Joan Roma

Tuesday, January 30, 2018

MILERS DE JURISTES, EN UN INSTANT - art. blogesfera socialista

MILERS DE JURISTES, EN UN INSTANT.

Arran la diabòlica successió d’estirabots ,per part de Carles Puigdemont i el seu grup de seguidors, han aparegut, en un instant , milers de juristes que dictaminen sobre els passos a seguir, i carreguen contra totes les iniciatives del govern central, TC, Suprem, Lletrats del Parlament, i tot el que es mou al voltant del tema.

A l’igual que tenim en el país milers d’entrenadors de futbol que pontifiquen sobre les alineacions, tàctiques i estratègies de tots els grans partits, tenim ara, similar nombre d’especialistes en dret administratiu, penal i constitucional. No costa gens, assolir el càrrec d’expert, a la vista de l’immens nombre de seriosos juristes que apareixen en multitud de programes de radio, televisió o diaris.

Fent una mica de zàping, cada dia podem escoltar advocats, de nom desconegut, professors sense més títols, ex jutges avorrits o opinadors pagats, com qüestionen les decisions del Magistrat del Suprem, Pablo LLarena, o les dels membres del Tribunal Constitucional. Semblaria com si tots ells, haguessin obtingut els càrrecs, en una tómbola, i no per mèrits acadèmics o en l’exercici de les seves funcions.

Es increïble veure com despotriquen de qualsevol decisió i com la poden apuntar a intromissions del govern central, o a pressions dels partits constitucionalistes, o per interessos ocults, difícils d’especificar. La presumpció d’honestedat, en l’exercici del càrrec, o la plena independència en les decisions, no compten, perquè “ningú” se les creu. No pot ser que hagin decidit una cosa, sense caure en els interessos dels dolents de torn.

Així, doncs, el procés com a tal, ha mort, però continua la deriva nacionalista, per elegir president, sota el mateix caos, en que va discórrer el camí cap una independència que tothom sabia, impossible. Estem tant liats, tant enfangats en estratègies infantils, que no hi ha temps per fer el més sensat: tornar a la realitat i deixar enrere, els objectius inassolibles. Però, ningú s’atreveix a fer-ho. Falta valentia , falta honestedat per dir a la gent, el que no vol sentir. I així, estem.

Ara mateix, ningú pot predir quin guió es podrà seguir, en les properes hores. Ni tant sols es poden predir els propers dies, de tant enrevessat com està el panorama. Mentrestant els pocs elements de prestigi que quedaven, es van eliminant, a una velocitat de vertigen. I tothom s’hi ha apuntat, fins i tot alguns juristes que com Alonso- Cuevillas van de plató en plató , a la recerca de fama i aplaudiments fàcils, en comptes de representar millor el seu client, i buscar solucions a la situació.

No, ara toca trinxar-ho tot. Si una part del Parlament s’ha entestat en elegir un pròfug de la justícia, no es vol rectificar, encara que es posi en perill a la pròpia institució. I de la gent, ningú se’n preocupa. Si portem 5 anys sense govern estable, pensen, no ens hem de preocupar per afegir-hi uns quants mesos més, i si cal anar a noves eleccions, doncs, s’hi va. Ja no ve d’aqui una bestiesa més o menys.

Es fa difícil, contemplar el trist espectacle, sense poder-hi fer res. Perdut el nord, només es tornarà a la normalitat, quan vegin tallats tots els camins de fugida. No m’atreveixo a fer de jurista perquè no ho sóc ni pretenc usurpar càrrecs pels quals no he concorregut. Tinc per norma, complir i fer complir la legalitat, i em semblava el més fàcil per fer funcionar el país. Ara hem vist com tot un conjunt de persones i partits, han cregut poder interpretar les lleis al seu gust i conveniència, i per fer-ho, res millor que desacreditar els qui tenen el deure de vetllar per la legalitat. Ho tenen perdut, però els danys, han estat immensos, i cada dia que passa, s’incrementen ostensiblement. Diuen estimar tant el país, que no tenen cap mania de destrossar-lo. Al cap i a la fi, és seu.

# posted by joan roma cunill @ 10:31 PM

Monday, January 29, 2018

VOLEM...O, VOLÍEM ACOLLIR ? - Art. Diari de Terrassa

VOLEM...O VOLÍEM ACOLLIR ?

El nostre país, és molt donat a fer realitat la dita popular, “arrencada de cavall, i parada de ruc”, en temes que mereixerien mantenir l’atenció i dedicació durant mesos, molts mesos, i fins i tot anys. M’explico.

Qui no recorda les grans manifestacions i concentracions a favor d’acollir refugiats, a la vista dels estralls de la guerra de Síria, o per les morts en el Mediterrani, conseqüència de la fugida d’altres guerres i de la fam, en múltiples països de l’Africa subsahariana ? Qui no recorda les pancartes i cartells, amb els lemes “volem acollir” ? Les vàrem veure en molts pobles i ciutats catalanes, però també en moltes altres ciutats de tot l’Estat. Perquè ja no en parlem ? Perquè creiem resolt el tema ?

No, el tema no s’ha resolt, en absolut. Molts manifestants trobaven ridícula la xifra de 17.500 refugiats, destinats a ser acollits per Espanya, en un repartiment fet, per les autoritats de la UE. Ens semblaven pocs, a la vista dels centenars de milers, amuntegats en els camps de refugiats de Turquia, Grècia, i altres països de l’Est ,de la UE.

Doncs bé, d’aquests 17.500, a dia d’avui n’hem acollit prop de 2.000, i ben aviat arribarà el tercer contingent, amb un miler més. Jo era un dels que m’imaginava l’acolliment, mitjançant un sistema ben organitzat i coordinat, de manera que tothom qui fos acollit, podria comptar amb una feina i una vivenda. Suposava que l’acceptació per part de l’Estat d’un contingent com aquest, anava lligat a acords amb les grans empreses del país, per repartir-los per tot Espanya , alhora que se’ls garantia feina i refugi.

Mal pensament. Mala suposició. Res de res de tot això. Al final, a mesura que arriben els refugiats, procedents d’arreu del món, es reparteixen per diferents indrets de la Península, mitjançant convenis, amb alguns ONG’s que se’n fan càrrec, durant uns mesos, a l’espera de poder-los introduir en el món laboral. No hi ha acords amb les grans empreses, ni prioritat en proporcionar pisos oficials o pisos cedits per bancs i caixes, ni especials facilitats per integrar-los ràpidament. Es fa el que es pot, com es pot, i allà on es pot.

La meva experiència ve donada per exercir de professor de castellà ,als refugiats acollits per Creu Roja, a Berga. Com voluntari, estic a punt de tancar les classes, al segon contingent, procedent de multitud de països: Ucraïna, Rússia, Geòrgia, Afganistan , Camerun, Guinea – Conakry,...i aviat, se suposa arribarà el tercer contingent. I mentrestant no arriba, costa molt d’integrar els que tenim ja aquí. Trobar feina, és el primer repte, i la primera necessitat, i és molt complicat aconseguir-ho, fins i tot en el cas de persones molt preparades, en diferents àmbits i professions. I sense treball, difícilment es pot trobar una vivenda, per molt que Creu Roja o altres ONG’s hi posin esforços i gestions.

Què toca fer ? Doncs, si es va sortir a demanar acolliment, caldria mantenir el compromís i donar-se d’alta com a socis d’aquestes ONG’s, buscant feina i pis, pels refugiats. Com més gran és la ciutat, semblaria més fàcil poder integrar les persones acollides, i puc assegurar que aquest principi ,no es compleix. Falten braços i facilitats per resoldre l’encaix dels nous vinguts, i queden parats i decebuts ,quan després de superar mil obstacles, arriben a un lloc, on els costa moltíssim d’aconseguir la integració. Estem just al principi de l’acolliment amb poc més del 10% dels que toca rebre. Si aquest petit percentatge costa molt d’acollir que no passarà amb els que vindran després ¡¡¡ Toca assumir les responsabilitats, i sumar esforços per fer possible, iniciar una nova vida aquí, després de totes les penalitats passades en els seus països d’origen i en el camí per sortir-ne. A veure si hi pensem, i sobretot, actuem.

# posted by joan roma cunill @ 12:28 AM

Saturday, January 27, 2018

VINCULANT..., O NO ? - art. Regió 7

VINCULANT..., O NO ?

La deriva del procés independentista, ha fet caure símbols que mai havien estat qüestionats, com és que els càrrecs institucionals, han de ser els primers a complir i fer complir les lleis vigents. Aquest principi era tant bàsic, tant elemental, que no semblava podés ser mai vulnerat.

En un estat de dret, amb plenes garanties democràtiques, les lleis es poden discutir i criticar, però mai, vulnerar. Doncs bé, ara i aquí, hi ha qui legitima perfectament algunes de les decisions preses, en el Parlament de Catalunya o en el Consell Executiu de la Generalitat, vulnerant clarament, Reglament, Estatut d’Autonomia i Constitució espanyola.  Així, estem.

Tampoc mai, s’havia qüestionat el paper dels Lletrats del Parlament, com elements essencials per interpretar el Reglament, o les lleis fonamentals del país. Parlo, de les lleis catalanes, deixo per un altre dia, les espanyoles que també son objecte d’informes, dictàmens i valoracions.

Pels no entesos en la matèria, diré que un Lletrat del Parlament, és un jurista d’alt nivell, especialitzat en matèria legislativa. Arriba al càrrec, mitjançant concurs oposició, i esdevé funcionari del Parlament. La seva feina és la d’assessorar , emetre informes, dictàmens i valoracions sobre totes les matèries que es tractin en el Ple, o en les Comissions.

Si els estimats lectors, miren la Cambra Catalana, veuran sempre la presència d’un Lletrat al costat de la Mesa, disposat a aclarir, assessorar o dictaminar sobre qualsevol dubte que puguin tenir els seus membres. La mateixa feina fan, en el transcurs de les Comissions parlamentàries.

Doncs bé, aquests dies, s’ha posat en qüestió la validesa dels seus informes, i hem entrat en una mena de roda de qüestionaments, sobre si son vinculants, o no. Fins i tot l’ex president i algun dels ex consellers, han retret alguns dels informes, quan no han estat del seu gust i opinió. Només faltaria que aquests, o altres funcionaris, actuessin a gust del govern o de qualsevol altre òrgan parlamentari.

Es evident que son els polítics, els que prenen les decisions, però malament rai, si no fan cas dels informes dels Lletrats. Hi son, i els paguem perquè actuïn a plena professionalitat, amb plena llibertat i transparència. I, millor fer-los-hi cas, sinó es vol anar per mal camí.

Mireu, totes les institucions, tenen els seus lletrats. Els ajuntaments tenen el secretari o secretària, que no és un administratiu, sinó una mena de notari , per donar fe dels actes, però també per assessorar , informar i dictaminar sobre si un acte és jurídicament correcte o no. I tenen un interventor / a, per temes econòmics. En els petits, els dos càrrecs, els té la mateixa persona. I també tenen el seu tècnic en urbanisme, o el seu enginyer. I malament si l’alcalde i equip de govern, no els fan cas.

