Joan Roma: April 2020

Thursday, April 30, 2020

RELIGIÓ I POLÍTICA - art. Diari de Terrassa

RELIGIÓ I POLÍTICA.

S’ha d’haver viscut uns anys, en un país protestant, per veure les grans diferències ,amb un de catòlic. Tot i que en la majoria de països de la UE, son minoria, els que practiquen una religió, sigui quina sigui, tots venim impregnats d’una cultura, costums, tradicions ...d’arrel religiosa, ni que sigui molt antiga.

Aquestes arrels, ens marquen de per vida, i ens fan actuar d’una determinada manera, encara que moltes vegades, no en siguem plenament conscients. I si visquéssim, en alguns d’aquests països, fins i tot veuríem certes diferències, en funció de si la branca dominant és / era el luteranisme ( de Lutero), el calvinisme ( de Calvino) o més rigorosos encara, de Zwingly.

Comprendríem la duresa, contra determinats comportaments. El rigor, envers la fidelitat i compliment de les promeses fetes, i els compromisos assumits. El rebuig social, contra la mentida, i la falsedat. El poder de l’austeritat i l’estalvi. L’obediència i preservació de tradicions i costums, heretats, etc.

Perquè dic això ? Per explicar algunes de les decisions que aquests dies es tracten i decideixen en el marc de la UE. Tot sovint, veiem, posicionaments molt diferents, en funció dels països del nord, respecte els del sud. Alguns, poden creure que és per qüestions d’idioma, o de sintonia entre ells, sense pensar en un lligam , molt més fort que els uneix i els fa complementaris. Son les arrels religioses, en el sentit més ampli.

Mireu, allà la mentida i la falsedat, son terriblement penades. A nivell individual i col·lectiu. No passa com aquí, que molts creuen que en una confessió, es surt net, i es pot tornar a pecar. Allà, no. Qui menteix una vegada, ho pot fer cent vegades més , de manera que no se li pot fer confiança. No pot ocupar cap càrrec públic ni cap de privat , de responsabilitat , perquè és una persona poc fiable.

Allà, l’austeritat, en la vida privada, però molt especialment en la pública, va en l’ADN, de manera que és impensable determinades despeses, per determinats actes o activitats, en qualsevol institució pública. Tots es consideren socis de l’Estat, i com a tals, contribuents, i si veuen alguna despesa, poc justificada, no els costarà gens de demanar comptes o presentar denúncia.

Podria allargar els exemples amb una vintena més de qüestions, però exposo aquests, per fer entendre el perquè de les reticències d’aquests països a l’hora d’ajudar els països del sud. Ja entenen que han d’ajudar, però la qüestió, és fins a quin punt. Per a ells, nosaltres som gastadors i ells son estalviadors. Aleshores, la seva solidaritat té límits molt determinats. Ens veuen com països alegres, despreocupats, vividors, poc treballadors i poc estalviadors. Gairebé tot el contrari de la seva vida habitual.

Davant aquest panorama, en el marc de la pandèmia, també veuen que aquí ens ha afectat molt més que allà, i pensen en si el nostre tipus de vida, hi ha tingut molt a veure....i no estan disposats a grans sacrificis, durant molts anys, per a resoldre els nostres problemes.

No és fàcil fer entendre que la visió general, simplista i sectària, no és real. Que les coses aquí, han canviat molt, i no som el que semblem. Per a un alemany , un austríac, un holandès, danés, suec o noruec...l’austeritat i bona gestió son essencials, i no veuen aquestes característiques en el nostre país. I en part, tenen raó. Estem lluny de tenir governs eficients, austers i presidits per la bona gestió i administració. Si passada la pandèmia algú creu que podem continuar com abans, va molt equivocat. Sense un gran esforç per acostar-nos a una part del funcionament d’aquests països del centre i del nord, la UE no podrà funcionar en plenitud. Les coses son com son, i no com voldríem. Doncs bé, ha arribat l’hora de canviar-les.

# posted by joan roma cunill @ 10:47 PM

Wednesday, April 29, 2020

DOBLE CRISIS - art. Endavant Digital

DOBLE CRISIS

S’està complint, al peu de la lletra, el principi de la Llei de Murphy, segons la qual, tot el que pot empitjorar, acabarà passant.

Ho dic, en base, a la situació actual de la pandèmia, amb l’afegit de no disposar el govern central, d’una majoria absoluta que li permeti maniobrar, amb plena llibertat. Per contra, es troba sotmès a un desgast, per part de la oposició, representada tant pel PP com per Vox, amb la complicitat indirecta dels independentistes catalans, i d’una part dels presidents d’autonomies, que oscil·len d’una banda a l’altra, segons el dia i el tema a tractar.

El resultat, és una incertesa profunda, respecte els necessaris acords que la pandèmia obliga a prendre. Es insòlita la falta de “visió d’Estat “ per part del PP, perquè se situa en una posició molt semblant a la de Vox. Està contra tots i contra tot. Fins i tot en temes, que haurien de sortir de la batalla política perquè tenen una necessitat evident. Parlo del pacte per desencallar la Justícia i aconseguir que no col·lapsi. Doncs, tampoc en un tema tant rellevant, estan disposats a col·laborar.

Per part dels independentistes, la falta de “visió d’Estat”, la porten en el ADN, fins i tot ara, en plena pandèmia. A l’igual que la guerra entre ells, que arriba a extrems mai imaginats. El seu comportament és propi d’un infantilisme, pujat de to, per intentar competir per veure qui la diu més grossa. De fet, la seva estratègia, es basa, en anar contra tot el que decideix el govern central. Es igual el tema que es tracti. Si no és per una cosa , és per la contrària, i ja està.

Estem, doncs, en un difícil joc d’equilibris, molt complicat de gestionar. I tanmateix, puc afirmar que la gestió de la crisis, s’està portant, raonablement bé, malgrat els alts i baixos que una pandèmia com la que vivim, obliga a seguir.

Segur que tots rebem per diferents vies, tota mena d’informes, documents, previsions, propostes...de tècnics i científics de diferents àmbits i sectors. Son molt pocs, els qui pontifiquen, i es permeten donar lliçons als altres. En tenim un, aquí, a casa nostra que trenca la tendència, en una carrera de despropòsits que produeix vergonya aliena, però té la gràcia del president, i va perdent el temps, contradient a tort i a dret, a tothom. Però vaja, parlant de la gent seria, no veig cap informe concloent, com per marcar un guió fix.

Es normal, doncs, en aquestes circumstàncies, la prudència del govern central, i la precarietat de les mesures, a l’espera de que la realitat les confirmi. Qui cregui, que és hora, de prendre decisions, en fred, sense embuts, sense comptar amb els qui més saben, va molt errat. Això no seria propi d’un polític, sinó d’un insensat. I en tenim un bon nombre, a Catalunya i en el conjunt d’Espanya, com per afegir-n’hi algun altre.

Hem de ser conscients de les dificultats de gestionar aquesta doble crisis, i ser equilibrats en les crítiques, perquè la incertesa és el principal adversari. Dit això, estem en bones mans, i només cal imaginar com aniríem si en comptes del govern actual, hi tinguéssim el PP i Vox.

# posted by joan roma cunill @ 1:11 AM

Sunday, April 26, 2020

LA GRAN OPORTUNITAT PERDUDA - art. Nació Digital Solsona

LA GRAN OPORTUNITAT PERDUDA.

A la vista de l’ eficàcia suïssa, sempre havia somiat, similar nivell de funcionament per a Catalunya. També, per a Espanya. Al cap i a la fi, sóc català perquè soc espanyol, i sóc espanyol perquè sóc català.

Viure, estudiar i treballar durant set anys, a la capital de Suïssa, em va fer conèixer totes les virtuts, i també, alguns inconvenients, de la cultura d’austeritat, puntualitat, eficàcia i treball dels suïssos. Un país, realment pobre, per petit, ple de muntanyes i llacs, amb moltes zones fredes i plenes de neu, durant mig any, i per tant, amb poques àrees de conreu i pastoreig. I , tanmateix, amb els anys, convertit en un dels més rics del món.

Què i com ho varen aconseguir ? Seria llarg d’explicar, però , molt resumit, la seva riquesa es fonamenta, en un aprofitament de tots els recursos del país, per petits que siguin, amb un descobriment i triomf en àrees concretes de la indústria , posant per endavant la qualitat, la innovació, la seriositat de tots els productes ( rellotges, xocolata, fabricació de trens, funiculars, ascensors, maquinària pesada, alta tecnologia en múltiples camps, sistema bancari, turisme, etc.)

Però, al costat d’aquesta base, el sistema polític és extraordinàriament racional, pragmàtic i auster. Tres nivells d’administració ( municipal – cantonal – federal ),amb una organització, bona gestió i austeritat, admirables. No d’ara, sinó de sempre. D’aquí, el bon destí de tots els recursos públics.

Perdoneu, aquesta llarga introducció, per exposar a què em referia, quan dic, “la gran oportunitat perduda”. La recuperació de la democràcia, i del govern de la Generalitat, l’any 80, podia portar cap a copiar diferents models d’administració i gestió. Era un moment històric, que calia aprofitar, per a marcar un camí de futur, de gran rellevància pel futur. A mi m’hagués agradat, copiar el model suís, en comptes del model espanyol. M’explico.

El govern de la Generalitat, en mans del president Pujol, en comptes d’anar a buscar models innovadors, austers, i eficients, es va dedicar a crear una administració a imatge i semblança del model central, simplement, catalanitzant els noms. Allà govern central, aquí govern de la Generalitat. Allà Consell de Ministres, aquí Consell Executiu. Allà Ministeris, aquí Conselleries. Allà, Defensor del pueblo, aquí Síndic de Greuges. Allà Tribunal de Cuentas, aquí Sindicatura de Comptes,....en resum, una administració àmplia, feixuga, costosa i poc eficient.

