Joan Roma

REHABILITAR EL VELL PARC D’HABITATGES. Tot sovint ,aprofito els caps de setmana per anar a voltar per alguna de les capitals de comarca, de la Catalunya Central, i territoris propers: Vic, Ripoll, Puigcerdà, Solsona, Igualada, La Seu d’Urgell, etc. Es inevitable, mirar-me-les amb ulls d’alcalde, pel que fa manteniment, mobiliari urbà, neteja viària, mobilitat, infraestructures, equipaments i serveis. M’agrada comparar la situació actual amb la de 20, 30 o 40 anys enrere. A tot arreu s’han fet canvis espectaculars, i és bo veure en quins àmbits s’ha estat més encertat que en altres. Doncs bé, comprovades les greus carències en habitatge en totes i cadascuna d’aquestes capitals i de molts altres pobles i ciutats, em demano perquè no es duu a terme, una mena de “pla de barris” dedicat a la “rehabilitació de cases i habitatges abandonats”. No té lògica ni és sostenible, anar ampliant les zones urbanes, i no recuperar els vells nuclis urbans, o zones que han quedat deshabitades degut a múltiples factors. Trobo inacceptable voltar per un poble o una ciutat i anar comptant els edificis, tancats i barrats, amb clars símptomes d’abandonament. Ja sé que algunes herències son de difícil execució però en molts altres casos, és simplement qüestió de voluntat i finançament. Ha arribat l’hora en que els ajuntaments, des del més gran al més petit, es fiquin en l’àmbit de l’habitatge i esdevinguin propietaris. Això només serà possible amb alguns canvis d’ordre normatiu – legal que simplifiquin i agilitzin les gestions, per a tot seguit disposar de finançament per a la rehabilitació i posada en el mercat de lloguer assequible. Tenim a Catalunya, desenes de milers de cases, tancades. Algunes, situades en llocs realment estratègics, que malmeten la vista i produeixen una negativa sensació d’abandonament. Podria posar noms, en totes i cadascuna de les capitals abans esmentades, i en dotzenes de pobles grans que , amb les ajudes necessàries, podrien recuperar una gran part del patrimoni immobiliari. Perquè no es fa ? No generalitzem. Ara mateix , la Diputació de Barcelona, ja ofereix ajudes per a la compra i rehabilitació d’habitatges als ajuntaments de la seva demarcació. Es un pas endavant important i sobretot exemplificant de cara a d’altres organismes i institucions del país, però és que hauria d’haver-hi ajudes, molt més importants, procedents del Govern de la Generalitat, i per descomptat del Govern Central. La suma dels tres nivells d’administració pot convertir un problema, en una solució. Si cada any, els ajuntaments poden recórrer a la petició d’ajuts, s’espavilaran per a conformar un Pla de Rehabilitació que suposi recuperar una part del vell parc d’habitatges. Els pobles i ciutats evitarien donar una trista imatge en algunes zones, i sobretot posarien en el mercat, milers de pisos a preus assequibles. I tot plegat en un termini raonable. Tot és començar perquè a continuació una promoció lliga amb una altra, i facilita una tercera. Es com una bola de neu que es va fent més i més gran, fins esdevenir una allau, de propostes i realitats. Es hora de posar mans a l’obra i no donar-hi més voltes. Prou temps que hem perdut.

BORREDÀ: DIVERSES OBRES EN MARXA. 1.- CARRER DE LA CREU : Recollida aigües residuals, per conduir a l’EDAR. Estan a punt d’acabar les obres fetes al final del carrer de la Creu. Aquestes obres, planificades, en el moment de la construcció de l’Estació Depuradora d’Aigües Residuals, consisteixen en instal·lar un pou per a recollir les aigües brutes d’aquest carrer, impulsar-les cap amunt, per connectar-les a les clavegueres del Carrer Manresa, i d’aquí cap a l’EDAR. Amb aquesta obra totes les aigües residuals, del nucli urbà, son tractades per l’EDAR, de manera que al final, les aigües depurades van a parar a la Riera Margansol. Una obra, poc vistosa però molt important de cara al tractament de les aigües residuals. 2.- ENTRADA DEL POBLE I PAS DE VIANANTS, PER LA ZONA VERDA. Feia anys que convenia arreglar l’entrada a la zona de la Fàbrica de baix, des de la Carretera. L’empresa de Pere Busoms, ha fet l’obra i també la neteja d’alguns arbres, de la zona verda, aprofitant la construcció d’un caminet que facilitarà l’enllaç, des de l’entrada del polígon fins al carrer Vinyal. Una vegada acabi l’obra, quedarà una àmplia zona verda, amb un camí de trànsit, fora de la carretera. Útil i bonic alhora. 3.- COBERT AL COSTAT DE LA CAPELLA CEMENTIRI. Una vegada es van buidar els dos laterals de la capella, on hi havia els nínxols més antics, es va planificar poder-hi fer un cobert que permeti protegir-se en cas de pluja o de sol excessiu. L’empresa de Vilada està fent les obres, i suposo que en un mes es podrà veure el resultat. 4.- RECOBRIMENT EN PEDRA DEL MAGATZEM MUNICIPAL. A càrrec de l’empresa d’Alpens, està molt avançada l’obra de recobriment en pedra de les parets del magatzem municipal, situat a la cruïlla del Carrer de Dalt, amb el Carrer Barcelona. Un canvi substancial en l’estètica de l’edifici, que una vegada acabat oferirà una imatge molt diferent a la que hem tingut en aquests darrers dos anys, i al mateix temps permetrà fer ús de la plaça de damunt el magatzem. 5.- NOU MOBILIARI URBÀ, DE FERRO. Des de fa anys, en Josep Roma, aprofitant la jubilació, va fent estris, figures, jardineres, ets, amb materials que li donen o que busca, una mica per tot arreu. En les fotos podeu veure les darreres obres fetes, una que serveix de paperera i les dues altres de jardineres per a guarnir i evitar l’aparcament al costat del pou de Can Font. Febrer de 2024.

FESTEJOS POSTELECTORALES. Lo siento, pero nunca me han gustado los festejos postelectorales, sobre todo cuando la exageración y la sobre actuación, campan a sus anchas. No sé quién se ocupa de asesorar al PP, y muy especialmente a Núñez Feijóo, pero tendrá problemas cuando tenga que preparar los festejos postelectorales del País Vasco y Cataluña. En mi caso concreto, hubiera podido celebrar siete victorias consecutivas, con mayoría absoluta, a nivel municipal. Nunca las celebré por no considerarlo oportuno, y, en parte también, como respeto a los perdedores. Hay que mantener siempre, el respeto entre adversarios, pensando en que todos queremos lo mejor para el municipio, la autonomía o la nación, y los resultados son la decisión de los ciudadanos en un momento concreto que puede variar, al cabo de meses o años. Así pues, la exultante celebración de Núñez Feijóo por los resultados en Galicia, se le puede atragantar cuando tenga que explicar los resultados en el País Vasco, y los de Cataluña. Dos territorios históricos, en los que el PP realmente tiene un larguísimo camino por recorrer. Sus constantes cambios y su concepto de territorios subordinados, al poder central, producen resultados catastróficos. Bien pronto, lo volveremos a ver. Es cierto que en el ámbito socialista tienen que reflexionar sobre los resultados y apretar el ritmo de creación y afianzamiento de los liderazgos territoriales. Tanto los de autonomías como de las grandes ciudades, y muy especialmente de las capitales provinciales. No es fácil encontrar la persona adecuada, en el momento oportuno, pero es el trabajo en marcha, entre unas elecciones y otras. Ahora mismo, aunque parezca un poco exagerado, ya se están preparando las candidaturas para las municipales de 2027. No se puede improvisar ni pensar en soluciones milagrosas en el último minuto. Un liderazgo sólido, precisa de mucho estudio, muy buena selección, acompañada de una conformación de equipo, para trabajar juntos la alternativa a un gobierno de otro color político. Volviendo a las autonómicas, tendremos el 21 de abril, las del País Vasco, luego vendrán las Europeas, el 9 de junio, y para principios de 2025, las del Parlamento de Cataluña. Será esta serie la que marcará el futuro de los grandes partidos, pero sobre todo, decidirán el primer partido en Euskadi, y en Cataluña. Todo indica que se necesitarán pactos para conformar gobiernos. Hemos dejado atrás los tiempos de mayorías absolutas. En relación con Cataluña, la confrontación se producirá a tres bandas: PSC, ERC y Junts. La dura batalla entre los partidos independentistas, está propiciando un avance destacado por parte del PSC, con Salvador Illa, a la cabeza. El hecho de haber sido el ganador de las tres últimas elecciones, le sitúa a la cabeza de las opciones, pero sobre todo, las ansias de dejar atrás todo lo relacionado con el proceso independentista, le puede dar unos réditos definitivos para formar gobierno.

