Joan Roma

ADF- TEMEROSOS, PERÒ PREVINGUTS. Aquest estiu de calors intenses i extenses, ens porta a tots els voluntaris d’ADF, a ser temorosos per una banda i previnguts, per altra. Si anys enrere, aquí, en el pre-Pirineus temíem més els incendis d’hivern que els d’estiu, ara, tot ha canviat. Malgrat tinguem més humitat que en altres zones, no es pot abaixar la guàrdia perquè els actuals incendis tenen capacitat per avançar a velocitats i intensitats, mai vistes ni imaginades. La preocupació és màxima perquè veiem cada dia incendis arreu del país, alguns dels quals amb característiques que només amb grans mitjans, poden ser atacats i aturats. Queda clar que les imprudències es paguen i d’aquí que pagesos i ramaders han extremat la vigilància i canviat les formes i horaris de treballar. Si s’ha de començar a trenc d’alba, es fa. I tot treball amb maquinària comporta disposar de diversos extintors, preparats per actuar. I si les feines son més llargues o àmplies, l’ADF posa un dels seus vehicles, amb mànegues esteses com per poder actuar si salta alguna guspira. Tothom té clar el perill i tothom posa els mitjans per evitar-lo. Mai es pot dir que el risc és zero, però almenys no es permeten actuacions imprudents. Si això fan tots els pagesos i ramaders, cosa semblant s’ha d’exigir als qui venen al món rural. Tenim poques incidències, però encara n’hi ha alguna sorprenent, després de setmanes d’imatges i explicacions en tots els mitjans de comunicació. I em consta que tots els ajuntaments fan servir els seus mitjans per advertir i prohibir. Ningú, doncs, pot al·legar desconeixement del què es pot fer o no, en el territori rural. Pel que fa els voluntaris de les ADF, estem sempre a punt de sortir, si fa falta. Ara bé, també tenim clar que la nostra feina ha d’anar darrere dels bombers, més que mai. Catalunya s’ha dotat de més personal professional i ha renovat una part del parc de vehicles, tant terrestres com aeris i el Govern ja ha anunciat properes convocatòries de Bombers, i noves inversions en material de tot tipus. També ha quedat clar el gran encert del president Zapatero de crear la UME ( Unitat Militar d’Emergències). Si abans les seves aparicions i actuacions eren molt limitades, ara ja ningú escatima petició d’ajuda, quan veu que l’emergència es fa més gran i complicada. Ho hem vist en el cas d’inundacions. Ara ho veiem en tots els grans incendis. I no solament d’ajuda complementària sinó assumint el comandament general. Signe dels nous temps i noves condicions és compartir efectius de tot tipus, entre Bombers i UME, i darrere de tots ells, els voluntaris de les ADF podem fer una magnífica feina de suport i recolzament com és el subministrament d’aigua, o tots els treballs d’intendència. I quedar-nos a rematar la feina, mentrestant deixem descansar els qui han estat a primera línia o han de marxar cap altres fronts. En definitiva, continuem sent peces importants de prevenció i extinció, però amb plena dependència dels professionals. I els qui intervenen ho han de fer degudament integrats i equipats, seguint les normes vigents en totes les ADF. La virulència dels incendis ens ha de fer temorosos, però alhora previnguts per quan s’hagi d’intervenir.

EL GENOCIDIO NO QUEDARÁ IMPUNE. Somos millones, centenares de millones, las personas que asistimos horrorizadas al exterminio del pueblo palestino, por parte del ejército israelí. Gaza se ha convertido en un inmenso cementerio y lo mismo está pasando en Cisjordania y parte de Líbano. El gobierno Netanyahu, tenía planificado este genocidio hacía años, solo esperaba el momento oportuno para llevarlo a cabo. La presidencia de Donald Trump, ha ofrecido el momento, el apoyo económico – militar, y la impunidad para ejecutarlo. Nada de medias tintas, ni apariencias o justificaciones forzadas. Destrucción por destrucción, empezando por mujeres y niños, para exterminar generaciones enteras que no puedan ser relevadas por otras. Las ONG, sobre el terreno, han sido testimonio de acciones bien planificadas y llevadas a cabo para asesinar, a sangre fría, a millares de persones de la indefensa población civil, pero al mismo tiempo, se han destruido puestos de socorro, hospitales y centros de atención, para rematar el trabajo. Que ni los heridos puedan ser atendidos. Las cifras del pasado mes de mayo, ascendían a 73.000 fallecidos, de los cuales 20.200 niños, y más de 10.000 mujeres, sumados, suponían el 83 % de población civil. A los que hay que sumar 173.000 heridos, muchos de ellos de extrema gravedad. La infamia sigue, como podemos ver cada día que pasa. Esto no es una guerra, esto es un genocidio, llevado a cabo con extrema planificación y detalle. Hecha esta introducción, ¿a qué viene el título? Pues, a que la indignación y horror, han de dar paso a la persecución de los autores para entregarlos a la Justicia universal. No pueden quedar impunes estas acciones, y estoy convencido que así será. ¿Por qué lo creo? El 29 de enero de 2024, Hind Rajab una niña gazetí de 6 años, huía con otros miembros de su familia cuando un tanque israelí los atacó e hirió. Dos sanitarios fueron a socorrerles cuando fueron asesinados, junto con la familia de la niña. No hubo bajas involuntarias ni errores de identificación, simple y llanamente, fueron ejecutados. La llamada de socorro de la niña, fue grabada y se ha convertido en una muestra excepcional de la crueldad y brutalidad israelí. Incluso ha dado paso a un documental, y lo más importante, ha impulsado la creación de la Fundación Hind Rajab (HRF) con sede en Bruselas (Bélgica). Esta fundación, conformada por personalidades muy conocedoras de la realidad, en Gaza, Cisjordania y Líbano, se ha puesto en marcha para confeccionar un inmenso archivo que recoja todas las acciones y actuaciones del ejército israelí, en estos territorios. No a nivel general, sino individual, tanto de militares, como civiles y políticos. El ejército israelí está compuesto por centenares de miles de civiles movilizados para actuar dentro y fuera de Israel. La mayoría de ellos se han convertido en soldados – asesinos, dispuestos a matar a inocentes, siguiendo las órdenes de sus mandos y del gobierno, con la misión de hacer desaparecer todo un pueblo y así conseguir la creación del Gran Israel. Si alguien dudaba del proyecto, puede comprobar que se está llevando a cabo, hasta las últimas consecuencias. Ante este plan, la Fundación recoge todos los datos posibles, de acciones militares llevadas a cabo por simples soldados o por suboficiales, oficiales o altos mandos. Cada ficha contiene nombres concretos, unidad militar, lugar y momento del crimen perpetrado, testigos directos, indirectos y medios utilizados para su conocimiento y registro. Ironía del destino. Este inmenso trabajo se puede comparar al que hizo la Fundación creada por Simon Wiesenthal, para perseguir y llevar ante la Justicia a los autores del exterminio nazi. Pues bien, ahora es esta fundación (HRF), la que persigue a ciudadanos israelíes, culpables de todo tipo de atrocidades, para que rindan cuentas ante los tribunales. Hasta ahora, son ya varios miles las fichas rellenadas como para poder actuar de forma inmediata. Lo primero, es impedir movimientos externos del gobierno israelí, empezando por su primer ministro. Ya no puede salir él ni su equipo para ir donde quieran, porque pueden ser arrestados, en muchos países del mundo. Pero hay otras consecuencias como que todos los militares que salen del país, son seguidos para saber su destino. Y donde quiera que vayan se encontrarán con denuncias ante los tribunales del país. Esto ha sucedido ya en varios: Argentina, Brasil, Australia, Alemania, Suecia, etc. Ante esta ofensiva, el Estado Mayor, ha pedido que nadie salga del país, si no quiere ser llevado ante los tribunales. Así pues, la impunidad que parecían tener los autores de este genocidio se ha terminado y el trabajo de recopilación continúa con el objetivo de que algún día sirva para conseguir se haga justicia. Tarde o temprano, se darán cuenta del inmenso daño producido y sobre todo de sus consecuencias.