I, en comptes de rectificar, es va anar ampliant, amb consells comarcals, vegueries, i fins i tot, delegacions ( embaixadetes ) a l’exterior. El resultat: una administració molt poc eficient, d’un cost inassolible, i amb un futur incert, per impossible de mantenir. Ningú s’estranyi d’haver arribat a l’immens deute de vuitanta mil milions d’euros. Impossible de retornar en els propers trenta anys, sinó hi ha una quita, o una assumpció per part de l’Estat.

També l’Estat, ha comès similars errors. Més ben dit, no ha corregit els defectes d’una administració feixuga, poc eficient i molt costosa, de manera que o emprèn una reestructuració substancial, o no té futur. Estem en ple segle vint-i-u i tenim estructures, pròpies de finals del dinou. Impossible anar bé. Ja en parlarem un altre dia, torno al principi.

No era igual, construir una nova administració que reformar una de vella. D’aquí “la gran oportunitat perduda “, però és que estem a l’any 2020, i en plena pandèmia, hem comprovat el grau d’ineficiència de la nostra administració. Ha quedat clar, que no funciona com caldria. En absolut. Hi ha dos motius essencials. El primer, és que falta lideratge polític, perquè estem en mans de càrrecs mediocres. Molt mediocres. El segon, és tota l’ estructura que falla. Com pot funcionar un petit país, amb ajuntaments- consells comarcals- vegueries – diputacions – consell executiu ? Si a tot plegat li afegim, un Parlament ineficient, i un govern barallat, és evident que el model que tenim, s’ha de canviar radicalment. Aposto per canviar de model.

# posted by joan roma cunill @ 10:54 PM

Saturday, April 25, 2020

OCASIÓ PERDUDA - art. Regió 7

OCASIÓ PERDUDA.

Segons el president Torra, “ els petits Estats tenen avantatges”. Curiosa afirmació, a la vista de com van les coses, arreu del món, però aquest titular, donat a un dels diaris, generosament subvencionat per la Generalitat, em dona peu, a exposar la “gran ocasió perduda”, per part del govern que presideix.

Una de les afirmacions constants dels partits independentistes, és que Catalunya, aniria molt millor si fos independent. Volen fer creure que estar dintre d’Espanya, comporta una gran quantitat d’inconvenients, que no permeten “volar alt, i lliures” als catalans. No precisen mai, que seria una part dels catalans, perquè una majoria, preferim continuar dintre d’Espanya i la UE, que anar sols pel món. Però vaja, tornem al tema.

Si la història els hi ha donat, la gran ocasió, l’haurien d’haver aprofitat. Vull dir, que mai tindran una millor ocasió, per a demostrar que els partits independentistes, aplegats en el govern de la Generalitat, poden ser molt més eficients, contra la pandèmia, que el govern central. Aquesta ocasió, inesperada i de dimensions desconegudes, era el moment ideal per a desplegar capacitats, immediatesa, innovació, proximitat....en definitiva, eficàcia provada.

La Generalitat, té amplies competències, en tots els àmbits i sectors , afectats per la pandèmia. Haver declarat l’Estat d’Alarma, no ha tret al govern, cap d’aquestes competències. En tot cas, obliga a una determinada coordinació i cooperació, però , res més. Ni res menys, de manera que era el gran moment que l’independentisme esperava, per a fregar pels morros de Madrid, la millor preparació i eficiència, de les seves infraestructures, equipaments i serveis. O no ?

Com a català, a mi, ara i sempre, m’agradaria que Catalunya fos avançada en tots els àmbits, de manera que fos la punta de llança en matèria d’investigació, innovació, coneixement, amb grans professionals, i grans equipaments i serveis, oferint una imatge de territori punter, en tots els àmbits de la ciència i la tecnologia. També, de la bona gestió i administració.

Ara, era el moment, i era la millor via, per a demostrar la gran vàlua de l’independentisme, com a forma de govern. Podem dir que ha gestionat bé la crisis ? Podem dir que a Catalunya, les coses s’han fet millor que a la resta d’Espanya ? Podem dir que la transparència, la rapidesa i bona coordinació, han estat la norma ? Podem dir que s’han mobilitzat prou i suficients recursos, per a parar les conseqüències de la pandèmia ?

Sincerament , no. De cap manera. Es més, s’han fet les coses de manera molt millorable, en multitud d’aspectes que, una vegada vençuda la pandèmia, s’hauran d’exposar, per a exigir responsabilitats. I no em fico, en els greus errors del passat, retallant a tort i a dret, les inversions en Sanitat. Ja n’he parlat en altres moments. No. Em refereixo a la descoordinació brutal entre departaments de la mateixa Generalitat. Al refús d’ajuda procedent del govern central. A la crítica constant contra tota decisió del govern central, en comptes de centrar-se en les greus deficiències pròpies.

S’han deixat abandonats els ajuntaments i consells comarcals, i per descomptat a tota la xarxa de residències de gent gran, i a la majoria d’hospitals que no disposaven de prou personal, ni material per a fer front a la pandèmia. S’han rebutjat instal·lacions, ja muntades i preparades. No s’ha donat informació fiable i puntual, de les incidències, en tots els nivells. Hi ha hagut baralles internes, entre departaments, i d’aquests amb la pròpia presidència de la Generalitat que ha actuat més com a membre de campanya electoral que com a responsable d’una administració. S’han promès actuacions, que no s’han dut a terme. S’ha mentit, en molts moments, i s’ha actuat sectàriament , en molts altres.

El resum, és que, l’independentisme, representat pels dos partits de govern, ha perdut la gran ocasió de demostrar que podien volar sols. Ells potser sí, però en cap cas, com a representants i responsables del poble català.

# posted by joan roma cunill @ 12:42 AM

Thursday, April 23, 2020

LA MEDIOCRITAT, COM A PROBLEMA - art. Diari de Terrassa

LA MEDIOCRITAT, COM A PROBLEMA.

Tot sovint, recordo converses en el Parlament de Catalunya, amb companys del mateix grup o amb diputats i diputades d’altres grups, respecte a com buscar persones idònies per a cobrir els càrrecs institucionals, en els ajuntaments o en el govern de la Generalitat. Les mateixes reflexions valdrien pel govern central.

Hi havia qui defensava dir sempre sí, a la proposta per un càrrec institucional. S’estigués o no preparat, per a dur a terme una brillant gestió. Alguns, ho justificaven en que ja s’aprèn el que no se sap. Altres, en que si no ho saps tu, pots contractar un altre que sigui expert en el tema, per això hi ha diferents nivells, i assessors a cada Departament.

Sóc dels que no he acceptat mai cap càrrec que no estigués segur, d’estar preparat, per fer-hi un bon paper. Però, com tot en la vida, hi ha múltiples opcions i decisions que cadascú pren com millor li sembla. Hi ha gent que no té por a assumir responsabilitats, d’alt nivell, malgrat no estar preparat. Es més, a mesura que els anys passen, s’ha anat perdent la por, o el respecte, a càrrecs de gran rellevància, de manera que al final, moltes persones inadequades, els han ocupat. Millor dit, els ocupen, a dia d’avui.

Dic això, en plena crisis de la pandèmia, mirant com la gestionen els ajuntaments, la Generalitat i el govern central. Ara, més que mai, considero que la mediocritat és una arma de destrucció massiva. Alguns, potser pensaran que exagero, però tenir persones inadequades, en llocs clau, pot suposar anar pel bon camí, o anar pel pedregar, amb tot el que això comporta. Hi ha qui creu que per haver estat regidor/a, alcalde/alcaldessa, o diputat/da, ja era més que suficient per assumir càrrecs de major rellevància.

Aquí, jo diria,a segons qui, li pot haver servit, a segons qui, no. No n’hi ha prou d’haver estat un temps en un altre càrrec, per estar segur de poder-ne exercir un altre de molt diferent. Es cert que el pas per un ajuntament va molt bé, per a futures obligacions, però , pot ser no suficient. I és que configurar un equip de govern, en qualsevol administració, és molt, molt complicat. I més ara, en que la política té mala premsa i mala imatge, en general, de manera que molta gent preparada, prefereix continuar a la vida privada que donar el pas a la pública.

En els meus quaranta anys de vida de partit i institucional, he conegut a més d’un centenar de grans polítics, situats en diferents nivells: municipal, autonòmic i estatal. Grans alcaldes/alcaldesses, consellers /es, ministres, presidents d’aquí i d’allà, del Parlament , del Congrés i del Senat. Tots ells i elles, tenien molt clar que si no eren capaços de formar un molt bon equip, el fracàs estava garantit. D’aquí la seva grandesa i saviesa. Son els mediocres els que s’envolten de mediocres per evitar els puguin “tapar” o passar al davant. Els intel·ligents i líders autèntics, no tenen aquesta por. Al contrari, si surt algun col·laborador, especialment espavilat, procuren mantenir-lo al costat o preparar-lo perquè el substitueixi.

No tinc prou espai per anomenar-ne una vintena, però , tots els estimats lectors i lectores, segur en tindran uns quants en el cap, fins i tot procedents de la mateixa ciutat o ciutats properes. El gran problema que tenim , a dia d’avui, és l’enorme mediocritat de bona part de la classe política, i amb ella, de les administracions del país. Em cenyiré a Catalunya, però és extensiu a nivell estatal. Hi ha càrrecs institucionals que mai haurien d’haver acceptat el càrrec que ostenten. I si qui els va nomenar fos un autèntic líder, ja no els hagués anat a buscar. N’hagués triat d’altres. Molts d’ells /elles, no haguessin passat de contramestres, de fàbriques mitjanes, a la vida civil. Aleshores, no tenen la preparació ni l’autoritat i lideratge que s’ha de tenir en tots els càrrecs rellevants. No s’estranyi ningú, doncs, del panorama que tenim al davant. Si algú somiava amb la independència, com a via per millorar el país, en comparació amb el funcionament d’Espanya, li deu haver quedat clar que no tenim la matèria prima per tirar per aquest camí. La mediocritat impera, i causa estralls, en tot el que toca. Es un dels temes a resoldre, una vegada, vençuda la pandèmia.

# posted by joan roma cunill @ 9:18 AM

Wednesday, April 22, 2020

INDECENT COMENTARI - art. Endavant Digital

INDECENT COMENTARI.

