Sunday, September 29, 2019
EL CORRE - BOU DE CARDONA, DAVANT UNA NOVA AMENAÇA- art. Nació Digital Solsona
EL CORRE- BOU DE
CARDONA, DAVANT UNA NOVA AMENAÇA.
El nostre país, no ha après a legislar, en funció de plans a curt, mitjà i
llarg termini. Continua fent-ho, a cop de titulars. Poden passar anys, sense
tocar un tema, i una guspira pot tornar a considerar urgent, un tema oblidat.
Ho hem tornat a veure, en la sessió de política general, de la setmana
passada, de la mà dels Comuns, que varen portar una Proposta de Resolució,
demanant emprendre les accions legislatives pertinents per a suprimir les
festes amb bous, a tot Catalunya. I per tant, la de Cardona.
Perquè, ara i aquí ? Doncs, perquè a Vidreres, hi hagué un error greu en la
seguretat, i un bou, va saltar a la zona d’espectadors, amb el resultat de 19
ferits, de diversa consideració. Aquest fet, si voleu anecdòtic, va tornar a
l’actualitat, una festa, molt popular en molts municipis de les Terres de
l’Ebre, amb alguna extensió en algun altre municipi de la Catalunya interior.
Sense reunions prèvies, ni debats serens, la proposta es posà a votació, donant
llibertat de vot, JxCat, ERC i el PSC. Els de la CUP no varen participar, perquè prèviament,
havien abandonat l’hemicicle. El resultat: 50 vots a favor, 17 en contra, i 61
abstencions, per tant, la
Proposta , hauria de passar a ser plantejada en la Comissió corresponent, i
convertida en esmena a la Llei
de Protecció dels Animals, i a la de Festes Populars de Catalunya.
Poso, en condicional, la feina a fer, perquè ara sortiran tots els
municipis afectats ( de tots els colors polítics) per intentar frenar la
prohibició. Vist com va el Parlament no m’estranyaria que en continuem parlant
d’aquí tres o quatre anys...
Dit això. Cal saber que l’any passat es varen dur a terme 457 festejos
taurins, a tot Catalunya, amb la seva gran diversitat. La immensa majoria es
concentren a les Terres de l’Ebre.
Però, bé, torno a Cardona, perquè en vaig ser directe testimoni, i en part
protagonista, quan es va redactar la segona Llei de Protecció dels Animals.
Cardona, era i és, un cas molt especial, perquè la plaça es desmuntable, però
amb una antiguitat que feia que se la considerés com una plaça “estable”, i
així es va prometre en el moment de la redacció de la Llei.
Al final, el govern de la
Generalitat ( CiU) va trair la promesa feta, i va posar
Cardona, en el mateix lloc que altres municipis de Catalunya, provocant una
enorme crisi, a la vila, que va durar uns quants anys.
Ara, Cardona, es troba de nou, en una situació semblant a la de vint anys
enrere, amb una nova amenaça sobre la seva festa principal. A diferència d’altres
modalitats de “festes de bous / toros”, la de Cardona, no suposa maltractament
ni infracció al respecte que mereixen els animals. Es un joc, un desafiament,
una demostració de rapidesa i agilitat, entre participants i animal.
Ja vaig manifestar, vint anys enrere, que algunes festes s’han de deixar
que evolucionin per elles mateixes, i no entorpir-les amb decisions externes,
poc coneixedores de la realitat concreta. Generalitzar, suposa cometre errors,
i ara en tenim una nova mostra, en el cas que ens ocupa. A més, proposat, sense
cap mena de debat ni coneixement exhaustiu de les diferents modalitats. Així,
no es governa un país.
# posted by joan roma cunill @ 11:10 PM
Friday, September 27, 2019
CAP UN GOVERN OPERATIU - art. Regió 7
CAP UN GOVERN OPERATIU .
No hi ha hagut més remei que convocar noves eleccions
generals, a la vista de la impossibilitat de constituir un govern realment
operatiu, precisament en uns moments en que cal coherència, preparació i
apretar files, per encarar els difícils reptes de present i futur.
Si una cosa no es pot permetre un govern, és copiar
l’estructura i funcionament del govern de la Generalitat , on campen
dos partits, cadascun per allà on li sembla, amb un president que lluny de
presidir i coordinar, es dedica a voltar pel país, més com activista social que
no pas, com autèntic cap de govern.
El resultat, el podem veure, dia rere dia, amb descensos
brutals en els temes més prioritaris per un govern. Estem en el tercer lloc per
la cua, en matèria d’assistència sanitària, i realment a la cua, en el àmbit
d’ajuts socials. Dos elements claus en l’estat de benestar, al qual hi podríem
afegir, la poca inversió en ensenyament, i per descomptat, la pràcticament nul·la,
capacitat d’inversió en infraestructures, equipaments i serveis.
Seria difícil trobar, algun altre govern, en algun lloc del
món que funcioni amb pressupostos prorrogats de l’any 2017, sense cap garantia
de poder aprovar-ne uns de nous, per a l’any vinent.
Si això, és greu, molt greu, en un govern autonòmic, una
situació semblant és impensable en un govern estatal. Tots els analistes,
indiquen turbulències importants de forma immediata, i si no es preparen els
elements essencials per a fer-hi front, podem tornar a tenir una crisis, de
grans dimensions, cosa que no ens podem permetre, vistos els estralls produïts,
per una que encara no ha acabat de marxar.
Davant una situació semblant, el país ha de tenir un govern
fort, ben recolzat , tant en el Congrés com en el Senat, i amb una composició
que no permeti fissures ni discrepàncies internes, i encara menys, externes.
Amb els resultats a la mà, i pel que coneixem de les
negociacions tingudes amb els partits que podien donar suport al partit
socialista, no hi havia cap garantia d’estabilitat, ni a curt ni a mitjà
termini. No quedava cap altre remei, que anar a noves eleccions i que , entre
tots, decidim quina força volem que tingui cada partit, com per no haver de fer
equilibris estranys, a l’hora de prendre decisions.
Alguns, creuen que podem trobar-nos en un panorama similar.
Sincerament, no ho crec. La consciència de tenir temps tumultuosos, de forma
molt immediata, obliga a afinar més en la decisió del vot. I han entrat nous
actors en la carrera política, i alguns dels actuals, hauran de plegar si els
resultats demostren el desencert de les seves actuacions, en aquest mandat, de
manera que els canvis poden ser rellevants, a nivell de resultats, i a nivell
de lideratges.
En tot cas, anar a votar, no representa cap gran sacrifici.
Al contrari, els qui demanen participació, ara en tindran una més, inicialment
no esperada. I es poden corregir alguns dels efectes electorals, en el sentit
de reforçar presències per a garantir fortalesa de govern. I no és que les
coalicions no siguin desitjables, si la gent així ho decideix, s’han de poder
dur a terme. El problema és quan els possibles socis, no acaben sumant tot el
necessari, i a més mostren divisions internes, i controvèrsies externes. Ha
estat millor anar a noves eleccions que no pas, confeccionar un govern, de vida
tumultuosa i precària.
No ens podem permetre perdre ni un dia més, l’endemà de les
noves eleccions. I la confecció d’un nou govern ha de tenir per nord, buscar
l’equip més eficient, i posar en marxa tot el conjunt de propostes, ja
presentades que suposen un pla de govern per a quatre anys. La feina de
planificació ja està feta. Ara , falta aconseguir uns resultats suficients, com
per a formar govern, sense els condicionants que s’han trobat en aquesta
ocasió. Els nous resultats, amb
lideratges reforçats o escapçats, ens donaran la resposta dintre de
poques setmanes. El panorama intern i extern precisa d’un govern fort, preparat
i coherent. De tots nosaltres depèn fer-ho possible.
# posted by joan roma cunill @ 10:55 PM
Thursday, September 26, 2019
BOLETS CONFLICTIUS - art. Diari de Terrassa
BOLETS
CONFLICTIUS.
No, no és que els
bolets siguin conflictius, sinó anar-ne a buscar, en segons quins llocs i en
segons quines maneres.
Estem en una nova campanya, i com ja és habitual, ningú pot assegurar si
serà, bona, regular o dolenta. Ha mal plogut, a bona part de les zones de
muntanya, resultat d’un país en que sembla que no sàpiga ploure bé. Hem vist
inundacions en nombrosos indrets, i pluja ridícula en llocs , habitualment
plujosos. El resultat, és poc engrescador, sinó rectifica, en els propers dies.
Però, vaja, anem al gra. El motiu del títol, és el preocupant augment
d’incivisme, per part d’un sector de persones, que van a la muntanya i actuen
en ella, com si fos de la seva propietat.
En el nostre país, hi ha un pensament molt estès, de que la muntanya és de
tots, i si és de tots, és meva, i si és meva, en faig el que vull.....No, això
no és així, ni es pot actuar com si ho fos.
En realitat el 77% dels boscos de Catalunya, son de titularitat privada. Un
18% son de titularitat municipal i un 5% d’altres administracions. Hem de tenir
clar, doncs, que quan es van a buscar bolets, estem en una propietat privada, i
la propietat privada té uns drets i deures que han de ser protegits i
respectats, sinó venen conflictes, negatius per a totes les parts. D’aquí el
títol d’aquest article.
