir a
conveniència, en funció del moment precís. Fins i tot es permeten, parlar en
nom de tots, encara que només representin una part, i que aquesta part, és
minoritària, respecte el tot.
Per això, es permeten parlar d’Espanya, com un país amb una
“democràcia feble”, o de ser filla del “règim del 78”, entenent la Transició
com un cúmul de claudicacions i fins i tot traïcions a l’autèntica
democràcia...Altres parlen del judici, com un “judici a la democràcia”, o a la
llibertat, i perquè no posar en dubte totes les institucions del país,
començant per la mateixa Constitució... ?
Però, les coses no son com semblen a alguns, sinó com son
realment. I en matèria de democràcia tenim una via segura per a conèixer la
realitat. La divisió d’intel·ligència del prestigiós The Economist, va crear
l’any 2006, el Democracy Index, que s’ha convertit en el punt de referència a
nivell mundial, estudiant i avaluant, any rere any, els 165 països que formen
part de Nacions Unides.
Aquest Index, conté 60 indicadors, agrupats en 5 categories,
de manera que cada país és estudiat i avaluat per tal de donar una nota final
que és la que situa el país en un lloc determinat, a nivell mundial. Aquells
països que tenen nota entre 8 i 10, son considerats de “democràcia plena”.
Doncs bé, Espanya , en els darrers anys ha sobrepassat els 8 punts.
Concretament l’any 2018, tot i els actes del procés, ha obtingut un 8,08 punts sobre
10, de manera que és una “democràcia plena”, amb puntuacions de 9,17 en
pluralisme polític, 8,82 en llibertats civils, 7,14 en funcionament del govern,
o 7,78 en participació política...
Així, doncs, Espanya, es troba per davant dels Estats Units,
França, Bèlgica i cent quaranta altres països. Concretament està situada en el
lloc dinovè, d’una llista que comença per Noruega, Islàndia, Suècia, Nova
Zelanda, Dinamarca, Canadà, Irlanda, Finlàndia, Austràlia, Suïssa...Espanya.
Aquesta és la realitat, i no la que alguns volen vendre, sota el criteri d’unes
decisions judicials que poden ser criticables, i en alguns casos potser seran
discutibles o errònies, però no per això trenquen els
principis de la democràcia i de l’estat de dret.
La presó provisional pot ser criticada i considerada injusta
o excessiva, però forma part de l’estat de dret, i no pocs juristes creuen, i
algun advocat defensor així ho ha fet constar, que si cap dels acusats
hagués fugit, és molt probable que ara
tots estesin a casa, a l’espera de judici.
Sóc defensor de l’estat de dret, i del compliment del
jurament fet, a l’accedir al càrrec. Tots els càrrecs institucionals jurem
fidelitat a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia. No poden ser paraules
buides, ni ser objecte d’interpretació, a gust de cadascú. En pocs dies
començarà el judici i podrem veure acusacions i defenses. Al final, tindrem
resolució judicial, que agradarà més o menys, però estarà dintre dels
paràmetres d’un estat de dret, com demostra el Democracy Index. I per cert, fa
un parell de dies que Puigdemont, des de Waterloo, defensava una Catalunya
independent, amb “estretes i amistoses relacions amb Rússia” ¡¡¡¡ Cal saber que
Rússia , amb 3,17 punts se situa en el sector de Règims Autoritaris, com tots
els que tenen menys de 4 punts sobre 10.Que cadascú jutgi les amistats que uns
i altres tenen o volen tenir.
# posted by joan roma cunill @ 11:09 PM
BORREDÀ, ACONSEGUEIX 35.000 EUR PER CAMÍ COLL DEL BAS
BORREDÀ,
ACONSEGUEIX 35.000 EUROS PEL CAMÍ DEL COLL DEL BAS.
En reunió, tinguda ahir dijous a la tarda, amb el president del Consell
Comarcal, el gerent i dos tècnics, se’ns va informar de la concessió d’un ajut
de 35.000 euros, destinat al Condicionament del Camí Municipal del Coll del
Bas.
Aquest camí municipal, uneix el nucli urbà de Borredà, amb el nucli urbà
d’El Coll del Bas. Un nucli conformat per sis cases, habitades tot l’any, amb
un trànsit considerable, i lloc habitual de caminada, per a moltes persones del
poble.
L’Ajuntament, va presentar petició d’ajut, fa uns mesos, responent a la
convocatòria d’un Pla de Camins, feta pel Consell Comarcal, amb un fons
procedent de la Diputació
de Barcelona. Amb aquest fons, el CC, ha concedit ajut a 11 municipis de la
comarca, entre els quals es troba el de Borredà.
Les condicions son, que l’ajuntament pagui la redacció del projecte i la
direcció d’obres, i el CC, paga la totalitat del cost de l’obra, fins el topall
de 35.000 euros.
Aquest import, permetrà deixar el camí en perfectes condicions de
transitabilitat, per a molts anys, perquè tindrà una qualitat i condicions,
adequades per les funcions que ha de complir.
De forma immediata, començaran els tràmits administratius, per a tot seguit
iniciar els tècnics, de redacció de projecte, amb la intenció de convocar
l’adjudicació de tots els camins, en un sol lot, cosa que permet una major i
millor negociació amb les empreses interessades. Tota la tramitació,
adjudicació i execució de les obres aniran a càrrec del Consell Comarcal del
Berguedà, per un total de 350.000 euros ( 11 municipis).
Borredà, 25 de gener de 2019.
L’Alcalde – President
Joan Roma i Cunill
# posted by joan roma cunill @ 2:06 AM
Thursday, January 24, 2019
EL CASTELLÀ, ARRACONAT - art. Diari Terrassa
EL CASTELLÀ,
ARRACONAT.
Fa uns vint anys que compagino política, amb voluntariat, a Creu Roja.
Durant uns anys, em varen destinar a donar classes de català per a immigrants,
d’arreu del món, instal·lats a Berga – capital. Des de fa tres anys, dono
classes de castellà als refugiats, acollits per Espanya, en el marc de l’acord
general de la UE ,
dels quals 56 van a Berga, acollits per Creu Roja, Ajuntament de Berga, i
comarca, en general.
La missió de tots els que treballem, és aconseguir la màxima integració en
els primers sis mesos d’estança en el país, amb altres sis mesos o més, de
recolzament i ajuda, a la recerca de casa i treball. No és fàcil, integrar els
contingents de nou vinguts ( estem en el quart contingent) degut a reticències
a l’hora de llogar pisos, per part d’immobiliàries i propietaris, o de trobar
treball.
Però bé, avui, vull tractar d’una altra dificultat com és la d’aconseguir
un ple domini de l’idioma, com element bàsic d’integració. D’entrada, vull
aclarir que a Berga, es donen classes de castellà, amb un amplitud
considerable, i opció al català, per a tots els que així ho decideixen.
La meva queixa o si voleu, la meva reflexió és sobre la manca de facilitats
per a continuar l’estudi del castellà, una vegada deixen el programa d’atenció als
refugiats. Molts d’ells busquen casa i feina, fora de la comarca, mirant sempre
cap a les grans ciutats: Hospitalet, Santa Coloma, Terrassa....
Quan ens retrobem, la majoria em comenten les dificultats per trobar algun
lloc on continuar les classes de castellà, de forma gratuïta, i en uns horaris
raonables. Molts dels refugiats venen en família, amb nens petits o mitjans que
van a l’escola, i si el pare ha aconseguit trobar feina, pertoca a la mare
portar-los i anar-los a buscar, amb unes hores intermitges que podrien servir
per anar a classes d’idioma.
Doncs bé, és molt difícil per no dir impossible trobar indrets on estudiar
el castellà. Em pensava que Creu Roja, Cáritas, Ajuntaments, o altres
organismes i ONG’s tindrien aquest servei, en els seus programes d’ajuda, però
si el tenen, no , en hores compatibles amb la de mestressa de casa. Es a dir,
als matins – migdies, o primera hora de la tarda, en comptes del vespre, quan
tothom ja ha retornat a casa, i pertoca ocupar-se de la feina de casa.