Jo em pensava que el pas d’una persona per un càrrec municipal, li feia posar més prudència i seny, però pel que es veu hi ha excepcions. Aquest és el cas de Meritxell Budó, ex alcaldessa de La Garriga, i actualment Consellera de Presidència, i portaveu del govern.

En temps de crisi pandèmica, en un país súper endeutat, i amb un govern de coalició, amb baralles constants, no sembla el moment més adient per a donar lliçons de bon govern, a ningú, i molt menys als catalans.

Es difícil de qualificar, enmig de la tempesta, que surti aquesta persona a fer el comentari de “si Catalunya fos independent, no hauria tingut aquests morts” !!!

Son tantes les noticies, i son tantes les sortides de to, d’aquest govern, que es fa difícil seguir-les i comentar-les, però n’hi ha algunes que no es poden deixar passar i aquesta és una d’elles. No podem tolerar, i encara menys deixar passar, que un membre del govern, vulgui tapar totes les immenses misèries, caos i abandonament de funcions, justificant se , sota l’excusa de no tenir independència com per a poder fer les coses bé, o millor. !!!

Han volgut fer creure que la declaració d’Estat d’Alarma, ha suspès les competències de la Generalitat, i per tant, han de complir les ordres de Madrid, de manera que tot el que fa malament, es per culpa de Madrid, i el poc que es fa bé, és gràcies al bon govern de la Generalitat. No sé si ens prenen per rucs, o creuen que falsejar la realitat, cada dia, fa que una mentida esdevingui veritat.

L’Estat d’Alarma, no ha suspès cap de les competències de la Generalitat, en absolut. Es més, ha proveït de més elements i més finançament per a fer-hi front, a canvi d’una subordinació en matèria de coordinació i participació, però mantenint vigents les competències.

Com pot dir que la Generalitat hauria actuat millor, quan tenim milers de morts, en multitud de residències, totes elles , competència del Govern ??? Com pot dir semblant comentari, quan tenim abandonats ajuntaments, consells comarcals, hospitals, CAP’s, centres sociosanitaris, entitats cíviques i socials, indispensables per a lluitar contra la pandèmia ?

Com pot justificar el caos total del seu govern, quan ni tant sols han pogut fer un recompte real dels morts tinguts ? Com ho pot dir, davant el caos a les farmàcies, o davant anuncis de desconfinament, posteriors a exigències de que no es deixi sortir a ningú ? Com ho pot dir quan han refusat l’ajuda de l’exèrcit, i després l’han hagut de demanar, per estar desbordats, a tot arreu ?

Sembla increïble tenir en el govern, semblant personatge, però la guerra oberta amb ERC i la constatació de que no controlen res, els motiva a fugides endavant, intentant tapar les vergonyes, amb declaracions a tort i a dret. Saben que tenen el seu altaveu particular, a TV3, Catalunya Radio, i altres mitjans, degudament subvencionats per la Generalitat, i ja en tenen prou per pensar que llençant aquests comentaris, i atacs a les decisions del govern central, és suficent per a tapar totes les seves mancances.

Es indecent. Sí. Com indecent és no haver demanat perdó, per totes les mancances i descontrol en moltes residències que s’han trobat soles i abandonades, davant la pitjor crisi en molts decennis. Es evident la urgència en tenir un altre govern, i jubilar persones que mai haguessin hagut d’ostentar un càrrec institucional.

# posted by joan roma cunill @ 12:46 AM

Monday, April 20, 2020

EL DOBLE DE MORTS, I NINGÚ DIMITEIX ? - art. Nació Digital Solsona

EL DOBLE DE MORTS, I NO DIMITEIX NINGÚ ?

El dimecres passat, la Generalitat, va informar de que canviava el sistema de recompte de defuncions, i augmentava en 3.242 la xifra de morts, de manera que passava de 3.855 defuncions a 7.097. Així, de cop, per un canvi en el sistema de recompte !!! Sense més explicacions, sense més detalls que el d’haver confrontat la xifra que donava, amb les que tenien el conjunt de funeràries de Catalunya.

Ho sento, però, en un país normal, en una administració normal, una situació com aquesta ha de donar peu a dimissions, al més alt nivell, i sinó a destitucions, d’igual nivell. Es una vergonya de dimensions inacceptables, en el món de les noves tecnologies i d’un mínim de seriositat i bon govern, en un tema tant sensible com aquest. Però, és que no m’explico la diferència, sinó és per l’existència d’un caos total, en el funcionament de la Generalitat. M’explico.

Tota persona que perd la vida, sigui en un hospital, en una residència, a casa, en accident laboral, de trànsit, etc, ha de tenir un certificat de defunció, emès per un metge, exposant les causes de la defunció. Aquest certificat, és el primer document, absolutament obligatori i indispensable, per a procedir a comunicar-ho i a inscriure’l en el registre civil, de la localitat on s’ha produït la defunció. Inscripció, que posteriorment es comunicarà a la localitat on tenia la residència oficial ( on estava empadronat). Aquesta inscripció, s’ha de fer dintre de les 24 hores, següents, a la defunció.

Amb el document de defunció, es tramita la petició d’incineració o enterrament, per part d’un familiar o de la funerària contractada. Mai, una funerària pot procedir a un enterrament o incineració, sense el preceptiu certificat de defunció, i sense l’autorització de l’ajuntament corresponent, propietari del cementiri on serà acollit. Per tant, no pot haver-hi cap xifra discordant entre els difunts , sanitàriament parlant, i les funeràries, puix que tots han tingut un certificat de defunció, que s’ha d’haver inscrit en el registre civil, en la secció de defuncions.

Aleshores, com pot ser, la immensa diferència, d’un 100% de la Generalitat ? Incomprensible, inacceptable, i el més greu, impossible, administrativament parlant. Això, d’entrada. Altra cosa, és , saber en detall qui ha mort per culpa del Covid 19 i qui per altres causes, però , per això existeix el certificat de defunció, en el qual el metge haurà fet constar la causa segura, o la probable. En aquest cas, sí poden existir dubtes sobre les causes de la mort, de manera que el recompte, pot fer constar uns milers de defuncions per Covid 19, testats, i uns centenars o milers , no testats. I a partir d’aquí, sumar-hi aquelles causes de mort, per altres circumstàncies, però sumats, tots, la xifra és inamovible. Ha de quadrar a la força, si s’han seguit els protocols establerts, de total i absoluta obligatorietat.

No puc entendre, com es pot acceptar la justificació d’un canvi de sistema de recompte de defuncions, dient que abans només es comptabilitzaven les defuncions en hospitals, i es deixaven de banda les procedents de residències, les domiciliàries, o en altres centres ? El resultat és prou clar, com per haver deixat, una xifra d’iguals dimensions, fora de la comptabilitat. Algú pot acceptar un fet semblant, sense mostrar indignació, incredulitat i ràbia, per un funcionament i unes explicacions inacceptables ? Com es pot consentir una situació semblant sense dimissions o destitucions al més alt nivell ? No tenim govern, tenim una colla de destralers , al capdavant d’una administració caòtica.

# posted by joan roma cunill @ 12:53 AM

Sunday, April 19, 2020

UN GEGANT, AMB PEUS DE FANG - art. Endavant Digital

UN GEGANT, AMB PEUS DE FANG.

A vegades, creiem que les grans potències, estan preparades per a lluitar contra qualsevol contingència, degut a les impressionants empreses que tenen, i el poder militar que mostren, sempre i en tot lloc.

I no. No sempre estan preparades, quan l’enemic és invisible o molt poc conegut. Aquest és el cas de la pandèmia, provocada pel Covid-19. Aparegut a Xina, s’ha escampat per tot el món, a una rapidesa inusitada, amb danys enormes, sobre les persones, i l’economia. Danys que seran molt difícils de superar.

Hem vist, com s’hi ha fet front, en diversos països, de la UE, així com en els asiàtics, però ens ha sorprès la manera que com ho ha fet la primera potència mundial: els EUA, amb un president, totalment fora de lloc.

La primera lliçó que hem d’aprendre i que aprendran els nord-americans, és que no qualsevol persona pot esdevenir president de la nació. En temes seriosos, no es pot tenir al capdavant del govern, a una persona poc rigorosa, voluble, i capaç de canviar d’opinió, d’un moment a l’altre.

Tampoc es pot tenir a la primera potència mundial, amb una sanitat impròpia de la seva potència. Es calculen en 30 milions les persones que no tenen cobertura sanitària. I no se sap quants il·legals hi ha en el país que per descomptat , tampoc tenen cobertura, de manera que la capacitat de la pandèmia és molt més gran, perquè milions de persones infectades, continuaran treballant o circulant, per impossibilitat de ser ateses.

Així, doncs, un país que no té cura de tota la seva població, es veu exposat a patir més que cap altre, les conseqüències d’una pandèmia com la que patim. Es una mostra clara d’un gegant amb peus de fang. Un fang que farà caure a desenes de milers de persones, arreu d’un país, que tampoc ha estat capaç de marcar normes per a tot el territori.

També, ens farà veure, la importància de tenir les prioritats clares, i de no jugar amb baixades d’impostos, si això suposa desmantellar sistemes de salut, o d’educació i serveis socials, pilars bàsics de l’estat de benestar.

D’aquesta crisis en sortirem canviats. Sense cap mena de dubte. Però, el canvi ha de servir per a corregir errors comesos que no es poden repetir, si volem trobar-nos en millors condicions, per una propera vegada. I és que una propera vegada la podem tenir d’aquí uns mesos o uns anys, i no podem acceptar resignadament que no hi ha cap més remei, que acceptar aquesta mena de plaga, sense poder-hi fer res.

En els EUA hauran de donar-se compte que tenir fora de la sanitat, a milions de persones, és perjudicial per a ells, i per al conjunt. I aquí, hem de tenir clar que les retallades en sanitat, tard o d’hora es paguen. Ara, les paguem, com paguem també el fet d’haver perdut algunes empreses estratègiques que fabricaven materials i equipaments indispensables per a lluitar contra una pandèmia com la que tenim al damunt. Si aprenem dels errors, anirem bé, si persistim en no veure’ls , els repetirem. Tinguem-ho clar.

