Joan Roma

JUNTS, DESAJUNTATS. S’equivoca qui s’alegri de les desgràcies d’un dels grans partits del país. La democràcia es fonamenta en un sistema de partits, i com més forts siguin, millor funcionarà. Així, doncs, veure, en pocs anys, la desaparició de CiU, no substituïda ni pel PDeCAT, ni per Junts x Cat, fa més feble la democràcia. O si voleu, menys rica i variada. No he entès mai perquè no van decidir una opció menys traumàtica i segurament més entenedora per a la majoria de la gent. Deixar CiU, i crear NOVA CONVERGÈNCIA. Un partit que podia recollir tots els aspectes positius de la llarga trajectòria de CiU, i deixar enrere els negatius. La seva posició en el tauler polític era útil i podia consolidar-se durant molts i molts anys. En canvi, ara, hi ha hagut massa improvisació, presses, dubtes i sortides de bomber, en un tema que precisa tot el contrari. La política està formada per homes i dones, i no encertar els lideratges porta al desànim i a tirar la tovallola, a molts que esperaven una reacció valenta i innovadora, i no l’han vista per enlloc. El contrari, han vist uns quants grans despropòsits. El major de tots, és pactar per evitar més maldecaps. El tàndem Borràs – Turull, està condemnat al fracàs perquè suposa voler encaixar aigua i oli, i no. Els experiments a casa, i en privat. En públic, les coses s’han de fer d’una altra manera, sense por a la confrontació si així s’arriba a situacions estables. Ara, Junts x Cat, està en situació inestable. I així no es poden organitzar eleccions, ni programes de govern, ni planificacions de futur. D’aquí a poques setmanes, Laura Borràs serà jutjada. Sortir del Parlament, amb escarni, la deixarà tocada per sempre més, per molt que es vulgui atrinxerar en el partit. Pitjor encara, perquè tot el que pugui proposar i fer, es veurà amb ànims de venjança, contra tot i tots. Un partit no pot estar sotmès a un lideratge com aquest, i per molt que Turull intenti retornar als temps institucionals, no ho podrà fer, perquè tindrà una part de l’executiva, en contra. De fet, en poc temps hem vist desercions notables que denoten poca fe en el futur. Si al principi va ser Elsa Artadi, a Barcelona, després ha vingut la renúncia de Marta Madrenas a competir per l’alcaldia de Girona, i el mateix ha fet Anna Erra, a Vic, i per altres circumstàncies Victor Terradellas ha abandonat la carrera per l’alcaldia de Reus. En vindran més, molts més, perquè a 9 mesos de les eleccions, hi ha més d’un centenar d’alcaldes i alcaldesses, amb dubtes sobre el seu futur. I tots sabem que si un partit perd el territori, ho perd tot, al cap de poc temps. Els ajuntaments son les arrels dels partits. Son els que donen sentit a la presència a tots els pobles i ciutats. Qui no té arrels, no té partit, no té futur. Mireu el poder territorial de Vox, PP, C’s, les CUP i ECP. Junts ha jugat malament les seves cartes i si no es capaç de reaccionar ràpidament, anirà perdent representació i deixarà en altres mans, els llocs que abandoni. No és el destí esperat, ni desitjat.

MUNICIPALES 2023. A punto de cumplir 44 años de democracia municipal, todos los partidos se preparan para las próximas elecciones municipales que tendrán lugar el 28 de mayo del año que viene. Estamos ya en plena campaña de elaboración de listas, de las cuales no solamente depende la conformación de los próximos Consistorios, sino también de les consejos comarcales, Diputaciones provinciales i Cabildos insulares. Son en éstas donde se juega todo el poder territorial, básico para demostrar la implantación y vital para encarar el resto de embates electorales. En este artículo me voy a limitar a describir las dificultades para elaborar candidaturas en los municipios más pequeños. Los que se rigen por el sistema de los Concejos abiertos. Para situarnos, hay que saber que España se organiza territorialmente en 8.131 municipios, de los cuales 1.379 tienen menos de 100 habitantes. Sí, sí, han leído bien, menos de 100. En el año 2001, teníamos 934 municipios de esta dimensión demográfica, en 2021, llegamos a los 1.379. Queda claro el crecimiento de la desertización en la mayoría de regiones. Pongo dos ejemplos paradigmáticos. El más pequeño de España, es Illán de Vacas (Toledo), con 3 ha. . El más pequeño de Catalunya, Sant Jaume de Frontanyà (Barcelona) con 23 ha. En estos municipios, rige el sistema de Concejo Abierto. Es decir, en las elecciones se elige a un candidato, entre las diferentes opciones presentadas, el cual deviene Presidente del Concejo abierto. Puede nombrar a su segundo, y todos los vecinos mayores de 18 años, tienen derecho a voz y voto en el Concejo abierto, equivalente al Consistorio o Pleno del resto de municipios. Este sistema ha venido funcionando desde las primeras elecciones municipales de abril de 1.979, si bien hace 12 años, se introdujo una modificación para facilitar una mayor representación y pluralidad, pasando a elegir a 3, pero solo pudiendo votar a 2. Es decir, todos los vecinos pueden dar un voto, o dos, a las listas presentadas, todas ellas abiertas. Así, se consigue elegir a 3 miembros que pasarán a conformar el Consistorio municipal. Entre los 3 elegirán a uno como Alcalde- Presidente. Esta novedad ha traído algunos problemas de interpretación, en el sentido que muchos municipios han mantenido el viejo sistema, y pocos se han decidido por el nuevo, con lo cual, la apertura democrática, ha quedado en entredicho. Habría que modificar el sistema para dejar claro que todos los municipios de menos de 100 habitantes, deben aplicar el nuevo sistema y proceder a elegir a 3 miembros. Luego, serán ellos los que decidan si mantienen el Concejo Abierto como órgano consultor y deliberativo, o no. A la espera de ver las puntualizaciones y aclaraciones de la Junta Electoral Central, queda clara la dificultad de cubrir todos los puestos, exigidos por ley. Pensemos en que todo municipio debe tener un alcalde, un teniente de alcalde y un tesorero o depositario. Tema aparte, pero obligados por ley, un Juez de paz y un sustituto que son incompatibles con los cargos anteriores. Aquí es donde aparecen las grandes dificultades para cubrir todos los puestos obligatorios en municipios de tan escasa población. No solo por escasa, sino también por su avanzada edad, lo cual complica enormemente cumplir todos los requisitos legales. En muchos pueblos, son muy pocos los disponibles, y si además no quieren cargos ,el problema deviene irresoluble. No nos extrañe que en algunos no haya candidatos o no se puedan cubrir todos los cargos. ¿Qué hacer en estos casos? La ley prevé convocar nuevas elecciones pasados unos meses, y si tampoco se resuelve el problema, se crea una comisión gestora, encargada de resolver los temas ordinarios, a la espera de poder constituir un Consistorio o un Concejo, en las debidas condiciones. En los próximos tiempos habrá que estudiar nuevas modificaciones legales para resolver esta problemática, pensando en soluciones comarcales o mancomunidades, que permitan sumar vecinos, para asumir responsabilidades. De momento y para las próximas, se debería aclarar si todos los ayuntamientos deben elegir en listas abiertas a 3 concejales, o pueden mantener la figura anterior de Presidente de Concejo. Queda ya poco tiempo para resolver la cuestión.

ALGUNA COSA FALLA. Alguna o algunes coses fallen , aquí, a Catalunya. Ho dic perquè ens hem convertit en la capital de les plantacions de marihuana, som el primer territori d’Espanya en okupacions, i situats al capdamunt de tot en matèria de robatoris, especialment en rellotges de luxe. En matèria de plantacions, és increïble el nombre i l’extensió de moltes d’elles, en llocs inversemblants, dintre o fora de ciutats, dintre o fora de boscos. Com pot ser que no es desmantellin abans si totes, roben el corrent elèctric ??? Es que les companyies elèctriques no controlen la despesa elèctrica de cada barri, poble o urbanització ??? En fi, que no s’entén com poden proliferar per tot arreu, sense detectar-les d’immediat. Alguna cosa important, falla. En matèria d’okupacions, ja no és que en tinguem alguna, més o menys propera, és que pràcticament tots coneixem algun parent o amic que l’ha patit o l’està patint. I tots t’expliquen uns procediments i uns tràmits increïbles en un país , suposadament modern i de llarga trajectòria democràtica. No tenim una via ràpida, jo diria ultra ràpida per resoldre un tema tant important com aquest. Veure i escoltar com s’han apoderat d’habitatges de persones grans, i constatar la immensa lentitud en recuperar-los, indigna el més moderat. Alguna cosa important, falla. I en matèria de robatoris, hi ha una passivitat i una falta d’actuacions immediates i contundents, en determinats barris de ciutats, i en la majoria de pobles turístics, fins el punt que molta gent no gosa sortir per por a ser un dels objectius. Alguna cosa important falla. Poso aquests tres grans problemes com exemple de manca d’eficàcia i inadequades lleis vigents. Un país modern, ha d’adaptar les lleis als fenòmens que posen en perill la integritat física i les propietats personals. S’ha de dotar d’eines eficients com per actuar de manera ràpida , amb càstigs contundents quan es tracta de delinqüents habituals. Es evident que desanima als agents de l’autoritat veure com agafen un delinqüent i el tornen a veure al cap d’un o dos dies, fent el mateix. No pot ser, perquè és injust i perquè qui delinqueix ha de tenir clar que si no es vol reinserir acabarà els seus dies a la presó perquè se li aniran acumulant les sentències. Ara i aquí, tots els partits parlen de modificacions de lleis vigents, però encara no les tenim a punt. Em consta que a nivell de govern central s’està elaborant una legislació més potent i adequada per a garantir la propietat i lluitar amb rapidesa i eficàcia contra les okupacions. També em consta l’increment de penes per la reiteració de delictes en tots els casos de robatoris o actuacions contra la propietat. I igualment hi ha modificacions lligades al cultiu i tràfec de drogues. Sí, s’hi està treballant, però amb una lentitud exasperant. I qui pateix els delictes, vol solucions immediates. Ens pertoca a tots, en el marc dels nostres posicionaments polítics, exigir als partits, accelerar les tramitacions i arribar a acords de consens com perquè els càstigs siguin proporcionals als danys causats. I aquests son immensos. Tenim pressa per veure’ls reflectits en les noves lleis.

