Thursday, March 30, 2006

 
CATÀLEG DE MASIES
En diferents moments i llocs ,alcaldes i propietaris han donat la seva opinió respecte la obligatorietat que imposa la actual llei d’urbanisme de Catalunya de que tots els municipis elaborin el catàleg de masies, i el portin a aprovació de la Generalitat.
Molts creien que cobert aquest tràmit la aprovació era automàtica. Res més incert. Es a dir, la actual política del Departament de Política Territorial i Obres Públiques es força restrictiva respecte la concessió de llicències per poder reconstruir antigues cases.
I és que una cosa és rehabilitar , i una altra reconstruir. En principi la Generalitat vol facilitar la rehabilitació de les cases abandonades però encara en peu, sempre que es respecti el volum original. No així la reconstrucció d’antigues cases allà on només hi queden quatre rocs.
Tots els alcaldes hem pogut comprovar el gran nombre de cases que ens estan apareixent en els nostres termes municipals, arran l’inici de la confecció del catàleg de masies. Els preus que s’estan pagant actualment arriben a dades escandaloses i motiven l’interés de tots els propietaris perquè constin en el catàleg amb la esperança de que se’ls permeti la reconstrucció.
El problema està servit. Tenim antigues cases amb les quatre parets, altres amb el setial visible i altres simplement amb unes poques restes colgades per la vegetació. La majoria consten en antigues escriptures i per tant estan documentades, però altres ni això. Tot plegat conforma un panorama complicat i molt heterogeni que porta Urbanisme a ser més aviat restrictiu, per evitar naixements de noves cases una mica per tot arreu.
Les aprovacions de catàlegs que s’estan fent tenen com a principi respectar les rehabilitacions de totes les cases dretes. Es a dir amb les quatre parets i teulada. Aquestes no tenen cap problema. També passen l’examen les que es mantenen en peu en la quasi totalitat. Però ja no passen aquelles que només els queden unes restes, més o menys visibles.
Es evident que la ocupació del territori s’ha de cuidar i vigilar perquè del contrari hi haurà una dispersió de vivendes en llocs on es fa quasi impossible portar-hi els serveis bàsics indispensables: aigua, llum, telèfon, camins adequats,etc,
La protesta de molts propietaris, i també alcaldes, davant aquestes restriccions provenen sobretot de l’increment de preus de les finques rústegues en aquests darrers anys. La moda de invertir en finques i la necessitat de marxar de la ciutat i tenir una casa a pagès ha motivat un increment de preus brutal en els darrers anys. Es lògic que qui té una finca amb vàries antigues cases en el seu interior, la vulgui explotar i treure’n el màxim de suc. Però també és lògic que el govern vetlli per no espatllar l’equilibri a pagès amb la introducció de segones residències, una mica per tot arreu que sovint, posen després problemes a les finques veïnes quan es dediquen a fer de pagès.
Es el mateix que passa amb les autoritzacions per segregar finques. No ha de ser automàtica simplement perquè es tenen 4,5 has de conreu o 25 de forestal. Depèn d’on estiguin i l’ús que se’ls hi vol donar. Del contrari estaríem facilitant la parcel·lació de tot el país en el seu conjunt. D’aquí la prudència d’urbanisme davant els catàlegs i les segregacions de finques.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC

 
LES DIFICULTATS D’UNA CENTRAL DE BIOMASSA

He tingut ocasió de tractar en diferents ocasions el tema de l’ús de la biomassa per generar energia elèctrica. Puc assegurar que encara estem lluny de fer-la mínimament viable.
El principal problema rau en l’elevat cost de la recollida i transport del producte: la biomassa. Es a dir, les restes vegetals que serveixen de combustible.
Estem en un territori muntanyós, rebregat i mal comunicat. Tot plegat origina uns costos enormes de recollida, trituració i transport cap a la planta de generació que sinó és altament subvencionada ,és inviable.
I ha de ser subvencionada en orígen i en tarifa. Per aquest motiu en diferents ocasions s’ha abandonat la idea.
Fa prop d’un vintena d’anys que molts recordaran una iniciativa de neteja de boscos que pretenia, posteriorment portar el producte cap a diverses centrals de biomassa que es volien posar en uns quants indrets del país. Una central precisament estava prevista en el Solsonès i una altra en un extrem del Berguedà o ja en el Ripollès.
Estudiades les necessitats per alimentar aquestes centrals es va veure que eren inassolibles. En primer lloc pel volum de restes vegetals que consumiria la central, després per l’enorme cost de la recollida, trituració en origen i finalment la impossibilitat d’oferir unes tarifes molt subvencionades per quadrar les números.
De tant en tant tornen a sortir propostes com la que ara tenim damunt la taula al Solsonès, però sóc molt escèptic respecte la viabilitat.
Sincerament la única possibilitat de poder quadrar números, i encara amb moltes subvencions al darrere, seria que Tradema es plantegés aquesta planta. Amb el producte final de rebuig de la fusta que utilitzen podria donar lloc a una petita planta de biomassa que per una banda oferís aigua calenta i calefacció a alguns edificis del seu entorn o algun equipament de Solsona i una altra part la convertís en energia per la pròpia fàbrica.
Altres opcions independents ,deslligades d’una gran indústria forestal, no han estat viables en altres llocs estudiats. Les tones diàries que cal recollir, triturar i transportar cap a la planta no compensen la energia que produeixen.
I les subvencions a tarifes tenen uns límits molt concrets. Com també la temporalitat i la qüestionabilitat d’aquestes ajudes per part del sector energètic i forestal que consideren molt més pràctic subvencionar la neteja de boscos i l’ús d’aquests productes cap a la indústria de la fusta que no pas que serveixin per cremar.
I garantir el subministrament permanent d’una planta, per petita que sigui, no la garanteix tota la massa forestal d’un sola comarca com el Solsonès. D’aquí la prudència en que cal prendre iniciatives com la anunciada avui, o altres propostes que estudia Medi Ambient, però que encara no tenen una traducció clara sobre el terreny.
Joan Roma i Cunill, diputat al Parlament pel PSC.