# posted by joan roma cunill @ 1:14 AM

Saturday, April 18, 2020

LES CAPITALS, NO NECESSITEN AJUDA ? -art. Regió 7

LES CAPITALS, NO NECESSITEN AJUDA ?

Quan deixem enrere, la batalla contra la pandèmia, tocarà avaluar i reflexionar, sobre com s’ha fet front a la pitjor crisis sanitària que hem conegut, i com han intervingut els diferents àmbits, en la resolució del problema. Es qüestió obligada, per a corregir errors, i reforçar-se per si un dia, torna una crisis semblant.

Som país, de poca tradició en l’auto crítica. Quan dic país, tant em refereixo a Espanya, com a Catalunya. En aquest i en molts altres casos, anem de bracet. Mala cosa, perquè si no som capaços d’avaluar els propis errors, encara ho serem menys, d’ acceptar les crítiques dels altres.

Dic això, a la vista de com han anat les coses, en aquests dos mesos de crisis. Una crisis, imprevista i en bona part, imprevisible que ha obligat a implementar respostes i solucions. De fet, és en l’adversitat, quan un càrrec polític mostra la seva capacitat de gestió i lideratge. També passa, i així ho hem vist, en els professionals sanitaris, i d’altres sectors, tensionats tots, per lluitar, amb les eines disponibles, contra l’enemic comú.

Deu n’hi do, la bona resposta tinguda, tot i els clars obscurs, en alguns àmbits i sectors. Avui, voldria parlar, del greu error en mantenir el sectarisme, el partidisme, en temps de crisis. Durant prop de deu anys, hem estat trasbalsats pel procés independentista, que ha trastocat plans i modificat planificacions i previsions de tota mena. Algun dia, algú estudiarà, els esforços perduts, les ocasions truncades, els projectes perduts, per haver desviat l’atenció, cap a objectius inassolibles, en comptes de pensar en els problemes directes dels ciutadans.

Però, tornant al tema, resulta curiós veure les respostes dels diferents alcaldes / alcaldesses, per a fer front a la pandèmia. En temps de crisis, tota ajuda és benvinguda, vingui d’on vingui, sigui qui sigui, qui la dirigeixi o la presideixi. En els meus vint-i-vuit anys d’alcalde, mai havia refusat una ajuda, pública o privada, si anava dirigida a millorar les condicions del poble que presidia.

Des de fa dies, veiem la bona feina de l’exèrcit, en general, i de l’UME ( unitat militar d’emergències) en particular, en multitud de pobles i ciutats de tot Espanya, i lògicament, també de Catalunya. Ajuda que ha arribat a molts municipis de la Catalunya Central, si l’havien demanada. Son molts, els qui han actuat sota el principi d’acceptar ajuda, a benefici dels ciutadans. Parlem d’accions destinades a desinfectar, infraestructures, equipaments i serveis públics, de primera necessitat. O de muntar instal·lacions, complementàries, als hospitals o d’acolliment a persones desvalgudes.

Un dia repassarem, el mapa d’intervencions, i ens donarem compte dels buits territorials, precisament, en les capitals de comarca. No en totes, però sí, en les nostres de la Catalunya Central. No hem vist, cap actuació, a Manresa, Berga, Igualada, Solsona, Vic, Moià, ...podríem anar més enllà, i tampoc en trobaríem. Es que l’exèrcit, no va a les capitals ? Hi ha algun reglament o norma que ho impedeixi o ho posi més complicat ? No, en absolut. Les unitats militars actuen allà on son demanades. Es evident que no poden anar allà on no se’ls demana, ni entrar en cap equipament, sense la deguda autorització.

Aleshores, perquè han anat a uns llocs, i no, a uns altres ? Doncs, per la simple raó d’actuacions sectàries i partidistes, per part dels alcaldes / alcaldesses d’aquestes capitals. Encara amb el xip posat del procés, no volen passar per aquells que han demanat ajuda a l’exèrcit espanyol. No, no ho poden fer això. Es evident que a cada capital hi ha residències, amb problemes, zones necessitades de ser desinfectades, espais per netejar...però, no. Es més fort el partidisme que no pas l’interès general dels ciutadans. Recordem-ho quan repassem actuacions i ens disposem a elegir nou Parlament.

# posted by joan roma cunill @ 12:53 AM

Thursday, April 16, 2020

RESIDÈNCIES, TOCADES I ENFONSADES ? - art. Diari de Terrassa

RESIDÈNCIES, TOCADES I ENFONSADES ?

Un dels pitjors danys de la pandèmia, s’ha produït en el sector de les residències, per a gent gran. Per un doble motiu. El primer, perquè el nombre d’infectats pel Covid-19, ha estat molt elevat, i en conseqüència, el nombre de defuncions. El segon, perquè les ha deixat molt tocades, a nivell de prestigi i a nivell econòmic. Serà molt complicat, salvar-les. Perquè ?

Avui, em referiré a les públiques. Les privades, tenen altres derivacions que seria complicat i llarg d’explicar. Pel que fa les públiques, el marge econòmic, entre ingressos i despeses, és molt prim. Es lògic. Totes les administracions procuren imposar unes quotes, el més assequibles possible, per tal de facilitar l’accés a les classes més populars, de manera que els preus estan molt ajustats. Molt.

Això vol dir que perquè una residència, sigui viable, econòmicament parlant, té dues vies. Una, la de tenir una gestió exemplar, ajustant al màxim , ingressos i despeses, en un difícil equilibri que han de mantenir, costi el que costi. Una segona via, és aconseguir aportacions públiques que complementin els ingressos, de manera que evitin el dèficit.

Què passa, amb aquesta crisis ? Doncs, que ha trencat l’equilibri entre ingressos i despeses, per culpa d’un descens de l’ocupació, en alguns casos, molt accentuat. Totes les residències, tenen llista d’espera , per entrar, de manera que quan es produeix una baixa, es procura cobrir-la al cap de poques hores. Ja no dic, dies, sinó hores, per aconseguir mantenir el nivell d’ingressos.

Ara i aquí, s’estan produint dos efectes negatius, severs. Per una banda, es perden ocupacions, degut a les defuncions, i per altra, s’ha permès als familiars, emportar-se a casa, el familiar ingressat, reservant-li plaça per a quan vulgui o pugui tornar. El que ningú explica, però es deriva d’aquesta decisió, és que el resident, no pagarà a la residència, durant el temps que estigui a fora, de forma que la residència, tindrà plaça reservada, però no la cobrarà.

Així, doncs, el prim equilibri existent, es trenca de manera contundent. No tenir totes les places ocupades, pot suposar, una disminució d’ingressos de vint, trenta, quaranta mil euros al mes, malgrat mantenir les mateixes despeses. Qui cobrirà aquest deute ? Ningú ho sap, ni ningú ho ha previst. I puc assegurar que parlem de milions, en el conjunt del país. Aquesta haurà de ser una de les grans prioritats del govern, una vegada vençuda la pandèmia.

Hi ha, però, un altre aspecte greu en la crisis, difícil de quantificar, difícil de predir, de cara el futur immediat. Es tracta, del cop al prestigi, de les residències, en el seu conjunt. La resposta feble, tinguda per part del conjunt del sistema sanitari, les ha deixades, “a la seva sort”. Cap d’elles estava preparada per un cop tant dur, i tant immediat. Seria injust fer planar els dubtes sobre la seva preparació i entrega, perquè la realitat desmenteix qualsevol comentari. Però, és cert que la seguretat, que tots teníem, en aquestes institucions ha quedat tocada.

Què caldrà fer ? Doncs, aprendre dels errors i posar-se al dia, per a futures situacions. Totes les residències, han anat millorant les seves instal·lacions, en els darrers anys, i el que tocarà fer, és fomentar un pla d’adequació, per tal de tenir més i millors espais d’aïllament, i equipar-les millor, en determinats materials.

I, de forma similar, a com s’ha de fer en la Sanitat pública, s’han d’incrementar els convenis entre residencies i Generalitat, de manera que les places públiques tinguin unes majors aportacions, que les actuals, per a tenir un marge més gran de disponibilitat econòmica.

Pel que fa el prestigi, els professionals, d’aquestes residències, han fet el mateix sacrifici i entrega, que els professionals sanitaris, en hospitals, de manera que si les baixes han estat més elevades, ho han estat per raons d’afectacions diverses i edat, però no per manca d’atenció , prevenció i actuació. El que sí hem vist, una vegada més, és la manca de coordinació i gestió, per part del Govern de la Generalitat. Ocupats, en baralles internes, és lògic no tinguin temps per a dedicar-lo, a qüestions prioritàries, com complir les plenes competències que tenen, en aquest sector.

# posted by joan roma cunill @ 10:38 PM

Wednesday, April 15, 2020

ESOTERISME O FANATISME ? - art. Blogesfera socialista

ESOTERISME O FANATISME ?

Per evitar noves situacions de crispació i enuig , per part del món independentista, proposo al govern de la Generalitat, actuar en conseqüència. Presentar, en el termini d’un mes, un Projecte de Llei, a ser debatut i votat, en el Ple del Parlament de Catalunya, a fi de disposar d’una normativa clara i rigorosa, respecte l’ús de dades i dates, especialment significatives, per a la història d’una part dels catalans.

No es pot repetir una situació com la que ha tingut lloc aquesta setmana, en la qual el Gobierno del Estado Español , ha comés la ofensa de fer un dels enviaments de mascaretes, amb una xifra clau de la nostra història: el 1714. Concretament, el Gobierno del Estado Español, ha enviat 1.714.000 mascaretes. Curiosa xifra, impossible casualitat, només a un españolista de mala fe, se li pot ocórrer singular ofensa.

Així, doncs, per evitar repeticions d’actes inacceptables com aquests, res millor que l’aprovació d’una Llei de Regulació de Dades i Dates històriques, per evitar el seu mal ús, entre la població catalana, i molt especialment entre les diferents administracions del país.