SOMNIS UCRAÏNESOS. De les moltes nacionalitats que han passat pel Centre Internacional de Protecció als Refugiats de Creu Roja, a Berga, una de destacada, ha estat la dels ucraïnesos, fugint de la guerra contra Rússia. Una guerra desproporcionada que havia de durar unes poques setmanes i que ja ha superat els quatre anys de vida. La resistència trobada, ha sorprès a l’invasor fins el punt de desgastar-lo amb unes pèrdues humanes, materials i econòmiques insostenibles. Si no fos per la humiliació que suposaria demanar una treva o pactar un acord de pau, Rússia ho faria, sense més dilació. Permeteu-me aquesta introducció per a exposar una petita part dels sentiments, emocions i sobretot patiments, de tots els qui he tingut a les meves classes de llengua. Fugitius d’una guerra ferotge, portada fins extrems mai imaginats, perquè la resistència trobada ha obligat a mobilitzar desenes de milers de soldats russos, sense formació ni ideals de combat. Totes les guerres son insensates i extraordinàriament sagnants, lògic estar sempre amb el cor encongit i l’ànima en suspens a l’espera de rebre noticies de familiars i amics que s’havien quedat en el país. Informacions sobre danys produïts, o sobre ferits i morts en combat o simplement a conseqüència dels bombardejos. I un dels pitjors dolors: donar per desapareguts éssers estimats, dels quals ningú en pot donar informació. Després de quatre anys de guerra, i sense cap perspectiva d’una propera treva o acord de pau, és lògic que moltes famílies es plantegin què fer ? I és que a 31 de març d’aquest any, hi havia 345.995 ucraïnesos establerts a Espanya. I son pocs, molts pocs els que retornen. Més aviat la xifra s’incrementa, a cada any que passa. Tothom qui ha hagut de sortir del país, per força, desplega somnis de cara el futur. Uns son simples desitjos, altres son propostes de futur. Uns es compliran, altres quedaran en el record. Son temes recurrents en tots els moviments migratoris, oimés si la motivació ha estat una guerra. I quins somnis tenen? Tots, lògicament, la pau. Poder recuperar la totalitat del territori, i no tenir cap altre destí que reconstruir el país, entrar a la UE, i tenir la protecció de l’OTAN com per no haver de patir, mai més, per una altra invasió. Molts retornaran a casa, però un cert nombre ja no ho veuen possible. Es quedaran aquí. Aquí, molts ja s’han ajuntat en uns quants municipis, creant una xarxa d’interessos que permet recuperar part de la vida perduda i alhora intercanviar relacions i vida comuna. La xarxa d’ajuda mútua és llarga i extensa, en territoris i persones. Per això, alguns voldrien anar més lluny i somiar en un espai , gairebé ucraïnès, aquí a Espanya. Perquè no comprar un poble abandonat per convertir-lo en un ucraïnès ? Tenim uns quants centenars de pobles abandonats, per no gaire diner se’n pot comprar un, i amb ajudes de diferents procedències, es podria convertir el somni, en una realitat. Doncs bé, hi ha qui té aquest somni, compartit amb molts altres que permetria trobar vida per a algunes famílies i ser lloc de pelegrinatge, per a moltes altres. En una comunitat tan gran, espero surtin prou impulsors com per fer-ho realitat.

ELS BENEFICIS DE LA LLEI DE MEMÒRIA HISTÒRICA. Han passat molts anys, massa anys per recuperar una part del nostre passat. No entenc la lentitud en retirar símbols ni a donar compte de les barbaritats de la guerra civil, però sobretot d’una llarga postguerra de la qual en teníem poc detalls concrets, encara que l’haguéssim viscut en part. El secretisme i la propaganda havien esborrat bona part de la realitat. Si un mèrit ha tingut la redacció, debat i votació de la llei, ha estat recuperar bona part de la memòria perduda i/o amagada. Tot i haver llegit força, puc assegurar que ni de bon tros tenia coneixement de les xifres reals, de la repressió interna i les xifres de fugides per salvar les vides. Si algú tenia dubtes sobre la brutalitat de la dictadura, ara ja no en pot tenir. Té al seu abast un munt de llibres, articles, documentals i filmografia que expliquen i detallen els moviments previs i la preparació de la revolta militar, que donà pas a la guerra civil. Brutalitat extrema per a sufocar qualsevol resistència interna. Però no en tingueren prou en rebel·lar-se contra el govern legítim de la República. Varen imposar la llei del terror per garantir el domini territorial i social. I qualsevol excusa, qualsevol moviment podia ser sospitós d’anar contra aquella voluntat. El càstig havia de ser immediat i exemplificant. Els qui podíem veure aquests fets llunyans i força desdibuixats, els hem pogut rememorar i ampliar de la mà d’un munt d’iniciatives que han acompanyat l’aprovació de la Llei. Ha arribat tard, però ha valgut la pena. S’ha aconseguit modificar moltes imatges i visions esbiaixades o directament falsejades de molts fets històrics. S’ha posat sobre la taula esdeveniments i fets que eren molt poc coneguts i sobretot s’han donat xifres que amplien notablement les que teníem a la memòria individual. La guerra va ser llarga i mortífera, però així son la majoria de les guerres. El que ja no té cap justificació és la continuïtat de les persecucions i execucions, anys després. Fins i tot, molts anys després, sota qualsevol excusa de posar en perill la seguretat de l’Estat, o de qualsevol de les seves institucions. En una dictadura ningú té drets garantits ni protecció d’institucions. Totes estan al servei del dictador i en totes hi ha gent de la seva confiança. Cap novetat, però de cara a les passades, presents i futures generacions, ha de quedar clar el què fou la dictadura i les dimensions reals del que va suposar per al país i la seva gent. Puc assegurar que s’han produït canvis substancials en la percepció de la dictadura, després de les campanyes dutes a terme per entitats, partits, mitjans de comunicació, ets, Hi ha una autèntica revisió en la qual la recuperació d’espais històrics i recerca de desapareguts per la repressió han tingut gran rellevància. D’uns pocs milers que s’havia dit, s’ha passat a desenes i fins i tot centenars de milers. Calia emprendre aquesta revisió i encara queda molt per recuperar. No es pot construir un present i un futur, sense haver passat comptes amb el passat. Hi arribem tard, però val la pena completar recorregut, oimés quan tenim partits com el PP i VOX que s’hi oposen fermament. No s’ha de tenir por a la veritat, si ells en tenen, per alguna cosa serà.

FAUNA MOLT ABUNDANT. Sortir a primera hora del matí de casa per anar cap a Berga, Manresa o Barcelona, suposa fer atenció a uns quants punts del recorregut, per ser molt habitual el pas de fauna salvatge. Tenir la major part del terme municipal ple de boscos, assegura la vida i multiplicació de les espècies més habituals. I la llista és llarga, a diferència d’anys enrere en que era molt difícil topar-se amb algunes espècies. Ara, no, i per això cal fer molta atenció per no atropellar-ne cap, per petita que sigui. Les gran batudes contra la superpoblació de porcs senglars han donat bons resultats i ara, ja no en trobem cada dos per tres, com era normal un o dos anys enrere. El que ara trobem amb major freqüència son cabirols. N’hi ha un munt que s’acosten a les carreteres i poden travessar-la quan menys t’ho esperes. A continuació, cérvols, especialment daines que solen voltar en petits grups. Poden fer salts espectaculars com per posar-se al mig de la carretera i d’aquí saltar a l’altre costat. Abans, vivien en llocs més elevats, però han anat baixant, de manera que ara en trobem una mica per tot arreu, sempre això sí, en espais que combinin boscos i prats. Els agrada la bona herba i per això competeixen amb el bestiar domèstic: vaques, cavalls, xais.. I si baixem de volum, podem trobar àmplia representació de conills, llebres, teixons, i guilles. Fa pocs dies, a primera hora del matí, una guilla de poques setmanes es va situar al bell mig de la carretera i no hi havia manera que marxés. Va tocar parar i fer ús dels llums i el clàxon per animar-la a sortir. Situacions similars podem trobar amb els esquirols. En fi, queda clara la multiplicació d’espècies i individus com per estar atent a la carretera, en tot lloc i moment. I l’increment de presència de ciclistes i motoristes, fa molt perillosa la conducció si no tenen en compte aquest factor. Molts creuen que el soroll o la velocitat seran elements clau per evitar-los, però no compten en que hi ha determinats llocs que s’han convertit en passos habituals d’aquests animals, i passen en el moment menys esperat. Per això, s’haurien d’incrementar els senyals verticals, però sobretot ampliar les informacions en tots els mitjans de comunicació com per advertir dels costums i la presència d’aquestes espècies animals, en amplis territoris del país. Els accidents son molt habituals, i alguns amb greus conseqüències. Aquesta proliferació de fauna salvatge és fruit de tenir territoris immensos sense activitat pagesa i de no tenir depredadors naturals, malgrat la presència d’algun llop. Aleshores l’equilibri només depèn de l’acció de caça, que redueix les poblacions, però no suficientment com per tenir les que els estudis recomanen. D’aquí que tothom qui vagi amb vehicle, de dues o quatre rodes, ha de canviar de xip, tant bon punt entri en carreteres o vies rurals. El perill està present arreu. Toca emprar la prudència i l’alerta permanent.

