Joan Roma

ES CREIBLE LA REFUNDACIÓ DE LA CUP ? Fa uns dies, es van reunir a Girona, un bon nombre de càrrecs de partit, institucionals, vells i nous militants i simples simpatitzants. Per aquesta mena de congrés, ens diuen, van passar prop de 650 persones. Enlloc he vist ni llegit conclusions concretes de cara el futur immediat. Segurament els debats continuaran en els propers dies i mesos, fins arribar a concretes propostes, de cara a properes conteses electorals, la primera de les quals es preveu pel juny de l’any vinent: eleccions al Parlament Europeu. He de dir que l’aparició de les Candidatures d’Unitat Popular, com originàriament es deien, ara resumides en singular: la CUP, va crear una clara expectació. Volien trencar les dinàmiques dels partits “tradicionals”, per mostrar altres vies i maneres de “fer política”. Era lògic, fer-ne un seguiment per veure en què consistien els nous objectius, les noves formules i les noves maneres de ser i estar en política. Res millor que buscar exemples concrets per veure si les expectatives es complien. El lloc més adequat era, el Parlament de Catalunya. Tot seguit, la política municipal, en el govern o a l’oposició. Finalment, el Congrés de Diputats, on tenien representació, que ara han perdut. Algú, podria reclamar també la seva acció, en el carrer. Es a dir, en accions populars per a defensar postulats essencials com el dret a l’habitatge, la lluita contra els desnonaments, la reclamació de polítiques verdes, etc. De l’acció parlamentària ,tant en el Parlament de Catalunya com en el Congrés de Diputats, he de dir que ha estat clarament decebedora. Ho dic, amb desànim, perquè sempre va bé l’existència de persones i grups que sacsegin consciències i siguin capaços de portar temes delicats, nous, controvertits, que obliguin a prendre posició, als partits tradicionals. Francament, no recordo cap fet notable, que hagi suposat canvis de tramitacions, modificacions d’ordres del dia, o subversions en l’àmbit legislatiu. No és fàcil aconseguir-ho. He estat quatre legislatures en el Parlament, i conec les dificultats però precisament perquè és difícil, s’ha d’intentar, I per fer-ho, algú ha de treballar de valent durant mesos o fins i tot anys, fins aconseguir portar algun tema rellevant que obligui a ser considerat, estudiat i votat. I dic això, tant pel que fa el Parlament de Catalunya, com el Congrés de Diputats, on les dificultats encara son majors, però era la gran oportunitat per a demostrar la preparació i treball d’un moviment, arrelat al territori. No ha passat, ni aquí, ni allà. En quan a la vida municipal, puc afirmar que s’han integrat amb una facilitat i rapidesa, mai imaginades. Actuen com qualsevol altre partit tradicional, i en res canvia que en un poble o ciutat hi hagi , en el govern o a l’oposició, un grup de les CUP. He fet un seguiment dels grups municipals de Berga, Olvan, Monistrol de Calders, Manresa, Girona, i francament l’esperit innovador i trencador, hi va ser en uns primers moments, més a nivell verbal que no pas factual, però en dos o tres anys, tot va esdevenir previsible. Ara, anuncien una refundació, a la vista dels mals resultats de les darreres conteses electorals. No veig canvis a l’horitzó com per a poder revertir la situació. Per això, faria falta una entrada massiva de noves generacions, una voluntat real d’innovar en l’acció i participació, una sòlida formació i una dedicació, en cos i ànima a la transformació de la societat i el país. Fàcil de dir, molt complicat de dur a terme. Aquests son els reptes que tenen tots els partits, i no per això decideixen refundar-se, el que busquen és ampliar militància, millorar organització i aconseguir la confiança dels electors, mitjançant honestedat i eficàcia en tots i cadascun dels llocs assignats. Son partits tradicionals, sí, però no han estat substituïts en cap moment, per altres que com la CUP, prometien revolucions que han quedat en anuncis i proclames.

SENSIBILITAT INDEPENDENTISTA Semblaria que els partits independentistes, una vegada en el Govern, haurien de mostrar una especial sensibilitat vers altres nivells administratius. Em refereixo als ajuntaments, però també als consells comarcals i diputacions. Això no és així, al contrari, tenen pulsions clarament centralistes, acompanyades d’un cert autoritarisme. Arribats a dalt, consideren indispensable manar de dalt a baix. Es a dir, son ells els que planifiquen plans, programes, convocatòries, ajudes, destinades a la resta d’administracions. De fet, critiquen molt Madrid, entès com centre del poder, i no es donen compte que ells han copiat i fins i tot millorat aquest model, a nivell de Catalunya. Es a Barcelona on rau el 90% del poder de la Generalitat. Totes les propostes i iniciatives per descentralitzar han fracassat. I la figura que queda, és la d’una piràmide. El Govern a dalt de tot, i a la base, la resta d’administracions. Fem un breu repàs per a explicitar aquesta descripció. Els ajuntaments catalans no tenen ni més ni millors competències que els de la resta de l’Estat. Mala cosa si prediquem acostar el poder als ciutadans i en canvi, no els dotem de més competències, acompanyades del corresponent finançament. Es més, el Govern tracta els ajuntaments com menors d’edat. Planifica plans i programes segons el seu millor entendre, sense donar veu ni poder de decisió als qui en son els receptors. Ho podem veure en el PUOSC ( Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya), en el qual hi entren les inversions que el Govern ha decidit, no la que els ajuntaments voldrien. Aquest és el model que impera en totes i cadascuna de les Conselleries i Organismes de la Generalitat. Si anem als Consells Comarcals, passa el mateix, en un grau més elevat. Aquí, s’ocupen de tot allò que el Govern no vol fer, sigui per mandra sigui per insignificança. Aleshores ,ho envia a que ho gestionin els CC. Converteixen els consells, en una mena de calaix de sastre, on conviuen tota mena de serveis, sense competències pròpies ni suficient finançament com per poder dur a terme polítiques innovadores. I si mirem Diputacions, el Govern, en passa perquè no pot fer res més. A falta de competències molt definides, s’ocupen de crear serveis per ajudar els ajuntaments, convertint-se en una mena de repartidora, molt fonamental per a tots els ajuntaments, però molt especialment per als més petits. Porten una mena de vida paral•lela a la del Govern, sense grans interferències, però també sense grans coordinacions. Passa, doncs, que la realitat contrasta amb la teoria. Moltes crides a la independència i al poder de decisió, però quan el tenen, no el deixen anar. Haurien de ser els més descentralitzadors, els més oberts a escoltar i acordar noves competències cap els ajuntaments, consells i diputacions. Fins i tot, desconcentrar el poder cap a unes vegueries que ningú sap què fan ni què volen ser de grans. En resum, la sensibilitat independentista vers la resta d’administracions i institucions, és inexistent. Son tant centralistes i tant dirigistes com els que critiquen. Una bona mostra de l’enorme distància entre el que es predica i el que es fa. Tenen ben poca credibilitat a l’hora d’enfrontar-se amb el model estatal.

CRISIS EN EL MÓN ASSOCIATIU. Per raons que ara no venen al cas, tinc contactes amb un bon nombre d’associacions, clubs, entitats, corals, comissions de veïns, de festes, grups diversos, etc., amb un denominador comú, la composició de les juntes directives està formada per persones d’una certa edat. Ja ens entenem, persones que, majoritàriament han superat els 60 o 65 anys. Es cert que moltes d’elles, ja amb la pensió assegurada, i sense tenir les obligacions que comporta la jornada laboral, poden dedicar més temps i esforços a tirar endavant les activitats de l’entitat, de la qual formen part. Es més, en molts casos, estan en dues o tres, de manera que la seva ocupació és múltiple. Però, què passa quan algú en vol deixar alguna o simplement té ganes de girar pàgina i facilitar la renovació de la Junta ?. Falten candidats. Més ben dit, moltes entitats, estan en perill per falta de substituts. Hem perdut una part important de les ganes de participar en un voluntariat, absolutament essencial, per a preservar la riquesa i varietat de la nostra societat. I no solament passa, a nivell d’entitats, també ho hem vist a nivell municipal, amb un bon nombre de pobles on no hi havia llistes, o una d´única. Es evident que aquesta situació esdevé més i més preocupant perquè moltes de les activitats que ara es fan en qualsevol poble o ciutat, son inviables sense la participació desinteressada dels ciutadans, en general. Tots coincideixen en la dificultat de comptar amb les joves generacions. Mai es pot generalitzar, però molts joves estan disposats a ajudar puntualment en un esdeveniment concret, però els costa implicar-se de forma permanent. Quan dic permanent, vull dir, en un mandat de dos, tres o quatre anys, com tenen la majoria de les juntes directives de qualsevol club o entitat. Tothom espera sigui un moment de crisis que doni pas a un de nou d’implicació generalitzada, però el cert és que van passant els anys, i comencen a caure algunes associacions de veïns, comissions de festes, clubs de tennis, de petanca, o de qualsevol altre activitat. Cada pèrdua, s’ha de lamentar, perquè en molts casos, serà definitiva. Bé, res és definitiu , en el sentit que en algun altre moment es pot recuperar, però tots sabem que costa molt crear, i molt poc fer desaparèixer. En aquest món, el paper dels ajuntaments és fonamental pel que tenen de proximitat a les activitats, i per la feina que poden fer de donar facilitats, de tota mena als capdavanters, per evitar esforços massa pesats. No és igual organitzar una festa, podent disposar de tota mena de mobiliari, local, infraestructura, i alguna ajuda tècnica, econòmica o en personal, que haver-ho de fer tot, entre uns pocs. S’ha fet molt en aquest camp, com podem veure, voltant una mica pel país. En tots els pobles i barris, hi ha infraestructures, equipaments i serveis, que poden ser utilitzats per les entitats, per dur a terme les seves activitats. I no hi ha poble i ciutat que no atenguin la major part de les peticions que fan arribar a l’ajuntament. No a tot es pot dir que sí, però l’esforç és immens, a benefici de tots. Però, de poc serveix disposar d’aquesta base si falla la fonamental. Res pot substituir l’empenta dels interessats en una activitat determinada. Son ells els que coneixen els gustos, les desitjos de la gent, que saben quan i com s’han de fer les coses. Tenim un problema, i no està clar com resoldre’l. S’ha de fomentar la implicació i la participació, començant pels més joves, per tal que agafin el relleu dels qui han estat al capdavant durant anys. Alguns, molts anys. Tots ells/ elles mereixen un reconeixement a la immensa tasca que han fet, i fan. Es lògic puguin ser rellevats, quan així ho decideixen.