 
PARAULES MÀGIQUES
Hem arribat ja al final de tot el llarg procés de elaboració, discussió i aprovació del nou Estatut. Ja només queda que sigui referendat pel poble català. Ben aviat en veurem el resultat.
Pels qui hem seguit tot el trajecte de ben a prop i veiem el resultat final, podem dir que ha valgut la pena. L’avenç en matèria d’autogovern és enorme. També ben aviat ho comprovarem en matèria de finançament, competències, serveis ,infraestructures i equipaments.
Alguns han volgut desqualificar-lo pels canvis fets en el Congrés de Diputats. Res del que s’ha fet ho justifica. Era previsible i era acceptable. Els tres Estatuts que Catalunya ha tingut han seguit el mateix camí i és que alguns volen inventar-se un país i un estat que no existeixen.
Catalunya és una realitat de Espanya i només per un acord entre ambdues és possible viu i conviure. Pensar altrament és viure fora de la realitat. I totes les enquestes i sobretot tots els resultats electorals d’aquests 30 anys de democràcia demostren que la immensa majoria dels catalans no pensen trencar aquesta realitat.
El procés de negociació i acord entre les delegacions catalanes i espanyoles ha estat transparent i visible per part dels que han seguit els debats. Els estires i arronses en diferents temes eren els previsibles en dues administracions que han de procurar aconseguir el màxim per una banda i respectar el caràcter autonòmic del país. El resultat final és d’un perfecte equilibri entre uns i altres.
Quedarà per la història tot un seguit de batalles que han provocat llargues discussions i debats i que alguns consideren fonamentals. Encara ara ho veiem en alguns articles i valoracions. El concepte de nació, o els drets històrics adduïts per algun partit i alguns altres col·lectius son exemples de creences en paraules màgiques. Semblaria que tenir en l’ Estatut alguna d’aquestes o d’altres ja li donarien una transformació essencial.
Sovint als catalans ens han perdut algunes nostàlgies i algunes paraules. En l’ Estatut vigent hi figura la paraula nacionalitat per descriure la nostra realitat. Ara alguns volien fer un nou salt endavant ,passant de nacionalitat a nació, i invocant uns drets històrics de no se sap ben bé quin moment.
Quedarien força sorpresos els detractors del nou Estatut i els acèrrims defensors d’aquestes paraules si sabessin exactament els motius dels debats i de la aparició d’aquestes paraules en cada moment de la discussió estatutària. Sovint han estat més fruit de la improvisació i la còpia que no pas de conviccions pròpies del partit o partits que més si han aferrat posteriorment.
Portem una llarga trajectòria de moments inflamats de pretensions fora de tota lògica popular. Alguns creuen que les seves personals conviccions o desitjos poden ser traslladats a la voluntat de tots els catalans. I la realitat catalana és molt diversa i plural. Des de sempre, però ara més que mai. La Catalunya del 2006 és molt diferent de la del 1980. El nou Estatut també ho havia de ser. Però no en direcció de mirar al passat i somiar amb uns drets històrics del 1714, o de més enrere , sinó mirant cap endavant i proposant unes regles que serveixin per avançar a les noves generacions.
Ja no som sis milions. En som set i ben aviat vuit. Estem en Europa i volem ser europeus, trencant les fronteres reals i les imaginàries. Estem lluny de independències territorials respecte Espanya quan tots estem immersos en una major realitat que ens abraça a tots i ens enforteix respecte altres realitats mundials.
Aquest Estatut consolida el paper de Catalunya dintre Espanya i permet una relació més forta perquè serà més clara i transparent que la mantinguda en els darrers vint-i-cinc anys de vigència de l’actual Estatut.
El nou text aplega un gran nombre de drets i deures que el preserva de temptacions involucionistes estatals. Queda clar que no hagués estat possible un acord com el que s’ha arribat amb el PP al govern. En aquest tema tenir el PSOE i sobretot al President Zapatero com a valedor ha estat fonamental.
En el PSC estem àmpliament satisfets del resultat final. No solament perquè és bo sinó pel paper que hi hem jugat. Un paper central. Tant a Catalunya com a Madrid. S’ha sabut estar a la alçada de les circumstàncies, en un trajecte que ha estat realment difícil. Molt més del que es preveia al principi.
Per això resulta paradoxal que alguns detractors ara busquin en la falta d’algunes paraules màgiques ,la falta de ambició d’un text que ho té tot per esdevenir fonamental. Son persones que somien en realitats inexistents i permanentment viuen pensant en futurs que mai existiran. Els socialistes governem el present, preparant el futur. Feia falta un canvi notable de l’ Estatut que s’adaptés a les necessitats del país. Podem dir que s’ha aconseguit plenament i tots plegats ens en podem sentir orgullosos.
S’ha tingut en compte el passat, però sobretot s’ha preparat el futur que és pel que els catalans ens voten. Amb el nou Estatut aquest bon futur està garantit sense haver de trencar res . Es la conseqüència lògica del ampli consens obtingut. Recomano la lectura a tots aquells escèptics o als crítics que no se l’han llegit. I les paraules màgiques o no existeixen o no donen els fruits somiats.

Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC.

