Friday, August 30, 2019
SENTIT D'ESTAT - art. Regió 7
SENTIT D’ESTAT.
Comprenc perfectament la decisió del president, en funcions,
Pedro Sánchez, de no acceptar un govern de coalició amb Unidas Podemos. Sí, els
necessita per a poder ser reelegit, formar govern, i iniciar una nova etapa,
però no, a qualsevol preu.
Un govern de coalició, precisa, bona entesa entre els dos
líders principals, i estreta coordinació i col·laboració, entre tots i cadascun
dels Ministres del Govern. Sinó és així, és impossible dur a terme l’acció de
governar, en les condicions adequades.
Per entendre’ns, a Catalunya, varem tenir un exemple d’un
pacte de govern, entre partits no fets per la bona i fidel entesa, que havien
de tenir. Els governs presidits per Pasqual Maragall, primer, i per José
Montilla, després , anaven de topada en topada, fins la derrota final. Malgrat
tot, l’acció de govern, fou considerable, però malmesa per desencontres
habituals, en temes importants, fins el punt que cada partit creia poder tenir
la seva “parcel·la de govern”. I encara sort, que la forta personalitat dels
dos presidents, imposava acords i lògica, en els temes més rellevants.
Ara mateix, tenim un altre exemple de mala coalició, en el
actual govern de la Generalitat. Dos
Però, és que perquè un partit pugui aspirar a governar, ha
de tenir “sentit d’estat”. I “sentit d’estat “es té i s’adquireix, amb el
temps, amb l’experiència, amb la participació en governs o des de l’oposició.
No és , ni més ni menys, que actuar amb prudència i responsabilitat, en tots
aquells temes, considerats fonamentals, pel bon funcionament de la institució
on s’exerceix el càrrec.
Tant “sentit d’estat”, ha de tenir un alcalde o regidor, com
un conseller comarcal, un diputat nacional / regional, o estatal. A un alcalde,
se li ha de demanar “sentit de poble”, a un conseller comarcal “sentit de
comarca”, a un president autonòmic
“sentit nacional” o “regional”, però tots /totes han de tenir-lo, si realment
volen governar per a tots i totes, pensant en les necessitats i projectes a curt,
mig i llarg termini.
Els nous partits, els més rellevants, en els darrers temps,
han nascut , de presa i corrents, creient que s’ho menjarien tot, i podien
“trencar” o deixar enrere el “sentit d’estat”. Tonteries, coses dels vells
partits o de les velles convencions ¡¡¡. Ells podien agafar dreceres i posar-se
a governar, sense cap lligam amb el passat ni compromís amb el futur.
Santa Innocència ¡¡ o millor dit: Quin perill ¡¡ La
confiança dels Estats democràtics, prové de diferents factors, intocables en
els seus principals fonaments. La política exterior, no es pot portar a base de
sotragades, ingenuïtats, invents o improvisacions. Ha d’haver-hi un fil
conductor, amb els països de l’entorn, amb les potències, amigues, i amb les
menys amigues. Però, mai , per qüestions de gustos o amistats, sinó d’interès
nacional, d’estat.
El mateix passa, en les polítiques de defensa, on els acords
es compten per quinquennis i decennis, amb unes inversions, participacions i
decisions , a respectar o modular, aplicant política fina . Res, de trencaments
o incompliments. Tota acció mal conduïda comporta reaccions plenes de
perjudicis, per qui les duu a terme.
I si els dos anteriors àmbits son essencials, en les
polítiques d’estat, no ho son menys les econòmic – financeres, en el marc de la UE , primer, i en el món
occidental, després.
En resum. Si estem on estem, si Espanya figura com la
dotzena potència mundial, es troba en la dinovena posició , en l’índex de
qualitat democràcia, en tant que democràcia plena, i amb el Brexit es pot
convertir en el tercer país, més influent de la UE , el “sentit d’estat”, és fonamental
preservar-lo de qualsevol mal pas. I quan algú com Podemos, exigeix entrar en
el govern, en comptes de pactar un programa conjunt, avant posa els interessos
personals i de partit, cosa que evidencia aquesta manca de “sentit d’estat”.
El moment actual, és tant delicat, a nivell intern i extern,
que precisa d’un govern cohesionat, amb un programa ampli , detallat i
consensuat, com per disposar de les majories necessàries per fer-lo realitat,
però impulsat per un Executiu preparat, fort i coherent. Sinó, que el poble
torni a parlar i decidir.
# posted by joan roma cunill @ 11:00 PM
UN LLIBRE ADAPTAT, A LES NECESSITATS IMMEDIATES, art. blog personal
UN LLIBRE
ADAPTAT, A LES NECESSITATS IMMEDIATES.
Després de 4 anys de donar classes d’espanyol, als refugiats acollits per
Creu Roja i Ajuntament de Berga, a l’Alberg, considero arribat el moment de
redactar un llibre, pensat especialment per a ells / elles.
Després de mirar diferents llibres, en el mercat, vaig considerar que el
més pràctic era fer servir els que jo mateix havia redactat per les Acadèmies
Internacionals Inlingua, a finals dels anys 70 i inicis dels 80. En aquells
anys, em varen encarregar la redacció del Primer Libro de Español, Segundo
Libro de Español, i Practique el español ( lligat al Primer Libro, a nivell de
lectures i exercicis). Ara, aquesta xarxa d’acadèmies, en tenen uns de nous, de
manera que els drets d’autors, han caducat.
He fet servir fotocòpies del Primer Libro, però aquest, estava pensat per
lliçons de dues hores a la setmana, per un aprenentatge lent de la llengua, amb
un primer nivell d’un any.
La necessitat dels refugiats, és assolir un coneixement de l’idioma,
parlat, en poc més de mig any, a raó de 3 classes per setmana, a banda del que
puguin aprendre, en una altra acadèmia, fent ús d’un altre mètode.
L’ús del mètode directe, per la meva part, dona especial importància a
parlar, anant del conegut al desconegut, mitjançant dosis diàries de vocabulari
i gramàtica. La qüestió d’escriure, passa a un segon terme, a l’igual que
altres temes, més teòrics que pràctics.
Els nou vinguts, precisen entendre i fer-se entendre, en les qüestions
bàsiques, de manera que s’han d’evitar explicacions teòriques, vocabulari no
essencial, o perdre el temps en disquisicions gramaticals.
Aquests 4 anys de professor, m’han servit per experimentar nous mètodes
d’aprenentatge ràpid, en grups de diferents procedències idiomàtiques, com per poder
elaborar un llibre pràctic, amb caràcter d’una certa universalitat. Cal saber
que determinats idiomes no tenen articles ( rus, ucranià, georgià...) , altres,
tenen masculí, femení i neutre, altres tenen pocs temps de verbs,.... en resum,
toca tenir una eina útil que sigui senzilla i fàcil de fer servir.
I evitar vocabulari poc útil, poc necessari, o clarament sobrer. No ens
podem permetre perdre el temps, en disquisicions tècniques o amb paraules
literàries. Tot l’esforç ha d’anar destinat a qüestions pràctiques i
immediates. Amb altres grups i altres indrets, et pots permetre introduir
l’alfabet, cal cap de dos o tres mesos. O els números. O les parts del cos.
Aquí, no.
Han de poder anar a l’ajuntament, a la policia, a hospitals, escoles....i
donar el seu nom i cognom, amb plena seguretat i entesa, pels qui prenen les
dades. Dates de naixement, lloc, país, etc. Coses que ens poden semblar banals,
tenen una importància vital, per a tots ells, perquè una mala transcripció del
seu nom o cognom, del lloc de naixement, nacionalitat, o altres temes, li
podrien suposar problemes greus, a l’hora de tramitar nova documentació.
Així, doncs, la setmana vinent, em posaré a la feina, per a programar un
nou llibre, d’unes 30 o 40 lliçons, equivalents a un primer nivell de castellà.
Posteriorment, tocarà pensar en un altre, per un segon nivell, però tenint clar
que el primer és l’essencial, per a poder arrelar en el país. L’interès que hi
posen i l’esforç que hi dediquen, son les principals eines de l’èxit en aquest
missió d’integració. Val la pena tirar endavant.
# posted by joan roma cunill @ 12:06 AM
Thursday, August 29, 2019
AJUNTAMENTS, FENT DE BANQUERS - art. El 9 Nou
AJUNTAMENTS ,FENT
DE BANQUERS.
Faig referència ,a dues informacions, aparegudes en aquestes pàgines de El
9 Nou, relacionades amb exigències de la
Generalitat, per a poder disposar d’equipaments educatius, competència
exclusiva de la Generalitat ( parlo de l’institut de Balenyà, i anteriorment
,de les Escoles de Gurb). Podria enumerar ,alguns altres casos, corresponents a
altres municipis d’altres comarques de Catalunya, pel cas , és el mateix.
Considero tots aquests casos, un molt mal precedent, perquè suposa canviar
l’ordre natural de les competències , de cada administració. I, diguem-ho, clar
i català, no deixen de formar part d’un xantatge, de la Generalitat, envers els
municipis que reclamen un equipament educatiu que per llei, els correspon. A
alguns, no els agradarà la paraula, xantatge, però, aquesta és la pura i dura
realitat.
En matèria educativa, la Generalitat, hi destina menys del necessari.
L’excusa, com sempre, és el deficient sistema de finançament que té, procedent
de Madrid. De fet, els ajuntaments també tenen un deficient sistema de
finançament, i , tanmateix, la majoria se’n surten, gràcies a importants
esforços d’austeritat, en tots els àmbits. Però, bé, un altre dia parlaré de
com gasta i ha gastat la Generalitat fins arribar al punt en que es troba,
reconeixent, també, que cal modificar el sistema de finançament de les
Autonomies, per millorar els ingressos.
Tornem al principi. Les competències en Ensenyament / Educació, corresponen
a la Generalitat, tant a nivell d’equipaments com de personal . Seria lògic,
doncs, que totes les despeses en construcció, mobiliari i equipament, vagin al
seu càrrec. Doncs, no. Ja des de bon principi, va decidir que els terrenys per
ubicar els equipaments fossin aportats pels ajuntaments. Amb l'excusa de que
els ajuntaments ho tenien més a prop, més fàcil, o més viable, es va encolomar
la compra, expropiació o cessió, a la Generalitat, com a pas previ a la
redacció del projecte i posterior execució de les obres.
