Sunday, August 26, 2007

 
IDENTITAT I GESTIÓ
Fa pocs dies que el President Montilla va fer unes declaracions que comparteixo plenament, en el sentit de que durant anys hem parlat molt de la nostra identitat, del nostre país, del nostre passat, de les nostres diferències amb altres comunitats i regions d' Espanya, o dels desitjos de figurar en el "concert de les nacions",a mb Estat o sense.
Aquí hem dedicat temps, esforços i molts de diners que no han anat per coses molt més útils i necessàries pel país. I ho dic amb coneixement de causa perquè com a Diputat durant un grapat d'anys em queixava de la falta de diners per coses essencials i el malbaratament de recursos per altres coses, per simples ganes de figurar.
I d'exemples en tenim a dotzenes. Des de les immenses despeses de protocol, de la Presidència de la Generalitat, més equiparable a una presidència de la República Francesa que no pas a una comunitat autònoma de sis milions d'habitants. Feia una certa vergonya veure el desplegament de fotògrafs, periodistes, personal de protocol, vehicles oficials, etc, que suposava cada visita del President a qualsevol racó del país. I els suposats graus de improvisació eren inexistents. Abans de cada visita a qualsevol lloc el desplegament ja era impressionant.
I els Consellers no podien ser gaire menys. De manera que copiaven a menor escala l'aparell presidencial. I així es volia demostrar que Catalunya era un país de pes, amb una pompa proporcional a la seva importància.
I per estar en el "concert de les nacions" calia anar per tot el món. I si calia pagar una fortuna per fer-se una foto amb el President d' Estats Units, doncs, es pagava perquè una foto val més que mil paraules i el President de Catalunya havia d'estar entre els grans dels grans del món. I calia viatjar , encara que no hi hagués cap relació amb Catalunya, es podia vendre que així es feien amics o s'obrien portes de cara el futur. Tot es pot justificar, tot es pot vendre. I de viatges amb un sèquit enorme, n'hi ha hagut a dotzenes. Fins i tot amb representants de la cultura i folklore català que actuaven en una o dues ocasions, en països llunyans i amb públics ben poc nombrosos. Algunes entitats de casa nostra, és a dir de la Catalunya Central , ens en podrien donar amplis detalls.
Amb aquests aires de grandesa calia apostar pels 4 motors d'Europa, i estar al costat de Regions molt més potents i riques. Era una manera de demostrar la nostra potència, ni que fos sobre el paper. Aleshores havíem de fer uns equilibris ben contradictoris a tot arreu, amb un cert ridícul, tot sigui dit. Es a dir, havíem de dir per una banda que érem pobres a Europa per poder aconseguir fons comunitaris per fer les obres més indispensables aquí, com Eix del Llobregat, abastaments d'aigua, línies de tren,etc, i alhora fer veure que érem prou potents i rics per estar al costat de les altres 3 regions potents a nivell de tot Europa.Tot una demostració de coherència i ganes de figurar.
Mostres similars han estat la de posar delegacions catalanes a l'estranger en llocs que han estat un desastre com a Estatut Units, Marroc o Àsia, per no parlar de la Maison de la Catalogne a Paris que ens ha costat un ronyó a tots els catalans.
I igualment calia jugar amb "la suposada diàspora catalana" a tot el món. He estat dirigent dels casals catalans a Suïssa, i he seguit les decisions dels anteriors executius catalans i puc assegurar que hem llençat milions d'euros en campanyes i actes de promoció que no han tingut cap rellevància ni fruits concrets per Catalunya. Simples ganes de pensar que podem tenir "ambaixades catalanes " a tot el món, amb una tercera generació de catalans a l'estranger que res tenen a veure amb la autèntica diàspora que es produí al final de la guerra civil, i en els anys de fam.
Podem continuar amb fortunes dedicades a aparèixer per tot el món, amb projectes esportius, culturals o de lleure que tenien darrere interessos ben diferents dels generals. I estic plenament d'acord amb el President Montilla que tot això ens ha fet perdre el nord, ens ha distret del més urgent i necessari i hem llençat fortunes que haguessin tingut millor destí en altres projectes. El debat identitari és estèril i porta a la malenconia, i el que un govern ha de fer és administrar i gestionar. Viatjar menys i fer-ho allà on sigui justificat. I sobretot , austeritat en tots els actes de l'administració. I puc garantir perquè ho he viscut ben de prop que ni el President ni la majoria de Consellers , volen tornar als vells temps del protocol exagerat, farragós i d'una pompa impròpia d'una administració pública. I les despeses cap en fora, les mínimes necessàries. Prou necessitats tenim aquí dintre.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

 
A PROP DELS CENT DIES
Es costum donar 100 dies de gràcia a tots els nous equips municipals sorgits de les eleccions municipals del 27 de maig. De fet aquests equips varen començar la seva feina el 16 de juny quan varen ser elegits els alcaldes i ells varen designar els seus equips.