JUNTS CAP AL DESASTRE. Cada partit és ben lliure de fer el que li sembli oportú , però no demani comprensió quan se’n va pel pedregar. Es on es troba Junts x Cat, de la manera més frívola i incomprensible. Podia aspirar a ocupar un ampli espai polític i territorial, i , en canvi, es troba immers en una mena d’auto suïcidi col•lectiu. Totes les accions i actuacions protagonitzades per la presidenta del partit, Laura Borrás, a mig any vista del tancament de llistes per a les municipals de maig de 2023, suposen desballestar un partit que directa o indirectament governa en un munt de llocs. A tall de recordatori, disposa de 32 diputats al Parlament, 8 diputats al Congrés, 3 senadors, 2804 regidors/es, i 370 alcaldes,ses. Aquestes xifres, consten en les dades oficials, tot i que s’haurien d’especificar millor en funció dels qui es troben en el PDeCat, o son Independents, o han entrat en algun dels moviments en tràmit. Sigui com sigui, la força és important, i tot està en perill, si no actuen de manera immediata, posant ordre i concert a les seves files. Vull recordar que de les eleccions municipals, en surten no solament els Consistoris municipals, sinó també els Consells Comarcals i les Diputacions. Aquest poder territorial és el que permet el govern i gestió de tot el país. D’aquestes eleccions en depèn el futur dels 947 ajuntaments, dels 42 consells comarcals i les 4 diputacions. Cada pas enrere que dona, porta el desconcert a les seves candidatures, de manera que a dia d’avui, segur hi ha un munt de possibles candidats que no gosen fer cap pas, a l’espera de si s’aclareix el futur del partit. Aquesta paràlisis dona ales als seus directes adversaris, ERC, amb qui comparteixen espai enmig d’una gran rivalitat. Una rivalitat que ha crescut fins esdevenir enemistat, de manera que serà molt difícil arribar a acords post electorals, entre ells. Es l’hora del PSC d’entrar amb força en aquest espai compartit pels tres partits si bé, amb clar avantatge de Junts, en tant que hereus de CiU. Aquesta herència però, es troba clarament en perill, i pot reforçar per una banda a ERC i per altra al PSC, afeblint la política de pactes entre ells, per les dificultats que sempre ha suposat ERC. Un partit complicat, sovint caòtic, pel que té de variable i poc fiable. Es poden acordar temes al matí, ser qüestionats i modificats, a la tarda, i votar-los en contra l’endemà. Si Junts no redreça la situació el panorama municipal s’empobrirà i es radicalitzarà. Parlo del Junts , hereu directe de CiU, no del Junts que s’està creant a hores d’ara, motiu d’aquest article. Fins ara, durant molts i molts anys, els acords i pactes entre aquesta formació i el PSC han estat habituals , en ajuntaments, consells comarcals i fins i tot Diputacions. Ara mateix és la realitat de la Diputació de Barcelona, la més important de les quatre. Què passarà si en qüestió de dies, parlo de dies, no de setmanes, no s’arregla la situació ? Doncs que centenars de regidors i alcaldes, es plantejaran què fer ? Alguns o molts poden decidir que l’hora de plegar ha arribat, altres, buscaran aixopluc en algun dels partits més propers i altres poden optar per candidatures independents, a l’espera que després de les eleccions el panorama s’aclareixi. Complicat panorama.

INCENDIS I BOSCOS Cada vegada que hi ha algun incendi de grans proporcions apareixen un munt d’experts que donen opinions pròpies i alienes amb una contundència esfereïdora. I sí, tots els mitjans de comunicació en parlen, ....fins que apareix qualsevol altra noticia que fa oblidar la anterior. Així estem des de fa anys, molts anys. Els que vivim a la Catalunya rural – forestal, hem conviscut amb incendis des de petits. Això sí, en aquells temps pocs incendis es feien grans, perquè hi havia gent en el territori com per anar-hi de seguida. Per fer-nos una idea, si en el meu municipi hi havia 187 cases de pagès habitades, cent anys enrere, a dia d’avui en queden 11. Sí, sí, onze, de manera que espais immensos estan deserts de gent. I no només de gent, sinó que tampoc hi ha prou bestiar com per fer neteja del sotabosc. Ja no tenim cap ramat de xais, ni de cabres, els millors netejadors, i pocs, de vaques. Queden, doncs, milers d’hectàrees on la neteja només va a càrrec de la fauna salvatge: cérvols, cabirols, porcs senglars... Aquesta desertització costa molt de fer-la reversible perquè poca gent està disposada a anar a pagès i viure en condicions precàries de comunicacions i serveis. Es fàcil somiar, però difícil topar amb la realitat del dia a dia. I no hem tocat fons, perquè quan parlem amb els pagesos – ramaders en actiu, son pocs els que tenen relleu. Posaria el nivell, en un cinquanta per cent, d’aquí que la cosa té tendència a empitjorar, en comptes de millorar. Què es pot fer ? Què caldria fer ? Tots els propietaris de boscos, pagesos i ramaders, estan cansats de fer papers. Ja no es pot treballar sense tenir al costat una gestoria o una persona de la família que dediqui 15 o 20 hores a la burocràcia. I no només a la burocràcia productiva sinó a tota aquella que no dona cap resultat. Fa ben pocs dies vaig parlar amb un parell de propietaris que em van explicar que després d’omplir un munt de papers per fer una neteja de bosc, els hi va arribar la notificació negativa. Sol ser habitual. Si volem preservar els boscos, i amb ells , el territori, s’han de fer canvis en profunditat, a tots els nivells relacionats amb el món rural. La gran prioritat passa per evitar tancaments d’explotacions. Es la primera de les urgències, perquè cada un que perdem, ja no el recuperarem. En segon lloc, facilitar les accions i actuacions, suprimint passos i gestions que avorreixen pagesos i ramaders, i treure el concepte de que tots son presumptes infractors a falta de provar-ho. En tercer lloc, ha d’haver-hi importants dotacions pressupostàries per fer rendibles els boscos. Ara no ho son. I si no ho son, ningú esperi que algú inverteixi en un sector per perdre-hi diners. Per ser-ho, cal fomentar el retorn de boscos a pastures, posar-hi bestiar, pagar-lo adequadament i fer-lo permanent. Hi ha un quart element a reflexionar i a facilitar, com seria l’increment de boscos comunals i municipals. Antigament era tradició compartir boscos i pastures, entre tots els propietaris de cases de pagès. Hi ha un cert nombre de pobles on aquest sistema funciona, i funciona molt bé. I en altres hi ha boscos municipals, degudament gestionats. Perquè no incrementar les superfícies de boscos municipals facilitant subvencions públiques per comprar finques privades? Països com Suïssa tenen els boscos públics, amb una gestió esplèndida. Aquí, si molts ajuntaments disposessin d’ajudes, podrien comprar finques que ara estan en venda, per gestionar els seus recursos, facilitar alguna implantació rural, i evitar incendis, mitjançant una bona gestió dels boscos. A més, la gent veuria com a seu el bosc, i el tractaria millor. No descobreixo res, és habitual en determinades províncies d’Espanya aquesta propietat i gestió que a la tardor es tradueix en ingressos per anar a collir bolets, i a l’hivern amb altres ingressos per a collir tòfones, etc. No parlo d’expropiacions ni altres mesures coercitives, no, no, parlo de compres. Amb una partida de 8 o 10 milions a l’any, en els pressupostos de la Generalitat, seria possible en uns quants anys, que un centenar de municipis podessin tenir bosc municipal o haver ampliar el que ja tenen. Afegit a tot plegat, ha de quedar clar que toca quadricular els grans boscos per evitar línies continues de masses forestals. Tenir espais de cent o cent cinquanta metres entre un bosc i altre per dedicar-los a pastures, és una de les millors franges de protecció , o tenir-hi conreus resistents als incendis. En fi, hi ha solucions, sempre i quan el govern de torn assumeixi les seves competències amb el rigor que pertoca. Aquest no és el cas del que tenim.

FELICITATS PER LA FESTA MAJOR 2022. Conec per experiència pròpia, les dificultats d’organitzar festes, i molt especialment, la Festa Major. En pocs dies, es concentren un munt d’activitats que totes requereixen preparació, contractació, recerca d’ajuda, infraestructures, equipaments i serveis. De fet, acabada la d’aquest any, l’Ajuntament ja ha de preparar la de l’any vinent, en tot allò que suposa contractacions de grups musicals, teatrals, infantils, etc. No es pot deixar res a la improvisació perquè les dates de la nostra Festa Major, coincideixen en centenars d’altres, a nivell català. Vol dir que abans de Nadal, tot ha d’estar avaluat, decidit i contractat. Deixar-ho per a més endavant, suposa no trobar res de realment important, a no ser que hagi nascut recentment. Torno a la FM. Un any més ha suposat un esforç immens, sense disposar d’una Comissió de Festes, com havíem tingut anys enrere. De fet, era la Comissió de Festes, la encarregada de preparar-ho tot, i dur-la a terme. Major mèrit, fer-la des de l’Ajuntament, aconseguint ajuda i col·laboració d’un bon nombre de persones que s’encarreguen d’uns actes concrets i determinats, que sumats a tots els altres, fan que la nostra FM, aplegui actes i activitats per a totes les edats i tots els gustos. De nou, felicitats per l’esforç i el bon resultat obtingut, i ànims per a començar a preparar la de l’any vinent. Salutacions cordials. Borredà, 26 d’agost de 2022. Joan Roma i Cunill

MOTIUS DE SATISFACCIÓ. Tenir tres dies per setmana , contacte amb persones vingudes d’arreu del món, permet viure una altra realitat molt diferent de la quotidiana. Persones que han patit tota mena de situacions en els llocs més allunyats i inversemblants, fan tocar de peus a terra, i relativitzar les dificultats, a casa nostra. Fa ja sis anys que dono classes de castellà, en el Centre Internacional de Refugiats, a Berga, en tant que voluntari de Creu Roja. Aquest període permet fer un balanç de la feina feta i els resultats obtinguts. La faig a títol personal, sense agafar les dades del Centre, sinó simplement les que tinc en tant que professor. Per les meves classes deuen haver passat unes 140 o 150 persones, procedents de més d’una vintena de nacionalitats: Síria, Afganistà, Geòrgia, Congo, Mali, Senegal, Burkina Faso, Mauritània, Somàlia, Azerbayan, Rússia, Ucraïna, Marroc, ...infants de 9,10,11 anys, adults de 40, 50, 60...El mètode directe o Berlitz, em permet introduir i avançar en l’aprenentatge del idioma, sense problemes per edat o idioma matern. Bé, el que motiva aquest escrit intern, és comprovar els resultats d’aquest Centre i d’altres existents a Espanya. Uns bons resultats, perquè en 7,8,9 mesos s’aconsegueix amb un molt elevat percentatge, la integració laboral i vivencial en el nostre país. Ho dic, en aquestes dates perquè per casualitat la setmana passada amb van venir a saludar, uns quants ex alumnes, feliçment integrats. Veure un paquistaní, content i feliç per haver trobat feina en un supermercat a Barcelona, o un afganès treballant en una empresa de soldadura, després d’haver vingut a les meves classes i haver-se format a l’Agència del Berguedà, suposa una mostra d’èxit. Un altre, treballant en una empresa minera de la comarca, un altre en un taller mecànic, altres en restaurants en diverses ciutats.... En pocs dies, he constatat el resultat de la feina feta, en una dotzena d’ex alumnes, i això suposa un bon premi per la feina feta. La de tot el Centre, lògicament perquè hi ha un munt de treballadors i voluntaris que ho fan possible. També suposa contradir aquells que creuen que amb la guerra de Rússia contra Ucraïna, s’ha privilegiat els refugiats procedents d’allà, en detriment dels de la resta del món. No, en absolut. Continuem al peu del canó, acollint persones de multitud de països, i tot fa preveure que així seguirem en el futur. Parlar amb cadascun d’ells i elles, és la millor via per conèixer com està el món. I tenim una feina immensa per posar una mica de solidaritat, a tants i tants patiments sense cap justificació. I no perquè la feina sigui immensa s’ha de deixar de fer. Això ho tenim clar tots els qui hi col•laborem. He agafat una setmana de vacances. Es hora de retornar a la feina i comprovar els avenços de cadascun dels alumnes. I quan podem començar a parlar m’expliquen vivències de móns molt llunyans i tanmateix reals. I recorreguts increïbles per arribar fins aquí. Mereixen ser rebuts, atesos i integrats, tenint en compte que omplen buits, indispensables, pel nostre propi benestar.

