Friday, July 30, 2021

 

DERIVADES DEL PROCÈS - art. Regió 7

DERIVADES DEL PROCÉS. “Ho tornarem a fer. Ho farem junts i ho farem millor”. Finalment, sembla que en paraules de Jordi Cuixart, en l’acte de celebració dels 60 anys d’Òmnium, algú fa autocrítica. Ni que sigui barrejada amb grans anuncis verbals, i amb un “millor” que queda molt curt a l’hora de reconèixer l’immens sidral muntat, sense cap element substantiu que permetés assolir l’objectiu marcat. Dels 18 mesos promesos per assolir l’ independència, en portem més de 40, i no sembla sigui imminent. Al final, hi ha dubtes de si es referien a 18 mesos, 18 anys o 18 decennis. Però, bé, la realitat sempre s’acaba imposant, i també en aquest cas, ho ha fet. Si mirem enrere, veurem la desolació del paisatge després de la batalla. El procés ha produït divisió interna, a nivell polític, sí, però sobretot social. Ha empobrit el país, l’ha fet retrocedir decennis en multitud d’aspectes i ha deteriorat greument el prestigi de Catalunya, i el seu autogovern. No veig, cap element positiu, i molts de negatius. Alguns amaguen el trinxament en suposats atacs a les llibertats, fent ús de la repressió. No volen veure els incomprensibles atacs a l’estat de dret, i a les institucions catalanes. Deien defensar-les quan realment les destruïen . I a la vista de com porten els afers institucionals, pobres de nosaltres si fóssim independents amb aquests dirigents. No passa setmana, gairebé no passa dia, que no trenquin una cosa o altra per molt sagrada i important que sigui. Batalles internes, barrejades amb una enorme mediocritat, produeixen resultats tragicòmics. Si no fos perquè ens hi juguem el futur, podríem riure de les improvisacions i decisions preses. Ara mateix, en plena tempesta per les acusacions del Tribunal de Comptes, per despeses impròpies, inadequades o directament il•legals de Diplocat, per un total de 5,4 milions, hem assistit a la pitjor posada en escena del nostre Govern. Bé, fins d’aquí pocs dies en que superaran la marca. En comptes de buscar avals en els partits dels 34 alts càrrecs imputats, i posar les seus com avals, o posant-hi els diners, mitjançant avals de tots els dirigents i càrrecs institucionals , busquen una sortida totalment insòlita. Avalar la pròpia Generalitat, als que suposadament li han causat perjudici. Increïble. Però, a més a falta de trobar un banc, decideixen que ho faci l’Institut Català de Finances ( ICF), provocant la debacle interna. Però, més greu encara. L’ICF estava en tràmits per aconseguir una “fitxa bancària” del Banc d’Espanya per a convertir-se en Banc. Doncs bé, ha demostrat estar sota les ordres de politics insensats que l’han obligat a prendre una decisió política en comptes d’econòmica. Mala peça al teler per aconseguir la fitxa bancària. Lògica crisis interna de difícil solució. I poc coneixement tenen del funcionament del Tribunal de Comptes perquè és més que probable que després dels recursos , es mantinguin els 5,4 milions a rescabalar, i el que no he vist reflectit enlloc, és que hi haurà l’aplicació dels interessos de demora, comptats des del moment en que es van malgastar els diners, fins el moment de tornar-los. Que algú calculi afegir-hi un milió o milió i mig, al total reclamat.

Thursday, July 29, 2021

 

ON SON ELS METGES I LES INFERMERES ? - art. Diari de Terrassa

ON SON ELS METGES I LES INFERMERES ? Preciso, on son els metges i les infermeres, en el món rural ? Cada dia veiem multitud de metges i infermeres, treballant en grans hospitals, lluitant contra la pandèmia, però ningú parla que de 947 municipis que té Catalunya, n’hi ha 400 sense cap servei mèdic directe i prop de 200 més, amb serveis mínims, mínims, de no més d’un o dos dies per setmana. Es que som ciutadans de segona o de tercera ? No tenim dret a un servei essencial com és el de la sanitat? Com volen que la gent es quedi en pobles que els hi treuen el més preuat a la vida, com és el dret a la salut ? Repeteixo, on son els metges i les infermeres que ens pertoquen en tant que ciutadans de Catalunya? I no, no culpem a Madrid, perquè ja estem cansats d’escoltar excuses inacceptables. I el problema no ve d’ara, portem anys lluitant perquè en els pobles tinguem uns serveis mínims raonables. No demanem privilegis, però no acceptem greuges. N’estem cansats. Mireu, parlem de 400 pobles, sense serveis mèdics directes. Vol dir tenir els consultoris municipals tancats. Pobles amb un 40,50 o 60% de gent gran, molts d’ells sense cotxe propi o sense possibilitat directe de mobilitat. I en tenim 200 més, amb serveis tant mínims d’un o dos dies per setmana, que si el facultatiu està de baixa o de vacances no és substituït, perquè no hi ha substituts. Perquè no hi ha ni metges ni infermeres ? Els alts càrrecs de Sanitat, ens diuen que no en troben. No n’hi ha en el mercat, perquè la majoria fugen cap altres països a la recerca d’unes condicions professionals més dignes que les d’aquí. Lògic. Si qui surt de la Facultat veu manca d’interès en proporcionar treball, es busca la vida en altres latituds. I em consta l’elevat prestigi dels nostres facultatius arreu del món. Surten ben preparats i amb ganes de fer bé les coses. Aleshores, si ens en falten, perquè no evitem que marxin ? Doncs per manca de prioritats clares i de gastar-nos en tonteries el diner públic que hauria d’anar destinar a coses serioses. Deu anys enrere es van dur a terme unes brutals retallades en serveis públics: sanitat, serveis socials, ensenyament. Recuperar el temps perdut, no és fàcil, però si no s’hi posen els mitjans, impossible. Tenim mitjans econòmics i humans, per a tornar a temps passats ? Sí, però s’ha de voler fer. I voler-ho fer, vol dir fer retallades brutals en despeses prescindibles. En tenim un enorme grapat que ens costen molts milions a l’any, i que degudament desplaçades cap a serveis essencials resoldrien en bona part el problema. I és que governar vol dir decidir, prioritzar, elegir. Mai hi ha diner per a tot, de manera que toca triar. Si ara necessitem metges i infermeres, a banda dels corresponents especialistes, s’ha de buscar diner extra, pagar-los millor i fer més atractiva la seva feina. Si cada any surten a tota Espanya, prop de 7000 metges de les 46 Facultats, i ens en marxen més de la meitat, tindrem problemes, però si aconseguim arrelar-los aquí, els resoldrem. I si cal triar, perquè no destinar els 24.351.396,12 euros d’Acció Exterior de la Generalitat, a Sanitat? Es lògic, és acceptable tenir 17 imaginàries ambaixades, amb un sou de 87.456,32 euros a cada “ambaixador”, i pagar lloguers de 750.789 euros, pel local a Brussel•les, o 151.434 a Londres? Quants metges i infermeres podríem contractar amb aquests imports ? I perquè no prescindir d’organismes que ben poca utilitat tenen com la Sindicatura de Comptes que ens costa 12.068.286 euros ? O la Sindicatura de Greuges que ens costa 6.817.143 ? Podem afegir-hi totes les delegacions territorials de cada departament, a les 8 vegueries, que no fan res més que entorpir el funcionament de les administracions. Parlem d’altres milions d’euros que tindrien millor destí. De diner per a les prioritats n’hi ha si qui governa pren les decisions correctes. Ara bé, si en comptes de retallar estructures, se’n van creant, anem per mal camí. I així estem des de fa molts anys. No es retallen despeses supèrflues, ni s’amplien dotacions cap a serveis bàsics. D’aquí que tinguem bona part del país, sense metges ni infermeres. Pot tardar més o menys, però la revolta està en marxa.