EN DEFENSA DEL PLATER. Què es el Plater ? Es el Pla Territorial Sectorial d’Energies Renovables de Catalunya. Un pla elaborat per la Generalitat per a sortir de la situació, a la cua d’Espanya, en producció d’energia mitjançant sistemes renovables. Bàsicament eòlica i fotovoltaica. Portem anys, molts anys, en que a nivell individual i col·lectiu es reclamen mesures ambicioses i contundents, contra el canvi climàtic i alhora contra la dependència de combustibles fòssils. Es lògic posar els dos objectius en un mateix pla, i és el que ha fet el Govern de la Generalitat. Com sempre passa en el nostre país, per una banda es demanen polítiques ambicioses, però quan es tiren endavant, molts s’hi oposen per considerar que no s’han fet prou bé o que els afecta directament i aleshores proposen que es desplacin uns quilòmetres perquè no els afectin. Res de nou que no haguem vist centenars de vegades, amb plataformes de tota mena, per mostrar el rebuig i demanar es tornin a fer o simplement se’n vagin cap un altre lloc. Doncs bé, el Govern ha presentat el PLATER, com a proposta d’esforç i participació en la generació d’energia renovable, de tots els municipis de Catalunya. Un pla ambiciós que respon a les necessitats del país de cara els propers anys. I és cert que en molts pobles i ciutats, hi ha propostes que no agraden als seus ajuntaments o als propietaris afectats. Què fer ? Molt fàcil, preparar propostes alternatives, presentar-les i negociar-les amb el Govern. Es el que estan fent la majoria d’ajuntaments de Catalunya, i em consta, amb molts bons resultats. Tothom va per aquesta via ? No. Hi ha ajuntaments que han considerat formar una Plataforma contra el PLATER, amb els arguments típics ,davant propostes semblants: s’ha fet massa de pressa, sense participació directa dels ajuntaments, sense pensar en les afectacions a zones de conreu, o de paisatge, etc. I lògicament demanen la suspensió i una nova elaboració, més pausada i participativa que pot durar anys, sense cap garantia d’arribar a bon port. He vist i estudiat un bon nombre d’afectacions municipals i he parlat amb els seus alcaldes. Hi ha qui se’n va a la Plataforma d’oposició, on hi ha uns 280 municipis ( recordo que Catalunya té 947 municipis) i molts altres el que fan es presentar recurs amb les al·legacions corresponents. Molts ja les han resolt. Vull dir d’entrada i això molts dels opositors no ho diuen, es permeten reduccions d’afectacions, entre un 30 i un 35%. No és poca cosa, com tampoc ho és dir que totes les afectacions seran motiu d’imposició i/o expropiació. En absolut. La via fàcil, pràctica i ràpida per encarar el PLATER, és estudiar les afectacions, proposar reduccions, si així es creu necessari, i tot seguit buscar ubicacions alternatives. I per això no cal contractar grans tècnics ni grans despatxos. Amb el tècnic municipal o el comarcal, i un parell de reunions del Consistori i els propietaris afectats, el tema pot quedar resolt. També he comprovat la facilitat a demanar la presència d’algun tècnic de la Generalitat per aclarir conceptes i facilitar alternatives. En resum, Catalunya ha de deixar d’estar a la cua en producció d’energia, mitjançant renovables i els qui hi creiem, animem el Govern, a mantenir el Pla, acceptant recursos i alternatives que es presentin. Però, cap pas enrere. Pronostico un bon nombre de problemes en els Ajuntaments, en contra, quan pagesos, ramaders o propietaris, en general, demanin poder posar plaques solars a les seves propietats, i els alcaldes els diguin que no. Què faran? Vull recordar que hi ha sistemes de plaques, compatibles amb agricultura i ramaderia. Davant les negatives es pot produir una conflictivitat que arribarà a la Generalitat i/ o, als Tribunals. Van per bon camí ? Crec que no, però el temps ho dirà.

TRIBUNALES CON EFECTO BUMERÁN. Si alguien tenía dudas sobre la imparcialidad de algunos jueces y magistrados ha podido salir de dudas, en los últimos días. De hecho, llevamos un largo período de ejemplos prácticos que dejan a la Justicia, en muy mal lugar. Si alguien quería limitarlo a unos pocos protagonistas, el tiempo deja claro que el número ha crecido y se ha multiplicado. En todos los colectivos hay “ovejas negras” a las que culpar de algunas excentricidades, peculiaridades o singularidades, pero preocupa y mucho que no se las ponga en su sitio. Hablamos de impartir Justicia, i en este ámbito las originalidades deberían estar prohibidas e incluso castigadas. Pero si preocupante era ver algunas, el problema se agrava, cuando salen muchas más de las conocidas. Últimamente hemos visto, sesiones judiciales insólitas, inferencias extraordinarias y resoluciones nunca imaginadas. Ya no por un solo juez o magistrado, sino por salas enteras. Las inferencias, deducciones y elucubraciones serán estudiadas, en todas las facultades de derecho por lo que tienen de insólitas. Y cuando esto se produce, la preocupación se extiende por doquier. Es que no solo hemos visto condenas sorprendentes, es que alguna supone cambiar el orden de las cosas como culpar de prevaricación a un civil – no funcionario. Podemos añadir, a todo ello, un auténtico “desmadre” a nivel de filtraciones en organismos e instituciones que antes merecían plena confianza. Ya nada es confidencial ni secreto porque sale a la luz de la mano de las más variadas vías. ¿Alguien duda del mercadeo que conlleva? No seamos inocentes. Todo se compra y se vende, con total impunidad. Aparecen informes de la UCO, de la UDEF, se avanzan intervenciones judiciales e incluso sus sentencias, de manera que los trapicheos económicos campan a sus anchas. ¿Cómo es posible que ningún expediente cumpla los requisitos de guardia y custodia? Hace bien pocos días, el TJUE dio a conocer su resolución sobre las prejudiciales que afectan a algunos protagonistas del procés. Pues bien, ni una sola filtración, ni un solo gesto previo, indicativo por dónde iría la sentencia. ¿Es imposible ver esto en España? Pues, parece que no. Aquí, ni los jueces “especiales “ni los habituales. Ni a título individual ni colectivo, son capaces de guardar y hacer guardar silencio. No pretendo generalizar, seguro hay los que cumplen con su deber, pero hay varias docenas, en los puestos más relevantes, con causas de primer nivel, que no lo son. Gran pregunta, ¿no pueden o no quieren cumplir con su deber? ¿Quién se beneficia? Las respuestas son terribles, sean cuales sean. Luego, se extrañan e incluso se muestran indignados, por la calificación que dan los españoles a la Justicia. Si hay un 65% que no la considera “justa”, serán muchos más los que se añadirán, como las cosas sigan igual. Las acciones y actuaciones hacia todo el entorno socialista, no pueden ser despachadas con pocas palabras y pocas explicaciones. Aún menos, decir que son anecdóticas y que las coincidencias son fruto de la casualidad. Un poco de seriedad porque esto no se lo cree nadie y solo hay que mirar calendarios y afectados. Hay prisa en actuar y hay descaro en resolver. Ya no por parte de individualidades sino por salas enteras, como hemos visto. Es comprensible que muchos ciudadanos se pregunten en qué manos está la Justicia y cómo es posible que no actúen debidamente los controles existentes. Queda claro que no se atreven a intervenir. Ningún nivel superior pone en su sitio a uno inferior. Si acaso un pequeño retoque o una pequeña reprimenda. Nada serio ni radical. Pues bien, no se extrañen de la amplia desafección. Mucho mayor será en los próximos tiempos y estoy convencido que las próximas elecciones generales de 2027, influirán y mucho en los resultados. Puedo asegurar que serán muchos los que aportarán su voto al partido socialista como vía para garantizar el triunfo de la imparcialidad y la seriedad en el ámbito judicial. Es uno de los pilares de la democracia, y está dando claros síntomas de parcialidad y desenfreno, con grave daño a la seriedad de las investigaciones y de los que son objeto de ellas. Es urgente acelerar los cambios y relevos para alcanzar el objetivo de disponer de una Justicia – justa. Ahora, somos millones los que no la vemos, después de múltiples acciones y actuaciones, con sesgos poco objetivos. Nos queda, pues, el voto como respuesta. El efecto bumerán está en marcha. Tiempo al tiempo.

SISTEMA ELECTORAL DUBTÓS ? Pels qui hem concorregut a diferents conteses electorals, en els darrers decennis, produeix estupefacció i alhora indignació que a aquestes alçades surti el PP, i per descomptat VOX, a fer planar dubtes sobre la seva idoneïtat i fiabilitat. Portem mig centenar de conteses electorals, de tota mena: municipals, autonòmiques, generals, europees, i en cap, repeteixo en cap, s’ha posat en qüestió els resultats. Es més, son molts els països que han vingut aquí per estudiar l’estructura electoral, i copiar el sistema. Vull recordar el règim transitori de les primeres, jo mateix vaig ser candidat a les primeres municipals de 1979, però des de 1985, tenim la LOREG ( Llei Orgànica 5/1985 del Règim Electoral General ). És la norma que regeix el sistema electoral , per a les eleccions generals ( Congrés i Senat) les municipals, i les europees, garantint que el vot sigui universal, lliure, igual, directe i secret. Pel que fa les eleccions autonòmiques, cadascuna té el seu règim aprovat, excepte Catalunya que encara fa servir el provisional de les primeres. Però, en tots els casos, l’estructura és la mateixa, posada en mans del sistema judicial. Qui supervisa i controla son les juntes electorals, presidides per jutges o magistrats que van pujant de nivell, fins arribar a la Junta Electoral Central, la que té la màxima autoritat per a resoldre totes les qüestions, arribades a aquest nivell. Sempre pot haver-hi propostes de millores i introducció de més elements tecnològics, però mai ningú ha posat en dubte la fiabilitat, ni per descomptat els resultats. Tampoc, el vot per correu. Es prou adequat i rigorós com perquè es pugui mantenir, a l’espera que en un futur no gaire llunyà es pugui pensar en el vot electrònic, o en altres vies que siguin totalment segures. Ara per ara, tant el vot per correu a nivell intern, com el procedent de l’estranger, té totes les garanties per ser mantingut. Es d’una gran insensatesa posar-lo en dubte. A què ve ara, fer planar dubtes ? A què ve que fins i tot, VOX proposi anar més lluny i directament vulgui prohibir el vot exterior ? Es que volen construir una Espanya amb diferents drets, segons es visqui dintre o fora del país ? S’han parat a pensar en què significaria anular un dels drets fonamentals ? I com és que el PP, ha entrat en una cursa similar ? Tanta por té a perdre les properes eleccions generals que ha de començar a posar en dubte la netedat del sistema? Com tots els absorbits per les polítiques de Trump, ara s’han posat en contra de la concessió de la nacionalitat espanyola, a tots els fills i nets dels exiliats pel franquisme. La llei dels nets, concedeix la nacionalitat, i amb ella, els drets i deures que els correspon, com és el dret al vot. Ara, segons aquests partits, podria donar lloc a resultats electorals poc adequats o fiables. Com és possible que suposats demòcrates puguin retallar drets fonamentals ? Doncs sí, estem davant una mostra més que tenim el perill a les portes, en el cas de que arribessin al govern. Serien capaços d’això i moltes més coses, com anirem veient en les CCAA on han arribat a acords de govern.