Els propietaris forestals, pagesos, ramaders, o no, tenen unes obligacions
cada vegada més rigoroses pel que fa el tancament de finques. En moltes d’elles
hi ha bestiar, en règim extensiu, que
pastura bona part de l’any. De fet, fins a segons quina altitud, tot l’any.
Això obliga a col·locar vailets electrificats en tot l’entorn, perquè el
bestiar no surti de l’espai reservat, vagi cap a camins i carreteres, o entri
cap altres finques.
A més, ara mateix, aquests vailets, ja han de ser dobles, per garantir un
tancament millor, i evitar que els vedells puguin passar per sota. Parlo ara de
vedells, com podria parlar d’altre bestiar domèstic. Pel cas, és igual. El que
cal saber és que aquestes instal·lacions tenen un elevat cost de col·locació i
manteniment.
Si un boletaire arriba a un indret tancat, i en comptes d’anar a buscar “la
porta” per entrar, decideix trencar el filat, provoca un dany important al
pagès. Per una banda, trenca la conducció d’electricitat d’aquest filat i deixa
inservible un tram, més o menys llarg de tancament. Per altra, pot provocar la
sortida de bestiar i la seva dispersió, amb el perill d’accidents, si se’n van
cap a camins o carreteres....reparar danys, arreplegar el bestiar, etc, suposa
un enorme esforç, que ningú compensa.
Si a més, qui va al bosc, no té cap sensibilitat per deixar-lo, tant net
com l’ha trobat, el seu pas es pot convertir en un amuntegament de deixalles,
per tot arreu, algunes de les quals poden ser objecte d’absorció per part del
bestiar, amb conseqüències greus. En algunes ocasions, s’ha trobat una ampolla
d’aigua, en l’esòfag d’algun vedell que li ha provocat la mort.
Tots aquests incidents, van motivant, la necessitat de regular millor
l’accés al bosc, per evitar situacions tenses, entre propietaris i boletaires,
de manera que la crida a la prudència i al bon comportament, és indispensable.
Fins fa uns anys, els problemes eren mínims, perquè el nombre de boletaires
era molt petit, i la majoria provenien dels mateixos municipis, que ja tenen
més assumit el comportament que han de tenir. Coneixen el terreny, els
propietaris, el comportament del bestiar, etc. Com sempre passa, els problemes
venen amb la massificació i dispersió, que porta buscadors, en els llocs més
inaccessibles, més insospitats, i amb el doble problema de la presència
personal, i la de vehicles que fan ús de camins particulars, o que directament
es fiquen en prats, sense imaginar que l’herba trepitjada, és un element més de
perjudici pel pagès.
En resum, els bolets, son una riquesa natural que tenim, per tot el país,
però perquè no esdevinguin conflictius, hem d’observar un comportament molt
rigorós i respectuós, en tot l’entorn.
# posted by joan roma cunill @ 11:13 PM
Wednesday, September 25, 2019
VALORACIÓ 100 DIES , NOU GOVERN MUNICIPAL - BORREDÀ
VALORACIÓ CENT DIES DE NOU GOVERN – BORREDÀ
Es habitual, en totes les democràcies, fer balanç dels
primers 100 dies de govern, perquè es considera que en aquest període de temps,
s’insinua el que serà tot el mandat. Evidentment que en 100 dies, ben poques
coses noves es poden fer, però sí es pot veure el tarannà, en que s’entomen els
temes i problemes, i com funcionarà l’equip tècnic i polític.
En el nostre cas, pel que fa Borredà, i amb ell, tots els
municipis de Catalunya i jo diria de tot Espanya, es troba en una situació
excepcional. Excepcional, pel fet de que no tenim govern executiu, sinó
provisional, a nivell d’Espanya, i un govern inactiu, a nivell de Catalunya.
Algú, pot pensar que això no afecta Borredà. S’equivoca,
perquè sí, afecta, en el sentit que no queden clares les regles de joc per
aquest any i els propers. Temes relacionats amb els pressupostos generals de
l’Estat, repercuteixen en els dels ajuntaments, si és que s’acorda un augment
en les valoracions cadastrals, o en el límit d’endeutament, o en poder fer ús
dels romanents de tresoreria, etc...Temes importants.
Pel que fa la
Generalitat , hi ha el dubte de si realment el PUOSC ( pla
únic d’obres i serveis de Catalunya) serà efectiu o no. S’ha convocat, però si
hi ha eleccions anticipades, pot quedar congelat o suspès. A banda, de la
paràlisis de tota la administració, cosa que no permet tirar endavant
determinats temes que requereixen d’acords, de departaments concrets.
Dit això, i pel que fa l’acció, estrictament municipal,
considero que el relleu, s’ha fet sense cap mena d’entrebanc, cap interrupció,
cap daltabaix, en l’acció política, ni en la tècnica – administrativa.
De fet, la millor valoració que es pot fer, en uns primers
100 dies, és que tot ha continuat funcionant a ple rendiment, malgrat
situacions no desitjades, però impossibles de resoldre, com és el trobar un
altre socorrista titulat per les piscines, o esperar més pluges, com per estar
més tranquil, a nivell d’abastiment d’aigua.
Totes les accions i activitats, previstes, s’han dut a
terme, amb bona organització i puntuals acords entre entitats i ajuntament.
Per experiència pròpia, i constatació per part d’altres
persones, s’ha donat puntual informació i resposta a escrits i peticions
entrades a l’ajuntament, així com resolució de temes que preocupaven a veïns, a
nivell individual o col·lectiu.
I començat el curs escolar, es pot constatar, el compliment
d’ una de les grans prioritats com és la continuïtat del cicle infantil, i de
l’escola, en el seu conjunt.
Passat l’estiu, i entrats ja en un moment en que tota la
maquinària es posa en marxa, s’ha de veure quins son els projectes que l’equip
de govern prepararà i presentarà a les convocatòries de subvencions de
Generalitat i Diputació de Barcelona. Aquí, és on es veuran les prioritats pels
propers 4 anys.
En resum, aquests 100 dies, mostren un relleu, ben
engrassat, a plena marxa, i amb la directa posada cap a emprendre els
principals reptes de mandat. Es pot donar una bona nota, a la feina feta.
Borredà, 25 de setembre de 2019.
Joan Roma i Cunill
# posted by joan roma cunill @ 12:08 AM
Monday, September 23, 2019
OKUPACIONS, UN PROBLEMA ENQUISTAT - art. Nació Digital Solsona
OKUPACIONS,
PROBLEMA ENQUISTAT.
Segur que tots els estimats lectors / es, tenen un bon coneixement de la
problemàtica “okupa”, perquè no passa setmana o mes que no ocupi algunes
pàgines de diaris, o alguns minuts en els informatius, de tots els mitjans audiovisuals.
El problema esdevé, més proper i més indignant, quan toca a alguna persona
propera, a un bon amic, com és en el meu cas. Aleshores, es coneixen millor els
detalls, els conflictes per recuperar la vivenda “okupada”, i tot el que
comporta de maldecaps, despeses, conflictes, tràmits policials, judicials, etc,
en una mena de roda interminable que sembla no tenir final.
Aquest és el cas, d’un bon amic, que una vegada comprada una vivenda, de
segona mà a Manresa, per un dels fills, i mentrestant preparava fer-hi les
rehabilitacions oportunes, unes persones okupen el pis, i comença un malson que
encara no té el final desitjat, després de prop de vuit mesos, dels fets.
Per raó d’espai, no puc exposar, les gestions , tràmits, denúncies,
maldecaps, situacions il·lògiques, indefensió, tensió, despeses....fins a
obtenir una resolució judicial, en la qual consta “el desalojo inmediato”, que
encara no s’ha fet, malgrat les setmanes transcorregudes.
He elegit aquest tema, per a començar la setmana, perquè el trobo
especialment dur i dolorós, pels qui s’hi troben, i per la necessitat urgent de
trobar-hi una solució adient. En un estat de dret, i en un estat democràtic, el
dret de la propietat ha de ser “sagrat”, i s’han de modificar les actuals lleis
com per aconseguir que en 48 hores, el tema quedi resolt.
Ha d’haver-hi la via de denúncia davant el Jutjat de guàrdia corresponent,
aportant la documentació de la propietat del pis, en 24 hores, i donar 24 hores
més als okupants, per a comprovar que efectivament no tenen cap document i cap
legítim dret, a la vivenda. Comprovats els dos extrems, s’hauria d’emetre una
resolució d’immediat compliment per part de la policia judicial, i retornar la
normalitat perduda, als legítims propietaris.
No es pot consentir l’actual situació de veure com persones, normals i
corrents, marxen de vacances i al seu retorn, no poden entrar a casa, perquè ha
estat okupada. O com en el cas descrit, algú canvia el pany de la porta, i s’hi
instal·la, amb una sensació d’impunitat exasperant.
I és evident, que no és el mateix, okupar una vella fàbrica, una vella
construcció totalment en desús, que una vivenda, en qualsevol poble o ciutat.
Un cas pot anar per vies més lentes i més burocratitzades, perquè moltes
vegades costa de trobar els propietaris legals, i una altra, en que la
propietat queda provada, en pocs minuts.
Aquesta inseguretat, en un tema tant vital, com el dret a la propietat, se
suma a d’altres inseguretats, creant un clima de tensions, pors i angoixes, que
al final poden produir esclats de violència, difícilment controlables. Ha
d’haver-hi una reacció ràpida, i sobretot eficaç, deixant clars els papers de
la policia, dels jutges, i els propietaris, com per resoldre els conflictes
d’una manera urgent.