Wednesday, July 28, 2021

 

UNILATERALITAT - art. Nació Digital Solsona

UNILATERALITAT. Alguns dels protagonistes del procés, no son conscients de la candidesa de les seves actuacions. No varen gosar reconèixer la imprudència o millor encara, la ignorància del poder d’un Estat democràtic, que a més és la dotzena potència mundial, i la tercera, a nivell europeu, figurant en el dinovè lloc ( 19 ) de països amb democràcia plena. La unilateralitat no té viabilitat, perquè topa amb l’estat de dret en primer lloc, però tot seguit amb la resistència total de les persones que no la volen ni l’acceptaran. Això deixa en total minoria els qui amenacen en fer-la servir. I és que una cosa és predicar, i l’altre, recollir. Ho podem veure en multitud de propostes que han llençat els independentistes i que han acabat com el rosari de l’aurora. Qui no recorda la proposta de no pagar impostos a la Hisenda espanyola?. Qui no recorda les crides a desobeir tota mena de requeriments legals si venien de Madrid?. Qui no recorda les vegades que els dirigents han demanat resistir i frenar les accions del govern central, en tota mena de normes i lleis?. Si, sí, és molt fàcil demanar accions revolucionàries, però ningú vol tenir problemes legals que poden derivar en conflictes penals, de manera que amb la boca petita es diu que sí, però l’endemà tothom segueix fent el de sempre. Per això, el moviment independentista va perdent poder de convocatòria i de pressió perquè no és creïble en bona part de les propostes que llença. Ho podem veure en les darreres mobilitzacions que han impulsat, on s’ha vist el descens notable de participants. Ho veiem també a nivell de tot el territori amb múltiples estelades esparracades que ningú substitueix o amb llaços envellits pel pas del temps. Encara l’altre dia vaig veure uns pocs agitadors de banderes en algun dels passos elevats de la C-17, entre Vic i Ripoll. On abans hi havia 20 o 30 persones, aquests dies n’hi havia 4 o 5. La gent es cansa quan se li proposen accions que no tenen recorregut. Que son simples actuacions de cara a la galeria per donar la sensació de que encara son imprescindibles i se les escolta. No, no. Ja ni l’ANC ni Omnium, son el que eren, un o dos anys enrere. I ja no diguem, en els anys decisius del procés. L’agitació per l’agitació cansa, i fa perdre fe en els impulsors. Algú hauria de parlar clar i reconèixer el paper equivocat que es va fer servir durant els anys àlgids del procés. No hi havia res concret, res factible en les accions que es van impulsar, i que havien d’acabar necessàriament en fracàs. I ara mateix, insistir en reactivar la unilateralitat és tornar a jugar de farol. Aquesta arma, aquesta eina no existeix, perquè si es vol fer servir, el fracàs serà molt més contundent. I no solament per la força de l’estat de dret, sinó per la major resistència de tots els qui hi estan en contra. Si la ciutadania no participa en aquestes accions d’unilateralitat, al final el que s’acaba fent és el ridícul. I res pitjor per un moviment que fer el ridícul .Tanquem, doncs, aquesta etapa i anem per una altra radicalment diferent, com és la possibilista. La de fer ús de les potencialitats i força dels catalans per a trobar un millor encaix en l’Espanya actual. Aquest ha de ser l’objectiu i no batalles contra molins imaginaris.

 

ORGANISMOS PÚBLICOS O CHIRINGUITOS INNECESARIOS - art. El Obrero digital

ORGANISMOS PÚBLICOS O CHIRINGUITOS INNECESARIOS. Gabriel Rufián (ERC) nos tiene ya acostumbrados a discursos radicales, con duras acusaciones y proclamas contra todo lo que venga de Madrid y sus instituciones, sobre todo si alguna de ellas se ha atrevido a investigar i/o acusar a miembros de su partido. Para ello suele usar proyectiles de grueso calibre, y poco conocimiento de causa. La ignorancia suele ir acompañada de falta de rigor. Así ha sido una vez más al hablar del Tribunal de Cuentas, y a pedir una investigación sobre su funcionamiento. Me parece bien que el Congreso o el Senado se ocupe de supervisar, controlar y exigir rigor a todas las instituciones del Estado, y el Tribunal de Cuentas, es una de ellas. Y no siempre ha dado muestras del debido rigor, ni optar por una política de contratación de personal, realmente ejemplar. Si a todo ello añadimos la falta de renovación de su mandato, es lógico motive críticas, sobre su funcionamiento. Ahora bien, todos los Estados disponen de un órgano supervisor de las cuentas de todas las administraciones, y España no podía no tenerlo. Dicho esto, la imputación a 34 altos cargos de la Generalitat de Catalunya, por supuestos gastos indebidos, ligados al proceso independentista, ha hecho saltar chispas y críticas contra el Tribunal, a la vista del importe total imputado: 5,4 millones de euros. La imputación proviene de gastos indebidos ligados al funcionamiento del Diplocat, servicio exterior de la Generalitat, entre los años 2011 y 2017, los de máxima promoción del proceso independentista. El elevado importe de la imputación, ha hecho remover cielos y tierra para encontrar una fórmula que permitiese a los imputados no tener que hacerlo con bienes propios. Así, es como han elaborado un complicado mecanismo que no está muy claro sea del todo conforme a derecho. Y si lo es, tiene muy poco de ética y moral. Ahora bien, volviendo a Rufián. El pretende desacreditar la investigación llevada a cabo, y da por hecho que se han inventado cargos y acusaciones sin fundamento. Una vez más, se considera un ataque sin justificación del Estado contra los independentistas. Este diputado, parece ignorar que Cataluña, copió el Tribunal de Cuentas, simplemente dándole un nombre más acorde con la institución: Sindicatura de Comptes. Este organismo es hermano gemelo del Tribunal y nos cuesta cerca de 11 millones al año a todos los catalanes, con una composición y funcionamiento muy poco transparente, y con métodos partidistas que deberían ser objeto de una investigación independiente por parte del Parlamento de Cataluña. Pero seguramente el Sr. Rufián no conoce o no quiere conocer lo que su partido hace en la Sindicatura de Comptes. De todas formas, y a pesar de la discutida y discutible composición del Tribunal de Cuentas, nos consta la alta profesionalidad de sus técnicos. Si han detectado 5,4 millones de gastos indebidos, éste será seguramente el importe real que deberán pagar los 34 altos cargos imputados, una vez cerrado el procedimiento. Lo que veremos, mientras tanto, serán filtraciones interesadas del contenido de la imputación. Poco a poco iremos obteniendo datos de contratos directos bajo cualquier excusa, a parientes, amigos y compañeros. Gastos suntuosos en restaurantes, hoteles, viajes, conferencias, reuniones, desplazamientos… Aquí veremos cómo se justificaban gastos, bajo el epígrafe de proyección de Cataluña a fuera, y cómo amigos y saludados se aprovechaban de su amor a la patria…y a sus bolsillos. Todo muy poco aceptable y muy poco pedagógico. Comprendo los ataques y fuertes críticas a esta instrucción porque desvelará secretos, muy bien guardados que ahora saldrán a la luz. Y si Rufián y su partido proponen investigar al Tribunal, que aproveche para investigar auténticos chiringuitos como la Sindicatura de Comptes y la Sindicatura de Greuges, las cuales bien poca utilidad han mostrado a lo largo de su existencia.

Tuesday, July 27, 2021

 

AIXÒ NO S'HA ACABAT - art. Regió 7

AIXÒ NO S’HA ACABAT. Alguns creuen que el tripijoc trobat per a poder avalar als 34 alts càrrecs, acusats pel Tribunal de Comptes, per despeses il·legals, lligades al procés independentista, resol el problema de l’acusació. No, no. Pot resoldre el tema immediat de la presentació dels avals, però l’expedient continua i produirà efectes molt rellevants en els propers mesos. Ben aviat ho comprovarem. En primer lloc, cal saber que aquest expedient ha estat resultat d’un buidatge de totes les despeses fetes, lligades a Diplocat ( 2011-2017). Es a dir, a les despeses relacionades amb tota la projecció a l’exterior, durant els anys del procés. Aquí hi entren les 17 “ambaixades”, o més ben dit les Delegacions a l’exterior, amb totes les despeses que han realitzat, moltes d’elles totalment fora dels circuits legals. Puc assegurar que la feina que han fet els tècnics serà detallada, ben documentada, i de difícil contradicció. Una cosa és la composició “política” del Tribunal de Comptes i altra, la composició tècnica, conformada per persones amb una sòlida formació professional en la matèria. Així, doncs, en les properes setmanes, els advocats dels 34 encausats, hauran de contradir les afirmacions i documentacions presentades. Detall per detall hauran de demostrar que la imputació de despeses no justificades, ho estaven per raó de les funcions de les Delegacions. Aquesta presentació de documentació, sense cap mena de dubte, donarà peu a filtracions interessades, per les dues parts, però sobretot per la part dels components polítics del Tribunal, i veurem coses molt grosses. Quan dic grosses, em refereixo a autèntics escàndols, en matèria de mal ús del diner públic. Del diner de tots. De fet ja hi ha hagut algunes primeres filtracions d’àpats pantagruèlics, a raó de 190 euros per cobert, amb consums molt alegres d’ampolles de vi de primeres marques. Sortiran estades en hotels de luxe, contractacions directes d’informes, estudis i treballs, sense cap interès simplement per a donar feina i diner a parents, amics i saludats. I moltes altres despeses que faran envermellir els qui considerem que el diner públic, ha de tenir un ús estricte, auster i necessari. I per damunt de tot, destinat al compliment de les competències pròpies de l’administració que en fa ús. En els propers mesos veurem el malbaratament de recursos, justificats en la promoció de Catalunya a l’exterior i la venda o compra de voluntats de cara el procés independentista. Alguns hi veuran exageracions o fins i tot invents. No, no, hi haurà proves concloents, amb factures o amb despeses sense justificar. I si Gabriel Rufián ( ERC) titlla de “xiringuito” el Tribunal de Comptes hauria de saber que a Catalunya en té un de mimètic en la Sindicatura de Comptes, autèntic ninot al servei dels partits de govern. Si vol investigar el Tribunal de Comptes, comenci per la Sindicatura. Veurà què està fent el seu partit en aquest organisme. I espero ens expliqui i justifiqui les despeses que aniran apareixent , procedents del Tribunal de Comptes. No vulgui ara amagar tots aquests anys de disbauxa i descontrol, a càrrec de les espatlles de tots.