LA CAIGUDA D’UN IMPERI. En el moment de decidir quina carrera universitària volia estudiar, vaig dubtar entre la d’Història, i la que finalment vaig escollir: Ciències de l’Educació. Amb tot, sempre he tingut un important afany per llegir i estudiar, la història en general, i alguna, en particular. Es un àmbit tant immens que dona per anys i anys, d’estudi i lectura. D’aquestes lectures n’he extret informació sobre la caiguda dels imperis, en plural, puix que n’hi ha hagut centenars, des dels inicis de la història. Son pocs, molt pocs, el que han desaparegut de la nit al dia, com a conseqüència d’alguna invasió o algun element catastròfic, en forma de terratrèmols, volcans, o inundacions. El més habitual, és assistir a una caiguda sostinguda, fruit d’un cúmul de circumstàncies. La història és viva i dinàmica, de manera que en cada moment podem veure com evolucionen els imperis actuals, amb possibles prediccions sobre el seu futur proper. Ara mateix, tenim un gran imperi, com era la URSS, reduït a Rússia, a la qual se li han vist les enormes carències i dificultats, a l’hora d’emprendre una guerra contra un suposat país petit i poc potent com Ucraïna. El seu paper ha quedat fortament qüestionat, i tot indica que el passeig triomfal planificat, s’ha convertit en un greu problema de molt difícil gestió. Tenim, però un altre imperi que denota problemes greus, en un gran nombre d’aspectes com per pronosticar properes crisis que aniran debilitant el seu poder, intern i extern. Em refereixo als EUA. Un imperi de gran rellevància per a tots els europeus, puix que ens ha salvat en dues grans ocasions: Primera i Segona Guerres Mundials. A banda, de molts altres moments, menys perillosos, però igualment importants. Sembla increïble com un país de les dimensions i poder que ostenta, mostri unes febleses i contradiccions impensables en una democràcia, suposadament moderna. Que després d’anys i anys de conteses electorals, encara tinguin un sistema poc fiable com per posar en entredit els resultats, sembla impossible. Però, hem vist, ja no en unes eleccions , sinó en vàries com de complicat eren els recomptes. I ,el més greu, no hi han posat remei ! Però, és que a punt d’iniciar un nou cicle, apareixen dos únics candidats, en representació dels dos partits tradicionals: Demòcrata i Republicà, amb dos candidats, clarament complicats. Pels republicans, Donald Trump, seria difícilment elegible en qualsevol dels països de la UE, i tanmateix, pot acabar sent el candidat oficial, si no hi ha una resolució judicial, ferma i contundent. De moment, no sembla que la cosa vagi cap aquí. I de la banda demòcrata ens trobem l’actual president Joe Biden , amb 81 anys, i les dificultats lligades a l’edat. Mai és recomanable intentar superar els problemes de l’edat, amagant la pura i dura realitat. Tothom ha de saber retirar-se a temps, oimés si es tenen unes responsabilitats d’una enorme complexitat, que obliguen a una dedicació intensa i extensa. Arribats aquí, veurem com evoluciona la campanya en els propers mesos, però aquesta situació afegida a moltes altres, mostren una potència en decadència. Lenta, però constant. Això, és el preludi de l’aparició de noves potències, sense l’etiqueta d’imperi, que assumiran el rol dels anteriors. I és aquí on toca fer els deures a la UE, per tal d’esdevenir una de les potències, a nivell mundial. Ens hi juguem ser respectats i garantir un ordre mundial, sota els principis que regeixen els nostres països. Aquesta ambició ha de ser compartida i posada a la pràctica, el més aviat possible. Ningú ens esperarà ni facilitarà aquest paper.

MILLOR, ANAR A ELECCIONS. Arribats on estem, no crec sigui aconsellable allargar l’agonia del Govern. Millor aprofitar la data del 9 de juny, per votar al Parlament Europeu i al Parlament de Catalunya. En política, s’ha de saber acceptar la realitat, encara que dolgui. I, en aquests moments, el Govern té tants fronts oberts i tant poca capacitat d’acció i reacció que tot el que vingui, només pot que empitjorar la realitat present. Estem a finals de febrer, i ni tant sols s’han presentat els pressupostos 2024. Vull recordar que la bona praxis obliga a tenir-los a punt, a principis d’octubre, per tal de presentar-los, debatre’ls, aprovar-los i publicar-los abans de finalitzar l’any. Funcionar amb pressupostos prorrogats suposa perdre capacitat d’acció i gestió. Però, si aquest és un tema de primer nivell, en tenim d’altres de no menys importants, com el retard en múltiples inversions que contenien els pressupostos de l’any passat, entre els quals alguna gran obra destinada al cicle de l’aigua. En plena sequera constatar que no s’han fet els deures, ja no en anys anteriors, sinó fins i tot en el darrer any, dona una idea d’un Executiu poc eficient i diligent. A tot plegat s’hi afegeixen altres elements que denoten una mena de final de cicle. El procés ha deixat múltiples danys, a nivell personal i col•lectiu, però també en la confiança del teixit social, industrial i econòmic, com per emprendre determinats grans projectes. Van marxar més de cinc mil empreses que no tornaran. Moltes, mai més, però altres, no ho faran mentrestant vegin com des del Govern es va jugant amb noves temptatives de referèndums, o d’invocacions a pressions i sancions. El país, va perdre i no ha recuperat el prestigi perdut. Massa enganys, massa ignorància de la realitat interna i externa, com per recuperar la normalitat. Només s’aconseguirà amb un canvi de Govern, que tingui en el frontispici un futur clar, dintre d’Espanya i dintre de la UE. Jugar amb els sentiments, i sobretot amb els interessos i garanties, no aporta seguretat ni estabilitat. Falta capacitat d’acció i reacció davant els grans problemes de present i els reptes de futur. Es funciona, al dia a dia, sense planificacions a mig i llarg termini. No solament en matèria de lluita contra la sequera, sinó en donar resposta a les mobilitzacions de pagesos i ramaders, o a les de sanitat i educació. Com també de les lligades a serveis socials. Quan un Govern es veu sobrepassat pels problemes, només té una sortida adient: convocar eleccions ,perquè el poble parli i decideixi a qui donar confiança. No es pot governar un país amb un Parlament, escapçat en la seva Mesa , per dues baixes, de set components. I, tenir només el recolzament de 33 membres dels 135 existents, suposa una feblesa impossible d’aguantar quan a fora hi ha multitud de problemes, necessitats de solució. Toca ser conseqüent, i si no es té la força necessària, que el poble torni a parlar i digui a qui atorga la confiança. Es el que podríem fer, el 9 de juny, aprofitant les eleccions al Parlament Europeu.

IL.LUMINATS I INTRANSIGENTS. Si no fos perquè ho hem vist i viscut, en viu i en directe, no ens creuríem moltes de les accions i resultats del procés independentista. Ha estat tant penós i ridícul que costa donar-ne compte quan el temps resol alguns dels dubtes o invents creats. Tots sabíem que Anna Gabriel, no tenia cap procediment , com per témer resolucions judicials greus. El mateix que tenia Mireia Boya, que es va presentar davant el tribunal amb la bossa de roba preparada per entrar a presó i la van enviar a casa. Ella i la CUP, volien fer veure que també tenien algú a “l’exili” i res millor que marxar cap a Suïssa a predicar, en el país més capitalista del món. Va jurar no anar mai a Madrid a retre comptes d’una simple desobediència, però és el que ha fet, i adéu siau. Retorn a Suïssa, per continuar la bona vida de la que gaudia. Tampoc ens ha sorprès una altra giragonsa de l’activista i milionari Lluís Llach, un dels grans estafadors del procés, que anava per pobles i ciutats, anunciant la bona nova d’una molt prompta independència de Catalunya. Era un dels que predicava fermesa i contundència front el govern central, afrontant tots els sacrificis que calguessin, per assolir el gran objectiu. Queda clar que és molt més fàcil cridar a la revolta amb un bon compte corrent que treballant a peu del tros. Ara, ha sortit del Consell de la República Catalana, en protesta pels contactes del fugitiu Puigdemont, amb el govern del PSOE. Un altre mig fugitiu, mig turista, establert a Suïssa, és Rubèn Wagensberg ( ERC) secretari quart de la Mesa del Parlament, de baixa per “atacs d’ansietat” arran la seva aparició en un dels expedients del Magistrat Garcia Castellón. Durant el procés va adoptar el nom de “Konan”, no sabem si copiant les aventures de “Konan el Bàrbar” o “Konan el Destructor”. No sembla pensés en els centenars de milers de catalans, preocupats, angoixats i temorosos de la situació que vivien, per culpa dels impulsors d’un procés embogit. Hi ha molts altres protagonistes del procés, que ara han oblidat les seves posicions i volen aparèixer com simples comparses o involuntàries víctimes d’una imaginària “repressió”. Es decebedor, constatar la inconsciència amb la que van actuar, i sobretot la immensa covardia que han demostrat. No trobem ni un sol exemple de persona que comparegui públicament i accepti les mentides, enganys i falsedats utilitzades per impulsar un procés que sabien estava condemnat al fracàs. Queda un darrer reducte, dintre de Junts, que només pensen en com sortir del merder, aprofitant els resultats electorals. No hi ha honor, no hi ha valentia, no hi ha respecte pels altres, només es busca salvar el propi cul. Es d’una tristesa infinita haver tingut un munt d’aquests beneits, ocupant càrrecs de responsabilitat , en el nostre país. Han tirat per terra el prestigi guanyat a costa de grans esforços per les generacions que ens han precedit. Solament es mereixen el menyspreu més absolut.

