Wednesday, January 17, 2018

 

EL CONSELL COMARCAL, COM ( MAL ) EXEMPLE - art. El 9 Nou


EL CONSELL COMARCAL, COM ( MAL ) EXEMPLE.
Els ajuntaments democràtics, varen iniciar trajectòria ,a l’abril del 79, després de la llarga nit franquista. Els primers quatre anys, els vàrem dedicar a posar ordre i concert, en unes institucions totalment en runes, amb els ànims posats a atrapar el temps perdut, i posar els fonaments per fer-los propers, transparents i eficients. En el segon mandat ( 83 – 87) , vàrem comprovar que molts serveis, no podien ser assumits per un sol municipi i calia compartir-los amb altres, propers. Varen començar a néixer mancomunitats, arreu del país, de la mà de les ciutats, majoritàriament governades pel PSC.
Aquesta situació va alarmar CiU, que veia en les mancomunitats un contrapoder i va inventar els consells comarcals, com eina de control del territori. Els CC, varen desmuntar la majoria de mancomunitats, i es varen convertir en petits parlaments, amb una llei electoral que donava més poder als petits pobles que no pas a les ciutats, de manera que CiU va aconseguir tres objectius: controlar el territori, convertir-se en contrapoder a les capitals de comarca, la majoria en mans del PSC, i alhora “col·locar” un gran nombre de militants, i càrrecs institucionals, en els CC.
Per “alimentar” els CC, res millor que els pressupostos de la Generalitat, perquè qui controla el finançament, controla la partida. I així, portem 25 anys, amb una vida molt variada, en funció dels qui governen cada consell. N’hi ha d’irrellevants i que només vegeten, i altres, de més actius, si els qui estan al capdavant ,tenen més ànsies de resoldre temes. Dit això, el futur és molt precari. Qui vingui, ha de modificar-los de dalt a baix, perquè son insostenibles i molt poc justificats. M’explico.
En els CC, hi falten molts ajuntaments, perquè els membres son elegits pels partits, i no pels seus ajuntaments, de manera que pot haver-hi 2,3,4... consellers d’un poble, i cap d’un altre. Primer greu problema. Segon, per sobreviure, la Generalitat els hi ha de transferir cada any , un mínim d’un milió d’euros, de manera que cada any, 42 milions, van destinats als 42 CC que té Catalunya. Això, un país petit i superendeutat, no ho aguanta. Tercer, es perd molt de temps, en discutir i poc en exercir, mostrant les febleses d’una administració “artificial”.
Però bé, un altre dia, en parlarem més extensament. Avui, em vull referir, a l’expulsió del govern, dels consellers socialistes. Aquesta mesura, s’emmarca, en un dels punts del guió del procés independentista, consistent en foragitar del govern a tots els “traïdors” a la causa, a tots els qui no combreguessin , de paraula i fets, amb la independència. La decisió de l’equip de govern del CC d’Osona, és igual a la presa, pel CC del Bages, on també es va fer fora del govern, al grup socialista. Allà ,de manera, encara més greu , perquè el govern d’ERC, queda en minoria, i perden mans i cervells que necessitaven ,indiscutiblement per la gestió diària. Es igual, qui mana, mana i si qui mana, ordena expulsar els consellers discrepants, és fa. El cost, és el de menys.
De fet, l’acció duta a terme en el CC, ja va tenir un pròleg amb la presentació de la moció de censura, contra l’alcalde socialista de Sant Hipòlit. Tot forma part d’una mateixa estratègia, per intentar controlar-ho tot, i evitar discrepàncies que posessin en perill, el gran objectiu: la independència.
Però, heus aquí que la gran estupidesa comesa, amb l’expulsió del govern, dels consellers socialistes, com la moció de Sant Hipòlit, no ha servit per a res. Pitjor, encara, perjudica al propi CC, per quan la independència, no solament no ha avançat, sinó que ha retrocedit, com podem veure, de forma clara i contundent, i en canvi, s’ha fet fora a gent preparada i eficient.
Més greu encara, aquesta falta d’intel·ligència, podria comportar greus problemes de funcionament si ara, els alcaldes de Centelles i Masies de Voltregà volguessin. Per poc que s’hi posessin, dos alcaldes de llarga experiència, comencessin a buscar cinc peus al gat, a nivell de consell d’alcaldes, o del propi CC, podrien impugnar, judicialitzar i paralitzar multitud de decisions. Més encara, podrien tirar per terra un gran nombre d’organimes i accions, si plantegessin marxar-ne, canviar de funcionament o no aportar-hi recursos.
Es ben bé, que el procés havia d’acabar malament, i per aquest camí va, quan s’ha volgut imposar expulsions, exclusions i accions , a tot el territori, creient que quedant sols, les coses podrien anar per on ells volien. El resultat és a la vista de tothom, i el fracàs ha estat estrepitós. Tanta astúcia, tantes accions èpiques d’alcaldes, pujant i baixant de Barcelona, amb vara o sense, signatures de documents, mocions a dojo, etc, han fet perdre moltes hores i dedicacions, en comptes de pensar en les necessitats diàries dels ciutadans. Des d’ara, ja podem veure com el ( mal) exemple del CC d’Osona, no va a favor de millorar el seu funcionament, sinó en detriment. Temps al temps.



Tuesday, January 16, 2018

 