DESMANTELLAR LA SANITAT PÚBLICA. Quin esplèndid negoci, la sanitat privada. Li ha tocat la loteria, gràcies a un Govern que ha decidit deixar sota mínims a la pública. Si Artur Mas, l’any 2008 va decidir ser l’alumne aplicat en matèria de retallades, els qui l’han seguit han mantingut aquesta voluntat de no refer res del perdut, i deixar que les coses vagin pel pedregar. Amb l’excusa de manca de professionals ( metges i infermeres) a ningú li ha passat pel cap una reforma a fons de tot l’ensenyament universitari, a fi de proveir el doble o triple de professionals els propers 15 o 20 anys. No, massa esforç mental és contraproduent pels qui tenim al capdavant del Govern i el treball excessiu, produeix maldecaps persistents. Millor continuar amb la provisionalitat i el victimisme. Al final tot ho imputen a Madrid, hi hagi motius o no. Tant se val, la qüestió és donar la culpa a algú, i continuar amb el principi etern de “qui dia passa, any empeny”. Si calculéssim els milers de milions retallats a la Sanitat Pública, des de 2008 fins a dia d’avui, veuríem el volum de la tragèdia. I sí, hem de parlar de tragèdia, perquè les coses s’han de dir pel seu nom. Em permeto agafar l’exemple d’una comarca com el Berguedà per fugir de les grans xifres i els grans territoris que podrien diluir el anàlisis . Des de 2008, els pobles petits 28 dels 31 que conformen la comarca, han anat patint retallades, fins arribar a dia d’avui, en que en ple estiu, s’ha decidit deixar-los a tots sense servei directe. Cap facultatiu a cap poble, durant els dos mesos d’estiu ( 18 de juliol a 23 de setembre). Qui en necessiti un que vagi a 4 únics punts de la comarca, amb un o dos facultatius que estaran col•lapsats contínuament. Si el cas és més greu o més urgent, el malalt anirà al servei d’urgències de l’hospital que trobarà igualment col•lapsat fins el punt d’haver d’esperar hores per ser atès. Tot això en una comarca de 40.000 habitants a l’hivern que passen a ser més de 50.000 els mesos d’estiu, repartits per tots els municipis de la comarca. Pel que fa el servei d’infermeria i administració, també tots els municipis han patit retallades, d’un o dos dies, respecte el que tenien, anys enrere. I la provisionalitat és permanent, fins el punt de no poder garantir cap plantilla complerta, en cap dels municipis. I parlem dels serveis bàsics. Si toquem especialistes, la situació és encara més greu, per les carències en totes les especialitats. Així , doncs, cap on anem ??? Sincerament, cap a una sanitat pública, sota mínims, i a recomanar més o menys obertament que tothom tingui la seva Mutua privada. No s’ha fet cap esforç per evitar la pèrdua de professionals que marxen a l’estranger, ni per disposar de més facultatius, procedents de les Facultats de Medicina. Es deixa que la tendència faci el seu fet, sense intervencions externes. Mai ho hauríem dit ni imaginat, però teníem millor sanitat, anys enrere que no pas ara. I tot indica que la de demà, serà pitjor que la d’avui. Així, doncs, amb aquesta gent no hi ha res a fer. Toca canviar de Govern. Només amb un govern progressista podrem recuperar la sanitat perduda. Tinguem-ho clar.

EL PARLAMENT EN EL CENTRO DE LA CRISIS. Encaramos ya el final del mes de agosto, para adentrarnos en un septiembre, cargado de incógnitas, en el Parlamento de Cataluña y en el propio Ejecutivo. Incógnitas que pueden acabar con la legislatura porque todo está en crisis. Está en crisis el pacto de Gobierno, entre ERC, Junts y la CUP. Los anticapitalistas han dado por finiquitado el acuerdo inicial, con la excusa que no se están cumpliendo los principales puntos que contenía. En realidad, un partido antisistema conjuga mal con unos partidos tradicionales, enfrentados entre sí. Cualquier excusa es buena para no tener que mojarse en temas delicados. Mejor mirar los toros desde la barrera que participar en la corrida. Apartada la CUP, se ofrece EC-Podem, los podemitas catalanes interesados en aparecer como imprescindibles sin que lo sean. No por ello dejan de salir, día sí, día también a ofrecer sus servicios. Siempre quedan en la recámara, en función de las necesidades del Gobierno. Pero, el auténtico problema, para el que no se ve solución, es la inestabilidad interna de Junts, con su presidenta a la cabeza: Laura Borrás. Nunca, en estos 45 años de democracia habíamos tenido un personaje semejante. Entrada en política, hace muy pocos años, ha escalado todos los puestos disponibles en el nuevo partido que sustituye a Convergencia, hasta llegar a la presidencia. Todo ello, a pesar de estar imputada por unos supuestos delitos, cuando presidía la Institución de las Letras Catalanas. Unos hechos muy bien documentados, que supuestamente acabarán en una condena de inhabilitación por algunos años. Pues bien, a pesar de las pruebas, ha acusado al Estado y a la Justicia de persecución política, para expulsarla de sus cargos. Esta resistencia, este fanatismo, llevará a la perdición a Junts. Estamos a nueve meses de las próximas elecciones municipales, de las que salen las composiciones de los consejos comarcales y diputaciones. Son claves, fundamentales para arraigar presencia en todo el territorio, y un partido en plena crisis, no puede prestar la atención necesaria ni es un buen reclamo para los que quieren ser candidatos. Junts, con una muy amplia representación en el territorio, perderá fuerza, y dependerá de cómo trabajen PSC y ERC, le pueden restar mucho poder. Pero, sin esperar a mayo de 2023, antes habrá crisis de Gobierno. Laura Borrás está dispuesta a impulsar una consulta interna en el partido para decidir si continúan con el pacto, o lo rompen. Es evidente que nadie de los que ocupan cargos quieren dejarlo, su opinión es radicalmente contraria a salir, pero y si una mayoría de votantes deciden lo contrario? ¿Qué pasará? Nadie lo sabe, pero es muy posible que salga el sí a abandonar el Gobierno. Ahora la crisis está en el Parlamento, porque la Mesa suspendió a la presidenta, y ella no ha dimitido con lo cual quien ocupa sus funciones es la vicepresidenta primera (ERC). Una anomalía más porque en el pacto entre los dos partidos, figuraba la presidencia del Gobierno para ERC y la del Parlamento para Junts. Ahora los dos cargos están en manos de ERC. De todas formas el problema no está aquí. Hay confrontación, desconfianza y ánimos de venganza en las acciones de Junts, pero muy especialmente de su presidenta, contra ERC. Les quieren hacer pagar caro todos los desacuerdos, incluso provocando una crisis, de la que nadie tiene claro cómo se saldría. Así están las cosas, a la espera del inicio del nuevo curso político. En dos o tres semanas veremos hasta donde son capaces de llegar. No hay que descartar un adelanto electoral si las cosas van tan lejos como parecen indicar los gestos y discursos del momento.

LA UE, NO ÉS RACISTA. Les darreres setmanes, han aparegut alguns articles que donaven a entendre o ho manifestaven obertament que l’ajuda als refugiats ucraïnesos demostrava un cert racisme, per ajudar a uns, en funció del color de la pell, en detriment d’altres procedents d’altres indrets del món. Sempre va bé, comptar fins a cent o fins a mil, abans de fer determinades afirmacions, o millor encara, informar-se bé, per no caure en acusacions falses. Ho dic, perquè a banda de comprendre la proximitat territorial i emocional de tot el que significa una guerra a les portes de la UE, s’ha de saber el que la UE està fent des de fa molts anys, i per tant, ara mateix, en matèria d’acolliment i protecció de refugiats de tot el món. Repeteixo, de tot el món. Ho dic amb coneixement de causa perquè des de fa anys, treballo com voluntari de Creu Roja, en el Centre de Protecció Internacional, de Berga. En aquest centre, s’acullen dotzenes de refugiats arribats a Espanya, per tots els mitjans possibles i imaginables, i son protegits, documentats i preparats per integrar-se a casa nostra, amb ajuts de la UE. Mentrestant escric, repasso algunes de les nacionalitats que ara mateix tenim en el Centre: Síria, Afganistà, Senegal, Burkina Faso, Mali, Mauritània, Somàlia, Geòrgia, Ucraïna, Marroc, Azerbaijan, Nicaragua, Veneçuela...Crec que no me’n deixo cap de l’actual contingent, però dels cinquanta que habitualment estan acollits, sempre hi ha una dotzena llarga de nacionalitats. El mateix passa en altres Centres, situats a Catalunya o arreu d’Espanya, i puc assegurar que el color de la pell o la procedència no té cap rellevància a l’hora de ser acollits i protegits. Arran la crisi de Síria es van acordar unes quotes d’acolliment per a cada país de la UE, que s’estan complint. Tot indica que aquest programa d’ajut, s’anirà allargant en els anys, vistos els immensos conflictes existents en diverses parts del món. I sí, és cert que la guerra a Ucraïna ha mobilitzat més mitjans per acollir en pocs dies, a centenars de milers de refugiats, però aquesta mobilització no ha suposat un fre, o una reducció als acolliments “habituals” programats a cada país i concretament a Espanya. Convé, doncs, abans de fer determinades afirmacions conèixer la realitat, i si la mirem d’a prop podem estar orgullosos de ser un dels països més acollidors i més proteccionistes de la UE. Molts dels que arriben aquí, tenen familiars, amics o coneguts en altres països i ratifiquen aquestes meves afirmacions. I la xarxa de Centres, nascuts de la crisis siriana, ha servit, serveix i servirà per atendre milers d’arribades de persones d’arreu del món que busquen simplement un lloc on viure en pau. Poder treballar i refer la seva vida, a centenars o milers de quilòmetres de la seva llar. I son els qui ocupen molts dels llocs de treball que ningú vol o pels que costa trobar interessats. Anem cap un món multiracial i multicultural, i no serà la guerra de Rússia contra Ucraïna que ho farà modificar. La tenim a prop, i el moviment ha estat ampli, intens i extens, però no per qüestions de racisme sinó d’urgència, sense oblidar les altres urgències, procedents de molts altres conflictes, existents en el món.