Monday, July 26, 2021

 

PER QUATRE GATS, NO CAL - art. Diari de Terrassa

PER A QUATRE GATS, NO CAL. Fa poques setmanes un estudi de la Universitat de Lleida sobre el despoblament a Catalunya ha posat de nou sobre la taula aquest fenomen. Poques coses noves es poden veure en aquest estudi, pels qui vivim i patim el despoblament, però ha servit per tornar-ne a parlar. Si només ens quedem en parlar-ne, malament, perquè no solucionarem res. La qüestió és buscar-hi solucions. I les solucions només poden venir de canvis radicals, en tot el relacionat amb la “Espanya vaciada” de la qual tot l’interior de Catalunya en forma part. Així, doncs, sense un plantejament de conjunt, la situació no canviarà. Son massa anys de governar d’esquena al món rural, que uns simples retocs, no serviran per a res més que maquillatge postís. L’estudi esmentat parla de 200 municipis en situació greu de despoblament, propers al límit de supervivència. Queda curt. Sense accions decidides, hauríem de parlar del doble. I és que de 947 municipis que té Catalunya, prop de 600 es troben en situació de pèrdua sostinguda d’activitat, i de rebot, d’habitants. Tenim un país totalment desequilibrat, amb un immens cap a BCN i àrea metropolitana i unes extremitats costaneres cap al nord i cap al sud. La resta, suposa un immens rerepaís en procés de buidatge, amb unes simples taques, en algunes caps de comarca que resisteixen com poden. Revertir aquesta situació suposaria canvis substancials en tota la planificació del país. No veig el govern de la Generalitat, en aquest repte. Respecte el govern central, hi veig bona predisposició , posant en la seva agenda el repte demogràfic i canvis importants a nivell de polítiques interministerials. Cal esperar i veure, però tinc estudis i propostes que van en la bona direcció. Ara bé, el primer canvi radical, és de concepte de país. Aquí portem anys, decennis, per no dir segles, queixant-nos del centralisme madrileny, però no volem reconèixer el gran centralisme barceloní. No de Barcelona, sinó del nostre govern. Estic fart de sentit que “ per a quatre gats, no cal...”determinades inversions, determinats serveis, equipaments, infraestructures, polítiques sectorials.... Mireu, si repassem una mica com està l’immens rerepaís veurem deficiències tan greus com ara mateix tenir la majoria de CAP’s ( centres d’atenció primària – sanitària) tancats o amb serveis mínims d’un dia a la setmana. El que dic pels CAP’s, vull dir-ho pels consultoris mèdics municipals. Serveis de Correus, sota mínims. Carències enormes en matèria de transport públic ( si és que existeix), carreteres en pèssimes condicions, camins rurals deixats de la mà de Deu, tancament de totes les oficines bancàries, i fins i tot dels caixers automàtics, deficiències habituals i estructurals en matèria de cobertura de telefonia mòbil, ridícules prestacions en rapidesa i capacitats de les xarxes telemàtiques, escoles en procés de desmantellament, sector primari ( pagesos i ramaders, a la seva sort ), manca de polítiques de compensació de desigualtats per fer-les viables. En la meva segona pàtria ( Suïssa) van assumir la lluita contra els desequilibris territorials, cent anys enrere, amb una priorització de tots els Ministeris per arrelar la gent al país. Allà no es fa res que no tingui en compte, com es compensen les desigualtats entre el món urbà i el rural, de manera que la decisió de quedar-se té un lloc preferent en l’opció de les velles i noves generacions. El nombre d’accions compensatòries és immens i ningú del món rural es considera desprotegit o menystingut per les seves administracions. Aquí, som clarament ciutadans de segona. I els de primera, no es donen compte de que l’abandonament del pati de darrere que suposa el món rural, els perjudicarà sobre manera. Sortir de la ciutat per anar a qualsevol poble i no trobar-hi activitat, ni serveis, ni equipaments li suposarà una baixada brutal de la seva qualitat de vida. Pertoca, doncs, canviar planificacions i prioritats, aplegant el món rural, en les grans accions de país. I no amb decisions de taula de despatx de ciutat, sinó implicant directament els que som i vivim en el món rural. Ja som prou grandets per aportar i decidir quin ha de ser el nostre futur, i no volem sentir mai més que “ per a quatre gats, no cal fer grans coses”. Estem lluny, molt lluny de fer-ho realitat. Però, el desequilibri és tant gran, i greu que algun dia, no gaire llunyà algú en prendrà consciència i veurà que toca posar-s’hi amb cos i ànima.

Wednesday, July 21, 2021

 

LA COMISSIÓ EXECUTIVA DE LA FED XI DEL PSC EXIGEIX REOBRIR DISPENSARIS MÈDICS

LA COMISSIÓ EXECUTIVA DE LA FED. XI DEL PSC (BAGES, BERGUEDÀ I SOLSONÈS) INDIGNADA PER LA SUSPENSIÓ DELS SERVEIS SANITARIS BÀSICS, A LA MAJORIA DE POBLES DEL NOSTRE TERRITORI, RECLAMA LA REOBERTURA DE CENTRES I COMPLIR AMB ELS DEURES D’ATENCIÓ. Ser ciutadans de Catalunya, suposa uns drets i uns deures, que el Govern de la Generalitat ha d’exigir i a l’hora complir. Un dels serveis bàsics fonamentals, és el dret a la Salut. A l’atenció sanitària, a cada poble i a cada ciutat. Estem assistint a decisions mai vistes ni mai imaginades, de tancaments de consultoris mèdics municipals, arreu del país, i molt especialment en tots els municipis petits i mitjans, de manera que el nostre Govern, considera ciutadans de segona o de tercera, una immensa part del territori nacional. Un Govern, els partits del qual, reclamen la independència, alhora que ens deixen sense serveis essencials. Es aquesta la independència que volen ? En un país independent, la Sanitat, quedaria abandonada ? Com és que ajuntaments governats per ERC i/o Junts x Cat, no surtin en defensa dels seus conciutadans i reclamin recuperar el servei perdut ? No acceptem l’excusa de que els professionals sanitaris han de fer vacances i per aquest motiu cal tancar dispensaris. El PSC vol que facin vacances, les necessiten, però per això hi ha els substituts, o els torns degudament planificats. Com és que un Govern , suposadament responsable, no ha previst torns de vacances, sense deixar de servir els ciutadans ? Ens consten 400 municipis, en situació de tancaments totals, i prop de 200 amb serveis mínims. Si Catalunya té 947 municipis, vol dir que una gran majoria estan sense servei directe o amb serveis difícilment assequibles. No podem acceptar aquesta situació, ni ens podem resignar a perdre el que és el pilar principal de l’estat del benestar. Hem plantejat el tema al Grup Parlamentari Socialistes – Units per Avançar que se l’ha fet seu i prepara les accions i actuacions parlamentàries que consideri pertinents. Ben aviat les veurem traduïdes en el Parlament de Catalunya. Ara i aquí, però volem deixar constància del total rebuig a una situació insostenible i inacceptable i reclamem responsabilitat al Govern, sí, però també voldríem veure reaccions similars dels ajuntaments governats pels dos partits de govern a la Generalitat. Qui calla, atorga, i considerem urgent, i bàsic, no tancar cap dispensari i habilitar tots els recursos econòmics i humans disponibles per a garantir un dret bàsic com el de la Salut.

Tuesday, July 20, 2021

 