Cent dies son pocs per a la majoria de coses, però donen una primera impressió de cap on pensa anar el nou govern. El que no troba prioritat en aquesta etapa, és que no en té per la resta de mandat. I d'aquí la necessitat d'una primera valoració del que s'ha fet o s'ha iniciat.
I cada ajuntament té les seves prioritats i necessitats, molt diferents , uns dels altres. Es lògic que Avià hagi decidit iniciar la redacció d'un nou POUM ( pla urbanístic) perquè el seu creixement sigui equilibrat i harmònic, respectuós amb la voluntat d'apostar per la qualitat , abans que la quantitat.
Igualment lògic és que Bagà tingui en el projecte de Coll de Pal, una de les seves grans prioritats, com la de acabar el Pla d' urbanisme, i disposar de la millor eina de creixement i equilibri, deixant clara la seva vocació de continuar sent el motor de l' Alt Berguedà.
I La Pobla té en el futur pavelló polisportiu i en el polígon industrial els seus màxims punts d'interès, juntament amb l'impuls a un turisme de qualitat, centrat en els nombrosos atractius que ofereix. A més de continuar insistint en que la nova carretera de Campdevànol - La Pobla sigui una realitat.
O Olvan amb una decidida aposta per agilitar el polígon industrial comarcal que transformarà aquest municipi, a l'igual que tota la comarca. O resolent el llarguíssim expedient de Cal Rosal que manté inoperatius bona part dels terrenys, industrials i residencials.
I així cada municipi, ha encarrilat en aquests primers cent dies, un bon nombre de temes que son l'eix fonamental dels quatre anys de mandat. I si ho han fet els governats per equips socialistes, el mateix han fet els de la resta de forces polítiques de la comarca.
D'aquesta manera ens hem assabentat de la decisió de redactar un nou POUM a Guardiola o de privatitzar el projecte de la residència d'avis, iniciada fa un parell d'anys.
O a Berga , on caldrà fer balanç del que s'ha complert o no, de la llista de primers compromisos electorals. Aquí ja hem vist canvis notables com la plena dedicació de l'alcalde, en comptes de dedicació parcial, com havia dit. O no tirar a terra el pavelló vell. O canviar la ubicació del nou Institut,etc.
A meitats de setembre tocarà passar llista i veure cap on van les actituds de cada equip de govern. D'entrada es podrà comprovar com tot ha d'anar més lent de l'inicialment previst. Estem en un país ple de tràmits i de llargs períodes de discussions, peticions i resolucions. No es pot pensar en cap gran projecte que no duri tres anys la seva realització des que es planifica fins que s'executa. Per això els 4 anys sempre es fan curts a l'hora de complir els grans compromisos de canvis importants.
Però aquesta dinàmica de supervisió i control dels compromisos per part de la oposició és fonamental pel bon funcionament dels ajuntaments. Els programes electorals son per complir i s'ha d'exigir el seu compliment i sinó demanar explicacions del perquè no s'han complert. I en aquest apartat, una peça fonamental, son la resta de Administracions. Els ajuntaments depenem molt de tot el que ens donen els altres. I en aquesta matèria també sempre fem curt. Sempre voldríem més recursos, però també aquí hem de dir que, mai com ara, els ajuntaments havíem estat tant ben atesos per la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. En aquest apartat no hi ha excuses, qui no en treu molt, és per incapacitat d'ell. També aquí demostrarem l'eficàcia d'uns partits o altres a l'hora de demanar i d'obtenir.
En fi, queden pocs dies per arribar als cent i emplaço a tots els grups municipals a publicar el seu primer balanç.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

Monday, August 20, 2007

 
PERSONES O TERRITORIS
Portem ja uns anys immersos en un difícil debat sobre si les inversions han de ser contemplades en relació a les persones , o als territoris. Aquesta polèmica se centra sobretot en les inversions estatals, però poc a poc anirà ampliant-se a nivell autonòmic.
I francament ,considero que la política ha d'estar al servei de les persones. I totes les inversions han de ser contemplades en base aquesta premissa. I no és lògic establir percentatges anuals tancats perquè els períodes de inversió han de ser necessàriament molt diferents en funció de les circumstàncies.