Porto vint-i-set anys d’alcalde, i mai, mai he pres una decisió ,saltant-me els dictàmens de la secretària – interventora, ni del tècnic urbanístic o de l’enginyer. I si en algun cas, no s’acaba de veure clar, es pot demanar un informe extern.

Per això, trobo molt poc afortunat, qüestionar el paper d’aquests funcionaris, tant essencials per a poder prendre decisions , conforme a llei. Son indispensables, i si bé, la darrere paraula la tenen els càrrecs institucionals, la solidesa dels acords, ve donada per un dictamen que els consideri ajustats a dret. Si se’ls hagués fet cas, en aquest trajecte tant desastrós, no estaríem en la situació que ens trobem. Confio i espero que la nova Mesa, sí consideri “vinculants”, els informes dels Lletrats. Evitarem anar per mal camí, i si una cosa necessita ara el país, és un bon govern. 

# posted by joan roma cunill @ 2:02 AM

Thursday, January 25, 2018

CARMENA VS COLAU - art. Blogesfera socialista

CARMENA VS COLAU.

Com Alcalde, sempre he procurat fer un seguiment proper, de tot el que passa en el món local, a nivell de Catalunya, Espanya ,o arreu del món. En primer lloc ,per interès genèric, després, perquè es poden aprendre coses que poden ser traslladades, a un petit ajuntament, com el que presideixo.

Recordo interessants xerrades amb l’Alcalde Maragall, amb en Antoni Ciurana de Lleida, Manel Royes de Terrassa, Manuela de Madre de Sta. Coloma, i dotzenes d’altres, que varen saber marcar tendència en els seus municipis, i els transformaren , en pocs anys, com mai s’havia fet, en els darrers segles. Hi ha un abans i un després, en els primers vint anys de democràcia municipal. Però bé, avui, vull parlar de dos models diametralment diferents, de com governar una gran ciutat. Avui, vull parlar de les Alcaldesses de Madrid i Barcelona.

He de dir, d’entrada, que no les conec personalment. Les he de jutjar per les seves accions i per les seves intervencions, en tota mena de fòrums polítics, socials o culturals, però en el mon de les noves tecnologies i xarxes socials, hi ha prou elements com per fer-ne una valoració força exhaustiva.

Vull deixar clar, el decantament clar pel model Carmena, front el model Colau. No tenen res a veure, ni en el fons ni en les formes. M’encanta la simplicitat natural, la intel·ligència quotidiana, la senzillesa en el tracte i l’exercici del poder, com a necessitat natural, per complir i fer complir les normatives vigents, en una gran ciutat, com Madrid.

Una dona que es lleva a les 6 del matí, es prepara l’esmorzar, s’emporta el dinar a l’ajuntament, i s’hi planta a les 7 o quarts de vuit, quan encara les portes estan tancades, sorprèn gratament. Es una “ave raris” en el món municipal i en el polític, en general. Pensar en un dinar de “tuperware” en el despatx d’alcaldia, es ben poc freqüent.

Però, a banda d’aquests costums, tant poc habituals, el que és més elogiable, és el despreniment i senzillesa de l’ús del càrrec. Un càrrec al qual no s’aferra ni li farà fer mai, el que no vulgui fer. Ha superat ja diverses crisis, deixant molt clar que si algú creu que la farà baixar de les seves decisions, va molt errat, i abans plegarà que no canviarà de rumb. Hi és per convicció i per donar compliment a uns compromisos electorals molt determinats. No busca ni protagonismes estèrils, ni elogis ni medalles. El seu projecte, és la millora de la ciutat, en tots els seus àmbits essencials, i de fet, va per molt bon camí. Segur tindrà grans pressions per a continuar en el càrrec, tot i haver dit que només hi seria un sol mandat. Veurem.

A l’altra banda de la balança, tenim Ada Colau, procedent dels moviments populars, lligats a les dificultats per obtenir o mantenir la vivenda, amb nombroses accions reivindicatives del dret a l’habitatge, i en contra de l’especulació en el mercat immobiliari. Saltar d’un moviment com aquest a l’Alcaldia de Barcelona era molt complicat i molt inesperat. De fet, dona tota la sensació que la seva aspiració era a treure un bon resultat, i quedar-se a l’oposició, on sempre és més fàcil fer soroll sense haver de resoldre els temes criticats.

Però, ironies de la història, i de les eleccions, el mapa municipal queda tant fraccionat que la porten a ser Alcaldessa de Barcelona, amb un mínim equip de govern. De seguida es nota la falta de preparació per governar, i les dificultats per posar-se al front d’un Ajuntament tant gran i complexa com és el de Barcelona. A diferència de Carmena, Ada Colau no té un projecte clar ni definit de què fer ni cap on anar, de manera que s’actua més per complaure algun dels àmbits més propers que no pas per conduir la ciutat cap un futur determinat. No hi ha projecte clar ni ambiciós de futur. Simplement , resistir, intentant vendre petits projectes o retocs a la situació heretada, a l’espera d’esdeveniments futurs. Més que governar, s’administra , evitant entrar en temes massa polèmics, pels quals ni està preparada ni té un equip prou preparat com per fer-hi front.

Es en aquest punt, on se li veuen ànims per resistir, a l’espera d’arribar a les eleccions de l’any vinent, en un mínim de condicions com per poder aspirar a repetir resultats. Aquell anhel d’ampliar resultats i menjar-se el món, ha donat pas a un simple exercici de supervivència, en una ciutat en que amb això no n’hi ha prou. Barcelona necessita de grans projectes i grans ambicions. Colau no té ni una cosa ni altra. Si he d’elegir entre una o altra, aviat s’ha triat, almenys en el meu cas.

# posted by joan roma cunill @ 6:34 AM

Tuesday, January 23, 2018

SHOWS, RENYITS AMB LA SERIETAT - art. Nació Digital Solsona

SHOWS, RENYITS AMB LA SERIETAT.

La meva llarga estada a Suïssa, i els nombrosos viatges fets, per diversos països de la UE, em fan ser més crític amb els esdeveniments viscuts a Catalunya, en els darrers anys, i sentir autèntica vergonya, perdó, indignació , pel comportament de l’ex president Puigdemont.

Ara mateix, torni o no torni, ha quedat totalment desqualificat, ja no per tornar a ser president, sinó per ni tant sols, esdevenir diputat, ni alcalde d’un municipi petit, petit. Es increïble, la seva trajectòria des que va ocupar la presidència, de rebot i de forma totalment sorprenent. Potser, hauria fet un paper mediocre, com alcalde de Girona, però el que ha quedat clar, és que el rol de president li ha anat immensament gran. No ha tingut present, ni la serietat ni el paper exemplificant de tot responsable públic. Al contrari, ha cregut necessari muntar shows mediàtics, cada dos per tres, pensant que així podia suplir la manca de preparació i eficàcia, al capdavant del govern.

Es creu guanyador de la comparació amb Rajoy, i d’aquí el desig de fer comparacions, a nivell de coneixement d’idiomes. Promou entrevistes, en francès, i se’n va a Dinamarca, per a poder demostrar que també parla anglès. El que digui, és el de menys, i si fa un ridícul espantós, no compta, perquè ell no ho creu. Es considera tant espavilat que son els altres els que cauen en contradiccions i desconeixement de la política mundial.

No entén, per desconeixement i ignorància supina, l’immens respecte dels països democràtics, per les lleis vigents. En cap país de la UE, és imaginable trobar un càrrec institucional que pugui defensar la vulneració de la Constitució, com si es tractés d’un paper qualsevol. Un document, a interpretar, segons les conveniències de cadascú. Per això sol, ja no mereix cap respecte ni cap atenció

Però, permetre’s comparacions impensables, amb el franquisme, o amb la no divisió de poders, en un país com Espanya que figura entre els 28, amb més “democràcia plena” suposa una falsedat, de connotacions inimaginables, en un polític. Vull recordar el darrer estudi de The Economist, repassant la situació de 167 països, de tot el món. Espanya figura en el lloc 16, de les democràcies plenes, al davant d’EUA , en el 17, del Japó i Bèlgica en el 20, de França en el 24 i de Gran Bretanya, en el 23.

Es evident que hi ha carències, i és evident que tenim un govern central, clarament millorable, per no dir, decididament inepte, però d’aquí a tirar per terra l’estat de dret, en el que vivim, hi ha un abisme. Un abisme que Puigdemont creu poder superar, amb unes gracietes i explicacions que res tenen a veure amb la realitat. Ell ha creat la seva pròpia realitat i la ven, com si es tractés de la veritat revelada.

La política, no és show, i menys quan tenim un poble dividit i tensionat, per culpa d’una deriva independentista, portada a terme, sense serietat ni respecte, pel que suposava de crisis profunda d’un model de societat que va costar molt de construir. Els socialistes, varem tenir molt clar quin poble volíem i com d’important era una escola única, inclusiva, integrada en la societat. I com d’important era encaixar els nous vinguts, i conformar una societat única, però diversa i plural. Es que ara, l’hem de dividir entre bons i mals catalans, en funció de si volen quedar-se o marxar ?

Estem en la recta final del “show” Puigdemont. Està al final del recorregut, i millor es quedi a Bèlgica, i ens deixi tranquils. Ara i aquí, toca elegir nou president /a, i conformar nou govern, amb gent nova, no imputada, i disposada a deixar enrere la unilateralitat que no té cap possibilitat, ni futur. Respectem els ideals de cadascú, però pensem en el país i els seus habitants, que no poden estar més temps sense govern estable. Es hora de viure la realitat i no inventar-se-la.

# posted by joan roma cunill @ 6:24 AM

Monday, January 22, 2018

40 ANYS DEL PSC - art. blogesfera socialista

40 ANYS DEL PSC .

Hem arribat als 40, amb un canvi de seu central, i un munt de feina ,al darrere. En conjunt, podem estar satisfets de la trajectòria, tot i els clars obscurs que tota organització té, i els moments difícils, en els quals ens trobem. Es impossible resumir 40 anys, en unes poques ratlles, però ha valgut la pena, l’esforç dedicat. Marxem del carrer Nicaragua per anar al carrer Pallars, tot un símbol de canvi i inici d’una nova etapa, sense desmerèixer del passat. Al contrari, en podem estar orgullosos perquè s’ha fet molta feina, i molt ben feta, en la majoria de casos.

En el moment del Congrés d’unitat, l’any 78, em trobava a Suïssa i un any abans havia demanat poder ingressar en el Moviment Socialista, de Joan Reventós, però els qui estàvem a l’estranger ,només podíem militar en el PSOE, únic partit amb delegacions a tot el món, de manera que vaig esperar a venir, l’abril del 79, per fer-me militant. Des d’aleshores, i fins ara, he ostentat diferents càrrecs institucionals i de partit que m’han fet conèixer i participar de les grans i no tant grans, decisions.