CANVIAR DE PROVÍNCIA ? GAIREBÉ IMPOSSIBLE ! Aprofito l’extens reportatge ofert per El 9 Nou , sobre la disfuncionalitat territorial que suposa tenir tres municipis, a la comarca d’Osona, que pertanyen a la província de Girona: Espinelves, Vidrà i Viladrau, per tractar aquesta tema que no és únic, ni excepcional ,a nivell de Catalunya. Vaig formar part, durant anys de la Comissió de Delimitació Territorial de Catalunya, i allà vaig poder estudiar i tractar un gran nombre de “disfuncionalitats”. Moltes son municipals, però n’hi ha algunes de comarcals i unes poques provincials. Exposaré un cas molt similar que em porta a fer el títol de l’article. La llei preveu poder modificar els límits municipals, comarcals i provincials, però com més amunt es va, més difícil és aconseguir-ho. Poso un exemple. En tant que diputat al Parlament, ens vam plantejar, amb l’alcalde de Gósol, Josep Tomás Mirambell ( EPD), resoldre el seu conflicte territorial. Gósol, pertany a la comarca del Berguedà, però està a la província de Lleida. El seu partit judicial és Solsona, però a nivell de Junta electoral, li correspon La Seu d’Urgell. També allà li correspon la Diputació de Lleida, en comptes de la de Barcelona, on estan la resta dels 30 municipis berguedans. El guió plantejat per a poder canviar de província, era el següent: acord clar i contundent a nivell municipal. Lògic, si es vol donar aquest pas, ha de ser d’acord amb una gran majoria del poble. Acord del Consell comarcal: cap problema. Acord de la Diputació de Lleida: cap problema. Acord de la de Barcelona, per acollir un nou municipi: cap problema. Arribats aquí, calia aconseguir un acord del Consell de Ministres, i d’aquí, enviar una proposta de Llei Orgànica, a Les Corts Generals, per tal de procedir a la modificació del mapa provincial d’Espanya, traient un municipi de Lleida, per passar-lo a Barcelona. Fets alguns contactes, al més alt nivell, es va constatar poc entusiasme per tocar el mapa provincial. Porta molts anys, molts, sense fer-hi retocs , amb el perill que si algú el vol moure, puguin aparèixer moltes altres qüestions pendents, que tenen moltes arestes, com per justificar-ho. Al cap de dos anys, de gestions i alguns tràmits, vam decidir que era millor conviure amb les disfuncionalitats, i esperar nous temps i noves oportunitats. El mateix, em va passar quan, anys després, vaig voler integrar al municipi de Borredà, l’enclavament de Les Rovires de Baix, que era de Palmerola, i ara ,de Les Llosses. Son 3,3 km2, dintre del Terme de Borredà, que pertanyen a Les Llosses i per tant, son de la província de Girona. Vaig arribar gairebé fins el final, sense passar pel Consell de Ministres, i aquí fou quan els advocats de l’Estat, van considerar seria un mal precedent, de cara a d’altres territoris, i van suspendre la resolució definitiva. Per a molts ,pot semblar un caprici o una extravagància, però no ho és. Tenir una cama en un lloc, un peu en un altre, i els braços, fora , complica les gestions i tramitacions dels ajuntaments i els seus ciutadans. Algun dia, s’hauria d’entomar les solucions, però fer-ho entre governs, prèvia consulta als pobles afectats. Un tema important que deriva de la pertinença a una província o una altra, és que d’això depenen els ajuts que venen de les seves diputacions. Aquí, els de Barcelona, som uns privilegiats. Les diputacions viuen de les transferències que reben del govern central, en funció dels habitants i alguns altres paràmetres, i les diferències de pressupost son abismals. Dono les darreres publicades per l’IDESCAT, corresponents a 2022. Diputació de Barcelona, ingressos, 1.300 M. Girona, 162 M. Lleida 143 M i Tarragona 180 M. La Diputació de Barcelona ha d’atendre els 311 municipis de la seva demarcació, i tot i tenir bona part dels municipis més grans de Catalunya, ha concedit sempre les ajudes, tenint molt en compte els més petits. Es a dir, les ajudes son inversament proporcionals als habitants del municipi, la qual cosa suposa un enorme recolzament als ajuntaments, en matèria d’infraestructures, equipaments i serveis. I no solament això, sinó ajudes per a accions i actuacions, en desenes d’àmbits essencials. Davant aquestes xifres i aquestes prioritats, la resta de diputacions es mouen amb recursos molt més baixos, de manera que puc afirmar que un municipi de la província de Barcelona, pot rebre entre el doble i el triple que un municipi similar, en una de les altres tres. He fet un seguiment d’aquesta situació, en els 45 anys que portem de democràcia, i queda clar que els ajuntaments de Barcelona son uns grans privilegiats, respecte de la resta. Aquesta situació, ens va portar a alcaldes i diputats a proposar que el Govern de la Generalitat, compensés amb ajuts propis, aquestes diferències, però mai s’ha dut a terme. I la vella pretensió d’imposar canvis o modificar diputacions, va quedar resolta amb resolucions clares i contundents, a nivell constitucional. Després de 45 anys de democràcia municipal, puc assegurar que el paper de les diputacions, de les quatre, ha estat fonamental per a resoldre les mancances i dèficits dels ajuntaments, especialment dels més petits. Dit això, consideraria lògic i indispensable que en el proper futur, el Govern de la Generalitat, disposés d’un fons de compensació, per repartir entre els ajuntaments, de les províncies de Girona, Lleida i Tarragona.

LES CONSEQÜÈNCIES DE GOVERNAR. Es evident que les conseqüències de governar han de tenir necessàriament un resultat positiu, parcial o global, sinó millor dedicar-se a altres coses. Ho dic, a la vista de les grans reticències del Govern de la Generalitat, en mans minoritàries d’ERC. Reticències, a prendre determinades accions, frenades per posicionaments de càrrecs del partit, en alguns territoris. Aquest és el motiu que addueixen per no dur a terme la continuació del projecte del transvasament de l’aigua de l’Ebre. Segons els més entesos en la matèria, falten 50 quilòmetres per a que aquesta aigua podés arribar a l’àrea metropolitana de Barcelona. Allà, en aquests moments hi ha un bon cabal, garantit per uns embassaments que permeten estar relativament tranquils, durant uns mesos. Si aquesta és la situació, qualsevol govern, ha de planificar per tenir interconnectat tot el país, de manera que els excedents d’un territori, puguin resoldre les carències d’un altre. Tots recordem les grans mobilitzacions de les Terres de l’Ebre, menystingudes durant anys, com perquè no sigui fàcil un acord en aquest tema, però en política cal saber negociar i pactar. I si queda clar que el transvasament és puntual i transitori, es poden oferir contrapartides suficientment atractives com per acostar posicions. Aquesta ha de ser la via habitual de govern. No deixar cap territori enrere, en les seves justes reivindicacions de desenvolupament i progrés. Tenien i tenen raó els ciutadans d’aquelles comarques, en defensar els recursos hídrics, perquè suposen la seva principal font de riquesa. Si ara, per qüestions de sequera, poden ajudar a resoldre aquesta carència, és just negociar contrapartides que ajudin al seu desenvolupament, en altres àmbits i sectors. El mateix ha passat amb les obres de la B-40, controvertides per una part d’ERC, a Sabadell i territoris propers, en situació semblant a la dels Comuns. Al final, condició sine qua non del PSC, pel pacte de pressupostos de l’any passat. En una qüestió semblant estem amb l’ampliació de l’aeroport del Prat, i amb el desenvolupament del projecte de Hard Rock. Està vist que una part d’ERC i Els Comuns, no hi estan d’acord, doncs, imposen al Govern, frenar-los i , a ser possible, tombar-los. Així ,no es pot governar un país. Tots els temes que he tractat, necessiten grans consensos, però alhora grans partides pressupostàries, i terminis de planificació, redacció, aprovació i execució, molt llargs. No podem estar donant voltes i més voltes al què volem, al què ens agradaria o com voldríem tenir el país. En un moment o altre, els debats han d’acabar i han de donar pas a les actuacions. Marejar la perdiu, mai és una opció quan es governa. Governar, és decidir, és prioritzar, i si s’ha de fer, malgrat les reticències o les adversitats, es fa. El terreny pla, en política, no existeix gairebé mai. Cal, doncs, saber pujar i baixar, mitjançant valoracions correctes i afinades, com per poder negociar, en les millors condicions possibles. I sempre és millor un acord, ni que sigui de mínims, que deixar-lo per altres temps.