De res varen servir, negociacions i debats per recuperar els diners
destinats a terrenys. Aquesta obligació ha quedat ja establerta, per sempre, de
moment. Però, tot pot empitjorar, i efectivament, davant els problemes
financers de la Generalitat, es va un pas més endavant i allà on fa falta un nou
equipament es produeix una nova situació. Poseu-li el nom que vulgueu, però el
resultat, és: si voleu l’equipament, pagueu-lo i ja us tornarem els diners quan
puguem.
Gran dilema de l’ajuntament, en contacte amb la realitat de cada dia, i amb
la lògica pressió de pares i alumnes. Avancem els diners o no ? I una segona
pregunta, quan i com ens els tornaran? La resposta, per part del Departament, pot ser molt enrevessada o molt
curta: quan i com puguem....
Fins ara, no hem entrat en aspectes jurídic – legals , però tal com estan les coses, haurien de ser
tinguts molt en compte, pels ajuntaments afectats. Per llei, cada administració
té unes competències pròpies que ha de complir i fer complir. Que un ajuntament
, sense competències en “ensenyament/ educació “, aporti diners a una altra
administració que sí té competències plenes en la matèria, és un procediment
irregular. Si , a més, l’equipament , així finançat, queda de propietat de
l’altra administració ( Generalitat), vol dir que s’han desviat fons propis per
a finançar un servei d’un altre. Si a
tot plegat, s’hi afegeix que la Generalitat pagarà a terminis, i fins i tot no
acabarà pagant la totalitat del cost, apareixen seriosos dubtes sobre la
legalitat de la inversió feta. I sí, ja sé que algunes excuses per no pagar
tot, és perquè alguns ajuntament volen que l’institut o escola tingui un millor
gimnàs, un millor auditori o uns millors laboratoris o espais...però , qui
n’acaba sent el titular ?... la Generalitat, no l’ajuntament, que no ho farà
constar en el seu inventari de patrimoni.
En resum. Considero un pèssim precedent, anar acceptant , formules
estranyes de finançament de serveis propis de la Generalitat, per part dels
ajuntaments. Prou necessitats tenen els ajuntaments com per fer de banquers de
la Generalitat. Un altre dia parlaré de
la mala gestió generalitzada del nostre govern, durant anys i anys, però em
permeto una darrera consideració o consell per qui el vulgui seguir. Tingueu un
bon informe – dictamen dels serveis jurídics de la Diputació o organisme
similar, abans de tirar endavant . El Ministeri d’Hisenda, supervisa i controla
el destí dels diners municipals, i si algun particular o grup municipal, posa
en qüestió la operació, pot obrir la caixa dels trons.
# posted by joan roma cunill @ 6:40 AM
Tuesday, August 27, 2019
PRESERVAR LES ESCOLES RURALS - art. Diari de Terrassa
PRESERVAR LES
ESCOLES RURALS.
En diverses ocasions ,he fet referència a un dels grans reptes del món
rural: evitar la pèrdua de serveis essencials, bàsics, perquè si es perden, la
despoblació s’accelera, fins el límit de no retorn.
Tenim 600 municipis, dels 947 que té Catalunya, que no solament no creixen,
sinó que perden població, any rere any, de manera que algun dels serveis
essencials , es troba a punt de tancar. Aquest és el cas, de l’escola rural, en
prop de 100 municipis. El límit per no tancar, son 5 alumnes.
Ja fa molts anys que davant la pèrdua d’alumnes, moltes petites escoles es
varen agrupar en ZER ( zona escola rural) , de manera que dos, tres o més
municipis, mantenien la seva escola, però compartien serveis amb altres del
voltant per oferir una més eficaç acció educativa. Han donat, més ben dit,
estant donant un bon servei, però no han evitat la pèrdua d’alumnes, si bé
l’han fet més lenta.
Una altra reivindicació dels ajuntaments d’aquests petits municipis, era
poder disposar d’escola infantil ( 1 a 3 anys), en el mateix edifici escolar.
De lloc, habitualment en sobra, en la majoria de les escoles rurals, i no va
ser fins fa 3 anys que, finalment, el Departament d’Ensenyament no va permetre
la creació d’aquestes unitats infantils.
La proposta és molt fàcil d’entendre. Si els nens/nenes petits, entren a
l’escola amb 1 o 2 anys, és molt més fàcil que després continuïn a la mateixa
escola. Si els pares, han de portar aquests nens a un altre lloc, ja els hi
deixen, de manera que l’escola rural perd aquests futurs alumnes. La mesura
arriba tard, com gairebé tot en el nostre país, però la tenim. Ara bé, amb una
Generalitat absent dels grans temes, i amb un govern dedicat a altres coses, diferents
a les de governar, el que varen permetre és posar l’escola infantil , dintre de
l’edifici escolar, però anant a càrrec de l’ajuntament , el pagament de
l’adequació de l’aula, i el més important, la contractació i pagament del sou
del TEI ( tècnic/a en educació infantil).
Amb tot, la davallada d’alumnes continua sent el gran problema, en la
majoria de petits pobles, i la lluita per evitar el tancament de l’escola,
esdevé un repte molt difícil d’assolir. Aquesta lluita contra rellotge, any
rere any, porta a implementar nombroses accions per atreure noves famílies, amb
fills petits, que facilitin el manteniment o creixement de l’escola, però les
accions tenen resultats limitats. Això fa que, o el país, amb el govern al
davant, empren accions ràpides i contundents per reequilibrar el territori, o
la pèrdua serà irreversible.
I és que quan un poble ha vist perdre la única oficina bancària, el caixer
automàtic, la majoria de serveis religiosos, bona part dels serveis mèdics, i
veu en perill l’escola, mira cap altres pobles, en que tots aquests serveis han
tancat, accelerant la despoblació de la gent de mitjana edat, fins a quedar
només els més vells.
La realitat de la “España vaciada”, suposa prop de 2.000 nuclis de
població, en perill de desaparició, a tot Espanya. Doncs bé, el que passa allà,
està passant aquí, en 600 nuclis, dels quals, prop de 100, es troben en
situació límit. Abandonar el territori, és deixar-lo sense presència humana,
sense protecció i sense qui el cuidi, dia rere dia, amb uns resultats clarament
negatius, com podem veure quan es produeixin incendis, però també es
desaprofiten recursos agrícoles i ramaders, en uns moments en que la humanitat,
els precisa, cada vegada més.
No ens ho podem permetre, i aquesta dinàmica, que ja fa molts anys es va
iniciar, hauria de trobar una acció institucional de primera magnitud per
revertir la tendència. I en aquesta batalla, l’escola rural, és fonamental. A
l’igual que molts altres facilitats i serveis, a favor del món rural. Quan
tinguem govern efectiu, esperem s’atengui aquesta prioritat.
# posted by joan roma cunill @ 1:13 AM
Monday, August 26, 2019
RESTAURAR L'ORGUE DE SOLSONA - ARA TOCA, art. Nació Digital Solsona
RESTAURAR L’ORGUE
DE SOLSONA- ARA TOCA.
Solsona ,és una de les capitals de comarca, on acostumo anar a donar una
volta de tant en tant, menjar en algun dels seus restaurants, i visitar la
catedral. I cada 3 o 4 anys, revisar tot el que
conté el Museu Episcopal.
Aquest, és un costum de prop de 30 anys, i mai em canso de voltar pel nucli
antic, o anar a caminar una bona estona
pel parc de la Mare de la Font, fins a tornar al centre. Es una de les ciutats a recomanar de visitar,
per a la gent que no la coneix. Conté una enorme quantitat d’elements d’interès,
com per ser inclosa en qualsevol ruta turística, cultural i d’oci ( també
gastronòmica) quedi clar.
Doncs, bé, fa un cert temps vaig mantenir un parell d’intercanvi d’opinions
sobre la situació de l’orgue de la catedral, demanant tirar endavant una
iniciativa per a la seva restauració. Es un dels orgues monumentals – històrics
de Catalunya, construït i instal·lat l’any 1853, i d’aleshores ençà, no ha
tingut cap acció restauradora. Son molts anys, per ben mantingut que hagi
estat, i ara tots els especialistes estan d’acord, en la necessitat urgent
d’una restauració complerta.
Així que tots els qui estimem la música, la ciutat, o el patrimoni , en
general, toca fer el gest. Toca animar els promotors de la restauració a tirar
endavant, i confiar en que la xifra ( es parla d’uns 700.000 euros) es pugui
cobrir.
Ho crec possible si la comissió corresponent, toca totes les tecles ( mai
tant ben dit) de les institucions, de les fundacions, i de la gent, en general.
Apadrinar un element, s’ha fet popular en alguns altres casos, amb bons
resultats, i apropar el tema a tots els sectors, pot fer possible aquest repte.
Tot necessita el seu temps i la seva organització, però els mitjans de
comunicació, les xarxes socials, la col·laboració d’alguns músics coneguts,
....facilita l’acció dels donants, sabent que aquesta restauració permet fer
reviure un element de gran importància, i li dona nova vida per un centenar
d’anys més, com a mínim. Ja seran les generacions venidores, les encarregades
de fer un nou pas, per una tercera regeneració.
S’ha anunciat una propera presentació del projecte, amb números a la mà,
per saber el cost de la restauració, així com terminis, detalls de la campanya,
etc. Em permeto afegir-me a la crida a la participació i que solsonins o no
solsonins, hi participem , en la mesura de les nostres possibilitats.
I si les coses es fan ben fetes, segur tindrem la satisfacció d’assistir,
en un temps prudencial al concert d’inauguració de la restauració. Aleshores
sentirem l’orgull d’haver col·laborat a fer possible, una nova etapa, en la ja
llarga vida que té aquest orgue. Estarem atents a les informacions que ens
arribin i simplement demano a la comissió, faci tot el possible per a ampliar
la campanya a un molt ampli territori, per tal que tots els amants de la
música, tinguin coneixement de la campanya i hi puguin participar.