EN SEU VACANT . Tenim el nostre increïble Parlament, “en seu vacant”. Permeteu-me agafar la nomenclatura vaticana per a poder explicar com tenim “la cosa”. Ben aviat veureu que som únics, irrepetibles i extraordinaris en tot el que decidim i duem a terme. Parlo, lògicament dels catalans, i molt especialment dels independentistes, o el que queda d’ells/elles. No tenim presidenta del Parlament, per acord de la Mesa, en la qual hi son presents PSC ( 2 membres), ERC ( 2 ), Junts ( 2, si bé ara 1), i CUP ( 1). Per un 5 a 2, es va acordar aplicar l’article 25.4 del Reglament del Parlament, referit a càrrecs encausats per temes de corrupció. Molt bé, ja no tenim Laura Borrás de presidenta. Al no dimitir qui passa a ostentar el càrrec és la Vicepresidenta primera, Alba Vergés ( ERC ) que no volia ni vol el càrrec, i demana rapidesa a Junts perquè faci dimitir Laura Borrás per a poder elegir algú altre de president/a. Junts diu que no ho farà, i per tant, tenim el càrrec “en seu vacant”. Apareix, doncs, un nou maldecap en un Parlament que passarà realment a la història, per les més inversemblants situacions. Mireu el que pot passar, o més ben dit, passarà d’aquí a pocs dies. Tenim una presidenta en funcions, i ja no tenim Vicepresidenta primera. Així que si la presidenta en funcions, es posa malalta o en una sessió ha de sortir de l’hemicicle ni que sigui per necessitats fisiològiques, qui assumirà la Presidència de forma temporal, sí, però efectiva serà la Vicepresidenta segona, la socialista Assumpta Escarp. Déu meu, sí, sí, a la propera sessió es pot produir un fet històric com que el PSC tingui la primera dona socialista, en la presidència del Parlament. Una dona que no ha trencat cap plat de la Constitució ni de l’Estatut, i encara menys del Reglament. Mireu quins resultats pot produir la disbauxa dels partits independentistes. I vaig més lluny. Si per malaltia o per sortides de l’hemicicle qui ostenta la presidència és una socialista, pot decidir, més ben dit, segur decidirà complir amb rigor tota la legislació vigent, deixant per tant sense delegació de vot al fugitiu Lluís Puig, o no posar a votació Mocions o propostes de resolució il•legals, ni acords que vulnerin preceptes constitucionals. Algú podia imaginar aquest escenari??? Però per evitar-lo hi ha propostes molt astutes com la que dimiteixin dels càrrecs Alba Vergés i Aurora Madaula ( secretària 2a), i es tornin a presentar, previ acord d’aplicar el sistema de ( cruzado mágico) , fent Madaula , Vicepresidenta primera, i Alba Vergés , secretària 2a. Així, Madaula ( Junts) assumiria el càrrec de Presidenta en funcions, i Junts tornaria a tenir el càrrec màxim. Es cert que la Mesa continuaria amb 6 membres en comptes de 7 i es mantindria el perill socialista, a l’espera de la inhabilitació de 4, pel TC, per desobediència. No sé, estimats lectors, si us heu perdut, per si seguiu aquí, afegiré que la Secretaria general del Parlament també està “ en seu vacant”. Va plegar la que ostentava el càrrec perquè el seu fill es va presentar a concurs per un treball en el Parlament. Toca també elegir un altre, però com que tothom està en funcions, de moment seguirem en funcions. No digueu que no som originals !!!

REHABILITAR, ÉS RECUPERAR I GARANTIR FUTUR. La nostra comarca agrupa 31 municipis, escampats pels 1.189,89 km2, un d’ells (Gósol) pertanyent a la província de Lleida. Tots plegats sumen 40.000 habitants, cosa que indica que hi ha molts pobles, molt, molt petits. De fet, en tenim 6 que no arriben als 100 habitants. Tots ells son vells, molt vells, alguns han sobrepassat els 1.200 anys d’història, cosa que obliga a pensar, i sobretot dedicar grans esforços a la seva rehabilitació i protecció, per traspassar-los a les generacions futures. S’ha fet ja un enorme treball en matèria de monuments, de tota mena. No solament en esglésies romàniques, sinó també en ponts, molins, antigues indústries, camins, cases de pagès, etc. Queda, però, un immens patrimoni a salvar. La majoria de pobles tenen nuclis antics, molt vells i abandonats. Es hora de dedicar-hi temps, feina i diner. I sí, ha d’haver-hi ajuts importants, en xifres, però també en percentatges, com perquè els propietaris els trobin atractius i efectius. S’han de poder rehabilitar centenars de cases de pagès, principals o masoveries, que suposen un llegat patrimonial de primer ordre. No en va tenim cases que funcionen des de fa quatre, cinc i sis segles. Sense ajuts molt atractius , molts propietaris no s’atreveixen a fer-hi grans renovacions i reformes. Corren el perill de perdre’s. Queden encara un bon nombre d’esglésies, no solament romàniques, sinó també d’altres estils arquitectònics, que precisen d’intervencions àmplies i urgents, sinó volem acabin a terra. I, després , tenim multitud de cases de poble, algunes més interessants que altres que sinó son rehabilitades cauran, i s’emportaran algunes altres, al seu costat. Què fer, amb els nuclis antics ? Aquí, els ajuntaments son peça clau. Els ajuntaments, degudament ajudats per la Diputació de Barcelona, la Generalitat, el Govern Central i per descomptat, també la UE. Sinó apleguem grans recursos, l’objectiu és inassolible. Ara bé, si a banda de concedir els habituals ajuts als propietaris, per reformar cases antigues, hi afegíssim ajuts, a fons perdut, amb crèdits a baix interès, com perquè els ajuntaments puguin comprar cases i edificis, per tenir com a patrimoni, restaurar-los i destinar-los sigui a habitatge social, si fa falta, o a habitatge normal, en molts pobles en que escasseja, tindríem dues solucions al problema. La primera solució consistiria en evitar enderrocs , programats o sobtats, tornaríem vida on n’hi havia hagut, i l’ajuntament tindria uns ingressos en lloguers que alegrarien les arques municipals. Es hora de fer-ho, i no esperar més, perquè en molts casos, si l’espera és llarga, ja no serà possible tirar endavant. Recuperem els pobles, portem-hi vida, i salvarem el nostre passat, donant-li vida futura. No son somnis, son possibilitats reals, si sumem interès i esforços de totes les administracions.

PER ESTALVIAR, MIRAR ALTRES INDRETS. Es ben cert que a l’estiu alguns partits consideren que han de continuar donant senyals de vida, i sortir amb qualsevol estirabot per aparèixer en els mitjans de comunicació. El PP de Feijoó és un dels que més s’esforcen per criticar a tort i a dret, qualsevol decisió del govern central, per molt lògica i adequada que sigui. Es igual, s’ha de dir que no, i els arguments son secundaris. I si no n’hi ha s’inventen, al cap i a la fi el que interessa és que surti el no. El que vingui després no té més importància. En fi, res de nou a l’horitzó, però simplement em ve a tomb aquesta tradició per mirar què fan en altres latituds, ni que sigui molt a prop nostre. I per raons de proximitat m’agrada mirar i veure què fan a França, ara mateix. Des de fa unes setmanes, aprofito els dies que no dono classe als refugiats, acollits en el Centre Internacional de Berga, per anar a algun dels municipis francesos, no massa lluny d’on visc. Canviar d’aires, de costums, horaris, gastronomia i idioma, em produeix la sensació de canviar de vida, ni que sigui per un dia. I porto ja una desena de dies, fent aquests viatges. Però, vaja, anem al gra. En tot aquest tema d’estalvi energètic i de lluita contra el canvi climàtic, he vist en alguns municipis francesos, una iniciativa que m’ha semblat curiosa i alhora traslladable a casa nostra, a no gaire trigar. Han decidit tancar l’enllumenat públic durant unes hores a la nit. Perquè ningú cregui en una avaria, a l’entrada de cada municipi, s’anuncia que durant 6 o 7 hores a la nit, el poble estarà sense enllumenat públic. Es una bona decisió ??? Es copiable ??? Bé, d’entrada és estudiable. Es a dir, si allà ho fan, perquè no aquí ??? Parlo de petits pobles de muntanya, en els quals el trànsit de persones a la nit, és nul o gairebé nul. No es tracta de pobles grans i menys de ciutats, però en petits pobles sí que dona la sensació de que llencem llum i diners, sense necessitat. I aquesta iniciativa m’ha fet pensar en el cost que té l’enllumenat públic per a tots els ajuntaments i lògicament pels seus ciutadans. Hi ha gent que es pensa que la llum pública la paguen les grans companyies, o la Generalitat o l’Estat. Sí, sí, he trobat persones que m’ho han demanat en moltes ocasions, i d’altres, s’imaginaven que pagàvem amb uns descomptes brutals. No, no, per si algú tenia algun dubte, l’enllumenat públic el paga cada ajuntament i d’aquí que tots tinguin especial interès en l’estalvi. Reduir hores de consum, reduir consum per mitjà de llum més eficient, i tancar alguna part quan es pugui fer. Per això en molts pobles tenim dues fases. Les dues funcionen les primeres hores de fosc, i una s’apaga a mitjanit, quan hi ha molt poca activitat. Però, podem anar més lluny ??? Doncs sí. Si a França ho fan , perquè no aquí ???Perquè hem de llençar energia i diner en mantenir llums obertes, si no és indispensable ???A més si qui hi viu o va a un poble i sap que l’enllumenat està apagat, ja resoldrà les seves necessitats, arribant fins el punt concret en cotxe o portant un lot. Pràctic i barat. Si pensem en els centenars de petits pobles que tenim, i en els milers d’hores d’estalvi, podem concloure que es lluita de manera eficient contra el canvi climàtic i s’estalvien molts milions d’euros en conjunt. Pensem-hi !!! A vegades no cal inventar. N’hi ha prou en imitar.