IMPRUDÈNCIES CREIXENTS - art. Diari de Terrassa


IMPRUDÈNCIES CREIXENTS.
Aprofito uns quants drames ocorreguts fa pocs dies, per a reflexionar sobre l’increment d’imprudències, en moltes de les activitats quotidianes. M’explico. Segur que tots els lectors recordaran la mort d’un matrimoni a Tenerife, o d’una altra persona a Cantàbria i una altra a la Costa Brava, com a conseqüència, de les fortes tempestes, amb onades de 6 i 7 metres d’alçada que s’estampien contra els espigons de les platges. Aquestes persones, malgrat els avisos, les advertències i els senyals de prohibició, van voler obtenir vistes directes i admirar de ben a prop, la força del mar. El resultat: han passat a l’altra vida, per una estupidesa com aquesta, en la qual van perdre la vida, però varen posar en perill la vida d’altres persones que les varen voler socórrer, o simplement varen anar a rescatar els cadàvers.
Fets com aquests, els estem veient i patint, amb progressiva freqüència, fruit del menyspreu cap els avisos i advertències, dels poders públics, sigui policia, serveis de trànsit, meteorològic, o alcaldes. En els darrers anys, l’increment d’actuacions contra reglaments, normatives o advertències, ha anat en augment, fins arribar a cotes insostenibles. I d’aquí que en determinats casos, els alcaldes haguem pres decisions contundents i poc grates ,per a segons qui. M’explico.
A la comarca del Berguedà , els municipis de Saldes i Borredà, son els que més campaments acullen, durant les vacances de Setmana Santa, i estiu. En el meu cas, sempre he facilitat la vinguda de campaments, com a via lògica perque els nens i nenes , i joves, en general, tinguin contacte amb la natura i vegin paisatges i realitats , totalment diferents dels que tenen a la ciutat. També ho considero una inversió de futur, perquè tots ells tornaran, de més grans, per recordar els bons temps passats aquí, i potser s’hi establiran com a primera o segona residència. Es una inversió de present i futur, segures.
Ara bé, com en tota activitat, hi ha gent seriosa i gent que no ho és tant. La canalla que ve enquadrada en agrupaments escoltes, venen de la mà de gent preparada i responsable, de manera que no porten cap problema. Aquest és el cas d’un 90 % dels grups, però sempre hi ha un petit percentatge d’afeccionats a l’aventura, i a la improvisació que ens porten pel camí de l’amargura. Joves, o no tant joves, que han vist les pelis d’Indiana Jones, Tarzan o de Mowgli i el llibre de la selva, i creuen poder imitar les aventures, a casa nostra. Suposats “monitors” que no saben ben bé com plantar les tendes, ni han advertit als pares de la canalla que les temperatures, en ple estiu poden baixar a 8 o 10 graus ,a la nit, o poden haver-hi tempestes amb llamps i trons de forta intensitat, o que per fer caminades, cal portar calçat adequat, etc, etc. Aleshores, és quan ens toca actuar, i suplir totes les deficiències que ells han comès.
A Saldes, el problema de cada any, és l’entestament en voler pujar el Pedraforca, amb sabatetes de primera comunió, després d’esmorzar, i amb pantalons i samarretes, sense imaginar que la pujada i baixada son molt complicades, i molt perilloses en determinats moments, en cas de tempesta. I les temperatures allà dalt, poden ser de 10 o 15 graus més baixes que a peu de muntanya. Resultat: cada any, cal rescatar grups d’inconscients aventurers.
A falta de muntanya tant emblemàtica, a Borredà tenim, rieres, boscos, ermites, muntanyes i turons, per poder visitar, però sense voler fer competència a esportistes d’elit. Per això avisem, advertim, i en algun cas, prohibim caminades, impossibles, per segons quines edats. I sempre tenim les escoles a punt, per acollir algun grup, procedent d’algun poble veí que arriba amb la canalla esgotada, molla i necessitada d’ajuda immediata. I és que alguns d’aquests grups, creuen que tots els pobles disposen de pavelló, sala polivalent, vestidors, etc, etc, com per acollir d’un moment a altre, a qui ens ho demani.
I, fa deu anys, vaig prohibir i així ho fem constar a tots els grups, les proves de supervivència, consistents en que la canalla, durant un o dos dies, nits incloses, es busquessin la vida, a canvi de “feina”. Va ser un any, en que un grup amb nens / nenes ,de 8 i 9 anys, havien de recórrer les cases del poble o de pagès, oferint-se per fer treballs domèstics, a canvi de menjar i llit o lloc, per passar la nit. Aquí, vàrem dir prou, sota amenaça de presentar denúncia davant Mossos d’Esquadra. Cada any, comprovem que a cap grup se li ocurreixi , tornar al passat.

En resum, en molts casos s’ha perdut el respecte als perills de la natura, i als advertiments dels encarregats de fer complir les normatives o l’aplicació del sentit comú. Toca, aleshores, emprar l’autoritat i les amenaces d’accions contundents. No s’hi hauria d’arribar, però , és obligat en casos molt determinats. Ara bé, el primer que cal fer, és garantir el rigor dels capdavanters, i mai posar en mans de segons qui , els vostres fills. Els alcaldes de pobles petits podem suplir, en part, als pares, però mai, substituir-los. 

Monday, January 15, 2018

 

