Monday, May 31, 2021

 

LAURA BORRAS I L'EXÈRCIT - art. Nació Digital Solsona

LAURA BORRÀS I L’EXÈRCIT. A l’espera de que sigui jutjada i inhabilitada per un grapat d’anys, la presidenta del Parlament ha de poder demostrar “ardor guerrero” des de la seva posició de segona autoritat de Catalunya. Una autoritat molt mermada per les constants sortides de to i pel desconeixement de les funcions d’àrbitre de la política catalana, en comptes de hooligan de l’independentisme. Bé, com que no li queden gaires mesos en el càrrec l’haurem d’aguantar a cada nou episodi que trobi per sortir en els diaris. En aquesta ocasió, ha refusat anar a la Diada de les Forces Armades a Catalunya, que es celebra des de fa anys, el dissabte més proper al 30 de maig, festa de Sant Ferran. No entén aquesta senyora que l’exèrcit forma part de les institucions indispensables en un Estat, i que és condició “sine qua non” per a formar part de la UE. Sorprèn la ignorància i el menyspreu de l’independentisme a l’existència i presència de l’exèrcit a Catalunya i a tot Espanya, perquè de fet sense exèrcit la nostra presència a la UE seria impossible. Es una de les condicions bàsiques, elementals, perquè tot Estat, tot país ha de tenir forces armades i totes s’han de coordinar, per a defensar el conjunt de la UE. Però bé, en aquest cas, la presidenta del Parlament ha aprofitat la diada militar per a enviar una carta al Capità General , motivant la seva absència en el discurs del Rei del dia 3 d’octubre de 2017. Aquí és fa un embolic i barreja el paper del Rei amb el que ella considera hauria d’haver fet, donant lliçons als altres, en comptes de pensar en què fa ella. A més , també aprofita l’ocasió per demanar la cessió de la Caserna del Bruch, a l’Ajuntament de Barcelona o a la ciutadania catalana, perquè s’ho mereixen més ells que no pas els militars. En fi, vaja, que a falta de feina en el Parlament, ara també dedica una estona a fer d’alcaldessa de Barcelona i perquè no, a batallar pel patrimoni de tots els catalans. Suposo que no ha entrat mai en aquesta caserna ni sap el que ha significat per Barcelona i per Catalunya. Seria demanar-li massa. Així estem. A falta de dedicació a la feina diària, anirem veient astracanades com aquesta, en que una presidenta, a l’espera de ser jutjada per diversos presumptes delictes, es permet sortir a impartir lliçons a la resta del personal. Algú li hauria de dir que ja som tots grandets i una mica més preparats que ella per a entendre i comprendre que l’existència de les Forces Armades, ve establerta per la Constitució i son element essencial per a protegir i formar part de la defensa conjunta d’Espanya i de la Unió Europea. No hauria de costar gaire que algú li regalés algun exemplar de la Constitució i alhora algun treball sobre el paper de les FFAA, a Catalunya, Espanya, a la UE i amb missions arreu del món, on han defensat causes de primer ordre, a favor de la llibertat i protecció dels més desvalguts. Es demanar massa ?

Friday, May 28, 2021

 

FINAL DEL PRIMER ACTE . art. Regió 7

FINAL DEL PRIMER ACTE. Suposo que ningú es creia un final de primer acte diferent del que s’ha produït. Les regles que manen en un vodevil, son genèriques, i per moltes portes que s’obrin i es tanquin, el guió va seguint el seu curs, impertorbable, fins arribar al final previst. I el final del primer acte, comportava un acord de mínims, per evitar el final de la comèdia, abans d’hora. Continuar en el govern era qüestió de supervivència, política i econòmica, per part dels 3 actors: ERC, Junts i la CUP. ERC perquè no se li hagués perdonat deixar escapar una ocasió com aquesta de presidir l’Executiu. A Junts perquè ho necessita com element essencial de vida, a nivell de partit, i per alimentar el nucli de Waterloo. I a la CUP perquè s’ha aburgesat i té ja una estructura equivalent a un partit tradicional, necessitat d’ingressos i càrrecs institucionals. Així, doncs, arribats al final del primer acte, ara toca fer camí. Un camí ple de “ardor guerrero” però d’anar per casa. Es a dir, el pacte reclama desobediència, sense especificar en què , en com i sobretot quan. Aquesta mena de crida a desobeir per desobeir, em temo molt quedarà a l’oblit, a l’espera de millors temps o que ningú se’n recordi. Aviat ho comprovarem. I és que és molt fàcil posar objectius inassolibles en un document, el problema és posar-los en pràctica, sobretot quan depenen d’altres institucions. Parlar d’exigir l’amnistia, autodeterminació, referèndum vinculant, implicació de les institucions europees i mundials per aconseguir-ho, i altres brindis al sol, queden bé per ensenyar a les bases, però son paper mullat l’endemà. Què ens espera, doncs ? Molt del mateix que ja hem viscut. No en tinc cap mena de dubte perquè els actors son més o menys els mateixos, i no n’hi ha cap d’excel•lència reconeguda. Es a dir, a les principals conselleries, hi ha mediocritats, no primeres figures, i tots sabem que sense persones molt preparades, un govern no se’ surt, oimés si uns controlen els altres, i més que competència hi ha interferència. No he vist entusiasme, ni confiança en la nova etapa, perquè és continuïtat de l’anterior. I tots tenim clar la grisor que l’ha presidit i compost. I tanmateix ara era el moment de trencar amb el passat i donar la sorpresa. Sorpresa, en forma de reducció del consell executiu, canvis profunds en les estructures, dissolució d’organismes i entitats poc operatives, reordenació territorial dels departaments, per aconseguir estalvis importants, i al mateix temps, reducció de la burocràcia.... Res d’això s’esperava, res d’això ha succeït, precisament perquè estem en la continuïtat absoluta, amb un simple canvis de peces en el teuler de govern. Quan pot durar aquest acte? Aproximadament un any, amb constants ensurts, per entremig fins que el guió ja no es pugui estirar més, i s’hagi de canviar d’obra i de protagonistes. Ben aviat veuran que el retorn al passat, és inviable i que la ciutadania vol recuperació econòmica i no noves confrontacions que només porten que problemes i pobresa. La realitat s’acabarà imposant, serà moment de noves eleccions, per aleshores sí, canviar d’actors i d’obra.

Thursday, May 27, 2021

 

LA PLAGA DE LES OKUPACIONS - art. Diari de Terrassa

LA PLAGA DE LES OKUPACIONS. Es evident que l’habitatge és un element essencial per a garantir una vida digna. Per això , s’han de dedicar esforços públics i privats a garantir-la. Espanya per una banda, i Catalunya per l’altra, no han fet els deures. Entenc per deures, el tenir un parc suficient d’habitatge públic per posar a lloguer, a preus raonables. També, per tenir alguns habitatges socials, disponibles en casos d’extrema necessitat i urgència. En funció dels habitants, tots els municipis haurien de disposar d’algun habitatge per a poder posar a disposició, en casos tant dramàtics com quan existeix violència de gènere, pèrdues de familiars directes, malalties greus que impossibiliten el treball, etc. Poden ser habitatges – pont, per a resoldre la necessitat immediata, a l’espera d’una solució més adient, però queda clara la necessitat de disposar de patrimoni propi per a resoldre aquesta problemàtica. Aquí, en el nostre país, s’ha optat per invertir en habitatges de propietat, i molt poc, en habitatges de lloguer, i encara menys en lloguer social. Aquesta escassetat d’habitatge a preus raonables, ha justificat que algunes persones a títol individual, i altres a nivell col•lectiu, hagin decidit okupar il•legalment habitatges, com a proposta, o simplement com a via per a no pagar. De les velles okupacions per necessitat, s’ha passat a okupacions per gaudi lliure d’una propietat, elegint aquelles que millor van als seus interessos particulars. S’ha arribat ja a situacions d’autèntic escàndol com és triar cases amb piscina, pista de tennis o altres equipaments, per tal de tenir residència de luxe, sense contrapartida econòmica. Per necessitat ? No. Per simple voluntat expropiatòria a la vista de la lentitud i complexitat de la legislació vigent. Si mirem el mapa municipal i territorial de les okupacions, ens donarem compte del canvi en els darrers anys, i del negoci que ha generat en alguns sectors “especialitzats”. Som un país realment increïble a nivell de picaresca, inventiva i menyspreu a la propietat privada...dels altres. Hem arribat al punt de comprar okupacions, a la carta. Algú vol, ja no dic necessita, un habitatge en un lloc determinat, doncs es posa en contacte amb un determinat col•lectiu que li busca i li proporciona, a canvi d’una bona retribució, l’habitatge demanat. També hi ha qui ha trobat okupada la propietat, i la vol desocupar, sense els tràmits legals pertinents. Amb una quota determinada, trobarà qui de manera més o menys convincent, li retornarà la propietat. També hi ha qui té un mapa detallat d’urbanitzacions de muntanya o de costa, amb propietaris llunyans, que ofereixen cases , a canvi de la retribució corresponent. Quan els propietaris en tinguin coneixement poden haver passat setmanes o mesos, havent pagat els rebuts corresponents d’aigua, llum..... Ningú s’atreveix a posar xifres, però parlem d’uns quants milers a nivell de tot Catalunya, sense cap mena de dubte el territori “més okupat” d’Espanya. El problema és greu perquè crea inseguretat i perquè a no gaire tardar, hi haurà finals traumàtics. Algunes okupacions es justifiquen en que les propietats son d’entitats bancàries o de grans tenidors de propietats, però cap excusa val per a posar en dubte, el dret a la propietat. I encara menys, en molts casos en que es tracta de simples propietaris del seu propi habitatge o d’algun adquirit, amb la suor de tota una vida. Tornant al principi, tant els ajuntaments com la Generalitat, haurien de promoure habitatge públic de lloguer. Hauríem de tenir percentatges doblats o triplicats als existents. I tots els ajuntaments haurien de poder comprar cases i pisos per rehabilitar, i constituir un fons d’habitatges, prou important, com per a poder fer front a les necessitats d’emergència. Estem molt lluny d’aquest objectiu. I pel que fa les okupacions, ha d’haver-hi un trasllat mimètic de com actuen en altres països, en els quals en 48 hores un tribunal aclareix qui es el propietari i qui l’okupa. Presa la resolució es fa efectiva de manera immediata. No hem d’esperar a tenir resultats greus, per no haver actuat a temps.