QUÈ FER AMB ELS GANDULS ? Sí, sí, en parlem poc, molt poc, però existir, existeixen. O és que a cada poble i ja no diguem a les ciutats no veiem un determinat nombre de persones que no treballen, i a més no volen treballar ?. I ho veiem i ho sabem perquè quan surten convocatòries de treball, no s’hi presenten o quan sabem d’empresaris que busquen treballadors, veiem que no en fan ni cas. Viuen dels pares, d’ajudes temporals, de plans d’ocupació concrets, en molts dels quals tampoc compleixen degudament. Senzillament, tenim un determinat nombre de persones que ni treballen, ni en busquen ni faran res per trobar-ne. La situació, lluny de disminuir, augmenta, aquest és un gran problema. A dia d’avui, hi ha multituds de llocs de treball per cobrir, que no troben candidats. Estic d’acord en que una part no son ben pagats, i alguns obliguen a grans esforços lligats a treballs a l’aire lliure, o en espais plens de dificultats. Cert, però si algú necessita feina, ha de tenir clar que l’esforç és indispensable. I quan parlo de ganduleria podria parlar de mals costums o mals hàbits per part de molts pares que faciliten aquestes actituds negatives davant l’ocupació. Ara mateix, estimats lectors, si mireu al vostre entorn segur trobareu un munt de llocs de treball que a la nostra joventut cobríem sense dubtar-ho. Penso en fer de cambrer, durant les vacances escolars, o donant classes de repàs a canalla del poble o del barri. A ajudar en petits tallers, botigues i comerços, o en fer de taquiller o socorrista en piscines. De monitor d’esplais o cases de colònies, etc. En aquest moment, hi ha un enorme dèficit, en un munt d’activitats per a les quals no es troben candidats. I en molts casos estem parlant de llocs de treball interessants i prou ben remunerats, però si els pares, primer i els propis interessats, després, no volen fer un mínim d’esforç, anem per mal camí. En molts casos, s’estan criant ganduls permanents. Malament anem si els pares fan comentaris com : per aquest sou, millor es quedi a casa. O, ara és temps de gaudir de la vida, i ja tindrà temps de treballar més endavant.... En els meus anys joves, em va tocar fer de cambrer. Per necessitat, sí, però també fou un bon lloc per aprendre no solament l’ofici sinó a tractar amb la gent i veure com pot arribar a ser de prepotent, comprensiva o exigent. De tot s’aprèn, però sobretot s’exerceix l’aprenentatge del que val l’esforç , la dedicació i la vida. Ara, podem veure a cada poble, a cada barri, un determinat nombre de persones que viuen i malviuen sense cap activitat concreta. Si de cas esporàdica i mai continuada ni sostinguda en el temps. Menyspreen les opcions que se’ls donen, i deixen passar grans ocasions per a poder-se independitzar i viure adequadament. Doncs, no, passen els anys, passen les oportunitats i aquestes persones van envellint, sense haver cotitzat ni haver-se preparat per la jubilació. Tots seran un greu problema per a la família i per a la comunitat, en general. Son també un maldecap pels serveis socials dels ajuntaments, i per al conjunt del país, perquè tampoc és just concedir ajuts, si no hi ha voluntat de sortir de la situació on es troben. Cert que s’han de fer clares distincions entre els que tenen dificultats objectives, i aquells que no volen sortir de l’espai de rutina que ocupen. En aquests casos, s’ha de ser ferm i contundent. La feina ha de primar sobre les ajudes.

DESVERGONYIMENT JUDICIAL. Tenir un dels poders de l’Estat, amb pocs controls i gairebé nuls expedients sancionadors, produeix monstres, impossibles de reconduir. I quan dic reconduir, vull dir, garantir el normal i eficient funcionament del poder que la Constitució li ha atorgat. Tots teníem en el cap la urgent necessitat de renovar l’exèrcit, i no vam fer prou atenció a una prioritat tant o més rellevant, com la de la Justícia. Vam convertir els seus components en un poder absolut, generant una mena de “casta d’intocables”. Ara i aquí, hem pogut comprovar com un jutge de primera instància i instrucció pot prendre decisions que portin una persona innocent, a haver de provar la seva innocència, mentrestant es destrossa la seva vida personal i pública, si la té. I, segons quin càrrec ostenti, serà un Tribunal Superior de Justícia o algun magistrat de l’Audiència Nacional o del Tribunal Suprem qui li podrà amargar la vida, durant tants anys com duri una instrucció que poden allargar fins a l’infinit. Que al final tot quedi en res, no suposa cap càstig, cap destitució ni cap relleu al front del tribunal corresponent. Això, dona peu a una clara i clamorosa impunitat. Si durant anys hem assistit a curioses instruccions, convertides en clamoroses infraccions a la pròpia llei processal, en els darrers temps, assistim a un desvergonyiment judicial, mitjançant el qual alguns jutges i magistrats es permeten interpretacions sesgades o clarament escandaloses dels preceptes legals. Dona la sensació que la impunitat de la que gaudeixen els ha portat a emprendre vies mai explorades o fetes servir de forma molt excepcional, però que ara utilitzen per intentar , ras i curt, fer caure el govern central. Es evident que alguns casos clamorosos de corrupció han facilitat aquestes actuacions, però en altres casos, simplement s’engreixen i s’amplien per mirar de trobar suficients elements com per insistir en la generalització de casos. Hi ha pressa perquè hi ha consciència d’un final d’etapa. Ja no per part del PSOE i Pedro Sánchez, sinó per part d’ells mateixos i del PP. L’edat obligatòria per la jubilació està establerta en els 72 anys, de manera que son molts els jutges i magistrats que s’acosten a aquesta edat fatídica, moment en el qual passen a ser anònims ciutadans sense poder. Toca doncs, ajustar al màxim les causes i mirar d’obrir tants expedients com sigui possible ni que es basin en simples reunions o investigacions. Ara i aquí, qualsevol reunió, qualsevol investigació, qualsevol informe, es pot convertir en un element d’acusació que degudament filtrat pot servir a la causa comuna. I quan s’arriba en aquest punt, el prestigi personal o de la institució passa a un segon terme, perquè hi ha un objectiu superior que mana: atacar i destruir el govern central. Alguns ho fan més elegantment, altres més desastrosament, però els autors i actors son molts i molt ben coordinats. Saben que tenen el temps en contra, i d’aquí la rapidesa i selecció d’objectius. Se’ls en fot que les enquestes posin la credibilitat en la Justícia, per terra. Ells van al que compte, i el que compte és desplaçar el govern central. Se saben intocables, d’aquí el desvergonyiment de les seves accions i actuacions. El temps corre en contra seu, perquè noves fornades de jutges, els rellevaran i arribaran als càrrecs de magistrats. Pressa i desvergonyiment van paral•lels. Toca fer-hi front i fer que no se’n surtin. La millor via: renovar la confiança en el PSOE amb una victòria l’any que ve.

FALTA PERSONAL . Si algú passeja per pobles i ciutats, o es dedica a llegir tota mena de mitjans de comunicació comprovarà, fins a quin punt, hi ha falta de personal en la majoria d’àmbits i sectors professionals. Estem en ple estiu i ara es veuen més les carències del sector de l’hostaleria, però és que hi ha sectors de gran rellevància social, que tenen greus problemes, ja no per a funcionar sinó simplement per a subsistir. Penso en els centres de dia i residències per a persones grans, en que el dèficit és ja estructural. Per raons que ara no venen al cas, conec algunes residències que tenen un 30 – 35 % de places per cobrir. Es evident que amb aquestes xifres, els serveis bàsics, no poden tenir l’atenció deguda. Estan, doncs, en situació d’emergència i no se’n surten per molt que anunciïn els llocs de treball disponibles. Si mirem altres sectors com el de la construcció ens trobem amb semblants dificultats, i son moltes les empreses que han de renunciar a determinades obres per no estar segurs de poder-les executar en temps i forma. En similars problemes trobem els ajuntaments a la recerca de personal per a complementar les brigades municipals, durant els mesos d’estiu, sigui mitjançant plans d’ocupació o convocatòries extraordinàries. En resum que tot el país està sotmès a dèficits de personal, en gairebé la majoria de sectors. Es del tot urgent procedir a la regularització dels immigrants que ho han demanat perquè és la única via per aconseguir cobrir les necessitats. Em consta que el procés ha avançat millor del que molts predeien i s’ha tancat amb xifres més altes de les inicialment previstes. Això facilitarà l’accés a llocs de treball per part de tots els peticionaris. I, ara i aquí, és la única via per a respondre a les necessitats. No hi ha prou mà d’obra nacional i d’aquí l’encert en impulsar la regularització. Si alguns no la veien necessària, ara tenen l’ocasió de comprovar-ho mitjançant la cobertura de la demanda. Es més, en molts dels àmbits més estressats com els de l’hostaleria, serveis socials i personals, la regularització ha arribat com aigua de maig. Dit això, és evident que ha d’haver-hi una reformulació del mercat laboral com perquè s’ajusti més a la realitat. No pot ser que les xifres d’atur encara estigui en dos dígits, quan l’oferta de treball se situa tant amunt. Alguna cosa falla. Ha d’haver-hi un major control i supervisió dels qui no treballen com per castigar comportaments de persones que no treballen perquè no ho volen fer. Això no és de rebut. Cal ampliar el sistema de control, i alhora agilitzar més i millor les ofertes de treball.