PAISATGE DESPRÉS DE LA BATALLA - art. Nació Digital Solsona


PAISATGE DESPRÉS DE LA BATALLA.
Totes les batalles tenen efectes negatius, per a una de les parts, o per a totes dues. En el nostre cas, el procés independentista, ha deixat un paisatge desolador, a tots els nivells, i molts dels seus efectes ,no apareixeran fins d’aquí setmanes, mesos o fins i tot , anys.
Son molts els independentistes que consideren venjativa la reacció de l’Estat, entenent per Estat, el govern central. Ho he dit aquí mateix, moltes vegades, que no hem d’assimilar Estat, a govern central, i encara menys, a “estat de dret”. Son conceptes diferents, molt diferents, i d’aquí la confusió de molts independentistes a l’hora de valorar els efectes judicials, derivats del procés. M’explico.
Per a molts independentistes, la deriva judicial que afecta els protagonistes del procés, és exagerada, per fora de lloc. No creuen seriós prendre’s les coses tant a la tremenda, oimés quan alguns dels protagonistes intenten treure ferro al que varen fer. Abans d’ahir mateix , la presidenta Forcadell va dir que el que havien fet en el Parlament, era simplement una declaració “política”, sense més històries. I ja està. Altres ex- consellers o fins i tot el ex vice president, diu que varen aprovar una “declaració retòrica”...altres, simplement varen dir, però no varen fer....i ja està. Una mena de broma que no calia prendre-se-la seriosament. Amb això creuen haver resolt el problema, i poden demanar girar full. Adéu siau.
La realitat, és radicalment diferent. Almenys la realitat judicial, a la que es troben sotmesos tots els imputats, actuals, i els futurs, perquè la llista no s’ha tancat. Per al Magistrat del Suprem, Pablo Llarena, que té acumulats tots els càrrecs d’aquest procés, hi ha possibles delictes de sedició, rebel·lió i malversació  de cabals públics. A més d’altres possibles delictes menors. Perquè manté aquest posicionament ?
El Magistrat considera la reunió de persones, amb càrrecs públics rellevants, i altres d’externs a la política, que s’ajunten per a preparar un moviment, destinat a separar Catalunya d’Espanya, mitjançant el trencament de les lleis vigents, vulnerant reglaments del Parlament, normatives legals, i per descomptat la Constitució, fent ús dels seus càrrecs, i dels instruments i dels diners de les institucions que presideixen o gestionen. Aporta també documents que proven la recerca de respostes “violentes” per part de l’Estat, com a formula per a incentivar l’acció independentista i sumar més adeptes.  No m’estendré en un munt de consideracions que demostren el nucli de l’acusació contra tots els imputats.
Per ell, els imputats / investigats, son tots els que ,directa o indirectament ,varen participar en aquest moviment, en el qual hi ha polítics, per descomptat, però també funcionaris i treballadors de les administracions, i ciutadans, en general. Per això, el nombre d’imputats ,serà molt més gran del que hi ha ara. S’ha trobat documentació sobre pagaments fets, que només els podien realitzar funcionaris de la Generalitat. Per tant, està fent llista dels càrrecs polítics, primer, però tot seguit, de tots aquells funcionaris i treballadors que varen rebre ordres, il·legals, i tanmateix les varen complir. Penso en interventors, administratius i altres tècnics de l’administració pública.
El mateix s’està fent, a nivell de Mossos d’Esquadra. Havent declarat il·legal el referèndum de l’1-O, aquells Mossos que no varen donar compliment a les ordres, estant sent investigats, per posteriorment ser imputats, si en comptes de complir ordres, es varen dedicar a informar dels moviments de la Policia Nacional o Guàrdia Civil, als promotors de la consulta. Es calcula en uns centenars els  Mossos que poden ser imputats, i portats davant els tribunals, amb dures conseqüències penals i laborals. A dia d’avui, em consta, hi ha un munt de quadres intermedis, en baixa laboral per evitar haver de fer informes complicats, sobre el que va fer tothom el dia 1-O.
Hi ha també causa oberta sobre els afectats per les càrregues policials de l’1-O. La presentació de denúncies, per danys físics o psicològics, ha comportat l’obertura dels corresponents expedients, en els quals tots els possibles afectats hauran d’anar a declarar, aportant documents sobre els danys soferts, amb els corresponents certificats mèdics, i tots seran revisats, estudiats i dictaminats per metges forenses que decidiran sobre la certesa o falsedat de les denúncies. Això implica que 1.063 persones siguin cridades a declarar, i si alguna d’elles, va falsejar danys, pot entrar com testimoni i sortir com imputat.
Per descomptat, també està oberta la causa contra tots aquells alcaldes que varen fer aportacions econòmiques, o d’altres tipus, a la organització del procés independentista. A l’igual que aquells que varen signar documents animant a incomplir les lleis vigents, o varen dur a terme plens municipals per aprovar acords contra la legalitat vigent. Tots ells seran cridats per a declarar i aportar la documentació que els jutges considerin pertinent, a l’espera dels judicis, corresponents. Ja ara mateix, hi ha un conjunt d’alcaldes que anuncien no repetiran l’any vinent, convençuts que seran inhabilitats, per sentència judicial.
No vull allargar més la descripció del paisatge després de la batalla. He descrit molt breument els sectors afectats per la deriva judicial, amb algunes incògnites que s’aniran aclarint en els propers dies. De fet, el Magistrat promet tenir-ho tot a punt, per obrir judici, dintre d’un any. Es un termini curt, pel que estem acostumats, però és cert que molta gent està aportant informació i documentació, com mai haguéssim imaginat. També és cert que han caigut molts personatges, amb una trista imatge sobre la seva valentia i coherència. Però, potser, a destemps, s’han donat compte dels greus danys produïts sobre les institucions catalanes, sobre la societat, l’economia i el prestigi com a país. El dany és enorme, i la inconsciència dels protagonistes, immenses. No s’estranyin que la Justícia vulgui ser justa, o creguin que actua sota dictat del govern. Ningú pot aturar la maquinària judicial posada en marxa, i no s’estranyi ningú dels estralls que les seves resolucions tindran. Si algú en tenia dubtes, suposo que els va esvaint, a cada resolució que es dicta. I queda molt camí per recórrer i moltes coses per veure. Temps al temps.
Acabo. Calculo en més d’un miler i mig,  les persones que passaran pels jutjats, per ser investigats i acusats de diferents delictes, amb les corresponents sentències. Les més greus, sense cap mena de dubte, afectaran els membres de l’anterior Consell Executiu,  als membres de la Mesa del Parlament, funcionaris i treballadors de les administracions, i per descomptat a un nombre important de membres del cos de Mossos d’Esquadra, com també d’alcaldes i membres de la societat civil, directament implicats en la cúpula del procés.
Aquest és el paisatge després de la batalla, amb uns ritmes judicials, que res tenen a veure amb els polítics i que mantindran en tensió la societat catalana, durant mesos i fins i tot , anys. Es la conseqüència d’haver impulsat un procés, sense estudiar ni reparar en les conseqüències. I els danys han estat enormes, malgrat no haver reeixit en els objectius. Es impossible quantificar-los, però els tenim a la vista i causen perjudicis enormes a l’economia i al prestigi del país. I el més greu, han causat una fractura social, molt difícil de reparar. Tardarem anys a curar les ferides, oimés si alguns s’entesten en voler mantenir la tensió i el desafiament a l’estat de dret.
P.D. Per entendre millor el posicionaments i les actuacions del Magistrat del Suprem, Pablo Llarena, recomano l’article publicat per l’ ex Fiscal General Anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo. Es pot llegir a : https //cronicaglobal.elespanol.com/pensamiento/junqueras-decision-razonada-justa_113207_102.html.





 

DISCRIMINACIÓ LABORAL, PER RAÓ DE SEXE- art. Nació Digital Solsona



DISCRIMINACIÓ LABORAL, PER RAÓ DE SEXE.
No he entès mai, la tolerància, el conformisme, o més greu encara, l’oblit, a l’hora d’exigir el compliment de la llei, en un tema tant lògic i fonamental com que “ a igual treball, igual sou”. Avui, volia parlar d’un altre tema, però dues notícies, acabades de llegir, m’han fet canviar de parer.
A Alemanya, s’ha aconseguit un dels grans objectius, en matèria d’igualtat laboral, com és que les dones, puguin saber el sou dels seus companys de treball, homes, com a garantia de que la igualtat salarial ,es compleix. Es un primer pas, almenys per saber com estem, en aquest tema. Espero i desitjo, que la iniciativa s’escampi per tota la UE, i per tant arribi aquí, tant aviat com sigui possible. De fet, a Islàndia, han anat més lluny, exigint per llei l’estricte compliment de l’equiparació salarial home – dona.
Una segona notícia, fa referència a la possible reglamentació laboral, per evitar la subcontractació de les Kellys, en l’àmbit de l’hostaleria. Pels no avesats, al vocabulari, s’entén per una “Kelly” a la dona de fer habitacions en hotels, sense pertànyer a la plantilla, sinó com autònoma o treballant en empreses que els hotels subcontracten. L’explotació en aquest camp, pot arribar a extrems inimaginables, com cobrar 5 euros per cada habitació, en hotels que poden arribar a facturar cent o cent cinquanta euros per nit...
En anteriors escrits, en aquestes mateixes pàgines, ja m’he fet ressò de les diferències salarials existents, en la major part de llocs de treball del país. Només les administracions públiques estan complint amb els termes d’igualtat i no entenc la passivitat dels sindicats, ni d’altres entitats que haurien d’organitzar mobilitzacions i plantades, com per acabar amb aquesta situació.
Tampoc s’entén la poca efectivitat d’entitats públiques com l’Institut de la Dona, davant aquests incompliments. Hauria de ser capdavantera en la presentació de denúncies i modificacions legislatives, molt contundents per trencar amb una mena de tradició que es va allargant, any rere any, sense un límit temporal, proper per posar fi a una situació inacceptable.
En quan, al tema de les Kellys, s’hauria de demanar a tots els hotels, explicacions sobre qui i com, es fan les habitacions. Tot hotel que fes servir empreses explotadores, podria ser objecte de rebuig, per part dels clients. I és que a banda de molt mal pagades, el ritme que se’ls hi exigeix, és pitjor que el treball en cadena.

L’any passat, varem assistir a una revolució en contra de l’assetjament sexual, fins arribar a cotes mai imaginades, en extensió i en noms de personalitats públiques. El resultat és clarament positiu i han caigut noms , situats en grans pedestals. A veure, si aquest any 2018, s’aconsegueix equiparar sous, per un mateix treball. Ja seria hora. 