Wednesday, May 26, 2021

 

ARRIBEM A MEITAT DE MANDAT - art. El 9 Nou

ARRIBEM A MEITAT DE MANDAT. El temps passa volant, sobretot si estàs ocupat i ple de projectes. De ben segur és el que passa a tots els ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Totes aquestes institucions es troben a meitat de mandat, i els queden altres dos anys, per finalitzar-lo. Un instant, en la llarga cadena que porten, d’ençà l’abril de 1979 quan es varen dur a terme les primeres eleccions municipals de la democràcia recuperada. Mirant enrere, és hora de promoure canvis profunds, si no volem trobar-nos amb greus dificultats de continuïtat. Llegeixo atentament les entrevistes que aquest diari fa a alcaldes, regidors, consellers comarcals, presidents....i en la majoria es nota un cansament que no teníem anys enrere. Es cert que la pandèmia ha complicat molt les coses i les ha rellentit, però portem defectes estructurals que si no es modifiquen acaben per esgotar i ajuden a tirar la tovallola. He estat quaranta anys en un ajuntament. Dotze com a regidor de govern, i vint-i-vuit com alcalde, de manera que conec bé el món municipal en totes les facetes: ajuntament, consell comarcal, diputació, i estic convençut que seran molt pocs els qui arribin a superar aquestes llargues trajectòries. El motiu principal, no és el de la constància, sinó el d’esgotament per excessiva burocràcia, manca de recursos propis i desgavell institucional. Si abans no teníem prou lleis per regular moltes competències i serveis, ara n’hi ha en excés. La lluita contra la corrupció ha produït normes i lleis que suposen constants entrebancs a la feina diària, colgant de burocràcia qualsevol iniciativa, de manera que molts opten per parar màquines, com a via per a no quedar col·lapsats. Per entendre’ns, un model d’eficàcia i bona gestió, és aquell que dedica suficients recursos al capítol 1 ( el de personal) prioritzant el personal que treballa fora, per damunt del que treballa a dins. Doncs ara, anem a l’inrevés. Es necessita cada vegada més personal administratiu, per fer funcionar la maquinària, que no pas personal laboral, treballant al carrer. El món al revés. I va a pitjor. I han volgut equiparar obligacions d’ajuntaments petits, amb les de mitjans i grans, de manera que el treball burocràtic es menja tota l’activitat, fins el punt de no tenir mai, la feina al dia. Sempre hi ha noves obligacions, nous papers ni que siguin digitals per fer, per complir amb la santa burocràcia. Es evident la falta d’entusiasme davant aquest panorama, que no teníem en els primers vint o trenta anys d’acció municipal. Porto anys reclamant canvis profunds en el funcionament municipal de manera que hi hagi una diferenciació clara i substancial entre la burocràcia d’un ajuntament petit, i d’un de mitjà o gran. Entenc per petit, tots els municipis de menys de 5.000 habitants. Així és com ho fixem en reunions a nivell de tot l’Estat. Però, podríem rebaixar fins els 3.000 si alguns ho consideren més adient. La qüestió que he plantejat en diferents reunions a nivell nacional i estatal, ha estat el de simplificar enormement tots els processos burocràtics, als ajuntaments amb menys d’un milió d’euros de pressupost ordinari. Aquí hi entrarien tots els petits ( prop de sis-cents a nivell català, i uns quatre mil a nivell estatal). Vist com estem, la proposta no ha prosperat, fins a dia d’avui. Ara bé, hi ha alguns passos que poden anar en la bona direcció. L’arribada de Miquel Iceta al Ministeri d’Administracions Públiques, per una banda, i el nomenament fa mig any de Paco Boya com a Secretari d’Estat pel Repte Demogràfic, suposa tenir dues peces importants en els llocs adequats. Tots dos coneixen bé la problemàtica i tots dos tenen ganes de resoldre situacions il·lògiques que compliquen enormement el funcionament de les administracions i avorreixen al personal administratiu, però molt més encara als càrrecs polítics. Si un alcalde per comprar un termòmetre digital, un pic i una pala, un mòbil, o qualsevol altre estri, ha de fer tràmits inacabables, és lògic s’empipi i consideri una presa de pèl, el càrrec que ostenta. Si es troba amb un gos perdut, un cotxe abandonat, o un senyal de trànsit trencat, i per això hagi de fer rocambolesques gestions, és lògic vulgui acabar els anys que li quedin, i marxar cap a casa. Tenim una inflació d’ordenaments, normatives i legislació, sense els recursos econòmics, tècnics i humans, per fer-los complir. O tot es reordena i es simplifica, o patirem escassetat de vocacions públiques. I malament si les vocacions canvien pels interessos. Aleshores sí anirem per mal camí. Millor prevenir que curar.

Tuesday, May 25, 2021

 

FICCIÓN O ENGAÑO ? - art. El Obrero digital

¿FICCIÓN O ENGAÑO? El sainete para formar gobierno en Cataluña ha culminado el primer acto. No tenía ninguna duda respecto al pacto. Lo necesitaban los tres partidos independentistas, por igual. Mejor dicho, quien parecía poner más pegas era el más necesitado. Suele pasar. Me refiero a Junts x Cat, que está en vías de formación y consolidación, con menos de 4.000 militantes y con el deber de mantener todo el montaje alrededor del presidente fugado, Carles Puigdemont, en Waterloo. Para ERC era la gran oportunidad de tener la presidencia e intentar consolidar su fuerza en Cataluña, Y para las CUP, supone poder mantener unas estructuras de partido tradicional, que no tenía, pero su aburguesamiento las ha impuesto. En resumen, los tres necesitaban el pacto, y el pacto se ha hecho realidad. Ahora bien. ¿Estamos ante un pacto o un apaño? Un apaño, sin ninguna duda. Para quien no tenga miedo a textos aburridos y llenos de reiteraciones y brindis al sol, le recomiendo la lectura de las 46 páginas en que “resumen” lo acordado. Pues bien, leído el texto, he escuchado muchas opiniones y leído muchos artículos en los cuales hablan de un “texto de ficción”. Lo siento, prefiero decir las cosas por su nombre y hablar claramente de “texto de engaño”. Otra vez. Supongo se imaginan que los más convencidos, los más fanáticos les creerán, y a los otros siempre se les puede volver a engañar con excusas varias. ¿Por qué hablo de engaño y no de ficción? Porque sin poner fechas para no tener que romper el acuerdo en los primeros meses, hablan de “acciones de desobediencia”, de “embates contra el Estado”, y por supuesto de unilateralidad, internacionalización del conflicto y de otro referéndum (sería el tercero) antes de 2025. Hay muchas más referencias a la confrontación, a la resistencia y a otras grandes frases, propias del “ardor guerrero” con que explican el futuro que nos espera si la suerte no cambia de lado. Ficción sería si propusieran acciones de resultado imprevisible. O cuestiones no probadas en el pasado y que ahora pensarían serían posibles. Pero no. Hay engaño directo porque nadie, en su sano juicio, puede pensar en desobediencias del Govern, respecto leyes vigentes o decisiones estatales. Tampoco nadie puede imaginar nuevos pulsos de la Mesa del Parlament, o del propio conjunto del Parlament contra el estado de derecho, o vulnerando preceptos constitucionales o estatutarios. Es impensable la repetición de la sesión de los días 6 y 7 de septiembre de 2017, en la cual 72 diputados se arrogaron la representación de 90, para modificar el orden del día y proceder a votar leyes contrarias a la Constitución y el Estatuto. Si esto volviera a recurrir no tengo ninguna duda en que el presidente del Gobierno pediría el amparo de las Cortes, para aplicar el artículo 155 de la Constitución. Ya no a tiempo pasado, sino de forma inmediata. Lo mismo ocurriría con otros acuerdos y decisiones que pusieran en peligro el estado de derecho, por lo cual no podemos hablar de ficción sino de engaño directo. Todos los actores de los partidos de gobierno, como los de oposición tienen claro que el pasado no puede volver. Lo pueden intentar, pero no volverá porque quienes somos fieles al estado de derecho no lo permitiremos y porque las instituciones que han de velar por nuestros derechos, los de todos, estarán a la altura de sus obligaciones. Así pues, para salir del paso, y mostrar apariencia, los tres partidos han acordado un texto totalmente inaplicable. Lo veremos dentro de un año cuando alguno de los socios considere que debe dar el do de pecho. En aquel momento empezarán los problemas internos que solo pueden acabar en nuevas elecciones, en las que confiemos vuelva el “seny”.

Monday, May 24, 2021

 