LA NECESIDAD MODIFICAR LEY EXTRANJERÍA - art. El Obrero digital

LA NECESIDAD DE MODIFICAR LEY EXTRANJERÍA. Llevo años ejerciendo de profesor voluntario para los refugiados acogidos en el Centro de Protección Internacional, de Cruz Roja en Berga (Barcelona). Este Centro acoge a 50, en tandas de 8,9 o 10 meses, según vaya el ritmo de acogida. Mi misión es proporcionarles suficientes conocimientos del idioma como para que puedan salir y buscar trabajo y vivienda. Objetivo que puede parecer fácil, pero que no lo es en absoluto porque, muy a menudo, entran en una rueda infernal. Si no tienen trabajo no pueden contratar una vivienda, y sin vivienda difícilmente pueden trabajar. Luego hay otros problemas como el de la movilidad. Sin permiso de conducir no pueden comprar coche ni tener una mínima capacidad de transporte propio en una comarca, con muchos municipios dispersos. Pero, el motivo de este artículo es exponer el círculo vicioso, en el que caen todos, a la hora de regularizar su situación. Muchos han pedido la condición de refugiados, pero muy pocos la obtendrán. Primer problema. A continuación tramitan petición de residencia y trabajo, con toda la burocracia que comporta y con algunos detalles importantes poco aclarados, como el de si en Cataluña deben haber cursado estudios básicos de catalán o no. Depende donde lo piden, dependen donde, no. Luego, hay que seguir un protocolo lento, muy lento y farragoso que da pie a los típicos bulos de si hay que ir por un camino o por otro. Si pueden contratan alguna gestoría especializada o a algún despacho de abogados, para preparar la documentación y presentarla a una oficina de la Generalitat, la cual la enviará a Barcelona, para su estudio y aprobación. Si la encuentran correcta, acto seguido la deberán enviar a Madrid para su confirmación y expedición de un permiso de trabajo y residencia, por un año. En la documentación enviada, han de haber aportado un precontrato con alguna empresa que se hay comprometido a contratarles por un período de un año. Como podemos imaginar esta condición es una de las más difíciles de conseguir. Suponiendo todo esté cumplimentado, nada es seguro de su aprobación, pero en caso afirmativo, podrán trabajar y esperar al cabo de un año, una nueva renovación que sea preludio de su implantación en España. Todo este largo y farragoso camino, está lleno de largos plazos, finales inciertos y exigencias no siempre lógicas, cuando se trata de personas de procedencias muy diversas. Después vendrán otras tramitaciones complicadas, largas y caras, para poder reagrupar familia y establecerse definitivamente aquí. La estructura policial i ministerial no está preparada para el número de solicitantes. Y la pandemia ha ralentizado la llegada, pero en pocos meses, supongo volveremos a las cifras ante pandemia. Alguien, al más alto nivel, tiene que planificar todo el proceso para hacerlo más ágil y transparente. Hay que poner más personal, y sobre todo simplificar requisitos, de forma que sean iguales para toda España, evitando dudas o complicaciones de interpretación en los territorios con dos idiomas oficiales. También los plazos de resolución deberían ser más concretos y reducidos. No puede ser que en un primer paso, puedan durar dos o tres meses, y en el segundo otros dos. Todo ello comporta demasiado tiempo sin garantías ni seguridad de ver resuelto favorablemente la petición. Y hay que tener en cuenta que muchos de los demandantes van a ocupar puestos de trabajo totalmente imprescindibles para el buen funcionamiento del país. Todos ellos están dispuestos a cubrir puestos con horarios complicados, con trabajos penosos o poco valorados socialmente. Queda claro que no quitan trabajo sino complementan las necesidades de todos los sectores de actividad. Si esto es así, no se comprende la lentitud y los farragosos trámites a los que se les somete.

Sunday, July 18, 2021

 

POBLES SANITÀRIAMENT ABANDONATS - art. Nació Digital Solsona

POBLES SANITÀRIAMENT ABANDONATS En un moment en que es torna a parlar d’abandonament, de pèrdua d’activitats i habitants, de la “España vaciada”, en comptes de prendre’n nota i actuar en conseqüència, ens trobem en un dels pitjors moments ,dels darrers 25 o 30 anys, en matèria sanitària. Ja de fa molts anys, els petits pobles, han hagut de batallar durament per a reivindicar el dret a tenir uns serveis sanitaris raonables. He assistit a multitud de reunions, en que alcaldes, consells comarcals i representants de la societat civil, exigíem tenir serveis similars als de qualsevol poble gran o ciutat. No volíem ni volem ser “ciutadans de segona”. Amb penes i treballs vam anar aconseguint petits avenços, o com a mínim parar retrocessos. Doncs bé, els darrers anys han estat molt complicats, per a disposar de suficients serveis , a nivell de medicina general, però molt deficitaris en serveis especialitzats com pediatria, psiquiatria, llevadora, etc. Si el panorama ja era dur, l’arribada de la COVID 19, ha estat catastròfica fins el punt de que a dia d’avui, hi ha 400 pobles petits, amb els consultoris mèdics municipals, totalment tancats, o amb el servei d’un matí o una tarda, si no és que el facultatiu no està de baixa, no està de vacances o no l’han enviat a un altre lloc. I podem afegir-ne, 200 més, amb serveis mínims, d’un o dos dies a la setmana, sent pobles una mica més grans. En resum, tot el món rural, està totalment abandonat, sanitàriament parlant. Si tenim 947 municipis, parlar de 600 en serveis tancats, o semi tancats, hauria de portar a una autèntica revolta. El malestar , la indignació creix, i mostra la pitjor cara d’un govern, capaç de gastar amb multitud de temes no imprescindibles, i deixar tot el món rural a la seva sort. I és que el tema és doblement greu perquè la “solució “ que dona el govern, és anar a l’Ambulatori comarcal. Bé, anar-hi , tampoc. Recomanen trucar a un número en permanent silenci, sigui perquè està ocupat en altres trucades o perquè l’han despenjat cansats de rebre trucades que no poden atendre. Així, doncs, ni servei proper, ni servei llunyà. I a punt d’entrar en el mes d’agost, s’anuncia que el poc servei disponible, quedarà suspès per vacances dels pocs professionals en actiu, sense personal substitut. La gent va ser comprensiva i pacient, en els primers mesos de la pandèmia, en que varen entendre el tancament de serveis, tot i ser bàsics, pel desconeixement de la malaltia, i la necessitat de concentrar efectius a les capitals de comarca. Però, estem a un any i mig d’aquells inicis, i no hi ha cap programació ni cap intenció, de recuperar serveis, a curt ni mig termini. Es més, ens temem que l’excusa de la pandèmia, porti a tancaments de consultoris, sota l’excusa que s’ampliaran serveis comarcals o semi comarcals. Ni ho acceptem ni ens ho creiem. Estem parlant de 600 municipis, amb 400 sanitàriament abandonats, i els altres parcialment deixats de la mà de Deu. Com podem parlar de serveis bàsics ? com podem parlar de drets fonamentals ? Com podem parlar de ciutadans , si som de segona, per no dir de tercera ? On son els professionals sanitaris? Exigim metges/metgesses, sí, però també infermers/es, administratius, i especialistes en els serveis més demandats. Tenim població envellida, tenim segons residents, mainada en cases de colònies i campaments, turistes del país i de fora. I tots paguem els nostres impostos. Els ajuntaments han fet grans inversions, en infraestructures, equipaments i serveis, destinats a Sanitat, que ara no es fan servir. No es pot allargar un abandonament com el que patim. S’ha de recuperar d’immediat, oimés quan a banda de la pandèmia tenim multitud d’altres dolències i malalties a tractar. El món rural, som ciutadans d’aquest país, volem ser atesos amb les condicions prepandèmia. Ja no demanem més, però tampoc menys.

Friday, July 16, 2021

 

NO SOM TOTS IGUALS DAVANT LA LLEI ? - art. Regió 7

NO SOM TOTS IGUALS DAVANT LA LLEI ? Exposava dissabte passat, el meu cas davant el Tribunal de Comptes, arrel d’una denúncia del grup de CiU. Suposaven pagaments indeguts de l’exercici 2003. El Tribunal encarregà la instrucció de la causa a la Sindicatura de Comptes de Catalunya, i aquesta curiosament va nomenar instructor de l’expedient a un militant en actiu de Convergència, tècnic de la casa . Buscat tot el 2003, no trobà res rellevant, així que amplià la investigació a 2004,2005, i 2006. Finalment, va aplegar 198 suposats pagaments indeguts, per un import global de 241.347 euros. Comunicat l’expedient a l’ajuntament, vam recollir tots els justificants i el dia que havíem quedat per a demostrar la falsedat del muntatge, ens va comunicar que el dia abans havia tancat l’expedient i l’havia enviat a Madrid per la seva tramitació i resolució. M’exigia dipositar un aval econòmic, o per bens patrimonials per import de 241.347, en els propers 15 dies , del contrari m’embargarien bens i comptes per aquest import. Al final tal com explicava en l’anterior article, el Tribunal va considerar, a la vista de la documentació, que dels 198 pagaments indeguts, 197 eren totalment correctes, i que un , corresponent a 30.000 euros d’interessos de demora , pagats a una empresa de construcció no s’haurien d’haver pagat, tot i que els serveis jurídics de la Generalitat, i els de Diputació, afermat amb un dictamen del Catedràtic de Dret Administratiu, Alejandro Nieto García, ho avalaven. Em va tocar pagar de la meva butxaca aquest import, i així es va aixecar l’embargament del pis, i vaig quedar exonerat de qualsevol culpa, vist que el pagament qüestionat, s’havia rescabalat a l’ajuntament, i no hi havia delicte sinó error administratiu .Fins aquí, res de nou, respecte la setmana passada , però ara vaig a la qüestió d’avui. Quan se’m va requerir un aval, i la necessitat de defensar-me d’una falsa acusació, se’m va plantejar el dubte de si l’Ajuntament em podia avalar i defensar-me. Em podia avalar l’Ajuntament ? Em podia defensar ? Nova consulta als serveis jurídics de la Generalitat, els quals em diuen clarament que no. Que l’Ajuntament ni em pot avalar , ni em pot defensar, perquè l’expedient suposava un presumpte greuge comptable a l’Ajuntament i no pot la institució agreujada, defensar al seu agreujador. De manera que ni defensa ni aval. Curiosa situació, però mai he fet cap pas que no fos degudament estudiat i avalat per qui corresponia. Avalo amb l’ únic patrimoni que tinc, el meu habitatge, i contracto de la meva butxaca un despatx d’advocats. Al final, tot pagat, tot resolt, i en el meu compte una bona merma dels estalvis fets, però lliure de tota culpa i responsabilitat. Arribats aquí. Si la Generalitat va tenir clar que el meu Ajuntament no em podia avalar ni defensar, com pot ser que la mateixa Generalitat, ara decideixi defensar i avalar als acusats de malgastar 5,4 milions d’euros, per part del Tribunal de Comptes ? Si canviem Generalitat per Ajuntament, la situació és la mateixa. Més ben dit, és molt més greu la de la Generalitat, perquè estic segur dels diners malgastats. No som tots iguals davant la llei ? No estic d’acord amb la decisió de la Generalitat i em plantejo presentar denúncia davant la Fiscalia General de l’Estat, contra el Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, per un presumpte delicte de prevaricació i malversació.