Mirant enrere, sembla impossible el camí  recorregut. En aquests moments, en que es critica i fins i tot, es menysprea la Transició, els qui la varem viure, sabem que era la única via per superar la dictadura i entrar en democràcia. Va ser un encert, i un model per a molts altres països que han intentat copiar-lo. Es fàcil criticar “ a toro pasado” el que es va fer i com es va fer, però la realitat és que en pocs anys, la transformació del país, fou espectacular.

I la victòria socialista del 82, suposà l’inici del major canvi en profunditat, vist en un país de l’Europa occidental. Puc donar fe, de l’enveja que sentien molts altres països, de la rapidesa i profunditat dels canvis, en ben pocs anys. Viatjar per Europa, suposava donar a conèixer la transformació d’un vell i atrotinat país, en un altre de modern i innovador. La culminació vingué de la mà dels JJOO de Barcelona del 92 i de la Expo de Sevilla, precedida per l’entrada a la UE, el dia 1 de gener del 86.

En 40 anys, militants i simpatitzants del PSC, han estat protagonistes del canvi i la modernització de centenars de pobles i ciutats, no en va, hem estat i som un partit municipalista, de primer nivell. He conegut centenars d’alcaldes, regidors, diputats, senadors, i puc assegurar l’enorme esforç posat, en atrapar el temps perdut, en la llarga nit del franquisme. En 40 anys, hem fet, el que en altres països, han necessitat 60 o 70 anys. El mateix podem dir de la feina en Diputacions, Parlament , les Corts Generals o en els governs de la Generalitat i govern central.

El temps passa i les persones passen, però el projecte es manté, amb els lògics alts i baixos, de tota organització humana. Toca posar-se al dia,  trobar noves formes de fer política, d'apropar-nos als ciutadans, i buscar noves propostes engrescadores. Fàcil de dir, complicat d’aconseguir com veiem una mica per tot el món, però sortiran. No en tinc cap dubte. Hi ha tantes injustícies en el món, tantes desigualtats, que només per la via socialdemòcrata podem aconseguir un món més just.

Ho vàrem ja discutir amb els nostres referents inicials. Amb en Joan Reventós, Pep Jai, Marta Mata, Ma. Aurèlia Campmany, Ernest Lluch, Fernández Jurado, i tants i tants altres, amb els quals vàrem fer una part del trajecte. Som peces d’un engranatge, reemplaçats uns per altres, en una cadena sense fi. Aquest any en fem 40, bon aniversari , a tots i totes els qui els hem viscut i protagonitzat, i anem preparant el relleu per als qui han de continuar la feina. Queda molt per fer.

# posted by joan roma cunill @ 9:32 AM

Friday, January 19, 2018

LLIÇONS REBUDES DE MORAL, ÈTICA, PATRIOTISME...- art. Regió 7

LLIÇONS REBUDES DE MORAL, ÈTICA, PATRIOTISME, ....

Arran la sentència del Cas Palau, les primeres imatges que m’han vingut al cap, han estat les lliçons impartides ,des de la tribuna del Parlament de Catalunya, per l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, a tots els diputats de l’hemicicle. Durant els meus 16 anys de diputat, vaig haver d’empassar-me, abrandats discursos de moral, ètica i patriotisme, per part de CiU, i retrets constants, plens de fúria i rebuig, a les crítiques procedents de les bancades socialistes. Ells eren els bons catalans, nosaltres, els dolents.

I delerosos de copiar al “jefe”, tots els Consellers i Diputats de la majoria, s’esmeraven en mostrar les virtuts de CiU, en comparació amb les maldats socialistes.

Durant anys, vaig jurar perseverar en la investigació dels tripijocs convergents, sabedor de multitud de casos de corrupció que coneixíem, però no podíem provar. Ja he explicat en anteriors ocasions, la formació d’un grup de treball, a la recerca de casos de corrupció, promoguts per destacades figures del govern. Ho varem saber, ho varem comprovar, però no es va poder documentar...

Un dels meus majors desitjos era aconseguir fer pagar tanta demagògia, tants atacs injustos, tant populisme barat...guanyant CiU, en unes eleccions. No ha pogut ser. De fet, ells mateixos s’han enfonsat, i han desaparegut del mapa polític, de la manera menys noble possible. Si Déu existeix, ha passat factura.

Vaig estar present, en la sessió en la que el president Maragall va parlar del problema de CiU, derivat del 3 %. El silenci fou sepulcral, a l’espera d’una reacció que va venir de la mà d’Artur Mas, cap de la oposició, amenaçant de trencar consensos i facilitats per a la redacció d’un nou Estatut d’Autonomia. L’amenaça va fer efecte, i Maragall va retirar l’acusació feta. Una vegada més, l’oasi català, continuava la seva trajectòria.

Però, no ha acabat aquí, la descoberta de tota una manera d’actuar i funcionar, en els llargs anys de governs convergents. Ni de bon tros, perquè continua oberta la investigació sobre el 3%, en els jutjats de Vilanova i la Geltrú, de manera que continuarem a l’espera de noves revelacions i noves proves, d’unes actuacions totalment al marge de la llei.

Els danys causats son enormes, perquè arriben molts anys després de la seva realització, però en uns moments en que la política travessa un dels seus pitjors períodes, en quan a desprestigi i controvèrsia. Aquí, es volia fer veure i creure, que la corrupció només afectava, als d’allà. Ara s’ha vist que el grau de males pràctiques era molt semblant, en quan a volum i extensió. Ho tindrem encara més clar, quan caiguin les sentències procedents de les causes obertes, a Vilanova i la Geltrú.

Son danys econòmics, per descomptat. Danys que caldria reparar, exigint el retorn de tot el obtingut, per vies il·legals. Sí, però cal buscar la reparació ètica, en forma de retirada de tots els qui varen participar directa o indirectament, en aquestes actuacions fraudulentes, i amb alguns dels seus hereus, que ara miren al cel, proclamant la seva innocència , en forma de desconeixement.

I tinguem-ho tots clar, hi ha hagut resultats electorals, fraudulentament obtinguts, mitjançant l’ús i abús de mitjans econòmics, totalment desproporcionats i , per descomptat, il·legals, procedents d’aquestes “mordidas” , a canvi d’obra pública, pagada per tots. El passat ha tornat, i ha rebut el càstig merescut. Queda més càstig per rebre, com veurem ben aviat, però el que no ens repara és el dany causat pels atacs, menyspreu i retrets, als diputats que complíem amb la nostra obligació de supervisar i controlar l’acció del govern. 

# posted by joan roma cunill @ 11:03 PM

Wednesday, January 17, 2018

EL CONSELL COMARCAL, COM ( MAL ) EXEMPLE - art. El 9 Nou

EL CONSELL COMARCAL, COM ( MAL ) EXEMPLE.

Els ajuntaments democràtics, varen iniciar trajectòria ,a l’abril del 79, després de la llarga nit franquista. Els primers quatre anys, els vàrem dedicar a posar ordre i concert, en unes institucions totalment en runes, amb els ànims posats a atrapar el temps perdut, i posar els fonaments per fer-los propers, transparents i eficients. En el segon mandat ( 83 – 87) , vàrem comprovar que molts serveis, no podien ser assumits per un sol municipi i calia compartir-los amb altres, propers. Varen començar a néixer mancomunitats, arreu del país, de la mà de les ciutats, majoritàriament governades pel PSC.

Aquesta situació va alarmar CiU, que veia en les mancomunitats un contrapoder i va inventar els consells comarcals, com eina de control del territori. Els CC, varen desmuntar la majoria de mancomunitats, i es varen convertir en petits parlaments, amb una llei electoral que donava més poder als petits pobles que no pas a les ciutats, de manera que CiU va aconseguir tres objectius: controlar el territori, convertir-se en contrapoder a les capitals de comarca, la majoria en mans del PSC, i alhora “col·locar” un gran nombre de militants, i càrrecs institucionals, en els CC.

Per “alimentar” els CC, res millor que els pressupostos de la Generalitat, perquè qui controla el finançament, controla la partida. I així, portem 25 anys, amb una vida molt variada, en funció dels qui governen cada consell. N’hi ha d’irrellevants i que només vegeten, i altres, de més actius, si els qui estan al capdavant ,tenen més ànsies de resoldre temes. Dit això, el futur és molt precari. Qui vingui, ha de modificar-los de dalt a baix, perquè son insostenibles i molt poc justificats. M’explico.

En els CC, hi falten molts ajuntaments, perquè els membres son elegits pels partits, i no pels seus ajuntaments, de manera que pot haver-hi 2,3,4... consellers d’un poble, i cap d’un altre. Primer greu problema. Segon, per sobreviure, la Generalitat els hi ha de transferir cada any , un mínim d’un milió d’euros, de manera que cada any, 42 milions, van destinats als 42 CC que té Catalunya. Això, un país petit i superendeutat, no ho aguanta. Tercer, es perd molt de temps, en discutir i poc en exercir, mostrant les febleses d’una administració “artificial”.

Però bé, un altre dia, en parlarem més extensament. Avui, em vull referir, a l’expulsió del govern, dels consellers socialistes. Aquesta mesura, s’emmarca, en un dels punts del guió del procés independentista, consistent en foragitar del govern a tots els “traïdors” a la causa, a tots els qui no combreguessin , de paraula i fets, amb la independència. La decisió de l’equip de govern del CC d’Osona, és igual a la presa, pel CC del Bages, on també es va fer fora del govern, al grup socialista. Allà ,de manera, encara més greu , perquè el govern d’ERC, queda en minoria, i perden mans i cervells que necessitaven ,indiscutiblement per la gestió diària. Es igual, qui mana, mana i si qui mana, ordena expulsar els consellers discrepants, és fa. El cost, és el de menys.

De fet, l’acció duta a terme en el CC, ja va tenir un pròleg amb la presentació de la moció de censura, contra l’alcalde socialista de Sant Hipòlit. Tot forma part d’una mateixa estratègia, per intentar controlar-ho tot, i evitar discrepàncies que posessin en perill, el gran objectiu: la independència.

Però, heus aquí que la gran estupidesa comesa, amb l’expulsió del govern, dels consellers socialistes, com la moció de Sant Hipòlit, no ha servit per a res. Pitjor, encara, perjudica al propi CC, per quan la independència, no solament no ha avançat, sinó que ha retrocedit, com podem veure, de forma clara i contundent, i en canvi, s’ha fet fora a gent preparada i eficient.

Més greu encara, aquesta falta d’intel·ligència, podria comportar greus problemes de funcionament si ara, els alcaldes de Centelles i Masies de Voltregà volguessin. Per poc que s’hi posessin, dos alcaldes de llarga experiència, comencessin a buscar cinc peus al gat, a nivell de consell d’alcaldes, o del propi CC, podrien impugnar, judicialitzar i paralitzar multitud de decisions. Més encara, podrien tirar per terra un gran nombre d’organimes i accions, si plantegessin marxar-ne, canviar de funcionament o no aportar-hi recursos.