¿EXILIO O REFUGIO DORADO? Cuando me fui a Suiza, el año 1972, tenía 22 años. Poca experiencia política y poco conocimiento de los horrores de la guerra, en parte explicados por mis padres, pero sin grandes detalles. Fue, allí, en la capital, Berna donde entré en contacto con organizaciones políticas, compuestas por auténticos exiliados y represaliados. Después, viajando por Francia, Alemania, Italia, …tuve la oportunidad de conversar y participar en algunas de las actividades que llevaban a cabo. Descubrí, en vivo y en directo, las enormes penalidades de todos los que tuvieron que huir de España, por amenazas de prisión, primero y posible muerte, después. Para todos ellos, los primeros años, fueron de grandes carencias y penalidades, fuese quien fuese su profesión u oficio. Solo, al cabo de les años, algunos las habían superado y habían conseguido reconocimiento y fortuna. Hago esta introducción para comparar aquella situación con la de los fugitivos del proceso independentista catalán. Nada que ver, nada que comparar. Es un insulto hablar de exilio, para unas personas que huyeron de forma cobarde, dejando atrás a sus antiguos compañeros, instalándose con todo lujo de detalles, en Bélgica o en Suiza. Las palabras no son neutras y siempre hago corregir la palabra exilio por la de refugio dorado en el extranjero. Las penalidades y dificultades para conseguir documentos, trabajo, vivienda, para empezar una nueva vida, de los derrotados en la guerra civil, y los perseguidos durante la pos guerra, nada tiene que ver, con la huida de unos pocos miembros del Ejecutivo catalán, y de otros partidos. Para poner al día, los nombres de los fugitivos, tenemos al ex presidente Puigdemont, y a los ex consellers, Comín , Ponsatí i Puig, en Bélgica. Los tres primeros son eurodiputados con un espléndido sueldo, aparte de otras compensaciones, ligadas a la vivienda y a su protección que nadie sabe muy bien quien paga. El cuarto es diputado en el Parlamento de Cataluña, aunque no vaya nunca, y se conecte de vez en cuando telemáticamente. En Suiza, tenemos a Marta Rovira, secretaria general d’ERC, que huyó para no dejar solos en el supuesto “exilio” a los de Junts. En el relato independentista, hay que poder justificar que todos los partidos tienen algún miembro perseguido. Le tocó a ella, con una espléndida dotación económica que le permite vivir en la región de Ginebra, una de las más caras del país. Quería volver, pero es tan poca la valentía que hasta que todo no sea dado y bendecido no volverá. Además ahora tiene un compañero de grupo parlamentario, en la persona de Rubén Wagensberg que aparece en uno de los expedientes del Magistrado García Castellón, lo que le ha provocado “ataques de ansiedad “. Espera recuperar los ánimos perdidos, en ese país. También hacia allí se fue Ana Gabriel, antigua dirigente de la CUP. No había tenido ningún cargo institucional, era una simple diputada de a pie, pero si Junts i ERC, tenían a alguien fuera, la CUP no podía quedarse sin hacer un movimiento similar. Como anticapitalista, supongo buscó ir a predicar a Suiza, el país más capitalista del mundo. Su actual puesto de trabajo con una remuneración de lujo, parece haber servido para integrarla en el mundo burgués. Hace unos días se archivó su causa, sin más consecuencias. Teatro, puro teatro. Como se puede constatar, los fugitivos están cómodamente establecidos, en sus lugares respectivos, a la espera que la Ley de amnistía haga su curso y puedan volver, libres de polvo y paja. ¿Es justo? No, pero Cataluña necesita girar página y volver a la normalidad. En este ámbito la amnistía resolverá el problema y quitará toda representatividad a unos antiguos cargos institucionales que creyeron actuar como mesías de un pueblo oprimido. De hecho la respuesta del pueblo catalán ya se ha producido en diversas ocasiones, infligiendo duras derrotas a los partidos independentistas. Solo hay que mirar los resultados de las últimas autonómicas, las municipales y las generales. Todo lleva a pronosticar un nuevo revés en las Europeas y finalmente en las del Parlamento catalán, en las cuales se puede producir el relevo de ERC, por el PSC. Con ello podremos cerrar el círculo que nunca se habría debido romper.

BARRERES TÈCNIQUES PER EVITAR CONTACTES AMB ADMINISTRACIÓ. Arran la pandèmia es van posar un bon nombre de barreres per evitar la presencialitat , en la majoria d’organismes i institucions. La resistència a treure-les és ferotge. Per molt que critiquem i reclamem, costa molt la seva supressió. Només falta que algú ho provi per a constatar aquesta realitat. En qüestió d’un parell de setmanes he volgut demanar informació, dades i tenir contacte telefònic, amb uns quants departaments de la Generalitat. Puc assegurar que és una cursa d’obstacles que ben pocs ciutadans poden superar. Per una suposada millora de la gestió, es dona un telèfon, per a contactar amb alguns serveis. El mateix número de telèfon, la qual cosa suposa quedar en espera, cinc, deu, quinze minuts. Al final, et poden dir que el servei concret, està ocupat i que millor trucar més tard. Aquest més tard, es pot convertir en perdre mig dia o tot el dia, sense cap altra alternativa que la d’enviar un missatge per correu, que tampoc dona cap seguretat de ser atès, en un termini raonable de temps. Però, és que a més, hi ha qüestions que no poden ser resumides en un curt missatge sinó requereixen més àmplies explicacions. O simplement que no es vol deixar per escrit, segons quines qüestions. A nivell de govern central, es va acordar recuperar la presencialitat en tot lloc i moment, una vegada deixada enrere la pandèmia. No s’ha aconseguit i haurem d’insistir molt, i si cal, fer accions més contundents, si volem fer-nos escoltar. No és de rebut veure com es redueix el contacte, a la mínima expressió i si es truca al 012, pocs aclariments poden donar, perquè no tenen clar què passa en un departament concret de la Generalitat, o en diversos quan tots ells depenen d’un sol operador. Quan em trobo en dificultats com aquestes penso en els milers, centenars de milers de persones, no avesades a l’ús de les noves tecnologies, que intenten contactar amb serveis concrets de la Generalitat i veuen com els van apareixent barreres, que no saben com saltar-les. Vaig més lluny, en les meves reflexions, hi ha una voluntat clara, de torpedinar l’accés als serveis. S’ha arribat a la conclusió que molta gent truca perquè no han pres prou temps en estudiar els temes, i volen consultar-los, per estalviar esforços. No entenen o no volen comprendre que molta de la paperassa de l’administració és feixuga, complicada i gens fàcil d’assimilar. I haurien d’entendre que una de les primeres missions d’una administració és donar facilitats al ciutadà perquè pugui contactar i resoldre dubtes. Estem lluny d’aquest compromís. Per això es mantenen les barreres i no hi ha cap voluntat de treure-les o de fer-les realment assequibles. Es un objectiu més a posar en un proper programa electoral, per a substituir la ineficiència del govern d’ERC, per un altre, que atengui temes com aquest.

UNA AUTOPISTA ENIGMÀTICA. Pels qui hem fet un seguiment de l’autopista Manresa – Terrassa, des del seu naixement fins avui dia, podem dir que no hi ha cap altra obra a Catalunya, amb tants misteris i vicissituds com aquesta . Tampoc en trobarem cap altra que produeixi uns beneficis, per als seus propietaris, que fan envermellir només de veure’ls reflectits en un diari. Regió 7 ens els va recordar, fa quinze dies, amb uns quants titulars que sobtaven per les seves enormitats. En recordo els més rellevants: el Govern de la Generalitat, és a dir, tots nosaltres haurem de pagar 24 milions per les rebaixes, corresponents a l’any 2023. Que en fan 377 milions, des de l’any 2007, i queden 12 anys encara, fins la finalització de la concessió, el 2036. Recordo en els meus primers anys de diputat, el debat en el Parlament sobre la concessió d’aquesta obra, titllada com “autopista de muntanya”, per a justificar un traçat complicat, sinuós i amb trams de clara perillositat. Planava sobre els seus propietaris, tractes de favor, presumptament lligats a l’operació Reformista. L’obra, en si mateixa, no fou cap meravella com demostraren constants obres de retocs, reformes i reparacions, al llarg de tota la seva vida. Era difícil, passar-hi sense trobar en algun punt o altre, alguna brigada d’obres. Però, si una infraestructura ha tingut tracte de favor, és clarament aquesta, malgrat alguns desencontres que han acabat en els tribunals. Es igual, al final de cada negociació, AUTEMA, l’empresa concessionària, n’ha sortit guanyadora. I no guanyadora per poc, sinó amb beneficis d’escàndol. Com és que no s’hagi promogut el rescat de la concessió ? Pel nul interès de l’empresa, davant uns beneficis, mai imaginats. Aquí sí, podem dir que la inversió ha estat recuperada amb escreix, i encara els permet mantenir les expectatives pels anys que queden. S’han fet peticions per alliberar aquest tram i convertir-lo en lliure de peatge, però els anys passen, i la realitat continua, intocable. Resulta enigmàtica aquesta situació, a la vista de la pluralitat i diversitat de governs, al front de la Generalitat. Al final ,haurem de pensar que si aquest tram estès situat entre dues o tres ciutats de l’àrea metropolitana , l’esforç pel rescat hagués estat major, i segurament hagués fructificat. Situada aquí, es veu més com una via per anar cap a la Cerdanya que no pas una via d’interconnexió entre municipis de la Catalunya Central. La situació no té lògica si mirem la supressió de peatges, a nivell de Catalunya. Tenim una excepció aquí que veu passar els anys, i va fent caixa, amb xifres més i més altes, sense cap altre esforç que mantenir bé els comptadors de vehicles. A finals d’any, passar comptes i cobrar una morterada de milions, fruit d’uns acords que no hem entès cap dels qui la vàrem veure néixer. I res indica propers canvis, al contrari, la concessió continua i ja només faltaria que tornessin a demanar una nova ampliació. Que ningú la descarti, vistes les amistats de les que semblen gaudir.