DE INFLUENCIAS Y OTRAS VIVENCIAS. No pasa día en que no salgan a la prensa todo tipo de actividades, en un “totum revolutum” de supuesto tráfico de influencias, por parte de alcaldes, diputados, consejeros y / o presidentes y expresidentes. En muchos de los artículos e incluso expedientes judiciales, se nota un gran desconocimiento de la realidad e incluso de la legalidad. Ahora mismo, se presupone actividad delictiva a cualquier reunión, promoción, impulso o actuación dirigida a resolver peticiones, propuestas o soluciones, a temas de la más variada índole. Parecería como si la actividad política hubiera dejado de ser legal, para pasar a la clandestinidad, o peor aún, a delictiva. Estamos ante un auténtico despropósito, en el que la Judicatura ha entrado como elefante en una cacharrería. Me explico. Si el uso de los cargos no puede servir en política, acabados estamos. Aprovecho en este momento de caos, confusión y acusaciones a diestro y siniestro, para confesar haber usado mi cargo de concejal de gobierno, a continuación el de alcalde, y durante muchos años, también diputado en el Parlamento de Cataluña, para influir, negociar, gestionar, promover, exigir e impulsar centenares, quizá miles de temas, asuntos, proyectos, soluciones y resoluciones, de todo tipo. Confieso haber hecho uso de mis influencias para conseguir plaza en residencias de mayores para treinta o cuarenta personas, también las usé para encontrar plaza para jóvenes con diferentes adicciones, o para encontrar plaza en escuelas especiales, o para encontrar trabajo, piso de alquiler, ayudas a la dependencia, a la rehabilitación de viviendas, a mejoras de todo tipo y un larguísimo etcétera. Y como diputado, fueron incontables las ocasiones para influir en reducción de tiempo de tramitación de licencias urbanísticas, medio ambientales, culturales, territoriales, a múltiples proyectos, en una larga lista de municipios, comarcas y provincias. También escalé contactos hasta llegar a Ministerios, en Madrid, para negociar y conseguir mejores condiciones a empresas mineras. Fue en estos quehaceres que conocí al entonces diputado nacional, Rodríguez Zapatero que se ocupaba y preocupaba por las cuotas de carbón que ofrecía el Ministerio a las provincias de Castilla- León y Asturias. Ambos, utilizábamos nuestros cargos, para influir en los repartos previstos, salvando unas empresas de la voracidad de otras. Podría alargar mi exposición del uso de las influencias en otros campos como la restauración de monumentos, o la implantación de nuevas industrias, o la atracción de actividades hacia municipios y comarcas concretas. En resumen, si el cargo de alcalde o de diputado no se hace servir para influir, en todo tipo de acciones y actividades, mejor se dediquen a plantar patatas o cuidar vacas. Produce sonrojo que ahora algunos representantes del PP, se exalten por reuniones y gestiones hechas ante múltiples organismos e intermediarios. Cuando la necesidad aprieta son lógicas las gestiones a múltiples bandas, con el fin de resolver el tema. Y nadie piense en grandes beneficios ni compensaciones por tanta dedicación. Se deja claro que estamos al servicio del municipio o del país, y si llega algún pequeño regalo, es más simbólico que costoso. Algún buen vino que iba a parar como regalo, a otros, (soy abstemio), o caja de puros (no fumo), o algún cuadro de artistas locales que cuelgan de alguna pared. La acción política se basa en actuar sobre el territorio donde ejercemos el cargo y sería inconcebible mirar lo qué pasa sin intervenir. El cargo abre múltiples puertas y permite numerosas gestiones, a las que no se puede imputar malas prácticas, sino se comprueba fehacientemente. Para cargos de partidos progresistas, nuestro trabajo va dirigido a la resolución de problemas sin esperar ningún otro beneficio que no sea el de salvar proyectos y situaciones individuales o colectivas. Solo la mala fe o la desconfianza en el beneficio colectivo pueden llevar a partidos como el PP, VOX y compañía, a creer que nada se hace sin conseguir beneficios personales. Seguramente es lo que ellos hacen, pero hay otros ideales y otras maneras de actuar. De aquí, la sorpresa por algunos ataques políticos, secundados por acciones judiciales. Ayudar a empresas en dificultades, es una de las prioridades, de todo político sensato, preocupado por los puestos de trabajo que estén en peligro. Nadie sospeche de beneficios personales si no se aportan pruebas sólidas y concretas. Lanzar sospechas o acusaciones, es la peor de las acciones, contra la actividad política.

CARTA ALS REIS, AL JUNY. Aquests dies de presentació, debat i votació dels pressupostos de la Generalitat per a 2026, m’han portat els records dels meus anys de diputat, i de com preparàvem el treball per a presentar esmenes, ben pensades i elaborades com per tenir sòlids arguments per a defensar-les, en el territori, primer, i a continuació, en l’hemicicle del Parlament. No veig que el Grup Parlamentari de Junts, hagi fet aquesta mateixa tasca, a la vista de la presentació de les esmenes, plasmada en un article en aquest diari, el passat 30 de juny. Molts anuncis, molts retrets al pressupost i molts focs d’encenalls, en comptes de tenir una estratègia clara i positiva per intentar encaixar algunes propostes concretes. Junts, ha presentat 1.300 esmenes, per un total de prop de 2.400 M, en el que en diem una perdigonada de propostes arreu del país, sense oferir propostes d’ingressos per a cobrir aquest increment d’inversions. En resum, un brindis al sol, per intentar vendre en el territori que si ells haguessin fet el pressupost, tot el que han presentat, hi hagués entrat. Però, ai las, la vida és molt dura, i la història encara més. Si Junts acabés de néixer, podria criticar i exigir inversions concretes, generals o locals. El problema és que ha governat un grapat d’anys en els quals tot el que ara critica o proposa que s’ha de fer, no ho va dur a terme. Res pitjor que criticar el que tu mateix has estat incapaç de fer. A què ve doncs, aquesta manera d’actuar ? Ho sento, però és típica de la improvisació i manca d’objectius concrets. Junts ha desaprofitat una gran ocasió d’obtenir rèdits, clars i palpables de la seva presència en el Parlament. No ho ha fet, de la mateixa manera que desaprofita la seva presència en el Congrés de Diputats. El partit s’ha convertit en un conglomerat de grups i grupets que fan batalles diverses, sense un objectiu comú, comprensible per a tothom. En el cas del pressupost de la Generalitat, quedava clar que si hi havia un acord entre PSC-ERC-Comuns, difícilment un quart partit podia aconseguir modificacions importants al pressupost, però segur que amb una bona estratègia haurien pogut negociar quinze o vint esmenes específiques, de caire nacional. En comptes d’això, es prefereix anar d’acusadors i crítics, amb tot. Mala via per a recuperar credibilitat i espai polític. Apostar per la quantitat, en comptes de la qualitat, no sol acabar bé. I si aquesta és la via aquí, encara més negativa és la que fa a Madrid, on es vota qualsevol cosa, amb companys de viatge com el PP i VOX, no precisament defensors de les principals reivindicacions catalanes. El Govern, ha aprovat el primer pressupost des de 2023, per un import de gairebé 50.000 M. Es una fita històrica pel que ha tingut d’elaboració i llarga negociació, en un panorama intern i extern, molt complicat. Catalunya, marca el camí de futur, i d’immediat podrem veure els resultats de disposar d’un pressupost, potent com aquest. Mèrit del Govern, però amb una clara i ferma aposta d’ERC i els Comuns. Qui n’ha quedat al marge, és perquè així ho ha volgut.