A l’interior del país, és impensable trobar aquesta opció, perquè ha anat
ampliant-se la idea de, qui està aquí, ha d’aprendre el català, i prou, però em
pensava que terres més avall, la comprensió i facilitat serien millors. Queda
molt per fer....i és que hem de ser pràctics i comprensius respecte del futur
que a molts refugiats els espera. La majoria d’ells ja no tornaran a casa seva,
mai més. No tenen clar, si el futur està aquí o més enllà. Tenir el castellà
com idioma principal, és lògic, pràctic i elemental perquè els dona una
universalitat justificada en que l’espanyol té 572 milions de parlants, i
dintre de trenta anys, seran / serem,750 milions, el segon ,després del xinés- mandarí.
Bé, doncs, és molt raonable, primer aconseguir dominar el castellà, i tot seguit,
si es queden aquí, aprendre el català, amb facilitat i rapidesa, perquè els dos
idiomes son cosins – germans. Es el que crec, i és el que els recomano. De fet,
els nens, en poc més d’un any, dominen català – castellà – rus o georgià, ucrainià,
afganès, iranià....o qualsevol altre dels idiomes materns que tenen, i que
afegeixen al anglès. En el meu cas, parlo mitja dotzena d’idiomes, i és cap on
hem d’anar tots plegats.
En resum, convindria estimular i pensar que hi ha milers, centenars de
milers d’immigrants en el país, que precisen estudis de castellà, i no el tenen
a l’abast. Cal fer un esforç i obrir espais i programes, en totes les mitjanes
i grans ciutats per oferir classes, pensant en les dificultats econòmiques, i
en els horaris millors per facilitar aquest aprenentatge, bàsic i elemental per
aconseguir la plena integració.
# posted by joan roma cunill @ 10:44 PM
Monday, January 21, 2019
LA MANIPULACIÓ ES PAGA MOLT BÉ- art. Nació Digital Solsona
LA MANIPULACIÓ ES
PAGA MOLT BÉ.
Pels qui no estiguin al cas d’una de les institucions del nostre país, diré
que la Sindicatura de Comptes, és l’equivalent al Tribunal de Cuentas, a nivell
d’Espanya. Es a dir, és un òrgan de supervisió i control de totes les
institucions catalanes, a nivell de comptes. Així que ajuntaments, consells
comarcals, diputacions, Generalitat, o qualsevol dels seus organismes, han
d’enviar els comptes anualment, per tal que siguin revisats i estudiats com
perquè es comprovi el compliment de la legalitat vigent, en matèria econòmica.
La setmana passada es va donar a conèixer el resultat de l’estudi fet,
corresponent a l’exercici 2016, i aprofito algunes de les dades per a ampliar i
detallar, algunes de les crítiques fetes, en un article anterior, parlant dels
mitjans de comunicació públics, agrupats en la CCMA ( Corporació Catalana de
Mitjans Audiovisuals) on hi figuren TV3
, Canal 3/24, CatRadio, Catmúsica, etc..
Molt sovint, he criticat l’enorme deute de la Generalitat ( ha superat els
78.000 M E), per culpa d’una nefasta gestió durant molts i molts anys, creient
que es podia actuar com si fóssim rics, o com si vingués algú a darrere, a
tapar els forats econòmics, causats. Tard o d’hora, les conseqüències es
constaten, en forma de retallades brutals a serveis essencials, o en altres
aspectes de la vida social i col·lectiva.
Segons l’informe emès per la Sindicatura, el nombre de treballadors,
agrupats en les mitjans de la CCMA, era de 2.171, l’any 2016. Son pocs o son
molts ? Son molts, moltíssim, si ho comparem amb qualsevol altre mitjà de
comunicació públic o privat. Per descomptat, és la plantilla més voluminosa de
totes, a nivell de Comunitats Autònomes, i supera en més del doble, qualsevol
de les empreses privades.
Però, és que l’informe detalla situacions realment incomprensibles, i només
imaginables en un mitjà públic, que funciona sobre el criteri de “paga la
geganta”. Es a dir, tots nosaltres ciutadans, que paguem impostos. Perquè ho
dic ?
Doncs perquè , no existeix cap sistema de control horari del seu personal.
Tampoc cap sistema clar i transparent respecte permisos , absències per baixa,
visites mèdiques o altres causes per absentar-se de la feina....Algú s’imagina
una empresa privada, en aquestes condicions ?
Però, el més sorprenent. El més espectacular, és saber que el 51,74% del
total del seu pressupost va destinat al capítol de personal, segons revela el
Diari de Girona,. Un personal més que ben pagat, perquè dels 2.271 empleats, 15
corresponien a càrrecs de Direcció, i 117 a comandaments intermedis. I la
majoria ( 62 %) sí, heu llegit bé, un 62 % cobra entre 50.000 i 70.000 euros, i
prop del 14 % supera els 70.000 euros.
Amb aquestes xifres i aquesta organització tothom pot entendre la fal·lera
que hi havia, i existeix per entrar en un lloc semblant, no en va els partits
de govern, es barallen per veure qui controla una entitat com aquesta, plena
d’estómacs agraïts. I fidelitat absoluta a les directrius polítiques, encara
que suposi una manipulació, per activa o passiva, de la realitat. Mana qui
mana, i qui mana, paga.
Per això és tant important, lluitar per un canvi de sistema, i per
implantar la PLURALITAT, si al final qui paguem som tots els catalans. Estem
lluny d’aconseguir-ho, però almenys ben aviat tindrem TVE 2, per demostrar com
la Pluralitat és possible. No volem traslladar el model de TV3, a TVE 2. No.
Volem veure i escoltar, un mitjà presidit per la objectivitat, professionalitat
i pluralitat. Res més, ni res menys.
# posted by joan roma cunill @ 10:33 AM
Friday, January 18, 2019
PLURALITAT VS MANIPULACIÓ - art. Regió 7
PLURALITAT VS MANIPULACIÓ.
S’ha de reconèixer la tasca del govern central, amb un ritme
trepidant de reunions i decisions, que contrasta amb la total atonia i
paràlisis, del govern català. Entre les decisions preses la setmana passada, em
quedo amb una que no ha estat prou divulgada ni elogiada, pel que té de
rellevant, pels qui volem uns mitjans de comunicació públics, objectius i
plurals.
Fa uns cinc anys, vaig decidir prescindir de tots els
mitjans de la CCMA ( Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ), on hi ha
TV3, Canal 3/24, CatRadio, etc, per la seva descarada i ostentosa falta de
pluralitat.
Si una cosa han de tenir i mantenir els mitjans, pagats amb
el diner de tots, és objectivitat , professionalitat i pluralitat. Aquesta
vella aspiració, va morir molts anys enrere, quan tots somiàvem amb una BBC
catalana, o amb altres mitjans de gran prestigi, dintre i fora dels seus
països. Aquí, el govern, es va fer seus aquests mitjans, i els va convertir en
òrgans de publicitat i propaganda, amb una tendència, cada vegada més notòria,
d’introspecció i defensa de les seves posicions.
El procés, va augmentar la tendència anterior, fins el punt
de convertir-los en els òrgans principals de difusió i impuls a les idees
independentistes. La pluralitat ha estat bandejada, i han quedat com els
mitjans d’una part del país. La resta, busquem altres mitjans, on trobar-hi la
diversitat i pluralitat, desitjada.
D’aquí, la gran noticia de la decisió presa pel Consell de
RTVE, de canviar radicalment la programació de TV2, a Catalunya. En el passat,
aquest segon Canal, havia tingut una potent programació que va anar perdent, en
detriment de la centralització de totes les emissions. Un greu error, que va
fer perdre la majoria d’usuaris, i que ara pot recuperar si s’encerta en la
planificació i programació.
La previsió és clarament esperançadora perquè suposa passar
de les vint hores setmanals que ofereix ara, a vuitanta, d’aquí dos anys. De
fet, de forma ja molt imminent, es pensa doblar les hores de programació,
convertint aquest canal, en un de gran autonomia, amb informatius, debats,
taules rodones, documentals, etc, etc, de manera que podrem afegir a la tria
que tenim ara, un nou canal públic, amb la objectivitat, professionalitat i
pluralitat, per bandera.