Es ben bé, que el procés havia d’acabar malament, i per aquest camí va, quan s’ha volgut imposar expulsions, exclusions i accions , a tot el territori, creient que quedant sols, les coses podrien anar per on ells volien. El resultat és a la vista de tothom, i el fracàs ha estat estrepitós. Tanta astúcia, tantes accions èpiques d’alcaldes, pujant i baixant de Barcelona, amb vara o sense, signatures de documents, mocions a dojo, etc, han fet perdre moltes hores i dedicacions, en comptes de pensar en les necessitats diàries dels ciutadans. Des d’ara, ja podem veure com el ( mal) exemple del CC d’Osona, no va a favor de millorar el seu funcionament, sinó en detriment. Temps al temps.

# posted by joan roma cunill @ 8:39 AM

Tuesday, January 16, 2018

IMPRUDÈNCIES CREIXENTS - art. Diari de Terrassa

IMPRUDÈNCIES CREIXENTS.

Aprofito uns quants drames ocorreguts fa pocs dies, per a reflexionar sobre l’increment d’imprudències, en moltes de les activitats quotidianes. M’explico. Segur que tots els lectors recordaran la mort d’un matrimoni a Tenerife, o d’una altra persona a Cantàbria i una altra a la Costa Brava, com a conseqüència, de les fortes tempestes, amb onades de 6 i 7 metres d’alçada que s’estampien contra els espigons de les platges. Aquestes persones, malgrat els avisos, les advertències i els senyals de prohibició, van voler obtenir vistes directes i admirar de ben a prop, la força del mar. El resultat: han passat a l’altra vida, per una estupidesa com aquesta, en la qual van perdre la vida, però varen posar en perill la vida d’altres persones que les varen voler socórrer, o simplement varen anar a rescatar els cadàvers.

Fets com aquests, els estem veient i patint, amb progressiva freqüència, fruit del menyspreu cap els avisos i advertències, dels poders públics, sigui policia, serveis de trànsit, meteorològic, o alcaldes. En els darrers anys, l’increment d’actuacions contra reglaments, normatives o advertències, ha anat en augment, fins arribar a cotes insostenibles. I d’aquí que en determinats casos, els alcaldes haguem pres decisions contundents i poc grates ,per a segons qui. M’explico.

A la comarca del Berguedà , els municipis de Saldes i Borredà, son els que més campaments acullen, durant les vacances de Setmana Santa, i estiu. En el meu cas, sempre he facilitat la vinguda de campaments, com a via lògica perque els nens i nenes , i joves, en general, tinguin contacte amb la natura i vegin paisatges i realitats , totalment diferents dels que tenen a la ciutat. També ho considero una inversió de futur, perquè tots ells tornaran, de més grans, per recordar els bons temps passats aquí, i potser s’hi establiran com a primera o segona residència. Es una inversió de present i futur, segures.

Ara bé, com en tota activitat, hi ha gent seriosa i gent que no ho és tant. La canalla que ve enquadrada en agrupaments escoltes, venen de la mà de gent preparada i responsable, de manera que no porten cap problema. Aquest és el cas d’un 90 % dels grups, però sempre hi ha un petit percentatge d’afeccionats a l’aventura, i a la improvisació que ens porten pel camí de l’amargura. Joves, o no tant joves, que han vist les pelis d’Indiana Jones, Tarzan o de Mowgli i el llibre de la selva, i creuen poder imitar les aventures, a casa nostra. Suposats “monitors” que no saben ben bé com plantar les tendes, ni han advertit als pares de la canalla que les temperatures, en ple estiu poden baixar a 8 o 10 graus ,a la nit, o poden haver-hi tempestes amb llamps i trons de forta intensitat, o que per fer caminades, cal portar calçat adequat, etc, etc. Aleshores, és quan ens toca actuar, i suplir totes les deficiències que ells han comès.

A Saldes, el problema de cada any, és l’entestament en voler pujar el Pedraforca, amb sabatetes de primera comunió, després d’esmorzar, i amb pantalons i samarretes, sense imaginar que la pujada i baixada son molt complicades, i molt perilloses en determinats moments, en cas de tempesta. I les temperatures allà dalt, poden ser de 10 o 15 graus més baixes que a peu de muntanya. Resultat: cada any, cal rescatar grups d’inconscients aventurers.

A falta de muntanya tant emblemàtica, a Borredà tenim, rieres, boscos, ermites, muntanyes i turons, per poder visitar, però sense voler fer competència a esportistes d’elit. Per això avisem, advertim, i en algun cas, prohibim caminades, impossibles, per segons quines edats. I sempre tenim les escoles a punt, per acollir algun grup, procedent d’algun poble veí que arriba amb la canalla esgotada, molla i necessitada d’ajuda immediata. I és que alguns d’aquests grups, creuen que tots els pobles disposen de pavelló, sala polivalent, vestidors, etc, etc, com per acollir d’un moment a altre, a qui ens ho demani.

I, fa deu anys, vaig prohibir i així ho fem constar a tots els grups, les proves de supervivència, consistents en que la canalla, durant un o dos dies, nits incloses, es busquessin la vida, a canvi de “feina”. Va ser un any, en que un grup amb nens / nenes ,de 8 i 9 anys, havien de recórrer les cases del poble o de pagès, oferint-se per fer treballs domèstics, a canvi de menjar i llit o lloc, per passar la nit. Aquí, vàrem dir prou, sota amenaça de presentar denúncia davant Mossos d’Esquadra. Cada any, comprovem que a cap grup se li ocurreixi , tornar al passat.

En resum, en molts casos s’ha perdut el respecte als perills de la natura, i als advertiments dels encarregats de fer complir les normatives o l’aplicació del sentit comú. Toca, aleshores, emprar l’autoritat i les amenaces d’accions contundents. No s’hi hauria d’arribar, però , és obligat en casos molt determinats. Ara bé, el primer que cal fer, és garantir el rigor dels capdavanters, i mai posar en mans de segons qui , els vostres fills. Els alcaldes de pobles petits podem suplir, en part, als pares, però mai, substituir-los. 

# posted by joan roma cunill @ 10:34 PM

Monday, January 15, 2018

PAISATGE DESPRÉS DE LA BATALLA - art. Nació Digital Solsona

PAISATGE DESPRÉS DE LA BATALLA.

Totes les batalles tenen efectes negatius, per a una de les parts, o per a totes dues. En el nostre cas, el procés independentista, ha deixat un paisatge desolador, a tots els nivells, i molts dels seus efectes ,no apareixeran fins d’aquí setmanes, mesos o fins i tot , anys.

Son molts els independentistes que consideren venjativa la reacció de l’Estat, entenent per Estat, el govern central. Ho he dit aquí mateix, moltes vegades, que no hem d’assimilar Estat, a govern central, i encara menys, a “estat de dret”. Son conceptes diferents, molt diferents, i d’aquí la confusió de molts independentistes a l’hora de valorar els efectes judicials, derivats del procés. M’explico.

Per a molts independentistes, la deriva judicial que afecta els protagonistes del procés, és exagerada, per fora de lloc. No creuen seriós prendre’s les coses tant a la tremenda, oimés quan alguns dels protagonistes intenten treure ferro al que varen fer. Abans d’ahir mateix , la presidenta Forcadell va dir que el que havien fet en el Parlament, era simplement una declaració “política”, sense més històries. I ja està. Altres ex- consellers o fins i tot el ex vice president, diu que varen aprovar una “declaració retòrica”...altres, simplement varen dir, però no varen fer....i ja està. Una mena de broma que no calia prendre-se-la seriosament. Amb això creuen haver resolt el problema, i poden demanar girar full. Adéu siau.

La realitat, és radicalment diferent. Almenys la realitat judicial, a la que es troben sotmesos tots els imputats, actuals, i els futurs, perquè la llista no s’ha tancat. Per al Magistrat del Suprem, Pablo Llarena, que té acumulats tots els càrrecs d’aquest procés, hi ha possibles delictes de sedició, rebel·lió i malversació  de cabals públics. A més d’altres possibles delictes menors. Perquè manté aquest posicionament ?

El Magistrat considera la reunió de persones, amb càrrecs públics rellevants, i altres d’externs a la política, que s’ajunten per a preparar un moviment, destinat a separar Catalunya d’Espanya, mitjançant el trencament de les lleis vigents, vulnerant reglaments del Parlament, normatives legals, i per descomptat la Constitució, fent ús dels seus càrrecs, i dels instruments i dels diners de les institucions que presideixen o gestionen. Aporta també documents que proven la recerca de respostes “violentes” per part de l’Estat, com a formula per a incentivar l’acció independentista i sumar més adeptes.  No m’estendré en un munt de consideracions que demostren el nucli de l’acusació contra tots els imputats.

Per ell, els imputats / investigats, son tots els que ,directa o indirectament ,varen participar en aquest moviment, en el qual hi ha polítics, per descomptat, però també funcionaris i treballadors de les administracions, i ciutadans, en general. Per això, el nombre d’imputats ,serà molt més gran del que hi ha ara. S’ha trobat documentació sobre pagaments fets, que només els podien realitzar funcionaris de la Generalitat. Per tant, està fent llista dels càrrecs polítics, primer, però tot seguit, de tots aquells funcionaris i treballadors que varen rebre ordres, il·legals, i tanmateix les varen complir. Penso en interventors, administratius i altres tècnics de l’administració pública.

El mateix s’està fent, a nivell de Mossos d’Esquadra. Havent declarat il·legal el referèndum de l’1-O, aquells Mossos que no varen donar compliment a les ordres, estant sent investigats, per posteriorment ser imputats, si en comptes de complir ordres, es varen dedicar a informar dels moviments de la Policia Nacional o Guàrdia Civil, als promotors de la consulta. Es calcula en uns centenars els  Mossos que poden ser imputats, i portats davant els tribunals, amb dures conseqüències penals i laborals. A dia d’avui, em consta, hi ha un munt de quadres intermedis, en baixa laboral per evitar haver de fer informes complicats, sobre el que va fer tothom el dia 1-O.

Hi ha també causa oberta sobre els afectats per les càrregues policials de l’1-O. La presentació de denúncies, per danys físics o psicològics, ha comportat l’obertura dels corresponents expedients, en els quals tots els possibles afectats hauran d’anar a declarar, aportant documents sobre els danys soferts, amb els corresponents certificats mèdics, i tots seran revisats, estudiats i dictaminats per metges forenses que decidiran sobre la certesa o falsedat de les denúncies. Això implica que 1.063 persones siguin cridades a declarar, i si alguna d’elles, va falsejar danys, pot entrar com testimoni i sortir com imputat.

Per descomptat, també està oberta la causa contra tots aquells alcaldes que varen fer aportacions econòmiques, o d’altres tipus, a la organització del procés independentista. A l’igual que aquells que varen signar documents animant a incomplir les lleis vigents, o varen dur a terme plens municipals per aprovar acords contra la legalitat vigent. Tots ells seran cridats per a declarar i aportar la documentació que els jutges considerin pertinent, a l’espera dels judicis, corresponents. Ja ara mateix, hi ha un conjunt d’alcaldes que anuncien no repetiran l’any vinent, convençuts que seran inhabilitats, per sentència judicial.