FICCIÓ FETA REALITAT? - art. Nació Digital Solsona

FICCIÓ FETA REALITAT ? En els darrers anys, he publicat diversos articles per posar de manifest la ficció o si voleu l’engany, dels independentistes a l’entorn del nombre de presidents que ha tingut Catalunya. Podeu veure en molts mitjans de comunicació ,l’atribució de president número 132, a Pere Aragonès. Ho sento, no és el 132è sinó l’11è. Sí, si , 121 de més. Poca cosa? No sóc historiador, però sí afeccionat a la història, i amant de la veritat. Sobretot si aquesta es pot convertir en certesa, a la vista de la nombrosa documentació de que disposem. Es norma de tots els nacionalismes, buscar arrels en el passat llunyà per vestir d’un aura històrica el seu recorregut. Ho han fet tots els nacionalismes, al llarg de milers d’anys d’història, perquè Catalunya hauria de ser una excepció ? Doncs, no ho és. Fa uns trenta anys que l’historiador Josep Ma Solé i Sabaté, amb alguns altres, varen voler buscar els orígens de la Generalitat, i varen decidir que la Diputació del General, podia ser la fita original. Aquest organisme res té a veure amb la nostra Generalitat, ni per competències, ni per elecció ni per representació. Parlem del segle XIV, en el qual existien la Diputació del General del Regne de València, la Diputació del General del Regne d’Aragó, i la nostra, la de Catalunya, encarregades de recaptar un impost “General “ per a la corona. La força de l’església catòlica feia que qui la coordinés fos un eclesiàstic, per terminis de tres anys. Mai va existir cap president, ni competències que sortissin d’aquest reduït marc. Però, com que va agradar aquests orígens i aquest invent, se’l va consagrar com a veritat absoluta, cosa que s’han encarregat de proclamar per terra , mar i aire tots els mitjans públics i privats subvencionats de la Generalitat. Heus aquí, doncs que proclamem Pere Aragonès com a 132 è president, acceptant que hem tingut 121 presidents – capellans. I ningú s’escandalitza !!! Mireu, amb la necessària brevetat, si agafem la suposada llista d’expresidents, tindríem en primer lloc a Berenguer de Cruïlles ( 1359 -1362) Bisbe de Girona. El segon, Romeu Sescomes, (1363-1364), prior i paborde de Tarragona. El desè Arnau Descolomer (1384-1389), vicari del Bisbe de Girona. El vintè Pere Darnius 1437-.1440) Canonge Catedral de Girona. El 30è Ponç Andreu de Vilar (1467-1470), Abat de Ripoll. El 60è Onofre de Copons (1541-1552) Canonge de Tarragona. El 100 è Francesc Pijoan (1654 -1656) Ardiaca de l’Empordà, i Canonge de Girona. I el 120è F.Antoni de Solanell ( 1710-1713), Abat de Sant Cugat. Com podem acceptar uns orígens com aquests ? Com podem assumir que hem tingut 121 presidents – capellans / eclesiàstics ? Doncs, amb naturalitat i amagant la realitat. Per què no, si ho han fet des de sempre i molt especialment en tots els anys de procés. No estava tot a punt ? No ens esperaven totes les potències mundials per donar-nos la benvinguda, en el concert de les nacions ? ...Per què no proclamar que hem tingut 131 presidents, i ara ve el 132è ? Així, anem. Així, estem. El que no heu vist, ni veureu, és que els nostres antics companys de la Corona d’Aragó, hagin copiat el sistema. Mireu la numeració dels presidents de l’Aragó, i de la Comunitat Valenciana, i en cap hi veureu els seus avantpassats de les Diputacions del General, dels antics regnes d’Aragó i València. Ficció ? Realitat ? Sota governs nacionalistes, la veritat és la primera víctima.

Friday, May 21, 2021

 

REPRESSIÓ O JUSTÍCIA ? - art. Regió 7

REPRESSIÓ O JUSTÍCIA ? El món independentista ha volgut emmascarar tant les seves actuacions que al final ha optat per acusar a tort i a dret de repressió, accions que s’emmarquen totalment en l’àmbit de la Justícia. Tant creguts estaven de les “seves raons” que es consideraven amb el dret a fer ús de les institucions de tots, per als seus fins particulars. I no, no, les institucions han d’estar al servei de tot el país i els seus ciutadans, no d’una part. Només faltaria. Ara mateix hi ha accions judicials contra polítics i funcionaris que varen utilitzar diner públic per emprendre el camí cap a la independència. Estic parlant d’institucions i persones amb càrrecs públics. Doncs, no ho podien fer. I si ho van fer, és lògic i plausible que la Justícia els persegueixi i els condemni en funció dels delictes comesos. I per descomptat els faci pagar de les seves butxaques els diners de tots, que varen mal utilitzar. Agafar avions cap a tota mena de països per veure què havien fet, contractar informes a parents i amics, perquè diguessin que la independència tenia tot a favor, gastar a tort i a dret, per a preparar accions il•legals, no tenia cobertura legal. I si no en tenia, es convertia en delicte, que ha de ser perseguit i castigat. Estem en un estat de dret, no en una república bananera. I el mateix parlem quan alguns alcaldes pagaven amb diner públic quotes a l’AMI per a preparar una independència que no tenia cap cobertura legal, o feien viatges i altres despeses per anar contra l’estat de dret, mereixen ser perseguits i condemnats per les actuacions il•legals dutes a terme. I per descomptat retornar els diners, a les arques públiques. Es que el diner de tots, ha de fer a benefici de tots. No d’uns quants. I si volen organitzar-se i preparar accions a favor de la independència, hi tenen tot el dret. Només faltaria, però amb el diner de les seves butxaques. No amb les butxaques de tots. Es curiosa aquesta mena de “barra lliure” que alguns creuen tenir al capdavant d’un càrrec institucional. Es pensen que si “manen” poden decidir el que vulguin, i passar factura al compte de tots plegats. No, no, la democràcia és altra cosa. La democràcia és cosa de tots, i si és de tots, s’ha de respectar els drets d’uns i altres. Així, doncs, les actuacions que veiem aquests dies per part de la Justícia, les podem criticar per lentes, però no per injustes o inadequades. En absolut. Fan el que pertoca, buscant responsabilitats a cadascun dels responsables per delimitar qui va prendre les decisions i qui les varen executar, tot recordant que ningú està obligat a executar allò que considera il•legal. Al contrari, està obligat a oposar-s’hi i portar el tema davant la Justícia. Si alguns hi varen participar, els pertoca rebre’n les conseqüències i si altres no s’hi varen oposar tenen responsabilitats per complicitat o mirar cap un altre costat. Això tant val per tots els departaments de la Generalitat com per a tots els ajuntaments, consells comarcals i diputacions, on varen passar coses semblants. No és repressió és justícia.

 

CATALUNYA, TERRA DE CONFLICTES - art. Blogesfera socialista- 11 de maig

CATALUNYA, TERRA DE CONFLICTES. De Catalunya, terra d’oportunitats, hem passat a ser, terra de conflictes. Diria que no hi ha sector ni àmbit en que no hi hagi bloqueig, dubte, oposició o directament conflicte. Les inversions no venen, i moltes empreses marxen. No hi ha res més covard que el diner, i a fe que aquí fem por arreu del país. Com i perquè hem arribat aquí ? Quan Artur Mas va decidir trencar amb l’estabilitat i buscar una mena de majoria àmplia per fer el que volgués, el país li va contestar retirant-li una part de la confiança donada. Si hagués après la lliçó i s’hagués retirat als campaments d’hivern, per a recuperar la confiança perduda, a dia d’avui estaríem en la millor de les condicions. Però, no va voler insistir i persistir, i la davallada es va convertir en desbandada. El pal de paller que havia ostentat CiU, va quedar orfe, i no va trobar substitut. Les coses van anar de mal en pitjor, i tot va quedar impregnat d’improvisacions i fugides endavant sense to ni so. El govern va perdre el fil conductor i des d’aleshores va a la deriva sense dirigir ni planificar, precisament en el moment més rellevant de la història, per aconseguir apuntar-se a la recuperació, gràcies als fons europeus. Com passa en tots els temps de crisis profunda, la gent millor preparada, marxa cap altres destines i es queden els més mediocres. Personatges que en temps normals, no haurien passat de caps de secció, esdevenen directors i secretaris generals. I els mateixos consellers no donen la talla com per a dirigir uns departaments que haurien d’anar a toc de tambor i marxen al so de flautes travesseres. I com sol passar, la decadència d’un lloc, coincideix amb l’empenta en altres indrets. Empenta que espera les febleses dels adversaris per aconseguir inversions i emportar-se empreses. Es el que estem veient a nivell de Madrid, per una banda, i a nivell de la Comunitat Valenciana, Aragó, Andalusia, País Basc, i altres, per l’altra. Son molts els empresaris i emprenedors que expliquen les immenses facilitats que troben en aquestes altres autonomies, en contraposició a les dificultats de casa nostra. On aquí tot son problemes, allò tot és buscar solucions. On aquí és conflicte, allà és pau i tranquil•litat. Com no marxar d’aquí per anar cap allà ?. Estem en un molt mal moment, i el problema és la manca de sortides. No tenim govern, i el que teníem era mediocre. Tenim conflicte obert entre els partits de govern, amb una forta dependència vers un moviment contra tot, com és la CUP. No hi ha lideratges en cap de les formacions independentistes, i els segons nivells, encara somien en opcions fracassades. Així, doncs, cap on anem ? Cap al desastre si deixem el futur en mans d’aquests partits, o cap una sortida valenta, si tornem a votar i fem un canvi de vot. Agradi o no, amb més o menys entusiasme, la única sortida vàlida és que el PSC tingui suficient força per a formar govern. Es l’únic partit amb les idees clares i prou gent preparada com per sortir del fangar on estem ficats. I quan més aviat millor perquè les ocasions perdudes, ja no tornen.

Thursday, May 20, 2021

 

FRIVOLITAT I POLÍTICA - art. Blogesfera socialista - escrit l'endemá eleccions a Madrid

FRIVOLITAT I POLÍTICA. Vist com anaven les coses a Madrid, eren més que previsibles els resultats obtinguts per cada força política. Vaja, pam amunt, pam avall, les enquestes i els pressentiments feien imaginables aquests resultats. Alguns se’ls agafen com a extrapolables a tot lloc i moment, d’altres els circumscriuen a un moment concret. Francament, sense ser expert en previsions futures, la situació de Madrid és molt excepcional, a tots els nivells, i faríem bé en no donar per fet, la repetició en altres indrets. Les lliçons que hem d’extreure de la campanya, però sobretot de la manera de governar i gestionar, sí han de servir per prendre’n nota i actuar en conseqüència. Estem en temps volàtils, poc profunds i poc donats a demanar responsabilitats. Ho hem vist ara, a Madrid, però a Catalunya en tenim un grapat d’exemples ben palpables i concrets. La memòria és molt curta i selectiva, de manera que els mètodes d’abans, ara ja no serveixen. Vull dir que s’han de trobar noves vies per arribar a la gent, de manera directa i contundent. Elaborar discursos i disquisicions sobre els grans temes, és perdre el temps. La gent s’ha acostumat a mirar el mòbil per rebre imatges i explicacions comprimides en petites càpsules. No fa cas de propostes molt elaborades. No és estrany la decepció del candidat del PSOE, Angel Gabilondo, davant un vendaval de frivolitat com el de Díaz Ayuso. Son com un mirall cap per avall, en que l’un pretén exposar uns arguments i unes propostes, i l’altra, escup una simple tonteria, sense cap relació amb el tema i el moment. La gestió de la Comunitat i la campanya han suposat el triomf de la frivolitat. No calia preparar programa, ni debats, perquè tot depenia d’uns simples ànims per sortir del pas. Tot és precari, tot és simple, tot es resumeix en poques paraules. I dir-ho amb suficient desimboltura com per caure bé, a un sector de la societat que simplement vol pensar poc i està cansat de tantes incertituds i restriccions. L’alliberament de restriccions suposava viure com si no hi hagués perill, i això ha comportat una sensació de llibertat que contrastava amb altres territoris. Les conseqüències ni les sabem ni molts les volen conèixer. A vegades, la ignorància dona un sentit de falsa seguretat i llibertat. S’ha usat i abusat d’aquesta falsa sensació de llibertat, en una campanya plena de despropòsits. El més greu és que vistos els resultats, la formula continuarà. Ha donat resultat una vegada, es provarà de repetir-la, imaginant Madrid fora del mapa de restriccions. Això portarà a debats absolutament surrealistes a la Comunitat, en els quals, uns provaran de plantejar supervisions, controls i compromisos i els altres els rebatran amb simples comentaris de saló. La frivolitat per damunt la serietat.