Thursday, July 15, 2021

 

ELS PROPIETARIS DE GOSSOS COM A PROBLEMA - art. Diari de Terrassa

ELS PROPIETARIS DE GOSSOS COM A PROBLEMA. Recordo quan vam renovar la llei de protecció als animals, en el Parlament de Catalunya, que els diputats de la ponència, vam considerar factible alguns factors que el pas del temps s’ha encarregat de tirar per terra. El primer, fou pensar que exigir donar d’alta l’animal, en el registre municipal corresponent, i que tots portessin xip, era factible. Més ben dit, seria seguit majoritàriament, sense especials problemes. Doncs, no. Es calcula que menys d’un 40% dels gossos estan inscrits, i molts menys porten xip, de manera que un gos perdut, mort o robat, difícilment podrà ser tornat o notificat al seu propietari. Ja no parlo dels gats, que haurien de seguir la mateixa pauta. En aquest cas, el percentatge d’inscrits i amb xip, no supera el 20%. El segon, fou creure que hi hauria un molt elevat nombre d’adopcions, de manera que es va prohibir el sacrifici d’animals, segurs que les protectores d’animals no quedarien col•lapsades. Tampoc en això vam encertar, i a dia d’avui, la majoria d’entitats protectores, públiques o privades es troben atestades d’animals que no troben adoptants. El tercer, era el convenciment de l’esterilització massiva , per evitar el creixement descontrolat de les poblacions de gats, per una banda, però també de gossos que no troben sortida, ni per la venda ni per l’adopció. Estem, doncs, amb una sobre població important d’aquestes dues espècies. Ja no parlo d’altres que no entraven en la llei específica de protecció d’animals. Vist el succeït en aquests anys d’aplicació de la llei. Rectifico, de vigència de la llei, que no de la seva aplicació, s’han de prendre mesures importants, si no volem tenir un problema molt més gran del que ja tenim. Quan es fa una llei, no es poden carregar gestions, tràmits i responsabilitats a una altra administració, si no se li donen els recursos necessaris per a fer-la complir. En aquest cas, es va exigir donar d’alta als registres municipals, de tots els animals domèstics ( gossos i gats). I que tots portessin xip, perquè tots podessin ser identificats, en cas de pèrdua, mort o robatori...Bé, queda molt bé posar tot això en una llei, però fer-la complir, és una altra història. D’entrada, els ajuntaments tenen prou feina amb les seves competències, com per assumir-ne de noves. Algú sap els milers i milers de gossos i gats que hi ha a tot Catalunya ? Parlem de prop d’ 1 milió. Sí, sí heu llegit bé. A l’entorn d’un milió. Vol dir tenir en molts llocs un funcionari a dedicació complerta per fer aquesta feina, si es vol fer bé. Però tot seguit, fa falta disposar d’un registre general , a nivell de Catalunya, connectat amb el registre general d’Espanya, per a poder comprovar de qui és el gos o el gat. I garantir que tots portin xip. I si en porten, cada ajuntament, ha de disposar d’un lector de xip, i que cada traspàs d’animal, es faci degudament bé. En fi, que a dia d’avui, molts anys després de l’aprovació de la llei, no hi ha registres ben portats d’animals domèstics, ni la majoria porten xip, ni ajuntaments disposen de lector de xips, ni existeix un registre general, ni hi ha interconnexió amb un d’estatal. En resum, vam començar la casa per la teulada, i així estem, anys després. Ara bé, les coses han canviat notablement i el nombre d’incidents i conflictes va creixent any rere any. Fins i tot aquest any i mig de pandèmia ha ajudat a que moltes persones compressin un gos o gat, per tenir companyia. I alguns compren gossos de races potencialment perilloses sense disposar dels coneixements necessaris, ni tenir assegurança de responsabilitat civil. Els resultats els anem veient poc a poc, arreu del país. Multitud de persones viatgen amb el seu gos, arriben a molts pobles i consideren que si estan en un poble no cal portar el gos lligat, i encara menys amb morrió, provocant greus enrenous, amb altres gossos o amb altres animals domèstics que pasturen per prats i boscos. Som un país poc ordenat i poc rigorós a l’hora de legislar, i sobretot a l’hora de fer complir la llei, fins que esdeveniments greus, fan veure els errors comesos. Tenim cada any multitud de conflictes que arriben als tribunals. Tenim una de les més elevades taxes de mortalitat de gossos a les carreteres, comptant-se per milers els que moren, cada any atropellats. Tenim deficiències enormes en matèria de tinença d’animals. I tenim les entitats protectores, col•lapsades per milers de gats i gossos, abandonats que no troben adoptant, i van ampliant les seves estades en aquests centres. Uns centres que molts d’ells incompleixen la pròpia normativa de la llei, sobre els espais que cada animal ha de tenir per viure, i que haurien de ser trets i passejats per evitar la seva estada en llocs no prou adequats. En resum, toca veure la realitat per emprendre modificacions que facin del compliment de la llei, el seu principi rector.

Wednesday, July 14, 2021

 

APRENDRE A LLEGIR I ESCRIURE - Art. blog personal

APRENDRE A LLEGIR I ESCRIURE. Fent la mili, primer a Sant Climent, com a recluta, i després a Barcelona, com a caporal primer, en funcions de sergent, vaig descobrir l’existència d’analfabets en el nostre país. Va ser un xoc emocional perquè no m’imaginava joves de 21,22 o 23 anys, que no tinguessin aquests coneixements tan bàsics. Sovint, em tocava llegir les seves cartes, escrites per algun mestre o pel capellà del poble, i contestar-les, al seu dictat. Molts provenien d’Andalusia, Extremadura i algun de Castella, una part d’ètnia gitana, i aquesta experiència em va suposar un tocar de peus a terra, com per constatar les immenses diferències, en un mateix país. Poc em podia imaginar que cinquanta anys després, em trobaria amb una nova realitat, procedent de països africans. Ara mateix, tinc 3 grups de refugiats, en el Centre de Protecció Internacional de Creu Roja a Berga, on els hi dono classes de castellà, tres matins a la setmana. Per a poder ser més pràctics, hem repartit els refugiats, en funció dels coneixements bàsics, en les seves llengües maternes, fent un grup pels qui son analfabets. En aquest grup d’analfabets, d’edats entre els 18 i els 42 anys, hi ha procedències diverses però un mateix objectiu comú: aprendre el castellà, per descomptat, però alhora a llegir i escriure, de manera que en una de les classes compagino l’ensenyament del castellà, amb el de llegir. Després ja farem l’escriure. Mai m’havia plantejat un repte com aquest, perquè no me l’havia imaginat. Fins ara, tots els refugiats acollits en el Centre, tenien estudis bàsics, vinguessin d’on vinguessin, però això s’ha acabat. Almenys, en aquest darrer contingent. Em toca, doncs, improvisar i compaginar l’ensenyament del castellà, utilitzant el mètode Berlitz, durant mitja classe, i destinar la segona part a ensenyar a llegir. Es curiós tenir al davant joves i adults, als quals toca introduir en el món de la lectura. De saber interpretar les lletres i com es poden agrupar per a conformar síl·labes, i després paraules. He de dir que no havia fet mai aquesta feina d’alfabetització. Per tant, toca ser creatiu, innovador i molt imaginatiu com per lligar el castellà verbal amb l’escrit. El resultat va millorant, i espero poder arribar a bon port, en els propers 6 o 7 mesos. De fet, la primera i segona classe, contrasta amb la tercera , en la qual venen els ja molt avançats en la llengua, com per a poder mantenir una conversa d’un cert grau de complexitat i varietat. Aquestes son persones que ja poden fer vida normal, en un lloc de treball o en un entorn social. Dintre de poc trobaran feina i pis, i podran volar sols. A imatge i semblança d’aquests darrers, els altres dos grups van progressant en els seus coneixements i pràctica. Molts d’ells, no crec puguin tornar mai als seus països. No estranyi a ningú el canvi en el paisatge que estem veient ja en molts pobles i ciutats.