PER SORT, EREN INEPTES I COVARDS. A l’espera de la publicació d’algun llibre “definitiu” sobre el procés, els qui el vam patir hem d’explicar i detallar les nostres vivències perquè serveixi com material per als estudiosos. Per tenir una visió clara, profunda i detallada, s’ha d’esperar uns anys. La distància dona una major perspectiva i permet diagnosis, anàlisis i conclusions, més objectives i encertades. Quan em pregunten per les causes del fracàs del procés, responc de manera clara i contundent: per sort, eren ineptes i covards. Es un resum del que vaig veure i viure, en tant que alcalde i dirigent del partit socialista, a les comarques de la Catalunya Central. Un bon lloc d’observació, i alhora de patiment per tot el que succeïa. Ningú pot dir que parlo d’oïdes ni per via indirecta, vaig ser un dels resistents que vaig complir amb el deure contret, en el jurament fet, en el moment d’accedir al càrrec: complir i fer complir la Constitució i amb ella l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Del vist i succeït, el que més em va sobtar és la immensa ignorància que s’ha de tenir, per creure que es podia organitzar una deriva antidemocràtica, dintre d’un Estat , on imperava la democràcia plena. Es un absurd, una contradicció en els termes. Això podia haver passat en temps de la dictadura, però mai en plena democràcia. Era impensable, inimaginable, i tanmateix una colla de beneits van creure que no solament era desitjable, sinó possible. S’ha de ser especialment desinformat, per no saber en quin marc ens trobàvem. Catalunya, en els primers anys de procés tenia prop de 7 milions d’habitants ( ara som ja 8 milions). Si miraven resultats electorals dels darrers 10 o 15 anys, podien veure que no arribaven als 2 milions els votants de partits independentistes. I fins i tot en la consulta del 9 N, tampoc es va superar aquesta xifra. Aleshores, costa de creure que algú es pugui llençar a la piscina, sense mirar si hi ha aigua o no. Quedava clar que almenys 4 milions, el doble, no estaven per cap deriva independentista. Això sol ja hauria d’haver parat els peus als impulsors del procés. Però, sinó en tenien prou, calia tenir clar qui mana en el món occidental. Es a dir, quines son les regles de joc de tots i cadascun dels Estats que conformen la UE, cap dels quals té el més mínim interès en moure o remoure fronteres i crear nous estats. Prou difícil és gestionar la pluralitat i diversitat actuals com per animar a desestabilitzar un dels socis. Oimés si aquest té les dimensions i rellevància d’Espanya. Però, és que tampoc van tenir en compte el pes enorme de la diplomàcia dels EUA. En fi, que a banda d’ineptes , eren ignorants cum laude. Finalment, eren covards. Imaginar organitzar una revolució amb burgesos, molts dels quals funcionaris públics, ben alimentats i ben pagats, era ridícul sinó hagués estat perillós. Els impulsors, autèntics il·luminats, ineptes i covards, van portar el país a límits difícilment imaginables, amb el perill d’enfrontament civil. Al final, van veure els perills que a nivell personal tenien, i van fugir amb nocturnitat i covardia. Van protagonitzar una de les majors vergonyes que mai ha vist la història de Catalunya. I, per sort de tots plegats, la seva ineptitud i covardia, van evitar mals majors. Els vam haver d’indultar i ara els hem d’amnistiar, no perquè s’ho mereixen ells, sinó perquè ho necessita el país.

POR A DECIDIR, POR A DUR-HO A LA PRÀCTICA. Recordo els meus primers passos com Alcalde, i he de reconèixer que imposa un cert respecte, trobar-se davant el comandament d’un ajuntament, amb el seu personal, amb les seves complexitats i diversitats. Canvia notablement ser regidor, ni que sigui de govern i amb diversos àmbits de responsabilitat, que esdevenir el coordinador general de tots els serveis, infraestructures, equipaments i dotacions de personal. Res millor que conèixer bé tot l’entramat, com per iniciar l’acció de governar. Però, tot seguit, s’ha de tenir molt clar que governar vol dir decidir, prioritzar, gestionar de la millor manera, totes i cadascuna de les necessitats que vagin sorgint. I puc assegurar que fins i tot en un petit poble, cada dia hi ha novetats inesperades que cal resoldre. Algunes, de molt petit format, però en poden aparèixer d’altres que ningú esperava ni imaginava i que podien obligar a introduir canvis, en aspectes rellevants de la planificació feta. I, aquesta ha de ser sempre una de les prioritats d’una institució: planificació a curt, mitjà i llarg termini. Es una de les grans coses que vaig aprendre en els meus anys a Suïssa. Això implica llargs períodes d’estudi, valoració i avaluació, abans de posar per escrit, els passos a fer en els propers mesos i anys. Perdoneu aquesta llarga introducció, necessària per arribar allà on volia. Des dels inicis de l’etapa democràtica recuperada, el Govern de la Generalitat, no s’ha caracteritzat per aquest treball de planificació. Al contrari, ha anat improvisant, en funció de peticions, reclamacions o pressions d’uns sectors o altres, fins el punt d’introduir canvis notables en qualsevol dels àmbits del país. Si es programava l’Eix del Llobregat, sortien un munt d’alcaldes, empresaris, càrrecs del partit de govern, reclamant que passés al davant l’Eix Barcelona- Vic – Ripoll, i a continuació en venien d’altres que exigien l’Eix Diagonal, i d’altres el de l’Ebre, etc, etc. El mateix passava amb els plans d’equipaments educatius, esportius, culturals, ....Al final, s’anava actuant, en funció d’aquests paràmetres, fent trossos d’infraestructures, equipaments i serveis, convertint obres estratègiques, en obres normals i corrents que necessitaven 15, 20 o 30 anys per estar acabades. I tots sabem que no és igual tenir un gran equipament, en 5 anys que en 20. Si això passava en l’apartat de grans obres, el mateix succeïa en l’ordenació i funcionament de tota l’estructura administrativa. Les grans decisions no anaven d’ordenar millor el país per fer-lo més àgil i eficient, sinó per desplegar polítiques de partit. Així van néixer els consells comarcals, o més tard les vegueries que encara no funcionen com estava previst, o les conselleries i altres organismes de govern. S’ha anat improvisant, en funció de les pressions o els interesso del partit de govern, en detriment del que hagués estat el més eficient. Si aquesta manera de funcionar ha estat norma durant els 23 anys de governs Pujol, els 7 anys de Tripartit, tampoc van permetre reordenar el país i el Govern. Hi havia crisis cada dos per tres, degut a les dificultats d’encaixar tres partits, en un sol Govern. Es van fer algunes coses importants, però sense temps per entrar a fons, en temes rellevants. I tot seguit vam tornar al funcionament habitual, fins arribar als nostres dies, en que ERC té por a decidir. Té un primer problema que produeix el segon. Li falta personal preparat i format com per prendre grans decisions, amb coneixement de causa. Davant aquesta situació prefereixen fer anuncis, propaganda, propostes, però sense posar-les en pràctica. Massa responsabilitat per a tant poca capacitació. Ningú s’estranyi de com actua davant grans temes com : ampliació i modernització de l’aeroport del Prat, el Hard Rock, els JJOO d’Hivern, acabar el desdoblament de l’Eix del Llobregat, acabar la B-40, desdoblar la C-55, rescatar la C-16 ( Manresa – Terrassa), planificació de noves dessaladores, programar parcs eòlics, grans àrees de plaques solars, reestructuració del desplegament dels Mossos d’Esquadra, reestructuració serveis de Sanitat, d’Educació, de Benestar Social, etc. Hi ha poca seguretat en les eines de govern, que comporten por, a dur a terme les obres a fer. Tots es consideren en situació provisional i no es volen ficar en grans projectes que no tenen clar de saber gestionar. Millor, doncs, no córrer i deixar-ho per a més endavant. Es demana amb insistència el traspàs de Rodalies, però son molts els dirigents que els tremolen les cames, davant una tan gran responsabilitat. En resum, tenim un Govern , en funcions de provisionalitat i precarietat. No es pot esperar ni grans planificacions ni programacions i encara menys realitzacions. Falta preparació i formació i sobretot falta, valentia per entomar i dur a terme, els grans projectes de país. Queda clara la necessitat de donar pas a qui pugui governar, en plenitud de condicions. Es urgent.