Tuesday, May 18, 2021

 

PANORAMA DESOLADOR - art. Diari de Terrassa

PANORAMA DESOLADOR. Si voltem una mica pel país, i molt especialment per les capitals de comarca, ens adonarem dels profunds canvis en la vida comercial, dels darrers anys. Ho podem veure igualment en pobles petits i mitjans, però a les capitals tot és més gran i més evident. Fa anys, un lema va fer fortuna: comerç és vida, entenent que on hi havia botigues, comerços, bars, restaurants, hotels...hi havia gent amunt i avall, i això produïa la sensació d’activitat i negoci. En pocs anys, el canvi ha estat radical. Les causes son diverses i no les podem imputar totes a la pandèmia, si bé, les ha agreujat. La realitat és que no hi ha capital, ni ciutat, que no ofereixi un aspecte desolador pel tancament de locals comercials, amb la corresponent deixadesa externa. Queden molt pocs espais lliures d’aquesta afectació, sigui quina sigui la ciutat de la que parlem. Ara mateix en podria enumerar una dotzena llarga i en totes el fenomen, és similar. Fa uns mesos vaig propugnar la reconversió dels locals comercials en habitatges per a , com a mínim, fugir de la desertització i donar utilitat a milers de locals, en el conjunt del país. De fet, l’equip de govern d’Igualada ( en minoria), ho va voler posar en marxa i no va poder pel vot contrari de l’oposició. Els arguments en contra, es justificaven pels ànims de no voler crear habitatges amb deficiències a nivell de ventilació, accés a llum natural, petitesa , etc. Efectivament, hi ha locals impossibles de reconvertir en habitatge, però molts sí que ho permetrien amb unes poques obres de reconversió. Aleshores, perquè no fer-ho ? Podem buscar l’excel·lència, però si no toquem de peus a terra i no ens posem a treballar d’immediat, hi ha milers de locals que es van degradant, i amb ells totes les cases. Si un propietari té un local que li costa diner, és comprensible no s’hi vulgui gastar res en mantenir-lo. Com tothom sap, un local abandonat es degrada a una rapidesa inusitada. Toca, doncs, posar-hi remei i no hi veig cap altre destí que el d’habitatge si les condicions ho permeten. I lògicament en aquells en que la reconversió no sigui possible, s’ha de buscar altres destins, lligats a l’oci o al lleure del barri on estiguin ubicats. O simples magatzems de tota mena d’utensilis i materials. La qüestió és donar un destí i produir uns guanys. En molts pocs mesos han d’arribar els fons europeus amb destins diversos. Pertoca als municipis, a les autonomies i a l’Estat, presentar projectes. Perquè no un nou Pla de Barris, ben dotat, molt diversificat com per a poder-hi introduir aquesta reconversió de locals buits, en locals vius ? Si Catalunya té un problema greu d’habitatge, perquè no impulsar aquesta reconversió per posar en el mercat de lloguer o de venda, milers de locals adaptats ? Un Pla com aquest suposaria mobilitzar desenes de milions, en obres i serveis, amb els conseqüents llocs de treball, i acabar amb un resultat esplèndid per totes les parts. Els propietaris, tindrien locals reconvertits en habitatges que podrien posar en el mercat de lloguer, s’haurien creat llocs de treball, i les ciutats deixarien de tenir el penós aspecte que ara ofereixen en molts dels seus carrers i places. El temps no tot ho cura. Al contrari, en casos com aquest, el temps ho espatlla i s’ha de tenir un debat a nivell nacional per a resoldre’l. Com més aviat ens hi posem, abans ho arreglarem.

 

CAMBIOS LEGALES, CAMBIOS INDIVIDUALES - art. El Obrero digital

CAMBIOS LEGALES, CAMBIOS INDIVIDUALES. Viajar y conocer mundo, es una buena manera de aprender virtudes ajenas. Llevo Suiza en la mente y el corazón porque durante 7 años viví, trabajé y estudié, en su capital, Berna. Una capital, diferente de la de muchos otros países, porque no nació con ánimos de ahogar a las otras sino de contener las principales instituciones del país, en un país modelo federal, para el resto del mundo. En Suiza podemos ver lo que supone un sistema federal. De arriba abajo y de abajo arriba. Ayuntamientos fuertes, Cantones robustos, Gobierno Central, para el resto de cometidos. Los tres niveles bien coordinados, y debidamente financiados. Otro día expondré como funciona esta maquinaria. Hoy quiero exponer el valor del trabajo y de cumplir con las obligaciones de ciudadanía. En este país, y en algunos otros, próximos (Austria, Alemania, Dinamarca, Países Nórdicos…) impera un concepto de seriedad individual, muy diferente de la nuestra. Algunos expertos ponen el acento en los valores que emanan de la religión que profesan, muy rigurosa ante la mentira, la falsedad, el engaño. Seguramente influye, y mucho, en su comportamiento individual y colectivo. Hemos visto muchas veces el rigor ante mentiras como falsear títulos universitarios, méritos académicos y laborales, u otros similares. Igual rigor vemos ante el impago de impuestos o cobro de prestaciones por desempleo o servicios sociales. Pues bien, considero llegado el momento de copiar algunos controles y supervisiones, ante el pago de prestaciones, en nuestro país. Lo que algunos llaman picaresca, es simple y llanamente falseamiento de condiciones personales para defraudar al erario público y beneficiarse a nivel individual. Para seguir con Suiza, quien pierde el empleo, es dado de alta en las oficinas de empleo, las cuales estudian sus conocimientos profesionales, y le buscan otro, de similares características. Si es rechazado, tiene que detallar los motivos, y puede tener una segunda oportunidad, pero no una tercera. Rechazados dos posibles empleos se le da de baja de la oficina de empleo y de las prestaciones que hasta entonces percibía. A partir de aquí, le toca resolver su problema, por sí mismo. Puede parecer drástico, pero lo considero justo. No es justo tener miles, decenas o centenares de miles de parados, y no cubrir peticiones de empleo, por falta de candidatos. No puede ser que muchos prefieran cobrar el paro, en vez de aceptar un empleo, porque consideran no les compensa. O peor aún, porque cobren del paro y trabajen en negro, ingresando doble sueldo. Hay que devolver la confianza en el sistema, y el sistema exige supervisión y controles exhaustivos y quien no quiera trabajar no puede acceder a prestaciones porque las quita a los que reamente las necesitan. Este debe ser uno de los cambios legales para los próximos tiempos, al igual que la concienciación en el bien común, que exige seriedad y honestidad.

Sunday, May 16, 2021

 

MALMETRE L'EMPATIA AMB ISRAEL - art. Nació Digital Solsona

MALMETRE L’EMPATIA AMB ISRAEL. Sense cap mena de dubte una de les visites que més m’ha impactat a la vida, va ser al Camp de Concentració i Extermini de Dachau, prop de Munic. El primer que es va construir, i el primer dintre de territori alemany. Fa uns 45 anys de la visita, i la podria reproduir amb pèls i senyals, ara mateix. Tant gran fou l’impacte. I és que en aquell moment ja tenia uns coneixements força avançats de l’alemany i vaig poder resseguir el sorgiment del nazisme, per mitjà dels primers cartells, els primers escrits, campanyes i persecucions. Després he vist, llegit i documentat milers de testimonis, no solament del drama jueu a la segona guerra mundial, sinó al llarg de tota la història. Aquesta constatació de poble perseguit, i durament castigat, obligava a perdonar determinats fets poc comprensibles, per part d’un poble que tant havia patit, però que no mostrava suficient empatia ni comprensió vers un altre poble, igualment castigat: Palestina. Podem comprendre i fins i tot justificar la necessitat d’una pàtria jueva, però no a qualsevol preu ni a qualsevol sacrifici. He escoltat grans experts en l’Orient Mitjà, i llegit l’enorme complexitat del territori i la seva gent. No sóc un expert, però tots som prou conscients i prou equilibrats per a constatar una enorme injustícia, vers el poble palestí, que ha rebut tots els cops i totes les incomprensions imaginables. Precisament, el que més dol és comprovar un clar afany usurpador i ocupador de territoris aliens, per a crear el Gran Israel. I quan això es fa, sempre hi ha perjudicats i expulsats de casa seva, després de segles de vida. De generacions que han viscut i crescut a la seva terra, i que ara, se’ls hi pren , en base a justificacions històriques i religioses. No és just, no és acceptable. I tots sabem que hi ha armes de destrucció massiva, materials, però n’hi ha d’altres de més potents i a més llarg termini, que son encara més letals. L’odi és una d’elles. Cada actuació, fora de la legalitat i de la moralitat ( humanitat ), crea en el poble palestí un increment del seu refús a una possible entesa amb Israel. Tenen en la demografia una arma d’una potència inusitada, perquè van creixent en nombre, i en raons per un dia revoltar-se, amb més i major violència. Suposa una bomba de rellotgeria que explotarà en el moment menys oportú i més delicat per a Israel . No s’entén la no aparició de grups més potents d’opinió interna, per exigir un canvi radical en les relacions entre Israel i els palestins. Res és senzill i de ben segur hi ha enemics de l’entesa a les dues bandes, però sense un acord de les dues parts, és impossible un futur de pau i progrés. A cada moment i a cada acció, hi ha una reacció d’igual o majors proporcions, en un mon ple d’armes de destrucció massiva. Imaginar un futur ple d’incerteses no és el millor futur que les generacions actuals poden deixar a les futures, i Israel està perdent recolzaments per culpa de polítiques nacionalistes que poden satisfer ambicions internes, però que suposen increments de raons externes per a acabar amb aquestes polítiques d’expansió i sotmetiment de tot un poble , a un altre. No és bona la deriva dels darrers anys, i encara menys, la d’ara mateix, perquè ens allunya a molts del que voldríem aconseguir. Un encaix del poble palestí, a la seva terra, ni que sigui en un espai menor del que tenien, però amb plena llibertat i amb plenes opcions per a gaudir d’una vida digna i en plenitud. Tot el que no vagi en aquesta direcció suposa un maltractament inacceptable que treu simpatia i empatia amb la causa jueva. Les lliçons de la història haurien de servir per a ser més comprensius i més favorables a no provocar injustícies a d’altres pobles . I recordar que l’acumulació de pobresa i odi, suposa tenir un arma de gran poder destructiu que pot ser activada en qualsevol moment, per a desgràcia de totes les parts.