Portem ja uns anys, amb aquesta problemàtica, i el problema sembla
enquistat. Si cal, s’han d’habilitar jutjats especials, per actuacions ràpides,
salvaguardant les garanties de comprovació de la propietat, i dels drets, de
cada part, però una vegada, comprovades, actuar, en conseqüència. Aquest no és
el cas, en l’actualitat, i son milers els casos, a Catalunya i arreu d’Espanya.
No estem parlant de casos molt aïllats, sinó de casos, molt reiterats, per la
qual cosa, entomar el tema, i buscar-hi solució, és de Justícia. Aquest és un
dels temes que el proper govern ha de tenir sobre la taula, per a portar
tranquil·litat a un munt de persones, indefenses i desvalgudes, davant una
problemàtica com aquesta. I no parlem de grans corporacions immobiliàries ni
fons d’inversió. Parlem de persones, a títol individual, amb pocs recursos i
poca capacitat d’influència. Els primers que haurien de ser protegits d’aquesta
situació.
# posted by joan roma cunill @ 12:11 AM
Friday, September 20, 2019
OSONA, COMARCA PILOT DE L'ANC - art. Regió 7
OSONA, COMARCA PILOT DE L’ANC.
La ignorància, crea monstres, o produeix malsons, o tot
alhora. Ho dic perquè l’ANC, vol emprendre , a finals d’aquest mes de setembre,
una campanya perquè tots els 50 municipis de la comarca d’Osona, aprovin una
Moció, que porta per títol “Per un consum estratègic nacional”.
Prenen la comarca d’Osona, com a prova pilot, perquè és la
comarca amb més equips de govern independentistes, i pressuposen que hi
trobaran unes facilitats que no trobarien en altres territoris del país.
Feta la prova, a Osona, l’estendran cap a la resta de
comarques de Catalunya i al mateix temps cap a la Generalitat, perquè apliqui
els mateixos fonaments de la Moció. Aquesta, encara no està en circulació, però
s’ha anunciat ,com a imminent, la seva tramesa als ajuntaments de la comarca.
Una part del contingut o del que pretén ,s’ha avançat ja, en alguns mitjans de
comunicació. Avenço els objectius.
Es tracta de que els ajuntaments, aprovin en Ple, una Moció,
demanant la contractació d’obres i serveis, a les empreses que s’hagin
manifestat clarament a favor de la independència de Catalunya. Ras i curt, que
qui no tingui el segell “independentista” quedi exclòs de totes les
convocatòries d’obres i serveis que facin els ajuntaments.
Es a dir, proposen vulnerar el principi d’igualtat,
d’universalitat, i objectivitat que proclama la llei de contractes de
l’administració, expulsant de les convocatòries, a totes aquelles empreses o
persones que no aportin “el segell independentista”. No queda clar com s’aconsegueix
aquest “segell”. Si mitjançant jurament, davant algun òrgan de l’ANC, amb declaració jurada, davant alguna Notaria,
o davant la Bíblia.
La via per aplicar l’esmentada Moció, no queda clara, perquè
d’entrada pressuposen que una vegada aprovada, és fàcil de portar a la
pràctica. Obliden l’existència dels secretaris / secretàries dels ajuntaments,
els quals han de donar validesa a les actuacions municipals, i complir i fer
complir la legislació vigent. Davant una proposta com aquesta, si es sumen a la
proposta, han de prevaricar necessàriament i quedar al marge de la llei, tenint
per segura la pèrdua del lloc de treball, la carrera i ser responsables de
delictes de caràcter penal.
Si no s’hi sumen, han de fer advertiment d’il·legalitat a
l’alcalde / alcaldessa, i actuar en conseqüència, com és la de no tramitar cap
document ni cap expedient que vulneri la llei de contractes, i donar-ne
coneixement a les autoritats competents: Ministeri d’Hisenda i Administracions
Públiques, i en el seu cas, a la Fiscalia. Des d’aquests estaments s’emprendran
les accions judicials pertinents per un delicte de greus conseqüències penals.
A nivell polític, imaginem algun dels escenaris, com és que
les Bases d’una convocatòria, estableixin com a requisit principal, “el segell
independentista”, per davant de les condicions econòmiques, de les condicions
tècniques, de les millores del contracte, i altres... Els ciutadans, estarien
d’acord en pagar més i millor a un abrandat independentista, per davant d’un
seriós i eficient empresari ? Algú pot creure que un país pot avançar i anar
millor, amb criteris com els que proposa l’ANC ? Algú pot imaginar funcionaris
municipals, primer, i autonòmics, després, desafiant ?.
No , perdó, vulnerant l’estat de dret, i convertint les administracions en
corretja de transmissió d’una opció política ? Algú creu que els secretaris
/es, com a fedataris públics, encarregats de vetllar per la legalitat de
l’administració, en la qual exerceixen el càrrec , pot permetre actuacions com
les descrites ? I algú se’ls imagina participant-hi ?
Jo, no. El principi d’honestedat i rigor, el tinc més que
conegut i provat, en gairebé la totalitat del cos de secretaris d’administració
local. Com és possible que l’ANC, pugui ja no pensar, sinó voler emprendre un
camí com aquest ? Sincerament, objectius com aquest son els que han estat
habituals en tot el procés. Així, ha acabat.
# posted by joan roma cunill @ 11:00 PM
FALTEN PISOS DE LLOGUER - art. El Setmanari del Berguedà
FALTEN PISOS DE LLOGUER.
A Berga – capital, i en alguns municipis de la comarca, és
dona la paradoxa de no tenir pisos de lloguer, i en canvi, tenir un bon nombre
de pisos buits. Parlant amb alguns entesos en la matèria, m’han arribat a
parlar d’uns cinc- cents pisos buits a Berga, cosa que ens hauria de preocupar
a tots, perquè hi ha gent que en busca i no en troba.
Problema similar tenim en alguns altres municipis, de manera
que es dona la paradoxa de perdre població i alhora no poder oferir pisos, a persones
que voldrien venir a viure aquí. Crec sincerament que és un dels temes a
tractar, per mirar de resoldre aquesta contradicció.
La meva experiència en el tema, prové de la relació amb els
refugiats, acollits per Creu Roja i Ajuntament de Berga, instal·lats a l’Alberg
de Joventut, on segueixen els tràmits d’acolliment, coneixement de la llengua,
i integració, en la nostra realitat social, cultural i laboral.
La recerca de pis i feina, es converteix en un autèntic
calvari, tot i les necessitats de moltes empreses per trobar personal adient.
Diria més, a dia d’avui gairebé és més difícil trobar pis que trobar feina, i
no té cap lògica, si com sembla hi ha un estoc de pisos buits, prou important
com per poder resoldre la problemàtica.
Perquè passa això ? Quines solucions es podrien trobar ? D’entrada,
hi ha molta gent de la comarca, que té pis a Berga. Ha estat força habitual,
comprar un pis, per més endavant. El més endavant, vol dir, per a quan la gent
sigui més gran, i vulguin estar més a prop de l’hospital i d’altres serveis que
dona la capital, i no es troben en pobles molt petits.
Aquests pisos, no tenen vida, durant anys perquè estan a
l’espera de ser ocupats...i potser no ho seran mai... en vida dels propietaris.
Tothom es troba millor a casa seva, i costa molt de marxar-ne, per anar a un
altre que encara que sigui teu, significa marxar d’on has fet vida, tota la
vida. Aleshores, perquè no aprofitar posar-lo a lloguer, mentrestant ?
Son certes les reticències, de pensar que si algú lloga el
pis, després serà complicat recuperar-lo. Però, això no és cert o no hauria de
fer por, perquè davant la incertesa, es pot posar a lloguer per un o dos anys,
i prou. I allargar-ho o no , en funció de la situació de cada propietari.
L’altra por, és a no cobrar. En aquest cas, i pel que puc
afirmar dels refugiats, son gent complidora, amb ganes d’integrar-se, i no
causar problemes de cap mena. Prou problemes han tingut per arribar aquí, com
per tenir-ne de nous. Volen treballar, volen tenir un pis, i volen esdevenir un
ciutadà / una ciutadana més, amb plenitud de condicions, en drets i deures.
No és bo per a ningú tenir un gran nombre de pisos buits, es
desaprofiten ocasions, i perdem nous habitants que han de marxar, a la recerca,
en altres llocs, del que no troben aquí. Un altre dia parlaré de les opcions de
treball, que també cal revisar, en matèria de formació i preparació de les
opcions que necessitem aquí.
Tornant al principi. Falten pisos de lloguer, moblats o no .
I sobren pisos buits. Algú ha de buscar com resoldre aquesta equació, de manera
que el resultat sigui favorable a uns i altres. El que no ens podem permetre,
és deixar perdre bones ocasions d’arrelar nous habitants en una comarca, en la
qual els trenta-un municipis que la composen, perden població o estan estancats
des de fa anys.
# posted by joan roma cunill @ 10:58 PM
Thursday, September 19, 2019
ELS "MEUS" EXILIATS - art. Diari de Terrassa
ELS “MEUS”
EXILIATS.