LAS ESTELADAS SE MARCHITAN. Para los catalanes que luchamos, en el pasado, para recuperar nuestros símbolos más preciados, nos sentimos especialmente ofendidos cuando los líderes del proceso independentista, promovieron el descarte de la bandera nacional ( la senyera), por la estelada, fuera en versión cubana ( estrella en azul) o en rojo . No sabían muy bien cómo justificar esta sustitución, unos decían que solo era provisional, a la espera de ser independientes, y así recuperar la senyera, pero para otros significaba cambiar el pasado por un futuro, lejos de todo lo visto y vivido. Fuera como fuera, lo cierto es que gastaron millones, sí, sí, repito, millones de euros en colocar miles de mástiles, en todas partes. Y cuando digo en todas partes, no lo digo a nivel figurativo sino real. La estelada debía ondear en todas las montañas, promontorios, montes y lugares más o menos emblemáticos. Y debía renovarse cada medio año para que siempre luciera con esplendor. Así ha sido, durante años. Quien viniera a Cataluña, tenía que llevarse la impresión de estar en un nuevo país, con una bandera, nunca vista que representaba la nueva etapa. Tanto gasto fue a cargo de los ingresos que recibía la ANC, Asamblea Nacional de Cataluña. Para ello vendían decenas de miles de camisetas, para llevar el día de la Diada (11 de septiembre). Camiseta aparte, se confeccionaron toda clase de objetos y recuerdos para recaudar más fondos, con lo cual se pagaban estos y otros gastos. De hecho, el hermetismo alrededor de la economía independentista ha sido total. Nunca se han dado cifras, ni de ingresos ni de gastos. Muy contradictorio con las llamadas a la transparencia…de los demás. Bien, volvamos a lo nuestro. En los primeros años de colocación de mástiles y esteladas, había peleas para ver quien pagaba la nueva bandera. Poco a poco, este ardor pagador, se fue apagando hasta llegar a la situación actual, en que miles de mástiles no ostentan ninguna bandera, o simplemente hay unos jirones por estelada. Lo mismo ha pasado con decenas de miles de lazos amarillos, puestos en los sitios más inimaginables, como símbolo de lucha contra el estado opresor y en apoyo a los encarcelados. Estos lazos en plástico y otros materiales, ofrecen un aspecto realmente penoso, y son muchos los que piden su retirada. En muchos pueblos y ciudades, ya lo han hecho, y solo es cuestión de tiempo o que salgan algunos voluntarios para rematar el trabajo. Visto lo visto, hay que preguntarse, cómo es posible que unos pocos pudieran imponer cambios en la simbología del país, en llenar el territorio de mástiles y banderas que no eran las propias, que destinaran millones a unas acciones tan inútiles como han sido. Para entenderlo hay que recurrir a la psicología de masas, a las nuevas tecnologías y a disponer de unos medios de comunicación públicos y algunos de privados, altamente subvencionados para machacar cada día, eslóganes concretos, bulos bien elaborados, y victimismo a tope. Estos ingredientes internos, con algunos externos, procedentes de sectores radicales, hicieron el resto. Han sido años muy duros, para los defensores de la legalidad. Ahora hay que retirar todo lo impuesto, para retornar a la normalidad.

LAURA VILAGRÀ REPLICA MIQUEL ICETA. Fa un parell de mesos vaig escriure un article, encara pendent de publicar, amb el títol de “Jugar a primera, amb jugadors de segona”. Em ve al pèl, arran la rèplica que la Consellera de Presidència, Laura Vilagrà ha fet a una llarga entrevista en El Periódico, al Ministre de Cultura i Esports, Miquel Iceta. El títol de la rèplica és molt expressiu quan afirma: “Pactar qualsevol cosa amb Iceta, sempre és difícil”. Ho crec. Conec molt bé a Miquel Iceta, i força bé a Laura Vilagrà, pels càrrecs ostentats en els darrers deu o dotze anys. La distància entre un i altra, és quilomètrica, en tot i per tot. La formació, experiència, constància i eficàcia de Miquel Iceta, ha estat provada i comprovada en els nombrosos càrrecs institucionals i de partit, des de temps tant llunyans com durant els Governs de Felipe González, amb el qual va formar equip a la Moncloa. De Laura Vilagrà, en coneixem el seu pas per l’Alcaldia de Santpedor, pel Consell Comarcal del Bages, i per la Delegació del Govern a la Catalunya Central. No entro en algun altre, a nivell particular, menys conegut. Puc assegurar que els qui l’hem coneguda, ens posem les mans al cap quan la veiem de mà dreta del president. Es l’exemple paradigmàtic de voler jugar a primera, sent jugadora de segona. Hi ha però, qui accepta aquesta manca de formació i preparació, ocupant el càrrec amb una certa discreció. Es el que toca, quan et trobes en un lloc inadequat. Però no, n’hi ha d’altres, i ella és un cas clar que deixen enrere els càrrecs i trajectòries tingudes, i es llencen a la piscina, sense comprovar si hi ha aigua o no. Puix tenen el càrrec, fem veure que estem preparats per exercir-lo. No és la única en el Govern perquè similars reaccions ens venen quan veiem Teresa Jordà, ex alcaldessa de Ripoll, o Joan Ignasi Elena, ex alcalde de Vilanova i la Geltrú. Tots tres conformen un trio que explica , en bona part el desgavell i ineficiència del Govern de la Generalitat. Bé, tornant al principi, m’he imaginat moltes vegades una reunió d’aquestes persones, i molt especialment de Laura Vilagrà amb un dels Ministres del Govern Central. El decalatge de formació, preparació i coneixement de la realitat espanyola, europea i mundial és brutal, i entenc sigui molt complicat arribar a acords amb aquestes diferències. Es el que va passar en els moments àlgids del procés, en el qual els principals líders, van emprendre un camí que qualsevol persona, amb un curset de primers coneixements de la realitat catalana, espanyola i europea, hagués vist que anava al fracàs més rotund. Així, doncs, ja entenc que la Consellera Vilagrà vegi en Miquel Iceta una persona difícil. Oi tant que ho és perquè abans d’arribar a acords i pactes, s’ha estudiat fins on pot arribar i com ha de posar en solfa els temes a tractar. No va enlloc, sense els deures fets, tot el contrari de la nostra Consellera, capaç de tractar temes de la més rabiosa actualitat amb una frivolitat que fa tremolar als més tranquils. I aquesta és una de les grans febleses de Catalunya , amb el seu Govern al capdavant. Han posat en els llocs principals persones que no estan preparades per tirar endavant propostes serioses i fermes d’autogovern. Juguen a primera, amb jugadors de segona i algun de tercera, i passa el que passa. El mateix president no té l’autoritas que requereix un president. I per això també s’ha envoltat de persones inadequades. D’aquí que a falta de preparació, tirin de victimisme per justificar els seus fracassos. Queda clar que és difícil pactar amb Miquel Iceta, sort n’hi ha !!!

PARTIT O SECTA ? Aviat farà quaranta-quatre anys que em vaig afiliar al partit socialista i he de dir que en aquest llarg període no he tingut mai la temptació ni el desig de marxar-ne. Lògicament ,hi ha hagut alguns moments de dubtes o discrepàncies amb algunes decisions a prendre o amb l’elecció d’alguns membres de l’alta direcció, però sense més recorregut. Totes les accions humanes son perfectibles i millorables, però , mirant enrere estic orgullós de la feina feta, a nivell individual i col•lectiu. I deixo clar que sempre s’ha de tenir preparada una sortida, per si convé fer-la servir. Vaig tenir molt clar, just al principi que s’ha de tenir un fons de resistència o si voleu uns estalvis, com per utilitzar , en el cas de no estar d’acord amb un tema important. Mai s’ha de ser esclau d’un sou, per no fer el que es consideri adient. He de dir que no els he hagut de fer servir mai. No m’he vist mai obligat a votar, acordar o pactar en contra de les meves idees i voluntat. La sintonia partit – persona ha estat complerta. Perdoneu aquesta introducció personal, per tocar el tema , motiu d’aquest article: la situació interna de Junts x Cat, i les repercussions que té i pot tenir en el present i futur del país. S’equivoca qui gaudeixi de les desgràcies dels altres. El sistema de partits és el que permet el bon funcionament d’una democràcia. Ara i aquí, Junts x Cat, forma part d’aquest sistema i veure’l anar pel pedregar ha de ser motiu de preocupació per a tots. Son pocs els partits de caràcter nacional, i encara menys, els que tenen representació a nivell estatal. Junts x Cat és un d’ells, i no va per bon camí. Ho repeteixo, una vegada més i ja no ho faré més, però crec que el millor hagués estat crear el partit sota el nom de : Nova Convergència. Sí, potser hagués reduït els efectius, però , a vegades voler ser molts, va en detriment de la cohesió i la coherència. Precisament l’entrada de “gent nova”, sense la militància prèvia ni el coneixement intern d’un partit, ha portat a pensar que amb una persona forta, coneguda i propera a la gent, és suficient per crear xarxa i implantar-se arreu del país. Una persona amb un entorn molt concret i determinat que creu tenir la confiança del conjunt, i que es permet parlar i decidir, sense embuts, sobre temes de gran rellevància diària i futura. Si repassem els darrers mesos o els darrers anys, veurem fins a quin punt la prepotència, el cinisme i la arrogància han presidit les accions i actuacions del nou partit. Res a veure, amb els temps de CDC o de CiU, en que podien aparèixer com més catalanistes que ningú, però en el dia a dia, en ajuntaments, consells comarcals, diputacions, feien vida normal. Pactaven amb altres partits, i contribuïen al govern quotidià. Passar d’aquell nivell, a un de nou, en que volen imposar fons i formes, dictar camins a seguir, torpedinar acords i pactes, i llançar-se a objectius inassolibles, suposa entrar en una etapa d’inimaginable futur. Ja no es funciona com un partit sinó com una una secta, en la qual qui dirigeix, exigeix el què, el qui i el com. No ens estranyin els moviments de segregació que veiem en el territori.