Saturday, January 13, 2018

 

MASSA INCÒGNITES - art. Regió 7



MASSA INCÒGNITES.
A pocs dies de la constitució del nou Parlament, sorgit de les eleccions del 21 D, hi ha massa incògnites per resoldre, com per aventurar una legislatura mínimament normal. I en política, improvisacions , les mínimes, i encara menys , incògnites. Portem ja dues legislatures incomplertes, massa plenes de confusió i falta de govern efectiu, que han fet retrocedir l’autogovern i l’economia, com per iniciar-ne una altra, amb les mateixes perspectives.
Estem veient una certa recuperació econòmica, encara poc efectiva, però amb perspectives de millorar si s’eviten incerteses o aventures insensates. Es hora de ser realistes i deixar enrere un procés sobiranista que només ha portat que problemes i efectes molt negatius sobre l’economia, i la societat , en general.
Què toca fer ? en primer lloc, preparar la constitució del nou Parlament, amb garanties de bon funcionament. Això que sembla ben senzill, és un primer repte que no està gens clar, surti bé. Amb electes fora del país i altres a la presó, no queda clar si les majories electorals queden garantides, o no. A més, alguns fan volar la imaginació tant lluny que creuen poden elegir per càrrecs rellevants, persones fugides de la Justícia. Davant aquesta astúcia argumental, ERC demana informes als lletrats del Parlament, per saber què poden o no poden fer.
Curiós canvi d’opinió i estratègia, perquè en l’anterior mandat, tots els informes dels Lletrats, i fins i tot de la Comissió Jurídica Assessora, varen anar directes a la paperera. Ara volen tenir dictàmens jurídics, per estar segurs de poder fer, el que alguns pretenen : elegir un president, establert en un altre país, per temps indefinit¡¡¡¡
Francament, només pensar-hi suposa haver perdut totalment el sentit de la realitat i del que significa governar i representar el poble català. He llegit que el procés sobiranista serà objecte d’estudi en molts instituts dels EUA. Estic segur que quedaran bocabadats davant el camí seguit, i els resultats obtinguts, però si continuem per aquesta via, ja no solament serem estudiats en els EUA, en els instituts, sinó a tot el món, en totes les facultats de Ciències Polítiques, i en les d’Història contemporània.
Hem fet història, però d’aquella que entra per la porta petita del darrere. Aquella que mostra els aspectes menys intel·ligents de la política, i cau en els despropòsits més inesperats. L’enrevessat resultat de les eleccions, obliga a canviar estratègies i guions, però per això està la política, per resoldre situacions complicades i buscar nous camins.
S’ha de constituir el nou Parlament, i s’ha d’elegir una Mesa,, predisposada a complir i fer complir el Reglament, l’Estatut d’Autonomia, i per descomptat la Constitució. Tot retorn a fets passats, comportarà una nova activació del 155. No tinguem cap dubte, de manera que toca oblidar unilateralitats o enfrontaments legals, amb la pròpia legalitat catalana, o d’aquesta, amb l’estatal.
Aconseguit aquest repte, que el Parlament comenci exercir les seves funcions de Cambra legislativa, i convoqui Ple, per elegir nou president /a. A finals d’aquest mes, el país hauria de tenir les seves institucions en marxa, i posar punt final, a l’excepcionalitat de l’aplicació del 155. Hi ha tantes coses per posar en el seu lloc, i tants projectes a reprendre que no podem esperar l’aclariment de dubtes per part d’una persona fugitiva. A grans mals, grans remeis, i de res serveix criticar actuacions del govern central o de la Justícia, quan aquí el que ens cal és un bon govern.

L’estabilitat i la garantia jurídica, son elements essencials per donar confiança a un país. Hem perdut aquestes qualitats, en els darrers anys, però tot és recuperable si s’hi posen els mitjans. Doncs, bé, ara toca normalitzar les institucions, i amb elles tot el país. Ningú ha de renunciar als seus principis essencials, però deixant-los per a quan sigui possible dur-los a la pràctica. Ara i aquí, és impossible, per tant, no perdem més el temps i resolem incògnites, per posar a caminar les institucions nacionals. 

Thursday, January 11, 2018

 

MORTS ESTÚPIDES - art. Nació Digital Solsona

MORTS ESTÙPIDES.
En els darrers dies, hem assistit a diverses morts per causes realment estúpides, molt pròpies dels temps en que vivim, en els quals, molta gent creu poder-se saltar les advertències o els perills, pensant que son invulnerables o que només compten, “pels altres”. Ells son tant espavilats que poden saltar-se les barreres i advertències, perquè son una mena de supermans a la Terra.
Les morts que avui comento, estan relacionades amb els forts temporals de vent, a Astúries, Canàries o costa catalana. En uns llocs i altres, les persones mortes, es van anar acostant a espigons colpejats violentament per onades de  6 i 7 metres d’alçada, pensant en prendre fotos de com més a prop millor, fins que el temporal se les va emportar. Ja son a l’altra vida. Han aconseguit la foto definitiva, per la qual, els semblava valia la pena córrer aquest risc.
Poso aquests exemples, com demostració de l’estupidesa i la inconsciència creixent de moltes persones, i els problemes que se’n deriven del seu comportament. En primer lloc, perquè en algun cas, es va intentar salvar-los la vida, a costa de que altres la podessin perdre. Es el mateix que passa, en platges amb bandera vermella, i tanmateix gent que entra al mar, posant els socorristes en perill de mort, si els han d’intervenir. El mateix podem dir dels serveis de salvament que han de sortir per rescatar-los, o rescatar els cadàvers.
Però, és que tot seguit, venen les investigacions i els intents de culpar els altres de la desgràcia succeïda. Investigar si l’ajuntament corresponent havia posat cartells d’avís de perill, si hi havia barreres per evitar l’accés, si hi havia mitjans de rescat disponibles....tot sigui, per buscar conflictes i a ser possible, indemnitzacions pels hereus dels difunts, en col·laboració amb algun advocat espavilat.
I és que la inconsciència no té límits. I en aquesta ben recent nevada generalitzada, s’ha donat un altre exemple de ximpleria” de manual”. Quatre amics, afeccionats a les rutes 4 x 4, en situacions extremes, no se’ls va ocórrer altra diversió que anar a l’Angliru ( Astúries ) de 1.570 m, malgrat tots els avisos de grans nevades. Doncs, cap problema, més divertit serà. I a més amb poca roba, pocs aliments i poc...de tot. Atrapats per la neu i sense possibilitat de girar, reclamen la intervenció del 112 i aquest, els engega a fregir espàrrecs. Gran crítica, grans declaracions per una atenció tant poc  professional...i compromís de continuar fent “rutes extremes”. Vale, han après la lliçó com podem veure.
Això em porta, aquí, a casa nostra. Cada setmana santa, cada estiu, em toca avisar, reclamar i al final amenaçar a monitors d’alguns campaments de nens, de no fer determinades rutes. No tenen ni idea dels perills de la muntanya, ni del fred que en ple mes de juliol o agost pot fer de nit. Desconeixen l’existència de fortes tempestes de llamps i trons que es poden desencadenar, i les conseqüències que poden comportar. He hagut de ser molt dràstic , en determinats moments, amenaçant en denúncies immediates als Mossos d’Esquadra, cas de no aturar determinades excursions o actuacions . Cosa semblant els toca fer a Saldes, quan alguns grups amb nens, volen pujar el Pedraforca amb sabates esportives i cap experiència.