NI AGRAITS NI INTEL.LIGENTS. Que un partit tingui ,a una delinqüent per presidenta, a un ex president de la Generalitat, per referent, sense cap càrrec en el partit, fugitiu en el maleter d’un cotxe, deixant abandonats a la seva sort a tots els qui havien format part del seu Consell Executiu, en una mostra increïble d’inconsciència i covardia, suposa una novetat en la història de Catalunya. No crec que mai més, ningú ho pugui superar. I aquest partit, per atzar de la fortuna, disposa de 7 diputats que complementen altres partits, per arribar a la majoria absoluta del Congrés de Diputats. Era, o ells, o el desastre d’un possible govern de PP i VOX. Tots, hem fet esforços inimaginables, per assumir gestos i propostes que sense aquesta amenaça, no haguéssim acceptat mai. Si fóssim en un país normal, amb partits, mínimament conscients i seriosos de la realitat nacional i internacional, els pactes haguessin estat fàcils i raonables. Però, com han anat les coses a Catalunya, en els darrers dotze anys, això era impensable. Tenim dos partits, dits independentistes, en guerra a mort, entre ells, fins el punt que se’ls en fot el que esdevingui al poble català, i amb ell, a tots els espanyols, i fins i tot als europeus. Ells van a la seva i mostren, sempre que poden, que ni son agraïts ni son intel•ligents. Si ho fossin, actuarien amb un mínim de prudència i intel•ligència. Creure que poden sortir a la tribuna del Congrés o del Senat a impartir acusacions a tort i a dret, amb noms i cognoms, sense aportar proves ni atrevir-se a portar-les als tribunals, és d’una insensatesa infinita. No es donen compte dels efectes, de tota mena que produeixen, i que tard o d’hora els afectaran en la seva vida pública i/o institucional. Fan o haurien de fer política, no jocs artificials per quedar bé davant dels seus. Actuen com nens mal criats, que han de fer morros, quan van a parlar amb el president, o que han d’atacar a totes bandes, per fer-se un lloc en els mitjans de comunicació, sense voler veure que donen munició ,tant al PP com a Vox, i que això suposa efectes negatius sobre la governabilitat del país. Tanta actuació i sobreactuació insensata tindrà conseqüències que ningú en dubti, sobre la tramitació de la llei d’amnistia i sobretot sobre la seva aplicació. Tots els entrebancs seran posats en marxa, i tot s’allargarà tant com es pugui. Si algú creu que com pitjor, millor, es que no es juga res important en l’embat. I en aquests embats, tant ERC com Junts, han mostrat una pèssima organització i una immensa covardia, en tot lloc i moment. Aquesta competició dels dos partits per veure qui és més contundent i més trencador demostra la nul.la confiança que se’ls pot donar. Ara, han permès, o millor dit, han evitat la conformació d’un govern d’extrema dreta, però en el futur, totes les accions dutes a terme els passaran factura. Ningú voldrà pactes amb ells, perquè no se’ls pot fer confiança, en res ni per a res. Actuen com nens mal criats, amb un infantilisme i una inconsciència , incompatibles amb l’exercici de la política ben entesa. En properes eleccions anirem veient la pèrdua d’efectius, fins arribar a la irrellevància.

SACAR LOS PIES DEL TIESTO. Ya nada nos puede sorprender de los partidos independentistas: ERC y Junts, vistos los últimos movimientos; por suerte, los de la CUP están en proceso de refundación, sin representación en las Cortes. Supondrían, otro duro espectáculo, si hubieran conservado sus escaños. Digo esto, a la vista de la dura competición por aparecer como los más aguerridos, los más atrevidos, los más contundentes a la hora de acusar, a diestro y siniestro. No dan tregua en sus acusaciones, especialmente contra los jueces, a los que acusan de todos sus males. En esta lucha por el relato y por la osadía, la portavoz de Junts, Miriam Nogueras se atrevió a acusar con nombres y apellidos a varios altos representantes de la Judicatura, en la tribuna del Congreso de los Diputados. Y no solo esto, en paralelo a ERC, pidieron constituir comisiones de investigación, en el Congreso y el Senado, para dirimir sus actuaciones y resoluciones en varios casos, ligados al proceso independentista. El CGPJ, ha dejado claro que ningún representante de la Judicatura, comparecerá ante ninguna comisión de investigación. Lógico. Aquí y en Pernambuco. No hay que ser ningún gran jurista para saber que las pretensiones de ERC y Junts, no pasarían el primer filtro. Ni esto. Serían declaraciones para la galería, simplemente para contentar a sus cabreadas bases, que ya no creen en unos ni en otros. La desafección, dentro del independentismo crece de forma gradual y constante, porque al final se van convenciendo que los dos partidos “se han vendido”. Consideran una traición volver a participar en la política nacional / estatal, en vez de combatirla por tierra, mar y aire. Algunos, habrían deseado un Ejecutivo, formado por PP y VOX, seguros que con ellos la represión aumentaría y obligaría a unirse contra ella. La continuidad de Pedro Sánchez impide esta unión y afianza el autonomismo. Es decir, ya no se habla de independencia sino de mejorar el autogobierno. Se pide mejor financiación, a ser posible, fuera del régimen común, se ha negociado la financiación del cuerpo de policía, de los Mossos d’Esquadra, y se va avanzando para recibir Rodalies / Cercanías. Tampoco se hace ascos a los pactos para recibir financiación para futuras instalaciones, ligadas al ciclo del agua, y a inversiones para luchar contra el cambio climático. En resumen, nada de lo que está sobre la mesa, sigue el programa independentista. ERC, está en el gobierno en solitario, y es consciente de que los ciudadanos piden mejoras en los equipamientos y servicios diarios. Volver a las andadas, es impensable, porque no hay masa crítica para iniciar nuevos movimientos. La gente exige mejor sanidad, educación, seguridad, por este orden, y, a continuación mejorar la movilidad. No hay tiempo para veleidades que pueden conllevar malos resultados electorales. Y Junts, precisamente está en otras veleidades que obliguen a distraer esfuerzos a ERC, para acusarles de no hacer los deberes y haber abandonado sus grandes principios, ligados a la petición y consecución de la independencia. De todo ello, somos espectadores involuntarios los que desde siempre estamos en otras cosas. Es decir, para los que ni pensamos ni soñamos en la independencia, lo que exigimos es mejorar el autogobierno, y ahora tenemos una gran oportunidad. Se han dado unos resultados que han permitido continuar con un gobierno progresista en Madrid, es un buen momento para negociar un nuevo sistema de financiación, más equitativo, aplicando el principio de ordinalidad. Si somos la tercera comunidad en aportar, seamos la tercera en recibir (ahora estamos en décimo lugar). Y participemos en la gobernanza, mediante grandes acuerdos con el resto de formaciones políticas. Pretender exigir un referéndum de autodeterminación significa no entender nada de lo que pasa y es factible. Pero, sobre todo, es no entender la composición de la propia sociedad catalana, con 5 millones de ciudadanos que no queremos más aventuras que las de mejorar nuestra calidad de vida, dentro de España y la Unión Europea. Somos el triple más que ellos. No hacer números y no comprender la realidad de hoy día, es muy propio de unas personas que han de “sacar los pies del tiesto”. Tarde o temprano se darán cuenta, y sino, esperemos resultados electorales de las elecciones al Parlamento de Cataluña.

LA UE, GEGANT ECONÒMIC; NAN ,POLÍTIC- MILITAR Des de temps immemorials, hi ha elements claus a l’hora de tenir pes, en el concert de les nacions. La població és un dels factors, però no el més important, perquè molta població sense una potent economia i un poderós exèrcit, no es té la influència d’una potència global. Ho podem veure amb el país més poblat de la Terra, la Índia, amb 1.428 milions d’habitants. També n’hi ha d’altres com Indonèsia, 270 M, Paquistàn, 220; Brasil, 212, Nigèria, 206. Tots ells tenen molta població, però no suficient poder econòmic – militar. No son grans potències, amb prou de pes, com per marcar les agendes mundials. Avui, per avui, tenim en els EUA, la primera potència, amb 340 milions d’habitants, acompanyats d’una poderosa economia i un imponent exèrcit, desplegat per tot el món. El segueix la Xina, amb 1.425 milions d’habitants, una curiosa però potent economia i un exèrcit que creix a una velocitat mai vista, com per esdevenir en pocs anys, la segona potència. Rússia, amb 145 milions d’habitants, compensava la falta de potencial econòmic, amb un poderós exèrcit que ha entrat en crisis quan se li han vist les carències, en una guerra contra Ucraïna que devia ser ràpida i eficient, i s’ha convertit en un desastre. Malgrat tot, el fet de ser una potència nuclear, la manté en segona posició, a punt de ser passada per Xina. I la UE, on es troba ? En una situació intermèdia, de la qual ha de sortir si vol realment tenir vida pròpia i ser capaç d'intervenir directament en les grans decisions de caràcter global. Som una Confederació de 27 Estats, de camí cap a una Federació, amb 448,7 milions d’habitants, vivint sobre 4.233 milions de km2, amb ànims d’ampliar habitants i territori, en els propers anys. En la darrere reunió de presidents es va acordar tirar endavant una nova ampliació, fins a sumar tots els Estats, limítrofes amb Rússia. Això suposarà arribar als 31, però continuarem depenent dels EUA, si no es fan els deures econòmic – militars. Estem sota el paraigües de l’OTAN, on els EUA exerceixen de gran soci. Toca conformar un exèrcit europeu si realment volem ser independents del tot. Això suposa incrementar les inversions en tecnologia, maquinària, i recursos humans. Coordinar i compaginar polítiques d’armament, i finalment constituir forces compostes, procedents de diferents països per poder actuar de forma conjunta. Ara mateix, s’està ja treballant en aquest projecte, per disposar d’una primera brigada d’intervenció ràpida, amb efectius de França, Espanya, Alemanya. Poc a poc, entraran altres països per a arribar a una divisió, i d’aquí cap a la homogeneïtzació d’armament, equipament i tota mena de material com per poder ser efectius, en cas de conflicte extern. De fa anys l’OTAN exigeix destinar un 2% del PIB, a Defensa. Son pocs els que han complert, però la guerra a Ucraïna ha impulsat les inversions. Un d’ells Espanya que estava en un 1,14%, ja ha acordat arribar al 2%, en quatre o cinc anys. Agradi o no, la UE, necessita disposar d’un potent exèrcit, per esdevenir sinó la segona, almenys la tercera potència mundial. Només així, podrem decidir el nostre propi present i futur.