 

BORREDÀ - RECLAMACIÓ COSTOS URBANITZACIÓ AMB INTERESSOS DE DEMORA - blog personal i col.lectiu interessat

RECLAMACIÓ PAGAMENT COSTOS URBANITZACIÓ AMB INTERESSOS DE DEMORA. Al llarg dels darrers 15 anys he explicat en diversos àmbits, el conflicte tingut amb dues de les propietàries de parcel•les situades a la zona nord ( Carrer Lleida). Son dues parcel•les, sense els serveis bàsics essencials, que en el seu dia no varen pagar a l’ajuntament, tot i haver-ho acordat amb l’anterior propietari. Després de diverses vicissituds, s’havien compromès a pagar els 9.300 euros per parcel•la, que havien aportat la resta de propietaris, quan l’Alcalde Roma, no estès a l’Ajuntament. L’Alcalde Joan Roma, va deixar de ser-ho, el mes de juny de 2019. Just ara fa dos anys, per la qual cosa ja l’any passat vaig demanar a l’ajuntament si les dues propietàries, havien complert el seu compromís. Davant la constatació d’incompliment, aquest any, segon any de la meva sortida de l’Ajuntament, faig la mateixa petició si bé, vista la nul•la voluntat de donar compliment al compromís, reclamo sumar al deute, els interessos de demora, comptats des del moment en que les dues propietàries varen accedir al títol de propietat. Igualment reclamo a l’ajuntament la no concessió de llicència d’obres, en cap cas, mentrestant no s’hagi fet efectiu el deute pendent. La justificació ve donada en que aquestes parcel•les no disposen de connexió a xarxa de clavegueram, ni a xarxa de subministrament d’aigua potable, ni a d’altres serveis que dona l’ajuntament. Així, doncs, considero del tot fonamentat que el deute pendent sigui el que es va establir entre ajuntament i propietaris, en el moment de dur a terme les obres d’urbanització, ( 9.300 euros/ parcel•la), i a aquest import s’hi apliquin els interessos de demora pertinents. Si en qualsevol moment, les parcel•les es posessin en venda, o es demanés llicència d’obres, em comprometo a comparèixer com a part demandant, per exigir el pagament del deute i evitar un enriquiment il•lícit, si no fos liquidat, prèviament. I perquè consti signa el present escrit a Borredà, el dia 15 de maig de 2021. Joan Roma i Cunill, Ex Alcalde – President de l’Ajuntament de Borredà

Friday, May 14, 2021

 

LA VERITAT FA MAL - art. Regió 7

LA VERITAT FA MAL. Com sempre passa, quan s’expliquen veritats hi ha qui se les agafa bé i qui li semblen injustes, per no dir, faltades de respecte. No, no , el respecte és una cosa, i la veritat, una altra de molt diferent. Sempre he procurat no donar mai cap dada falsa o no prou contrastada per evitar que les crítiques a falta de rigor, tinguessin fonament. Em poden criticar, em poden posar tota mena de qualificatius, però no em poden dir que falsejo dades o que no he contrastat xifres, informacions i documentació. Per això, hi ha articles que es fan en un moment i d’altres requereixen elaboració lenta. Es cert que google ajuda molt, però no te’n pots refiar per segons quines dades i informacions. S’ha d’anar a l’arrel del tema, i d’aquí que quan tinc algun problema de rigor, faig servir els serveis del Parlament de Catalunya per a obtenir informació i documentació sobre el tema a tractar. D’aquí que vagi sempre tranquil en matèria de certesa en dades, xifres o informacions oficials. Es un gran avantatge perquè no es dona un argument essencial als adversaris i crítics. I en temps de procés i batalles independentistes, la veritat és essencial per a plantar cara. Son tantes les mentides i falsedats dels promotors del procés, que sembla impossible com gent llegida i viatjada ha pogut comprar moltes de les afirmacions i propostes. Aquesta és una de les sorpreses del moviment que confirma el fet de que el fanatisme esborra la consciència i la intel•ligència. Si mirem enrere i repassem les principals diades, actes, i mobilitzacions a favor del procés, ens trobem amb sorpreses majúscules que van des de la multiplicació exagerada de participants en cadascuna de les Diades, o de la majoria de mobilitzacions, a promeses d’internacionalitzacions que mai havien tingut lloc, o a estructures d’estat que ni tant sols s’havien estudiat. Son tantes i tant voluminoses les mentides que semblen impossible haver-les publicat en mitjans suposadament seriosos com per haver-les hagut de contrastar. Dona la impressió que durant els anys de màxima exaltació, ningú volia tenir problemes i quedar malament amb els promotors, de manera que s’acceptaven totes les dades i informacions, sense cap ànim objectiu. Es així com mentides i falsedats van creixent fins esdevenir grans embolats, molt difícils de punxar quan s’ha d’acceptar que no tenien cap fonament. S’ha usat i abusat, de tota mena de promeses i compromisos que no tenien cap suport legal, institucional, ni real. I comprovada tota aquesta immensa farsa, ara es vol amagar i evitar sigui detallada. Precisament tot el contrari del que convé fer. Ara i aquí, hem de dir la veritat i mostrar les vergonyes en les que s’ha fonamentat el procés. No és falta de respecte, és exigència de conèixer la veritat.

Thursday, May 13, 2021

 

FALTEN INTERVENTORS I SECRETARIS - art. El 9 Nou

FALTEN INTERVENTORS I SECRETARIS. He posat aquest títol per no fer-lo molt més llarg, dient que “falten interventors, secretaris, arquitectes i enginyers municipals” . Es curiós el nostre país, en matèria de funcionaris. No ens hem preocupat de cobrir les necessitats en un tema tant rellevant com el de tècnics i alts càrrecs en les institucions del país. Un tema fonamental perquè una administració funcioni bé. Altres territoris, i ja no dic altres països, han tingut molt clara la prioritat de cobrir les places essencials, pel funcionament d’una administració, amb tècnics altament qualificats. Aquí, sempre hem anat amb una sabata i una espardenya. Tenim un enorme dèficit que només podem cobrir gràcies a la vinguda de tècnics d’altres comunitats autònomes, amb el problema afegit de desconeixement del català, i de la nostra idiosincràsia. I no podem al·legar falta de temps, perquè 42 anys després de les primeres eleccions municipals, no hi ha excusa per dir que no hem tingut prou temps per organitzar una autèntica escola d’administració pública, d’on sortissin dotzenes de càrrecs formats, cada any. La darrera de les consultes fetes, em varen informar de la manca d’uns tres-cents secretaris i d’uns dos-cents interventors. Pels desconeixedors de la realitat municipal, diré que tots als ajuntaments ( en tenim 947 a Catalunya) han de tenir un secretari, que serà secretari – interventor, en els petits, i aniran separats en els mitjans i grans. L’interventor s’encarrega de tot el relacionat amb comptabilitat i finances, i el secretari de tota la resta, a nivell jurídic i de gestió. Son peces obligatòries i fonamentals d’ajuntaments, consells comarcals i diputacions. A banda d’aquests elements, tots els ajuntaments han de disposar d’un arquitecte i un enginyer per als temes relacionats amb urbanisme, llicències d’obres, i d’activitats, en un cas o altre. A ser possible han de ser funcionaris perquè sinó els seus informes i dictàmens no tenen la validesa deguda, cas d’haver d’anar a tribunals. I a dia d’avui, toca estar preparat per haver-hi d’anar cada dos per tres, de manera que si un ajuntament és petit, no els pot tenir, i han de ser els consells comarcals o diputacions els qui els proporcionin. Podria afegir un altre tècnic que poc a poc es va obrint pas en el món de la gestió municipal. Es la figura del gerent. L’enorme complexitat de la feina municipal, no permet que un secretari hagi de portar determinades càrregues, i en municipis mitjans i grans, es van buscant gerents que puguin coordinar i executar les decisions que ha pres la Junta de Govern Local o el Ple. També aquí hi ha un dèficit enorme d’aquesta figura. La situació ha arribat a extrems complicats i delicats perquè sense aquests càrrecs ben coberts la feina dels polítics es fa impossible. Tampoc està ben resolta la provisió de places, després que hagin aprovat els concursos d’oposició. Molt durs i molt memorístics, fins el punt de que molts dels candidats dediquen dos o tres anys a la seva preparació i resolució, per a tot seguit poder demanar plaça, en algun lloc de tot l’Estat. Després ja podran participar en concursos de trasllats fins arribar...o no, allà on voldrien estar. Vista l’enorme importància de tenir-los propers i en sintonia de gestió ( no parlo a nivell polític) el millor seria disposar d’un fons d’interventors i secretaris, amb les oposicions aprovades, per a poder-los anar a contractar. Ara venen per concurs de mèrits, i molts arriben i demanen d’immediat comissió de serveis, per tornar a marxar. L’ajuntament es torna a quedar amb secretaris i interventors accidentals, a l’espera de la nova tongada. No anem bé, i la cosa no canvia des de fa molts anys. La proposta de que es quedin almenys dos anys, tampoc és grata si el que voldrien és anar a un altre lloc. En resum, toca fer els deures, ni que sigui amb un retard immens, però no és lògic que un país amb centenars de milers d’aturats, no pugui cobrir uns centenars de places de tècnics qualificats amb sous raonables, i sí, amb grans responsabilitats. Però tenim advocats i economistes voltant per tot arreu, menys on es necessiten. I tenim arquitectes i enginyers que es podrien especialitzar en temes municipals i resoldre l’actual dèficit. Es estrany haver-ho de dir, però no hem resolt aquest tema, en els 42 anys de democràcia municipal. Alguna cosa falla.