En fi, s’han d’endurir radicalment les sancions per imprudència i per saltar-se normatives i avisos. No es poden posar en perill socorristes, serveis d’emergència, voluntaris, etc, per culpa d’uns inconscients que per una foto, o per una xul.leria, van a llocs on el perill és imminent i evident. I la cosa és urgent, perquè les inconsciències van en augment, com tots podem veure.

Tuesday, January 09, 2018

 

NO HAN ENTÈS RES- art. Nació Digital Solsona


NO HAN ENTÈS RES.
A la vista de les declaracions, propostes i moviments d’alguns protagonistes del procés independentista, podem afirmar que molts d’ells no han entès res, del que ha passat ,ni del que pot passar. No han entès ,el gravíssim error comès, de no convocar eleccions i obligar l’Estat a posar en marxa un mecanisme, mai utilitzat, que feia por als mateixos que l’havien de posar en marxa. El famós article 155 era una quimera, una mena de botó nuclear, que s’ha de tenir, per no fer-lo servir. Aquesta era la virtut de la seva existència.
Però, heus aquí, que la insensatesa de Puigdemont i companyia, el va fer activar, i no va passar res del que s’havia anunciat. Ni paralització de l’administració catalana, ni revolució a carrers i places, ni augment de la tensió i crispació...no. En paraules del “virrei” Bermúdez de Castro, ningú va plegar, ningú va torpedinar el funcionament de l’administració catalana, perquè tothom volia cobrar, a final de mes. Fins i tot, els més exaltats independentistes, eren clarament constitucionalistes de 8 a 15 hores, con tal a final de mes, la nòmina arribés puntual en els seus comptes corrents. Molt humà, molt poc èpic, però és el que hi ha.
Ara bé, res tornarà a ser igual que abans del 155. Quan una acció excepcional s’ha fet servir una vegada, pot tornar-se a fer servir, cent vegades. Pequen d’infantilesa, els electes de la llista de Puigdemont, quan imaginen fer possible l’elecció d’un president, fugat, no retornat, i pendent d’entrar a la presó, tant bon punt, entri a Espanya. I encara més infantilesa demostren , quan no imaginen l’empresonament d’un president, retornat. En el supòsit, impensable, per impossible que Puigdemont fos elegit president, residint a Bèlgica, el mateix dia que posés els peus en territori espanyol, seria detingut i posat a disposició de la Justícia. D’això no en dubta ningú, menys ells.
I és que han mitificat el paper històric de la Generalitat, i veuen impossible que el 130 president de la Generalitat pugui tenir la consideració de fugitiu, pendent de retre comptes davant d’un tribunal...espanyol. Impensable. Per tant, ell i els seus acòlits, creuen poder-ho impedir, amb la seva elecció, via telemàtica.
Es dur, haver estat Diputat en el Parlament, i haver d’escoltar com retorcen el Reglament, com intenten de nou vulnerar l’Estatut, com ignoren els dictàmens dels Lletrats, i els dictàmens del Consell Jurídic Assessor...Creuen poder interpretar a la seva manera, tot el que volen dur a la pràctica ,sense veure que qualsevol moviment contrari a la llei , serà portat al TC i suspès, de forma automàtica. Ja no fa por tornar a aplicar el 155, i si algú dels que esperen judici, hi torna, la seva entrada a presó serà automàtica.
Alguns sí han entès la nova situació. Avui mateix, Carles Mundó, ha anunciat la retirada de la política. Ha presentat renúncia a prendre possessió de l’acta de Diputat, i se’n va a fer d’advocat. Una bona manera de dir adéu al seu partit, ERC, sobretot en uns moments que alguns pensaven en ell per a presidir el Parlament o fins i tot per ser candidat a la presidència, si Puigdemont, no pot repetir. Millor marxar que no pas esperar noves astúcies i moments èpics. Ell sí ho ha entès. Com també ho varen entendre alguns ex consellers /es, que han deixat la política, com a via per no tenir nous ensurts, i poder demostrar en el moment del judici que ells / elles ja no poden ni volen, tornar a vulnerar la llei.
Amb tot, queden els de pedra picada que insisteixen en futures trencadisses. El president substitut de l’ANC, encara proclama que el nou govern ha de tirar endavant la República, prendre el comandament dels Mossos i no sé quantes coses més. No ha entès res. No sap que ja res serà com abans, i que la única via per recuperar les institucions catalanes, en plenitud, és el compliment de l’estat de dret. Esperem uns pocs dies, i veurem si tots han entès el nou panorama sorgit del 21 D, o encara han de tastar noves realitats. Aviat ho sabrem.



 

CONSORCI LLUÇANÈS - RESPECTE PER STA MARIA MERLÈS- art. La Rella


CONSORCI / COMARCA DEL LLUÇANÈS.  RESPECTE, PER STA. MARIA DE MERLÈS.
No m’ha agradat la reacció de l’alcalde de Prats, davant la decisió de l’alcalde de Santa Maria de Merlès, de sortir del Consorci del  Lluçanès. Titllar aquesta decisió, com irresponsable i exigir una rectificació, és una falta total de respecte a l’autonomia municipal que tenim tots els alcaldes, en representació dels Consistoris que presidim.
Es més, és un gravíssim error polític, que mai l’alcalde de la capital hauria d’haver comès, cap un municipi que va votar majoritàriament, en contra de la seva inclusió en el Lluçanès. Si vol fer servir aquestes formes, envers altres municipis reticents a formar part de la comarca, pot tenir per segur que la comarca no veurà mai la llum.
I aquest és un dels problemes que ara mateix té el territori del Lluçanès. Si un motiu no es podia donar, és fomentar la divisió interna, i aquesta reacció de l’alcalde de Prats, no solament ha indignat els habitants de Sta. Maria de Merlès, sinó també d’altres municipis on el no, va ser majoritari.
Per atreure la gent cap un objectiu, es necessita mà esquerra, i grans dosis d’habilitat i astúcia, de la qual aquest alcalde, està molt mancat, com hem pogut veure, en aquest i altres casos. A dia d’avui, la proposta de conversió en comarca, del territori del Lluçanès, està paralitzada per absència de funcionament del Parlament, però molt em temo, que no serà un dels temes a reprendre d’immediat, vistes les discrepàncies entre ERC i el PDeCAt, pel que fa la constitució de noves comarques.
Anys enrere, era partidari de l’ordenació territorial de Catalunya, en comarques, però l’actual mapa no ha funcionat com era desitjable. En comptes de funcionar com mancomunitats de serveis, s’han volgut convertir en petits parlaments, amb un cost mínim d’ un milió d’euros, cadascuna, i un increment il·limitat de nous territoris. Un petit país com el nostre, no es pot permetre una organització com aquesta. En temps de la República, es varen proposar 38 comarques, amb la Generalitat recuperada, varen ser 41, ara en tenim 42 ( Moianès) i s’hi volen sumar Lluçanès i Alta Segarra, ja. Venen a continuació algunes altres, en estudi...en fi, recomano pensar més en una Mancomunitat que no pas en una nova comarca. Temps al temps. I sobretot, respecte per les decisions de cada municipi. Faltaria més ¡¡¡
Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà ( Berguedà)



Saturday, January 06, 2018

 

FUGAT I NO RETORNAT - art. Regió 7.