No vull allargar més la descripció del paisatge després de la batalla. He descrit molt breument els sectors afectats per la deriva judicial, amb algunes incògnites que s’aniran aclarint en els propers dies. De fet, el Magistrat promet tenir-ho tot a punt, per obrir judici, dintre d’un any. Es un termini curt, pel que estem acostumats, però és cert que molta gent està aportant informació i documentació, com mai haguéssim imaginat. També és cert que han caigut molts personatges, amb una trista imatge sobre la seva valentia i coherència. Però, potser, a destemps, s’han donat compte dels greus danys produïts sobre les institucions catalanes, sobre la societat, l’economia i el prestigi com a país. El dany és enorme, i la inconsciència dels protagonistes, immenses. No s’estranyin que la Justícia vulgui ser justa, o creguin que actua sota dictat del govern. Ningú pot aturar la maquinària judicial posada en marxa, i no s’estranyi ningú dels estralls que les seves resolucions tindran. Si algú en tenia dubtes, suposo que els va esvaint, a cada resolució que es dicta. I queda molt camí per recórrer i moltes coses per veure. Temps al temps.

Acabo. Calculo en més d’un miler i mig,  les persones que passaran pels jutjats, per ser investigats i acusats de diferents delictes, amb les corresponents sentències. Les més greus, sense cap mena de dubte, afectaran els membres de l’anterior Consell Executiu,  als membres de la Mesa del Parlament, funcionaris i treballadors de les administracions, i per descomptat a un nombre important de membres del cos de Mossos d’Esquadra, com també d’alcaldes i membres de la societat civil, directament implicats en la cúpula del procés.

Aquest és el paisatge després de la batalla, amb uns ritmes judicials, que res tenen a veure amb els polítics i que mantindran en tensió la societat catalana, durant mesos i fins i tot , anys. Es la conseqüència d’haver impulsat un procés, sense estudiar ni reparar en les conseqüències. I els danys han estat enormes, malgrat no haver reeixit en els objectius. Es impossible quantificar-los, però els tenim a la vista i causen perjudicis enormes a l’economia i al prestigi del país. I el més greu, han causat una fractura social, molt difícil de reparar. Tardarem anys a curar les ferides, oimés si alguns s’entesten en voler mantenir la tensió i el desafiament a l’estat de dret.

P.D. Per entendre millor el posicionaments i les actuacions del Magistrat del Suprem, Pablo Llarena, recomano l’article publicat per l’ ex Fiscal General Anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo. Es pot llegir a : https //cronicaglobal.elespanol.com/pensamiento/junqueras-decision-razonada-justa_113207_102.html.

# posted by joan roma cunill @ 10:50 PM

DISCRIMINACIÓ LABORAL, PER RAÓ DE SEXE- art. Nació Digital Solsona

DISCRIMINACIÓ LABORAL, PER RAÓ DE SEXE.

No he entès mai, la tolerància, el conformisme, o més greu encara, l’oblit, a l’hora d’exigir el compliment de la llei, en un tema tant lògic i fonamental com que “ a igual treball, igual sou”. Avui, volia parlar d’un altre tema, però dues notícies, acabades de llegir, m’han fet canviar de parer.

A Alemanya, s’ha aconseguit un dels grans objectius, en matèria d’igualtat laboral, com és que les dones, puguin saber el sou dels seus companys de treball, homes, com a garantia de que la igualtat salarial ,es compleix. Es un primer pas, almenys per saber com estem, en aquest tema. Espero i desitjo, que la iniciativa s’escampi per tota la UE, i per tant arribi aquí, tant aviat com sigui possible. De fet, a Islàndia, han anat més lluny, exigint per llei l’estricte compliment de l’equiparació salarial home – dona.

Una segona notícia, fa referència a la possible reglamentació laboral, per evitar la subcontractació de les Kellys, en l’àmbit de l’hostaleria. Pels no avesats, al vocabulari, s’entén per una “Kelly” a la dona de fer habitacions en hotels, sense pertànyer a la plantilla, sinó com autònoma o treballant en empreses que els hotels subcontracten. L’explotació en aquest camp, pot arribar a extrems inimaginables, com cobrar 5 euros per cada habitació, en hotels que poden arribar a facturar cent o cent cinquanta euros per nit...

En anteriors escrits, en aquestes mateixes pàgines, ja m’he fet ressò de les diferències salarials existents, en la major part de llocs de treball del país. Només les administracions públiques estan complint amb els termes d’igualtat i no entenc la passivitat dels sindicats, ni d’altres entitats que haurien d’organitzar mobilitzacions i plantades, com per acabar amb aquesta situació.

Tampoc s’entén la poca efectivitat d’entitats públiques com l’Institut de la Dona, davant aquests incompliments. Hauria de ser capdavantera en la presentació de denúncies i modificacions legislatives, molt contundents per trencar amb una mena de tradició que es va allargant, any rere any, sense un límit temporal, proper per posar fi a una situació inacceptable.

En quan, al tema de les Kellys, s’hauria de demanar a tots els hotels, explicacions sobre qui i com, es fan les habitacions. Tot hotel que fes servir empreses explotadores, podria ser objecte de rebuig, per part dels clients. I és que a banda de molt mal pagades, el ritme que se’ls hi exigeix, és pitjor que el treball en cadena.

L’any passat, varem assistir a una revolució en contra de l’assetjament sexual, fins arribar a cotes mai imaginades, en extensió i en noms de personalitats públiques. El resultat és clarament positiu i han caigut noms , situats en grans pedestals. A veure, si aquest any 2018, s’aconsegueix equiparar sous, per un mateix treball. Ja seria hora. 

# posted by joan roma cunill @ 7:49 AM

Saturday, January 13, 2018

MASSA INCÒGNITES - art. Regió 7

MASSA INCÒGNITES.

A pocs dies de la constitució del nou Parlament, sorgit de les eleccions del 21 D, hi ha massa incògnites per resoldre, com per aventurar una legislatura mínimament normal. I en política, improvisacions , les mínimes, i encara menys , incògnites. Portem ja dues legislatures incomplertes, massa plenes de confusió i falta de govern efectiu, que han fet retrocedir l’autogovern i l’economia, com per iniciar-ne una altra, amb les mateixes perspectives.

Estem veient una certa recuperació econòmica, encara poc efectiva, però amb perspectives de millorar si s’eviten incerteses o aventures insensates. Es hora de ser realistes i deixar enrere un procés sobiranista que només ha portat que problemes i efectes molt negatius sobre l’economia, i la societat , en general.

Què toca fer ? en primer lloc, preparar la constitució del nou Parlament, amb garanties de bon funcionament. Això que sembla ben senzill, és un primer repte que no està gens clar, surti bé. Amb electes fora del país i altres a la presó, no queda clar si les majories electorals queden garantides, o no. A més, alguns fan volar la imaginació tant lluny que creuen poden elegir per càrrecs rellevants, persones fugides de la Justícia. Davant aquesta astúcia argumental, ERC demana informes als lletrats del Parlament, per saber què poden o no poden fer.

Curiós canvi d’opinió i estratègia, perquè en l’anterior mandat, tots els informes dels Lletrats, i fins i tot de la Comissió Jurídica Assessora, varen anar directes a la paperera. Ara volen tenir dictàmens jurídics, per estar segurs de poder fer, el que alguns pretenen : elegir un president, establert en un altre país, per temps indefinit¡¡¡¡

Francament, només pensar-hi suposa haver perdut totalment el sentit de la realitat i del que significa governar i representar el poble català. He llegit que el procés sobiranista serà objecte d’estudi en molts instituts dels EUA. Estic segur que quedaran bocabadats davant el camí seguit, i els resultats obtinguts, però si continuem per aquesta via, ja no solament serem estudiats en els EUA, en els instituts, sinó a tot el món, en totes les facultats de Ciències Polítiques, i en les d’Història contemporània.

Hem fet història, però d’aquella que entra per la porta petita del darrere. Aquella que mostra els aspectes menys intel·ligents de la política, i cau en els despropòsits més inesperats. L’enrevessat resultat de les eleccions, obliga a canviar estratègies i guions, però per això està la política, per resoldre situacions complicades i buscar nous camins.

S’ha de constituir el nou Parlament, i s’ha d’elegir una Mesa,, predisposada a complir i fer complir el Reglament, l’Estatut d’Autonomia, i per descomptat la Constitució. Tot retorn a fets passats, comportarà una nova activació del 155. No tinguem cap dubte, de manera que toca oblidar unilateralitats o enfrontaments legals, amb la pròpia legalitat catalana, o d’aquesta, amb l’estatal.

Aconseguit aquest repte, que el Parlament comenci exercir les seves funcions de Cambra legislativa, i convoqui Ple, per elegir nou president /a. A finals d’aquest mes, el país hauria de tenir les seves institucions en marxa, i posar punt final, a l’excepcionalitat de l’aplicació del 155. Hi ha tantes coses per posar en el seu lloc, i tants projectes a reprendre que no podem esperar l’aclariment de dubtes per part d’una persona fugitiva. A grans mals, grans remeis, i de res serveix criticar actuacions del govern central o de la Justícia, quan aquí el que ens cal és un bon govern.

L’estabilitat i la garantia jurídica, son elements essencials per donar confiança a un país. Hem perdut aquestes qualitats, en els darrers anys, però tot és recuperable si s’hi posen els mitjans. Doncs, bé, ara toca normalitzar les institucions, i amb elles tot el país. Ningú ha de renunciar als seus principis essencials, però deixant-los per a quan sigui possible dur-los a la pràctica. Ara i aquí, és impossible, per tant, no perdem més el temps i resolem incògnites, per posar a caminar les institucions nacionals. 

# posted by joan roma cunill @ 1:37 AM

Thursday, January 11, 2018

MORTS ESTÚPIDES - art. Nació Digital Solsona

MORTS ESTÙPIDES.

En els darrers dies, hem assistit a diverses morts per causes realment estúpides, molt pròpies dels temps en que vivim, en els quals, molta gent creu poder-se saltar les advertències o els perills, pensant que son invulnerables o que només compten, “pels altres”. Ells son tant espavilats que poden saltar-se les barreres i advertències, perquè son una mena de supermans a la Terra.

Les morts que avui comento, estan relacionades amb els forts temporals de vent, a Astúries, Canàries o costa catalana. En uns llocs i altres, les persones mortes, es van anar acostant a espigons colpejats violentament per onades de  6 i 7 metres d’alçada, pensant en prendre fotos de com més a prop millor, fins que el temporal se les va emportar. Ja son a l’altra vida. Han aconseguit la foto definitiva, per la qual, els semblava valia la pena córrer aquest risc.

Poso aquests exemples, com demostració de l’estupidesa i la inconsciència creixent de moltes persones, i els problemes que se’n deriven del seu comportament. En primer lloc, perquè en algun cas, es va intentar salvar-los la vida, a costa de que altres la podessin perdre. Es el mateix que passa, en platges amb bandera vermella, i tanmateix gent que entra al mar, posant els socorristes en perill de mort, si els han d’intervenir. El mateix podem dir dels serveis de salvament que han de sortir per rescatar-los, o rescatar els cadàvers.