¿QUÉ DIRÁ LA HISTORIA, DEL PROCÉS? De Ernest Lluch (EPD), aprendí la importancia de buscar los orígenes de la historia, a través de diversos i plurales historiadores. Nunca aceptar los hechos por una única vía. Siempre buscar y contrastar las teorías y verdades, con otras, procedentes de otras fuentes. Aunque economista de estudios y títulos, era un gran historiador, muy conocedor de la Guerra de Sucesión (1714) y sus consecuencias, hasta el día que fue asesinado por ETA. Fue con él que muchos aprendimos, la verdad histórica y real, de una típica guerra de familias, convertida por algunos en una guerra de España contra Cataluña. Los independentistas han querido mitificar, el antes y el después, de la derrota del 11 de septiembre de 1714. Se llegan a decir barbaridades sobre las condiciones políticas, económicas y sociales, imperantes en aquellos tiempos, como si existiera un parlamento formal y oficial, que pusiera coto a las decisiones reales. Es muy difícil acabar con ciertos mitos. Este es uno de los más extendidos, hasta el punto de convertirse en fundamento de la doctrina independentista: recuperar las libertades y fueros perdidos, en 1714. Imposible hacer bajar de las nubes, a los seguidores de esta doctrina. Para ellos, el actual presidente, es el 131, de una lista que se inicia en el siglo XIV, con Berenguer de Cruïlles, obispo de Gerona. Sigue una larga lista de eclesiásticos, hasta llegar al primer seglar, en la persona de Francesc Maciá, en pleno siglo XX. Ya con la democracia recuperada, tuvimos en la persona de Jordi Pujol, al primer presidente autonómico, al que siguieron Pascual Maragall i José Montilla. Luego, con Artur Mas, se quiso echar un pulso al gobierno central, con la pretensión de exigir lo imposible para justificar una huida hacia delante, sin saber exactamente hacia dónde. Esta huida, fue el inicio del procès. Para unos, suponía apretar al gobierno central, con movilizaciones y reivindicaciones que le hicieran claudicar, y así aumentar los niveles de autogobierno. Para otros, era el ”momentum” que tanto habían esperado para romper con España y conseguir la anhelada independencia. ¿Dentro de la UE? Para algunos sí, para otros, en cualquier lugar, fuera donde fuera. Quien haya llegado hasta aquí, se preguntará cómo fue posible, creer y hacer creer, a centenares de miles de personas que esto era factible. Muchos nos lo hemos preguntado, pero los que lo hemos vivido, en vivo y en directo, hemos asistido a una especie de secuestro de la voluntad colectiva, mediante discursos, actos, movilizaciones y un muy inteligente uso de los medios de comunicación públicos (TV3, Cataluña radio) y un amplio grupo de canales, emisoras y medios digitales y escritos, abundantemente subvencionados, para, todos juntos, vender el producto. Durante años (para unos 7, para otros 10) se bombardeó a la población con todo tipo de noticias negativas, inventadas o no, de la realidad española. Tenía que quedar claro que la “bruja” del cuento era España, y contra ella, todo valía. Muchos ataques a lo español, y grandes elogios a todo lo catalán, entendiendo por catalán, lo que era correctamente considerado. Fue así como estos medios, pagados con el dinero de todos, olvidaron la existencia de 4 millones de catalanes, opuestos a la independencia. Se dedicaron a adoctrinar a los 2 millones, próximos o convencidos, para insuflarles ánimos y hacerles creer que la separación era posible. Bajo esta doctrina toda acción hacia este objetivo era apoyada y financiada. Es así como se llevaban a cabo todo tipo de medidas, legales o no, en ayuntamientos, consejos comarcales, diputaciones y por supuesto, en el Parlamento y el Consejo Ejecutivo de la Generalitat. Vistas con perspectiva, parece increíble todo lo que se hizo. Por ignorancia, por desconocimiento, o simplemente por lo ridículo que supuso prescindir de la realidad mundial, la europea, la española e incluso la catalana. Todo estaba en contra del objetivo perseguido y sin embargo el embate continuaba, incluso cuando se sabía que no iba a terminar bien. Si buscamos un símil lo podemos comparar con una bola de nieve que en cuanto empieza el descenso ya no puede parar y se hace más y más grande hasta llegar a pie del precipicio. Una vez allí, o algo la para, o cae al vacío. Pues bien, aquí la paró el artículo 155 de la Constitución. Se aprobó demasiado tarde, para el sentir de muchos, pero mejor tarde que nunca. Ahora, con la perspectiva de los 6 años transcurridos, podemos decir que todo el proceso fue un inmenso despropósito. A nivel interno de Cataluña, pero también con grandes fallos por parte del gobierno del PP. Nunca se debería haber permitido continuar, después de los graves hechos del 6 y 7 de septiembre de 2017, en el Parlamento de Cataluña. En aquellas sesiones, quedó clara la voluntad de subvertir el orden constitucional y estatutario por otro, con tintes claramente autoritarios. Era el momento de aplicar el 155. No se hizo, pero quedará en la memoria colectiva un grave fallo como éste. En cuanto a la historia, la que sea escrita por buenos historiadores, será muy dura contra todo el proceso. Ha sido un inmenso disparate, con todos los ingredientes de ignorancia, inconsciencia y cobardía. Nadie podía imaginar tantos hechos absurdos, peligrosos e inútiles, pero que han producido daños personales y colectivos que tardarán años en curar. Sinceramente creo que ninguno de los protagonistas ha de poder aspirar a retornar a cargos institucionales, de por vida.

ELS DEURES NO FETS. Si una cosa vaig aprendre, en els meus anys a Suïssa, va ser planificar a curt, mig i llarg termini. Es una de les virtuts dels suïssos que apliquen, en gairebé tots els ordres de la vida, tant la personal com la pública. Es així com estableixen els anys de vida útil que té cada infraestructura, equipament o servei, i en funció d’aquesta vida, programen les futures actuacions, a dur a terme. Sigui de renovació, sigui d’ampliació o de modificació. Dic això quan estem en plena crisi de sequera, amb informacions que destapen els deures no fets, per gairebé totes les institucions públiques, i moltes de privades. Tots sabem que no és popular o agraït, renovar xarxes de clavegueres, o canonades d’aigua, o cablejat d’enllumenat públic, per posar uns pocs exemples. N’hi podríem afegir molts altres relacionats amb sistema de calefacció, d’aire, de tancaments exteriors, etc. Però, a la vista de l’emergència, em quedo, de moment, en els deures no fets, en matèria d’abastament d’aigua de boca, afegida a d’altres destinades a indústries, ramaderia i agricultura. Ha faltat un “seny ordenador”, a nivell general, que alhora exigís “ordenar” aquest sector a nivell local, comarcal i nacional. Es així com ens assabentem de pèrdues, per xarxes velles o mal planificades, d’una mitjana d’un 25% dels cabals transportats. Es una xifra exageradament alta, especialment escandalosa quan hem de reduir l’ús, en tots els àmbits i sectors. Què ha fallat ? Molt fàcil, s’ha fet més el que venia de gust, que no pas el que era necessari. I això, a tots els nivells. Torno a reiterar la manca de planificació, essencial en elements bàsics com aquest. Fins ara, tots els ajuntaments i amb ells tots els particulars s’han espavilat com han pogut. Cadascú es buscava la vida, com millor sabia o podia, confiant en que les pluges no faltarien mai, en els moments essencials. Es així com es perforaven pous, aquí i allà, sense coordinació ni cooperació entre municipis, o a nivell comarcal, agafant l’aigua de rius i rierols, pensant que sempre n’hi hauria suficient com per “anar tirant”. Fa molts anys, molts que algú hauria d’haver plantejat la necessitat de crear mancomunitats d’aigües, per agrupar diversos municipis, per així poder fer front a inversions i manteniment adequats. S’ha acabat anar per lliure perquè el més eficient és agrupar-se per tenir prou força conjunta com per disposar de material, tècnics i recursos suficients. També ,per a poder intercanviar aigua de municipis amb moltes captacions, per portar-la cap a d’altres amb menys abundància. Sovint, parlo de reconvertir els consells comarcals en mancomunitats, perquè permetrien saltar-se els límits comarcals i ser més eficients. En el cas de les mancomunitats responen a la millora de la gestió d’un o diversos serveis agrupats. En alguns casos podem parlar de 4, 5 o 10 municipis, en altres podríem parlar de 20 o 30, en funció de la situació i condicions. No descobreixo res de nou, que és en temps de crisi, quan apareixen les necessitats i els deures per fer. Segur que ara ningú negarà la urgència de planificar noves dessaladores, d’interconnectar conques i d’agrupar serveis d’abastament d’aigua per a poder disposar de millors condicions per fer front a totes les eventualitats. Si aprenem dels errors del passat, no els tornarem a cometre.

ERA NECESSARI INVESTIGAR, EN TEMPS DEL PROCÈS ? En el llarg trajecte del procés ( prolegòmens, inicis, moment àlgid, i post procés) s’han produït tota mena d’accions i actuacions, moltes d’elles, clarament fora de la legalitat. Fins a quin punt eren delictives? Se n’han jutjat algunes, en queden altres de pendents, i moltes, ja només seran jutjades per la història. Una història que serà escrita en moltes diverses versions, però les més autèntiques i fonamentades, seran molt dures per a tots els protagonistes. Tant els d’aquí com els d’allà. I no acceptarem tapar unes amb les dels altres, cosa molt habitual, a casa nostra. Ara mateix, es volen amplificar totes les acciones encobertes, sota el nom d’operació Catalunya, per minimitzar les dutes a terme pels impulsors del procés independentista. Que allà tinguéssim un bon nombre de mediocres i ineptes, no ha d’encobrir que aquí patíssim semblant situació. La ignorància i menyspreu per la realitat d’un país com Catalunya, amb prop de set milions d’habitants ( 2017), dels quals més de quatre milions no combregaven ni acceptaven els postulats independentistes, ja indica com de beneits eren els impulsors. Que el moviment arribés a cotes de trencament de la legalitat i intent d’imposar-ne una altra, malgrat estar en un Estat clarament democràtic, situat en el lloc dinovè, per totes les agències de control de la qualitat democràtica, ja mostra la deriva totalitària d’uns protagonistes que havien perdut els papers i baixaven per un precipici sense saber què hi havia a baix. Es evident que amb un govern central, diferent, conformat per persones més preparades i formades, mai s’hagués arribat a les cotes a que vam arribar. Dit això, era lògic investigar, espiar, infiltrar agents en els moviments, lligats al procés ? Per descomptat que sí. Tots els Estats, tots els governs disposen d’unes eines per a saber què passa en tot el territori, oimés si en un lloc concret s’estan produint moviments contra la legalitat, des del propi govern. No oblidem que parlem d’un Govern de la Generalitat que tenia un pressupost de 30.000 milions, amb dos-cents mil funcionaris a càrrec. I molt més rellevant, d’aquests, 16.610 eren Mossos d’Esquadra ( 2017) degudament equipats i armats. I altres prop d’11.000 policies municipals, igualment armats. Els primers a les ordres d’un president i un conseller d’interior, en situació d’insurgents. I els altres, a les ordres d’uns dos-cents alcaldes, que creien jugar amb foc com si fos la nit de Sant Joan . Vam estar a prop, molt a prop d’un enfrontament civil, per culpa d’uns beneits d’aquí, no degudament frenats, per uns altres beneits d’allà. Que quedi clar que no haver fet un bon ús de les eines democràtiques, ha de ser investigat i castigat, però que ningú vulgui tapar aquells errors i males pràctiques, com excusa per les immenses il•legalitats comeses aquí. Aquí, es van trencar les regles de joc democràtic, es va vulnerar la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, i mai més poden tornar-se a repetir fets semblants. Vaig votar a favor dels indults, com ara he votat a favor de l’amnistia. No, perquè se la mereixin els futurs amnistiats, en absolut, sinó perquè se la mereix el país, per recuperar la normalitat i atrapar el temps perdut.