FUGAT, I NO RETORNAT.
Després de les lectures obligades, dels Fets de Prats de Molló, l’any 26, protagonitzats per Francesc Macià, i de les de l’any 34, per Lluís Companys,  ja podem afegir-hi, les de Carles Puigdemont de l’any 17, d’aquest segle. D’aquests tres fets històrics, que cadascú en tregui les conclusions que cregui adients, però , en una ens podríem posar d’acord: la darrere ,ha tingut una covardia, no vista, en les anteriors.
Tots som responsables dels nostres actes, i més, qui més responsabilitat té en el càrrec que ostenta. Un president, com un capità d’un vaixell, no pot ser el primer a fugir, i deixar abandonats a la majoria dels seus ex consellers, i amb ells, al conjunt del poble català. Son molts, els independentistes que justifiquen la fugida, i fins i tot la perdonen, com exemple d’astúcia per no haver de retre comptes, davant la Justícia. Conseqüència, d’aquesta justificació, és la xifra de vots recollits, per la llista que encapçalava, en una mena de revenja contra el govern central, per les accions dutes a terme, en pro de restablir l’estat de dret.
I és que en absència de víctimes, son molts els que consideren “pecat venial” les accions dutes a terme per Carles Puigdemont, al front del Consell Executiu, o de Carme Forcadell, al capdavant de la Mesa del Parlament. I el mateix pensen ,dels grups parlamentaris que varen decidir dur a terme un cop d’estat civil, en el Parlament de Catalunya, els dies 6 i 7 de setembre ,de l’any passat. Res menys ,que imposar un canvi de regles de joc, del Parlament, i la vulneració de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. I ja no diguem, les vulneracions reiterades, i a consciència, de la Constitució espanyola.
Si política és pedagogia, quan algú vulnera la llei, ha d’estar disposat a afrontar les conseqüències, i més si ostenta un càrrec de representació pública. Es una manera clara i valenta de presentar-se davant els ciutadans que l’han votat. Fugir a l’estranger, i buscar subterfugis per continuar-hi , per temps indefinit, diu ben poc a favor dels qui han dut a terme aquesta acció. Es més, considero que els desacrediten per a sempre més, per a exercir qualsevol nou càrrec institucional.
Però, heus aquí, que Catalunya encara no ha donat prou imatges increïbles a tot el món, quan se’n preparen algunes més, que poden superar, en despropòsit ,les vistes fins ara. Un ex president que diu haver proclamat la República, per via verbal, i s’escapa pocs minuts després, reclama tornar accedir al càrrec de president, des d’una privilegiada posició de turista a Bèlgica. I no content amb una proposta com aquesta, no descarta, governar per via digital, el nou govern de la Generalitat.
Bé, no és estrany que un país perdi el nord, quan els seus principals dirigents han perdut l’oremus, en els darrers temps, però algú hauria de tenir prou seny, o almenys prou vergonya aliena ,com per evitar més desprestigi del que ja hem sofert, fins ara. Es pot entendre, la fòbia al govern central, i a la majoria d’actuacions del PP. En molts casos, estaríem d’acord en que no ens mereixem un govern central com el que tenim, i d’aquí que haguem de fer tots els esforços possibles, per a canviar-lo, però no podem seguir el camí ple de despropòsits, mentides i enganys que tenim per davant.

Els partits independentistes han assolit suficients escons com per elegir la Mesa del Parlament, i posteriorment , al president / a del govern. Seria molt demanar, no elegir en la presidència de la Mesa, una persona tant poc preparada i tant sectària, com la que hem tingut fins ara ? I no seria oportú, pensar en presentar al capdavant de la màxima institució del país, a algú que no s’hagi fugat i no hagi retornat ? Es que estaria bé deixar l’astúcia i els moments èpics, per algun altre moment de la nostra història col·lectiva. A ser possible, per a dintre de vint o trenta anys, com a mínim.

Friday, January 05, 2018

 

BENEFICIATS PEL 155 - art. Diari de Terrassa

BENEFICIATS PEL 155.
Sí, sí, encara que vagi contra corrent i pugui sorprendre a molta gent, amb aquest titular, l’article 155 també ha portat alguns beneficis, dels quals ningú en vol parlar en públic. Es una de les nostres típiques maneres de fer, catalanes. Voler quedar bé amb la vianda al plat, una dita molt apropiada, i molt vista i sentida, al llarg d’aquests cinc anys de procés. M’explico.
Un dels grans problemes de la Generalitat, és l’immens deute acumulat, al llarg dels anys, per una molt mala gestió econòmic – financera, i un inadequat sistema de finançament de les CCAA. Poso sempre, en primer lloc, la mala gestió econòmica, perquè , estimats lectors, us faríeu creus de veure com s’ha gestionat el diner públic, en el nostre país, però d’això, ja en parlarem un altre dia. Torno al principi.
Aquesta mala gestió, ha motivat que la Generalitat destinés diners, molts diners, al que el Govern considerava prioritari, i deixés sempre, per a més tard, pagar deutes. Sobretot si aquests deutes, eren amb els ajuntaments del país. Tenir setanta – cinc mil milions de deute, obligava a ser molt auster i molt astut, per gestionar-lo, però això és avorrit i no aporta vots, de manera que sempre quedava en un segon lloc, la gestió, i passava a primer lloc, no pagar deutes.
Poc a poc, la Generalitat anava retardant el pagament de deutes a uns mesos, fins arribar a fer esperar uns anys. Sí, heu llegit bé, en molts casos, els ajuntaments tardaven a cobrar, entre dos i tres anys, de manera que calia fer pòlisses de crèdit, i pagar interessos, a l’espera que algú recordés els deutes pendents. Els alcaldes ens convertíem en “homes del frac”, baixant i pujant de Barcelona , amb les mans buides. Un petit poble, com el nostre, havia arribat a tenir tres-cents vint mil euros de deute, pendent de cobrar. Ara en tenim vuitanta- cinc mil, amb previsió de cobrar-los, en poques setmanes.
Què ha fet el govern central ? L’aplicació del 155, li ha permès intervenir les finances, i astutament, s’ha dedicat a pagar deutes. Es a dir, que, poc a poc, calladament, es van fent transferències, a compte dels deutes pendents, de manera que molts alcaldes, de qualsevol color polític, es freguen mans i ulls, comprovant com es resolen ara, conflictes de llarga trajectòria. El conjunt d’ajuntaments havia arribat a tenir mil milions, en concepte de deutes pendents, de la Generalitat. També, en altres àmbits, s’estan resolent problemes que estaven encallats, de molt temps enrere.
I en aquest món de cinisme, en que tothom es veu obligat a criticar el 155, molts no ho diuen, però se’n beneficien ostentosament. Es més, jo diria que la gran escandalera feta pel trasllat de les obres de Sixena, ha anat bé, a molts que no s’atrevien a complir una resolució judicial com aquesta, i no sabien com sortir-se’n. Poder, posar a l’esquena del Govern de Madrid, aquesta maldat, resol un conflicte de mil dimonis. Una altra mostra de rebuig de paraula, al 155, però , mantenint el lloc de treball i el sou corresponent.
Per acabar, la insensatesa de Puigdemont, va activar el 155, però sort que existeix aquesta via d’intervenció, perquè del contrari, la democràcia es podria vulnerar sense límits. Vaig veure atònit, sorprès i indignat, com els dies 6 i 7 de setembre, es duia a terme un autèntic cop d’estat civil, en el Parlament de Catalunya. He estat diputat durant quatre legislatures, i mai, mai, havia sospitat ni imaginat la vulneració del Reglament, i l’Estatut d’Autonomia, per part dels nostres representants polítics. Es a dir, de la legalitat catalana, i per derivació de la espanyola, però és que l’activació del 155, s’hauria d’haver produït el dia 8 de setembre, per a restituir la legalitat catalana, trencada en unes jornades que passaran a la història negra de Catalunya. Sé que és impopular dir les coses pel seu nom, però hem entrat en un nou període polític, i sinó tenim clares les regles de joc, tornarem a cometre actes increïblement negatius pel funcionament del país i les seves institucions. I francament, el nivell de despropòsits, ha superat totes les expectatives, de manera que millor tothom tingui clar, les regles de joc futures.