JOC DE PROMESES, JOC DE MENTIDES. Un dels efectes més destructius per a la política, és la de fer promeses amb l’ànim d’enganyar i no complir. Cal distingir promeses que no s’han pogut complir, per motius explicables i contrastables, de promeses fetes amb propòsits electorals, sabedors que no s’estava en condicions de dur-les a terme. Es a dir, engany, conscient i descarat. Dels meus temps de diputat, encara hi ha un bon nombre de projectes, per executar. Passen els anys, passen els consellers, passen els presidents, i res es mou. Van ser enganys, purs i durs. El més punyent, és el del desdoblament de la C-16, entre Berga i Bagà. Però n’hi ha molts altres que ja han superat els dotze anys des que es van aprovar en el Parlament de Catalunya, o mitjançant acords en consells comarcals i / o ajuntaments. Avui, parlo només de les promeses entre institucions, no entro en moltes altres promeses fetes a la societat civil, en les seves múltiples representacions. N’enumero algunes: ajudes a entitats socials, culturals, cíviques, esportives, etc. O inversions en patrimoni històric, cultural, social, etc. Porto aquest tema a la palestra, a la vista de l’inici d’una nova etapa de promeses, fetes de cara a la galeria. Està previst convocar eleccions al Parlament de Catalunya, per a finals de l’any vinent, o com a màxim, principis de 2025 que és quan toca obligatòriament. Sigui una data o una altra, estem a un any de la seva celebració. Si algú mira l’obra de govern executada, veurà que és francament molt, molt reduïda, però és que distrets per tota mena d’altres coses, el país ha anat perdent posiciones en tot allò que l’havia distingit. Estem a la cua en energies renovables, estem en molt mala posició en la lluita contra la sequera, i estem a la cua a nivell educatiu, segons l’informe PISA. I no solament això, hi ha motius per pensar en perdre la Fórmula 1, a favor de Madrid, i no cal recordar que vam deixar perdre la celebració dels JJOO d’Hivern 2030. Podríem allargar la llista, però només aquesta enumeració ja és prou reveladora de la manca d’acció i efectivitat del Govern . Contra aquesta situació només s’hi pot anar amb canvis substancials en les prioritats i l’efectivitat. Perquè no es fa ? Per incapacitat i manca d’efectius capacitats. Tenim un Govern feble, perquè ho son els membres que el composen. I son els càrrecs mediocres els que s’atreveixen a prometre, encara que sàpiguen que no podran complir. Es tirar al pilota endavant, i que sigui el que Déu vulgui. Es formulen promeses per sortir del pas, sabedors que quan algú les reclami, ells ja no hi seran. Una mostra clara d’inconsciència i mediocritat. Per això tenim tantes promeses incomplertes, perquè qui ve al darrere no se sent concernit per promeses que no tenien cap garantia al darrere. Les poden congelar o simplement anul•lar, perquè no han donat lloc a cap efecte legal. Tinguem-ho molt en compte, perquè comencen a sortir-ne per tot arreu.

ISRAEL, QUIN IMMENS ERROR! Tots vam quedar impactats, indignats i profundament solidaris amb les famílies que van perdre un esser estimat en l’atemptat perpetrat per Hamàs, contra indefenses persones que simplement s’havien reunit per gaudir d’un festival de música a l’aire lliure. I no solament amb les famílies sinó amb tot un país com Israel, on pràcticament tothom coneix a tothom. El drama fou col•lectiu, d’aquells que perduren per molts i molts anys. Davant tant de dolor i tanta barbàrie un polític ha de saber gestionar la tragèdia, evitant actuar amb l’estomac, i fer-ho amb el cervell. No solament es van causar víctimes mortals, sinó també segrestos que complicaven la gestió del drama. Israel, necessitava en aquell moment, algú radicalment diferent a Netanyahu. Un extremista, delerós de demostrar el poder d’un Estat petit, però fortament organitzat i armat, amb un recolzament gairebé infinit de la primera potència mundial: EUA. En la resposta s’han ajuntat dos factors de dimensions incalculables. S’ha desencadenat una mena d’apocalipsis contra una comunitat palestina, reduïda en un petit espai, en el qual son massacrats per uns i altres, sense escapatòria possible. No estem davant una resposta proporcional al dany causat, estem davant una destrucció massiva que serà recordada pels segles dels segles. I aquesta destrucció porta a un altre efecte col•lateral com és l’allunyament de la causa jueva de milions i milions de persones arreu del món. Tot i les moltes injustícies que han hagut de suportar els palestins, la necessitat de garantir l’existència d’Israel, perdonava moltes de les accions i actuacions dutes a terme, per tal que els jueus tinguessin un territori propi, amb prou garanties i ajudes com per poder subsistir, en mig de territoris hostils. Durant anys, molts anys, s’han justificat ampliacions de territoris i abusos comesos per colons, a la recerca de nous espais, o d’expulsions de palestins, de territori jueu. Tot valia per a justificar la seguretat del país. Però, l’abusiva, cruel i dura resposta a l’atemptat terrorista, ha trencat aquella justificació i ha allunyat molts països del recolzament incondicional a Israel. I no solament del països sinó de molta gent, arreu del món que consideren inacceptables els bombardeigs generalitzats sobre tot el territori de Gaza, i les actuacions, sense control, de colons per a ampliar els seus territoris. Res serà igual, al final d’una guerra que ningú sap com ni quan acabarà. Els danys son irreparables per les dues parts, i tot indica que els terroristes de Hamàs, no seran aniquilats ni foragitats d’espais que dominen, malgrat les accions militars. A més, la ràbia i el desig de venjança, provocarà l’increment d’efectius, amb víctimes que ja no tenen res més per perdre que la simple vida. Millor, fer-ho matant. Tot el pitjor s’ha ajuntat, per animar a la destrucció. Algun dia, Israel haurà de parar i decidir què vol fer i cap on vol anar. Quan ho faci, li tocarà emprendre un llarg camí de reflexió, avaluació i decisió de futur. Necessitarà anys, molts anys, per a reparar danys a nivell intern i extern, començant per un canvi de president i govern, i continuant per fer possible, l’existència de dos Estats. Palestina, també té dret a existir.

SEQUERA: AJUDES I NO SANCIONS ! L’Agència Catalana de l’Aigua ( ACA ) ha volgut demostrar amb sancions, que s’han de complir les seves decisions. Molt bé, i ara què ? Els municipis sancionats, podran resoldre els problemes que tenen per evitar malgastar aigua ? Begur, un dels sancionats, explica que té en el seu terme municipal 52 urbanitzacions. Sí, sí, s’ha de llegir dues vegades la xifra perquè sembla impossible, i explica, en bona part, les immenses pèrdues en quilòmetres de xarxa, part de la qual ha superat els tres o quatre decennis, des de la seva col·locació. La imposició de sancions, ha de ser un recurs molt, molt excepcional, quan es comprova la falta de reacció a les directrius donades, però s’ha de substituir per ajudes tècniques i econòmiques, si realment s’hi vol trobar solució. Estem en un país molt donat a les improvisacions i a la manca de planificació a mig i llarg termini. Mentrestant, passen al davant temes secundaris, i es deixa per un futur, més o menys llunyà, entrar en els temes de fons. I passa el que passa, quan com ara, la sequera dura més del previst. No hi ha mesures immediates per a resoldre la qüestió, però almenys hauria de portar al Govern a fer els deures que fins ara no s’han fet. D’entrada, s’ha d’estalviar tot el possible, d’acord, però s’ha de fomentar la creació de mancomunitats de serveis d’aigua que agrupin tants municipis com sigui possible, de manera que la gestió esdevingui eficient i diligent. Estem lluny, molt lluny de connectar xarxes, com per servir uns pobles i altres, en funció de les necessitats i les estacions. També l’ACA hauria de fer els deures a l’hora d’agilitzar les gestions i tramitacions. Puc assegurar que tocar temes d’aigua, en qualsevol de les seves vessants, esdevé un maldecap que pot durar, ja no mesos, sinó anys. Els llargs terminis i la burocràcia és consubstancial a l’existència de l’ACA. I això ha endarrerit multitud d’obres i millores. Però, arribats on som, caldria aplicar mesures àmplies i generoses, a nivell pressupostari. S’han fet alguns passos en la bona direcció, però en calen molts més. I sobretot calen més recursos econòmics, com per aprofitar la crisis per a renovar xarxes en alta, arreu del territori. Alguns tècnics avaluen les pèrdues en una forquilla que va del 25 al 40% de l’aigua transportada. Es molta aigua perduda, en uns moments que se la necessita, i fer reparacions o substitucions suposa sempre terminis llargs de redacció, aprovació, contractació i execució. Tot el que s’iniciï ara tindrà efectes, dintre de dos, tres o quatre anys, vista. D’aquí que els ajuntaments reclamin comprensió , col·laboració i cooperació, abans de pensar en sancions. Cert que en alguns casos hi ha hagut falta de previsió. Per a alguns alcaldes fer obres d’aigua o de clavegueram no ha estat prioritari, error evident que ara paguen ells mateixos o els seus successors. Se’ls ha d’exigir modificar prioritats, però, a continuació oferir ajudes per a poder-les dur a terme. I temps per fer-ho realitat. No son només les tramitacions i gestions, després cal trobar empreses adequades per a executar les obres i materials disponibles, en un mercat complicat. Comprensió, col·laboració i cooperació. Si aplicats aquests factors, un ajuntament no fa els deures, aleshores sí, ha d’arribar la sanció, però no abans.