JUNTS: EL CAOS PER SISTEMA. No ens ha d’estranyar que un partit que té el seu màxim dirigent fora del país a l’espera funcioni l’amnistia i pugui tornar, sigui gestionat o dirigit, de qualsevol manera, menys ordenada. No està clar qui mana dintre de Junts perquè hi ha diversos grups, sectors i àmbits, en els quals tothom vol decidir. Quan això passa, es munta un guirigall, en comptes d’un pla ordenat i previsible. D’aquí les batalles per la candidatura a la ciutat de Barcelona, o les batalles constants i difícils d’entendre en el grup parlamentari, a Catalunya, o en els grups polítics de les quatre diputacions, o en multitud de municipis i comarques, i ja no diguem en el Grup Parlamentari, en el Congrés de Diputats, el més visible de tots, per la rellevància i impacte que tenen les seves posicions i votacions. Precisament en una de les darreres sessions, s’ha tornat a unir amb el PP i VOX per aprovar una moció que no té cap fermesa legal. Es a dir, es pot demanar que Pedro Sánchez se sotmeti una moció de confiança o fins i tot dimiteixi, però no deixen de ser brindis al sol. Tothom ho sap i aleshores molta gent es demana perquè carai Junts, s’atreveix a votar amb els dos partits que més mal han fet, i poden fer, a Catalunya ? Es un misteri qui prepara l’estratègia de Junts, perquè, vistos els gestos i les votacions, queda clar que son més d’un i de dos, i de deu. Quan en un partit, mana molta gent, al final no mana ningú en concret, i es va a palpentes, inventant explicacions per justificar votacions que ningú ha entès. En això estem, a dia d’avui. Qui conegui alcaldes, regidors o diputats de Junts, podrà comprovar el grau de desconcert de tots ells. No tenen clar perquè el partit fa el que fa, i encara menys que faci coses de manera conjunta amb el PP i VOX. No s’ha de conèixer massa l’opinió de la majoria de catalans, per a constatar la poca simpatia que es té cap aquests dos partits. Tothom té clar que seria fatal per al país tenir un govern central, conformat per aquestes dues forces polítiques. Està clar que a Catalunya, el rebuig és tant fort com perquè els seus resultats, siguin testimonials. Aleshores, perquè anar contra corrent ? Difícil d’explicar si no és per imaginar un petit sector de dirigents que es deixa portar per contactes i promeses de cara el futur, en el cas de que els dos partits sumessin per governar Espanya. S’ha de ser molt innocent per arribar a acords com els que hem vist en els darrers mesos, però la mediocritat de la direcció de Junts, fa possible aquesta via d’entesa. I quan hi ha diferències en la direcció, es produeixen moviments diversos i oposats en les decisions. No estranyi, doncs, que davant les controvèrsies alguns tirin pel dret i donin ordres sense el coneixement de la resta. Comès l’error, toca “vestir el sant” i aleshores es produeixen noves contradiccions amb explicacions plenes d’incongruències. El caos ja està servit i només toca esperar el proper moviment per continuar improvisant. Junts ha perdut immenses capacitats de negociar, i per contra, ara es troba com acompanyant de PP i VOX. Sincerament no s’estranyin dels resultats electorals que tindran.

EL FENÒMEN “RUFIÁN”. He dubtat de si posar l’efecte Rufián o altres qualificatius, però el lector ja entendrà els meus dubtes. Es ben cert, i les enquestes ho proclamen que Gabriel Rufián( ERC) s’ha fet un bon lloc en els espais de debat de la majoria de mitjans de comunicació. Més, a nivell estatal que català, però la seva figura porta anys a la palestra, i molt especialment en els darrers dos o tres. L’actual composició del Congrés de Diputats, ha fet possible aquest paper destacat, i la pugna amb l’altre grup parlamentari català (Junts) l’ha potenciat encara més. En la figura d’aquest polític s’ajunten diversos factors que l’han catapultat cap amunt, fins obtenir cotes de popularitat, mai vistes en un portaveu d’un grup minoritari. Pot agradar, més o menys, el personatge, però ha trencat barreres i s’ha convertit en l’orador que tothom espera, per veure quina sortida té, a qualsevol de les seves intervencions. Li encanta sorprendre, criticar, acusar, recordar i atacar per terra, mar i aire a tots els contrincants, molt especialment els més poderosos: PP i VOX. Per a tot seguit, donar lliçons i mostrar-se condescendent amb els qui ostenten el govern. Es així com està en totes les salses, en tots els condiments, com un producte indispensable, al qual s’ha d’escoltar. Es mou molt bé pel Congrés i per a tots els mitjans de comunicació, s’agrada i li agrada mostrar-se dur i contundent en totes les seves afirmacions i acusacions. Es una figura que es va construint i remodelant en funció dels escenaris i del moment. Se sap indispensable a nivell de partit i es permet imposar el seu ritme i objectius, per grat o a la força.Les enquestes li donen un alt grau de coneixement i fins i tot de simpatia, en un ampli sector de les esquerres alternatives, a la del PSOE i això el fa fort, i també prepotent. Ja no és el partit el que mana, sinó ell, i és ell el que vol decidir qui va i qui no va a les llistes de les properes eleccions generals. El seu partit, ERC, té un problema i alhora un avantatge. A favor, les enquestes que li donen un resultat raonablement bo, en part per la simpatia que desperta Rufián, però un problema perquè s’ha convertit en una nota a part, que actua com a ell millor li sembla. Es lògic tingui greus problemes interns, a nivell de grup parlamentari, perquè imposa les seves decisions i estratègies, agradin o no, les entenguin o no. I és clar quan un partit depèn d’una persona que va per lliure, el futur serà complicat. I ho serà perquè conscient de la seva tirada, es va convertint en un showman, dintre i fora de l’hemicicle amb somnis i temptatives de fins i tot encapçalar una plataforma estatal de partits a l’esquerra del PSOE. Fàcil de dir i predicar, però molt difícil d’impulsar i convertir en realitat..... Però, sí hi ha una consciència clara del que es juga a nivell de Madrid i a nivell estatal. Ha vist la cara de l’enemic. Sí, sí, de l’enemic, té clar que allà no hi ha adversaris. A diferència de Catalunya, a Madrid es destil.la odi, afany de venjança i de fer ús del poder per governar i alhora premiar i/o castigar als qui estan en contra. Aquesta situació, sí crec que l’ha radicalitzat i li ha fet treure tot el que porta a dins contra la dreta i la extrema dreta. El considero sincer quan fa aquests atacs perquè sap el perill que tenim tots, cas de que entrin a governar. En aquest sentit, les seves intervencions son valentes i sinceres. Per tot plegat, l’efecte o el fenomen Rufián ha escalat posicions i continuarà marcant moltes sessions, a l’espera de veure què passa a les generals 2027. Segons siguin els resultats, veurem una continuïtat o una transformació del personatge. Mentrestant, veurem tensions i conflictes interns dintre d’ERC perquè maniobrar a Madrid i a Catalunya, amb tantes controvèrsies i egos presents, és d’una enorme complexitat. En aviat, ho comprovarem.

OCUPACIÓ DEL MEDI NATURAL. Haver passat dels sis als vuit milions d’habitants, en només vint anys, es nota i molt, en la necessitat de sortir de les ciutats per passar ni que sigui unes hores, en qualsevol lloc del rere país. Uns l’anomen així, altres en diran el medi rural, o ,més en general, el medi natural. Sigui com sigui, amuntegar milions de persones en un petit territori de Catalunya, produeix efectes secundaris que es van ampliant i agreujant. M’explico. Si anys enrere, rebíem uns pocs centenars de visitants, a la recerca d’un espai “natural”, ara son milers, i ben aviat parlarem de desenes de milers. La progressió és ben visible i palpable per a tots els que vivim en aquests territoris, allunyats de l’àrea metropolitana de Barcelona, o de les àrees de les altres tres capitals de província. Poc a poc, però de manera sostinguda, hem anat comprovant com espais que fèiem servir per anar a passar el dia, o qualsevol de les nostres festes i tradicions, son ocupats per gent de fora. La procedència és molt diversa, però la realitat és que ja no hi podem anar nosaltres, els de l’entorn més proper. El canvi climàtic amb les conseqüents pujades de temperatures han accelerat el moviment i aquest estiu és el paradigma del que ens espera per als propers anys. Qualsevol torrent, riera o riereta es converteix en lloc d’atracció per a persones vingudes de llocs llunyans. Com saben on anar ? Les xarxes socials faciliten el coneixement, passen uns als altres, llocs on han anat. Si anys enrere eren uns pocs llocs els ocupats a les comarques del Solsonès, Berguedà, Ripollès, ets, ara ja son totes i a tot arreu. Només falta que hi hagi una bassa, per petita que sigui, i ja no diguem on hi ha algun gorg o salt d’aigua, perquè es converteixi en un centre de peregrinació amb ocupacions abusives de 30, 40 o 50 persones, algunes d’elles, acompanyades dels gossos corresponents. On deixar els cotxes? Doncs, qualsevol lloc és bo, pressuposant que les vores dels camins serveixen, sense parar compte que aquests camins, porten a cases de pagès que han de poder entrar i sortir amb la seva maquinària agrícola. No s’imaginen les amplades que tenen ni les dificultats per a maniobrar de manera que molts pagesos queden tancats, a l’espera es faci de nit, per a poder recuperar mobilitat. I els embassaments, plens d’aigua a vessar, s’han convertit en santuaris de banyistes que hi accedeixen pels llocs més inversemblants. Els cotxes també es deixen en llocs inadequats amb perill per a la visibilitat i accessibilitat. En resum, teníem un problema que s’ha agreujat enormement, aquest any, però que ha vingut per quedar-se. Els pobres ajuntaments es troben confrontats a situacions impossibles de gestionar, i els consells comarcals, tampoc tenen les eines adequades, de manera que es fan improvisacions que costen molts diners, i donen pobres resultats. Es contracten informadors per avisar de les normes medi ambientals, també alguns guardes privats amb ajuda de guardes rurals i Mossos que no disposen de suficients efectius per desplegar en territoris tant amplis. El resultat és complicat i obliga a pensar en regulacions molt més estrictes. Limitacions clares i contundents en determinats indrets, i deixar cotxes en llocs concrets, reduint els accessos a molts dels espais. La protecció de fauna i flora, requereix ordenar aquesta ocupació. Un gran repte per als propers temps.