Wednesday, January 03, 2018

 

L'EXCEPCIONALITAT DE TV 3 - art. Blogesfera socialista

L’EXCEPCIONALITAT  DE LA CCMA – TV3 / CATradio i altres.
En plena campanya electoral, va aparèixer l’enèsima polèmica sobre la falta de pluralitat informativa dels mitjans de comunicació de la Generalitat de Catalunya, agrupats en la CCMA ( corporació catalana de mitjans audiovisuals), dintre dels quals hi ha TV3 , Catalunya Radio, i altres, si bé els dos primers son els realment rellevants.
Ha estat una obsessió de tots els governs de la Generalitat, excepte el breu parèntesis del Tripartit, el dominar els mitjans de comunicació per a convertir-los en autèntics mitjans de propaganda del règim. No hi ha hagut manera de trobar un mínim d’objectivat i neutralitat en matèria informativa, ni facilitar l’entrada d’opinions diferents a les del govern.
Per això, ara, l’actual Director, el valencià Vicenç Sanchis, considera que la reclamació per part de l’Agència Tributària, de 167,4 milions d’euros en concepte d’IVA dels anys 2015, 2016 i 2017, ho veu com un càstig al seu posicionament descarat i abusiu en favor de les tesis independentistes. No vol veure-hi l’aplicació pura i simple, dels preceptes d’haver de cotitzar per un IVA procedent de les subvencions concedides pel govern de la Generalitat. I si bé, aquests imports, han estat recorreguts davant els tribunals, els de 2018, ja ni tant sols es podran discutir, degut al canvi de la llei de l’IVA que ja deixa més clara la tributació que pertoca.
Sigui com sigui, el cert és que la CCMA té un pressupost de 236 milions per 2017, i poca cosa més tindrà ,en aquest 2018. El pagament, ni que sigui fraccionat del deute reclamat posa potes enlaire tota l’estructura de TV3 i mitjans afins, de manera que a partir del mes de juny, considera no poder contractar cap programa extern. Ho sento però no em causa cap patiment aquesta situació, al contrari, crec que serà bona per la salut informativa del nostre país.
Fins ara, la falta de caràcter crític dels catalans, ha permès el funcionament d’uns mitjans de comunicació absolutament fidels al govern, amb un ús i abús de la informació per a benefici dels partits de govern i una manca total d’objectivitat i pluralitat. Si uns mitjans com aquests entren en crisis, no provocaran cap malestar a la societat. Al contrari, deixaran d’intoxicar i atiar conflictes, quan el que els pertocaria fer, seria donar informació fidedigne.
Però, és que les xifres son d’escàndol total, sense produir l’escàndol que hauria de provocar en la població que , al cap i a la fi, som els que paguem. La plantilla actual de TV 3 és de 2.312 persones, amb 47 alts directius, inclosos. Molts més dels que tenen mitjans tant potents com Mediaset o Atresmedia. O per CCAA, podem veure que Radio Televisió Andalusia, en té 1.217, Eukal Televisa ( País Basc) 975, o Radio Televisió Madrid, 317. En resum, que TV 3 en té tants com aquestes tres Autonomies juntes.
Tot s’ha fet amb grandiositat i àmplia generositat , pagada per tots nosaltres, i la manera d’entrar-hi ,en molts casos, no ha tingut res a veure amb els títols professionals, sinó amb altres qualitats o amistats. Així estem, quan apareix el greu problema d’un enorme deute pendent amb l’Agència Tributària, i amb l’article 155 en vigor. Aquí no hi ha la via de tornar a demanar un nou aval com es va fer pocs mesos enrere. Ara, toca fer-hi front, sense excuses i de la mà de retallades contundents, en moltes despeses que no tenien cap més objectiu que fer funcionar l’enorme estructura creada.
No podem dir que el 155 hagi tingut efectes negatius, en tot lloc i moment, perquè hi ha uns quants exemples de bones pràctiques i exigències mai complides. Ja era hora que algú mirés els comptes i veiés la desproporció entre població i diner destinat a mitjans de comunicació. Tots volem una televisió i radio, dignes, però no, uns mitjans al servei de la propaganda i del govern de torn, com han estat fins ara. Ja va sent hora de canvis en profunditat.



Tuesday, January 02, 2018

 