Tuesday, July 13, 2021

 

LAS PRISAS COMO NORMA - art. El Obrero digital

LAS PRISAS COMO NORMA. Desde hace unos años, asistimos a un cambio substancial en la forma de hacer política. Antes, un líder se hacía, a base de trabajo y constancia. Ahora, quien llega a un cargo de partido, pretende llegar a uno institucional, por la vía rápida. Nada de carrera política ni carrera de largo recorrido. Todo debe ser inmediato. Por las buenas o por las malas. Lo podemos ejemplificar en la persona de Pablo Casado, pero tenemos muchos otros imitadores. Espero y deseo sea una época provisional porque este modelo es terrible para el conjunto de la sociedad. Asistir a la llegada de un nuevo líder de partido, y ver cómo usa todo tipo de argucias para acortar distancias para llegar a lo más alto, es un pésimo ejemplo para el conjunto de los ciudadanos. La política del esfuerzo, la constancia, la espera, la formación, debería ser fundamental para preparar al candidato para el cargo al que aspira. Es más, en muchos países, la carrera empieza, pasando por cargos intermedios, donde los candidatos aprenden los fundamentos de la gestión. La mejor escuela política, son los ayuntamientos. Nada mejor que empezar como concejal o alcalde, para luego, ir subiendo, hasta llegar a cargos de mayor responsabilidad. Esta era la lógica de años atrás, pero ha quedado obsoleta y pocos son los que aceptan esta vía de preparación y superación. Muchos de los que llegan a un cargo, quieren saltar a otro, sin pasos intermedios. Grave error, porque no están preparados ni han conocido las bases para ostentar un cargo, con la debida formación. Cada vez que veo y escucho a Pablo Casado, me doy cuenta de sus inmensas carencias. Han preparado un busto parlante, con todas las técnicas del mercado, pero sin la proximidad ni la comprensión de las dificultades ajenas. Para comprender a la gente, hay que haber estado en contacto con ella. No con unos pocos privilegiados, sino con todos los sectores, favorecidos y desfavorecidos. Saber lo que cuesta llegar a final de mes, saber de las dificultades para encontrar vivienda, trabajo, formación. Ver cómo viven en barrios pobres, en pueblos alejados de los principales servicios. Tener contacto directo con personas mayores, con jóvenes a la búsqueda de su emancipación. En definitiva, conocer de primera mano, la realidad del país. Si un líder no tiene este conocimiento de primera mano, todo lo que diga suena a falsedad. A discurso enlatado, vacío de sentimiento. Es la impresión que me dan los discursos de Pablo Casado. Quien los escribe y prepara lo hace pensando en un sector muy reducido de españoles y tiene por objetivo criticar y derribar todo el trabajo del otro. En este caso, Pedro Sánchez. No se modula el mensaje, no se adapta a la situación concreta. Es igual el tema o el momento. Hay que dar la imagen de firmeza y contundencia, lo de menos es el fundamento de la crítica. Así estamos. No hay sentido de Estado, ni sentido del deber. Hay prisa por llegar, para evitar que si pasa la ocasión, el partido decida nombrar a otro. Las derechas se consideran con el derecho y el deber de gobernar, y de quitar a los que estén, para ponerse ellos. Pues bien, este es el modelo elegido por Pablo Casado. De prisa hacia la presidencia. La preparación y el conocimiento de la realidad es lo de menos. Una vez en la cúspide se hará lo que se deba hacer que es beneficiar a los suyos. No hay un proyecto para todos, hay una ambición para una parte. Causa perplejidad la escasa formación intelectual, la falta de conocimiento de la realidad plural de España. La repetición de tópicos, para destruir no al adversario, sino al enemigo. No hay discurso propio, hay simples frases hechas, para salir a prensa amiga, sin ningún convencimiento ni alternativa. Hay prisa. De aquí la desesperación de ver a un adversario gestionar con serenidad y buena formación la compleja realidad de España. Esperemos lo siga viendo por muchos, muchos años.

Monday, July 12, 2021

 

LA CAIGUDA D'UN SÍMBOL - art. Nació Digital Solsona

LA CAIGUDA D’UN SÍMBOL. Lamento profundament la depressió de Montserrat Venturós, alcaldessa de Berga, per la CUP i li desitjo una prompta i total recuperació com per a reprendre les activitats privades i públiques que cregui convenients. El seu habitual i franc somriure serà la millor prova d’haver superat aquesta difícil etapa en la que està ficada. Comprenc la renúncia a l’alcaldia, perquè la ciutat de Berga, és massa complicada com per a poder compaginar activitat i malaltia, o per anar allargant la provisionalitat d’una baixa, que ja feia 5 mesos que durava. Dit això, ella personalment, i la CUP com a col·lectiu han de fer autocrítica sobre les seves accions i actuacions, en els darrers 6 anys a Berga, al front de l’Ajuntament. Es molt fàcil donar lliçons des de l’oposició, i convertir-se en flagell contra els partits “tradicionals o convencionals” però altra cosa és assumir el govern, i fer-lo funcionar amb l’ eficàcia i celeritat que el dia a dia requereix. Conformar un equip, tenir les idees clares sobre les necessitats i reptes d’una capital de comarca de 16.000 habitants, no permet ni demagògies ni voler convertir-se en un mirall per a la resta del país. La CUP va voler mostrar i demostrar unes altres formes de governar, i a Berga li va tocar servir de model, perquè era la ciutat més gran que governaven. Parlo del mandat anterior ( 2015 – 2019). Mala cosa quan es governa, mirant enfora, en comptes de mirar cap en dintre, i constatar els enormes reptes d’una ciutat que no ha estat precisament model d’eficàcia ni governació, durant molts i molts anys. Pretendre una doble acció, de govern, i alhora de confrontació amb l’Estat i l’estat de dret, no podia acabar bé. El increïble pols, més ben dit, l’inimaginable enfrontament amb una Junta Electoral, havia d’acabar, malament. Molt malament. I així va ser. Els qui portem tota una vida, de representants d’un partit davant les Juntes Electorals, sabem que durant els processos electorals, el compliment de la llei es converteix en sagrat. No hi ha excepcions, no hi ha embats ni reptes possibles, perquè qui està obligat a fer complir la llei, ho farà amb qui sigui, i com sigui. Per això, hem aconseguit que a Espanya, en 45 anys de democràcia, no s’hagi qüestionat mai cap resultat electoral. I que el funcionament dels dispositius electorals hagin estat impecables. Si algú creia poder anar contra aquestes normes d’obligat compliment, vivia en un altre món. Creure que una alcaldessa podia saltar-se l’estat de dret, suposava desconèixer el poder de la Justícia. Però alguns, el propi col·lectiu de la CUP, van assumir aquest repte, el van fer seu i van voler aparèixer com els valents que no tenien por a les conseqüències. Concentracions, aplaudiments, mostres d’orgull....sí, sí, tot això pot semblar divertit, atrevit o trencador , però va fent forat cap a l’interior de la persona que assumeix aquest rol de símbol de l’incompliment de la legislació vigent. Estelades a l’ajuntament, fora retrat del Cap de l’Estat, incompliment de la normativa de símbols oficials, ...tot bé de cara a la galeria, però el final, era més que conegut i evident. Retorn obligat o inhabilitació segura. I els anys passen, i els temes essencials no es resolen, i el que era simpàtic, passa a veure’s com postureig, pur i dur. I el cos i la ment se’n ressenten. No en va Berga, té múltiples grans problemes pendents de solució ,de molts anys ençà, fins el punt de ser una de les capitals de comarca menys posades al dia. Sí, s’ha resolt un dels grans temes: el traspàs de l’Hospital a la Generalitat. Aquest és el gran tema resolt, però no es va pensar o no s’hi va incloure la resolució de la Residència. No m’estranya el cost que ha tingut, a nivell personal, per a la fins ara alcaldessa. Tothom té uns límits de resistència i quan es creu que no es tenen i que es pot anar contra tot i contra tots, perilla caure pel camí. Ho lamento sincerament, però toca fer una autocrítica, per a no repetir errors com els comesos. Dit això, espero i desitjo una prompta i plena recuperació.

Friday, July 09, 2021

 