EL PP, SUMIDO EN EL CAOS TOTAL. Lo digo con asombro, estupefacción e indignación. Nunca, nunca, hubiera imaginado a un partido institucional, constitucional, presente en numerosos ayuntamientos, diputaciones, CCAA, en Congreso y Senado, poner en duda nuestro sistema electoral. Si en un tema nunca nadie había puesto ninguna duda sobre su fiabilidad y efectividad, era, es, el sistema electoral vigente. Las primeras elecciones se llevaron a cabo con sistemas provisionales, hasta que se aprobó la LOREG (Ley Orgánica 5/1985 del Régimen Electoral General), la norma fundamental que rige el sistema electoral en España. Regula las elecciones generales (Congreso y Senado), las municipales, y las europeas, garantizando que el voto sea universal, libre, igual, directo y secreto. Las CCAA tienen su propio sistema electoral, excepto Cataluña que todavía funciona con el provisional de las primeras. No ha habido consenso para elaborar uno propio. Pues bien, en estos cuarenta años de vigencia de la ley, se han celebrado otras tantas elecciones de todo tipo, sin ninguna incidencia que haya puesto en duda los resultados. Ninguna. Es más, la eficacia, rapidez y total fiabilidad, ha sido estudiada y copiada por otros países, para adaptarla a sus especificidades. Tenemos, pues, un sistema modélico. Los que hemos participado, como candidatos, en muchas de estas elecciones, lo podemos corroborar. No encontraremos resquicios ni contradicciones en ninguno de los procesos electorales. Los mecanismos preelectorales, y los que rigen tiempos, condiciones, campañas, proclamación de candidatos, resultados electorales, y proclamación de electos con sus correspondientes publicaciones oficiales, funcionan con su habitual rutina, entre otras cosas porque prácticamente tenemos alguna elección, cada dos o tres años. Si como candidato no he topado nunca con ninguna cuestión relevante que no haya sido resuelta adecuadamente, debo informar que llevo más de cuarenta años como representante del partido socialista ante la Junta Electoral de zona. Pues bien, en ninguna ocasión se ha dado el caso de maniobras raras, ocultas o estrambóticas que hayan puesto en peligro la normal campaña electoral con la votación final. Y, por supuesto, el escrutinio de los resultados, las actas, las posibles impugnaciones o incidencias se resuelven con rapidez y eficacia, siendo aceptadas por todos los contendientes. Y, sino, tienen cauces establecidos para recurrir a instancias superiores. En resumen, haber puesto en manos del sistema judicial, la responsabilidad de velar por la limpieza y neutralidad, ha preservado la fiabilidad de los resultados. ¿Y el voto por correo? En el interior y el exterior. Pues bien, tampoco aquí encontraremos fallos del sistema. Quizás un poco lento, pero fiable y riguroso. Cuando en algún momento se observó alguna duda sobre delegación de voto, por parte de personas enfermas, se introdujeron modificaciones que subsanaron los posibles abusos. En cuanto al exterior, habría que facilitar un poco más la recepción y emisión del voto, pero no ha dado ningún motivo para poner en duda su fiabilidad. Es poco numeroso respecto al total que tienen derecho a participar, pero todos los que quieren hacerlo, pueden. No hay ningún motivo para dudar de su efectividad. Dicho esto, resumen de mi participación a lo largo de más de cuarenta años, y de compartir experiencia con muchos otros, no encuentro motivos para entender el charco en que se ha metido el PP, a no ser que simplemente se dedique a seguir los pasos de VOX que incluso va más lejos, proponiendo, nada más y nada menos que anular el derecho constitucional de todos los españoles que viven en el extranjero. Una auténtica cacicada, propia de mandatarios autoritarios. Nada de lo que propone VOX nos extraña, pero que haya contaminado al PP hasta estos extremos sí nos debe preocupar. Poner en duda la fiabilidad, la estructura, el funcionamiento de todo el sistema electoral, es de suma gravedad. Si todo ello se mezcla con veladas acusaciones a la Ley de memoria democrática que concede la nacionalidad a los hijos y nietos de los exiliados, el problema se agranda, porque además se mezcla con el proceso de regularización de migrantes, lanzando mentiras como que entrarán en el censo electoral cuando esto es imposible. En resumen, ahora y aquí, el PP está sumido en un caos total. No hay nadie al mando con suficiente autoridad y liderazgo como para imponer un relato único y coherente. Es imposible ir a unas elecciones sin un programa claro, unas propuestas creíbles y un sentimiento claro de partido de Estado. Si lo tenía lo ha perdido, en manos de un Núñez Feijóo que no da la talla en ningún ámbito relevante. No sabe por dónde ir, y ya solo le queda el antisanchismo. Imposible animar a votantes de otros ámbitos, con tan poco material. No estoy seguro llegue a las generales, y de aquí quizás, tantas contradicciones. Veremos.

PER VOCACIÓ O PER SOU ? D’aquí un any, per aquestes dates, s’hauran ja constituït els nous Ajuntaments, sorgits de les eleccions municipals, del mes de maig. Portem 47 anys, ininterromputs, de democràcia municipal, iniciada a l’abril de 1979. Pels 947 ajuntaments de Catalunya han passat milers d’alcaldes i regidors que han transformat pobles i ciutats, com mai s’havia vist. Qui tingui algun dubte que tanqui els ulls i recordi com era el seu poble, barri o ciutat, i com és ara. El canvi ha estat espectacular. Però bé, toca seguir camí, i preparar relleus, reforçar equips o ras i curt, entrar en municipis on no s’hi té representació. Aquest és el programa de tots els partits, petits o grans. I és moment de plantejar si en la recerca de nous candidats, ha d’anar primer la vocació o la possibilitat d’aconseguir un sou. Dic ja d’entrada que qui pensi en el sou, quedarà defraudat. En aquest apartat no s’han fet els deures i amb l’ambient que hi ha en el país, mai és el moment oportú per a fer-ho. Greu error. Tinc clar que per a ser candidat, sigui a alcalde o a regidor, s’ha de tenir vocació de servei públic. Son lluny els temps en que era fàcil governar. Veníem de temps tant deficitaris en tot, que qualsevol millora era rebuda amb entusiasme i agraïment públic. A l’actualitat, això ja no és habitual, amb les lògiques excepcions, és clar. El nivell d’exigència, de pressió social i de dedicació, han augmentat significativament. Qui cregui que amb unes poques hores a la setmana pot portar un ajuntament, per petit que sigui, va molt equivocat. Si abans hi havia poques infraestructures, equipaments i serveis, ara n’hi ha un munt que cal supervisar, gestionar i adaptar. Vol dir disposar de personal, material i horaris, per a cada cosa i cada moment. La dedicació política ja no pot recaure només en l’alcalde, sinó que precisa d’altres membres de l’equip de govern, per a resoldre totes les necessitats. Torno al principi. Aquesta necessitat de dedicació ja no permet portar cap ajuntament, a estones perdudes, en hores lliures d’una altra feina. Fins i tot els més petits, ocupen hores i dies per cobrir necessitats que poden anar des d’obrir l’església per als visitants, a ajudar campaments, arreglar jardins i mobiliari urbà, o atendre visites de gent del poble o de fora... Les antigues realitats, han donat pas a unes de noves que omplen de feina els alcaldes i una part dels regidors. Això, sempre i quan s’hagin fet els deures i es disposi de suficients efectius a les oficines municipals que també han tingut una ampliació de feina brutal. Es així com qualsevol alcalde es troba al front d’una petita, mitjana o gran empresa, que ha de coordinar i alhora servir, com a representant polític. Vista aquesta realitat, la recerca de nous candidats ha d’anar a trobar persones, amb vocació que alhora puguin deixar la feina habitual, a canvi d’un sou municipal. No és fàcil aconseguir aquest trànsit de treball privat a públic. I encara més, si el sou que es proposa, suposa perdre diners. Toca revisar sous, en tots els nivells, perquè el dels alcaldes és fonamental però sense un potent equip, un ajuntament no funciona. Toca posar al dia les condicions.