EL PSC, ESPERA SIGUI LA CONSELLERA O EL SEU SECRETARI GENERAL, QUI VINGUI A LA COMARCA I PRESENTI ELPROJECTE I LES FASES D’EXECUCIÓ DE L’AMPLIACIÓ DE LA C-16. Aprovada, per unanimitat, la Moció presentada pel Grup Comarcal Socialista, en el Consell Comarcal del Berguedà, el passat dia 13 de desembre, considerem necessari i urgent, posar data a la compareixença de la Consellera de Territori, o del seu Secretari General, per tal de conèixer en tot detall la situació exacte del PROJECTE DE DESDOBLMENT DE LA C-16, EN EL TRAM BERGA – BAGÀ /Túnel del Cadí. Proposem sigui la presidència del Consell Comarcal, qui proposi dates per aquesta compareixença, amb el propòsit sigui duta a terme, abans de finalitzar el mes de gener de 2024. Vista la importància del tema a tractar, proposem es faci en una sessió conjunta del Consell d’Alcaldies i del Ple del Consell Comarcal. Berga, 15 de desembre de 2023.

SIN COMPLEJOS. Es evidente que ésta será una legislatura bronca, mucho más bronca que la anterior que ya superó lo razonable, en un escenario que debería ser modelo de respeto y educación. Nada se puede esperar de partidos con un mal perder (PP) o de extremistas profesionales (VOX). Si a ellos les sumamos, pequeños partidos, con necesidad de sobresalir y demostrar su intransigencia, ante otros con los que compiten, entenderemos los exabruptos y salidas de tono de Junts y un poco menos, de ERC. Así está el panorama político nacional. Imposible cualquier “pacto de Estado” porque algunos creen que el Estado es suyo y no quieren negociar nada con los que consideran “okupas”. Hay que ver la demagogia y las increíbles explicaciones a todos los incumplimientos que puede llevar a cabo el PP, tomando a todo el electorado, por tontos recalcitrantes. Cualquier tema, cualquier situación, es despachada sin ningún complejo. Pueden acusar a los otros de lo que ellos mismos llevan a cabo. Total impunidad, total falta de respeto a la realidad. Esta imposibilidad de pactos, ha impulsado al PSOE, a romper complejos y salir a responder con toda la artillería disponible. Lo hemos visto en las últimas sesiones en Congreso y Senado, y todo indica que ésta será la norma, para toda la legislatura. Ya era hora. Todos sabemos que con ciertas personas y ciertos grupos, no hay negociación ni pacto posible, porque han decidido no escuchar ni colaborar en la gobernanza del país. Quieren derrocar al Gobierno, por tierra, mar y aire. Ante este reto, hay quien propondría rebajar tensiones y tono, pero sería inútil. Entonces, mejor contestar sin complejos, aportando toda la munición posible, y un gobierno dispone de mucha, de propia y de ajena. Algo de esto ya hemos visto en las sesiones de control al Ejecutivo. No solo se contesta con los datos en la mano, sino también recordando tiempos pasados, protagonizados por el PP. Y hay mucho material disponible, de forma que un partido prudente, debería evaluar las repercusiones de sus ataques, porque le pueden rebotar de manera muy hiriente y contundente. Todo indica, pues, que asistiremos a sesiones muy broncas, con salidas constantes de tono, saltándose el respeto institucional y la esgrima parlamentaria. Da pena y produce vergüenza ajena comprobar la improvisación y la falta de fundamentos de muchas de las preguntas e interpelaciones al gobierno que son rápidamente desmontadas y replicadas con hirientes respuestas. Nada peor en una batalla que ir con pólvora mojada. Y a la vista del resultado de los primeros embates, no sabe con quién se la juegan. Si esto lo vemos a nivel de miembros del Ejecutivo y de los portavoces parlamentarios, mucho más relevante es el cambio operado por Pedro Sánchez. Si tenía algún complejo, lo ha dejado bien guardado. Sus comparecencias públicas y privadas son claras, transparentes y contundentes. No hay medias tintas, a la hora de contestar, replicar y contradecir cualquier acusación sobre cualquier medida o apuesta del Gobierno. Es la mejor opción y decisión. Durante años, se ha pretendido conllevar la dinámica gobierno – oposición por los caminos que deberían ser norma, pero si al otro lado no encuentras más que menosprecio, insultos y acusaciones sin fundamento, no queda otra que plantar cara con todas sus consecuencias. No sé si alguien en el PP se ha dado cuenta de lo que significa de cara al futuro, pero tardará años, muchos años en recuperar la imagen de un partido conservador, de centro, equilibrado y respetuoso con las leyes y los otros partidos. Tanta agresividad contra los partidos independentistas, le impedirá futuros pactos, en todas las instituciones. También los partidos independentistas deberían corregir sus formas y sus pretensiones porque en muchos casos dan argumentos al PP y VOX para algunos de sus ataques. Los extremos se tocan y nada bueno sale de estos enfrentamientos. Los primeros pasos de esta nueva legislatura, no han producido buenos resultados, y estoy seguro que esto pasará factura en los resultados de las próximas elecciones al Parlamento de Cataluña.

VISITAR SANTUARIS, PREUS POPULARS ? El cost del transport públic, és un dels factors essencials per incentivar el seu ús, fins i tot en els casos de visites culturals i/o turístiques. Dic això, a la vista dels preus establerts per a visitar els Santuaris de Núria i Montserrat. Montserrat, és un dels principals destins culturals/turístics/ religiosos de Catalunya, amb xifres que des de fa anys se situen per damunt del milió i mig, amb previsió d’arribar als dos milions, en aquest any 2023. Si mirem els preus del tren cremallera, els podem considerar més o menys raonables: bitllet d’anada i tornada per adults: 13,50. Infants de 4 a 13, 6,75 i majors de 65 anys, 12.15. A aquest preu, cal afegir-hi el cost de l’aparcament, de manera que una visita d’una família conformada per quatre membres, no deixa de ser considerablement alt. Però ,si hi vol afegir la pujada, en funicular, a Sant Joan, el cost es veurà incrementat de manera molt significativa, puix costa 16 euros. Aquí, trobo un excés de preu que seria lògic rebaixar per a facilitar un trajecte que mereix visita. La tarifa la trobo desproporcionada. Si anem a Núria, el cost serà molt més elevat perquè els preus ho son; 32 euros per a un adult, en bitllet d’anada i tornada, des de Ribes; 21 per a un infant i 27 en el cas dels jubilats. Es cert que el trajecte és molt més llarg que en el cas de Montserrat, però, tot i així caldria fer una aposta per rebaixar tarifes i facilitar la visita a un dels santuaris del país. I això, em porta a fer una crida a fomentar i alhora popularitzar aquestes visites als dos principals santuaris del país, molt especialment ,al de Núria. De fet, Montserrat pel que té de proximitat a l’àrea metropolitana, i de promoció turística, en els paquets de Barcelona, ja rep prou visitants de fora, cosa que no passa, en el cas de Núria. Precisament per aquest motiu, l’aposta hauria de ser a favor de retocar preus, i posar-los a nivells autènticament populars. Ara, no ho son. Només cal anar sumant, a les tarifes del tren, les altres despeses que una família qualsevol té si vol passar unes hores o el dia sencer en un d’aquests paratges. No tot s’explica pel sobrepreu del transport de materials i aliments, perquè hi ha una notable diferència amb els dels pobles del voltant. Al final de la jornada, sumat tot plegat, produeix una considerable reducció del pressupost familiar, de manera que suposa un luxe la visita, com per no tornar-hi fins passats uns anys. La popularització de preus, facilitaria l’increment de visites, al cap de l’any. No sembla que la política de preus vagi cap aquest objectiu. Es una llàstima !!!.