 
VALENTIA DEMOSTRADA
Aquest dissabte ens aplegarem uns quants milers de militants i simpatitzants a Cornellà per agrair la actuació del President Rodríguez Zapatero en tot el procés de l’ Estatut. Hem arribat ja al final del llarg trajecte, ple de problemes, contradiccions, i situacions peculiars, per no dir excepcionals. Tot i la complexitat del tema, ningú podia sospitar que fos tant difícil en el moment que es va iniciar.
I queda clar que el resultat assolit hagués estat impensable sense la presència i actuació de Zapatero, convertint-se en un cinquè element ,afegit al quatripartit favorable a tenir un nou Estatut. I aquest cinquè element ha esdevingut essencial en diferents moments, fins el punt de salvar situacions , en principi sense sortida.
L’acord final ha estat possible i a més, clarament satisfactori. S’ha aprovat un text que representa un avenç enorme respecte la situació actual. De fet servirà de base per a tota la resta d’ estatuts de les comunitats autònomes que els volen reformar, o canviar.
I li hem posat difícil. El seny català ha estat absent en uns quants moments crítics de la redacció i negociació. Les intervencions del President en cada moment clau han permès continuar endavant i arribar al destí previst. El nou text és fruit del consens entre la part catalana i la espanyola com no podia ser d’ altra manera. I les incomprensions i atacs que ha sofert per defensar les nostres aspiracions mereixen un reconeixement públic i passaran a la història, juntament amb altres homes d’ estat que ho varen fer en els moments difícils dels anteriors dos Estatuts de Catalunya.
Ara bé, la ratificació per part del poble català i aquí haurem d’esforçar-nos tots perquè el resultat sigui esplèndid. Cal fer una campanya explicativa que trenqui una certa sensació de canvis no prou positius de cara el futur. Res més fals. El nou Estatut suposa no solament posar al dia una enorme quantitat de competències i serveis, sinó avançar cap a cobrir les necessitats dels ciutadans de la propera generació.
Aquest final també demostra, fins a quin punt és important tenir aliats a Madrid quan es volen obtenir resultats positius. El nou Estatut havia de ser fruit del pacte. I el pacte obligava a acords entre els dos nivells de administracions. Tenir al capdavant d’una i altra a persones totalment convençudes de la bondat de la ampliació de l’autogovern ha facilitat arribar a bon port. Es evident que amb un govern del PP ,aquest Estatut hagués estat impossible.
I de resistències tothom n’hi posa quan es tracta de perdre competències, o reconèixer tractaments injustos en el passat, o haver de cedir nous recursos de cara el futur. També hi ha concepcions diferents del paper de Espanya ,dintre de Europa. Ritmes diferents de descentralització i de integració europea,etc. D’aquí que les dificultats trobades pel President Zapatero li han vingut de totes parts. De dintre del propi partit, del grup parlamentari, de altres autonomies, i sobretot d’una actuació del principal grup de la oposició que s’ho ha agafat com un tema de supervivència pròpia.
Es en aquests moments quan es veu qui té talla d’estadista i qui no en té. La valentia mostrada pel President Zapatero ha resolt els problemes i ha facilitat l’acord definitiu. No és estrany que la seva valoració , a Catalunya, sigui la més alta mai aconseguida per cap altra home d’ estat espanyol. També ha facilitat iniciar altres reptes, a la vista de la solidesa de les seves posicions. Ningú s’arrisca amb un polític feble, canviant i variable. No dona cap confiança. Ben el contrari del que ha demostrat el President Zapatero.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC.

 
NOTAS PARA MODIFICAR ALGUNOS ASPECTOS FUNDAMENTALES DE LA LEY DE BASES DE RÉGIMEN LOCAL.

El abajo firmante, Joan Roma Cunill, es Alcalde – Presidente del Ayuntamiento de Borredà ( Barcelona). Entró de concejal en las primeras elecciones democráticas en el 79 y ha sido 12 años concejal y lleva 15 años de alcalde.
Desde hace 15 años es diputado en el Parlament de Cataluña por el PSC y ha sido Primer Secretario de la Federación XI del PSC (Cataluña Central) durante 16 años. Desde hace 25 años coordina la confección de candidaturas municipales en una parte de este territorio y es en base a su larga experiencia que considera indispensable modificar algunos aspectos de la actual ley de régimen local i electoral municipal.

Convocatorias plenos municipales.
Debe cambiarse el actual redactado introduciendo nuevas fórmulas para evitar casos paradójicos. En mi caso después de 25 años convocando plenos según acuerdo entre gobierno y oposición, el hecho de no hacerlo “con acuse de recibo” significó perder un contencioso presentado por CiU. Hay que decir que ahora hay que “perseguirlos” por el pueblo hasta encontrarlos, sin tener policía local ni alguacil. A veces después de 6 o 7 tentativas.
No hay ninguna garantía de poderlos encontrar, a tiempo, en caso de pleno extraordinario. Y la sentencia deja claro el tema del acuse de recibo personal. Hay que cambiar para poder introducir fórmulas nuevas como por correo electrónico, fax, o por acuerdo tácito: dejando las convocatorias en buzón especial, etc, Ahora esto no es válido aunque sea aceptado por todos los grupos. Si uno presenta contencioso, lo gana seguro.

Entrega de documentación.
El actual redactado de la ley ,así como el artículo 16 del ROF y otros artículos no dejan nada claro qué documentación debemos entregar y cual no.
Hay un enorme conflicto entre informar y dejar la documentación y la de dar copia. En este último caso el conflicto está servido cuando algún grupo de oposición quiere pedir toda clase de copias, especialmente en pueblos pequeños.
Qué hacer si alguien pide copia de expedientes de 500, 1000 o 2000 páginas. En pueblos con muy poco personal y una sola fotocopiadora simple.
Qué hacer ante peticiones de anteriores mandatos. Hay que entregar todo tipo de documentación o sólo mostrarla.
Actualmente los conflictos son constantes por la poca claridad de la normativa. Esto conduce a informes contradictorios y actuaciones divergentes según quien los interprete.
Es una fuente de recursos y problemas. Habría que dejar muy claro que puede y qué no puede salir de la casa consistorial y qué se puede o no entregar en copia.

Ley electoral municipal .
Los concejos abiertos. Es decir los municipios de 1 a 100 habitantes se rigen por el sistema de elección directa del alcalde del concejo abierto. Debería quedar claro que en caso de defunción quien puede acceder al puesto de alcalde-presidente debería ser el candidato,a votado en segundo lugar.
Es decir, en estos casos el más votado pasa a ser alcalde y puede nombrar los cargos necesarios para el funcionamiento de la corporación , siendo todos los vecinos, mayores de 18 años corresponsables de las decisiones, puesto que participan en el concejo abierto con voz y voto.
Pero en caso de defunción, aquí no puede sustituirle el primer teniente de alcalde, puesto que no ha sido votado directamente por los vecinos, sino debería serlo el segundo más votado si había otra candidatura. En caso de candidatura única, sí sería lógico sustituirle por el teniente de alcalde designado.
Esto actualmente no queda claro.