Aquest Projecte de Llei, contindrà un Preàmbul, en el qual s’especificarà el motiu d’aquesta Llei, així com una Exposició de motius, per demanar la tramitació , en lectura única i per urgència, tenint en compte que el confinament dels catalans, fa especialment dolorós la possible repetició d’un fet semblant.

Per a la redacció del Projecte de Llei, s’aplegarà una Comissió d’Experts, procedents de les principals organitzacions del país, ja prou mobilitzades en els darrers anys, per a promoure concentracions, manifestacions, xerrades i caminades, ...a favor de la independència de Catalunya. Seran aquests “experts en dades i dates”, els qui elevaran al Consell Executiu, les propostes que figuraran en el Projecte de Llei, de manera que quedin clares les xifres que, en cap cas, podran ser utilitzades de forma natural, a no ser que obtinguin la corresponent autorització del Consell Executiu, o en el seu cas del Departament que li correspongui, sent el més adient el de Presidència, de la mà de la mai prou ponderada Meritxell Budó.

En els seus primers articles, el Projecte de Llei deixarà clar que no s’admetran, en cap cas, i per cap concepte, en cap de les administracions catalanes ( ajuntaments, consells comarcals, vegueries, diputacions i Generalitat) factures que puguin tenir un import de 1.714,00 euros, o múltiples d’aquest import. Tampoc podran figurar en pressupostos ni en liquidacions, imports per aquesta xifra. Oportunament, es desenvoluparà un Reglament, mitjançant el qual, s’establirà un sistema per resoldre les problemàtiques que puguin aparèixer, arrodonint per dalt o per baix, la xifra de manera que no coincideixi, en cap cas, en la xifra històrica.

Igualment figuraran en els primers articles, altres dades i dates, no disponibles per a celebracions ni festes, si no obtenen la deguda autorització del govern. Dates com 1 d’octubre, 9 de novembre, 23 d’abril, 11 de setembre, i les que la Comissió aporti, no podran ser objecte de burla o menyspreu, per considerar-les fites històriques, a preservar. Se n’ aportaran d’altres, com la de 1305, data funesta en la qual es va cometre l’assassinat de Roger de Flor, motivant la venjança dels catalans, a llunyanes terres.

El Projecte de Llei, enumerarà totes les dades i dates, no susceptibles de fer-se servir, sense un motiu, clarament justificat. I com tot Projecte de Llei, contindrà un article destinat a contemplar les sancions que el mal ús, pot donar lloc. Sancions que podran anar dels 155 euros per aquelles menys danyines, a 155.000 euros, per aquelles de major gravetat.

Per últim, la tramitació tindrà caràcter d’urgència, amb lectura única, i votació telemàtica, per a poder-la aplicar, a meitats d’aquest estiu, no fos cas que arribés alguna altra ofensa, més greu que la que ha donat lloc a impulsar aquest Projecte de Llei.

# posted by joan roma cunill @ 12:59 AM

Tuesday, April 14, 2020

PRUDÈNCIA EXCESSIVA - art. Endavant digital

PRUDÈNCIA EXCESSIVA ?

No voldria estar en el lloc de Miquel Iceta, i encara menys, en el de Salvador Illa. Cadascú, en el seu lloc, estan fent una magnífica feina, deixant de banda crítiques estèrils, i batalletes de partit.

Amb tot, per part del partit, considero que pequem, com sempre, d’un excés de prudència i sentit d’Estat. Estic d’acord , en que qualsevol crítica, ha de venir de la mà d’una suficient ponderació i un cúmul de documentació, però amb les dues condicions presents, hem de sortir a rebatre els posicionaments de determinats partits, i molt especialment del president Torra i el seu equip. Bé, dir equip, al Consell Executiu, és un elogi que no ve al cas, perquè sembla més un orgue de gats, que no pas un autèntic govern.

I, precisament per aquesta causa, hauríem de sortir, de tant en tant, a posar en evidència els errors, les males pràctiques, la manca d’estratègica, la manca de personal, material i organització, en tots els aspectes de la lluita contra la pandèmia.

Una cosa és tenir la preparació contra una pandèmia, que ningú podia preveure, altra cosa és que un mes i mig després, el desgavell continuï sent generalitzat. He parlat amb alcaldes, regidors, consellers comarcals, personal de residències, farmacèutics, ...el resum és d’improvisació generalitzada, encara ara.

Aleshores, perquè callar ? perquè aquest excés de prudència ? perquè no sortir i dir les veritats del barquer, a una població segrestada per la informació partidista i sectària de TV3 , Catalunya Radio , diaris i mitjans privats, generosament subvencionats per la Generalitat ?

El grau de sectarisme i deslleialtat institucional, esdevé escandalosa, a cada compareixença del Trio del Desastre: Miquel Buch – Meritxell Budó – Alba Vergés. Més que informació pròpia i propostes d’actuació, la compareixença deriva cap a crítiques a tort i a dret, del que han decidit a Madrid. Es més, amb mentides incloses, o silencis escandalosos.

Puc comprendre que la gent no acceptaria compareixences semblants, per part de representants del PSC, però és que nosaltres , mai ens atreviríem a actuar de manera semblant. El nostre ADN és diferent. No ens permet jugar amb les pors ni les angoixes de la gent. Es impensable. Però, dit això, un dia a la setmana, he trobat a faltar la veu del PSC, amb to i contingut, institucionals.

No s’ha d’entrar en conflictes inútils, però deixar clara l’ajuda i cooperació que ha ofert el govern central, sí. Ha vingut un munt de material, de tota mena, que sembla s’hagi fos, a l’entrar en el territori català. Perquè no s’explica on han anat a parar els milions de mascaretes, guants, bates i granotes sanitàries ? On els respiradors ? On ha actuat l’ UME o altres cossos de seguretat ?

Perquè no explicar que dotzenes d’ajuntaments no han estat atesos, ni rebut resposta, a peticions fetes a la Generalitat ? Perquè no dir el mateix pel que fa residències ? Perquè no exposar on té competències la Generalitat, i perquè no les ha exercit ? O es que algú vol donar per bo que la declaració d’Estat d’Alarma, les ha suspès ?

Es indignant l’ús i abús, de la crítica i deslleialtat institucional del govern de la Generalitat. Algú, situat al més alt nivell del PSC, ho ha de dir i combatre. Amb bones formes i contundent contingut, però fem-ho. Estem cansats d’escoltar propaganda, en comptes de propostes per resoldre la greu crisis que patim.

# posted by joan roma cunill @ 2:36 AM

Sunday, April 12, 2020

LA TRIPLE CRISIS - art. Nació Digital Solsona

LA TRIPLE CRISIS

Sol passar, l’acumulació de problemes, en una crisis determinada, que l’empitjora de forma considerable. Es el que crec que passa, en el moment actual, quan batallem, amb tots els mitjans possibles, contra una pandèmia que ningú havia previst, ni menys, imaginat.

Ens ha agafat d’imprevist , sense els deures fets, i amb dimensions que superen tot l’imaginable. El més preocupant, però, és la conjunció de situacions, que empitjoren, i molt, la gestió i resolució dels seus efectes. M’explico.

A nivell espanyol, crec, sincerament, que el govern central ho està fent, raonablement bé. Sense llençar les campanes al vol, hem de reconèixer que , passats els dies inicials, en que arreu del món, hi havia incredulitat respecte la duresa de l’epidèmia, ben aviat es va veure la possibilitat de convertir-se en pandèmia, amb efectes catastròfics a tots els nivells.

En aquells, ja llunyans dies, es va decretar l’estat d’alarma, mobilitzant tots els mitjans a l’abast per a fer-hi front. A partir d’aleshores, i fins a data d’avui, ningú podrà dir que no s’han posat totes les eines a l’abast, per a contenir els contagis i invertir la corba.

Ara bé, perquè parlo de “triple crisis”? Doncs, perquè hem de lluitar contra la pandèmia, com a primera i urgent mesura, però alhora hem de fer-ho mancats de la deguda lleialtat de partits i territoris. La pandèmia ha arribat, en un dels pitjors moments, pel que fa lideratges, estatals, i territorials. Aquesta és la segona crisis, de la qual vull parlar.

Alguns, es queixen de no prou diàleg entre partits, però, es té en compte el caràcter, la preparació i el sentit d’Estat, del cap de l’oposició, Pablo Casado ? Algú creu poder fer pactes i acords, amb un personatge com aquest ? A més , envoltat d’altres personatges, tant o més poc de fiar ? I no només tenim aquest problema, és que uns quants altres lideratges, no aporten cap garantia ni seguretat, en la gestió d’una crisi d’aquestes dimensions. A la crisis sanitària, s’hi afegeix, doncs, una crisis política , a la qual hi podríem sumar alguns presidents/es territorials.

I en aquesta doble crisis, hi hem de sumar una altra d’externa. La de desconcert de la UE, per una banda i l’existència de lideratges mundials, clarament tòxics. D’altra manera anirien les coses, si al capdavant de la primera potència mundial, hi hagués un president realment, amb visió mundial.

Fins ara, el paper dels EUA, havia estat la de soci fidel de la UE, i al mateix temps, capdavanter a l’hora d’afrontar crisis, de tota mena. Fossin de seguretat, econòmiques, o sanitàries, com és el cas d’ara. En aquests moments, el nostre soci – protector dels darrers cent anys, ha decidit anar a les seves, i si li convé, abandonar o perjudicar la UE. Mai vist, ni mai imaginat, de manera que la triple crisis, l’hem de gestionar , en unes condicions realment molt complicades.

La mediocritat, és una de les armes de destrucció massiva, pel que té d’incapacitat de fer front a qualsevol problema, amb un mínim de rapidesa i eficàcia. Només falta que mirem algunes decisions d’alguns ajuntaments, en funció de l’alcalde / alcaldessa. D’aquí anem cap al govern de la Generalitat, i mirem com gestiona la pitjor crisis, en plena baralla interna, entre els dos partits de govern. A nivell d’Espanya, mirem la irresponsabilitat d’alguns líders de partit, i finalment , mirem cap enfora, en països de gran rellevància com Gran Bretanya, Rússia, Brasil, o els abans esmentats EUA. La mediocritat, per no posar-hi una altra paraula, impera per tot arreu, i fa menys efectiva la lluita contra la pandèmia que patim. Estem, en mig d’una triple crisis. Quan valorem la gestió del govern central, tinguem-ho en compte.