MOCIÓ PER RECLAMAR DESDOBLAMENT C-16/E9: BERGA – BAGÀ Abel García Marin, Conseller – Portaveu del Grup Comarcal Socialista, en el Consell Comarcal del Berguedà, EXPOSA El greu problema que suposa tenir l’Eix del Llobregat, C-16 / E9, en format autovia fins a Berga, i continuar ,en format carretera ,fins Bagà / Túnel del Cadí. Des de fa anys, molts anys, veiem com tots els caps de setmana i dies festius, aquest tram queda col·lapsat amb conseqüències greus, per a la connectivitat i mobilitat de tots els municipis de l’Alt Berguedà, i alhora situacions de perill per la manca de civisme, en centenars de conductors que pretenen fer drecera, conduint per nuclis urbans, o per camins rurals no aptes, per assumir aquest tipus de trànsit rodat. Precisament aquests problemes ,van portar, a exigir al Govern de la Generalitat, el compliment del compromís, assumit des de les més altes instàncies de procedir a continuar el desdoblament fins el Túnel del Cadí. Vull recordar les diverses convocatòries de reunions, amb Alcaldes, Organismes i entitats de la comarca, impulsades pel Consell Comarcal, des dels temps del Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, per a poder disposar del projecte executiu de Desdoblament. Després de la presentació d’aquell projecte executiu, tots i cadascun dels Consellers de Política Territorial, es manifestaren a favor del desdoblament si bé proposant canvis en el projecte per tal d’abaratir el cost. Conscients de les dificultats de finançament, s’arribà a un ampli acord de renunciar al Desdoblament complert, en 4 vies, per un alternatiu de 3 vies, modificables conegut per sistema New Jersey. Aquell pacte fou acordat i subscrit per CONSELL COMARCAL DEL BERGUEDÀ – TOTS ELS AJUNTAMENTS DE LA COMARCA – AMB EL GOVERN DE LA GENERALITAT. L’acord, comportava aprovar el nou projecte executiu, i procedir d’immediat a la seva adjudicació i execució, en dues fases: la primera en el tram Berga – Cercs, i la segona Cercs- Túnel del Cadí. El compromís passava per tenir completat el desdoblament ,per a finals de 2020. Estem a finals de 2023, i no solament no s’ha dut a terme el primer tram, sinó que no sabem de l’existència del projecte executiu del sistema alternatiu, en tot el tram: Berga- Bagà/ Túnel del Cadí. A data d’avui, s’han incomplert totes les promeses, els acords i pactes, subscrits per les institucions de la comarca del Berguedà, amb el Govern de la Generalitat. Es per tot el exposat que presenta la següent M O C I Ó. El Ple del Consell Comarcal del Berguedà, constata els incompliments reiterats del Govern de la Generalitat, en els compromisos acordats i pactats entre les parts, pel que fa a donar continuïtat a l’autovia que uneix la comarca del Berguedà amb la Cerdanya: Tram Berga – Bagà / Túnel del Cadí. Aquest incompliment produeix greus inconvenients de connectivitat i mobilitat entre els veïns i veïnes dels municipis de l’Alt Berguedà, alhora que suposa greus problemes per a tots els usuaris d’aquesta via, que col·lapsa tots els caps de setmana i dies festius de l’any. El Ple del Consell Comarcal del Berguedà, en conseqüència, insta el Govern de la Generalitat a presentar, en el termini d’un mes, el projecte executiu de Desdoblament, així com la inclusió d’una partida, adient i suficient, per a la seva execució, en els pressupostos 2024, de la Generalitat de Catalunya. Berga, 29 de novembre de 2023. Abel García Marin, Conseller – Portaveu del Grup Comarcal Socialista AL PRESIDENT DEL CONSELL COMARCAL DEL BERGUEDÀ.

BOGERIES VIÀRIES. Tenir anys i més anys, una de les grans vies de Catalunya, col•lapsada tots els caps de setmana i festes de l’any, produeix efectes molt, molt perillosos. Parlo de la C-16 catalana, la E9, europea en el tram no desdoblat que va de Berga a Bagà ( Túnel del Cadí). Pujar com autovia fins a Berga, vol dir una hora o hora i quart de cotxe, des de Barcelona i ciutats de l’entorn, però poden suposar de dues a tres hores, de Berga a Puigcerdà, i/o pobles de l’entorn. Parlo de temps mínims, si per entremig es produeix algun incident o accident, hi podem afegir una o dues hores més. Alguns alcaldes i diputats portem anys, reclamant una cosa tant senzilla com complir acords, pactes i resolucions d’ajuntaments, consells comarcals i Parlament de Catalunya. Fins ara, les negociacions, redaccions de projectes, modificacions, propostes alternatives, i compromisos, han estat una immensa presa de pèl. No tenim cap data, ni cap projecte concret, amb el finançament corresponent, que porti solució al problema. I les conseqüències d’aquests col•lapses son greus, perquè assistim ,cada setmana, a autèntiques bogeries, sense haver tingut, de moment, múltiples víctimes mortals. Ja no parlo de les fortunes que ens costa posar i treure cons, amunt i avall, per tallar el tercer carril. Es una fotesa, al costat de les imprudències de centenars de conductors, cap amunt o cap avall. De pujada, molts ja entren per Gironella cap a Cal Rosal, i d’aquí cap a Berga, travessant a tota velocitat el primer nucli, i passant per tota mena de carrers i vies de Berga, amb clares proves de desconeixement. Una part se’n van cap a l’antiga C-1411, per arribar al terme municipal de Cercs. En aquest tram, si es produeixen accidents, son complicats de resoldre perquè és una via desclassificada, i només és apte per uns pocs veïns que hi tenen alguna casa o finca. Però, és que els col•lapses han portat a buscar vies alternatives, i una és a la sortida del Túnel de Berga, cap a la C-26, per anar a buscar un camí rural / forestal que porta cap a La Nou de Berguedà. Parlem d’un camí de tres metres d’amplada, sense proteccions laterals, en la major part del recorregut, amb gravíssims problemes d’encreuament amb altres vehicles, i que a la banda dreta o esquerra segons la marxa, hi ha algun estimball que pot ser mortal. Arriben poc més enllà del polígon de la Tèrmica, i formen un tap amb els que circulen i no volen facilitar la incorporació. Però, més amunt arriben a Guardiola, i cal superar el nucli a tota velocitat per mirar d’escurçar en un quilòmetre la cua, i de baixada mateixa maniobra, amb nous taps, a l’entrada i sortida. I ja posats, fins i tot, en alguns casos ,també hi ha qui ,de baixada ,entra a Bagà, per fer maniobres semblants. A l’altra banda del Túnel, no hi ha passos per nuclis urbans, però els avenços amb línies continues son habituals, amb presses per no quedar atrapats en els passos de peatge. De cent a cent vint dies a l’any, vivim aquests drames, i tots els habitants de l’Alt Berguedà ( 11 pobles de 15), queden atrapats ,sense capacitat raonable de mobilitat. El Govern, ens havia jurat tenir el tema resolt ,per a l’any 2020.

NI GOVERN CENTRAL NI GENERALITAT, HAN COMPLERT. Quan els candidats a les eleccions municipals d’abril de 1979, vam entrar en els ajuntaments, ens vam donar compte d’una realitat, a la qual no havíem donat especial importància. De tant pensar en infraestructures, equipaments i serveis que calia fer, no ens imaginàvem l’especial rellevància de disposar de personal, preparat, format i eficient, començant per la figura cabdal en una institució pública: la del secretari – interventor, en pobles petits i mitjans, o la d’un i altre, per separat, en municipis de majors dimensions. Ens vam trobar amb secretaris – interventors que “portaven” tres, quatre o cinc ajuntaments, alhora. Es a dir, havien agrupat aquesta funció en municipis, més o menys propers, de manera que anaven un o dos dies, a cadascun, i amb això complien la missió d’omplir papers, tramitar documents, i acompanyar la signatura de l’alcalde, en tot el que fos indispensable. Tot havia funcionat sota mínims, de manera que ningú havia reclamat canvis ni millores. Estic parlant de la realitat de quaranta-quatre anys enrere. Semblaria que en aquest llarg període de temps, s’hauria pogut produir una revolució interna com per garantir que unes figures bàsiques i essencials, en totes les administracions locals, fossin degudament ateses. Estic parlant d’ajuntaments, sí, però també de consells comarcals, de consorcis, de mancomunitats i diputacions. Tots precisen disposar d’un secretari – interventor, en els petits, i d’un i altre, en els més grans. Per accedir als càrrecs, cal passar per unes dures oposicions nacionals / estatals, abans de poder ocupar el càrrec ,a qualsevol dels ajuntaments d’Espanya. No entro en més detalls, per raó d’espai, però tot ve regulat per unes normatives inamovibles des dels principis dels temps democràtics. Retirat de la primera línia política, em dedico a l’assessorament voluntari d’uns quants ajuntaments, i puc assegurar que la situació present, és una de les més greus de les viscudes en aquests quaranta-quatre anys d’activitat municipal. Hi ha nombrosos ajuntaments, sense secretari titular, o sense interventor. Existeix una carrera frenètica per buscar candidats, arreu del país, amb propostes de fitxatge que fan envermellir i mostren la desesperació d’alcaldes que han de parar màquines, per falta de l’element essencial, en un ajuntament. Algú pot pensar que és una escassedat puntual, circumstancial, provisional. No, no, portem anys en aquesta situació i no solament no millora ,sinó que va a pitjor. I més hi anirà, quan d’aquí dos o tres anys, un gran nombre de secretaris arribaran a l’edat de jubilació. Si ara hi ha, segons fonts oficioses, unes tres-centes places deficitàries, podríem passar a prop de quatre-centes. Com hem arribat fins aquí ? Qui en té la culpa ? Clarament, la responsabilitat és compartida entre el Govern Central i la Generalitat. Més, cap al primer que cap al segon, però quan s’imposen càrrecs bàsics, s’ha d’estar en condicions de proveir-los. I sinó es pot, o no se’n sap, s’han de buscar alternatives viables i segures. Qui paga els càrrecs ,son els ajuntaments i les retribucions son altes, com alta és la responsabilitat, però no es pot dir que un país, Catalunya, o un Estat, Espanya, al•leguin que falten vocacions o interès en estudiar, i concórrer a oposicions. Ha d’haver-hi estímuls i beques, per fer-ho realitat. I, mentrestant, si cal emprendre modificacions legals, a les normatives vigents, per cobrir les places buides, que es faci. Poden ser mesures per cinc o deu anys, com permetre cobrir els càrrecs amb interins, accidentals, tècnics amb administració pública, o amb administratives amb uns anys d’exercici, advocats o economistes, amb uns cursos de formació ràpida. El que no pot ser és que per ineptitud de les dues grans administracions, tinguem un munt d’ajuntaments, i altres figures de gestió pública, en total precarietat. Ara mateix, tinc en el cap una dotzena d’ajuntaments, en situació crítica. Parlo només, de tres o quatre comarques de la Catalunya Central. A nivell nacional, la xifra és enorme. No entenc com no hi ha més contundència i exigència per part de les associacions de municipis, sigui la FMC, l’AMC o l’Associació de micropobles. Molts municipis estan en situació d’emergència. Quan s’hi arriba, alguna mesura d’emergència cal prendre. O no?.