Ànims, i felicitats per la iniciativa, amb al seguretat que aconseguirà
l’objectiu proposat.
# posted by joan roma cunill @ 8:37 AM
Friday, August 23, 2019
UN AUTÈNTIC SAQUEIG - art. Regió 7
UN AUTÈNTIC
SAQUEIG.
A l’espera del
preceptiu judici, i la sentència que se’n derivarà, cal prendre les xifres amb
totes les precaucions , però tot indica que els rumors, les informacions
confidencials, el run run que corria per empreses, administracions públiques, i
cercles rellevants de la societat catalana i espanyola, eren certes.
Em refereixo a la
teranyina d’intervencions, participacions, compromisos i interdependències
entre administracions, empreses, i família Pujol. Alguns ho volen concretar,
només en la persona del fill gran, Jordi Pujol Ferrusola, altres ho
generalitzen a tota la família, però per les informacions aparegudes, els
possibles beneficiaries , serien tots ells en conjunt. Bé, fins a la sentència
ferma, hem de mantenir la presumpció d’innocència, si bé hi ha proves tant,
tant concloents que es fa difícil no admetre-les com a verídiques.
Recordo, els meus
anys de diputat, en que érem molts els diputats / des amb informacions
confidencials, sobre tractes estranys, en determinades grans obres del país, o sobre
relacions perilloses entre polítics – funcionaris – empresaris, o sobre
determinats tripijocs que donava tota la sensació de manipulació evident. Ara
bé, alguns parlaven, o fins i tot, fardaven de contactes al més alt nivell i de
tractes de favor, però cap d’ells estava disposat a parlar clar, i encara menys
a denunciar fets concrets, amb documents sobre la taula, ni que fos ell / ella
un dels perjudicats. L’omertà, la llei del silenci, era total i absoluta,
malgrat les filtracions verbals, però mai documentals....
Fins, que la cosa
es trenca. I sempre es trenca quan algú de dintre acaba sent molt perjudicat, o
apareixen batalles externes, amb relacions sentimentals, mal acabades. El cert,
és que quan això passa, i algú troba un fil conductor, tibant d’aquest fil, es
pot arribar a trobar quilòmetres de material, com ha estat el cas.
Tanmateix
,sorprenen les xifres. Fins ara, havíem assistit a un degotall de xifres,
elevades per a qualsevol de nosaltres, però habituals en empreses de mig o alt
nivell. Però, les darreres, ja no son habituals, i la darrera de totes, suma
del conjunt, surt de tota habitualitat, per entrar en el món dels escàndols de
primer nivell.
Que Suïssa,
informés d’operacions per 26 milions, ja son números elevats, però que la UDEF de la Guàrdia Civil
Si el que sabem
fins ara, queda provat, el resum de les actuacions d’aquests actors, és d’un
saqueig. Un saqueig, en tota regla, sobre tot el país, i països propers o
llunyans, beneficiant-se dels alts càrrecs d’una part de la família, amb el
pare al capdavant. Es molt greu, i sobretot molt decebedor.
Encara ressonen
en el meu cap, les lliçons de moral que impartia Jordi Pujol, des de la tribuna
del Parlament, amb àmplies i llargues acusacions als socialistes de manca de
patriotisme, dependència dels socialistes espanyols, i de falta d’ambició en
les seves propostes per la
Catalunya del present i futur...
Sempre, havia
somiat vèncer, en bona lid , a CiU, en unes eleccions en les quals podéssim
provar el cinisme del seu líder, i alguns dels tripijocs que coneixíem però no
podíem provar. Al final, la destrucció de CiU no ha vingut d’unes eleccions,
sinó de la pròpia destrucció interna, fruit de tants anys de prepotència,
tripijocs, ús i abús dels sentiments, a benefici propi. Trist. Realment trist,
perquè envia un missatge intern i extern del nostre país, provocant un dany
terrible, a tots els nivells: 40 anys de democràcia i institucions recuperades,
40 anys de saqueig , amb col·laboracions i participacions de múltiples persones,
des de multitud d’institucions i organismes del país. Que la Justícia , faci el seu
curs. Volem saber tota la veritat.
# posted by joan roma cunill @ 10:50 PM
Thursday, August 22, 2019
SITUACIÓ ECONÒMICA GENERALITAT - art. Bolgesfera socialista
SITUACIÓ
ECONÒMICA GENERALITAT.
Aquesta setmana que tanquem, ha tingut lloc, en el Parlament de Catalunya,
la compareixença del vice president, Pere Aragonès, a petició de dos grups
parlamentaris per a donar explicacions sobre la retallada , en un 6 % de les
partides, de tots els departaments de la Generalitat ,per evitar sortir dels marges de
despesa pública, marcades per llei.
En parlem poc de la situació econòmica de la Generalitat , perquè
cada dia apareixen altres notícies, “més cridaneres”, que ocupen els titulars,
però , de lluny, aquest és el problema més greu del govern. I amb ell, de tot
el país. Ningú gosa, parlar de forma planera, però profunda d’una situació que
s’ha escapat, fa temps, de mare.
Parlar d’un deute de 78.000 milions, dels quals 57.000, està en mans del
govern central, i veure com , any rere any, va creixent, sense cap previsió
d’alentiment, i encara menys de reducció, suposa haver perdut el control de les
finances pròpies, i deixar la situació en un futur, encara més incert.
En res ajuda, al contrari, tenir un govern en funcions, a nivell estatal,
cosa que permet acusar-lo de no enviar amb prou diligència ni amb prou
quantitat les bestretes mensuals que permeten fer funcionar l’estructura global
de la Generalitat. Es
I hem de recordar que sinó s’hagués frustrat el darrer pressupost general,
l’increment de dotació econòmica a Catalunya, era un dels més elevats de la
història recent, la qual cosa hagués ajudat, a pal·liar les dificultats
actuals. El que ningú pot pretendre és repicar i anar a missa. O acusar , ara,
al govern central de tenir unes limitacions, causades per una decisió dels
propis partits de govern.
Dit això, ha d’haver-hi de forma immediata, tant aquí a Catalunya com a
Madrid, un replantejament del finançament autonòmic. Es cert, que hi ha
mancances greus, en el sistema, reconegudes pel propi President, en funcions,
amb el compromís de posar-hi remei, amb la presentació d’un nou sistema , més
ajustat a la realitat i contemplant la ordinalitat. Es a dir, que qui més
aporti, també , més rebi en la distribució territorial general. Ara mateix,
Catalunya és la quarta en aportacions, i la desena en recepció d’inversions.
Això, no pot continuar, i en aquest ajustament hi està gairebé tothom d’acord,
accepta els partits, que mai busquen solucions, sinó viure dels conflictes.
Ara bé, dit això, la gestió catalana, ha de tenir canvis substancials
perquè té unes mancances estructurals, gairebé de naixement. S’han d’eliminar
multitud de despeses supèrflues, reduir organismes, millorar l’eficàcia,
millorar els ingressos propis, reconduir determinades àrees, pensades més en
pla polític que no econòmic, etc.
De fet, al govern de la
Generalitat , li aniria bé copiar estructures i formules de
funcionament d’un bon nombre d’ajuntaments de Catalunya, que malgrat tenir un
sistema de finançament inadequat, han estat capaços de mantenir serveis, donar
prestacions d’alt nivell, i foragitar la mala gestió. Tot plegat, alhora. Es el
que toca fer al nou govern de la
Generalitat , quan la política prudent, retorni al país.
Mentrestant, no es queixin, del que son mancances i dèficits propis.
# posted by joan roma cunill @ 11:42 PM
Tuesday, August 20, 2019
AVUI, EL BLOG ARRIBA ALS 3.000 ESCRITS, I 113.942 VISITES.
AVUI, EL BLOG
ARRIBA ALS 3.000 ESCRITS I 113.942 VISITES.
Avui, dimarts dia 20 d’agost de 2019, penjaré en el meu blog, l’escrit
número 3.000, i el marcador fixa en 113.942 les visites de lectura, des del
desembre de 2005, en que el vaig crear.
Em va costar passar de l’escriptura a màquina manual, primer, a elèctrica,
tot seguit i finalment a ordinador. Varen ser processos lents, i a impuls dels
qui treballaven al meu costat, reclamant-me facilitar les coses, i fer ús dels
grans avantatges de les noves tecnologies.
Sóc de Lletres, i francament els grans avenços tecnològics, em fan ser
prudent i poc agosarat a utilitzar-los. L’entrada en el mon de la informàtica
va venir de la mà del Parlament de Catalunya que ens va oferir als diputats
inexperts, un curs per a novells que realment va ser molt útil i pràctic.
Primer, perquè ens va fer perdre la por, a les noves tecnologies, i després
perquè varem constatar els grans avantatges que oferien.
Així, doncs, després del curs, va venir la creació d’aquest blog personal,
iniciat el desembre de 2.005, i que poc a poc ha anat recollint tots els meus
escrits, articles, reflexions personals, o documentació pública, de possible
interès per als lectors.
Des de fa anys, he assumit el repte d’exposar públicament multitud de
posicionaments personals, en un enorme i variat camp de temes. L’interés que
poden tenir, el puc veure, pel nombre d’entrades de lectura que apareixen en el
marcador, i la procedència de les mateixes.
Acceptar el repte, durant anys, de publicar 4 articles setmanals, no és
fàcil si es volen trobar temes que puguin tenir un elevat interès per a col·lectius
nombrosos, encara que minoritaris, en molts aspectes. M’és igual si un article
és tant específic que només té interès per als més propers. L’important és que
tracti un tema d’interès. Si l’interés és enorme o més reduït, per a mi, és
secundari.
Ara bé, el que tinc clar és que no es poden posar dades, no contrastades.
Puc assegurar que davant el dubte, prefereixo no parlar del tema triat, per un
dia i mitjà determinat, si prèviament no he pogut trobar la informació concreta
i fiable, per fer-la constar en l’article. Es una qüestió de serietat i
credibilitat. No vull trobar-me mai amb algú que em pugui dir que el que poso
en un escrit, no és cert.