Ara mateix, estem en plena discussió sobre les inversions a Catalunya en ferrocarrils, en infrastructures elèctriques o d'altres tipus. El que hauríem de reclamar és una atenció preferent a tots els serveis essencials directament proporcional al nombre de persones afectades o , més ben dit, beneficiàries d'aquests serveis. I si durant uns anys, els percentatges d'inversió han de ser molt més elevats que els de població, actuar en conseqüència , sense por a les crítiques .
Soc conscient que és fàcil dir-ho i complicat dur-ho a terme. Tant la posició del PP com la dels governs autonòmics fa complicada una actuació estatal que serveixi per reequilibrar forces i potenciar les especificitats de cada lloc. Però de fet aquesta ha de ser la principal funció d'un govern central. I ara, hi ha massa entrebancs perquè la política general faci el seu treball.
Però cap aquí s'ha d'anar sinó es vol perdre el nord de la lògica política. Si Catalunya ha exercit de motor de la economia de tot Espanya, és lògic dedicar-hi els corresponents esforços inversors perquè no deixi de ser-ho. I no fer-ho seria suïcidi per a tots. I jo no crec en complots ni en decisions preestablertes de animadversió en contra nostra. No hi ha res pitjor que inventar-se enemics. I estem en un mateix Estat per tot el bo i tot el dolent que això representa i no s'albira cap canvi ni a mig ni a llarg termini, immersos com estem tots plegats en la Unió Europea.
Si això és així, el lògic és potenciar cada població perquè pugui continuar en plenitud de condicions el seu desenvolupament. I és el que li correspon a Catalunya. Durant anys hi ha hagut una deixadesa inversora de l'Estat cap aquí. Podem discutir sobre les culpes i raons d'aquesta política. Crec que ha estat resultat de dos factors alhora. El primer , una mirada excessivament centralista del país i la política, de manera que s'ha cregut millor afavorir les inversions radials , a partir de Madrid. El segon factor, ha estat una falta de habilitat negociadora del govern català i una mirada curta sobre com calia actuar. Per tant , culpa de les dues parts.
Feta aquesta constatació, queda clar que toca atrapar el temps perdut i posar-se al dia, i això requereix explicar-ho a tot arreu. Si a Catalunya hi vivim prop de set milions i mig de persones, cal destinar-hi els recursos corresponents i preparar-se per l'arribada de més gent. Però, no només hem de parlar dels serveis que necessiten aquestes persones, hem de parlar molt especialment de la potència industrial , turística, de serveis, etc, per garantir que el país continuï sent un motor de tot l'Estat. I això tant important és per nosaltres com per Madrid. Sinó s'ingressen impostos no es poden repartir, i per tant la riquesa , primer s'ha de crear per poder-la repartir.
Sincerament crec que aquest missatge l'ha entès el president del govern i actua en conseqüència, malgrat tota la demagògia que s'hi pot fer des de tot Espanya. No és fàcil dir que ara toquen 8 anys de inversions molt potents a Catalunya , per no haver-les fet en anys anteriors i perquè el país continuï la via capdavantera . Tothom ho vol ser ni que sigui de paraula.
I en aquest panorama és indispensable l'existència de partits estatals, amb visió de conjunt, dintre dels quals actuïn forces territorials per evitar decantaments no desitjats cap un indret o un altre. D'aquí la plena conformitat en el paper que el PSC juga en aquest difícil panorama polític.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC

Sunday, August 19, 2007

 
BREU RESUM TRAMITACIÓ PEDRERA – CAPDEVILA
Antecedents
Prèviament a explicar de memória i per tant alguna data pot ser lleugerament imprecisa, cal tenir present tot un seguit d’antecedents relacionats amb la necessitat de pedra del país per la construcció a Borredà.
Històricament la gent de Borredà “anava a fer pedra” a qualsevol indret del terme municipal. Es a dir, quan algú es volia fer una casa, anava , primer amb el carro i després amb algun tractor i remolc o finalment amb un camió i agafaven pedra d’allà on podien.
Un dels llocs més habituals era a la Riera, agafant rocs caiguts de les parets en motiu de rierades fortes, o per pluges intenses que les feia caure. Quan dic la riera vull dir la Margansol, molt menys a la de Merlès per caure massa lluny del nucli urbà, tot i que també se n’ hi anava a buscar.
Altres llocs per fer pedra, eren els marges de la carretera cap a Sant Jaume, o desmuntant parets d’antics marges, o desmuntant antigues cases de pagès, com per exemple es va fer amb Cirera. I finalment també alguns afloraments importants de pedra de bona qualitat que apareix en diferents indrets , com en el Puntarró (prop de Cirera), o a Cabanes, o a Capdevila,etc.