Listas abiertas.
Elecciones en municipios de 101 a 250 habitantes. En estos municipios se rigen por las listas abiertas. Es decir todas las candidaturas pueden presentar uno o más candidatos, pero los votantes sólo pueden votar a un máximo de 4, aunque en realidad al final 5 serán los elegidos.
Hay varios problemas no resueltos en este caso. En primer lugar lo que parecía favorecería el reparto democrático se ha visto contradicho por la realidad. Es decir, sería mejor TENER LISTAS CERRADAS también en estos municipios que continuar con este sistema.
A menudo candidatos con pocos votos menos que otros quedan fuera del consistorio cuando con listas cerradas habría un mejor reparto y representación. No ha tenido un buen resultado este sistema.
También hay problemas cuando la candidatura es única . no hay suplentes con lo cual se pueden encontrar con problemas de mayorías suficientes para gobernar. Si dimiten dos concejales ya no hay los dos tercios preceptivos para gobernar.
Sinceramente creo que todos agradeceríamos el pase a listas cerradas, también en estos casos.

Habilitación secretarios – interventores.
Hay en Cataluña en estos momentos 600 plazas, entre secretarios e interventores, por cubrir. No hay posibilidad de hacerlo bien en los próximos años. Para evitar situaciones de clara ilegalidad sería mejor facilitar oficialmente que los ayuntamientos puedan habilitar a contratados laborales. Se podría poner la condición de tener licenciaturas en derecho o económicas, o políticas, pero a día de hoy ni las diputaciones, ni la Generalitat ni los consejos comarcales pueden cubrir las plazas oficialmente.
Exigir condiciones que no se puedan cumplir es irreal e ineficaz. Ahora todo el mundo va por donde puede, incumpliendo la normativa oficial.

Gastos electorales.
Es totalmente irreal e imposible de cumplir el actual límite de gasto electoral. Ni los municipios más pequeños pueden cumplir. Es tan bajo que no se puede ni pagar un pequeño programa electoral ni las papeletas de voto.
Habría de cambiar radicalmente la actual normativa y poner importes actualizados.

Acceso medios comunicación.
Habría que modificar la actual normativa para que tuviese en cuenta la existencia de televisiones y radios municipales, para poder repartir adecuadamente la presencia de las candidaturas en tiempo electoral y en el resto del mandato.
Actualmente hay una gran indefinición y esto provoca constantes problemas entre gobierno y oposición y tampoco se resuelven cuando intervienen las juntas electorales.

Joan Roma i Cunill, Alcalde –Presidente ayuntamiento de Borredà ( Barcelona)

 
NO PER REPETIR SERÀ VERITAT
De tant en tant ve a la comarca el diputat adscrit per CiU, l’Oriol Pujol, i tant ell com algun altre membre del partit considera que els toca dir que l’actual govern no s’ocupa prou del Berguedà.
Treuen quatre o cinc carreteres com exemples de obres que no s’han fet i queden satisfets de la seva tasca de “oposició”. Pel que es veu ja han cobert el dur treball de oposició. I tornaran al cap d’unes setmanes per repetir les mateixes crítiques sense aportar alternatives ni pensar que tot allò que ara critiquen que no s’ha fet ,han tingut 23 anys per fer-ho quan ells governaven. Però ja sabem que la memòria és curta i molt selectiva, en alguns casos.
Però no per repetir una cosa,aquesta es converteix en realitat. Veiem-ne alguns exemples.
A part de les famoses carreteres que tothom ara demana i ben poc reclamaven públicament en temps de governs de CiU, cal dir que hi ha molts altres temes de gran rellevància per la vida diària dels berguedans. I res diuen de la important ampliació prevista de l’ Hospital de Berga. Tampoc parlen de la decisió de construir un segon Institut a Berga. Dues obres de gran volum i necessitat que dintre de ben poc seran realitat. Però continuem.
Un dels grans monuments arquitectònics de la comarca, deixats i abandonats per CiU fou el Monestir de La Portella. Ara s’ha concedit la major subvenció ,en molts anys per garantir la seva recuperació definitiva.
Es queixa ara CiU de Coll de Pal i reclama la accessibilitat a una estació que ells havien promès facilitar, sense un projecte seriós al darrere ,ni una planificació que garantís la seva viabilitat. Ara està en mans de Ferrocarrils de la Generalitat i es projecte fer-ho amb garanties i solvència ,tècnica i econòmica.
Durant anys hem esperat una planificació en matèria industrial i només és ara quan es projecte un gran polígon industrial amb totes les innovacions tecnològiques , a peu de l’eix ,dintre del terme municipal de Olvan, i capaç d’acollir mitjanes i grans indústries.
Durant anys hem patit el mal assessorament de la Generalitat ,sota govern de CiU, en matèria de residus. Es ara que s’ha resolt el conflicte de l’abocador comarcal que permetrà una nova etapa de funcionament i abaratiment d’aquest servei.
Els ajuntaments hem estat reclamant una major atenció i disponibilitat de recursos de la Generalitat, però només és ara quan estan arribant en molts millors condicions, via PUOSC o Fons de Cooperació. Ningú podrà negar que els imports s’han incrementat de manera notable respecte el que rebien en anys anteriors.
El Berguedà ha estat escollida comarca pilot a efectes d’implantar el nou contracte de conreus per part del Departament d’ Agricultura. I al mateix temps aquest departament ha dedicat molts més recursos per arreglar camins del que havíem tingut en etapes anteriors.
El mateix podem dir del Departament de Salut, no només pel que fa a l’Hospital de Berga sinó per posar més mitjans tècnics i humans al servei dels consultoris mèdics i CAP’s de la comarca.
I no passaran gaires mesos per veure el projecte del nou edifici judicial de Berga que anirà als terrenys de la antiga caserna, a tocar de la Comissaria dels Mossos d’ Esquadra. A ningú se li escapa que un servei com el de la Justícia és bàsic i fonamental i sincerament l’actual edifici queda molt lluny del que ha de ser un lloc eficient i adequat per treballar-hi bé.
I tampoc passarà gaire temps per veure les noves ubicacions d’altres serveis de la Generalitat a Berga que ara estan en llocs poc adequats i que seran instal·lats a peu pla i amb prou espai com per millorar la atenció als ciutadans.
Podríem continuar, però deixarem per un altre dia tornar a parlar de carreteres i altres temes . De moment queda clar que els arguments donats per CiU de poca atenció a la comarca per part del Govern de la Generalitat no tenen res a veure amb la realitat. Ja m’hagués agradat veure aquest ritme d’actuacions en etapes passades. Que cadascú jutgi.
Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC.