# posted by joan roma cunill @ 11:31 PM

Friday, April 10, 2020

LA PROVA DEL 9- art. Regió 7

LA PROVA DEL 9.

Abans del triomf de la informàtica, per a comprovar si una operació matemàtica era correcta o no , aplicàvem “la prova del 9 “. Aquesta prova és, un artifici matemàtic, per a verificar si una operació de suma, resta, multiplicació o divisió, és errònia o no. Els nostres mestres, ens la feien aplicar, per a comprovar la correcció o no, de les operacions més elementals.

En política, s’ha fet servir, molt sovint aquesta expressió, per a confrontar idees i propostes, amb els seus resultats. Recordo haver-la escoltat multitud de vegades, en els debats, en el Parlament de Catalunya, quan la Cambra catalana, era el centre de la vida política del país. Un paper que ha perdut, en els darrers anys, conseqüència d’un procés que ha volgut canviar les regles de joc, i vulnerar el que entre tots , havíem construït. Però, torno, al tema.

Durant molts anys, i molt especialment, en els anys de procés, s’ha volgut vendre la idea de que Catalunya, per ella sola, funcionaria molt millor que integrada dintre d’Espanya. En els partits independentistes, hi ha una clara prepotència, i un menyspreu , respecte el funcionament de l’Estat. De fet, en tot moment, es procura elogiar qualsevol decisió del govern català, i denigrar totes les decisions del govern central, cosa que ocupa , especialment, els òrgans de propaganda de la Generalitat, com TV3, Catalunya Radio i altres mitjans privats, generosament subvencions pel nostre govern.

Però, per això, existeix la prova del 9, encara que estiguem en el món de les noves tecnologies. Si mirem la gestió de la crisis, i els seus temps anteriors, veurem com els errors han estat constants, i han portat a una gestió, clarament deficient.

En primer lloc, els problemes, sempre tenen uns orígens, unes causes, i aquí hem de buscar les causes de la precarietat de la Sanitat pública, en les retallades que el govern Mas, va aplicar al principi de l’anterior crisis, passant per davant de la resta d’institucions de l’Estat. Retallades fortes, com per causar desequilibris importants, en tots els nivells de la Sanitat, fins el punt de perdre milers de professionals que varen anar a buscar millors condicions, en altres territoris de l’Estat, o a l’estranger. Segons informes dels anys 2015 i 2018, a dia d’avui, falten 11.000 professionals, entre metges i infermeres, per a tenir les plantilles, degudament cobertes.

En segon lloc, la manca d’austeritat, i el mal funcionament de l’administració de la Generalitat, ens ha portat a un deute de vuitanta-mil milions d’euros, equivalent a que cada català tingui un deute de deu mil quatre-cents euros. Aquesta llosa, suposa la pèrdua de capacitat creditícia, per a fer front a despeses immediates i essencials. La dependència de l’Estat, és total i absoluta. No per culpa de l’Estat, sinó per mala gestió pròpia.

En tercer lloc, en aquesta crisis, s’ha fet palesa la manca de lideratge polític, traduït en una constant victimització , respecte les decisions del govern central. Ara, era el moment de plantar cara, i demostrar bona gestió, eficiència, immediatesa. Un govern, demostra la seva vàlua, quan davant de grans reptes, els sap encarar i resoldre. No serveix de res, queixar-se, lamentar-se i culpar els altres, de les deficiències pròpies.

La prova del 9, d’aquesta crisis, és que el govern català, no ha estat a l’alçada de les circumstàncies, i a cada pas, ha hagut de criticar el govern central, en comptes de situar-se al seu costat i fer front, en perfecte coordinació i cooperació, a les dificultats de lluitar contra la pandèmia. No serveix de res la crítica, i encara menys, posar pals a les rodes, a l’oferta d’ajuda i cooperació del govern central. Al contrari, és totalment rebutjable, en la situació en que ens trobem tots plegats. D’aquí que el govern català, i amb ell els partits independentistes, hagin perdut la gran ocasió de demostrar agilitat, bona gestió i perfecte sintonia per encarar la resolució dels problemes, causats per la pandèmia. En comptes d’això, hem vist enfrontaments i desencontres constants, entre uns i altres, amb un president perdut, en batalletes inútils. En definitiva, no han passat la prova del 9.

# posted by joan roma cunill @ 10:49 PM

Thursday, April 09, 2020

LA INFORMACIÓ, EN TEMPS DE CRISIS - art, Diari de Terrassa

LA INFORMACIÓ, EN TEMPS DE CRISIS.

Informació verídica i objectiva, aquesta hauria de ser la prioritat , de tots els mitjans de comunicació, oimés en temps de greu crisis, com la que patim, des de fa unes setmanes. Des de fa molts anys, acostumo a informar-me , per medi de diversos mitjans de comunicació, escrits, digitals, orals i / o visuals. I de diverses procedències, per raó de parlar mitja dotzena d’idiomes, la qual cosa, em permet veure i escoltar què es diu, arreu del món.

Estudiats i revisats tots aquests canals d’informació, em quedo amb ben pocs, a l’hora de considerar-los , lliures i objectius. Quan dic lliures, equival a verídics, perquè no estan subjectes a propietaris, partits, institucions o grups de pressió. Son lliures perquè han fet de la informació seriosa i contrastada, la seva raó d’existir.

No és fàcil, ser i mantenir la independència, per aconseguir triomfi la veritat, però com a mínim, hem d’exigir que s’hi acosti tot el possible. Tenir fonts fiables, investigar, superar tota mena d’obstacles, per portar informació verídica als lectors, ha de ser el fil conductor dels periodistes i del mitjà de comunicació. He de dir que tenim pocs mitjans, amb aquest principi, clar.

I puc entendre les dificultats, en els mitjans de propietat privada, perquè al cap i a fi ,hi ha uns propietaris que volen obtenir i repartir beneficis, o hi ha uns àmbits, que volen ser representats per aquest mitjà. Però, precisament per a fer de contrapès, a aquests mitjans privats, es varen crear els mitjans públics, finançats amb el diner de tots, per a poder dur a terme la seva feina, amb plena llibertat i objectivitat.

I el diner de tots ha de ser sagrat. Hauria de servir per garantir la plena llibertat a l’hora d’informar i documentar la realitat diària, per transmetre als ciutadans la visió real del que passa en el nostre país, i fronteres enllà. Així , hauria de ser, però , malgrat l’ús de diner públic, la majoria de mitjans de comunicació públics, han esdevingut corretges de transmissió de la propaganda del govern. Passa aquí, i passa a totes les comunitats autònomes, si bé, en algunes és més visible o més descarada que en altres.

Aquí, a Catalunya, tenim el cas més visible i descarat de tots. Els mitjans públics, aplegats en el CCMA ( Consell Català de Mitjans Audiovisuals) son totalment dòcils, dependents i subjectius, a les ordres del govern. Portem anys, criticant el partidisme i sectarisme, però, ara, en temps de greu i gran crisis, encara han esdevinguts menys fiables, i més addictes al govern. I ja no parlem només de TV3 i CatRadio, sinó també d’altres mitjans privats, si bé dependents totalment, de les subvencions públiques de la Generalitat.

Aquest conglomerat de mitjans públics / privats, suposen la via principal de propaganda, al servei del govern de la Generalitat, de manera que tenen plena dedicació a escampar per totes les llars, els errors del govern central, i els encerts del govern de la Generalitat. Es tanta la gosadia, que poden dedicar hores i dies, a tapar les deficiències del govern , i en canvi tarden segons en valorar, i si cal, inventar, possibles incidències del govern central.

Aquests mitjans, suposen una clara toxicitat informativa, perquè hi ha gent que se’ls creu. I això comporta , creure que hi ha males intencions, o distribució irregular de recursos materials, econòmics, humans, vers Catalunya per part del govern central. O fer creure que si Catalunya fos independent , aniria millor. Tapen tots els greus errors del govern, d’ara, i d’abans quan varen desmantellar bona part de la Sanitat pública. O quan prometen, i no compleixen. Quan refusen ajuda, per pur partidisme. Quan son incapaços d’ordenar i planificar degudament. Quan deixen els ajuntaments a la seva sort.....i així, podríem allargar-nos indefinidament. No tenim mitjans de comunicació públics, lliures. Son simples veus de l’amo, al servei de qui decideix què dir i com dir-ho. Un exemple més del que ha de canviar de forma immediata, una vegada vençuda la pandèmia i anem cap eleccions al Parlament.

# posted by joan roma cunill @ 10:44 PM

Tuesday, April 07, 2020

EL MILLOR SERVEI, PLEGAR - art Endavant Digital

EL MILLOR SERVEI, PLEGAR.

No hi ha res pitjor , en moments de gran crisis, que llençar missatges de retrets, confrontació, discrepàncies, deslleialtats,i crítiques a tort i a dret. Això, desmoralitza el personal i crea una gran desconfiança en els polítics. Prou, mala premsa que tenen, només falta que vegin batalles i mals rotllos, en viu i en directe.

Dic això, perquè el comportament del Consell Executiu de la Generalitat, representat pels membres de l’ anomenat Comitè de Crisis: Miquel Buch – Meritxell Budó – Alba Vergès, té moments d’autèntica confusió i confrontació amb el govern central. Hi ha un grau de prepotència i menyspreu envers les decisions del Consell de Ministres, i fins i tot, de la Comissió de tècnics, que resulta insuportable, sobretot quan, no saben respondre a temes fonamentals, per tenir degudament informats als ciutadans.

I si això passa amb l’esmentat comitè, molt més accentuat es dona amb el president Torra. Un president que dedica el seu temps a criticar tot el que ve de Madrid, en comptes d’ocupar-se de casa seva, que és casa nostra, ja no mereix ostentar el càrrec de president. La seva deslleialtat ha estat constant des del primer dia en que fou nomenat. De fet, nomenat per obra i gràcia del fugitiu Puigdemont, cosa que ja indica fins on hem perdut els papers, a Catalunya.