Amb tot, poc a poc el problema de la pedra va esdevenir un maldecap pels paletes i pels propietaris perquè ni uns ni altres tenien clar els permisos, les contrapartides, ni havia gent que volés fer una feina dura com aquesta. Anys enrere havien fet pedra per vendre el vell Lari, el Salvador Gallet i algun paleta a hores perdudes,però no hi havia cap garantia de poder trobar pedra ni pagant relativament bé .
En aquestes circumstàncies es produeix l’inici de l’època de bonança en el poble , després de superar la crisi del tèxtil i es comencen a construir cases noves per una banda i per altra a restaurar-ne de velles. Unes i altres necesitaven pedra del país i no estava gens garantida.
Va ser aleshores que particulars, paletes i propietaris diversos plantajaren la necessitat de disposar de pedra del país per evitar la possibilitat de que davant la escassetat els paletes haguessin d’anar a buscar pedra d’altres indrets i així matar l’estètica del poble. També a l’ajuntament ens va preocupar aquesta situació, però no podíem fer-hi res directament.
Algunes persones ens varen plantejar la possibilitat de que l’ajuntament obris una pedrera i facilités així pedra del país a tothom qui en vulgués. Cal recordar que durant anys l’ajuntament va aprovar una normativa per facilitar pedra gratuita a totes les cases antigues que vulguessin ser restaurades. Estem parlant des de l’any 1991 fins el 98 o 99, a partir dels qual vàrem decidir que era millor pagar una subvenció que no pas donar la pedra.
Vàrem estudiar el tema, però es va decidir que l’ajuntament no tenia possibilitats d’emprendre un activitat com aquesta, tot i considerar-la interesssant.
També altres persones havien estudiat el tema i havien fet alguna proposta. Des del propi Pere Busoms, per aprofitar la màquina Retro i els seus contactes amb els paletes del poble i dels pobles veins, com en Josep Camprubí, el Lari, pare i fill, i algun altre de fora del poble que també va creure que podia ser interessant.
L’ajuntament va fer alguna gestió per veure si algun dels propietaris de terrenys amb possibles pedreres podien facilitar aquesta activitat. Es va parlar amb els Germans Cirera, amb el propietari de Cabanes i Subirats, i amb Ramon Puig. Aquests son els principals llocs on hi ha pedra de bona qualitat. També es va parlar de Capdevila.
De totes maneres no es va arribar a cap acord per múltiples raons i dificultats, com comportar legalitzar una explotació d’aquestes característiques i per un volum d’extracció petit, com son les necessitats de Borredà.
Amb tot , de les anteriors gestions, una era més factible que altres i qui es va animar va ser Capdevila, en la persona dels dos germans Heras Vilardell que varen proposar fer una pedrera com cal i per això varen contractar l’enginyer Sr. Chacón de Cercs. Va ser ell qui va preparar tota la tramitació tècnica i burocràtica davant els organismes pertinents.
AIXÍ ES VA INICIAR LA TRAMITACIÓ DE LA PEDRERA ACTUAL.
Estem parlant ,any més any menys de l’any 2000. Tothom veia necessària una pedrera per garantir pedra del país per tot el poble i si en sortia més per vendre a fora.
Cal deixar clar que les competències en matèria de pedreres, és de la Generalitat. Concretament de la Direcció General de Mines, que estava adscrita al Departament de Industria i Mines, abans i ara es troba ubicada en el Departament d’Economia i Finances.
La tramitació va passar tots els paràmetres marcats per la Administració i per part de l’Ajuntament hi vàrem donar suport, tot i que no teníem ni tenim competències en la matèria, però consideràvem necessària una pedrera , per les raons abans exposades.
En aquells anys l’ajuntament disposava de la Delimitació de Sol Urbà com a figura de planejament urbanístic i l’indret escollit per fer la pedrera no tenia cap especial norma de protecció ni per part nostra ni de la Generalitat.
La Generalita va tramitar les peticions corresponents i va donar llicència d’activitats per obrir una pedrera a nom de HERVIL SL. ( és a dir heras vilardell S.L) els dos germans Heras ( en Josep Ma, i l’ Antoni).
Amb aquesta llicència es va començar a explotar la pedrera per part de Construccions Camprubí i Pere Busoms, començant per un dels extrems de la zona autoritzada. Aquesta explotació va durar poc degut al poc rendiment econòmic que oferia, sinó s’actuava amb maquinària més potent i amb una comercialització externa garantida.
Es va parar la explotació durant un temps i els germans Heras es varen plantejar o una explotació pròpia, o una concessió i finalment una venda. Finalment se la varen vendre i la va comprar un empresari de Tremp que va adquirir la finca i la pròpia empresa HERVIL , per així no haver de fer canvis de papers ni noves tramitacions per una nova societat explotadora.