Tuesday, March 28, 2006

 
– MENTIDES , NO

No era la meva intenció introduir la polèmica en la fase final de les negociacions, acord i signatura dels pactes sobre l’ ABOCADOR COMARCAL DEL BERGUEDÀ, però les noticies aparegudes aquests darrers dies i la entrevista d’aquest diumenge de la Presidenta del Consell Comarcal, Montserrat Ribera, m’obliguen a exigir un mínim de serietat i sobretot sinceritat. Mentides, no, i menys a aquestes alçades .
I és que és ben fàcil de rebatre totes i cadascuna de les afirmacions de la Presidenta en relació a la problemàtica de l’abocador.
En primer lloc, vull deixar clar que el llarg procés de recerca i instal·lació de l’abocador comarcal del Berguedà fou complex, complicat i motivat per la urgència d’haver de tancar una dotzena d’abocadors incontrolats que teníem a la comarca.
El PSC va donar un exemple clar de lleialtat institucional, col.laborant amb l’ aleshores President del C.C Jaume Farguell per trobar una solució adient. Molts ja no recorden els fums i pudors dels antics abocadors municipals.
Tots plegats fórem mal assessorats per la Generalitat (recordo sota govern de CiU). La Junta de Residus va creure que la via elegida era la adequada i amb acord complert o sense es podia tirar endavant l’abocador.
La realitat i la justícia ens va mostrar que estaven equivocats. I malgrat nombroses variaciones, rectificacions si canvis les sentències anaven caient ,fins la fase final.
I arribem a la darrera etapa. Sota presidència de Montserrat Ribera, en diferents ocasions el PSC havíem demanat la situació real del problema i les vies elegides per resoldre-la. La realitat passava per “contemporitzar” es a dir guanyar temps que volia dir anar passant els anys i veure si tot quedava encallat en algun lloc. Mentrestant es continuava abocant i la vida seguia sota el principi de qui dia passa any empeny.
En diverses sessions del Consell havíem qüestionat les “negociacions” o “contactes” perquè no ens creiem que fos impossible l’acord. Cada vegada es contestava que no hi havia res a fer. Que el propietari només pretenia el tancament i el buidatge i estava tancat a qualsevol acord.
Aquesta mateix opinió la mantenia el Sr. Josep Badia que com alcalde de Berga havia fet algun intent no mantingut ni sostingut de contacte amb el propietari.
La decisió del equip de govern del Consell era la de donar per perdut tot i aguantar el màxim per anar aprofitant la lentitud de la justícia.
I per part de la Presidenta la proposta, alimentada per l’anterior govern de la Generalitat, era de que en cas de tancament ,la solució “fàcil i ràpida” era anar a Manresa. Es considerava que allà estaven interessats en rebre les deixalles del Berguedà i tindríem un preu clarament polític i interessant.
En vàries ocasions el PSC va manifestar a la Presidenta que els municipis de la Mancomunitat del Bages no tenien cap interès ni cap intenció de rebre les deixalles, ni podien aplicar cap taxa especialment baixa. I el propi alcalde de MANRESA així li va manifestar a la presidenta.
En resum a finals de 2003, la presidenta donava per impossible el diàleg i la negociació amb la propietat de l’abocador,manifestant que les peticions eren impossibles d’acceptar. Acceptava com a mal menor i inevitable haver de tancar i anar cap a Manresa i la estratègia dels advocats del Consell era la de dir que no es podia buidar l’abocador pel perill que representaven els gasos de descomposició.
AQUESTA ERA LA REALITAT A FINALS DE 2003 I PRINCIPIS DE 2004. Se’ns havia dit que els contactes i negociacions amb la propietat topaven amb la intransigència i ganes de fer mal. Anaven a la exigència del tancament pur i dur , i també al buidatge.
Es en aquest ambient de final de tot i de impossibilitat de trobar una solució adient per part de l’equip de govern de CiU que el PSC EN UN PLE DEL CONSELL, VA RECLAMAR LA OPORTUNITAT DE INTERVENIR I TROBAR SOLUCIÓ ALLÀ ON HAVIA FRACASSAT CIU.
Els testimonis dels 19 consellers presents poden corroborar aquesta versió. Es va demanar atorgar al Grup Comarcal Socialista el paper de NEGOCIADOR OFICIAL. I es comprometia a donar compte dels acords i propostes finals abans de prendre un acord definitiu.
El Grup Comarcal Socialista va encomanar la feina al diputat Joan Roma. I al cap de 15 dies del Ple del Consell tingué la primera reunió amb el Advocat Climent Fernández.
La primera gran sorpresa fou que NINGÚ S’HAVIA SENTAT A NEGOCIAR AMB ELL, I ELS CONTACTES AMB EL PROPIETARI HAVIEN ESTAT ESPORÀDICS I SENSE CAP FONAMENTACIÓ LEGAL NI CONTINUÏTAT.
A la primera reunió el negociador, Joan Roma, va comprovar la voluntat negociadora de l’altra part sempre i quan tot estès presidit per la serietat i les ganes d’arribar a acords sense imposicions ni amenaces.
Entre la primera i segona reunió es va presentar una primera proposta de acord ,contingut en un document de 8 punts. De fet amb algunes modificacions aquest primer document ha servit de base a la resta de la negociació.
Posteriorment es varen enviar un parell de correus, amb canvis proposats per una i altra part. Es varen fer algunes trucades telefòniques. A la tercera reunió, em va demanar assistir-hi la Presidenta Montserrat Ribera amb Ramon Llobet. He de dir que foren més un entrebanc que una ajuda, de manera que les converses continuaren en dues reunions més i algun altre correu i fax.
Arribats ja a un punt mol avançat de possible acord, vaig fer algunes consultes a la Generalitat i de comú acord consideràrem indispensable tenir un expert. Aquí entrà en acció l’advocat Joan Perdigó, expert en temes mediambientals i que jo ja coneixia perquè l’havia fet treballar en el tema de la Planta embotelladora de Gósol.
El març de 2005 , la major part de la proposta estava pactada i considerada raonable per totes les parts. La Generalitat acceptava fer-se càrrec de la compra i la posterior tramitació i renovació de llicència.
Des d’aleshores ençà he tingut 3 altres actuacions per desencallar alguna part del procés que ha anat més lent del previst, en part per la falta de dedicació de l’equip de govern del Consell, el qual allargava algunes consultes i decisions de manera absolutament imprevisible.
Però, al final l’ACORD. Un bon acord perquè sempre havia posat com a condició per poder-hi arribar que fos possible la reobertura i un mínim de 10 anys de funcionament per poder absorbir i assumir el sobrecost del pacte. Es a dir, en 10 anys és fàcil repercutir sobre els rebuts de tota la comarca, el cost dels errors comesos.
He de dir que el representant del propietari entenia i acceptava aquesta necessitat de facilitar una repercussió moderada sobre els rebuts i això s’ha aconseguit.
Per últim, tots els càrrecs polítics dels Consells Comarcals dels darrers 15 anys som co-responsables d’aquells errors i ara d’aquesta solució. Varem ser mal aconsellats per una Junta de Residus prepotent i mal informada. Hem de demanar disculpes als ciutadans pels nostres errors i pels costos que això representa. Lamento no haver aconseguit que fos la Diputació de Barcelona la que ens assessorés i portés la tramitació de l’abocador. Ho vaig demanar i es va refusar, però dels resultats ens som tots responsables.
Per acabar en política és exigible LA VERITAT I LA HONESTEDAT. Aquests dies hem tingut la prova d’una presidenta que ha faltat greument a aquests dos principis. Era ben fàcil reconèixer la realitat. Es la que coneixen tots els que han participat directa o indirectament en el procés. I no hauria de costar res acceptar la realitat.
Puc afirmar clarament que si el Grup Comarcal Socialista no hagués fet la proposta de poder negociar, en el Ple del Consell Comarcal celebrat a principis de 2004, aquest acord no s’hagués produït.
La presidenta i amb ella l’equip de govern de CiU havien donat per tancat el tema i buscaven altres solucions fora de la comarca.
El PSC ha estat congruent amb la seva condició de partit de govern en una part de municipis de la comarca i de demostrar que des de la oposició també es poden solucionar temes tant complicats i mal portats com el de l’abocador. I puc afirmar que la posició de la presidenta en aquest afer ha estat realment ben poc eficaç, però ara a més mentint davant la realitat.

Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC.

Thursday, March 23, 2006

 
Atenció als més petits
Article de Joan Roma, publicat al diari Regió 7 el 9/3/2006.
Tothom qui té relació amb la educació coneix la importància de la primera etapa educativa i molt especialment la més primerenca. La que porta del 0 als 3 anys. Les llars d´infants no solament son una necessitat social per poder compaginar treball i família sinó una excel•lent eina educativa i socialitzadora.Conscients d´aquesta dobla necessitat el Govern es va comprometre a complir amb les expectatives creades per l´anterior Executiu de CiU, però que mai va portar a terme. Es a dir, en 4 anys ,del 2004 al 2008 disposar de 30.000 noves places de llars d´infants.De moment i pel que fa al compliment del pla, l´any 2005 va ser realment positiu, sobretot a la comarca del Bages que de 390 places previstes en el mapa, ha passat a tenir-ne 459. Es a dir, ha incrementat notablement les previsions inicials. Les altres comarques de la Catalunya Central va força ben encaminades per complir. El cas del Berguedà de 105 previstes ja en té 60, i el Solsonès de 150 en disposa de 30. Osona també ha superat les previsions, ha passat de 780 a 947 , i Anoia de 570 ja en té 430.Però l´esforç més important arriba enguany amb una dotació aprovada la setmana passada per part de la Comissió de govern de Política Social, de 50 milions d´euros, als quals s´hi afegeixen altres 26,5 pels grans municipis. Es a dir, un total de 76,5 milions d´euros que permetran donar compliment als compromisos pactats amb els ajuntaments.De fet, ja son 264 els ajuntaments de Catalunya que s´han compromès a col.laborar amb la Generalitat per arribar a la xifra prevista. En aquests acords hi figura que la Generalitat assumeix fins a 5.000 euros de la inversió per cada nova plaça de titularitat pública i ha incrementat en 700 euros fins arribar als 1.800, les subvencions pel manteniment i funcionament de les places noves i de les ja existents.Tot plegat modifica radicalment el panorama de les llars d´infants que fins ara només eren patrimoni de les grans ciutats, i encara en nombre clarament insuficient. Ara, ja es pot comptar amb aquest servei, esdevingut bàsic pels canvis substancials en el funcionament del treball i la família, també en pobles mitjans i petits.En un parell d´anys més d´esforç, no solament s´arribarà a la xifra compromesa, sinó serà clarament superada. Podem veure cada dia la demanda de noves places que sorgeix per tot arreu i és evident que els ajuntaments, sols, no podien fer front a aquesta necessitat. No solament per edificar sinó per mantenir. El cost d´una llar d´infants és prou elevat com perquè faci falta sumar l´esforç de totes les administracions. I ara la Generalitat ha donat el pas que feia falta per fer-ho viable.