I quedi clar, no volem un Canal, que faci a l’inrevés de
TV3, en aquest cas, a favor de les tesis del govern central i dels partits que
li donen suport. No. El que volem és un canal plural, on totes les opcions hi
tinguin cabuda, i on quedi fora, la manipulació. Tant l’ activa com la passiva.
Entenent per passiva aquella que no informa del que no interessa al govern de
torn, o que la tergiversa, o que directament la manipula. En aquests anys, de
tot hem vist, i molt,en els mitjans públics catalans.
Per aixó, considero tant important la decisió del Consell de
RTVE, perquè des de la nova direcció, hem pogut constatar la independència i
objectivitat dels programes de televisió. També de la ràdio. Doncs bé, si això
ha passat amb la cadena estatal, també ara, ho veurem en la catalana. En poques
setmanes està prevista aquesta transformació que modificarà de forma rellevant
l’actual panorama de l’audiovisual a Catalunya. Hi ha hagut també, alguna altra
ampliació del panorama català, com la potenciació de la Cadena Ser, a
Catalunya, amb Josep Cuní , al front. Elements essencials, com aquests, feien
falta per tenir informació, debat i contrast d’opinions i relats, en un moment
especialment delicat com vivim en el nostre país. Per això, estem davant una molt important
decisió. Ben aviat ho comprovarem.
# posted by joan roma cunill @ 11:28 PM
Thursday, January 17, 2019
COORDINACIÓ IMPOSSIBLE - art. Diari de Terrassa
COORDINACIÓ
IMPOSSIBLE.
Tenim un país i un Estat, poc eficients, per un munt de qüestions que demostren la manca de coordinació entre administracions. Ningú s’estranyi dels elevats dèficits i endeutament que, any rere any, generen totes elles. Posem un exemple.
Aquests dies d’hivern, estem sota zero, en bona part del país, cosa que
genera plaques de gel, en carreteres, amb la conseqüent necessitat d’aplicar-hi
sal potàssica per a desfer-les i evitar més accidents dels que ja tenim.
Ben aviat, també arribarà la neu, cobrint una part del país i de les
carreteres, cosa que obligarà a posar en marxa la maquinària pertinent, per
netejar-les i fer-les transitables.
En el país i l’Estat, tenim carreteres privades ( autopistes de peatge i
alguns túnels), carreteres estatals, carreteres nacionals ( autonòmiques),
carreteres provincials ( Diputació de Barcelona té prop de 2.000 quilòmetres) i
camins municipals, alguns d’ells asfaltats...totes aquestes vies, estan
sotmeses a les condicions climatològiques, amb gel, des de fa setmanes, i aviat
amb neu.
Semblaria que una bona coordinació
de totes elles, permetria fer-hi front amb una rapidesa i eficàcia, dignes
d’elogi. Doncs , no. Si fóssim a Suïssa, això seria el normal, d’aquí que em
consideri ciutadà suís d’adopció, pels meus 7 anys viscuts a la capital, però
estic aquí. Estem aquí. I aquí , què passa ?
Doncs ,que cadascú va per lliure. M’explico. Les carreteres privades,
organitzen la neteja de gel i neu, pel seu compte. Lògic.
Ara bé, la resta d’administracions, també ho fan, cadascuna pel seu compte,
sense cap mena d’organització entre elles, amb el resultat d’un cost enormement
elevat, i il·lògic. Aviat ho entendreu. Els ciutadans veiem passar camions de
sal, escampant-la per les carreteres de l’Estat...tot seguit, veuen passar
altres camions que n’escampen, per altres carreteres, perquè son de la Generalitat.. .a
continuació, veuen passar altres camions que n’escampen per altres carreteres
perquè son de la Diputació
.... i finalment, veuen passar altres camions, remolcs, o vehicles adaptats que
n’escampen per camins municipals perquè son de l’ajuntament.
Si parlem de maquinària per treure neu, les imatges son similars a les
anteriors. I veus amb estupefacció ,com una màquina llevaneus treballa
intensament en un tram de carretera, per a tot seguit, aixecar la pala, i corre
cap un altre tram perquè el d’entremig, pertany a una altra administració i per
tant, no hi pot actuar. Així, doncs, tenim màquines corrent d’un lloc a l’altre
del país, abaixant i pujant la pala, segons l’encàrrec que té, corresponent a
l’administració que l’ha contractat. I el mateix passa, quan es tracta de
material propi de l’administració.
En resum, la coordinació és impossible. Molts alcaldes, hem intentat trobar
solució i mirar de posar-nos d’acord per treure millor profit de la maquinària
i estalviar diner. Impossible. En un petit país com el nostre, no seria millor
un acord entre els tres nivells d’administració, per a contractar un servei
necessari per a totes elles , i pagar-lo proporcionalment ? Pel que podem
veure, no.
Algun dia, dedicaré uns quants articles, a explicar molts altres exemples
de mal funcionament de serveis públics essencials, com el d’avui, que denoten
una falta de planificació i programació, evidents. I sobretot demostren la
manca d’un model administratiu global, de país. El diner públic, ha de tenir un
destí rigorós, ben planificat, i sota el principi de l’austeritat i
l’eficiència. Aquí no som ni eficients ni austers, i si a més tenim un govern
dedicat a construir “castells en el aire”, amb un president convertit en
turista i predicador, en comptes d’administrador, s’entén no es vulgui entrar
en temes tant “terrenals”. Així, doncs, continuarem cadascú pel seu cantó,
perdent hores i esforços, amb un elevat cost de funcionament. L’eficiència i
austeritat, estan de vacances.
# posted by joan roma cunill @ 10:59 PM
APARENTAR,FER VEURE, SIMULAR...I QUEDAR BE. - art. Blogesfera socialista
APARENTAR, FER VEURE, SIMULAR, .... I QUEDAR BÉ
Quan d’aquí uns anys, estudiosos independents, vull dir
objectius, estudiïn les accions dutes a terme pels múltiples actors del procés
independentista, conclouran que en molts casos, en moltíssims, es va actuar
simplement per “aparentar, fer veure, simular... i quedar bé”, una alternativa
a la dita, tant catalana de “quedar bé, amb la vianda al plat”... M’explico.
Aquesta setmana, s’ha donat a conèixer l’arxivament de
diverses causes obertes contra alcaldes que suposadament havien signat Decrets,
de recolzament , impuls i participació en la organització del referèndum
/consulta de l’1-O. Son els casos dels alcaldes de Manresa, Moià, Sant Pere de
Torelló...Aviat, en vindran altres. Perquè s’han arxivat ? Mirem què va passar
en el cas de Manresa, molt il·lustratiu del que varen fer molts altres alcaldes
com ell.
En ple moviment de recolzament i impuls al referèndum /
consulta de l’1-O, es varen organitzar multitud d’actes, concentracions,
reunions.... i també suposades signatures de Decrets d’Alcaldia, en llocs
públics, i degudament transmesos per radio, televisió i tota mena de xarxes
socials. Molts alcaldes volien el seu moment de glòria, deixant clara la seva
directa implicació.... però, ai las, moltes vegades les apariències , enganyen.
Perquè ho dic ?
Doncs, perquè en el cas de l’Alcalde de Manresa, Valentí
Junyent, després copiat per molts d’altres, el que realment va fer, va ser
simular la signatura d’un Decret d’Alcaldia, que en realitat era un paperot, sense
cap fonament legal, i al qual no se li pot donar el nom de “document”.
Explico ,pels no entesos en matèria municipal, que perquè un
Decret d’Alcaldia, sigui realment un Decret, ha de contenir una signatura
original de l’Alcalde, sigui feta en viu i en directe sobre el paper, o per via
digital, amb signatura electrònica. Primera condició. La segona condició és que
aquest document estigui numerat, amb el número que li correspongui com a
Decret. Tots van correlatius amb número i data. Tercera condició, el document
signat i numerat, s’ha de registrar, en el registre general de l’Ajuntament. I
per últim, aquest Decret s’ha d’inscriure en el Llibre de Decrets Municipals,
del qual en dona fe el Secretari de la Corporació.