Per això, a vegades, he de posposar un article perquè espero resposta a
peticions d’informació i documentació que he adreçat a diputats/des, organismes
de la Generalitat ,
Diputació, o govern central....el tema és, que quan ho tinc, en puc parlar,
abans, no. No seria seriós.
Com elegeixo els temes ? En qualsevol lloc i moment. Pot ser parlant amb
una persona determinada, que critica el mal funcionament d’un servei
determinat. Pot ser, per experiències pròpies o de persones properes. Per
informacions generals, en mitjans de comunicació seriosos, o per reflexions
sobre temes viscuts, en el passat, en contrast amb la realitat d’avui dia....
El procés, ha donat per a dotzenes, aviat, per a centenars d’articles
perquè fa anys que dura, i perquè la seva vida comporta una enorme quantitat
d’accions i contradiccions que obliga a posar-les de manifest. I sí, és cert
que cansa parlar, donar voltes sobre temes similars, durant mesos, i fins i tot
anys. Però, el contrapès és tant gran d’articulistes , favorables al procés,
que considero indispensable actuar de confrontador d’aquestes posicions. I
perquè son moltes les persones, conegudes i desconegudes, que demanen mantenir
posicions i contrarestar la propaganda dels defensors del procés.
Ja arribarà, espero , aviat, el moment en que deixarem enrere el tema, i
ens podrem dedicar a molts altres, més variats i més diversificats.
En resum, trobar temes per a 4 articles setmanals, és interessant i obliga
a triar, entre molts altres que podrien ser motiu de debat o reflexió. Sempre
s’ha de triar, però intento fer una elecció, prou variada i prou adient, per a
cadascun dels mitjans de comunicació amb els quals col·laboro.
Finalment, agraeixo la fidelitat de molts dels lectors, d’aquest blog, i de
tots els qui em segueixen , en els mitjans de comunicació. Considero un deure
fer l’esforç d’escriure i mentrestant tingui temes interessants per tractar,
penso continuar a peu del canó.
Avui, celebro aquests 3.000 , escrits del blog, i els 113.942 lectors.
Espero, poder-ne celebrar molts més. Gràcies a tots i a totes per la vostra
fidelitat i constància.
# posted by joan roma cunill @ 12:21 AM
Monday, August 19, 2019
50.000 PERSONES, RESCATADES PER SALVAMENT MARÍTIM - 2018
50.000 PERSONES , RESCATADES PER SALVAMENT
MARÍTIM- 2018.
A vegades, unes xifres, tapen unes altres, i determinades situacions,
realment angoixants, fan oblidar-ne d’altres, d’igualment dramàtiques.
L’existència de guerres, sequeres immenses i perllongades, persecucions,
dictadures, epidèmies, i carència de futur, en múltiples països africans,
obliguen a emprendre viatges , sota la precarietat més absoluta. D’aquí, a posar
en perill la seva vida, hi va un petit pas.
He pogut escoltar, en viu i en directe, la trajectòria de nombrosos
refugiats, amb pèrdua d’amics i parents, durant el trajecte, fins arribar aquí.
Només falta anar a algun dels centres d’acollida, per veure en quines
condiciones, la majoria d’ells arriben al nostre país.
Ara mateix, tots seguim, amb el cor encongit, les vicissituds dels
rescatats per l’Open Arms, o algun altre dels vaixells d’ONG’s, per trobar port
i poder oferir un lloc de refugi als que es troben en els vaixells.
Amb tot, podria semblar, per crítiques o acusacions de falta d’actuació,
que el govern espanyol no actua en casos d’emergència marítimes. La falta
d’informació, o els oblits, volguts o no, s’han de contrastar amb la realitat .
Precisament, a finals de la setmana passada, el Secretari d’Estat, Pedro
Saura, a resposta de les peticions d’informació, adreçades pel Senador , Jon
Iñarritu ( Bildu), va oferir les xifres corresponents a l’any passat, 2018.
Concretament, el servei de Salvament Marítim, va rescatar 49.688 persones,
en greu perill, per les seves vides, a bord de 2.338 pateres. I , d’aquestes
persones, 9.717, foren rescatades dintre de les aigües territorials del Marroc.
Ara, s’intenta que aquest país, pugui ampliar, la seva flota de salvament, per
a participar més activament, en els rescats, en tota aquesta àmplia zona
marítima.
Davant aquestes xifres, queda clara la necessitat, de millorar la
coordinació i l’estatus de refugiats, a nivell conjunt de la
UE. No
Però, al costat d’això, que ha de ser immediat, s’ha de repensar l’ajuda a
la cooperació en tots els països, d’on surt la immigració. Només amb polítiques
globals, sostingudes al llarg de molts anys, i en diferents nivells, es podrà
aconseguir donar eines pel desenvolupament. La petita cooperació local, és
important, però ha d’anar acompanyada, de la gran cooperació internacional.
De fet, hi ha multitud d’ONG’s treballant sobre el terreny, i gairebé totes
poden aportar resultats positius, i en alguns casos, extraordinaris. En conec,
un bon nombre. Amb tot, poden arribar fins un cert nivell, a partir d’aquí, han
d’entrar en acció, les polítiques regionals, estatals i interestatals. O tenim
clar, aquest canvi de rumb, o anirem parlant de peteres i rescats, en comptes
de resoldre, en origen l’expulsió de persones sense futur.
Però, recordem les xifres, donades pel govern. I recordem l’existència d’un
servei, excepcionalment ben dotat, molt professional i amb un grau d’eficàcia,
enormement elevat.
# posted by joan roma cunill @ 1:09 AM
Friday, August 16, 2019
GOSADIA VERBAL, TIMIDESA FACTUAL - art. Regió 7
GOSADIA VERBAL, TIMIDESA FACTUAL.
A manca de fets, bones son les paraules. Sembla molt adient
aquesta dita, per descriure la situació per la que travessa el món
independentista, a l’espera de conèixer la sentència i marcar un nou guió, si
és que a algú se li acut. De moment, el desconcert és total i assistim a un
devessall de declaracions i propostes, però ben pocs fets, per no dir cap.
Ja venen sent habituals les crides a la “unitat
independentista”, a la mobilització i el retorn a la unilateralitat, per part d’Elisenda Paluzié en nom de l’ANC,
però no sembla tenir gaire èxit en les seves proclames. Més aviat, es troba amb
polèmiques, per una intromissió que algun partit troba fora de lloc. I és que
és molt fàcil dir, el que han de fer els altres, quan res t’hi jugues, i en
canvi convides els altres, a entrar en situacions més que compromeses.
A la vista d’aquestes polèmiques, dona la impressió que
Omnium Cultural, ha decidit reduir la seva presència pública i no anar de la mà
de l’ANC, per evitar confrontacions que no semblen agradar a molts dels seus
socis, una part dels quals, ho han manifestat donant-se de baixa.
Similar posició ha pres Lluis Llach, molt actiu a nivell de
mitjans de comunicació retraient el que fan els partits o el propi govern, però
ell ha deixat ja el càrrec que ostentava, com a Coordinador del Consell per a
la república, per passar-ho a mans de la societat civil. No sembla haver tingut
especial èxit en el nou càrrec ni haver assumit un rol més actiu, de cara el
futur d’aquest òrgan ni d’altres de creats, amb grans promeses, que han
esdevingut estrepitosos fracassos.
Potser el més ostentós dels fracassos, ha estat el de la
Crida Nacional per la República, sota el lema de “sumem persones, no sigles”,
amb l’objectiu d’aconseguir en un any, un milió ( 1.000.000) d’adherits, amb
una aportació de deu euros ( 10 ) per persona, i així constituir un fons de deu
milions ( 10.000.000 ) d’euros. La realitat, a data 16 de juliol de 2019,
darrera xifra oficial, aquest moviment està format per 16.954 fundadors, 54.467
adherits i 906 voluntaris, la qual cosa suma, 72.327 ,en total. O sia, menys
del 10 % de les previsions...
Afegeixo una nova proposta, la darrera ,en el moment
d’escriure aquest article, procedent del diputat de la CUP, Carles Riera, el qual
s’obre a entrar en el govern si hi ha una “ruptura” amb l’Estat ( declaracions
del passat dia 12 d’agost). En aquest cas, s’obvia una situació tant bàsica,
com la del finançament de la “nova etapa”. Ja no parlo de la situació jurídica,
ni de la impossible unilateralitat.
Recomano la lectura d’un article publicat en aquest mateix
diari , R/7 de 30/12/18, en el qual es donava compte del deute de la
Generalitat. La xifra, en aquell moment se situava en els 78.506 milions
d’euros, dels quals un 73 %, era deute amb el propi Estat. Concretament per un
import de 57.513 milions. Tothom sap que si un tema és de vital importància per
a tirar endavant qualsevol projecte, és el tema econòmic – financer. Bé, no cal
afegir gaire res, davant les xifres que tenim al davant.
A què venen aquestes explicacions ? A què ve el títol de
l’article ? Ve a dir, que darrere el moviment independentista, hi ha molta gent
que l’ha estat impulsant i animant, però molts pocs s’han mullat directament.
Costa molt poc, dir el que han de fer els altres, i després quedar-se a casa, a
veure els esdeveniments des del sofà. Hi ha hagut un elevat grau de frivolitat
i inconsciència, en la planificació i impuls a un projecte que no tenia cap
possibilitat de reeixir. Ara, en comptes de fer crides, a tornar enrere, i
tornar-ho a fer, el més adient seria acceptar els errors, i tornar enrere, per
a tirar per un altre camí. Hi ha una oportunitat històrica, de participar en
l’elecció d’un president , obert a modificar l’encaix de Catalunya dintre d’Espanya.
Desaprofitar l’ocasió, seria sumar un nou error, als molts que ja s’han comés.
# posted by joan roma cunill @ 10:38 PM
Thursday, August 15, 2019
PRESERVAR LES ESCOLES RURALS - art. Diari de Terrassa
PRESERVAR LES
ESCOLES RURALS.