 

INTEGRAR NEORURALS - art. Diari de Terrassa

INTEGRAR NEORURALS. La pandèmia ha posat “de moda” un nou èxode de gent de ciutat cap a pobles petits, impulsats per una visió bucòlica de la vida rural. Segons algunes xifres donades, dies enrere, en aquest darrer any i mig haurien marxat 19.000 persones de ciutat, per anar a viure en el territori rural. Si tenim en compte que a Catalunya hi vivim 7,5 milions, el percentatge, és ínfim. A més, caldria aclarir la diferència entre acollir i integrar “neorurals”. Per a molts dels que han sortit o volen sortir de ciutat, ho fan enganyats per algunes informacions que els han arribat clarament deformades. M’explico. Molts han sentit parlar de la regressió demogràfica, la pèrdua d’habitants, en el món rural, i el perill de tancament d’escoles per manca d’alumnes, això fa pensar en que si truquen a un ajuntament de poble petit, poden trobar-hi unes condicions excepcionalment bones. I no és això. Ja en anys anteriors, he atès moltes persones que trucaven per a demanar si el poble necessitava noves famílies i nous infants, i si això suposava trobar casa amb hort, o pis gratuït, i facilitats per trobar feina en el propi ajuntament o similars. Creuen que un ajuntament pot disposar de diner i patrimoni, amb facilitat i abundància, de manera que els resolgui el seu problema. Aclarits els dubtes son molts pocs els que donen el pas perquè ni és fàcil trobar habitatge ni segons quines feines. I dic segons quines feines, perquè molt sovint hi ha feines que no troben candidats a fer-les. Aquesta és una altra de les paradoxes del nostre país. Tenim un elevat nivell d’atur però hi ha feines que no es cobreixen, malgrat les necessitats de molts aturats. En segons quins països, a la segona feina rebutjada, se’ls treu de les llistes d’atur i de les ajudes públiques. Aquí, caldria fer el mateix. Però, tornem al tema. El millor col·lectiu de neorurals per acollir i integrar son els segons residents. Aquí sí tenim un ampli ventall de possibilitats per a fer créixer els nostres petits pobles, garantint la continuïtat de les escoles, CAP’s i altres serveis essencials. Els segons residents tenen l’avantatge de conèixer el poble, de saber què hi poden trobar i què hi manca, i poden passar fàcilment a nous conciutadans. Tant per qüestió de pandèmia com per la millora de les noves tecnologies i algunes carreteres, una part dels segons residents, s’han passat al teletreball i a convertir la segona residència, en primera. Aquest moviment s’ha de facilitar i reforçar en els propers anys, com a via per a revitalitzar els pobles i esponjar les ciutats. Si es fa bé, en sortim tots beneficiats. Perquè l’altra via, la dels neorurals bucòlics, sovint topa amb la realitat, pura i dura dels pobles petits. Molts creuen poder trobar en un poble els avantatges d’una ciutat, sense cap dels seus inconvenients. I això, no és així. D’aquí que al cap de poc temps, es queixin de no tenir determinats serveis, o si viuen a pagès, pensar que el camí ha de ser similar a un carrer, o que poden tenir accés a aigua de la xarxa, a cobertura de mòbil, televisió o altres tecnologies, com si estesin al mig del poble, o en una ciutat. Quan troben els inconvenients, es donen compte de no haver estudiat prou bé, les condicions d’un lloc i un altre. Sovint es fan reclamacions a l’ajuntament de temes que son estrictament particulars. Per evitar aquests casos, convé deixar molt clares les condicions de la vida urbana, respecte la rural. S’ha de facilitar el pas d’un lloc a l’altre, sense desconeixements ni enganys. Del contrari venen frustracions i mal rotllos que no interessen a ningú. La regressió demogràfica és un fet des de fa molts anys, i s’ha anat incrementant en els darrers anys, fins el punt de tenir nombrosos municipis en el límit de la supervivència. Toca, doncs, buscar noves activitats i implantar nous serveis, pensant especialment en convertir molts dels segons residents, en residents permanents. Aquesta és la millor opció.

Wednesday, May 12, 2021

 

ELS SERVEIS MÈDICS CONTINUEN SOTA MÍNIMS - art. La Rella del Lluçanès

ELS SERVEIS MÈDICS CONTINUEN SOTA MÍNIMS. Es hora de que tots els alcaldes, entitats i ciutadans en general, ens mobilitzem per a reclamar el retorn a la normalitat assistencial. No podem acceptar resignadament com els Consultoris mèdics i CAP’s, tinguin uns horaris sota mínims. Tant mínims, que en molts pobles, suposen obrir un matí o una tarda a la setmana. Es podia acceptar aquesta situació, un any enrere, just al principi de la declaració de pandèmia, pel que hi havia de desconeixement del virus i por a contagis en qualsevol moment i lloc, però ara, el retorn a la normalitat ha de ser immediat. I retornar a la normalitat vol dir, no solament obrir tots els dies i hores que teníem 15 mesos enrere, sinó també cobrir modalitats amb moltes carències, com és pediatria, psiquiatria, i altres. I també exigir visites presencials en els ambulatoris de les capitals, que fins ara han estat gairebé tancats, i dedicats només a atendre consultes telefòniques, i encara escasses. Si un sistema ha de ser revisat i reordenat és el de la sanitat. Durant anys es van anar fent retallades i ara s’ha de recuperar el temps perdut. No és fàcil perquè falten metges i infermeres, però si s’hi posen els medis, es podran recuperar. Es el que toca fer, a més d’incentivar les carreres sanitàries per a compensar els anys perduts. Aquest és el principal pilar de l’estat de benestar i fa temps va coix. Com també va coix el de serveis socials. Han de ser dues de les prioritats del proper govern.

Tuesday, May 11, 2021

 

TV3, LA NOSTRA O LA SEVA ? - art. Nació Digital Solsona

TV3 : LA NOSTRA, O LA SEVA ? Son llunyans els dies en que TV3, era sinònim de “la nostra”. Des de fa 10 anys, és “la seva”, la dels independentistes. O si voleu la dels promotors de l’independentisme que marquen els continguts principals. Cansat de veure la descarada manipulació dels informatius, i dels principals programes dedicats a política i societat, vaig decidir desconnectar. Ja no la miro en cap cas. Només uns zàpings per a constatar que les coses segueixen igual que sempre, i no val la pena tornar enrere. Es una manera de no participar ni comptar com audiència. Per les darreres dades donades per agències externes, TV3 perd audiència. També ha perdut prestigi i solvència, de manera que la seva crisis indica decadència. Aviat arribaran els problemes de supervivència. I és que cap govern, per molt fanàtic i manipulador que sigui no es pot permetre destinar 400 milions a l’any, a tot l’entramat propagandístic que suposen els medis de la CCMA ( Corporació Catalana de Medis Audiovisuals). Davant aquest panorama, el Grup Parlamentari del PSC , ha presentat una proposta per a reformular i reconduir la CCMA, als objectius fundacionals com a servei públic, objectiu i de qualitat. No sóc optimista respecte els resultats, perquè son massa anys i massa interessos , al servei de la causa. Una causa, la independentista que amaga interessos molt particulars. Molt personals, com és convertir TV3 en una mena d’agència de col•locació de parents i amics, dels partits que governen. ´Tot plegat fa molt difícil la seva renovació i reconversió. No és possible amb un simple canvi de director, i d’alguns dels seus principals directius. S’ha d’anar molt més lluny, i això suposa canviar el nucli dur, i tot l’organigrama. Qui és capaç de fer-ho ? N’hi ha prou amb una modificació en la composició de la Junta de la CCMA ? En absolut. El problema és tant profund que només amb accions radicals serà possible. Una acció radical seria la privatització, pura i dura. Es a dir, procedir a iniciar els tràmits per a adjudicar tot el grup a la millor oferta privada. Això sí suposaria trencar amb el passat i evitar mantenir-lo en el present i futur immediat. L’estalvi obtingut, es podria dedicar a l’impuls a la cultura, en general, cosa que agrairien multitud d’empreses sectors. Una altra via radical, seria reduir el volum, a la meitat. Tenim a TV3, prop de 2.300 persones. Una plantilla inflada fins extrems inimaginables, tenint en compte que bona part dels programes estel•lars, son contractats fora de la casa. Si realment es procedís a una àmplia remodelació es podria crear un nou organigrama, allunyat dels vicis adquirits. Només veig aquests dues opcions. Quan més aviat s’opti per una o altra, millor per a tots. El que no pot ser és continuar com fins ara. No podem acceptar que amb el diner de tots es mantinguin uns mitjans al servei d’una part. Això s’ha d’acabar ja.

Sunday, May 09, 2021

 

A LOS DIPUTADOS/ DIPUTADAS DE LA ASAMBLEA NACIONAL DE SUIZA - enviado al Palacio Federal de Suiza, y publicado en El Obrero digital