Bé. Explicat què és un Decret, he de dir que molts alcaldes,
varen fer veure que signaven un Decret, i en realitat varen signar un paper que
no serveix per a res, ni té cap validesa legal, ni consta en el registre de
l’ajuntament ni en el llibre de decrets. En realitat, es varen fer la foto fent
veure que signaven un document, quan signaven un paper irrellevant. Es evident
que si Fiscalia demana al secretari el “suposat document”, el secretari no li
pot aportar res, perquè no hi ha res oficial.
Aquest és el tema Veurem què fa la fiscalia en els casos en
que sí els alcaldes varen signar un autèntic Decret. No sabem quants ho varen
fer, perquè tampoc sabem el total. Han passat mesos, i si al principi es
parlava de molts centenars, poc a poc el nombre es va anar reduint, i a data
d’avui, no sabem de quants parlem, ni tampoc de quants ho varen fer veure i de
quants varen signar un Decret. Francament trobo molt poc seriosa aquesta manera
d’actuar, però ens hi hem d’acostumar, a la vista del que es va coneixent del
procés. Cadascú que valori com cregui oportú, aquests comportaments,
impensables en països seriosos.
# posted by joan roma cunill @ 3:02 AM
Tuesday, January 15, 2019
CONDICIONS I POSSIBILITATS - art. Nació Digital Solsona
Tant en la vida
pública, com en la privada, si es vol negociar s’ha de tenir clar, el que es
pot oferir i el que es pot demanar. O a l’inrevés , segons qui estigui a una
banda o altra de la mesa negociadora.
Per demanar impossibles, millor no perdre, ni fer perdre el temps. Doncs
bé, aquest matí de dilluns dia 14 de gener de 2019, s’han reunit a Waterloo,
els membres del Grup Parlamentari de Junts X Cat, amb greus discrepàncies sobre
l’estratègia a seguir, pel que fa els PGE( pressupostos generals de l’Estat).
Hi ha divisió d’opinions en el Grup Parlamentari a Catalunya, similar
divisió existeix en el Grup del Congrés, i en la pròpia executiva del
PDeCat, de manera que ningú sap ben bé
què acabaran fent. Mentrestant ERC va per la seva banda, refusant tota
dependència de la posició dels seus socis de govern, i encara més del president
inactiu, Torra.
Ara bé, a falta de posicionament concret i coherent, es practica el que en
política diem, cossa endavant, i a veure on va la pilota. Després, ja decidirem
com continuem el partit. La cossa endavant, explicitada per l’ex – president
Puigdemont, és que no pensen deixar tramitar els pressupostos generals, sinó es
donen dues condicions inexcusables: una, és determinar un sistema o una via per
garantir que les partides destinades a Catalunya, realment vinguin, i no passi
com en altres ocasions, en que s’ha promès, una cosa, i n’ha vingut una altra.
Segurament en aquesta primera condició, tots hi estaríem d’acord, perquè a
falta de confiança mútua, s’ha de buscar algun sistema garantista. Molt bé,
busquem-lo i acordem-lo entre les dues parts. Seria ja un avenç important.
Ara bé, al costat d’aquesta primera condició, n’hi posa una altra, que
saben les dues parts que és d’impossible compliment. Formar una mesa de debat i
negociació per un referèndum d’autodeterminació. Impensable per impossible, i
no és perquè uns vegin el tema d’una manera o tinguin una opinió o una altra,
és que la Constitució no ho permet, com no ho permet cap Constitució de cap
país del món. Així, doncs, posar aquesta condició, és sinònim de no voler
arribar a cap acord. Es més, és la via per impedir qualsevol apropament i
resolució del conflicte.
Perquè s’insisteix en una via tancada ? Algú pot creure que un president de
govern, d’aquí o de més enllà, negociarà una proposta inconstitucional, i per
tant, fora de l’estat de dret ? No han vist prou clar els independentistes que
no hi ha cap sortida a la unilateralitat ? No han comprovat que fora de l’estat
de dret, no hi ha cap sortida viable ? Doncs, bé, posar sobre la taula. Més ben
dit, dir de paraula que sinó s’accepta aquesta proposta no es facilitarà la
tramitació dels PGE, ni es votaran, malgrat comportin grans beneficis per
Catalunya, significa situar-se fora de la realitat, una vegada més, i donar peu
a una nova crisis interna del món independentista que no comprèn, no s’aprofiti
la mà estesa del president Sánchez, per treure’n benefici per a tots els
ciutadans.
Estem, en el que he dit al principi. Si a dues bandes, una es comporta fora
de la realitat, és impossible apropar posicions, i encara menys, arribar a
acords. Aleshores, només queda una solució que podem veure ben aviat, i és
l’apartament dels intransigents, per donar pas als dialogants. Esperem ho facin
ben aviat. Tots hi sortiríem guanyant.
# posted by joan roma cunill @ 1:02 AM
Monday, January 14, 2019
CIUTATS, GUIXADES I PINTADES - art. El 9 Nou
CIUTATS, GUIXADES
I PINTADES .
Produeix desànim i indignació, voltar per nuclis històrics, de pobles i
ciutats, i veure com d’habitual son les guixades i pintades, en tota mena
d’espais públics o privats. I l’inquietant d’aquest fenomen ,és la persistència
i fins i tot, increment.
Acostumo voltar per diferents capitals, començant per les més properes :
Berga, Solsona, Manresa, Ripoll, Vic, Puigcerdà, La Seu d’Urgell...i en totes
elles el fenomen és visible, si bé, en unes més que en altres. Avui, em centraré
més a Vic, però les reflexions valdrien per a qualsevol de les altres.
I em centro més en Vic, perquè de les esmentades, és, a dia d’avui, la més
afectada en punts altament sensibles de la ciutat. Passejar per la catedral i
veure-hi pintades a la paret de pedra antiga, suposa imaginar un enorme cost
material i tècnic per treure-les, però a tot l’entorn del Museu Episcopal, i de
la plaça, n’hi trobem de tota mena. I tot sovint les podem veure en els plafons
de la plaça, on els bisbes que hi figuren, son pintats o guixats, amb una
constància reiterada.
Ben a prop, altres, en parets acabades de pintar, o en portes antigues, de
cases particulars també s’hi apliquen esprais o pintures que obligaran a altes
despeses per a deixar-les com han de ser.
Crec, sincerament, que l’espai públic, pateix un menyspreu que ha de ser
corregit de forma immediata, sinó volem
convertir-lo en un lloc poc amable i poc atractiu, precisament tot el contrari
del que ha de ser.
He criticat en aquestes mateixes pàgines, i en moltes altres, l’ús i abús
de tota mena de simbologia partidista, posant i pintant espais que son de tots.
Si uns ho fan, donen molts més arguments a que d’altres es creguin en el dret
de fer-ho, també. La suma d’uns i altres fa que donar una volta per Vic, es converteixi
en un aparador de tota mena de símbols, guixades i pintades, que en res
afavoreix la bellesa de la ciutat.
I la millor reacció d’un ajuntament és intervenir de forma immediata i
procedir a la neteja general, per desanimar els autors. El cost és enorme, a
nivell material, tècnic i econòmic. Les xifres son d’escàndol perquè significa
dedicar diners de tots, a netejar el que uns pocs embruten.
Mireu dono, a tall d’exemple, algunes xifres de ciutats que les han
proporcionat de forma provisional, a finals d’any. Solsona 18.000 euros,
Manresa 32.000, Igualada 42.000, Terrassa 550.000, i parlant amb alguns
alcaldes de ciutats amb un vandalisme més agreujat, ja les pugen a més d’un
milió...demanem-nos quin millor ús podrien tenir aquests diners si no haguessin
de servir per netejar o reparar espais maltractats.