QUI ES VA APIADAR DE NOSALTRES ? Fa pocs dies ha transcendit que el Diputat d’ERC i secretari quart de la Mesa del Parlament, Rubèn Wagensberg, va agafar la baixa, a finals del mes de desembre, i posteriorment va decidir marxar a Suïssa, a l’espera sigui aprovada la Llei d’amnistia i quedi alliberat de qualsevol requeriment judicial. El motiu de la baixa, fou per “atacs d’ansietat” motivats per la seva possible implicació en les investigacions que duu a terme el Magistrat García – Castellón. Son diversos els càrrecs institucionals i de partit que han sortit als mitjans de comunicació per expressar el seu recolzament i demanar comprensió per una situació tant delicada com aquesta. M’afegeixo al desig de superació d’una crisi com aquesta, prou dura i destructiva com difícil de superar, quan es tracta d’entomar situacions i previsions, mai imaginades. Aquesta ,és una mostra més dels danys colaterals, lligats al procés independentista. Ni l’ANC ni Òmnium van tenir cap mena d’escrúpols d’iniciar, juntament amb els partits independentistes, una deriva autoritària, contra l’estat de dret, en la qual els qui volien mantenir la fidelitat a les lleis vigents, van ser considerats “enemics a batre”. Durant anys, els demòcrates autèntics, vam estar sotmesos a tota mena d’atacs, pressions, persecucions, amenaces, aïllaments personals i polítics, trencaments de relacions, escratxes, vandalisme, a més de ser considerats “traïdors a la pàtria”. No ho dic, per referències indirectes, ho afirmo com resistent a les pressions i atacs de tot l’entramat independentista. Qui es va apiadar de nosaltres ? Qui ens defensava d’aquesta repressió ? El partit, i poques altres entitats i mitjans de comunicació. Teníem tot en contra, i tanmateix vam resistir, i finalment vam reeixir, després d’exigir es posessin en marxa els mecanismes previstos en la Constitució. Però, pel camí ,milers, centenars de milers de persones van patir tota mena d’atacs personals, amb fortes angoixes i pors, pressionats i amenaçats per un entorn que no permetia dissidents. Qui es va apiadar de persones grans, molt grans, que venien a demanar ajuda física i psicològica, a l’ajuntament o al partit, perquè tenien por de reviure els prolegòmens que van portar a la guerra civil ? Qui va fer alguna cosa per parar tanta destrucció de la convivència ? Qui es va donar compte que les accions i actuacions dels independentistes portaven l’angoixa a centenars de milers de famílies, moltes de les quals van quedar destruïdes o malmeses pel procés ? Qui ha fet alguna cosa per a reparar els danys causats ? Res és innocent. El procés va ser causa de greus danys a la convivència, també ,a tots els àmbits de la vida social, professional, econòmica , a la reputació i al prestigi que havíem guanyat entre tots. El resultat és catastròfic, sí, però no per uns pocs dirigents del procés, sinó per a centenars de milers que vam patir els embats dels independentistes. Que ningú vulgui ara, traslladar les responsabilitat cap a d’altres. Que cadascú assumeixi les pròpies.

QUAN LA COBERTURA, FRENA LA PLURALITAT. Es molt penós que quaranta-cinc anys després de la recuperació de la democràcia, tinguem encara amplis territoris on no arribi, amb plenitud, la cobertura de determinades emissores, públiques i privades. En un món tant avançat, hem progressat molt lentament, en oferir pluralitat tècnica i informativa, a tots i cadascun dels ciutadans del país. Ja no parlo dels enormes retards en rebre telefonia mòbil, internet, canals de televisió, pública i privada. Es que encara a dia d’avui, hi ha nombrosos indrets on els problemes de cobertura continuen sent molt complicats. Es injust que un ciutadà urbà, disposi de tota mena de mitjans i en canvi un del món rural, els tingui totalment limitats. Encara, a dia d’avui, hi ha enormes dificultats per operar amb determinades empreses telefòniques. Encara avui, hi ha canals de televisió, que no gaudeixen de cobertura general i total. I encara avui, hi ha emissores de radio que no arriben a tots els indrets del territori català. I, si això és així, com seria vint o trenta anys enrere !. No hi ha hagut prou d’interès ni inversió en cobrir el país amb suficients antenes i torres, per fer possible que radio nacional d’Espanya, la Cadena Ser, i algunes altres, podessin ser escoltades , en tots els llocs i moments. S’ha de reconèixer l’astúcia i la voluntat propagandística del president Pujol, per fer arribar TV3 i Catalunya Radio, arreu del país. Tenia molt clar que per “vendre” la seva acció de govern i fer arribar els seus missatges, a tots els ciutadans, havia de facilitar que tothom estès connectat als dos principals elements de difusió i propaganda. I a fe, que ho va aconseguir. En menys de dos anys, la cobertura es va fer realitat. Per contra, la desídia, el desinterès i la falta de reflexes del govern central, va deixar amplis territoris sense cobertura. Fins i tot ara, si algú condueix per multitud de carreteres, principals o secundàries, de comarques de muntanya veurà com la cobertura és molt deficient, o fins i tot la perd. I no solament quan es condueix, a casa mateix, hi ha dificultats per a sintonitzar algunes emissores, que haurien de tenir cobertura universal. Aquesta situació no és anecdòtica ni s’ha de menystenir. Ha comportat derivades negatives per no tenir accés universal a una informació diversa i plural. Es que algú ha cregut mai en l’objectivitat i pluralitat de TV3 i Cat radio ? Ja no parlo dels escandalosos anys del procés, sinó de molt abans, quan hi havia un adoctrinament diari. No tenir altres mitjans, realment diversos i plurals, limitava l’accés a la informació verídica. I això repercutia, sense cap mensa de dubte, en els resultats electorals. Durant anys, els alcaldes i diputats, de territoris rurals, ens queixàvem, sense èxit, d’aquesta situació. Vèiem les grans inversions del govern català, i, en canvi la passivitat, per part del govern central. Entre tots hem d’assumir la part de culpa, i exigir ni que sigui tard i malament, que aquesta situació canviï, i es resolgui. Es penós haver-ho de repetir, l’any 2024, però així estem.

LOS INTERESES PERSONALES, LIGADOS AL PROCÉS. Son muchos, los que están descubriendo aspectos no conocidos del proceso independentista, a raíz de la tramitación de la Ley de amnistía. Quedan muchos días todavía, para verla aprobada y publicada, de forma que habrá tiempo para descubrir muchos más. Lo que más sorprende, es la férrea defensa de la figura de Puigdemont. Los más fanáticos, ligan su suerte a la de Catalunya y su futuro. No, no, no confundamos los términos. En el relato se quiere vender la idea de que la tensión por conseguir una Ley “blindada”, se produce para garantizar que todos y cada uno de los encausados, pendientes de juicio, queden eximidos y libres de toda culpa. Queda bien, para los no seguidores del proceso, en su día a día, pero la realidad pura y dura es el enorme pánico de Puigdemont de comparecer ante un tribunal y acabar en la cárcel. Lleva más de 6 años, como fugitivo de la Justicia, y le quedan 14, para quedar libre, por prescripción de los delitos. Esta perspectiva, es la que le mueve a exigir un “blindaje total” a su situación. La de los otros, solo son efectos colaterales. Se describen, para quedar bien, pero la realidad es la que es. Y esta realidad se vio y comprobó en muchos momentos álgidos del proceso y el post proceso. Muchos de los protagonistas buscaban ventajas y aprovechamientos personales. Es la cara más obscena del proceso. Hacer proclamas contra la “pérfida España”, para, todo seguido, mirar qué provecho comercial, institucional o de partido, se podía conseguir. Algunos de aquellos “iluminados” consiguieron contratos para sus empresas, otros colocaron a una hermana en un puesto de relieve en la estructura de la Generalitat, otros tuvieron cabida en las listas electorales en el Parlamento de Cataluña, en el Congreso, Senado o en el Parlamento Europeo, como diputados o como asesores. TV3, la televisión catalana, acogió a otros, sea en su seno, sea en forma de programas concretos, etc, etc. Es triste constatar las miserias humanas, pero mucho más cuando van ligadas a grandes proclamas de mayores libertades y ansias de conformar un nuevo estado, con unos mimbres que solo ocultan, ambiciones personales, muchas de ellas de la más baja estofa. En un pequeño país como el nuestro, nos conocemos casi todos. Al menos, todos los que nos movemos en el ámbito público, de manera que es muy difícil engañar, con grandes palabras y gestos. Todo lo que vimos durante los años del proceso fue mucha palabrería, muchos gestos y muy pocos hechos inteligentes. Tan pocos que resulta paradójico la facilidad de engaño que tiene mucha gente, ante propuestas que no tienen ni pies ni cabeza. Creer que con simples acuerdos en un Parlamento regional, se podía decir adiós a un Estado, olvidando la composición real de Cataluña, con más del doble de ciudadanos contrarios a la independencia, ya demuestra la ignorancia e inconsciencia independentista. Pero, todo esto, ya es historia. Lo que ahora ocurre es la voluntad de salir de la situación creada, propiciando una Ley de amnistía que resuelva el problema y permita normalizar el país: Cataluña, y con ella España. Este es el objetivo, pero para Junts, el objetivo es “blindar a Puigdemont”. Si el resto, queda dentro, vale, pero lo importante es la situación personal, vendida como institucional, en tanto que ex presidente. No hace falta exponer cuan penoso nos resulta a la inmensa mayoría de catalanes, ver todo este circo, en torno a una persona que mostró cobardía y mediocridad en todas sus acciones y actuaciones. La apuesta, en la anterior legislatura, por los indultos, fue una buena decisión. También lo es, la Ley de amnistía, no, para resolver temas personales, sino de país. Necesitamos urgentemente volver a la normalidad y atrapar el tiempo perdido. Otros, están en otros objetivos.