EL "MEU " TRIBUNAL DE COMPTES - art. Regió 7

EL “MEU” TRIBUNAL DE COMPTES . Anys enrere, CiU va creure que podia guanyar en els tribunals el que perdia a les urnes. Denúncies a jutjats i a d’altres organismes, entre els quals el Tribunal de Comptes .Rebuda la denúncia per suposats pagaments indeguts, el Tribunal encarregà l’ instrucció a la Sindicatura de Comptes de Catalunya, còpia mimètica del Tribunal. Curiosament la Sindicatura nomenà instructor a un tècnic , militant en actiu de Convergència, a l’ajuntament de Sabadell. Fou aquest funcionari el qui decidí investigar amb lupa tots els pagaments de l’exercici 2003, no trobant-hi res interessant, amplià a 2004, després a 2005 i finalment a 2006, amb el resultat final de 198 suposats pagaments indeguts, per un total de 241.347 euros. Comunicades aquestes suposades irregularitats, vam buscar tots els justificants, i vam completar-lo amb un informe econòmic exhaustiu, manament per manament. Cap problema per demostrar la plena legalitat de tots els càrrecs. Vam quedar per una reunió amb tot el material justificatiu, i el dia indicat, ens vam personar la secretària – interventora i jo mateix, amb uns 500 documents, degudament diligenciats, probatoris de la correcta actuació. Just acabats d’asseure, ens notifica que el dia anterior, va decidir tancar l’ instrucció i enviar-la al Tribunal, de manera que no calia fer la reunió. Ja seria el Tribunal el que s’encarregaria de resoldre l’expedient. També m’informava que havia de dipositar un aval econòmic o bens per l’import requerit. Així és com vaig embargar l’únic patrimoni que tinc, el meu pis . Bocabadats per una actuació tant sectària, tant impròpia de funcionari, ens negàvem a signar la notificació, cosa que ell digué que si no ho fèiem dos funcionaris de la casa, en donarien fe de la negativa. Vam signar en disconformitat i vam decidir plantar cara a tan immens despropòsit. Via despatx d’advocats vam trametre a Madrid tota la documentació preparada, i el Tribunal considerà, a la vista de les justificacions que dels 198 manaments, suposadament qüestionables, 195 eren totalment correctes. En quedaven 3, amb una certa manca d’aclariment que foren resolts a la setmana següent. En quedà només un per un import de 30.000 euros, corresponent al pagament d’interessos de demora a una empresa de construcció, a la qual havíem pagat amb retards de més d’un any, degut als immensos retards de les subvencions del PUOSC , de la Generalitat. Negociats a la baixa els interessos, abans de pagar-los la secretària- interventora, demanà informe als serveis jurídics de la Generalitat i als de Diputació. Tots dos van ser afirmatius, en el sentit que s’havien de pagar. Fins i tot Diputació, demanà un dictamen jurídic a un Catedràtic de Dret Administratiu que també avalà el pagament. El tribunal considerà indegut el pagament i resolgué que havia de pagar de la meva butxaca els trenta mil euros liquidats. L’únic consol és que els diners anaven a l’ajuntament i no a cap altre lloc. Just- Injust? Incomprensible, diria jo, però aquesta fou la resolució. Van aixecar l’embargament i vaig quedar absolt, amb uns estalvis menys. El meu error, vist més tard, fou no haver imputat Generalitat i Diputació, en el cas. Segurament el Tribunal no s’hagués atrevit tirar endavant. Però, el fet , fet està. I queda clar que els ara afectats no s’atreveixin a culpar un Tribunal quan ells aquí tenen una Sindicatura que pot actuar de manera sectària i partidista, amb funcionaris amb carnet, que poden tapar vergonyes pròpies o actuar contra dirigents d’altres partits, com feren en el meu cas.

Wednesday, July 07, 2021

 

LLIÇONS DE DEMOCRÀCIA, NO - art. Diari de Terrassa

LLIÇONS DE DEMOCRÀCIA, NO. Considero positiu el pas donat pel president Sánchez, de concedir els indults als presos polítics, però quedi clar que cap d’ells pot donar lliçons de democràcia, a ningú. Ho dic per algunes declaracions i discursos, fets a la sortida de presó o en diferents altres indrets, per a demostrar la fermesa de les seves conviccions. Em sembla molt bé mantinguin idees i conviccions, però no vulguin tornar a trencar la convivència , i encara menys la democràcia, perquè una segona vegada no acabaria com la primera. He ostentat l’il·lustre càrrec de Diputat en el Parlament de Catalunya, durant 4 legislatures, i he jurat una vintena de vegades, fidelitat a la Constitució i a l’Estatut de Catalunya, com a regidor, alcalde, diputat o conseller comarcal, al llarg dels 40 anys de càrrecs institucionals. De molt petit, vaig heretar la fidelitat als acords i compromisos , propis de la gent de pagès. Una encaixada de mans, la paraula donada, o la signatura d’un compromís, eren i son sagrats. De per vida. Al llarg de centenars d’anys, aquesta ha estat una característica del seny i fer, d’un bon català. A les primeres legislatures del Parlament de Catalunya, vam acordar la redacció d’un Reglament que contingués les regles de joc per a governar-nos. Havia de ser ampli, obert, consensuat com perquè fos assumit per tots i totes, i tingués una durada de molts anys. El redactat final fou aprovat per la unanimitat dels 135 diputats i diputades. Entre les clàusules que contenia, figurava una d’elemental, com que no es podés modificar, sense l’acord d’un mínim dels dos terços de la Cambra. Es a dir, 90 membres. Es cosa habitual en tots els països democràtics. Heus aquí, però, que el matí del 6 de setembre de 2017, un conjunt de 72 diputats, decideixen dues accions d’una enorme transcendència i gravetat. En primer lloc, trencar el jurament fet. La paraula donada, acordada i votada, passava a ser vulnerada, i es produïa un acte de perjuri. Decidien vulnerar el Reglament del Parlament , per imposar un ordre del dia i unes tramitacions de propostes i lleis, fora de l’ordre constitucional i estatutari. Marta Rovira, com a portaveu d’aquest grup, feia les funcions d’una mena de fiscala, dient –li a la presidenta Forcadell com havia de dirigir els debats i votacions. D’entrada, eliminant els drets dels grups parlamentaris ,a l’ oposició. No se’ls permetia demanar dictàmens als Lletrats del Parlament sobre la legalitat o no dels textos a votar. També se’ls va denegar el dret a disposar del dictamen de la Comissió Jurídica Assessora ( una mena de tribunal constitucional català). A continuació, imposició, per lectura única de les propostes i lleis, que suspenien la legislació democràtica vigent. I finalment votació, sense drets a rèplica ni presentació de recursos davant la Mesa del Parlament, ni a cap altra instància. Els dies 6 i 7 de setembre, els 72 diputats, varen convertir el Parlament de Catalunya, en una mena de cambra de república bananera. Aquestes sessions suposen la major vergonya i el més greu atac a la democràcia parlamentària catalana. Passaran a la història com uns fets mai imaginats i mai a repetir. Després, el fet de la consulta de l’ 1 d’octubre, no deixa de ser un pecat venial, al costat d’un autèntic sacrilegi a la democràcia, el succeït els dies 6 i 7 de setembre de 2017. Tan greu fou l’atac, que no s’ha volgut mostrar mai, a TV3. No han tingut temps de muntar un documental per a mostrar el pitjor atac i comportament dels partits independentistes. Al costat d’aquests fets, n’hi ha molts altres de greus i vergonyosos, però allà es trencà el vincle sagrat entre el poble català i la seva principal institució. Els 72 diputats varen cometre perjuri, sí, però amb ell varen trair a la pàtria que deien voler servir. No vulguin, ara, emmascarar les seves posteriors actuacions ni ens vulguin vendre patiments, a favor de la pàtria. No volem ni necessitem màrtirs ni salvadors de la pàtria. Simplement volem servidors que compleixin el jurament fet, i lluitin per les idees i conviccions que vulguin, però mai trencant l’estat de dret. I si creuen poder imposar la unilateralitat , res millor que mirar xifres i participants. Poden prometre convocar el que vulguin, però si la major part del país no hi participa, com fins ara ha passat, és un brindis al sol, o un nou engany. Si volen jugar a un partit i juguen sols, es poden imaginar que guanyen. I si creuen les seves mentides, allà ells; ara bé, lliçons de democràcia, cap ni una.

Tuesday, July 06, 2021

 

EN TORNO A LOS GASTOS DEL PROCÈS - art. El Obrero digital

EN TORNO A LOS GASTOS DEL “ PROCÈS “. No pasa semana sin alguna novedad sobre el proceso independentista. En este caso, el protagonista ha sido el Tribunal de Cuentas, con una petición de 5,4 millones de fianza para 34 altos cargos de la Generalitat, por presuntos gastos impropios, entre los años 2011 i 2016. Los gastos auditados corresponden a los derivados del Diplocat, con sus embajadas en el extranjero, llamadas Delegaciones en el exterior. Un entramado de 17 representaciones, en otros tantos países, que nadie sabe muy bien lo que hacen, pero sí sabemos lo que nos cuestan. En tanto que ex Diputado en el Parlamento de Cataluña, he pedido, en más de una ocasión, las memorias de actuación de cada Delegación. No existen. Es decir no hay documentos públicos que avalen ni justifiquen su existencia. Sirven para colocar a amigos y parientes, concederles un buen sueldo, y mandarles hacer propaganda de los partidos del gobierno. Pocas cosas más pueden hacer, puesto no tienen competencias en ninguna área concreta. Solo les queda promocionar el turismo y el proceso independentista, de aquí la imputación y petición de aval por 5,4 millones. La polémica viene seguida por una doble imputación a algunos de los afectados que ya habían sido acusados por la vía penal. Parecería como si se les pidiera responsabilidades doblemente. No lo considera así el Tribunal, con lo cual los gastos totales por la convocatoria de la consulta del 1 de octubre de 2017, y las acciones de promoción, previas, subirían en total a cerca de 10 millones de euros. Sin entrar ahora en el meollo del asunto, sí hay que reconocer que nadie puede destinar dinero público a acciones ilegales. Y esto lo hizo tanto la Generalitat, como muchos ayuntamientos, consejos comarcales y diputaciones. Todavía hoy pueden verse banderas, postes, pancartas, banderolas, símbolos diversos, etc., pagados con dinero público. A todo ello habría que añadir viajes, alquiler de locales, cuotas a entidades independentistas como el AMI (asociación de ayuntamientos por la independencia), ANC , Ómnium, … Es evidente que no se puede destinar dinero público a actividades impropias y aún menos si éstas son ilegales. De aquí la petición de devolución del dinero utilizado, a los responsables de las instituciones implicadas. El problema es que lo pida un Tribunal de Cuentas, en horas bajas, por su composición y por su implicación en retorcer pruebas, más que en presentarlas de forma clara y transparente. La mayoría que ostentan los representantes del PP, lo hace poco objetivo y sospechoso de parcialidad. Sea como sea, la máquina se ha puesto en marcha y dentro de 15 días los implicados deberán presentar avales por el importe total de 5,4 millones, de lo contrario el Tribunal embargará bienes por este importe. Por lo que sabemos, la caja de resistencia que se creó con motivo de las imputaciones a los organizadores del proceso, está exhausta, y ya hay quien quiere pedir nuevas aportaciones a la sociedad civil. El problema es la desmotivación y el agotamiento de muchos colaboradores que ven como las causas se van multiplicando sin señal de un final próximo. A la vista de lo leído, hubiera sido mejor recurrir a la vía judicial, para reclamar responsabilidades por las acciones llevadas a cabo. El Tribunal de Cuentas, no es un órgano judicial y esto conlleva la sospecha de uso partidista. De todas formas hay que esperar ver el detalle de lo reclamado para dejar claro si su actuación se ajusta a sus funciones o se ha excedido. En unos días tendremos respuesta, mientras tanto, el problema está del lado de los independentistas, para cubrir los avales reclamados.