Però, és que si anem a d’altres espais, en aquests cas mòbils, com son els
trens o metro, penseu que només a Rodalies Renfe, el cost els hi suposo 7,6
milions a l’any, i entre metro i tren, a l’espai de l’àrea metropolitana, el
cost és de 17 milions a l’any....
Es evident que no podem mantenir-nos resignats a veure degradats els espais
públics, els monuments, places , carrers, bancs o arbres....però, per això,
tots hem de ser conscients del respecte que mereixen i ningú ha de creure’s
ostentar la patent per fer-ne el que es vulgui, per molt alt concepte que
tingui del que fa. Si uns ho fan per un motiu, donen peu, a que altres també
creguin que ho poden fer, i sumant uns i altres, el resultat el tenim ben a la
vista de tothom.
I que tothom tingui ben assumit que no parlem només de diner, dificultats
tècniques i humans, sinó degradació pura i dura, de determinats elements
històrics. Pedra antiga, escultures, portes històriques, fanals representatius
d’èpoques passades, muralles ...tot és patrimoni a salvaguardar i protegir per
a generacions futures. Siguem conscients de la nostra responsabilitat a l’hora
de convertir-nos en vigilants i actius protectors de tots aquests bens. Son de
tots, tant si vivim en la pròpia ciutat com si només hi venim de tant en tant.
La història i el patrimoni son col·lectius.
# posted by joan roma cunill @ 7:42 AM
Friday, January 11, 2019
PARLAMENT, EN HORES BAIXES - art. Regió 7
PARLAMENT, EN
HORES BAIXES.
Mal pot funcionar
un Parlament si el govern està inactiu, però com a mínim podrien dissimular una
mica, i intentar impulsar iniciatives per obligar el govern a fer alguna cosa,
en àmbits tants essencials i fonamentals com la millora de la Sanitat,
l’Ensenyament, Benestar Social, etc.
Res de res. A dia
d’avui, la crònica parlamentària es resumeix en uns pocs minuts cada quinze
dies, en motiu de les preguntes al Consell Executiu, i més per estirabots
concrets, que no pas perquè es digui res d’important o rellevant. En absolut,
només se’n fan ressò, els mitjans de comunicació si hi ha alguna baralla
dialèctica entre el president o algun conseller/a, amb diputats de la oposició.
Ben poca cosa, com podem veure.
Hem passat d’un
Parlament, centre de la vida política – institucional del país, a una Cambra
legislativa irrellevant. Tenim 135 diputats i diputades, en hivernació, i no
perquè sigui hivern, que també, sinó perquè així estan, la resta de l’any.
S’entenen els
motius, perquè sinó hi ha govern efectiu, no hi ha motius per portar el control
de la gestió ni la presentació de propostes alternatives, perquè no hi ha projectes ni objectius per debatre.
No havia passat mai, ni era previsible, trobar-se en una situació semblant. Els
antics diputats vàrem posar el crit al cel, quan algú va acusar el Parlament de
ser un Parlament de la Srta. Pepis, però és que ara, és un Parlament caòtic, a
més d’inactiu. Caòtic perquè ni tant sols es compleix el que estableix el
Reglament, en matèria de terminis, a peticions dels grups d’oposició.
Poso un exemple
ben concret. El partit socialista a la Catalunya Central, ha presentat
vint-i-tres iniciatives parlamentàries, per mitjà de la diputada Marta
Moreta. Doncs bé, només s’ha donat
resposta a dues, i encara fora de
termini, però és que les vint-i-una restants, han superat el termini, fa mesos.
Què vol dir això ? Doncs que el govern de la Generalitat va per lliure i no
atén ni els requeriments dels grups parlamentaris, ni el president del
Parlament, exerceix les seves funcions d’exigir al govern, el compliment de les
seves obligacions.
En resum, les
dues principals institucions del país, no funcionen. Ni tenim govern efectiu,
ni el Parlament funciona amb un mínim d’eficàcia. Tenir un magnífic edifici,
cent trenta – cinc diputats / diputades, i uns centenars de funcionaris, a
l’espera de poder funcionar, no s’ha vist enlloc del món. Però, és que el cost
del Parlament és de 61 milions a l’any, i no és de rebut no tinguin traducció
en la feina que li és pròpia.
Alguns demanen
internacionalitzar el procés, però com s’ho faran per explicar que vàries
generacions lluitessin per recuperar les institucions del país, i ara que les
tenim, no se’ls hi doni la utilitat per la qual varen ser creades ? Com es pot
acceptar la inactivitat de tot el Consell Executiu , malgrat els grans
problemes i reptes de tota mena del país ? Com pot ser que el Parlament de
Catalunya accepti submisament, ja no un paper secundari, sinó totalment
irrellevant com actor polític del país, quan hauria de ser el centre de les
presentacions de lleis, projectes i propostes ?
I el problema no
és d’ara, sinó va començar anys enrere. De fet, portem prop de sis anys, amb el
cap, en un altre lloc. No tenim pressupost 2019, ni previsió de tenir-ne. No hi
ha majoria parlamentària, de suport al govern, ni es preveu tenir-la. No hi ha
pla de govern per un any, ni per dos...tot es troba en una gran precarietat,
sota el imperi de qui dia passa, any empeny, improvisant contínuament. I les
improvisacions poden servir per un moment concret, però no es poden convertir
en norma habitual , i encara menys, permanent. Però, així estem. El resultat és
el greu descens de l’estat del benestar, i la congelació d’inversions en tots
els serveis autonòmics. Amb aquesta situació general, és lògic tenir el
Parlament de Catalunya, en hores baixes. Hivernat, a l’espera de no sabem ben
bé quines previsions. Això és el més greu, perquè denota desorientació, i
desgavell generalitzat.
# posted by joan roma cunill @ 10:42 AM
Thursday, January 10, 2019
EL CATALÀ HA PERDUT 300.000 PARLANTS HABITUALS EN 10 ANYS- art. Diari de Terrassa
Immersos com estem, en un interminable procés que produeix noticies cada
dia, més relacionades amb la crònica judicial, i de mobilitzacions, que no pas
en l’acció de govern i les perspectives de futur, queden enrere informacions
que haurien de ser preses en consideració i degudament meditades, per tenir-les
en compte a l’hora de sortir del carreró sense sortida on alguns ens han
portat.
A principis de juny de l’any passat, vaig tenir ocasió de llegir el informe
Cat 2018, sobre la radiografia de la llengua catalana, amb 50 dades, que
reflectien la situació del català, comparant les xifres de 2003 amb les de
2013. Es a dir, un període de 10 anys, suficientment ampli i suficientment
recent com per ser de plena actualitat.
Ara, en un dia de poca feina oficial, l’he reprès perquè em varen quedar
les ganes de convertir aquelles dades en un article divulgatiu, pel que pot
tenir de contrast amb algunes idees preconcebudes, per part d’un sector de
l’independentisme i com avís per navegants, de cara el futur immediat i a mig
termini.
Segons aquest informe, que fa referència sempre a majors de 15 anys, hi
havia a Catalunya 2.584.900 persones que tenien el català com a llengua
habitual, l’any 2003. Doncs, bé, a l’any 2013, el nombre de persones havia
baixat a 2.269.600.
En el mateix període, el nombre de persones que tenien el castellà com a
llengua habitual era de 2.650.300, que en el 2013, havien passat a ser 3.172.600.
Curiosament s’ha fet molta poca, per no dir nul.la divulgació, d’un informe
com aquest, amb unes dades tant significatives com aquestes, que a més
comporten algunes lliçons que alguns no volen ni sentir-ne a parlar.
Hi ha hagut un descens notable en els mitjans audiovisuals, pel que fa l’ús
del català, fins el punt que el nombre de pel·lícules en català, està en xifres
realment residuals. Només cal anar a qualsevol dels centres comercials, per
constatar que de 10 o 12 sales de projecció, només trobarem una, màxim dues,
amb alguna pel·lícula doblada al català.
En matèria judicial, on el català, estava en clara minoria , ha sofert un
nou descens, en comptes d’augmentar quota . Sorprenent, o no ?