Però, és que tot seguit, venen les investigacions i els intents de culpar els altres de la desgràcia succeïda. Investigar si l’ajuntament corresponent havia posat cartells d’avís de perill, si hi havia barreres per evitar l’accés, si hi havia mitjans de rescat disponibles....tot sigui, per buscar conflictes i a ser possible, indemnitzacions pels hereus dels difunts, en col·laboració amb algun advocat espavilat.

I és que la inconsciència no té límits. I en aquesta ben recent nevada generalitzada, s’ha donat un altre exemple de ximpleria” de manual”. Quatre amics, afeccionats a les rutes 4 x 4, en situacions extremes, no se’ls va ocórrer altra diversió que anar a l’Angliru ( Astúries ) de 1.570 m, malgrat tots els avisos de grans nevades. Doncs, cap problema, més divertit serà. I a més amb poca roba, pocs aliments i poc...de tot. Atrapats per la neu i sense possibilitat de girar, reclamen la intervenció del 112 i aquest, els engega a fregir espàrrecs. Gran crítica, grans declaracions per una atenció tant poc  professional...i compromís de continuar fent “rutes extremes”. Vale, han après la lliçó com podem veure.

Això em porta, aquí, a casa nostra. Cada setmana santa, cada estiu, em toca avisar, reclamar i al final amenaçar a monitors d’alguns campaments de nens, de no fer determinades rutes. No tenen ni idea dels perills de la muntanya, ni del fred que en ple mes de juliol o agost pot fer de nit. Desconeixen l’existència de fortes tempestes de llamps i trons que es poden desencadenar, i les conseqüències que poden comportar. He hagut de ser molt dràstic , en determinats moments, amenaçant en denúncies immediates als Mossos d’Esquadra, cas de no aturar determinades excursions o actuacions . Cosa semblant els toca fer a Saldes, quan alguns grups amb nens, volen pujar el Pedraforca amb sabates esportives i cap experiència.

En fi, s’han d’endurir radicalment les sancions per imprudència i per saltar-se normatives i avisos. No es poden posar en perill socorristes, serveis d’emergència, voluntaris, etc, per culpa d’uns inconscients que per una foto, o per una xul.leria, van a llocs on el perill és imminent i evident. I la cosa és urgent, perquè les inconsciències van en augment, com tots podem veure.

# posted by joan roma cunill @ 11:05 PM

Tuesday, January 09, 2018

NO HAN ENTÈS RES- art. Nació Digital Solsona

NO HAN ENTÈS RES.

A la vista de les declaracions, propostes i moviments d’alguns protagonistes del procés independentista, podem afirmar que molts d’ells no han entès res, del que ha passat ,ni del que pot passar. No han entès ,el gravíssim error comès, de no convocar eleccions i obligar l’Estat a posar en marxa un mecanisme, mai utilitzat, que feia por als mateixos que l’havien de posar en marxa. El famós article 155 era una quimera, una mena de botó nuclear, que s’ha de tenir, per no fer-lo servir. Aquesta era la virtut de la seva existència.

Però, heus aquí, que la insensatesa de Puigdemont i companyia, el va fer activar, i no va passar res del que s’havia anunciat. Ni paralització de l’administració catalana, ni revolució a carrers i places, ni augment de la tensió i crispació...no. En paraules del “virrei” Bermúdez de Castro, ningú va plegar, ningú va torpedinar el funcionament de l’administració catalana, perquè tothom volia cobrar, a final de mes. Fins i tot, els més exaltats independentistes, eren clarament constitucionalistes de 8 a 15 hores, con tal a final de mes, la nòmina arribés puntual en els seus comptes corrents. Molt humà, molt poc èpic, però és el que hi ha.

Ara bé, res tornarà a ser igual que abans del 155. Quan una acció excepcional s’ha fet servir una vegada, pot tornar-se a fer servir, cent vegades. Pequen d’infantilesa, els electes de la llista de Puigdemont, quan imaginen fer possible l’elecció d’un president, fugat, no retornat, i pendent d’entrar a la presó, tant bon punt, entri a Espanya. I encara més infantilesa demostren , quan no imaginen l’empresonament d’un president, retornat. En el supòsit, impensable, per impossible que Puigdemont fos elegit president, residint a Bèlgica, el mateix dia que posés els peus en territori espanyol, seria detingut i posat a disposició de la Justícia. D’això no en dubta ningú, menys ells.

I és que han mitificat el paper històric de la Generalitat, i veuen impossible que el 130 president de la Generalitat pugui tenir la consideració de fugitiu, pendent de retre comptes davant d’un tribunal...espanyol. Impensable. Per tant, ell i els seus acòlits, creuen poder-ho impedir, amb la seva elecció, via telemàtica.

Es dur, haver estat Diputat en el Parlament, i haver d’escoltar com retorcen el Reglament, com intenten de nou vulnerar l’Estatut, com ignoren els dictàmens dels Lletrats, i els dictàmens del Consell Jurídic Assessor...Creuen poder interpretar a la seva manera, tot el que volen dur a la pràctica ,sense veure que qualsevol moviment contrari a la llei , serà portat al TC i suspès, de forma automàtica. Ja no fa por tornar a aplicar el 155, i si algú dels que esperen judici, hi torna, la seva entrada a presó serà automàtica.

Alguns sí han entès la nova situació. Avui mateix, Carles Mundó, ha anunciat la retirada de la política. Ha presentat renúncia a prendre possessió de l’acta de Diputat, i se’n va a fer d’advocat. Una bona manera de dir adéu al seu partit, ERC, sobretot en uns moments que alguns pensaven en ell per a presidir el Parlament o fins i tot per ser candidat a la presidència, si Puigdemont, no pot repetir. Millor marxar que no pas esperar noves astúcies i moments èpics. Ell sí ho ha entès. Com també ho varen entendre alguns ex consellers /es, que han deixat la política, com a via per no tenir nous ensurts, i poder demostrar en el moment del judici que ells / elles ja no poden ni volen, tornar a vulnerar la llei.

Amb tot, queden els de pedra picada que insisteixen en futures trencadisses. El president substitut de l’ANC, encara proclama que el nou govern ha de tirar endavant la República, prendre el comandament dels Mossos i no sé quantes coses més. No ha entès res. No sap que ja res serà com abans, i que la única via per recuperar les institucions catalanes, en plenitud, és el compliment de l’estat de dret. Esperem uns pocs dies, i veurem si tots han entès el nou panorama sorgit del 21 D, o encara han de tastar noves realitats. Aviat ho sabrem.

# posted by joan roma cunill @ 7:25 AM

CONSORCI LLUÇANÈS - RESPECTE PER STA MARIA MERLÈS- art. La Rella

CONSORCI / COMARCA DEL LLUÇANÈS.  RESPECTE, PER STA. MARIA DE MERLÈS.

No m’ha agradat la reacció de l’alcalde de Prats, davant la decisió de l’alcalde de Santa Maria de Merlès, de sortir del Consorci del  Lluçanès. Titllar aquesta decisió, com irresponsable i exigir una rectificació, és una falta total de respecte a l’autonomia municipal que tenim tots els alcaldes, en representació dels Consistoris que presidim.

Es més, és un gravíssim error polític, que mai l’alcalde de la capital hauria d’haver comès, cap un municipi que va votar majoritàriament, en contra de la seva inclusió en el Lluçanès. Si vol fer servir aquestes formes, envers altres municipis reticents a formar part de la comarca, pot tenir per segur que la comarca no veurà mai la llum.

I aquest és un dels problemes que ara mateix té el territori del Lluçanès. Si un motiu no es podia donar, és fomentar la divisió interna, i aquesta reacció de l’alcalde de Prats, no solament ha indignat els habitants de Sta. Maria de Merlès, sinó també d’altres municipis on el no, va ser majoritari.

Per atreure la gent cap un objectiu, es necessita mà esquerra, i grans dosis d’habilitat i astúcia, de la qual aquest alcalde, està molt mancat, com hem pogut veure, en aquest i altres casos. A dia d’avui, la proposta de conversió en comarca, del territori del Lluçanès, està paralitzada per absència de funcionament del Parlament, però molt em temo, que no serà un dels temes a reprendre d’immediat, vistes les discrepàncies entre ERC i el PDeCAt, pel que fa la constitució de noves comarques.

Anys enrere, era partidari de l’ordenació territorial de Catalunya, en comarques, però l’actual mapa no ha funcionat com era desitjable. En comptes de funcionar com mancomunitats de serveis, s’han volgut convertir en petits parlaments, amb un cost mínim d’ un milió d’euros, cadascuna, i un increment il·limitat de nous territoris. Un petit país com el nostre, no es pot permetre una organització com aquesta. En temps de la República, es varen proposar 38 comarques, amb la Generalitat recuperada, varen ser 41, ara en tenim 42 ( Moianès) i s’hi volen sumar Lluçanès i Alta Segarra, ja. Venen a continuació algunes altres, en estudi...en fi, recomano pensar més en una Mancomunitat que no pas en una nova comarca. Temps al temps. I sobretot, respecte per les decisions de cada municipi. Faltaria més ¡¡¡

Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà ( Berguedà)

# posted by joan roma cunill @ 1:20 AM

Saturday, January 06, 2018

FUGAT I NO RETORNAT - art. Regió 7.

FUGAT, I NO RETORNAT.

Després de les lectures obligades, dels Fets de Prats de Molló, l’any 26, protagonitzats per Francesc Macià, i de les de l’any 34, per Lluís Companys,  ja podem afegir-hi, les de Carles Puigdemont de l’any 17, d’aquest segle. D’aquests tres fets històrics, que cadascú en tregui les conclusions que cregui adients, però , en una ens podríem posar d’acord: la darrere ,ha tingut una covardia, no vista, en les anteriors.

Tots som responsables dels nostres actes, i més, qui més responsabilitat té en el càrrec que ostenta. Un president, com un capità d’un vaixell, no pot ser el primer a fugir, i deixar abandonats a la majoria dels seus ex consellers, i amb ells, al conjunt del poble català. Son molts, els independentistes que justifiquen la fugida, i fins i tot la perdonen, com exemple d’astúcia per no haver de retre comptes, davant la Justícia. Conseqüència, d’aquesta justificació, és la xifra de vots recollits, per la llista que encapçalava, en una mena de revenja contra el govern central, per les accions dutes a terme, en pro de restablir l’estat de dret.

I és que en absència de víctimes, son molts els que consideren “pecat venial” les accions dutes a terme per Carles Puigdemont, al front del Consell Executiu, o de Carme Forcadell, al capdavant de la Mesa del Parlament. I el mateix pensen ,dels grups parlamentaris que varen decidir dur a terme un cop d’estat civil, en el Parlament de Catalunya, els dies 6 i 7 de setembre ,de l’any passat. Res menys ,que imposar un canvi de regles de joc, del Parlament, i la vulneració de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. I ja no diguem, les vulneracions reiterades, i a consciència, de la Constitució espanyola.