En diverses ocasions ,he fet referència a un dels grans reptes del món
rural: evitar la pèrdua de serveis essencials, bàsics, perquè si es perden, la
despoblació s’accelera, fins el límit de no retorn.
Tenim 600 municipis, dels 947 que té Catalunya, que no solament no creixen,
sinó que perden població, any rere any, de manera que algun dels serveis
essencials , es troba a punt de tancar. Aquest és el cas, de l’escola rural, en
prop de 100 municipis. El límit per no tancar, son 5 alumnes.
Ja fa molts anys que davant la pèrdua d’alumnes, moltes petites escoles es
varen agrupar en ZER ( zona escola rural) , de manera que dos, tres o més
municipis, mantenien la seva escola, però compartien serveis amb altres del
voltant per oferir una més eficaç acció educativa. Han donat, més ben dit,
estant donant un bon servei, però no han evitat la pèrdua d’alumnes, si bé
l’han fet més lenta.
Una altra reivindicació dels ajuntaments d’aquests petits municipis, era
poder disposar d’escola infantil ( 1 a 3 anys), en el mateix edifici escolar.
De lloc, habitualment en sobra, en la majoria de les escoles rurals, i no va
ser fins fa 3 anys que, finalment, el Departament d’Ensenyament no va permetre
la creació d’aquestes unitats infantils.
La proposta és molt fàcil d’entendre. Si els nens/nenes petits, entren a
l’escola amb 1 o 2 anys, és molt més fàcil que després continuïn a la mateixa
escola. Si els pares, han de portar aquests nens a un altre lloc, ja els hi
deixen, de manera que l’escola rural perd aquests futurs alumnes. La mesura
arriba tard, com gairebé tot en el nostre país, però la tenim. Ara bé, amb una
Generalitat absent dels grans temes, i amb un govern dedicat a altres coses, diferents
a les de governar, el que varen permetre és posar l’escola infantil , dintre de
l’edifici escolar, però anant a càrrec de l’ajuntament , el pagament de
l’adequació de l’aula, i el més important, la contractació i pagament del sou
del TEI ( tècnic/a en educació infantil).
Amb tot, la davallada d’alumnes continua sent el gran problema, en la
majoria de petits pobles, i la lluita per evitar el tancament de l’escola,
esdevé un repte molt difícil d’assolir. Aquesta lluita contra rellotge, any
rere any, porta a implementar nombroses accions per atreure noves famílies, amb
fills petits, que facilitin el manteniment o creixement de l’escola, però les
accions tenen resultats limitats. Això fa que, o el país, amb el govern al
davant, empren accions ràpides i contundents per reequilibrar el territori, o
la pèrdua serà irreversible.
I és que quan un poble ha vist perdre la única oficina bancària, el caixer
automàtic, la majoria de serveis religiosos, bona part dels serveis mèdics, i
veu en perill l’escola, mira cap altres pobles, en que tots aquests serveis han
tancat, accelerant la despoblació de la gent de mitjana edat, fins a quedar
només els més vells.
La realitat de la “España vaciada”, suposa prop de 2.000 nuclis de
població, en perill de desaparició, a tot Espanya. Doncs bé, el que passa allà,
està passant aquí, en 600 nuclis, dels quals, prop de 100, es troben en
situació límit. Abandonar el territori, és deixar-lo sense presència humana,
sense protecció i sense qui el cuidi, dia rere dia, amb uns resultats clarament
negatius, com podem veure quan es produeixin incendis, però també es
desaprofiten recursos agrícoles i ramaders, en uns moments en que la humanitat,
els precisa, cada vegada més.
No ens ho podem permetre, i aquesta dinàmica, que ja fa molts anys es va
iniciar, hauria de trobar una acció institucional de primera magnitud per
revertir la tendència. I en aquesta batalla, l’escola rural, és fonamental. A
l’igual que molts altres facilitats i serveis, a favor del món rural. Quan
tinguem govern efectiu, esperem s’atengui aquesta prioritat.
# posted by joan roma cunill @ 11:27 PM
Wednesday, August 14, 2019
ADÉU A UN BON HOME, ADÉU A UN BON ALCALDE - nota de condol.
ADÉU A UN BON HOME, ADÉU A UN BON ALCALDE.
M’acabo d’assabentar, llegint R7, de que ahir va morir el qui va ser durant
33 anys, alcalde del petit municipi de Fígols, en Rossendo Fígols. Del 1966 al
1999, un llarguíssim període, part en temps de la dictadura, part en plena
democràcia. Per ell, el poble era l’important, i no es ficava en res més que no
fos, com resoldre els problemes més importants, per millorar la vida
quotidiana.
El vaig conèixer als inicis de la democràcia recuperada, a finals de l’any
79, i hi vaig col·laborar en diversos dels projectes que tenia, durant els meus
anys de diputat al Parlament. Una bona persona, poc xerrador, però molt
coneixedor del poble i bona part de la comarca, de manera que quan demanava una
cosa, era perquè realment feia falta.
Quan perdem una persona com ell, perdem una part de la nostra història col·lectiva,
perquè sense aquells primers alcaldes i regidors, no entendríem el canvi
radical que ha sofert la comarca. Queda molt per fer, però recordar que 40 anys
enrere, hi havia pobles sense carretera asfaltada, o sense aigua , llum i
telèfon a totes les cases, pot semblar parlar de la prehistòria. No, no anem
tant lluny, ho tenim molt més a tocar.
Era un home complidor, a nivell de poble, però també habitual de les
primeres reunions d’alcaldes, en l’antiga Mancomunitat del Berguedà, com
posteriorment del Consell Comarcal de Muntanya. La seva presència ens recordava
l’existència de pobles molt petits, molt, i que els plans dels quals parlàvem,
havien de contemplar solucions als problemes dels municipis més petits. Un
centenar d’habitants, han de tenir els mateixos drets que un miler.
Avui, tant els polítics en actiu, com els que ens hem retirat, estem de
dol. Hem perdut un polític, de llarga trajectòria, honest i dedicat de ple al
poble que estimava, i amb ell, a la comarca on està ubicat. Es de justícia recordar
l’obra feta, però molt especialment, la dedicació d’una persona senzilla a la
noble tasca de la política municipal. En temps convulsos com els que vivim,
recordar persones com ell, reconforta i ens fa aspirar a recuperar velles i
desinteressades dedicacions a la cosa pública. Que descansi en pau.
Joan Roma i Cunill
Ex alcalde de Borredà
# posted by joan roma cunill @ 1:13 AM
Monday, August 12, 2019
LA NECESSITAT DE REFERENTS POSITIUS . art. Nació Digital Solsona
Son força llunyans, els temps en que els pares, buscaven referents
positius, de cara a animar els seus fills / filles, a seguir-los. Qui no s’ha
fet metge, per haver tingut, un referent proper o llunyà, que va agafar com a
model a seguir ?. O un advocat, un jutge, un militar, un científic, un músic...
Ara, com en tot, els referents existeixen, però dintre d’un immens món ple
d’anuncis, promoció, estratègies , i altres subterfugis que busquen fama i
diner, amb el mínim d’esforç possible.
Tanmateix, algunes figures molt potents sobresurten . Per raons d’espai, em
limitaré a exposar-ne unes poques, però la llista es podria allargar de forma
notable, demostrant que quan la personalitat és forta, i ho és l’autenticitat,
per molt soroll que hi hagi al seu entorn, es converteixen en un referent a
nivell local, nacional, europeu i fins i tot mundial.
Remarco, el tema autenticitat. De seguida, la gent, reconeix qui és
autèntic de qui ho fa veure. La distància és enorme. Uns continuen, els altres,
desapareixen.
Tot i no ser gaire esportista, hi ha noms, molt potents , en diferents
pràctiques que donen un autèntic exemple de treball seriós, rigorós, i sense
cap “divisme” en el seu comportament quotidià, amb una senzillesa, digne de tot
elogi. Poso en aquest apartat, personalitats tant rellevants com el tenista
Rafel Nadal, o els motoristes Germans Màrquez, els Germans Gasol, en bàsquet,
Ona Carbonell en natació, Kilian Jornet en muntanya....podria seguir, però
veure i escoltar entrevistes a tots ells /elles , suposo enviar missatges del
tot positius, a qui els escolta i anima a seguir el seu exemple.
I aquests models trenquen fronteres, precisament per la rellevància de les
seves gestes. Com passa amb el tenor Josep Carreres, compaginant cant i impuls
a la seva fundació. O actrius com Emma Thompson, i tantes altres que s’han
destacat per la defensa de causes injustes, arreu del món.
En aquest apartat, hi posaria el mateix Papa Francesc, que amb el seu canvi
d’ostentació del poder papal, la senzillesa natural i els posicionaments
valents contra causes injustes, han modificat, en part, la negativa visió que
molta gent tenia de l’església catòlica. Evidentment que hi ha molt camí per
recórrer, però feia anys, no veiem imatges ni discursos com els actuals.
Perquè exposo aquests models ? Ara i aquí, estem immersos en un món ple de
tensions, amb una immensa mediocritat en llocs claus de la política, que motiva
un desencant i un esgotament de les baralles quotidianes a tots els nivells.
Trobar persones brillants en les seves especialitats, que demostren total
respecte, per les idees de tothom, i no es decanten per un bàndol o un altre,
és molt important. I no voldria, que els noms donats, semblessin els únics,
perquè, ara mateix en el món de les dones, hi ha un autèntic esclat de
protagonismes, a nivell esportiu, cultural, científic, etc, de gran rellevància
pel que té de models cap a noves professions i àmbits, que semblaven vedats a
les dones.
A tota la UE ,
i molt especialment a Espanya i Catalunya, necessitem aquests models de
rellevància, conllevada amb el respecte als altres. Sense supremacismes ni
prepotències, d’uns sobre els altres, ni victimismes estèrils i inventats.
Aquests son els models a seguir, i el mateix caldria exigir als polítics en
actiu, alguns dels quals, el millor servei al país, seria canviar d’ofici i
dedicar-se a altres àmbits. Segur que tots hi sortiríem guanyant. Mentrestant,
fixem-nos en els bons exemples que tenim.