El mateix enginyer Sr. Chacon , de Cercs es qui continua de tècnic de la empresa i qui va renovar la autorització d’explotació davant la Generalitat.
La Generalitat és qui totes les competències en matèria minera i ara, amb la nova llei d’urbanisme, és qui té competències sobre totes les autoritzacions en sol no urbà. Es a dir, l’ajuntament no podem donar llicències d’obres ni d’explotacions en cap indret que no sigui contemplat per les NNSS, en sol urbà. Tot ha de passar per Urbanisme de la Generalitat i posteriorment per altres departaments.
Per donar llicència la Generalitat exigeix un projecte d’explotació i un de restauració. ES a dir, tota explotació minera ha de tenir el projecte de restauració de tota la zona explotada i l’empresa ha de dipositat un important aval económic per garantir que es pugui restaurar la zona, encara que l’empresa hagi desaparegut.
La actual empresa ha demanat una possible ampliació de la zona a explotar que , ja amb la nova normativa urbanística de l’ajuntament, les NNSS no permet aquesta ampliació , tot i que com abans s’ha dit, la autèntica competència la té la Generalitat.
De fet la empresa explotadora ja ha manifestat verbalment que no tirarà endavant la ampliació perquè l’aval que exigeix la Generalitat, abans de garantir la autorització és molt elevat i no ho consideren rendible.
QUE FA L’AJUNTAMENT ?
L’ajuntament té clara una cosa. La empresa explotadora té una llicència concedida per la Generalitat i és plenament vigent, des de l’any 2000 o 2001, renovada un any enrere i totalment supervisada i controlada cada mes per tècnics de la Generalitat, de Mines i de Medi Ambient.
Es a dir, la Administració responsable de la pedrera és la Generalitat i és la que ha de vetllar pel correcte desenvolupament del projecte d’explotació, primer i de restauració, després. Com també del dipòsit de l’aval que evidentment s’ha fet.
L’ajuntament fem el seguiment de tot plegat perquè tot vagi segons els paràmetres aprovats.
I com ara, que hem comprovat que per un error de planificació s’ha espatllat un tram del camí de Borredà a Rotgers, s’ha demanat a la empresa la seva plena rehabilitació perquè sigui operatiu dintre de pocs dies, cosa prevista per la setmana vinent.
Per altra banda el Segon Tinent d’Alcalde, ha anat i anirà periòdicament a la zona per comprovar la correcció dels treballs, segons projecte, per afegir-nos a la feina de control de la Generalitat.
Pel que fa a una possible ampliació , per informe signat per l’arquitecte municipal, en data 17 d’aquest mes d’agost, les NNSS no preveuen aquesta ampliació d’activitat.,per la qual cosa la decisió recauria sobre la Generalitat, de forma directa. Amb tot ja hem dit que l’empresa ha dit que retiraria la proposta, per massa cara a nivell d’aval i potser perquè la construcció tampoc va al ritme de mesos enrere, penso jo.
En definitiva, l’empresa explotadora té una llicència en regle, concedida per la Generalitat que és qui en té competència i l’ajuntament supervisem per garantir el compliment de tot plegat i en cas de desperfectes, exigir la seva reparació.
Així ho hem fet en el passat i així ho farem en el futur, amb aquesta o qualsevol altra activitat en el municipi.
Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà

Tuesday, August 14, 2007

 
EL VALOR DEL PAISATGE
No hi ha res millor que les vacances per voltar i admirar o criticar el que es fa en altres indrets. I de tot hi ha a la vinya del Senyor i cada vegada veiem més bestieses en matèria de atemptats al medi natural o al paisatge, en general.
I de bestieses n’hi ha en massa llocs, i cap territori queda al marge. Es cert que a Catalunya s’ha actuat amb més contundència contra projectes especulatius i destructors de paisatge, però la densidatdensitat de la població que tenim fa que cada any ens mengem uns quants kilòmetresquilòmetres quadrats de terreny verge per tapar-lo amb ciment.
I tot té un límit, i en molts municipis ja pràcticament no queda terreny rústegrústec perquè tot s’ha convertit en urbà i un casc urbà toca un altre, sense solució de continuitatcontinuïtat.
Viatjar per l’Areal’Àrea Metropolitana permet veure fins a quin punt hem estat capaços de construir durant anys i ocupar terrenys que haurien d’haver quedat com a pulmons entre municipis. De fet ja es parla de la Gran AreaÀrea Metropolitana de Barcelona ,agrupant prop de 100 municipis.