Aquest dilluns, una persona, em va entregar un cotxet per un nadó, acollit
al refugi de Berga, on fan estada, 56 refugiats / exiliats, de diferents països
del món. En feien falta 6. S’ha cobert la demanda, amb aportacions d’altres cotxets,
com anteriorment es varen cobrir les necessitats de televisors de segona mà, o
de bicicletes, joguets, i un llarg etcètera, de productes i materials que Creu
Roja, rep i distribueix , en funció de les necessitats, entre les persones i
famílies acollides.
El grau de solidaritat del nostre país, és elevat, i permet cobrir
peticions, de persones arribades amb ben poques coses, per no dir, gairebé res.
Aquests son autèntics exiliats, procedents de països on la democràcia no
existeix: Camerun, Burkina Faso, Senegal, Somàlia, Geòrgia, Ucraïna, Rússia,
Costa d’Ivori, Congo.....
No accepto, doncs, la consideració d’exiliats polítics, als càrrecs
institucionals que en el seu dia varen fugir cap altres països. Tres dies per
setmana, tinc davant meu, autèntics exiliats que volen aprendre l’idioma per
poder emprendre una nova vida a casa nostra. Provenen de països sense
democràcia, sense llibertat, perseguits i amenaçats per motius i causes que
nosaltres havíem conegut, en temps del franquisme.
I exiliats d’aquells temps, vaig tenir ocasió de conèixer-ne i tractar-ne,
en els meus anys a Berna ( Suïssa ) ( 72 – 79 ). Persones que havien lluitat a
la guerra civil, o patit persecució, durant la dictadura, i que havien
aconseguit instal·lar-se en diferents països europeus o llatinoamericans.
Ells i elles, reemprenien la batalla per ajudar a les persones i
organitzacions de l’interior, per a retrobar les llibertats perdudes. Molts
d’ells tenien una doble vida. La de treballar per sobreviure i la de continuar
la llarga lluita per aconseguir portar la democràcia al nostre país.
No comparem, doncs, realitats com les viscudes, amb situacions que res
tenen a veure, amb la dels fugitius de la Justícia. Espanya
Estem per davant de França, dels Estats Units, Bèlgica, Japó...., de manera
que podem ser autocrítics, amb moltes coses, i moltes mancances, però el país
no ha baixat ni un sol graó, en una posició conquerida, anys enrere.
Estem a pocs dies, de conèixer la sentència dels encausats – empresonats,
als quals varen abandonar els que varen fugir. No els hi posem adjectius
inadequats, perquè cada acció té el seu nom , i en una democràcia plena no hi
ha exiliats polítics. Es una contradicció, en si mateixa.
Es el que penso, tres dies per setmana, durant les hores de classe de
castellà, a autèntics refugiats / exiliats que sí tenen aquesta condició. A
tots ells i elles, hem de procurar ajudar com perquè puguin trobar les eines
indispensables per iniciar una nova vida, a casa nostra. Aquesta és la feina
que estan fent diverses entitats, com Creu Roja, Ajuntament de Berga, en
col·laboració amb els altres ajuntaments de la comarca i consell comarcal, de
manera similar a com ho fan en altres indrets de Catalunya i Espanya.
Som un país acollidor i solidari i ho demostrem cada dia, amb múltiples
actuacions que poden semblar petites, però que sumades, resolen grans
qüestions. Separem doncs, una realitat d’una altra, que res té a veure.
# posted by joan roma cunill @ 11:07 PM
Wednesday, September 18, 2019
INEVITABLE REPETICIÓ ELECTORAL - art. Endavant Digital
INEVITABLE REPETICIÓ ELECTORAL.
Ahir, dimarts, dia 17 al vespre, es va fer oficial que anem
a noves eleccions generals el dia 10 de novembre. Des de fa temps, aquest final
era previsible. Previsible, inevitable i jo hi afegiria, desitjable, vist el
posicionament dels principals partits.
No estic d’acord en falta d’esforç, per part del president
en funcions, Pedro Sánchez, perquè n’hi ha posat, però no ha donat els fruits
desitjats. Dos partits, han tingut un comportament inesperat, i jo hi afegiria,
impensable, mesos enrere. L’entestament de Podemos, per un govern de coalició,
és un d’ells. L’altre, el canvi total d’estratègia, de Ciutadans. Dos errors
històrics, que espero i desitjo, paguin a un preu electoralment molt elevat.
Ho he dit, en anteriors ocasions. Per arribar a un pacte de
coalició, ha d’haver-hi confiança mútua entre els dos partits, com per garantir
un funcionament conjunt, equilibrat i coherent. A dia d’avui, vistes les moltes
incidències internes de Podemos, és impossible predir què farien i com
actuarien dintre d’un govern. Tenir un soci, en constant inestabilitat interna,
pot provocar una crisis de govern al cap de dos, tres o quatre mesos, amb sortides
de govern, o pitjor encara, en qüestionaments de la política general, en temes
tant sensibles com la política exterior, la econòmica o la interna. Les
fractures de govern es paguen molt cares, i produeixen crisis de llarga durada.
Ha fet bé, Pedro Sánchez, de no anar per aquesta via, a canvi d’oferir un
programa de govern molt ambiciós i molt detallista, en aspectes fonamentals per
tots els votants d’esquerres.
Doncs, no. Podemos volia poder directe. Càrrecs
institucionals, per a poder mostrar el seu poder, i des d’ell poder demostrar
que podien condicionar més i millor, les polítiques globals de governació,
pensant en estratègies de compartiment del poder, com a arma de pressió. Fatal,
per un govern, fatal per un país. Així no es pot anar pel món, perquè suposa
paralitzar l’acció global i coherent que ha de tenir un govern , oimés quan es
tracta d’un país, considerat la dotzena potència mundial.
De Ciutadans, costa d’entendre el canvi radical d’estratègia
i la pèrdua del paper de bisagra i condicionador de futurs governs. Ha perdut
el cap, volent superar el PP, i convertir-se en la segona força política, per
discutir de tu a tu amb el PSOE. Això es podia defensar, abans de les
eleccions, però una vegada amb els resultats a la mà, tothom ha d’adaptar els desitjos
a la realitat. No ho han fet, i s’han escorat clarament cap a la dreta, fent
impossible un pacte de govern. Allà ells, però , crec que poden tenir uns
resultats catastròfics el 10 de novembre.
En canvi, el PSOE se’n pot sortir bé, si deixa ben clar el
programa de govern que vol dur a terme, i per a poder-ho fer, necessita una
major representació. Alguns, creuen que els resultats no seran excessivament
diferents, i es poden trobar amb els mateixos protagonistes, a l’hora de
conformar un govern.
Dissenteixo d’aquesta previsió, perquè si els votants
castiguen el comportament de Podemos i de Ciutadans, els seus líders, hauran de
plegar i donar pas a nous lideratges, més seriosos i més eficients a l’hora de
propiciar pactes de govern.
Estem, doncs, a la segona part d’un partit que veurà el
resultat final, el dia 10 de novembre. I francament, anar a votar una altra
vegada no és cap heroïcitat ni cap gran esforç, com alguns mitjans de
comunicació prediquen. Si volíem participació, aquí la tenim, i tenim la via
per refermar i reforçar la representació del partit socialista, com perquè
pugui conformar govern, en solitari o en pacte amb algunes altres forces que
realment posin per davant les polítiques i no les poltrones. De nosaltres
dependrà fer-ho possible.
# posted by joan roma cunill @ 12:45 AM
Monday, September 16, 2019
LA CULTURA A LES CAPITALS- art. Nació Digital Solsona
LA CULTURA A LES
CAPITALS.
Sempre, he tingut molt clar que les capitals de comarca, o juguen un paper
“capital”, o no fan les seves funcions, i son automàticament substituïdes per
altres municipis que els hi prenen aquest rol.
Acostumo, els caps de setmana a mourem per diferents capitals de comarca:
Vic, Solsona, Puigcerdà, La Seu d’Urgell, Manresa, Ripoll i Berga. Fins i tot ,
diria que ho faig per aquest ordre, afegint-n’hi alguna de més llunyana però
molt interessant pel que ofereix, com és Granollers, Terrassa o Girona.
Què busquem, en una capital ? En primer lloc, jo diria, un entorn, un
ambient agradable, ben cuidat, actiu, i amb una programació prou àmplia
d’esdeveniments com per a poder triar. Siguin cinemes, teatre, exposicions,
museus, fires innovadores, concerts poc habituals, trobades culturals, bons
restaurants, etc.
Però, per tenir èxit, i que la capital arreli com un lloc habitual de
destí, ha de tenir continuïtat i persistència. Una flor, no fa un jardí. I si
algú creu que amb un gran esdeveniment ja crea arrelament, s’equivoca.
Una capital, necessita reinventar-se constantment, introduint novetats
constants, per petites que siguin, perquè ja justifica una nova visita. Es el
que passa amb alguns museus. Hi ha museus estàtics, i n’hi ha d’actius i
variables. Un museu estàtic, el vas a veure una vegada, i te n’oblides, fins al
cap de 10 o 15 anys, en canvi un que organitzi exposicions, de tant en tant, et
permet anar-les a veure, i de rebot, revisitar el museu habitual.