# posted by joan roma cunill @ 2:07 AM
Friday, August 09, 2019
SENTÈNCIA GREU O LLEU ? - art. Regió 7
SENTÈNCIA GREU O LLEU ?
Molt s’especula sobre el contingut de la sentència que
coneixerem, pel que sembla, dintre de la primera quinzena d’octubre. Serà el
moment de llegir-la detingudament i comprovar els fonaments , tinguts en
compte, a l’hora d’emetre la resolució. Mentrestant, toca no fer cas, a
acusacions de falta d’equanimitat, ni de supeditació a pressions o interessos
polítics, i encara menys a simples apreciacions personals o corporativistes,
dels magistrats del Suprem, encarregats del judici i la futura sentència.
Considero el judici, una mostra clara de transparència i
equanimitat , conscients , tots plegats de les mirades, estudis, debats i
reflexions que al seu entorn es produirien, en el moment mateix de la seva
celebració i en el futur proper, i llunyà.
I per descomptat, de la segura translació al Tribunal de Drets Humans
d’Estrasburg. Anys a venir, veurem el resultat.
Però, tornant als fets i les seves conseqüències, no puc més
que pensar en una sentència greu. Pels fets duts a terme, per les intencions ,
i per uns resultats, greus que podien haver culminat en una tragèdia, si en el
darrer moment no s’haguessin produït dos fets fonamentals, alhora. El primer,
la suspensió d’actuacions , per part del govern de la Generalitat de posar en
marxa els propòsits i decisions anunciats, de cara a implementar la república.
El segon, dut a terme, en el mateix moment, mitjançant la aplicació de l’article 155 de la
Constitució, suspenent el govern i posant la institució de la Generalitat, en
mans del govern central.
Sense aquest doble efecte, la situació hagués pogut arribar
a extrems, especialment perillosos, perquè molts independentistes creuen tenir
el dret, i el mandat, d’implementar la república, vistos els resultats del
referèndum de l’ 1 - O. Per a ells, que aquest fos declarat il·legal, no té
rellevància perquè qui ho va dictar fou un òrgan “espanyol” al qual no li donen
valor legal. Ho vàrem veure, fins i tot , en membres de la Mesa del Parlament ,
mostrant els requeriments del Tribunal Constitucional, com si fossin papers
mullats.
Aquests partidaris acèrrims de la via unilateral, parlen del
mandat dels dos milions de catalans que varen anar a les urnes el dia 1-O, però
en cap moment fan esment de que a Catalunya hi vivim set milions i mig de persones
( 7.500.000), una xifra enormement més elevada que els dos milions, dels quals
ells parlen. I aquí, és on vull fer la reflexió, sobre el que hauria pogut
passar, si els dos factors essencials, no haguessin coincidit. Voler imposar un
mandat, suposadament donat per dos milions de persones, en contra de la
voluntat expressada o no directament, per un mínim de quatre milions, estava
condemnat al fracàs més absolut, i pitjor encara, a una confrontació civil,
entre partidaris de l’estat de dret, i dels fonaments continguts en la
Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i aquells que havien decidit
ignorar-los, o més greu encara, vulnerar-los.
Es per això que preveig una sentència greu. No estem davant
un simple fet, d’un dia en concret ni una data concreta, sinó d’un procés que
pretenia suplir un sistema democràtic per un altre de radicalment diferent, amb
continguts de molt baixa intensitat democràtica ( Lleis de Transitorietat). I
tot plegat, en base, a uns acords d’un Parlament que va incomplir el seu propi
Reglament ( dies 6 i 7 de setembre de 2017), vulnerant normes i drets dels
grups parlamentaris contraris a la secessió. Un govern, unes persones que varen
portar al límit del precipici , tot un país, comporta la previsió d’una
sentència greu. I que ningú pretengui minimitzar fets i danys causats, perquè
aquests son enormes, i tardaran anys a ser reparats. Ara bé, coneguda la
sentència, altra cosa és la presó i la inhabilitació. Desitjo la llibertat dels
presos, però qui ha estat capaç de fer el que ha fet, i les vies per dur-ho a
terme, mereix no recuperar càrrecs institucionals, oimés si ha reiterat que “ho
tornaran a fer”. La inhabilitació ,per a càrrecs públics ha de ser mantinguda, cas que es doni.
Finalment, pels qui continuen mantenint els dubtes sobre la
qualitat democràtica d’Espanya, els recordaré que en l’Index mundial, es troba
en el lloc dinovè, en tant que “democràcia plena”, on només hi ha 20 països,
sobre 167.
# posted by joan roma cunill @ 11:14 PM
Thursday, August 08, 2019
EL PAÍS DELS 600 REFERÈNDUMS - art. Diari de Terrassa
EL PAIS DELS 600
REFERÈNDUMS.
Retornat, fa poques hores , del país dels 600 referèndums, constato la
immensa distància que ens separa i la necessitat de donar a conèixer altres
realitats, molt diferents a les nostres. Al final, pot semblar que el que passa
aquí, té una base justificada, quan en realitat no la té ni l’ha tinguda mai.
Considero Suïssa , la meva segona pàtria, i la capital Berna, una mena de
segona residència, després d’haver-hi viscut, treballat i estudiat, durant set
anys. Necessito, de tant en tant, tornar-hi , simplement per constatar
l’existència de països, “normals”, vides corrents i eficàcia en tots els seus
àmbits i serveis.
Ni que sigui per uns pocs dies, veure els símbols oficials, en el lloc que els correspon, als alcaldes fer
d’alcaldes, als ajuntaments gestionant eficaçment les seves competències, en
plena sintonia i coordinació amb els Cantons, i tots plegats , ben avinguts
,sota l’empara del Consell Federal, demostra la sensatesa i eficàcia del poble
suís.
Un poble que des de 1848, any de la moderna Constitució, fins ara, ha
celebrat prop de 600 referèndums federals ( nacionals) i altres tants de
cantonals i municipals, demostra una vitalitat envejable, a nivell de
democràcia directa.
Un país amb quatre llengües nacionals, si bé amb tres oficials ( alemany,
francès , italià ) permet comprovar com la diversitat, pot ser degudament
gestionada, sense especials problemes.
I el que molta gent no sap és la pobresa d’aquest país, cent anys enrere, i
com va saber convertir-se, en un dels més rics del món, des d’aleshores ençà,
amb un envejable present i no menys prometedor futur.
Aquest hauria de ser el model a seguir, per part de Catalunya, si realment
es volgués copiar un sistema que funciona i funciona bé. Pocs nivells
administratius ( municipis, Cantons, Federals ) tots ells presidits per la
austeritat en la gestió, la bona planificació i una bona entesa entre els tres
nivells, com per sumar sempre, i mai restar.
A cada visita, descobreixo noves formes de gestió, en matèria administrativa
i medi ambiental. Enguany mateix, he comprovat l’imperi del vianant, respecte
del vehicle. Ja tot el gran centre de la capital, s’ha convertir en “illa de
vianants”, amb una reducció dràstica del trànsit, fins el punt de deixar-lo en
menys del 90%. Ara bé, per a aconseguir-ho, ha fet falta crear nombrosos
aparcaments públics, en llocs estratègics, i sobretot impulsar el transport
públic , de manera exponencial. Això permet, que molts ciutadans, no disposin
de vehicle propi, simplement perquè poden fer una vida normal, sense vehicle.
I, per a mi, el que buscava era , viure ,ni que fos per uns dies, la
“normalitat “. Es a dir, que tot estigui en el seu lloc, que tot funcioni com
està establert, que ningú vulgui canviar de forma unilateral el que , en el seu
dia es va acordar, entre tots. Viure i conviure amb el respecte de l’estat de
dret, sense confusió, sense capgirar l’ordre de les coses....I sí, allà han
celebrat prop de 600 referèndums federals, però ni un, fora de la llei. La
normalitat consisteix en acatar les lleis vigents, sense cap altra possibilitat
que si no agraden, es promogui la seva modificació, seguint els tràmits
pertinents. Una estada en un país com
aquest, suposa una injecció de confiança en la democràcia, i com mai pot ser
forçada ni rebregada, sota criteris que res tenen a veure amb l’estat de dret.
La comparació en com estan allà, i com estem aquí, la deixo a la imaginació
dels estimats lectors i lectores.
# posted by joan roma cunill @ 11:47 PM
Wednesday, August 07, 2019
ON SON ELS NOSTRES PARLAMENTARIS ? - art. Endavant Digital
ON SON ELS
NOSTRES PARLAMENTARIS ?
Quan faig aquesta pregunta, em refereixo on surten, on s’expressen, on
apareixen ,donant explicacions, informació, documentació, sobre les nostres
posicions ,o contradient , les dels nostres adversaris ?
Tots sabem com de difícil és trobar un espai, en mitjans públics o privats,
però , a vegades, alguns voldrien dedicar-se als grans mitjans, oblidant
l’existència de multitud de més petits, i no per això, menys importants.
No tinc cap dubte, respecte la dedicació a la feina parlamentària dels
diputats/des, senadors, però també, diputats /des provincials. Però, hi ha una
evidència clara que s’hauria de modificar sensiblement. Tenim 32 parlamentaris ( Parlament Catalunya,
Congrés i Senat). I 29 diputats/des
provincials. I tanmateix, la nostra presència en els mitjans de comunicació, és
paupèrrima.
I repeteixo, conec bé, les restriccions existents en tots els mitjans
públics, i bona part dels privats, però hi ha escletxes per entrar , tant en
uns com en altres, sobretot ara en que estem en el govern, en algunes de les
grans institucions del país. Si hi som, ha de servir, per fer sentir la nostra
veu.
Es desesperant veure, la descompensació brutal, de defensors de l’estat de
dret, respecte els posicionaments independentistes. Però , no solament en
aquest àmbit, en el qual ja tots estem gairebé saturats, sinó en altres que no
tenen defensors ni contradictors, simplement perquè ningú en parla.