La costa també mostra fins a quin punt es pot ocupar el territori, col.locantcol·locant construccions en llocs inverosímils , i amb els consequentsconseqüents problemes de serveis i infraestructuresinfrastructures.
Però on es pot comprovar la bestiesa humana en matèria de destrucció de paisatge i de especulació brutal és la costa llevantina i la murciana. Allà s’entén el gran interès pel trasvassamenttransvasament del riu Ebre. Necessiten aigua urgentment per garantir-la als milers i milers de vivendes edificades per tot arreu.
No es pot entendre com hi ha gent capaç de comprar una vivenda en un poble o ciutat artificial, construidaconstruïda prop del mar, però amb una massificació similar a la que poden trobar en una gran ciutat.
Però la destrossa ja està feta i no té reversió. Durant moltíssims anys aquell indret ha quedat destruir i ocupat per milers de persones que l’utilitzaran a estones durant l’any. Es evident que a la vista d’aquestes promocions ens hem de preguntar com ha estat possible deixar-ho fer.
Però aquest es el resultat de l’anterior Llei estatal d’Urbanisme, que considerava tot el territori objecte de possible urbanització. Es a dir, si un promotor volia , podia posar en marxa una promoció i tirar endavant el projecte amb el vist i plau de la administració central, encara que fos en contra del propi ajuntament on volia instal·lar.
Evidentment, els resultats els tenim a la vista i son completament negatius. S’han destrossat milers i milers d’hectàrees . Per frenar aquesta dinàmica l’actual govern Central ha redactat una nova llei d’urbanisme que ha entrat en vigor el passat dia 1 de juliol i que modifica substancialment l’anterior.
Amb aquesta nova llei, i la existent a Catalunya es pretén acabar amb aquesta situació i donar al paisatge i a la protecció de la natura les eines que necessiten.
Per això es bo viatjar perquè podem comparar la nostra realitat amb la d’altres indrets i veure què no hem de fer. El Lluçanès com tots els territoris del seu entorn continuen en una situació privilegiada que hem de preservar . Es una de les nostres millors riqueses i la gent comença a valorar el paisatge com un factor essencial a l’hora d’anar-hi de vacances o anar-hi a viure. Ho estem veient ja amb la arribada de moltes famílies que prefereixen guanyar menys aquí, però viure millor. Aquest procés s’anirà ampliant en els propers anys i ens toca a nosaltres donar-li continuïtat.

Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC

 
CAIXA BUIDA
Veig que també a Solsona s’ha produït l’habitual en ajuntaments perduts per CiU, i és deixar net i polit el sistema financer.
D’entrada son molts els equips de govern que cauen en la temptació de fer en any d’eleccions tot allò que no han fet en els quatre anys de govern. Mala cosa i mala solució perquè normalment la despesa no es tradueix en millors resultats. Les eleccions es guanyen en el dia a dia, i no en els darrers 4 o 5 mesos.
I és des d’ara que un equip de govern es guanya la confiança dels ciutadans. Primer explicant com ha trobat l’ajuntament i després superant el victimisme i entomant les responsabilitats de govern amb totes les conseqüències.
El funcionament dels ajuntaments hauria de tenir eines més àgils i pràctiques. Ara s’estan elaborant les noves lleis de bases de règim local que han de posar les administracions locals en el segle XXI. La burocràcia municipal interna i externa continua sent feixuga, complicada i excessiva. Les noves tecnologies han simplificat molt poc la feina i en matèria econòmica estem lluny d’on hauríem d’estar.
En aquesta situació, és evident que si l’ajuntament de Solsona té gastades bona part de les partides del pressupost, moltes coses hauran d’esperar a l’any vinent per ser ateses. No hi ha dreceres, ni formules miraculoses per sortir d’una situació de despesa ja feta.
De totes maneres, el futur és prometedor de cara a millorar les expectatives financeres dels ajuntaments per dues vies essencials. La de la Generalitat i la del Govern Central. Per part de la Generalitat hi ha el compromís de pujades al voltant del 20%, cada any, en les entregues del Fons de Cooperació de Catalunya . I d’un 9% en les entregues del Fons Nacional provinent de Madrid.
En aquest sentit les promeses de millora en el finançament municipal s’estan complint si bé , com en altres temes , venim de molt lluny i d’un molt mal finançament durant molts anys i només dintre d’uns anys, amb creixements com els abans descrits podrem fer front a les obligacions adquirides.
Un altre aspecte positiu serà un millor finançament dels projectes municipals ,subvencionats per la Generalitat. Els alcaldes hem reivindicat aquests temes durant anys, ara es tindran en compte i podrem aconseguir subvencions per la totalitat de la inversió de determinats casos.