I això, no acaba de funcionar. Totes els capitals lluiten per tenir museu,
o museus, més com a prestigi que no pas com autèntic atractiu. En algunes
visites fetes, els hi he comentat als conservadors, i la resposta habitual, és
que amb els recursos que tenen ja és un miracle poder-los mantenir oberts. Greu
error, perquè he pogut comprovar, poso per exemple el Museu Episcopal de Vic,
que quan han organitzat una exposició especial, el nombre de visitants es
triplica o quadruplica.
El mateix passa, amb la programació d’alguns teatres o centres culturals.
Si la programació es panseix o es converteix en rutinària, hi va la gent de
sempre, però no incrementa espectadors. En aquest sentit, el model ideal és el
Kursaal de Manresa. La capacitat per oferir novetats i qualitat, sobrepassa el
poder de la capital. Per ell sol, ja val la pena anar a Manresa.
Com pel conjunt arquitectònic de Terrassa, val la pena una visita , de tant
en tant, acompanyada per alguna altra visita pel centre.
Altres vegades, no calen grans espectacles, sinó mantenir algunes
activitats en perill d’extinció com son els cinemes. En aquest sentit, és
elogiable el manteniment dels cinemes a Puigcerdà, La Seu, Ripoll o Solsona. Hi
ha un nucli de persones fidels que necessiten tenir-los a casa, i si la mainada
no els té, no se’ls hi pot inculcar l’estimació per un art escènic, com aquest.
En resum, la inversió en cultura, s’ha de contemplar com una inversió en la
totalitat del poble o ciutat. No pot ser, un àmbit de segona, sinó de primera
divisió. En sóc un consumidor, i puc assegurar el immens atractiu que té per a
moltes persones que es mouen, en funció del que ofereixen pobles i ciutats, en
matèria cultural. Molts, no ho tenen en el cap. S’equivoquen clarament.
# posted by joan roma cunill @ 6:30 AM
Friday, September 13, 2019
EXILIATS O FUGITIUS ? - art. Regió 7
EXILIATS O FUGITIUS ?
En els meus anys a Berna, Suïssa,( 72 – 79 ), vaig conèixer
autèntics exiliats polítics, procedents de la guerra civil i la posterior
repressió franquista. Tots ells /elles tenien en comú, una fugida en
desbandada, complicada i plena de perills, amb un posterior assentament a
França, Països nòrdics, Gran Bretanya...o a Mèxic i Llatinoamèrica. Uns anys, plens de perills, pors, i
inestabilitat, traduïda en precarietat , fins extrems propers a la pobresa
extrema.
Molts d’ells/elles, havien aconseguit deixar enrere aquesta
situació i podien retornar a l’activitat política i cultural, impulsant accions
com les dels Jocs Florals a l’exili, recuperació de partits polítics, o
campanyes per recuperar la democràcia perduda. Fou en alguns d’aquests fòrums
on vaig tenir ocasió de parlar i debatre amb aquesta representació d’autèntics
exiliats.
O, si voleu conèixer i parlar amb refugiats / exiliats,
podeu anar a algun dels centres d’acollida, dispersos per la geografia
espanyola. En el meu cas, tres dies per setmana, en tinc al meu davant,
aprenent el castellà com a via indispensable per a poder arrelar una nova etapa
de la seva vida, a casa nostra.
No tenen vivenda, ni cotxe, ni altres pertinences que alguna
bossa de roba, emportada de presa i corrents, o donada per entitats com Creu
Roja. Cap possibilitat d’anar de restaurants, ni fer despeses de cap mena, que
no siguin propiciades , pel centre d’acollida que els atén, sigui a Berga,
Manresa, Madrid, Bilbao o A Corunya...La principal preocupació i ocupació serà
aprendre l’idioma, per a tot seguit, buscar feina i un pis, per a poder refer
la seva vida.
Fem bon ús, del
veritable sentit de les paraules, perquè d’elles en depèn l’autèntica realitat
de cada persona i cada fet concret. No parlem d’exiliats polítics, quan volem
dir fugitius de la Justícia. Espanya, és una democràcia plena, com ho
testimonia l’Index de Qualitat Democràtica, elaborat per la secció exterior de
The Economist. Un índex, acceptat mundialment, que situa Espanya en el lloc dinovè,
dintre dels vint països de “democràcia plena”, en un conjunt de 165 països ,
supervisats i controlats, any rere any.
No ha perdut cap lloc, en els darrers anys, de manera que
continua sent un país, de democràcia plena, en el qual no hi cap l’existència
d’exiliats polítics. En absolut. I si algú vol comparar la seva realitat amb la
dels exiliats que tenim acollits a Espanya, és ben fàcil de fer-ho. Aquí ,veurà
la realitat de països com Rússia, Ucraïna, Geòrgia, Camerun, Costa d’Ivori,
Congo, Senegal, Somàlia, Burkina Faso, etc, etc.
Produeix, doncs, indignació veure les condicions de vida,
dels qui varen decidir fugir, en comptes de retre comptes, davant la Justícia,
com han fet els que es troben a presó, pendents de sentència. Els antics
exiliats espanyols, i amb ells, els catalans, com ara els que tenim acollits
aquí, no havien estat mai, en palaus, ni en restaurants de luxe, ni amb
despeses pagades, movent-se lliurement per un grapat de llocs.
L’exili, és una altra cosa. I no podem acceptar la banalització
d’una situació com la que acompanya els exiliats, perquè , aleshores pervertim
la seva realitat, i la que varen patir els qui varen perdre la llibertat, en
una guerra o en una llarga i cruenta repressió franquista. A cada cosa el seu
nom, i un nom per a cada situació. I, comprengueu estimats lectors /es, que
tenir contacte quotidià amb una realitat molt concreta, com la dels exiliats,
porti a aclarir la diferència enorme entre una situació i una altra. Tindrem
ocasió de tornar-ne a parlar, en els propers mesos, quan els fugitius, es
trobin davant una nova realitat.
# posted by joan roma cunill @ 10:53 PM
Thursday, September 12, 2019
ANIMALISTES ? DE VERITAT ? - art. Diari de Terrassa
ANIMALISTES ? DE
VERITAT ?
En aquestes mateixes pàgines del Diari de Terrassa, he donat compte, del
greu problema de despoblament que existeix a Catalunya, amb prop de 600
municipis que perden població. Un dels sectors que es troba en perill
d’extinció , és el de pagesos i ramaders, fins el punt que només en queden
63.000, totalment dedicats a aquestes tasques. Una xifra realment baixa, molt
baixa, per un país de set milions i mig d’habitants.
Aquest sector, viu enfrontat a reptes molt complicats, com és el de
garantir el relleu al front de les explotacions, la incertesa davant un futur,
cada vegada més complex, ple de burocràcia, i inseguretat , per causes
climàtiques, importacions no prou ben planificades, destrosses per part de
fauna salvatge, ...i ara, per entrades il·legals de grups, dits animalistes,
sota l’excusa de lluitar pel benestar animal.
Hi ha, en certs àmbits, la creença de males pràctiques, per part de molts
pagesos i ramaders, pressuposant incompliments reiterats, en les normatives de
tinença d’animals. Això, ha donat peu en els darrers mesos, a entrades
il·legals en instal·lacions pageses i ramaderes, provocant preocupació i danys
diversos, en els animals , que allà hi havia. No prou problemes tenien, que ara
han d’afegir-ne un de nou, de conseqüències molt greus.
Molt greus, perquè, d’entrada es vulnera el dret de propietat, envaint
instal·lacions privades, però, per derivació, els danys poden ser immensos, per
causes, afegides a les de la vulneració de la propietat.
Cal saber que totes les granges, tant de petites, mitjanes o grans
explotacions, estan sanejades i protegides , per evitar l’entrada d’elements
patògens que puguin introduir malalties, en els animals. D’aquí, les normatives
de seguretat animal, que contempla la nostra legislació. I d’aquí les
precaucions, a l’hora d’entrar en una explotació ramadera, per part de pagesos,
veterinaris, o visitants, en general.
Dit això, hi ha molts altres perjudicis, derivats d’aquestes entrades
il·legals. Treure un vedell de la seva mare, donar-li aigua, en els primers
dies, pot tenir conseqüències fatals. Tocar cries de conill, pot comportar el
rebuig de la mare, a continuar-los criant. Obrir portes i barrejar garrins,
comporta similar resultat per part de les truges. Pertorbar la pau i
tranquil·litat de mares gestants, pot provocar avortaments espontanis, en
diverses espècies animals....
Podria donar altres exemples, de les greus conseqüències que tenen o poden
tenir, les entrades il·legals, en explotacions ramaderes, com s’ha pogut
constatar en les que han tingut lloc, en els darrers mesos. El més greu, és que
s’han volgut justificar, en un supòsit de males pràctiques, absolutament
inexistents.
En els meus temps de diputat, vaig ser ponent de la Llei de Protecció dels
Animals, i he fet un seguiment de les lleis i normatives sobre higiene i
benestar animal, i puc assegurar que la nostra legislació és una de les més
avançades de la UE. En primer lloc, perquè la UE ha legislat, i molt, sobre la
matèria, i aquí a Espanya i lògicament a Catalunya, s’han transposat les
normatives aprovades, afegint-ne alguna de pròpia. Puc assegurar que el seu
compliment és àmpliament seguida, per propi interès del pagès, i pels controls
constants i exhaustius que exerceixen els veterinaris, i els organismes
encarregats del seu compliment. Pot haver-hi alguna excepció, però serien casos
, absolutament excepcionals. Es més, qualsevol dubte, qualsevol prova de mala
praxis, es pot fer arribar a l’ajuntament, guardes rurals, servei del Seprona,
Departament d’Agricultura...i serà immediatament investigat, i durament
sancionat, en cas de mala praxis.