El país, Catalunya, està en mans totalment mediocres, per no dir altra
cosa. Ha d’haver-hi articles, informes, documents, intervencions, debats...
sobre qualsevol dels grans o petits temes, d’importància quotidiana: sanitat,
ensenyament, transports, cultura, esports, medi ambient, ocupació, ...que
apareguin en grans mitjans, o en petits o petitets. Amb paciència i
insistència, s’aconsegueix, i una vegada dintre, ha de ser un no parar.
I és que a vegades, les grans noticies, amaguen altres, de no menys
importants. I si com pluja fina, es va inundant el país, d’informació , ben
documentada, i ben contrastada, la gent es donarà compte de la necessitat de
canviar de govern, i deixar de tapar amb la bandera de l’independentisme, totes
les inutilitats de la gestió diària.
Torno a recordar les xifres: 32 parlamentaris i 29 diputats provincials.
Sumem-hi, prop d’un centenar d’alcaldes/esses, centenars de regidors/es, i
dotzenes de consellers/eres comarcals...haurien de ser suficients com per produir
una vintena d’articles, aparicions audiovisuals, o altres compareixences, cada
setmana.
De moment, aquesta no és la realitat. Toca, doncs, posar-hi remei, buscant
les vies, les persones, i els temes, per
fer-ho possible. Tots sabem que si treballem molt, però no arribem a la
societat, de ben poc serveix. Espavilem-nos perquè d’arguments i temes n’hi ha
a milers.
# posted by joan roma cunill @ 11:38 PM
LA COVARDIA DE LA FORÇA - art. Nació Digital Solsona
LA COVARDIA DE LA
FORÇA.
Tots coneixem, per explicacions directes de coneixedors del tema, o per
magnífics documentals, rodats arreu del món, l’estratègia grupal de determinats
animals per aconseguir una presa que els permeti portar aliment als seus estomacs,
o als de les seves cries.
Els llops, hienes, voltors, i tants altres animals, cacen en grup. Ho fan
per estratègia de supervivència, per necessitat vital. Mai, per plaer, mai per
un joc, i encara menys, per fer mal per fer mal.
Faig aquesta introducció, indignat de comprovar, una vegada més, que les
persones poden esdevenir el pitjor dels depredadors , causant danys enormes i
impossibles de superar, a persones anònimes, per a ells.
Quan encara tenim a la retina, declaracions, explicacions i imatges , de la
darrera actuació d’una manada, violant una noia a Manresa o a Bilbao, apareixen
altres casos en qualsevol altre lloc de la geografia espanyola.
Per si alguns no se n’han assabentat prou, dono xifres que poques vegades,
apareixen en un mateix article o son agrupades, com per valorar l’enorme xifra
del que estem parlant.
En el que portem d’any 2019, hi ha hagut 37 violacions en grup ( manada).
Trenta –set, fins a finals de juliol d’aquest mateix any.
Però, és que l’any 2016 n’hi hagueren 18, l’any 2017 se’n produïren 14, i
el 2018, l’augment fou brutal, amb 59, de manera que si no es tranca la
progressiu, aquest any pot superar l’anterior....
He llegit molt, escoltat i debatut, en alguns àmbits, les raons d’aquesta
lacra social. Com en tot , les causes son complexes, i de difícil explicació i
resolució. El consum de porno, a edats cada vegada més joves, porta
conseqüències greus, entorn el respecte a les persones i els seus drets.
Consums de tota mena de substàncies, sense saber – ne l’origen i el contingut,
porta reaccions d’impossible previsió. Imprudències, facilitades per les noves
tecnologies d’intercanvi de converses, amb dades personals concretes, o fins i
tot, cites a cegues amb perfectes desconeguts, suposen perills imminents
d’impossible domini i control....
La realitat és que, agradi o no, ha d’haver-hi canvis importants en
determinats comportaments, en festes, esdeveniments de tota mena, consum de
begudes o confiances cegues, en determinats acompanyants, considerats amics o
coneguts. No podem parlar només de càstigs contundents, que hi han de ser, sinó
precaucions que han d’esdevenir costums, d’ara endavant.
Molts recordem la tradició d’acompanyar fins a casa, la noia amb qui
sortíem o que havíem convidat. Desconfiar de gots de beguda, portats per
qualsevol, sense saber què contenen ni amb que s’han omplert, tallar d’immediat
comportaments poc respectuosos o clarament passats de to....
En fi, no és qüestió, en un article de poques línies, resumir llargues
disquisicions d’experts en la conducta humana i en l’estudi d’aquests fenòmens
que avui vull especialment remarcar i condemnar. Això no resol el problema,
però se n’ha de parlar, i cal fer-ho en tots els fòrums possibles, per
trobar-hi remei. La reacció ha de ser dura a nivell judicial, però sobretot,
social. I tots, tots els ciutadans /nes, hem d’esdevenir vigilants i
supervisors de conductes impròpies, com per actuar de manera radical i
immediata en defensa de qualsevol agredida. No s’hi val vigilar cap una altra
banda, els depredadors sexuals, han de ser conscients que tots ens sentim
agredits/ des. I tots /totes ens hem de defensar i portar aquests covards,
davant la Justícia. .
# posted by joan roma cunill @ 12:39 AM
Tuesday, August 06, 2019
PRIVATITZAR LA CCMA - art. Regió 7
PRIVATITZAR LA
CCMA.
Quan parlem de la CCMA ( Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) ens
referim a tots els ens que en formen part com son : TV3 , CatRadio, i annexes (
Canal 33, Catmúsica,..). En resum,
aquest organisme agrupa tots els mitjans, finançats bàsicament amb diner
públic, que suposadament ofereixen un servei públic d’informació, oci i lleure,
fent ús dels mitjans audiovisuals.
Parlem d’un enorme entramat que aplega un total de 2.200 treballadors, amb
un pressupost global de 310 milions d’euros, dels quals 231 ,son aportats
directament pel Departament de Presidència de la Generalitat, i la resta, prové
de la publicitat i altres ingressos diversos. Aquestes xifres, deixen clar que
les tres quartes parts del finançament ,és públic. Diner de tots i totes.
Les retribucions, son especialment generoses, a la vista de que en personal
se’n van 160 milions ( més del 50% del pressupost), amb 1.148 treballadors que
tenen un sou brut entre els 50 i els 70.000 euros / any. I , els més
privilegiats, 54 directius s’emporten més de 85.000 a l’any. Aquestes xifres
corresponen a l’informe del darrer any revisat per la Sindicatura de Comptes (
2016 ), però son molt similars a les dels anys següents, fins a data d’avui.
Aquesta introducció ve a tomb, de repetir algun escrit similar, fet en anys
anteriors, per insistir en que res ha canviat, respecte la funció que haurien
d’haver tingut aquests mitjans, quan varen ser creats, i la que realment tenen
, a dia d’avui.
Per entendre’ns, TV3 , va fer les primeres proves el 10 de setembre de
1983, i inicià emissió el 16 de gener de 1984. Posteriorment, es varen anar
creant altres canals i mitjans, tant de radio com de televisió, per donar opció
a nous serveis audiovisuals. Aquesta amplitud de mitjans, mai s’ha traduït en
una autèntica pluralitat informativa. Al contrari, els governs de torn, han
vist la importància de “dominar” o si voleu “controlar”, uns mitjans tant
rellevants com aquests, per mediatitzar tot el que surt per ones.
De fet, aquest interès per “dominar o controlar “ els mitjans de
comunicació, a nivell nacional o autonòmic, ha estat una constant, si bé, en
uns llocs s’ha dut a terme, amb major o menor intensitat. En el cas nostre, a
Catalunya, la batalla pel control , sempre ha estat ferotge, eliminant les
velles aspiracions inicials, de disposar de mitjans objectius, independents i
lliures.
Arribats, en el punt on estem, constatem un control absolut dels mitjans,
fins el punt que no els podem classificar com “públics”, perquè no donen aquest
servei. Son “públics” per raó de que son finançats amb diner de tots, però el
servei que donen , el donen per una part del país, i no pel seu conjunt. Tot el
procés, ha tingut en aquests mitjans, el ressò i l’altaveu indispensable per
arrelar i fer-se gran. En cap moment, hi ha hagut voluntat de servei públic,
entès com altaveu per a totes les idees i pensaments. En absolut. Aleshores,
trenta- cinc anys després de la seva creació, ens hem de demanar, quina
justificació existeix per a mantenir uns mitjans com aquests ?
El món audiovisual, en aquests anys, ha sofert canvis espectaculars, en
opcions i ofertes, tant de contingut com a nivell lingüístic, de manera que la
justificació inicial de la creació d’aquests mitjans, no té raó de ser. Tampoc té cap justificació pagar amb diner de
tots, un servei , destinat a una part de la població, per la qual cosa, ha
arribat el moment de proposar la “privatització dels mitjans”. Vendre’ls, a qui millor els pagui.
Amb una decisió com aquesta, guanyaríem doblement. Per una banda, estalviaríem
uns 250 milions a l’any, i per altra, acabaríem amb una mala praxis, com és la
de pagar amb diner de tots, un servei partidista.
# posted by joan roma cunill @ 5:20 AM
Monday, August 05, 2019
NUL.LA TRANSPARÈNCIA " REPUBLICANA"- art Endavant Digital
NUL.LA
TRANSPARÈNCIA “REPUBLICANA”.
Una de les promeses més repetides, en els moments àlgids del procés
independentista, era la transparència total, de les accions dels partits, i per
descomptat del govern. Tant ho varen repetir, que es va convertir en una de les
prioritats del futur govern, i de tota l’acció, lligada a l’independentisme.
Com aliats i principals “controladors” del procés, Omnium i l’ANC, es varen
comprometre a ser vigilants , impulsors i castigadors , en cas d’incompliment.
Veiem doncs, on es troba aquesta gran prioritat, a dia d’avui. De fet, la
promesa feta, m’ha vingut de nou al cap, al veure l’inici de la nova campanya
de venda de samarretes per la Diada 2019. Aquest any, toca vendre samarretes de
color blau turquesa, amb el lema: Objectiu Independència. Una mica contradictori,
amb una part del moviment que considera, està ja en una “república “¡¡¡¡.