Podria seguir amb algunes altres dades curioses, però algun dels pocs
especialistes consultats, donava una altra dada interessant i preocupant
alhora, com que l’interès per aprendre el català ha sofert un retrocés, fruit
d’un procés que ha convertit el panorama lingüístic, més en un conflicte que no
pas en un atractiu.
En resum, si això passava en els primers anys del procés, què no estarà
passant a dia d’avui ? Qui no vulgui veure el conflicte i un deteriorament de
la convivència interna, és que no vol veure la realitat. I portem massa anys en
que alguns han inventat una realitat virtual i s’han instal·lat en el seu
interior, creient que en algun moment la convertiran en certa. Els catalanistes
hem batallat sempre per la llengua, l’ensenyament, la cultura, com a vies per
la integració. Doncs, ara, constatem que el procés, tira enrere molts dels
èxits obtinguts.
# posted by joan roma cunill @ 10:57 PM
Wednesday, January 09, 2019
ESPANYA, EN ELS PRIMERS LLOCS EN QUALITAT DEMOCRÀTICA - art. Blogesfera socialista
ESPANYA OBTÉ UNA NOTA DE 8,08 PUNTS SOBRE 10, EN QUALITAT
DEMOCRÀTICA.
Segons el DEMOCRACY INDEX, que elabora cada any el diari THE
ECONOMIST, i que es el índex de referència en qualitat democràtica, a nivell
mundial, Espanya es manté en el lloc 19, d’entre tots els països del món. Cal
dir que l’estudi es fa sobre un total de 165 països.
Només hi ha 20 democràcies plenes en tot el món, i Espanya
és una d’elles, de manera que té puntuacions realment rellevants en tots els
apartats estudiats. Veiem els més importants. Obté un 9,17 en pluralisme
polític. Un 8,82 en llibertats civils, i entre un 7,14 i un 7,78, en cultura
política , funcionament del govern i participació política.
Els primers en el rànquing son : Noruega, Islàndia, Suècia,
Nova Zelanda, Dinamarca, Canadà, Irlanda, Finlàndia, Austràlia, Suïssa...y com
hem dit, en el dinovè lloc, Espanya. Un lloc d’autèntic privilegi, per davant
de països tant importants i rellevants com EUA, França, Itàlia, Portugal o
Bèlgica...
Aquest manteniment, en un lloc tant destacat, tira per terra
totes aquelles acusacions de “democràcia de baixa intensitat”, o les acusacions
de ser fills del “Règim del 78 “, lligades a consideracions d’haver-se rendit a
les pressions franquistes. Podríem allargar a l’infinit les declaracions que
dia sí dia també, fan partits i personatges que volen vendre, una manca de
democràcia, davant les actuacions que han dut a terme.
La realitat, sempre s’acaba imposant, i per moltes mentides
i moltes acusacions, que alguns s’empenyen en emetre, el cert és que estem a la
capçalera de les democràcies mundials. I no per això no hem de poder criticar
qüestions que no ens agraden o que no funcionen prou bé. Sempre hi ha motius
per millorar i per avançar en matèria de democràcia i llibertats, però el que
no es pot admetre és dir que no vivim en plena llibertat.
Veure i escoltar, de part de partits que han vulnerat
l’estat de dret, lliçons de democràcia, no és de rebut. Precisament la
democràcia es defensa i es garanteix, pel compliment de les lleis vigents, les
quals es pot proposar modificar, però mai vulnerar. D’aquí la importància
d’haver aparegut aquest índex, en aquest precís moment. De fet, cada any per
aquestes dates es donen a conèixer les valoracions fetes, però son molt
oportunes, perquè demostren la falsedat de les acusacions dels partits
independentistes, respecte del valor de la democràcia espanyola.
Som una democràcia plena. Estem en el dinovè lloc a nivell
mundial, i estem per davant de països que molts prenen com a model de
funcionament democràtic. Doncs, que sàpiguen que Espanya els passa al davant, i
manté aquesta posició des de fa uns quants anys. Es més, alguns que s’han
refugiat a Bèlgica, i la posen com exemple de bon funcionament, està uns quants
llocs per darrere d’Espanya.
Queda un darrer recurs, al qual tot sovint alguns recorren,
com és el de desprestigiar l’agent avaluador. Ho poden fer, però tenen el
fracàs assegurat. The Economist, en aquest i altres camps, està fora de tot
dubte. El Democracy Index, és incontestable des de la seva creació.
# posted by joan roma cunill @ 11:23 PM
Monday, January 07, 2019
CARTA ALS FAMILIARS - art. Nació Digital Solsona
CARTA ALS
FAMILIARS.
Benvolguts
familiars dels presos ,
No tinc cap dubte de que heu passat, millor dit, esteu passant, la pitjor
experiència de la vostra vida, i mai hauríeu pensat trobar-vos en situació
semblant. Ha de ser dura, molt dura, aquesta etapa, sobretot quan hi ha nens
petits, o adolescents, als quals es fa molt difícil donar una explicació, a la
manca de l’ésser estimat.
Amb tot, però, vosaltres trobeu un ampli recolzament i ajuda, procedent
dels partits i moviments independentistes, els quals us acompanyen en aquest
llarg i penós tràngol, a l’espera de judici, a l’espera de sentència, i a
l’espera d’aclarir els anys a venir. Les penalitats son més suportables quan hi
ha una àmplia solidaritat, al darrere o al costat.
Per les declaracions fetes, en les múltiples entrevistes, en tota mena de
mitjans de comunicació, considereu injusta la situació que viuen els vostres
éssers estimats. Fins i tot, alguns, arribeu a creure que no tindran un judici
just, ni han estat tractats, segons marquen les normes de l’estat de dret, en
el qual estem. Es més, molts, discutiu si realment vivim en un estat de dret.
Sense voler entrar en aquest apartat, en concret, el de l’estat de dret, no
he trobat cap referència, cap declaració, cap remordiment ni cap pensament vers
la situació en que hem quedat nosaltres.
Qui som nosaltres ? Nosaltres, som els milions de catalans i catalanes que
no teníem ni tenim cap altra pretensió que viure en pau i tranquil·litat, a les
nostres cases, en els nostres llocs de treball, fent vida normal. No volíem ni
volem trencar cap relació amb la resta d’Espanya, perquè no ens ho havíem
plantejat, ni creiem aportés cap benefici, ni cap millora, en la nostra vida
quotidiana, o futura.
Nosaltres, som els que hem estat fidels al jurament fet, a l’accedir a
càrrecs institucionals. No l’hem vulnerat ni l’hem traït. No hem volgut
subvertir l’ordre constitucional, ni trencar els preceptes continguts en
l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Nosaltres, estimem Catalunya, amb
intensitat semblant a la que podem estimar Espanya, i la Unió Europea, com a
territoris on fem vida, i on la faran els nostres descendents.
Nosaltres, ens hem vist immersos, en un conflicte ni volgut ni desitjat,
que ha trencat la normalitat i ha produït danys irreparables en les relacions
familiars, en amistats perdudes, en negocis desapareguts, en activitats
canviades, en expectatives truncades, ... per culpa d’un procés independentista
que ha volgut imposar, unes condicions i unes decisions, mai votades ni mai
contemplades, en les lleis vigents.
Nosaltres, hem vist trencar els juraments fets, pels polítics
independentistes, hem vist vulnerar el Reglament del Parlament, els dies 6 i 7
de setembre de 2017, hem vist aprovar normatives i lleis que subvertien l’ordre
constitucional i estatutari, ... a banda de moltes altres accions, portades a
terme, pels membres del Consell Executiu i la majoria de la Mesa del Parlament.