I a nivell de Diputació també hi ha hagut canvis, de manera que el nou govern provincial podrà ajudar més i millor als ajuntaments , seguint més el model de la Diputació de Barcelona que no pas el seguit fins ara , quan governava CiU.
Amb tot, no deixa de ser frustrant que quan arriba un nou equip de govern a un ajuntament com Solsona, es trobi amb poques possibilitats econòmiques de fer el que s’havia compromès en campanya electoral. Moltes coses s’han de deixar per l’any vinent i no resulta fàcil explicar a la gent, entitats, associacions ,clubs, etc, de que toca fer un any sabàtic , a nivell de subvencions o inversions, perquè no hi ha diners.
Per això, sense victimisme i assumint les responsabilitats que els ciutadans han donat al tripartit solsoní, sí han de donar compte de la situació real en que han trobat l’ajuntament. Es una bona manera d’explicar què poden o no poden fer, com hereus dels governs anteriors. Les coses clares quan més aviat millor.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

 
CANVIS DE PROJECTES
Es interessant fer el seguiment de les primeres decisions del nou govern municipal de Berga perquè suposa constatar quan difícil és passar de la teoria a la realitat. Ho dic per pròpia experiència i perquè al cap d’uns anys de govern, els programes electorals ja es fan amb una major prudència, concreció i coneixement dels temes.
Es lògic, doncs, que el nou equip comenci a canviar alguns projectes ,inicialment promesos, per altres més “realistes” o factibles. Es llei de vida. La qüestió econòmica per una banda i la de temps i gestió, per altra fan obligatoris certs canvis. I tot canvi en projectes ja planificats, pot comportar retards d’anys en fer-los realitat. La burocràcia en el nostre país és prou contundent com per haver-se de replantejar molts temes.
Però , també és interessant comprovar com un nou equip valora millor la feina del govern anterior , des de dins, més que des de fora. Des de fora, sovint, es critica i es proposen canvis sense disposar de tota la informació i documentació adient. També això passa a tot arreu, i per tant passa a Berga.
Ara mateix ja hem vist com el pavelló vell no es tirarà a terra per fer-ne un de nou, sinó que simplement s’hi introduiran petites modificacions al projecte de l’anterior equip de govern. De savis és rectificar, i en aquest punt com en molts d’altres així s’haurà de fer.
Amb tot voldria exposar algunes dificultats que els governs locals tenim a l’hora de plantejar canvis substancials en determinats temes.
Un d’ells és el compromís de renovar el terra i potser algun altre aspecte de la Plaça Sant Pere. La més important i delicada de la ciutat per tot el que representa.
El primer problema sorgirà a l’hora de demanar subvencions a les diferents administracions per refer un projecte executat recentment, i amb un molt elevat cost tècnic i econòmic. I amb noves subvencions de les mateixes administracions que li varen donar suport. Ho veig francament complicat.
Però hi ha un altre problema que ara els ajuntaments hem de tenir molt present quan projectem un espai públic. I és el de la mobilitat, el dels materials adequats, les pendents obligatòries, etc. Es a dir, amb les noves lleis ja no ens podem permetre fer rampes de qualsevol manera, posar materials per gust, o encaixar ornaments ,segons on. Tot està regulat i les exigències son molt elevades. Tot espai públic ha d’estar pensat per anar amb cadires de rodes, amb crosses, amb cotxets, etc. Ja no es pot elegir un material per simple simpatia sinó per obligació i perquè compleix els paràmetres de seguretat.
Es per tot plegat que serà interessant veure el resultat final del compromís de refer la plaça Sant Pere.
I igualment interessant serà veure la possibilitat de reconversió de l’Ateneu en centre de divulgació de la Patum, mentrestant no es té un nou espai. També aquest edifici, que conec força bé, és una caixa de sorpreses i d’inconvenients per ser adaptat a un ús públic. Tocar-lo per un cantó pot suposar obrir la caixa dels trons perquè s’aguanta per miracle , en molts dels seus apartats. A més fer-hi obres en ple centre i just a la plaça el converteix en un complicat projecte per ser executat. Es un gran repte, a part del seu finançament i canvi de destí respecte el que s’havia previst en el moment de demanar un ajut al MINER.
Dit això, de reptes importants al nou govern no li en faltaran. Li tocarà decidir el destí del actual edifici judicial quan estigui estrenat el nou, o els canvis que vulgui introduir en el gran projecte de la Rasa dels Molins, o com modificar i continuar la rehabilitació de Barri Antic.
Un canvi de govern té aquesta complexitat i aquest interès. I també expectació perquè els qui hem seguit la política municipal de Berga en els darrers anys, volem veure en el nou equip els canvis que pronosticaven des de la oposició . I complir el programa electoral és la primera obligació de tots els qui han estat elegits. I tenen quatre anys, que pot semblar molt, però que per a molts projectes, és ben poc.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC.