Tuesday, March 21, 2006

 
PAPER CENTRAL
En els darrers dies i per part d’algun dels articulistes habituals en el diari, i algun altre d’afegit es venen donant dades del PSC que ben poc tenen a veure amb la realitat històrica i encara menys amb la actual.
I és que tard o d’hora sempre la realitat s’imposa. Son ja lluny els dies en que se’ns atacava per “sucursalisme” respecte del PSOE o de falta de credibilitat “nacional”, o de multitud d’altres dolenteries . Les simplificacions, exageracions i deformacions no enganyen als qui segueixen mínimament de prop la política catalana i espanyola.
No cal presentar credencials de catalanitat en un partit que ha acollit multitud de lluitadors i lluitadores per les llibertats de Catalunya i de Espanya, i que ha sabut integrar totes les sensibilitats del país i ha demostrat a bastament la capacitat de governar en tots els àmbits de les administracions.
Però, on podem veure encara amb més claredat el paper central del PSC és en el llarg procés del nou Estatut. Sense el compromís de Pasqual Maragall de tirar endavant un nou Estatut, aquest no s’hagués fet. O com a mínim, no ara. I la participació del PSC en totes les travesses era , és i serà indispensable. No només pel pes que té a Catalunya sinó molt especialment per la seva relació amb el PSOE. I no oblidem que cap canvi fonamental en les lleis estatals no es pot fer sense aquesta concurrència.
Precisament aquest és un dels grans avantatges del socialisme català. Allà on altres hi veuen problemes, complicacions o dificultats nosaltres hi veiem avantatges. Poder aprovar una cosa aquí sabent que la podem garantir a Madrid és un avantatge que cap altre partit català pot fer.
I és lògic que de tant en tant es produeixin diferències o discrepàncies entre nosaltres. Faltaria més. Mai en política es pot dir que tot és blanc o negre o que les visions son homogènies i úniques. Però portem més de vint-i-cinc anys de relació i sempre s’ha trobat el punt de consens que ha permès reforçar les polítiques de progrés aquí i allà.
I que som un reflex de la composició del país ho demostren els resultats electorals a les eleccions municipals, a les autonòmiques i a les estatals. En aquests tres àmbits hem estat els més votats, i això només s’aconsegueix si es dona una imatge de centralitat i responsabilitat en tots els llocs on estem.
Ho dic perquè alguns darrerament han volgut inventar-se escenaris del passat diferents de com varen succeir o visions del futur que res tenen a veure amb les previsions nostres.
En un escenari tant complex i mogut com l’actual sempre és indispensable que hi figuri un actor tranquil, capaç de deixar passar altres cap endavant. Capaç de negociar, modificar i trobar alternatives de consens fins arribar a acords positius. Fugint de la bogeria per la foto quotidiana i del protagonisme mediàtic.
El que compten al finals son els resultats. I s’ha vist en tot el procés de l’ Estatut, però sobretot s’ha vist en la gestió de multitud d’ajuntaments des de l’any 79, o en tots els organismes i institucions en que els socialistes hi han participat.
Tenir un paper central obliga a ser moderat en el protagonisme, però es pot ser radical en les accions. I la transformació que ha tingut tot el país seria radicalment diferent sinó hagués estat protagonitzat en bona part pels representants del PSC.

Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC.