Acabo. Si en un àmbit s’ha canviat, respecte antigues pràctiques, és en
aquest. Les millores en higiene i salut animal, han portat a modificar espais,
condicions, trasllats, alimentació, ... de manera que en cap cas, es poden
justificar, entrades il·legals de suposades persones, preocupades pel benestar
animal. Els primers interessats son els
propis pagesos i ramaders, i esperem s’emprenguin les accions oficials
oportunes com perquè fets semblants no es tornin a repetir.
# posted by joan roma cunill @ 11:04 PM
Tuesday, September 10, 2019
ENTRADES IL.LEGALS A GRANGES - art. El 9 Nou
ENTRADES IL·LEGALS
A GRANGES.
En el nostre país, s’estan produint fets, realment greus,que no tenen la
resposta adient, sigui perquè hi ha un clar menyspreu envers la legalitat
vigent, sigui perquè es copien determinades accions de dirigents polítics, en
el sentit de que “la causa justifica els mitjans”. Res és innocent, res és
innocu. La manca d’autoritat i governació, es va estenent cap a múltiples
àmbits, i ara en tenim un de nou, totalment inesperat i greu, molt greu.
La propietat privada, és “sagrada”, en tots els països democràtics del món,
i que algú pugui vulnerar aquesta privacitat, és un fet preocupant. Molt
preocupant. I que l’excusa sigui vetllar pel benestar animal, encara més.
Perquè ho dic ?
Mireu, vaig ser ponent , per part del partit socialista, en la redacció de
la nova Llei de Protecció dels animals, una de les més avançades de la
UE. Fins
Tornant al tema. Que grups,
anomenats “animalistes” puguin organitzar, entrades massives de gent, en
propietats privades, és impensable, en els països del nostre entorn, però que,
a més, ho facin sota la justificació de pressuposar que s’hi estan maltractant
animals, és encara més greu.
D’entrada, si algú creu que en una granja, explotació familiar petita ,
gran, o industrial, no compleix amb la legislació vigent, és ben fàcil de
posar-hi remei. A més, té diverses vies per fer-ho en ple compliment de la
legalitat. Presentar denúncia davant l’ajuntament, els guardes rurals, mossos d’esquadra,
SEPRONA, Generalitat...o mitjans de comunicació.
Puc assegurar, que una denúncia, amb un mínim d’informació i documentació,
posa en marxa el servei d’inspecció , amb una rapidesa inusual, respecte
d’altres àmbits. I les sancions, poden arribar a ser astronòmiques, si estan
degudament motivades.
En aquest moment, puc afirmar, en coneixement de causa, que el compliment
de la normativa vigent, és molt majoritàriament seguida, i els casos
d’incompliment, son molt escassos. A què ve doncs, aquest moviment
“animalista”? Si realment creuen que la normativa és massa laxa, poc exigent, o
poc rigorosa, tenen la via de demanar la modificació de la legislació vigent.
Es qüestió de tractar el tema amb els partits parlamentaris, i preparar les
modificacions pertinents. Vull recordar canvis molt rellevants, introduïts en
temes com les condicions de trasllat dels animals, en viu. O l’ampliació dels
espais, destinats a determinats animals, o com han de ser sacrificats, etc,
etc.
Es a dir, en pocs anys, els canvis a favor del benestar animal, han estat importants,
i rellevants, a tots els nivells. Aquesta és la via, si es creu que la situació
actual, no és suficientment bona, però mai, actuar vulnerant tots els
preceptes, de propietat privada, higiene i salut dels animals, entrant en
indrets, degudament sanejats i preservats , precisament per evitar malalties.
Els casos que s’han produït en els darrers mesos, hauria de fer reflexionar
als seus protagonistes, perquè suposen un descrèdit pels moviments, animalistes
ben entesos. A tots ens repugnen accions de mala praxis, siguin per
maltractament, per amuntegament , per
mals trasllats, o per altres causes, però si en un camp les millores han estat
importants, és en aquest.
Que, queda camí per recórrer ? Segur, però la via de les entrades
il·legals, no es pot acceptar de cap manera, perquè suposa trencar amb
preceptes tant intocables, com la propietat privada, o la seguretat i higiene
de les instal·lacions agràries i ramaderes. Prou exigències i problemes els hi
hem posat als pagesos i ramaders, com perquè ara es trobin amb un problema
afegit, com és el que hem tractat en aquestes pàgines.
# posted by joan roma cunill @ 12:48 AM
Monday, September 09, 2019
LES DIADES, PERDUDES- art. Nació Digital Solsona
LES DIADES,
PERDUDES.
Durant la llarga dictadura franquista, una de les batalles constants, fou
la de recuperar la nostra bandera: la senyera. Prohibida , a l’igual que
l’himne, i tantes altres mostres de la nostra cultura, més emocional i
sentimental.
Una bandera, no és un tros de teixit. Una bandera representa, un país, una
nació, amb tot el que conté, d’aspiracions, records, història, cultura,
emocions i sentiments. Mereix respecte, per propis i estranys. Son moltes les
persones que varen patir persecució i presó, per defensar-la i recuperar-la.
Es lògic, doncs, que siguem molts a defensar-la i considerar-la nostra.
Nostra, volent dir de tots i totes. Així, ho varem defensar, just recuperar la
democràcia, a finals dels anys setanta. Una de les primeres accions fou ,
treure a la llum pública, milers de senyeres, amagades en els llocs més
inversemblants. L’orgull per la senyera, quedava palès, en milers de llocs,
públics i privats.
I el dia més rellevant, era per la
Diada , de l’11 de setembre, amb la institucionalització
d’ofrenes en espais, de gran significat, per a tots els catalans. Unes primeres
Diades, en que tots els partits, procuraven trobar el consens indispensable per
a poder-la fer plegats.
Recordo nombroses reunions, amb diferents propostes d’escrits per llegir,
en el moment de la ofrena. A vegades, es necessitaven diverses reunions, per a
aconseguir la unanimitat. Però, aquesta era la voluntat de tots els presents,
fossin del partit que fossin. Tots volíem una Diada, conjunta, unitària, símbol
de l’esforç fet pel poble català per a recuperar la democràcia perduda, i amb
ella les nostres institucions i símbols més preuats.
Han passat els anys, i hem vist el progressiu menysteniment de la bandera
de tots i totes, amb la seva substitució per altres banderes que només
representen algun partit. El tot, ha quedat substituït per la part. Un greu
error, afegit a molts d’altres que s’han produït, sota el criteri d’impulsar un
procés que havia de canviar objectius i simbologia.
Hem perdut aquelles Diades, substituïdes per altres, que han deixat de ser
conjuntes, representatives de la totalitat del poble català. Quan un moviment
es divideix, perd força i no aconsegueix assolir els objectius pretesos. Ho
estem veient, des de fa anys, i tanmateix alguns perseveren en el error.
Aquelles Diades, varen donar peu a crear un ambient col·laborador i
cooperatiu, en la recuperació de la nostra identitat, perseguida i maltractada
per quaranta anys de dictadura.
Imposar ara, altres banderes que no son la nostra, trenca aquella dinàmica
i aquell esperit, i foragita una gran part de la societat catalana que no s’hi
veu representada. Es un flac favor a les aspiracions catalanistes i fa perdre
la força del conjunt.
En molts pobles i ciutats, no hi haurà ofrenes ni actes unitaris, perquè
alguns volen imposar símbols i discursos que no son de tots i totes.
Sincerament preferia aquelles Diades, a algunes de les actuals.
Si volem preservar i continuar el llegat deixat pels nostres avantpassats,
hauríem de modificar projectes i objectius, i anar pel camí d’enfortir
l’autogovern, amb millors i més amplies competències, nou finançament, i
preservació dels trets més rellevants nostres, com son la cultura, llengua i
ensenyament.
A l’altra banda, hi tenim un govern procliu a fer-ho possible.
Aprofitem-ho, per aconseguir ara, el que fa anys perseguim. I recuperem les
Diades inclusives, amb els símbols de tots i no d’una part.
# posted by joan roma cunill @ 12:42 AM
Friday, September 06, 2019
LA MILLOR RESPOSTA - art. Regió 7
LA MILLOR RESPOSTA.
Els partits independentistes, i les organitzacions que els
hi donen suport, fa mesos estan debatent sobre la resposta a donar, una vegada
es doni a conèixer la sentència, sobretot en el cas que aquesta sigui “dura”. Alguns, encara
somien en la absolució, i cas que no es doni, la “duresa” ja es dona per
descomptada.
Ningú seriós pot imaginar una absolució, ni una sentència
lleu, vistos els antecedents i fets provats durant el judici. El resum del que
es pretenia, era la substitució d’un règim plenament democràtic, sustentat en
la Constitució i l’Estatut d’Autonomia,
per un altre, amb claríssimes deficiències democràtiques. I tot plegat, a
impuls d’un suposat mandat de dos milions de votants ( 1- O) , a imposar a
altres quatre milions de catalans/es que ni havien participat ni havien
manifestat voler canviar de règim democràtic.