CANVIS EN LA FESONOMIA URBANA. Tot va més de pressa, tot va en direccions, mai imaginades. Catalunya, ha assolit els vuit milions d’habitants, dels quals un 20% han vingut de fora. Tenim moltes més defuncions que naixements, i la piràmide d’edat, deixa clar que l’envelliment guanya, any rere any. Els nou vinguts, son essencials per a garantir les pensions del demà. Qui vulgui revertir aquesta realitat toparà amb una paret de formigó. Es fan moltes crides a modificar els canvis, però els mateixos que fan les crides, son els primers en no creure-se-les, i encara menys, a complir-les. Tenim un índex de naixements d’1,14 per dona, un dels més baixos de la UE, i res indica canvis a millor. Al contrari, encara hi ha marge per anar a pitjor. Hem de tenir clar, doncs, que el mestissatge ha vingut per quedar-se. Tinc un bon nombre d’ex-alumnes del Centre de Protecció Internacional de Berga, que han tingut fills, aquí, i que blancs o negres, son espanyols / catalans. A casa, parlaran l’ucraïnès , el georgià, l’àrab, el farsi, el bavarà, el suahili, o qualsevol altre dels centenars d’idiomes que han passat pel Centre, però el compaginaran amb el castellà i / o català, si estan per aquí, o han marxat a d’altres indrets d’Espanya. Dic això, al cap d’un parell de dies d’haver anar a donar una volta per Vic, i aprofitar per fer algunes coses. Tenia pendent el canvi de mòbil, per raons de model, i per haver-me caigut un parell o tres de vegades. Hora de renovar. Trobo una botiga a la Rambla del Carme, demano i em recomana anar a una altra botiga seva, situada uns dos-cents metres més enllà. La noia, xinesa, m’atén en un més que raonable català. Vaig a la segona botiga, i un altre xinès se m’adreça amb un català esplèndid que motiva la pregunta de ritual: des de quan estàs per aquí ? Resposta, sóc nascut aquí. Molt bé, ell conversa amb un altre dependent en xinès, i resolució de les meves peticions, en català. Tracte exquisit, solució perfecte. I mentrestant em traslladaven les dades d’un a l’altre, vaig aprofitar per fer-me la pedicura, en un nou establiment de la ciutat, atès per diverses noies xineses, amb les quals vam barrejar algunes paraules castellanes amb altres catalanes. Rapidesa i eficàcia, en la feina, a uns preus molt raonables. Finalment, vaig a donar una volta pel nucli antic, i recordo algun dinar en un nou restaurant japonès, a prop del Museu. M’hi adreço, amb la sort de tenir la darrera taula lliure, i de nou, amb un esplèndid català, la mestressa em demana i serveix el menú triat. Heus aquí, com en uns pocs anys, la fesomia urbana ha tingut modificacions substancials que porten a valorar la feina i utilitat dels nous vinguts, en pobles i ciutats, gràcies als quals disposem de serveis, que no trobaríem si no facilitéssim la seva arribada i integració. Quan parlo amb els meus alumnes, els informo que segons les previsions del Govern, en els propers deu anys, necessitarem cinc milions d’immigrants, si volem mantenir el ritme de creixement i nivell de vida. Tinguem-ho clar.

SEMPRE FENT AMICS !!! Des dels inicis del procés independentista, existeix una especial dedicació a “fer-se antipàtic i controvertit”, en totes i cadascuna de les relacions amb la resta d’Espanya. Les formes i fórmules son variades , però sempre indicadores de la ignorància i mediocritat de qui les expressa. La superioritat moral, ètica, estètica, l’astúcia, el saber-se moure i buscar sortides “enginyoses” a qualsevol astracanada, han estat en el ADN independentista. Per a ells, la resta d’Espanya, està immersa en un passat tenebrós, carca, poc format i poc obert a l’exterior. Això contrasta amb l’enorme preparació del món independentista que mai perd els embats, i posa èpica, en tot el que diu i fa, malgrat fracassi en tots els camps. Si aquests son els principis i les actituds, sorprèn que els sorprengui determinades reaccions a peticions procedents del govern català. Just fa quatre dies, que el Conseller d’Acció Climàtica, David Mascort, anunciava la possible portada d’aigua, en vaixells, al port de Barcelona. Amb els aires de superioritat d’un membre del Govern, sense encomanar-se a ningú ni haver negociat amb cap altre càrrec territorial, exposava que l’aigua es carregaria a Múrcia i a les Illes. Hores després, li van arribar resposta dels “suposats subministradors d’aigua”, dient-li que les coses primer es demanen, i després s’acorden. Però, donar aigua a algú que no està a gust i vol marxar, a més de tractar a tots els altres com mig empestats, no era gaire lògic. L’endemà el mateix conseller, canviava els llocs de càrrega, per Tarragona ( Ebre) i Marsella. Les Terres de l’Ebre ja van fer saber que no estan per mini transvasaments ni altres històries, després d’anys i panys de ser ignorats pel Govern. En resum, que qui sembra vents, recull tempestats, i no es donen compte del grau d’antipatia que han arribat a sembrar per tot Espanya, però també dintre de Catalunya, per part de tots els que estem en contra d’aquestes maneres de fer i actuar. I just quan s’apagava aquest foc, en surt un altre, protagonitzat per la consellera d’Economia, Natalia Mas, la qual anuncia la seva absència del Consell de Política Fiscal i Financera de les CCAA, perquè no volia anar a perdre el temps en un lloc que s’anava a escoltar, però no a decidir res concret per Catalunya. Ella tenia fil directe amb el Govern Central, i discutiria les condicions, en una relació bilateral. La resta de CCAA son de segon nivell i és lògic vagin en grup. Algú li hauria d’haver explicat que Catalunya està en el règim comú, i si en un lloc s’ha d’anar, és on es parla, s’aclareixen i es proposen les condicions fiscals i financeres, per l’any vinent. I hauria de saber que si una Ministra és eficient i contundent és Ma Jesús Montero, que va deixar clar que totes les CCAA conformen Espanya, i que les condicions son generals, amb respecte per les especificitats de cadascuna. I lògicament ,va desmentir la negociació bilateral. En un país normal, una consellera que se l’ha atrapat en una mentida, i a més ha fet un ridícul espantós, passaria a la llista de les dimitides o cessades. Aquí, no. Una mostra més de la mala praxis i el funcionament inadequat d’un Govern que vol fer creure que domina l’escenari. Fa massa temps d’un Govern desnortat, amb comportaments impropis de servidors públics, ben formats i preparats. Que en els temps que corren, uns vulguin anar a buscar aigua, allà on els sembli i una altra cregui que negociarà fora del marc legal, suposa dues mostres clares de persones fora de lloc. Es on tenim el nostre Govern.

¿HA VALIDO LA PENA? Son muchos los independentistas que, a nivel individual y en privado, se hacen esta pregunta. Poco a poco irán apareciendo reflexiones en público, ya no a título individual, sino colectivo. Ha habido algún intento, pero todavía muy incipiente. Necesitan más tiempo y más medios donde hacerlo sin que les caigan todos los anatemas habidos y por haber. Todo llegará. Mientras tanto, los que nunca comulgamos con los principios del proceso, y no solamente no lo hicimos sino que nos situamos claramente en contra, también nos hacemos esta pregunta: ¿por qué se intentó una huida hacia delante que no tenía ninguna posibilidad de éxito? Respuesta complicada, solo comprensible si se ha vivido y conocido a los principales actores y su entorno mediático. De entrada, la lejanía, ya no física sino mental respecto a España, ha sido fundamental. Los actores e impulsores del proceso, vendieron la idea de una España irreal, atrasada, carca, intransigente y poco menos que tonta, empecinada en vivir de las riquezas y la explotación de Cataluña y los catalanes. Argumento simple y simplista, pero vendido, día a día, semana a semana, en los medios públicos del Gobierno catalán: TV3, Cataluña radio, y en media docena de medios de comunicación privados, debidamente financiados con los presupuestos, hicieron su trabajo. Si a todo ello, se le suma la enorme torpeza del gobierno central, en manos del PP, con ministros y dirigentes del partido haciendo campaña contra todo lo que provenía de Cataluña, los efectos se sumaban y suponían una fábrica de independentistas, con opiniones muy primarias, pero suficientes como para seguir las indicaciones de los “pastores del rebaño”. De aquí, a organizar grandes manifestaciones, a romper con España en pequeños temas, pero alejando poco a poco el Estado de Cataluña. Pocas visitas de ministros, poca visibilidad de las inversiones estatales, abandono de infraestructuras, equipamientos y servicios como Rodalies / Cercanías que iban de mal en peor. Y dejación de funciones ante incumplimientos de la ley o claras vulneraciones. Todo este ambiente propiciaba la idea de que el Estado estaba ausente o huido, con lo cual se vieron más y más fuertes para una prueba de fuerza. Si el gobierno central hubiera visto venir lo que se preparaba, podía haber actuado, a tiempo, pero estaba mirando hacia otro lado, y esto propició el choque de trenes. Somos muchos los que vaticinamos que más que un choque de trenes se propiciaría un choque entre un camión y un “600,” pero los del” 600” se creían mucho más listos e inteligentes como para vencer a los que iban en camión. Resultado: las sesiones del 6 y 7 de septiembre de 2017, en las que se propició un auténtico golpe contra el Reglamento del Parlamento, en primer lugar, y contra la Constitución y el Estatuto, a continuación. Un gobierno, bien informado y consciente, hubiera reunido a los principales partidos del Estado: de gobierno y oposición, para evaluar y debatir sobre el camino a emprender, y al cabo del día, habría decidido poner en marcha el mecanismo previsto en la Constitución: aplicación del artículo 155. En un día, se podía haber resuelto el conflicto. Se habría mandado la señal inequívoca de seriedad y contundencia, en el marco del estado de derecho. Estábamos y estamos en un Estado de democracia plena. No hay que tener miedo al uso de los mecanismos constitucionales. Pues bien, aquí hubo miedo a su uso, y esta indecisión permitió todo lo que vino después. La intervención del Estado, el día 8 de septiembre, nos hubiera ahorrado un sinfín de problemas. Dejar que los problemas se alarguen y se pudran, no solo no soluciona nada, sino que lo complica todo. Es lo que pasó en Cataluña. Vuelvo al principio, ¿ha valido la pena?, para nada y para nadie. Los daños han sido cuantiosos y profundos. Los hemos padecido, con culpa y sin culpa, millones de catalanes que estábamos contra el proceso. Y como los hemos padecido, y podrían durar mucho más, lo que deseamos es girar página, lo antes posible, y empezar una nueva vida, aquí y en todas partes. Rehacer relaciones rotas, dentro y fuera del territorio. Guste o no, los indultos fueron una gran solución. Ahora, se quiere resolver el resto, con la ley de amnistía. Pues bien, cuanto antes se apruebe y se aplique mejor para todos. Y en este todos, tanto estamos los catalanes, como el resto de los españoles.