Friday, March 17, 2006

 
PARAULES MÀGIQUES
Hem arribat ja al final de tot el llarg procés de elaboració, discussió i aprovació del nou Estatut. Ja només queda que sigui referendat pel poble català. Ben aviat en veurem el resultat.
Pels qui hem seguit tot el trajecte de ben a prop i veiem el resultat final, podem dir que ha valgut la pena. L’avenç en matèria d’autogovern és enorme. També ben aviat ho comprovarem en matèria de finançament, competències, serveis ,infraestructures i equipaments.
Alguns han volgut desqualificar-lo pels canvis fets en el Congrés de Diputats. Res del que s’ha fet ho justifica. Era previsible i era acceptable. Els tres Estatuts que Catalunya ha tingut han seguit el mateix camí i és que alguns volen inventar-se un país i un estat que no existeixen.
Catalunya és una realitat de Espanya i només per un acord entre ambdues és possible viu i conviure. Pensar altrament és viure fora de la realitat. I totes les enquestes i sobretot tots els resultats electorals d’aquests 30 anys de democràcia demostren que la immensa majoria dels catalans no pensen trencar aquesta realitat.
El procés de negociació i acord entre les delegacions catalanes i espanyoles ha estat transparent i visible per part dels que han seguit els debats. Els estires i arronses en diferents temes eren els previsibles en dues administracions que han de procurar aconseguir el màxim per una banda i respectar el caràcter autonòmic del país. El resultat final és d’un perfecte equilibri entre uns i altres.
Quedarà per la història tot un seguit de batalles que han provocat llargues discussions i debats i que alguns consideren fonamentals. Encara ara ho veiem en alguns articles i valoracions. El concepte de nació, o els drets històrics adduïts per algun partit i alguns altres col·lectius son exemples de creences en paraules màgiques. Semblaria que tenir en l’ Estatut alguna d’aquestes o d’altres ja li donarien una transformació essencial.
Sovint als catalans ens han perdut algunes nostàlgies i algunes paraules. En l’ Estatut vigent hi figura la paraula nacionalitat per descriure la nostra realitat. Ara alguns volien fer un nou salt endavant ,passant de nacionalitat a nació, i invocant uns drets històrics de no se sap ben bé quin moment.
Quedarien força sorpresos els detractors del nou Estatut i els acèrrims defensors d’aquestes paraules si sabessin exactament els motius dels debats i de la aparició d’aquestes paraules en cada moment de la discussió estatutària. Sovint han estat més fruit de la improvisació i la còpia que no pas de conviccions pròpies del partit o partits que més si han aferrat posteriorment.
Portem una llarga trajectòria de moments inflamats de pretensions fora de tota lògica popular. Alguns creuen que les seves personals conviccions o desitjos poden ser traslladats a la voluntat de tots els catalans. I la realitat catalana és molt diversa i plural. Des de sempre, però ara més que mai. La Catalunya del 2006 és molt diferent de la del 1980. El nou Estatut també ho havia de ser. Però no en direcció de mirar al passat i somiar amb uns drets històrics del 1714, o de més enrere , sinó mirant cap endavant i proposant unes regles que serveixin per avançar a les noves generacions.
Ja no som sis milions. En som set i ben aviat vuit. Estem en Europa i volem ser europeus, trencant les fronteres reals i les imaginàries. Estem lluny de independències territorials respecte Espanya quan tots estem immersos en una major realitat que ens abraça a tots i ens enforteix respecte altres realitats mundials.
Aquest Estatut consolida el paper de Catalunya dintre Espanya i permet una relació més forta perquè serà més clara i transparent que la mantinguda en els darrers vint-i-cinc anys de vigència de l’actual Estatut.
El nou text aplega un gran nombre de drets i deures que el preserva de temptacions involucionistes estatals. Queda clar que no hagués estat possible un acord com el que s’ha arribat amb el PP al govern. En aquest tema tenir el PSOE i sobretot al President Zapatero com a valedor ha estat fonamental.
En el PSC estem àmpliament satisfets del resultat final. No solament perquè és bo sinó pel paper que hi hem jugat. Un paper central. Tant a Catalunya com a Madrid. S’ha sabut estar a la alçada de les circumstàncies, en un trajecte que ha estat realment difícil. Molt més del que es preveia al principi.
Per això resulta paradoxal que alguns detractors ara busquin en la falta d’algunes paraules màgiques ,la falta de ambició d’un text que ho té tot per esdevenir fonamental. Son persones que somien en realitats inexistents i permanentment viuen pensant en futurs que mai existiran. Els socialistes governem el present, preparant el futur. Feia falta un canvi notable de l’ Estatut que s’adaptés a les necessitats del país. Podem dir que s’ha aconseguit plenament i tots plegats ens en podem sentir orgullosos.
S’ha tingut en compte el passat, però sobretot s’ha preparat el futur que és pel que els catalans ens voten. Amb el nou Estatut aquest bon futur està garantit sense haver de trencar res . Es la conseqüència lògica del ampli consens obtingut. Recomano la lectura a tots aquells escèptics o als crítics que no se l’han llegit. I les paraules màgiques o no existeixen o no donen els fruits somiats.

Joan Roma i Cunill, Diputat al Parlament pel PSC.

Thursday, March 16, 2006

 
Terrible responsabilitat
Article de Joan Roma, publicat al diari regió 7 el 16/3/2006.
De tant en tant passen fets terribles que fan reviure els sentiments més arrelats i provoquen explosions de repulsa i indignació. Aquest és el cas de la petita Alba que just amb 5 anys ha viscut un autèntic infern. A la vista d´un cas tant bestial hem de pensar com evitar la repetició de casos similars. No solament en nens o nenes, sinó també amb persones grans, o amb disminucions diverses. Els col•lectius més desvalguts.Si reflexionem sobre aquest mateix cas veiem com la mobilitat de la mare, per una banda i la composició familiar per l´altra, compliquen enormement el treball i coordinació de tots els agents implicats en prevenir, detectar i actuar en el moment oportú.Tots els alcaldes estem sotmesos a unes realitats canviants i complexes com mai havíem vist. Quan passa un cas com aquest tothom mirar primer a l´ajuntament i després a les altres administracions. I, què pot fer un alcalde, i quan dic un alcalde vull dir els serveis municipals davant de casos realment difícils de detectar i encara més complicats d´actuar?Com alcalde d´un petit poble de cinc-cents habitants tinc un coneixement força exhaustiu de tots els seus habitants, grans i petits i resulta relativament fàcil comprovar que no s´hi produeixen fets reprovables. Però, pels alcaldes i serveis socials de pobles de mil, dos mil, deu o quinze mil és fàcil saber què passa en tots i cadascun dels habitatges del municipi? Persones i famílies que vénen i marxen en pocs mesos permeten saber què fan i com viuen? Surten tant fàcilment els problemes a l´exterior? Quines eines d´actuació tenim des dels ajuntaments? Poques, complexes i sotmeses a possibles denúncies i querelles per ficar-nos allà on no ens demanen. Tots plegats estem ficats en un enorme problema que comporta terribles responsabilitats. I la gent hauria de ser conscient que és fàcil criticar i dir quan i com s´hauria d´haver actuar davant bestialitats aparegudes, però que sovint s´han detectat quan ja no hi havia remei. I els qui tenim càrrecs públics estem enfrontats a unes terribles responsabilitats que no son fàcils de suportar i per les quals no tenim ni mitjans tècnics, humans i econòmics. Cal que la societat en el seu conjunt que es comporti com a vigilant dels actes de tots plegats i s´actuï amb valentia i promptitud davant casos evidents, perquè pensar que les administracions ho resoldran tot no és realista ni factible. Es evident que s´han de destinar molts més recursos en camps, fins ara no tant necessitats ni de tant de risc. Però mai es podrà saber tot i arribar a tot arreu sinó hi ha l´ajut de tots plegats.D'aquí a pocs mesos tindrem tres noves lleis que han de donar suport a polítiques socials d´una manera àmplia i generosa: la de dependència, la de serveis socials i la de prestacions econòmiques. Han de ser les bases sobre les quals les administracions tinguin molts més recursos de tot ordre per actuar. Mentrestant cal estar atent a tot el que passa al nostre voltant perquè casos com el de la petita Alba no es puguin reproduir mai més.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?