En el cas d’haver tirat endavant aquesta imposició, els
quatre milions de catalans/es, amb l’article 155 o sense, haguessin sortit de
l’anonimat ,per a parar la imposició. Que ningú ho dubti. Que milions de
persones no es manifestin, no posin banderes en els balcons, ni portin llaços,
d’un color o un altre, no vol dir que puguin acceptar un canvi substancial en
les seves llibertats.
Tots els catalans i catalanes, vivim sota un règim de
“democràcia plena”. Imperfecta, si voleu, com tota obra humana, però
immensament millor que la gran majoria de països del món. No és per decisió o
imposició d’Espanya, ni de Madrid, ni de cap partit, en concret. Som
demòcrates, perquè així ho hem volgut, i així ho hem votat, al llarg de 40
anys. No permetrem mai, que una minoria, vulgui imposar un canvi en la nostra
democràcia, guanyada i avalada per prop de quaranta eleccions, de tots els
nivells.
Alguns fan jocs de números i xifres, barrejant enquestes,
desitjos, i tripijocs. La realitat, pura i dura, és que a Catalunya hi ha set
milions i mig de catalans i catalanes. Si es volen justificar els resultats de
les consultes del 9 N, o de l’1-O, per “oblidar” els drets i llibertats dels
qui no hi varen participar, sàpiga que no té cap possibilitat de reeixir. Hi ha
més del doble de catalans/nes , en el bàndol de la preservació de la democràcia
plena, de la qual gaudim. I que ningú tregui la necessitat de l’aplicació del
155, perquè sense ell, tampoc permetríem cap imposició.
Estant així les coses, què fer davant la sentència ? Doncs,
acatar-la, i continuar la vida normal i habitual, com toca fer en un estat
democràtic. Qui cregui que amb vagues, protestes, manifestacions, o altres
formules que alguns posen sobre la taula, la realitat pot canviar, és que no
coneixen com funciona un estat de dret. Res del que es pugui fer, modificarà la
sentència.
Les sentències poden agradar més o menys o gens, però , una
vegada dictades, son d’obligat compliment. Així és com funcionen tots els
estats democràtics, i així funciona el nostre. I que ningú somiï amb una
sentència lleu, perquè els fets varen ser greus. I més ho haguessin estat sense
la reacció, en el darrer moment, de no anar més lluny del que ja s’havia anat.
Per iniciativa d’uns pocs, vam estar a la vora de l’abisme, i estem patint unes
conseqüències que duraran anys, molts anys. Fets com els viscuts no es poden
tornar a repetir, ni ningú pot decidir quan i com modificar l’estat de dret,
sense la participació, de tots els catalans i catalanes.
Seria un nou error, un immens error, pretendre impulsar
“respostes” a una sentència, que vagin més enllà del seu acatament. Les regles
democràtiques son clares i concises. Qui les vulgui incomplir, s’ha d’atendre a
les conseqüències.
# posted by joan roma cunill @ 10:47 PM
Thursday, September 05, 2019
INFORMATITZATS, PER DECRET- art. Diari de Terrassa
INFORMATITZATS,
PER DECRET.
Vostè sembla bona persona, em podria ajudar a treure diners del caixer
automàtic ? Miri aquí tinc els papers i la targeta que em van donar, però no sé
com sortir-me’n.
Aquesta curta conversa de petició d’ajuda, me l’he trobat en diverses
ocasions, a l’entrada d’alguna de les entitats bancàries que faig servir a
Berga o a Manresa. Persones grans, que es troben indefenses, davant la
impersonal màquina que tenen al davant, i que no s’atreveixen a importunar els
treballadors de l’entitat bancària, alguns dels quals, es troben lluny del
vestíbul, davant ordinadors o atenent algun client, en un marc, totalment
diferent al que era habitual.
El nostre país, és mestre, en canvis sobtats i espectaculars. Ho han fet
les entitats bancàries, amb una rapidesa increïble, i amb una falta notable de
sensibilitat i coneixement dels clients. En pocs mesos, van decidir tancar
centenars d’oficines bancàries, i declarar informatitzats tots els clients, per
decret. Per interès propi, els clients van passar a ser súbdits. Si t’agrada
bé, i sinó, també.
També ho han fet les administracions, i no vegeu els immensos problemes
creats, perquè un ciutadà pugui posar-se en contacte amb segons quins
organismes locals, nacionals o estatals... bé, d’això ja en parlarem un altre
dia.
Tornant al tema bancari, la situació és molt més greu del que pot semblar,
si ajuntem fets ocorreguts en només dos o tres. En aquest curt lapse de temps,
s’han tancat centenars d’oficines bancàries arreu del país, però , molt més
greu, totes les de pobles petits. Quan dic totes, vull dir totes. De totes les
entitats, de manera que han deixat pobles sencers, sense cap oficina, i fins i
tot, sense cap caixer automàtic. Si vols treure o ficar diners, has d’anar a la
capital. Si tens cotxe o no, és el teu problema...i si ho saps fer o no, és
també el teu problema.
Aquest canvi de funcionament que era necessari, hauria d’haver tingut un
lapse de temps, molt més llarg. No es pot tractar el client com si fos una
cosa, un simple súbdit, al qual se li diuen els canvis, i que s’apanyi com
pugui. Tampoc se li ha donat opció a canviar de lloc, perquè l’acord ha estat
consensuat i pactat entre totes les entitats bancàries, no fos cas, que algun
tingué més bon cor que una altra...
Però, no contents, amb un procés amb turbo reactor, ara ja es vol imposar
el del mòbil, de manera que tota la gent gran pateix per una nova reconversió a
ritme frenètic, quan molts d’ells tenen greus problemes per a resoldre petites
incidències, en el mòbil que tenen. O simplement es troben en llocs, on la
cobertura , brilla per la seva absència, cosa que semblen oblidar les entitats
bancàries, i moltes administracions del país.
Encara ignoren o no volen reconèixer l’existència de centenars de petits
municipis, on la cobertura va i bé, o es talla durant hores, o una tempesta
desconcerta tota la xarxa....i pot comportar seriosos problemes a l’hora
d’operar.
En aquests processos de reconversió ràpida i en una sola direcció ( la de
l’interès de les entitats) no hem vist aparèixer cap organisme oficial que
obligués a alentir el canvi, ni a obligar a mantenir determinats serveis, uns
anys més, a l’espera de la renovació generacional.
Al contrari. S’ha donat carta blanca a les entitats, sense cap supervisió
ni control de la qualitat del servei, vers el client. Oblidar una part
important del col·lectiu, com és el de la gent gran, comporta un menyspreu a
clients fidels a l’entitat, durant molts anys. Per la majoria, tota la seva
vida. No és just que ara, se’ls consideri clients de segona o tercera, i els
impulsin a fer imprudències, com les que explico al principi. Demanar a
d’altres, que els resolguin problemes tant confidencials , com és la
manipulació dels seus comptes.
I si continuem per aquest via, ja no solament hauran de portar llibreta, o
targeta amb claus d’accés i contrasenyes, sinó oferir el mòbil, per a poder fer
operacions....quin perill i quines pors se’ls hi traspassen, perquè les
entitats, volen anar al gra, i sota l’excusa de l’eficiència, oblidar-se de les
necessitats d’un immens col·lectiu com és el de la gent gran o dels que encara
no tenen ben apamat el sistema informàtic.
# posted by joan roma cunill @ 11:11 PM
ARA...UN TSUNAMI DEMOCRÀTIC - art Endavant Digital
ARA... UN TSUNAMI DEMOCRÀTIC.
Els inventors d’ocurrències, lligades al procés independentista, tenen
feina perquè “cremen” els invents a una velocitat supersònica. I la memòria
dels catalans, és curta, tant curta que ja es fan un lío amb els noms dels
darrers anys.
Si agafem l’antiga CiU, i demanem a la gent, on es troba a dia d’avui, no
sé si un 10 % s’atrevirien a respondre, .... i encertar. Que Junts X sí, que
Junts x Cat, que PDeCat, la Crida....tot plegat per arribar, a dia d’avui, a
tancar-se a fer exercicis espirituals, per reflexionar amb quin nom es volen
quedar, i si és aconsellable inventar algun altre...
ERC fa el seu propi camí, passant d’un independentisme radical, a un de més
realista, demanant temps, reflexió, ampliació de participants, i avisant que no
serà indolor. I tot plegat sense posar dates ni terminis, perquè els que havia
posat ( recordeu els 18 mesos ???) han quedat cremats per la realitat.
Però, heus aquí, que a banda dels partits, sempre hi ha altres animadors
del procés que volen tenir participació activa i deixar la seva petjada,
proposant altres noms i altres accions. Així és com arriba el Tsunami
democràtic. Un nom contundent, un fenomen no sé si gaire afortunat, perquè un
Tsunami es carrega tot el que troba per davant, aplanant i destruint tant com
pot, a una velocitat inusitada. Es això, el que proposen ? Tirar tot per terra,
aplanar-ho tot...per a construir de nou ??? No ho sabem perquè no queda clar
qui ni què hi ha al darrera del nom.
De fet, tots aquesta moviments son típics i tòpics, dels dies que
precedeixen la Diada de l’ 11 de setembre. I més aquest any, en que hi ha molts
nervis, molts, per evitar una Diada “fluixa”, poc entusiasta, poc espectacular.