CAMPAMENTS DESCONTROLATS. Un dels principals maldecaps com alcalde, era l’arribada de l’estiu, i amb ell la dels campaments infantils / juvenils. La major part esplèndids, pel que tenen d’apropament del món rural als nens/nenes de ciutat, i de germanor i harmonia en el marc inigualable d’una natura rica i variada. Tots els qui venien de la mà d’agrupaments escoltes, en les seves àmplies diversitats, dòmino, se’ls podia felicitar per la preparació, equipament, infraestructura, i programació d’activitats, amb alternatives, en funció del temps i les circumstàncies. Encantats de rebre’ls cada any. Però, i aquí hi ha el però, típic del nostre país, què passa quan s’organitzen campaments de la mà d’inexperts i irresponsables grups, col·lectius, associacions o esplais improvisats ??? Passa el que he criticat i denunciat reiterades vegades, via Generalitat o per mitjà d’articles com aquest, en diversos mitjans de comunicació. D’entrada, sobta que pares i mares puguin deixar alegrement, imprudentment, els seus fills i filles a organitzacions sense contrastar si tenen la preparació i equipament deguts per fer activitats com les que proposen. A continuació, poca eficàcia, interès o preparació de la Secretaria General de Joventut i dels Mossos d’Esquadra per a vetllar perquè no hi hagi activitats, amb menors, portats a qualsevol lloc i de qualsevol manera, per aquests móns de Déu. I és que mireu, fa una dotzena d’anys, vaig haver de prohibir i posar per escrit a totes les autoritzacions d’acampada, que es denunciarien activitats com les de “supervivència”. Què entenien alguns grups per “supervivència” ? Doncs, enviar els nens i nenes, a buscar-se la vida durant un dia o dos, com a prova competitiva. Es a dir, anar per les cases a oferir fer feines a canvi de menjar i dormir. El dia que vaig saber que ho feien amb nens i nenes de 8 i 9 anys, vaig dir prou, per sempre més. No va ser fàcil, ni ho és encara avui dia, perquè hi ha grups que encara ho intenten. Però, per raons d’espai, intentaré resumir altres fets habituals. A falta d’un programa clar i variat d’activitats, solen optar per les caminades d’un poble a un altre, sempre pensant que tots els pobles tenen pavellons poliesportius, locals polivalents, grans escoles, i altres equipaments disponibles per passar-hi la nit i fins i tot cuinar. Venen de ciutat i no saben que de 947 municipis a Catalunya, n’hi ha 400 que no tenen pavelló, ni local polivalent, ni grans equipaments i que en 200 ni tant sols hi ha escola. I sí, en casos d’emergència s’habiliten les escoles petites, on s’hi poden encabir 30 o 40 nens/nenes, o el local de teatre/ball/xerrades, on n’hi pots posar 30 o 40 més. Però i si aquell mateix dia, com passa de tant en tant, tens 3 o 4 grups descontrolats ? On els fiques? I on poden cuinar i tenir prou lavabos per tanta gent ??? I les caminades son un perill constant perquè a vegades van per la carretera, pel cantó dolent, amb fileres poc compactes, amb poca visibilitat i amb una estretor de vies fetes cent anys enrere. Un perill per ells i pels conductors. Però, a més si han programat una caminada, la poden fer, peti el qui peti, amb temperatures de 30 – 35 graus, de manera que arriben al poble veí, deshidratats, esgotats incapaços de tornar al punt de sortida. Aleshores ??? Doncs, anar a l’ajuntament a resoldre el tema. Quedar-se a qualsevol lloc, i si no tenen menjar, procurar resoldre el problema. Hi ha altres activitats encara més perilloses com fer caminades de nit, sense conèixer el territori i sense saber que a les nits la temperatura pot caure 10 o 15 graus, en ple mes d’agost. O fer bivac a costat de qualsevol riu o riera, sense imaginar que poden estar en zona inundable. O creure que podran escalfar o fer qualsevol menjar, improvisant una foguera.... Perquè torno a explicar comportaments impropis??? Perquè tot i ja no ser alcalde, els he tornat a veure, després de dos anys de pandèmia en que tothom es va estar quiet a casa. Aquest any, hi havia ganes de sortir. Molt bé, comprensible, però no de retornar a sis o set anys enrere, en matèria de seguretat i organització. Repeteixo, la immensa majoria de campaments son adequats i ben portats, però un 5 o un 10% van per lliure. Son un perill públic per a tothom i la cosa no acabarà bé. Haurem d’esperar algun fet irreparable, per posar-hi mà ??? Tant la Secretaria General de Joventut com els Mossos , i amb ells els Guardes rurals, han de supervisar les autoritzacions d’acampada, la idoneïtat dels monitors, l’existència de plans de seguretat i d’activitats. I sí , em diran que envien algun inspector , en alguns llocs, però qui controla/supervisa els que van per lliure ??? Qui demana documentació als que volten pel país, de qualsevol manera i en qualsevol lloc ??? En el conjunt del país, son desenes de milers els nens i nenes que van de campaments, cases de colònies , casals d’estiu, ...o com els hi vulguem dir, però de tots aquests ben organitzats, n’hi ha uns milers que no estan en les mans adequades. Mans inexpertes i irresponsables, moltes fins i tot de bona fe, però incapaces de muntar bé unes tendes, disposar de cuiner/a, muntar un espai per serveis , tenir connexió a xarxa d’aigua potable, disposar d’un vehicle propi per casos d’emergència, haver planificat un programa amb activitats alternatives, en funció del temps, etcètera. Ho he tornat a dir, a la vista de com han anat les coses, un estiu més. Si algú creu que no cal emprendre accions immediates de cara l’any vinent, millor canviï de càrrec i es dediqui a conrear patates. Parlem de canalla, de la seva seguretat i integritat, i de treure dels ajuntaments, obligacions que no els pertoquen. A què s’ha d’esperar ???

DESMANTELLAR LA SANITAT PÚBLICA. Quin esplèndid negoci, la sanitat privada. Li ha tocat la loteria, gràcies a un Govern que ha decidit deixar sota mínims a la pública. Si Artur Mas, l’any 2008 va decidir ser l’alumne aplicat en matèria de retallades, els qui l’han seguit han mantingut aquesta voluntat de no refer res del perdut, i deixar que les coses vagin pel pedregar. Amb l’excusa de manca de professionals ( metges i infermeres) a ningú li ha passat pel cap una reforma a fons de tot l’ensenyament universitari, a fi de proveir el doble o triple de professionals els propers 15 o 20 anys. No, massa esforç mental és contraproduent pels qui tenim al capdavant del Govern i el treball excessiu, produeix maldecaps persistents. Millor continuar amb la provisionalitat i el victimisme. Al final tot ho imputen a Madrid, hi hagi motius o no. Tant se val, la qüestió és donar la culpa a algú, i continuar amb el principi etern de “qui dia passa, any empeny”. Si calculéssim els milers de milions retallats a la Sanitat Pública, des de 2008 fins a dia d’avui, veuríem el volum de la tragèdia. I sí, hem de parlar de tragèdia, perquè les coses s’han de dir pel seu nom. Em permeto agafar l’exemple d’una comarca com el Berguedà per fugir de les grans xifres i els grans territoris que podrien diluir el anàlisis . Des de 2008, els pobles petits 28 dels 31 que conformen la comarca, han anat patint retallades, fins arribar a dia d’avui, en que en ple estiu, s’ha decidit deixar-los a tots sense servei directe. Cap facultatiu a cap poble, durant els dos mesos d’estiu ( 18 de juliol a 23 de setembre). Qui en necessiti un que vagi a 4 únics punts de la comarca, amb un o dos facultatius que estaran col·lapsats contínuament. Si el cas és més greu o més urgent, el malalt anirà al servei d’urgències de l’hospital que trobarà igualment col·lapsat fins el punt d’haver d’esperar hores per ser atès. Tot això en una comarca de 40.000 habitants a l’hivern que passen a ser més de 50.000 els mesos d’estiu, repartits per tots els municipis de la comarca. Pel que fa el servei d’infermeria i administració, també tots els municipis han patit retallades, d’un o dos dies, respecte el que tenien, anys enrere. I la provisionalitat és permanent, fins el punt de no poder garantir cap plantilla complerta, en cap dels municipis. I parlem dels serveis bàsics. Si toquem especialistes, la situació és encara més greu, per les carències en totes les especialitats. Així , doncs, cap on anem ??? Sincerament, cap a una sanitat pública, sota mínims, i a recomanar més o menys obertament que tothom tingui la seva Mutua privada. No s’ha fet cap esforç per evitar la pèrdua de professionals que marxen a l’estranger, ni per disposar de més facultatius, procedents de les Facultats de Medicina. Es deixa que la tendència faci el seu fet, sense intervencions externes. Mai ho hauríem dit ni imaginat, però teníem millor sanitat, anys enrere que no pas ara. I tot indica que la de demà, serà pitjor que la d’avui. Així, doncs, amb aquesta gent no hi ha res a fer. Toca canviar de Govern. Només amb un govern progressista podrem recuperar la sanitat perduda. Tinguem-ho clar.

EL INCIERTO FUTURO DEL GOBIERNO CATALÁN. Finalizado el curso político, toca marchar de vacaciones, para cargar pilas y sobretodo descargar tensiones. Personalmente miro el panorama con la tranquilidad de un pensionista, en activo, pero ya en segunda línea política. Sí, lamento profundamente la crisis institucional en el Parlamento de Catalunya, donde actué cuatro legislaturas como representante del PSC. El conocimiento de la máxima institución y de buena parte de sus representantes, produce sentimientos muy encontrados, con fuertes indignaciones cada dos o tres meses. Incluso más frecuentes no en vano se producen infracciones al Reglamento, por simples deseos de provocar enfrentamientos con otros partidos e incluso con los poderes del Estado, aunque uno sea el Tribunal Constitucional. Poner de presidenta a una ignorante del derecho público, arrogante, prepotente y además cínica, no podía terminar bien. En efecto, la tenemos suspendida de cargo, pero su sombra es alargada y produce distorsiones en su partido (Junts x cat) y en otros partidos que sea por ir en contra o por no parecer sumisos, actúan en contra de toda lógica. Ahora mismo, tenemos a Laura Borrás, suspendida, pero de una Mesa del Parlamento de 7 miembros, excepto los dos del PSC, los restantes 4 cometieron acto de desobediencia al TC, en el tema de la delegación de voto de un diputado, fugitivo de la Justicia, ubicado en Bélgica. El TC dejó claro que no puede ejercer de Diputado ni delegar su voto en otro miembro del Parlamento. Pues bien, los 5 miembros independentistas de la Mesa, no acataron esta sentencia y permitieron mantener la delegación de voto y ejercerlo, si bien, con otra tontería como la de no contar el voto en la votación electrónica, y añadirlo “in voce”, después. Con esta y otras estupideces el Parlamento se va cubriendo de gloria, y obliga a los tribunales a actuar. Es impensable, dejar pasar un hecho tan grave, de forma que el TC, tiene que iniciar de inmediato los trámites para castigar esta desobediencia. ¿Qué puede pasar? Pues, lo lógico es una sentencia de inhabilitación por dos, tres o cuatro años, como mínimo. Y de rebote, unos hechos similares se han producido en las Mesas de otras dos Comisiones parlamentarias en las que está inscrito este Diputado – fugitivo de la Justicia. La de Cultura y la de Política Institucional. Aquí las Mesas son más cautas y en una ha habido discrepancias entre los miembros hasta el punto que la presidenta decidió suspender la sesión. Veremos qué hace la otra Mesa. Lo que sí han dictaminado los Letrados del Parlamento es que con el actual Reglamento el diputado – fugitivo, no puede actuar. Y mucho menos votar por delegación. Así pues, seguimos inmersos en las tonterías habituales del independentismo, muy valientes a nivel verbal, pero infantiles a nivel factual. No seguirán por este camino porque saben que con el TC no se juega y en algún momento decidirán retornar a la normalidad. Bueno a una cierta normalidad porque deben mostrar, de vez en cuando, sus dientes, sobre todo cuando se acerca el gran “momentum”: la Diada. La fiesta nacional de Catalunya, el 11 de septiembre. Para este día hay que estar preparado para escuchar grandes proclamas, prometer grandes hechos, y grandes manifestaciones, y todo seguido, retornar al día a día. Así estamos, a la espera de nuevos acontecimientos. El problema auténtico es la gobernación del país. Aquí la cosa va fatal porque es imposible gestionar y decidir con nubes de tormenta de forma permanente. Hay problemas, y éstos se incrementarán en septiembre. Nada ni nadie puede aventurar hasta cuándo se puede seguir como hasta ahora. El futuro es más que incierto.