PASSAR REVISTA, AL MONESTIR DE MONTSERRAT - art. Nació Digital Solsona

PASSAR REVISTA, AL MONESTIR DE MONTSERRAT.
Acaben de sortir , les xifres de visitants dels principals museus i centres d’interès de Catalunya, i Montserrat, se situa en un esplèndid segon lloc, amb 2,7 milions de visitants, per darrera dels pocs més de 3,2 milions de la Sagrada Família. Si fa no fa, és un rànking força similar al d’anys anteriors, amb un Museu Dalí, en tercer lloc, etc.
Acostumo visitar alguns dels principals centres d’interès del país, per gust de recordar anteriors visites, i perquè sempre es descobreixen aspectes nous, si el lloc es mira amb ulls una mica crítics. També hi vaig, per recordar velles polèmiques o velles actuacions , durant els meus anys de diputat en el Parlament, en els quals em vaig ocupar de demanar millores en alguns aspectes, poc cuidats.
Doncs bé, en el dia d’ahir, cap d’any, vaig decidir visitar de nou el Monestir, per comprovar les obres realitzades, el manteniment i el funcionament, en general ,dels equipaments i serveis. No de tots, per falta de temps, però sí d’alguns dels més essencials. Encara recordo algunes peticions fetes, vint anys enrere, que veig no s’han resolt. M’explico.
La primera petició que vaig presentar com a diputat – adscrit a la Catalunya Central, per part del partit socialista, feia referència a un tema no resolt. Es tracta de la mala imatge que donen uns pocs edificis abandonats, a peu de carretera, destartalats, plens de grafits de molt mal gust, i perillosos, perquè en algun moment caurà alguna de les parets. N’he comptat tres, a peu de la carretera de Monistrol de Montserrat, fins el Monestir, però el més espectacular és l’antic hotel a tocar del Monestir de Sant Benet de Montserrat, on viu i treballa una comunitat de monges benedictines, amb hostejaria inclosa.
No entenc, com el Patronat de la Muntanya de Montserrat, no ha aconseguit tirar a terra i netejar l’espai que ocupa aquest edifici, en runes, i un parell d’altres edificis més petits, en llocs no gaire allunyats. Com és possible que en vint o trenta anys, no s’hagi esborrat una imatge com aquesta ? o un perill com aquest ? M’agradaria tenir resposta.
Arribats a l’ampli , i sempre ple, aparcament del Monestir, he de dir que està ben cuidat i mantingut, però amb detalls que cal resoldre, el més aviat possible. Un centre, de relleu mundial com aquest, ha de poder passar revista, per dintre i per fora, i he de dir que per fora, hi ha molta feina fer.  Què vull dir ?
Doncs, que el perímetre del mur de contenció de l’aparcament, o dels miradors, no passen la revista, a ulls d’un amant de la pulcritud i la netedat. Som especialistes, en fer neteja del que més es veu, però oblidem allò que aparentment, es veu menys. L’afluència massiva de visitants, fa que, un petit percentatge es comporti de mala manera, i podem veure papers, plàstics, llaunes, cigarretes, ampolles, etc, escampades per aquests indrets. Ahir vaig poder captar imatges fotogràfiques, d’un bon nombre de trams, bruts.
S’ha fet un bon esforç per col·locar papereres en tots els indrets, si bé, en molt poques, hi ha un annex per deixar-hi les burilles de les cigarretes, de manera que en molts llocs s’acumula un bon gruix de burilles al terra. No costaria gaire d’afegir aquest annex, a la majoria, i no només en unes poques. En resum, convindria contractar una brigada de neteja, d’espais especials, en llocs amb fortes pendents , i fer dissabte, durant un parell de mesos. Aquesta actuació deixaria el Monestir, en ordre de revista , per dintre i per fora.
Dit això, confesso la bona impressió, pel que fa el funcionament de tots els serveis del Monestir, amb bona disciplina i ordre, com per poder compaginar actes religiosos amb visites turístiques. Tot l’espai interior, del conjunt arquitectònic ofereix bones imatges, i bona organització, de manera que es pot recomanar la visita, segurs que mereix la pena. I l’ampliació de les informacions més essencials, a idiomes com el japonès i el rus, s’agraeixen quan comproves que son molts els visitants , procedents d’aquests països. En resum, un notable, amb deures per fer, per millorar nota.






 

DANYS COL.LATERALS - art. Diari de Terrassa


DANYS COL.LATERALS.
Hem acabat la legislatura, amb una nova modalitat i demostració d’astúcia i èpica, similar a la que va iniciar el capità del creuer Costa Concordia, sent el primer a marxar del vaixell , en comptes de practicar el fins aleshores tradicional, “primer els nens i les dones”. També Puigdemont, fou el primer a fugir, amb uns poquets companys de viatge, deixant enrere la major part del seu antic Consell Executiu, no fos cas que el volguessin fer pagar pels greus fets, protagonitzats pel seu govern, en la recta final del procés.
Ara, els tenim a Bèlgica, impartint lliçons d’ètica i èpica, a l’espera de veure si poden tornar, en olor de multitud, o com a mínim, sense anar directament a la presó. Però, avui no vull parlar d’aquesta lamentable trajectòria, sinó dels efectes col·laterals que el mal anomenat procés independentista ,ha tingut sobre els ajuntaments, especialment, pels més petits.
Tenir en permanent deriva independentista, a tot el govern de la Generalitat, ha significat oblidar l’acció de govern, durant cinc anys. Si a tot plegat, s’hi afegeix el seguidisme d’entitats com l’ANC, Omnium, i l’ACM, a més dels partits independentistes, es comprova l’enorme repercussió negativa, en l’administració local: els ajuntaments. La majoria d’ells, han estat trasbalsats, paralitzats o convulsionats per crisis entre els partits de govern, conflictes entre govern i oposició, convocatòries constants de plens per parlar de tot, menys del que preocupa als ciutadans de forma directa, concentracions, mobilitzacions, manifestacions, etc, etc, que impedien l’acció de govern, del dia a dia.
Es fàcil comprovar el grau de paràlisis de la majoria d’ajuntaments, si s’estudia el capítol d’inversions, però el més greu, ha estat l’absència d’activitat del govern de la Generalitat. Amb el cap en un altre lloc, i en altres batalles, és impossible fer front als avorrits problemes de cada dia. Alguns dels lectors, poden pensar, que els ajuntaments podien continuar fent la seva feina, oblidant-se de la Generalitat. Ai las, això no és possible, per la senzilla raó que la majoria de competències, en temes clau, depenen de decisions de la Generalitat, de manera que si aquesta no resol, els temes queden paralitzats.
I així és com estan milers i milers d’expedients de tota mena, que dormen en departaments de les Conselleries, a l’espera que algú es responsabilitzi de les resolucions que toca prendre. I els danys col·laterals d’aquesta paràlisis, son immensos. En primer lloc , per la falta de capacitat financera de la Generalitat que ha tallat tots els ajuts que concedia als ajuntaments, de manera que ja depenem de nosaltres mateixos, o de la Diputació de Barcelona, en el cas de la província de Barcelona, però drama immens, en les províncies de Girona, Lleida i Tarragona, on les seves diputacions son de miniatura.

Els danys a iniciatives empresarials, son gravíssims, per quan la majoria d’inversions i actuacions necessiten de resolucions de Departaments de la Generalitat i sense càrrecs per la feina, expedients que haurien de ser resolts en dos o tres mesos, poden passar un, dos o tres anys, en un calaix. Determinades llicències d’activitats, expedients urbanístics, informes preceptius, resolucions obligatòries...van esperant, i esperant que el govern existeixi. I no parlo d’ara mateix, sinó de tots aquests cinc darrers anys. Perseguir un somni, o inventar-se un objectiu que sabien inassolible, ha produït una immensa frustració col·lectiva, però no oblidem els danys col·laterals, en multitud d’iniciatives empresarials, personals, o municipals, paralitzades en qualsevol despatx de la Generalitat. Els Alcaldes n’hem estat observadors privilegiats, i alhora perjudicats directes, en l’acció de govern dels nostres pobles, i ciutats. Que ningú ho oblidi.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?