Raons no en falten perquè fa 15 dies, els promotors anunciaven poc més de
37.000 inscrits, i varen demanar a defensors i crítics, aparcar diferències i
fer crides a la participació. Algun èxit varen tenir perquè dies després anuncien
66.000 inscrits i a dia d’ahir, 4 de setembre deien tenir-ne 180.000.
Totes aquestes xifres s’han d’agafat amb totes les cauteles del món perquè
la transparència brilla per la seva absència ,en tot el relacionat amb el
procés. Contrariament al que havien promès, el cert és que no es donen dades
concretes, detallades ni verificables de res del que s’organitza.
I arribarem a la Diada, amb les xifres habituals de participació, de les
quals ningú se’n fa responsable amb dades tècniques i verificables. Ja ho he
dit tantes vegades, que em fa una certa vergonya repetir-les, però torno a dir
que a Catalunya no hi ha hagut MAI, cap manifestació que superés el milió de
participants. Mai.
La Via Catalana fou la més nombrosa amb 783.000 participants, pel que fa la
resta no han superat mai aquesta xifra. Tanmateix no tinc cap dubte que d’aquesta,
en pot sortir, de nou la xifra d’un milió. Comptats a cop d’ull, i imaginant
més de 4 persones per m2, els números poden sortir.
En fi, qui s’ho cregui, i el fa feliç, allà ell. La realitat és que hi ha un cansament notable en tota la societat, i una desmotivació evident, a la vista de les batalles i batalletes entre els mateixos partits independentistes, ajudats per les organitzacions i moviments que els hi donen suport. I aquest any no han tingut el gran provocador i impulsor de participants en la Diada. Ha faltat el Madrid – govern. Cap declaració extemporània, cap moviment en fals, cap menyspreu, cap idea incendiària....que alimentés la mobilització i el procés. I és que tenir en el govern al PP o al PSOE, té aquesta gran diferència, entre moltíssimes altres.
# posted by joan roma cunill @ 12:27 AM
Tuesday, September 03, 2019
DISMINUEIXEN ELS CONSUMIDORS DE CULTURA CATALANA ? . art. blogesfera socialista
DISMINUEIXEN ELS CONSUMIDORS
DE CULTURA CATALANA ?
Fa temps, he deixat d’anar a determinats espectacles, concerts, obres de
teatre, recitals poesia, trobades de corals, exposicions....per no trobar-me
abans, durant o al final de l’acte, amb un sermó, sobre el procés, els presos,
o temes similars. Si vaig a un lloc, hi vaig per escoltar, mirar o admirar, el
que s’anuncia, no per ser adoctrinat , en temes que no haurien de formar part
de l’acte.
I és que sembla inevitable, en molts presentadors/ es , considerar el
públic present com persones de “pensament únic”, a les quals se les pot ficar,
en un plantejament determinat, sense cap mirament per la pluralitat ni respecte
per la diversitat ideològica.
Davant aquesta situació, prefereixo canviar de plans i anar a coses
segures. No m’agrada haver-me d’aixecar i marxar a l’inici d’una funció
determinada, o contradir, en veu alta, algunes de les afirmacions que es fan,
amb una manca de veracitat total.
He tractat aquest tema, amb altres persones del meu entorn, o trobades,
ocasionalment en diferents indrets del país, i evidentment que el meu cas, no
és únic ni excepcional. Això em porta a preguntar, disminueixen els consumidors
de cultura catalana ? Doncs, sí. No sé en quants milers de persones, ni en
quins àmbits concrets, però segur que aquesta és una dinàmica , força
generalitzada, i molt perjudicial per a la cultura catalana. Perquè ?
Doncs, perquè en molts àmbits, és minoritària, i si alguns dels que érem
fidels consumidors, deixem d’anar-hi, es redueix el públic, es redueixen els
ingressos, i es posa en perill la continuïtat d’algunes d’aquestes activitats.
Ben senzill d’explicar, ben senzill d’entendre.
I sap greu que això passi, perquè he anat, durant anys, a multitud
d’esdeveniments culturals, amb ben poca gent. Sigui perquè el tema era
minoritari, sigui perquè l’acte es feia en municipis petits i allunyats dels
nuclis grans. Però ,també ha assistit en municipis grans, a actes culturals,
amb ben poca gent, de manera que si
alguns dels que érem habituals, deixem de ser-ho, vol dir que alguns dels actes
es deixaran de fer.
Es el que passa per barrejar coses i temes, allà on no toca. Portem anys de
controvèrsia i de divisió en la societat civil, de manera que molts creuen que
si vas a un determinat acte, és perquè combregues amb el procés. Si l’acte fos
convocat i promogut per entitats lligades al procés, seria lògic, però si vaig
a una cantada d’havaneres, a una obra de teatre, a un concert de corals, a un
de clàssica, ....no veig perquè algú ha de fer-ho servir per “vendre” procés.
Qui vulgui comprar-lo, ja ho farà, però no se’ns inclogui a tots / totes,
en aquest interès. De moment, però, aquesta separació costa de ser assumida, i
et trobes en alguns llocs, indignat pel mal ús de l’acte al qual assisteixes. La
repetició de fets com els que descric, motiva, una decisió lògica: davant el
dubte, opta pel que és segur. Si creus que allà hi haurà sermó, ves a un altre
lloc, on no en tindràs.
I així, poc a poc, es van abandonant costums i tradicions, que aplegaven
gent molt diversa, i ara es van convertint en un petit cercle de pensament
únic. No sé si s’adonen que la cultura catalana s’empetiteix i s’empobreix,
però aquesta és la trista realitat. Espero passem aquesta etapa,i la superem
com per tornar a la normalitat, d’abans del procés, sinó, qui hi acaba perdent
és la nostra cultura. La de tots i totes els catalans. No sé si en son
conscients els impulsors – promotors d’aquestes actuacions.
# posted by joan roma cunill @ 12:35 AM
Sunday, September 01, 2019
CATALUNYA, UNA DE LES PITJORS, EN QUALITAT SANITÀRIA - art. Nació Digital Solsona
CATALUNYA, UNA DE
LES PITJORS, EN QUALITAT SANITÀRIA.
Qui t’ha vist i qui et veu ¡¡¡ Durant anys, molts anys, el Servei Sanitari
Català, era l’enveja de la majoria de CCAA. Per la seva eficiència i per la
seva qualitat. Doncs bé, d’ençà la radical retallada d’inversions, en un 30 %
de l’etapa del president Mas, la qualitat assistencial, ha anat de mal en
pitjor, fins el punt que en la darrera avaluació presentada, la setmana
passada, Catalunya obté el tercer pitjor lloc.
Periòdicament , la
Federació d’Associacions per la Defensa de la Sanitat Públicala
C. Valenciana
Tornem a casa. La qualitat de vida d’un territori, ve emmarcada per les
inversions i prioritats en els serveis personals. En els més bàsics, i sense
cap mena de dubte, el de la
Salut , figura en primer lloc, seguit dels Serveis Socials,
els destinats a Ensenyament, Vivenda, etc.
Com pot ser que un dels territoris amb un dels PIB’s més elevats, estigui
en una situació tant desastrosa ? Qüestió de prioritats. Qüestió de mal govern.
I és que no s’hi val a dir que el País Basc i Navarra, estan al capdavant
gràcies a un sistema de finançament especial, perquè Aragó no el té, i es troba
en el tercer lloc. I si mirem la llista complerta, veurem com altres
territoris, tenen un molt millor servei que el nostre, amb un sistema de
finançament similar...Aleshores, què falla ? Doncs, la gestió, l’austeritat i
les prioritats.
El deteriorament del servei té 7 anys de vida, i si no s’atura, arribarà a
extrems insostenibles. De fet, no ha anat a pitjor, per un sobre esforç del
personal sanitari que ha compensat les mancances amb una dedicació extra, que
no ha estat compensada ni econòmicament ni a nivell de personal ni material. I
tots sabem que els sobre esforços tenen uns límits molt determinats.
I tinguem clar que el deteriorament de la sanitat pública, té altres
interessos, altres beneficiaris. Les prioritats d’un govern, les seves
decisions i accions, no son mai improvisades, ni innocents. No siguem
innocents. En un país com el nostre, amb una classe mitjana, raonablement
elevada, es produeix un transvasament immediat, cap a la sanitat privada, que
viu, una època daurada.
Segur que tots, estimats lectors i lectores, teniu en el vostre entorn persones
que cansades d’esperar, determinades proves, analítiques, TAC’s, ...han tirat
pel dret, i han anat a la privada per escurçar terminis. Dòmino, per la
privada. Només cal veure els immensos beneficis d’aquests anys, per a comprovar
que la retallada en la pública no va ser innocent. Alguns se’n beneficien
enormement.
Doncs, aquí rau la qüestió. Tenim un govern, encaparrat en processos, en
declaracions i polsos al govern central, però abandonant les seves obligacions,
a favor d’altres àmbits i sectors que es freguen les mans de satisfacció. Així
ens va, i així ens anirà si no provoquem un canvi de situació. Solament un nou
govern, de caire progressista serà capaç de revertir les xifres i les
prioritats.
# posted by joan roma cunill @ 11:28 PM