ISRAEL – PALESTINA: HAN DE SER POSSIBLES DOS ESTATS. Tant patiment, tantes morts, tantes penalitats obliguen a imposar el que fins ara no ha estat possible: l’existència i coexistència de dos Estats- Israel i Palestina, fent possible que tots dos tinguin la vida, present i futura, assegurada. Res, de noves improvisacions i promeses incomplertes. El món , en el seu conjunt, ha d’imposar aquesta solució. Si un mèrit li hem de reconèixer a Josep Borrell, és, el gran esforç ,en ser a tot arreu des d’on pot influir per avançar en aquesta proposta. Ell mateix l’ha formulat, ampliat i detallat, per tal de ser explicada, estudiada i valorada, per tots els països afectats. I ,a dia d’avui, hauríem de dir que tots els ciutadans del món, estem interpel·lats per trobar-hi solució. Espanya i Bèlgica, en tant que responsables de la darrere presidència de la UE i de l’actual, ja s’hi han manifestat ,a favor. Poc a poc, altres països van expressant la voluntat d’evitar l’extensió del conflicte cap altres territoris, i que només es trobarà la pau autèntica, si s’aconsegueix establir un Estat per als palestins. Portem mesos de noticies i imatges insuportables. Es injusta la reacció d’Israel, per culpa d’una acció terrorista de Hamàs que va ser horrorosa, però l’horror no s’esborra amb més horror. Més de 25.000 morts, dels quals la immensa majoria son dones i nens/nenes. Ni en les pitjors guerres, es donen aquestes xifres. Es la destrucció total, i portar la fam i les malalties com armes complementàries. Ningú ,pot justificar una deriva bèl·lica com aquesta, perquè no portarà ni la pau ni la estabilitat a la regió. Està comprovada la reacció de la població atacada, sotmesa a les més dures crueltats, l’odi que ha generat, durarà generacions. I l’odi és un arma de destrucció massiva, perquè perdura i pot actuar, en tot lloc i moment. Només una acció valenta, decidida, immediata, pot trencar la dinàmica actual. La posada en marxa d’un alto el foc, primer, una entrada massiva d’ajuda, i l’inici de negociacions per a establir els principis de l’existència de dos Estats, ni que sigui amb imposicions molt dures, a les dues parts. I si cal, interposant, forces de seguretat que impedeixin represàlies d’uns i altres, durant els propers decennis. El dolor i l’odi, seran difícils d’esborrar, però no queda altra solució que fer-ho possible, mitjançant acords amplis, generosos i contundents. Segur, hi ha molts ciutadans d’Israel que han patit en carn pròpia, la crueltat de Hamàs, però de poc els serveix la venjança contra milers d’innocents, atrapats entre dos focs. Al contrari, poden pensar que l’existència de dos Estats, pot posar fi a una roda infernal de conflictes que no té aturador. Tothom mereix viure en pau , també en aquests territoris. I ara, ha arribat tant lluny el terror que justifica la imposició d’un final, acordat i pactat, ni que sigui des de fora, sota cobertura de la ONU. El Pla Borrell, posa sobre el mapa, la solució desitjable. Ara, s’ha de fer possible, dur-la a la pràctica.

QUAN LES XIFRES ENGANYAVEN. Durant anys, per simple curiositat i com material per redactar articles, he fet un seguiment de les xifres de mobilitzacions, dutes a terme a Catalunya, en els darrers 45 anys. El resum, es pot definir en, un “immens engany”. En els primers anys de democràcia, els principals mitjans de comunicació eren dignes de confiança, però poc a poc, van deixar de donar dades de participació. Es van cansar que les qüestionessin, i van preferir deixar en mans de la Delegació del Govern, o de la Guardia Urbana de Barcelona, o de les policies municipals, donar dades, cosa que també els portà problemes, fins el punt de no contradir les que donaven els organitzadors. I és així com es va anar fent una bola de neu, que creixia i creixia, fins extrems absolutament increïbles. Més ben dit, impossibles. Qualsevol persona pot assajar i comprovar que en un metre quadrat no hi caben quatre persones, si hi ha moviment. Ja no diguem quan en la manifestació hi abunden cotxets, pancartes, banderes i accions reivindicatives, però , vaja, en molts casos, es va preferir posar quatre persones per metre quadrat, per evitar majors discussions. Quadricular un espai de carrer, plaça, estadi, o passeig ,és ben fàcil. I mirant l’espai ocupat en el moment àlgid de participació , es té el nombre màxim de manifestants. Això, tant senzill ,ha estat motiu de grans acusacions i embats, fins obligar a no donar xifres. Se les inventaven els organitzadors, malgrat alguns anys, posessin com fonts oficials, la guàrdia urbana o la policia municipal, segons la ciutat. En vàries ocasions, degut a discrepàncies immenses entre Delegació del Govern i l’ANC/ Omnium i partits independentistes, vaig voler saber qui de la Guardia Urbana havia donat xifres. Ningú, se’n feia responsable. No hi havia informe, no hi havia signatura de cap responsable. Això, permetia inflar les xifres fins extrems inimaginables. I les xifres no son neutrals, segons com es facin servir. Per diverses fonts estudiades, investigades, algunes publicades, altres no, i per dades d’alguns mitjans d’informació seriosos, podem dir que, a Catalunya, no hi ha hagut mai una manifestació que arribés a un milió de participants. Mai. L’any 1979, es va donar la xifra de 1,2 milions, per la manifestació a favor de l’Estatut d’Autonomia, quan en realitat es va quedar a la meitat. I de totes les lligades a les entitats i partits independentistes, en motiu de la Diada, ni la de 2010 va aplegar 1,5 milions, ni la de 2012 es va acostar als 2 milions. Totes dues molt per sota de la meitat. I la descentralitzada de 2016, algú va gosar posar 60.000 participants, en el Passeig de la Pau de Berga, quan ningú seria capaç de posar-hi 10.000, ni que omplissin carrer del Roser i bona part de la Carretera de Sant Fruitós. Segons els estudis fets, la més nombrosa fou la Via Catalana, de 400 km, amb una megafoto que va permetre comptar-los, fins arribar als 793.683, amb un petit marge d’error. Totes les altres xifres foren inflades, falsejades i /o inventades, per donar peu a creences de seguidors que quedaven en menys de la meitat. Aquesta, és una de les bases dels errors, equivocacions i clares falsedats que van donar peu a construir un seguiment que era, clarament irreal. Com tants altres embats !.

FALLA EL FACTOR “H”. Mentrestant les institucions siguin regides per persones, el factor “H”, el factor humà, continuarà sent clau. De les persones, depenen totes i cadascuna de les decisions que prioritzen unes inversions, per damunt d’unes altres. I de les persones, depèn gastar més o menys ,en temes no essencials, o clarament prescindibles. Si algú tenia algun dubte, res millor que haver estat al capdavant d’una de les institucions més essencials, com son els ajuntaments, per a poder-ho confirmar. Alguns ,busquen excuses en el finançament, altres en les competències i altres en les lleis. Sí, tot és important, però si les idees estan clares, hi ha una bona formació al darrere i moltes ganes de treballar, les dificultats es superen i s’avança, cap els objectius desitjats. Dic això, a la vista dels resultats de l’acció de govern d’ERC, al front del Govern de la Generalitat. Si pensem en tres o quatre grans accions o projectes, seríem incapaços d’enumerar-los. Es gestiona, sí, però sota criteris de grisor generalitzada. No hi ha ,ni grans objectius, ni grans realitzacions, en aquests prop de tres anys de govern autonòmic. I que ningú busqui la falta de majoria, perquè si han continuat, malgrat tot, és perquè estaven convençuts de poder governar, mitjançant acords i pactes amb la resta de partits. Almenys amb aquells que els permetien arribar a majories absolutes. No sembla hi hagi continuïtat, perquè bona part dels pactes de l’any passat, per aprovar el pressupost 2023, no s’han complert , és lògic que els socis de l’any passat, es neguin a repetir experiència, sense els resultats esperats. Perquè no hi ha acció de govern ? Vull dir perquè no veiem grans propostes ni grans projectes? Doncs, perquè falla el factor “H”. Falta matèria gris, en el Consell Executiu i juntament amb ell, en falta en altres nivells de l’administració. Porto, aquests anys de govern en solitari d’ERC, mirant, supervisant i controlant l’acció de govern, almenys a les comarques de la Catalunya Central, i francament no puc dir que puguem estar contents ni satisfets. No és fàcil trobar la gent adequada per a conformar un equip de govern. Sobretot quan el partit va escàs de militants. Tampoc ho és, anar-los a buscar a fora, quan els càrrecs institucionals s’han devaluat i desprestigiat. Moltes persones preparades, prefereixen seguir a la vida civil, abans que passar-se a la vida política. Aleshores, es va baixant de nivell, fins a fitxar persones a les quals els càrrecs els hi van grans, molt grans. Quan això passa, i passa molt sovint, és lògic veure decadència i manca de resultats. En això estem en aquests moments. No hi ha lideratge, no hi ha suficient formació i preparació com per gestionar el Govern de la Generalitat, amb l’eficàcia requerida. Es busquen viatges, i es fan promeses verbals de projectes que ningú s’agafa seriosament, perquè tothom té clar que formen part del paisatge preelectoral . Ja no ni ha ni temps ni relleus possibles, per a fer un canvi radical de rumb. Només queda esperar que els resultats facin la seva feina. En pocs mesos ho veurem.