A LOS DIPUTADOS / DIPUTADAS, DE LA ASAMBLEA NACIONAL DE SUIZA. Distinguidos diputados/as, Permítanme dirigirles un escrito, para exponer, ni que sea brevemente, las razones para contradecir las afirmaciones del Diputado Christian Dandrès, en relación al conflicto de relaciones entre una parte de Cataluña y el Gobierno de España. Me presento. Soy Joan Roma Cunill, miembro activo del Partido de los Socialistas de Cataluña (PSC), Concejal de gobierno durante 12 años (1979- 1991) y Alcalde – Presidente del municipio de Borredá (Barcelona) entre 1991 – 2019. Diputado del Parlamento de Cataluña (1988 – 2003), Presidente de la Comisión de Agricultura, y actualmente Presidente del Consejo regional del PSC, en la federación XI. Me considero medio suizo, por haber residido, trabajado y estudiado 7 años en Berna (1972 – 1979). Profesor de español en la Academia Inlingua, autor de 3 libros de aprendizaje de este idioma. Mis años en el país, supusieron la mejor escuela de democracia, y el convencimiento de que el sistema suizo, es la mejor muestra de federalismo a nivel mundial. Así lo he manifestado en múltiples artículos en diferentes medios de comunicación de España. Precisamente por el conocimiento del país y sus leyes, me ha sorprendido la iniciativa parlamentaria del Diputado Dandrès, poniendo en duda el carácter democrático de España, y criticando las actuaciones del poder judicial, para restablecer el orden democrático, cuando los partidos independentistas lo han puesto en cuestión. He de suponer falta de información y documentación por parte del Diputado interpelante, y no mala fe, puesto que afirmar la petición de “restaurar el estado de derecho”, o acabar con la “represión a cargos electos y activistas” supone un total desconocimiento de la realidad. Un simple repaso a las agencias de supervisión y control de la democracia a nivel mundial, sitúa Suiza en el décimo puesto (10) y España en el décimo noveno (19), los dos como democracias plenas. Y ello en los últimos 4 años, también en el actual (2021). ¿A qué viene dudar de la plena democracia, en España? No hay nada más negativo en política que querer hablar de lo que se desconoce o pretender dar lecciones sin conocimiento de causa. Llevo 42 años ejerciendo política, y nunca, nunca he tenido el más mínimo problema para expresar libremente todas mis ideas. Ni yo ni nadie. El límite ha sido ejercer los cargos, con sometimiento a la legalidad. Es lo que se exige en democracia. Y puesto que hablamos de España, permítanme trasladar algunos hechos acaecidos en nuestro país, a similares si hubieran sucedido en Suiza. Como miembros de la Asamblea Nacional, ¿ aceptarían que un Gran Consejo Cantonal, convocase un referéndum sin garantías, para decidir la independencia de dicho Cantón, de Suiza? Suiza ha superado las 600 consultas federales. ¿Ha habido una sola, convocada de forma ilegal? ¿Permitirían a un Gran Consejo Cantonal, declararse en rebeldía respecto a la Constitución Suiza de 18 de abril de 1999? Y en esta sesión, vulnerar su Reglamento, así como su propia Constitución Cantonal? Es lo que hicieron los partidos independentistas catalanes en la sesión del 6 y 7 de septiembre de 2017, sin los dos tercios preceptivos, vulnerando la Constitución Española y el Estatuto de Autonomía de Cataluña. ¿Permitirían exhibir en los edificios del Parlamento Federal, o de los Grandes Consejos Cantonales y Ayuntamientos, símbolos no oficiales? ¿Permitirían pagar con dinero público actuaciones sin soporte legal, para vulnerar la Constitución Suiza? Podría alargar mucho más la enumeración de gravísimos incumplimientos de la legalidad vigente. No creo haga falta, puesto que tienen a su disposición cuanta información y documentación haga falta para rebatir totalmente los argumentos que pueda aportar el Diputado Dandrès en su interpelación al Gobierno. Lamento esta iniciativa parlamentaria porque se basa en cuatro simplicidades no contrastadas, genéricas y muy próximas a los postulados defendidos por los partidos independentistas. Lo que puedo asegurar, conociendo el sistema suizo, es que todas y cada una de las acciones, habrían sido resueltas de forma directa y con mayor eficacia que en España. Siempre bajo el imperio de la ley. Espero salga la verdad en el debate, y nadie quiera poner en duda la democracia plena que goza España, al igual que Suiza. Aprovecho para mandarles un muy cordial saludo. Borredá, 8 de mayo de 2021 Joan Roma i Cunill Alcalde – Presidente Ayuntamiento de Borredà (Barcelona) 1991- 2019 Diputado Parlamento de Cataluña( 1988 – 2003 ) Presidente Consejo Regional del PSC en la Federación XI ( 2020 -

Friday, May 07, 2021

 

TOT ÉS COMÈDIA - art. Regió 7

TOT ÉS COMÈDIA. Si no fos pel que ens hi va a tots els catalans, podríem riure del penós vodevil, entre ERC, Junts x Cat i la CUP. Ni a primer curs de ciències polítiques podrien organitzar una pantomima de negociacions com les que duen a terme, aquests tres partits. Però, el més penós és que tots sabem que “tot és comèdia”. No tenen cap altre remei que arribar a un acord per formar govern perquè a tots tres els hi va la vida. Vull dir la vida de partit, i de mantenir els privilegis i xiringuitos muntats. Cadascun d’aquests partits té unes estructures i uns compromisos que els fan ser totalment dependents de mantenir-se en el govern. Perdre el govern, els faria inviables, i repetir eleccions els podria portar a la irrellevància. No tenen altra via que l’acord in extremis ni que sigui per allargar l’agonia un any més. Després és previsible tot salti pels aires, i finalment es pugui iniciar una nova etapa, radicalment diferent. Però, mentrestant, agafem el partit que vulguem, veureu fins a quin punt depèn de les prebendes de governar, per tenir clar que no ho deixaran perdre. I precisament el més aferrat a la continuïtat és Junts x Cat. Un partit com aquest, encara no estructurat, ple de contradiccions, i amb una mínima militància, necessita imperiosament els recursos públics que li proporcionen els centenars de càrrecs institucionals. No pot prescindir dels 250 o 300 càrrecs que aporten cinc-cents o sis-cents euros mensuals d’impost revolucionari per a fer funcionar el partit en formació i sobretot mantenir el xiringuito de Waterloo. Tots son deutors de qui mana, i cap es pot negar a fer les aportacions corresponents, de manera que poden fer totes les giragonses que vulguin, donar totes les excuses imaginables, però al final, l’acord és inevitable. Els hi va la supervivència. Aleshores perquè fer tanta comèdia ? Doncs, com estratègia per a debilitar l’enemic, ja no dic l’adversari, perquè les relacions han arribat a un punt en que ja no es negocia amb l’altre sinó directament amb el contrari. Toca pactar, doncs, ho faran, però en el darrer moment. Pel camí hauran deixar nombrosos cadàvers en forma d’ humiliacions, venjances, i contra partides que hauran exigit per tancar el cercle. Es pot governar en aquestes condicions ? Impossible. Per molt que diguin que preparen un pla de govern, i de supervisió i control de l’acció política, Pere Aragonès no té el lideratge ni l’autoritat per fer formar als altres. I quan dic als altres, tant penso en Junts x Cat, com en la CUP que en qualsevol moment es pot desmarcar de tots plegats, amb qualsevol excusa. Tindrem doncs, govern. Això que ningú en dubti. Un govern feble, fet de mediocritats perquè qui pot acceptar un càrrec en un panorama com aquest ? Només adeptes del partit, sense grans aspiracions ni complicitats, per entendre que s’accedeix a un càrrec amb els dies o mesos comptats. No cal preveure grans canvis ni grans plans, si al cap de pocs mesos, tot salta pels aires, i es va a noves eleccions. Així estem. Tot és comèdia, però a més amb un argument molt elemental.

Thursday, May 06, 2021

 

LES URGENTS REESTRUCTURACIONS DE LES ADMINISTRACIONS - art. Diari de Terrassa

LES URGENTS REESTRUTURACIONS DE LES ADMINISTRACIONS. Política és pedagogia, i eficient gestió dels recursos públics. Estem molt lluny de donar compliment als dos principis essencials. Ho dic, pensant en els tres nivells d’administració, amb els corresponents sistemes intermedis. Si una necessària reestructuració era obligatòria, mesos i anys enrere, ara ha esdevingut urgent. Les destrosses provocades per la pandèmia obliguen a canviar paràmetres i acceptar l’austeritat franciscana, a tots els nivells. Una per una, i globalment, hem de dir que les administracions son poc austeres i molt poc eficients. L’estructura piramidal, poc col•laborat iva i molt dispersa, comporta despeses enormes en burocràcia i ineficiència. Si anem de baix a dalt, veiem l’existència d’ajuntaments, consells comarcals, vegueries, diputacions, províncies, autonomies, govern central, UE. Impossible ser àgils, eficients i austers. Sense cap mena de dubte, els ajuntaments son els més ben gestionats, si bé han de fer front a una immensa burocràcia procedent dels governs autonòmics ( aquí de la Generalitat) i del Govern central. Si les competències fossin més clares, més definides i col•laborat ives entre els tres principals nivells, els ajuntaments podrien prescindir de bona part dels funcionaris, dedicats a fer papers, en benefici de personal dedicat a atendre serveis i persones. Hi ha un desequilibri immens entre funcionaris i personal burocràtic, a personal actiu ,en altres nivells. Les administracions lligades al món municipal, com son consells comarcals, vegueries i diputacions, haurien de ser modificades, de forma substancial. Els consells comarcals reconvertits en mancomunitats de serveis, trencant límits comarcals per adaptar-les al territori de servei. Les vegueries no tenen raó de ser en un món digitalitzat, dintre d’una administració remodelada i reduïda, per fer-la més austera i àgil. Les diputacions, com instruments d’ajuda als ajuntaments, especialment als petits i mitjans. La Generalitat, més reduïda , a nivell d’estructures i departaments. En aquests moments, tenim una administració feixuga, poc eficient, altament burocratitzada i per descomptat molt costosa. No es pot mantenir. Toca fer una remodelació en profunditat, aprofitant les oportunitats que donen les noves tecnologies, i la descentralització cap als ajuntaments, de moltes competències i serveis, amb el corresponent finançament. I l’Estat ha de fer el mateix després de molts anys de no tocar res. En tot cas, res d’important. Manté estructures seculars i distribucions de competències, poc austeres i eficients. Toca passar de les paraules als fets, en matèria de descentralització i d’aplicació dels principis federals, segons els quals, cada competència correspon a qui té més a prop la solució. S’han fet progressos interessants durant el temps de pandèmia, però no s’ha anat prou lluny com hauria calgut. Ara és un bon moment per avançar en aquesta direcció i traspassar funcions centrals, a centres regionals, i locals. I modificar els sistemes de supervisió i control, entre els diferents nivells, per evitar la multiplicació de la burocràcia fins extrems insostenibles. Ha d’haver-hi també canvis legislatius pensant en aquesta nova estructura, evitant legislar sense determinar costos i gestió . Tenim un munt de lleis de difícil aplicació per no tenir les eines suficients per a dur-les a terme. No es pot continuar amb aquesta dinàmica perquè suposa frustrar els objectius de les noves legislacions. Si tots estem d’acord en la ineficiència i l’enorme cost de les administracions, toca posar-hi remei, i quan més aviat millor per a tots. Ara i aquí, és hora de posar en marxa els canvis pertinents, sabent que determinats canvis, només seran possibles a mig i llarg termini. Però sinó es comença a caminar, mai s’arriba al lloc desitjat.