Nosaltres, no hem fet res de tot això. No hem comès cap delicte ni cap
acció contra l’estat de dret. El
trasbalsament de la vida quotidiana, del present i del futur del país, ha estat
per obra i gràcia d’uns càrrecs institucionals, de partit i de moviments
independentistes. Nosaltres no hi hem participat, però en patim les
conseqüències, en graus més o menys elevats, però tots hi hem sortit perdent. I
tanmateix, ningú ens ha demanat perdó, ni disculpes, ni propòsits d’esmena per
reparar els danys causats. Seria bo que
quan parleu d’injustícia, d’estat de dret, de comprensió i solidaritat, penseu
en els milions de catalanes i catalans, que n’hem sortit greument perjudicats,
d’unes actuacions que mai haguessin hagut de tenir lloc.
Salutacions cordials d’ un afectat, per haver-se mantingut fidel, al
jurament fet.
# posted by joan roma cunill @ 10:49 PM
Friday, January 04, 2019
RESSONÀNCIA, D'AQUÍ UN ANY -art. Regió 7
RESSONÀNCIA, D’AQUÍ UN ANY.
Hem començat el nou any, amb unes xifres que demostren la
situació crítica de les finances de la Generalitat, amb un deute global que
supera els 78.000 milions d’euros, dos terços dels quals, en mans del Govern
central. Cada dia, el deute extern, afegeix tres milions més, en interessos, a
la suma descrita, i la paràlisis inversora del govern és total i absoluta, com
podem constatar des dels ajuntaments, o des de les empreses constructores, instal·ladores
o de manteniment.
O més greu encara, des de qualsevol dels serveis bàsics
essencials, competència en exclusiva de la Generalitat. Per raons que ara no
venen al cas, en les darreres setmanes he pogut comprovar el descens de la
Sanitat catalana, de primera, a segona divisió. Només quan es baixa de
categoria ens donem compte del que estem perdent, acostumats, com estàvem a una
Sanitat de primera qualitat, ràpida i eficient. Però, si algú pensava que
retallar en aquest àmbit, no portaria greus problemes, pot comprovar que estava
equivocat. Molt equivocat.
HI ha hagut una autèntica fugida de professionals de la
medicina, tant en metges de família com en especialistes de les diferents
àrees, i el mateix ha passat en tot el ram de la infermeria, de manera que es
calcula en uns quants milers, el nombre de professionals que caldria recuperar,
per tal de retornar a les ràtios, anteriors a la crisis. I no parlem tant de la
crisis econòmica, com de les retallades iniciades per Artur Mas, líder avançat
de l’aprimament de plantilles, a Sanitat, però també en Ensenyament, un altre
dels pilars de l’estat del benestar.
Però, tornant a la Sanitat, element essencial del benestar,
s’estan produint fets realment preocupants. Molt preocupants, com que proves
elementals i essencials per conèixer les dolències dels pacients, puguin tenir
terminis d’escàndol. Ressonàncies magnètics, amb retards d’un any, visites
concertades a especialistes, a mig any vista, fins i tot en casos de
cardiopaties, o altres dolències que precisen rapidesa en el diagnòstic, per a
poder actuar amb la diligència deguda. O situacions de manca total
d’especialistes en pediatria, en neurologia, etc, en determinats centres o
regions sanitàries...la llista seria llarga, però vull serveixi per explicitar
el que hauria de fer un govern responsable i no fa.
El govern de la Generalitat, està inoperatiu, ocupat en
batalles internes entre els partits que el composen, per una banda, i dedicat a
la batalla per un procés desballestat que ni ells saben cap on portar. Aquesta
inoperància motiva que ni tinguem pressupost actualitzat, ni es prevegi
poder-ne tenir, en els propers mesos. La manca de pressupost, obliga a la
congelació de totes les partides, a l’espera de xifres definitives. En resum,
es paralitzen totes les actuacions, i no s’autoritzen ni noves contractacions
ni noves inversions. D’aquí la previsió de continuïtat del deteriorament dels
serveis fonamentals com la Sanitat, sí, però també Ensenyament, Serveis
Socials,...
Hi ha però, una sortida possible, un raig de llum i
esperança, si les batalles internes donen pas a la recuperació del seny i a
deixar per altres moments, el procés, per tal d’atendre les necessitats més
peremptòries dels catalans i catalanes. La solució passa per recolzar els
pressupostos generals de l’estat, on hi figura una partida específica per a
Catalunya de 2.400 milions, a banda d’altres mesures de caire legislatiu, com
per redreçar decisions de l’anterior govern, en matèria de competències pròpies
de Catalunya, i així poder legislar i gestionar millor, temes relacionats amb
la vivenda, estalvi energètic, etc.
Política és pedagogia i és anar a qüestions pràctiques. Ara
i aquí, no es pot consentir l’abandonament de les competències pròpies , en
matèries essencials, sota l’excusa de voler-se dedicar a uns objectius que
sabem son inassolibles, com s’ha comprovat a bastament en el darrer any. El
realisme ha de ser la primera virtut d’un governant.
# posted by joan roma cunill @ 11:02 PM
MAL ÚS DELS AJUNTAMENTS - art. Diari de Terrassa
MAL ÚS DELS
AJUNTAMENTS.
A pocs mesos de les onzenes eleccions municipals de la democràcia, que
tindran lloc el dia 26 de maig de l’any que ve, els partits ,estan immersos en
una frenètica carrera per veure quin mapa en surt. Un mapa que alguns volen
convertir en la principal eina per mantenir viu el procés independentista,
malgrat hagin comprovat, la seva total inoperativitat.
La principal batalla, s’està donant entre ERC i PDECAT, en l’immens
territori del món rural, conformat per 600 petits i mitjans municipis. Fins
ara, aquest ha estat un territori clarament dominat per l’antiga CiU, on
ostenta una majoria d’alcaldies,
presidències de consells comarcals, i diputats provincials que li han permès
assolir, les presidències de les diputacions provincials.
Tot plegat, suposa controlar un immens territori, que ha posat al servei
del procés, fent un mal ús dels ajuntaments, els quals s’han trobat fent un
paper que no els correspon. El resultat ha estat nefast, a nivell de gestió i
confrontació, entre partits, dintre de cada ajuntament, i d’aquests cap els
seus ciutadans, que en moltes ocasions no compartien el posicionament
municipal.
En aquests anys, s’han convocat millers de plens municipals, per debatre i
votar mocions, que res tenien a veure amb la política municipal. Mocions que no
han servit per a res més, que convertir en mini parlaments els plens, i per fer
creure que servirien a l’èxit del procés. Al final queda una sensació d’immensa
presa de pèl, i de pèrdua d’esforços , temps i diners, que han anat a la
paperera col·lectiva.
Ara, els partits independentistes, tornen a tocar a
somatén, per a reclamar consistoris marcadament independentistes, per tornar a
començar. O per a continuar, no se sap ben bé, quin guió, camí o batalla , cap
objectius indefinits.
El mal produït ha estat immens, perquè molts ajuntaments, han distret les
seves prioritats, han abandonat la feina quotidiana, per a dedicar-se a la
propaganda i agitació. Puc assegurar que
com més independentista ha estat l’equip de govern, menys efectiu ha estat en
la seva acció diària. Continuar per aquest camí, seria clarament negatiu per al
conjunt de ciutadans, i per la pròpia institució municipal.
En aquest marc global, és lògic el gran esforç del PSC per mantenir i fer
créixer la seva presència , en el món rural, pensant en les necessitats de la
gent, i no en l’ús partidista, de cara al futur d’un procés desgastat i
desnortat. I el mateix cal fer amb els
consells comarcals, i amb les diputacions provincials, que han desviat les
seves prioritats, en comptes de mantenir l’atenció preferent en gestionar les
competències pròpies.
Son molts els alcaldes i regidors, cansats de servir a les estratègies
polítiques dels seus partits, que han decidit plegar. En molts pobles petits,
hi ha prou de problemes diaris, i pocs recursos com per afegir-hi plens
extraordinaris, debats sobre mocions d’uns i altres, anades i tornades a
tribunals, manifestacions, mobilitzacions, crides, viatges a passejar la vara
d’alcalde....amb el perill de ser processats, per accions poc meditades i mal
aconsellades, que ara aquests partits es troben amb falta de vocacions. Més ben
dit, amb falta de matxaques , per fer ballar al son d’uns líders perduts en el
caos. Les dificultats per confeccionar candidatures ha esdevingut un repte
molt, molt complicat. Potser que meditin la trajectòria portada, i deixin que
els ajuntaments facin les seves funcions. I prou.