L’ELEVADA MORTALITAT DE MOTORISTES. Un dels grans titulars de la setmana passada, exposava que un 40% dels accidents mortals, a la Catalunya Central, corresponia a l’àmbit dels motoristes. Algú es pot estranyar, els que viatgem cada dia , per aquestes carreteres, no. L’etapa post pandèmia s’ha caracteritzat per una explosió de presència de motoristes, a totes les carreteres secundàries de la Catalunya Central, i suposo passa el mateix, a les de la resta de Catalunya. El bon temps que ha fet, juntament a disposar de centenars de quilòmetres de carreteres, estretes, amb multitud de revolts i paisatges verds, ha portat centenars de motoristes que van i venen, en grups , cada vegada més nombrosos. Si a tot plegat hi afegim màquines molt potents, complicades de portar i amb alguns conductors no massa experimentats, tenim tots els ingredients perquè una sortida, acabi en tragèdia. N’he vist, n’he auxiliat, i n’he patit multitud, precisament per viure en una de les carreteres més fetes servir, com és la C-26 ( Eix prepirinenc o intercomarcal) que uneix Olot – Ripoll- Berga – Solsona. També, quan volto per algunes altres de properes, molt especialment els caps de setmana. Des de primera hora del matí, podem comptar vuit, deu, quinze colles de motoristes, a velocitats poc recomanades, en aquestes carreteres secundàries. Els perills son constants, per diferents causes. N’exposo algunes. En primer lloc, la falta de manteniment, ha comportat un deteriorament del ferm, fins extrems molt perillosos per a les motos. En segon lloc, hi ha poca visibilitat en alguns dels espais i revolts molt tancats. En tercer lloc, estem en plena natura, amb una enorme expansió de la fauna salvatge, de manera que és habitual trobar-nos, tota mena d’animals: porcs senglars, cérvols, cabirols, o vedells i vaques que han sortit dels prats on pasturaven...En quart lloc, l’estretor i la manca de trams rectes, posa dels nervis alguns motoristes que no accepten anar darrere d’un vehicle de quatre rodes, a 50 o 60 / hora. La temptació de l’avançament esdevé urgent i m’han passat motoristes, en els llocs més inversemblants. Passa també que hi ha motoristes ,més o menys experimentats, o si voleu, amb més o menys habilitat, i no es donen compte que és un perill anar amb colles en que els primers “volen” i els altres no volen quedar enrere i fan esforços ingents per seguir, ni que sigui cometent algunes imprudències. Al final, les imprudències es paguen, i l’accident es produeix. El nombre és elevat, però puc assegurar que no passa cap de setmana que no hagi vist comportaments, autènticament perillosos, que no han acabat miraculosament en accident. Temptar la fortuna, o esperar que la sort acompanyi, no és la millor manera de viure i conviure amb una eina tant potent com és una moto d’alta cilindrada, corrent per unes carreteres infernals. Si ho sumem tot, no ens estranyi el resultat. I en caps de setmana, puc assegurar que els conductors de quatre rodes, anem amb el cor encongit, i els ulls atents, a qualsevol pas de colles, per extremar la prudència i deixar-los passar en un lloc , més o menys adequat, per així treure’ns l’angoixa d’haver de contemplar i ajudar en un nou accident. Alguns motoristes, haurien de repensar-se si tenen les aptituds necessàries per a practicar aquest esport.

LA PASSIVITAT ,COM A NORMA DE GOVERN. Governar és decidir. Governar és prioritzar. Qui cregui que el temps resol els problemes o que hi ha diner per a tot, millor es dediqui a qualsevol feina, excepte la de polític. Ostentar un càrrec de govern vol dir estudiar bé els temes, contrastar-los amb les persones adequades, i prendre la decisió que es consideri més adient. Ni més ni menys, sense dilacions ni combinacions que no es puguin complir. I com que els diners disponibles sempre son escassos, toca ser auster, en tot lloc i moment. Amb el diner públic no podem pensar en ostentacions ni dissenys extravagants per quedar bé o per obtenir algun premi. Toca garantir que sigui funcional, durador i segur. I això vol dir també que el cost sigui el més ajustat possible. Bé, dic això a la vista de l’acció de govern de l’actual executiu de la Generalitat. Em dona la impressió d’un equip poc preparat, amb objectius difusos i manca d’ambició i dedicació. Malament anem per resoldre els múltiples reptes que tenim al davant. Però, és que veig una mena de principi elemental com la de la passivitat com a norma de govern. Ho dic en base a múltiples projectes aturats per manca de decisió. O a d’altres que podrien estar en marxa i esperen directrius clares i finançament efectiu. Hi ha por a decidir, i manca de lideratge en la majoria de departaments del Govern. Poso alguns exemples per aclarir-ho. Si tots els indicadors deixen clara la necessitat d’ampliar l’aeroport del Prat, un govern efectiu, faria temps hauria encarregat estudis tècnics, per prendre una decisió de transcendència estratègica i històrica, oimés quan hi ha finançament disponible. Si la celebració dels JJOO d’Hivern 2030, era una oportunitat històrica per construir infraestructures, equipaments i serveis en els Pirineus, s’hauria d’haver jugat aquesta carta, amb més i millors actuacions que les tingudes. De fet, no hi havia cap interès ni cap voluntat de fer-los factibles. Greu error que només un nou govern pot reparar, en una altra data. En matèria d’instal•lacions eòliques i solars, hi ha por a prendre decisions. Anem amb anys de retard, i son múltiples els projectes aturats, per manca d’acords de govern. Ja sabem que ningú els vol a davant ni als costats, però un govern ha de decidir, i minimitzar efectes, però en algun lloc han d’anar si volem complir les exigències medi ambientals. En matèries essencials com Sanitat, Educació, Serveis Socials, i fins i tot Seguretat, veiem polítiques molt tímides i molt conservadores. De fet, aquí és on millor encaixa el mot passivitat. S’espera més a veure què passa, que no passar al davant. La manca de decisió es justifica en tota mena d’excuses: falta de professionals, desacord entre àmbits i sectors, deficiències estructurals, insuficients recursos, etc. Tot menys, entomar els temes i portar-hi remei. Aquesta manera de governar, té els dies comptats. Bé, els mesos comptats, perquè quan arribin les noves eleccions al Parlament de Catalunya hi haurà un munt de gent que decideixi canviar el vot a la recerca d’un partit i un candidat a president que realment entomi i resolgui els temes pendents i els que vagin apareixent durant el mandat. La passivitat és la pitjors de les vies polítiques. Ara, ens hi trobem còmodament entregats.

FIBRA ÒPTICA, INSÒLITA SITUACIÓ . Durant anys, molts anys, tots els alcaldes i diputats, vam lluitar per portar el cable de fibra òptica als nostres pobles i ciutats. Pels pobles petits, era una qüestió de primer ordre, per sortir de la precarietat de sistemes que eren lents, intermitents i insuficients. Vam consultar desenes d’empreses i opcions, encara que fossin per tenir solucions provisionals. Era millor una solució per tres o quatre anys, que haver d’esperar a que es complissin les promeses de la Generalitat. Hi ha hagut tants incompliments que ningú s’ha refiat mai que les promeses es complissin. Ara, al cap dels anys, hem anat veient com hi havia obres d’obertura de rases en carreteres per ficar-hi el cablejat de fibra. Podem veure on s’han fet les obres, gràcies a la línia blava que marca per on passa i on hi ha les arquetes de confluència o derivació. Arribats aquí, semblaria que els esforços han valgut la pena i que tot i el retard, la solució ha arribat. Doncs, no. He quedat estupefacte quan he sabut que moltes operadores han decidit no connectar-se a la xarxa de fibra, estesa per la Generalitat, degut a les elevades quotes vigents. Algunes operadores van buscar solucions alternatives, i ara, les mantenen perquè els costos son molt menors. No els val la pena desmuntar el seu sistema, per anar al de la Generalitat. He demanat informació a diversos alcaldes, i efectivament son molts els que m’han dit que tenen la fibra a l’entrada del poble, però no troben cap operadora que estigui interessada en connectar i estendre la xarxa pel nucli urbà, i encara menys, pel disseminat. Com pot ser ? Doncs, el temps d’espera, desespera, i ha motivat que nombrosos ajuntaments, anessin a buscar empreses que resolguessin el problema, i ara, si aquesta mateixa operadora no està interessada en connectar amb la xarxa de la Generalitat, no n’hi haurà cap altra que pugui venir perquè no trobarà un mínim d’usuaris que justifiqui els costos. Francament, anem de despropòsit en despropòsit, perquè s’han fet obres en multitud de carreteres, s’han fet gestions, tràmits, peticions, i inversions que ara no troben sortida i suposa tenir una immensa xarxa inactiva. Fins quan ? Per temps indefinit perquè les operadores, en la majoria de pobles, tenen els seus usuaris fidelitzats, i poca gent voldrà canviar d’operadora, oimés si pot comportar quotes més elevades. En resum, els retards i la falta de claredat, porta a situacions com aquesta. Un Govern no pot actuar sense planificació a curt, mitjà i llarg termini, amb compromisos ferms i creïbles com perquè la gent hi confiï. En tenim un exemple ben clar, en un tema tant essencial per a la vida i activitat personal i col•lectiva, com és el servei de fibra òptica. Quan tinguem a la vista una línia blava, en qualsevol carretera del país, pensem en que pot haver estat una inversió totalment inútil.