Però, com a mínim, es podia esperar una treva en la batalla política, a l’espera de vèncer la pandèmia. Però no. No ha estat possible. Està tant immers en el seu món de retrets, que fins i tot l’ajuda que pugui venir de fora, és considerada com una afrenta. Si arriba, perquè arriba, i sinó arriba, perquè no arriba, la qüestió és desacreditar l’immens esforç del govern central, i amb ell el de tots els ajuntaments, i per descomptat el de tots els professionals de la sanitat.

En aquestes hores, el que calia, era aparcar discrepàncies, remar junts, sumar esforços i demostrar que es poden tenir diferències, però que en el essencial, la salut dels ciutadans, passa a primer lloc. Una vegada més, és el que ha fet el govern basc, amb el lehendakari Urkullu, al capdavant. Aquí, no. S’ha d’atacar tot, i desacreditar a tothom, i per això disposa de TV3 i Catalunya Radio, per fer-ho. I per això s’hi sumen els diaris i digitals, que viuen de les subvencions de la Generalitat.

El dany que es produeix sobre el conjunt de la ciutadania és immens perquè dona arguments a la extrema dreta, i desmoralitza la lluita contra la pandèmia. I en aquesta batalla, tot s’hi val, des de mentides directes, a informacions sesgades, tapant les que venen d’un lloc, per a ressaltar les que venen d’un altre.

Davant tot el vist, i la seguretat de no canviar, el millor servei que podria fer el president Torra, seria plegar. Es igual que sigui en plena crisis, perquè qualsevol ho faria millor que ell, i trauria de l’escenari una persona tòxica, en moments de por i angoixa. No necessitem un incendiari en aquest moment, sinó un metge. No ho ha entès, millor, doncs, que deixi pas a algú altre. Després ja es faran eleccions i la gent votarà partits, d’on sortirà una nova composició del Parlament i amb ell, un nou president de la Generalitat que realment estigui capacitat pel càrrec.

# posted by joan roma cunill @ 10:41 PM

Monday, April 06, 2020

EL PAPER DE L'EXÈRCIT - art. El 9 Nou

EL PAPER DE L’EXÈRCIT.

La declaració d’Estat d’Alarma, ha tornat a la palestra, l’etern debat de quin paper ha de jugar l’exèrcit, en una situació de pandèmia , com la que estem vivint aquests dies. Per a alguns, no feia falta treure’l de les casernes, per a d’altres, sí, i a més donar-li un paper rellevant, en tant que col·lectiu preparat, equipat i molt ben organitzat.

D’entrada, vull recordar que determinades institucions, organismes i símbols, son “eterns”, en tant que representatius del país o de l’Estat, del qual en formen part. Que en el passat, alguns d’ells hagin tingut funcions que no li eren pròpies, no vol dir que, a dia d’avui, estiguin desacreditats. Tant ho podem dir de l’exèrcit, com de les banderes, himnes i altres símbols que defineixen el territori i la col·lectivitat, que hi viu.

L’entrada en democràcia, va modificar aquells aspectes i funcions que no els hi eren propis, i es varen convertir en garantia de representativitat i democràcia. S’hi pot estar més o menys d’acord, però tots ells van tenir encaix en la Constitució , votada molt majoritàriament per tots els espanyols, en referèndum, l’any 1978. Son, en conseqüència, salvaguarda dels drets i deures, de tots els que formem part de l’Estat.

Ara, no parlaré dels símbols i altres institucions. Ho deixo per un altre dia. Ara, em referiré a l’exèrcit pel que ha suposat de controvèrsia, en alguns reductes catalans, sempre atents a rebutjar qualsevol decisió del govern central, ni que sigui per aportar ajuda , en forma de personal preparat, molt ben equipat, i coordinat amb altres forces de seguretat.

D’entrada, cal saber que tots els països que conformen la UE, estan obligats a tenir exèrcit, i tenir-lo degudament preparat i equipat, com per assegurar la pròpia existència de la UE, per a poder fer front, a qualsevol amenaça externa. Fins ara, el paraigües protector provenia dels Estats Units d’Amèrica ( EUA), i amb ell, el de la OTAN ( Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord), de la qual en formen part 29 països, a nivell mundial. Aquesta existència, ha permès un complicat equilibri, amb altres potències com Rússia i Xina.

Doncs bé, puix que hem de tenir exèrcit, com millor el tinguem, millor per a tots. Res té a veure l’exèrcit actual, amb el d’èpoques passades. Es un altre món, format per professionals preparats, ben equipats i sempre disponibles, per a qualsevol adversitat. Precisament l’especialització és lògica, a nivell empresarial, com ho ha estat a nivell militar. D’aquí que per a millor especialització, el president José Luis Rodríguez Zapatero, proposés i acordés, l’any 2005, la creació de la UME ( Unitat Militar d’Emergències). Una Unitat preparada , per intervenir en casos de greu risc, catàstrofes , calamitats públiques, o altres que aconsellin la seva intervenció.

Per als qui no en coneguin la composició , em permeto fer un breu resum. Consta d’un total de 3.427 efectius humans, procedents dels tres exèrcits ( molt majoritàriament del de Terra), amb un moderníssim equipament, en matèria de vehicles, sistema de comunicacions, i estructura funcional. En cas de necessitat poden activar elements rellevants de material aeri i nàutic, en funció de les necessitats. Estan desplegats en 7 bases fixes, arreu del territori, amb capacitat per arribar de forma immediata, a qualsevol racó del país.

Tots els efectius humans, s’han especialitzat en la lluita contra tota mena d’amenaces i calamitats, de manera que han mostrat una gran eficàcia en tots els àmbits en els quals han intervingut, en aquests 14 anys d’existència. Fossin grans incendis, inundacions, terratrèmols, o ara mateix, contra la pandèmia.

La UME, fou la primera en actuar, perquè està permanentment en alerta, però , pocs dies després, es varen anar afegint altres unitats dels tres exèrcits, per a cooperar, complementar o suplir, carències de la resta de forces de seguretat estatals, autonòmiques o locals.

Així, doncs, a dia d’avui, tenim tot l’exèrcit desplegat per tot el país, fent tota mena de funcions al servei de la lluita contra la pandèmia. La seva eficàcia ha quedat demostrada, instal·lant hospitals de campanya, habilitant espais per acollir persones sense sostre, desinfectant tota mena d’infraestructures, equipaments i serveis essencials, o traslladant malalts d’uns centres a d’altres.

Sorprèn, doncs, el posicionament del govern català, més interessat en polèmiques inútils que no pas en governar, en desacord amb aquesta presència, en territori català. Un desacord molt típic de persones que varen produir retallades immenses ( d’un 30%) a la sanitat catalana, la qual, ara, es troba en gravíssimes dificultats. Ens falten, 11.000 professionals sanitaris, entre metges i infermeres i estem amb un deute de vuitanta mil milions d’euros. Aquesta és la realitat, fruit de deu anys de retallades i canvi de les prioritats de país. I resulta que ni tant sols es volen deixar ajudar.

Per sort, com sempre, hi ha nombrosos alcaldes i alcaldesses, que no solament han donat la benvinguda a les unitats militars, sinó que molts d’ells les han demanat, per resoldre carències municipals, o deficiències de la Generalitat. Aquesta és la controvèrsia, aquesta és la realitat.

# posted by joan roma cunill @ 11:25 PM

SECTORS ESTRATÈGICS - art. Nació Digital Solsona

SECTORS ESTRATÈGICS.

Si una cosa demostra, l’actual crisis per la pandèmia, és la relaxació en alguns temes que havien estat essencials, durant els anys de la “guerra freda”. El llarg període, posterior a la segona guerra mundial, fins a la caiguda de la Unió Soviètica, va suposar estar molt alerta a dominar, tots i cadascun dels “sectors estratègics” del país.

Cada país, del món occidental, era conscient de les seves febleses i de la necessitat d’estar sempre alerta y en les millors condicions, per si es produïa un nou conflicte mundial. D’aquí que sectors com el carbó, la producció d’electricitat, el gas, les grans indústries, determinats productes químics, mines, etc, eren mantingudes, encara que fossin deficitàries. Era el tribut a pagar, per ser i mantenir la independència.

La caiguda de la URSS, l’ampliació de la Unió Europea, la bona relació amb EUA, una certa obertura de Xina, i la globalització general, varen relaxar els ànims, i varen fer caure els proteccionismes sobre multitud de productes, abans considerats “estratègics”. Però, res és per a sempre, i si una cosa ha demostrat la pandèmia, és la necessitat d’introduir canvis, en molts àmbits, de la política i l’economia, si volem enfortir i garantir el sistema que tenim.

D’entrada, constatar que les velles relacions entre socis, han canviat substancialment. Per una banda, Gran Bretanya, ha trencat amb la UE i per altra, la bona relació i interdependència amb EUA, ha fet fallida, de la mà del president més estrafolari que ha tingut mai , aquesta gran potència, demostrant que ens hem d’espavilar per nosaltres sols, si volem garantir els nostres interessos ( els dels europeus).

Per entendre el que vull dir, aquests dies, hem vist com material ben poc “tècnic”, ni especialment difícil de produir o fabricar, havia de venir de la Xina, perquè aquí no el produíem, o en quantitats realment ridícules. Tots sabem que quan hi ha escassetat d’un material, aquest puja de preu, i passa a ser “estratègic”, amb tot el que això representa. HO hem vist amb les mascaretes, granotes de protecció, ulleres, guants, respiradors....tothom s’ha avocat cap a Xina, produint un col·lapse immens.

El resultat de tot plegat, un increment enorme de preus, uns terminis d’entrega llargs, alguns materials poc fiables...a banda d’unes guerres comercials, entre països, i fins i tot entre territoris del mateix país. Què vol dir això ? Doncs, que multitud d’empreses espanyoles han anat tancant , al llarg dels anys, sense tenir qui les rellevés. Resultat, dependència total de tercers països, amb tot el que comporta.