# posted by joan roma cunill @ 1:14 AM
Thursday, January 03, 2019
EL QUE ESTÀ EN JOC - art. Nació Digital Solsona
EL QUE ESTÀ EN JOC.
Si algú dubtava de la impossibilitat de superar Mariano
Rajoy, a nivell de representant de la dreta – dreta, té ja la resposta ,en la
persona de Pablo Casado, que el supera àmpliament; no en va, ha pujat a primera
fila, de la mà d’Aznar, un altre representant de la dreta, sense manies, i
sense límits.
I amb ells, arriba Vox, partit ja clarament d’extrema dreta,
amb plantejaments anticonstitucionals, representant del més genuí populisme,
sense manies i amb ganes de prosperar, a tots els nivells. Ha vingut per
quedar-se uns quants anys. Quants ? tot dependrà de la capacitat de reacció de
la societat, quan comprovi els extremismes dels seus plantejaments.
Entremig, queda C’s, que es mou amb incomoditat, però amb
l’ambició posada en assolir cotes de govern, en ajuntaments, autonomies i
perquè no, en el govern central. Farà o deixarà fer, en funció dels interessos
de cada moment. Res més voluble que un partit, mogut per interessos molt
concrets, que tant aviat es proclama capdavanter del liberalisme, com ferri defensor
de l’ordre i l’immobilisme territorial i constitucional.
Aquest és el panorama, en el que entrem en el nou any, amb
un total desconcert en el món independentista, que encara no té clar si li
convé donar aire al govern de Pedro Sánchez, o fer-lo caure , seguint
indicacions del sector més radical i més embogit.
El més gran desconcert regna, en els partits
independentistes, amb posicionaments totalment diferents, i variats, en funció
dels dies, o els moviments d’uns i altres. Encara no son prou conscients del
que està en joc. Ho començaran a veure, en els primers dies i setmanes del
proper govern andalús, però, si no s’afanyen, el desastre està servit.
Ara i aquí, el govern de Pedro Sánchez, representa la gran
oportunitat històrica de refer ponts i arreglar bona part dels estropicis fets,
per uns i altres, en els darrers anys. Hi ha una clara voluntat de diàleg i
superar el conflicte, si per la part catalana s’accepta canviar de rumb, i fer
via cap el compliment de la legalitat, sense aspiracions de tornar enrere ni
pensar en unilateralitats, o trencaments, impossibles ,per inviables.
La via cap a la independència, està en un carreró sense
sortida, i creure que es pot avançar, repetint errors del passat, és topar
contra un mur infranquejable. Si es vol insistir, i anar fins el final, fent
caure el govern de Pedro Sánchez, s’ha d’estar preparat per assumir-ne les
conseqüències amb un probable accés del trident de dretes, al govern central.
Aquesta eventualitat, ben real i possible, si es trenca el
delicat equilibri actual, obra les portes a un futur imprevisible. Més ben dit,
previsible, en determinats aspectes, però imprevisible respecte de la durada i
les conseqüències a mitjà i llarg termini. Algú es pot imaginar la suspensió de
l’Estatut d’Autonomia, la dissolució del Parlament i del Consell Executiu de la
Generalitat ?
No és política ficció.
Es compromís real, dels tres partits, respecte la situació actual de
Catalunya. Aplicació immediata del 155, amb doble ració de mesures, i per temps
il·limitat. Algú vol realment això ? Com pitjor millor, per poder vèncer, a la
llarga?. Somiar és gratuït, però alguns ja han somiat massa, i ens han portat
on estem ara. El que està en joc, és massa seriós per fer malabarismes polítics
i jugar amb incerteses constants. Escoltem de nou el PNB, escoltem de nou, la
gent més assenyada, i sobretot mirem els avenços i recomposicions de relacions,
fetes en només 7 mesos de govern Sánchez, i facilitem la via per trobar solució
al conflicte. El que està en joc, és massa important, com per deixar perdre la
oportunitat.
# posted by joan roma cunill @ 12:20 AM
Tuesday, January 01, 2019
ADÉU A UN SENYOR DE TERRASSA - art. Diari de Terrassa
ADÉU, A UN SENYOR
DE TERRASSA.
M’acabo d’assabentar, per aquest Diari de Terrassa, de la mort de l’Il·lustre
Sr. Raimón Escudé i Pladellorenç . Regidor per CiU, durant els primers anys de
democràcia municipal, a l’Ajuntament de Terrassa, i Diputat al Parlament de
Catalunya, durant 5 legislatures, a més de molts altres càrrecs i presències,
en entitats i fòrums .
El motiu d’aquest sentit adéu, és haver compartit amb ell, 4 legislatures,
i haver-lo tingut com a digne adversari, ell a les files de CiU, i per la meva
part, en les del PSC. Vàrem coincidir en diverses Comissions del Parlament, i
com no, en el conjunt de l’hemicicle del Parlament, on ell va tenir una
destacada presència, sobretot, en els dos darrers mandats.
Des d’aleshores el Parlament, ha
canviat molt, massa jo diria, en tot el referent al fons i les formes. En les
formes, perquè era habitual un panorama d’exquisidesa en el tractament, en el
vestuari personal, en la disciplina, i l’autoritat de tots i cadascun dels
elements que conformen una cambra legislativa.
En el fons, perquè el Parlament, era autènticament el centre de la política
catalana, amb un ritme de treball intens i extens, que res té a veure amb la
realitat present. M’havia proposat, arribat a la jubilació, baixar una o dues
vegades al mes, per a seguir les principals sessions en el Parlament,
aprofitant el petit privilegi d’ex – diputat per entrar i sortir, sense
especials complicacions. He de dir que vaig resistir dues sessions, i ja no hi
he tornat, de tant decebut i indignat, per uns fons i unes formes que res tenen
a veure amb el que havia estat, marca de la casa, durant 30 anys.
I mostra del que vull dir, és, era en Raimon Escudé. Un home seriós, molt
preparat, amb un bagatge jurídic – legislatiu de primer ordre, de manera que
quan ell o Higini Clotas ( PSC) dictaminaven sobre un dubte jurídic, no calia
demanar-ho a ningú més perquè complien perfectament la doble condició de
polítics, i lletrats.
No t’hi podies barallar, perquè els seus raonaments, per molt
contradictoris o allunyats que fossin, tenien una estructura impecable, i una
presentació exquisida. A més, tenia una flegma, autènticament britànica,
incapaç de sortir de mare, per molt que ho intentessis. Un lleu somriure, una
curta frase, servia per tancar el tema, i deixar clar que no es mouria del seu
posicionament, per molta insistència que hi posessis.
I tots recordem les memorables sessions, en el debat dels pressupostos de
la Generalitat, fent de portaveu del Grup Parlamentari, en un tema que no li
era propi, com eren els números. Li va tocar defensar-los dos o tres anys, com
a mínim, en sessions de més de 10 hores seguides, en les quals podia rebatre
centenars d’esmenes, amb una pau i tranquil·litat que resultava exasperant (
per la oposició, és clar ).
A diferència d’ara, una vegada discutits els temes i votats, en ambients
una mica carregats de tensió i exasperació, sortíem de la Sala, ens donàvem la
mà, i començàvem a preparar el nou embat, en defensa de les nostres respectives
opcions polítiques.
Sincerament, crec, que no se li va fer justícia, en els anys posteriors a
la seva feixuga feina parlamentària, exercint càrrecs, de molt alt nivell i
responsabilitat. Dit això, d’altra manera anirien les coses en el país, si
persones com ell estesin en responsabilitats de govern o en el Parlament. Avui
el recordo amb el mateix respecte i alta valoració, tot i ser adversari polític,
com li vàrem tenir, els anys que vàrem compartir tasca parlamentària. Que
descansi en pau.
# posted by joan roma cunill @ 11:36 PM