DE LA NECESIDAD, VIRTUD. Esta expresión ha hecho fortuna, en estos momentos, aunque la usamos y la ejercitamos desde tiempos inmemoriales. Los que hemos tenido la fortuna de gobernar con mayorías absolutas, hemos podido decidir y actuar con una amplia libertad, pero quien necesita de pactos, debe ceder y acordar. Hay que olvidar el verbo, imponer. Y así es como se ha llegado a los acuerdos y pactos para la investidura de Pedro Sánchez, y así seguirá el resto de legislatura. Para los agoreros, manifiesto, de entrada que esta legislatura puede ser tan larga y provechosa como la anterior. Quien crea que los partidos del pacto pueden estar interesados en promover la inestabilidad, desconocen el interés en aprovechar la ventana de oportunidad que supone tener un gobierno progresista, al frente del Ejecutivo. Conozco mejor la realidad de Cataluña que la de otros territorios de España, pero en unos y otros, la estabilidad supone un bien supremo para poder programar y planificar a corto y medio plazo. Y no sólo esto, tener un gobierno “amigo”, supone mayores facilidades para acordar y cooperar en todas y cada una de las competencias básicas, la mayoría de las cuales, son compartidas. También supone disponer de un grado de eficiencia mayor que la habitual en el PP. Llevo cuarenta y cuatro años en activo, en política municipal y autonómica, y puedo asegurar que se nota, y mucho, si en el gobierno central está el PSOE o el PP. Es lógico, al fin y al cabo, cada partido tiene sus ideales y planteamientos propios, con grandes diferencias en todos y cada uno de los temas esenciales. Y en esta legislatura hay que resolver temas de gran importancia y calado, como un nuevo sistema de financiación para las CCAA, pero también se debería resolver la de los ayuntamientos. El paso de los años, y las nuevas realidades obligan a modificar competencias en todos los niveles de la administración. En Cataluña, tenemos un 20% de ciudadanos procedentes del resto del mundo. Hemos llegado a los ocho millones de habitantes, con muchas infraestructuras, equipamientos y servicios, desfasados. Hablo de temas básicos como educación, sanidad, servicios sociales, seguridad, vivienda. En todos estos ámbitos, la colaboración entre ayuntamientos y Generalitat es indispensable, pero para ello hace falta disponer de suficiente financiación. Y no solo la financiación es prioritaria, también la adaptación de la legislación a las nuevas realidades. Así pues, disponer de un gobierno progresista, hará posible y viable estas modificaciones, acompañadas de su financiación. Si alguien tiene alguna duda de por dónde pueden ir las cosas, solo tiene que estar atento a las decisiones y conflictos en todas y cada una de las comunidades autónomas donde gobierna el PP con VOX, o seguir la acción de los ayuntamientos, en los que comparten gobierno. Esta es la gran ventaja para comparar situaciones. Había que hacer posible un gobierno progresista, para evitar un gobierno del desastre para gestionar el futuro inmediato. Con las cosas del comer no se juega, y un gobierno PP- VOX, suponía una amenaza clara, a los acuerdos y pactos entre los diferentes niveles de la administración. Con unos, serían pactos de subordinación, con el gobierno actual, serán de coordinación y entendimiento. Hay que actuar con urgencia porque hay situaciones que se deterioran con rapidez. Si alguien dudaba de haber hecho de la necesidad, virtud, muy pronto verá los buenos resultados que comporta. En cuanto al tema de la amnistía, demos un año de margen, para comprobar el buen acierto de la iniciativa. Y conste que no ha sido fácil llegar a esta conclusión.

LA INCOMPRENSIBLE SITUACIÓ DE 13 TV. Si algú mira la programació de 13 TV, veurà un munt de pel·lícules, de tota mena, però amb un munt d’anys a sobre, barrejades amb oficis religiosos, alternant amb noticiaris i debats que estan lluny , molt lluny de l’objectivitat. Vaja, que clarament se situen a la dreta extrema. Com pot ser que un canal, propietat de la Conferència Episcopal Espanyola, pugui admetre aquests continguts ? Es que hi ha dies que no saps si la programació ve ordenada pel PP, o per VOX, de tanta crítica al Govern i tanta elucubració sobre temes polítics. Semblaria que una bona manera de fer ús d’un mitjà com aquest, fora el d’impartir models de seny, prudència i convivència. En absolut. De tant en tant, em permeto passar-hi uns minuts per a comprovar si la línia editorial continua vigent, i fins ara, no veig cap canvi ni cap moviment que permeti pensar en modificacions properes. En anteriors ocasions, he descrit la toxicitat de TV3, durant els anys del procés, convertida en altaveu de les entitats i partits independentistes, traint les funcions que pertoca fer a una televisió pública. Crítica semblant es pot fer a 13 TV, en aquells temps, i ara mateix en que no es busca l’objectivitat ni els debats amplis i oberts, sinó la crítica extrema a tot el que acorda i duu a terme el govern central, i amb ell, el partit socialista i tots els altres partits que li donen suport. Es un greu error mantenir aquesta línia, perquè molts creients, se n’aparten i no entenen com la Conferència Episcopal pot admetre i permetre, uns extremismes, en comptes de buscar enteses i amplis acords. Potser creuen que la gent no lliga una cosa a l’altra. S’equivoquen. Les persones tenen més informació del que alguns creuen, i quan una cosa no els agrada, la deixen d’utilitzar. I de fet, aquest canal té uns molt baixos nivells d’audiència, i fins i tot, mals resultats econòmics. No suma televidents, perquè s’ha limitat a una franja de ciutadans molt determinada, i els extremismes tenen la seva clientela, però , per sort, limitada. Es així com any rere any, es comproven les baixes audiències, però entossudits volen mantenir la mateixa línia editorial. No es donen per vençuts perquè al cap i a la fi ,penso que algú paga les pèrdues, i mentrestant, es segueix la política de “qui dia passa, any empeny”. El canal s’inicià a finals de 2010, per tant, porta ja un bon nombre d’anys al damunt. Ara bé, en algun moment, els moviments cristians es mobilitzaran per a reclamar suspendre aquest canal, o com a mínim, introduir-hi canvis substancials com per evitar lligar una cosa amb l’altra. L’església catòlica no es pot permetre situacions com aquesta, en que se senten i s’escolten autèntiques barbaritats contra el govern central i tot el que fa olor de progressisme. Mala peça al teler si després es demana comprensió i cooperació a obres de l’església en el mateix canal en que es despotrica contra mig país. Siguem coherents i demanem un mínim de respecte, vers les obres i pensaments d’altres forces polítiques. Al cap a i a la fi, tots som fills de Déu, o no ?

BERGA, A LA CUA. M’agrada ,un o dos cops al mes, anar a donar una volta per l’entorn del Santuari de Queralt. Vistes magnífiques de mig país, i esplèndida visió de la ciutat. Fa més de quaranta anys d’aquest costum i puc assegurar que els canvis en la fesomia, les infraestructures, equipaments i serveis de la ciutat, han estat mínims, insuficients. Portem quaranta-quatre anys llargs de democràcia municipal, i puc assegurar que els alcaldes que es van saber espavilar, van aprofitar els primers vint o vint-i-cinc anys, per a transformar, renovar i modernitzar els seus pobles i ciutats. Tot estava per fer, perquè vam trobar ajuntaments vells i atrotinats, mancats de personal, desorganitzats i incapaços de fer front a les necessitats més elementals. En una generació, vam fer el que en altres països europeus havien necessitat el doble de temps. Qui es movia, aconseguia ajuts de la Diputació de Barcelona, de la Generalitat, del Govern Central, i ja més cap aquí de la UE. La suma de tot plegat, juntament amb una gestió frenètica, va fer possible una autèntica revolució transformadora. I qui va tenir alcaldes i equips sòlids, va continuar, fins a dia d’avui, en que ja s’actua cap una segona transformació, una vegada la primera ha quedat insuficient o obsoleta. Tot té caducitat. Si mirem Berga, podem dir que es troba en plena primera transformació: ni acabada ni embastada ,en uns quants elements clau. Com pot una capital tenir, quaranta anys després, un immens forat, en el bell mig del recinte urbà? La Rasa dels Molins era una immensa potencialitat, perduda en diverses ocasions, la darrera quan Caixa Penedès impulsava un projecte de primer ordre. Però, és que tenim un immens nucli antic, per resoldre. Per fer-hi entrar el sol, transformar-lo i adaptar-los a les necessitats actuals. Tenim un edifici CAT, a l’entrada principal, encara per estrenar que ni tant sols serveix de magatzem per a la brigada d’obres. Uns Jutjats vells que estan a l’espera de decisió i que mentrestant es van deteriorant. Un convent de Sant Francesc, molt desaprofitat. Un edifici en runes, a la confluència de Pere III amb C/ Barcelona. Una estació de bus, impensable en una capital, i la volen situar en un lloc impossible. Excusa ? La Generalitat no hi vol gastar més diners !!! Senyors meus, en altres llocs han gastat el doble i un nyap com aquest, quedarà per sempre. Ha d’anar a l’entrada de Berga, no solament pels berguedans de la capital, sinó pels de la comarca, perquè puguin deixar el cotxe particular, a prop. Em farien falta un parell de pàgines més per a detallar mancances, algunes de molt importants, com falta d’espai a la Casa Consistorial, que hauria d’haver portat a crear un altre centre i deixar l’edifici històric per l’alcaldia i un parell de regidories. Però, és que la gestió, l’organització interna, l’estructura, no correspon a una capital. Es va separar l’Hospital de la Residència, sense previsió ni planificació, hi ha contractes caducats, d’altres emparaulats. I el més greu i preocupant, l’equip de govern ( CUP i ERC) va darrere els problemes, no al davant per evitar-los. Quan això passa i portem molts anys, molts, així, no ens estranyi que Berga ocupi la cua de les quaranta-tres capitals de comarca.