Thursday, November 10, 2005

 
INVERSIONS SOCIALS

Des de fa dies podem veure els estralls produïts per la revolta social en un bon nombre de barris de les més importants ciutats franceses
La resposta típica dels governs de dretes és la de “llei i ordre”, que traduïda al llenguatge planer vol dir solucions a garrotades. I mai les solucions son tant senzilles ni tant esquemàtiques. Ho veurem en els propers dies. No es resoldrà el conflicte sinó va acompanyat de mesures radicals de transformació dels barris on viuen milions de persones en condicions poc adequades.
I és que cal estudiar i veure com es varen fer aquestes “ciutats- dormitoris “, lluny dels centres, sense equipaments i atapeïts fins extrems insospitats per l’afany de lucre dels promotors d’habitatges anomenats “socials”. En aquests barris no es pot fer vida comunitària, no hi ha espais d’esbarjo ni de jocs. Son llocs per anar a dormir i somiar en marxar-ne el més aviat possible per trobar un lloc millor.
Es evident que una guspira encén el foc de la ràbia i la desesperació de milions de persones que voldrien viure i ser atesos com els de la ciutat que tenen al costat. A ningú li agrada ser ciutadà de segona o tercera.
Lògicament el que passa al nostre costat ens ha de fer reflexionar per no caure en els mateixos errors. Precisament el nostre model ha estat força diferent, fins i tot en aquells barris ,anomenats “socials” o “obrers” construïts els anys seixanta i setanta. Tot i l’atapeïment es varen preveure escoles, parcs (ni que fossin esquifits i insuficients), botigues ,algun local comunitari i alguna petita zona esportiva. Tot senzill, tot petit i esquifit, però existent.
Les lluites reivindicatives per millors equipaments i infraestructures varen motivar canvis substancials en els models posteriors de manera que es va evitar caure en el complert desert de molts barris francesos, i d’alguns altres països. Recomano algun passeig per aquests indrets i realment el panorama és depriment. Blocs i blocs de pisos de baixa qualitat, carrers impersonals, uns iguals que els altres, sense mobiliari urbà, sense un adequat manteniment, sense espais lliures. Es comprensible que molts vulguin trinxar aquest model i reclamar-ne un altre de millor.
I només a cops no es resoldran les reivindicacions. En la revolta s’hi amaguen moltes frustracions i moltes crítiques al sistema. I s’han d’endegar iniciatives destinades a produir canvis profunds.
No és estrany que els conflictes s’hagin iniciat en zones que han passat de governs socialistes a governs de dretes. El precari equilibri aconseguit amb els primers s’ha trencat amb els segons que han cregut que la llei de la força sempre s’acaba imposant. I no sempre és així. Oblidar o disminuir les inversions socials porta al conflicte i en aquest cas a la revolta.
Precisament aquí, a casa nostra, amb uns models força diferents, s’ha considerat prioritari invertir en els antics barris. Renovar-los, modernitzar-los, esponjar-los i equipar-los adequadament per evitar la seva degradació o la seva conversió en guetos.
La llei de barris és una peça fonamental d’un política progressista de cara a atendre les justes reivindicacions d’uns territoris que varen acollir la primera gran onada immigratòria i que ara acullen la segona, més complexa i més allunyada de la nostra realitat quotidiana i que precisa d’una atenció especialitzada. Reeixir en aquest repte és garantir una integració pausada i eficaç. Era el que volien fer moltes de les ciutats franceses ,governades per les esquerres, però canvis electorals sota promeses nuvoloses varen portar governs de dretes ,ben poc propensos a inversions socials. El resultat el tenim a la vista. S’han destruït ,en quinze dies, bens equivalents a tres o quatre vegades el cost que hauria tingut ocupar-se adequadament d’aquestes realitats.
I és que és fàcil prometre solucions ràpides i miraculoses en temes que no necessiten profetes sinó sensibilitat i credibilitat. Ara molts ho veuran .
Joan Roma i Cunill. Diputat al Parlament pel PSC.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?