Si política és pedagogia, quan algú vulnera la llei, ha d’estar disposat a afrontar les conseqüències, i més si ostenta un càrrec de representació pública. Es una manera clara i valenta de presentar-se davant els ciutadans que l’han votat. Fugir a l’estranger, i buscar subterfugis per continuar-hi , per temps indefinit, diu ben poc a favor dels qui han dut a terme aquesta acció. Es més, considero que els desacrediten per a sempre més, per a exercir qualsevol nou càrrec institucional.

Però, heus aquí, que Catalunya encara no ha donat prou imatges increïbles a tot el món, quan se’n preparen algunes més, que poden superar, en despropòsit ,les vistes fins ara. Un ex president que diu haver proclamat la República, per via verbal, i s’escapa pocs minuts després, reclama tornar accedir al càrrec de president, des d’una privilegiada posició de turista a Bèlgica. I no content amb una proposta com aquesta, no descarta, governar per via digital, el nou govern de la Generalitat.

Bé, no és estrany que un país perdi el nord, quan els seus principals dirigents han perdut l’oremus, en els darrers temps, però algú hauria de tenir prou seny, o almenys prou vergonya aliena ,com per evitar més desprestigi del que ja hem sofert, fins ara. Es pot entendre, la fòbia al govern central, i a la majoria d’actuacions del PP. En molts casos, estaríem d’acord en que no ens mereixem un govern central com el que tenim, i d’aquí que haguem de fer tots els esforços possibles, per a canviar-lo, però no podem seguir el camí ple de despropòsits, mentides i enganys que tenim per davant.

Els partits independentistes han assolit suficients escons com per elegir la Mesa del Parlament, i posteriorment , al president / a del govern. Seria molt demanar, no elegir en la presidència de la Mesa, una persona tant poc preparada i tant sectària, com la que hem tingut fins ara ? I no seria oportú, pensar en presentar al capdavant de la màxima institució del país, a algú que no s’hagi fugat i no hagi retornat ? Es que estaria bé deixar l’astúcia i els moments èpics, per algun altre moment de la nostra història col·lectiva. A ser possible, per a dintre de vint o trenta anys, com a mínim.

# posted by joan roma cunill @ 2:43 AM

Friday, January 05, 2018

BENEFICIATS PEL 155 - art. Diari de Terrassa

BENEFICIATS PEL 155.

Sí, sí, encara que vagi contra corrent i pugui sorprendre a molta gent, amb aquest titular, l’article 155 també ha portat alguns beneficis, dels quals ningú en vol parlar en públic. Es una de les nostres típiques maneres de fer, catalanes. Voler quedar bé amb la vianda al plat, una dita molt apropiada, i molt vista i sentida, al llarg d’aquests cinc anys de procés. M’explico.

Un dels grans problemes de la Generalitat, és l’immens deute acumulat, al llarg dels anys, per una molt mala gestió econòmic – financera, i un inadequat sistema de finançament de les CCAA. Poso sempre, en primer lloc, la mala gestió econòmica, perquè , estimats lectors, us faríeu creus de veure com s’ha gestionat el diner públic, en el nostre país, però d’això, ja en parlarem un altre dia. Torno al principi.

Aquesta mala gestió, ha motivat que la Generalitat destinés diners, molts diners, al que el Govern considerava prioritari, i deixés sempre, per a més tard, pagar deutes. Sobretot si aquests deutes, eren amb els ajuntaments del país. Tenir setanta – cinc mil milions de deute, obligava a ser molt auster i molt astut, per gestionar-lo, però això és avorrit i no aporta vots, de manera que sempre quedava en un segon lloc, la gestió, i passava a primer lloc, no pagar deutes.

Poc a poc, la Generalitat anava retardant el pagament de deutes a uns mesos, fins arribar a fer esperar uns anys. Sí, heu llegit bé, en molts casos, els ajuntaments tardaven a cobrar, entre dos i tres anys, de manera que calia fer pòlisses de crèdit, i pagar interessos, a l’espera que algú recordés els deutes pendents. Els alcaldes ens convertíem en “homes del frac”, baixant i pujant de Barcelona , amb les mans buides. Un petit poble, com el nostre, havia arribat a tenir tres-cents vint mil euros de deute, pendent de cobrar. Ara en tenim vuitanta- cinc mil, amb previsió de cobrar-los, en poques setmanes.

Què ha fet el govern central ? L’aplicació del 155, li ha permès intervenir les finances, i astutament, s’ha dedicat a pagar deutes. Es a dir, que, poc a poc, calladament, es van fent transferències, a compte dels deutes pendents, de manera que molts alcaldes, de qualsevol color polític, es freguen mans i ulls, comprovant com es resolen ara, conflictes de llarga trajectòria. El conjunt d’ajuntaments havia arribat a tenir mil milions, en concepte de deutes pendents, de la Generalitat. També, en altres àmbits, s’estan resolent problemes que estaven encallats, de molt temps enrere.

I en aquest món de cinisme, en que tothom es veu obligat a criticar el 155, molts no ho diuen, però se’n beneficien ostentosament. Es més, jo diria que la gran escandalera feta pel trasllat de les obres de Sixena, ha anat bé, a molts que no s’atrevien a complir una resolució judicial com aquesta, i no sabien com sortir-se’n. Poder, posar a l’esquena del Govern de Madrid, aquesta maldat, resol un conflicte de mil dimonis. Una altra mostra de rebuig de paraula, al 155, però , mantenint el lloc de treball i el sou corresponent.

Per acabar, la insensatesa de Puigdemont, va activar el 155, però sort que existeix aquesta via d’intervenció, perquè del contrari, la democràcia es podria vulnerar sense límits. Vaig veure atònit, sorprès i indignat, com els dies 6 i 7 de setembre, es duia a terme un autèntic cop d’estat civil, en el Parlament de Catalunya. He estat diputat durant quatre legislatures, i mai, mai, havia sospitat ni imaginat la vulneració del Reglament, i l’Estatut d’Autonomia, per part dels nostres representants polítics. Es a dir, de la legalitat catalana, i per derivació de la espanyola, però és que l’activació del 155, s’hauria d’haver produït el dia 8 de setembre, per a restituir la legalitat catalana, trencada en unes jornades que passaran a la història negra de Catalunya. Sé que és impopular dir les coses pel seu nom, però hem entrat en un nou període polític, i sinó tenim clares les regles de joc, tornarem a cometre actes increïblement negatius pel funcionament del país i les seves institucions. I francament, el nivell de despropòsits, ha superat totes les expectatives, de manera que millor tothom tingui clar, les regles de joc futures.

# posted by joan roma cunill @ 12:50 AM

Wednesday, January 03, 2018

L'EXCEPCIONALITAT DE TV 3 - art. Blogesfera socialista

L’EXCEPCIONALITAT  DE LA CCMA – TV3 / CATradio i altres.

En plena campanya electoral, va aparèixer l’enèsima polèmica sobre la falta de pluralitat informativa dels mitjans de comunicació de la Generalitat de Catalunya, agrupats en la CCMA ( corporació catalana de mitjans audiovisuals), dintre dels quals hi ha TV3 , Catalunya Radio, i altres, si bé els dos primers son els realment rellevants.

Ha estat una obsessió de tots els governs de la Generalitat, excepte el breu parèntesis del Tripartit, el dominar els mitjans de comunicació per a convertir-los en autèntics mitjans de propaganda del règim. No hi ha hagut manera de trobar un mínim d’objectivat i neutralitat en matèria informativa, ni facilitar l’entrada d’opinions diferents a les del govern.

Per això, ara, l’actual Director, el valencià Vicenç Sanchis, considera que la reclamació per part de l’Agència Tributària, de 167,4 milions d’euros en concepte d’IVA dels anys 2015, 2016 i 2017, ho veu com un càstig al seu posicionament descarat i abusiu en favor de les tesis independentistes. No vol veure-hi l’aplicació pura i simple, dels preceptes d’haver de cotitzar per un IVA procedent de les subvencions concedides pel govern de la Generalitat. I si bé, aquests imports, han estat recorreguts davant els tribunals, els de 2018, ja ni tant sols es podran discutir, degut al canvi de la llei de l’IVA que ja deixa més clara la tributació que pertoca.

Sigui com sigui, el cert és que la CCMA té un pressupost de 236 milions per 2017, i poca cosa més tindrà ,en aquest 2018. El pagament, ni que sigui fraccionat del deute reclamat posa potes enlaire tota l’estructura de TV3 i mitjans afins, de manera que a partir del mes de juny, considera no poder contractar cap programa extern. Ho sento però no em causa cap patiment aquesta situació, al contrari, crec que serà bona per la salut informativa del nostre país.

Fins ara, la falta de caràcter crític dels catalans, ha permès el funcionament d’uns mitjans de comunicació absolutament fidels al govern, amb un ús i abús de la informació per a benefici dels partits de govern i una manca total d’objectivitat i pluralitat. Si uns mitjans com aquests entren en crisis, no provocaran cap malestar a la societat. Al contrari, deixaran d’intoxicar i atiar conflictes, quan el que els pertocaria fer, seria donar informació fidedigne.

Però, és que les xifres son d’escàndol total, sense produir l’escàndol que hauria de provocar en la població que , al cap i a la fi, som els que paguem. La plantilla actual de TV 3 és de 2.312 persones, amb 47 alts directius, inclosos. Molts més dels que tenen mitjans tant potents com Mediaset o Atresmedia. O per CCAA, podem veure que Radio Televisió Andalusia, en té 1.217, Eukal Televisa ( País Basc) 975, o Radio Televisió Madrid, 317. En resum, que TV 3 en té tants com aquestes tres Autonomies juntes.

Tot s’ha fet amb grandiositat i àmplia generositat , pagada per tots nosaltres, i la manera d’entrar-hi ,en molts casos, no ha tingut res a veure amb els títols professionals, sinó amb altres qualitats o amistats. Així estem, quan apareix el greu problema d’un enorme deute pendent amb l’Agència Tributària, i amb l’article 155 en vigor. Aquí no hi ha la via de tornar a demanar un nou aval com es va fer pocs mesos enrere. Ara, toca fer-hi front, sense excuses i de la mà de retallades contundents, en moltes despeses que no tenien cap més objectiu que fer funcionar l’enorme estructura creada.

No podem dir que el 155 hagi tingut efectes negatius, en tot lloc i moment, perquè hi ha uns quants exemples de bones pràctiques i exigències mai complides. Ja era hora que algú mirés els comptes i veiés la desproporció entre població i diner destinat a mitjans de comunicació. Tots volem una televisió i radio, dignes, però no, uns mitjans al servei de la propaganda i del govern de torn, com han estat fins ara. Ja va sent hora de canvis en profunditat.

# posted by joan roma cunill @ 7:21 AM

Tuesday, January 02, 2018

PASSAR REVISTA, AL MONESTIR DE MONTSERRAT - art. Nació Digital Solsona

PASSAR REVISTA, AL MONESTIR DE MONTSERRAT.

Acaben de sortir , les xifres de visitants dels principals museus i centres d’interès de Catalunya, i Montserrat, se situa en un esplèndid segon lloc, amb 2,7 milions de visitants, per darrera dels pocs més de 3,2 milions de la Sagrada Família. Si fa no fa, és un rànking força similar al d’anys anteriors, amb un Museu Dalí, en tercer lloc, etc.