PERQUÈ POSEN TRABES A L’ENTRADA DE TORÀ I BIOSCA ? Es curiosa la por, el neguit o la incertesa que sent ERC davant la petició dels dos municipis de La Segarra per formar part de la comarca del Solsonès. Parlo de Torà i Biosca. Conec molt bé aquest tema, perquè durant uns anys el vaig tractar en tant que Diputat al Parlament pel PSC, i responsable territorial d’aquest partit a les comarques centrals de Catalunya. Parlo, doncs, d’un tema que porta un grapat d’anys en circulació i que no acaba de trobar solució adient, una hora per una cosa, una altra, per algun altre inconvenient. Ara, torna a ser d’actualitat, perquè el Grup Parlamentari Socialista – Units per Avançar, l’ha assumit per tornar-lo a portar al Parlament perquè sigui estudiat, debatut i votat. La petició dels dos ajuntaments té la seva lògica, perquè tot i ser de La Segarra, hi ha uns quants serveis que els reben del Solsonès, i perquè històricament han estat molt més lligats al Solsonès que no pas a La Segarra. Tant senzill com això. I suposo estarem tots d’acord en que han de ser les lleis que facilitin els lligams entre territoris que no imposar divisions i organitzacions que no s’adaptin a aquestes necessitats. Doncs bé, en aquest cas per part d’ERC hi ha una prevenció, unes pors i reticències que no tenen cap explicació pública. Donen voltes al tema, diuen que els falta informació que han de fer consultes, abans de pronunciar-se . I no donen cap pista sobre quan ho volen fer, però aventuro que serà d’aquí uns mesos, ja a tocar de les eleccions municipals. Perquè ho dic ? Perquè ERC té por a perdre el Consell Comarcal del Solsonès, i creu que l’entrada de dos pobles “forasters” pot desequilibrar els resultats comarcals. No ho diuen però se’ls entén tot quan van posant pals a les rodes a una petició que potencia i amplia la comarca. Per tant, no hi ha aspectes negatius des del punt de vista d’habitants i territori. Mireu, Torà té 1.209 habitants i 92 km 2, i Biosca té 178 habitants i 66,2 km 2, molt grans en territori, no tant, en habitants, però deu n’hi do per una petita comarca com el Solsonès. Però, per ERC, fan por. Ho vam veure en el debat en el Consell Comarcal, i cosa més que rebutjable, en el Ajuntament de Solsona. La setmana passada, l’Alcaldessa va rebutjar incloure a l’ordre del dia del Ple Ordinari, una Moció presentada pel Regidor – Portaveu del Grup Socialista, Mohamed El Mamoun Mrimou, en la que demanava recolzar la petició d’entrada a la comarca dels dos municipis. En una decisió sorprenent i molt poc democràtica, l’ Alcaldessa va dir que no incloïa a l’ordre del dia aquesta Moció perquè no tenia prou informació ( ella ) per debatre aquest punt. Com pot ser que l’Alcaldessa de la capital de comarca no tingui suficient informació d’un tema que porta més de 10 anys en solfa ? Com pot al·legar no saber ben bé de què va el tema si el seu partit (ERC) té documentació d’aquests deu anys de gestions i tramitacions ? Li agradi o no , en el ple de setembre haurà d’incloure aquesta Moció a l’Ordre del dia.. Es inacceptable que una Alcaldessa es negui a posar a l’Ordre del dia, una Moció sobre un tema legal, de competència municipal, que no suposa cap petició d’acció o actuació fora de la legalitat. Torno al principi. Perquè ERC té por ? Que ho expliqui, potser la cosa és tant senzilla com impedir que a les properes eleccions municipals, no puguin sumar vots contraris al seu partit, de cara a elegir el nou Consell Comarcal. Podria ser que passats uns mesos quan ja no hi hagi aquesta por a les municipals de 2023, el tema es miri d’una altra manera. Es això ? Algú ho hauria d’explicar.

CIRC “PARLAMENT”- ESPECTACLE ASSEGURAT. No calia ser gaire espavilat per preveure noves accions i actuacions a la Cambra catalana, convertida des de fa uns anys, en un autèntic circ . I com en tots els circs, ha d’haver-hi tota mena d’espectacles, amb un ritme “in crescendo”, fins arribar a la traca final. La traca final, ha estat digne del més inimaginable dels espectacles en un Parlament que alguns volien posar com exemple i model , a nivell mundial. Aviat tindrem la medalla d’or, en vergonya i despropòsits. Dic aviat, perquè encara hem de veure molts altres espectacles, d’aquí l’anunci de noves funcions, tot i el parèntesis estival. Si la sortida de Laura Borràs ha estat amb cop de porta, llamps i trons, i nombrosos adjectius contra tot i contra tots, la cosa no acaba aquí, ni de bon tros. Mireu, ara tenim a la vicepresidenta primera, en funcions de presidenta. Es diu Alba Vergés( ERC), i amb ella conformen la Mesa del Parlament, Aurora Madaula ( Junts), Carles Riera (CUP) i Ruben Wagensberg ( ERC). Hi ha dos membres més ( Assumpta Escarp i Ferran Pedret pel PSC que son els únics complidors de la llei, en tot lloc i moment). Bé, doncs, els quatre esmentats, d’ERC, Junts i la CUP, d’aquí no gaire temps, seran , inhabilitats pel Tribunal Constitucional per haver desobeït la seva sentència de deixar sense delegació de vot al fugitiu Lluís Puig ( Bèlgica). De forma clara i rotunda, es van passar la sentència pel clatell, de manera que no li queda altre remei al TC que actuar en conseqüència . Això fa pensar en una probable inhabilitació per dos o tres anys, pel cap baix. Si aquest fet es produeix, l’actual vicepresidenta, en funcions de presidenta, no solament haurà de deixar el Parlament sinó que no podrà votar ni ser candidata a l’Alcaldia d’Igualada. Suposo que a la capital de l’Anoia han pres nota, i començaran a buscar substitut. Però bé, anem per altres novetats, a la seu del nostre increïble Parlament. Com que existeix la sentència del TC de no acceptar la delegació de vot del diputat fugitiu, Lluís Puig, la Mesa de la Comissió de Cultura i la d’Afers Institucionals, no tenen clar què fer amb ell. Ell demana assistir, per via telemàtica, a les sessions i poder votar, però el Reglament no contemplava una situació com aquesta. Durant la pandèmia es van habilitar unes regles per a poder participar, via telemàtica en sessions de comissions o en el propi Ple, però la pandèmia ha quedat enrere, i el que no es pot fer és incomplir el Reglament perquè tinguem un fugitiu de la Justícia ,a Bèlgica. Així, doncs, segons com actuïn els membres de les Meses de les Comissions es poden trobar embolicats en noves denúncies d’il•legalitats, amb el perill evident de ser inhabilitats per desobediència greu a sentències del TC. Tothom pot veure que la pau, serenitat i seny han sortit del Parlament, i només cal esperar noves eleccions perquè el poble torni a parlar, i tingui en compte tot el vist i viscut, com per decidir canvis rellevants, en la composició del Parlament i de rebot en el Consell Executiu. La vergonya i la inoperància, no poden ser els distintius del nostre país.