Bé, a nivell de manca de transparència, podríem començar per demanar els
comptes, precisament dels ingressos i costos de cada Diada. Almenys, de les
dels darrers 5 anys.
Acabat el judici, perquè no se’ns diu quin cost ha tingut per a cada
acusat? . Què ha cobrat cada advocat, o despatx d’advocats ?. Qui s’ha fet
càrrec dels honoraris ?
Qui es fa càrrec dels honoraris dels fugitius ? Quin és el cost facturat ,
fins a data d’avui ?
Qui , quan i de qui cobra cadascun dels acusats, en presó, o fugitius a
l’estranger ? L’hermetisme és total, respecte les condicions econòmiques de
cadascun d’ells / elles.
Quin és el cost del lloguer, manteniment i costos annexos, de la residència
de Waterloo ? I quin és el cost de cadascuna de les vivendes que ocupen els
fugitius ? Qui es fa càrrec de totes aquestes despeses ?
Quin és l’import de totes les despeses, lligades a les activitats dels
fugitius, realitzades en els darrers dos anys ? Qui fiscalitza aquestes
despeses ? I sobretot, qui es fa càrrec de pagar-les ?
Quin és l’import recaptat, any per any, en cadascuna de les activitats
dutes a terme, a benefici del fons d’ajuda als presos i fugitius ?
Quin és el volum del fons de solidaritat ? Quina és la procedència d’aquest
fons, i qui en porta la supervisió i control ?
I posats a ser transparents, estaria bé que tant Omnium com l’ANC, fessin
públics els seus comptes, dels darrers anys. I el mateix fessin els partits
independentistes, en relació a les ajudes, ingressos i pagaments, derivats del
procés independentista.
Transparència. Si es promet, s’ha de complir, sinó que no acusin als
altres, del que ells mateixos han incomplert.
# posted by joan roma cunill @ 11:58 PM
REFUGIATS, ACOLLIR I INTEGRAR - art. Diari de Terrassa
REFUGIATS –
ACOLLIR I INTEGRAR.
En un parell d’ocasions, en aquestes mateixes pàgines, he fet referència a
la feina de voluntari de Creu Roja, com professor de castellà, als refugiats
acollits a Berga, en coordinació amb l’Ajuntament de la capital, i de la resta d’ajuntaments de la comarca.
Fa quinze dies, va arribar el cinquè contingent, d’aquest programa
d’acollida, iniciat quatre anys enrere. Un programa de la UE , en el qual Espanya , es va
comprometre a acollir prop de 18.000 refugiats, en contingents d’uns dos mil,
cada any. A Berga, n’arriben aproximadament, 56, cada mig any.
Doncs bé, el que vull remarcar, és la gran diversitat de procedència dels
refugiats. Molts lectors, podrien pensar, que la majoria prové de la zona
conflictiva de Síria. Això va ser al principi, però , tot seguit la diversitat
és extraordinària, fins el punt de rebre’n d’una dotzena de països diferents.
Ara mateix, tinc alumnes de: Rússia, Ucraïna, Geòrgia, Somàlia, Camerun,
Mali, Burkina Faso, Guinea Conakry, Senegal, .... Es a dir, poc a poc, la
procedència de països africans, es va incrementant, mostra clara dels enormes
conflictes ètnics, territorials, i dictatorials. O una barreja de tots ells,
alhora.
El motiu d’aquest article, és explicar la bona feina del Govern Central,
per una banda, a l’hora de pactar, a nivell de la UE , aquest contingent de refugiats, i per altra, l’excel·lent
tasca d’entitats com Creu Roja, sí, però també d’un gran nombre d’ajuntaments
que s’han implicat, en la causa.
Però, l’altre motiu, és explicar el gran servei que fa aquesta gent, una
vegada acollida i integrada, als pobles, en concret, i al país, en general.
Molts dels que venen, tenen oficis diversos, de manera que els volen recuperar
, si poden. I molts dels oficis que tenien allà, son molt buscats aquí. Es més,
moltes empreses no troben treballadors del país, perquè no tenen ofici, o
simplement perquè no tenen ganes de treballar.
Resulta curiós comprovar com hi ha moltes places de treball que no es
cobreixen per falta de candidats. Aleshores, tenir persones que el que volen és
treballar, ni que sigui en altres oficis dels que tenien en els seus països d’origen,
permet cobrir places, en pobles i ciutats de Catalunya, i així donar
continuïtat a les empreses, i alhora repoblar territoris rurals.
Aproximadament, la meitat de cada contingent, es queda per la comarca, i la
resta se’n va cap altres zones de la província, a la recerca de pis i feina. No
és fàcil la recerca, ni la implantació perquè per llogar un pis, es demana
contracte de treball, i no es té contracte de treball sinó tens on
viure....aquest cercle viciós, costa de trencar, i és un dels temes que caldria
resoldre, si volem acollir. Només acollir, per acollir, no té sentit, sinó va
acompanyat de la integració. I la integració necessita vivenda i treball. Aquest
és el gran repte, en el que estan ficades totes les entitats, lligades a la
immigració i a l’ajuda dels sense feina.
Hi ha molts altres factors, col·laterals, per resoldre que necessiten
convenis i acords, entre països, per fer-los viables. Molts dels refugiats,
tenien carnet de conduir, carnet que no poden convalidar aquí. Això, suposa un
greu inconvenient a l’hora de buscar feina, sobre tot en una comarca, dispersa
com la nostra. O en altres territoris, en que tens la vivenda en un municipi, i
la feina, en un altre, amb ben pocs mitjans de comunicació com per poder
prescindir de vehicle.
Queden altres qüestions per facilitar arribada, feina i vivenda, però algun
dels temes es va resolent, si bé amb una lentitud exasperant. El que hem
d’assimilar, és que aquests contingents, tenen la virtut d’acollir persones
fugides de llocs en conflicte i se’ls ha de poder facilitar la seva vida i
integració, amb la màxima rapidesa i el mínim de complicacions. Queda molt per
fer.
# posted by joan roma cunill @ 12:03 AM
Sunday, August 04, 2019
INEVITABLE RECURS, TANCAR ESPAIS NATURALS - art. Nació Digital Solsona
INEVITABLE RECURS- TANCAR ESPAIS NATURALS.
Per molts esforços que es destinin a la protecció d’espais,
protegits o no, al final, sembla haver-hi una única via per resoldre la
qüestió: la prohibició. No hi ha terme
mig, en el nostre país. Sap greu dir-ho, però , les campanyes de conscienciació
arriben a uns pocs, ja conscienciats, i la resta, en passa olímpicament.
Dic això, a la vista de la decisió presa, per l’Ajuntament
de Camarasa, per evitar l’invasió d’una zona , coneguda per la Platgeta , on s’hi acumulen
centenars de persones cada cap de setmana, amb la conseqüent acumulació de
deixalles, destrosses i males pràctiques. No conec el lloc concret, però per
les imatges i les explicacions donades, es troba a tocar d’una carretera, la
qual cosa permet, fins i tot , organitzar autocars per anar-hi...
Cada any, cada estiu, comprovem l’aparició de nous indrets
que la gent descobreix i mitjançant les xarxes socials, les donen a conèixer a
amics, parents i gent en general, de manera que el que fins aleshores era un
lloc acollidor, conegut per uns quants privilegiats, esdevé un focus d’ús i
ocupació, col·lapsat i maltractat , a diari. Toca, fer-hi front, amb els
recursos a la mà, i de la manera més contundent possible. Si la reducció no és
possible, s’ha d’arribar a la prohibició.
D’aquesta manera, poc a poc, però sense interrupció, anem
ampliant el nombre d’espais prohibits. Fins quan ? Ningú ho sap, ni ningú pot
assumir una política com aquesta. Un any, és complicat, però assumible. Una
decisió permanent, no la pot aguantar ningú. De moment, i pel que estic veient,
a nivell de país, son sempre els ajuntaments afectats, els que han passat al
davant, amb algun ajut d’algun consell comarcal, o de la Diputació provincial, de
torn. En ben pocs llocs, hem vist la implicació de la Generalitat.
I aquí és on volia arribar. La protecció dels espais
naturals, és competència del govern de la Generalitat i per
tant, a ell li toca posar els mitjans legals, tècnics i humans per fer-ho
possible. Fins ara, ha estat habitual, la declaració d’espais naturals
protegits, en un munt de llocs, sense posar-hi els mitjans econòmics, per
fer-ho viable. Això, no pot continuar.
Tot espai natural protegit per llei, ha de ser assumit, per la Generalitat , en tots
els seus apartats, lligats a la preservació i la protecció. Els ajuntaments ni
tenen competències ni recursos, per fer-hi front. I si la Generalitat no ho vol
fer directament, que delegui en els ajuntaments afectats, les competències,
acompanyades dels recursos necessaris, per complir i fer complir la llei.
A part d’aquesta via, elemental i urgent, ha d’haver-hi una
llarga, intensa i ben estudiada campanya de conscienciació de la fragilitat de
la natura, del país. L’immens territori rural de Catalunya conté multitud
d’indrets fràgils, per raons diverses. Uns per perill d’incendi, altres per
contenir flora i fauna, en perill, altres per desequilibris entre l’ús i l’ocupació,
altres per la massificació, altres per una sobre explotació ( bolets, herbes,
flors...)
Aquesta conscienciació ha de tenir diversos graus, terminis
i vies. Des de l’escola, fins als grans mitjans de comunicació, passant per
campanyes mensuals, trimestrals o de temporada, com per anar influint sobre el
comportament de la gent, en el medi natural. Per a molts, ara sembla, que tot
el que està a l’aire lliure és de tots, i se’n pot fer el que es vulgui.
Si l’equilibri d’ús s’aconseguís, es podrien treure
prohibicions d’accés a molts llocs, però sinó ens en sortim, la única via de
protecció real, és la del tancament d’espais, sense excepcions. No és la via
ideal, però , a falta d’una millor , és la més efectiva.
# posted by joan roma cunill @ 10:26 PM