Acostumo visitar alguns dels principals centres d’interès del país, per gust de recordar anteriors visites, i perquè sempre es descobreixen aspectes nous, si el lloc es mira amb ulls una mica crítics. També hi vaig, per recordar velles polèmiques o velles actuacions , durant els meus anys de diputat en el Parlament, en els quals em vaig ocupar de demanar millores en alguns aspectes, poc cuidats.

Doncs bé, en el dia d’ahir, cap d’any, vaig decidir visitar de nou el Monestir, per comprovar les obres realitzades, el manteniment i el funcionament, en general ,dels equipaments i serveis. No de tots, per falta de temps, però sí d’alguns dels més essencials. Encara recordo algunes peticions fetes, vint anys enrere, que veig no s’han resolt. M’explico.

La primera petició que vaig presentar com a diputat – adscrit a la Catalunya Central, per part del partit socialista, feia referència a un tema no resolt. Es tracta de la mala imatge que donen uns pocs edificis abandonats, a peu de carretera, destartalats, plens de grafits de molt mal gust, i perillosos, perquè en algun moment caurà alguna de les parets. N’he comptat tres, a peu de la carretera de Monistrol de Montserrat, fins el Monestir, però el més espectacular és l’antic hotel a tocar del Monestir de Sant Benet de Montserrat, on viu i treballa una comunitat de monges benedictines, amb hostejaria inclosa.

No entenc, com el Patronat de la Muntanya de Montserrat, no ha aconseguit tirar a terra i netejar l’espai que ocupa aquest edifici, en runes, i un parell d’altres edificis més petits, en llocs no gaire allunyats. Com és possible que en vint o trenta anys, no s’hagi esborrat una imatge com aquesta ? o un perill com aquest ? M’agradaria tenir resposta.

Arribats a l’ampli , i sempre ple, aparcament del Monestir, he de dir que està ben cuidat i mantingut, però amb detalls que cal resoldre, el més aviat possible. Un centre, de relleu mundial com aquest, ha de poder passar revista, per dintre i per fora, i he de dir que per fora, hi ha molta feina fer.  Què vull dir ?

Doncs, que el perímetre del mur de contenció de l’aparcament, o dels miradors, no passen la revista, a ulls d’un amant de la pulcritud i la netedat. Som especialistes, en fer neteja del que més es veu, però oblidem allò que aparentment, es veu menys. L’afluència massiva de visitants, fa que, un petit percentatge es comporti de mala manera, i podem veure papers, plàstics, llaunes, cigarretes, ampolles, etc, escampades per aquests indrets. Ahir vaig poder captar imatges fotogràfiques, d’un bon nombre de trams, bruts.

S’ha fet un bon esforç per col·locar papereres en tots els indrets, si bé, en molt poques, hi ha un annex per deixar-hi les burilles de les cigarretes, de manera que en molts llocs s’acumula un bon gruix de burilles al terra. No costaria gaire d’afegir aquest annex, a la majoria, i no només en unes poques. En resum, convindria contractar una brigada de neteja, d’espais especials, en llocs amb fortes pendents , i fer dissabte, durant un parell de mesos. Aquesta actuació deixaria el Monestir, en ordre de revista , per dintre i per fora.

Dit això, confesso la bona impressió, pel que fa el funcionament de tots els serveis del Monestir, amb bona disciplina i ordre, com per poder compaginar actes religiosos amb visites turístiques. Tot l’espai interior, del conjunt arquitectònic ofereix bones imatges, i bona organització, de manera que es pot recomanar la visita, segurs que mereix la pena. I l’ampliació de les informacions més essencials, a idiomes com el japonès i el rus, s’agraeixen quan comproves que son molts els visitants , procedents d’aquests països. En resum, un notable, amb deures per fer, per millorar nota.

# posted by joan roma cunill @ 11:19 PM

DANYS COL.LATERALS - art. Diari de Terrassa

DANYS COL.LATERALS.

Hem acabat la legislatura, amb una nova modalitat i demostració d’astúcia i èpica, similar a la que va iniciar el capità del creuer Costa Concordia, sent el primer a marxar del vaixell , en comptes de practicar el fins aleshores tradicional, “primer els nens i les dones”. També Puigdemont, fou el primer a fugir, amb uns poquets companys de viatge, deixant enrere la major part del seu antic Consell Executiu, no fos cas que el volguessin fer pagar pels greus fets, protagonitzats pel seu govern, en la recta final del procés.

Ara, els tenim a Bèlgica, impartint lliçons d’ètica i èpica, a l’espera de veure si poden tornar, en olor de multitud, o com a mínim, sense anar directament a la presó. Però, avui no vull parlar d’aquesta lamentable trajectòria, sinó dels efectes col·laterals que el mal anomenat procés independentista ,ha tingut sobre els ajuntaments, especialment, pels més petits.

Tenir en permanent deriva independentista, a tot el govern de la Generalitat, ha significat oblidar l’acció de govern, durant cinc anys. Si a tot plegat, s’hi afegeix el seguidisme d’entitats com l’ANC, Omnium, i l’ACM, a més dels partits independentistes, es comprova l’enorme repercussió negativa, en l’administració local: els ajuntaments. La majoria d’ells, han estat trasbalsats, paralitzats o convulsionats per crisis entre els partits de govern, conflictes entre govern i oposició, convocatòries constants de plens per parlar de tot, menys del que preocupa als ciutadans de forma directa, concentracions, mobilitzacions, manifestacions, etc, etc, que impedien l’acció de govern, del dia a dia.

Es fàcil comprovar el grau de paràlisis de la majoria d’ajuntaments, si s’estudia el capítol d’inversions, però el més greu, ha estat l’absència d’activitat del govern de la Generalitat. Amb el cap en un altre lloc, i en altres batalles, és impossible fer front als avorrits problemes de cada dia. Alguns dels lectors, poden pensar, que els ajuntaments podien continuar fent la seva feina, oblidant-se de la Generalitat. Ai las, això no és possible, per la senzilla raó que la majoria de competències, en temes clau, depenen de decisions de la Generalitat, de manera que si aquesta no resol, els temes queden paralitzats.

I així és com estan milers i milers d’expedients de tota mena, que dormen en departaments de les Conselleries, a l’espera que algú es responsabilitzi de les resolucions que toca prendre. I els danys col·laterals d’aquesta paràlisis, son immensos. En primer lloc , per la falta de capacitat financera de la Generalitat que ha tallat tots els ajuts que concedia als ajuntaments, de manera que ja depenem de nosaltres mateixos, o de la Diputació de Barcelona, en el cas de la província de Barcelona, però drama immens, en les províncies de Girona, Lleida i Tarragona, on les seves diputacions son de miniatura.

Els danys a iniciatives empresarials, son gravíssims, per quan la majoria d’inversions i actuacions necessiten de resolucions de Departaments de la Generalitat i sense càrrecs per la feina, expedients que haurien de ser resolts en dos o tres mesos, poden passar un, dos o tres anys, en un calaix. Determinades llicències d’activitats, expedients urbanístics, informes preceptius, resolucions obligatòries...van esperant, i esperant que el govern existeixi. I no parlo d’ara mateix, sinó de tots aquests cinc darrers anys. Perseguir un somni, o inventar-se un objectiu que sabien inassolible, ha produït una immensa frustració col·lectiva, però no oblidem els danys col·laterals, en multitud d’iniciatives empresarials, personals, o municipals, paralitzades en qualsevol despatx de la Generalitat. Els Alcaldes n’hem estat observadors privilegiats, i alhora perjudicats directes, en l’acció de govern dels nostres pobles, i ciutats. Que ningú ho oblidi.

# posted by joan roma cunill @ 12:48 AM

Links

• Google News
• Edit-Me
• Edit-Me

archives

• November 2005
• March 2006
• April 2006
• May 2006
• June 2006
• July 2006
• August 2006
• September 2006
• October 2006
• November 2006
• December 2006
• January 2007
• February 2007
• March 2007
• April 2007
• May 2007
• June 2007
• July 2007
• August 2007
• September 2007
• October 2007
• November 2007
• December 2007
• January 2008
• February 2008
• March 2008
• April 2008
• May 2008
• June 2008
• July 2008
• August 2008
• September 2008
• October 2008
• November 2008
• December 2008
• January 2009
• February 2009
• March 2009
• April 2009
• May 2009
• June 2009
• July 2009
• August 2009
• September 2009
• October 2009
• November 2009
• December 2009
• January 2010
• February 2010
• March 2010
• April 2010
• May 2010
• June 2010
• July 2010
• August 2010
• September 2010
• October 2010
• November 2010
• December 2010
• January 2011
• February 2011
• March 2011
• April 2011
• May 2011
• June 2011
• July 2011
• August 2011
• September 2011
• October 2011
• November 2011
• December 2011
• January 2012
• February 2012
• March 2012
• April 2012
• May 2012
• June 2012
• July 2012
• August 2012
• September 2012
• October 2012
• November 2012
• December 2012
• January 2013
• February 2013
• March 2013
• April 2013
• May 2013
• June 2013
• July 2013
• August 2013
• September 2013
• October 2013
• November 2013
• December 2013
• January 2014
• February 2014
• March 2014
• April 2014
• May 2014
• June 2014
• July 2014
• August 2014
• September 2014
• October 2014
• November 2014
• December 2014
• January 2015
• February 2015
• March 2015
• April 2015
• May 2015
• June 2015
• July 2015
• August 2015
• September 2015
• October 2015
• November 2015
• December 2015
• January 2016
• February 2016
• March 2016
• April 2016
• May 2016
• June 2016
• July 2016
• August 2016
• September 2016
• October 2016
• November 2016
• December 2016
• January 2017
• February 2017
• March 2017
• April 2017
• May 2017
• June 2017
• July 2017
• August 2017
• September 2017
• October 2017
• November 2017
• December 2017
• January 2018
• February 2018
• March 2018
• April 2018
• May 2018
• June 2018
• July 2018
• August 2018
• September 2018
• October 2018
• November 2018
• December 2018
• January 2019
• February 2019
• March 2019
• April 2019
• May 2019
• June 2019
• July 2019
• August 2019
• September 2019
• October 2019
• November 2019
• December 2019
• January 2020
• February 2020
• March 2020
• April 2020
• May 2020
• June 2020
• July 2020
• August 2020
• September 2020
• October 2020
• November 2020
• December 2020
• January 2021
• February 2021
• March 2021
• April 2021
• May 2021
• June 2021
• July 2021
• August 2021
• September 2021
• October 2021
• November 2021
• December 2021
• January 2022
• February 2022
• March 2022
• April 2022
• May 2022
• June 2022
• July 2022
• August 2022
• September 2022
• October 2022
• November 2022
• December 2022
• January 2023
• February 2023
• March 2023
• April 2023
• May 2023
• June 2023
• July 2023
• August 2023
• September 2023
• October 2023
• November 2023
• December 2023
• January 2024
• February 2024
• March 2024
• April 2024