EL SOROLL COM PROBLEMA. Qui hagi viatjat una mica, haurà comprovat que el nostre país se situa entre els més sorollosos del món. A nivell intern i extern. Qui entri en un bar d’aquí, i compari el soroll amb un del centre o nord d’Europa, veurà la immensa diferència. El mateix passa en qualsevol altre lloc tancat on s’hi aplegui gent diversa. A nivell extern, de carrer, passa el mateix. Hi ha un munt d’estris, vehicles, treballs, màquines...actuant amb sorolls impossibles d’aguantar. Cert que s’han redactat ordenances, reglaments i lleis, però costa fer-les complir. Es més, molts consideren que la cosa va per als altres, però no per a ells. Molt típic d’aquestes latituds. Però, toca actuar seriosament, perquè ara mateix amb l’arribada de la calor, s’han d’obrir portes i finestres per aconseguir airejar cases i locals. Impossible, si alhora entra un soroll infernal. Es evident que en el cas d’obres, s’ha de tenir paciència i confiar en un acabament el més aviat possible, però hi ha un munt d’altres casos en que toca actuar als serveis municipals. Ha motivat aquest article, el pas d’una moto de petita cilindrada que feia un soroll inacceptable. Es sorprenent que ara que les motos de gran cilindrada han rebaixat els decibels de manera notable, resulta que algunes de les més petites, ofereixin sorolls clarament fora de norma. Però, un altre cas, em va refermar en publicar aquest article. Es tractava d’un cotxe amb finestres obertes i música tecno, a tot gas. Era realment una discoteca ambulant que superava tots els límits i passejava el soroll per a tota la ciutat. Per desgràcia, aquesta modalitat de compartir la música amb tots els vianants, es va estenent per pobles i ciutats, en competència amb altres discoteques ambulants, les quals, sumades totes, poden destrossar la tranquil•litat d’àmplies zones d’un poble o d’una ciutat. Què fer ? Doncs, qualsevol cosa, abans no arrelin aquestes situacions i es converteixin en sistèmiques. Si no es paren i no es sancionen, estem perduts, perquè es van estenent a una rapidesa immensa. En qüestió de dies, es pot passar d’uns pocs, a uns centenars, i francament quan s’ha estès per tot arreu, costarà molt de posar ordre. I en aquesta lluita contra el soroll, s’ha d’anar més lluny i establir horaris i decibels autoritzats en activitats esporàdiques que si es duen a terme un sol dia, no passa res, però si es van repetint produeixen molèsties impossibles de compartir, amb una vida sana i tranquil.la. Penso en l’ús de desbrossadores de jardins, treballs de neteja, recollida d’estris o de restes vegetals, etc. Es necessita regular més i millor, tot el que produeix soroll, establint els màxims tolerats, i fixant dies i horaris per a determinades feines. No pretenc anar tant lluny com alguns països europeus, però estic segur que tots agrairíem acostar-s’hi. De tots nosaltres depèn aconseguir-ho. Primer, reduint les activitats sorollosos i després demanant actuar als qui han de vetllar pel compliment de les normes, especialment ara a l’estiu.

A LA RECERCA DE SOCORRISTES. Porto anys, molts anys, informant sobre el gran dèficit de socorristes aquàtics, per donar servei a les múltiples necessitats de piscines municipals, platges, però també d’un munt d’establiments privats que en busquen per a garantir la seguretat en els seus espais aquàtics. Segons les darreres dades obtingudes, per diverses vies, Catalunya té una necessitat, a l’entorn dels 12.000 socorristes titulats. Doncs, bé, en tenim només 8.000 de disponibles, de manera que el gran dèficit produeix enormes problemes en plena temporada d’estiu. I l’escassedat colpeix multitud de municipis, de totes les comarques, per que posa en perill l’obertura de les piscines municipals, i de rebot hi ha centenars d’altres establiments i equipaments que no tenen clar poder obrir si no aconsegueixen contractar professionals, degudament acreditats. Ja ho he explicat en anys anteriors, que és tant forta la pressió que les principals empreses del sector, han de recórrer a buscar socorristes en altres CCAA, o fins i tot buscar-ne a diferents països llatinoamericans on allà és hivern i molts queden alliberats. Es així com venen uns quants milers de Xile, Argentina, etc. Semblaria que un problema tant llarg en el temps, hauria d’haver trobat solució, amb el pas dels anys. Doncs no. Des que es va exigir un grau mitjà per obtenir el títol, l’escassedat de socorristes s’ha mantingut, i fins i tot s’ha incrementat, degut al creixement de noves instal•lacions, que alhora necessiten més professionals. Cert que la demanda no és permanent al llarg de tot l’any. Es evident que ara a l’estiu, hi ha un munt d’equipaments a cobrir, molts dels quals només funcionen en aquests mesos. Es el moment en que absolutament tots poden trobar treball d’immediat. Ja passada la temporada, la xifra baixa ostensiblement, però hi ha cada vegada més, establiments coberts que asseguren treball, la resta de l’any. En resum, cal buscar solució a una problemàtica que suposa uns forts maldecaps a tots els ajuntaments rurals, i a molts altres establiments de les comarques de l’interior que volen oferir aquests serveis, i no poden, per manca de professionals. Antigament, es permetia obtenir el títol de socorrista aquàtic, mitjançant cursos organitzats per Creu Roja o la Federació Catalana de natació. Eren cursos, de cinc o sis caps de setmana, suficients com per tenir la titulació indispensable per a establiments de dimensions petites o mitjanes. No servien per als casos de major perillositat com son les platges o piscines olímpiques. Però, vist que del grau mitjà no surten prou titulats, s’ha de pensar en altres formules com per a poder compaginar seguretat i disponibilitat. Puc assegurar que centenars d’ajuntaments ho agrairan, com també molts establiments privats. Tothom té clara la necessitat de disposar de personal de seguretat, ara falta poder cobrir les convocatòries. De moment, és un autèntic maldecap.

FILTRACIONS I/O CONDEMNES ANTICIPADES ? Si algú dubtava de la credibilitat d’una part rellevant dels alts representants de la Judicatura, té proves més que suficients per posar damunt la taula, per a demostrar la seva politització i el desvergonyiment en les seves accions i actuacions. Si això és així en les mesures preliminars, què no faran amb les sentències !!! Els hem vist capaços de sentenciar a tot un Fiscal General, per filtracions que no havia fet, i que per primera vegada en la història judicial, se’l va condemnar, a ell o al seu entorn !!! Increïble acte injust, il·legal i desvergonyit, fins extrems de clara prepotència, sense pensar ni en la pèrdua de credibilitat, respecte i “d’autoritas”, que sempre i en tot lloc ha de presidir les accions i encara més, les resolucions judicials. Però, si allò va ser profundament injust i esperpèntic, què hem de dir de centenars de filtracions que s’estan produint en tots els expedients que afecten el partit socialista i al seu entorn, proper o llunyà. Es que passen minuts des que es tanca un informe o es fa una actuació, per tenir-la , amb pèls i senyals en uns quants mitjans de comunicació, clarament lligats a la drets i extrema dreta. Es d’una indefensió absoluta que la majoria d’aquestes filtracions vagin destinades a provocar condemnes anticipades, en tots aquests casos. Que al final quedin en res, ja no té importància perquè l’objectiu ja s’ha aconseguit. I davant de tanta filtració, com és que els jutges dels casos que instrueixen no actuïn en conseqüència ???. Es a dir, qui té el deure de preservar la confidencialitat, i mantenir en secret, apartats importants de la instrucció que afecta, ja no la personalitat institucional sinó la privada, com és que no investiga els autors, i els castiga durament ? Només podem pensar en una clara voluntat de deixar clara la impunitat, o la impossibilitat de mantenir secrets, en l’àmbit judicial. No sé què és pitjor !!! I no siguem innocents. Les filtracions interessades i molt oportunes, en determinats moments de la vida política, produeixen beneficis evidents als filtradors. Això sempre té preu, sigui amb promoció política, professional o personal, o amb diners. I aquí entrem en un espai molt delicat i preocupant. Qui filtra els informes de la UDEF i de la UCO ? Qui ho permet, qui no ho investiga, i finalment qui se’n beneficia , per una via o altra ? Hi ha mans ocultes que mouen ingents quantitats de diner, com per pagar generosament aquestes filtracions. I el tema és extraordinàriament greu perquè fan planejar dubtes sobre agents de l’autoritat per una banda o per part de funcionaris del Ministeri de Justícia . Es que no hi ha altres possibles vies. I queda clar que quan s’obren diligències contra algú proper al govern o al partit socialista, se li mira i regira tota la vida, toqui o no toqui fer-ho. Estem davant investigacions prospectives en les quals es poden trobar accions d’anys enrere, que res tinguin a veure amb la investigació que permeten obrir noves causes, en una roda sense fi. Que al final, tot quedi en res, ja és igual. El mal està fet, l’objectiu de desacreditar i fer planar dubtes , s’ha aconseguit. La meva teoria és que l’ofensiva contra el govern Sánchez, està clarament planificada i dedicada a fer-lo caure, el més aviat possible. Perquè? Doncs per la por a que aguanti i superi la prova en unes noves eleccions en les quals els votants valorin els bons resultats obtinguts, en la gestió diària i perdonin els greus errors comesos. Certament, hi ha hagut traïcions mai imaginades i molt doloroses, però la reacció ha estat immediata i contundent. S’han posat noves exigències per evitar repeticions futures. Mai podrem evitar l’estupidesa humana de caure en corrupcions i males pràctiques, però és evident que els possibles infractors han de trobar impediments constants. I com que els deures s’han fet, i la gent ha vist, les actuacions desproporcionades i fora de tota lògica i justícia, pot reaccionar en contra i tirar per terra els atacs de tota aquesta mala praxis judicial. I els alts representants tenen pressa, estan tots a punt d’arribar a la jubilació obligatòria. El principi d’ara o mai, el tenen inscrit en el frontispici dels seus despatxos. No son molts, però estan estratègicament situats, i ben coordinats. Aquesta situació obliga a resistir, perquè ens hi va la supervivència.