 
EXPULSAR CULPES
Va ser molt interessant la doble sessió de compareixences en el Parlament, del passat dilluns. En primer lloc pel sol fet de celebrar-se, i en segon lloc per l’alt nivell del debat i dels protagonistes. En contra dels pessimistes, no deixa de ser un gran triomf del nou Estatut.
I confirma que hem entrat en una nova etapa en que tots els grans temes hauran de ser presentats, debatuts i valorats en la màxima institució del país. Es una magnífica via de revaloritzar el seu paper, massa sovint, ensopit i gris.
Però anant al fons del debat, vàrem poder escoltar les raons d’uns i altres i sobretot, les perspectives de futur. De ben poc servirien els debats, si al final no hi haguessin conclusions i decisions per corregir el que , fins ara, ha funcionat malament. I les conclusions foren positives i les decisions , contundents. Ara toca posar-les en pràctica perquè tot té el seu límit. I en matèria de deficiències hem superat, amb escreix el que es pot acceptar.
Però , dels esforços d’uns i altres en vull destacar la gran batalla per expulsar culpes per la gestió feta. I malament quan un govern o un ex-govern renega del seu passat. Vol dir que reconeix clares deficiències i incompetència manifesta.
Vaig veure els esforços del Portaveu de CiU, Felip Puig , insistint en només parlar del present i del futur, demanant al govern no valorar el passat, per justificar el present. Malament quan un dirigent d’un partit ha de començar per aquí. El mateix he llegit aquests darrers dies en aquest diari per part de càrrecs institucionals o de partit de CiU, criticant les opinions de socialistes o d’altres partits , respecte les actuacions dels governs de CiU. Però és que ,sempre, el present és conseqüència del passat, i el passat, en matèria de gestió i finançament , ha estat nefast per Catalunya. I això s’ha de dir i s’ha d’explicar si volem entendre, el perquè hem arribat a la situació en que estem.
I no és per expulsar-se responsabilitats del damunt. Es evident que tot el que passa ara, a tots els nivells, es competència del govern de la Generalitat o del Govern Central, i uns i altres han de solucionar ràpidament les deficiències, per garantir una bona qualitat del serveis als ciutadans.
Però també els ciutadans han de saber que errors o negligències del passat, expliquen els problemes del present i compliquen les solucions futures. Es ben fàcil d’explicar amb exemples ben concrets.
Si durant vint anys els governs de CiU varen anar “venent” que Catalunya tenia 6 milions d’habitants ( amb campanyes milionàries incloses) i varen planificar i fer obres per aquests 6 milions, mentrestant el país arribava als 7 milions, es evident que tenim retards en tots els serveis. En educació , perquè falten escoles i mestres. En sanitat, perquè falten hospitals, CAP’S i metges. En seguretat, perquè falten mossos i instal·lacions. En transport, perquè falten vies i trens, a més de millors línies d’autobusos , tramvies i metro. I així, en totes i cadascuna de les àrees de govern.
Ara mateix, en Sanitat s’ha aconseguit reduir un 8% les llistes d’espera, però al mateix temps es fa l’esforç per adaptar els serveis a un increment de 20.000 targetes sanitàries al mes. En educació, no solament s’ha d’atrapar el temps perdut, a més cal avançar-se als increments anuals de nousvinguts.
D’aquí que puguem entendre les molèsties i atacs de la gent de CiU quan els recordem aquestes deficiències, però la realitat és la que és. I és cert que en la llarga etapa de govern varen descuidar la planificació i la previsió. I foren , a més mals gestors, a nivell econòmic. Les negociacions amb el Govern Central , en matèria econòmica, foren poc eficients, i la despesa ,poc rigorosa.
Es lògic que el govern actual, entomi la situació . Es la seva obligació, però no és menys lògic que expliqui el greu dèficit heretat de CiU , i les greus deficiències en infrastructures, equipaments i serveis, tots som fills del nostre passat i el que vàrem rebre contenia greus deficiències que ara cal corregir i superar. Que els dirigents de CiU no s’empipin , la realitat sempre acaba sortint. I el mateix passarà si l’actual Govern cau en els mateixos errors, cosa que de moment no fa, a la vista de la millor planificació i gestió que porta. I en els propers mesos es demostrarà amb canvis substancials en tots els serveis que ara estant donant la mala nota, a tot arreu i en tot moment.
Joan Roma i Cunill, Conseller de Federació del PSC

This page is powered by Blogger. Isn't yours?