Sunday, July 04, 2021

 

LA LLEI PER BANDERA - art. Nació Digital Solsona

` LA LLEI PER BANDERA. La lentitud de la Justícia i altres organismes, fa que vagin sortint temes que ja semblaven oblidats, ocorreguts al llarg dels deu anys de procés. Ara mateix, en tenim un sobre la taula provinent del Tribunal de Cuentas, el qual reclama un considerable volum de diner ( 5,4 milions) a 34 alts càrrecs de la Generalitat, entre els quals es troba Andreu Mas – Culell, ex Conseller d’Economia i Finances. El prestigi d’aquest economista, ha motivat un ampli ressò nacional i internacional, de la situació a la que està exposat, detallada pel seu fill, mitjançant l’ús de les xarxes socials. La majoria no saben ben bé a què ve aquesta proposta de reclamació de reparació de danys econòmics, ara i aquí. Doncs bé, el problema prové de despeses realitzades per a la promoció, i internacionalització del procés independentista, mitjançant l’ús de les anomenades ambaixades catalanes. Les oficialment conegudes com Delegacions a l’exterior. Aquest és un món totalment opac, portat amb secretismes i amiguismes, que no ha estat degudament supervisat ni controlat per ningú. Com ex diputat al Parlament he reclamat les memòries d’acció i actuació de cada Delegació ( n’hi ha un total de 17 ) i he de dir que no existeixen. Primera gran anomalia. Resulta que tenim unes Delegacions que pel que sembla no han de donar compte de les seves accions a nivell públic. No coneixem els resultats de la seva existència i tot indica que hi ha moltes despeses sense justificació clara. El Tribunal de Cuentas, supervisa i controla totes les institucions d’Espanya, i lògicament també les de Catalunya. Sempre ha anat amb un considerable retard de dos o tres anys, justificat pels retards en que moltes vegades reben les liquidacions de cada organisme i institució. De la supervisió i control de les despeses de la Generalitat, en aquest àmbit, se’n desprenen despeses destinades a la promoció i preparació d’actes il·legals com eren tots els lligats al procés. Es evident que si això és així, fa bé a reclamar la restitució de les despeses fetes. A la Generalitat i a tots els ajuntaments, consells comarcals i diputacions que varen fer coses semblants. Per entendre’ns si aquestes institucions varen destinar diner públic a comprar estelades, pals , banderoles, pancartes, simbologia processista, cartells, pagament de quotes a l’AMI o a d’altres entitats com l’ANC o Omnium, pertoca reclamar als seus alcaldes i presidents, el retorn de les quantitats malversades. Lògic i obligat. Només faltaria. Perquè ,imaginem situacions semblants i que determinats ajuntaments decidissin pagar quotes al partit polític de l’alcalde, o a comprar banderes, lloguers de locals, material divers....Suposo que ningú acceptaria que el diner de tots, anés a parar a un partit determinat. O per una finalitat determinada de caràcter partidista. Doncs be´, això és el que van fer determinats càrrecs del govern de la Generalitat, per acció o per omissió. Tots sabem que cada responsable ho és de les seves funcions. No pot al·legar desconeixement o inacció. D’aquí les actuacions del Tribunal de Cuentas.

Friday, July 02, 2021

 

UNA TERCERA CONSULTA ? - art. Regió 7

UNA TERCERA CONSULTA ? Una part de l’independentisme torna a proposar o “amenaçar” amb una nova consulta / referèndum si no s’aconsegueix el que es demana al govern central. O per deixar les coses més clares, a l’Estat. En aquest pols entre Catalunya – Espanya, creuen tenir la capacitat per imposar el dret d’autodeterminació i per tant, la convocatòria d’un referèndum vinculant. Ja donen per descomptat que si s’arribés a celebrar, el guanyarien segur. Però , no tenen en compte un raonament molt senzill i fàcil d’entendre. Veiem. El govern central, en nom de l’Estat, no pot permetre, no pot autoritzar, una cosa que li prohibeix la Constitució. Governi qui governi, no es pot trencar l’estat de dret, i l’estat de dret, suposa complir i fer complir la legislació vigent. I si no es canvia la legislació vigent, el que està prohibit ,ho està, per molt que alguns volessin fer una altra cosa. Aquest principi tant elemental i tant senzill sembla no ser entès per una part de l’independentisme que creuen que si no els hi donen el que demanen, s’ho agafaran “ a les braves”. Simple i planerament, els hi hem de dir, això no passarà. Poden creure que sí, poden somiar, poden imaginar però el cert és que és impensable. Hi ha però un altre raonament tant senzill com l’anterior. Si en algun moment, algú convoqués una consulta, i aquesta no fos impulsada per la totalitat de les forces polítiques catalanes i espanyoles, quedaria deslegitimada pel sol fet de no participar-hi la majoria de catalans. En resum, no serviria per a res més que per a repetir una cosa ja vista, i que efectivament no ha tingut cap recorregut visible. Si mirem les xifres del 9 N de 2014, es varen donar unes xifres que ens hem de creure, sense haver-les pogut contrastar, que varen votar 2.305.290 persones. D’aquí se’n va derivar una participació d’un 37,02 % del total del país, tenint en compte que podien votar a partir del 16 anys. Si Catalunya compta, amb 7,6 milions d’habitants, resulta que més de tres milions es varen quedar a casa. Molts més dels que varen anar a votar. Si agafem les xifres del 1-O de 2017, se’ns va dir que el cens era de 5.313.564 i els votants varen ser 2.286.217, que representaven un 43,03% . Una altra vegada més de tres milions es varen quedar a casa. Què vull dir amb això ? Que millor no fer servir armes que no es tenen, per pressionar al govern o a l’Estat. Si en algun moment algú vol convocar unilateralment ,no solament no se’n sortirà per actuació dels elements que té l’estat de dret, sinó tindrà un element tant o més poderós com és la no participació dels qui hi estiguin en contra. Una consulta en la qual només hi participa una part, no és consulta, és un engany. Es com si en un partit de qualsevol esport, només juga un equip. Així estan les coses, de manera que ningú es vulgui apropiar de la representació de tots els catalans, perquè la realitat és diversa i plural i mai permetrem agafar la part pel tot.

Thursday, July 01, 2021

 

CONTINUAR LA RESTAURACIÓ DE SANT PERE DE LA PORTELLA - art. La Rella del Lluçanès

CONTINUAR LA RESTAURACIÓ DE, ST. PERE DE LA PORTELLA. Els qui coneguin el conjunt de Sant Pere de la Portella, en el municipi de La Quar, deuen estar desanimats per constatar la situació en que es troba. Per a mi, és especialment indignant perquè l’havia conegut quan tot encara estava dempeus, i era relativament fàcil la seva restauració. El pas dels anys i la desídia, en aquest cas de la Generalitat, va portar a deixar perdre bona part de l’antic Monestir, i tenir la restauració parada des de fa un grapat d’anys. I tanmateix vull recordar que l’any 2010, va ser declarat Monument Cultural d’Interès Nacional ( BCIN). El que vol dir que és un monument de primer ordre, i tanmateix maltractat. Els seus inicis es remunten a l’any 997, amb diverses intervencions, ampliacions i millores fins a configurar un conjunt d’una gran riquesa arquitectònica i interès històric, situat en un lloc preservat de les guerres i incendis. El més notori era el claustre, que ha estat restaurat, però no acabat. Un claustre de doble planta, amb dependències a l’alçada de l’església amb la qual es comunicava. El mes passat vaig tornar a visitar-lo, i a la vista de la congelació d’actuacions restauradores per part de la Generalitat, vam decidir que el Grup Parlamentari Socialista, en el Parlament de Catalunya, per mitjà del diputat Cristòfol Gimeno, presentaria una pregunta i requeriria al Govern a fer les previsions pressupostàries per a continuar la restauració fins acabar-la. No es pot deixar un conjunt arquitectònic com aquest, en les condicions en que es troba. S’ha d’acabar, s’ha de protegir i s’ha de fer visitable. Si ha arribat fins aquí després de mil anys, no pot ser que el deixem abandonat, després d’haver declarat com un monument de gran interès nacional. Informaré de la resposta i actuacions del Govern.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?