Wednesday, May 05, 2021

 

MIEDO A CAMINAR SOLOS - art. El Obrero digital

MIEDO A CAMINAR SOLOS. Curiosa reacción la de buena parte de las CCAA ante la fecha del 9 de mayo, día en que termina el estado de alarma, y empieza una nueva etapa, en la cual cada una debe actuar como mejor le parezca, en función de los parámetros de la pandemia en su territorio. Da la misma impresión que tienen los niños cuando han aprendido a andar pero siempre cogidos de una mano segura. La de la madre, el padre o un familiar. Se ven muy seguros con un asidero, pero entran en pánico cuando ya no lo tienen. De vencer al pánico y saber reaccionar debidamente, depende adquirir la seguridad y la firmeza para liberarse e independizarse. Pues bien, los líderes autonómicos deberían haberse preparado para caminar solos. Este es el fundamento de un estado federal. Juntos por arriba, autónomos por abajo. Es la gran ocasión para demostrar sus cualidades, sin el “papá Estado”. Lo tienen pero para otros menesteres. Ya ha cubierto su cuota de acompañamiento y decisión. Ahora toca a las CCAA continuar el camino. Y no deberían entrar en pánico porque siempre hay el recurso de volver atrás si entre todos así lo consideran, pero sería decepcionante. Sería una muestra de inmadurez y de falta de confianza en sí mismos. Resulta especialmente chocante la posición del PP en este tramo del camino, después de poner todo tipo de obstáculos, a las declaraciones del estado de alarma. Ahora le da por acusar el ejecutivo central, de poco responsable y de actuar con total falta de sentido de estado. En fin, era difícil bajar la calidad de los líderes, pero con Pablo Casado y su inmediato entorno, lo han conseguido. Es increíble ver la irresponsabilidad de su comportamiento y sus críticas, más propias de quien no ha tenido ni tendrá ninguna relevancia institucional. Tiene prisa por llegar adonde nadie le espera. Es impensable verle en la presidencia del Gobierno. Volviendo a la cuestión de la gobernabilidad, será sumamente interesante, seguir los pasos de cada autonomía, a partir del día 9. Muy pocas están haciendo los deberes de preparación y previsión para las próximas semanas y meses. Hasta ahora era fácil y práctico apuntarse los datos positivos y echar la culpa al Gobierno central de los negativos. Acabada esta fase, todo va a cuenta propia. Es una buena decisión. Estoy plenamente de acuerdo en poner en práctica los principios del federalismo en ocasiones como ésta. Sino cuándo. Además, se han dado instrumentos humanos, materiales y legales como para resolver los problemas que puedan surgir. Leyendo todo tipo de reflexiones de los principales juristas no hay ningún peligro de dejar sin cobertura legal a las CCAA. La tienen y pueden hacerla servir en función de lo que consideren oportuno. Y llegados aquí, tenemos que constatar la eficacia de la compra comunitaria de vacunas, con todas las dificultades que hemos constatado. Pero, qué hubiera sido de nosotros si todos hubieran ido por libre. Si alguien tenía dudas de la fortaleza de la UE, se le han borrado. Estamos asistiendo, en vivo y en directo, a la consolidación de la UE como una federación de estados, dejando, poco a poco, la realidad confederal. Es el camino lógico y seguro que han seguido otros países que nos han precedido. Y la pandemia ha acelerado estos pasos. De aquí que también debamos apoyar la iniciativa de Pedro Sánchez, de impulsar el autogobierno en cada uno de los territorios que conforman España. Es la mejor vía para poner en práctica los principios federales. Bien pronto veremos los resultados.

Tuesday, May 04, 2021

 

BORREDÀ, MEITAT DE MANDAT - art. blogesfera socialista

BORREDÀ - MEITAT DE MANDAT Heus aquí que ja han passat dos anys i en queden dos més per arribar a les properes eleccions municipals, el maig de 2023. Què en podem dir d’aquesta primera meitat ? A diferència de molts altres ajuntaments, el nou equip de govern, va trobar un bon nombre de projectes i subvencions concedides que li han permès treballar des del primer dia. Tenia dues opcions. No continuar-les o acceptar-les com importants, i dur-les a terme. Es l’opció triada. Continuar la feina d’anys anteriors i aprofitar tot el que havien trobat. Això ha fet possible inaugurar l’Estació Depuradora d’Aigües Residuals ( EDAR), construir la pista de pàdel, renovar totalment el Carrer de la Font, millorar un altre tram de l’enllumenat públic, etc. I, a banda d’aprofitar tot el que s’havia deixat a punt, presentar projectes per a fer realitat altres necessitats del poble. Segurament una de les que serà més visible serà el nou magatzem municipal, en els antics horts del Canudas. Com també, el que ja està en marxa: la instal•lació d’un àrea de jocs per a petits i grans, al costat de la pista de pàdel, en un espai del camp de futbol. Pel que m’han dit , també ben aviat podrem veure la nova imatge de les escoles, amb un pintat de cara, que donarà nova vida a l’edifici. Una altra realitat important, és l’acord per a poder disposar de dos carregadors elèctrics, mitjançant conveni amb ENDESA. Un bon acord, una bona decisió, perquè suposa donar un servei als propietaris de vehicles, siguin del poble o de fora. Igual importància tindrà el proper espai per autocaravanes, per situar Borredà, en el camí de pas d’aquesta nova modalitat de mobilitat, fortament incrementada pels efectes de la pandèmia. I ja cap a final de mandat, es podran dur a terme dos altres importants projectes, com la segona fase dels espais a l’entorn de la capella del cementiri, per a convertir-los en dos coberts que permetin protegir-se del sol, i de la pluja, segons siguin les circumstàncies. I finalment, continuar la Renovació del Nucli Antic, amb la renovació de la Plaça Major i primer tram del carrer Manresa. Entre mig, molts altres projectes i activitats de major o menor entitat, però tots ells importants per a la vida quotidiana del municipi. No ha estat fàcil aquest primer tram, perquè portem prop de 15 mesos de provisionalitat, per culpa de la pandèmia. Si la feina municipal és ja prou feixuga, aquesta realitat, l’ha incrementat notablement. I tanmateix tots els serveis han continuat funcionant de forma satisfactòria. Queden temes importants per resoldre, aquí i arreu del país, com és la recuperació de la plena activitat en els consultoris mèdics i CAP’s. No pot ser que amb l’excusa de la pandèmia s’hagin retallat brutalment els dies de visita. S’ha de recuperar l’activitat, a nivells de prepandèmia. I sempre queden coses per fer, i propostes que son de llarg recorregut, necessitades de més d’un mandat per fer-les realitat, però el ritme i eficàcia portada en aquesta primera meitat fa augurar similar comportament en la segona meitat. I així ha de ser perquè mai s’assoleixen tots els objectius. L’important és acostar-s’hi i resoldre els més essencials. De moment, el camí fet, ha estat clarament satisfactori. I ajudarà a incrementar i completar obres, la venda de parcel•les propietat de l’Ajuntament . La sentència judicial a favor de l’Ajuntament que afectava la Unitat d’Actuació núm 1 ( Cal Gall) permet posar a la venda dues parcel•les , i afegir-hi dues altres de la U. A núm 2 ( Camí de la Roca). Tot plegat suposaran importants ingressos, a destinar al que l’equip de govern consideri més adient. En resum, dos anys de bona feina i bons resultats.

Sunday, May 02, 2021

 

PER LA INDEPENDÈNCIA, CAP A LA DECADÈNCIA - art. Nació Digital Solsona

PER LA INDEPENDÈNCIA, CAP A LA DECADÈNCIA. Sol passar sovint. A la recerca de grans objectius, es perd el progrés quotidià, sobretot si els objectius eren inassolibles, a més de perjudicials, pel conjunt del país i la seva gent. Hem deixat enrere el procés, tot i que alguns el volen mantenir, en una mena d’UCI, a l’espera d’algun medicament miraculós que el ressusciti . Poden esperar i confiar en miracles, però el que tenim ja ben palpable és la profunda decadència de Catalunya, respecte altres territoris d’Espanya i ja no diguem de la UE. Tots els indicadors que marquen la riquesa i activitat d’un territori han sofert caigudes importants, en els deu anys de procés. Al principi, molt lentament, en els darrers quatre anys de forma molt accelerada, fins el punt de perdre uns quants llocs, en el rànquing autonòmic. I com sol passar, aquesta decadència, ha enfortit regions properes que esperaven l’ocasió per a treure el cap. La més beneficiada, sense cap mena de dubte, ha estat Madrid, per l’efecte xuclador d’inversions i capitalitat, però tot seguit ve la Comunitat Valenciana, que ha estat a l’aguait de tot el que volia marxar de Catalunya per anar a un altre lloc. Han posat catifes i abraçades, allà on havien trobat males cares i entrebancs. Cosa semblant ha fet Aragó, tercera regió beneficiada per la decadència catalana. Aquesta realitat mostra com de difícil és construir un prestigi, unes condicions, unes infraestructures , equipaments i serveis, i com de fàcil és tirar per terra tot l’aconseguit al llarg de molts anys d’esforços. I les decadències es reforcen, quan troben condicions similars, en institucions properes. La decadència de Catalunya, és la decadència de la capital, Barcelona. No li ha provat gens el canvi, amb una alcaldessa i un equip, totalment inadequats per entomar els reptes d’un present molt complicat, arreu del món. Aquí es troben a faltar, alcaldes del passat, capaços d’engrescar i encapçalar moviments ciutadans, empresarials i institucionals per situar-la al capdamunt de les capitals mundials. Agradi o no aquesta és la realitat que tothom pot contrastar amb dades objectives, procedents de totes les agències , de casa i de fora. Si aquesta és la realitat, toca fer-hi front, a no ser que alguns creguin que inventant-ne una altra o emmascarant-la, n’hi ha prou per anar tirant. El conformisme, i encara menys la falsedat, serien nefastos per a sortir del pou on ens trobem. La solució passa per canvis profunds, en els objectius, i per la gestió de la cosa pública, oblidant objectius impossibles i clarament negatius i centrar-se en la pura realitat. Hi ha molt per fer, i molt per salvar, si ens posem les piles i aconseguim sintonia amb el govern central i la UE. Opcions de recuperar passos perduts en tenim, però sense enganys ni mediocritats. Prou danys han produït com per continuar pel mateix camí.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?