I ara ens referim a materials i equipaments senzills. Si això ho traslladem a materials o maquinària més sofisticada, veurem el greu perill que correm sinó rectifiquem a temps. Aquesta constatació de les febleses nostres i del conjunt de la UE, obligarà a estudiar i planificar, amb temps i forma, un pla d’infraestructures, equipaments i serveis, a salvaguardar, per casos de crisis. No podem tornar a improvisar, perquè costa vides, i a més suposa dependre d’altres països, que primer pensaran en ells, i després en nosaltres.

De les crisis, se’n pot sortir reforçat si s’estudien els errors, i es resolen les deficiències. Toca pensar en com garantim els “sectors estratègics”, fonamentals i alhora decidim unes prioritats d’inversió i atenció, per poder fer front als problemes, en millors condicions. En aquest cas, hem vist que ni el PP ni CiU ( ara els posconvergents) ni ERC han fet cap auto crítica per haver reduït enormement els recursos per a la sanitat pública. La manca de professionals, d’equipaments i serveis, no és culpa de tercers països, sinó de decisions polítiques, preses pels partits de govern, en els darrers deu anys. No ens equivoquem d’adversaris, ni desviem culpes cap a d’altres. Tots els errors es paguen i aquest l’estem pagant, molt i molt car.

# posted by joan roma cunill @ 9:23 AM

Friday, April 03, 2020

IGUALADA, DRET A SABER - art. Regió 7

IGUALADA: DRET A SABER.

Per raons de càrrecs de partit i de diputat, durant uns anys, he tingut estret contacte amb les comarques de la Catalunya Central. D’aquells temps he mantingut amics i contactes que, de tant en tant, m’informen sobre esdeveniments importants, com ha estat el cas del possible origen del focus a Igualada i municipis veïns, en el que conforma la Conca d’Odena.

Rebuda la informació, vaig esperar els resultats de la lògica i obligada investigació que qualsevol focus epidemiològic, comporta a nivell de l’administració competent. En aquest cas, del Departament de Salut, de la Generalitat de Catalunya. Varen anar passar els dies, i amb ells, cap explicació sobre l’origen del focus. Un focus , molt potent, en un lloc molt concret, sense ports, aeroports o altres infraestructures, que puguin facilitar l’origen.

Quan, finalment, molt tard, apareix l’informe oficial, es dona per conclòs que l’origen del focus, havia estat una infermera, suposada viatgera que posteriorment hauria participat en un dinar d’homenatge, a una professional de l’Hospital d’Igualada, en el qual haurien participat 80 comensals. Hores més tard , en una ciutat petita, tothom es coneix, la infermera, suposat origen 0 del focus, desmentia tot l’informe. Ni havia viatjat ella, ni cap membre de la seva família, ni havia format part dels comensals del dinar. El seu metge, hores després, confirmava que ella no podia ser l’origen del focus. Però, per a mi, el més estrany i incomprensible, és que els autors de l’informe, no haguessin parlat , prèviament amb ella ni amb el seu metge. Com es pot fer un informe, amb conclusions, sense haver fet les comprovacions mínimes obligatòries ?

Tot seguit, el govern, canvia l’informe i dona per vàlida l’existència de dos focus possibles, un, el reiterat dinar, i un altre de desconegut. I ja està. A partir d’aquí, no hem sabut res més, en concret de l’origen del focus. I la pregunta és obligada. Com pot ser que d’un dinar, en surti un origen d’un focus, a l’interior del país ? Qui era el portador o portadors ? Quina ha estat la cadena de transmissió ? Tot incident , i més si és greu, obliga a una investigació epidemiològica exhaustiva. S’ha dut a terme ? Si s’espera, es podran obtenir dades amb un mínim de fiabilitat i validesa ? La traçabilitat es manté ? Moltes preguntes, per a poques respostes.

Això, em porta a una altra hipòtesis, que ha circulat i circula, en una petita ciutat com Igualada, en que tothom coneix a tothom, i tothom sap on han anat uns, i d’on tornen, uns altres. Aquesta hipòtesis, surt de la participació de prop de 50 persones ( de diverses empreses) les quals haurien assistit a la Fira de Lineapelle de Milà ( Itàlia) els dies 19,20 i 21 de febrer, quan ja les autoritats estatals recomanaven extremar la prudència, i valorar assistències. I si de cas, a la tornada, comprovar que tot estava en ordre. Aquesta fira, està dedicada a articles de pell, sintètics i tèxtil, i també altres empresaris d’altres autonomies hi varen assistir, si bé, a la tornada els seus governs els varen recordar el deure de comprovar el seu estat de salut.

La mateixa informació, exposa que alguns dels assistents a la fira, varen formar part del grup de comensals del dinar, abans esmentat, i aquest podria ser l’origen del focus. També, s’hi afegeix una persona viatgera, que hauria estat uns dies a Canàries, on s’hi detectà un focus, en dies posteriors. Arribats en aquest punt, ens demanem, quin és l’origen real del focus ? Com pot ser que transcorreguts tants dies, no hi hagi un informe creïble i detallat ? Com pot ser que en una petita ciutat, membres de l’ajuntament i membres del Consell Executiu de la Generalitat, no fossin coneixedors d’aquest viatge ? Com pot ser que no se’ls notifiqués la necessitat de comprovar el seu estat de salut ? Com pot ser que no se’ls proposés, iniciar una quarantena preventiva ? Sinó és aquest l’origen, quin és ? Perquè sempre i en tot lloc, es necessita saber l’origen per evitar la seva repetició.

Tots, tenim dret a saber. En primer lloc els igualadins, i habitants de la Conca, però , a continuació tots els catalans, oimés quan , cada dia, escoltem retrets del govern de la Generalitat, a la gestió del govern central. Esperem respostes, esperem un informe seriós i fidedigne.

# posted by joan roma cunill @ 10:48 PM

Thursday, April 02, 2020

MANAR, A CASA DELS ALTRES - art. Diari de Terrassa

MANAR A CASA DELS ALTRES.

Es evident que estem en un país mediterrani, amb tot el que té de positiu i negatiu, però , en situacions d’emergència, enyoro el caràcter germànic. Per qüestions d’idioma, i per haver viscut set anys a Suïssa, segueixo molt d’aprop la pandèmia en aquells països, via mitjans de comunicació.

Allà, la declaració d’estat d’alarma, no comporta cap mena de discussió ni retrets, entre partits i administracions. Es una mesura lògica, prevista i necessària. Ja està. Cadascú en el seu lloc, i cadascú a les ordres del seu superior, tant a la feina, com a les institucions. Que el govern central alemany, decideix assumir competències dels Länder, doncs, endavant per això és el govern estatal. Que el govern suís, ho fa, respecte les competències cantonals, cap problema, és la mesura indicada. Poso aquests dos exemples, de dos països , amb sistemes federals exemplars.

Que la comissió tècnica, decideix unes mesures concretes, doncs es compleixen. Faltaria més. A ningú se li ocorreria posar en qüestió, el comandament únic, ni l’ordre establert. Tothom té clar que la bona organització i disciplina, son bàsiques per al resultat final.

Dic aixó, perquè, cada dia que passa, es fa més evident la necessitat de deixar clares les competències, de cada nivell administratiu. Estem cansats, de veure com alguns volen manar a casa dels altres, i a més donar lliçons de com s’han de fer les coses. Necessitem urgentment renovar el Parlament i elegir un nou Consell Executiu i un nou President, perquè sinó ens farem mal, tots plegats.

Aquesta mania de voler actuar sols, i voler demostrar que som més savis que ningú, ens ha portat a una de les pitjors situacions de la nostra història. I lluny d’acceptar o reconèixer els errors, els volen amagar, criticant als altres. La setmana passada, en aquestes mateixes pàgines, vaig exposar el greu desmantellament de la sanitat catalana, en els darrers deu anys. Ara, vull recordar que el deute és tant elevat, que el govern de la Generalitat, no pot comprar res, ni contractar cap crèdit que no estigui avalat pel govern central. Tenim, una llosa de vuitanta mil milions d’euros, de deute.

Si això, és així, qui seria capaç de refusar ajudes disponibles ? Qui criticaria actuacions quan tu mateix les estàs duent a terme ? El desgavell intern del govern de la Generalitat, junt amb les batalles entre partits de govern, i la manca de liquiditat econòmica, fa que la coordinació amb l’Estat, sigui en tot i per tot. Bé, hauria de ser, però no és. Es vol continuar donant mostres de superioritat, de menyspreu per les mesures preses, de auto suficiència infantil, malgrat tenir al davant, la pitjor de les crisis que mai haguéssim pogut imaginar.

Estic vivint la crisis, com milions de ciutadans . Reclòs a casa, i malgrat tot, fent el possible per ajudar, per vies tecnològiques, a petits ajuntaments i entitats, públiques i privades, a obtenir material adient, per fer front a la pandèmia. Una vegada més, ha estat la Diputació de Barcelona, la que ha ofert ajuda immediata als ajuntaments, per a poder lluitar millor, i , en canvi hem vist la incapacitat de la Generalitat per a mantenir oberts determinats serveis, o fer-ne la deguda supervisió i control.

I com ve sent habitual, la crítica, abans que la coordinació i cooperació. I el rebuig a l’ajuda externa si ve de la mà de les forces armades, especialment si es tracta de l’exèrcit. Com es pot ser tant sectari i tenir tant poca “visió d’Estat”? Quan ets alcalde, conseller, president, amb el cap sobre les espatlles, acceptes l’ajuda, vingui d’allà on vingui. Per això, ens han elegit els ciutadans. I , escoltes els tècnics experts, abans de manifestar opcions , i emprendre actuacions concretes. I sobretot, no et fiquis a manar a casa dels altres, quan tens la casa pròpia , feta un desastre. Una vegada més, hem pogut veure, en viu i en directe, com no s’ha de governar un país. Serà bo recordar-ho, quan vençuda la pandèmia, puguem elegir nou Parlament.