AIGUA I FUTUR. Es evident que la disponibilitat d’aigua ha condicionat el passat dels pobles, com ho fa en el present i encara més en el futur. Totes les cases de pagès buscaven un lloc adequat, però sempre a costat d’alguna font que els garantís el subministrament per a ells, i la seva explotació agrícola o ramadera. El mateix feien els pobles i ciutats. Lògic. Es així com els nostres avantpassats, parlant de Borredà, ho van fer. Primer amb pous a la majoria de cases, després, amb majors necessitats i amb més cases per cobrir, anant a buscar fonts llunyanes, organitzant la primera companyia d’aigües. I ja des del juliol de 1992, veient que les necessitats anaven creixent, la van traspassar a l’ajuntament. En ple estiu del 92, es va iniciar una nova etapa d’estudi, planificació i programació de recerca de noves captacions, i alhora de renovació de tota la xarxa, que havia superat els 60 anys d’existència. També es van buscar recursos econòmics, per tenir aigua en dipòsit, com per subsistir uns quants dies, sense noves aportacions. Es així, com es va passar dels 300 m3, als 2.500 m3 actuals. El poble captava de la Riera, sempre i quan baixés abundant, i de dues fonts històriques. Fa uns anys s’hi van sumar dos pous, que sobretot fan servei a l’estiu, quan més necessitats hi ha d’aigua per l’increment exponencial d’habitants i activitats. I si el poble vol créixer, és lògic continuar a la recerca de noves captacions, una de les quals està previst de perforar abans de finals d’aquest any. La qüestió és poder garantir consums que passen d’uns 100 m3 per dia, la major part de l’any, als 250 m3 de juliol i agost. Aquest pic de consum, obliga a disposar d’una nova captació en un volum similar al que dona el pou Cabanas 2. Així, doncs, si la perforació és positiva i d’aquest volum, es podrà garantir el pic de consum de l’estiu. Tanmateix , ja fa anys es va considerar que l’increment de consum obligava a estudiar altres alternatives, procedents de fora del terme municipal. De fet, la major part de l’aigua prové del terme municipal de Les Llosses, i per això es va estudiar alguna nova alternativa per incrementar l’aportació des d’aquest municipi, pensant en la part alta de la riera de Merlès. De totes maneres, el fet de pertànyer a una altra conca, una altra comarca i una altra província, els tràmits i gestions es complicarien i es retardarien, d’aquí que penséssim en l’altra banda, la del cantó de Vilada. De fet, des de Borredà es va decidir subministrar a unes cases del terme municipal de Vilada, a tocar el nostre terme, com un primer pas per interconnectar xarxes. Es a dir, la proximitat de Vilada amb el pantà de La Baells, permetia i permet, pensar en un aprofitament conjunt que beneficiï els dos pobles. I aquesta seria la solució de futur. Durant l’any, el subministrament provindria dels recursos propis : fonts històriques, riera (garantint cabal ecològic) i els dos pous vells, afegint o no el nou pou si ha estat positiu. I els dos mesos d’estiu, disposar d’una canonada de subministrament procedent del pantà de La Baells, via Vilada, amb una canonada paral·lela a la de les cases que alimenta Borredà. El benefici seria mutu i permetria l’abastament adequat del poble, en els mesos de major necessitat. Aquesta és l’opció que havíem estudiat, en el moment d’acordar el subministrament a les cases de Vilada. Dit això, és evident que s’hauria d’avançar cap un nou model de gestió de l’aigua, a nivell comarcal. No és pràctic, ni raonable, gestionar l’aigua, poble per poble. La complexitat de la gestió ha anat augmentant de manera exponencial, els darrers anys, fins arribar a unes cotes molt complicades de complir, només amb els recursos propis. Què caldria fer ??? El que han fet en altres comarques, anys enrere, o el que estan fent algunes a hores d’ara. Si mirem cap al Solsonès veurem l’existència de la Mancomunitat d’Aigües del Solsonès, i si mirem cap Osona, veurem Aigües d’Osona, o en el Bages, a l’entorn d’Aigües de Manresa, ja son 17 els municipis agrupats. Aquest hauria de ser el futur model del Berguedà i quan dic futur, vull dir, immediat futur. Un tema com aquest obliga a disposar d’una empresa amb tècnics, treballadors, maquinària, material, i fonts i recursos diversos com per interconnectar municipis i conques, de manera que es gestioni el conjunt, de la manera més eficient possible. Aquesta és la via , aquesta és la solució per a serveis que sols, no tenen prou capacitat i necessiten agrupar-se per ser més forts i més potents. La mancomunitat és la millor via perquè garanteix la titularitat i alhora la força del conjunt. El Berguedà va en retard, en aquest tema. Es hora de posar-se a la feina. I sinó, mentrestant, es pot pensar en una empresa de serveis que ofereixi garanties per a poder fer el subministrament per encàrrec de l’ajuntament, per un determinat període de temps. Es tal com ja funciona en alguns pobles de la comarca. Complementàriament a tot el dit, és evident que cal tirar endavant mesures d’austeritat en el consum i buscar vies per gastar menys aigua de boca. No té lògica utilitzar aigua potable per destins que no son els domèstics. S’haurà de recomanar i incentivar la recollida d’aigua de pluja per regar. Totes les cases amb jardí o piscina haurien de tenir dipòsits de 8, 10 o 15 m3, connectats als baixants de les teulades. Lògicament l’ajuntament hauria de ser el primer en donar exemple i fer uns primers passos en aquesta iniciativa. Em consta que hi ha un primer projecte en marxa. I els grans consumidors, càmpings, cases de turisme rural i les granges, haurien de disposar de grans dipòsits de recollida d’aigua de pluja com a reserva per destinar a recs, neteges, o consum del bestiar. En aquest cas, hauríem de parlar de dipòsits de 50, 100 o 150 m3. Ajudarien a gastar menys aigua potable i alhora rebaixarien notablement la factura d’aigua. El canvi climàtic obliga a canvis en els usos tradicionals de l’aigua, i cada persona, cada poble s’ha d’adaptar a la nova realitat. A Borredà s’ha anat fent, al llarg dels anys, i ara mateix s’està treballant en diverses opcions. De tot plegat, n’ha de sortir la millor solució pels propers anys.

CANSATS DE CENTRALISMES. Quan escolto les grans crítiques dels partits de govern, contra el centralisme espanyol, em demano on viu aquesta gent. Segur a Barcelona i àrea metropolitana, en cap cas a la Catalunya rural. Es a dir, coneixen en prou feines el 20% del país, i desconeixen el que passa al restant 80%. Ho dic perquè el grau de centralisme barceloní, entès com centralisme de govern, arriba a cotes inacceptables d’insolència i prepotència. No ve d’ara, ja és històric, si bé en aquests moments es fa més difícil de suportar. Posem-hi uns exemples per clarificar el tema. En el seu dia es va considerar que Barcelona i àrea propera, necessitava aigua. Molt bé, es va decidir construir grans embassaments a les conques del Ter i Llobregat, i més cap aquí a la del Cardener. D’aquí, Sau – Susqueda ( Ter), La Baells ( Llobregat), La Llosa del Cavall i Sant Ponç ( Cardener). Aigua “sagrada” per la capital. Intocable pels pobles i comarques que van patir soterrament de pobles, ocupació de terres i milers d’hectàrees cobertes per l’aigua. Ens ha costat anys, molts anys, fer entendre el “dret” dels habitants d’aquests territoris, a fer ús d’aquesta aigua. I que ningú cregui que el tema està resolt. No, no, si ara un poble demana concessió d’aigua d’algun d’aquests pantans ho tindrà més que difícil, perquè continua sent ciutadà de segon nivell. Anem a urbanisme. El disseny dels nostres pobles depèn de la Generalitat. Nosaltres podem proposar però qui realment decideix és la Comissió d’Urbanisme que pot introduir, exigir i imposar tota mena de modificacions als POUM ( pla d’ordenació urbanística municipal) com que és més maco tenir cases de diferents alçades, en alguns carrers, respecte d’altres. O ho acceptes o no t’aproven el Pla. Et toca a tu com alcalde dir a determinats propietaris que les seves cases no poden tenir la mateixa alçada que altres veïnes perquè la gent de Barcelona, no els hi agrada. Si això passa a nivell urbà, ja no us explico el que decideixen per zones rústegues. Aquí, et poden dir que un balcó en una paret de la masia no és estètic, o que la barbacana hauria de ser d’un altre color, o no sortir tant, o sortir més... En matèria de noves tecnologies, el centralisme és insolent. Per quatre pagesos o un centenar de persones, no val la pena gastar diner en fibra òptica. Primer les grans ciutats, després les ciutats menys grans...i quan no sapiguem on anar, ja anirem a pagès. I sí, quan hem insistit i amenaçat amb tota mena de pressions, prenen la decisió de portar la canalització per posar la fibra però sense fibra. Ara mateix tenim múltiples carreteres on equips de zanjadores posen la canalització fins a l’entrada del poble. A partir d’aquí et diuen que busquis una empresa i si realment en trobes una, que hi passi la fibra òptica i la reparteixi per les cases. A nivell de sanitat, el centralisme ha esdevingut més fort que mai. S’han deixat sota mínims els consultoris municipals i la majoria de CAP’s, de manera que per a qualsevol cosa , mínimament important, has d’anar a un dels grans hospitals, que lògicament estan tots en grans ciutats, especialment a Barcelona. En transport, no es busquin xarxes ferroviàries a l’interior del país, ni altres elements de transport eficient de viatgers. Tothom en vehicle particular, circulant per carreteres que van ser dissenyades cent anys enrere. Primer toca pensar en totes les que van cap a Barcelona, després ja pensarem en altres entre ciutats, i finalment quan tinguem temps, ja discutirem què es pot fer en les secundàries. Les nostres. Si us plau quan parleu de centralisme espanyol, no oblideu el català. Son fills, un de l’altre, i tenir Govern propi, no ha suposat en cap cas, un canvi en les prioritats ni en la realitat de país. Ho podeu comprovar en tots i cadascun dels serveis propis.

EL COMISARIO VILLAREJO, NO ES UN INVENTO. De siempre he sido un ferviente lector de novela histórica, y de historia, pura y dura. Me apasiona conocer detalles ocultos de todas las civilizaciones, desde las más antiguas a las más modernas, no en vano lo que pensamos es un invento actual, quizás se inventó cientos o miles de años atrás. Muchos hechos históricos o episodios y acciones, han sido repetidos centenares de veces, de forma que nadie debería extrañarse de determinados comportamientos muy propios de los hombres y sus ambiciones. Digo esto, a la vista del historial del Comisario Villarejo, propio de la más intrincada trágico comedia, con capítulos cercanos a la política ficción, con otros típicos de astracanadas, y otros, de las series de “policías y serenos”. El modus operandi, i el poder adquirido da para varias películas de acción y costumbrismo español. Es increíble la desfachatez con que operaba y los apoyos que logró por parte de un gobierno de mediocres, jugando a ruleta rusa. Todos sabemos la importancia de los controles en los cuerpos y fuerzas de seguridad. No hay que bajar nunca la guardia porque la información es un arma de primera magnitud, y si alguien hace mal uso de ella, las consecuencias pueden ser terribles. Todo lo que ahora sale sobre este comisario y sus contactos, suponen una muestra de lo que una persona sola, o con un pequeño equipo pueden llegar a conocer, y, por tanto, lo que pueden llegar a utilizar para fines propios o ajenos. He leído diversos artículos e informes sobre la persona y el policía, y francamente lo uno, hacía prever lo otro. Pero, en todos los aspectos, rompe moldes y llega a disponer de un poder y una intocabilidad que genera una pirámide de actuaciones a todos los niveles, infestando de información y documentación los principales estamentos del Estado. Por si esto fuera poco, los contactos al más alto nivel, existieron y permitieron falsear y contaminar todo tipo de acciones: desde elecciones, a reuniones al más alto nivel, con operaciones de descrédito a candidatos y cargos institucionales. Todo valía, aunque no hubiera datos fiables, de nada de lo que se afirmaba. Y éste es el apartado más preocupante. Que se diera credibilidad a invenciones sin ningún soporte legal ni oficial. Simples comentarios o acusaciones, carentes de toda credibilidad circularon por todo el país, sin que nadie las desmintiera. Al contrario, se utilizaron para provecho propio. El fondo de este aparato, fuera del control del Estado, no tiene fin. Van apareciendo nuevas cintas y nuevas conversaciones en las que se comprueba al grado de desparpajo, e invención del comisario. Debe tener miles de papeles y documentos y miles de entrevistas y conversaciones con miembros destacados de la sociedad, como para poner en peligro el futuro de candidatos, partidos y cargos institucionales. Hay que ir hasta el fondo para conocer les contenidos, pero sobre todo para estudiar las formas de operar, para que nunca más pueda repetirse. Provoca vergüenza ajena escuchar conversaciones y llegar a conclusiones con la información y pruebas que aporta. Solo personajes similares a él, podían dar crédito a sus invenciones, y además pagárselas a precio de oro. Sin duda alguna, todo lo que envuelve la figura del Comisario, es impropia de un gobierno democrático y obliga a tomar medidas para que nunca más se repita tamaño disparate y se castigue a los que actuaron con él, o se beneficiaron de sus acciones.